Selecció a cura de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i de la Secció d’Història
Aquest selecció sobre La Dictadura franquista: Repressió i resistència inclou tant sols 19 obres entre les més destacades de les 200 de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985). També s’han editat en aquest mateix Blog d’Història una segona selecció sobre La Transició: Mite i realitatamb 23 obres. I una tercera sobre LaDictadura i la Transició a Catalunya amb 29 obres.
Els criteris d’inclusió en la bibliografia general han estat: a) Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu; b) Per matèria: franquisme, transició, història 1975-1982 i molts d’altres); c) Obres destacades per l’autor o pel tractament; d) S’han prioritzat les obres sobre el tardofranquisme; e) També s’han prioritzat les obres editades després de 2014; f) S’han inclòs també almenys una obra sobre tractaments sectorials: paper de la cultura, els mitjans de comunicació, la premsa, el cinema, la literatura, el moviment obrer, el moviment feminista i el moviment LGTBIQ+ durant la dictadura i la transició; g) També, s’han inclòs les obres més destacades sobre la dictadura i la transició a Catalunya i a tots els Països catalans.
Agraïm a Andreu Mayayo, catedràtic de la Universitat de Barcelona i Director de l’observatori i centre de documentació Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), el seu assessorament bibliogràfic i, d’una manera especial, les obres més recents que hem mirat d’adquirir a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
Aquesta activitat compartida amb la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès s’insereix en el marc del projecte Memorial Ateneu 2024 del qual anirem informant puntualment.
La Dictadura franquista: Repressió i resistència
ALCÁNTARA, Pablo: La Secreta de Franco: la Brigada Político-Social durante la dictadura. Barcelona: Espasa, 2022, 357 pàg.
Sinopsi: Després del brutal cop d’Estat del 1936, la repressió franquista va posar en marxa tots els mecanismes al seu abast per a la construcció d’un “Nou Estat”. Entre ells, va destacar la creació de la Brigada Polític-Social (BPS), o Policia política de la qual s’estudia i recopila d’informació inèdita dels expedients personals dels principals agents, dels butlletins de recerca, de la documentació dels tribunals militars i civils, així com de diverses entrevistes. També es desvetllen les seves relacions amb la Gestapo, la CIA i l’FBI, o les seves tècniques de tortura contra els militants antifranquistes. I analitza què va ser dels agents de la BPS després de la mort del dictador, quan, de la nit al dia, es van convertir en policies «demòcrates», sense ser jutjats per la seva actuació durant els anys de la dictadura.
BOX, Zira: España, año cero. La construcción simbólica del franquismo. Madrid: Alianza, 2010, 391 pàg.
Sinopsi: La dictadura franquista va necessitar configurar un entramat simbòlic per conformar-ne la legitimitat i l’autoritat. Cerimònies, ritus, festes, reelaboracions de la història, martiris, símbols, discursos, caigudes i redempcions, ciutats i monuments. La finalitat de tot això era establir una nova realitat ideal en què la totalitat de la vida de la Nueva España cobrés sentit subjectiu. Aquest llibre aborda aquest procés de construcció simbòlica pel qual un règim imposat, dictatorial i repressiu va quedar inserit dins una nova visió del món. Encara que més endavant també hi va haver conflictes i pugnes dins del règim, aquí s’aborden els primers anys en què semblava que la història s’obria de nou i els protagonistes se sentien capaços de modelar allò que podia ser l’Espanya de la Victòria.
CASANELLAS, Pau: Morir matando: el franquismo ante la práctica armada, 1968-1977. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2014, 318 pàg.
Sinopsi: Si una imatge queda desmentida al llarg d’aquestes pàgines, aquesta és la d’un franquisme amable al seu tram final. Lluny de liberalitzar-se, la dictadura es va tancar en els últims compassos sobre sí mateixa, en un retorn a les essències que s’explica fonamentalment per l’intent de tallar d’arrel la cada vegada més àmplia contestació social a què havia de fer front. En aquest llibre s’analitza una de les vessants d’aquesta deriva repressiva, la política duta a terme davant de la pràctica armada en el període de crisi del règim, comprès entre finals dels anys seixanta —moment en què es van produir les primeres morts a mans d’ETA— i les eleccions parlamentàries del juny del 1977. S’intenta retratar, per tant, la resposta de la dictadura —inclòs el període del franquisme sense Franco— a les organitzacions i grups polítics que van prendre les armes, i ho fa amb especial atenció en tres àmbits: el policial i dels serveis secrets, el desenvolupament legislatiu i judicial i, finalment, les propostes formulades des de l’esfera política.
CASANOVAS, Julian; GIL ANDRÉS, Carlos (ed): Cuarenta años con Franco. Barcelona: Crítica, 2015, 403 pàg.
Sinopsi: El tret distintiu de la història d’Espanya al segle XX va ser la llarga durada de la dictadura de Franco, afirma Julián Casanova, que coordina en aquest volum una visió global on, a més de les seves pròpies contribucions sobre l’origen de la dictadura i sobre la violència de la postguerra, es trobaran col·laboracions de Paul Preston sobre els seus tres principals centres de poder (Exèrcit, Església i Falange); d’Àngel Viñas, que s’ocupa dels anys de glòria i d’ombra; de Borja de Riquer, que n’analitza la crisi; i de Carlos Gil, que traça la silueta biogràfica dels principals actors. Aquesta visió del marc polític es complementa amb una sèrie d’anàlisis de la societat i la cultura: Mary Nash s’ocupa de les dones, ‘vençudes, represaliades i resistents’; José-Carlos Mainer ens parla de ‘lletres i idees baix (i contra) el franquisme’, Agustín Sánchez Vidal estudia el cinema espanyol d’aquells anys; i Enrique Moradiellos, ‘les narratives sobre el règim i el seu cabdill’. Ignacio Martínez de Pisón, finalment, tanca aquest panorama amb una mirada als quaranta anys sense Franco.
Ressenya d’Ivan Heredia (Universidad de Zaragoza) info
CAZORLA, Antonio: Miedo y progreso. Los españoles de a pie bajo el franquismo (1939-1975). Alianza Editorial, 2016, 408 pàg.
Sinopsi: El missatge principal de la dictadura de Franco durant quaranta anys de propaganda va ser que havia portat pau i ordre a Espanya. Però l’origen i la base del model franquista va estar en la combinació de por i fam o, dit més clarament, l’assassinat de líders sindicals, la destrucció d’organitzacions representatives i la imposició generalitzada del terror i de l’opressió socioeconòmica durant i després de la guerra. I als anys seixanta, amb les polítiques macroeconòmiques correctes i amb els treballadors controlats, el franquisme va garantir un ambient positiu per a la inversió. I així va poder tenir lloc l’explotació òptima del treball tant per l’Estat com pel capital privat.
DAY, Peter: Los amigos de Franco: los servicios secretos británicos y el triunfo del franquismo. Barcelona: Tusquets, 2015, 276 pàg.
Sinopsi: El llibre explica la poc coneguda història de com el MI6 (servei britànic d’intel·ligencia exterior) va ajudar a orquestrar el cop que va portar el general Franco al poder. En aquest revelador llibre, explorant arxius fins fa poc classificats, Peter Day detalla els suborns, les conspiracions i els dilemes morals ocults després d’una de les accions més tèrboles empreses pel Govern britànic en nom dels seus interessos. Així mateix, Day relata la història, encara més important, de com els agents britànics van evitar que el règim de Franco s’unís al seu aliat ideològic alemany i mantingués una precària neutralitat amb conseqüències inèdites per al curs d’aquesta guerra.
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier: Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo: Lucha de clases, dictadura y democracia: (1939-1977). Barcelona: Icaria, 2012, 247 pàg.
Sinopsi: El tramat de fons són les circumstàncies extraordinàries en què van viure els homes i les dones que, pertanyent a la classe obrera, van patir una de les dictadures més dures i longeves del segle XX europeu. Homes i dones que van mantenir i van construir identitats des de les quals van poder resistir, formes de lluita des de les quals van poder transformar la vida de la majoria i un model de conflictivitat que va estar a la base del principal desafiament que va patir la dictadura fins a fer-la inviable. Un procés que, més enllà de la lectura política, econòmica i social, va estar vinculat amb la lluita de classes que va impregnar tot el desenvolupament.
ESTEBAN RECIO, Asunción; ETURA, Dunia; TOMASONI, Matteo (eds): La alargada sombra del franquismo. Naturaleza, mecanismos de pervivencia y huellas de la dictadura. Granada: Editorial Comares, 2019, 440 pàg.
Sinopsi: Tracta d’algunes qüestions pendents d’estudi del franquisme, com la seva naturalesa, els motius de la seva llarga durada o les empremtes que ha deixat a la societat actual. Amb un enfocament multidisciplinari, reconeguts experts aborden des de diferents perspectives, que van des de l’anàlisi històrica, sociològica o educativa a la de gènere. El resultat és una reflexió ponderada i extensa que afronta qüestions essencials com les arrels ideològiques, la construcció i consolidació del sistema, els instruments de dominació i legitimació del règim; el control i el paper que exerceixen els mitjans de comunicació en la configuració de la mentalitat, i l’herència política, institucional i sociològica del franquisme.
GALLEGO, Ferran: El evangelio fascista: la formación de la cultura política del franquismo, 1930-1950. Barcelona: Crítica, 2014, 979 pàg.
Sinopsi: Aquesta investigació històrica estudia una evolució que parteix de l’aparició del partit feixista espanyol, entre 1931 i 1936. Al centre d’aquesta evolució hi ha el procés constituent del feixisme espanyol que es va desenvolupar a partir del 1936, quan la Falange va permetre mobilitzar i integrar un conjunt de les forces contrarevolucionàries que donaven suport a un exèrcit que, havent fracassat en el seu intent de cop de força, iniciava una sagnant contesa civil. La diversitat de forces que es van integrar a la sublevació va acabar més endavant facilitant l’oportuna desfeixistització del règim, convertit en un estat nacional-catòlic.
GONZÁLEZ DEVÍS, Raül:Maquis i masovers: entre la resistència, la supervivència i el terror. Benicarló: Onada Edicions, 2018, 378 pàg.
Sinopsi: La resistència armada antifranquista va representar el major esforç que hi hagué per enderrocar la dictadura de Franco. Els recursos humans i materials dedicats, incorporats des de l’interior i enviats des de França (especialment pel PCE), pretengueren bastir un projecte armat per restaurar la República. Això significà tant la consagració del compromís antifranquista d’exiliats o represaliats com un refugi per escapar de la repressió i per sobreviure, implicà esperances, grans expectatives i enormes i valuoses pèrdues. L’objectiu de la present obra, és efectuar un anàlisi de l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón), des de l’òptica territorial i del component humà que integrà i col·laborà amb l’Agrupació. El caràcter i la procedència dels integrants, així com el procés de formació de l’AGLA resulten essencials per entendre les seves peculiaritats i diferències respecte les altres agrupacions armades antifranquistes.
HOFMANN, Anna Catharina: Una modernidad autoritaria. El desarrollismo en la España de Franco (1956-1973). València: Publicacions Universitat de València, 2023, 484 pàg.
Sinopsi: El règim franquista (1936/39-1975) no només va ser una de les dictadures més longeves a l’Europa del segle XX, sinó també una de les més estables. Aquesta singularitat s’explica per la “reinvenció” del règim com a dictadura desenvolupista amb l’objectiu de catapultar el país a l’era industrial, imitant el model de planificació francès. En aquest sentit, l’anàlisi se centra en el principal arquitecte d’aquesta estratègia de legitimació, Laureano López Rodó, comissari del Pla de Desenvolupament entre el 1962 i el 1973. L’autora desenvolupa una nova interpretació del segon franquisme en mostrar com, paradoxalment, la seva política va acabar posant les bases per a l’erosió de la dictadura perquè va contribuir a aguditzar les lluites de poder a l’elit franquista i va exposar el règim a la crítica. S’analitza en profunditat i amb una perspectiva nova l’intent de legitimar el règim franquista com a dictadura desenvolupista des de la dècada de 1950 fins a seu esfondrament.
JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos; DOÑATE MARTÍN, Antonio: Jueces, pero parciales: la pervivencia del franquismo en el poder judicial. Barcelona: Pasado & Presente, 2012, 329 pàg.
Sinopsi: Un fiscal, Jiménez Villarejo, i un jutge, Antonio Doñate, aborden la pervivència del franquisme al poder judicial. A partir del seguiment de diferents casos penals (des del de Companys al de Baltasar Garzón), els autors aporten àmplia documentació i denuncien el continuisme de la manipulació repressiva del règim franquista a les esferes del poder judicial durant la transició i fins als nostres dies. L’anàlisi dels casos de l’homicidi d’Agustín Rueda o l’atemptat contra la revista El Papus porten a la llum els excessos d’un poder judicial manipulat pel conservadorisme reaccionari.
MAYAYO i ARTAL, Andreu; LO CASCIO, Paola; RÚA FERNÁNDEZ, José Manuel: Economía franquista y corrupción:Para no economistas y no franquistas. Barcelona: Flor del Viento, 2010, 230 pàg.
Sinopsi: Basada sobretot en fonts secundàries i obres d’autors destacats en la matèria com Erick Hobsbawn, Preston o Josep Fontana i documents oficials de discursos, memoràndums i altres documents d’organismes com el FMI. Destaquen també, els informes de Jaume Miravitlles sobre l’economia franquista de postguerra escrita per al Departament d’Estat nord-americà, amb l’objectiu de deixar Espanya fora de l’ajuda del Pla Marshall. Es defensa la hipòtesi que, en contra d’aquells que defensen que “el franquisme era dolent però va portar coses bones”, el franquisme va significar un clar retrocés en la modernització tan econòmica, com política i social d’Espanya. La modernització i industrialització tenen la seva arrencada en època republicana. Període, el republicà, entelat per la “Guerra Civil i el desenvolupisme dels anys seixanta des del pou miserable i insalubre dels anys quaranta”.
MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere: La Anatomía del franquismo: De la supervivencia a la agonía, 1945-1977. Barcelona: Crítica, 2008, 320 pàg.
Ressenya de Marc Baldó: S’analitza la dictadura franquista a partir del 1945 i arriba fins al seu «desmantellament». Els autors, no separen el primer i el segon franquisme, sinó que el presenten com un tot, com un règim que, nascut abans, va sobreviure a la victòria aliada. «Possiblement —escriuen—, una part destacada de les anàlisis que s’han fet sobre el franquisme han infravalorat la forta continuïtat, tant personal com ideològica, en la trajectòria del règim» Com a «supervivent» va aconseguir redreçar les relacions amb els països de l’entorn gràcies a la guerra freda, va aconseguir ser acceptat a la nova circumstància internacional els primers anys cinquanta, va cancel·lar —empès pels números vermells— l’opció autàrquica el 1957-59, permetent que l’economia espanyola participés del creixement que experimentaven les europees, va procurar adaptar-s’hi a les transformacions socials dels seixanta, però va envellir al mateix temps que ho feia el seu dictador, entrant en fase agònica a partir del 1969, manifestant les seves fissures internes en «la crisi del 1970», i es va esfondrar els anys següents, ferit de mort per les mobilitzacions socials i la desorientació i incapacitat dels dirigents, capturats per contradiccions doctrinals i polítiques, tensions entre sectors, confusió programàtica i fins i tot desànim. El llibre, doncs, està organitzat en dues parts: supervivència (1945-1970) i agonia (1970-1977). La supervivència, des del 1945, va ser el seu projecte de futur. El treball, a més, explica «des de dins», des de la veu dels seus agents, basant-se en documentació no explorada fins ara… Ressenya completa de Marc Baldó aquí
MUNIESA I BRITO, Bernat: Dictadura y transición: la España lampedusiana, I: la dictadura franquista: 1939-1975. Barcelona: Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona, 2005, 334 pàg.
Sinopsi: Agrupa en dos volums els períodes crucials de la història de l’Estat espanyol: la dictadura franquista i la monarquia parlamentària nascuda del procés conegut com la Transició, és a dir, des del 1939 fins a principis del segle XXI. Els seus continguts historiogràfics superen el nivell de manual, que també ho és, per inscriure’s en una perspectiva interpretativa crítica.
PAGÈS, Pelai (dir) ; ACOSTA LÓPEZ, Alejandro [i 10 més]: Els Maquis: La resistència armada contra el franquisme 1936-1965, València: Tres i Quatre, 2020, 226 pàg.
Sinopsi: Recull diverses aportacions en l’estudi i divulgació d’aquest moviment: des de la participació dels republicans espanyols a la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, fins al darrer guerriller que va actuar a l’estat espanyol i fou assassinat l’any 1965, passant per la invasió de la Vall d’Aran, per la guerrilla urbana i rural que va actuar a Catalunya i per l’activitat que va desenvolupar l’Agrupació Guerrillera del Llevant i Aragó. Inclou un apartat dedicat a la memòria històrica del maquis i un estat de la qüestió d’allò que se sap dels maquis.
PONTÓN, Gonzalo: El franquismo: Una historia gráfica. Il·lustracions Amat Pellejà. Barcelona: Pasado y Presente, 2023,168 pàg.
Sinopsi: Síntesi rigorosament històrica, del que va significar el franquisme per a la història d’Espanya al segle XX. «Una història que molts joves haurien de saber, però que no van aprendre mai. La prosa àgil de Gonzalo Pontón, adornada amb les il·lustracions d’Amat Pellejà, introdueix la informació essencial sobre les dècades crucials del segle XX. Una crònica gràfica instructiva i oportuna de Franco i la dictadura».
SARTORIUS, Nicolás; SABIO ALCUTÉN, Alberto: El final de la dictadura : la conquista de la democracia en España (noviembre de 1975-diciembre de 1978). Barcelona: Espasa Libros, 2018, 783 pàg.
Sinopsi: El títol de l’obra El final de la Dictadura mostra el període en què discorre aquest relat, el final d’una dictadura, el moment en què es legalitzen els partits i sindicats, es reconeixen les llibertats polítiques, s’accepta l’amnistia i se celebren eleccions lliures. En aquest procés de conquerir la llibertat van tenir un paper essencial diferents col·lectius socials. La protesta al carrer va ser resposta des del poder amb duresa repressiva, però, al final, es va imposar la negociació i el consens conjuntural, i amb això es va evitar un nou xoc entre espanyols.
SESMA, Nicolás: Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista. Barcelona: Editorial Crítica, 2024, 760 pàg.
Sinopsi: Res no ha marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista. Ni segueix tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni gran, ni lliure ens ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquesta història, pensat tant per als qui van viure aquells anys com per als que vulguin redescobrir i entendre aquell episodi decisiu. Ens trobem davant d’una història de la dictadura el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en tota la ciutadania i que, sobretot, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. Nicolás Sesma, professor de la Universitat Grenoble Alpes, recull les millors aportacions de la historiografia nacional i internacional per posar-les al servei d’una reinterpretació ambiciosa i multidimensional. Així, s’hi inclouen referències a tota la geografia estatal i a tots els sectors socials —alguns presents per primera vegada en una història global del règim—. A més, mereixen la mateixa atenció la immediata postguerra i la dècada dels setanta, les desfilades de la victòria i els XXV Anys de Pau, l’autarquia i el desenvolupisme, la classe política i l’oposició antifranquista, l’estraperlo i la cultura del consum, els marginats i les noves classes mitjanes. Tot això acompanyat de referències i fites culturals –des de la literatura i el cinema fins a la novel·la gràfica i l’art pop–, que acompanyen una narració divulgativa i brillant, emmarcada en un context interpretatiu internacional. Se’ns ofereix així una lectura de la dictadura franquista a través del prisma del segle XXI.
Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 6a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de la sisena sessió de Miquel Nistal a partir de la ponència de Josep Pich Mitjana
Sinopsi
L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “Setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.
El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.
Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.
La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.
Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.
El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.
SESSIÓ 6: “LA REVOLUCIÓ DE 1909 O LA SETMANA TRÀGICA” Ponència de JOSEP PICH MITJANA (UPF)
INTRODUCCIÓ
La idea que la majoria tenim al cap quan parlem dels successos a Barcelona els dies d’estiu de 1909 (entre el 26 de juliol i el 2 d’agost) és la imatge de molts convents cremant per tota la ciutat. Estem doncs, davant d’un moviment anticlerical, però hi havia molt més en joc en aquells fets: s’havia ofert a líders republicans la possibilitat de proclamar de manera insurreccional, la República, però tots giren la cara i no accepten la proposta. De fet, tot comença els primers dies de juliol a Melilla, quan la greu inestabilitat provoca un decret del govern d’Antonio Maura (1853 – 1925) d’enviar tropes reservistes per lluitar contra les cabiles insurrectes. La repressió sagnant de la protesta a Barcelona i altres llocs de Catalunya, ocasionarà més de cent morts, una setmana vermella revolucionària.
Barcelona, 1909
La immensa bibliografia sobre el tema qualificarà els fets de manera molt diferent: setmana tràgica, negra, roja o, fins i tot, gloriosa per alguns. La majoritària denominació de “Tràgica” prové segurament d’un estudi de l’any 1963 de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall, Maragall i la Setmana Tràgica i la investigació de Joan Connelly Ullman de 1968, The Tragic Week. A Study of the Anticlericalism in Spain (1875 – 1909) que marcaran la pauta de molts futurs treballs. La bibliografia que podreu veure en la presentació de la classe, molt exhaustiva i ben presentada, ens aproxima, ja des de cada títol, la interpretació que es fa. En el llibre La revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España de 2019, Josep Pich Mitjana i David Martínez Fiol aporten evidències del que va ser un intent de revolució.
En aquest conflicte s’entrecreuen política colonial, moviments antiimperialistes, una pugna entre clericalisme i anticlericalisme, el fracàs de l’anomenat govern llarg de Maura (1907 – 1909) de regenerar Espanya, l’anomenada “revolució des de dalt” i l’intent d’insurrecció republicà més antic del segle XX, abans del 14 d’abril de 1931. Una revolució que la història ha infravalorat. Sigui com sigui, el desencadenant de tot va ser la vaga general (revolucionària ?) en protesta per la guerra i la mobilització de tropes espanyoles que s’enfrontaven amb les cabiles del Rif. En alguns llocs de Catalunya, les protestes del juliol de 1909 es van transformar en un moviment anticlerical i també en un intent fallit de revolució republicana. Alguns autors de l’època com l’anarquista Leopoldo Bonafulla, el socialista Joan Compasada, el liberal José Brisa o el reaccionari rector de la Universitat d’Oñate Modesto Villaescusa qualificaven els fets com a revolucionaris. La revista propera a la Lliga “La Cataluña” titulava el set d’agost de 1909 “La semana roja”. El setmanari carlí La Bandera regional, publicat a Barcelona entre el 1907 i el 1912, culpabilitzava en una vinyeta Alejandro Lerroux (1864 – 1949), el polític liberal Segismundo Moret (1833 – 1913) considerat un penell polític pels carlins i Francesc Ferrer i Guàrdia (1859 – 1909) i els marcava com a inductors, per activa o per passiva, de tot plegat.
Sembla clar que els líders republicans catalans es van negar a encapçalar el moviment i això generà diverses interpretacions: en aquells moments, el republicanisme lerrouxista era el principal partit entre el proletariat de Barcelona. Ullman, defensa que els seus principals dirigents havien optat per transformar la vaga en una rebel·lió anticlerical per tal d’evitar una perillosa i no controlable revolució que els podria perjudicar. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan B. Culla creuen que els republicans catalans van sol·licitar la participació dels lerrouxistes però aquests no van voler intervenir-hi en la direcció; d’aquesta manera tot esdevingué un moviment caòtic i acèfal que derivà cap a l’anticlericalisme.
Josep Pich i Martínez Fiol creuen que la revolució republicana fou més rellevant del que la historiografia sosté. Una vinyeta de l’Esquellade la Torratxa caricaturitzava la situació del moment quan una mà dipositava una barretina o barret frigi republicà i un grup de personalitats republicanes fugia sense voler agafar el repte.
Esquella de la Torratxa
En el cas de Ferrer i Guàrdia, cal no perdre de vista que no era un simple pedagog d’una escola més o menys moderna: era un autèntic revolucionari partidari de la lluita armada i amb una llarga tradició que havia estat secretari en l’exili a París de l’històric dirigent republicà Manuel Ruiz Zorrilla (1833 – 1895) que conspirava de manera compulsiva des de l’exili; Ferrer mai va renunciar a la via insurreccional i va ser qui primer va impulsar la carrera política de Lerroux a Barcelona.
DE QUIN PAÍS PARLEM? DEMOGRAFIA, SOCIETAT I ECONOMIA
Entre 1900 i 1910, la població espanyola augmenta poc més d’un milió d’habitants i arriba gairebé al 20 milions: El moviment migratori exterior, molt baix fins l’any 1903, augmenta progressivament fins l’any 1914, amb taxes d’emigració creixents (de 30.144 l’any 1904 fins a 133.994 l’any 1912). L’inici de la Gran Guerra atura l’emigració i Espanya comença a guanyar població que torna de l’emigració, però també rep població immigrant (62.481 immigrants l’any 1914). Les pèrdues de població emigrant són dispars quant al territori: el 36 % de l’emigració al període 1885 – 1930 correspon a Galícia; Catalunya representa el 9 % del total, però també rep emigració de la resta de l’Estat.
Catalunya incrementa un 33,8 % la seva població entre 1877 i 1920 amb una urbanització molt important lligada a la industrialització ja que Barcelona passa de 248.943 habitants l’any 1877 a 710.335 l’any 1920; aquest increment és, amb distància, el més rellevant d’Espanya. Barcelona i Madrid són les úniques ciutats que a finals del segle XIX superaven el mig milió d’habitants; la resta de les més importants, amb prou feines es movien entre 75.000 i 100.000. En arribar 1930, Barcelona superarà el milió d’habitants, per sobre de Madrid amb 952.000. Barcelona no podia incorporar els nuclis urbans veïns (L’Hospitalet de Llobregat o Badalona) ja que no era assumible des d’una perspectiva centralista que la segona ciutat superés amb escreix ls capital.
L’esperançade vida entre 1900 i 1930 augmenta de 34 a 48 anys pels homes i de 36 a 52 per a les dones. L’elevadíssima mortalitat infantil és la que explica aquests valors tan baixos que no s’incrementaran fins anys després de la postguerra a finals dels quaranta i cinquanta.
La xarxa urbana de Catalunya, exceptuant Barcelona i el seu entorn és molt irregular. Des d’aquest punt de vista, es pot dir que Catalunya té un cap gros (Barcelona i el seu entorn) i un cos petit (la resta del territori). L’any 1860, Barcelona tenia 189.948 habitants i la segona ciutat, Reus, 27.257. L’any 1900, Barcelona ja superava el mig milió (533.000) i la segona ciutat que continuava sent Reus, s’havia quedat en 26.681 d’habitants. El creixement urbà de Barcelona entre 1850 i 1925 contempla l’absorció de molts municipis del pla com Sarrià, Gràcia, Sant Martí de Provençals, etc., i un pla d’Eixample en expansió. Si la ciutat representava l’any 1857 el 13,9 % de la població de Catalunya, l’any 1930 en serà el 36 %.
L’economia espanyola era predominantment agrària amb algunes zones industrials (Barcelona, Bilbao). L’any 1930, el sector primari espanyol era del 45,5 % i el de Catalunya de l’11,2 %. El sector secundari a Espanya era del 26,5 % i el de Catalunya del 61,7 %. Dins d’aquest, el sector fabril català, en dades de Fernando García de Cortázar de l’any 2005, representava a finals del segle XIX, un 38,5 % del global del sector secundari, molt per sobre del segon territori, Andalusia amb un 12 %. El PIB de la dècada de 1910 era a Catalunya d’193 (comptant 100 com a mitjana espanyola) i a la ciutat de Barcelona 255.
L’alfabetització a Catalunya l’any 1860 era del 26 %, situada en la mitjana espanyola, també del 26 %. Quan arribem a l’any 1920, la taxa catalana augmentarà al 75 % molt per sobre de la mitjana espanyola del 59 %. Cal relativitzar aquestes dades que comptaven com a alfabetitzats gent que sabia escriure el seu nom i poc més. En el cas de la ciutat de Barcelona, en dades de Risques de 1999, l’analfabetisme l’any 1909, era prou diferenciat per districtes, des del 56,7 % de l’actual districte de Sant Martí fins a un mínim de 23,3 % a l’Eixample.
LA RESTAURACIÓ
La Restauració borbònica (1874 – 1931) comença amb un cop d’estat del general Arsenio Martínez Campos (1831 – 1900) que fulmina l’autoritària i moribunda república del general Serrano. L’entronització del rei Alfons XII (1857 – 1885) donarà pas al sistema constitucional (1876) proposat per Antonio Cánovas del Castillo (1828 – 1897). El rei morirà aviat i la reina vídua, Maria Cristina d’Àustria (1858 – 1929) exercirà la Regència fins l’any 1902 quan el nen Alfons XIII (1886 -1941) arribi als setze anys, la majoria d’edat.
El sistema creat per Cánovas amb la complicitat de Práxedes Mateo Sagasta (1825 – 1903) preveia dos partits, el conservador de Cánovas i el liberal de Sagasta per tal de preservar l’estabilitat en una època políticament molt convulsa amb més de trenta eleccions generals entre 1875 i 1930. S’estableix de manera implícita l’anomenat torn pacífic (o dinàstic), sistema en absolut democràtic que funcionava com un pacte entre elits. Les eleccions sempre les guanyava el partit que governava i que controlava els governs civils i l’estructura caciquil clientelar; quan es plantejava una crisi, el rei actuava d’arbitre i decidia el canvi de govern amb un decret reial que manava al cap de l’oposició que convoqués eleccions que, ben arregladetes, sempre guanyava i així fins a la següent crisi. Les morts prematures de Cánovas (atemptat l’any 1897) i de Sagasta (1903), deixen l’estat en un moment de molta crisi (pèrdua de les darreres colònies ultramarines) i amb un sistema altament imperfecte.
La constitució canovista atorgava un gran poder a l’Església catòlica en un país on l’anomenada qüestió religiosa entre els lliurepensadors menjacapellans i els partidaris de la confessionalitat catòlica, els meapiles o culs de missa era molt potent. A Espanya, l’any 1900 hi ha 20.604 parròquies. El clero era format per 45.545 homes (regular i secular) i 42.296 dones monges.
La inestabilitat i conflictivitat sempre es resolien amb la pèrdua de les garanties constitucionals, molt habitual fins l’any 1905. A partir de 1906, caldrà afegir la llei de Jurisdiccions que posava els delits polítics en mans de la justícia militar. A la ciutat de Barcelona, el més habitual era la situació d’excepcionalitat política.
L’EMERGÈNCIA DEL CATALANISME POLÍTIC
La configuració del catalanisme polític s’havia iniciat l’any 1880. El 1901, a les eleccions generals, a la circumscripció de Barcelona, es va consolidar amb la victòria de la candidatura de la Lliga Regionalista coneguda com la dels quatre presidents. El torn governamental va fer que els liberals recuperessin el poder liderats de nou, encara que per última vegada, per Sagasta. Era la constatació que el règim del 76 havia sobreviscut al Desastre de 1898, amb la continuació de la farsa en el tom fictici dels dos partits dinàstics. És el moment en que Alejandro Lerroux es trasllada a viure a Barcelona, possiblement amb el suport del govern liberal, concretament del ministre de governació Moret, perquè actuï com una mena de contrapès republicà populista radical del puixant catalanisme.
Després del canvi de govern, el nou executiu liberal va tomar a convocar eleccions generals, el maig del 1901. Prat de la Riba va decidir que era el moment en què el catalanisme havia de fer el salt al parlamentarisme; en aquest cas la victòria no és per un pacte d’elits o per la tupinada del govern, sinó que és perfectament legal; la Lliga haurà de canviar el cens, utilitzar interventors armats que obliguessin a formalitzar el recompte de vots. Sagasta accepta les quatre actes i pensa que per quatre diputats no s’arrisca a una revolta. Els quatre eren: Sebastià Torres (expresident de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País), Albert Rusiñol (expresident del foment del Treball Nacional), Bartomeu Robert (exalcalde i president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial) i Lluís Domènech i Montaner (expresident de l’Ateneu Barcelonès).
El militarisme creixent, la intervenció constant en la vida política, més important des del Desastre, era molt rellevant a la ciutat de Barcelona amb dos focus de perill a ulls dels militars, el Catalanisme creixent i la possible revolució que representava el moviment obrer cada cop més potent. La major part del militars havien estat a Cuba i / o les Filipines i allà havien format un lobby de pressió que Enric Ucelay-da Cal anomena “partit militar” o “Capitania cubana”, organitzat a ultramar per combatre els independentistes cubans. A Barcelona veien els mateixos perills que a Cuba: un catalanisme que ells interpretàven com a separatista i un moviment obrer equiparable amb el perill dels esclaus de les plantacions de sucre cubanes. El lobby espanyolista s’havia d’articular per a lluitar contra el separatisme i contra el moviment obrer articulat en la Solidaritat Obrera que més endavant originaria la CNT.
El desencadenant a Barcelona de la resposta militar serien els coneguts fets del ¡Cu-cut!, una revista satírica que va publicar el novembre de 1905 una vinyeta on criticaven de forma suau el paper de l’exèrcit. La indignació a les casernes barcelonines va ser monumental i un grup de més de dos-cents oficials uniformats van assaltar les redaccions del ¡Cu-cut! i de La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga, també van agredir alguns redactors i un va quedar ferit de gravetat. La por del govern a la provocació dels militars i a un nou cop d’estat com el de Pavía de 1874 eren molt evidents; de fet, la Guàrdia Civil que custodiava el Congrés dels Diputats, no hagués intervingut en la seva defensa si els militars haguessin assaltat les Corts. Múltiples rumors corrien per Madrid sobre una hipotètica repressió contra els catalanistes i els líders de la Lliga se sentiren molt atemorits. La resposta governamental va ser promulgar la Llei de Jurisdiccions de 23 de març de 1906 que posava en mans de la justícia militar qualsevol atac contra la bandera o la unitat d’Espanya que fos o s’hi assemblés; això posava en evidència l’existència i actuació del “partit militar”. La força dels militars es posà en evidència quan el rei, molt jove aleshores, va fer caure el govern de Maura perquè aquest es va negar a acceptar com a ministre de la guerra el que proposaven els militars a través del monarca.
Acudit de Junceda que acabaria desencadenant els “Fets del ¡Cu-Cut!”
La indignació entre la classe política catalana contra la llei de Jurisdiccions era enorme i això portarà a la formació reactiva de la Solidaritat Catalana, una coalició de forces polítiques que amb la Lliga com a principal promotor, agrupava lligaires, republicans, carlins i federalistes, tot deixant fora només els lerrouxistes. En les eleccions legislatives de 21 d’abril de 1907, la candidatura presidida per vell dirigent republicà Nicolás Salmerón (1838 – 1908) va estendre el missatge catalanista per tot Catalunya i va guanyar de forma aclaparadora, tot enviant a Madrid 41 dels 44 escons en joc. Lerroux que no va sortir elegit, va haver d’emprendre el camí de l’exili en perdre l’aforament que anteriorment li donava el caràcter de diputat. La heterogeneïtat extrema de la coalició li va donar poca vida parlamentària.
EL MOVIMENT OBRER I ELS ATEMPTATS ANARQUISTES
Passada la primera dècada del segle XX, el moviment obrer té una desigual implantació a l’Estat Espanyol. La socialista UGT, fundada a Mataró l’any 1888, té poca base a Barcelona i és a Madrid, Biscaia i Astúries on més sindicalistes li donen suport. L’anarcosindicalisme de la CNT, fundada a Barcelona l’any 1910, ja tenia una forta implantació prèvia a Barcelona, Girona, Lleida i a les províncies d’Andalusia occidental. Entre 1910 i 1930, l’evolució dels dos sindicats serà diferent. Mentre que els nivells d’afiliació de la UGT es mantindran baixos fins el final de la Dictadura, la CNT augmentarà molt l’afiliació en els anys posteriors a la Gran Guerra i baixarà de forma molt pronunciada com a conseqüència de la prohibició i repressió primorriveristes. Els anys de la República veuran un increment exponencial dels dos sindicats que, en el cas de la CNT amb una estratègia de confrontació amb la República veurà novament un descens en el seu nivell d’afiliació a partir de 1933.
L’any 1901 apareix a Barcelona el periòdic llibertari “La huelga general”, publicat entre 1901 i 1903 que utilitza els mateixos patrons que la CGT (Confédération générale du travail) fa servir a França: la consigna era que la revolució s’havia de fer mitjançant la vaga general. El periòdic estava finançat per Francesc Ferrer i Guàrdia (1859 – 1909) i compta amb col·laboradors com Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Paul Delesalle i Jean Grave. Seguint el model francès, es propugnarà i prepararà la primera vaga general a Barcelona l’any 1902 en un intent de paralitzar el sistema capitalista. L’intent fracassà, ja que a la cita no hi havia el sindicat socialista UGT, la repressió fou molt intensa i més de 300 dirigents sindicals foren detinguts.
En l’època prèvia als fets de 1909, els atemptats anarquistes continuaran i el 12 d’abril de 1904, Joaquim Miquel Artal (1884 – 1909) atemptarà contra el president de govern Antoni Maura (1853 – 1925) intentant apunyalar-lo al seu cotxe i ferint-lo lleument. Així mateix, el 22 de juliol de 1910 el propi Maura patirà un segon atemptat, aquest cop fet pel jove socialista Manuel Fossá Roca que el tirotejà en una cama i en un braç a l’estació de França de Barcelona. L’acció anarquista més sagnant fou l’esclat d’una bomba el dia del casament del rei Alfons XIII i Victòria Eugènia de Battenberg el 31 de maig de 1906 a Madrid. La bomba llançada des d’un balcó en el trajecte dels nuvis, no els afectà, però impactà sobre el nombrós públic i matà 25 persones i en deixà cent de ferides. La bomba la llança Mateo Morral (1879 – 1906) un anarquista fill d’un industrial de Sabadell que havia treballat com a bibliotecari per a Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Morral fugirà i serà detingut posteriorment. La seva mort (suïcidi o no) no ha quedat clara. Ferrer i Guàrdia, la implicació del qual no era del tot ben determinada, fou detingut, però sense proves directes sortí absolt i marxà a l’exili.
Durant aquests anys violents, l’Esquella de la Torratxa publicarà vinyetes iròniques en les que es veia que per a les classes benestants de la Belle Époque, el terrorisme quedava lluny de les seves preocupacions, mentre, des de l’estranger, la visió de Barcelona era la ciutat de foc i era vista com un autèntic desastre.
EL CONFLICTE DEL MARROC
La Conferència d’Algesires de 1906 establia el Protectorat Espanyol en el nord d’Àfrica, bàsicament en les muntanyes del Rif. Prop de Melilla, a poc més de 25 km, hi havia els jaciments miners de ferro d’Ouixan. En aquells anys inicials del segle XX, Marroc era encara un estat sobirà en guerra interna i amb estructures fallides. A Espanya, per tal d’explotar els jaciments, es va formar una societat, la Compañía Española de Minas del Rif (CEMR), on estaven representades les elits econòmiques del país: el ministre de Marina Miguel Villanueva, el conte de Romanones o el conte de Güell i el marquès de Comillas entre d’altres. La societat va arribar a un acord amb Bou Hamari, conegut com El Rogui que havia estat (i derrotat) pretendent al sultanat del Marroc. En els negocis de compravenda dels permisos s’hi veieren implicats interessos francesos i alemanys amb molta corrupció pel mig. Finalment, els francesos detingueren El Rogui que fou lliurat al nou soldà i decapitat.
El cas és que finalment la CEMR havia de començar l’explotació i calia un tren miner de 28 quilòmetres que unís Melilla i Ouixan; la guerra comença quan unes càbiles berbers (pagesos malarmats) atacaren les obres del ferrocarril protegides per soldats el dia 9 de juliol de 1909 ocasionant una desena de morts entre soldats i obrers espanyols; per tal d’assegurar el territori i les obres en curs, calien més tropes que básicament seran reservistes embarcats a Barcelona en vaixells de la Compañía Trasatlántica propietat del marquès de Comillas, accionista també de la CEMR. La marquesa de Comillas i la de Castellflorite repartien medalles, escapularis i tabac a les tropes que embarcaven mentre el malestar entre la població era molt gran i es mobilitzava contra l’embarcament. El diari de la Unión Republicana de Lerroux, El Progreso, publicava el dia 12 de juliol:
“¡Abajo la guerra! Multitud de padres acuden a El Progreso a protestar por la insensatez del gobierno […] el pueblo protesta del embarque de tropas […]”
La Campana de Gràcia del dia 24 de juliol publica dues vinyetes amb el port de Barcelona i els vaixells d’embarcament de rerefons on es veu una dona amb un fill que vol acomiadar el marit mobilitzat i que és rebutjada per la policia i una senyora carregada d’escapularis que rep la salutació cordial del mateix policia. La decisió d’enviar tropes fou considerada pel governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo (1873 – 1946) com “una aventura odiosa y antipática”.
Vinyeta crítica apareguda a ‘La Campana de Gràcia’, el 24 de juliol de 1909
L’organització d’una vaga general contra la guerra que començava, la preparà el PSOE pel dia 2 d’agost, però a Barcelona, els líders de Solidaritat Obrera van acordar de començar el dia 26 de juliol per dificultar l’acció repressiva de la policia; a Barcelona es reuniren sindicalistes, socialistes, anarquistes, republicans nacionalistes y radicals lerrouxistes, però els dirigents reals del Comitè de vaga n’eren tres: Antoni Fabra (PSOE-UGT), Miguel Villalobos (Solidaritat Obrera) i un tercer en representació anarquista, Francisco Miranda o José Rodríquez Moreno. Tant el representant de Solidaritat com l‘anarquista estaven molt vinculats a Ferrer i Guàrdia, d’aquí la sospita de la implicació de Ferrer. Aquest vivia a Londres exiliat i torna a Barcelona el mes de juliol, segons ell, per cuidar una neboda malalta; serà contínuament vigilat per la policia i deixa en el desplaçament tres filles petites a Londres. Arribarà a Barcelona quan s’està coent el Comité de la Vaga General. Lerroux, l’altre hipotètic coprotagonista està tornant d’Argentina via Canàries; a les illes es quedarà a l’aguait i quan veu que les coses a la Península i a Barcelona no van bé, se’n va cap a Londres.
LA VAGA GENERAL CONTRA LA GUERRA
L’aturada té poc ressò a Espanya. A Barcelona s’inicia amb força èxit, en un ambient d’unanimitat en protesta contra la guerra. Per la geografia catalana els ritmes són desiguals i s’estén sobretot a Terrassa, Mataró, Sitges, Granollers i Sabadell, entre d’altres ciutats. El governador Ossorio va dimitir el primer dia per estar en desacord en donar preeminència als militars en el control i repressió, després que el CapitàGeneral Luis de Santiago Manescau (1843 – 1920) li deixés clar qui manava en aquells moments.
La vaga degenera després del primer dia en un moviment anticlerical contra símbols i edificis no contra els clergues. Quan esclata la vaga, el president del govern Antoni Maura està de vacances i és el ministre de governació Juan de la Cierva (1864 – 1938) qui se’n fa càrrec, tot explicant a la premsa de Madrid que es tracta d’un moviment separatista i que les comunicacions amb Barcelona estan tallades; això del separatisme s’ho creu tothom i és un argument de gran ajut per desmuntar la protesta per Espanya. El dilluns dia 26 la vaga s’escampa de manera pacífica per Catalunya i es van cremar les casetes on es cobraven els consums, es van aixecar centenars de barricades i foren assaltades algunes armeries per a subministrar escopetes i pistoles als revoltats La crema de convents i edificis religiosos comença el dimarts 27 de juliol, sobretot a Barcelona, però també en altres poblacions catalanes com Badalona, Mataró, Sabadell, Manresa, Palafrugell, etc. i continua dimecres 28. Una minoria de joves i exaltats són els que fan les cremes i profanacions, mentre la gent s’ho mira encuriosida sense moure un dit. Un dels edificis religiosos més emblemàtics de Barcelona, el convent església dels jesuïtes del carrer Casp no serà tocat per la gent, ja que quan els grupos de joves hi arriben amb ànim incendiari troben els jesuïtes que el defensen a trets. Curiosament, els carlins catalans, molt clericals, no fan res per defensar les esglésies. Un dels aspectes més destacats i fotografiats dels dies de juliol a Barcelona va ser l’exhibició de cadàvers de manera posterior a la profanació de tombes com al convent de les Jerònimes, on les monges eren enterrades, no al cementiri sinó al propi convent; corria el grotesc rumor entre els barcelonins que els convents eren centres de reclusió de dones de mala vida i que les que no volien anar-hi, les mataven i les enterraven allà. Grups de nois incendiaris van voler comprovar si això era cert i van trobar cadàvers aparentment lligats de mans i ells ho interpretaven a la seva manera quan la realitat era que a les monges les enterraven amb les mans juntes en posició de resar.
Barcelona, durant la “Setmana Tràgica”, 1909
El moviment anticlerical va acabar quan les forces d’ordre públic i l’exèrcit enviats pel govern ho van sufocar a partir del dia 29 quan uns 10.000 soldats ocupen paulatinament la ciutat excepte els barris d’Horta i Sant Andreu on els tirotejos i actes anticlericals van continuar uns dies més. El dissabte 31, la situació empitjora quan la Guàrdia Civil va disparar a un grup de suposats anticlericals matant a sis d’ells i detenint-ne molts més. El balanç dels disturbis a Barcelona on l’acció de l’exèrcit serà molt violenta, fou de 78 morts (75 civils i tres militars) i 112 edificis cremats dels quals 80 religiosos. El total de morts a Catalunya supera el centenar.
La polèmica sobre l’espontaneïtat o no del moviment, va començar de seguida. Ossorio y Gallardo defensava el caràcter espontani, mentre La Cierva i altres pensaven en una planificació. Per a historiadors com Joan Connelly Ullman, els principals dirigents lerrouxistes de Barcelona haurien optat per transformar la vaga revolucionària que podia ser perillosa pels seus interessos en una rebel·lió anticlerical. Per a Josep Benet, els organitzadors de la vaga van buscar el suport dels republicans radicals, però aquests, tal com van fer els republicans catalanistes, s’haurien tirat enrere; per tant, la vaga revolucionària es transformarà en un moviment acèfal i caòtic reforçat per la passivitat inicial de l’exèrcit i les classes mitjanes urbanes “s’ho miraven”.
Barricades a Gràcia, Barcelona, 1909
Mentre tot això està passant, l’anomenada guerra de Melilla guanya intensitat i el mateix 27 de juliol té lloc el Desastre del Barranco del Lobo amb la derrota de les tropes espanyoles davant dels rifenys amb 150 morts, entre ells el general Pintos i més de 500 ferits. L’arribada a Barcelona dels rumors de la derrota escalfa encara més els ànims de la gent.
EL MOVIMENT REPUBLICÀ I LES JUNTES REVOLUCIONÀRIES
La revolució de 1909 va tenir un important component republicà que s’ha infravalorat ja que no es va donar a la ciutat de Barcelona i sí en altres llocs. A Barcelona, el Comitè de vaga no es va transformar en Junta Revolucionària ja que, segons reconeixeria posteriorment el socialista Antoni Fabra:
“hem organitzat una vaga d’un dia i ens surt una revolució per la qual no estem preparats”
En efecte, els socialistes havien preparat una vaga de protesta contra la guerra d’un dia i els esdeveniments els havien desbordat. A Mataró, el dijous 29 els regidors republicans van constituir una Junta revolucionària i asseguraren que si de Barcelona venia “uncrit”, en referència a la proclamació de la República, ells ho secundarien. En altres llocs es formaren juntes, com Calella on l’anomenaven “Comissió del poble” i que tingué un cert referent sobre els revolucionaris de Malgrat, Pineda i Sant Pol, Palafrugell, Palamós i Sant Vicenç dels Horts. A les comarques vallesanes el moviment va ser especialment intens. A Sabadell es va proclamar la República; aquí, després de Barcelona és on els successos revestiren més gravetat ja que la vaga general esdevingué un autèntic moviment revolucionari. Els revoltats havien aïllat la ciutat tallant tota mena de comunicacions (telèfon, telègraf i ferrocarril). El “fet republicà” va durar dos dies i la República fou proclamada des de l’edifici de l’Ateneu de Sabadell ja que l’ajuntament havia quedat parcialment incendiat. Els monàrquics centralistes van intentar desacreditar el moviment republicà de Sabadell i així començava un article de la revista La Nación Militar:
“en un lugar de Cataluña, de cuyo nombre no quiero acordarme, porque será resabido y anotado que su gracia es Sabadell, no ha mucho tiempo que ha sido proclamada y regidora la República, lo que duran trece horas, siete minutos y un segundo”.
El de Sabadell va ser el primer intent de proclamació de la República del segle XX. A la resta de l’estatel suport a la vaga general fou escàs i només tingué certa influència a Alcoi, Calahorra i Tudela i algun rebuig a la guerra de forma puntual a València i Saragossa. L’estratègia de De la Cierva d’aillar la zona catalana va tenir, en paraules de Fernando Soldevilla l’any 1910:
“el aislamiento a que sometió la región catalana contribuyó a la creencia general [del presumpte moviment separatista] evitando así que repercutiera en otros puntos”
El diari El Mundo de Madrid reconeixia el dia 9 d’agost de 1909 que
«Se ha pretendido que los sucesos de la última semana tuvieron un carácter separatista. Esto es una falsedad que conviene destruir»
ja que els periodistes progressistes de la capital espanyola escrivien que els omplia de:
“amargura lo que leo en algunos periódicos de Madrid y provincias, tratando de la enorme catástrofe que comenzó el 26 de julio, atribuyéndole al malamente titulado «separatismo catalán», pidiendo para Barcelona medidas de rigor y solicitando poco menos que el degüello general de los catalanes. Hay que destruir esta leyenda”.
LA REPRESSIÓ
La repressió va ser molt dura i arbitrària. Es van detenir milers de persones de les quals unes 2.000 foren processades amb 175 penes de desterrament, 59 cadenes perpètues, cinc condemnes a mort efectives i dotze de commutades. Els cinc afusellaments representaven l’ampli ventall de la repressió i dels sectors socials i polítiques sobre els quals s’hi aplicava. Miquel Baró, el primer executat era un republicà catalanista i, ja que la vaga era separatista aquest era el millor símbol. Antoni Malet, relacionat amb el lerrouxisme, sembla que era un desertor de l’exèrcit al qual s’acusà de la crema d’una església a Sant Adrià de Besòs; no consta com a líder de res, tot i que reconegué la seva participació. Baró i Malet van ser executats després d’un ràpid judici sumaríssim a Montjuïc. Els altres tres condemnats ho van ser en consells de guerra ordinaris. Eugenio del Hoyo, un antic guàrdia civil i guàrdia de seguretat. Ramon Clemente García era un agitador deficient mental (un borderline que es podria dir avui dia) que es va fer famós per ballar al carrer amb la mòmia d’una monja jerònima.
El darrer i més conegut era Francesc Ferrer i Guàrdia, un home ric, condemnat sense proves clares de participació directa, però els testimonis de dos lerrouxistes van dir que l’havien vist en una barricada i amb això hi va haver prou per incriminar-lo. De fet era un revolucionari real al que les autoritats es volien treure de sobre, tot i la mobilització internacional que es va produir contra la seva execució, sobretot a França on les manifestacions van ser molt intenses, però no va servir de res i Ferrer fou executat a Montjuïc el 13 d’octubre de 1909.
Francesc Ferrer GuardiaFrancesc Ferrer Guardia en el moment de la detenció
DESPRÉS DELS FETS: CONCLUSIONS
Una vaga general en contra de la guerra a Melilla que va paralitzar gran part de Catalunya es va transformar en un moviment anticlerical o en un intent de revolució republicana. Tant a Madrid com a Barcelona es plantejaren inicialment una aturada contra la guerra en procés al nord d’Àfrica en principi pel dia 2 d’agost. Els sindicalistes de Solidaritat Obrera avançaren la convocatòria uns dies, el 26 de juliol. La vaga a Catalunya va ser un èxit rotund el dia 26, en moltes localitats de forma pacífica i en altres de manera violenta. No es pot saber del cert si el moviment fou espontani o planificat, però és clar que els dirigents obrers no estaven preparats i que a partir d’aquests fets del primer dia, els obreristes se separaren tant dels lerrouxistes radicals com del republicans catalanistes.
Tot i que el centre de tot fou Barcelona, altres ciutats del territori s’hi veieren implicades en el moviment anticlerical que no afectà persones clergues. Zones del Maresme, Baix Empordà i Vallès, sobretot Sabadell es veieren implicades en la revolució republicana. El fet de la creença que el moviment era separatista pot ser un factor que expliqui parcialment la poca o nul·la repercussió a la resta d’Espanya. L’ús repressiu del’exèrcit fou violent amb més de cent morts pel territori i la repressió posterior fou molt dura amb cinc penes de mort, entre les quals un profanador de tombes i qui, per a molts coetanis, era un dels líders del moviment revolucionari, Francesc Ferrer i Guàrdia.
La destrucció feta en edificis es reconstruí ràpidament i les llargues penes de molts condemnats foren indultades o reduïdes. El sistema de la Restauració sortí molt tocat, ja què s’avorta de cop l’intent de revolució des de dalt de Maura. La Solidaritat Catalana, el moviment unitari català de representació a Madrid, ja molt tocat abans de juliol de 1909, desaparegué del mapa. La revolució de 1909 s’emportà per davant l’intent regeneracionista de Maura i la Solidaritat Catalana.
Va permetre, això sí, l’arribada al poder de Canalejas amb un altre intent de reformar el règim de 1876 per a transformar-lo en un autèntic sistema representatiu i solucionar la “qüestió catalana”. L’assassinat de Canalejas el 12 de novembre de 1912 estroncà el projecte de regeneració, però després un govern conservador possibilitaria, amb un decret, l’establiment de la Mancomunitat de Catalunya l’any 1914.
En paraules del ponent Josep Pich l’any 2015:
“El moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió, van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com en les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolución de juliol, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard”.
Manifestació a París en protesta per l’execució de Francesc Ferrer
Bibliografia bàsica
BENET, JOSEP: Maragall i la Setmana Tràgica, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1963.
PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID: La Revolución de julio de 1909: un intento fallido de regenerar España, Granada, Editorial Comares, 2019.
ROMERO MAURA, JOAQUÍN: La Rosa de Fuego. Republicanos y anarquistas: la política de los obreros barceloneses entre el desastre colonial y la Semana Trágica, 1899-1909, Barcelona, Grijalbo, 1975.
ULLMANN, JOAN CONNELLY: La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España, 1898-1912, Esplugues de Llobregat, Ariel, 1972 [reeditado en Barcelona, Ed. B., 2009].
JOSEP PICH I MITJANA (Manresa, 1967) és llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1991) i doctor per la Universitat Pompeu Fabra (1999), amb la tesi «Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític», dirigida per Josep Termes i Ardèvol.
Actualment exerceix com a professor d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Especialista en història del moviment catalanista, tant del seu vessant polític com del cultural, ha guanyat ex aequo el premi Joan Givanel i Mas de Ciències de la Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans de 2001 amb el treball Almirall i el Diari Català (1879-1881). L’inici del projecte politicoideològic del catalanisme progressista i el XXI premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana de 2004 amb el treball Almirall i el federalisme intransigent.
Ha editat les memòries de l’advocat, periodista i dirigent republicano federal barceloní Conrad Roure (1841-1928) titulades Recuerdos de mi larga vida, 7 toms, Vic, Eumo-IUHJVV, 1994-1999 i 2010, de Valentí Almirall, una Antologia de textos, amb un estudi introductori, Barcelona, Generalitat-Institut d’Estudis Autonòmics, 2011, i és un dels editors d’Antoni Saumell Soler. Miscel·lània in Memoriam, Barcelona, UPF, 2007.
Ha participat en la publicació d’obres col·lectives com Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975). Materials per a un assaig d’història cultural del món català contemporani, 1808-1975 (1998), La Diputació revolucionària, 1868-1874 (2003), Figuras de la Gloriosa. Aproximación biográfica al Sexenio Democrático (2006), Cuba: de Colonia a república (2006), Una Relació difícil: Catalunya i l’Espanya moderna (segles XVII-XIX) (2007). La Setmana Tràgica. Motius i fets (2010). Semana Trágica. Entre las barricadas de Barcelona y el barranco del Lobo (2011). Catalunya, nació d’Europa (2013) i Los bombardeos de Barcelona (2014).
Ha publicat El Centre Català. La primera associació política catalanista (1882-1894) (2002). Almirall i el Diari Català (2003). Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer(1841-1904) (2004), Valentí Almirall i el federalisme intransigent (2006), Francesc Pi y Margall y la crisis de Melilla de 1893-1894 (2008) i Les llums s’apaguen a tot Europa. La fi de la Belle Époque (2014).
També és autor de diversos articles de recerca històrica publicats en revistes especialitzades. Les seves línies d’investigació actual són: la història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol a Marroc.
Dimecres 08 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 5a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de Miquel Nistal de la ponència de Marició Janué
Imatge principal: Imatge: “Barcelona, proclamación de la república, aspecto de la plaza de San Jaime en la mañana del 21 de febrero [1873]”. De José Luis Pellicer / Bernardo Rico – (8 de marzo de 1873). La Ilustración Española y Americana, núm. 17.
Sinopsi
El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.
La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.
El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.
Cronologia
La revolució de setembre de 1868, la Gloriosa a Barcelona.
Els voluntaris catalans a la Guerra de Cuba
La revolta federal de 1869 i la repressió posterior.
Vagues, quintes i epidèmies 1870-1872.
Primera República sense cantó a Catalunya 1873-1874
La Tercera Guerra Carlina 1872-1876
“Caricatura sobre las etapas del Sexenio Democrático, desde la revolución de 1868, pasando por el Gobierno Provisional, el reinado de Amadeo I o la Primera República hasta que en diciembre de 1874 el General Martínez Campos aparece restaurando el escudo de la monarquía histórica. Caricatura de Tomàs Padró i Pedret (1840–1877) a «La Flaca» con el encabezado de “La Madeja”, 1874. Els líders de la Revolució de Setembre de 1868. D’esquerra a dreta, Joan Prim i Prats, Juan Bautista Topete i Francisco Serrano y Domínguez. Dibuix de Tomàs Padró. La Madeja, 14 de març de 1875. Biblioteca de Catalunya
SESSIÓ 5: “BARCELONA EN REVOLUCIÓ (1868 – 1873)” Ponència de MARICIÓ JANUÉ (UPF)
INTRODUCCIÓ
La Barcelona de l’època del Sexenni era una ciutat de poc més de 200.000 habitants (Madrid en tenia prop de 300.000); la província n’eren 835.000 i l’Espanya del moment superava els setze milions. Un estudi de la població activa barcelonina, mostra una societat industrialitzada amb una majoria d’obrers i dependents (42 %), seguit dels menestrals (32 %); els homes de negocis eren el 12 % i les professions liberals un 7 %, així com els militars que amb el mateix percentatge superaven en nombre aquest darrer grup i formaven un col·lectiu prou nombrós, gairebé un per cada 50 habitants.
El context històric mostra una progressiva discrepància entre l’estructura social i econòmica espanyola i la catalana més desenvolupada i industrialitzada amb una crisi econòmica que es manifesta en la dècada dels 60 amb un punt àlgid el 1866 i una sensació de desànim entre la burgesia catalana. La crisi intensificà la conflictivitat social i la lluita de classes com recorda el governador civil de Barcelona l’any 1866 Antonio Guerola (1817 – 1901):
“Toda crisis fabril en Cataluña no sólo afecta a los inmensos capitales empleados en las fábricas y la subsistencia de millares de familias, sino que puede afectar el orden público el día que se lancen a la calle, como ya ha sucedido alguna vez, veinte o treinta mil obreros sin trabajo, pidiéndolo para comer”.
La desvinculació entre els interessos dels grups socials i els governs liberals és creixent: queixes contra els impostos molt elevats, contra els consums, les quintes, els arbitris locals que eren molt elevats ja que les administracions locals se’n feien càrrec de les infraestructures (carreteres, ferrocarrils i camins). L’àmplia presència militar i les prerrogatives del Capità General, sempre per sobre de les autoritats civils i els drets polítics restringits de manera gairebé contínua, amb unes eleccions restringides per cens i amanyades pel governador civil, amb períodes electoral molt curts.
La situació política era divergent respecte a Espanya i l’Estat no oferia resposta a una burgesia que no s’assimilava en un projecte de nació no consensuada, cosa que conduïa a un allunyament de les classes populars, dels demòcrates – republicans i del liberals – progressistes. Inclús els burgesos – conservadors estaven decebuts per la nul·la resposta dels governs de la Unión Liberal d’O’Donnell que no atenia a les esperades reformes de la indústria ni a la descentralització administrativa. En definitiva, l’any 1868 l’Estat Liberal espanyol vigent era vist com a autoritari i centralitzador, però ineficaç i no integrador i no tenia el suport, ni de liberals, ni, per descomptat, dels antiliberals.
En aquesta situació, es produirà un Pronunciament liberal el setembre de 1868 en el qual Catalunya, a diferència d’altres moments revolucionaris del segle, no serà pionera i l’entusiasme inicial de la població serà escàs. Caldrà analitzar aquest fet i les característiques de les propostes de les diferents opcions polítiques de Catalunya després de setembre. També caldrà valorar-ne les propostes d’organització alternativa de l’Estat que vindran de Catalunya i quins eren els sectors polítics que les representaven.
«La Puerta del Sol en la mañana del 29 de septiembre de 1869», en la revista El Museo Universal
LA REVOLUCIÓ “GLORIOSA” DE SETEMBRE DE 1868 A BARCELONA
El Pronunciamiento es produeix a Cadis el 18 de setembre i l’almirall Juan Bautista Topete (1821 – 1885) llegeix un manifest que acaba amb un ¡Viva España con honra! que es faria cèlebre. El dia 21 arriben als periòdics catalans les primeres notícies que no tenen cap ressò. Entre la indiferència general, el dia 23 es fa la proclama del Capità General de Catalunya, Conte de Cheste, anunciant el fracàs del pronunciament i ja el dia 29 s’escampen rumors del triomf del pronunciament a Madrid i això desencadena les mobilitzacions i la formació de Juntes pel territori. En uns primers moments, l’escepticisme és el protagonistaa Catalunya. En l’anàlisi de Josep Fontana sobre la resposta des de Catalunya, explica que els progressistes catalans que acostumaven a guanyar les eleccions fins el retraïment de 1863 es retiren del joc polític per protestar i aïllar la Corona. Els fracassos constants i les dures repressions dels anys anteriors havien provocat un distanciament respecte els progressistes espanyols i un cert allunyament de les aspiracions populars. Prim havia defraudat als progressistes catalans en l’aixecament de 1867 i així ho explicava un progressista català a Víctor Balaguer:
“Si Prim hubiese comprendido el espíritu de Cataluña entera a buen seguro que sin fuerzas para custodiarle hubiera pasado la frontera y quedaba levantado el país y las fuerzas del Ejército rendidas en cuarenta y ocho horas […] No es fácil reanimar el valor perdido pues que muchos y miles de hombres se habrán retirado por tener muchos desengaños […] si algún día tratan de algún otro plan y hantes no han procurado introducir harmas y municiones, de seguro que no harán nada y perderán y fracasarán cuantos movimientos intenten y aun con esto, tal vez sería algo dudosa la victoria”
Els demòcrates – republicans que comptaven amb el suport de les classes populars ja havien rebutjat el pacte d’Ostende de 1866 entre progressistes i demòcrates i que seria l’avantsala de la revolució de setembre i de l’enderrocament de la Monarquia d’Isabel II.
LES JUNTES REVOLUCIONÀRIES I EL GOVERN PROVISIONAL
Els primers dies d’octubre es van format per tot Catalunya les Juntes Revolucionàries provisionals. La composició queda repartida a la majoria de les Juntes de forma més o menys equitativa entre els dos projectes polítics: el monàrquic – progressista i el demòcrata – republicà. Van adoptant, de forma dispersa, disposicions entre les quals els drets individuals i polítics (masculins) i el sufragi universal (masculí). També recalquen l’antiborbonisme, l’anticlericalisme i l’anticentralisme. Podem llegir en les actes de la nova Diputació de Barcelona del dia 3 de novembre de 1868 el següent:
“Descentralizar economizando, es el encargo que a no dudar, encomienda muy particularmente a todas las corporaciones populares, la Gloriosa”.
També fan èmfasi en l’abolició de consums i quintes i, en el cas de Barcelona acabar l’enderrocament de muralles i de la Ciutadella. Hi ha algunes Juntes, com la de Reus o algunes d’Andalusia on els federals tenen molt pes i que són més radicals en els seus plantejaments.
El dia 9 d’octubre es constitueix a Madrid el Govern Provisional; es tracta d’un acte unilateral de la Junta de Madrid que serà molt mal vist des de Barcelona ja que deixava entreveure la voluntat centralitzadora que s’hi amagava. Els monàrquics-progressistes ho acceptaran, però no els republicans. La Cronica de Cataluña del dia 13 d’octubre, té la visió centralista d’aquest sector del progressisme i fa èmfasi en la bondat dels polítics de Madrid:
“La ausencia de democracia en la constitución del poder provisional no implica el menor recelo por parte de este partido hacia los hombres que después de reconquistarnos las libertades con las armas, han asumido la espinosa tarea de afianzarlas empuñando las riendas del gobierno”.
La visió dels provincialistes, l’altre sector del progressismeen el diariLa montaña catalana el dia 14 d’octubre és que hagués estat millor la consulta a les províncies, però ho accepten:
“Sin duda habríamos celebrado con mayor entusiasmo su nombramiento (no se nos tache de descontentizados) si a él hubiesen tenido participación directa o consultiva las demás provincias españolas”.
Els provincialistes són partidaris de la descentralització administrativa i així ho escriu un dels seus, en Víctor Balaguer aLa montaña catalanade 23 d’octubre que explica molt bé què és i què no és el provincialisme:
“En efecto ¿Qué es provincialismo?¿Es la idea, la tendencia a romper todo lazo con el centro oficial y a gobernarse por sí? Esto no es provincialismo: esto sería aspiración a la independencia. ¿Es, por ventura, la tendencia de las provincias a tener administración propia, a estudiar las fuentes de su historia, a cultivar su idioma propio y a desenterrar las bellas páginas de su literatura? Este es, en nuestro concepto, el provincialismo”.
El dia 8 d’octubre, El Telégrafo recull el parer totalment disconforme dels demòcrates – republicans:
“[…] aconsejando al general Serrano que haga uso de su espada para proclamar el Directorio […] nosotros tememos que el país la reprobaría […] porque sólo las Juntas del país pueden dar forma general al gobierno interino”.
Entre les tendències diverses dins d’aquest darrer sector, els federalistes són predominants a Catalunya i consideren la reorganització de l’estructura administrativa de l’Estat imprescindible per a la modernització i, en paraules de Valentí Almirall vicepresident del Club de los Federalistas (1868). per superar:
“la unidad nacional ficticia que después de enemistar a unas provincias con otras, las sujetó a todas a la tiranía y codicia de un centro envilecido”
El dia 13 d’octubre es fan les eleccions per a la Junta Definitiva, les primeres amb sufragi universal masculí; a Barcelona la participació va ser del 53% del cens. Èxit progressista (61 % a Barcelona) a les Juntes catalanes més importants (Barcelona o Tarragona). Al desembre de 1868 es fan les primeress eleccions municipals i ara són els republicans el que guanyen (54 % a Barcelona i un 44 % del monàrquics-progressistes) els principals ajuntaments catalans.
Proclamació de la República a l’Assemblea Nacional, a Madrid, l’11 de febrer de 1873. Gravat publicat a La Ilustración Española y Americana el 16 de febrer de 1873. Biblioteca de Catalunya
CATALUNYA REPUBLICANA
A partir d’aquestes eleccions, les candidatures republicanes guanyaran sempre fins les darreres eleccions del Sexenni de l’any 1873, amb una tendència creixent del vot. Cal tenir en compte que els republicans intervenien per primera vegada oficialment a la política i eren especialment forts a Barcelona i Girona. Malgrat el predomini republicà, el pes electoral dels monàrquics serà alt fins que es retiren de les eleccions a partir de l’agost de 1872. Un fet inèdit en la història política d’Espanya és el pes dels polítics catalans: dos presidents de govern catalans durant la Primera República (Figueras i Pi i Margall) i cinc ministres (tres federals empordanesos, Tutau, de finances, Nouvilas, de la Guerra, i Sunyer i Capdevila, d’Ultramar, a més del mateix Pi i Margall, de governació, i Soler i Pla, d’estat i d’ultramar). La força del republicanisme va distingir la dinàmica electoral catalana de la majoritària a Espanya i a Madrid. Així, a les eleccions a Corts Constituents de gener de 1869 els republicans tindran a Catalunya el 75.6 % dels vots, mentre que a Madrid, els monàrquics en treuran un 63 % i, pel conjunt d’Espanya un 70 %.
Primer Consell de Ministres de la República, presidit per Estanislau Figueras. La Flaca, 10 de juny de 1873. Biblioteca de Catalunya
Més enllà de les xifres hi ha un seguit de trets que caracteritzen les polítiques republicanes. Eren partidaris del sufragi universal masculí i d’un respecte estricte dels drets i llibertats dels ciutadans, defensors de la nova participació política amb la celebració de meetings i de la divulgació de les candidatures mitjançant compromís públic del candidats sobre el programa. Una major sensibilitat pels temes socials i una gran percepció del vincle existent entre els règims democràtics i l’eficàcia per resoldre els problemes de la societat. Una gran utilització dels mitjans de comunicació i propagandístics característics dels moderns partits de masses. Un major grau d’organització, a més de comitès electorals, s’estableixen comitès locals, de districte i provincials permanents elegits democràticament tot intentant controlar la militància. Una gran voluntat d’intervenció en la societat civil: celebració de conferències i activitats de discussió política i social a través dels clubs i cercles.
Per la seva banda, el que caracteritzava les forces progressistes-monàrquiques era que avalaven un règim unipartidista de totes les forces liberals, però després de l’escissió radical (mitjans 1871), es van inclinar per un sistema bipartidista amb un sufragi universal només aparent i basat en el torn entre monàrquics-sagastins i conservadors, com després ho seria el règim de la Restauració. La manca d’assentiment amb el règim democràtic era prou general tot variant en intensitat segons les faccions i a favor d’àmplies prerrogatives pel monarca, com succeiria després del 1875. Els drets i les llibertats s’havien de limitar, tot prioritzant el manteniment de l’ordre polític i social. No s’utilitzava la mobilització (en general a Espanya, inclòs Madrid), tot i que veien necessari l’ús de mitjans de propaganda com els que feien servir els republicans El rebuig al federalisme era radical i no tenien estructures organitzatives estables. Model de partit proper als partits de notables amb l’absència d’un projecte polític de significat col·lectiu.
A Barcelona més del 75% dels polítics elegits no havia exercit cap càrrec d’elecció prèviament, ni ho faria després. Dels monàrquics elegits, més de la meitat va acceptar exercir càrrecs designats per les autoritats cosa que alterava el sufragi, mentre que això no ho va fer cap republicà. Dels elegits a l’etapa 1868-1873, la majoria eren, bàsicament burgesos: el 90% a Barcelona capital, Reus o Tarragona, eren homes de negocis o professionals liberals. De tota manera, la proporció d’homes de negocis era inferior al que hi haurà a la Restauració i sempre serà més elevat entre els monàrquics. Quant a les professions liberals, la proporció serà més elevada que no en l’etapa isabelina o la posterior Restauració. Una part de la burgesia catalana adoptà el republicanisme. Les classes populars tindran una proporció d’electes més reduïda entre els republicans: menestrals, botiguers o obrers i dependents. A Barcelona, Tarragona, Girona, s’ha observat una composició més popular entre els polítics republicans.
LES CONTRADICCIONS DE LA DEMOCRATITZACIÓ
Al llarg del Sexenni a Catalunya s’evidencia per part de les autoritats, la voluntat d’utilitzar les maniobres il·legals i fraus per alterar els resultats electorals a favor seu. A les municipals de Barcelona, la divisió més polèmica va ser la que va realitzar el Capità General arran de l’aixecament federal del 1869. A les eleccions a Corts, va resultar conflictiva la demarcació adoptada el març de 1871, on les circumscripcions es van substituir de nou per districtes i seccions. Aquest sistema havia estat criticat abans de la Revolució pels progressistes per ser més donat a les coaccions i personalismes de partit i menys respectuós amb les minories. El fet que durant la República no s’abandonés, fa pensar en l’adaptació dels republicans a aquestes pràctiques polítiques. Les eleccions del Sexenni van ser molt conflictives i s’hi van exercir diverses formes de frau electoral, on van participar les autoritats governamentals, les locals i les diverses forces polítiques. S’han trobat actes d’aquest tipus a les comarques de Girona a les eleccions a Corts de març de 1870, març de 1871 i abril de 1872; a la Catalunya meridional, s’han descrit formes de frau, manipulacions de llistes i coaccions a les generals de 1871 a Valls i Tortosa; i a les d’abril de 1872 a Tarragona i a Capçanes, Falset, Valls, Montblanc, Roquetes i el Vendrell; a Barcelona, no van faltar les irregularitats en el procediment electoral.
Un dels personatges clau en l’exercici de la influència electoral governamental va ser el governador civil. Si bé les denúncies per aquests motius van ser protagonitzades per republicans fins a la República, durant aquesta van ser els mateixos integrants del partit republicà els acusats d’utilitzar mètodes fraudulents. A Barcelona ciutat, es va canviar la distribució de districtes electorals, de manera que en successives eleccions municipals, en alguns districtes arreglats, costés molt pocs electors per cada regidor; tal com Josep Maria Torres explicava a la Diputació a finals de novembre de 1871:
“si […] se observa la monstruosidad de la nueva división […] por el abuso que en ella se nota de asignar 9.000 electores a unos colegios y 2.000 a otros […], no se podrá menos de convenir que el Ayuntamiento de Barcelona ha procedido con manifiesta extralimitación en sus atribuciones con grave detrimento de los preceptos legales y de los derechos de sus administrados”.
La divisió del republicanisme català entre intransigents (pactistes) i benèvols (constitucionals) va afeblir el federalisme, tot i que les divisions reals eren menors del que el radicalisme verbal faria suposar. Els intransigents van mostrar una actitud poc adequada per reforçar les estructures organitzatives del republicanisme: si no dominaven els comitès locals, refusaven una direcció forta del partit i van donar suport a organitzacions republicanes paral·leles i clientelars, com les juntes de districte. Quan presidien el comitè (abril 1872), van acceptar l’entrada de benèvols i van combatre les juntes. A partir d’aquesta reconciliació de benèvols i intransigents aquests es van dividir, van acabar abandonant la intransigència que quedà reduïda a una minoria radicalitzada. La confusió entre l’electorat va fer disminuir fortament la participació a les eleccions dels comitès. La caiguda en la participació electoral augmentà durant el període de monarquia (16 novembre 1870 – 11 febrer 1873)d’Amadeude Savoia (1845 – 1890) fins un 33 % de descens que seria molt més gran en el període republicà amb una abstenció a les eleccions a Corts de 1873 del 72 %.
La militarització de la vida social, el recurs a la força per al control de l’ordre públic no canviaren al llarg del Sexenni i els estats d’excepció o guerra van ser constants des de l’aixecament federal d’octubre de 1869. El fet que a Barcelona els republicans aconseguissin el percentatge de vots més elevat, no va significar que ells la major part de l’etapa representessin majoritàriament els ciutadans en les institucions de poder ja que, tant a l’ajuntament de Barcelona com a la Diputació o a les Corts. L’aixecament federal significà que la majoria republicana fos substituïda per monàrquics. Les manipulacions electorals posteriors, van modificar el sentit del vot popular republicà. La Diputació fou ocupada per monàrquics, de manera gairebé constant, des de l’octubre de 1868 fins l’abril de 1872. L’ocupació de càrrecs polítics per designació de les autoritats va ser molt habitual, sempre monàrquics i per interessos econòmics o pel rebuig a ampliar la participació política. Les autoritats pretenien, evidentment, alterar la voluntat popular i evitar que els ajuntaments o les diputacions fessin de contrapoder radical a l’acció del govern de Madrid. D’aquesta manera, el desànim s’estengué entre la ciutadania que veia inútils els seus esforços de participació.
Candidatura Republicana-Federal a Barcelona, a les eleccions de l’11 de maig de 1873. Gravat publicat a La Campana de Gràcia l’11 de maig de 1873. Biblioteca de Catalunya
ELS DESACORDS INTERNS DE LA SOCIETAT CATALANA
La separació d’Església i Estat amb una visió laïcitzant de la societat, fou un punt de fricció important entre republicans i monàrquics – conservadors. El paper de la milíciapopular era un altre punt de ruptura. Els monàrquics n’eren contraris i així, el desarmament de la milícia a Tarragona per ordres del governador civil fou el desencadenant de l’aixecament federal de setembre de 1869 en el que van participar-hi 8.000 catalans, amb un ampli ressò pel territori; en aquest context va tenir lloc l’anomenat “foc de La Bisbal”, quan partides de federals empordanesos, majoritàriament menestrals, després d’haver proclamat la República Federal, es van enfrontar a les tropes del govern militar de Girona.
Enmig del període s’estava produint la denominada Guerra Llarga de Cuba (1868 – 1878) i aquí el paper abolicionista de l’esclavitud era un altre punt de no trobada, ja que pels republicans l’abolició era la condició prèvia a sufocar la rebel·lió cubana mentre que els monàrquics – conservadors eren defensors del sistema esclavista i van contribuir amb la creació de grups de pressió a l’enderrocament de la monarquia d’Amadeu I.
L’obrerisme català va iniciar el període amb la legalització de l’Associació Internacions de Treballadors -AIT– el juny de 1870, donant suport a l’opció republicana federal, però el va acabar posant en qüestió les opcions polítiques democràtic – burgeses. El règim va anar perdent el suport dels treballadors. L’AIT va ser dissolta el gener de 1874, després del cop d’estat de Pavia. La burgesia liberal s’hi oposava a tot plegat i els monàrquics recomanaven a Crónica de Cataluña, de l’u de juliol 1 de 1870:
“ejercer la mayor vigilancia a fin de que no abuse de su poder, y, sobre todo, anteponerse, en el terreno práctico, a las soluciones radicales imposibles y disolventes a que aspira la asociación”
Els republicans burgesos es van anar allunyant dels obrers i així escrivia El Telégrafo sobre la Internacional Obrera (AIT) el 13 d’abril de 1871:
“un peligro para la libertad, para el orden y para la propiedad de Europa”.
El procés revolucionari dona lloc a múltiples antagonismes amb les autoritats governamentals. Hi havia una dinàmica diferenciada entre grups polítics d’aquí i de la capital; així, mentre a Madrid el suport dels grups monàrquics a la Constitució de 1869 era important, a Catalunya els recels seran molt grans i els suports febles.
La Diputació de Barcelona s’oposarà als arbitris per a la Junta de Carreteres, mentre que a Madrid es reposarà l’arbitri eliminat per la Junta Revolucionària de Barcelona. Cosa semblant passarà amb els consums ja que es van cremar els burots on es cobraven i hi van haver actes de violència quan el febrer de 1872 es van tornar a posar els consums. Un altre punt de fricció era la descentralització, consens molt ampli en els sectors de Catalunya, fins i tot entre monàrquics conservadors. De tota manera, la demanda no implicava cap reconeixement implícit o explícit de cap realitat diferencia catalana. A Madrid la idea del federalisme era nul·la, la direcció del Partit Republicà va rebutjar la pressió dels catalans perquè fos federal es considerava una imposició catalana sobre els espanyols.
La proposta de Reforma de l’Administració, a ulls catalans, ni la modernitzava ni la descentralitzava amb la qual cosa, l’oposició des de Catalunya era total. Hi havia un consens general per a l’abolició de les quintes amb una revolta en contra a Barcelona l’abril de 1870. L’abolició i la proposta d’un exèrcit de voluntaris només van funcionar durant el bienni republicà i van fracassar. La Guerra Carlina (1872 – 1876) va suposar, a més a més, una lluita interna entre els monàrquics contrariats per la desorganització de l’exèrcit i els republicans catalans que proposaven alternatives de defensa com les milícies o l’exèrcit de voluntaris. Quant al lliurecanvisme impulsat per l’aranzel Figuerola (1869), cal esmentar l’oposició de la patronal catalana tal com deia l’empresari Juan Güelll’any 1869:
“Vuestras reformas, en sentido de favorecer el Erario y al consumidor, matarán al productor, y con él al consumidor, al comercio y al Erario; arruinarán al país en provecho de otras naciones, cuyos consejos egoístas habéis seguido”.
El proteccionisme va unir al Principat forces polítiques i grups socials de tota mena, inclús els treballadors.
LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA
La proclamació de la República reuneix el 12 de febrer de 1873 una abigarrada multitud a la plaça de Sant Jaume amb un munt de plantejaments que semblen incompatibles entre sí:
La plaça de Sant Jaume de Barcelona fou escenari de diverses mobilitzacions el mes de febrer de 1873, un cop proclamada la República el matí del dia 12. Pocs dies després, el 21 de febrer, s’hi van concentrar els republicans per proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola i reclamar la dissolució de l’exèrcit. Gravat publicat a La Ilustración Española y Americana el 8 de març de 1873. Biblioteca de Catalunya
La desconfiança en l’exèrcit és molt gran entre les noves autoritats republicanes. Es proclama l’exèrcit voluntari i es creen els Voluntaris de la República que seran fortament rebutjats pels sectors monàrquics al temps que la Diputació de Barcelona incita els soldats a abandonar l’exèrcit i acorda la seva dissolució a la província, al mateix temps que ho reorganitza amb voluntaris. El nou president Estanislau Figueras (1819 – 1882) envia un telegrama a la Diputació el 23 de febrer cridant a la calma:
“Es preciso que cese a toda costa el estado anormal de esa ciudad eminentemente republicana. Solamente con el orden puede salvarse la República. Conozco los esfuerzos que para conservar la tranquilidad ha hecho y está haciendo esa corporación por los cuales merece bien de sus representantes y de la patria entera pero urge que Barcelona recobre la calma”.
La població catalana es mostra impacient a l’espera de proclamar l’estat federal de la província i de Catalunya i també que es declari la “Convención del Estado Federal de Cataluña”. El conservador Diario de Barcelona, publica el 2 de març:
“el federalismo es la dirección que toma la corriente popular que ha de acentuarse más cada día”
S’anuncia la dissolució de les Corts i la Diputació de Barcelona rebutja les proposicions de declarar la província en estat federal; i aprova demanar les altres diputacions catalanes i balears la coordinació per a salvar la República. El president Figueras fa a les Corts un al·legat en defensa de la unitat nacional:
“Nadie, nadie ha pensado jamás en segregaciones del territorio. Todos hemos pensado siempre en defender la unidad y la integridad nacional […]”
A la Diputació de Barcelona hi ha tensions i propostes del sector intransigent sobre l’estat federal. Les tibantors, propostes i contrapropostes sobre el paper de l’exèrcit, la llicència o no dels soldats o la proclamació de la república federal, continuen; no es fa la proclamació, però:
“en el caso que mañana se exigiera por el pueblo y el ejército la proclamación de la República democrática federal en esta provincia, la Diputación provincial se declara espontáneamente disuelta y nombra dos delegados de su seno […]”
Els republicans veuen molts avantatges en la federació tal com publica La Imprentael 8 de març:
“[…] el gobierno central lo absorbe todo y domina las provincias por medio de sus delegados, que las más de las veces ignoran lo que han de administrar o dirigir; en la federación el gobierno federal se constituye por medio de las delegaciones de las provincias […], lo cual obliga a establecer entre ellas la mayor armonía; al contrario de lo que sucede en los gobierno unitarios, cuyo interés estriba las más de las veces en poner en pugna los de las provincias entre sí”.
Durant aquests mesos, a Madrid no deixen de parlar dels separatistes o independentistes de Catalunya, tot i que des de Catalunya d’això no se’n parlava ni era el seu objectiu de cap mena.
La República només compta, des d’un bon principi, amb el suport dels EUA i de la Confederació Helvètica. La resta d’estats europeus li giren l’esquena. Gravat publicat a La Flaca el 28 de març de 1873. Biblioteca de Catalunya
LA DIVISIÓ DE BENÈVOLS I INTRANSIGENTS. EL SORGIMENT DEL CENTRO DEL ESTADO CATALÁN
El Comitè barceloní del Partit Republicà Democràtic i Federal (PRDF) era dominat fins el gener de 1873 pels intransigents, no partidaris, com els benèvols, de fomentar pactes amb altres forces polítiques sinó de fer pactes amb altres regions i de la lluita al carrer i insurreccional. Sorprenentment, el comitè dominat pels intransigents, va acordar l’establiment de pactes amb radicals monàrquics i carlins i que a les eleccions d’abril de 1872, la candidatura federal fos unitària. El comitè va dimitir a l’octubre de 1872 per la deserció de molts militants i en unes noves eleccions de comitè, guanyen els benèvols. El 22 de març de 1873 es crea el Centro del Estado Catalán com una maniobra dels federalistes per construir la federació partint de la base dels municipis autònoms i els estats sobirans federats.
El 22 de març de 1873, les Corts aproven el projecte d’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico. La història venia, però, de les primeres Juntes Revolucionàries (Madrid i Barcelona) de l’octubre de 1868 que havien resolt l’emancipació dels esclaus antillans. En el marc de la Guerra Llarga a Cuba, la Diputació de Barcelona decideix enviar a Cuba diversos batallons de voluntaris l’any 1869. El 23 de juny de 1870, les Corts aproven la “Ley de Vientres Libres” presentada pel Ministre d’Ultramar Segismundo Moret i que concedeix beneficis limitats als esclaus i a la seva descendència. Durant el regnat del Savoia, apareixen a Madrid grups de pressió antiabolicionistes, el “Centro Hispano-Ultramarino”, que agrupava espanyols que havien residit a les Antilles. En el mateix sentit, es crea un “Círculo” a Barcelona. Quan el mes de desembre de 1872 el projecte d’abolició entra a les Corts, les reaccions són contraposades: la Diputació de Barcelona n’és partidària, mentre que l’ajuntament mostra reticències. Finalment, ja durant la República, s’aprova l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico amb limitacions. La premsa republicana demanava a l’abril de 1873 de continuar el projecte abolicionista a Cuba amb la condició prèvia d’acabar amb la guerra.
“Embarque voluntarios catalanes a cuba en 1869. Guerra de los Diez Años”. La Ilustración española y americana. 25/12/1869. pagina 14. Dibujo Tomás Padró, grabado, Moracho y Sadurní.
BURGESOS I PROLETARIS: CAMINS DIVERGENTS
La República porta la nova legalització de l’AIT el febrer de 1873 i això arriba acompanyat d’un seguit de reivindicacions obreres que incloïen armes per lluitar contra els carlins, autonomia municipal, reducció de la jornada laboral, augment dels salaris, la República federal i el llicenciament dels soldats en servei. Les vagues entre febrer i juny són molt abundants i això provoca un rebuig entre els republicans, com es podia llegir a La Independencia el 25 de juny de 1873:
“cuando es necesaria mayor copia de cautela, de sensatez, de prudencia, siembran por doquiera recelos injustificados, desconfianzas injustas, soliviantan los ánimos, emprenden huelgas desastrosas y se gozan en el desasosiego, en la intranquilidad, en la ruina, en el desconcierto, en la destrucción, en la guerra de clases, en el hambre del obrero y en la muerte del Trabajo”.
Un Comitè de Salvació Pública obrer pren l’ajuntament per iniciar la revolució social però fracassa. Al final del període hi ha un canvi del moviment obrer respecte el republicanisme tal com es pot llegir a l’òrgan obrer La Federación, l’1 de novembre de 1873:
“No es posible por más tiempo confiar en que se nos prepare nuestra redención por nadie, ya se llame, políticamente hablando, absolutista, progresista, moderado, unionista, demócrata o republicano más o menos radical, todos son adversarios declarados del proletariado”.
LA TERCERA GUERRA CARLINA
El pretendent al tron Carles VII va cridar a la revolta el 15 d’abril de 1872 i va ser escoltat al País Basc i a Catalunya i també es van aixecar partides a altres llocs. Un dels motius que va empènyer alguns sectors de Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta. Després d’uns mesos d’èxits militars carlins, l’arribada del govern republicà aprova una llei de 18 de març de 1873 d’organització de batallons francs de voluntaris per combatre els carlins, cosa criticada pels monàrquics per utòpica. La progressió carlina continua i això causa tensió a Barcelona; el Comitè Provincial del PRDF demana al govern armament, la substitució del capità general i permís per organitzar un sometent general dels homes entre 14 i 60 anys a les quatre províncies catalanes. L’Ajuntament de Barcelona estableix una exempció per quota, cosa que provoca rebuig per part de la població, especialment entre els obrers. L’organització de tot plegat és lenta i poc operativa. La Diputació organitza la mobilització del sometent i això provoca rebuig entre les classes conservadores. El mes de juny de 1873, els diputats catalans a les Corts publiquen un manifest dirigit a les Corts on reclamen l’aixecament d’una contribució extraordinària de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals al territori ocupat.
LES ELECCIONS A CORTS DE I LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA FEDERAL
Els monàrquics dividits entre faccions radicals i sagastins s’acaben de fraccionar a finals de l’estiu de 1872. Les primeres eleccions a Corts de l’etapa republicana es fan entre el 10 i el 13 de maig de 1873, pretenen ser constituents, mentre continua la guerra a Cuba i la tercera guerra carlina. Els carlins no s’hi van presentar i els partits de l’oposició van demanar l’abstenció (retraïment): els radicals que havien fet dos intents de cop d’estat, els sagastins i els alfonsins de Cánovas es retiren del joc polític, però el conservador Diario de Barcelona de 18 de maig és crític amb el retraïment:
“Los partidos de oposición no podían presentarse en las urnas porque […] ninguno se halla en condiciones para luchar con probabilidades de éxito siquiera parcial. Necesitaban un pretexto para renunciar honrosamente a la lucha, y el gobierno y el partido republicano se lo han dado […] no han apelado al retraimiento en virtud de un acuerdo solemne de sus respectivos correligionarios ni de una coalición de todos los agraviados, han renunciado a la lucha por necesidad, por convencimiento de su impotència”.
A Barcelona s’enfrontaran dues candidatures republicanes, la del Comitè del partit dominat pels benèvols i la Confederació de Districtes amb el suport dels intransigents. L’abstenció és altíssima, un 70 %, i guanyen els benèvols enmig d’un ambient de desencant i de protestes per frau.
Enmig d’una dura campanya radical i conservadora contra el sistema federal el mes de maig, elDiario de Barcelona de 22 de maig, explica a la seva manera els perills de la federació:
“crear en España una Irlanda evocando recuerdos históricos y avivando odios que parecían extinguidos. […]”.
Passades les eleccions la Diputació de Barcelona sol·licita a la nova Assemblea elegida el ràpid plantejament de la federació, mentre a Madrid el govern aprova un decret llei el dos de juny de regulació dels ensenyaments superiors que els concentra en gran part a Madrid; això provoca l’oposició, fins i tot dels sectors conservadors catalans i la Diputació tramet una exposició de motius al govern per a la seva derogació. La Imprentael dia 11 de juny de critica aquest decret:
“[ley contraria al federalismo y al] gran movimiento autonómico de las provincias en todos los ramos de la administración”.
I el conservador Diario de Barcelona també s’indigna el mateix dia:
“Este es el federalismo de los liberales de Madrid. ¡Farsa, farsa y siempre farsa!”.
Els primers dies de juny es viuen amb impaciència entre els sectors republicans per tal que es determinin els estats que haurien d’integrar la federació i que no hi hagin actes espontanis de proclamació. La Diputació demana al govern armes i forces disciplinades que permetin proclamar per aclamació la República Democràtica Federal: el Centro del Estado Catalán escriu un telegrama a l’assemblea constituent l’onze de juny:
“[se declara a la espera de] la inmediata demarcación de los Estados con el reconocimiento de la soberanía para formar la confederación Española”
Els intransigents abandonen les Corts el sis de juny en disconformitat amb les facultats extraordinàries que s’havia atorgat el govern, de manera que es radicalitzen els enfrontaments entre les diferents tendències republicanes. El dia 8 de juny es proclamarà la República Federal sense cap repercussió real, mentre el directori del partit republicà a Madrid nega als republicans catalans la presentació d’una candidatura conjunta de les diferents tendències i força una candidatura exclusiva de membres del Círculo Republicano.
A les eleccions municipals de mitjan juliol, a Barcelona, per primera vegada, no surt guanyadora la candidatura del Comitè (els benèvols), ni cap altra de les presentades, sinó candidats de sectors diversos; l’abstenció és elevadíssima (85,5 %), les denúncies de frau són creixents i els intransigents elegits es negaran a prendre possessió dels càrrecs.
Al·legoria a la guerra civil que es vivia a Catalunya durant la República. Dibuix de Tomàs Padró. Il·lustració publicada a La Flaca el 24 d’abril de 1873. Biblioteca de Catalunya
LA JUNTA DE SALVACIÓ I DEFENSA DE CATALUNYA
Els primers mesos de 1873, els avenços militars dels carlins són importants. La Diputació, en sessió permanent organitza el dia 12 de febrer una Comissió d’Armament i Defensa per organitzar la lluita contra els carlins, mentre a les Corts s’aboleixen les quintes el 17 de febrer i es proclama l’Exèrcit voluntari, resolució que es retirarà al cap de pocs mesos. La Diputació dissol l’exèrcit de la província i a Madrid s’intenten crear Batallons Francs de Voluntaris contra els carlins i la Diputació crea el Cos de Guies de la Diputació el 21 de març. Amb el retrocés militar es decreta el 4 de juliol el final de l’Exèrcit voluntari i es fa una mobilització dels mossos en la reserva per a lluitar contra els carlins des d’estructures d’exèrcit regular. En aquest clima, el dia 12 de juliol s’inicia el moviment cantonalista que no tindrà ressò a Catalunya i es produeix la dimissió de Pi i Margall com a segon president de la República.
El 19 de juliol s’instal·la la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya integrada per dos representants de cadascuna de les províncies, el capità general, el Governador Civil, el president de l’Audiència, l’alcalde de Barcelona i diputats a Corts catalans que demanden al govern establir contribucions de guerra i que es crei una milícia forçosa d’homes entre 20 i 35 anys. La Junta i el Governador Civil insisteixen en dies posteriors al govern que accedeixi a les seves demandes; al final arriba la resposta del govern de Madridque diu que s’han de consultar les Corts i que:
“excito en nombre del Consejo el patriotismo de todos los individuos de la Junta y de V. mismo para que comprendiendo las graves dificultades que nos rodean no quieran poner una más proclamando el cantón catalán”.
Finalment el govern autoritza el dia 25 de juliol l’establiment a Catalunya d’una contribució extraordinària de guerra i la milícia forçosa, però no atorga la gestió de la Junta sinó a les diputacions provincials, amb la qual cosa la Junta es dissol el dia 26. El dia 25, el que era president de la Diputació Ildefons Cerdà (1815 – 1876) escriu al govern en queixa per la seva inacció:
“Nos dicen que el absolutista Saballs ha ordenado el levantamiento de los somatenes carlistas de 18 a 50 años en todos los pueblos de la montaña. Al parecer empiezan a cumplirlo los pueblos de los distritos de Berga y Manresa. Y para contrarrestar todo esto una Junta que el Gobierno le regatea los medios de salvar Cataluña”.
Emilio Castelar intenta salvar una República que fa aigües. Mentrestant, una multitud d’esdeveniments representats a la il·lustració per les guerres carlines a Catalunya i Navarra i el cantonalisme a Cartagena dificulten el seu mandat. Personatges: 1. El general Juan Contreras. 2. Emilio Castelar, agafant de la mà la República per salvar-la. La Flaca, 4 d’octubre de 1873. Biblioteca de Catalunya
EL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ FEDERAL
El dia 17 de juliol es presenta a les Corts el projecte de Constitució federal que serà mal rebut a Catalunya a causa de la poca definició dels estats i les excessives atribucions reservades al govern central. Malgrat les pressions, la proclamació dels estats federals no va arribar mai. La Imprenta del 2 d’agost de 1873 explica:
“No es el interés de las provincias, no son los principios ni las causas que han dado vida a la idea federal en España; es el Centro, son los intereses de este los que en el proyecto dominan […],no creemos que nadie pueda tomar en serio la palabra federal que acompaña al proyecto de Constitución”.
El 20 de setembre se suspenen les sessions de les Corts fins al dos de gener de 1874. Es produeix una escissió dins del Centro del Estado Catalán: els intransigents més moderats abandonen advocant per la unió de tots els republicans per salvar la República i criticant l’abandó de les Corts des del juliol per part dels intransigents radicals. El govern d’Emilio Castelar (1832 – 1899) suspèn les garanties constitucionals i declara l’estat de guerra a les quatre províncies catalanes. Al desembre hi haurà un intent cantonalista fracassat a Barcelona protagonitzat per alguns intransigents i internacionalistes i quan s’havien d’iniciar els tràmits parlamentaris es produeix el cop d’estat del general Manuel Pavia (1827 -1895) el dia 3 de gener de 1874 que acabarà de facto amb l’experiència republicana democràtica, tot i que la República formalment continuaria en un format autoritari sota la direcció del general Francisco Serrano fins el nou cop d’estat de 29 de desembre de 1874 que portaria la Restauració borbònica.
El 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía donava un cop d’estat i dissolia les Corts tot just reinstaurades. Il·lustració publicada a La Madeja el 24 de gener de 1873. Biblioteca de Catalunya
CONCLUSIONS
– La progressiva pèrdua de de credibilitat del sistema polític del Sexenni en la societat catalana:
Inestabilitat dels governs, contínua convocatòria d’eleccions, poca credibilitat que els polítics elegits poguessin resoldre els problemes del país.
Repetits estats d’excepció i de guerra, suspensions de les garanties constitucionals, deslegitimació de les institucions polítiques del règim.
Suspensions d’institucions i càrrecs de govern elegits democràticament, gran part del període no governen els polítics elegits, sinó els designats per les autoritats
Perpetuació de l’ús de la força militar davant els conflictes socials i polítics i de la influència de l’ exèrcit en les institucions civils, poca representativitat d’aquestes davant els ciutadans.
La diferent dinàmica electoral general a Espanya i a Catalunya fins a la República feia poc versemblant la influència dels polítics elegits a Catalunya al govern espanyol.
Desintegració i retraïment dels partits, pràctiques caciquils i fraudulentes.
Manca de satisfacció dels objectius dels diferents sectors socials catalans i de les forces polítiques per part del governs. La majoria de les qüestions on hi havia ampli consens en la societat catalana no es va resoldre segons els desitjos d’una part prou important de ciutadans.
Perpetuació de les principals característiques de la ineficaç administració estatal: militarització de l’ordre públic i centralització amb el conseqüent augment de la conflictivitat política i social a Catalunya.
– El Sexenni i la “qüestió catalana”:
• Reforçament de la consciència sobre les singularitats de les exigències dels més moderns estructura econòmica i teixit social de Catalunya.
• Perpetuació de la visió negativa sobre l’exèrcit. No serà símbol de la defensa de la nació democràtica ni servirà de cohesionador.
• Primer debat polític obert sobre la configuració política i administrativa de Catalunya: Ningú a Catalunya va defensar mai el separatisme. L’Estat Federal era fet en base a la Federació o Confederació amb els pobles de l’estat espanyol. Les dues amenaces de proclamar l’Estat federal, des de Barcelona, eren una conseqüència de la impotència davant la ineficàcia de l’estat.
• Impuls catalanitzador que es va reflectir, tant en l’ús de la llengua oral i escrita, com en notables manifestacions de caràcter literari i cultural.
• Quan a finals de segle, a Catalunya, reapareguin les demandes de descentralització, ho farien connectades a l’esperit diferencial.
– Significat del Cop d’Estat de Pavia:
• Allunyament definitiu del poder dels grups polítics més democratitzadors de la societat catalana i espanyola que va condicionar l’evolució del sistema polític espanyol i el de les seves institucions.
• No es repetirà l’excepcional presència de catalans al cap del govern d’Espanya.
• Obstaculització de l’arrelament d’un consens social al voltant de la forma com s’havia d’estructurar Espanya com a estat.
• Dificultat de trobar instruments de mediació davant els antagonismes sorgits en la societat i l’augment de la conflictivitat.
Bibliografia bàsica
JANUÉ I MIRET, MARICIÓ: La Junta Revolucionària de Barcelona de l’any 1868. Eumo, 1992.
JANUÉ I MIRET, MARICIÓ: Els polítics en temps de revolució. La vida política a Barcelona durant el sexenni revolucionari (1868-1873). Eumo, 2002
JANUÉ, MARICIÓ; DE RIQUER, BORJA; GABRIEL, PERE; PICH, JOSEP; ISIDRE MOLAS, ISIDRE: La Diputació revolucionària 1868-1874. Diputació de Barcelona, 2003.
GONZÁLEZ SUGRANYES, MIQUEL; ROCA VERNET, JORDI (edició i estudi introductori); La República a Barcelona 1873-1874, Puente, Ginés (Presentació de documents i biografies) Ajuntament de Barcelona, 2023, 216 p.
ROCA VERNET, JORDI: “La República Federal o la darrera revolució del segle XIX”. Ateneu Barcelonès, Secció d’Història 15-02-2023, videoconferència <https://youtu.be/Z6IYp8zDVpU>
Marició Janué i Miret és professora agregada al Departament d’Humanitats de la UPF. Ha dirigit l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (2013-2016). Ha estat investigadora (curs 2016-2017) a la Humboldt Universität Berlin, Institut für Geschichtswissenchaft i al Institut für Zeitgeschichte Berlin (Beca DAAD. Programme: Research Stays for University Academics and Scientists, 2017). Amb anterioritat, ha estat investigadora: a Alemanya, Universität Bielefeld, Goethe-Universität Frankfurt a.M, Institut für Europäische Geschichte Mainz, Ibero-Amerikanisches Institut Berlin; a Itàlia, Università degli Studin di Pisa; a Catalunya, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (Reincorporació de doctors, Generalitat de Catalunya) i Departament d’Humanitats de la UPF (Programa Ramón y Cajal, Gobierno de España).
La seva recerca s’ha centrat, principalment, en tres línies:
Una primera línia a l’entorn de la història política i social de Catalunya i Espanya al segle XIX. Són fruit d’aquesta línia els seus llibres La Junta Revolucionària de Barcelona de l’any 1868(Eumo, 1992) i Polítics en temps de revolució: la vida política a Barcelona durant el Sexenni Revolucionari (1868-1873) (Eumo, 2002, Premi Ciutat de Barcelona d’Història 2002).
Una segona línia a l’entorn de la història política i social d’Alemanya als segles XIX i XX. Fruit d’aquesta línia és el seu llibre La Nova Alemanya: problemes i reptes de la unificació, 1989-2002 (Eumo, 2002).
Els seus actuals interessos de recerca se centren en les relacions hispano-alemanyes del període 1870-1959, particularment els vincles entre relacions culturals i interessos polítics.
Actualment, està treballant en dues monografies, una sobre el rol de la cultura en les relacions hispano-alemanyes en l’etapa del Nacionalsocialisme; i l’altra sobre el restabliment de la diplomàcia cultural hispano-alemanya en l’etapa de la postguerra de la Segona Guerra Mundial.
Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (Universitat de Barcelona)
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 4a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de la sessió de Miquel Nistal a partir de la ponència d’Albert Ghamine
Imatge principal: La Batalla del Pasteral. Tingué lloc a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.
Sinopsi
El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.
La divisió cronològica en etapes polítiques: Dècada moderada (1843-1854), Bienni progressista (1855-1856), Segona etapa moderada (1856-1868) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista.
És un període situat entre el Trienni esparterista (1840-1843) i la Revolució de Setembrede 1868 que correspon a la majoria d’edat d’Isabel II. És el període de conformació de l’estat liberal dins del marc de la constitució conservadora de 1845. Caracteritzat per la voluntat de control de l’ordre social i polític , molt especialment de l’ordre públic.
En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat (1843, 1854, 1856), els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins (Guerra dels Matiners o Segona guerra carlina (1846-1849) amb el pretendent Carles VI, comte de Montemolín), les vagues obreres i la conflictivitat obrera: conflicte de les selfactines (1854) i la primera vaga general (1855), el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials (Guerra d’Àfrica (1859 1860).
En aquest període conflueixen dos processos : a) El que arrenca de la mecanització del procés de producció industrial (industrialització) b) El que ho fa de la Revolució Francesa, amb la construcció de l’estat liberal, que en el nostre cas és monàrquic, centralista i uniformista. La lenta adaptació a aquesta realitat generarà fortes tensions en el si de la societat catalana.
Els cops d’estat, els estats de setge i la repressió política
La ciutat emmurallada: salut i tensió social a la capital de Catalunya. L’epidèmia de còlera (1854) i els metges higienistes: Pere Felip Monlau i Agustín Vila “Abajo las Murallas“
Himne “La Campana” La cancó de “La campana” fou molt popular entre la classe treballadora fins al punt que un governador de l’any 1842 la va prohibir expressament cantar-la. La lletra fou escrita per Abdó Terrades, republicà, i fou publicada en el diari “El Republicano”(1842). La cançó crida a agafar les armes en nom de la República i abolir els privilegis i les desigualtats. La música s’atribueix, tot i que no està demostrada la seva autoria, a Josep Anselm Clavé.
Himne de Riego. L’Himne de Riego, compost pel músic ontinyentí Josep Melcior Gomis, va ser compost en honor de Rafael del Riego, tinent coronel que es va alçar contra l’absolutisme de Ferran VII l’1 de gener de 1820 a la localitat de Las Cabezas de San Juan (Sevilla). Va ser l’himne d’Espanya en el Trienni Liberal (1820-1823), en la Primera (1873-1874) i en la Segona República Espanyola (1931-1939), en què es va usar en lloc de la Marxa Reial o Marxa de Granaderos, actual himne oficial d’Espanya.
SESSIÓ 4: “POLÍTICA I CONFLICTIVITAT A LA CATALUNYA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX (1844 – 1859)”
Ponència d’ALBERT GHANIME (UB)
Apunts de Miquel Nistal de la Secció d’Història
INTRODUCCIÓ
El que caracteritza de manera preeminent el període són els cops d’estat (1834, 1854 i 1856), els continus estats d’excepció, especialment a Catalunya i la violència estructural que esdevingué una inseguretat contínua, amb una repressióforta en mans dels Capitans Generals que actuaven com a autèntics virreis controlant una justícia expeditiva i amb execucions sumàries prou habituals.
Al llarg dels anys, el poder civil quedarà cada vegada més supeditat als militars que esdevindran els líders dels grups o partits polítics; en aquests anys, les figures polítiques més prominents són militars, els anomenats “espadones”: Espartero i Prim (progressistes), Narváez (moderat), O’Donnell (Unió Liberal) o autèntics penells de la política com Francisco Serrano, duc de la Torre.
EsparteroPrimNarváezO’OdonellFrancisco Serrano
La guerra interna del període, sovint en forma de guerrilla, és la Guerra dels Matiners (1846 – 1849), una revolta catalana contra la dictadura dels moderats de Narváez i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes ja que donaven suport al Comte de Montemolin, (Carles fill, el pretendent carlí), progressistes i republicans. La guerra externa derivà del somni colonial per a ser algú en l’àmbit internacional, un autèntic autoengany que aplegà la Monarquia i els militars i tingué lloc al Marroc (1859 – 1860); aquest malson africà s’allargaria fins ben entrat el segle XX amb derrotes doloroses com el Barranco del Lobo (1909) i Annual (1921).
La conflictivitat social donarà lloc al conflicte de les selfactines (1854) contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines (de l’anglès self acting), que eren màquines automàtiques de filar que estalviaven mà d’obra i a la primera vaga general de la història de Catalunya i d’Espanya (juliol de 1855). També es produïren episodis de violència rural i urbana en anys en què, sense guerra formal, les partides carlines sovint protagonitzaven robatoris, segrestos per cobrar rescat amb episodis de cruel violència. La violència és estructural i s’estén per tot el llarg període revolucionari que havent començat a finals del segle XVIII, s’estén per bona part del segle XIX; malgrat tot algunes veus escampaven (en aquella època i posteriorment) la falsa idea d’una visió rural idíl·lica i pairalista difosa per Jaume Balmes (1810 – 1848) quan parla de la “Cataluña de la montaña”:
“[…] lo que agrada a quien la observa es su afición al trabajo, la espiritualidad, la beneficencia, el respeto a sus habitantes, el orden, el sacrificio […]”
Joan Cortada (1805 – 1868) escriu a finals dels 50 al periòdic “El telégrafo” i aprofundeix en aquesta mirada:
“En nuestro país no hay borrachos. Si se encuentra alguno se le sigue como a un objeto raro, los muchachos le siguen, las mujeres le tienen miedo. No se disparan trabucazos en la noche ni se dan navajazos en las esquinas. El pueblo se divierte. Bromea alegre sin ofender a nadie, sin dañar a nadie. La autoridad no tiene ningún trabajo […]”
La realitat era molt més complexa del que es descriu. Si anem a consultar fonts diverses de l’època (premsa, actes diverses), el que es reflecteix és una societat violenta, amb esclavisme, que es regia per la llei del talió, amb una important confrontació entre el camp i la ciutat, amb nuclis industrials dispersos i creixents amb forta conflictivitat social. La violència és reactiva: rebuig a la realitat urbana, a la societat, entre classes. Barcelona, ciutat encotillada entre les muralles i amb una alta densitat i salubritat molt deficient, és una olla a pressió; en aquestes condicions, el valor de la vida és relatiu, amb una esperança de vida que amb prou feines arriba als trenta anys, encara inferior entre la classe treballadora, amb la mort sempre present, per epidèmies, malalties, similar al que passava a l’Antic Règim i amb una mortalitat infantil altíssima.
La violència és diversa, a més de la ideològica i de la social, també són freqüents els crims passionals o la pura violència gratuïta. Múltiples tensions originen aquesta violència: Les tensions internes deriven de les estructures antigues com el problema del repartiment de la terra o el dinamisme social amb els difícils encaixos de les estructures agràries i la industrialització en curs i el pas a societats més urbanes. La pròpia construcció de l’estat liberal és font de violència. Les tensions externes són importants, ja que Espanya no és una illa apart i venen determinades per la industrialització iniciada a la Gran Bretanya a mitjans del segle XVIII o l’impuls ideològic que se’n deriva de la Revolució Francesa.
L’ORDRE CRONOLÒGIC DEL PERÍODE
És important situar en el temps l’època estudiada. Començant per la Dècada Moderada (1843/44 – 1854), el Bienni Progressista (1854 – 1856) i acabant en l’època de 1856 – 1859 en què els Cops d’Estat converteixen l’exèrcit en el principal substrat del canvi polític i serà clau en la gènesi d’un nou partit polític, la Unió Liberal, síntesi dels moderats puritans d’O’Donnell i els progressistes; aquest nou partit tindria un paper destacat en els anys posteriors fins a la revolució de 1868.
La història reconstrueix els fets (és la principal obligació de l’historiador) i després els interpreta d’acord a les fonts de la forma més acurada possible. Cal un equilibri entre la reconstrucció dels fets, la història, i la interpretació, la descripció que queda escrita, o sigui, la historiografia; un mateix fet es pot interpretar de formes ben diferents en un moment o altre de la història. Per tal d’il·lustrar això, dos exemples: el concepte nació del segle XIX, un estat sense tenir en compte l’origen comú o no de la ciutadania, és diferent de la interpretació que d’aquest concepte es fa al segle XX. O bé el concepte dialecte que al segle XIX s’equiparava de manera directa amb qualsevol llengua no oficial i que a Catalunya porta a una disglòssia entre una llengua oficial i administrativa, el castellà, i una llengua (en aquest cas considerada un dialecte) d’ús popular general com era el català.
Al llarg de la sessió, parlarem també de Barcelona com a escenari històric observant-la en l’època des de la Literatura com a eina de guia i contrast, tot aproximant-se amb la literatura històrica, des de la Música, tot escoltant algunes cançons populars de l’època i des de la Biografiahistòrica, tot recordant i citant un seguit de personatges clau, les biografies dels quals ens ajuden a explicar l’època.
LA DÈCADA MODERADA (1844 – 1854)
Aquesta època és poc atractiva d’entrada, no té l’èpica o l’espectacularitat d’altres moments del segle XIX com la Guerra del Francès (1808 – 1814) o el Trienni Liberal (1820 – 1823) amb la lluita per la llibertat o el període 1833 – 1840 enmig d’una guerra i bullangues de protesta o com ho serà posteriorment el Sexenni Democràtic (1868 – 1874).
El període que s’estudia en aquesta sessió (1844 – 1859) és un passadís històric de transició on es posen les bases de l’Estat Liberal espanyol i, on sovint, el relat històric i la interpretació historiogràfica no coincideixen. El període 1844 – 1854 es coneix com a Dècada Moderada i és una època important en la construcció de l’estat centralista i autoritari amb una feina legislativa prou gran. El Partit Moderat, conservador, es fa amb la presidència del govern el 4 de maig de 1844 amb un debat intern sobre com reformar la Constitució de 1837. Les noves eleccions constituents, amb els progressistes a l’exili o a la presó, facilitaren que les noves Corts poguessin fer una Carta a la seva mida. La nova Constitució de 1845 deia que la sobirania era compartida entre les Corts i la Reina i el poder legislatiu era igualment compartit. El sistema era bicameral amb unes Corts censatàries i restringides a l’1 % de la població i un Senat de designació reial total. Els drets i llibertats quedaven en mans del que legislaven les Corts. La nova Llei Municipal que se’n derivà reforçà el centralisme del sistema. L’ordre públic era clau en el nou ordre polític per tal d’enfortir la Corona; pel seu control absolut i repressió, es va dissoldre la Milícia Nacional i es va crear la Guàrdia Civil (octubre de 1844).
Durant aquest temps, la feina legislativa fou important i, entre d’altres s’incloïen la Reforma de l’Administració de l’Estat, organització de l’Estat en províncies (com fins avui dia) i en municipis, fortament centralitzada. Un nou Codi Penal (1848) i projecte d’un Codi civil que no tiraria endavant. La Reforma de l’Educació amb el “PlaPidal” (posteriorment, 1857, substituït per la Llei Moyano, en vigència fins l’any 1970) que centralitzava en mans de l’Estat els estudis primaris, secundaris i universitaris amb una opció laica en principi, però que aviat deixaria de ser-ho en aprovar-se el Concordat amb la Santa Seu de 1851, fet per apaivagar els efectes de les desamortitzacions dels anys anteriors i que establia una protecció dels béns de l’Església Catòlica, se li donaven compensacions i se la mantenia econòmicament, tot afirmant el catolicisme com l’única religió de l’Estat; el govern tenia el dret a la presentació de bisbes. La Reforma Tributària de 1845, reordenava els impostos i els reagrupava, tot eliminant-ne alguns d’antics. S’establia una fiscalitat directa en funció de la renda que s’aplicà de forma poc adequada i una d’indirecta per a tothom i que ocasionà protestes populars importants.
POLÍTICA I CONFLICTIVITAT A LA CATALUNYA DE MITJAN SEGLE XIX. (1844-1859)
Per a aprofundir en aquesta temàtica, el ponent ens refereix al llibre Ghanime, A. (2019) La identitat catalana renaixent1. Del final de la guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868) i concretament al capítol VI on el ponent, autor del llibre, desenvolupa la tesi que la violència social i política com a senyal d’identitat de la Catalunya del segle XIX ha estat la guia del procés de reaccions, revolucions i setges que han contribuït a la creació de l’Estat Liberal. Per a la lluita contra els trabucaires, els irregulars o antics guerrillers de guerres anteriors, s’utilitzen les forces de l’ordre ja existents coms els Mossos d’Esquadra o les creades en el període com la Guàrdia Civil.
A Barcelona s’havia creat i finals de 1843, tot just després de la Jamància, la Guàrdia Urbana i, a finals de 1846 i dins de la Comissaria per a la Vigilància nocturna, s’encarregà a Jeroni Tarrés una patrulla que serà la primera policia política del país, encarregada de reprimir noves bullangues i als polítics opositors. En Tarrés era un delinqüent que s’envoltà de gent indesitjable per a reprimir els polítics radicals. Les accions criminals de l’anomenada Ronda d’en Tarrés, sortiren a la llum quan van assassinar Francisco de Paula Cuello, director de “El Republicano” i cap del Partit Demòcrata de Barcelona. La Ronda era un element incontrolable i va estar funcionant fins l’any 1854 quan, denunciada a les Corts i detinguts els seus components, es va dissoldre: Tarrés va acabar en un penal de Ceuta, però quan l’any 1859 va començar la guerra d’Àfrica, figurava en la llista dels militars catalans voluntaris.
Un episodi interessant durant la Guerra dels Matiners (1846 – 1849) el protagonitzà Tomàs Bertran i Soler (1791 – 1863) que durant la guerra intentà unir carlins i progressistes en un projecte comú que significava un règim d’autogovern amb una Diputació General de Catalunya que va proclamar el 24 de novembre de 1848. Intentà entrevistar-se amb el pretendent carlí, però fou detingut sense aconseguir-ho. L’any 1848, any revolucionari a gran part d’Europa, hi arriben a Barcelona els ecos del que està passant. El govern de Narváez dissoldrà violentament quatre manifestacions a Barcelona en suport a la revolució.
Itinerario descriptivo de Cataluña (1847)” de Tomàs Bertan Soler. Una visió contraposada entre la Corona d’Aragó i Castella, molt pròxima a una visió federal o confederal.
Ja s’ha explicat el sentit col·lectiu de la violència en aquella època. Les execucions públiques eren autèntics espectacles que reunien molta gent. Un cas excepcional és el del coronel Blas de Durana que boig de gelosia per un amor no correspost, apunyalà passionalment i matà la seva estimada. Detingut, empresonat i condemnat a mort amb garrot vil, intentarà fer valdre la seva condició de militar per eludir el garrot i ser afusellat, cosa que serà desestimada pel tribunal. La nit anterior a l’execució, algú li passà arsènic i se suïcidà. Al matí, el cadàver, davant d’un atapeït públic, serà passat a garrot.
“Execució” del Coronel Blas de Durana
La ciutat emmurallada creava greus problemes de salubritat i tensions socials. Les portes de les muralles s’obrien de dia i es tancaven de matinada sense mobilitat possible per a la ciutadania. Els habitatges atapeïts, els carrers estrets, les fàbriques i les casernes (Montjuïc, la Ciutadella, Fort Pius i les Drassanes) així com una guarnició militar sobredimensionada respecte a Espanya, disposada al ràpid control del territori quan fos necessari. En aquestes condicions, les epidèmies eren habituals i, molt especialment, la del còlera de 1854 que va ocasionar més 7.000 morts, el doble de la de 1834. En aquest context va ser important la tasca dels metges higienistes com Pere Felip Monlau (1808 – 1871) que avisava dels perills sanitaris de les ciutats emmurallades i que, ja el 1841 havia publicat un pamflet, amb molta ressonància social, de títol Abajo las murallas!!! que serví perquè la ciutadania comences a enderrocar-les els anys 1841 i 1843, però després dels bombardejos, el govern de Narváez obligà a la reconstrucció. Finalment l’any del colera (1854) s’endegà l’enderroc de la muralla de terra, aprofitant la caiguda del govern moderat.
Pere Felip Monlau i Roca MUSEU D’HISTÒRIA DE LA MEDICINA DE CATALUNYAPamflet de Monlau ‘Abajo las Murallas!!!’, Ajuntament BCN 1841
EL BIENNI PROGRESSISTA (1854 – 1856)
El canvi polític es va produir per la via del Pronunciamiento, seguit d’una insurrecció popular. A finals de juny de 1854 es produeix la Vicalvarada. El general O’Donnell es pronuncia i té lloc el primer enfrontament militar a Vicálvaro (Madrid), poc favorable a l’insurrecte. Els militars busquen el suport popular i el d’altres militars i així començarà la revolució de juliol de 1854 amb el suport de progressistes i demòcrates. A Barcelona hi participaran els obrers. La reina finalment cridarà el general Espartero que el 28 de juliol formarà govern juntament amb el seu antic enemic O’Donnell. S’hi introduïren canvis progressistes en la nova llei municipal i es prepararà una altra constitució, la de 1856, en sentit més democràtic, que no arribarà a ser promulgada.
Episodi de la revolució de 1854 a la Puerta del Sol 1855. Per Eugenio Lucas Velázquez. Museo de Historia de Madrid
El mes de juliol de 1855, a Barcelona i el Vallès s’inicia la primera vaga general contra el maquinisme amb el conflicte ja esmentat de les selfactines de rerefons, però el detonant va ser la política repressiva del Capità General de Catalunya Juan Zapatero. La vaga va durar nou dies i Espartero es va negar a rebre els comissionats enviats a Madrid. La conflictivitat continuà al llarg dels primers mesos de 1856 i la repressió fou molt dura i sagnant a Barcelona. Retirat el general Espartero, O’Donnell decretarà la supressió de la Milícia Nacional, reprimí la premsa, restablí la Constitució de 1845 i donà per acabat amb aquest nou cop d’estat el Bienni Progressista.
Enmig de la conflictivitat del Bienni, es produirà a Barcelona la mort de Josep Sol i Padrís (1816 – 1855) director de la fàbrica “El Vapor vell” assassinat d’un tret el juliol de 1855 en els locals de l’empresa quan debatia amb una comissió d’obrers i un escamot extern a la fàbrica; sembla ser que no hi havia relació directa entre la mort i la vaga general que estava a punt de començar.
Un altre fet tràgic en aquests anys fou la detenció i posterior execució de Josep Barceló Cassadó (1824 – 1855). Barceló era un obrer i sindicalista molt relacionat amb el conflicte de les selfactines de l’estiu de 1854: ell era líder de l’Associació de Filadors que havia aconseguit amb negociacions amb el Capità General Ramón de la Rocha, la prohibició d’aquestes màquines. Amb el nou Bienni, Barceló fou elegit capità de les Milícies i era l’obrer més influent de la ciutat. Quan arribà a la ciutat el nou Capità General Juan Zapatero, immediatament Barceló fou detingut acusat d’un crim a Olesa de Montserrat i, sense proves, fou jutjat, sentenciat a mort i agarrotat el 6 de juny de 1855 enmig d’una ciutat exaltada. Sis anys després dels fets, el president del tribunal militar que va jutjar Barceló, el coronel Magí, serà assassinat per antics membres de la Milícia Nacional que li tallaran el coll i penjaran el cap a Gràcia. Els setze responsables de la mort seran detinguts de camí a Saragossa i assassinats de manera sumària. Estem en una societat on la violència és pauta de conducta rutinària.
Un cas que en l’època va causar un gran escàndol i que arribà a dividir la societat és el de Claudi Fontanelles. Aquest era el fill menor d’un ric indià que havia fet fortuna les primeres dècades del segle i que en morir, la seva fortuna va anar a menys a mans dels dos fills grans. El fill petit Claudi havia desaparegut de forma misteriosa l’any 1845 i entre la societat barcelonina hi hagué el rumor que això havia estat un segrest per obtenir fortuna. L’any 1861 aparegué un home al port que venia d’Amèrica i que deia ser el tal Claudi; aquest, va ser empresonat acusat de suplantar la personalitat del desaparegut. Immediatament, la societat barcelonina es va dividir entre aquells que pensaven que es tractava d’un impostor que volia fer-se amb l’herència familiar i aquells que sostenien que Claudi havia estat enviat a la presó pels seus corruptes germans i un cunyat malvat que volien evitar que heretés la fortuna i el títol nobiliari del pare. El judici va ser de pa sucat amb oli i entre els possibles implicats en el hipotètic segrest hi havia la Ronda del Tarrés i els obscurs negocis del pare lligat al partit moderat. Finalment l’home morí a la presó. Si voleu més informació podeu anar a http://segledinou.cat/wp/el-cas-fontanellas-1845-1865-la-veritat-judicial-i-la-lluita-de-classes/ i de manera molt exhaustiva podreu llegir sobre aquest cas que dividí encara més una conflictiva societat. Font: EL CAS FONTANELLAS (1845-1865) LA VERITAT JUDICIAL I LA LLUITA DE CLASSES. 21/07/2016 LLUÍS MIRÓ I SOLÀ
LA SEGONA ETAPA MODERADA (1856 – 1868)
El període 1856 – 1869 es coneix com la crisi del Moderantisme. Durant aquests anys es celebraran sis eleccions molt restringides. Els anys de govern d’O’Donnell van ser d’una relativa prosperitat econòmica i predomini del nou partit, la Unión Liberal. En un moment internacional de despertar colonial, es van intentar algunes aventures externes amb intervencions militars inútils al Marroc (1859 – 1860), Mèxic (1862) i Indoxina (1858 – 1863). La guerra a Àfrica, en la que el general Prim i els Voluntaris Catalans tindran un destacat paper en un ambient a Espanya de molt fervor patriòtic i que ens han deixat batalles com Tetuan, Los Castillejos o Wad-Ras que encara retolen places o carrers a Barcelona.
El general Prim seguido de voluntarios catalanes y el batallón de Alba de Tormes, atravesando las trincheras del campamento de Tetuán en 1860.Voluntaris catalans a la Guerra d’Àfrica de 1860: Comandant Sugrañes, un voluntari i una cantinera
Cap al final d’aquest període d’intervencions militars, l’any 1863, la descomposició interna de la Unión Liberal era evident i la Corona propicià el retorn dels Moderats amb Narváez al capdavant dels vells principis moderats, centralista, inoperant, amb nul·la cohesió política entre els seus i una corrupció important que afectava la Cort, el govern i la pròpia Corona. El rebuig popular a la Monarquia es va estenent, juntament amb una situació econòmica cada vegada pitjor; tot això conduirà a la Revolució Gloriosa de setembre de 1868.
BARCELONA COM A ESCENARI HISTÒRIC
Aquesta presentació recull un conjunt de gravats, quadres i fotografies de la Barcelona de mitjan segle XIX. També hi ha un fragment del llibre “Un hivern a Mallorca” (1838) escrit per George Sand, sinònim de l’escriptora Aurore Dupin (1804 – 1876), on descriu l’estada a Barcelona en companyia de Fryderyk Chopin abans d’embarcar amb destinació a Mallorca i ens dóna la seva visió descriptiva de la ciutat de l’època enmig de la guerra civil i de la conflictivitat que s’hi vivia. Podeu trobar una seqüència curta d’això a: https://www.laramblabarcelona.com/genios/george-sand/
Completa la documentació d’aquesta presentació un breu recull d’alguns llibres sobre la Barcelona del segle XIX.
BIOGRAFIA HISTÒRICA
En aquesta breu presentació s’inclouen els retrats de molts dels protagonistes (una dona, la Reina, i molts homes, la resta) de la història explicada d’aquest dens, complex i conflictiu període de la nostra història. L’estudi biogràfic és molt important en la reconstrucció i interpretació dels fets històrics. Farem una breu enumeració dels personatges amb una descripció fugaç de cadascun, però això permetrà que els pugueu localitzar i identificar amb el retrat.
Diapositiva 1: Aquí tenim els pesos pesants de la història, els més famosos a la política espanyola: Isabel II (1830 – 1904), reina d’Espanya entre 1833 i 1868. Baldomero Espartero (1793 – 1879), militar i polític progressista. Regent. Ramón María Narváez (1799 – 1868), militar i polític moderat. Joan Prim (1814 – 1870), militar i polític progressista. Leopoldo O’Donnell (1809 – 1867), militar i polític creador de la Unión Liberal.
Diapositiva 2: En aquest cas veiem tot un seguit de prohoms del món polític, social i cultural català. Es descriuen per fileres d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Joan Mañé i Flaquer (1823 – 1901), periodista, director d’El Brusi (Diari de Barcelona). Manuel Duran i Bas (1823 – 1907), jurista i polític conservador. Fou president de l’Ateneu Barcelonès. Joan Prim i Prats. Joan Cortada i Sala (1805 – 1868), periodista, novel·lista i historiador. Abdó Terrades (1812 – 1856) polític republicà, pioner del republicanisme federal. Narcís Monturiol (1819 – 1885), enginyer, inventor i polític republicà. Joaquim Rubió i Ors (1818 – 1899) escriptor i catedràtic de la UB. Manuel Milà i Fontanals (1818 – 1884), filòleg i escriptor. Impulsor de la Renaixença. Pere Felip Monlau (1808 – 1871), metge higienista i polític. Autor de Abajo las murallas!!Pere Mata i Fontanet (1811 – 1877), metge, escriptor i polític. Joan Güell i Ferrer (1800 – 1872), economista, industrial i polític de la Unión Liberal. Joan Xifré (1777 – 1856), indià de fortuna. Construí la casa del Pla de Palau (casa i porxos d’en Xifré). Josep Anselm Clavé (1824 – 1874), poeta, músic, fundador del moviment coral i polític republicà. Víctor Balaguer (1824 – 1901), polític liberal, periodista i escriptor. Impulsor de la Renaixença. Antoni Maria Claret (1807 – 1870), religiós, confessor d’Isabel II i fundador de les ordes religioses claretianes.
Diapositiva 3: Es descriuen per fileres d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jaume Balmes (1810 -1848), filòsof, teòleg, apologista i tratadista polític. Ramon Cabrera (1806 – 1877), comandant en cap de les forces carlines al Maestrat. Ramon de Meer (1787 – 1869), militar, capità general de Catalunya el 1837 i 1843 – 45. Juan Zapatero (1810 -1881), militar, capità general de Catalunya, 1854 – 1858. Domingo Dulce (1808 – 1869), militar, capità general de Catalunya, 1854 – 55, 1858 – 62. Francisco de Paula Cuello (1824 – 1851), polític i periodista, líder del Partit Democràtic. Josep Sol i Padrís (1816 – 1855), advocat, industrial i periodista. Pascual Madoz (1806 – 1870), polític liberal, president del govern espanyol en diverses ocasions. Pròsper de Bofarull (1777 -1859), historiador i arxiver.Antoni Bofarull (1821 – 1892), historiador, poeta, escriptor, novel·lista, nebot de Pròsper de Bofarull. Laureà Figuerola (1816 – 1903), economista i polític, creador de la pesseta. Estanislau Figueras (1819 -1882), polític, primer president de la I República espanyola el 1873. Francesc Pi i Margall ( 1824 – 1901), polític, segon president de la I República espanyola el 1873. Francesc Savalls (1817 – 1885), militar carlí empordanès. Participà en les tres carlinades del segle XIX.
A la darrera diapositiva, apareix un seguit de noms implicats en actes de violència al llarg del període; en algun cas, eren els responsables de la violència o repressió, en d’altres es tracta de persones assassinades, executades, en casos de forta rellevància social. En tots els casos, el ponent aporta bibliografia (la podeu veure en la presentació llarga) que es pot consultar per ampliar aquests “successos” violents.
L’any 2023, L’escriptor Xavier Theros (1963) escriu la novel·la Tothom ha de morir, un thriller històric ambientat en la Catalunya de les carlinades. Una crítica de l’obra a La Vanguardia (02/11/2023) descriu l’ambient i la societat de l’època:
“El siglo XIX fue una época llena de violencia, guerras y revueltas, pero no hay muchos testimonios literarios”, y eso para un novelista es “como un terreno virgen para explorar”. “Era una sociedad más espontánea y salvaje, con mucho menos control social”, explica Theros, que se ha documentado mucho a través de la prensa de la época, que hablaba de los ataques de trabucaires, a menudo bandas que se aprovechaban del carlismo pero iban a la suya: “Era como el Oeste americano pero con barretina”, ilustra, y acto seguido se pone a explicar los distintos tipos de barretina que se solían llevar, pues no era la pieza homogénea que conocemos hoy”.
Ramón María del Valle Inclán (1866 – 1936) en el seu llibre El ruedo ibérico. La corte de los milagros fa una contundent descripció del regnat isabelí:
“El reinado isabelino fue un albur de espadas: Espadas de sargentos y espadas de generales. Bazas fulleras de sotas y ases”.
En un altre moment, Valle Inclán explica de manera irònica el que era el patriotisme associat a l’aventura africana:
“El general Prim caracoleaba su caballo de naipes en todos los baratillos de estampas litográficas: Teatral Santiago Matamoros, atropella infieles tremolando la jaleada enseña de los Castillejos: – ¡Soldados, viva la reina!”
El ponent cita un seguit de novel·les, des d’autors més clàssics de la primera part del segle XX fins a autors actuals que reflecteixen en els seus relats aquella realitat. També hi ha llibres a cavall entre l’assaig historiogràfic i la novel·la històrica.
MÚSICA
L’Himnede Riego és la denominació popular amb la qual es coneix l’himne que cantava la columna volant del tinent coronel Rafael del Riego després de la insurrecció d’aquest militar contra el rei Ferran VII l’1 de gener de 1820 a Las Cabezas de San Juan, amb text d’Evaristo Fernández de San Miguel i música d’autor desconegut, tot i que alguns li atribueixen l’autoria a Melcior Gomis (1791-1836).
Durant el període de la Segona República Espanyola (1931-1939), era l’himne de la República. Us passo un enllaç amb la música i la lletra: https://www.youtube.com/watch?v=fpPSugkSaWk
Bibliografiageneral
BENET, Josep i MARTÍ, Casimir, Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista 1854-1856 , 2 vols, Barcelona: Curial, 1976.
FONTANA, Josep, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic: Eumo, 2014.
GHANIME, Albert: La identitat catalana renaixent. 1. Del final de la Guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868), presentació Jaume Sobrequés i Callicó ; introducció Jordi Casassas Ymbert, Editor Centre d’Història Contemporània de Catalunya i Departament de Justícia, 2019, 289 p.
GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo, Política y violencia en la España contemporánea I. Del Dos de Mayo al Primero de Mayo (1808 1903)1903), Madrid: ed. Akal, 2020
RISQUES, Manuel: “1855. La primera vaga general obrera” a Història Mundial de Catalunya, Direcció de Borja de Riquer, 2018, pàg. 530-537.
VALLVERDÚ I MARTÍ, Robert: La guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, 496 p.
VICENS VIVES, Jaume i LLORENS, Montserrat, Industrials i polítics (segle XIX), Barcelona: Edicions Vicens-Vives, 1980 [1958].
Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)
3a. sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de Miquel Nistal a partir de la ponència de Núria Miquel Magrinyà.
Sinopsi
La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.
La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars.
Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.
El Trienni Progressista (1840-1843)
Novembre 1842: revolta i formació d’una junta radical i republicana
Desembre 1842: bombardeig de la ciutat
Juny 1843 la reacció antiesparterista la formació de les juntes i la restitució del govern
Juliol 1843 la fugida d’Espartero
Agost 1843 la dissolució de les juntes
Setembre 1843 inici de la revolta, formació de la junta revolucionària
Setembre novembre 1843 setge i bombardeig de la ciutat
Novembre capitulació de la junta
La Junta Central
Els casos precedents: 1808 1810, 1820, 1835
Progressiva radicalització del concepte
1843 : màxima expressió de la sobirania “nacional”, de la mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars > projecte alternatiu per a la nació liberal
Les juntes revolucionàries de Barcelona
Juny de 1843: independència respecte a un govern il·legítim, restitució del govern destituït per Espartero
Agost de 1843: desafiament i exigència al govern de convocar la Junta Central i desconvocar les Corts
Setembre novembre de 1843: Junta Central, llibertat, Constitució, Isabel II i independència
Ruptura jurídica amb el govern.
Programa a favor de les classes populars.
Substitució del poder civil i militar pel revolucionari
La repressió i la persecució del progressisme
1835-1843: radicalitat creixent tant de les revoltes com dels processos repressius
1835-37: execucions, depuracions, deportacions i empresonaments
1842-43: bombardeigs, estats de setge, fi de les llibertats de premsa i sindical
Barcelona: inici de la repressió un cop acabat l’aixecament, malgrat el conveni de capitulació i la retirada de les institucions revolucionàries:
Depuració de funcionaris municipals
Prohibició d’usar vestimenta militar
Desarmament de la població i dels milicians nacionals
Dissolució de la Milícia Nacional
Intervenció i posterior desaparició de “El Constitucional“
Detencions i empresonaments a finals de novembre
Nomenament del baró de Meer com a Capità general: neutralització del progressisme (primer trimestre del 1844)
SESSIÓ 3: “EL ZÈNIT DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL O LA JAMÀNCIA (SETEMBRE – NOVEMBRE 1843)” Ponència de NÚRIA MIQUEL MAGRINYÀ (UB)
Apunts de Miquel Nistal
INTRODUCCIÓ
El trienni 1840 – 1843 representa, dins de la Revolució Liberal la cloenda de la via insurreccional per a fer política. De l’any 1843 fins a 1854 els moderats al poder acabaran amb tot això mitjançant el que s’anomena Dècada Moderada. El tancament de la via insurreccional l’any 1843 es fa amb una fase de repressió política molt intensa.
De fet, durant els tres anys que van de 1840 a 1843, l’espiral violència política – repressió és un crescendo continu: un sector del liberalisme (i les classes populars) trenca amb l’Estat i, a Barcelona formen un estat paral·lel, protofederal i oposat al model unitari i centralista que s’està imposant a Madrid pels moderats i els progressistes més institucionalistes. En el model “paral·lel” de Barcelona es continua amb l’idealjuntista, és a dir, amb la constitució de juntes locals (municipals) que havien de constituir juntes regionals (provincials) i alhora una Junta Central (nacional); aquesta Junta Central dotada de total legitimitat, hauria de ser la que substituís el govern.
La insurrecció quedarà circumscrita a Barcelona durant els mesos que van de setembre a novembre de 1843. Es tracta d’un moviment interclassista, amb un suport polític important i molts militars implicats que proposarà un trencament institucional i que provocarà la intervenció repressora de l’exèrcit que assetjarà Barcelona sota la direcció del general Joan Prim (1814 – 1870) i la bombardejarà. El nivell de repressió posterior al setge serà intens. Per altra banda durant el temps de la rebel·lió, el nivell d’autonomia/sobirania que es viurà a la ciutat serà comparables al dels temps anteriors a 1714.
ELS FETS
Els anys que van de 1840 a 1843 són els de la Regència del general Baldomero Espartero. La figura emergent d’Espartero, el Duc de la Victòria, ocupa el lideratge dels liberals progressistes i mostra una incompatibilitat creixent amb la Regent Maria Cristina. Una de les darreres lleis que aprova el govern conservador és una llei d’Ajuntaments (limita el poder dels batlles i marca ingerència del poder central als ajuntaments) que provoca molt rebuig i incidents al carrer. A Barcelona, el 18 de juliol de 1840 hi ha un motí contra la Regent i contra la llei d’ajuntaments. Tot això provoca enfrontaments amb els moderats. Espartero exigeix a la Regent la dimissió del gabinet i la retirada de la llei. Als incidents de Barcelona segueix la insurrecció de la Milícia Nacional a Madrid.
Retrat del general espanyol Baldomero Espartero (1793-1879), príncep de Vergara i regent d’Espanya, per Antonio María Esquivel. Ayuntamiento de Sevilla (1841).
El setembre de 1840, es formen Juntes que obliguen Maria Cristina a exiliar-se. Espartero és elegit Regent i, amb una política autoritària ho frena tot. Els enfrontaments entre moderats i liberals progressistes (molts desencantats amb la política d’Espartero) continuen. El 10 d’octubre de 1841 sectors progressistes de Barcelona creen la Junta de Vigilància davant la revolta dels moderats liderats per O’Donnell a Pamplona. La revolta intenta enderrocar la Ciutadella. Espartero prohibeix la Junta i ordena el general Van Halen que la dissolgui.
El novembre de 1842 hi ha noves revoltes en protesta per la política lliurecanvista del govern d’Espartero i es forma una Junta radical amb fort pes de l’emergent moviment republicà que arriba a ser majoritari en la Junta. El Regent ordena el bombardeig de la ciutat des del Castell de Montjuïc i l’ocupació posterior de la ciutat per les tropes de Van Halen, malgrat el rebuig i l’agressivitat dels barcelonins. El bombardeig de 1842 fou molt intens, es van llançar 1.014 projectils, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts.
Bombardeig de Barcelona 1842. Vista de la ciutat encara emmurallada des del mar, amb la trajectòria dibuixada de les bombes caient sobre els edificis fumejants.
LA JAMÀNCIA
Les tensions amb Espartero continuen en els mesos següents i el mes de maig de 1843, es produeix el trencament definitiu entre el seu govern i els diputats liberals de Corts. Moltes ciutats es pronuncien i el moviment Juntista reprèn embranzida. El mes de juny, la reacció antiesparterista es fa transversal i agrupa des dels carlins, fins els republicans, passant per molts sectors del seu propi partit progressista disconformes amb la seva política autoritària. La demanda del moviment Juntista és la restitució del govern Joaquín María López (1798 – 1855) cessat per Espartero per motius personals.
La pressió sobre el Regent l’obligarà a dimitir i marxarà a l’exili el mes de juliol de 1843. La fugida d’Espartero, portarà la restitució de López amb l’encàrrec de pacificar el moviment Juntista. El mes d’agostde 1843, totes les juntes locals són dissoltes, però no passa el mateix en el cas de la Junta de Barcelona que reivindica la seva autonomia i el no compliment dels acords presos per la junta central en la destitució d’Espartero, fet que provoca una escalada de la tensió.
El dia 1 de setembre de 1843 es produeix la insurrecció a Barcelona, els Cossos Francs (la Milícia), controlen la ciutat i es constitueix una Junta Revolucionària que desafia obertament al govern. El lema de la revolta era: ¡Constitución de 1837, Isabel II y Junta Central!. De fet, el govern havia incomplert la Constitució en dissoldre el Senat i els barcelonins pretenien que els acords arribessin a través de la Junta Central que el govern havia dissolt o buidat de tota capacitat executiva. L’acord era impossible. La Junta acceptava la Constitució i la Monarquia, reivindicava la independència en el sentit que es constituïa en govern paral·lel fins que no es convoqués la Junta Central, peça clau de les seves reivindicacions, representava doncs una ruptura jurídica amb el govern i no acceptava ni el poder civil ni el militar que devien ser substituïts pel poder revolucionari, representat per una administració paral·lela, la Diputació en la qual s’integra gran part de l’Ajuntament de Barcelona (alguns han fugit de la ciutat) i la Junta Revolucionària. El nou poder desenvolupa un programa a favor de les classes populars; en la ciutat assetjada es controla el mercat negre, l’ordre als carrers, es dona protecció a les vídues i als orfes, s’ocupen edificis buits per la marxa de molta gent, és a dir, no hi ha caos, ja que la Junta controla o intenta controlar la nova situació.
La Junta Revolucionària aplegava sectors progressistes, republicans i populars i tingué un fort component federalista i democràtic. De l’exterior de la ciutat, aprofitant bretxes de la muralla, hi entrà un batalló de voluntaris que s’afegí a la rebel·lió. Per contra, aquest primer dia, gent disconforme amb els insurrectes, les elits, abandonen la ciutat; qui escriu les cròniques, diaris que ens han arribat i que formen la base de les fonts, ho fan des de fora la ciutat.
Les tropes de l’exèrcit assetjaren Barcelona per terra i per mar, des de Gràcia, Montjuïc, la Ciutadella, la Barceloneta i el Fort de Don Carlos i procediren a un continu i sagnat bombardeig diari durant tres mesos. A Sant Andreu de Palomar tingué lloc una batalla important i una bomba queda enclastada a una casa a la cantonada de l’actual carrer Sòcrates amb el carrer Gran, encara es pot veure avui si hi aneu de passeig. El baluard de Migdia quedarà completament destruït i els resistents l’anomenaran a partir del moment Baluard dels Màrtirs Il·lustres. La resistència durarà fins a mitjans d’octubre; en aquest moments començaran les negociacions de la capitulació, però hi haurà sectors de les Milícies que no acceptaran els termes de la rendició i al crit Revolució o mort!, s’hi oposaran. Malgrat tot, al novembre de 1843, s’acabà capitulant, tot i que els termes del “Convenio para la rendición de Barcelona” no s’acompliran, ja que contemplava que els membres de la Junta poguessin marxar lliurement amb passaports, que hi hauria clemència per a tothom i que la Milícia conservaria les armes i no es dissoldria. Durant els fets, a la ciutat hi hagué milícies de tota mena, incloent-hi populars semblants als sans-culotte de la revolució francesa, per la qual cosa en el discurs històric ha calat el sentit populatxo, per referir-se a la revolta, però no era així, ja que els burgesos també hi participaren, fins i tot en la direcció i si atenem a la iconografia dels fets que ens ha arribat, no queda clara l’autèntic sentit interclassista dels fets.
L’origen de la paraula Jamància, pronunciat Camància, Khamància o Hamància (en aquest cas aspirant l’h inicial) el trobem al caló, l’idioma dels gitanos, de “jamar” que significa menjar. Els Cossos Francs inicials, les Milícies de la Junta, estaven mal pagats i volien menjar, de fet molts s’hi apuntaven perquè dins la milícia tenien un plat a punt. El nom es va aplicar de manera global, passant la part pel tot. Com s’ha dit en el paràgraf anterior el moviment era interclassista, els “jamancios” només n’eren una part, entre els revoltats hi havia burgesos, menestrals, militars o grups professionals. Vincular el nom amb el món gitano era una manera de desqualificar el moviment, de vincular-ho amb els baixos fons, de menystenir i menysprear el moviment i intentar convertir la protesta en una revolta de subsistència, la qual cosa no és certa, ja que era d’origen liberal i progressista, això si, molt radicalitzada.
Els militars progressistes implicats d’una o altra manera en el motí, tenien una popularitat i un carisma inaudit a l’època. Alguns d’aquest famosos militars progressistes estaven en el bàndol governamental com Espartero, que no participarà en els fets ja que estava exiliat, però havia tingut molta ascendència militar i popular, en aquella època molts nens, inclús d’extracció popular es deien Baldomero com el general. El general Prim era en aquells moments governador militar de Catalunya i se li encarregà la repressió dels fets; d’ell seria, en darrera instància, la responsabilitat dels bombardejos de Barcelona. També se li atribueix la famosa frase “o faixa o caixa”, el sentit de la qual pot variar segons el context. Entre els militars que donaven suport a la revolta trobem Narcís d’Ametller (1810 – 1877) de Banyoles i Joan Martell (1808 – 1867) de Reus amics de Prim amb qui es reuniren a Sants abans del setge; Prim va intentar convèncer-los però ells aniran a Barcelona a donar suport a la Junta. Antoni Baiges (1796 – 1843), coronel de Reus va ser nomenat president de la Junta Suprema de Barcelona i morí el 4 de setembre en combat per prendre la Ciutadella. Serà considerat màrtir pels revolucionaris.
Joan MartellGeneral PrimNarcís d’Ametller
LA VIOLÈNCIA A LA JAMÀNCIA: REVOLUCIÓ I REPRESSIÓ
La revolució que endegà la Jamància era anomenada “centralista”. Aquesta paraula cal situar-la en el seu context perquè té un significat completament diferent del que li donaríem avui dia. El lema i principal objectiu polític era la constitució d’una Junta Central com a expressió de la voluntat revolucionària. El concepte centralista té aquest sentit. Això no era nou en el liberalisme progressista, ja que el Juntisme va ser l’estratègia bàsica del sectorprogressista en anys anteriors (1808-09, 1810, 1820 o 1835). Conforme van passant els anys, el concepte i el seu ús es va radicalitzant i, a més, les Juntes Centrals sovint limiten el poder de les Juntes revolucionàries locals. Així, l’any 1820, en el Trienni Liberal, la Junta de Galícia i les seves decisions són frenades per la Junta de Madrid. L’any 1835, durant els episodis de bullangues, hi haurà un intent de constituir, a partir de Juntes locals, una Junta que agrupés els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó; això també seria frenat. L’any 1843, l’estratègia centralista representa la màxima expressió de sobirania nacional quant a mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars, tot constituint una alternativa a la nació liberal que començava a imposar-se a Madrid, però això no tindrà seguiment fora de Barcelona. El fracàs d’aquest projecte deixarà via lliure al desenvolupament de l’Estat liberal moderat i centralitzat, i ara aquesta paraula si que té el sentit que tots coneixem avui dia.
Durant el període que va de 1835 a 1843 la radicalitat creix tant en les revoltes com en els processos repressius. Durant els anys 1835 a 1837 la repressió es caracteritza per execucions, depuracions, deportacions i empresonaments. Als anys 1842 – 1843 caldrà afegir-hi bombardeigs, estats de setge i el final de les llibertats de premsa i sindical. La persecució del progressisme radical serà molt intensa per tal d’evitar la possibilitat de contagi a altres ciutats. La repressió s’entendrà a moltes poblacions de Catalunya (un mínim de 25, sobretot al Maresme i Figueres) on es duran a terme detencions i depuracions de funcionaris a través de Comissions auxiliars creades expressament i els ajuntaments i partits judicials que col·laboraran en la cerca de sospitosos. Les víctimes seran sobretot els ajuntaments considerats problemàtics, les Milícies locals i els liberals progressistes destacats.
A Barcelona, l’inici de la repressió serà immediat, malgrat l’esmentat Conveni que no serà respectat i la retirada de les institucions revolucionàries. Les mesures repressives seran: depuració de funcionaris municipals, prohibició de vestimenta militar, desarmament de la població i dels milicians, la dissolució de la Milícia Nacional, la intervenció i desaparició del diari “El Constitucional” i el control i la detenció dels estrangers presents a la ciutat. A partir del mes de novembre les detencions i processos sumaríssims s’estendran per la ciutat i les execucions seran molt freqüents. Al tombar l’any 1844, tornarà a ser nomenat Capità General de Catalunya el Baró de Meer que continuarà amb la política repressiva d‘aniquilació del progressisme radical.
LES INTERPRETACIONS HISTORIOGRÀFIQUES
Les interpretacions sobre el que va significar la Jamància són diverses. Una interpretació antiga de Manel Risques (1980), Josep Fontana (2003) i Jordi Bou (2004) coincideixen d’alguna manera en fer alguna mena de connexió amb el que anys més tard seria la Comuna de París (1871) i expliquen que estaríem davant d’un moviment revolucionari protosocialista, una mena de precursor del que més endavant passaria a París. Fontana cita uns escrits de la Junta Revolucionària de l’agost de 1843 que van a Madrid a intentar convèncer que no s’han de dissoldre les Juntes locals o provincials i aporten un programa de màxims amb una sèrie de punts amb contingut polític i social; alguns dels punts seran aplicats posteriorment per la Junta a Barcelona. En aquest escrit es pot veure clarament l’interès progressista per les classes populars com ara preveure mesures socials pels vells, rebaixar impostos al consum o taxar les fortunes; Fontana interpreta tot això com un programa presocialista.
Jordi Roca Vernet ha revisat posteriorment (2021) els treballs i les interpretacions i es planteja la pregunta de qui participa en les revoltes i dedueix que hi havia un programa polític definit, poc clar i explícit en el cas de les bullangues de 1835 – 37, però molt clar i ben definit en el cas de les revoltes de 1842 – 43 i ben lligat, amb una participació interclassista amb el progressisme revolucionari i radical i assegura que no és en cap cas un moviment de classe ni que sigui embrionari.
La historiografia més antiga ho desqualificava tot plegat en un intent de despolitització de la Revolució Liberal i això portava a definir de manera despectiva les revoltes com bullangues o patuleies, cosa que mostrava la por dels moderats al que representava la radicalitat de les protestes i fins i tot la por al republicanisme que treia el nas en aquells moments. Els moderats eren monàrquics i la difusió dels “caos republicà”, desqualificava totalment el moviment.
Una altra qüestió és la possible relació entre el liberalisme i la identitat catalana. No hi ha cap reivindicació identitària anterior a la Renaixença. Durant la Revolució Liberal hi ha, això sí, manifestacions de sobirania / autonomia de molta rellevància, comparables al que s’havia vist en anterioritat a 1714, en el sentit que el Juntisme era fortament descentralitzador i amb tendència federalitzant.
CONCLUSIONS
La Jamància representa el tancament de la Revolució Liberal i l’inici de la Dècada Moderada que representa una aliança duradora entre els Moderats i la Monarquia.
La revolta representa una distinció del progressisme barceloní que opta per la via insurreccional i per un altre model de nació liberal. Representa el darrer intent de bastir una alternativa al model centralitzador de la nació liberal.
Durant la Jamància es produeix una aliança entre els progressistes i el món popular. S’aposta clarament per la Milícia Nacional i per la revolució. La presència del món popular és molt important amb militars, milicians, progressistes, republicans o el poble menut, el que representa una gran representació interclassista, una autèntica alternativa política al que es vol construir des de Madrid.
Bibliografia bàsica
BOU ROS, Jordi: «La Jamància: el naixement de l’última bullanga popular (juny-agost de 1843)». Barcelona quaderns d’història, 2004, 10, 171-186.
FONTANA, Josep (2003a): La fi de l’Antic Règim i la industrialització a VILAR, Pierre (dir
FUSTER I SOBREPERE, Joan (2005): Barcelona i l’Estat centralista.Indústria i política a la dècada moderada.Vic: Eumo.
GARCIA ROVIRA, Anna Maria: « Los proyectos de España en la revolución liberal. Federalistas y centralistas ante la inserción de Cataluña en España (1835 37)», Hispania , 203, vol. 59, 1999, pp. 1007 1031 .
MIQUEL MAGRINYÀ, Núria: «La Jamància (1843). L’alternativa revolucionària del progressisme barceloní», Cercles. Revista d’Història Cultural, 23, 2020, pàg. 81-117. https://raco.cat/index.php/Cercles/article/view/377730
RISQUES, Manuel: “1843. La Jamància, antecedent de la Comuna de París?”aHistòria Mundial de Catalunya. Direcció de Borja de Riquer, pàg. 522-529, Edicions 62, 2018.
ROCA VERNET, Jordi i MIQUEL MAGRINYÀ Núria: La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835. Barcelona: Rosa dels Vents, 2021
Dimecres 10 d’abril, 11-13 h. Sala Verdaguer. Sessió 2a.
Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (Universitat de Barcelona)
2a. sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”
La Patuleia, d’Antoni Ferran i Satayol, presenta unes classes populars depauperades i violentes, “la patuleia” com a protagonistes de la bullanga. [La Patuleia. Avalot de la Rambla el 5 d’agost de 1835]. Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) Fotografia de Pep Parer. Reg. MHCB817
Sinopsi
El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada per individus de les classes populars de Barcelona, sortí de la plaça de toros d’ElTorín a crits de «Mueran los frailes!», donant peu a la voràgine insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837). Una desena de revoltes què, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa (1835) i els sollevaments de Reus, Poblet i -entre altres poblacions- Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Per a comprendre-la, en aquesta sessió analitzarem la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40) en la seva dimensió política i cultural, posant especial èmfasi en l’estudi dels discursos i les eines d’aquests per a propagar-se. Tot, a través d’una pregunta, eren revolucionàries les bullangues?
Primera guerra Carlina 1833-1840 o Guerra dels Set anys
L’extensió de la secularització de la mà de les tropes cristines
Revoltes populars i anticlericals a Reus que s’estén a Poblet, Santes Creus, Escaladei
Les bullangues de 1835 a 1837.
SESSIÓ 2a: “REVOLUCIÓ O BULLANGA: VIOLÈNCIES POPULARS DURANT LA GUERRA CARLINA (1833 – 1840)”
Ponència de PEP RUEDA SABALA (UB)
Apunts de la 2a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)
INTRODUCCIÓ
El període estudiat és molt dens i complex. El que tractarem a continuació és una introducció al fenomen bullanguer i el seu vincle amb la construcció de l’Estat Liberal espanyol. Segons l’historiador Josep Fontana, les dècades de 1830 i 1840 són les més convulses de la història d’Espanya. Hi ha una falsa dicotomia entre revolució i bullanga. En el primer cas es tracta d’una transformació política, econòmica i social, amb objectius clars i que pot ser violenta o no. La bullanga és una insurrecció o una mobilització sense objectius clars ni voluntat específica i clara de canvi. Ambdós fenòmens hi coincideixen a la dècada de 1830, durant el llarg procés que coneixem com a Revolució Liberal.
Sovint s’ha parlat d’aquest procés revolucionari com una revolució burgesa, però actualment hi ha una tendència bastant generalitzada a apartar aquest concepte de “burgés” per considerar-ho propi d’un enfoc marxista de lluita de classes que a Espanya com a tal fenomen no es va produir i és més adequat parlar de Revolució Liberal, és a dir, un procés polític de construcció del nou Estat.
En aquest sentit, les bullangues serien moments violents insurreccionals dins de la Revolució Liberal en marxa. Aquest concepte de bullanga és característic de la dècada de 1830 a 1840, època de la regència de Maria Cristina, amb una cruenta guerra civil en marxa i molt propi de la ciutat de Barcelona. Els anys entre 1841 a 1843, la reina regent ha marxat a l’exili, exerceix la regència el general Espartero, no hi ha una guerra civil en marxa i el paper de l’exèrcit és molt important; en aquest marc diferent caldria estudiar la Jamància de 1843 que ocuparà la següent sessió del curs.
En el següent quadre, proporcionat en els materials del curs, es pot veure la cronologia bàsica del període 1808 – 1840
Fent un resum ràpid del contingut principal podem veure diferents períodes començant per l’ocupació francesa (1808 – 1814); el regnat de Ferran VII (1814 – 1820) en l’anomenat Sexenni Absolutista; el Trienni liberal (1820 – 1823); el període d’ocupaciófrancesa dels Cent mil fills de Sant Lluís (1823 – 1828); la Dècada Ominosa de regnat de Ferran VII (1823 – 1833); la Regència de Maria Cristina que coincidirà amb la Primera Guerra Carlina (1833 – 1840).
La Dècada Ominosa és el moment històric que situem com a precedent de les Bullangues. En aquesta època, segons la visió historiogràfica clàssica, amb una repressió intensa, s’intenta tornar enrere per a la restitució de la societat de l’Antic Règim. Les modernes tendències introdueixen matisos: en el Congrés de Verona (1822), la Santa Aliança amb demanda del rei de França Lluís XVIII organitza la campanya militar que donarà lloc a l’ocupació d’Espanya que es mantindrà cinc anys durant els quals persistirà la divisió política, social i la debilitat de l’administració i la hisenda governamental. L’objectiu final de la intervenció francesa (aquest és un matís important), seria empènyer Ferran VII a que faci concessions als revolucionaris per a tranquil·litzar-los. La visió europea del que estava passant a Espanya era que el rei imposava la tirania, la Inquisició i el clericalisme i que això no era el sobirà òptim a ulls europeus.
Els Cent Mil Fills de Sant Luis (coneguts a França com «l’expédition d’Espagne»). Episodi de la intervenció francesa a Espanya en 1823. Quadre Hippolyte Lecomte, 1928 (Palau de Versalles).
FERRAN VII I EL “PUNTO MEDIO”
El desig dels aliats europeus era que el rei canviés o modifiqués algunes coses, però en paraules del Duc d’Angulema que dirigí les tropes dels cent mil fills de Sant Lluís: “No hi ha res a fer, jo parlava d’institucions i se’m contestava [referint-se al rei] ‘escolteu els visques de la gent’”. Malgrat l’immobilisme general, algunes coses es mouen, de manera força contradictòria: per una banda no es restitueix la Inquisició i es decreta una amnistia a favor dels liberals, però per altra banda, s’anul·len tots els decrets constitucionals. Això constitueix l’anomenada política del punto medio, o sigui, donar una de blanca i una de negra. Aquesta política serà el desencadenant de la Guerra dels Malcontents (1827), un aixecament d’ultrareialistes disconformes amb una política considerada massa tèbia, especialment intens en comarques de la Catalunya central (Solsona, Manresa, Berga…). La insurrecció serà de curta durada, però evidencia que les ferides cada cop són més intenses, sobretot entre els reialistes.
Louis-Antoine d’Artois, Duc d’AgulemaFernando VII d’Espanya
Els problemes reals del rei quan es retiren les tropes franceses (1828) és fer una transició progressiva cap a un liberalisme moderat i controlat. Ferran VII anomenà president del Consell de Ministres Francisco de Cea Bermúdez (1772 – 1850) en un intent (impossible) d’acontentar liberals i reialistes; com a representant del moderantisme, Cea va preparar els primers pressupostos generals de la història d’Espanya (1828), elaborà el primer Codi de Comerç i obrí la Borsa de Madrid (1829), però al mateix temps donà suport a la iniciativa d’alguns eclesiàstics de crear les Juntes de Fe, una alternativa a la suprimida Inquisició. Les Juntes, creades l’any 1824 eren una iniciativa diocesana per controlar les consciències i evitar manifestacions antireligioses, tot sotmetent la població a un combat contra l’heterodòxia tant política com religiosa. D’aquesta pressió clerical d’intrusió, control i repressió en la vida pública, és a dir, la connexió entre el poder eclesiàstic i el poder reialista, el clericalisme, naixeria el contrari, l’anticlericalisme.
“Todos los días vemos prisiones injustas, destierros sin causa, multas exorbitantes exigidas por capricho, ó mejor diré, para saciar la codicia de los perversos; y añádase á esto los medios inicuos de que se vale ese enjambre de dependientes de la policía secreta para hacer las acusaciones, bastando una palabra inadvertida, una acción hecha sin malicia, para promover una causa á un ciudadano honrado ante un tribunal regido por la crueldad, la ambición y la venganza. Sí, ese tribunal…”
Abdó Terrades (1835) La Esplanada: Escenas trágicas de 1828
En el text anterior, el pioner del republicanisme federal Abdó Terrades (1812 – 1856) deixà palès el clima fortament repressiu de l’època; en relació al clericalisme, cal matisar que si bé la relació entre clergat i poder reial augmenta progressivament, no es pot generalitzar a tot el clergat ja que en aquells anys una gran part del clergat secular era de postures liberals.
Represión de liberales en las cercanías de la Ciudadela de Barcelona, custodiados por Mossos d’Esquadra bajo la supervisión del Conde de España, gobernador de aquella plaza tras el fin del Trienio Liberal.
El context econòmic de finals del primer terç del segle XIX a Catalunya era força inestable i convuls. Una sèrie de factors ho propiciaven: per una banda el mercat havia anat reduint de manera progressiva els monopolis de la Monarquia en el mercat colonial i havia augmentat la participació de les altres potències europees. L’impacte econòmic de les múltiples guerres amb Anglaterra (1796 – 1801 i 1805 – 1808) i amb França (1808 – 1814) era terrible. La baixada de producció agrícola amb males collites de manera recurrent (1794-95; 1797-98; 1801-02; 1804-05). La crisi mediambiental amb períodes de canvis climàtiques que originaren el fenomen de Megadrouth, una llarga i extrema sequera entre els anys 1815 i 1819. Les epidèmies també foren importants, com la febre groga (1821) o el còlera (1835) que condicionaren el futur de Barcelona.
Els primers anys de la dècada de 1830, la Monarquia borbònica es troba en un moment crític, ja que la situació econòmica és fortament inestable amb llargues dècades anteriors de precarietat i les mesures de canvi són clarament insuficients amb una política que, lentament allunya el monarca dels seus aliats ultraconservadors habituals en la recerca del moderantisme i un paper creixent i violent de la repressió. Les coses no funcionen i, tirar enrere es demostra com inviable tal com es pot veure en aquest fragment de la carta que Friedrich Gentz envia l’any 1815 a Nesselrode, ministre d’afers estrangers de Rússia:
“Quienes en 1814 creyeron que se podía restablecer el antiguo régimen puro y simple han hecho tanto daño a Francia como Robespierre y Bonaparte. La naturaleza de las cosas es más poderosa que los hombres. La revolución francesa debe completar su ciclo entero, como la de la Inglaterra en el siglo XVII. El período revolucionario ha sido igual de largo, pero mucho más terrible y mucho más radical que el de la revolución de 1635 a 1660. La restauración absoluta no se consolidará, como no lo hizo la que se intentó en Inglaterra. Un desenlace parecido al de 1688 es lo único que puede poner fin razonablemente, y por completo, a la revolución de nuestros días. El poder absoluto, una vez ha sido derribado, no volverá a levantarse nunca más”
Això es refereix a França, però és perfectament aplicable al que està passant a Espanya: no es pot tornar enrere, la inevitabilitat dels canvis s’accepta a Europa, però no a Espanya. En aquest punt en què les forces ultrareialistes s’estan agrupant i fent fortes, el ponent fa un breu parèntesi per recordar, en paraules de Louis de Bonald (1754 – 1840) que “la reacció no és el contrari de la revolució, és la revolució contrària” , és a dir, malgrat que sovint hi ha tendència a assimilar o igualar els conceptes de tradicionalista, reaccionari, contrarevolucionari i conservador, cal tenir en compte que el discurs oposat a la revolució, tot i que és reactiu, dona tot un bagatge ideològic en la cerca fonamentat en la tradició, és a dir, és contraposat al missatge liberal en el sentit, però es presenta amb un format de contemporaneïtat similar, és una proposta de futur amb capacitat d’adaptació, tal com ho entomen els pagesos seguidors del futur carlisme i, a més, utilitza mitjans innovadors per difondre el seu missatge.
EL PROBLEMA SUCCESSORI I ELS INICIS DE LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA
L’any 1830 el rei està malalt. Una vida plena d’excessos minva perillosament la seva salut. El seu pare, el rei Carles IV havia elaborat la Pragmàtica Sanció de 1789 que anul·lava la llei de Felip V de 1713 que impedia a través de la Llei Sàlica l’accés de les dones al tron. La Pragmàtica no s’havia publicat en el seu dia i el que va fer Ferran VII, va ser publicar-la en una nova Pragmàtica Sanció de 29 de març de 1830. Posteriorment, el dia 10 d’octubre de 1830 neix la nena Isabel fruit del seu nou matrimoni amb Maria Cristina de Borbó i amb la nova llei, automàticament és l’hereva de la Corona. El germà del rei, Carles Maria Isidre (1788 – 1855) no accepta la nova llei i parteix a l’exili a Portugal. Ja el mes de setembre de 1830 tenen lloc els “successos de la Granja”, un intent fallit dels partidaris de l’infant Carles d’anul·lar la Pragmàtica Sanció. El dia 29 de setembre mor el rei als 46 anys i Maria Cristina és proclamada Regent del Regne en espera de la majoria d’edat de la filla. L’1 d’octubre Carles Maria Isidre publica el “Manifiesto de Abrantes” i esclata la Primera Guerra Carlina. En el Manifest, Carles parla del dret diví de la Monarquia, fa un al·legat ultrareialista, promet regals i prebendes als seus seguidors i càstigs durs al que s’hi oposin. En un començament la proclama rep suports a la zona de Tortosa, la muntanya catalana i en zones de Castella la Vella. Al País Basc i Navarra hi ha dubtes i discussions sobre el caràcter foral o no del manifest. La Regent rep el suport dels liberals i moderats, homes d’estat, militars i en les principals ciutats.
LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833 – 1840)
La guerra es desenvoluparà entre 1833 i 1840 i a grans trets es pot dividir en tres fases:
Ofensiva carlina (1833 – 1835) fins la mort del seu líder militar Zumalacárregui.
Replegament carlí (1835 – 1837)
Esgotament carlí i retirada (1837 – 1839/1840)
La guerra serà en extrem violenta i sagnant. Entre els carlins no hi havia una estructura militar clara ni una unificació política ben definida. Hi ha constants divisions internes en el seu moviment i per la comandància. L’esgotament portarà a la signatura del Conveni de Bergara (Abrazo de Vergara) el 31 d’agost de 1839 on es concretaven els terminis i diferents aspectes de la rendició carlina entre el general isabelí/cristí Espartero i el carlí Maroto. El pretendent no acceptà els termes del Conveni i passà a l’exili i a Catalunya, a les muntanyes del Maestrat, el dirigent carlí Ramon Cabrera (1806 – 1877) continuà la guerra fins l’any següent en què derrotat també va marxar cap a l’exili.
Historiogràficament, la guerra es pot interpretar com la quarta fase d’un conflicte de llarga durada a finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX que començaria amb la Guerra de la Convenció (1793 – 1795), la Guerra del Francès (1808 – 1814) la guerra civil en època del Trienni liberal (1822 – 1823), a la qual podem afegir a Catalunya la guerra dels Malcontents (1827). El famós Jerónimo Merino (“Cura Merino”) justifica en aquest text de 1833 la nova crida a la guerra:
“Castellanos. Dos campañas gloriosas fueron la mayor garantía de que acudí siempre a la defensa de la patria cuando se vio amenazada por las intrigas y audacia de los enemigos exteriores e interiores que quisieron sumirla en la desgracia, envolviendo en ruinas los fundamentos del altar y del trono. Por tercera vez salgo al campo del honor acaudillando las leales huestes castellanas…”
El següent quadre, subministrat amb el material d’aula, esquematitza les principals característiques polítiques dels dos bàndols en conflicte:
Liberalisme moderat isabelí Tendència política empesa per les circumstàncies nacionals i internacionals del context: liberalisme de punto medio: [1834] Estatut Reial: • El sobirà retè els poders legislatiu i executiu. • Sufragi censatari de 16.000 ciutadans pudents. Militars, milicians i afrancesats aprofiten el conflicte per avançar una política liberal progressista. [1837] Constitució: • Sistema parlamentari de dues cambres. • Augment del cens al 5% de la població.
Tropes (1833): 45.000 soldats
Absolutisme carlí Tendència política hereva dels postulats tradicionalistes però ancorada en la retòrica del retorn al passat. Propostes: • Oposició radical, persecució i abolició del pensament i les reformes liberals. • Restauració de la monarquia absoluta. • Tradicionalisme catòlic i defensa dels interessos de l’Església. • Retorn a les estructures productives antigues. Recolzament d’elits d’Antic Règim, Església i camperols. Tropes (1833): 40.000 soldats
El navarrès Juan Antonio Guergué (1789 – 1939) després de la mort de Zumalacárregui el 24 de juny de 185, fa una expedició a Catalunya i allà organitza les forces carlines (19.000 soldats i un nombre indeterminat de guerrillers). La base principal són els Ports de Morella i l’Alt Maestrat. Manca d’inici una figura militar rellevant. Hi predominen capitostos sortits del clergat o del poble menut (Benet Tristany, Joan Cavalleria, Josep Pons, Josep Masgoret o el ja esmentat Ramon Cabrera. Per la part isabelina, el cap militar al Principat fou Francisco Espoz y Mina (1781 – 1836). La religió fou utilitzada, i això és recollit en múltiples gravats i dibuixos de l’època, per convèncer la gent que entrés en el conflicte pels capellans mobilitzats.
LES REVOLTES POPULARS: LA BULLANGA
El terme bullanga té moltes accepcions. La professora Anna Maria Garcia Rovira (1989) ho situa en el malestar del poble:
“…quan el govern desconeixia el seu deure i no castigava com calia els enemics de la llibertat i del bé comú, el poble havia de fer-ho pel seu compte .”
El terme sovint és despectiu, com “jolgorio”, cridòria, de forma festiva. A partir del anys 30 del segle XIX s’associa a confusió, motins, violència; de fet és un terme recurrent les mobilitzacions populars ja durant el Sexenni Absolutista. La qualificació negativa del terme intenta qualificar negativament, a partir de les bullangues barcelonines, per a restar rellevància política als successos. Cal situar sempre el concepte en l’època estudiada (1830 – 1840).
REVOLTES POPULARS A MADRID I SARAGOSSA
Cal situar-se sempre en el context d’una guerra violenta i molt sagnant. Al Madrid de 1834, arriben notícies de la guerra, no gaire bones pels liberals. El mes de juliol s’estén el rumor que l’epidèmia de còlera que assota la ciutat és deguda als frares que han enverinat les fonts. El descontentament es barreja amb la indignació popular i la multitud assalta els convents el 17 de juliol: 73 frares són assassinats i 11 queden ferits; els religiosos han perdut el prestigi anterior i una nova forma de relació entre la societat i els religiosos s’obrirà endavant.
A Saragossa passa quelcom similar. Durant els primers anys de guerra hi ha hagut intents de revolta carlins. L’arquebisbe Bernardo Francés és un conegut ultrareialista. El dia 3 d’abril de 1835 esclata un motí anticlerical dins la ciutat. La multitud al crit: ¡A Palacio, a Palacio!¡Muera el cabildo! Es dirigeix al palau arquebisbal. El prelat podrà escapar, però 11 frares són assassinats i nombrosos convents i edificis eclesiàstics són destruïts. La Milícia Urbana organitza i canalitza la protesta.
A Saragossa la protesta es dirigeix cap a un individu concret, l’arquebisbe i el clergat és el boc expiatori de la protesta. En el cas de Madrid no hi ha cap individu concret, però hi ha la relació més o menys diàfana entre la contrarevolució i el clergat regular, els frares que es situen en el costat ultrareialista: les altes jerarquies normalment escapen de la fúria popular.
REVOLTES POPULARS A CATALUNYA: DE REUS A LA RESTA DEL PRINCIPAT
El 19 de juliol de 1835, la violència esclata a Reus, sempre relacionada amb el context de la guerra civil: una partida liberal ha estat assaltada per carlins prop de Reus i els seus membres són morts pels carlins. Corre el rumor que entre els carlins hi havia eclesiàstics. Al crit de: “Morin los cap pelats!” comença la violència anticlerical, 12 franciscans i 9 carmelites són assassinats. Hi participa molta gent (homes, dones), exercint la violència contra un element / sector concret.
Les notícies de Reus s’escampen ràpidament pel territori i el 23 de juliol s’incendia el convent de Riudoms, el dia 25 la primera bullanga a Barcelona i incendi a Scala Dei, el dia 27 comunitats de frares abandona diversos convents i s’incendia el de Poblet. Aquest mateix dia hi ha una agressió física contra l’arquebisbede Tarragona. A finals de juliol es produeix l’assalt i la crema de convents de caputxins a Sabadell, Mataró, Arenys de Mar, Vilafranca del Penedès i en altres convents de Murtra, Cardó, Sant Cugat, Santes Creus i Santa Maria de Ripoll. Ja entrat el mes d’agost, es crema i es saqueja el capítol catedralici de Vila-seca. Tota aquesta violència no té res a veure amb anticatolicisme és una resposta política contra el clericalisme que no té cap relació amb la religió. El balanç de tots aquests motins és de 67 eclesiàstics morts. L’arquebisbe de Tarragona escriu una carta privada al Papa en al que titlla els assaltants de “anarquistas y asesinos”.
LES BULLANGUES DE 1835 A BARCELONA
La tarda del 25 de juliol de 1835, la gent que omplia la plaça de braus del Torín de la Barceloneta, s’avorria de valent, els toros eren dolents, no envestien gens i els ànims es van anar escalfant. De cop i volta, el públic talla l’espectacle, salta a l’arena, mata el toro, l’arrossega per la plaça i arrenca les cadires i els bancs de la grada. Hi ha quelcom de malestar, de descontentament i els toros són només l’espurna de tot plegat. Les notícies que arriben de fora i la guerra guien el públic a buscar convents; el primera que troben és el de la Mercè, però aquest està ben defensat. De camí cap a la Rambla cremen cinc convents, el de Sant Agustí, el de sant Francesc, el de la Mare de Déu de la Bonanova… La massa de gent va creixent i la força armada no ho pot frenar. No hi ha cap direcció liberal en les actuacions tot i que després l’editor liberal Manuel Rivadeneyra explicaria que els seus intents que el poble el seguís no van ser secundats per ningú, tothom anava unit i cohesionat sense fer-ne cas.
Plaça del TorinIncendi del Convent del Carme 1835
Els liberals progressistes interpreten el que estava passant:
“…Totom rodaba per los carés ab la major tranquilitat miran los grans fochs [convents] y fraras mors per los carés.” (anònim 1835)
“…solo animaba à los que se resolvieron dar este paso el completo triunfo de la libertad, y no la esperanza del pillage .” Joaquín del Castillo Mayone (1835, 173)
“… que á los gritos de libertad, el Pueblo, lejos de codiciar lo ajeno, solo quería […] dar la leccion de que Cataluña no debe ser patrimonio de tiranos…” Francesc Raüll (1835, 44)
La visió que ens transmet és bonica i unitària, molt diferent de la que expressaran a la resta de bullangues que vindran. Es tracta d’un motí impulsat per l’anticlericalisme que tindrà continuïtat política, ja que molts dels convents cremats seran després desamortitzats, un autèntic objectiu econòmic, ja que aquella ciutat necessitava espai per créixer, per a respirar, per les fàbriques que s’estaven impulsant i la presència de convents ho impedia. Convents i eclesiàstics focalitzen la violència popular, però és la seva posició clerical la que els converteix en objectius. Recordar que tota violència ve precedida per quelcom relacionat amb la Guerra Civil en curs.
Per a resumir, la interpretació actual explica que la violència anticlerical es sustenta en un cúmul d’experiències i aprenentatges del món popular respecte de l’Església i els seus representants, en el qual s’articulen motivacions polítiques però també econòmiques, socials, culturals i espirituals.
El dia 5 d’agost de 1835, tindrà lloc una nova bullanga. Aquest nou motí s’articula en part en el precedent, però té unes quantes particularitats que la diferencien:
S’assalta i es crema la Gran fàbrica tèxtil El Vapor, societat Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia(objectiuantimaquinista, lligat al moviment luddita que s’estenia per zones industrials d’altres països (objectiu antimaquinista).
La visió de les fonts i dels observadors en aquell moment és diferent de la bullanga del mes de juliol: ara se l’associa només amb violència i saqueig i ara ja no és el “poble” qui ho fa sinó alguns salvatges malvats. Cal tenir en compte que ara els objectius ja no són els de la primera bullanga i aquests no concorden amb els objectius dels liberals. En aquest motí, la burgesia liberal s’oposa a les classes populars treballadores. Alguns testimonis:
“algunos centenares de facciosos introducidos fraudulentamente recorren las calles de la ciudad incendiando, saqueando y blandiendo […] puñales.” Joaquín del Castillo Mayone (1835, 173)
“algunos malvados, como que estuviesen arrepentidos de ver al Pueblo tan cuerdo…”Francesc Raüll (1835, 53)
En aquest cas, és bàsic el factor econòmic i social, fruit d’una societat que s’està industrialitzant en unes condicions de vida precàries amb una higiene i una assistència sanitària molt deficients, enmig d’un conflicte bèl·lic que ho empitjora tot i que destrueix el teixit econòmic, els espais productius com els boscos, moltes poblacions bombardejades i saquejades com Ripoll, Gandesa o Berga i una emigració forçada del camp a les ciutats. L’increment de la pressió demogràfica a les ciutats tancarà el cercle pervers de la conflictivitat.
LES BULLANGUES DE 1836 I 1837 A BARCELONA
Una tercera bullanga es va produir el 4 de gener de 1836: les notícies dels excessos comesos pels carlins (assassinat de 33 presoners liberals a Sant Llorenç de Morunys) van conduir a la multitud a assaltar la presó de la Ciutadella i matar a entre 100 i 150 presoners carlistes. L’endemà, hi hagué una quartabullanga: alguns rebels i membres de la Milícia Nacional van proclamar des del Palau de la Llotja la Constitució de 1812, però van ser dissolts per l’exèrcit, amb el resultat de vint-i-un bullanguers deportats.
El 26 de desembre corre la notícia de l’afusellament de 33 soldats i 7 oficials liberals, en un context de derrotes isabelines: Una multitud de més de 4.000 persones es reuneixen al Pla de Palau i al crit de !Mueran los carlistas! Assalten la Ciutadella i maten 70 carlins. Com en el cas del motí de l’any anterior, l’objectiu és contra els carlins. La mesura del govern de Madrid per lluitar contra els motins a la ciutat, és nomenar de nou Ramon de Meer Capità General de Catalunya; la seva política repressiva serà un fre important a la política liberal progressista.
El 4 de maig de 1837 una multitud ocupa la Plaça de Sant Jaume protestant contra la política liberal conservadora, es pressiona a de Meer pel tal que impulsi la política progressista però la resposta serà augmentar la censura i la repressió. En aquest darrer motí l’objectiu era clarament la política liberal. Que es vol fer avançar en una línia progressista.
En moments en què afluixa la censura, el progressisme intenta socialitzar el seu discurs polític, com era el cas de El Propagador de la Libertad, una publicació política feta a Barcelona entre octubre de 1835 i mitjans de 1838:
“…existimos para que la instruccion se difunda […] á la Raza descuidada.” El Propagador de la Libertad (1836) no1.
La Milícia Nacional jugava un paper conductor de la discrepància, com es pot veure en el fragment d’un pamflet:
“Difundir y arraigar la ilustracion y la virtud en el Pueblo, hasta que sea en él un elemento vital, una precisa condición de su libertad y de su existencia politica, y que como tal se trasmita cuidadosamente de padres á hijos, desde la cuna, […] hé aqui el sublime deber de un gobierno patriota: hé aqui la grande obra.” El Guardia Nacional (1835) nº 6.
Molts espais culturals populars (auques, romanços, ventalls, teatre, etc.) van avançant amb el segle i tenen un important paper en el manteniment de la voluntat revolucionària, tot contribuint a l’intent de formació d’un estat modern, substituint les elits de la noblesa per les de la burgesia, tot instaurant una nova Constitució l’any 1837 que promovia alguns canvis com la sobirania nacional amb l’acceptació pel monarca, la religió catòlica com la religió oficial, la garantia de drets i llibertats d’impremta i de reunió, la igualtat davant la llei, la bicameralitat, amb unes corts i un senat i amb una certa ampliació del sufragi.
CONCLUSIONS
A mode de conclusions podem establir algunes diferències entre les formes que utilitzaven els revolucionaris progressistes i els revolucionaris bullanguers: mentre els primers pretenien un canvi progressiu de la base del sistema, condemnaven la violència i no acceptaven cap canvi en la propietat privada. Els segons demanaven canvis sobtats en base a la demanda popular, la violència era la base dels canvis i només respectaven la propietat privada de les classes populars.
La influència del context en uns i altres és diferents, mentre que els progressistes parteixen d’un discurs il·lustrat liberal, topen amb la repressió política, en un ambient de guerra i tot això produeix en ells un augment continu de les raons i les oportunitats per el pensament liberal. Les classes populars parteixen d’un imaginari col·lectiu innocu, amb una crisi econòmica que els afecta especialment i una dura guerra i tot plegat provoca un augment de les diferències socials i un fort rebuig popular respecte de l’entorn.
Si mirem l’evolucióen el temps, es veu que abans de 1833 el sector liberal va creant el seu discurs progressista, mentre que en les classes populars va ampliant-se el descontentament. Entre els anys 1835 i 1837, els progressistes legitimen la resposta insurreccional, tot i que no se n’apropien, mentre que pels sectors populars és totalment legítima; això motivarà que hi hagi algunes confluències d’interessos en algunes bullangues i que la conjuntura revolucionària sigui generalitzada, això si, amb interessos i finalitats molt diferents.
Bibliografia bàsica(BAB = Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès)
FONTANA, Josep. La revolució liberal a Catalunya. Vic: Eumo, 2003. (BAB)
GARCIA ROVIRA, Anna Maria. La revolució liberal a Espanya i les classes populars. Vic: Eumo, 1989. (BAB)
GARCIA ROVIRA, ANNA M: “1835. Quan cremaven convents i fàbriques” a Història Mundial de Catalunya, Direcció de Borja de Riquer, 2018, pàg. 514-521, (BAB)
GARCIA ROVIRA, ANNA M: “Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843”, Ateneu Barcelonès, S. d’Història, 12-02-2020, videoconferència <https://youtu.be/AaQ8i8M1YxU>
ROCA VERNET, JORDI i MIQUEL MAGRINYÀ, NÚRIA. La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames, Barcelona: Rosa dels Vents, 2021. (BAB)
Vegeu la ressenya de “La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames” de ROCA VERNET, JORDI i MIQUEL MAGRINYÀ, NÚRIA Barcelona: Rosa dels Vents, 2021. (BAB) a càrrec de Joan Solé Camardons al blog gaudirlacultura.com,
El llibre de Jordi Roca i Núria Miquel, consta del pròleg d’Agustí Alcoberro, una introducció, deu capítols, un epíleg i una bibliografia molt acurada per a diversos tipus de lectors. El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835”, descriu efectivament els fets ocorreguts en aquesta data a Barcelona i que forma part del títol i subtítol del llibre tal com apareix a la coberta i també a la portada. Però el contingut del llibre va molt més enllà d’aquesta data i de la descripció dels fets. Vegeu la ressenya completa aquí
Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (UB)
Actualment, realitza la tesi doctoral respecte de la conformació de l’anticlericalisme popular a la Barcelona del primer terç del segle XIX des d’una perspectiva que conjuga allò comú i allò transnacional, sota la direcció dels professors Carles Santacana Torres i Jordi Roca Vernet (Departament d’Història i Arqueologia, Universitat de Barcelona). Pertany al Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI).
En el marc del desenvolupament de la tesi ha presentat primers resultats en alguns congressos, com “Anticlericalisme i corrupció de costums a la Catalunya del Trienni Liberal (1820-1823): Realitat o mite contrarevolucionari?” al Congreso Internacional Jaque a la Libertad 1823 y el fin del Trienio organizat pel projecte “La dimensión popular de la política en Europa y América Latina” a la Universidad de Cádiz. També ha publicat l’article preliminar com a “Caricatura anticlerical a la Barcelona de les Bullangues: socialització política liberal a les albors del primer conflicte carlí (1833-1837)”, al núm. 47 de la revista Brocar i, “Les bullangues de Barcelona (1835-1837): estat de la qüestió”, al núm. 34 de la revista Índex Històric Espanyol.
Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. Sessió 1a.
Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.
Primera sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)“
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història i coordinador del Curs Aula Ateneu Història.
Apunts de la 1a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)
Alumnat: 63 persones inscrites
“Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona”, H. Lecomte. 1820. Arxiu Història Ciutat de Barcelona
Sinopsi
La sessió versà sobre la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya per tal de demostrar com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.
Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.
El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.
SESSIÓ 1: “LA GUERRA DEL FRANCÈS O L’ESCLAT DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL. 1808 – 1823”
Ponència de JORDI ROCA VERNET (UB)
Apunts de la 1a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)
INTRODUCCIÓ
El segle XIX va ser un període convuls a Catalunya, marcat per la violència; malgrat això, parlem d’un país normal en el seu context, un país en el qual avançava el procés d’industrialització i urbanització. La història es movia a batzegades fent passes endavant i endarrere, no hi havia, ni aleshores ni ara, una via de progrés dirigida. El camí de la il·lustració era dispers a casa nostra, però allunyat de les aglomeracions urbanes: n’hi havia focus esparsos pel territori, a la universitat de Cervera, l’escola de Bellpuig de les Avellanes, el Seminari Conciliar, les Juntes de Comerç o les Societats Econòmiques d’Amics del País de Tarragona o Tàrrega, poca cosa a Reus o Barcelona.
Hi ha la idea, de certa historiografia, de la modernització a través de la manufactura, però la cosa no va anar així. Hi ha també la idea estesa de la poca conflictivitat de la segona meitat del segle XVIII, però això també cal matisar-ho ja que en el període hi ha molts moments de tensió social, com ara el Motí de les Quintes (1773) o el Rebombori del Pa (1789) on la societat desenvolupa mecanismes d’una certa representativitat per abordar els conflictes, com eren les Juntes de Gremis i Col·legis que s’organitzaven en una mena de Diputació que servia per mobilitzar en record del que vàries dècades abans havia estat una realitat política eliminada per les armes i l’ocupació borbònica.
El final de segle portaran les guerres contra la França revolucionària a Catalunya (1793 – 1795) i una nova guerra contra Anglaterra que portarà a la suspensió definitiva del comerç colonial i a una important crisi econòmica (1804).
LA GUERRA DEL FRANCÈS: OCUPACIÓ I JUNTISME
En el marc de la guerra contra Anglaterra, Napoleó ordena l’ocupació militar d’Espanya (1807) camuflada en una aparent col·laboració hispano-francesa i les tropes bonapartistes arriben a Barcelona el febrer de 1808; la ciutat serà ocupada sense violència, però el conflicte esclatarà el maig d’aquell any quan el buit de poder creat per la invasió dona lloc a una revolta social que s’enfronta a les autoritats monàrquiques i les elits locals: es produiran assassinats a Manresa, Tortosa, Olot i es destruiran de forma massiva els arxius i els títols de propietat. Aquesta revolta és prèvia a la guerra pròpiament dita i passa en molts llocs de l’Estat.
L’impacte social serà molt gran i donarà lloc de manera lenta i progressiva a una revolució social i a un aixecament popular contra els ocupants; amb l’esfondrament de les estructures borbòniques i una sobirania que retorna al poble, apareixen Juntes locals pels corregiments que s’aniran organitzant per les antigues províncies i acabaran constituint una Junta Suprema Central.
El moviment “juntista” suposa una nova forma de poder constituït de baix a dalt en mans de les elits locals i que amplien molt el marc de participació. Utilitzen una nova forma de llenguatge i s’estenen arreu on l’exèrcit napoleònic no hi arribava; aquest juntisme serà la clau de volta de totes les revoltes i revolucions al llarg de bona part del segle XIX fins el Sexenni Democràtic (1868 – 1874) i és clau per explicar i entendre la història de Catalunya, d’Espanya o de les colònies americanes.
La Barcelona ocupada (1808 -1814), esdevé la segona ciutat de l’Imperi napoleònic per nombre d’habitants, una ciutat amb un bon dinamisme econòmic i industrial. L’administració francesa del mariscal Augereau (1757 – 1816) durà a terme una política catalanitzadora, tot pensant que atansant-se a la realitat del territori, seria més fàcil el control polític. Alguns hi col·laboraren, els afrancesats, com el cas de Tomàs Puig (1771 – 1835) que, de tot cor, ajudà Augereau en la seva política, partint de la base de l’extrema modernitat que representava en aquella època l’Imperi napoleònic. De tota manera, la conflictivitat històrica gairebé constant entre França i Catalunya des del segle XVI, contribuí a que pocs catalans hi col·laboressin, tot i que en el nostre país hi hagué més afrancesats que a la resta de l’Estat, a la qual cosa hi contribuí el fet d’una molt llarga ocupació.
Mariscal Augereau
LA GUERRA: ELS SETGES I LES PARTIDES
L’ocupació del territori fou complicada i costosa per a les tropes imperials. Excepte Barcelona, ocupada sense lluita, les principals ciutats patiren setges més o menys llargs i sagnants com els de Girona (1809), Lleida i Tortosa (1810) o Tarragona (1811); tot això contribuí a una idea de martiri de la població, la gestió del qual per part de l’Església possibilitarà la mobilització popular contra l’ocupant. L’exèrcit francès ocupa o destrossa molts espais conventuals (Montserrat, Poblet) en el que es pot considerar com la primera desamortització de les que vindran en el futur. La capacitat d’adaptació del clergat va ser molt gran i, a la Barcelona ocupada, contemporitzarà i viurà bé amb els francesos, tot i que el seu discurs posterior serà molt diferent de la realitat tranquil·la i col·laboradora. La guerra servirà a l’Església per a rearmar-se davant del poble després de segles de decadència continuada per a defensar un determinat model de vida i societat.
Setge de Lleida pel general Suchet el 14 de maig de 1810
En els primers moments de la guerra, els francesos intenten controlar les ciutats del país movent tropes amunt i avall que en alguns casos seran sorpreses per la reacció catalana com és el cas de la columna francesa que sortint de Barcelona el juny de 1808 en direcció Manresa i Igualada va ser derrotada en una emboscada de tropes regulars i dels sometents d’aquelles ciutats. D’aquí sortirà el mite del timbaler del Bruc que s’utilitzarà posteriorment en la construcció de l’espanyolitat i també molt després en el catalanisme. Els enfrontaments militars clàssics entre exèrcits sempre eren desfavorables a les tropes espanyoles, per la qual cosa els espanyols de les zones ocupades utilitzen com a mètode de lluita la guerra de guerrilles, com a única manera de desgastar i destorbar l’esforç de guerra del francès, en la qual grups de poca gent, coneixedors del terreny, fustiguen amb ràpids cops de mà les tropes enemigues, per dissoldre’s immediatament i desaparèixer a les muntanyes; com a conseqüència d’això, el domini francès no passarà de les ciutats, quedant el camp sota el control de les partides guerrilleres.
LES CORTS GENERALS I EXTRAORDINÀRIES DE CADIS (1810)
El buit de poder originat per l’ocupació i guerra i l’absència/fugida del Rei, portarà la necessitat d’una actualització de la Monarquia. Es convocaran Corts a Cadis, una de les poques ciutats lliures de l’ocupació francesa. Les diferents juntes provincials enviaran representants a Cadis. Tot i que les Corts no eren constituents, aprovaran una Constitució que serà un referent revolucionari a Espanya i al món durant les dècades posteriors: es traduirà i es distribuirà per molts països, com Portugal, Amèrica llatina, Rússia o la Índia britànica. Molts del diputats a Corts eren personatges de les elits culturals il·lustrades de l’Antic Règim i dels quals no era esperable una Carta tan revolucionària; en el cas català, homes com Antoni de Capmany (1742 – 1813), Jaume Creus (1760 – 1825) o Ramon Llatzer de Dou (1742 – 1832) eren gent gran, monàrquica i amb poques o nul·les ínfules liberals, però hi havia d’altres catalans, no diputats, més joves i fent tasques auxiliars que si que eren autèntics liberals i que deixaran la seva empremta en el disseny de la Carta constitucional. Entre aquests destaquem: Genís Quintana (1780 – 1828), Josep Melcior Prat (1779 – 1855), Guillem Oliver (1775 – 1839), Pròsper Bofarull (1777 – 1859) i Antoni Puigblanch (1775 – 1840); formen part de l’elit política liberal i controlaran el procés polític en el futur Trienni Liberal (1820 -1823). El que està clar és que el text que s’aprova té significats polítics diferents segons qui ho llegia.
«Apertura de las Cortes en la Isla de León», por F. Pérez, el 24 de septiembre de 1810. Museo de las Cortes de Cádiz.
La Constitució de Cadis de 1812 es pot considerar així com una polifonia interpretativa: alguns la veuen com molt revolucionària i rupturista (els més liberals), mentre que pels il·lustrats més conservadors és només una actualització de la Constitució històrica que en el sentit interpretatiu de Jovellanos era el conjunt de normes que el pas del temps havia anat incorporant. Quan la norma es comenci a aplicar, serà vista com a molt revolucionària i motivarà queixes i cartes dels conservadors que no acceptaran, per exemple, l’abolició de la Inquisició que traurà poder a l’Església.
Els enfrontaments apareixeran molt aviat, entre La Junta Superior del Principat i un militar brillant a la guerra, Luis de Lacy (1772 – 1817) que pugnarà amb la Junta (molt conservadora) per aprovar la Constitució, tot interpretant-la en funció de les lleis històriques catalanes. Els polítics de la Junta maniobraran a Cadis contra Lacy que serà destituït i traslladat com a capità general a Galícia. Durant el breu període de Lacy es creà (novembre de 1812) la Diputació de Catalunya que tindria un curt recorregut degut a la restauració del Nou Règim al retorn del rei Ferran VII.
RESTAURACIÓ DE FERRAN VII: EL REI AMB MÉS PODER DE LA HISTÒRIA
El rei torna a Espanya després de la desfeta napoleònica (març de 1814). Se li demana que juri la Constitució, però ell retarda la signatura tot viatjant per les “ciutats màrtirs” i deixant-se estimar per la gent; amb això i el suport de 69 diputats a Corts, que signen l’anomenat “Manifest dels Perses”, el rei fa un cop d’estat que restaura l’absolutisme. Entre 1814 i 1820 serà el monarca amb més poder d’Europa ja que totes les estructures de poder intermedi han desaparegut i la submissió de l’Església és total. Malgrat tot, hi haurà resistències en forma de xarxes civils i de l’exèrcit, dins del qual es jugarà a fer política en contra amb l’aparició dels Pronunciamentos que actuaran de desencadenants de les ànsies revolucionàries. El primer de tots, amb l’objectiu de restaurar la Constitució fou promogut pel general Lacy (1817). L’acció fracassa i Lacy serà detingut per l’aleshores Capità General de Catalunya Francisco Javier Castaños (1758 – 1852), l’heroi de Bailén. Processat i condemnat a mort, se l’embarcà cap a Mallorca davant la por d’una insurrecció popular. Allà serà afusellat tot convertint-se en un màrtir de la causa liberal.
Execució del general Lacy en el Castell de Bellver, el 5 de juliol de 1817.
LES REVOLUCIONS DELS ANYS 20 AL SUD D’EUROPA
A finals de gener de 1820, el general Rafael del Riego (1784–1823) fa un Pronunciamiento a Las Cabezas de San Juan, prop de Sevilla, demanant al rei acatar la Constitució de 1812. Després de tres mesos rondant per Andalusia buscant suports, el rei va perdre molts dels suports que tenia i de manera cínica acatà el text amb el seu conegut escrit: «Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional». D’aquesta manera començava el Trienni Liberal (1820–1823). Aquest moviment revolucionari s’estengué per diversos països del sud d’Europa: Portugal (1820), Piemont i Sardenya (1821), El Regne de les Dues Sicílies (1820), Grècia (1821) o fins i tot a Rússia (1825). També saltà l’oceà Atlàntic per l’Amèrica hispana, excepte el món antillà, que estava immers en aquella època en les lluites d’emancipació. S’enviaren diputats liberals per a “vendre” la Constitució amb les diverses vies que se’n podien desprendre, des de la possibilitat federalitzant (federal o confederal), a més de la independència.
Moviments revolucionaris de 1820
En el cas de Catalunya, cal tenir en compte, com a previ i per tal d’interpretar els fets, l’episodi tremendament disruptiu que va significar 1714. Hi ha moltes similituds entre la Barcelona de 1820 i el París de 1789. La nostra ciutat serà una punta de llança en el fenomen revolucionari i una bona prova és l’assalt al Palau de la Inquisició el 10 de març de 1820. El Palau estava situat on avui dia hi ha el Museu Marès i encara avui es pot veure a la façana del museu, l’antic escut del palau. La revolució que a la nostra ciutat s’inicià a la Guerra del Francès continuarà durant el Trienni Liberal on s’imposarà un llenguatge molt trencador i emmirallat amb el procés revolucionari francès: Riego, en els quadres, apareix amb postures pròpies de Napoleó o agafat a la Constitució o representat com un ciutadà a l’estil jacobí. Les tragalas i cançons patriòtiques del moment contenen un fort missatge anticlerical, dirigit sobretot contra el clergat regular. Es van portar les restes del general Lacy des de Mallorca i es va retre un homenatge en un multitudinari funeral a Santa Maria del Mar on el seu cos va ser exposat en un túmul. Els frares no accepten la presència d’un panteó laic en un lloc religiós i això significarà el trencament definitiu amb els liberals; els ulteriors canvis polítics al llarg dels segles XIX i XX, afectaren diverses vegades el lloc d’enterrament de les despulles de Lacy. Actualment està enterrat al panteó del soldat del cementiri de Sant Andreu de Palomar.
LA PREMSA, OPINIÓ PÚBLICA I SÍMBOLS: LA GUERRA DE PAPER
El 1820 es publiquen set diaris a Barcelona; es convertiran en artefactes polítics de propaganda i simbologia. La Constitució és la base de la premsa i les commemoracions. Un exemple era el “Diario Constitucional político y mercantil de Barcelona” que com a capçalera superior indicava: “Constitución o muerte”. Els diaris actuaven com autèntics Catecismes de la Constitució espanyola. Es publiquen llibrets o pamflets que actuen en aquest sentit.
La sociabilitat política obre nous espais com ara les societats patriòtiques que es reuneixen a la Rambla, on ara hi ha el Liceu i que comptava amb 500 socis i entre 1.000 i 1.200 participants. Els cafès i els quarters de milicians eren també importants; molts ciutadans estaven integrats a la Milícia Nacional, un enquadrament alhora polític i relacionat amb l’ordre públic. La integració era fàcil i hi havia uns 4.000 milicians, més de la meitat joves d’entre 18 i 34 anys. Molt ideologitzada, convertiran Barcelona en la ciutat del sud d’Europa amb més presència miliciana. Una forma habitual de fer política era a través de les societats secretes (maçons, comuners, carbonaris) que no devien ser massa secretes ja que es publicitaven a la premsa i que actuaven com embrió dels futurs partits polítics.
La conquesta de l’espai públic fou molt important durant aquest període i nombroses places eren guarnides amb plaques al·lusives. Podem trobar, de forma borrosa pel pas dels anys, un article de la Constitució a una de les portes de la Catedral de Barcelona: “El amor de la Patria es una de las principales obligaciones de todos los españoles, y asimismo el ser justos y benéficos” (art 6º, cap. II). Per molts llocs, en places o carrers principals es poden trobar plaques o gravats que feien referència al fervor revolucionari del moment. També es plantejaren projectes urbanístics com una nova plaça (allà on tenim la Plaça Reial que, amb el nom de plaça de la Constitució s’havia d’obrir a banda i banda de la Rambla.
A finals de març i principis d’abril de 1821 la premsa liberal barcelonina va reproduir les opinions més bel·ligerants contra els enemics del règim liberal en les quals s’amenaçava directament a aquests amb disparar-los. Aquella expressió pública de violència a través de la premsa era completament nova i amb la publicació a la premsa legitimaven aquelles opinions. Prova d’això va ser el que va ocórrer en els dies successius quan es va produir una Jornada Revolucionària perpetrada per líders del liberalisme exaltat (milicians, civils i militars). En aquella jornada del 3 i 4 d’abril de 1821 es va ordenar la proscripció de les principals autoritats militars i eclesiàstiques de la ciutat, traslladant-les a les illes Balears, i algunes, després de ser posades en llibertat, van decidir fugir de la ciutat. Això va representar un impuls a la violència política en diferents ciutats o pobles i s’executaren 83 eclesiàstics, en diferents llocs, considerats anticonstitucionals. Es formaren doncs, dues realitats que s’enfrontaren de manera violenta: l’Església col·laboradora amb l’absolutisme en la percepció dels liberals i en l’altra part els liberals anticlericals.
Bibliografia bàsica(BAB = disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu)
ARNABAT, RAMON: La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001. (BAB)
FRASQUET, IVANA; RÚJULA, PEDRO (ED): ElTrienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, Comares, Granada, 2020. (BAB)
MOLINER, ANTONI: Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès (1808-1814), Lleida, Pagès, 2007. (BAB)
RAMISA, MATIES: Polítics i militars a la guerra del francès (1808-1814), Lleida, Pagès, 2008.
RAMISA VERDAGUER, MATIES: “La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament”. Ateneu Barcelonès, Secció d’Història 26-11-2019, Videoconferència, <https://youtu.be/B5IRFE_t-QQ>
ROCA VERNET, JORDI: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Editorial Pagès, Fundació Noguera, 2011. (BAB)
ROCA VERNET, JORDI “Las Cortes de Cádiz: génesis del liberalismo romántico catalán”, Trienio: Ilustración y Liberalismo, núm. 61, (2013), pp. 73-124.
ROCA VERNET, JORDI: “La violencia política del liberalismo exaltado durante el Trienio Liberal. La defensa del régimen constitucional desde Barcelona”, Pasado y Memoria, núm. 22 (2021), pp. 155-186.
ROCA VERNET, JORDI: “Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823” Vídeoconferència. Ateneu Barcelonès, 13-01-2023. Blog d’Història aquí
ROCA VERNET, JORDI: “Sociedades patrióticas”, article a El Trienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, de Pedro Rújula i Ivana Frasquet (coords.) Ed. Comares, Granada, 2020. pp. 239-263 (BAB)
Dimecres 13 de març a les 18-30h a la sala Sagarra tingué lloc la presentació del Curs: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat UB i director acadèmic del curs. Comptà també amb la participació de Jordi Casassas, historiador i catedràtic emèrit de la UB que feu una introducció general a la temàtica de la violència política a Catalunya i a tota Europa durant l’edat contemporània.
Presenta la sessió, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i coordinador tècnic del Curs Aula Ateneu Història.
Imatge principal
La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902 de Ramon Casas entre 1899 i 1902 a Barcelona i que actualment està exposada al Museu de la Garrotxa d’Olot. Casas es va inspirar en les detencions d’anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que va culminar en el Procés de Montjuïc.
Contingut del Curs
El curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) té per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.
El Curs Aula Ateneu consta de vuit sessions que descriuen i expliquen els principals esdeveniments emmarcats en el període històric corresponent. Cada sessió consta d’un apartat de context històric, una cronologia i a continuació una descripció del fenomen que expliqui també les causes, les conseqüències i els actors principals individuals o col·lectius.
Apunts del Curs
A càrrec de Miquel Nistal de la secció d’Història a partir de les ponències de cada sessió.
Curs de 8 sessions, del 3 d’abril al 29 de maig de 2024. Matí d’11 a 13 h.
Dimecres 3 d’abril de 2024, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823). Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat UB i director del curs.
Dimecres 10 d’abril de 2024, 11-13h. Sala Verdaguer. Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840). Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador UB.
Dimecres 17 d’abril de 2024 , 11-13h. Sala Oriol Bohigas. El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora UB.
Dimecres 24 d’abril de 2024, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Conflictivitat entre moderats i progressistes (1844-1859). Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor agregat UB.
Dimecres 8 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Barcelona en revolució 1868-1873. Ponent: Marició Janué Miret, historiadora i professora agregada UPF.
Dimecres 15 de maig de 2024 , 11-13h. Sala Oriol Bohigas. Revolució o Setmana Tràgica. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic UPF.
Dimecres 21 de maig de 2024, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. El fets de Prats de Molló (1926). Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat UB
Dimarts 28 de maig de 2024, 11-13h. Sala Oriol Bohigas. La vaga de la Canadenca 1919. Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular UB.
Preu del curs
Alumnat no soci: 120 € per les 8 sessions amb un passi especial mentre duri el curs. Els alumnes disposaran d’un descompte especial per fer-se’n soci/sòcia, mentre duri el curs.
Alumnat soci de l’Ateneu: 60 € per les 8 sessions
Dossier de l’alumnat
L’alumnat disposà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica. També del material en format digital (power point) després de cada sessió.
Inscripció i pagament
La inscripció i pagament foren presencials a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, Barcelona, a partir del dia 1 de març de 2024.
Direcció i coordinació tècnica
La direcció acadèmica anà a càrrec de Jordi Roca Vernet, doctor en Història (UAB) i coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB). La coordinació tècnica a càrrec de Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història i contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.
Dimarts 12 Març 2024 a les 18:30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió: La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021) amb la participació de Xosé M. Nuñez Seixas sobre el llibre Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021. Presenta la sessió: Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de la Secció d’Història.
Aquesta sessió s’enmmarca en el cicle “Europa en joc” de l’Ateneu Barcelonès. La sala Verdaguer era plena (70 persones)
Accés obert
Un debat obert sobre la memòria a Europa
L’historiador gallec Xosé Manoel Núñez Seixas, autor d’una extensa obra sobre guerra, violència i memòria del segle XX i l’historiador Óscar Costa Ruibal dialogaran àmpliament sobre el significat de la batalla de Stalingrad i el paper de la memòria a Europa. I es pregunten si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit?
La batalla de Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels combatents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per part de les comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.
Xosé M. Núñez Seixas:Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, V Premio de Ensayo Memorial Walter Benjamin, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022, 400 pàgines
Resum d’Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
L’autor del llibre
Xosé Manoel Núñez Seixas és en l’actualitat catedràtic d’Història contemporània a la Universitat de Santiago de Compostela. Va exercir la docència entre el 2012 i el 2017, a la Universitat Ludwig -Maximilian de Munich i manté vincles familiars que el relacionen amb Alemanya. Es va llicenciar a la Universitat de Santiago i va doctorar-se a l’Institut Universitari Europeu de Florència, la qual cosa li facilità l’accés a arxius i universitats d’arreu del continent. S’ha especialitzat en diversos àmbits d’estudi com ara els nacionalismes i les identitats territorials a Espanya i a Europa.
Cal recordar el seu treball sobre la presència catalana a la Societat de Nacions: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936), [Afers, Catarroja Universitat de València]. Així com la seva història sobre el nacionalisme espanyol: Suspiros de España. El nacionalismo espanyol 1808-2018, [Ed. Crítica, Barcelona, 2018].
Ha orientat també la seva investigació vers l’estudi de les grans conflagracions bèl·liques del segle XX i també la seva influència en la conformació de les identitats postbèl·liques. En aquesta línia: El frente del Este : Historia y memòria de la guerra germano-soviètica (1941-1945) [Alianza editorial, Madrid, 2018], i també: Guaridas del Lobo: Memorias de la Europa Autoritaria, 1945-2020, [Barcelona Crítica, 2021]
Xosé Manoel Núñez Seixas, Parc de Treptow 2021 C. Henrike Fesefeldt
Stalingrad mite i metàfora del front de l’Est
La Batalla de Stalingrad, l’actual Volgograd, va enfrontar entre l’agost de 1942 i el febrer de 1943 els exèrcits del dos grans totalitarismes del segle XX. Més enllà de la seqüència bèl·lica de la batalla va significar un punt d’inflexió en la II Guerra Mundial, percebuda ja en el seu moment, com la primera gran desfeta d’un exèrcit alemany al front de l’Est. Per uns va contribuir a posar per primera vegada a l’horitzó la possibilitat material de la desfeta de la maquinària de guerra nazi. Pels altres va posar de manifest la realitat i els perills que s’acostaven per l’est fins aleshores un front percebut relativament llunyà.
A la ciutat del Volga, Stalin va donar l’ordre de no retirar-se. Aquesta resistència extrema suportada des de la banda oriental del riu, que va romandre a mans dels soviètics, va topar-se amb el control alemany de les dues terceres parts de la ciutat i va endegar un combat entre les ruïnes que va elevar la mortalitat pels dos bàndols. L’exèrcit soviètic, amb un alt cost en vides de combatents i civils dins de la ciutat, intentava per fora i amb èxit, rodejar els flancs de l’enemic fins a tallar les possibilitats de rebre proveïment i tenir una via d’escap, tot seguint fil per randa el pla dissenyat pel general Gueorgui Jukov, sobre el qual el dictador soviètic havia delegat la direcció militar de la batalla. Tot i que l’aviació germana no va poder fer arribar els subministraments de provisions i armament, Hitler va donar l’ordre de no rendir-se, malgrat que la fam, els ferits i l’efecte del rigorós hivern van destruir les esperances. Finalment el comandant alemany general von Paulus, ascendit a Mariscal, perquè mantingué la resistència del sisè exèrcit fins al final, es va rendir el 2 de febrer de 1943. El resultat va ser prop de dos milions de morts, un milió i mig de soviètics, entre militars i civils i prop de 600.000 soldats de la Wehrmacht (“Força de Defensa”), van comptar-se com a baixes i encara es podrien afegir els nombrosos caiguts i ferits dels exèrcits aliats de l’Alemanya nazi. Les baixes soviètiques, que algunes fons eleven a més d’un milió sense comptar les víctimes civils , van romandre sota un vel de misteri degut a la por de fer públic l’alt cost de la victòria i encara avui continuen estant en discussió.
Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-SuèciaFilm Stalingrad 2013 produït a Estats Units
Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels contendents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.
Si ampliem el focus, Stalingrad va ser, com dèiem, un episodi singular per les seves dimensions i per la seva carga simbòlica dins de la guerra a l’Est, però també un símbol del conjunt del Front de l’Est. Aquest va ser per la seva importància, per les característiques del combat i pel nombre de combatents i de víctimes, un extens camp de batalla especialment decisiu i punyent dins del quadre de conjunt de la Segona Guerra Mundial.
L’anomenada OperacióBarba-roja, la invasió alemanya de Rússia va endegar una guerra molt més enllà del criteri de guerra convencional. Va desplegar una guerra de conquesta, sotmetiment i extermini de poblacions senceres. En la seva rereguarda va començar de manera massiva l’extermini de jueus i romanís, però també de comissaris polítics soviètics i presoners de l’Exèrcit Roig. Va comportar també un desplaçament de poblacions senceres, mobilitzacions de milions de combatents i la participació d’un important nombre de soldats de diferents nacions, la qual cosa va contribuir a transformar-la en una guerra d’abast europeu. En primer lloc, com es obvi, la reactivació de vells conflictes entre les nacions de l’Est, lituans, estonians, letons, ucraïnesos, romanesos, els quals van tenir una participació que va assolir diverses formes i va comportar orientacions ideològiques de sentits ben diversos. Però també hi van participar polonesos, hongaresos, belgues, holandesos, francesos, italians i espanyols. La participació de kirguís i altres poblacions de l’Extrem Orient a l’Exèrcit Roig, donà una dimensió asiàtica i si es vol un abast mundial al conflicte i més encara, si aquesta participació es pren com una conseqüència de la guerra civil a la Xina, que donaria pas a la revolució maoista quatre anys després d’acabar el conflicte a Europa.
La historiografia de les diferents nacions contendents s’ha ocupat, com no podria haver estat d’altra manera, de donar compte de la seva participació al conflicte. Tots han intentat ressaltar no sols la seva intervenció militar sinó les causes i enormes repercussions que va tenir dins dels àmbits nacionals respectius. A tots els països es van realitzar també una gran diversitat d’actes commemoratius, es van construir monuments, llocs de memòria, etc. que feien referència a la gestió de la memòria d’un període singularment sagnant i compromès.
Les diferents aproximacions però van encarar el relat des d’angles molts diferents, a vegades no sols nacionals sinó també sectorials. Els tractaments que va fer cada país no sols van insistir en aspectes contradictoris sinó que dins de cada tradició historiogràfica van produir-se una evolució que va anar modificant les versions inicialment oficials. Els intents d’explicacions de conjunt per sobre de les diverses historiografies nacionals no van reeixir perquè, com assenyala l’autor, encara es tracta de ferides que no s’han acabat de tancar i perquè les evolucions posteriors al conflicte de cadascuna de les nacions contendents han estat molt diferents. No va ser igual, per exemple la manera de recordar-ho a la República Federal d’Alemanya que a la República Democràtica Alemanya. I encara dins d’elles no es va encarar de la mateixa manera la memòria en les dècades que van seguir la guerra, que, per exemple, després de la caiguda del mur de Berlín.
L’intent d’aquest llibre és aproximar-se al tractament de les diverses memòries seleccionant cinc àmbits nacionals tot considerant el desenvolupament, les polítiques i la gestió de la memòria.
L’àmbit alemany
En primer lloc, l’àmbit de l’Alemanya occidental, on la percepció social va oscil·lar entre la culpa per l’esclat de la guerra i les seves conseqüències, i una convicció socialment estesa d’haver estat víctimes per partida doble: en primer lloc dels seus propis governants que van propiciar la invasió alemanya dels territoris de l’Est, així com també pel patiment que va provocar la invasió soviètica el 1945. Només una dada: el 9 de maig, dia de l’armistici, no va celebrar-se públicament a la República Federal d’Alemanya fins el 1970 amb un govern socialdemòcrata, mentre a la República Democràtica, es va celebrar des de pràcticament el començament com a Dia de l’Alliberament (Tag der Befreiung). Malgrat les sagnants ferides causades per la desfeta i més enllà del profund esquinçament de la societat alemanya, la desfeta va significar, segons assenyalava el president d’Alemanya (1984-1995) Richard von Wiezsäcker, al commemorar el 40 aniversari el 8 de maig de 1985, una oportunitat de reconstruir-se en democràcia per l’Alemanya.
Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin, Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts
La Gran Guerra Patriòtica
Un segon àmbit seria el de la persistència de la construcció mítica-narrativa que va ser forjada per la propaganda soviètica, la Gran Guerra Patriòtica, que va estar present a tot el bloc comunista entre el 1945-47 i el 1990. En un primer moment després de tot el que va significar la caiguda del mur, el mite va desaparèixer de l’esfera pública o va ser readaptat a les narratives nacionals d’algunes de les repúbliques exsoviètiques. Més endavant, el mite va reverdir amb el llarg període de Vladimir Putin, arribant des de l’any 2000 fins al present on els fantasmes de la II Guerra Mundial tornen a estar presents arran de la invasió d’Ucraïna.
Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou
La doble invasió nazi i comunista
En tercer lloc, hi haurien aquells àmbits que es caracteritzen per la recerca d’un equilibri o una equidistància que es concretaria en el paradigma de la doble invasió, que en els països de l’est d’Europa, fa referència primer a la invasió nazi i després a la de l’Exèrcit Roig. La qual cosa ha portat des del 1989, després d’un llarg període de narrativa antifeixista, a la reivindicació d’alguns herois nacionals que van ser en el seu moment col·laboracionistes de les tropes nazis, com per exemple els nacionalistes ucraïnesos dirigents de milícies pro feixistes i antisemites com Stepan Bandera, o a cossos auxiliars de l’exèrcit alemany com ara a les Repúbliques Bàltiques.
Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”
L’heroica Finlàndia
En un quart lloc, això que l’autor destaca com l’aparent excepcionalitat heroica de Finlàndia. La resistència d’una petita República parlamentària, enfront d’un enemic gegantí, com l’URSS que la porta a una guerra per repel·lir la invasió a la regió de Carèlia i a associar des de 1941 a 1944 a l’Alemanya nazi al considerar que la invasió nazi com una continuació de facto de la Guerra d’Hivern de 1939-41. La narrativa nacional finesa insistia en el caràcter numantí de la seva resistència que com a petita nació l’enfrontava al gegant roig, però al mateix temps la mobilització nacionalista servia per cicatritzar les ferides internes de la guerra civil entre blancs i rojos que s’havia produït el 1918.
Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia
Els països mediterranis al Front de l’Est
Un últim apartat del llibre de Núñez Seixas se centra en l’anàlisi de la participació dels països mediterranis al Front de l’Est dins del marc de l’operació Barba-roja. Els casos espanyol i italià són molt diferents quant a les característiques de la seva intervenció a Rússia sota el comandament nazi. Tant des del punt de vista quantitatiu com els esdeveniments viscuts per ambdós exèrcits a Rússia. En canvi, els relats descrivint les vivències dels combatents espanyols i italians són sovint quasi idèntics i presenten paral·lelismes temàtics, sorprenents.
Els efectius mobilitzats per la División Azul uns 48.000 van ser sensiblement menys que els 300.000 integrants del Corpo di Spedizione Italiano in Russia i la posterior Armata italiana in Russia. Els italians per la seva banda van tenir moltes més baixes que els espanyols al front rus, uns 98.000 contra uns 5.000. L’impacte dels retornats va ser també inferior en el cas dels espanyols que van retornar a una Espanya on no s’havia produït un canvi de règim polític. La qual cosa va permetre als retornats tenir certes avantatges per reintegrar-se a la vida pública sobretot per accedir a l’administració, continuar estudis o augmentar les possibilitats de promoció dins de l’exèrcit. A partir de la dècada de 1950 es van constituir a diverses províncies espanyoles “Hermandades de excombatientes de la División Azul”, tot i que en general no es va construir fins més tard monuments o es va assignar noms de carrer commemoratius, com és el cas del carrers dedicats al general Agustín Muñoz Grandes cap de les tropes espanyoles o els directament anomenats División Azul. Sí, que en canvi, es van fer plaques commemoratives als recintes militars. A Itàlia van ser també escassos els espais de memòria pública dedicats als combatents a Rússia, no així dins d’alguns cossos de l’exèrcit com ara Els Alpins.
Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)
L’autor assenyala que els recursos meta-narratius utilitzats, tant a Itàlia com a Espanya, van ser semblants i van tenir uns eixos sobre els quals van basar els seus relats van barrejar l’argument de l’externalització de la culpa amb la reivindicació del tarannà decent i generós dels combatents tant envers l’enemic com en relació amb els civils, basant-se en el transfons catòlic que diferenciava als espanyols i als italians dels combatents germànics.
Amb aquests fils narratius es van teixir els relats, els quals analitza l’historiador gallec i també l’aparició en les filmografies respectives. Encara entrat el segle XXI persisteix la convicció en amplis sectors de l’opinió públic que els espanyols i els italians havien estat bons ocupants, sobretot amb la població civil i en canvi haurien estat les víctimes per partida doble tant de l’enemic soviètic com dels seus aliats els alemanys.
Conclusió: llocs de memòria i de desmemoria.
La primera qüestió que l’autor deixa oberta és si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit? Ell mateix respon que tota resposta en aquest sentit no deixa de ser ambigua. Literalment un espai de record comú, però amb límits difusos i contorns divergents a cada país, època o inclús dins de cada espai nacional, als diversos entorns generacionals, lluny de l’existència d’una narrativa comuna consensuada al voltant d’uns mínims. Tampoc existeix un acord definitiu sobre el front oriental. Un espai que segons l’autor representa un contínuum com a territoris de sang, encara més, durant la Segona Guerra Mundial, per l’Holocaust i les matances de població civil, la neteja ètnica i la “brutal enginyeria social” practicada a les rereguardes.
En aquest escenari gegantí dos noms atrauen la memòria d’una manera aparentment contradictòria, però al final complementària: Auschwitz i Stalingrad. Les dues instàncies han concentrat part del relat als països que es van veure embolicats al conflicte, però tots dos funcionen encara, vuitanta després, com a referent per la reflexió històrica sobre el període i sobre la fundació de la memòria post bèl·lica de l’Europa contemporània. El fet que els principals contendents, que es van enfrontar a sang i foc fossin dos règims totalitaris extrems, va facilitar, com diu l’autor, l’externalització de responsabilitats i també l’equiparació moral entre ambdós contendents i va permetre una pretesa equidistància sobre la qual es van construir la justificació per a opcions difícils utilitzades per a recolzar nous escenaris nacionals on es reivindica per exemple la figura d’un mitificat Stephan Bandera, o dels legionaris letons i estonians, dels combatents finesos de la Carèlia oriental i fins i tot de la cultura militar d’alguns cossos d’exèrcit dels més allunyats estats mediterranis. En aquest sentit, cal destacar, com assenyala l’autor, en sintonia amb altres sociòlegs o historiadors destacats com Michel Wieviorkai Enzo Traverso, que el relat en què es fonamenten les legitimitats es desplacen progressivament del paper dels herois al de les víctimes, al punt de què el segle XX, per a molts, podria ser caracteritzat com elsegle de les víctimes. La manera de percebre’s a sí mateixos dels excombatents alemanys i centreeuropeus, els feia mirar-se com a triple víctima d’un règim com el nazisme, d’un enemic desapiadat i d’una guerralliurada en condicions d’una duresa excepcional. Com assenyala Nuñez Seixas, la gran excepció resideix en la persistència de la narrativa de la Gran Guerra Patriòtica a l’imaginari rus. Però, tot i així no ha estat una memòria exempta de conflictes, primer pel silenci al que va estar sotmesa la memòria dels soldats del front o frontóviki en benefici de Stalin i els seus generals.I després per l’ocultació dels aspectes més foscos dels actes comesos pels seus combatents a l’entrada als territoris alemanys, com les violacions massives i el pillatge.
Encara en ple segle XXI es mantenen en alguns casos els relats que es refugien en una visió del Front de l’Est com una confrontació dura però professional distant i per tant ignorant del que succeïa a les rereguardes. Núñez Seixas ens recorda que els forns dels crematoris d’Auschwitz van funcionar a tot rendiment mentre altres combatien a mort a Stalingrad.
Annex: Imatges del front de l’Est en la Memòria europea
A continuació hem seleccionat diverses imatges de monuments i fotogrames de films reproduïdes al llibre de Xosé M. Núñez Seixas, Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022. Les imatges s’han extret d’Internet a partir de la informació facilitada al peu de la imatge reproduïda al llibre. Per veureu les fotos de l’àlbum cliqueu l’enllaç: https://photos.app.goo.gl/cUFhGY34L6XMmpNg8
00_ Xosé M. Nuñez Seixas: Volver a Stalingrado
01_El médico de Stalingrado. Film de 1957. Narra la història d’un metge el 1943 després de la gran batalla de Stalingrad. Batallons de presoners alemanys són conduïts a camps de concentració.
02_Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-Suècia
03_Madonna de Stalingrad. Memorial de la Gedächniskirche, Berlín
04_Memorial Die Trauernde Cementiri de guerra soviètic Camp de concentració de Bergen-Belsen. Monument als captius soviètics
05_Memorial Tiergarten 1953 Ofrena de les autoritats de Berlin oriental
06_Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin. Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts.
07_Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou
08_Baix Relleu del Monument a l’Exercit Roig a Stralsund
09_Stalin in “The Fall of Berlin” 1949. Fotograma del film “La caída de Berlín”. Stalin saluda a la multitud a Berlin en baixar de l’avió.
10_Mamayev Kurgan, Volgograd. Memorial del turó Mamái.
11_Estela dedicada a Ruben Ruiz Ibárruri mort a la batalla de Stalingrad com a oficial de l’Exèrcit Roig, Volgograd.
12_Soldiers, Pilots and Citizens of Leningrad Monument a Sant Petersburg
13_Fotograma del film “Masacre Ven y mira”. 1985
14_Film Stalingrad 2013 produït a Estats Units
15_Veterans de guerra davant el Monument als 28 de Panfílov
16_Cementiri memorial de guerra soviètic Miasnoi Bor, Nóvgorod
17_Memorial tank next to the breaking of the siege of Leningrad panorama outside St Petersburg.
18_Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”
19_Estela dedicada als soldats de la Legió Estonia, Lagedi
20_Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia
21_Inaguració del carrer “División Azul” a Vitoria, 1961
22_Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)
23_Carica eroica, Film italià que narra la historia de l’última carga de caballeria de la història pel Regiment italià Savoia, a l’agosto de 1942, a Isbucensky, Ucrania
24_Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)
25_Film “Italiani brava gente”. Narra la història d’un regiment italià durant la campanya de Rússia (1941-1943)
Desena sessió del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món” dirigit per Joaquim Albareda (UPF). Dimecres 13 desembre 2023 sala Oriol Bohigas
Ponència de Joaquim Nadal (Universitat de Girona).
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Coordinació del Curs: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
LES FONTS I LA DIFICULTAT METODOLÒGICA
Per començar cal dir que no és fàcil atansar-se als temps actuals per tal de fer una revisió de la mirada externa. El període que tractem avui, va des del 1975, amb la mort del Dictador, fins el 2020, any marcat per l’inici de la pandèmia de la COVID-19. Segons com es miri és més difícil la mirada dels temps actuals ja que tot està o molt esbiaixat o molt condicionat pel desenvolupament de les noves tecnologies. En aquest sentit, el canvi experimentat en els darrers cinquanta anys ens han portat a un món molt diferent, en el qual la globalització per nosaltres ara mateix forma part de la quotidianitat: els desplaçaments es fan en una fracció de temps molt petita comparat amb cinquanta anys enrere. En el cas de la comunicació humana, el procés és similar o més intens si cap. A dia d’avui, les noves tecnologies de la informació, han abolit la correspondència que era una font escrita bàsica fa vint anys. Ara la gent ja no escriu cartes de cap mena; això és un fet transcendent. La comunicació telefònica entre ciutats fa cinquanta anys era un procés lent i ple de demores i dificultats
Quan el ponent inicia el treball encarregat fa uns anys d’escriure aquesta part corresponent del llibre “Una història de Catalunya als ulls del món”, pensa, tenint en compte la modernitat en què ens vivim que serà fàcil trobar en algun lloc alguna base de dades que reculli el què s’ha dit a la premsa internacional sobre Catalunya els últims cinquanta o cent anys: ni a la Conselleria d’Acció exterior, ni a l’IBEI (Institut Barcelona d’Estudis Internacionals), ni al CIDOB Centre d’Informació i Documentació Internacionals de Barcelona) tenen res que pugui pensar en quelcom sistematitzat. Per abordar la tasca hi havia moltes mancances.
Un fet lligat a tot això, és que sovint quan es parla de Catalunya fora d’aquí, el missatge que s’emet del que nosaltres emetem cap allà o del que la gent ha volgut enviar de fora estant cap a Catalunya. Un exemple d’això serien molts viatges internacionals del president Jordi Pujol que eren clarament de consum intern; el doctor Nadal explica el cas (ell hi era en el viatge) de les commemoracions del mil·lenni carolingi a Europa. El president Pujol construïa l’opinió externa buscant el que es deia allà (llegia habitualment diaris de la premsa europea) i s’acompanyava de periodistes i corresponsals catalans. El missatge que tornava cap a Catalunya era bàsicament per consum intern, però el president li donava el valor afegit que tot allò venia de fora.
Molt sovint, el tractament de la realitat catalana que es fa a la premsa internacional és subsidiari i lligat a la realitat espanyola, encara que això no ens pugui agradar. Això fa que la premsa internacional parli del conflicte català des de 2010 sempre des del prisma final del què passa amb la relació amb Espanya. Per tant, de cara al món, el plet català serà vist en funció de la forma que vagi prenent quan a la relació amb Espanya. En cada moment de la història dels darrers cinquanta anys, quan hi ha hagut un fet de certa transcendència, la visió dels corresponsals, sempre és sobre què passa amb Espanya, sigui el 1975 amb la mort de Franco o el 1977, amb les eleccions generals o demandes d’autonomia, o el 1982, o 1986 amb l’entrada d’Espanya a la CEE, o amb els fenòmens de terrorisme i corrupció al llarg dels anys o amb l’evolució política i l’alternança dels partits al poder. Per tant, a l’estranger, de Catalunya se’n parla, però menys del que ens pensem.
PERQUÈ SOM RELLEVANTS? PERQUÈ SE’N PARLA, O SE N’HAURIA DE PARLAR?
Sovint Catalunya apareix a la premsa internacional en funció dels seus atractius turístics (territorials o paisatgístics) que estan associats a tot el litoral espanyol. En aquest sentit, els principals ambaixadors nostres, seran els milions de turistes que hi venen cada any; aquests són els que projecten internacionalment el nostre país. Però ara, ja situats en el primer terç del segle XXI ens hem de preguntar, apart d’això, com volem que la gent ens miri? Aquesta mirada cal que sigui diferent a la que focalitza el turisme de sol i platja.
El president Pere Aragonès li planteja al conseller Nadal, amb motiu del seu darrer viatge a Corea que ell vol viatjar pel món fent de referent de Catalunya i que ha d’explicar que Catalunya ha tingut una industrialització molt potent, però que en aquests moments, aquestes imatges, la del turisme i la industrialització ni són suficients ni tenen prou força de futur. Calen deu projectes dominants i emblemàtics en el camp de la recerca (biomèdica, física, química, quàntica, humanística,…) per explicar al món i “desplegar la maleta” quan viatgi pel món com ara el sincrotró, l’anella hospitalària de Barcelona i els centre de recerca associats directa o indirectament i alguns projectes en construcció ara mateix com el pol del Coneixement de la Ciutadella amb quantitat de figures humanes que excel·leixin en la recerca científica. Caldria doncs un mapa interactiu amb aquestes i altres i altres línies de recerca internacional com el centre de recerca forestal de Solsona o el centre de recerca en el camp de l’hidrogen de Tarragona o Girona amb el centre de l’aigua, imprescindible en la situació de sequera actual, etc. Tenim a Catalunya, gràcies a la iniciativa d’Andreu Mas Colell el sistema CERCA, un model que facilita l’assoliment de fites científiques i tecnològiques amb aplicació de polítiques i estratègies conjuntes tot dissenyant i posant en contacte el sector públic i el privat i instal·lat internacionalment des de Catalunya.
Apart dels elements científico-tecnològics hi ha altres elements diferencials de nivell mundial com ara l’arquitectura i l’urbanisme i la gastronomia. En el primer cas cal esmentar urbanistes de la talla de Josep Lluís Sert o Oriol Bohigas i també arquitectes que a hores d’ara tenen ressò mundial com ara el taller RCR d’Olot i molts altres. En el camp de la gastronomia, cal dir que Catalunya té els millors restaurants del món i que l’univers de les estrelles Michelin és espectacular en relació al que havia estat un referent internacional com França. En el camp de la música antiga, un músic com Jordi Savall és referent mundial. El patrimoni de la humanitat de l’UNESCO és espectacular quant a monuments reconeguts (l’obra de Gaudí o de Domènech i Montaner, l’art romànic del Pirineu, el conjunt de Tàrraco, etc.) o en el camp de la riquesa immaterial com les falles del Pirineu, la Patum, els castells, etc. Hi ha, doncs, tot un conjunt de valors sòlids i estables que ens situen de manera brillant en el món. També hi ha aspectes que ens porten inestabilitat, de tot això també en parlarem.
LA INESTABILITAT: COMENCEM PEL FINAL?
Ahir dotze de desembre de 2023, el president Pere Aragonès publicà una columna al New York Times, no pas central, però es publica aquest dia, perquè al mateix temps, al Congrés dels Diputats, l’Espanya en guerra es mirava el projecte d’amnistia com si fos un atemptat de primera categoria a la “sacrosanta unidad de España”. En l’article, el president Aragonès escriu: “Amnistia i autodeterminació, alguna mena de consulta que acordada, signifiqui la possibilitat de prendre el pols a la societat catalana i que el poble determini lliurement el seu futur” i segueix: “Volem la consulta i sabem que la podem perdre, tot i que la volem guanyar i cita l’exemple del Quebec i d’Escòcia.
El dia 11 de desembre de 2023, Andrew Dowling, professor de la Universitat de Cardiff, publica un article al Quadern de diumenge d’El País: “El començament del final o el final del començament?” on diu: “Ja hem estat aquí abans i probablement hi tornarem a ser de nou. La retòrica política centrada en una amenaça a la unitat d’Espanya pels polítics conservadors, considera que el govern espanyol ha establert uns acords amb els enemics d’Espanya per a desfer un país que, suposadament ha estat unit dos mil anys. La fal·làcia és considerar una unitat indivisible i longeva per mil·lennis. Si la unitat s’entén com un procés evolutiu incomplet i variable en el temps, aleshores les coses són diferents” i segueix: “aquesta visió catastrofista es pot trobar en èpoques anteriors (1898, 1907, la Mancomunitat, la Generalitat republicana o fins i tot a l’Estatut de 2006 – 2009)”. La mirada acadèmica de Dowling ens entén. A la dreta espanyola, el seu discurs, de vegades, li ha sortit molt bé: l’aixafament brutal de la Generalitat republicana, va deixar en orris qualsevol via de construcció del país. Tornant enrere i enllaçant la darrera frase, Josep Lluís Sert és reconegut internacionalment a conseqüència de l’exili, tot i que el seu tiet Josep Maria Sert proper al franquisme i que reeixí com ell internacionalment també. L’exili fou el mitjà on s’expressaven molts il·lustres intel·lectuals que van haver de sortir el gener de 1939 i que obtingueren gran reconeixement internacional com Bosch i Gimpera a Mèxic o els Pi i Sunyer a Veneçuela i Mèxic o Aiguader a Xile, per citar alguns exemples: els intel·lectuals catalans a l’exili, se’n surten i se’ls rifen.
Dowling continua el seu article dient: “Qualsevol observador raonable de Catalunya podria afirmar que la independència catalana és menys probable ara que en qualsevol moment dels darrers deu anys” i analitza l’actual pacte PSOE – Junts com un “pacte de reconciliació i de passar pàgina”. No n’esmenta el pacte PSOE – ERC. Diu que “el pacte amb Junts és un moment crucial”. Acaba l’article dient que “[…] l’acord és internament important perquè permet assolir un desig de bona part de la societat catalana i, tant en sentit simbòlic com real, la veu política de Catalunya serà important per la vida política espanyola en els propers anys” i acaba “[segons el que passi a Madrid] el nombre de descontents a Catalunya pot créixer novament o continuar pel camí d’una estabilitat cooperativa […]. La voluntat del poble encara s’ha de determinar”. Tot parlant del Procés diu que ja se n’han escrit 500 llibres dels quals poquíssims des de la perspectiva de Madrid, tot i que l’economista Eugeni Giralt ja n’ha compilat més de 960 en un sentit ampli des de l’inici del segle XX fins gairebé l’actualitat. .
El doctor Nadal publicà el 2018 el llibre “Catalunya, mirall trencat” on feia algunes propostes per a sortir de l’atzucac en què ens trobem amb dotze punts de propostes, algunes de les quals són: que l’Estat ha de reconèixer que s’ha equivocat, que la repressió estatal és intolerable i això ho ha de reconèixer també, que el sobiranisme ha de reconèixer que la via unilateral no té sentit i que cal avançar cap a una consulta en termes diferents de la de 2017. Hi ha una frase provocadora en aquest llibre: “Quelcom més impossible que la independència de Catalunya és una Espanya federal”. En el camp dels supòsits una possible pregunta és: perquè som on som i tenim els problemes que tenim? La resposta és que la part espanyola no ha cedit en res; en el PSOE, per posar un partit, no hi ha res de federal, tot i el nom del seu comitè, és un partit molt jacobí com ho demostra el seu paper, juntament amb el PP quan la discussió de l’Estatut del 2006: un cop ben tibada la corda i passat el ribot on volien, no s’aporta cap solució al problema.
LA MIRADA EXTERNA DEL POSTFRANQUISME I LA TRANSICIÓ
Situem l’inici del relat pocs anys abans de la mort de Franco, concretament el 24 d’octubre de 1971, quan el ponent treballava a la Universitat de Liverpool i era davant un televisor en el moment que Pau Casals parlava a l’Assemblea General de l’ONU: “Aquest és l’honor més gran que he rebut en la meva vida. La pau […] la meva gran preocupació […] Jo mateix vaig néixer enmig d’una guerra […]. Tot el que fa l’ONU ho he seguit amb interès […]. Sóc català, avui una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món; us diré perquè: Catalunya va tenir el primer parlament abans que Anglaterra i fou el primer país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps, el segle XI, van reunir-se en una ciutat de França, en aquells temps Catalunya per parlar de la pau al món, contra les guerres les guerres i la manca d’humanitat de les guerres. És per això que estic tan feliç i tan emocionat de ser avui aquí […] crec que he de fer-ho en aquesta ocasió [tocar el violoncel] tocaré el ‘Cant dels ocells’ una melodia popular del meu país […] Pau és el que diuen els ocells quan volen”. A Catalunya el discurs passa totalment opac als mitjans oficials; en aquells moment les relacions humanes eren per carta i hi havia censura. Ara no fa gaire s’ha celebrat el cinquantenari del discurs.
L’inici de la nova etapa amb l’acabament formal del Franquisme, significà l’eclosió de les llibertats, el restabliment de la Generalitat; tot semblava que era una expansió lliure en aquells moments primerencs que venien d’una lluita en la clandestinitat de partits polítics, moviment obrer i ciutadà i sectors del Catalanisme polític al voltant de símbols com l’Assemblea de Catalunya, encara present els anys 1975 i 1976 i les famoses manifestacions unitàries d’aquells anys. Posteriorment s’ha tractat de minimitzar el que s’ha denominat “Règim del 78”, però allò no es pot jutjar amb els ulls d’ara. Si s’analitzen els fets de llavors amb els ulls d’avui, la realitat del moment era Dolores Ibárruri asseguda al Congrés dels Diputats o Santiago Carrillo empassant-se gripaus (la bandera o la Monarquia) per acceptar la legalització del PCE, tot a canvi d’un règim constitucional amb unes llibertats polítiques i col·lectives.
Pau Casals citava les Assemblees de Pau i Treva i el ponent fa un curt repàs al que la historiografia internacional explica sobre això: Thomas Bisson, historiador medievalista a Harvard escriu sobre aquestes assemblees i sobre aquest primer “parlamentarisme” un llibre l’any 1984, “Comptes fiscals de Catalunya sota els primers comtes-reis, 1151 – 1213”, en un moment en què a Espanya i a Catalunya sortíem del bloqueig historiogràfic i eren autors estrangers com Bisson, amb consulta d’arxius procedents de les catedrals de Girona i Barcelona, que tractaven amb rigor el que Casals una dècada abans descrivia de manera romàntica a l’ONU. Bisson constatava el pacte medieval entre la monarquia i els estaments socials (clergat, bisbes, nobles) per combatre la guerra i afirmar els principis de la pau. Autors com Marie-Claire i Michel Zimmermann fan un llibre divulgatiu de la col·lecció “Que sais-je?” “Histoire de la Catalogne”, així com Pierre Vilar, que en la mateixa col·lecció publica l’any 1965 publica “Histoire de l’Espagne”. Seran referents primerencs per al gran públic i traduïts al català també ho seran aquí.
Hi ha, doncs, un punt de partida: A) L’interès acadèmic cap a Catalunya en el món, sobretot en les ciències socials. B) El món ens mira amb persistència per a conèixer els fets i les causes de la nostra realitat social, política i econòmica tan conflictiva. C) Per a tots els historiadors que han treballat el tema, no hi ha cap dubte que Catalunya és una nació. Només no ho és pels espanyols. Els que ens miren de lluny ja saben que les nacions no són creacions divines sinó que les fan i les desfan els homes i les dones. De tota manera, per acabar això, cal tenir present que la mirada més conjuntural i no tan científica de la premsa internacional dels darrers cinquanta anys, projecta una mirada més esbiaixada, no tan aprofundida com l’acadèmica.
UN COP D’ULL HISTÒRIC ALS ANYS DE LA TRANSICIÓ
Cal fer un cop d’ull, en forma de pinzellades, a l’evolució política espanyola d’aquests anys, o sigui, l’alternança PSOE – PP en les presidències de Felipe González, José Maria Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez i també les alternances en la política catalana a la restablerta Generalitat amb una hegemonia sobtada de CiU i com es produeix la construcció del nacionalisme català entorn de la figura de Jordi Pujol. Dowling diu que “Junts tracta de repetir, però no se’n surt un Jordi Pujol 2.0”. En la peripècia política d’Espanya (i de Catalunya dintre) durant aquests anys hi ha moments rellevants: el cop d’estat del 23 F (1981), l’entrada a l’OTAN (1982) i tot el que s’escaigué posteriorment fins el referèndum (1986), l’adhesió a la CEE (1985). En clau catalana, el restabliment de la Generalitat (1977), en nou Estatut de Sau (1979) que no es va poder desplegar totalment i que desembocà en el Pacte del Tinell (2003) i la voluntat de reforma i ampliació de l’estatut en la idea que el bloqueig estatal a les ampliacions competencials es podria esmenar amb l’ampli consens d’un nou estatut per a refer el Pacte Constitucional entre Catalunya i Espanya, amb un nou marc de sobirania. Això ja sabem com va acabar, en un “desencuentro profundo”.
En el context de la Transició espanyola, les coses van anar així: mor Franco (20 de novembre de 1975), hi ha unes primeres eleccions generals legislatives (15 juny de 1977), un referèndum constitucional (6 d’octubre de 1978), unes noves eleccions legislatives a Corts (1 de març de 1979) i el 3 d’abril de 1979 hi ha unes eleccions municipals. El ponent sosté que el que ell anomena “revolució municipal” i que ell ha viscut de prop, i en primera persona, és la revolució més sòlida produïda a Catalunya en els darrers cent anys i que implica la transformació de pobles i ciutats com a conseqüència que el poder municipal passi a mans de forces democràtiques; això fou un revulsiu contra l’estancament i que originà una fase de creixement, sobretot en polítiques de benestar de tota mena (arxius, biblioteques, centres cívics, atenció a les persones, etc.). Perquè les eleccions municipals són tan tardanes? Es feien coexistir unes Corts (Congrés i Senat) democràtiques amb ajuntaments franquistes. La raó senzilla es troba amb una entrevista de Joan Carles I amb el Secretari d’Estat dels EUA Henry Kissinger on el rei declarava: “No m’enganxaran com al meu avi [es refereix a Alfons XIII], primer consolidar les institucions. No vull un plebiscit com l’any 1931”. Això s’ha trobat en documents del Departament d’Estat recentment desclassificats. El problema és que durant aquests anys (del 76 al 79), els municipis continuaren prostrats amb pressupostos irrisoris i sense fer política municipal.
En la relació sovint complicada entre el món municipal català (PSC fonamentalment) i el de la Generalitat (CiU) d’aquells anys, irromp amb força i de manera molt mediàtica un fet que possibilitarà una confluència momentània al voltant del projecte per als Jocs Olímpics de 1992, concedit pel COI l’any 1986 i que, en principi era totalment municipalista; això va representar de fet, un projecte transversal compartit malgrat la campanya “Freedom for Catalonia” o els atemptats d’ETA (Hipercor, Vic o posteriorment la mort d’Ernest Lluch). En aquells anys, la relació Catalunya – Espanya eren complexes i convulses, al voltant del terrorisme i, cada cop més, de la corrupció. L’enfrontament polític dins del país entre el PSC i CiU girava al voltant de la idea de Pujol: ”El que vosaltres [els socialistes] defenseu és un projecte hanseàtic [de ciutats] i jo vull construir una nació” i el que defensava Pasqual Maragall: “O fem construcció nacional des de Barcelona, tot condicionant la política espanyola o no ens en sortirem”. A nivell internacional hi ha força unanimitat sobre el tema olímpic, The New York Times titula “And the gold medal go to… Barcelona”. És la ciutat qui s’emporta el reconeixement internacional.
LA MIRADA EXTERNA DE L’ACTUALITAT
Es fa una anàlisi de la realitat catalana a partir de tres llibres molt singulars, tot fent una mirada molt de passada. Els tres autors triats són Andrew Dowling, John H. Elliot i Paul Preston que traslladen la visió acadèmica dels vuitanta del segle XX a la Catalunya actual. Dowling, ha publicat l’any 2022 “Catalonia, a New History”, on l’autor revisa moltes concepcions tradicionals i romàntiques en la historiografia catalana i relaciona amb erudició l’última dècada tot separant la història dels mites nacionalistes dels processos històrics reals. Elliot publicà l’any 2018 “Escoceses y catalanes. Unión y discordia” on explora les similituds i els contrastos entre les experiències històriques d’Escòcia i Catalunya els darrers cinc-cents anys. Preston fa un judici sumaríssim a la democràcia espanyola entorn de la corrupció al seu llibre de 2019 “Un poble traït. Incompetència política, corrupció i divisió social. Espanya del 1876 als nostres dies”. En la visió d’aquest darrer llibre, el poble espanyol ha patit una corrupció i incompetència generalitzada al llarg del darrer segle i mig que cal revisar i corregir.
Les referències internacionals sobre el Procés entre 2017 i 2020 posen l’accent en les aportacions i els riscos. El 30 de setembre de 2017, un dia abans del referèndum, Le Monde deia: “A Catalunya, un referèndum no porta enlloc”, tot i l’explosió participativa i la creença d’alguna part de la societat que les potències del món reconeixerien la Catalunya independent, la visió de la premsa era més que escèptica al respecte. Ningú va alçar la veu reconeixent res. L’endemà de la consulta, Le Monde editorialitzava: “Catalogne place à la démocratie” on es parlava de la nova república com una ficció i es descrivia l’actuació de l’independentisme com “una immaduresa política absoluta”. Premsa més de dretes com Le Figaro titulava: “Voyage vers l’absurde”. En diferents moments i més tard The Washington Post,The Financial Times i d’altres van ajudar a millorar la imatge de l’entorn polític de Catalunya i aquí es pot deduir que la forma com ens miren, no és la manera com nosaltres pensem que ens veuen i ens caldrà, com a col·lectiu modificar o rectificar actituds i praxis per arribar a resultats plausibles.
Hi ha qui creu que l’exili actual ens fa més visibles i altres que l’exili i la presó han fet més present el conflicte amb Espanya però d’això no se n’ha desprès a nivell internacional cap pas significatiu en el camí de la resolució del conflicte. No tanquem, doncs, cap qüestió sinó que es deixen oberts molts interrogants des de la pròpia insatisfacció del ponent.
A mode coda final
Sovint la visió de Catalunya des de l’estranger ha projectat la visió que es volia donar des de Catalunya mateix. Els viatges internacionals tenien una lectura en clau interna. El focus de l’actualitat internacional ha evolucionat des de la superació de la clandestinitat estricta a l’emergència internacional del pes del catalanisme polític en l’escena internacional. Les puntes de l’atenció concorden amb els esdeveniments més potents de reivindicació i mobilització popular ja sigui en les successives manifestacions dels 11 de setembre o en els fets de 2017.
Hem assistit també a un procés d’afebliment de la presència internacional fruit de circumstàncies molt complexes. Des del pes de l’economia d’una banda fins la fragmentació dels espais polítics a Catalunya.
Bibliografia bàsica
GIRAL, EUGENI: Els 525 llibres del procés ; pròleg de Joan B. Culla i Clarà, Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, març de 2019
Sinopsi: Un recull de 525 llibres del Procés, dels quals s’ofereix la fitxa bibliogràfica, una referència de l’autor i un breu resum del contingut. Els llibres ressenyats tenen caràcter d’eines de combat i no cal estranyar-se de l’escàs contingut teòric, ja que hi ha un gran predomini de reflexions personals. Més endavant començaran a tenir sentit les memòries dels protagonistes del Procés.
MINDER, RAPHAEL: Les lluites dels catalans : cop d’ull crític d’un periodista de The New York Times. Traducció Josep Batalla, Santa Coloma de Queralt : Obrador Edèndum SL, març 2019
Sinopsi: A través de llargs viatges i de reportatges publicats a The New York Times, i com a resultat de nombroses entrevistes, fetes a tota mena de personatges, Raphael Minder presenta en aquest assaig periodístic una història cultural de Catalunya. Analitza sobretot com el catalanisme cultural s’ha anat convertint en un enraonat separatisme polític i mostra com ha esdevingut un afer de l’agenda política espanyola i internacional. Amb un estil incisivament crític, l’assaig no oculta les inevitables mancances del moviment independentista, si bé no s’està de valorar-ne l’anhel de llibertat, expressat sempre de manera pacífica -enjogassada fins i tot-, alhora que posa en relleu com la identitat catalana s’ha anat reforçant en tot i pertot arreu, des dels clubs de futbol fins al món de l’alta cuina, des dels Xiquets de Valls fins a la Patum bergadana.
NADAL i FARRERAS, JOAQUIM: “La ruptura municipal de 1979”, L’Avenç: Revista d’història i cultura, Núm. 465, p. 42-51, 2020: Cloenda del XVI Congrés d’Història de Barcelona
NADAL i FARRERAS, JOAQUIM: Catalunya, mirall trencat, Pòrtic Edicions, 2018, 112 pàg.
SANDRINE, MOREL: En el huracán catalán: una mirada privilegiada al laberinto del procés, Traducció de Lara Cortés, Barcelona, Planeta, 2018.
Sinopsi: Al llarg de la convulsa tardor política del 2017, els corresponsals a Espanya van gaudir d’una mirada privilegiada sobre els esdeveniments que es van produir abans, durant i després del referèndum català de l’1 d’octubre. En primer lloc, perquè el mateix executiu català els va donar un protagonisme important de cara a internacionalitzar el conflicte. I, en segon lloc, perquè contemplaven els fets des de la perspectiva única que dona la manca de vinculació emocional. Sandrine Morel, corresponsal de Le Monde a Espanya, explica en aquest llibre la seva versió del que ha passat amb informació de primera mà i amb un resultat sorprenent. A l’obra es reprodueixen declaracions dels protagonistes desconegudes fins aquell moment. Encara que no és aquesta una anàlisi asèptica. La visió de Morel és crítica i mordaç, i posa en evidència les estratègies de manipulació i mobilització dutes a terme per les parts, alhora que dona la seva pròpia versió dels fets sobre els veritables motius ―històrics, polítics i econòmics― que van confluir en el procés.
Secció d'Història 