Dilluns 5 febrer 2018 a les 17:00 – 18:30. Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), amb la participació d’Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. També hi participà Joan Alcaraz, com a primer lector i periodista.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història
Inscripció a la tertúlia: historiaateneu@gmail.com
Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Mèxic, 1944) és, potser, el polític català de major projecció més oblidat i desconegut. Figura pont entre Barcelona i Madrid, instigador de la fundació d’ERC i home clau de les seves tempestes internes, va ser un renovador del llenguatge polític i un creador de tendències amb el seu periòdic L’Opinió. En definitiva, fou l’home que va portar la República.
Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies.
Biografia de Joan Lluhí i Vallescà
Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així: “Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.
Vegeu la crítica de Joan Safont: “Joan Lluhí i Vallescà, vindicat” Diari Ara 04-11-2017
Autors:
Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948). Catedràtic emèrit d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Les seves aportacions a la trajectòria del nacionalisme català són essencials per entendre els corrents historiogràfics dels darrers quaranta anys. Autor de centenar d’articles sobre temàtiques catalanes, espanyoles i europees, entre les seves monografies destaquen notablement La Catalunya populista: imatge, cultura i política a l’etapa republicana (1931-1939) i El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España i, amb Joan Esculies, Macià al país dels soviets, entre altres. Amb Arnau Gonzàlez ja ha col·laborat en diverses obres anteriors.
Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha centrat la seva trajectòria investigadora en diversos aspectes del nacionalisme català d’entreguerres. Autor d’una quinzena de monografies, destaquen, entre altres, les obres La nació imaginada (1931-1939); Els fonaments dels Països Catalans; La Tercera Catalunya (1936-1940), Catalunya bajo vigilancia. El consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943) i Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava Europa.
Secció d'Història 
JOAN LLUHÍ I VALLESCÀ: L’HOME QUE VA PORTAR LA REPÚBLICA, D’ENRIC UCELAY – DA CAL I ARNAU GONZÁLEZ I VILALTA
Notes de lectura de JOAN ALCARAZ per a la tertúlia sobre aquesta obra a l’Ateneu Barcelonès (5-2-2018)
En primer lloc, vull agrair la invitació de l’amic Joan Solé a intervenir en aquesta tertúlia. Hi va pensar a partir que li enviés un article meu sobre Joan Lluhí i Vallescà, que jo havia penjat al web “L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya”: http://opiniosocialdemocrata.cat/els-nostres-referents-joan-lluhi-i-vallesca/
Aquest web, d’implementació recent, l’impulsa un altre amic i reconegut ateneista, Pau Miserachs, coordinador a Barcelona del Moviment d’Esquerres (MES) i president del Grup d’Estudis Polítics.
Com que la història m’interessa, i cada cop més, jo he llegit uns quants llibres d’història, però tampoc tants. I confesso que aquest volum, dels llegits en l’àmbit historiogràfic, és dels que més m’han interessat, fins i tot diria que seduït.
No és estrany, ja que els autors són dos historiadors d’una trajectòria tan acreditada com la d’Enric Ucelay i també Arnau Gonzàlez, un dels millors representants d’aquest àmbit d’entre les darreres generacions.
Per cert, voldria demanar a l’Arnau que prossegueixi, quan li sigui possible, la més que interessant sèrie d’articles que va publicar a El Temps sobre la història de l’independentisme. Arribava fins la Guerra Civil, però m’agradaria que prosseguís aquesta sèrie per tal de repassar, entre d’altres exemples, la trajectòria de resistència del Front Nacional de Catalunya (FNC) o l’eclosió fugaç de Nacionalistes d’Esquerra (NE).
Sense aquests i més fonaments, no s’entendrien massa els esdeveniments recents i actuals a Catalunya.
L’emblemàtic cineasta anglès Ken Loach, també militant trostskista –encara n’hi ha, una mica a tot arreu-, declarava fa poc a Barcelona que el periodisme sol fer “el primer esborrany de la història”. Com a periodista, em complau molt, doncs, tenir accés a una obra sòlida i ben documentada.
Una biografia o, potser millor, un assaig biogràfic, que posa la figura de Lluhí en el context de la seva època i ens il·lustra molt sobre aquest context.
I ens fa adonar també del paper primordial –però sovint menystingut- que té el gènere biogràfic en l’explicació i comprensió de la Història.
Quan en un llibre subratlles i anotes moltes coses, com és el cas, senyal que el volum és bo o, si més no, que com a lector et serveix, en el sentit que ets capaç de treure-li molt de profit. De corroborar coses que ja sabies i d’aprendre, sobretot, les que no sabies…
Aquesta obra sobre el polític amb majúscules que va ser Joan Lluhí és un llibre d’història però, sobretot, una lliçó d’història. Per tant, una obra de lectura complexa i amb múltiples derivacions. Per això mateix, ben suggestiva.
Un volum que, a més d’explicar fets, sap interpretar-los. Un assaig biogràfic ple també d’introspecció, de penetració psicològica. Singularment de la figura de Lluhí, però també de molts altres referents de la seva època, alguns dels quals –Macià, Companys, Tarradellas, Azaña en el pla espanyol…- han arribat amb més reconeixement als nostres dies.
Personalment, trobo molt valuós que la bibliografia històrica contribueixi a rescatar referents oblidats, més que no pas a incrementar les obres sobre els més coneguts.
Sense que això vulgui dir que qualsevol increment bibliogràfic, sobretot tot si fa aportacions d’interès, no sigui positiu. Un exemple: el coneixement sobre Josep Tarradellas no seria el mateix si Josep Benet no hagués publicat, l’any 1992, una obra tan decisiva com El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988).
Aquest obra sobre Lluhí i Vallescà constitueix, doncs, un llibre dens i ple, igualment, de sentit interpretatiu. La lectura del qual, com sempre en història, és complexa, per tal com sap inserir un itinerari personal emmarcat dins d’un full de ruta col·lectiu que marca l’aventura humana, a nivell nacional i global.
I ara que tenim una República proclamada, però encara no efectiva, presentar un llibre dedicat a Joan Lluhí i Vallescà, “l’home que va portar la República”, no deixa de resultar estimulant.
Quan parlem de Lluhí ens referim, per exemple, al Manifest d’Intel·ligència Republicana, que ell impulsà el 1930. Un títol premonitori del que necessitem ara mateix.
He d’admetre que a mi em fascinen molt els títols. Una bona novel·la amb un títol oportú encara és més bona. O un recull de poemes. Potser no tant un llibre d’història, però també…
Intel·ligència republicana no pas per quedar-nos aturats, vençuts o impotents des del punt de vista col·lectiu. Ben al contrari, disposició d’intel·ligència per fer el que pertoca a cada moment per tal d’avançar vers la plena sobirania de Catalunya.
I evitar, doncs, alguns dels errors que hem comès aquests darrers mesos per tal d’implantar definitivament –i no tan sols proclamar- la nova República.
Lluhí constitueix un dels referents històrics del socialisme democràtic i sobiranista a Catalunya. Segur que una figura més recent, i també prematurament desapareguda, Josep Pallach, s’hagués reconegut en les seves idees i la seva trajectòria.
Un altre dels grans actius d’aquesta obra és haver contribuït a posar de relleu el paper de la premsa en la política. Ja deveu saber que Lluhí era el cap de colla dels anomenats lluhins, o personalitats agrupades a l’entorn d’una capçalera del prestigi de L’Opinió.
Als anys 30, disposar d’una capçalera així resultava decisiu, en una època en què la ràdio només començava, la TV encara no hi era, dels digitals ni es pensava que poguessin arribar a existir, o les xarxes socials…
Us imagineu, per exemple, el rendiment que una personalitat poderosa, però també arrogant, com Lluhí i Vallescà hagués pogut donar a cop de Twitter?
Els llibres que ens atansen un personatge i posen a l’abast la seva època també contribueixen a rescabalar moltes ignoràncies i a desfer alguns tòpics.
Per exemple, aquesta obra d’Ucelay i Gonzàlez, entre molts altres actius, ens desmitifica un poc la figura de Macià i el seu estil absolutista.
I ens fa relacionar la més que interessant història comparada de les primeres dècades del segle XX: ascens del nazisme, el feixisme i l’estalinisme, o la implementació, als Estats Units, del New Deal de Roosevelt…
En aquest context, i ara que torna a vindicar-se amb força el paper social de la dona, perceps com les dones, col·lectivament, comptaven ben poc en aquella època. Quantes conselleres va tenir la Generalitat republicana, per exemple? Sembla que cap… I això, que ara mateix queda bé de dir, crec que, sobretot, cal dir-ho.
Si llegiu atentament aquest llibre, us adonareu que l’aposta vers la plena sobirania de Catalunya sempre ha estat un plet difícil, i ho continua sent.
Crec que un referent com Lluhí seria avui –a més d’home d’esquerres- plenament sobiranista, però també prou pragmàtic per intuir per on es pot anar i per on no es pot anar.
Entre molts altres aspectes, m’ha interessat moltíssim, per exemple, conèixer més de prop el tràfic d’armes, informacions i valors materials que va tenir lloc, durant la Guerra Civil, a banda i banda de la frontera francesa. O l’ajut de França, de sotamà, a la República espanyola i a la Generalitat de Catalunya.
I és que el paper de Lluhí com a cònsol de la República a Tolosa de Llenguadoc no va ser, precisament, un camí de roses. I amb un estat de salut que l’afavoria cada cop menys…
Deixeu-me dir també que un lector, o lectora, d’un llibre d’història agraeix per exemple que, com a la pàg. 310, hi hagi una referència a “una molt jove i guapíssima Lauren Bacall”…
Necessitem textos de caire ben acadèmic, sí, però també fa falta que els acadèmics, els historiadors, els savis… compaginin la seva erudició, el seu rigor, amb oportunes incitacions a la lectura.
Joan Lluhí i Vallescà, com ja sabreu, va morir abans dels 50 anys, o sigui que massa jove. Si hagués perviscut:
Hagués tingut un paper de primer ordre en l’exili català i el combat antifranquista?
Hagués pogut accedir a la Presidència de la Generalitat?
Li hagués pogut quedar reservat algun paper durant l’època de la Transició?
Aquestes i d’altres són preguntes sense resposta. Celebrem, doncs, que aquest llibre d’Enric Ucelay-Da Cal i Arnau Gonzàlez i Vilalta constitueixi una molt bona invitació a tractar amb més profunditat una personalitat de primer ordre de la política catalana.
M'agradaM'agrada
JOAN LLUHÍ I VALLESCÀ: L’HOME QUE VA PORTAR LA REPÚBLICA, D’ENRIC UCELAY – DA CAL I ARNAU GONZÁLEZ I VILALTA
Notes de lectura de JOAN ALCARAZ per a la tertúlia sobre aquesta obra a l’Ateneu Barcelonès (5-2-2018)
En primer lloc, vull agrair la invitació de l’amic Joan Solé a intervenir en aquesta tertúlia. Hi va pensar a partir que li enviés un article meu sobre Joan Lluhí i Vallescà, que jo havia penjat al web “L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya”: http://opiniosocialdemocrata.cat/els-nostres-referents-joan-lluhi-i-vallesca/
Aquest web, d’implementació recent, l’impulsa un altre amic i reconegut ateneista, Pau Miserachs, coordinador a Barcelona del Moviment d’Esquerres (MES) i president del Grup d’Estudis Polítics.
Com que la història m’interessa, i cada cop més, jo he llegit uns quants llibres d’història, però tampoc tants. I confesso que aquest volum, dels llegits en l’àmbit historiogràfic, és dels que més m’han interessat, fins i tot diria que seduït.
No és estrany, ja que els autors són dos historiadors d’una trajectòria tan acreditada com la d’Enric Ucelay i també Arnau Gonzàlez, un dels millors representants d’aquest àmbit d’entre les darreres generacions.
Per cert, voldria demanar a l’Arnau que prossegueixi, quan li sigui possible, la més que interessant sèrie d’articles que va publicar a El Temps sobre la història de l’independentisme. Arribava fins la Guerra Civil, però m’agradaria que prosseguís aquesta sèrie per tal de repassar, entre d’altres exemples, la trajectòria de resistència del Front Nacional de Catalunya (FNC) o l’eclosió fugaç de Nacionalistes d’Esquerra (NE).
Sense aquests i més fonaments, no s’entendrien massa els esdeveniments recents i actuals a Catalunya.
L’emblemàtic cineasta anglès Ken Loach, també militant trostskista –encara n’hi ha, una mica a tot arreu-, declarava fa poc a Barcelona que el periodisme sol fer “el primer esborrany de la història”. Com a periodista, em complau molt, doncs, tenir accés a una obra sòlida i ben documentada.
Una biografia o, potser millor, un assaig biogràfic, que posa la figura de Lluhí en el context de la seva època i ens il·lustra molt sobre aquest context.
I ens fa adonar també del paper primordial –però sovint menystingut- que té el gènere biogràfic en l’explicació i comprensió de la Història.
Quan en un llibre subratlles i anotes moltes coses, com és el cas, senyal que el volum és bo o, si més no, que com a lector et serveix, en el sentit que ets capaç de treure-li molt de profit. De corroborar coses que ja sabies i d’aprendre, sobretot, les que no sabies…
Aquesta obra sobre el polític amb majúscules que va ser Joan Lluhí és un llibre d’història però, sobretot, una lliçó d’història. Per tant, una obra de lectura complexa i amb múltiples derivacions. Per això mateix, ben suggestiva.
Un volum que, a més d’explicar fets, sap interpretar-los. Un assaig biogràfic ple també d’introspecció, de penetració psicològica. Singularment de la figura de Lluhí, però també de molts altres referents de la seva època, alguns dels quals –Macià, Companys, Tarradellas, Azaña en el pla espanyol…- han arribat amb més reconeixement als nostres dies.
Personalment, trobo molt valuós que la bibliografia històrica contribueixi a rescatar referents oblidats, més que no pas a incrementar les obres sobre els més coneguts.
Sense que això vulgui dir que qualsevol increment bibliogràfic, sobretot tot si fa aportacions d’interès, no sigui positiu. Un exemple: el coneixement sobre Josep Tarradellas no seria el mateix si Josep Benet no hagués publicat, l’any 1992, una obra tan decisiva com El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988).
Aquest obra sobre Lluhí i Vallescà constitueix, doncs, un llibre dens i ple, igualment, de sentit interpretatiu. La lectura del qual, com sempre en història, és complexa, per tal com sap inserir un itinerari personal emmarcat dins d’un full de ruta col·lectiu que marca l’aventura humana, a nivell nacional i global.
I ara que tenim una República proclamada, però encara no efectiva, presentar un llibre dedicat a Joan Lluhí i Vallescà, “l’home que va portar la República”, no deixa de resultar estimulant.
Quan parlem de Lluhí ens referim, per exemple, al Manifest d’Intel·ligència Republicana, que ell impulsà el 1930. Un títol premonitori del que necessitem ara mateix.
He d’admetre que a mi em fascinen molt els títols. Una bona novel·la amb un títol oportú encara és més bona. O un recull de poemes. Potser no tant un llibre d’història, però també…
Intel·ligència republicana no pas per quedar-nos aturats, vençuts o impotents des del punt de vista col·lectiu. Ben al contrari, disposició d’intel·ligència per fer el que pertoca a cada moment per tal d’avançar vers la plena sobirania de Catalunya.
I evitar, doncs, alguns dels errors que hem comès aquests darrers mesos per tal d’implantar definitivament –i no tan sols proclamar- la nova República.
Lluhí constitueix un dels referents històrics del socialisme democràtic i sobiranista a Catalunya. Segur que una figura més recent, i també prematurament desapareguda, Josep Pallach, s’hagués reconegut en les seves idees i la seva trajectòria.
Un altre dels grans actius d’aquesta obra és haver contribuït a posar de relleu el paper de la premsa en la política. Ja deveu saber que Lluhí era el cap de colla dels anomenats lluhins, o personalitats agrupades a l’entorn d’una capçalera del prestigi de L’Opinió.
Als anys 30, disposar d’una capçalera així resultava decisiu, en una època en què la ràdio només començava, la TV encara no hi era, dels digitals ni es pensava que poguessin arribar a existir, o les xarxes socials…
Us imagineu, per exemple, el rendiment que una personalitat poderosa, però també arrogant, com Lluhí i Vallescà hagués pogut donar a cop de Twitter?
Els llibres que ens atansen un personatge i posen a l’abast la seva època també contribueixen a rescabalar moltes ignoràncies i a desfer alguns tòpics.
Per exemple, aquesta obra d’Ucelay i Gonzàlez, entre molts altres actius, ens desmitifica un poc la figura de Macià i el seu estil absolutista.
I ens fa relacionar la més que interessant història comparada de les primeres dècades del segle XX: ascens del nazisme, el feixisme i l’estalinisme, o la implementació, als Estats Units, del New Deal de Roosevelt…
En aquest context, i ara que torna a vindicar-se amb força el paper social de la dona, perceps com les dones, col·lectivament, comptaven ben poc en aquella època. Quantes conselleres va tenir la Generalitat republicana, per exemple? Sembla que cap… I això, que ara mateix queda bé de dir, crec que, sobretot, cal dir-ho.
Si llegiu atentament aquest llibre, us adonareu que l’aposta vers la plena sobirania de Catalunya sempre ha estat un plet difícil, i ho continua sent.
Crec que un referent com Lluhí seria avui –a més d’home d’esquerres- plenament sobiranista, però també prou pragmàtic per intuir per on es pot anar i per on no es pot anar.
Entre molts altres aspectes, m’ha interessat moltíssim, per exemple, conèixer més de prop el tràfic d’armes, informacions i valors materials que va tenir lloc, durant la Guerra Civil, a banda i banda de la frontera francesa. O l’ajut de França, de sotamà, a la República espanyola i a la Generalitat de Catalunya.
I és que el paper de Lluhí com a cònsol de la República a Tolosa de Llenguadoc no va ser, precisament, un camí de roses. I amb un estat de salut que l’afavoria cada cop menys…
Deixeu-me dir també que un lector, o lectora, d’un llibre d’història agraeix per exemple que, com a la pàg. 310, hi hagi una referència a “una molt jove i guapíssima Lauren Bacall”…
Necessitem textos de caire ben acadèmic, sí, però també fa falta que els acadèmics, els historiadors, els savis… compaginin la seva erudició, el seu rigor, amb oportunes incitacions a la lectura.
Joan Lluhí i Vallescà, com ja sabreu, va morir abans dels 50 anys, o sigui que massa jove. Si hagués perviscut:
Hagués tingut un paper de primer ordre en l’exili català i el combat antifranquista?
Hagués pogut accedir a la Presidència de la Generalitat?
Li hagués pogut quedar reservat algun paper durant l’època de la Transició?
Aquestes i d’altres són preguntes sense resposta. Celebrem, doncs, que aquest llibre d’Enric Ucelay-Da Cal i Arnau Gonzàlez i Vilalta constitueixi una molt bona invitació a tractar amb més profunditat una personalitat de primer ordre de la política catalana.
Joan Alcaraz
M'agradaM'agrada