En el context d’una propera conferència dimecres 26 de març de 2025 a les 18.30h a la sala Verdaguer sobre “Trieste. Una ferida a Europa” a càrrec de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora ique presentarà Josep Llop ateneista de la secció d’Història, la Biblioteca de l’Ateneu ha adquirit tres nous llibres per a complementar la bibliografia al voltant de Trieste.
Autor de les tres ressenyes: Josep Llop, ateneista de la Secció d’Història
Trieste o el sentido de ninguna parte
JAN MORRIS: Trieste o el sentido de ninguna parte, Traducció de Lucía Barahona, 2017 Editorial Gallo Nero, 220 pàg.
El llibre de Jan Morris (1926-2020) és una breu però interesant aproximació a la història i cultura triestina. Es tracta d’un relat càlid, un viatge en el temps què ens parla dels llocs més emblemàtics de Trieste i dels grans personatges que hi van viure, tant els nadius com els “exiliats”. Lluny d’estereotips no defuig els elements conflictius que han marcat la seva realitat fent un recorregut crític per la seva turbulenta història, des del període d’esplendor comercial amb l’imperi austro-hongarès i la seva decadència posterior amb l’ascens de l’irredemptisme, la implantació del feixisme, el control nazi de Trieste amb la república de Saló i del període de postguerra del qual fou partícip.
En les etapes finals de la Segona Guerra Mundial durant l’ocupació de Trieste conjunta britànic-estatunidenca, Jan llavors James Morris, va formar part del regiment novè anglès de la Queen’s Royal Lancers. Aquest fet i les visites continuades a la ciutat, la seva feina com a corresponsal de premsa, la seva vasta cultura i el fet que va ser una de les primeres dones trans, han contribuït a forjar una mentalitat oberta i sense prejudicis que té el seu reflex en el llibre.
En la part final del llibre, la visió que ens dona de Trieste és la del no-lloc (Trieste And The Meaning Of Nowhere) que Morris sent com a encarnació d’una utopia, aliena al concepte de nació o nacionalisme, un híbrid de races, llengües i cultures, una ciutat contradictòria amb els relats establerts. El sentiment predominant del llibre és l’anhel que porta a no acontentar-nos amb allò que s’ha descrit, sinó que el mou cap a nous reptes o objectius (sehnsucht).
S’ha dit i reiterat que Trieste passeja per la seva història com una gran dama que viu en el record de l’antiga esplendor, incapaç d’adaptar-se a la modernitat i a la seva pròpia nacionalitat. Malgrat aquesta constatació el que trobo més interesant del seu llibre, ple de lirisme, és la reflexió sobre la idea d’identitat i sobre la influència de la Història en el destí de les ciutats. En aquest sentit l’autora basteix un espai a partir d’elements no canònics, des de la perspectiva historiogràfica, integrant elements existents allunyats del concepte nacional, basats en la convivència i tolerància. Així Jan Morris ens diu “ A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l’humor i la compassió. Quan ets amb ells saps que mai et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual quina sigui la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen d’intimidar per la moda, l’opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exiliats en les seves comunitats perquè sempre són minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen una nació poderosa. És la nació del no-lloc, hi he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste.”.
Necròpolis
BORIS PAHOR: Necròpolis, Traducció de SimonaŠkrabec, Editorial Pagès, 2004, 256 pàg.
Al parlar de Trieste generalment es pren com referència de context l’àmbit cultural italià i sovint s’oblida l’aportació de la comunitat eslovena, el seu patiment i la seva persecució. Cal tenir present que Trieste abans de la primera guerra mundial era la ciutat del món amb més ciutadans eslovens. Boris Pahor ha posat veu a aquest oblit.
Boris Pahor (1903-2022) , nascut a Trieste és el més famós escriptor triestí de llengua eslovena, proposat per al premi Nobel en diverses ocasions i distingit amb nombrosos premis internacionals, narra a Necròpolis la seva deportació als camps de concentració nazis de la Risera de San Sabba, Natzweiler-Struthof, Dachau , Harzungen, Bergen Belsen i Mittelbau-Dora entre 1943 i 1945 per col·laborar amb la resistència antifeixista.
Pahor pertanyé a una minoria ètnica perseguida pel feixisme italià entre 1925 i 1943. No era jueu, sinó eslovè però la identificació de l’escriptor amb les víctimes de l’extermini jueu és total. Com ells, els eslovens i altres pobles van ser víctimes sacrificials del deliri nacionalista germànic, que Pahor considera la major aberració de la història moderna.
El llibre no sols ens descriu la persecució d’aquestes nacionalitats i ètnies sinó que va més enllà i ens interpel·la sobre el fet que en l’Europa moderna hagi succeït aquesta catàstrofe al temps que vol ser una eina per a transformar l’inexplicable món interior dels sobrevivents en un lloc de memòria col·lectiva. Conté conceptes i idees, fins i tot, que recorden els inoblidables textos de l’italià Primo Levi, l’autor de “Si això és un home” . Les novel·les de Primo i Boris tenen en comú el temps que van trigar a ser reconegudes, 1963 i 1967 respectivament, i és què ambdós són llibre incòmodes no sols per la denúncia de la barbàrie nazi sinó per l’acceptació de culpa que va més enllà dels botxins dels Lagers.
El llibre ja de bon inici ens planteja la impossibilitat de tota narració. Comença amb una visita al camp de Natzweiler a l’acabar la guerra. El narrador (Pahor) se’ns apareix visiblement torbat davant la presència d’altres visitants (turistes) i els defuig, com qui escapa de l’enemic. En realitat, els mateixos lectors són per a ell com aquests intrusos distrets i insolents, que pretenen conèixer el mal per netejar les seves consciències. El llibre llavors ens planteja un repte d’entrada. Els lectors quedaran exclosos d’aquest engany, només si realitzen un veritable esforç de compenetració compassiva, que els permeti tocar el fons de la tragèdia.
No és una obra amable ni tampoc sempre de fàcil lectura, especialment en la seva part central (no té capítols), en la qual Pahor sembla abstret i transmet sensacions més que idees, que salvant distàncies ens recorda a les descrites per Joseph Conrad en El Cor de les Tenebres. La part final, més reflexiva, acaba plantejant de manera brillant la qüestió de la responsabilitat i el sentit de culpabilitat que “persegueix” a la condició humana i que queda palesa en les situacions límits. Ens ve a dir que el veritable terror no és el de l’assassinat sinó el de la mort en vida i d’aniquilació moral a la qual es pot portar a un ésser humà.
Trieste
DAŠA DRNDIĆ: Trieste. Traducció del croata i pròleg de Simona Škrabec, Editorial Automàtica, 2015, 531 pàg.
Daša Drndić (Zagreb, 1946 – Rijeka, 2018) va ser una reconeguda escriptora i crítica literària croata, i la seva obra ha estat traduïda a més de 15 idiomes. Malgrat no estar considerada, de manera incomprensible, com pertanyent al cànon triestí, ha estat una gran coneixedora de la ciutat i del seu entorn Balcànic, Friulà i Istrià. No és casual el fet d’haver viscut a Rijejka, el Fiume que d’Annuzzió va voler integrar a Itàlia i que va ser l’avantsala del feixisme que posteriorment va devastar moralment a Trieste.
Drndić, ens interpel·la del que serà el seu tema fonamental, la memòria esborrada del feixisme a Europa. L’autora ens diu que la immundícia d’aquell temps es va escombrar sota la catifa i per a exemplificar-ho ens colpeix amb l’Holocaust centrat a Trieste i construeix un relat inspirat en el segrest de nens jueus pels nazis per després criar-los com a aris
Es tracta d’una novel.la que barreja de manera magistral ficció i història. A partir de la família Tadeschi (italiana-jueva) i Baar ( Gorizza – Eslovènia) on s’insereixen diferents ètnies i cultures que conformen la població del Friuli- Trieste. Com fa Sebald incorpora també documents fotogràfics que ajuden a un millor context sensorial. La narració generacional d’aquestes famílies és un mosaic històric on sovint els silencis i la banalització predominen sobre l’èpica.
La part central inclou de manera colpidora els noms dels 9000 jueus que van ser deportats d’Itàlia als Lager nazis o assassinats a Itàlia entre 1943-1945, després de la implantació de la república de Saló l’any 1943. Llavors Trieste i el seu hinterland va ser incorporat al tercer Reich, la Zona d’Operacions del Litoral Adriàtic del III Reich. En aquest context i pel que fa a la barbàrie nazi-feixista es destacable el repàs històric inserit a la novel·la dels responsables nazis del camp de San Sabba, que va esdevenir l’únic camp d’extermini, amb forn crematori inclòs, de tot Itàlia i que va funcionar també com pas de trànsit a altres Lagers.
Descriu el silenci còmplice d’una part significativa de la població i també qüestiona l’oficialitat de la història, com la proclamada neutralitat de Suïssa, país que va pactar amb els nazis el pas dels trens amb deportats jueus pel túnel alpí de Sant Gotardo, de nit i amb la hipòcrita connivència de la Creu Roja suïssa, que tancava els ulls i donava mantes i sopa els qui anaven a morir a Treblinka i Auschwitz.
El llibre conté un pròleg de la seva traductora Simona Škrabec, una interesant aportació on denuncia l’imperi de l’oblit, perquè “ningú vol heretar el dolor ni les mans tacades de sang”, i posa en evidència aquesta “majoria silenciosa” que va ser tan culpable com Hitler i els seus acòlits, perquè molts van veure el que ocorria però van mirar cap a una altra banda.
Dilluns 13 de gener de 2025 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Sant Antoni, desaparegut. Un barri encaixat entre el Raval i el Poble-sec, amb Josep Fabra Llahí, mestre, filòleg i autor de Sant Antoni: Desaparegut. Ed. Efadós
A partir del 1860, i com a efecte de l’aprovació del Pla Cerdà, el territori situat més enllà del portal medieval de Sant Antoni es va configurar com un nou barri barceloní. El mercat es va inaugurar el 1882 i es va convertir en un veritable pal de paller. A redós seu es va desenvolupar una gran activitat comercial que històricament s’ha mantingut. D’altra banda, la seva ubicació, una mena de falca entre el Raval i el Poble-sec, ha estat un altre senyal d’identitat. Això explica el seu caràcter menys burgès respecte de la resta de l’Eixample.
Però Sant Antoni és molt més que aquestes senyals d’identitat esmentades. El segle XX va ser testimoni i, sovint, protagonista de fets històrics. Per exemple, la Setmana Tràgica de 1909. I, posteriorment, alguns edificis com el Teatre Circ Olympia o el Gran Price van deixar petjada a la història de la ciutat. La llista podria ser més extensa.
Teatre Circ Olympia
Molt més recentment, Sant Antoni, no solament no ha estat aliè a nous debats ciutadans, sinó que ha adquirit un gran protagonisme i ha estat objecte de la controvèrsia ciutadana. En són una mostra les superilles promogudes per l’ajuntament d’Ada Colau o l’obertura del centre LGTBI al carrer Comte de Borrell.
Josep Fabra Llahí
Va néixer l’any 1951 al barri barceloní de Sant Antoni. Mestre i llicenciat en Filologia Romànica. Membre fundador del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC). Ha publicat diverses ressenyes històriques i és coautor del llibre. L’Abans: Recull gràfic de Barcelona-Sant Antoni (1870-1990), del 2018.
Dimarts dia 17 de desembre de 2024 a les 17 h tindrà lloc el Seminari de lectura històrica. Llibre de lectura: Antonio Espino: “La invasión de América”, Ed Arpa, 2022. Sala: Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès
Coordinació d’Amics de la Història; Joan Solé Camardons
Imatge principal: “Episodios de la Conquista: La matanza de Cholula (1519)” (óleo sobre tela). 1877. Autor: Félix Parra (1845-1919). [[File:Museo Nacional de Arte, Felix Parra, La matanza de Cholula (21954141318).jpg]]
Temes a debatre
Proposta de temes a discutir pel seminari de lectura històrica sobre Antonio ESPINO La invasión de América, Ed Arpa, 2022, 464 pàg.
Amb quin armament comptaven i quins mètodes van seguir per realitzar la conquesta?
Quines fonts tenim per saber què va passar?
Com van reaccionar la Monarquia hispànica i l’elit castellana davant de les informacions d’abusos que arribaven de les Índies?
Qui eren els que anaven a les Índies? I com hi anaven?
Sinopsi: La invasión de América
Una nueva lectura de la conquista hispana de América: una historia de violencia y destrucción”
Per què la societat espanyola sempre ha cregut en les bondats de la conquesta d’Amèrica? Va ser en realitat un procés civilitzador, altruista i alliberador? És just considerar l’imperialisme propi com un acte qualitativament diferent del d’altres nacions? Hem de qualificar els conqueridors com a herois des de l’òptica actual?
Després del desembarcament de Cristòfor Colom a les Índies, es va iniciar l’explotació d’un vast continent habitat per milions de persones. Durant diversos segles, les forces hispanes van desplegar tota una sèrie d’estratègies militars per enderrocar els imperis precolombins i oprimir les societats ameríndies, usant amb profusió el terror, la crueltat i la violència extrema. Tàctiques de combat fredament calculades que van desencadenar un dels fets més sagnants de la història moderna i les conseqüències dels quals encara avui patim.
El catedràtic Antonio Espino ofereix en aquest llibre una brillant crònica de la Conquesta i analitza la història militar i els aspectes més brutals i sanguinaris. Una extraordinària i documentada narració que permet observar sota una nova llum el passat brutal del continent americà. Una llum que desposseeix els fets de qualsevol desviació mitificadora i dels reiterats intents de bona part de la historiografia conservadora hispànica de justificar la colonització, al·legant una inequívoca intenció civilitzadora.
Ressenya d’Ander Espallargas Bustinduy (Universidad de Salamanca)
Antonio ESPINO LÓPEZ: La invasión de América. Una nueva visión de la conquista hispana del continente: una historia de violencia y miedo, Barcelona, Arpa, 2021, 462 pp., ISBN: 978-84-18741-26-5.
Ander Espallargas Bustinduy (Universidad de Salamanca)
RUHM Revista Universitaria de Historia Militar Vol 13 Núm. 26 (2024), 332-337
Dimecres 11 de desembre de 2024 a les 18.30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc el debat: Memòria democràtica i llegat franquista. Oportunitats i mancances legislatives i polítiques amb la participació de tres associacions memorialístiques:
Ángel González García, president de la Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV)
Alfons Romero Dalmau, historiador i president de l’Associació Amics del MUME de la Jonquera
Condueix el debat: Marta Marín-Dòmine, escriptora i realitzadora de documentals. Ha estat directora del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona (2021-2023)
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Les tres associacions memorialistes explicaren la finalitat de cada associació memorialista. Seguidament van fer una valoració de la legislació i de les polítiques públiques de Memòria Democràtica per part de cada ponent. També van fer una exploració o proposició de noves i renovades polítiques (ciutadanes) sobre Memòria Democràtica per part de cada associació.
Finalment, s’exploraren els condicionants i les oportunitats per una política plena que vagin més enllà de l’exhumació de les fosses i que inclogui també la transició democràtica.
Dilluns 2 de desembre 17h a la Sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia Amics de la Història: Bakunin, el primer populista a l’entorn del llibre “El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo”, Universitat de València, 337 pàg. Conversa amb Gennadi Kneper, autor del llibre i professor de la UAB i David Martínez Fiol, historiador de la UAB i coautor de “Ésto no estaba en mi libro de Historia del anarquismo”, ed, Almuzara.
Presenta: Susanna Tavera, historiadora, doctora en Hª Contemporània i professora emèrita a la UB
Bakunin parla en la Primera Internacional, retratat per Rafael Farga i Pellicer
Sobre El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo
Aquest estimulant i provocador llibre presenta el famós llibertari Mikhaïl Bakunin sota un prisma poc habitual. Gràcies al seu enfocament innovador, que compagina la rigorosa anàlisi de les fonts històriques amb l’ampli ús de referències literàries, situa l’il·lustre rebel com un dels fundadors del populisme.
En afirmar la importància del “poble” com a actor polític sobirà, Bakunin va desafiar les elits dominants de l’Europa decimonònica i es va convertir en un dels revolucionaris més perillosos de la seva època. En un món marcat per l’opressió i la desigualtat, les idees van tenir ressò en aquells que buscaven un canvi radical. El llibre, que contextualitza el llegat de Bakunin al panorama polític del segle XIX, destaca el seu paper juntament amb altres defensors de la gent comuna com Marx, Mazzini, Proudhon i Pi i Margall. A més, demostra en quina mesura el concepte bakuninià de poble com a peça central en la construcció d’una societat lliure i equitativa va anticipar els plantejaments populistes d’èpoques posteriors, així com els debats actuals sobre el populisme i la democràcia participativa.
Amb una perspectiva crítica i equilibrada sobre el llegat de Bakunin, els lectors es convida a qüestionar les narratives simplistes i a reflexionar sobre les complexitats del populisme i la política radical, ja sigui de dreta o d’esquerra. A mesura que lidiem amb els conflictes del segle XXI, és crucial apreciar les paradoxals implicacions del missatge bakuninià d’apoderament individual i responsabilitat col·lectiva, que no deixen d’estar entre els desafiaments més importants de l’actualitat.
Gennadi Kneper
Professor d’Història Contemporània a la UAB. Llicenciat en Ciències de la Comunicació a la Ludwig-Maximilians-Univeristat de Múnic continuà els estudis a Barcelona: doctor en Història per UPF: Biografía global de un libertario cosmopolita, 2015.
Interessos en la investigació: Nacionalisme, populisme, història d’intercanvis polítics i culturals, història comparada, història global. Algunes obres recents:
“¿El nacimiento de una nación? Nacionalismo ucraniano y construcción estatal a finales del siglo XIX y principios del XX” Kneper, G., ago 2024. Ayer. 135, 3, p. 133-158 26 p.
“Ucrania tras la revolución. Nacionalismo y sovietización”, Kneper, G., 2023, En: Desperta Ferro. Contemporánea . 59, p. 56-61 6 p.
“¿Héroes o villanos? El nacionalismo radical ucraniano en la Segunda Guerra Mundial”, Kneper, G., 2022, a Segle XX. 1, 15, p. 40-58 19 p.
Esto no estaba en mi libro de historia del anarquismo
L’anarquisme va veure la llum com a ideologia a l’Europa de la segona meitat del segle XIX i els seus ideòlegs principals van ser Pierre-Joseph Proudhon i el noble rus Mikhaïl Bakunin, sent la seva definició canònica: una proposta d’organització revolucionària de la societat caracteritzada per la inexistència de qualsevol mena d’estat, govern, jerarquia i lleis escrites.
Aquest llibre ens endinsarà en personatges com Ravachol o Bonnot, representatius d’un anarquisme francès conegut com a «il·legalista», poc amant de la teoria i propens a la violència contra el «sistema». Revisarem tòpics com que, entre finals del segle XIX i les tres primeres dècades del XX, la principal implantació organitzativa de l’anarquisme va tenir lloc a l’Europa mediterrània i l’Imperi rus o les mitificades virtuts dels anarquistes espanyols i russos a les seves respectives guerres civils.
També abordarem l’experiència revolucionària durant la nostra contesa fratricida i analitzarem experiències llibertàries ignorades com la de l’Exèrcit Negre de l’anarquista ucraïnès Nestor Mackhnó durant la guerra civil russa o la de la Comuna Lliure de Shinmin a Manxúria. Inevitable és que, en aquestes pàgines, es recordi l’antianarquisme, tant el vertebrat per les autoritats governamentals i militars com l’organitzat en plataformes sindicals i partidistes amb l’objectiu de combatre la ideologia, com va passar amb els Sindicats Lliures o generals de l’exèrcit espanyol com Joaquín Milans del Bosch o Severiano Martínez Anido. “Això no era al meu llibre d’història de l’anarquisme contribueix al coneixement de l’anarquisme, una de les respostes més àmplies i contundents a la consolidació del capitalisme i la democràcia liberal dels segles XIX i XX”. Susanna Tavera, catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la UAB.
Dimecres 30 d’octubre de 2024, 18.30 h sala Oriol Bohigas
Taula rodona “Història, Memòria i Patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania”, al voltant del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine
Josep Pich i Mitjana, Historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra i director de la Càtedra Josep Fontana
Conxita Mir i Curcó, Historiadora, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat de Lleida
Entitats que hi participen: Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, Càtedra Josep Fontana de la UPF, Diputació de Barcelona i Icaria editorial
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Accés obert
Història, Memòria i Patrimoni
El debat que es proposa és doble: a) Usos i abusos tant de la història com de la memòria en la formació d’una ciutadania democràtica; b) Les polítiques sobre memòria democràtica i la tensió entre les memòries en disputa.
D’entrada sembla clara la tensió dinàmica entre Història i Memòries. La Història entesa com un relat crític sobre el passat elaborat a partir d’unes fonts, d’uns mètodes i d’una base historiogràfica, epistemològica i teòrica, mentre que les Memòries són relats personals, familiars i subjectes als canvis. Les memòries són memòria de part i per tant de blanc i negre, hi ha una història emocional. Les memòries no acostumen a tenir un perspectiva crítica. Què es vol recordar? Què es vol perpetuar? I quins fets i esdeveniments es volen sacralitzar? La Història en canvi és plena de grisos i de matisos.
Es vol analitzar i debatre la rellevància de la memòria democràtica, des de la docència i la història a les reparacions econòmiques passant pel seu impacte municipalista. També es planteja què fer amb el patrimoni memorial franquista.
En síntesi, debatrem sobre el conjunt de les aportacions més rellevants del llibre Història, memòria i patrimoni. Entre Clio i Mnemòsine, Icaria editorial, 2024 que posen de manifest la importància de la història, la memòria i el patrimoni en la formació democràtica de la ciutadania. Un tema de gran actualitat.
Les grans civilitzacions d’Euràsia no van estar mai completament aïllades entre elles. L’arqueologia, la història escrita i les obres d’art revelen contactes continuats capaços de traspassar tècniques, objectes de luxe, medicaments i corrents religiosos de banda a banda del continent. Ningú va evolucionar tot sol, i no tothom va reaccionar igual ni igual de ràpidament als impulsos que li venien de lluny: els dalts i baixos de la ruta de la seda permeten entreveure les condicions que facilitaven o dificultaven els canvis, tant en la guerra com en la pau. La ruta de la seda va travessar muntanyes, rius i deserts i va estendre una línia contínua d’intercanvis que duraria mil cinc-cents anys, des del segle II aC fins al segle XIV en què les rutes marítimes en prendran el relleu.
El curs està dividit en sis sessions, organitzades de forma cronològica, durant les quals seguirem els passos dels grans moviments militars que van afectar la Ruta de la Seda, de les grans religions que hi van transitar, de les migracions que la van afectar, de les obres d’art i de les restes arqueològiques que puntuen el seu curs, dels principals productes que s’hi intercanviaven, de les tecnologies que s’hi difonien, i dels grans viatgers que les van recórrer i les van descriure.
Direcció i coordinació tècnica
Curs promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, dirigit i impartit per Dolors Folch, doctora (UAB), sinòloga i professora emèrita de la UPF.
El curs tindrà un caràcter didàctic per a un alumnat no especialista. Hi haurà també un espai de temps per a preguntes i intervencions de l’alumnat. L’alumnat podrà també participar més activament amb preguntes o observacions en un grup de correu de l’alumnat del curs.
La coordinació anirà a càrrec de Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història, que assistirà a totes les sessions del curs i que actualitzarà la informació de cada sessió al bloc d’Història i també serà el contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.
Calendari del Curs
29 d’octubre 11-13 h. Sessió 1. Espais, itineraris, i l’inici de la ruta. Segle I aC –segle II dC
5 de novembre 11-13 h. Sessió 2. Budisme i ruta de la seda. Segle II –segle V
12 de novembre 11-13 h. Sessió 3. L’edat d’or de la ruta de la seda. Segle VI-s. IX
19 de novembre 11-13 h. Sessió 4. L’expansió mongol. Segle XI-XIII
26 de novembre 11-13 h. Sessió 5. Els viatges de Marco Polo, finals segle XIII
3 de desembre 11-13 h. Sessió 6. El final de la ruta i la seva eclosió per mar. Segles XIV-XV
Sala
Les sessions del curs tindran lloc a la Sala Oriol Bohigas de la segona planta, excepte el dia 26 de novembre que tindrà lloc a la sala Verdaguer de la planta baixa.
Preu del curs
Alumnat no soci: 80 € per les 6 sessions amb un passi especial mentre duri el curs.
Alumnat soci de l’Ateneu: 40 € per les 6 sessions
Dossier de l’alumnat
L’alumnat disposarà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica i altres textos adaptats al català d’obres especialitzades.
Inscripció i pagament
La inscripció i pagament es farà presencialment a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona.
A la pàgina web de l’Ateneu Barcelonès i al Blog de la Secció d’Història https://historia.ateneubcn.cat/ hi trobareu més informació.
Mercaders, monjos i exèrcits pels camins d’Euràsia
L’enrevessada trama de pistes i senders que el geògraf von Richthofen va batejar com Die Seidenstrasse, Les rutes de la seda, es va anar articulant des de temps immemorial: a mitjans del primer mil·lenni aC connectava ja els principals passos i oasis escampats entorn del nus del Pamir i de l’imponent entrellaçat de muntanyes, altiplans, oasis i deserts que irradien a partir d’ell. La domesticació de camells i cavalls va permetre connectar totes les rutes d’Euràsia en una primera teranyina de camins que va posar de manifest tant el poder de la demanda ritual de sedes, joies, perfums en el món antic com la intensitat de les transaccions a curta distància entre nòmades i sedentaris.
El tret de sortida de les rutes de la seda històriques el van donar les lluites de l’imperi Han contra el primer gran imperi de nòmades muntats de l’estepa, els xiongnu, als que els Han pagaven quantitats ingents de rotllos de seda per evitar les seves incursions. L’expedició de Zhang Qian al 138 aC, enviat per l’emperador xinès a Àsia Central a buscar aliats contra els xiongnu, va proporcionar una informació insòlita sobre el trànsit de la seda entre els pobles que envoltaven la Xina i va alterar la història d’Euràsia: al segle I aC l’imperi Han va ocupar l’àmplia franja d’oasis d’Àsia Central per on la seda transitava cap als altiplans de Pèrsia i els ports de l’Índia. Al segle I dC la conquesta d’Egipte per part de Roma va proporcionar als romans el pas del mar Roig cap a l’Índia: a partir del segle I Roma es va omplir de sedes, perfums i espècies procedents d’Orient; i la demanda tant persa com romana de l’encens d’Aràbia, tant civil com religiosa, i tant per part d’Orient com d’Occident, va connectar la ruta de l’encens amb la de la seda, embolcallant amb un mateix perfum tots els déus d’Euràsia.
Entre els segles I i el segle XV, les rutes de la seda prosperaran o decauran en funció de l’estabilitat dels grans ens polítics pels quals circulava: a Occident, quan decaigui Roma, Bizanci en prendrà el relleu, mentre Europa en quedarà pràcticament al marge; a Orient Mitjà, l’aparició de l’Islam activarà els tràfics d’Euràsia de forma exponencial; a Àsia Central, els successius imperis Part, Sassànida, Abbàssida i Mongol afegiran una enorme demanda i intentaran monopolitzar el tram mitjà de les rutes; l’Índia, de més fàcil accés comercial per mar que per terra, connectarà les espècies exòtiques del sud-est d’Àsia amb la forta demanda de pebre de l’imperi romà, mentre els monjos budistes, presents des de principis de la nostra era al nord de l’Índia, acabaran creuant les altes muntanyes de l’Afganistan i del Pamir i recobriran el món xinès amb la seva fe, les seves jerarquies i els seus temples, com el cristianisme estava fent a les restes de l’Imperi romà.
Per les rutes hi van circular sempre productes de poc pes i molt valor com perfums, medicaments, tints i pedres precioses, als que cal sumar les pells, els cavalls i l’ambre que aportaven els nòmades, però el producte estrella va ser sempre la seda, tant per la quantitat de rotllos que la Xina abocava al tràfic a través dels pagaments als nòmades -per obtenir cavalls o per pagar la pau -, com per la creixent demanda de les nobleses civils i eclesiàstiques de tot Euràsia.
Els tràfics comercials van impulsar i mantenir les rutes, dotant-les dels camells i cavalls i d’una proliferació de llocs on protegir-se de les tempestes i bandits que proliferaven de punta a punta. De tant en tant, els exèrcits distorsionaven, saquejaven o protegien els camins fressats, i tan aviat alteraven el tràfic com el revifaven.
Els monjos, bàsicament budistes, però també cristians nestorians i maniqueus, hi aixecaran monestirs que no trigaran a convertir-se en empreses comercials capaces de garantir estabilitat personal i financera en els intercanvis, i hi excavaran coves que ompliran de frescos i estàtues durant mil anys.
Aventurar-se sol pels llargs trams de les rutes de la seda entre altes collades i oasis aïllats era tan arriscat com insòlit, però així i tot, alguns van aconseguir anar i tornar: alguns eren militars com els xinesos Zhang Qian i GanYing, abans i després del tombant d’era; altres anaven a buscar les escriptures, com els monjos xinesos Faxian i Xuanzang. Quan els mongols van implantar el seu domini a tota Euràsia facilitant expressament el trànsit, els viatgers es van multiplicar: enviats per papes o reis, com Carpini i Rubruck, o impulsats per l’afany de negoci com els germans Polo. Però va ser el viatge de Marco Polo el que va canviar la història d’Europa, enlluernant un públic incrèdul amb les riqueses d’Orient i ampliant el món conegut, que l’Atles Català dels Cresques no trigarà a cartografiar.
L’últim gran viatger de la ruta de la seda serà ibn Battuta, que va recórrer tot l’Islam des del Marroc fins la Xina, en una ruta que en gran part anava ja per mar. Però el final de la Pax Mongolica i l’arribada de la pesta negra posaria fi a les rutes de la seda per terra: un darrer episodi serà el viatge de Ruy de Clavijo al fulgurant imperi de Tamerlà. Al segle XV els tràfics es van desplaçar cap al mar. Amparada pels progressos nàutics dels Song al segle XI, Xina va llençar al segle XV les imponent expedicions de ZhengHe arribarien a Àfrica i recorrerien tot l’Índic just abans que hi arribessin els portuguesos. Els viatges per les rutes de la seda van ampliar decisivament el coneixement del món: el curs conclourà analitzant l’impacte d’aquestes rutes i del coneixement creixent de l’Índic sobre la cartografia medieval, en els mapes mundi de al-Idrisi, Abraham Cresques i Fra Mauro.
– BENTLEY, Jerry H. (1993) Old World Encounters, Cross-Cultural Contacts and Exchanges in Pre-Modern Times, Oxford University Press – BOTTON, Jerry (2012) A History of the World in 12 maps, London, Penguin [Trad: Historia del mundo en 12 mapas, Debate] – BOULNOIS, Luce (2001) La Route de la Soie. Dieux, Guerriers et Marchands, Geneve, Olizane [Trad.: La Ruta de la Seda. Dioses, Guerreros y Mercaderes, Peninsula/Atalaya, 2004] – CURTIN, Philip D. (1984) Cross-cultural trade in world history, Cambridge University Press – DRÈGE, Jean-Pierre (1986) La Route de la Soie, Paris, La Bibliothèque des Arts [Trad: La Ruta de la Seda, Madrid, Anaya, 1989] – FRANCOPAN, Peter (2015) The Silk Roads. A new History of the World, New York, Bloomsbury [ Trad: Las rutas de la seda. Una nueva historia universal, Barcelona, Crítica, 2016] – HANSEN, Valerie (2012) The Silk Road. A New History, Oxford University Press – HUDSON, G.F. (1931) Europe and China. A survey of their relations from the earliest times to 1800, London, Arnold and Company.- TUCKER, Jonathan (2003) The Silk Road. Art and History, Chicago, Art Media Resources – LI Jian (ed) (2003) The Glory of the Silk Road. Art from Ancient China, Ohio, Dayton Art Institute & Beijing, National Museum of Chinese History – WHITFIELD, Susan (2004) The Silk Road, Trade, Travel, War and Faith, London, The British Library [Trad: Las rutas de la seda. Pueblos, culturas y paisajes, Barcelona, Blume, 2019] – WHITFIELD, Susan (1999) Life along the Silk Road, London, John Murray [Trad.: La vida en la Ruta de la Seda, Paidós, 2000] – WOOD, Frances (2002) The Silk Road, London, The British Library [Trad: La ruta de la seda, London, Folio Society, 2003]
Espais, itineraris, i l’inici de la ruta. Segle I aC –segle II dC(Primera sessió)
Fragment de la Gran Muralla erigida per la dinastia Han, segle I aC
La domesticació del cavall i el camell i la invenció de la roda va donar un gran impuls als contactes d’Euràsia. Les rutes s’articulaven entorn de la divisòria del Pamir, des d’on entroncaven per una banda amb els oasis del Taklamakan, i per l’altra amb la Transoxiana i la Bactriana que les duien al Proper Orient i que connectaven orient amb occident i el nord nòmada amb el sud sedentari. La consolidació d’imperis estables a Roma, Pèrsia i Xina donarà un nou impuls a les rutes preexistents. Al segle I aC l’expedició de Zhang Qian fins a la Bactriana propulsa la implantació xinesa a Àsia Central i inicia el que seran les rutes de la seda, que connectaven Xina, Pèrsia i Índia amb la ruta de l’encens que procedia d’Aràbia, i que, en el Informe de Dayuan, van proporcionar a la Xina la primera descripció d’Occident. Al segle I dC el Periple del Mar Eritreu evidenciarà els freqüents contactes comercials entre Roma i la Índia, que es reflectiran també en els mapes d’Estrabó i Ptolomeu.
Bibliografia
– GIL, Juan (1995) La India y el Cathay. Textos de la Antigüedad clásica y del Medievo occidental, Madrid, Alianza
– NICOLET, Claude (1988) L’inventaire du monde : géographie et politique aux origines de l’empire romain, Paris, Fayard
– WULFF, Fernando (2024) A orillas del tiempo. Historias entre mundos dos mil años atrás, Madrid, Siruela
– YÜ, Yingshi (1967) Trade and Expansion in Han China. A Study in the structure of Sino-Barbarian Economic Relations, Berkeley, University of California Press
Des de la secció d’Història, s’ha dut a terme una Enquesta sobre Memòria i Història del franquisme i la transició.
Dades de l’Enquesta sobre Memòria i Història
La Secció d’Història amb el suport dels serveis tècnics de l’Ateneu i l’Institut Opinòmetre va dur a terme una enquesta en línia a totes les persones sòcies amb adreça electrònica. Es van recollit 328 enquestes vàlides amb un error mostral ± 5,41% per a un interval de confiança del 95,5% (2 sigmes) i sota el supòsit de màxima indeterminació (on P=Q=50%).
El qüestionari constava d’onze preguntes sobre el coneixement i la valoració del principals fets polítics i socials entre 1951 i 1985. S’ha repartit en tres períodes: El primer comprèn la segona meitat dels 50 i la dècada dels 60, amb 16 fets destacats. Per a la dècada dels 70 s’han enunciat fins a 22 ítems. Per a la primera meitat de la dècada dels 80, un total de 7 fets. Per a tot el conjunt hem demanat la coneixença i la valoració d’un total de 45 fets o esdeveniments polítics i socials entre 1951, la primera vaga del tramvies i 1985, la despenalització de l’avortament.
Es demanava per a cada període que es marqués els fets que conegués bé, l’hagués viscut o no. També es demanava que destaqués per a cada període, almenys els quatre fets més rellevants per a la persona enquestada.
Segona meitat dels 50 i dècada dels 60
Els fets més coneguts per al entrevistats
Per aquest període els quatre fets més coneguts són: 1. La Nova Cançó. Els Setze Jutges, 1961, (79,3%). 2. La riuada del Vallès Occidental el 25 Setembre de 1962, (75,9%). 3. La Caputxinada entre 9 i 11 de març 1966 (74,1%). 4. La publicació d“Els altres catalans de Paco Candel, 1964 (65,9%).
Mentre que els cincs menys coneguts són: L’Execució de Julián Grimau (20 d’abril de 1963); El Contuberni de Múnic entre 5 i 8 de juny de 1962; El Primer Congrés de la Cultura Catalana Barcelona entre 1961-1964. La Fundació d’Òmnium Cultural, 11 de juliol de 1961. Fundació de la Comissió Obrera Central Barcelona (20-11-64). Tots amb percentatges que oscil·len entre el 32% i el 23%.
Queden entre 50% i un 38% de coneixença, dates destacades com: Els fets del Palau de la Música (19 de maig de 1960). L’assalt al Rectorat de la UB (17 de gener 1969). Les dues vagues de tramvies (de 1951 i de 1957). Les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde (14 Novembre 1963). Les morts del darrers maquis catalans: Quico Sabaté (5-01-60) i Caracremada (7-08-63). L’afer Galinsoga (entre juny de 1959 i febrer de 1960.
Els fets més importants per als enquestats
Quan es demana quins són els fets més destacats o importants per a l’entrevistat, hi ha tres fets entre els més coneguts que continuen sent també els més importants: 1. La Nova Cançó. Els Setze Jutges (1961) 50,6%. 2. La Caputxinada (entre 9 i 11 de març 1966) 50,3% 4. Riuada del Vallès Occidental del 1962 (25-9-1962) 41,5%. Però ara apareix en tercer lloc les dues Vagues de tramvies (de 1951 i de 1957) amb 45,1%.
Hi ha sis esdeveniment que són valorats amb menys del 15%: L’assalt al Rectorat de la Universitat de Barcelona; Fundació d’Òmnium Cultural; L’afer Galinsoga; El Contuberni de Múnic. L’execució de Julián Grimau; Els darrers maquis catalans (Q. Sabaté i Caracremada)
La dècada dels 70
Els fets més coneguts pels entrevistats
En aquesta dècada hi ha sis fets històrics que són ben coneguts per més del 90% dels enquestats: 1. Mort de Francisco Franco (20-11-1975), 98,5%. 2. Atemptat i mort de Carrero Blanco (20-11-1973). 97,0%. 3. Execució de Salvador Puig Antic i Heinz Chez (2-3-1974), 94,8%. 4. Primeres eleccions democràtiques (15-6-1977), 93,3%. 5.Restabliment de la Generalitat (29-9-77), 92,7%. 6. Referèndum sobre la Constitució espanyola (6-11-78), 91,2%.
Hi ha tres fets que són relativament poc coneguts, menys de la tercera part dels entrevistats: Primeres Jornades Catalanes de la Dona (25/30-5-1976), 33,5%. Campanya “Jo també soc adúltera” (Novembre 1976), 25,6%; Festival Popular de Poesia Catalana al Price (25 d’abril de 1970), 21,3%.
Els fets més “importants” pels entrevistats
Quant a la valoració o importància d’aquests fets dels 70, no hi ha un consens molt ampli. Els han destacat entre el 65% i el 32% dels entrevistats. Els cincs primers són: 1. Atemptat i mort de Carrero Blanco (20 de desembre de 1973), 64,6%. 2. Mort de Francisco Franco (20 de novembre de 1975), 63,1%. 3. Execució de Salvador Puig Antic i Heinz Chez (2 març de 1974), 42,1%. 4. Primeres eleccions democràtiques (15 de juny de 1977), 32,3%. 5. Restabliment de la Generalitat (29 de setembre 1977); 32,0%. No apareix ben valorat el Referèndum sobre la Constitució.
Entre els vuit fets poc destacats (menys del 7% dels entrevistats) trobem: Referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política (15-12-1976) 6,1%. Llei d’Amnistia espanyola de 1977 (15-10-1977), 5,2%. Despenalització dels anticonceptius (Llei 7-10-1978), 4,0%. Primeres Jornades Catalanes de la Dona (25-30 maig 1976) 3,4%. Sisena edició Sis Hores de Cançó a Canet de Mar (24-7-1976), 3,0%. Detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya (28-10-1973); 2,7%. Festival Popular de Poesia Catalana al Price (25-4-1970), 2,4%. Campanya “Jo també soc adúltera” (Novembre 1976), 1,2%.
La primera meitat de la dècada dels 80
Els tres fets conegutsper més del 84% són;1. Cop d’Estat de 23 de febrer de 1981, 98,8%. 2. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 (20 de març), 84,5%. 3. Eleccions generals espanyoles de 1982 (28-11-1982), 84,1%.
Els altres tres fets també son força coneguts (més de 67%): 4. Despenalització de l’avortament (5 de juliol de 1985), 69,5%. 5. Llei de Normalització lingüística (18 d’abril de 1983), 68,6%, 6. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1984 (29 d’abril de 1984), 67,7%.
Els fets més “importants” del quinquenni 1980-1985 per als enquestats són: 1. Cop d’Estat de 23 de febrer de 1981 (93,0%). Seguit a força distància de: 2. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, (66,5%); i 3. Llei de Normalització Lingüística de Catalunya promulgada 18-4-1983 (56,7%). Sembla que l’impacte negatiu del 23F és més destacat que la institucionalització de la democràcia.
Altres preguntes
Recorda què va fer el dia de la mort de Franco o en dies posteriors? (Només per a enquestats que tenen 60 anys i més):1.”Ho vaig celebrar amb els meus familiars i amics amb un 57,5%”.2. “No vaig fer res d’especial o diferent de l’habitual” amb un 29,7% Sobre el Judici del 23F (cop d’Estat protagonitzat per Antonio Tejero), diria vostè que es va fer justícia i es van aclarir tots els fets? 1. Totalment d’acord 2,4%; 2.Parcialment d’acord amb un 25,6%: 3. En desacord amb un 72,0%.
Presenta: Equip de treball de la secció: Miquel Nistal, Narcís Argemí i Joan Solé Camardons; i Josep Ribó, ateneista i director de l’Institut Opinòmetre
Manifestació dels treballadors de Jorsa. Barcelona, [1980]. Fons Memòria obrera de la fàbrica ENASA (PEGASO) (PEGASO 2) CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona
El Memorial Ateneu 2024: Tu què recordes? Tu què vas fer?
El projecte Memorial Ateneu 2024, vol contribuir a la recuperació de la memòria col·lectiva recollint experiències i testimonis que ajudin a comprendre millor les vivències d’aquells anys i generar espais de debat i reflexió sobre el passat.
El projecte Memorial Ateneu 2024, un projecte de recerca, recuperació i difusió de la memòria democràtica de les persones sòcies i de llurs familiars d’aquesta entitat, del període franquista i de la transició post franquista, mitjançant entrevistes entre persones de tres generacions que expliquen, quins fets polítics i socials recorden o coneixen bé i quins els van impactar més. També recull entrevistes amb persones expertes sobre aquests mateixos fets.
El projecte es desenvolupà en tres etapes:
Primer, es recolliren les dades mitjançant una enquesta en línia als socis i sòcies de l’Ateneu Barcelonès, en què aplegarem els seus coneixements, records i vivències o de llurs familiars.
En segon lloc, es triaren onze persones sòcies (vuit dones i tres homes) per a les entrevistes del documental “Fem Memòria. Una transició en construcció” que es complementaren amb tres entrevistes a experts. El resultat es donà a conèixer en una Jornada memorialista oberta a tota la població, i d’una manera especial a altres entitats memorialistes.
El projecte es completà amb una bibliografia exhaustiva del període històric i una ressenya de cada obra, preparada per la Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, que ja es pot consultar al Blog d’Història.
Mes de 80 persones sòcies de l’Ateneu han participat en el projecte “Memorial Ateneu: Tu què recordes? Tu què vas fer? Tres generacions parlen entre elles, del franquisme i de la transició.”
Manifestació : “USO CCOO UGT Estamos unidos los obreros por la disolución de las bandas fascistas…” Barcelona, 1977. Fons Memòria obrera de la fàbrica ENASA (PEGASO) (PEGASO 2). CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona
Obres sobre La Dictadura franquista i la Transició
Cada obra té una fitxa bibliogràfica, una sinopsi o una ressenya i una imatge de la coberta del llibre.
“Perquè l’altre gran element de força d’aquesta novel·la salvatge que ha escrit Eduard Márquez és que no hi ha ni un bri de ficció: tot és veritat. Tot el que hi ha a les cinc-centes trenta-quatre pàgines de 1969 ha passat, s’ha viscut… i s’ha patit” [Joan Josep Isern, Vilaweb, 01.11.2022 ].
Coordina i presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.
Extret de l’entrevista a Eduard Màrquez amb Maria Coll, Sàpiens 26-10-2012
Després d’anys de no publicar, Eduard Márquez sorprèn amb una novel·la sobre la transició en la qual la documentació històrica i els testimonis tenen un paper destacat. Notes informatives de la policia, decrets, enquestes, cartes, discursos, octavetes… i, sobretot, testimonis. Després de vuit anys de recerca en diversos arxius i de desenes d’entrevistes, Eduard Márquez ha publicat 1969, una obra coral que mostra totes les veus d’un any que va marcar l’inici del final de la dictadura franquista.
“L’any 1969, va ser l’inici del final de la dictadura. Aquell any van confluir un seguit de fets polítics i sociològics molt importants. En primer lloc, l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona i el consegüent estat d’excepció, que, en lloc de pacificar per la força l’ambient, va encendre encara més la universitat, les fàbriques, els barris… Després hi ha la imposició de la successió, amb el famós “atado y bien atado”. I, finalment, el cas Matesa, el gran escàndol econòmic i polític de la dictadura, amb ministres implicats i que va comportar un canvi de govern.
Potser hem mitificat la Transició. Hauríem de trobar un punt intermedi entre la mitificació i el fet que hi havia més gent tocant la pera de la que sembla. Te n’adones quan remenes els arxius. Allà descobreixes caixes senceres d’informes diaris de la policia sobre l’activitat a la Universitat, a les fàbriques, a les esglésies… No cal mitificar la Transició, només cal explicar-la bé. La bronca era petita, però constant. I aquesta remor contínua l’hem explicat molt malament, perquè ens hem centrat molt en els herois particulars i en les organitzacions polítiques i socials, i no en la lluita quotidiana. No eren milions de persones, però la capacitat insistent de molestar el règim tant de bo la tinguéssim ara!
El llibre 1969 no té l’estructura tradicional d’un text narratiu. Són documents transcrits de manera literal i veus de testimonis. Però és una novel·la perquè el tractament del material és narratiu i l’estructura està pensada des d’aquesta perspectiva. El material està distribuït perquè hi hagi tensió narrativa i tensió emocional, i això l’allunya d’un assaig o un documental. La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida. I, per aconseguir-ho, havia d’obrir-me al màxim nombre de veus i ampliar molt el concepte de veu.
No són documents, són veus i de cap veu en sabem nom. L’altre repte de la novel·la era que aquesta multiplicitat de veus fossin anònimes. No volia que hi hagués cap diferència entre la veu de Carrero Blanco fent declaracions a la premsa i una persona que m’explica la seva vida. Només hi ha noms quan un document va signat, per exemple, en el cas dels decrets llei. I encara que alguna veu pugui semblar inversemblant, totes són reals.
No és un llibre d’història, però he fet recerca com un historiador. Des que vaig iniciar aquest projecte, ara fa vuit anys, sempre he tingut historiadors joves i molt potents al costat. He consultat i he demanat documentació a diversos arxius (Arxiu del Partit Comunista de Madrid, Arxiu del Govern Civil, Arxiu de l’Administració de l’Estat, Arxiu del Pavelló de la República, etc.). Tinc més de 20.000 fotocòpies de documents! A diferència d’un historiador, però, la meva mirada no està mai acotada a un sol tema. Jo ho miro tot, i això m’ha permès trobar documentació absolutament inèdita. Per exemple, si no hagués mirat les caixes etiquetades com a “locos, excéntricos y anomarles”, no hauria trobat una carta que surt al llibre”…
[Extret de l’entrevista a Eduard Màrquez amb Maria Coll, Sàpiens 26-10-2012]
Dimarts 1 d’octubre de 2024 a les 17h a la sala Petit Ateneu tindrà lloc el Seminari de lectura del llibre de Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles.
Modera el seminari: Dolors Folch historiadora i sinòloga.
Llibre de lectura: Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles. Introducció i traducció de Manuel Forcano. Ed. Navona, 2021, 750 pàg. Hi ha altres edicions.
Quins temes de Marco Polo van ser una novetat absoluta pels seus contemporanis i per què?
A quins temes dedica sistemàticament comentaris al llarg de tot el seu llibre i per què?
Quines religions troba en el seu viatge, què n’explica i com les valora?
Com expliques que Marco Polo no mencioni de Xina: l’escriptura xinesa, la gran muralla, el te, els peus embenats de les dones, els palets per menjar.
Mapa 1
El llibre
Fill d’una família de mercaders venecians, Marco Polo va deixar Europa amb el seu pare i el seu oncle el 1271 per iniciar un viatge meravellós per la famosa ruta de la seda fins a la Xina, governada pel gran emperador mongol Kublai Khan. Després d’un periple de vint-i-quatre anys per tot el continent asiàtic, va tornar a casa i va posar per escrit les seves aventures, que reflecteixen l’exotisme fabulós d’un Orient encara desconegut i gairebé irreal.
El resultat fou el seu llibre La descripció del món, més conegut popularment com a Llibre de les meravelles, que va deixar embadalits els seus oients i lectors. Les seves descripcions van aconseguir arrelar en l’imaginari europeu amb una força que, després de set segles, ha perdurat fins als nostres dies. Aquesta és la versió integral presentada per Francesco Ardolino i traduïda al català per Manuel Forcano.
Cites pel seminari sobre MARCO POLO: La descripció del món. Llibre de les meravelles. Traducció i introduccions de Manuel Forcano
Per a cada cita hi ha el número del capítol de Marco Polo (MP) i la pàgina de la cita (p.) que fa referència a l’edició de Proa / edició Navona.
LLIBRE I. SOBRE LES MERAVELLES DE LES REGIONS ORIENTALS
MP1, p. 33/35. Senyors, emperadors i reis, ducs i marquesos, comtes, cavallers i burgesos, i tots aquells que vulgueu conèixer les diverses races dels homes i la varietat de les diferents regions del món i ser informats de llurs usatges i costums…
MP1, p. 34/36. No va prendre notes sinó de poques coses…anotà solament alguns detalls en les seves tauletes
MP16, p. 57/60. Marco va aprendre els costums i els usatges dels Tàrtars, llur llengua i lletres…quan feia poc que havia arribat a la cort del Gran Senyor ja sabia diversos idiomes i quatre escriptures, de tal manera que podia llegir i escriure molt bé en aquelles llengües
MP16, p. 58/61. Marco prengué bona nota de totes les novetats i les coses estranyes que podia aprendre i veure, a fi de saber com explicar-les desprès al Gran Khan·
MP21, p. 73/80. Aquests tàrtars no es preocupen de saber quin Déu hom adora als seus territoris. Mentre tots siguin fidels al senyor Khan, l’obeeixin, paguin el tribut fixat i es mantinguin en pau i justícia, de la vostra ànima ja podeu fer allò que més us plagui…Feu el que vulgueu amb la vostra ànima i amb Déu, ja sigueu tant jueu com pagà, sarraí o cristià”
MP22, p. 77/83. A la frontera amb Geòrgia hi ha una fontana d’on brolla a raig fet un líquid que és talment com l’oli. Brolla tant a doll que de vegades és fàcil carregar-ne cent naus al mateix temps. No es bo per menjar però serveix per fer foc…Venen de molt lluny a cercar aquest oli i a tota la comarca dels voltants no cremen res més que no sigui això
MP27, p. 91/102. Tots els sarraïns del món volen grans mals a tots els cristians del món
MP46, p. 139/154. Adoren Mahoma …però durant tot el dia no fan sinó beure un vi cuit boníssim. Són grans bevedors i s’embriaguen amb molt plaer
MP47, p. 141/157. I en una altra muntanya de la mateixa zona [Badakshan, a Afganistan] es troben les pedres amb les quals es fa l’atzur, que és el més fi i el millor d’aquest món. Les pedres de les quals es fa l’atzur formen vetes que neixen a les muntanyes. Aquestes vetes són nomenades lapislàtzuli.
MP58, p. 164/183. Tots els idòlatres del món, quan els arriba de morir els cremen els cossos… Llurs parents fan retallar imatges pintades en fulls de paper, imatges de cavalls, de camells, de moltons i d’altres animals, així com de paper que es fa servir per fer moneda. (paper moneda). També tenen cendals (sedes) de colors diversos, vestits, objectes d’argent i tota mena de coses, tot això ho llancen al foc.
MP60, p. 171/189-190. Llarga explicació de com el Gran Khan explota l’asbesto (amiant) i com es transforma en un teixit com de llana. [en aquesta muntanya hi ha una altra veta de la qual s’extreu la salamandra (amiant), que no crema quan se la llança al foc]
MP62, p. 173-174/193-194. (al Gansu), els idòlatres hi tenen nombrosos monestirs i abadies bellíssimes, amb una quantitat enorme de ídols, alguns de grans que mesuren deu passes. Uns són de fusta, d’altres de fang, o de pedra o bé de bronze, i tots són coberts d’or i meravellosament treballats. També n’hi ha de mitjans i petits . Els ídols grans estan ajaguts, amb molts altres de petits dempeus que semblen fer-los reverències amb humilitat com a deixebles. Els ídols grans són molt més venerats que els petits. Festegen llurs ídols tal com nosaltres fem amb els nostres sants i tenen quelcom semblant al calendari, ja que les festes de llurs ídols estan disposades en dies fixos. I tenen un calendari lunar igual que nosaltres tenim els mesos. Hi ha dies en què no mengen carn, com nosaltres els cristians el Divendres i Dissabte sants.
MP70, p. 193/214. Els homes rics i nobles es vesteixen de teles d’or i de teles de seda, i per sota la capa duen pells de gibelí i d’ermini, de marta i de guineu i de tota mena d’altres pells de luxe
MP75, p. 214-15/239-240. Shangdu [Xanadú], on Kubilai [Kublai Khan]ha fet construir un gran palau de marbre amb grans pintures de frescos d’animals, ocells i flors. Tot rodejat amb grans muralles, que tanquen fonts, rius d’aigua corrent i boscos, amb multitud d’animals domesticats per alimentar els falcons i els grifons que té en grans gàbies. El Gran Khan cavalca per aquest parc duent a la gropa un lleopard domesticat, i quan li plau deixa anar el lleopard perquè li encalci alguna presa i la fa donar als falcons… Al centre del parc el Gran Khan hi ha aixecat un gran palau de bambú, tot ell daurat per dins i per fora.
MP75, p. 218-220 /242-246… els astròlegs aconsegueixen que marxin els núvols, la pluja i el mal temps, i mai plogui sobre el palau de Kubilai. …els homes savis que fan això són del Tibet i de Caixmir, coneixen les arts diabòliques millor que qualsevol altre i manen sobre els dimonis fins a tal un que no crec que hi hagi al món més grans encantadors que ells. Van sempre bruts i sòrdids, duen el rostre ple de crostes, no es renten ni es pentinen i van sempre com unes guilles….Es mengen els executats…D’aquesta raça de garlaires, els bacsi, n’hi ha tants que costa de creure. Els bacsi fan volar les copes del khan d’una taula a l’altra, i ho fan davant de 10.000 persones que ho poden certificar. Fumen els ídols de bon encens perfumat d’espècies….Cada ídol és celebrat cada any en un dia fix, talment com nosaltres fem amb els sants. I nombrosos monjos són destinats al servei dels ídols, i tenen grans abadies i monestirs. Alguns d’aquests monestirs són tan grans com petites ciutats…tenen mil o dos mil monjos…festegen llurs ídols amb cants i lluminàries…Hi ha una altra classe de religiosos que s’anomenen sensin. Són homes de gran abstinència que menen una vida dura i rude. Només mengen sèmola i clofolla de blat.
Mapa 2
LLIBRE II SEGON LLIBRE SOBRE EL MATEIX TEMA
MP85, p. 254/283-284. Dadu (Cambaluc)(Beijing) Tota la ciutat està traçada a cordill. Els carrers principals són amples i rectes i van de porta de la muralla a porta. A cada illa hi ha palaus espaiosos amb jardins carrers principals per tot arreu hi ha parades i botigues de tota mena. Tots els terrenys construïts són quadrats i traçats a cordill . Tot l’interior de la ciutat està distribuïda com un tauler d’escacs. Al bell mig de la ciutat hi ha un palau enorme amb una campana que repica tres cops durant la nit, després d’aquest senyal ningú no pot caminar per la ciutat.
MP96, p. 287-288/319-321. A Cambaluc hi viu molta gent. Els dotze ravals són enormes, hi ha molta més gents als ravals que dins de la ciutat. En aquests ravals s’allotgen els mercaders que venen a fer negocis a la ciutat. Cada classe de gent té reservada un caravanserrall, com si diguéssim n´hi ha un pels llombards, un pels alemanys, un pels francesos. No es permet enterrar cap mort dins de la ciutat. Totes les dones de món, les pecadores, viuen als ravals. N’hi ha tantes que ningú no s´ho creuria, són més de vint mil, a causa del gran nombre d’estrangers i de mercaders. Elles tenen un capità general, i hi ha un cap per cada centena i per cada miler que reten comptes al general. N’hi ha tantes per que quan venen ambaixadors el capità té l’encàrrec de fornir a cadascun dels homes del seu seguici una meuca per cada nit, i una altra la següent. Ja veieu la quantitat de gent que viu a Cambaluc atès la quantitat de dones públiques que hi ha…No hi ha cap altra ciutat on arribin tants mercaders i tantes coses precioses. Cada dia entren en aquesta ciutat més de mil carretes carregades de seda, car aquí es fan molts teixits de seda i d’or.
MP97, p. 289/322-323. La Moneda del Gran Senyor es troba a Cambaluc i el Gran Khan en domina perfectament l’alquímia. Recullen l’escorça de la morera i amb ella preparen uns fulls semblants al paper cotó, tots negres. Els fa tallar de petits a grans, i el valor depèn de la mida. Tots els bitllets porten el segell del Gran Khan imprès amb cinabri. La falsificació comporta la pena capital. Distribueix els bitllets per totes les províncies per fer els pagaments i ningú gosa rebutjar-los perquè li costaria la vida.
MP99, p. 295-298/327-329. De Cambalic surten rutes cap a totes les províncies i hi ha albergs ben guarnits amb seda a les postes. Quatre-cents cavalls per posta, situades cada vint-i-cinc o trenta milles. Quan són fora les grans rutes del yam [iamb], les postes són a trenta-cinc o quaranta milles de distància… A les postes hi ha més de dos-cents mil cavalls reservats pels missatgers. I hi ha més de deu mil postes… Entre posta i posta cada tres milles hi ha un llogaret d’unes quantes cases on viuen correus al servei de missatgeria del senyor.. Duen un cinyell guarnit de campanetes per tal que se’ls senti de lluny. Els correus es relleven cada tres milles i corren tant de nit com de dia, i fan deu jornades en un dia i una nit… En cada posta hi ha un secretari que pren nota del dia i hora en què surt el correu. Ni els correus ni els que viuen a les postes no han de pagar impostos i se’ls hi proporcionen els cavalls… Cada ciutat ha de lliurar tants cavalls com necessiti la seva posta, i així al Senyor no li costen res de mantenir. Les ciutats es posen d’acord quan es troben entre postes que han de compartir. Dels quaranta cavalls de la posta, les ciutats en mantenen constantment dos-cents ja que els altres dos-cents estan de pastura. Si cal travessar un riu, les ciutats veïnes han de proveir barques, i si cal travessar un desert han de proveir queviures i escorta, i el senyor els atorga una ajuda especial.
MP103, p. 302/336 Pedres negres que s’extreuen de les muntanyes i cremen tot fent flames com si fossin llenya. Aquestes pedres mantenen el foc i produeixen millor cocció que la fusta. No fan gran flama, però després es queden al roig viu i desprenen gran calor.
MP104, p. 303/337 Quan hi ha abundància de cereal el gran Khan en fa comprar i emmagatzemar en grans naus destinades a això a cada província. Els graners del rei són sempre plens per poder proveir-ne quan hi ha necessitat en èpoques de sequera. Fa provisions públiques de tota classe de cereals: blat, ordi, mill, panís i arròs. Quan manca algun cereal el Gran Khan el posa a la venda a preus baixos per tal que tothom en pugui haver. I així el Gran Khan se les enginya per tal que ningú no passi gran fam.
MP105, p. 306-308/339-342. A la ciutat de Cambaluc hi ha uns cinc endevins i astròlegs, cristians, sarraïns, cataiencs, que tenen un astrolabi amb els signes dels planetes i els estudien tot l’any. Així poden predir si amb una lluna hi haurà terratrèmols, o tempestes, o pestes o guerres. I escriuen en uns petits fulls tot el que s’esdevindrà en cada lluna de l’any (almanacs). Es consulten per tot, per un viatge, per fer una gran obra. Els homes de Catai són de maneres i capteniment exquisits perquè tothora s’apliquen en l’estudi i els exercicis doctes. Parlen educadament, saluden amablement, es comporten a taula amb dignitat i polidesa, demostren gran respecte pel pare i la mare. El Gran Khan els ha prohibit que juguin i que apostin, pràctiques molt més esteses aquí que a cap altra banda del món.
MP116 p. 333-336/373-375. Tibet, regió tibetana del Sichuan. Zona destruïda per la guerra i despoblada. Per casar-se cap home voldria una dona verge, perquè a una noia que mai ha jagut amb cap home els homes la miren malament. Quan un viatger passa per allà, li ofereixen 20 o 30 filles per que es diverteixin amb les que vulguin, que estan molt contentes de ser escollides. En marxar els homes els hi donen un petit real, que elles podran exhibir com a prova de que ja han estat amb homes. La més feliç de totes és la que rep més presents de més estrangers. No creieu que els nostres joves de 16 a 24 anys farien bé d’anar a donar una volta per aquella contrada?
MP117, p. 337/376-377. El Tibet és una província molt gran on la gent té llengua pròpia i són idòlatres. Són lladres contumaços. Hi creixen el gingebre i la canyella. El corall hi serveix de diner. Hi a bastant camelot i altres teixits de seda i moltes espècies. Tenen els encantadors més hàbils i els millor astròlegs, i duen a terme els encantaments més estranys mitjançant un art diabòlic que no és adient explicar en aquest llibre per que la gent se’n sorprendria massa, Ells fan que esclatin tempestes i llamps i trons quan els plau.
MP118, p. 339/378-379. Gaindú (Xichang) Consideren molt bé que qualsevol que arribi folgui amb totes les dones que vulgui, i els homes se’n van de casa mentre la seva dona es revolca amb aquell pàmfil. I l’estranger penja el barret a la porta per indicar que ell està a l’interior, i el pàmfil mentre veu el barret no torna a casa per no pertorbar el gaudi. Quan l’estranger se’n va, l’amo torna i troba la família entusiasmada, i li agrada que les dones li expliquin tots els manyacs que han rebut de l’estranger. Alguns d’ells tenen la casa a les muntanyes però baixen per oferir llur dona al passant.
MP127, p. 364/406. Bengala: l’any 1290 quan jo, Marco, era a la cort del Gran Khan, ell encara no l’havia conquerida, però els seus exèrcits eren allà per conquerir-la.
MP128, p. 366/407-408. Caucigú (Tonquín). Tota la gent, homes i dones van pintats i tatuats amb agulles. Es fan dibuixos per tot el cos de lleons, de dracs…els dibuixos estan tan ben fets que no se’n van mai. El client sent un dolor enorme quan li fan. Qui més tatuatges té al cos se’l té per més noble. Però molts d’ells moren mentre els estan pintant.
MP130, p. 368/409. Toloman (Guamgxi). Quan moren fan cremar els ossos i els posen en una petita arca de fusta, els duen a les muntanyes altes, els entaforen dins grans coves i els pengen en llocs inaccessibles.
MP133, p. 375/418. Cianglú. Procés d’extracció de la sal i rendes que proporciona al Gran Khan.
MP135, p. 377-379/421-422. Les noies de la província de Catai, més que totes les altres, són pures i observen la virtut de modèstia. No ballen, ni dansen, ni fan ximpleries…. D’igual manera els nois no parlen davant dels ancians tret de quan els interroguen. Per protegir llur virginitat les noies caminen sempre tan suaument que mai no posen un peu davant de l’altre més d’un dit. Tot això ho fa la gent de Catai, car els tàrtars no es preocupen gens d’aquest tipus de convenció. La gent de Mangi observen el mateix costum que a Catai.
MP139, p. 383/427-428. Sortint d’aquesta ciutat es troba el riu Caramoran (Gran Canal), que és enorme, profund i ample. Car sapigueu que fa més d’una milla i és tan profund que tres grans naus…poden anar-hi amb llurs carregaments.
MP141, p. 392/438. Coigangiú. Sempre hi ha una quantitat enorme de naus, perquè és sobre el gran riu anomenat Caramoran. I us dic que en aquesta ciutat hi arriben una quantitat desmesurada de mercaderies a causa de la seva bona posició.
MP144, p. 394/440. Tigiú (Taizhou) Tenen força embarcacions al riu que hem esmentat. Des del mar fins aquí es produeixen quantitats ingents de sal…És aquí que es fa tota la sal i tota la província se’n abasteix. El Gran Khan en treu grans rendes i són tan magnífiques que gairebé ningú no s’ho creuria sense haver-ho vist.
MP148, p. 400-401/446-448. Singiú (Yizheng) És a les ribes del riu més gran del món, que es diu Quian (Riu Blau o Iang Tsé): en certs llocs fa deu milles d’ample, i en d’altres en fa vuit, i en un altre lloc en fa sis, i de llarg fa més de 120 jornades. En aquest riu desemboquen una infinitat d’afluents, tots navegables…I aquest riu va tan lluny i travessa tantes regions i tantes altres ciutats, que en veritat us dic que van i venen per aquest riu més naus i carregades de més coses precioses i de més gran valor, que les naus que van per tots els altres rius dels cristians i per totes llurs mars. Un dia en aquesta ciutat de Singiú vaig veure d’un sol cop més de quinze mil naus, totes navegant per aquell riu… Aquest riu travessa més de setze regions i a les seves ribes s’aixequen més de dues-centes grans ciutats… El principal producte que hom transporta per aquesta ciutat és la sal…que des d’allà es carrega en naus i es transporta per tota la regió…Les naus no tenen sinó un sol pont i només un pal amb vela, però són de gran tonatge, cas us puc ben dir que transporten entre 4.000 i 12.000 càntars (1 cantar= 45 kgs)….Cadascuna d’aquestes naus té vuit, deu o dotze cavalls que l’arrosseguen contracorrent quan van riu amunt.
MP149, p. 402/448. Caigiú. El Gran Khan ha fet obrir aquestes vies d’aigua, ha fet cavar fosses enormes, molt amples i profundes, d’un riu a l’altre i d’un llac a l’altre, i l’aigua pels canals corre tan bé que sembla un gran riu i grans naus hi naveguen. D’aquesta manera hom va directament de Mangi fins a la ciutat de Cambalic sense anar per mar, i també s’hi pot anar per terra. Car tot al llarg dels canals corre la calçada per terra, ja que la terra dragada dels canals i llançada a banda i banda és molt alta, de tal manera que hom pot caminar-hi per damunt.
MP152, p. 405/452. Sugiú (Suzhou) La ciutat és tan gran que fa aproximadament quaranta milles de perímetre. Hi ha una quantitat de gent tan gran que ningú no pot saber-ne el nombre. Hi ha sis mil ponts de pedra.
MP153-MP154p. 412-432/459-478 Quinsai (Hangzhou)
MP156, p. 438-439/490-491. Quenlinfú (Jianyang) Aquesta ciutat té tres ponts, dels millors i més bonics del món, fan una milla de llarg i nou passes d’ample. Són de pedra tota ornada de columnes de marbre. Són tan bonics i meravellosos que per bastir-ne un de sol caldria un tresor. Vuguen (Nanping) on es produeix una enorme quantitat de sucre. Tot el sucre que es consumeix a la cort del Gran Khan prové d’aquesta ciutat, i la quantitat és tan gran que costa un tresor que és difícil d’explicar.
MP158, p. 444-447/497-499. Çaiton (Quanzhou) És el port on arriben totes les naus de l’Índia, curulles de mercaderies precioses i amb pedres precioses de gran valor, així com amb perles grosses i bones. També és el port des d’on els mercaders de Mangi es fan a la mar. A aquest port arriba i se’n va una tal quantitat de mercaderies i de pedres precioses que és meravellós de veure. Des d’aquest port van per tota la província de Mangui. I us dic que per una nau carregada de pebre que va a Alexandria o a qualsevol altre lloc en direcció a les terres dels cristians, en venen més de cent a aquest port de Çaiton. És gairebé impossible de creure l’aplec immens de mercaders i de productes d’aquesta ciutat, car sapigueu que és un dels ports del món on arriben més mercaderies. En aquest port i en aquesta ciutat el Gran Khan arreplega moltes rendes, car totes les naus que venen de l’Índia donen un deu per cent. Les naus cobren pel seu lloguer un trenta per cent pels gèneres petits, i pel pebre cobren un quaranta-quatre per cent, i per la fusta d’àloe i la fusta de sàndal…un quaranta per cent. Entre tot plegat els mercaders donen la meitat de tot el que porten. Tanmateix de l’altra meitat que els resta en treuen enormes beneficis…
En una ciutat anomenada Tingiu (Longquan o Jingdezhen) es fan escudelles i plats de porcellana, grans i petits, els més bonics que hom pugui imaginar. Són molt apreciats arreu car enlloc més se’n fan, fora d’aquesta ciutat, i és d’aquí que surten i els exporten a molts indrets de tot el món…Estan fetes d’una espècie de terra que els habitants recullen en forma d’un llim…les escudelles prenen un color d’atzur, i són molt lluentes i belles fora mida….En tota la província de Mangi tenen una llengua i una mena de lletres, per bé que a cada districte es parli un dialecte diferent.
Mapa 3
LLIBRE III. EL LLIBRE DE L’ÍNDIA
MP 159, p. 454-456/507-509. Les grans naus amb que els mercaders vénen i van a l´Índia tenen un pont, i sobre aquest pont la majoria té unes bones seixanta cambres o cabines petites en cadascuna de les quals un mercader es pot instal·lar còmodament. Tenen un timó, quatre pals i quatre veles. Moltes vegades hi afegeixen dos pals més que s’aixequen o s’abaixen cada cop que volen, amb dues veles segons el temps. Algunes naus, i aquestes són les més grans, tenen a més a més, tretze compartiments ço és, divisions interiors fetes amb unes fortes planxes ben unides… Aquestes naus a vegades exigeixen tres-cents navegants, algunes dos-cents, d’altres cent-cinquanta…També poden dur més càrrega que les nostres….Són tan grans que bé poden carregar cinc mil cistells de pebre, i algunes fins a sis mil…Aquestes naus tenen barques tan grans que poden arribar a dur fins a mil cistells de pebre. Porten una tripulació de quaranta, cinquanta, algunes de seixanta, d’altres de vuitanta o fins a cent mariners. Cada nau transporta dues d’aquestes grans barques…També porten uns deu bots per ancorar.
MP160, p. 457-459/511-513. Cipangu (Japó) és una illa al Llevant que es troba en alta mar, a mil cinc-centes milles de terra. És grandíssima. La gent és blanca, bella i té bones maneres. Són idòlatres i s’autogovernen…Hi tenen or en grandíssima abundància… Són riquíssims i el senyor d’aquesta illa viu en un palau d’or. Moltes perles. Intent de Kubilai de conquerir-la… Sortiren de Çaiton i Quinsai i arribaren fins l’illa on s’apoderaren fàcilment de planes i de granges….però un vent fortíssim va fer xocar entre elles totes les naus i es van estavellar unes contra les altres.
MP162, p. 464-465/518-519. La mar on hi ha aquesta illa s’anomena la mar de Cin, que vol dir la mar enfront de Mangi. Aquesta mar de Cin és tan llarga i tan ampla que té mil quatre-centes quaranta-vuit illes, la major part de les quals són habitades…Quan les naus de Çaiton o de Quinsai hi fan cap en treuen grans beneficis i guanys.
MP164, p. 473/528. Hi ha una illa enorme que s’anomena Java. És l’illa més gran que hi ha en aquest món. Aquesta illa és d’allò més rica: tenen pebre, nou moscada, nard, galanga, cubeba, clau i totes les espècies precioses que es poden trobar al món. A aquesta illa arriba una gran quantitat de mercaders que hi fan grans beneficis…D’aquesta illa els mercaders de Çaiton i de Mangi ja n’han tret grandíssims tresors.
Secció d'Història 