Dimecres 3 de desembre, 18.30-20.00h sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès). Impacte cultural i social de la immigració 1950-1980 a Catalunya.
Ponents: Lluís Cabrera Sánchez, activista cultural, músic i escriptor; Cristina Sànchez Miret, sociòloga i professora a la UdG; i Emili Muñoz Martínez, docent, formador de professorat i exalcalde de Tiana.
Presenta, Joan Solé Camardons. Organitza: Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès en el marc del Memorial Ateneu 2025: Cicle de Migracions del 1950 al 1980 a Catalunya.
Accés obert.
L’ATENEU BARCELONÈS, O L’AGGIORNAMENTO CULTURAL
Crònica d’Emili Muñoz Martínez
No para de sorprendre’ns l’activitat innovadora de l’Ateneu Barcelonès, consolidada en el segon mandat de l’equip de la presidenta Isona Passola i de la vicepresidenta Lluïsa Julià. Un veritable aggiornamento de la prestigiosa institució centenària amb els problemes i reptes més punyents de la Barcelona i de la Catalunya actuals. Mostren com la cultura no és un llimbs bucòlic sinó una eina de transformació de la realitat, si més no d’intentar-ho. Les activitats del centenari de Paco Candel entorn del fenomen de la immigració, l’antiga i l’actual, n’és una bona mostra.
L’Ateneu deixa en evidència, de retruc, la llastimosa negligència de les institucions catalanes, totes, Generalitat, Ajuntament de Barcelona i la resta, en no tenir iniciatives per acabar d’assimilar col·lectivament la nova societat catalana sorgida del gran moviment migratori dels anys cinquanta als vuitanta. Es tracta d’una elaboració col·lectiva que és indispensable també per comprendre i tractar el fenomen de la nova immigració, ara internacional i més diversa.
He tingut el plaer de participar en una taula rodona a l’Ateneu amb en Lluís Cabrera, fundador del Taller de Músics, i la sociòloga Cristina Sánchez, ella experta en el fenomen per estudis, els altres per testimoni i reflexió personal. La sociòloga recordava que la identitat de grup es construeix en la dicotomia “nosaltres” i els “altres”. Què fa que els “altres” esdevinguin “nosaltres”? Vàrem coincidir en senyalar els següents escenaris de trobada i d’interacció: el treball, les lluites polítiques compartides, l’escola integrada, els serveis comuns, les associacions, els espais d’oci, la formació de famílies mixtes…En el cas de la immigració dels anys ‘50 als ‘80 majoritàriament aquests espais d’integració van funcionar malgrat la dictadura.
La societat civil en va ser la protagonista. Bo i així, destacàvem també com la manipulació política ha intentat mantenir les diferències d’origen, poc o gens presents en les segones i terceres generacions, reivindicant l’existència d’una comunitat andalusa a Catalunya – PSA ,Cs…-, o reconeixent-la com a minoria folklòrica, cas dels governs de la Generalitat subvencionant l’artificiosa Feria de Abril.
En resum, constatem que no va haver conflicte identitari en els anys seixanta, sí de classes, i que va dominar el respecte i una notable integració mútua i progressiva, ben manifesta en els catalans descendents dels andalusos que van emigrar al segle XX. Fa dècades que no existeixen els immigrants dels seixanta, ni els “altres catalans”, per molt que les polítiques de dretes s’entestin en revifar-los. O per molt que sectors del nacionalisme identitari encara remetin a aquella immigració per explicar-se avui els problemes del català o el vot no independentista. Es va formar, això sí, una nova realitat i una nova consciencia nacional catalana en reconstrucció permanent. L’ombra de la manipulació de la immigració és molt allargada. Gràcies Ateneu per facilitar que en parlem, encara.
Impacte cultural i social de la immigració 1950-1980
Entre 1950 i 1980, Catalunya va experimentar una onada significativa d’immigració procedent principalment d’altres regions de la península Ibèrica, especialment d’Andalusia, Extremadura, Castella i Galícia. Aquesta arribada massiva va transformar profundament l’estructura social catalana, ja que milers de persones buscaven millors condicions de vida i treball a les ciutats industrials catalanes, atrets per l’expansió econòmica i les oportunitats laborals. Aquesta nova població va contribuir a la revitalització econòmica, però també va generar nous reptes, com el creixement ràpid i sovint desordenat de barris perifèrics, la necessitat d’infraestructures bàsiques i l’aparició de nous espais de convivència i tensió social.
Culturalment, la immigració peninsular va suposar un enriquiment i, alhora, un repte per a la identitat catalana. L’arribada de centenars de milers de persones de llengua castellana, costums i tradicions diferents va provocar una convivència intensa que va afavorir l’aparició d’una societat més plural i diversa. Tanmateix, també va comportar una certa tensió pel que fa a la preservació de la llengua catalana i les tradicions locals, especialment en un context polític marcat per la dictadura franquista i la repressió cultural. Malgrat les dificultats inicials, amb el pas del temps es va produir una integració progressiva, i molts dels descendents d’aquells immigrants han esdevingut part fonamental de la societat catalana contemporània.
Qüestions per centrar el debat
El focus del debat són les repercussions socials, culturals i polítiques en la població immigrada i en el conjunt de la societat d’arribada. Conceptes claus del debat: canvi social, identitat nacional, polítiques públiques i cohesió social i conflicte.
La interacció entre població immigrada i autòctona en un context de dictadura. Quins processos es van donar en la societat civil? Absorció? Coexistència? Integració? Conflicte? Què va passar en la realitat quotidiana de la societat civil?
La qüestió de la identitat personal i col·lectiva: descatalanitzacio o nova identitat nacional? Qui és català? La qüestió de la llengua.
Les polítiques públiques post dictadura: què vol dir “un sol poble”?
Es poden establir conclusions aplicables a la nova immigració estrangera? Quines?
Lluís Cabrera Sánchez, Cristina Sánchez Miret i Emili Muñoz Martínez.
Lluís Cabrera Sánchez, músic, escriptor, activista cultural i fundador del Taller de Músics, escola en la que estudiaren Rosalía, Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral, Miguel Poveda o Santiago Auserón. Impulsor de Els altres andalusos associació dedicada a denunciar la manipulació de la immigració dels anys seixanta a Catalunya com a instrument polític contra la identitat catalana. Cabrera va trencar estereotips i va promoure el reconeixement de les arrels diverses de la societat catalana, destacant la necessitat d’una convivència basada en el respecte mutu i la inclusió. Fruit d’aquesta iniciativa foren, entre d’altres, els llibres Els altres andalusos (2006) i Fabricar l’immigrant (2009), dels quals és coautor. Ha publicat també Catalunya serà impura o no serà (2010) i la novel·la autobiogràfica La vida no regalada (2021), sobre la vida al barri barcelonès del Verdum als anys seixanta i els seus inicis en el món de la música, i La muerte no desvelada (2025), la darrera novel·la sobre l’Andalusia oblidada. És també coautor de Generació Barcelona (2011) i Per què volem un Estat propi? (2012).
Lluís Cabrera
Cristina Sánchez Miret, sociòloga, professora de la Universitat de Girona, ha centrat part de la seva recerca en la integració de la immigració peninsular i la transformació de la identitat catalana. Sánchez Miret ha analitzat com els processos migratoris han contribuït a la configuració d’una nova societat catalana, més diversa i cohesionada, i ha subratllat la importància de les polítiques públiques d’integració i la promoció de la igualtat d’oportunitats. A través dels seus estudis, destaca que la immigració no només ha estat un factor de canvi demogràfic i econòmic, sinó també un element clau en la redefinició de la identitat col·lectiva catalana, fent èmfasi en la necessitat de reconèixer la pluralitat.
Cristina Sànchez Miret
El 2024 va rebre el Premi Catalunya de Sociologia Emili Boix i Selva. Ha publicat més 40 obres entre capítols, articles i llibres. Destaquem quatre obres vinculades amb la temàtica que ens ocupa: La definició dels grups socials a la Regió Metropolitana de Barcelona. Un problema teòric i metodològic (1995); Grups i classes socials a la regió Metropolitana de Barcelona (1992), “Llengua i posició de classe” dins de L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Resum dels factors clau; Qui parla què? Llengua i classe social a Catalunya (2017).
Emili Muñoz, ateneista, nascut a Granada i emigrat a Badalona amb la família el 1961 amb 8 anys. Catedràtic d’institut públic de secundària i formador de professorat a la UAB i UB. Director de l’Àrea d’Educació als Ajuntaments de Badalona i de Mataró. Militant del PSUC i ICV fins a 2014. Va ser alcalde de Tiana del 2007 al 2011. Autor de la biografia: Una manera de veure el món. Teresa Lleal 1940-1988 editat pel Museu de Badalona. També va impulsar l’estudi i després el llibre sobre La immigració a Badalona durant el segles XX, 2006.
Dijous 20 Novembre 2025 a les 18:00h a l’entrada de carruatges de l’Ateneu Barcelonès: “Franco va morir al llit, la dictadura va morir al carrer “
Un acte disruptiu i participatiu, en col·laboració amb La Fura dels Baus i la direcció artística de Carlus Padrissa i amb la participació d’Albert Fabà, ateneista, que cantà cançons de Raimon. Idea i coordinació de Narcís Argemí de la Secció d’Història. Amb la participació de la Secció d’Història, Cafè Continental i els equips tècnics de Cultura i de Comunicació de l’Ateneu Barcelonès.
“«Nada de estudios ni pollas»”: Els grisos entren a l’Ateneu Barcelonès el 20-N La institució recorda els cinquanta anys de la mort del dictador i els que li van fer front amb teatre, música i història.
BARCELONA “Us informem que el dijous 20 de novembre, en horari de tarda, es durà a terme una activitat que podria alterar el silenci habitual a les sales de la biblioteca”. Era l’única advertència que es podia llegir a la porta de la biblioteca de l’Ateneu de Barcelona. Poc podien imaginar els seus usuaris que, cinquanta anys després de la mort de Franco, els grisos tornarien. Ho van fer aquest dijous, poc després de les 6 de la tarda, i amb el llenguatge que acostumaven a fer servir en plena dictadura, i la mateixa agressivitat: “Me cago en la leche. Todo el mundo a casa y las mujeres a la cocina”, ha estat la seva forma de saludar. S’han encarat amb alguns usuaris a qui han encomiat a deixar els llibres: “Nada de estudio ni pollas. Rojos de mierda, váyanse a fumar farigola”. No han intimidat gaire els qui en aquella hora estaven llegint o estudiant, que han continuat concentrats en la feina. Algú s’ha atrevit a encarar-s’hi. Els dos policies franquistes han fet via cap a la finestra, han despenjat la senyera, i han penjat una bandera espanyola preconstitucional a l’entrada de l’Ateneu, on l’Arias Navarro, a través d’una pantalla anunciava, amb tota la seva grisor, la mort de Franco. Alguns han respost als agents, que feien cara de pomes agres, amb crits de “Fora!”, “Vosaltres, feixistes, sou els terroristes”, “Fora les forces d’ocupació”, “Llibertat” o “Visca Catalunya“. Fins i tot, s’han llançat octavetes.
Un moment de l’actuació a l’Ateneu Barcelonès. LORENA SOPENA 20-11-2025
La Fura irromp a l’Ateneu per la mort de Franco
La Vanguardia 21-11-2025. Llibert Carreño
Albert Fabà, ateneista i sociolingüista canta Raimon
Albert Fabà i Manolo Manzano a la guitarra van interpretar: “Jo vinc d’un silenci” “Diguem, no” i “Al vent”
La Fura dels Baus participa en el acto “20 N. 50 anys sense Franco”
ABC Cultura. Barcelona 20 nov (EFE)
Vídeo reportatge complet que representa l’entrada dels grisos en la Biblioteca de l’Ateneu amb una perspectiva “violenta” però humorística. El reportatge acaba amb la declaració dels dos actors Pere Joseph i Lluís Garcia uniformats de policia i que increpen els estudiants i que expliquen com s’han posicionat per interpretar aquest paper.
Centre d’Interès preparat per la Biblioteca de l’Ateneu
A Catalunya
Selecció a cura de la Secció d’Història i de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. Aquest selecció inclou les 29 obres més destacades sobre La Dictadura franquista i la Transició a Catalunya d’entre les 200 obres de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985).
Selecció a cura de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i de la Secció d’Història. Aquest selecció sobre La Dictadura franquista: Repressió i resistència inclou tant sols 19 obres entre les més destacades de les 200 de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985).
Recuperem l’entrevista a Andreu Mayayo: “Franco va morir al llit. El franquisme va morir al carrer“
Recuperem una entrevista a Andreu Mayayo en el marc del Memorial Ateneu 2024. Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual a la Universitat de Barcelona, reflexiona sobre la importància de la Caputxinada de 1966 o sobre el final de la Dictadura amb l’assassinat de l’almirall Carrero Blanco (1973) i la mort del general Franco (1975), la dificultat d’explicar actualment la Transició a les aules de secundària o sobre la importància de les Jornades de la Dona (1976). Mayayo aborda les diferències entre memòria i història i també fa una completa reflexió sobre el futur de la memòria democràtica.
Dimecres, 19 de Novembre 18,30-20.00h Auditori Oriol Bohigas: “Què, qui, com i perquè de la dictadura franquista”
Amb motiu de l’aniversari dels 50 anys de la mort del dictador Franco, tindrem un diàleg amb el professor Nicolás Sesma de la Universitat de Grenoble i autor de l’assaig “Ni una, ni grande, ni libre” amb Miquel Nistal, ponent adjunt de la Secció d’Història
Diàleg entre Nicolás Sesma, hitoriador i autor de “Ni una, ni grande, ni libre” i Miquel Nistal de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 19 de novembre de 2025
Ni una, ni grande, ni libre
No hi ha res que hagi marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista ni que segueixi tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni grande, ni libre ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquest llarg període, pensat tant pels qui van viure aquells anys com per qui vulgui redescobrir i entendre aquell episodi decisiu.
Ens trobem davant una història de la dictadura, el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en el conjunt dels espanyols i que, abans de res, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. L’autor parla sempre de l’etapa, i així ho reitera en el mateix títol, com la dictadura franquista per tal de fer èmfasi en la principal definició històrica del procés, o sigui, una llarga fase de dictadura que no es pot endolcir definint-la únicament amb el terme més asèptic de franquisme.
Una de les aportacions de Sesma que serveixen per a caracteritzar la dictadura és la responsabilitat col·lectiva: no és el personatge Franco on es focalitza tota la història. La “cultura del enterado” era tota una cadena de decisions administratives que sumaven responsabilitats i complicitats i que finalment confluïen d’una determinada manera en el dictador. Un cas impressionant portat al límit són les darreres sentències de mort de la dictadura el setembre de 1975: quan Franco ha de donar l’”enterado” per a l’execució dels condemnats, insta a una aprovació nominal i personal, de manera que cada ministre és responsable últim de la resolució col·lectiva. Aquesta responsabilitat, fàcil de situar en tots els nivells administratius del Règim, s’ha de fer extensiva a una gran part de la societat que va fer possible la seva llarga durada en el temps. En molts moments actuals sembla com si una bona i immensa part del poble espanyol fos antifranquista, però els fets històrics no van anar així i la responsabilitat col·lectiva és extensiva a bona part de la gent. Vegeu la ressenya completa “La dictadura franquista” de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura, 16-9-24 aquí
Selecció bibliogràfica. La immigració a Catalunya 1950-1980
Selecció bibliogràfica d’obres sobre “La immigració a Catalunya 1950-1980” a cura de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i la Secció d’Història. Memorial Ateneu 2025 Cicle de Migracions del 1950 al 1980 a Catalunya.
En aquesta selecció s’han inclòs només dues de les primeres novel·les de Candel. El catàleg de la Biblioteca de l’Ateneu té més de 100 obres de Candel o sobre Candel o de la Fundació Paco Candel, moltes de les quals són obres d’anàlisi o de divulgació de la seva obra.
ANDRÉS CREUS, LAURA DE: Barraques: la lluita dels invisibles, Barcelona. Ara Llibres, 2011, 208 pàg.
Sinopsi: Barraques recull, en primera persona, les històries d’aquells que van arribar a Catalunya, des d’abans de la guerra civil fins a les acaballes del franquisme, a la recerca d’un futur millor. De les miserables condicions de les barraques on van haver de viure. De la seva invisibilitat als ulls d’unes ciutats que estaven fent créixer amb les seves pròpies mans. Dels detinguts i represaliats, deportats dins de les fronteres del seu mateix país. D’aquells qui van tenir valor per mirar aquesta molesta realitat als ulls i mostrar-la tal com era. Dels qui van fer dels barris de barraques la seva llar. I dels qui avui malden perquè la seva memòria no caigui en l’oblit.
BASTARDAS BOADA, ALBERT: Llengua i immigració : la segona generació immigrant a la Catalunya no-metropolitana. Barcelona: La Magrana, 1986, 222 pàg.
Sinopsi: Descriu i resumeix un estudi del procés de bilingüització dels immigrants de segona generació de l’àrea no-metropolitana. L’estudi examina les interrelacions entre el context lingüístic, el comportament lingüístic, i la competència lingüística. Aquestes tres variables s’examinen en relació amb l’adquisició del català per part dels fills d’immigrants castellanoparlants. L’informe comença amb un context geogràfic i demogràfic general i una descripció del disseny de l’estudi. El segon capítol presenta informació sobre la demografia i les tres variables lingüístiques examinades a la ciutat estudiada. Els capítols tercer i quart presenten anàlisis de les relacions entre les tres variables. El cinquè capítol descriu les conclusions i observacions de l’estudi. S’hi adjunta una bibliografia, els instruments de recollida de dades, notes sobre les respostes orals i escrites a les proves utilitzades i taules estadístiques extenses.
BILBENY, NORBERT: ¿Què vol dir integració? : nouvinguts i establerts a les nacions europees. Barcelona : La Magrana, 2010, 171 pàg.
Sinopsi: Què volem dir quan parlem d’immigració, de nouvinguts, d’integració? ¿Què passa quan un ajuntament proposa de posar restriccions a l’empadronament de la població estrangera en situació irregular?¿Com ens hem de posicionar en debats com els generats per la voluntat de la comunitat musulmana d’instal·lar una mesquita al nostre barri? ¿Com podem treballar perquè no s’associï la immigració i la delinqüència? ¿Pot un jutge de l’Audiència Nacional prohibir l’ús del mocador islàmic en una sala de vistes? La inclusió dels immigrants compta avui amb un suport tan important com el creixent reconeixement de la diversitat i, al mateix temps, de la necessitat de convivència. Però topa també amb obstacles, resistències i recels. Aquest llibre, situa el debat sobre la immigració, obre portes i finestres argumentals i proposa vies de diàleg per construir una veritable ciutadania universal que preservi els drets i els deures de totes les persones.
BOTEY VALLÈS, JAUME: Cinquanta-quatre relats d’immigració. Diputació de Barcelona. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1986, 232 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre és un recull d’autobiografies d’immigrants a Catalunya. Els protagonistes pertanyen al grup actiu que, des de l’any 1972 al 1978, fou capdavanter de les reivindicacions urbanístiques i culturals del barri de Can Serra de l’Hospitalet de Llobregat a partir de l’Associació de Veïns d’aquell barri. És un estudi d’antropologia cultural.
CABRERA, LLUÍS [i altres]: Els Altres andalusos: La qüestió nacional de Catalunya. 2005. Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 395 pàg.
Sinopsi: L’any 1964, Francesc Candel publicava l’emblemàtic llibre Els altres catalans sobre el fenomen de la immigració interior derivat del període de creixement industrial de la postguerra. Després de quaranta-un anys, un grup de catalans d’origen andalús que s’aglutina al voltant de l’associació Els altres andalusos s’ha tornat a qüestionar el paper que ells tenen i el que han de tenir en el futur de Catalunya. Amb aquesta obra, els autors busquen iniciar un nou cicle de reflexió política i ens avisen que, per a ells, la terra natal o heretada, amb reminiscències nostàlgiques o que apunten a recuperar a Catalunya una Andalusia actualment inexistent, ha deixat de ser la qüestió a defensar.
Observen que si Catalunya no assoleix els objectius que té –la reforma de l’Estatut i el nou finançament– seran ells els qui hi sortiran perdent perquè correran el risc que l’ideari polític es consagri com a neolerrouxista i Catalunya acabi esdevenint la novena província andalusa. Els altres andalusos és una crítica de l’actitud que defensa l’Espanya uniformada, la que no vol entendre a Catalunya. Però també és una crítica de la Catalunya que continua pensant que els qui hi van arribar ara fa més de quatre dècades encara responen a l’estereotip i al tòpic. És un llibre on el lector trobarà una gran quantitat d’arguments per a continuar qüestionant-se el fet nacional de Catalunya.
CABRERA, LUIS: La Vida no regalada. Barcelona: Roca Editorial de Libros, S.L., 2021, 285 pàg.
Sinopsi:La vida no regalada és una novel·la sense ficció que narra l’evolució d’Espanya des dels darrers anys de la Dictadura fins a arribar a la Transició, a través de la vida del protagonista, Lorenzo Almendro; el dia a dia d’un nen d’un poble de Jaén que emigra amb els seus pares a Barcelona durant els anys 60 i s’estableixen al barri de Verdum. A través del protagonista, Lorenzo, alter ego del mateix Luis Cabrera, assistim a la realitat d’aquells anys en un barri obrer on conviuen immigrants arribats de molts punts d’Espanya amb famílies catalanoparlants. El descobriment del català, les colles enfrontades, els habitatges de l’obra social, els pares treballant a les fàbriques metal·lúrgiques o tèxtils, les festes populars, els primers flirteigs polítics, el repartiment d’octavetes, la creació de les cases regionals i les penyes flamenques.
CABRERA, LLUÍS:Catalunya serà impura o no serà. Barcelona Pòrtic, 2010, 164 pàg.
Sinopsi: Crítica als tòpics identitaris i a la política immigratòria que s’ha fet i es fa a Catalunya. La passió pel diàleg i l’intercanvi cultural allunyen Lluís Cabrera de qualsevol concepció uniformadora d’Espanya o de Catalunya, i de qualsevol gueto purista. És per això que en aquest llibre, estrafà la sentència del bisbe Torras i Bages segons la qual “Catalunya serà cristiana o no serà”. Nascut a Jaén, Lluís Cabrera es revolta contra l’epítet que el defineix, encara avui, com un “andalús a Catalunya” i es lamenta amargament de l’apropiació que el franquisme va fer d’un cert folklore andalús per imposar-lo sobre la pluralitat cultural. Molts anys després, la democràcia no ha aclarit encara les coses ni ha curat les ferides. Al contrari, continuem atrapats en els mateixos tòpics. Les forces polítiques hegemòniques a Catalunya hi tenen part de responsabilitat, perquè han seguit aquest joc pervers subvencionant farses com la Feria d’Abril a Catalunya, amb un càlcul tàctic, poruc i estret de mires.
CARRERAS, MONTSERRAT; FERRANDO, EMILI; i VILLAROYA, JOAN: La immigració a Badalona durant el segles XX, Ed. Museu de Badalona, Ajunt. de Badalona, 2006, 359 pàg.
Sinopsi: L’objecte d’estudi del llibre és el fet migratori a la ciutat de Badalona, concretament l’anàlisi de les diferents onades migratòries, les causes de l’emigració a Badalona, les condicions de vida i de treball, la integració a la ciutat, les creences i els valors, les dinàmiques socials dels individus i l’entorn familiar i col·lectiu. La recerca s’ha basat principalment, però no exclusivament, en les fonts orals, és a dir la recollida de relats i històries de vida mitjançant entrevistes gravades en cintes de vídeo i posteriorment transcrites i analitzades. Han participat historiadors, professorat, membres de centres cívics, tècnics, més de 100 alumnes de diversos IES i molt especialment 154 entrevistats (84 dones i 70 homes). En conjunt han intervingut unes 300 persones.
El llibre consta d’una primera part analítica que descriu els aspectes històrics i demogràfics més rellevants de Badalona. La segona part, la més voluminosa, inclou els relats dels immigrants entre 1920 i 1979 i les immigracions dels anys 1980-2002. Els temes tractats són entre molts d’altres: els pobles d’origen, les causes de la immigració, el viatge, els factors d’integració, la consciència política i social, la cultura, costums, jocs i temps lliure, identitat i sentiments dels nouvinguts.
CANDEL, FRANCESC: Els altres catalans. Edició no censurada. Pròleg de Marc Andreu Acebal; presentació de Najat El Hachmi; edició de Jordi Amat. Llibres a l’abast: Edicions 62, 2025, 353 pàg.
Sinopsi: Francesc Candel (1925-2007), testimoni directe de la gent, dels ambients i de les inquietuds de la Catalunya suburbial, de la qual ell mateix va formar part, abordava en aquest llibre la qüestió de l’onada d’immigració que va rebre Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX. Els altres catalans va tenir un fort impacte social ja que per primera vegada es parlava obertament dels barris populars i de la situació dels immigrants; un assumpte recurrent que avui dia, amb un 21% de la població d’origen estranger, torna a tenir plena vigència.
Publicat el març del 1964, al llarg dels anys Els altres catalans s’ha convertit en un document històric de referència obligada i en una font molt útil per a la comprensió del passat, el present i el futur de la nostra societat. Aquesta nova edició, amb motiu del centenari del naixement de Candel, recupera el text íntegre no censurat, fixat per Jordi Amat el 2008, amb presentació de Najat El Hachmi, ella mateixa procedent d’una família immigrant, i un nou pròleg de l’historiador Marc Andreu en què reflexiona sobre la immigració d’ahir i d’avui: «Només algú com Candel, fill tardà de la primera gran onada migratòria i cronista de la segona onada, podia intuir ja el que significaria la tercera onada».
CANDEL, FRANCISCO: Los otros catalanes veinte años después. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1988, 254 pàg.
Sinopsi: Francesc Candel examina l’evolució de la situació dels catalans vinguts d’altres regions. En aquest tercer volum del cicle sobre “Els altres catalans“, l’escriptor se centra sobretot en el període de la Transició democràtica (les autonomies, el nou estatus de la llengua catalana) i recorda la seva postura de recerca incansable d’integració i cohesió social”. Més info Aquí
CANDEL, FRANCISCO: On la ciutat canvia de nom, Traductor: Gerard Bagué de Donde la ciudad cambia su nombre, Barcelona: Edicions 62, 2025, [Ed. J. Janés, 1957], 278 pàg.
Sinopsi: Les Cases Barates del Port van tenir sort. Han desaparegut després de gairebé 70 anys de vida, però van comptar amb un veí d’excepció, Francisco Candel, que va saber explicar com era el paissatge, ara trencat segurament perquè calia trencar-lo, com eren la seva gent i les seves formes de vida. Hi ha descripcions impensables per conèixer un món que hi és, en els records d’un ahir que és el de molts: el despatx parroquial amb el capellà idealista, el metge que visita gratuïtament, el cinema de barri que constitueix la principal distracció, els gitanos que no treballen, els sobrenoms que substitueixen els noms… On la ciutat canvia el seu nom és una de les grans novel·les sobre Barcelona. Poques vegades forma i fons estan tan ben acoblades.
CANDEL, FRANCISCO: Han matado a un hombre, han roto un paisaje, Barcelona: Ed. J. Janés, 1959, 305 pàg.
Sinopsi: L’obra és una gran metàfora, una metàfora que va servir a l’autor per disfressar la seva pròpia biografia camuflada després de la vida de “El Grua”, en part un alter ego de Candel i en part allò que l’autor probablement mai no va voler ser. El Grúa representa totes les vessants de l’home d’aquell temps i d’aquell lloc (un barriada pràcticament barraquista de la perifèria de Barcelona als anys 30 i 40): és un home que neix, creix i evoluciona tal com ho fa el paisatge, primer cobrint-se amb barraques i després amb la invasió de la indústria. Tot just aixeca cap i el paisatge canvia de nou i s’emporta tot per davant una altra vegada. Ell torna a estar darrere, a la cua. Sempre pobre, sempre humil, sempre submís. Per això el títol de la novel·la no és gens casual: l’home està tan vinculat al paisatge que n’és una part més perdent la seva substància humana, convertint-se en quelcom infrahumà i sent un element més de l’entorn sense cap mena de voluntat.
Ressenya: Mapi Pamplona al Blog “Dime lo que escribes. Reseñas de libros y curiosidades literarias” aquí
CARDELÚS, JORDI i PASCUAL, ÀNGELS: Movimientos migratorios y organización social. Barcelona Península, 314 pàg.
CARNICER, ALONSO i GRIMAL, SARA (dir): Barraques. La ciutat oblidada. Documental Sense Ficció TV3, 1h 15m, 14-10-2010. Televisió de Catalunya, 2009.
Sinopsi: El documental mostra una part de la història de Barcelona desconeguda per molts: la Barcelona barraquista.
DOMINGO VALLS, ANDREU: Catalunya al mirall de la immigració demografia i identitat nacional.Barcelona: L’Avenç, 2014, 356 pàg.
Sinopsi: Llibre que planteja com a qüestió central l’evolució demogràfica de la societat catalana, caracteritzada per una baixa natalitat però compensada per una forta immigració. El fenomen immigratori, amb la diversitat poblacional i la càrrega emotiva que comporta, ha estat una constant a la Catalunya de l’últim segle, part fonamental de la seva història demogràfica i de la seva construcció com a nació. El llibre traça una anàlisi indispensable de l’imaginari social bastit a partir dels principals discursos existents sobre immigració i identitat nacional.
ESPASA, ANDREU [i ALTRES]: Fabricar l’immigrant: aprofitament polític de la immigració, Catalunya 1977-2007. Coord: Miguel Fernández; assessorament: Lluís Cabrera, Bienve Moya, Miguel Portal; edició a cura de: Maura Lerga Felip2009. Lleida: Pagès, 220 pàg.
Sinopsi: Un iniciativa de l’entitat “Els altres andalusos” que fa una anàlisi crítica de la qüestió nacional. S’ha comptat amb la col·laboració de més de deu professionals, entrevistes a destacats dirigents polítics del moment (Jordi Pujol, Josep Maria Sala o Raimon Obiols, entre d’altres) i una recerca documental que posa sobre la taula gran part dels errors i dels èxits, de les estratègies encertades o fallides i, sobretot, de les contradiccions palmàries entre la concepció primordialista de la nació i la tossuda i indòcil realitat catalana. Es pot considerar la culminació de l’ideari polític de Els Altres Andalusos.
FARRÀS, ANDREU i CULLELL, PERE: L’Ascensor: l’arribada al poder dels altres catalans. Pròleg de Celestino Corbacho, Barcelona: Angle, 2009, 263 pàg.
Sinopsi: Polítics, empresaris i intel·lectuals no nascuts a Catalunya han triomfat en les seves iniciatives. Funciona l’ascensor social català? Els autors, mitjançant una exhaustiva documentació i entrevistes personals, ens apropen a les històries d’èxit de personatges com ara Celestino Corbacho, Manuel Bustos, Joan Ridao, Alberto Fernández Díaz, Isak Andic propietari de Mango.. i ho alternen amb una revisió sociològica de la Catalunya d’avui. Tot això amb un estil periodístic àgil i punyent que sap despertar la curiositat del lector i guiar-nos per l’ascens social (en alguns casos no exempt de polèmica) d’aquells que Paco Candel va batejar per sempre com «els altres catalans».
FONT AGULLÓ, JORDI:Paco Candel i els altres: un retrat literari de la immigració a Catalunya. Barcelona: Memorial Democràtic de Catalunya, 2024. Catàleg, 113 pàg.
Sinopsi: Amb l’exposició “Paco Candel i els altres. Un retrat literari de la immigració a Catalunya“, el Memorial Democràtic vol posar l’accent en la rellevància del fenomen migratori, un episodi fonamental per a la configuració de la Catalunya de la segona meitat del segle XX, indestriable de la fortalesa i el dinamisme del moviment antifranquista. El relat de l’exposició es construeix amb fotografies i textos de contextualització intercalats amb cites extretes de l’obra “Els altres catalans” que serveixen per il·lustrar les qüestions tractades. El muntatge expositiu s’estructura en 5 àmbits que incideixen especialment en el fenomen migratori a l’Espanya i la Catalunya de la postguerra, així com en problemàtiques com la manca d’habitatge i la precarietat que milers de persones van haver de patir, com ara retorns als llocs d’origen, barraquisme i malalties, entre d’altres.
FUNDACIÓ PACO CANDEL: Què va suposar l’edició d’ Els altres catalans, de Paco Candel, 2014. Ateneu Barcelonès
MONFERRER I CELADES, JOSEP MARIA: El Camp de la Bota: Un espai i una història. Barcelona: Octaedro, 2012, 127pàg.
Sinopsi: Molta gent, quan sent a parlar del Camp de la Bota, li acostumen a venir a la ment imatges de brutícia, misèria i marginació i certament, no són imatges del tot irreals. Però això és només una cara de la moneda. Si la història, tant la global com la local, la llegim només des de la centralitat de la societat benestant i del poder, no l’entendrem mai del tot. Aquest llibre és un intent d’explicar la història d’un barri tan important i simbòlic com va ser el Camp de la Bota des de dins mateix, des de la seva perifèria. I es llavors quan el seu espai i la seva història aporten nova llum al que ja sabíem. I, sobretot, reflecteixen la lluita per la dignitat que milers de persones van dur a terme per poder sortir del forat negre en què el franquisme les havia ficat.
PERNAU, GABRIEL: El somni català: 16 històries d’arrelament. Barcelona: La Campana, 1995, 222 pàg.
Sinopsi: Un recull de 16 històries d’arrelament a Catalunya on intel·lectuals, polítics i professionals comparteixen les seves experiències i confidències. El llibre ofereix una visió profunda i personal de la vida a Catalunya, tot explorant temes d’identitat, cultura i pertinença. Amb testimonis de figures destacades, aquesta obra ofereix una perspectiva única sobre el sentiment català i la seva evolució al llarg del temps.
SALCEDO DEL MORAL, IGNASI:El altres catalans: mig segle després: crònica del 50è aniversari del llibre Els altres catalans, de Francesc Candel. Barcelona : Fundació Paco Candel, 2020, 140 pàg.
SENTÍS, CARLES: Viatge en Transmiserià : crònica viscuda de la primera gran emigració a Catalunya. Barcelona: La Campana, 1994, 127 pàg.
SINCA, GENÍS: Candel. Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure. Ed. Comanegra, 2025, 320 pàg.
Sinopsi: La millor obra de Paco Candel és la seva vida. Més enllà de l’èxit esclatant de les seves obres, que el van arribar a convertir en l’autor més venut de Sant Jordi i un dels més llegits a Espanya —parlant d’un barri que poca gent trepitjava i d’on ell no va voler marxar mai—; més enllà d’això i de tots els reconeixements per una carrera literària extraordinària, podem dir que l’obra principal de Candel és la seva pròpia vida. Una vida que encara ens serveix com a model de compromís i com a guia per interpretar el nostre temps. Quan Genís Sinca va entrar per primera vegada a casa de Candel, era un jove periodista fascinat pel mite del barraquisme català, la veu dels «altres catalans», i hi va conèixer la persona, amb tota la profunditat. Van passar set anys de converses, els últims anys de la vida de l’autor, trenats per la lectura profunda de l’obra candeliana i moltes entrevistes amb persones del seu entorn, fins que aquest llibre va començar a prendre forma. Som davant de la primera i única biografia de Paco Candel, i també de les seves últimes memòries.
SOLÉ, CARLOTA: Los Inmigrantes en la sociedad y en la cultura catalanas. Amb la col·laboració de Jesús Vicens[i altres] ; prólogo de Manuel Vázquez Montalbán, Editor: Barcelona, Península 1982, 203 pàgines.
Ressenya de Joan J. Pujadas: Aquest llibre de Carlota Solé és el resultat d’una enquesta d’opinió feta a unes 1.200 persones residents en catorze municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, a més de quaranta-sis entrevistes en profunditat que varen ésser el pas previ per a la redacció de l’enquesta. L’obra es compon de tres parts. La primera constitueix el nucli del llibre: on es plantegen alguns dels problemes i algunes de les hipòtesis interpretatives del fenomen de la immigració a Catalunya. La segona part inclou l’extracte d’algunes de les quaranta-sis entrevistes en profunditat, fetes en barris obrers marginals i relativament aïllats, hom en tria la mostra a partir de trets com edat, anys de residència a Catalunya i nivell de politització. La darrera part inclou el text de l’enquesta, a més de deu taules estadístiques que en resumeixen algunes de les qüestions centrals[…]
SOLER; LLORENÇ (dir): “Serà tu Tierra”. 1966, 43m. Documental restaurat per la Filmoteca de Catalunya.
Sinopsi: Documental realitzat per encàrrec del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona per mostrar les bondats de la política de l’ajuntament a l’àrea de l’habitatge social. Després de ser mostrat a l’alcalde franquista José María de Porcioles, va ser rebutjat i arraconat. És un documental amb molta informació visual sobre les condicions socials, culturals i de vida de la immigració. El mateix títol ja indica que vol ser.
SUBIRÓS, PEP (ed.):Ser immigrant a Catalunya: el testimoni de vint-i-dos protagonistes. Altres autors: Pau Carratalà, Miquel Fernández i Papa Sow,2010. Barcelona: Ed. 62, 359 pàg.
Sinopsi: Aquesta sèrie de vint-i-dues converses conté una reveladora mostra de la qualitat i la diversitat dels punts de vista i les reflexions dels immigrats a Catalunya, una riquesa que sovint s’ignora.
VIDAL BENDITO, Tomàs: Despoblació del camp a Catalunya de 1860 a 1970. 1975, Ateneu Barcelonès.
Sinopsi: Conferència en què l’autor analitza els moviments migratoris, concretament la despoblació del camp, i mira de concloure si aquests moviments canvien els sistemes econòmics o si, al contrari, els canvis econòmics són els que comporten els canvis demogràfics amb els conseqüents moviments de població. Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/773>
Sinopsi: Catalunya, igual que la resta de societats avançades del món, té l’enorme repte de convertir la immigració en una historia d’èxit i, per tant, la xenofòbia no pot tenir cabuda en el projecte de construcció d’un país i una societat atractius. No és fàcil, perquè com a nació no independent, el nostre poder polític és limitat, fins i tot més que el de nacions com Flandes o el Quebec, que també estan vinculades a projectes estatals més amplis. D’aquests països, però, n’hem d’aprendre a deslligar el nacionalisme com a font de por i desconfiança, i a no culpabilitzar els nouvinguts dels problemes lingüístics i financers que fa temps que arrosseguem. Aquest llibre mostra les diferències i similituds entre els casos flamenc, quebequès i català.
Altres fonts informatives (No s’hi han inclòs altres fonts literàries que tracten la temàtica)
BALTÀ, PERE: “Paco Candel: novel·lista i reconegut analista social”, Frontissa. Publicació digital de la coordinadora de centres d’Estudis de Parla Catalana 28-4-2025. Titulars: Hi ha molta literatura entorn de l’escriptor de Cantunis, fins i tot dues tesis en llengua francesa i una alemanya. La memòria de Francesc Candel ha sobreviscut a la dels escriptors de la seva generació. Aquí
COLL; MARIA: “Paco Candel, la veu dels altres catalans” Sàpiens 247, octubre 2022. Article:https://www.sapiens.cat/revista/sapiens-247/homenatge-paco-candel-veu-altres-catalans_206504_102.html. Sinopsi: Article sobre Paco Candel. El muralista Roc Blackblock fa a petició de la revista ‘Sàpiens‘ un grafiti que romandrà al barri de Candel i que ha servit per fer la portada del número 247. Imatge del mural pintat a Can Tunis en homenatge a Paco Candel.
ESCULIES, JOAN “Qui són els altres catalans?” La Vanguardia (en català) 31-05-2025. Titulars: Només un veí de Can Tunis, del Port, de les Cases Barates, podia explicar aquells barris. La concepció candeliana va anar molt bé als seixanta a Benet, Pujol i Reventós. A cent anys del naixement de Paco Candel, el 31 de maig de 1925, és pertinent preguntar-se: qui són ara els altres catalans? Aquí
FORN, JOSEP MARIA (dir. i guió): La piel quemada, P.C. Teide, 1967, 104 m. Intèrprets: Antonio Iranzo, Marta May, Silvia Solar, Luis Valero. Sinopsi: Història neorealista sobre la migració del desenvolupisme des de les regions més deprimides d’Espanya fins a les més pròsperes i el contrast d’aquests migrants amb la població autòctona i amb el nou turisme europeu. En un poble turístic de la Costa Brava, Lloret de Mar (Girona), un paleta anomenat José (Antonio Iranzo) comença la dura jornada de treball. Alhora, en un poble andalús, Guadix (Granada), la seva dona Juana (Marta May), els seus dos fills i el seu cunyat inicien el llarg viatge per reunir-se amb ell i buscar un futur millor. Durant el temps que Josep ha estat sol a Lloret ha començat a descobrir gràcies al turisme un tipus de vida diferent, personificada en una turista belga, a qui espien des de l’obra on treballen de sol a sol.
LATORRE, ELOI: “Paco Candel, dels uns i dels altres” Retrats Directa 31-05-2025.Sinopsi: L’autor nascut al Racó d’Ademús ara fa cent anys, però criat als barris barcelonins de la Marina, s’ha instituït com el cronista de referència de les migracions a Catalunya al llarg del segle XX. Les fórmules que esbossa al seu llibre més conegut, ‘Els altres catalans’, continuen sent una marca recorrent a l’hora d’abordar la carpeta de la integració i l’acollida les persones que venen d’altres llocs. Divuit anys després de la seva mort, segueix sent una figura molt popular, però el personatge ha eclipsat en part l’escriptor amb una producció infatigable. Aquí
SERRA, LAURA: “No som els ‘altres’ catalans: som catalans”. Article diari Ara 30-05-2025. Sinopsi: Joves fills de la immigració internacional actualitzen el discurs candelià defensant la igualtat d’oportunitats, les identitats híbrides i l’empatia mútua.
Selecció a cura de la Secció d’Història i de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
Aquest selecció inclou les 29 obres més destacades sobre La Dictadura franquista i la Transició a Catalunya d’entre les 200 obres de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985).
Els criteris d’inclusió són: a) Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu; b) Per matèria: franquisme, transició, història 1975-1982 i molts d’altres); c) Obres destacades per l’autor o pel tractament; d) S’han prioritzat les obres sobre el tardofranquisme; e) També s’han prioritzat les obres editades després de 2014; f) S’han inclòs també almenys una obra sobre tractaments sectorials: paper de la cultura, els mitjans de comunicació, la premsa, el cinema, la literatura, el moviment obrer, el moviment feminista i el moviment LGTBIQ+ durant la dictadura i la transició; g) També s’han inclòs les obres més destacades sobre la dictadura i la transició a Catalunya i a tots els Països catalans.
Aquesta activitat s’insereix en el marc del projecte Memorial Ateneu 2024 del qual anirem informant puntualment.
La Dictadura franquista i la Transició a Catalunya
ARACIL, Rafael; SEGURA, Antoni; MAYAYO I ARTAL, Andreu (eds.): Diari d’una postguerra: La Vanguardia Española (1939-1946), Catarroja Barcelona: Afers, 2010, 239 pàg.
Sinopsi: La Vanguardia, és una eina privilegiada per analitzar i comprendre la institucionalització del règim franquista a Catalunya, l’objectiu principal de la recerca portada a terme pels investigadors del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB (CEHI-UB). El buidatge exhaustiu i sistemàtic del període 1939-1946, permet reconstruir un escenari de postguerra que inclou tota mena d’afers i matèries, des de temàtiques polítiques i econòmiques fins a aspectes com la repressió franquista i la visió dels derrotats que preconitzava la dictadura, passant per un retrat de la Barcelona dels anys 40 que no s’oblida de fenòmens tan importants com la publicitat i el cinema.
ARACIL, Rafael ; SEGURA, Antoni (eds.): Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya. IV. Els joves de la Transició. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2000, 451 pàg.
Sinopsi: Recull les ponències i les intervencions del curs «Memòria de la Transició a Espanya i Catalunya», organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Dedicat a la joventut de la Transició, representa una aportació nova, sistemàtica i de gran qualitat en l’àmbit del estudis acadèmics sobre aquest període. Completa els volums editats anteriorment.
BALLESTER, David ; VICENTE, Manuel: Corre, democràcia, corre: Manifestacions i repressió policial a la Catalunya de la Transició: (1975-1980). Barcelona: Base, 2019, 521 pàg.
Sinopsi: Com va influir la participació popular en la liquidació del franquisme i l’adveniment del règim democràtic? Aquest llibre mostra dues cares: les massives manifestacions entre la mort de Franco el 1975 i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980; i la repressió i les víctimes mortals que va comportar aquesta actuació repressiva.
BATISTA, Antoni: Memòria de la resistència antifranquista. Lleida: Pagès, 2021,197 pàg.
Sinopsi: Una sèrie d’episodis de la lluita contra la dictadura, una visió en profunditat del combat democràtic a favor de les llibertats polítiques i nacionals. Un seguit d’històries amb contingut humà, recreades literàriament, a vegades com a seqüència cinematogràfica. Tots els capítols són temes que l’autor ha investigat amb la seva aportació creativa personal, i a vegades una implicació que els fa sempre vius i àgils, de crònica periodística o relat de no-ficció. Un llibre per a qui vol recordar i per a qui vulgui descobrir i conèixer. Hi surten les lluites de tot l’espectre polític i des de la força del que el va unir: la bondat personal, la militància clandestina i la generositat del compromís ètic fins a les últimes conseqüències de detencions, tortura, presó i execucions.
BENET, Josep: L’Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, 534 pàg.
Sinopsi: Obra basada en una documentació exhaustiva i irrefutable que es proposa de ressenyar amb objectivitat l’intent de genocidi cultural que s’inicià amb la guerra civil, provocada pel pronunciament militar del juliol de 1936, i que acaba en els primers anys quaranta, és a dir, quan la persecució franquista contra la llengua catalana havia aconseguit que aquesta hagués desaparegut totalment de la vida pública de Catalunya, tant civil com religiosa. El seu abast, però, és molt més ampli i acaba dolent-se que en aquests moments la normalització lingüística del català sigui combatuda per organitzacions, periòdics i personalitats centralistes que des dels poders de l’Estat espanyol, es recomanava que s’ataqués l’ús públic i àdhuc l’existència de la llengua catalana a tots els territoris on era parlada.
BREU, Ramon (coord.) i Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona: La Transició democràtica a Catalunya: recursos per a una aproximació didàctica. Barcelona: Memorial Democràtic, 2013, 192 pàg.
Sinopsi: El sisè volum de la col·lecció Eines de Memòria és una proposta didàctica del Memorial Democràtic. El llibre, escrit per un equip especialista en la temàtica, ofereix diversos recursos per endinsar-se en aquest període històric: des de la imatge, els documents escrits, el cinema, els enllaços en els webs o les propostes d’investigació en els treballs de recerca. A partir d’aquí, es promou la reflexió, l’anàlisi i l’intercanvi raonat d’idees per tal que els joves puguin extreure les seves pròpies conclusions i descobreixin les potencialitats, les limitacions i els condicionants d’aquest període i les seves conseqüències en l’actualitat.
CABANA, Francesc: 37 anys de franquisme a Catalunya.Una visió econòmica. Barcelona: Pòrtic, 2000, 445 pàg.
Sinopsi: Repàs detallat dels 37 anys de la dictadura franquista -cada capítol correspon a un any de dictadura- oferint-nos els aspectes econòmics de la repressió, els seus protagonistes, els efectes i les conseqüències. Una monografia que dona una nova dimensió als efectes del franquisme sobre la nació catalana.
CENTRE D’ESTUDIS SOBRE LES ÈPOQUES FRANQUISTA I DEMOCRÀTICA: Catalunya durant el franquisme. Diccionari. Vic: Eumo, 2006, 453 pàg.
Sinopsi: El Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica de la UAB ha fet una recerca ambiciosa per a la creació d’una base de dades a partir de la qual s’ha elaborat aquest diccionari. Aquesta obra col·lectiva, en què han participat 97 autors especialistes, presenta informació sistematitzada i rigorosa sobre personatges, organitzacions, institucions, esdeveniments i fenòmens d’una etapa històrica. El contingut d’aquesta obra permet una triple lectura. Una de caràcter introductori, conformada per veus generalistes que fan possible que el lector s’apropi als fenòmens específics del període. Les entrades sobre els esdeveniments proporcionen una segona línia de tractament de la informació. La tercera, finalment, la constitueixen les entrades biogràfiques i sobre institucions i organitzacions. El resultat és un diccionari amb 542 entrades que responen a la voluntat dels autors d’oferir una visió global sobre Catalunya durant el franquisme.
CLAVERA, Joan [i 4 més]: Quan el franquisme va perdre la universitat: el PSUC i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (curs 1965-1966). Barcelona: Editorial Base, 2021, 176 pàg.
Sinopsi: L’any 1966 es va constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona en una assemblea al convent dels caputxins de Sarrià, coneguda també anys després com «la Caputxinada». Era el resultat d’anys de lluita per la democràcia des de la universitat, i va ser l’esperó per a l’establiment de la Taula Rodona que, per primera vegada des de la Guerra Civil, unia en un ens de coordinació tota l’oposició democràtica. Cinc anys més tard es va constituir l’Assemblea de Catalunya, com a culminació del procés d’unitat de les forces democràtiques. Cinquanta anys més tard, els set militants que constituïen el Comitè d’Estudiants del PSUC del curs 1965-1966, que posteriorment van seguir trajectòries professionals i polítiques diverses, es van retrobar i van decidir fer conjuntament una reflexió política sobre aquell període, el que va representar l’SDEUB i el paper que hi va tenir el PSUC, com estava estructurada i treballava l’organització universitària i les relacions que tenia amb la direcció del Partit. El Sindicat Democràtic va sobreviure fins al 1968, sotmès a una repressió constant i intensa.
COLOMINES, Joan: Crònica de l’antifranquisme a Catalunya: Apunts de memòria, pròleg d’Antoni Gutiérrez Díaz, cronologia de 1939 a 1977 a càrrec de Jordi Colomines i Companys. Barcelona: Angle Editorial, 2003, 390 pàg.
Sinopsi: Els textos aquí aplegats van ser escrits per l’autor entre el 1958 i el 1977, mentre duia a terme una intensa activitat política clandestina. Són textos escrits en viu, que de vegades van ser publicats a les revistes de l’exili i als butlletins del Front Nacional de Catalunya, el principal partit nacionalista català d’aquella època, i del qual Colomines va arribar a ser-ne secretari general. De vegades, però, són fulls solts del dietari que l’autor ha anat escrivint al llarg de la seva vida. La crònica any rere any d’empresonaments, d’assassinats i de sancions imposades pel règim franquista se sobreposa al que l’autor ens explica sobre les campanyes cíviques i de l’oposició, les vagues obreres i estudiantils i, al capdavall, sobre la lluita pel restabliment democràtic, l’amnistia i l’estatut d’autonomia.
DÍAZ I ESCULIES, Daniel: De la Guerra Civil, l’exili i el franquisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, 348 pàg.
Sinopsi: L’obra aplega un conjunt de 36 treballs, des de l’inici de la Guerra Civil a la mort de Franco. Amb una redacció planera i un contingut rigorós, l’autor vol arribar al públic no especialista interessat a conèixer la història de la Catalunya més propera als nostres dies i la repercussió que aquesta té en el present.
ESCULIES; Joan: Tarradellas: Una certa idea de Catalunya. Barcelona: Edicions Pòrtic, 2022, 1186 pàg.
Sinopsi: Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.
FERRÉ BALDRICH, Meritxell: El maig de les dones: el moviment feminista a Catalunya durant la transició. Tarragona: Arola Ed. URV, 2017, 267 pàg.
Sinopsi: Del 27 al 30 de maig del 1976, se celebraren a Barcelona les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Des d’aquesta data del desembre del 1975, i fins al cap de deu anys, el 1985, quan se celebren les III Jornades Estatals Feministes a Barcelona, l’autora ens presenta una anàlisi sobre diferents aspectes de la lluita feminista a Catalunya durant aquesta dècada que són fonamentals per entendre el període de la transició des del punt de vista de les dones i, també, el moment present.
FONTBONA, Francesc (sel.): Cartells catalans: de la dictadura a la democràcia, 1960-1980. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2011, 446 pàg.
Sinopsi: Per primera vegada es recull en un llibre una selecció de 200 cartells catalans dels mítics anys seixanta i setanta del segle XX, anys d’una gran efervescència social, política i cultural, i d’una esplèndida capacitat creativa, organitzats en 10 temes: Política i societat; Festes i tradicions; Efemèrides; Fires, salons, congressos; Publicacions i cultura; Arts, museus, exposicions; Teatre i cinema; Música i dansa; Turisme i esports; Productes comercials. Els cartells aplegats provenen de la col·lecció de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, el director de la qual, l’historiador de l’art Francesc Fontbona, ha escrit l’estudi introductori que encapçala l’obra. Al final del llibre figura una cronologia historicocientífica i cultural, un índex alfabètic dels autors i dels tallers d’arts gràfiques identificats i un índex dels cartells reproduïts.
HUERTAS, Josep Maria: El plat de llenties: periodisme i transició a Catalunya (1975-1985), Pròleg: Andreu Mayayo. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, Diputació de Barcelona, 2005, 157 pàg.
Sinopsi: “El plat de llenties”, un títol bíblic i una mica trist, és la descripció d’una dècada especial, la que va de 1975 a 1985, quan alguns periodistes vam creure que els diaris i les revistes eren per a qui els treballàvem. I diem ‘diaris i revistes’ perquè aquest llibre se centra, sobretot, en la premsa escrita. Arreu bufaven vents marxistes i ànsies de canviar-ho tot després de tants i tants anys de dictadura.
MARÍN i CORBERA, Martí: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977). Vic: Eumo, 2019, 372 pàg.
Sinopsi: Martí Marín, un dels grans experts sobre el franquisme, analitza i sistematitza l’especificitat de la política franquista a Catalunya. I emmarca aquesta política entre dues dates significatives, el 1938 quan comencen les operacions militars a Lleida i el BOE publica el decret que anul·la l’Estatut d’Autonomia de 1932, i el 1977 quan les eleccions segellen la derrota de qualsevol opció continuista. El resultat és un exercici de síntesi brillant que demostra que a Catalunya l’oposició al règim va ser més forta i ben estructurada que a altres territoris de l’Estat, però també desvela la trama d’interessos que van dur a polítics i empresaris catalans a col·laborar amb la construcció del nou estat feixista.
Sinopsi: Eduard Márquez s’ha proposat descriure el tardofranquisme amb un llibre en el qual el narrador desapareix per donar veu a múltiples persones de carn i os que van viure’l no només des de primera línia, sinó també a la rereguarda. És un fresc viu d’aquell temps que ara ens sembla tan llunyà i, per als que no el van viure, un document important i fresc per poder endinsar-nos en un moment històric fosc i tèrbol, que només els testimonis són capaços de reviure. Novel·la, assaig o documental? Tant se val. A 1969 li sobren definicions i adjectius. És una gran peça literària sense literatura, on més que un autor al darrere, hi ha un comissari brillantíssim que ha sabut pouar en la memòria col·lectiva i servir-nos aquest collage vivencial que ens permet, com ningú, recuperar una època com si hi haguéssim estat. Márquez, com el millor espia, ha sabut parar l’orella i recollir informació. El llibre l’acabem nosaltres al nostre cap.
MEMORIAL DEMOCRÀTIC (CATALUNYA): Catalunya en transició: 1971-1980. Memorial Democràtic (Catalunya), 2013, 207 pàg.
Sinopsi: La mostra proposa una aproximació oberta a la transició d’una dictadura a un sistema democràtic i fixa el focus a Catalunya, entre els anys 1971 i 1980, amb les seves potencialitats i limitacions, i els seus condicionants. Volent homenatjar totes les persones i tots els grups humans que, en plena dictadura i opressió, van donar el millor de si mateixos —alguns fins i tot la vida— per facilitar la transició cap un sistema polític democràtic que garantís els drets humans i les llibertats anhelades, tant individuals com col·lectives.
MIR I CURCÓ, Conxita: Repressió econòmica i franquisme: L’actuació del Tribunal de Responsabilitats Polítiques a la província de Lleida. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997, 492 pàg.
Sinopsi: Estudi de gairebé quatre mil causes incoades a la província de Lleida segons la Llei de Responsabilitats Polítiques de febrer de 1939. Una llei que establia diferents graus de penalitzacions econòmiques per a tots aquells que haguessin participat en la vida política republicana entre els fets d’octubre de 1934 i el final de la guerra.
MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere: La cuestión catalana: Cataluña en la transición española. [pròleg de Miguel Herrero de Miñón]. Barcelona, Crítica, 2014, 374 pàg.
Sinopsi: Per entendre la naturalesa de la qüestió catalana cal conèixer el rerefons històric immediat. Un rerefons que arrenca de mitjans dels anys seixanta, quan els informes reservats assenyalaven que “la societat catalana s’està organitzant a tots els nivells”, fet que va conduir a la creació d’una oposició unificada, i a una mobilització social que va donar lloc al fet que, com diria Sánchez Terán, “la batalla de la transició” es donés allà al carrer. Fins que la victòria de les esquerres catalanes a les eleccions del 1977 va moure el govern d’Adolfo Suárez a prendre mesures i a iniciar la llarga etapa de negociacions que es va obrir amb l’operació Tarradellas i va concloure amb l’aprovació de l’Estatut d’autonomia del 1979. Molinero i Ysàs ens ofereixen una documentada investigació, amb una atenció especial als debats i contrastos que es van produir durant les discussions dels projectes de la Constitució i de l’Estatut. Ressenya de José Antonio Castellanos López Universidad de Castilla-La Mancha aquí
MOLINERO, Carme; RISQUES, Manel; VILANOVA, Francesc; RIQUER I PERMANYER, Borja De (coords.): Sobre el franquisme i Catalunya. Barcelona: Efadós, 2015, 250 pàg.
Sinopsi: El desplegament de la dictadura franquista a Catalunya va significar, un trencament brutal amb l’experiència republicana i democràtica de la dècada dels trenta del segle XX, però també va implicar unes dimensions repressives i coactives, més enllà de la persecució política i social, que van afectar el moll de l’os de la identitat del país. Aquest llibre explica, des d’angles diferents i en àmbits diversos (la política), l’exili, la repressió, l’antifranquisme, la cultura, etc.) com es va viure el franquisme a Catalunya, els seus efectes i les resistències que va generar en la societat fins a la recuperació de la democràcia i l’autonomia.
Version 1.0.0
PAGÈS, Pelai (dir): Franquisme i repressió: La repressió franquista als Països Catalans. València: Universitat de València, 2004, 366 pàg.
Sinopsi: L’any 2003 se celebrava a València, en el marc dels XXXII Premis Octubre, un simposi sobre la repressió franquista als Països Catalans que va aplegar nombrosos especialistes i testimonis de primera mà. Aquest llibre recull les intervencions que s’hi van presentar. Ressenya de Marc Candela aquí
RUBIRALTA I CASAS, Fermí: Estat Català sota el franquisme (1939-1968):La lluita independentista contra el feixisme. Barcelona: Editorial Base, 2021, 251 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre posa al descobert els viaranys de l’acció política d’Estat Català sota el franquisme, des del 1939 fins al 1968, quan l’independentisme inicià una nova dinàmica impulsada per una generació de joves militants d’organitzacions com el FAC o el PSAN. Explica l’aportació de la formació fundada per Macià el 1922 dins el conjunt de l’oposició catalana al franquisme, especialment les causes per les quals durant aquesta llarga travessia de trenta anys l’organització política degana de l’independentisme català va perdre el monopoli exercit fins aleshores dins aquest espai, com també les circumstàncies per les quals fou incapaç de mantenir la posició dominant que la seva preeminència històrica semblava atorgar-li dins el camp sobiranista.
SAFONT I PLUMED, Joan: Sabotatge contra Franco: Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra. Barcelona: Angle Editorial, 2017, 286 pàg.
Sinopsi: Durant la Guerra Civil, empresaris, eclesiàstics, intel·lectuals i militants conservadors catalans veuen en la victòria de Franco un mal menor. Però un cop guanyada la contesa es fa palès que la dictadura ha vingut per quedar-se. Amb el temps representants d’aquestes minories s’anaren distanciant d’un règim que els creia al seu costat. Van portar a terme -amb diferents graus i al llarg dels quaranta anys de franquisme- una autèntica tasca de sabotatge.
Version 1.0.0
SANTACANA I TORRES, Carles: El Franquisme i els catalans: els informes del Consejo Nacional del Movimiento: 1962-1971. Catarroja, Barcelona: Afers, 2000, 141 pàg.
Sinopsi: Tracta de les reflexions que es van fer en alguns àmbits franquistes quan la retòrica oficial no podia continuar amagant que l’estratègia de la prohibició i la repressió sobre el catalanisme durant més de dues dècades no havia assolit el seu propòsit: esborrar la cultura política autòctona i el sentiment catalanista. De fet, mai durant el règim franquista no es va manifestar des dels àmbits oficials el fracàs d’aquella política, que va ser posada en evidència en el procés de transició democràtica. Els documents que recull són un testimoni clar d’aquesta percepció: es tracta en concret de diverses sessions que el Consejo Nacional del Movimiento fins al 1967 Consejo Nacional de Falange Española Tradicionalista va celebrar als anys seixanta i setanta, en què va dedicar part de la seua feina a tractar de la qüestió catalana. El llibre, doncs, presenta uns materials expressament destruïts i desconeguts, que posen en relleu els neguits que, malgrat el discurs oficial, existien en nuclis rellevants de la classe política franquista respecte de Catalunya.
SOLÉ i SABATÉ, Josep M. (dir).: El Franquisme a Catalunya. 1939-1977. Cinc Volums. Barcelona: Edicions 62, 2005.
Sinopsi: Obra sota la direcció científica de Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya, amb la participació d’altres historiadors i amb la col·laboració de destacats intel·lectuals testimonis del franquisme. 5 volums organitzats segons criteris cronològics. Més de 1.000 pàgines il·lustrades, més de 1.000 imatges, entre fotos, mapes i gràfics, més de 100 articles, i 80 biografies de personalitats històriques. Cronologia i índex en cada volum. Índex : Volum 1 (1939 – 1945) : La dictadura totalitària. Volum 2 (1945 – 1950): Catalunya dins l’Espanya de l’autarquia. Volum 3 (1950 -1967): La immigració, el desarrollismo i la resistència cultural. Volum 4 (1968 – 1977): La lluita per la democràcia i l’autogovern. Volum 5 (1938 – 1977): La repressió franquista.
La Transició a Catalunya: (1975-1984). Barcelona: Edicions 62, 2008, 2 Volums, 270 pàg.
Sinopsi: Volum I. Mor la Dictadura, neix una il·lusió (1975-1979). Volum II. La Generalitat després del 23-F (1980-1984)
VILANOVA, Francesc: Una Burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana. Barcelona: Empúries, 2010, 251 pàg.
Sinopsi: «Ha llegado España»: sota aquesta terrible consigna, el franquisme va desplegar tot el seu poder militar, polític, ideològic, cultural, sobre un territori desfet per la guerra i la revolució. El franquisme català i els intel·lectuals que el sustentaven es van llançar a fer un judici polític i històric del catalanisme burgès, de les esquerres burgeses, que havien portat el país al desastre i a l’intent de separar-se d’Espanya.
ZAMBRANA, Joan: Els llibertaris catalans a la transició:Una història ignorada (1976-1979). Barcelona: Icària Editorial, 2019, 277 pàg.
Sinopsi: Descripció d’una sèrie d’esdeveniments històrics durant els anys de la Transició a Catalunya que, lluny de ser anecdòtics, van formar part d’una nova “repolitització llibertària”, de la qual gairebé no se’ns han mostrat expressions escrites rellevants. La irrupció d’un renovat anarcosindicalisme durant el període de 1976-1979, reagrupat al voltant de la sindical històrica CNT va aconseguir unir una bona part del moviment obrer i dels moviments socials catalans en un gran nombre de lluites socials i sindicals de caràcter transgressor, per tal d’acabar amb el règim franquista i qüestionar el règim del 78.
Selecció a cura de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i de la Secció d’Història
Aquest selecció sobre La Dictadura franquista: Repressió i resistència inclou tant sols 19 obres entre les més destacades de les 200 de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985). També s’han editat en aquest mateix Blog d’Història una segona selecció sobre La Transició: Mite i realitatamb 23 obres. I una tercera sobre LaDictadura i la Transició a Catalunya amb 29 obres.
Els criteris d’inclusió en la bibliografia general han estat: a) Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu; b) Per matèria: franquisme, transició, història 1975-1982 i molts d’altres); c) Obres destacades per l’autor o pel tractament; d) S’han prioritzat les obres sobre el tardofranquisme; e) També s’han prioritzat les obres editades després de 2014; f) S’han inclòs també almenys una obra sobre tractaments sectorials: paper de la cultura, els mitjans de comunicació, la premsa, el cinema, la literatura, el moviment obrer, el moviment feminista i el moviment LGTBIQ+ durant la dictadura i la transició; g) També, s’han inclòs les obres més destacades sobre la dictadura i la transició a Catalunya i a tots els Països catalans.
Agraïm a Andreu Mayayo, catedràtic de la Universitat de Barcelona i Director de l’observatori i centre de documentació Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), el seu assessorament bibliogràfic i, d’una manera especial, les obres més recents que hem mirat d’adquirir a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
Aquesta activitat compartida amb la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès s’insereix en el marc del projecte Memorial Ateneu 2024 del qual anirem informant puntualment.
La Dictadura franquista: Repressió i resistència
ALCÁNTARA, Pablo: La Secreta de Franco: la Brigada Político-Social durante la dictadura. Barcelona: Espasa, 2022, 357 pàg.
Sinopsi: Després del brutal cop d’Estat del 1936, la repressió franquista va posar en marxa tots els mecanismes al seu abast per a la construcció d’un “Nou Estat”. Entre ells, va destacar la creació de la Brigada Polític-Social (BPS), o Policia política de la qual s’estudia i recopila d’informació inèdita dels expedients personals dels principals agents, dels butlletins de recerca, de la documentació dels tribunals militars i civils, així com de diverses entrevistes. També es desvetllen les seves relacions amb la Gestapo, la CIA i l’FBI, o les seves tècniques de tortura contra els militants antifranquistes. I analitza què va ser dels agents de la BPS després de la mort del dictador, quan, de la nit al dia, es van convertir en policies «demòcrates», sense ser jutjats per la seva actuació durant els anys de la dictadura.
BOX, Zira: España, año cero. La construcción simbólica del franquismo. Madrid: Alianza, 2010, 391 pàg.
Sinopsi: La dictadura franquista va necessitar configurar un entramat simbòlic per conformar-ne la legitimitat i l’autoritat. Cerimònies, ritus, festes, reelaboracions de la història, martiris, símbols, discursos, caigudes i redempcions, ciutats i monuments. La finalitat de tot això era establir una nova realitat ideal en què la totalitat de la vida de la Nueva España cobrés sentit subjectiu. Aquest llibre aborda aquest procés de construcció simbòlica pel qual un règim imposat, dictatorial i repressiu va quedar inserit dins una nova visió del món. Encara que més endavant també hi va haver conflictes i pugnes dins del règim, aquí s’aborden els primers anys en què semblava que la història s’obria de nou i els protagonistes se sentien capaços de modelar allò que podia ser l’Espanya de la Victòria.
CASANELLAS, Pau: Morir matando: el franquismo ante la práctica armada, 1968-1977. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2014, 318 pàg.
Sinopsi: Si una imatge queda desmentida al llarg d’aquestes pàgines, aquesta és la d’un franquisme amable al seu tram final. Lluny de liberalitzar-se, la dictadura es va tancar en els últims compassos sobre sí mateixa, en un retorn a les essències que s’explica fonamentalment per l’intent de tallar d’arrel la cada vegada més àmplia contestació social a què havia de fer front. En aquest llibre s’analitza una de les vessants d’aquesta deriva repressiva, la política duta a terme davant de la pràctica armada en el període de crisi del règim, comprès entre finals dels anys seixanta —moment en què es van produir les primeres morts a mans d’ETA— i les eleccions parlamentàries del juny del 1977. S’intenta retratar, per tant, la resposta de la dictadura —inclòs el període del franquisme sense Franco— a les organitzacions i grups polítics que van prendre les armes, i ho fa amb especial atenció en tres àmbits: el policial i dels serveis secrets, el desenvolupament legislatiu i judicial i, finalment, les propostes formulades des de l’esfera política.
CASANOVAS, Julian; GIL ANDRÉS, Carlos (ed): Cuarenta años con Franco. Barcelona: Crítica, 2015, 403 pàg.
Sinopsi: El tret distintiu de la història d’Espanya al segle XX va ser la llarga durada de la dictadura de Franco, afirma Julián Casanova, que coordina en aquest volum una visió global on, a més de les seves pròpies contribucions sobre l’origen de la dictadura i sobre la violència de la postguerra, es trobaran col·laboracions de Paul Preston sobre els seus tres principals centres de poder (Exèrcit, Església i Falange); d’Àngel Viñas, que s’ocupa dels anys de glòria i d’ombra; de Borja de Riquer, que n’analitza la crisi; i de Carlos Gil, que traça la silueta biogràfica dels principals actors. Aquesta visió del marc polític es complementa amb una sèrie d’anàlisis de la societat i la cultura: Mary Nash s’ocupa de les dones, ‘vençudes, represaliades i resistents’; José-Carlos Mainer ens parla de ‘lletres i idees baix (i contra) el franquisme’, Agustín Sánchez Vidal estudia el cinema espanyol d’aquells anys; i Enrique Moradiellos, ‘les narratives sobre el règim i el seu cabdill’. Ignacio Martínez de Pisón, finalment, tanca aquest panorama amb una mirada als quaranta anys sense Franco.
Ressenya d’Ivan Heredia (Universidad de Zaragoza) info
CAZORLA, Antonio: Miedo y progreso. Los españoles de a pie bajo el franquismo (1939-1975). Alianza Editorial, 2016, 408 pàg.
Sinopsi: El missatge principal de la dictadura de Franco durant quaranta anys de propaganda va ser que havia portat pau i ordre a Espanya. Però l’origen i la base del model franquista va estar en la combinació de por i fam o, dit més clarament, l’assassinat de líders sindicals, la destrucció d’organitzacions representatives i la imposició generalitzada del terror i de l’opressió socioeconòmica durant i després de la guerra. I als anys seixanta, amb les polítiques macroeconòmiques correctes i amb els treballadors controlats, el franquisme va garantir un ambient positiu per a la inversió. I així va poder tenir lloc l’explotació òptima del treball tant per l’Estat com pel capital privat.
DAY, Peter: Los amigos de Franco: los servicios secretos británicos y el triunfo del franquismo. Barcelona: Tusquets, 2015, 276 pàg.
Sinopsi: El llibre explica la poc coneguda història de com el MI6 (servei britànic d’intel·ligencia exterior) va ajudar a orquestrar el cop que va portar el general Franco al poder. En aquest revelador llibre, explorant arxius fins fa poc classificats, Peter Day detalla els suborns, les conspiracions i els dilemes morals ocults després d’una de les accions més tèrboles empreses pel Govern britànic en nom dels seus interessos. Així mateix, Day relata la història, encara més important, de com els agents britànics van evitar que el règim de Franco s’unís al seu aliat ideològic alemany i mantingués una precària neutralitat amb conseqüències inèdites per al curs d’aquesta guerra.
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier: Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo: Lucha de clases, dictadura y democracia: (1939-1977). Barcelona: Icaria, 2012, 247 pàg.
Sinopsi: El tramat de fons són les circumstàncies extraordinàries en què van viure els homes i les dones que, pertanyent a la classe obrera, van patir una de les dictadures més dures i longeves del segle XX europeu. Homes i dones que van mantenir i van construir identitats des de les quals van poder resistir, formes de lluita des de les quals van poder transformar la vida de la majoria i un model de conflictivitat que va estar a la base del principal desafiament que va patir la dictadura fins a fer-la inviable. Un procés que, més enllà de la lectura política, econòmica i social, va estar vinculat amb la lluita de classes que va impregnar tot el desenvolupament.
ESTEBAN RECIO, Asunción; ETURA, Dunia; TOMASONI, Matteo (eds): La alargada sombra del franquismo. Naturaleza, mecanismos de pervivencia y huellas de la dictadura. Granada: Editorial Comares, 2019, 440 pàg.
Sinopsi: Tracta d’algunes qüestions pendents d’estudi del franquisme, com la seva naturalesa, els motius de la seva llarga durada o les empremtes que ha deixat a la societat actual. Amb un enfocament multidisciplinari, reconeguts experts aborden des de diferents perspectives, que van des de l’anàlisi històrica, sociològica o educativa a la de gènere. El resultat és una reflexió ponderada i extensa que afronta qüestions essencials com les arrels ideològiques, la construcció i consolidació del sistema, els instruments de dominació i legitimació del règim; el control i el paper que exerceixen els mitjans de comunicació en la configuració de la mentalitat, i l’herència política, institucional i sociològica del franquisme.
GALLEGO, Ferran: El evangelio fascista: la formación de la cultura política del franquismo, 1930-1950. Barcelona: Crítica, 2014, 979 pàg.
Sinopsi: Aquesta investigació històrica estudia una evolució que parteix de l’aparició del partit feixista espanyol, entre 1931 i 1936. Al centre d’aquesta evolució hi ha el procés constituent del feixisme espanyol que es va desenvolupar a partir del 1936, quan la Falange va permetre mobilitzar i integrar un conjunt de les forces contrarevolucionàries que donaven suport a un exèrcit que, havent fracassat en el seu intent de cop de força, iniciava una sagnant contesa civil. La diversitat de forces que es van integrar a la sublevació va acabar més endavant facilitant l’oportuna desfeixistització del règim, convertit en un estat nacional-catòlic.
GONZÁLEZ DEVÍS, Raül:Maquis i masovers: entre la resistència, la supervivència i el terror. Benicarló: Onada Edicions, 2018, 378 pàg.
Sinopsi: La resistència armada antifranquista va representar el major esforç que hi hagué per enderrocar la dictadura de Franco. Els recursos humans i materials dedicats, incorporats des de l’interior i enviats des de França (especialment pel PCE), pretengueren bastir un projecte armat per restaurar la República. Això significà tant la consagració del compromís antifranquista d’exiliats o represaliats com un refugi per escapar de la repressió i per sobreviure, implicà esperances, grans expectatives i enormes i valuoses pèrdues. L’objectiu de la present obra, és efectuar un anàlisi de l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón), des de l’òptica territorial i del component humà que integrà i col·laborà amb l’Agrupació. El caràcter i la procedència dels integrants, així com el procés de formació de l’AGLA resulten essencials per entendre les seves peculiaritats i diferències respecte les altres agrupacions armades antifranquistes.
HOFMANN, Anna Catharina: Una modernidad autoritaria. El desarrollismo en la España de Franco (1956-1973). València: Publicacions Universitat de València, 2023, 484 pàg.
Sinopsi: El règim franquista (1936/39-1975) no només va ser una de les dictadures més longeves a l’Europa del segle XX, sinó també una de les més estables. Aquesta singularitat s’explica per la “reinvenció” del règim com a dictadura desenvolupista amb l’objectiu de catapultar el país a l’era industrial, imitant el model de planificació francès. En aquest sentit, l’anàlisi se centra en el principal arquitecte d’aquesta estratègia de legitimació, Laureano López Rodó, comissari del Pla de Desenvolupament entre el 1962 i el 1973. L’autora desenvolupa una nova interpretació del segon franquisme en mostrar com, paradoxalment, la seva política va acabar posant les bases per a l’erosió de la dictadura perquè va contribuir a aguditzar les lluites de poder a l’elit franquista i va exposar el règim a la crítica. S’analitza en profunditat i amb una perspectiva nova l’intent de legitimar el règim franquista com a dictadura desenvolupista des de la dècada de 1950 fins a seu esfondrament.
JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos; DOÑATE MARTÍN, Antonio: Jueces, pero parciales: la pervivencia del franquismo en el poder judicial. Barcelona: Pasado & Presente, 2012, 329 pàg.
Sinopsi: Un fiscal, Jiménez Villarejo, i un jutge, Antonio Doñate, aborden la pervivència del franquisme al poder judicial. A partir del seguiment de diferents casos penals (des del de Companys al de Baltasar Garzón), els autors aporten àmplia documentació i denuncien el continuisme de la manipulació repressiva del règim franquista a les esferes del poder judicial durant la transició i fins als nostres dies. L’anàlisi dels casos de l’homicidi d’Agustín Rueda o l’atemptat contra la revista El Papus porten a la llum els excessos d’un poder judicial manipulat pel conservadorisme reaccionari.
MAYAYO i ARTAL, Andreu; LO CASCIO, Paola; RÚA FERNÁNDEZ, José Manuel: Economía franquista y corrupción:Para no economistas y no franquistas. Barcelona: Flor del Viento, 2010, 230 pàg.
Sinopsi: Basada sobretot en fonts secundàries i obres d’autors destacats en la matèria com Erick Hobsbawn, Preston o Josep Fontana i documents oficials de discursos, memoràndums i altres documents d’organismes com el FMI. Destaquen també, els informes de Jaume Miravitlles sobre l’economia franquista de postguerra escrita per al Departament d’Estat nord-americà, amb l’objectiu de deixar Espanya fora de l’ajuda del Pla Marshall. Es defensa la hipòtesi que, en contra d’aquells que defensen que “el franquisme era dolent però va portar coses bones”, el franquisme va significar un clar retrocés en la modernització tan econòmica, com política i social d’Espanya. La modernització i industrialització tenen la seva arrencada en època republicana. Període, el republicà, entelat per la “Guerra Civil i el desenvolupisme dels anys seixanta des del pou miserable i insalubre dels anys quaranta”.
MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere: La Anatomía del franquismo: De la supervivencia a la agonía, 1945-1977. Barcelona: Crítica, 2008, 320 pàg.
Ressenya de Marc Baldó: S’analitza la dictadura franquista a partir del 1945 i arriba fins al seu «desmantellament». Els autors, no separen el primer i el segon franquisme, sinó que el presenten com un tot, com un règim que, nascut abans, va sobreviure a la victòria aliada. «Possiblement —escriuen—, una part destacada de les anàlisis que s’han fet sobre el franquisme han infravalorat la forta continuïtat, tant personal com ideològica, en la trajectòria del règim» Com a «supervivent» va aconseguir redreçar les relacions amb els països de l’entorn gràcies a la guerra freda, va aconseguir ser acceptat a la nova circumstància internacional els primers anys cinquanta, va cancel·lar —empès pels números vermells— l’opció autàrquica el 1957-59, permetent que l’economia espanyola participés del creixement que experimentaven les europees, va procurar adaptar-s’hi a les transformacions socials dels seixanta, però va envellir al mateix temps que ho feia el seu dictador, entrant en fase agònica a partir del 1969, manifestant les seves fissures internes en «la crisi del 1970», i es va esfondrar els anys següents, ferit de mort per les mobilitzacions socials i la desorientació i incapacitat dels dirigents, capturats per contradiccions doctrinals i polítiques, tensions entre sectors, confusió programàtica i fins i tot desànim. El llibre, doncs, està organitzat en dues parts: supervivència (1945-1970) i agonia (1970-1977). La supervivència, des del 1945, va ser el seu projecte de futur. El treball, a més, explica «des de dins», des de la veu dels seus agents, basant-se en documentació no explorada fins ara… Ressenya completa de Marc Baldó aquí
MUNIESA I BRITO, Bernat: Dictadura y transición: la España lampedusiana, I: la dictadura franquista: 1939-1975. Barcelona: Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona, 2005, 334 pàg.
Sinopsi: Agrupa en dos volums els períodes crucials de la història de l’Estat espanyol: la dictadura franquista i la monarquia parlamentària nascuda del procés conegut com la Transició, és a dir, des del 1939 fins a principis del segle XXI. Els seus continguts historiogràfics superen el nivell de manual, que també ho és, per inscriure’s en una perspectiva interpretativa crítica.
PAGÈS, Pelai (dir) ; ACOSTA LÓPEZ, Alejandro [i 10 més]: Els Maquis: La resistència armada contra el franquisme 1936-1965, València: Tres i Quatre, 2020, 226 pàg.
Sinopsi: Recull diverses aportacions en l’estudi i divulgació d’aquest moviment: des de la participació dels republicans espanyols a la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, fins al darrer guerriller que va actuar a l’estat espanyol i fou assassinat l’any 1965, passant per la invasió de la Vall d’Aran, per la guerrilla urbana i rural que va actuar a Catalunya i per l’activitat que va desenvolupar l’Agrupació Guerrillera del Llevant i Aragó. Inclou un apartat dedicat a la memòria històrica del maquis i un estat de la qüestió d’allò que se sap dels maquis.
PONTÓN, Gonzalo: El franquismo: Una historia gráfica. Il·lustracions Amat Pellejà. Barcelona: Pasado y Presente, 2023,168 pàg.
Sinopsi: Síntesi rigorosament històrica, del que va significar el franquisme per a la història d’Espanya al segle XX. «Una història que molts joves haurien de saber, però que no van aprendre mai. La prosa àgil de Gonzalo Pontón, adornada amb les il·lustracions d’Amat Pellejà, introdueix la informació essencial sobre les dècades crucials del segle XX. Una crònica gràfica instructiva i oportuna de Franco i la dictadura».
SARTORIUS, Nicolás; SABIO ALCUTÉN, Alberto: El final de la dictadura : la conquista de la democracia en España (noviembre de 1975-diciembre de 1978). Barcelona: Espasa Libros, 2018, 783 pàg.
Sinopsi: El títol de l’obra El final de la Dictadura mostra el període en què discorre aquest relat, el final d’una dictadura, el moment en què es legalitzen els partits i sindicats, es reconeixen les llibertats polítiques, s’accepta l’amnistia i se celebren eleccions lliures. En aquest procés de conquerir la llibertat van tenir un paper essencial diferents col·lectius socials. La protesta al carrer va ser resposta des del poder amb duresa repressiva, però, al final, es va imposar la negociació i el consens conjuntural, i amb això es va evitar un nou xoc entre espanyols.
SESMA, Nicolás: Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista. Barcelona: Editorial Crítica, 2024, 760 pàg.
Sinopsi: Res no ha marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista. Ni segueix tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni gran, ni lliure ens ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquesta història, pensat tant per als qui van viure aquells anys com per als que vulguin redescobrir i entendre aquell episodi decisiu. Ens trobem davant d’una història de la dictadura el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en tota la ciutadania i que, sobretot, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. Nicolás Sesma, professor de la Universitat Grenoble Alpes, recull les millors aportacions de la historiografia nacional i internacional per posar-les al servei d’una reinterpretació ambiciosa i multidimensional. Així, s’hi inclouen referències a tota la geografia estatal i a tots els sectors socials —alguns presents per primera vegada en una història global del règim—. A més, mereixen la mateixa atenció la immediata postguerra i la dècada dels setanta, les desfilades de la victòria i els XXV Anys de Pau, l’autarquia i el desenvolupisme, la classe política i l’oposició antifranquista, l’estraperlo i la cultura del consum, els marginats i les noves classes mitjanes. Tot això acompanyat de referències i fites culturals –des de la literatura i el cinema fins a la novel·la gràfica i l’art pop–, que acompanyen una narració divulgativa i brillant, emmarcada en un context interpretatiu internacional. Se’ns ofereix així una lectura de la dictadura franquista a través del prisma del segle XXI.
Dimarts 12 Març 2024 a les 18:30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió: La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021) amb la participació de Xosé M. Nuñez Seixas sobre el llibre Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021. Presenta la sessió: Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de la Secció d’Història.
Aquesta sessió s’enmmarca en el cicle “Europa en joc” de l’Ateneu Barcelonès. La sala Verdaguer era plena (70 persones)
Accés obert
Un debat obert sobre la memòria a Europa
L’historiador gallec Xosé Manoel Núñez Seixas, autor d’una extensa obra sobre guerra, violència i memòria del segle XX i l’historiador Óscar Costa Ruibal dialogaran àmpliament sobre el significat de la batalla de Stalingrad i el paper de la memòria a Europa. I es pregunten si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit?
La batalla de Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels combatents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per part de les comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.
Xosé M. Núñez Seixas:Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, V Premio de Ensayo Memorial Walter Benjamin, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022, 400 pàgines
Resum d’Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
L’autor del llibre
Xosé Manoel Núñez Seixas és en l’actualitat catedràtic d’Història contemporània a la Universitat de Santiago de Compostela. Va exercir la docència entre el 2012 i el 2017, a la Universitat Ludwig -Maximilian de Munich i manté vincles familiars que el relacionen amb Alemanya. Es va llicenciar a la Universitat de Santiago i va doctorar-se a l’Institut Universitari Europeu de Florència, la qual cosa li facilità l’accés a arxius i universitats d’arreu del continent. S’ha especialitzat en diversos àmbits d’estudi com ara els nacionalismes i les identitats territorials a Espanya i a Europa.
Cal recordar el seu treball sobre la presència catalana a la Societat de Nacions: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936), [Afers, Catarroja Universitat de València]. Així com la seva història sobre el nacionalisme espanyol: Suspiros de España. El nacionalismo espanyol 1808-2018, [Ed. Crítica, Barcelona, 2018].
Ha orientat també la seva investigació vers l’estudi de les grans conflagracions bèl·liques del segle XX i també la seva influència en la conformació de les identitats postbèl·liques. En aquesta línia: El frente del Este : Historia y memòria de la guerra germano-soviètica (1941-1945) [Alianza editorial, Madrid, 2018], i també: Guaridas del Lobo: Memorias de la Europa Autoritaria, 1945-2020, [Barcelona Crítica, 2021]
Xosé Manoel Núñez Seixas, Parc de Treptow 2021 C. Henrike Fesefeldt
Stalingrad mite i metàfora del front de l’Est
La Batalla de Stalingrad, l’actual Volgograd, va enfrontar entre l’agost de 1942 i el febrer de 1943 els exèrcits del dos grans totalitarismes del segle XX. Més enllà de la seqüència bèl·lica de la batalla va significar un punt d’inflexió en la II Guerra Mundial, percebuda ja en el seu moment, com la primera gran desfeta d’un exèrcit alemany al front de l’Est. Per uns va contribuir a posar per primera vegada a l’horitzó la possibilitat material de la desfeta de la maquinària de guerra nazi. Pels altres va posar de manifest la realitat i els perills que s’acostaven per l’est fins aleshores un front percebut relativament llunyà.
A la ciutat del Volga, Stalin va donar l’ordre de no retirar-se. Aquesta resistència extrema suportada des de la banda oriental del riu, que va romandre a mans dels soviètics, va topar-se amb el control alemany de les dues terceres parts de la ciutat i va endegar un combat entre les ruïnes que va elevar la mortalitat pels dos bàndols. L’exèrcit soviètic, amb un alt cost en vides de combatents i civils dins de la ciutat, intentava per fora i amb èxit, rodejar els flancs de l’enemic fins a tallar les possibilitats de rebre proveïment i tenir una via d’escap, tot seguint fil per randa el pla dissenyat pel general Gueorgui Jukov, sobre el qual el dictador soviètic havia delegat la direcció militar de la batalla. Tot i que l’aviació germana no va poder fer arribar els subministraments de provisions i armament, Hitler va donar l’ordre de no rendir-se, malgrat que la fam, els ferits i l’efecte del rigorós hivern van destruir les esperances. Finalment el comandant alemany general von Paulus, ascendit a Mariscal, perquè mantingué la resistència del sisè exèrcit fins al final, es va rendir el 2 de febrer de 1943. El resultat va ser prop de dos milions de morts, un milió i mig de soviètics, entre militars i civils i prop de 600.000 soldats de la Wehrmacht (“Força de Defensa”), van comptar-se com a baixes i encara es podrien afegir els nombrosos caiguts i ferits dels exèrcits aliats de l’Alemanya nazi. Les baixes soviètiques, que algunes fons eleven a més d’un milió sense comptar les víctimes civils , van romandre sota un vel de misteri degut a la por de fer públic l’alt cost de la victòria i encara avui continuen estant en discussió.
Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-SuèciaFilm Stalingrad 2013 produït a Estats Units
Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels contendents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.
Si ampliem el focus, Stalingrad va ser, com dèiem, un episodi singular per les seves dimensions i per la seva carga simbòlica dins de la guerra a l’Est, però també un símbol del conjunt del Front de l’Est. Aquest va ser per la seva importància, per les característiques del combat i pel nombre de combatents i de víctimes, un extens camp de batalla especialment decisiu i punyent dins del quadre de conjunt de la Segona Guerra Mundial.
L’anomenada OperacióBarba-roja, la invasió alemanya de Rússia va endegar una guerra molt més enllà del criteri de guerra convencional. Va desplegar una guerra de conquesta, sotmetiment i extermini de poblacions senceres. En la seva rereguarda va començar de manera massiva l’extermini de jueus i romanís, però també de comissaris polítics soviètics i presoners de l’Exèrcit Roig. Va comportar també un desplaçament de poblacions senceres, mobilitzacions de milions de combatents i la participació d’un important nombre de soldats de diferents nacions, la qual cosa va contribuir a transformar-la en una guerra d’abast europeu. En primer lloc, com es obvi, la reactivació de vells conflictes entre les nacions de l’Est, lituans, estonians, letons, ucraïnesos, romanesos, els quals van tenir una participació que va assolir diverses formes i va comportar orientacions ideològiques de sentits ben diversos. Però també hi van participar polonesos, hongaresos, belgues, holandesos, francesos, italians i espanyols. La participació de kirguís i altres poblacions de l’Extrem Orient a l’Exèrcit Roig, donà una dimensió asiàtica i si es vol un abast mundial al conflicte i més encara, si aquesta participació es pren com una conseqüència de la guerra civil a la Xina, que donaria pas a la revolució maoista quatre anys després d’acabar el conflicte a Europa.
La historiografia de les diferents nacions contendents s’ha ocupat, com no podria haver estat d’altra manera, de donar compte de la seva participació al conflicte. Tots han intentat ressaltar no sols la seva intervenció militar sinó les causes i enormes repercussions que va tenir dins dels àmbits nacionals respectius. A tots els països es van realitzar també una gran diversitat d’actes commemoratius, es van construir monuments, llocs de memòria, etc. que feien referència a la gestió de la memòria d’un període singularment sagnant i compromès.
Les diferents aproximacions però van encarar el relat des d’angles molts diferents, a vegades no sols nacionals sinó també sectorials. Els tractaments que va fer cada país no sols van insistir en aspectes contradictoris sinó que dins de cada tradició historiogràfica van produir-se una evolució que va anar modificant les versions inicialment oficials. Els intents d’explicacions de conjunt per sobre de les diverses historiografies nacionals no van reeixir perquè, com assenyala l’autor, encara es tracta de ferides que no s’han acabat de tancar i perquè les evolucions posteriors al conflicte de cadascuna de les nacions contendents han estat molt diferents. No va ser igual, per exemple la manera de recordar-ho a la República Federal d’Alemanya que a la República Democràtica Alemanya. I encara dins d’elles no es va encarar de la mateixa manera la memòria en les dècades que van seguir la guerra, que, per exemple, després de la caiguda del mur de Berlín.
L’intent d’aquest llibre és aproximar-se al tractament de les diverses memòries seleccionant cinc àmbits nacionals tot considerant el desenvolupament, les polítiques i la gestió de la memòria.
L’àmbit alemany
En primer lloc, l’àmbit de l’Alemanya occidental, on la percepció social va oscil·lar entre la culpa per l’esclat de la guerra i les seves conseqüències, i una convicció socialment estesa d’haver estat víctimes per partida doble: en primer lloc dels seus propis governants que van propiciar la invasió alemanya dels territoris de l’Est, així com també pel patiment que va provocar la invasió soviètica el 1945. Només una dada: el 9 de maig, dia de l’armistici, no va celebrar-se públicament a la República Federal d’Alemanya fins el 1970 amb un govern socialdemòcrata, mentre a la República Democràtica, es va celebrar des de pràcticament el començament com a Dia de l’Alliberament (Tag der Befreiung). Malgrat les sagnants ferides causades per la desfeta i més enllà del profund esquinçament de la societat alemanya, la desfeta va significar, segons assenyalava el president d’Alemanya (1984-1995) Richard von Wiezsäcker, al commemorar el 40 aniversari el 8 de maig de 1985, una oportunitat de reconstruir-se en democràcia per l’Alemanya.
Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin, Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts
La Gran Guerra Patriòtica
Un segon àmbit seria el de la persistència de la construcció mítica-narrativa que va ser forjada per la propaganda soviètica, la Gran Guerra Patriòtica, que va estar present a tot el bloc comunista entre el 1945-47 i el 1990. En un primer moment després de tot el que va significar la caiguda del mur, el mite va desaparèixer de l’esfera pública o va ser readaptat a les narratives nacionals d’algunes de les repúbliques exsoviètiques. Més endavant, el mite va reverdir amb el llarg període de Vladimir Putin, arribant des de l’any 2000 fins al present on els fantasmes de la II Guerra Mundial tornen a estar presents arran de la invasió d’Ucraïna.
Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou
La doble invasió nazi i comunista
En tercer lloc, hi haurien aquells àmbits que es caracteritzen per la recerca d’un equilibri o una equidistància que es concretaria en el paradigma de la doble invasió, que en els països de l’est d’Europa, fa referència primer a la invasió nazi i després a la de l’Exèrcit Roig. La qual cosa ha portat des del 1989, després d’un llarg període de narrativa antifeixista, a la reivindicació d’alguns herois nacionals que van ser en el seu moment col·laboracionistes de les tropes nazis, com per exemple els nacionalistes ucraïnesos dirigents de milícies pro feixistes i antisemites com Stepan Bandera, o a cossos auxiliars de l’exèrcit alemany com ara a les Repúbliques Bàltiques.
Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”
L’heroica Finlàndia
En un quart lloc, això que l’autor destaca com l’aparent excepcionalitat heroica de Finlàndia. La resistència d’una petita República parlamentària, enfront d’un enemic gegantí, com l’URSS que la porta a una guerra per repel·lir la invasió a la regió de Carèlia i a associar des de 1941 a 1944 a l’Alemanya nazi al considerar que la invasió nazi com una continuació de facto de la Guerra d’Hivern de 1939-41. La narrativa nacional finesa insistia en el caràcter numantí de la seva resistència que com a petita nació l’enfrontava al gegant roig, però al mateix temps la mobilització nacionalista servia per cicatritzar les ferides internes de la guerra civil entre blancs i rojos que s’havia produït el 1918.
Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia
Els països mediterranis al Front de l’Est
Un últim apartat del llibre de Núñez Seixas se centra en l’anàlisi de la participació dels països mediterranis al Front de l’Est dins del marc de l’operació Barba-roja. Els casos espanyol i italià són molt diferents quant a les característiques de la seva intervenció a Rússia sota el comandament nazi. Tant des del punt de vista quantitatiu com els esdeveniments viscuts per ambdós exèrcits a Rússia. En canvi, els relats descrivint les vivències dels combatents espanyols i italians són sovint quasi idèntics i presenten paral·lelismes temàtics, sorprenents.
Els efectius mobilitzats per la División Azul uns 48.000 van ser sensiblement menys que els 300.000 integrants del Corpo di Spedizione Italiano in Russia i la posterior Armata italiana in Russia. Els italians per la seva banda van tenir moltes més baixes que els espanyols al front rus, uns 98.000 contra uns 5.000. L’impacte dels retornats va ser també inferior en el cas dels espanyols que van retornar a una Espanya on no s’havia produït un canvi de règim polític. La qual cosa va permetre als retornats tenir certes avantatges per reintegrar-se a la vida pública sobretot per accedir a l’administració, continuar estudis o augmentar les possibilitats de promoció dins de l’exèrcit. A partir de la dècada de 1950 es van constituir a diverses províncies espanyoles “Hermandades de excombatientes de la División Azul”, tot i que en general no es va construir fins més tard monuments o es va assignar noms de carrer commemoratius, com és el cas del carrers dedicats al general Agustín Muñoz Grandes cap de les tropes espanyoles o els directament anomenats División Azul. Sí, que en canvi, es van fer plaques commemoratives als recintes militars. A Itàlia van ser també escassos els espais de memòria pública dedicats als combatents a Rússia, no així dins d’alguns cossos de l’exèrcit com ara Els Alpins.
Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)
L’autor assenyala que els recursos meta-narratius utilitzats, tant a Itàlia com a Espanya, van ser semblants i van tenir uns eixos sobre els quals van basar els seus relats van barrejar l’argument de l’externalització de la culpa amb la reivindicació del tarannà decent i generós dels combatents tant envers l’enemic com en relació amb els civils, basant-se en el transfons catòlic que diferenciava als espanyols i als italians dels combatents germànics.
Amb aquests fils narratius es van teixir els relats, els quals analitza l’historiador gallec i també l’aparició en les filmografies respectives. Encara entrat el segle XXI persisteix la convicció en amplis sectors de l’opinió públic que els espanyols i els italians havien estat bons ocupants, sobretot amb la població civil i en canvi haurien estat les víctimes per partida doble tant de l’enemic soviètic com dels seus aliats els alemanys.
Conclusió: llocs de memòria i de desmemoria.
La primera qüestió que l’autor deixa oberta és si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit? Ell mateix respon que tota resposta en aquest sentit no deixa de ser ambigua. Literalment un espai de record comú, però amb límits difusos i contorns divergents a cada país, època o inclús dins de cada espai nacional, als diversos entorns generacionals, lluny de l’existència d’una narrativa comuna consensuada al voltant d’uns mínims. Tampoc existeix un acord definitiu sobre el front oriental. Un espai que segons l’autor representa un contínuum com a territoris de sang, encara més, durant la Segona Guerra Mundial, per l’Holocaust i les matances de població civil, la neteja ètnica i la “brutal enginyeria social” practicada a les rereguardes.
En aquest escenari gegantí dos noms atrauen la memòria d’una manera aparentment contradictòria, però al final complementària: Auschwitz i Stalingrad. Les dues instàncies han concentrat part del relat als països que es van veure embolicats al conflicte, però tots dos funcionen encara, vuitanta després, com a referent per la reflexió històrica sobre el període i sobre la fundació de la memòria post bèl·lica de l’Europa contemporània. El fet que els principals contendents, que es van enfrontar a sang i foc fossin dos règims totalitaris extrems, va facilitar, com diu l’autor, l’externalització de responsabilitats i també l’equiparació moral entre ambdós contendents i va permetre una pretesa equidistància sobre la qual es van construir la justificació per a opcions difícils utilitzades per a recolzar nous escenaris nacionals on es reivindica per exemple la figura d’un mitificat Stephan Bandera, o dels legionaris letons i estonians, dels combatents finesos de la Carèlia oriental i fins i tot de la cultura militar d’alguns cossos d’exèrcit dels més allunyats estats mediterranis. En aquest sentit, cal destacar, com assenyala l’autor, en sintonia amb altres sociòlegs o historiadors destacats com Michel Wieviorkai Enzo Traverso, que el relat en què es fonamenten les legitimitats es desplacen progressivament del paper dels herois al de les víctimes, al punt de què el segle XX, per a molts, podria ser caracteritzat com elsegle de les víctimes. La manera de percebre’s a sí mateixos dels excombatents alemanys i centreeuropeus, els feia mirar-se com a triple víctima d’un règim com el nazisme, d’un enemic desapiadat i d’una guerralliurada en condicions d’una duresa excepcional. Com assenyala Nuñez Seixas, la gran excepció resideix en la persistència de la narrativa de la Gran Guerra Patriòtica a l’imaginari rus. Però, tot i així no ha estat una memòria exempta de conflictes, primer pel silenci al que va estar sotmesa la memòria dels soldats del front o frontóviki en benefici de Stalin i els seus generals.I després per l’ocultació dels aspectes més foscos dels actes comesos pels seus combatents a l’entrada als territoris alemanys, com les violacions massives i el pillatge.
Encara en ple segle XXI es mantenen en alguns casos els relats que es refugien en una visió del Front de l’Est com una confrontació dura però professional distant i per tant ignorant del que succeïa a les rereguardes. Núñez Seixas ens recorda que els forns dels crematoris d’Auschwitz van funcionar a tot rendiment mentre altres combatien a mort a Stalingrad.
Annex: Imatges del front de l’Est en la Memòria europea
A continuació hem seleccionat diverses imatges de monuments i fotogrames de films reproduïdes al llibre de Xosé M. Núñez Seixas, Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022. Les imatges s’han extret d’Internet a partir de la informació facilitada al peu de la imatge reproduïda al llibre. Per veureu les fotos de l’àlbum cliqueu l’enllaç: https://photos.app.goo.gl/cUFhGY34L6XMmpNg8
00_ Xosé M. Nuñez Seixas: Volver a Stalingrado
01_El médico de Stalingrado. Film de 1957. Narra la història d’un metge el 1943 després de la gran batalla de Stalingrad. Batallons de presoners alemanys són conduïts a camps de concentració.
02_Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-Suècia
03_Madonna de Stalingrad. Memorial de la Gedächniskirche, Berlín
04_Memorial Die Trauernde Cementiri de guerra soviètic Camp de concentració de Bergen-Belsen. Monument als captius soviètics
05_Memorial Tiergarten 1953 Ofrena de les autoritats de Berlin oriental
06_Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin. Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts.
07_Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou
08_Baix Relleu del Monument a l’Exercit Roig a Stralsund
09_Stalin in “The Fall of Berlin” 1949. Fotograma del film “La caída de Berlín”. Stalin saluda a la multitud a Berlin en baixar de l’avió.
10_Mamayev Kurgan, Volgograd. Memorial del turó Mamái.
11_Estela dedicada a Ruben Ruiz Ibárruri mort a la batalla de Stalingrad com a oficial de l’Exèrcit Roig, Volgograd.
12_Soldiers, Pilots and Citizens of Leningrad Monument a Sant Petersburg
13_Fotograma del film “Masacre Ven y mira”. 1985
14_Film Stalingrad 2013 produït a Estats Units
15_Veterans de guerra davant el Monument als 28 de Panfílov
16_Cementiri memorial de guerra soviètic Miasnoi Bor, Nóvgorod
17_Memorial tank next to the breaking of the siege of Leningrad panorama outside St Petersburg.
18_Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”
19_Estela dedicada als soldats de la Legió Estonia, Lagedi
20_Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia
21_Inaguració del carrer “División Azul” a Vitoria, 1961
22_Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)
23_Carica eroica, Film italià que narra la historia de l’última carga de caballeria de la història pel Regiment italià Savoia, a l’agosto de 1942, a Isbucensky, Ucrania
24_Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)
25_Film “Italiani brava gente”. Narra la història d’un regiment italià durant la campanya de Rússia (1941-1943)
Novena sessió del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”.Dimarts 28 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas.
Ponència de Cristian Ferrer (Docent a educació secundària i professor col·laborador a la Universitat Oberta de Catalunya)
Resum de Miquel Nistal, de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Imatge princiapal: Façana d’un edifici al carrer Gran de Gràcia, c. 1940. AFB. Pérez de Rozas
QÜESTIONS PRÈVIES I METODOLOGIA
Per començar, cal fer una sèrie d’apunts que ens permetin caracteritzar políticament i social el Règim. Els fonaments de l’Espanya franquista venen d’una guerra d’extermini de l’adversari i d’un terror i por, que s’estendran durant molts anys després de l’acabament formal de la Guerra Civil. És la negació absoluta de la democràcia, en un país on els interessos de la majoria de les classes socials catalanes són contraris a la idea franquista d’Espanya; tot el que no era nació espanyola, entesa des de l’integrisme nacional, quedava arraconat. Per tant, el Règim estava totalment en contra del pluralisme social. En començar la Guerra Civil s’estableix una aliança entre l’Exèrcit, la majoria de les dretes catòliques més o menys feixistitzades, els monàrquics (alfonsins i tradicionalistes), els feixistes de Falange i l’Església que durarà fins el final amb la mort de Franco. Al llarg dels anys, el Dictador administrarà l’aliança donant o traient poder a una o altra família dins del Règim. Cap als anys seixanta, la cosa comença a canviar i a partir dels setanta, la presència social de l’oposició i la dissidència seran cada cop més grans i no precisament per la tolerància del Règim. L’any 1971 es constitueix l’Assemblea de Catalunya que serà un bon mirall de la dissidència, tant a nivell intern com internacional.
S’utilitzen dues fonts principals: la iberografia a la premsa occidental (francesa, nord-americana, belga, italiana, alemanya, britànica fonamentalment) i les fonts que provenen dels serveis d’intel·ligència de diversos països aliats de Franco, fonamentalment la CIA. En el cas dels arxius de la CIA, la digitalització i la disponibilitat són excel·lents. La premsa pública francesa identifica Catalunya amb el que està passant a Espanya sense gaire discriminació, amb la qual cosa s’ha d’anar amb precaució a l’hora d’interpretar. Per part dels arxius de la CIA, cal tenir en compte que posen el focus (sovint desenfocat) en el que ells calculen que pot desestabilitzar el Règim.
BREUS APUNTS TERRITORIALS
Cal tenir en compte que l’any 1939 Catalunya deixa d’existir políticament i que es converteix en una regió espanyola amb quatre províncies. A l’estranger es parla molt més de Barcelona que no pas de Catalunya. Un informe de la CIA de 1950 valora els pros i contres d’una aliança militar amb Franco i descriu la importància estratègica de Catalunya en el marc de la Guerra Freda en aquells moments, en relació als Pirineus, els ports i la seva importància estratègica, la posició respecte Àfrica, la Mediterrània, etc., sense fer en cap moment un esment concret i textual de Catalunya com a tal. Diu aquest informe: «Espanya constitueix una base des de la qual és possible dominar les rutes aèries i marítimes des del Regne Unit i els països de l’Europa atlàntica fins Sud-Amèrica, Àfrica i el Mediterrani. Defensivament, seria possible endarrerir una invasió terrestre d’Espanya als Pirineus, tot i que cal mencionar que mai en la història Espanya ha repel·lit cap invasió en aquelles altes muntanyes. Espanya pot oferir als seus aliats ports de gran valor, així com bases navals i aèries. La duresa del terreny del país —útil d’alguna manera per a la seva defensa— també presenta desavantatges que podem resumir en l’inadequat i el reduït del seu sistema de transport.»
El 23 de setembre de 1953 es signaren els acords de Madrid d’ajuda militar i econòmica, segons els quals els estatunidencs instal·laren cinc bases i altres complements militars (alguns dels quals en territori català). Pel règim franquista, van suposar, juntament amb el Concordat amb l’Església catòlica, signat un mes abans, la integració en el bloc occidental i la seva consolidació definitiva.
DUES PINZELLADES SOBRE CULTURA
Tenint en compte l’existència, anterior a la guerra, d’un país com el nostre amb una llengua i una cultura pròpies, poques coses recull la premsa internacional sobre la cultura o la literatura catalana. La CIA en els seus informes no té en compte en absolut tot això. El diari francès LeMonderecull, el febrer de 1945, una nota sobre la celebració del centenari de Jacint Verdaguer: “La Catalogne va célébrer le centenaire de la naissance du grand poète Jacint Verdaguer, le plus grand que cette région ait compté au XIXème siècle», sense informar gaire sobre el contingut de l’esmentada celebració. De la cultura catalana, majoritàriament a l’exili, no se’n parla gaire. No serà fins els anys seixanta quan l’expressió cultural passa, de puntetes cap a l’interior del país; el canvi significatiu el recull, amb una certa exageració, Le Monde l’any 1960: «Actualment l’edició en català constitueix una autèntica marea al mercat espanyol; els catàlegs de llibres publicats aquests dies són voluminosos, amb una cultura que té el vigor d’un nou naixement». La premsa francesa recull en aquests anys ressenyes de llibres catalans com “Incerta glòria” o “La plaça del Diamant” i altres.
En els estudis sobre història de Catalunya des de l’àmbit estranger destaquen els treballs de Pierre Vilar que ja a cavall entre els 50 i els 60 fa les primeres publicacions historiogràfiques del nostre país: ‘Le déclin catalan du bas Moyen-Âge. Hypothèses sur sa chronologie’ (1959) i ‘La Catalogne dans l’Espagne moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationales’ (1962). Apuntem una entrevista al filòleg italià Giuseppe Sansone l’any 1970 on diu: «[La cultura catalana està actuant com a] filtre modernitzador entre Europa i la Península […] Tant si es mira la poesia, la novel·la, la crítica literària, com si un es fixa en les arts, i fins i tot en les anomenades arts menors, com la cançó, Catalunya em sembla que percep i contribueix a tots els ferments de la nostra època. A més, aquesta diversitat i multiplicitat, aquesta curiositat i creació, no són el resultat d’un pur préstec cultural: s’aconsegueix a base de compenetracions entre formes autòctones i corrents de pensament estranger […] Tot això, al meu entendre, és l’índex de vitalitat existencial de la cultura catalana, activament inserta en el marc de les manifestacions modernes, i fa preveure un futur realment prometedor.»
LA SOCIETAT CATALANA I LA CONSTRUCCIÓ DEL MITE DE LA CATALUNYA “REBEL”
De manera senzilla, aquest mite consisteix en què, vista des de l’estranger, Catalunya és una realitat hostil al règim franquista i que és pràcticament ingovernable. Això no s’ajusta a la realitat, però aquesta percepció era força estesa, i es va anar construint amb el temps. L’execució de Lluís Companys l’octubre de 1940 tindrà força reflex en la premsa dels EUA o de països europeus immersos en la Segona Guerra Mundial. Durant la immediata postguerra la repressió era intensíssima, el drama de l’exili i de les presons de Franco, això porta el 23 de febrer de 1946 a un article de TheNew York Times: «Una petita sèrie d’assegudes [vol dir grups de persones protestant de manera passiva], disciplinades i ben organitzades, i de disminució del ritme de treball a Catalunya sembla estar expandint-se» on s’exagerava una protesta amb crits a favor de la reconciliació. Els anys 40 són famolencs, amb el mercat negre i l’estraperlo, males collites i comencen algunes protestes pels baixos salaris; així el 1946, la CNT convoca vagues en el sector tèxtil a Manresa. De tot això la premsa occidental només ressalta les societats de benestar que s’estan començant a construir a Europa i les compara amb Catalunya. Publiquen comentaris amb precaució ja que la premsa espanyola no és fiable i no tenen del tot clar el què està passant. Un informe de la CIA, molt curt, de 24 d’octubre de 1947 parla de la conflictivitat i de les protestes socials a Catalunya: «[Franco] ha hagut de trobar-ho necessari […] amb la fi de prevenir un perill real per al règim, el qual s’espera que emani de Catalunya, tot i que [en les nostres fonts] no s’indica la naturalesa d’aquest perill. No obstant això, financers i industrials espanyols estan considerant la possibilitat que la solidaritat que es va donar entre empresaris i treballadors a la vaga de Bilbao l’1 de maig de 1947 podria produir-se a Catalunya, i que el capital català, en concordança amb els treballadors, hauria establert els detalls per anar a una vaga general amb la finalitat de forçar Franco a concedit les abans mencionades concessions a favor de Catalunya».
El mite “rebel”, parteix de la premissa que tot Catalunya està en contra del Franquisme; és com si aquesta Catalunya esborrada del mapa l’any 1939 comencés a emergir, això és el que s’extrapola de la visió de les vagues de Manresa. Sobre el mite hi ha dos elements característics:
Catalunya és un element acotable en termes polítics, ja s’havia expressat com a tal en l’autonomia republicana.
Catalunya té una naturalesa industrial i tot sistema industrial implica una confrontació de classes.
Aquestes dues coses, encara que amagades per propi Règim, aniran guanyant terreny i sorgirà una societat orgullosa del seu passat autonòmic i industrial (el moviment obrer hi tindrà molta importància). Aquest marc interpretatiu serà comú, a partir de 1962 a Catalunya, Astúries i el País Basc. I també aquests dos elements delimitaran el rol de Catalunya en la premsa internacional. La classe burgesa, però, continuarà formant part del Franquisme (i això és una realitat, no un mite) fins gairebé les darreries del Règim.
La vaga dels tramvies (1951), serà un punt d’inflexió i una concomitància en els interessos de burgesos i treballadors. Un altre informe de la CIA de 1956 veia així la situació: «Les preocupacions del govern han quedat en evidència per les seves estrictes mesures de seguretat i en l’esforç per convèncer l’opinió pública que el Partit Comunista d’Espanya (molt debilitat, en realitat) està al darrere dels desordres estudiantils i obrers. […] Ni les vagues obreres ni les manifestacions estudiantils representen cap amenaça immediata a l’estabilitat del règim de Franco…».
En els anys 60 es constitueixen les Comissions Obreres i, tot i el seu protagonisme en el moviment obrer no es mencionen enlloc com a tals. A la premsa europea es parla de Catalunya com “Tot un poble oposat al règim”, però no s’explica que estiguin organitzats. Si que tindran un cert ressò els capellans detinguts i represaliats de Lleida i de Barcelona els anys seixanta; així ho cita una nota a The New York Times el 3 de maig de 1967: «Tres capellans catòlics han sigut detinguts avui en una església de Catalunya per presumptament haver donat refugi a treballadors rebels […] a Barcelona i Lleida, […] [la qual cosa] ha marcat l’inici a una nova etapa en les actituds del que ja àmpliament s’anomena aquí l’església rebel».
Una notícia esportiva, aparentment banal va tenir força repercussió, la recull TheNew York Times el 10 de març de 1974:«Cap esdeveniment recent a Espanya ha tingut l’impacte de la derrota del Madrid davant el Barcelona [el famós 0-5], amb la possible excepció de l’assassinat el desembre passat del president Luis Carrero Blanco». […] [Johan Cruyff] ha fet més per l’orgull local i el sentiment regionalista que cap altre líder polític podria haver aconseguit mai». Els anys 70, amb el Procés de Burgos (1970) o l’ajusticiament de Puig Antich (1974), també ens veuen com a “tota la societat mobilitzada”. Lligant amb la darrera cita de The New York Times, hi ha la famosa frase de Manuel Vázquez Montalbán que “el Barça és l’exèrcit desarmat simbòlic de Catalunya”.
MOTOR ECONÒMIC I BURGESIA PROGRESSISTA
La burgesia catalana va mostrar de bon inici un agraïment al Règim, ja que aquest acaba amb la persecució i els permet recuperar les seves propietats expropiades o col·lectivitzades. El preu a pagar serà el seu desinterès polític; la nova legislació franquista liquida el moviment obrer i, per tant és la solució al perpetu problema de la burgesia, la conflictivitat social. La legislació i el nou marc polític afavorirà que alguns facin diners amb facilitat, en un sistema on la corrupció i el proteccionisme ajudaran molts empresaris, i això ho recull alguna premsa europea.
El març de 1951, amb motiu de la vaga dels tramvies, el diari italià La Nuova Stampa veu els empresaris de manera una mica diferent: “És una convenció corrent […] que l’agitació obrera havia rebut un suport estès dels patrons, els quals —es diu— volien pressionar el govern per un alleugeriment fiscal i una major llibertat d’iniciativa». Malgrat això, els empresaris catalans havien estat històricament proteccionistes i si pressionaven era a través dels canals del Règim. Així, els industrials del tèxtil es reuneixen l’any 1954 amb el governador civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga i li demanen internacionalitzar el comerç, sense deixar els aranzels ja que la qüestió de l’energia per a les fàbriques era un desastre.
Quan l’any 1957 hi ha un canvi del govern franquista amb l’entrada del català Pedro Gual Villalbí, això la premsa europea ho veurà com “una prova del giny dels catalans” El 6 de juny de 1959, TheNew York Times informa de la crisi del tèxtil català: “La indústria tèxtil, durant molt temps l’espina dorsal del ric nord-est espanyol, afronta una crisi. L’equipament obsolet, la manca d’inversió estrangera i la burocràcia governamental estan forçant els telers a disminuir el seu ritme i a prescindir de treballadors. Els costos de la vida s’estan elevant i el resultat ha estat exacerbar el ressentiment tradicional de Catalunya cap al govern del Generalísimo Francisco Franco» Sembla que Catalunya sigui una regió rica i cohesionada en la demanda i oposada al Règim i la realitat no és aquesta. L’any 1960 Franco visita Barcelona i hi té lloc l’anomenada “Operación Cataluña” que pretén recuperar la iniciativa política al país després de conflictes i vagues els darrers anys. El 25 de maig de 1960, Le Monde interpreta que: «[Franco] va donar a entendre que incorporar les normes tradicionals catalanes al Codi civil espanyol només era qüestió de temps, […] [pel que es donava] satisfacció, almenys en la forma, a les aspiracions regionalistes i a l’autoestima dels catalans». Durant l’estada de Franco es produiran els coneguts com Fets del Palau pels quals Jordi Pujol seria detingut i empresonat.
En aquesta època hi ha una clara dissociació entre Espanya franquista i fixa i Catalunya modernitzadora, donant a entendre que la burgesia catalana s’oposava al règim franquista perquè aquest s’oposava al desenvolupament.The New York Times opinava el 3 d’abril de 1960: «Barcelona, produeix —i estalvia— diners i Madrid, el centre administratiu del país, el gasta». Marco Calamai publica l’any 1971 el llibre “La lotta di classe sotto il franchismo. Le Commissioni Operaie” i torna a incidir en aquest paper promotor del canvi de sectors de la burgesia catalana dels anys 60:«[El] desenvolupament capitalista dels anys seixanta accentua encara més els contrastos econòmics i polítics que separen la mitjana i la petita burgesia catalana de les classes dominants del país. D’aquí la consolidació d’una fusió de forces polítiques burgeses decididament antifranquistes, obertes en termes ideològics i culturals a l’Europa occidental, que, als anys seixanta, es va orientar cap a una alternativa democràtica al franquisme». Un altre informe de la CIA de 16 de novembre de 1972 parla del mateix, però ho veu una mica diferent, ja que els empresaris són pragmàtics: «[Els empresaris] han adquirit una perspectiva proeuropea i relativament progressista. […] [Però, com a classe] són essencialment pragmàtics, com ho mostra, per exemple, la seva tendència a esquivar el sistema i negociar directament amb les il·legals comissions obreres».
LA POLÍTICA
La presència de Catalunya a la política espanyola en la premsa occidental és difusa i poc clara. En els anys quaranta hi ha algunes referències, quan la presència del maquis s’analitza des de l’eufòria antifeixista abans que comenci la Guerra Freda. Constituïts els dos blocs a finals dels 40 i els 50 les referències cauen. Quan es produeixen protestes dins del país aquestes són a ulls de la premsa occidental “espontànies i no organitzades” i, sobretot, la presència comunista en les protestes no és ben vista; la premsa occidental té dificultats per identificar qui protesta i com s’hi ubiquen les protestes.
Catalunya apareixia a la premsa quan hi havia alguna protesta. Així, la Tancada d’Intel·lectuals a Montserrat fou recollida per un article a Le Monde el 17 de desembre de 1970: «[La tancada de Montserrat suposa un] «repte sense precedents de l’elit intel·lectuals de Catalunya al règim franquista». El naixement de l’Assemblea de Catalunya el novembre de 1971 permet a la premsa tornar a ubicar-s’hi, com una mena de confirmació de la “Catalunya rebel” d’un moviment transversal d’oposició a la Dictadura i molt ampli, tot i que les coses no eren ben bé d’aquesta manera. De tota manera, aquest escenari de clarificació per a l’opinió publicada dura poc i els moviments dins l’oposició clandestina espanyola són un aiguabarreig difícil d’interpretar; així Le Mondeescriu l’any 1974: «[Són] menors els reagrupaments que s’han produït recentment entre els grups d’oposició [Junta Democràtica] […]. [L’immobilisme polític del règim es deu a la] incomprensió i la resistència de certs sectors disposats a ancorar-se en la nostàlgia». Aquí la premsa es fa un embolic i confon els moviments tímidament reformistes del Règim (el famós “Espíritu del 12 de febrero” d’Arias Navarro) amb l’Assemblea de Catalunya, perquè tot són reformistes. Le Monde, el mes de febrer d’aquest any arriba a parlar de la “democratització progressiva” d’Arias Navarro. La confusió arriba a extrems una mica ridículs quan després de la mort de Franco, el primer govern de la nova monarquia, presidit pel mateix Arias, apareix als ulls de Le Monde el desembre de 1975 com un equip professional comparable a França o la Gran Bretanya: «[El govern] s’assembla a l’establiment d’un nou equip directiu a França o Gran Bretanya. El cap de govern designat pel cap d’estat consulta, rep personalitats de diferents tendències, que opinen, presenten les seves idees i fins i tot estableixen condicions. El primer ministre tracta, suggereix i informa al sobirà, que dóna consells, indica preferències, però no imposa». En molts diaris internacionals el franquisme ja està pràcticament diluït, només queden uns pocs nostàlgics i la majoria dels fins aleshores franquistes, estan per la democratització.
A MODE DE CONCLUSIÓ
A mode de tancament una columna que Françoise Wagener publica a Le Monde el 12 de desembre de 1975 on descriu la societat de la ciutat de Barcelona en aquells inicis primerencs de la Transició:
“Barcelona és viva. Franco ha mort i [la ciutat] continua mirant la Mediterrània, sense canvis. Immutable, va, ve, toca el clàxon i consumeix. Gira l’esquena a la Meseta i continua la seva ocupada existència com a gran ciutat mediterrània, recolzada als seus turons, més completa, més poderosa en arribar als seus límits.
Barcelona, una ciutat oberta. Franco ha mort. Els intel·lectuals parlen. Estan cansats del kitsch governamental que ha donat el to durant tant de temps. Són una elit, però no són elitistes. El que crida l’atenció d’aquestes avantguardes barcelonines és la seva unitat. Tots ells, músics, escriptors, editors, arquitectes, periodistes, dissenyadors, matemàtics, cineastes (pocs en nombre), tenen les virtuts populars i llegendàries que s’atribueixen als catalans: l’energia i el sentit comú.
L’etapa de la Segona República espanyola havia permès, no sense entrebancs, la recuperació de l’autogovern de Catalunya. Però, amb la victòria facciosa a la Guerra Civil aquella breu experiència autonòmica va desaparèixer i, el que és més, la noció de Catalunya com a nació va voler ser erradicada i la seva naturalesa va quedar reduïda a la d’una mera regió espanyola.
Imatge: Exposició del Llibre Alemany celebrada el mes de febrer de 1941 a la Universitat de Barcelona. Vista general del paranimf de la Universitat, engalanat amb una gran esvàstica i un bust d’Adolf Hitler presidint la sala. Font: IEFC Col·lecció Merletti
Al llarg de la dictadura, les mirades internacionals que se situaven sobre Catalunya tendien a interpretar els esdeveniments allí succeïts com a mostra d’una diferenciació nacional, ja fossin episodis de conflictivitat social, mostres d’oposició política o manifestacions de caràcter cultural, els quals no sempre tenien un caràcter de reafirmació nacional.
Així, malgrat que el règim franquista va pretendre erradicar l’imaginari d’una Catalunya diferenciada de la resta d’Espanya, els observadors forans acabaven recorrent a aquesta mateixa idea negada pel franquisme per a interpretar tot el que succeïa a una Catalunya en plena transformació.
Bibliografia
CAPDEVILA I CANDELL, MIREIA, i VILANOVA, FRANCESC: Nazis a Barcelona: l’esplendor feixista de postguerra (1939-1945). Barcelona: L’Avenç, Ajuntament de Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, maig de 2017
MARÍN, MARTÍ: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), Vic, Eumo, 2019.
MOLINERO, CARME i YSÀS, PERE: La anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977, Barcelona, Crítica, 2008
Cristian Ferrer
Cristian Ferrer González (Barcelona, 1988) és doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, on ha ensenyat història contemporània i història econòmica entre 2019 i 2023. La seva tesina li va valdre el Premi «Josep Lladonosa» d’Història Local dels Països Catalans el 2013, la qual sortí publicada el 2014 sota el títol ‘Lluitadors quotidians‘. El 2016 el seu projecte ‘Sota els peus del franquisme‘ va ser guardonat amb el premi d’investigació Lucius Licinius Sura, que sortí publicat com a monografia el 2018. Juntament amb l’historiador Guillem Puig Vallverdú (URV/UB) va rebre la beca «Josep Tarradellas» de la Fundació Irla per a l’elaboració de la biografia de ‘Josep Forn, alcalde republicà de Tarragona’ (2023).
El seu objecte d’estudi s’ha centrat en la història social i política de l’antifranquisme durant la dictadura franquista, temàtica a la que va dedicar la seva tesi doctoral, ‘Espais d’oposició al franquisme més enllà de la Gran Barcelona’ (2018). Forma part de l’equip de redacció de ‘Nuestra Historia’ des de 2017 i és membre del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID) de la UAB des de 2013. Actualment és docent a educació secundària i professor col·laborador a la Universitat Oberta de Catalunya.
Divendres dia 5 de maig de 2023 a les 18:30h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: El Barça sota el franquisme: la història no es pot reescriure amb la participació de Carles Santacana i Josep Maria Solé Sabaté, historiadors, Xavier Garcia Luque, periodista, i Marta Ramon Gorina, periodista, que actuà com a moderadora.
Acte coorganitzat entre la Junta directiva i la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Amb el suport de diferents grups d’opinió agrupats en Àgora Blaugrana.
Accés obert i transmissió en directe al Canal Ateneu Barcelonès
“El Barça sota el franquisme: la història no es pot reescriure” amb Carles Santacana i Josep Maria Solé Sabaté, historiadors, Xavier Garcia Luque, periodista, i Marta Ramon Gorina, periodista, que actuà com a moderadora. Ateneu Barcelonès 5-5-2023
El Barça sota el franquisme: la història no es pot reescriure
Com a conseqüència de l’enrenou que ha representat el “cas Negreira” dins el món del futbol, i en resposta a les declaracions de Joan Laporta referint-se al Reial Madrid com a equip del règim, el Reial Madrid ha publicat un vídeo (¿Cuál es el equipo del régimen?) en què afirma que el veritable club beneficiat per la dictadura de Franco no és pas el Madrid, sinó el Barça.
Aquesta distorsió de la història del club barceloní omet, entre molts altres, fets tan importants com l’afusellament del president Josep Sunyol, el canvi de nom del club, la supressió del català durant la dictadura, el nomenament de directius espanyolistes, la intervenció entre 1939 i 1946 del FC Barcelona i d’una manera especial el control absolut de l’esport per part de la Falange.
Carles Santacana i Torres, historiador, doctor en Història Contemporània i catedràtic a la Universitat de Barcelona. Autor de nombrosos estudis sobre esport i cultura: El Barça i el franquisme; Una lectura sociopolítica del FC Barcelona. Coautor de l’obra Història il·lustrada de l’esport a Catalunya (1870-1931). Un dels darrers temes de recerca és sobre l’esport com a element de modernització de la societat catalana.
Josep Maria Solé Sabaté, un dels historiadors més prestigiosos de Catalunya. Especialitzat en Història Contemporània, concretament en el període de la Guerra Civil, és catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat nombroses monografies i ha dirigit estudis sobre aquest conflicte bèl·lic. També col·labora habitualment en els mitjans de comunicació. Va ser el primer director del Museu d’Història de Catalunya i és el director científic del COMEBE (Consorci del Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre). Des del 2009 és col·laborador del programa En guàrdia a Catalunya Ràdio. Coautor de l’obra Sunyol l’altre president afusellat.
Xavier Garcia Luque, periodista i coautor d’El cas Di Stéfano i El Barça segrestat. Set anys intervingut pel franquisme (1939-1946). Entre 1988 i 2021, 32 Tours de França seguits.
Marta Ramon Gorina,periodista a RAC1, diari ARA i autora d’El llegat enverinat de Bartomeu: Com ensorrar el millor club del món.
Més informació
Carles Santacana: «Durant el franquisme, el Madrid representa Espanya i se li concedeixen facilitats» Entrevista de Joan Serra Carné a Carles Santacana a Nació 21-abril-2023 aquí
Article de Pep Martí: “De l’afusellament de Sunyol a la prohibició del català: el Barça sota la bota franquista”, a Nació18-abril-2023 aquí
Enric Calpena: «Amb el Barça s’entén la història de Catalunya» El periodista publica En guerra, on narra la vida del club durant la Guerra Civil: “El franquisme va considerar que era millor un club controlat que suprimit”. A Nació21-abril-2023 aquí
Enric Calpena periodista, historiador i professor: “Al Barça li van voler canviar el nom pel de Club de Fútbol España”. Entrevista a El Punt Diari 18-abril-2023 aquí
Article d’Adrià Fernández: “Barça y Real Madrid en el franquismo, ¿quién fue el equipo del régimen?” a Sport 18-abril-2023 aquí
Frederic Porta ens explica la història del Barça. En aquest capítol, els motius que van fer que el club blaugrana atorgués medalles a Franco: ”La relació entre la vaga de tramvies i les medalles del Barça a Franco” TV3 a la carta 09-10-2019 aquí
Xavier García Luque: “¿Tenía un trato preferente el Real Madrid en el franquismo?” Article a La Vanguardia 18-04-2023 aquí
Carles Viñas, historiador: “L’equip del règim era l’Atlético Aviación i a partir dels 50 el Madrid” La Tarda de Catalunya Ràdio. 18-04-2023. Analitzen el vídeo del Madrid amb dos historiadors: Carles Viñas, doctor en Història Contemporània, professor a la UB, membre de la Comissió de Memòria Històrica del Futbol Club Barcelona i expert en història del futbol, i Jordi Creus, editor de la revista Sàpiens i col·laborador d’El matí de Catalunya Ràdioaquí
Frederic Porta: “Sense Reial Madrid no hi ha Espanya”, entrevista a Frederic Porta, periodista especialitzat en història del futbol, sobre la polèmica pel vídeo del Madrid que vincula el Barça amb el franquisme. Vilaweb, entrevista de Blai Avià Nóvoa, 19-04-2023 aquí
Sàpiens: “Franco contra el Barça. El procés franquista per espanyolitzar el club blaugrana en 12 punts”. La Guerra Civil i la immediata postguerra es van convertir en l’etapa més fosca de la història del Futbol Club Barcelona. Al llarg de gairebé una dècada, els franquistes van executar un pla de depuració que va esborrar els elements catalanistes del club. Aquí
Sàpiens: “Quan el Barça va ser obligat a perdre contra el Madrid”. El 13 de juny de 1943, la policia va assegurar als jugadors blaugrana que no els podia garantir la seguretat si guanyaven a Chamartín. Aquí
Carles Castro: “Franco contra el Barça. Un estudio de 47 países refleja que las dictaduras favorecen a ciertos equipos y falsean las ligas de fútbol” La Vanguardia. 10-04-2016 aquí
Víctor Garrido, històriador, màster en Història Contemporània per la UAB, i doctorand de la UB dins el programa de Societat i Cultura de la UB. El tema d’aquesta tesi és el paper sociopolític del FCB entre 1970 i 1992. “Futbol Club Barcelona contra Real Madrid, el revisionisme històric i una batalla de memòria històrica”. Aquí
Víctor Garrido, “Futbol Club Barcelona vs Reial Madrid”. Aproximació històrica de la realitat del franquisme i anàlisi de la polèmica generada arran del vídeo del club blanc. Fil a Twitter amb dades i fonts, aquí
Dilluns 2 de maig de 2022 a les 17 h fins a les 19 h tingué lloc a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès la tertúlia sobre Racisme i supremacisme durant el franquisme. Els ultres ja són aquí amb els tertulians convidats Eduard Llaudó, autor de Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània i Xavier Rius Sant, periodista, autor d’ Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox.
Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història
Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Eduard Llaudó, Joan Solé Camardons i Xavier Rius Sant. Tertúlia 2 de maig de 2022
Racisme i supramacisme franquista
Eduard LlaudóAvila descriu les bases ideològiques racistes i supramacistes del franquisme que ha documentat en el seu llibre Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània.
Al voltant de la Guerra Civil espanyola, va agafar força un racisme unitarista. El règim colpista del general Franco desplegà accions repressives molt clares i contundents, una política genocida de caràcter cultural i biològic. Però, a diferència del nazisme, el franquisme tingué moltes dècades per blanquejar les seves accions, i reconvertir-les en un tradicionalisme anticomunista. Tot i això, el nacionalisme espanyol modern encara conserva amb orgull facetes heretades de les pàgines negres de la seva història, com la destrucció cultural -la catalana, per exemple- com a eina de dominació.
La desmemòria històrica no és gens bona per encarar amb coneixement de causa el futur. Per això és remarcable la feina d’Eduard Llaudó, que aplega en aquest llibre nombrosa documentació al voltant d’una realitat poc coneguda. I és, doncs, un bon punt de partença per començar a despullar el relat d’un nacionalisme d’Estat clarament pervers.
Eduard LlaudóAvila: Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània
Els ultres són aquí
D’altra banda Xavier Rius Sant, un dels periodistes i estudiosos més ben informats sobre les xarxes d’ultradreta del nostre país, en el seu llibre Els ultres són aquí fa una radiografia de l’evolució de la ultradreta des dels inicis de Plataforma per Catalunya fins a la irrupció de Vox en l’àmbit espanyol i també al Parlament de Catalunya.
Quan a les eleccions del 14 de març de 2021 Vox aconsegueix 218.121 que es reflectien en 11 diputats al Parlament (amb representació a totes les circumscripcions), es tancava un cercle que s’havia iniciat a les eleccions municipals de 2007 quan Plataforma per Catalunya (PxC) obtindria 17 regidors a tot Catalunya amb un discurs xenòfob. Dels 5.000 vots que PxC va aconseguir a les eleccions al Parlament de l’any 2003 als més de 200.000 de Vox el 2021 hi ha un llarg camí de grupuscles diversos, activitats més o menys minoritàries i noms propis que es van repetint per un lloc i altre.
La irrupció i consolidació de la ultradreta és una de les qüestions més importants de la política catalana i espanyola d’avui. Vox ha entrat al Parlament amb onze diputats i és la quarta força de la cambra. A Espanya és, des del 2019, la tercera força política. Creat per dirigents del PP que troben Mariano Rajoy massa tou, Vox salta al primer pla amb les querelles contra el líders dels Procés. Hi conflueixen franquistes i ultracatòlics de l’òrbita del PP amb exmilitants de la dividida ultradreta espanyola. Després de l’entrada de Vox al Parlament andalús l’any 2018 l’organització xenòfoba Plataforma per Catalunya es dissol per facilitar la integració dels seus membres a la nova formació.
Els ultres són aquí i no n’érem prou conscients. A Catalunya encara no poden condicionar l’acció de govern, però sí que ho fan a Andalusia i Madrid, i tindrien la clau per un retorn del PP al govern d’Espanya. D’on surten tots aquests diputats i regidors? Qui són? Què en podem esperar? Quins són els trets distintius de la ultradreta del segle XXI?
Xavier Rius Sant: Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox
Xavier Rius Sant
Nascut a Barcelona el 1959, periodista i escriptor. Vinculat a moviments pacifistes els anys vuitanta, i més tard a associacions de drets humans i centres d’estudi de conflictes, publicà diversos llibres sobre l’objecció i el pacifisme. Especialitzat en conflictes internacionals com els dels Balcans i Món Àrab, ha col·laborat en la majoria de diaris de Catalunya i Madrid, i ha participat en projectes d’ajuda humanitària. El fet migratori i la ultradreta són temàtiques de la seva especialització. Ha publicat El libro de la inmigración en España ,editat el 2007. Ara col·labora al PuntAvui, El Periódico i Nació Digital. A COMRàdio portava la secció Conflictes del Món. El 2011 anys publicà Xenofòbia a Catalunya que tracta l’ascens del discurs xenòfob i d’ultradreta. Posteriorment ha publicat la novel·la Amor a la carta i Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox
Recull bibliogràfic de llibres consultables a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
Nota: S’han seleccionat només les obres a partir de 2019
JORDI BORRÀS: Tots els colors del negre : l’extrema dreta a l’Europa del segle XXI, pròleg de Mark Bray, Ara Llibres, febrer 2022, 499 p.
XAVIER CASALS: “De Fuerza Nueva a Vox: de la vieja a la nueva ultraderecha española (1975-2019)”, Ayer. Revista de historia contemporània núm 118, Marcial Pons Ed. Historia, 2020
STEVEN FORTI: Extrema derecha 2.0: qué es y cómo combatirla; pròleg d’Enric Juliana, Ed. Tres cantos: Siglo XXI, 2021, 271 p.
ANDREW MARANTZ: Antisocial: la extrema derecha y la “libertad de expresión” en Internet, traducció Lucía Barahona, Ed. Capitán Swing, 2021, 525 p.
MIGUEL URBAN CRESPO: La Emergencia de Vox : apuntes para combatir a la extrema derecha española; pròleg de Nuria Alabao, Ed. Sylone, 2019, 183 p.
JOAN ESCULIES: “Nuestros ultras”. La Vanguardia: 29/01/2022
Secció d'Història 