Imatge principal. “Portrait du vieux Cerdà (Ildefons Cerdà), auteur de l’Eixample” Artista: Ramón Martí Alsina (1826–1894); Col·lecció Ateneu Barcelonès, 1878, Tècnica: oli sobre tela; dimensions 142 × 114 cm. Exposat a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
Barcelona i les seves històries
No hi ha cap dubte que la ciutat de Barcelona és un punt de referència nacional, hispànic i europeu en molts àmbits històrics, culturals, literaris o artístics. Podem dir que Barcelona “està de moda” i d’alguna manera “marca la moda”.
Barcelona ha estat i és escenari i marc d’innombrables fets històrics transcendents i de fets quotidians; ciutat de personatges cèlebres i de persones anònimes; d’un ric patrimoni urbanístic i artístic; de burgesos i de menestrals; d’industrials i d’obrers; i de burgeses i de treballadores. Tots i cadascun d’aquests àmbits tenen les seves històries de Barcelona, són la història a Barcelona.
L’Ateneu Barcelonès al bell mig de la ciutat, ha estat en alguns casos testimoni i observador d’algunes d’aquestes històries.
La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va programar i dur a terme el primer semestre de 2018 el Cicle Històries de Barcelona, amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsen amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona.
El temes tractats són ben diversos: Barcelona i el tràfic d’esclaus; Cerdà i l’Eixample; el doctor Robert i el Tancament de caixes; el Barri gòtic; dones barcelonines; els nazis a Barcelona. Ara poden tornar a veure per You Tube, cinc d’aquestes sis conferències. Malauradament la darrera no es va poder enregistrar per raons tècniques. També podeu accedir a un text resum de la conferència al Blog de la secció d’Història. Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història (2015-2020).
Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus
Martín Rodrigo y Alharilla, historiador i professor titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i coordinador editor de Les bases colonials de Barcelona 1765-1968. 28 de maig 2018. Més informació aquí
Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona
Lluís Permanyer, periodista, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història. 14 de maig 2018. Més informació aquí
El doctor Robert i el Tancament de Caixes
Enric Calpena, periodista, historiador, dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio i autor de Barcelona, una biografia,16 d’abril 2018 Més informació aquí
El Barri Gòtic de Barcelona invent o reconstrucció?
Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona, autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona i creador del blog Altres Barcelones ,19 de març 2018. Més informació aquí
Dones de Barcelona. Històries barcelonines
Elisenda Albertí, escriptora, editora i autora de Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al segle XIX; Decidides, 7 dones contracorrent; i Compromeses, 8 dones excepcionals. 26 de febrer 2018. Més informació aquí
Franquisme i amistats nazis (1939-1945)
5 de març, 19h “Nazis a Barcelona. La 2ª guerra mundial i la ciutat”. Francesc Vilanova, historiador, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor de Nazis a Barcelona. Més informació aquí. No es disposa del vídeo perquè no es va poder enregistra per raons tècniques.
Text de Francesc Vilanova
Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.
Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.
Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC
Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.
Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.
Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC
Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC
Dimecres 12 febrer de 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843 a càrrec d’Anna Maria Garcia Rovira, historiadora de la Universitat de Girona.
Quarta sessió del cicle El Segle XIX català
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Imatge principal. Text original que acompanya “Làmina 472. Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842. Coleccion de ocho laminas finas en 4º de marca mayor. Barcelona imprenta y litografia de J. Roger, 1843″.
“Imprudencias de las autoridades dieron causa al movimiento de 15 de noviembre de 1842. La alarma de la puerta del Angel en la noche del dia 13 y las prisiones de la madrugada siguiente probaron á la vez la indignacion del pueblo contra las demasias del poder y la pertinaz resistencia de este a toda especie de transaccion. Amotinandose paisanos y milicianos en la plaza de S. Jaime: y durante todos aquellos dias las barricadas, los cañones, las escenas de tumulto y desorden propias de tales casos daban el aspecto de un campamento á aquel teatro ordinario de las agitaciones populares de Barcelona.
Revolució en temps de guerra: Catalunya, 1835-1843
Anna Maria Garcia Rovira
Entre 1835 i 1843 es succeeixen a Catalunya un seguit d’aldarulls -de bullangues en deien a l’època- que provoquen la transformació liberal del sistema polític absolutista.
El fet que a l’estiu del 1835 esclatés la revolució liberal en algunes ciutats catalanes, en particular Reus i Barcelona, només s’explica si tenim en compte que Catalunya es trobava immersa en una guerra, l’anomenada primera guerra carlina, una verdadera guerra civil. Però també, si no oblidem la situació política internacional, és a dir, la proximitat de les revolucions de 1830 i el seu èxit a França, on les Tres Jornades Glorioses de juliol havien posat fi a la restauració borbònica per donar pas a un règim liberal. I, si no oblidem, tampoc, que l’amnistia de 1832, decretada arran de la mort de Ferran VII, havia permès el retorn de centenars d’exiliats de la “Dècada Ominosa” que havien viscut a França la revolució i el canvi de règim.
L’odi popular a frares i monjos, considerats els valedors morals i econòmics de la facció carlina, expressió de l’absolutisme més pur, va provocar la crema de convents al juliol de 1835, que iniciava el que s’havia de convertir en una llarga tradició d’avalots anticlericals a Catalunya, i que es va estendre a tota Espanya donant lloc a la primera desamortització de béns eclesiàstics, l’anomenada desamortització de Mendizábal. L’aldarull va ser aprofitat pels grups liberals, organitzats secretament, per donar-li uns objectius polítics amb l’objectiu de provocar un canvi de règim.
A partir d’aquell moment, i fins a la tardor de 1837, quan la repressió militar va aconseguir escapçar la cúpula dirigent del liberalisme radical, es van succeir un seguit de bullangues en les quals s’observa, d’una banda, una progressiva divisió al si del liberalisme entre moderats, progressistes i republicans (encara encoberts), que acaba en enfrontament obert; en segon lloc, una relació estreta i alhora complexa entre els nuclis liberals i el poble menut, protagonista majoritari dels episodis revolucionaris; i, en darrer lloc, una presència cada cop més gran de problemes socials, que derivarà en una verdadera confrontació de classes.
La radicalització tant política com social es farà progressivament més evident, un cop finalitzada la guerra carlista, al llarg del nou cicle revolucionari de 1840-1843, quan el republicans es manifestaran ja a cara descoberta. La protesta contra la llei d’ajuntaments, el desacord amb el govern progressista del general Espartero i la conflictivitat social, derivada de la industrialització, provocaran el primer esclat el 1840; altra vegada dos anys després (el 1842), ofegat pel bombardeig de Barcelona per part de l’exèrcit; i, finalment, l’epíleg de la revolta centralista de l’any següent (1843), coneguda també com la Jamància.
El 1843, com el 1837, la repressió i l’aposta de bona part de la burgesia barcelonina per l’ordre posava punt i final a l’etapa de “la revolta popular” per deixar pas al “temps dels moderats”, en paraules de Josep Fontana.
Imatge 1.Bullanga de Barcelona 1835. La tarda del 25 de juliol de 1835 se celebrava a Barcelona un cursa de braus. El toros van sortir dolents i el públic indignat va començar a fer estelles amb els seients de la plaça Torín de Barcelona. Així s’inicià la Bullanga de 1835. Font: commons.wikipedia.org
Imatge 2. Crema de Convents 1835. Gravat contemporani de la crema de convents de Santa Caterina, Sant Josep, els trinitaris, Sant Agustí i el Carme, la nit del 25 de juliol de 1835. Entre les set de la tarda i les cinc de la matinada una dotzena de convents van ser atacats: sis van cremar i la resta només van patir algunes destrosses. Font: Ajuntament de Barcelona, espai bombers mediateca.
Imatge 3. Incendi fàbrica Bonaplata 1835. La nit del 5 d’agost de 1835 va ser incendiada la Fàbrica Bonaplata, Vilaregut, Rull i cia coneguda com el Vapor del Seminari, la més gran d’Espanya que des de 1832 accionava les màquines de filar i els telers mecànics amb vapor. Font: commons.wikipedia.org
Anna Maria Garcia Rovira
Catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la Universitat de Girona. Ha estat Degana de la Facultat de Lletres i Directora del Departament de Geografia, Història i Història de l’Art d’aquesta Universitat. És membre de l’Institut de Recerca Històrica, sempre de la UdG, on va crear el Grup de Recerca Història, Memòria, Identitats. Va dirigir el Museu Memorial de l’Exili (MUME), en el moment de la seva creació, i actualment forma part de la Comissió Assessora Científica i Pedagògica del museu. La seva recerca es centra en camps temàtics i cronològics ben diferenciats. D’una banda, el segle XIX espanyol: Revolució Liberal i guerres civils, primer republicanisme i construcció de les identitats nacionals; d’una altra, el segle XX europeu: la “memòria històrica”, els exilis, el nazisme i la deportació republicana.
Imatge 4. Portada de l’obra Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842. Coleccion de ocho laminas finas en 4º de marca mayor. Barcelona imprenta y litografia de J. Roger, 1843.
Font: SOLEY, Ramon: Atlas de Barcelona. Història de Barcelona a través de mapes i plànols de la ciutat fin a l’any 1900. http://www.atlesdebarcelona.cat/?lang=ca
Imatge 5. Proezas y hazañas de la Jamancia en 1843 Barcelona: Librería de José TORNER, bajada del Regomí. Text que acompanya la imatge “Vista de la Ciutadella atacada per la Jamància”. “[…] A consecuencia de un plan convinado por la titulada Junta de armamento y de defensa fue atacada la Ciudadela en la madrugada del 6 de Octubre ultimo [1843]. Cerca de dos mil hombres cubrian una estensa linea y hacian continuas descargas aparentando un ataque que era protegido por diez piezas de artillería que jugaban contra dicha fortaleza […] Font: http://www.atlesdebarcelona.cat/gravats/703/
Dilluns 13 de gener de 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Tercera sessió del cicle El segle XIX català
Imatge principal: Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. AHCB.
Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823, Jordi Roca Vernet, historiador, Ateneu Barcelonès, 13 de gener de 2020. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
El Trienni Liberal: la història de la mobilització política del liberalisme a través dels objectes.
Jordi Roca Vernet (Universitat de Barcelona)
En aquesta conferència es proposa una història del Trienni Liberal (1820-1823) a través de l’anàlisi de les imatges i dels objectes amb un significat polític, per tal de conèixer de quina forma la política arribà a la diversitat de grups socials que habitaven Barcelona. Durant aquells anys es multiplicaren les formes de politització de la ciutadania i s’empraren models forjats en la França Revolucionària que es transformaren per adequar-se a les necessitats de la societat barcelonina. Tant les elits com les classes populars perceberen els anys del Trienni Liberal com una oportunitat per assolir algunes de les seves demandes, i per aconseguir-ho s’apropiaren del discurs liberal, atorgant-li nous significats, de vegades de forma negociada amb d’altres grups i en d’altres de forma rupturista. Foren anys en els que la política va recórrer un camí desconegut obrint-se a noves experiències que impactaran en la societat i persistiran en la memòria dels seus protagonistes fins dècades després. La porositat del discurs polític i la debilitat tant del vell sistema polític com del nou va permetre que tant uns col·lectius com uns altres s’apropessin a la política per resoldre algunes qüestions o problemes derivats de la seva quotidianitat.
La Barcelona dels anys vint importà de França diverses propostes de politització dels objectes per tal d’afavorir la mobilització tant de les elits com de les classes populars. Així, s’observa una circulació de models de propaganda a través de l’objecte que impulsaran la reinterpretació dels esdeveniments. D’aquesta manera, els principals esdeveniments polítics que es desencadenaren a Barcelona foren reinterpretats a partir de l’experiència revolucionària francesa, fet que va abocar-los a una indefectible radicalització que es traslladà a la política com un conflicte entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i entre els propis revolucionaris. Per tot plegat, el procés revolucionari que es desencadenà en aquella Barcelona dels vint serà el que s’explicarà com el ressorgiment dels principis de la Revolució Francesa més que no pas com una seqüela del fenomen revolucionari. Barcelona s’inventarà com a ciutat revolucionària emmirallant-se amb París.
Jordi Roca Vernet
Professor lector Serra Hunter a la Universitat de Barcelona. Ha estat professor associat quatre universitats catalanes. Doctor, premi extraordinari i menció europea per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat investigador posdoctoral a l’Institut Camões (2009) i va obtenir dues beques posdoctorals en el marc del programa Marie Sklodowska-Curie a la University of Warwick (2011-2012) i a la Universitat Rovira i Virgili (2013-2014).
Ha publicat dues monografies que han estat premiades: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (Premi Jaume Vicens Vives, Institut d’Estudis Catalans, 2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808-1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (Premi de recerca de la Fundació Ernest Lluch, 2011). També ha publicat més d’una vintena d’articles en revistes acadèmiques especialitzades i diverses desenes de capítols de llibre en editorials catalanes, espanyoles i europees.
Imatge: “Auca sobre la Constitució 1812” realitzada per Josep Vilanova i editada per
l’impressor barceloní Ignasi Estivill, l’any 1822
Bibliografia bàsica
Ramon Arnabat, La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001.
Jordi Roca Vernet, La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Pagès, 2011.
María Cruz Romeo, Entre el orden y la revolución. La formación de la burguesía liberal en la crisis de la monarquía absoluta. (1814-1833), Alacant, Instituto de Cultura “Juan Gil-Albert”, 1993.
Pedro Rújula, Constitución o Muerte. El Trienio Liberal y los levantamientos realistas en Aragón (1820-1823), Saragossa, Cuadernos de Cultura Aragonesa, 32, 2000.
Antoni Sànchez Carcelén, La revolución liberal a Lleida (1820-1023), Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2006.
Imatge: Portada de La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors de Jordi Roca Vernet, Lleida, Pagès, 2011.
Dimarts dia 26 de novembre de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament a càrrec de Maties Ramisa, historiador i autor d’Els catalans i el domini napoleònic.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de secció d’Història
Segona conferència del cicle El segle XIX català
Imatge principal: “El setge de Girona de 1809” de Ramon Martí Alsina, Museu d’Art de Girona
La Guerra del Francès a Catalunya ocupació, resistència i afrancesament, Maties Ramisa Verdaguer, 26-11-2019.
La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament
L’exposició començarà amb una valoració de la incidència de la guerra del Francès en la història posterior, com una causa important de la inestabilitat i de la crisi econòmica.
Seguirà l’explicació de l’evolució militar del conflicte a Catalunya des del seu inici al 1808 fins el final el 1814, el paper que hi van jugar els militars francesos (Napoleó, Duhesme, Augereau, Suchet…) i els espanyols (Vives, Reding, Blake, O’Donnell, Lacy, Copons…); la “dialèctica de l’estancament” que es produí a partir de 1812, i la valoració de l’actuació de l’exèrcit napoleònic a Catalunya.
A continuació es farà referència a les raons de l’aixecament dels catalans contra la invasió bonapartista, els tipus de tropes que van sostenir la resistència i els reforços que van rebre; la valoració de l’exèrcit regular de Catalunya, les tàctiques que es van emprar i els seus resultats. S’intentarà una estimació dels costos de la guerra, i es parlarà de l’annexió de Catalunya a l’Imperi francès el 1812 i els efectes que comportà.
Vindrà després una exposició de l’impacte que va tenir la forta intervenció popular en la guerra sobre els grups dirigents a Catalunya, i l’aparició del radicalisme polític. Es tractaran les característiques del patriotisme català i la relació amb Espanya. També es farà referència al paper dels diputats catalans a les Corts de Cadis.
Anglaterra va ser el tercer en disputa en aquesta guerra, i sovint s’oblida quan es parla del Principat. S’indicaran les característiques de la intervenció britànica a Catalunya per reforçar la resistència contra els francesos: del proveïment al suport a les accions militars. El paper del capità d’esquadró naval Edward Codrington.
Imatge: Soldats britànics a la “Peninsular War”
Ja en el darrer apartat, es farà una valoració del grau de domini bonapartista sobre Catalunya a nivell militar, polític-administratiu i ideològic. Es parlarà de les característiques i raons dels afrancesats catalans, i els àmbits on van actuar, i es donaran alguns detalls dels principals homes que van cooperar amb els francesos: Josep Garriga, Tomàs Puig, Ramon Casanova, Pau Torroja, Josep Vidal, Antoni de Ferrater, Melcior de Guàrdia, etc. S’explicarà també la ideologia dels afrancesats catalans.
S’acabarà l’exposició amb el tracte que van rebre els afrancesats per part del sector patriota majoritari, la repressió contra els col·laboracionistes i la seva gradació. Es parlarà de la delinqüència i criminalitat durant la guerra en els dos bàndols. També del paper que van tenir les companyies de “Caragirats” al servei dels francesos: tasques que els encomanaven i actuació pràctica d’aquests grups armats. Es farà una breu referència als casos d’en Joan Serra (“La Pera”) i de Josep Pujol (“Boquica”).
Maties Ramisa Verdaguer
Imatge: “Napoleó Bonaparte creuant els Alps al Grand Saint Bernard, Juny de 1801,” de Jacques-Louis David
Maties Ramisa
Historiador i catedràtic d’institut, IES Antoni Pous, s’ha especialitzat en l’estudi i la recerca de la Guerra del Francès a Catalunya, un tema sobre el que va fer la tesi doctoral i del que ha publicat diversos llibres i articles. Ha investigat la guerra napoleònica a diferents arxius catalans i espanyols (Arxiu de la Corona d’Aragó, Archivo Histórico Nacional, Archivo de Simancas, arxius de Vic, etc.), a arxius francesos de Paris i Nantes, i a arxius britànics de Londres (National Archives, British Library, National Maritime Museum).
Imatge: “Batalla de Vic 1810”. Fou una de les més importants de la Guerra del Francès, esdevinguda al pla de Malla el dia 20 de febrer de 1810. Pel volum dels efectius que hi van participar, és probablement el fet d’armes més important succeït a la comarca d’Osona. La victòria napoleònica en la contesa és recordada amb la inscripció “Vique a l’Arc de Triomf de París”.
Breu bibliografia bàsica
MERCADER RIBA, Joan. Catalunya i l’Imperi Napoleònic, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978.
MOLINER PRADA, Antoni. La Catalunya resistent a la dominació francesa (1808-1812), Barcelona: Edicions 62, 1989.
MOLINER PRADA, Antoni. Catalunya contra Napoleó, Lleida: Pagès editors, 2007.
RAMISA VERDAGUER, Maties. Els catalans i el domini napoleònic, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.
Imatge: «Porte de l’Hermitage, Sant Miquel del Fai, Voyage pittoresque et militaire en Espagne», (Gallica), gravats de Godefroy Engelmann (1788-1839) i text de Jean-Charles Langlois (1789-1870).
Dimarts dia 5 de novembre de 2019 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la primera conferència De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898 del cicle El segle XIX català, a càrrec de Jordi Casassas, historiador, catedràtic de la Universitat de Barcelona i president de l’Ateneu Barcelonès.
El cicle El segle XIX català tingué lloc al llarg del darrer trimestre de 2019 i el primer trimestre de 2020 organitzat per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
El segle XIX i Catalunya. De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898 a càrrec de Jordi Casassas, 5 de novembre de 2019.
Imatge: Lluita a la plaça, pintura de Marià Vayreda que il·lustra el caràcter de guerra fratricida entre carlins i liberals.
EL SEGLE XIX I CATALUNYA
Jordi Casassas
Al segle XIX se l’ha caracteritzat de moltes maneres: el segle del liberalisme, el segle del progrés, el segle romàntic, el segle de les nacions, etc. Al historiadors els ha costat posar-se d’acord en la manera com explicar un període tant dens i dinàmic, en el que passaren moltes coses en un món que començava a fer-se petit d’una manera evident. Un dels fets que dificulta més realitzar una explicació global d’aquest segle és que els seus canvis no es produïren d’una manera global i simultània com si succeeix avui en dia. Aquestes transformacions s’iniciaven en centres capdavanters i sovint tardaven força temps a afectar les àrees més allunyades a les que acostumem a denominar perifèries.
Integrada políticament a Espanya, és evident que Catalunya es troba en una d’aquestes perifèries. No obstant, es podria dir que la seva situació perifèrica no deixa de ser una mica atípica. Catalunya havia consolidat durant el segle XVIII una economia moderna basada en una dinàmica combinació d’especialitzacions interiors i una remarcable capacitat comercial d’expansió exterior (amb l’inconvenient de dependre massa de les fluctuacions internacionals). Aquest punt d’arrencada va permetre Catalunya una assimilació remarcable amb els grans eixos europeus del canvi modern, i, en contrapartida, emprendre un camí aparentment irreversible de diferenciació respecte la resta d’Espanya.
Així doncs, del que es tracta és d’explicar de manera combinada tot allò que depenia de la subjecció (sovint violenta) de Catalunya a l’estat espanyol amb el que depèn de la seva pròpia dinàmica interna. Les repercussions són d’una gran significació i es poden comprovar en els equilibris del món rural i les seves relacions amb un país que s’urbanitzava amb rapidesa; en una dinàmica econòmica en la que cada cop sobresortia més l’activitat industrial amb els corresponents transvasaments moderns de població; en una dinàmica social, sindical i política rica i plural; o en la plural transformació de les identitats particulars en un sentiment particularista que s’acomodà als canvis generals per acabar convertint-se en una expressió política.
Jordi Casassas
El doctor Jordi Casassas ha desenvolupat la seva recerca en els àmbits de la història política, cultural i de les institucions, així com en història del nacionalisme. Entre d’altres, és autor de La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (Afers) i El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats (Proa). Ha estat codirector de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, assessor principal de l’obra Història política, societat i cultura dels Països Catalans i codirector del Diccionari d’historiografia catalana. Va obtenir el Premi Ramon Trias Fargas 2004 pel llibre El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats. Igualment, ha estat coordinador i coautor de L’Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural i de Les identitats a la Catalunya contemporània. També és coautor dels llibres La Universitat de Barcelona. Història dels ensenyaments (1450-2010) i La Universitat de Barcelona. Libertas perfundet omnia luce(1450), tots dos d’Edicions de la UB. Actualment, Jordi Casassas també presideix l’Ateneu Barcelonès.
Fa dos anys guanyà el XXXIII Premi Ferran Soldevila, convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, per l’obra La Voluntat i la quimera: el noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme, publicada per l’editorial Pòrtic el 2017. L’obra realitza un important esforç de reintrepretació del noucentisme, en les seves vessants cultural i política, i el relaciona amb els nous papers exercits per la intel·lectualitat europea en el marc de la societat de masses contemporània.
Una cronologia* del segle XIX català
Cicle promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès 2019-2020
* Cronologia d’història de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, Jesús Mestre Campi i Montserrat Roig Aran, Edic. 62, Barcelona, 2005.
1793-1795Guerra Gran del Regne d’Espanya i la República Francesa
1808-1814Guerra del Francès entre Espanya i el Primer Imperi Francès
1812-1814 Promulgació-derogació de la Constitució de 1812 “La Pepa”
1814-1822Reacció i revolució. El Regnat de Ferran VII (1814-1833)
1817 Pronunciament i afusellament del general Lacy
1820-1822 El Trienni Liberal o constitucional
1823-1833 La Dècada absolutista. La crisi final de la vella societat
1823 La invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís: exèrcit de la Santa Aliança
1827 La Guerra del Malcontents: insurrecció armada absolutista
1831-1833 La regència de Maria Cristina
1833-1843 Revolució liberal i revolta popular
1833-1840 Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys
1836 La Desamortització de Mendizábal
1837 Bullanga de 1837 a Barcelona. Execució de Ramon Xauradó, líder del liberalisme radical, republicà i federalista.
1837 Trasllat de la universitat de Cervera a Barcelona
1840 “La revolució de 1840”
1840-1843 La regència d’Espartero
1841 Joaquim Rubió i Ors publica el llibre “Lo Gaiter del Llobregat, el pròleg del qual és considerat el manifest de la Renaixença
1842 Insurrecció o Bullanga. Bombardeig de Barcelona per Espartero
1842 Ambó Terradas escriu l’himne revolucionari La Campana
1843 La Jamància. Una revolta progressista i popular
1843 Andorra es proclama estat independent sota la protecció d’Espanya i França
1844-1854 La Dècada Moderada
1844 El Govern de González Bravo crea la Guàrdia Civil, nou sistema políciac
1845 Anselm Clavé, músic i polític republicà fundà la coral l’Aurora que esdevindrà amb altres entitats els Cors de Clavé
1846 Laureà Figuerola funda l’Escola Normal de Barcelona, institució educativa encarregada de la formació del professorat
1847 S’inagura el Gran Teatre del Liceu de Barcelona
1846-1849 La Guerra del Matiners o Segona Guerra Carlina
1850 Víctor Balaguer publica la “Historia de Cataluña y la Corona de Aragón” amb una interpretació dels fets que l’allunya de les versions tradicionals
1854-1856 El Bienni Progressista
Govern de coalició de progressistes i liberals moderats
1855 Primera vaga general obrera a Catalunya
1856-1868La Unión Liberal
1868 Revolució de Setembre de 1868 o La Gloriosa
1868-1874 Sexenni Democràtic o Sexenni Revolucionari
1869 Joan Alsina, dirigent republicà esdevé el primer obrer diputat a les Corts pel Partit Republicà Democràtic Federal
1869 Pacte Federal de Tortosa o Pacte de Tortosa dels republicans federals de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó (18 de maig)
1869 Constitució de 1869. Sufragi universal masculí (6 de juny)
1869 Joan Prim militar reusenc és nomenat cap del govern espanyol (juliol)
1869 Insurrecció federalista (setembre i octubre)
1870-1873 Amadeu I de Savoia, rei d’Espanya
1870 Se celebra a Barcelona el primer Congrés Obrer Espanyol
1873-1874 Primera República Espanyola
1872-1876 Tercera Guerra Carlina
1874-1898De la Restauració borbònica a la Crisi de 1898
1876 Constitució de 1876. Cánovas del Castillo
1880 Primer Congrés Catalanista
1883 Segon Congrés Catalanista
1885 Mort Alfons XII. Memorial de Greuges 1885
1886 Valentí Almirall publica “Lo Catalanisme”
1887 Fundació de la Lliga de Catalunya (Guimerà, Domènech i Montaner, Cambó, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer, Lluís Duran, Puig i Cadafalch)
1888 Exposició Universal de Barcelona
1888 Missatge a la Reina Regent
1892 Bases de Manresa
1895-1898 Guerra de la Independència de Cuba
1898 Guerra Hispano-nordamericana o Desastre del 98
1899 La Unión Conservadora de Francisco Silvela guanya les eleccions generals espanyoles. “Gobierno de regeneración nacional”
1899 Tancament de caixes
Crema de retrats dels Borbó a Barcelona durant la Revolució de Setembre de 1868
Dilluns dia 28 d’octubre de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. La transformació de Montjuïc, a càrrec d’Elena de Ortueta Hilberath, professora de la Universidad d’Extremadura.
Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
La Exposición Internacional de Barcelona de 1929. La transformación de Montjuïc
Elena de Ortueta Hilberath
La celebración de la Exposición Internacional de Barcelona en 1929 significó la recuperación de la montaña de Montjuïc para el uso de la ciudadanía. El proyecto se gestó al poco tiempo de clausurarse la Exposición Universal de Barcelona de 1888. Josep Puig i Cadafalch presentó una primera propuesta de Exposición de Industrias Eléctricas. Los industriales representados por Fomento de Trabajo Nacional respaldaron la idea. Francesc Cambó, comisario de la misma, promocionó la puesta en marcha del proyecto. La I Guerra Mundial truncó la iniciativa. Mariano Rubió i Bellver inició las labores de urbanización de la montaña. El paisajista Jean-Claude Nicolas Forestier se encargó del proyecto de ajardinamiento. Transformó los antiguos jardines del Laribal en un parque inspirado en la vegetación propia del Mediterráneo. En el campo de la restauración no fue conservacionista. Eliminó en gran medida tanto la vegetación como la arquitectura existente. Esto le permitió llevar a cabo un proyecto conjunto sin condicionantes previos. El ingeniero francés incorporó en su diseño elementos arquitectónicos como pérgolas, muros de contención, escaleras o fuentes. Algunas de las mismas de carácter ecléctico o neoárabes. El uso de la piedra del Montjuïc le permitió integrar las arquitecturas en el paisaje. Forestier concibió el jardín como una experiencia sensorial. La dictadura de Primo de Rivera significó un cambio de orientación de la muestra. El diseño de Puig y Cadafalch inspirado en las señas de identidad catalanas no resultaba idóneo. La dirección de obras pasó a manos de Pere Domènech i Roura. La nueva exposición se programó en tres secciones: la industria, el deporte y el arte.
Imatge: Grandas, M. Carmen (1988). L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Ed. Els llibres de la frontera, Sant Cugat del Vallès.
Elena de Ortueta Hilberath
Professora Titular a la Universidad de Extremadura (2010). Membre de l’equip Arte, urbanismo y patrimonio cultural moderno y contemporáneo dirigit per la professora María del Mar Lozano Bartolozzi. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona y doctora en Història per la Universitat Rovira i Virgili. Es va especialitzar en la conservació monumental a la Universitat Politècnica de Catalunya (1993) i a la Universidad Politécnica de Madrid (1998). Va complementar el seus estudis en arxivística i gestió documental. En l’àmbit de la transferencia de resultats ha participat en el Projecte de revisió del catàleg de patrimoni Artístic i Cultural de Tarragona (2004-2008) i en la catalogació documental de l’arxiu dels militars (2003). Ambdós finançats per l’ajuntament de Tarragona.
Entre les seves línies d’investigació sobresurten els estudis de la ciutat i la seva relació amb el patrimoni construït i la seva conservació. Entre les publicacions més recents podem esmentar “El Museo de la Necrópolis de Tarragona: rehabilitación y soluciones constructivas en la posguerra” o “La musealización del sitio: Tarragona”, ambdues del 2019 i també “La Exposición Internacional de Barcelona y su impacto en Tarragona” (2011); “Tarragona: expansión, reforma y construcción” (2008); Tarragona el camino a la modernidad: urbanismo y arquitectura (2006). Una altra línia d’investigació es el turisme i el patrimoni, sobresurt l’obra “De l’erudit al turista, la visió del patrimoni cultural a Tarragona” (2004). Altres línies de recerca son tipologies arquitectòniques, història de la construcció i literatura de viatges. Ha gaudit de diverses estades a l’estranger Ruhr Universität Bochum 2011/12 o bé la beca del Ministerio de Asuntos Exteriores en la Academia de Roma 2007/08.
Imatge: Exposició Internacional de 1929, a Barcelona, Catalunya. Al fons, la muntanya de Montjuïc. Font: Registres de l’Oficina de Comerç Exterior i Interior (151-FC-106-67) Administració d’Arxius i Registres Nacionals
Segona exposició de mercaderies, efectuada a Barcelona el 1929 i per a la qual fou urbanitzada la muntanya de Montjuïc. En són precedents els projectes de Puig i Cadafalch (1905), per a fer-la a la plaça de les Glòries Catalanes, i la fallida Exposició d’Indústries Elèctriques (1916), ideada per Francesc Cambó. Puig féu un projecte per a urbanitzar aquella muntanya, i d’aquest i d’un altre de Domènech i Montaner (1919) en fou feta una síntesi. Organitzada per l’ajuntament de la Dictadura amb l’ajuda de l’estat, l’alcalde baró de Viver en presidí la junta directiva (el marquès de Foronda en fou el director efectiu).
Representà un endeutament greu per a la ciutat, fins al punt que la Comissió de Responsabilitats de l’ajuntament republicà estudià, entre altres afers, la gestió financera de l’Exposició. Ha estat interpretada com un intent de sortir de l’estancament econòmic que seguí l’expansió durant la Primera Guerra Mundial (el 1924 foren iniciades les obres preparatòries d’urbanització de la ciutat: Gran Metropolità, part de la Diagonal, plaça de Catalunya, etc.), com una actuació de la Dictadura per a resoldre alhora el greu problema de la desocupació i el del catalanisme com a força política (Barcelona acollí en 1924-30 uns 200.000 immigrants), i com un assaig de definició de ciutat capitalista, amb les dominants d’oci i circulació.
Artísticament, l’Exposició significà, d’una banda, l’apoteosi del monumentalisme, començant per l’edifici que presidí el conjunt, el vast Palau Nacional, de pedra artificial, amb cúpula miquelangelesca i torres compostel·lanes, obra de Pedro Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roure; els palaus d’Alfons XIII i de Victòria Eugènia, de Puig i Cadafalch, i les fonts monumentals de Carles Buïgas participen també d’aquesta estètica. Significà també una absorció oficial del Noucentisme: torres d’ingrés i Teatre Grec, de Ramon Reventós, palaus de les Arts Gràfiques, de Pelagi Martínez i Raimon Duran i Reynals, i de l’Agricultura, de Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas, pavelló de la Ciutat, de Josep Goday, traçat dels jardins, de Jean C. Forestier i Nicolau M. Rubió. També palesa l’esperit noucentista la idea i l’acurada realització del el Poble Espanyol. Els millors pintors i escultors noucentistes hi col·laboraren en la decoració de jardins i interiors: sobresurten els murals de Francesc d’A. Galí a la cúpula del Palau Nacional. També fou molt important l’Exposició com a introductora de la nova arquitectura a Catalunya: pavellons de Suècia, de Iugoslàvia —de Dragisa Brasovan—, i sobretot el d’Alemanya, obra bàsica de Mies van der Rohe.
Més informació sobre l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Grandas, M. Carmen (1988). L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Els llibres de la frontera. Col·lecció Coneguem Catalunya.
A man in historical Spanish dress. International Exhibition, Barcelona, 1929: a man wearing 16th century (?) costume; coats of arms of Spanish kingdoms. Colour lithograph by Rojas, 1929. https://wellcomeimages.org/indexplus/image/V0050574.html
Dilluns 30 de setembre de 2019 a les 19 h tingué lloc a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), la conferència Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia, a càrrec de Paola Lo Cascio, historiadora, politòloga i professora de la Universitat de Barcelona.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia a càrrec de Paola Lo Cascio, 30 de setembre de 2019.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Les Exposicions Universals o l’època de l’Arcàdia
La conferència se centrarà a analitzar l’evolució del fenomen de les exposicions universals des dels seus inicis fins a la dècada dels vint del segle XX. En bona part, les iniciatives nascudes primer a la França del principi del segle XIX i després concretades a partir de 1851 amb la primera Exposició de Londres poden ser llegides com a un aparador dels canvis culturals, socials i polítics experimentats pel món occidental al llarg de les dècades que veuen l’afirmació de la societat i de la economia industrial, dels processos colonials contemporanis, així com també dels corrents de pensament vinculats al positivisme i a la fe en el progrés tecnològic.
En aquest sentit, s’ha estructurat l’anàlisi segon tres grans etapes, corresponents a les tres lògiques majoritàries que anaren orientant al llarg del temps l’organització d’aquests esdeveniments. Una primera etapa, que s’estendria fins al canvi de segle (probablement, la de més èxit, en termes de quantitat i impacte dels certàmens organitzats arreu del món), en la qual la tecnologia industrial tindria una centralitat indiscutida, i les exposicions complirien amb la funció d’espai de competició i socialització dels avenços científics associats a la producció, amb un protagonisme destacat dels actors econòmics.
En una segona etapa, que es perllongaria fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la tecnologia productiva, així com la presència d’empreses perdrien protagonisme (encara que continuaren sent-hi presents amb una certa importància), i es diversificarien tant les lògiques expositives com els actors que hi participarien. En aquest marc, agafarien importància, per exemple, els elements relacionats amb les innovacions arquitectòniques i urbanístiques, en un moment de canvi decisiu per a les grans ciutats, que s’estaven consolidant com a motors de desenvolupament econòmic i conflicte social alhora.
Una tercera etapa finalment, després del desastre de la Gran Guerra, recolliria el trencament de l’Arcàdia precedent, la societat del progrés continu del segle XIX: ara, després de la massacre, cada cop més les exposicions es polititzarien en sentit nacional e ideològic, com a una mena de perllongació d’un conflicte, que formalment tancat al 1918, no es resoldria finalment fins el termini de la Segona Guerra Mundial.
Text de Paola Lo Cascio
Imatge: The Palais du Champ-de-Mars and the head of the Statue of Liberty, Exposition Universelle of Paris (1878). (Commons.wikimedia.org)
Paola Lo Cascio
Llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat de la Sapienza (Roma) i Doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Investigadora postdoctoral a l’Institut de Ciències Sociais de la Universidade de Lisboa (ICS-UL), és professora associada a la Universitat de Barcelona. Ha estat professora visitant a la University of Cambridge (2011) i a l’Università La Sapienza de Roma (2013). Forma part dels diversos projectes d’investigació del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual (GRANMA) i és membre del Centre d’Estudis Històrics Internacionsl (CEHI). Una part de les seves línies d’investigació estan relacionades amb l’anàlisi dels conflictes bèl·lics i les seves conseqüències socials i econòmiques.
Imatge: Le dôme central construit pour l’exposition universelle de 1889, Paris, France.(Commons.wikimedia.org)
Paola Lo Cascio: “El discurso del fascismo italiano en la Guerra Civil española. El caso de la narrativa y ensayística publicada en Italia entre 1937 y 1942”, Revista Universitaria de Historia Militar Núm. 6., Vol. 4, ISSN 2254-6111, forthcoming.
Associació dels Joves Historiadors i Historiadores de la UB: La Transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica, Memorial Democràtic, Generalitat de Catalunya, Barcelona 2013
La guerra Civile Spagnola. Una storia del Novecento Carocci, Roma, 2013. ISBN: 978-88-430-7099-2.
Lo Cascio, A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century, CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0
Lo Cascio; A. Pellegrini: “Beyond the Uniforms: Military History as a Necessary Tool to Interpret the 20th Century” in: Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century, CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0, pp.1-12
Villarroya; P. Lo Cascio: “Cities under the Bombs: The Targeting of Civilians in the Spanish Civil War” in:.Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0 pp.73-88
P. Lo Cascio; A. Pellegrini: “Final Reflections: Rethinking Military History; Enhancing Competences, Sharing Knowledge” in:.Lo Cascio A. Segura e A. Pellegrini (ed): Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century , CSP, Cambridge, 2013. ISBN (10): 1-4438-4749-6, ISBN (13): 978-1-4438-4749-0 pp.121-134 9)
“La responsabilità fascista nei bombardamenti durante la guerra civile”, in: AA.VV. Catalunya-Itàlia, Memòries creuades, experiències comunes. Feixisme i antifeixisme des de la Guerra Civil fins a la Transició (1936-1977), Generalitat de Catalunya, Barcelona: 2012 ISBN: 978-84-393-8997-2.
“El espacio nacionalista e independentista”, in: J. TÉBAR: Resistencia ordinaria. La resistencia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público, 1963-1977. PUV, Valencia: 2012, pp.140-152, ISBN: 978-84-370-9014-6
Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa: Temps de crisi, transició i democràcia, Vol. 4 di M. Risques: Un segle d’història de Catalunya en fotografies, Enciclopèdia Catalana, Barcelona: 2012, ISBN: 978-84-412-1940-3, opera completa ISBN: 978-84-412-1936-6
“Les transicions, en perspectiva històrica”, in: Segle XX (2011), n.4, pp.194-196, ISSN: 1889-1552
“Fil a l’agulla” in: Revista de Catalunya (2011), n.207 pp.57-65 ISSN: 0213-5876
Con José Manuel Rúa, “La mirada italiana El PCE y el PSUC a través de los ojos del PCI”, in: A. Cabana Iglesias; D. Lanero; V.M. Santindrián: VII Encuentro de Investigadores sobre el Franquismo, Fundacion 10 de marzo, Santiago de Compostela, 2011, ISBN: 978-84-937546-5-5
Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa, “Ideologia i poder polític al primer franquisme: “…y el que no quiera será arrollado” in: AA.VV.: La Vanguardia Española. Diari d’una postguerra, Afers, Catarroja, 2010 pp.89-106. ISBN: 978-84-925-4239-0
Paola Lo Cascio; José Manuel Rúa e Andreu Mayayo: Economía franquista y corrupción, Flor del Viento, Barcelona: 2010. ISBN: 978-84-964-9543-2
Paola Lo Cascio; Joan Villarroya: “La guerra civil a Catalunya: una mirada cartogràfica”, in: V. Hurtado; A. Segura e J. Villarroya: Atles de la guerra civil a Catalunya, Edicions Dau, Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-936-6252-3
Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003. Afers, Catarroja: 2008. ISBN: 978-84-959-1696-9
Paola Lo Cascio; Susanna Oliveira: Tres dies de marçEl Punt, Girona: 2008. ISBN: 978-84-893-9270-0
“Quan el terror va venir del cel” in: Sàpiens, supplemento speciale al n.65 (Febbraio 2008) Catalunya sota les bombes, pp.10-11. ISSN: 1695-2014
“El procés estatutari”, in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya, Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.234-235 ISBN: 9788429761412
“Els Pactes de la Moncloa” in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya, Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.234-235 ISBN: 9788429761412
“La llei electoral”, in: J. M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La Transició a Catalunya Edicions 62, Barcelona: 2008 pp.166-167 ISBN: 9788429761412
“Les Exposicions Internacionals fins a 1937” in: El Pavelló de la República: París 1937-Barcelona 2008, Publicacions de la UB, Barcelona: 2008. ISBN 978-84-475-3239-1 OK
Con Queralt Solé Històries del Barça, Ajuntament de Barcelona Col. Quaderns de Barcelona. Memòria històrica, Barcelona: 2007. DL B. 20009-2007
“El debat sobre la memòria de l’antifeixisme a Itàlia” in: Afers (2007) núm. 56 pp. 89-104. ISSN: 0213-1471
La importància del “cas Comorera” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunyavol.VI , Ed. 62, Barcelona, 2007, pp.182-183. ISBN: 978-84-297-5984-6
”Francesc Ferreras i Duran” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunyavol.VI , Edicions 62, Barcelona, 2007, p.181. ISBN: 978-84-297-5984-6
“La lluita política, entre Espanya i l’ideal d’una Catalunya independent”: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, 2007, pp.174-175. ISBN: 978-84-297-5984-6
“La lluita diplomàtica entre l’esperança i el fracàs” J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, 2007 pp. 176-178 ISBN: 978-84-297-5984-6
“L’expulsió del prof. Manuel Sacristan de la Universitat de Barcelona” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007, pp.214-215. ISBN: 978-84-297-5985-3
“Joan Corominas” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): La guerra civil a Catalunya vol.VI, Edicions 62, Barcelona, p.203. ISBN: 978-84-297-5984-6
“Els últims executats del franquisme” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya (ed.): El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007 2007 pp.232-233. ISBN: 978-84-297-5985-3
“La repressió a la vaga dels tramvies” in: J.M. Solé i Sabaté; J. Villarroya: El franquisme a Catalunya vol.V , Edicions 62, Barcelona, 2007 pp.156-157. ISBN: 978-84-297-5985-3
“Muerte de un editor en una torre eléctrica: notas sobre la violencia política en Italia (1969-1980)” in: Historia Contemporánea (2006) n.32, pp.213-235. ISSN: 1130-2402
Con Carles Santacana “L’Ateneu en el recobrament democràtic” in J.Casassas (ed.): Un segle i mig d’accio cultural. L’Ateneu Barcelonès RBA, Barcelona 2006 pp.316-332. ISBN: 84-7871-831-1
“L’Assemblea de Catalunya. Quatre punts per a un país.” in: AA.VV.: Som una nació, vol.I Edicions 62, Barcelona: 2006 pàgs 239-255. ISBN: 84-297-5844-5
“Franco mor matant” in: AA.VV: Som una nació, vol.III Edicions 62, Barcelona,: 2006 pp.241-256. ISBN: 84-297-5846-1
“Las columnas hacia el frente de Aragón” in: La Guerra Civil en Aragón. Vol II. El estallido de la guerra. La sublevación militar y la llegada de las milicias El Périódico/Diputación de Zaragoza, Ciro Ediciones, Barcelona: 2006 pp. 55-91. ISBN: 84-7820-106-8
Paola Lo Cascio; Carles Quevedo, David Mayol e Carles Santacana “Els portaveus durant el franquisme” a: J. Casassas (ed.): Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (1814-1975) Publicacions UB, Barcelona: 2005 pp. 115-130. ISBN: 84-475-2975-4
“Una Constitució per a molts escenaris” in: J. Begur e X. Díez (ed.): La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la transició als països catalans, El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú: 2005, pp.89-104. ISBN: 84-96349-05-5
“Les comarques: mite o realitat?” in: AA.VV.: Sense memòria no hi ha futur, Afers, Catarroja: 2004, pp. 337-342. ISBN: 84-95916-28-2
Paola Lo Cascio; Marta Pérez “Sense memòria no hi ha futur” in: El Contemporani (2003) n.27 pp.9-11. ISSN: 1133-519X
“La regionalització europea entre el desig i la realitat: el cas català” in: El Contemporani (2001) n.24 pp.59-69. ISSN: 1133-519X
Dimarts 5 de març de 2019 a les 19h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la conferència La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda?a càrrec d’Alberto Pellegrini, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, en el marc del cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa” organitzat per la Comissió de Cultura de l’Ateneu Barcelonès.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Imatge principal: The Declaration of Independence la pintura de John Trumbull mostra el comitè redactor que presenta el seu esborrany de la Declaració al Congrés, un esdeveniment que va tenir lloc el 28 de juny de 1776 i no la signatura del document, que va tenir lloc més tard.
La Revolució Americana (Text d’Alberto Pellegrini)
La Revolució Americana és una de les grans revolucions de finals del segle XVIII que obren l’edat contemporània, i que, amb la creació dels Estats Units d’Amèrica, marca el naixement d’una potència que continua condicionant la nostra època actual.
Per poder entendre les causes d’aquell transcendental esdeveniment, ens hem de situar a les colònies britàniques d’Amèrica del Nord, explicant les raons del seu creixement i les seves característiques socials i polítiques. Al mateix temps, hem de comprendre també la seva peculiar ideologia, que tanta importància atribuïa al pragmatisme i a l’individualisme, i que determinarà en bona part l’actitud colonial respecte a la metròpoli en els anys que van transcórrer des de la Guerra dels Set Anys a l’inici de la Revolució.
En efecte, el període que va des de 1763 fins a 1775 es caracteritza per l’augment de tensió entre el govern de Londres i els colons d’Amèrica del Nord: les recriminacions colonials per l’augment de les taxes s’acompanyen a una difusió cada cop major d’una ideologia liberal i fins i tot democràtica que subratlla el paper de la llibertat individual i que viu cada nova imposició com un abús intolerable. No és d’estranyar, doncs, que la tensió, exacerbada per la poca flexibilitat britànica, acabi per explotar després del primer episodi de rebel·lió, el conegut Boston Tea Party, i que porti ràpidament a l’enfrontament obert entre els colons i la metròpoli.
Boston Tea Party: Nom amb el qual és coneguda l’acció de protesta que tingué lloc el 16 de desembre de 1773 per part de comerciants nord-americans contra l’administració colonial.
La convocatòria dels Congressos Continentals de Philadelphia, a partir de 1774, marca el punt de no-retorn: mentre a les colònies es van formant milícies armades, els delegats del II Congrés Continental – estimulats també pels escrits de Thomas Paine – aposten obertament per la independència, aprovada en la fonamental Declaració del 4 de juliol de 1776. Un document, aquest, que uneix liberalisme, pensament il·lustrat i radicalisme, i que es dirigeix a tota la humanitat, afirmant per primera vegada principis universals com la igualtat de tots els homes i el dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
Congress voting independence, Robert Edge Pine
La Revolució es converteix així en una llarga lluita armada de 7 anys contra les forces britàniques: si en un primer moment l’exèrcit rebel liderat per Washington patirà greus dificultats contra els més organitzats rivals, a partir de la batalla de Saratoga de 1777 la guerra serà cada cop més favorable als colons, gràcies també al suport de francesos i espanyols. La batalla final de Yorktown obligarà així Londres a reconèixer la independència dels Estats Units d’Amèrica i posarà fi al llarg procés revolucionari. Tot i això, encara hauran de passar alguns anys, fins l’elaboració de la Constitució de 1788, abans de que el nou estat pugui estructurar-se políticament de forma més eficient, iniciant així el seu creixement.
Nota: Aquesta pintura representa les forces del general Major britànic Charles Cornwallis, primer marquès Cornwallis (1738-1805) (que no estava present a la rendició), lliurant-se a les forces franceses i americanes després del setge de Yorktown (del 28 de setembre al 19 d’octubre de 1781) durant la Guerra de la Revolució Americana. Les figures centrals representades són els generals Charles O’Hara i Benjamin Lincoln. El govern dels Estats Units va encarregar a John Trumbull que pintés quadres patriòtics, incloent aquest quadre el 1817.
Dilluns 25 febrer 2019 a les 19:00 – 20:30, a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència Una mirada internacional al 1919 català. Cicle 1919 La vaga de la Canadenca (3), a càrrec de Josep Puigsech, historiador (UAB)
Presenta, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història
Una mirada Internacional
La conferència s’articula al voltant de la visió internacional que generaren els esdeveniments de 1919 a Barcelona, concretament a través de l’òptica de la primera potència europea i, també mundial, és a dir, la Gran Bretanya. El fet que Gran Bretanya ocupés aquest estatus en clau europea i mundial atorga a la seva visió un paper determinant en la imatge internacional que es transmeté dels esdeveniments barcelonins i, per extensió, catalans.
Imatge: Reproducció d’un títol de la Companyia “La Canadenca”
La conferència abordarà quina fou la visió i interpretació que en realitzà la diplomàcia britànica a Barcelona i com això marcà una línia interpretativa que continuà durant les dues dècades següents. Per altra banda, es contrastarà amb la visió de dos dels principals òrgans d’opinió pública britànica, per una banda el diari conservador The Times i, per l’altra, el diari progressista The Manchester Guardian. Aquest triple enfocament permetrà identificar els trets fonamentals de la imatge barcelonina i catalana del 1919 a nivell internacional i, amb ella, la consolidació d’una sèrie d’estereotips amb els quals se la identificà. (Text de Josep Puigsech)
Josep Puigsech Farràs
Professor d’Història Contemporània, del Departament d’Història Moderna i Contemporània (UAB) Línies de recerca: Especialista en el moviment comunista internacional, centrat en les relacions hispano-soviètiques en l’àmbit de la Internacional Comunista, les Brigades Internacionals i la diplomàcia, així com en les relacions hispano-britàniques en l’àmbit del partit comunista i socialistes a més de la vessant diplomàtica durant la primera meitat del segle XX.
Principals llibres publicats
Josep Puigsech, La Revolució Russa i Catalunya, Eumo, Vic, 2017.
Josep Puigsech Farràs i Giaime Pala (eds.), Les mans del PSUC. Militància, Memorial
Democràtic de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2017.
Francisco Morente, Jordi Pomés y Josep Puigsech (eds.), La rabia y la idea. Política e identidad en la España republicana (1931-1936), Prensas de la Universidad de
Zaragoza, Zaragoza, 2016.
Josep Puigsech, Falsa leyenda del Kremlin. El consulado y la URSS en la Guerra Civil Española, Biblioteca Nueva, Madrid, 2014.
Josep Puigsech, Entre Franco y Stalin: el difícil itinerario de los comunistas en Cataluña, 1936–1949, Ediciones El Viejo Topo, Mataró, 2009.
Josep Puigsech, Nosaltres, els comunistes catalans. El PSUC i la Internacional Comunista durant la Guerra Civil, Eumo editorial, Vic, 2001.
Dilluns 28 gener de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la primera conferència del Cicle 1919 La Vaga de la Canadenca, Reivindicació obrera, intransigència patronal i violència social, a càrrec de Teresa Abelló, historiadora.
Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història
La Vaga de la Canadenca
Els mesos de febrer-març de 1919 va tenir lloc la que es coneix amb el nom de ”Vaga de la Canadenca”, com a culminació d’un procés de reivindicació obrera creixent i generalitzat, iniciat el 1916, al qual s’oposava la intransigència del sector patronal, més radicalitzat que mai, sota l’ombra del fantasma bolxevic.
El conflicte que portà a la vaga es va iniciar a les terres de Lleida en una empresa filial de la companyia “Barcelona Traction Light and Power”, la Canadenca, que va acabar arrastrant a tota l’empresa proveïdora majoritària d’electricitat a Barcelona i, per solidaritat, a tots els treballadors del ram, als que s’hi van afegir els d’altres sectors.
La vaga es va combatre amb l’exèrcit i el sometent. Fou declarat l’estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts. Aleshores es declararen també en vaga els obrers de la indústria tèxtil i es transformà en vaga general de Barcelona; fou utilitzada la “censura roja” per tal d’impedir que la premsa pogués donar notícies tendencioses que perjudiquessin els vaguistes.
Tropes de l’exèrcit al carrer durant la vaga de la Canadenca.
Foto: Josep M. Sagarra i Plana / Arxiu Nacional de Catalunya
L’actitud transaccionista de Salvador Seguí en un míting a les Arenes (19 de març) féu possible un acord i la tornada victoriosa al treball (20 de març); però, el 24 de març, pel fet que els militars, en desacord amb el pacte, no havien alliberat 79 vaguistes, es declarà vaga general a tot el Principat, que finalitzà en ésser declarat de nou l’estat de guerra.
Tot i que inicialment el resultat fou una victòria pels treballadors que van aconseguir la reivindicació històrica de la jornada de vuit hores, l’èxit fou efímer i a curt i mig termini les conseqüències van ser demolidores: dimissió dels màxims responsables polítics i policials, imposició per part de la Federació Patronal de la tornada dels treballadors a la feina amb les condicions anteriors a la vaga, i enduriment progressiu de les relacions patrons-sindicats fins a desembocar en l’etapa de major violència social viscuda fins el moment.
Font: Teresa Abelló i “Vaga de la Canadenca” Gran Enciclopèdia Catalana
D’esquerra a dreta: Àngel Pestaña, Salvador Seguí, Simón Piera i Mauro Bajatierra
Teresa Abelló Güell
Doctora en Geografia i Història (Universitat de Barcelona), professora titular d’universitat (Universitat de Barcelona). Títol de la Tesi: Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914), 1984.
És membre del Grup d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI). Participa en els projectes I+D+i: El Franquisme a Catalunya: institucionalització del règim i organització de l’oposició (1938-1979), i Política i identitat. La construcció dels discursos identitaris en la Europa contemporània: el cas de Catalunya.
Bibliografia bàsica
Teresa ABELLÓ, “L’Ateneu i la qüestió obrera” dins L’Ateneu de Barcelona. 1 segle i ½ d’acció cultural, RBA. La Magrana, Barcelona, 2006.
Teresa ABELLÓ, El movimiento obrero en España, ss. XIX-XX, Barcelona, Editorial Hipòtesi, 1997
Josep TERMES, De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil: 1868-1939 [Vol. VI d’Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar], Barceloan: Edicions 62, 1989.
Josep TERMES, Història del moviment anarquista a Espanya, 1870-1989, Barcelona: L’Avenç, 2011.
Albert BALCELLS, El sindicalisme a Barcelona, 1916-1923, Barcelona: Nova Terra, 1965
Xavier DIEZ, El pensament polític de Salvador Seguí. Barcelona: Virus Editorial, Octubre de 2016, p. 267
Juan Cristobal MARINELLO, Sindicalismo y violencia en Cataluña 1902-1919 Tesi Doctoral, dirigida per Pere Gabriel Sirvent, Departament d’Història Moderna i Contemporània, UAB, 2014.
Secció d'Història 