Dilluns 13 de febrer de 2017 a les 5 de la tarda a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la tertúlia sobre la novel.la de Lluís Llach “Les dones de la Principal”, moderada per Carme Llobet i Josep Sanmartí i organitzada per Amics de la Història.
Sinopsi:
Maria Roderich (la Vella), Maria Magí (la Senyora) i Maria Costa són les tres dones que, al llarg de quasi un segle, han regentat la Principal, el casal més assenyalat del poblet de Pous, al cor de la comarca vinatera de l’Abadia. Elles tres, àvia, mare i filla, han fet prosperar les vinyes, després del desastre de la fil·loxera, a través d’un seguit de transformacions que consoliden el negoci del vi.
Però en la història de la Principal hi ha un punt fosc: l’assassinat d’un home que n’havia estat el capatàs, el 18 de juliol del 1936. Passada la guerra, un inspector de policia decidit a resoldre el cas emprèn una investigació que el portarà a descobrir els secrets de la família i una xarxa feta amb els nusos del temperament, la passió i el poder. L’Úrsula, la vella majordoma de la casa, i en Llorenç, el jove capatàs, seran molt més que simples testimonis d’aquell fet; amb ells es lliguen el passat i el futur de la història narrada en aquesta novel·la lluminosa i trepidant.
Dilluns dia 6 de febrer de 2017 a les 19 h a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la primera sessió del cicle “Centenari 1917”: Les revolucions russes de 1917 a càrrec de José Manuel Rúa, historiador i professor de la Universitat de Barcelona.
Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
La revolució russa de 1917, o millor dit, les revolucions russes de 1917 formen part dels grans esdeveniments que han donat forma al denominat “curt segle XX”, un segle delimitat per la I Guerra Mundial i la desaparició de la Unió Soviètica: extrems directament relacionats amb els canvis polítics, socials i econòmics que es van produir a Rússia ara fa cent anys.
Imatge: Soldiers demonstration. February 1917
La transformació d’un imperi monàrquic, de caràcter absolutista, predominantment agrari i amb fortes reminiscències feudals, en una superpotència econòmica i militar amb règim de partit únic en unes poques dècades és un dels processos històrics més espectaculars de la història universal. Un procés on l’any 1917 és una data clau per entendre no només la pròpia evolució històrica de Rússia, l’entitat política més gran del planeta, sinó una data fonamental per entendre els conflictes internacionals, les reformes i les revolucions que van marcar el segle passat.
Imatge: Boris Kustodiev (1878-1927). The Bolshevik
En parlar de les revolucions de 1917, en plural, volem posar de manifest la interconnexió de dos processos de canvi, estretament lligats, però amb característiques i conseqüències diferenciades, com són, d’acord amb el calendari julià encara vigent a la Rússia tsarista, la revolució de febrer (esdevinguda al març segons el calendari gregorià) i la revolució d’octubre (esdevinguda al novembre segons el nostre calendari). Dues revolucions, resultat en bona mesura d’un conflicte bèl·lic com era la I Guerra Mundial, que també donarien lloc a un nou conflicte bèl·lic com seria la Guerra Civil Russa.
Les revolucions de 1917 a nivell polític van liquidar el tsarisme i van donar pas a una profunda transformació econòmica del país. Els canvis polítics, que inicialment van incloure la celebració d’eleccions constituents al novembre de 1917, acabarien per configurar un sistema de dictadura del proletariat profundament allunyat de la teoria marxista i on el partit únic i l’estat es confonien. Per la seva banda, en l’àmbit econòmic, una transformació que inicialment volia donar prioritat al seu caràcter socialista, amb el repartiment de la terra entre els camperols i el control obrer a les empreses, va acabar prioritzant la seva vessant industrialista amb l’estatalització forçosa de l’economia i un objectiu a assolir a qualsevol preu: el creixement econòmic associat a la industrialització.
Bibliografia bàsica:
CARR, Edward Hallet. La Revolución Rusa : de Lenin a Stalin, 1917-1929. Madrid: Alianza Editorial, 2002.
FIGES, Orlando. La Revolución rusa 1891-1924: la tragedia de un pueblo. Barcelona: Edhasa, 2000.
LENIN, V.I. El Estado y la revolución. Barcelona: Planeta-Agostini, 1986.
REED, John. Diez días que estremecieron al mundo. Barcelona: Orbis, cop. 1985.
SEBAG MONTEFIORE, Simon. La Corte del zar rojo. Barcelona: Crítica, cop. 2004.
SEBAG MONTEFIORE, Simon. Llamadme Stalin: la historia secreta de un revolucionario. Barcelona: Crítica, DL 2007.
SERVICE, Robert. Historia de Rusia en el siglo XX. Barcelona: Crítica, cop. 2000.
Dimarts dia 31 gener de 2017 a les 19:00 – 20:30 a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la projecció del documental “La Barcelona deportada”, comentat per Juan Manuel Calvo, historiador i membre de l’Amical de Mauthausen.
Presenta l’acte Josep Sauret, ateneista de la Secció d’Història.
El documental La Barcelona deportada explica les trajectòries particulars d’una dotzena de deportats barcelonins. Ens serveix per explicar el drama col·lectiu del miler llarg de barcelonins que varen patir la deportació i, també, la dels més de 9.000 republicans espanyols deportats durant la Segona Guerra Mundial.
El 10 de desembre de 2015 es va presentar al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) la vídeo instal·lació “La Barcelona deportada”amb motiu de la commemoració del 70 aniversari de l’alliberament dels camps nazis. Un treball que va ser produït pel Museu en col·laboració amb l’Amical de Mauthausen.
Montserrat Roig, al seu llibre “Els deportats catalans als camps nazis” (1978), donava a conèixer que Barcelona era la ciutat de l’estat que havia aportat el major nombre de víctimes, amb un llistat que superava les 600 persones. Els nous treballs efectuats des de l’Amical de Mauthausen quasi dupliquen aquesta xifra, a l’afegir els barcelonins que havien arribat procedents d’altres indrets de l’estat durant els anys anteriors a la Guerra Civil i que, com a conseqüència de la derrota republicana van compartir el mateix camí de l’exili i deportació. Molts d’ells van perdre la vida als camps nazis entre 1940 i 1945. Alguns dels barcelonins supervivents van tornar i van tenir un paper important en l’organització, a Barcelona, de la resistència antifranquista.
Barcelona tingué en les primeres dècades del segle XX un caràcter fortament receptor de gent arribada des d’indrets de tot Espanya –als quals se’ls ha d’atorgar la categoria de barcelonins- per raons familiars, laborals o de trajectòria sindical i política. La Barcelona dels anys trenta, una ciutat dinàmica i compromesa políticament, va rebre també durant els anys de la guerra civil nombrosos refugiats, ferits de guerra i membres de l’exercit republicà. El final de la guerra va suposar per a molts d’ells l’exili a França i, des d’allà, 1.180 van ser deportats als camps nazis.
Donar a conèixer els deportats barcelonins als camps nazis és un fet significatiu i singular en la historia de la deportació republicana, alhora que reforça el caràcter de ciutat d’acollida de Barcelona. Hores d’ara, la xifra de deportats nascuts o amb relació directa amb la ciutat de Barcelona assoleix una xifra notablement superior als 730 que consten en els registres oficials. Tampoc es pot menystenir el fet que alguns supervivents dels camps nazis que decidiren retornar a Espanya s’instal·laren a la ciutat, per raons vinculades a la possibilitat de romandre en l’anonimat o per raons polítiques, com la implicació en la lluita antifranquista.
Secció d'Història 