La mirada estrangera sobre Barcelona: de la mitificació dels baixos fons a “L’auberge espagnole”

Sessió 7a. del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”. Dimarts 14 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.

Ponència de Margarida Casacuberta (Universitat de Girona)

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Imatge principal: Dibuix de Maurice Sand. Casa de Son Vent a Establiments, on van allotjar-se George Sand amb Chopin. Font:  Maurice Sand cap a 1842

LA CIUTAT I EL CONTEXT HISTÒRIC

Aquesta sessió fa una revisió, especialment literària, de viatgers estrangers per Barcelona, des dels moment de la primera Guerra Carlina i les bullangues a la ciutat  fins a la  mort de Franco i els primers anys de la Transició. És una visió de la ciutat des d’una zona que sovint els viatgers han mitificat i que està lligada als anomenats “baixos fons”: el Districte Cinquè, més conegut pel nom que li donaren a partir dels anys vint del segle XX, el “Barri Xino”. Es tracta de la  zona compresa entre la Rambla i el carrer Pelai i entre el Port, el Paral·lel i les Rondes de Sant Pau i de Sant Antoni. La història del barri comença amb les reordenacions urbanístiques del segle XVIII i, sobretot, el XIX quan la zona coneguda com Raval, canvia els cultius i molts dels monestirs i convents per les noves fàbriques industrials de vapor. Començà a atraure treballadors de dins i fora de la ciutat que s’instal·laven prop d’on treballaven. Amb el temps i encara amb les muralles, la densitat del nucli històric va fer-se insuportable, essent la ciutat més densament poblada d’Europa. A finals del segle XIX, amb l’Eixample en construcció,  l’annexió dels pobles del pla i una ràpida expansió demogràfica, la Ciutat Comtal començava a treure el cap com a gran ciutat mediterrània. El Catalanisme emergent no la volia com una  gran capital de província, sinó com a cap i casal de la nació catalana. També es consolidava una dinàmica bicèfala amb dues ciutats que vivien una a l’esquema de l’altra: la burgesa i la proletària (o tres si en comptem la marginal). Els sectors benestants es traslladaven a l’Eixample en construcció i els més adinerats a barris més allunyats com Sant Gervasi, Tres Torres, Sarrià o Pedralbes.

DE LA GUERRA CARLINA A LA REVOLUCIÓ DE 1868

Prosper Merimée visita la ciutat el 1835 i escriu una carta a Stendhal. Ell sempre veu una contraposició amb Madrid: “València és […] després de Madrid i Cadis, la ciutat que jo triaria per viure-hi. […] No cal buscar-hi savis ni artistes, a València. […] A Barcelona hi ha una òpera italiana, i a València amb prou feines un teatre. Cap biblioteca ni cap museu. .[…] A València no s’hi parla gaire espanyol, però tothom l’entén, mentre que a Barcelona quasi tothom parla català i poca gent entén l’espanyol. Això va fer que agafés mania a la ciutat […]Si tens molt interès a parlar amb gent intel·ligent, demana Barcelona”. Hi ha una certa idealització de Barcelona, però la llengua el frena.

El 30 de setembre de 1837, Stendhal fa un viatge de Perpinyà a Mataró i passa unes hores a Barcelona i escriu en el seu llibre “Memoires d’un touriste”: “[…] vam veure la ciutadella de Montjuïc, que domina Barcelona. […] vam llogar un cotxet […] amb aquesta tripulació que vam aparèixer a La Rambla, un bonic bulevard situat al bell mig de Barcelona. Hi ha la fonda Cuatro Naciones [de les Quatre Nacions], on finalment vam aconseguir sopar: ha estat un gran plaer. […] vaig passejar per la ciutat, gaudint del deliciós plaer de veure allò que mai no havia vist”. En el seu escrit queda implícita la sensació de conflicte que veia a la ciutat: “Barcelona […] està adossada a Montjuïc.[…]  aquest mar queda amagat per les fortificacions que hi ha al final de la Rambla. No m’atreveixo a dir les reflexions polítiques que vaig fer durant una estada de vint hores […] La Rambla m’ha encantat […]”.

George Sand escriu “Un hivern a Mallorca” l’any 1842; passa per Barcelona amb Chopin de camí a Mallorca el novembre de 1838, amb sensació de fred després d’un viatge per mar des de Port Vendres: “[…]. Vam fer una excursió al camp [fora de muralles], no sense els bons cavallets andalusos per poder, en cas d’un mal encontre, resguardar-nos ràpidament sota els murs de la ciutadella”, manifesta la por de les partides que rondaven la ciutat: “[…] en aquella època [1838] els rebels recorrien el país en bandes errants […]. Tanmateix, vam aventurar-nos diverses llegües fins a la vora del mar, i només ens vam trobar amb destacaments de Cristins que baixaven a Barcelona”. Parla del masos fortificats al voltant de la ciutat: “[…] les fortificacions aixecades al voltant dels caserius més petits i pobres […] en molts indrets, aquestes petites fortificacions en ruïnes presentaven traces recents d’atac i defensa». En tornar a Barcelona: “res no feia pensar que ens trobàvem en una ciutat en guerra”. Explica l’ambient distès i animat d’homes i dones passejant per la Rambla de la ciutat aïllada del bandolerisme i la guerra externa: “[…] els homes ocupats amb els seus cigars, rient, xerrant, mirant les dames, parlant de l’òpera italiana […]”;  es refereix a l’òpera italiana en el Teatre de la Santa Creu que després seria el Teatre Principal. Però, en fer-se de nit:” […] només se sentia, enmig del monòton cruixir del mar, els sinistres crits dels sentinelles i els trets, encara més sinistres […]”.

Washington Irving visita la ciutat l’any 1844que troba bonica i a cavall entre una ciutat espanyola, italiana i francesa: “[…] El seu clima és suau i voluptuós, la calor és moderada per les brises marines. […] una plana fèrtil plena de masies mig amagades entre horts i jardins […[ […] òpera italiana excel·lent que per a mi és un gran esbarjo. És el principal indret de reunió nocturna i hi ha uns passejos molt animats d’una llotja a l’altra […]  més plaer que les passejades al capvespre, amb alguns dels meus col·legues, en aquestes cases de camp o “torres”, com les anomenen aquí, […] envoltades d’horts de tarongers, llimoners, figueres i magraners; totes disposen d’uns jardins en terrassa plens de fonts i de flors. ¡Com vaig gaudir assegut per contemplar des d’elles la plana rica i variada!. Fa una descripció molt poètica i idealitzada  del gaudir dels passejos i els capvespres en aquestes “torres” a la plana lluny de la ciutat.

L’any 1852 el metge francès Émile Begin escriu “Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal” el mateix any que fa el viatge. En el capítol “Catalogne” parla de Barcelona com una ciutat més comercial, més animada i més rica d’Espanya: “[…] La Rembla (sic), un passeig amb quatre fileres d’arbres, molt semblant als bulevards parisencs, separa el nucli antic de la ciutat nova i comunica amb un altre passeig, anomenat Muralla, té un port molt gran […] Un recinte emmurallat, vorejat per profundes sèquies […]; una ciutadella, situada a l’extrem nord-est de la ciutat; un fort, Fort Montjuïc, construït al cim d’una muntanya vorejant el mar “Montjuic”, diu que a Montjuïc hi ha entre 9.000 i 10.000 soldats i  “hi és, amenaçant […] Aquest gran fantasma […] ben disposat a enviar-li un ruixat de bales de canó, sense avisar-la. “Oh! que boniques que són les ciutadelles; quina cosa més bonica és una guerra civil i un Regent [es refereix a Espartero] senyalitzant amb la llum de les flames la sagnant autoritat del sabre!…”.

Hans Christian Andersen viatja a espanya i escriu “I Spanien”, el mateix any. Fa alguna pinzellada sobre Barcelona comparant-la amb París i parla de la catedral sense cap grandesa [era la catedral prèvia a la reforma neogòtica de finals del segle XIX], envoltada de cases altes que no criden l’atenció “hom hi podia passar per davant [de la catedral] i no veure-la; abans li haurien de donar un cop de colze, com passa amb algunes celebritats, perquè se n’adonés”.

EL SEXENNI DEMOCRÀTIC I ELS PRIMERS REVOLUCIONARIS

Entre 1865 i 1868, visiten Barcelona Élie Reclus i Elisée Reclus, dos membres de la “Fraternitat Internacional Revolucionària”, grup liderat per Mijaíl Bakunin, per contactar amb les societats obreres catalanes. Coincidint amb els moments de la Revolució Gloriosa (setembre de 1868) i la marxa del país de la Reina Isabel II, Élie Reclus torna al país, tot i que li diran que no hi vagi, que tot està molt malament. Arriba a Barcelona amb l’ànim inquiet. La seva experiència la descriurà a “Incidents in the Spanish Strugle by a French Republican” publicat l’any 1869: “[…] La transició va ser sobtada: de les tempestes del Nord, dels seus vents i pluges freds, els seus cels grisos i malenconiosos pressentiments […] [diu que ha trobat un poble] embriagat d’alegria”.

Descriu una societat molt confiada, amb perills que no acaba de veure: “La Rambla, el gran passeig que divideix la ciutat en dos, ple de gent passejant sota els verds plàtans; […] tothom anava i venia tan alegrement com si no haguessin tastat la metralla fa tres setmanes, com si no estiguessin en perill de ser abatuts al carrer. A la nit, l’animació es va redoblar. […] i la gent omplia els carrers, omplia els onze teatres, els salons de ball i, sobretot, els bulevards interiors. Les barcelonines anaven i tornaven coquetejant amb les seves formes i mantellines negres […]. Aquesta alegria en si mateixa era inquietant, perquè semblava implicar una fatal manca de previsió. […] Aquests esplèndids cafès, més magnífics que els de París […] I a la Rambla, entre les noies boniques amb mantellines, circulaven lletjos sacerdots panxuts, coberts amb els seus enormes barrets d’alfàbrega […]. Mentrestant, mentre la gent s’aplegava aquí i allà […], la contrarevolució tramava les seves maquinacions a l’ombra, perquè un bon matí el món es despertés i es trobés carregat amb un rei, tal com feia uns dies s’havia despertat alliberat d’una reina […]  Vaig obrir el cor als meus amics de Barcelona, confiant-los les meves pors i els meus records tristos de 1848, quan la confiança universal va anar seguida de tan amargs desencants”.

Fa una bona descripció de l’anticlericalisme que comença a emergir: “El municipi revolucionari ha enderrocat tres esglésies […]. Entre d’altres, la gran església dels Jesuïtes està en ruïnes. A Barcelona, ningú no s’atreveix a dir res contra la santa religió catòlica, però, tothom s’enfada amb els jesuïtes, com a font original de tots els problemes […]. També explica que alguns es dediquen a enderrocar la Ciutadella i les parts avançades de Montjuïc, però amb poques ganes: “per un [jornaler] que fa servir la picota, n’hi ha tres que descansen ociosament, i trenta burgesos que s’ho miren” I acaba amb això: “Al jardí públic, al costat de l’aviari, una xiqueta taral·lejava una melodia: La, la, tra, la, la! El seu germà, un nen de sis anys, la va renyar per la seva frivolitat. ”Més val que cantis l’himne de Garibaldi”, li va dir”.

Piotr A. Kropotkin, feu diverses visites a Barcelona que quedaren reflectides en el seu llibre “Memorias de un revolucionario” de 1899; la primera fou entre 1871 – 72 i parla de l’estructura organitzativa del proletariat que s’estenia per Catalunya, València i Andalusia amb 80.000 afiliats a la Internacional i diu: “Los trabajos de sus congresos comarcales y nacionales, y los manifiestos que publicaron eran modelos de lógica y severa crítica de lo existente, así como una exposición admirablemente luminosa de los ideales del proletariado”. L’any 1898, reflexiona sobre els fets que conduïren i acabaren amb la primera República: “[…] sé que estaban dispuestos a proclamar la República federal en España, dar independencia a las colonias y en algunas de las regiones más avanzadas intentar algo serio en sentido colectivista. Esta amenaza permanente fue la que impidió que la monarquía española suprimiera todas las organizaciones de agricultores y obreros, e inaugurase una franca reacción clerical”.

EL SEGLE XX FINS A LA GUERRA CIVIL

La “subclasse” social que habitava en llocs degradats i bruts, no era exclusiva de Barcelona, sinó un fet comú a Europa i als Estats Units. Els “baixos fons” de Barcelona ja eren ben delimitats abans de la Primera Guerra Mundial. La misèria material marcava la vida dels seus habitants i els obligava a cometre actes reprovables. El destí arrossegava en un espiral descendent i continu tot un conjunt de trinxeraires, lladres, borratxos i contrabandistes amb batudes de la policia que eren poc efectives. En el límit occidental del Barri, el Paral·lel ja era a finals del segle XIX el centre de l’oci nocturn. Amb la Gran Guerra, Barcelona esdevingué uns dels ports neutrals més importants de la Mediterrània occidental i acollí una important entrada de públic internacional i un flux de capital portà una gran onada immigratòria de treballadors provinents de l’Aragó, País Valencià, Múrcia i Almeria que es concentraren en les segones perifèries urbanes com Can Dragó, Camp de l’Arpa, Guinardó, Sants, etc. El Barri Xino encara es densifica i proletaritza com no ho havia estat mai. La conflictivitat social s’anirà incrementant progressivament.

Ja a l’any 1909, en un Discurs pronunciat al Memorial Hall de Londres, Kropotkin parla de la Setmana Tràgica, del Procés de Montjuïc i de les infàmies del govern espanyol dels darrers anys i que “és una llàstima que la sublevació de Barcelona encara no hagi derrocat aquest govern pocavergonya”

Marie Marguerite de Laborde, més coneguda pel seu pseudònim literari Andrée Bearn viatja per Espanya l’any 1909. S’havia casat amb el pintor català Alexandre de Riquer i per això feu estades llargues a Barcelona els anys 1910 i 1911 /finalment la parella es va separar). Escrivia articles que es publicaven a França i a Catalunya en el diari “La Publicidad”; en els seus escrits comparava Barcelona i Madrid: “Si hagués marxat de Barcelona al cap d’una setmana m’hagués endut una impressió detestable de la seva gent. Em va sorprendre tot: el seu aspecte, el seu llenguatge, les seves maneres, la seva mirada massa concentrada, els seus madrigals massa despullats, la manca de cortesia dels seus comerciants i dels seus empleats… Venint de Madrid, la diferència és radical, les relacions allà són tan vellutades! Els castellans […] són tots, per gràcia natural, «homes de món», amb poca educació, però d’una cortesia exquisida: els mateixos captaires són una companyia excel·lent! Caballeros, en definitiva” “[…]Barcelona, és veure en una terra tan revolucionària i socialista, la diferència de castes i condicions tan clarament i cruelment marcada, el menyspreu de les classes dominants cap al poble.  A Castella, la fraternitat és més que un nom. L’industrial parlarà afectuosament amb els seus empleats, la comtessa abraçarà efusivament els fills del seu porter […]. Crist va dir que tots els homes som germans, i ho repeteix el jesuïta, l’omnipotent jesuïta de Castella, aleshores el castellà neix hidalgo (fill d’algú) o s’ho creu, i actua en conseqüència. Un gran senyor no pot ajupir-se ni caure. El català, en canvi, no ha estat mai prou ric per decidir si és un gran senyor. En relacionar-se amb la plebs, tem que li falti l’elegància i que el prenguin pel seu lacai”.

Jorge Luis Borges passa l’any 1921 per la Barcelona del Barri Xino, on la pobresa aflora. Ell ho mitifica com a lloc del vici i escriu una carta a un amic on ho descriu amb cruesa: “[…]desde la ciudad rectangular e inmunda, lanzo hacia ti mi corazón como una red […] en la ruleta tuve una suerte inaudita para mí […] me permitió triunfar tres noches seguidas en el burdel. Una rubia suntuosamente chanca y una morena que llamábamos La Princesa […] (¡una catalana, perdóname!)”.

L’escriptor francès Paul Morand a la seva novel·la  de 1922 “Ouvert la nuit” parla de “nit catalana” tot referint-se a la dura repressió de la Setmana Tràgica de 1909 com li explica la Remedios, viuda d’un obrer heroic afusellat: “—Això és Barcelona en el seu despertar, deia Remedios, cases luxoses, tramvies dòcils, adornaments municipals, tota l’eloqüència industrial; però no saps com són les hores sagnants: persianes trencades, canonades trencades, i sota les meves finestres, abraçada pel sol, una sola taca: el cos d’una nena assassinada en sortir de l’escola, estirada a terra, amb el cap menjat per les mosques”. La Remedios explica com va anar la revolució: “[…] una reunió de protesta contra l’enviament de reservistes al Marroc. […] vigilava la Capitania General, davant d’aquesta estació que fumeja [es refereix a l’estació de França] de la qual s’havien arrencat les vies per evitar l’arribada de reforços de València i Madrid. Era un dimecres. Vam aixecar llambordes, vam tallar arbres. Al migdia va començar el saqueig dels convents… A mitjanit, em vaig aventurar a sortir […] Maristes, Sant Antoni, Sant Pau, […] se’n van cremar quaranta-nou. Des de dalt de l’estàtua de Colom, les metralladores disparaven. La infanteria es va negar a disparar. Els Jesuïtes de Sarrià, aquella caserna, prop del gasòmetre, es defensaven amb trets de fusell.[…] Després van arribar els reforços. El general Santiago va publicar proclames aterridores. Hi va haver una estampida […]. Finalment, les detonacions es van anar més espaiant, es van aturar… Barcelona havia tornat a ser el que es veu: la ciutat dels diners i del vici, la ciutat de les llars de menors, de les fotografies obscenes, dels instruments ortopèdics del plaer, amagant la seva vella ànima inquisitorial rere la lluminosa publicitat, amb els seus convents i bancs fortificats, les cases amb portes segures, els cellers blindats i els confessionaris defensats dels pobres per les mateixes reixes daurades. Mentrestant, Puig [es refereix al seu home] havia estat detingut i tancat allà. Finalment havien posat les mans sobre aquest anarquista perillós”.Cap advocat civil no podia entrar a la seva cel·la”. Probablement  l’anarquista detingut sigui una al·legoria de Ferrer i Guàrdia.

L’any 1924 Thomas Mann publicà “La muntanya màgica”. En aquesta gran obra es fan al·lusions a la Barcelona de l’època. Hom parla de la Lliga per a l’organització del Progrés  que, partint del darwinisme social, molt en aquells anys, pretenia que “la vocació més natural de la humanitat és perfeccionar-se a si mateixa” i seguint això ”[…]S’estudia el problema de la salut de la nostra raça, es comproven tots els mètodes per combatre la degeneració, que sens dubte és una conseqüència deplorable de la industrialització creixent […] al capdavall, de suprimir les lluites entre els pobles, de suprimir les guerres” I continua “una junta general de la Lliga va ser convocada a Barcelona. Ja sap que aquesta ciutat pot fer gala de les seves importants relacions amb la idea del progrés polític. El congrés va tenir-hi lloc al llarg d’una setmana entre banquets i festes” i acaba redundant en les idees del darwinisme social “la Lliga, doncs, ha decidit a Barcelona publicar una obra de molts toms que durà el títol Patologia sociològica”

El francès Henry de Montherlant publica l’any 1929 el relat “La Petite infante de Castille” on mitifica el districte V i el vici. Això serà comú entre els noucentistes que idealitzen la realitat de Barcelona que topa amb una realitat  crua i negativa.

En el Diari del lladre, publicat l’any 1949, Jean Genet descriu l’ambient dels baixos fons de l’any 1932: “[…] A Barcelona freqüentàvem principalment el carrer del Migdia i el carrer del Carme. De vegades dormim sis persones en un llit sense llençols i de matinada anàvem als mercats a mendicar. Sortíem del Barri Xino en grup i marxàvem pel Paral·lel, una bossa de la compra al braç, perquè les mestresses de casa preferien donar-nos un porc o un nap que no pas un cèntim. Al migdia tornàvem i amb la collita ens fèiem la sopa […]”

El francès Pierre Mac Orlan en el seu “Rues Secrètes” fa una ruta per moltes ciutats i a la Barcelona de 1934 fa una mena de guia alternativa pel baixos fons amb personatges d’aquell lumpen com prostitutes, furtius, matons en recerca de plaer, delators, policies, etc.: “La nuit de Barcelone au printemps est parfumée comme une chanson d’amour. Le caractère espagnol et maure n’intervient pas. C’est une grande ville moderne, dont les traditions ne sont pas très apparentes. […] C’est sur les Ramblas que l’on peut se rendre compte de l’urbanité courtoise de cette charmante ville catalane dont on garde un souvenir amoureux […] on peut croire que Barcelone est une ville tout entière englobée dans son fameux Barrio Chino. C’est très loin d’être exact […] J’avais lu des descriptions parfaitement évocatrices de ce quartier célèbre et je m’étais imaginé une gigantesque ville du plaisir, tantôt mal éclairée, tantôt lumineuse à l’excès. Je savais, en entrant dans ces rues, que je trouverais tel établissement à droite, telle maison close à gauche […] au Barrio Chino il semble bien que la faim, au milieu de tous ces haillons de couleur et de ce luxe indigent, règne en maîtresse ».

La fotògrafa Margaret Michaelis descriu amb la seva càmera l’any 1934 la gran misèria i pobresa del districte cinquè: paisatges humans i urbans dels carrers més emblemàtics com el carrer de les Tàpies o el de l’Om. Robador, Sant Oleguer o l’Arc del Teatre. La mateixa fotògrafa, cobrirà l’any 1936 el multitudinari enterrament del dirigent de la FAI Buenaventura Durruti.

DE LA GUERRA CIVIL ALS INICIS DE LA TRANSICIÓ

El cop d’estat de 1936 fracassat en el nostre país portà l’escenari de la revolució social i la violència repressora contra els enemics (explícits o implícits) de la revolució. El llarg conflicte bèl·lic i la derrota final implicaren la pèrdua de les institucions d’autogovern i l’exili per una bona part de la intel·lectualitat catalana. En els anys de la postguerra immediata, Barcelona va esdevenir l’escenari dels efectes que la guerra havia tingut al país. En el cas del Barri xinès els efectes sobre la marginalitat s’accentuaren.  L’escriptor i anarquista alemany Carl Einstein, amb cinquanta anys d’edat, es va allistar al Grup Internacional de la Columna Durruti, de la qual n’era portaveu, fou ferit en combat i organitzà l’homenatge pòstum a Durruti el novembre de 1936.  El sis de gener del 1939, amb la derrota a sobre, escriu una carta a Kahnweiler, el marxant de Picasso: “[…]l’esforç que han realitzat és insuperable; quin poble tan magnífic, com estimo aquesta gent […] hem passat junts moments tensos, decisius, difícils, cosa que et lliga molt estretament amb els companys. […] Els treballadors ara ja ho saben, saben que ells caminen fermament amb el seu país i, essent així, és necessari que nosaltres defensem aquesta gent amb tots els mitjans. Si en un futur podrà escriure’s i pintar lliurement, això només serà possible —diguem-ho clarament— gràcies a la resistència espanyola”.  

El periodista i escriptor britànic George Orwell  s’allistà a les columnes del POUM i participà a la guerra en el front d’Aragó. En la seva novel·la “Homenatge a Catalunya”, escrivia l’any 1938: “[…]era evident que el període revolucionari s’estava acabant [parlava del gener de 1937]; però, per a qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en coptes de “Bon dia”. Les propines havien estat prohibides per la llei i des del temps de Primo de Rivera; gairebé la meva primera experiència fou de rebre tota una conferència de llavis del gerent d’un hotel perquè havia intentat donar propina a l’ascensorista […] Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia”.

André Corthis, pseudònim de l’escriptora francesa Andrée Madeleine Husson escriu el llibre “L’Espagne de la victoire” i dedica un capítol a la Barcelona de les txeques on fa una crítica total al règim i dirigents republicans: “Oui, Barcelone a souffert, autant et plus que nulle autre, malgré le sourire de son accueil, les fleurs de ses Ramblas, l’animation élégante ou populeuses de ses grandes avenues claires et de ses noires petites rues. Ne fut-elle pas à mesure que grandissaient parmi les maîtres de la malheureuse Espagne, l’abjection et la folie, le refuge, le repaire des plus abjecte et des plus fous ? Quand le gouvernement fit appel aux Russes pour l’aider contre les anarchistes devenus trop exigeants, n’est-ce pas ici que la S. I. M. fit régner sa terreur ? Ici que Negrín, le pharmacien hystérique et voleur, autorisa la construction des Tchekas ? […] De ceci, j’aurais préféré ne pas parler. Mais serait-il possible sur un tel silence d’achever ce tour d’Espagne ?”.

L’escriptora britànica Rose Macaulay en el seu llibre de viatge “Fabled Shore” de  1949 té una altra visió de la Barcelona de postguerra: “Les famoses Rambles són encantadores; dividides per una ombrosa avinguda de plàtans, dos carrers estrets, d’una sola direcció, pugen a la muntanya i baixen al mar, al llarg de la Ciutat Vella, atapeïda de cafès, botigues, quioscos, gent, tramvies, cotxes, enllustradors i venedors de bitllets de loteria. A l’avinguda central, la gent passeja entremig de parades de flors, quioscos de diaris i parades plenes a vessar d’ocells […] Uns joves se’ns acosten […]persuadir-nos perquè els comprem un rellotge, un bolígraf o un anell […] al final sembla que et supliquin que t’ho quedis com un regal, com si la policia (cosa força probable) els seguís la pista. […] ¡La visió d’aquesta multitud embruixada en una perpètua animació nocturna era preciosa, fantàstica!”.

L’autor estatunidenc Henry Miller en el seu llibre “Reunion in Barcelona” de 1954, també parla de les Rambles, de les copes als cafès, dels enllustradors de sabates i diu que: “Les coses se succeïen com en un somni, un d’aquests somnis deliciosos que es connecten i es desconnecten a voluntat” i també que: “[…] el que ens va tornar brutalment a la realitat va ser el soroll de les martellades contra les nostres soles i els nostres talons. Eren allí, tots dos —bandits increïbles— picant com dos ferrers [en realitat els arreglaven les soles]” I acaba: “Va arribar el súmmum quan vas convidar aquells bandits”.

El poeta i novel·lista francès André Pieyre de Mandiargues va obtenir l’any 1967 el Premi Goncourt amb la seva novel·la “La marge”, l’acció de la qual passa a una Barcelona del “Xino”: “En una plaça a la cantonada, entre un cinema i un cafè, llegeix el nom del carrer: Marquès del Duero [actual avinguda del Paral·lel]; quan reconeix al plànol de la ciutat la llarga artèria en diagonal es recorda que es troba al Paral·lel, aquella avinguda de la qual li havia parlat el seu cosí, tot assegurant-li que, trenta anys abans, en aquell vast indret tots els plaers eren oferts als visitants […] Tot el que aquells establiments, reforçats per llums parpellejants i estridents sorolls musicals, ofereixen al públic a canvi d’uns quants bitllets de banc o monedes on figura l’efígie del führóncol [Franco] entra, sens dubte, a la categoria d’allò que molta gent considera com a diversions o plaers.[…] La vigilància de la policia fürhoncolesca, present allí i fora d’allí, no pot evitar que exhibeixin llur caràcter”.

El novel·lista irlandès Colm Toibín en graduar-se a la universitats es va traslladar a Barcelona on viuria  fins el 1978. Faltaven dos mesos per la mort de Franco quan arribà a la ciutat: “Recordo l’estranya humitat d’aquell primer setembre a la ciutat. Recordo les olors ranci i el soroll constant quan s’aixecaven i baixaven les persianes d’acer. Recordo el so dels cotxes i les motos ressonant contra els antics edificis de pedra, els passos i les veus que ressonaven als carrers estrets. Jo era l’any 1975, dos mesos abans de la mort del general Franco. Jo tenia vint anys i acabava d’arribar a Barcelona. […] La Rambla, ocupada tota l’estona, era tot un altre món per passejar i descobrir. Els quioscs de venda de diaris i llibres estaven oberts dia i nit. Durant el dia en tram hi havia quioscs de venda de flors, un altre tenia quioscs amb animals a la venda. La gent es va asseure a les taules de fora durant hores i hores mirant els transeünts […] la Rambla tenia els seus propis costums, les seves pròpies normes. Les prostitutes, per exemple, no semblaven pujar del port més enllà d’un punt determinat […] semblava que ningú anava a cap lloc en particular […] Una nit, mentre estava a prop de la catedral, em vaig desviar a una petita plaça per un carreró estret. Estava tranquil, fosc i amagat. Una de les parets havia estat molt malmesa per metralla o bales [segurament parla de Sant Felip Neri]. Ningú va passar pel carreró mentre jo era allà i no es va fer cap so, excepte un raig d’aigua d’una font petita al mig de la plaça […] Aquest era el món baix medieval [parla de Ciutat Vella] dels mestres artesans, picapedrers, paletes, escultors i arquitectes que sobreviuen intactes enmig d’una ciutat”.

Per acabar, l’escriptor anglès Anthony Burgess en el seu llibre de 1978 “Homage to Barcelona” fa una imatge d’aquella ciutat que sortia de la dictadura i entrava en un nou camí: “Agafem un taxi per arribar-nos a un indret que ens semblava que era fora de la ciutat, però quinze quilòmetres més amunt, pels turons, encara som dins els límits de la ciutat. El conductor del taxi és andalús […] i va venir a Catalunya perquè és on sempre van els espanyols que volen treballar: la resta d’Espanya, ens diu, és d’una mandra impenitent. Ens porta al Tibidabo, dalt de tot de la serra de Collserola, des d’on es copsa una vista de tota la ciutat i del mar al seu darrere […] Ara començo a entendre la natura de l’orgull català. L’energia creadora que ha estat capaç de produir un Tibidabo no és precisament el que la gent ignorant anomenaria una qualitat típicament espanyola, i els catalans, amb raó o sense, la consideren una fruita molt rara a la terra ibèrica. No volen que les seves realitzacions pròpies siguin integrades a la glòria espanyola general i veure com Madrid ensenya Catalunya tot dient: “Veieu el que els espanyols són capaços de fer?”. Els espanyols no poden fer-ho, diuen els catalans, però els catalans sí. El xofer andalús del nostre taxi hi està d’acord. […] Barcelona ofereix la mena de vida diürna i nocturna que abans s’associava a París. Anomeneu-la el París de la Mediterrània i no us equivocareu gaire. No és presonera d’Espanya, sinó lliure per regnar sobre la cultura múltiple d’aquest mar del mig del qual, al cap i a la fi, hem sortit tots”.

Les opinions, els punts de vista, les valoracions són tan variables, polièdriques i diferents entre les persones, en funció del temps i de la perspectiva de cadascú que ens apropen a la visió caòtica i cosmopolita d’una casa de bojos, l’auberge spagnole.

La mirada estrangera sobre Barcelona: Personatges

Selecció de Joan Solé Camardons

Què tenen en comú George Sand, André Corthis, Pierre Mac Orlan, Jean Genet, Thomas Mann, Gisèle Freund, George Orwell, André Pieyre de Mandiargues, Colm Toíbín, Mary Ann Newman, Cédric Klapisch, Woody Allen o  J. M. Coetzee?

Entre la primera meitat del segle XIX i els primers anys del segle XXI, la seva mirada i la seva veu han intentat captar i reproduir el pols de Barcelona. Resseguir-ne les obres resultants (novel·la, assaig, cinema, fotografia) ens ha de permetre veure, a través de l’òptica dels altres, la complexitat i les contradiccions, les llums i les ombres, de la societat catalana contemporània.

George Sand

Amandine Aurore Lucile Dupin, més tard baronessa Dudevant i més coneguda pel seu pseudònim masculí George Sand (París, 1 de juliol del 1804 – 8 de juny del 1876), va ser una escriptora francesa. Precursora del feminisme, va escriure novel·les, contes, peces teatrals, una autobiografia, crítica literària, textos polítics, etc. No sols es va dedicar a la literatura, sinó també a la pintura. També va ser una dona compromesa amb la política, i va participar, en l’ombra, en el govern provisional del 1848. Va conèixer Franz Liszt, i sobretot Frédéric Chopin, amb qui va viure gairebé deu anys (del 1838 al 1847). A Mallorca, s’hi pot visitar actualment la cartoixa de Valldemossa, on van passar plegats l’hivern del 1838-39, amb els fills d’ella.

Va escriure, entre molts altres, Un hivern a Mallorca (en l’original en francès Un hiver à Majorque) és un quadern de viatge autobiogràfic escrit per George Sand, amant llavors de Frédéric Chopin, editat el 1842, encara que va aparèixer per primera vegada el 1841 en la Revue des deux mondes. En aquesta obra, Sand relata les vivències del seu viatge i de la seva estada amb Chopin a l’illa de Mallorca a causa de la malaltia del pianista. Sand i Chopin i els dos nens de Sand van romandre a la Cartoixa de Valldemossa uns mesos, des de finals de 1838 fins a febrer de 1839, temps en què pretenien que la salut de Chopin millorés, encara que a les Balears van confirmar que havia contret tuberculosi. Aquell any, però, l’hivern va ser dur i la seva situació no va millorar, així que no van tardar a tornar a Barcelona, després a Marsella i per últim a París.

André Corthis

De soltera Andrée Magdeleine Husson (15 d’abril de 1882 – 8 d’agost de 1952) va ser una escriptora francesa del segle XX. Va rebre el premi Femina l’any 1906. Va passar part de la seva joventut a Espanya, un país que sovint evocava. La seva obra L’Espagne de la victoire va ser una oda a l’Espanya franquista.

Pierre Mac Orlan

Nom amb què és conegut Pierre Dumarchais, poeta i novel·lista francès (Péronne, Picardia, 1882 — Cyr-sur-Morin, Illa de França, 1970). De primer es dedicà a la pintura i a les narracions humorístiques. Fou un dels residents del Bateau-Lavoir immoble al barri de Montmartre, conegut per haver estat, a principis del segle xx, lloc de residència i de reunió de nombrosos pintors i escriptors. En acabar la Primera Guerra Mundial s’especialitzà en la novel·la d’aventures: Le chant de l’équipage (1918), Le quai des brumes (1927). Algunes de les seves obres han esdevingut temes de films, com La Bandera (1931), que situa al Barri Xinès de Barcelona, popularitzat per l’autor en altres llibres. També és autor de moltes poesies.

Jean Genet

Escriptor francès. (París, 19 de desembre de 1910 — París, 15 d’abril de 1986). Passà una part de la seva joventut en un reformatori —experiència reflectida en la novel·la Miracle de la rose (1945-46)— i practicà la prostitució homosexual i el lladronici a Barcelona i en altres ciutats europees; el Journal du voleur (1949) el revelà com un esteta i un capdavanter de l’absurd. Empresonat (1942), escriví una sèrie de poemes, on manifestà la seva obsessió per la mort i el sexe masculí, la novel·la Notre-Dame des Fleurs (1944), sobre els marginats socials i Querelle de Brest (1944), portada al cinema per R.W.Fassbinder. Condemnat a reclusió perpètua (1947), li fou commutada la pena. Amb Les bonnes (1946) esdevingué un dels dramaturgs més importants del teatre d’avantguarda; a Le balcon (1956), Les nègres (1958) i Les paravents (1961) ataca els prejudicis polítics, socials i religiosos. Ha escrit també alguns guions cinematogràfics: Mademoiselle (1966), La nuit venue (1977), etc. El 1983 fou guardonat amb el Grand Prix des Lettres Françaises.

Diario del ladrón de Jean Genet

Thomas Mann

Escriptor alemany (Lübeck, 6 de juny de 1875 — Zuric, 12 d’agost de 1955). Fill d’una antiga i rica família de comerciants de Lübeck, estudià a Munic. Juntament amb el seu germà Heinrich viatjà a Itàlia, on inicià la seva primera obra important, Die Buddenbrooks (1901), on descriu la decadència d’una família burgesa de Lübeck. La seva atenció, però, se centra més en els éssers humans i en llurs caràcters que en llur situació política i social. També el preocupa el conflicte que pot sorgir entre la intel·ligència (l’art) i la vida, tal com ho planteja en Tonio Kröger (1903) i en Der Tod in Venedig (‘La mort a Venècia’, 1912). Durant la Primera Guerra Mundial desaprovà els atacs del seu germà Heinrich contra el nacionalisme alemany, i així ho plantejà a Betrachtungen eines Unpolitischen (‘Consideracions d’un apolític’, 1918). Però més tard s’hi reconcilià i es convertí en un fervent defensor de les llibertats democràtiques. En aquest període escriví la seva obra mestra, Der Zauberberg (‘La muntanya màgica’ 1924), on fa una profunda anàlisi de la seva època, a través dels diversos personatges que coincideixen en un sanatori de tuberculosos. Correspon també a aquesta etapa la narració Mario und der Zauberer (‘Mario i el mag’, 1930), dura sàtira del feixisme. El 1933, amb motiu de l’arribada de Hitler al poder, hagué d’exiliar-se. Davant el perill d’una nova barbàrie, destacà el valor de les forces espirituals i intel·lectuals i feu una advertència a les potències democràtiques occidentals, que havien permès el desenvolupament del feixisme, en una sèrie d’articles titulats Achtung, Europa! (1938), entre els quals és inclòs un escrit sobre la Guerra Civil Espanyola de 1936-39. Tot inspirant-se en el tema bíblic escriví la tetralogia Joseph und seine Brüder (‘Josep i els seus germans’, 1933-43), d’una gran matisació psicològica. En la biografia novel·lada de Goethe Lotte in Weimar (1939) féu un homenatge a l’humanisme europeu. El 1947 acabà la seva darrera gran novel·la, Doktor Faustus. De les seves obres posteriors cal citar Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull (‘Confessions de l’aventurer Felix Krull’, 1954). El 1929 obtingué el premi Nobel de literatura.

Gisèle Freund

Nascuda Gisela Freund (Schöneberg, 19 de desembre de 1908 – París, 31 de març de 2000). Va ser una fotògrafa francesa nascuda a Alemanya, especialment coneguda per la seva labor en fotografia documental i pels seus retrats d’escriptors i artistes. La seva obra d’assaig fotogràfic més famosa és Photographie et société de 1974, sobre els usos i abusos d’aquest medi artístic. Més info aquí CCCB “Gisèle Freund. El món i la meva càmera” 24 juliol — 3 novembre 2002.

George Orwell

De nom Eric Arthur Blair, conegut pel pseudònim literari George Orwell (Motihari, Raj Britànic, 25 de juny de 1903 – Londres, 21 de gener de 1950). Fou un escriptor i periodista anglès. El seu corpus literari es caracteritza per la claredat, la intel·ligència i l’enginy, i pel coneixement de la injustícia social, l’oposició al totalitarisme i el compromís amb el socialisme democràtic. Entre la resta del seu corpus creatiu, també destaca el seu llibre, àmpliament aclamat, Homenatge a Catalunya (1938), en què relata la seva experiència en la Guerra Civil espanyola. Com a membre del Partit Laborista Independent, es va unir a milers d’estrangers per lluitar per la defensa de la Segona República durant la Guerra Civil espanyola. Va arribar a Barcelona el desembre del 1936, i el mateix dia s’allistà i fou assignat com a milicià al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), formació comunista antiestalinista.

André Pieyre de Mandiargues

Fou un escriptor surrealista francès (París, 1909 – 1991). Obtingué el Premi Goncourt per la seva novel·la La Marge el 1967; novel·la que fou portada al cinema el 1976.

Colm Tóibín 

Escriptor i crític irlandès (30 de maig de 1955)  que ha guanyat nombrosos guardons per la seva obra literària. També és professor de Literatura comparada a la Universitat de Colúmbia. Va viure a Barcelona entre els anys 1975 i 1978, experiència de la qual van sorgir Homenatge a Barcelona (Columna, 2003) i The South (1990). El seu retorn a Irlanda, l’any 1978, marca l’inici de la seva carrera periodística, que compaginà amb l’escriptura de viatges. Actualment escriu per a The New York Review of Books i la London Review of Books, entre altres publicacions. L’obra de Tóibín, considerat una de les figures literàries actuals més importants d’Irlanda, comprèn tant novel·la com assaig i teatre, i ha estat traduïda a trenta idiomes. Entre els seus títols principals destaquen Brooklyn (Ara Llibres, 2010), The Blackwater Lightship (1999), New Ways to Kill Your Mother: Writers and Their Families (Penguin, 2012) i El testament de Maria (Ara Llibres, 2014).

Mary Ann Newman

Lingüista estatunidenca (Nova York, 1951) amb una intensa relació amb Catalunya i la cultura catalana. Es llicencià en literatura espanyola i literatura catalana a la Universitat de Nova York, on és professora. Va aprendre català gràcies a Alan Yates i aconseguí una beca Fulbright per fer una tesi doctoral sobre Eugeni d’Ors. El 1972 va visitar Barcelona per primer cop. Ho va tornar a fer el 1976 i entre 1980 i 1981 hi va viure; establí contacte amb Xavier Rubert de Ventós, Jaume Vallcorba i Quim Monzó. Impulsà la primera càtedra Barcelona – Nova York (1983-1986), amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.

Ha ensenyat llengua i literatura espanyola i catalana en diverses universitats estatunidenques, ha escrit articles sobre literatura i traducció i ha publicat traduccions del castellà i el català a l’anglès d’autors com Quim Monzó, Joan Maragall, Narcís Comadira o Josep M. de Sagarra. Ha treballat com a coordinadora institucional de l’Institut Ramon Llull i és membre de la North American Catalan Society. Va fer de voluntària per a la candidatura de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat de Catalunya en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 i 2003. De 2006 a 2011 va dirigir el Catalan Center de Nova York-Institut Ramon Llull, adscrit a la Universitat de Nova York, i actualment és investigadora visitant del Center for European and Mediterranean Studies. Impulsa el Farragut Fund for Catalan Culture in the US, que pretén documentar el llegat català als EUA i facilitar l’intercanvi cultural.

L’any 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2016 se li concedí el Premi Internacional Joan Baptista Cendrós d’Òmnium Cultural. És membre del jurat del Premi Internacional Catalunya, que presideix des de 2019. El 2022 va rebre el Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística i a la Diversitat Cultural. És neboda del dramaturg Arthur Miller.

Mary Ann Newman a la presentació de “Private Life” a l’Institut Ramon Llull (2014)

Cédric Klapisch

Klapisch (Neuilly-sur-Seine, 4 de setembre de 1961) és un guionista, actor, productor i director de cinema francès. Fill d’una família jueva atea del barri parisenc del Marais. Va estudiar a l’Institut Rodin de París. Quan va acabar el batxillerat, va fer dos anys de preparació literària, opció filosofia. Va provar d’entrar a l’IDHEC (Institut d’Alts Estudis Cinematogràfics) de França, però no ho va aconseguir. Va estudiar llavors a la Universitat París III i, després, a la París VIII a Saint-Denis (Sena Saint-Denis) on es llicencià en cinema. La seva tesi sobre Tex Avery, Woody Allen i els Germans Marx es titula: «le non-sens au cinéma, 6 ème sens du 7 ème art» (el sense sentit al cinema, el 6è sentit del 7è art). Amb 23 anys, se n’anà finalment a la Universitat de Nova York durant dos anys.

Quan acabà els estudis, va treballar en diferents rodatges abans d’atrevir-se com a director dels seus propis curtmetratges. Malgrat tenir una forta cobertura mediàtica, no aconseguí l’èxit esperat. Serà gràcies a Un air de famille (1996) que, finalment, sortirà de l’ombra per integrar-se al paisatge audiovisual francès. El seu talent es va confirmar amb Una casa de bojos i Ni pour ni contre (bien au contraire). L’obra Una casa de bojos tracta sobre un professor de francès perdut en el moment de donar la seva classe a la Universitat de Barcelona.

Woody Allen

Allan Stewart Konigsberg, més conegut pel nom artístic de Woody Allen, (Bronx, Nova York, 1 de desembre de 1935) és un director, guionista, escriptor i actor de cinema estatunidenc. Ha filmat la major part de les seves pel·lícules a Nova York, la seva ciutat natal. És també clarinetista a una banda de jazz, amb la qual toca sovint al Cafè Carlyle de Nova York.

El 2007 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, per la seva contribució a les arts i la cultura popular. L’any 2008 va fer una pel·lícula a Barcelona amb Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Javier Bardem: Vicky Cristina Barcelona.

John Maxwell Coetzee

Escriptor australià (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940) d’origen sud-africà, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2003. És un dels escriptors en llengua anglesa més ben valorats per la crítica. Ha guanyat per partida doble el premi Booker, per triplicat el CNA Prize, el premi Jerusalem, el Prix Femina étranger, i el premi internacional de ficció del The Irish Times, així com altres guardons i doctorats honoris causa. Més informació aquí  CCCB Debat, 30 setembre de 2023. J. M. Coetzee. Professor de literatura, lingüista i escriptor, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2003

Margarida Casacuberta

Professora i investigadora en Literatura contemporània a la Universitat de Girona. Doctorada  en Filologia, és especialista en narrativa catalana del segle XX i en la figura i l’obra de Santiago Rusiñol. Ha traduït al català obres d’Émile Zola i Georges Pérec o Irène Némirovsky. Col·labora a la Revista de Girona, és membre del Consell de Redacció de la revista L’Avenç i del Consell d’Administració del Teatre Nacional de Catalunya.

D’entre els seus llibres publicats, destaquen Víctor Català, l’escriptora emmascarada (2019, L’Avenç) Els Jocs Florals de Girona, 1902-1935 (CCG, 2010), Marian Vayreda i Vila, 1853-1903: la recerca d’una veu pròpia (Llibres de Batet, 2002) o Els noms de Rusiñol (Quaderns Crema, 1999).

Actualment, dirigeix la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània de Santa Coloma de Farners i la Càtedra Víctor Català d’Estudis sobre el Modernisme. Entre 2019 i 2020 va dirigir la Càtedra M. Àngels Anglada-Carles Fages de Climent de Patrimoni Literari.

Bibliografia

CASTELLANOS, JORDI: Literatura, vides, ciutats, Barcelona, Edicions 62, 1997

HUGHES, ROBERT:  Barcelona, BCN, Anagrama, 1992, BAB.

Projecció de pel·lícula “Her”. Debat posterior sobre “L’amor en temps cibernètics”

Divendres dia 10 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas, es projectà la pel·lícula “Her”, de Spkie Jonze, seguit d’un col·loqui sobre “l’amor en temps cibernètics”.

La projecció i el col·loqui posterior és una iniciativa conjunta de la secció de Cinema i de la secció d’Història en el marc del Cicle de l’Ateneu Barcelonès Més intel·ligents, més humans? Algoritmes, societat i cultura.

El col·loqui posterior sobre la pervivència dels sentiments en aquests temps de Intel·ligència Artificial (IA) fou conduït per Salvador Llopart, ponent de la secció de Cinema i per Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Salvador Llopart, ponent de la secció de Cinema i Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.

Accés obert a socis i a no socis.

Her de Spike Jonze

L’amor en temps cibernètics

Text de Salvador Llopart

La Intel·ligència Artificial (IA), les seves promeses d’una vida millor acompanyats dels perills de deshumanització, ocupa el centre d’un debat social de llarg abast. La possibilitat, evident, per part de les noves tecnologies, d’incidir en la vida quotidiana està modificant el nostre mateix concepte d’humanitat. Lles preguntes sobre aquest tema s’acumulen: Com afectarà la IA a això que fins ara definíem com ètica i responsabilitat? Què passarà amb el futur de l’ocupació? Quin significat té la privacitat -i la seguretat- en els temps que vindran? 

Aquestes qüestions, i moltes mës, generen incògnites socials que ens marcaran i definiran a tots en un futur pròxim. Des de la ponència d’Història i des de la de Cinema de l’Ateneu pensem, a més, que, a aquests interrogants d’abast social, cal afegir uns altres podríem dir d’àmbit més íntim i privat, allà on la seva existència afectarà la mateixa condició humana. Ens referim al territori dels sentiments. 

Ens preguntem, en definitiva, com es veuran afectats, per exemple, idees com l’amor i el seu revés fosc: això que podríem definir com a sol·litud. Dos sentiments dels quals parla amb profusió, sense perdre mai l’hàlit poètic de la ficció, un film com “Her”, de Spike Jonze, que projectarem el pròxim divendres dia 10 de novembre a la sala Oriol Bohigas, del Ateneu, a les 18.30 h. de la tarda, seguida d’un debat obert. 

Her” parla de sentiments i parla de IA i deixa entreveure, en la intersecció de tots dos, les paradoxes d’aquesta trobada. El film de Spike Jonze planteja  qüestions sobre l’amor i la sol·litud d’una forma imaginativa, sense alçar la veu. Conta la història de Theodore, el protagonista, un home apocat i més aviat solitari, i la seva interacció amb Samantha, un sistema operatiu d’Intel·ligència Artificial. A mesura que Samantha desenvolupa majors habilitats d’aprenentatge i empatia, aquesta relació canvia i s’aprofundeix. És amor el que sent Theodore -interpretat amb sobrietat i sentiment, per Joaquin Phoenix– per Samantha? I què sent en realitat Samantha, la IA dotada en la versió original del film, la que projectarem en l’Ateneu, de la sensual veu de Scarlett Johansson?

Joaquin Phoenix al film “Her”, de Spike Jonze

La pel·lícula de Jonze ens convidarà a reflexionar en veu alta sobre que significa intimitat en aquests temps cibernètics i en la seva interacció amb les màquines, així com sobre els límits de la IA i l’impacte que pot tenir en les nostres pròpies vides.

Us esperem divendres dia 10, a partir de les 18.30 hores, a la sala Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. 

Hi esteu convidats.

Joaquin Phoenix & Olivia Wilde al film “Her” de Spike Jonze

Breu història de la IA (Explicada per la pròpia IA)

La intel·ligència artificial (IA) té una història que es remunta a mitjan segle XX. Aquí en tenim un breu resum:

  1. Dècada de 1950: El Naixement. La IA sorgeix com un camp d’estudi formal, marcada pel famós article del matemàtic precursor Alan Turing sobre la possibilitat que les màquines puguin pensar. Els primers enfocaments se centren en la creació de programes d’escacs i el desenvolupament de llenguatges de programació.
  2. Dècades de 1960 i 1970: Lògica i regles: Durant aquest període, els investigadors es van centrar en l’ús de lògica i regles per a simular el raonament humà. Es van desenvolupar llenguatges de programació com LISP, que encara s’utilitza en l’actualitat. També va sorgir el concepte de “sistemes experts”, programes de IA dissenyats per a resoldre problemes específics.
  3. Dècades de 1980 i 1990: Auge i caiguda. L’hivern de la IA: En aquesta època va haver-hi un creixement significatiu de la IA i es van començar a aplicar tècniques d’aprenentatge automàtic. No obstant això, les expectatives van sobrepassar els resultats reals, la qual cosa va portar a un període conegut com l’hivern de la IA, en el qual l’interès i el finançament van disminuir.
  4. Dècada de 2000: Renaixement de la IA: Amb els avanços en el processament de grans quantitats de dades i els algorismes d’aprenentatge automàtic, especialment l’aprenentatge profund (deep learning), la IA va experimentar un renaixement. Es van aconseguir avanços significatius en àrees com el reconeixement de veu, el processament d’imatges i la traducció automàtica.
  5. Present i futur: La IA s’ha tornat ubiqua en la nostra vida quotidiana, des dels assistents virtuals en els nostres telèfons fins als sistemes de recomanació en plataformes en línia. La IA també ha impulsat avanços en camps com la medicina, la robòtica i la conducció autònoma.

Futur de la IA

La història de la IA és contínua i continua evolucionant a mesura que es desenvolupen noves tècniques i s’exploren noves aplicacions. Les possibilitats futures de la IA són emocionants i encara queden molts descobriments per fer-ne.

El desafiament de la “singularitat tecnològica” es refereix a un punt en el futur en el qual la intel·ligència artificial superarà la intel·ligència humana. Hi ha debats sobre si això és possible, quines implicacions tindria i com podríem manejar una situació així.

Aquests són només alguns dels debats fonamentals en el camp de la IA. A mesura que la tecnologia avança, s’espera que sorgeixin noves interrogants i desafiaments ètics, socials i legals.

Viatgers a la segona meitat del segle XIX a Catalunya. Del sorgiment del catalanisme literari a la Guerra de Cuba

Sisena sessió del Curs Aula Ateneu Una història de Catalunya als ulls del món, dirigit per Joaquim Albareda. Dimarts 7 de novembre de 2023. Sala Oriol Bohigas.

Ponència de Josep Pich i Mitjana, historiador i catedràtic d’Història Contemporània de la UPF

Resum de Miquel Nistal de la secció d’Història. Presenta, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Comencem la sessió projectant l’Au Fènix, el símbol de la Renaixença, l’època de recuperació de la llengua, els costums i les tradicions. L’Au Fènix possiblement te uns orígens maçònics, la maçoneria era puixant dintre del món cultural de finals del segle XIX i es va reflectir en molts detalls arquitectònics modernistes.

Aux Fènix a la La Renaixensa, 1881

EL PERÍODE UNIONISTA I EL CONSERVADORISME CATALÀ

De 1858 a 1863, té lloc a Espanya el govern O’Donnell, que  dona pas a un període políticament molt estable en el regnat isabelí. S’ha creat una nova formació política, la Unión Liberal, que pretenia ser un punt mitjà entre progressistes i moderats, Pel que fa als conservadors catalans, tal com explica Borja de Riquer (1981), el seu objectiu era ”conservar progressant” i, vista la centralitzadora  política unionista aviat es va veure que això no era possible: els unionistes foren incapaços de “desatar el nudo de la centralización” i accentuaran el pes de l’administració central amb la legislació de 1861. Això fou el principal motiu de desafecció dels conservadors catalans amb els unionistes. Leopoldo O’Donnell (1809 – 1867) és un dels “espadones” del període que tractem avui.

La indústria cotonera catalana experimenta un creixement espectacular en el període 1835 – 1900. A la província de Barcelona, la industrialització comportà un elevat creixement de l’associacionisme obrer que en el període de 1840-43 a 1855 s’estengué per una bona part del territori. La necessitat de controlar el país i reprimir possibles insurreccions, feu que la zona  amb més desplegament militar, i amb avantatge, l’any 1850 fos Catalunya amb més de 40.000 elements de tropa i 1.690 oficials, cal no oblidar que la Segona Guerra Carlina (1846 – 1847) afectà només Catalunya i això també explica la presència massiva de tropes. Un punt important en aquest aspecte militar és la creació de la Guàrdia Civil (1844), cos d’elit en aquells moments i bàsic, junt amb els ferrocarrils, per entendre la construcció de l’estat liberal el segle XIX. La indústria cotonera era la més important a Catalunya (i d’Espanya) en aquells anys i s’estenia de Reus al sud, passant per Barcelona i fins a Berga al nord; la força motriu a les fàbriques canvia en aquests anys i si el 1841 eren les cavalleries les responsables, el 1860, aquestes s’han eliminat i les màquines de vapor han pres el relleu de manera inapel·lable.

Per les persones que vindran de viatge és important que es comenci un pla de carreteres que pretén  dissenyar, però inexistent i preparar una xarxa bàsica que uneixi les principals ciutats i pobles importants de Catalunya, apart de les carreteres a cura de l’Estat que ho tenia deixat. La construcció de ferrocarrils es va anar estenent per l’Estat durant aquesta època amb el primer tren construït a la Península Ibèrica Barcelona – Mataró (1848 – 1851), amb capital privat català. Fins el 1874 s’acaba de construir la xarxa bàsica de ferrocarrils que comunica les zones més poblades del país. A part del creixement industrial, continua havent-hi una agricultura tradicional que funciona amb l’important mà d’obra rural. Vist des de la perspectiva europea occidental, la pauta recurrent l’any 1900 és la d’un lideratge econòmic, a cada país, de les regions de la capital política amb algunes excepcions com els Països Baixos, Alemanya, Suïssa o Itàlia. En el cas espanyol, Catalunya i el País Basc superen l’any 1900 el PIB de la capital.  Madrid i l’Estat veuen malament aquesta excepció tan poc borbònica. En altres paraules, Barcelona i el seu entorn són la capital econòmica d’Espanya, però el país té una divisió provincial; les muralles continuaran fins la dècada dels cinquanta com una barrera contra el creixement i pel control social i polític dels seus habitants.

EVOLUCIÓ  HISTÒRICA DE  LA CIUTAT DE BARCELONA A TRAVÉS DE MAPES

A l’esquerra el recinte medieval (S. XIII) amb la muralla medieval, oberta al mar i limitada a l’oest per la Rambla. A la dreta (S. XIV – XV), es fa una ampliació  a l’oest amb una nova muralla. La Rambla separa les dues unitats.


A l’esquerra, la Barcelona dels Àustries: reforç de les muralles amb baluards i tancament de la muralla al mar. A la dreta, la Barcelona del segle XVIII amb la Ciutadella. Es destrueix una part del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella.

El 27 de juny de 1843, un ban municipal comunica a la població la voluntat d’enderrocar les muralles: ¡Abajo las murallas! Però no va ser fins l’any 1854 en un context revolucionari i ofegada la ciutat per una epidèmia de còlera es procedí al seu enderrocament. A la fotografia superior, l’estat de la ciutat sense les muralles (només el sector marítim i la Ciutadella), abans de la construcció de l’Eixample.

L’any 1856, Ildefons Cerdà presenta el seu treball “La monografía estadística de la clase obrera de Barcelona” on analitzava la vida insalubre que tenia lloc intramurs. Cerdà no era ni metge ni arquitecte, sinó enginyer. Hi haurà diferents projectes urbanístics presentats a la llum del Ban municipal: quan s’enderroquin les muralles es podrà planificar la urbanització de la nova ciutat  i hi haurà un concurs públic al qual es presentaran uns quants projectes urbanístics encapçalats respectivament per  Josep Fontseré, Francesc Soler, Antoni Rovira i Trias i Ildefons Cerdà. El pla de reforma definitiu va ser imposat des del govern central i fou el dissenyat per Cerdà (1859) ja que en el moment de fer la tria, manaven els progressistes i Cerdà era progressista.  

VIATGERS I ALTRES IMPRESSIONS

Un viatger britànic en una estada a Barcelona el 30 de juliol de 1857, fa uns apunts i dibuixos  de la Ciutadella, encara existent, mostra un perfil de la Capella Militar, el Palau del Governador i la torre – presó de Sant Joan que seria enderrocada. Edward William Cooke, el 30 d’octubre de 1860 fa un quadre de la ciutat des del mar amb la muntanya de Montjuïc i el seu castell en primer terme; el castell cridava molt l’atenció dels viatgers perquè sabien que des d’allà es bombardejava la ciutat. Es poden veure fotografies de diversos arxius fotogràfics de la dècada de 1870 on es pot apreciar la Muralla de Mar. Actualment el Portal de Santa Madrona són les úniques restes de la muralla medieval.

El pintor italià  Achille Battistuzzi, viu a Barcelona i  s’especialitza en  escenes urbanes. També fa fotografies amb Montjuïc, la ciutat i les Drassanes de fons; aquestes postals es comercialitzaven a  Europa i els EUA a les dècades de 1860, 70 i 80. En aquestes fotos es veuen els campanars de la ciutat, el Poble Sec en primer terme i l’espai de l’Eixample encara per construir.

Achille Battistuzzi, El pla de la Boqueria, 1873, MNAC

Una interessant foto de Jules Ainaud d’inicis de la dècada de 1870 mostra els treballs d’ampliació del port amb la muralla de mar ja destruïda i les obres del Moll de la Fusta. També un interessant dibuix de carbó de 1854 on es veu un grup d’homes de la Rambla amb la seva vestimenta habitual: barretina, espardenyes, bastons i manta sobre l’esquena; pels viatgers això semblava pintoresc i orientalista.

Foto de Jules Ainaud El Pla de Palau. 1871-1872, Font: KBr Fundación Mapfre

El fotògraf francès Marie Louis Alexandre Gobinet de Villacholle (conegut com Franck) fa un retrat del Palau Reial Menor de Barcelona. El palau era situat a l’actual barri Gòtic entre la Via Laietana, la plaça de Sant Miquel  i el passeig de Colon. Havia estat, en època medieval, la residència dels comtes-reis després del palau Major (a la plaça del Rei). L’any 1857 va ser venut i enderrocat (segurament per especulació immobiliària), enmig de protestes populars. Avui dia només se’n conserva la capella.

Un autor català que ens dona molta informació sobre la Barcelona de l’època és Conrad Roure que escriu  les seves memòries titulades  “Recuerdos de mi larga vida. Costumbres, anécdotas, acontecimientos y sucesos acaecidos en la ciudad de Barcelona, desde el 1850 hasta el 1900”, i van ser publicades originàriament al diari “El Diluvio” entre 1925 i 1928. En aquestes memòries editades pel Doctor Josep Pich hi ha molts gravats i dibuixos de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX força interessants, com ara el Palau  Reial, abans descrit, on estava la Universitat de Barcelona que torna a la ciutat en el període liberal després de la desaparició en època de Felip V; aquest edifici estava a la Rambla dels Estudiants i va caure de vell i decrèpit (i parcialment incendiat en les bullangues) i el va substituir l’actual seu de la plaça Universitat. Les dues grans carreres d’aquells moments eren Dret i Lletres que es feien a l’edifici de la Rambla i Medicina que es feia a l’edifici de la Santa Creu (l’actual seu de la Biblioteca de Catalunya). L’entrada d’Isabel II va ser la primera part del sector de muralla que es va enderrocar.

La percepció de molts viatgers era que Catalunya era sensiblement diferent a la resta d’Espanya; la recollí el nord-americà J.M. Mackie a “Cosas de España: Or going to Madrid via Barcelona (1855)”. Deia que a Barcelona l’hivern durava quinze dies. Recordava la passejada per la costa, pel jardí del “General” i com eren els pidolaires alhora que descriu una Barcelona on paradoxalment es parlava en castellà i visita i descriu les pobres cabanes dels pescadors. És interessant observar  com en bona part de les descripcions iguala els catalans amb els gitanos, però no eren l’estereotip de gitano que cercava Mackie. 

El 1861 torna el viatger Antoine Laurent Apollinaire, ja havia estat l’any 1809 com a oficial de l’exèrcit napoleònic i mira com ha evolucionat el país i diu que la ciutat de Barcelona estava “només” a divuit hores de Perpinyà i deia que la ciutat era “gran, bonica, industrial, animada i dominada per la fortalesa de Montjuic”. Afirmava que Madrid era una capital, però que ell hagués preferit viure a Barcelona per l’animació, la gent, les rodalies, el mar i el port.

Hans Christian Andersen visita Espanya l’any 1862 en un viatge subvencionat pel govern danès i escriu  “I spanien”. L’inici del viatge és una estada a Barcelona on assisteix a una “novillada” que l’impressiona fortament. Quan ja feia dues setmanes que estava a Barcelona diu que “es troba com a casa” i que “tot tenia un aire francès” alhora que remarcava l’excel·lència dels cafès. L’any 1851 publicaria les seves vivències per Suècia i el 1862 el que va viure durant la seva estada a Espanya. Tanmateix, Hans Christian Andersen és conegut sobretot pels seus contes infantils, alguns inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, però la majoria inventats per ell i caracteritzats per una gran imaginació, humor i sensibilitat.

Andersen: Un viaje por España. Font: Centro Virtual Cervantes. Instituto Cervantes, 1997-2023.

L’alemany Hermann Alexander Pagenstecher passa per Barcelona l’any 1863 i assegura que “hi havia gran nombre de botigues” i que era “una ciutat bonica, tot i el complicat urbanisme de la ciutat vella”. Destaca l’existència d’un dels llocs que els revolucionaris tenien com a objectiu destruir, el castell de Montjuïc i la Ciutadella “erigida per Felip V”. L’aristòcrata irlandès Edward-King Tenison viatja entre 1850 i 1853 i fa fotografies úniques del seu viatge que seran exposades a l’exposició fotogràfica de Londres l’any 1854 entre les quals una de Montserrat.

LA RENAIXENÇA: MÉS QUE UN FENOMEN LITERARI

El naixement de la Renaixença és un altre moment important (Jocs Florals de 1859). Francisco M. Tubino en el seu llibre de 1880 sobre “La historia del Renacimiento literario”, ja remarca que: “desde que ahondamos en nuestro tema, hubo de revelársenos la existencia de problemas políticos ocultos bajo la aparente lentitud de la materia exclusivamente literaria”. Ell, italià, interpreta la similitud de la Renaixença amb el Risorgimento, amb els problemes polítics que tots dos fenòmens hi introduïen. La recuperació del català, tot i que només fos a nivell literari, implicava xocar de front amb un govern centralitzador i uniformista quant a l’idioma oficial que havia de ser únic, el castellà. Els elements nacionalitzadors espanyols es fan al llarg del règim liberal i, en parlar de la Constitució de 1876 i la Restauració posterior al Sexenni Democràtic, el jurista Xavier Arbós escriu l’any 2006: “La historia constitucional española comienza rechazando la opción federal y, como la inmensa mayoría del derecho público del siglo XIX, sostiene que es un inconveniente para España, en muchos casos sin describir mínimamente qué es una Constitución federal. Además, al rechazo a la opción federal se le acompaña el elogio a la centralización y defensa del Estado nacional”. De fet el diari Novedades, l’any 1855 assegurava que a Catalunya hi havia molts liberals que eren patriotes espanyols però que d’altres “si permanecen unidos a nosotros y no se declaran en rebeldía es porque conocen su impotencia para existir como nación independiente” i que molts pensaven que Catalunya era a Espanya el que Irlanda al Regne Unit.

El general Joan Prim, un dels militars i polítics més rellevants del període, com a progressista que era, necessitava el suport dels progressistes catalans i l’any 1851 exigí al Congrés dels Diputats que es suprimís l’estat de setge a Catalunya i en el seu discurs expressà: “¿Los catalanes son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son; dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía”. Un dels homes de Prim era Víctor Balaguer que no era en absolut catalanista i que ell mateix ho recalca l’any 1902 poc abans de morir, però és important perquè a partir de 1865 comença a escriure poesia en català (Lo trovador (sic) de Montserrat) i publica una historia de Catalunya totalment romàntica i escriu sobre “las calles de Barcelona”, i amb els noms dels carrers de l’Eixample recupera els noms de la història de Catalunya i Aragó. Ell serà el primer mestre dels primers Jocs Florals l’any 1861. Sobre això, Joan-Lluís Marfany l’any 2017 diu que “la Renaixença no volia fer renéixer res”. Aribau no volia reactivar res quan compon la seva Oda a la Pàtria. Quan realment comença quelcom  d’intentar activar  el català, sobretot en poesia, és  quan es reimplanten els Jocs Florals l’any 1859, i aquí si que l’impulsor màxim fou Víctor Balaguer amb un objectiu ben declarat i ben clar: “[…] tot utilitzant el català, sabent d’on venim com a catalans i on anem com espanyols”.

El moment important d’activació comença a la rebotiga d’una rellotgeria al carrer Escudellers, que esdevindrà un restaurant i, actualment, en mans de l’ajuntament, no té encara una dedicació concreta. Allà es reunia un grup d’escriptors i artistes (Frederic Soler, “Pitarra”, Clavé, Valentí Almirall o el mateix Balaguer, entre d’altres a qui deien “Xarons”). L’any 1860, amb l’empenta d’Almirall munten uns “Jocs artificials” com a paròdia grotesca dels Florals, tot difonent una Renaixença real entre les classes populars, utilitzant el teatre, els cors i la premsa satírica i fent ús del “català que ara es parla”, donant suport als carnavals de Barcelona i afavorint la recuperació de la llengua  entre les classes populars, amb bromes, acudits, etc. No són perseguits per les autoritats de la ciutat, que toleren sense problema que publiquin els seus textos i que facin les seves festes o les obres de teatre, fins i tot professionals, perquè tenen moltíssima audiència i els seus productes esdevenen un bon negoci.  Les autoritats estatals fan un decret l’any 1867 que prohibeix que es facin o publiquin obres “íntegramente en alguno de los dialectos de la ciudad o la provincia”. Els xarons tindran maneres de complir la llei introduint sempre algun personatge que parlés castellà (el dolent, el ruc, el diable, etc.) a l’obra.

En els anys del darrer terç del segle XIX es consolida la industrialització a Catalunya i això implica més energia, tal com  queda palès en les estadístiques. L’Estat espanyol, i Catalunya dintre, era un país d’analfabets. L’any 1854 s’havia aprovat la llei Moyano que, teòricament promovia l’educació primària, però donà uns resultats mediocres; l’alfabetització que el 1860 amb prou feines arribava a un terç de la ciutadania, l’any 1900 encara no arribava al 50 %. A Catalunya el 1860 era d’un 26 % i al tombant de segle era del 50 %. D’aquesta època, Almirall feia un discurs universalista on veia un bon futur basat en els invents i que el món caminava cap a la formació de “grans conjunts continentals i que les reformes econòmiques transformarien  la societat acabant amb les classes”.

LA CRISI DEL PERIODE ISABELI

L’any 1863, el sistema entra en una profunda crisi, econòmica, social i política. El projecte unionista col·lapsa. La popularitat de la reina cau en picat de manera abrupta. La inestabilitat política és gran amb pronunciaments militars continus des de 1860. De fet, els canvis polítics sempre eren pel cop d’un general i aquesta era l’alternança en el poder. L’”espadon” feia el cop i després s’arreglaven les eleccions per a fer la majoria adequada al general ascendent i els seus seguidors. La recessió econòmica severa i el descrèdit dels partits moderat i unionista faran que a Barcelona es parli d’un “cop” que ho canviarà tot. El  setembre de 1868 comença la revolució que passarà a la història com a “Gloriosa”, a Cadis (això serà el cant de sirena de la importància de la ciutat andalusa), dirigida per l’almirall Topete i els generals Serrano i Prim. Després d’ocupar el poder i amb la reina a l’exili, Prim es converteix en el nou home fort i amb el redactat d’una nova Constitució, comença a buscar rei per Europa; això serà el detonant de la guerra entre França i Prússia (1870 – 1871) i el naixement del nou estat d’Alemanya sobre les cendres de la derrota francesa.

El setmanari francès Le Monde Illustrée, recull l’any 1868 “una gran manifestació federalista a la plaça de Catalunya de Barcelona” i dos anys després, a l’abril de 1870 , també explica amb bones il·lustracions com “els republicans federals de Gràcia s’alçaren contra l’intent del govern de fer un nou sorteig de Quintes”. De fet cremaren els arxius municipals i protagonitzaren una revolta que durà cinc dies i que motivà la intervenció de l’exèrcit i el bombardeig de la vila.

Recreació de l’assalt i incendi de l’Ajuntament de Gràcia durant la Revolta de les Quintes (23 abril de 1870), publicada en un diari francès de l’època (Le Monde Illustré). Font: Arxiu Municipal de Barcelona, Districte de Gràcia.

Finalment el monarca triat serà Amadeu de Savoia, que en arribar a España el desembre de 1870 es trobarà el seu valedor, el general Prim assassinat.

CAFÈS, TERTÚLIES I LA RESTA DE CATALUNYA

La imatge de Barcelona es modificarà pels viatgers al llarg del Sexenni democràtic (1868 – 1874). El periodista francès Louis Teste l’any 1872 en el seu llibre “L’Espagne contemporaine. Journal d’un voyageur” diu de Barcelona “es la ciutat més bella, més rica i activa de les espanyoles”.

Friedrich Engels escriu a “Los bakuninistas en acción. Memorias sobre el levantamiento en España en el verano de 1873” i diu que Barcelona “ciudad industrial más grande de España y su historia registra más combates en barricadas que cualquier ciudad del mundo”. L’escriptor italià Edmondo d’Amicis en el seu llibre “Viaje a España durante el reinado de Don Amadeo I” escriví coses similars i ara parlava bé dels catalans, ja no li semblaven antipàtics i durs “me respondieron de modo franco e ingenuo”. I també deia  que en les tertúlies“se respiraba un airecillo republicano  que habría encogido la piel del más intrépido amadeista”. Aquest sentiment republicà li sembla “inmenso en el territorio que va de Figueras a Gerona. Quan arriba a Barcelona, parla de Granollers, San Andrés de Palomar i Clot “circundadas de fábricas, quintes, huertos, jardines” li recordava més “una provincia de Inglaterra que una provincia de España i diu que el Sexenni impulsava la política de carrer, taverna o cafè, en un moment en què s’havia aprovat el sufragi universal masculí.  Parlava dels carlins com a verdaderamente implacables” i, sobretot, del “pueblo bajo que republicanea y […] se le teme. Cualquier revolución de España empezará en Barcelona”. Aquí s’havia traslladat el protagonisme polític perdut a Cadis.

LA TERCERA GUERRA CARLINA, L’ABDICACIÓ DEL SAVOIA, LA REPÚBLICA

Aquest conflicte fou declarat per pretendent Carles Maria dels Dolors Borbó (Carles VIII) l’abril de 1872, tot aprofitant la crisi política espanyola marcada per la Revolució de setembre de 1868. A Catalunya destacaren les campanyes militars dels cabdills Francesc Savalls, Rafael Tristany i Joan Castells a les comarques del nord i el Pirineu central i les de Francesc Vallès i Pascual Cucala al Maestrat. La insurrecció fou vençuda el novembre de 1875 quan ja s’havia restaurat la monarquia borbònica amb Alfons XII. Es tracta d’una autèntica i cruenta guerra civil entre catalans.

La situació interna marcada per una inestabilitat política total, la guerra carlina i dues guerres colonials en marxa, a Cuba i a l’Àfrica, unit a les conspiracions contínues contra la nova monarquia, fan que Amadeu abdiqui el gener de 1873. El febrer, en una decisió inconstitucional, es reuneixen diputats i senadors per debatre què cal fer. I el dia onze proclamen la República, amb l’Estat fet un nyap i unes Corts on la majoria era monàrquica. Aquesta majoria, el mes d’abril farà un cop d’estat que fracassarà. Es convoquen unes eleccions constituents  on només es presenten (i guanyen) els partits republicans; els altres partits no es presenten perquè estan conspirant, però entre els republicans no hi ha res que s’assembli al consens. El 3 de juliol, quan Francesc Pi i Margall és el segon president de govern (l’anterior Estanislau Figueras havia dimitit i abandonat el país), s’inicia el moviment cantonal, un intent de construir la república federal des de baix; això afegirà conflictes armats entre els cantons i amb el govern central. El tercer president de govern, Emilio Castelar, el mes de setembre torna a la mà dura per intentar redreçar la República; aconsegueix reconduir el conflicte dels cantons i davant la possibilitat que es redrecés d’alguna manera el règim republicà, el general Pavía fa un cop d’estat el desembre de 1873 que impedeix un acord parlamentari  entre els diferents partits republicans. El nou govern republicà autoritari tindrà com a president de govern el general Serrano. Tot acabarà el 29 de desembre de 1874 amb un nou cop d’estat del general Martínez Campos i la restauració d’Alfons XII, el fill d’Isabel II.

EL CATALANISME POLÍTIC

Quan comença el règim de la Restauració (1875- 1931) el creixement demogràfic català és elevat en tota la costa i és molt inferior en les comarques de muntanya. La ciutat principal és i serà Barcelona (arribarà al 1900 a més de mig milió d’habitants amb l’absorció dels municipis dels voltants i l’Eixample en construcció), i unes quantes ciutats per sobre dels vint mil habitants però amb una empenta demogràfica molt menor. El ferrocarril i el telègraf s’estenen pel país i l’arquitectura modernista s’escampa a partir de la darrera dècada del segle, per les principals ciutats i lligada al desenvolupament industrial.

L’inici de la Restauració fou un cop dur al republicanisme dividit en múltiples tendències i, segons el periodista catalanista Josep Roca i Roca “[…] la ocasión pareció propicia a algunos prohombres barceloneses para emprender distintos derroteros a través de un campo todavía virgen, dando vida a nuevas aspiraciones, és a dir, a la politització del Catalanisme. L’any 1878, Valentí Almirall publicà “Escritos catalanistas” on defensava la politització de la Renaixença cultural, parlava d’obrir-se al món i desvincular-se de Madrid, o sigui, del centralisme polític, de l’uniformisme cultural i de  l’immobilisme social. El 1880, amb el I Congrés Catalanista es pot donar sortida oficial al Catalanisme polític. Es comencen a crear entitats diferents, sobretot a Barcelona com Centre Català (1882), Centre Escolar Catalanista (1886), Lliga de Catalunya (1887), etc.

L’escriptor rus Isaac Pàvlovski publica el 1886 “Memòries d’un nihilista” i diu que arriba l’any 1884 a Catalunya amb poques ganes “el que sabia dels catalans deia poc a favor seu”, però aviat canviarà radicalment d’opinió amb una descripció molt positiva dels treballadors catalans. Deia que “m’he topat amb gents de totes les nacionalitats i posicions […] enlloc un grup de gents tan senceres i netes de cor com a Catalunya, el país poètic dels trobadors”. Mostra una visió idíl·lica de la Catalunya industrial allunyada de la realitat de la dècada dels noranta marcada pel terrorisme anarquista. Sobre la llengua deia que “tots els catalans des dels pagesos als senyors capitalistes parlaven català i no suportaven el castellà” i que el català que eduqués els fills només en castellà, s’arriscava a que l’incloguessin en el grup dels renegats i asseverava que “el poble senzill mira els castellans com estrangers que arriben a Catalunya per recaptar impostos”. Explicava que els caràcters dels catalans i dels castellans eren oposats. Destacava que una característica dels intel·lectuals catalans era que “sense excepció, cap d’ells no pot viure de la literatura i això els porta a treballar a la injuriada funció pública”. Compartia tertúlia amb Domènech i Montaner: “Quan discuteix és ardent i de vegades brusc i directe. No ha escrit mai res, però ajuda a publicar moltes coses”. També esmenta Àngel Guimerà de qui tenia molt bon record i deia que els seus amors eren “Catalunya, la pàtria, la poesia i la seva mare”. També li explicaven la Renaixença, el seu origen, els seus antecedents apolítics i com aviat es dividí en dues tendències i el “jove rellotger, conegut aviat com Pitarra que ocupava un lloc destacat a la literatura catalana”. Sabia que la resta d’Espanya considerava els catalans egoistes i secs, però deia  que els estereotips eren fruit d’una enemistat històrica i apassionada. També es va fer amic de Narcís Oller que li va traduir les “Memòries d’un nihilista”.    

Narcís Oller traduir al català “Memòries d’un nihilista” d’Isaac Pàvlovski.   

El 1887 hi ha un catalanisme més nihilista i conservador i un altre de tendència obrera. L’exposició universal de 1888 serà un cert aparador i un grup de catalanistes elaboraran un document per lliurar-li a la reina Regent Maria Cristina.  Les Bases de Manresa (1892) representen la primera consolidació d’aquest moviment.

Una visió del moment és la de l’historiador mexicà Justo Sierra Méndez que viatja l’any 1893 per Europa i fa una estada en Barcelona  acompanyat de l’economista també mexicà Pablo Macedo. Identifiquen, per una banda el Catalanisme lligat a la gent d’ordre i d’altra banda el moviment obrer i diuen que Madrid utilitza el moviment obrer per a controlar els catalanistes. La seva visita és l’any de  l’atemptat del Liceu (novembre de 1893) i la posterior execució de sis anarquistes al castell de Montjuïc, notícies que tingueren una forta repercussió en la premsa internacional. En el context que expliquem, els mexicans deien que el “obrerismo está regimentado  militarmente […] en contacto con los principales anarquistas y agitadores extranjeros […] aborrece la burguesía capitalista […] en Madrid aprovechan la incurable disidencia entre los antiguos mercaderes industriales y los herederos de los payeses”.

Atemptat del Liceu 7 novembre 1893. Le Petit Journal. “La dynamite en Espagne”. Col·lecció Daniel Venteo. Font: Arxivos Historia

És el moment de la Guerra d’Independència de Cuba (1896 – 1898) quan Espanya perdrà el seu Imperi: el “gran Desastre nacional” i acaba la conferència passant i comentant la sèrie completa de 36 cromos colorejats que “Chocolates E. Juncosa” publicà sobre la guerra de Cuba, molt del moment polític, patrioter i racista, tal com l’industrial Evaristo Juncosa reescriu la guerra en clau espanyola.

Cromo núm. 10 de “Chocolates E. Juncosa”: Morts d’Antonio Maceo i Pancho Gómez,el 7 de desembre de 1896 por las tropas espanyoles del “bizarro coronel Cirujeda”. Biblioteca Nacional de España

Per acabar una frase del poeta nicaragüenc Rubén Darío l’any 1899 que descriu magistralment el malestar creat per la pèrdua de les colònies: “¿Qué de nuevo? Lo mismo de siempre, miseria. Ayer llegaron los repatriados, los soldados parecen muertos”.    

Bibliografia

  • VILLARES, RAMÓN i MORENO LUZÓN JAVIER: “Restauración y dictadura”, a Josep Fontana i Ramón Villares (Eds.), Historia de España, vol. 7, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2009, BAB.
  • PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID: “El segle XIX : de la Guerra del Francès a la de Cuba: 1808-189”, Albareda, Joaquim (Ed.), Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.

Josep Pich i Mitjana

Josep Pich Mitjana és catedràtic i professor d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i en Dret per la UNED, és doctor en Història Contemporània per la UPF (1999), amb la tesi Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític.

És especialista en història del moviment catalanista, tant del seu vessant polític com del cultural. Les seves línies d’investigació giren al voltant de la història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol al Marroc. És investigador principal del Grup de Recerca en Estats Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF.

Ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades. També és autor de diversos llibres, entre els quals El Centre Català: La primera associació política catalanista (1882-1894)Almirall i el Diari CatalàFederalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) o Els llums s’apaguen a tot Europa. La fi de la Belle Époque. Més recentment, l’any 2019, va publicar el llibre La Revolución de 1909, juntament amb David Martínez Fiol.

Tertúlia: Voluntaris per la revolució. La milícia internacional del POUM en la guerra civil

Dilluns 6 novembre 2023 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Voluntaris per la revolució. La milícia internacional del POUM en la guerra civil espanyola.

Tertulià convidat: Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”.

Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història. Modera la sessió: Joan Solé Camardons ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Resum de la sessió: Miquel Nistal. Hi han participat 32 persones.

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Resum de la Tertúlia Amics de la Història del 6 de novembre de 2023: “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil españolaa càrrec Andy Durgan

Resum de la sessió (a càrrec de Miquel Nistal)

La presència de voluntaris a les Brigades Internacionals (BB.II) al llarg de la guerra va ascendir a unes 35.000 persones d’uns seixanta països diferents.  Abordem un grup d’uns 500 voluntaris  internacionals que no s’integraren en las BB.II, sinó que ho feren en les milícies del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Durgan és autor de diversos llibres sobre la temàtica de la guerra civil espanyola i, així mateix, va ser l’assessor històric del conegut cineasta Ken Loach en la pel·lícula Land and Freedom (Terra i llibertat) de 1995, inspirada en la coneguda novel·la de George Orwell  Homage to Catalonia  (Homenatge a Catalunya) publicada l’any 1938. La pel·lícula narra la història d’un obrer comunista britànic que decideix enrolar-se en les files del POUM durant la guerra.  El treball de Durgan a la pel·lícula va marcar l’inici de la llarga  recerca que portà al llibre que presentem. Abans d’entrar en la descripció del llibre, Durgan fa un petit comentari sobre el llibre d’Orwell citat en el paràgraf anterior, obra molt coneguda i que d’alguna manera narra la seva experiència personal i la seva transformació política durant la guerra, però no és un referent per explicar la guerra civil o el que va representar el POUM en el conflicte.

El llibre s’estructura en diferents parts on es fa un relat, bàsicament cronològic, començant pels antecedents que permeten contextualitzar la història, el pas pels fronts de guerra, la repressió (juny de 1937), la postguerra i la Segona Guerra Mundial. Al llarg del relat es van succeint les entrades en escena dels diferents protagonistes, els voluntaris.

Molts d’aquests voluntaris, en especial els de nacionalitat italiana o alemanya, eren refugiats a Espanya abans de l’inici de la guerra. El dia 19 de juliol de 1936 la guarnició militar de Barcelona, sortí al carrer i s’inicià el sollevament. En la resposta popular al carrer hi participaren alguns dels refugiats que després s’integraran a les milícies. El POUM participà en la lluita i en la posterior ocupació de molts edificis del centre de la ciutat, entre d’altres el Palau de la Virreina o  l’hotel Falcón a la part baixa de la Rambla que després seria usat per l’allotjament de milicians poumistes i en l’actualitat és la seu de la Biblioteca Andreu Nin. El dia 19 de juliol, l’hotel Falcón fou ocupat  per un grup d’antifeixistes italians que detingueren compatriotes seus feixistes que hi havia a l’interior.

Dels 500 voluntaris milicians, l’autor n’ha identificat 370 de 28 països diferents, tot i que quantitativament hi predominen els alemanys, seguits dels francesos, italians i belgues. En el col·lectiu trobem obrers joves, amb poc passat polític i també hi ha “veterans”, o sigui, activistes de més edat, per sobre dels 25 anys, amb una història més rica: alguns havien participat en la Gran Guerra o en la Revolució Alemanya de 1918 – 19, o en l’experiència del Biennio Rosso d’Itàlia els anys 1919 – 20.  La composició ideològica d’aquest grup era diversa;  hi havia, però, molts dissidents del comunisme estalinista, també n’hi havia de trotskistes, però eren una minoria ja que el POUM, tal com recorda en Durgan, no era un partit trotskista. N’hi havia molts que eren socialistes marxistes revolucionaris que eren una corrent dins del partit. N’hi havia un grup no gens menyspreable de militars (al voltant del 10 %) que havien participat en la Gran Guerra. La immensa majoria dels voluntaris acabaren en el front d’Osca integrats en:

  1. La Colonne Internationale: Aquesta columna on s’integraren uns 200 milicians voluntaris era formada sobretot per francesos i italians, i aquí, el paper dels trotskistes era rellevant.
  2. El Batalló “Xoc”: Aquí s’integrava la resta de voluntaris, juntament amb seccions espanyoles. En aquest cas predominaven els alemanys. Hi havia també britànics, francesos i italians en altres seccions. Aquest batalló va ser de formació més tardana i s’hi incorporà al front el novembre de 1936.

Les columnes del POUM participaren en el setge d’Osca, entre octubre de 1936 i març de 1938. Concretament, el sector assignat era la part oriental de la ciutat. Aquest front no va ser tan passiu com ha descrit Orwell en el seu llibre ja que hi van haver xocs armats importants en diferents moments. El setembre de 1936 els principals xocs eren per la carretera de Barbastro. El març de 1937 es lluitava pel petit turó del manicomi, prop de la ciutat que fou assaltat, ocupat i desocupat diverses vegades. L’única ofensiva seriosa per part republicà es produí el juny de 1937 amb l’arribada de reforços provinents de Madrid. L’atac no va tenir èxit, tot i que grups del POUM arribaren a ocupar posicions molt properes al centre de la ciutat. La manca d’armes de qualitat adequades per l’acció ofensiva i la bona defensa feta pels facciosos no permeteren l’èxit.  Les trinxeres d’ambdós bàndols eren, properes i en alguns punts del front gairebé estaven a tocar, gairebé separades per 50 metres.

En Durgan caracteritza tres exemples de milicians internacionals d’aquests voluntaris, tot i que el llibre en recull, com ja s’ha esmentat, 370:

Hans Reiter

Hans Reiter era un oficial alemany professional de família antinazi, però no de classe obrera. El seu pare va ser assassinat pels nazis. Abans de la guerra, l’any 1935, s’instal·la a Sabadell i en iniciar-se la guerra va al front amb el PSUC, si bé passarà aviat al POUM comandant el Batalló “Xoc” de la Divisió Lenin del POUM. Posteriorment, en organitzar-se l’Exèrcit Popular,  formaria part de l’Estat Major de la 97a Brigada Mixta; seria ferit  tres cops en combat.  Després de la desfeta, passaria a França i amb la derrota francesa a Algèria, on seria internat en un camp de concentració. Alliberat després de la derrota alemanya al Nord d’Àfrica, passaria amb altres republicans a integrar-se a la Divisió Leclerc com a sergent que formaria part amb les tropes aliades de la invasió de França l’any 1944. Integrat a la novena companyia, “la 9”, formada per soldats republicans, comandava un vehicle semi-eruga en l’alliberament de Paris l’agost de 1944. Hans era conegut com “Juanito de la 9”. Els fets posteriors a la Segona Guerra Mundial de la vida de Reiter també són consignats en el llibre en la mesura que són coneguts.

Mika Etchebéhère

Mika Etchebéhère, “La Capitana” (1902 – 1992), va ser l’única dona oficial al comandament d’un grup de combat a la Guerra Civil. Tot i que el govern republicà retirà les dones de les posicions de combat el setembre de 1936, ella continuà com a miliciana internacional del POUM al front de Madrid i participà en enfrontaments a Sigüenza on el grup que comandava va ser encerclat, però aconseguí escapar. Coneguda com “la Capitana”  ostentava aquest càrrec fins al final de la guerra i formava part, en constituir-se l’exèrcit popular de la República, de l’Estat Major de la 35a Brigada Mixta, comandada per Cipriano Mera. Publicà l’any 1976 les seves memòries: Mi guerra en España, on explica la dificultat del seu paper en un món totalment masculinitzat, tot essent  responsable d’un grup de 120 milicians.

Margerete Zimbal

Margerete Zimbal, (1916 – 1936) nascuda a Alemanya en una família nazi, abandona el país amb l’arribada de Hitler al poder amb setze anys en companyia del fotògraf Walter Reuter (més endavant seria el responsable de l‘agència periodística Reuter).  S’instal·la a Sitges on es guanya la vida tocant música folklòrica al carrer amb la seva parella Erwin Bresler. Es va afiliar juntament amb la seva parella i dos joves alemanys més (Gerald Henshke i Else Homberger) a la Joventut Comunista Ibèrica, organització juvenil impulsada pel POUM. En començar el conflicte s’allista a la Columna Internacional del partit. Serà una de les poques combatents en la guerra. Amb dinou anys formarà part de l’expedició republicana desplaçada a Mallorca per intentar, sense èxit recuperar l’illa, a l’estiu del 36. Allà morirà el seu company  en acció militar. Ella retornarà a la Península i  anirà cap a Osca on morirà en combat durant l’ofensiva d’octubre de 1936, el dia 20. El seu enterrament va constituir un gran esdeveniment amb totes les forces republicanes presents. Era considerada el prototip de dona revolucionària.

La repressió contra el POUM

L’autor dedica un a estona a parlar sobre la repressió contra el POUM com a conseqüència dels fets de maig de 1937. El juny d’aquest any es produí la detenció de centenars de militants del partits i l’assassinat d’Andreu Nin. La lluita entre l’anarcosindicalisme i l’estat republicà  era anterior a la guerra, però ja durant el conflicte bèl·lic la inflexió comunista i el antitrotskisme estalinista, posaren el POUM en l’objectiu dels agents soviètics. Com és sabut, el maig de 1937 es produí un xoc armat entre la CNT – FAI – POUM per una banda contra les forces governamentals de la Generalitat (ERC – PSUC). En el context posterior a la derrota després dels “Fets”, els voluntaris internacionals estaven amb problemes. Molts dels milicians que tenien nacionalitat d’algun país democràtic, tornarien al seu país d’origen; els altres s’integrarien en les Brigades Internacionals. Una cinquantena seran detinguts en les operacions repressives i conduïts a les Txeques on serien acusats de ser agents feixistes. Alguns milicians alemanys van ser acusats de ser agents de la GESTAPO (Hans Reiter en va un d’aquests). Finalment, cap d’ells va ser condemnat de manera definitiva. En aquest sentit l’àmplia campanya internacional en solidaritat amb el POUM i la inexistència total de proves va contribuir al final de la repressió. Com a conseqüència de tot plegat, alguns serien posats en llibertat, altres expulsats del país i una minoria serà assassinada extrajudicialment.  

Els voluntaris durant la Segona Guerra Mundial

Què passa amb els voluntaris durant la Segona Guerra Mundial? Molts d’ells s’integraren als moviments de Resistència, sobretot a França, Bèlgica o Iugoslàvia. Altres ho feren en exèrcits aliats, com hem vist en el cas de Reiter. Una destinació pitjor per molts d’ells, fou el camp de concentració de Gurs, a la regió d’Aquitània i responsabilitat del govern francès de Vichy; coincidiren presoners comunistes, del POUM i anarquistes tot i que la relació dels comunistes amb els poumistes i anarquistes era nul·la. Uns quants voluntaris italians foren expulsats de França i acabaren a la presó italiana de Ventolene. Finalment d’altres que eren jueus acabaren al camp de concentració de Mauthausen i molts hi moririen.

John Cornford

Finalment en Durgan fa una cita literària d’un dels voluntaris, el poeta  i comunista britànic John Cornford (1915 – 1936) que formaria part de la columna internacional del POUM en el front d’Osca durant el mes d’agost. Retornat a Anglaterra, Cornford tornà a Espanya el desembre de 1936 incorporant-se en aquesta ocasió a la XIV Brigada Internacional desplegada a Andalusia. Morí en combat el 28 de desembre de 1936. Durant el temps d’estada a Espanya, Cornford escriví  diverses poemes i escrits. Durgan n’esmenta especialment un d’ells:

Luna llena a Tierz*: Abans de l’assalt a Osca”:  És una composició, senzilla i plena de tendresa on mostra els sentiments d’un jove amant que afronta la seva presència a la guerra tot enfrontant primer la seva pròpia por personal. Intueix Cornford l’aguaita de la mort en les proximitats d’Osca, encara que no ocorrerà en aquest front el tràgic desenllaç.

*Tierz és un poble prop d’Osca.

Més informació

Voluntarios internacionales del POUM por la revolución octubre 3, 2022 Charlie Nurse. Aquí

Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española

La participació de milers de voluntaris internacionals al costat de la República durant la Guerra Civil és coneguda com un dels exemples més èpics de l’internacionalisme a la història del moviment obrer. Molt menys coneguda, amb la notable excepció de George Orwell, és la presència d’uns cinc-cents combatents estrangers a les files del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

El llibre d’Andy Durgan, Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española, ed. Laertes, 2022, situa aquesta experiència en el context de la política militar del POUM; les característiques i situació de les forces militars sota el control del partit; la realitat de la seva presència al front d’Aragó; i el paper de les milicianes.

La recerca és producte d’un estudi exhaustiu de les fonts disponibles, el llibre examina els antecedents socials i polítics d’aquests voluntaris i voluntàries, en molts casos, refugiats antifeixistes; la seva participació a les milícies del POUM; com serien víctimes de les calúmnies i de la repressió desfermada contra el partit a la zona republicana; el seu pas pels camps de concentració i la resistència antinazi durant la Segona Guerra Mundial; i el seu destí als anys de la postguerra.

Andy Durgan, també ofereix una refutació detallada de l’acusació, predominant durant la Guerra civil, i que ha ressorgit recentment en alguns textos històrics, que, d’alguna manera, el POUM i els seus simpatitzants estrangers van col·laborar amb l’enemic.

Andy Durgan

Doctor en història per la Universitat de Londres. Ha publicat treballs en diversos idiomes sobre aspectes de la història del moviment obrer català i espanyol, a més de la guerra civil espanyola i els seus orígens. Ha publicat diversos estudis sobre el comunisme no estalinista a Espanya durant la Segona República i la guerra civil. És autor de les obras: El Bloque Obrero y Campesino (1930-1936) (Laertes, 1996), sobre el BOC; The Spanish Civil War (Palgrave Macmillan, 2007). También s’ha ocupat de la selección i introducción de la obra ¿Socialismo o fascismo? Joaquín Maurín y la revolución española 1934-1936, una recopilació de textos de Joaquín Maurín. El 2016, Laertes publicà Comunismo, revolución y movimiento obrero en Cataluña 1920-1936. Los orígenes del POUM, una actualització i ampliació de la seva obra sobre el BOC de 1996.​ El 2022, Laertes publicà la seva darrera obra Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil Española.

Viatgers a la primera meitat del segle XIX a Catalunya. De la guerra del francès al bienni progressista: 1808-1856

Rebels o laboriosos? Indomables o submisos? La visió sobre els catalans dels viatgers estrangers a la Catalunya del 1808-1856    

Cinquena sessió del curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món, dirigit per Joaquim Albareda. Dimarts 31 d’octubre de 2023, sala Oriol Bohigas.

Ponència de David Martínez Fiol, historiador i professor de la UAB i de la UOC

Resum de Miquel Nistal, de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Proyecto de reordenación de Pla de Palau (1844-1848). Isidore Laurent Deroy (1797–1886) – AA.VV. (1998). Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Barcelona: Edicions L’isard. ISBN 84-24089-04-6 Invalid ISBN. Domini Públic.

INTRODUCCIÓ I SITUACIÓ DE CONTEXT

El període estudiat comprèn des de l’inici de la Guerra del Francès (1808) fins el Bienni Progressista (1856). És una divisió poc historiogràfica, el més lògic seria abastar fins l’inici del Sexenni (1868), però es fa així per motiu de divisió de les sessions del curs. 

Els anys 1807 – 1808 representen la crisi dinàstica espanyola amb els plans de Napoleó i Godoy, el ministre de Carles IV de repartir-se Portugal i les tropes napoleòniques travessant les fronteres amb l’aparent intenció de passar a Portugal, però les tropes s’hi queden. El motí d’Aranjuez (18 – 19 de març de 1808) contra la política de Godoy, acabà en un cop d’estat en el qual Godoy fou apressat i Carles IV abdicà en el  seu fill Ferran VII. Els francesos segrestaren la família reial que serà confinada a Baiona amb un canvi de dinastia (els Bonaparte substitueixen els Borbons)  i això fou el detonant per a la guerra, amb denominacions diverses (del Francès, Napoleònica, Independència, Peninsular). En qualsevol cas fou una guerra internacional amb un teatre d’operacions ibèric  i amb una doble crisi dinàstica (s’enfrontaren bonapartistes contra ferrandins) i civil (amb dos models de constitució, la de Baiona de 1808 o la de Cadis de 1812). Durant els primers mesos de guerra es crearen multitud de Juntes i esdevingueren moments importants les batalles del Bruc, els setges de Girona (1808 – 1809) o la integració de Catalunya, de l’Ebre al nord com quatre departaments més de la República francesa (1812 – 1813).

LES VISIONS FRANCESES DES DE LA CATALUNYA EN GUERRA 

Bona part dels opinadors d’aquesta època eren soldats francesos (o anglesos). Això escrivia l’intendent Joseph Marie Baró de Gérando: “el català repugna especialment de les nostres institucions, de les nostres formes, tendeix singularment als seus propis usatges”. Es parla dels catalans com individus que parlen independentment d’Espanya i de França (sense usar el terme en els mateixos termes que hom faria actualment). El que seria cap de policia de Barcelona Charles Blondel era partidari d’establir una administració catalana per tal d’aconseguir el suport de la gent, tot i que reconeixia la dificultat d’incorporar Catalunya a França: “ja que per primera vegada, tanmateix, els catalans s’han anomenat espanyols; per no haver de ser francesos”. No entusiasmava ser francès, per a molts catalans es podia continuar sent espanyols si es mantenien les formes catalanes. El successor de Blondel, Hubert Beaumont de Brivazac descrivia Catalunya com “un bonic volcà, així com un paradís a la terra poblat per diables”. En retirar-se de la Península, es preguntava si:  “[…] els catalans tornarien a ser espanyols, ja que davant d’aquesta possibilitat molts en serien molestos; seran francesos? Hi hauria molts descontents; restaran catalans independents de totes les altres potències continentals?[…]”.

Els funcionaris francesos no acabaven d’entendre el que passava entre Catalunya i Espanya. La realitat és que hi havia una divisió entre ferrandins i bonapartistes, però es lluitava també una guerra civil entre espanyols i entre catalanes. Els francesos només feien  referència als ferrandins. Dins de la població catalana hi havia múltiples identitats (sovint creuades) i això no ho percebien els ocupants. L’opció bonapartista (la del nou rei Josep I) era  l’opció d’ordre, la seguien els comerciants, els burgesos, els aposentats més o menys liberals; a la llarga seran els futurs moderats. Els partidaris de Ferran VII englobaven els realistes, però també els partidaris de la revolució constitucional que representava Cadis.  Pel general francès Maximilien Sébastien Foy: “Catalunya era menys una província d’Espanya que un petit país sotmès al ceptre dels monarques catòlics, ningú a la Península té tanta set de llibertat i d’independència”. Són interessants les memòries del mariscal Suchet en retirada (sur ses campagnes en Espagne depuis de 1808 et jusqu’en 1814). Les memòries de militars anglesos parlen de la “Guerra Peninsular i de Catalunya com una zona de pas, ells fan més èmfasi a Extremadura i Andalusia i en els seus escrits no surten els topònims catalans (Catalunya, Barcelona o Tarragona…). Pels ferrandins, Cadis és la ciutat més important: és la ciutat senyera de l’Espanya Peninsular, on s’ha redactat la constitució, com s’ha pogut. Serà la ciutat liberal per excel·lència (pronunciament de Riego el 1820) i ho serà fins 1868 (inici de la Revolució Gloriosa), port de connexió amb les colònies d’ultramar. La pèrdua de les colònies americanes anirà relegant paulatinament Cadis com a ciutat de segona fila.

Els comentaris sobre Catalunya faran referència sobretot a Barcelona, gairebé res de Lleida, Tarragona i Girona, aquestes creixeran després en la mesura que es convertiran en capitals de província; Barcelona és percebuda com una ciutat moderna, la resta són pobles més o menys grans. La segona ciutat de Catalunya en el segle XIX és Reus. A partir de la divisió provincial dels anys 30, Reus anirà perdent pistonada en benefici de la capital provincial, Tarragona. 

EL REGNAT DE FERRAN VII (1814 – 1833)

El primer període del regnat (1814 – 1820) correspon a l’arribada del rei que reinstaura l’absolutisme, tot abolint la Constitució de Cadis de 1812. Són anys de conspiracions liberals i que acabaran amb el triomf del pronunciament de Riego (1820) i la recuperació de la Constitució de 1812. En aquests anys (1818) arriba a Barcelona  l’estudiant i futur hispanista nord-americà George Ticknor que recordava les pèssimes comunicacions espanyoles, ja que per dur a terme el llarg viatge de Barcelona a Madrid (640 quilòmetres) va necessitar tretze dies en diligència viatjant de les: «cuatro de la madrugada hasta las siete de la tarde, no se recorren más de 35 kilómetros… No he conocido una sola posada en la que el piso inferior no sea un establo, y el de arriba no esté más plagado de moscas que una travesía por Egipto… Sólo me he quitado la ropa una vez y ha sido para mudarme». Queda clar que en aquell moment les vies de comunicació estan encara per fer.

El trienni Liberal (1820 – 1823) és la recuperació de la constitució de Cadis, però enmig d’una guerra civil entre reialistes (absolutistes) i constitucionalistes liberals. Aquest moment de guerra civil és un més entre les moltes que hi haurà al llarg del segle XIX i fins arribar la darrera de 1936 – 39. A les colònies americanes, el que havia començat com una guerra contra Napoleó i a favor de Ferran VII, va acabar en un seguit de guerres per a la independència i contra la presència espanyola: “Antes americanos que constitucionalistas” i molts es passaran al bàndol crioll contra els liberals peninsulars. Això es veurà en el fet que alguns presidents americans dels primers moments de la independència eren antics militars espanyols.

L’any 1821, Hyacinthe de Latouche i Louise-François l’Héritier publiquen la novel·la Dernieres lettres de deux amants de Barcelona:  Narra que els barcelonins més rics van fugir de la ciutat i que circulava la brama que la resta de ciutats catalanes tancarien les seves portes i es negarien a acceptar als viatgers que arribessin de Barcelona. S’evidencia una epidèmia, la pesta, pròpia de l’Antic Regim que es produeix l’any 1821 on la manera de combatre-la era tancant les portes de la ciutat i impedint les entrades i sortides; i, tanmateix, els sectors benestants fugien a muntanya o a les seves cases rurals per tal d’esquivar-la.

El darrer període del regnat és la Dècada Ominosa (1823 – 1833) des de la reinstauració de l’absolutisme, fins la pèrdua de les colònies americanes continentals, amb un cert reformisme, però amb persecució dels propis liberals i una crisi dinàstica final per a la successió del rei. A Calalunya (sobretot al NE), la Revolta dels Malcontents (1827), una insurrecció de caràcter absolutista radical molt violenta oposada a les tímides reformes i a la centralització que suposaven. Això seria una avançada de les futures guerres carlines.

El pare de la independència peruana M. Lorenzo de Vidaurre passa per Catalunya a l’època de la revolta i fa èmfasi en el tòpic ja present del català laboriós; visita la Catalunya interior que convivia amb la incipient industrialització en forma de fàbriques tèxtils: «gentes con una actividad excesiva [torna el tema de la laboriositat deixat de banda des dels finals del segle XVIII]. La robustez es común en ambos sexos. No aman la literatura, pero todos conocen los derechos del hombre. No hay en Barcelona Universidad, ni es necesaria […] Aplicarse al trabajo, evitar el lujo excesivo, enseñar [a los hijos] una buena moral». En explicar això, Vidaurre fa un paral·lelisme amb la independència del Perú, totalment recent i on la identitat peruana s’estava construint i calien models. Ell que era liberal, parlava del clergat català: «aunque numeroso, es pobre. Sus rentas apenas alcanzan, y las costumbres son ejemplares[…]”. Critica el celibat del clergat i el fet que no s’impliqui en l’augment demogràfic, tot i que en els primers anys dels segle XIX, abans de les primeres desamortitzacions, hi ha importants capes del clergat menor que serà liberal de convenciment.

C.-S. Cuynat, ”La Catalogne en 1824-1827, ou topographie physique, historique de la Catalogne, province du nord de l’Espagne, et de ses principales villes”, escrit l’any 1841, parla així: “Els barcelonins i els catalans en general són d’una mida mitjana: estan ben fets, ben musculats i que es caracteritzarien per una força física masculina. Serien temperamentals, però més civilitzats que els seus veïns aragonesos, i menys brutals”.

En el seu opuscle “Resistència al liberalisme a l’inici del segle XIX”, Tomàs Costa parla de forma, potser contradictòria del català indòmit de muntanya i al mateix temps republicà: “[…] compartir el poder legislatiu amb el sobirà, reconèixer només el comte de Barcelona, ​pagar impostos només aquells als quals volguessin consentir, proporcionar només soldats el nombre que fossin. disposat a concedir, considerant que tothom comparteix la suprema autoritat, va tenir des d’aleshores una idea d’independència [per exemple, durant la Guerra dels Segadors] que s’ha perpetuat des de fa temps, i que potser algun dia degenerarà en un esperit republicà”. La interpretació que fa és molt especial, ja que l’esperit republicà que ell associa a les zones rurals, no serà així, sinó que anirà lligat als nuclis urbans.

En el seu llibre de 1829  “Révélations d’un militaire Français sur les Agraviados d’Espagne”, “ou sont dévollées les véritables causes de l’insurrection de la Catalogne en 1827”, Armand Durfort parla de la Guerra dels Malcontents i l’entén com una revolta de la nacionalitat catalana. Diu: “cal buscar en els institucions [les tradicionals catalanes] on la gent petita va trobar el seu amor per la llibertat , la justícia, el seu apego a les seves immunitats que sovint defensava amb força armada”. En realitat, la revolta dels Malcontents és el primer moment en què l’infant Carles es revolta contra el seu germà Ferran VII, en un moment de pèrdua colonial (províncies, en el llenguatge de Cadis), gairebé total i el reialisme més intransigent (en Carles) intenta un cop de mà que li surt malament. A aquestes alçades (1827) Ferran VII no té un hereu i només el 1830, casat per quarta vegada amb la seva cosina Maria Cristina de Borbó tingué una filla (Isabel); Ferran VII eliminarà la Pragmàtica Sanció de Felip V que impedia les dones arribar al tron que a la seva mort serà per la seva filla Isabel i obrirà un conflicte dinàstic amb el seu germà Carles i els seus seguidors.

EL CONFLICTE DINÀSTIC I LA CONVULSA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA

La Primera Guerra Carlina (1833 – 1840) és una cruenta conflagració que convulsiona el país. Els partidaris de l’infant Carles (1788 – 1855) ocupen zones del nord del país, mentre els liberals són forts sobretot a les ciutats. La reina Regent busca refugi en el món liberal, no per convenciment sinó pel fet que l’absolutisme està en contra seu. Els liberals elaboren l’Estatut Reial (1834) que tindrà una vigència curta i que és un marc legal molt conservador amb coses pròpies de l’Antic Règim i alguns aspectes liberals, però és més aviat una Carta Atorgada. Hi ha moltes característiques de l’Estatut Reial que són de l’Antic Règim com la nul·la divisió de poders  o l’èmfasi en les lleis tradicionals de la Monarquia. El sufragi era tan limitat que només el podien exercir els “pròcers” o eminents, només un 0,15 % de la població. El poder executiu del monarca era molt gran i el legislatiu només tenia funció consultiva i mig legislativa; totes les lleis les havia d’aprovar el rei.

David Martínez Fiol presenta un mapa de les principals operacions de la I Guerra Carlina, així com de les principals zones d’influència carlina a la Península. En les zones controlades pels carlins hi ha administració reial i Don Carles actua com a rei, tot i que finalment serà derrotat per les forces cristines o isabelines, ja que com s’ha apuntat en el paràgraf anterior, la reina era poc liberal. Enmig de la guerra, les lluites i tensions entre progressistes i moderats  continuen i l’any 1835, els progressistes donen un cop d’estat. S’hi estaran dos anys per elaborar una nova constitució que prenia com a model la de Cadis de 1812.

Primera guerra carlina 1833-1840

La constitució de 1837 estarà en vigència fins l’any 1845. Torna al concepte de sobirania nacional, intentant ser un entremig entre la de Cadis de 1812 i l’Estatut Reial. El sufragi, censatari, s’amplia una mica més fins el 2,2 % de la població.  El rei, encara amb molt poder, intervé en la direcció del govern i en l’elaboració de les lleis, tot i que les decisions han de ser referendades pels ministres. El poder legislatiu és qui aprova les lleis i podia canviar el govern. Un cop aprovada la Constitució (1837), es convoquen eleccions l’any 1840 que paradoxalment guanyen els Moderats. L’any 1840, ja en el poder preparen una llei electoral més restrictiva, limiten el dret d’impremta, intenten  retornar bens expropiats al clero, fan un projecte de reimplantació del delme i, sobretot reformen els ajuntaments, de manera que l’alcalde el pugui anomenar la Corona; aquest darrer punt serà el motiu bàsic de la insurrecció progressista amb el vencedor de la guerra  al davant, el general Espartero, que substituirà la regent, que l’any 1840 havia dimitit, i es convertirà en nou regent el 1841.

Els anys 1835 i 1837, enmig de la guerra, tenen lloc a Barcelona les dues primeres bullangues, sobretot mobilitzacions populars anticlericals, en una ciutat assetjada pels carlins i amb fam. Barcelona (com moltes altres ciutats), assetjada pels carlins, té dificultats de subministrament i molta gent ho passa malament. Enmig de tot això Prosper Merimée (1835) escriu a Stendhal i li diu que no li agrada Barcelona: “[…] quasi tothom parla català i poca gent entén l’espanyol […]” Això és el que li queda de Barcelona i diu a més que “les catalanes són grasses, curtes i mal fetes”. No és capaç de reflectir ni mínimament la conflictivitat social i política que s’hi vivia.

Per la seva banda, Stendhal escriu a “Memoires d’un touriste” (1838) un capítol dedicat a “Els bullangueros” on deia que els batallons de la Guàrdia Nacional, un dels quals era format per obrers: “[…] quan venien els carlins es reconciliaven [entre diferents batallons], però quan passava el perill carlí els milicians  de les classes benestants buscaven baralla amb els d’origen obrer[…]”. En altres escrits, Stendhal assenyala les contradiccions que ell veia en aquella Catalunya que començava a industrialitzar-se i que són el preludi de la futura conflictivitat social urbana de l’últim terç del segle XIX i primeries dels segle XX; el que descriu Stendhal, serà el passarà quan les mesures lliurecanvistes d’Espartero, perjudiquin el tèxtil català i, aleshores, obrers i industrials aniran a una.

George Sand  (Aurore Dupin) recull, en el seu llibre “Un hivern a Mallorca” de 1838, fa la seva estada a Barcelona i reflecteix la que anomena “Barcelona dels facciosos i les bandositats” i ella narra el seu sentiment d’inseguretat en sortir cap a l’exterior de les muralles:  “[…]els facciosos recorrien tot el país en partides errants, tallant els camins, ocupant pobles i llogarrets, imposant gabelles [impostos][…]”. La perillositat dels camins i el bandolerisme continua existint i la sensació d’inseguretat continua i continuarà. Victor Hugo en el seu llibre “Alpes et Pyrenées” de 1839,  afirmava que l’any anterior Espartero havia bombardejat Barcelona i convençut  que a Espanya, inclosa Catalunya, els problemes polítics i socials (inclosa la delinqüència comú) es resolien per la força de les armes. A “Recuerdos de la guerra carlista: 1837-1839”, el Princep Lichonowsky que havia estat voluntari carlí a la guerra fa un relat d’enyorances austriacistes. Hi veu una certa continuïtat entre els austriacistes i els carlins i diu que “[…] els catalans sempre esperen el retorn de la casa d’Àustria […]”.

LA CATALUNYA DE LA REGÈNCIA D’ESPARTERO (1840 – 1843)

En arribar a la Regència, Espartero dissolgué les Juntes creades pels progressistes i convocà eleccions que guanyaren els progressistes. El Regent actuà amb autoritarisme, governant amb els seus acòlits (Els Ayacuchos)  i menystenint les Corts. El 1842 anuncià reformes lliurecanvistes, fet que provocà les protestes de la burgesia (i les classes populars) catalanes, amb un aixecament i un bombardeig de Barcelona per ordre d’Espartero (1842).  El maig de 1843, a Reus s’inicia un pronunciament contra  el Regent que acabarà amb la formació d’una Junta Provisional a Barcelona. Els moderats, per la seva banda, conspiraran contra Espartero amb O’Donnell i Narváez i, finalment Espartero dimitirà i s’exiliarà a Gran Bretanya.

Théophile Gautier en el seu “Viaje por España”  explica que Barcelona és una ciutat en “procés d’industrialització […] a poc a poc […]” en canvi a Cadis les seves cases: “son mucho más altas que las de otras ciudades de España […] y en aquella ciudad se encuentran todas las variedades de la raza humana”. Per ell, Cadis és una ciutat cosmopolita, en canvi Barcelona no ho era. De fet, Cadis serà fins el 1868 el punt de referencia de les conspiracions liberals i, encara, del comerç amb les Antilles. De Barcelona destaca que és “[…] de pas i poc acollidora” i, en forma negativa, que “s’assembla massa a Marsella i el tipus espanyol és amb prou feines visible”. Li agrada més València pel seu “orientalisme”, li recorda al Marroc ja que “el camp i arabisme de València la feien més propera a Espanya”.

El polític socialista utòpic francès Etienne Cabet explica un precedent de la futura imatge revolucionària de Barcelona a “Bombardément de Barcelona, ou voilà les Bastilles!”.  Descriu la destrucció de la ciutat després dels bombardejos. Cabet ressaltava el fet que s’havia desarmat la Milícia nacional, fet que apuntava la derrota d’un model policial civilista enfront d’un de militaritzat que es concretaria en la creació de la Guardia Civil.

Prosper Merimée l’any 1845 fa una descripció en la regència d’Espartero en la Barcelona que s’ha rebel·lat en la Jamància: “El capità general afusella els bandits amb tanta activitat que gairebé ja no se’n veu cap, tan tols els que envia a la sepultura […]  els obrers catalans passen de l’antibritanisme a l’antifrancesisme de manera ràpida i sense problemes”. El discurs antibritànic era motivat per la política lliurecanvista del Regent i això podia ser el motiu del que Merimée observava: “El cònsol francès senyor De Lesseps té molt bona acollida pels barcelonins, en canvi el cònsol britànic es passeja borratxo fent ziga-zagues per les Rambles”

Prosper Mérimée (1803-1870), dramaturg, historiador, arqueòleg i escriptor de contes francès. Conegut per la seva novel·la Carmen, que va esdevenir la base de l’òpera Carmen de Bizet. Fotografia de Charles Reutlinger (1816–1888)

1844-1854: ISABEL II REINA I EL “SUPORT” DELS MODERATS

Isabel II és coronada el novembre de 1843. Coincideix l’inici del seu regnat amb el començament de la “Dècada Moderada”.  Aquest llarg període constituirà una fase de liberalisme doctrinari que estableix la sobirania compartida (no nacional), un sufragi censatari molt restringit i unes llibertats individuals molt restrictives. Les classes dominants s’hi imposen: els nobles terratinents, les classes mitjanes il·lustrades, la burgesia enriquida per les desamortitzacions, molts sectors militars i la major part dels funcionaris de l’Estat. Seran els creadors de la Guàrdia Civil, d’una nova constitució (1845) més centralista i un Concordat amb la Santa Seu que motivarà que molts sectors de l’Església ara acullin molt bé els governs moderats i que molts carlins també ho facin. La reina, des del primer moment pren partit pels Moderats i això al final li costarà la Corona quan el govern moderat entri en desprestigi total i la seva caiguda impliqui la caiguda de la Corona..

La persistència de la guerra, en una Catalunya  netament rural, donà pas a una visió més feréstec de la societat catalana. Això queda palès en el “Manual para viajeros por Cataluña y lectores en casa (1845)” de l’escriptor i viatger Richard Ford que pensa que els catalans no eren molt cortesos i hospitalaris amb els forasters i que “no hay provincia […] que cuelgue menos firmemente de la Corona que Cataluña, esta región clásica de la revuelta”. Afirmava que a Catalunya: «Todo el mundo se dedica al contrabando» i que s’oposaven al lliurecanvisme. “Cataluña es, mal sitio para el viajero inclinado a los placeres, o la literatura», ja que a Catalunya: «se hila algodón; el vicio y el descontento se nutren en esta tierra y se forja la revolución» Diu que han donat suport a totes les causes però que són“constantes solamente en su deseo de rebelarse, de descentralizarse y de volver a ganar sus antiguas libertades y monopolios”. Ford era, en definitiva, molt crític amb els catalans i les catalanes: “Su carácter corresponde con su lenguaje, ya que hablan una especie de duro lemosín con hosca entonación […] gente físicamente robusta, fuerte, nervuda, sufrida, bravos, obstinados, prefiriendo morir a ceder”.

Triple retrat de Richard Ford com a ‘majo serio’ en la Feria de Mairena, 1832. Aquarel·la sobre paper. José Domínguez Bécquer. Font: https://commons.wikimedia.org/

El futur president de la República Argentina, Domingo Faustino Sarmiento al seu llibre Viajes. Europa-África- América (1849) escriví les paraules “Fuera de España”: «Estoy por fin fuera de la España; como sabéis, nosotros somos americanos, y los barceloneses, catalanes… Así son todos los catalanes; otra sangre, otra estirpe, otro idioma. No se hablan con los de Castilla, sino por las troneras de los castillos». El polític argentí assegurava que l’aspecte de Barcelona era plenament europeu amb una població activa, industrial per instint fabricant per conveniència, com si volgués identificar Barcelona amb la seva Buenos Aires i separar la “barbarie española” de la “civilización catalana”.

1854-1856. EL BIENNI PROGRESSISTA

Després de deu anys, cauran els Moderats per un seguit de problemes polítics: la inestabilitat ministerial, els escàndols de corrupció i els moviments d’oposició  (aixecaments carlins o pronunciaments de signe progressista. La revolució de 1854 donà lloc a l’anomenat Bienni Progressista amb una base sociològica basada en les petites classes mitjanes i populars i la tornada a la Milícia Nacional.  El model polític era radical: la sobirania residia a les Corts, es defensaven les llibertats individuals i el sufragi censatari no era tan restringit. La seva feina legislativa, en un curt període, inclou: Una llei general de ferrocarrils, una llei de desamortització, una llei de Bancs i Societats de Crèdit i un projecte de Constitució (1856) que no acabà de tirar endavant.

El viatger francès Antoine Laurent Apollinaire Fée al seu “L’Espagne a cinquante ans d’intervalle: 1809-1859” parla dels catalans com gitanos, però gitanos interessats per la modernitat de la indústria, tot i l’existència d’una extensa activitat pesquera i agrària i parla de forma elogiosa de Barcelona, però amb el castell de Montjuïc ja que “mentre la controlin les autoritats, els barcelonins no podien pensar en una revolució triomfant”. La idea que ell es fa de Barcelona ja és més a prop del que serà la ciutat a la segona meitat del segle XIX: ciutat gran, activa, industrial i animada.

La percepció que Catalunya era sensiblement diferent a la resta d’Espanya la recollí també el nord-americà J.M. Mackie a “Cosas de España: Or going to Madrid via Barcelona (1855)”. Deia que a Barcelona l’hivern durava quinze dies i visita i descriu les pobres cabanes dels pescadors, i és l’únic que descriu, com si no hi hagués res més. Està meravellat de la quantitat de pescadors que hi ha a Catalunya i, en concret al Maresme.

Bibliografia

BALAÑÀ i ABADIA, PERE (Ed), Visió cosmopolita de Catalunya: Relats de Viatgers i Escriptors (Segles I a C.-XIX) , vol. I, Barcelona: Generalitat de Catalunya. Entitat Autònoma del Diari Oficial i Publicacions, 1991.

FONTANA, JOSEP “La Época del liberalismo”, a J. Fontana i R. Villares (Eds.), Historia de España, vol. 6, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2015, BAB.

PERMANYER, LLUÍS: Cites i testimonis sobre Barcelona: la ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2000 anys. Barcelona, La Campana, 1993

PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID, “El segle XIX : de la Guerra del Francès a la de Cuba: 1808-189”, Albareda, Joaquim (Ed.), Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.

David Martínez Fiol

David Martínez Fiol (Barcelona, ​​1962) és professor associat d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, professor col·laborador de la UOC, membre del GRENS-UPF i catedràtic de Geografia i Història a l’Instituto de Mollet del Vallés. La seva obra historiogràfica se centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, el nacionalisme revolucionari català i el sindicalisme dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya en el temps de la Segona República i la Guerra Civil.

Selecció de llibres de David Martínez Fiol

  • La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España (coautor Josep Pich Mitjana) Editorial Comares, 2019, 360 p.
  • Viajeros en el País de los Soviets (coeditor junto a Josep Pich Mitjana, Andreu Navarra y Josep Puigsech), Barcelona, Ediciones Bellaterra, 2019.
  • 1917. El año en que España pudo cambiar (coautor Joan Esculies) Sevilla, Editorial Renacimiento, 2018.
  • L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya-Generalitat de Catalunya, 2017 (co-autor amb Joan Esculies).
  • 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Barcelona, Ara libres, 2014. (co-autor amb Joan Esculies).
  • Els sindicats de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
  • La Setmana Tràgica, Barcelona, Pòrtic, 2009.
  • Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
  • La sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Tesi de doctorat, UAB (publicació digital amb ISBN).
  • Daniel Domingo Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
  • Llibertat, amnistia i estatuts d’autonomia. La transició democràtica a Espanya (1975-1982), Barcelona, Graó, 1998.
  • De colònia a imperi. Els Estats Units d’Amèrica (1607-1918), Barcelona, Graó, 1996. (coautor amb Josep M. Casals i Messeguer).
  • Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
  • El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918) Antologia, Barcelona, Edicions la Magrana-Diputació de Barcelona, 1988.

Activitats de David Martínez Fiol a l’Ateneu Barecelonès

La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana” a càrrec de David Martínez Fiol, 11 de març de 2021. Ateneu Barcelonès. Aquí

La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar” Tertúlia amb David Martínez Fiol, 9 d’abril de 2018. Amics de la Història. Aquí

Catalunya, “La petita Anglaterra”: 1756-1808. Curs Aula Ateneu Història

Sessió 4a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 24 d’octubre a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès

Ponència de Joaquim Albareda, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Plaça Nova de Barcelona a principis del segle XIX amb les construccions que unien el Palau del Bisbe amb la Casa de l’Ardiaca, 1806 de Reville et Couché Font: AHCB 18498

SITUACIÓ DE CONTEXT: LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVIII

No hi ha cap viatger estranger de la segona meitat del segle XVIII que no quedi impactat a Catalunya. Alguns la qualifiquen com a “La petita Anglaterra” o altres la comparen amb Holanda. Un desenvolupament sense precedents, amb una bona base productiva especialitzada per comarques i intercanvis específics i un elevat creixement demogràfic (un 70 % al llarg del segle). Les viles i ciutats creixen molt.  Les llindes de les cases d’aquella època i la riquesa de les esglésies, el barroc català, ho testimonien.

La historiografia hispànica clàssica afirmava que hi havia unes estructures econòmiques antiquades que són substituïdes per d’altres, les borbòniques,  de més modernes i el canvi porta a la prosperitat; també parla de la política econòmica reformista del Borbons com a factor determinant i, però si bé introdueix alguns estímuls a l’economia, com ara l’abolició dels drets d’estrangeria i duanes, els decrets de lliure comerç amb Amèrica, la possibilitat de proveir l’exèrcit (roba sobretot) o el proteccionisme puntual als teixits de cotó (res comparat al britànic amb les seves produccions), això no n’és la causa, sinó que el motiu fonamental és que els sectors productius eren adequats i preparats, ja el 1700, per aprofitar la conjuntura.

En el cas de l’Aragó o el País Valencià, no se’n van beneficiar perquè no estaven preparats per a fer-ho. De fet, per a altres sectors espanyols no preparats, l’abolició de les duanes serà causa de ruïna d’alguns sectors: els catalans envairan els teixits de llana castellans, tot arruïnant el sector  o tindran accés a la pesca de la sardina gallega amb conseqüències nefastes pels pescadors gallecs; tot això provocarà un rebuig fort dels catalans pels gallecs.

La clau del progrés era l’emfiteusi, com ja s’ha apuntat a la sessió anterior, i això incentivava el progrés i millora de les terres a mig i llarg termini. La figura de l’hereu també és important per a garantir una mida de les explotacions que les fessin rendibles. Les acumulacions de capital a l’agricultura i el comerç van ser claus per iniciar la primera fase de la industrialització; de tota manera cal no oblidar que estem en una societat de l’Antic Règim en la qual alguns naixien privilegiats i on l’alfabetització només abastava el nobles i els clergues. Malgrat tot ja comencen alguns signes de modernitat per a les incipients classes burgeses, les Juntes de Comerç, una mena de govern a l’ombra,  donaven educació (escoles, d’art, de navegació i acadèmies professionals), es munten escoles primàries als pobles, de l’església o municipals per contractar un “mestre de minyons”.  L’alfabetització entre classes mitjanes era força més elevat del que es pensava fa uns anys. Surten inquietuds científiques, com els invents o la botànica i artístiques pròpies de la il·lustració aplicada ben representada per homes com Antoni de Capmany, el primer que planteja a Europa la necessitat de fer una història econòmica. També el paper actiu de les dones marca un canvi i és un bon índex de la modernitat d’una societat. El camí cap a la industrialització del cotó és una notable diferència amb la resta d’Espanya, encara basada en la llana  i que va quedant  cada cop més endarrerida com molts viatgers constataran.

Però malgrat la prosperitat econòmica i l’acomodació a l’absolutisme borbònic, sobretot a partir de 1740 quan moren els darrers referents austriacistes de l’exili vienès com Ramon de Vilana Perles (1663 – 1741), els conflictes i la dissidència eren constants: guerrilles els primers anys, després denúncies, protestes, memorials de greuges, revoltes o projectes de canvi. L’amenaça a la identitat està en aquesta època més amenaçada que mai i en perill de desaparèixer, però la llengua es va mantenir entre el poble, no entre la burgesia, i el Dret Civil Català es va conservar. El record de les llibertats es manté en sentit reivindicatiu: es demanaven ajuntaments com els d’abans, perquè eren millors, volien que tornessin les “tres mans” perquè es governava millor, no volien els regidors a dit o els que compraven els càrrecs perquè “era un desastre”. Un funcionari del Cadastre apuntava l’any 1723 que “seria millor restablir la Diputació del General” perquè funcionava millor i era més respectada pels ciutadans.

LA CLAU: EL DINER CIRCULA

Jaume Caresmar, en el seu ”Discurso sobre agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña”, l’any 1780, ho resumia així: “En otras provincias està el dinero como estancado en pocas manos sin que apenas en pequeño pueblo lo conozca en su figura; però en Cataluña es un humor que figura y se extiende por todos los miembros de su provincia […] en más o menos cantidad  según su estado y proporción se lo permitan”. Qui treballava, tenia diners i podia comprar bens que facturaven altres i això generava un cercle econòmic virtuós. Un dels protagonistes d’aquesta circulació era la Junta de Comerç, dirigida pels principals burgesos catalans que ja el 1713 col·laboraven i finançaven Felip V quan les seves tropes assetjaven Barcelona. Després el rei premia aquest suport amb els contractes de roba per l’exèrcit a les guerres d’Itàlia.

El concepte “botiga”, esteses per tot el territori (a Barcelona més de seixanta), era molt ampli i feia referència a un productor i al mateix temps un comerciant. La botiga era una planta superior on vivia la família i una planta baixa amb taller de manufactura, ja que la feina de filar es feia al camp, sovint mobilitzant milers de dones. Les feines es distribuïen per domicilis i després al taller s’acabaven les manufactures. Aquestes negocis tenien corresponsals-venedors per Espanya i l’estranger. La manufactura indiana és de final de segle XVIII, la del lli i el cotó. En aquells moments i endavant,  s’introduiran també les fàbriques i les màquines  de vapor  per moure els telers: els productes de cotó inundaran els mercats espanyols a les acaballes de segle XVIII i el segle XIX. 

La imatge de la Barcelona del cotó d’inicis  del XIX és la de les xemeneies de vapor fumejant per treballar les indianes, per acolorir els cotons. La producció industrial i d’intercanvis del XVIII a Catalunya ens mostra una Catalunya molt especialitzada: zones d’aiguardent, zones papereres i zones de llana i cotó i cal afegir el nord del país ramader, la pesca a la costa, el vidre a Mataró, etc. Calia necessàriament comprar blat (a Itàlia o al Nord de l’Àfrica), ja que el produït al Pla d’Urgell era insuficient i això es feia tranquil·lament amb els beneficis de l’exportació de l’aiguardent o d’altres productes.

El 1778 Carles III signa el Reglament que obre el comerç a diferents ports peninsulars amb les colònies americanes. La Junta de Comerç es mostrà molt agraïda amb el monarca pel seguit de mesures que va impulsar i que els afavoria. El neoclàssic edifici de la Llotja de Barcelona acollí la Cambra de Comerç el darrer quart del segle XVIII fins la invasió napoleònica. Fou construïda sobre la base d’un edifici medieval. Quan la Junta es l’any 1752, no s’hi pot traslladar, ja que és una caserna ocupada per militars i no serà buidada fins passades més de dues dècades, tot i que l’edifici era seu. Un bon indicador de la modernitat del país era el “Diario de Barcelona”  que veié el seu primer número l’1 d’octubre de 1792, escrit totalment en castellà i que actuà com una mena de diari oficial. Marca l’arrancada de la premsa al país.

Escut de la Junta de Comerç 1763, F. Tramulles Biblioteca de Catalunya

Antoni de Capmany escriu les “Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la Antigua ciudad de Barcelona (1779 – 1792)”  amb l’objectiu de lligar la història medieval amb el bon moment econòmic que hi vivien; serà el primer assaig d’història econòmica a Europa, com dirà Pierre Vilar. El  metge Francesc Salvà i Campillo (1751 – 1828) fou un precursor en el descobriment de la vacuna de la verola. L’antic Teatre de la Santa Creu tingué un bon creixement i acollí obres de teatre i de la òpera italiana; a partir de 1840 canviaria de nom: el Teatre Principal, però aquesta és una altra història. El gabinet botànic dels Salvador era molt remarcable i cridava l’atenció de gairebé tots els viatgers que hi venien. Era fruit del treball naturalista de la família Salvador d’apotecaris i botànics des del segle XVII al XIX.

Malgrat tot, les desigualtats socials i la pobresa són molt importants, de fet és una cosa comuna a totes les ciutats europees. Un dels viatgers reflexiona sobre això: “Els processos de creixement curiosament també porten l’empobriment”. Fins aleshores la pobresa havia estat atesa per la caritat de l’Església, però al segle XVIII es fan per primera vegada polítiques públiques com hospicis i cases de pobres per acollir-los, per retirar-los dels carrers i fer-los treballar. L’any 1787 hi havia un bon munt d’aquests centres repartits pel territori; també n’hi havia d’específics per a les dones que venien de comarques on el pas a les fàbriques deixava dones sense la feina domiciliària, ja que el seu protagonisme com a operàries havia estat immens, desenes de milers hi treballaven filant per tot el territori o bugaderies industrials molt esteses a Barcelona.

LA DISSIDÈNCIA QUE NO ACABA

Ja el 1715 apareix penjat a casa del principal felipista de la ciutat de Barcelona, Josep d’Alós, un escrit en llatí: “No quedarà res sense venjança”, això ho signa un patriota imperial. L’any 1726 al poble de l’Esquirol, un grup d’homes cansats dels abusos dels regidors que acusaven de col·laboracionistes i del Cadastre, els amenaçaven de mort amb un escrit que deia: “Traïdors” i seguien els noms dels regidors i deien  “si porteu més soldats a les cases […] us volem matar[…]”.

Una altra dissidència dels primers anys va ser la revolta dels Carrasclets, aixecament militar o guerriller a comarques del sud de Catalunya, ja que s’inicià una guerra dels anglofrancesos contra les tropes de Felip V que no respectaven els termes del Tractat d’Utrecht; al sud s’aixecaren grups armats contra els borbònics, mentre que els pobles del nord de Catalunya ocupats per tropes francobritàniques, restabliren l’estructura municipal anterior. Cap a 1752 encara hi havia gent que penjava l’aligot austriacista de les cases. El Via fora als adormits fou un opuscle antiborbònic publicat a Barcelona l’any 1734, una crida a la defensa de les llibertats arrabassades  i a la reclamació dels territoris cedits a França per la Pau dels Pirineus, tot pensant que la conjuntura política europea podria donar lloc a un canvi polític a l’interior que no es va produir. La mort de Vilana Perles i del propi emperador és el final d’un cicle i de les esperances de canvi.

Via fora als adormits fou un opuscle antiborbònic publicat a Barcelona el 1734, una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el 1714 i a la reclamació dels territoris cedits a França per la Pau dels Pirineus,

L’any 1740 i fins el 1770 comença un nou cicle, el de les protestes dels gremis contra els regidors corruptes. Els gremis eren l’únic element antic que no s’havia eliminat si bé no tenia cap representació ni poder en els municipis. Els gremis, ben organitzats i dolguts per la pèrdua de la representativitat, presenten al·legacions a Madrid però no aconsegueixen res, davant del poder militar absolut a Catalunya, ja que per sobre dels regidors corruptes hi havia els corregidors que ostentaven fèrriament el poder militar. Molts municipis es mobilitzaren en aquest anys de diverses maneres (memorials, protestes, revoltes, etc) contra els abusos. Els dietaris de pagesos són una bona eina per anar seguint aquestes accions. El pagès Amer Masó de Banyoles, denunciava la ”lladronicia ab capa de justícia” del governador i dels secretaris “dels lladres de perruca i espasa […]” i que “los qui pagant són los pobres que los richs, per una o altra enbustaria ja quedan franchs”. Lamentava la poca pietat del rei i dels ministres d’Espanya “traïdors que no castiguen cap rich per lladra que sigui […] porti perruca i espasa” i diu que el “catastro és l’esclavitud dels pobres”. En contrast, elogiava els síndics municipals dels temps dels Àustries i deia que eren respectats i que s’ocupaven de les tasques municipals a diferència dels borbònics.

Com queda la identitat dels catalans? Evidentment queda afectada, però hi ha testimonis de la persistència  com el text de Baldiri Reixac de 1749 «Instruccions per la ensenyansa de minyons” on defensa també l’educació de les dones, de les nenes al costat dels nens. Cat tenir en compte que la “Real Cédula de Aranjuez”  de 1768 obligava a utilitzar el castellà a les escoles, que l’edició de llibres en català havia baixat moltíssim i que en aquest context el català era una mena de llengua morta – viva, que resistia. Pau Ignasi Dalmases, un comerciant que compra llibres per Europa, va crear una bona biblioteca al Palau Dalmases al carrer Montcada. És el creador de la Real Acadèmia de Bones Lletres, institució important en època austriacista i que en època posterior tingué una doble funció: defensa de la llengua i fer una història de Catalunya que no arribà a fer-se. Apareixen senyals identitaris com el que ara explico: una marca de fàbrica que situa l’escut de la ciutat en lloc preeminent o un altre que titula els productes “Fàbrica de Catalunya”, en una forma de recordar el país.

Instruccions per la ensenyansa de minyons és una obra pedagògica de l’època de la Il·lustració escrita per Baldiri Reixac i Carbó i publicada a Girona el 1749.

LA CRISI DE FINALS DE SEGLE

Al final del segle XVIII, el sistema social entra en crisi perquè és una societat de l’Antic Règim basada en el sistema senyorial. Hi ha molts conflictes per la negativa dels pagesos a pagar la contribució, molts plets en els tribunals, la monarquia està endeutada amb una demografia creixent i unes estructures productives limitades. El problema de fons, però són les contínues guerres que ocasionaren un greu col·lapse econòmic: A) La Guerra Gran contra la França revolucionaria (1793 – 1795) que va comportar un gran endeutament a l’estat. B) La Guerra contra el Regne Unit (1796 – 1802) que va afectar greument el comerç marítim, a més, les males collites van agreujar encara més la situació. C) Una nova Guerra contra el Regne Unit (1804 – 1809) que estronca el comerç de l’aiguardent i de teixits  amb Anglaterra i Holanda, tot i que es manté el comerç interior espanyol. D) El darrer i més terrible és la Guerra del Francès (1808 – 1814). Enmig del conflicte les Corts reunides a Cadis aproven la primera Constitució espanyola el 1812.

A partir de la nova Constitució Liberal el marc social i polític canvia, però el nou marc és molt uniformista, consolida el model borbònic.

TESTIMONIS I TEXTOS DE VIATGERS I DIPLOMÀTICS

Parlant de Catalunya, els viatgers segueixen enlluernats per Montserrat “el santuario más frecuentado de Europa”. Ara hi afegeixen l’impacte de la Muntanya de sal de Cardona. Un viatger francès l’any 1765 enuncia que “Cataluña es la provincia de España más bella […] vale  más ella sola que la mitad del reino de España […] los catalanes pueden pasarse sin España y sin  el Universo entero”. Voltaire en la seva edició  “El segle de Lluis XIV” de l’any 1784, copia aquesta darrera frase. El castellà Franscisco de Zamora constata que el règim senyorial estava en reculada i veu l’accés dels pagesos catalans a la terra: “muchas de esas casas no tienen señor directo”.

Els cultius de Barcelona enlluernen com ara l’anglès Townsend  l’any 1786 que diu que es cultiva amb bous o una mula amb una bona arada de ferro i que hi ha moltes sínies per pujar l’aigua; explica que les rotacions dels cultius estan ben pensades per tal d’eliminar el guaret i que passen dels cereals al blat de moro o el cànem, mill, cols, mongetes, tot alternant-los i que el rendiment del blat és molt alt de 10 per 1 o de 15 per 1. També descriu les bones pràctiques agrícoles d‘altres llocs i en arribar a Tarragona diu que “es una ciudad poco importante y despoblada […] con un puerto peligroso […]”. En canvi Reus és “una población moderna […] exporta a través de Salou los frutos secos, vinos y aguardiente”.

Escut de Barcelona amb la representació de la ciutat, el port i les Drassanes Reials. Als costats, el déu del comerç, Mercuri, i el déu de la guerra, Mart, són l’al·legoria del poder econòmic de la ciutat
Dibuix de José Camarón. Gravat per Pasqual Pere Moles el 1779 per a la coberta de les Memorias históricas d’Antoni de Capmany

Quan arriben als camins, els viatgers coincideixen de manera unànime que són un desastre; la monarquia il·lustrada no va fer res d’això al contrari d’altres països com França. Jean François Peyron el 1779 diu que  “el camino de Gerona a Malgrat es horrible, sobre todo cuando ha llovido”Townsend el 1786 diu que “cuando se entra en España, antes de llegar a Barcelona, parece como si no hubieran hecho nada desde la creación del mundo […] sea para facilitar el transporte o para proveer la Seguridad del viajero”. Un altre anglès, Arthur Young parla del pobres i miserables camins de Catalunya i quan passa a França parla dels grans camins i ponts que permetien salvar els rius al viatger i acaba “quan més coses es veuen més crec que s’ha de pensar que hi ha una cosa que influeix sobre el gènere humà i és el govern”, per dir que en aquest àmbit no s’havia fet res.

Quant a les condicions de vida, Francisco de Zamora diu que “llevan unos gorros rojos sobre una redecilla negra [s’hi recollien els llargs cabells] llevan calzones de terciopelo negro, alpargatas en lugar de zapatos y rara vez medias […] su blusa con botones de plata està rodeada  per una ancha faja que da vueltas alrededor y cuelga […]”.

L’il·lustrat castellà Gaspar Melchor de Jovellanos passa per l’Anoia l’any 1801 i parla de forma poc elogiosa de les dones,  “estas catalanas de mis pecados, siempre zafias, siempre pequeñas y rechochudas, siempre llenas de sayas y con la ropa a la rodilla […] y con un girigay que el diablo que las entienda […] agradan siempre muy poco, aunque el trato las haga serviciales” i dels homes diu “ […] los labradores con su capa parda y el gorro colorado […] hasta clérigos hemos visto llevar la gorra”.

Pel que fa a l’alimentació era força precària en general; un viatger castellà per la plana de Vic diu “la comida de todo el año es la de harina de maiz y un pedazo de tocino […] el vino usual pocos lo beben”.  Townsend deia “rara vez se conceden la licencia de un poco de carne asada o cocida […] la mayor parte del tiempo la cocinan en la estufa en pucheros de barro”. Tots remarquen que beuen en bota perquè diuen que així eviten les infeccions. Quant a les febres eren habituals sobretot en zones d’aiguamolls o inundades; a la plana del Llobregat hi havia hagut plagues importants. L’any 1764 hi ha una plaga important a Lleida, Tarragona, Igualada i Martorell.

Parlaven amb elogi també de l’Hospital de Barcelona com un hospital ben administrat que podia albergar fins a 10.000 persones i diuen que “en el primer año murieron 874, en el último 926 , lo que hace un noveno [del total que hi havien entrat] […] envían varios enfermos solo para ahorrar los gastos de los funerales”. També hi havia un establiment per recollir nens abandonats, cosa molt freqüent; hi havia 528 nens acollits a Barcelona i Townsend continua: “cuando las niñas son púbiles, las llevan en procesión […] y si algun jovent ve alguna que quiere como pareja tiene la libertad de designarla, lo que hace arrojando un pequeño pañuelo en el suelo”.

L’hospici o “casa de industria de los pobres” era lloc d’acollida i treball; hi havia 1436 pobres acolitats i diu Townsend que “de ese número, unos mil son capaces de trabajar, 300 son idiotas y el resto, niños pequeños. Las mujeres y los niños hacen punto, hilan o hacen encajes […] los hombres cardan, hilan y peinan algodón, lino y lana”. Sortien de l’hospici amb un ofici senzill. També hi havia a la ciutat una casa de correcció per a les dones, per a les moltes prostitutes que hi havia com a conseqüència dels desequilibris socials i per a les lladres. Aquesta casa era un càstig per a les internes que havien de treballar per a corregir la conducta.

El que és important, i això els viatgers ho remarquen molt, és el paper de les dones en el treball (filar, teixir, fer puntes, feines del camp de tota mena. Francisco de Zamora en parla, tot fent un llistat molt extens per comarques, de les feines que fan les dones: indústria dels pinyons o dels coralls o la dels encaixos al Maresme i diu que las “mujeres que hacen esa actividad, organizan escuelas para enseñar a las niñas el oficio”. La conseqüència de tot plegat és que la dona s’emancipa econòmicament i, a Barcelona a finals del segle XVIII hi ha més separacions que a la resta d’Espanya pel nivell d’ingressos que permeten a les dones marxar de casa si les coses venen maldades. El procés de separació eclesiàstic solia donar la raó a les dones.

Gravat acolorit amb típics catalans, home i dona, 1777 segons Manuel de la Cruz (dibuixant) i Juan de la Cruz (gravador). Font: Colección de trajes de España… Fundación Centro Etnográfico Joaquín Díaz (Valladolid)

La desigualtat és molt present, sobretot al Pirineu però també en altres zones, amb cases sense el mínim per viure, gent mal vestida, alimentació precària. La brutícia preocupa molt als viatgers que troben sovint en les fondes polls, puces i rates; de les pudors de les cases que tenen els femers a la planta baixat i això ho inundava tot. Malgrat això, la societat catalana té un nivell de vida superior al d’altres zones d’Espanya. Això ho remarquen viatgers castellans que diuen que aquí la “gente tiene de qué vivir [no són jornalers, la majoria]”. Acusen els catalans de cobdiciosos i garrepes que amaguen la riquesa que tenen. Així, l’aragonès Francisco Mariano Nifo, l’any 1770 diu que “Cataluña es una pequeña Inglaterra dentro de España. I molts castellans diuen que el model català s’hauria d’aplicar a la resta d’Espanya: José Cadalso diu que són “los holandeses de España”. D’aquí surt el conegut poema de 1797 “los catalanes hacen de las piedras panes”. Malgrat tot, hi posen pegues: el seu amor a la pàtria, el seu orgull. L’escriptor francès Alexandre de Laborde en el seu “Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, 1806 – 1820”, justifica l’orgull “sovint cal tenir l’orgull de no poder ser vençut per assolir la victòria .[…] això els manté com a poble”. Fa unes descripcions molt macabres de les processons de Setmana Santa, dels flagel·lants ensangonats amb plors i crits col·lectius.

Townsend se’n riu de la universitat de Cervera i un italià diu que el rei hauria de “enviar els professors i estudiants a remar a galeres a Barcelona […] que aprenguessin millor la teoria i la pràctica de la humanitat i no les tonteries que estudien que no serveixen per a res [la crítica d’un il·lustrat a quelcom que no tenia cap utilitat real]”.

A Barcelona, els espectacles teatrals eren de qualitat, Arthur Young el 1797, fa la següent descripció “els seients eren individuals i confortables  […]  feien una comèdia espanyola i una opera italiana […] hi havia nombrosos eclesiàstics, cosa no habitual a França. Hi ha òpera italiana dos cops a la setmana i els altres dies representen comèdia. Hi havia gent de tota condició. Vaig veure un ferrer [a l’amfiteatre] que disfrutava com la bona gent de les llotges”.

Quant a l’idioma, continuaven confonent el català pensant que era una barreja d’altres coses o un dialecte del castellà. De Laborde, l’any 1800, és el primer que afina i diu “els catalans tenen un idioma que els és particular”. Francisco de Zamora diu que el fet que catalans i meridionals francesos parlin la mateixa llengua, els uneix i separa. L’Escola d’Arts i Oficis també crida l’atenció als viatgers i diu que els alumnes anaven de deu a dotze i de sis a vuit i així podien treballar  la resta de la jornada“[…] se ve concurrida. Una tarde conté más de 500 niños […] la mayoría aprende diseño para futuros oficios […] tales Instituciones faltan en Inglaterra”.

Les descripcions entreveuen un gran progrés i que el pagès no és un serf, sinó un petit propietari i que porten els conreus a llocs inhòspits i amb sistemes de regadiu molt perfeccionats. El seu comerç és important i exporten els seus productes de “paper, draps, sabates, mocadors de seda o aiguardent”. També sorprèn l’estalvi dels fems “la merda es cull i es guarda per adobar la terra, estalviant així el guaret”. Diu un viatger que les vinyes són  a “Mataró, Valls, Vilanova, Valls i Granollers on es fan vins negres […] els blancs més bons eren de Sitges i Valls”. El comerç d’exportacions i importacions era intens i “entren al port de Barcelona cada any mil vaixells, la meitat dels quals són espanyols, cent anglesos, cent vint francesos i seixanta danesos”. El sector tèxtil era molt gran, a Barcelona hi treballaven 12.000 persones, un 10 % de la població.

La imatge dels catalans com a insubmisos és constant, diu “s’han adaptat al nou règim, tot i que estan pagant més impostos que ningú [un anglès quantifica uns impostos del doble que el que paguen els castellans”. I escriu un francès que malgrat l’acomodació no abaixen el cap “son orgullosos y republicanos”. El caràcter orgullós, rebel, a punt d’amotinar-se apareix sovint i un anglès explica que “la seva passió per la llibertat […] Catalunya suporta el jou amb paciència sorruda”. Finalment alguns viatgers a finals del XVIII remarquen el caràcter materialista dels catalans que avancen decididament cap a la industrialització: un refugiat francès de la Revolució, el marquès de Marsillac escriu  “si hom vol veure on arriba el treball i les ganes d’enriquir-se, que vagi al port de Barcelona […] tot es fa per especular […] la paraula diners és la segona que s’ensenya als infants, la primera és Déu, però hi ha qui assegura que dels dos mots se’n fa un de sol al Diccionari català”.

A mode de Conclusió: Catalunya, la “petita Anglaterra”( 1756-1808)

Recordem que al segle XVI, Francesco Guicciardini, que és un diplomàtic florentí, teòric de la raó d’estat, diu que Catalunya és un territori salvatge, despoblat, poc cultivat, farcit d’assassins i de lladres, bel·licosos i roïns, és a dir, de bandolers al servei dels diferents nobles. Però, ell mateix s’adona que els catalans tenen unes lleis i uns privilegis fora dels quals el rei no pot manar-los. Uns altres contemporanis seus, assenyalaran justament aquest reconeixement molt condicional d’un rei que no té poder absolut. La imatge de bel·licosos i violents, dura fins després de la guerra de Successió. És llavors quan apareix la imatge del català treballador, violent, però treballador.

La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de cent anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats.

A partir de la segona meitat del segle XVIII Catalunya atrau molts viatgers europeus, que comencen a adonar-se de les transformacions que hi ha en el comerç i la indústria. Fins i tot, es diu que els catalans poden passar sense Espanya i l’univers sencer.

Un aspecte que sorprèn els viatgers de l’Època moderna és el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans.

Val a dir que, en general, les visions d’aquest viatgers són versemblants i ajustades a la realitat, per bé que, a vegades, vagin a remolc de les interpretacions oficials que els han proporcionat les autoritats i que, per tant, la visió que aporten sigui, en algun punt, esbiaixada. Però, fet i fet, l’abundor de testimonis, sobretot per al XVIII, permet constatar tant el múltiples punts de coincidència, com aquells aspectes en els quals divergeixen. Entre l’acomodació i la dissidència: així podríem definir la Catalunya del segle XVIII. Perquè, al capdavall, l’acomodació al nou règim per la via econòmica i per la relativa prosperitat que va comportar no va impedir la dissidència política,  expressada en múltiples manifestacions, si bé limitades per la constant repressió que imperava. En aquest sentit els testimonis estrangers esdevenen, en conjunt, valuosos d´un temps i d´un país en plena recuperació i expansió, el qual s’encaminava, decidit, cap a la industrialització.

Pla de Palau de Barcelona, arquitectura efímera amb motiu de l’arribada de Carlos III, 1759. Font: Valls, Ignacio, grabador; Canals Camps, Joan Pau, dibujante- Título: Decoración frente al Real Palacio de Barcelona con motivo de la llegada de Carlos III https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/decoracion-frente-al-real-palacio-de-barcelona/d942918e-d0e2-4fb9-8839-30c7721f015a

Bibliografia

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: “De la resistència armada a la reivindicació política”, a J. Albareda, coord. Catalunya, nació d´Europa, 1714-2014, vol. 1, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2013, pp. 74-119.

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre. Barcelona, Empúries, 2000

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: La Guerra de Sucesión de España, 1700-1714. Barcelona Crítica, 2010

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM; i  ESCULIES, JOAN: La Guerra de 1714 : la clau catalana d’un conflicte mundial, Barcelona, Pòrtic, 2013

LLUCH, ERNEST: La Catalunya vençuda del segle XVIII: foscors i clarors de la Il·lustració. Barcelona, Edicions 62, 1996

PONTÓN, GONZALO: La lucha por la desigualdad una historia del mundo occidental en el siglo XVIII. Pròleg de Josep Fontana. Barcelona, Pasado & Presente, 2016

STRUBELL, MICHAEL B [editor literari]: Consideració del cas dels catalans. Seguit de: La deplorable història des catalans. Amb una presentació de Fèlix Cucurull. Barcelona, Curial, 1992

VILAR, PIERRE: Catalunya dins l’Espanya moderna : recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals, [traducció d’Eulàlia Duran], 3 Volums. Barcelona, Curial Edicions 62 1979-1991

ZAMORA, FRANCISCO DE: Diario de los viajes hechos en Cataluña. A cura de Ramon Boixareu, Barcelona, Curial, 1973

La consolidació dels fonaments econòmics de Catalunya malgrat les guerres: 1660-1755

Sessió 3a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 17 d’octubre a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès

Ponència de Joaquim Albareda, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Setge de Barcelona de 1652 de Pandolfo Rescchi. Font: Galeria Corsini de Florència

INTRODUCCIÓ I SITUACIÓ DE CONTEXT

Les fonts de consulta són les clàssiques (militars, economia, demografia, etc.) o els viatgers que són abundants el segle XVIII i que serveixen per contrastar; ells mateixos contrasten les seves observacions amb el que diu la gent del poble. Sobretot durant el període de la guerra civil (1462 – 1472)  molt interessant. El període que tractem ara (1660 – 1755) és un moment clau ja que hi trobem l’inici de la industrialització i molts moments bèl·lics no gens tranquils: la Guerra dels Segadors (1640 – 1652), just abans del període estudiat, la Guerra amb França o dels Nou Anys (1688 – 1697), en la qual Catalunya fou el principal teatre europeu i la Guerra de Successió (1700 – 1715). Malgrat tots aquests conflictes, es posen les bases del creixement i del futur benestar de la societat catalana del segle XVIII. El punt d’arrencada del període és d’una certa millora econòmica, ja evident en el canvi de segle. Això cal remarcar-ho, ja que hi ha molta historiografia que posa l’inici del creixement en els Borbons, acabada la Guerra de Successió (1714) i no és així.  Ja el 1700 estaven posades les bases del creixement futur.

Setge de Barcelona de 1652 de Pandolfo Rescchi. Font: Galeria Corsini de Florència

La Guerra dels Segadors té com a antecedents una Monarquia Hispànica fortament endeutada per les contínues guerres de religió. El Gran Memorial de 1624 del comte-duc d’Olivares, escrit en un moment de gran problema econòmic de la Corona i amb una davallada important de l’or i la plata que venien d’Amèrica, fa èmfasi en el fet que els territoris de la Corona d’Aragó no aportaven ni diners fixos ni homes a l’exèrcit (Olivares preveia la Unió d’Armes), ja que tot, d’acord amb les seves constitucions, havia de passar prèviament per les Corts. Com deia el Memorial: “Convé que el rei sigui d’Espanya”, passant per sobre de les constitucions i lleis de cada territori de la Corona d’Aragó. Calia, en la visió d’Olivares, fer una llei uniforme per a tothom amb un únic rei, una llei  i una moneda, polítiques matrimonials de mescla de catalans i aragonesos amb castellans, amb l’exèrcit per sotmetre directament els catalans.

Alguns historiadors volen veure en això un antecedent de l’absolutisme i la futura Nova Planta, tot i que d’altres com J. H. Elliot diuen que Olivares no pretenia castellanitzar el territori, sinó provocar una unió per “les bones”; això xoca amb l’alternativa militar ja planificada i posada en marxa d’entrada a l’ocupar el territori amb el pretext del conflicte contra França. La guerra que tingué uns antecedents pamfletaris: “Lo comte-duc és un ruc” (caricatura d’Olivares),  començà amb el famós Corpus de Sang (7 de juny de 1640), la invasió castellana, la proclamació de la República Catalana per Pau Claris (16 de gener de 1641) i l’aliança amb la França de Lluis XIII.

DE LA GUERRA DE SEPARACIÓ O DELS SEGADORS A LA PAU DELS PIRINEUS

La mort de Claris (1641) motivà que els diputats Francesc de Tamarit, diputat militar, i Josep Miquel Quintana, diputat reial, fossin desplaçats per les seves dissidències envers França i substituïts pels pro francesos Josep Fontanella, Francesc Segarra, Josep Margarit i Josep d’Ardena; es produïren llavors accions repressives contra els dissidents. La relació amb França no solucionà, ans al contrari, el problema dels allotjaments de les tropes franceses, la qual cosa motivà protestes populars  contra els francesos. Es produí una recuperació militar de les tropes castellanes que portà a un assetjament de la ciutat de Barcelona (juliol 1651 – octubre de 1652) afectada per la pesta i a l’entrada final de les tropes de Felip IV. Tingué lloc, doncs el retorn a la Monarquia Hispànica que no fou repressiu, ja que la Corona estava molt afeblida (entre d’altres coses, per la pèrdua de Portugal). Es mantingueren les institucions, amb el control del Consell de Cent i la Generalitat, però  la Pau dels Pirineus (1659), tancà el conflicte bèl·lic amb sensibles pèrdues territorials, com ja s’ha tractat en la sessió anterior.

Gravat al·legòric del Tractat de pau dels Pirineus 1659. Font: Bibliothèque National de France (Paris) QB-1 1659-11 FOL

CATALUNYA AL TOMBANT DEL SEGLE XVII

Al canviar de segle, a Catalunya es comença a consolidar una especialització productiva de les comarques (blat, llana, vidre, etc.), dirigida des de Barcelona, amb intercanvis comercials entre comarques i amb l’exterior, sobretot d’aiguardent, amb els Països Baixos i Anglaterra, aprofitant la guerra d’aquests amb França. L’aiguardent va ser clau en la balança econòmica, ja que, en ser positiva es permetia importar blat, espècies, etc. Augmenta la permeabilitat social amb l’ascens de grups socials lligats al comerç i la possibilitat d’aquests de participar  als municipis, les Corts o la Diputació del General: són els ciutadans honrats, més burgesos que nobles.

El sistema jurídic-polític (les Corts) serà important ja que determina la fiscalitat i el deute públic, la moneda, tot administrat per la Generalitat. La representació política era diferent de la de Castella o França (societats molt més rígides i menys permeables socialment), amb unes Corts tri estamentals (Nobles, Eclesiàstics i Ciutats) i un govern de la ciutat, el Consell de Cent amb relleus constants que es feien pel sistema d’insaculació. La relació amb la Corona, que jurava i respectava les Constitucions, era la tradicional del pactisme. Les Constitucions, privilegis i drets limitaven el poder del Rei i organitzaven la res publica; la fiscalitat l’aprovava les Corts, no el rei. El monarca era compartit, però governava diferent en cada territori. La representació dels municipis era essencial en el sistema, hi estaven representades les tres mans: La mà dels ciutadans honrats, la mà  dels artistes i grans mercaders i la mà dels artesans. El sistema no era una democràcia, això és un invent recent, però era representatiu i amb força mobilitat i relleu, per la insaculació, com s’ha esmentat més amunt.

Les darreres Corts (1701 – 1705) amplien les garanties individuals i reconeixen l’habeas corpus (una persona no podia estar detinguda més d’un temps concret sense que s’iniciés un judici), no es podia practicar la tortura com a eina judicial, etc. Com escriu Francisco Solanes, “El emperador político” (1700 – 1706): “El príncipe no es superior a la ley, las leyes son superiores al príncipe” i segueix,  “El más verdadero rey es aquel que se sujeta el primero a los estatutos y leyes de la patria”. Escrit a Lealtad Catalana, 1714: “Solo las resoluciones que se toman en las Cortes de un reino o provincia, son las que se atribuyen a la nación[…] La nación que solo se representa en sus brazos unidos. Toda la nación catalana junta en sus brazos, resolvió el defenderse por el rey en cuyo dominio estaba”. El Decret de Nova Planta inverteix els termes i és “el rei qui està per sobre de la llei”.

L’APOSTA CATALANA A LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1700 – 1715)

Les Corts reunides els anys 1701 – 1702, reconeixen a Felip V, però l’any 1705 canvien per l’arxiduc Carles (Carles III). Els motius del canvi es troben en l’aposta de l’arxiduc en reconèixer el constitucionalisme català, el sentiment antifrancès que l’aspirant borbònic  provocava, així com el seu projecte polític i econòmic. En les files del “partit austriacista” trobem burgesos, nobles, eclesiàstics i “vigatans”, les tropes paramilitars que des de l’inici guerrejaven contra els borbònics; a l’abril de 1705 els vigatans signen l’anomenat Pacte de Gènova amb representants britànics pel qual aquests es comprometen a aportar 10.000 soldats, armar un grup de 6.000 catalans i aportar finançament per a la guerra. La retirada dels anglesos del conflicte a través del pacte amb els francesos i el tractat d’Utrecht (1713) i la marxa de l’arxiduc a Àustria (1711) decantà la guerra cap als borbònics i originà la darrera fase de resistència catalana: el moment republicà (1713 – 1714) i la derrota final l’onze de setembre de 1714. L’impacte austriacista a la ciutat de Barcelona fou intens i es conserven símbols del seu pas. La cançó “El cant dels ocells” ve d’aquella època i es considera l’himne oficiós dels resistents austriacistes.

Setge borbònic de Barcelona i alliberament per part dels aliats, 1706 (Barcelona reliev April 1706) de H. Vale (1713) per encàrrec de Sir John Leake.

El Decret de Nova Planta (1716) acaba amb la monarquia composta, situant el rei per sobre de les  lleis. La repressió va ser intensa i allargada en el temps. Es construí la Ciutadella, pel control militar de la ciutat es penjà i, per exemple és decapità i esquarterà el general Moragues (1715), un dels principals militars austriacistes; el seu cap va ser exposat en una gàbia de ferro al Portal de Mar de la muralla fins l’any 1726. La gran torre de Sant Joan al mig de la Ciutadella i presó dels dissidents, serà el principal símbol de l’absolutisme a Catalunya i demolida l’any 1868. L’exili a Viena va ser el primer exili de la història moderna de Catalunya

Amb el nou govern absolutista desapareixerà totalment la participació política i el poder serà del Capità General i una assignació quasi sistemàtica del govern dels corregiments (demarcacions  substitutòries de les vegueries) a oficials de l’exèrcit del rei. El govern provincial era basat en el dualisme entre Capità General i Reial Audiència (que rebé com a seu la Casa de la Diputació). L’Audiència serà un òrgan merament consultiu. Els corregidors eren nomenats a dit, i, a partir de 1739, aquests càrrecs es venen per necessitat de la monarquia, un desastre i una font inesgotable de corrupció.

S’imposa el Cadastre que el van haver de fer en català perquè la gent no entenia el castellà, tot i que era la nova llengua oficial. Es creen les Esquadres de Valls que tenien com a funció la persecució d’austriacistes lliures al sud del país, però acabaran sent una policia integral per a l’ordre públic i el seu model s’acabarà exportant a la resta d’Espanya. A conseqüència de la guerra Catalunya quedà molt afectada, la ciutat de Barcelona rebé més de 30.000 bombes i, per a fer espai a la Ciutadella, s’hagueren de demolir més de 1.000  cases que feren de forma obligada els mateixos propietaris. L’historiador Albert García Espuche ha fet la feina de reconstruir amb molt detall la vida de l’antic barri de la Ribera a partir dels arxius notarials i dels treballs arqueològics del Born.

La plaça Major del Born, en una pintura anònima datada al voltant de 1775. MUHBA

LA DEMOGRAFIA I EL DESENVOLUPAMENT AL SEGLE XVIII

Segons els arxius parroquials, la població de Catalunya passa 610.000 – 687.000 habitants el 1718 a 1.100.000 – 1.126.000 l’any 1787. No s’ha doblat la població però el creixement (64 – 70 %) és força significatiu. Creixen molt les ciutats mitjanes d’arreu del país, molt notori en casos com Mataró o Reus i d’altres ciutats de l’interior. Si al 1719 hi havia vuit ciutats amb més de 3.000 habitants, l’any 1787 en són vint-i-vuit. L’agricultura s’expandí notablement, sobretot els cereals i la vinya i aquí l’efecte del creixement es veu a les grans masies escampades pel territori del segle XVIII i també a les cases dels pobles on es pot veure actualment observant la quantitat de llindes de la segona meitat del segle o moltes esglésies parroquials, també de la segona meitat del segle XVIII. Els alambins foren un element comú per a destil·lació i obtenció d’aiguardent per a l’exportació a Holanda i Anglaterra. També se n’exportarà per a Espanya i Amèrica conforme avanci el segle. Hi havia moltes cases per diferents llocs d’Europa per gestionar la venda de l’aiguardent.

CATALUNYA A ULLS DELS VIATGERS

Montserrat continua sent molt important. Un viatger francès l’any 1762 diu que “Todo el mundo sabe que Montserrat después de Santiago es un lugar de grandes peregrinaciones y de devoción de toda España […] llega gente de toda Europa” Un altre viatger l’any 1751 fa un comentari una mica punyent sobre els cuiners del monestir: “[…] más capaces de remover [de asco] el estómago que de abrir el apetito”. Diu també que allà un cor de nens canten “la Salve Regina en el lenguaje del país” i no l’identifiquen amb el català i descriu l’edat dels nens, entre 10 i 15 anys, que van vestits  amb una “sotanilla negra i […] pelados al cero hasta en invierno”.  

L’altre punt d’atenció és Barcelona, un viatger que ve de Montserrat diu que la ciutat esta “rodeada de excelentes huertos i cada árbol con una viña que produce un muy buen vino”. Repeteix una cosa que diran molts viatgers i és la bona neteja de la ciutat comparat amb Madrid, molt bruta. Remarca l’important “corral de la comedia” i la Sala de la Diputació que estava en obres quan el viatger hi accedeix. Diu que hi ha poques places públiques, la del Born “donde se celebra el mercado” i la de la Aduana i afegeix que “son casi únicas”. Relaciona la neteja dels carrers amb les bones clavegueres que s’hi troba. Una altre viatger diu que a Barcelona hi ha dues muralles amb una part entremig de les dues i diu que “en la plaza de San Miguel hay dos torreones que sirven de prisión”. Un altre viatger diu que el centre de la ciutat era la plaça del Born (Santa Maria del Mar) amb molts “ricos comerciantes y artesans”, però la construcció de la Ciutadella havia fet desaparèixer aquest gran espai. Aquest viatger descriu la Llotja, seu de la Junta de Comerç i la Duana, propera a l’Audiència. Un viatger anglès destaca la existència a la ciutat d’un “gran Banco público, con buen crédito”. Sobre el port (en això coincideix amb altres viatgers “era de poca profundidad, insuficiente”.

“Vue de la Montagne, du Monastere & de l’Eglise du Mont-Serrat” . Pieter van der Aa (1659-1733)

A finals del XVII i inicis del XVIII comença a consolidar-se la imatge del català treballador. L’anterior imatge violenta i bandolera, encara es manté, però ja a la segona meitat del segle, la imatge és d’emprenedor i treballador. A “Les delices de l’Espagne” (1707) un francès explica que: “els habitants són treballadors  amb molta civilitat i acollidors amb els estrangers”. L’any 1729, el francès Étienne de Silhouette que arribaria a ser ministre diu  “[Barcelona] más bellas de España […] y muy limpia”, parla de la Diputació, de la muralla i no s’oblida de la Ciutadella i diu: “sobre los dos baluartes […] vueltos hacia la población  […] destruir la ciudad en venticuatro horas”. Altres testimonis incideixen en la idea de la prosperitat i la civilitat de la societat. Un viatger italià l’any 1736 parla que el govern desconfia dels catalans i que els va “introduir una Ciutadella de 5.000 soldats, gairebé tots italians per tenir-los controlats”. Juan Antonio Estrada (1748) viatger castellà parla de “las calles anchas en su mayoría u limpias, sin comparación alguna con el resto de España”. A Norberto Caimo (1752) un italià li sorprèn la quantitat de dofins del ports i les boniques cases i arbres del voltant de la ciutat, “no hay dejadez […] ni esa pereza que reprochan a los españoles”.

Altres parlen d’altres llocs de Catalunya: Lleida crida l’atenció pels regadius importants, Tarragona està molt apagada d’activitat; Silhouette diu que entre Tarragona i Tortosa hi ha grans espais buits sense res. De  Girona es descriu el seu entorn fèrtil i de La Jonquera, a la duana es diu que els guàrdies exigint diners als viatgers.    

Lleida en temps de Felipe II, 1563 per Anton van den Wyngaerde, dibuixant flamenc que va retratar vistes panoràmiques de bona part de les ciutats de la monarquia hispànica

                                               

Pel que fa a la societat, hi ha el testimoni d’un capellà portuguès Fra Conceiçao (1705) que va amb tropes portugueses i va creuar tot el país i parla molt malament: “la gente vive muy pobremente, casi no gastan y, aunque tengan dinero, comen hierbas y legumbres” “en una família con diez o doce personas, matan un cerdo y les dura todo un año”. Sobre el vestit diu “casi todos visten de cáñamo y con unas espardeñas en los pies y una especie de birrete rojo en la cabeza [la barretina] como los moros”. També diu que en comarques de muntanya els homes portaven “dos pistolas y una espingarda”, perviu la imatge bel·licosa dels catalans. En acabar la guerra de Successió, el rei va desarmar als ciutadans i els va requisar milers d’armes.

Un altre viatger diu que no beuen en vas sinó en bota. Las dones són de les més belles d’Espanya i desinvoltes en la conversa; les dones tenien moltes feines i això les hi donava una certa emancipació que s’acceleraria amb els anys. Molts espanyols no els accepten com a compatriotes considerant-los un poble deslleial  infidel, com han demostrat al llarg del temps. El mateix Fra Conceiçao  (1707) parla del caràcter avar dels catalans com quelcom negatiu, “hacen dinero hasta de los ejércitos que corren por el territorio, detrás hay siempre mercaderes para su aprovisionamiento”. Un castellà (1708) els veu com “cabilosos, inquietos, inconstantes, ingeniosos, guerreros y amigos del trabajo”. És una barreja, però predominen les coses negatives que generen desconfiança. Un altre castellà ja el 1752, diu: “gente robusta de grandes ánimos però excesivamente tenaces en sus empeños, en especial cuando se imaginan agraviados, demasiado amantes de la libertad, però son laboriosos, enemigos del ocio[…]”.

La religiositat (processons excessives, autoflagel·lacions públiques) era també remarcada per alguns testimonis, però diuen que el públic s’ho mirava amb distàncies i reien. Norberto Caimo (1755) parla del control de la Inquisició i diu que els catalans no llegeixen i que hi ha convents (parla del de Santa Caterina o el de Montserrat), plens de llibres prohibits, tancats i forrellats pel Sant Ofici. El mateix viatger passa per Cervera i és molt crític amb els eclesiàstics y els convents: “allí la juventud pierde el tiempo hablando solo de esas cosas inútiles que no llevan a nada”.

Pràcticament tots els viatgers no conceben el català com una llengua sinó com una varietat del llemosí, del francès, del castellà.  Per les activitats econòmiques es destaca la transformació, les terres fèrtils de Cervera, del Pla de l’Urgell  “la gloria de toda Cataluña por su abundancia en aceitunas, uvas, vino y trigo”, etc. A Esparreguera es destaca la producció tèxtil, Tortosa per l’oli i una ceràmica d’imitació xinesa; això era una moda en aquella època. Les mules eren les grans protagonistes del transport de mercaderies, ja que els camins eren tan dolents que no admetien tartanes i les mules s’enfilaven arreu. Un viatger a principis de segle XVIII en el seu pas per Barcelona remarca l’existència de la llanterna del port per il·luminar.

La imatge del català treballador, amb la seva activitat frenètica, es va imposant en contraposició amb la indolència dels castellans. Sobre això, Montesquieu (1721) a les seves “Cartes perses” escriu que els espanyols s’estan empobrint per la seva indolència i això genera reacció per part d’escriptors castellans, però el 1782 un altre escriptor francès torna a la càrrega amb els mateixos arguments. Alguns viatgers, a finals del segle XVIII, copsen la diferència de l’accés a la terra dels catalans, l’emfiteusi, el contracte que permetia el pagès cultivar la terra sense ser-ne propietari, amb la garantia que no el traurien, cosa que contrastava amb Castella on això no existia i on els grans propietaris només llogaven els jornalers per dies de treball. Això segurament era el tema de fons de molta indolència que molts viatgers no veien en tota la seva complexitat. Caimo, en sortir de les terres de Lleida i entrar a l’Aragó remarca “la esterilidad de las campiñas nos hizo conocer que habíamos cambiado de país”.

CATALUNYA I LA POLÍTICA. LA VISIÓ ESTRANGERA

En aquest període de moltes guerres, els viatgers observen que la gent va molt carregada d’armes. Un testimoni curiós de 1654, d’un viatger anglès que es queixava d’un patriotisme excessiu dels espanyols “son ridículamente testarudos en proclamar que su España està por encima de todo […] y su Madrid por encima de cualquier ciudad […]”. Un francès, l’any 1695 durant la guerra amb França diu que els catalans estan a punt de lliurar-se del jou d’Espanya, és un poble orgullós de les seves llibertat i desitjós d’acollir-se a França per lliurar-se d’Espanya. Vicente Bacallá, un felipista, arran de les Corts de 1701, fa la següent anàlisi i diu que els catalans creuen que “todo va bien si gobiernan [ellos] con muchos fueros” i amb freqüència “olvidan su disciplina [y juramento]  con el rey”. Eren republicans, en el sentit que les lleis estaven per sobre del rei. També cal tenir en compte la francofòbia, molt dominant durant la Guerra de Successió; calia no obviar que l’ocupació francesa de Catalunya i les pèrdues territorials de la segona meitat del segle XVII i que els productes francesos inundaven el mercat català i feien molt mal a l’economia catalana. Les autoritats borbòniques ho constaten i un militar felipista escriu l’any 1705 sobre els sentiments dels catalans: “los catalanes son idólatras de sus privilegios con unos visos de república en sus pretensiones que si no las han logrado, si lo han pretendido”.

En la darrera frase hi trobem part de l’explicació de la darrera resistència catalana (1713 – 1714) temps durant el qual els catalans s’organitzen com a república. Això ho constata la premsa britànica de l’època “els catalans resisteixen sols, donen comissions en el seu nom, fan moneda ells mateixos establint un estat lliure i independent que no ha reconegut encara cap organisme”. En aquesta època, en el Parlament britànic, a la Cambra dels lords, els liberals critiquen la política dels conservadors d’abandonar els catalans. Els liberals publiquen a Londres un parell d’impresos parlant i elogiant la resistència dels catalans que “[…]  és magnífica i heroica. Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? […] Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? No serà la seva sang un monument etern a la nostra crueltat?”. El segon text es titula “La deplorable història dels catalans” quan Catalunya ha estat ja ocupada pels borbònics i diu que “Catalunya és a mans d’un príncep enfurismat […] ara el món ja té un exemple de la influència que pot exercir la llibertat en ments generoses […]”. Voltaire, l’il·lustrat,  també es fa ressò de la resistència dels catalans “van imaginar que podien fer una república sota protecció estrangera i que el rei d’Espanya no seria prou fort per conquerir-los […] es van defensar amb un coratge unit a un fanatisme religiós […] els capellans i els frares anaven armats com si es tractés d’una guerra de religió”.  La crida a la república és una crida desesperada, quan ha marxat l’emperador i ja no queda altre remei.

La imatge que queda dels catalans en aquest període és la d’inquiets, rebels  i insubmisos encara que hagin estat vençuts. Étienne de Silhouette (1729), elogia el valor dels catalans i diu “han tenido durante mucho tiempo antipatía por los castellanos y les ha costado soportar el yugo de su rey. Cuando fueron abandonados por el archiduque, convertido en emperador, continuaron la guerra en su nombre calificándose con el título de república […] los catalanes no esperan sinó, la ocasión de una nueva rebelión […] aunque oprimides tienen siempre una mirada atrevida y segura”. Un altre viatger  el 1755, durant la processó de Corpus a Barcelona, quedà sorprès amb “los gritos que aumentan al paso del àguila”. L’àliga era el símbol de la Casa d’Àustria, per la qual els catalans tenien admiració. A Reus, els borbònics havien destrossat a ganivetades l’àliga de la processó perquè l’associaven amb els austriacistes; al cap d’un temps la van haver de recuperar per la processó. El fet és que anaven passant dècades des de la derrota i els catalans no s’obliden de les llibertats arrabassades. 

Una visió (forastera) sobre Catalunya i els catalans (1660-1755)

(Text de Joaquim Albareda)

Acabada la guerra dels Segadors, superada la pesta, el 1652, i perduts els Comtats del Rosselló i la Cerdanya en virtut del tractat dels Pirineus, les tendències econòmiques esbossades a Catalunya, en el segle anterior, es van consolidar: la població va créixer, l´especialització productiva del territori avançava, alhora que el comerç es desenvolupava i Barcelona n´esdevenia el centre director. Però la guerra amb França (1689-1697) i l´esclat de la revolta dels Barretines (1687-1689) van irrompre amb força. Més encara ho va fer la guerra de Successió a la corona d´Espanya (1700-1714), en la qual els catalans es van comprometre amb Carles III l’Arxiduc i van pagar l´amarg preu de la derrota.

Els nombrosos viatgers, diplomàtics, polítics i escriptors que parlen de Catalunya es fan ressò del seu estat econòmic, de la seva situació política i social, de la manera de ser dels catalans, del seu esperit de llibertat i de la cultura. Solen tenir sempre present el que succeí el 1714. A vegades, amb ull crític, van molt més enllà de la pura descripció i practiquen un periodisme d’investigació avant la lettre. Uns insisteixen en l’esperit rebel dels catalans, el seu amor a la llibertat, i altres en la seva submissió i integració en el nou Estat borbònic, però, la majoria d’ells constaten el pes excessiu i el caràcter punitiu de la nova fiscalitat borbònica. Descriuen, a vegades amb tot detall, el creixement econòmic i la prosperitat de diverses contrades, ja a principis del XVIII, i molt clarament a partir de mitjan segle, la creació d’institucions socials i culturals, i lamenten la rèmora d’una religiositat excessiva i supersticiosa.

Val a dir que, en general, les seves visions són versemblants i ajustades a la realitat, per bé que, a vegades, vagin a remolc de les interpretacions oficials que els han proporcionat les autoritats i que, per tant, la visió que aporten sigui, en algun punt, esbiaixada. Però, fet i fet, l’abundor de testimonis, sobretot per al XVIII, permet constatar tant el múltiples punts de coincidència, com aquells aspectes en els quals divergeixen. Entre l’acomodació i la dissidència: així podríem definir la Catalunya del segle XVIII. Perquè, al capdavall, l’acomodació al nou règim per la via econòmica i per la relativa prosperitat que va comportar no va impedir la dissidència política,  expressada en múltiples manifestacions, si bé limitades per la constant repressió que imperava. En aquest sentit els testimonis estrangers esdevenen, en conjunt, valuosos d´un temps i d´un país en plena recuperació i expansió, el qual s’encaminava, decidit, cap a la industrialització.

Joaquim Albareda

És catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de La guerra de Sucesión de España (2010). Ha sigut director de les obres col·lectives Catalunya, nació d’Europa, 1714-2014 (2013), i Catalunya als ulls del món (2022). Ha coordinat els llibres Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX) (2001), El declive de la monarquía y del imperio español. Los tratados de Utrecht (2015). Amb Manuel Herrero (eds.), Political Representation in the Ancien Regime (2019). I amb Núria Sallés: La reconstrucción de la política internacional española. El reinado de Felipe V (2021). Director del Curs Aula AteneuUna història de Catalunya als ulls del món

Bibliografia

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Ed.): Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Dir.): Catalunya, nació d´Europa, 1714-2014, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2013

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM i  ESCULIES, JOAN: La Guerra de 1714 : la clau catalana d’un conflicte mundial, Barcelona, Pòrtic, 2013, BAB

FONTANA, JOSEP: “El Redreçament (1652-1714)” i “El segle XVIII: Repressió i represa” a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo editorial, 2014, pp. 177-258, BAB.

GARCIA ESPUCHE, ALBERT: La gent del carrer Montcada una Història de Barcelona (segles XIII a XVIII), Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2020. Volum I, 475 pàgines; Volum II, 725 pàgines.

100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera.  El cop i Puig i Cadafalch

Dimecres 18 d’octubre a les 18.30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona: 100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera.  El cop i Puig i Cadafalch, amb la participació de Jordi Casassas, Giovanni C. Cattini i Teresa Abelló, historiadors i Esteve Mach de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch.

Presenten: Oriol Calvo i Vergés, president de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch i Joan Solé Camardons de la Secció d’Història

L’acte és una iniciativa conjunta de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch i de l’Ateneu Barcelonès.

Accés obert

Josep Puig i Cadafalch. Fotografia de Pau Audouard

100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera.  El cop i Puig i Cadafalch

El 13 de setembre passat, s’acaba de complir un aniversari molt trist: els 100 anys del cop d’Estat de Primo de Rivera. Un cop, que tallà  de soca-rel, el primer assaig d’autogovern de Catalunya des de 1714.  Un autogovern, el de la Mancomunitat que, en termes de cost-benefici; és a dir, per la relació entre mitjans i resultats, ha estat dels més productius de la nostra història moderna. Encara avui en vivim d’aquells fonaments i d’algunes d’aquelles parets mestres.

Primo de Rivera implantà una dictadura militar que feu una repressió brutal dels drets polítics, socials i lingüístics dels catalans i, en certa manera, constituí un assaig de la posterior dictadura de Franco. Per a Puig i Cadafalch fou la causa d’un exili voluntari – encara que inevitable – i, alhora, representà un final avançat de la seva carrera política  a la primera fila.

L’actuació de Puig i Cadafalch, en tant que president del govern català en el moment del cop d’estat, ha estat jutjada de forma  lleugera i, sovint, pejorativa.  Fet que ha tingut un pes clar en la seva valoració històrica com a personatge polític. Els professors Jordi Casassas, Giovanni C. Cattinni i Teresa Abelló, ens ajudaran a reviure i analitzar el que va passar.

Bibliografia bàsica

CASASSAS YMBERT, JORDI (Edit): La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Textos. Selección, bibliografia e introducción de Jordi Casassas,Ed.Anthropos, 1983. historia ideas y textos. 348 pàg.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Textos. Selección, bibliografia e introducción de Jordi Casassas

QUIROGA FERNÁNDEZ DE SOTO, ALEJANDRO: Miguel Primo de Rivera.  Dictadura, populismo y nación, Ed. Crítica, 2022, 416 pàg.

Miguel Primo de Rivera.  Dictadura, populismo y nación

ROIG ROSICH, JOSEP M. : La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural, ​​Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, 684 pàg.

La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural

AB ORIGINE Número 87 (setembre 2023) – Especial «Cent anys de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera» Aquí

  • «En l’àmbit de la cultura és on podem trobar un model i idea de nació. Que podia estar, o no, identificat amb el de la dictadura» Entrevista a Marta García Carrión
  • “Les causes i l’inici de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera”, Jaume Esteva, Maria Eugènia (2023)
  • “Els socialistes i la dictadura: una estranya relació de simbiosi”, Atienza Pérez, Carlos (2023)
  • “El Marroc: la pedra a la sabata de Primo de Rivera”, Pizarro Homs, Xavi (2023),
  • “Gènere, masculinitats i feminitats en la Dictadura de Miguel Primo de Rivera”, Rubio Lapeña, Miguel Ángel (2023)
  • “La repressió de l’anarcosindicalisme durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)”, Vicente Pareja, David (2023)
  • “Editorial: una dictadura de segona?”, Equip Editorial AB ORIGINE (2023)

Més informació

Alejandro Quiroga: “La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya” Conferència a l’Ateneu Barcelonès. Secció d’Història, 9 maig 2023. Aquí.

No es pot entendre Miguel Primo de Rivera sense Catalunya, de la mateixa manera que és difícil comprendre la Catalunya dels anys 20 sense la figura de Primo de Rivera. La conferència té un doble objectiu. D’una banda, s’analitza la figura del general Miguel Primo de Rivera i la seva experiència política a la Barcelona dels anys anteriors al cop d’Estat del 13 de setembre del 1923. D’altra banda, examinem les polítiques de nacionalització de masses dutes a terme a Catalunya durant la dictadura primorriverista.

Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira: “Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera” Fundació Irla a l’Ateneu Barcelonès, 13 setembre 2023. Aquí.

La nit del 12 al 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va declarar l’estat de guerra com a resposta a la conflictivitat social que travessava el país. Amb el plàcet del rei Alfons XIII al seu pronunciament militar, Primo de Rivera començava així un període dictatorial atípic de set anys. Quan es compleixen 100 anys de l’inici de la dictadura, la Fundació Irla promou aquesta jornada per analitzar les conseqüències d’aquesta etapa, especialment a Catalunya, i que són determinants per entendre la República i el Franquisme.

Miquel Nistal:”Primo de Rivera” Ressenya al Blog Gaudirlacultura, 25 maig 2023. Aquí

Aquest important personatge de la història espanyola del segle XX, ha estat poc estudiat ja que esdeveniments històrics posteriors a la seva vida l’han relegat a una posició secundària, no justificada historiogràficament, ja que el seu rol és molt important en el desenllaç de la Restauració i en el posterior adveniment de la llarga dictadura franquista.

Maria Coll (text) / Teresa Abelló (assessorament): “El Noi del Sucre: una víctima del pistolerisme“, Sàpiens 252, març 2023.

Salvador Seguí va ser el líder de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya durant el període més dur i conflictiu de l’organització. El seu lideratge combatiu, però també conciliador, el va convertir en un blanc de la Patronal. El 10 de març de 1923, en un moment en què empresaris i obrers es mataven pels carrers, era assassinat d’un tret al cap.

Xavier Casals: “Anatomia d’un cop d’estat”, Sàpiens 258, setembre 2023

El mes de setembre de 2023 va fer exactament cent anys que, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va protagonitzar un cop d’estat. L’article dissecciona minuciosament les arrels de l’alçament, el suport tebi –però suficient– del rei Alfons XIII i els suports antagònics que el futur dictador tenia a Catalunya, abans i després del cop.

Maria Coll (text) / Andreu Mayayo (assessorament): “La guerra del Rif, des de dins”, Sàpiens 237, desembre 2021

Milers de joves catalans van participar en la guerra del Marroc, un conflicte colonial que pretenia salvar l’honor d’una pàtria que no sentien seva. Entre ells, Josep Tarradellas, el futur president de la Generalitat de Catalunya, i Joaquim Ventalló, que seria regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Recuperem les cròniques dels veritables protagonistes d’aquella guerra, algunes de les quals inèdites.

Giovanni Cattini: L’Aixecament de Prats de Molló i l’Exèrcit Català, 4 de novembre de 1926. Dies que han fet Catalunya. Ed. Rosa dels Vents, 2021, 304 pàgines. Aquí

El 4 de novembre de 1926 la gendarmeria francesa havia avortat un projecte d’invasió del Principat des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir. Hi participaven alguns centenars d’independentistes catalans, i també un grup nodrit d’antifeixistes italians, que comptaven amb uns suports incerts a l’interior de Catalunya, entre els quals hi havia destacats militants de la CNT. Giovanni Cattini ens explica per primera vegada com va anar la persecució de la diplomàcia espanyola contra els exiliats independentistes dels anys vint.

Jordi Casassas: La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme. Premi d’assaig Carles Rahola. Pòrtic Edicions, 2017, 320 pàgines.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra. El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el refl ex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme. Sobre la Dictadura de Primo i Puig i Cadafalch: pàgines 209-210 i 245-262.

La Catalunya moderna (1479-1659): una anomalia política?

Sessió 2a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 10 d’octubre les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès  

Ponència de Xavier Torres Sans, historiador de la Universitat de Girona

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Nota de lectura dels resums del Curs Una història de Catalunya als ulls del món.

Cadascun dels resums permet fer una lectura contínua i resumida de les diferents sessions que han constituït el curs. Amb aquest resum, i el recurs que els diferents professors han proporcionat (bàsicament presentacions en PowerPoint), podreu tenir una idea global dels continguts de cada sessió.

Es presenta un text en forma de narració contínua i s’incorporen els noms dels testimonis: viatgers, cronistes, periodistes, etc. que ens aporten les seves mirades, ressaltats en negreta. Així mateix s’han ressaltat en cursiva els fragments aportats pels protagonistes de la història que, en definitiva són els que ens donen la seva mirada. El text continu és un fil històric que permet, mai de forma exhaustiva, seguir amb facilitat el relat.

ACOTACIONS INICIALS SOBRE EL “MÓN” I LES FONTS

A començament del segle XVI, el món s’anava eixamplant notablement, la descoberta de les Índies Occidentals (el Nou Món), i paral·lelament al naixent imperi castellà, hi havia el portuguès, especialitzat en l’establiment de colònies al litoral africà atlàntic i índic. Una cosa que caracteritza aquest món era la manca de coneixement mutu; això condiciona els arguments que podem aportar per dir el que pensaven o no els altres sobre els catalans i, a més els testimonis no són massa de refiar.

Utilitza el llibre de John Berger (2011) Maneres de mirar d’Edicions de 1984, tot fent un paral·lelisme amb el “mirar” un quadre per tal d’entendre com ens hem d’aproximar al “món” de l’època que volem estudiar: es tracta d’un món petit, poc interconnectat, amb canvis notables al llarg del període de gairebé dos segles, les grans empreses marítimes (castellanes, portugueses) i les conquestes a l’oest, ho modifiquen tot. Per a la majoria de la gent, el món era molt petit. Hi ha una manca gairebé absoluta de coneixement entre “mons” diferents que s’ignoren totalment. La manera d’aproximar-nos a la mirada d’una realitat ha de ser semblant a l’aproximació que Berger fa per mirar un quadre. La majoria de testimonis que tenim (les fonts) són escasses i poc de fiar; la seva mirada, a més, és contaminada per les experiències  pròpies, pels seus coneixements previs i pels textos que sovint són còpies d’altres textos escrits en altres moments. La literatura de viatges d’aquest període (fins el segle XVIII) és força escolàstica més que atendre’s a descriure el que realment observen o no, el que acostumen a descriure és el que altres han escrit abans.

John Berger (2011) Maneres de mirar

Un gran assagista i escriptor francès com Michel de Montaigne viatja per Itàlia, però li interessen més els cavalls i les quadres del Duc de la Toscana que Florència i els florentins. Hi ha testimonis de pocs viatgers, sobretot diplomàtics, ambaixadors o grans eclesiàstics. També trobem mercaders, però normalment fan rutes petites; els grans viatgers a l’estil de Marco Polo no són habituals. Els soldats i missioners viatgen molt sovint tot deixant-nos dietaris o memòries, una bona font de consulta.

Catalunya no disposa en aquella època de cap mapa de carreteres o camins i la majoria de viatgers seguien dues rutes en el país: una vertical de nord a sud des de Perpinyà a La Jonquera, Figueres, Girona (sovint parada i fonda), Hostalric, Sant Celoni, La Roca del Vallès i Montcada fins a Barcelona i una altra d’horitzontal d’est a oest amb inici a Barcelona, Martorell, Igualada, Cervera, Lleida i continuant cap a Saragossa i la Cort a Castella. De tota manera, més que les notes dels viatgers, la influència literària és més gran, tant en el format escrit com en la transposició al teatre,  o a la cultura popular,  important en un moment d’alfabetització mínima.

Les dues rutes que seguien els viatgers: una vertical de nord a sud des de Perpinyà a La Jonquera, Figueres, Girona (sovint parada i fonda), Hostalric, Sant Celoni, La Roca del Vallès i Montcada fins a Barcelona i una altra d’horitzontal d’est a oest amb inici a Barcelona, Martorell, Igualada, Cervera, Lleida

Cervantes escriu sobre Catalunya i, com a exemple, en el Quixot descriu el “Carnestoltes de Vic” on apareix Sancho Panza; en la literatura castellana del Segle d’Or apareix en moltes ocasions el “bandolerisme català”. Aquest n’és un dels diversos estereotips amb que s’aborda el tema català, juntament amb la “tendència innata a la violència” o el que es veu com a “excés de llibertat política”.

COM EREN ELS CATALANS?

Un dels fets que se n’adonen els viatgers en arribar a Barcelona a finals del segle XV, és que la ciutat ja no és el que era; la crisi medieval ha passat factura i València pren la davantera en el món mediterrani peninsular. Molts viatgers ho constaten, com l’alemany Jeroni Münzer, un metge, geògraf i diplomàtic que anava cap a Lisboa (1494) que esmenta la decadència, “una ciutat morta, sense comerç ni vaixells en construcció […] tot  i que hi ha cases de pedra, unes potents muralles i xarxa de clavegueram […]” i que situa “en la guerra civil […] i que els mercaders han anat cap a València”.

Vista de Barcelona des de Montjuïc de Jan Cornelisz Vermeyen 1535. Primera visió de conjunt de Barcelona

L’ambaixador florentí Francesco Guicciardini (1512) i l’ambaixador venecià Andrea Navagero (1524) incideixen també en descripcions similars i retreuen que la ciutat no tingui port.  La manufactura tèxtil de la llana, la draperia, és un referent en l’època al nostre país, sempre per sota dels “draps” de Venècia i Florència. El canonge portuguès Gaspar Barreiros, arriba a Girona l’any 1543 amb aquest comerç i observa la catedral, l’altre element comparatiu per excel·lència juntament amb la draperia que descriu com a pobra, (no era l’actual catedral barroca amb la gran escalinata); li criden l’atenció ”els draps fins com els de Perpinyà que són expedits a molts països i es venen molt bé”. Thomas Platter, estudiant de medicina d’origen suís (1599) descriu aspectes de “la vida al carrer i del carnaval de Barcelona” diu que la catedral és superba.

El context europeu del segle XVI és el del cisma protestant i de les guerres de religió amb França. L’obsessió del rei hispànic Felip II és la possible infiltració de protestants per les fronteres peninsulars. La religiositat extrema és un fet definidor de l’època i pels viatgers per Catalunya.  Montserrat és un referent ja que el santuari rep el patrocini dels Àustries (les dues branques de la família, la hispànica i l’austríaca) i és clau en la religiositat d’aquells temps. En 1567, l’emperador Maximilià II vol col·locar sota la protecció de la Mare de Déu la seva família i fa arribar dotze estatuetes de plata, una per cadascun dels seus dotze fills al monestir. Per la branca hispànica, Joan d’Àustria, vencedor de Lepant el 1571, porta unes quantes banderoles i fa donació a Montserrat de la Llàntia  del Moro, el símbol de la principal nau otomana capturada a la batalla. Felip II contribueix a pagar el retaule de l’altar major i, una cosa important, a la segona meitat del segle XVII, tant Madrid com Viena tindran esglésies dedicades a la Mare de Déu de Montserrat.

Cervantes, “El trato de Argel” (c. 1582) en parla:  “Virgen de Monserrate, [… ] enviadme rescate, sacadme de este duelo”, implora el captiu Pedro Álvarez.  Durant l’estada Munzer (1494), esmenta la muntanya que esdevé el símbol distintiu per a molts viatgers per Catalunya durant el període. La festivitat de la Mare de Déu reuneix el 8 de setembre de 1603 uns deu mil pelegrins tal com explica Mathieu Olivier, monjo francès de Montserrat: “Par tout le monde est assez cognue la Saincte Image de nostre Dame”. Diu Olivier que aquesta gentada venia de tot arreu, rics i pobres, i que van estar acollits i alimentats a la muntanya “durant tres dies amb racions d’oli, vinagre, carn i vi”. Molts eren forasters i venien d’arreu del món, pobres i rics i hi havia un gran comerç i negoci a la casa.

Muntanya i Monestir de Montserrat, pintura d’autor anònim, començament S. XVII. Font: Museu de Montserrat 201-352 [Pintura a l’oli executada a partir del gravat d’Antonio Lafreri, estampat a Roma l’any 1572, del qual es van fer moltes altres edicions, cadascuna amb les seves variants. La composició prescindeix de la perspectiva i explica el fenomen geogràfic i pietós de Montserrat: la troballa de la imatge, la seva veneració a l’església, el monestir, el camí ascendent i les capelles, els pelegrins, les ermites escampades per la muntanya i els seus cims característics. A les orles laterals es pot contemplar i llegir la llegenda de l’ermità Fra Garí i els diferents miracles que feien famosa la santa imatge] Font: Catalunya als ulls del món, 2022

La imatge de Catalunya de l’època és la de terra de bandolers. Molts testimonis de viatgers, així com de virreis i prohoms en fan referència. El testimoni de Diego Duque de Estrada, soldat i viatger, c. 1613: “Llegamos a Igualada con la hostia en la boca, teniendo aviso de ‘aquí van los bandoleros’; ‘allí llegan’; ‘allá nos aguardan’[…]” o els de tres nobles virreis de Catalunya: García de Toledo, mitjan segle XVI: “Toda Cataluña está llena de bandoleros”. El marqués de Almazán, principis segle XVII: “La tierra los produce como hongos” o el Duc d’Alburquerque, 1616: “Es evangelio que no habría bandoleros si no los sustentaran caballeros”. Hi ha referències literàries del segle d’Or espanyol que fan referència als bandolers:

  • Lope de Vega (1598) Antonio Roca o la muerte más venturosa
  • Miguel de Cervantes (1615) El Quijote part II , parla de Perot Roca Guinarda
  • Tirso de Molina (1632) El bandolero
  • Antonio Coello – Francisco de Rojas – Luís Vélez de Guevara (1636) El catalán Serrallonga y bandas de Barcelona

La figura més coneguda és la de Joan Sala i Serrallonga famós bandoler  del primer terç del segle XVII, convertit en heroi mític  per la literatura romàntica del segle XIX. Les referències literàries del bandolerisme, des de finals del segle XVI fins al primer terç del segle XVIII amb una cita de Tirso de Molina: “Ninguna nación más conservadora de las amistades, ninguna más difícil en soldar sus quiebras: allí nació la venganza y de allí se desterró la reconciliación, iguales en esta parte nobles y plebeyos, rústicos y cortesanos”.  Un llibre important que pot ajudar  a entendre el bandolerisme català en aquest context és el de Joan Fuster (1963) El bandolerisme català en el barroc.

LA CATALUNYA MODERNA COM UNA ANOMALIA POLÍTICA

Al llarg del període podem veure la gestació d’una certa llegenda negra per la interpretació que fan alguns personatges que seran referents i transmissors d’una realitat complexa. Una llegenda segons la qual els catalans abusaven de la llibertat que tenien; això anirà passant d’autor en autor i es convertirà en un tot que s’atribuirà a tot el Principat. Així Lorenzo Valla (1445) fa una biografia de Ferran I Trastàmara, una obra que tindrà molta difusió; aquí es comenta una anècdota segons la qual els criats del rei, durant una estada que fa a Barcelona van a comprar peix al mercat i no volen pagar els impostos pertinents: com és possible que el rei en pagui? El rei es mostra fastiguejat pels “privilegis” dels súbdits en el regne. Es pregunta el rei: “És que voleu fer el rei tributari vostre i pagador d’impostos?” Segons el rei, els catalans tenen poca lleialtat dinàstica i ho explica en la seva Historiarum Ferdinandi: “No us en doneu vergonya que la majestat règia aparegui com a tributària i esclava del vostre magistrat, si és que se li pot donar aquest nom?[…] Si vosaltres no sou ni reis -com jo- ni superiors a un rei, no és una monstruositat i una meravella que un rei pagui impostos als seus súbdits¡”. De tota manera, els membres del Consell de Cent  expliquen que exigir que el rei pagui impostos no vol dir no ser lleial; expliquen la llegenda de Joan Fiveller, un heroi que va plantar cara al rei per exigir-li que pagués els impostos municipals. D’aquesta manera reivindicaven el poder municipal davant el monarca.

Els viatgers que van a Catalunya es queden amb el relat que hem explicat de Valla. El diplomàtic florentí Francesco  Guicciardini (1483 – 1540) torna al tema de Valla: “Els catalans, ‘tenen els seus privilegis i capítols’, al marge dels quals el rei no els pot governar; no se pas què en treu de tot això, el rei”. En un altre moment , Guicciardini estén la crítica no només als barcelonins, sinó a tota la Corona d’Aragó, als tres regnes que la integraven. I escriu: “El Regne d’Aragó [per la Corona] és poc rendible al rei ja que per uns privilegis antiquíssims no li paguen gairebé res”.  Un altre comentari del venecià Andrea Navagero (1483 – 1529) confon els privilegis dels catalans: “Els catalans tenen tants privilegis ‘que és ben poca cosa allò que el rei els pot manar’[…]  els catalans “abusaven” de la llibertat”.

El piemontès Giovanni Botero (1544 – 1617) escriu una obra molt anomenada i difosa en l’època, sobretot en els països catòlics, La raó d’estat, i un llibre complementari que es diu Relacions universals on fixa una posició antimaquiavèlica força ambigua sobre les raons d’estat i el paper del príncep. Viatja per Espanya i visita moltes ciutats de les que en parla en termes elogiosos en termes polítics, en canvi de la política de Barcelona diu que té mala fama i que els molts privilegis dels seus ciutadans són concedits per alguna forma de llibertat que ell considera negativa. El que deia Botero anava a missa per la gran fama que tenia en l’època. Ho diu així en una traducció de Botero el monjo predicador Jaume Rebullosa (1560 – 1621): “Els seus ciutadans es governen, pels molts privilegis que gaudeixen, amb una espècie de llibertat, que fa que no reconeguin el rei si no molt condicionalment, i en això són escrupolosíssims”. La llibertat entesa per Botero aquí, no és cap elogi, ans al contrari. Això només ho diu de Barcelona, d’altres ciutats fa comentaris més positius. Rebullosa en la seva traducció diu  de Saragossa que “es la ciudad más hermosa de España y sus ciudadanos un prodigio de gentileza y de caballería” . De València: “Tenía el cielo más gracioso de toda España […] sus habitantes eran delicados y regalones”. De Toledo: “Tenía mucha clerecia opulenta”, o de Sevilla que “tenía el Guadalquivir” i d’Alcalá de Henares “su universidad”. De Barcelona i de Catalunya, és terra de bandolers que abusa de la seva llibertat.

Alguns viatgers parlen sobre el tema, però parlen d’aragonesos, segurament confonent conceptes com era la Corona d’Aragó. Michele Suriano a mitjan segle XVI, escriu: “Els aragonesos volen ser lliures i governar-se a si mateixos com a república”. Lorenzo Priuli, c, 1575: “Els ‘aragonesos’ es governen segons unes lleis pròpies i gairebé en forma de república”. I finalment, Francesco Soranzo, principis s. XVII): “Els ‘aragonesos’ són una gent més aviat lliure que subjecta, i volen viure a ús de república”.

Els testimonis o fonts catalanes no accepten aquests retrets ni es consideren abusadors de la seva llibertat ni que siguin una terra de bandolers. Poden acceptar les coses de les catedrals o del “draps”, però, de fet, la Guerra dels Segadors (1640 -1652) comença amb una declaració de lleialtat a la Monarquia; Pau Claris i els partidaris de la revolta apuntaven contra el comte-duc d’Olivares, però salvaven la lleialtat a Felip IV amb un argument (molt vàlid en època medieval, però no tant en aquesta època de canvi on el més important és la raó d’estat. Defensar els privilegis propis era una forma de defensar el patrimoni reial, no era defensar Catalunya “contra” el rei. El monarca, en aquesta argumentació, havia de ser el principal defensor del seu poble. En època moderna o al final dels temps medievals, les diferents monarquies cada vegada toleren menys les llibertats, privilegis o representació política de les províncies que siguin diferents políticament. Això passa a França els segles  XV – XVI i és una norma general per tot Europa. Fins i tot a Itàlia, els republicans veuen malament aquestes diferències: l’autoritat ha de ser única i expeditiva; encara que s’arribi a la monarquia a través d’un pacte, un cop s’ha materialitzat, no hi ha d’haver cap impediment, via Corts o altres, per l’exercici del poder reial. Una part de la “mala imatge” catalana a l’alçada del segle XVI és el Consell de Cent que amb la mà de la representació menestral o artesanal suposaven un obstacle que el rei havia d’eliminar. Aquesta mà que en aquella època coneixien com a “poble” que té una representació política no existia en altres llocs en aquells moments i calia eliminar-la, perquè era una font d’inestabilitat política.

Imatge principal: “Ilustración de Rafael del Castillo, Los bandidos célebres españoles episodios históricos referentes a los más famosos bandidos / reunidos por Álvaro Carrillo e ilustrados con cromos de reputados artistas“, Barcelona, Jaime Seix editor, 1892. T. II, p. 866, «¡Serrallonga! Esclamó»

A mode de conclusió: La Catalunya moderna, una anomalia política!

El món, a principis de l’època moderna, s’eixamplava considerablement arran de la descoberta i la colonització subseqüent del continent americà, però, la visió que es tenia de la Catalunya moderna (1479-1659), des de fora, continuava essent el resultat d’uns pocs testimonis (italians, germànics, francesos), que no sempre coneixien prou bé el terreny que trepitjaven, i que tot sovint es repetien o es plagiaven els uns als altres en les respectives relacions de viatge. Subsidiàriament, la literatura (la castellana, en particular) va ser una altra influent font d’interpretació de la Catalunya del període. I la premsa o propaganda bèl·lica va acabar de reblar el clau.

El resultat de tot plegat va ser una imatge estereotipada, prou ambigua o contradictòria, però rarament gaire positiva, de Catalunya i els catalans. Així, alguns viatgers ponderaven la religiositat del país, amb el monestir de Montserrat en primer pla, però, els més rarament s’oblidaven de remarcar tot seguit la fatal inclinació dels catalans a la violència, en forma de bàndols i bandolerisme: una faceta, aquesta darrera, que esbombava en particular la literatura castellana del Segle d’Or. I quan el testimoni era el d’un diplomàtic o d’un tractadista polític, tal com passava tot sovint, aleshores la conclusió era unànime: la Catalunya moderna, i la seva capital, Barcelona, amb el seu “excés” de llibertats o de privilegis, constituïa una anomalia política

Bibliografia

  • FUSTER, JOAN:  El bandolerisme català del Barroc. II. La llegenda, Barcelona, Aymà, 1963
  • PÉREZ LATRE, MIQUEL: Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI, Vic, Eumo, 2004,
  • REGLÀ, JOAN i FUSTER, JOAN: Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, Barcelona, Aedos, 1961,
  • TORRES SANS, XAVIER: Els Bandolers: s. XVI-XVII. Vic, Eumo. 1991

Xavier Torres Sans (Universitat de Girona)

Xavier Torres Sans (Barcelona, 1955) és catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Girona i membre de l’Institut de Recerca Històrica de la mateixa universitat. Les seves principals línies d’investigació han estat el bandolerisme català del Barroc; els dietaris i els escrits d’índole memorialista; la guerra dels Segadors; i el patriotisme català en temps de la Casa d’Àustria.

Actualment estudia les imbricacions entre reforma catòlica, sociabilitat religiosa i identitat política a la Catalunya moderna, i té en preparació una monografia sobre els oratoris musicals catalans i italians sis i set-centistes. Ha col·laborat, com a autor o coordinador, en obres col·lectives com ara el Diccionari d’Història de Catalunya (Barcelona, 1992), i Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (vol. IV, Barcelona, 1997).

Entre les seves publicacions es poden destacar Els bandolers (1991); Els llibres de família de pagès, s. XVI-XVIII (2000); La guerra dels Segadors (2006); Naciones sin nacionalismo. Cataluña en la Monarquia Hispánica en los siglos XVI-XVII (2008); i l’edició del volum Providencialisme i secularització a l’Europa moderna (segles XVI-XIX). Moment maquiavel·lià o macabeu? (2018). Ha publicat diversos articles en revistes com ara Recerques, Pedralbes, Manuscrits, Historia Social, Hispania i Hispania Sacra. Té cinc trams de recerca.

Quan el món va descobrir Catalunya: L’època medieval. Segles IX-XV

Sessió 1a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts  3 d’octubre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès     

Ponència llegida per Daniel Venteo, historiador i museòleg, sobre un text de Josep Maria Salrach historiador de la Universitat Pompeu Fabra

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Presentació de Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Coronació de Carlemany a mans del Papa Lleó III, 25 desembre de l’any 800. Font: Pintura de Jean Fouquet, 1455-66 Biblioteca Nacional de França. Reproduïda a Catalunya als ulls del món, Enciclopèdia Catalana, 2023.

Introducció de Josep Maria Salrach

Abans de descobrir una realitat cal que la realitat existeixi. Començarem, doncs, per precisar en la mesura del que sigui possible, el temps mític i obscur dels orígens, i ho farem observant el que creiem que veien els veïns del nord i dels sud en la terra i els habitants de l’actual Catalunya. Encara que el nom no fa la cosa, serà útil i necessari puntualitzar el quan i el com de l’aparició dels noms Catalunya i catalans, amb la necessària reflexió sobre el possible contingut i importància d’aquesta presa de consciència des de l’exterior.

Situats en aquesta etapa primigènia del passat català, haurem de prendre consciència de l’ampli ventall de possibilitats que el futur semblava oferir a la Catalunya naixent. Per a aquesta visió polièdrica, serà fonamental la interrelació entre l’interior i l’exterior, amb la culminació de la primera etapa d’obertura de Catalunya al món. A continuació constatarem, però, que el futur es concreta fixant límits i determinant per a Catalunya un destí, si es pot parlar així, peninsular i mediterrani. Quan això arribi veurem que un país que, des de fora és veia petit, i que alguns deien pobre, feia coses grans, molt més del que corresponia.

El nom de la seva gent es feia llavors universal, tant que s’estenia desbordant les estrictes fronteres etnoculturals del grup català. Però, què hi veien a Catalunya i que entenien per catalans la gent de la Mediterrània, la Península i Europa a la fi dels temps medievals? És difícil reduir a una sola la pluralitat de mirades que llavors es projecten sobre el país i la seva gent, i més quan els propis catalans són vistos per sí mateixos amb matisos prou diferents. És clar que totes les mirades s’entrecreuen en una cruïlla, en què les projectades des del present inevitablement es troben amb les que venen del passat modelant, sinó condicionant la visió i la lectura que se’n fa. Així s’entén el paradigma o model de la decadència de Catalunya amb l’arribada dels Trastàmara, creat per la historiografia noucentista, que posa fi als temps esplendorosos de l’Edat Mitjana catalana.

Ramon Berenguer i Almodis compren a Adelaida i Guillem de Cerdanya la cessió dels seus drets sobre Carcassona el 1067. Font: Miniatura del segle XII del Liber feudorum maior. Arxiu de la Corona d’Aragó.

L’ALTA EDAT MITJANA

El segle IX representa en la historiografia, l’origen prou consensuat de Catalunya al voltant de l’Imperi Carolingi; aquesta vinculació diferencia els catalans de la resta de peninsulars.  El segle X, és la història de l’emancipació dels comtes catalans del domini carolingi. No hi havia res semblant a la consciència d’un país o un poble. El país rural relacionava els pagesos “catalans” amb la terra, la parròquia, el castell i el comte.

El segle XI es caracteritza per un creixement agrari que dona aire a les ciutats; neixen les viles  amb obradors, mercats i botigues, centres d’intercanvi de tota mena i s’experimenta la vida en comú. La llengua pròpia comuna va permetre estendre els centres de relació. Els conflictes i les relacions entre senyors i comtes van contribuir a teixir un ordre social, el feudalisme. El clima d’inseguretat i temor era prou corrent per les ràtzies musulmanes, però algunes van estimular accions de solidaritat per al rescat de captius. El sentiment de grup va créixer també així. Per altra banda, l’obertura social, el pelegrinatge, el comerç internacional, els inicis de l’expansió a Occitània, ajudaren els catalans a conèixer els altres i a sí mateixos.

Al segle XII ja existia una realitat catalana. Es consideraven catalans tots els habitants dels comtats. El Casal de Barcelona comença a governar el país, per sobirania directa o per pactes que incorporaven altres comtats. L’expansió al nord culminà en una sobirania feudal del territori occità no sotmès als reis d’Anglaterra. Una acció important, comuna a tota la societat, va ser la colonització de la Catalunya Nova amb la incorporació de Tarragona (1129), Tortosa (1148) i Lleida (1149). El Casal de Barcelona s’uní al Regne d’Aragó per a formar la Corona d’Aragó (1137). Com a conseqüència de tot això, a finals del segle XII, en el llenguatge de la cort és parla de catalans i Catalunya com a realitats tangibles amb dimensions conegudes.

Durant tot el procés, la visió dels veïns és oposada i contradictòria. Pels carolingis, els habitants dels comtats eren gots i hispans que vivien en els límits de l’Imperi (la marca hispanica). Mentre que des d’al-Andalus els consideraven francs (ifrang) que habitaven en el país dels francs (bilad al-ifrang).

Els catalans, pel fet de ser cristians i creure en la Trinitat, eren politeistes, i, pel fet d’adorar imatges de Déu, idòlatres. Ibn Hawqal, que viatjà a la Península l’any 948, diu que «són dèbils, les seves armes escasses i el seu nombre reduït». La visió contrasta amb les que dona al-Qazwini: «La seva gent és cristiana i tenen un rei que compta amb molta força i equipament[..]”. Un àrab de Tortosa del segle X, Ibrahim b. Yaqub al-Israili al-Turtusi, dóna una imatge dels catalans com a bàrbars incivilitzats: “No veuràs ningú més brut que ells […] són gent traïdora i de condició vil que no es netegen”. El relat d’Ibn Hayyan de 940, mostra que els andalusins són conscients de l’allunyament dels comtats del centre carolingi; però el hagib al-Mansur aprofità «que la gent de Barcelona s’havia deslligat del rei d’Ifranga […] per algarejar-los, tot robant al seu país i castigant els seus districtes».

Coronació de Carlemany a mans del Papa Lleó III, 25 desembre de l’any 800 Font: Pintura de Jean Fouquet, 1455-66 Biblioteca Nacional de França

L’obertura al món

Cap a mitjans del segle X van començar els viatges a Roma de comtes, bisbes i abats, que informaven de la situació als comtats. El de més significació política va ser el del comte  Borrell els anys 970-971. Borrell va aconseguir del Papa unes butlles amb les que pretenia separar els bisbes catalans de l’obediència a l’arquebisbe de Narbona, i subjectar-los a l’autoritat obligada del bisbe de Vic. A finals del 1016 el comte Bernat I de Besalú i el seu germà Oliba, van ser rebuts pel Papa que signà un decret d’expulsió de les monges de Sant Joan de les Abadesses ja que la seva mala conducta trencava el celibat. L’abadessa era germana dels dos i filla natural del seu pare. El Papa accedí, sorprès per la “infàmia horrible” i les “obscures passions” de les monges.

La comtessa Ermessenda connecta amb els normands del sud d’Itàlia durant la minoria d’edat del seu fill Berenguer Ramon I (1018 – 1021); busca ajut militar i l’aconsegueix casant la seva filla Estefania amb un noble normand. Posteriorment (1078), un net d’Ermessenda, el comte de Barcelona Ramon Berenguer II (1076-1082), es casaria amb la princesa normanda Mafalda, filla del duc d’Apúlia i Calàbria, Robert Guiscard. La política matrimonial dels següents anys contribuí a l’expansió occitana.

Amb els pobles del nord peninsular, les relacions es van activar arran de la caiguda del califat. L’emir de Saragossa, al-Mundir, va ajudar a pactar una aliança entre els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Sanç Garcia de Castella, amb el matrimoni de Berenguer Ramon i Sança, fills dels comtes.

A finals del segle XI i inicis del XII hi ha la història del Cid, oferint el seus serveis al comte de Barcelona, Berenguer Ramon II, que els refusà, i lluitant contra ell, després, per les paries (tributs anuals que els sarraïns pagaven als comtes catalans) de Saragossa i el control del llevant peninsular.  Més que els comtes de Barcelona, van ser els d’Urgell, Pallars i Ribagorça, els que van mirar cap a l’oest. Els enllaços matrimonials ho il·lustren. Els comtes d’Urgell, temien ser absorbits pels de Barcelona i per això es van acostar a Aragó. Els contactes d’Ermengol III van arribar fins la cort de Castella.

El nom de catalans i Catalunya

Els primers anys del segle XII marquen un gir. Hi ha evidència documental que des de fora es té coneixement d’un grup humà i d’un país amb el nom de catalans i Catalunya.

En el jurament de fidelitat dels homes de Carcassona al comte Ramon Berenguer III (1112), hi consten un Raimundi Catalan i dos Arnal Catalan, i ara, el denominatiu “català” apareix en molts documents del segle XII, sobretot fora de Catalunya. El Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus, epopeia llatina, escrita per Enric de Pisa entre 1115 i 1120, narra la croada de pisans i catalans contra els musulmans de Mallorca el 1113-1114, i anomena catalans els guerrers a les ordres del comte, i diu que van acudir a la convocatòria homes de tot Catalunya (Catalania). Des de fora, les fonts revelen el resultat del procés: cap al 1100, sinó abans, s’hi veia un poble i un país.

Comtes i comtes-reis

Els governs de Ramon Berenguer III (1097-1131), Ramon Berenguer IV (1131-1162) i Alfons I (1162-1196) culminaren el procés de construcció del principat feudal català. La sobirania territorial dels comtes de Barcelona es va formar per la progressiva agregació de comtats, la seva titulatura era oficialment múltiple, i per això, es va imposar la fórmula simple de comte de Barcelona per designar el conjunt.

El vell conflicte per la distribució del poder entre el príncep i l’aristocràcia, que les institucions feudals esmorteïen, va continuar, però el poder del comte s’afermà per la col·laboració de l’Església. També foren molt útils en això els Usatges, el codi del feudalisme català. La formació de la Corona d’Aragó va determinar una més gran incorporació a la política i la guerra a la Península. Tres episodis ho mostren: la participació de Ramon Berenguer IV en la presa d’Almeria (1147), al costat d’Alfons VII de Lleó i Castella; l’ajut d’Alfons I a Alfons VIII de Castella en la conquesta de Conca (1177), i la participació del comte-rei Pere I (1196-1213) en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212).

El Senyor Rei

Si aquesta història interna feia més nítida la imatge de Catalunya, l’externa atreia les mirades. És el cas de la unió dinàstica amb Aragó (1137), que podia haver estat una fusió o absorció, i no ho va ser per l’estadi d’evolució d’un i altre poble i el potencial dels seus grups dirigents. El resultat va ser una construcció política complexa, la Corona d’Aragó. Des del regnat d’Alfons I, pel prestigi del títol reial, el sobirà va ser conegut arreu com a rei d’Aragó, per bé que en els documents figuri com a rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença. Pels catalans era el Senyor Rei.

El vesper occità

La mirada del món el segle XII era pendent de la guerra per l’hegemonia a Occitània entre el Casal de Tolosa i el de Barcelona. El conflicte s’allargà fins a finals de segle. S’inicià una llarga via diplomàtica fins que Pere I es decidí per la intervenció armada. El comte perdé la vida a la batalla de Muret (1213) i això marcà el final de les ambicions polítiques del Casal de Barcelona a Occitània. El tutors de Jaume I (1213-1276), fill i successor de Pere I, intentaren encara ajudar als occitans, però el Papa els obligà a desistir.

Final d’etapa

Jaume I devia pensar que sortiria malparat d’un enfrontament amb la monarquia francesa, i que tenia més possibilitats a la Península i signà  la pau, doncs,  el tractat de Corbeil (1258) amb Lluís IX de França, pel qual renunciava a tots els drets sobre Occitània, mentre el rei de França feia el mateix amb els drets heretats dels carolingis sobre els comtats catalans. Molts trobadors el criticaren, com Bonifaci del Castell:  «I el dèbil rei de qui és Aragó, / tot l’any mou plets i estima els xafarders, / i millor li aniria, al meu parer, / que reivindiqués amb els seus barons, / els drets de son pare, que era valent i lleial, / i fou mort entre els seus veïnats, / fins que l’hagués venjat dues vegades».

Visió d’un jueu de Tudela

Durant el segle XII, el feudalisme formava part del paisatge visual que identificava el país a ulls de viatges com el jueu, Benjamí de Tudela, que descriu l’arribada a Tarragona venint de Saragossa: “[…] d’aquí vaig caminar dues jornades fins l’antiga Tarragona, que era de construcció de ciclops grecs com res semblant es troba en terres d’Espanya. S’aixeca prop del mar” I arriba a Barcelona: “[…] fins a Barcelona hi ha dues jornades de camí. Hi ha aquí una santa comunitat (de jueus), i homes savis intel·ligents, i grans prínceps. És una ciutat petita i bella sobre la riba del mar a la que venen amb mercaderies comerciants de tot arreu”. I com troba Girona, on hi ha “una petita comunitat de jueus”.

LA BAIXA EDAT MITJANA

Durant els segles XIII i XIV, la llengua catalana arriba a l’administració, eclosiona la literatura en català; les Corts, amb representació dels tres estaments, l’accés del ciutadans al govern, al costat de prelats i nobles, i la promulgació de lleis donà solidesa a l’edifici català i el fa  visible a ulls del món. A aquests segles correspon la gran expansió territorial i marítima, amb la incorporació a la Corona de les Illes, el País Valencià, Sicília i Sardenya. Jaume I, Pere II i Jaume II foren els reis protagonistes d’aquesta història, i també els almogàvers, dominant un temps en terres gregues. Gent de parla catalana va poblar les Illes i en gran mesura el País Valencià; famílies catalanes es van establir a Sicília i Sardenya.

En ple segle XIV s’assolí la plenitud i començà la decadència. La crisi demogràfica i, de retruc, econòmica, li complicà el govern, i deixà malmeses les finances. A finals del segle XIV i principis del XV la bona època s’havia acabat. Continuava el gran comerç mediterrani, però al camp els pagesos s’agitaven, a les ciutats el poble assaltava els calls (1391) i a la cort es barrejava el mal govern, la corrupció i les penúries (regnat de Joan I). S’extingia la dinastia nacional (1410) i entraven a governar la Corona els Trastàmara, una dinastia castellana (1412), desconeixedora del país.

Durant el segle XV, es van agreujar els problemes socials i econòmics. Aliens a la praxi pactista tradicional, els Trastàmara van buscar la proximitat dels sectors mitjans i populars. Pels grans, aquest distanciament es va fer intolerable. Alfons IV portaria el desafiament al límit: va escoltar les queixes del pagesos, revoltats contra els senyors i va propiciar l’arribada al govern de Barcelona d’una nova facció política partidària de reformes que l’oligarquia no acceptava. Durant el regnat de Joan II esclatà la guerra civil. Catalunya que hi ha va entrar malament en va sortir molt pitjor. A finals del segle XV, Ferran II adoptaria mesures per redreçar el rumb, però l’autèntica represa es produiria ja a l’Edat Moderna.

La sobirania era del rei, que s’havia de recolzar en l’Església i en les ciutats per frenar la noblesa. El sistema polític era pactista perquè les lleis fonamentals, les constitucions, i l’alta política es discutien i pactaven a les Corts entre els estaments i el rei. A Barcelona hi havia el mercat de capitals més gran i els banquers més poderosos. El pes de la mercaderia era molt  gran i els propis mercaders resolien els seus conflictes mitjançant el Consolat de Mar (concedit per Jaume I el 1258); aviat hi va haver per tota la Mediterrània consolats de catalans. Cap al 1300, a la Mediterrània, amb la paraula Aragó es designava l’entitat política, la Corona, i el seu titular, el rei, mentre que els catalans eren la nació i, en sentit ampli, el conjunt dels súbdits, aragonesos inclosos i entre 1229 i 1305, s’acabà de configurar el conjunt de territoris poblats per gent de parla catalana.

Llibre de Consolat de Mar de Barcelona primera edició original en català 1320-1330 i després en francès 1409 i en altres llengües. Font Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Almogàvers, bel·licosos i ferotges

En acabar la guerra de Sicília, per iniciativa de Pere II,  els almogàvers que hi combatien a sou van ser contractats per l’emperador bizantí Andrònic II per combatre els turcs a l’Àsia Menor. Roger de Flor, al front d’un exèrcit d’almogàvers, desembarcà a Constantinoble. L’historiador bizantí Gueórguios Paquimeres, descriu així l’arribada: «En el mes de Gamèlion (setembre) de la segona indicció (1303) la ciutat de Constantí va veure l’arribada del llatí Roger (de Flor) i una flota aliada molt gran de catalans i almogàvers, que comptava amb 8.000 homes. Ell (Roger) era un home d’aspecte terrible, jove d’edat[…]  i una ment  molt marcial [ …] conduïa sotmesa a ell una host terrible[…]”. Segons Paquimeres, els almogàvers: no només s’enduien el blat i l’ordi, mataven els animals, arrabassaven els diners i els cavalls dels qui trobaven, i la matança era el càstig dels qui s’hi oposaven”. Roger anà a Constantinoble a retre comptes a l’emperador i exigir-li les soldades degudes i de manera imprudent a Adrianòpolis on fou assassinat, l’abril de 1305. L’historiador bizantí Gregoràs  interpreta com una conseqüència de la conducta de Roger i els seus homes: « els romans (bizantins), diu, penedits d’haver-lo cridat i desitjosos de posar remei al seu malestar, dugueren a cap el seu assassinat, considerant-lo com la deslliurança dels seus mals»

Establerts en el ducat d’Atenes, els almogàvers van conquerir el sud de Tessàlia on van crear el ducat de Neopàtria (1318), i aquí es van organitzar com una república militar presidida per un duc. Els ducats grecs, però, van restar poc temps sota la sobirania del comte-rei; el 1388-1390 van caure a mans del florentí Nerio Acciaioli. 

Dels almogàvers a Grècia n’ha quedat una memòria rancuniosa. Una cançó popular grega (La seducció), nascuda segurament a finals de l’Edat mitjana, explica, per exemple, que una jove, seduïda i abandonada, desitja al seu seductor el pitjor dels mals: “que caigui a mans d’un català”. A Bulgària “català” i “fill de català” signifiquen “home malvat, sense ànima, torturador”; també s’hi associa els catalans a la brutor: “El grec es rentava, el català s’emmerdava”.

Catalans al món

No tot és negatiu en la petjada catalana. De l’admiració que a fora es tenia de les accions polítiques i militars dels comtes-reis també hi ha testimonis. El més cèlebre és el del Dant (1265-1321), que a la Divina Comèdia es refereix a Pere II com una persona forta (membruto) que portà en el seu cinyell tota virtut (d’ogne valor porto cinta la corda). Versos, Benvenuto d’Imola (1320-1388) diu: «Aquest Pere, tot i que el seu regne era petit i pobre, va ser el rei occidental més valerós i famós del seu temps, el més actiu en les armes, i més temut per cristians i musulmans». En un text de Dant (probablement mal interpretat apareixen els catalans «com a pobres i avars».

La presència i residència de mercaders estrangers a Catalunya està molt ben documentada. Els primers devien ser els pisans,  seguits dels genovesos. El triangle comercial format per Barcelona, Mallorca i València va atreure l’atenció de les grans companyies italianes. La del florentí Francesco di Marco Datini, el 1396, va crear una companyia associada, la companyia Datini de Catalunya. Així com hi havia colònies estrangeres a Catalunya, també n’hi havia de catalanes arreu: pel nord d’Àfrica (Trípoli, Tunis, Bugia i Tlémecen) o a Sicília i Sardenya.

Aquests són temps de l’entrada de la llengua en la literatura de qualitat. En català es van escriure llavors les cròniques de Jaume I, Pere II i Pere III, i la de Ramon Muntaner. Especialment important fou el treball de tres gegants de la cultura, Ramon de Penyafort, Arnau de Vilanova i Ramon Llull.

Guia de Perplexos de Maimònides manuscrit 1347-1348, il·luminat per Jaume Ferrer Bassa.

ESPLENDOROSA I TRÀGICA TARDOR

Anys dolents

Els segles XIV i XV s’hi distingeixen a ulls del món tant per realitzacions esplendoroses com per tragèdies col·lectives:  Fams, epidèmies i guerres es van encadenar. El 1333, any de fam, serà recordat com “lo mal  a segona gran fam, la qual fonc general quasi per tot lo món». I a la fam s’afegí la pesta, que arribà el 1348, i va tenir rebrots greus durant més d’un segle. Un cronicó ho explica: «En l’any 1348 es produí la més gran mortalitat d’homes i dones, de tal manera que van morir de la pesta en aquesta diòcesi de Girona, i també a la província de Tarragona, dues terceres parts dels homes i de les dones; i la major part dels masos dels pagesos es van quedar sense hereus i van restar abandonats i deshabitats, sobretot a les muntanyes». En les primers fases de la pesta va morir de mitjana al voltant d’un terç de la població, el que va significar una brutal davallada de l’activitat econòmica.

Mentre a la Mediterrània s’enfrontaven en guerra de cors genovesos i catalans i a Sardenya se succeïen les revoltes i respostes militars, Alfons III (1327-1336) es va aliar amb Castella contra el Regne de Granada. La Corona no estava en condicions de mantenir dues guerres alhora.

Plenitud i dificultats

Immers en conflictes constants, Pere III (1336-1387) s’endeutà i arrossegà banquers a la ruïna. Del cost d’aquestes guerres en derivà una pressió fiscal que arrossegà viles i ciutats a l’endeutament, i obligà a més vendes de patrimoni reial. Mentre seguia la lluita a Sardenya i a la Mediterrània, va esclatar la pitjor guerra del regnat, la dels Dos Peres (1356-1369), entre la Corona d’Aragó i el Regne de Castella.

La historiografia ha transmès del Cerimoniós una imatge agrenca: de baixa estatura, setmesó i de complexió dèbil, amb trets autoritaris, violents i fins i tot cruels. En contrast, a la seva crònica Pere III va deixar una imatge enaltida de Catalunya i els Catalans: «E, com fom en vista de Fraga, mossèn Bernat de Cabrera nos dix: -Senyor, veets aquell lloc? E nós li diguem:  -Hoc. -Doncs, de Catalunya és. E nós, en aquella hora, diguem.  -O terra beneita, poblada de lleialtat! Beneit sia nostre senyor Déus, que ens ha lleixat eixir de la terra rebel e malvada! Malait sia qui hi mir mal, car axí mateix era poblada de lleials persones! Mas, bé havem fe en nostre senyor Déu, que la tornarem a son estament e punirem aquells qui hi miren mal».

Crisi dinàstica

A finals del segle XIV, l’efecte combinat de les guerres i l’empobriment causat per la crisi, si més no la demogràfica, havien portat la monarquia a una situació crítica. Joan I (1387-1396) estava a mercè de les ciutats. Explica Martí de Riquer que la ciutat de València va presentar  un memorial de greuges en què, unint la desgràcia de la monarquia a la seva pròpia, denunciava «los torts e injustícies que alguns vostres consellers vos fan e·us han fet fer», del que se’n seguia «la destrucció de les terres e la dissipació de vostre patrimoni, e la pobrea e fretura de vós, Senyor, e vostre stament reyal»

Quan els ciutadans valencians es van enfrontar a Alfons III i Pere III, els catalans no van fer el mateix, però amb Joan I ja tot va ser diferent. Ja no volien cedir a les demandes de diners de la monarquia, sobretot d’un rei inoperant i malgastador. Martí I (1396-1410), germà i successor de Joan I, intentà redreçar el rumb: engegà una estratègia consistent en demanar els diners directament als pagesos dels llocs implicats a canvi de la promesa de reducció de càrregues. Això agità les aigües del camp català, on els pagesos havien començat a qüestionar les servituds. A les crisis que s’acumulaven s’afegí llavors la successòria. Martí el Jove, fill i hereu de Martí I, va morir a Sardenya en el curs d’una enèsima campanya de pacificació (1409). L’Humà, ja vell i sotmès a pressions, va morir el 1410. S’obri una pugna diplomàtica i militar entre els bàndols dels aspirants a la successió. Ferran, de la Casa de Trastàmara, va resultar guanyador (1412).

Els Trastàmara

Ferran I, no parlava català, no coneixia Catalunya i venia d’un país on l’autoritat del monarca era més forta. Els historiadors n’han tret imatges discordants dels Trastàmara. El regnat més llarg fou el d’Alfons IV, el Magnànim (1416 – 1458). La crisi contínua desembocà en una guerra civil (1462 – 1472) que tancà una època amb el regnat de Joan II (1458 – 1479). Joan II va sortir victoriós de la guerra (Capitulació de Pedralbes, 1472), mentre Catalunya eixia desfeta i esgotada, i Barcelona perdia homes de negocis i capitals en profit de València. Ferran va voler passar pàgina de la guerra i per això va tornar béns confiscats als perdedors, i va restablir les funcions de la Diputació del General. Els historiadors catalans contemporanis també han donat diagnòstics oposats de Ferran II. Només hi ha unanimitat a considerar que el país va sortir de la guerra civil pitjor de com hi va entrar.

Explosió creativa

Malgrat els drames dels segles XIV i XV, la imatge que la cultura i l’art de Catalunya projectaven al món no era pas de crisi, fins i tot esplendorosa. En literatura noms com el franciscà Francesc Eiximenis, el prosista cortesà Bernat Metge,  el dominicà Vicent Ferrer, el noble valencià Ausiàs Marc, el cavaller Joanot Martorell i la monja valenciana Isabel de Villena.

L’art que acompanyà a la literatura mostra la inserció i pertinença de Catalunya al món. Entre els pintors viatgers Ferrer Bassa, que va aprendre a la Toscana l’art del Giotto; Lluís Dalmau, a Flandes va conèixer l’art flamenc, el pintor valencià Jacomart, que va treballar a Nàpols al servei d’Alfons IV. La llista d’escultors estrangers actius a Catalunya és enorme: Aloi de Montbrai, Joan de Tournai, Pere de Guines, Alons de Carcassona, Jaume de Faveran i Reinard Fonoll i escultors, com Pere Sanglada. Entrat el segle XV, en l’arquitectura del gòtic flamíger, destaca l’escultor i arquitecte mallorquí Guillem Sagrera.

Durant el segle XIV la llengua parlada, va ser la llengua de la cort, emprada pels monarques en la correspondència familiar i amb els súbdits, i a vegades també en les relacions internacionals. El català que parlaven les classes populars i generalment no escrivien aflorava també a l’escriptura, sobretot en escriptures judicials i els homes de les ciutats que demanaven i consumien una literatura de contingut religiós i profà. La monarquia, la noblesa i la burgesia van estendre l’ús del català per la Mediterrània. Fins i tot a Roma, a la cort pontifícia, es parlava català en temps dels papes de la família Borja. Als seus enemics a Itàlia s’atribueix l’exclamació: «O Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani».

Bibliografia


ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Ed.): Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022

FONTANA, JOSEP: “La formació d’un Estat nacional”, “L’expansió” i la “Crisi” a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo Edit., 2016, pp. 11-123

RIQUER, BORJA DE (Dir): Història mundial de Catalunya. Assessors: Joaquim Albareda, Miquel Molist, Isabel Rodà, Josep M. Salrach. Barcelona : Edicions 62, novembre 2018

SALRACH, Josep M.; DURAN, Eulàlia (1981). Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714. Barcelona: Edhasa.

SALRACH, Josep M. (1988). «Catalunya i catalans des de quan?». Revista de Catalunya, 15, pàg. 35-50.

SALRACH, Josep M. (2004). Catalunya a la fi del primer mil·lenni. Lleida: Pagès. Vic: Eumo.

SALRACH, Josep M. (2013). Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil. Vic: Eumo.

VENTEO, DANIEL (Director): Símbols del Catalanisme. Introducció de Joan F. Mira, Enciclopèdia Catalana. [I·lustrat amb més de 750 imatges], 2019

VICENS VIVES, JAUME: Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans. Avantpròleg de Borja de Riquer, Barcelona (Editorial Vicens Vives), 2010

ZIMMERMAN, MICHEL: Naixement de Catalunya (Segles VIII-XII), Traducció: Momtserrat Pérez, Editorial Base, 2023, pp. 682

Josep Maria Salrach

És professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on era catedràtic d’història medieval. S’ha especialitzat en història social i del poder a Catalunya durant l’alta edat mitjana, període i temes als quals ha dedicat llibres com La formación del campesinado en el Occidente antiguo y medieval(Síntesis, 1997) o Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil (Eumo, 2013). També ha participat en publicacions col·lectives, com la monumental Histoire générale des systèmes politiques (Presses Universitaires de France, 1998), i dirigeix la Catalunya Carolíngia, obra fundada per Ramon d’Abadal, dedicada a l’edició de tots els documents catalans dels segles IX i X. Com a historiador que cerca les arrels històriques dels problemes actuals, ha escrit el monogràfic Història de la fam al món: passat i present (Eumo, 2008).

Daniel Venteo

Llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives de la mateixa Universitat. El seu treball de recerca va estar dedicat a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i el seu interès pels estudis històrics, que posteriorment va esdevenir la base de la seva tesi doctoral, dirigida per Joaquim Albareda, en curs d’elaboració. És col·laborador habitual de l’Arxiu Municipal de Barcelona i de les publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, entre d’altres institucions.

Per a Enciclopèdia Catalana ha estat autor de l’Autobiografia de Barcelona i també d’Autobiografia de Catalunya. Tresors documentals de la nostra història, publicada per Enciclopèdia Catalana i la Generalitat de Catalunya l’any 2016 dins de la sèrie de Grans Obres. Més recentment, també per a la mateixa col·lecció d’obres d’Enciclopèdia Catalana, va ser director del volum Símbols del catalanisme, l’any 2019. A l’última obra publicada, Catalunya als ulls del món, ha estat el responsable de la il·lustració històrica i dels documents destacats en cadascun dels capítols del llibre. Pel que fa a l’àmbit de les exposicions, ha estat comissari d’una desena d’exposicions.