El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana

Dilluns 11 de juny de 2018 a les 19:00 – 20:30 a  la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana, a càrrec d’Ana Fernández, doctora en Geografia i Història, Història de l’Art, professora, crítica d’art i investigadora i Joan Solé Camardons, historiador, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada i ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu. Ambdós són autors de la Base de dades (IMDb) Tractament Història Catalana al Cinema.

Tractament IMBd Joan Solé

Imatge: Llista “Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana” de la base de dades IMBD Tractament Història Catalana al Cinema 

En aquesta conferència es pretén donar a conèixer una base de dades sobre films, documentals i sèries sobre la història del conjunt de terres de llengua catalana creada per tal de mostrar quina ha estat la filmografia que fins els nostres dies s’ha ocupat del fet històric català, des dels llargmetratges de ficció als documentals, incloent també el format sèrie, biografies i altres films basats en obres literàries. En aquesta base de dades queden explicitats el criteris seguits per a incloure cadascuns dels films, així com els aspectes d’anàlisi emprats a l’hora de classificar-los i valorar-los, prestant atenció a quin tipus de tractament se li ha donat a cada argument i quin àmbit narratiu s’ha escollit a l’hora de guionitzar cada història. La base de dades, amb més de 200 títols és d’accés públic a IMDb  https://www.imdb.com/list/ls020564110/ .

La llista de films i documentals sobre Història catalana i cinema, inclou: a) Gènere històric; b) Biografies de personatges catalans; c) Adaptacions d’obres literàries catalanes; d) Documentals amb mirada històrica sobre Catalunya; e) Sèries sobre Història de Catalunya.

Tractament Historia Ermessenda (2011), Lluís Maria Güell

Imatge: “Ermesenda”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: biografia; Època: Edat Mitjana

Aquesta compilació fílmica és, a més, el fonament d’un ampli estudi sobre quins han estat els tractaments formal i argumentatiu que la història catalana ha experimentat des del cinema mut fins els mitjans audiovisuals actuals. El tractament inclou fins a set categories: a) Dramatització; b) Hagiogràfic; c) Documentalisme; d) Recreació dramatitzada; e) Descriptiu informatiu; f) Costumisme; g) Metahistòric.

Concretament, i a manera d’exemple, en aquesta ocasió es parlarà sobre la fotogènia medieval catalana al cinema, tot reflexionant sobre quin tracte ha rebut aquest període a la pantalla, sense oblidar, però, la directa relació entre l’any de realització de cada film i la seva corresponen conjuntura sociopolítica. Vegeu la llista de films:  Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana (IMBd).

Tractament Historia Cinema_Jo, Ramon Llull (2016), Joan Gallifa i Antoni Tortajada“Jo, Ramon Llull”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: docudrama; Època: Edat Mitjana

“Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 4 de Juny 2018 a les 17:00 – 19:00  a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme” amb la participació de Rosa Toran, autora del llibre “Josep Miret Musté (1907-1944). Conseller de la Generalitat, deportat i mort a Mauthausen. Militància política, acció institucional i lluita antifeixista”, amb pròleg de Josep Fontana. 

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

josep-miret-muste-1907-1944-rosa-toran-edicions-62

Josep Miret Musté fou un home de compromís polític durant els anys de la segona República i la guerra civil, primer des de les joventuts de la Unió Socialista de Catalunya i, després, al PSUC. Tingué un paper actiu, amb responsabilitats polítiques i militars, dins de les institucions de la Generalitat, l’Exèrcit Popular de la República —en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, en la presidència del Consell de Transports, en la Conselleria de Proveïments i, per últim, com a comissari polític als fronts.

Un cop abandonà Catalunya, mantingué el seu compromís polític jugant un paper singular en els moviments de resistència antinazi al nord de França, fins a jugar-se la pròpia vida i que el portà a afegir-se als milers de republicans que romanien des de 1940 al camp de Mauthausen, on fou assassinat l’any 1944.

Imatge: Josep Miret Musté  http://deportados.es/miret_historia

 

Del pròleg de Josep Fontana 

Rosa Toran ha triat en aquesta ocasió el camí d’evocar la vida d’un dels interns catalans que va ser assassinat a Floridsdorf el 17 de novembre de 1944, Josep Miret Musté, natural de Barcelona, serraler d’ofici, jugador de rugbi i sobretot, militant socialista primer, i comunista després, a partir de la fundació del PSUC.

Això és justament el que dona un interès especial a aquest llibre que, amb el seguiment de la trajectòria de Miret, ens permet una valuosa aproximació a l’evolució del socialisme a Catalunya durant els anys de la Segona República, una etapa no prou coneguda de l’evolució política de les esquerres a Catalunya”

Rosa Toran

Rosa Toran (Manresa, 1947) és doctora en Història i professora d’aquesta matèria a l’IES Vilassar de Mar (Barcelona). Ha escrit diversos llibres, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, sobre la política municipal durant la Restauració de la Segona República i sobre l’acció política de les dones. En els darrers anys ha investigat la deportació i la vida als camps nazis, singularment la dels republicans espanyols. Col·labora amb regularitat en premsa i revistes especialitzades sobre aquests temes. Com a membre de l’associació Amical de Mauthausen, ha portat a terme diverses tasques i ha estat comissària d’exposicions com Mauthausen, l’univers de l’horror i Resistents i deportades. Edicions 62 li ha publicat Els camps de concentració Nazis i la biografia de Joan de DiegoTercer secretari a Mauthausen.

Vegeu també l’article d’Ignasi Aragay Del rugbi a Mauthausen, la vida d’un heroi a l’ARA 04/11/2017

 

Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus

Dilluns, 28 de Maig de 2018 a les 19:00 – 20:30 tindrà lloc a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) la conferència Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus a càrrec de Martín Rodrigo Alharilla, historiador i coeditor de Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX) 

Presenta: Josep Lluís Belmonte, antropòleg

Coordina el cicle “Històries de Barcelona”: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història-

Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus

El tràfic atlàntic d’esclaus va ser un dels principals fenòmens de la història del món durant gairebé quatre segles. Parlem d’una activitat que va implicar tres continents (Àfrica, Amèrica i Europa) i d’un fenomen que va implicar que un mínim de dotze milions i mig d’homes, dones i nens africans fossin carregats en vaixells, entre 1501 i 1866, amb destí a Amèrica (un milió i mig dels quals van morir, per cert, durant la travessa). Una part important d’aquests africans esclavitzats van arribar als principals ports de les possessions colonials espanyoles al Nou Món (Cartagena de Indias, Veracruz, La Habana, Buenos Aires, …).

Durant els segles XVI, XVII i bona part del segle XVIII, el subministrament d’esclaus als dominis espanyols a Amèrica es va desenvolupar sota el règim de licencias i asientos, un sistema que va afavorir, en successives etapes, homes de negoci estrangers (portuguesos, holandesos, francesos, britànics, …). Serà només a partir de 1789, és a dir, quan s’acordi la liberalització total en la importació d’esclaus per les possessions americanes de la Corona espanyola, que qualsevol súbdit de la monarquia hispànica (entre ells, qualsevol català) podrà dedicar-se lliurement a aquesta activitat. I, efectivament, serà a partir d’aleshores quan començarem a trobar (i cada cop més) comerciants catalans dedicats al tràfic atlàntic d’esclaus.

1830_velopassahera_ouidah_royalnavymuseum_ss

Fragata Veloz Pasajera, que era d’un comerciant barceloní (i va protagonitzar una història molt singular, l’any 1832).

Quan Ferran VII accedeixi a les pressions britàniques i il·legalitzi el tràfic d’esclaus (a partir de 1820), la participació catalana en la susdita activitat ja era un fet remarcable. Val a dir que amb la seva il·legalització, el tràfic d’esclaus no va desaparèixer sinó que es va mantenir durant quaranta sis anys més, fins l’any 1866. A més, la desaparició dels comerciants britànics i nord-americans d’aquesta activitat permetria la resta d’agents implicats poder omplir els forats que van deixar. Parlem d’un moment que els dos grans mercats d’esclaus eren Brasil i Cuba.

A l’illa de Cuba hi havia aleshores una important presència de comerciants i hisendats catalans. A més, la portuària ciutat de Barcelona mantenia també una notable relació comercial amb l’Havana i amb els principals ports de l’Illa. Per tot plegat, la Barcelona del segle XIX fou una ciutat estretament vinculada amb el tràfic atlàntic d’esclaus, especialment a partir de la seva il·legalització (en 1820) i amb destí a l’Illa de Cuba. Uns vincles que es van produir de diferents maneres i que han deixat diferents petjades i llegats a la capital catalana. Sense anar més lluny, la mateixa seu de l’Ateneu Barcelonès era el lloc de residencia i des d’on manegava els seus negocis, un comerciant barceloní vinculat al tràfic d’esclaus anomenat Jaume Torrents Serramalera. El que s’intentarà, a la conferencia, és precisament repassar quina va ser la dimensió d’aquesta relació entre Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus i descriure alguns dels seus llegats.

Martín Rodrigo y Alharilla

Professor Titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats, membre de l’IUHJVV i anterior coordinador de l’MHM. És llicenciat en Filosofia i Lletres (1992) i Doctor en Economia (2000) per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Les seves investigacions han estat becades i finançades per diferents institucions i fundacions (Banc d’Espanya, Museu Marítim de Barcelona, ​​Fundació Caja Madrid, Fundació Noguera i Fundació Gas Natural) i forma part, a més, de la Unitat Associada del CSIC del Grup d’Estudis de Àsia i el Pacífic. Integra el consell de redacció de la revista d’història TST, Transports, Serveis i Telecomunicacions i és Secretari de la revista Illes i Imperis, Illes i Imperis.

Les seves línies de treball s’han centrat en la història de l’empresa contemporània a Espanya, en l’estudi de l’activitat naviliera catalana i sobretot en l’anàlisi del sistema imperial espanyol durant el segle XIX, tant en l’espai antillà (Cuba i Puerto Rico ) com en el filipí.

Entre els seus llibres destaquen: Los marqueses de Comillas, 1817-1925. Antonio y Claudio López (Madrid; LID Editorial Empresarial, 2000, Finalista del III Premio LID de Biografía Empresarial); La Casa Ramos, 1845-1960. Más de un siglo de historia marítima (Barcelona, MuseuMarítim de Barcelona, 2005, Finalista del IV Premi d’investigació Josep Ricart i Giralt), i Indians a Catalunya. Capitals cubans en l’economia catalana, Barcelona, Fundació Noguera, 2007.

negreros_y_esclavos

“Com una pàtria. Vida de Josep Benet”. Tertúlia d’Amics de la Història

Dimarts 22 de Maig  de 2018 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès).

Tertúlia d’Amics de la Història sobre el llibre Com una pàtria. Vida de Josep Benet

Amb Jordi Amat, escriptor i autor de la biografia de Josep Benet.

Comptarà amb la participació de Pilar Torres, economista i ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Com un petit homenatge a Patrícia Gabancho la nostra estimada vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès us deixem una breu ressenya que va publicar a l’Ara 15/07/2017

Josep Benet_portada_com-una-patria-vida-de-josep-benet_jordi-amat_201705260925

Retrat de Josep Benet, un heroi amb febleses

Patrícia Gabancho

Una escena en el llibre: un petit grup de resistents catalanistes, cap als anys 60, juguen a votar qui creuen que serà president en el futur, quan es giri la truita. Tots els presents voten que ho serà Josep Benet. Ell també, ni tan sols ha cregut elegant dissimular-ho. Està convençut de ser l’home destinat a regir el destí de la nació. Jordi Amat, en aquesta portentosa biografia, en fa un dels eixos principals de la construcció de Benet com a personatge. I a través d’aquesta ambició, revestida d’ideal nacional, explica moltes coses.

Amat és un investigador minuciós i pacient, que estima la biografia com a gènere que reuneix el perfil psicològic, l’acció i l’època. Ha treballat molt la postguerra franquista i té molta traça per evidenciar jocs de poder i estratègies ocultes entre la informació que li ofereixen documents, cartes i entrevistes. És un biògraf lúcid i implacable. Amat estima el personatge de Benet, li confereix una èpica i el situa dins d’un entramat d’accions i reaccions on queda clar que hi juga l’egocentrisme però també l’ideal. El llibre té el mèrit de sistematitzar els fets -tan minsos- de la resistència catalanista, un segment de la lluita antifranquista que ha estat estudiat de forma dispersa o parcial i al qual se li ha negat tota possible mitificació (una mancança inexplicable en la construcció de l’imaginari català). Amat tracta aquest món minúscul i tanmateix valent amb respecte, i hi posa ordre.

Resistir era sobreviure

El personatge central de la narrativa és Josep Benet. Un home complex, segons com torturat psicològicament, compromès i imbuït d’una missió. El catalanisme de la primera volada només volia establir unes bases de reconstrucció nacional, convençuts que Catalunya com a entitat nacional havia perdut la guerra i patia un procés d’anorreament. Resistir era sobreviure. A partir d’un cert moment ja es tracta de redreçar la consciència històrica i cultural del país, a través d’iniciatives -conferències, editorials o estudis- de poc abast. Tot finançat per un trio successiu de mecenes: Millet, Jordi Pujol, Vilaseca. D’ells Benet vol protecció i feina, convençut que, si les coses no les fa ell personalment seguint les seves planificacions (sovint ditiràmbiques i sobretot caríssimes) s’està traint el país. Aquesta necessitat de ser el líder de la reconstrucció nacional ens dona claus per entendre la mala relació amb altres figures, inclòs Pujol. Però alhora transmet la necessitat de dedicar-hi la vida, costés el que costés.

Com a teló de fons apareix la història des de la reconstrucció primerenca fins a la política unitària -sota hegemonia del PSUC-, que marca l’última etapa del franquisme. La dissecció de la brega pel poder és interessantíssima, amb un fràgil equilibri entre Benet, Tarradellas i Pujol, i amb l’ombra creixent dels comunistes, que durant anys oposen la lluita social a la lluita nacional. Impagable el relat de la Transició, que culmina els pactes -distrets- amb les forces intel·lectuals i polítiques espanyoles. Està en disputa la direcció política del catalanisme. És, doncs, un univers conegut però ara explicitat amb claus diferents. I Benet sempre al mig, combatent defectes que només veia ell, apassionat, derrotat per les seves pròpies exigències. Poques vegades el retrat d’un personatge indispensable és tan cruel i tan respectuós: Amat salva Benet pel seu ideal i l’enfonsa a partir de les febleses.

Finalment, Benet es refugia en el PSUC, perquè no té res més, i acaba presentant una inoportuna moció de censura contra el president Pujol. I serà Pujol qui, condescendent, el rescabalarà i li donarà una cadira amb sou i relatiu poder. El llibre de Jordi Amat és un retrat del país, entre heroic i mesquí; és un retrat de la difícil supervivència; de la lluita tramposa per l’hegemonia; de la dificultat d’entendre’s amb una Espanya indiferent. I sobretot és el retrat d’una figura clau de tot plegat. Potser excessiu per al lector corrent, té el mèrit d’estar extraordinàriament informat i molt ben escrit. Per cert, no hi trobem cap dona en primera fila.

Vegeu també la ressenya “L’antifranquista Josep Benet” de Júlia Costa. Barcelona @liujatasco publicada a Llegir en cas d’incendi.

Jordi Amat (Barcelona, 1978) ha trigat uns deu anys en enllestir aquesta esperada biografia de Josep Benet. Amat ha publicat molts altres llibres sobre la nostra història recent i sobre diferents personatges, més o menys coneguts, que han tingut un pes específic rellevant en el desenvolupament cultural, social i polític del nostre país. Mentre elaborava la biografia de Benet, Amat, que és un gran treballador, ha publicat altres llibres i un munt d’articles periodístics.

No és gens estrany que el llibre hagi tingut una gestació tan llarga. Com una pàtria (Edicions 62) és i no és una biografia de Josep Benet. Benet potser sigui poc conegut avui per part de la gent més jove que no tingui unes grans inquietuds històriques o una necessitat acadèmica d’entrar a fons en la nostra llarga postguerra i en la transició i que no llegeix aquest tipus de llibres. En l’actualitat s’han publicat d’altres volums sobre fets i personatges d’aquells anys, tan propers, tan llunyans, tan diferents, molts dels quals amb una certa frivolitat documental.

La situació del nostre país ha estat anòmala, complexa. La postguerra va fer que la cultura i la cultureta fossin senyorejades pels qui s’ho podien permetre, burgesos amb mala consciència, sectors de l’església catalana, intel·lectuals amb ganes d’endegar projectes diversos i fins i tot il·luminats amb calerons. Al capdavall també la Renaixença va sorgir des de dalt. La procedència de tot un munt d’iniciatives les quals, durant un temps, van marginar els marginats i una gran part dels vençuts, va potenciar certa visió que avui sembla curta de vista sobre la relació de tot allò que era català amb el conservadorisme i la burgesia rància i benestant.

Josep Benet va ser un home amb moltes idees, complex, intel·ligent, coratjós gairebé sempre, amb un caràcter difícil i una certa megalomania o, més aviat, amb una tendència personal excessiva a creure’s cridat a menar i salvar el país. Al darrere hi ha aspectes personals que entrarien més aviat en el camp de la psicologia, l’absència del pare i la manca d’una vida familiar convencional i acollidora, una educació religiosa contundent, la manca de fills, un fet que al llibre sorgeix poc i de passada però que jo crec que també devia pesar, i força. Al costat, una dona forta, fidel i devota, amb poc paper aparent en el conjunt de la seva biografia, potser per decisió pròpia, però de la qual ens agradaria saber molt més.

Les dones, més d’una comentarista del llibre ho ha remarcat, eren unes grans absents. Però, ho eren, en realitat? O és que no s’ha pogut aprofundir, per diferents raons, en el pes de les seves aportacions pràctiques i imprescindibles? El llibre és tota una lliçó d’història contemporània, recuperem fets, personatges. El problema de Benet, com el de molts intel·lectuals carregats de bones intencions, va ser no tenir un mitjà de vida que els permetés ser més independents i més lliures de condicionants i de lligams econòmics. Abans eren els mecenatges, avui, les subvencions, els clientelismes prenen formes diverses però sembla que no ens en podem alliberar del tot. Per més generós i útil que sigui el mecenatge, qui paga, mana. La llibertat professional és, en general, un miratge.

Benet forma part d’aquest triangle de prestigi polític en els altres vèrtexs del qual trobem a Tarradellas i Pujol, persones que van tenir més poder que Benet, més espavilades i potser més tèrboles, tot s’ha de dir. Però al capdavall fa certa angúnia comprovar com Benet accepta al capdavall la feina que Pujol li procura en els seus darrers anys, voldria suposar que per respecte personal més que no pas per evitar una competència que ja feia temps que no existia. Benet manté una dignitat seriosa, però és humà i té les seves ombres i les seves febleses i en ocasions es mostra excessivament preocupat per la subsistència pràctica. Evoluciona, s’adona de la distància d’aquelles elits culturals amb el món real dels barris, de la gent treballadora. En aquest sentit és molt rellevant el que per a Benet representa el trasbals de les inundacions del 62.

Hi ha tants temes, tants fets, tantes situacions diverses i tanta documentació en aquest llibre que es fa difícil comentar-lo de forma global. És un d’aquells volums per tenir, per consultar durant anys, per contrastar amb d’altres publicacions sobre l’època, una època plena d’entrebancs i de complicacions, l’aïllament i la manca de llibertat, la clandestinitat i el pes feixuc d’una dictadura que tan sols s’acabarà amb la mort del dictador van passar factura a tothom. Benet era contrari al restabliment d’una Generalitat republicana en un context que no tenia res de republicà, el pas del temps li ha donat la raó, en part, però som on érem o potser, en certs aspectes, més endarrerits, i Tarradellas era un gat vell.

No és aquest un llibre fàcil de llegir ni que es pugui ventilar en un parell de setmanes. He llegit diferents ressenyes sobre el volum que en ocasions m’han semblat fins i tot contradictòries, en aquest tipus de llibres cadascú hi troba allò que hi vol trobar i potser no hi troba allò que pensava trobar-hi. També he llegit comentaris diversos a l’entorn d’algunes d’aquestes ressenyes, el país continua sent complex i divers. El que no es pot discutir és que la feina de documentació resulta impressionant i la figura de Benet, en el present, fins i tot amb les seves ombres personals manté en tot moment, com Amat ha remarcat en alguna entrevista, la dignitat.

No sabem com hauria pogut ser una Generalitat amb Josep Benet com a president. Les coses són com són i la resta es especulació, el mateix que pensar que Maragall hauria evolucionat des de la seva visió burgesa dels fets, del moment històric. Tot i que el llibre de Benet sobre Maragall i la Setmana Tràgica, citat sovint a la primera part de Com una pàtria és admirable i emblemàtic, la seva visió de Maragall m’ha semblat sempre magnificada a causa de la necessitat de comptar històricament amb una altra burgesia.

Crec que pagaria la pena poder afegir, en aquest tipus de llibres, destinats a un públic eclèctic, una cronologia que situés els fets en el context català, espanyol, europeu i mundial. En tot cas, és aquest un llibre imprescindible per als afeccionats a la història o per als encuriosits que vam viure aquella època des d’estaments socials molt diferents, més modestos i menys implicats en política o en cultura i que tot just fa poc temps que hem anat esbrinant què hi havia darrere de diferents publicacions, de les editorials que editaven en català, de les cançons dels Setze Jutges o de la desaparició sobtada o agònica de coses que semblaven destinades a perdurar. Entristeix comprovar quantes iniciatives no van arribar a bon port o no van tenir continuïtat, no tant a causa de la manca de coratge o de mitjans, sinó per temes com ara els personalismes, els malentesos, la mala organització o la manca d’unitat.

Com una pàtria no és una biografia a l’estil de les de Zweig, d’aquestes que aprofundeixen més aviat en el biografiat i en les quals l’autor es permet llibertats especulatives literàries. Es tot un fresc documentat sobre aquells anys que explica, en part, el nostre present. En ocasions pot semblar un llibre una mica desordenat, és fàcil perdre’s per les seves pàgines si no es tenen coneixements previs, vaja. Però quan el lector s’orienta una mica enmig de tanta informació, la lectura esdevé molt més planera i senzilla. La figura de Benet, eix central del llibre, resta, malgrat tot, boirosa, una mica distant i fins i tot freda. Potser el biografiat era així, no ho sé. Benet es un d’aquells personatges que podia haver estat i no va ser, amb aspiracions patriòtiques i valors personals no n’hi ha prou, per tal d’assolir el poder. No sempre, més aviat poques vegades, els més ben dotats assoleixen el poder, el poder del tipus que sigui.

La seva personalitat causa admiració i fins i tot desvetlla tendresa retrospectiva. Les seves defenses de presoners polítics, en ocasions molt rellevants històricament, com Rosa Santacana, la dona de Comorera, i tants altres, amb les quals es feia, segurament més savi que ric, parafrasejant Sagarra, les seves innumerables idees, la seva participació en gairebé totes les iniciatives culturals i polítiques del país, en uns anys difícils i perillosos… I la seva marginació, en diferents ocasions, de la direcció d’aquelles mateixes iniciatives que ell havia endegat produeix admiració i angúnia a la vegada. Un caràcter difícil i cantellut no ho explica tot, d’altres polítics amb més sort també han estat complexos i difícils de tractar. Com una pàtria, més enllà de la història personal, política, social i cultural de Benet hauria de generar una reflexió sobre el país, les seves limitacions i les seves relliscades.

Aquest tipus de llibres haurien de propiciar debats i xerrades, puntualitzacions i controvèrsies, al capdavall el present és també fruit d’aquell passat i no el podem defugir. Malauradament l’interès pel passat recent no sembla ser, ara per ara, una prioritat generalitzada. Un llibre tan complex, potser, com el mateix Benet, resulta avui imprescindible. El gruix i contingut dels llibres i articles de Jordi Amat em produeix una gran admiració en aquests temps en els quals crec que hi ha una tendència a criticar l’eficiència i lloar la galvana amb grapa comercial. Amat avantposa el rigor a l’amenitat i aquest llibre, com d’altres de l’autor, resulten i resultaran imprescindibles a l’hora de poder valorar com som i com érem. I com hauríem pogut ser.

 

Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona.

Cinquena sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Dilluns 14 de Maig de 2018 a les 19:00 – 20:30, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès)
Conferència a càrrec de Lluís Permanyer, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Ildefons Cerdà retratat per Ramon Martí i Alsina (1878). Ateneu Barcelonès

L’Eixample de Barcelona i Ildelfons Cerdà

La gran aventura de la construcció de l’Eixample és un dels tres moments més brillants de la història de l’urbanisme de Barcelona. Contrasta que el desenvolupament constructiu fos ràpid i imparable, mentre que l’actitud exhibida per l’Ajuntament i altres poders fàctics, com els propietaris, fos la de posar pals a les rodes.

El desenllaç fou la mutilació del Pla de l’Eixample i el descrèdit que va caure sobre Ildefons Cerdà. Llegendes malèvoles van enterbolir la imatge de la obra i també la del seu creador. La recuperació es va fer esperar: fins l’etapa de l’alcalde Porcioles, per iniciativa del catedràtic Fabià Estapé.

Un dels motius afegits al descrèdit del Pla i de Cerdà van sorgir a causa d’un avantguardisme que llavors ningú no va entendre, les bondats del qual ara són descobertes. Cal destacar que és l’únic planejament d’estil ortogonal que té xamfrans, introduïts per afavorir la bona circulació de vehicles.

Els qui visiten Barcelona acostumen a preguntar quin rei o quin govern va construir aquella espectacular operació urbanística (deu vegades més gran que la superfície de la ciutat emmurallada), la més extensa duta a terme a una gran ciutat europea de l’època. Doncs la resposta és: l’empenta de la societat civil i concretament de la burgesia.

Text de Lluís Permanyer

Eixample-PlaCerda1859b

Imatge: Eixample de Barcelona. Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i del projecte per a la seva millora i ampliació, 1859.

Illa versus mansana. Etimologia

L’ús de la paraula illa prové del concepte de grup de cases «aïllades» que aplicaven els romans quan les anomenaven domuum insula. En francès (îlot urbain), italià (isolato) i en català es fa servir aquest origen. Altres idiomes (anglès, holandès, polonès, portuguès,…) fan servir el concepte «bloc» o «bloc urbà».

Mansana, en canvi, és una denominació catalana derivada de «manso» que al seu torn prové del llatí mansio, mansionis (habitació, casa). A l’edat mitjana, s’anomenava manso a les cases de camp que en època romana se’n denominaven «vil·la». L’agrupació de diverses cases al voltant dels manso van anomenar-se mansana.

Així, doncs, l’accepció castellana manzana és una castellanització del mansana català que es va popularitzar a Catalunya a partir del segle XVIII fins a arribar a desplaçar l’expressió original. Al seu Tratado General de la Urbanización de 1867, Ildefons Cerdà va dedicar dues pàgines a la justificació etimològica del terme raonant la nul·la relació de la paraula manzana ni amb el fruit ni amb res que ho relacioni amb la seva forma, demostrant que es tracta d’una pura derivació de la forma escrita. Cerdà va intentar introduir un neologisme per a evitar aquesta discussió, anomenant-les «intervies», sense massa èxit en la seva implantació. Finalment, «mansana» no és una paraula normativa malgrat els intents d’arquitectes, d’alguns llibres d’estil de mitjans escrits o autors com Lluís Permanyer.

Eixample_Cerda-avantprojecteEixample-1955

Foto: Secció de carrer de l’Eixample tal com hi figurava al projecte

Lluís Permanyer i Lladós

Periodista i assagista català. Es va llicenciar en Dret, però s’ha dedicat des de molt jove al periodisme: va col·laborar a la revista Destino, on va donar a conèixer el Qüestionari Proust i, des de 1966, escriu habitualment La Vanguardia. Home reconegut per la professió, ha guanyat els premis Luca de Tena (1969) i Ciutat de Barcelona de periodisme (1987).

Atret per la seva ciutat natal i bon coneixedor de la seva història, n’ha esdevingut cronista oficial i ha escrit diversos llibres sobre aquest tema. És patró de la Fundació Joan Brossa per expressa designació del poeta. Ha publicat diversos llibres sobre poetes (Sagarra, Brossa), artistes (Miró, Tàpies, Dalí, Clavé) i sobretot sobre Barcelona: L’Eixample. 150 anys d’història. Barcelona 1900; Postals de Hauser y Menet 1894-1905; El Molino, un segle d’història, entre molts d’altres.

LluisPermanyer

El doctor Robert i el Tancament de Caixes

Dilluns 16 Abril 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “El doctor Robert i el Tancament de Caixes” dins del cicle “Històries de Barcelona” a càrrec d’Enric Calpena, periodista, historiador i autor de “Barcelona: Una biografia”.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

El Tancament de Caixes

“A principis de setembre de 1899, molts empresaris i comerciants catalans es van negar a pagar les contribucions a l’Estat, farts que tota la pressió fiscal de l’Administració, ansiosa d’obtenir diners per pagar el desastre i el forat que havia deixat la pèrdua de les colònies, caigués sobre ells. Catalunya en aquell moment, i no era pas una situació nova, era la regió de l’Estat que més contribuïa, tant directament com proporcionalment, a sostenir les despeses públiques. Com que els impostos bàsicament gravaven la indústria i el comerç i, en canvi, eren molt baixos o inexistents respecte a la propietat de la terra o les propietats immobiliàries, els comerços catalans eren els més perjudicats.

http://www.elpunt.cat

Imatge: La Campana de Gracia. 16 de setembre de 1899. “- ¿Que no pujéu à pagar la contribució?  – !Si no baixas tú a cobrarla!…

A més, les reivindicacions econòmiques s’afegien a les demandes polítiques: a finals de juliol havia visitat Barcelona una flota militar francesa. El mariners van desfilar per la Rambla i després van oferir un concert a la ciutat al Palau de les Belles Arts, que era a la Ciutadella i que seria enderrocat després de la Guerra Civil, molt danyat pels bombardejos. El francesos van convidar l’Orfeó Català i els Cors de Clavé al concert. L’alcalde de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert, quan va veure quins temes pensaven interpretar va voler avançar-se als problemes i va demanar a l’Orfeó que renunciés a cantar Els Segadors i al cors de Clavé que no cantessin Gloria a España, una cantata que havia escrit el 1864 el fundador dels cors. Tots en principi, van acceptar.

Quan va començar el concert, el vespre del 21 de juliol, tot semblava que aniria com la seda. Quan la banda militar francesa va interpretar La marsellesa, la gent va aclamar-la dempeus, però van xiular quan es va interpretar la Marxa Reial, l’himne espanyol. Veien l’ambient que hi havia, l’Orfeó Català, dirigit per Lluís Millet, va decidir saltar-se l’acord i va interpretar, fora de programa, Els Segadors. El públic es va entusiasmar, en una actitud que contrastava moltíssim amb la que havia tingut respecte a l’himne espanyol. Les autoritat presents es van indignar i el governador civil va ordenar que a la sortida fes acte de presència la policia, que naturalment, va carregar contra els assistents. La premsa madrilenya es va indignar, tal com explicava Blanco y Negro, el setmanari vinculat al diari ABC:

“Algunos elementos perturbadores, desprovistos de sentido, ingratos con la patria, han dado la nota de mal gusto silbando nuestro himno nacional y dando vivas a Cataluña independiente y a Cataluña francesa. Los que tal piensan en momentos tan angustiosos y tan críticos para el país, discurriendo anexiones o independencias, son merecedores del más fuerte y enérgico correctivo, para evitar en lo sucesivo la reproducción de actos de esta naturaleza…”

No  és estrany, doncs, que l’ambient fos propici perquè quan els pressupostos de l’Estat van augmentar els impostos al comerç i a la indústria, esclatés la indignació. Es va acordar que es faria una vaga de botiguers i sis mil establiments de Barcelona van tancar les portes. La gent es va negar a pagar els impostos, en el que es va conèixer com el Tancament de Caixes.

El 24 d’octubre el govern va decretar la suspensió de les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona i un mes després va declarar l’estat de guerra a la ciutat de Barcelona. I tot per una protesta dels comerciants i industrials que no volien pagar impostos abusius! Hi va haver detencions i multes a dojo i finalment els vaguistes van desistir a mitjan novembre. El Tancament de Caixes havia fracassat, però l’opinió pública va tenir la sensació de victòria perquè s’havia plantat cara al govern i, a més, s’havia fet una protesta transversal que va arribar a totes les classes socials…”

Text d’Enric Calpena: Barcelona. Una biografia  Edicions 62, 2015 (pàg. 739-741)

Enric Calpena portada_barcelona

El doctor Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona

“El doctor Robert, amb només 7 mesos com a alcalde, va aconseguir eradicar el fenomen del caciquisme. Però el cavall de batalla del seu mandat seria el Tancament de Caixes. No tan sols es va negar a col·laborar en la maniobra del Govern espanyol -que havia aplicat un càlcul tributari 5 vegades superior al de Madrid-, sinó que va estimular la vaga fiscal i va liderar el moviment de protesta. El Tancament de Caixes seria la primera revolta fiscal catalana i una demostració de força social que marcaria l’inici del moviment polític catalanista.”

Vegeu l’article complet de Marc Pons a El Nacional  10-4-2017  “10 d’abril de 1902. Mor el doctor Robert, l’alcalde del Tancament de Caixes

Doctor RObert_Ramon_Casas_MNAC

Doctor Bartomeu Robert. Retrat fet per Ramon Casas i conservat al MNAC a Barcelona

1917. La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar

Dilluns dia 9 d’abril 2018 a les 17h a sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història amb la participació de David Martínez Fiol, coautor amb Joan Esculies de “L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel” i   de  “1917. El año en que España pudo cambiar”. 

Presenta: Maria Mestre, ponent adjunta de la Secció d’Història

Coordinador de la tertúlia: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història. 

1917. La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar

Text de David Martínez Fiol

L’estiu de 1917 va reunir les condicions per a un canvi en el règim alfonsí, marcat per una tendència molt de moda a tota Europa com era la de l’intervencionisme a la Gran Guerra. Un segle enrere, la conflagració que va enfrontar a mig món era vista pels contemporanis com una cosa positiva, sobretot, al principi -quan es pensava que el conflicte seria breu-. De la guerra, de la destrucció, tothom creia que en sortiria un món nou, millorat. Per tant, participar de la sacsejada general estava ben vist. Intervenir, ja fos com a país, nació, ètnia o de manera particular era participar del canvi. Significava contribuir a la possibilitat d’una millora per a l’individu, per la pàtria i per la condició de classe.

Els partits polítics i sindicats i intel·lectuals a Espanya no van ser aliens a aquest esperit intervencionista. Tots van jugar la carta. El país havia de participar en la guerra de manera directa al costat d’un bàndol o un altre, ja fos enviant tropes o ja fos, de manera indirecta, facilitant l’intercanvi comercial. Però, en tot cas, semblava obligatori intervenir i deixar que la guerra entrés, en el seu sentit figuratiu, a Espanya, perquè amb ella arribessin canvis en el règim de la Restauració.

La neutralitat d’Espanya durant la conflagració mundial es va mantenir perquè en el fons de la racionalitat de cada polític es veien escasses les possibilitats de participar en la contesa. Ser neutral era -excepte potser per als anarcosindicalistes i els comunistes que denunciaven la Gran Guerra com una guerra falsa orquestrada per capitalistes perquè els obrers es matessin entre sí- no estar a la moda. Si de la Guerra de les Nacions, com se la va arribar a denominar, havia de sortir un món nou, estar fora del conflicte significava veure des de la graderia el món que renaixeria de les runes del conflicte.

Tothom, a Espanya, va veure en la Gran Guerra el motor del canvi i activaren tots els mecanismes i vies possibles per dur a terme la reforma o la revolució del sistema. I d’això tracten els llibres de David Martínez Fiol i Joan Esculies, 1917. El año en que España pudo cambiar (Renacimiento, 2018) i L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel (CHCC-Generalitat de Catalunya, 2017).

1917_L'Assemblea de Parlamentaris

En ambdos llibres s’analitzen els símptomes del canvi, les revolucions republicanes de preguerra, que apuntaven que alguna cosa gran podia esdevenir a Europa i, per derivació, a Espanya. També la guerra com a motor de canvi, com la intervenció significava una mobilització dels ànims i quina va ser l’àmplia resposta intervencionista espanyola, des del rei Alfons XIII fins als nacionalistes catalans, passant pels partits del torn dinàstic, els socialistes i republicans. I ja després s’entrarà de ple en la situació de l’Estat, de les seves institucions, cossos funcionarials, Exèrcit, classes mitjanes i les respostes que es van donar pel que fa a propostes de reforma o revolució amb l’Assemblea de Parlamentaris de juny-juliol i la vaga general de agost de 1917, així com les eleccions de febrer de 1918 o la campanya autonomista catalana de la tardor-hivern de 1918-1919.

1917_David Martinez

Així, després del llarg recorregut que suposen ambdues lectures, qualsevol lector atent tancarà per si mateix el cercle i pensarà per un moment en la Història espanyola del segle XX -dictadura de Primo de Rivera, Segona República, Guerra Civil, llarg hivern franquista … – i es preguntarà, llavors, si com proposen els autors, van existir, el 1917, les condicions per al canvi, en la mesura i amb els protagonistes que fos, per a aquest momentum, ¿per què Espanya no va canviar?

1917 Huelga_1917_05_el_ejercito_en_barcelona

Imatge: Canons de l’exèrcit espanyol desplegats a la plaça de Catalunya de Barcelona durant la vaga general de 1917.