Dilluns 15 de desembre a les 18.30h, sala Verdaguer. “Ángel Tarrach Barrabia, un escultor amb dues pàtries (1898-1979)”. Conferència de Carlos F. Tarrac, fill de l’escultor, docent i escriptor.
Presenta, Miquel Àngel Barrabia, economista i vocal de la Junta de l’Ateneu.
Àngel Tarrach Barrabia
L’escultor Àngel Tarrach Barrabia, també conegut com Ángel Tarrac (1898–1979) va néixer a Barcelona, fill del també escultor Josep Tarrach, que va col·laborar amb l’arquitecte Mas a les obres del cimbori de la catedral de Barcelona. El 1913, Ángel va ingressar per oposició a les classes avançades d’art a La Llotja, on va ser alumne de Rafael Atché. El seu estil va ser influït per Josep Clarà i més endavant va formar part del grup d’artistes Nou Ambient. Entre les seues obres monumentals a Barcelona destaquen La Deessa, figura femenina situada a l’exterior del Palau Reial de Pedralbes, i Miliu, a la Plaça de la Sagrada Família.
La deessa, d’Ángel Tarrach, Palau Reial de Pedralbes.
El 1939, després dels esdeveniments de la Guerra Civil Espanyola, Tarrach es va traslladar a França, on esculpiria un relleu monumental per a l’Ajuntament d’Agde, entre altres obres. El 1942 va emigrar a Mèxic, país on va produir nombroses escultures monumentals en bronze, pedra i marbre, com l’estàtua de Morelos al Castell de Chapultepec, el general Jesús Clark Flores per al Centre Esportiu Olímpic Mexicà, president Abraham Lincoln per a Ciutat Juárez, bustos del frontereres, incloent una versió menor al Consolat General de Mèxic a San Diego.
A finals dels anys cinquanta, va començar a crear escultures abstractes, principalment torsos femenins. A la dècada de 1970 va ser designat per realitzar el bust monumental del poeta Josep Sagarra a Barcelona i el del missioner Fra Diego de Saura per a la Catedral de Boac, a les Filipines.
Al llarg de la seva carrera, Tarrach va rebre nombrosos reconeixements, com ara el Primer Premi per la font monumental Font de l’Efeb a Barcelona i el Premi Especial a l’Exposició Nacional Espanyola. En 1947 va ser seleccionat per concurs per crear els trofeus en bronze dels Nens Herois per al Col·legi Militar de Mèxic. El 1962 va dissenyar les medalles oficials de la Confederació Esportiva Mexicana, i el 1963 va obtenir el Primer Premi d’Escultura pel seu relleu monumental El Naixement de Mèxic, d’aproximadament 25 metres de longitud.
Les seves obres han estat exposades en més de trenta exposicions entre 1924 i 2024, i formen part de col·leccions institucionals com el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a Barcelona, el Museu Nacional d’Història a Ciutat de Mèxic, la col·lecció de la UNAM, el Museu Carranza, el Carnegie Art Museum a Oxnard, l’Institut Cultural Diego, i el Harriet and Charles Luckman Fine Arts Complex a Califòrnia State University, Los Angeles, entre d’altres.
Carlos F. Tarrac
Carlos Tarrac va néixer a la Ciutat de Mèxic. Va iniciar la seva trajectòria professional al servei municipal i al sector educatiu, on va exercir la seva llicenciatura. El 1984 va emigrar a Califòrnia, i a més de promoure l’art i la cultura, es va convertir en docent. Posteriorment va cursar un mestratge en tecnologia educativa i ha treballat com a professor a escoles públiques de Califòrnia durant gairebé tres dècades.
Ha escrit, traduït i il·lustrat més d’una dotzena de llibres de narrativa i de poesia per a nens i adults. Les seves obres han estat reconegudes al Festival del Llibre de París, en diversos premis dels International Latino Book Awards, per la Unió Hispà Mundial d’Escriptors i altres institucions. Els seus poemes han estat inclosos en més de 40 antologies internacionals i traduïts a diversos idiomes.
A més de la seva producció poètica i literària infantil, Carlos Tarrac ha publicat quatre llibres dedicats a la vida i obra del seu pare: Àngel Tarrac: Selected Monuments and Limited Editions (2001), Àngel Tarrac, escultor de dos patrias 1898–1979 (2020), La escultura explicada a los niños a través de les mans de Àngel Tarrac, versió bilingüe anglès-espanyol (2022) i Sculptor of Two Homelands (2023).
Dimarts 9 de desembre a les 17h, sala Montserrat Roig. Seminari de Lectura Històrica. Llibre Observar el Arroz crecer de Julio Ceballos, Ed. Ariel, 512 pàg.
Coordina la sessió del seminari Dolors Folch, ateneista, historiadora i sinòloga.
És requisit haver llegit el llibre. Inscripció obligatòria a historia@ateneubcn.cat
Qüestions generals per la discussió:
Diuen que la història condiciona el present: quines diferències hi ha entre la història de Xina i la nostra? Amb quina mitjans comptem nosaltres i Xina per gestionar les crisis del món modern?
Xina és immensa: per què s’aboca ara tant al mercat exterior?
Quin pes tenen en el món xinès actual el confucianisme i el comunisme?
Com i què mengen els xinesos? En què es diferencien de nosaltres?
Dimecres 3 de desembre, 18.30-20.00h sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès). Impacte cultural i social de la immigració 1950-1980 a Catalunya.
Ponents: Lluís Cabrera Sánchez, activista cultural, músic i escriptor; Cristina Sànchez Miret, sociòloga i professora a la UdG; i Emili Muñoz Martínez, docent, formador de professorat i exalcalde de Tiana.
Presenta, Joan Solé Camardons. Organitza: Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès en el marc del Memorial Ateneu 2025: Cicle de Migracions del 1950 al 1980 a Catalunya.
Accés obert.
L’ATENEU BARCELONÈS, O L’AGGIORNAMENTO CULTURAL
Crònica d’Emili Muñoz Martínez
No para de sorprendre’ns l’activitat innovadora de l’Ateneu Barcelonès, consolidada en el segon mandat de l’equip de la presidenta Isona Passola i de la vicepresidenta Lluïsa Julià. Un veritable aggiornamento de la prestigiosa institució centenària amb els problemes i reptes més punyents de la Barcelona i de la Catalunya actuals. Mostren com la cultura no és un llimbs bucòlic sinó una eina de transformació de la realitat, si més no d’intentar-ho. Les activitats del centenari de Paco Candel entorn del fenomen de la immigració, l’antiga i l’actual, n’és una bona mostra.
L’Ateneu deixa en evidència, de retruc, la llastimosa negligència de les institucions catalanes, totes, Generalitat, Ajuntament de Barcelona i la resta, en no tenir iniciatives per acabar d’assimilar col·lectivament la nova societat catalana sorgida del gran moviment migratori dels anys cinquanta als vuitanta. Es tracta d’una elaboració col·lectiva que és indispensable també per comprendre i tractar el fenomen de la nova immigració, ara internacional i més diversa.
He tingut el plaer de participar en una taula rodona a l’Ateneu amb en Lluís Cabrera, fundador del Taller de Músics, i la sociòloga Cristina Sánchez, ella experta en el fenomen per estudis, els altres per testimoni i reflexió personal. La sociòloga recordava que la identitat de grup es construeix en la dicotomia “nosaltres” i els “altres”. Què fa que els “altres” esdevinguin “nosaltres”? Vàrem coincidir en senyalar els següents escenaris de trobada i d’interacció: el treball, les lluites polítiques compartides, l’escola integrada, els serveis comuns, les associacions, els espais d’oci, la formació de famílies mixtes…En el cas de la immigració dels anys ‘50 als ‘80 majoritàriament aquests espais d’integració van funcionar malgrat la dictadura.
La societat civil en va ser la protagonista. Bo i així, destacàvem també com la manipulació política ha intentat mantenir les diferències d’origen, poc o gens presents en les segones i terceres generacions, reivindicant l’existència d’una comunitat andalusa a Catalunya – PSA ,Cs…-, o reconeixent-la com a minoria folklòrica, cas dels governs de la Generalitat subvencionant l’artificiosa Feria de Abril.
En resum, constatem que no va haver conflicte identitari en els anys seixanta, sí de classes, i que va dominar el respecte i una notable integració mútua i progressiva, ben manifesta en els catalans descendents dels andalusos que van emigrar al segle XX. Fa dècades que no existeixen els immigrants dels seixanta, ni els “altres catalans”, per molt que les polítiques de dretes s’entestin en revifar-los. O per molt que sectors del nacionalisme identitari encara remetin a aquella immigració per explicar-se avui els problemes del català o el vot no independentista. Es va formar, això sí, una nova realitat i una nova consciencia nacional catalana en reconstrucció permanent. L’ombra de la manipulació de la immigració és molt allargada. Gràcies Ateneu per facilitar que en parlem, encara.
Impacte cultural i social de la immigració 1950-1980
Entre 1950 i 1980, Catalunya va experimentar una onada significativa d’immigració procedent principalment d’altres regions de la península Ibèrica, especialment d’Andalusia, Extremadura, Castella i Galícia. Aquesta arribada massiva va transformar profundament l’estructura social catalana, ja que milers de persones buscaven millors condicions de vida i treball a les ciutats industrials catalanes, atrets per l’expansió econòmica i les oportunitats laborals. Aquesta nova població va contribuir a la revitalització econòmica, però també va generar nous reptes, com el creixement ràpid i sovint desordenat de barris perifèrics, la necessitat d’infraestructures bàsiques i l’aparició de nous espais de convivència i tensió social.
Culturalment, la immigració peninsular va suposar un enriquiment i, alhora, un repte per a la identitat catalana. L’arribada de centenars de milers de persones de llengua castellana, costums i tradicions diferents va provocar una convivència intensa que va afavorir l’aparició d’una societat més plural i diversa. Tanmateix, també va comportar una certa tensió pel que fa a la preservació de la llengua catalana i les tradicions locals, especialment en un context polític marcat per la dictadura franquista i la repressió cultural. Malgrat les dificultats inicials, amb el pas del temps es va produir una integració progressiva, i molts dels descendents d’aquells immigrants han esdevingut part fonamental de la societat catalana contemporània.
Qüestions per centrar el debat
El focus del debat són les repercussions socials, culturals i polítiques en la població immigrada i en el conjunt de la societat d’arribada. Conceptes claus del debat: canvi social, identitat nacional, polítiques públiques i cohesió social i conflicte.
La interacció entre població immigrada i autòctona en un context de dictadura. Quins processos es van donar en la societat civil? Absorció? Coexistència? Integració? Conflicte? Què va passar en la realitat quotidiana de la societat civil?
La qüestió de la identitat personal i col·lectiva: descatalanitzacio o nova identitat nacional? Qui és català? La qüestió de la llengua.
Les polítiques públiques post dictadura: què vol dir “un sol poble”?
Es poden establir conclusions aplicables a la nova immigració estrangera? Quines?
Lluís Cabrera Sánchez, Cristina Sánchez Miret i Emili Muñoz Martínez.
Lluís Cabrera Sánchez, músic, escriptor, activista cultural i fundador del Taller de Músics, escola en la que estudiaren Rosalía, Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral, Miguel Poveda o Santiago Auserón. Impulsor de Els altres andalusos associació dedicada a denunciar la manipulació de la immigració dels anys seixanta a Catalunya com a instrument polític contra la identitat catalana. Cabrera va trencar estereotips i va promoure el reconeixement de les arrels diverses de la societat catalana, destacant la necessitat d’una convivència basada en el respecte mutu i la inclusió. Fruit d’aquesta iniciativa foren, entre d’altres, els llibres Els altres andalusos (2006) i Fabricar l’immigrant (2009), dels quals és coautor. Ha publicat també Catalunya serà impura o no serà (2010) i la novel·la autobiogràfica La vida no regalada (2021), sobre la vida al barri barcelonès del Verdum als anys seixanta i els seus inicis en el món de la música, i La muerte no desvelada (2025), la darrera novel·la sobre l’Andalusia oblidada. És també coautor de Generació Barcelona (2011) i Per què volem un Estat propi? (2012).
Lluís Cabrera
Cristina Sánchez Miret, sociòloga, professora de la Universitat de Girona, ha centrat part de la seva recerca en la integració de la immigració peninsular i la transformació de la identitat catalana. Sánchez Miret ha analitzat com els processos migratoris han contribuït a la configuració d’una nova societat catalana, més diversa i cohesionada, i ha subratllat la importància de les polítiques públiques d’integració i la promoció de la igualtat d’oportunitats. A través dels seus estudis, destaca que la immigració no només ha estat un factor de canvi demogràfic i econòmic, sinó també un element clau en la redefinició de la identitat col·lectiva catalana, fent èmfasi en la necessitat de reconèixer la pluralitat.
Cristina Sànchez Miret
El 2024 va rebre el Premi Catalunya de Sociologia Emili Boix i Selva. Ha publicat més 40 obres entre capítols, articles i llibres. Destaquem quatre obres vinculades amb la temàtica que ens ocupa: La definició dels grups socials a la Regió Metropolitana de Barcelona. Un problema teòric i metodològic (1995); Grups i classes socials a la regió Metropolitana de Barcelona (1992), “Llengua i posició de classe” dins de L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Resum dels factors clau; Qui parla què? Llengua i classe social a Catalunya (2017).
Emili Muñoz, ateneista, nascut a Granada i emigrat a Badalona amb la família el 1961 amb 8 anys. Catedràtic d’institut públic de secundària i formador de professorat a la UAB i UB. Director de l’Àrea d’Educació als Ajuntaments de Badalona i de Mataró. Militant del PSUC i ICV fins a 2014. Va ser alcalde de Tiana del 2007 al 2011. Autor de la biografia: Una manera de veure el món. Teresa Lleal 1940-1988 editat pel Museu de Badalona. També va impulsar l’estudi i després el llibre sobre La immigració a Badalona durant el segles XX, 2006.
Dilluns 1 de desembre a les 17h, sala Pompeu Fabra. Tertúlia d’Amics de la Història: Els nostres ultres?
Tertulià convidat, Xavier Rius Sant, periodista i autor d’Aliança Catalana. Els nostres ultres.
Inscripció a historia@ateneubcn.cat
Aquest llibre no és només un recorregut i una anàlisi del sorgiment i creixement de la ultradreta independentista, Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en l’extrema dreta, s’endinsa en la biografia i personalitat de la seva líder, Sílvia Orriols, que ha creat un partit a la seva mida. Una persona feta a ella mateixa, amb poca capacitat d’emfatitzar, que té com a referent a Daniel Cardona, dirigent d’Estat Català i fundador de Nosaltres Sols, que fa un segle escrivia coses com que «Un crani d’Àvila, no serà mai com un de la plana de Vic».
Orriols, que com recalca ella mateixa va néixer un 9 d’octubre, dia que es commemora l’entrada de Jaume I a València després d’expulsar els sarraïns musulmans, creu que des de Ripoll, bressol de Catalunya on està enterrat Guifré el Pilós, està cridada a salvar Catalunya. De la frustració per què la independència que s’havia promès els anys del procés no va arribar, de la indignació pel fet que un grup de nois fills d’immigrants marroquins nascuts o crescuts a Ripoll que parlaven català, treballaven i se’ls considerava integrats, fossin autors dels atemptats del 17 d’agost, i dels dubtes sobre la relació dels serveis policials i d’intel.ligència espanyols amb l’imam Abdelbaki es Satty, cap de la cèl.lula, ha sorgit Aliança Catalana, un partit que després d’aconseguir l’alcaldia de Ripoll, ha entrat al Parlament i sacseja la política catalana.
Més informació de Xavier Rius Sant
Nascut a Barcelona el 1959, periodista i escriptor. Vinculat a moviments pacifistes els anys vuitanta, i més tard a associacions de drets humans i centres d’estudi de conflictes, publicà diversos llibres sobre l’objecció i el pacifisme. Especialitzat en conflictes internacionals com els dels Balcans i Món Àrab, ha col·laborat en la majoria de diaris de Catalunya i Madrid, i ha participat en projectes d’ajuda humanitària. El fet migratori i la ultradreta són temàtiques de la seva especialització. Ha publicat El libro de la inmigración en España, editat el 2007. Col·labora al PuntAvui, El Periódico i Nació Digital. A COMRàdio portava la secció Conflictes del Món. El 2011 anys publicà Xenofòbia a Catalunya que tracta l’ascens del discurs xenòfob i d’ultradreta. Posteriorment ha publicat la novel·la Amor a la carta i Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox i ara Aliança Catalana. Els nostres ultres.
Més infomació sobre “Els ultres són aquí” al Blog d’Història Ateneu Barcelonès, 2 de maig de 2022.
Dijous 20 Novembre 2025 a les 18:00h a l’entrada de carruatges de l’Ateneu Barcelonès: “Franco va morir al llit, la dictadura va morir al carrer “
Un acte disruptiu i participatiu, en col·laboració amb La Fura dels Baus i la direcció artística de Carlus Padrissa i amb la participació d’Albert Fabà, ateneista, que cantà cançons de Raimon. Idea i coordinació de Narcís Argemí de la Secció d’Història. Amb la participació de la Secció d’Història, Cafè Continental i els equips tècnics de Cultura i de Comunicació de l’Ateneu Barcelonès.
“«Nada de estudios ni pollas»”: Els grisos entren a l’Ateneu Barcelonès el 20-N La institució recorda els cinquanta anys de la mort del dictador i els que li van fer front amb teatre, música i història.
BARCELONA “Us informem que el dijous 20 de novembre, en horari de tarda, es durà a terme una activitat que podria alterar el silenci habitual a les sales de la biblioteca”. Era l’única advertència que es podia llegir a la porta de la biblioteca de l’Ateneu de Barcelona. Poc podien imaginar els seus usuaris que, cinquanta anys després de la mort de Franco, els grisos tornarien. Ho van fer aquest dijous, poc després de les 6 de la tarda, i amb el llenguatge que acostumaven a fer servir en plena dictadura, i la mateixa agressivitat: “Me cago en la leche. Todo el mundo a casa y las mujeres a la cocina”, ha estat la seva forma de saludar. S’han encarat amb alguns usuaris a qui han encomiat a deixar els llibres: “Nada de estudio ni pollas. Rojos de mierda, váyanse a fumar farigola”. No han intimidat gaire els qui en aquella hora estaven llegint o estudiant, que han continuat concentrats en la feina. Algú s’ha atrevit a encarar-s’hi. Els dos policies franquistes han fet via cap a la finestra, han despenjat la senyera, i han penjat una bandera espanyola preconstitucional a l’entrada de l’Ateneu, on l’Arias Navarro, a través d’una pantalla anunciava, amb tota la seva grisor, la mort de Franco. Alguns han respost als agents, que feien cara de pomes agres, amb crits de “Fora!”, “Vosaltres, feixistes, sou els terroristes”, “Fora les forces d’ocupació”, “Llibertat” o “Visca Catalunya“. Fins i tot, s’han llançat octavetes.
Un moment de l’actuació a l’Ateneu Barcelonès. LORENA SOPENA 20-11-2025
La Fura irromp a l’Ateneu per la mort de Franco
La Vanguardia 21-11-2025. Llibert Carreño
Albert Fabà, ateneista i sociolingüista canta Raimon
Albert Fabà i Manolo Manzano a la guitarra van interpretar: “Jo vinc d’un silenci” “Diguem, no” i “Al vent”
La Fura dels Baus participa en el acto “20 N. 50 anys sense Franco”
ABC Cultura. Barcelona 20 nov (EFE)
Vídeo reportatge complet que representa l’entrada dels grisos en la Biblioteca de l’Ateneu amb una perspectiva “violenta” però humorística. El reportatge acaba amb la declaració dels dos actors Pere Joseph i Lluís Garcia uniformats de policia i que increpen els estudiants i que expliquen com s’han posicionat per interpretar aquest paper.
Centre d’Interès preparat per la Biblioteca de l’Ateneu
A Catalunya
Selecció a cura de la Secció d’Història i de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. Aquest selecció inclou les 29 obres més destacades sobre La Dictadura franquista i la Transició a Catalunya d’entre les 200 obres de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985).
Selecció a cura de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i de la Secció d’Història. Aquest selecció sobre La Dictadura franquista: Repressió i resistència inclou tant sols 19 obres entre les més destacades de les 200 de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985).
Recuperem l’entrevista a Andreu Mayayo: “Franco va morir al llit. El franquisme va morir al carrer“
Recuperem una entrevista a Andreu Mayayo en el marc del Memorial Ateneu 2024. Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual a la Universitat de Barcelona, reflexiona sobre la importància de la Caputxinada de 1966 o sobre el final de la Dictadura amb l’assassinat de l’almirall Carrero Blanco (1973) i la mort del general Franco (1975), la dificultat d’explicar actualment la Transició a les aules de secundària o sobre la importància de les Jornades de la Dona (1976). Mayayo aborda les diferències entre memòria i història i també fa una completa reflexió sobre el futur de la memòria democràtica.
Dimecres, 19 de Novembre 18,30-20.00h Auditori Oriol Bohigas: “Què, qui, com i perquè de la dictadura franquista”
Amb motiu de l’aniversari dels 50 anys de la mort del dictador Franco, tindrem un diàleg amb el professor Nicolás Sesma de la Universitat de Grenoble i autor de l’assaig “Ni una, ni grande, ni libre” amb Miquel Nistal, ponent adjunt de la Secció d’Història
Diàleg entre Nicolás Sesma, hitoriador i autor de “Ni una, ni grande, ni libre” i Miquel Nistal de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 19 de novembre de 2025
Ni una, ni grande, ni libre
No hi ha res que hagi marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista ni que segueixi tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni grande, ni libre ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquest llarg període, pensat tant pels qui van viure aquells anys com per qui vulgui redescobrir i entendre aquell episodi decisiu.
Ens trobem davant una història de la dictadura, el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en el conjunt dels espanyols i que, abans de res, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. L’autor parla sempre de l’etapa, i així ho reitera en el mateix títol, com la dictadura franquista per tal de fer èmfasi en la principal definició històrica del procés, o sigui, una llarga fase de dictadura que no es pot endolcir definint-la únicament amb el terme més asèptic de franquisme.
Una de les aportacions de Sesma que serveixen per a caracteritzar la dictadura és la responsabilitat col·lectiva: no és el personatge Franco on es focalitza tota la història. La “cultura del enterado” era tota una cadena de decisions administratives que sumaven responsabilitats i complicitats i que finalment confluïen d’una determinada manera en el dictador. Un cas impressionant portat al límit són les darreres sentències de mort de la dictadura el setembre de 1975: quan Franco ha de donar l’”enterado” per a l’execució dels condemnats, insta a una aprovació nominal i personal, de manera que cada ministre és responsable últim de la resolució col·lectiva. Aquesta responsabilitat, fàcil de situar en tots els nivells administratius del Règim, s’ha de fer extensiva a una gran part de la societat que va fer possible la seva llarga durada en el temps. En molts moments actuals sembla com si una bona i immensa part del poble espanyol fos antifranquista, però els fets històrics no van anar així i la responsabilitat col·lectiva és extensiva a bona part de la gent. Vegeu la ressenya completa “La dictadura franquista” de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura, 16-9-24 aquí
Dilluns 3 de novembre 17h Sala Pompeu Fabra. Tertúlia Amics de la Història. Regionalisme i Nacionalisme (1875-1914) a Catalunya i a Espanya. El règim de 1876.
Tertulians convidats: David Martínez Fiol, professor de la UAB i Josep Pich Mitjana, catedràtic de la UPF, ambdós historiadors i autors de Regionalismos y Regeneracionismos enfrentados, Ed. PUZ, 2025.
Regionalismos y Regeneracionismos enfrentados és un llibre que planteja una nova perspectiva sobre allò que van significar el sorgiment dels particularismes, nacionalismes i tota mena de regeneracionismes en el context de la crisi de finals del segle XIX i principis del XX. Tots van sacsejar els pilars de l’imaginari centralista d’Espanya i van donar pas a diferents projectes i processos de reforma política influenciats per moviments regeneracionistes forans com, per exemple, el progressisme nord-americà. Tot i això, les rivalitats corporatives, regionals, culturals o religioses, entre altres, van dinamitar el seu potencial reformador del règim del 1876. Tot això, en un context que s’estén fins a la Primera Guerra Mundial, entesa, en paraules de Lerroux, com una «revolució».
El Règim de 1876 fa referència al sistema polític instaurat a Espanya després de la restauració borbònica amb Alfons XII. Es caracteritzava per una monarquia “constitucional”, una alternança pactada entre liberals i conservadors (el sistema de torns), i una centralització administrativa que limitava l’autonomia de les regions. Aquest règim va marcar l’inici d’una etapa de relativa estabilitat política, tot i que va mantenir profundes desigualtats socials i polítiques.
Valentí Almirall va tenir un paper fonamental en el desenvolupament del catalanisme polític dins el context espanyol de finals del segle XIX. Va destacar per la seva crítica al centralisme del règim de 1876 i per impulsar la idea d’una Espanya plural, on Catalunya pogués tenir veu pròpia i autonomia. A nivell estatal, Almirall va defensar la descentralització i va participar activament en moviments regeneracionistes, tot intentant que el catalanisme fos entès com una proposta de reforma democràtica per a tot l’Estat, i no només com una reivindicació local.
Més informació dels autors a l’Ateneu Barcelonès
Josep Pich Mitjana: “La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica“, Curs Aula Ateneu, 6a sessió: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930), curs dirigit per Jordi Roca Vernet, Ateneu Barcelonès, 15, maig de 2024. Aquí
Josep Pich Mitjana: “Viatgers a la segona meitat del segle XIX a Catalunya. Del sorgiment del catalanisme literari a la Guerra de Cuba”, Curs Aula Ateneu, 6 sessió: Una història de Catalunya als ulls del món, curs dirigit per Joaquim Albareda. 7, novembre de 2023. Aquí
David Martínez Fiol: “Viatgers a la primera meitat del segle XIX a Catalunya. De la guerra del francès al bienni progressista: 1808-1856” Curs Aula Ateneu, 5a. sessió: Una història de Catalunya als ulls del món, curs dirigit per Joaquim Albareda. 31 d’octubre de 2023. Aquí
David Martínez Fiol: “La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana.” Segona conferència del cicle Violència política i social a Catalunya i a Espanya 1868-1923, Ateneu Barcelonès, 11 de març de 2021. Aquí
Dijous 23 d’octubre a les 18.30 a l’entrada de l’Ateneu Barcelonès. Ruta guiada per Laia Segura Maldonado, historiadora especialitzada en el període contemporani.
Una ruta guiada per explorar el fenomen de l’exili sexual de persones LGBTIQ+ viscut a la Barcelona de les dècades 50, 60 i 70 del segle XX.
Organitza: Secció de Feminismes, Secció d’Història i Cafè Continental en el marc del Memorial Ateneu 2025 Cicle de Migracions 1950-1970.
Migració i escena queer a la Barcelona franquista
Als anys 50 i 60 la persecució de les persones homosexuals i trans va ser especialment dura. La Llei de Vagos y Maleantes (modificada el 1954 per incloure l’homosexualitat) i més endavant la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social (1970) criminalitzaven les identitats i expressions dissidents. Moltes persones LGTBI van patir presó, internament en centres psiquiàtrics o camps de treball.
En aquest marc que reduïa i privava de llibertats, Barcelona va ser un dels punts peninsulars de major migració de persones homosexuals, trans i moralment dissidents. Aquells qui tenien unes formes de viure que sortien dels ideals imposats pel règim franquista fos a nivell cultural, moral o social, van veure Barcelona com un espai de possibilitats i llibertats.
Ruta desviada. Sortida Ateneu Barcelonès
A escala espanyola, molts dels nouvinguts a la capital varen ser principalment gent que deixava els pobles i els àmbits més rurals en cerca de noves feines, però també d’una major llibertat, la qual oferia l’anonimat de la ciutat a diferència dels pobles o d’altres ciutats espanyoles.
Barcelona acabaria essent la ciutat gai, no pas perquè en aquesta no hi hagués mètodes repressius, sinó pel gran moviment queer que es va crear, el qual gràcies a la seva extensa ocupació d’espais i la creació d’una àmplia xarxa de solidaritat i sociabilitat van poder fer front a les dures mesures imposades pel règim franquista. La capital catalana no només va acabar representat una icona i referent a nivell espanyol, sinó també a nivell europeu, acollint a grans figures que varen tenir un fort impacte en la reivindicació queer a escala mundial.
Bibliografia
Arnalte, Arturo. Redada de violetas. La represión de los homosexuales durante el franquismo. Ed. Egales.
Berzosa, Alberto, et al., eds. Reimaginar la disidencia sexual en la España de los 70: redes, vidas, archivos. Edicions Bellaterra, 2019.
Huard, Geoffroy. La huida a la capital. La emigración homosexual durante la dictadura franquista. Cruising Torremolinos. Cuerpos, territorio y memoria (2022): 49-69.
Huard, Geoffroy. Los «invertidos» en Barcelona durante el franquismo y la construcción de La memoria gay. Un caso de cambio de sexo reconocido legalmente en 1977”. Université du Havre, 2018.
Huard, Geoffroy. Los antisociales. Historia de la homosexualidad en Barcelona y París, 1945-1975. Ed. Marcial Pons Historia.
Huard, Geoffroy. Los gais durante el franquismo. Ed. Egales.
Huard, Geoffroy. Els homosexuals a Barcelona sota el franquisme. Prostitució, classe social i visibilitat entre 1956 i 1980. Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura, 2016, núm. 4, p. 127-51
Johnson, L., Julià Capdevila, L., Martí Olivella, J., Mérida Jiménez, R., Nash Baldwin, M., Segarra, M. Gènere i sexualitat en la cultura catalana, febrer 2013. Universitat Oberta de Catalunya. https://hdl.handle.net/10609/69145
Rafael M. Mérida Jiménez: Homosexualitat i cultura a Catalunya: vides trans a Barcelona 1914-1978, UOC Consulta aquí
Nofre i Mateo, Jordi. L’agenda cultural oculta. Una destrucció de l’oci nocturn de Barcelona i els seus suburbis. Generalitat de Catalunya. Premi Joventut 2009, col.lecció estudis, n.32 (2014): 75-97.
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Homosexuales en la España de Franco, Editorial Dos Bigotes.
Salinas Soto, Andrea. Transexualidad y clandestinidad en el Franquismo. Universidad de Murcia, 2023.
Usó, Juan Carlos. Orgullo travestido. Ed. El Desvelo.
Blogs i articles digitals
El Born Centre de Cultura i Memòria – Memòria democràtica. El Patronato de Protección de la Mujer: Històries en primera persona:
Exclusiu per a l’alumnat inscrit al curs Aula Ateneu “La Xina en la Història del Món”
Així va començar tot. Ritual i poder.
L’espai geogràfic de la Xina ve determinat pels seus límits naturals, i s’articula entorn dels grans rius i dels seus afluents, que la Xina ha intentat controlar i canalitzar des del principi de la seva història. La primera dinastia històrica xinesa, la Shang, es caracteritza pel control del poder dinàstic sobre les poblacions i l’aigua, per l’endevinació amb ossos oraculars, per l’aparició i peculiaritat de l’escriptura xinesa, per la relació xamànica entre homes i animals, per la creativitat artística i simbòlica de la metal·lúrgia del bronze més desenvolupada del món, i pel culte als avantpassats i al rei. Vàries d’aquestes característiques es retroben per separat en alguns nuclis secundaris, força allunyats del nucli central dels Shang, com és el cas de Sanxingdui.
Bibliografia
FOLCH, Dolors: La construcció de Xina, Barcelona, Empúries, 2001
GERNET, Jacques: El mundo chino, Barcelona, Crítica, 2005
BALL, Philip, The Water Kingdom,Bodley Head, 2016 HESSLER, Peter, Oracle Bones: A Journey between China’s Past and Present, HarperCollins, 2006 THORPE, Robert L. China in the Early Bronze Age; Shang Civilizarion, University of Pennsilvania Press, 2006
El dia 21 d’octubre a les 17h, la Secció d’Història organitza una visita guiada a càrrec d’Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador i co-comissari de l’exposició “Tinta contra Hitler” que organitza i produeix el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) en col·laboració amb MuVIM, València.
Activitat gratuïta exclusiva per a socis amb inscripció obligatòria en aquest formulari:
Les persones sòcies que s’hagin inscrit i validat la inscripció quedem a les 17.00h a l’entrada del MNAC
Tinta contra Hitler (MNAC)
L’exposició Tinta catalana contra Hitler és la presentació a Barcelona del descobriment de l’únic artista català i espanyol que va treballar massivament per a la propaganda britànica i dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial. Del 1941 al 1945, el català Mario Armengol Torrella (Sant Joan de les Abadesses, 1909 – Nottingham, 1995) va dibuixar uns dos mil cartoons o caricatures al servei del Ministeri d’Informació britànic contra el Tercer Reich i l’Eix per a publicar-los en diaris i revistes de països aliats de Londres i neutrals, de Nova Zelanda a Haití.
L’exposició presentarà una selecció dels originals conservats per l’autor i la família que, juntament amb les publicacions on apareixerien molts d’aquells cartoons, esdevé un dels majors fons a escala mundial sobre il·lustració de sàtira política del conflicte més terrible de la història.
Mario Armengol, MNAC
Es tracta d’un espectacular fresc, fins ara desconegut de manera sorprenent ja que les il·lustracions de Armengol es troben al costat de les dels majors i més influents dibuixants i cartoonists de UK, com David Low, Giles o Illingworth. En elles es poden veure caricaturitzats quasi tots els fronts de guerra i les figures més destacades d’aquell combat brutal. Tot això, a més, satiritzat en un estil que beu de la intensa tradició de dibuixants i publicacions satíriques catalanes de la darreria del XIX i primeres dècades del XX. En Armengol aquesta tradició cristal·litza en una obra d’una gran qualitat artística, versàtil i moderna, que supera l’estil de l’època, apunta cap al còmic actual i ens segueix interpel·lant sobre els límits de l’humor en contextos dramàtics i brutals.
Secció d'Història 