Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona.

Cinquena sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Dilluns 14 de Maig de 2018 a les 19:00 – 20:30, a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès)
Conferència a càrrec de Lluís Permanyer, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Ildefons Cerdà retratat per Ramon Martí i Alsina (1878). Ateneu Barcelonès

L’Eixample de Barcelona i Ildelfons Cerdà

La gran aventura de la construcció de l’Eixample és un dels tres moments més brillants de la història de l’urbanisme de Barcelona. Contrasta que el desenvolupament constructiu fos ràpid i imparable, mentre que l’actitud exhibida per l’Ajuntament i altres poders fàctics, com els propietaris, fos la de posar pals a les rodes.

El desenllaç fou la mutilació del Pla de l’Eixample i el descrèdit que va caure sobre Ildefons Cerdà. Llegendes malèvoles van enterbolir la imatge de la obra i també la del seu creador. La recuperació es va fer esperar: fins l’etapa de l’alcalde Porcioles, per iniciativa del catedràtic Fabià Estapé.

Un dels motius afegits al descrèdit del Pla i de Cerdà van sorgir a causa d’un avantguardisme que llavors ningú no va entendre, les bondats del qual ara són descobertes. Cal destacar que és l’únic planejament d’estil ortogonal que té xamfrans, introduïts per afavorir la bona circulació de vehicles.

Els qui visiten Barcelona acostumen a preguntar quin rei o quin govern va construir aquella espectacular operació urbanística (deu vegades més gran que la superfície de la ciutat emmurallada), la més extensa duta a terme a una gran ciutat europea de l’època. Doncs la resposta és: l’empenta de la societat civil i concretament de la burgesia.

Text de Lluís Permanyer

Eixample-PlaCerda1859b

Imatge: Eixample de Barcelona. Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i del projecte per a la seva millora i ampliació, 1859.

Illa versus mansana. Etimologia

L’ús de la paraula illa prové del concepte de grup de cases «aïllades» que aplicaven els romans quan les anomenaven domuum insula. En francès (îlot urbain), italià (isolato) i en català es fa servir aquest origen. Altres idiomes (anglès, holandès, polonès, portuguès,…) fan servir el concepte «bloc» o «bloc urbà».

Mansana, en canvi, és una denominació catalana derivada de «manso» que al seu torn prové del llatí mansio, mansionis (habitació, casa). A l’edat mitjana, s’anomenava manso a les cases de camp que en època romana se’n denominaven «vil·la». L’agrupació de diverses cases al voltant dels manso van anomenar-se mansana.

Així, doncs, l’accepció castellana manzana és una castellanització del mansana català que es va popularitzar a Catalunya a partir del segle XVIII fins a arribar a desplaçar l’expressió original. Al seu Tratado General de la Urbanización de 1867, Ildefons Cerdà va dedicar dues pàgines a la justificació etimològica del terme raonant la nul·la relació de la paraula manzana ni amb el fruit ni amb res que ho relacioni amb la seva forma, demostrant que es tracta d’una pura derivació de la forma escrita. Cerdà va intentar introduir un neologisme per a evitar aquesta discussió, anomenant-les «intervies», sense massa èxit en la seva implantació. Finalment, «mansana» no és una paraula normativa malgrat els intents d’arquitectes, d’alguns llibres d’estil de mitjans escrits o autors com Lluís Permanyer.

Eixample_Cerda-avantprojecteEixample-1955

Foto: Secció de carrer de l’Eixample tal com hi figurava al projecte

Lluís Permanyer i Lladós

Periodista i assagista català. Es va llicenciar en Dret, però s’ha dedicat des de molt jove al periodisme: va col·laborar a la revista Destino, on va donar a conèixer el Qüestionari Proust i, des de 1966, escriu habitualment La Vanguardia. Home reconegut per la professió, ha guanyat els premis Luca de Tena (1969) i Ciutat de Barcelona de periodisme (1987).

Atret per la seva ciutat natal i bon coneixedor de la seva història, n’ha esdevingut cronista oficial i ha escrit diversos llibres sobre aquest tema. És patró de la Fundació Joan Brossa per expressa designació del poeta. Ha publicat diversos llibres sobre poetes (Sagarra, Brossa), artistes (Miró, Tàpies, Dalí, Clavé) i sobretot sobre Barcelona: L’Eixample. 150 anys d’història. Barcelona 1900; Postals de Hauser y Menet 1894-1905; El Molino, un segle d’història, entre molts d’altres.

LluisPermanyer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s