La segona guerra mundial a Barcelona: franquisme i amistats nazis (1939-1945),

Dilluns dia 5 de març de 2018 a les 19h, a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència “La segona guerra mundial a Barcelona: franquisme i amistats nazis (1939-1945)”, a càrrec de Francesc Vilanova, historiador i coautor del llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945)

Presenta: Maria Mestre, ponent adjunta de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La conferència és la segona del Cicle “Històries de Barcelona”que tindrà lloc al llarg del primer semestre de 2018. Coordina el cicle, Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) de Francesc Vilanova Vila-Abadal i Mireia Capdevila Candell, coedició de L’Avenç i l’Ajuntament de Barcelona, és un crònica gràfica de la presència del feixisme a Barcelona durant els anys de postguerra. Més de 400 fotos i textos que segueixen les petjades de la iconografia nazi en espais públics, en l’activitat social, política i cultural, i en els mitjans de comunicació i publicacions.

Franquisme i amistats nazis (1939-1945)

Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.

Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.

Nazis_Barna_Visita-comte-Ciano-Barcelona-Rambla_1799830194_40990583_900x596

Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC

Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.

Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.

Nazis a Barna_Paranimf-Universitat-Barcelona-Llibre-Alemany

Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC

Text de Francesc Vilanova

Vegeu també l’article de Sílvia Marimon al diari ARA 21/05/2017 “Una investigació destapa la Barcelona que va estimar els nazis

Nazis_Barna_Al-Teatre-Tivoli-Barcelona_

Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC

Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer), i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis de les Dictadures i Democràcies, UAB-CEDID). És membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili (MUME La Jonquera).

Ha publicat els llibres Raimon d’Abadal i Calderó (Barcelona, Ed. Gent Nostra, 1992), Ramon d’Abadal. Entre la història i la política (Lleida, Pagès editors, 1996), Repressió política i coacció econòmica. Les responsabilitats polítiques de republicans i conservadors catalans a la postguerra (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999; Premi de la Crítica Serra d’Or, 2000), Als dos costats de la frontera. Relacions polítiques entre exili i interior a la postguerra, 1939-1948 (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), La guerra particular de Gaziel i el comte de Godó (1940-1945) (Barcelona, Ploion, 2004), Nurembergs. Lectures polítiques dels processos contra criminals de guerra a la Barcelona franquista (Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2004), La Barcelona franquista i l’Europa totalitària (1939-1946) (Barcelona, Ed. Empúries, 2005), El franquismo en guerra. De la destrucción de Checoslovaquia a la batalla de Stalingrado (Barcelona, Península, 2005), Exiliats, proscrits, deportats (Barcelona, Ed. Empúries, 2006); 1939 (Barcelona, Península, 2007); Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana (Barcelona, Empúries, 2010); L’any que va caure París. Aliadòfils i franquistes catalans l’estiu de 1940 (Barcelona, La Magrana, 2010); Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014); Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2015); Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La batalla per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949), Palma, Lleonard Muntaner, 2018.

Ha editat el Dietari de guerra, exili i retorn (1936-1940); de Raimon d’Abadal i Calderó (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), l’epistolari britànic de Pere Bosch Gimpera amb Carles Pi i Sunyer (Viure el primer exili: cartes britàniques de Pere Bosch Gimpera i Carles Pi i Sunyer, 1939-1940, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, segona edició revisada: 2004) i, en col·laboració amb la professora Maria Campillo, el volum La cultura catalana en el primer exili, 1939-1940. Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics (Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2000); i els textos inèdits de Ramon d’Abadal i de Vinyals, Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya (2010).

Amb els professors Carme Molinero i Manel Risques, ha coordinat l’edició del llibre d’homenatge a Borja de Riquer, Sobre el franquisme i Catalunya (Barcelona, Efadós, 2015). Ha col·laborat en diverses obres col·lectives i ha publicat nombrosos articles sobre l’exili català de 1939, historiografia catalana contemporània i el primer franquisme a Catalunya en les revistes especialitzades més importants (L’Avenç, Ayer, Recerques, Els Marges, Spagna Contemporanea, etc.).

Francesc Vilanova

Imatge; Francesc Vilanova i Vila-Abadal

Dones de Barcelona. Històries barcelonines

Dilluns 26 de febrer a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència “Dones de Barcelona. Històries barcelonines“, a càrrec d’Elisenda Albertí, escriptora i editora.

La conferència és la primera del Cicle “Històries de Barcelona” que tindrà lloc al llarg del primer semestre de 2018. Aquest cicle comptarà amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsaran amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona. El temes tractats seran: dones barcelonines; els nazis a Barcelona; el Barri gòtic; el doctor Robert i el Tancament de caixes; Cerdà i l’Eixample; i Barcelona i el tràfic d’esclaus.

Presenta la conferència Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Fragment del plafó de rajoles que decora la històrica font del carrer de la Portaferrissa (tocant la Rambla) obra de Joan Baptista Guivernau afegida el 1959 

Elisenda Albertí (Barcelona 1960), editora i escriptora. És coautora de “Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes” i autora de “Dames, reines, abadesses. 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval”; “Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al XIX”, “Catalanes medievals, 24 històries femenines de l’Edat Mitjana”, “Un passeig per la moda de Barcelona”; “300 anys de lluita 1714-2014.”; Compromeses. Vuit dones catalanes excepcionals” i “Decidides. Set dones contra corrent”.

Dones_de_Barcelona2

Petita capelleta de Santa Eulàlia, amb la imatge de la santa i una bóta al peus. Foto Elisenda Albertí 

En passejar pels carrers i les places de la ciutat de Barcelona veiem monuments, relleus, imatges i elements diversos que ens recorden personatges del passat. Així, ens ensopeguem amb noms d’antics propietaris, gent prominent o col·lectius professionals que poblen el nomenclàtor dels carrers de la ciutat vella. Gairebé sempre, però, es refereixen a homes, mentre les dones, actives i essencials en tota època, resten ocultes rere el teló de l’oblit. És el preu que cal pagar per una concepció injusta de la societat, perpetuada al llarg dels segles, segons la qual homes i dones representaven papers completament contraposats.

Convé recordar que, tot i que la memòria les hagi esborrat, les dones omplien els mercats, les botigues, els tallers, els carrers, les cases i ocupaven llocs clau en l’economia d’aquesta ciutat. Feien sentir la seva veu i la seva presència. No eren tan invisibles ni silencioses com ara ens pugui semblar i per això les reivindico, amb tota la seva diversitat.

També eren elles les encarregades de l’educació dels fills, encara que, llevat de casos excepcionals, elles mateixes se’n veien excloses. Les nenes rebien la formació justa i imprescindible per fer les feines que s’esperava d’elles. Les mares i les àvies s’ocupaven de transmetre els seus coneixements pràctics a les següents generacions i, d’aquesta manera, es perpetuava el seu paper social.

Elisenda_Albertí_3

Isabel de Requesens, virreina napolitana. Còpia encarregada a Antonio Barón, de l’original del pintor renaixentista Rafael

Tot i així, algunes dones aconseguiren sobresortir d’entre la massa anònima. Artesanes, propietàries de fàbriques, botigueres i comerciants que prenien protagonisme en morir el marit, però també estudioses, humanistes i emprenedores que, malgrat totes les dificultats imposades a la seva condició femenina, assoliren una vida i una identitat pròpies.

A Dones de Barcelona trobareu un recull d’algunes d’aquestes barcelonines de segles passats. N’hi ha de reals i d’imaginàries, amb històries particulars o col·lectives, totes elles lligades a la tradició. Un recull on trobareu dones divertides, amoroses, cruels, apassionades, intel·ligents, cultes, disbauxades, justes, innocents, traïdores, intolerants, humils, capricioses, emprenedores, presumides, reivindicatives, esbojarrades, casades, solteres, vídues, monges, donzelles, comtesses, santes, venedores de mercat, amants, dides, llevadores, serventes, operàries de taller, obreres de fàbrica, bugaderes, comerciantes, impressores, escriptores o artesanes…Cadascuna d’elles és la protagonistes d’una història i, totes juntes, dibuixen una imatge inèdita de la ciutat amb les dones en primer pla.

Rescatem del silenci les seves històries i les seves veus!

Text d’Elisenda Albertí

Elisenda_Albertí_4

 Dones treballant en una fàbrica tèxtil

“Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 5 febrer 2018 a les 17:00 – 18:30. Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), amb la participació d’Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. També hi participarà Joan Alcaraz, com a primer lector i periodista. Tots els ateneistes hi sou convidats.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

Inscripció a la tertúlia: historiaateneu@gmail.com

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Mèxic, 1944) és, potser, el polític català de major projecció més oblidat i desconegut. Figura pont entre Barcelona i Madrid, instigador de la fundació d’ERC i home clau de les seves tempestes internes, va ser un renovador del llenguatge polític i un creador de tendències amb el seu periòdic L’Opinió. En definitiva, fou l’home que va portar la República.

Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies.

Joan Lluhí Vallescà2

Biografia de Joan Lluhí i Vallescà

Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així: “Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.

Joanlluhi(pg)

Vegeu la crítica de Joan Safont: “Joan Lluhí i Vallescà, vindicat” Diari Ara 04-11-2017

Autors:
Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948). Catedràtic emèrit d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Les seves aportacions a la trajectòria del nacionalisme català són essencials per entendre els corrents historiogràfics dels darrers quaranta anys. Autor de centenar d’articles sobre temàtiques catalanes, espanyoles i europees, entre les seves monografies destaquen notablement La Catalunya populista: imatge, cultura i política a l’etapa republicana (1931-1939) i El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España i, amb Joan Esculies, Macià al país dels soviets, entre altres. Amb Arnau Gonzàlez ja ha col·laborat en diverses obres anteriors.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha centrat la seva trajectòria investigadora en diversos aspectes del nacionalisme català d’entreguerres. Autor d’una quinzena de monografies, destaquen, entre altres, les obres La nació imaginada (1931-1939); Els fonaments dels Països Catalans; La Tercera Catalunya (1936-1940), Catalunya bajo vigilancia. El consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943) i Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava Europa.

 

Els jueus: història, religió i cultura a Catalunya

Dilluns dia 29 de gener a les 19h la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència “Els jueus: història, religió i cultura a Catalunya”, a càrrec d’Irene Llop i Jordana, doctora per la Universitat de Barcelona i professora de la Universitat de Vic.

La conferència és la quarta i darrera sessió del Cicle “Història de les religions a Catalunya”

Presenta l’acte Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Imatge principal: Expulsió dels jueus de Sevilla, representació de Joaquín Turina Areal. Centro de Interpretación de la Judería de Sevilla / Font: Wikimedia

El passat jueu de Catalunya és, encara avui força desconegut per la majoria de ciutadans. Un factor determinant és que, a diferència d’altres espais europeus, a Catalunya no hi ha hagut continuïtat en la presència jueva al territori. La primera comunitat jueva a Catalunya després de l’expulsió de 1492 va ser la de Barcelona fa justament cent anys. I durant aquest període d’absència, es va crear una idea determinada de com eren o són els jueus i les seves comunitats. Malgrat els tòpics i prejudicis envers aquest grup, hi ha un interès creixent per conèixer la seva història i cultura.

El judaisme català disposa d’un nombre excepcional de fonts escrites, en llatí i en hebreu, que permeten estudiar la vida d’aquestes comunitats. Una particularitat de les fonts notarials medievals és l’existència de llibres especials, els Libri Iudeorum, que registraven les activitats en les que una de les parts era jueva.  Els testimonis documentals són imprescindibles, també, per identificar el patrimoni jueu (arquitectònic, arqueològic…). L’augment dels estudis sobre els jueus i les jueves a Catalunya no només ha augmentat, sinó que s’ha diversificat. Els temes d’interès ja no posen èmfasi només en la història de les gran comunitats jueves, els aspectes econòmics o els grans personatges. Els treballs sobre aspectes de la vida quotidiana, les comunitats menors o de les dones, són presents a la bibliografia actual.

Llop_fig1

Fig. 1. Coberta d’un Liber Iudeorum del segle XIV amb la caricatura d’un jueu. Font: Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

A l’edat mitjana, formar part de la minoria jueva tenia implicacions que partien d’una desigualtat que es donava a tots els nivells: social, polític, legal i de manera més destacada, el religiós. Els jueus depenien del poder reial i eren considerats “cofre e tresor” del rei. Malgrat aquesta situació, gaudien de certa autonomia per tenir les seves institucions i vida jueva.

El call és el nom que rep l’espai físic on vivien els jueus a les poblacions cristianes (jueria al sud de Catalunya, cuirassa a Lleida). Dins del call, els jueus podien tenir una sèrie d’institucions per viure segons les seves tradicions i necessitats: la sinagoga, centre neuràlgic de la comunitat, els banys, que permeten realitzar els banys rituals, el cementiri per enterrar els jueus difunts segons la seva tradició, i l’escorxador, carnisseria i forn per poder seguir l’alimentació permesa dins el judaisme.

Llop_fig2

Fig. 2 Làpida funerària de Josef, infant de la segona meitat del segle XIV. Font: Museu d’Història dels Jueus, Girona.

Els jueus que vivien als comtats catalans tenien una identitat diferent dels jueus de la resta de la península ibèrica, i utilitzaven el català com a llengua vehicular (l’hebreu estava reservat a la litúrgia i a la llengua de cultura). L’arribada dels jueus a les terres que actualment són catalanes és incerta, però van gaudir d’un autèntic segle d’Or al segle XIII. La situació dels jueus va començar a declinar al segle XIV, i dues dates van marcar un punt d’inflexió: 1348 amb l’arribada de la pesta negra i 1391 amb l’esclat d’avalots antijueus. El segle XV, amb un nombre reduït de comunitats jueves, va acabar amb la seva expulsió definitiva l’any 1492, posant punt i final a segles de coexistència dels jueus amb els cristians.

Text d’Irene Llop Jordana

Més informació a:

Marc Pons: “Els Reis Catòlics signen l’expulsió dels jueus hispànics” a El Nacional
Tarragona. Divendres, 31 de març de 2017

Marc Pons: “On van anar a parar els jueus catalans?”El Nacional 
Tarragona. Diumenge, 6 d’agost de 2017

 

 

 

 

 

 

Aportacions de l’Església catalana a la cultura universal

Dilluns 15 gener 2018 a les 19:00 – 20:30 h tindrà lloc la conferència Aportacions de l’Església catalana a la cultura universal a càrrec de Jaume Aymar i Ragolta, doctor en història de l’art i professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull (URL) i de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. 

Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.

Conferència del cicle “Història de les religions a Catalunya”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’història de l’Ateneu Barcelonès

En el decurs de la història l’Església a Catalunya ha fet aportacions culturals molt valuoses que han tingut projecció universal. Sense ànim de ser exhaustius a continuació subratllem algunes de les principals aportacions.

L’establiment d’espais de pau (les sagreres) i les assembles de Pau i Treva, dels quals fou artífex l’Abat Oliba. L’art romànic, el monestir benedictí de Montserrat – amb una de les escolanies més antigues del món i l’editorial més antiga d’Europa sense solució de continuïtat- i el calendari cristià adoptat internacionalment pel Concili de la Província Tarraconense (1180) quan es prengué una decisió transcendental: trencar amb el sistema de datació basat en el any 1 de cada nou rei i adoptar un sistema més generalitzable basat a definir una nova era, un any zero, amb l’any del naixement de Jesucrist.  Avui aquest sistema de datació ha estat reconegut per tots els estats del món i totes les organitzacions internacionals d’estats.

Pau i treva

Monument a l’Abat Oliba, de Domènec Fita (Vic)

Altres aportacions catalanes i cristianes universals estan vinculades a quatre “Ramons”: sant Ramon de Penyafort, dominic un dels grans especialistes en dret canònic de l’Edat mitjana, el beat Ramon Llull, laic “el doctor il·luminat” que prengué davant de la diversitat religiosa una actitud racionalment persuasiva i fou formador del primer col·legi missional de llengües; el seu deixeble, Ramon Sibiuda, un dels filòsofs més editats a Europa al segle XVI que va defensar el coneixement d’un mateix i finalment fra Ramon Paner, jerònim (s.XV-XVI) iniciador de l’etnografia americana i primer missioner del Nou Món.

Ramon_Llull

Ramon Llull/Raimundus Lullus (1232? – 1316; Encyclopedist)

Vita Christi és el primer llibre editat arreu escrit per una dona (la valenciana Sor Isabel de Villena). Altres aportacions de l’Església catalana són els centres educatius jesuïtes i la difusió de les humanitats europees al segle XVI, de la mà de Sant Francesc de Borja, superior general de la Companyia de Jesús; l’atenció humanitària i evangelitzadora dels indígenes i dels esclaus africans, obra de Sant Pere Claver; l’exploració de Califòrnia i la fundació de San Diego i Monterrey, i la fundació de les missions franciscanes a l’Alta Califòrnia, origen de ciutats californianes obrada pel beat Juníper Serra, franciscà, canonitzat pel Papa Francesc.

Vita_Christi_d'Isabel_de_Villena_al_monestir_de_la_Trinitat_de_València

Vita Christi d’Isabel de Villena al monestir de la Trinitat de València

Subratllem també el valent paper de l’abadessa benedictina Teresa Sans i de Monrodon (1705-1781) excomunicada pel bisbe de Barcelona quan la Guerra de Successió i després absolta per Roma.

Ressenyem encara les escoles i els hospitals de les Germanes Carmelites de la Caritat, fundades per Santa Joaquima de Vedruna i l’orde dels Missioners del Cor de Maria, fundats per Sant Antoni Maria Claret; la universalitat del Cardenal Anselm Maria Albareda, monjo de Montserrat i director de la Biblioteca Vaticana i la projecció internacional de dos jesuïtes catalans: el Pare Miquel Batllori historiador de la cultura, i el Pare Francesc Abel impulsor de la bioètica.

batllorim.portic.g

Imatge: Miquel Batllori; Font: https://www.escriptors.cat/autors/batllorim/

Text de Jaume Aymar

Estats Units i la Guerra Civil espanyola

Dijous 14 de desembre a les 19 h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la conferència “Estats Units i la guerra civil espanyola” a càrrec d’Andreu Espasa, historiador, professor d’Història Contemporània a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) i doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Presenta: Francisco Morente, professor d’Història Contemporània a la UAB

Moderador: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

DO5e7GTWAAEfNIw

Foto: Portada del llibre d’Andreu Espasa  “Estados Unidos en la Guerra Civil española”. La foto de fons reprodueix una manifestació de dones d’origen espanyol manifestant-se a Washington el 4 d’abril de 1938 en contra de l’embargament d’armes

La dimensió internacional de la Guerra Civil Espanyola representa un factor tan important que fins i tot invita a repensar la denominació del conflicte i a recuperar el vell sintagma de “Guerra d’Espanya”. Tots els grans actors de l’època hi van tenir un paper clau. Sense el suport de Hitler i Mussolini als militars insurrectes, la República hauria pogut guanyar la guerra. De la mateixa manera, sense l’ajuda soviètica i de la Internacional Comunista, els republicans haurien perdut Madrid a la tardor de 1936 i, probablement, la guerra hauria acabat abans. Menys visible però igualment decisiu fou el paper dels grans imperis democràtics europeus del moment. En una clara violació del dret internacional, els governs de França i el Regne Unit decidiren prohibir la venda d’armes a Espanya i impulsaren la creació del Comitè de No Intervenció –també conegut com a Comitè de Londres–, que arribà a comptar amb la participació de 27 països europeus.

Per raons prou comprensibles, l’estudi de la dimensió internacional del conflicte s’ha centrat, principalment, en l’àmbit europeu. Amb tot, aquesta tendència ha tingut la lamentable conseqüència de no prestar prou atenció als Estats Units, tot i que en aquell moment ja era la primera potència econòmica i un dels principals productors d’armament, especialment en el decisiu camp de l’aviació. Els aspectes més coneguts de la implicació dels Estats Units en la Guerra Civil Espanyola tenen a veure amb la reacció de la societat nord-americana: els llegendaris brigadistes de la Lincoln, el suport profranquista de la companyia petroliera Texaco i la solidaritat antifeixista de Hollywood. Per la seva banda, l’Administració Roosevelt es va sumar de manera informal a la iniciativa de París i Londres i va decretar un embargament unilateral d’armes contra Espanya que va durar fins que Washington va establir relacions diplomàtiques amb les autoritats franquistes l’1 d’abril de 1939.

Malgrat l’aparent caràcter subaltern de la diplomàcia nord-americana respecte al Foreign Office britànic, el cert és que l’Administració Roosevelt va tenir forts debats interns sobre la conveniència de mantenir o cancel·lar l’embargament d’armes. Els dubtes van aparèixer des de la tardor de 1937 i van coincidir amb les preocupacions del Departament d’Estat pels indicis de penetració feixista al continent americà. Durant 1938, les veus favorables a restablir el comerç d’armes amb l’Espanya republicana van créixer en nombre i en influència. Fins i tot el gener de 1939, quan l’ofensiva contra Catalunya semblava certificar la inevitabilitat de la victòria militar franquista, els Estats Units estaven immersos en una forta polèmica nacional entre partidaris i contraris a l’embargament.

Finalment, els amics nord-americans de la causa republicana no van ser capaços de forçar un canvi d’actitud en el govern. Tot i així, les conseqüències de les lliçons apreses en l’observació del conflicte espanyol influirien decisivament en l’actitud de Washington davant la nacionalització del petroli mexicà de març de 1938 i –més important encara– en els debats de política exterior previs a la transformació dels Estats Units en la nova potència hegemònica mundial.

Text d’Andreu Espasa

Tertúlia d’Amics de la Història sobre la novel·la “Jo confesso” de Jaume Cabré

Dilluns dia 11 de desembre a les 17 h tindrà lloc la tertúlia sobre “Jo confesso” de Jaume Cabrè, a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès)

Participaran a la tertúlia organitzada per Amics de la Història: Joan Josep Isern, escriptor i crític literari, i tots els ateneistes i lectors de la novel·la interessats.

Moderen: Joan Solé i Carme Llobet d’Amics de la Història.

La crítica de Joan Josep Isern: El Mal, el Mal, que sempre recomença…

… Per si encara quedés algun dubte us diré que, al meu parer, “Jo confesso” és una d’aquelles obres que apareixen molt de tant en tant i que, efectivament, honoren el seu autor i la literatura a què pertany, però que, sobretot, dignifiquen la cultura del país en el qual l’obra ha sorgit.

Dit això passo a explicar amb una certa extensió i detall què hi trobareu a “Jo confesso” i quines són les virtuts que al meu parer conté el text.

Un home, un violí

Tal com es pregona des del mateix títol, “Jo confesso” és el relat introspectiu que fa Adrià Ardèvol, el protagonista de la novel·la, quan comença a detectar els primers símptomes de la malaltia degenerativa que acabarà amb la seva vida intel·lectual.

Adrià, nascut a Barcelona l’any 1946, és un individu singular, un superdotat en tot allò relacionat amb els estudis i l’adopció de nous coneixements: parla deu idiomes, toca el violí, escriu llibres erudits i ha heretat de son pare un afany, més que de col·leccionista, de recol·lector. Des de les primeres pàgines de la seva confessió sabrem, a més a més, que és també un home solitari, poc estimat des de la infantesa i carregat amb un fort sentit de la responsabilitat que en algun moment el fa exclamar: “Crec que sóc culpable de la deriva poc engrescadora de la humanitat”. Un home al qual sa mare, de petit, li diu que “no hem vingut al món a ser feliços”, que en una de les primeres frases de la novel·la assumeix com si fos culpa d’ell l’error d’haver nascut en una família com la seva i que, per acabar-ho d’adobar, arrossega un considerable complex de culpabilitat per la mort de son pare.

Al costat de la figura d’Adrià Ardèvol Jaume Cabré ens posa un altre protagonista tant o més important encara: un violí construït a Cremona el 1764 per Lorenzo Storioni. Un instrument de valor històric (i econòmic) incalculable del qual és posseïdor Adrià i que porta associada a la seva existència com a objecte –i abans fins i tot de la seva fabricació, com explicaré més endavant- una tèrbola trajectòria de robatoris i crims.

Amb aquests dos elements –un home i un violí- com a eix vertebrador de tot el conjunt l’autor va desplegant davant nostre una estremidora reflexió sobre el Mal –considerat així: amb majúscula- i la seva constant presència al costat de l’ésser humà en el seu itinerari damunt de la terra. I, molt especialment, en el darrer mil·lenni.

Una novel·la total

Per desenvolupar el seu projecte narratiu Jaume Cabré ha optat per escriure una novel·la total i sense concessions, ambiciosa i, alhora, engrescadora. Una veritable catedral narrativa. Amb un centenar llarg de personatges, un miler de pàgines i un argument que s’endinsa en el pou del temps fins a mitjans del segle XIV -un judici de la Inquisició contra un jueu de Girona- i que s’acaba en l’època actual. Al llarg d’aquest extens arc temporal el lector s’anirà trobant amb un repertori molt complet de les diverses tipologies del Mal -la intolerància, el fanatisme, el totalitarisme, la cobdícia, la crueltat, la hipocresia, l’enveja…- i, sobretot, de les maneres com el Mal ha estat posat a la pràctica de manera institucionalitzada al llarg de la Història. Més concretament en determinades maneres d’actuar de l’Església, en determinades maneres d’actuar de l’Islam, en la Inquisició i, per antonomàsia, en el nazisme.

Arribat a aquest punt crec que és el moment d’esmentar “Viatge d’hivern”, un recull de contes que Jaume Cabré va publicar l’any 2000 –i que, dit de passada, desmenteix qui sostingui l’animalada que el conte és un gènere menor- perquè alguns ressons argumentals i una bona part del trucs narratius i dels recursos estilístics emprats en aquell esplèndid llibre són a la base de “Jo confesso”, una obra que jo veig com la versió expandida i magnificent d’aquell notabilíssim i, ara més que mai, recomanable “Viatge d’hivern”.

Escriure la història del Mal

L’evolució intel·lectual d’Adrià Ardèvol el porta a escriure i publicar diversos textos de reflexió sobre la història del món i de les idees que l’han anat prefigurant que li atorguen un reconeixement acadèmic internacional. Fins al moment que les circumstàncies de la seva vida –i, de manera molt especial, la seva relació amb Sara Voltes-Epstein- el porten a afrontar l’aventura d’escriure una Història del Mal, a la qual no es veu capaç de donar una redacció definitiva. Significativament, el text que a continuació afrontarà –el relat que el lector figura que llegeix a “Jo confesso”- Adrià l’escriurà a mà en el revers dels fulls que contenen la seva frustrada reflexió sobre el Mal.

Per Jaume Cabré –i per Adrià Ardèvol, és clar- el Mal és un dau de múltiples cares que mai s’acaben d’abastar en la seva totalitat perquè el principi d’incertesa és inherent a la condició humana i a la manera com s’ha organitzat damunt de la terra al llarg dels segles. I a “Jo confesso” trobem diversos exemples d’aquesta polivalència: la subtil frontera que separa l’heroi del traïdor (la història de Franz Grubbe), l’eterna pregunta sobre l’existència d’un Déu que en nom del seu respecte a la llibertat de l’home tolera el Mal, el cruel contrast entre el silenci d’aquest mateix Déu i el clam de la memòria dels morts, el famós debat generat per Adorno sobre la impossibilitat, o no, d’escriure poesia després d’Auschwitz o la coexistència del Mal i de la Bellesa (els que dirigien els forns crematoris gaudien amb les sonates de Schubert) resumida en una frase que fa por quan s’analitza fredament: “L’home destrueix l’home, i també compon El Paradís Perdut”.

Cabré ens parla d’un Mal total i, sobretot, implacable amb qui l’ha viscut de prop, ja sigui víctima o botxí. Un Mal que destrueix el supervivent quan el fa preguntar-se quin dret té ell a viure quan els altres són morts i que tortura el culpable amb la idea de l’inassolible penediment, de la impossible restitució de tot el dolor que ha generat. Una situació embrutidora que Adrià, just després de conèixer per boca del pare de Sara la trista història de l’oncle Haïm, supervivent d’Auschwitz, resumeix dient que té ganes de viure mirant de no fer mal, perquè voler viure fent el bé és massa pretensiós.

La llavor d’erable

Com he dit més amunt, “Jo confesso” és una novel·la que engloba un espai cronològic de més de set-cents anys amb un eix vertebrador que és el violí del qual Adrià és propietari. Un instrument marcat amb l’estigma de la violència des dels seus orígens més pregons ja que la llavor d’erable -que tres-cents anys després esdevindrà arbre esponerós que, tallat adequadament, servirà perquè Storioni construeixi el violí- és a la butxaca de l’hàbit de fra Miquel de Susqueda quan, per condemna de la Santa Inquisició, és mort i enterrat enmig del bosc sense dret a reposar en terra sagrada.

La cadena d’esdeveniments relacionada amb aquest violí –i amb un altre objecte paral·lel: una medalla que també viatja al llarg dels segles de mà en mà, de crim en crim, fins arribar també a Adrià- és el canemàs damunt del qual Jaume Cabré ha teixit aquesta excepcional novel·la que no qualificaré de maduresa perquè en la bibliografia de Jaume Cabré ja fa bastant temps que aquest grau s’ha assolit. En tot cas el que sí que em sembla veure a “Jo confesso” és la culminació d’un procés d’excel·lència en l’ofici d’escriure –és a dir, tècnica, argument i estil- que té fites anteriors de tant nivell com “Senyoria”, “L’ombra de l’eunuc”, “Les veus del Pamano” o la ja esmentada “Viatge d’hivern”.

Un festival de recursos tècnics

Per potenciar l’interès que es deriva del desenvolupament argumental de la història, Jaume Cabré ha aplicat una sèrie de recursos tècnics encaminats a accentuar la idea d’unitat temàtica. Una precaució sàvia i necessària en un text de tanta extensió i amb tants episodis narratius diferents incorporats.

No oblidem que a través de les pàgines de “Jo confesso” i de l’àmplia nòmina de personatges i de situacions que hi són descrites el lector es passejarà per Girona i els monestirs del Pallars els segles XIV i XV, per Cremona i París el segle XVII, per Vic i Roma els anys de la primera Guerra Mundial, per l’Alemanya nazi i Auschwitz i per la Barcelona dels anys 40 i 50 fins arribar, seguint les peripècies vitals d’Adrià Ardèvol, fins als primers anys del nou segle.

Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés- en un mateix paràgraf que ja va començar a provar a “L’ombra de l’eunuc” i que va arribar a la plena maduresa expressiva a “Les veus del Pamano”. És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una enriquidora visió panoràmica de cada situació.

Aquest recurs es complementa de tant en tant amb diàlegs creuats entre diversos personatges que no sempre coincideixen en el lloc o en el temps. Vegeu, a tall d’exemple, l’escena en la qual Adrià exposa la seva intenció d’abandonar els estudis de violí (pàgina 291 i següents).

Una variant encara més sorprenent –i d’una eficàcia descriptiva summament remarcable- és la filigrana tècnica d’unir en un sol paràgraf (pàgina 794) accions paral·leles fetes per l’inquisidor Nicolau Eimeric (s. XIV), el comerciant Ali Bahr (s. XIX), el frare dominicà belga Felix Morlin (s. XX) i el Sturmmbannführer Aribert Voigt, comandant mèdic d’Auschwitz.

Una altra escena en la que Cabré utilitza aquest mateix recurs, centrat ara només en les figures de l’inquisidor i el metge nazi, és la que obre el capítol 24 (pàgina 369).

Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d’existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.

Un clàssic, ras i curt

A “Jo confesso” assistim, doncs, a un desplegament de creativitat narrativa i de recursos tècnics que funcionen a la perfecció i que, al meu parer, situen el llibre i el seu autor en uns nivells altíssims d’excel·lència.

No era gens fàcil afrontar una empresa com aquesta sense tenir molt controlats aspectes tan importants com evitar les baixades en el ritme i la tensió –esperables, d’altra banda, en un projecte d’aquestes dimensions- o saber relligar tots els fils d’un argument ambiciós i complex.

De tot aquest caramull de riscos Cabré se’n surt amb una envejable mestria i a través de la biografia del seu protagonista ens invita a conèixer la gent que envolta el cercle més íntim d’Adrià Ardèvol: Sara, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amor, i Bernat, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amistat, personatges complexos que justificarien un comentari gairebé tan llarg com el que ara estic a punt de tancar. Un duet al qual es podria afegir el curiós rol d’un parell de figuretes de plàstic de joguina –un cow-boy i un indi- que al llarg del text representen el paper de ressons de la consciència (o, si ho preferiu, d’àngels guardians) d’Adrià.

El llibre es clou amb un parell d’efectes importants concentrats en les darreres deu pàgines –sobre els quals, lògicament, no donaré detalls- i que tanquen una obra de la qual se’n parlarà a bastament.

Ja ho he dit en començar: “Jo confesso” és una novel·la que ens dignifica com a cultura i que perdurarà amb el pas dels anys. Jo ja l’he posat a la prestatgeria del passadís. Just on hi tinc tots els clàssics.

El Bloc de Joan Josep Isern. Totxos, totxanes i maons.