Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors (1820-1823)

8 Desembre 201918 Novembre 2023 / historiaab / 2 comentaris

Dilluns 13 de gener de 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Tercera sessió del cicle El segle XIX català

Imatge principal: Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. AHCB.

Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823, Jordi Roca Vernet, historiador, Ateneu Barcelonès, 13 de gener de 2020. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

El Trienni Liberal: la història de la mobilització política del liberalisme a través dels objectes.

Jordi Roca Vernet (Universitat de Barcelona)

En aquesta conferència es proposa una història del Trienni Liberal (1820-1823) a través de l’anàlisi de les imatges i dels objectes amb un significat polític, per tal de conèixer de quina forma la política arribà a la diversitat de grups socials que habitaven Barcelona. Durant aquells anys es multiplicaren les formes de politització de la ciutadania i s’empraren models forjats en la França Revolucionària que es transformaren per adequar-se a les necessitats de la societat barcelonina. Tant les elits com les classes populars perceberen els anys del Trienni Liberal com una oportunitat per assolir algunes de les seves demandes, i per aconseguir-ho s’apropiaren del discurs liberal, atorgant-li nous significats, de vegades de forma negociada amb d’altres grups i en d’altres de forma rupturista. Foren anys en els que la política va recórrer un camí desconegut obrint-se a noves experiències que impactaran en la societat i persistiran en la memòria dels seus protagonistes fins dècades després. La porositat del discurs polític i la debilitat tant del vell sistema polític com del nou va permetre que tant uns col·lectius com uns altres s’apropessin a la política per resoldre algunes qüestions o problemes derivats de la seva quotidianitat.

La Barcelona dels anys vint importà de França diverses propostes de politització dels objectes per tal d’afavorir la mobilització tant de les elits com de les classes populars. Així, s’observa una circulació de models de propaganda a través de l’objecte que impulsaran la reinterpretació dels esdeveniments. D’aquesta manera, els principals esdeveniments polítics que es desencadenaren a Barcelona foren reinterpretats a partir de l’experiència revolucionària francesa, fet que va abocar-los a una indefectible radicalització que es traslladà a la política com un conflicte entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i entre els propis revolucionaris. Per tot plegat, el procés revolucionari que es desencadenà en aquella Barcelona dels vint serà el que s’explicarà com el ressorgiment dels principis de la Revolució Francesa més que no pas com una seqüela del fenomen revolucionari. Barcelona s’inventarà com a ciutat revolucionària emmirallant-se amb París.

Jordi Roca Vernet

Professor lector Serra Hunter a la Universitat de Barcelona. Ha estat professor associat quatre universitats catalanes. Doctor, premi extraordinari i menció europea per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat investigador posdoctoral a l’Institut Camões (2009) i va obtenir dues beques posdoctorals en el marc del programa Marie Sklodowska-Curie a la University of Warwick (2011-2012) i a la Universitat Rovira i Virgili (2013-2014).

Ha publicat dues monografies que han estat premiades: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (Premi Jaume Vicens Vives, Institut d’Estudis Catalans, 2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808-1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (Premi de recerca de la Fundació Ernest Lluch, 2011). També ha publicat més d’una vintena d’articles en revistes acadèmiques especialitzades i diverses desenes de capítols de llibre en editorials catalanes, espanyoles i europees.

Imatge: “Auca sobre la Constitució 1812” realitzada per Josep Vilanova i editada per
l’impressor barceloní Ignasi Estivill, l’any 1822

Bibliografia bàsica

Ramon Arnabat, La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001.

Jordi Roca Vernet, La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Pagès, 2011.

María Cruz Romeo, Entre el orden y la revolución. La formación de la burguesía liberal en la crisis de la monarquía absoluta. (1814-1833), Alacant, Instituto de Cultura “Juan Gil-Albert”, 1993.

Pedro Rújula, Constitución o Muerte. El Trienio Liberal y los levantamientos realistas en Aragón (1820-1823), Saragossa, Cuadernos de Cultura Aragonesa, 32, 2000.

Antoni Sànchez Carcelén, La revolución liberal a Lleida (1820-1023), Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2006.

Imatge: Portada de La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors de Jordi Roca Vernet, Lleida, Pagès, 2011.

La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament

23 Octubre 201917 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 26 de novembre de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament a càrrec de Maties Ramisa, historiador i autor d’Els catalans i el domini napoleònic.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de secció d’Història

Segona conferència del cicle El segle XIX català

Imatge principal: “El setge de Girona de 1809” de Ramon Martí Alsina, Museu d’Art de Girona

La Guerra del Francès a Catalunya ocupació, resistència i afrancesament, Maties Ramisa Verdaguer, 26-11-2019.

La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament

L’exposició començarà amb una valoració de la incidència de la guerra del Francès en la història posterior, com una causa important de la inestabilitat i de la crisi econòmica.

Seguirà l’explicació de l’evolució militar del conflicte a Catalunya des del seu inici al 1808 fins el final el 1814, el paper que hi van jugar els militars francesos (Napoleó, Duhesme, Augereau, Suchet…) i els espanyols (Vives, Reding, Blake, O’Donnell, Lacy, Copons…); la “dialèctica de l’estancament” que es produí a partir de 1812, i la valoració de l’actuació de l’exèrcit napoleònic a Catalunya.

A continuació es farà referència a les raons de l’aixecament dels catalans contra la invasió bonapartista, els tipus de tropes que van sostenir la resistència i els reforços que van rebre; la valoració de l’exèrcit regular de Catalunya, les tàctiques que es van emprar i els seus resultats. S’intentarà una estimació dels costos de la guerra, i es parlarà de l’annexió de Catalunya a l’Imperi francès el 1812 i els efectes que comportà.

Vindrà després una exposició de l’impacte que va tenir la forta intervenció popular en la guerra sobre els grups dirigents a Catalunya, i l’aparició del radicalisme polític. Es tractaran les característiques del patriotisme català i la relació amb Espanya. També es farà referència al paper dels diputats catalans a les Corts de Cadis.

Anglaterra va ser el tercer en disputa en aquesta guerra, i sovint s’oblida quan es parla del Principat. S’indicaran les característiques de la intervenció britànica a Catalunya per reforçar la resistència contra els francesos: del proveïment al suport a les accions militars. El paper del capità d’esquadró naval Edward Codrington.

Imatge: Soldats britànics a la “Peninsular War”

Ja en el darrer apartat, es farà una valoració del grau de domini bonapartista sobre Catalunya a nivell militar, polític-administratiu i ideològic. Es parlarà de les característiques i raons dels afrancesats catalans, i els àmbits on van actuar, i es donaran alguns detalls dels principals homes que van cooperar amb els francesos: Josep Garriga, Tomàs Puig, Ramon Casanova, Pau Torroja, Josep Vidal, Antoni de Ferrater, Melcior de Guàrdia, etc. S’explicarà també la ideologia dels afrancesats catalans.

S’acabarà l’exposició amb el tracte que van rebre els afrancesats per part del sector patriota majoritari, la repressió contra els col·laboracionistes i la seva gradació. Es parlarà de la delinqüència i criminalitat durant la guerra en els dos bàndols. També del paper que van tenir les companyies de “Caragirats” al servei dels francesos: tasques que els encomanaven i actuació pràctica d’aquests grups armats. Es farà una breu referència als casos d’en Joan Serra (“La Pera”) i de Josep Pujol (“Boquica”).

Maties Ramisa Verdaguer

Imatge: “Napoleó Bonaparte creuant els Alps al Grand Saint Bernard, Juny de 1801,” de Jacques-Louis David

Maties Ramisa

Historiador i catedràtic d’institut, IES Antoni Pous, s’ha especialitzat en l’estudi i la recerca de la Guerra del Francès a Catalunya, un tema sobre el que va fer la tesi doctoral i del que ha publicat diversos llibres i articles. Ha investigat la guerra napoleònica a diferents arxius catalans i espanyols (Arxiu de la Corona d’Aragó, Archivo Histórico Nacional, Archivo de Simancas, arxius de Vic, etc.), a arxius francesos de Paris i Nantes, i a arxius britànics de Londres (National Archives, British Library, National Maritime Museum).

Imatge: “Batalla de Vic 1810”. Fou una de les més importants de la Guerra del Francès, esdevinguda al pla de Malla el dia 20 de febrer de 1810. Pel volum dels efectius que hi van participar, és probablement el fet d’armes més important succeït a la comarca d’Osona. La victòria napoleònica en la contesa és recordada amb la inscripció “Vique a l’Arc de Triomf de París”.

Breu bibliografia bàsica

MERCADER RIBA, Joan. Catalunya i l’Imperi Napoleònic, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978.

MOLINER PRADA, Antoni. La Catalunya resistent a la dominació francesa (1808-1812), Barcelona: Edicions 62, 1989.

MOLINER PRADA, Antoni. Catalunya contra Napoleó, Lleida: Pagès editors, 2007.

RAMISA VERDAGUER, Maties. Els catalans i el domini napoleònic, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.

Imatge: «Porte de l’Hermitage, Sant Miquel del Fai, Voyage pittoresque et militaire en Espagne», (Gallica), gravats de Godefroy Engelmann (1788-1839) i text de Jean-Charles Langlois (1789-1870).

De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898. Cicle Segle XIX català

17 Octubre 201918 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 5 de novembre de 2019 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la primera conferència De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898 del cicle El segle XIX català, a càrrec de Jordi Casassas, historiador, catedràtic de la Universitat de Barcelona i president de l’Ateneu Barcelonès.

El cicle El segle XIX català tingué lloc al llarg del darrer trimestre de 2019 i el primer trimestre de 2020 organitzat per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

El segle XIX i Catalunya. De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898 a càrrec de Jordi Casassas, 5 de novembre de 2019.

Imatge: Lluita a la plaça, pintura de Marià Vayreda que il·lustra el caràcter de guerra fratricida entre carlins i liberals.

EL SEGLE XIX I CATALUNYA

Jordi Casassas

Al segle XIX se l’ha caracteritzat de moltes maneres: el segle del liberalisme, el segle del progrés, el segle romàntic, el segle de les nacions, etc. Al historiadors els ha costat posar-se d’acord en la manera com explicar un període tant dens i dinàmic, en el que passaren moltes coses en un món que començava a fer-se petit d’una manera evident. Un dels fets que dificulta més realitzar una explicació global d’aquest segle és que els seus canvis no es produïren d’una manera global i simultània com si succeeix avui en dia. Aquestes transformacions s’iniciaven en centres capdavanters i sovint tardaven força temps a afectar les àrees més allunyades a les que acostumem a denominar perifèries.

Integrada políticament a Espanya, és evident que Catalunya es troba en una d’aquestes perifèries. No obstant, es podria dir que la seva situació perifèrica no deixa de ser una mica atípica. Catalunya havia consolidat durant el segle XVIII una economia moderna basada en una dinàmica combinació d’especialitzacions interiors i una remarcable capacitat comercial d’expansió exterior (amb l’inconvenient de dependre massa de les fluctuacions internacionals). Aquest punt d’arrencada va permetre Catalunya una assimilació remarcable amb els grans eixos europeus del canvi modern, i, en contrapartida, emprendre un camí aparentment irreversible de diferenciació respecte la resta d’Espanya.

Així doncs, del que es tracta és d’explicar de manera combinada tot allò que depenia de la subjecció (sovint violenta) de Catalunya a l’estat espanyol amb el que depèn de la seva pròpia dinàmica interna. Les repercussions són d’una gran significació i es poden comprovar en els equilibris del món rural i les seves relacions amb un país que s’urbanitzava amb rapidesa; en una dinàmica econòmica en la que cada cop sobresortia més l’activitat industrial amb els corresponents transvasaments moderns de població; en una dinàmica social, sindical i política rica i plural; o en la plural transformació de les identitats particulars en un sentiment particularista que s’acomodà als canvis generals per acabar convertint-se en una expressió política.

Jordi Casassas

El doctor Jordi Casassas ha desenvolupat la seva recerca en els àmbits de la història política, cultural i de les institucions, així com en història del nacionalisme. Entre d’altres, és autor de La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (Afers) i El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats (Proa). Ha estat codirector de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, assessor principal de l’obra Història política, societat i cultura dels Països Catalans i codirector del Diccionari d’historiografia catalana. Va obtenir el Premi Ramon Trias Fargas 2004 pel llibre El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats. Igualment, ha estat coordinador i coautor de L’Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural i de Les identitats a la Catalunya contemporània. També és coautor dels llibres La Universitat de Barcelona. Història dels ensenyaments (1450-2010) i La Universitat de Barcelona. Libertas perfundet omnia luce (1450), tots dos d’Edicions de la UB. Actualment, Jordi Casassas també presideix l’Ateneu Barcelonès.

Fa dos anys guanyà el XXXIII Premi Ferran Soldevila, convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, per l’obra La Voluntat i la quimera: el noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme, publicada per l’editorial Pòrtic el 2017. L’obra realitza un important esforç de reintrepretació del noucentisme, en les seves vessants cultural i política, i el relaciona amb els nous papers exercits per la intel·lectualitat europea en el marc de la societat de masses contemporània.

Una cronologia* del segle XIX català

Cicle promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès 2019-2020

* Cronologia d’història de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, Jesús Mestre Campi i Montserrat Roig Aran, Edic. 62, Barcelona, 2005.

1793-1795 Guerra Gran del Regne d’Espanya i la República Francesa

1808-1814 Guerra del Francès entre Espanya i el Primer Imperi Francès

1812-1814 Promulgació-derogació de la Constitució de 1812 “La Pepa”

1814-1822 Reacció i revolució. El Regnat de Ferran VII (1814-1833)

1817 Pronunciament i afusellament del general Lacy
1820-1822 El Trienni Liberal o constitucional

1823-1833 La Dècada absolutista. La crisi final de la vella societat

1823 La invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís: exèrcit de la Santa Aliança
1827 La Guerra del Malcontents: insurrecció armada absolutista
1831-1833 La regència de Maria Cristina

1833-1843 Revolució liberal i revolta popular

1833-1840 Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys
1836 La Desamortització de Mendizábal
1837 Bullanga de 1837 a Barcelona. Execució de Ramon Xauradó, líder del liberalisme radical, republicà i federalista.
1837 Trasllat de la universitat de Cervera a Barcelona
1840 “La revolució de 1840”
1840-1843 La regència d’Espartero
1841 Joaquim Rubió i Ors publica el llibre “Lo Gaiter del Llobregat, el pròleg del qual és considerat el manifest de la Renaixença
1842 Insurrecció o Bullanga. Bombardeig de Barcelona per Espartero
1842 Ambó Terradas escriu l’himne revolucionari La Campana
1843 La Jamància. Una revolta progressista i popular
1843 Andorra es proclama estat independent sota la protecció d’Espanya i França

1844-1854 La Dècada Moderada

1844 El Govern de González Bravo crea la Guàrdia Civil, nou sistema políciac
1845 Anselm Clavé, músic i polític republicà fundà la coral l’Aurora que esdevindrà amb altres entitats els Cors de Clavé
1846 Laureà Figuerola funda l’Escola Normal de Barcelona, institució educativa encarregada de la formació del professorat
1847 S’inagura el Gran Teatre del Liceu de Barcelona
1846-1849 La Guerra del Matiners o Segona Guerra Carlina
1850 Víctor Balaguer publica la “Historia de Cataluña y la Corona de Aragón” amb una interpretació dels fets que l’allunya de les versions tradicionals

1854-1856 El Bienni Progressista

Govern de coalició de progressistes i liberals moderats
1855 Primera vaga general obrera a Catalunya

1856-1868 La Unión Liberal

1868 Revolució de Setembre de 1868 o La Gloriosa

1868-1874 Sexenni Democràtic o Sexenni Revolucionari

1869 Joan Alsina, dirigent republicà esdevé el primer obrer diputat a les Corts pel Partit Republicà Democràtic Federal
1869 Pacte Federal de Tortosa o Pacte de Tortosa dels republicans federals de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó (18 de maig)
1869 Constitució de 1869. Sufragi universal masculí (6 de juny)
1869 Joan Prim militar reusenc és nomenat cap del govern espanyol (juliol)
1869 Insurrecció federalista (setembre i octubre)
1870-1873 Amadeu I de Savoia, rei d’Espanya
1870 Se celebra a Barcelona el primer Congrés Obrer Espanyol
1873-1874 Primera República Espanyola
1872-1876 Tercera Guerra Carlina

1874-1898 De la Restauració borbònica a la Crisi de 1898

1876 Constitució de 1876. Cánovas del Castillo
1880 Primer Congrés Catalanista
1883 Segon Congrés Catalanista
1885 Mort Alfons XII. Memorial de Greuges 1885
1886 Valentí Almirall publica “Lo Catalanisme”
1887 Fundació de la Lliga de Catalunya (Guimerà, Domènech i Montaner, Cambó, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer, Lluís Duran, Puig i Cadafalch)
1888 Exposició Universal de Barcelona
1888 Missatge a la Reina Regent
1892 Bases de Manresa
1895-1898 Guerra de la Independència de Cuba
1898 Guerra Hispano-nordamericana o Desastre del 98
1899 La Unión Conservadora de Francisco Silvela guanya les eleccions generals espanyoles. “Gobierno de regeneración nacional”
1899 Tancament de caixes

Crema de retrats dels Borbó a Barcelona durant la Revolució de Setembre de 1868

El doctor Robert i el Tancament de Caixes

8 Abril 201818 Novembre 2023 / historiaab / 2 comentaris

Dilluns 16 Abril 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència “El doctor Robert i el Tancament de Caixes” dins del cicle “Històries de Barcelona” a càrrec d’Enric Calpena, periodista, historiador i autor de “Barcelona: Una biografia”.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

El Tancament de Caixes

“A principis de setembre de 1899, molts empresaris i comerciants catalans es van negar a pagar les contribucions a l’Estat, farts que tota la pressió fiscal de l’Administració, ansiosa d’obtenir diners per pagar el desastre i el forat que havia deixat la pèrdua de les colònies, caigués sobre ells. Catalunya en aquell moment, i no era pas una situació nova, era la regió de l’Estat que més contribuïa, tant directament com proporcionalment, a sostenir les despeses públiques. Com que els impostos bàsicament gravaven la indústria i el comerç i, en canvi, eren molt baixos o inexistents respecte a la propietat de la terra o les propietats immobiliàries, els comerços catalans eren els més perjudicats.

Imatge: La Campana de Gracia. 16 de setembre de 1899. “- ¿Que no pujéu à pagar la contribució? – !Si no baixas tú a cobrarla!…

A més, les reivindicacions econòmiques s’afegien a les demandes polítiques: a finals de juliol havia visitat Barcelona una flota militar francesa. El mariners van desfilar per la Rambla i després van oferir un concert a la ciutat al Palau de les Belles Arts, que era a la Ciutadella i que seria enderrocat després de la Guerra Civil, molt danyat pels bombardejos. El francesos van convidar l’Orfeó Català i els Cors de Clavé al concert. L’alcalde de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert, quan va veure quins temes pensaven interpretar va voler avançar-se als problemes i va demanar a l’Orfeó que renunciés a cantar Els Segadors i al cors de Clavé que no cantessin Gloria a España, una cantata que havia escrit el 1864 el fundador dels cors. Tots en principi, van acceptar.

Quan va començar el concert, el vespre del 21 de juliol, tot semblava que aniria com la seda. Quan la banda militar francesa va interpretar La marsellesa, la gent va aclamar-la dempeus, però van xiular quan es va interpretar la Marxa Reial, l’himne espanyol. Veien l’ambient que hi havia, l’Orfeó Català, dirigit per Lluís Millet, va decidir saltar-se l’acord i va interpretar, fora de programa, Els Segadors. El públic es va entusiasmar, en una actitud que contrastava moltíssim amb la que havia tingut respecte a l’himne espanyol. Les autoritat presents es van indignar i el governador civil va ordenar que a la sortida fes acte de presència la policia, que naturalment, va carregar contra els assistents. La premsa madrilenya es va indignar, tal com explicava Blanco y Negro, el setmanari vinculat al diari ABC:

“Algunos elementos perturbadores, desprovistos de sentido, ingratos con la patria, han dado la nota de mal gusto silbando nuestro himno nacional y dando vivas a Cataluña independiente y a Cataluña francesa. Los que tal piensan en momentos tan angustiosos y tan críticos para el país, discurriendo anexiones o independencias, son merecedores del más fuerte y enérgico correctivo, para evitar en lo sucesivo la reproducción de actos de esta naturaleza…”

No és estrany, doncs, que l’ambient fos propici perquè quan els pressupostos de l’Estat van augmentar els impostos al comerç i a la indústria, esclatés la indignació. Es va acordar que es faria una vaga de botiguers i sis mil establiments de Barcelona van tancar les portes. La gent es va negar a pagar els impostos, en el que es va conèixer com el Tancament de Caixes.

El 24 d’octubre el govern va decretar la suspensió de les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona i un mes després va declarar l’estat de guerra a la ciutat de Barcelona. I tot per una protesta dels comerciants i industrials que no volien pagar impostos abusius! Hi va haver detencions i multes a dojo i finalment els vaguistes van desistir a mitjan novembre. El Tancament de Caixes havia fracassat, però l’opinió pública va tenir la sensació de victòria perquè s’havia plantat cara al govern i, a més, s’havia fet una protesta transversal que va arribar a totes les classes socials…”

Text d’Enric Calpena: Barcelona. Una biografia Edicions 62, 2015 (pàg. 739-741)

El doctor Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona

“El doctor Robert, amb només 7 mesos com a alcalde, va aconseguir eradicar el fenomen del caciquisme. Però el cavall de batalla del seu mandat seria el Tancament de Caixes. No tan sols es va negar a col·laborar en la maniobra del Govern espanyol -que havia aplicat un càlcul tributari 5 vegades superior al de Madrid-, sinó que va estimular la vaga fiscal i va liderar el moviment de protesta. El Tancament de Caixes seria la primera revolta fiscal catalana i una demostració de força social que marcaria l’inici del moviment polític catalanista.”

Vegeu l’article complet de Marc Pons a El Nacional 10-4-2017 “10 d’abril de 1902. Mor el doctor Robert, l’alcalde del Tancament de Caixes”

Doctor Bartomeu Robert. Retrat fet per Ramon Casas i conservat al MNAC a Barcelona

Vida i mort de Charles d’Espagnac : el virrei dèspota de Ferran VII, conegut com a comte d’Espanya

9 Abril 201517 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

El dia 9 d’abril de 2015 tingué lloc la conferència Vida i mort de Charles d’Espagnac, comte d’Espanya, el virrei dèspota de Ferran VII a càrrec de Marcel Fité.

Presenta, Joan Solé Camardons, ponent d’Història

Podeu escoltar l’enregistrament de la conferència http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1022

Conferència de l’escriptor Marcel Fité, autor de Coll de Nargó, sobre la biografia de Charles d’Espagnac. La vida i la mort d’aquest personatge té força relació amb l’Alt Urgell. Per això, Marcel Fité començà a estudiar-lo fa temps, fins que ara presenta les darreres novetats d’aquesta recerca històrica. D’Espagnac va entrar a l’exèrcit espanyol, en el qual arribaria a general. Va lluitar al servei dels Borbons a la guerra Gran i a la del Francès i, amb l’entrada a Madrid el 1812, fou designat governador de la plaça. Més tard, participaria també en la batalla de Vitòria, en el bloqueig de Pamplona (en el qual fou ferit) i en la batalla de Sorauren, entre altres. L’any 1827, Charles d’Espagnac va començar a llaurar la seva imatge sinistra a Catalunya amb la persecució de l’Alçament dels Malcontents. Un cop reprimida aquesta revolta, hi restà com a capità general, càrrec en el qual es va fer famós per la seva crueltat. Fou tan important la reacció popular contra la crueltat del comte d’Espanya que finalment, el 1832, fou rellevat del seu càrrec. Tot i això, el 1838, un cop mort Ferran VII i en ple conflicte carlí, va tornar i es posà al costat dels carlins de Catalunya. La manca d’èxits militars provocà que finalment fos destituït i fugís a França, on fou capturat i empresonat.