Llibres

“L’ofici d’historiador” i “Por el bien del imperio”. Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 18 febrer 2019 a les 17:00 – 18:30 sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre dos llibres de Josep Fontana: “L’ofici d’historiador” i “Por el bien del imperio” .

Amb la participació d’Anna Sallés i Maria Mestre, historiadores i de Josep Sauret, economista que comentaran aquests dos llibres de Josep Fontana.

Moderador: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

L’ofici d’historiador (Arcadia, 2018)

La tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui, per ajudar a resoldre’ls. L’ofici d’historiador és, doncs, un ofici socialment útil, i només té sentit quan es duu a terme amb plena consciència de la seva dimensió cívica.
Les lliçons aplegades en aquest llibre van ser pronunciades, originalment, en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, l’any 2009. Josep Fontana es proposava fer una mena de balanç, encara provisional, de la feina feta en més de cinquanta anys, centrant-se en els camps en què ha treballat i en els motius que el van guiar a escollir-los.

fontana2

Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945. (Ed. Pasado y Presente, 2011)

Sinopsi: Este libro tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza de que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa en que nos garantizaban, entre otras cosas, ‘el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir’ y una paz que había de proporcionar ‘a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza’. Cuando se cumplen setenta años de aquellas promesas, la frustración no puede ser mayor. No hay paz, la extensión de la democracia es poco más que una apariencia y, lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual. La pobreza no solo no ha desaparecido en la actualidad, sino que se ve todavía agravada por el encarecimiento de los alimentos, en un mundo que no consigue evitar que centenares de miles de seres humanos, en especial niños, sigan muriendo de hambre cada año. Era lógico que me sintiera engañado y con derecho a preguntar por las causas de este fracaso, y mi oficio de historiador me ha llevado a hacerlo en la forma propia de mi trabajo

fontana por el bien del imperio

Tertúlia d’Amics de la Història sobre Josep Fontana. “El millor homenatge és llegir els seus llibres”

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 22 d’octubre de 2018 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), Amics de la Història organitzà la Tertúlia sobre Josep Fontana “El millor homenatge és llegir els seus llibres” amb la participació de diversos historiadors i de tots els ateneistes, amics, lectors, alumnes i companys de Josep Fontana.

Participaren entre altres: Andreu Mayayo que comentà un dels darrers llibres El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914; David Martínez Fiol  Introducció a l’estudi de la Història  i L’ofici d’historiador.

Maria Mestre comentà: De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834; Josep Sauret comentà Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945.   

Si voleu participar activament a la tertúlia podeu portar un llibre de Josep Fontana que us hagi interessat especialment i fer-ne un comentari de lectura. Si ens aviseu reservarem un espai d’uns 10 minuts per persona i llibre que vulgueu comentar. Ens podeu informar a joansolecamardons@gmail.com.

A continuació trobareu una selecció no exhaustiva d’entrevistes, de llibres i d’articles sobre Josep Fontana a cura de Joan Solé Camardons ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès,

Entrevistes a Josep Fontana

Entrevista a Josep Fontana: «L’ensenyament de la història només és útil quan ajuda la gent a pensar pel seu compte» Text de Josep M. Lluró i Josep M. Muñoz. Número extraordinari Desembre 2017 L’AVENÇ 441. http://www.lavenc.cat/index.php/cat/media/files/Entrevista-a-Josep-Fontana

“Llegir Josep Fontana és la millor manera de mantenir-lo viu” Text  de Marc Andreu, El Crític.cat, 29-08-2018. http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2018/08/29/llegir-fontana/

Josep Fontana: “Les revolucions comencen als llocs més desenvolupats, però costa arribar a tota la població”. Text de Javier Borràs Arumí, El Critic.cat, 30-10-2017.

http://www.elcritic.cat/entrevistes/josep-fontana-els-fets-de-praga-van-demostrar-que-el-comunisme-no-tenia-capacitat-de-renovar-se-i-creixer-16907

Josep Fontana: “Si vols fer la independència per la força, hauràs de muntar una guerrilla”. Text de Blanca Blay i Caralp Mariné, El Critic.cat, 06-01-2016.

http://www.elcritic.cat/entrevistes/josep-fontana-si-vols-fer-la-independencia-per-la-forca-hauras-de-muntar-una-guerrilla-no-fem-broma-amb-aixo-7569

Fontana, la pel·lícula del segle XX. “Han guanyat la contrarevolució, els rics”, diu en una entrevista l’historiador, que publica ‘El siglo de la revolución’, lúcida i realista anàlisi del món des de 1914. Text d’Andreu Mayayo i Artal, El País Cultura, 15-02-2017.

https://cat.elpais.com/cat/2017/02/15/cultura/1487194142_181769.html

Josep Fontana: “Les perspectives reals d’independència són mínimes, però cal persistir”. Text de Marc Andreu, El Critic.cat,01-09-2014.

http://www.elcritic.cat/entrevistes/josep-fontana-les-perspectives-reals-dindependencia-son-minimes-pero-cal-persistir-363

“Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana”. L’historiador Josep Fontana traça els orígens i la continuïtat de sentiment català a ‘La formació d’una identitat’ Text de Carles Geli, El País Cultura, 05-11-2014.

https://cat.elpais.com/cat/2014/11/05/cultura/1415221082_397634.html?rel=mas

Josep Fontana: “La independència ara era un salt al buit”. L’historiador creu que el programa de Junts pel Sí va ser un error; hauria estat més prudent defensar el dret a decidir.  Text de Francesc Arroyo, El País Cultura, 05-11-2015. https://cat.elpais.com/cat/2015/10/05/cultura/1444047086_077475.html?rel=mas

Carles Capdevila entrevista a Josep Fontana. Text de Carles Capdevila, ARA, 15-11-2014.  https://www.ara.cat/premium/entrevista-Carles_Capdevila-Josep_Fontana-historia-Catalunya_3_1247305275.html#

TV3 – Els Matins – Fontana: “No han entès ni après mai a viure amb aquesta diversitat cultural” 28-10-2014, https://www.youtube.com/watch?v=6CrwNG81NVM

Josep Fontana: «Si no veu altra solució, l’Estat és capaç d’arribar a la suspensió de l’autonomia» Pep Martí 16-10-2017

https://www.naciodigital.cat/noticia/138269/josepfontana

Llibres de Josep Fontana

El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914 (Ed. Crítica, 2017)

https://www.planetadelibros.com/libro-el-siglo-de-la-revolucion/242763#soporte/242763

El periodo que va de 1914 a nuestros días ha sido un siglo de luchas de liberación, de un gran enfrentamiento de clases. La revolución que se inició en Rusia en 1917 ha marcado el siglo entero. La amenaza de subversión del orden establecido determinó la evolución política de los demás, empeñados en combatirlo y, sobre todo, en impedir que se extendiera por el mundo. La culminación de esta dinámica se produjo después de la segunda guerra mundial, cuando, tras la derrota del fascismo, se organizó por una parte la guerra fría, mientras, por otra, los avances sociales del estado de bienestar servían como antídoto para evitar la penetración de sus ideas en las sociedades del mundo desarrollado. Fue así como se alcanzó aquella situación excepcional de los años que van de 1945 a 1975, cuando en los países desarrollados se registraron las mayores cotas de igualdad hasta entonces conocidas.
A lo largo de los años setenta, sin embargo, al tiempo que se hundía el poder soviético y que el comunismo dejaba de ser una amenaza interna, esa trayectoria cambió para dar paso a la reconquista del poder por las clases dominantes y a una fase de retroceso social que nos ha llevado al triunfo actual de la desigualdad. El siglo no ha sido, pues, un «siglo revolucionario», puesto que las propuestas de 1917 acabaron derrotadas, pero ha sido «el siglo de la revolución», en la medida en que estas propuestas, en su doble papel de esperanzas para unos y de amenazas para otros, han marcado toda su historia.

Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945. (Ed. Pasado y Presente, 2011) http://pasadopresente.com/autores/bookdetails/2016-11-21-12-20-21

Sinopsi: Este libro tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza de que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa en que nos garantizaban, entre otras cosas, ‘el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir’ y una paz que había de proporcionar ‘a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza’. Cuando se cumplen setenta años de aquellas promesas, la frustración no puede ser mayor. No hay paz, la extensión de la democracia es poco más que una apariencia y, lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual. La pobreza no solo no ha desaparecido en la actualidad, sino que se ve todavía agravada por el encarecimiento de los alimentos, en un mundo que no consigue evitar que centenares de miles de seres humanos, en especial niños, sigan muriendo de hambre cada año. Era lógico que me sintiera engañado y con derecho a preguntar por las causas de este fracaso, y mi oficio de historiador me ha llevado a hacerlo en la forma propia de mi trabajo

El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (Ed. Pasado y Presente, 2013) http://pasadopresente.com/autores/bookdetails/el-futuro-es-un-pais-extrano

Josep Fontana: “Este libro nace de las preocupaciones que me surgieron tras haber concluido Por el bien del imperio. La profundización de la crisis y, sobre todo, el carácter que tomó al extenderse por Europa, ha sacado a la luz la dura realidad de lo que, más allá del retroceso económico, se presenta en la actualidad como una grave crisis social, cuyos rasgos más visibles son la privatización de la política, primero, y la del propio estado, más adelante, con la formación paralela de un sistema represivo capaz de prevenir y contener la protesta pública.
Lo que en la retórica con que se justifican las políticas de austeridad se presenta como un retroceso temporal destinado a superar unos momentos de dificultades esconde, en realidad, una alteración permanente de nuestros derechos sociales encaminada a liquidar definitivamente lo que queda del estado de bienestar y a asegurar la nueva sociedad de la desigualdad La visión de la historia en que fuimos educados, que nos garantizaba un porvenir de progreso continuado, ha dejado de tener validez, y el futuro se ha convertido en un país extraño que habrá que descubrir y conquistar”.

La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per una guia dels corrents actuals. (EUMO, 2012) http://eumoeditorial.com/la-historia-despres-de-la-fi-de-la-historia-epub-109760

Josep Fontana, en aquest llibre, ens ofereix una panoràmica del laberint de corrents historiogràfics actuals. El recorregut va des de la història narrativa a la història de les mentalitats tot passant per l’economicisme i el cientifisme i conclou amb la proposta de recuperar el vell principi que la història s’ha d’ocupar de l’home en la seva integritat i ha d’assolir una comprensió global de les societats humanes. Per aconseguir aquest objectiu tant cobejat, proposa incorporar nous mètodes que s’han mostrat vàlids en l’anàlisi de les societats. Una història, en definitiva, que no es desentengui de la funció social que li és pròpia, més enllà de l’academicisme pur, que pugui ajudar-nos a analitzar el present i ha planejar un nou futur. El caràcter suggerent i actual, en els temps de desconcert ideològic que corren, fa que sigui una obra de referència molt oportuna tant per als lectors com per als ensenyants habituals d’aquesta disciplina.

L’ofici d’historiador (Arcadia, 2018) : https://www.arcadia-editorial.com/llibres/lofici-dhistoriador/

La tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui, per ajudar a resoldre’ls. L’ofici d’historiador és, doncs, un ofici socialment útil, i només té sentit quan es duu a terme amb plena consciència de la seva dimensió cívica.
Les lliçons aplegades en aquest llibre van ser pronunciades, originalment, en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, l’any 2009. Josep Fontana es proposava fer una mena de balanç, encara provisional, de la feina feta en més de cinquanta anys, centrant-se en els camps en què ha treballat i en els motius que el van guiar a escollir-los.

La historia de los hombres: el siglo XX (Ed. Crítica, 2000) https://www.planetadelibros.com/libro-la-historia-de-los-hombres-el-siglo-xx/115273#soporte/115273

Este volumen reúne los capítulos de La historia de los hombres  dedicados al estudio de la evolución de la historiografía a lo largo del siglo XX, con la intención de ofrecer al lector un panorama que, a la vez que denuncia los daños que produce el uso público de la historia al servicio del orden establecido, pretende sentar las bases para construir una visión crítica del pasado.
Al presentar esta nueva edición el autor señala: “En los once años transcurridos desde que se editó por primera vez este libro han ocurrido muchas cosas que obligan a actualizarlo. No sólo se trata de dar noticia de las nuevas corrientes de la ciencia histórica, sino de razonar cómo y por qué un mundo que ha cambiado hasta tal punto desde la crisis económica de 2007-2008 nos incita a mirar el pasado con otros ojos, a fin de entender mejor lo que está sucediendo hoy a nuestro alrededor. A este propósito responde el capítulo adicional que he añadido a este libro, con el título de¿Qué historia para el siglo XXI?

Europa ante el espejo (Austral, 2013) https://www.planetadelibros.com/libro-europa-ante-el-espejo/92626#soporte/92626

Los europeos hemos ido construyendo una conciencia de colectividad mirándonos en el espejo de «los otros» para distinguir lo que nos identificaba, lo que nos diferenciaba de los demás. Al introducirnos en la galerÌa de espejos deformantes en que está atrapada nuestra cultura, el profesor Fontana nos ofrece en este libro una nueva visión, profundamente desmitificadora, de la historia de Europa desde los antiguos griegos hasta nuestros días.

La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (Ed. Crítica, 2002)

https://www.planetadelibros.com/libro-la-quiebra-de-la-monarquia-absoluta-1814-1820/17097#soporte/17097

Josep Fontana nos muestra un modo nuevo de analizar y comprender la crisis del Antiguo Régimen: el proceso del que surgió la España Contemporánea. Aunque el estudio se centra en la etapa de 1814 a 1820, cuando se pretendió reinstaurar la monarquía absoluta, los problemas que aquí se plantean desbordan ampliamente dicho marco cronológico. En La quiebra de la monarquía absoluta todos los episodios resultado de intrigas palaciegas o la sucesión de las intentonas revolucionarias encuentran explicación adecuada en un enfoque más amplio que el de la política histórica tradicional: en un enfoque de historia total que integre el estudio de los problemas económicos, de las tensiones en el seno de la sociedad española y de las actitudes políticas e ideológicas de los distintos grupos sociales. La conducta de los hombres no se nos aparece entonces como ese gratuito tejer y destejer que siguen mostrando muchos libros dedicados a la época de Fernando VII, sino que cobra sentido y coherencia. Muchos son los aspectos sobre los que La quiebra de la monarquía absoluta presenta nuevos puntos de vista. La historia política se ve enriquecida con la aportación de fuentes inéditas, en la que los propios dirigentes del estado nos pintan la dramática situación de un país que había llegado al fondo de la humillación y la miseria. Más importantes son aún las novedades que afectan a la historia económica de comienzos del siglo XIX, y en especial a la historia de la Hacienda en los años difíciles que siguieron a la guerra de la Independencia, cuando se ensayaron las discutidas reformas de Garay. Pero lo más interesante y original del libro del profesor Fontana es el intento de examinar globalmente la evolución de la sociedad española en unos años que vieron producirse la quiebra de la monarquía absoluta tradicional y la germinación de las primeras semillas de una época nueva.

De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834 (Ed. Crítica)

https://www.planetadelibros.com/libro-de-en-medio-del-tiempo/92258#soporte/92258

No hay otro período de la historia contemporánea española que sea tan poco y mal conocido como la llamada “década ominosa”. Una colección de tópicos sobre “el rey felón” y los mártires del liberalismo –Mariana Pineda, Torrijos y compañía- han venido a ocupar el lugar del conocimiento histórico y nos han impedido entender mejor una etapa de transición sin la cual resultan incomprensibles tanto la génesis como los límites de la revolución liberal posterior.

Este libro del profesor Fontana, fruto de muchos años de investigación, nos ofrece una visión alternativa que, contra la imagen tradicional de un régimen y una sociedad inmóviles en el tiempo, nos muestra cómo han surgido en su interior las fuerzas que iban a obligar a emprender un camino de reformas, y cómo se han situado, frente a ellas, los defensores de un inmovilismo imposible, que iban a iniciar, mucho antes de la muerte de Fernando VII, unas “guerras carlistas” en que la sucesión no era el motivo real, sino más bien un argumento de legitimación.

Aunque la naturaleza misma del absolutismo, estrechamente ligado a la voluntad y a las decisiones del monarca, obligue a mantener la atención fija en su persona y en sus actos, el profesor Fontana nos muestra también la lucha interna entre los grupos que se movían en su entorno y, más allá de estos corredores del poder, la forma en que la sociedad española ha vivido estos cambios, y ha participado en ellos, además de situar todo el proceso en el contexto europeo de su tiempo, apartándonos, así, del mito de la excepcionalidad española.

Aturar el temps: la segona restauració espanyola 1823-1834 (Ed. Crítica, 2005)

https://www.amazon.es/Josep-Fontana-Obra-restauraci%C3%B3-espanyola/dp/8484326144

Aquest llibre forma part d’un projecte que l’autor va iniciar fa uns trenta-cinc anys amb la intenció d’investigar el que ell mateix també pensava aleshores que era “la crisi de l’antic règim espanyol” i que poc a poc va anar entenent com un procés en què uns protagonistes socials van aconseguir de crear un determinat règim nou, imposant una entre les diverses formes en què era possible construir el futur i evitant que ningú no passés pels corredors que conduïen cap a una altra història.

Els fantasmes de Verona; La invasió; El restabliment de l’absolutisme; Violència i repressió; Els apostòlics; La fractura; Les dificultats de la moderació; La crisi de l’estiu de 1824; Un govern assetjat; El temps aturat; La gran revolta; Temps difícils; Les revolucions europees del 1830; La crisi del projecte reformista; La fi del regnat; La fi del sistema; Cap al nou règim i més enllà.

La época del liberalismo. Historia de España Vol. 6 (Ed. Crítica)  https://www.planetadelibros.com/libro-la-epoca-del-liberalismo/16679

Inaugura esta Historia de España el volumen correspondiente al período de 1808-1874, del que es autor Josep Fontana, máximo especialista en el siglo XIX español. Este siglo XIX “corto” es un período complejo, lleno de acontecimientos políticos, económicos y sociales que gravitarán con fuerza sobre el siglo XX y de los que el autor nos ofrece una visión enteramente renovada. Trata, con ello, de contribuir a la recuperación de un siglo calumniado y maldito, pero también de corregir la imagen tradicional en blanco y negro que lo reducía todo a intrigas cortesanas, pronunciamientos y discursos en las Cortes. Más allá, pues, de la narración de los grandes hitos del período –que, sin embargo, Fontana recorre con su precisión habitual y con gran audacia narrativa—lo que le interesa al autor es determinar las causas que llevaron a la quiebra del liberalismo y al correspondiente retraso económico y social de España en relación a los países de su entorno: un débil proceso de nacionalización, una reforma agraria titubeante, el miedo a las consecuencias sociales de la industrialización, el fracaso de la educación pública y el falseamiento del sistema parlamentario. Pero, sobre todo, lo que persigue Fontana es sacar a la luz los problemas, las luchas, las frustraciones y las esperanzas de la inmensa mayoría de españoles sin derecho al voto y sin ninguna capacidad de presión política, aquellos que Antonio Machado definió como “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.

La Revolució liberal a Catalunya (Pagès EUMO, 2003)

https://www.pageseditors.cat/ca/la-revolucio-liberal-a-catalunya.html

Josep Fontana, aborda un dels temes essencials per a la comprensió de la societat contemporània: com la crisi de l’antic règim donà pas a la construcció d’un nou règim, mitjançant la revolució liberal (1833-1844). I ho fa, no solament remarcant les millors condicions per al canvi econòmic (fi del privilegi aristocràtic, modificació de les regles de propietat, participació i hegemonia deis burgesos en la política), sinó també posant èmfasi en la lluita de les classes populars per fer realitat una revolució democràtica que garantís els drets polítics del conjunt dels ciutadans. Alhora, analitza la complexa situació de Catalunya dins d’una Espanya immersa en un dèbil procés nacionalitzador que posà traves a la cohesió social. Es tractava d’una societat, la catalana, que avançava cap a la industrialització, amb tots els canvis socials que el procés generava, però allunyada del poder polític estatal i que va topar amb una constant manca de comprensió dels governants.

Articles sobre llibres de Josep Fontana

Marc Andreu: “Historiar en defensa de la terra. Claus per llegir ‘La formació d’una identitat’, el nou llibre de Josep Fontana” https://cat.elpais.com/cat/2014/11/05/actualidad/1415221818_198912.html

Ramon Arnabat: “Josep Fontana: l’home i l’historiador. Saber escriure bé un bon llibre d’història no és fàcil, i ell hi excel·lia”

https://www.ara.cat/opinio/ramon-arnabat-josep-fontana-home-historiador_0_2078192326.html

Xavier Díez: “Josep Fontana, mestre d’historiadors” http://descriu.org/lofici-dhistoriador-de-josep-fontana/

Jordi Amat: “Revolución histórica” https://www.lavanguardia.com/cultura/20180829/451527690820/revolucion-historica.html
Llistat del Catàleg de la Biblioteca Ateneu Barcelonès “Josep Fontana, ofici d’historiador” http://cataleg.ateneubcn.org/cgi-bin/koha/opac-shelves.pl?op=view&shelfnumber=186&sortfield=title

“Espai públic i transformació urbana de Barcelona. De finals s. XIX a inicis s. XXI”.

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns, 17 setembre 2018 a les 19h a sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència:  “Espai públic i transformació urbana de Barcelona. De finals s. XIX a inicis s. XXI.

Conferenciants: Danae Esparza, doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana (UB) i Emili Farré-Escofet, llicenciat en grau en Ciències Econòmiques (UB), ambdós són coautors amb Teresa Navas del llibre “Escofet símbol industrial de Barcelona. Arts, Disseny, Arquitectura en la Creació de valor”.

Presenta: Josep Sauret, economista i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Continguts:  Espai públic urbà. Construcció de l’Eixample. El panot de les voreres. Territori cívic i de pertinença. Adolf Florensa: de la Plaça Sant Jaume a la Rambla. La transformació urbana vinculades als grans esdeveniments: Exposicions universals, Jocs Olímpics, Vila Olímpica, Fòrum 2004. Ciutat normal i ciutat singular. Col·laboració entre la normativa urbanística i la indústria. Els components del projecte d’espai públic: paviments i elements urbans. Barcelona: racional i creativa. Espai Públic: imaginari del ciutadà.

Escofet_1906

Imatge: “Els mosaics hidràulics del Modernisme que Escofet realitza conjuntament amb arquitectes como Lluís Domènech i Montaner o Alexandre de Riquer, tenen el seu millor  exemple en el Mosaic Hexagonal que fa Antoni Gaudí per a l’interior de la Pedrera. Una adaptació del mateix model pavimentarà 90 anys més tard el Passeig de Gràcia de Barcelona. Font: www.escofet.com

Escofet, símbol industrial de Barcelona no és un sol llibre, sinó diversos llibres alhora. D’una banda, és la història de la indústria Escofet, creada el 1886, que és avui la principal a Catalunya en producció de paviments i elements urbans, tal com ho va ser als seus inicis en el disseny i la producció de mosaic hidràulic. A més, narra les vicissituds de la família Escofet, que s’hi ha mantingut al capdavant, amb la creació de valor com a divisa. També mostra la simbiosi d’una indústria creativa amb les arts, el disseny i l’arquitectura, i finalment posa de manifest l’estreta relació d’Escofet amb la transformació urbana moderna de Barcelona, des dels panots característics de la ciutat fins a la participació en grans projectes urbanístics i en edificis emblemàtics.

Les empreses de base familiar sovint acumulen història i solera, però el que caracteritza a Escofet és que, dirigida per persones amb visió i esperit avançat, ha estat capaç de projectar una ànima singular, un perfum de modernitat i rigor que ha acompanyat a la ciutat de Barcelona en la creació del seu imaginari col·lectiu.

Escofet _Joan_Miro

El Mosaic del Pla de l’Os també conegut com a Paviment Miró és una obra de 1976 feta per Joan Miró que es troba al Pla de la Boqueria, a la Rambla de Barcelona, camí natural de qui va o ve del mar a la ciutat. L’obra fou inaugurada el 30 de desembre del 1976, i està inclosa en el catàleg Art Públic de Barcelona. El mosaic va ser executat per Joan Gardy-Artigas, amb la col·laboració dels tallers Escofet, especialitzats en peces de terratzo.

Emilio Farré-Escofet
Nascut a Barcelona el 1941, és graduat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. En els darrers anys ha fet quatre cursos d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. Durant alguns anys va simultaniejar la seva dedicació professional a Escofet amb la feina d’economista a la Fundació Centre d’Estudis de Planificació (1968‑1978), per a la qual va publicar els llibres La inflación en la etapa actual del capitalismo (Ariel), La via menorquina del creixement, amb Ramon Marimon i J. M. Surís (B. Catalana) i La industria en la economía de Galicia, amb Joan M. Capmany i Núria Ivern (BIC). Va publicar, entre altres, l’article «Inflación y bloqueo de la inversión (1940‑1949)» (Revista de B. Catalana). Va ser director general d’Escofet 1886, SA entre 1978 i 2006, i també president entre 1994 i 2011.

Danae Esparza (Barcelona, 1982), doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana per la Universitat de Barcelona, és investigadora del Centro de Investigación POLIS de la UB i del Grup d’Investigació Elisava. Ha publicat diversos articles sobre l’impacte de la pavimentació urbana en la imatge de les ciutats, especialment de Barcelona i Lisboa. És professora de l’Escola Elisava i autora de Barcelona a ras de suelo

Escofet_Danae Esparza- Barcelona a ras de suelo

“Món rural. Mots que es perden” Presentació del llibre de Josep Espunyes

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 26 Juny 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la presentació del llibre de Josep Espunyes Món rural. Mots que es perden.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Al món rural hi ha desaparegut, en cosa de pocs anys, tot un seguit de formes de vida i de treball que, de ben segur, no s’hi tornarà a repetir mai més. Arreu, la tracció mecànica ha desplaçat la força animal, les granges de porcs i d’aviram han reemplaçat la cort i el galliner de casa, la calefacció de gas o de gasol ha ocupat el lloc del foc a terra, el motocultor ha arraconat la fanga i l’aixada… Una desaparició de velles formes de vida de treball que ha comportat, també, la desaparició o la reculada, en la parla viva, d’una part del llenguatge que els era inherent. Un llenguatge antic i ric que Josep Espunyes recull, en bona part, en el seu darrer llibre: Món rural. Mots que es perden.

Espunyes_Peramola

Foto: “Josep Espunyes a Peramola” de Feliu Sirvent

Una petita joia lingüística

El llibre de Josep Espunyes, és d’aquelles obres que pots obrir per qualsevol pàgina i abastar o abescar  dotzenes de mots, mentre esperes que l‘amistançat s’abilli o veus com qui hauria de vetllar pel teu bé s’acarnissa amb tu perquè l’amoles, perquè ets una andrònima i no et poden apariar. Si fossis un peça de roba encara et podrien aparracar i si fossis les calces de l’home et podrien apatracar. Però potser de xic et van assardonar i ara ets assencerat, mentre atalaies ben atricat el Roc de les Hores i estàs avesat a llevar-te d’hora.

A l’estiu, amb tantes hores de dia, has de fer un badall a mig matí i un altre a mitja tarda. Tu no ets un baldragues, ni un baliga-balaga, potser havies fet de baner al bosc perquè no hi hagués robatoris. Sempre has estat barba-serrat i tu mateix te la barbeges, però no has tingut mai una basca, i casa teva no deu ser un batader, això sí, sovint t’ha pegat la baterola d’anar a dinar a Can Boix de Peramola, ni tampoc no fas befarotes als amics. Ni et feia res anar a birbar les tomaqueres de l’hort de la Font del Caner.

Ets persona bogal i bregada, a qui treballar no l’espanta, i no sé si mai has cobrat una picossada, però saps quan una broma pot portar pedra. Només les serps et fan grivi i poques coses encara et fan gruar,  sense semblar guillat. I sovint ens trobem de zup a zup a l’Ateneu.

Text de Joan Solé Camardons

Empobriment de la llengua, castellanització del català

Vegeu l’article de Feliu Sirvent a Viure als Pirineus 18/04/2018

Aquesta setmana llegia una entrevista de l’ACN a l’escriptor Quim Monzó. El flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes declarava, sense embuts, que la llengua catalana “s’està podrint” i “cada vegada va més a ser un dialecte del castellà”. Monzó remarcava que sovint es fan servir “uns estereotips que vénen donats pels mitjans de comunicació com la televisió i per les xarxes socials i es repeteixen clixés i jocs de paraules del castellà”. L’escriptor es mostrava molt crític amb la immersió lingüística: “és una de les fantasmades més grosses que s’han explicat, ja que hi ha una immersió relativa. Tu vas a les classes i el català en molts llocs té una categoria secundària, hi ha moltes zones de l’àrea metropolitana, Barcelona inclosa, on les classes es fan en castellà i sense cap problema, per no parlar de casos de gent que havia de fer classes de català i les feia en castellà”.

No m’ha sorprès gens l’opinió de Quim Monzó, no són declaracions provocadores, en altres ocasions ja s’havia expressat en la mateixa línia i amb la mateixa claredat. Recordo que ara fa uns anys, el 2009, Monzó ja denunciava l’empobriment de la cultura i la llengua del país, en un esmorzar de premsa organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol per analitzar l’estat de la cultura catalana. En aquella ocasió, Quim Monzó i l’expresident Jordi Pujol, coincidien i es mostraven molt crítics amb la situació de la llengua. Monzó va arribar a afirmar que “el país s’enfonsa”, que “el català s’està convertint en un dialecte del castellà, amb el suport dels mitjans de comunicació” i que moltes edicions digitals “fan vomitar” i s’expressen en un català “que fa feredat”.

Les opinions de Quim Monzó, m’han fet pensar en Josep Espunyes i la seva insubornable defensa del català i del seu ús social. L’any 2010, el poeta i escriptor peramolí publicava un article a la revista Llengua Nacional amb el títol “La castellanització del català”. Espunyes afirmava que “veure com el català s’afebleix i s’aperdua em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera que la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant col·loquialment com literàriament”. En aquell article, Espunyes també es mostrava molt crític amb els mitjans de comunicació de massa que haurien de divulgar un català ben correcte i que, en canvi, ens el transmeten fortament contaminat. “Avui sentim, a la ràdio i a la televisió, al carrer, com el català que s’hi parla es va quedant sense pronoms febles. I, de retruc, veiem com el català escrit comença a patir del mateix mal”. Recula ampolla i avança botella, recula got i avança vas, recula aresta i avança espina, recula mancar i avança faltar …

Josep Espunyes i Esteve, poeta, narrador i ateneista.

Peramola, Alt Urgell, 2 de gener de 1942

La seva obra reflecteix l’enfrontament d’un món obrer i rural amb un altre d’urbà i intel·lectual. Els seus llibres de poemes exploren aquest contrast Temps de manobre. De l’evangeli segons sant Lluc (1977), Cendra a l’abast. Viatge al record (1979), Notes mínimes d’un paisatge (1988), La quarteta informal (1988), Pa d’àngel (1991, premi Les Talúries 1990), Alt Urgell, plany i passió (1996) i Racó de calaix (1999).

Ha publicat, també, les novel·les Terrosset de sucre candi (1983), Un matí a Albastesa (1984), En Calçons (1985), Hora foscant a la ribera (1991) i Del passat en el present (1995), i els treballs de recerca històrica Baronia i municipi de Peramola (1995), Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell (2001, premi Valeri Serra i Boldú 2000), Trabucs i pedrenyals. Aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell (2002), Dites, locucions i frases fetes (2007), Municipi de Peramola. Història i rutes (2008, juntament amb Jordi Pasques), Lluís Escaler. Morir per Catalunya (2008), Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Segles XVI, XVII i XVIII (2010), Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes (2011) i Peramolins amb nom (2011).

Tertúlia: 1917. La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 9 d’abril 2018 a les 17h a sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia 1917. La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar  amb la participació de David Martínez Fiol, coautor amb Joan Esculies de “L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel” i   de  “1917. El año en que España pudo cambiar”. 

Presenta: Maria Mestre, ponent adjunta de la Secció d’Història

Coordinador de la tertúlia: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història. 

1917. La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar

Text de David Martínez Fiol

L’estiu de 1917 va reunir les condicions per a un canvi en el règim alfonsí, marcat per una tendència molt de moda a tota Europa com era la de l’intervencionisme a la Gran Guerra. Un segle enrere, la conflagració que va enfrontar a mig món era vista pels contemporanis com una cosa positiva, sobretot, al principi -quan es pensava que el conflicte seria breu-. De la guerra, de la destrucció, tothom creia que en sortiria un món nou, millorat. Per tant, participar de la sacsejada general estava ben vist. Intervenir, ja fos com a país, nació, ètnia o de manera particular era participar del canvi. Significava contribuir a la possibilitat d’una millora per a l’individu, per la pàtria i per la condició de classe.

Els partits polítics i sindicats i intel·lectuals a Espanya no van ser aliens a aquest esperit intervencionista. Tots van jugar la carta. El país havia de participar en la guerra de manera directa al costat d’un bàndol o un altre, ja fos enviant tropes o ja fos, de manera indirecta, facilitant l’intercanvi comercial. Però, en tot cas, semblava obligatori intervenir i deixar que la guerra entrés, en el seu sentit figuratiu, a Espanya, perquè amb ella arribessin canvis en el règim de la Restauració.

La neutralitat d’Espanya durant la conflagració mundial es va mantenir perquè en el fons de la racionalitat de cada polític es veien escasses les possibilitats de participar en la contesa. Ser neutral era -excepte potser per als anarcosindicalistes i els comunistes que denunciaven la Gran Guerra com una guerra falsa orquestrada per capitalistes perquè els obrers es matessin entre sí- no estar a la moda. Si de la Guerra de les Nacions, com se la va arribar a denominar, havia de sortir un món nou, estar fora del conflicte significava veure des de la graderia el món que renaixeria de les runes del conflicte.

Tothom, a Espanya, va veure en la Gran Guerra el motor del canvi i activaren tots els mecanismes i vies possibles per dur a terme la reforma o la revolució del sistema. I d’això tracten els llibres de David Martínez Fiol i Joan Esculies, 1917. El año en que España pudo cambiar (Renacimiento, 2018) i L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel (CHCC-Generalitat de Catalunya, 2017).

1917_L'Assemblea de Parlamentaris

En ambdos llibres s’analitzen els símptomes del canvi, les revolucions republicanes de preguerra, que apuntaven que alguna cosa gran podia esdevenir a Europa i, per derivació, a Espanya. També la guerra com a motor de canvi, com la intervenció significava una mobilització dels ànims i quina va ser l’àmplia resposta intervencionista espanyola, des del rei Alfons XIII fins als nacionalistes catalans, passant pels partits del torn dinàstic, els socialistes i republicans. I ja després s’entrarà de ple en la situació de l’Estat, de les seves institucions, cossos funcionarials, Exèrcit, classes mitjanes i les respostes que es van donar pel que fa a propostes de reforma o revolució amb l’Assemblea de Parlamentaris de juny-juliol i la vaga general de agost de 1917, així com les eleccions de febrer de 1918 o la campanya autonomista catalana de la tardor-hivern de 1918-1919.

1917_David Martinez

Així, després del llarg recorregut que suposen ambdues lectures, qualsevol lector atent tancarà per si mateix el cercle i pensarà per un moment en la Història espanyola del segle XX -dictadura de Primo de Rivera, Segona República, Guerra Civil, llarg hivern franquista … – i es preguntarà, llavors, si com proposen els autors, van existir, el 1917, les condicions per al canvi, en la mesura i amb els protagonistes que fos, per a aquest momentum, ¿per què Espanya no va canviar?

1917 Huelga_1917_05_el_ejercito_en_barcelona

Imatge: Canons de l’exèrcit espanyol desplegats a la plaça de Catalunya de Barcelona durant la vaga general de 1917.

“Deu dies que trasbalsaren el món”. Tertúlia sobre el llibre de John Reed

/ historiaab / Deixa un comentari

El dia 13 de novembre  de 2017 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia Deu dies que trasbalsaren el món, crònica de referència de la Revolució Russa escrita pel periodista i activista nord-americà John Reed.

Hi intervindran Pelai Pagès historiador, professor de la UB i redactor del pròleg sobre la biografia de John Reed d’aquesta crònica.

Moderen la tertúlia: Carme Llobet i Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.

John Reed (Portland, Oregon, Estats Units, 22 d’octubre del 1887 – Moscou, 19 d’octubre del 1920) fou un periodista i dirigent obrer nord-americà.

Membre d’una família de l’alta burgesia, va estudiar a la Universitat Harvard. El 1913 va començar a treballar en el periòdic radical The Masses. El 1911, com a corresponsal de guerra del Metropolitan Magazine, va ser destacat a Mèxic, on les seves entrevistes i reportatges sobre la Revolució mexicana van tenir un gran èxit.

John Reed va acompanyar les tropes de camperols revolucionaris dirigides per Pancho Villa en les seves accions armades a la zona nord de Mèxic, va conviure amb els soldats i va conèixer Venustiano Carranza, president d’aquell país. Les seves impressions i experiències sobre la Revolució mexicana van ser recollides en el seu llibre Mèxic Insurgent.

També va escriure sobre les vagues dels miners de Colorado (Estats Units) el 1914. En esclatar la Primera Guerra mundial va tornar a treballar com a corresponsal de guerra i el 1916 va escriure La guerra a l’est d’Europa sobre aquests fets.

Cobrint la Primera Guerra mundial va arribar a Rússia, que estava en plena efervescència revolucionària. Va conèixer Lenin i va estar present a la capital Petrograd (avui Sant Petersburg) durant les jornades d’octubre-novembre del 1917 en què va tenir lloc el 2n Congrés dels Sòviets d’Obrers, Soldats i Camperols de tota Rússia i durant les setmanes posteriors en què el Congrés, liderat pel Partit Socialdemòcrata Obrer de Rússia (bolxevic) va acordar la presa del poder sota el programa bàsic d’aconseguir una pau justa i immediata, el control obrer de la indústria i la reforma agrària al camp.

Reed, acreditat com a periodista, va fer un seguiment diari del procés revolucionari, assistint a les multitudinàries assemblees i a les reunions de totes les fraccions enfrontades, entrevistant els principals dirigents del moment i va fer una crònica diària de la Revolució d’Octubre. Aquest relat de primera mà amb els detalls i el dia a dia de la revolució bolxevic va quedar plasmat en la seva obra més famosa, Deu dies que trasbalsaren el món, publicat el 1919.

John-Reed-29145308

Ara que s’escau el centenari de l’esclat de la Revolució Russa, Edicions de 1984 ha reeditat una de les cròniques més apassionants sobre aquell fet històric que va canviar el món: Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, en una traducció de Roser Berdagué. Edicions de 1984 la va publicar per primera vegada el febrer de 1986, dins la col·lecció ‘Soldats de ploma’. Llegiu-ne el primer capítol.

The days that shook the Woord

Els editors Laura Baena i Josep Cots ens parlen de l’edició d’aquest clàssic:

«La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en els soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després l’intent contrarevolucionari fallit del general Kornílov.

»L’ordre mundial acabava de fer un dels tombs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.

»John Reed va ser testimoni de primera mà del començament d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o Lenin mateix entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que allò que vivia era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa.

»De la importància literària del llibre, en dóna fe el fet que, avui, cent anys després, Deu dies que trasbalsaren el món continua essent la narració apassionada, fonamentalment viva d’aquest episodi històric. La crònica de referència de la Revolució Russa.»

Reds (Rojos) una pel·lícula èpica

El llibre de John Reed inspirà la pel·lícula Reds (Rojos), (1981) dirigida, produïda, escrita i protagonitzada per Warren Beatty que interpreta a John Reed, i Diane Keaton com a Louise Bryant. Considerat com un dels 10 millors films nord-americans en la categoria “Pel·lícules èpiques”.

Reds-369974162-large

         Fotograma de la pel·lícula Reds: Warren Beatty (John Reed)                                        i Diane Keaton (Louise Bryant).

May_Day_1917_at_the_Winter_Palace_Saint_Petersburg_Russia

“May Day 1917 at the Winter Palace.” Banner in photograph reads: “Our international.” The American journalist John Reed (1887-1920) wrote on the back of the photograph that the banner reads: “Long live the International.” Image courtesy of the Louise Bryant Papers, Yale University Manuscripts & Archives Digital Images Database, Yale University, New Haven, Connecticut. Bryant was the wife of the presumed photographer, John Reed.

Fonts: Contraportada de Deu dies que trasbalsaren el món, Edicions de 1984; John Reed (Viquipèdia); Reds (Filmaffinity).

“La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme”

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 9 d’octubre  de 2017 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història: “La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme“.

Hi intervingueren: Jordi Casassas, autor del llibre i historiador, Josep Sanmartí, ateneista i creador del Blog “Perles negres, perles blanques” . Coordinen el debat Joan Solé Camardons i Carme Llobet d’Amics de la Història.

portada_la-voluntat-i-la-quimera_jordi-casassas_201610261753

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.

El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.

Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.

Vegeu l’article de Lluís Bonada “Jordi Casassas perfila la funció central del noucentisme en la Catalunya contemporània” a la revista El Temps, 06-03-2017

Vegeu l’entrevista a Jordi Casassas a la revista Ab Origine

Jordi Casassas_La-voluntat-i-la-quimera-durant-lentrevista-

Amics de la Història us proposa per aquest estiu tres llibres que debatrem a partir de l’octubre

/ historiaab / Deixa un comentari

Amics de la Història ha programat tres tertúlies per al quart trimestre de 2017 on compartirem la lectura i debatrem sobre tres llibres d’història o de novel·la amb trama històrica.

Les tertúlies tindran lloc el segon dilluns dels mesos d’octubre (9), novembre (13) i desembre (11).  La dinàmica de la tertúlia constarà d’un ponent o presentador del llibre i de diversos lectors ateneistes que faran el seu comentari personal o crítica del llibre; i a continuació obrirem un debat amb tots els assistents. Acabarem de fixar ordre de lectura a la reunió de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que tindrà lloc el 19 de setembre a les 18h a la sala Sagarra.

Fem una crida a tots els ateneistes que vulguin fer una breu exposició d’algun dels llibres que us proposem a continuació:

La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme. Jordi Casassas, editorial Pòrtic; temàtica: història, premi d’assaig Carles Rahola 2016.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.

El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.

Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.

Podeu llegir el primer capítol aquí

portada_la-voluntat-i-la-quimera_jordi-casassas_201610261753

 

Deu dies que trasbalsaren el món John Reed, Edicions 1984. Pròleg de Pelai Pagès amb una breu biografia de John Reed, aventurer, romàntic i revolucionari.

La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en el soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després del fallit intent contrarevolucionari del general Kornílov.

L’ordre mundial acabava de fer un dels girs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.

John Reed va ser testimoni de primera mà de l’inici d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o el mateix Lenin entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que el que estava vivint era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa.

De la importància literària del llibre en dóna fe el fet que, avui dia, cent anys després,  Deu dies que trasbalsaren el món continua sent la narració apassionada, fonamentalment viva d’aquest episodi històric. La crònica de referència de la Revolució Russa.

Font: Contraportada de Deu dies que trasbalsaren el món

Nascut el 1887 en una família de l’alta burgesia nord-americana, John Reed va trencar aviat amb el seu entorn benestant i es va implicar activament en la lluita social del seu temps. Ho va fer amb la seva millor arma: una ploma àgil, veraç i brillant.

Podeu llegir el primer capítol aquí

Deudies

 

 

Jo confesso  és una novel·la de Jaume Cabré  publicada originalment en català l’any 2011 per Edicions Proa a Barcelona. Jo confesso ha estat distingida amb diferents guardons literaris: Premi de la Crítica 2012; Premi Crítica Serra d’Or 2012; Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2012; Premi “La tormenta en un vaso” 2012; i Premi Crexells 2012.

L’autor reflexiona sobre la idea del mal en la història de la humanitat a partir de la vida d’un personatge culte i molt intel·ligent nascut a la Barcelona de la postguerra.

Si la botiga d’antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les.

Jo confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident.

Font: Contraportada de Jo confesso

jo confesso

Tertúlia: Madame De Staël, una intel·lectual contemporània de la Revolució francesa. Una indagació sobre les passions humanes

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimecres 14 de juny de 2017  a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la tertúlia sobre Madame de Staël, una intel·lectual contemporània de la Revolució francesa. Una indagació sobre les passions humanes.

Intervingueren Maite Muns, editora de L’art de la memòria , Mònica Miró traductora al català de l’obra De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions i Xavier Roca, notari i escriptor  de la biografia  Madame de Staël, la baronesa de la libertad.

Coordinà el debat Joan Solé Camardons, d’Amics de la Història.

Biografia i obra

Anne-Louise-Germaine Necker, baronessa de Staël-Holstein (París, 1766-1817). Escriptora. Filla d’un important banquer ginebrí establert a París, de petita s’envolta de personatges com Diderot, Grimm o La Harpe gràcies a la influència del pare. A l’edat d’onze anys comença a escriure prosa i poesia gràcies a una intel·ligència atiada per aquestes companyies i per una estricta formació acadèmica. El 1786 es casa amb Eric-Magnus, ambaixador de Suècia i baró de Staël-Holstein, i publica sota el nom de baronessa de Staël Sophie ou les sentiments sécrets. Dos anys més tard apareix també Lettres sur les écrits et le caractère de J.-J. Rosseau, on elogia la figura de l’escriptor i filòsof suís.

La Revolució Francesa té un impacte directe sobre la vida de Mme. de Staël, que se sent ideològicament llunyana de la burgesia dominant perquè prefereix una monarquia racionalista. A causa de la Revolució es veu obligada a passar un temps a Suïssa i Anglaterra; el 1895 torna a París i hi publica Réflexions sur la paix intérieure, de caràcter més polític que literari. A instàncies del nou règim, el mateix any torna a Suïssa (aquesta vegada acompanyada per Benjamin Constant, amb qui mantindrà una complicada relació sentimental), on al cap d’un any veurà la llum De l’influence des passions sur le bonheur des individus et des nations, també de caire polític.

Establerta de nou a París, el 1800 publica De la littérature considerée dans ses rapports avec les institutions sociales, en què es mostra decepcionada per l’actitud autoritària de Napoleó i aposta per la llibertat com a peça imprescindible per la felicitat. Se separa del baró de Staël i publica Delphine (1802), novel·la on critica la feble posició de la dona en aspectes fonamentals de la societat. L’any següent el règim napoleònic obliga a emigrar Mme. de Staël, que emprèn un viatge per Frankfurt, Weimar (on coneix Goethe, Schiller i Wieland), Leipzig i Berlín (on coneix August Wilhem Schlegel, amb qui mantindrà una llarga i estreta amistat). A finals de 1804 enceta un nou viatge a Itàlia motivada per la infuència de Schlegel i Sismondi: visita Roma, Nàpols, Florència, Venècia i Milà. Arran d’aquesta experiència escriu la novel·la Corinne ou l’Italie (1807), que circula amb èxit per tota Europa i li garanteix un lloc entre els escriptors de primer nivell. El 1810 publica De l’Allemagne, on proposa un determinat Romanticisme basant-se en crítiques sobre alguns escriptors alemanys. Napoleó prohibeix l’obra, però la seva repercussió és notable a la resta de països europeus i Mme. de Staël, que fuig de França amb el manuscrit amagat, aconsegueix fer-ne una reimpressió a Anglaterra el 1813.

Viatja per Viena, Sant Petersburg, Estocolm i Anglaterra. El 1814 torna a París donant suport als Borbons i el 1816 es casa en secret a Itàlia amb John Rocca, un militar suís vint-i-dos anys més jove que ella. Publica De l’esprit des traductions (1816), on defensa la traducció com a eina per mantenir vives les literatures. Malalta, físicament decaiguda, passa els últims anys de la seva vida acabant d’escriure Considérations sur les principaux événements de la Révolution française (1818) i Dix années d’exil (1821), publicats pòstumament.

Font: Almirall. Portal del pensament i cultura del segle XIX. Redactat per Gemma Fabregat Palau i publicat  el 24/05/2012.

 

De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

Escrita sota l’impacte de la Revolució Francesa, entre 1792 i 1796, en un moment convuls i crític com l’actual, l’obra de Madame Germaine Necker de Staël (1766-1817) De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions constitueix una indagació intel·lectual i sentimental alhora sobre les passions que impedeixen els homes i els pobles de ser feliços i sobre els recursos que trobem dins nostre per mirar de ser-ho. Assaig brillant escrit sota l’impacte de la Revolució francesa, a mig camí entre la filosofia política i l’antropologia psicològica, és per damunt de tot un exercici d’humanitat que ens interpel·la amb la mateixa força que ho feien els contemporanis.

Font: Contraportada de De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

 

De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

 

Madame de Staël, la baronessa de la llibertat

Xavier Roca-Ferrer a Madame de Staël, la baronesa de la libertad (Erenice, 2015), ha construït un magnífic retrat d’un personatge i un temps especialment interessants. Estem parlant de la França que va des dels temps dels Il·lustrats fins a la derrota napoleònica, passant pels convulsos esdeveniments de la Revolució Francesa i per l’expansió exterior que a inicis del segle XIX es va portar a terme durant l’Imperi de Napoleó. Estem parlant dels temps en que França i especialment París era el centre del món del pensament i dels grans successos polítics que indicarien el camí a seguir a l’època contemporània europea. Germaine Necker, que així era el veritable nom de Madame de Staël, abans que es casés amb l’ambaixador suec a França, va ocupar un lloc de referència en la cultura i en la política francesa, tot incidint de manera notòria en alguns dels seus processos més destacats. Filla del ministre d’Hisenda francès, es va relacionar de manera intensa, de vegades íntimament intensa, amb figures de la talla de Diderot, Constant, Schlegel, Tayllerand, Goethe, Schiller, Lord Byron, i el mateix emperador Napoleó. En temps on els salons parisencs eren l’àmbit central de relació política i cultural, el seu es convertí en el més destacat, al que tothom aspirava a ser convidat si volis significar alguna cosa en la vida de París.

A diferència d’altres dames que feien d’amfitriones de la intel·lectualitat, Madame de Staël va ser ella mateixa una reputada pensadora i escriptora, essent notables els seus estudis de literatura comparada. Personatge contradictori com la majoria de la seva època, que volien transformar un món de l’Antic Règim en el que ja no creien, però que continuaven essent beneficiaris dels privilegis que la seva ideologia política deia combatre. Les classes populars, només les coneixien de referència. Una nena prodigi que va portar a terme una vida intensa i atzarosa, amb grans passions amorosos i intel·lectuals i que va viure nombrosos alts i baixos emocionals i vitals. Intel·lectual compromesa i defensora del paper de la dona en la societat que anava emergint, va ser expulsada de França pel propi Napoleó, i va tenir un paper cabdal en la derrota definitiva d’aquest el 1815. Personatge cabdal que es mou a mig camí entre l’entorn il·lustrat en que es va formar i el romanticisme que emergia com a corrent cultural que dominaria bona part del segle XIX. Una magnífica biografia per conèixer amb més profunditat uns temps cabdals per al esdevenir del món contemporani. Un molt bon i complert treball.

Ressenya de Josep Burgaya

La Baronesa de la libertad
Xavier Roca Ferrer

Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Incerta glòria”

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 8 de maig de 2017 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història sobre “Incerta Glòria” la gran novel·la de Joan Sales.

Dolors Ayats i Ferran Cortès foren els ateneistes i primers lectors que comentaren aquesta obra. Després s’obrí el debat a tots els participants. Moderaren la tertúlia Carme Llobet i Joan Solé Camardons de la secció d’Història.

Els personatges

“Els personatges d’Incerta glòria són els elements principals de la novel·la i els que, de fet, la conformen: es tracta d’unes figures inicialment joves, però que, en abraçar la novel·la uns vint anys de llur vida –els vint anys que comportà la redacció de l’obra–, voregen la vellesa a la part final. Tanmateix, el moment més esplendorós de llurs vides és la joventut, una joventut de la qual semblen no poder-se desfer ja mai més, i que topà amb la guerra; es tracta d’una guerra que, juntament amb l’amor (“l’amor i el macabre” de què tant es parla a l’obra), representà l’únic moment de glòria de llur vida, una glòria, però, incerta. (Carme Arnau. Pròleg a Incerta Glòria. Barcelona: Edicions 62, 1982)

 Comentaris sobre l’obra (Maria Bohigas)

La concepció d’Incerta glòria és ben probable que comencés quan Joan Sales tot just tornava de l’exili mexicà: a Barcelona l’esperava el plec de cartes que ell havia anat escrivint des del front a Màrius Torres, i que aquest li havia llegat en morir. El retrobament amb les cartes i amb el soldat de poc més de vint anys que s’hi expressa –amb aquest jove que Sales ja havia deixat de ser– constitueix un fet capital si busquem l’origen d’una novel·la que té per protagonista l’Instant fugaç. En tot cas, Joan Sales presentà la primera versió d’Incerta glòria al Joanot Martorell del 1955 i en publicà la darrera el 1971. Un quart de segle entre aquests dos moments… i quatre variants diferents, des del volum primigeni de 335 pàgines fins al volum final de 910.
IncertaGloria2
Que els lectors el veiessin com l’autor d’una sola novel·la el posava de mal humor, i no s’estava de reivindicar que cada part d’Incerta glòria venia a ser “com una novel·la”; però mai no va ser conseqüent amb aquest argument. Pitjor: va condemnar la seva obra poètica, Viatge d’un moribund, a ser un apèndix de l’epistolari amb Mercè Figueres i Màrius Torres, publicat el 1976. Per això es tendeix a pensar fins avui que Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres són les dues cares d’una sola moneda, ficció d’una banda i testimoniatge de l’altra; el metall: la guerra.

Tanmateix, un lector privilegiat va instar Joan Sales a revisar la concepció que es feia de la seva obra. Carles Pujol, escriptor, poeta i crític, traductor d’Incerta glòria al castellà, va ser potser l’únic que actuà amb Joan Sales com un editor. D’ell va venir la recomanació de considerar les “Últimes notícies”, la part final d’Incerta glòria, com una altra novel·la; no pas només perquè la vintena de pàgines de la primera edició s’hagués transformat en 260 a la darrera, sinó perquè el tema principal, la intenció, el llenguatge, la representació de les coses, hi prenen tot un altre camí. “Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau…”, diu el protagonista d’El vent de la nit, el mateix Cruells d’Incerta glòria, trenta anys més tard: “això fa –parlo, ai de mi, per experiència– que un mateix home sigui dos personatges ben distints”, n’escrivia Joan Sales. I és que el Sales que havia escrit Incerta glòria amb la pròpia vivència de la guerra ha donat pas al Sales intèrpret d’una altra veu solitària, la d’un home que emmalalteix en la pau de l’Estat totalitari. El primer Sales parlava, el segon escolta: la confrontació amb la immediata postguerra, que no ha viscut perquè era a l’exili, la sistematitza l’any 1966 quan va tot sovint a l’hemeroteca de Barcelona a treballar “ara seguit i de debò” en la versió definitiva de la seva obra.

Aquesta versió, no va poder publicar-la fins l’any 1971, i encara hi introduí un darrer canvi en forma de portadeta el 1981, dos anys abans de morir: «’El vent de la nit’, novel·la», avisava abans d’entrar en el que ell mateix descrivia com «la història d’una ment malalta a causa de l’immens escàndol del ‘nacional-catolicisme’». La celebració del centenari ens permet a nosaltres fer el pas que Joan Sales no s’havia atrevit a fer, en una època en què política i història sembla que anaven renyides i en què fer memòria no estava precisament en voga: avui publiquem en volums separats aquestes dues novel·les que tenen entre elles un vincle quasi bé d’oposició. Marcar una interrupció, crear un altre espai físic en forma de volum és necessari perquè s’il·luminin mútuament. Perquè aquella obra arraulida al final d’Incerta glòria, aquella altra novel·la bessona que és El vent de la nit, concentra tot el que els hereus ‘malgré nous’ del franquisme no volem acabar de mirar: rere la ‘incerta glòria d’un dia d’abril’, la corrupció de l’ideal.

(Maria Bohigas. “Edició del centenari de Joan Sales”, Vilaweb, 1 de juny de 2012) 

Biografia de Joan Sales

Joan Sales i Vallès neix el 19 de novembre de 1912, al barri de l’Eixample de Barcelona. El seu pare procedia de Vallclara, un poblet al peu de les muntanyes de Prades, i la mare d’una família d’hisendats i advocats de Terrassa. Passa la infància entre Barcelona i Vallclara, i acaba el batxillerat a Lleida. Als quinze anys retorna a Barcelona i inicia els estudis de dret a la universitat, que arrossega fins el 1937. Compagina els estudis amb la feina de corrector de proves a La Nau, l’òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya, fundat per Antoni Rovira i Virgili.

Crescut en un entorn catòlic, durant l’adolescència i primera joventut Joan Sales evoluciona cap al comunisme. El 1928 participa en la fundació del Partit Comunista Català, el qual uns anys més tard, amb la reorganització del moviment obrer, integra el Bloc Obrer i Camperol, oficialitzat a l’inici de 1931. Però Joan Sales hi milita poc temps, molest per l’ortodòxia de la disciplina del partit.

Treballa a l’Extensió d’Ensenyaments Tècnics de la Generalitat de Catalunya, en haver-hi guanyat una plaça de professor de llengua, on coincideix i fa amistat amb Jaume Aymà i Bartomeu Bardagí, entre d’altres. Es casa l’any 1933 amb Maria [Nuri] Folch. Tres anys després coneix Màrius Torres, ja malalt de tuberculosi, amb qui l’uneix una profunda amistat i es carteja fins a la mort del poeta, l’any 1942.

Després de passar per l’Escola de Guerra de la Generalitat, durant la guerra civil Joan Sales és destinat als fronts de Madrid, Aragó i Catalunya, i acaba la guerra com a comandant d’infanteria de l’exèrcit republicà. Durant la guerra és processat pel Servei d’Informació Militar (SIM), sota l’acusació de no haver denunciat dos dels seus germans, per no haver-se incorporat al front. Els empresonen a tots, i els germans moren en un camp de concentració.

El desembre de 1939, després de sobreviure en diversos camps de concentració francesos i també a París, fent de professor, s’exilia a Haití amb la dona i la filla [Núria], fins que s’estableix a Mèxic. Aprèn l’ofici de linotipista i fa de corrector. Es relaciona amb el grup de catalans exiliats, coincidint amb Josep M. Miquel i Vergés, Lluís Ferran de Pol, Pere Calders, Vicenç Riera Llorca i Josep Carner, entre d’altres, i és redactor a la revista Full Català, precedent de Quaderns de l’Exili (1943-47), de la qual és fundador i codirector juntament amb Lluís Ferran de Pol. Hi edita, amb estudis i anotacions, L’Atlàntida, Canigó, La nacionalitat catalana i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres (1947).

joansales

L’any 1948 retorna a Catalunya amb l’objectiu “d’editar en català tant com es pogués”. S’estableix a Barcelona on treballa a l’editorial Ariel, com a conseller literari. L’any següent fa possible una col·lecció de Rondalles Clàssiques; com a editor segueix tenint cura de les successives edicions de les Poesies de Màrius Torres; com a autor el 1952 reuneix els poemes que havia escrit durant la guerra i l’exili en el volum Viatge d’un moribund; com a tècnic i assessor intervé en l’edició d’obres històriques, com la Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila. El 1955 funda amb Xavier Benguerel i la col·laboració de l’editorial Aymà la col·lecció «El Club dels Novel·listes», dirigida per Joan Oliver, que inauguren amb la publicació de la novel·la El testament, del mateix Benguerel. Joan Sales també forma part de la nòmina d’autors de la col·lecció amb la seva obra més ambiciosa, la novel·la Incerta glòria, publicada el 1956 en una primera versió de 335 pàgines.

Després que Joan Oliver abandonés la direcció de la col·lecció, el 1959 és transformada en l’editorial Club Editor, dirigida pel mateix Joan Sales. Des d’aquesta nova editorial posa en pràctica les seves posicions estètiques i estilístiques, i publica algunes de les novel·les que marquen fites en la narrativa catalana de postguerra, com ara La plaça del Diamant, Mirall Trencat, Quanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda; Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga; a més d’algunes traduccions de novel·la i la sèrie «El Pi de les Tres Branques», amb llibres d’història i de filologia. Durant la seva gestió sorgeix també la preocupació per buscar noves maneres per difondre les obres editades, i aplica mesures innovadores com ara la xarxa de lectors subscriptors.

D’entre tots els èxits literaris i editorials del Club Editor hi ha La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, novel·la que passa desapercebuda per un jurat i Joan Sales, després de llegir-ne el manuscrit inèdit, escriu a l’autora, que aleshores no coneixia personalment: «Té de la primera ratlla a la darrera aquell alè inimitable de “cosa inspirada”. No trobo altra manera d’expressar allò que enclou de misteriós una autèntica creació com és la figura de la Colometa». I acabava la carta dient que La plaça del Diamant era: «aquesta cosa tan simple i tan rara: una obra mestra».

Joan Sales desitja per al Club Editor “novel·les llegívoles i escrites en un català viable, escrit amb sentit comú”, segurament a la recerca del gran públic que li costa tant de trobar i empès pel desig d’estendre l’ús de la llengua. La tipologia de novel·la que desitja publicar és, doncs, una novel·la més pròpia del segle XIX, una novel·la de masses, que no pas l’antinovel·la o el desafiament a l’intel·lecte que proposa bona part de la narrativa de l’època. En aquesta línia, Sales tradueix i publica autors com Dostoievski, Kazantzakis, Mauriac, Delluc, tots pròxims a l’anomenada novel·la catòlica, com a superació del positivisme que col·labora al bandejament dels valors cristians en la societat occidental, a la vegada que a nivell personal convergeix cap al nacionalisme conservador, i milita a les files d’Unió Democràtica de Catalunya.

El 1954 escriu una versió en prosa moderna del Tirant lo Blanc, que es converteix el 1958 en una òpera bufa, musicada per Joan Altisent, estrenada amb èxit al Teatre Romea.

La primera versió d’Incerta glòria té un acolliment fred a Catalunya, però la traducció que publica en francès (Gallimard, 1962) rep comentaris elogiosos per part de la crítica francesa. En els següents vint-i-cinc anys Joan Sales publica quatre versions d’Incerta glòria. Després de la primera versió de 1954, amb nombroses mutilacions a causa de la censura, el 1969 en publica una de completa. Dos anys després publica la versió definitiva, de 910 pàgines, i encara, el 1981 hi fa uns lleus retocs i converteix l’últim capítol, “Últimes notícies”, en una novel·la separada, El vent de la nit.

De fet, Incerta glòria es pot considerar un conjunt de novel·les diferents unides per un mateix fil, la guerra, que hi és present com a situació límit que serveix per deixar al descobert nombrosos aspectes decisius de la condició humana.

Incerta glòria rep el Premi Joanot Martorell (1955) i, posteriorment, és distingida amb els premis Ramon Llull (1968), i el Ciutat de Barcelona (1970). Posteriorment, la mort de l’autor va deixar sense culminar el seu desig de convertir la quarta part de la novel·la, “Últimes notícies”, en una novel·la independent, que el mateix autor ja s’havia encarregat de titular El vent de la nit. No és fins el 2012, coincidint amb el centenari del seu naixement, que apareix l’edició definitiva d’una obra –dues novel·les– fonamental dins la història de la literatura catalana, publicada precisament sota el segell editorial que ell va fundar, Club Editor, dirigit per la seva néta Maria Bohigas.

El 1976 Joan Sales publica les Cartes a Màrius Torres, escrites entre 1936 i 1941. Aquesta recopilació epistolar de set-centes pàgines és de gran interès per aprofundir en la personalitat dels dos autors, i encara més en l’atmosfera enrarida de la Catalunya de l’època.

L’any 1977 pot reintegrar-se a l’administració pública, i dirigeix l’Oficina de Català de la Diputació de Barcelona, fins que jubila el 1982.

Joan Sales mor a Barcelona l’any 1983. Pòstumament, es publiquen, entre d’altres, Cartes de la guerra (1986), la versió de comèdia de Tirant lo Blanc o Qui mana a can Ribot (1990) i els seus epistolaris amb Joan Coromines i Mercè Rodoreda.

Informació extreta de: Joan Sales http://www.escriptors.cat/autors/salesj/

Primera conferència pertanyent al cicle “L’autor i la seva obra” en la que Joan Sales contesta les preguntes dels oients. Ateneu Barcelonès, 1978.

http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/467

Enregistrament sonor d’una breu conferència de Joan Sales seguida d’un col·loqui amb els participants del cicle “L’autor i la seva obra” que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès. Recomanem que l’escolteu per conèixer la vitalitat de Joan Sales i la seva claredat de pensament.