Dimecres 24 d’abril, 11-13 h Sala Oriol Bohigas

Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (Universitat de Barcelona)

Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 4a.
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons

Apunts de la sessió de Miquel Nistal a partir de la ponència d’Albert Ghamine

Imatge principal: La Batalla del Pasteral. Tingué lloc a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.

Sinopsi

El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.

La divisió cronològica en etapes polítiques: Dècada moderada (1843-1854), Bienni progressista (1855-1856), Segona etapa moderada (1856-1868) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista.

És un període situat entre el Trienni esparterista (1840-1843) i la Revolució de Setembre de 1868 que correspon a la majoria d’edat d’Isabel II. És el període de conformació de l’estat liberal dins del marc de la constitució conservadora de 1845. Caracteritzat per la voluntat de control de l’ordre social i polític , molt especialment de l’ordre públic.

En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat (1843, 1854, 1856), els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins (Guerra dels Matiners o Segona guerra carlina (1846-1849) amb el pretendent Carles VI, comte de Montemolín), les vagues obreres i la conflictivitat obrera: conflicte de les selfactines (1854) i la primera vaga general (1855), el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials (Guerra d’Àfrica (1859 1860).

En aquest període conflueixen dos processos : a) El que arrenca de la mecanització del procés de producció industrial (industrialització) b) El que ho fa de la Revolució Francesa, amb la construcció de l’estat liberal, que en el nostre cas és monàrquic, centralista i uniformista. La lenta adaptació a aquesta realitat generarà fortes tensions en el si de la societat catalana.

• Els cops d’estat, els estats de setge i la repressió política
• La creació de la policia política. La Ronda d’en Tarrés i l’assassinat de Francesc de Paula Cuello
• La Guerra dels Matiners (o segona guerra carlina) i la figura de Tomàs Bertran i Soler
• El bandolerisme i les forces de l’ordre. Trabucaires, Mossos d’Esquadra i Guàrdia Civil
• Violència criminal i execucions públiques. La mort com a espectacle. L’execució del cadàver del coronel Blas de Durana. Vegeu l’obra de Manuel Bofarull: Crims a la Catalunya del segle XIX
• Els ecos de la revolució o revolucions de 1848 a Catalunya.
• Democràcia, república i projectes societaris a la Catalunya de mitjan segle XIX. Abdon Terrades i Narcís Monturiol
• L’infantament del Bienni Progressista (1854-1856). El triomf de l´alçament a Barcelona
• La ciutat emmurallada: salut i tensió social a la capital de Catalunya. L’epidèmia de còlera (1854) i els metges higienistes: Pere Felip Monlau i Agustín Vila “Abajo las Murallas“
• Obrerisme, ludisme, vagues, violència obrera i repressió governamental. L’assassinat de Josep Sol i Padrís i l’execució de Josep Barceló Cassadó
• Crits de guerra al nord de l’Àfrica. El general Prim i el Batalló de Voluntaris Catalans
• Himne “La Campana” La cancó de “La campana” fou molt popular entre la classe treballadora fins al punt que un governador de l’any 1842 la va prohibir expressament cantar-la. La lletra fou escrita per Abdó Terrades, republicà, i fou publicada en el diari “El Republicano”(1842). La cançó crida a agafar les armes en nom de la República i abolir els privilegis i les desigualtats. La música s’atribueix, tot i que no està demostrada la seva autoria, a Josep Anselm Clavé.
• Himne de Riego. L’Himne de Riego, compost pel músic ontinyentí Josep Melcior Gomis, va ser compost en honor de Rafael del Riego, tinent coronel que es va alçar contra l’absolutisme de Ferran VII l’1 de gener de 1820 a la localitat de Las Cabezas de San Juan (Sevilla). Va ser l’himne d’Espanya en el Trienni Liberal (1820-1823), en la Primera (1873-1874) i en la Segona República Espanyola (1931-1939), en què es va usar en lloc de la Marxa Reial o Marxa de Granaderos, actual himne oficial d’Espanya.

SESSIÓ 4:  “POLÍTICA I CONFLICTIVITAT A LA CATALUNYA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX (1844 – 1859)”

Ponència d’ALBERT GHANIME (UB)

Apunts de Miquel Nistal de la Secció d’Història

INTRODUCCIÓ

El que caracteritza de manera preeminent el període són els cops d’estat (1834, 1854 i 1856), els continus estats d’excepció, especialment a Catalunya i la violència estructural que esdevingué una inseguretat contínua, amb una repressió forta en mans dels Capitans Generals que actuaven com a autèntics virreis controlant una justícia expeditiva i amb execucions sumàries prou habituals.

Al llarg dels anys, el poder civil quedarà cada vegada més supeditat als militars que esdevindran els líders dels grups o partits polítics; en aquests anys, les figures polítiques més prominents són militars, els anomenats “espadones”: Espartero i Prim (progressistes), Narváez (moderat), O’Donnell (Unió Liberal) o autèntics penells de la política com Francisco Serrano, duc de la Torre.

La guerra interna del període, sovint en forma de guerrilla, és la Guerra dels Matiners (1846 – 1849), una revolta catalana contra la dictadura dels moderats de Narváez i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes ja que donaven suport al Comte de Montemolin, (Carles fill, el pretendent carlí), progressistes i republicans. La guerra externa derivà del somni colonial per a ser algú en l’àmbit internacional, un autèntic autoengany que aplegà la Monarquia i els militars i tingué lloc al Marroc (1859 – 1860); aquest malson africà s’allargaria fins ben entrat el segle XX amb derrotes doloroses com el Barranco del Lobo (1909) i Annual (1921).

La conflictivitat social donarà lloc al conflicte de les selfactines (1854) contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines  (de l’anglès self acting), que eren màquines automàtiques de filar que estalviaven mà d’obra i a la primera vaga general de la història de Catalunya i d’Espanya (juliol de 1855). També es produïren episodis de violència rural i urbana en anys en què, sense guerra formal, les partides carlines sovint protagonitzaven robatoris, segrestos per cobrar rescat amb episodis de cruel violència. La violència és estructural i s’estén per tot el llarg període revolucionari que havent començat a finals del segle XVIII, s’estén per bona part del segle XIX; malgrat tot algunes veus escampaven (en aquella època i posteriorment) la falsa idea d’una visió rural idíl·lica i pairalista difosa per Jaume Balmes (1810 – 1848) quan parla de la “Cataluña de la montaña”:

“[…] lo que agrada a quien la observa es su afición al trabajo, la espiritualidad, la beneficencia, el respeto a sus habitantes, el orden, el sacrificio […]”

Joan Cortada (1805 – 1868) escriu a finals dels 50 al periòdic “El telégrafo” i aprofundeix en aquesta mirada:

“En nuestro país no hay borrachos. Si se encuentra alguno se le sigue como a un objeto raro, los muchachos le siguen, las mujeres le tienen miedo. No se disparan trabucazos en la noche ni se dan navajazos en las esquinas. El pueblo se divierte. Bromea alegre sin ofender a nadie, sin dañar a nadie. La autoridad no tiene ningún trabajo […]”

La realitat era molt més complexa del que es descriu. Si anem a consultar fonts diverses de l’època (premsa, actes diverses), el que es reflecteix és una societat violenta, amb esclavisme, que es regia per la llei del talió, amb una important confrontació entre el camp i la ciutat, amb nuclis industrials dispersos i creixents amb forta conflictivitat social. La violència és reactiva: rebuig a la realitat urbana, a la societat, entre classes. Barcelona, ciutat encotillada entre les muralles i amb una alta densitat i salubritat molt deficient, és una olla a pressió; en aquestes condicions, el valor de la vida és relatiu, amb una esperança de vida que amb prou feines arriba als trenta anys, encara inferior entre la classe treballadora, amb la mort sempre present, per epidèmies, malalties, similar al que passava a l’Antic Règim i amb una mortalitat infantil altíssima.

La violència és diversa, a més de la ideològica i de la social, també són freqüents els crims passionals o la pura violència gratuïta. Múltiples tensions originen aquesta violència: Les tensions internes deriven de les estructures antigues com el problema del repartiment de la terra o el dinamisme social amb els difícils encaixos de  les estructures agràries i la industrialització en curs i el pas a societats més urbanes. La pròpia construcció de l’estat liberal és font de violència. Les tensions externes són importants, ja que Espanya no és una illa apart i venen determinades per la industrialització iniciada a la Gran Bretanya a mitjans del segle XVIII o l’impuls ideològic que se’n deriva de la Revolució Francesa.

L’ORDRE CRONOLÒGIC DEL PERÍODE

És important situar en el temps l’època estudiada. Començant per la Dècada Moderada (1843/44 – 1854), el Bienni Progressista (1854 – 1856) i acabant en l’època de 1856 – 1859 en què els Cops d’Estat converteixen  l’exèrcit en el principal substrat del canvi polític i serà clau en la gènesi d’un nou partit polític, la Unió Liberal, síntesi dels moderats puritans d’O’Donnell i els progressistes; aquest nou partit tindria un paper destacat en els anys posteriors fins a la revolució de 1868.

La història reconstrueix els fets (és la principal obligació de l’historiador) i després els interpreta d’acord a les fonts de la forma més acurada possible. Cal un equilibri entre la reconstrucció dels fets, la història, i la interpretació, la descripció que queda escrita, o sigui, la historiografia; un mateix fet es pot interpretar de formes ben diferents en un moment o altre de la història. Per tal d’il·lustrar això, dos exemples: el concepte nació del segle XIX, un estat sense tenir en compte l’origen comú o no de la ciutadania, és diferent de la interpretació que d’aquest concepte es fa al segle XX. O bé el concepte dialecte que al segle XIX s’equiparava de manera directa amb qualsevol llengua no oficial i que a Catalunya porta a una disglòssia entre una llengua oficial i administrativa, el castellà, i una llengua (en aquest cas considerada un dialecte) d’ús popular general com era el català.

Al llarg de la sessió, parlarem també de Barcelona com a escenari històric observant-la en l’època des de la Literatura com a eina de guia i contrast,  tot aproximant-se amb la literatura històrica,  des de la Música, tot escoltant algunes cançons populars de l’època  i des de la Biografia històrica, tot recordant i citant un seguit de personatges clau, les biografies  dels quals  ens ajuden a explicar l’època.

LA DÈCADA MODERADA (1844 – 1854)

Aquesta època és poc atractiva d’entrada, no té l’èpica o l’espectacularitat d’altres moments del segle XIX com la Guerra del Francès (1808 – 1814) o el Trienni Liberal (1820 – 1823) amb  la lluita per la llibertat o el període 1833 – 1840 enmig d’una guerra i bullangues de protesta o com ho serà posteriorment el Sexenni Democràtic  (1868 – 1874).

El període que s’estudia en aquesta sessió (1844 – 1859) és un passadís històric de transició on es posen les bases de l’Estat Liberal espanyol i, on sovint, el relat històric i la interpretació historiogràfica no coincideixen. El període 1844 – 1854 es coneix com a Dècada Moderada i és una època important en la construcció de l’estat centralista i autoritari amb una feina legislativa prou gran. El Partit Moderat, conservador, es fa amb la presidència del govern el 4 de maig de 1844 amb un debat intern sobre com reformar la Constitució de 1837. Les noves eleccions constituents, amb els progressistes a l’exili o a la presó, facilitaren que les noves Corts poguessin fer una Carta a la seva mida. La nova Constitució de 1845 deia que la sobirania era compartida entre les Corts i la Reina i el poder legislatiu era igualment compartit. El sistema era bicameral amb unes Corts censatàries i restringides a l’1 % de la població i un Senat de designació reial total. Els drets i llibertats quedaven en mans del que legislaven les Corts. La nova Llei Municipal que se’n derivà reforçà el centralisme del sistema. L’ordre públic era clau en el nou ordre polític per tal d’enfortir la Corona; pel seu control absolut i repressió, es va dissoldre la Milícia Nacional i es va crear la Guàrdia Civil (octubre de 1844).

Durant aquest temps, la feina legislativa fou important i, entre d’altres s’incloïen la Reforma de l’Administració de l’Estat, organització de l’Estat en províncies (com fins avui dia)  i en municipis, fortament centralitzada. Un nou Codi Penal (1848) i projecte d’un Codi civil que no tiraria endavant. La Reforma de l’Educació amb el “Pla Pidal” (posteriorment, 1857, substituït per la Llei Moyano, en vigència fins l’any 1970) que centralitzava en mans de l’Estat els estudis primaris, secundaris i universitaris amb una opció laica en principi, però que aviat deixaria de ser-ho en aprovar-se el Concordat amb la Santa Seu de 1851, fet per apaivagar els efectes de les desamortitzacions dels anys anteriors i que establia una protecció dels béns de l’Església Catòlica, se li donaven compensacions i se la mantenia econòmicament, tot afirmant el catolicisme com l’única religió de l’Estat; el govern tenia el dret a la presentació de bisbes. La Reforma Tributària de 1845, reordenava els impostos i els reagrupava, tot eliminant-ne alguns d’antics. S’establia una fiscalitat directa en funció de la renda que s’aplicà de forma poc adequada i una d’indirecta per a tothom i que ocasionà protestes populars importants.

POLÍTICA I CONFLICTIVITAT A LA CATALUNYA DE MITJAN SEGLE XIX. (1844-1859)

Per a aprofundir en aquesta temàtica, el ponent ens refereix al llibre  Ghanime, A. (2019)  La identitat catalana renaixent 1. Del final de la guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868) i concretament al capítol VI on el ponent, autor del llibre, desenvolupa la tesi que la violència social i política com a senyal d’identitat de la Catalunya del segle XIX ha estat la guia del procés de reaccions, revolucions i setges que han contribuït a la creació de l’Estat Liberal. Per a la lluita contra els trabucaires, els irregulars o antics guerrillers de guerres anteriors, s’utilitzen les forces de l’ordre ja existents coms els Mossos d’Esquadra o les creades en el període com la Guàrdia Civil.

A Barcelona s’havia creat i finals de 1843, tot just després de la Jamància, la Guàrdia Urbana i, a finals de 1846 i dins de la Comissaria per a la Vigilància nocturna, s’encarregà a Jeroni Tarrés una patrulla que serà la primera policia política del país, encarregada de reprimir noves bullangues i als polítics opositors. En Tarrés era un delinqüent que s’envoltà de gent indesitjable per a reprimir els polítics radicals. Les accions criminals de l’anomenada Ronda d’en Tarrés, sortiren a la llum quan van assassinar Francisco de Paula Cuello, director de “El Republicano” i cap del Partit Demòcrata de Barcelona. La Ronda era un element incontrolable i va estar funcionant fins l’any 1854 quan, denunciada a les Corts i detinguts els seus components, es va dissoldre: Tarrés va acabar en un penal de Ceuta, però quan l’any 1859 va començar la guerra d’Àfrica, figurava en la llista dels militars catalans voluntaris.

Un episodi interessant durant la Guerra dels Matiners (1846 – 1849) el protagonitzà Tomàs Bertran i Soler (1791 – 1863) que durant la guerra intentà unir carlins i progressistes en un projecte comú que significava un règim d’autogovern amb una Diputació General de Catalunya que va proclamar el 24 de novembre de 1848. Intentà entrevistar-se amb el pretendent carlí, però fou detingut sense aconseguir-ho. L’any 1848, any revolucionari a gran part d’Europa, hi arriben a Barcelona els ecos del que està passant. El govern de Narváez dissoldrà violentament quatre manifestacions a Barcelona en suport a la revolució.

Ja s’ha explicat el sentit col·lectiu de la violència en aquella època. Les execucions públiques eren autèntics espectacles que reunien molta gent. Un cas excepcional és el del coronel Blas de Durana que boig de gelosia per un amor no correspost, apunyalà passionalment i matà la seva estimada. Detingut, empresonat i condemnat a mort amb garrot vil, intentarà fer valdre la seva condició de militar per eludir el garrot i ser afusellat, cosa que serà desestimada pel tribunal. La nit anterior a l’execució, algú li passà arsènic i se suïcidà. Al matí, el cadàver, davant d’un atapeït públic, serà passat a garrot.

La ciutat emmurallada creava greus problemes de salubritat i tensions socials. Les portes de les muralles s’obrien de dia i es tancaven de matinada sense mobilitat possible per a la ciutadania. Els habitatges atapeïts, els carrers estrets, les fàbriques i les casernes (Montjuïc, la Ciutadella, Fort Pius i les Drassanes) així com una guarnició militar sobredimensionada respecte a Espanya, disposada al ràpid control del territori  quan fos necessari. En aquestes condicions, les epidèmies eren habituals i, molt especialment, la del còlera de 1854 que va ocasionar  més 7.000 morts, el doble de la de 1834. En aquest context va ser important la tasca dels metges higienistes com Pere Felip Monlau (1808 – 1871) que avisava dels perills sanitaris de les ciutats emmurallades i que, ja el 1841 havia publicat un pamflet, amb molta ressonància social, de títol Abajo las murallas!!! que serví perquè la ciutadania comences a enderrocar-les els anys 1841 i 1843, però després dels bombardejos, el govern de Narváez obligà a la reconstrucció. Finalment l’any del colera (1854) s’endegà l’enderroc de la muralla de terra, aprofitant la caiguda del govern moderat.

EL BIENNI PROGRESSISTA (1854 – 1856)

El canvi polític es va produir per la via del Pronunciamiento, seguit d’una insurrecció popular. A finals de juny de 1854 es produeix la Vicalvarada. El general O’Donnell es pronuncia i té lloc el primer enfrontament militar a Vicálvaro (Madrid), poc favorable a l’insurrecte. Els militars busquen el suport popular i el d’altres militars i així començarà la revolució de juliol de 1854 amb el suport de progressistes i demòcrates. A Barcelona hi participaran els obrers. La reina finalment cridarà el general Espartero que el 28 de juliol formarà govern juntament amb el seu antic enemic O’Donnell. S’hi introduïren canvis progressistes en la nova llei municipal i es prepararà una altra constitució, la de 1856, en sentit més democràtic, que no arribarà a ser promulgada.

El mes de juliol de 1855, a Barcelona i el Vallès s’inicia la primera vaga general contra el maquinisme amb el conflicte ja esmentat de les selfactines de rerefons, però el detonant va ser la política repressiva del Capità General de Catalunya Juan Zapatero. La vaga va durar nou dies i Espartero es va negar a rebre els comissionats enviats a Madrid. La conflictivitat continuà al llarg dels primers mesos de 1856 i la repressió fou molt dura i sagnant a Barcelona. Retirat el general Espartero, O’Donnell decretarà la supressió de la Milícia Nacional, reprimí la premsa, restablí la Constitució de 1845 i donà per acabat amb aquest nou cop d’estat el Bienni Progressista.

Enmig de la conflictivitat del Bienni, es produirà a Barcelona la mort de Josep Sol i Padrís (1816 – 1855) director de la fàbrica “El Vapor vell” assassinat d’un tret el juliol de 1855 en els locals de l’empresa quan debatia amb una comissió d’obrers i un escamot extern a la fàbrica; sembla ser que no hi havia relació directa entre la mort i la vaga general que estava a punt de començar.

Un altre fet tràgic en aquests anys fou la detenció i posterior execució de Josep Barceló Cassadó (1824 – 1855). Barceló era un obrer i sindicalista molt relacionat amb el conflicte de les selfactines de l’estiu de 1854: ell era líder de l’Associació de Filadors que havia aconseguit amb negociacions amb el Capità General Ramón de la Rocha, la prohibició d’aquestes màquines. Amb el nou Bienni, Barceló fou elegit capità de les Milícies i era l’obrer més influent de la ciutat. Quan arribà a la ciutat el nou Capità General Juan Zapatero, immediatament Barceló fou detingut acusat d’un crim a Olesa de Montserrat i, sense proves, fou jutjat, sentenciat a mort i agarrotat el 6 de juny de 1855 enmig d’una ciutat  exaltada. Sis anys després dels fets, el president del tribunal militar que va jutjar  Barceló, el coronel Magí,  serà assassinat per antics membres de la Milícia Nacional que li tallaran el coll i penjaran el cap a Gràcia. Els setze responsables de la mort seran detinguts de camí a Saragossa i assassinats de manera sumària. Estem en una societat on la violència és pauta de conducta rutinària.

Un cas que en l’època va causar un gran escàndol i que arribà a dividir la societat és el de Claudi Fontanelles. Aquest era el fill menor d’un ric indià que havia fet fortuna les primeres dècades del segle i que en morir, la seva fortuna va anar a menys a mans dels dos fills grans. El fill petit Claudi  havia desaparegut de forma misteriosa l’any 1845 i entre la societat barcelonina hi hagué el rumor que això havia estat un segrest per obtenir fortuna.  L’any 1861 aparegué un home al port que venia d’Amèrica i que deia ser el tal Claudi; aquest, va ser empresonat acusat de suplantar la personalitat del desaparegut. Immediatament, la societat barcelonina es va dividir entre aquells que pensaven que es tractava d’un impostor que volia fer-se amb l’herència familiar i aquells que sostenien que Claudi havia estat enviat a la presó pels seus corruptes germans i un cunyat malvat que volien evitar que heretés la fortuna i el títol nobiliari del pare. El judici va ser de pa sucat amb oli i entre els possibles implicats en el hipotètic segrest hi havia la Ronda del Tarrés i els obscurs negocis del pare lligat al partit moderat. Finalment l’home morí a la presó. Si voleu més informació podeu anar a http://segledinou.cat/wp/el-cas-fontanellas-1845-1865-la-veritat-judicial-i-la-lluita-de-classes/ i de manera molt exhaustiva podreu llegir sobre aquest cas que dividí encara més una conflictiva societat. Font: EL CAS FONTANELLAS (1845-1865) LA VERITAT JUDICIAL I LA LLUITA DE CLASSES. 21/07/2016 LLUÍS MIRÓ I SOLÀ

LA SEGONA ETAPA MODERADA (1856 – 1868)

El període 1856 – 1869 es coneix com la crisi del Moderantisme. Durant aquests anys es celebraran sis eleccions molt restringides. Els anys de govern d’O’Donnell van ser d’una relativa prosperitat econòmica i predomini del nou partit, la Unión Liberal. En un moment internacional de despertar colonial, es van intentar algunes aventures externes amb intervencions militars inútils al Marroc (1859 – 1860), Mèxic (1862) i Indoxina (1858 – 1863). La guerra a Àfrica, en la que el general Prim i els Voluntaris Catalans tindran un destacat paper en un ambient a Espanya de molt fervor patriòtic i que ens han deixat batalles com Tetuan, Los Castillejos o Wad-Ras  que encara retolen places o carrers a Barcelona.

Cap al final d’aquest període d’intervencions militars, l’any 1863, la descomposició interna de la Unión Liberal era evident i la Corona propicià el retorn dels Moderats amb Narváez al capdavant dels vells principis moderats, centralista, inoperant, amb nul·la cohesió política entre els seus i una corrupció important que afectava la Cort, el govern i la pròpia Corona. El rebuig popular a la Monarquia es va estenent, juntament amb una situació econòmica cada vegada pitjor; tot això conduirà a la Revolució Gloriosa de setembre de 1868.

BARCELONA COM A ESCENARI HISTÒRIC

Aquesta presentació recull un conjunt de gravats, quadres i fotografies de la Barcelona de mitjan segle XIX. També hi ha un fragment del llibre “Un hivern a Mallorca” (1838) escrit per George Sand, sinònim de l’escriptora Aurore Dupin (1804 – 1876), on descriu l’estada a Barcelona en companyia de Fryderyk Chopin abans d’embarcar amb destinació a Mallorca i ens dóna la seva visió  descriptiva de la ciutat de l’època enmig de la guerra civil i de la conflictivitat que s’hi vivia. Podeu trobar una seqüència curta  d’això a: https://www.laramblabarcelona.com/genios/george-sand/

Completa la documentació d’aquesta presentació un breu recull d’alguns llibres sobre la Barcelona del segle XIX.

BIOGRAFIA HISTÒRICA

En aquesta breu presentació s’inclouen els retrats de molts dels protagonistes (una dona, la Reina, i molts homes, la resta) de la història explicada d’aquest dens, complex i conflictiu període de la nostra història. L’estudi biogràfic és molt important en la reconstrucció i interpretació dels fets històrics. Farem una breu enumeració dels personatges amb una descripció fugaç de cadascun, però això permetrà que els pugueu localitzar i identificar amb el retrat.

Diapositiva 1: Aquí tenim els pesos pesants de la història, els més famosos a la política espanyola: Isabel II (1830 – 1904), reina d’Espanya entre 1833 i 1868. Baldomero Espartero (1793 – 1879), militar i polític progressista. Regent. Ramón María Narváez (1799 – 1868), militar i polític moderat.  Joan Prim (1814 – 1870), militar i polític progressista. Leopoldo O’Donnell (1809 – 1867), militar i polític creador de la Unión Liberal.

Diapositiva 2: En aquest cas veiem tot un seguit de prohoms del món polític, social i cultural català. Es descriuen per fileres d’esquerra a dreta i de dalt a baix:  Joan Mañé i Flaquer (1823 – 1901), periodista, director d’El Brusi (Diari de Barcelona). Manuel Duran i Bas (1823 – 1907), jurista i polític conservador. Fou president de l’Ateneu Barcelonès. Joan Prim i Prats. Joan Cortada i Sala (1805 – 1868), periodista, novel·lista i historiador. Abdó Terrades (1812 – 1856) polític republicà, pioner del republicanisme federal. Narcís Monturiol (1819 – 1885), enginyer, inventor i polític republicà. Joaquim Rubió i Ors (1818 – 1899) escriptor i catedràtic de la UB. Manuel Milà i Fontanals (1818 – 1884), filòleg i escriptor. Impulsor de la Renaixença. Pere Felip Monlau (1808 – 1871), metge higienista i polític. Autor de Abajo las murallas!!  Pere Mata i Fontanet (1811 – 1877), metge, escriptor i polític. Joan Güell i Ferrer (1800 – 1872), economista, industrial i polític de la Unión Liberal.  Joan Xifré (1777 – 1856), indià de fortuna. Construí la casa del Pla de Palau (casa i porxos d’en Xifré). Josep Anselm Clavé (1824 – 1874), poeta, músic, fundador del moviment coral i polític republicà. Víctor Balaguer (1824 – 1901), polític liberal, periodista i escriptor. Impulsor de la Renaixença.  Antoni Maria Claret (1807 – 1870), religiós, confessor d’Isabel II i fundador de les ordes religioses claretianes. 

       

Diapositiva 3: Es descriuen per fileres d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jaume Balmes (1810 -1848), filòsof, teòleg, apologista i tratadista polític. Ramon Cabrera (1806 – 1877), comandant en cap de les forces carlines al Maestrat. Ramon de Meer (1787 – 1869), militar, capità general de Catalunya el 1837 i 1843 – 45. Juan Zapatero (1810 -1881), militar, capità general de Catalunya, 1854 – 1858. Domingo Dulce (1808 – 1869), militar, capità general de Catalunya, 1854 – 55, 1858 – 62. Francisco de Paula Cuello (1824 – 1851), polític i periodista, líder del Partit Democràtic. Josep Sol i Padrís (1816 – 1855), advocat, industrial i periodista. Pascual Madoz (1806 – 1870), polític liberal, president del govern espanyol en diverses ocasions. Pròsper de Bofarull (1777 -1859), historiador i arxiver. Antoni Bofarull (1821 – 1892), historiador, poeta, escriptor, novel·lista, nebot de Pròsper de Bofarull. Laureà Figuerola (1816 – 1903), economista i polític, creador de la pesseta. Estanislau Figueras (1819 -1882), polític, primer president de la I República espanyola el 1873. Francesc Pi i Margall ( 1824 – 1901), polític, segon president de la I República espanyola el 1873. Francesc Savalls (1817 – 1885), militar carlí empordanès. Participà en les tres carlinades del segle XIX.

A la darrera diapositiva, apareix un seguit de noms implicats en actes de violència al llarg del període; en algun cas, eren els responsables de la violència o repressió, en d’altres es tracta de persones assassinades, executades, en casos de forta rellevància social. En tots els casos, el ponent aporta bibliografia (la podeu veure en la presentació llarga) que es pot consultar per ampliar aquests “successos” violents.

• Ramon Serra Monclús, cap de la policia secreta
• Josep Barceló Cassadó, obrer executat
• Victorià Sugranyes, militar reusenc mort a l’Àfrica
• Jeroni Tarrés cap de la Ronda d’en Tarrés, mort a l’Àfrica
• Jaume Puig geperut . Executat per “error”
• Llorenç Casas geperut , linxat
• Magí Ravell, assassinat
• Blas Durana, suïcidi i garrot
• Dolors Parrella de Plandolit , baronesa de Senelles assassinada
• Francisco de Paula Coello polític i periodista assassinat
• Francesc Tubert (Ros d’Espolla), assassinat
• Francesc Cros segrestat
• Josep Sol assassinat
• Ildefons Torres Recalons coix
• Claudi Fontanellas segrestat
• Claudi Feliu Fontanills (suplantador)

HISTÒRIA I LITERATURA

L’any 2023, L’escriptor Xavier Theros (1963)  escriu la novel·la Tothom ha de morir, un thriller històric ambientat en la Catalunya de les carlinades. Una crítica de l’obra a La Vanguardia (02/11/2023) descriu l’ambient i la societat de l’època:

“El siglo XIX fue una época llena de violencia, guerras y revueltas, pero no hay muchos testimonios literarios”, y eso para un novelista es “como un terreno virgen para explorar”. “Era una sociedad más espontánea y salvaje, con mucho menos control social”, explica Theros, que se ha documentado mucho a través de la prensa de la época, que hablaba de los ataques de trabucaires, a menudo bandas que se aprovechaban del carlismo pero iban a la suya: “Era como el Oeste americano pero con barretina”, ilustra, y acto seguido se pone a explicar los distintos tipos de barretina que se solían llevar, pues no era la pieza homogénea que conocemos hoy”.

Ramón María del Valle Inclán (1866 – 1936)  en el seu llibre  El ruedo ibérico. La corte de los milagros fa una contundent descripció del regnat isabelí:

“El reinado isabelino fue un albur de espadas: Espadas de sargentos y espadas de generales. Bazas fulleras de sotas y ases”.

En un altre moment, Valle Inclán explica de manera irònica el que era el patriotisme associat a l’aventura africana:

“El general Prim caracoleaba su caballo de naipes en todos los baratillos de estampas litográficas: Teatral Santiago Matamoros, atropella infieles tremolando la jaleada enseña de los Castillejos: – ¡Soldados, viva la reina!”

El ponent cita un seguit de novel·les, des d’autors més clàssics de la primera part del segle XX fins a autors actuals que reflecteixen  en els seus relats aquella realitat. També hi ha llibres a cavall entre l’assaig historiogràfic i la novel·la històrica.

MÚSICA

L’Himne de Riego és la denominació popular amb la qual es coneix l’himne que cantava la columna volant del tinent coronel Rafael del Riego després de la insurrecció d’aquest militar contra el rei Ferran VII l’1 de gener de 1820 a Las Cabezas de San Juan, amb text d’Evaristo Fernández de San Miguel i música d’autor desconegut, tot i que alguns li atribueixen  l’autoria a Melcior Gomis (1791-1836).

Durant el període de la Segona República Espanyola (1931-1939), era l’himne de la República. Us passo un enllaç amb la música i la lletra: https://www.youtube.com/watch?v=fpPSugkSaWk

Bibliografia general

• BENET, Josep i MARTÍ, Casimir, Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista 1854-1856 , 2 vols, Barcelona: Curial, 1976.
• FONTANA, Josep, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic: Eumo, 2014.

• GHANIME, Albert: La identitat catalana renaixent. 1. Del final de la Guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868), presentació Jaume Sobrequés i Callicó ; introducció Jordi Casassas Ymbert, Editor Centre d’Història Contemporània de Catalunya i Departament de Justícia, 2019, 289 p.

• GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo, Política y violencia en la España contemporánea I. Del Dos de Mayo al Primero de Mayo (1808 1903)1903), Madrid: ed. Akal, 2020

• RISQUES, Manuel: “1855. La primera vaga general obrera” a Història Mundial de Catalunya, Direcció de Borja de Riquer, 2018, pàg. 530-537.
• VALLVERDÚ I MARTÍ, Robert: La guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, 496 p.
• VICENS VIVES, Jaume i LLORENS, Montserrat, Industrials i polítics (segle XIX), Barcelona: Edicions Vicens-Vives, 1980 [1958].