Any: 2023

Catalunya, “La petita Anglaterra”: 1756-1808. Curs Aula Ateneu Història

/ historiaab / Deixa un comentari

Sessió 4a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 24 d’octubre a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès

Ponència de Joaquim Albareda, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Plaça Nova de Barcelona a principis del segle XIX amb les construccions que unien el Palau del Bisbe amb la Casa de l’Ardiaca, 1806 de Reville et Couché Font: AHCB 18498

SITUACIÓ DE CONTEXT: LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVIII

No hi ha cap viatger estranger de la segona meitat del segle XVIII que no quedi impactat a Catalunya. Alguns la qualifiquen com a “La petita Anglaterra” o altres la comparen amb Holanda. Un desenvolupament sense precedents, amb una bona base productiva especialitzada per comarques i intercanvis específics i un elevat creixement demogràfic (un 70 % al llarg del segle). Les viles i ciutats creixen molt.  Les llindes de les cases d’aquella època i la riquesa de les esglésies, el barroc català, ho testimonien.

La historiografia hispànica clàssica afirmava que hi havia unes estructures econòmiques antiquades que són substituïdes per d’altres, les borbòniques,  de més modernes i el canvi porta a la prosperitat; també parla de la política econòmica reformista del Borbons com a factor determinant i, però si bé introdueix alguns estímuls a l’economia, com ara l’abolició dels drets d’estrangeria i duanes, els decrets de lliure comerç amb Amèrica, la possibilitat de proveir l’exèrcit (roba sobretot) o el proteccionisme puntual als teixits de cotó (res comparat al britànic amb les seves produccions), això no n’és la causa, sinó que el motiu fonamental és que els sectors productius eren adequats i preparats, ja el 1700, per aprofitar la conjuntura.

En el cas de l’Aragó o el País Valencià, no se’n van beneficiar perquè no estaven preparats per a fer-ho. De fet, per a altres sectors espanyols no preparats, l’abolició de les duanes serà causa de ruïna d’alguns sectors: els catalans envairan els teixits de llana castellans, tot arruïnant el sector  o tindran accés a la pesca de la sardina gallega amb conseqüències nefastes pels pescadors gallecs; tot això provocarà un rebuig fort dels catalans pels gallecs.

La clau del progrés era l’emfiteusi, com ja s’ha apuntat a la sessió anterior, i això incentivava el progrés i millora de les terres a mig i llarg termini. La figura de l’hereu també és important per a garantir una mida de les explotacions que les fessin rendibles. Les acumulacions de capital a l’agricultura i el comerç van ser claus per iniciar la primera fase de la industrialització; de tota manera cal no oblidar que estem en una societat de l’Antic Règim en la qual alguns naixien privilegiats i on l’alfabetització només abastava el nobles i els clergues. Malgrat tot ja comencen alguns signes de modernitat per a les incipients classes burgeses, les Juntes de Comerç, una mena de govern a l’ombra,  donaven educació (escoles, d’art, de navegació i acadèmies professionals), es munten escoles primàries als pobles, de l’església o municipals per contractar un “mestre de minyons”.  L’alfabetització entre classes mitjanes era força més elevat del que es pensava fa uns anys. Surten inquietuds científiques, com els invents o la botànica i artístiques pròpies de la il·lustració aplicada ben representada per homes com Antoni de Capmany, el primer que planteja a Europa la necessitat de fer una història econòmica. També el paper actiu de les dones marca un canvi i és un bon índex de la modernitat d’una societat. El camí cap a la industrialització del cotó és una notable diferència amb la resta d’Espanya, encara basada en la llana  i que va quedant  cada cop més endarrerida com molts viatgers constataran.

Però malgrat la prosperitat econòmica i l’acomodació a l’absolutisme borbònic, sobretot a partir de 1740 quan moren els darrers referents austriacistes de l’exili vienès com Ramon de Vilana Perles (1663 – 1741), els conflictes i la dissidència eren constants: guerrilles els primers anys, després denúncies, protestes, memorials de greuges, revoltes o projectes de canvi. L’amenaça a la identitat està en aquesta època més amenaçada que mai i en perill de desaparèixer, però la llengua es va mantenir entre el poble, no entre la burgesia, i el Dret Civil Català es va conservar. El record de les llibertats es manté en sentit reivindicatiu: es demanaven ajuntaments com els d’abans, perquè eren millors, volien que tornessin les “tres mans” perquè es governava millor, no volien els regidors a dit o els que compraven els càrrecs perquè “era un desastre”. Un funcionari del Cadastre apuntava l’any 1723 que “seria millor restablir la Diputació del General” perquè funcionava millor i era més respectada pels ciutadans.

LA CLAU: EL DINER CIRCULA

Jaume Caresmar, en el seu ”Discurso sobre agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña”, l’any 1780, ho resumia així: “En otras provincias està el dinero como estancado en pocas manos sin que apenas en pequeño pueblo lo conozca en su figura; però en Cataluña es un humor que figura y se extiende por todos los miembros de su provincia […] en más o menos cantidad  según su estado y proporción se lo permitan”. Qui treballava, tenia diners i podia comprar bens que facturaven altres i això generava un cercle econòmic virtuós. Un dels protagonistes d’aquesta circulació era la Junta de Comerç, dirigida pels principals burgesos catalans que ja el 1713 col·laboraven i finançaven Felip V quan les seves tropes assetjaven Barcelona. Després el rei premia aquest suport amb els contractes de roba per l’exèrcit a les guerres d’Itàlia.

El concepte “botiga”, esteses per tot el territori (a Barcelona més de seixanta), era molt ampli i feia referència a un productor i al mateix temps un comerciant. La botiga era una planta superior on vivia la família i una planta baixa amb taller de manufactura, ja que la feina de filar es feia al camp, sovint mobilitzant milers de dones. Les feines es distribuïen per domicilis i després al taller s’acabaven les manufactures. Aquestes negocis tenien corresponsals-venedors per Espanya i l’estranger. La manufactura indiana és de final de segle XVIII, la del lli i el cotó. En aquells moments i endavant,  s’introduiran també les fàbriques i les màquines  de vapor  per moure els telers: els productes de cotó inundaran els mercats espanyols a les acaballes de segle XVIII i el segle XIX. 

La imatge de la Barcelona del cotó d’inicis  del XIX és la de les xemeneies de vapor fumejant per treballar les indianes, per acolorir els cotons. La producció industrial i d’intercanvis del XVIII a Catalunya ens mostra una Catalunya molt especialitzada: zones d’aiguardent, zones papereres i zones de llana i cotó i cal afegir el nord del país ramader, la pesca a la costa, el vidre a Mataró, etc. Calia necessàriament comprar blat (a Itàlia o al Nord de l’Àfrica), ja que el produït al Pla d’Urgell era insuficient i això es feia tranquil·lament amb els beneficis de l’exportació de l’aiguardent o d’altres productes.

El 1778 Carles III signa el Reglament que obre el comerç a diferents ports peninsulars amb les colònies americanes. La Junta de Comerç es mostrà molt agraïda amb el monarca pel seguit de mesures que va impulsar i que els afavoria. El neoclàssic edifici de la Llotja de Barcelona acollí la Cambra de Comerç el darrer quart del segle XVIII fins la invasió napoleònica. Fou construïda sobre la base d’un edifici medieval. Quan la Junta es l’any 1752, no s’hi pot traslladar, ja que és una caserna ocupada per militars i no serà buidada fins passades més de dues dècades, tot i que l’edifici era seu. Un bon indicador de la modernitat del país era el “Diario de Barcelona”  que veié el seu primer número l’1 d’octubre de 1792, escrit totalment en castellà i que actuà com una mena de diari oficial. Marca l’arrancada de la premsa al país.

Escut de la Junta de Comerç 1763, F. Tramulles Biblioteca de Catalunya

Antoni de Capmany escriu les “Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la Antigua ciudad de Barcelona (1779 – 1792)”  amb l’objectiu de lligar la història medieval amb el bon moment econòmic que hi vivien; serà el primer assaig d’història econòmica a Europa, com dirà Pierre Vilar. El  metge Francesc Salvà i Campillo (1751 – 1828) fou un precursor en el descobriment de la vacuna de la verola. L’antic Teatre de la Santa Creu tingué un bon creixement i acollí obres de teatre i de la òpera italiana; a partir de 1840 canviaria de nom: el Teatre Principal, però aquesta és una altra història. El gabinet botànic dels Salvador era molt remarcable i cridava l’atenció de gairebé tots els viatgers que hi venien. Era fruit del treball naturalista de la família Salvador d’apotecaris i botànics des del segle XVII al XIX.

Malgrat tot, les desigualtats socials i la pobresa són molt importants, de fet és una cosa comuna a totes les ciutats europees. Un dels viatgers reflexiona sobre això: “Els processos de creixement curiosament també porten l’empobriment”. Fins aleshores la pobresa havia estat atesa per la caritat de l’Església, però al segle XVIII es fan per primera vegada polítiques públiques com hospicis i cases de pobres per acollir-los, per retirar-los dels carrers i fer-los treballar. L’any 1787 hi havia un bon munt d’aquests centres repartits pel territori; també n’hi havia d’específics per a les dones que venien de comarques on el pas a les fàbriques deixava dones sense la feina domiciliària, ja que el seu protagonisme com a operàries havia estat immens, desenes de milers hi treballaven filant per tot el territori o bugaderies industrials molt esteses a Barcelona.

LA DISSIDÈNCIA QUE NO ACABA

Ja el 1715 apareix penjat a casa del principal felipista de la ciutat de Barcelona, Josep d’Alós, un escrit en llatí: “No quedarà res sense venjança”, això ho signa un patriota imperial. L’any 1726 al poble de l’Esquirol, un grup d’homes cansats dels abusos dels regidors que acusaven de col·laboracionistes i del Cadastre, els amenaçaven de mort amb un escrit que deia: “Traïdors” i seguien els noms dels regidors i deien  “si porteu més soldats a les cases […] us volem matar[…]”.

Una altra dissidència dels primers anys va ser la revolta dels Carrasclets, aixecament militar o guerriller a comarques del sud de Catalunya, ja que s’inicià una guerra dels anglofrancesos contra les tropes de Felip V que no respectaven els termes del Tractat d’Utrecht; al sud s’aixecaren grups armats contra els borbònics, mentre que els pobles del nord de Catalunya ocupats per tropes francobritàniques, restabliren l’estructura municipal anterior. Cap a 1752 encara hi havia gent que penjava l’aligot austriacista de les cases. El Via fora als adormits fou un opuscle antiborbònic publicat a Barcelona l’any 1734, una crida a la defensa de les llibertats arrabassades  i a la reclamació dels territoris cedits a França per la Pau dels Pirineus, tot pensant que la conjuntura política europea podria donar lloc a un canvi polític a l’interior que no es va produir. La mort de Vilana Perles i del propi emperador és el final d’un cicle i de les esperances de canvi.

Via fora als adormits fou un opuscle antiborbònic publicat a Barcelona el 1734, una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el 1714 i a la reclamació dels territoris cedits a França per la Pau dels Pirineus,

L’any 1740 i fins el 1770 comença un nou cicle, el de les protestes dels gremis contra els regidors corruptes. Els gremis eren l’únic element antic que no s’havia eliminat si bé no tenia cap representació ni poder en els municipis. Els gremis, ben organitzats i dolguts per la pèrdua de la representativitat, presenten al·legacions a Madrid però no aconsegueixen res, davant del poder militar absolut a Catalunya, ja que per sobre dels regidors corruptes hi havia els corregidors que ostentaven fèrriament el poder militar. Molts municipis es mobilitzaren en aquest anys de diverses maneres (memorials, protestes, revoltes, etc) contra els abusos. Els dietaris de pagesos són una bona eina per anar seguint aquestes accions. El pagès Amer Masó de Banyoles, denunciava la ”lladronicia ab capa de justícia” del governador i dels secretaris “dels lladres de perruca i espasa […]” i que “los qui pagant són los pobres que los richs, per una o altra enbustaria ja quedan franchs”. Lamentava la poca pietat del rei i dels ministres d’Espanya “traïdors que no castiguen cap rich per lladra que sigui […] porti perruca i espasa” i diu que el “catastro és l’esclavitud dels pobres”. En contrast, elogiava els síndics municipals dels temps dels Àustries i deia que eren respectats i que s’ocupaven de les tasques municipals a diferència dels borbònics.

Com queda la identitat dels catalans? Evidentment queda afectada, però hi ha testimonis de la persistència  com el text de Baldiri Reixac de 1749 «Instruccions per la ensenyansa de minyons” on defensa també l’educació de les dones, de les nenes al costat dels nens. Cat tenir en compte que la “Real Cédula de Aranjuez”  de 1768 obligava a utilitzar el castellà a les escoles, que l’edició de llibres en català havia baixat moltíssim i que en aquest context el català era una mena de llengua morta – viva, que resistia. Pau Ignasi Dalmases, un comerciant que compra llibres per Europa, va crear una bona biblioteca al Palau Dalmases al carrer Montcada. És el creador de la Real Acadèmia de Bones Lletres, institució important en època austriacista i que en època posterior tingué una doble funció: defensa de la llengua i fer una història de Catalunya que no arribà a fer-se. Apareixen senyals identitaris com el que ara explico: una marca de fàbrica que situa l’escut de la ciutat en lloc preeminent o un altre que titula els productes “Fàbrica de Catalunya”, en una forma de recordar el país.

Instruccions per la ensenyansa de minyons és una obra pedagògica de l’època de la Il·lustració escrita per Baldiri Reixac i Carbó i publicada a Girona el 1749.

LA CRISI DE FINALS DE SEGLE

Al final del segle XVIII, el sistema social entra en crisi perquè és una societat de l’Antic Règim basada en el sistema senyorial. Hi ha molts conflictes per la negativa dels pagesos a pagar la contribució, molts plets en els tribunals, la monarquia està endeutada amb una demografia creixent i unes estructures productives limitades. El problema de fons, però són les contínues guerres que ocasionaren un greu col·lapse econòmic: A) La Guerra Gran contra la França revolucionaria (1793 – 1795) que va comportar un gran endeutament a l’estat. B) La Guerra contra el Regne Unit (1796 – 1802) que va afectar greument el comerç marítim, a més, les males collites van agreujar encara més la situació. C) Una nova Guerra contra el Regne Unit (1804 – 1809) que estronca el comerç de l’aiguardent i de teixits  amb Anglaterra i Holanda, tot i que es manté el comerç interior espanyol. D) El darrer i més terrible és la Guerra del Francès (1808 – 1814). Enmig del conflicte les Corts reunides a Cadis aproven la primera Constitució espanyola el 1812.

A partir de la nova Constitució Liberal el marc social i polític canvia, però el nou marc és molt uniformista, consolida el model borbònic.

TESTIMONIS I TEXTOS DE VIATGERS I DIPLOMÀTICS

Parlant de Catalunya, els viatgers segueixen enlluernats per Montserrat “el santuario más frecuentado de Europa”. Ara hi afegeixen l’impacte de la Muntanya de sal de Cardona. Un viatger francès l’any 1765 enuncia que “Cataluña es la provincia de España más bella […] vale  más ella sola que la mitad del reino de España […] los catalanes pueden pasarse sin España y sin  el Universo entero”. Voltaire en la seva edició  “El segle de Lluis XIV” de l’any 1784, copia aquesta darrera frase. El castellà Franscisco de Zamora constata que el règim senyorial estava en reculada i veu l’accés dels pagesos catalans a la terra: “muchas de esas casas no tienen señor directo”.

Els cultius de Barcelona enlluernen com ara l’anglès Townsend  l’any 1786 que diu que es cultiva amb bous o una mula amb una bona arada de ferro i que hi ha moltes sínies per pujar l’aigua; explica que les rotacions dels cultius estan ben pensades per tal d’eliminar el guaret i que passen dels cereals al blat de moro o el cànem, mill, cols, mongetes, tot alternant-los i que el rendiment del blat és molt alt de 10 per 1 o de 15 per 1. També descriu les bones pràctiques agrícoles d‘altres llocs i en arribar a Tarragona diu que “es una ciudad poco importante y despoblada […] con un puerto peligroso […]”. En canvi Reus és “una población moderna […] exporta a través de Salou los frutos secos, vinos y aguardiente”.

Escut de Barcelona amb la representació de la ciutat, el port i les Drassanes Reials. Als costats, el déu del comerç, Mercuri, i el déu de la guerra, Mart, són l’al·legoria del poder econòmic de la ciutat
Dibuix de José Camarón. Gravat per Pasqual Pere Moles el 1779 per a la coberta de les Memorias históricas d’Antoni de Capmany

Quan arriben als camins, els viatgers coincideixen de manera unànime que són un desastre; la monarquia il·lustrada no va fer res d’això al contrari d’altres països com França. Jean François Peyron el 1779 diu que  “el camino de Gerona a Malgrat es horrible, sobre todo cuando ha llovido”.  Townsend el 1786 diu que “cuando se entra en España, antes de llegar a Barcelona, parece como si no hubieran hecho nada desde la creación del mundo […] sea para facilitar el transporte o para proveer la Seguridad del viajero”. Un altre anglès, Arthur Young parla del pobres i miserables camins de Catalunya i quan passa a França parla dels grans camins i ponts que permetien salvar els rius al viatger i acaba “quan més coses es veuen més crec que s’ha de pensar que hi ha una cosa que influeix sobre el gènere humà i és el govern”, per dir que en aquest àmbit no s’havia fet res.

Quant a les condicions de vida, Francisco de Zamora diu que “llevan unos gorros rojos sobre una redecilla negra [s’hi recollien els llargs cabells] llevan calzones de terciopelo negro, alpargatas en lugar de zapatos y rara vez medias […] su blusa con botones de plata està rodeada  per una ancha faja que da vueltas alrededor y cuelga […]”.

L’il·lustrat castellà Gaspar Melchor de Jovellanos passa per l’Anoia l’any 1801 i parla de forma poc elogiosa de les dones,  “estas catalanas de mis pecados, siempre zafias, siempre pequeñas y rechochudas, siempre llenas de sayas y con la ropa a la rodilla […] y con un girigay que el diablo que las entienda […] agradan siempre muy poco, aunque el trato las haga serviciales” i dels homes diu “ […] los labradores con su capa parda y el gorro colorado […] hasta clérigos hemos visto llevar la gorra”.

Pel que fa a l’alimentació era força precària en general; un viatger castellà per la plana de Vic diu “la comida de todo el año es la de harina de maiz y un pedazo de tocino […] el vino usual pocos lo beben”.  Townsend deia “rara vez se conceden la licencia de un poco de carne asada o cocida […] la mayor parte del tiempo la cocinan en la estufa en pucheros de barro”. Tots remarquen que beuen en bota perquè diuen que així eviten les infeccions. Quant a les febres eren habituals sobretot en zones d’aiguamolls o inundades; a la plana del Llobregat hi havia hagut plagues importants. L’any 1764 hi ha una plaga important a Lleida, Tarragona, Igualada i Martorell.

Parlaven amb elogi també de l’Hospital de Barcelona com un hospital ben administrat que podia albergar fins a 10.000 persones i diuen que “en el primer año murieron 874, en el último 926 , lo que hace un noveno [del total que hi havien entrat] […] envían varios enfermos solo para ahorrar los gastos de los funerales”. També hi havia un establiment per recollir nens abandonats, cosa molt freqüent; hi havia 528 nens acollits a Barcelona i Townsend continua: “cuando las niñas son púbiles, las llevan en procesión […] y si algun jovent ve alguna que quiere como pareja tiene la libertad de designarla, lo que hace arrojando un pequeño pañuelo en el suelo”.

L’hospici o “casa de industria de los pobres” era lloc d’acollida i treball; hi havia 1436 pobres acolitats i diu Townsend que “de ese número, unos mil son capaces de trabajar, 300 son idiotas y el resto, niños pequeños. Las mujeres y los niños hacen punto, hilan o hacen encajes […] los hombres cardan, hilan y peinan algodón, lino y lana”. Sortien de l’hospici amb un ofici senzill. També hi havia a la ciutat una casa de correcció per a les dones, per a les moltes prostitutes que hi havia com a conseqüència dels desequilibris socials i per a les lladres. Aquesta casa era un càstig per a les internes que havien de treballar per a corregir la conducta.

El que és important, i això els viatgers ho remarquen molt, és el paper de les dones en el treball (filar, teixir, fer puntes, feines del camp de tota mena. Francisco de Zamora en parla, tot fent un llistat molt extens per comarques, de les feines que fan les dones: indústria dels pinyons o dels coralls o la dels encaixos al Maresme i diu que las “mujeres que hacen esa actividad, organizan escuelas para enseñar a las niñas el oficio”. La conseqüència de tot plegat és que la dona s’emancipa econòmicament i, a Barcelona a finals del segle XVIII hi ha més separacions que a la resta d’Espanya pel nivell d’ingressos que permeten a les dones marxar de casa si les coses venen maldades. El procés de separació eclesiàstic solia donar la raó a les dones.

Gravat acolorit amb típics catalans, home i dona, 1777 segons Manuel de la Cruz (dibuixant) i Juan de la Cruz (gravador). Font: Colección de trajes de España… Fundación Centro Etnográfico Joaquín Díaz (Valladolid)

La desigualtat és molt present, sobretot al Pirineu però també en altres zones, amb cases sense el mínim per viure, gent mal vestida, alimentació precària. La brutícia preocupa molt als viatgers que troben sovint en les fondes polls, puces i rates; de les pudors de les cases que tenen els femers a la planta baixat i això ho inundava tot. Malgrat això, la societat catalana té un nivell de vida superior al d’altres zones d’Espanya. Això ho remarquen viatgers castellans que diuen que aquí la “gente tiene de qué vivir [no són jornalers, la majoria]”. Acusen els catalans de cobdiciosos i garrepes que amaguen la riquesa que tenen. Així, l’aragonès Francisco Mariano Nifo, l’any 1770 diu que “Cataluña es una pequeña Inglaterra dentro de España”. I molts castellans diuen que el model català s’hauria d’aplicar a la resta d’Espanya: José Cadalso diu que són “los holandeses de España”. D’aquí surt el conegut poema de 1797 “los catalanes hacen de las piedras panes”. Malgrat tot, hi posen pegues: el seu amor a la pàtria, el seu orgull. L’escriptor francès Alexandre de Laborde en el seu “Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, 1806 – 1820”, justifica l’orgull “sovint cal tenir l’orgull de no poder ser vençut per assolir la victòria .[…] això els manté com a poble”. Fa unes descripcions molt macabres de les processons de Setmana Santa, dels flagel·lants ensangonats amb plors i crits col·lectius.

Townsend se’n riu de la universitat de Cervera i un italià diu que el rei hauria de “enviar els professors i estudiants a remar a galeres a Barcelona […] que aprenguessin millor la teoria i la pràctica de la humanitat i no les tonteries que estudien que no serveixen per a res [la crítica d’un il·lustrat a quelcom que no tenia cap utilitat real]”.

A Barcelona, els espectacles teatrals eren de qualitat, Arthur Young el 1797, fa la següent descripció “els seients eren individuals i confortables  […]  feien una comèdia espanyola i una opera italiana […] hi havia nombrosos eclesiàstics, cosa no habitual a França. Hi ha òpera italiana dos cops a la setmana i els altres dies representen comèdia. Hi havia gent de tota condició. Vaig veure un ferrer [a l’amfiteatre] que disfrutava com la bona gent de les llotges”.

Quant a l’idioma, continuaven confonent el català pensant que era una barreja d’altres coses o un dialecte del castellà. De Laborde, l’any 1800, és el primer que afina i diu “els catalans tenen un idioma que els és particular”. Francisco de Zamora diu que el fet que catalans i meridionals francesos parlin la mateixa llengua, els uneix i separa. L’Escola d’Arts i Oficis també crida l’atenció als viatgers i diu que els alumnes anaven de deu a dotze i de sis a vuit i així podien treballar  la resta de la jornada“[…] se ve concurrida. Una tarde conté más de 500 niños […] la mayoría aprende diseño para futuros oficios […] tales Instituciones faltan en Inglaterra”.

Les descripcions entreveuen un gran progrés i que el pagès no és un serf, sinó un petit propietari i que porten els conreus a llocs inhòspits i amb sistemes de regadiu molt perfeccionats. El seu comerç és important i exporten els seus productes de “paper, draps, sabates, mocadors de seda o aiguardent”. També sorprèn l’estalvi dels fems “la merda es cull i es guarda per adobar la terra, estalviant així el guaret”. Diu un viatger que les vinyes són  a “Mataró, Valls, Vilanova, Valls i Granollers on es fan vins negres […] els blancs més bons eren de Sitges i Valls”. El comerç d’exportacions i importacions era intens i “entren al port de Barcelona cada any mil vaixells, la meitat dels quals són espanyols, cent anglesos, cent vint francesos i seixanta danesos”. El sector tèxtil era molt gran, a Barcelona hi treballaven 12.000 persones, un 10 % de la població.

La imatge dels catalans com a insubmisos és constant, diu “s’han adaptat al nou règim, tot i que estan pagant més impostos que ningú [un anglès quantifica uns impostos del doble que el que paguen els castellans”. I escriu un francès que malgrat l’acomodació no abaixen el cap “son orgullosos y republicanos”. El caràcter orgullós, rebel, a punt d’amotinar-se apareix sovint i un anglès explica que “la seva passió per la llibertat […] Catalunya suporta el jou amb paciència sorruda”. Finalment alguns viatgers a finals del XVIII remarquen el caràcter materialista dels catalans que avancen decididament cap a la industrialització: un refugiat francès de la Revolució, el marquès de Marsillac escriu  “si hom vol veure on arriba el treball i les ganes d’enriquir-se, que vagi al port de Barcelona […] tot es fa per especular […] la paraula diners és la segona que s’ensenya als infants, la primera és Déu, però hi ha qui assegura que dels dos mots se’n fa un de sol al Diccionari català”.

A mode de Conclusió: Catalunya, la “petita Anglaterra”( 1756-1808)

Recordem que al segle XVI, Francesco Guicciardini, que és un diplomàtic florentí, teòric de la raó d’estat, diu que Catalunya és un territori salvatge, despoblat, poc cultivat, farcit d’assassins i de lladres, bel·licosos i roïns, és a dir, de bandolers al servei dels diferents nobles. Però, ell mateix s’adona que els catalans tenen unes lleis i uns privilegis fora dels quals el rei no pot manar-los. Uns altres contemporanis seus, assenyalaran justament aquest reconeixement molt condicional d’un rei que no té poder absolut. La imatge de bel·licosos i violents, dura fins després de la guerra de Successió. És llavors quan apareix la imatge del català treballador, violent, però treballador.

La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de cent anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats.

A partir de la segona meitat del segle XVIII Catalunya atrau molts viatgers europeus, que comencen a adonar-se de les transformacions que hi ha en el comerç i la indústria. Fins i tot, es diu que els catalans poden passar sense Espanya i l’univers sencer.

Un aspecte que sorprèn els viatgers de l’Època moderna és el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans.

Val a dir que, en general, les visions d’aquest viatgers són versemblants i ajustades a la realitat, per bé que, a vegades, vagin a remolc de les interpretacions oficials que els han proporcionat les autoritats i que, per tant, la visió que aporten sigui, en algun punt, esbiaixada. Però, fet i fet, l’abundor de testimonis, sobretot per al XVIII, permet constatar tant el múltiples punts de coincidència, com aquells aspectes en els quals divergeixen. Entre l’acomodació i la dissidència: així podríem definir la Catalunya del segle XVIII. Perquè, al capdavall, l’acomodació al nou règim per la via econòmica i per la relativa prosperitat que va comportar no va impedir la dissidència política,  expressada en múltiples manifestacions, si bé limitades per la constant repressió que imperava. En aquest sentit els testimonis estrangers esdevenen, en conjunt, valuosos d´un temps i d´un país en plena recuperació i expansió, el qual s’encaminava, decidit, cap a la industrialització.

Pla de Palau de Barcelona, arquitectura efímera amb motiu de l’arribada de Carlos III, 1759. Font: Valls, Ignacio, grabador; Canals Camps, Joan Pau, dibujante- Título: Decoración frente al Real Palacio de Barcelona con motivo de la llegada de Carlos III https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/decoracion-frente-al-real-palacio-de-barcelona/d942918e-d0e2-4fb9-8839-30c7721f015a

Bibliografia

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: “De la resistència armada a la reivindicació política”, a J. Albareda, coord. Catalunya, nació d´Europa, 1714-2014, vol. 1, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2013, pp. 74-119.

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre. Barcelona, Empúries, 2000

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: La Guerra de Sucesión de España, 1700-1714. Barcelona Crítica, 2010

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM; i  ESCULIES, JOAN: La Guerra de 1714 : la clau catalana d’un conflicte mundial, Barcelona, Pòrtic, 2013

LLUCH, ERNEST: La Catalunya vençuda del segle XVIII: foscors i clarors de la Il·lustració. Barcelona, Edicions 62, 1996

PONTÓN, GONZALO: La lucha por la desigualdad una historia del mundo occidental en el siglo XVIII. Pròleg de Josep Fontana. Barcelona, Pasado & Presente, 2016

STRUBELL, MICHAEL B [editor literari]: Consideració del cas dels catalans. Seguit de: La deplorable història des catalans. Amb una presentació de Fèlix Cucurull. Barcelona, Curial, 1992

VILAR, PIERRE: Catalunya dins l’Espanya moderna : recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals, [traducció d’Eulàlia Duran], 3 Volums. Barcelona, Curial Edicions 62 1979-1991

ZAMORA, FRANCISCO DE: Diario de los viajes hechos en Cataluña. A cura de Ramon Boixareu, Barcelona, Curial, 1973

La consolidació dels fonaments econòmics de Catalunya malgrat les guerres: 1660-1755

/ historiaab / Deixa un comentari

Sessió 3a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 17 d’octubre a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès

Ponència de Joaquim Albareda, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Setge de Barcelona de 1652 de Pandolfo Rescchi. Font: Galeria Corsini de Florència

INTRODUCCIÓ I SITUACIÓ DE CONTEXT

Les fonts de consulta són les clàssiques (militars, economia, demografia, etc.) o els viatgers que són abundants el segle XVIII i que serveixen per contrastar; ells mateixos contrasten les seves observacions amb el que diu la gent del poble. Sobretot durant el període de la guerra civil (1462 – 1472)  molt interessant. El període que tractem ara (1660 – 1755) és un moment clau ja que hi trobem l’inici de la industrialització i molts moments bèl·lics no gens tranquils: la Guerra dels Segadors (1640 – 1652), just abans del període estudiat, la Guerra amb França o dels Nou Anys (1688 – 1697), en la qual Catalunya fou el principal teatre europeu i la Guerra de Successió (1700 – 1715). Malgrat tots aquests conflictes, es posen les bases del creixement i del futur benestar de la societat catalana del segle XVIII. El punt d’arrencada del període és d’una certa millora econòmica, ja evident en el canvi de segle. Això cal remarcar-ho, ja que hi ha molta historiografia que posa l’inici del creixement en els Borbons, acabada la Guerra de Successió (1714) i no és així.  Ja el 1700 estaven posades les bases del creixement futur.

Setge de Barcelona de 1652 de Pandolfo Rescchi. Font: Galeria Corsini de Florència

La Guerra dels Segadors té com a antecedents una Monarquia Hispànica fortament endeutada per les contínues guerres de religió. El Gran Memorial de 1624 del comte-duc d’Olivares, escrit en un moment de gran problema econòmic de la Corona i amb una davallada important de l’or i la plata que venien d’Amèrica, fa èmfasi en el fet que els territoris de la Corona d’Aragó no aportaven ni diners fixos ni homes a l’exèrcit (Olivares preveia la Unió d’Armes), ja que tot, d’acord amb les seves constitucions, havia de passar prèviament per les Corts. Com deia el Memorial: “Convé que el rei sigui d’Espanya”, passant per sobre de les constitucions i lleis de cada territori de la Corona d’Aragó. Calia, en la visió d’Olivares, fer una llei uniforme per a tothom amb un únic rei, una llei  i una moneda, polítiques matrimonials de mescla de catalans i aragonesos amb castellans, amb l’exèrcit per sotmetre directament els catalans.

Alguns historiadors volen veure en això un antecedent de l’absolutisme i la futura Nova Planta, tot i que d’altres com J. H. Elliot diuen que Olivares no pretenia castellanitzar el territori, sinó provocar una unió per “les bones”; això xoca amb l’alternativa militar ja planificada i posada en marxa d’entrada a l’ocupar el territori amb el pretext del conflicte contra França. La guerra que tingué uns antecedents pamfletaris: “Lo comte-duc és un ruc” (caricatura d’Olivares),  començà amb el famós Corpus de Sang (7 de juny de 1640), la invasió castellana, la proclamació de la República Catalana per Pau Claris (16 de gener de 1641) i l’aliança amb la França de Lluis XIII.

DE LA GUERRA DE SEPARACIÓ O DELS SEGADORS A LA PAU DELS PIRINEUS

La mort de Claris (1641) motivà que els diputats Francesc de Tamarit, diputat militar, i Josep Miquel Quintana, diputat reial, fossin desplaçats per les seves dissidències envers França i substituïts pels pro francesos Josep Fontanella, Francesc Segarra, Josep Margarit i Josep d’Ardena; es produïren llavors accions repressives contra els dissidents. La relació amb França no solucionà, ans al contrari, el problema dels allotjaments de les tropes franceses, la qual cosa motivà protestes populars  contra els francesos. Es produí una recuperació militar de les tropes castellanes que portà a un assetjament de la ciutat de Barcelona (juliol 1651 – octubre de 1652) afectada per la pesta i a l’entrada final de les tropes de Felip IV. Tingué lloc, doncs el retorn a la Monarquia Hispànica que no fou repressiu, ja que la Corona estava molt afeblida (entre d’altres coses, per la pèrdua de Portugal). Es mantingueren les institucions, amb el control del Consell de Cent i la Generalitat, però  la Pau dels Pirineus (1659), tancà el conflicte bèl·lic amb sensibles pèrdues territorials, com ja s’ha tractat en la sessió anterior.

Gravat al·legòric del Tractat de pau dels Pirineus 1659. Font: Bibliothèque National de France (Paris) QB-1 1659-11 FOL

CATALUNYA AL TOMBANT DEL SEGLE XVII

Al canviar de segle, a Catalunya es comença a consolidar una especialització productiva de les comarques (blat, llana, vidre, etc.), dirigida des de Barcelona, amb intercanvis comercials entre comarques i amb l’exterior, sobretot d’aiguardent, amb els Països Baixos i Anglaterra, aprofitant la guerra d’aquests amb França. L’aiguardent va ser clau en la balança econòmica, ja que, en ser positiva es permetia importar blat, espècies, etc. Augmenta la permeabilitat social amb l’ascens de grups socials lligats al comerç i la possibilitat d’aquests de participar  als municipis, les Corts o la Diputació del General: són els ciutadans honrats, més burgesos que nobles.

El sistema jurídic-polític (les Corts) serà important ja que determina la fiscalitat i el deute públic, la moneda, tot administrat per la Generalitat. La representació política era diferent de la de Castella o França (societats molt més rígides i menys permeables socialment), amb unes Corts tri estamentals (Nobles, Eclesiàstics i Ciutats) i un govern de la ciutat, el Consell de Cent amb relleus constants que es feien pel sistema d’insaculació. La relació amb la Corona, que jurava i respectava les Constitucions, era la tradicional del pactisme. Les Constitucions, privilegis i drets limitaven el poder del Rei i organitzaven la res publica; la fiscalitat l’aprovava les Corts, no el rei. El monarca era compartit, però governava diferent en cada territori. La representació dels municipis era essencial en el sistema, hi estaven representades les tres mans: La mà dels ciutadans honrats, la mà  dels artistes i grans mercaders i la mà dels artesans. El sistema no era una democràcia, això és un invent recent, però era representatiu i amb força mobilitat i relleu, per la insaculació, com s’ha esmentat més amunt.

Les darreres Corts (1701 – 1705) amplien les garanties individuals i reconeixen l’habeas corpus (una persona no podia estar detinguda més d’un temps concret sense que s’iniciés un judici), no es podia practicar la tortura com a eina judicial, etc. Com escriu Francisco Solanes, “El emperador político” (1700 – 1706): “El príncipe no es superior a la ley, las leyes son superiores al príncipe” i segueix,  “El más verdadero rey es aquel que se sujeta el primero a los estatutos y leyes de la patria”. Escrit a Lealtad Catalana, 1714: “Solo las resoluciones que se toman en las Cortes de un reino o provincia, son las que se atribuyen a la nación[…] La nación que solo se representa en sus brazos unidos. Toda la nación catalana junta en sus brazos, resolvió el defenderse por el rey en cuyo dominio estaba”. El Decret de Nova Planta inverteix els termes i és “el rei qui està per sobre de la llei”.

L’APOSTA CATALANA A LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1700 – 1715)

Les Corts reunides els anys 1701 – 1702, reconeixen a Felip V, però l’any 1705 canvien per l’arxiduc Carles (Carles III). Els motius del canvi es troben en l’aposta de l’arxiduc en reconèixer el constitucionalisme català, el sentiment antifrancès que l’aspirant borbònic  provocava, així com el seu projecte polític i econòmic. En les files del “partit austriacista” trobem burgesos, nobles, eclesiàstics i “vigatans”, les tropes paramilitars que des de l’inici guerrejaven contra els borbònics; a l’abril de 1705 els vigatans signen l’anomenat Pacte de Gènova amb representants britànics pel qual aquests es comprometen a aportar 10.000 soldats, armar un grup de 6.000 catalans i aportar finançament per a la guerra. La retirada dels anglesos del conflicte a través del pacte amb els francesos i el tractat d’Utrecht (1713) i la marxa de l’arxiduc a Àustria (1711) decantà la guerra cap als borbònics i originà la darrera fase de resistència catalana: el moment republicà (1713 – 1714) i la derrota final l’onze de setembre de 1714. L’impacte austriacista a la ciutat de Barcelona fou intens i es conserven símbols del seu pas. La cançó “El cant dels ocells” ve d’aquella època i es considera l’himne oficiós dels resistents austriacistes.

Setge borbònic de Barcelona i alliberament per part dels aliats, 1706 (Barcelona reliev April 1706) de H. Vale (1713) per encàrrec de Sir John Leake.

El Decret de Nova Planta (1716) acaba amb la monarquia composta, situant el rei per sobre de les  lleis. La repressió va ser intensa i allargada en el temps. Es construí la Ciutadella, pel control militar de la ciutat es penjà i, per exemple és decapità i esquarterà el general Moragues (1715), un dels principals militars austriacistes; el seu cap va ser exposat en una gàbia de ferro al Portal de Mar de la muralla fins l’any 1726. La gran torre de Sant Joan al mig de la Ciutadella i presó dels dissidents, serà el principal símbol de l’absolutisme a Catalunya i demolida l’any 1868. L’exili a Viena va ser el primer exili de la història moderna de Catalunya

Amb el nou govern absolutista desapareixerà totalment la participació política i el poder serà del Capità General i una assignació quasi sistemàtica del govern dels corregiments (demarcacions  substitutòries de les vegueries) a oficials de l’exèrcit del rei. El govern provincial era basat en el dualisme entre Capità General i Reial Audiència (que rebé com a seu la Casa de la Diputació). L’Audiència serà un òrgan merament consultiu. Els corregidors eren nomenats a dit, i, a partir de 1739, aquests càrrecs es venen per necessitat de la monarquia, un desastre i una font inesgotable de corrupció.

S’imposa el Cadastre que el van haver de fer en català perquè la gent no entenia el castellà, tot i que era la nova llengua oficial. Es creen les Esquadres de Valls que tenien com a funció la persecució d’austriacistes lliures al sud del país, però acabaran sent una policia integral per a l’ordre públic i el seu model s’acabarà exportant a la resta d’Espanya. A conseqüència de la guerra Catalunya quedà molt afectada, la ciutat de Barcelona rebé més de 30.000 bombes i, per a fer espai a la Ciutadella, s’hagueren de demolir més de 1.000  cases que feren de forma obligada els mateixos propietaris. L’historiador Albert García Espuche ha fet la feina de reconstruir amb molt detall la vida de l’antic barri de la Ribera a partir dels arxius notarials i dels treballs arqueològics del Born.

La plaça Major del Born, en una pintura anònima datada al voltant de 1775. MUHBA

LA DEMOGRAFIA I EL DESENVOLUPAMENT AL SEGLE XVIII

Segons els arxius parroquials, la població de Catalunya passa 610.000 – 687.000 habitants el 1718 a 1.100.000 – 1.126.000 l’any 1787. No s’ha doblat la població però el creixement (64 – 70 %) és força significatiu. Creixen molt les ciutats mitjanes d’arreu del país, molt notori en casos com Mataró o Reus i d’altres ciutats de l’interior. Si al 1719 hi havia vuit ciutats amb més de 3.000 habitants, l’any 1787 en són vint-i-vuit. L’agricultura s’expandí notablement, sobretot els cereals i la vinya i aquí l’efecte del creixement es veu a les grans masies escampades pel territori del segle XVIII i també a les cases dels pobles on es pot veure actualment observant la quantitat de llindes de la segona meitat del segle o moltes esglésies parroquials, també de la segona meitat del segle XVIII. Els alambins foren un element comú per a destil·lació i obtenció d’aiguardent per a l’exportació a Holanda i Anglaterra. També se n’exportarà per a Espanya i Amèrica conforme avanci el segle. Hi havia moltes cases per diferents llocs d’Europa per gestionar la venda de l’aiguardent.

CATALUNYA A ULLS DELS VIATGERS

Montserrat continua sent molt important. Un viatger francès l’any 1762 diu que “Todo el mundo sabe que Montserrat después de Santiago es un lugar de grandes peregrinaciones y de devoción de toda España […] llega gente de toda Europa” Un altre viatger l’any 1751 fa un comentari una mica punyent sobre els cuiners del monestir: “[…] más capaces de remover [de asco] el estómago que de abrir el apetito”. Diu també que allà un cor de nens canten “la Salve Regina en el lenguaje del país” i no l’identifiquen amb el català i descriu l’edat dels nens, entre 10 i 15 anys, que van vestits  amb una “sotanilla negra i […] pelados al cero hasta en invierno”.  

L’altre punt d’atenció és Barcelona, un viatger que ve de Montserrat diu que la ciutat esta “rodeada de excelentes huertos i cada árbol con una viña que produce un muy buen vino”. Repeteix una cosa que diran molts viatgers i és la bona neteja de la ciutat comparat amb Madrid, molt bruta. Remarca l’important “corral de la comedia” i la Sala de la Diputació que estava en obres quan el viatger hi accedeix. Diu que hi ha poques places públiques, la del Born “donde se celebra el mercado” i la de la Aduana i afegeix que “son casi únicas”. Relaciona la neteja dels carrers amb les bones clavegueres que s’hi troba. Una altre viatger diu que a Barcelona hi ha dues muralles amb una part entremig de les dues i diu que “en la plaza de San Miguel hay dos torreones que sirven de prisión”. Un altre viatger diu que el centre de la ciutat era la plaça del Born (Santa Maria del Mar) amb molts “ricos comerciantes y artesans”, però la construcció de la Ciutadella havia fet desaparèixer aquest gran espai. Aquest viatger descriu la Llotja, seu de la Junta de Comerç i la Duana, propera a l’Audiència. Un viatger anglès destaca la existència a la ciutat d’un “gran Banco público, con buen crédito”. Sobre el port (en això coincideix amb altres viatgers “era de poca profundidad, insuficiente”.

“Vue de la Montagne, du Monastere & de l’Eglise du Mont-Serrat” . Pieter van der Aa (1659-1733)

A finals del XVII i inicis del XVIII comença a consolidar-se la imatge del català treballador. L’anterior imatge violenta i bandolera, encara es manté, però ja a la segona meitat del segle, la imatge és d’emprenedor i treballador. A “Les delices de l’Espagne” (1707) un francès explica que: “els habitants són treballadors  amb molta civilitat i acollidors amb els estrangers”. L’any 1729, el francès Étienne de Silhouette que arribaria a ser ministre diu  “[Barcelona] más bellas de España […] y muy limpia”, parla de la Diputació, de la muralla i no s’oblida de la Ciutadella i diu: “sobre los dos baluartes […] vueltos hacia la población  […] destruir la ciudad en venticuatro horas”. Altres testimonis incideixen en la idea de la prosperitat i la civilitat de la societat. Un viatger italià l’any 1736 parla que el govern desconfia dels catalans i que els va “introduir una Ciutadella de 5.000 soldats, gairebé tots italians per tenir-los controlats”. Juan Antonio Estrada (1748) viatger castellà parla de “las calles anchas en su mayoría u limpias, sin comparación alguna con el resto de España”. A Norberto Caimo (1752) un italià li sorprèn la quantitat de dofins del ports i les boniques cases i arbres del voltant de la ciutat, “no hay dejadez […] ni esa pereza que reprochan a los españoles”.

Altres parlen d’altres llocs de Catalunya: Lleida crida l’atenció pels regadius importants, Tarragona està molt apagada d’activitat; Silhouette diu que entre Tarragona i Tortosa hi ha grans espais buits sense res. De  Girona es descriu el seu entorn fèrtil i de La Jonquera, a la duana es diu que els guàrdies exigint diners als viatgers.    

Lleida en temps de Felipe II, 1563 per Anton van den Wyngaerde, dibuixant flamenc que va retratar vistes panoràmiques de bona part de les ciutats de la monarquia hispànica

                                               

Pel que fa a la societat, hi ha el testimoni d’un capellà portuguès Fra Conceiçao (1705) que va amb tropes portugueses i va creuar tot el país i parla molt malament: “la gente vive muy pobremente, casi no gastan y, aunque tengan dinero, comen hierbas y legumbres” “en una família con diez o doce personas, matan un cerdo y les dura todo un año”. Sobre el vestit diu “casi todos visten de cáñamo y con unas espardeñas en los pies y una especie de birrete rojo en la cabeza [la barretina] como los moros”. També diu que en comarques de muntanya els homes portaven “dos pistolas y una espingarda”, perviu la imatge bel·licosa dels catalans. En acabar la guerra de Successió, el rei va desarmar als ciutadans i els va requisar milers d’armes.

Un altre viatger diu que no beuen en vas sinó en bota. Las dones són de les més belles d’Espanya i desinvoltes en la conversa; les dones tenien moltes feines i això les hi donava una certa emancipació que s’acceleraria amb els anys. Molts espanyols no els accepten com a compatriotes considerant-los un poble deslleial  infidel, com han demostrat al llarg del temps. El mateix Fra Conceiçao  (1707) parla del caràcter avar dels catalans com quelcom negatiu, “hacen dinero hasta de los ejércitos que corren por el territorio, detrás hay siempre mercaderes para su aprovisionamiento”. Un castellà (1708) els veu com “cabilosos, inquietos, inconstantes, ingeniosos, guerreros y amigos del trabajo”. És una barreja, però predominen les coses negatives que generen desconfiança. Un altre castellà ja el 1752, diu: “gente robusta de grandes ánimos però excesivamente tenaces en sus empeños, en especial cuando se imaginan agraviados, demasiado amantes de la libertad, però son laboriosos, enemigos del ocio[…]”.

La religiositat (processons excessives, autoflagel·lacions públiques) era també remarcada per alguns testimonis, però diuen que el públic s’ho mirava amb distàncies i reien. Norberto Caimo (1755) parla del control de la Inquisició i diu que els catalans no llegeixen i que hi ha convents (parla del de Santa Caterina o el de Montserrat), plens de llibres prohibits, tancats i forrellats pel Sant Ofici. El mateix viatger passa per Cervera i és molt crític amb els eclesiàstics y els convents: “allí la juventud pierde el tiempo hablando solo de esas cosas inútiles que no llevan a nada”.

Pràcticament tots els viatgers no conceben el català com una llengua sinó com una varietat del llemosí, del francès, del castellà.  Per les activitats econòmiques es destaca la transformació, les terres fèrtils de Cervera, del Pla de l’Urgell  “la gloria de toda Cataluña por su abundancia en aceitunas, uvas, vino y trigo”, etc. A Esparreguera es destaca la producció tèxtil, Tortosa per l’oli i una ceràmica d’imitació xinesa; això era una moda en aquella època. Les mules eren les grans protagonistes del transport de mercaderies, ja que els camins eren tan dolents que no admetien tartanes i les mules s’enfilaven arreu. Un viatger a principis de segle XVIII en el seu pas per Barcelona remarca l’existència de la llanterna del port per il·luminar.

La imatge del català treballador, amb la seva activitat frenètica, es va imposant en contraposició amb la indolència dels castellans. Sobre això, Montesquieu (1721) a les seves “Cartes perses” escriu que els espanyols s’estan empobrint per la seva indolència i això genera reacció per part d’escriptors castellans, però el 1782 un altre escriptor francès torna a la càrrega amb els mateixos arguments. Alguns viatgers, a finals del segle XVIII, copsen la diferència de l’accés a la terra dels catalans, l’emfiteusi, el contracte que permetia el pagès cultivar la terra sense ser-ne propietari, amb la garantia que no el traurien, cosa que contrastava amb Castella on això no existia i on els grans propietaris només llogaven els jornalers per dies de treball. Això segurament era el tema de fons de molta indolència que molts viatgers no veien en tota la seva complexitat. Caimo, en sortir de les terres de Lleida i entrar a l’Aragó remarca “la esterilidad de las campiñas nos hizo conocer que habíamos cambiado de país”.

CATALUNYA I LA POLÍTICA. LA VISIÓ ESTRANGERA

En aquest període de moltes guerres, els viatgers observen que la gent va molt carregada d’armes. Un testimoni curiós de 1654, d’un viatger anglès que es queixava d’un patriotisme excessiu dels espanyols “son ridículamente testarudos en proclamar que su España està por encima de todo […] y su Madrid por encima de cualquier ciudad […]”. Un francès, l’any 1695 durant la guerra amb França diu que els catalans estan a punt de lliurar-se del jou d’Espanya, és un poble orgullós de les seves llibertat i desitjós d’acollir-se a França per lliurar-se d’Espanya. Vicente Bacallá, un felipista, arran de les Corts de 1701, fa la següent anàlisi i diu que els catalans creuen que “todo va bien si gobiernan [ellos] con muchos fueros” i amb freqüència “olvidan su disciplina [y juramento]  con el rey”. Eren republicans, en el sentit que les lleis estaven per sobre del rei. També cal tenir en compte la francofòbia, molt dominant durant la Guerra de Successió; calia no obviar que l’ocupació francesa de Catalunya i les pèrdues territorials de la segona meitat del segle XVII i que els productes francesos inundaven el mercat català i feien molt mal a l’economia catalana. Les autoritats borbòniques ho constaten i un militar felipista escriu l’any 1705 sobre els sentiments dels catalans: “los catalanes son idólatras de sus privilegios con unos visos de república en sus pretensiones que si no las han logrado, si lo han pretendido”.

En la darrera frase hi trobem part de l’explicació de la darrera resistència catalana (1713 – 1714) temps durant el qual els catalans s’organitzen com a república. Això ho constata la premsa britànica de l’època “els catalans resisteixen sols, donen comissions en el seu nom, fan moneda ells mateixos establint un estat lliure i independent que no ha reconegut encara cap organisme”. En aquesta època, en el Parlament britànic, a la Cambra dels lords, els liberals critiquen la política dels conservadors d’abandonar els catalans. Els liberals publiquen a Londres un parell d’impresos parlant i elogiant la resistència dels catalans que “[…]  és magnífica i heroica. Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? […] Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? No serà la seva sang un monument etern a la nostra crueltat?”. El segon text es titula “La deplorable història dels catalans” quan Catalunya ha estat ja ocupada pels borbònics i diu que “Catalunya és a mans d’un príncep enfurismat […] ara el món ja té un exemple de la influència que pot exercir la llibertat en ments generoses […]”. Voltaire, l’il·lustrat,  també es fa ressò de la resistència dels catalans “van imaginar que podien fer una república sota protecció estrangera i que el rei d’Espanya no seria prou fort per conquerir-los […] es van defensar amb un coratge unit a un fanatisme religiós […] els capellans i els frares anaven armats com si es tractés d’una guerra de religió”.  La crida a la república és una crida desesperada, quan ha marxat l’emperador i ja no queda altre remei.

La imatge que queda dels catalans en aquest període és la d’inquiets, rebels  i insubmisos encara que hagin estat vençuts. Étienne de Silhouette (1729), elogia el valor dels catalans i diu “han tenido durante mucho tiempo antipatía por los castellanos y les ha costado soportar el yugo de su rey. Cuando fueron abandonados por el archiduque, convertido en emperador, continuaron la guerra en su nombre calificándose con el título de república […] los catalanes no esperan sinó, la ocasión de una nueva rebelión […] aunque oprimides tienen siempre una mirada atrevida y segura”. Un altre viatger  el 1755, durant la processó de Corpus a Barcelona, quedà sorprès amb “los gritos que aumentan al paso del àguila”. L’àliga era el símbol de la Casa d’Àustria, per la qual els catalans tenien admiració. A Reus, els borbònics havien destrossat a ganivetades l’àliga de la processó perquè l’associaven amb els austriacistes; al cap d’un temps la van haver de recuperar per la processó. El fet és que anaven passant dècades des de la derrota i els catalans no s’obliden de les llibertats arrabassades. 

Una visió (forastera) sobre Catalunya i els catalans (1660-1755)

(Text de Joaquim Albareda)

Acabada la guerra dels Segadors, superada la pesta, el 1652, i perduts els Comtats del Rosselló i la Cerdanya en virtut del tractat dels Pirineus, les tendències econòmiques esbossades a Catalunya, en el segle anterior, es van consolidar: la població va créixer, l´especialització productiva del territori avançava, alhora que el comerç es desenvolupava i Barcelona n´esdevenia el centre director. Però la guerra amb França (1689-1697) i l´esclat de la revolta dels Barretines (1687-1689) van irrompre amb força. Més encara ho va fer la guerra de Successió a la corona d´Espanya (1700-1714), en la qual els catalans es van comprometre amb Carles III l’Arxiduc i van pagar l´amarg preu de la derrota.

Els nombrosos viatgers, diplomàtics, polítics i escriptors que parlen de Catalunya es fan ressò del seu estat econòmic, de la seva situació política i social, de la manera de ser dels catalans, del seu esperit de llibertat i de la cultura. Solen tenir sempre present el que succeí el 1714. A vegades, amb ull crític, van molt més enllà de la pura descripció i practiquen un periodisme d’investigació avant la lettre. Uns insisteixen en l’esperit rebel dels catalans, el seu amor a la llibertat, i altres en la seva submissió i integració en el nou Estat borbònic, però, la majoria d’ells constaten el pes excessiu i el caràcter punitiu de la nova fiscalitat borbònica. Descriuen, a vegades amb tot detall, el creixement econòmic i la prosperitat de diverses contrades, ja a principis del XVIII, i molt clarament a partir de mitjan segle, la creació d’institucions socials i culturals, i lamenten la rèmora d’una religiositat excessiva i supersticiosa.

Val a dir que, en general, les seves visions són versemblants i ajustades a la realitat, per bé que, a vegades, vagin a remolc de les interpretacions oficials que els han proporcionat les autoritats i que, per tant, la visió que aporten sigui, en algun punt, esbiaixada. Però, fet i fet, l’abundor de testimonis, sobretot per al XVIII, permet constatar tant el múltiples punts de coincidència, com aquells aspectes en els quals divergeixen. Entre l’acomodació i la dissidència: així podríem definir la Catalunya del segle XVIII. Perquè, al capdavall, l’acomodació al nou règim per la via econòmica i per la relativa prosperitat que va comportar no va impedir la dissidència política,  expressada en múltiples manifestacions, si bé limitades per la constant repressió que imperava. En aquest sentit els testimonis estrangers esdevenen, en conjunt, valuosos d´un temps i d´un país en plena recuperació i expansió, el qual s’encaminava, decidit, cap a la industrialització.

Joaquim Albareda

És catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de La guerra de Sucesión de España (2010). Ha sigut director de les obres col·lectives Catalunya, nació d’Europa, 1714-2014 (2013), i Catalunya als ulls del món (2022). Ha coordinat els llibres Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX) (2001), El declive de la monarquía y del imperio español. Los tratados de Utrecht (2015). Amb Manuel Herrero (eds.), Political Representation in the Ancien Regime (2019). I amb Núria Sallés: La reconstrucción de la política internacional española. El reinado de Felipe V (2021). Director del Curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món

Bibliografia

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Ed.): Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Dir.): Catalunya, nació d´Europa, 1714-2014, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2013

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM i  ESCULIES, JOAN: La Guerra de 1714 : la clau catalana d’un conflicte mundial, Barcelona, Pòrtic, 2013, BAB

FONTANA, JOSEP: “El Redreçament (1652-1714)” i “El segle XVIII: Repressió i represa” a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo editorial, 2014, pp. 177-258, BAB.

GARCIA ESPUCHE, ALBERT: La gent del carrer Montcada una Història de Barcelona (segles XIII a XVIII), Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2020. Volum I, 475 pàgines; Volum II, 725 pàgines.

100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera.  El cop i Puig i Cadafalch

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimecres 18 d’octubre a les 18.30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona: 100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera.  El cop i Puig i Cadafalch, amb la participació de Jordi Casassas, Giovanni C. Cattini i Teresa Abelló, historiadors i Esteve Mach de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch.

Presenten: Oriol Calvo i Vergés, president de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch i Joan Solé Camardons de la Secció d’Història

L’acte és una iniciativa conjunta de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch i de l’Ateneu Barcelonès.

Accés obert

Josep Puig i Cadafalch. Fotografia de Pau Audouard

100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera.  El cop i Puig i Cadafalch

El 13 de setembre passat, s’acaba de complir un aniversari molt trist: els 100 anys del cop d’Estat de Primo de Rivera. Un cop, que tallà  de soca-rel, el primer assaig d’autogovern de Catalunya des de 1714.  Un autogovern, el de la Mancomunitat que, en termes de cost-benefici; és a dir, per la relació entre mitjans i resultats, ha estat dels més productius de la nostra història moderna. Encara avui en vivim d’aquells fonaments i d’algunes d’aquelles parets mestres.

Primo de Rivera implantà una dictadura militar que feu una repressió brutal dels drets polítics, socials i lingüístics dels catalans i, en certa manera, constituí un assaig de la posterior dictadura de Franco. Per a Puig i Cadafalch fou la causa d’un exili voluntari – encara que inevitable – i, alhora, representà un final avançat de la seva carrera política  a la primera fila.

L’actuació de Puig i Cadafalch, en tant que president del govern català en el moment del cop d’estat, ha estat jutjada de forma  lleugera i, sovint, pejorativa.  Fet que ha tingut un pes clar en la seva valoració històrica com a personatge polític. Els professors Jordi Casassas, Giovanni C. Cattinni i Teresa Abelló, ens ajudaran a reviure i analitzar el que va passar.

Bibliografia bàsica

CASASSAS YMBERT, JORDI (Edit): La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Textos. Selección, bibliografia e introducción de Jordi Casassas,Ed.Anthropos, 1983. historia ideas y textos. 348 pàg.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Textos. Selección, bibliografia e introducción de Jordi Casassas

QUIROGA FERNÁNDEZ DE SOTO, ALEJANDRO: Miguel Primo de Rivera.  Dictadura, populismo y nación, Ed. Crítica, 2022, 416 pàg.

Miguel Primo de Rivera.  Dictadura, populismo y nación

ROIG ROSICH, JOSEP M. : La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural, ​​Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, 684 pàg.

La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural

AB ORIGINE Número 87 (setembre 2023) – Especial «Cent anys de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera» Aquí

  • «En l’àmbit de la cultura és on podem trobar un model i idea de nació. Que podia estar, o no, identificat amb el de la dictadura» Entrevista a Marta García Carrión
  • “Les causes i l’inici de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera”, Jaume Esteva, Maria Eugènia (2023)
  • “Els socialistes i la dictadura: una estranya relació de simbiosi”, Atienza Pérez, Carlos (2023)
  • “El Marroc: la pedra a la sabata de Primo de Rivera”, Pizarro Homs, Xavi (2023),
  • “Gènere, masculinitats i feminitats en la Dictadura de Miguel Primo de Rivera”, Rubio Lapeña, Miguel Ángel (2023)
  • “La repressió de l’anarcosindicalisme durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)”, Vicente Pareja, David (2023)
  • “Editorial: una dictadura de segona?”, Equip Editorial AB ORIGINE (2023)

Més informació

Alejandro Quiroga: “La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya” Conferència a l’Ateneu Barcelonès. Secció d’Història, 9 maig 2023. Aquí.

No es pot entendre Miguel Primo de Rivera sense Catalunya, de la mateixa manera que és difícil comprendre la Catalunya dels anys 20 sense la figura de Primo de Rivera. La conferència té un doble objectiu. D’una banda, s’analitza la figura del general Miguel Primo de Rivera i la seva experiència política a la Barcelona dels anys anteriors al cop d’Estat del 13 de setembre del 1923. D’altra banda, examinem les polítiques de nacionalització de masses dutes a terme a Catalunya durant la dictadura primorriverista.

Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira: “Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera” Fundació Irla a l’Ateneu Barcelonès, 13 setembre 2023. Aquí.

La nit del 12 al 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va declarar l’estat de guerra com a resposta a la conflictivitat social que travessava el país. Amb el plàcet del rei Alfons XIII al seu pronunciament militar, Primo de Rivera començava així un període dictatorial atípic de set anys. Quan es compleixen 100 anys de l’inici de la dictadura, la Fundació Irla promou aquesta jornada per analitzar les conseqüències d’aquesta etapa, especialment a Catalunya, i que són determinants per entendre la República i el Franquisme.

Miquel Nistal:”Primo de Rivera” Ressenya al Blog Gaudirlacultura, 25 maig 2023. Aquí

Aquest important personatge de la història espanyola del segle XX, ha estat poc estudiat ja que esdeveniments històrics posteriors a la seva vida l’han relegat a una posició secundària, no justificada historiogràficament, ja que el seu rol és molt important en el desenllaç de la Restauració i en el posterior adveniment de la llarga dictadura franquista.

Maria Coll (text) / Teresa Abelló (assessorament): “El Noi del Sucre: una víctima del pistolerisme“, Sàpiens 252, març 2023.

Salvador Seguí va ser el líder de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya durant el període més dur i conflictiu de l’organització. El seu lideratge combatiu, però també conciliador, el va convertir en un blanc de la Patronal. El 10 de març de 1923, en un moment en què empresaris i obrers es mataven pels carrers, era assassinat d’un tret al cap.

Xavier Casals: “Anatomia d’un cop d’estat”, Sàpiens 258, setembre 2023

El mes de setembre de 2023 va fer exactament cent anys que, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va protagonitzar un cop d’estat. L’article dissecciona minuciosament les arrels de l’alçament, el suport tebi –però suficient– del rei Alfons XIII i els suports antagònics que el futur dictador tenia a Catalunya, abans i després del cop.

Maria Coll (text) / Andreu Mayayo (assessorament): “La guerra del Rif, des de dins”, Sàpiens 237, desembre 2021

Milers de joves catalans van participar en la guerra del Marroc, un conflicte colonial que pretenia salvar l’honor d’una pàtria que no sentien seva. Entre ells, Josep Tarradellas, el futur president de la Generalitat de Catalunya, i Joaquim Ventalló, que seria regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Recuperem les cròniques dels veritables protagonistes d’aquella guerra, algunes de les quals inèdites.

Giovanni Cattini: L’Aixecament de Prats de Molló i l’Exèrcit Català, 4 de novembre de 1926. Dies que han fet Catalunya. Ed. Rosa dels Vents, 2021, 304 pàgines. Aquí

El 4 de novembre de 1926 la gendarmeria francesa havia avortat un projecte d’invasió del Principat des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir. Hi participaven alguns centenars d’independentistes catalans, i també un grup nodrit d’antifeixistes italians, que comptaven amb uns suports incerts a l’interior de Catalunya, entre els quals hi havia destacats militants de la CNT. Giovanni Cattini ens explica per primera vegada com va anar la persecució de la diplomàcia espanyola contra els exiliats independentistes dels anys vint.

Jordi Casassas: La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme. Premi d’assaig Carles Rahola. Pòrtic Edicions, 2017, 320 pàgines.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra. El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el refl ex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme. Sobre la Dictadura de Primo i Puig i Cadafalch: pàgines 209-210 i 245-262.

La Catalunya moderna (1479-1659): una anomalia política?

/ historiaab / Deixa un comentari

Sessió 2a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 10 d’octubre les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès  

Ponència de Xavier Torres Sans, historiador de la Universitat de Girona

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Nota de lectura dels resums del Curs Una història de Catalunya als ulls del món.

Cadascun dels resums permet fer una lectura contínua i resumida de les diferents sessions que han constituït el curs. Amb aquest resum, i el recurs que els diferents professors han proporcionat (bàsicament presentacions en PowerPoint), podreu tenir una idea global dels continguts de cada sessió.

Es presenta un text en forma de narració contínua i s’incorporen els noms dels testimonis: viatgers, cronistes, periodistes, etc. que ens aporten les seves mirades, ressaltats en negreta. Així mateix s’han ressaltat en cursiva els fragments aportats pels protagonistes de la història que, en definitiva són els que ens donen la seva mirada. El text continu és un fil històric que permet, mai de forma exhaustiva, seguir amb facilitat el relat.

ACOTACIONS INICIALS SOBRE EL “MÓN” I LES FONTS

A començament del segle XVI, el món s’anava eixamplant notablement, la descoberta de les Índies Occidentals (el Nou Món), i paral·lelament al naixent imperi castellà, hi havia el portuguès, especialitzat en l’establiment de colònies al litoral africà atlàntic i índic. Una cosa que caracteritza aquest món era la manca de coneixement mutu; això condiciona els arguments que podem aportar per dir el que pensaven o no els altres sobre els catalans i, a més els testimonis no són massa de refiar.

Utilitza el llibre de John Berger (2011) Maneres de mirar d’Edicions de 1984, tot fent un paral·lelisme amb el “mirar” un quadre per tal d’entendre com ens hem d’aproximar al “món” de l’època que volem estudiar: es tracta d’un món petit, poc interconnectat, amb canvis notables al llarg del període de gairebé dos segles, les grans empreses marítimes (castellanes, portugueses) i les conquestes a l’oest, ho modifiquen tot. Per a la majoria de la gent, el món era molt petit. Hi ha una manca gairebé absoluta de coneixement entre “mons” diferents que s’ignoren totalment. La manera d’aproximar-nos a la mirada d’una realitat ha de ser semblant a l’aproximació que Berger fa per mirar un quadre. La majoria de testimonis que tenim (les fonts) són escasses i poc de fiar; la seva mirada, a més, és contaminada per les experiències  pròpies, pels seus coneixements previs i pels textos que sovint són còpies d’altres textos escrits en altres moments. La literatura de viatges d’aquest període (fins el segle XVIII) és força escolàstica més que atendre’s a descriure el que realment observen o no, el que acostumen a descriure és el que altres han escrit abans.

John Berger (2011) Maneres de mirar

Un gran assagista i escriptor francès com Michel de Montaigne viatja per Itàlia, però li interessen més els cavalls i les quadres del Duc de la Toscana que Florència i els florentins. Hi ha testimonis de pocs viatgers, sobretot diplomàtics, ambaixadors o grans eclesiàstics. També trobem mercaders, però normalment fan rutes petites; els grans viatgers a l’estil de Marco Polo no són habituals. Els soldats i missioners viatgen molt sovint tot deixant-nos dietaris o memòries, una bona font de consulta.

Catalunya no disposa en aquella època de cap mapa de carreteres o camins i la majoria de viatgers seguien dues rutes en el país: una vertical de nord a sud des de Perpinyà a La Jonquera, Figueres, Girona (sovint parada i fonda), Hostalric, Sant Celoni, La Roca del Vallès i Montcada fins a Barcelona i una altra d’horitzontal d’est a oest amb inici a Barcelona, Martorell, Igualada, Cervera, Lleida i continuant cap a Saragossa i la Cort a Castella. De tota manera, més que les notes dels viatgers, la influència literària és més gran, tant en el format escrit com en la transposició al teatre,  o a la cultura popular,  important en un moment d’alfabetització mínima.

Les dues rutes que seguien els viatgers: una vertical de nord a sud des de Perpinyà a La Jonquera, Figueres, Girona (sovint parada i fonda), Hostalric, Sant Celoni, La Roca del Vallès i Montcada fins a Barcelona i una altra d’horitzontal d’est a oest amb inici a Barcelona, Martorell, Igualada, Cervera, Lleida

Cervantes escriu sobre Catalunya i, com a exemple, en el Quixot descriu el “Carnestoltes de Vic” on apareix Sancho Panza; en la literatura castellana del Segle d’Or apareix en moltes ocasions el “bandolerisme català”. Aquest n’és un dels diversos estereotips amb que s’aborda el tema català, juntament amb la “tendència innata a la violència” o el que es veu com a “excés de llibertat política”.

COM EREN ELS CATALANS?

Un dels fets que se n’adonen els viatgers en arribar a Barcelona a finals del segle XV, és que la ciutat ja no és el que era; la crisi medieval ha passat factura i València pren la davantera en el món mediterrani peninsular. Molts viatgers ho constaten, com l’alemany Jeroni Münzer, un metge, geògraf i diplomàtic que anava cap a Lisboa (1494) que esmenta la decadència, “una ciutat morta, sense comerç ni vaixells en construcció […] tot  i que hi ha cases de pedra, unes potents muralles i xarxa de clavegueram […]” i que situa “en la guerra civil […] i que els mercaders han anat cap a València”.

Vista de Barcelona des de Montjuïc de Jan Cornelisz Vermeyen 1535. Primera visió de conjunt de Barcelona

L’ambaixador florentí Francesco Guicciardini (1512) i l’ambaixador venecià Andrea Navagero (1524) incideixen també en descripcions similars i retreuen que la ciutat no tingui port.  La manufactura tèxtil de la llana, la draperia, és un referent en l’època al nostre país, sempre per sota dels “draps” de Venècia i Florència. El canonge portuguès Gaspar Barreiros, arriba a Girona l’any 1543 amb aquest comerç i observa la catedral, l’altre element comparatiu per excel·lència juntament amb la draperia que descriu com a pobra, (no era l’actual catedral barroca amb la gran escalinata); li criden l’atenció ”els draps fins com els de Perpinyà que són expedits a molts països i es venen molt bé”. Thomas Platter, estudiant de medicina d’origen suís (1599) descriu aspectes de “la vida al carrer i del carnaval de Barcelona” diu que la catedral és superba.

El context europeu del segle XVI és el del cisma protestant i de les guerres de religió amb França. L’obsessió del rei hispànic Felip II és la possible infiltració de protestants per les fronteres peninsulars. La religiositat extrema és un fet definidor de l’època i pels viatgers per Catalunya.  Montserrat és un referent ja que el santuari rep el patrocini dels Àustries (les dues branques de la família, la hispànica i l’austríaca) i és clau en la religiositat d’aquells temps. En 1567, l’emperador Maximilià II vol col·locar sota la protecció de la Mare de Déu la seva família i fa arribar dotze estatuetes de plata, una per cadascun dels seus dotze fills al monestir. Per la branca hispànica, Joan d’Àustria, vencedor de Lepant el 1571, porta unes quantes banderoles i fa donació a Montserrat de la Llàntia  del Moro, el símbol de la principal nau otomana capturada a la batalla. Felip II contribueix a pagar el retaule de l’altar major i, una cosa important, a la segona meitat del segle XVII, tant Madrid com Viena tindran esglésies dedicades a la Mare de Déu de Montserrat.

Cervantes, “El trato de Argel” (c. 1582) en parla:  “Virgen de Monserrate, [… ] enviadme rescate, sacadme de este duelo”, implora el captiu Pedro Álvarez.  Durant l’estada Munzer (1494), esmenta la muntanya que esdevé el símbol distintiu per a molts viatgers per Catalunya durant el període. La festivitat de la Mare de Déu reuneix el 8 de setembre de 1603 uns deu mil pelegrins tal com explica Mathieu Olivier, monjo francès de Montserrat: “Par tout le monde est assez cognue la Saincte Image de nostre Dame”. Diu Olivier que aquesta gentada venia de tot arreu, rics i pobres, i que van estar acollits i alimentats a la muntanya “durant tres dies amb racions d’oli, vinagre, carn i vi”. Molts eren forasters i venien d’arreu del món, pobres i rics i hi havia un gran comerç i negoci a la casa.

Muntanya i Monestir de Montserrat, pintura d’autor anònim, començament S. XVII. Font: Museu de Montserrat 201-352 [Pintura a l’oli executada a partir del gravat d’Antonio Lafreri, estampat a Roma l’any 1572, del qual es van fer moltes altres edicions, cadascuna amb les seves variants. La composició prescindeix de la perspectiva i explica el fenomen geogràfic i pietós de Montserrat: la troballa de la imatge, la seva veneració a l’església, el monestir, el camí ascendent i les capelles, els pelegrins, les ermites escampades per la muntanya i els seus cims característics. A les orles laterals es pot contemplar i llegir la llegenda de l’ermità Fra Garí i els diferents miracles que feien famosa la santa imatge] Font: Catalunya als ulls del món, 2022

La imatge de Catalunya de l’època és la de terra de bandolers. Molts testimonis de viatgers, així com de virreis i prohoms en fan referència. El testimoni de Diego Duque de Estrada, soldat i viatger, c. 1613: “Llegamos a Igualada con la hostia en la boca, teniendo aviso de ‘aquí van los bandoleros’; ‘allí llegan’; ‘allá nos aguardan’[…]” o els de tres nobles virreis de Catalunya: García de Toledo, mitjan segle XVI: “Toda Cataluña está llena de bandoleros”. El marqués de Almazán, principis segle XVII: “La tierra los produce como hongos” o el Duc d’Alburquerque, 1616: “Es evangelio que no habría bandoleros si no los sustentaran caballeros”. Hi ha referències literàries del segle d’Or espanyol que fan referència als bandolers:

  • Lope de Vega (1598) Antonio Roca o la muerte más venturosa
  • Miguel de Cervantes (1615) El Quijote part II , parla de Perot Roca Guinarda
  • Tirso de Molina (1632) El bandolero
  • Antonio Coello – Francisco de Rojas – Luís Vélez de Guevara (1636) El catalán Serrallonga y bandas de Barcelona

La figura més coneguda és la de Joan Sala i Serrallonga famós bandoler  del primer terç del segle XVII, convertit en heroi mític  per la literatura romàntica del segle XIX. Les referències literàries del bandolerisme, des de finals del segle XVI fins al primer terç del segle XVIII amb una cita de Tirso de Molina: “Ninguna nación más conservadora de las amistades, ninguna más difícil en soldar sus quiebras: allí nació la venganza y de allí se desterró la reconciliación, iguales en esta parte nobles y plebeyos, rústicos y cortesanos”.  Un llibre important que pot ajudar  a entendre el bandolerisme català en aquest context és el de Joan Fuster (1963) El bandolerisme català en el barroc.

LA CATALUNYA MODERNA COM UNA ANOMALIA POLÍTICA

Al llarg del període podem veure la gestació d’una certa llegenda negra per la interpretació que fan alguns personatges que seran referents i transmissors d’una realitat complexa. Una llegenda segons la qual els catalans abusaven de la llibertat que tenien; això anirà passant d’autor en autor i es convertirà en un tot que s’atribuirà a tot el Principat. Així Lorenzo Valla (1445) fa una biografia de Ferran I Trastàmara, una obra que tindrà molta difusió; aquí es comenta una anècdota segons la qual els criats del rei, durant una estada que fa a Barcelona van a comprar peix al mercat i no volen pagar els impostos pertinents: com és possible que el rei en pagui? El rei es mostra fastiguejat pels “privilegis” dels súbdits en el regne. Es pregunta el rei: “És que voleu fer el rei tributari vostre i pagador d’impostos?” Segons el rei, els catalans tenen poca lleialtat dinàstica i ho explica en la seva Historiarum Ferdinandi: “No us en doneu vergonya que la majestat règia aparegui com a tributària i esclava del vostre magistrat, si és que se li pot donar aquest nom?[…] Si vosaltres no sou ni reis -com jo- ni superiors a un rei, no és una monstruositat i una meravella que un rei pagui impostos als seus súbdits¡”. De tota manera, els membres del Consell de Cent  expliquen que exigir que el rei pagui impostos no vol dir no ser lleial; expliquen la llegenda de Joan Fiveller, un heroi que va plantar cara al rei per exigir-li que pagués els impostos municipals. D’aquesta manera reivindicaven el poder municipal davant el monarca.

Els viatgers que van a Catalunya es queden amb el relat que hem explicat de Valla. El diplomàtic florentí Francesco  Guicciardini (1483 – 1540) torna al tema de Valla: “Els catalans, ‘tenen els seus privilegis i capítols’, al marge dels quals el rei no els pot governar; no se pas què en treu de tot això, el rei”. En un altre moment , Guicciardini estén la crítica no només als barcelonins, sinó a tota la Corona d’Aragó, als tres regnes que la integraven. I escriu: “El Regne d’Aragó [per la Corona] és poc rendible al rei ja que per uns privilegis antiquíssims no li paguen gairebé res”.  Un altre comentari del venecià Andrea Navagero (1483 – 1529) confon els privilegis dels catalans: “Els catalans tenen tants privilegis ‘que és ben poca cosa allò que el rei els pot manar’[…]  els catalans “abusaven” de la llibertat”.

El piemontès Giovanni Botero (1544 – 1617) escriu una obra molt anomenada i difosa en l’època, sobretot en els països catòlics, La raó d’estat, i un llibre complementari que es diu Relacions universals on fixa una posició antimaquiavèlica força ambigua sobre les raons d’estat i el paper del príncep. Viatja per Espanya i visita moltes ciutats de les que en parla en termes elogiosos en termes polítics, en canvi de la política de Barcelona diu que té mala fama i que els molts privilegis dels seus ciutadans són concedits per alguna forma de llibertat que ell considera negativa. El que deia Botero anava a missa per la gran fama que tenia en l’època. Ho diu així en una traducció de Botero el monjo predicador Jaume Rebullosa (1560 – 1621): “Els seus ciutadans es governen, pels molts privilegis que gaudeixen, amb una espècie de llibertat, que fa que no reconeguin el rei si no molt condicionalment, i en això són escrupolosíssims”. La llibertat entesa per Botero aquí, no és cap elogi, ans al contrari. Això només ho diu de Barcelona, d’altres ciutats fa comentaris més positius. Rebullosa en la seva traducció diu  de Saragossa que “es la ciudad más hermosa de España y sus ciudadanos un prodigio de gentileza y de caballería” . De València: “Tenía el cielo más gracioso de toda España […] sus habitantes eran delicados y regalones”. De Toledo: “Tenía mucha clerecia opulenta”, o de Sevilla que “tenía el Guadalquivir” i d’Alcalá de Henares “su universidad”. De Barcelona i de Catalunya, és terra de bandolers que abusa de la seva llibertat.

Alguns viatgers parlen sobre el tema, però parlen d’aragonesos, segurament confonent conceptes com era la Corona d’Aragó. Michele Suriano a mitjan segle XVI, escriu: “Els aragonesos volen ser lliures i governar-se a si mateixos com a república”. I  Lorenzo Priuli, c, 1575: “Els ‘aragonesos’ es governen segons unes lleis pròpies i gairebé en forma de república”. I finalment, Francesco Soranzo, principis s. XVII): “Els ‘aragonesos’ són una gent més aviat lliure que subjecta, i volen viure a ús de república”.

Els testimonis o fonts catalanes no accepten aquests retrets ni es consideren abusadors de la seva llibertat ni que siguin una terra de bandolers. Poden acceptar les coses de les catedrals o del “draps”, però, de fet, la Guerra dels Segadors (1640 -1652) comença amb una declaració de lleialtat a la Monarquia; Pau Claris i els partidaris de la revolta apuntaven contra el comte-duc d’Olivares, però salvaven la lleialtat a Felip IV amb un argument (molt vàlid en època medieval, però no tant en aquesta època de canvi on el més important és la raó d’estat. Defensar els privilegis propis era una forma de defensar el patrimoni reial, no era defensar Catalunya “contra” el rei. El monarca, en aquesta argumentació, havia de ser el principal defensor del seu poble. En època moderna o al final dels temps medievals, les diferents monarquies cada vegada toleren menys les llibertats, privilegis o representació política de les províncies que siguin diferents políticament. Això passa a França els segles  XV – XVI i és una norma general per tot Europa. Fins i tot a Itàlia, els republicans veuen malament aquestes diferències: l’autoritat ha de ser única i expeditiva; encara que s’arribi a la monarquia a través d’un pacte, un cop s’ha materialitzat, no hi ha d’haver cap impediment, via Corts o altres, per l’exercici del poder reial. Una part de la “mala imatge” catalana a l’alçada del segle XVI és el Consell de Cent que amb la mà de la representació menestral o artesanal suposaven un obstacle que el rei havia d’eliminar. Aquesta mà que en aquella època coneixien com a “poble” que té una representació política no existia en altres llocs en aquells moments i calia eliminar-la, perquè era una font d’inestabilitat política.

Imatge principal: “Ilustración de Rafael del Castillo, Los bandidos célebres españoles episodios históricos referentes a los más famosos bandidos / reunidos por Álvaro Carrillo e ilustrados con cromos de reputados artistas“, Barcelona, Jaime Seix editor, 1892. T. II, p. 866, «¡Serrallonga! Esclamó»

A mode de conclusió: La Catalunya moderna, una anomalia política!

El món, a principis de l’època moderna, s’eixamplava considerablement arran de la descoberta i la colonització subseqüent del continent americà, però, la visió que es tenia de la Catalunya moderna (1479-1659), des de fora, continuava essent el resultat d’uns pocs testimonis (italians, germànics, francesos), que no sempre coneixien prou bé el terreny que trepitjaven, i que tot sovint es repetien o es plagiaven els uns als altres en les respectives relacions de viatge. Subsidiàriament, la literatura (la castellana, en particular) va ser una altra influent font d’interpretació de la Catalunya del període. I la premsa o propaganda bèl·lica va acabar de reblar el clau.

El resultat de tot plegat va ser una imatge estereotipada, prou ambigua o contradictòria, però rarament gaire positiva, de Catalunya i els catalans. Així, alguns viatgers ponderaven la religiositat del país, amb el monestir de Montserrat en primer pla, però, els més rarament s’oblidaven de remarcar tot seguit la fatal inclinació dels catalans a la violència, en forma de bàndols i bandolerisme: una faceta, aquesta darrera, que esbombava en particular la literatura castellana del Segle d’Or. I quan el testimoni era el d’un diplomàtic o d’un tractadista polític, tal com passava tot sovint, aleshores la conclusió era unànime: la Catalunya moderna, i la seva capital, Barcelona, amb el seu “excés” de llibertats o de privilegis, constituïa una anomalia política. 

Bibliografia

  • FUSTER, JOAN:  El bandolerisme català del Barroc. II. La llegenda, Barcelona, Aymà, 1963
  • PÉREZ LATRE, MIQUEL: Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI, Vic, Eumo, 2004,
  • REGLÀ, JOAN i FUSTER, JOAN: Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, Barcelona, Aedos, 1961,
  • TORRES SANS, XAVIER: Els Bandolers: s. XVI-XVII. Vic, Eumo. 1991

Xavier Torres Sans (Universitat de Girona)

Xavier Torres Sans (Barcelona, 1955) és catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Girona i membre de l’Institut de Recerca Històrica de la mateixa universitat. Les seves principals línies d’investigació han estat el bandolerisme català del Barroc; els dietaris i els escrits d’índole memorialista; la guerra dels Segadors; i el patriotisme català en temps de la Casa d’Àustria.

Actualment estudia les imbricacions entre reforma catòlica, sociabilitat religiosa i identitat política a la Catalunya moderna, i té en preparació una monografia sobre els oratoris musicals catalans i italians sis i set-centistes. Ha col·laborat, com a autor o coordinador, en obres col·lectives com ara el Diccionari d’Història de Catalunya (Barcelona, 1992), i Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (vol. IV, Barcelona, 1997).

Entre les seves publicacions es poden destacar Els bandolers (1991); Els llibres de família de pagès, s. XVI-XVIII (2000); La guerra dels Segadors (2006); Naciones sin nacionalismo. Cataluña en la Monarquia Hispánica en los siglos XVI-XVII (2008); i l’edició del volum Providencialisme i secularització a l’Europa moderna (segles XVI-XIX). Moment maquiavel·lià o macabeu? (2018). Ha publicat diversos articles en revistes com ara Recerques, Pedralbes, Manuscrits, Historia Social, Hispania i Hispania Sacra. Té cinc trams de recerca.

Quan el món va descobrir Catalunya: L’època medieval. Segles IX-XV

/ historiaab / Deixa un comentari

Sessió 1a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts  3 d’octubre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès     

Ponència llegida per Daniel Venteo, historiador i museòleg, sobre un text de Josep Maria Salrach historiador de la Universitat Pompeu Fabra

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Presentació de Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Coronació de Carlemany a mans del Papa Lleó III, 25 desembre de l’any 800. Font: Pintura de Jean Fouquet, 1455-66 Biblioteca Nacional de França. Reproduïda a Catalunya als ulls del món, Enciclopèdia Catalana, 2023.

Introducció de Josep Maria Salrach

Abans de descobrir una realitat cal que la realitat existeixi. Començarem, doncs, per precisar en la mesura del que sigui possible, el temps mític i obscur dels orígens, i ho farem observant el que creiem que veien els veïns del nord i dels sud en la terra i els habitants de l’actual Catalunya. Encara que el nom no fa la cosa, serà útil i necessari puntualitzar el quan i el com de l’aparició dels noms Catalunya i catalans, amb la necessària reflexió sobre el possible contingut i importància d’aquesta presa de consciència des de l’exterior.

Situats en aquesta etapa primigènia del passat català, haurem de prendre consciència de l’ampli ventall de possibilitats que el futur semblava oferir a la Catalunya naixent. Per a aquesta visió polièdrica, serà fonamental la interrelació entre l’interior i l’exterior, amb la culminació de la primera etapa d’obertura de Catalunya al món. A continuació constatarem, però, que el futur es concreta fixant límits i determinant per a Catalunya un destí, si es pot parlar així, peninsular i mediterrani. Quan això arribi veurem que un país que, des de fora és veia petit, i que alguns deien pobre, feia coses grans, molt més del que corresponia.

El nom de la seva gent es feia llavors universal, tant que s’estenia desbordant les estrictes fronteres etnoculturals del grup català. Però, què hi veien a Catalunya i que entenien per catalans la gent de la Mediterrània, la Península i Europa a la fi dels temps medievals? És difícil reduir a una sola la pluralitat de mirades que llavors es projecten sobre el país i la seva gent, i més quan els propis catalans són vistos per sí mateixos amb matisos prou diferents. És clar que totes les mirades s’entrecreuen en una cruïlla, en què les projectades des del present inevitablement es troben amb les que venen del passat modelant, sinó condicionant la visió i la lectura que se’n fa. Així s’entén el paradigma o model de la decadència de Catalunya amb l’arribada dels Trastàmara, creat per la historiografia noucentista, que posa fi als temps esplendorosos de l’Edat Mitjana catalana.

Ramon Berenguer i Almodis compren a Adelaida i Guillem de Cerdanya la cessió dels seus drets sobre Carcassona el 1067. Font: Miniatura del segle XII del Liber feudorum maior. Arxiu de la Corona d’Aragó.

L’ALTA EDAT MITJANA

El segle IX representa en la historiografia, l’origen prou consensuat de Catalunya al voltant de l’Imperi Carolingi; aquesta vinculació diferencia els catalans de la resta de peninsulars.  El segle X, és la història de l’emancipació dels comtes catalans del domini carolingi. No hi havia res semblant a la consciència d’un país o un poble. El país rural relacionava els pagesos “catalans” amb la terra, la parròquia, el castell i el comte.

El segle XI es caracteritza per un creixement agrari que dona aire a les ciutats; neixen les viles  amb obradors, mercats i botigues, centres d’intercanvi de tota mena i s’experimenta la vida en comú. La llengua pròpia comuna va permetre estendre els centres de relació. Els conflictes i les relacions entre senyors i comtes van contribuir a teixir un ordre social, el feudalisme. El clima d’inseguretat i temor era prou corrent per les ràtzies musulmanes, però algunes van estimular accions de solidaritat per al rescat de captius. El sentiment de grup va créixer també així. Per altra banda, l’obertura social, el pelegrinatge, el comerç internacional, els inicis de l’expansió a Occitània, ajudaren els catalans a conèixer els altres i a sí mateixos.

Al segle XII ja existia una realitat catalana. Es consideraven catalans tots els habitants dels comtats. El Casal de Barcelona comença a governar el país, per sobirania directa o per pactes que incorporaven altres comtats. L’expansió al nord culminà en una sobirania feudal del territori occità no sotmès als reis d’Anglaterra. Una acció important, comuna a tota la societat, va ser la colonització de la Catalunya Nova amb la incorporació de Tarragona (1129), Tortosa (1148) i Lleida (1149). El Casal de Barcelona s’uní al Regne d’Aragó per a formar la Corona d’Aragó (1137). Com a conseqüència de tot això, a finals del segle XII, en el llenguatge de la cort és parla de catalans i Catalunya com a realitats tangibles amb dimensions conegudes.

Durant tot el procés, la visió dels veïns és oposada i contradictòria. Pels carolingis, els habitants dels comtats eren gots i hispans que vivien en els límits de l’Imperi (la marca hispanica). Mentre que des d’al-Andalus els consideraven francs (ifrang) que habitaven en el país dels francs (bilad al-ifrang).

Els catalans, pel fet de ser cristians i creure en la Trinitat, eren politeistes, i, pel fet d’adorar imatges de Déu, idòlatres. Ibn Hawqal, que viatjà a la Península l’any 948, diu que «són dèbils, les seves armes escasses i el seu nombre reduït». La visió contrasta amb les que dona al-Qazwini: «La seva gent és cristiana i tenen un rei que compta amb molta força i equipament[..]”. Un àrab de Tortosa del segle X, Ibrahim b. Yaqub al-Israili al-Turtusi, dóna una imatge dels catalans com a bàrbars incivilitzats: “No veuràs ningú més brut que ells […] són gent traïdora i de condició vil que no es netegen”. El relat d’Ibn Hayyan de 940, mostra que els andalusins són conscients de l’allunyament dels comtats del centre carolingi; però el hagib al-Mansur aprofità «que la gent de Barcelona s’havia deslligat del rei d’Ifranga […] per algarejar-los, tot robant al seu país i castigant els seus districtes».

Coronació de Carlemany a mans del Papa Lleó III, 25 desembre de l’any 800 Font: Pintura de Jean Fouquet, 1455-66 Biblioteca Nacional de França

L’obertura al món

Cap a mitjans del segle X van començar els viatges a Roma de comtes, bisbes i abats, que informaven de la situació als comtats. El de més significació política va ser el del comte  Borrell els anys 970-971. Borrell va aconseguir del Papa unes butlles amb les que pretenia separar els bisbes catalans de l’obediència a l’arquebisbe de Narbona, i subjectar-los a l’autoritat obligada del bisbe de Vic. A finals del 1016 el comte Bernat I de Besalú i el seu germà Oliba, van ser rebuts pel Papa que signà un decret d’expulsió de les monges de Sant Joan de les Abadesses ja que la seva mala conducta trencava el celibat. L’abadessa era germana dels dos i filla natural del seu pare. El Papa accedí, sorprès per la “infàmia horrible” i les “obscures passions” de les monges.

La comtessa Ermessenda connecta amb els normands del sud d’Itàlia durant la minoria d’edat del seu fill Berenguer Ramon I (1018 – 1021); busca ajut militar i l’aconsegueix casant la seva filla Estefania amb un noble normand. Posteriorment (1078), un net d’Ermessenda, el comte de Barcelona Ramon Berenguer II (1076-1082), es casaria amb la princesa normanda Mafalda, filla del duc d’Apúlia i Calàbria, Robert Guiscard. La política matrimonial dels següents anys contribuí a l’expansió occitana.

Amb els pobles del nord peninsular, les relacions es van activar arran de la caiguda del califat. L’emir de Saragossa, al-Mundir, va ajudar a pactar una aliança entre els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Sanç Garcia de Castella, amb el matrimoni de Berenguer Ramon i Sança, fills dels comtes.

A finals del segle XI i inicis del XII hi ha la història del Cid, oferint el seus serveis al comte de Barcelona, Berenguer Ramon II, que els refusà, i lluitant contra ell, després, per les paries (tributs anuals que els sarraïns pagaven als comtes catalans) de Saragossa i el control del llevant peninsular.  Més que els comtes de Barcelona, van ser els d’Urgell, Pallars i Ribagorça, els que van mirar cap a l’oest. Els enllaços matrimonials ho il·lustren. Els comtes d’Urgell, temien ser absorbits pels de Barcelona i per això es van acostar a Aragó. Els contactes d’Ermengol III van arribar fins la cort de Castella.

El nom de catalans i Catalunya

Els primers anys del segle XII marquen un gir. Hi ha evidència documental que des de fora es té coneixement d’un grup humà i d’un país amb el nom de catalans i Catalunya.

En el jurament de fidelitat dels homes de Carcassona al comte Ramon Berenguer III (1112), hi consten un Raimundi Catalan i dos Arnal Catalan, i ara, el denominatiu “català” apareix en molts documents del segle XII, sobretot fora de Catalunya. El Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus, epopeia llatina, escrita per Enric de Pisa entre 1115 i 1120, narra la croada de pisans i catalans contra els musulmans de Mallorca el 1113-1114, i anomena catalans els guerrers a les ordres del comte, i diu que van acudir a la convocatòria homes de tot Catalunya (Catalania). Des de fora, les fonts revelen el resultat del procés: cap al 1100, sinó abans, s’hi veia un poble i un país.

Comtes i comtes-reis

Els governs de Ramon Berenguer III (1097-1131), Ramon Berenguer IV (1131-1162) i Alfons I (1162-1196) culminaren el procés de construcció del principat feudal català. La sobirania territorial dels comtes de Barcelona es va formar per la progressiva agregació de comtats, la seva titulatura era oficialment múltiple, i per això, es va imposar la fórmula simple de comte de Barcelona per designar el conjunt.

El vell conflicte per la distribució del poder entre el príncep i l’aristocràcia, que les institucions feudals esmorteïen, va continuar, però el poder del comte s’afermà per la col·laboració de l’Església. També foren molt útils en això els Usatges, el codi del feudalisme català. La formació de la Corona d’Aragó va determinar una més gran incorporació a la política i la guerra a la Península. Tres episodis ho mostren: la participació de Ramon Berenguer IV en la presa d’Almeria (1147), al costat d’Alfons VII de Lleó i Castella; l’ajut d’Alfons I a Alfons VIII de Castella en la conquesta de Conca (1177), i la participació del comte-rei Pere I (1196-1213) en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212).

El Senyor Rei

Si aquesta història interna feia més nítida la imatge de Catalunya, l’externa atreia les mirades. És el cas de la unió dinàstica amb Aragó (1137), que podia haver estat una fusió o absorció, i no ho va ser per l’estadi d’evolució d’un i altre poble i el potencial dels seus grups dirigents. El resultat va ser una construcció política complexa, la Corona d’Aragó. Des del regnat d’Alfons I, pel prestigi del títol reial, el sobirà va ser conegut arreu com a rei d’Aragó, per bé que en els documents figuri com a rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença. Pels catalans era el Senyor Rei.

El vesper occità

La mirada del món el segle XII era pendent de la guerra per l’hegemonia a Occitània entre el Casal de Tolosa i el de Barcelona. El conflicte s’allargà fins a finals de segle. S’inicià una llarga via diplomàtica fins que Pere I es decidí per la intervenció armada. El comte perdé la vida a la batalla de Muret (1213) i això marcà el final de les ambicions polítiques del Casal de Barcelona a Occitània. El tutors de Jaume I (1213-1276), fill i successor de Pere I, intentaren encara ajudar als occitans, però el Papa els obligà a desistir.

Final d’etapa

Jaume I devia pensar que sortiria malparat d’un enfrontament amb la monarquia francesa, i que tenia més possibilitats a la Península i signà  la pau, doncs,  el tractat de Corbeil (1258) amb Lluís IX de França, pel qual renunciava a tots els drets sobre Occitània, mentre el rei de França feia el mateix amb els drets heretats dels carolingis sobre els comtats catalans. Molts trobadors el criticaren, com Bonifaci del Castell:  «I el dèbil rei de qui és Aragó, / tot l’any mou plets i estima els xafarders, / i millor li aniria, al meu parer, / que reivindiqués amb els seus barons, / els drets de son pare, que era valent i lleial, / i fou mort entre els seus veïnats, / fins que l’hagués venjat dues vegades».

Visió d’un jueu de Tudela

Durant el segle XII, el feudalisme formava part del paisatge visual que identificava el país a ulls de viatges com el jueu, Benjamí de Tudela, que descriu l’arribada a Tarragona venint de Saragossa: “[…] d’aquí vaig caminar dues jornades fins l’antiga Tarragona, que era de construcció de ciclops grecs com res semblant es troba en terres d’Espanya. S’aixeca prop del mar” I arriba a Barcelona: “[…] fins a Barcelona hi ha dues jornades de camí. Hi ha aquí una santa comunitat (de jueus), i homes savis intel·ligents, i grans prínceps. És una ciutat petita i bella sobre la riba del mar a la que venen amb mercaderies comerciants de tot arreu”. I com troba Girona, on hi ha “una petita comunitat de jueus”.

LA BAIXA EDAT MITJANA

Durant els segles XIII i XIV, la llengua catalana arriba a l’administració, eclosiona la literatura en català; les Corts, amb representació dels tres estaments, l’accés del ciutadans al govern, al costat de prelats i nobles, i la promulgació de lleis donà solidesa a l’edifici català i el fa  visible a ulls del món. A aquests segles correspon la gran expansió territorial i marítima, amb la incorporació a la Corona de les Illes, el País Valencià, Sicília i Sardenya. Jaume I, Pere II i Jaume II foren els reis protagonistes d’aquesta història, i també els almogàvers, dominant un temps en terres gregues. Gent de parla catalana va poblar les Illes i en gran mesura el País Valencià; famílies catalanes es van establir a Sicília i Sardenya.

En ple segle XIV s’assolí la plenitud i començà la decadència. La crisi demogràfica i, de retruc, econòmica, li complicà el govern, i deixà malmeses les finances. A finals del segle XIV i principis del XV la bona època s’havia acabat. Continuava el gran comerç mediterrani, però al camp els pagesos s’agitaven, a les ciutats el poble assaltava els calls (1391) i a la cort es barrejava el mal govern, la corrupció i les penúries (regnat de Joan I). S’extingia la dinastia nacional (1410) i entraven a governar la Corona els Trastàmara, una dinastia castellana (1412), desconeixedora del país.

Durant el segle XV, es van agreujar els problemes socials i econòmics. Aliens a la praxi pactista tradicional, els Trastàmara van buscar la proximitat dels sectors mitjans i populars. Pels grans, aquest distanciament es va fer intolerable. Alfons IV portaria el desafiament al límit: va escoltar les queixes del pagesos, revoltats contra els senyors i va propiciar l’arribada al govern de Barcelona d’una nova facció política partidària de reformes que l’oligarquia no acceptava. Durant el regnat de Joan II esclatà la guerra civil. Catalunya que hi ha va entrar malament en va sortir molt pitjor. A finals del segle XV, Ferran II adoptaria mesures per redreçar el rumb, però l’autèntica represa es produiria ja a l’Edat Moderna.

La sobirania era del rei, que s’havia de recolzar en l’Església i en les ciutats per frenar la noblesa. El sistema polític era pactista perquè les lleis fonamentals, les constitucions, i l’alta política es discutien i pactaven a les Corts entre els estaments i el rei. A Barcelona hi havia el mercat de capitals més gran i els banquers més poderosos. El pes de la mercaderia era molt  gran i els propis mercaders resolien els seus conflictes mitjançant el Consolat de Mar (concedit per Jaume I el 1258); aviat hi va haver per tota la Mediterrània consolats de catalans. Cap al 1300, a la Mediterrània, amb la paraula Aragó es designava l’entitat política, la Corona, i el seu titular, el rei, mentre que els catalans eren la nació i, en sentit ampli, el conjunt dels súbdits, aragonesos inclosos i entre 1229 i 1305, s’acabà de configurar el conjunt de territoris poblats per gent de parla catalana.

Llibre de Consolat de Mar de Barcelona primera edició original en català 1320-1330 i després en francès 1409 i en altres llengües. Font Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Almogàvers, bel·licosos i ferotges

En acabar la guerra de Sicília, per iniciativa de Pere II,  els almogàvers que hi combatien a sou van ser contractats per l’emperador bizantí Andrònic II per combatre els turcs a l’Àsia Menor. Roger de Flor, al front d’un exèrcit d’almogàvers, desembarcà a Constantinoble. L’historiador bizantí Gueórguios Paquimeres, descriu així l’arribada: «En el mes de Gamèlion (setembre) de la segona indicció (1303) la ciutat de Constantí va veure l’arribada del llatí Roger (de Flor) i una flota aliada molt gran de catalans i almogàvers, que comptava amb 8.000 homes. Ell (Roger) era un home d’aspecte terrible, jove d’edat[…]  i una ment  molt marcial [ …] conduïa sotmesa a ell una host terrible[…]”. Segons Paquimeres, els almogàvers: “no només s’enduien el blat i l’ordi, mataven els animals, arrabassaven els diners i els cavalls dels qui trobaven, i la matança era el càstig dels qui s’hi oposaven”. Roger anà a Constantinoble a retre comptes a l’emperador i exigir-li les soldades degudes i de manera imprudent a Adrianòpolis on fou assassinat, l’abril de 1305. L’historiador bizantí Gregoràs  interpreta com una conseqüència de la conducta de Roger i els seus homes: « els romans (bizantins), diu, penedits d’haver-lo cridat i desitjosos de posar remei al seu malestar, dugueren a cap el seu assassinat, considerant-lo com la deslliurança dels seus mals». 

Establerts en el ducat d’Atenes, els almogàvers van conquerir el sud de Tessàlia on van crear el ducat de Neopàtria (1318), i aquí es van organitzar com una república militar presidida per un duc. Els ducats grecs, però, van restar poc temps sota la sobirania del comte-rei; el 1388-1390 van caure a mans del florentí Nerio Acciaioli. 

Dels almogàvers a Grècia n’ha quedat una memòria rancuniosa. Una cançó popular grega (La seducció), nascuda segurament a finals de l’Edat mitjana, explica, per exemple, que una jove, seduïda i abandonada, desitja al seu seductor el pitjor dels mals: “que caigui a mans d’un català”. A Bulgària “català” i “fill de català” signifiquen “home malvat, sense ànima, torturador”; també s’hi associa els catalans a la brutor: “El grec es rentava, el català s’emmerdava”.

Catalans al món

No tot és negatiu en la petjada catalana. De l’admiració que a fora es tenia de les accions polítiques i militars dels comtes-reis també hi ha testimonis. El més cèlebre és el del Dant (1265-1321), que a la Divina Comèdia es refereix a Pere II com una persona forta (membruto) que portà en el seu cinyell tota virtut (d’ogne valor porto cinta la corda). Versos, Benvenuto d’Imola (1320-1388) diu: «Aquest Pere, tot i que el seu regne era petit i pobre, va ser el rei occidental més valerós i famós del seu temps, el més actiu en les armes, i més temut per cristians i musulmans». En un text de Dant (probablement mal interpretat apareixen els catalans «com a pobres i avars».

La presència i residència de mercaders estrangers a Catalunya està molt ben documentada. Els primers devien ser els pisans,  seguits dels genovesos. El triangle comercial format per Barcelona, Mallorca i València va atreure l’atenció de les grans companyies italianes. La del florentí Francesco di Marco Datini, el 1396, va crear una companyia associada, la companyia Datini de Catalunya. Així com hi havia colònies estrangeres a Catalunya, també n’hi havia de catalanes arreu: pel nord d’Àfrica (Trípoli, Tunis, Bugia i Tlémecen) o a Sicília i Sardenya.

Aquests són temps de l’entrada de la llengua en la literatura de qualitat. En català es van escriure llavors les cròniques de Jaume I, Pere II i Pere III, i la de Ramon Muntaner. Especialment important fou el treball de tres gegants de la cultura, Ramon de Penyafort, Arnau de Vilanova i Ramon Llull.

Guia de Perplexos de Maimònides manuscrit 1347-1348, il·luminat per Jaume Ferrer Bassa.

ESPLENDOROSA I TRÀGICA TARDOR

Anys dolents

Els segles XIV i XV s’hi distingeixen a ulls del món tant per realitzacions esplendoroses com per tragèdies col·lectives:  Fams, epidèmies i guerres es van encadenar. El 1333, any de fam, serà recordat com “lo mal  a segona gran fam, la qual fonc general quasi per tot lo món». I a la fam s’afegí la pesta, que arribà el 1348, i va tenir rebrots greus durant més d’un segle. Un cronicó ho explica: «En l’any 1348 es produí la més gran mortalitat d’homes i dones, de tal manera que van morir de la pesta en aquesta diòcesi de Girona, i també a la província de Tarragona, dues terceres parts dels homes i de les dones; i la major part dels masos dels pagesos es van quedar sense hereus i van restar abandonats i deshabitats, sobretot a les muntanyes». En les primers fases de la pesta va morir de mitjana al voltant d’un terç de la població, el que va significar una brutal davallada de l’activitat econòmica.

Mentre a la Mediterrània s’enfrontaven en guerra de cors genovesos i catalans i a Sardenya se succeïen les revoltes i respostes militars, Alfons III (1327-1336) es va aliar amb Castella contra el Regne de Granada. La Corona no estava en condicions de mantenir dues guerres alhora.

Plenitud i dificultats

Immers en conflictes constants, Pere III (1336-1387) s’endeutà i arrossegà banquers a la ruïna. Del cost d’aquestes guerres en derivà una pressió fiscal que arrossegà viles i ciutats a l’endeutament, i obligà a més vendes de patrimoni reial. Mentre seguia la lluita a Sardenya i a la Mediterrània, va esclatar la pitjor guerra del regnat, la dels Dos Peres (1356-1369), entre la Corona d’Aragó i el Regne de Castella.

La historiografia ha transmès del Cerimoniós una imatge agrenca: de baixa estatura, setmesó i de complexió dèbil, amb trets autoritaris, violents i fins i tot cruels. En contrast, a la seva crònica Pere III va deixar una imatge enaltida de Catalunya i els Catalans: «E, com fom en vista de Fraga, mossèn Bernat de Cabrera nos dix: -Senyor, veets aquell lloc? E nós li diguem:  -Hoc. -Doncs, de Catalunya és. E nós, en aquella hora, diguem.  -O terra beneita, poblada de lleialtat! Beneit sia nostre senyor Déus, que ens ha lleixat eixir de la terra rebel e malvada! Malait sia qui hi mir mal, car axí mateix era poblada de lleials persones! Mas, bé havem fe en nostre senyor Déu, que la tornarem a son estament e punirem aquells qui hi miren mal».

Crisi dinàstica

A finals del segle XIV, l’efecte combinat de les guerres i l’empobriment causat per la crisi, si més no la demogràfica, havien portat la monarquia a una situació crítica. Joan I (1387-1396) estava a mercè de les ciutats. Explica Martí de Riquer que la ciutat de València va presentar  un memorial de greuges en què, unint la desgràcia de la monarquia a la seva pròpia, denunciava «los torts e injustícies que alguns vostres consellers vos fan e·us han fet fer», del que se’n seguia «la destrucció de les terres e la dissipació de vostre patrimoni, e la pobrea e fretura de vós, Senyor, e vostre stament reyal». 

Quan els ciutadans valencians es van enfrontar a Alfons III i Pere III, els catalans no van fer el mateix, però amb Joan I ja tot va ser diferent. Ja no volien cedir a les demandes de diners de la monarquia, sobretot d’un rei inoperant i malgastador. Martí I (1396-1410), germà i successor de Joan I, intentà redreçar el rumb: engegà una estratègia consistent en demanar els diners directament als pagesos dels llocs implicats a canvi de la promesa de reducció de càrregues. Això agità les aigües del camp català, on els pagesos havien començat a qüestionar les servituds. A les crisis que s’acumulaven s’afegí llavors la successòria. Martí el Jove, fill i hereu de Martí I, va morir a Sardenya en el curs d’una enèsima campanya de pacificació (1409). L’Humà, ja vell i sotmès a pressions, va morir el 1410. S’obri una pugna diplomàtica i militar entre els bàndols dels aspirants a la successió. Ferran, de la Casa de Trastàmara, va resultar guanyador (1412).

Els Trastàmara

Ferran I, no parlava català, no coneixia Catalunya i venia d’un país on l’autoritat del monarca era més forta. Els historiadors n’han tret imatges discordants dels Trastàmara. El regnat més llarg fou el d’Alfons IV, el Magnànim (1416 – 1458). La crisi contínua desembocà en una guerra civil (1462 – 1472) que tancà una època amb el regnat de Joan II (1458 – 1479). Joan II va sortir victoriós de la guerra (Capitulació de Pedralbes, 1472), mentre Catalunya eixia desfeta i esgotada, i Barcelona perdia homes de negocis i capitals en profit de València. Ferran va voler passar pàgina de la guerra i per això va tornar béns confiscats als perdedors, i va restablir les funcions de la Diputació del General. Els historiadors catalans contemporanis també han donat diagnòstics oposats de Ferran II. Només hi ha unanimitat a considerar que el país va sortir de la guerra civil pitjor de com hi va entrar.

Explosió creativa

Malgrat els drames dels segles XIV i XV, la imatge que la cultura i l’art de Catalunya projectaven al món no era pas de crisi, fins i tot esplendorosa. En literatura noms com el franciscà Francesc Eiximenis, el prosista cortesà Bernat Metge,  el dominicà Vicent Ferrer, el noble valencià Ausiàs Marc, el cavaller Joanot Martorell i la monja valenciana Isabel de Villena.

L’art que acompanyà a la literatura mostra la inserció i pertinença de Catalunya al món. Entre els pintors viatgers Ferrer Bassa, que va aprendre a la Toscana l’art del Giotto; Lluís Dalmau, a Flandes va conèixer l’art flamenc, el pintor valencià Jacomart, que va treballar a Nàpols al servei d’Alfons IV. La llista d’escultors estrangers actius a Catalunya és enorme: Aloi de Montbrai, Joan de Tournai, Pere de Guines, Alons de Carcassona, Jaume de Faveran i Reinard Fonoll i escultors, com Pere Sanglada. Entrat el segle XV, en l’arquitectura del gòtic flamíger, destaca l’escultor i arquitecte mallorquí Guillem Sagrera.

Durant el segle XIV la llengua parlada, va ser la llengua de la cort, emprada pels monarques en la correspondència familiar i amb els súbdits, i a vegades també en les relacions internacionals. El català que parlaven les classes populars i generalment no escrivien aflorava també a l’escriptura, sobretot en escriptures judicials i els homes de les ciutats que demanaven i consumien una literatura de contingut religiós i profà. La monarquia, la noblesa i la burgesia van estendre l’ús del català per la Mediterrània. Fins i tot a Roma, a la cort pontifícia, es parlava català en temps dels papes de la família Borja. Als seus enemics a Itàlia s’atribueix l’exclamació: «O Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani».

Bibliografia


ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Ed.): Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022

FONTANA, JOSEP: “La formació d’un Estat nacional”, “L’expansió” i la “Crisi” a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo Edit., 2016, pp. 11-123

RIQUER, BORJA DE (Dir): Història mundial de Catalunya. Assessors: Joaquim Albareda, Miquel Molist, Isabel Rodà, Josep M. Salrach. Barcelona : Edicions 62, novembre 2018

SALRACH, Josep M.; DURAN, Eulàlia (1981). Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714. Barcelona: Edhasa.

SALRACH, Josep M. (1988). «Catalunya i catalans des de quan?». Revista de Catalunya, 15, pàg. 35-50.

SALRACH, Josep M. (2004). Catalunya a la fi del primer mil·lenni. Lleida: Pagès. Vic: Eumo.

SALRACH, Josep M. (2013). Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil. Vic: Eumo.

VENTEO, DANIEL (Director): Símbols del Catalanisme. Introducció de Joan F. Mira, Enciclopèdia Catalana. [I·lustrat amb més de 750 imatges], 2019

VICENS VIVES, JAUME: Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans. Avantpròleg de Borja de Riquer, Barcelona (Editorial Vicens Vives), 2010

ZIMMERMAN, MICHEL: Naixement de Catalunya (Segles VIII-XII), Traducció: Momtserrat Pérez, Editorial Base, 2023, pp. 682

Josep Maria Salrach

És professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on era catedràtic d’història medieval. S’ha especialitzat en història social i del poder a Catalunya durant l’alta edat mitjana, període i temes als quals ha dedicat llibres com La formación del campesinado en el Occidente antiguo y medieval(Síntesis, 1997) o Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil (Eumo, 2013). També ha participat en publicacions col·lectives, com la monumental Histoire générale des systèmes politiques (Presses Universitaires de France, 1998), i dirigeix la Catalunya Carolíngia, obra fundada per Ramon d’Abadal, dedicada a l’edició de tots els documents catalans dels segles IX i X. Com a historiador que cerca les arrels històriques dels problemes actuals, ha escrit el monogràfic Història de la fam al món: passat i present (Eumo, 2008).

Daniel Venteo

Llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives de la mateixa Universitat. El seu treball de recerca va estar dedicat a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i el seu interès pels estudis històrics, que posteriorment va esdevenir la base de la seva tesi doctoral, dirigida per Joaquim Albareda, en curs d’elaboració. És col·laborador habitual de l’Arxiu Municipal de Barcelona i de les publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, entre d’altres institucions.

Per a Enciclopèdia Catalana ha estat autor de l’Autobiografia de Barcelona i també d’Autobiografia de Catalunya. Tresors documentals de la nostra història, publicada per Enciclopèdia Catalana i la Generalitat de Catalunya l’any 2016 dins de la sèrie de Grans Obres. Més recentment, també per a la mateixa col·lecció d’obres d’Enciclopèdia Catalana, va ser director del volum Símbols del catalanisme, l’any 2019. A l’última obra publicada, Catalunya als ulls del món, ha estat el responsable de la il·lustració històrica i dels documents destacats en cadascun dels capítols del llibre. Pel que fa a l’àmbit de les exposicions, ha estat comissari d’una desena d’exposicions.

La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 2 d’octubre 2023 a les 17h a sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra, amb Amadeu Gallart, economista, escriptor i autor del llibre La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

La Tertúlia, amb una assistència de 29 persones despertà una gran interès per part dels tertulians.

Tertúlia Amics de la Història 2-10-2023 La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com 

Amadeu Gallart: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria.

La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra

La figura d’Enric Canturri, alcalde de la Seu entre el 1931 i el 1933, diputat al Parlament català des del 1932, exiliat a Andorra, França i Bèlgica arran dels Fets d’octubre del 1934, retornat el febrer del 1936 amb el triomf del Front Popular i comissari de la columna Macià-Companys durant la Guerra civil, és sens dubte una de les més fascinants dels anys 30 del segle passat al Pirineu. Fascinant i també controvertit, pel paper que va tenir –o que més aviat, no va tenir– en els funestos mesos inicials de la conflagració, quan una trentena de veïns de la Seu i comarca van ser víctimes dels faistes que controlaven el Comitè de Milícies Antifeixistes.

Enric Canturri i Ramonet (La Seu d’Urgell, 8 d’abril de 1897 – Ciutat de Mèxic, 16 de desembre de 1971)

El llibre d’Amadeu Gallart arrenca amb la proclamació de la República i l’ascens de Canturri a l’alcaldia, en repassa les principals fites –assenyaladament, la instauració de l’institut a la Seu– i la participació als Fets d’octubre, i l’estretíssima relació que durant tot aquest període va mantenir amb Andorra, amb atenció destacada per a la vaga de Forces Hidroelèctriques d’Andorra (FHASA) del 1933 i per on va marxar a l’exili en dues ocasions, la primera, el 1934; la segona i definitiva el 1939: va desfilar per Montlluís, Montpeller i Casablanca, i el 1942 es va embarcar cap a Mèxic, on va morir el 1971 sense haver tornat mai a trepitjar la Seu. (Font: A. Luengo a Bon Dia AD 31/12/2019)

Barcelona, 6 de desembre de 1932. El president Francesc Macià amb els diputats d’Esquerra Republicana de la circumscripció de Lleida, durant l’obertura del Parlament de Catalunya. D’esquerra a dreta: Francesc Viadiu, Josep Magre, Enric Canturri, Pere Mias, Josep Maria Espanya, Francesc Macià, Humbert Torres, Pere Coromines, Ricard Palacín, Josep Companys i Joan Sauret. Autoria: Pau Lluís Torrents. Font: Fundació Irla

Amadeu Gallart

Amadeu Gallart, és economista i llicenciat en història contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a gestor administratiu i com a col·laborador del negoci familiar de vins i licors. Va ser alcalde de la Seu de 1979 al 1984. Ara dedica bona part del seu temps a llegir i a escriure sobre la nostra història pirinenca. Entre altres llibres destaquen:

  • Alt Urgell: una visió de conjunt: una aproximaxió a la seva història, vol. 3 (coescrit amb Sol Gasch i Duran i Mercè Grau) (2011)
  • Trossos de temps de la Seu de postguerra (coescrit amb Sol Gasch) (2016)
  • Per Déu, per la pàtria i el rei : la vida d’un carlista pirinenc (Antoni Martí, 1806-1863) (2022)
Amadeu Gallart, tertulià convidat d’Amics de la Història

Més informació

Enric Canturri i Ramonet (La Seu d’Urgell, 8 d’abril de 1897 – Ciutat de Mèxic, 16 de desembre de 1971), Polític i comerciant. Fundació IRLA, Biografia  https://memoriaesquerra.cat/biografies/canturri-ramonet-enric

Presentació del llibre “Vençuda però no submisa: la Catalunya del segle XVIII”

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 18 Setembre 2023 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la presentació del llibre de Joaquim Albareda Vençuda però no submisa: la Catalunya del segle XVIII , edicions 62, 2023.

Presentació a càrrec de Joaquim Nadal, historiador i conseller de Recerca i Universitats.

Acte en col·laboració amb Edicions 62

Una nova mirada al segle XVIII català

Un llibre d’història sobre el segle XVIII català per un dels grans historiadors actuals. Una nova visió de conjunt del segle.

Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats. L’historiador Joaquim Albareda ofereix, doncs, una nova visió de conjunt del segle que desmunta molts tòpics.

Joaquim Albareda

És catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de La guerra de Sucesión de España (2010). Ha sigut director de les obres col·lectives Catalunya, nació d’Europa, 1714-2014 (2013), i Catalunya als ulls del món (2022). Ha coordinat els llibres Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX) (2001), El declive de la monarquía y del imperio español. Los tratados de Utrecht (2015). Amb Manuel Herrero (eds.), Political Representation in the Ancien Regime (2019). I amb Núria Sallés: La reconstrucción de la política internacional española. El reinado de Felipe V (2021).

Director del Curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món que tindrà lloc durant el darrer trimestre de 2023, del 3 d’octubre al 13 de desembre. Vegeu informació aquí

Més informació

JOAQUIM ALBAREDA SALVADÓ. Historiador i autor de Vençuda però no insubmisa “El règim sempre va desconfiar dels catalans”. LA REPÚBLICA. El PUNT AVUI 8 de setembre de 2023 aquí

Joaquim Albareda ens presenta l’assaig històric Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII. 12/09/2023 Xavier Graset conversa amb Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna. Més 324 Aquí

Ressenya: “L’Alguer. L’encant de la història”

/ historiaab / Deixa un comentari

La tertúlia d’Amics de la Història : L’Alguer. L’encant de la història amb Antonio Budruni, autor de l’obra del mateix títol en què també hi participava Gustau Navarro, responsable de l’Ofici de l’Alguer de la Generalitat de Catalunya, prevista dilluns 18 de setembre a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) s’ha hagut d’anul·lar.

Ressenya “L’Alguer, l’encant de la història” d’Antonio Budruni (2022)

Autor de la ressenya: Adrià Mainar Scanu, historiador i guia cultural (@EsguardHistòric @MainarScanu, Blog Esguard Històric )

Imatges: Antonio Budruni, autor de Breu història de l’Alguer i L’Alguer. L’encant de la història

Ressenya

L’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, com se sol anomenar, és un mirall de la nostra Història. És el testimoni d’un passat gairebé oblidat, amb llums i ombres, que avui ens pot sorprendre però que convé conèixer. Llegint sobre l’Alguer aprenem sobre l’expansió mediterrània de l’antiga corona d’Aragó i l’herència cultural que els catalans deixàrem, amb grans dolors, a Sardenya.

L’any 1353, en temps de la conquesta catalano-aragonesa de l’illa, que s’havia complicat més del que hom preveia, un estol dirigit per Bernat II de Cabrera ocupà l’Alguer. Mesos més tard, la població s’aixecà en armes i foragità els soldats de la guarnició. Arran d’això, l’estiu de 1354 el rei Pere el Cerimoniós s’hi dirigí, hi posà setge personalment i la feu capitular; llavors, per castigar la “rebel·lia” dels sards i genovesos que hi habitaven, els expulsà i ordenà que la ciutat fos repoblada amb catalans. Des d’aquell moment, l’Alguer, oberta al mar i emmurallada, funcionà com a “cap de pont” per sotmetre Sardenya en una guerra que encara s’allargaria més de 60 anys. Per la seva condició estratègica, la “fidelíssima” fortalesa de l’Alguer, ara habitada per catalans, fou mimada amb nombrosos privilegis i tancada als sards amb pany i forrellat.

Malgrat les vicissituds històriques, com el sonat assalt nocturn que patí l’any 1412, la terrible pesta de 1582 o el desenllaç de la Guerra de Successió, pel qual Sardenya passà als Savoia (1720) i l’Alguer quedà separada de la resta de territoris de parla catalana, els algueresos mantingueren al llarg dels segles el català, que a la Sardenya moderna tenia consideració de llengua de prestigi, i a finals del s. XIX redescobriren un sentiment de “catalanitat” que tot i les convulsions del s. XX, i gràcies a iniciatives com el “Viatge del Retrobament” (1960), perviu fins avui.

Imatge: L’arribada de l’expedició catalana a l’Alguer, 1960/ A. F. Scanu. Font: Esguard Històric

Antonio Budruni, després de la seva Breu història de l’Alguer (2010), un llibre de referència per conèixer l’Alguer medieval i moderna, el procés de repoblament i pervivència dels pobladors catalans així com el funcionament institucional de la ciutat, a semblança del Principat, presenta ara L’Alguer, l’encant de la història (2022). En aquest nou llibre, on recupera i amplia alguns punts de l’anterior, que acabava al s. XVIII, Budruni aborda també l’època savoiana (1720-1946).

En rebre el Regne de Sardenya (1720) els Savoia pogueren coronar-se reis, si bé inicialment regiren l’illa com a un mer apèndix de llurs dominis al Piemont. L’Alguer i Sardenya, fins llavors acomodades a l’ordenament hispànic, toparen amb les noves institucions piemonteses, que en llur exercici sovint entraren en conflicte amb el funcionament del municipi de l’Alguer.

A mitjans del s. XVIII els Savoia emprengueren un seguit de mesures que afectaren a Sardenya i l’Alguer entre les quals destaquen la introducció de l’italià a l’illa, la reforma dels consells cívics o un intent de “nacionalització” de la pesca del corall, activitat que duien a terme principalment corallers napolitans. L’any 1861 els Savoia proclamaren la unificació d’Itàlia, de manera que l’illa de Sardenya quedà incorporada al naixent estat italià. Arran d’això, la vida dels sards i dels algueresos restà lligada al govern de Roma i es veieren directament involucrats en els episodis més importants de la història contemporània italiana, com fou la 1a Guerra Mundial (1915-1918), l’adveniment del feixisme de Mussolini (1922) i la 2a Guerra Mundial (1939-1945), després de la qual s’instituí la República italiana i els Savoia foren desterrats.

De tot plegat Budruni ens en parla L’Alguer, l’encant de la Història (2022). I ho fa en el català de l’Alguer, cosa que singularitza el llibre. Tot i que això pot desconcertar inicialment a qui no conegui la variant algueresa, la lectura és prou amena i es fa entenedora, oferint una aproximació panoràmica a la història, la societat i la cultura de la ciutat.

L’autor

Antonio Budruni, catedràtic de disciplines jurídiques i econòmiques, va néixer al centre històric de l’Alguer, a la Muralla. Ha publicat diversos llibres que estudien la història de l’Alguer i Sardenya. Ha publicat la novel·la “Los minyons de la Muralla” (2009), premi Osilo (2011) i “Los adolescents de la Muralla” (edicions Abbà, 2021), “L’Alguer, l’encant de la història” (edicions, Abbà 2022).

Selecció d’obres sobre l’Alguer disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

ARMANGUÉ I HERRERO, JOAN. Llengua i cultura a l’Alguer durant el segle XVIII. Barcelona : Curial Abadia de Montserrat, 1996. 274 pàgines.

CATALÀ I ROCA, PERE. L’aventura catalanista de “La Palmavera” : L’Alguer, 1906. [Alguer] : Edicions Municipi de l’Alguer, 1998. 365 pàgines.

FARINELLI, MARCEL A. El feixisme a l’Alguer. Barcelona: Centre d’Estudis de Temes Contemporanis : Angle, 2010. 149 pàgines.

TODA, EDUARD. L’Alguer: un poble català d’Itàlia. Barcelona : La Renaixensa, 1888. 200 pàgines. (consulta a sala)

Mans manetes : l’Alguer : paraules, cançons i veus de minyons. [Barcelona] : Plataforma per la Llengua, [2018]. 100 pàgines.

Retrobament de l’Alguer. [Lloc de publicació no identificat] : Tramontane, 1961. 168 pàgines.

Rondalles alguereses. Barcelona : Rafael Dalmau, [1985]. 141 pàgines.

Més informació

GUIDO SARI: “Commemoració del cinquantè aniversari del Retrobament [de l’Alguer]”, Llengua Nacional – núm. 73 – IV trimestre del 2010, aquí

MAINAR SCANU, ADRIÀ: “Lo Retrobament”, el viatge que restablí els lligams amb l’Alguer (1960)”, Esguard Històric. Blog d’història, artesanal, propera i autocentrada, agost, 2016, aquí

MAINAR SCANU, ADRIÀ: “4 llibres per conèixer l’Alguer”, Esguard Històric. Blog d’història, artesanal, propera i autocentrada , abril, 2019, aquí

Imatge: El Virginia de Churruca, al fons, fou el creuer que portà els catalans a l’Alguer / A. F. Scanu. Font: Esguard Històric

Memorial Ateneu Barcelonès (2023)

/ historiaab / Deixa un comentari

Recuperació de la memòria dels nostres ateneistes

Memorial Ateneu  2023 és un projecte promogut per l’Ateneu Barcelonès que pretén la recuperació i difusió de la memòria democràtica mitjançant entrevistes d’ateneistes que hagin estat testimonis de la resistència política i cultural durant el franquisme, de l’emancipació de les dones i de l’exili català de la postguerra. Es tracta de recollir les vivències personals de sis persones ateneistes.

El projecte consisteix en la realització i edició d’un documental resum de sis entrevistes a ateneistes que es donarà a conèixer en una Jornada memorialista oberta a tota la ciutadania.

Imatge principal : Conferència de Salvador Dalí a l’Ateneu Barcelonès (19-10-1950). Foto: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Activitats previstes al projecte Memorial Ateneu Barcelonès

L’any 2023 aquest projecte inclourà les activitats següents:

  1. Realització de 6 entrevistes a ateneistes nascuts entre 1940 i 1955, enregistrades en vídeo i que passaran a formar part de l’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès. Els temes principals tractats seran: a) la resistència i la recuperació política i cultural durant el franquisme; b) vida laboral i professional de les dones ateneistes o familiars seves durant el franquisme i, c) les persones exiliades i llurs famílies dins i fora de Catalunya.
  2. Edició  d’un vídeo documental que resumeixi les principals aportacions de les entrevistes realitzades d’una durada entre 20 a 30 minuts, i un vídeo promocional de 2 minuts per a la seva difusió a xarxes socials.
  3. Organització d’una Jornada memorialista per difondre i debatre els principals resultats i presentar el vídeo documental en el marc d’un acte obert a tota la societat que contribueixi a exposar i debatre les causes i les conseqüències dels fets individuals i col·lectius en el període del franquisme.

Calendari

  1. Preparació definitiva del guió de les entrevistes i dels equips de treball (juliol 2023)
  2. Formació de l’equip de treball (Entrevistadors i productora audiovisual: juliol 2023)
  3. Selecció definitiva de les persones a entrevistar (segona quinzena de setembre 2023)
  4. Realització de les entrevistes  (segona de quinzena d’octubre 2023)
  5. Edició del documental sobre les entrevistes  (novembre 2023)
  6. Incorporació de les entrevistes al repositori l’Arxiu de la Paraula (novembre 2023)
  7. Jornada memorialista i presentació del documental (desembre 2023-gener 2024)

Imatge: Premis “Ciutat de Barcelona 1950” a l’Ateneu Barcelonès. En una cantonada es troba la taula de premsa de l’acte de lliurament dels premis. Foto: Pérez de Rozas. 26-01-1951. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Número de registre 72519.

Objectius del projecte Memorial Ateneu Barcelonès

  1. Preservar la memòria viva de persones ateneistes que, per la seva edat i trajectòria, van viure un període singular ique corre el perill de perdre’s.
  2. Difondre l’experiència d’aquests testimonis, contribuint a un debat amb familiars i persones més joves, perquè coneguin de primera mà les causes i les conseqüències dels fets individuals i col·lectius durant el franquisme.
  3. Contribuir a difondre el treball que l’Ateneu Barcelonès, com a entitat memorialista, realitza per a recuperar la seva memòria i el seu paper dins la tradició democràtica i catalanista.

Les entrevistes

Les persones sòcies de l’Ateneu, nascudes entre 1940 i 1955, que tinguin interès a participar activament en el projecte poden contactar a: amicsdelahistoria2015@gmail.com abans del dia 29 de setembre.

S’informarà per escrit si han estat seleccionades per a la realització de les entrevistes i en qualsevol cas es deixarà oberta la possibilitat que puguin participar en la Jornada memorialista prevista. Els temes tractats a l’entrevista seran, a més d’una breu autobiografia, els següents:

a) Resistència i recuperació política i cultural durant el franquisme (1939-1977).

b) El paper de les dones en l’educació, en la vida professional i en la transmissió de valors democràtics.

c) Vida i paper de les persones exiliades i dels seus familiars.

Jornada memorialista i públic destinatari

La Jornada memorialista on es presentarà el documental sobre les entrevistes amb la participació de les persones entrevistades i llurs familiars més joves, vol obrir un debat sobre la memòria democràtica intergeneracional. El públic destinatari d’aquesta Jornada memorialista és:

  1. Persones grans que han viscut durant el franquisme experiències similars.
  2. Persones joves amb familiars o coneguts de les persones entrevistades.
  3. Persones de mitjana edat, amb o sense coneixement d’aquestes experiències vitals.

Imatge: Curs d’estiu per a periodistes a l’Ateneu Barcelonès organitzat per l’escola Oficial de Periodisme (30-6-1952 a 20-9-1952). Foto: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Equips de treball

Memorial Ateneu 2023 ha obtingut una subvenció de la Diputació de Barcelona i una altra de la Generalitat de Catalunya que cobreixen les despeses d’enregistrament, edició de les entrevistes i del documental.

El disseny, la direcció tècnica, el guió, la realització de les entrevistes i la preparació de la Jornada van a càrrec Joan Solé Camardons i de Miquel Nistal de la Secció d’Història  com a voluntaris responsables d’aquestes activitats, coordinades  per Lluïsa Julià des de la Junta de govern, Ariadna Robert des de la gerència de l’Ateneu i amb el suport del personal de les diverses àrees de l’Ateneu (biblioteca, arxiu, cultura, comunicació i regidoria d’espais).

La productora audiovisual Iaco Rocher serà l’encarregada de l’enregistrament de les entrevistes i de l’edició del documental.  

Ateneu Barcelonès, 13 de setembre de 2023

Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimecres 13 Setembre 2023 a les 18:00 – 20:00 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la Jornada promoguda per la Fundació IRLA  que analitzà les conseqüències de la dictadura de Primo de Rivera, ferment de la República i el Franquisme.

La Jornada comptà amb la participació dels historiadors Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira, que exposaren els suports que rebé Primo de Rivera per part de la burgesia catalana, la repressió política i cultural contra Catalunya i les seves institucions, exiliats i resistents davant el règim i els seus col·laboracionistes.

Pau Vinyes
Joan Esculies

La presentació anà a càrrec de Gemma Ubasart, consellera de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya, i Josep Huguet, patró de la Fundació Irla.

Josep Huguet
Gemma Ubasart

Imatge: Josep Huguet, patró de la Fundació Irla; i Gemma Ubasart, consellera de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya

Joan Solé, coordinador d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès i Oriol Junqueras, president d’Esquerra Republicana tancaren la jornada.

La Jornada també es pot veure al canal de Youtube de la Fundació IRLA aquí

Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera

La nit del 12 al 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va declarar l’estat de guerra com a resposta a la conflictivitat social que travessava el país. Amb el plàcet del rei Alfons XIII al seu pronunciament militar, Primo de Rivera començava així un període dictatorial atípic de set anys. Quan es compleixen 100 anys de l’inici de la dictadura, la Fundació Irla  promou aquesta jornada per analitzar les conseqüències d’aquesta etapa, especialment a Catalunya, i que són determinants per entendre la República i el Franquisme.

PROGRAMA

18:00 h Obertura

Josep Huguet, patró de la Fundació Irla

Gemma Ubasart, consellera de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya

18:20 h Corporativisme i protofeixismes: el recurs a Primo de Rivera de la burgesia catalana. Conferència a càrrec de Soledat Bengoechea, doctora en Història per la UAB i membre de l’Institut Interuniversitari de Dones i Gènere

18:40 h La liquidació de les institucions de la Mancomunitat i la repressió política i cultura. Conferència a càrrec de Pau Vinyes, historiador per la UB, dinamitzador cultural i editor

19:00 h Exiliats i resistents a la Dictadura. Anarquistes i republicans. Conferència a càrrec de Joan Esculies, doctor en Història per la UPF i periodista

19:20 h Els col·laboracionistes. De Cambó a Largo Caballero. Conferència a càrrec de Manuel Pérez Nespereira, doctor en Història Contemporània de Catalunya

19:40 h Cloenda

Joan Solé, coordinador d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès

Oriol Junqueras, president d’Esquerra Republicana

Les Quatre columnes originals, obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, aixecades l’any 1919 on actualment hi ha la font de Montjuïc, a Barcelona. Simbolitzaven les 4 barres de la senyera catalana, que estaven destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme.