La Tertúlia Amics de la Història us presenta un total de 15 obres editades la majoria durant el període 2021-2022. Hem seleccionat en primer lloc les 8 obres que hem programat a la Tertúlia Amics de la Història o a la Secció d’Història durant aquest segon semestre de 2022. Els llibres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, s’han indicat amb l’acrònim [BAB].

No s’han inclòs els llibres de temàtica històrica que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès o un altre recull d’Amics de la Història com el tercer recull de 2021, el segon recull de 2021 o  aquest primer de 2021 o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.

 

Llibres programats per la Tertúlia Amics de la Història i la Secció d’Història durant el segon semestre de 2022

MARTí, PEP i MACIÀ, MIQUEL: Els que manen: Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya, editorial Saldonar, 648 pp, 2022. [Disponible a la Biblioteca Ateneu Barcelonès, BAB]. Tertúlia programada per Amics de la Història el dia 19 de setembre a les 17 h.

Sinopsi: No tots els poders s’elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d’ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia. Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí. El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis ―amb episodis exemplars i d’altres de vergonyants―, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l’autonomia política, ens permet descobrir, des d’un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.

DALMAU, ANTONI i SURROCA, ISIDRE: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana, Editor Josep Vall, Fundació Irla, març 2022, 107 pp.  Tertúlia d’Amics de la Història prevista el dia 3 d’octubre a les 17h.

Sinopsi: Nativitat Yarza i Planas (Valladolid, 1872 – Tolosa de Llenguadoc, 1960), criada a Barcelona, fou una mestra amb un marcat compromís laïcista i feminista que la portà a militar en partits polítics republicans i esdevenir la primera alcaldessa electa de la història de Catalunya, el gener de 1934 a Bellprat, per Esquerra Republicana. Amb l’esclat de la Guerra Civil s’allistà a la Columna del Barrio, vinculada a la UGT i el PSUC, i durant uns mesos esdevingué miliciana al front d’Aragó. Retornada a la rereguarda dirigí el Grup Escolar Lina Òdena de Barcelona en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada, fins que la derrota republicana la portà a l’exili. A França va mantenir el seu compromís republicà, es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista i va morir en condicions molt precàries, en el més absolut dels oblits.

CABRÉ, IMMA: Els Senyors del poder, Ed. Gregal, 236 pp. 2013. Premi Gregal de novel·la històrica 2013. Tertúlia d’Amics de la Història prevista el dia 3 d’octubre a les 17h.

Ressenya de Josep Terradas: la novel·la històrica d’Imma Cabré reivindica l’extraordinària labor educativa de les mestres durant la República a través de la figura de Natividad Yarza, injustament oblidada. Nascuda a Valladolid l’any 1872, arriba com a mestra a Catalunya l’any 1906, participa en l’Asociación Femenina Republicana i l’any 1934 guanya les eleccions municipals de Bellprat per ERC; serà la primera dona a Catalunya i a Espanya que ho aconsegueix. Durant la Guerra Civil s’allista a la columna del Barrio i marxa al front; l’any 1941 es donada de baixa com a mestre per la Comisión Depuradora del Magisterio; morí exiliada a França l’any 1960.

L’argument de la novel·la alterna l’època de la Natividad Yarza i una ficció política coincidint amb unes eleccions a la presidència de la Generalitat. El punt de connexió de les dues èpoques és la Margarida Sira, la seva néta treballa en una empresa de publicitat que porta la campanya de Pere Pau Aligó, candidat a la presidència de la Generalitat. En una de les trobades entre la néta i l’àvia, aquesta li explica que de petita va tenir com a mestra a donya Natividad i li conta com aquesta mestra lluitava per millorar l’educació del menuts i la situació de les dones. Malauradament, es va trobar amb l’enfrontament del terratinent del poble i del poder eclesiàstic: els senyors del poder. Era inversemblant veure una dona parlant de llibertat i igualtat entre homes i dones, dones que treballaven tan durament com els homes i, a més, havien de tenir cura de la casa i dels petits.

L’autora, amb la trama que es desenvolupa a l’actualitat, vol evidenciar que aquesta desigualtat i domini masclista del passat encara es manifesta en els nostres dies, on també apareixen els senyors del poder amb un altre imatge, però amb el mateix pensament; o sigui, que no volen desprendre’s dels seus privilegis i volen continuar imposant les seves decisions. Un estil narratiu àgil i directe. Les descripcions precises i els diàlegs molts col·loquials fan la lectura molt propera i entretinguda, amb una trama que no decau en cap moment. Novel·la molt recomanable que ens apropa a uns fets històrics que els senyors del poder han volgut esborrar i, sobretot, al lloc de la dona en la societat, un lloc que s’ha menystingut.

PÉREZ NESPEREIRA, MANUEL: Ventura Gassol. Una biografia política, Ed. Fundació Irla, col·lecció d’Estudis Històrics i Biogràfics, 272 ppp, 2022. [Descarregar aquí]. Tertúlia d’Amics de la Història prevista el 7 de novembre a les 17h.

Sinopsi:  Ventura Gassol i Rovira (La Selva del Camp, 1893 – Tarragona, 1980) inicia de ben jove un sòlid compromís amb el catalanisme polític i cultural, com a propagandista i activista i com a notable poeta. Exiliat arran de la Dictadura primoriverista, s’alia a Estat Català̀, esdevé un dels lloctinents de Francesc Macià i participa en la insurrecció́ de Prats de Molló, acompanyant posteriorment el líder separatista en el seu periple americà̀. Retornat a Catalunya participa en la fundació́ d’Esquerra Republicana i en l’adveniment de la República i la Generalitat de Catalunya. Com a conseller d’Instrucció́ Pública i de Cultura promou una obra de govern que continua, actualitza i amplia l’endegada per la Mancomunitat, malgrat el convuls període en la qual es desenvolupa. Empresonat amb tot el Govern arran els Fets d’Octubre de 1934, reprèn la tasca de conseller arran la victòria del Front d’Esquerres del 1936, per a tot seguit afrontar durant la Guerra Civil el salvament de vides i patrimoni abans d’haver d’exiliar-se per les amenaces dels incontrolats. Allunyat de la primera línia política, viu un segon exili a cavall de França i Suïssa fins el seu retorn a Catalunya, a la del franquisme, per a morir-hi en pau.

CAÑELLAS, CÈLIA i TORÁN, ROSA : Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Barcelona, Edicions 62, octubre del 2021, 195 p. Conferència prevista al mes d’octubre de 2022 per la Secció d’Història.

Sinopsi: Filla d’un empresari americà, protestant i maçó, i d’una jove de Reus,  Hilda Agostini Banús (Tarragona, 1890 – París, 1976), amb un perfil ben particular —protestant i maçona—, la seva trajectòria —mestra i política— revela una dona activa i compromesa que participà amb empenta en els projectes renovadors i de progrés de la societat catalana els anys vint i trenta del segle XX. Va participar en el moviment de les escoles renovadores i en l’associacionisme (membre del Lyceum Club) que va comportar la sociabilitat i la mobilització del moviment femení, fins al punt que es va comprometre políticament amb el catalanisme republicà, participant activament en la tasca propagandística durant la República i la Guerra Civil. Exiliada a França, va continuar les relacions amb la maçoneria francesa, el republicanisme d’esquerres i els cercles protestants.

GARGALLO SARIOL, EDUARD  i SANT GISBERT, JORDI : El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola, Ed. Angle, 2021, 320 p. [BAB], Conferència prevista al mes de novembre de 2022 per la Secció d’Història.

Sinopsi: El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós. D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català. Mes enllà d’aquestes dues esferes, els autors, experts en historia de l’Àfrica, han volgut proporcionar una visió mes completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.

DURAN-PICH, ALFONS: El capitalisme i el seu setè de cavalleria: D’Adam Smith a l’economia de casino, editorial Parcir, 283 pp, 2022. [BAB]. Conferència prevista al mes de desembre de 2022 per la Secció d’Història.

Ressenya de Narcís Argemí a Gaudir la Cultura: El llibre és una història del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral·lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de Nord-Amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.

Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies. Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret Natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.

El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV. Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes.  Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica. Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència.

Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví. Durant la Il·lustració la teoria econòmica dominant, el mercantilisme, consistia en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or.

Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria. El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme.

El llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor. Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat. Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.

Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en què “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis. Segons J. S. Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres.

HURTADO, VÍCTOR (dir): Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània. Segles XII-XVI, pròleg de Jaume Sobrequés. Ed. Base, 318 pp. 2021. Tertúlia prevista al darrer trimestre de 2022.

Descripció de l’obra: Amb detallats textos i més de 180 mapes, el lector viatjarà amb les diferents expedicions catalanes que van travessar la Mediterrània cap a Mallorca, València, Sicília, Sardenya, Nàpols, Atenes, Alexandria, el nord d’Àfrica i altres indrets. L’acurada cronologia, els diversos índexs (onomàstic, toponímic i cartogràfics), juntament amb les espectaculars imatges i els mapes, fets expressament per a aquesta obra, proporcionen una barreja de coneixement i gaudi visual veritablement impressionant. Segons l’autor: «Un cartògraf professional ha de tenir tres premisses clares: el mapa ha de ser veraç, ha de ser entenedor i ha de ser bonic». Se n’han imprès en edició única 890 exemplars numerats de l’1 al 890 i 6 proves d’autor (PA) numerades en xifres romanes de l’I al VI. El llibre va acompanyat d’una obra pictòrica en forma de tríptic, de l’artista Narcís Comadira. Vegeu el sumari aquí.

Història de Catalunya

DUEÑAS, ORIOL: L’ocupació de Catalunya. 26 de gener de 1939, Ed. Plaza & Janés, 334 pp, 2021. [BAB]

Ressenya de Miquel Nistal al blog Gaudir la cultura: Aquest llibre narra una de les pàgines més tristes de la història de Catalunya. El sots títol que podeu veure en color vermell en la caràtula del llibre, fa referència a la data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, el dijous 26 de gener de 1939. Oriol Dueñas realitza un intens i rigorós viatge pels esdeveniments que van precedir la fatídica data i a les conseqüències immediates de la caiguda i ocupació total de Catalunya que es completa entre el 12 i el 13 de febrer. El relat s’articula en tres parts; la primera (La desfeta) s’inicia el 27 de març de 1938 amb l’ofensiva de Llevant que propicià que el front de guerra entrés per primera vegada en terres catalanes, concretament a Massalcoreig, poble del Segrià prop de Lleida on les tropes del Cos de l’Exèrcit Marroquí comandades pel general Yagüe irromprien el dia 3 d’abril després que els dies anteriors la ciutat patís intensos i sagnants bombardejos aeris. Dos dies després, el 5 d’abril, els rebels derogaren l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’ofensiva continuà cap al nord seguint les ribes del Segre i la Noguera Pallaresa fins la Vall d’Aran; l’ocupació de les centrals hidroelèctriques pirinenques privà d’energia elèctrica tota la Catalunya republicana. Al sud, l’ocupació s’estengué al llarg de la riba dreta de l’Ebre que no aconseguiren travessar en cap punt. La repressió s’inicia en les zones ocupades de manera immediata, tot sent el Pallars la zona on l’acarnissament va ser més gran. Després de l’interval que suposà la fracassada contraofensiva republicana de l’Ebre (25 de juliol fins el 16 de novembre de 1938), el col·lapse de l’exèrcit republicà ja no admetia interpretacions i l’ofensiva final feixista s’inicià el 23 de desembre amb el front completament trencat. En aquesta part del llibre es narren de manera detallada i dia a dia, els esdeveniments previs a la caiguda de Barcelona (des del dia 21 de gener fins el dia 25), tot utilitzant dades historiogràfiques i testimonis escrits de persones que visqueren aquells dies terribles. Es descriu la sortida del Parlament de Catalunya, l’evacuació d’infants i el paper de l’Ajuda Suïssa en aquesta evacuació.

El dia 23 de gener es declara oficialment l’estat de guerra pel govern republicà que fins aleshores i formalment, estava en estat d’alarma. En aquests dies previs té lloc la sortida cap a l’exili de la majoria dels intel·lectuals catalans i del govern de la Generalitat; en concret Lluís Companys, acompanyat del president del Tribunal de Cassació Josep Andreu i Abelló, sortí el dia 24.  Els dies previs, els bombardejos aeris franquistes van ser intensos i van contribuir a una sortida caòtica de  centenars de milers de persones que abandonaren penosament  la ciutat camí de l’exili. Un aspecte interessant d’aquests dies previs a la caiguda, són els plans de destrucció de la ciutat, tot practicant una tàctica de terra cremada que no es van arribar a concretar. El darrer numero del DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya) publicat el 25 de gener, ofereix informació curiosa i sorprenent en el dia previ a la desfeta. Per acabar aquesta part, esmentar l’assalt que part de la població feu la nit del 25 al 26 de gener als magatzems de queviures davant les penúries i la fam de dos anys i mig de guerra. Vegeu la ressenya completa aquí sobre la segona i la tercera part de l’obra.

CASAL, ÀNGEL (dir): Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya, Ed. Afers, 276 pp, 2022.

Sinopsi: Catalunya ha estat al llarg del temps una societat políticament i socialment conflictiva que ha esclatat en periòdics episodis revolucionaris i de violència social. Aquest llibre presenta una panoràmica dels mecanismes de control i repressió social des de la formació del país a l’Edat Mitjana fins a la consolidació del model policial creat per la Generalitat des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1979 i fins al 2019. Es pot seguir a través seu el complex procés que comença per l’autoorganització de la comunitat per a la seva defensa amb el sometent medieval i les dificultats de la monarquia moderna per introduir el seu poder entre la pluralitat jurisdiccional del món feudal que es va imposar amb el sistema borbònic després de la Guerra de Successió, que va anul·lar les formes tradicionals de defensa i va crear un dels primers cossos policials europeus, els mossos d’esquadra el 1719. El desplegament de l’ordre liberal del segle XIX va crear noves formes policials d’àmbit estatal vinculades a la defensa dels interessos dels grups privilegiats i només durant la Segona República es va fer un esforç per replantejar el model policial del país, una oportunitat estroncada. El franquisme, per contra, es va basar en uns cossos policials d’àmbit estatal especialitzats en la repressió de la població, amb l’ús de la violència discriminada tant en les manifestacions al carrer com en el control dels membres de la resistència antifranquista. Aquesta trajectòria històrica de cossos policials aliens més preocupada per defensar el poder de l’estat i de les classes dirigents que els drets dels ciutadans va estar ben present en la construcció d’un model policial propi, el dels actuals mossos d’esquadra, que es va construir en un procés llarg d’estira-i-arronsa amb l’Estat central fins al 2019.

ESCULIES, JOAN: Tarradellas, una certa idea de Catalunya, Pòrtic edicions, 1192 pp, 2022, [BAB]

Sinopsi: La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx. Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.

La Mediterrània

RUIZ-DOMENEC, JOSE ENRIQUE: El somni d’Ulisses. La Mediterrània. De la Guerra de Troia a les pateres, Editorial Rosa dels Vents, 481 pp. 2022.

Sinopsi: La Mediterrània és un mar aparentment plàcid sobre el qual s’alcen sovint núvols negres, un lloc de trobada i alhora de conflictes, bressol dels mites clàssics i de les grans religions monoteistes, escenari de l’eclosió d’algunes de les creacions de la humanitat més enlluernadores i camp de batalla de guerres terribles.

Amb una amenitat extraordinària, José Enrique Ruiz-Domènec construeix un retrat elegant d’aquest món mediterrani, des de l’Antiguitat clàssica fins als nostres dies, que integra idees i esdeveniments, figures històriques i literàries, intrigues polítiques i passions humanes, obres d’art i llibres d’una biblioteca universal del coneixement humà. De la mort de Sòcrates a Carlemany, de Marco Polo a Napoleó i als savis d’Egipte, de Trieste a Israel, de la Barcelona olímpica a la guerra dels Balcans, El somni d’Ulisses és la gran obra d’un mestre de la historiografia que, després de quaranta anys d’estudi sobre la Mediterrània i de diversos libres d’èxit, presenta la síntesi definitiva sobre una civilització que ha marcat de forma indeleble el curs de la historia al llarg de tres mil anys.

Amb una narració fascinant, un veritable regal per als sentits, l’autor ofereix una reflexió il·luminadora sobre la importància del llegat mediterrani en la cultura mundial, des de la guerra de Troia, que inspirà la poesia èpica d’Homer, fins a les pasteres que avui arriben a la costa i que són la imatge de les nostres pitjors decisions sobre el futur. Un llibre d’història per entendre el present i pensar el futur.

GARCIA ESPUCHE, ALBERT: El viatger, Ed. Símbol, 376 pp, 2022.

Resum: El 26 de juliol de 1708, Giovanni Gemelli ­un viatger italià conegut arreu per haver fet la volta al món­ arriba a Barcelona amb voluntat d’obtenir un càrrec per part de l’arxiduc Carles III, que té la cort a la capital catalana. Durant la seva estada a la ciutat, que es perllongarà fins a finals de 1709, entrarà en contacte amb els nobles de la cort i amb el poble de Barcelona, i es veurà immers en una trama de conspiracions i atemptats que perseguiran, sobretot, la mort del rei. El viatger té tots els ingredients que conformen una gran novel·la històrica: una intriga apassionant, l’atmosfera de l’època excel·lentment documentada i uns personatges que atrapen el lector des de la primera pàgina.

GONZÀLEZ VILALTA, ARNAU (ed): El Mediterrani català (1931-1939). Un inèdit contemporani. Enric Ucelay-Da Cal, Susanna Tavera, Àngel Duarte i David Martínez Fiol, ed. Aledis, 744 pp. 2022.

Sinopsi: A vegades s’obre un calaix i apareix un manuscrit oblidat. Aquest és el cas d´El Mediterrani català (1931-1939). Acabat d´escriure el 1995 com a mirada plural dels territoris de parla catalana o Països Catalans durant el període republicà, vicissituds diverses el deixaren inèdit. Llegida avui, aquesta obra esdevé tant una nova i encara suggerent interpretació com un testimoni del moment polític i historiogràfic dels anys 1980-1990. Per a explicar-ho breument: Vist des de fora, els anys trenta foren a la Mediterrània catalana una romàntica combinació d´assolellats paisatges i violent colorisme polític. Tot i que tal record romàntic ha sobreviscut, per la gent que la visqué, la dècada passà ràpidament com un aiguat, deixant rere seua confusió i fang. El crescendo dels anys republicans, culminat per la Guerra Civil, fou l´experiència definitiva per als qui no van viure, fent que els lustres posteriors estiguessin carregats de grisor. Com descodificar una etapa emblemàtica, els eslògans i els missatges de la qual han estat vius durant gairebé mig segle, tant en els sentiments de la gent del país com en les imatges que han donat la volta al món?

La Transició a Espanya

BALLESTER, DAVID: Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982), Prensas de la Universidad de Zaragoza, 316 pp, 2022. Més info aquí

Ressenya de Sílvia Marimón Molas diari ARA, 17 maig de 2022: “Cap jutge reconeixerà que la policia és terrorista. 134 persones van morir víctimes de la violència policial durant la Transició, entre 1975 i 1982”. L’historiador David Ballester ha posat nom i cognom a les víctimes de la violència policial que hi va haver durant la Transició espanyola. Segons Ballester, del 20 de novembre del 1975 al 2 de desembre del 1982, 134 persones van morir per culpa d’una mala actuació policial. Eren homes i dones innocents i les seves morts, precisa l’historiador, són responsabilitat de l’Estat: “Aquests agents formaven part de l’aparell de l’Estat i actuaven sota les ordes de comandaments policials i responsables polítics. No és que l’Estat perseguís aquestes víctimes ni que ordenés matar-les, però és responsable dels errors i crims comesos pels seus funcionaris”. Ballester, doctor en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, documenta i contextualitza totes aquestes morts a Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982) (Prensas de la Universidad Zaragoza). Fa temps que se sap que la Transició no va ser un conte de fades. Hi va haver violència. Molta. Tanmateix, és un capítol ple de clarobscurs perquè costa molt tenir xifres i dades sobre les morts i sobre quines van ser les conseqüències per als perpetradors, perquè és gairebé impossible accedir als arxius policials i penitenciaris. “Consultar aquests arxius és una batalla que ja he donat per perduda”, diu l’historiador. En aquest sentit, Ballester ha fet una tasca ingent per documentar totes aquestes morts i al final del llibre adjunta un annex amb fitxes individualitzades dels que van tenir la mala sort de creuar-se amb la policia. “Són ciutadans que van perdre la vida de manera absurda, en un control, en una discussió, en una persecució…”, afirma Ballester. Aquells anys anar a una manifestació era arriscar-se a morir, a perdre un ull o a ser apallissat. Hi va haver morts als carrers però també en controls policials, víctimes de l’anomenat gallet fàcil: primer dispara i després pregunta, i també persones que no van sobreviure a les tortures. Tantes morts, segons l’historiador, s’expliquen perquè, mort el dictador, hi va haver continuïtat en l’estructura, la composició i el funcionament de la policia. “Hi havia hàbits enquistats i això es va traduir en una alta xifra de víctimes. El 80% de les víctimes mortals per tortura es van produir el 1981, és a dir, durant el tram final de la Transició”, assegura Ballester. Durant la dictadura, l’objectiu de la policia era molt clar: Liquidar qualsevol oposició, i els mitjans per aconseguir-ho no eren importants. La policia estava per sobre de la llei i aquesta situació de privilegi es va perpetuar durant la Transició”, afirma. La majoria de les víctimes eren homes, 123 –per 11 dones– i molt joves: un 68% dels morts tenien menys de 30 anys. Hi ha també diferències territorials: el País Basc lidera les xifres de morts, 40, és a dir, un 30%. Després ve Madrid, amb 22 casos; Andalusia, amb 19, i Catalunya, amb 18.  Vegeu la ressenya completa aquí.

Sàpiens publica: Microsite ‘Les víctimes oblidades de la Transició’: Mapa interactiu i les fitxes de les 134 persones que van morir a mans dels cossos policials entre el 1975 i el 1982. Hi trobareu tots els detalls i el context de la mort de les 134 víctimes oblidades de la Transició. Consulteu-lo aquí.

Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic

Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història (amicsdelahistoria2015@gmail.com).