La repressió silenciada del règim franquista contra el carlisme des de 1936 a 1975

Dimarts 25 Setembre de 2018 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “La repressió silenciada del règim franquista contra el carlisme des de 1936 a 1975” a càrrec de Josep Miralles Climent, historiador autor de La rebeldía carlista. Memoria de una represión silenciada. Enfrentamientos, marginació y persecución durante la primera mitad del régimen franquista (1936-1955), amb la participació de Josep Maria Solé Sabaté, historiador.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Al  carlisme dels anys centrals del segle XX se li sol situar en el bàndol franquista. Alguns historiadors i membres de grups memorialistes s’entesten a titllar-lo, a més, de feixista, per haver conspirat i haver donat suport a la rebel·lió contra la Segona República. Altres historiadors i periodistes han obviat la seva existència, així com la persecució que va ser objecte i el seu compromís de lluita política antifranquista; han ocultat a la societat aquests fets, perquè per a ells només existien els grans personatges o quadres intel·lectuals encara que no tinguessin una àmplia base social compromesa que els seguís. No obstant això, es descobreix un carlisme ben diferent, un carlisme popular que s’ha volgut amagar perquè no encaixa en cap dels supòsits establerts ni per la historiografia progressista ni per la revisionista. Josep Miralles ha dedicat diversos anys a realitzar una investigació metòdica i documentada que trenca els prejudicis establerts i que ha plasmat en un recent llibre: La rebeldía Carlista. Memòria de una represión silenciada (1936-1955).

Carlisme_Miralles

Tot i que s’ha dit -i si bé és indubtable que el carlisme va ser perseguit des del minut zero per la dictadura i es va oposar sense embuts al règim franquista-, això no vol dir que tinguessin res a veure ni amb l’esquerra -en particular el Partit Comunista, que va ser gairebé l’única força que, com la carlina, es va enfrontar al franquisme des de l’interior de les Espanyes i per aquesta coincidència l’afalagava-, ni tampoc amb les democràcies formals homologades de caràcter liberal. El carlisme d’aquesta l’època, que es va oposar amb contundència a una Falange filo-nazi i a una dictadura totalitària, va ser un col·lectiu monàrquic tradicionalista, foral i catòlic, però amb uns plantejaments sociopolítics que, teòricament, apuntaven un tipus de democràcia no partitocràtica, però participativa i autogestionària, construïda des de la base de la societat amb el concurs dels cossos intermedis, és a dir, aplicant el principi de subsidiarietat per tractar d’impedir un poder autoritari o absolut i centralista, fos aquest monàrquic o republicà.

Així, doncs, durant la primera meitat del règim del general Franco, no va ser només l’esquerra -i menys encara els pocs demòcrates liberals que hi havien-, els que es van oposar al règim totalitari dretà del general Franco. No debades s’ha dit que van ser els dos PC, és a dir, els partits comunista i carlista, les dues forces numèricament més importants de l’època que es van oposar a la dictadura i van patir una repressió permanent.

Carlisme-Requete.JPG

Imatge: Portada d’El Requete de Cataluña, núm. 11 (juliol de 1959)

Josep Miralles Climent és llicenciat en Geografia i Història per la UNED i doctor en Història per la UJI. També és membre del Seminari d’Història Local i Fons Orals de la Universitat Jaume I; del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló i del Cercle Valencià d’Estudis Carlistes.

Ha publicat una desena de llibres sobre temàtica carlina així com nombrosos articles en actes de congressos i en premsa. La seua tesi doctoral, que va obtenir la màxima qualificació, es titula: El carlismo militante (1965-1980). Del tradicionalismo al socialismo autogestionario, que, tal com s’insinua en el títol, no se centra en l’estructura i grans declaracions del carlisme, sinó en les activitats de la seua militància de base. Aquesta circumstància va implicar que li dediqués més de 10 anys d’investigació en multitud d’arxius privats a més dels públics o els més coneguts.

Carlisme Miralles

“Espai públic i transformació urbana de Barcelona. De finals s. XIX a inicis s. XXI”.

Dilluns, 17 setembre 2018 a les 19h a sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la conferència:  “Espai públic i transformació urbana de Barcelona. De finals s. XIX a inicis s. XXI.

Conferenciants: Danae Esparza, doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana (UB) i Emili Farré-Escofet, llicenciat en grau en Ciències Econòmiques (UB), ambdós són coautors amb Teresa Navas del llibre “Escofet símbol industrial de Barcelona. Arts, Disseny, Arquitectura en la Creació de valor”.

Presenta: Josep Sauret, economista i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Continguts:  Espai públic urbà. Construcció de l’Eixample. El panot de les voreres. Territori cívic i de pertinença. Adolf Florensa: de la Plaça Sant Jaume a la Rambla. La transformació urbana vinculades als grans esdeveniments: Exposicions universals, Jocs Olímpics, Vila Olímpica, Fòrum 2004. Ciutat normal i ciutat singular. Col·laboració entre la normativa urbanística i la indústria. Els components del projecte d’espai públic: paviments i elements urbans. Barcelona: racional i creativa. Espai Públic: imaginari del ciutadà.

Escofet_1906

Imatge: “Els mosaics hidràulics del Modernisme que Escofet realitza conjuntament amb arquitectes como Lluís Domènech i Montaner o Alexandre de Riquer, tenen el seu millor  exemple en el Mosaic Hexagonal que fa Antoni Gaudí per a l’interior de la Pedrera. Una adaptació del mateix model pavimentarà 90 anys més tard el Passeig de Gràcia de Barcelona. Font: www.escofet.com

Escofet, símbol industrial de Barcelona no és un sol llibre, sinó diversos llibres alhora. D’una banda, és la història de la indústria Escofet, creada el 1886, que és avui la principal a Catalunya en producció de paviments i elements urbans, tal com ho va ser als seus inicis en el disseny i la producció de mosaic hidràulic. A més, narra les vicissituds de la família Escofet, que s’hi ha mantingut al capdavant, amb la creació de valor com a divisa. També mostra la simbiosi d’una indústria creativa amb les arts, el disseny i l’arquitectura, i finalment posa de manifest l’estreta relació d’Escofet amb la transformació urbana moderna de Barcelona, des dels panots característics de la ciutat fins a la participació en grans projectes urbanístics i en edificis emblemàtics.

Les empreses de base familiar sovint acumulen història i solera, però el que caracteritza a Escofet és que, dirigida per persones amb visió i esperit avançat, ha estat capaç de projectar una ànima singular, un perfum de modernitat i rigor que ha acompanyat a la ciutat de Barcelona en la creació del seu imaginari col·lectiu.

Escofet _Joan_Miro

El Mosaic del Pla de l’Os també conegut com a Paviment Miró és una obra de 1976 feta per Joan Miró que es troba al Pla de la Boqueria, a la Rambla de Barcelona, camí natural de qui va o ve del mar a la ciutat. L’obra fou inaugurada el 30 de desembre del 1976, i està inclosa en el catàleg Art Públic de Barcelona. El mosaic va ser executat per Joan Gardy-Artigas, amb la col·laboració dels tallers Escofet, especialitzats en peces de terratzo.

Emilio Farré-Escofet
Nascut a Barcelona el 1941, és graduat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. En els darrers anys ha fet quatre cursos d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. Durant alguns anys va simultaniejar la seva dedicació professional a Escofet amb la feina d’economista a la Fundació Centre d’Estudis de Planificació (1968‑1978), per a la qual va publicar els llibres La inflación en la etapa actual del capitalismo (Ariel), La via menorquina del creixement, amb Ramon Marimon i J. M. Surís (B. Catalana) i La industria en la economía de Galicia, amb Joan M. Capmany i Núria Ivern (BIC). Va publicar, entre altres, l’article «Inflación y bloqueo de la inversión (1940‑1949)» (Revista de B. Catalana). Va ser director general d’Escofet 1886, SA entre 1978 i 2006, i també president entre 1994 i 2011.

Danae Esparza (Barcelona, 1982), doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana per la Universitat de Barcelona, és investigadora del Centro de Investigación POLIS de la UB i del Grup d’Investigació Elisava. Ha publicat diversos articles sobre l’impacte de la pavimentació urbana en la imatge de les ciutats, especialment de Barcelona i Lisboa. És professora de l’Escola Elisava i autora de Barcelona a ras de suelo

Escofet_Danae Esparza- Barcelona a ras de suelo

 

Jornades del Centre d’Estudis Africans. Àfrica Negra: propostes per a la transformació urbana

Els dies 4 i 5 de juliol de 2018, a l’Ateneu Barcelonès, Carrer de la Canuda, 6 de Barcelona, sala Verdaguer tindran lloc les Jornades del Centre d’Estudis AfricansÀfrica Negra: propostes per a la transformació urbana. 

Els fenòmens lligats a les ciutats tenen una importància creixent a l’Àfrica, on el procés d’urbanització de les poblacions continua de forma progressiva i planteja nous reptes per a la gestió de les noves (i també les antigues) comunitats urbanes. Si bé la història urbana africana, en contra del que poden fer creure certs estereotips, no és ni recent ni d’origen forà, en les darreres dècades les ciutats han patit transformacions importants en gairebé tots els aspectes: urbanístics, arquitectònics, demogràfics, artístics i culturals.

La voluntat d’aquestes Jornades és aproximar-se a aquestes realitats des d’una perspectiva multidisciplinària i que ens permetrà descobrir un continent que es transforma d’una manera genuïna i on es desenvolupen múltiples propostes per a aconseguir que les ciutats siguin un lloc millor on viure. Ho farem comptant amb especialistes de diferents àmbits científics i que han treballat a àrees geogràfiques diverses del continent.

PROGRAMA

Dimecres 4 de juliol de 2018 (17.30 a 20.30h)

  • Presentació, Joan Solé i Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès; Eduard Gargallo (coorganitzador de les Jornades)
  • Iniciativas artísticas y culturales para la transformación urbana en África (Vanessa Anaya, sociòloga, cofundadora i editora de Wiriko i responsable de comunicació de l’ONG Agua de Coco)
  • Entenent l’onada de protestes a l’Àfrica Subsahariana: cap a la construcció d’un nou subjecte social? (Òscar Mateos, Professor de Relacions internacionals a la Facultat de Comunicació i RRII Blanquerna-URL, membre d’Africaye.org i investigador associat del CIDOB)
  • SmartCities sin logo (Carlos Bajo, periodista, postgraduat en Comunicació dels conflictes i de la pau (UAB) i Màster Euroafricà de Ciències Socials del Desenvolupament: Cultures i Desenvolupament a l’Àfrica (URV)
  • Preguntes i debat

Dijous 5 de juliol de 2018 (17.30 a 20.30h)

  • La Memòria històrica i el seu impacte en l’urbanisme i l’arquitectura, Eduard Gargallo (Investigador del CEI-ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa i del CEA)
  • Los procesos de transformación participativa en los barrios informales (Ana Cubillo, arquitecta, Arquitectes Sense Fronteres (ASF), Maputo)
  • Noves planificacions urbanes i inversions econòmiques (Montse Gibert, arquitecta, ONU-Hábitat)
  • Preguntes i debat
  • Cloenda, Maria Grande (co-organitzadora de les Jornades)

Coordinació: Maria Grande (Arquitecta i investigadora del CEA) i Eduard Gargallo (Investigador del CEI-ISCTE-Instituto Universitário de Lisboa i del CEA)
centredestudisafricans@gmail.com • T. 93 412 39 37 • Entrada gratuïta

Jornadesfotomaputo2

 

 

CARLOS BAJO
Llicenciat en Periodisme per la Universidad de Navarra, postgraduat en Comunicació dels Conflictes i de la Pau per la UAB i Màster en Cultures i Desenvolupament a l’Àfrica per la URV. A la seva activitat professional combina el periodisme independent, la investigació i la comunicació per a organitzacions socials. S’ha especialitzat en l’ús de les TIC i en moviments socials a l’Àfrica. Col·labora de manera estable amb Planeta Futuro, la secció d’informació sobre desenvolupament del diari El País, així com amb altres mitjans de comunicació; ha publicat en diverses revistes acadèmiques i ha guanyat el premi d’assaig de Casa África, junt amb l’Antoni Castel, pel llibre Redes sociales para el cambio en África.

VANESSA ANAYA
Llicenciada en Sociologia (UB), postgraduada en Desenvolupament Internacional (Setem/UPC) i Màster Euroafricà de Ciències Socials del Desenvolupament: Cultures i Desenvolupament a l’Àfrica (URV). Treballa sobre art, gènere, desenvolupament, i les noves tecnologies per a la comunicació i la transformació social. Coordina la secció d’Arts Visuals de Wiriko.

OSCAR MATEOS
Professor i Vice-degà de Recerca i RRII a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, Universitat Ramon Llull. Premio Casa África 2008 al millor assaig sobre “Processos de democratització a l’Àfrica Subsahariana” amb l’assaig Las últimas horas de ‘Pa’ Kabbah.

EDUARD GARGALLO
Doctor en Història Contemporània (Universitat de Barcelona).
Actualment, Investigador del Centre d’Estudis Africans (CEA) i Investigador Post-Doctoral del Centro de Estudos Internacionais (ISCTE-IUL) de Lisboa. Director del Postgrau en Societats Africanes. Singularitats i Mundialització (CEA-Universitat Pompeu Fabra). Ha publicat al Journal of Contemporary African Studies, Politique Africaine, Journal of Namibian Studies i Journal of Southern African Studies. Co-editor del llibre Àfrica en l’imaginari occidental. Els mites europeus sobre África. Publicacions de la Universitat de València (2005).

MONTSE GIBERT
Arquitecta per la Universitat Politècnica de Catalunya.
Durant els darrers quatre anys ha estat treballant com a especialista en planificació regional i urbana als diferents programes que el Programa de las Nacions Unides per als Assentaments Humans (ONU-Hàbitat) desenvolupa a Myanmar, Rwanda, Angola i Sudan. Abans d’incorporar-se l’equip d’ONU-Hàbitat, va treballar en el marco del Programa de Cooperació que l’ONG Arquitectura sense Fronteres, estava realitzant a Moçambic per a promoure el desenvolupament urbà sostenible i millorar les tècniques locals de construcció al poble de Mecúfi.

ANA CUBILLO
Arquitecta per la Universidad Politécnica de Madrid, especialitzada en restauració del patrimoni i urbanisme.
Des de 2010 ha participat en diversos col·lectius i associacions vinculades a la cooperació local sobre regeneració urbana. Des de 2013 treballa a Moçambic en projectes de planificació urbana als barris informals de Maputo amb la Universidade Eduardo Mondlane i diverses ONGs, entre elles Arquitectura Sense Fronteres (ASF). Coordinadora dels projectes d’ASF a Maputo sobre tinença de la terra, regularització urbana, apoderament ciutadà, mobilitat urbana i espai públic.

JornadesAfricanes

Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos

Dimecres 27  de juny  de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la taula rodona sobre “Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos”.

Hi participaran Roger Mateos, periodista i autor del llibre “Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista” Ed. Anagrama; Antonio Martos, germà de Cipriano Martos; Plàcid Garcia Planas, periodista; Maria José Bernete, activista per la Memòria Històrica.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Cipriano Martos portada

La mort atroç de Cipriano Martos: un cas no prescrit

L’afer del militant del FRAP torturat per la Guàrdia Civil a Reus el 1973 pot acabar a la querella argentina
Article de ROGER MATEOS Ara Barcelona 03/05/2014 00:00

La seqüència és esgarrifosa. El 25 d’agost del 1973, l’obrer d’origen granadí Cipriano Martos és detingut i enviat als calabossos de la caserna de la Guàrdia Civil a Reus. Hores i hores d’interrogatoris en va: el jove militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) encaixa les tortures sense revelar dades que puguin comprometre els seus companys de lluita. Els agents opten per la solució més dràstica: l’anomenen el licor de la veritat, una poció de càstig per aterrir els més obstinats. Li fan ingerir una corrosiva combinació d’àcid sulfúric i gasolina, semblant als ingredients del còctel Molotov.

L’efecte devastador del verí obliga els agents a traslladar urgentment Martos a l’Hospital Sant Joan de Reus. És el dia 27 d’agost. L’equip mèdic li salva la vida, però poc després del rentat d’estómac els uniformats se l’enduen, encara mig estabornit, novament cap a la caserna i hi reprenen les sessions. Martos segueix sense obrir la boca. La metzina que s’havia hagut d’empassar li va abrasant els conductes digestius i als seus botxins no els queda més remei que tornar-lo a ingressar l’endemà d’haver-se’l endut.

Amb l’aparell digestiu destruït, Martos mor el 17 de setembre fruit d’hemorràgies internes. Assabentats de la detenció, la seva mare i un dels germans es desplacen a Reus procedents de Loja, un llogarret de la província de Granada on Martos havia nascut feia 28 anys. La dona, desesperada, malda per retrobar-se amb el seu fill a l’hospital, però un guàrdia civil els barra el pas i els fa fora a puntades de peu. Ni tan sols els permeten veure el cadàver. La mare insisteix, fins que un agent posa el dit índex a la pistola que duu cenyida a la cintura per advertir-li què li espera si pretén indagar. Cipriano Martos és enterrat secretament en una fossa del Cementiri General de Reus. Res feia pensar llavors als responsables de l’assassinat que algun dia se’ls buscaria la pista.

L’escletxa penal argentina

El cas, mai investigat per cap instància oficial, ha aflorat ara gràcies a les gestions de la xarxa catalana i balear de suport a la querella argentina contra els crims del franquisme. Tot arrenca quan el 2010 familiars de víctimes i entitats de defensa dels drets humans interposen una querella davant un jutjat penal de l’Argentina. A poc a poc s’hi han anat sumant centenars de denunciants i aviat pot ser el torn dels Martos.

L’Antonio, germà de la víctima, en col·laboració amb la xarxa de querellants, ha començat la cerca de dades, testimonis i expedients que documentin suficientment el cas per poder-lo dur a la justícia argentina. Antonio Martos demana “una mica d’humanitat” perquè es pugui fer finalment justícia. Aquesta setmana ha visitat Reus per difondre la seva tasca i assistir a un petit homenatge davant de l’antiga caserna on va ser torturat el seu germà.

Un dels més actius a promoure la recuperació de la memòria de Cipriano Martos és el portaveu de la CUP a Reus, David Vidal, per qui -segons explica a l’ARA- la llei d’amnistia del 1977 “serveix encara avui” d’aixopluc per als autors de “crims esgarrifosos” durant la dictadura franquista. La querella vol posar fi a la “impunitat”, rebla també a l’ARA Felipe Moreno, coordinador de la xarxa catalana.

Un grup d’historiadors reusencs ja s’han posat a treballar per donar-hi gruix documental. Disposen de la partida de defunció, un informe hospitalari, el registre del cementiri i, l’última troballa, el sumari del cas, que ha permès conèixer nous detalls. El jove granadí, que als 11 anys ja llaurava els camps andalusos, va fugir a la recerca d’una vida més digna, primer a les mines de lignit de Terol, després a les fàbriques tèxtils de Sabadell i Terrassa i, finalment, fent d’encofrador a Barcelona i Reus, on residia. Oposat al règim, va iniciar la seva militància marxista-leninista als 23 anys. I va ser un repartiment de fullets del FRAP a Igualada l’origen de la seva detenció, segons relata Frederic Samarra, un dels historiadors que en segueix la pista. El repte és ara identificar-ne els botxins.

Vegeu el blog Cipriano Martos Jimenez in memoriam

Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes

Cipriano Martos cada mes està present a les reivindicacions de Veritat, Justícia i Reparació de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes on es demana l’anul·lació dels judicis franquistes, es reivindiquen els drets humans per a les víctimes del franquisme i la transició. També es recullen signatures de suport a la querella argentina de la qual formen part alguns del seus membres, que també ho són de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina. El germà d’en Cipriano s’ha querellat a l’Argentina per Cipriano i va declarar als jutjats de Sabadell el dia 30 d’agost de 2016 a requeriment de la jutgessa María Romilda Servini de Cubría que instrueix la Causa 4591/10 per crims de lesa humanitat i/o genocidi comesos a l’estat espanyol pel franquisme del 17 de juliol de 1936 al 15 de juny de 1977.

Cipriano Mesa Catalunya

“Món rural. Mots que es perden” Presentació del llibre de Josep Espunyes

Dimarts 26 Juny 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la presentació del llibre de Josep Espunyes “Món rural. Mots que es perden”.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Al món rural hi ha desaparegut, en cosa de pocs anys, tot un seguit de formes de vida i de treball que, de ben segur, no s’hi tornarà a repetir mai més. Arreu, la tracció mecànica ha desplaçat la força animal, les granges de porcs i d’aviram han reemplaçat la cort i el galliner de casa, la calefacció de gas o de gasol ha ocupat el lloc del foc a terra, el motocultor ha arraconat la fanga i l’aixada… Una desaparició de velles formes de vida de treball que ha comportat, també, la desaparició o la reculada, en la parla viva, d’una part del llenguatge que els era inherent. Un llenguatge antic i ric que Josep Espunyes recull, en bona part, en el seu darrer llibre: Món rural. Mots que es perden.

Espunyes_Peramola

Foto: “Josep Espunyes a Peramola” de Feliu Sirvent

Una petita joia lingüística

El llibre de Josep Espunyes, és d’aquelles obres que pots obrir per qualsevol pàgina i abastar o abescar  dotzenes de mots, mentre esperes que l‘amistançat s’abilli o veus com qui hauria de vetllar pel teu bé s’acarnissa amb tu perquè l’amoles, perquè ets una andrònima i no et poden apariar. Si fossis un peça de roba encara et podrien aparracar i si fossis les calces de l’home et podrien apatracar. Però potser de xic et van assardonar i ara ets assencerat, mentre atalaies ben atricat el Roc de les Hores i estàs avesat a llevar-te d’hora.

A l’estiu, amb tantes hores de dia, has de fer un badall a mig matí i un altre a mitja tarda. Tu no ets un baldragues, ni un baliga-balaga, potser havies fet de baner al bosc perquè no hi hagués robatoris. Sempre has estat barba-serrat i tu mateix te la barbeges, però no has tingut mai una basca, i casa teva no deu ser un batader, això sí, sovint t’ha pegat la baterola d’anar a dinar a Can Boix de Peramola, ni tampoc no fas befarotes als amics. Ni et feia res anar a birbar les tomaqueres de l’hort de la Font del Caner.

Ets persona bogal i bregada, a qui treballar no li espanta, i no sé si mai has cobrat una picossada, però saps quan una broma pot portar pedra. Només les serps et fan grivi i poques coses encara et fan gruar,  sense semblar guillat. I sovint ens trobem de zup a zup a l’Ateneu.

Text de Joan Solé Camardons

Empobriment de la llengua, castellanització del català

Vegeu l’article de Feliu Sirvent a Viure als Pirineus 18/04/2018

Aquesta setmana llegia una entrevista de l’ACN a l’escriptor Quim Monzó. El flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes declarava, sense embuts, que la llengua catalana “s’està podrint” i “cada vegada va més a ser un dialecte del castellà”. Monzó remarcava que sovint es fan servir “uns estereotips que vénen donats pels mitjans de comunicació com la televisió i per les xarxes socials i es repeteixen clixés i jocs de paraules del castellà”. L’escriptor es mostrava molt crític amb la immersió lingüística: “és una de les fantasmades més grosses que s’han explicat, ja que hi ha una immersió relativa. Tu vas a les classes i el català en molts llocs té una categoria secundària, hi ha moltes zones de l’àrea metropolitana, Barcelona inclosa, on les classes es fan en castellà i sense cap problema, per no parlar de casos de gent que havia de fer classes de català i les feia en castellà”.

No m’ha sorprès gens l’opinió de Quim Monzó, no són declaracions provocadores, en altres ocasions ja s’havia expressat en la mateixa línia i amb la mateixa claredat. Recordo que ara fa uns anys, el 2009, Monzó ja denunciava l’empobriment de la cultura i la llengua del país, en un esmorzar de premsa organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol per analitzar l’estat de la cultura catalana. En aquella ocasió, Quim Monzó i l’expresident Jordi Pujol, coincidien i es mostraven molt crítics amb la situació de la llengua. Monzó va arribar a afirmar que “el país s’enfonsa”, que “el català s’està convertint en un dialecte del castellà, amb el suport dels mitjans de comunicació” i que moltes edicions digitals “fan vomitar” i s’expressen en un català “que fa feredat”.

Les opinions de Quim Monzó, m’han fet pensar en Josep Espunyes i la seva insubornable defensa del català i del seu ús social. L’any 2010, el poeta i escriptor peramolí publicava un article a la revista Llengua Nacional amb el títol “La castellanització del català”. Espunyes afirmava que “veure com el català s’afebleix i s’aperdura em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera que la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant col·loquialment com literàriament”. En aquell article, Espunyes també es mostrava molt crític amb els mitjans de comunicació de massa que haurien de divulgar un català ben correcte i que, en canvi, ens el transmeten fortament contaminat. “Avui sentim, a la ràdio i a la televisió, al carrer, com el català que s’hi parla es va quedant sense pronoms febles. I, de retruc, veiem com el català escrit comença a patir del mateix mal”. Recula ampolla i avança botella, recula got i avança vas, recula aresta i avança espina, recula mancar i avança faltar …

Peramola, Alt Urgell, 2 de gener de 1942

 

La seva obra reflecteix l’enfrontament d’un món obrer i rural amb un altre d’urbà i intel·lectual. Els seus llibres de poemes exploren aquest contrast Temps de manobre. De l’evangeli segons sant Lluc (1977), Cendra a l’abast. Viatge al record (1979), Notes mínimes d’un paisatge (1988), La quarteta informal (1988), Pa d’àngel (1991, premi Les Talúries 1990), Alt Urgell, plany i passió (1996) i Racó de calaix (1999).

Ha publicat, també, les novel·les Terrosset de sucre candi (1983), Un matí a Albastesa (1984), En Calçons (1985), Hora foscant a la ribera (1991) i Del passat en el present (1995), i els treballs de recerca històrica Baronia i municipi de Peramola (1995), Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell (2001, premi Valeri Serra i Boldú 2000), Trabucs i pedrenyals. Aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell (2002), Dites, locucions i frases fetes (2007), Municipi de Peramola. Història i rutes (2008, juntament amb Jordi Pasques), Lluís Escaler. Morir per Catalunya (2008), Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Segles XVI, XVII i XVIII (2010), Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes (2011) i Peramolins amb nom (2011).

 

El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana

Dilluns 11 de juny de 2018 a les 19:00 – 20:30 a  la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana, a càrrec d’Ana Fernández, doctora en Geografia i Història, Història de l’Art, professora, crítica d’art i investigadora i Joan Solé Camardons, historiador, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada i ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu. Ambdós són autors de la Base de dades (IMDb) Tractament Història Catalana al Cinema.

Tractament IMBd Joan Solé

Imatge: Llista “Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana” de la base de dades IMBD Tractament Història Catalana al Cinema 

En aquesta conferència es pretén donar a conèixer una base de dades sobre films, documentals i sèries sobre la història del conjunt de terres de llengua catalana creada per tal de mostrar quina ha estat la filmografia que fins els nostres dies s’ha ocupat del fet històric català, des dels llargmetratges de ficció als documentals, incloent també el format sèrie, biografies i altres films basats en obres literàries. En aquesta base de dades queden explicitats el criteris seguits per a incloure cadascuns dels films, així com els aspectes d’anàlisi emprats a l’hora de classificar-los i valorar-los, prestant atenció a quin tipus de tractament se li ha donat a cada argument i quin àmbit narratiu s’ha escollit a l’hora de guionitzar cada història. La base de dades, amb més de 200 títols és d’accés públic a IMDb  https://www.imdb.com/list/ls020564110/ .

La llista de films i documentals sobre Història catalana i cinema, inclou: a) Gènere històric; b) Biografies de personatges catalans; c) Adaptacions d’obres literàries catalanes; d) Documentals amb mirada històrica sobre Catalunya; e) Sèries sobre Història de Catalunya.

Tractament Historia Ermessenda (2011), Lluís Maria Güell

Imatge: “Ermesenda”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: biografia; Època: Edat Mitjana

Aquesta compilació fílmica és, a més, el fonament d’un ampli estudi sobre quins han estat els tractaments formal i argumentatiu que la història catalana ha experimentat des del cinema mut fins els mitjans audiovisuals actuals. El tractament inclou fins a set categories: a) Dramatització; b) Hagiogràfic; c) Documentalisme; d) Recreació dramatitzada; e) Descriptiu informatiu; f) Costumisme; g) Metahistòric.

Concretament, i a manera d’exemple, en aquesta ocasió es parlarà sobre la fotogènia medieval catalana al cinema, tot reflexionant sobre quin tracte ha rebut aquest període a la pantalla, sense oblidar, però, la directa relació entre l’any de realització de cada film i la seva corresponen conjuntura sociopolítica. Vegeu la llista de films:  Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana (IMBd).

Tractament Historia Cinema_Jo, Ramon Llull (2016), Joan Gallifa i Antoni Tortajada“Jo, Ramon Llull”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: docudrama; Època: Edat Mitjana

“Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 4 de Juny 2018 a les 17:00 – 19:00  a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme” amb la participació de Rosa Toran, autora del llibre “Josep Miret Musté (1907-1944). Conseller de la Generalitat, deportat i mort a Mauthausen. Militància política, acció institucional i lluita antifeixista”, amb pròleg de Josep Fontana. 

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

josep-miret-muste-1907-1944-rosa-toran-edicions-62

Josep Miret Musté fou un home de compromís polític durant els anys de la segona República i la guerra civil, primer des de les joventuts de la Unió Socialista de Catalunya i, després, al PSUC. Tingué un paper actiu, amb responsabilitats polítiques i militars, dins de les institucions de la Generalitat, l’Exèrcit Popular de la República —en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, en la presidència del Consell de Transports, en la Conselleria de Proveïments i, per últim, com a comissari polític als fronts.

Un cop abandonà Catalunya, mantingué el seu compromís polític jugant un paper singular en els moviments de resistència antinazi al nord de França, fins a jugar-se la pròpia vida i que el portà a afegir-se als milers de republicans que romanien des de 1940 al camp de Mauthausen, on fou assassinat l’any 1944.

Imatge: Josep Miret Musté  http://deportados.es/miret_historia

 

Del pròleg de Josep Fontana 

Rosa Toran ha triat en aquesta ocasió el camí d’evocar la vida d’un dels interns catalans que va ser assassinat a Floridsdorf el 17 de novembre de 1944, Josep Miret Musté, natural de Barcelona, serraler d’ofici, jugador de rugbi i sobretot, militant socialista primer, i comunista després, a partir de la fundació del PSUC.

Això és justament el que dona un interès especial a aquest llibre que, amb el seguiment de la trajectòria de Miret, ens permet una valuosa aproximació a l’evolució del socialisme a Catalunya durant els anys de la Segona República, una etapa no prou coneguda de l’evolució política de les esquerres a Catalunya”

Rosa Toran

Rosa Toran (Manresa, 1947) és doctora en Història i professora d’aquesta matèria a l’IES Vilassar de Mar (Barcelona). Ha escrit diversos llibres, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, sobre la política municipal durant la Restauració de la Segona República i sobre l’acció política de les dones. En els darrers anys ha investigat la deportació i la vida als camps nazis, singularment la dels republicans espanyols. Col·labora amb regularitat en premsa i revistes especialitzades sobre aquests temes. Com a membre de l’associació Amical de Mauthausen, ha portat a terme diverses tasques i ha estat comissària d’exposicions com Mauthausen, l’univers de l’horror i Resistents i deportades. Edicions 62 li ha publicat Els camps de concentració Nazis i la biografia de Joan de DiegoTercer secretari a Mauthausen.

Vegeu també l’article d’Ignasi Aragay Del rugbi a Mauthausen, la vida d’un heroi a l’ARA 04/11/2017