Dimecres 2 de novembre a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc l’homenatge festa Celebrant Carlos Cano.

Hi participaren: Óscar Jurado, periodista; Javier García Fernández, historiador; Paco Ibañez, artista; David Castillo, escriptor; Giulia Valle, artista; i Marina Rosell, artista.

Presentà l’acte: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història.

Accés obert.

Amb motiu del 50 aniversari del debut de Carlos Cano en un acte de la UNESCO a París el 1972 en homenatge a Federico García Lorca i del 20 è aniversari de la seva mort l’any 2000, que no es va poder commemorar per la pandèmia, avui retem homenatge a un cantautor compromès, que es va formar a Catalunya i que va fer l’adaptació musical i va gravar l’Himno de Andalucía el 1977, a partir de la composició musical de José del Castillo Díaz amb lletra de Blas Infante .

Qui fou Carlos Cano?

Carlos Cano va néixer a  Granada  el  28 de gener  de  1946. Viu l’infantesa tenint una clara memòria familiar republicana amb el record del seu avi que havia estat afusellat al començament de la Guerra Civil.
De ben jove, com milers de granadins, emigra a  Suïssa  i posteriorment a  Alemanya  darrera d’una feina.

Després d’un any a l’estranger, el 1964, amb els estalvis aconseguits amb el seu treball, arriba a Barcelona. Es matricula en un curs d’electrònica, que aprova amb bones notes, però quan se li acaben els estalvis comença a treballar en la construcció per poder seguir costejant-se els estudis.

Poc després és quan apareix l’autèntic Carlos Cano. Deixa els estudis, l’acomiaden de la feina i comença a escriure, verbalitzant poèticament la barreja de sentiments de soledat, d’identitat i d’esperança. Torna a Granada i comença a compondre les seves primeres cançons. Coneix al poeta Juan de Loxa, que en aquell moment encapçalava el col·lectiu de poesia anomenat Poesía 70, i s’integra al grup. El 1972 participa a París en un homenatge a Federico García Lorca en un acte de la UNESCO, on debuta professionalment com a cantautor. Allà coneix Paco Ibáñez, Elisa Serna, Luís Cilia i especialment Lluís Llach amb qui acaba mantenint una llarga amistat.

Carlos Cano és un dels representants més destacats de la cançó andalusa, va ser creador d’un nou tipus de cobla popular, compromesa amb la problemàtica social d’Andalusia tal com es reflecteix al primer disc publicat l’any 1976.

El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques a Andalusia, el Partido Socialista de Andalucía (PSA) li edita l’”Himno de Andalucía” amb lletra de Blas Infante. El  1998  posa música als poemes del  Diván del Tamarit, últim llibre de Federico García Lorca. Mor l’any 2000 d’un aneurisma de l’aorta a la seva ciutat natal.