Catalunya i la plurinacionalitat, vista des de fora d’Espanya

24 Abril 201918 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous 9 de maig de 2019, a les 19h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la sessió “Catalunya i la plurinacionalitat, vista des de fora d’Espanya” amb la participació de Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours; Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols; i de Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia.

Presentaren l’acte el president de l’Ateneu Barcelonès Jordi Casassas Ymbert i el professor Giovanni Cattini

Els tres ponents, que recentment han editat el llibre La Nazione catalana. Storia, lingua, politica costituzionale nella prospettiva plurinazionale, plantejaran temes per comprendre la complexitat des d’una mirada estrangera sobre el procés independentista català.

El professor Cagiao analitzarà la crisi del sistema polític espanyol com a conseqüència d’un problema o falta de reconeixement nacional. El nacionalisme espanyol s’ha negat a debatre durant llargs anys el seu propi model d’Estat, rebutjant un darrere l’altre qualsevol intent d’encaix del pluralisme nacional existent en el seu si fora del marc autonòmic en vigor. Com se sap, aquesta dinàmica oposada al reconeixement nacional ha acabat generant un important suport social a la solució referendària i a la independència. El professor Cagiao reflexionarà sobre aquest tema des d’una perspectiva més controvertida (i potser paradoxal), posant el focus en el problema de reconeixement nacional de Catalunya: si el procés hagués dividit el Principat en dos grans blocs (independentistes i unionistes) amb un pes similar, seria d’interès analitzar aquesta divisió i sobretot les actituds observades, principalment en el catalanisme unionista, sobre el reconeixement nacional de Catalunya per part dels catalans contraris a la independència.

Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours

Per part del professor Ferraiuolo intervindrà explicant com la lectura italiana d’esdeveniments catalans sovint es deforma pel fenomen cultural i polític de la Lliga Nord. De fet, hi ha diversos indicadors que ens permeten mostrar l’enganyós que és aquest paral·lelisme. La seva intervenció se centrarà en aquests elements, que es poden trobar en els estudis i dades sociològiques i polítiques, així com també en l’evolució del model regional italià. A partir de l’anàlisi de la trajectòria política de la Lliga Nord, també serà possible avaluar la forma en què l’Estat italià s’enfronta al conflicte territorial: les respostes de les institucions centrals que des d’un punt de vista legal i formal poden semblar idèntiques a les espanyoles, adquireixen però, un significat diferent si s’emmarquen en la dimensió dels processos polítics i institucionals de cada país.

Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols

Finalment, el professor Rigobon oferirà una reflexió sobre com ha reaccionat la premsa diària italiana als fets catalans de setembre i octubre 2017, plantejant-se els següents interrogants: Quina cobertura han donat als esdeveniments? Quin grau de coneixement de la realitat catalana tenien els periodistes involucrats? Quines pautes resseguien els editorials? A partir d’un repàs general dels diaris italians més importants i dels seus articles sobre Catalunya es veurà com els plantejaments sobre el tema han estat molt diferents i s’han vist actituds oposades dins els mateixos sectors ideològics. No hi ha hagut, segons el professor Rigobon, una resposta “de dretes” o “d’esquerres”: hi ha hagut diferents respostes (i sovint molt diferents entre elles) dins dels mateixos blocs, la qual cosa demostra que el cas català representa un desafiament a qualsevol categorització i simplificació.

Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia

Autor del text: Giovanni Cattini

Per saber-ne més:

http://www.editorialescientifica.com/materia/diritto/diritto-costituzionale/la-nazione-catalana-detail.html

Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)

24 Novembre 201818 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 3 desembre 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència “Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)” del Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (2) a càrrec d’Oriol Dueñas, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, Ed. Generalitat de Catalunya, 2018.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.

Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)

Al llarg de bona part de la Guerra Civil des de la zona republicana s’impulsaren diverses actuacions amb la finalitat d’aconseguir aturar les hostilitats. Aquestes iniciatives cercaven la implicació d’un país europeu, que actués com a mediador, per portar a terme converses entre el govern legítim republicà i els revoltats que conduïssin a l’aturada de les conflagracions entre els dos exèrcits.

Bona part de les relacions internacionals que establí Catalunya durant el conflicte cercaren assolir una mediació internacional per aconseguir la pau. Aquestes accions sempre es realitzaren de manera discreta a través d’aprofitar les bones relacions diplomàtiques que tingueren diverses personalitats polítiques catalanes. Algunes d’elles ho feren a través d’organitzacions alienes al govern català, mentre que d’altres es feren seguint indicacions del propi president Companys. Tot plegat amb l’objectiu d’aconseguir aturar la guerra, ja fos a tot el territori o només a Catalunya.

Jaume Miravitlles màxim responsable del Comissariat de Propaganda, òrgan autònom, depenent del Departament de Presidència, creat el primer d’octubre de 1936 per difondre la realitat cultural catalana arreu del món, que va actuar en certs aspectes com a conseller de Relacions Exteriors.

Molts autors han considerat que fou un fracàs l’activitat diplomàtica catalana durant la Guerra Civil. La historiografia espanyola en parla gairebé sempre despectivament, i la qualifica de poc realista i en alguns casos, fins i tot d’egoista en considerar-la que s’havia fet al marge del govern legítim de la República i que només cercava assolir els interessos particulars catalans.

Però que els resultats finals d’aquesta política no fossin els desitjats no vol dir que fossin un fracàs. D’entrada ja es pot valorar com un èxit majúscul que representants de la Generalitat de Catalunya, una nació sense estat, fossin rebuts i escoltats per representants diplomàtics de diversos països importants com França, Bèlgica o la Gran Bretanya.

La diplomàcia impulsada pel president Companys a través del Comissariat de propaganda i diversos col·laboradors es va fer sense mitjans, sense informació militar solvent, amb l’oposició del govern republicà, especialment del seu cap Juan Negrín, amb un context internacional difícil, i amb una situació política complicada internament a causa de les greus contradiccions de la política catalana etc. La imatge de divisió, i sobretot la visió d’alguns governs del que estava passant a la rereguarda catalana, era força greu: assassinats persecució religiosa, accions revolucionàries, col·lectivizacions etc. No va ajudar, especialment en els primers mesos de guerra, a l’activitat política internacional que es volia impulsar.

Tot i això, la veu dels representants catalans es va fer sentir fins al darrer instant. Les propostes del Govern de la Generalitat de Catalunya van ser escoltades per membres destacats dels països europeus i van tenir la capacitat de presentar propostes pròpies per defensar els interessos de la República i especialment de Catalunya. No foren propostes contra la República, com a vegades s’ha volgut presentar, però sí que algunes eren diferenciades de les que estava presentant des del govern.

Tot plegat tal com va escriure l’historiador Gregori Mir, l’activitat diplomàtica catalana fou excepcional tant que “des de la Guerra de Successió Catalunya no havia tingut un protagonisme internacional com el que va tenir durant la guerra”

Oriol Dueñas: “Relacions internacionals de Catalunya” A 80 anys del cop d’estat de Franco: actes del Simposi “La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939), celebrat a Barcelona l’1, 2 i 3 de desembre de 2016. Edició Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic, 2017.

Oriol Dueñas, Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana

1 Juny 201818 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 11 de juny de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la conferència El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana, a càrrec d’Ana Fernández, doctora en Geografia i Història, Història de l’Art, professora, crítica d’art i investigadora i Joan Solé Camardons, historiador, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada i ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu. Ambdós són autors de la Base de dades (IMDb) Tractament Història Catalana al Cinema. < https://www.imdb.com/list/ls020564110/ >

Imatge: Llista “Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana” de la base de dades IMBD Tractament Història Catalana al Cinema

El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana

En aquesta conferència es presenta una base de dades sobre films, documentals i sèries sobre la història del conjunt de terres de llengua catalana creada per tal de mostrar quina ha estat la filmografia que fins els nostres dies s’ha ocupat del fet històric català, des dels llargmetratges de ficció als documentals, incloent també el format sèrie, biografies i altres films basats en obres literàries. En aquesta base de dades queden explicitats el criteris seguits per a incloure cadascuns dels films, així com els aspectes d’anàlisi emprats a l’hora de classificar-los i valorar-los, prestant atenció a quin tipus de tractament se li ha donat a cada argument i quin àmbit narratiu s’ha escollit a l’hora de guionitzar cada història. La base de dades, amb més de 200 títols és d’accés públic a IMDb https://www.imdb.com/list/ls020564110/ .

La llista de films i documentals sobre Història catalana i cinema, inclou: a) Gènere històric; b) Biografies de personatges catalans; c) Adaptacions d’obres literàries catalanes; d) Documentals amb mirada històrica sobre Catalunya; e) Sèries sobre Història de Catalunya.

Imatge: “Ermesenda”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: biografia; Època: Edat Mitjana

Aquesta compilació fílmica és, a més, el fonament d’un ampli estudi sobre quins han estat els tractaments formal i argumentatiu que la història catalana ha experimentat des del cinema mut fins els mitjans audiovisuals actuals. El tractament inclou fins a set categories: a) Dramatització; b) Hagiogràfic; c) Documentalisme; d) Recreació dramatitzada; e) Descriptiu informatiu; f) Costumisme; g) Metahistòric.

Concretament, i a manera d’exemple, en aquesta ocasió es parlarà sobre la fotogènia medieval catalana al cinema, tot reflexionant sobre quin tracte ha rebut aquest període a la pantalla, sense oblidar, però, la directa relació entre l’any de realització de cada film i la seva corresponen conjuntura sociopolítica. Vegeu la llista de films: Edat Mitjana i Cinema a Terres de Llengua Catalana (IMBd).

“Jo, Ramon Llull”. Tractament: hagiogràfic; Gènere: docudrama; Època: Edat Mitjana

“Com una pàtria. Vida de Josep Benet”. Tertúlia d’Amics de la Història

13 Mai 201818 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 22 de Maig de 2018 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès).

Tertúlia d’Amics de la Història sobre el llibre Com una pàtria. Vida de Josep Benet

Amb Jordi Amat, escriptor i autor de la biografia de Josep Benet.

Comptarà amb la participació de Pilar Torres, economista i ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Com un petit homenatge a Patrícia Gabancho la nostra estimada vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès us deixem una breu ressenya que va publicar a l’Ara 15/07/2017

Josep Benet_portada_com-una-patria-vida-de-josep-benet_jordi-amat_201705260925

Retrat de Josep Benet, un heroi amb febleses

Patrícia Gabancho

Una escena en el llibre: un petit grup de resistents catalanistes, cap als anys 60, juguen a votar qui creuen que serà president en el futur, quan es giri la truita. Tots els presents voten que ho serà Josep Benet. Ell també, ni tan sols ha cregut elegant dissimular-ho. Està convençut de ser l’home destinat a regir el destí de la nació. Jordi Amat, en aquesta portentosa biografia, en fa un dels eixos principals de la construcció de Benet com a personatge. I a través d’aquesta ambició, revestida d’ideal nacional, explica moltes coses.

Amat és un investigador minuciós i pacient, que estima la biografia com a gènere que reuneix el perfil psicològic, l’acció i l’època. Ha treballat molt la postguerra franquista i té molta traça per evidenciar jocs de poder i estratègies ocultes entre la informació que li ofereixen documents, cartes i entrevistes. És un biògraf lúcid i implacable. Amat estima el personatge de Benet, li confereix una èpica i el situa dins d’un entramat d’accions i reaccions on queda clar que hi juga l’egocentrisme però també l’ideal. El llibre té el mèrit de sistematitzar els fets -tan minsos- de la resistència catalanista, un segment de la lluita antifranquista que ha estat estudiat de forma dispersa o parcial i al qual se li ha negat tota possible mitificació (una mancança inexplicable en la construcció de l’imaginari català). Amat tracta aquest món minúscul i tanmateix valent amb respecte, i hi posa ordre.

Resistir era sobreviure

El personatge central de la narrativa és Josep Benet. Un home complex, segons com torturat psicològicament, compromès i imbuït d’una missió. El catalanisme de la primera volada només volia establir unes bases de reconstrucció nacional, convençuts que Catalunya com a entitat nacional havia perdut la guerra i patia un procés d’anorreament. Resistir era sobreviure. A partir d’un cert moment ja es tracta de redreçar la consciència històrica i cultural del país, a través d’iniciatives -conferències, editorials o estudis- de poc abast. Tot finançat per un trio successiu de mecenes: Millet, Jordi Pujol, Vilaseca. D’ells Benet vol protecció i feina, convençut que, si les coses no les fa ell personalment seguint les seves planificacions (sovint ditiràmbiques i sobretot caríssimes) s’està traint el país. Aquesta necessitat de ser el líder de la reconstrucció nacional ens dona claus per entendre la mala relació amb altres figures, inclòs Pujol. Però alhora transmet la necessitat de dedicar-hi la vida, costés el que costés.

Com a teló de fons apareix la història des de la reconstrucció primerenca fins a la política unitària -sota hegemonia del PSUC-, que marca l’última etapa del franquisme. La dissecció de la brega pel poder és interessantíssima, amb un fràgil equilibri entre Benet, Tarradellas i Pujol, i amb l’ombra creixent dels comunistes, que durant anys oposen la lluita social a la lluita nacional. Impagable el relat de la Transició, que culmina els pactes -distrets- amb les forces intel·lectuals i polítiques espanyoles. Està en disputa la direcció política del catalanisme. És, doncs, un univers conegut però ara explicitat amb claus diferents. I Benet sempre al mig, combatent defectes que només veia ell, apassionat, derrotat per les seves pròpies exigències. Poques vegades el retrat d’un personatge indispensable és tan cruel i tan respectuós: Amat salva Benet pel seu ideal i l’enfonsa a partir de les febleses.

Finalment, Benet es refugia en el PSUC, perquè no té res més, i acaba presentant una inoportuna moció de censura contra el president Pujol. I serà Pujol qui, condescendent, el rescabalarà i li donarà una cadira amb sou i relatiu poder. El llibre de Jordi Amat és un retrat del país, entre heroic i mesquí; és un retrat de la difícil supervivència; de la lluita tramposa per l’hegemonia; de la dificultat d’entendre’s amb una Espanya indiferent. I sobretot és el retrat d’una figura clau de tot plegat. Potser excessiu per al lector corrent, té el mèrit d’estar extraordinàriament informat i molt ben escrit. Per cert, no hi trobem cap dona en primera fila.

Vegeu també la ressenya “L’antifranquista Josep Benet” de Júlia Costa. Barcelona @liujatasco publicada a Llegir en cas d’incendi.

Jordi Amat (Barcelona, 1978) ha trigat uns deu anys en enllestir aquesta esperada biografia de Josep Benet. Amat ha publicat molts altres llibres sobre la nostra història recent i sobre diferents personatges, més o menys coneguts, que han tingut un pes específic rellevant en el desenvolupament cultural, social i polític del nostre país. Mentre elaborava la biografia de Benet, Amat, que és un gran treballador, ha publicat altres llibres i un munt d’articles periodístics.

No és gens estrany que el llibre hagi tingut una gestació tan llarga. Com una pàtria (Edicions 62) és i no és una biografia de Josep Benet. Benet potser sigui poc conegut avui per part de la gent més jove que no tingui unes grans inquietuds històriques o una necessitat acadèmica d’entrar a fons en la nostra llarga postguerra i en la transició i que no llegeix aquest tipus de llibres. En l’actualitat s’han publicat d’altres volums sobre fets i personatges d’aquells anys, tan propers, tan llunyans, tan diferents, molts dels quals amb una certa frivolitat documental.

La situació del nostre país ha estat anòmala, complexa. La postguerra va fer que la cultura i la cultureta fossin senyorejades pels qui s’ho podien permetre, burgesos amb mala consciència, sectors de l’església catalana, intel·lectuals amb ganes d’endegar projectes diversos i fins i tot il·luminats amb calerons. Al capdavall també la Renaixença va sorgir des de dalt. La procedència de tot un munt d’iniciatives les quals, durant un temps, van marginar els marginats i una gran part dels vençuts, va potenciar certa visió que avui sembla curta de vista sobre la relació de tot allò que era català amb el conservadorisme i la burgesia rància i benestant.

Josep Benet va ser un home amb moltes idees, complex, intel·ligent, coratjós gairebé sempre, amb un caràcter difícil i una certa megalomania o, més aviat, amb una tendència personal excessiva a creure’s cridat a menar i salvar el país. Al darrere hi ha aspectes personals que entrarien més aviat en el camp de la psicologia, l’absència del pare i la manca d’una vida familiar convencional i acollidora, una educació religiosa contundent, la manca de fills, un fet que al llibre sorgeix poc i de passada però que jo crec que també devia pesar, i força. Al costat, una dona forta, fidel i devota, amb poc paper aparent en el conjunt de la seva biografia, potser per decisió pròpia, però de la qual ens agradaria saber molt més.

Les dones, més d’una comentarista del llibre ho ha remarcat, eren unes grans absents. Però, ho eren, en realitat? O és que no s’ha pogut aprofundir, per diferents raons, en el pes de les seves aportacions pràctiques i imprescindibles? El llibre és tota una lliçó d’història contemporània, recuperem fets, personatges. El problema de Benet, com el de molts intel·lectuals carregats de bones intencions, va ser no tenir un mitjà de vida que els permetés ser més independents i més lliures de condicionants i de lligams econòmics. Abans eren els mecenatges, avui, les subvencions, els clientelismes prenen formes diverses però sembla que no ens en podem alliberar del tot. Per més generós i útil que sigui el mecenatge, qui paga, mana. La llibertat professional és, en general, un miratge.

Benet forma part d’aquest triangle de prestigi polític en els altres vèrtexs del qual trobem a Tarradellas i Pujol, persones que van tenir més poder que Benet, més espavilades i potser més tèrboles, tot s’ha de dir. Però al capdavall fa certa angúnia comprovar com Benet accepta al capdavall la feina que Pujol li procura en els seus darrers anys, voldria suposar que per respecte personal més que no pas per evitar una competència que ja feia temps que no existia. Benet manté una dignitat seriosa, però és humà i té les seves ombres i les seves febleses i en ocasions es mostra excessivament preocupat per la subsistència pràctica. Evoluciona, s’adona de la distància d’aquelles elits culturals amb el món real dels barris, de la gent treballadora. En aquest sentit és molt rellevant el que per a Benet representa el trasbals de les inundacions del 62.

Hi ha tants temes, tants fets, tantes situacions diverses i tanta documentació en aquest llibre que es fa difícil comentar-lo de forma global. És un d’aquells volums per tenir, per consultar durant anys, per contrastar amb d’altres publicacions sobre l’època, una època plena d’entrebancs i de complicacions, l’aïllament i la manca de llibertat, la clandestinitat i el pes feixuc d’una dictadura que tan sols s’acabarà amb la mort del dictador van passar factura a tothom. Benet era contrari al restabliment d’una Generalitat republicana en un context que no tenia res de republicà, el pas del temps li ha donat la raó, en part, però som on érem o potser, en certs aspectes, més endarrerits, i Tarradellas era un gat vell.

No és aquest un llibre fàcil de llegir ni que es pugui ventilar en un parell de setmanes. He llegit diferents ressenyes sobre el volum que en ocasions m’han semblat fins i tot contradictòries, en aquest tipus de llibres cadascú hi troba allò que hi vol trobar i potser no hi troba allò que pensava trobar-hi. També he llegit comentaris diversos a l’entorn d’algunes d’aquestes ressenyes, el país continua sent complex i divers. El que no es pot discutir és que la feina de documentació resulta impressionant i la figura de Benet, en el present, fins i tot amb les seves ombres personals manté en tot moment, com Amat ha remarcat en alguna entrevista, la dignitat.

No sabem com hauria pogut ser una Generalitat amb Josep Benet com a president. Les coses són com són i la resta es especulació, el mateix que pensar que Maragall hauria evolucionat des de la seva visió burgesa dels fets, del moment històric. Tot i que el llibre de Benet sobre Maragall i la Setmana Tràgica, citat sovint a la primera part de Com una pàtria és admirable i emblemàtic, la seva visió de Maragall m’ha semblat sempre magnificada a causa de la necessitat de comptar històricament amb una altra burgesia.

Crec que pagaria la pena poder afegir, en aquest tipus de llibres, destinats a un públic eclèctic, una cronologia que situés els fets en el context català, espanyol, europeu i mundial. En tot cas, és aquest un llibre imprescindible per als afeccionats a la història o per als encuriosits que vam viure aquella època des d’estaments socials molt diferents, més modestos i menys implicats en política o en cultura i que tot just fa poc temps que hem anat esbrinant què hi havia darrere de diferents publicacions, de les editorials que editaven en català, de les cançons dels Setze Jutges o de la desaparició sobtada o agònica de coses que semblaven destinades a perdurar. Entristeix comprovar quantes iniciatives no van arribar a bon port o no van tenir continuïtat, no tant a causa de la manca de coratge o de mitjans, sinó per temes com ara els personalismes, els malentesos, la mala organització o la manca d’unitat.

Com una pàtria no és una biografia a l’estil de les de Zweig, d’aquestes que aprofundeixen més aviat en el biografiat i en les quals l’autor es permet llibertats especulatives literàries. Es tot un fresc documentat sobre aquells anys que explica, en part, el nostre present. En ocasions pot semblar un llibre una mica desordenat, és fàcil perdre’s per les seves pàgines si no es tenen coneixements previs, vaja. Però quan el lector s’orienta una mica enmig de tanta informació, la lectura esdevé molt més planera i senzilla. La figura de Benet, eix central del llibre, resta, malgrat tot, boirosa, una mica distant i fins i tot freda. Potser el biografiat era així, no ho sé. Benet es un d’aquells personatges que podia haver estat i no va ser, amb aspiracions patriòtiques i valors personals no n’hi ha prou, per tal d’assolir el poder. No sempre, més aviat poques vegades, els més ben dotats assoleixen el poder, el poder del tipus que sigui.

La seva personalitat causa admiració i fins i tot desvetlla tendresa retrospectiva. Les seves defenses de presoners polítics, en ocasions molt rellevants històricament, com Rosa Santacana, la dona de Comorera, i tants altres, amb les quals es feia, segurament més savi que ric, parafrasejant Sagarra, les seves innumerables idees, la seva participació en gairebé totes les iniciatives culturals i polítiques del país, en uns anys difícils i perillosos… I la seva marginació, en diferents ocasions, de la direcció d’aquelles mateixes iniciatives que ell havia endegat produeix admiració i angúnia a la vegada. Un caràcter difícil i cantellut no ho explica tot, d’altres polítics amb més sort també han estat complexos i difícils de tractar. Com una pàtria, més enllà de la història personal, política, social i cultural de Benet hauria de generar una reflexió sobre el país, les seves limitacions i les seves relliscades.

Aquest tipus de llibres haurien de propiciar debats i xerrades, puntualitzacions i controvèrsies, al capdavall el present és també fruit d’aquell passat i no el podem defugir. Malauradament l’interès pel passat recent no sembla ser, ara per ara, una prioritat generalitzada. Un llibre tan complex, potser, com el mateix Benet, resulta avui imprescindible. El gruix i contingut dels llibres i articles de Jordi Amat em produeix una gran admiració en aquests temps en els quals crec que hi ha una tendència a criticar l’eficiència i lloar la galvana amb grapa comercial. Amat avantposa el rigor a l’amenitat i aquest llibre, com d’altres de l’autor, resulten i resultaran imprescindibles a l’hora de poder valorar com som i com érem. I com hauríem pogut ser.

Els jueus: història, religió i cultura a Catalunya

12 gener 201818 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 29 de gener 2017 a les 19h la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència “Els jueus: història, religió i cultura a Catalunya”, a càrrec d’Irene Llop i Jordana, doctora per la Universitat de Barcelona i professora de la Universitat de Vic.

La conferència és la quarta i darrera sessió del Cicle “Història de les religions a Catalunya”

Presenta l’acte Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Imatge principal: Expulsió dels jueus de Sevilla, representació de Joaquín Turina Areal. Centro de Interpretación de la Judería de Sevilla / Font: Wikimedia

El passat jueu de Catalunya és, encara avui força desconegut per la majoria de ciutadans. Un factor determinant és que, a diferència d’altres espais europeus, a Catalunya no hi ha hagut continuïtat en la presència jueva al territori. La primera comunitat jueva a Catalunya després de l’expulsió de 1492 va ser la de Barcelona fa justament cent anys. I durant aquest període d’absència, es va crear una idea determinada de com eren o són els jueus i les seves comunitats. Malgrat els tòpics i prejudicis envers aquest grup, hi ha un interès creixent per conèixer la seva història i cultura.

El judaisme català disposa d’un nombre excepcional de fonts escrites, en llatí i en hebreu, que permeten estudiar la vida d’aquestes comunitats. Una particularitat de les fonts notarials medievals és l’existència de llibres especials, els Libri Iudeorum, que registraven les activitats en les que una de les parts era jueva. Els testimonis documentals són imprescindibles, també, per identificar el patrimoni jueu (arquitectònic, arqueològic…). L’augment dels estudis sobre els jueus i les jueves a Catalunya no només ha augmentat, sinó que s’ha diversificat. Els temes d’interès ja no posen èmfasi només en la història de les gran comunitats jueves, els aspectes econòmics o els grans personatges. Els treballs sobre aspectes de la vida quotidiana, les comunitats menors o de les dones, són presents a la bibliografia actual.

Fig. 1. Coberta d’un Liber Iudeorum del segle XIV amb la caricatura d’un jueu. Font: Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

A l’edat mitjana, formar part de la minoria jueva tenia implicacions que partien d’una desigualtat que es donava a tots els nivells: social, polític, legal i de manera més destacada, el religiós. Els jueus depenien del poder reial i eren considerats “cofre e tresor” del rei. Malgrat aquesta situació, gaudien de certa autonomia per tenir les seves institucions i vida jueva.

El call és el nom que rep l’espai físic on vivien els jueus a les poblacions cristianes (jueria al sud de Catalunya, cuirassa a Lleida). Dins del call, els jueus podien tenir una sèrie d’institucions per viure segons les seves tradicions i necessitats: la sinagoga, centre neuràlgic de la comunitat, els banys, que permeten realitzar els banys rituals, el cementiri per enterrar els jueus difunts segons la seva tradició, i l’escorxador, carnisseria i forn per poder seguir l’alimentació permesa dins el judaisme.

Fig. 2 Làpida funerària de Josef, infant de la segona meitat del segle XIV. Font: Museu d’Història dels Jueus, Girona.

Els jueus que vivien als comtats catalans tenien una identitat diferent dels jueus de la resta de la península ibèrica, i utilitzaven el català com a llengua vehicular (l’hebreu estava reservat a la litúrgia i a la llengua de cultura). L’arribada dels jueus a les terres que actualment són catalanes és incerta, però van gaudir d’un autèntic segle d’Or al segle XIII. La situació dels jueus va començar a declinar al segle XIV, i dues dates van marcar un punt d’inflexió: 1348 amb l’arribada de la pesta negra i 1391 amb l’esclat d’avalots antijueus. El segle XV, amb un nombre reduït de comunitats jueves, va acabar amb la seva expulsió definitiva l’any 1492, posant punt i final a segles de coexistència dels jueus amb els cristians.

Text d’Irene Llop Jordana

Més informació a:

Marc Pons: “Els Reis Catòlics signen l’expulsió dels jueus hispànics” a El Nacional
Tarragona. Divendres, 31 de març de 2017

Marc Pons: “On van anar a parar els jueus catalans?” a El Nacional
Tarragona. Diumenge, 6 d’agost de 2017

Aportacions de l’Església catalana a la cultura universal

29 Desembre 201718 Novembre 2023 / historiaab / 1 comentari

Dilluns 15 gener 2018 a les 19:00 – 20:30 h tingué lloc la conferència Aportacions de l’Església catalana a la cultura universal a càrrec de Jaume Aymar i Ragolta, doctor en història de l’art i professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull (URL) i de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna.

Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.

Conferència del cicle “Història de les religions a Catalunya”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’història de l’Ateneu Barcelonès

En el decurs de la història l’Església a Catalunya ha fet aportacions culturals molt valuoses que han tingut projecció universal. Sense ànim de ser exhaustius a continuació subratllem algunes de les principals aportacions.

L’establiment d’espais de pau (les sagreres) i les assembles de Pau i Treva, dels quals fou artífex l’Abat Oliba. L’art romànic, el monestir benedictí de Montserrat – amb una de les escolanies més antigues del món i l’editorial més antiga d’Europa sense solució de continuïtat- i el calendari cristià adoptat internacionalment pel Concili de la Província Tarraconense (1180) quan es prengué una decisió transcendental: trencar amb el sistema de datació basat en el any 1 de cada nou rei i adoptar un sistema més generalitzable basat a definir una nova era, un any zero, amb l’any del naixement de Jesucrist. Avui aquest sistema de datació ha estat reconegut per tots els estats del món i totes les organitzacions internacionals d’estats.

Monument a l’Abat Oliba, de Domènec Fita (Vic)

Altres aportacions catalanes i cristianes universals estan vinculades a quatre “Ramons”: sant Ramon de Penyafort, dominic un dels grans especialistes en dret canònic de l’Edat mitjana, el beat Ramon Llull, laic “el doctor il·luminat” que prengué davant de la diversitat religiosa una actitud racionalment persuasiva i fou formador del primer col·legi missional de llengües; el seu deixeble, Ramon Sibiuda, un dels filòsofs més editats a Europa al segle XVI que va defensar el coneixement d’un mateix i finalment fra Ramon Paner, jerònim (s.XV-XVI) iniciador de l’etnografia americana i primer missioner del Nou Món.

Ramon Llull/Raimundus Lullus (1232? – 1316; Encyclopedist)

Vita Christi és el primer llibre editat arreu escrit per una dona (la valenciana Sor Isabel de Villena). Altres aportacions de l’Església catalana són els centres educatius jesuïtes i la difusió de les humanitats europees al segle XVI, de la mà de Sant Francesc de Borja, superior general de la Companyia de Jesús; l’atenció humanitària i evangelitzadora dels indígenes i dels esclaus africans, obra de Sant Pere Claver; l’exploració de Califòrnia i la fundació de San Diego i Monterrey, i la fundació de les missions franciscanes a l’Alta Califòrnia, origen de ciutats californianes obrada pel beat Juníper Serra, franciscà, canonitzat pel Papa Francesc.

Vita Christi d’Isabel de Villena al monestir de la Trinitat de València

Subratllem també el valent paper de l’abadessa benedictina Teresa Sans i de Monrodon (1705-1781) excomunicada pel bisbe de Barcelona quan la Guerra de Successió i després absolta per Roma.

Ressenyem encara les escoles i els hospitals de les Germanes Carmelites de la Caritat, fundades per Santa Joaquima de Vedruna i l’orde dels Missioners del Cor de Maria, fundats per Sant Antoni Maria Claret; la universalitat del Cardenal Anselm Maria Albareda, monjo de Montserrat i director de la Biblioteca Vaticana i la projecció internacional de dos jesuïtes catalans: el Pare Miquel Batllori historiador de la cultura, i el Pare Francesc Abel impulsor de la bioètica.

Imatge: Miquel Batllori; Font: https://www.escriptors.cat/autors/batllorim/

Text de Jaume Aymar

L’islam: història, religió i cultura a Catalunya

27 Octubre 201718 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 6 de novembre de 2017 a les 19 h tingué lloc la conferència L’islam: història, religió i cultura a Catalunya, segona sessió del cicle “Història de les religions a Catalunya“, a càrrec de Dolors Bramon, doctora en filologia semítica i en història medieval i professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona.
Presenta l’acte: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Els musulmans van arribar a principis del segle VIII i van estendre el seu govern fins a les ciutats de Narbona, Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. En alguns territoris de l’actual Catalunya, el domini andalusí va durar més de quatre-cents anys, i la presència de la religió musulmana es va allargar fins al segle XVII.

Vegeu l’article “Els malentesos de la Catalunya islàmica” de Sílvia Marimon al diari Ara 13/06/2017 sobre el darrer llibre de Dolors Bramon Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya (Angle Editorial) en el qual desfà mites i errors sobre l’assentament de musulmans a Catalunya.

La professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics Dolors Bramon (Banyoles, 1943) fa tota una declaració d’intencions a Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya (Angle Editorial): “A vegades algú se’m queixa que parlo massa bé del món de l’islam, però la veritat és que de vegades se n’ha de parlar encara millor”. L’afirmació no és gratuïta. Bramon, que treballa en els camps de les minories religioses i del passat islàmic de les terres catalanoparlants, sovint genera controvèrsia. Un dels seus últims llibres, L’islam avui (Fragmenta), va encendre la xarxa. Tot i que el text és ponderat, alguns fins i tot en van demanar la prohibició. “Em titllen de bonista però la meva feina és explicar què és l’islam i fer-ho amb la màxima objectivitat possible. I crec que ho he aconseguit, perquè m’hi entreno des de fa 40 anys”, diu. A Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya explica, amb sentit de l’humor, des de l’arribada de musulmans en terres ibèriques, l’any 711, fins que l’islam en va ser expulsat, a començaments del segle XVII pel reial decret de Felip III de Castella.

No hi va haver conquesta: A Catalunya pràcticament no hi va haver resistència

Els musulmans van arribar a principis del segle VIII i van estendre el seu govern fins a les ciutats de Narbona, Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. “Van creuar l’Ebre, van pujar i van ultrapassar els Pirineus, i a l’actual Catalunya s’hi van quedar 400 anys. Nosaltres som hereus de la seva cultura i de moltes altres cultures, però ens costa molt assumir el nostre passat islàmic”, diu Bramon. Durant el franquisme s’explicava que va ser una conquesta, però Bramon utilitza amb ironia el terme taurí “paseíllo” i defensa que molts pobles van rebre els musulmans amb els braços oberts. “A l’actual Catalunya pràcticament no hi va haver resistència perquè el govern visigot era despòtic, injust i cruel. Tot plegat era un desgavell i la població va preferir pactar amb els musulmans perquè estaven convençuts que així la seva situació milloraria”, defensa Bramon. No anaven desencaminats: “La situació dels jueus, per exemple, va millorar perquè els visigots els tractaven com si fossin esclaus”.
Bramon defensa que la religió musulmana també va penetrar sense gaire resistència a la península Ibèrica: “La idea d’una Espanya catòlica no és certa, perquè en aquell moment ni existia Espanya ni hi havia una formació catòlica prou seriosa per poder fer front a una formulació religiosa més clara i diàfana com la musulmana”.

Podem dir ‘moro’. Com la terminologia no és mai innocent

Bramon reivindica l’ús del terme moro. “En època medieval no va tenir el sentit despectiu que alguns ignorants -i potser també malintencionats- li donen avui”, diu. Moro al·ludeix els descendents dels habitants de la Mauritània romana (actual Magreb) al marge de les seves creences. “El moro més famós, per exemple, és un sant del cristianisme, Sant Agustí d’Ipona -diu Bramon-. La Corona catalanoaragonesa mostra a bastament que els musulmans hi van ser coneguts indistintament com a moros o sarraïns ”. Sarraí és el nom que utilitzaven els autors clàssics llatins per designar genèricament els àrabs. “Seria bo reivindicar el bon ús del terme moro i reimplantar el nom de sarraïns ”, defensa Bramon.

L’expressió “Espanya musulmana” s’hauria d’erradicar del tot: “No es pot parlar d’Espanya fins al temps dels Borbons i amb l’arribada dels musulmans el territori es va anomenar Al-Àndalus. “Hispanoàrabs, arabigoespanyols i arabigoandalusos” són incorrectes: s’ha de parlar d’andalusins, afegeix. Un altre error molt comú és dir “Estat Islàmic”: “No són islàmics sinó terroristes. No diríem mai, per exemple, «el catòlic Pinochet va assassinar milers de persones a Xile», sinó que diríem «el dictador», però sí que assenyalem la condició d’islam en els titulars que fan referència a alguna cosa negativa de l’islam”.

La fama dels catalans: Els andalusins, escandalitzats per la manca d’higiene

Al-Qazwiní, un autor del segle XIII, descrivia així els catalans: “No veuràs ningú més brut que ells, a més que són gent traïdora i de condició vil que no es netegen ni es renten només una vegada o dues l’any, i amb aigua freda. No es renten mai els vestits mentre els porten, d’ençà que els estrenen fins que se’ls esquincen”. En canvi, Mussa ibn Nussayr, quan l’any 714 va anar a Damasc cridat pel califa, li va assegurar que els que vivien a banda i banda dels Pirineus eren “com un lleó en llurs fortaleses, com una àliga en llur cavalleria i com una dona en llurs seguicis”, és a dir, molt cortesos, explica Bramon.

El llegat islàmic: Ni convivència ni coexistència, sinó conveniència

Bramon considera que és exagerat parlar d’harmonia entre cristians, musulmans i jueus. “Crec que era una percepció d’utilitat d’uns grups respecte als altres, és a dir, un cas de conveniència -assegura-. La nostra democràcia ha parlat molt, i amb massa triomfalisme, de l’«España de las Tres Culturas»”. No tot van ser flors i violes, i la situació dels sarraïns va canviar radicalment amb els Reis Catòlics”.
Bramon defensa que els moriscos catalans van assolir un grau d’assimilació més alt que els de la resta de la Península. L’any 1595, a Ascó i Vinebre, cristians vells i cristians nous es repartien els càrrecs municipals. A Flix, el 1610, la majoria de matrimonis eren mixtos. Segons un informe dels síndics de les viles d’Ascó, Miravet i Benissanet, “els moriscos catalans havien oblidat l’àrab i vestien a la catalana”. Però el reial decret d’expulsió també va afectar els moriscos catalans. Entre el 15 de juny i el 16 de setembre del 1610 es van embarcar 3.666 moriscos al port dels Alfacs. El seu llegat, però, encara perdura. “L’ocupació musulmana no va ser una berruga que es va extreure i ja està, com s’ha intentat inculcar”, diu Bramon. Ens van deixar un llegat importantíssim, ens van transmetre l’ús del sistema de numeració posicional i un signe de valor nul, és a dir el zero. Tot sense oblidar un munt de paraules i topònims com romesco, amanyagar, enxaneta…

Dolors Bramon
Nascuda a Banyoles el 1943, és doctora en filologia semítica i en història medieval i professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona. És membre emèrita de l’Institut d’Estudis Catalans i professora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Treballa en els camps de les minories religioses i del passat islàmic de les terres catalanoparlants des del punt de vista històric i filològic.
És autora, entre altres obres, de Raons d’identitat del País Valencià. Pèls i senyals (1976); Contra moros i jueus: Formació i estratègia d’unes discriminacions al País Valencià (1981); De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (2000); Obertura a l’islam (2002), Ser dona i musulmana (2007) i L’islam avui (2016).

Aquest darrer llibre L’islam avui. Alguns aspectes controvertits, pretén ser una eina que permeti orientar-se amb rigor i profunditat en alguns dels aspectes més controvertits relacionats amb l’islam i amb la seva inserció en el món contemporani.
L’obra estableix amb claredat la terminologia apropiada per parlar de l’islam, de manera que conceptes com gihad oxaria es presenten amb una precisió que contrasta amb l’ús que se’n fa habitualment als mitjans de comunicació.

Altres temes de l’obra són la fal·làcia de la condemna a mort per adulteri; les hurís en el paradís islàmic; veritats i mentides sobre la dona a l’islam; l’islam com a arma contra la violència de gènere; la sexualitat, el dret a escollir el marit, el dot i la maternitat; reflexions al voltant d’Europa i el Mediterrani islàmic, i el concepte de civilització islamo-cristiana.

El protestantisme als Països Catalans al llarg de la història

24 Octubre 201718 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous 26 d’octubre de 2017 a les 19 h tingué lloc a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès la conferència: “El protestantisme als Països Catalans al llarg de la història” a càrrec de Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquesta sessió és la primera del Cicle Història de les religions a Catalunya que organitza la Secció d’Història de l’Ateneu al llarg del segon semestre de 2017 i del primer trimestre de 2018.

Presenta l’acte: Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Josep-Lluís Carod-Rovira, és director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra i de la revista divÈrsia. En els darrers anys s’ha especialitzat en la recerca sobre la història de la segona confessió religiosa en importància del país, el protestantisme, tema sobre el qual ha pronunciat nombroses conferències, ha dirigit seminaris i ha publicat el capítol corresponent en l’obra col·lectiva “Les religions a Catalunya”, a més de diversos treballs sobre el metodisme a Mallorca, els inicis del protestantisme a Eivissa, Vicent Mateu i el protestantisme valencià i la repressió franquista contra el protestantisme. Ha publicat el llibre Història del protestantisme als Països Catalans , Ed. Tres i Quatre, València, 2016.

La Reforma als Països Catalans

“L’aportació més important a la cultura catalana feta pels protestants és la primera traducció al català de Lo Nou Testament, duta a terme per Josep Melcior Prat”

Article publicat a “El Món” el 28/01/2017 per Josep-Lluís Carod-Rovira

Els 500 anys de l’inici de la Reforma protestant es commemoren, enguany, arreu del món, amb tota mena d’iniciatives, congressos, jornades especialitzades i exposicions, molt particularment a Alemanya. La Reforma arriba aviat als Països Catalans. Només dos anys després que Luter pengés les seves tesis a Wittenberg, els seus escrits ja circulen entre els revoltats amb les Germanies, bàsicament artesanat urbà, gremis tèxtils i pagesia, sectors socials molt sensibles a la Reforma a Flandes, França i Itàlia, mentre que el bisbe de Tortosa, Adrià d’Utrecht, redacta a finals del mateix 1519 el pròleg de condemna de les tesis luteranes feta per la universitat de Lovaina, on havia ensenyat teologia, obra que apareixerà el febrer de l’any següent. Aquest bisbe holandès, inquisidor general de la Corona d’Aragó i també de Castella, promulga un decret que obliga a lliurar els llibres luterans a la Inquisició i en prohibeix la lectura, la possessió i la venda, el 7 d’abril de 1521 i, aquell setembre, a València, ja hi confisquen llibres prohibits del monjo alemany, el mateix any que el mallorquí Jaume d’Olesa tramet al papa Lleó X Contra erroresMartini Lutheri, obra en llatí, malauradament perduda, la primera contrària al pensament luterà escrita al sud dels Pirineus i que el papat considerava que era el millor que s’havia escrit sobre el tema. El 4 de desembre de 1523, el Tribunal de la Inquisició de Mallorca condemna a mort i crema viu el pintor Gondisalvi, resident a Palma, per “heretge luterà negatiu”, tan sols cinc mesos després que els monjos agustins Henri Voes i Jean van Eschen, considerats els primers màrtirs del protestantisme, primeres víctimes de la Inquisició per aquest motiu, fossin també cremats vius a la Gran Plaça de Brussel·les. A Barcelona, el primer gran acte de fe té lloc el 1539, a partir del qual occitans i francesos sospitosos de ser protestants, sovintejaran com ningú els tribunals inquisitorials i el 1542 es té constància de la presència d’obres luteranes, en determinats cercles de la capital catalana. Però els primers nuclis d’influència protestant, més pròpiament dignes d’aquest nom, es troben al País Valencià, cap als anys cinquantes, a l’entorn del noble Gaspar de Centelles, el qual es reuneix per a parlar de qüestions religioses amb un petit grup, del qual forma part Jeroni Conques, Pere Lluís Berga, Miquel Centelles, Miquel Pérez i Segimon Arquer. Hi ha un altre focus d’influència luterana a la cartoixa de Porta Coeli, amb diversos monjos encapçalats pels prior Miquel Vera i Joan Bellot, així com, finalment, el grup de Morella, amb Miquel Ença i Gaspar Querol.

Les idees de Luter penetraran al país a través de la frontera, tant terrestre (Aran, Andorra i Catalunya Nord) com marítima, pels ports de mar de l’extens litoral (mariners que introduïen literatura protestant d’amagat en vaixells procedents de països de la Reforma), els intercanvis comercials (marxants procedents de països protestants, impressors, operaris i tècnics de la indústria), la immigració (sobretot la procedent del nord de les Corberes), les estades a l’estranger per estudis o feina (alguns s’hi hauran d’exiliar), els llibres (hi haurà un veritable xarxa clandestina de venda de llibres protestants) i el bandolerisme d’origen occità. Del segle XVI al XIX, l’exili serà l’únic refugi per a viure la nova fe amb normalitat, com és el cas de Pere Lluís Berga, Joan Nicolau Sacharles o Vicent Soler. I, sobretot, de Pere Galès, professor de la universitat de Ginebra, figura màxima del protestantisme català, mort a les presons de la Inquisició. A Catalunya Nord, el catolicisme s’hi viurà com a expressió de catalanitat i no serà fins al 1895 que s’hi fundarà l’església protestant de Cotlliure, primera comunitat integrada per autòctons, bàsicament pescadors. Menorca, sota domini britànic el segle XVIII, serà una excepció de civilitat, amb culte catòlic, anglicà, metodista, ortodox grec i jueu, i una veritable florida cultural en català. El 1733, Lluís de las Torres, sacerdot valencià convertit a l’anglicanisme, tradueix els evangelis al català.

Si la Reforma no arrelà als Països Catalans va ser més per motius culturals i polítics que no pas pròpiament religiosos. La Inquisició perseguí fins a la mort tota dissidència de fe, d’acord amb una monarquia que conqueria Amèrica per a l’església de Roma, els representants de la qual no duien aquí un model de vida tan degradat com en altres indrets. El clima mediterrani afavoria una religiositat d’exhibició pública (processons, romeries, rosaris de l’aurora, etc.), als antípodes de l’austeritat d’un protestantisme que rebutjava el culte als sants i mare de Déu als quals van lligades les festes majors i, fins i tot, tants noms de pobles i ciutats. Era, doncs, un canvi massa brusc per a ser admès amb naturalitat. A més, els grans textos dels reformadors europeus no han arribat a la nostra llengua fins a la dècada dels 90 del segle passat, alimentant així la idea que el protestantisme era una religió estrangera per als estrangers i no per a la població autòctona.

Amb el segle XIX arriba la represa protestant en terres catalanes, excepte a Eivissa, on el cristianisme de la Reforma no arrelarà fins al 1977 i a Formentera, ja al segle XXI. El 1804 es funda la British and Foreing Bible Society per a la difusió de la Bíblia arreu del món, de la qual seran activíssims propagandistes, aquí, J.N.Graydon, J.Thompson i W.Greene. Els primers missioners baptistes seran suecs (E.Lund, O.Duren, K.A.Haglund, J.E.Uhr), britànics els metodistes (W.T.Brown, F.Smith) i de les assemblees de germans (G.Lawrence) i suïsos els presbiterians (A.Empaytaz). El primer convertit català és F. de P.Ruet que abraça el protestantisme el 1852 a Torí. Exiliat forçós a Gibraltar, serà missioner a Algèria entre la colònia catalanoparlant, amb el català com a llengua de culte. A.Vallespinosa traurà a Barcelona, el 1869, El Eco Protestante, primera publicació d’aquesta confessió de les prop de 130 aparegudes fins avui. J.B.Cabrera, anglicà, serà el primer bisbe protestant autòcton, però el mèrit d’haver fundat la primera església protestant i obert el primer temple, a nivell nacional i a tot l’estat, el té el menorquí F.Tudurí de la Torre que, el 8 de novembre de 1868, instal·la una capella al carrer de Gràcia, 73, a Maó. A partir d’aquell moment, les diferents denominacions protestants van estenent-se arreu, sovint amb la complicitat de republicans, maçons i sectors liberals i progressistes. El 1863, l’enginyer anglès J.F.Latrobe ja tenia una capella anglicana privada, a casa seva, a sa Pobla (Mallorca). El 1869 obren centre de culte les assemblees de germans, a Barcelona, i els metodistes as Castell (Menorca), els presbiterians el 1870 a Barcelona i els baptistes, un any després, a Alacant. El 1880 són les congregacions de Monistrol de Montserrat i Sant Vicenç de Castellet les que s’adhereixen a l’església reformada episcopal o anglicana.

Caldrà esperar el parèntesi republicà perquè una setantena llarga d’esglésies protestants s’estenguin pel territori nacional i una trentena d’escoles es facin presents amb normalitat, de Llançà a Santa Pola. L’escola Model d’Alacant excel·lirà en qualitat i prestigi i, a Barcelona, l’Hospital Evangèlic serà l’únic existent al sud dels Pirineus, avui encara. Però el desenllaç de la guerra, amb dos protestants afusellats a Mallorca, temples i escoles tancats, pastors exiliats i culte clandestí, faran que el protestantisme torni a les catacumbes, tot esperant el final de la dictadura i la legalització de la llibertat de cultes. Dones com Feliciana Armengol, Antònia Zapater, Isabel Adams, Elvira Peradejordi o Noemí Celma, mereixen figurar al costat d’altres noms destacats del protestantisme autòcton com Bartomeu Alou, Pere Bonet, Ambròs Celma, Àngel Cortès, Antoni Estruch, Josep Grau, J.M.Martínez, Vicent Mateu, Joaquim Pastor, Joan Vallès, Samuel Vila o la nissaga menorquina de pastors de cognom Capó.

L’aportació més important a la cultura catalana feta pels protestants és la primera traducció al català de Lo Nou Testament, duta a terme per Josep Melcior Prat, apareguda a Londres el 1832, un any abans de l’inici formal de la Renaixença amb Aribau, de la qual van sortir-ne tres edicions més, novament a Londres, Barcelona i Madrid, fins a un total de deu mil exemplars, xifra important en una societat illetrada i no avesada a llegir en la seva llengua. Un altre fet destacat és el naixement de la revista Presència Evangèlica. Àngel Cortès en fou el motor inicial i primer director, funció que el 1975 assumirà Benjamí Planes fins a l’actualitat. Tots dos, amb Josep Grau, en són els fundadors. El primer número va aparèixer el 20 d’abril de 1968, amb un tiratge no superior als 800 exemplars. La significació històrica de la iniciativa és extraordinària, atès que es tracta de la primera publicació protestant íntegrament en català, la continuïtat de la qual arriba fins avui.

Juntament amb el protestantisme històric, trobem els adventistes del setè dia, les esglésies pentecostals o carismàtiques, les més còmodes amb l’autodenominació d’evangèliques i les que més creixen aquí i a tot Amèrica. Si bé la majoria de les denominacions protestants històriques s’anomenen també evangèliques, alguns sectors s’estimen més d’anomenar-se protestants, per a diferenciar-se de les darreres manifestacions religioses, entre les quals destaquen l’Església de Filadèlfia, integrada per població gitana, i altres esglésies ètniques integrades per coreans, xinesos, equatorians, nigerians, etc. Les diferents denominacions del protestantisme disposen d’un miler de centres de culte als Països Catalans, amb prop de 400 mil creients.

Josep-Lluís Carord-Rovira

Més informació: Justificació (de la Història del protestantisme als Països Catalans).

“La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme”

7 Octubre 201718 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 9 d’octubre de 2017 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història: “La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme“.

Hi intervingueren: Jordi Casassas, autor del llibre i historiador, Josep Sanmartí, ateneista i creador del Blog “Perles negres, perles blanques” . Coordinen el debat Joan Solé Camardons i Carme Llobet d’Amics de la Història.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.

El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.

Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.

Vegeu l’article de Lluís Bonada “Jordi Casassas perfila la funció central del noucentisme en la Catalunya contemporània” a la revista El Temps, 06-03-2017

Vegeu l’entrevista a Jordi Casassas a la revista Ab Origine

Soldats de Catalunya. Els catalans a la Primera Guerra Mundial

6 Octubre 201618 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 10 d’octubre de 2016 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra, tingué lloc la sessió “Soldats de Catalunya. Els catalans a la Primera Guerra Mundial” a càrrec de David Martínez Fiol. L’acte tindrà una primera part expositiva seguida d’un debat amb tots els participants de la tertúlia “Amics de la Història” de l’Ateneu Barcelonès.

David Martínez Fiol, nascut a Barcelona el 1962, és professor de geografia i història a l’IES Mollet del Vallès. La seva obra historiogràfica se centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, El catalanisme a la Gran Guerra (1914-1918) i Els voluntaris catalans i la Gran Guerra (1914-1918), en l’anàlisi del nacionalisme revolucionari català. El 2006 es doctorà a la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesi La sindicació de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), de la qual derivà el llibre Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat.

Catalunya va percebre la Gran Guerra com una oportunitat per assolir l’autogovern. Alguns catalanistes van creure que la millor manera d’aconseguir aquest objectiu era participant directament en la guerra de trinxeres. D’aquesta forma, una part important del catalanisme va actuar com si Catalunya fos un país més en guerra: amb uns soldats al front i una població civil a la reraguarda que es preocupava per ells.

La figura del Dr. Joan Solé i Pla, membre de la Unió Catalanista, s’encarregà de coordinar tots aquests esforços. La intenció era fer participar Catalunya, com subjecte polític en les negociacions de pau del final de la guerra. Fins i tot, es buscà la complicitat de les diplomàcies francesa i nord-americana amb uns resultats molt desiguals i decebedors.

Retrat que el doctor Joan Solé i Pla lliura al Col·legi de Metges de Barcelona els anys 1920. [Col·legi Oficial de Metges de Barcelona]

Informació facilitada per: David Martínez Fiol