Dimarts 1 d’abril, 11-13h a l’auditori Oriol Bohigas. Introducció general: en què consisteix la contemporaneïtat. Ponent: Jordi Casassas Ymbert, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i director acadèmic del curs.

Imatge principal: Cottonopolis és un nom donat a la ciutat de Manchester, a Anglaterra. Denota una metròpoli de cotó i fàbriques de cotó, inspirada per l’estatus de Manchester com a centre internacional de les indústries de processament del cotó i tèxtil durant aquesta època. http://www.goodallartists.ca/images/manchester-from-kersal-moor-wyld-.jpg

Curs per a persones sòcies (75 €) o no socis (150 €) per a les 10 sessions de l’1 d’abril al 3 de juny cada dimarts de 11-13h. Més informació al Blog d’Història

SESSIÓ 1:  “INTRODUCCIÓ GENERAL: EN QUÈ CONSISTEIX LA CONTEMPORANEÏTAT” 

Ponència de JORDI CASASSAS

Redacció d’aquests apunts: Miquel Nistal

Coordinació del curs: Joan Solé Camardons

INTRODUCCIÓ

L’objectiu clau del curs és subministrar les bases per a entendre (o aproximar-nos) al món actual. En cada període de la història de la humanitat la idea de contemporaneïtat, en el sentit de les coses coetànies, ha estat important  per a la determinació de la vida col·lectiva. Hi ha un moment de la història on aquest concepte de contemporaneïtat s’acota, i això coincideix amb 1918 i el final de la Primera Guerra Mundial; és en aquest moment quan es comença a parlar de contemporaneïtat com a període històric diferenciat. La guerra va suposar un xoc enorme i inesperat per a la societat de l’època i la convulsió que va desencadenar va ser terrible. Després es dirà que la política no va saber aturar el conflicte. El referent històric del moment era la darrera guerra franco-prussiana de 1870, un conflicte breu i localitzat que donà lloc a l’inici de la transformació geopolítica a Europa. Un altre referent era la guerra civil americana (1861 – 1865) però aquest era vist com un conflicte allunyat de la realitat europea. La Gran Guerra del 14 (anomenada així en un començament), va esdevenir una guerra total, la primera al món occidental, amb un impacte brutal en la mentalitat europea i en la historiografia que es preguntava com era el món que havia portat al desastre i qui o quins van ser els responsables de tot plegat.

A partir d’aquí, i sobretot, després del convuls període de 1919 a 1945 es pensa que no es pot interpretar el món només en clau política sinó que cal incorporar els estudis econòmics i socials. L’escola francesa dels Annales d’histoire économique et sociale  és un bon exemple d’aquest canvi de paradigma. Creen una revista l’any 1929 amb el mateix nom que va trencar radicalment amb la historiografia tradicional per insistir en la importància de tenir en compte tots els nivells de la societat i considerar tots els aspectes que portin a conèixer l’ésser humà en tota la seva plenitud. Va insistir, a més, en el caràcter col·lectiu de les mentalitats. Rebutjà el marxisme, i va treure importància als factors materials com a menys importants que el marc mental (Mentalités), que és considerat el nucli de les decisions.

UNA PRIMERA APROXIMACIÓ A LA CONTEMPORANEÏTAT

La qüestió més important és acordar en funció de què podem parlar d’una època contemporània, o sigui, la nostra. Tot dependrà de l’escola historiogràfica que hom consideri i de les preocupacions del moment històric des del qual es fa la perspectiva: no serà el mateix fer-ho des de l’any 1918, 1945 o 1960, per posar tres moments clau de la nostra història recent. En cada moment, els historiadors es fan preguntes diferents i van canviant els punts de vista amb el temps.

L’objecte d’estudi varia en cada moment històric i, a més, cal tenir en compte que l’escala de valors va variant amb el temps. És important aproximar-nos a la realitat sense fer massa presentisme històric, actitud que consisteix a interpretar el passat a partir de les experiències i actituds del present, cosa perillosa que porta a un revisionisme històric negatiu. Des de fa unes dècades s’ha fet una divisió entre el “món contemporani” i el “món actual”. Caldrà acotar els termes i els elements que utilitzarem per a fer les oportunes divisions i caldrà preguntar-se si aquestes es poden mantenir al llarg del temps.

Una acotació clàssica és la que s’ha utilitzat en la programació del nostre curs que es basa a considerar com a inici de la contemporaneïtat l’any 1848 amb el gran període revolucionari que s’estengué per bona part d’Europa en aquelles dates. No tothom hi està d’acord. En la historiografia del segle XIX, l’inici de la revolució francesa marcava el moment inicial amb la irrupció del món liberal que acompanya el capitalisme. Però el liberalisme és un procés llarg o molt llarg que no substitueix radicalment el món antic sinó que s’acaba plasmant  finalment com una síntesi entre el nou món liberal i el vell derivat de l’Antic Règim.

El llibre d’Arno Mayer (1926 – 2023) La persistencia del Antiguo Régimen (1984) incideix en aquesta idea força agressiva, que ens diu que fins a la Gran Guerra, molts elements antics hi pervivien; així, l’exèrcit francès de 1914 tenia un cos d’oficials que era majoritàriament d’extracció aristocràtica, cosa que també passava amb el cos diplomàtic de molts països europeus.

EL MÓN CONTEMPORANI SEGONS BARRACLOUGH

Geoffrey Barraclough (1908 – 1984) va ser un historiador britànic medievalista que evolucionà cap a la història contemporània. El seu llibre Introducción a la Historia Contemporánea, va ser un llibre d’èxit acadèmic a nivell mundial. Publicat l’any 1964, les seves  idees obeeixen a reflexions fetes l’any 1956; són els grans conflictes i fets al món els que guien la seva reflexió: el final de la Segona Guerra Mundial (1945), la mort de Stalin i el final de l’estalinisme (a partir de 1953), la crisi colonial del canal de Suez i l’ocupació del Sinaí per Israel (1956), la crisi d’Hongria (1956) o el Moviment dels Països no Alineats (1961). Barraclough és qui fa la primera síntesi després del desastre de 1914 – 1945 preocupat per entendre què és la contemporaneïtat i la seva periodització.

Parteix d’estudis previs com els de l’historiador suís Jacob Burckhardt (1818 – 1897) que havia estat mestre de Nietzsche i que en el seu llibre de 1860 La cultura del Renacimiento en Italia, traduït al castellà el 1999, havia escrit que la part més important del treball d’un historiador era plantejar-se bones preguntes i situava l’inici de la contemporaneïtat amb la Revolució Francesa. Barraclough situa l’inici de la contemporaneïtat el 1870 amb la Guerra francoprussiana, tot justificant-ho amb l’argument que la guerra i, sobretot, la segona revolució industrial iniciada també en aquestes dates, ho modificarà tot ja que els canvis científico – tecnològics associats provocaran un creixement demogràfic disparat i l’aparició de la societat de masses, un nou escenari internacional derivat de la guerra franco-prussiana i uns intents fracassats de regular el creixent i expansiu colonialisme europeu.

L’any 1890 hi ha un punt d’inflexió molt important quan el kàiser alemany Guillem II acomiada Bismarck, polític obsessionat amb l’estabilitat i el substitueix per polítics més d’acord amb la visió que el kàiser tenia del món: agressiva, colonialista, imperialista i aliena totalment a l’estabilitat. També despatxa l’envellit Moltke, el general artífex de les victòries militars que generarien el nou Reich alemany en les guerres a Dinamarca, Àustria, Itàlia o França. En el seu discurs de comiat, Moltke avisa que les guerres del futur seran molt diferents, que implicaran globalment la indústria i els països sencers i que comportaran l’extermini total de l’enemic i acaba: “Ai, de qui faci una guerra així”.

L’obra de Barraclough va estar molt influenciada per un llibre de John Maynard Keynes (1883 – 1945) el gran economista britànic que l’any 1919 assistí formant part de la delegació britànica a les sessions de la Conferència de París posterior a la Gran Guerra. Keynes se’n va de París perquè no li fan cas i escriu el referit llibre el mateix any, Las consecuencias económicas de la paz, amb traducció castellana l’any 1920 on explicava la seva disconformitat amb el règim abusiu d’indemnitzacions i reparacions que s’imposaven a Alemanya, que considerava una «pau cartaginesa», en un món econòmic totalment interdependent. Vaticina que si s’escanya econòmicament Alemanya, això provocarà una depressió econòmica extraordinària i que la sortida germànica serà posar-se en mans d’un dictador salvador. El balance of powers (o equilibri de poder en les relacions internacionals) a Europa era clau, segons Keynes, per a mantenir l’estabilitat i no provocar més guerres o l’empobriment de tots; la Pau de Versalles que sortí finalment ho va enfonsar tot.

Un altre autor  important en els posicionaments de Barraclough és Karl Polanyi (1886 – 1964), antropòleg austrohongarès autor de La gran transformación de l’any 1944 on explica els orígens econòmics i polítics de la nostra època i on critica, tant el sistema liberal capitalista com el comunista; això ho va situar el centre de les discussions del període posterior a la Segona Guerra Mundial sobre el futur de l’organització econòmica i política.

Barraclough observa un punt d’inflexió històric al voltant de 1961: la presidència de Kennedy, la propera emergència de Bréjnev a la URSS, tot i que en aquests moments l’home fort soviètic sigui encara Khrusxov, la crisi dels míssils a Cuba, l’inici de la cursa espacial, l’inici preparatori del Concili Vaticà II, el Tractat de Roma o els primers passos cap a la revolució electrònica, marquen aquesta inflexió sobre la qual no s’atreveix a fer prediccions de futur, tot i que hi veu una frontera històrica ben definida.

EL MÓN CONTEMPORANI SEGONS HOBSBAWM

L’historiador britànic Eric Hobsbawm (1917 – 2012) fou un dels historiadors més influents de la segona meitat del segle XX. La seva perspectiva marxista materialista impregna la seva obra, tot escrivint amb una amplitud mundial ja que disposava d’un equip d’adjunts i estudiants d’alt nivell. El seu nombrós equip cercava i publicava de manera molt exhaustiva i rigorosa i ell disposava de tots aquests materials de primera que explicava en obres d’una forma molt directa i fàcil de llegir. La seva cèlebre trilogia està integrada per tres llibres clau per a entendre la seva comprensió i situació de la contemporaneïtat:

• La edad de la revolución. Europa 1789 – 1848, publicat el 1962 i amb traducció castellana de 1997.
• La edad del capital 1848 – 1875, publicat el 1975 i traduït al castellà l’any 1988.
• La edad de los extremos: el corto siglo XX 1914 – 1991 publicat el  1991 i en versió castellana de 1998.

El tercer llibre sobre el “curt segle XX” (el concepte no és d’Hobsbawm sinó de l’historiador hongarès Ivan T. Berend), està escrit sota el profund impacte que li va causar la caiguda  de l’URSS l’any 1991 i ell defineix un segle que coincidiria amb l’existència del socialisme d’estat (1914 – 1991) i que inclouria les dues guerres mundials, els feixismes d’entreguerres i la Guerra Freda. Aquests processos, de gran impacte historiogràfic, són els que, en la seva interpretació, definirien el segle XX.

L’any 2000  a The New Century fa una revisió del segle curt i del llibre anterior dels Extrems. Explica que la continuació seria l’època de la globalització extrema, d’una evolució del nacionalisme més agressiu, posant en qüestió la democràcia liberal, tot generalitzant la violència política en les relacions internacionals i expressa la seva inquietud pel sistema de relacions internacionals entre estats que fins aleshores s’havien regit pel colonialisme i el terrorisme nuclear, tot expressant la crisi dels estats – nació clàssics amb els canvis del sistema de partits, les guerres asimètriques amb massacres, genocidis i neteges ètniques que formen masses ingents de refugiats, l’augment de la xenofòbia, els extrems religiosos i culturals polítics. Aquests canvis substantius són motivats, a ulls de Hobsbawm, per la por i la rellevància màxima de l’individualisme.

Finalment en una publicació pòstuma de l’any 2013 trobem les darreres reflexions a Fractured Times: Culture and Society in the 20th Century. Hi ha una versió en castellà: Un tiempo de rupturas. Sociedad y cultura en el siglo XX. En aquest llibre analitza el seu segle curt però tirant una mica enrere en el punt de partida per examinar les condicions que van propiciar el gran creixement cultural de la Belle Époque i van albergar les llavors de la desintegració, des del capitalisme paternalista fins a la globalització i l’arribada d’una societat de consum de masses. Hi explica la fractura cultural i artística produïda en una societat desorientada que només mira endavant sense saber on anar com obrint un període de transició  indeterminada. El nou segle XXI seria doncs el final del cicle de superioritat de la civilització burgesa europea. Aquest cicle s’havia iniciat a finals del segle XIX fruit de l’impacte de la revolució cientificotècnica, amb un cicle productiu depredador i un sistema polític i institucional d’unes elits que no han sabut assumir l’ascens de les masses ni el xoc entre els estats – nació i la globalització. Per tant, Hobsbawm introdueix alguns matisos als seu “segle curt” i tira una mica enrere en el temps, fins a la Belle Époque o ben bé de la dècada dels 70 del segle XIX per a argumentar els orígens del “segle curt”.

El final d’aquest segle XX curt, Hobsbawm el situa amb la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, però ell determina un punt d’inflexió anterior important amb la crisi energètica del 1973 derivada de la Guerra del Yom Kippur i els processos posteriors que d’alguna manera pengen d’aquesta crisi: l’augment incontrolat de les companyies multinacionals que escapen del control dels estats – nació, la deslocalització industrial, l’extensió del fordisme (els processos de fabricació massiva en sèrie) a Àsia, l’eixamplament de les diferències socials, la derivada crisi dels estats – nació i del sistema de partits i la crisi de l’humanisme i la modernitat.

El doctor  Casassas fa un afegitó important a tot l’anterior i és que cal tenir en compte que el mateix any 1973 comença a Hèlsinki la Conferència sobre la Seguretat  i la Cooperació a Europa (CSCE) que incloïa tots els països d’Europa i Turquia (excepte Albània i Andorra) amb la URSS, els EUA i Canadà. El tancament de la conferència el dia 1 d’agost de 1975 acabava amb un text conjunt de deu punts, els més importants dels quals parlaven de l’abstenció de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força, la inviolabilitat de les fronteres, la necessitat de mantenir la integritat territorial dels estats, el respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals. Alguns d’aquests acords grinyolaven amb la realitat geopolítica del moment (la guerra invasiva del Vietnam pels EUA o el poc respecte a les llibertats polítiques al bloc comunista), cosa que indicava la voluntat d’inici del final de l’etapa de la Guerra Freda, o, si més no, intentar acabar amb la lògica d’aquest conflicte en un moment en què la Unió Soviètica ja donava mostres de fallida econòmica i institucional i els EUA carregaven amb una derrota militar al Vietnam.

ELS LÍMITS DEL MÓN CONTEMPORANI I DEL MÓN ACTUAL: NOVA REFLEXIÓ

¿Quan van prendre cos els principals elements que caracteritzarien aquest segle XX que s’ha intentat delimitar cronològicament i temàticament? Quins van ser els eixos fonamentals en vista de l’evolució de l’actual període definit com de transició que ens determina actualment? Quina consciència es va tenir, en cada un dels finals de segle —el del XIX i el del XX— de l’existència d’una sèrie de factors que diferenciaven una època de l’altra?

Abans d’entrar a parlar de la transició posterior al segle XX, creiem que la periodització  del món contemporani començaria el 1848 que representa a tota Europa (amb les excepcions d’Espanya, Rússia o Gran Bretanya que en això portava una història pròpia) una onada revolucionària que donaria lloc als nacionalismes, al socialisme, la democràcia representada pels liberals demòcrates més radicals amb la participació (masculina això sí) en la vida pública i el desafiament de l’estat – nació a la pervivència dels imperis. La publicació en aquesta data del Manifest comunista de Marx i Engels, dona peu a un programa socialista nou, revolucionari i transformador radical del món. Per la seva banda els nacionalismes emergents impulsaran la fi dels imperis i es configuraran nous estats. Ara bé, les revolucions de 1848 van ser totalment derrotades en el seu moment, amb l’excepció parcial de França que incorpora alguns matisos revolucionaris. Però els que guanyen defensant l’statu quo hauran de tenir en compte les fortes pressions del “nou” que ve; per tant el futur serà la síntesi de coses velles i noves.

Cap a 1870 comencen a notar-se els canvis acumulatius que comentàvem al paràgraf anterior. A partir d’aquí es poden definir deu elements que s’inicien o en deriven de la situació social, política i econòmica del 1870:

Primer: La segona revolució industrial i la revolució cientificotècnica: molts avenços d’aquesta darrera tindran una aplicació social molt ràpida. Dos exemples: les vacunes que tindran un fort impacte en l’augment de la demografia o els ascensors que canviaran la fesomia i la distribució social dels habitatges, cas paradigmàtic de l’Eixample barceloní que veurà com els bons burgesos abandonen els principals dels blocs d’habitatges per buscar els pisos superiors més lluminosos i als quals es podia accedir còmodament amb el nou invent. Amb l’electricitat i el petroli hi haurà un nou desenvolupament de les indústries químiques i les electroquímiques.

Segon: L’explosió demogràfica: Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica. 

Tercer: La revolució urbana i la societat i cultura de masses: lligada a la revolució cientificotècnica; si abans la població europea era bàsicament rural, amb els canvis esdevingué predominantment urbana. El nombre de nuclis de població aïllats s’anà reduint cada cop més i, conseqüentment, es reduí també la incidència de l’endogàmia. La gent agrupada en nuclis immensos amb problemes comuns desenvolupen consciència de grup i ganes de participar-hi.

Quart: Explosió del nacionalisme de masses: caldrà nacionalitzar les masses i això serà una tasca de cada estat – nació. Que la gent de cada estat se senti patriota del seu estat i, arribat el moment, identifiqui com a enemics els d’un altre estat per sobre de la pertinença internacional a una classe social obrera. L’inici de la Gran Guerra serà la prova de foc que validarà tot això.

Cinquè: L’hegemonia de l’estat: sense un domini hegemònic de l’estat sobre la societat, no s’hagués pogut fer la Primera Guerra Mundial. La formació de cossos de funcionaris especialistes, ben coordinats i la seva intervenció en tot el que feia o pensava la gent.

Sisè: La consolidació als estat del primer món del liberalisme democràtic: S’estendrà el sufragi universal (masculí) per molts països abans de la Primera Guerra Mundial, cosa que anirà acompanyada d’un bon increment de la corrupció ja que les elits intentaran de totes les maneres el control sobre el cos electoral.

Setè: La irrupció de l’alternativa socialdemòcrata: en els països més desenvolupats, com Alemanya, l’obrerisme amb el sindicalisme de masses optaran per l’entrada al joc electoral en la creença que les majories propiciades per les masses de treballadors podrien permetre els canvis i la intervenció política de manera gradual. Posteriorment apareixerà la via rupturista i revolucionària, els bolxevics que originaran un canvi de soca-rel del sistema a Rússia i que intentaran mundialitzar la revolució tot estenent-la a Alemanya el 1918 – 19. Aquí s’encendran totes les alarmes de les elits. La revolució alemanya serà aixafada amb facilitat i això farà que el canvi bolxevic quedi limitat a la Rússia revolucionària.

Vuitè: Consolidació de la violència moderna: Al segle XIX, la gran violència queda lluny, en el món colonial força violent, però sense visualització directa en els societats metropolitanes. El desenvolupament dels periòdics amb tirades massives a baix cost i la fotografia mostren a Europa les grans massacres que es duen a terme en llocs allunyats. El colonialisme es ven com una forma de portar el progrés a llocs llunyans i a gent per civilitzar a base de pals. La Gran Guerra portarà la violència i les matances a gran escala, de manera massificada, quotidiana i aquesta cultura violenta s’ampliarà amb els conflictes posteriors del segle XX.

Novè: La mundialització: el procés pel qual els fenòmens  polítics, econòmics, socials o culturals esdevenen d’àmbit mundial. Això representarà l’entrada en crisi i el final del concepte eurocèntric que equiparava Europa amb el món.

Desè: La crisi del món positivista: Amb la progressiva irrupció del vitalisme i el relativisme. Ara entre en joc la subjectivitat que ho qüestiona tot.

En resum, es pot dir que pels voltants de 1848, ja s’insinua l’auge de la civilització industrial amb una classe potent, la burgesia i uns transports cada cop més importants que possibilitaran els moviments de població necessaris per a la urbanització.  No serà fins vint anys més tard que la combinació de tots els factors que hem vist  no va produir el canvi fonamental: la modificació dels hàbits socials i de percepció de la realitat que feren imprescindible una nova organització social, política i institucional, tot disparant la velocitat en els canvis i l’agressivitat,  cosa que propiciaria la cursa d’armaments.

A la vista de tot el que hem anat desenvolupant es poden fer perioditzacions del món contemporani entre 1870 i 1973 -1991. Hobsbawm parla de subperíodes  del seu “segle curt” com l’època de les catàstrofes, l’edat d’or (del capitalisme) i l’època final de crisi. El doctor Casassas proposa la seva periodització:

1870 – 1913: Anys de la tensió de la modernitat.

1914 – 1945: Anys de l’horror i de la guerra dels trenta anys del segle XX (tot fent el paral·lelisme amb la Guerra dels trenta anys  del segle XVII). Aquí s’inclouen les dues guerres mundials i el violent període d’entreguerres.

1945 – 1973: Anys de la Guerra Freda i de la tensió globalitzadora.

1973 – 1989: Anys en què es produeix la crisi del segle XX que acabarà amb el col·lapse dels països del socialisme real europeu i de la URSS.

1989 – ?: Anys d’una llarga transició no sabem ben bé cap a on. Ara podríem dir que avancem cap una societat post-democràtica, però potser és massa aviat per a fer una afirmació com aquesta, però el cert és que cada vegada més hi ha un nombre creixent de països on les limitacions democràtiques es van consolidant.

Bibliografia bàsica general recomanada pel professorat i disponible a la Biblioteca Ateneu Barcelonès [BAB]

• CASASSAS  YMBERT, Jordi (coord.): La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013, 2005 (1a edició), 695 pàg. [BAB]
• CASASSAS YMBERT, Jordi: “Interpretant el segle XX. Primera aproximació” Cercles: Revista d’Història Cultural. Núm. 22, 135-159,   (2019): DOI: https://doi.org/10.1344/cercles2019.22.1005
• FONTANA, Josep: El siglo de la Revolución. Una història del mundo desde 1914. Barcelona, Crítica, 2017, 802 pàg. [BAB] Ressenya
• GRASS, Günter: El Meu segle. Traducció de Pilar Estelrich, Ed 62, 1999, 357 pàg. [BAB]
• HOBSBAWM, Eric. J.: Historia del siglo XX : 1914-1991; Traducció de Juan Faci, Jordi Ainaud i Carme Castells, Barcelona, ed. Crítica, 1995, 614 pàg. [BAB]
• HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del capital 1848 – 1875. Ed Labor, 1998, 358 pàg. [BAB]
• HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del Imperio 1875-1914. Ed. Crítica, 2014, 392 pàg. [BAB]
• JUDT, Tony: Sobre el olvidado siglo XX. Ed. Taurus, 2008, 489 pàg. [BAB]
• JUDT, Tony; SNYDER, Timothy: Pensar el segle XX. Traducció de Miquel Izquierdo i Núria Parès, La Magrana, 2012, 509 pàg. [BAB] Programa Mil·lenium, TV3, 2012
• MAZOWER, M. : La Europa negra. Des de la Gran Guerra hasta la crisis del comunismo, Ed. B, 2001, 512 pàg.
• MAZOWER, M.: El Imperio de Hitler: Ascenso y caída del Nuevo Orden europeo, Traducció d’Enrique Herrando, Ed. Crítica, 2008, 956 pàg. [BAB].
• TODOROV, Tzvetan:  Memoria del mal, tentación del bien : Indagación sobre el siglo XX,  Traducció de Manuel Serrat Crespo. Ed. Península 2002, 377 pàg. [BAB]

Jordi Casassas i Ymbert 

Historiador i catedràtic emèrit de la UB. Doctorat en història contemporània el 1977 amb la tesi Jaume Bofill (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política, ocupà la càtedra de la mateixa matèria a la Universitat de Barcelona des de 1990.

Va ser codirector del Diccionari d’historiografia catalana i de la «Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català». Per la seva obra El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats va rebre el Premi Ramon Trias Fargas 2004.

També és autor, entre altres obres, de La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme (2017), La nació dels catalans: el difícil procés històric de la nacionalització de Catalunya (2014), El canvi cultural del segle xx (2014), Les identitats a la Catalunya contemporània i La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (2009), El futur del catalanisme (1997), Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920) (1989) i La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (1983). També destaquem la coordinació de La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013.

Com a soci de l’Ateneu Barcelonès havia estat vocal entre els anys 1987-1991; i president en dos mandats entre el 2014 i 2021. Institució sobre la qual té escrits dos llibres: Història de l’Ateneu Barcelonès. Dels orígens als nostres dies (1986) i director de l’obra Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006).

Entre les seves línies de recerca destaquen: Història política i cultural de les institucions, nacionalismes i catalanisme. El problema polític de les identitats nacionals a l’espai mediterrani contemporani.

És també director de la revista Cercles. Revista d’Història Cultural; és portaveu del Grup d’Estudis d’Història Cultural i dels Intel·lectuals (GEHCI) vinculat a la Universitat de Barcelona des de 1989. Des de 2012 és membre numerari, de l’Institut d’Estudis Catalans. I rector de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) des de 2016.

Centre d’Interès de la Biblioteca de l’Ateneu “Curs Aula Ateneu”

La Biblioteca de l’Ateneu ha preparat una bibliografia general i també de la segona meitat del segle XIX del Curs “Les claus del món contemporani 1848-1945” que podeu consultar al catàleg de l’Ateneu o veure directament a la Biblioteca aquÍ

http://cataleg.ateneubcn.org/cgi-bin/koha/opac-shelves.pl?op=view&shelfnumber=976&sortfield=title