Dilluns, 12 de desembre 2022 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: Tarradellas, una certa idea de Catalunya amb Joan Esculies, historiador i autor de Tarradellas, una certa idea de Catalunya.
Presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història
La tertúlia comptà amb més de trenta persones. Joan Esculies destacà vuit etapes de la llarga vida de Josep Tarradellas (1899-1988). A continuació fem un resum imperfecte de la seva intervenció de més d’una hora:
a) 1899-1930. La formació d’un polític diferent. Un polític autodidacta que és formà al CADCI i que s’acaba guanyant molt bé la vida com a viatjant de comerç. Coneix a Antònia Macià i Gómez amb qui festejarà i es casarà. És un gran organitzador que ho classifica tot i a tothom en fitxes. La seva formació i visió comercial, l’aplicarà a la política: “La política és el tracte del homes”. El 1927 es casa i el 1928 neix la seva filla Montserrat Tarradellas i Macià amb síndrome de Down. Això el marcarà de per vida. La Montserrat és alhora la persona més important per a ell, i també serà el factor que el farà sortir de casa i entrà a la política d’una manera plena i intensa totes les hores del dia, intentant “fugir” de casa. Molta gent creia que Tarradellas era solter.
b) 1931-1936. La conversió de self-man en polític. Fa una progressió política meteòrica i esdevé diputat d’ERC i secretari del President Francesc Macià. Però aviat tenen una forta discrepància i amb el lluhins o grup de l’Opinió se separen d’ERC i formen el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE) coneguts com els “panarres” per les seves sigles. Els fets del 6 d’octubre de 1934, en què no hi participa activament, suposen per a Tarradellas un punt d’inflexió, d’un error que sempre té present i que cal evitar. Catalunya i el govern de Catalunya ha de tractar directament amb el Govern d’Espanya, sense intermediaris de tu a tu i no intentar mai “arrreglar” els assumptes espanyols. Tarradellas, no és un separatista, no és un federalista, no és un confederalista, no és tampoc un regionalista, ni un autonomista, és un nacionalista que cada moment històric, vol i lluita pel màxim autogovern de Catalunya. Tarradellas amb Macià aprèn aviat la importància de la imatge en política. Ell mateix acabarà sent un polític amb una bona planta, elegant i que alguns començarien a imitar amb els seus vestits de gris tarradellas.
c) 1936-1938.Polític de Guerra i de Revolució. Amb 40 anys, Tarradellas assoleix personalment i també el Govern de Catalunya, el màxim autogovern, a la pràctica, confederat amb la República espanyola. Durant la guerra reconquereix el poder arrabassat amb la retallada de l’Estatut que havien fet les Corts espanyoles. Entre altres temes, incauta el fons del banc d’Espanya i dirigeix les indústries de Guerra. Té molta més bona afinitat amb els anarquistes de la CNT que amb els comunistes del PSUC amb qui creu que estats subordinats al PCE.
d) 1939-1944. La gestió de la derrota. Tarradellas intenta reorganitzar ERC que tenia els seus quadres i militants dispersos entre Mèxic i arreu de França. Fa una munt de viatges per Europa per recomposar ERC i donar suport a tots els seus militants i quan cal i pot amb ajuda econòmica. Josep Irla esdevé, sense gaire convenciment personal, president de la Generalitat a l’exili. Per a Irla en paraules seves “El càrrec de president de la Generalitat és un fardo“. Entre 1942-44 viu a Suïssa i neix el seu fill Josep Tarradellas i Macià, és un fill no esperat, amb qui no va tenir mai una relació bona, tampoc dolenta. Finalment l’octubre de 1944 pot marxar de Suïssa i torna a París.
e) 1945-1954. Recompondre ERC i cap a la Presidència. En acabar la segona Guerra Mundial, Tarradellas reapareix i reorganitza de nou ERC i prova diferents estratègies que no acaben de funcionar (la Solidaritat Catalana, formació d’un Govern a l’exili i altres) i apareix el problema amb els bascos. La Generalitat està econòmicament ofegada. Havia hagut de tornar al govern de la República el fons que administrava, mentre que el govern basc no ho va fer. Des de 1952, és de facto el president de la Generalitat. Irla fa temps que ho vol deixar per motius de salut i de cansament.
f) 1954-1977. Consolidar la presidència (1954-1959), Lligar-se a l’interior i amb nous actors (1960-1969), Aconseguir el reconeixement i fer el camí (1970-1977) i el Retorn (1977)
Aquesta llarga etapa amb diversos subperíodes, suposen la seva elecció i consolidació com a president de la Generalitat, amb una intensíssima vida política amb dotzenes de viatges per Europa i Amèrica i milers de cartes, sempre amb l’objectiu de preservar la institució de la Generalitat, no només des del punt de vista simbòlic. sinó també real, però lligat amb l’interior. Per això no fa mai un govern de la Generalitat a l’exili com els bascos o els republicans espanyols. I manté relacions amb l’exili mexicà, i sobretot amb diferents actors catalans i espanyols (Jaume Vicens Vives, Domingo Valls Taberner, Manuel Ortínez, Duran Farell, Carles Sentís, Jordi Pujol, Josep Maria Bricall, Jaume Ros Serra, Frederic Rahola, Joan Sauret, Humbert i Víctor Torres, Heribert Barrera, Carles Martí Feced, Baltasar Porcel, Antoni Gutiérrez, Verde i Aldea, Serra i Moret, Pallach, Joan Reventós, Adolfo Suárez i un llarg etcètera)
g) 1978-1980. Un altre cop al capdavant del govern, 1978-1980
Tarradellas fa un govern d’unitat i intenta omplir de contingut la Generalitat, amb la figura de Jordi Pujol que emergeix i que clarament no es refia de Tarradellas. Alguns esdevenen tarradellistes sense que hi hagi un partit, ni ERC, tarradellista.
h) 1981-1988. Després del Govern, Tarradellas continua fent política
S’aguditzen les relacions amb Jordi Pujol i es declara contra la LOHAPA i les 17 autonomies. Els socialistes reclamen la seva figura. De fet és una veu que ningú fa callar. Fins hi tot Obiols podria semblar un candidat tarradellista.
Tarradellas, una certa idea de Catalunya
La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx.
Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.
Joan Esculies
Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és escriptor i historiador. Ha publicat biografies, assaigs i articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle xx. L’any 2018 va rebre el premi Gaziel de Biografies i Memòries per Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Exerceix de professor a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i a la Universitat Oberta de Catalunya i escriu a La Vanguardia.
Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas per la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat el Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas.
Ja està exposat a biblioteca i confiem que serà de l’interès dels socis.
Dilluns 7 de novembre de 2022 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió Ventura Gassol. Una biografia política. El tertulià convidat fou Manuel Pérez Nespereira, historiador, ateneista i autor de Ventura Gassol. Una biografia política.
Joan Manuel Tresserras, escriptor, assagista i president de la Fundació Jose Irla, editora de l’obra participà també a la tertúlia i en va fer la seva presentació.
La tertúlia compta amb el suport de la Fundació Irla, que lliurà alguns exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la Història.
Modera la tertúlia: Joan Solé Camardons
Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Ventura Gassol i Rovira (1893-1980)
Una biografia política
Ventura Gasol i Rovira (La Selva del Camp, 1893 – Tarragona, 1980) inicia de ben jove un sòlid compromís amb el catalanisme polític i cultural, com a propagandista i activista i com a notable poeta. Exiliat arran de la Dictadura primoriverista, s’alia a Estat Català̀, esdevé́ un dels lloctinents de Francesc Macià̀ i participa en la insurrecció́ de Prats de Molló́, acompanyant posteriorment el líder separatista en el seu periple americà̀.
Retornat a Catalunya participa en la fundació́ d’Esquerra Republicana i en l’adveniment de la República i la Generalitat de Catalunya. Com a conseller d’Instrucció́ Pública i de Cultura promou una obra de govern que continua, actualitza i amplia l’endegada per la Mancomunitat, malgrat el convuls període en la qual es desenvolupa. Empresonat amb tot el Govern arran els Fets d’Octubre de 1934, reprèn la tasca de conseller arran la victòria del Front d’Esquerres del 1936, per a tot seguit afrontar durant la Guerra Civil el salvament de vides i patrimoni abans d’haver d’exiliar-se per les amenaces dels incontrolats. Allunyat de la primera línia política, viu un segon exili a cavall de França i Suïssa fins el seu retorn a Catalunya, a la del franquisme, per a morir-hi en pau.
Barcelona, 16 d’octubre de 1936. Festival al Teatre Olympia, en honor als mariners del Zirianin, el vaixell soviètic arribats dies abans amb un carregament de queviures per la ciutat. D’esquerra a dreta: el consol Vladimir Antónov-Ovséienko, Josep Tarradellas i Ventura Gassol. Agustí Centelles /CDMH. Fundació Josep Irla
Manuel Pérez Nespereira
Doctor en Història Contemporània de Catalunya, especialista en la figura d’Enric Prat de la Riba, el primer terç del segle XX a Catalunya i el catalanisme d’aquest període.
Autor de més de mitja dotzena d’obres, entre les quals: Prat de la Riba, nacionalisme i formació d’un estat català; La secessió catalana; La Ciutadella; Jaume aiguader, la nació popular.
Ha publicat en revistes especialitzades i genèriques, i al costat de l’obra individual ha col·laborat en un bon nombre d’obres col·lectives.
Una breu selecció d’articles de revistes: La crisi de la fi de segle a l’Ateneu barcelonès; La primera crisi positivista a l’Ateneu Barcelonès (1877-1878); Precedents de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860); La recepció de la cultura i el pensament europeus a la Catalunya de la Restauració. L’Ateneu Barcelonès i la seva biblioteca com a vehicles de recepció, assumpció i difusió; L’Ateneu Barcelonès i Josep Pla. Dues actituds davant la lluita social. Més informació aquí.
Dijous 20 d’octubre a les 18.30 h a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Hilda Agostini: una mestra republicana, protestant, maçona i socialista a càrrec de Cèlia Cañellas Julià, historiadora i Rosa Toran Belver, historiadora; ambdues coautores de Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, edicions 62.
Presenta: Josep Sauret, membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Cèlia Cañellas Julià i Rosa Toran Belver, autores de la biografia de Hilda Agostini; Josep Sauret de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. 20 d’octubre de 2022. Foto JSC.
Una biografia singular
La biografia de Hilda Agostini (Tarragona 1890-Paris 1976), filla d’un pare d’origen italià, esdevé singular per la seva formació en els àmbits del protestantisme i per la trajectòria que la conduí al compromís polític i a la integració en els cercles maçònics. En aquests àmbits es forjà el seu esperit profundament republicà i laic i el seu compromís en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal.
Exercí de mestra a l’escola pública barcelonina, on acabà per dirigir l’Escola Montessori, i també a l’Escola del Treball. Amiga de Marcel·lí Domingo, milità en el Partit Republicà Radical Socialista, a Izquierda Republicana i en els anys de guerra, al PSUC, destacant per la seva labor de propaganda en mítings i en les seves col·laboracions a la premsa.
Des de l’exili al sud de França col·laborà en la tasca d’ajut als refugiats, continuada a Paris des de les oficines de la CIMADE, ONG francesa fundada al començament de la Segona Guerra Mundial per grups d’estudiants protestants francesos, en particular l’activista cristiana i membre de la Resistència francesa Madeleine Barot, per donar assistència i suport a les persones desarrelades per la guerra, en primera instància els que van ser evacuats de les províncies franceses d’Alsàcia i Lorena situades a la frontera amb Alemanya.
En resum, la biografia de Hilda Agostini és singular per la seva formació i la seva trajectòria, com a dona d’esperit profundament laic, compromesa i entestada en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal, a més de la seva dedicació al magisteri, la integració en una lògia maçònica i el seu compromís polític.
Les autores del llibre Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Cèlia Cañellas i Rosa Toran, a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Foto Natàlia Costa / ACN
Rosa Toran (1948) és doctora en Història i ha estat professora d’història en diversos instituts de batxillerat. Becada per l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Jaume Bofill, l’any 1988 obtingué la Borsa d’Estudis Agustí Duran i Sanpere dins els Premis Ciutat de Barcelona, i el 2015 fou guardonada amb el Premi Bages de Cultura d’Òmnium Cultural. Com a autora, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, ha divulgat estudis i publicacions sobre la política escolar de l’Ajuntament de Barcelona, el personal polític (1875-1931), la representació de la dona en els consistoris durant la Segona República i el paper de les dones durant la Guerra Civil a la rereguarda. Exvicepresidenta de l’Amical de Mauthausen i altres camps i responsable d’arxius i publicacions, ha comissariat exposicions i ha escrit llibres i articles sobre la deportació republicana als camps nazis.
A l’Ateneu Barcelonès va ser la tertuliana convidada d’Amics de la Història a la tertúlia: Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme, que podeu veure aquí
Dilluns 3 d’octubre a les 17 h tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana.
La Tertúlia tingué lloc al passeig central de les Rambles, (Les Rambles, 128 Barcelona) i comptà amb la col·laboració deLínia Cultura Rambles. L’espai acotat disposava de cadires, micròfons i de tota la logística i seguretat, en un indret històric davant mateix del Cafè Moka. Hi assistiren una trentena llarga de persones a més de tots els vianants i tafaners que escoltaren la tertúlia
Els tertulians convidats foren Isidre Surroca, coautor de Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana i Imma Cabré escriptora i autora de la novel·la històrica Els Senyors del poder.
La Tertúlia comptà també amb el suport de la Fundació Irla, editora de la biografia de Nativitat Yarza que lliurà una dotzena d’exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la història a les primeres persones inscrites a la Tertúlia.
Presentà la tertúlia: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.
Joan Solé Camardons en nom d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès informà sobre el 150è aniversari del naixement de Nativitat Yarza i reivindicà les Rambles com a espai cívic i de cultura de tot el veïnat, les entitats barcelonines i tota la ciutadania. La tertúlia de l’Ateneu Barcelonès s’inscriu com una activitat Àgora tertúlia del projecte Línia cultura Rambles.
Isidre Surroca, historiador i biograf de Nativitat Yarza, destacà els moments més importants de la llarga trajectòria de la primera alcadessa elegida per sufragi universal.
Imma Cabré, escriptora, explicà l’origen de la seva novel·la “Els senyors del Poder” inspirada en el personatge. També llegí un fragment del míting que suposadament Nativitat Yarza feu per a la seva elecció com a alcaldessa. I finalment recreà el dia que passejà per les Rambles en motiu de la recepció oficial que li oferí el president Companys.
Al final el públic assistent, feu diverses preguntes als dos tertulians ponents i van reivindicar el paper del personatge com a mestra, alcaldessa i miliciana per la llibertat i educació de tota la ciutadania.
Imma Cabré, Joan Solé Camardons i Isidre Surroca. Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès, 3 d’octubre de 2022, en motiu del 150 aniversari de Nativitat Yarza
Antoni Dalmau i Isidre Surroca: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana
Nativitat Yarza. Una biografia
Nativitat Yarza i Planas (Valladolid, 1872 – Tolosa de Llenguadoc, 1960), criada a Barcelona, fou una mestra amb un marcat compromís laïcista i feminista que la portà a militar en partits polítics republicans i esdevenir la primera alcaldessa electa de la història de Catalunya, el gener de 1934 a Bellprat, per Esquerra Republicana. Amb l’esclat de la Guerra Civil s’allistà a la Columna del Barrio, vinculada a la UGT i el PSUC, i durant uns mesos esdevingué miliciana al front d’Aragó. Retornada a la rereguarda dirigí el Grup Escolar Lina Òdena de Barcelona en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada, fins que la derrota republicana la portà a l’exili. A França va mantenir el seu compromís republicà, es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista i va morir en condicions molt precàries, en el més absolut dels oblits.
Barcelona, 12 de febrer de 1934. Joan Tauler, Josep Tomàs i Piera, Nativitat Yarza, Lluís Companys i Francesc Riera a la recepció oferta pel president de la Generalitat a l’alcaldessa de Bellprat. Foto Carlos Pérez de Rozas / AFB.
Una novel·la sobre Nativitat Yarza
L’argument de la novel·la d’Imma Cabré, Els senyors del poder, alterna l’època de Nativitat Yarza i una ficció política coincidint amb unes eleccions a la presidència de la Generalitat. El punt de connexió de les dues èpoques és la Margarida i Sira, la seva néta que treballa en una empresa de publicitat que porta la campanya de Pere Pau Aligó, candidat a la presidència de la Generalitat.
Imma Cabré: Els senyors del poder
Biografia de Nativitat Yarza editada per la Fundació Irla
L’Ajuntament de Barcelona, en complicitat amb els agents culturals implantats al territori com l’Ateneu Barcelonès, promou un ambiciós projecte de dinamització cultural de la Rambla barcelonina i els seus entorns. El programa, integrat en el pla de Transformació de la Rambla traçat per l’equip KM0 i reenfocat en el context covid, porta el nom genèric d’Àgora Rambles, un paraigües que aixopluga diferents programacions culturals a la via pública amb l’objectiu de revitalitzar l’emblemàtic passeig i reconnectar-lo amb el veïnat de la ciutat.
Dilluns 19 de setembre a les 17h tingué lloc la tertúlia “Els que manen a Catalunya” amb Pep Martí, periodista, ateneista i coautor del llibre Els que manen. Les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya, ed. Saldonar, 2022
Pep Martí, periodista de Nació Digital i Joan Solé Camardons. Foto MSSM
Presenta: Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història.
L’acte tingué lloc a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès amb una assistència de 63 persones i amb una dotzena de preguntes dels assistents.
Tertúlia Amics de la Història: “Els que manen” Foto JSC
Breu crònica de la Tertúlia Amics de la Història “Els que Manen”
Pep Martí explicà la gènesi del llibre Els que manen, tot subratllant que és un recull actualitzat dels 50 articles publicats a Nació Digital sobre una selecció de les famílies que mouen els fils de Catalunya. Naturalment, hi poden faltar altres nissagues amb perfils similars. Es va optar per fer una selecció al més heterogènia possible i que tinguessin una certa continuïtat, dues o tres generacions, per poder mostrar una relat històric. Tot i així, és un treball periodístic fet amb rigor i ben documentat, però no té un caràcter de recerca històrica o sociològica.
A tall d’exemple, Pep Martí, feu menció d’alguns noms, entre ells, destacà: Els Güell i els Vall Taberner en el grup Els cognoms que sempre i són; Isidre Fainé i Carles Tusquets en el grup La seducció dels negocis. Els Rodés i Carme Cervera entre El triomf dels mitjans i la cultura. Els Grífols, els Gallardo i els Sánchez Llibre en Els que aixequen la persiana. Demetrio Carceller (Damm) del grup Begudes, joc i hotels. I finalment per al grup El contrapoder de Barcelona mencionà Vall Companys, el poder agroalimentari de Lleida i Jaume Alzina i BonÀrea, del camp a la botiga sense intermediaris. Podeu veureu els articles corresponents a Nació Digitalaquí
Un dels analistes que ha estat més corrosiu envers l’actuació política de les elits econòmiques ha estat Xavier Bru de Sala. En una entrevista a NacióDigital, establia la diferència entre classe dominant i classe dirigent. Aquesta darrera és la que treballa també pels altres sectors socials i té una visió de país. A Catalunya, segons ell, hi ha hagut més classe dominant que dirigent. Per a Bru de Sala, la vella classe dominant no ha estat a l’alçada: “Aquí, les classes dominants van canviant de cavall per mantenir el seu domini”.
Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya
No tots els poders s’elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d’ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia.
Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí.
El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis —amb episodis exemplars i d’altres de vergonyants—, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l’autonomia política, ens permet descobrir, des d’un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.
On és la burgesia catalana? Pep Martí.
On és la burgesia catalana? Què pensen i com són? Què se n’ha fet d’aquella classe dirigent que va fer la Revolució Industrial, que va impulsar la Renaixença i que, amb la Mancomunitat, va assentar les bases de l’entramat institucional català? Fins a quin punt el franquisme la va desvirtuar? Es pot seguir parlant d’una burgesia catalana? Continuen dempeus els grans llinatges? Com són els nous, d’on surten i què fan? NacióDigital ha editat la sèrie monogràfica “Els que manen. 50 noms” per veure, qui és qui en el nostre patriciat.
Vegeu l’article complet de Nació Digital de 15 de setembre de 2019 aquí
El mirall trencat dels mandarins catalans. Pròleg de Ferran Casas
Una burgesia amb capacitat d’innovar i d’arriscar per conquerir qualsevol mercat, un país de capitans d’indústria, un selecte grup de milionaris —alguns força discrets—, un establishment que remenava les cireres, que es veia capaç de controlar les institucions, i que tenia una bona entrada a Madrid. Era el panorama que, durant dècades, en dictadura i en democràcies de més o menys qualitat, oferia Catalunya a qui se la mirés a vista d’ocell. Era una classe social, una elit, que gaudia d’una certa estabilitat malgrat que mai no ha estat homogènia.
N’hi havia, i n’hi ha, que només volien fer diners, i d’altres que participaven en iniciatives, que actuen amb vocació d’incidir i que s’esforcen per veure-hi més enllà de les parets de la seva fàbrica. Des dels mecenes de la llengua i la cultura catalana com els que van fundar Òmnium fins als que ens ajuden a explicar el Modernisme o el nostre autogovern, però també els que finançaven el pistolerisme dels anys vint i l’aixecament feixista del 1936, o els que s’han entregat a aventures especulatives. A la foto hi eren i hi són tots, encara.
En els darrers anys tot ha canviat, també ells i les seves quimeres. La crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català, i les incomoditats i tensions que ha generat el Procés en un àmbit on domina el conservadorisme han refet el mapa. Calia revisitar-los i trobar-ne de nous per explicar-ho tot i posar-hi context amb dades i fonts. Fer, en definitiva, una feina periodística. La bona acollida que, entre els lectors, va tenir una història de la família Lara i el seu grup Planeta a Nació Digital va donar-nos, l’estiu del 2019, la idea de fer una sèrie sobre les grans nissagues empresarials.
Aquestes sagues ens havien de permetre explicar la nostra composició social, el nostre mapa polític i el nostre model econòmic i la seva capacitat d’adaptació al context. És el que es van proposar Miquel Macià i Pep Martí, dos periodistes de llarga i acreditada trajectòria, de perfils complementaris, poc amics de la frivolitat innecessària i bons coneixedors dels engranatges del poder a Barcelona i més enllà de l’entorn metropolità. I això, remenant el registre mercantil, recorrent a fonts orals de diversos nivells i també documentals, és el que han fet durant gairebé dos anys, també en pandèmia. Posant-hi talent, sí, però també moltes hores i empatia i intenció en les preguntes per accedir al que els afectats volien contar i al que no. La sèrie es va publicar setmanalment al diari i aquest llibre és fruit d’una revisió per dotar-la de més coherència i esmenar-ne o actualitzar-ne aspectes puntuals.
Els que manen no es publica amb la intenció de fer relacions públiques. S’hi combina la informació econòmica amb la social, la política i la històrica, fet que fa més llegidors els perfils i els posa a l’abast de qualsevol lector inquiet i interessat a saber qui són i per què són com són els nostres mandarins. No tots els àmbits tenen el mateix pes perquè les trajectòries familiars, les iniciatives empresarials, els patrimonis o els posicionaments públics tenen un interès desigual. Els quatre elements sempre hi apareixen, però no en un equilibri idèntic que podria fer decaure l’interès. Tampoc no hi ha un criteri objectivable a l’hora de triar els protagonistes. No tots són els més rics, tampoc els més populars o els de més tradició.
Hi apareixen tots els que espereu —si en lloc dels cinquanta noms que van donar nom a la sèrie original en fossin deu, hauria estat més difícil—, però també hi surten d’altres sense els quals no s’entén el present de determinades comarques i sectors. N’hi ha que no tenen una gran fortuna, però sí un gran impacte social i que són directius que no hi podien faltar perquè, fent-los justícia o no, se’ls situa en l’epicentre de totes les conxorxes. D’altres ens ajuden a entendre bé com el franquisme va permetre forjar grans fortunes i guanyar un prestigi social que la Transició, com a transició i no com a ruptura, va evitar descavalcar malgrat que algunes han estat elits extractives. La tria i el producte final són fruit d’una iniciativa periodística genuïna i independent.
I per això calia posar-hi mètode, sotmetre-ho a contrast, i endreçar-ho i explicar-ho bé. Mentre treballàvem en la sèrie, descartàvem o afegíem noms, discutíem quin era el millor moment per presentar aquest o l’altre i si faltava material gràfic o accedir a una font per corroborar una dada, ens sobrevolava sempre el dubte de quina col·laboració trobaríem dels protagonistes. El cert és que ha estat desigual, i és un exercici d’honestedat que el lector ho sàpiga. Alguns protagonistes del llibre s’han negat a col·laborar amb Macià i Martí per explicar-se; d’altres s’han limitat a derivar-nos als seus gabinets de premsa o portaveus per facilitar informació, i també n’hi ha hagut molts que han acceptat reunir-se amb els periodistes de Nació Digital en diverses ocasions, fet que confirma la rellevància en el mapa mediàtic català del diari i el seu prestigi pels més de vint-i-cinc anys de trajectòria acumulada. L’accés a la informació no ha estat, com deia, homogeni, però la perspectiva de la publicació dels cinquanta noms ens presenta un resultat final que, gràcies al bon ofici i als recursos de Macià i Martí, sí que ho és.
Els que manen ens ofereix el panorama d’una burgesia, d’unes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat al nostre país en els darrers anys. Molts no han entès el Procés, la impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o l’anhel d’una societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de més desigualtat. N’hi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més. Segurament és l’altra cara de la dificultat que ha tingut «el carrer» —les classes populars— i alguns partits per ser conscients de fins a quin punt l’estat espanyol i les seves estructures eren fortes i estaven disposades a jugar tan fort com calgués per mantenir en peu l’statu quo.
L’establishment espanyol ha superat la prova d’estrès que, entre 2014 i 2017, va suposar la crisi monàrquica que va provocar l’abdicació de Joan Carles I, el Procés català i la irrupció de Podem. El genuïnament català, que en els anys de la pax autonomista va acceptar el rol que assumia la Generalitat quan facilitava fer negocis i defensava la idea d’una Catalunya motor econòmic d’Espanya, presenta un balanç de danys més gran. Els nostres noms no han estat aliens a la polarització i un ampli sector ha respost als intents d’impugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid. Els canvis de seus socials de 2017 en són el paradigma.
Aquest llibre us permetrà entendre què fan i per què les grans nissagues patronals del país, i també cap a on pot transitar la nostra economia en un context global i de qüestionament de l’aposta pels serveis després d’anys d’un menysteniment erroni de la indústria tradicional i l’emprenedoria que van fer pròspera i socialment inquieta la Catalunya dels segles XIX i XX. Que tingueu una grata i útil lectura.
Pep Martí
1964, Barcelona. Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i periodista. Ha treballat a El Triangle i actualment és redactor de Nació Digital.
És autor de les biografies Maura, uno de ellos i Tarradellas, de L’heroisme de la normalitat, Una història d’Amics de la Unesco a Barcelona, i del recull d’entrevistes Catalunya, cap a on vas?, publicat a Saldonar.
Ha estat membre de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès i d’Amics de la Unesco.
Pep Martí
Les grans nissagues catalanes arriben a RAC1
El periodista de Nació Digital Pep Martí farà cada dimecres a “Islàndia”, el programa d’Albert Om, una secció sobre la sèrie “Es que manen. 50 noms” que va publicar el diari Nació Digital.
Dilluns 13 de juny de 2022 a les 17.00 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la sessió Catalanes i catalans a Mèxic al llarg de la història. Comptarem com a tertulians convidats: Gemma Domènech, historiadora, autora i promotora de l’obra Segundo diccionario de los Catalanes de México, i Salomó Marquès historiador i coautor de la mateixa obra.
Presenta la tertúlia: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.
Inscripció a: amicsdelahistoria2015@gmail.com
Segundo Diccionario de los Catalanes de México
La Tertúlia Amics de la Història tindrà com a eix temàtic la presència dels catalans i de les catalanes a Mèxic al llarg de la història a partir de les biografies recollides al Segundo diccionario de los Catalanes de México, un recull ordenat alfabèticament amb 2.637 entrades de biografies de persones catalanes a Mèxic des del segle XVI fins als nostres dies i que van deixar una empremta a l’àmbit de les ciències, la política, les arts, l’empresa privada o l’acadèmia.
El Segundo diccionario té almenys dos antecedents successius. El primer es titula Diccionari dels catalans d’Amèrica, la presentació del qual al Col·legi de Jalisco dels seus quatre toms molt ben editats, el 1992, va donar lloc que es concertés la realització d’un Diccionario de los catalanes de México que, a banda de traduir a l’espanyol tot el que fa referència a Mèxic, ho va augmentar de manera considerable i, el 1996, en publicar-se, va merèixer el premi “Joan B. Cendrós”.
Amb els anys va augmentar molt la informació i va donar lloc a aquest segon diccionari molt més ric que l’anterior i que comprova que la presència catalana a Mèxic és més gran del que s’havia suposat.
La història compartida entre Catalunya i Mèxic, així com dels milers de catalans que han viscut o viuen en aquest país llatinoamericà, fan necessari conèixer els llaços culturals d’ambdós països, segons l’historiador José María Muriá a la ciutat de Guadalajara, capital de l’estat mexicà de Jalisco. Muriá es va referir així a una iniciativa del Col·legi de Jalisco per editar publicacions que reforcin aquest llaç. “La vocació que té el Col·legi de Jalisco per incrementar i recuperar les relacions amb Catalunya són part d’aquesta intenció”. Muriá, de pares catalans, ens recorda que hi ha una llarga història compartida entre Catalunya i Mèxic des del segle XVIII fins a l’actualitat. Per això, el diccionari és un text inacabat ja que van quedar alguns noms fora, malgrat l’esforç per incloure la major quantitat de personatges dels quals es té informació.
Aquesta segona edició del primer diccionari publicat el 1996 inclou també una llista de professors i acadèmics catalans exiliats després de la Guerra Civil, el 1939, juntament amb 10.000 persones més. Alguns d’aquests personatges destacats són Pelegrí Clavé, que va ser director de l’Acadèmia de Sant Carles de la Ciutat de Mèxic i Jaume Nunó, coautor de l’himne nacional mexicà.
L’historiador de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic Luis Muñoz Oliveira destacà que el diccionari té un impacte tant per als mexicans, que podran reconèixer la història de certs personatges, com per als catalans, que aconsegueixen identificar el camí que han recorregut els seus familiars i coneguts.
Notes biogràfiques de catalans i catalanes a Mèxic
Hem fet una brevíssima selecció de 18 dones i de 18 homes que es van haver d’exiliar a Mèxic. Molts d’ells amb una carrera política i professional de primer ordre. I en el cas de les dones, a més com diu Gemma Domènech, van patir un exili a l’ombra. La prova és que la majoria dels homes són coneguts i reconeguts per a la població, no és així per a les dones.
Margarita Abril i Gonzàlez (Argentona, 1910 – Mataró, 2003). Obrera tèxtil. Dirigent de Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC). Voluntària al front d’Aragó. Membre del Comitè Central i el Comitè Executiu del PSUC. Imatge: https://www.realitat.cat/
Maria Lluïsa Algarra i Coma (Barcelona, 1916 – Ciutat de Mèxic, 1957). Jutgessa, la primera dona jutge a l’Estat espanyol), periodista i autora de teatre. Imatge: https://www.lapajareramagazine.com/
Emma Alonso i Fernández (Barcelona, 1914 – Ciutat de Mèxic, 2000). Actriu, primera dama de teatre, actuà en obres de Josep Maria de Sagarra als teatres barcelonins. Militant d’ERC. Imatge: http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/autoridad/125573
Josep Andreu i Abelló (Montblanc, 1906 – Barcelona, 1993). Advocat i polític. President del Foment Nacionalista Republicà de Reus (1930), cofundador d’ERC (1931), diputat al Parlament (1932), President de l’Audiència de Barcelona (1936), President de l’Ateneu Barcelonès (1936 i de nou 1977-1985). Diputat a Corts constituents pel PSC (1977). President de l’Assemblea de Parlamentaris (1978). Milità a ERC i a PSC-Congrés. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/
Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 1912-2000) conegut com a Tísner. Escriptor, periodista, escenògraf, traductor, caricaturista i pintor. Imatge: https://www.enciclopedia.cat/
Dolors Bargalló i Serra (Barcelona, 1902 – Ciutat de Mèxic, 1980). Militant d’ERC, activista a favor de la participació de les dones a la política. Va presidir la Unió de Dones de Catalunya. Imatge: https://www.esquerra.cat/ca/inici
Margarita AbrilMaria Lluïsa AlgarraEmma AlonsoJosep Andreu i AbellóAvel·lí Artís i GenerDolors Bargalló i Serra
Pere Bosch i Gimpera (Barcelona 1891 – Ciutat de Mèxic, 1974). Prehistoriador i arqueòleg. Primer rector de la UAB (1933-1939). Catedràtic de la UNAM, cap de la divisió de Filosofia i Lletres de la UNESCO (1948-1952). Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/Main_Page
Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 – 1994). Escriptor, contista, periodista i dibuixant. Retornà el 1962. Imatge: https://www.enciclopedia.cat/
Assumpció Casals i Rovira (Barcelona, 1896 – 1975). Actriu i empresària teatral. Dama indiscutible de l’escena a Barcelona i Madrid abans de la Guerra. Imatge: http://www.cdmae.cat/fons-assumpcio-casals/
Joan Comorera i Soler (Cervera, 1894 – Burgos, 1958). Polític, diputat al Parlament, Conseller d’Economia i Agricultura, secretari general del PSUC (1936-1949) fins que fou expulsat. Jutjat pel franquisme el 1954, mort a la presó de Burgos. Imatge: Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/60990/1/comorera_MB.jpg
Pere Bosch i GimperaPere Calders i RossinyolMontserrat Callicó i GalletJosep Carner i Puig-OriolAssumpció Casals i RoviraJoan Comorera i Soler
Emília Guiu i Estivella (Manresa, 1920 – San Diego, California, 2004). Actriu que interpretà més de 50 pel·lícules a Mèxic. Va treballar al costat dels artistes més destacats del cinema mexicà, com Pedro Infante, amb qui va protagonitzar Angelitos Negros (1948), una de les seves millors pel·lícules. Imatge: web heraldodemexico.com.
Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Ciutat de Mèxic, 1944). Advocat, polític, conseller de la Generalitat de Catalunya i ministre del govern espanyol republicà. Membre del nucli fundacional d’ERC. Imatge: https://www.esquerra.cat/ca/inici
Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906 – Barcelona, 1988). Enginyer, polític i escriptor. Milità a Estat Català, BOC, ERC i CDC. Comissari de Propaganda de la Generalitat. Autor prolífic d’articles i llibres. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/biografies/miravitlles-navarra-jaume
Josep Moix i Regàs (Sabadell, 1898 – Praga, 1973). Teixidor i polític comunista, secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1949-1965), alcalde de Sabadell (1936-1938), director general de Treball i ministre de Treball al govern espanyol. Imatge: https://dbe.rah.es/biografias/25549/jose-moix-regas
Carme Cortès i LladóJoan García OliverEmília Guiu i EstivellaJoan Lluhí i VallescàJaume Miravitlles i NavarraJosep Moix i Regàs
Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 – Ciutat de Mèxic, 1961). Polític i escriptor, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés dels Diputats per Acció Catalana Republicana i Ministre d’Economia del govern republicà. Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Luis_Nicolau_d%27Olwer
Pere Pagès i Elies; conegut com a Víctor Alba. (Barcelona, 1916 – Sant Pere de Ribes, 2003). Escriptor, assagista, periodista i polític. Milità al BOC i al POUM. Imatge: https://en.wikipedia.org/wiki/File:V%C3%ADctor_Alba.jpg
Serafina Palma Delgado (Còrdova, 1907 – Ciutat de Mèxic, d.1970). Metgessa, s’afilià a la UGT, a Mèxic desenvolupà una llarga carrera acadèmica a l’Instituto Politécnico Nacional i a la Escuela Nacional de Ciencias Biológicas. Imatge: Galeria de Metges Catalans: https://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDEH
Adela Ramon i Lligé (Barcelona, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1992). Administrativa al Museu d’Arqueologia i després, arqueòloga. Militant d’Acció Catalana Republicana. Premi “Josep Maria Batista i Roca” per la seva tasca de projecció exterior de la cultura catalana. Imatge: http://blog.mac.cat/fent-historia-del-museu-el-cas-dadela-ramon-lligue/
Llibertat Ródenas i Rodríguez (Xera, País Valencià, 1892 – Mèxic, 1970). Militant anarcosindicalista i oradora. Voluntària a la columna Durruti al front d’Aragó. Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México
Joan Sales i Vallès (Barcelona 1912-1983). Escriptor, poeta, traductor i editor. La seva obra més coneguda és la novel·la Incerta glòria. Director d’editorial Ariel i fundador del Club Editor. Imatge: https://www.escriptors.cat/autors/salesj/biografia-joan-sales
Marcel·lí Perelló i DomingoAurèlia Pijoan i QuerolAdela Ramon i LligéLlibertat Ródenas i RodríguezJoan Sales i VallèsJaume Serra i Hunter
Maria Soteras i Maurí. (Barcelona, 1905 – Ciutat de Mèxic, 1976). Advocada. Primera dona que es va llicenciar i doctorar en dret per la Universitat de Barcelona i primera dona membre del Col·legi d’Advocats d’aquesta ciutat (1927). Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México
ElionorVinyerta i Cuartero (Barcelona, 1893 – Ciutat de Mèxic, 1967). Actriu. Militant d’ERC. Activa propagandista del sufragi femení. Membre del Comitè Executiu de la Unió de Dones de Catalunya (1937-1939). Imatge: https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/02/22/elionor-vinyerta/
Joaquim Xirau i Palau (Figueres, 1895, Ciutat de Mèxic 1946). Filòsof, professor de la UNAM i autor d’una vintena de llibres de filosofia. L’Ateneu Barcelonès convocà, entre els anys 1989 i 2000, el premi d’assaig Joaquim Xirau. Imatge: https://www.catedraferratermora.cat/simposis/en/xirau/
Maria Soteras i MauríJordi Tell i NovellesMaria dels ÀngelsVayreda i TrullolElionorVinyerta i CuarteroJosep Maria Xammar i SalaJoaquim Xirau i Palau
Més informació
DOMÈNECH I CASADEVALL, Gemma. “L’exili a l’ombra”, La República. núm. 175, 25.setembre – 1.octubre de 2021, pp. 30-37.El podeu llegir aquí
Les dones han quedat sovint en el segon pla de la història, i l’exili republicà n’és un exemple, amb centenars de protagonistes femenines ara recuperades en el Segundo Diccionariode los Catalanes de México.
DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2018). “Artistas republicanas en el exilio mexicano”. Manuel Alcántara, Mercedes García Montero y Francisco Sánchez López (Coords.), Arte. Memoria del 56.º Congreso Internacional de Americanistas. Salamanca, ed. Ediciones Universidad de Salamanca, 2018. ISBN 978-84-9012-916-6, p. 309-313 / DOI: http://dx.doi.org/10.14201/0AQ0251_3 / https://edicionesusal.com/obra/978-84-9012-916-6/
DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2019). “Dibujando en el Olvido. Artistas republicanas en el exilio mexicano: Carme Millà, Mercè Casals y Montserrat Callicó”, CABAÑAS BRAVO, Miguel (ed) Identidades y tránsitos artísticos en el exilio español de 1939 hacia Latinoamérica. Madrid, ed. Doce Calles. ISBN 978-84-9744-252-7 p.217-234.
DOMÈNECH, Gemma; RIBERA, Carles. “Republicanas catalanas en México: por el exilio hacia el olvido” Mujeres en el Exilio Republicano de 1939 (Homenaje a Josefina Cuesta). Madrid, Ministerio de la Presidencia, Relaciones con la Cortes y Memoria Democrática – Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2021. ISBN 978-84-7471-155-4. Pàg. 339-350
MURIÀ, José M. : Catalans a Mèxic. Cinc segles de presència irrenunciable; Pagès editors, 2008, 88 pàg. Sinopsi: Se centra en la presència catalana en aquest país, sobretot a partir de 1937, com a conseqüència de la diàspora que es produí arran de l’alçament militar feixista contra la República espanyola i la seva posterior victòria. Però també rastreja la seva presència en altres èpoques històriques, com la conquesta. I és que José M. Murià, descendent de catalans, pretén dues coses amb aquesta obra: primer, conscienciar del paper que els catalans han jugat en la formació de la nació mexicana; i segon, conscienciar Catalunya del seu passat emigrant i recordar la solidaritat de la diplomàcia mexicana en moments difícils. Com diu l’autor: “el pòsit que han deixat aquests quatre segles i mig […] podria aprofitar-se molt més pels homes i les dones que avui viuen aquí i allà, tot fomentant un especial apropament que aniria bé a tothom.”
MURIÀ, José M. : Catalans a Mèxic. Cinc segles de presència irrenunciable
FUNDACIÓ JOSEP IRLA: Esquerra a Mèxic (1941-1980), edició corregida i ampliada (electrònica): desembre 2016; Coordinació editorial Josep Vall; Coordinació de la Recerca Històrica a Mèxic, José Maria Murià. Lluny del país a causa de l’exili, tres-cents catalans i catalanes van donar vida a Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic durant quatre llargues dècades. Aquest llibre vol retre homenatge al compromís militant d’aquella generació dels conciutadans, que mentre somniaven amb la tornada a casa, recreaven a 10.000 quilòmetres de distància de la seva llar nacional, la llengua i la cultura que els identificava i els ideals que els unien. El podeu llegir aquí
MARIA COLL: “L’organització de l’exili català a Europa i Amèrica”, Sàpiens. Història dels milers d’exiliats republicans que, a partir del 1939, van anar a França, Anglaterra, Mèxic, la República Dominicana o Xile. Article de la revista Sàpiens que podeu llegir aquí
Dijous 15 d’abril de 2021 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la sessió “Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, a càrrec de Vidal Aragonés i Chicharro, advocat, professor, polític i autor de l’obra “Francesc Layret. Vida, obra i pensament”.
Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.
Tercera i darrera conferència del cicle Violència política i social a Catalunya i Espanya 1868-1923
Ja podeu veure el Vídeo de la sessió “Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, la darrera del Cicle “Violència política i social a Catalunya i a Espanya 1868-1923”
“Francesc Layret en el temps del pistolerisme”, a càrrec de Vidal Aragonés i Chicharro. Presenta Narcís Argemí. 15 d’abril de 2021.
Del Congrés de Sants i la vaga de la Canadenca als assassinats de Francesc Layret i de Salvador Seguí (1917-1923). Per Vidal Aragonés
Ara fa un segle el nostre país va viure un dels períodes més intensos des del punt de vista polític. Per una banda el moviment obrer i sindical, de la mà de CNT, va donar una salt organitzatiu en el conegut Congrés de Sants. El període 1917-1920 va destacar per un nivell de mobilitzacions sindicals sense precedents fins a aquell moment, essent-ne la màxima expressió la Vaga de la Canadenca, que va suposar la conquesta de la jornada laboral de 8 hores. Per una altra banda, el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol es va expressar a través de l’Assemblea de Parlamentaris i la proposta d’Estatut d’Autonomia.
Aquest dos moviments, sindical i d’alliberament nacional, no van unificar lluites i es van manifestar per separat, però van patir per igual la repressió de l’Estat espanyol: milers de repressaliats, centenars de morts, acomiadats, etc.
Si bé els dos moviments no coincidiren, hi ha algunes excepcions com la de Francesc Layret, que malgrat haver estat reconegut com advocat de cenetistes, ha estat poc estudiat el seu pensament polític i la seva tasca d’organitzador de les primeres iniciatives que feren coincidir catalanisme i socialisme.”
Francesc Layret, en la infantesa es va veure afectat per una paràlisi, va perdre la mobilitat de les dues cames i va haver d’utilitzar crosses tota la seva vida
Sinopsi de Francesc Layret. Vida, obra i pensament
Francesc Layret ha passat a la història del nostre país com l’advocat laboralista assassinat el 1920 pel pistolerisme promogut per la patronal i els aparells de l’Estat. Advocat, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés… Però qui va ser realment Francesc Layret?
És impossible explicar el context polític català de principis del segle XX sense remetre’ns a la figura de Layret. Aquesta obra s’endinsa i estudia per primera vegada el pensament polític d’un dels grans organitzadors i referents del naixent catalanisme d’esquerres de la segona dècada del segle XX. Layret va saber conjugar republicanisme, catalanisme i socialisme en una proposta política única. A la vegada, la seva tasca constant i incansable en el si del moviment obrer l’avalava i li atorgava un consens entre sectors amplis que anaven des de l’anarcosindicalisme fins al catalanisme republicanista. I tot això ho feia sense cap renúncia ideològica i defensant sempre els posicionaments més rupturistes en els diferents espais on va participar.
No només coneixerem, però, el Layret advocat, regidor o referent polític. També ens acostarem a la part més humana del personatge, i podrem entendre com el devia afectar la paràlisi que patia a les cames des dels 2 anys o la inseparable tríada que formava amb Companys i Seguí. El llibre també descobreix algunes de les incògnites que fins ara existien sobre Layret: el nom i cognoms de qui va ordenar i pagar el seu assassinat i les claus del procediment judicial que es va obrir després; o les certeses i mites sobre el seu projecte de partit obrer català i la candidatura electoral de 1920. Un llibre que parla del passat perquè el present necessita eines per construir futur.
La Browning va ser la pistola emblemàtica dels pistolers patronals, mentre que la Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 122.
Vidal Aragonés
Nascut a Cornellà de Llobregat, 1978. Fill de família de classe treballadora. Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda des de l’any 2002 i professor associat de Dret del Treball de la UAB des de l’any 2010. Assessor jurídic del sindicalisme alternatiu i advocat litigant.
Militant des de mitjans dels anys 90 en associacions i moviments en defensa dels drets socials. L’any 2014 va participar en la creació d’Alternativa d’Esquerres de Cornellà. Diputat de la CUP-CC a la XII Legislatura del Parlament de Catalunya. Va presidir la Comissió d’Investigació sobre la gestió de les Residències de Gent Gran.
Ha escrit desenes d’articles sobre dret del treball, relacions laborals, moviment obrer i marxisme. Ha participat en diferents obres col·lectives i és coautor de Manual para luchar contra la reforma laboral (Atrapasueños, 2012), Las transformaciones hacia el socialismo en Venezuela (Atrapasueños, 2014) i de Francesc Layret. Vida, obra i pensament.
«La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom.»
Walter Benjamin (Berlín 1892-Portbou 1940)
Dimarts 3 de desembre de 2019 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc, la taula rodona La memòria dels herois anònims, a càrrec de Josep Cruanyes Tor, historiador i vicepresident de l’ANC, Ramon Balasch, escriptor, i Àngel Surroca Surroca, autor i fill del protagonista de l’obra, cervell i catalitzador de Derivados Forestales, S. A. (1954-2006).
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
La memòria dels herois anònims. El cas de Francesc Surroca Puig (1903-1951), combatent per la República, a càrrec de Josep Cruanyes Tor i Ramon Balasch, Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
La memòria dels herois anònims
«La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom», deia Walter Benjamin. I afegia que «és una tasca més difícil honorar la memòria dels herois anònims que no la de les persones cèlebres».
Es pot seguir el fil dels pensaments d’un combatent per la República com va ser Francesc Surroca Puig, a partir del terrible Expedient Penal 51104, l’única edició facsímil íntegra existent fora de la del president Lluís Companys, a partir dels testimonis que l’acusen i les falses proves aportades, a partir dels seus textos escrits a la Presó de Girona, la correspondència amb la seva dona Carmina i els seus amics, i la seva obra de teatre La felicitat entre reixes, altament biogràfica, escrita al corredor de la mort el maig de 1940.
La recuperació del testimoni dels herois invisibles, de la nostra memòria col·lectiva, només es pot fer a partir de casos concrets. A cada família hi ha l’exemple de l’heroi anònim, a cada organització hi ha l’anella invisible d’aquells que van donar la vida per la llibertat, quan van ser atacats per la bota militar feixista i la repressió a l’estil nazi del franquisme, tal com puntualitza un dels màxims historiadors de la repressió Josep Clara Resplandis, en el seu pròleg.
La constatació de Francesc Surroca Puig, fruit de les seves vicissituds tan extremes, després d’anys de desesperació, és molt dura: «Vaig renovar la lluita en la que una vegada més m’han vençut. Fa onze anys mes per mes que em trobava en les mateixes condicions.»
Davant d’aquesta constatació cal renovar la lluita, tal com diu Francesc Surroca a la carta al seu fill Àngel l’1 de juny de 1951 hores abans de dir-nos adeu:«Us desitjo molta sort i encara que el present el pugueu veure negre, crec que ho podreu superar tot, perquè teniu condicions per sortir-vos-en. Tindreu que treballar més i sento en l’ànima no haver pogut ajudar-vos més.»
En memòria del meu pare, Francesc Surroca Puig
Per a mi, i per a ells, i per a tothom, per a tots els ciutadans del món, per als joves i les generacions que han de venir, voldria que la figura del meu pare fos l’exemple del ciutadà que representa el bo i millor de Catalunya, tal com ell ho afirmava: «Nosaltres, components del veritable poble català, l’únicament honrat i treballador».
Malauradament, més de vuitanta anys després, Catalunya es troba encara davant els mateixos reptes i davant les mateixes forces hostils. Les semblances i les coincidències dels fets que aquí es narren tenen una actualitat tan corprenedora, que sembla com si la història hagués passat en va.
La constatació d’ell, fruit de les seves vicissituds tan extremes, és molt dura:
«Vaig renovar la lluita en la que una vegada més m’han vençut. Fa onze anys mes per mes que em trobava en les mateixes condicions.»
Davant d’aquesta constatació cal renovar la lluita, tal com ell m’escrivia hores abans de dir-nos adeu:
«Us desitjo molta sort i encara que el present el pugueu veure negre, crec que ho podreu superar tot, perquè teniu condicions per sortir-vos-en. Tindreu que treballar més i sento en l’ànima no haver pogut ajudar-vos més.»
I a fe que hi hem deixat la pell treballant! I tant que haurem de treballar més! I és a aquesta voluntat de treball indefallent, de resistència i de persistència que apel·lo amb totes les meves forces. És amb aquesta voluntat de ser que parlo en memòria del meu pare i de tots els que com ell van donar la seva vida.
PER LA LLIBERTAT!
Àngel Surroca Surroca
Fragments del text liminar
Breu perfil de Francesc Surroca Puig
De Francesc Surroca i Puig, nascut el 1903 al carrer de les Ballesteries, en el cor de la Girona vella i monumental, se’ns explica la dimensió humana, professional i política. Un home que es formà com a comptable, treballà en institucions bancàries i a la Central Lletera, i que també participà en activitats agrícoles, que fou amic dels dirigents republicans Pere Cerezo i Miquel Santaló, i que participà en la llista d’Esquerra Republicana en les eleccions municipals de 1934. […]
[Durant la Guerra] Francesc Surroca fou membre de la Comissió de Banca i Borsa, del Comitè de Finances, de la Subdelegació d’Economia, d’organismes [com la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya], en els quals posà a prova la seva formació en matèria comptable i la capacitat de generar recursos per a la causa legal. Però, patriota abans que aprofitat, participà també en la lluita al front del Segre i fou capturat abans de finir el conflicte i internat en un dels molts camps de concentració dels vencedors. […]
A la Presó de Girona, el gener de 1940, hi havia més de 2.800 reclusos, entre penats, processats i detinguts, la majoria homes. […]
Però el Consell de Guerra no va fer cas ni del defensor ni del fiscal, i decidí de canviar la qualificació –delicte de rebel·lió– i condemnar Surroca amb el rigor màxim. Entre la reclusió perpètua i la pena de mort s’inclinà per la segona. […]
Francesc Surroca, des que fou sentenciat fins que arribà l’indult, va viure especialment aquesta derrota eterna durant els onze mesos que va estar pendent de la decisió superior. […]
En tot cas, l’indult aconseguit per Francesc Surroca va treure’l de la nevera i ell no va ser una unitat més per afegir a la relació dels passats per les armes de la presó gironina: tres-cents seixanta-nou el 1939, noranta-nou el 1940, deu el 1941, vint el 1942, dotze el 1943, tres el 1944 i una el 1945.
Surroca restà a la presó de Salt, on va saber fer bones amistats, fins al 1943. Refer la vida, tot seguit, i en la llibertat condicional, a Cervià de Ter i a Barcelona, no li va ser gens fàcil. […]
Tot això és reflectit en aquest llibre i molt més, perquè la lletra i les imatges es complementen perfectament i no ens deixen indiferents. La reproducció facsimilar del procediment judicial és pràcticament única i esdevé un testimoniatge impagable per conèixer, pas a pas, els mecanismes repressius que conduïren tants ciutadans d’aquest país a situacions límit. A part de centrar la figura política, el comportament polític i les activitats professionals de Francesc Surroca, aquesta obra concebuda, planificada i elaborada conjuntament per Àngel Surroca Surroca i Ramon Balasch, documenta molt precisament, de manera propera i rigorosa, com a través d’una burocràcia armada i formal el règim franquista s’imposà a casa nostra per mitjà de la violència organitzada des de dalt i amb la participació dels de baix, «sense odi ni rancúnia», com deien ells.
JOSEP CLARA RESPLANDIS Fragments del pròleg
Perfil biogràfic de Francesc Surroca Puig
Neix a Girona el 23 d’abril de 1903, al carrer de les Ballesteries, 26, al si d’una família gironina de tota la vida. El pare regentava una armeria molt activa. El 1908, va quedar orfe de pare a cinc anys. Va estudiar als maristes les primeres lletres i el batxillerat de Comerç. A quinze anys, queda orfe de mare i viu amb la seva tia Concepció Surroca, venedora de fruita.
Treballa de meritori al sector bancari dels anys vint a Girona, on va pujant fins arribar a ser apoderat primer i sotsdirector del Banc de Catalunya (1929-1931). Es casa a Barcelona el 1929 amb Carme Surroca Casas i tenen tres fills (Jordi, 1930, Àngel, 1935, i Carles, 1948) i fixen la residència al carrer de La Força 6, de Girona.
Arran de la fallida del Banc de Catalunya (1931), compatibilitza el seu ofici d’expert administrador per a diverses empreses amb el de secretari d’ERC a les comarques gironines (1933-1938).
Urbanita del centre de Girona passa a viure a Cervià de Ter: des d’allà compatibilitza el càrrec de secretari de la cooperativa Central Lletera Municipal de Girona (1935) i posada en marxa d’una granja avícola a Cervià i membre del Sindicat Agrícola (1935).
El 20 de juliol de 1936 uns energúmens destrossen a cops de mall la Central Lletera. Durant la guerra ocupa diversos càrrecs dins la Comissió de Banca i Borsa, el Comitè de Finances, la Subdelegació d’Economia, i finalment dins la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya a Girona. El setembre de 1938 s’enrola a l’exèrcit republicà i va al front del Segre, on cau presoner.
D’allà el traslladen al Camp de Concentració de La Magdalena (1938) i un any després a la Presó de Girona. Això serà el principi d’una vida molt dura e injusta d’un combatent per la República.
Més informació a Francesc Surroca Puig (1903-1951), combatent per la República
Dilluns 17 Juny 2019 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història Biografia de Jaume Aiguader (1882-1943), primer alcalde republicà de Barcelona amb la participació de Manuel Pérez Nespereira, historiador i autor de “Jaume Aiguader. La nació popular”
Coordina i presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Jaume Aiguader i Miró
Text de Manuel Pérez Nespereira
En referir-nos a Jaume Aiguader i Miró hem de valorar la capacitat d’aplegar, en la seva figura i tasca, les diverses activitats que tot un seguit de catalans, nascuts com ell als darrers decennis del segle XIX, desenvoluparen al llarg de la seva vida professional en un doble combat: la lluita per la justícia social i la lluita per la recuperació de la Nació Catalana, rere dos-cents anys d’ocupació i sotmetiment.
Jaume Aiguader i Miró (1882-1943) desenvolupà un seguit d’activitats convergents en aquest doble objectiu; l’alliberament de l’ésser humà i l’alliberament nacional. Per a ell era impossible que tingués lloc l’una sense l’altra, l’home lliure no ho era en una nació esclava, i la nació mai no seria realment lliure si els seus ciutadans patien les cadenes físiques i/o econòmiques que els subjectaven.
Foto: Jaume Aiguader, a la dreta de la imatge, amb Francesc Macià i altres dirigents republicans. | M.P.N.
Per acomplir aquesta meta Aiguader, fou metge higienista, impulsor de la tasca dels ateneus populars i altres centres de sociabilitat obrera, cofundador i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC), membre d’Estat Català i veu de Macià a l’interior, escriptor, editor, articulista, conferenciant, pensador, subversiu, alcalde, ministre…
En resum, l’home lliurat a l’ideal, com ell deia, a través de totes les eines que en cada moment el destí, i la seva voluntat, li posaven a l’abast. Però, a més, convergí amb tota una generació que va fer de Barcelona l’espai on Catalunya es va pensar. Joves amb inquietuds polítiques, intel·lectuals, socials, i sovint totes tres indestriablement unides, portaven a la capital del país les esperances i l’esperit de les diverses contrades del país. Lluís Companys, Salvador Seguí, Prat de la Riba, Francesc Cambó, Rovira i Virgili… Barcelona actuava de galvanitzador de la voluntat del país, i s’erigia novament en cap i casal de tots els ciutadans del nostre país.
Jaume Aiguader, la nació popular, escrit per Manuel Pérez Nespereira
Podeu descarregar-vos el llibre que edita la Fundació Irla a Descarregar (PDF)
Barcelona, 14 d’abril de 1931. Ban municipal de Jaume Aiguader com a alcalde informant de la proclamació de la República a la ciutat. AHCB
Dimarts 4 de juny de 2019 a les 19h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “Manuel Carrasco i Formiguera un referent pels nostres dies” a càrrec de Lluís Duran i Hilari Raguer.
La sessió ha estat organitzada per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, juntament amb la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i constarà de dues parts: la primera sobre Els orígens del seu compromís, Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual, a càrrec de Lluís Duran; i una segona sobre la seva actualitat, Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera, a càrrec d’Hilari Raguer.
Presenten l’acte: Carles Armengol, president de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, i Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, a càrrec de Lluís Duran i d’Hilari Raguer; 4 de juny de 2019, Ateneu Barcelonès.
Manuel Carrasco i Formiguera
Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona 1890 – Burgos 1938) resumeix en la seva figura una Catalunya que encara ha de trobar el seu lloc. Catòlic practicant, republicà convençut i nacionalista insubornable, fou víctima de la violència de la Guerra Civil per partida doble. Capturat a bord del mercant Galdames amb el qual fugia d’una Barcelona on se’l perseguia, caigué en mans del règim de Burgos que uns quants mesos després l’afusellaria (9 d’abril de 1938), previ el judici-farsa i malgrat totes les intervencions al seu favor, fins i tot internacionals.
Carrasco i Formiguera va tenir una vida riquíssima, en què va sembrar moltes llavors que avui poden donar els seus millors fruits. Doctor en dret i en filosofia i lletres, exercí l’advocacia a Barcelona i s’especialitzà en dret mercantil. Fou professor d’aquesta matèria a l’Escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat de Catalunya. Proclamada la República Catalana el 14 d’abril de 1931, formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el primer govern de la Generalitat de Catalunya. Elegit diputat per Girona (28 de juny de 1931), a les corts constituents de la República, s’hi destacà per la seva defensa del text íntegre de l’Estatut d’Autonomia votat pel poble català. Fou dirigent d’Acció Catalana primer i d’Unió Democràtica després i col·laborador reconegut de El Matí, El Temps i altres publicacions. Tot plegat, se’n desprèn un pensament, basat en una triple fidelitat: a la República, al país i a l’Església, que cal reivindicar i difondre, ja que ens ofereix claus per al moment actual. També cal recordar el seu paper durant la guerra, quan destacà per les seves operacions de salvament de persones i béns i pels vincles que establí amb el poble i el govern d’Euskadi.
Secció d'Història 
