Dilluns 2 de desembre 17h a la Sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia Amics de la Història: Bakunin, el primer populista a l’entorn del llibre “El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo”, Universitat de València, 337 pàg. Conversa amb Gennadi Kneper, autor del llibre i professor de la UAB i David Martínez Fiol, historiador de la UAB i coautor de “Ésto no estaba en mi libro de Historia del anarquismo”, ed, Almuzara.
Presenta: Susanna Tavera, historiadora, doctora en Hª Contemporània i professora emèrita a la UB
Bakunin parla en la Primera Internacional, retratat per Rafael Farga i Pellicer
Sobre El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo
Aquest estimulant i provocador llibre presenta el famós llibertari Mikhaïl Bakunin sota un prisma poc habitual. Gràcies al seu enfocament innovador, que compagina la rigorosa anàlisi de les fonts històriques amb l’ampli ús de referències literàries, situa l’il·lustre rebel com un dels fundadors del populisme.
En afirmar la importància del “poble” com a actor polític sobirà, Bakunin va desafiar les elits dominants de l’Europa decimonònica i es va convertir en un dels revolucionaris més perillosos de la seva època. En un món marcat per l’opressió i la desigualtat, les idees van tenir ressò en aquells que buscaven un canvi radical. El llibre, que contextualitza el llegat de Bakunin al panorama polític del segle XIX, destaca el seu paper juntament amb altres defensors de la gent comuna com Marx, Mazzini, Proudhon i Pi i Margall. A més, demostra en quina mesura el concepte bakuninià de poble com a peça central en la construcció d’una societat lliure i equitativa va anticipar els plantejaments populistes d’èpoques posteriors, així com els debats actuals sobre el populisme i la democràcia participativa.
Amb una perspectiva crítica i equilibrada sobre el llegat de Bakunin, els lectors es convida a qüestionar les narratives simplistes i a reflexionar sobre les complexitats del populisme i la política radical, ja sigui de dreta o d’esquerra. A mesura que lidiem amb els conflictes del segle XXI, és crucial apreciar les paradoxals implicacions del missatge bakuninià d’apoderament individual i responsabilitat col·lectiva, que no deixen d’estar entre els desafiaments més importants de l’actualitat.
Gennadi Kneper
Professor d’Història Contemporània a la UAB. Llicenciat en Ciències de la Comunicació a la Ludwig-Maximilians-Univeristat de Múnic continuà els estudis a Barcelona: doctor en Història per UPF: Biografía global de un libertario cosmopolita, 2015.
Interessos en la investigació: Nacionalisme, populisme, història d’intercanvis polítics i culturals, història comparada, història global. Algunes obres recents:
“¿El nacimiento de una nación? Nacionalismo ucraniano y construcción estatal a finales del siglo XIX y principios del XX” Kneper, G., ago 2024. Ayer. 135, 3, p. 133-158 26 p.
“Ucrania tras la revolución. Nacionalismo y sovietización”, Kneper, G., 2023, En: Desperta Ferro. Contemporánea . 59, p. 56-61 6 p.
“¿Héroes o villanos? El nacionalismo radical ucraniano en la Segunda Guerra Mundial”, Kneper, G., 2022, a Segle XX. 1, 15, p. 40-58 19 p.
Esto no estaba en mi libro de historia del anarquismo
L’anarquisme va veure la llum com a ideologia a l’Europa de la segona meitat del segle XIX i els seus ideòlegs principals van ser Pierre-Joseph Proudhon i el noble rus Mikhaïl Bakunin, sent la seva definició canònica: una proposta d’organització revolucionària de la societat caracteritzada per la inexistència de qualsevol mena d’estat, govern, jerarquia i lleis escrites.
Aquest llibre ens endinsarà en personatges com Ravachol o Bonnot, representatius d’un anarquisme francès conegut com a «il·legalista», poc amant de la teoria i propens a la violència contra el «sistema». Revisarem tòpics com que, entre finals del segle XIX i les tres primeres dècades del XX, la principal implantació organitzativa de l’anarquisme va tenir lloc a l’Europa mediterrània i l’Imperi rus o les mitificades virtuts dels anarquistes espanyols i russos a les seves respectives guerres civils.
També abordarem l’experiència revolucionària durant la nostra contesa fratricida i analitzarem experiències llibertàries ignorades com la de l’Exèrcit Negre de l’anarquista ucraïnès Nestor Mackhnó durant la guerra civil russa o la de la Comuna Lliure de Shinmin a Manxúria. Inevitable és que, en aquestes pàgines, es recordi l’antianarquisme, tant el vertebrat per les autoritats governamentals i militars com l’organitzat en plataformes sindicals i partidistes amb l’objectiu de combatre la ideologia, com va passar amb els Sindicats Lliures o generals de l’exèrcit espanyol com Joaquín Milans del Bosch o Severiano Martínez Anido. “Això no era al meu llibre d’història de l’anarquisme contribueix al coneixement de l’anarquisme, una de les respostes més àmplies i contundents a la consolidació del capitalisme i la democràcia liberal dels segles XIX i XX”. Susanna Tavera, catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la UAB.
Dimecres 30 d’octubre de 2024, 18.30 h sala Oriol Bohigas
Taula rodona “Història, Memòria i Patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania”, al voltant del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine
Josep Pich i Mitjana, Historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra i director de la Càtedra Josep Fontana
Conxita Mir i Curcó, Historiadora, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat de Lleida
Entitats que hi participen: Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, Càtedra Josep Fontana de la UPF, Diputació de Barcelona i Icaria editorial
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Accés obert
Història, Memòria i Patrimoni
El debat que es proposa és doble: a) Usos i abusos tant de la història com de la memòria en la formació d’una ciutadania democràtica; b) Les polítiques sobre memòria democràtica i la tensió entre les memòries en disputa.
D’entrada sembla clara la tensió dinàmica entre Història i Memòries. La Història entesa com un relat crític sobre el passat elaborat a partir d’unes fonts, d’uns mètodes i d’una base historiogràfica, epistemològica i teòrica, mentre que les Memòries són relats personals, familiars i subjectes als canvis. Les memòries són memòria de part i per tant de blanc i negre, hi ha una història emocional. Les memòries no acostumen a tenir un perspectiva crítica. Què es vol recordar? Què es vol perpetuar? I quins fets i esdeveniments es volen sacralitzar? La Història en canvi és plena de grisos i de matisos.
Es vol analitzar i debatre la rellevància de la memòria democràtica, des de la docència i la història a les reparacions econòmiques passant pel seu impacte municipalista. També es planteja què fer amb el patrimoni memorial franquista.
En síntesi, debatrem sobre el conjunt de les aportacions més rellevants del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine, Icaria editorial, 2024 que posen de manifest la importància de la història, la memòria i el patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania. Un tema de gran actualitat.
Les grans civilitzacions d’Euràsia no van estar mai completament aïllades entre elles. L’arqueologia, la història escrita i les obres d’art revelen contactes continuats capaços de traspassar tècniques, objectes de luxe, medicaments i corrents religiosos de banda a banda del continent. Ningú va evolucionar tot sol, i no tothom va reaccionar igual ni igual de ràpidament als impulsos que li venien de lluny: els dalts i baixos de la ruta de la seda permeten entreveure les condicions que facilitaven o dificultaven els canvis, tant en la guerra com en la pau. La ruta de la seda va travessar muntanyes, rius i deserts i va estendre una línia contínua d’intercanvis que duraria mil cinc-cents anys, des del segle II aC fins al segle XIV en què les rutes marítimes en prendran el relleu.
El curs està dividit en sis sessions, organitzades de forma cronològica, durant les quals seguirem els passos dels grans moviments militars que van afectar la Ruta de la Seda, de les grans religions que hi van transitar, de les migracions que la van afectar, de les obres d’art i de les restes arqueològiques que puntuen el seu curs, dels principals productes que s’hi intercanviaven, de les tecnologies que s’hi difonien, i dels grans viatgers que les van recórrer i les van descriure.
Direcció i coordinació tècnica
Curs promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, dirigit i impartit per Dolors Folch, doctora (UAB), sinòloga i professora emèrita de la UPF.
El curs tindrà un caràcter didàctic per a un alumnat no especialista. Hi haurà també un espai de temps per a preguntes i intervencions de l’alumnat. L’alumnat podrà també participar més activament amb preguntes o observacions en un grup de correu de l’alumnat del curs.
La coordinació anirà a càrrec de Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història, que assistirà a totes les sessions del curs i que actualitzarà la informació de cada sessió al bloc d’Història i també serà el contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.
Calendari del Curs
29 d’octubre 11-13 h. Sessió 1. Espais, itineraris, i l’inici de la ruta. Segle I aC –segle II dC
5 de novembre 11-13 h. Sessió 2. Budisme i ruta de la seda. Segle II –segle V
12 de novembre 11-13 h. Sessió 3. L’edat d’or de la ruta de la seda. Segle VI-s. IX
19 de novembre 11-13 h. Sessió 4. L’expansió mongol. Segle XI-XIII
26 de novembre 11-13 h. Sessió 5. Els viatges de Marco Polo, finals segle XIII
3 de desembre 11-13 h. Sessió 6. El final de la ruta i la seva eclosió per mar. Segles XIV-XV
Sala
Les sessions del curs tindran lloc a la Sala Oriol Bohigas de la segona planta, excepte el dia 26 de novembre que tindrà lloc a la sala Verdaguer de la planta baixa.
Preu del curs
Alumnat no soci: 80 € per les 6 sessions amb un passi especial mentre duri el curs.
Alumnat soci de l’Ateneu: 40 € per les 6 sessions
Dossier de l’alumnat
L’alumnat disposarà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica i altres textos adaptats al català d’obres especialitzades.
Inscripció i pagament
La inscripció i pagament es farà presencialment a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona.
A la pàgina web de l’Ateneu Barcelonès i al Blog de la Secció d’Història https://historia.ateneubcn.cat/ hi trobareu més informació.
Mercaders, monjos i exèrcits pels camins d’Euràsia
L’enrevessada trama de pistes i senders que el geògraf von Richthofen va batejar com Die Seidenstrasse, Les rutes de la seda, es va anar articulant des de temps immemorial: a mitjans del primer mil·lenni aC connectava ja els principals passos i oasis escampats entorn del nus del Pamir i de l’imponent entrellaçat de muntanyes, altiplans, oasis i deserts que irradien a partir d’ell. La domesticació de camells i cavalls va permetre connectar totes les rutes d’Euràsia en una primera teranyina de camins que va posar de manifest tant el poder de la demanda ritual de sedes, joies, perfums en el món antic com la intensitat de les transaccions a curta distància entre nòmades i sedentaris.
El tret de sortida de les rutes de la seda històriques el van donar les lluites de l’imperi Han contra el primer gran imperi de nòmades muntats de l’estepa, els xiongnu, als que els Han pagaven quantitats ingents de rotllos de seda per evitar les seves incursions. L’expedició de Zhang Qian al 138 aC, enviat per l’emperador xinès a Àsia Central a buscar aliats contra els xiongnu, va proporcionar una informació insòlita sobre el trànsit de la seda entre els pobles que envoltaven la Xina i va alterar la història d’Euràsia: al segle I aC l’imperi Han va ocupar l’àmplia franja d’oasis d’Àsia Central per on la seda transitava cap als altiplans de Pèrsia i els ports de l’Índia. Al segle I dC la conquesta d’Egipte per part de Roma va proporcionar als romans el pas del mar Roig cap a l’Índia: a partir del segle I Roma es va omplir de sedes, perfums i espècies procedents d’Orient; i la demanda tant persa com romana de l’encens d’Aràbia, tant civil com religiosa, i tant per part d’Orient com d’Occident, va connectar la ruta de l’encens amb la de la seda, embolcallant amb un mateix perfum tots els déus d’Euràsia.
Entre els segles I i el segle XV, les rutes de la seda prosperaran o decauran en funció de l’estabilitat dels grans ens polítics pels quals circulava: a Occident, quan decaigui Roma, Bizanci en prendrà el relleu, mentre Europa en quedarà pràcticament al marge; a Orient Mitjà, l’aparició de l’Islam activarà els tràfics d’Euràsia de forma exponencial; a Àsia Central, els successius imperis Part, Sassànida, Abbàssida i Mongol afegiran una enorme demanda i intentaran monopolitzar el tram mitjà de les rutes; l’Índia, de més fàcil accés comercial per mar que per terra, connectarà les espècies exòtiques del sud-est d’Àsia amb la forta demanda de pebre de l’imperi romà, mentre els monjos budistes, presents des de principis de la nostra era al nord de l’Índia, acabaran creuant les altes muntanyes de l’Afganistan i del Pamir i recobriran el món xinès amb la seva fe, les seves jerarquies i els seus temples, com el cristianisme estava fent a les restes de l’Imperi romà.
Per les rutes hi van circular sempre productes de poc pes i molt valor com perfums, medicaments, tints i pedres precioses, als que cal sumar les pells, els cavalls i l’ambre que aportaven els nòmades, però el producte estrella va ser sempre la seda, tant per la quantitat de rotllos que la Xina abocava al tràfic a través dels pagaments als nòmades -per obtenir cavalls o per pagar la pau -, com per la creixent demanda de les nobleses civils i eclesiàstiques de tot Euràsia.
Els tràfics comercials van impulsar i mantenir les rutes, dotant-les dels camells i cavalls i d’una proliferació de llocs on protegir-se de les tempestes i bandits que proliferaven de punta a punta. De tant en tant, els exèrcits distorsionaven, saquejaven o protegien els camins fressats, i tan aviat alteraven el tràfic com el revifaven.
Els monjos, bàsicament budistes, però també cristians nestorians i maniqueus, hi aixecaran monestirs que no trigaran a convertir-se en empreses comercials capaces de garantir estabilitat personal i financera en els intercanvis, i hi excavaran coves que ompliran de frescos i estàtues durant mil anys.
Aventurar-se sol pels llargs trams de les rutes de la seda entre altes collades i oasis aïllats era tan arriscat com insòlit, però així i tot, alguns van aconseguir anar i tornar: alguns eren militars com els xinesos Zhang Qian i GanYing, abans i després del tombant d’era; altres anaven a buscar les escriptures, com els monjos xinesos Faxian i Xuanzang. Quan els mongols van implantar el seu domini a tota Euràsia facilitant expressament el trànsit, els viatgers es van multiplicar: enviats per papes o reis, com Carpini i Rubruck, o impulsats per l’afany de negoci com els germans Polo. Però va ser el viatge de Marco Polo el que va canviar la història d’Europa, enlluernant un públic incrèdul amb les riqueses d’Orient i ampliant el món conegut, que l’Atles Català dels Cresques no trigarà a cartografiar.
L’últim gran viatger de la ruta de la seda serà ibn Battuta, que va recórrer tot l’Islam des del Marroc fins la Xina, en una ruta que en gran part anava ja per mar. Però el final de la Pax Mongolica i l’arribada de la pesta negra posaria fi a les rutes de la seda per terra: un darrer episodi serà el viatge de Ruy de Clavijo al fulgurant imperi de Tamerlà. Al segle XV els tràfics es van desplaçar cap al mar. Amparada pels progressos nàutics dels Song al segle XI, Xina va llençar al segle XV les imponent expedicions de ZhengHe arribarien a Àfrica i recorrerien tot l’Índic just abans que hi arribessin els portuguesos. Els viatges per les rutes de la seda van ampliar decisivament el coneixement del món: el curs conclourà analitzant l’impacte d’aquestes rutes i del coneixement creixent de l’Índic sobre la cartografia medieval, en els mapes mundi de al-Idrisi, Abraham Cresques i Fra Mauro.
– BENTLEY, Jerry H. (1993) Old World Encounters, Cross-Cultural Contacts and Exchanges in Pre-Modern Times, Oxford University Press – BOTTON, Jerry (2012) A History of the World in 12 maps, London, Penguin [Trad: Historia del mundo en 12 mapas, Debate] – BOULNOIS, Luce (2001) La Route de la Soie. Dieux, Guerriers et Marchands, Geneve, Olizane [Trad.: La Ruta de la Seda. Dioses, Guerreros y Mercaderes, Peninsula/Atalaya, 2004] – CURTIN, Philip D. (1984) Cross-cultural trade in world history, Cambridge University Press – DRÈGE, Jean-Pierre (1986) La Route de la Soie, Paris, La Bibliothèque des Arts [Trad: La Ruta de la Seda, Madrid, Anaya, 1989] – FRANCOPAN, Peter (2015) The Silk Roads. A new History of the World, New York, Bloomsbury [ Trad: Las rutas de la seda. Una nueva historia universal, Barcelona, Crítica, 2016] – HANSEN, Valerie (2012) The Silk Road. A New History, Oxford University Press – HUDSON, G.F. (1931) Europe and China. A survey of their relations from the earliest times to 1800, London, Arnold and Company.- TUCKER, Jonathan (2003) The Silk Road. Art and History, Chicago, Art Media Resources – LI Jian (ed) (2003) The Glory of the Silk Road. Art from Ancient China, Ohio, Dayton Art Institute & Beijing, National Museum of Chinese History – WHITFIELD, Susan (2004) The Silk Road, Trade, Travel, War and Faith, London, The British Library [Trad: Las rutas de la seda. Pueblos, culturas y paisajes, Barcelona, Blume, 2019] – WHITFIELD, Susan (1999) Life along the Silk Road, London, John Murray [Trad.: La vida en la Ruta de la Seda, Paidós, 2000] – WOOD, Frances (2002) The Silk Road, London, The British Library [Trad: La ruta de la seda, London, Folio Society, 2003]
Espais, itineraris, i l’inici de la ruta. Segle I aC –segle II dC(Primera sessió)
Fragment de la Gran Muralla erigida per la dinastia Han, segle I aC
La domesticació del cavall i el camell i la invenció de la roda va donar un gran impuls als contactes d’Euràsia. Les rutes s’articulaven entorn de la divisòria del Pamir, des d’on entroncaven per una banda amb els oasis del Taklamakan, i per l’altra amb la Transoxiana i la Bactriana que les duien al Proper Orient i que connectaven orient amb occident i el nord nòmada amb el sud sedentari. La consolidació d’imperis estables a Roma, Pèrsia i Xina donarà un nou impuls a les rutes preexistents. Al segle I aC l’expedició de Zhang Qian fins a la Bactriana propulsa la implantació xinesa a Àsia Central i inicia el que seran les rutes de la seda, que connectaven Xina, Pèrsia i Índia amb la ruta de l’encens que procedia d’Aràbia, i que, en el Informe de Dayuan, van proporcionar a la Xina la primera descripció d’Occident. Al segle I dC el Periple del Mar Eritreu evidenciarà els freqüents contactes comercials entre Roma i la Índia, que es reflectiran també en els mapes d’Estrabó i Ptolomeu.
Bibliografia
– GIL, Juan (1995) La India y el Cathay. Textos de la Antigüedad clásica y del Medievo occidental, Madrid, Alianza
– NICOLET, Claude (1988) L’inventaire du monde : géographie et politique aux origines de l’empire romain, Paris, Fayard
– WULFF, Fernando (2024) A orillas del tiempo. Historias entre mundos dos mil años atrás, Madrid, Siruela
– YÜ, Yingshi (1967) Trade and Expansion in Han China. A Study in the structure of Sino-Barbarian Economic Relations, Berkeley, University of California Press
Des de la secció d’Història, s’ha dut a terme una Enquesta sobre Memòria i Història del franquisme i la transició.
Dades de l’Enquesta sobre Memòria i Història
La Secció d’Història amb el suport dels serveis tècnics de l’Ateneu i l’Institut Opinòmetre va dur a terme una enquesta en línia a totes les persones sòcies amb adreça electrònica. Es van recollit 328 enquestes vàlides amb un error mostral ± 5,41% per a un interval de confiança del 95,5% (2 sigmes) i sota el supòsit de màxima indeterminació (on P=Q=50%).
El qüestionari constava d’onze preguntes sobre el coneixement i la valoració del principals fets polítics i socials entre 1951 i 1985. S’ha repartit en tres períodes: El primer comprèn la segona meitat dels 50 i la dècada dels 60, amb 16 fets destacats. Per a la dècada dels 70 s’han enunciat fins a 22 ítems. Per a la primera meitat de la dècada dels 80, un total de 7 fets. Per a tot el conjunt hem demanat la coneixença i la valoració d’un total de 45 fets o esdeveniments polítics i socials entre 1951, la primera vaga del tramvies i 1985, la despenalització de l’avortament.
Es demanava per a cada període que es marqués els fets que conegués bé, l’hagués viscut o no. També es demanava que destaqués per a cada període, almenys els quatre fets més rellevants per a la persona enquestada.
Segona meitat dels 50 i dècada dels 60
Els fets més coneguts per al entrevistats
Per aquest període els quatre fets més coneguts són: 1. La Nova Cançó. Els Setze Jutges, 1961, (79,3%). 2. La riuada del Vallès Occidental el 25 Setembre de 1962, (75,9%). 3. La Caputxinada entre 9 i 11 de març 1966 (74,1%). 4. La publicació d“Els altres catalans de Paco Candel, 1964 (65,9%).
Mentre que els cincs menys coneguts són: L’Execució de Julián Grimau (20 d’abril de 1963); El Contuberni de Múnic entre 5 i 8 de juny de 1962; El Primer Congrés de la Cultura Catalana Barcelona entre 1961-1964. La Fundació d’Òmnium Cultural, 11 de juliol de 1961. Fundació de la Comissió Obrera Central Barcelona (20-11-64). Tots amb percentatges que oscil·len entre el 32% i el 23%.
Queden entre 50% i un 38% de coneixença, dates destacades com: Els fets del Palau de la Música (19 de maig de 1960). L’assalt al Rectorat de la UB (17 de gener 1969). Les dues vagues de tramvies (de 1951 i de 1957). Les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde (14 Novembre 1963). Les morts del darrers maquis catalans: Quico Sabaté (5-01-60) i Caracremada (7-08-63). L’afer Galinsoga (entre juny de 1959 i febrer de 1960.
Els fets més importants per als enquestats
Quan es demana quins són els fets més destacats o importants per a l’entrevistat, hi ha tres fets entre els més coneguts que continuen sent també els més importants: 1. La Nova Cançó. Els Setze Jutges (1961) 50,6%. 2. La Caputxinada (entre 9 i 11 de març 1966) 50,3% 4. Riuada del Vallès Occidental del 1962 (25-9-1962) 41,5%. Però ara apareix en tercer lloc les dues Vagues de tramvies (de 1951 i de 1957) amb 45,1%.
Hi ha sis esdeveniment que són valorats amb menys del 15%: L’assalt al Rectorat de la Universitat de Barcelona; Fundació d’Òmnium Cultural; L’afer Galinsoga; El Contuberni de Múnic. L’execució de Julián Grimau; Els darrers maquis catalans (Q. Sabaté i Caracremada)
La dècada dels 70
Els fets més coneguts pels entrevistats
En aquesta dècada hi ha sis fets històrics que són ben coneguts per més del 90% dels enquestats: 1. Mort de Francisco Franco (20-11-1975), 98,5%. 2. Atemptat i mort de Carrero Blanco (20-11-1973). 97,0%. 3. Execució de Salvador Puig Antic i Heinz Chez (2-3-1974), 94,8%. 4. Primeres eleccions democràtiques (15-6-1977), 93,3%. 5.Restabliment de la Generalitat (29-9-77), 92,7%. 6. Referèndum sobre la Constitució espanyola (6-11-78), 91,2%.
Hi ha tres fets que són relativament poc coneguts, menys de la tercera part dels entrevistats: Primeres Jornades Catalanes de la Dona (25/30-5-1976), 33,5%. Campanya “Jo també soc adúltera” (Novembre 1976), 25,6%; Festival Popular de Poesia Catalana al Price (25 d’abril de 1970), 21,3%.
Els fets més “importants” pels entrevistats
Quant a la valoració o importància d’aquests fets dels 70, no hi ha un consens molt ampli. Els han destacat entre el 65% i el 32% dels entrevistats. Els cincs primers són: 1. Atemptat i mort de Carrero Blanco (20 de desembre de 1973), 64,6%. 2. Mort de Francisco Franco (20 de novembre de 1975), 63,1%. 3. Execució de Salvador Puig Antic i Heinz Chez (2 març de 1974), 42,1%. 4. Primeres eleccions democràtiques (15 de juny de 1977), 32,3%. 5. Restabliment de la Generalitat (29 de setembre 1977); 32,0%. No apareix ben valorat el Referèndum sobre la Constitució.
Entre els vuit fets poc destacats (menys del 7% dels entrevistats) trobem: Referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política (15-12-1976) 6,1%. Llei d’Amnistia espanyola de 1977 (15-10-1977), 5,2%. Despenalització dels anticonceptius (Llei 7-10-1978), 4,0%. Primeres Jornades Catalanes de la Dona (25-30 maig 1976) 3,4%. Sisena edició Sis Hores de Cançó a Canet de Mar (24-7-1976), 3,0%. Detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya (28-10-1973); 2,7%. Festival Popular de Poesia Catalana al Price (25-4-1970), 2,4%. Campanya “Jo també soc adúltera” (Novembre 1976), 1,2%.
La primera meitat de la dècada dels 80
Els tres fets conegutsper més del 84% són;1. Cop d’Estat de 23 de febrer de 1981, 98,8%. 2. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 (20 de març), 84,5%. 3. Eleccions generals espanyoles de 1982 (28-11-1982), 84,1%.
Els altres tres fets també son força coneguts (més de 67%): 4. Despenalització de l’avortament (5 de juliol de 1985), 69,5%. 5. Llei de Normalització lingüística (18 d’abril de 1983), 68,6%, 6. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1984 (29 d’abril de 1984), 67,7%.
Els fets més “importants” del quinquenni 1980-1985 per als enquestats són: 1. Cop d’Estat de 23 de febrer de 1981 (93,0%). Seguit a força distància de: 2. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, (66,5%); i 3. Llei de Normalització Lingüística de Catalunya promulgada 18-4-1983 (56,7%). Sembla que l’impacte negatiu del 23F és més destacat que la institucionalització de la democràcia.
Altres preguntes
Recorda què va fer el dia de la mort de Franco o en dies posteriors? (Només per a enquestats que tenen 60 anys i més):1.”Ho vaig celebrar amb els meus familiars i amics amb un 57,5%”.2. “No vaig fer res d’especial o diferent de l’habitual” amb un 29,7% Sobre el Judici del 23F (cop d’Estat protagonitzat per Antonio Tejero), diria vostè que es va fer justícia i es van aclarir tots els fets? 1. Totalment d’acord 2,4%; 2.Parcialment d’acord amb un 25,6%: 3. En desacord amb un 72,0%.
Presenta: Equip de treball de la secció: Miquel Nistal, Narcís Argemí i Joan Solé Camardons; i Josep Ribó, ateneista i director de l’Institut Opinòmetre
Manifestació dels treballadors de Jorsa. Barcelona, [1980]. Fons Memòria obrera de la fàbrica ENASA (PEGASO) (PEGASO 2) CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona
El Memorial Ateneu 2024: Tu què recordes? Tu què vas fer?
El projecte Memorial Ateneu 2024, vol contribuir a la recuperació de la memòria col·lectiva recollint experiències i testimonis que ajudin a comprendre millor les vivències d’aquells anys i generar espais de debat i reflexió sobre el passat.
El projecte Memorial Ateneu 2024, un projecte de recerca, recuperació i difusió de la memòria democràtica de les persones sòcies i de llurs familiars d’aquesta entitat, del període franquista i de la transició post franquista, mitjançant entrevistes entre persones de tres generacions que expliquen, quins fets polítics i socials recorden o coneixen bé i quins els van impactar més. També recull entrevistes amb persones expertes sobre aquests mateixos fets.
El projecte es desenvolupà en tres etapes:
Primer, es recolliren les dades mitjançant una enquesta en línia als socis i sòcies de l’Ateneu Barcelonès, en què aplegarem els seus coneixements, records i vivències o de llurs familiars.
En segon lloc, es triaren onze persones sòcies (vuit dones i tres homes) per a les entrevistes del documental “Fem Memòria. Una transició en construcció” que es complementaren amb tres entrevistes a experts. El resultat es donà a conèixer en una Jornada memorialista oberta a tota la població, i d’una manera especial a altres entitats memorialistes.
El projecte es completà amb una bibliografia exhaustiva del període històric i una ressenya de cada obra, preparada per la Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, que ja es pot consultar al Blog d’Història.
Mes de 80 persones sòcies de l’Ateneu han participat en el projecte “Memorial Ateneu: Tu què recordes? Tu què vas fer? Tres generacions parlen entre elles, del franquisme i de la transició.”
Manifestació : “USO CCOO UGT Estamos unidos los obreros por la disolución de las bandas fascistas…” Barcelona, 1977. Fons Memòria obrera de la fàbrica ENASA (PEGASO) (PEGASO 2). CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona
Obres sobre La Dictadura franquista i la Transició
Cada obra té una fitxa bibliogràfica, una sinopsi o una ressenya i una imatge de la coberta del llibre.
“Perquè l’altre gran element de força d’aquesta novel·la salvatge que ha escrit Eduard Márquez és que no hi ha ni un bri de ficció: tot és veritat. Tot el que hi ha a les cinc-centes trenta-quatre pàgines de 1969 ha passat, s’ha viscut… i s’ha patit” [Joan Josep Isern, Vilaweb, 01.11.2022 ].
Coordina i presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.
Extret de l’entrevista a Eduard Màrquez amb Maria Coll, Sàpiens 26-10-2012
Després d’anys de no publicar, Eduard Márquez sorprèn amb una novel·la sobre la transició en la qual la documentació històrica i els testimonis tenen un paper destacat. Notes informatives de la policia, decrets, enquestes, cartes, discursos, octavetes… i, sobretot, testimonis. Després de vuit anys de recerca en diversos arxius i de desenes d’entrevistes, Eduard Márquez ha publicat 1969, una obra coral que mostra totes les veus d’un any que va marcar l’inici del final de la dictadura franquista.
“L’any 1969, va ser l’inici del final de la dictadura. Aquell any van confluir un seguit de fets polítics i sociològics molt importants. En primer lloc, l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona i el consegüent estat d’excepció, que, en lloc de pacificar per la força l’ambient, va encendre encara més la universitat, les fàbriques, els barris… Després hi ha la imposició de la successió, amb el famós “atado y bien atado”. I, finalment, el cas Matesa, el gran escàndol econòmic i polític de la dictadura, amb ministres implicats i que va comportar un canvi de govern.
Potser hem mitificat la Transició. Hauríem de trobar un punt intermedi entre la mitificació i el fet que hi havia més gent tocant la pera de la que sembla. Te n’adones quan remenes els arxius. Allà descobreixes caixes senceres d’informes diaris de la policia sobre l’activitat a la Universitat, a les fàbriques, a les esglésies… No cal mitificar la Transició, només cal explicar-la bé. La bronca era petita, però constant. I aquesta remor contínua l’hem explicat molt malament, perquè ens hem centrat molt en els herois particulars i en les organitzacions polítiques i socials, i no en la lluita quotidiana. No eren milions de persones, però la capacitat insistent de molestar el règim tant de bo la tinguéssim ara!
El llibre 1969 no té l’estructura tradicional d’un text narratiu. Són documents transcrits de manera literal i veus de testimonis. Però és una novel·la perquè el tractament del material és narratiu i l’estructura està pensada des d’aquesta perspectiva. El material està distribuït perquè hi hagi tensió narrativa i tensió emocional, i això l’allunya d’un assaig o un documental. La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida. I, per aconseguir-ho, havia d’obrir-me al màxim nombre de veus i ampliar molt el concepte de veu.
No són documents, són veus i de cap veu en sabem nom. L’altre repte de la novel·la era que aquesta multiplicitat de veus fossin anònimes. No volia que hi hagués cap diferència entre la veu de Carrero Blanco fent declaracions a la premsa i una persona que m’explica la seva vida. Només hi ha noms quan un document va signat, per exemple, en el cas dels decrets llei. I encara que alguna veu pugui semblar inversemblant, totes són reals.
No és un llibre d’història, però he fet recerca com un historiador. Des que vaig iniciar aquest projecte, ara fa vuit anys, sempre he tingut historiadors joves i molt potents al costat. He consultat i he demanat documentació a diversos arxius (Arxiu del Partit Comunista de Madrid, Arxiu del Govern Civil, Arxiu de l’Administració de l’Estat, Arxiu del Pavelló de la República, etc.). Tinc més de 20.000 fotocòpies de documents! A diferència d’un historiador, però, la meva mirada no està mai acotada a un sol tema. Jo ho miro tot, i això m’ha permès trobar documentació absolutament inèdita. Per exemple, si no hagués mirat les caixes etiquetades com a “locos, excéntricos y anomarles”, no hauria trobat una carta que surt al llibre”…
[Extret de l’entrevista a Eduard Màrquez amb Maria Coll, Sàpiens 26-10-2012]
Dimarts 1 d’octubre de 2024 a les 17h a la sala Petit Ateneu tindrà lloc el Seminari de lectura del llibre de Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles.
Modera el seminari: Dolors Folch historiadora i sinòloga.
Llibre de lectura: Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles. Introducció i traducció de Manuel Forcano. Ed. Navona, 2021, 750 pàg. Hi ha altres edicions.
Quins temes de Marco Polo van ser una novetat absoluta pels seus contemporanis i per què?
A quins temes dedica sistemàticament comentaris al llarg de tot el seu llibre i per què?
Quines religions troba en el seu viatge, què n’explica i com les valora?
Com expliques que Marco Polo no mencioni de Xina: l’escriptura xinesa, la gran muralla, el te, els peus embenats de les dones, els palets per menjar.
Mapa 1
El llibre
Fill d’una família de mercaders venecians, Marco Polo va deixar Europa amb el seu pare i el seu oncle el 1271 per iniciar un viatge meravellós per la famosa ruta de la seda fins a la Xina, governada pel gran emperador mongol Kublai Khan. Després d’un periple de vint-i-quatre anys per tot el continent asiàtic, va tornar a casa i va posar per escrit les seves aventures, que reflecteixen l’exotisme fabulós d’un Orient encara desconegut i gairebé irreal.
El resultat fou el seu llibre La descripció del món, més conegut popularment com a Llibre de les meravelles, que va deixar embadalits els seus oients i lectors. Les seves descripcions van aconseguir arrelar en l’imaginari europeu amb una força que, després de set segles, ha perdurat fins als nostres dies. Aquesta és la versió integral presentada per Francesco Ardolino i traduïda al català per Manuel Forcano.
Cites pel seminari sobre MARCO POLO: La descripció del món. Llibre de les meravelles. Traducció i introduccions de Manuel Forcano
Per a cada cita hi ha el número del capítol de Marco Polo (MP) i la pàgina de la cita (p.) que fa referència a l’edició de Proa / edició Navona.
LLIBRE I. SOBRE LES MERAVELLES DE LES REGIONS ORIENTALS
MP1, p. 33/35. Senyors, emperadors i reis, ducs i marquesos, comtes, cavallers i burgesos, i tots aquells que vulgueu conèixer les diverses races dels homes i la varietat de les diferents regions del món i ser informats de llurs usatges i costums…
MP1, p. 34/36. No va prendre notes sinó de poques coses…anotà solament alguns detalls en les seves tauletes
MP16, p. 57/60. Marco va aprendre els costums i els usatges dels Tàrtars, llur llengua i lletres…quan feia poc que havia arribat a la cort del Gran Senyor ja sabia diversos idiomes i quatre escriptures, de tal manera que podia llegir i escriure molt bé en aquelles llengües
MP16, p. 58/61. Marco prengué bona nota de totes les novetats i les coses estranyes que podia aprendre i veure, a fi de saber com explicar-les desprès al Gran Khan·
MP21, p. 73/80. Aquests tàrtars no es preocupen de saber quin Déu hom adora als seus territoris. Mentre tots siguin fidels al senyor Khan, l’obeeixin, paguin el tribut fixat i es mantinguin en pau i justícia, de la vostra ànima ja podeu fer allò que més us plagui…Feu el que vulgueu amb la vostra ànima i amb Déu, ja sigueu tant jueu com pagà, sarraí o cristià”
MP22, p. 77/83. A la frontera amb Geòrgia hi ha una fontana d’on brolla a raig fet un líquid que és talment com l’oli. Brolla tant a doll que de vegades és fàcil carregar-ne cent naus al mateix temps. No es bo per menjar però serveix per fer foc…Venen de molt lluny a cercar aquest oli i a tota la comarca dels voltants no cremen res més que no sigui això
MP27, p. 91/102. Tots els sarraïns del món volen grans mals a tots els cristians del món
MP46, p. 139/154. Adoren Mahoma …però durant tot el dia no fan sinó beure un vi cuit boníssim. Són grans bevedors i s’embriaguen amb molt plaer
MP47, p. 141/157. I en una altra muntanya de la mateixa zona [Badakshan, a Afganistan] es troben les pedres amb les quals es fa l’atzur, que és el més fi i el millor d’aquest món. Les pedres de les quals es fa l’atzur formen vetes que neixen a les muntanyes. Aquestes vetes són nomenades lapislàtzuli.
MP58, p. 164/183. Tots els idòlatres del món, quan els arriba de morir els cremen els cossos… Llurs parents fan retallar imatges pintades en fulls de paper, imatges de cavalls, de camells, de moltons i d’altres animals, així com de paper que es fa servir per fer moneda. (paper moneda). També tenen cendals (sedes) de colors diversos, vestits, objectes d’argent i tota mena de coses, tot això ho llancen al foc.
MP60, p. 171/189-190. Llarga explicació de com el Gran Khan explota l’asbesto (amiant) i com es transforma en un teixit com de llana. [en aquesta muntanya hi ha una altra veta de la qual s’extreu la salamandra (amiant), que no crema quan se la llança al foc]
MP62, p. 173-174/193-194. (al Gansu), els idòlatres hi tenen nombrosos monestirs i abadies bellíssimes, amb una quantitat enorme de ídols, alguns de grans que mesuren deu passes. Uns són de fusta, d’altres de fang, o de pedra o bé de bronze, i tots són coberts d’or i meravellosament treballats. També n’hi ha de mitjans i petits . Els ídols grans estan ajaguts, amb molts altres de petits dempeus que semblen fer-los reverències amb humilitat com a deixebles. Els ídols grans són molt més venerats que els petits. Festegen llurs ídols tal com nosaltres fem amb els nostres sants i tenen quelcom semblant al calendari, ja que les festes de llurs ídols estan disposades en dies fixos. I tenen un calendari lunar igual que nosaltres tenim els mesos. Hi ha dies en què no mengen carn, com nosaltres els cristians el Divendres i Dissabte sants.
MP70, p. 193/214. Els homes rics i nobles es vesteixen de teles d’or i de teles de seda, i per sota la capa duen pells de gibelí i d’ermini, de marta i de guineu i de tota mena d’altres pells de luxe
MP75, p. 214-15/239-240. Shangdu [Xanadú], on Kubilai [Kublai Khan]ha fet construir un gran palau de marbre amb grans pintures de frescos d’animals, ocells i flors. Tot rodejat amb grans muralles, que tanquen fonts, rius d’aigua corrent i boscos, amb multitud d’animals domesticats per alimentar els falcons i els grifons que té en grans gàbies. El Gran Khan cavalca per aquest parc duent a la gropa un lleopard domesticat, i quan li plau deixa anar el lleopard perquè li encalci alguna presa i la fa donar als falcons… Al centre del parc el Gran Khan hi ha aixecat un gran palau de bambú, tot ell daurat per dins i per fora.
MP75, p. 218-220 /242-246… els astròlegs aconsegueixen que marxin els núvols, la pluja i el mal temps, i mai plogui sobre el palau de Kubilai. …els homes savis que fan això són del Tibet i de Caixmir, coneixen les arts diabòliques millor que qualsevol altre i manen sobre els dimonis fins a tal un que no crec que hi hagi al món més grans encantadors que ells. Van sempre bruts i sòrdids, duen el rostre ple de crostes, no es renten ni es pentinen i van sempre com unes guilles….Es mengen els executats…D’aquesta raça de garlaires, els bacsi, n’hi ha tants que costa de creure. Els bacsi fan volar les copes del khan d’una taula a l’altra, i ho fan davant de 10.000 persones que ho poden certificar. Fumen els ídols de bon encens perfumat d’espècies….Cada ídol és celebrat cada any en un dia fix, talment com nosaltres fem amb els sants. I nombrosos monjos són destinats al servei dels ídols, i tenen grans abadies i monestirs. Alguns d’aquests monestirs són tan grans com petites ciutats…tenen mil o dos mil monjos…festegen llurs ídols amb cants i lluminàries…Hi ha una altra classe de religiosos que s’anomenen sensin. Són homes de gran abstinència que menen una vida dura i rude. Només mengen sèmola i clofolla de blat.
Mapa 2
LLIBRE II SEGON LLIBRE SOBRE EL MATEIX TEMA
MP85, p. 254/283-284. Dadu (Cambaluc)(Beijing) Tota la ciutat està traçada a cordill. Els carrers principals són amples i rectes i van de porta de la muralla a porta. A cada illa hi ha palaus espaiosos amb jardins carrers principals per tot arreu hi ha parades i botigues de tota mena. Tots els terrenys construïts són quadrats i traçats a cordill . Tot l’interior de la ciutat està distribuïda com un tauler d’escacs. Al bell mig de la ciutat hi ha un palau enorme amb una campana que repica tres cops durant la nit, després d’aquest senyal ningú no pot caminar per la ciutat.
MP96, p. 287-288/319-321. A Cambaluc hi viu molta gent. Els dotze ravals són enormes, hi ha molta més gents als ravals que dins de la ciutat. En aquests ravals s’allotgen els mercaders que venen a fer negocis a la ciutat. Cada classe de gent té reservada un caravanserrall, com si diguéssim n´hi ha un pels llombards, un pels alemanys, un pels francesos. No es permet enterrar cap mort dins de la ciutat. Totes les dones de món, les pecadores, viuen als ravals. N’hi ha tantes que ningú no s´ho creuria, són més de vint mil, a causa del gran nombre d’estrangers i de mercaders. Elles tenen un capità general, i hi ha un cap per cada centena i per cada miler que reten comptes al general. N’hi ha tantes per que quan venen ambaixadors el capità té l’encàrrec de fornir a cadascun dels homes del seu seguici una meuca per cada nit, i una altra la següent. Ja veieu la quantitat de gent que viu a Cambaluc atès la quantitat de dones públiques que hi ha…No hi ha cap altra ciutat on arribin tants mercaders i tantes coses precioses. Cada dia entren en aquesta ciutat més de mil carretes carregades de seda, car aquí es fan molts teixits de seda i d’or.
MP97, p. 289/322-323. La Moneda del Gran Senyor es troba a Cambaluc i el Gran Khan en domina perfectament l’alquímia. Recullen l’escorça de la morera i amb ella preparen uns fulls semblants al paper cotó, tots negres. Els fa tallar de petits a grans, i el valor depèn de la mida. Tots els bitllets porten el segell del Gran Khan imprès amb cinabri. La falsificació comporta la pena capital. Distribueix els bitllets per totes les províncies per fer els pagaments i ningú gosa rebutjar-los perquè li costaria la vida.
MP99, p. 295-298/327-329. De Cambalic surten rutes cap a totes les províncies i hi ha albergs ben guarnits amb seda a les postes. Quatre-cents cavalls per posta, situades cada vint-i-cinc o trenta milles. Quan són fora les grans rutes del yam [iamb], les postes són a trenta-cinc o quaranta milles de distància… A les postes hi ha més de dos-cents mil cavalls reservats pels missatgers. I hi ha més de deu mil postes… Entre posta i posta cada tres milles hi ha un llogaret d’unes quantes cases on viuen correus al servei de missatgeria del senyor.. Duen un cinyell guarnit de campanetes per tal que se’ls senti de lluny. Els correus es relleven cada tres milles i corren tant de nit com de dia, i fan deu jornades en un dia i una nit… En cada posta hi ha un secretari que pren nota del dia i hora en què surt el correu. Ni els correus ni els que viuen a les postes no han de pagar impostos i se’ls hi proporcionen els cavalls… Cada ciutat ha de lliurar tants cavalls com necessiti la seva posta, i així al Senyor no li costen res de mantenir. Les ciutats es posen d’acord quan es troben entre postes que han de compartir. Dels quaranta cavalls de la posta, les ciutats en mantenen constantment dos-cents ja que els altres dos-cents estan de pastura. Si cal travessar un riu, les ciutats veïnes han de proveir barques, i si cal travessar un desert han de proveir queviures i escorta, i el senyor els atorga una ajuda especial.
MP103, p. 302/336 Pedres negres que s’extreuen de les muntanyes i cremen tot fent flames com si fossin llenya. Aquestes pedres mantenen el foc i produeixen millor cocció que la fusta. No fan gran flama, però després es queden al roig viu i desprenen gran calor.
MP104, p. 303/337 Quan hi ha abundància de cereal el gran Khan en fa comprar i emmagatzemar en grans naus destinades a això a cada província. Els graners del rei són sempre plens per poder proveir-ne quan hi ha necessitat en èpoques de sequera. Fa provisions públiques de tota classe de cereals: blat, ordi, mill, panís i arròs. Quan manca algun cereal el Gran Khan el posa a la venda a preus baixos per tal que tothom en pugui haver. I així el Gran Khan se les enginya per tal que ningú no passi gran fam.
MP105, p. 306-308/339-342. A la ciutat de Cambaluc hi ha uns cinc endevins i astròlegs, cristians, sarraïns, cataiencs, que tenen un astrolabi amb els signes dels planetes i els estudien tot l’any. Així poden predir si amb una lluna hi haurà terratrèmols, o tempestes, o pestes o guerres. I escriuen en uns petits fulls tot el que s’esdevindrà en cada lluna de l’any (almanacs). Es consulten per tot, per un viatge, per fer una gran obra. Els homes de Catai són de maneres i capteniment exquisits perquè tothora s’apliquen en l’estudi i els exercicis doctes. Parlen educadament, saluden amablement, es comporten a taula amb dignitat i polidesa, demostren gran respecte pel pare i la mare. El Gran Khan els ha prohibit que juguin i que apostin, pràctiques molt més esteses aquí que a cap altra banda del món.
MP116 p. 333-336/373-375. Tibet, regió tibetana del Sichuan. Zona destruïda per la guerra i despoblada. Per casar-se cap home voldria una dona verge, perquè a una noia que mai ha jagut amb cap home els homes la miren malament. Quan un viatger passa per allà, li ofereixen 20 o 30 filles per que es diverteixin amb les que vulguin, que estan molt contentes de ser escollides. En marxar els homes els hi donen un petit real, que elles podran exhibir com a prova de que ja han estat amb homes. La més feliç de totes és la que rep més presents de més estrangers. No creieu que els nostres joves de 16 a 24 anys farien bé d’anar a donar una volta per aquella contrada?
MP117, p. 337/376-377. El Tibet és una província molt gran on la gent té llengua pròpia i són idòlatres. Són lladres contumaços. Hi creixen el gingebre i la canyella. El corall hi serveix de diner. Hi a bastant camelot i altres teixits de seda i moltes espècies. Tenen els encantadors més hàbils i els millor astròlegs, i duen a terme els encantaments més estranys mitjançant un art diabòlic que no és adient explicar en aquest llibre per que la gent se’n sorprendria massa, Ells fan que esclatin tempestes i llamps i trons quan els plau.
MP118, p. 339/378-379. Gaindú (Xichang) Consideren molt bé que qualsevol que arribi folgui amb totes les dones que vulgui, i els homes se’n van de casa mentre la seva dona es revolca amb aquell pàmfil. I l’estranger penja el barret a la porta per indicar que ell està a l’interior, i el pàmfil mentre veu el barret no torna a casa per no pertorbar el gaudi. Quan l’estranger se’n va, l’amo torna i troba la família entusiasmada, i li agrada que les dones li expliquin tots els manyacs que han rebut de l’estranger. Alguns d’ells tenen la casa a les muntanyes però baixen per oferir llur dona al passant.
MP127, p. 364/406. Bengala: l’any 1290 quan jo, Marco, era a la cort del Gran Khan, ell encara no l’havia conquerida, però els seus exèrcits eren allà per conquerir-la.
MP128, p. 366/407-408. Caucigú (Tonquín). Tota la gent, homes i dones van pintats i tatuats amb agulles. Es fan dibuixos per tot el cos de lleons, de dracs…els dibuixos estan tan ben fets que no se’n van mai. El client sent un dolor enorme quan li fan. Qui més tatuatges té al cos se’l té per més noble. Però molts d’ells moren mentre els estan pintant.
MP130, p. 368/409. Toloman (Guamgxi). Quan moren fan cremar els ossos i els posen en una petita arca de fusta, els duen a les muntanyes altes, els entaforen dins grans coves i els pengen en llocs inaccessibles.
MP133, p. 375/418. Cianglú. Procés d’extracció de la sal i rendes que proporciona al Gran Khan.
MP135, p. 377-379/421-422. Les noies de la província de Catai, més que totes les altres, són pures i observen la virtut de modèstia. No ballen, ni dansen, ni fan ximpleries…. D’igual manera els nois no parlen davant dels ancians tret de quan els interroguen. Per protegir llur virginitat les noies caminen sempre tan suaument que mai no posen un peu davant de l’altre més d’un dit. Tot això ho fa la gent de Catai, car els tàrtars no es preocupen gens d’aquest tipus de convenció. La gent de Mangi observen el mateix costum que a Catai.
MP139, p. 383/427-428. Sortint d’aquesta ciutat es troba el riu Caramoran (Gran Canal), que és enorme, profund i ample. Car sapigueu que fa més d’una milla i és tan profund que tres grans naus…poden anar-hi amb llurs carregaments.
MP141, p. 392/438. Coigangiú. Sempre hi ha una quantitat enorme de naus, perquè és sobre el gran riu anomenat Caramoran. I us dic que en aquesta ciutat hi arriben una quantitat desmesurada de mercaderies a causa de la seva bona posició.
MP144, p. 394/440. Tigiú (Taizhou) Tenen força embarcacions al riu que hem esmentat. Des del mar fins aquí es produeixen quantitats ingents de sal…És aquí que es fa tota la sal i tota la província se’n abasteix. El Gran Khan en treu grans rendes i són tan magnífiques que gairebé ningú no s’ho creuria sense haver-ho vist.
MP148, p. 400-401/446-448. Singiú (Yizheng) És a les ribes del riu més gran del món, que es diu Quian (Riu Blau o Iang Tsé): en certs llocs fa deu milles d’ample, i en d’altres en fa vuit, i en un altre lloc en fa sis, i de llarg fa més de 120 jornades. En aquest riu desemboquen una infinitat d’afluents, tots navegables…I aquest riu va tan lluny i travessa tantes regions i tantes altres ciutats, que en veritat us dic que van i venen per aquest riu més naus i carregades de més coses precioses i de més gran valor, que les naus que van per tots els altres rius dels cristians i per totes llurs mars. Un dia en aquesta ciutat de Singiú vaig veure d’un sol cop més de quinze mil naus, totes navegant per aquell riu… Aquest riu travessa més de setze regions i a les seves ribes s’aixequen més de dues-centes grans ciutats… El principal producte que hom transporta per aquesta ciutat és la sal…que des d’allà es carrega en naus i es transporta per tota la regió…Les naus no tenen sinó un sol pont i només un pal amb vela, però són de gran tonatge, cas us puc ben dir que transporten entre 4.000 i 12.000 càntars (1 cantar= 45 kgs)….Cadascuna d’aquestes naus té vuit, deu o dotze cavalls que l’arrosseguen contracorrent quan van riu amunt.
MP149, p. 402/448. Caigiú. El Gran Khan ha fet obrir aquestes vies d’aigua, ha fet cavar fosses enormes, molt amples i profundes, d’un riu a l’altre i d’un llac a l’altre, i l’aigua pels canals corre tan bé que sembla un gran riu i grans naus hi naveguen. D’aquesta manera hom va directament de Mangi fins a la ciutat de Cambalic sense anar per mar, i també s’hi pot anar per terra. Car tot al llarg dels canals corre la calçada per terra, ja que la terra dragada dels canals i llançada a banda i banda és molt alta, de tal manera que hom pot caminar-hi per damunt.
MP152, p. 405/452. Sugiú (Suzhou) La ciutat és tan gran que fa aproximadament quaranta milles de perímetre. Hi ha una quantitat de gent tan gran que ningú no pot saber-ne el nombre. Hi ha sis mil ponts de pedra.
MP153-MP154p. 412-432/459-478 Quinsai (Hangzhou)
MP156, p. 438-439/490-491. Quenlinfú (Jianyang) Aquesta ciutat té tres ponts, dels millors i més bonics del món, fan una milla de llarg i nou passes d’ample. Són de pedra tota ornada de columnes de marbre. Són tan bonics i meravellosos que per bastir-ne un de sol caldria un tresor. Vuguen (Nanping) on es produeix una enorme quantitat de sucre. Tot el sucre que es consumeix a la cort del Gran Khan prové d’aquesta ciutat, i la quantitat és tan gran que costa un tresor que és difícil d’explicar.
MP158, p. 444-447/497-499. Çaiton (Quanzhou) És el port on arriben totes les naus de l’Índia, curulles de mercaderies precioses i amb pedres precioses de gran valor, així com amb perles grosses i bones. També és el port des d’on els mercaders de Mangi es fan a la mar. A aquest port arriba i se’n va una tal quantitat de mercaderies i de pedres precioses que és meravellós de veure. Des d’aquest port van per tota la província de Mangui. I us dic que per una nau carregada de pebre que va a Alexandria o a qualsevol altre lloc en direcció a les terres dels cristians, en venen més de cent a aquest port de Çaiton. És gairebé impossible de creure l’aplec immens de mercaders i de productes d’aquesta ciutat, car sapigueu que és un dels ports del món on arriben més mercaderies. En aquest port i en aquesta ciutat el Gran Khan arreplega moltes rendes, car totes les naus que venen de l’Índia donen un deu per cent. Les naus cobren pel seu lloguer un trenta per cent pels gèneres petits, i pel pebre cobren un quaranta-quatre per cent, i per la fusta d’àloe i la fusta de sàndal…un quaranta per cent. Entre tot plegat els mercaders donen la meitat de tot el que porten. Tanmateix de l’altra meitat que els resta en treuen enormes beneficis…
En una ciutat anomenada Tingiu (Longquan o Jingdezhen) es fan escudelles i plats de porcellana, grans i petits, els més bonics que hom pugui imaginar. Són molt apreciats arreu car enlloc més se’n fan, fora d’aquesta ciutat, i és d’aquí que surten i els exporten a molts indrets de tot el món…Estan fetes d’una espècie de terra que els habitants recullen en forma d’un llim…les escudelles prenen un color d’atzur, i són molt lluentes i belles fora mida….En tota la província de Mangi tenen una llengua i una mena de lletres, per bé que a cada districte es parli un dialecte diferent.
Mapa 3
LLIBRE III. EL LLIBRE DE L’ÍNDIA
MP 159, p. 454-456/507-509. Les grans naus amb que els mercaders vénen i van a l´Índia tenen un pont, i sobre aquest pont la majoria té unes bones seixanta cambres o cabines petites en cadascuna de les quals un mercader es pot instal·lar còmodament. Tenen un timó, quatre pals i quatre veles. Moltes vegades hi afegeixen dos pals més que s’aixequen o s’abaixen cada cop que volen, amb dues veles segons el temps. Algunes naus, i aquestes són les més grans, tenen a més a més, tretze compartiments ço és, divisions interiors fetes amb unes fortes planxes ben unides… Aquestes naus a vegades exigeixen tres-cents navegants, algunes dos-cents, d’altres cent-cinquanta…També poden dur més càrrega que les nostres….Són tan grans que bé poden carregar cinc mil cistells de pebre, i algunes fins a sis mil…Aquestes naus tenen barques tan grans que poden arribar a dur fins a mil cistells de pebre. Porten una tripulació de quaranta, cinquanta, algunes de seixanta, d’altres de vuitanta o fins a cent mariners. Cada nau transporta dues d’aquestes grans barques…També porten uns deu bots per ancorar.
MP160, p. 457-459/511-513. Cipangu (Japó) és una illa al Llevant que es troba en alta mar, a mil cinc-centes milles de terra. És grandíssima. La gent és blanca, bella i té bones maneres. Són idòlatres i s’autogovernen…Hi tenen or en grandíssima abundància… Són riquíssims i el senyor d’aquesta illa viu en un palau d’or. Moltes perles. Intent de Kubilai de conquerir-la… Sortiren de Çaiton i Quinsai i arribaren fins l’illa on s’apoderaren fàcilment de planes i de granges….però un vent fortíssim va fer xocar entre elles totes les naus i es van estavellar unes contra les altres.
MP162, p. 464-465/518-519. La mar on hi ha aquesta illa s’anomena la mar de Cin, que vol dir la mar enfront de Mangi. Aquesta mar de Cin és tan llarga i tan ampla que té mil quatre-centes quaranta-vuit illes, la major part de les quals són habitades…Quan les naus de Çaiton o de Quinsai hi fan cap en treuen grans beneficis i guanys.
MP164, p. 473/528. Hi ha una illa enorme que s’anomena Java. És l’illa més gran que hi ha en aquest món. Aquesta illa és d’allò més rica: tenen pebre, nou moscada, nard, galanga, cubeba, clau i totes les espècies precioses que es poden trobar al món. A aquesta illa arriba una gran quantitat de mercaders que hi fan grans beneficis…D’aquesta illa els mercaders de Çaiton i de Mangi ja n’han tret grandíssims tresors.
Dijous 26 de setembre de 2024, 18.30h a la sala Verdaguer: Serrallonga torna a Barcelona: Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutata càrrec de Ricard Dilmé Burjats, autor del llibre: Serrallonga. Biografia inèdita, Farrell editors, 2024, 153 pàg.
Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Serrallonga torna a Barcelona
Text de Ricard Dilmé
Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat
Serrallonga és un protagonista que posa protagonisme als llocs i la llegenda que el va sobreviure, a més, també es fa present en entorns físics reals. Mig país és territori Serrallonga. I Barcelona és una de les màximes exponents d’aquesta doble veritat: la ciutat és escenari protagonista de la història del bandoler i també escenari de la seva llegenda.
Us vull explicar aquest doble protagonisme de la ciutat en la història i la llegenda del bandoler. Però hi afegirem un tercer element: la cultura.
La presència física d’en Serrallonga a Barcelona: els espais històrics.
La quadrilla de la muntanya, capitanejada per en Serrallonga, s’aplegava amb al colla de la plana, capitanejada pels germans Margarit de Castellbisbal. I actuaven als camins rals de Barcelona. Per això trobem la seva presència documentada al coll de Montcada, quasi a les mateixes portes de la ciutat, quan l’agost de l’any 1625 van robar tots els traginers. Va passar-hi un carruatge amb la comtessa d’Erill, membre de les famílies nyerres del país. Van estar parlant amb ells i els van acompanyar una estona del trajecte, per impedir que fossin assaltats per bandolers.
Un segon lloc: el port de Barcelona. Allà embarcaven els bandolers condemnats a remar en les galeres reials. L’any 1631 ho feren el Fadrí de Sau i el seu germà Rafel, després de commutar la pena de mort per la de remar a galeres. També ho va fer Joan Vehils, el Bordegàs Vehils, bandoler de Terrassa que apareix en el procés sumarial d’en Serrallonga.
La ciutat també va ser el darrer espai físic que va veure Serrallonga. El bandoler fou conduït a les presons del Palau del Veguer, un edifici enderrocat en l’actual espai de la plaça de l’Àngel. Allà se li prengué declaració sota tortura i li fou llegida la sentència que es va complir el dia 8 de gener de 1634.
La comitiva sortia per la baixada de la Presó (actualment carrer de la Llibreteria) i anava pel carrer de la Bòria (l’expressió popular “passar Bòria avall” es refereix, precisament, al fet de ser condemnat), Montcada, plaça Palau, plaça Sant Jaume… i retornava al Palau del Veguer. Descrivia un ample recorregut pels carrers de la ciutat, que tenia com a objecte servir d’escarni.
Retornat dins les dependències de la presó el botxí va llevar la vida al bandoler, tallant-li el cap, que va ser exposat en una gàbia penjada en el portal de Sant Antoni. I del seu cos se’n van fer quatre quartos. Cada un d’ells es va llençar en un dels diferents abocadors que es localitzaven en les entrades de la ciutat. Tot plegat perquè la gent que accedir a la ciutat estigués advertida que aquí la Justícia no tenia manies amb els malfactors.
Serrallonga, dia 8 de gener de 1634, Barcelona. Dibuix de Ricard Dilmé, 2024
Serrallonga i l’Ateneu Barcelonès
Presons, carrers, portals …I encara hi ha un darrer lloc en la història del bandoler que és el que ens porta a l’Ateneu Barcelonès. Aquest edifici va ser adquirit l’any 1776 per Antoni Ferrer-Llupià i de Brossa, baró de Savassona. Títols nobiliaris vinculats amb en Serrallonga. Valedors i perseguidors seus en el segle XVII. No hi ha palau a Barcelona més vinculat als nyerros i a en Serrallonga.
Des de l’any 1905 l’edifici acull l’Ateneu Barcelonès. L’any 1926 el soci Aureli Capmany, eminent folklorista, va proposar a l’entitat fer una transcripció mecanografiada del procés sumarial del bandoler que es guarda al museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Aquell any Pompeu Fabra era president de l’entitat i Francesc Pujols n’era el secretari. L’any 1931 es va materialitzar aquell propòsit. Es van fer tres còpies mecanografiades i més endavant es va digitalitzar i és accessible des del servei Memòria Digital de Catalunya.
Mecanoscrit del procés sumarial que es guarda a l’arxiu de l’Ateneu Barcelonès
Aquella tasca ha suposat que des d’aquest lloc, l’Ateneu Barcelonès, irradiï tota la història d’en Serrallonga, posant a l’abast una font d’informació indispensable per a historiadors, divulgadors i curiosos. Per entrar en la història del bandoler és quasi indispensable entrar a l’Ateneu, en persona o virtualment.
Pompeu Fabra (esquerra) president de l’Ateneu Barcelonès, arxiver (centre) i Francesc Pujols (dreta), secretari de l’Ateneu Barcelonès. Dibuix de Ricard Dilmé 2024.
Mort el bandoler, entra en la llegenda i la tradició.
L’any 1634 el bandoler Serrallonga era ajusticiat a la ciutat de Barcelona. Moria l’home i naixia la llegenda. La presència llegendària del bandoler a la ciutat de Barcelona és tant o més destacada. Barcelona passa a tenir fins a cinc palaus i dos hostals on segons la llegenda hi va viure o fer estada Don Joan de Serrallonga.
La tradició situa una casa d’en Serrallonga al carrer Mirallers número 5, un carrer desaparegut amb l’obertura de la Meridiana on hi havia l’Hostal de l’Infern, una veritable cova de lladres en al que, segons la llegenda, el bandoler solia anar-hi quan venia d’incògnit a la ciutat.
Una altra creença popular és que el palau dels Torrelles que va imaginar Víctor Balaguer era un dels edificis enderrocats quan es van construir els Magatzems Jorba del Portal de l’Àngel.
Al barri d’Horta-Sant Gervasi, hi trobem la torre Figuerola. La particularitat de la masia és que el seu subsol guarda una cova mil·lenària en la que, segons la llegenda, s’hi amagava el bandoler Joan de Serrallonga quan venia als entorns de la ciutat de Barcelona.
Al barri de la Sagrera hi ha de la Torre del Fang, La tradició oral del barri ha mantingut que en aquesta masia hi havia fet estada el bandoler de les Guilleries i que hi accedia mitjançant una xarxa de passadissos amagats sota terra que passaven per sota al muralla i tenia sortida al carrer Mercaders.
La reforma de 1912 es va endur el palau d’en Joan de Serrallonga, situat al carrer Basea. Un edifici noble del qual tenim records fotogràfics i que era conegut com “la torre o palau Serrallonga”.
Un edifici noble del qual tenim records fotogràfics i que era conegut com “la torre o palau Serrallonga”
Per acabar, el lloc més emblemàtic: el castell o torre de Bellesguard. Fou residència del rei Martí I. El castell va quedar en situació d’abandonament fins que Gaudí va rebre l’encàrrec de projectar l’actual edifici modernista. El cas és que els veïns de Sant Gervasi sempre han conegut Bellesguard com “el castell d’en Serrallonga”.
Segons la tradició oral les ruïnes del castell, separat de les muralles de la ciutat comtal, eren refugi habitual del bandoler Serrallonga en les seves vingudes a Barcelona. Fins i tot es diu que una part del seu cos esquarterat van ser amagat en un forat d’una paret del pati. Gaudí va recordar aquesta llegenda amb un pany de porta que emula un fèmur.
Serrallonga al Palau Savassona, actual seu de l’Ateneu Barcelonès
I Serrallonga esdevé protagonista de la nostra cultura
En l’art i la literatura.
Enllaçant llegenda i cultura l’edifici situat entre el carrer Mercaders i la plaça de l’Oli on l’any 1976 es va inaugurar la sala d’art Don Joan de Serrallonga. Aquest edifici havia estat l’antic Hostal Girona, un hostal històric en el qual el bandoler s’hi havia allotjat en les seves estades a la ciutat segons la creença popular.
Encara no un any de la mort del bandoler, Coello, Rojas i Vélez, tres autors teatrals, escrivien “El Catalan Serrallonga y vandos de Barcelona”. Convertien el Serrallonga de Querós en un noble “hidalgo” barceloní i vinculaven definitivament la imatge d’aquest amb la ciutat.
Víctor Balaguer feia el mateix en el segle XIX i convertia el Don Joan de Serrallonga en un noble nyerro, amb casa solana a les Guilleries i palau a la ciutat de Barcelona.
Aquesta visió va conviure necessàriament amb la del bandoler popular que transmetia el celebrat Ball d’en Serrallonga. I Joan Amades va recollir el record de les colles que feien el ball d’en Serrallonga a Gràcia fins l’any 1870.
L’Ateneu Barcelonés també guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.
L’Ateneu Barcelonés guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.
Els carrers de Barcelona s’adornaven a mitjans del segle XIX d’expositors de canya i cordill on es venien romanços i auques. L’any 1898 el poeta Anicet Pagès de Puig obté un accèssit en els Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Romans de cego” dedicat a en Serrallonga.
I en el primer terç de segle XX la ciutat es va omplir de quioscos. En aquests, com cuques de llum que atreien les mirades, destacaven les portades ja acolorides dels quaderns grapats de la literatura popular.
En el teatre
L’obra teatral de Víctor Balaguer “Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerias” s’estrenava l’11 de març de 1858 amb un gran èxit de públic al Teatre Circ Barcelonès , situat darrera les Drassanes.
L’any 1903 Serrallonga va pujar a l’escenari convertit en teatre de mim per la troupe dels germans Onofri. El teatre dels Onofri, situat al Paral·lel va ser el més gran de la ciutat. Tenia un aforament de 3.000 persones. Posteriorment va esdevenir Teatre Condal.
L’any 1922 Serrallonga saltava al teatre líric gràcies a la sarsuela “Don Joan de Serrallonga”, al Teatre Tívoli. Amb música d’Enric Morera i text de Francesc Pujols. Suposava el descobriment i salt a la fama del tenor Emili Vendrell, en el paper de Fadrí de Sau.
L’any 1974 s’estrenava al Teatre Romea l’ “Àlies Serrallonga” dels Joglars. El bandoler transformat en teatre de crítica social. Teatre valent.
En el cinema
Un personatge de la popularitat d’en Serrallonga havia de tenir necessàriament la seva pel·lícula. I n’ha tingut tres. Els carrers de la ciutat també es van convertir en un set cinematogràfic de les aventures del bandoler els anys 1910, 1948 i en el 2008.
La primera l’any 1910. El “Don Juan de Serrallonga” dirigida per Ricard Baños y Albert Marro. Dos dels pioners del nostre cinema.
El segon film va ser el “Don Juan de Serrallonga” dirigit l’any 1948 per Ricardo Gascon i interpretat pel famós actor italià Amedeo Nazzari. Una superproducció del cinema de postguerra, que es va rodar en els estudis Trilla-Pecsa Films que estaven situats en el palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc.
I el tercer film, que va suposar actualitzar la popularitat del bandoler ja entrat el segle XXI, va ser “Serrallonga, la llegenda del bandoler” produïda per TV3 l’any 2008. Un projecte personal del director Esteve Rovira.
Totes tres pel·lícules donen protagonisme a la ciutat de Barcelona. El motiu? Van utilitzar al ciutat com a set de rodatge. I curiosament, els espais triats són coincidents i enllacen les tres pel·lícules.
Un dels llocs on es va estrenar el film de 1910 va ser el Cine Estrella del barri de Gràcia. L’edifici encara existeix. Aquella va ser una de les sales de cinema més efímeres, doncs només va fer aquella sessió d’estrena.
Baños i també Marro van optar pel carrer de la Pietat, darrera l’absis de la catedral. Espai que es reconeix per una foto d’una escena on hi apareix una característica finestra. A pocs metres, al cap de quasi cent anys Esteve Rovira hi emplaçava els bandolers a cavall simulant la ciutat de Vic.
L’any 1948 Ricard Gascón va emplaçar a la plaça del Rei el patíbul on ajusticiaven el Serrallonga interpretat per Nazzari. Seixanta anys més tard Esteve Rovira esquarterava el pobre Isak Ferriz sobre la pedra de la mateixa plaça del Rei.
Tots tres directors van utilitzar els mateixos sets de rodatge al barri gòtic de Barcelona.
En pocs metres podem visitar escenaris de pel·lícula. Serrallonga és una bona excusa per buscar aquests bonics racons de la ciutat. Si fóssim Los Angeles estaríem fent pelegrinatges cinèfils gràcies al bandoler.
Tres directors de cinema (R. Baños, R. Gascón i E. Rovira) van utilitzar els mateixos sets de rodatge al barri gòtic de Barcelona en les respectives pel·lícules sobre Serrallonga
Serrallonga: història, llegenda i cultura
Com hem pogut veure el record i la petjada d’en Serrallonga a la ciutat és com la ciutat mateixa: no te l’acabes. El bandoler és un personatge de primer ordre en la història, la llegenda i la cultura del nostre país i que podem trobar ben presents a Barcelona.
Nosaltres, com Víctor Balaguer i altres entusiastes encara podem, si sabem buscar, trobar el record o l’esperit de Don Joan de Serrallonga en qualsevol racó del barri gòtic de la ciutat.
I fins i tot podem dir que Barcelona era l’únic lloc en el món on hi havia una presència física del bandoler, encara que fos de cera. (Serrallonga al Museu de Cera de Barcelona). Hi va estar fins la remodelació del museu de l’any 2020. Em vaig interessar per la figura i des del museu em van dir que la figura ja no està exposada, però que l’han reconvertit en un altre personatge que encara hi podríem trobar. Així, doncs, podem dir que en Serrallonga encara hi és, tot i que disfressat d’un altre personatge. I l’aventura podria ben ser descobrir quin. Però ja sabem que és un bandoler difícil d’atrapar.
Serrallonga al Museu de Cera de Barcelona
Observem amb mirada curiosa les coses. Recordem i reivindiquem el protagonisme del bandoler en el protagonisme de la ciutat.
Perquè aquesta és la manera la manera de valorar, gaudir i enamorar-se de personatges com en Serrallonga i de llocs com la ciutat de Barcelona.
Escriptor, dibuixant de còmics, il·lustrador, divulgador i excursionista, especialitzat en la figura del bandoler Serrallonga. Autor dels còmics: La vida i la mort del bandoler Serrallonga (1987), i la trilogia Serrallonga 1640; Serrallonga, bandera negra; i Serrallonga, els Angelets de la Terra (2009-2012). Coautor amb Ànnia Dilmé de la guia d’itineraris El Tresor d’en Serrallonga (2011).
Creador de l’exposició itinerant: “Serrallonga, tresors del bandoler” Aquí
Més informació
La Catalunya moderna (1479-1659): una anomalia política? Ponència de Xavier Torres Sans, historiador de la Universitat de Girona. Sessió 2a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 10 d’octubre les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Hi ha una explicació del bandolerisme català i la importància del bandoler Serrallonga. Resum aquí
La figura més coneguda és la de Joan Sala i Serrallonga famós bandoler del primer terç del segle XVII, convertit en heroi mític per la literatura romàntica del segle XIX. Les referències literàries del bandolerisme, des de finals del segle XVI fins al primer terç del segle XVIII amb una cita de Tirso de Molina: “Ninguna nación más conservadora de las amistades, ninguna más difícil en soldar sus quiebras: allí nació la venganza y de allí se desterró la reconciliación, iguales en esta parte nobles y plebeyos, rústicos y cortesanos”. Un llibre important que pot ajudar a entendre el bandolerisme català en aquest context és el de Joan Fuster (1963) El bandolerisme català en el barroc.
Dilluns 16 Setembre 17h de 2024,Sala Verdaguer. Tertúlia amb Agustí Pons sobre el llibre: Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda, Edicions de 1984, (2024)
Presenta i modera Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història
Diem Guerra Freda al període que va entre el 1947, dos anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica. Excepte pel que fa a un enfrontament bèl·lic directe, les relacions entre la Unió Soviètica i els Estats Units van ser de confrontació total en el camp ideològic, econòmic i cultural. Espanya no va quedar al marge d’aquest conflicte. Només cal recordar que la prolongació de la dictadura franquista té molt a veure amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats.
En el camp cultural, les dues potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van fer sentir la seva influència a través, sobretot, de dues organitzacions internacionals d’escriptors: el Consell Mundial de la Pau pel que fa a la Unió Soviètica i el Congrés per a la Llibertat de la Cultura pel que fa als Estats Units.
Agustí Pons parlarà del paper que, en aquesta confrontació, hi van tenir alguns dels intel·lectuals catalans més destacats d’aquest període, entre d’altres: Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alfonso Comín, Xavier Folch, Joaquim Molas, Manuel Sacristán, Ricard Salvat, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies, Joan Triadú i Manuel Vázquez Montalbán.
Alfonso Carlos ComínJosep BenetJosep M. Castellet
Agustí Pons
Agustí Pons (Barcelona, 1947) és periodista i escriptor. Ha treballat als diaris El Noticiero Universal (1964-1976) i Avui (1976-1996), i a l’emissora Catalunya Cultura (1999-2006). Ha publicat una trentena de llibres entre els quals les biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera i Salvador Espriu; també Deu daus (Premi Joan Fuster i Premi Nacional d’Assaig), així com Per entendre l’Europa del segle xx i Zuric, 1917: Lenin, Joyce, Tzara; la novel·la autobiogràfica Bàrbara, i el llibre memorialista Crònica al marge. El 2015 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi «per la seva significativa presència en el panorama periodístic del darrer mig segle a Catalunya».
“El món escalfat de la Guerra Freda”
Ressenya de Joan Alcaraz del llibre d’Agustí Pons: “Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda” al Blog Gaudirlacultura.com
“D’antuvi, haig de dir que, obsessionat com sóc perquè els títols d’una obra siguin bons i, sobretot, penetrants, crec que el d’aquest llibre no ho és prou, tot i que potser la combinació de títol i subtítol resulta suficientment informativa del que anem a llegir. Feta aquesta precisió, també penso que l’obra és excel·lent i molt adequada, en els seus continguts, al llarg període que abasta del segle XX: el 1947, dos anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica.
Una època anomenada freda perquè, per fortuna, entre les dues potències dominants, els Estats Units i l’URSS, s’aconseguí evitar uns mals que haguessin estat terrorífics per als humans. Tot i així, l’ambient era prou escalfat: la revolta d’Hongria (1956), la Primavera de Praga (1968), la crisi dels míssils a Cuba (1962), la guerra del Vietnam (1955-1975)… I, enmig de tot això, el paper de les tendències sobretot progressistes a l’interior de cada país. Concretat a Catalunya, singularment, en l’evolució del sector més innovador del catolicisme -a l’empara del Concili Vaticà II- i la lluita del comunisme que acabaria esdevenint, en bona part, eurocomunisme, amb l’aportació singular del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)…”
“…El meu llibre tracta de la relació entre els intel·lectuals catalans i la Guerra Freda, i aquest era el títol primigeni. Després, amb l’editor vam convenir que, si realment volíem vendre, –i jo vull vendre perquè sense lectors el periodisme no té cap sentit– havíem d’empescar-nos algun títol més cridaner. Finalment, va sortir Catòlics, comunistes i cia. Això de “cia.” ho hem deixat així, amb minúscula però amb un punt per ressaltar l’ambigüitat de l’expressió: ens referim a les companyies, en general, de catòlics i comunistes, però també a la CIA nord-americana. Jo em sento capacitat per parlar del tema. Durant molts anys, especialment des de la redacció de l’Avui, però ja abans també des d’El Noticiero Universal, m’he dedicat, sobretot, al periodisme cultural i d’opinió. I en un període molt concret: del 1964 fins ara mateix i que, per tant, abasta un llarg període la Guerra Freda.
És un llibre que relata l’itinerari dels intel·lectuals catalans –d’alguns dels més destacats intel·lectuals catalans– d’una manera diferent a com fins ara s’ha fet, o, més ben dit, no s’ha fet. I que segueix el plantejament de Michel Winock en el seu llibre El siglo de los intelectuales, un text de 864 pàgines. Winock es pregunta perquè la majoria d’intel·lectuals francesos no es van declarar anticomunistes. ¿És que no veien en què s’havia convertit Rússia i en què s’havien convertit els països que Rússia havia ocupat arran de la seva victòria a la Segona Guerra Mundial? Estem parlat d’un sistema polític que segons fonts solvents –i que jo cito en el meu llibre– ha deixat pel camí prop de cent milions de morts.
Els nostres comunistes –els catalans i els espanyols– durant el franquisme van lluitar a favor de la democràcia, especialment a partir del document Por la reconciliación nacional que el PCE va publicar el 1956 pocs mesos després de la celebració del XXè Congrés del Partit Comunista Soviètic on van ser denunciats els crims de Stalin. Però, a la vegada, el PC espanyol, i els seus intel·lectuals, van seguir les directrius dels dirigents soviètics en episodis com la Caputxinada, el referèndum sobre la permanència a l’OTAN o el viatge a Espanya de Soljenitsin. Tot això és el que s’explica amb noms i cognoms amb un sol objectiu: fer adonar al lector que Catalunya no va constituir cap excepció i que, per tant, la Guerra Freda va tenir una importància decisiva tant en l’àmbit estrictament polític –constitueix ni més ni menys que la justificació de Franco per mantenir-se al poder– com també en el cultural, que és el que jo he estudiat…”
El llibre d’Agustí Pons: Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda hi trobareu moltes referències a d’altres llibres, alguns del mateix autor, d’altres d’autors molts coneguts i alguns pocs citats o directament oblidats. A continuació hem fet una selecció no exhaustiva d’aquests llibres. Podeu veure les cobertes d’alguns d’aquests llibres a l’album que hem preparat aquí https://photos.app.goo.gl/Md3pRcbiqEi6vMnL7
Selecció a cura de la Secció d’Història i de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
Aquest selecció inclou les 29 obres més destacades sobre La Dictadura franquista i la Transició a Catalunya d’entre les 200 obres de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985).
Els criteris d’inclusió són: a) Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu; b) Per matèria: franquisme, transició, història 1975-1982 i molts d’altres); c) Obres destacades per l’autor o pel tractament; d) S’han prioritzat les obres sobre el tardofranquisme; e) També s’han prioritzat les obres editades després de 2014; f) S’han inclòs també almenys una obra sobre tractaments sectorials: paper de la cultura, els mitjans de comunicació, la premsa, el cinema, la literatura, el moviment obrer, el moviment feminista i el moviment LGTBIQ+ durant la dictadura i la transició; g) També s’han inclòs les obres més destacades sobre la dictadura i la transició a Catalunya i a tots els Països catalans.
Aquesta activitat s’insereix en el marc del projecte Memorial Ateneu 2024 del qual anirem informant puntualment.
La Dictadura franquista i la Transició a Catalunya
ARACIL, Rafael; SEGURA, Antoni; MAYAYO I ARTAL, Andreu (eds.): Diari d’una postguerra: La Vanguardia Española (1939-1946), Catarroja Barcelona: Afers, 2010, 239 pàg.
Sinopsi: La Vanguardia, és una eina privilegiada per analitzar i comprendre la institucionalització del règim franquista a Catalunya, l’objectiu principal de la recerca portada a terme pels investigadors del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB (CEHI-UB). El buidatge exhaustiu i sistemàtic del període 1939-1946, permet reconstruir un escenari de postguerra que inclou tota mena d’afers i matèries, des de temàtiques polítiques i econòmiques fins a aspectes com la repressió franquista i la visió dels derrotats que preconitzava la dictadura, passant per un retrat de la Barcelona dels anys 40 que no s’oblida de fenòmens tan importants com la publicitat i el cinema.
ARACIL, Rafael ; SEGURA, Antoni (eds.): Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya. IV. Els joves de la Transició. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2000, 451 pàg.
Sinopsi: Recull les ponències i les intervencions del curs «Memòria de la Transició a Espanya i Catalunya», organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Dedicat a la joventut de la Transició, representa una aportació nova, sistemàtica i de gran qualitat en l’àmbit del estudis acadèmics sobre aquest període. Completa els volums editats anteriorment.
BALLESTER, David ; VICENTE, Manuel: Corre, democràcia, corre: Manifestacions i repressió policial a la Catalunya de la Transició: (1975-1980). Barcelona: Base, 2019, 521 pàg.
Sinopsi: Com va influir la participació popular en la liquidació del franquisme i l’adveniment del règim democràtic? Aquest llibre mostra dues cares: les massives manifestacions entre la mort de Franco el 1975 i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980; i la repressió i les víctimes mortals que va comportar aquesta actuació repressiva.
BATISTA, Antoni: Memòria de la resistència antifranquista. Lleida: Pagès, 2021,197 pàg.
Sinopsi: Una sèrie d’episodis de la lluita contra la dictadura, una visió en profunditat del combat democràtic a favor de les llibertats polítiques i nacionals. Un seguit d’històries amb contingut humà, recreades literàriament, a vegades com a seqüència cinematogràfica. Tots els capítols són temes que l’autor ha investigat amb la seva aportació creativa personal, i a vegades una implicació que els fa sempre vius i àgils, de crònica periodística o relat de no-ficció. Un llibre per a qui vol recordar i per a qui vulgui descobrir i conèixer. Hi surten les lluites de tot l’espectre polític i des de la força del que el va unir: la bondat personal, la militància clandestina i la generositat del compromís ètic fins a les últimes conseqüències de detencions, tortura, presó i execucions.
BENET, Josep: L’Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, 534 pàg.
Sinopsi: Obra basada en una documentació exhaustiva i irrefutable que es proposa de ressenyar amb objectivitat l’intent de genocidi cultural que s’inicià amb la guerra civil, provocada pel pronunciament militar del juliol de 1936, i que acaba en els primers anys quaranta, és a dir, quan la persecució franquista contra la llengua catalana havia aconseguit que aquesta hagués desaparegut totalment de la vida pública de Catalunya, tant civil com religiosa. El seu abast, però, és molt més ampli i acaba dolent-se que en aquests moments la normalització lingüística del català sigui combatuda per organitzacions, periòdics i personalitats centralistes que des dels poders de l’Estat espanyol, es recomanava que s’ataqués l’ús públic i àdhuc l’existència de la llengua catalana a tots els territoris on era parlada.
BREU, Ramon (coord.) i Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona: La Transició democràtica a Catalunya: recursos per a una aproximació didàctica. Barcelona: Memorial Democràtic, 2013, 192 pàg.
Sinopsi: El sisè volum de la col·lecció Eines de Memòria és una proposta didàctica del Memorial Democràtic. El llibre, escrit per un equip especialista en la temàtica, ofereix diversos recursos per endinsar-se en aquest període històric: des de la imatge, els documents escrits, el cinema, els enllaços en els webs o les propostes d’investigació en els treballs de recerca. A partir d’aquí, es promou la reflexió, l’anàlisi i l’intercanvi raonat d’idees per tal que els joves puguin extreure les seves pròpies conclusions i descobreixin les potencialitats, les limitacions i els condicionants d’aquest període i les seves conseqüències en l’actualitat.
CABANA, Francesc: 37 anys de franquisme a Catalunya.Una visió econòmica. Barcelona: Pòrtic, 2000, 445 pàg.
Sinopsi: Repàs detallat dels 37 anys de la dictadura franquista -cada capítol correspon a un any de dictadura- oferint-nos els aspectes econòmics de la repressió, els seus protagonistes, els efectes i les conseqüències. Una monografia que dona una nova dimensió als efectes del franquisme sobre la nació catalana.
CENTRE D’ESTUDIS SOBRE LES ÈPOQUES FRANQUISTA I DEMOCRÀTICA: Catalunya durant el franquisme. Diccionari. Vic: Eumo, 2006, 453 pàg.
Sinopsi: El Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica de la UAB ha fet una recerca ambiciosa per a la creació d’una base de dades a partir de la qual s’ha elaborat aquest diccionari. Aquesta obra col·lectiva, en què han participat 97 autors especialistes, presenta informació sistematitzada i rigorosa sobre personatges, organitzacions, institucions, esdeveniments i fenòmens d’una etapa històrica. El contingut d’aquesta obra permet una triple lectura. Una de caràcter introductori, conformada per veus generalistes que fan possible que el lector s’apropi als fenòmens específics del període. Les entrades sobre els esdeveniments proporcionen una segona línia de tractament de la informació. La tercera, finalment, la constitueixen les entrades biogràfiques i sobre institucions i organitzacions. El resultat és un diccionari amb 542 entrades que responen a la voluntat dels autors d’oferir una visió global sobre Catalunya durant el franquisme.
CLAVERA, Joan [i 4 més]: Quan el franquisme va perdre la universitat: el PSUC i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (curs 1965-1966). Barcelona: Editorial Base, 2021, 176 pàg.
Sinopsi: L’any 1966 es va constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona en una assemblea al convent dels caputxins de Sarrià, coneguda també anys després com «la Caputxinada». Era el resultat d’anys de lluita per la democràcia des de la universitat, i va ser l’esperó per a l’establiment de la Taula Rodona que, per primera vegada des de la Guerra Civil, unia en un ens de coordinació tota l’oposició democràtica. Cinc anys més tard es va constituir l’Assemblea de Catalunya, com a culminació del procés d’unitat de les forces democràtiques. Cinquanta anys més tard, els set militants que constituïen el Comitè d’Estudiants del PSUC del curs 1965-1966, que posteriorment van seguir trajectòries professionals i polítiques diverses, es van retrobar i van decidir fer conjuntament una reflexió política sobre aquell període, el que va representar l’SDEUB i el paper que hi va tenir el PSUC, com estava estructurada i treballava l’organització universitària i les relacions que tenia amb la direcció del Partit. El Sindicat Democràtic va sobreviure fins al 1968, sotmès a una repressió constant i intensa.
COLOMINES, Joan: Crònica de l’antifranquisme a Catalunya: Apunts de memòria, pròleg d’Antoni Gutiérrez Díaz, cronologia de 1939 a 1977 a càrrec de Jordi Colomines i Companys. Barcelona: Angle Editorial, 2003, 390 pàg.
Sinopsi: Els textos aquí aplegats van ser escrits per l’autor entre el 1958 i el 1977, mentre duia a terme una intensa activitat política clandestina. Són textos escrits en viu, que de vegades van ser publicats a les revistes de l’exili i als butlletins del Front Nacional de Catalunya, el principal partit nacionalista català d’aquella època, i del qual Colomines va arribar a ser-ne secretari general. De vegades, però, són fulls solts del dietari que l’autor ha anat escrivint al llarg de la seva vida. La crònica any rere any d’empresonaments, d’assassinats i de sancions imposades pel règim franquista se sobreposa al que l’autor ens explica sobre les campanyes cíviques i de l’oposició, les vagues obreres i estudiantils i, al capdavall, sobre la lluita pel restabliment democràtic, l’amnistia i l’estatut d’autonomia.
DÍAZ I ESCULIES, Daniel: De la Guerra Civil, l’exili i el franquisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, 348 pàg.
Sinopsi: L’obra aplega un conjunt de 36 treballs, des de l’inici de la Guerra Civil a la mort de Franco. Amb una redacció planera i un contingut rigorós, l’autor vol arribar al públic no especialista interessat a conèixer la història de la Catalunya més propera als nostres dies i la repercussió que aquesta té en el present.
ESCULIES; Joan: Tarradellas: Una certa idea de Catalunya. Barcelona: Edicions Pòrtic, 2022, 1186 pàg.
Sinopsi: Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.
FERRÉ BALDRICH, Meritxell: El maig de les dones: el moviment feminista a Catalunya durant la transició. Tarragona: Arola Ed. URV, 2017, 267 pàg.
Sinopsi: Del 27 al 30 de maig del 1976, se celebraren a Barcelona les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Des d’aquesta data del desembre del 1975, i fins al cap de deu anys, el 1985, quan se celebren les III Jornades Estatals Feministes a Barcelona, l’autora ens presenta una anàlisi sobre diferents aspectes de la lluita feminista a Catalunya durant aquesta dècada que són fonamentals per entendre el període de la transició des del punt de vista de les dones i, també, el moment present.
FONTBONA, Francesc (sel.): Cartells catalans: de la dictadura a la democràcia, 1960-1980. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2011, 446 pàg.
Sinopsi: Per primera vegada es recull en un llibre una selecció de 200 cartells catalans dels mítics anys seixanta i setanta del segle XX, anys d’una gran efervescència social, política i cultural, i d’una esplèndida capacitat creativa, organitzats en 10 temes: Política i societat; Festes i tradicions; Efemèrides; Fires, salons, congressos; Publicacions i cultura; Arts, museus, exposicions; Teatre i cinema; Música i dansa; Turisme i esports; Productes comercials. Els cartells aplegats provenen de la col·lecció de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, el director de la qual, l’historiador de l’art Francesc Fontbona, ha escrit l’estudi introductori que encapçala l’obra. Al final del llibre figura una cronologia historicocientífica i cultural, un índex alfabètic dels autors i dels tallers d’arts gràfiques identificats i un índex dels cartells reproduïts.
HUERTAS, Josep Maria: El plat de llenties: periodisme i transició a Catalunya (1975-1985), Pròleg: Andreu Mayayo. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, Diputació de Barcelona, 2005, 157 pàg.
Sinopsi: “El plat de llenties”, un títol bíblic i una mica trist, és la descripció d’una dècada especial, la que va de 1975 a 1985, quan alguns periodistes vam creure que els diaris i les revistes eren per a qui els treballàvem. I diem ‘diaris i revistes’ perquè aquest llibre se centra, sobretot, en la premsa escrita. Arreu bufaven vents marxistes i ànsies de canviar-ho tot després de tants i tants anys de dictadura.
MARÍN i CORBERA, Martí: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977). Vic: Eumo, 2019, 372 pàg.
Sinopsi: Martí Marín, un dels grans experts sobre el franquisme, analitza i sistematitza l’especificitat de la política franquista a Catalunya. I emmarca aquesta política entre dues dates significatives, el 1938 quan comencen les operacions militars a Lleida i el BOE publica el decret que anul·la l’Estatut d’Autonomia de 1932, i el 1977 quan les eleccions segellen la derrota de qualsevol opció continuista. El resultat és un exercici de síntesi brillant que demostra que a Catalunya l’oposició al règim va ser més forta i ben estructurada que a altres territoris de l’Estat, però també desvela la trama d’interessos que van dur a polítics i empresaris catalans a col·laborar amb la construcció del nou estat feixista.
Sinopsi: Eduard Márquez s’ha proposat descriure el tardofranquisme amb un llibre en el qual el narrador desapareix per donar veu a múltiples persones de carn i os que van viure’l no només des de primera línia, sinó també a la rereguarda. És un fresc viu d’aquell temps que ara ens sembla tan llunyà i, per als que no el van viure, un document important i fresc per poder endinsar-nos en un moment històric fosc i tèrbol, que només els testimonis són capaços de reviure. Novel·la, assaig o documental? Tant se val. A 1969 li sobren definicions i adjectius. És una gran peça literària sense literatura, on més que un autor al darrere, hi ha un comissari brillantíssim que ha sabut pouar en la memòria col·lectiva i servir-nos aquest collage vivencial que ens permet, com ningú, recuperar una època com si hi haguéssim estat. Márquez, com el millor espia, ha sabut parar l’orella i recollir informació. El llibre l’acabem nosaltres al nostre cap.
MEMORIAL DEMOCRÀTIC (CATALUNYA): Catalunya en transició: 1971-1980. Memorial Democràtic (Catalunya), 2013, 207 pàg.
Sinopsi: La mostra proposa una aproximació oberta a la transició d’una dictadura a un sistema democràtic i fixa el focus a Catalunya, entre els anys 1971 i 1980, amb les seves potencialitats i limitacions, i els seus condicionants. Volent homenatjar totes les persones i tots els grups humans que, en plena dictadura i opressió, van donar el millor de si mateixos —alguns fins i tot la vida— per facilitar la transició cap un sistema polític democràtic que garantís els drets humans i les llibertats anhelades, tant individuals com col·lectives.
MIR I CURCÓ, Conxita: Repressió econòmica i franquisme: L’actuació del Tribunal de Responsabilitats Polítiques a la província de Lleida. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997, 492 pàg.
Sinopsi: Estudi de gairebé quatre mil causes incoades a la província de Lleida segons la Llei de Responsabilitats Polítiques de febrer de 1939. Una llei que establia diferents graus de penalitzacions econòmiques per a tots aquells que haguessin participat en la vida política republicana entre els fets d’octubre de 1934 i el final de la guerra.
MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere: La cuestión catalana: Cataluña en la transición española. [pròleg de Miguel Herrero de Miñón]. Barcelona, Crítica, 2014, 374 pàg.
Sinopsi: Per entendre la naturalesa de la qüestió catalana cal conèixer el rerefons històric immediat. Un rerefons que arrenca de mitjans dels anys seixanta, quan els informes reservats assenyalaven que “la societat catalana s’està organitzant a tots els nivells”, fet que va conduir a la creació d’una oposició unificada, i a una mobilització social que va donar lloc al fet que, com diria Sánchez Terán, “la batalla de la transició” es donés allà al carrer. Fins que la victòria de les esquerres catalanes a les eleccions del 1977 va moure el govern d’Adolfo Suárez a prendre mesures i a iniciar la llarga etapa de negociacions que es va obrir amb l’operació Tarradellas i va concloure amb l’aprovació de l’Estatut d’autonomia del 1979. Molinero i Ysàs ens ofereixen una documentada investigació, amb una atenció especial als debats i contrastos que es van produir durant les discussions dels projectes de la Constitució i de l’Estatut. Ressenya de José Antonio Castellanos López Universidad de Castilla-La Mancha aquí
MOLINERO, Carme; RISQUES, Manel; VILANOVA, Francesc; RIQUER I PERMANYER, Borja De (coords.): Sobre el franquisme i Catalunya. Barcelona: Efadós, 2015, 250 pàg.
Sinopsi: El desplegament de la dictadura franquista a Catalunya va significar, un trencament brutal amb l’experiència republicana i democràtica de la dècada dels trenta del segle XX, però també va implicar unes dimensions repressives i coactives, més enllà de la persecució política i social, que van afectar el moll de l’os de la identitat del país. Aquest llibre explica, des d’angles diferents i en àmbits diversos (la política), l’exili, la repressió, l’antifranquisme, la cultura, etc.) com es va viure el franquisme a Catalunya, els seus efectes i les resistències que va generar en la societat fins a la recuperació de la democràcia i l’autonomia.
Version 1.0.0
PAGÈS, Pelai (dir): Franquisme i repressió: La repressió franquista als Països Catalans. València: Universitat de València, 2004, 366 pàg.
Sinopsi: L’any 2003 se celebrava a València, en el marc dels XXXII Premis Octubre, un simposi sobre la repressió franquista als Països Catalans que va aplegar nombrosos especialistes i testimonis de primera mà. Aquest llibre recull les intervencions que s’hi van presentar. Ressenya de Marc Candela aquí
RUBIRALTA I CASAS, Fermí: Estat Català sota el franquisme (1939-1968):La lluita independentista contra el feixisme. Barcelona: Editorial Base, 2021, 251 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre posa al descobert els viaranys de l’acció política d’Estat Català sota el franquisme, des del 1939 fins al 1968, quan l’independentisme inicià una nova dinàmica impulsada per una generació de joves militants d’organitzacions com el FAC o el PSAN. Explica l’aportació de la formació fundada per Macià el 1922 dins el conjunt de l’oposició catalana al franquisme, especialment les causes per les quals durant aquesta llarga travessia de trenta anys l’organització política degana de l’independentisme català va perdre el monopoli exercit fins aleshores dins aquest espai, com també les circumstàncies per les quals fou incapaç de mantenir la posició dominant que la seva preeminència històrica semblava atorgar-li dins el camp sobiranista.
SAFONT I PLUMED, Joan: Sabotatge contra Franco: Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra. Barcelona: Angle Editorial, 2017, 286 pàg.
Sinopsi: Durant la Guerra Civil, empresaris, eclesiàstics, intel·lectuals i militants conservadors catalans veuen en la victòria de Franco un mal menor. Però un cop guanyada la contesa es fa palès que la dictadura ha vingut per quedar-se. Amb el temps representants d’aquestes minories s’anaren distanciant d’un règim que els creia al seu costat. Van portar a terme -amb diferents graus i al llarg dels quaranta anys de franquisme- una autèntica tasca de sabotatge.
Version 1.0.0
SANTACANA I TORRES, Carles: El Franquisme i els catalans: els informes del Consejo Nacional del Movimiento: 1962-1971. Catarroja, Barcelona: Afers, 2000, 141 pàg.
Sinopsi: Tracta de les reflexions que es van fer en alguns àmbits franquistes quan la retòrica oficial no podia continuar amagant que l’estratègia de la prohibició i la repressió sobre el catalanisme durant més de dues dècades no havia assolit el seu propòsit: esborrar la cultura política autòctona i el sentiment catalanista. De fet, mai durant el règim franquista no es va manifestar des dels àmbits oficials el fracàs d’aquella política, que va ser posada en evidència en el procés de transició democràtica. Els documents que recull són un testimoni clar d’aquesta percepció: es tracta en concret de diverses sessions que el Consejo Nacional del Movimiento fins al 1967 Consejo Nacional de Falange Española Tradicionalista va celebrar als anys seixanta i setanta, en què va dedicar part de la seua feina a tractar de la qüestió catalana. El llibre, doncs, presenta uns materials expressament destruïts i desconeguts, que posen en relleu els neguits que, malgrat el discurs oficial, existien en nuclis rellevants de la classe política franquista respecte de Catalunya.
SOLÉ i SABATÉ, Josep M. (dir).: El Franquisme a Catalunya. 1939-1977. Cinc Volums. Barcelona: Edicions 62, 2005.
Sinopsi: Obra sota la direcció científica de Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya, amb la participació d’altres historiadors i amb la col·laboració de destacats intel·lectuals testimonis del franquisme. 5 volums organitzats segons criteris cronològics. Més de 1.000 pàgines il·lustrades, més de 1.000 imatges, entre fotos, mapes i gràfics, més de 100 articles, i 80 biografies de personalitats històriques. Cronologia i índex en cada volum. Índex : Volum 1 (1939 – 1945) : La dictadura totalitària. Volum 2 (1945 – 1950): Catalunya dins l’Espanya de l’autarquia. Volum 3 (1950 -1967): La immigració, el desarrollismo i la resistència cultural. Volum 4 (1968 – 1977): La lluita per la democràcia i l’autogovern. Volum 5 (1938 – 1977): La repressió franquista.
La Transició a Catalunya: (1975-1984). Barcelona: Edicions 62, 2008, 2 Volums, 270 pàg.
Sinopsi: Volum I. Mor la Dictadura, neix una il·lusió (1975-1979). Volum II. La Generalitat després del 23-F (1980-1984)
VILANOVA, Francesc: Una Burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana. Barcelona: Empúries, 2010, 251 pàg.
Sinopsi: «Ha llegado España»: sota aquesta terrible consigna, el franquisme va desplegar tot el seu poder militar, polític, ideològic, cultural, sobre un territori desfet per la guerra i la revolució. El franquisme català i els intel·lectuals que el sustentaven es van llançar a fer un judici polític i històric del catalanisme burgès, de les esquerres burgeses, que havien portat el país al desastre i a l’intent de separar-se d’Espanya.
ZAMBRANA, Joan: Els llibertaris catalans a la transició:Una història ignorada (1976-1979). Barcelona: Icària Editorial, 2019, 277 pàg.
Sinopsi: Descripció d’una sèrie d’esdeveniments històrics durant els anys de la Transició a Catalunya que, lluny de ser anecdòtics, van formar part d’una nova “repolitització llibertària”, de la qual gairebé no se’ns han mostrat expressions escrites rellevants. La irrupció d’un renovat anarcosindicalisme durant el període de 1976-1979, reagrupat al voltant de la sindical històrica CNT va aconseguir unir una bona part del moviment obrer i dels moviments socials catalans en un gran nombre de lluites socials i sindicals de caràcter transgressor, per tal d’acabar amb el règim franquista i qüestionar el règim del 78.
Selecció a cura de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i de la Secció d’Història
Aquest selecció sobre La Transició: mite i realitat inclou 23 obres entre les més destacades de les 200 de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985).
Anteriorment hem editat la selecció: La Dictadura franquista amb 19 obres, i properament editarem en aquest mateix Blog d’Història una altra selecció LaDictadura i la Transició a Catalunya amb 29 obres.
Els criteris d’inclusió en la bibliografia general han estat: a) Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu; b) Per matèria: franquisme, transició, història 1975-1982 i molts d’altres); c) Obres destacades per l’autor o pel tractament; d) S’han prioritzat les obres sobre el tardofranquisme; e) També s’han prioritzat les obres editades després de 2014; f) S’han inclòs també almenys una obra sobre tractaments sectorials: paper de la cultura, els mitjans de comunicació, la premsa, el cinema, la literatura, el moviment obrer, el moviment feminista i el moviment LGTBIQ+ durant la dictadura i la transició; g) També, s’han inclòs les obres més destacades sobre la dictadura i la transició a Catalunya i a tots els Països catalans.
Aquesta activitat compartida amb la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès s’insereix en el marc del projecte Memorial Ateneu 2024 del qual anirem informant puntualment.
La Transició: mite i realitat
ACEVEDO, Carlos: CT o la Cultura de Transición: crítica a 35 años de cultura española. Barcelona: Debolsillo, 2012, 246 pàg.
Sinopsi: Tracta sobre els moviments assemblearis i el final de la Cultura de la Transició (CT). A partir dels moviments assemblearis que des del 15 de maig del 2011 es van propagar per tota la geografia espanyola i universal, diversos dels seus membres més actius, escriptors, crítics i periodistes que van ser partícips o els van seguir amb interès, es reuneixen per reflexionar, a la llum dels nous esdeveniments, sobre un possible final de la CT, una cultura consensuada i vertical que ha actuat, des dels anys vuitanta, com el paradigma cultural unificador de consciències polítiques i socials. Com l’únic marc possible de realitat durant dècades.
ANDRADE BLANCO, Juan Antonio: El PCE y el PSOE en la transición: la evolución ideológica de la izquierda durante el proceso de cambio político. Tres Cantos, Siglo XXI España, 2015, 463 pàg.
Sinopsi: Durant la Transició el PSOE i el PCE van experimentar una cridanera transformació ideològica. En aquesta obra s’analitza com aquesta trajectòria es va anar teixint en un context internacional de crisi econòmica, en una dinàmica política molt agitada i en les convulses batalles internes dels dos partits. També, s’analitza la contribució dels intel·lectuals del PCE i el PSOE a aquesta evolució, la implicació apassionada dels militants de base i l’important paper que van tenir els mitjans de comunicació. Durant la Transició, l’esquerra va contribuir de manera determinant a la democratització del país, però aquesta contribució va comportar la seva pròpia metamorfosi i hi va sacrificar bona part dels idearis i dels projectes de transformació social pels quals venia lluitant.
ANDRÉ-BAZZANA, Bénédicte: Mitos y mentiras de la transición. Barcelona: Ed. El Viejo Topo, 2006, 331 pàg.
Sinopsi: La història oficial ha difós una versió idíl·lica de la Transició, un període en què suposadament s’han reconciliat vencedors i vençuts alhora que s’asseien les bases per a una veritable democràcia. Memòria oficial, memòria dominant, memòria construïda per i per al poder establert: una visió aparentment unànime, monolítica, que no obstant, veu com s’alcen veus que hi discrepen. A escala mundial, però, la Transició s’ha pres com a exemple d’un canvi serè de règim, un procés ideal capaç de servir de model a qualsevol part del món. No es pretén formular una denúncia ni condemnar les manipulacions que es van poder fer de la Història. Del que es tracta és de comprendre els mecanismes de selecció que intervenen en la construcció de la memòria d’una comunitat, estudiant les raons de la idealització del passat i de la utilització de la història en política. Per això, no es procedeix a una nova interpretació de la Transició, sinó a una reconstrucció dels esdeveniments i a l’estudi dels efectes polítics que van poder tenir i que continuen tenint les representacions que es construeixen al voltant d’aquest període. I al centre d’aquesta obra es planteja la proposta següent: la imatge que conservem de la Transició és un mite polític de gran poder, fins al punt que des de fa gairebé trenta anys s’està mantenint i utilitzant d’acord amb les necessitats del present.
BABY, Sophie: El Mito de la transición pacífica: violencia y política en España (1975-1982). Madrid: Ediciones Akal, 2021, 762 pàg.
Sinopsi: Estudi que desvetlla el cicle de violència que, lluny de ser culpa única i exclusivament d’ETA, cal atribuir tant a radicals de tota mena com a membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, de vegades més partidaris de desfermar la repressió que de servir la naixent democràcia. Explora, a més de les motivacions i les pràctiques de tots els actors implicats en la violència, la reforma del sistema repressiu franquista, afectada pel recurs a la tortura o a la “guerra bruta” contra un terrorisme creixent. Estudia igualment el pes dels imaginaris polítics i socials en una Espanya traumatitzada per un passat dolorós de pèrdua i repressió que reactiva l’ús de la violència. D’aquesta manera, en col·locar la violència i la memòria al centre de l’anàlisi, l’autora construeix una nova interpretació d’aquest període crucial de la història d’Espanya. Més Info
BALLESTER, David: Las otras víctimas: la violencia policial durante la Transición (1975-1982), Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2022, 300 pàg.
Sinopsi: L’obra aporta una investigació inèdita fins ara a partir d’una anàlisi rigorosa de les 134 víctimes de la violència policial durant la Transició. Aquesta violència s’analitza en tres paràmetres: “gallet fàcil”, les víctimes a la repressió de mobilitzacions i les de la tortura. El treball ofereix la deguda contextualització del període, un capítol dedicat als cossos policials i les fitxes de totes i cadascuna de les víctimes.
CARDONA, Gabriel:Las Torres del honor: Un capitán del ejército en la transición y el golpe de estado del 23-F. Barcelona: Destino, 2011, 336 pàg.
Sinopsi: Relat d’un membre de la clandestina Unió Militar Democràtica (UMD) que va viure des de les sales de banderes de les casernes militars espanyoles el cop d’Estat del 23F del 1981. L’obra també dona testimoni de la transició a l’Exèrcit, una institució entrenada i educada per garantir la supervivència del franquisme fins i tot sense Franco. Gabriel Cardona va abandonar voluntàriament l’exèrcit després de l’intent de cop d’Estat del 23F per dedicar-se a l’ensenyament de la història a la Universitat de Barcelona. Vegeu també: Àudio: CARDONA, Gabriel: El 23–F des de dins, [Barcelona], [Ateneu Barcelonès], [2006]. L’Arxiu de la Paraula (BAB).
CASALS MESEGUER, Xavier: La transición española. El voto ignorado de las armas.Barcelona: Pasado & Presente, 2016, 792 pàg.
Sinopsi: “Durant la Transició, el vot de les urnes va coexistir amb el de les armes, de manera que la violència política no només va ser important, sinó determinant. Però aquesta violència es va tornar contra els seus promotors i actors de tal manera que el partit armat, potser instigat o manipulat per cossos, sectors o faccions de l’Estat, va influir clarament en l’esdevenir polític d’Espanya. Quaranta anys després cal preguntar-se: S’ha indagat realment tot el possible sobre episodis que van deixar una reguera de morts? A través del seguiment del paper de l’exèrcit i les forces armades, des de l’assassinat de Carrero Blanco fins al 23-F, s’analitza el paper de l’ETA, la intervenció de la CIA i el KGB, la ambivalent posició del Rei, la guerra del Sàhara, els Grapo, Salvador Puig Antich, Fraga i els fets de Montejurra, Carrillo, Suárez i molts altres aspectes ocults i nous sobre un procés, molt lluny de ser pacífic i transparent com s’ha afirmat. Una política profundament definida per la pressió de l’exèrcit i diferents graus de violència que van condicionar els tempos i les maneres d’una balbucejant democràcia i una dictadura agònica. La Transició va ser sens dubte una Transició de Plom.
GALLEGO, Ferran: El Mito de la transición: la crisis del franquismo y los orígenes de la democracia : 1973-1977. Barcelona: Crítica, 2008, 848 pàg.
Sinopsi: La història de la transició espanyola que se’ns sol comptar és un mite interessat, la finalitat principal és la de legitimar les deficiències de la nostra democràcia. El llibre no només aconsegueix desmuntar aquest mite, sinó que descobreix els errors i les renúncies que una esquerra dividida va cometre en una negociació que va fer possible que el bloc social del franquisme salvaguardés l’essencial dels seus privilegis i aconseguís el suport que necessitava per enfrontar-se a uns anys de greu crisi econòmica i social.
GALLEGO LÓPEZ, Manuel: Los abogados de Atocha: la masacre que marcó la Transición. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2019, 253 pàg.
Sinopsi: Quines van ser les raons que van convertir una vaga del transport privat en el detonant d’una massacre d’advocats laboralistes? Aquesta pregunta vertebra una investigació que explora les diferents postures sobre com s’havia de desenvolupar la Transició i la violència política que va acompanyar aquest període; la victòria del sí al referèndum per a la reforma política i el progressiu desmantellament del règim; els successos de la Setmana Negra de Madrid i la resposta social davant de la violència; i les irregularitats durant la instrucció sumarial i el judici, la sentència del qual va posar fi a un atemptat que va sacsejar els febles fonaments sobre els quals s’estava construint una desitjada, però alhora temuda, democràcia.
Sinopsi: La causa 106, dirigida per un jutjat militar de Barcelona entre l’octubre del 1973 i el març del 1974, va significar molt més que una simple venjança per l’atemptat contra el president del Govern Carrero Blanco. Es va creuar amb la primera crisi del seu successor, Arias Navarro, oberta per la decisió d’endurir tant sí com no la política repressiva i acabar amb qualsevol experiment reformista. Tal com revelen els informes de l’ambaixada EUA, el principal interès del govern espanyol en reprendre la pena de mort era acabar amb el malestar present als sectors més immobilistes, especialment entre l’Exèrcit i la policia política. El cas s’endinsa així en un món que, tot i patir una sèrie de canvis, lògics al llarg de gairebé quatre dècades d’existència, va suposar la principal font d’estabilitat d’un règim que començava a esquerdar-se, seriosament, en aquest mateix període.
GUILLAMET, Jaume: Revistas para la democracia: el papel de la prensa no diaria durante la Transición. València: Universitat de València, 2020, 314 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre analitza l’aportació i la significació de la premsa no diària com a tribuna accessible als moviments d’oposició, a mode de «parlament de paper», terme sobre l’abast del qual es parla en la introducció. D’una banda, s’estudien algunes revistes anteriors al final de la dictadura, de clar enfocament renovador, com Cuadernos para el Diálogo i Triunfo o les catalanes Destino, Oriflama, Presència i Canigó, al costat del setmanari informatiu Cambio 16, en contrast amb la inadaptació creixent de les veteranes La Actualidad Española i Gaceta Ilustrada. D’una altra, es troben revistes nascudes després de la jura del rei Joan Carles, com el setmanari popular Interviú, els esquerranistes Arreu i La Calle, o Punto y hora de Euskal Herría, del nacionalisme basc d’esquerres, i el projecte valencianista de Valencia Semanal. El capítol dedicat a Por favor, El Papus i El Jueves ofereix una mirada global sobre el fenomen de la renovació de la premsa d’humor; així com el dedicat als magazins angloamericans The Economist, Time i Newsweek aporta una visió internacional de la Transició, no per distant menys incisiva. El llibre inclou, a més, el testimoniatge i les reflexions d’alguns periodistes, editors i historiadors. L’epíleg apunta una interpretació sobre l’efímer èxit d’aquestes publicacions en la que va ser una gran dècada per a les revistes.
HERNÁNDEZ RUIZ, Javier; PÉREZ RUBIO, Pablo: Voces en la niebla: el cine durante la transición española (1973-1982). Barcelona: Paidós, 2004.
Sinopsi: La Transició (1973-1982) és, també, un dels segments temporals més fèrtils i apassionants de la història del cinema espanyol. No només perquè el peculiar context sociopolític farà possible –i fins i tot necessària– la multiplicitat de propostes estètiques, ideològiques i narrativodramàtiques, permetent la convivència –de vegades traumàtica– de diferents models fílmics i conformant un ingent corpus d’enorme complexitat , sinó perquè alguns d’aquests models es convertiran en autèntics paradigmes de la convulsió social que va agitar el país en aquells anys i que es va manifestar en les arts tant en el pla de la teoria com de la praxi. Per exemple, al cinema documental o testimonial, al metafòric-al·legòric, o en la ideologització dels gèneres populars, principalment la comèdia. Aquest llibre aposta per la recerca de les vies d’entrada que permeten l’organització teòrica de l’extens mapa –caòtic, però d’un caos coherent i pertinent– que constitueix el cinema del període, centrant-se en l’anàlisi sistemàtica d’uns textos fílmics que, en la seva majoria, presenten una gran riquesa semàntica.
LABRADOR MÉNDEZ, Germán: Culpables por la literatura: imaginación política y contracultura en la transición española (1968-1986). Madrid: Akal, 2017, 666 pàg.
Sinopsi: Han passat 47 anys de les eleccions del 1977 i el mite de la transició s’ha enfonsat. Però sabem què ocultava? Aquest llibre planteja que, entre el 1968 i el 1986, va existir una ciutadania lluitant per una democràcia real més enllà de l’estat i els partits i les idees dels quals, de vegades, recorden les del 15M. A la contracultura, política i cultura s’unien radicalment i la democràcia era una nova sensibilitat que ho afectava tot: l’amor, la feina, els cossos, l’espai públic i el privat. Aquella creativitat va ser reprimida i cooptada: política i cultura es van dividir i institucionalitzar mitjançant la Constitució de 1978 i La Movida dels vuitanta. Només a nivell quotidià, la ruptura amb el franquisme va ser més nítida. Tot i que hem oblidat els elevats costos personals i socials d’aquelles lluites contraculturals, que van portar a la marginació de la joventut democràtica (suïcidis, presons, sida, heroïna), hi ha un deute de memòria amb els seus somnis, que aquest llibre estudia, a partir de les veus dels seus protagonistes i usant la literatura com a guia d’una democràcia per venir
MARTÍN GARCÍA, Óscar José; ORTIZ HERAS, Manuel (coords): Claves internacionales en la Transición española. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2010, 326 pàg.
Sinopsi: La Transició espanyola va tenir lloc durant la guerra freda i, com s’analitza en aquesta obra, Espanya va patir un aïllament durant la dictadura franquista que va deixar en aquella societat un llegat que encara dificulta la relació dels esdeveniments autòctons amb un món interrelacionat i extremadament convuls. Aquell context i els interessos internacionals dels diferents actors polítics més rellevants de l’ordre mundial van influir de maneres molt diferents en la promoció de la democràcia espanyola, van condicionar les actuacions dels polítics en general. Els factors externs d’aquesta transició continuen sense merèixer l’atenció necessària per part dels experts, encara que es destaqui la influència exercida pel “model espanyol” en transicions posteriors.
PASAMAR ALZURIA, Gonzalo: La Transición española a la democracia ayer y hoy: memoria cultural, historiografía y política. Madrid: Marcial Pons, 2019, 416 pàg.
Sinopsi: Aquest estudi aborda la transició a la democràcia al llarg de les darreres quatre dècades a través del que l’autor anomena la seva «memòria cultural». Això inclou opinions favorables i escèptiques, memòries, novel·les, commemoracions, museus, monuments, estudis d’investigadors socials, estudis històrics, etc.
PEÑA-ARDID, Carmen (ed.): Historia cultural de la Transición: pensamiento crítico y ficciones en literatura, cine y televisión. Madrid: Catarata, 2019, 270 pàg.
Sinopsi: Planteja un apropament a l’estudi de com ha estat abordada la transició per diferents mitjans i gèneres artístics; assaig, novel·la, teatre, cinema i televisió, tant en produccions que van ser coetànies al canvi polític com en aquelles posteriors que plasmen la cosmovisió de les noves generacions i que, des d’una perspectiva amb freqüència crítica, (re)avaluen el significat d’aquest període clau a la història d’Espanya. Es fa ressò de molts dels debats i controvèrsies que ha generat fins avui la Transició i que han qüestionat tant el relat oficial com l’abast del procés democratitzador. Ressenya d’Ernesto Viamonte Lucientes aquí
PINILLA GARCÍA, Alfonso: El Laberinto del 23-F: lo posible, lo probable y lo imprevisto en la trama del golpe. Madrid: Biblioteca Nueva, 2010,189 pàg.
Nota: Aquesta versió de 23-F intenta narrar els fets des d’una visió panoràmica, polièdrica, mitjançant un mètode inspirat en la Teoria de Jocs. L’obra posa de manifest que el cop no va ser purament castrense, ni estrictament franquista, ja que en la seva incubació i emergència van intervenir factors d’índole política que doten l’esdeveniment de gran complexitat i rics matisos explica l’autor. Alfonso Pinilla s’ha basat en el mètode les “matrius de co-acció” per a la redacció de llibre, mètode inspirat en la Teoria de Jocs que explora els diferents punts de vista que diferents actors presenten davant d’un problema, cruïlla o crisi, “el camí que finalment s’escollirà sorgeix de la co-acció o interacció dels punts de vista, preferències i interessos d’aquests actors”. El mètode exposa les solucions donades a una crisi i assenyala les solucions que tenen més probabilitats de concretar-se. “Però la correcta interpretació del mètode passa per diferenciar probabilitat de necessitat, ja que la complexa incidència de nombroses variables en els processos històrics obliga a comptar amb allò imprevist, amb la sorpresa, allunyant-nos així de qualsevol determinisme” aclareix Pinilla. En definitiva, l’obra intenta combinar el relat provat i rigorós dels esdeveniments amb aportacions teòriques i metodològiques noves en l’estudi de la Història. “Gràcies a la metodologia aplicada es pot comprovar que el cop no era tan simple com se’ns ha donat a conèixer, que la seva preparació comptava amb grans probabilitats d’èxit segons els càlculs dels sediciosos (perquè si no fos així no s’haurien atrevit a donar-ho ) i que el canvi en algunes postures dels seus actors durant la crucial nit del 23-F va convertir en rotund fracàs el que, sobre el paper, tenia seriosos aspectes de triomf ” resumeix l’autor.
RODRÍGUEZ LÓPEZ, Emmanuel: Por qué fracasó la democracia en España: la Transición y el régimen del ’78. Madrid: Traficantes de sueños, 2014, 385 pàg.
Sinopsi: La Transició, i el canvi polític conseqüent, s’expliquen com a resposta a una crisi econòmica, política i social que es desplega a partir de les contradiccions que van generar les forces mobilitzades durant el darrer franquisme. Per sota aquesta perspectiva, el centre de l’explicació torna el protagonisme a les lluites de fàbrica, el moviment veïnal, els nous moviments socials i, en general, l’onada de canvi democràtic que va experimentar el país aquells anys. Enfrontat a aquestes poderoses forces, el problema de la Transició va ser com integrar-les i així neutralitzar-les. El resultat va ser un règim de nou encuny, la democràcia liberal, que si bé satisfeia algunes de les noves demandes, les enquadrava en un marc polític que apuntalava i reproduïa els interessos de velles i noves oligarquies.
ROVIRA MARTÍNEZ, Marta: La transició franquista: un exercici d’apropiació de la història. Barcelona, Pòrtic, 2014, 311 pàg.
Sinopsi: Sempre s’ha dit que el preu de la Transició va ser l’oblit del franquisme. Però la Transició no és res més que una gran operació política de memòria, que se sosté sobre uns fonaments que necessiten una revisió crítica. Quines són les arrels de la memòria de la Transició? Quins són els seus condicionants? Per què els líders polítics de la Transició han publicat tantes autobiografies i memòries personals? Quins són els elements que configuren el relat dominant de la Transició? A partir d’aquests preguntes, el llibre s’endinsa en la genealogia d’aquest relat, que ha esdevingut des de l’inici de la mateixa Transició, un comú denominador transmès i assumit per la societat i els partits polítics sense gaire discussió. Ara que la Transició és més criticada que mai, ens cal comprendre qui i com construí aquell relat i per què.
Vegeu també: ROVIRA MARTÍNEZ, Marta: La transició vista pels franquistes quins són els elements que configuren el relat dominant d’aquesta etapa històrica?, [Barcelona], [Ateneu Barcelonès], [2015]. Àudio.
SÁNCHEZ SOLER, Mariano: La Transición sangrienta: una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983). Barcelona: Península, 2010, 521 pàg.
Sinopsi: L’anomenada Transició no va ser un procés pacífic com es creu. Al contrari, va ser un moment històric de violència extrema, carregat de mort, com aquesta investigació demostra amb dades irrefutables. A la transició sagnant, Sánchez Soler posa de manifest la política desenvolupada a Espanya des dels aparells de l’estat en presons, comissaries i casernes; l’opressió generalitzada, les connexions de la guerra bruta i la dialèctica criminal empresa per ETA, GRAPO i altres grups. Terrorisme, repressió i guerra bruta són els tres eixos coercitius de la transició espanyola, un període que va propiciar la tornada a una legislació pròpia de la postguerra, amb lleis penals especials, mentre s’implantava una estratègia repressiva i sistemàtica per controlar el carrer. El resultat: més de sis-cents morts. El silenci de la «Transició» oficial sobre aquesta qüestió suposa, a la pràctica, la continuació de la política d’oblit aplicada a les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista. Aquest treball d’investigació exhaustiu recorre vuit anys de la història recent d’Espanya. Anys en què morts i ferits es van comptar per milers.
TAPPI, Andrea; TÉBAR HURTADO, Javier (dir.): La Transición española en las aulas. Historia y memoria en la enseñanza secundaria. Pròleg d’Andreu Mayayo i Artal. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2023, 207 pàg.
Sinopsi: Com s’ensenya la Transició a les escoles? Els materials curriculars proporcionen un coneixement adequat de la gènesi de l’actual règim parlamentari? Desenvolupen eines crítiques perquè l’alumnat actuï com a ciutadà dins d’un sistema polític participatiu? A partir d’aquestes preguntes, el llibre ofereix al públic especialitzat i no especialitzat un instrument àgil, estructurat i metodològicament fonamentat per entendre com es transmeten a les aules els resultats més recents del propi debat historiogràfic sobre la Transició i com s’adopten els conceptes propis del pensament històric. Els sis capítols que el componen estan escrits per historiadors i especialistes en Didàctica de les Ciències Socials que proposen una síntesi actualitzada de les principals interpretacions historiogràfiques sobre la Transició, de la seva memòria i ús públic (cap. 1). Una exploració, a partir d’un estudi de cas, sobre l’estructura, els continguts i els resultats de les proves d’Avaluació del Batxillerat per a l’Accés a la Universitat (EBAU) (cap. 2). Una explicació al voltant de la postura de les editorials davant de les exigències d’innovació educatives (cap. 3). Una anàlisi en profunditat de les darreres edicions dels manuals d’Història d’Espanya per a 2n de Batxillerat (cap. 4). A més, la investigació cobreix també un examen dels llibres de text destinats a 6è de primària i 4t d’ESO (cap. 5) i, finalment, prenent com a marc de referència el model de pensament històric, se suggereixen alguns recursos didàctics que poden afavorir l’estudi de la transició a les aules (cap. 6).
VILARÓS, Teresa M.: El Mono del desencanto: Una crítica cultural de la transición española, (1973-1993). Madrid: Siglo XXI de España, 2018, 358 pàg.
Sinopsi: El final del franquisme va comportar una mena d’amnèsia col·lectiva, un rebuig del passat recent i la necessitat desesperada d’oblidar aquelles ideologies i resistències caduques que havien protagonitzat l’oposició antifranquista. Per què la societat espanyola, just en el moment en què no hi havia força opressora, va reprimir el passat i les ànsies rupturistes? Ho vulguem o no, el franquisme no era només un règim dictatorial, sinó que proveïa la societat espanyola de la droga del desencís. Sense el dictador, s’acaba el desencís i comença el mono. Sense ell, no és viable desmantellar les estructures i l’Estat franquista, és impossible començar de zero. El règim perviurà dins de la democràcia. Anàlisi del passat reprimit a través d’una crítica cultural de la transició –inclosa tant la Movida madrilenya com la premoguda de Barcelona–.
VILCHES FUENTES, Gerardo: La satírica transición: Revistas de humor político en España (1975-1982). Madrid: Marcial Pons Ed. de Història, 2021, 309 pàg.
Sinopsi: Durant els anys de la transició a la democràcia, el mercat de la premsa espanyola va experimentar un autèntic boom de revistes satíriques. Enfrontats al control de la censura tardofranquista i amb l’amenaça de l’extrema dreta sempre present, setmanaris com Hermano Lobo, El Papus, Por Favor o El Jueves van abordar l’actualitat política i van desenvolupar una crònica espontània, irreverent i iconoclasta. La millor generació de l’humor gràfic a Espanya —Chumy Chúmez, Forges, Ivà, El Perich, Núria Pompeia—, juntament amb algunes de les plomes més destacades de l’època —Maruja Torres, Vázquez Montalbán, Marsé— van contribuir decisivament a ampliar els marges de la llibertat d’expressió.
Secció d'Història 