Dimarts 27 de maig, 11-13h. Auditori Oriol Bohigas
Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la UB.
Sinopsi
La conferència se centrarà en l’anàlisi històrica dels grans ítems del període, centrant-se especialment en el món de la cultura i dels intel·lectuals entre les dues guerres, de la mà de les aportacions que la historiografia especialitzada ha fet en els últims anys.
En l’específic analitzarem la dificultat dels sistemes democràtics europeus de contenir els moviments revolucionaris que plantejaren una construcció d’una societat socialista així com de les propostes contrarevolucionàries que assajaren unes noves formules de dictadures totalitàries que acabaren portant a la Segona Guerra mundial. En tots aquests casos les figures dels intel·lectuals acabaren tenint un protagonisme destacat en influir en l’opinió pública dels propis països.
Bibliografia bàsica [BAB]
BLOOM, Philipp: La fractura: Vida y cultura en Occidente 1918-1938, Barcelona, Anagrama, 2016, 611 pàg. [BAB]
GARCÍA, Hugo (ed): Rethinking Antifascism: History, Memory and Politics, 1922 to the Present, New York, Beghahn, 2016.
GOEBEL, Michael: Anti-imperial metropolis, Cambridge University Press, 2015.
TRAVERSO, Enzo: A sangre y fuego. La guerra civil europea, València, Universitat de València, 2007, 267 pàg. [BAB]
WINOCK, Michel: El siglo de los intelectuales, Barcelona, Edhasa, 2010, 1046 pàg. [BAB]
Giovanni C. Cattini
Professor agregat Serra Hunter al Departament d’Història i Arqueologia de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.
Línies de recerca: la història de la cultura a través de l’estudi dels intel·lectuals durant el període que va des de la crisi del sistema liberal parlamentari de finals del segle XIX fins a la Guerra freda.
La I Guerra Mundial (1914-1918) va ser el punt de partida del segle XX, el primer gran conflicte global de la contemporaneïtat que va provocar uns canvis colossals que encara avui en dia ens afecten. El poder mundial dels Estats Units, el conflicte d’Orient Mitjà, la ciència al servei de la destrucció, la mobilització de les masses, l’impacte del comunisme soviètic i les atrocitats als camps de batalla són algunes de les seves conseqüències més importants.
La sessió se centrarà en l’explicació de les complexes causes diplomàtiques que van portar a l’esclat del conflicte, explorarà les canviants dinàmiques bèl·liques al llarg dels 4 anys de guerra – sense perdre de vista les transformacions polítiques i socials que van produir-se als països bel·ligerants – i acabarà explicant breument el fracàs de la pau de París de 1919.
CLARK, Christopher: Sonámbulos: cómo Europa fue a la guerra en 1914. Barcelona: Círculo de Lectores, 2014, 798 pàg. [BAB]
EKSTEINS, Modris: La consagración de la primavera: la Gran Guerra y el nacimiento de los tiempos modernos. Traducció de Fernando G. Corugedo, València Ed. Pre-Textos 2014, 426 pàg. [BAB]
HASTINGS, M.: 1914. El año de la catástrofe. Barcelona: Crítica, 2013, 687 pàg. [BAB]
STEVENSON, D.: 1914-1918. Historia de la primera guerra mundial. Barcelona: Debate, 2013, 895 pàg. [BAB]
ATENEU BARCELONÈS, Arxiu Històric: Fons d’imatges de la Primera Guerra Mundial. Material visual, Editor:[Barcelona] Ateneu Barcelonès, 2013, Accés a la col·lecció d’imatges https://mdc.csuc.cat/digital/collection/IGuerraMuAB
Alberto Pellegrini
Historiador i professor associat de la Universitat de Barcelona. Doctor en Història per la Universitat de Barcelona i investigador del Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Tesi: La Italia fascista en la prensa española (1940-1945).
Especialista en història político militar del segle XX, entre les seves publicacions: La prensa española y las derrotas militares italianas de 1940-41 i Centenary of the Russian Revolution (1917-2017).
Dilluns 19 de maig a les 18.30h auditori Oriol Bohigas “Les dretes catalanes a la immediata postguerra”.
Diàleg amb Francesc Vilanova, historiador i autor Catalans del 1939 i Miquel Nistal, ponent adjunt de la Secció d’Història.
Accés obert
Catalans del 1939
Francesc Vilanova es planteja a l’inici tres qüestions clau sobre les dretes catalanes a la immediata postguerra. La primera, que en la complexitat de la guerra provocada per revoltats i traïdors a la República, el nacionalisme espanyol, radical, violent, antiquat, integrista, empeltat del catolicisme més reaccionari i contrareformista, va ser un element clau en la confecció del programa feixista espanyol i la definició de l’objectiu central de la guerra contra Catalunya i els catalans amb un programa de nacionalització espanyola, un programa d’entrada contra l’obrerisme, el reformisme democràtic, les vies revolucionàries (comunistes, anarquistes o socialistes), contra el laïcisme i el lliure pensament; en definitiva, un programa contra la Il·lustració del segle XVIII i la seva herència universal.
La segona és que de feixistes, o franquistes o falangistes catalans, n’hi va haver, potser no molts, però prou importants per a tenir-los en compte. De fet, l’any 1939, des de l’exili o la clandestinitat ja se’n feien llistes de catalans franquistes i de vencedors nostrats.
La tercera, segons observava l’ideòleg falangista Dionisio Ridruejo, que en certs sectors de la societat catalana, pesava més la consciència de classe, de pertinença a un grup social que l’esperit nacional; tot això determinat per la por, el pànic a la revolució a l’estiu de 1936. Els sectors burgesos catalans eren predominantment (n’hi havia també de l’extrema dreta monàrquica, carlina o falangista) catalanistes en diferents graus i orientacions. Aquests sectors es van haver d’acomodar a la nova realitat que portà la victòria dels rebels: de l’exili a la clandestinitat pels més liberals o esquerranosos, fins el silenci o la col·laboració pels propers a la Lliga.
Vegeu la ressenya completa sobre Catalans del 1939 a càrrec de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura, 7 febrer de 2025
La Revolució russa és un dels esdeveniments més transcendents del segle XX, així com un fet històric que va transformar radicalment la història de l’Imperi Rus i va exercir una influència decisiva en el curs de la història mundial posterior.
Una part significativa de la historiografia sosté que la Revolució russa constitueix l’esdeveniment central del segle XX. Pocs fets històrics han generat tantes expectatives i han impulsat la construcció de tantes utopies i il·lusions. A més, es va convertir en un experiment d’enginyeria social sense precedents que va modificar profundament el món. Va tenir, així mateix, un paper fonamental en la configuració de l’evolució històrica del segle XX.
Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic de la UPF, 13 de maig 2025 “La Revolució russa i les seves conseqüències inicials” Ateneu Barcelonès
Bibliografia bàsica [BAB]
BEEVOR, Antony: Rusia. Revolución y guerra civil, 1917-1921, Barcelona, Crítica, 2022, 679 pàg. [BAB]
FITZPATRICK, Sheila: La revolución rusa, Madrid, Siglo XXI, 2005.
MCMEEKIN, Sean: Nueva historia de la Revolución rusa, Barcelona, Taurus, 2017. [BAB]
MILOSEVICH, Mira: Breve historia de la Revolución rusa Ed. Galaxia Gutenberg Barcelona, 2017, 329 pàg. [BAB]
José Manuel Rúa: Les revolucions russes de 1917. Primera sessió del cicle “Centenari 1917” Ateneu Barcelonès, Secció d’Història, 6 de febrer de 2017.
Josep Pich i Mitjana
Historiador i catedràdic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Història Contemporània per la UB (1991) i doctor per la Universitat Pompeu Fabra (1999)
Línies d’investigació: Història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol a Marroc.
Josep Pich Mitjana: La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica. Sessió 6a. del Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. 15 de maig 2024. Ateneu Barcelonès. Secció d’Història. Blog d’Història aquí
Josep Pich Mitjana i Juan Pastrana Piñeiro: La segunda Guerra Mundial. Sistemas poíticos en colisión. Publicació independent, 2021.
Josep Pich Mitjana, David Martínez Fiol, Andreu Navarra Ordoño i Josep Puigsech Farràs: Viajeros en el país de los soviets, edicions Bellaterra, 2019 [BAB].
Josep Pich Mitjana: Les dues guerres mundials i el període d’entreguerres1914-1945. Ed UPF , 2008
Dimarts 6 de maig, 11-13h. L’art i la cultura: del realisme a la indeterminació
Ponent: Mireia Freixa Serra, historiadora de l’art i catedràtica emèrita de la UB
Sinopsi
Aquesta sessió sobre art i cultura es presenta com un complement d’un curs que busca discernir les claus del món contemporani entre la revolució de 1848 i la finalització de la Segona Guerra Mundial. En aquest àmbit, també es pot apreciar com es reprodueixen els grans temes generals a debat, com la preponderància de la industrialització i la crisi del sector agrari, la consolidació de les grans urbs o la pèrdua de capitalitat europea.
La superació de les actituds romàntiques, porten a un nova interpretació de l’entorn amb el realisme i l’impressionisme i totes les seves derivacions que condueixen cap a una recerca de l’essència de la creació artística amb l’aparició de les avantguardes.
Aquest procés es desenvolupa en paral·lel al debat entre una postura internacional o localista de les manifestacions artístiques. Finalment, cal tenir en consideració que es consolida la crítica i s’estableix una nova relació entre creadors i públic en el consum de l’art i de la cultura.
Mireia Freixa Serra, historiadora de l’art i catedràtica emèrita de la UB, 6 de maig de 2015 “L’art i la cultura: del realisme a la indeterminació” Ateneu Barcelonès
Materials de treball
Atesa l’orientació que tindrà la sessió, es proposen documents testimonials de l’època:
GONZÁLEZ GARCÍA, Angel, CALVO SERRALLER, Francisco, MARCHÁN FIZ, Simón, Escritos de arte de vanguardia1900-1945. Madrid: Istmo 1999; 543 pàg. [BAB] (Primera versió) Madrid: Turner, 1979. Es pot trobar aquí:
HOBSBAWM, Eric: Un tiempo de rupturas. Sociedad y cultura en el siglo XX, Traducció: Cecilia Belza y Gonzalo García, Ed. Crítica, 2013, 285 pàg. [BAB].
The great Exhibition of the works of industry of all Nations, Londres, 1851
Mireia Freixa Serra
Historiadora de l’art i catedràtica emèrita de la UB. Vicedegana de recerca de la Facultat de Geografia i Història. Línies de recerca: Inventari de patrimoni arquitectònic; fonts de la Història de l’Art; la imatge de la dona en la Història de l’Art; modernisme i noucentisme a Catalunya; de les Arts Decoratives al Disseny Industrial.
Ha estat professora convidada a la Université Lumière de Lió entre 1995 i 2007. És la directora del GRACMON, Grup de Recerca en Art Català i Disseny Contemporani, grup consolidat del Departament de Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. Va codirigir l’equip de professors i investigadors que van realitzar la col·lecció “Fuentes y Documentos para la Historia del Arte” de l’editorial Gustavo Gili (Barcelona: 1982-1983).
És membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de l’Association Internationale de Critiques d’Art (AICA), de l’Associació Catalana d’Arqueologia Industrial, del consell assessor del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya i membre del consell editor de diverses revistes científiques.
Elegida acadèmica de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi per la secció de pintura el 20 de juny de 2007.
Camille Claudel (1864-19439 fou una escultora francesa, germana del poeta, dramaturg i diplomàtic francès Paul Claudel i amant i col·laboradora d’Auguste Rodin.
Plaque Commémorative Camille Claudel. Adreça: 19 Quai de Bourbon 75004 París, France. Al costat del Pont Marie a Saint Louis en l’Île. Allí va tenir el seu taller de 1889 a 1913 data en la que ja va ser internada en un psiquiàtric. Primer a París i després a Avinyó.
Autor: Thomas Schlesser, historiador d’art. Nascut a Paris.
Ed: Empúries Narrativa (català)
Ed: Lumen (castellà)
1a edició: mars de 2024
Sinopsi: La protagonista és una nena que ha de seguir un procés iniciàtic a través de 52 obres d’art. Una novel.la apassionant. Llibre recomanat per l’alumna del curs Magda Tebé.
Dilluns 5 de maig 17h Sala Pompeu Fabra. Tertúlia d’Amics de la Història. Antonio Pujol, un brigadista mexicà a la Guerra d’Espanya, amb Toni Selva, escriptor, autor del llibre Amb les armes i el pinzell.
Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
Inscripció a historia@ateneubcn.cat
Amb les armes i el pinzell
A través d’una autèntica investigació històrica narrada en to de true crime, Toni Selva ens destapa i ens revela una de tantes històries anònimes i ocultes de la Guerra d’Espanya: la del pintor muralista mexicà Antonio Pujol.
Pujol va viure un perible vital que el va dur a lluitar en la Brigada Abraham Lincoln en batalles decisives com Jarama, Belchite o l’Ebre o a participar en un intent d’assassinat de Trotsky.
Antonio Pujol
Antonio Pujol va néixer a Chalco. Va ser pastor en una església fins al 1929 quan va començar els seus estudis a l’Acadèmia de Sant Carles. Va ser membre de la Liga de Escritores y Artistas Revolucionarios (LEAR) des del 1934 i fins al 1937. Va treballar en diversos murals per al mercat Abelardo Rodriguez. El 1936 va ser un delegat de LEAR al Congrés d’Artistes Americans a Nova York. Va organitzar el taller Experimental Siqueiros juntament amb Roberto Berdecio, Luis Arenal i el mestre David Alfaro Siqueiros. El 1937 va viatjar a Espanya on ingrés a les brigades internacionals.
En tornar a Mèxic, va treballar de nou amb Arenal i Siqueiros als murals del Sindicat d’Electricistes els quals van concloure el 1940. Va viure a Argentina i Uruguai de 1942 i fins a 1959 després d’haver-se involucrat en l’atemptat a Leon Trotsky. Va tornar a Mèxic el 1959 per ingressar al Taller de Grafica Popular.
Toni Selva, autor de “Amb les armes i el pinzell“
Toni Selva (1956) va néixer a Barcelona, on es va llicenciar en Dret i va cursar un màster en Dret Civil Català. S’ha dedicat, professionalment, a l’assessorament d’empreses de telecomunicacions i també ha estat vinculat molts anys als departaments de Presidència i d’Educació de la Generalitat de Catalunya. És un apassionat de la història de Catalunya, especialment del segle XIX i de la Guerra del 1936-1939. Ha estat lligat des de sempre a la comarca de l’Alt Urgell i actualment resideix a Peramola.
Gaza des de la Història. Taula rodona amb Antoni Segura, Rokayah Navarro historiadors i docents i Joan Roura, periodista.
Presenta i modera Martí Grau, historiador i ponent adjunt de la secció d’Història.
Accés obert.
Imatge principal: Arabs marxant de Haifa mentre les forces jueves entren a la ciutat. 1948 (Imatge lliure de drets Wikicommons)
Vegeu el vídeo Gaza des de la Història. Taula rodona amb Antoni Segura, Rokayah Navarro historiadors i docents i Joan Roura, periodista.
Sinopsi
Moltes vegades pequem de presentisme a l’hora d’analitzar l’actualitat. El conflicte palestino-israelià no és nou, i precisament el que falta per comprendre’l de debò és una anàlisi que connecti l’actualitat amb els precedents. Repassarem quins són els orígens del projecte sionista, les seves lògiques i transformacions ideològiques, i també analitzarem els punts de no-retorn en aquest conflicte centenari: la Nakba, la independència, les guerres àrabo-israelianes, les intifades i la població palestina. Per acabar, connectarem aquesta informació amb les principals estratègies, els actors a la regió i una anàlisi rigorosa de l’actualitat. Per fer-ho comptarem amb una companyia d’experts immillorable: Antoni Segura, catedràtic emèrit de la UB, Rokayah Navarro, professora de la UB, i Joan Roura, periodista de la secció d’Internacional de TV3, especialitzat en el Pròxim Orient
Dimarts 29 d’abril, 11-13h. L’explosió colonial i la crisi imperialista
Ponent: David Cao Costoya, historiador i professor lector a la UB
Imatge principal:Dibuix dels participantes en la conferència de Berlin de 1884. Font: Allgemeine Illustrierte Zeitung, S.308; Am 28. April 2006 von Morty in die deutschsprachige Wikipedia geladen. Autor Adalbert von Rößler (†1922)
Sinopsi
En el període comprès entre 1870 i 1914 es va produir l’auge de l’imperialisme i el colonialisme, fenomen que va transformar profundament el mapa polític i econòmic global. Les potències europees, juntament amb els Estats Units i el Japó, van expandir el seu domini sobre Àfrica, Àsia i el Pacífic, impulsades per la Revolució Industrial, la competència geopolítica i la ideologia del darwinisme social.
El colonialisme d’aquesta etapa es va caracteritzar pel control directe de territoris, l’explotació intensiva de recursos i la imposició d’institucions occidentals. La Conferència de Berlín (1884-1885) va formalitzar el repartiment d’Àfrica entre potències europees sense considerar les poblacions locals.
Aquest procés resulta clau per a comprendre el món contemporani, ja que va aprofundir les desigualtats globals, va contribuir a les tensions que van desencadenar la primera guerra mundial i va establir les bases de nombrosos conflictes del segle XX.
David Cao Costoya, historiador i professor lector a la UB, 29 d’abril de 2015. “L’explosió colonial i la crisi imperialista” Ateneu Barcelonès
Les figures de la reina Victòria, el kàiser Guillem, el tsar Nicolau, la francesa La Marianne i un samurai japonès promulguen dissenys imperials a la Xina (1898). Il·lustració del suplement de “Le Petit Journal”, 16 de gener de 1898. Imatge de la Bibliothèque nationale de France.
Bibliografia bàsica [BAB]
NERÍN, Gustau: Colonialismo e imperialismo: entre el derribo de monumentos y la nostalgia por la grandeza perdida. Editor Shackleton Books, 2022, 240 pàg. [BAB]
NERÍN, Gustau: Traficants d’ànimes els negrers espanyols a l’Àfrica, Editor: Pòrtic, 2015, 383 pàg. [BAB]
OSTERHAMMEL, Jürgen i JANSEN, Jan C. : Colonialismo: Historia, formas y efectos Traducció: Juanmari Madariaga, Madrid, Siglo XXI editores, 2019, 184 pàg. [BAB]
OSTERHAMMEL, Jürgen: La transformación del mundo: una historia global del siglo XIX, traductor: Gonzalo García, Ed. Crítica, 2015, 1607 pàg. [BAB] Ressenya
BUTLIN, Robin Alan: Geographies of empire : European empires and colonies, c. 1880-1960, Cambridge studies in historical geography, ed, Cambridge University Press, 2009, 692 pàg.
David Cao Costoya
Historiador i professor lector a la UB. Doctor en Història.
Línies de recerca: Història cultural, història local, sociabilitat i poders locals.
Les transformacions socioeconòmiques i polítiques associades a la contemporaneïtat comportaren l’aparició de nous subjectes polítics i de noves formes de mobilització. L’arrencada de la industrialització a Anglaterra el segle XVIII suposà l’aparició dels obrers industrials com a col·lectiu laboral, que esdevingué cada vegada més nombrós.
Progressivament, aquest s’organitzà com a moviment sindical i obrer i irrompé amb noves formes de mobilització laboral com el ludisme, el sindicalisme o la vaga, però també d’altres de polítiques com el míting, el congrés o l’atemptat. Alhora, en funció del context polític, aquest moviment obrer es vinculà a cultures polítiques com el liberalisme, el socialisme o l’anarquisme i tingué una vocació transnacional en organitzar-se mitjançant l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L’aparició del moviment obrer contribuí, així, a modelar el món contemporani, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX i al llarg del segle XX.
Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora a la Universitat de Barcelona. 22 d’abril de 2025. “La nova potència del moviment sindical i obrer” Ateneu Barcelonès
SESSIÓ 4: “LA NOVA POTÈNCIA DEL MOVIMENT SINDICAL I OBRER”. Curs “Les claus de la contemporaneïtat 1848-1945”
Ponència de NÚRIA MIQUEL MAGRINYÀ
Redacció d’aquests apunts: Miquel Nistal
Coordinació del curs: Joan Solé Camardons
INTRODUCCIÓ
Al llarg del segle XIX, l’extensió sense precedents del procés d’industrialització a Europa dona lloc a l’aparició d’un nou subjecte i actor polític, econòmic i social que està integrat per moltíssima gent que no pot participar en la vida política (penseu que el sufragi universal masculí només començarà a generalitzar-se a partir de finals del segle XIX i que el femení només ho farà quan el segle XX ja estigui avançat). Aquest nou agent són els obrers que constitueixen l’anomenat moviment obrer que podíem definir com una forma de mobilització laboral a través dels diferents oficis i la indústria, fonamentalment en les primeres etapes, del tèxtil. Les formes de pressió seran la vaga laboral i l’internacionalismeobrer que es produirà fonamentalment mitjançant dues grans ideologies, l’anarquisme i el socialisme tot i que en una fase inicial també s’associarà al liberalisme progressista o amb el republicanisme federal. En el cas d’Alemanya també serà important el món catòlic, o cristià en general, en les primeres fases del desenvolupament del moviment obrer. Aviat sorgiran en aquest món marginat dues qüestions importants que giraven entorn a la participació (o no) en política i com havien de ser les vagues i mesures de pressió que s’organitzaven.
Al llarg de la sessió es desenvoluparà la història del moviment obrer en alguns països de l’àmbit europeu i focalitzant especialment a Catalunya, parlant sobretot de la qüestió política i laboral i centrant-nos en les mobilitzacions. La realitat material dels treballadors quan s’inicia el procés d’industrialització és l’emergència d’un grup social que no té la titularitat dels mitjans de producció i que, en un principi, conviu amb l’antic món d’artesans dotat d’una certa especialització i, considerats per aquesta formació com una mena d’aristocràcia del moviment obrer que s’està formant i caracteritzat per unes condicions laborals no tan precàries.
A Catalunya, les primeres màquines de vapor arriben cap a l’any 1830, cosa que es generalitzarà cap a meitat de segle coincidint amb el Bienni Progressista espanyol (1854 – 1856); la mecanització aportarà més vagues i mobilitzacions violentes que portaran inclús a l’assassinat d’algun patró. Aquest estereotip de treballador industrial violent, ignorant i vaguista contrastarà amb el món dels Cors de Clavé que deixa entreveure un incipient proletariat educat, pacífic i culturalitzat a través de l’art i la música.
En el moviment obrer d’aquella època hi trobem pràctiques molt diverses que aniran canviant segons el moment històric: des de vagues, a destrucció de fàbriques, plantejaments de negociació amb els patrons, etc. La presència femenina serà important des dels primer temps de la industrialització; les dones formaven part del moviment, tot i que no dirigent en cap cas, i sempre participaven en les mobilitzacions més importants i tumultuoses com eren vagues, mítings o manifestacions. La rellevància del moviment obrer anirà variant, tot adaptant-se a les escletxes que el context de cada moment n’ofereixi.
De tots els països europeus, cadascú amb les seves particularitats i punts en comú, queda una mica al marge la Gran Bretanya que per la seva industrialització molt primerenca constitueix un cas molt diferenciat pel que fa als naixement i evolució del seu moviment obrer.
LA INDUSTRIALITZACIÓ
En el Regne Unit i, concretament a Anglaterra, la industrialització comença a la segona meitat del segle XVIII, mentre que a la resta de països varia entre la primera o la segona meitat del segle XIX. A Catalunya es pot considerar 1830 el moment d’inici de la moderna industrialització. El maquinisme s’expandeix per Anglaterra i Gal·les a finals del segle XVIII amb l’anomenat Factory System o sistema de fàbrica mètode de producció on la mà d’obra i els equips de fabricació se centralitzen en una fàbrica, amb supervisió, divisió del treball i mecanització del procés amb formes d’energia externa diverses i on invents com la màquina de vapor augmenten la producció de manera força important. La divisió del treball fa que una minoria dels antics artesans es puguin incorporar a la nova realitat productiva, però la immensa majoria són obrers sense formació i amb moltes precarietats. Aquesta divisió transforma les relacions socials i laborals de producció, tot augmentant radicalment les distàncies entre qui té el capital i qui posa el treball productiu i desbordant la precarització obrera. Una cas que va revolucionar el món les primeres dècades del segle XIX foren les selfactines, màquines de filar de manera automatitzada que permetien a un sol operari manejar múltiples fusos simultàniament. El rebuig obrer davant aquestes i altres màquines era enorme ja que implicava, segons ho interpretaven, la pèrdua de moltíssims llocs de treball. Introduïdes a Catalunya l’any 1844 i generalitzades de manera molt ràpida, van motivar l’anomenat conflicte de les selfactines l’any 1854.
Un problema que caldrà afrontar va ser la regulació de les relacions laborals que en el l’Antic Règim estaven fortament institucionalitzades a través dels gremis d’oficis que ho controlaven tot, des de la formació dels aprenents, els preus dels productes, qui podia tenir o no un taller o quins títols s’acreditaven en un determinat gremi. En el modern món liberal, l’Estats’inhibeix de la regulació, tot deixant les relacions entre els patrons i els obrers i, al mateix temps, perseguint i reprimint tota forma d’associacionisme entre els obrers, necessària per a la defensa dels seus interessos. En aquestes primeres etapes de la industrialització, una de les demandes bàsiques dels obrers serà la legalització de les associacions i primers sindicats obrers. A finals del segle XIX, l’Estat veu més pràctic que els sindicats siguin els interlocutors oficials (així no hi haurà tantes vagues) i aquest serà el moment en què els sindicats es legalitzin, tot i que això variarà en el temps segons els països.
La industrialització a Catalunya gira entorn del sector cotoner que havia començat a créixer la segona meitat del segle XVIII sortint de negocis familiars. La mecanització es produirà a partir de 1830 amb l’ús de l’energia hidràulica que proporcionaven els rius Ter i Llobregat principalment o també de l’energiade “sang” de la tracció animal. L’any 1833 arribarà a Catalunya la primera màquina de vapor que utilitzava la força del vapor per a moure les grans màquines tèxtils fetes de ferro colat en comptes de fusta. Aquestes primeres grans fàbriques construïdes dins la ciutat de Barcelona contribuïen a la transformació urbanística, cosa que juntament amb el fort creixement demogràfic i la insalubritat associada portà les autoritats a prohibir les fàbriques dins la ciutat; aquestes es traslladaren a l’entorn urbà (Sant Andreu, Sant Martí o Sants) prop del port on arribava el necessari carbó, absent al nostre país, o llocs propers connectats pel naixent ferrocarril, com el Maresme. En una imatge de Barcelona a vista d’ocell des del nord de la ciutat ens podem fer una bona idea de com era la ciutat pels vols de 1850. Amb les muralles encara presents i un munt de fàbriques fora muralles en direcció Sants cap el sud i a peus de la muntanya de Montjuïc.
LES PRIMERES FORMES DE MOBILITZACIÓ LABORAL (1750 – 1820)
En el cas de la Gran Bretanya, les darreres dècades del segle XVIII coexisteixen els primitius gremis medievals amb l’associacionismeartesanal que agrupa els treballadors menys qualificats que no són acollits pels gremis i ja cap al final de segle els gremis són progressivament eliminats. Aquestes associacions recullen molts aspectes dels gremis ja que encara reuneixen famílies, fan èmfasi en les festes gremials dels diferents oficis, amb els seus patrons religiosos com les confraries. Cap al final de la segona dècada del segle XIX apareix a la Gran Bretanya el ludisme, un moviment l’objectiu del qual és la destrucció de les màquines que van sorgint a les fàbriques; es pot entendre com un símbol de les noves relacions de producció i de la precarització creixent entre els treballadors. És alhora una expressió de frustració i una forma de pressió sobre els patrons. Aquest moviment s’expandirà per Catalunya entre 1835 i 1840, coincidint amb l’època de les bullangues amb la crema de fàbriques com la coneguda Bonaplata-Vilaregut-Rull, el VaporBonaplata que va ser incendiada en una de les bullangues de 1835. Més endavant, coincidint amb les revoltes prèvies al Bienni Progressista, tingué lloc l’anomenat conflicte de les selfactines durant el qual també es cremaren màquines d’aquesta mena en diversos llocs de Catalunya.
EL SINDICALISME
El desenvolupament del moviment obrer al segle XIX tenia com a objectiu la millora de les condicions laborals a través de la negociació col·lectiva i utilitzant les vagues com a mesures de pressió, però era necessària la legalització dels incipients sindicats; de fet aquest va ser. l’objectiu estratègic principal. Les vies o models a seguir pel moviment obrer foren diferents en cada país. Les qüestions que es plantejaven les darreres dècades del segle XIX eren al voltant de si els sindicats es mantenien com a estructures apolítiques o no, quina mena d’aliances o contactes s’havien de fer amb les diferents cultures polítiques de cada país. Un dels dilemes més estesos era si s’havia d’incidir en la negociació o l’acció s’havia d’encarar cap a la revolució i, per sobre de tot, es trobava el problema de la legalització. Estudiarem els tres models principals: el britànic, l’alemany i el francès.
A la Gran Bretanya el sindicalisme va ser molt precoç i molt poc polititzat fins a finals del segle XIX. A Alemanya la industrialització va ser més tardana i el sindicalisme va aparèixer lligat als grups polítics que hi existien, els del món catòlic, els socialistes o els liberals. A França el sindicalisme va ser de matriu anarquista i lligat a les tesis de Pierre Joseph Proudhon (1809 – 1865). En aquells moments les preguntes en el món sindical primigeni es plantejaven al voltant de si calia vincular-se amb partits polítics o si calia establir aliances i sobretot si la funció sindical era per a transformar les relacions laborals o per transformar la realitat a través de les vagues revolucionàries. Un altre punt de discussió era si es feien sindicats separats d’oficis o bé es feia un sindicat únic per a tots els obrers; caldria doncs federar els diferents sectors i agrupar-los en un únic sindicat de caire confederal (això és el que acabarà fent la CNT a Catalunya).
A finals del segle XVIII a la Gran Bretanya hi havia sindicats d’ofici o Trade Unions, sense solidaritat entre diferents oficis; les reivindicacions eren les pròpies de l’ofici a través d’aturades, protestes i agitacions que no estaven lligades a la política general. En aquesta primera fase (1799 – 1824) les Trade Unions estaven prohibides i coincideix amb l’apariciódel ludisme entre 1814 i 1816 i la repressió des del poder. Entre 1824-1836 es produeixen intents de federació interprofessional tot creant un Sindicat interprofessional del tèxtil (Grand National Consolidation Trade Unions).
Les lleis que restringien el funcionament dels sindicats, les Combination Acts foren derogades l’any 1824 i així la repressió sobre els sindicats disminuí a partir d’aleshores, tot i que la legalització es produiria molt després. L’etapa de 1836 a 1848 són els anys del cartisme, una reacció de la classe obrera deguda als canvis socials que s’esdevenen i a les lleis promulgades pel Parlament britànic. El nom deriva de la Carta del Poble (People’s Chartier), un document de 1837 enviat al Parlament amb un seguit de demandes obreres. El moviment cartista s’alià amb les Trade Unions i sectors del liberalisme però fracassà en les seves peticions i objectius. Entre 1848 i 1868, com un reflex del poc o nul èxit de les revolucions de 1848 a Europa, el pragmatisme sindical inundà les relacions laborals amb la creació de societats de socors mutu, les cooperatives de consum i l’impuls de la negociació col·lectiva, tot demanant reconeixement per part de l’Estat i que no hi hagués ni agitació ni violència. Entre 1868 i 1876 es produiran nous intents de federació a partir del Trade Union Congress de 1868. El govern mou fitxa amb la Trade Union Act que reconeix finalment la llibertat sindical, el dret de vaga i l’actuació dels piquets. La darrera etapa de la història entre 1876 i 1900 es caracteritza per la penetració del socialisme dins el sindicat, l’emergència de nous líders i la creació del primer partit socialista britànic, la Federació Socialdemòcrata (SDF) que conduiria l’any 1900 a la fundació del Partit Laborista.
A Alemanya, la industrialització més tardana atorga un paper molt destacat als partits polítics en la configuració sindical. Un breu repàs cronològic porta a una primera etapa entre 1830 i 1848 amb el primer associacionisme artesanal i una influència molt gran de les revolucions de 1848 i la creació de la Lliga dels justos (Bund der Gerechten) l’any 1838, una organització revolucionària clandestina originada a París per emigrats alemanys que estengueren el grup per Alemanya en els anys previs a la revolució amb idees socialistes o comunistes properes a KarlMarx (1818 – 1883) que hi participava. També es crea la Fraternitat Obrera (Allgemeine Deutsche Arbeiterverbrüderung) l’any 1848 amb un ideari reformista i una aliança amb els liberals progressistes. Entre 1848 i 1900 el procés d’industrialització és molt ràpid i intens i genera una elevada precarietat obrera. En aquest context apareixen tres línies sindicals associades a cultures polítiques diferents: la liberal progressista que crea associacions obreres minoritàries, interclassistes com a alternatives al marxisme. La socialcristiana que promou millores laborals i cerca la protecció de l’Estat amb molts capellans o pastors en les mobilitzacions; hi trobem els sindicats catòlics del Rhur o la Unió General de Sindicats Cristians de 1899 una formació interclassista i interconfessional (catòlics i protestants). La més important va ser la socialista amb diverses associacions, algunes més possibilistes com l’Associació General de Treballadors Alemanys (Allgemeiner Deutscher Arbeiterverein) de 1863 o més radicals com la Federació d’Associacions Obreres d’Alemanya (Vereinstag Deutscher Arbeitervereine) i el Partit Socialdemòcrata dels treballadors que s’unificaren el 1875 constituint el Partit Socialdemòcrata alemany (Sozialdemokratische Partei Deutschlands) o SPD durant el procés d’unificació de l’estat alemany. El fort creixement del partit va ser contrarestat amb una certa repressió i amb mesures socials per part de l’Estat. El model polític del SPD serà un partit no radicalitzat sinó moderat i reformista.
A França el desenvolupament del sindicalisme també és tardà i fa èmfasi en el mutualisme obrer i en l’ús de la vaga revolucionària. Entre 1789 i 1830 hi trobem associacions artesanals, ludisme i implicació dels obrers en les revolucions liberals d’aquestes dècades i que plantegen propostes de socialistes utòpics per atenuar la desigualtat com el mutualisme de Pierre – Joseph Proudhon (1809 – 1865), els tallers nacionals de Louis Blanc (1811 – 1882) o les cooperatives de Charles Fourier (1772 – 1837).
En el context de la immediata revolució 1789, la Llei Chapelier de 1791 abolia els gremis medievals i prohibia tota mena d’associació i facilitava una hipotètica llibertat individual per a exercir professions en un mercat de treball aparentment més lliure. El sindicalisme quedava així prohibit.
Una segona etapa va de 1830 a 1871; en els primers anys dels trenta es formen els primers sindicats clandestins que incideixen en el mutualisme. L’any 1864, ja en el segon Imperi de Napoleó III, la llei Ollivier aboleix la llei Le Chapelier i obrirà la porta a la legalització de l’associacionisme i dels sindicats; aquests naixeran amb molt poca vinculació amb els partits polítics influïts per l’apoliticisme anarquista de Proudhon. La constitució de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) l’any 1864 serà l’inici d’una lenta penetració del socialisme dins dels sindicats. La Comuna de París (1871) donarà lloc a una certa convergència de les diferents tendències (anarquistes, socialistes) durant el temps que duri la curta experiència revolucionària. Després del fracassat i violentament reprimit assaig revolucionari, entre 1872 i 1895 els sindicats es reafirmen en l’apoliticisme i l’anarquismeviolent lligat a l’acció directa i l’anomenada propaganda pels fets. L’any 1895 es constituirà la Confédération générale du travail (CGT) que naixerà amb la proclama de ser un sindicat únic apolític i proper a les futures tesis anarcosindicalistes, tot i que la seva orientació política anirà canviant amb els anys.
L’etapa entre 1895 i 1906 comença amb la constitució pels partits marxistes de la SFIO o Secció Francesa de la Internacional Obrera l’any 1895 promoguda per la II Internacional. CGT i SFIO donen suport per un temps i de manera unificada a la vaga general revolucionària. L’any 1906 es publica la Carta d’Amiens, manifest del Congrés de la CGT que afirma la independència del sindicat respecte als partits (la SFIO, de fet n’era un partit) i serà un antecedent del que formarà l’anarcosindicalisme.
La història del moviment sindical a Catalunya la podem iniciar entre 1840 i 1843 amb la constitució de l’Associacióde Teixidors propera als liberals progressistes. Entre 1854 i 1855 es produeixen els primers intents de federació entre diferents associacions i es formen la Unió de i la Junta Central de Directors de la Classe Obrera (1855), composta per representants de les associacions obreres catalanes que organitzaria la primera vaga general de la història a Catalunya l’any 1855. En els primers del Sexenni Democràtic (1868 – 1869) es forma la Federació de les Tres Classes de Vapor que agrupava els oficis que treballaven amb màquines mogudes per vapor. La penetració de l’anarquisme en el sindicalisme català probablement fora estimulada per la visita de l’anarquista, enviat per Mijail Bakunin (1814 – 1876), GiuseppeFanelli (1827 – 1877) a Barcelona, cosa que contribuí a iniciar una xarxa anarquista a la ciutat; entre 1880 i 1900, l’anarquisme es consolida i obre el camí posterior cap el sindicat únic. Paral·lelament, amb un reduït grup de tipògrafs s’havia format a Madrid (1879) el partit marxista espanyol (PSOE) que celebrarà el seu primer congrés a Barcelona on naixerà l’any 1888 el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). El model de desenvolupament històric del sindicalisme català és un model híbrid amb força influència del sindicalisme francès.
Congrés Obrer de 1870, fou el primer congrés obrer d’àmbit estatal i celebrat a Barcelona entre el 18 i el 25 de juny de 1870
L’INTERNACIONALISME OBRER
La direcció política del moviment obrer havia de ser internacionalista i desvinculada dels partits polítics, tal com s’anava configurant. Entre tots els models, hi predominava el francès si bé Bakunin era poc present i amb una influència de Marx cada vegada més gran conforme avançava el temps. En aquesta història trobem dues fases. En la primera (1862 – 1876), l’organisme internacionalista unitari, l’AIT o Primera Internacional es constitueix al Congrés de Londres l’any 1862 a partir de grups d’exiliats francesos, belgues i alemanys provinents de les revolucions de 1848 i de la repressió del Segon Imperi francès que es troben a Londres. Allà contacten amb tradeunionistes britànics durant l’Exposició Universal de Londres d’aquell any. Els principals arguments que afloren al congrés són: la misèria dels treballadors contrastada amb el progrés econòmic i tecnològic, la necessitat de l’emancipació obrera i la solidaritat internacional i interprofessional. L’estructura de l’associació s’haurà de fer amb un Congrés anual i un Consell General executiu entre congressos i la formació de seccions en cada país. La cosa acabarà en un sonat fracàs ja que molts països (França, Suïssa o Alemanya) no s’hi impliquen gaire i, a més, hi ha moltes lluites i divergències internes. Entre 1866 i 1869 es celebren congressos anuals on es reafirmen les idees mutualistes i cooperatives d’organització per influència del sindicalisme francès i, lentament, els marxistes es van imposant fins arribar al Congrés de Basilea (1869) en el qual Bakunin i els seguidors de Proudhon volen introduir la propietat col·lectiva de la terra i l’abolició de l’herència mentre els marxistes proposaven la formació d’una internacional de partits obrers fortament centralitzats.
El fracàs de la revolució de la Comuna de París de 1871 amb la fortíssima repressió posterior ¡ les desavinences acumulades, acabaran amb l’expulsió dels anarquistes i proudhonians en el Congrés de la Haia (1872) i el final d’aquesta Primera Internacional. A partir d’aquest moment, el marxisme agafa embranzida i l’any 1889 a París, coincidint amb la commemoració del primer centenari de la Revolució Francesa, partits socialistes i laboristes de molts països del món acorden lluitar per l’objectiu de la jornada laboral de vuit hores, celebrar l’1 de maig com a dia internacional del treballadors i fundar la Segona Internacional; a diferència de la Primera Internacional no existia un Consell General que la dirigís sinó que els partits eren independents per a aplicar la política que decidien en els seus respectius Estats. En els orígens d’aquesta nova internacional (la II AIT), cal situar la permissivitat dels governs en els finals del segle XIX, el desenvolupament capitalista i la influència creixent del marxisme. S’estructurà en un Buró i un Secretariat, tot molt burocràtic, que preparava els congressos anuals i era fonamental el pes del principal partit de masses, el SPD alemany.
L’internacionalismea Catalunya s’introdueix durant el Sexenni Democràtic (1868 – 1874) com una manera de superar el socialisme utòpic preexistent. En aquest sentit la visita, ja citada anteriorment de Fanelli a Barcelona i Madrid va aportar una visió anarquista de l’internacionalisme obrer, cosa que devia influir en la formació d’un primer nucli internacionalista a Barcelona. L’any següent tindrà lloc a la ciutat comtal el I Congrés Obrer que pren una sèrie de decisions com ara l’adhesió a l’AIT, la creació de sindicats d’ofici, el foment del cooperativisme com a forma de propaganda, la federació d’aquests sindicats d’oficis i l’apoliticisme sindical, de manera similar al que passava a França, però de manera contradictòria es decideix expulsar els socialistes d’aquests nous sindicats que enviarien delegats al Congrés de Basilea de 1872. La polèmica expulsió arriba a Madrid on també es fan fora els marxistes l’any 1873. A Barcelona aquests grups afins a l’AIT són favorables a la creació de la República Federal l’any 1873, però declaraven al mateix temps no estar a favor de la revolució social.
L’ACCIÓ DIRECTA
L’anarquista rus Piotr Kropotkin (1842 – 1921) va escriure que «un acte pot, en pocs dies, fer més propaganda que milers de pamflets». D’aquí se’n deduiria l’anomenada propaganda pels fets. Aquest concepte fou introduït l’any 1877 tot analitzant l’aixecament obrer de la Comuna de París i altres moviments revolucionaris com a bons exemples del que havia de ser l’acció revolucionària basada en el principi de la propaganda pel fet o acciódirecta. En els debats que van tenir lloc dins la Primera AIT sobre insurreccionalisme hi destacaren les aportacions de la delegació italiana amb Errico Malatesta (1853 – 1932) ferm defensor d’aquesta via; també intervingueren en els debats Kropotkin i Bakunin. Serà en el Congrés de Londres (1881) on es fixarà la propaganda pel fet com a eina que ajudaria a l’arribada de l’anarquia que era la configuració de l’anarcocomunisme. En el debat públic a la premsa van ser importants les aportacions del francès Paul Brousse (1844 – 1912) que fou qui encunyà el terme propaganda pel fet per referir-se a la violenta acció directa i l’estatunidenc d’origen alemany Johann Most (1846 – 1906) ferm defensor dels atemptats amb explosius que rebé el sobrenom de Dynamost. En el mateix context podem situar la influència de la immigració obrera europea que participà en la revolta de Haymarket (1886) a Chicago on els obrers feien unes jornades de protestes (entre l’1 i el 4 de maig) en demanda de la jornada de vuit hores i en una manifestació un obrer llança una bomba contra la policia que intentava dissoldre la protesta. La repressió i les condemnes posteriors foren terribles.
Tot i que minoritària dins del moviment anarquista, aquesta acció violenta era força impactant i partia de la crítica a la institucionalització no desitjada de la pràctica sindical i que calien formes de lluita més subversives i violentes. Les darreres dècades del segle XIX i les primeres del segle XX es produïren per molts països europeus i americans regicidis, magnicidis o atemptats socials. Entre els nombrosos atemptats contra figures singulars (alguns reeixits i altres fracassats) cal esmentar Alfons XII, Humbert de Savoia, el kàiser Guillem I, el tsar Alexandre II, l’emperadriu Isabel d’Àustria (Sissí); a l’estat espanyol diversos presidents del Consell de ministres foren assassinats (Cánovas del Castillo, Canalejas o Dato) i alguns atemptats més o menys indiscriminats foren molt sanguinaris (la bomba del Liceu, l’atemptat del carrer Canvis Nous o el del Cafè Terminus de París).
LES INTERPRETACIONS HISTORIOGRÀFIQUES
Hi ha diverses escoles historiogràfiques per a interpretar de maners diverses el procés evolutiu del moviment obrer i les revolucions obreres. La historiografia marxista francesa [Georges Lefebvre (1874 – 1959) – Albert Soboul (1914 – 1982)], destaca la importància de la lluita de classes i les relacions socials en la Revolució Francesa. Analitzen la revolució com una revolució social, no només política o econòmica, i emfatitzen el paper de les classes populars en el procés. En aquesta interpretació és clau la lluita de classes i de les masses populars.
La historia social britànica on destaquen Eduard Thompson (1924 – 1993) i Eric Hobsbawm (1917 – 2012) parteix del marxisme clàssic com a font d’anàlisi però incorporen elements culturals que serien claus per entendre el naixement i desenvolupament dels obrers i de les classes obreres. Afirmen que la consciència obrera és un tema derivat de l’experiència vital i que aquestes experiències acaben conformant la consciència de classe, en un conjunt en el que lliguen els aspectes culturals amb els econòmics.
Una tercera interpretació fa aproximacions culturals i interdisciplinàries per intentar entendre i explicar el problema. En són representants l’historiador indi Dipesh Chakrabarty (1948), l’estatunidenca Joan W. Scott (1941 i el també nord-americà Frederick Cooper (1947) que fan una revisió de la historiografia marxista amb incorporacions de diverses disciplines complementàries de la història i des d’una perspectiva no europea i post-colonial.
El darrer enfocament historiogràfic és el que podríem definir relacionat amb el trans – nacionalisme i història global relacionat amb figures com Marcel van der Linden (1952) i Sven Beckert (1965); és la innovació historiogràfica més important de les últimes dècades. Transcendint l’Estat-nació com a unitat d’anàlisi, observa el que passa entre i a través dels països i nacions: transferències, circulacions, contactes…, relacions, en definitiva, que travessen les fronteres i les unitats d’anàlisi més habituals.
CONCLUSIONS
A mode de tancament sintètic, presentem les principals idees a mode de conclusió:
El moviment obrer adquireix all llarg del temps i de l’espai diferents formes d’organització i de mobilització.
L’evolució del moviment és compartida en els diferents països: associacions artesanes, ludisme, aparició dels sindicats, influència anarquista, aparició i influència del socialisme i internacionalisme. Tot això amb matisos, ja que de manera general, l’anarquisme va ser més important o predominant al sud d’Europa, mentre que el socialisme marxista es desenvolupà més en el centre i nord del continent.
Al llarg del temps s’estableixen diferents aliances amb diverses cultures polítiques.
La desaparició dels gremis no és motivada de manera directa pel procés d’industrialització, sinó que ho fa d’una manera lenta i gradual, procés durant el qual hi conviuen el món artesanal i el món industrial. En aquest punt és pertinent reflexionar sobre el significat del concepte obrer que es pot veure i analitzar des de la història social, la de gènere o la global. La perspectiva d’estudi ha anat evolucionant, enriquint-se i fent-se més complexa amb el temps.
Bibliografia general bàsica [BAB]
HOBSBAWM, Eric: Trabajadores: estudios de historia de la clase obrera, Barcelona, Crítica, 1979. Es pot descarregar a SCRIBD
RULE, John: Clase obrera e industrialización. Historia social de la revolución industrial británica, 1750 -1850, Barcelona, Crítica, 1990, 589 pàg. [BAB].
THOMPSON, Edward P.: La formación de la classe obrera en Inglaterra, prol. Antoni Domènech; prefaci, Eric Hobsbawm, Madrid, Capitán Swing, 2012, 925 pàg. [BAB].
Bibliografia sobre el cas català i espanyol [BAB]
BARNOSELL, Genís: Els orígens del sindicalisme català, Vic, Eumo, 1999. 270 pàg. [BAB]
GARCÍA BALAÑÀ, Albert: “El verdadero productor: Lenguaje y experiencia en la formación de las culturas políticas obreres”, a María Cruz Romeo i María Sierra, La España liberal: 1833-1874, Madrid, Marcial Pons i Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2014, 214, 217-252. [BAB]
TERMES, Josep: Anarquismo y sindicalismo en España (1864-1881), Barcelona, Crítica, 2000 [1972], 670 pàg. [BAB]
MARINELLO BONNEFOY, Juan Cristóbal: “Los atentados sociales y el surgimiento de la violencia individualizada en los conflictos laborales de Barcelona, 1902-1917”. Segle XX, Revista catalana d’història, núm. 9, pàg. 25-50, <https://raco.cat/index.php/SegleXX/article/view/320550>
Vegeu: Núria Miquel Magrinyà: “El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843” 3a. sessió del curs Aula Ateneu “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)” 17-4-2024 aquí
Dimecres 16 d’abril 18.30h de 2025 a la sala Verdaguer: Diàleg sobre la Barcelona dels seixanta amb Andreu Claret, autor de la novel·la La casa de les tres xemeneies, ed. Columna, 2025, ambientada a principis dels anys 60.
Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història Accés obert
La Casa de les Tres Xemeneies
Andreu Claret parlarà sobre la seva novel·la La Casa de les Tres Xemeneies ambientada a principis dels anys 60 sobre els canvis socials i culturals que han marcat la història recent de Catalunya.
Barcelona, 1962. El Ramon, un adolescent de divuit anys nascut a l’exili, arriba a una ciutat plena de contradiccions: fosca però alhora lluminosa, atemorida però solidària. Amb mirada de nouvingut, descobreix una nova Barcelona que s’obre camí entre les escletxes del règim sorgit de la guerra.
Des de la casa del Poble-sec on viu, davant de les xemeneies industrials que recorden una altra època, el Ramon veu sorgir els primers indicis de modernitat i comparteix les ganes de viure de joves, dones i gent del barri que no suporten més els silencis de la dictadura.
La novel·la ens transporta a la riuada del Vallès del 1962, una catàstrofe que va anorrear barris de barraques sencers i va destapar desigualtats i corrupció. Hi ha històries de lluites soterrades, però també de repressió i secrets amagats. El retorn del Ramon és també un viatge interior, un descobriment de la força de la literatura, l’amistat i l’amor, i una reconciliació amb la memòria col·lectiva.
Secció d'Història 
