Dilluns 22 de setembre 17h. Sala Sagarra (4a planta). Causes de la catalanofòbia arreu d’Espanya. Tertúlia d’Amics de la Història amb Josep Pich Mitjana, historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la UPF i autor de l’assaig Catalanofòbia. Una immersió ràpida.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Inscripció obligatòria a historia@ateneubcn.cat

Crònica de la Tertúlia

La tertúlia amb Josep Pich i Mitjana tingué una assistència de 65 persones amb una exposició de l’autor de Catalanofòbia. Una immersió ràpida. La tesi principal de l’assaig és:

“…Que les arrels de la catalanofòbia es troben en el xoc entre dos models de construcció d’Estat-nació: el dels centralistes i el dels defensors de l’autogovern català. Aquests dos projectes d’Estat-nació s’enfronten des de l’Antic Règim, molt abans que sorgís el nacionalisme contemporani. Per tant, el conflicte que perdura fins als nostres dies té arrels centenàries, que no han estat inventades, ni imaginades, ni creades per ningú, sinó que han evolucionat al llarg del temps, ja que les institucions d’autogovern de l’Antic Règim responen a una societat estamental molt diferent de l’actual”.

A llarg de l’exposició Josep Pich presentà una llarga cronologia de fets i d’arguments tots encapçalats per frases i cites textuals que mostren i demostren la catalanofòbia de monarques, dirigents, escriptors, polítics, intelel·lectuals i militars espanyols des de la Guerra del Segadors a l’actualitat.

Argumentació principal de Josep Pich i Mitjana:

Conclusions. Quan va despertar, el dinosaure encara hi era

Ressenya de Miquel Nistal: “El rebuig als catalans”, Blog Gaudir la Cultura, 13 de setembre 2025

No es tracta d’un llibre d’història de primer ordre, ja que el subtítol ens indica que l’autor fa una immersió ràpida en el problema, però el rigor, l’abundància de fonts i de cites al llarg de l’exposició, fan d’aquesta obra un element imprescindible a l’hora d’abordar i entendre el tema. La primera cosa que fa l’autor és definir de manera clara el concepte i, d’aquesta manera, la catalanofòbia és l’aversió a tot allò que defineix la identitat catalana.

Aquesta actitud està vinculada al nacionalisme espanyol o a les seves figures anteriors precedents de l’Edat Moderna i que es caracteritza per ser un projecte políticament centralista i culturalment uniformitzador. La clau bàsica de l’argumentació del doctor Pich és que la catalanofòbia té els seus orígens en la confrontació entre dos models de construcció de l’estat – nació, el centralista d’arrel castellana i el que defensa l’autogovern català. Aquest xoc té les seves arrels en època moderna, concretament en les polítiques de Felip IV i del seu ministre el conte-duc d’Olivares que conduïren a la Guerra dels Segadors, continua en la guerra de Successió, la derrota catalana de 1714 i el decret de Nova Planta que eliminaria les constitucions i llibertats catalanes.

Una part central del llibre és el segle XIX que serà el període històric de construcció de l’estat liberal espanyol quan s’afermarà el caràcter centralista i uniformitzador del model a partir de la Constitució de 1837. El segle XX compta amb molts capítols, ja que és el segle dels dos moments de consolidació del catalanisme polític amb alguns avenços cap a l’autogovern durant la Segona República i en la Transició posterior a la Dictadura franquista; aquests moments amb l’autonomia i l’autogovern suposen dos punts màxims de catalanofòbia que, en definitiva, és un fet estructural i persistent que respon a l’existència d’una identitat catalana i que ha configurat els catalans com l’enemic interior i que és l’única expressió de masses unificadora del nacionalisme espanyol. Els darrers capítols del llibre recorren els fets recents del segle XXI que hem viscut de manera intensa i que han portat a un punt culminant de rebuig a la nostra identitat. En tot el període, els partidaris del centralisme uniformitzador, responen amb catalanofòbia als defensors de la descentralització i la diversitat cultural. Vegeu la ressenya completa aquí

Josep Pich i Mitjana

Historiador i catedràdic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Història Contemporània per la UB (1991) i doctor per la Universitat Pompeu Fabra (1999)

Línies d’investigació: Història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol a Marroc.

Ha guanyat ex aequo el Premi Joan Givanel i Mas de Ciències de la Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans del 2001 i el XXI Premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana de 2004 amb dues obres sobre Valentí Almirall. Altres conferències, premis, articles, llibres, altres publicacions i altres activitats aquí:

Josep Pich Mitjana: La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica. Sessió 6a. del Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. 15 de maig 2024, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història. Blog d’Història aquí

Josep Pich Mitjana: La Revolució russa i les seves conseqüències inicials. 7a sessió del Curs “Les claus del món contemporani (1848-1945). 13 de maig 2025, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història. Blog d’Història aquí

Josep Pich Mitjana i Juan Pastrana Piñeiro: La segunda Guerra Mundial. Sistemas políticos en colisión. Publicació independent, 2021.

Josep Pich Mitjana, David Martínez Fiol, Andreu Navarra Ordoño i Josep Puigsech Farràs: Viajeros en el país de los soviets, edicions Bellaterra, 2019.

Josep Pich Mitjana: Les dues guerres mundials i el període d’entreguerres 1914-1945. Ed UPF , 2008

Lectures recomanades

Albareda, Joaquim (dir.) (2022). Catalunya als ulls del món. Enciclopèdia catalana, Barcelona. 414 pàg.

Sinopsi: Aquest obra Catalunya als ulls del món, és un estudi inèdit dirigit per Joaquim Albareda, que analitza la mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història. Quan apareix Catalunya a l’escena mundial? Per què al segle XVI es caracteritzava els catalans com a aguerrits i després com a grans treballadors? Un aspecte que sorprèn els viatgers de l’Època moderna és el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans. La consciència que Catalunya és una nació, es consolida a partir del XIX. Catalunya és una societat industrial i els viatgers són conscients que és una illa dins l’estat espanyol, amb tots els problemes de la industrialització. D’una banda, la prosperitat. De l’altra, la conflictivitat i la desigualtat.

Albareda, Joaquim (dir.) (202e) Curs Aula Ateneu: Una història de Catalunya als ulls del món, Ateneu Barcelonès. Curs de 10 sessions del 3 d’octubre al 13 de desembre de 2023.

Sinopsi: Una mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història, des de les primeres cròniques àrabs sobre el territori actual de Catalunya, fins als esdeveniments polítics més recents com els fets de l’1-O. Com hem estat vistos els catalans i les catalanes, al llarg del temps, i com ha variat aquesta visió, a través d’òptiques diferents, escriptors, viatgers, científics, periodistes, a partir de la recerca d’un equip de nou especialistes que ha analitzat cada període històric. Vegeu un resum de cada sessió al Blog d’Història aquí.

Albareda, Joaquim (2023). Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII. Edicions 62, Barcelona. 455 pàg.

Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats.

Casals, Xavier i Ucelay-Da Cal, Enric (2023). El Fascio de las Ramblas. Los origenes catalanes del fascismo español. Pasado & Presente, Barcelona. 567 pàg.

Ressenya de Miquel Nistal: Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents […] Vegeu la ressenya completa aquí

Benet, Josep (1995). L’Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. 534 pàg.

Sinopsi: Aquesta obra impressionant (basada en una documentació exhaustiva i irrefutable es proposa de ressenyar amb objectivitat l’intenta de genocidi cultural que s’inicià amb la guerra civil, provocada pel pronunciament militar del juliol de 1936, i que acaba en els primers anys quaranta, és a dir, quan la persecució franquista contra la llengua catalana havia aconseguit que aquesta hagués desaparegut totalment de la vida pública de Catalunya, tant civil com religiosa. El seu abast, però, és molt més ampli i acaba dolent-se que la normalització lingüística del català sigui combatuda per organitzacions, periòdics i personalitats centralistes, des dels poders de l’Estat espanyol, on es recomanava que s’ataqués l’ús públic i àdhuc l’existència de la llengua catalana a tots els territoris on era parlada, ja des del Decret de Nova Planta, de 1716, i que algunes vegades ho facin, fins i tot, amb el mateix esperit i llenguatge amb què ho feia el franquisme durant la guerra.

Ferrer i Gironès, Francesc (1985). La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui. Edicions 62, Barcelona. 316 pàg.

Recensió: Duarte i Montserrat, Carles: (2003). Francesc Ferrer i Gironès, «La persecució política de la llengua catalana». Revista De Llengua i Dret, (7). https://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/1488

Ferrer i Gironès, Francesc: (2000). Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la Història. Edicions 62, Barcelona. 397 pàg.

Sinopsi: “Les campanyes anticatalanes són l’expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat de seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s’imaginen l’assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de violència”. Francesc Ferrer i Gironès demostra en aquest llibre que les campanyes anticatalanes no les ha inventat l’ABC o la COPE, perquè fa quatre-cents anys que duren. L’autor ha fet una tasca ingent d’investigació que arrenca en el segle XVII i acaba en els nostres dies, i defensa una tesi que resultarà polèmica: la catalanofòbia és l’origen i la causa del catalanisme polític.

Fontana, Josep (2014). La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Eumo Editorial, Vic. 485 pàg.

Paraules de Josep Fontana: “La primera motivació que m’ha dut a escriure aquest llibre ha estat la de cercar explicacions al fet que els catalans siguem avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món. La identitat, és per a mi, una realitat que neix d’una llarga existència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang, i és per això que em sembla que és la història qui pot explicar-la millor”

“He tractat d’escriure un llibre senzill i entenedor, deixant de banda tota erudició que no fos estrictament necessària. No he posat gaires notes a peu de pàgina; però qui consulti les referències que figuren al final del volum, veurà que he procurat documentar-me, usant llibres, articles i documents, amb una especial atenció a la recerca més recent” (Josep Fontana)

Puigpelat, Francesc (2016). Breu història del nacionalisme espanyol: de la Constitució del 1812 a la prohibició del 9-N. Ed. Angle, Barcelona, 239 pàg.

Sinopsi: Quan es parla de nacionalisme, els focus mediàtics es dirigeixen només cap al País Basc o Catalunya. Però, què hi ha del nacionalisme espanyol? Arreu de l’Estat no costa gaire trobar qui defensa que ni existeix, ni ha existit. I és que l’espanyol és un nacionalisme sense mirall, que no és capaç de mirar-se a la cara i de reconèixer- se com a tal. De manera que, per a bona part dels espanyols, els nacionalistes sempre són «els altres». Per desmuntar aquestes construccions ideològiques, Francesc Puigpelat desplega un relat assagístic sobre com s’ha creat i desenvolupat el nacionalisme espanyol. N’estableix els primers antecedents en el mític Don Pelayo i repassa exhaustivament les manifestacions nacionalistes espanyoles dels dos darrers segles, que arrenquen en la Constitució de 1812, passen pel desastre del 98, la República i el franquisme, i arriben a l’actualitat.

Simon Tarrés, Antoni (2024). La construcció de l’enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol. Ed. Afers, Catarroja, 245 pàg.

Sinopsi: Avui dia sembla ben assentat que els catalans són l’enemic interior d’Espanya o, més precisament, del nacionalisme espanyol. Així és entès tant pels actors polítics actuals (siguin nacionalistes espanyols o catalans), pels politòlegs i juristes que han analitzat l’emergència dels partits de la dreta radical espanyola, com també per l’opinió pública internacional. La definició dels catalans com l’enemic intern de la nació espanyola té un correlat en les manifestacions d’anticatalanisme o catalanofòbia les quals, tot i que no són noves, han crescut els últims anys. El propòsit d’aquest llibre és analitzar el pinyol ideològic de la conformació de Catalunya i els catalans com a enemic interior i no tant les manifestacions de l’anticatalanisme. L’autor vol explorar el procés del perquè i com de la creació intel·lectual de l’enemic interior en una història relacional grupal (d’espanyols i catalans), així com també aproximar-se a la lògica ideològica del moment actual marcat per una fase d’alta confrontació.