Dimecres 17 de desembre, 18.30-20.00h sala Verdaguer. L’impacte econòmic i ecològic de la immigració 1950-1980.
Carlota Solé Puig, catedràtica de Sociologia de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, de la UAB.
Jaume Fabre Fornaguera, periodista i historiador. Premi Memorial Francesc Candel
Adela Ros Híjar, doctora en Sociologia per la Universitat de Califòrnia i ex Secretària per a la Immigració del Govern de la Generalitat de Catalunya.
Presenta l’acte: Joaquim Perramon, ponent de la secció d’Economia.
Organitzen: Seccions d’Economia, Ecologia i Història. Memorial Ateneu 2025. Cicle de Migracions 1950-1980 a Catalunya
L’impacte econòmic i ecològic de la immigració 1950-1980
La immigració és un tema fonamental en molts aspectes – cultural, econòmic, urbà ambiental…– i l’Ateneu ha decidit dedicar-hi una particular atenció, començant pel discurs d’inici de curs de la presidenta de l’Ateneu.
Primer de tot cal preguntar-se si ha similituds entre les migracions 1950-1980 i el que està passant actualment en la immigració. S’ha demanat la participació de tres especialistes que ben segur aportaran reflexions d’interès: Carlota Solé, premi nacional de sociologia i una de les especialistes en immigració més reconegudes a Catalunya i a l’Estat, Jaume Fabre, periodista i historiador, que ha publicat mig centenar de llibres d’història urbana i de la vida quotidiana i Adela Ros, doctora amb sociologia per la Universitat de Califòrnia amb una tesi sobre immigració i ex Secretària per a la Immigració del Govern de la Generalitat de Catalunya.
Amb l’acte no es pretén fer una sessió d’història sinó donar de manera amena però rigurosa una perspectiva històrica de l’impacte econòmic, urbà i ecològic de la immigració útil també per a valorar la situació actual.
Dilluns 6 d’octubre 17h. Sala Montserrat Roig (2a planta). Francesc Boix. La vida atzarosa del fotògraf de Mauthausen. Tertúlia Amics de la Història amb:
August Andreu, president l’Associació Francesc Boix-Memòria Històrica
Ricard Marco, fotògraf i vicepresident de l’Associació Francesc Boix-Memòria Històrica i
Josep Fabra, docent i fundador del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC).
Presenta: Miquel Nistal, ateneista de la Secció d’Història
Inscripció obligatòria a historia@ateneubcn.cat
Possible visita guiada. La Ruta “Francesc Boix”
Durant la sessió s’explorarà la possibilitat de fer una “Ruta guiada”. Per decidir: Divendres 10 octubre (tarda) o dissabte 11 d’octubre (matí).
Visita guiada. La Ruta Francesc Boix. Un recorregut per espais i llocs del Poble-sec, on s’expliquen els antecedents familiars, socials i polítics que van influir en la seva infantesa i la seva adolescència. El recorregut dura dues hores. És gratuït. Exclusiu per a socis de l’Ateneu. Inscripció a historia@ateneubcn.cat.
Qui fou Francesc Boix?
Francesc Boix i Campo, nascut el 31 d’agost de 1920 al barri del Poble-sec, fou un fotògraf militant de les Joventuts Socialistes Unificades ( JSU).
Als 17 anys va anar voluntari al front com a fotògraf de la 30a Divisió de l’Exèrcit Popular de la República. Acabada la Guerra civil, es va exiliar i passà per diferents camps de concentració francesos.
El 27 gener de 1941 va ser deportat al Camp de Mauthausen i en va ser alliberat el 5 de maig de 1945. Va morir a París el 4 de juliol de 1951. Es força conegut per la seva participació en treure fotografies de Mauthausen i fer-les servir en el seu testimoni als judicis de Núremberg i de Dachau.
L’Associació Francesc Boix -Memòria Històrica-, creada l’any 2022, té per a objectius estudiar, recuperar i difondre el llegat i la memòria de Francesc Boix. Recerques recents han aportat noves dades sobre la seva biografia.
Selecció bibliogràfica. La immigració a Catalunya 1950-1980
Selecció bibliogràfica d’obres sobre “La immigració a Catalunya 1950-1980” a cura de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i la Secció d’Història. Memorial Ateneu 2025 Cicle de Migracions del 1950 al 1980 a Catalunya.
En aquesta selecció s’han inclòs només dues de les primeres novel·les de Candel. El catàleg de la Biblioteca de l’Ateneu té més de 100 obres de Candel o sobre Candel o de la Fundació Paco Candel, moltes de les quals són obres d’anàlisi o de divulgació de la seva obra.
ANDRÉS CREUS, LAURA DE: Barraques: la lluita dels invisibles, Barcelona. Ara Llibres, 2011, 208 pàg.
Sinopsi: Barraques recull, en primera persona, les històries d’aquells que van arribar a Catalunya, des d’abans de la guerra civil fins a les acaballes del franquisme, a la recerca d’un futur millor. De les miserables condicions de les barraques on van haver de viure. De la seva invisibilitat als ulls d’unes ciutats que estaven fent créixer amb les seves pròpies mans. Dels detinguts i represaliats, deportats dins de les fronteres del seu mateix país. D’aquells qui van tenir valor per mirar aquesta molesta realitat als ulls i mostrar-la tal com era. Dels qui van fer dels barris de barraques la seva llar. I dels qui avui malden perquè la seva memòria no caigui en l’oblit.
BASTARDAS BOADA, ALBERT: Llengua i immigració : la segona generació immigrant a la Catalunya no-metropolitana. Barcelona: La Magrana, 1986, 222 pàg.
Sinopsi: Descriu i resumeix un estudi del procés de bilingüització dels immigrants de segona generació de l’àrea no-metropolitana. L’estudi examina les interrelacions entre el context lingüístic, el comportament lingüístic, i la competència lingüística. Aquestes tres variables s’examinen en relació amb l’adquisició del català per part dels fills d’immigrants castellanoparlants. L’informe comença amb un context geogràfic i demogràfic general i una descripció del disseny de l’estudi. El segon capítol presenta informació sobre la demografia i les tres variables lingüístiques examinades a la ciutat estudiada. Els capítols tercer i quart presenten anàlisis de les relacions entre les tres variables. El cinquè capítol descriu les conclusions i observacions de l’estudi. S’hi adjunta una bibliografia, els instruments de recollida de dades, notes sobre les respostes orals i escrites a les proves utilitzades i taules estadístiques extenses.
BILBENY, NORBERT: ¿Què vol dir integració? : nouvinguts i establerts a les nacions europees. Barcelona : La Magrana, 2010, 171 pàg.
Sinopsi: Què volem dir quan parlem d’immigració, de nouvinguts, d’integració? ¿Què passa quan un ajuntament proposa de posar restriccions a l’empadronament de la població estrangera en situació irregular?¿Com ens hem de posicionar en debats com els generats per la voluntat de la comunitat musulmana d’instal·lar una mesquita al nostre barri? ¿Com podem treballar perquè no s’associï la immigració i la delinqüència? ¿Pot un jutge de l’Audiència Nacional prohibir l’ús del mocador islàmic en una sala de vistes? La inclusió dels immigrants compta avui amb un suport tan important com el creixent reconeixement de la diversitat i, al mateix temps, de la necessitat de convivència. Però topa també amb obstacles, resistències i recels. Aquest llibre, situa el debat sobre la immigració, obre portes i finestres argumentals i proposa vies de diàleg per construir una veritable ciutadania universal que preservi els drets i els deures de totes les persones.
BOTEY VALLÈS, JAUME: Cinquanta-quatre relats d’immigració. Diputació de Barcelona. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1986, 232 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre és un recull d’autobiografies d’immigrants a Catalunya. Els protagonistes pertanyen al grup actiu que, des de l’any 1972 al 1978, fou capdavanter de les reivindicacions urbanístiques i culturals del barri de Can Serra de l’Hospitalet de Llobregat a partir de l’Associació de Veïns d’aquell barri. És un estudi d’antropologia cultural.
CABRERA, LLUÍS [i altres]: Els Altres andalusos: La qüestió nacional de Catalunya. 2005. Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 395 pàg.
Sinopsi: L’any 1964, Francesc Candel publicava l’emblemàtic llibre Els altres catalans sobre el fenomen de la immigració interior derivat del període de creixement industrial de la postguerra. Després de quaranta-un anys, un grup de catalans d’origen andalús que s’aglutina al voltant de l’associació Els altres andalusos s’ha tornat a qüestionar el paper que ells tenen i el que han de tenir en el futur de Catalunya. Amb aquesta obra, els autors busquen iniciar un nou cicle de reflexió política i ens avisen que, per a ells, la terra natal o heretada, amb reminiscències nostàlgiques o que apunten a recuperar a Catalunya una Andalusia actualment inexistent, ha deixat de ser la qüestió a defensar.
Observen que si Catalunya no assoleix els objectius que té –la reforma de l’Estatut i el nou finançament– seran ells els qui hi sortiran perdent perquè correran el risc que l’ideari polític es consagri com a neolerrouxista i Catalunya acabi esdevenint la novena província andalusa. Els altres andalusos és una crítica de l’actitud que defensa l’Espanya uniformada, la que no vol entendre a Catalunya. Però també és una crítica de la Catalunya que continua pensant que els qui hi van arribar ara fa més de quatre dècades encara responen a l’estereotip i al tòpic. És un llibre on el lector trobarà una gran quantitat d’arguments per a continuar qüestionant-se el fet nacional de Catalunya.
CABRERA, LUIS: La Vida no regalada. Barcelona: Roca Editorial de Libros, S.L., 2021, 285 pàg.
Sinopsi:La vida no regalada és una novel·la sense ficció que narra l’evolució d’Espanya des dels darrers anys de la Dictadura fins a arribar a la Transició, a través de la vida del protagonista, Lorenzo Almendro; el dia a dia d’un nen d’un poble de Jaén que emigra amb els seus pares a Barcelona durant els anys 60 i s’estableixen al barri de Verdum. A través del protagonista, Lorenzo, alter ego del mateix Luis Cabrera, assistim a la realitat d’aquells anys en un barri obrer on conviuen immigrants arribats de molts punts d’Espanya amb famílies catalanoparlants. El descobriment del català, les colles enfrontades, els habitatges de l’obra social, els pares treballant a les fàbriques metal·lúrgiques o tèxtils, les festes populars, els primers flirteigs polítics, el repartiment d’octavetes, la creació de les cases regionals i les penyes flamenques.
CABRERA, LLUÍS:Catalunya serà impura o no serà. Barcelona Pòrtic, 2010, 164 pàg.
Sinopsi: Crítica als tòpics identitaris i a la política immigratòria que s’ha fet i es fa a Catalunya. La passió pel diàleg i l’intercanvi cultural allunyen Lluís Cabrera de qualsevol concepció uniformadora d’Espanya o de Catalunya, i de qualsevol gueto purista. És per això que en aquest llibre, estrafà la sentència del bisbe Torras i Bages segons la qual “Catalunya serà cristiana o no serà”. Nascut a Jaén, Lluís Cabrera es revolta contra l’epítet que el defineix, encara avui, com un “andalús a Catalunya” i es lamenta amargament de l’apropiació que el franquisme va fer d’un cert folklore andalús per imposar-lo sobre la pluralitat cultural. Molts anys després, la democràcia no ha aclarit encara les coses ni ha curat les ferides. Al contrari, continuem atrapats en els mateixos tòpics. Les forces polítiques hegemòniques a Catalunya hi tenen part de responsabilitat, perquè han seguit aquest joc pervers subvencionant farses com la Feria d’Abril a Catalunya, amb un càlcul tàctic, poruc i estret de mires.
CARRERAS, MONTSERRAT; FERRANDO, EMILI; i VILLAROYA, JOAN: La immigració a Badalona durant el segles XX, Ed. Museu de Badalona, Ajunt. de Badalona, 2006, 359 pàg.
Sinopsi: L’objecte d’estudi del llibre és el fet migratori a la ciutat de Badalona, concretament l’anàlisi de les diferents onades migratòries, les causes de l’emigració a Badalona, les condicions de vida i de treball, la integració a la ciutat, les creences i els valors, les dinàmiques socials dels individus i l’entorn familiar i col·lectiu. La recerca s’ha basat principalment, però no exclusivament, en les fonts orals, és a dir la recollida de relats i històries de vida mitjançant entrevistes gravades en cintes de vídeo i posteriorment transcrites i analitzades. Han participat historiadors, professorat, membres de centres cívics, tècnics, més de 100 alumnes de diversos IES i molt especialment 154 entrevistats (84 dones i 70 homes). En conjunt han intervingut unes 300 persones.
El llibre consta d’una primera part analítica que descriu els aspectes històrics i demogràfics més rellevants de Badalona. La segona part, la més voluminosa, inclou els relats dels immigrants entre 1920 i 1979 i les immigracions dels anys 1980-2002. Els temes tractats són entre molts d’altres: els pobles d’origen, les causes de la immigració, el viatge, els factors d’integració, la consciència política i social, la cultura, costums, jocs i temps lliure, identitat i sentiments dels nouvinguts.
CANDEL, FRANCESC: Els altres catalans. Edició no censurada. Pròleg de Marc Andreu Acebal; presentació de Najat El Hachmi; edició de Jordi Amat. Llibres a l’abast: Edicions 62, 2025, 353 pàg.
Sinopsi: Francesc Candel (1925-2007), testimoni directe de la gent, dels ambients i de les inquietuds de la Catalunya suburbial, de la qual ell mateix va formar part, abordava en aquest llibre la qüestió de l’onada d’immigració que va rebre Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX. Els altres catalans va tenir un fort impacte social ja que per primera vegada es parlava obertament dels barris populars i de la situació dels immigrants; un assumpte recurrent que avui dia, amb un 21% de la població d’origen estranger, torna a tenir plena vigència.
Publicat el març del 1964, al llarg dels anys Els altres catalans s’ha convertit en un document històric de referència obligada i en una font molt útil per a la comprensió del passat, el present i el futur de la nostra societat. Aquesta nova edició, amb motiu del centenari del naixement de Candel, recupera el text íntegre no censurat, fixat per Jordi Amat el 2008, amb presentació de Najat El Hachmi, ella mateixa procedent d’una família immigrant, i un nou pròleg de l’historiador Marc Andreu en què reflexiona sobre la immigració d’ahir i d’avui: «Només algú com Candel, fill tardà de la primera gran onada migratòria i cronista de la segona onada, podia intuir ja el que significaria la tercera onada».
CANDEL, FRANCISCO: Los otros catalanes veinte años después. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1988, 254 pàg.
Sinopsi: Francesc Candel examina l’evolució de la situació dels catalans vinguts d’altres regions. En aquest tercer volum del cicle sobre “Els altres catalans“, l’escriptor se centra sobretot en el període de la Transició democràtica (les autonomies, el nou estatus de la llengua catalana) i recorda la seva postura de recerca incansable d’integració i cohesió social”. Més info Aquí
CANDEL, FRANCISCO: On la ciutat canvia de nom, Traductor: Gerard Bagué de Donde la ciudad cambia su nombre, Barcelona: Edicions 62, 2025, [Ed. J. Janés, 1957], 278 pàg.
Sinopsi: Les Cases Barates del Port van tenir sort. Han desaparegut després de gairebé 70 anys de vida, però van comptar amb un veí d’excepció, Francisco Candel, que va saber explicar com era el paissatge, ara trencat segurament perquè calia trencar-lo, com eren la seva gent i les seves formes de vida. Hi ha descripcions impensables per conèixer un món que hi és, en els records d’un ahir que és el de molts: el despatx parroquial amb el capellà idealista, el metge que visita gratuïtament, el cinema de barri que constitueix la principal distracció, els gitanos que no treballen, els sobrenoms que substitueixen els noms… On la ciutat canvia el seu nom és una de les grans novel·les sobre Barcelona. Poques vegades forma i fons estan tan ben acoblades.
CANDEL, FRANCISCO: Han matado a un hombre, han roto un paisaje, Barcelona: Ed. J. Janés, 1959, 305 pàg.
Sinopsi: L’obra és una gran metàfora, una metàfora que va servir a l’autor per disfressar la seva pròpia biografia camuflada després de la vida de “El Grua”, en part un alter ego de Candel i en part allò que l’autor probablement mai no va voler ser. El Grúa representa totes les vessants de l’home d’aquell temps i d’aquell lloc (un barriada pràcticament barraquista de la perifèria de Barcelona als anys 30 i 40): és un home que neix, creix i evoluciona tal com ho fa el paisatge, primer cobrint-se amb barraques i després amb la invasió de la indústria. Tot just aixeca cap i el paisatge canvia de nou i s’emporta tot per davant una altra vegada. Ell torna a estar darrere, a la cua. Sempre pobre, sempre humil, sempre submís. Per això el títol de la novel·la no és gens casual: l’home està tan vinculat al paisatge que n’és una part més perdent la seva substància humana, convertint-se en quelcom infrahumà i sent un element més de l’entorn sense cap mena de voluntat.
Ressenya: Mapi Pamplona al Blog “Dime lo que escribes. Reseñas de libros y curiosidades literarias” aquí
CARDELÚS, JORDI i PASCUAL, ÀNGELS: Movimientos migratorios y organización social. Barcelona Península, 314 pàg.
CARNICER, ALONSO i GRIMAL, SARA (dir): Barraques. La ciutat oblidada. Documental Sense Ficció TV3, 1h 15m, 14-10-2010. Televisió de Catalunya, 2009.
Sinopsi: El documental mostra una part de la història de Barcelona desconeguda per molts: la Barcelona barraquista.
DOMINGO VALLS, ANDREU: Catalunya al mirall de la immigració demografia i identitat nacional.Barcelona: L’Avenç, 2014, 356 pàg.
Sinopsi: Llibre que planteja com a qüestió central l’evolució demogràfica de la societat catalana, caracteritzada per una baixa natalitat però compensada per una forta immigració. El fenomen immigratori, amb la diversitat poblacional i la càrrega emotiva que comporta, ha estat una constant a la Catalunya de l’últim segle, part fonamental de la seva història demogràfica i de la seva construcció com a nació. El llibre traça una anàlisi indispensable de l’imaginari social bastit a partir dels principals discursos existents sobre immigració i identitat nacional.
ESPASA, ANDREU [i ALTRES]: Fabricar l’immigrant: aprofitament polític de la immigració, Catalunya 1977-2007. Coord: Miguel Fernández; assessorament: Lluís Cabrera, Bienve Moya, Miguel Portal; edició a cura de: Maura Lerga Felip2009. Lleida: Pagès, 220 pàg.
Sinopsi: Un iniciativa de l’entitat “Els altres andalusos” que fa una anàlisi crítica de la qüestió nacional. S’ha comptat amb la col·laboració de més de deu professionals, entrevistes a destacats dirigents polítics del moment (Jordi Pujol, Josep Maria Sala o Raimon Obiols, entre d’altres) i una recerca documental que posa sobre la taula gran part dels errors i dels èxits, de les estratègies encertades o fallides i, sobretot, de les contradiccions palmàries entre la concepció primordialista de la nació i la tossuda i indòcil realitat catalana. Es pot considerar la culminació de l’ideari polític de Els Altres Andalusos.
FARRÀS, ANDREU i CULLELL, PERE: L’Ascensor: l’arribada al poder dels altres catalans. Pròleg de Celestino Corbacho, Barcelona: Angle, 2009, 263 pàg.
Sinopsi: Polítics, empresaris i intel·lectuals no nascuts a Catalunya han triomfat en les seves iniciatives. Funciona l’ascensor social català? Els autors, mitjançant una exhaustiva documentació i entrevistes personals, ens apropen a les històries d’èxit de personatges com ara Celestino Corbacho, Manuel Bustos, Joan Ridao, Alberto Fernández Díaz, Isak Andic propietari de Mango.. i ho alternen amb una revisió sociològica de la Catalunya d’avui. Tot això amb un estil periodístic àgil i punyent que sap despertar la curiositat del lector i guiar-nos per l’ascens social (en alguns casos no exempt de polèmica) d’aquells que Paco Candel va batejar per sempre com «els altres catalans».
FONT AGULLÓ, JORDI:Paco Candel i els altres: un retrat literari de la immigració a Catalunya. Barcelona: Memorial Democràtic de Catalunya, 2024. Catàleg, 113 pàg.
Sinopsi: Amb l’exposició “Paco Candel i els altres. Un retrat literari de la immigració a Catalunya“, el Memorial Democràtic vol posar l’accent en la rellevància del fenomen migratori, un episodi fonamental per a la configuració de la Catalunya de la segona meitat del segle XX, indestriable de la fortalesa i el dinamisme del moviment antifranquista. El relat de l’exposició es construeix amb fotografies i textos de contextualització intercalats amb cites extretes de l’obra “Els altres catalans” que serveixen per il·lustrar les qüestions tractades. El muntatge expositiu s’estructura en 5 àmbits que incideixen especialment en el fenomen migratori a l’Espanya i la Catalunya de la postguerra, així com en problemàtiques com la manca d’habitatge i la precarietat que milers de persones van haver de patir, com ara retorns als llocs d’origen, barraquisme i malalties, entre d’altres.
FUNDACIÓ PACO CANDEL: Què va suposar l’edició d’ Els altres catalans, de Paco Candel, 2014. Ateneu Barcelonès
MONFERRER I CELADES, JOSEP MARIA: El Camp de la Bota: Un espai i una història. Barcelona: Octaedro, 2012, 127pàg.
Sinopsi: Molta gent, quan sent a parlar del Camp de la Bota, li acostumen a venir a la ment imatges de brutícia, misèria i marginació i certament, no són imatges del tot irreals. Però això és només una cara de la moneda. Si la història, tant la global com la local, la llegim només des de la centralitat de la societat benestant i del poder, no l’entendrem mai del tot. Aquest llibre és un intent d’explicar la història d’un barri tan important i simbòlic com va ser el Camp de la Bota des de dins mateix, des de la seva perifèria. I es llavors quan el seu espai i la seva història aporten nova llum al que ja sabíem. I, sobretot, reflecteixen la lluita per la dignitat que milers de persones van dur a terme per poder sortir del forat negre en què el franquisme les havia ficat.
PERNAU, GABRIEL: El somni català: 16 històries d’arrelament. Barcelona: La Campana, 1995, 222 pàg.
Sinopsi: Un recull de 16 històries d’arrelament a Catalunya on intel·lectuals, polítics i professionals comparteixen les seves experiències i confidències. El llibre ofereix una visió profunda i personal de la vida a Catalunya, tot explorant temes d’identitat, cultura i pertinença. Amb testimonis de figures destacades, aquesta obra ofereix una perspectiva única sobre el sentiment català i la seva evolució al llarg del temps.
SALCEDO DEL MORAL, IGNASI:El altres catalans: mig segle després: crònica del 50è aniversari del llibre Els altres catalans, de Francesc Candel. Barcelona : Fundació Paco Candel, 2020, 140 pàg.
SENTÍS, CARLES: Viatge en Transmiserià : crònica viscuda de la primera gran emigració a Catalunya. Barcelona: La Campana, 1994, 127 pàg.
SINCA, GENÍS: Candel. Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure. Ed. Comanegra, 2025, 320 pàg.
Sinopsi: La millor obra de Paco Candel és la seva vida. Més enllà de l’èxit esclatant de les seves obres, que el van arribar a convertir en l’autor més venut de Sant Jordi i un dels més llegits a Espanya —parlant d’un barri que poca gent trepitjava i d’on ell no va voler marxar mai—; més enllà d’això i de tots els reconeixements per una carrera literària extraordinària, podem dir que l’obra principal de Candel és la seva pròpia vida. Una vida que encara ens serveix com a model de compromís i com a guia per interpretar el nostre temps. Quan Genís Sinca va entrar per primera vegada a casa de Candel, era un jove periodista fascinat pel mite del barraquisme català, la veu dels «altres catalans», i hi va conèixer la persona, amb tota la profunditat. Van passar set anys de converses, els últims anys de la vida de l’autor, trenats per la lectura profunda de l’obra candeliana i moltes entrevistes amb persones del seu entorn, fins que aquest llibre va començar a prendre forma. Som davant de la primera i única biografia de Paco Candel, i també de les seves últimes memòries.
SOLÉ, CARLOTA: Los Inmigrantes en la sociedad y en la cultura catalanas. Amb la col·laboració de Jesús Vicens[i altres] ; prólogo de Manuel Vázquez Montalbán, Editor: Barcelona, Península 1982, 203 pàgines.
Ressenya de Joan J. Pujadas: Aquest llibre de Carlota Solé és el resultat d’una enquesta d’opinió feta a unes 1.200 persones residents en catorze municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, a més de quaranta-sis entrevistes en profunditat que varen ésser el pas previ per a la redacció de l’enquesta. L’obra es compon de tres parts. La primera constitueix el nucli del llibre: on es plantegen alguns dels problemes i algunes de les hipòtesis interpretatives del fenomen de la immigració a Catalunya. La segona part inclou l’extracte d’algunes de les quaranta-sis entrevistes en profunditat, fetes en barris obrers marginals i relativament aïllats, hom en tria la mostra a partir de trets com edat, anys de residència a Catalunya i nivell de politització. La darrera part inclou el text de l’enquesta, a més de deu taules estadístiques que en resumeixen algunes de les qüestions centrals[…]
SOLER; LLORENÇ (dir): “Serà tu Tierra”. 1966, 43m. Documental restaurat per la Filmoteca de Catalunya.
Sinopsi: Documental realitzat per encàrrec del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona per mostrar les bondats de la política de l’ajuntament a l’àrea de l’habitatge social. Després de ser mostrat a l’alcalde franquista José María de Porcioles, va ser rebutjat i arraconat. És un documental amb molta informació visual sobre les condicions socials, culturals i de vida de la immigració. El mateix títol ja indica que vol ser.
SUBIRÓS, PEP (ed.):Ser immigrant a Catalunya: el testimoni de vint-i-dos protagonistes. Altres autors: Pau Carratalà, Miquel Fernández i Papa Sow,2010. Barcelona: Ed. 62, 359 pàg.
Sinopsi: Aquesta sèrie de vint-i-dues converses conté una reveladora mostra de la qualitat i la diversitat dels punts de vista i les reflexions dels immigrats a Catalunya, una riquesa que sovint s’ignora.
VIDAL BENDITO, Tomàs: Despoblació del camp a Catalunya de 1860 a 1970. 1975, Ateneu Barcelonès.
Sinopsi: Conferència en què l’autor analitza els moviments migratoris, concretament la despoblació del camp, i mira de concloure si aquests moviments canvien els sistemes econòmics o si, al contrari, els canvis econòmics són els que comporten els canvis demogràfics amb els conseqüents moviments de població. Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/773>
Sinopsi: Catalunya, igual que la resta de societats avançades del món, té l’enorme repte de convertir la immigració en una historia d’èxit i, per tant, la xenofòbia no pot tenir cabuda en el projecte de construcció d’un país i una societat atractius. No és fàcil, perquè com a nació no independent, el nostre poder polític és limitat, fins i tot més que el de nacions com Flandes o el Quebec, que també estan vinculades a projectes estatals més amplis. D’aquests països, però, n’hem d’aprendre a deslligar el nacionalisme com a font de por i desconfiança, i a no culpabilitzar els nouvinguts dels problemes lingüístics i financers que fa temps que arrosseguem. Aquest llibre mostra les diferències i similituds entre els casos flamenc, quebequès i català.
Altres fonts informatives (No s’hi han inclòs altres fonts literàries que tracten la temàtica)
BALTÀ, PERE: “Paco Candel: novel·lista i reconegut analista social”, Frontissa. Publicació digital de la coordinadora de centres d’Estudis de Parla Catalana 28-4-2025. Titulars: Hi ha molta literatura entorn de l’escriptor de Cantunis, fins i tot dues tesis en llengua francesa i una alemanya. La memòria de Francesc Candel ha sobreviscut a la dels escriptors de la seva generació. Aquí
COLL; MARIA: “Paco Candel, la veu dels altres catalans” Sàpiens 247, octubre 2022. Article:https://www.sapiens.cat/revista/sapiens-247/homenatge-paco-candel-veu-altres-catalans_206504_102.html. Sinopsi: Article sobre Paco Candel. El muralista Roc Blackblock fa a petició de la revista ‘Sàpiens‘ un grafiti que romandrà al barri de Candel i que ha servit per fer la portada del número 247. Imatge del mural pintat a Can Tunis en homenatge a Paco Candel.
ESCULIES, JOAN “Qui són els altres catalans?” La Vanguardia (en català) 31-05-2025. Titulars: Només un veí de Can Tunis, del Port, de les Cases Barates, podia explicar aquells barris. La concepció candeliana va anar molt bé als seixanta a Benet, Pujol i Reventós. A cent anys del naixement de Paco Candel, el 31 de maig de 1925, és pertinent preguntar-se: qui són ara els altres catalans? Aquí
FORN, JOSEP MARIA (dir. i guió): La piel quemada, P.C. Teide, 1967, 104 m. Intèrprets: Antonio Iranzo, Marta May, Silvia Solar, Luis Valero. Sinopsi: Història neorealista sobre la migració del desenvolupisme des de les regions més deprimides d’Espanya fins a les més pròsperes i el contrast d’aquests migrants amb la població autòctona i amb el nou turisme europeu. En un poble turístic de la Costa Brava, Lloret de Mar (Girona), un paleta anomenat José (Antonio Iranzo) comença la dura jornada de treball. Alhora, en un poble andalús, Guadix (Granada), la seva dona Juana (Marta May), els seus dos fills i el seu cunyat inicien el llarg viatge per reunir-se amb ell i buscar un futur millor. Durant el temps que Josep ha estat sol a Lloret ha començat a descobrir gràcies al turisme un tipus de vida diferent, personificada en una turista belga, a qui espien des de l’obra on treballen de sol a sol.
LATORRE, ELOI: “Paco Candel, dels uns i dels altres” Retrats Directa 31-05-2025.Sinopsi: L’autor nascut al Racó d’Ademús ara fa cent anys, però criat als barris barcelonins de la Marina, s’ha instituït com el cronista de referència de les migracions a Catalunya al llarg del segle XX. Les fórmules que esbossa al seu llibre més conegut, ‘Els altres catalans’, continuen sent una marca recorrent a l’hora d’abordar la carpeta de la integració i l’acollida les persones que venen d’altres llocs. Divuit anys després de la seva mort, segueix sent una figura molt popular, però el personatge ha eclipsat en part l’escriptor amb una producció infatigable. Aquí
SERRA, LAURA: “No som els ‘altres’ catalans: som catalans”. Article diari Ara 30-05-2025. Sinopsi: Joves fills de la immigració internacional actualitzen el discurs candelià defensant la igualtat d’oportunitats, les identitats híbrides i l’empatia mútua.
Dimecres dia 5 de febrer, a les 18.30h, a l’auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès es projectà el documental “FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció”, seguit d’una taula rodona amb cinc dels onze entrevistats.
L’acte fou presidit per Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès, Xavier Menéndez, director general de Memòria Democràtica de la Generalitat i Pedro Barbado, responsable de Memòria Democràtica de la Diputació de Barcelona, que donen suport al projecte Memorial Ateneu 2024. La periodista Rita Marzoa conduí l’acte i la taula rodona.
Durant l’acte es projectà el documental FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció (30 minuts) que mostra el debat sobre la Memòria Democràtica i la Transició de vuit ateneistes, de dos historiadors i d’un escriptor.
El Memorial Ateneu 2024 és un projecte de recerca i divulgació de memòria democràtica, que recull en un documental una selecció de vuit entrevistes a persones ateneistes de tres generacions diferents, sobre la seva memòria personal i familiar de la dictadura franquista i de la transició.
Vegeu el documental “FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció“
Procés participatiu
Abans de seleccionar els ateneistes es va obrir un procés participatiu, amb una enquesta en línia que coordinà Josep Ribó, ateneista i director de l’Institut Opinòmetre sobre “Memòria i Història sobre la dictadura franquista i la transició” adreçada a totes les persones sòcies que tingué una acollida de 328 respostes, de les quals més de 80 mostraren el seu interès per participar activament en el documental. Després d’un segon procés auto selectiu hi hagué una vintena de socis, entre els quals finalment, en foren seleccionats vuit (tres homes i cinc dones).
Les persones sòcies que han participat al documental són: de la generació més jove, Mireia Arquijo filòloga i humanitats, Jordi Vàzquez, enginyer aeroespacial i Ariadna Romans, politòloga i filòsofa; de la generació intermèdia: Jaume Fusté, educador i professor i de la generació més gran: Elisenda Guarro, filologia romànica i professora, Joan Botella, politòleg i professor de la UAB, Lluïsa Bertran, psiquiatra i Guiomar Amell, llicenciada en Belles Arts.
El documental també recull les anàlisis dels historiadors Andreu Mayayo i Arnau Gonzàlez Vilalta i de l’escriptor Eduard Màrquez, sobre alguns dels fets polítics i socials més destacats pels ateneistes i també del paper de la memòria o de les memòries de cada generació i d’una manera especial en la transició. Quin significat té avui la mort de Franco? I l’atemptat de Carrero Blanco? Com es vincula amb Puig Antich? Què van suposar les primeres Jornades de la Dona? Què significa el silenci i la por de la població?
No tenim encara, una Història de la transició i fins fa poc teníem només unes memòries (polítiques) i de polítics que passaven com a la Memòria de la Transició. Ara comencem a tenir memòries populars sobre la transició. N’hem vist un exemple en El 47. Com diu l’escriptor Eduard Màrquez, convé tenir memòries i històries a la menuda, fetes per tota la bona gent, enfront de la Memòria i Història a l’engròs que fan els historiadors. Totes dues són necessàries i poden ser complementàries però també contradictòries. Aquest documental Memorial Ateneu 2024, vol ser una contribució a aquestes memòries i històries a la menuda.
Taula rodona amb cinc dels entrevistats
Recull bibliogràfic
En l’inici del procés participatiu, la Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu prepararen una bibliografia amb dues-centes obres sobre la dictadura franquista i la transició i tres reculls bibliogràfics específics o centres d’interès amb una sinopsi o ressenya de cada obra que es poden consultar aquí:
El projecte Memorial Ateneu 2024 ha rebut l’ajut de la Diputació de Barcelona i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Lluïsa Julià, vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès i Oriol Bota gerent, han fet el seguiment institucional i gerencial de tot el projecte que ha dirigit Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història. La selecció dels entrevistats i de continguts ha anat a càrrec de l’equip de la Secció d’Història, especialment de Narcís Argemí i Miquel Nistal. Txell Esteve és la responsable principal del guió, mentre que Iaco Rocher ho és de la realització i l’edició del documental, i Pau Torrano, ajudant de realització. Tot el projecte ha comptat també amb la participació i suport dels equips tècnics i administratius de l’Ateneu Barcelonès.
Selecció a cura de la Secció d’Història i de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
Aquest selecció inclou les 29 obres més destacades sobre La Dictadura franquista i la Transició a Catalunya d’entre les 200 obres de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985).
Els criteris d’inclusió són: a) Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu; b) Per matèria: franquisme, transició, història 1975-1982 i molts d’altres); c) Obres destacades per l’autor o pel tractament; d) S’han prioritzat les obres sobre el tardofranquisme; e) També s’han prioritzat les obres editades després de 2014; f) S’han inclòs també almenys una obra sobre tractaments sectorials: paper de la cultura, els mitjans de comunicació, la premsa, el cinema, la literatura, el moviment obrer, el moviment feminista i el moviment LGTBIQ+ durant la dictadura i la transició; g) També s’han inclòs les obres més destacades sobre la dictadura i la transició a Catalunya i a tots els Països catalans.
Aquesta activitat s’insereix en el marc del projecte Memorial Ateneu 2024 del qual anirem informant puntualment.
La Dictadura franquista i la Transició a Catalunya
ARACIL, Rafael; SEGURA, Antoni; MAYAYO I ARTAL, Andreu (eds.): Diari d’una postguerra: La Vanguardia Española (1939-1946), Catarroja Barcelona: Afers, 2010, 239 pàg.
Sinopsi: La Vanguardia, és una eina privilegiada per analitzar i comprendre la institucionalització del règim franquista a Catalunya, l’objectiu principal de la recerca portada a terme pels investigadors del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB (CEHI-UB). El buidatge exhaustiu i sistemàtic del període 1939-1946, permet reconstruir un escenari de postguerra que inclou tota mena d’afers i matèries, des de temàtiques polítiques i econòmiques fins a aspectes com la repressió franquista i la visió dels derrotats que preconitzava la dictadura, passant per un retrat de la Barcelona dels anys 40 que no s’oblida de fenòmens tan importants com la publicitat i el cinema.
ARACIL, Rafael ; SEGURA, Antoni (eds.): Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya. IV. Els joves de la Transició. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2000, 451 pàg.
Sinopsi: Recull les ponències i les intervencions del curs «Memòria de la Transició a Espanya i Catalunya», organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Dedicat a la joventut de la Transició, representa una aportació nova, sistemàtica i de gran qualitat en l’àmbit del estudis acadèmics sobre aquest període. Completa els volums editats anteriorment.
BALLESTER, David ; VICENTE, Manuel: Corre, democràcia, corre: Manifestacions i repressió policial a la Catalunya de la Transició: (1975-1980). Barcelona: Base, 2019, 521 pàg.
Sinopsi: Com va influir la participació popular en la liquidació del franquisme i l’adveniment del règim democràtic? Aquest llibre mostra dues cares: les massives manifestacions entre la mort de Franco el 1975 i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980; i la repressió i les víctimes mortals que va comportar aquesta actuació repressiva.
BATISTA, Antoni: Memòria de la resistència antifranquista. Lleida: Pagès, 2021,197 pàg.
Sinopsi: Una sèrie d’episodis de la lluita contra la dictadura, una visió en profunditat del combat democràtic a favor de les llibertats polítiques i nacionals. Un seguit d’històries amb contingut humà, recreades literàriament, a vegades com a seqüència cinematogràfica. Tots els capítols són temes que l’autor ha investigat amb la seva aportació creativa personal, i a vegades una implicació que els fa sempre vius i àgils, de crònica periodística o relat de no-ficció. Un llibre per a qui vol recordar i per a qui vulgui descobrir i conèixer. Hi surten les lluites de tot l’espectre polític i des de la força del que el va unir: la bondat personal, la militància clandestina i la generositat del compromís ètic fins a les últimes conseqüències de detencions, tortura, presó i execucions.
BENET, Josep: L’Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, 534 pàg.
Sinopsi: Obra basada en una documentació exhaustiva i irrefutable que es proposa de ressenyar amb objectivitat l’intent de genocidi cultural que s’inicià amb la guerra civil, provocada pel pronunciament militar del juliol de 1936, i que acaba en els primers anys quaranta, és a dir, quan la persecució franquista contra la llengua catalana havia aconseguit que aquesta hagués desaparegut totalment de la vida pública de Catalunya, tant civil com religiosa. El seu abast, però, és molt més ampli i acaba dolent-se que en aquests moments la normalització lingüística del català sigui combatuda per organitzacions, periòdics i personalitats centralistes que des dels poders de l’Estat espanyol, es recomanava que s’ataqués l’ús públic i àdhuc l’existència de la llengua catalana a tots els territoris on era parlada.
BREU, Ramon (coord.) i Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona: La Transició democràtica a Catalunya: recursos per a una aproximació didàctica. Barcelona: Memorial Democràtic, 2013, 192 pàg.
Sinopsi: El sisè volum de la col·lecció Eines de Memòria és una proposta didàctica del Memorial Democràtic. El llibre, escrit per un equip especialista en la temàtica, ofereix diversos recursos per endinsar-se en aquest període històric: des de la imatge, els documents escrits, el cinema, els enllaços en els webs o les propostes d’investigació en els treballs de recerca. A partir d’aquí, es promou la reflexió, l’anàlisi i l’intercanvi raonat d’idees per tal que els joves puguin extreure les seves pròpies conclusions i descobreixin les potencialitats, les limitacions i els condicionants d’aquest període i les seves conseqüències en l’actualitat.
CABANA, Francesc: 37 anys de franquisme a Catalunya.Una visió econòmica. Barcelona: Pòrtic, 2000, 445 pàg.
Sinopsi: Repàs detallat dels 37 anys de la dictadura franquista -cada capítol correspon a un any de dictadura- oferint-nos els aspectes econòmics de la repressió, els seus protagonistes, els efectes i les conseqüències. Una monografia que dona una nova dimensió als efectes del franquisme sobre la nació catalana.
CENTRE D’ESTUDIS SOBRE LES ÈPOQUES FRANQUISTA I DEMOCRÀTICA: Catalunya durant el franquisme. Diccionari. Vic: Eumo, 2006, 453 pàg.
Sinopsi: El Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica de la UAB ha fet una recerca ambiciosa per a la creació d’una base de dades a partir de la qual s’ha elaborat aquest diccionari. Aquesta obra col·lectiva, en què han participat 97 autors especialistes, presenta informació sistematitzada i rigorosa sobre personatges, organitzacions, institucions, esdeveniments i fenòmens d’una etapa històrica. El contingut d’aquesta obra permet una triple lectura. Una de caràcter introductori, conformada per veus generalistes que fan possible que el lector s’apropi als fenòmens específics del període. Les entrades sobre els esdeveniments proporcionen una segona línia de tractament de la informació. La tercera, finalment, la constitueixen les entrades biogràfiques i sobre institucions i organitzacions. El resultat és un diccionari amb 542 entrades que responen a la voluntat dels autors d’oferir una visió global sobre Catalunya durant el franquisme.
CLAVERA, Joan [i 4 més]: Quan el franquisme va perdre la universitat: el PSUC i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (curs 1965-1966). Barcelona: Editorial Base, 2021, 176 pàg.
Sinopsi: L’any 1966 es va constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona en una assemblea al convent dels caputxins de Sarrià, coneguda també anys després com «la Caputxinada». Era el resultat d’anys de lluita per la democràcia des de la universitat, i va ser l’esperó per a l’establiment de la Taula Rodona que, per primera vegada des de la Guerra Civil, unia en un ens de coordinació tota l’oposició democràtica. Cinc anys més tard es va constituir l’Assemblea de Catalunya, com a culminació del procés d’unitat de les forces democràtiques. Cinquanta anys més tard, els set militants que constituïen el Comitè d’Estudiants del PSUC del curs 1965-1966, que posteriorment van seguir trajectòries professionals i polítiques diverses, es van retrobar i van decidir fer conjuntament una reflexió política sobre aquell període, el que va representar l’SDEUB i el paper que hi va tenir el PSUC, com estava estructurada i treballava l’organització universitària i les relacions que tenia amb la direcció del Partit. El Sindicat Democràtic va sobreviure fins al 1968, sotmès a una repressió constant i intensa.
COLOMINES, Joan: Crònica de l’antifranquisme a Catalunya: Apunts de memòria, pròleg d’Antoni Gutiérrez Díaz, cronologia de 1939 a 1977 a càrrec de Jordi Colomines i Companys. Barcelona: Angle Editorial, 2003, 390 pàg.
Sinopsi: Els textos aquí aplegats van ser escrits per l’autor entre el 1958 i el 1977, mentre duia a terme una intensa activitat política clandestina. Són textos escrits en viu, que de vegades van ser publicats a les revistes de l’exili i als butlletins del Front Nacional de Catalunya, el principal partit nacionalista català d’aquella època, i del qual Colomines va arribar a ser-ne secretari general. De vegades, però, són fulls solts del dietari que l’autor ha anat escrivint al llarg de la seva vida. La crònica any rere any d’empresonaments, d’assassinats i de sancions imposades pel règim franquista se sobreposa al que l’autor ens explica sobre les campanyes cíviques i de l’oposició, les vagues obreres i estudiantils i, al capdavall, sobre la lluita pel restabliment democràtic, l’amnistia i l’estatut d’autonomia.
DÍAZ I ESCULIES, Daniel: De la Guerra Civil, l’exili i el franquisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, 348 pàg.
Sinopsi: L’obra aplega un conjunt de 36 treballs, des de l’inici de la Guerra Civil a la mort de Franco. Amb una redacció planera i un contingut rigorós, l’autor vol arribar al públic no especialista interessat a conèixer la història de la Catalunya més propera als nostres dies i la repercussió que aquesta té en el present.
ESCULIES; Joan: Tarradellas: Una certa idea de Catalunya. Barcelona: Edicions Pòrtic, 2022, 1186 pàg.
Sinopsi: Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.
FERRÉ BALDRICH, Meritxell: El maig de les dones: el moviment feminista a Catalunya durant la transició. Tarragona: Arola Ed. URV, 2017, 267 pàg.
Sinopsi: Del 27 al 30 de maig del 1976, se celebraren a Barcelona les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Des d’aquesta data del desembre del 1975, i fins al cap de deu anys, el 1985, quan se celebren les III Jornades Estatals Feministes a Barcelona, l’autora ens presenta una anàlisi sobre diferents aspectes de la lluita feminista a Catalunya durant aquesta dècada que són fonamentals per entendre el període de la transició des del punt de vista de les dones i, també, el moment present.
FONTBONA, Francesc (sel.): Cartells catalans: de la dictadura a la democràcia, 1960-1980. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2011, 446 pàg.
Sinopsi: Per primera vegada es recull en un llibre una selecció de 200 cartells catalans dels mítics anys seixanta i setanta del segle XX, anys d’una gran efervescència social, política i cultural, i d’una esplèndida capacitat creativa, organitzats en 10 temes: Política i societat; Festes i tradicions; Efemèrides; Fires, salons, congressos; Publicacions i cultura; Arts, museus, exposicions; Teatre i cinema; Música i dansa; Turisme i esports; Productes comercials. Els cartells aplegats provenen de la col·lecció de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, el director de la qual, l’historiador de l’art Francesc Fontbona, ha escrit l’estudi introductori que encapçala l’obra. Al final del llibre figura una cronologia historicocientífica i cultural, un índex alfabètic dels autors i dels tallers d’arts gràfiques identificats i un índex dels cartells reproduïts.
HUERTAS, Josep Maria: El plat de llenties: periodisme i transició a Catalunya (1975-1985), Pròleg: Andreu Mayayo. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, Diputació de Barcelona, 2005, 157 pàg.
Sinopsi: “El plat de llenties”, un títol bíblic i una mica trist, és la descripció d’una dècada especial, la que va de 1975 a 1985, quan alguns periodistes vam creure que els diaris i les revistes eren per a qui els treballàvem. I diem ‘diaris i revistes’ perquè aquest llibre se centra, sobretot, en la premsa escrita. Arreu bufaven vents marxistes i ànsies de canviar-ho tot després de tants i tants anys de dictadura.
MARÍN i CORBERA, Martí: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977). Vic: Eumo, 2019, 372 pàg.
Sinopsi: Martí Marín, un dels grans experts sobre el franquisme, analitza i sistematitza l’especificitat de la política franquista a Catalunya. I emmarca aquesta política entre dues dates significatives, el 1938 quan comencen les operacions militars a Lleida i el BOE publica el decret que anul·la l’Estatut d’Autonomia de 1932, i el 1977 quan les eleccions segellen la derrota de qualsevol opció continuista. El resultat és un exercici de síntesi brillant que demostra que a Catalunya l’oposició al règim va ser més forta i ben estructurada que a altres territoris de l’Estat, però també desvela la trama d’interessos que van dur a polítics i empresaris catalans a col·laborar amb la construcció del nou estat feixista.
Sinopsi: Eduard Márquez s’ha proposat descriure el tardofranquisme amb un llibre en el qual el narrador desapareix per donar veu a múltiples persones de carn i os que van viure’l no només des de primera línia, sinó també a la rereguarda. És un fresc viu d’aquell temps que ara ens sembla tan llunyà i, per als que no el van viure, un document important i fresc per poder endinsar-nos en un moment històric fosc i tèrbol, que només els testimonis són capaços de reviure. Novel·la, assaig o documental? Tant se val. A 1969 li sobren definicions i adjectius. És una gran peça literària sense literatura, on més que un autor al darrere, hi ha un comissari brillantíssim que ha sabut pouar en la memòria col·lectiva i servir-nos aquest collage vivencial que ens permet, com ningú, recuperar una època com si hi haguéssim estat. Márquez, com el millor espia, ha sabut parar l’orella i recollir informació. El llibre l’acabem nosaltres al nostre cap.
MEMORIAL DEMOCRÀTIC (CATALUNYA): Catalunya en transició: 1971-1980. Memorial Democràtic (Catalunya), 2013, 207 pàg.
Sinopsi: La mostra proposa una aproximació oberta a la transició d’una dictadura a un sistema democràtic i fixa el focus a Catalunya, entre els anys 1971 i 1980, amb les seves potencialitats i limitacions, i els seus condicionants. Volent homenatjar totes les persones i tots els grups humans que, en plena dictadura i opressió, van donar el millor de si mateixos —alguns fins i tot la vida— per facilitar la transició cap un sistema polític democràtic que garantís els drets humans i les llibertats anhelades, tant individuals com col·lectives.
MIR I CURCÓ, Conxita: Repressió econòmica i franquisme: L’actuació del Tribunal de Responsabilitats Polítiques a la província de Lleida. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997, 492 pàg.
Sinopsi: Estudi de gairebé quatre mil causes incoades a la província de Lleida segons la Llei de Responsabilitats Polítiques de febrer de 1939. Una llei que establia diferents graus de penalitzacions econòmiques per a tots aquells que haguessin participat en la vida política republicana entre els fets d’octubre de 1934 i el final de la guerra.
MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere: La cuestión catalana: Cataluña en la transición española. [pròleg de Miguel Herrero de Miñón]. Barcelona, Crítica, 2014, 374 pàg.
Sinopsi: Per entendre la naturalesa de la qüestió catalana cal conèixer el rerefons històric immediat. Un rerefons que arrenca de mitjans dels anys seixanta, quan els informes reservats assenyalaven que “la societat catalana s’està organitzant a tots els nivells”, fet que va conduir a la creació d’una oposició unificada, i a una mobilització social que va donar lloc al fet que, com diria Sánchez Terán, “la batalla de la transició” es donés allà al carrer. Fins que la victòria de les esquerres catalanes a les eleccions del 1977 va moure el govern d’Adolfo Suárez a prendre mesures i a iniciar la llarga etapa de negociacions que es va obrir amb l’operació Tarradellas i va concloure amb l’aprovació de l’Estatut d’autonomia del 1979. Molinero i Ysàs ens ofereixen una documentada investigació, amb una atenció especial als debats i contrastos que es van produir durant les discussions dels projectes de la Constitució i de l’Estatut. Ressenya de José Antonio Castellanos López Universidad de Castilla-La Mancha aquí
MOLINERO, Carme; RISQUES, Manel; VILANOVA, Francesc; RIQUER I PERMANYER, Borja De (coords.): Sobre el franquisme i Catalunya. Barcelona: Efadós, 2015, 250 pàg.
Sinopsi: El desplegament de la dictadura franquista a Catalunya va significar, un trencament brutal amb l’experiència republicana i democràtica de la dècada dels trenta del segle XX, però també va implicar unes dimensions repressives i coactives, més enllà de la persecució política i social, que van afectar el moll de l’os de la identitat del país. Aquest llibre explica, des d’angles diferents i en àmbits diversos (la política), l’exili, la repressió, l’antifranquisme, la cultura, etc.) com es va viure el franquisme a Catalunya, els seus efectes i les resistències que va generar en la societat fins a la recuperació de la democràcia i l’autonomia.
Version 1.0.0
PAGÈS, Pelai (dir): Franquisme i repressió: La repressió franquista als Països Catalans. València: Universitat de València, 2004, 366 pàg.
Sinopsi: L’any 2003 se celebrava a València, en el marc dels XXXII Premis Octubre, un simposi sobre la repressió franquista als Països Catalans que va aplegar nombrosos especialistes i testimonis de primera mà. Aquest llibre recull les intervencions que s’hi van presentar. Ressenya de Marc Candela aquí
RUBIRALTA I CASAS, Fermí: Estat Català sota el franquisme (1939-1968):La lluita independentista contra el feixisme. Barcelona: Editorial Base, 2021, 251 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre posa al descobert els viaranys de l’acció política d’Estat Català sota el franquisme, des del 1939 fins al 1968, quan l’independentisme inicià una nova dinàmica impulsada per una generació de joves militants d’organitzacions com el FAC o el PSAN. Explica l’aportació de la formació fundada per Macià el 1922 dins el conjunt de l’oposició catalana al franquisme, especialment les causes per les quals durant aquesta llarga travessia de trenta anys l’organització política degana de l’independentisme català va perdre el monopoli exercit fins aleshores dins aquest espai, com també les circumstàncies per les quals fou incapaç de mantenir la posició dominant que la seva preeminència històrica semblava atorgar-li dins el camp sobiranista.
SAFONT I PLUMED, Joan: Sabotatge contra Franco: Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra. Barcelona: Angle Editorial, 2017, 286 pàg.
Sinopsi: Durant la Guerra Civil, empresaris, eclesiàstics, intel·lectuals i militants conservadors catalans veuen en la victòria de Franco un mal menor. Però un cop guanyada la contesa es fa palès que la dictadura ha vingut per quedar-se. Amb el temps representants d’aquestes minories s’anaren distanciant d’un règim que els creia al seu costat. Van portar a terme -amb diferents graus i al llarg dels quaranta anys de franquisme- una autèntica tasca de sabotatge.
Version 1.0.0
SANTACANA I TORRES, Carles: El Franquisme i els catalans: els informes del Consejo Nacional del Movimiento: 1962-1971. Catarroja, Barcelona: Afers, 2000, 141 pàg.
Sinopsi: Tracta de les reflexions que es van fer en alguns àmbits franquistes quan la retòrica oficial no podia continuar amagant que l’estratègia de la prohibició i la repressió sobre el catalanisme durant més de dues dècades no havia assolit el seu propòsit: esborrar la cultura política autòctona i el sentiment catalanista. De fet, mai durant el règim franquista no es va manifestar des dels àmbits oficials el fracàs d’aquella política, que va ser posada en evidència en el procés de transició democràtica. Els documents que recull són un testimoni clar d’aquesta percepció: es tracta en concret de diverses sessions que el Consejo Nacional del Movimiento fins al 1967 Consejo Nacional de Falange Española Tradicionalista va celebrar als anys seixanta i setanta, en què va dedicar part de la seua feina a tractar de la qüestió catalana. El llibre, doncs, presenta uns materials expressament destruïts i desconeguts, que posen en relleu els neguits que, malgrat el discurs oficial, existien en nuclis rellevants de la classe política franquista respecte de Catalunya.
SOLÉ i SABATÉ, Josep M. (dir).: El Franquisme a Catalunya. 1939-1977. Cinc Volums. Barcelona: Edicions 62, 2005.
Sinopsi: Obra sota la direcció científica de Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya, amb la participació d’altres historiadors i amb la col·laboració de destacats intel·lectuals testimonis del franquisme. 5 volums organitzats segons criteris cronològics. Més de 1.000 pàgines il·lustrades, més de 1.000 imatges, entre fotos, mapes i gràfics, més de 100 articles, i 80 biografies de personalitats històriques. Cronologia i índex en cada volum. Índex : Volum 1 (1939 – 1945) : La dictadura totalitària. Volum 2 (1945 – 1950): Catalunya dins l’Espanya de l’autarquia. Volum 3 (1950 -1967): La immigració, el desarrollismo i la resistència cultural. Volum 4 (1968 – 1977): La lluita per la democràcia i l’autogovern. Volum 5 (1938 – 1977): La repressió franquista.
La Transició a Catalunya: (1975-1984). Barcelona: Edicions 62, 2008, 2 Volums, 270 pàg.
Sinopsi: Volum I. Mor la Dictadura, neix una il·lusió (1975-1979). Volum II. La Generalitat després del 23-F (1980-1984)
VILANOVA, Francesc: Una Burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana. Barcelona: Empúries, 2010, 251 pàg.
Sinopsi: «Ha llegado España»: sota aquesta terrible consigna, el franquisme va desplegar tot el seu poder militar, polític, ideològic, cultural, sobre un territori desfet per la guerra i la revolució. El franquisme català i els intel·lectuals que el sustentaven es van llançar a fer un judici polític i històric del catalanisme burgès, de les esquerres burgeses, que havien portat el país al desastre i a l’intent de separar-se d’Espanya.
ZAMBRANA, Joan: Els llibertaris catalans a la transició:Una història ignorada (1976-1979). Barcelona: Icària Editorial, 2019, 277 pàg.
Sinopsi: Descripció d’una sèrie d’esdeveniments històrics durant els anys de la Transició a Catalunya que, lluny de ser anecdòtics, van formar part d’una nova “repolitització llibertària”, de la qual gairebé no se’ns han mostrat expressions escrites rellevants. La irrupció d’un renovat anarcosindicalisme durant el període de 1976-1979, reagrupat al voltant de la sindical històrica CNT va aconseguir unir una bona part del moviment obrer i dels moviments socials catalans en un gran nombre de lluites socials i sindicals de caràcter transgressor, per tal d’acabar amb el règim franquista i qüestionar el règim del 78.
Selecció a cura de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i de la Secció d’Història
Aquest selecció sobre La Transició: mite i realitat inclou 23 obres entre les més destacades de les 200 de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985).
Anteriorment hem editat la selecció: La Dictadura franquista amb 19 obres, i properament editarem en aquest mateix Blog d’Història una altra selecció LaDictadura i la Transició a Catalunya amb 29 obres.
Els criteris d’inclusió en la bibliografia general han estat: a) Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu; b) Per matèria: franquisme, transició, història 1975-1982 i molts d’altres); c) Obres destacades per l’autor o pel tractament; d) S’han prioritzat les obres sobre el tardofranquisme; e) També s’han prioritzat les obres editades després de 2014; f) S’han inclòs també almenys una obra sobre tractaments sectorials: paper de la cultura, els mitjans de comunicació, la premsa, el cinema, la literatura, el moviment obrer, el moviment feminista i el moviment LGTBIQ+ durant la dictadura i la transició; g) També, s’han inclòs les obres més destacades sobre la dictadura i la transició a Catalunya i a tots els Països catalans.
Aquesta activitat compartida amb la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès s’insereix en el marc del projecte Memorial Ateneu 2024 del qual anirem informant puntualment.
La Transició: mite i realitat
ACEVEDO, Carlos: CT o la Cultura de Transición: crítica a 35 años de cultura española. Barcelona: Debolsillo, 2012, 246 pàg.
Sinopsi: Tracta sobre els moviments assemblearis i el final de la Cultura de la Transició (CT). A partir dels moviments assemblearis que des del 15 de maig del 2011 es van propagar per tota la geografia espanyola i universal, diversos dels seus membres més actius, escriptors, crítics i periodistes que van ser partícips o els van seguir amb interès, es reuneixen per reflexionar, a la llum dels nous esdeveniments, sobre un possible final de la CT, una cultura consensuada i vertical que ha actuat, des dels anys vuitanta, com el paradigma cultural unificador de consciències polítiques i socials. Com l’únic marc possible de realitat durant dècades.
ANDRADE BLANCO, Juan Antonio: El PCE y el PSOE en la transición: la evolución ideológica de la izquierda durante el proceso de cambio político. Tres Cantos, Siglo XXI España, 2015, 463 pàg.
Sinopsi: Durant la Transició el PSOE i el PCE van experimentar una cridanera transformació ideològica. En aquesta obra s’analitza com aquesta trajectòria es va anar teixint en un context internacional de crisi econòmica, en una dinàmica política molt agitada i en les convulses batalles internes dels dos partits. També, s’analitza la contribució dels intel·lectuals del PCE i el PSOE a aquesta evolució, la implicació apassionada dels militants de base i l’important paper que van tenir els mitjans de comunicació. Durant la Transició, l’esquerra va contribuir de manera determinant a la democratització del país, però aquesta contribució va comportar la seva pròpia metamorfosi i hi va sacrificar bona part dels idearis i dels projectes de transformació social pels quals venia lluitant.
ANDRÉ-BAZZANA, Bénédicte: Mitos y mentiras de la transición. Barcelona: Ed. El Viejo Topo, 2006, 331 pàg.
Sinopsi: La història oficial ha difós una versió idíl·lica de la Transició, un període en què suposadament s’han reconciliat vencedors i vençuts alhora que s’asseien les bases per a una veritable democràcia. Memòria oficial, memòria dominant, memòria construïda per i per al poder establert: una visió aparentment unànime, monolítica, que no obstant, veu com s’alcen veus que hi discrepen. A escala mundial, però, la Transició s’ha pres com a exemple d’un canvi serè de règim, un procés ideal capaç de servir de model a qualsevol part del món. No es pretén formular una denúncia ni condemnar les manipulacions que es van poder fer de la Història. Del que es tracta és de comprendre els mecanismes de selecció que intervenen en la construcció de la memòria d’una comunitat, estudiant les raons de la idealització del passat i de la utilització de la història en política. Per això, no es procedeix a una nova interpretació de la Transició, sinó a una reconstrucció dels esdeveniments i a l’estudi dels efectes polítics que van poder tenir i que continuen tenint les representacions que es construeixen al voltant d’aquest període. I al centre d’aquesta obra es planteja la proposta següent: la imatge que conservem de la Transició és un mite polític de gran poder, fins al punt que des de fa gairebé trenta anys s’està mantenint i utilitzant d’acord amb les necessitats del present.
BABY, Sophie: El Mito de la transición pacífica: violencia y política en España (1975-1982). Madrid: Ediciones Akal, 2021, 762 pàg.
Sinopsi: Estudi que desvetlla el cicle de violència que, lluny de ser culpa única i exclusivament d’ETA, cal atribuir tant a radicals de tota mena com a membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, de vegades més partidaris de desfermar la repressió que de servir la naixent democràcia. Explora, a més de les motivacions i les pràctiques de tots els actors implicats en la violència, la reforma del sistema repressiu franquista, afectada pel recurs a la tortura o a la “guerra bruta” contra un terrorisme creixent. Estudia igualment el pes dels imaginaris polítics i socials en una Espanya traumatitzada per un passat dolorós de pèrdua i repressió que reactiva l’ús de la violència. D’aquesta manera, en col·locar la violència i la memòria al centre de l’anàlisi, l’autora construeix una nova interpretació d’aquest període crucial de la història d’Espanya. Més Info
BALLESTER, David: Las otras víctimas: la violencia policial durante la Transición (1975-1982), Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2022, 300 pàg.
Sinopsi: L’obra aporta una investigació inèdita fins ara a partir d’una anàlisi rigorosa de les 134 víctimes de la violència policial durant la Transició. Aquesta violència s’analitza en tres paràmetres: “gallet fàcil”, les víctimes a la repressió de mobilitzacions i les de la tortura. El treball ofereix la deguda contextualització del període, un capítol dedicat als cossos policials i les fitxes de totes i cadascuna de les víctimes.
CARDONA, Gabriel:Las Torres del honor: Un capitán del ejército en la transición y el golpe de estado del 23-F. Barcelona: Destino, 2011, 336 pàg.
Sinopsi: Relat d’un membre de la clandestina Unió Militar Democràtica (UMD) que va viure des de les sales de banderes de les casernes militars espanyoles el cop d’Estat del 23F del 1981. L’obra també dona testimoni de la transició a l’Exèrcit, una institució entrenada i educada per garantir la supervivència del franquisme fins i tot sense Franco. Gabriel Cardona va abandonar voluntàriament l’exèrcit després de l’intent de cop d’Estat del 23F per dedicar-se a l’ensenyament de la història a la Universitat de Barcelona. Vegeu també: Àudio: CARDONA, Gabriel: El 23–F des de dins, [Barcelona], [Ateneu Barcelonès], [2006]. L’Arxiu de la Paraula (BAB).
CASALS MESEGUER, Xavier: La transición española. El voto ignorado de las armas.Barcelona: Pasado & Presente, 2016, 792 pàg.
Sinopsi: “Durant la Transició, el vot de les urnes va coexistir amb el de les armes, de manera que la violència política no només va ser important, sinó determinant. Però aquesta violència es va tornar contra els seus promotors i actors de tal manera que el partit armat, potser instigat o manipulat per cossos, sectors o faccions de l’Estat, va influir clarament en l’esdevenir polític d’Espanya. Quaranta anys després cal preguntar-se: S’ha indagat realment tot el possible sobre episodis que van deixar una reguera de morts? A través del seguiment del paper de l’exèrcit i les forces armades, des de l’assassinat de Carrero Blanco fins al 23-F, s’analitza el paper de l’ETA, la intervenció de la CIA i el KGB, la ambivalent posició del Rei, la guerra del Sàhara, els Grapo, Salvador Puig Antich, Fraga i els fets de Montejurra, Carrillo, Suárez i molts altres aspectes ocults i nous sobre un procés, molt lluny de ser pacífic i transparent com s’ha afirmat. Una política profundament definida per la pressió de l’exèrcit i diferents graus de violència que van condicionar els tempos i les maneres d’una balbucejant democràcia i una dictadura agònica. La Transició va ser sens dubte una Transició de Plom.
GALLEGO, Ferran: El Mito de la transición: la crisis del franquismo y los orígenes de la democracia : 1973-1977. Barcelona: Crítica, 2008, 848 pàg.
Sinopsi: La història de la transició espanyola que se’ns sol comptar és un mite interessat, la finalitat principal és la de legitimar les deficiències de la nostra democràcia. El llibre no només aconsegueix desmuntar aquest mite, sinó que descobreix els errors i les renúncies que una esquerra dividida va cometre en una negociació que va fer possible que el bloc social del franquisme salvaguardés l’essencial dels seus privilegis i aconseguís el suport que necessitava per enfrontar-se a uns anys de greu crisi econòmica i social.
GALLEGO LÓPEZ, Manuel: Los abogados de Atocha: la masacre que marcó la Transición. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2019, 253 pàg.
Sinopsi: Quines van ser les raons que van convertir una vaga del transport privat en el detonant d’una massacre d’advocats laboralistes? Aquesta pregunta vertebra una investigació que explora les diferents postures sobre com s’havia de desenvolupar la Transició i la violència política que va acompanyar aquest període; la victòria del sí al referèndum per a la reforma política i el progressiu desmantellament del règim; els successos de la Setmana Negra de Madrid i la resposta social davant de la violència; i les irregularitats durant la instrucció sumarial i el judici, la sentència del qual va posar fi a un atemptat que va sacsejar els febles fonaments sobre els quals s’estava construint una desitjada, però alhora temuda, democràcia.
Sinopsi: La causa 106, dirigida per un jutjat militar de Barcelona entre l’octubre del 1973 i el març del 1974, va significar molt més que una simple venjança per l’atemptat contra el president del Govern Carrero Blanco. Es va creuar amb la primera crisi del seu successor, Arias Navarro, oberta per la decisió d’endurir tant sí com no la política repressiva i acabar amb qualsevol experiment reformista. Tal com revelen els informes de l’ambaixada EUA, el principal interès del govern espanyol en reprendre la pena de mort era acabar amb el malestar present als sectors més immobilistes, especialment entre l’Exèrcit i la policia política. El cas s’endinsa així en un món que, tot i patir una sèrie de canvis, lògics al llarg de gairebé quatre dècades d’existència, va suposar la principal font d’estabilitat d’un règim que començava a esquerdar-se, seriosament, en aquest mateix període.
GUILLAMET, Jaume: Revistas para la democracia: el papel de la prensa no diaria durante la Transición. València: Universitat de València, 2020, 314 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre analitza l’aportació i la significació de la premsa no diària com a tribuna accessible als moviments d’oposició, a mode de «parlament de paper», terme sobre l’abast del qual es parla en la introducció. D’una banda, s’estudien algunes revistes anteriors al final de la dictadura, de clar enfocament renovador, com Cuadernos para el Diálogo i Triunfo o les catalanes Destino, Oriflama, Presència i Canigó, al costat del setmanari informatiu Cambio 16, en contrast amb la inadaptació creixent de les veteranes La Actualidad Española i Gaceta Ilustrada. D’una altra, es troben revistes nascudes després de la jura del rei Joan Carles, com el setmanari popular Interviú, els esquerranistes Arreu i La Calle, o Punto y hora de Euskal Herría, del nacionalisme basc d’esquerres, i el projecte valencianista de Valencia Semanal. El capítol dedicat a Por favor, El Papus i El Jueves ofereix una mirada global sobre el fenomen de la renovació de la premsa d’humor; així com el dedicat als magazins angloamericans The Economist, Time i Newsweek aporta una visió internacional de la Transició, no per distant menys incisiva. El llibre inclou, a més, el testimoniatge i les reflexions d’alguns periodistes, editors i historiadors. L’epíleg apunta una interpretació sobre l’efímer èxit d’aquestes publicacions en la que va ser una gran dècada per a les revistes.
HERNÁNDEZ RUIZ, Javier; PÉREZ RUBIO, Pablo: Voces en la niebla: el cine durante la transición española (1973-1982). Barcelona: Paidós, 2004.
Sinopsi: La Transició (1973-1982) és, també, un dels segments temporals més fèrtils i apassionants de la història del cinema espanyol. No només perquè el peculiar context sociopolític farà possible –i fins i tot necessària– la multiplicitat de propostes estètiques, ideològiques i narrativodramàtiques, permetent la convivència –de vegades traumàtica– de diferents models fílmics i conformant un ingent corpus d’enorme complexitat , sinó perquè alguns d’aquests models es convertiran en autèntics paradigmes de la convulsió social que va agitar el país en aquells anys i que es va manifestar en les arts tant en el pla de la teoria com de la praxi. Per exemple, al cinema documental o testimonial, al metafòric-al·legòric, o en la ideologització dels gèneres populars, principalment la comèdia. Aquest llibre aposta per la recerca de les vies d’entrada que permeten l’organització teòrica de l’extens mapa –caòtic, però d’un caos coherent i pertinent– que constitueix el cinema del període, centrant-se en l’anàlisi sistemàtica d’uns textos fílmics que, en la seva majoria, presenten una gran riquesa semàntica.
LABRADOR MÉNDEZ, Germán: Culpables por la literatura: imaginación política y contracultura en la transición española (1968-1986). Madrid: Akal, 2017, 666 pàg.
Sinopsi: Han passat 47 anys de les eleccions del 1977 i el mite de la transició s’ha enfonsat. Però sabem què ocultava? Aquest llibre planteja que, entre el 1968 i el 1986, va existir una ciutadania lluitant per una democràcia real més enllà de l’estat i els partits i les idees dels quals, de vegades, recorden les del 15M. A la contracultura, política i cultura s’unien radicalment i la democràcia era una nova sensibilitat que ho afectava tot: l’amor, la feina, els cossos, l’espai públic i el privat. Aquella creativitat va ser reprimida i cooptada: política i cultura es van dividir i institucionalitzar mitjançant la Constitució de 1978 i La Movida dels vuitanta. Només a nivell quotidià, la ruptura amb el franquisme va ser més nítida. Tot i que hem oblidat els elevats costos personals i socials d’aquelles lluites contraculturals, que van portar a la marginació de la joventut democràtica (suïcidis, presons, sida, heroïna), hi ha un deute de memòria amb els seus somnis, que aquest llibre estudia, a partir de les veus dels seus protagonistes i usant la literatura com a guia d’una democràcia per venir
MARTÍN GARCÍA, Óscar José; ORTIZ HERAS, Manuel (coords): Claves internacionales en la Transición española. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2010, 326 pàg.
Sinopsi: La Transició espanyola va tenir lloc durant la guerra freda i, com s’analitza en aquesta obra, Espanya va patir un aïllament durant la dictadura franquista que va deixar en aquella societat un llegat que encara dificulta la relació dels esdeveniments autòctons amb un món interrelacionat i extremadament convuls. Aquell context i els interessos internacionals dels diferents actors polítics més rellevants de l’ordre mundial van influir de maneres molt diferents en la promoció de la democràcia espanyola, van condicionar les actuacions dels polítics en general. Els factors externs d’aquesta transició continuen sense merèixer l’atenció necessària per part dels experts, encara que es destaqui la influència exercida pel “model espanyol” en transicions posteriors.
PASAMAR ALZURIA, Gonzalo: La Transición española a la democracia ayer y hoy: memoria cultural, historiografía y política. Madrid: Marcial Pons, 2019, 416 pàg.
Sinopsi: Aquest estudi aborda la transició a la democràcia al llarg de les darreres quatre dècades a través del que l’autor anomena la seva «memòria cultural». Això inclou opinions favorables i escèptiques, memòries, novel·les, commemoracions, museus, monuments, estudis d’investigadors socials, estudis històrics, etc.
PEÑA-ARDID, Carmen (ed.): Historia cultural de la Transición: pensamiento crítico y ficciones en literatura, cine y televisión. Madrid: Catarata, 2019, 270 pàg.
Sinopsi: Planteja un apropament a l’estudi de com ha estat abordada la transició per diferents mitjans i gèneres artístics; assaig, novel·la, teatre, cinema i televisió, tant en produccions que van ser coetànies al canvi polític com en aquelles posteriors que plasmen la cosmovisió de les noves generacions i que, des d’una perspectiva amb freqüència crítica, (re)avaluen el significat d’aquest període clau a la història d’Espanya. Es fa ressò de molts dels debats i controvèrsies que ha generat fins avui la Transició i que han qüestionat tant el relat oficial com l’abast del procés democratitzador. Ressenya d’Ernesto Viamonte Lucientes aquí
PINILLA GARCÍA, Alfonso: El Laberinto del 23-F: lo posible, lo probable y lo imprevisto en la trama del golpe. Madrid: Biblioteca Nueva, 2010,189 pàg.
Nota: Aquesta versió de 23-F intenta narrar els fets des d’una visió panoràmica, polièdrica, mitjançant un mètode inspirat en la Teoria de Jocs. L’obra posa de manifest que el cop no va ser purament castrense, ni estrictament franquista, ja que en la seva incubació i emergència van intervenir factors d’índole política que doten l’esdeveniment de gran complexitat i rics matisos explica l’autor. Alfonso Pinilla s’ha basat en el mètode les “matrius de co-acció” per a la redacció de llibre, mètode inspirat en la Teoria de Jocs que explora els diferents punts de vista que diferents actors presenten davant d’un problema, cruïlla o crisi, “el camí que finalment s’escollirà sorgeix de la co-acció o interacció dels punts de vista, preferències i interessos d’aquests actors”. El mètode exposa les solucions donades a una crisi i assenyala les solucions que tenen més probabilitats de concretar-se. “Però la correcta interpretació del mètode passa per diferenciar probabilitat de necessitat, ja que la complexa incidència de nombroses variables en els processos històrics obliga a comptar amb allò imprevist, amb la sorpresa, allunyant-nos així de qualsevol determinisme” aclareix Pinilla. En definitiva, l’obra intenta combinar el relat provat i rigorós dels esdeveniments amb aportacions teòriques i metodològiques noves en l’estudi de la Història. “Gràcies a la metodologia aplicada es pot comprovar que el cop no era tan simple com se’ns ha donat a conèixer, que la seva preparació comptava amb grans probabilitats d’èxit segons els càlculs dels sediciosos (perquè si no fos així no s’haurien atrevit a donar-ho ) i que el canvi en algunes postures dels seus actors durant la crucial nit del 23-F va convertir en rotund fracàs el que, sobre el paper, tenia seriosos aspectes de triomf ” resumeix l’autor.
RODRÍGUEZ LÓPEZ, Emmanuel: Por qué fracasó la democracia en España: la Transición y el régimen del ’78. Madrid: Traficantes de sueños, 2014, 385 pàg.
Sinopsi: La Transició, i el canvi polític conseqüent, s’expliquen com a resposta a una crisi econòmica, política i social que es desplega a partir de les contradiccions que van generar les forces mobilitzades durant el darrer franquisme. Per sota aquesta perspectiva, el centre de l’explicació torna el protagonisme a les lluites de fàbrica, el moviment veïnal, els nous moviments socials i, en general, l’onada de canvi democràtic que va experimentar el país aquells anys. Enfrontat a aquestes poderoses forces, el problema de la Transició va ser com integrar-les i així neutralitzar-les. El resultat va ser un règim de nou encuny, la democràcia liberal, que si bé satisfeia algunes de les noves demandes, les enquadrava en un marc polític que apuntalava i reproduïa els interessos de velles i noves oligarquies.
ROVIRA MARTÍNEZ, Marta: La transició franquista: un exercici d’apropiació de la història. Barcelona, Pòrtic, 2014, 311 pàg.
Sinopsi: Sempre s’ha dit que el preu de la Transició va ser l’oblit del franquisme. Però la Transició no és res més que una gran operació política de memòria, que se sosté sobre uns fonaments que necessiten una revisió crítica. Quines són les arrels de la memòria de la Transició? Quins són els seus condicionants? Per què els líders polítics de la Transició han publicat tantes autobiografies i memòries personals? Quins són els elements que configuren el relat dominant de la Transició? A partir d’aquests preguntes, el llibre s’endinsa en la genealogia d’aquest relat, que ha esdevingut des de l’inici de la mateixa Transició, un comú denominador transmès i assumit per la societat i els partits polítics sense gaire discussió. Ara que la Transició és més criticada que mai, ens cal comprendre qui i com construí aquell relat i per què.
Vegeu també: ROVIRA MARTÍNEZ, Marta: La transició vista pels franquistes quins són els elements que configuren el relat dominant d’aquesta etapa històrica?, [Barcelona], [Ateneu Barcelonès], [2015]. Àudio.
SÁNCHEZ SOLER, Mariano: La Transición sangrienta: una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983). Barcelona: Península, 2010, 521 pàg.
Sinopsi: L’anomenada Transició no va ser un procés pacífic com es creu. Al contrari, va ser un moment històric de violència extrema, carregat de mort, com aquesta investigació demostra amb dades irrefutables. A la transició sagnant, Sánchez Soler posa de manifest la política desenvolupada a Espanya des dels aparells de l’estat en presons, comissaries i casernes; l’opressió generalitzada, les connexions de la guerra bruta i la dialèctica criminal empresa per ETA, GRAPO i altres grups. Terrorisme, repressió i guerra bruta són els tres eixos coercitius de la transició espanyola, un període que va propiciar la tornada a una legislació pròpia de la postguerra, amb lleis penals especials, mentre s’implantava una estratègia repressiva i sistemàtica per controlar el carrer. El resultat: més de sis-cents morts. El silenci de la «Transició» oficial sobre aquesta qüestió suposa, a la pràctica, la continuació de la política d’oblit aplicada a les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista. Aquest treball d’investigació exhaustiu recorre vuit anys de la història recent d’Espanya. Anys en què morts i ferits es van comptar per milers.
TAPPI, Andrea; TÉBAR HURTADO, Javier (dir.): La Transición española en las aulas. Historia y memoria en la enseñanza secundaria. Pròleg d’Andreu Mayayo i Artal. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2023, 207 pàg.
Sinopsi: Com s’ensenya la Transició a les escoles? Els materials curriculars proporcionen un coneixement adequat de la gènesi de l’actual règim parlamentari? Desenvolupen eines crítiques perquè l’alumnat actuï com a ciutadà dins d’un sistema polític participatiu? A partir d’aquestes preguntes, el llibre ofereix al públic especialitzat i no especialitzat un instrument àgil, estructurat i metodològicament fonamentat per entendre com es transmeten a les aules els resultats més recents del propi debat historiogràfic sobre la Transició i com s’adopten els conceptes propis del pensament històric. Els sis capítols que el componen estan escrits per historiadors i especialistes en Didàctica de les Ciències Socials que proposen una síntesi actualitzada de les principals interpretacions historiogràfiques sobre la Transició, de la seva memòria i ús públic (cap. 1). Una exploració, a partir d’un estudi de cas, sobre l’estructura, els continguts i els resultats de les proves d’Avaluació del Batxillerat per a l’Accés a la Universitat (EBAU) (cap. 2). Una explicació al voltant de la postura de les editorials davant de les exigències d’innovació educatives (cap. 3). Una anàlisi en profunditat de les darreres edicions dels manuals d’Història d’Espanya per a 2n de Batxillerat (cap. 4). A més, la investigació cobreix també un examen dels llibres de text destinats a 6è de primària i 4t d’ESO (cap. 5) i, finalment, prenent com a marc de referència el model de pensament històric, se suggereixen alguns recursos didàctics que poden afavorir l’estudi de la transició a les aules (cap. 6).
VILARÓS, Teresa M.: El Mono del desencanto: Una crítica cultural de la transición española, (1973-1993). Madrid: Siglo XXI de España, 2018, 358 pàg.
Sinopsi: El final del franquisme va comportar una mena d’amnèsia col·lectiva, un rebuig del passat recent i la necessitat desesperada d’oblidar aquelles ideologies i resistències caduques que havien protagonitzat l’oposició antifranquista. Per què la societat espanyola, just en el moment en què no hi havia força opressora, va reprimir el passat i les ànsies rupturistes? Ho vulguem o no, el franquisme no era només un règim dictatorial, sinó que proveïa la societat espanyola de la droga del desencís. Sense el dictador, s’acaba el desencís i comença el mono. Sense ell, no és viable desmantellar les estructures i l’Estat franquista, és impossible començar de zero. El règim perviurà dins de la democràcia. Anàlisi del passat reprimit a través d’una crítica cultural de la transició –inclosa tant la Movida madrilenya com la premoguda de Barcelona–.
VILCHES FUENTES, Gerardo: La satírica transición: Revistas de humor político en España (1975-1982). Madrid: Marcial Pons Ed. de Història, 2021, 309 pàg.
Sinopsi: Durant els anys de la transició a la democràcia, el mercat de la premsa espanyola va experimentar un autèntic boom de revistes satíriques. Enfrontats al control de la censura tardofranquista i amb l’amenaça de l’extrema dreta sempre present, setmanaris com Hermano Lobo, El Papus, Por Favor o El Jueves van abordar l’actualitat política i van desenvolupar una crònica espontània, irreverent i iconoclasta. La millor generació de l’humor gràfic a Espanya —Chumy Chúmez, Forges, Ivà, El Perich, Núria Pompeia—, juntament amb algunes de les plomes més destacades de l’època —Maruja Torres, Vázquez Montalbán, Marsé— van contribuir decisivament a ampliar els marges de la llibertat d’expressió.
Dilluns 3 de juny, 17 h de 2024, sala Pompeu Fabra. Tertúlia d’Amics de la Història amb Gemma Pasqual, periodista, escriptora i autora de: Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019), Editorial Comanegra, 2023, 360 p. Presenta Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història
És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
La història de la comissaria de Via Laietana es fosca i opaca. Una història marcada per la por, el silenci i la impunitat. Però avui la por queda enrere, el silenci comença a trencar-se i la impunitat es combat. Perquè es ara o mai: ni por, ni silenci ni impunitat. A Torturades, Gemma Pasqual, recull els testimonis de 22 dones víctimes de violència policial a Via Laietana. Al llarg dels anys i fins a dia d’avui, una gran quantitat d’acusacions de tortura i violència policial planen sobre l’edifici deixant-hi una ombra espessa, i aquest llibre mira d’aclarir-la gràcies a la veu de les dones. Elles ens expliquen el que hi van viure; les seqüeles físiques i emocionals d’aquell tràngol i quina relació tenen amb el record. Són relats de dignitat i justícia. Testimonis contra l’oblit que trenen una crònica corprenedora del que no hauria d’haver passat mai.
Gemma Pasqual i Escrivà
És escriptora i periodista. Ha escrit una gran quantitat d’obres adreçades a infants amb èxits rotunds. A l’editorial Comanegra va publicar la seva primera obra per a adults, Viure perillosament, que va quedar finalista del Premi Llibreter 2020.
Notícies i ressenyes de Torturades
Trobareu un centenar llarg de notícies i ressenyes al voltant de Torturadesaquí
Dimarts 12 Març 2024 a les 18:30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió: La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021) amb la participació de Xosé M. Nuñez Seixas sobre el llibre Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021. Presenta la sessió: Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de la Secció d’Història.
Aquesta sessió s’enmmarca en el cicle “Europa en joc” de l’Ateneu Barcelonès. La sala Verdaguer era plena (70 persones)
Accés obert
Un debat obert sobre la memòria a Europa
L’historiador gallec Xosé Manoel Núñez Seixas, autor d’una extensa obra sobre guerra, violència i memòria del segle XX i l’historiador Óscar Costa Ruibal dialogaran àmpliament sobre el significat de la batalla de Stalingrad i el paper de la memòria a Europa. I es pregunten si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit?
La batalla de Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels combatents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per part de les comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.
Xosé M. Núñez Seixas:Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, V Premio de Ensayo Memorial Walter Benjamin, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022, 400 pàgines
Resum d’Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
L’autor del llibre
Xosé Manoel Núñez Seixas és en l’actualitat catedràtic d’Història contemporània a la Universitat de Santiago de Compostela. Va exercir la docència entre el 2012 i el 2017, a la Universitat Ludwig -Maximilian de Munich i manté vincles familiars que el relacionen amb Alemanya. Es va llicenciar a la Universitat de Santiago i va doctorar-se a l’Institut Universitari Europeu de Florència, la qual cosa li facilità l’accés a arxius i universitats d’arreu del continent. S’ha especialitzat en diversos àmbits d’estudi com ara els nacionalismes i les identitats territorials a Espanya i a Europa.
Cal recordar el seu treball sobre la presència catalana a la Societat de Nacions: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936), [Afers, Catarroja Universitat de València]. Així com la seva història sobre el nacionalisme espanyol: Suspiros de España. El nacionalismo espanyol 1808-2018, [Ed. Crítica, Barcelona, 2018].
Ha orientat també la seva investigació vers l’estudi de les grans conflagracions bèl·liques del segle XX i també la seva influència en la conformació de les identitats postbèl·liques. En aquesta línia: El frente del Este : Historia y memòria de la guerra germano-soviètica (1941-1945) [Alianza editorial, Madrid, 2018], i també: Guaridas del Lobo: Memorias de la Europa Autoritaria, 1945-2020, [Barcelona Crítica, 2021]
Xosé Manoel Núñez Seixas, Parc de Treptow 2021 C. Henrike Fesefeldt
Stalingrad mite i metàfora del front de l’Est
La Batalla de Stalingrad, l’actual Volgograd, va enfrontar entre l’agost de 1942 i el febrer de 1943 els exèrcits del dos grans totalitarismes del segle XX. Més enllà de la seqüència bèl·lica de la batalla va significar un punt d’inflexió en la II Guerra Mundial, percebuda ja en el seu moment, com la primera gran desfeta d’un exèrcit alemany al front de l’Est. Per uns va contribuir a posar per primera vegada a l’horitzó la possibilitat material de la desfeta de la maquinària de guerra nazi. Pels altres va posar de manifest la realitat i els perills que s’acostaven per l’est fins aleshores un front percebut relativament llunyà.
A la ciutat del Volga, Stalin va donar l’ordre de no retirar-se. Aquesta resistència extrema suportada des de la banda oriental del riu, que va romandre a mans dels soviètics, va topar-se amb el control alemany de les dues terceres parts de la ciutat i va endegar un combat entre les ruïnes que va elevar la mortalitat pels dos bàndols. L’exèrcit soviètic, amb un alt cost en vides de combatents i civils dins de la ciutat, intentava per fora i amb èxit, rodejar els flancs de l’enemic fins a tallar les possibilitats de rebre proveïment i tenir una via d’escap, tot seguint fil per randa el pla dissenyat pel general Gueorgui Jukov, sobre el qual el dictador soviètic havia delegat la direcció militar de la batalla. Tot i que l’aviació germana no va poder fer arribar els subministraments de provisions i armament, Hitler va donar l’ordre de no rendir-se, malgrat que la fam, els ferits i l’efecte del rigorós hivern van destruir les esperances. Finalment el comandant alemany general von Paulus, ascendit a Mariscal, perquè mantingué la resistència del sisè exèrcit fins al final, es va rendir el 2 de febrer de 1943. El resultat va ser prop de dos milions de morts, un milió i mig de soviètics, entre militars i civils i prop de 600.000 soldats de la Wehrmacht (“Força de Defensa”), van comptar-se com a baixes i encara es podrien afegir els nombrosos caiguts i ferits dels exèrcits aliats de l’Alemanya nazi. Les baixes soviètiques, que algunes fons eleven a més d’un milió sense comptar les víctimes civils , van romandre sota un vel de misteri degut a la por de fer públic l’alt cost de la victòria i encara avui continuen estant en discussió.
Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-SuèciaFilm Stalingrad 2013 produït a Estats Units
Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels contendents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.
Si ampliem el focus, Stalingrad va ser, com dèiem, un episodi singular per les seves dimensions i per la seva carga simbòlica dins de la guerra a l’Est, però també un símbol del conjunt del Front de l’Est. Aquest va ser per la seva importància, per les característiques del combat i pel nombre de combatents i de víctimes, un extens camp de batalla especialment decisiu i punyent dins del quadre de conjunt de la Segona Guerra Mundial.
L’anomenada OperacióBarba-roja, la invasió alemanya de Rússia va endegar una guerra molt més enllà del criteri de guerra convencional. Va desplegar una guerra de conquesta, sotmetiment i extermini de poblacions senceres. En la seva rereguarda va començar de manera massiva l’extermini de jueus i romanís, però també de comissaris polítics soviètics i presoners de l’Exèrcit Roig. Va comportar també un desplaçament de poblacions senceres, mobilitzacions de milions de combatents i la participació d’un important nombre de soldats de diferents nacions, la qual cosa va contribuir a transformar-la en una guerra d’abast europeu. En primer lloc, com es obvi, la reactivació de vells conflictes entre les nacions de l’Est, lituans, estonians, letons, ucraïnesos, romanesos, els quals van tenir una participació que va assolir diverses formes i va comportar orientacions ideològiques de sentits ben diversos. Però també hi van participar polonesos, hongaresos, belgues, holandesos, francesos, italians i espanyols. La participació de kirguís i altres poblacions de l’Extrem Orient a l’Exèrcit Roig, donà una dimensió asiàtica i si es vol un abast mundial al conflicte i més encara, si aquesta participació es pren com una conseqüència de la guerra civil a la Xina, que donaria pas a la revolució maoista quatre anys després d’acabar el conflicte a Europa.
La historiografia de les diferents nacions contendents s’ha ocupat, com no podria haver estat d’altra manera, de donar compte de la seva participació al conflicte. Tots han intentat ressaltar no sols la seva intervenció militar sinó les causes i enormes repercussions que va tenir dins dels àmbits nacionals respectius. A tots els països es van realitzar també una gran diversitat d’actes commemoratius, es van construir monuments, llocs de memòria, etc. que feien referència a la gestió de la memòria d’un període singularment sagnant i compromès.
Les diferents aproximacions però van encarar el relat des d’angles molts diferents, a vegades no sols nacionals sinó també sectorials. Els tractaments que va fer cada país no sols van insistir en aspectes contradictoris sinó que dins de cada tradició historiogràfica van produir-se una evolució que va anar modificant les versions inicialment oficials. Els intents d’explicacions de conjunt per sobre de les diverses historiografies nacionals no van reeixir perquè, com assenyala l’autor, encara es tracta de ferides que no s’han acabat de tancar i perquè les evolucions posteriors al conflicte de cadascuna de les nacions contendents han estat molt diferents. No va ser igual, per exemple la manera de recordar-ho a la República Federal d’Alemanya que a la República Democràtica Alemanya. I encara dins d’elles no es va encarar de la mateixa manera la memòria en les dècades que van seguir la guerra, que, per exemple, després de la caiguda del mur de Berlín.
L’intent d’aquest llibre és aproximar-se al tractament de les diverses memòries seleccionant cinc àmbits nacionals tot considerant el desenvolupament, les polítiques i la gestió de la memòria.
L’àmbit alemany
En primer lloc, l’àmbit de l’Alemanya occidental, on la percepció social va oscil·lar entre la culpa per l’esclat de la guerra i les seves conseqüències, i una convicció socialment estesa d’haver estat víctimes per partida doble: en primer lloc dels seus propis governants que van propiciar la invasió alemanya dels territoris de l’Est, així com també pel patiment que va provocar la invasió soviètica el 1945. Només una dada: el 9 de maig, dia de l’armistici, no va celebrar-se públicament a la República Federal d’Alemanya fins el 1970 amb un govern socialdemòcrata, mentre a la República Democràtica, es va celebrar des de pràcticament el començament com a Dia de l’Alliberament (Tag der Befreiung). Malgrat les sagnants ferides causades per la desfeta i més enllà del profund esquinçament de la societat alemanya, la desfeta va significar, segons assenyalava el president d’Alemanya (1984-1995) Richard von Wiezsäcker, al commemorar el 40 aniversari el 8 de maig de 1985, una oportunitat de reconstruir-se en democràcia per l’Alemanya.
Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin, Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts
La Gran Guerra Patriòtica
Un segon àmbit seria el de la persistència de la construcció mítica-narrativa que va ser forjada per la propaganda soviètica, la Gran Guerra Patriòtica, que va estar present a tot el bloc comunista entre el 1945-47 i el 1990. En un primer moment després de tot el que va significar la caiguda del mur, el mite va desaparèixer de l’esfera pública o va ser readaptat a les narratives nacionals d’algunes de les repúbliques exsoviètiques. Més endavant, el mite va reverdir amb el llarg període de Vladimir Putin, arribant des de l’any 2000 fins al present on els fantasmes de la II Guerra Mundial tornen a estar presents arran de la invasió d’Ucraïna.
Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou
La doble invasió nazi i comunista
En tercer lloc, hi haurien aquells àmbits que es caracteritzen per la recerca d’un equilibri o una equidistància que es concretaria en el paradigma de la doble invasió, que en els països de l’est d’Europa, fa referència primer a la invasió nazi i després a la de l’Exèrcit Roig. La qual cosa ha portat des del 1989, després d’un llarg període de narrativa antifeixista, a la reivindicació d’alguns herois nacionals que van ser en el seu moment col·laboracionistes de les tropes nazis, com per exemple els nacionalistes ucraïnesos dirigents de milícies pro feixistes i antisemites com Stepan Bandera, o a cossos auxiliars de l’exèrcit alemany com ara a les Repúbliques Bàltiques.
Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”
L’heroica Finlàndia
En un quart lloc, això que l’autor destaca com l’aparent excepcionalitat heroica de Finlàndia. La resistència d’una petita República parlamentària, enfront d’un enemic gegantí, com l’URSS que la porta a una guerra per repel·lir la invasió a la regió de Carèlia i a associar des de 1941 a 1944 a l’Alemanya nazi al considerar que la invasió nazi com una continuació de facto de la Guerra d’Hivern de 1939-41. La narrativa nacional finesa insistia en el caràcter numantí de la seva resistència que com a petita nació l’enfrontava al gegant roig, però al mateix temps la mobilització nacionalista servia per cicatritzar les ferides internes de la guerra civil entre blancs i rojos que s’havia produït el 1918.
Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia
Els països mediterranis al Front de l’Est
Un últim apartat del llibre de Núñez Seixas se centra en l’anàlisi de la participació dels països mediterranis al Front de l’Est dins del marc de l’operació Barba-roja. Els casos espanyol i italià són molt diferents quant a les característiques de la seva intervenció a Rússia sota el comandament nazi. Tant des del punt de vista quantitatiu com els esdeveniments viscuts per ambdós exèrcits a Rússia. En canvi, els relats descrivint les vivències dels combatents espanyols i italians són sovint quasi idèntics i presenten paral·lelismes temàtics, sorprenents.
Els efectius mobilitzats per la División Azul uns 48.000 van ser sensiblement menys que els 300.000 integrants del Corpo di Spedizione Italiano in Russia i la posterior Armata italiana in Russia. Els italians per la seva banda van tenir moltes més baixes que els espanyols al front rus, uns 98.000 contra uns 5.000. L’impacte dels retornats va ser també inferior en el cas dels espanyols que van retornar a una Espanya on no s’havia produït un canvi de règim polític. La qual cosa va permetre als retornats tenir certes avantatges per reintegrar-se a la vida pública sobretot per accedir a l’administració, continuar estudis o augmentar les possibilitats de promoció dins de l’exèrcit. A partir de la dècada de 1950 es van constituir a diverses províncies espanyoles “Hermandades de excombatientes de la División Azul”, tot i que en general no es va construir fins més tard monuments o es va assignar noms de carrer commemoratius, com és el cas del carrers dedicats al general Agustín Muñoz Grandes cap de les tropes espanyoles o els directament anomenats División Azul. Sí, que en canvi, es van fer plaques commemoratives als recintes militars. A Itàlia van ser també escassos els espais de memòria pública dedicats als combatents a Rússia, no així dins d’alguns cossos de l’exèrcit com ara Els Alpins.
Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)
L’autor assenyala que els recursos meta-narratius utilitzats, tant a Itàlia com a Espanya, van ser semblants i van tenir uns eixos sobre els quals van basar els seus relats van barrejar l’argument de l’externalització de la culpa amb la reivindicació del tarannà decent i generós dels combatents tant envers l’enemic com en relació amb els civils, basant-se en el transfons catòlic que diferenciava als espanyols i als italians dels combatents germànics.
Amb aquests fils narratius es van teixir els relats, els quals analitza l’historiador gallec i també l’aparició en les filmografies respectives. Encara entrat el segle XXI persisteix la convicció en amplis sectors de l’opinió públic que els espanyols i els italians havien estat bons ocupants, sobretot amb la població civil i en canvi haurien estat les víctimes per partida doble tant de l’enemic soviètic com dels seus aliats els alemanys.
Conclusió: llocs de memòria i de desmemoria.
La primera qüestió que l’autor deixa oberta és si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit? Ell mateix respon que tota resposta en aquest sentit no deixa de ser ambigua. Literalment un espai de record comú, però amb límits difusos i contorns divergents a cada país, època o inclús dins de cada espai nacional, als diversos entorns generacionals, lluny de l’existència d’una narrativa comuna consensuada al voltant d’uns mínims. Tampoc existeix un acord definitiu sobre el front oriental. Un espai que segons l’autor representa un contínuum com a territoris de sang, encara més, durant la Segona Guerra Mundial, per l’Holocaust i les matances de població civil, la neteja ètnica i la “brutal enginyeria social” practicada a les rereguardes.
En aquest escenari gegantí dos noms atrauen la memòria d’una manera aparentment contradictòria, però al final complementària: Auschwitz i Stalingrad. Les dues instàncies han concentrat part del relat als països que es van veure embolicats al conflicte, però tots dos funcionen encara, vuitanta després, com a referent per la reflexió històrica sobre el període i sobre la fundació de la memòria post bèl·lica de l’Europa contemporània. El fet que els principals contendents, que es van enfrontar a sang i foc fossin dos règims totalitaris extrems, va facilitar, com diu l’autor, l’externalització de responsabilitats i també l’equiparació moral entre ambdós contendents i va permetre una pretesa equidistància sobre la qual es van construir la justificació per a opcions difícils utilitzades per a recolzar nous escenaris nacionals on es reivindica per exemple la figura d’un mitificat Stephan Bandera, o dels legionaris letons i estonians, dels combatents finesos de la Carèlia oriental i fins i tot de la cultura militar d’alguns cossos d’exèrcit dels més allunyats estats mediterranis. En aquest sentit, cal destacar, com assenyala l’autor, en sintonia amb altres sociòlegs o historiadors destacats com Michel Wieviorkai Enzo Traverso, que el relat en què es fonamenten les legitimitats es desplacen progressivament del paper dels herois al de les víctimes, al punt de què el segle XX, per a molts, podria ser caracteritzat com elsegle de les víctimes. La manera de percebre’s a sí mateixos dels excombatents alemanys i centreeuropeus, els feia mirar-se com a triple víctima d’un règim com el nazisme, d’un enemic desapiadat i d’una guerralliurada en condicions d’una duresa excepcional. Com assenyala Nuñez Seixas, la gran excepció resideix en la persistència de la narrativa de la Gran Guerra Patriòtica a l’imaginari rus. Però, tot i així no ha estat una memòria exempta de conflictes, primer pel silenci al que va estar sotmesa la memòria dels soldats del front o frontóviki en benefici de Stalin i els seus generals.I després per l’ocultació dels aspectes més foscos dels actes comesos pels seus combatents a l’entrada als territoris alemanys, com les violacions massives i el pillatge.
Encara en ple segle XXI es mantenen en alguns casos els relats que es refugien en una visió del Front de l’Est com una confrontació dura però professional distant i per tant ignorant del que succeïa a les rereguardes. Núñez Seixas ens recorda que els forns dels crematoris d’Auschwitz van funcionar a tot rendiment mentre altres combatien a mort a Stalingrad.
Annex: Imatges del front de l’Est en la Memòria europea
A continuació hem seleccionat diverses imatges de monuments i fotogrames de films reproduïdes al llibre de Xosé M. Núñez Seixas, Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022. Les imatges s’han extret d’Internet a partir de la informació facilitada al peu de la imatge reproduïda al llibre. Per veureu les fotos de l’àlbum cliqueu l’enllaç: https://photos.app.goo.gl/cUFhGY34L6XMmpNg8
00_ Xosé M. Nuñez Seixas: Volver a Stalingrado
01_El médico de Stalingrado. Film de 1957. Narra la història d’un metge el 1943 després de la gran batalla de Stalingrad. Batallons de presoners alemanys són conduïts a camps de concentració.
02_Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-Suècia
03_Madonna de Stalingrad. Memorial de la Gedächniskirche, Berlín
04_Memorial Die Trauernde Cementiri de guerra soviètic Camp de concentració de Bergen-Belsen. Monument als captius soviètics
05_Memorial Tiergarten 1953 Ofrena de les autoritats de Berlin oriental
06_Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin. Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts.
07_Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou
08_Baix Relleu del Monument a l’Exercit Roig a Stralsund
09_Stalin in “The Fall of Berlin” 1949. Fotograma del film “La caída de Berlín”. Stalin saluda a la multitud a Berlin en baixar de l’avió.
10_Mamayev Kurgan, Volgograd. Memorial del turó Mamái.
11_Estela dedicada a Ruben Ruiz Ibárruri mort a la batalla de Stalingrad com a oficial de l’Exèrcit Roig, Volgograd.
12_Soldiers, Pilots and Citizens of Leningrad Monument a Sant Petersburg
13_Fotograma del film “Masacre Ven y mira”. 1985
14_Film Stalingrad 2013 produït a Estats Units
15_Veterans de guerra davant el Monument als 28 de Panfílov
16_Cementiri memorial de guerra soviètic Miasnoi Bor, Nóvgorod
17_Memorial tank next to the breaking of the siege of Leningrad panorama outside St Petersburg.
18_Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”
19_Estela dedicada als soldats de la Legió Estonia, Lagedi
20_Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia
21_Inaguració del carrer “División Azul” a Vitoria, 1961
22_Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)
23_Carica eroica, Film italià que narra la historia de l’última carga de caballeria de la història pel Regiment italià Savoia, a l’agosto de 1942, a Isbucensky, Ucrania
24_Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)
25_Film “Italiani brava gente”. Narra la història d’un regiment italià durant la campanya de Rússia (1941-1943)
Dijous dia 22 d’octubre de 2020 a les 18.30 h a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc l’acte La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria.
L’acte comptà amb la participació de Gemma Domènech, directora general de Memòria Democràtica; Josep Cruanyes, jurista de la Comissió de la Dignitat i d’Agustí Alcoberro, historiador i testimoni.
Presentà l’acte: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Aquest acte cultural s’ha fet sense públic, només ha comptat amb la presència de representants d’entitats memorialístiques i de testimonis; i s’ha emès en directe des del web de l’Ateneu Barcelonès.
L’acte tenia un doble caràcter: reivindicar la memòria democràtica pel que fa a les diverses etapes de l’edifici de la Comissaria de Via Laietana i d’una manera especial l’etapa franquista com a espai de tortura de milers de persones, i també pretén argumentar i informar sobre l’oportunitat per esdevenir un centre memorial i documental de la repressió franquista a Catalunya.
Entitats memorialístiques i altres testimonis
Les persones i representants d’entitats memorialistes que han manifestat la seva adhesió a l’acte com a testimonis són:
Carles Vallejo (Associació d’Ex-presos Polítics del Franquisme)
Carme Travesset (Testimoni personal, ex-presa)
Angelina Puig (Ateneu Memòria Popular)
Rosa Sans (Fundació Cipriano García de CCOO)
Pilar Rebaque Mas, Comissió de la Dignitat
Carles Castellanos, Elisenda Romeu i Carles Rosa (sectorial de represaliats de l’ANC totes elles ex-preses.
Ricard Gené i Xesca Casals Oliver (Fundació Catalunya)
Les persones i les entitats memorialístiques interessades han pogut donar el seu testimoni amb una breu intervenció. A continuació reproduïm la intervenció de les entitats que ens han fet arribar el text llegit.
Associació Memòria Popular
Text llegit per Angelina Puig i Valls presidenta de l’Ateneu Memòria Popular (AMP)
Barcelona 22 d’octubre 2020 En primer lloc, moltes gràcies per haver-nos convidat a un acte tan interessant, sobre un tema que ens interpel·la particularment. La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. Nosaltres, l’Ateneu Memòria Popular som una entitat barcelonina punt de reunió i plataforma d’acció de prop de mig centenar d’entitats memorials, des de les més antigues, com l’Amical de Mauthausen i altres camps, l’Associació d’Expresos Polítics, la Fundació Cipriano García fins de més noves com el grup de joves advocats Iridia. Volem que l’AMP sigui us espai de debat, de pensament i de creació perquè sabem que si no s’aprofundeix en la democràcia, si aquesta no guanya en qualitat, es debilita, es redueix, passa a estar amenaçada. Amenaces que busquen una democràcia sense llibertats, una democràcia baixa en drets, una democràcia buidada dels seus valors essencials. En tenim una mostra, amb la moció de censura, d’avui i ahir, d’un partit integracionista, contra el govern central a qui acusa d’il·legítim i ser un front popular socialcomunista en aliança amb independentistes i terroristes. Unes màfies. Això han dit. Per a nosaltres la memòria serveix no solament per a la reconstrucció dels esdeveniments del passat, sinó per plantejar una mirada als problemes actuals i a partir d’ells proposar una genealogia històrica, per tal de conèixer la construcció col·lectiva de la ciutat democràtica en els temps contemporanis. Tot adoptant la idea d’Henri Lefebvre sobre el dret a la ciutat com a espai social hem confegit l’eix conductor del nostre programa d’activitats: Laietanes. Memòries en la ciutat: la construcció de la raó democràtica. És el títol del projecte endegat el 2019 i que seguirà fins el 2021. Es centrat en l’arteria urbana de la Via Laietana que, amb els seus singulars i significatius edificis i espais, pot ser contemplada com a metàfora de la conquesta de la ciutat democràtica a partir del conflicte, les lluites laborals, veïnals, feministes i el manteniment de les impunitats. Un dels eixos més significatius del nostre programa és el de combatre les impunitats de la violència franquista. Vam començar amb un conjunt d’activitats l’any passat: • Acte reivindicatiu a l’espai públic en demanda de la recuperació de la Prefectura de Policia de Via Laietana com a lloc de memòria. I defensar públicament l’obertura i accés lliure als expedients i arxius del franquisme • Jornada Tortures impunes: passat i present dels drets humans. Que vam celebrar en el Born. Aquest any i el vinent donem continuïtat aquest eix de treball amb la preparació i presentació d’una querella per les tortures conduïdes de forma sistemàtica durant el franquisme com a delicte de lesa humanitat. És una breu relació de la nostra activitat, si volen més informació sobre nosaltres o participar de les nostres activitats poden visitar la nostra pàgina web i/o associar-se a l’AMP perquè, no ho he dit a l’inici, a part de les entitats memorials, també en formen part persones a títol individual, com jo mateixa. Moltes gràcies. Angelina Puig i Valls, Presidenta de AMP
Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya
Text llegit per Rosa Sans Amenós, directora de la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya
Via Laietana: D’espai de tortura a espai de memòria Fa deu anys que ens va deixar Angel Rozas, treballador de la construcció i sindicalista, fundador de les CCOO. Per la seva lluita contra la dictadura i en la defensa de la llibertat i els drets dels treballadors, fou víctima de les tortures a les comissaries franquistes, per les quals va passar en 16 ocasions en el interval de temps que va de 1958 fins 1969, i com tan d’altres, per la Via Laietana. Ja en democràcia va ser l’impulsor de la creació de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya, ara fa 30 anys, per contribuir a recuperar la nostra història i preservar la memòria del moviment obrer. Conèixer el passat, tant la seva vessant més fosca, la repressió política, com la més humana, l’esperit de resistència a favor de les llibertats democràtiques, és una de les millors eines de que disposem per prevenir la tornada a actituds totalitàries. Per això, després de quatre dècades de dictadura i quatre més de democràcia, no hi ha cap raó, a banda de la manca de voluntat política, per no obrir el fons de la ‘Jefatura’ a la ciutadania i permetre l’accés a la documentació, en definitiva tenir una política arxivística en defensa dels drets humans. El problema de l’accés als arxius és avui un obstacle al dret a la veritat. Els documents que testimonien la violació dels drets humans han d’estar disponibles també per exercir el dret a la justícia i a la reparació. L’immoble de Via Laietana 43 de la ciutat de Barcelona és un espai amb un valor històric i memorialístic indiscutible. La posada en valor de la ‘Jefatura’ de Via Laietana és una oportunitat per documentar i per explicar dins un espai històric la repressió franquista i la persecució de l’antifranquisme a Catalunya. Aquest edifici té una rellevància com a patrimoni immaterial pels episodis i vivències que van tenir lloc a les seves dependències, persones represaliades durant la llarga dictadura i que van lluitar per les llibertats com l’Ángel Rozas.
Des de la Fundació Cipriano García hem estat reivindicant durant molts anys que la ‘Jefatura’ de Via Laietana sigui un espai de memòria. No defallirem.
Rosa Sans Amenós Directora de la Fundació Cipriano García –CCOO de Catalunya
“Via Laietana”. Text llegit per Carme Travesset, represaliada i torturada en aquesta comissaria.
Fa dècades, amb el franquisme, una prèvia a la presó era “La Via Laietana”, on la policia interrogava perquè volia saber, necessitava confessions. Calia conservar la dictadura a qualsevol preu i desarticular les organitzacions que lluitaven per la democràcia. A la Jefatura Superior, els detinguts patien els interrogatoris, l’angoixa, la por, els maltractaments, el dolor i, de vegades, la tortura i la mort…
Els germans Creix, Antonio González Pacheco (Billy el niño) i tants altres, tot de noms i malsons que apel·len necessàriament la memòria. Cada un ens recorda una història que també és la nostra.
A la Via Laietana, encara ara ressonen de tant en tant les paraules del general Mola: “Hay que sembrar el terror… hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros”.
S’empresona o es vol empresonar per fer por. Es multa per debilitar, per afeblir. S’amenaça per espantar. S’empresona per un xiulet groc, per un watsapp, per una piulada, per un tall de carretera, per una fotografia…
S’empresona per permetre debats al Parlament, per exercir la sobirania natural dels pobles, per proclamar i exercitar el dret a decidir, per no acovardir-se davant la repressió, per venjança, per despit i per humiliar, per actes administratius, per no apartar-se de la política quan ells voldrien, per una desobediència, per una resistència, per un encadenament…
Per atemorir i que la gent es quedi a casa, per aplicar el programa electoral ofert als electors, perquè comptaven que l’adversari s’estavellaria a les urnes però resulta que guanya les eleccions.
S’empresona per no haver reprimit prou, per no haver aplicat la màxima violència com volia la metròpoli.
En definitiva, s’empresona els que no es pleguen a la voluntat del poder constituït, s’intenta violentar llurs principis i valors perquè s’avinguin a abjurar de llurs conviccions. Volen que representin el paper i el símbol de la rendició.
L’any 1975 parlàvem de presos polítics i amnistia. Ara i avui, quaranta-cinc anys després, tornem a parlar de presos polítics i amnistia.
El 1977 es va proclamar una Amnistia. Molt oportuna ja que alhora que s’alliberaren molts dels presos polítics d’esquerra, també es va exonerar de TOTA responsabilitat TOT l’aparell de la dictadura: policia, polítics, militars, jutges, funcionaris… tots els crims, les execucions i les tortures, la presó i els escàndols… són esborrats d’un cop de ploma. No es van tocar les estructures de la dictadura. Ens van vendre la moneda falsa d’una transició exemplar, però en realitat vam sofrir milers d’actes de repressió i ens van encolomar una “Constitución” tutelada per l’exèrcit que va guanyar la guerra i un funcionariat franquista per gestionar l’aparell de l’estat.
Esperem que algun dia, quan tinguem una democràcia real, s’obrin els arxius –militars, secrets, policials…– i es pugui fer justícia i, com a mínim, reparació a la dignitat i memòria de tantes víctimes de la repressió.
En temps de consciències líquides i fins i tot gasoses cal honestedat i referents sòlids.
Hem d’edificar-los amb transparència democràtica, amb la defensa dels drets civils, coherència en l’acció política i el coneixement necessari per tal d’orientar-nos i saber d’on venim, qui som i on anem.
I finalment, hem d’exigir que aquest edifici de la Via Laietana, la “Jefatura Superior de Policia”, es converteixi en un monument inapel·lable de memòria, en testimoni d’uns fets que no podem oblidar i esdevingui una brúixola que ens alerti d’allò que mai més ha de tornar a passar.
La Comissaria de Via Laietana: d’espai de tortura a espai de memòria
El 1928 Teresa Vidal Cuadras va comprar l’edifici del número 43 de la Via Laietana i el va convertir en una construcció de cinc plantes amb baixos i soterrani. El 1929 el va vendre al Ministeri de Governació perquè hi instal·lés la Prefectura Superior de Policia, que aleshores va assumir el comissari Tenorio.
Amb l’arribada de la Segona República l’edifici es va transformar en la Comissaria d’Ordre Públic. El 1936 se’n va fer càrrec Frederic Escofet, que va dirigir la neutralització a Catalunya del cop d’estat del 19 de juliol des d’aquest edifici.
Als anys 50 van assumir la direcció de la prefectura els germans Antonio Juan i Vicente Juan Creix. Van ser els que van torturar Manuel Vázquez Montalbán, el poeta Joan Oliver o els militants del PSUC Joan Comorera i Gregorio López Raimundo. També van patir les seves tortures activistes de tot signe de la lluita antifranquista, com Josep Maria Benet i Jornet, Oriol Bohigas, Maria del Mar Bonet, Josep-Lluís Carod-Rovira, Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra, Jordi Pujol o Carles Santos, Ramon i Agustí Alcoberro, Carles Vallejo, Carme Travesset i un llarg etcètera. Els germans Creix també van planificar la repressió dels fets del Palau o la Caputxinada. A la Caputxinada van detenir el catedràtic de la universitat Jordi Rubió i Balaguer, que havia nascut a l’edifici de la via Laietana i hi va tornar amb les manilles posades.
El 6 de juliol de 2005, davant mateix de la prefectura, un grup format per Jordi Carbonell, com a testimoni dels torturats; Pep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, i el diputat Joan Tardà i Antoni Batista, van fer una roda de premsa demanant la museïtzació de l’espai. Anys més tard, l’estiu de 2017, es va aprovar una proposta no de llei al Congrés dels Diputats per a la seva museïtzació.
El Govern Rajoy va ignorar la resolució, però les entitats memorialístiques han seguit treballant perquè els fets comesos a Via Laietana no s’oblidin i la proposta de museïtzació tiri endavant.
Entre les entitats i institucions que hi donen suport hi ha l’Associació d’Expresos Polítics del Franquisme, Òmnium Cultural, la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya, la Fundació Josep Irla, l’Ateneu Memòria Popular, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat a través del Memorial Democràtic.
Fins a 50 entitats han signat un manifest perquè la comissaria de Via Laietana de Barcelona es converteixi finalment en un centre d’interpretació de la tortura i en un espai de memòria històrica i democràtica.
Amical de les Brigades internacionals de Catalunya, Amical de Mathausen i altres camps, Amical Ravensbruck, ANC, Associació Ateos y Republicanos, Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme (ACEPF), Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, Associació d’escriptors en llengua catalana (AELC), Associació de Juristes Drets, Associació Memòria de Mallorca (Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca), Associació Memorial Democràtic del Berguedà, Associació per a la Preservació i Difusió de la Memòria Històrica – Triangle Blau, Associació per la Memòria Històrica de Manresa, Associació per la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC), Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de l’Exili Republicà (ARMHER), Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, Atenes Associació de Juristes pels Drets Civils, Ateneu Barcelonès, Ateneu Memòria Popular, Banc d’ADN dels desapareguts/ BarnaSants, Brasileiras contra o fascismo, Ca la dona, Casal Lambda, Col.lectiu Maspons i Anglasell, Col·lectiu Praga, Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat, Comissió de Defensa del Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia – ICAB, Comissió Dignitat, Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), Federació Catalana d’Automobilisme, Fundació Catalunya-Fons per la Defensa dels Drets dels Catalans, Fundació Cipriano Garcia – CCOO, Fundació Congrés Cultura Catalana, Fundació Irla, Fundació Museu Històrico social de Maquinista Terrestre i Marítima i MACOSA, Fundació Randa – Xirinachs, Fundació Salvador Seguí, Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels drets humans, ICEC (International Commission of European Citizens), ICIP, Iridia, Joves Esquerra Verda, Justícia i Pau, La Voz Ahogada – Projecte escènic, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, Memorial Democràtic, Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, PEN Català, Revista Sàpiens, Rosa Sensat, Sindicat: Intersindical, SOS Racisme Catalunya, Súmate, Unió de Pagesos, USTEC, Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, Xarxa de comunitats de memòria i Xarxa Feminista.
La revista Sàpiens. núm. 213, desembre 2019. Dedica dos articles a la temàtica i en destaca la portada “Via Laietana. La casa dels horrors”:
Maria Jansana: “D’espai de tortura a espai de memòria” (pàg. 10-14)
Antoni Batista: “Tortures a Via Laietana: els testimonis de Jordi Pujol i Pep Martínez (pàg. 36-45). 1. El reportatge: Els interiors foscos de la tortura; 2. Jordi Pujol: “Que t’enviessin a la presó era el millor que et podia passar”; 3. Pep Martínez: “No acabes de saber mai per què resisteixes”
Dimecres 27 de juny de 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona sobre “Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos”.
Hi participaren Roger Mateos, periodista i autor del llibre “Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista” Ed. Anagrama; Antonio Martos, germà de Cipriano Martos; Plàcid Garcia Planas, periodista; Maria José Bernete, activista per la Memòria Històrica.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
La mort atroç de Cipriano Martos: un cas no prescrit
L’afer del militant del FRAP torturat per la Guàrdia Civil a Reus el 1973 pot acabar a la querella argentina
Article de ROGER MATEOS AraBarcelona 03/05/2014 00:00
La seqüència és esgarrifosa. El 25 d’agost del 1973, l’obrer d’origen granadí Cipriano Martos és detingut i enviat als calabossos de la caserna de la Guàrdia Civil a Reus. Hores i hores d’interrogatoris en va: el jove militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) encaixa les tortures sense revelar dades que puguin comprometre els seus companys de lluita. Els agents opten per la solució més dràstica: l’anomenen el licor de la veritat, una poció de càstig per aterrir els més obstinats. Li fan ingerir una corrosiva combinació d’àcid sulfúric i gasolina, semblant als ingredients del còctel Molotov.
L’efecte devastador del verí obliga els agents a traslladar urgentment Martos a l’Hospital Sant Joan de Reus. És el dia 27 d’agost. L’equip mèdic li salva la vida, però poc després del rentat d’estómac els uniformats se l’enduen, encara mig estabornit, novament cap a la caserna i hi reprenen les sessions. Martos segueix sense obrir la boca. La metzina que s’havia hagut d’empassar li va abrasant els conductes digestius i als seus botxins no els queda més remei que tornar-lo a ingressar l’endemà d’haver-se’l endut.
Amb l’aparell digestiu destruït, Martos mor el 17 de setembre fruit d’hemorràgies internes. Assabentats de la detenció, la seva mare i un dels germans es desplacen a Reus procedents de Loja, un llogarret de la província de Granada on Martos havia nascut feia 28 anys. La dona, desesperada, malda per retrobar-se amb el seu fill a l’hospital, però un guàrdia civil els barra el pas i els fa fora a puntades de peu. Ni tan sols els permeten veure el cadàver. La mare insisteix, fins que un agent posa el dit índex a la pistola que duu cenyida a la cintura per advertir-li què li espera si pretén indagar. Cipriano Martos és enterrat secretament en una fossa del Cementiri General de Reus. Res feia pensar llavors als responsables de l’assassinat que algun dia se’ls buscaria la pista.
L’escletxa penal argentina
El cas, mai investigat per cap instància oficial, ha aflorat ara gràcies a les gestions de la xarxa catalana i balear de suport a la querella argentina contra els crims del franquisme. Tot arrenca quan el 2010 familiars de víctimes i entitats de defensa dels drets humans interposen una querella davant un jutjat penal de l’Argentina. A poc a poc s’hi han anat sumant centenars de denunciants i aviat pot ser el torn dels Martos.
L’Antonio, germà de la víctima, en col·laboració amb la xarxa de querellants, ha començat la cerca de dades, testimonis i expedients que documentin suficientment el cas per poder-lo dur a la justícia argentina. Antonio Martos demana “una mica d’humanitat” perquè es pugui fer finalment justícia. Aquesta setmana ha visitat Reus per difondre la seva tasca i assistir a un petit homenatge davant de l’antiga caserna on va ser torturat el seu germà.
Un dels més actius a promoure la recuperació de la memòria de Cipriano Martos és el portaveu de la CUP a Reus, David Vidal, per qui -segons explica a l’ARA- la llei d’amnistia del 1977 “serveix encara avui” d’aixopluc per als autors de “crims esgarrifosos” durant la dictadura franquista. La querella vol posar fi a la “impunitat”, rebla també a l’ARA Felipe Moreno, coordinador de la xarxa catalana.
Un grup d’historiadors reusencs ja s’han posat a treballar per donar-hi gruix documental. Disposen de la partida de defunció, un informe hospitalari, el registre del cementiri i, l’última troballa, el sumari del cas, que ha permès conèixer nous detalls. El jove granadí, que als 11 anys ja llaurava els camps andalusos, va fugir a la recerca d’una vida més digna, primer a les mines de lignit de Terol, després a les fàbriques tèxtils de Sabadell i Terrassa i, finalment, fent d’encofrador a Barcelona i Reus, on residia. Oposat al règim, va iniciar la seva militància marxista-leninista als 23 anys. I va ser un repartiment de fullets del FRAP a Igualada l’origen de la seva detenció, segons relata Frederic Samarra, un dels historiadors que en segueix la pista. El repte és ara identificar-ne els botxins.
Cipriano Martos cada mes està present a les reivindicacions de Veritat, Justícia i Reparació de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes on es demana l’anul·lació dels judicis franquistes, es reivindiquen els drets humans per a les víctimes del franquisme i la transició. També es recullen signatures de suport a la querella argentina de la qual formen part alguns del seus membres, que també ho són de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina. El germà d’en Cipriano s’ha querellat a l’Argentina per Cipriano i va declarar als jutjats de Sabadell el dia 30 d’agost de 2016 a requeriment de la jutgessa María Romilda Servini de Cubría que instrueix la Causa 4591/10 per crims de lesa humanitat i/o genocidi comesos a l’estat espanyol pel franquisme del 17 de juliol de 1936 al 15 de juny de 1977.
Secció d'Història 