Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques” de Stefan Zweig

Dilluns 2 març 2020 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatures històriques, de Stefan Zweig, amb la participació dels ateneistes de la tertúlia.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Moments estel·lars de la humanitat (Sternstunden der Menschheit en l’alemany original) és un llibre de passatges d’història novel·lats escrita l’any 1927 per Stefan Zweig. El podeu trobar en català traduït per Maria Pous, Quaderns Crema, Barcelona, 2004.   

Stefan Zweig_Portada

Stefan Zweig,  Viena  1881 – Petrópolis, Brasil 1942,  va ser un prolífic escriptor de novel·les i de biografies en les que unia uns coneixements històrics profunds amb una depurada tècnica literària i una acurada construcció psicològica dels personatges. Fou un intel·lectual compromès amb el seu temps, antibel·licista i antinacionalista. Tot i ser perseguit com a jueu no es considerà mai com a sionista. La pel·lícula Stefan Zweig: Adiós a Europa  (2016) dirigida per Maria Schrader narra el seu dramàtic final, convençut  que el nazisme s’acabaria imposant a tot el món.

Stefan_Zweig
Imatge: Stefan Zweig. Autor: desconegut. Font: Commons Wikipedia

Aquest és, amb tota probabilitat, el llibre més famós de Stefan Zweig. Amb el títol de Moments estel·lars de la humanitat, aplega catorze miniatures històriques fascinants que relaten esdeveniments històrics absolutament diversos com ara la caiguda de l’imperi d’Orient a mans dels turcs; el descobriment de l’oceà Pacífic; el naixement d’El Messies de Händel; la derrota de Napoleó; l’indult de Dostoievski poc abans de l’execució; el viatge de Lenin a Rússia el 1917… Tots ells moments universals que, quan es produeixen, segons paraules del mateix Stefan Zweig, resulten decisius durant segles i segles. 

Contraportada: Stefean Zweig: Moments estel·lars de la humanitat, Quadersns crema,

 Comentaris de la premsa 

«Hi ha llibres que haurien de ser lectura obligatòria a les escoles. Aquest és un volum imprescindible». Pere Estelrich, Diario de Mallorca

«Zweig tria, narra i glossa, en alta literatura, alguns dels instants que ell considera claus en la història de l’ésser humà. Zweig ha esdevingut, de llarg, un dels meus escriptors preferits, no només per la qualitat intrínseca del que escriu, sinó sobretot per la dimensió moral que impregna gairebé tota la seva obra». Txema Martínez, Segre

Catorze miniatures històriques

El llibre es compon dels següents relats històrics, precedits per un pròleg de l’autor:

  • Ciceró. 15 de març de l’any 44 abans de Crist.
  • La conquesta de Bizanci. 29 de maig de 1453.
  • Fugida cap a la immortalitat: El descobriment de l’oceà Pacífic. 25 de setembre de 1513.
  • La resurrecció de Georg Friedrich Händel. 21 d’agost de 1741.
  • El geni d’una nit: La Marsellesa. 25 d’abril de 1792.
  • El minut universal de Waterloo: Napoleó. 18 de juny de 1815.
  • L’elegia de Marienbad: Goethe entre Karlsbad i Weimar. 5 de setembre de 1823.
  • El descobriment d’El Dorado. Gener de 1848.
  • Moment heroic: Dostoievski, Sant Petersburg, plaça Semenovsk. 22 de desembre de 1849.
  • La primera paraula a través de l’oceà: Cyrus W. Field. 28 de juliol de 1858.
  • La fugida cap a Déu. Finals d’octubre de 1910.
  • La lluita pel pol sud: El capità Scott, 90 graus de latitud. 19 de gener de 1912.
  • El tren segellat: Lenin. 9 d’abril de 1917.
  • Wilson fracassa. 15 d’abril de 1919

Battle_of_Waterloo_1815 (1)

Imatge: The Battle of Waterloo de  William Sadler

Tertúlia El debat nacional: “Procés català, classe mitjana i crisi europea” amb Arnau Gonzàlez i Vilalta

Dimarts 4 febrer 2020 a les 19 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia El debat nacional sobre Procés català, classe mitjana i crisi europea amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador. Participa, Joan Solé Camardons de la secció d’Història.

Coordinadors de la Tertúlia: Carme Adzerias i Jordi Papell.

Vivim un moment d’incertesa absoluta, de canvi i desori global. El model social europeu occidental nascut després de la II Guerra Mundial el 1945 està arribant al seu final? L’estat del benestar i l’hegemonia de les classes mitjanes semblen perdre’s en el passat mentre el present i el futur s’albiren plens de dubtes i pors. 

Davant d’un panorama semblant, les respostes per part de les societats europees i occidentals en general han estat diverses. Si algunes han reaccionat a través de forces populistes o d’extrema dreta, de moviments de protesta al carrer i, a les institucions, des de posicions moderadament d’esquerres, a Catalunya s’ha produït un fenomen particular. El Procés independentista iniciat el 2012, amb els seus errors i virtuts, ha fet convergir en un mateix moviment de masses, horitzontal i de baix a dalt, la reivindicació d’un Estat català sobirà separat d’Espanya amb la supervivència de la classe mitjana i el canvi de rumb de les tendències econòmiques globals al centre. 

El fracàs de la traducció d’aquesta doble dinàmica -on intervindran qüestions lingüístiques, de cultura política i polítiques governamentals i de riscos calculats- a una praxi articulada en partits polítics serà la clau per a entendre el no menys remarcable desconcert de l’independentisme català. Un exemple més de la desorientació de les societats europees.

Contraportada: Procés, classe mitjana i crisi europea d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador, ed. Gregal, 2019.

 

20200125_1510122

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). Doctor en Història i professor del De­par­ta­ment d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha centrat les seves principals investigacions en diferents aspectes del na­cio­nalisme català del període 1931-1945. És professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Autor d’una vintena de llibres, s’ha especialitzat en l’estudi del nacionalisme català al llarg del segle XX i de l’Espanya republicana. En els darrers anys ha centrat les seves investigacions en la mirada diplomàtica i periodística europea i americana envers la Catalunya del període 1931-1939.

Al marge d’articles i participacions en con­gres­sos, ha publicat, entre d’altres, els llibres següents: La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), Els diputats de Catalunya a les Corts Constituents (1931-1933) i La irrupció de la dona en el ca­ta­la­nis­me (1931-1936), tots tres el 2006; La creació del mite Companys. El 6 d’octubre i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo (Editorial Base, 2007); Un catalanófilo de Madrid. Epis­tolario catalán de Ángel Ossorio y Ga­llar­do el 2008 i, en darrer lloc, el 2009, Els di­pu­tats catalans a les Corts republicanes (1933-1939) i Cataluña bajo vigilancia. El Consulado ita­lia­no y el Fascio de Barcelona (1930-1943).

Proces Classe mitjana i Crisi europea_AGV

Més 324, 12/11/2019 Xavier Graset conversa amb l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta. L’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta ens presenta el seu darrer assaig “Procés català, classe mitjana i crisi europea”

Actualment treballa en diferents aspectes relatius a la història de l’Argentina, del continent africà, sobre el fotògraf Antoni Campañà i de la diplomàcia francesa a la Catalunya franquista. Amb Gregal ha publicat, conjuntament amb E. Ucelay-Da Cal i P. Garcia-Planas, Tumulto”. Meditacions sobre l’octubre català (2017), i amb Ucelay-Da Cal i X. M. Núñez Seixas, l’obra col·lectiva El catalanisme davant del feixisme (1919-2018). Properament publicarà amb l’editorial Gregal  Cataluña y Barcelona en la crisis europea. ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?

9788417082383

Revolució en temps de guerra: Catalunya, 1835-1843

Dimecres 12 febrer 2020 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843 del cicle “El segle XIX català” a càrrec d’Anna Maria Garcia Rovira, historiadora de la Universitat de Girona. 

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Imatge principal. Text original que acompanya “Làmina 472. Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842. Coleccion de ocho laminas finas en 4º de marca mayor. Barcelona imprenta y litografia de J. Roger, 1843″.

“Imprudencias de las autoridades dieron causa al movimiento de 15 de noviembre de 1842. La alarma de la puerta del Angel en la noche del dia 13 y las prisiones de la madrugada siguiente probaron á la vez la indignacion del pueblo contra las demasias del poder y la pertinaz resistencia de este a toda especie de transaccion. Amotinandose paisanos y milicianos en la plaza de S. Jaime: y durante todos aquellos dias las barricadas, los cañones, las escenas de tumulto y desorden propias de tales casos daban el aspecto de un campamento á aquel teatro ordinario de las agitaciones populares de Barcelona.

Font: . http://www.atlesdebarcelona.cat/?lang=ca

Revolució en temps de guerra: Catalunya, 1835-1843

Anna Maria Garcia Rovira

Entre 1835 i 1843 es succeeixen a Catalunya un seguit d’aldarulls -de bullangues en deien a l’època- que provoquen la transformació liberal del sistema polític absolutista.

El fet que a l’estiu del 1835 esclatés la revolució liberal en algunes ciutats catalanes, en particular Reus i Barcelona, només s’explica si tenim en compte que Catalunya es trobava immersa en una guerra, l’anomenada primera guerra carlina, una verdadera guerra civil. Però també, si no oblidem la situació política internacional, és a dir, la proximitat de les revolucions de 1830 i el seu èxit a França, on les Tres Jornades Glorioses de juliol havien posat fi a la restauració borbònica per donar pas a un règim liberal. I, si no oblidem, tampoc, que l’amnistia de 1832, decretada arran de la mort de Ferran VII, havia permès el retorn de centenars d’exiliats de la “Dècada Ominosa” que havien viscut a França la revolució i el canvi de règim. 

L’odi popular a frares i monjos, considerats els valedors morals i econòmics de la facció carlina, expressió de l’absolutisme més pur, va provocar la crema de convents al juliol de 1835, que iniciava el que s’havia de convertir en una llarga tradició d’avalots anticlericals a Catalunya, i que es va estendre a tota Espanya donant lloc a la primera desamortització de béns eclesiàstics, l’anomenada desamortització de Mendizábal. L’aldarull va ser aprofitat pels grups liberals, organitzats secretament, per donar-li uns objectius polítics amb l’objectiu de provocar un canvi de règim.

A partir d’aquell moment, i fins a la tardor de 1837, quan la repressió militar va aconseguir escapçar la cúpula dirigent del liberalisme radical, es van succeir un seguit de bullangues en les quals s’observa, d’una banda, una progressiva divisió al si del liberalisme entre moderats, progressistes i republicans (encara encoberts), que acaba en enfrontament obert; en segon lloc, una relació estreta i alhora complexa entre els nuclis liberals i el poble menut, protagonista majoritari dels episodis revolucionaris; i, en darrer lloc, una presència cada cop més gran de problemes socials, que derivarà en una verdadera confrontació de classes. 

La radicalització tant política com social es farà progressivament més evident, un cop finalitzada la guerra carlista, al llarg del nou cicle revolucionari de 1840-1843, quan el republicans es manifestaran ja a cara descoberta. La protesta contra la llei d’ajuntaments, el desacord amb el govern progressista del general Espartero i la conflictivitat social, derivada de la industrialització, provocaran el primer esclat el 1840; altra vegada dos anys després (el 1842), ofegat pel bombardeig de Barcelona per part de l’exèrcit; i, finalment, l’epíleg de la revolta centralista de l’any següent (1843), coneguda també com la Jamància. 

El 1843, com el 1837, la repressió i l’aposta de bona part de la burgesia barcelonina per l’ordre posava punt i final a l’etapa de “la revolta popular” per deixar pas al “temps dels moderats”, en paraules de Josep Fontana.

bullanga_1835

Imatge 1. Bullanga de Barcelona 1835. La tarda del 25 de juliol de 1835 se celebrava a Barcelona un cursa de braus. El toros van sortir dolents i el públic indignat va començar a fer estelles amb els seients de la plaça Torín de Barcelona. Així s’inicià la Bullanga de 1835. Font: commons.wikipedia.org

  Anna M. Garcia_Bullangues Crema de convents 1835 Imatge 2. Crema de Convents 1835. Gravat contemporani de la crema de convents de Santa Caterina, Sant Josep, els trinitaris, Sant Agustí i el Carme, la nit del 25 de juliol de 1835. Entre les set de la tarda i les cinc de la matinada una dotzena de convents van ser atacats: sis van cremar i la resta només van patir algunes destrosses. Font: Ajuntament de Barcelona, espai bombers mediateca.

incendi_fabrica_bonaplata

Imatge 3. Incendi fàbrica Bonaplata 1835. La nit del 5 d’agost de 1835 va ser incendiada la Fàbrica Bonaplata, Vilaregut, Rull i cia coneguda com el Vapor del Seminari, la més gran d’Espanya que des de 1832 accionava les màquines de filar i els telers mecànics amb vapor. Font: commons.wikipedia.org

Anna Maria Garcia Rovira, és catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la Universitat de Girona. Ha estat Degana de la Facultat de Lletres i Directora del Departament de Geografia, Història i Història de l’Art d’aquesta Universitat. És membre de l’Institut de Recerca Històrica, sempre de la UdG, on va crear el Grup de Recerca Història, Memòria, Identitats. Va dirigir el Museu Memorial de l’Exili (MUME), en el moment de la seva creació, i actualment forma part de la Comissió Assessora Científica i Pedagògica del museu. La seva recerca es centra en camps temàtics i cronològics ben diferenciats. D’una banda, el segle XIX espanyol: Revolució Liberal i guerres civils, primer republicanisme i construcció de les identitats nacionals; d’una altra, el segle XX europeu: la “memòria històrica”, els exilis, el nazisme i la deportació republicana.

hem_escrevbombbar_1842_0011

Imatge 4.  Portada de l’obra Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842. Coleccion de ocho laminas finas en 4º de marca mayor. Barcelona imprenta y litografia de J. Roger, 1843.
Font: SOLEY, Ramon: Atlas de Barcelona. Història de Barcelona a través de mapes i plànols de la ciutat fin a l’any 1900. http://www.atlesdebarcelona.cat/?lang=ca

Anna M. Garcia la Jamancia

 

Imatge 5. Proezas y hazañas de la Jamancia en 1843 Barcelona: Librería de José TORNER, bajada del Regomí.  Text que acompanya la imatge  “Vista de la Ciutadella atacada per la Jamància”.[…] A consecuencia de un plan convinado por la titulada Junta de armamento y de defensa fue atacada la Ciudadela en la madrugada del 6 de Octubre ultimo [1843]. Cerca de dos mil hombres cubrian una estensa linea y hacian continuas descargas aparentando un ataque que era protegido por diez piezas de artillería que jugaban contra dicha fortaleza […] Font: http://www.atlesdebarcelona.cat/gravats/703/

 

 

Tertúlia d’Amics de la Història sobre “La Fada negra” novel·la de Xavier Theros

Dilluns 3 febrer 2020 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre La Fada negra novel·la de Xavier Theros, amb la participació dels ateneistes de la tertúlia 

Presenta, Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia

Una lectura de La Fada Negra.

Josep Sanmartí

Xavier Theros, el seu autor, és un reconegut coneixedor i trepitjador del patrimoni històric de la ciutat de Barcelona sobretot pel que fa a les vivències de molts dels seus variats racons i transformacions de tota mena.

El 2013 ja va publicar un llibre amb un títol ben significatiu de les seves pretensions, parlar d’una Barcelona que moltes vegades és desconeguda ja que ha “amagat” la seva intrahistòria. Segurament per això aquell llibre portava el nom de Barcelona a cau d’orella. Podia parlar de les bombes Orsini, de cases de barrets, el crim dels existencialistes o de l’esclavisme i dels aficionats al doble pito a la ciutat….

A “La Fada Negra” deixa de ser, en part, un cronista i elabora una novel·la situada en una d’aquelles revoltes populars barcelonines, conegudes com a “bullangues”. En concret la de 1843, quan la ciutat va ser de nou bombardejada com a conseqüència de les tensions socials, urbanes o polítiques derivades de la industrialització, de la insalubritat i els límits d’una ciutat emmurallada, originada per determinar qui podia participar o no en les activitats cíviques i polítiques… Era una etapa marcada per la inestabilitat i les topades entre progressistes, conservadors, moderats, carlins, republicans i, a més, amb el protagonisme emergent de la que seria la primera “Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera“. En Xavier Theros va obtenir amb aquesta novel·la el Premi Josep Pla 2017 .

El protagonista és el capità Llampades (un llunàtic) que ha de descobrir un seguit  d’assassinats, utilitzant uns mètodes prou singulars i expeditius en aquella Barcelona revoltada i assetjada durant la revolta de la Jamància (1843). 

A partir d’aquest personatge el lector s’endinsa en una Barcelona ben diferent de la d’ara. Al llarg de la lectura “trepitgem” una Barcelona empobrida, bruta, densa, escassa d’aliments i armament, amb tuguris, prostíbuls, titellaires, fumadors d’opi, escorxadors, sodomites, calabossos, Institut Anatòmic de Cirurgia, societats secretes … i assassinats, en una ciutat aquells dies assetjada i bombardejada. La novel·la a banda de prefaci i epíleg, consta de vuit capítols, les denominacions dels quals, ja adverteixen per on es mouen els interessos de l’autor. Els inicia amb El mal costum de morir-se , i després en trobem d’altres com Tururut dotze hores, L’any de la picor, Per fi la revolució!

És una novel·la amb trama policíaca que permet entreveure com era aquella Barcelona de principis dels 40 del segle XIX. Situa determinats fets i personatges històrics del moment, així com les idees o els costums d’aquella època, on s’hi veuen reflectits fets i situacions que a vegades poden sorprendre. Resulta apropiat que Albert Sánchez Piñol considerés que La Fada Negra era una novel·la en la que “entre els horrors d’una època ferotge (és) la història d’uns crims amb música d’artilleria”.

Intentarem copsar i compartir entre els lectors ateneistes aspectes com els mencionats a més d’endinsar-nos en el si de La Fada Negra per analitzar aquella revolta popular, la de la Jamància, a la que Josep Fontana considerava que “volgué ser l’inici d’una gran transformació política…” Vegeu també La Perla 40 “La Jamància”

Hazañas de la Jamancia 703-670x495

 

Imatge. Vista de la Ciutadella atacada per la Jamància. Font: “Proezas y hazañas de la Jamancia en 1843 Barcelona: Librería de José TORNER, bajada del Regomí.   http://www.atlesdebarcelona.cat/gravats/703/

Més Informació:

Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843″ 12 febrer 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) conferència del cicle “El segle XIX català” a càrrec d’Anna Maria Garcia Rovira, historiadora de la Universitat de Girona. 

Marta Planes: “Una Barcelona bruta, empobrida i claustrofòbica” Publicat per Llegir en cas d’incendi 24/03/2018

Mónica García:Theros: La revolta de la Jamància era un forat negre desconegut a Barcelona“, 02 d’abril de 2018 publicat a https://www.totcerdanyola.cat/

 

 

Les vinyetes filatèliques i la seva circulació. Una aportació al seu coneixement.

Dilluns 24 de febrer de 2020 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Les vinyetes filatèliques i la seva circulació. Una aportació al seu coneixement a càrrec de Josep Sauret Pont, economista i historiador. També intervindran, Antonio Aguilar Pérez, responsable de comunicació de Correus a Catalunya i Antonio Salcedo Miliani, historiador, crític d’art i professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV). 

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Podeu veure la conferència

Vinyeta_Maura Sí

Vinyeta d’una campanya de “Maura Sí” per unes eleccions, que capgira el lema “Maura No” que es va popularitzar després de la Setmana Tràgica, 1914. Col·lecció Josep Sauret

Vinyeta_voluntaris IGM

Vinyeta Voluntaris catalans a la primera guerra mundial, es veuen representades les banderes dels aliats que haurien d’ajudar a ser independents un cop acabada la Guerra gran, 1916. Col·lecció Josep Sauret.

Vinyeta_Modernista_Orfeo Català

Vinyeta commemorativa modernista sobre les noces d’argent de l’Orfeó Català 1917.  Reprodueix l’escultura de la façana principal del Palau obra de Miquel Blay i pagada pel marqués de Castellbell, 1917.  Col·lecció Josep Sauret

Les vinyetes filatèliques i la seva circulació

Josep Sauret i Pont

Es tracta d’explicar que són les vinyetes filatèliques, els diferents noms que han tingut, el seu origen i la seva utilitat. També com han circulat d’acord amb la legislació vigent i en la realitat.

Les vinyetes són un producte ephemera, efímer, és a dir,  materials escrits i impresos de curta durada que no són produïts perquè es mantinguin o es conservin, i que en aquest cas, han estat poc estudiats. Sovint es confonen amb altres conceptes com les vinyetes dels còmics o els segells de correus. Les vinyetes, al contrari dels segells de correus, amb qui es comparen sovint, van començar a imprimir-se i a usar-se sense reglamentació. Aclarirem aquests malentesos. Aviat, però els governs estatals, a través dels òrgans monopolístics que havien creat per ordenar la circulació de la correspondència i també per emetre segells oficials, van veure la necessitat de reglamentar la circulació de les vinyetes. Dedicarem part de la conferència a explicar la legislació, però també la situació real.

També veurem amb exemples com el poder governamental ha intervingut en la seva circulació, segons li convenia, en diferents moments històrics i amb independència de si era una monarquia o una república la forma del poder en aquell moment. 

És interessant també la circulació de les vinyetes durant la Guerra civil (1936-1939). Finalment explicarem l’estat de la qüestió en l’actualitat.

Vinyeta_Soldats

Vinyeta per recaptar diners pels soldats de la guerra de Marroc. Són il·lustratius l’uniforme, la bandera espanyola i els llaurers, 1920. Col·lecció Josep Sauret

Vinyeta_Anticatalana

Part d’un frontal de carta amb una vinyeta amb el lema: “Españoles! No compréis a los catalanes por haver demostrado su antiespañolismo”, 1931. Col·lecció Josep Sauret

Vinyeta_Fira Comarcal
Vinyeta publicitària d’uns neumàtics Firestone i d’una fira comarcal a Tàrrega, 1954. Col·lecció Josep Sauret

 

Vinyeta_Creu Roja

Vinyeta de la Creu Roja, patrocinada per la Generalitat de Catalunya que va servir com a segell, 1984.  Col·lecció Josep Sauret

Josep Sauret Pont

Economista, màster en gestió empresarial (ESADE) i doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili amb la tesi “Les vinyetes filatèliques com a font historiogràfica i artística”. 

Guanyador de El segundo trabajo de investigación publicado por la Convocatoria de Ayudas a la Investigación, que realiza la Biblioteca de Correos y la Unidad de Documentación y Archivo Histórico, va ser presentat el 7 de novembre, a la Biblioteca Central de Cantabria, dins de les jornades de conferències de la 57 edició de l’Exposició Filatèlica Nacional.

El treball de recerca guanyador és “Circulación de las viñetas en la correspondencia española. Situaciones teóricas según la legislación y reales”. L’originalitat de l’obra presentada, rau en el punt de vista utilitzat per l’autor, que aborda la investigació des de l’òptica legislativa i normativa, aportant abundant informació sobre lleis i normes postals que l’Estat va emetre per normalitzar l’ús i circulació de les vinyetes .

Durant la conferència es lliurarà un exemplar del llibre a tots els assistents.

20200116_1037392

“L’Ordre del dia ” i “14 de juliol” dues obres d’Éric Vuillard. Tertúlia d’Amics de la Història

Dilluns 20 gener 2020 a les 17:00 – 18:30 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “L’Ordre del dia” i “14 de juliol” dues novel·les històriques d’Éric Vuillard, comentades pels lectors ateneistes. 

Modera: Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Sobre Éric Vuillard

Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor i cineasta. Ha realitzat dos films, L’homme qui marche i Mateo Falcone. És autor de Conquistadors, que va obtenir el Prix Ignatius J. Reilly. També ha merescut el premi Franz-Hessel 2012 i el Valery-Larbaud 2013 per La bataille d’Occident i Congo, el premi Joseph-Kessel 2015 per Tristesse de la terre, el premi Alexandre-Viallatte per 14 de juliol i el premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia.

Éric Vuillard, premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia

Sinopsi de L’ordre del dia

L’Alemanya nazi té les seves llegendes. Compta amb un exèrcit ràpid, poderós i modern, amb tots els elements per a un triomf inexorable. Però, i si els fonaments de les seves primeres proeses ocultessin mercadejos i relacions de vulgars interessos comuns? I si les imatges glorioses de la Wehrmacht entrant triomfalment a Àustria dissimulessin un immens embús de tancs panzers a la frontera? Una pana, simplement! I si darrere de l’ascens fulgurant de Hitler s’ocultessin misèries i interessos espuris, petits detalls que van marcar una important diferència?

En aquesta novel·la Éric Vuillard narra a través de diversos episodis desconeguts el que realment va passar just abans de l’annexió d’Àustria. Un relat magistral que situa el lector com el principal intèrpret de la Història.

Ressenya de Lluís-Emili a Nosaltres Llegim.cat

A mi m’ha deixat descol·locat. He anat a la Viquipèdia a confirmar el que em semblava que sabia: és un premi que s’atorga “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa”. He remenat youtubes i he comprovat que entre la crítica especialitzada francesa també hi ha hagut sorpresa, fins i tot desacord. Per què? No és un bon llibre? I tant! Sí que ho és. Fins i tot extraordinari. Però no és una obra de ficció. I això no té res de dolent però provoca desconcert.

Què és doncs? Una recreació dels escenaris i personatges que van protagonitzar els moments clau de la història que van precedir la II Guerra Mundial; és a dir des de la victòria del Partit Nazi el 5 de març 1933 fins a l’annexió d’Àustria conegut com a “Anschluss”.

En realitat comença just abans, el febrer de 1933, amb la reunió secreta dels grans patrons de la indústria alemanya –el que, guardant les distàncies, avui i aquí en diríem l’IBEX 35- amb Hitler i Goering on donen “quantitats ingents de diners a canvi de l’estabilitat social” que els nazis prometien.

Aquelles grans corporacions -Opel, Krupp, Siemens, IG Farben, Bayer,..- les tornem a trobar al final del llibre ocupant, sense haver patit especials problemes, un lloc preeminent en els nuclis del poder alemany, europeu i mundial del segle XXI.

I aquí, Vuillard hi elabora una narració molt ben escrita i ben articulada, amb to sovint irònic i sarcàstic, de com eren aquests homes i aquells fets i escenaris. Per fer-ho hi aplica una tècnica que consisteix en descriure amb gran detall el que no està dissenyat per ser vist, escoltat o conegut. Potser l’experiència de Vuillard en el món del cinema l’ha ajudat a obrir el camp de manera que veiem les grues, micros i decorats de fullola quan es volia donar una impressió de grandesa o també tancant el pla fins a fixar-lo en inoportunes gratades de bigoti.

Les escenes de l’embús provocat pels tancs alemanys que, avariats, no deixen que Hitler arribi gloriosament a Viena encapçalant la divisió Panzer són qualificades per Vuillard de dignes d’una pel·lícula de riure. El que passa és que, com que sabem com va acabar tot plegat, les ganes de riure se’ns congelen a la cara.

Naturalment presenciem la persecució dels jueus, les misèries i claudicacions dels Halifax, Chamberlain, Schuschnigg,.. o la frivolitat de les grans recepcions a Downing Street mentre Europa s’esfondra en mans dels nazis.

Aquesta manera d’organitzar la informació l’autor la resumeix molt bé: la veritat es dispersa en tota mena de partícules. I és quan les veiem totes, com en una pintura puntillista, que ens aproximem a aquella veritat.

Vuillard fa, però, reflexions molt serioses sobre el món actual: A vegades sembla que el que ens passa estigui escrit en un diari de fa uns quants mesos; és un malson que ja hem tingut. No és una obra de ficció -què més voldríem!-. És un gran llibre i un oportuníssim avís.

L'ordre del dia_Bundesarchiv_Bild_183-R98364,_Hjalmar_Schacht,_Adolf_Hitler.jpg

Imatge: Hjalmar Schacht, Adolf Hitler. File: Bundesarchiv Bild 183-R98364, Hjalmar Schacht, Adolf Hitler.jpg

Hjalmar Schacht (1877-1970) va ser un economista alemany, ministre de finances de Hitler, a qui va ajudar a finançar diverses campanyes. 

Aquí  podeu llegir un fragment del Premi Goncourt d’Éric Vuillard 

Sinopsi de “14 de juliol”

Un relat crònica històrica, de l’estil de L’ordre del dia, sobre els dies d’abans, durant i després de la presa de la Bastilla. Una pintura general del que va passar i del perquè. Mostra les circumstàncies (fam, decisions polítiques errònies, pobresa…) que van possibilitar l’esclat de violència.
Tal com passa a L’ordre del dia, el punt de vista és moral i polític i apunta a la idea que avui dia estem en una situació comparable.

Éric Vuillard: “El present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. A 14 de juliol, l’escriptor francès novel·la la presa de la Bastilla des del punt de vista de la gent anònima que hi va participar.

20191214_040743

Ressenya de Manel Haro. Barcelona / @manelhc, publicat per Llegir en cas d’incendi 20/02/2019

Éric Vuillard (Lió, 1968) era un autèntic desconegut a casa nostra quan el 2018 va aterrar amb la seva novel·la L’ordre del dia (Edicions 62/Tusquets). Cert és que ja circulava un llibre seu en castellà, Tristeza de la tierra (Errata Naturae, 2015), però va ser amb l’obra guanyadora del Goncourt que va fer autèntic soroll aquí. L’ordre del dia es va convertir ràpidament en tota una revelació tant en català com en castellà, i fruit d’aquell èxit -com acostuma a passar amb totes les sorpreses literàries-, les mateixes editorials van decidir publicar la seva novel·la anterior, 14 de juliol, títol que fa referència al dia en què va tenir lloc, el 1789, la presa de la Bastilla i l’inici de la Revolució Francesa. La novel·la (amb traducció al català de Jordi Martín Lloret i al castellà de Javier Albiñana) arriba en un moment en què França viu dies de revoltes, cosa que ha fet que molts lectors hagin volgut fer una lectura en clau d’actualitat. Això no resulta gens agosarat, donat que l’obra de Vuillard s’ha destacat precisament fer una nova mirada al present aprofitant el llegat de la història.

En la presentació a Barcelona, a la llibreria La Central, amb Josep Maria Fonalleras com a mestre de cerimònia, l’autor francès estableix una relació bidireccional entre passat i present: “el present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. Al mateix temps, però, Vuillard reivindica la necessitat de buscar altres relats, presents i passats, per mirar d’entendre el que la nostra civilització ha viscut anys i segles enrere. És a dir, vivim una època de canvis, de recerca de la nostra identitat, de reescriptura del nostre paper en la societat, i per això necessitem mirar amb uns altres ulls d’on venim, i alhora que fem aquest exercici, posem en dubte o sotmetem a anàlisi aquest mateix llegat històric. Per tant, passat i present s’estiren en la taula del laboratori de la narrativa de Vuillard.

“Sempre escrivim a partir del present, no podem escriure sobre la nostra història des del passat, perquè no hi vivim allà”, diu l’autor, que afegeix: “la del 14 de juliol va ser la història d’una revolta escrita i descrita moltes vegades, i tots els escriptors que han publicat alguna cosa sobre la Revolució Francesa, ho han fet des de la seva mirada”. Ara bé, una de les queixes que Vuillard té sobre tota aquesta literatura històrica és que la majoria dels autors passen una vegada i una altra sobre els mateixos fets i detalls. Vuillard volia anar més enllà, volia posar-se en la pell de la gent anònima que va protagonitzar la presa de la Bastilla. I per aconseguir-ho va decidir obrir els arxius sobre la Revolució Francesa. “Deia Zola que no hi havia res més emotiu que un arxiu, i sento que té raó, perquè quan et trobes amb un seguit de noms desconeguts del passat, sents alguna cosa, se t’activa la imaginació -diu l’autor francès-; ara bé, trobar una llista de noms no et converteix en Proust”.

Diu Vuillard que el que volia amb la seva novel·la era fer un relat coral del que va passar aquell dia, però no conformant-se només amb les vivències de quatre o cinc testimonis, perquè “unes poques persones no poden explicar el que van fer 200.000”. De fet, Vuillard es declara admirador de Balzac, perquè “la seva Comèdia humana va esdevenir tota una revolució quan la va publicar, donat que en els seus llibres congregava molta gent de tota naturalesa”. Al respecte, opina que “escriure és una actitud democràtica, perquè escrivim per a tothom i això implica escriure sobre tothom”. En els arxius que va consultar l’escriptor, va trobar registres d’un miler de persones amb noms i cognoms i també va poder consultar dietaris de l’època. Cal dir, perquè el lector no es despisti, que 14 de juliol no és una obra gaire llarga, no arriba a les dues-centes pàgines, ni resulta una lectura densa: “encara que vaig consultar molts arxius, l’escriptura va ser totalment espontània”, declara.

Sobre el present, Vuillard creu que “des que va esclatar la crisi econòmica del 2008, la gent està en una recerca constant de la seva identitat” al temps que s’ha adonat que “la democràcia representativa no funciona del tot, perquè als parlaments de tot el món no veiem que hi hagi una representació real del que és el poble”. I cita, amb ironia, un exemple: “al parlament francès hi ha una secretària per cada vint-i-nou advocats, quan en la societat francesa el número de secretàries és infinitament superior al dels advocats”. Sigui com sigui, les societats avancen, es reivindiquen i exigeixen canvis, els governs cauen i neixen d’altres, i així les nacions es van configurant contínuament d’acord a l’empenta de la seva gent anònima. La llibertat sempre està guiant el poble.

  • El Cultural Crítica “14 de julio” de Fran G. Matute, 1 febrero, 2019

14-juliol_sans-culottes_en_armes_-_lesueur

Imatge: Sans-culottes en armes, gouache de Jean-Baptiste Lesueur, 1793-1794, musée Carnavalet.

Sans-culottes és la denominació que es donava a la França de la Revolució al poble pla (obrers, artesans), que no vestien com la noblesa i la burgesia, amb calça curta (culotte) i mitges, sinó amb calces llargues. Inicialment, va ser un terme despectiu, però després va ser exhibit amb orgull pels revolucionaris.

 

14 de Juliol_Siege_of_the_Bastille_(Claude_Cholat)

Imatge File:Siege of the Bastille (Claude Cholat).jpg

Claude Cholat era un petit vinater que va participar directament a la presa de la Bastilla i en va pintar un quadre ple de detalls.

Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors (1820-1823)

Dilluns 13 de gener de 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Imatge principal: Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. AHCB. 

El Trienni Liberal: la història de la mobilització política del liberalisme a través dels objectes.

Jordi Roca Vernet (Universitat de Barcelona)

En aquesta conferència es proposa una història del Trienni Liberal (1820-1823) a través de l’anàlisi de les imatges i dels objectes amb un significat polític, per tal de conèixer de quina forma la política arribà a la diversitat de grups socials que habitaven Barcelona. Durant aquells anys es multiplicaren les formes de politització de la ciutadania i s’empraren models forjats en la França Revolucionària que es transformaren per adequar-se a les necessitats de la societat barcelonina. Tant les elits com les classes populars perceberen els anys del Trienni Liberal com una oportunitat per assolir algunes de les seves demandes, i per aconseguir-ho s’apropiaren del discurs liberal, atorgant-li nous significats, de vegades de forma negociada amb d’altres grups i en d’altres de forma rupturista. Foren anys en els que la política va recórrer un camí desconegut obrint-se a noves experiències que impactaran en la societat i persistiran en la memòria dels seus protagonistes fins dècades després. La porositat del discurs polític i la debilitat tant del vell sistema polític com del nou va permetre que tant uns col·lectius com uns altres s’apropessin a la política per resoldre algunes qüestions o problemes derivats de la seva quotidianitat.

La Barcelona dels anys vint importà de França diverses propostes de politització dels objectes per tal d’afavorir la mobilització tant de les elits com de les classes populars. Així, s’observa una circulació de models de propaganda a través de l’objecte que impulsaran la reinterpretació dels esdeveniments. D’aquesta manera, els principals esdeveniments polítics que es desencadenaren a Barcelona foren reinterpretats a partir de l’experiència revolucionària francesa, fet que va abocar-los a una indefectible radicalització que es traslladà a la política com un conflicte entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i entre els propis revolucionaris. Per tot plegat, el procés revolucionari que es desencadenà en aquella Barcelona dels vint serà el que s’explicarà com el ressorgiment dels principis de la Revolució Francesa més que no pas com una seqüela del fenomen revolucionari. Barcelona s’inventarà com a ciutat revolucionària emmirallant-se amb París.

 

Jordi Roca Vernet  Professor lector Serra Hunter a la Universitat de Barcelona. Ha estat professor associat quatre universitats catalanes. Doctor, premi extraordinari i menció europea per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat investigador posdoctoral a l’Institut Camões (2009) i va obtenir dues beques posdoctorals en el marc del programa Marie Sklodowska-Curie a la University of Warwick (2011-2012) i a la Universitat Rovira i Virgili (2013-2014).

Ha publicat dues monografies que han estat premiades: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (Premi Jaume Vicens Vives, Institut d’Estudis Catalans, 2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808-1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (Premi de recerca de la Fundació Ernest Lluch, 2011). També ha publicat més d’una vintena d’articles en revistes acadèmiques especialitzades i diverses desenes de capítols de llibre en editorials catalanes, espanyoles i europees.

mh_4949

Imatge: “Auca sobre la Constitució 1812”  realitzada per Josep Vilanova i editada per
l’impressor barceloní Ignasi Estivill, l’any 1822

Bibliografia bàsica

Ramon Arnabat, La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001.

Jordi Roca Vernet, La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Pagès, 2011.

María Cruz Romeo, Entre el orden y la revolución. La formación de la burguesía liberal en la crisis de la monarquía absoluta. (1814-1833), Alacant, Instituto de Cultura “Juan Gil-Albert”, 1993.

Pedro Rújula, Constitución o Muerte. El Trienio Liberal y los levantamientos realistas en Aragón (1820-1823), Saragossa, Cuadernos de Cultura Aragonesa, 32, 2000.

Antoni Sànchez Carcelén, La revolución liberal a Lleida (1820-1023), Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2006.

Roca, Jordi La Barcelona Revolucionaria i Liberal

Imatge: Portada de La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors de Jordi Roca Vernet, Lleida, Pagès, 2011.

Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823,  Jordi Roca Vernet, historiador, Ateneu Barcelonès, 13 de gener de 2020. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.