Dimarts 15 d’abril, 11-13 h. Les Revolucions del 1848 a Europa i el 1868 espanyol

Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la UB.

Imatge principal: Alphonse de Lamartine davant de l’Ajuntament de París rebutja la bandera vermella el 25 de febrer de 1848. Autor: Henri Félix Emmanuel Philippoteaux (1815–1884)

Sinopsi

La revolució de 1848 és centre d’interès entre els historiadors/es del segle XIX. Les noves mirades han qüestionat la idea de fracàs d’aquestes revolucions i alhora han repensat l’abast d’aquestes. Són revolucions exclusivament europees? O bé es mundialitzen i arriben a d’altres continents? Quines són les seves conseqüències? Sovint s’ha afirmat que la revolució de 1848 va passar de llarg a Espanya, però realment fou així? Caldrà esperar fins a la revolució de 1868 per tenir un equivalent espanyol al 48? I si no fos així? Aquesta intervenció pretén reflexionar sobre el component rupturista de les revolucions de 1848 i sobre com es bastiren els fonaments de l’Estat Liberal.

SESSIÓ 3:  “LES REVOLUCIONS DE 1848 A EUROPA I EL 1868 ESPANYOL” 

Ponència de JORDI ROCA VERNET

Redacció d’aquests apunts: Miquel Nistal

Coordinació del curs: Joan Solé Camardons

INTRODUCCIÓ

Revolució o revolucions de 1848, Primavera dels Pobles o Any de les Revolucions són denominacions historiogràfiques de l’onada revolucionària que s’estengué per Europa en aquell any. Es va tractar d’una sèrie de revoltes i revolucions contra monarquies europees que van afectar tot el continent al llarg de més d’un any, entre 1848 a 1849. Continua sent l’onada revolucionària més estesa de la història europea fins a la data d’avui. En la historiografia clàssica, totes van acabar en fracàs i repressió i van anar seguides per una desil·lusió generalitzada entre els liberals. El cicle revolucionari espanyol de 1868 – 1874, l’anomenat Sexenni Democràtic, té unes connotacions comunes amb el previ europeu de 1848 i tots aquests punts de contacte o no, continuen vius en la discussió historiogràfica. Els primers indicis del que serà aquesta onada revolucionària, els trobem a Europa en els anys o les dècades anteriors.

LES DIFERENTS PROPOSTES HISTORIOGRÀFIQUES

Tres llibres seran bàsics per a la discussió historiogràfica que iniciarem tot seguit:

1. Jonathan Sperber (1994) The European Revolutions, 1848 – 1851
2. Christopher Clark (2023 en l’edició anglesa) Primavera revolucionaria. La lucha por un mundo nuevo, 1848 – 1849
3. Quentin Delvermaz, Emmanuel Fureux, Clément Thibaud (2023) Les mondes de 1848: Au-delà du Printemps des peuples

Els tres llibres han aparegut (o s’han reeditat) al voltant de la commemoració del 160è aniversari  del fet revolucionari i tots tres contribueixen al debat encès al voltant de les revoluciona de 1848. El llibre de C. Clark es mou al voltant d’una tesi que diu que no hi ha hagut revolucions més europees que aquestes, tot abandonant la idea de si ha hagut o no ideologia o característiques comunes a tots els fets revolucionaris. El llibre els recull tots, diferenciant la terminologia del discurs historiogràfic tradicional que parla de “primavera dels pobles” del que Clark utilitza que és el de “primavera revolucionària”. Clark defensa que hi ha un munt de fets revolucionaris (no tots nacionalistes o liberals o populars) d’àmbit europeu com en cap moment de la història. Segons la seva interpretació, la revolució no és fallida, ja que com a conseqüència se’n generen models de governabilitat per als països europeus; de fet ell parla de revolució governativa europea, ja que tots els estats tindran, després de 1848 un marc constitucional en el qual ni hi haurà democràcia, ni república ni els treballadors accediran al poder, però on tots els estats (Rússia en quedaria al marge) abandonen definitivament l’Antic Règim.

En la visió de J. Sperber, feta des de la tradició marxista, es parla de revolucions fallides, ja que s’interpreta que aquestes revolucions que anomena “burgeses”, des del seu punt de vista, no triomfen, ja que no han estat capaces d’implantar cap democràcia burgesa. En aquesta discussió, és pertinent l’opinió de l’historiador Jesús Millán en un article molt recent de la Revista de Historia Contemporanea on explica que les monarquies van assegurar (després de les revolucions) els règims constitucionals a Europa i que sense elles no s’haguessin consolidat aquests marcs constitucionals, tot i que no democràtics; aquesta aportació lliga amb les tesis de Clark. Del cicle revolucionari sortiran algunes repúbliques (Roma, Venècia, França) que seran efímeres a excepció de la Segona República Francesa que tindrà una mica més de recorregut.

Les revolucions afectaran tant les nacions com els imperis existents i establiran algunes garanties derivades de nou marc constitucional per a la població masculina (la femenina continuaria en l’ostracisme polític); asseguraran i consolidaran el règim liberal alhora que veuran la irrupció de nous grups socials com els obrers, els jueus, les dones o les minories nacionals. En aquest sentit el concepte emancipació aplicat a cadascun d’aquests grups emergents tindrà diferents significats. En les dècades dels 60 i 70 del segle XX, el paradigma historiogràfic dominant parlava de revolucions burgeses, en el sentit d’autors com Sperber, però en el segle XXI hi ha nous paradigmes interpretatius que consideren la globalització transnacional com un element bàsic en la interpretació de les revolucions de 1848 ja que permetien la interconnexió entre territoris de persones i idees; aquesta interconnexió, signe de modernitat, fa avançar el món i explicaria la presència de revolucionaris i idees arreu del continent, encara que aquestes idees no es repliquen exactament en diferents llocs, ja que els contextos són diferents i en cada cas les idees circulants s’interpretaran de manera particular.

En el llibre de Delvermaz – Fureux – Thibaud la interpretació és que les revolucions de 1848 depassen el marc europeu i s’estenen per Amèrica Llatina i Àsia, en concret per Xina i Japó. En aquests autors s’introdueix un nou significat  revolucionari que coincideix amb el final de l’esclavitud  a moltes repúbliques americanes (a finals dels 40 o 50 del segle XIX), la consolidació de molts estats liberals o el final de guerres i conflictes socials, en els casos de Mèxic i Argentina que com a conseqüència consolidaran estats – nació liberals. Cosa amb una certa semblança passa també al Japó on la Restauració Meiji (1868) origina un estat liberal. A la Xina, la Rebel·lió dels Taiping (1850 – 1864) posa en qüestió tant el propi imperi com l’imperialisme i posa en valor un marc revolucionari que permet incorporar  a la política sectors que fins aleshores quedaven exclosos. Una característica important de la tesi d’aquests autors és el policentrisme del fet revolucionari. En això tindrien molt a veure les grans migracions europees a Amèrica al llarg del segle XIX i, sobretot després de 1848; entre aquests, molts revolucionaris coneguts com l’italià Giuseppe Garibaldi (1807 – 1882) o l’hongarès Lajos Kossuth (1802 – 1894). Milers de francesos o alemanys arribaren a Amèrica (sobretot a Nord-Amèrica) després de 1848, cosa que porta a alguns historiadors a ampliar el cicle revolucionari de 1848 fins a la dècada de 1860, el que explicaria la inclusió del cas espanyol de 1868 – 74 en aquest cicle llarg. En aquest sentit s’hi incorporarien la Restauració Meiji, la Rebel·lió dels Taiping o la Guerra de Secessió Nord-americana. En el cas de la Guerra de Secessió (1861 – 1865), el paper rellevant de molts europeus incorporats a l’exèrcit de la Unió seria important amb batallons formats íntegrament per francesos, alemanys o espanyols, alguns dels quals eren exiliats del cicle revolucionari europeu; en el cas americà la resolució de la guerra civil seria, com en el cas europeu, la consolidació d’un sistema constitucional.

Per acabar, si ens fixem en els aspectes cronològics, la proposta de Clark està molt ben delimitada en el temps (1848 – 1850) així com la de Sperber (1848 – 1851), mentre que en la proposta dels autors francesos, modifiquen la cronologia per tal d’encabir els fenòmens globalitzadors extra-europeus i el procés s’allargaria de 1848 fins a 1868. En totes tres propostes, és bàsica la circulació d’idees i de persones així com el fet que la revolució no és patrimoni d’un sol estat – nació.

LA REVOLUCIÓ A EUROPA: ELEMENTS DEL CANVI REVOLUCIONARI

A la primavera de 1848 es produeixen esclats revolucionaris per una gran part de l’Europa continental; a Occident a diverses ciutats d’Itàlia com Torí, Milà, Florència, Venècia o Roma i a París, però també a l’Europa central i oriental a ciutats alemanyes com Berlín i Frankfurt o de l’Imperi Austríac com Viena, Budapest o Zagreb. Aquest context de la “primavera revolucionària” serà la primera fotografiada, tot i que les anteriors revolucions també tenien les seves representacions iconogràfiques. És interessant comparar les pintures de diferents artistes com Eugène Delacroix (1798 – 1863) que en el cèlebre La llibertat guiant el poble, de la revolució de 1830 que mostra una al·legoria de la Marianne revolucionària amb la bandera tricolor. El pintor Horace Vernet (1789 – 1863) representa la revolució de 1848 també a París en el quadre La barricada del carrer Soufflet on es mostra un element revolucionari per excel·lència, una barricada juntament amb una bandera tricolor (símbol en aquell moment de la monarquia d’Orleans) juntament amb una bandera roja; tots ells elements realistes i no pures al·legories com en la revolució anterior.

Per tota Europa, la simbologia associada a les revolucions de 1848 seran les banderes tricolor o roja (la de les masses populars obreres) i la barricada com a símbol de la transformació de la ciutat revolucionària que impedeix la circulació dels que governen.

ELS PRECEDENTS DE 1848

Una important revolta prèvia va ser la Revolta dels canuts o dels treballadors de la seda a Lió els anys 1831 i 1834. En aquest cas es tractava bàsicament d’artesans empobrits per les noves tècniques industrials (no parlem d’obrers en aquest cas); hi conviuen les dues banderes com elements simbòlics dels revoltats que criden consignes com: “Vivre en travaillant ou mourir en combattant”.

En aquestes insurreccions prèvies hi destaquen personatges com el músic hongarès Franz Liszt (1811 – 1886) o Félicité Robert de La Mennais (1782 – 1854) filòsof i teòleg catòlic amb un pensament liberal proper a les idees dels primers revolucionaris. Aquests casos mostren un cert sincretisme inicial  entre el cristianisme i el discurs revolucionari. En aquest primer imaginari s’arribaria a parlar del “Crist de les barricades”; hom pot deduir que no tots els catòlics eren contrarevolucionaris, pot ser l’alta jerarquia ho va ser des del començament, però una part del clergat es mou inicialment per a la revolució. Fins i tot als inicis de la revolució de 1848, el Papa Pius IX aposta per la revolució en el camp italià. En els inicis, el Papat juga a favor de la unitat italiana en la qual l’Església (i el Papa) tindrien un gran paper.

A Espanya, a Catalunya i a Barcelona hi ha fenòmens similars als vistos a Lió. En el cas de Barcelona, el procés d’industrialització genera a la ciutat malestar entre els jornalers de fàbrica i els artesans empobrits amb conflictes greus l’any 1842 i 1843 (en aquest darrer cas la coneguda Jamància). El pànic i la fam associades a males collites serien l’origen de revoltes importants a països com Irlanda o Polònia l’any 1847, amb un hivern especialment cru que juntament amb una forta sequera prèvia foren el brou de cultiu adequat pel conflicte social.

Les migracions del camp a les ciutats, característica bàsica del segle XIX, donaran un creixement extraordinari de la població urbana arreu del món. Això es pot veure a la ciutat de Barcelona que acollirà una forta immigració rural catalana, però també d’altres punts del territori espanyol. Aquestes ciutats esdevenen al mateix temps fàbriques de mort degut a l’amuntegament de la gent, les fàbriques, les pèssimes condicions sanitàries que generen malalties i epidèmies i la conflictivitat social. Malalties infeccioses com el còlera causen estralls a la població de Barcelona (1833 – 1835 i 1854). A París, l’epidèmia de còlera de 1849 va ser terrible. De forma continuada aquestes i altres epidèmies lligades a la insalubritat urbana s’estenien per les concentracions urbanes de manera continuada. A tot això cal unir la reducció continua del poder adquisitiu de les classes treballadores (ben descrit en l’obra de Jonathan Sperber) que feia que la tensió a les grans ciutats europees com París, Viena, Berlín o Budapest  fos enorme; aquestes i d’altres seran les protagonistes de les revolucions de 1848.

En el vessant polític, trobem la no resolta confrontació entre absolutisme i liberalisme. En el cas francès hi havia tot un conglomerat d’emergències que intentarien fer-se presents al llarg del moviment revolucionari de 1848: el republicanisme, l’activisme obrer o la participació femenina en la vida social i política. Si mirem per tota l’Europa revolucionària de 1848, malgrat l’aparent fracàs dels moviments, arreu  s’instauraran marcs constitucionals que limitaran el poder de les monarquies i acaben definitivament amb les formes feudals de propietat de la terra i dels serfs. Una conseqüència important de les revolucions serà l’embranzida que prendran els moviments d’unificació nacional a Itàlia i Alemanya, així com l’aparició de moviments nacionalistes en altres llocs com Polònia, Romania o Hongria on les elits locals que demanen espais de representativitat o de poder polític, comencen a obrir espai. Aquestes elits no demanen independència, sinó que busquen el seu espai dins de la monarquia imperial com és el cas dels nacionalistes hongaresos dins l’Imperi Austríac, de Valàquia dins l’Imperi Otomà o Polònia i Ucraïna respecte l’Imperi Rus. Quant a la qüestió social serà especialment greu en països com França, Alemanya o Itàlia on les transformacions industrials són més intenses a diferència dels països de l’Europa oriental on aquest desenvolupament era molt lent.

CIRCULACIÓ D’IDEES: PUBLICACIONS, BANQUETS, REFERENTS REVOLUCIONARIS

Tot un seguit d’idees polítiques circulen per tota Europa en els anys anteriors a 1848: la democràcia, diferents formes de liberalisme, el nacionalisme o el socialisme s’escampen arreu. Els pamflets,  els diaris i diferents publicacions passen les idees de manera transnacional. La premsa esdevé accessible i econòmica per a la gent en aquestes dates de la meitat del segle XIX. Aquí cal afegir les xarxes de revolucionaris i exiliats que els conflictes i revoltes generen per Europa. Tant Clark com Sperber expliquen la importància d’aquesta circulació d’idees i persones que afavorirà l’extensió dels conflictes i les revoltes per Europa i Amèrica Llatina. El Manifest del Partit Comunista, obra de Marx i Engels de l’any 1848 serà una de les publicacions  circulants, important però en cap cas determinant en el procés revolucionari d’aquell any, cal recordar aquí que l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional no es constituirà fins 1864, i que tot això formarà part d’una història posterior.

El banquet públic és una pràctica que a França es generalitza a partir de 1830 fins a la revolució de 1848. Aquestes trobades massives al carrer es fan perquè les manifestacions són prohibides al poble, la gent no es pot apropiar de l’espai públic i els banquets són una forma de mobilització ben estudiats a la historiografia francesa; aquí també se’n feien, tot i que és un fenomen no gaire estudiat a casa nostra. Un gravat de l’època mostra un d’aquests banquets parisencs. Aquests banquets donarien pas a les primeres concentracions pre-revolucionàries tal com es pot veure en el quadre de Henri F. Philippoteaux (1815 – 1884) Lamartine davant de l’Hôtel de Ville de París, el 25 de febrer de 1848. En el quadre, Lamartine assenyala la bandera tricolor com dient que el símbol adequat del moviment ha de ser aquesta bandera i no pas la roja; es posen, per tant, límits a la revolució. Inicialment, la revolució és un intent de democratitzar el sistema i per a fer una república que no contempla el canvi social; per això es fa èmfasi en la bandera tricolor i no en la roja que representa millor els demanats canvis socials. En aquest quadre queden palesos els dos models polítics enfrontats i, podem dir que en l’assalt a l’Hôtel de Ville hi ha les dues interpretacions.

En el moviment revolucionari hi ha diversos referents. Alguns d’aquests eren socialistes com François Vincent Raspail 1794 – 1878), Louis Auguste Blanqui (1805 – 1881) o Armand Barbès (1809 – 1870) del sector més popular que volia uns continguts vinculats al canvi social, en la dimensió més republicana i socialista. La revolta obrerista i popular fou reprimida violentament l’abril i el maig de 1848. Algunes mesures socials com els tallers nacionals de Louis Blanc (1812 – 1882) instaurats en aquella primavera amb l’objectiu de donar treball als desprotegits i aturats amb una gestió pública cooperativa de les empreses fracassà per manca total de pressupostos. A Barcelona l’any de la Jamància (1843) també s’intentaren tirar endavant empreses gestionades pels treballadors o pels seus representants sense èxit.

ELS CONATS REVOLUCIONARIS A ITÀLIA I ALEMANYA

En el cas de les ciutats italianes revoltades, la simbologia és la mateixa que la que es donava en el cas de París, la bandera tricolor que en aquest cas tenia els tres colors nacionals italians, la barricada i la lluita al carrer del qual se n’apropiarien els revolucionaris. En aquest cas, el paper de les dones va ser força rellevant. Una d’elles va ser l’escriptora  Cristina Trivulzio Belgiojoso, (1808 – 1871) que el 1848 va organitzar i comandar una tropa de soldats i va lluitar a Milà contra els austríacs per la independència d’Itàlia. La periodista estatunidenca Margaret Fuller (1810 – 1850) informà els nord-americans dels esdeveniments revolucionaris que tenien lloc a la República de Sant Marc (Venècia) i a la República Romana.

Les narracions posteriors dels esdeveniments revolucionaris exclouran aquestes i altres dones que tingueren un valor força significatiu. En el cas francès, l’escriptora Georges Sand, pseudònim d’Aurore Dupin (1804 – 1876) defensa en els seus escrits els ideals republicans i Jeanne Deroin (1805–1894) socialista i feminista capdavantera de les anomenades proletàries saintsimonianes. A Alemanya el paper de les dones revolucionàries també fou notable i es pot destacar Louise Otto-Peters (1819 – 1895) editora de la publicació revolucionària Frauenzeitung (El periòdic de les dones) (1849 – 1852)​ des d’on reivindicava la reforma educativa femenina i la millora de les condicions de les treballadores de les ciutats industrials. En les representacions en imatges del moment, les dones surten sovint en actituds bel·licoses, però els relats posteriors les exclouen. En el cas espanyol la presencia femenina serà visible en la revolta prèvia al Bienni Progressista (1854 – 1856) a Madrid; hi ha constància de la presència de dones a les barricades, visible en la publicística del moment que les fa protagonistes com a “dones virils”. Les dones que irrompien en la revolució amb les armes se’ls atribuïa una clara masculinitat cosa que crearà un cert rebuig social perquè, als seus ulls, usurpaven trets propis de la masculinitat. Les dones del 48 no tindran rellevància política posterior ja que els marcs constitucionals emergents no els reconeixien drets polítics de cap mena.

A Itàlia foren importants la proclamada  República de Sant Marc que abastava Venècia i bona part del Veneto entre agost de 1848 i febrer de 1849 i la República Romana, entre febrer i juliol de 1849, que comprenia gran part dels Estats Vaticans. Ambdós experiments foren derrotats per la intervenció de les tropes austríaques.  Tot i que els revolucionaris no consolidaren a Itàlia, si que aconseguiren expandir la necessitat d’un marc constitucional per a la unitat italiana. En un començament, com s’ha escrit més amunt, el propi Papa Pius IX es proposa com a articulador confederal d’aquest futur estat italià, com una mena d’àrbitre; sota la influència del Papa, el rei Carles Albert del Piemont i Sardenya (1798 – 1849) s’hi adherirà a la idea, però serà derrotat per les tropes austríaques en dues batalles, a Custoza (1848) i Novara (1849), tot abdicant en el seu fill Víctor Manuel II (1820 – 1878) i marxant a l’exili a Portugal on morirà poc després. Pius IX veurà de seguida que els nous vents revolucionaris podien acabar amb el seu poder temporal i girarà la seva política cap a posicions reaccionàries.

La Revolució alemanya de 1848-1849 va tenir lloc entre el març del 1848 i finals del 1849 a la Confederació Germànica, sobretot a Àustria i Prússia i a les seves zones fora de la Confederació. El seu objectiu era acabar amb el règim de la noblesa, establir-hi un Parlament, la llibertat de premsa i d’opinió. A Berlín (març de 1848) i a Viena (octubre de 1848) o en altres ciutats de la Confederació o de l’Imperi Austríac, els objectius eren similars, tot i que les motivacions eren una mica diferents ja que en algun lloc predominaven els interessos nacionalistes (a Budapest), en altres els democràtics o els liberals o, inclús els socials (a Silèsia). A l’Estat de Baden, els que tiren endavant la revolució són alemanys que havien emigrat a França atrets pel creixement industrial a París on es polititzen i republicanitzen. Tornen al seu lloc d’origen l’any 1848 i porten amb ells les idees revolucionàries de manera transnacional.  En el cas del Palatinat el moviment revolucionari va conduir a l’elecció de l’Assemblea de Frankfurt, el primer parlament unificat d’Alemanya. Aquest parlament va imposar una constitució a la Confederació Germànica el 28 de març de 1849, establint una monarquia constitucional hereditària, però el rei Frederic Guillem IV de Prússia es va negar a acceptar la corona imperial en aquelles condicions.

LES REVOLUCIONS A L’IMPERI AUSTRÍAC

Per les terres de l’Imperi Austríac s’estén la revolta amb una simbologia similar al vist més amunt; en aquest cas, les minories (alemanys, hongaresos, eslovacs o servis) reclamen participació política. A les ciutats de Budapest, Belgrad, Praga o Bratislava, la revolta tindrà un paper destacat. A Viena el 13 de març, una manifestació convertida en tumult provoca la dimissió del canceller Metternich i porta  l’emperador a prometre una constitució. L’Imperi se salva de la desintegració gràcies a la intervenció de l’exèrcit que pren la Praga  alçada el juny de 1848, i després marxa sobre Viena on esclafa als liberals a les darreries d’octubre. Finalment, amb el suport de les tropes del tsar, Àustria aconsegueix la capitulació dels hongaresos a l’agost de 1849. En els mesos de la primavera de 1848, la revolució sembla triomfant i es convoca a Praga el Congrés Paneslau, primera ocasió on líders polítics de països eslaus van formular les bases del  moviment paneslavista en el sentit d’una oposició efectiva i una unió cultural, religiosa i política contra l’imperialisme d’Àustria. Això serà aprofitat per Rússia per estendre influència i hegemonia per Europa Oriental.

Durant les Revolucions de 1848, a la ciutat de Lemberg (Lviv) es crea el Consell Suprem Ruteni, que declara que els rutenis del Regne de Galitzia i Lodomeria formen part de la gran nació ucraïnesa. El consell va adoptar la bandera groga i blava, l’actual bandera d’Ucraïna. A Suïssa s’havia format el Sonderbund, una aliança secreta de set cantons catòlics, formats l’any 1845, que es va oposar a les polítiques centralitzadores del govern federal. Aquesta aliança, el nom de la qual significa “aliança especial” en alemany, buscava protegir els drets dels cantons conservadors contra les reformes liberals i la creixent influència del govern federal. La Sonderbund es va dissoldre després de la Guerra del Sonderbund en 1847, després de la derrota dels cantons que la formaven. A Suècia també es produí una revolta que fracassà. A Polònia, esclata la revolució quan el Comitè Nacional de Polònia  a Poznan, rebutja incorporar-se a la Confederació Germànica, i això aviva les tensions entre els polonesos i la minoria alemanya. A Moldàvia i Valàquia que dins l’Imperi Otomà es regien per un Regulamentul orgànic de 1831, joves intel·lectuals s’alçaren el 1848  buscant autonomia i tindran èxit en les seves demandes.

UNA GUERRA CIVIL A BÈLGICA

Al març de 1848, els treballadors belgues residents a París van formar l’Association des démocrates belges. Això va donar origen a una nova Legió Belga. Amb el suport informal de membres del govern francès, l’objectiu d’aquesta Legió era enderrocar la monarquia i establir una república belga (els francesos comptaven en incorporar-la després a la II República francesa) Una tropa d’entre 1.100 i 1.200 homes desarmats, dividida en tres cossos, va partir de París el 25 de març amb el suport i comandament del general francès François de Négrier (1788 – 1848). S’enfrontaren amb tropes belgues a  Risquons – Tout   i foren derrotats.

En el cas alemany també es donaren enfrontaments civils; com ja hem parlat anteriorment, alemanys polititzats a París formen la Legió Democràtica i es desplacen a Baden on s’enfrontaran amb altres alemanys. En aquests moments, Europa és una zona dinàmica on els ciutadans es desplacen  per a lluitar per causes diverses (nacionals, socials, republicanes o liberals).

LA REVOLTA DE JUNY DE 1848 A PARÍS

Una nova revolta a París el mes de juny de 1848 donava fort contingut social a una insurrecció de caire obrerista i molt utòpica. És el primer cop que una revolta és fotografiada amb barricades com a màxim emblema de l’apropiació de l’espai públic per part dels revolucionaris; això és molt important i cal immortalitzar-ho amb les fotografies i la localització exacta de les barricades.

El mateix passarà a Madrid en les revoltes de 1854. Posteriorment, l’any 1869 en les revoltes federals de València, Tarragona, Barcelona o Valls tornarem a trobar mapes, fotografies i imatges que enalteixen les barricades com a objectes simbòlics dignes de memòria. El fracàs de les jornades de juny donarà pas, sense transició, a una república conservadora i autoritària. En aquest nou clima polític es farà una constitució el mes de novembre de 1848 i es celebraran eleccions el desembre en les que serà elegit president de la República per sufragi universal masculí, Lluís Napoleó Bonaparte (1808 – 1873), el nebot de Napoleó. Aquest home serà qui acabarà amb el utopia de 1848.

En l’imaginari simbòlic quedarà l’obra pictòrica de Frédéric Sorrieu (1807 – 1887); aquí es presenta un quadre  que mostra “els arbres de la llibertat” com a símbols de la nova República que es plantaran per tot el país en les principals places públiques de les ciutats. També una sèrie de quatre gravats que representen La République universelle, démocratique et sociale amb una visió utòpica del futur vist des de l’any 1848.  A Le Pacte il·lustra la dimensió nacionalista de la primavera del poble: una processó de nacions europees (en la qual es mesclen persones de tots els sexes, edats i classes socials) marxa davant un arbre de la llibertat, seguit d’una estàtua de l’al·legoria de la República. Les nacions s’identifiquen per les seves banderes (francesa, alemanya, italiana , hongaresa ) i els seus vestits tradicionals. A Le Prologue  representa el poder diví (àngels envoltant una República deïficada) que dispersa als governants maleïts i dolents. A Le Triomphe representa la República Universal com una deessa vivent, portada per una rica quadriga les regnes de la qual estan confiades a nens dels quatre continents. Le Marché representa la utopia de l’abolició de totes les barreres duaneres amb el lliure comerç de les persones i de les idees Aquesta darrera utopia és plena de contradiccions ja que el lliure comerç podia perjudicar els interessos de les classes populars.

El desembre de 1851, Lluís Napoleó donarà un cop d’estat i promourà un referèndum que impulsarà una nova constitució l’any 1852 que transformarà la II República en el Segon Imperi. Contra el cop de 1851 hi haurà intents de frenar-ho amb una insurrecció d’inspiració socialista liderada per Jean – Baptiste Baudin (1811 – 1851) el 2 de desembre de 1851 que fracassarà. Baudin serà afusellat. El cop d’estat del que es convertirà en el nou emperador Napoleó III ens dona la idea, àmpliament estesa en la historiografia,  del final de la República i del fracàs de la revolució de 1848. D’aquella època és una caricatura publicada en el periòdic Le Charivari que mostra una paròdia del quadre del pintor romàntic Paul Delaroche (1797 – 1856). El quadre de Delaroche titulat Cromwell i Carles I mostrava Cromwell contemplant el taüt que contenia el cadàver decapitat del rei. La punxent caricatura de Le Charivari mostrava Napoleó III observant en un taüt el cadàver de la II República.

EL SEXENNI DEMOCRÀTIC ESPANYOL (1868 – 1874)

El Sexenni Democràtic o Sexenni Revolucionari és el període comprès entre la Revolució “Gloriosa” de setembre de 1868, que suposà la fi del regnat d’Isabel II i la Restauració de la dinastia borbònica el gener del 1875. Aquesta etapa es pot considerar, o no (en això les interpretacions historiogràfiques difereixen), un fet anàleg a la Primavera dels Pobles. Hi ha elements que vinculen aquest període amb la primavera revolucionària de 1848; de fet, el fil narratiu és molt similar: la revolució s’origina en una revolta similar que desemboca en una constitució (monàrquica) amb un rei europeu de la dinastia Savoia, Amadeu I (1845 – 1890), després l’arribada de la República, associada al caos habitualment en aquesta interpretació historiogràfica, i un interregne autoritari dirigit pel general Francisco Serrano (1810 – 1885) que conduiria al retorn de la dinastia anterior. En el cas de la revolució de 1848 a França, el paral·lelisme és clar: comença amb un alçament popular, l’arribada dels obrers al poder, una revolució radical, la caiguda en mans d’una nova dinastia que instauraria l’Imperi. Totes dues tenen un corol·lari comú i és el fracàs aparent dels experiments revolucionaris.

La interpretació historiogràfica clàssica explica que en el cas espanyol, les burgesies traeixen les classes populars i fan fracassar l’experiment republicà (cosa similar al cas francès). Si canviem la perspectiva del fenomen de 1848 i li donem una mirada transnacional, es posa en qüestió que el 1868 espanyol formi part de la mateixa narrativa que el 1848 europeu. Els quadres que coneixem de les manifestacions revolucionàries de 1868 i 1869 a Barcelona, simplement no van succeir. Les imatges de les celebracions del triomf revolucionari de 1868 o els grans mítings i revoltes federals de 1869 no corresponen a Barcelona, sinó que es feren a París. Els mitjans que publiquen els dibuixos (Le Monde Illustré i L’Illustration) ho fan a París a partir de la informació que els hi envia des de Barcelona Tomàs Padró i Pedret (1840 – 1877) i que ells interpreten i dibuixen de la manera com ho han viscut a Paris vint anys abans, però no probablement com havia passat en la realitat a la ciutat Comtal. Aquests mitjans francesos seran els que construiran de manera quasi immediata l’imaginari simbòlic de la revolució parisenca de la Comuna de 1871.

Quan es proclama la I República espanyola el febrer de 1873, s’integren en el simbolisme republicà elements que havíem trobat en el cas francès: la bandera tricolor (franges horitzontals blava, blanca i vermella), la bandera roja i la roja i gualda que representava l’exèrcit, emmarcades per les banderes dels territoris (Catalunya, València, Aragó i Balears) que havien propiciat el pacte republicà – federal de Tortosa i que seran les que tiraran endavant l’experiment republicà fallit. Cal remarcar que la bandera tricolor no incorpora els colors (vermell, groc i morat) que seran els propis de la II República ja al segle XX. Aquesta bandera tricolor de la I República apareixerà encara en els homenatges republicans de 1879 o en la festa de la Solidaritat Catalana de 1906.

En la interpretació de Jordi Roca Vernet, no es pot parlar de 1868 com el 1848 català (o espanyol), tot i que hi hagi similituds. El període de 1868 forma part del projecte d’una nova onada revolucionària a Europa. Hi ha elements (Vegeu l’esquema cronològic inferior) que suggereixen  que en els anys previs (dècades dels 30 i 40 que aquí es defineixen com “la llarga dècada de 1830”) hi ha moviments incipients de revoltes i insurreccions, com ara les Bullangues de 1835 – 1837, 1842 i la Jamància de 1843; en el cas de la Jamància es  pot parlar d’una autèntica revolució, ja que els autors proposen un canvi de model polític real i estructurat. Un cop reprimida i eliminada la Jamància, a Espanya es consolida un marc constitucional moderat que, evidentment no representa un  triomf democràtic, sinó la por de les elits a la revolució; tots aquests moments previs que hem explicat representen el nostre 1848. No caldrà esperar a 1868 i el Sexenni que formen part d’un altre cicle revolucionari.

Bibliografia bàsica [BAB]

• CLARK, Christopher: Primavera revolucionaria. La lucha por un mundo nuevo,1848-1849, Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2024, 979 pàg. [BAB]
• HOBSBAWM, Eric: La Era de la Revolución, 1789-1848; [traducció de Felipe Ximénez de Sandoval], Editor: Barcelona, Crítica 1997, 340 pàg. [BAB]
• NASH, Mary i TAVERA, Susanna: Experiencias desiguales: conflictos sociales y respuestas colectivas : Siglo XIX Editor:Madrid Síntesis [1994], 175 pàg. [BAB]
• DELUERMOZ, Quentin; FUREIX, Emmanuel; THIBAUD, Clément (dir.): Les mondes de 1848. Au-delà du Printemps des peuples, Ceyzérieu, Champ Vallon, 2023.
• OSTERHAMMEL, Jürgen: La transformación del mundo. Una historia global del siglo XIX, Barcelona, Editorial Crítica, 2015, 1607 pàg. [BAB]
• SPERBER, Jonathan: The European Revolutions, 1848-1851, Cambridge, Cambridge University Press, 1994. (2a edició 2005)

Jordi Roca Vernet

Historiador i professor agregat de la UB. Llicenciat en Història Moderna i Contemporània (Universitat Autònoma de Barcelona). Doctor en Història (Universitat Autònoma de Barcelona). Coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual.

Línies de recerca: Història cultural i social de la política durant el segle XIX. Història del primer constitucionalisme i del parlamentarisme liberal. Història del federalisme i del republicanisme.

Vegeu el perfil acadèmic i les publicacions més rellevants <https://webgrec.ub.edu/webpages/000012/cat/jrocavernet.ub.edu.html>

ROCA VERNET, JORDI: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Editorial Pagès, Fundació Noguera, 2011. (BAB)

ROCA VERNET, JORDI “Las Cortes de Cádiz: génesis del liberalismo romántico catalán”, Trienio: Ilustración y Liberalismo, núm. 61, (2013), pp. 73-124.

ROCA VERNET, JORDI: “La violencia política del liberalismo exaltado durante el Trienio Liberal. La defensa del régimen constitucional desde Barcelona”, Pasado y Memoria, núm. 22 (2021), pp. 155-186.

ROCA VERNET, JORDI: “Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823” Vídeoconferència. Ateneu Barcelonès, 13-01-2023. Blog d’Història aquí

ROCA VERNET, JORDI: “Sociedades patrióticas”, article a El Trienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, de Pedro Rújula i Ivana Frasquet (coords.) Ed. Comares, Granada, 2020. pp. 239-263 (BAB)

ROCA VERNET, JORDI: “Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823)“. Curs Aula Ateneu Història. Vídeoconferència. Ateneu Barcelonès, 3-04-2024. Blog d’Història aquí

ROCA VERNET, JORDI: “La milicia nacional o la ciutadanía armada. El contrapoder revolucionario frente al liberalismo institucional”. Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne (54), 2020