Dimecres, 19 de Novembre 18,30-20.00h Auditori Oriol Bohigas: “Què, qui, com i perquè de la dictadura franquista”
Amb motiu de l’aniversari dels 50 anys de la mort del dictador Franco, tindrem un diàleg amb el professor Nicolás Sesma de la Universitat de Grenoble i autor de l’assaig “Ni una, ni grande, ni libre” amb Miquel Nistal, ponent adjunt de la Secció d’Història
Diàleg entre Nicolás Sesma, hitoriador i autor de “Ni una, ni grande, ni libre” i Miquel Nistal de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 19 de novembre de 2025
Ni una, ni grande, ni libre
No hi ha res que hagi marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista ni que segueixi tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni grande, ni libre ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquest llarg període, pensat tant pels qui van viure aquells anys com per qui vulgui redescobrir i entendre aquell episodi decisiu.
Ens trobem davant una història de la dictadura, el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en el conjunt dels espanyols i que, abans de res, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. L’autor parla sempre de l’etapa, i així ho reitera en el mateix títol, com la dictadura franquista per tal de fer èmfasi en la principal definició històrica del procés, o sigui, una llarga fase de dictadura que no es pot endolcir definint-la únicament amb el terme més asèptic de franquisme.
Una de les aportacions de Sesma que serveixen per a caracteritzar la dictadura és la responsabilitat col·lectiva: no és el personatge Franco on es focalitza tota la història. La “cultura del enterado” era tota una cadena de decisions administratives que sumaven responsabilitats i complicitats i que finalment confluïen d’una determinada manera en el dictador. Un cas impressionant portat al límit són les darreres sentències de mort de la dictadura el setembre de 1975: quan Franco ha de donar l’”enterado” per a l’execució dels condemnats, insta a una aprovació nominal i personal, de manera que cada ministre és responsable últim de la resolució col·lectiva. Aquesta responsabilitat, fàcil de situar en tots els nivells administratius del Règim, s’ha de fer extensiva a una gran part de la societat que va fer possible la seva llarga durada en el temps. En molts moments actuals sembla com si una bona i immensa part del poble espanyol fos antifranquista, però els fets històrics no van anar així i la responsabilitat col·lectiva és extensiva a bona part de la gent. Vegeu la ressenya completa “La dictadura franquista” de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura, 16-9-24 aquí
Gaza des de la Història. Taula rodona amb Antoni Segura, Rokayah Navarro historiadors i docents i Joan Roura, periodista.
Presenta i modera Martí Grau, historiador i ponent adjunt de la secció d’Història.
Accés obert.
Imatge principal: Arabs marxant de Haifa mentre les forces jueves entren a la ciutat. 1948 (Imatge lliure de drets Wikicommons)
Vegeu el vídeo Gaza des de la Història. Taula rodona amb Antoni Segura, Rokayah Navarro historiadors i docents i Joan Roura, periodista.
Sinopsi
Moltes vegades pequem de presentisme a l’hora d’analitzar l’actualitat. El conflicte palestino-israelià no és nou, i precisament el que falta per comprendre’l de debò és una anàlisi que connecti l’actualitat amb els precedents. Repassarem quins són els orígens del projecte sionista, les seves lògiques i transformacions ideològiques, i també analitzarem els punts de no-retorn en aquest conflicte centenari: la Nakba, la independència, les guerres àrabo-israelianes, les intifades i la població palestina. Per acabar, connectarem aquesta informació amb les principals estratègies, els actors a la regió i una anàlisi rigorosa de l’actualitat. Per fer-ho comptarem amb una companyia d’experts immillorable: Antoni Segura, catedràtic emèrit de la UB, Rokayah Navarro, professora de la UB, i Joan Roura, periodista de la secció d’Internacional de TV3, especialitzat en el Pròxim Orient
Dijous 3 d’abril 18.30h. Sala Sagarra. Revolucionaris: Història, historiografia i pensament a Eric Hobsbawm. Acte conjunt de la Secció de Filosofia i la secció d’Història. Hi col·labora ed. Tigre de Paper. Hi participaran Xavier Domènech i Roc Solà, historiadors i professors a la UAB.
Presenta: Adriana Menacho Morera de la Vall de la Secció de Filosofia. Accés obert
Eric Hobsbawm és una de les principals figures intel·lectuals del segle XX i, per a molts, el pensador clau de la història d’aquest segle. Historiador d’afiliació marxista, fou professor d’història contemporània, economia i política, pensador, editor i crític musical, i de la seva extensa obra cal destacar la tetralogia formada per The Age of Revolution, The Age of Capital, The Age of Empire i The Age of Extremes.
Ara, en català, comptem amb Revolucionaris, un recull d’articles en què Hobsbawm reflexiona sobre la revolució com a fet històric i social, sobre el marxisme i l’anarquisme, sobre la història del moviment obrer i els problemes que ha d’afrontar l’historiador, així com de la complexa relació entre l’intel·lectual i la política, la teoria i la praxi. D’aquestes qüestions en parlarem amb Xavier Domènech i Roc Solà, historiadors i professors a la UAB.
Dimecres 26 de març 18.30h sala Verdaguer. “Trieste: Una ferida a Europa”. Conferència de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora. Presenta: Josep Llop, ateneista de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Triestre. Una ferida a Europa
Autora: Simona Škrabec
Vegeu la seva biografia aquí (font: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)
Simona Škrabec. [Fotografia extreta de L’Avenç, núm. 455, març de 2019]
1. Monarquia Austro-hongaresa (1719-1918)
Trieste va obtenir la condició de port franc el 1719 i va ser durant dos segles l’únic port que l’Imperi Austrohongarès tenia al Mediterrani. Aquest fet va convertir la ciutat en una cruïlla on es barrejaven interessos econòmics, polítics i culturals d’identitats diverses:
«Trieste té una gràcia/esquerpa. Si agrada/és com un minyonàs golut i aspre,/d’esguard blavís i mans balderes/per regalar una flor;/com un amor/amb gelosia.» (Saba, Umberto. Il Canzoniere 1900-1921, 1921. Traducció de Tomàs Garcés.)
«Àustria era un país ric, amb un mecanisme burocràtic pompós i minuciós que, naturalment, podia semblar ridícul i pedant, però que funcionava d’una manera perfecta gràcies a uns empleats lents, precisos, conscienciosos, incorruptibles i que tenien un respecte religiós per les lleis de l’Estat (també perquè estaven ben pagats, i no els calien propines, almoines ni extorsions per arribar a final de mes). Amb el sou de l’Estat es podia viure força bé per les exigències d’aleshores i, més que bé per les d’avui» (Bazlen, 2018, 27).
«Trieste era, alhora, una ciutat provinciana i cosmopolita, en la qual la burgesia italiana assimilava contínuament els grups ètnics i culturals més diversos: alemanys, eslovens, grecs, llevantins, jueus. Per mitjà del gresol triestí, a Itàlia hi penetrava la cultura europea més nova: Wagner, Ibsen, Joyce, Weininger, la psicoanàlisi. Ciutat sense passat, Trieste era una ciutat burgesa per excel·lència, nascuda, crescuda i existent —en el pla econòmic i espiritual— tan sols en aquesta dimensió mercantil. Privada d’una història il·lustre, Trieste tenia darrere seu una història recent mínima i res més, les ascendències ramificades dels seus ciutadans procedents de les regions més diverses, els empelts, encreuaments i trobades que constituïen un teixit latent de contradiccions, estrips ocults, perplexitats i inquietuds, reprimides sota el decòrum de la conducta burgesa i l’arquitectura neoclàssica» (Magris, L’anello di Clarisse, 1999).
«Pels volts del 1860, el gueto de Trieste floria en la seva originalitat llardosa. En igualtat de condicions que els altres ciutadans des de feia un segle, exempts d’impostos i alliberats de distincions especials humiliants, no tots els jueus nascuts o emigrats a la ciutat-port franc havien après a vèncer la desconfiança innata de barrejar la seva vida quotidiana amb la dels temuts (i per això odiats) goim» (Saba 2018, 43).
«El component més rellevant d’aquesta diversitat original de la cultura jueva triestina té a veure amb les teories psicoanalítiques, que just al principi de la postguerra van reeixir a Itàlia. El 1919, Edoardo Weiss, deixeble de Freud i també jueu, es va traslladar de Viena a Trieste, on va començar a exercir com a psicoanalista. En la comunitat jueva d’aquesta ciutat hi va trobar un terreny adobat: segons el testimoni de Giorgio Voghera, de fet, «gairebé tots els triestins que s’apassionaven per la psicoanàlisi en aquells anys eren jueus o mig jueus» (Riboli 2018, 21).
«Quan el 1382 la ciutat va passar a estar sota el domini dels Habsburg, la comunitat local eslovena va començar a compartir les mateixes condicions ètniques i administratives dels altres connacionals a l’interior de les fronteres de l’imperi austríac. Gràcies a l’expansió del port franc, segons el cens del 1910-1911, Trieste era la primera ciutat eslovena d’Àustria-Hongria, ja que amb 58.000 eslovens residents superava fins i tot Ljubljana, actual capital d’Eslovènia. Al final de la Primera Guerra Mundial, però, el pas del litoral adriàtic a Itàlia va amputar els eslovens locals de la resta del cos nacional i els va convertir en una minoria. El feixisme ja els va perseguir, i després també els va perseguir el nazisme, de manera que els eslovens de Friül-Venècia Júlia no van poder reconstruir el seu teixit vital fins a la Itàlia democràtica de la segona postguerra» (Košuta 2018, 46).
«Joyce. Aquest havia arribat a Trieste des de Dublín la tardor del 1903, acompanyat de la seva jove esposa, Nora Barnacle. Joyce també era jove, tenia vint anys i escaig, era pobre i tot just iniciava una carrera literària meravellosa. L’arribada a Trieste s’esdevingué després d’una aventura tragicòmica: Joyce i Barnacle van agafar el tren Viena-Trieste i, per error, van baixar a Ljubljana a les quatre del matí. L’endemà, quan van preguntar a un vianant on era el carrer Sant Nicolau i l’adreça de l’escola Berlitz de Trieste, es van adonar que s’havien equivocat de ciutat. Molt preocupats perquè no duien gaire diners, van estar-se tot el dia i part de la nit a l’estació de Ljubljana, esperant el tren cap a Trieste. Per acabar-ho d’adobar, Joyce va deixar la seva dona en un jardí petit al costat de l’estació i va anar a cercar l’escola Berlitz d’aquella ciutat per demanar-los un préstec. Però es va equivocar i va anar a parar a un carrer de la ciutat vella, on uns mariner anglesos discutien amb unes dames de mala nota. Va voler fer d’intèrpret i de pacificador, però les coses es van complicar: de sobre va arribar la policia, el van arrestar amb els altres i va passar tot el dia a la presó, mentre la seva pobra dona l’esperava asseguda en un banc del jardí, sense diners, i sense entendre la llengua d’aquella ciutat estrangera» (Veneziani 2018, 81).
2. Itàlia feixista (1918-1943)
Després de la incorporació del Vèneto al Regne d’Itàlia (1866) i la conquesta de Roma (1870), Trieste i l’Ístria s’havien convertit en els últims territoris que calia «recuperar» per completar la reunificació nacional italiana. Per l’irredemptisme, aquests territoris de frontera van adquirir la dimensió mítica. Més tard, es van convertir en un dels objectius irrenunciables de la ideologia feixista. El 1882, Guglielmo Oberdan va intentar atemptar contra l’emperador Francesc Josep. Va ser detingut i empresonat. El van executar a la caserna que l’exèrcit dels Habsburg tenia a la ciutat des de 1790 en una plaça cèntrica. El 1920, quan Trieste va passar a mans italianes, l’antiga caserna va ser enderrocada. Al seu lloc s’hi va edificar un mausoleu dedicat a Oberdan i un edifici destinat a recordar la participació de Trieste en la lluita per la unificació d’Itàlia, actualment el Museu del Ressorgiment.
Després de la Primera Guerra, la frontera iugoslavo-italiana establerta el 1920 amb els tractats de Rapallo, pels quals aproximadament una quarta part de l’actual territori d’Eslovènia va ser adjudicat a Itàlia. Aquest territori eslovè cedit a Itàlia era la compensació pels territoris litorals de Croàcia i les illes de Kvarner, amb forta presència de població italiana, que havien que van ser adjudicats a l’Estat dels Serbis, Croats i Eslovens (Primera Iugoslàvia 1918-1941).
El símbol de la repressió feixista dels eslovens a Trieste és l’incendi que va destruir, el 13 de juliol de 1920, un imponent edifici al centre de la ciutat. El Casal Nacional (Narodni dom) era una de moltes institucions semblants que abans de la Primera Guerra els eslovens construïen en les ciutats que consideraven claus amb clara voluntat de cohesionar el país. A l’edifici, acabat el 1904 per Max Fabiani amb una gran ambició arquitectònica, hi havia una caixa d’estalvis, cafeteria, restaurant, hotel i espais per a esdeveniments culturals.
Eslovènia com a corònim no va existir fins a mitjans del segle XIX, quan va començar el moviment polític de l’Eslovènia Unida (Zjedinjena Slovenija). La població eslovena vivia a Carniola amb el centre a Ljubljana —aquesta era l’única regió on els eslovens eren majoria— i també a Caríntia, Estíria i al litoral. En lloc d’un únic centre, el país pivotava entre Klagenfurt (Celovec), Maribor, Trieste (Trst) i Ljubljana. Les regions, però, no eren només entitats administratives, sinó que hi havia una forta consciència de pertinença a la comunitat local. En la llengua eslovena encara avui és possible distingir clarament set grans grups dialectals. Tot i que l’estàndard està consolidat com a mínim des del segle XVI, no hi ha cap voluntat ni necessitat d’esborrar les diferències dialectals que són percebudes com a riquesa i no com un entrebanc. Els lligams a nivell regional són encara molt presents, tot i que administrativament cap d’aquestes regions no s’ha reconstruït ni en la República Federal Socialista de Iugoslàvia (SFRJ, 1943-1991) ni en l’actual República d’Eslovènia.
L’OF (Front d’Alliberament) eslovè va ser fundat el 27 d’abril de 1941 —Hitler va declarar la guerra a Iugoslàvia el 6 d’abril— a la casa del polític i escriptor Josip Vidmar a Ljubljana amb la intenció d’organitzar la resistència a l’ocupació. La Itàlia feixista i l’Alemanya nazi es van repartir el territori eslovè aproximadament per la meitat —la zona litoral i la capital Ljubljana per a Itàlia, tot el nord rere el riu Sava per als alemanys— i el país havia de desaparèixer sense més, esborrat del mapa. Els grups fundacionals del OF van ser el Partit Comunista d’Eslovènia i els socialistes cristians. Entre els seus membres destaquen els escriptors Edvard Kocbek i France Bevk, d’una orientació marcadament cristiana. L’OF va adoptar una sèrie de determinacions contundents. La resistència a l’ocupació havia de ser una acció armada implacable. La finalitat última era canviar el caràcter nacional del poble eslovè i convertir la seva tradicional passivitat en un poble capaç de passar a l’acció. L’acord inicial també preveia que després de l’alliberament es respectaria escrupolosament la voluntat democràtica del poble per decidir els seus representants. Aquest punt, evidentment, no es va realitzar perquè el Partit Comunista, en el transcurs de la guerra, va anar assumint un rol cada cop més predominant fins acabar esborrant els altres integrants, els socialistes cristians.
La crisi més coneguda va ser la dimissió del poeta Edvard Kocbek en 1952. Tanmateix, l’OF va ser en els seus inicis un moviment aglutinador amb un vastíssim suport popular i el 27 d’abril és encara festa nacional a Eslovènia. A més de lluitar contra l’ocupació d’Itàlia i Alemanya, el seu objectiu més notori era promoure el dret d’autodeterminació del poble eslovè i la intenció d’aconseguir la unió territorial amb la regió litoral de Trieste i la de Caríntia, que després de la Primera Guerra van ser atribuïdes a Itàlia i Àustria, respectivament. En certa manera, l’OF va saber fer reviure la lluita per la sobirania nacional que va començar al segle XIX amb la lluita contra la Monarquia dels Habsburg. Durant mil anys Eslovènia va formar part del successius estats germano-austríacs i, per aquesta raó, el territori entre Viena i Trieste mai havia conegut cap frontera interna. L’impacte de les fronteres imposades després del 1918 va ser per això immens i l’assimilació forçosa a la que els italians van començar a sotmetre la població en la regió litoral adquirida després de 1920 va ser tant xocant com inaudita. Els eslovens van ser el primer poble a Europa que van patir els mètodes feixistes. Per això la resistència armada a l’ocupació el 1941 va ser assumida per la majoria de la població. D’altra banda, l’OF tenia el fort component ideològic de la lluita contra l’imperialisme i la convicció que així s’aconseguiria la germandat amb tots els pobles, especialment amb els de Iugoslàvia. Al final de 1941, l’OF va esdevenir l’organització que controlava l’exèrcit format pels partisans i es va declarar l’única força que lluitava contra l’ocupació. L’OF tenia cura també de tota l’organització tècnica de la resistència, no només militar, ja que va organitzar els serveis sanitaris i d’informació. És coneguda sobre tot la ràdio clandestina Radio Kričač («la ràdio que crida») que operava dins de la ciutat de Ljubljana sota setge i que mai va ser descoberta. Durant tota la guerra s’organitzaven mítings i reunions per tenir la població civil informada i connectada en tot moment. L’estructura i la influència del Front d’Alliberament eslovè no té cap paral·lel en els moviments de resistència dels altres pobles iugoslaus. Per aquesta raó, i també perquè en els seus orígens incloïa els sectors polítics no comunistes, sempre va despertar molts recels entre els líders comunistes iugoslaus, però després de la guerra, ja plenament dominat pels comunistes, es van anar dissolent i integrant en les estructures polítiques de República Socialista Federativa de la Iugoslàvia de Tito.
«Una ciutat que parla un dialecte vènet, envoltada d’un camp en què es parla una llengua eslava i prou; el segment més intel·lectual de la burgesia —que se sent aïllada del país al qual creu pertànyer per llengua i per cultura (malgrat que no saben el toscà, i que la cultura… bé, de la cultura val més no parlar-ne), i que, en ple segle XX, fa servir un fraseig retòric del segle XIX, propi del Risorgimento—, manté la torxa ben alta, creu que l’italià és l’idioma més noble i pur, que Florència és la ciutat de les flors, que a Roma munyen la lloba per alletar la raça, ofereix làmpades votives, ataca per tot arreu lleons de Sant Marc, es recargola, invoca, batega, aspira, pateix, espera, ambiciona, anhela, crema, s’immola, reivindica, desitja… Quan al Teatre Comunal hi representen Nabucco, el pensament de tots els comerciants, corredors, directors de banca i de societats d’assegurances, metges, advocats, importadors i exportadors asseguts a la platea, de professors d’escola mitjana asseguts a la galeria, d’estudiants i de costureres que es troben al galliner, s’eleva sobre unes ales daurades i l’entusiasme és tan gran que fa que el teatre s’ensorri, com es deia a Trieste» (Balzen 2018, 30).
«Així, doncs, a la ciutat, la burgesia que t’he descrit i, no gaire lluny, damunt el Carst, els pagesos eslovens, que vivien en un terreny pobre, rocós, estèril, on, tret de la zona dels avencs, havien d’esgarrapar a la pedra uns quants metres quadrats de terreny cultivable. Primitius, closos en mites superats, sense tradició cultural, dignes i amb tota la susceptibilitat d’un orgull fàcilment i justificadament ferit. Els italians se’n sentien superiors, era una certesa que es basava en una llicència escolar (maduresa), en què tenien la vida protegida a l’Assicurazioni Generalli (era un món en el qual tot s’assegurava), en les relacions comercials amb països estrangers, tot això els ho feia sentir. No sé pas quina possibilitat d’entesa hi podia haver en aquell moment a Trieste entre italians i eslaus, però sé que totes les famílies italianes que tenien criades eslovenes (i els contactes entre italians i eslovens es reduïen —més enllà del que s’esdevenia entre alguns comerciants i a les fruiteries, etc.— a una relació entre una família italiana burgesa i una criada eslovena que venia del camp) i que s’hi acostaven humanament, sense altivesa ni superioritat cultural, han estat sempre més que satisfetes d’aquestes dones: treballadores, fidels, atentes, més intel·ligents que les seves mestresses, ràpides a l’hora d’assimilar i d’aprendre… D’altra banda, però, s’ofenien amb facilitat i es tancaven en una oposició tossuda i vindicativa» (Balzen 2018, 31).
«Als deu anys la vaig veure així. Només un dia la vaig contemplar d’aquesta manera, com intuint-ne el secret. Entre les acàcies fragants passava el tramvia que va d’Opina a Trieste, de l’obelisc a la ciutat, des de dalt fins a baix de tot. Que estrany! Quin abisme separa Trieste dels seus voltants! I tanmateix: quin abisme més natural! Des de l’obelisc veus Trieste i el mar; la imatge s’alça davant els teus ulls, només una imatge, entelada pel fum de les fàbriques. Veus el mar, però no saps on s’acaba, veus barques, però no saps on van; tot és una imatge, la mires des del turó, quieta, silenciosa, entelada. Però quan arribes a Trieste per entre el torrent de cases altes: les campanades, la cridòria, la xerradissa animada des de la finestra que dona al carrer, la conversa d’una banda a l’altra quatre pisos més amunt, els venedors de diaris, els cotxes, els carruatges, les cases altes. Pels carrers s’arrossega un sol blanc i cansat. (Kosovel 2018, 48).
3. Adriatisches Küstenland: nazis a Trieste (1943-1945)
La plaça Oberdan va adquirir un significat especial en aquest breu, però difícil període. El número quatre de la plaça es va convertir durant l’ocupació nazi (1943-1945) en el quarter general de la Gestapo. L’espai subterrani resultava invisible pels del vianants als carrers. Era un dens entramat de sales i cel·les subterrànies, en què els presoners van ser interrogats i torturats. El 1944, va ser detingut Boris Pahor i hi va passar un mes sencer abans de ser deportat a Dachau, el que seria la primera parada del seu periple per diferents camps de concentració que va durar fins a l’alliberament. L’ocupació nazi del Litoral triestí és el tema central del llibre Trieste de Daša Drndić.
4. La postguerra (1945-1975)
Després de la Segona Guerra mundial, la regió va ser dividida en dues zones. Sota la denominació d’Estat lliure de Trieste, que va existir entre 1947 i 1954, una d’elles estava administrada per les forces aliades, i l’altra per Iugoslàvia. Finalment la zona nord va passar a Itàlia i la zona sud, a Iugoslàvia. Les fronteres entre els dos Estats es van acabar d’establir definitivament amb els tractats d’Osimo del 1975. La proclamació de la República d’Eslovènia en 1991 va confirmar la línia de la frontera preexistent.
La postguerra, però, va portar alhora la construcció d’una imatge idíl·lica del temps austríacs a la ciutat de Trieste. Claudio Magris insisteix assíduament, des del seu primer llibre fins a l’última intervenció en la premsa, en utilitzar el terme Mitteleuropa, escrit sense excepció en cursiva i en alemany, fonamentat el conegut llibre El mite dels Habsburgs en la literatura austríaca moderna (l’únic llibre seu important que no ha estat mai traduït al català). Cal situar aquest llibre correctament en el temps. Va ser publicat en 1963 a Itàlia i tres anys més tard a Salzburg, en traducció alemanya. Tant a Itàlia com a Àustria el llibre va ser rebut amb molt d’interès. El fet d’haver provocat tant de ressò té relació amb el temps en el qual el llibre es va fer conèixer. Al principi dels anys seixanta, quan el record dels horrors de la Segona Guerra mundial era ben viu encara, Claudio Magris escrivia sobre el passat d’una regió profundament marcada i transfigurada pels esdeveniments de les últimes dècades. Però Magris va escriure un llibre on hi faltava precisament aquest període de temps i per això, tot i haver-se proposat desemmascarar un mite, va contribuir significativament no només a crear una imatge idealitzada de la vella Àustria, sinó també a confondre el tumult de veus discordants del desaparegut imperi amb un sol discurs. És especialment a causa d’aquest llibre que el debat sobre la mítica Kakània s’ha de situar a l’Europa de la postguerra. El concepte de Centreeuropa, que coincideix amb els dominis de la corona dels Habsburgs, no és altra cosa que un record del món d’ahir. Un record que es desperta en un temps molt difícil i és, com no podria ser d’altra manera, una imatge trucada, un reflex infidel i una transformació imaginària de la realitat. Cal tenir present d’entrada que aquest concepte de Centreeuropa no és fonamenta sobre documents de caire polític, sinó que sorgeix a partir de les representacions literàries de la realitat històrica.
«Si al final de la guerra Trieste hagués tingut la mateixa sort que totes les altres ciutats italianes, segurament aquests records meus no haurien nascut. Però mentre que els darrers dies d’abril de 1945 els nostres germans d’Itàlia van poder sentir que realment s’acabava, per a ells, un període funest i se n’obria un de nou, encara que fos difícil, de renaixença, nosaltres, els triestins, vam comprovar com el nostre anhel de llibertat fou respost, primer, amb quaranta-cinc dies d’ocupació iugoslava, després amb l’angloamericana i, finalment, amb la burla del regal del Territori Lliure i la mutilació de l’Ístria. Fou en aquest període d’humiliació desesperada que, sense poder dirigir l’ànim al futur, em vaig tombar cap al passat, no com qui mira de consolar-se per mitjà d’un temps feliç, sinó com qui furga en els anys considerats perduts per veure si n’ha quedat res de positiu, per tal de tenir molt present la misèria dels esdeveniments actuals.» Trieste nei miei ricordi (Stuparich, Giani. Trieste nei miei ricordi. 1948).
La paraula Mitteleuropa no es pot traduir simplement com «Europa Central» perquè implica una noció d’unitat, de comunitat, tot i les múltiples i pronunciades diferències i conflictes. La paraula Mitteleuropa es va forjar durant l’últim segle com una designació historicopolítica — com un programa polític, de fet. Connota la trobada de la cultura alemanya amb les altres cultures de la mateixa regió, però la seva principal implicació és la hegemonia germànica, o millor dit, la germànico-hongaresa a Europa Central: List, Bruck, von Stein, i més tard Naumann i Srbik varen donar suport a aquestes tesis que van predominar, amb matisos i gradacions, des de l’època del liberalisme fins al nacionalsocialisme» (Magris, 1991, 29).
5. Autors literaris que han escrit sobre Trieste
BARTOL, Vladimir (1903, Trieste -1967, Ljubljana). Nascut el 1903 a Sveti Ivan, a prop de Trieste, que va estudiar biologia i filosofia a la universitat de Ljubljana. Va obtenir una beca i va assistir a les classes de la Sorbona a París, va treballar com a corrector de revistes literàries eslovenes a Trieste, va traduir Nietzsche, va publicar i estrenar el 1932 el drama Lopez, el 1935 el recull de narracions Al Araf i el 1938 la novel·la Alamut. La novel·la va ser traduïda el 1946 al txec, el 1954 al serbi, deu anys després de la publicació, el 1958, va sortir de l’impremta la segona edició eslovena, cosa prou insòlita en un mercat tan limitat i en un temps tan difícil. Tot i haver viscut a la capital i haver treballat a l’Acadèmia de les Arts i Ciències, la seva influència literària no es va fer notar més. Però el 1984 tot va canviar. Es va editar per tercera vegada Alamut, i els articles i les crítiques pul·lulaven. Dins d’aquest entusiasme va sorgir la idea que Bartol era l’únic escriptor eslovè que podria significar molt també en l’àmbit mundial. L’any 1988 no va portar només la quarta edició d’Alamut a Eslovènia. Aquest és també l’any de la traducció francesa a l’editorial Phébus i l’aparició d’aquest llibre en el conegut programa de Bernard Pivot a Antenne 2, Lire. Amb això, la novel·la sobre la llegenda negra del Vell de la Muntanya i els seus soldats suïcides va esdevenir un «clàssic» per demostrar el perill del fonamentalisme islàmic. En aquestes lectures, el fet d’haver estat escrita durant el feixisme a Trieste no es considera mai…
BAZLEN, Roberto (1902-1965), crític literari i assagista. Nascut a Trieste, és una de les figures intel·lectuals europees més atípiques de la seva època. En vida mai no va publicar res. Lector per vocació, Bazlen és la via d’entrada a Itàlia d’autors com Kafka, Blanchot o Gombrowicz. Va freqüentar figures com Saba i Svevo. Alguns dels seus escrits es van publicar pòstumament. En destaquen Lettere editoriali i Lettere a Montale.
KOSOVEL, Srečko (1904-1926), poeta eslovè. La seva obra es va publicar pòstumament. En vida va col·laborar amb diverses revistes i associacions culturals. És pioner de les avantguardes dins la literatura eslovena. Avui dia és considerat com un dels autors més rellevants de la literatura eslovena de tots els temps.
MAGRIS, Claudio (Trieste, 1939) és crític, assagista, novel·lista, traductor i professor de la Universitat de Torí. És columnista del diari Corriere della Sera. Germanista prestigiós, la seva obra ha contribuït a difondre la cultura centreeuropea i, més concretament, la relacionada amb Trieste. Gran part dels seus llibres han estat traduïts al català. La seva investigació, i la part més important de la seva obra assagística i narrativa, es desenvolupa fonamentalment en l’àmbit de la germanística, entesa en un sentit ampli per al qual va definir el concepte Mitteleuropa, un àmbit en el qual esdevé especialment rellevant la cruïlla que significa Trieste en la història (no només literària) europea.
PAHOR, Boris (Trieste 1913-2022), novel·lista eslovè nascut a Trieste. Va patir els atacs feixistes contra la minoria eslovena de Trieste, on no va poder tornar fins al 1938. Va lluitar contra el feixisme al costat dels partisans fins que va ser detingut i deportat a diversos camps nazis. Un cop alliberat dels camps, va patir la censura comunista perquè es va oposar al règim de Tito. És una de les figures més importants de la literatura europea actual i un advocat incansable del respecte per les minories. En català en podem llegir Necròpolis (2004) i La pira al port (2022).
PRESSBURGER, Giorgio (Budapest, 1937) va haver de marxar d’Hongria l’any 1956 a causa de la invasió soviètica i es va establir a Itàlia, amb el seu germà Nicola. És un dels dramaturgs més reconeguts del país transalpí i ha estat professor en diverses universitats. La seva obra literària és molt extensa i inclou obres de teatre, òperes, novel·les, assajos, i guions per al cinema, la televisió i la ràdio. No té cap obra traduïda al català.
SABA, Umberto (Trieste, 1883 – Gorizia, 1957), poeta i novel·lista italià. La seva obra es caracteritza per la claredat i la concreció, i els temes que hi dominen tenen a veure amb l’observació quotidiana de la seva ciutat natal, de la qual es va convertir en el cronista líric per excel·lència. Tenia una botiga d’antiguitats a Trieste, que fou un centre de reunions literàries. En català en podem llegir Ernest (1995) i Paraules i últimes coses (2003).
ŠALAMUN, Tomaž (1941-2014), poeta eslovè. La família de la seva mare pertanyia a la minoria eslovena que va ser forçada a marxar d’Itàlia durant el règim feixista i que es va establir a Iugoslàvia. Šalamun va viure uns quants anys als Estats Units. Ha estat traduït a 21 llengües. En català en podem llegir La balada de Metka Krašovec (2016).
SLATAPER, Scipio (Trieste, 1888 – Podgora, 1915), és un dels intel·lectuals més notables de la història de Trieste. Les seves arrels eren italianes i bohèmies. De Slataper se’n destaca la novel·la Il mio Carso (1912). Irredemptista, va morir en combat. Va col·laborar activament amb la revista La Voce, on justament l’any 1909 van aparèixer “Lletres triestines”, un conjunt molt polèmics per la descripció que Slataper hi feia de la situació cultural de Trieste. Fou molt amic de Giani Stuparich.
STUPARICH, Giani (Trieste, 1891-Roma, 1961), periodista i escriptor italià. Va estudiar a la Universitat de Praga i a la de Florència, on es va llicenciar en literatura italiana. Es va manifestar sempre com a contrari al feixisme, la qual cosa li va comportar molts problemes. En català en podem llegir L’illa (2010).
SVEVO, Italo (Trieste, 1861- 1928). «Italo Svevo no era el nom real d’aquest escriptor, la família del qual tampoc no era italiana sinó d’origen hongarès. Provenien d’una ciutat petita de Transilvània, una regió que avui és romanesa però que en aquell temps pertanyia a Hongria, és a dir a l’Imperi Austrohongarès. La ciutat — Copşa Mică en romanès i Kiskapus en hongarès. Italo Svevo en realitat es deia Aron Hector Schmitz i formava part d’una família de jueus centreeuropeus. Va triar aquest pseudònim per indicar la pertinença a dues cultures: la italiana i l’alemanya. De fet, Svevo —nascut a Trieste el 19 de desembre de 1861— tenia dues llengües maternes: l’alemany i el dialecte triestí (no pas l’italià). Va completar els estudis d’orientació comercial a Alemanya, en comptes de fer-ho a Trieste o a Itàlia. Així doncs, l’escriptor avui dia celebrat com l’orgull de la narrativa italiana, traduït i conegut arreu era, de fet, gairebé un immigrant.» (Pressburger, 2018, 22) És l’escriptor triestí més reconegut arreu. Va estudiar cinc anys a Alemanya i a disset anys va tornar a Trieste. Fins al 1899 va treballar a la filial de Trieste de la Unió Bancària de Viena. Les teories de Freud li van interessar molt i la seva obra n’és impregnada. En català en podem llegir La consciència de Zeno (2011), Una vida (2003), Senilitat (1987) i La veritat i altres comèdies curtes (2010).
6. Bibliografia sobre Trieste
Assaig i estudis
ARA, Angelo; MAGRIS, Claudio. Trieste. Una identidad de frontera. César Palma (trad). València: Pre-Textos, 2007.
BENESIU, Joan. Trieste. Una ciutat a plec de mapa. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2024.
Dimecres 26 de febrer de 2025 a les 18.30h a l’auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: El canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM, l’enfonsament del cuirassat Roma i la retenció de 1.200 italians a Menorca (1943-1945) amb la participació d’Alberto Pellegrini, historiador i professor de la UB i Luís Alejandre, general i president de la Fundació Hospital de l’Illa del Rei.
La sessió abordà el fet històric al voltant del llibre de Giuliano Marenco: “Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943”. Fundació Hospital de l’Illa del Rei, 2024.
Presenta: Josep Sauret, historiador de la Secció d’Història.
Accés obert
Giuliano Marenco: “Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943”. Fundació Hospital de la Isla del Rey, 2024.
El canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM, l’enfonsament del cuirassat Roma
La sessió abordarà, d’una banda, el context històric del final de la II Guerra Mundial, amb el canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM i els dos governs, l’armistici i les conseqüències per l’exèrcit italià.
I de l’altra banda, l’enfonsament del Roma cuirassat insígnia italià, la recollida dels supervivents per part de cincs vaixells, l’anada i l’estada a Maó durant més d’un any i la recuperació de la memòria històrica de l’Illa del Rei.
Exposició sobre l’enfonsament del Roma. Fundació de l’Hospital de l’Illa del Rei
La sessió, al voltant del llibre de Giuliano Marenco: Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943, ed. Fundació Hospital Isla del Rey, és una història pràcticament desconeguda, de les naus encarregades de recuperar els nàufrags del cuirassat italià Roma, enfonsat pels alemanys el 9 de setembre de 1943. Un cop recuperats els nàufrags, amb les naus, carregades de morts i ferits, ara ja perdut el contacte amb el gruix de l’esquadra, es van refugiar a les Balears, on en contra de la seva voluntat van ser retingudes per les autoritats espanyoles.
L’internament de les cinc naus amb més de mil dos-cents homes va durar setze mesos a través de tensions amb el govern espanyol, dissensions polítiques internes entre monàrquics i feixistes, dificultats alimentàries i disciplinàries. L’impuls del comandant de l’esquadrilla, el capità de navili Giuseppe Marini, va ser constant amb vista a l’alliberament de l’internament i el retorn a Itàlia. Finalment, sobretot gràcies als esforços de l’ambaixador nord-americà a Madrid, un arbitratge a distància va posar fi a l’internament el 15 de gener del 1945.
Reproducció de la bomba torpede que va esfondrar el Roma. Fundació de l’Hospital de l’Illa del Rei
A més de reconstruir la partida de la flota des de La Spezia i l’atac alemany que va provocar l’enfonsament de la nau almirall Roma, també es tractarà sobre:
a) Els episodis desenvolupats a les Balears que concernien directament la vida dels mariners.
b) Les vicissituds diplomàtiques relatives a la destinació de les naus que es desenvolupaven principalment a Madrid.
Les fonts principals són els documents dels arxius de l’Ufficio Storico della Marina (en primer lloc, l’informe de permanència del comandant Marini) i dels ministeris d’Exteriors de Roma i de Madrid. També s’han utilitzat les memòries dels ambaixadors nord-americà i britànic acreditats davant de Franco.
Participants
Alberto Pellegrini (Vicenza, Itàlia, 1975), doctor en Història per la Universitat de Barcelona, és professor d’Història Contemporània de la mateixa universitat, i investigador del Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Especialista en història político-militar del segle XX, entre les seves publicacions recordem La prensa española y las derrotas militares italianas de 1940-41 i Centenary of the Russian Revolution (1917-2017).
Luis Alejandre Sintes (Maó, 4 de juny de 1941) és un militar menorquí, general de l’exèrcit espanyol. En 1976 es va graduar a l’Escola d’Estat Major. En 1980 fou ascendit a comandant i de 1984 a 1986 fou professor a l’Escola d’Estat Major. Entre altres funcions militars, va intervenir en missions de pau amb l’ONU (ONUCA i ONUSAL) a Nicaragua, El Salvador i Guatemala, i va fer de mitjancer entre el govern de Colòmbia i la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (Colòmbia). El 1998 ascendí a general de Divisió i el 2000 fou nomenat general cap de la Regió Militar Pirenaica. En el 2003 fou nomenat Cap d’Estat Major de l’Exèrcit de Terra. Actualment és el president de la Fundació Hospital Illa de Rei (Menorca).
Dijous 26 de setembre de 2024, 18.30h a la sala Verdaguer: Serrallonga torna a Barcelona: Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutata càrrec de Ricard Dilmé Burjats, autor del llibre: Serrallonga. Biografia inèdita, Farrell editors, 2024, 153 pàg.
Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Serrallonga torna a Barcelona
Text de Ricard Dilmé
Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat
Serrallonga és un protagonista que posa protagonisme als llocs i la llegenda que el va sobreviure, a més, també es fa present en entorns físics reals. Mig país és territori Serrallonga. I Barcelona és una de les màximes exponents d’aquesta doble veritat: la ciutat és escenari protagonista de la història del bandoler i també escenari de la seva llegenda.
Us vull explicar aquest doble protagonisme de la ciutat en la història i la llegenda del bandoler. Però hi afegirem un tercer element: la cultura.
La presència física d’en Serrallonga a Barcelona: els espais històrics.
La quadrilla de la muntanya, capitanejada per en Serrallonga, s’aplegava amb al colla de la plana, capitanejada pels germans Margarit de Castellbisbal. I actuaven als camins rals de Barcelona. Per això trobem la seva presència documentada al coll de Montcada, quasi a les mateixes portes de la ciutat, quan l’agost de l’any 1625 van robar tots els traginers. Va passar-hi un carruatge amb la comtessa d’Erill, membre de les famílies nyerres del país. Van estar parlant amb ells i els van acompanyar una estona del trajecte, per impedir que fossin assaltats per bandolers.
Un segon lloc: el port de Barcelona. Allà embarcaven els bandolers condemnats a remar en les galeres reials. L’any 1631 ho feren el Fadrí de Sau i el seu germà Rafel, després de commutar la pena de mort per la de remar a galeres. També ho va fer Joan Vehils, el Bordegàs Vehils, bandoler de Terrassa que apareix en el procés sumarial d’en Serrallonga.
La ciutat també va ser el darrer espai físic que va veure Serrallonga. El bandoler fou conduït a les presons del Palau del Veguer, un edifici enderrocat en l’actual espai de la plaça de l’Àngel. Allà se li prengué declaració sota tortura i li fou llegida la sentència que es va complir el dia 8 de gener de 1634.
La comitiva sortia per la baixada de la Presó (actualment carrer de la Llibreteria) i anava pel carrer de la Bòria (l’expressió popular “passar Bòria avall” es refereix, precisament, al fet de ser condemnat), Montcada, plaça Palau, plaça Sant Jaume… i retornava al Palau del Veguer. Descrivia un ample recorregut pels carrers de la ciutat, que tenia com a objecte servir d’escarni.
Retornat dins les dependències de la presó el botxí va llevar la vida al bandoler, tallant-li el cap, que va ser exposat en una gàbia penjada en el portal de Sant Antoni. I del seu cos se’n van fer quatre quartos. Cada un d’ells es va llençar en un dels diferents abocadors que es localitzaven en les entrades de la ciutat. Tot plegat perquè la gent que accedir a la ciutat estigués advertida que aquí la Justícia no tenia manies amb els malfactors.
Serrallonga, dia 8 de gener de 1634, Barcelona. Dibuix de Ricard Dilmé, 2024
Serrallonga i l’Ateneu Barcelonès
Presons, carrers, portals …I encara hi ha un darrer lloc en la història del bandoler que és el que ens porta a l’Ateneu Barcelonès. Aquest edifici va ser adquirit l’any 1776 per Antoni Ferrer-Llupià i de Brossa, baró de Savassona. Títols nobiliaris vinculats amb en Serrallonga. Valedors i perseguidors seus en el segle XVII. No hi ha palau a Barcelona més vinculat als nyerros i a en Serrallonga.
Des de l’any 1905 l’edifici acull l’Ateneu Barcelonès. L’any 1926 el soci Aureli Capmany, eminent folklorista, va proposar a l’entitat fer una transcripció mecanografiada del procés sumarial del bandoler que es guarda al museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Aquell any Pompeu Fabra era president de l’entitat i Francesc Pujols n’era el secretari. L’any 1931 es va materialitzar aquell propòsit. Es van fer tres còpies mecanografiades i més endavant es va digitalitzar i és accessible des del servei Memòria Digital de Catalunya.
Mecanoscrit del procés sumarial que es guarda a l’arxiu de l’Ateneu Barcelonès
Aquella tasca ha suposat que des d’aquest lloc, l’Ateneu Barcelonès, irradiï tota la història d’en Serrallonga, posant a l’abast una font d’informació indispensable per a historiadors, divulgadors i curiosos. Per entrar en la història del bandoler és quasi indispensable entrar a l’Ateneu, en persona o virtualment.
Pompeu Fabra (esquerra) president de l’Ateneu Barcelonès, arxiver (centre) i Francesc Pujols (dreta), secretari de l’Ateneu Barcelonès. Dibuix de Ricard Dilmé 2024.
Mort el bandoler, entra en la llegenda i la tradició.
L’any 1634 el bandoler Serrallonga era ajusticiat a la ciutat de Barcelona. Moria l’home i naixia la llegenda. La presència llegendària del bandoler a la ciutat de Barcelona és tant o més destacada. Barcelona passa a tenir fins a cinc palaus i dos hostals on segons la llegenda hi va viure o fer estada Don Joan de Serrallonga.
La tradició situa una casa d’en Serrallonga al carrer Mirallers número 5, un carrer desaparegut amb l’obertura de la Meridiana on hi havia l’Hostal de l’Infern, una veritable cova de lladres en al que, segons la llegenda, el bandoler solia anar-hi quan venia d’incògnit a la ciutat.
Una altra creença popular és que el palau dels Torrelles que va imaginar Víctor Balaguer era un dels edificis enderrocats quan es van construir els Magatzems Jorba del Portal de l’Àngel.
Al barri d’Horta-Sant Gervasi, hi trobem la torre Figuerola. La particularitat de la masia és que el seu subsol guarda una cova mil·lenària en la que, segons la llegenda, s’hi amagava el bandoler Joan de Serrallonga quan venia als entorns de la ciutat de Barcelona.
Al barri de la Sagrera hi ha de la Torre del Fang, La tradició oral del barri ha mantingut que en aquesta masia hi havia fet estada el bandoler de les Guilleries i que hi accedia mitjançant una xarxa de passadissos amagats sota terra que passaven per sota al muralla i tenia sortida al carrer Mercaders.
La reforma de 1912 es va endur el palau d’en Joan de Serrallonga, situat al carrer Basea. Un edifici noble del qual tenim records fotogràfics i que era conegut com “la torre o palau Serrallonga”.
Un edifici noble del qual tenim records fotogràfics i que era conegut com “la torre o palau Serrallonga”
Per acabar, el lloc més emblemàtic: el castell o torre de Bellesguard. Fou residència del rei Martí I. El castell va quedar en situació d’abandonament fins que Gaudí va rebre l’encàrrec de projectar l’actual edifici modernista. El cas és que els veïns de Sant Gervasi sempre han conegut Bellesguard com “el castell d’en Serrallonga”.
Segons la tradició oral les ruïnes del castell, separat de les muralles de la ciutat comtal, eren refugi habitual del bandoler Serrallonga en les seves vingudes a Barcelona. Fins i tot es diu que una part del seu cos esquarterat van ser amagat en un forat d’una paret del pati. Gaudí va recordar aquesta llegenda amb un pany de porta que emula un fèmur.
Serrallonga al Palau Savassona, actual seu de l’Ateneu Barcelonès
I Serrallonga esdevé protagonista de la nostra cultura
En l’art i la literatura.
Enllaçant llegenda i cultura l’edifici situat entre el carrer Mercaders i la plaça de l’Oli on l’any 1976 es va inaugurar la sala d’art Don Joan de Serrallonga. Aquest edifici havia estat l’antic Hostal Girona, un hostal històric en el qual el bandoler s’hi havia allotjat en les seves estades a la ciutat segons la creença popular.
Encara no un any de la mort del bandoler, Coello, Rojas i Vélez, tres autors teatrals, escrivien “El Catalan Serrallonga y vandos de Barcelona”. Convertien el Serrallonga de Querós en un noble “hidalgo” barceloní i vinculaven definitivament la imatge d’aquest amb la ciutat.
Víctor Balaguer feia el mateix en el segle XIX i convertia el Don Joan de Serrallonga en un noble nyerro, amb casa solana a les Guilleries i palau a la ciutat de Barcelona.
Aquesta visió va conviure necessàriament amb la del bandoler popular que transmetia el celebrat Ball d’en Serrallonga. I Joan Amades va recollir el record de les colles que feien el ball d’en Serrallonga a Gràcia fins l’any 1870.
L’Ateneu Barcelonés també guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.
L’Ateneu Barcelonés guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.
Els carrers de Barcelona s’adornaven a mitjans del segle XIX d’expositors de canya i cordill on es venien romanços i auques. L’any 1898 el poeta Anicet Pagès de Puig obté un accèssit en els Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Romans de cego” dedicat a en Serrallonga.
I en el primer terç de segle XX la ciutat es va omplir de quioscos. En aquests, com cuques de llum que atreien les mirades, destacaven les portades ja acolorides dels quaderns grapats de la literatura popular.
En el teatre
L’obra teatral de Víctor Balaguer “Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerias” s’estrenava l’11 de març de 1858 amb un gran èxit de públic al Teatre Circ Barcelonès , situat darrera les Drassanes.
L’any 1903 Serrallonga va pujar a l’escenari convertit en teatre de mim per la troupe dels germans Onofri. El teatre dels Onofri, situat al Paral·lel va ser el més gran de la ciutat. Tenia un aforament de 3.000 persones. Posteriorment va esdevenir Teatre Condal.
L’any 1922 Serrallonga saltava al teatre líric gràcies a la sarsuela “Don Joan de Serrallonga”, al Teatre Tívoli. Amb música d’Enric Morera i text de Francesc Pujols. Suposava el descobriment i salt a la fama del tenor Emili Vendrell, en el paper de Fadrí de Sau.
L’any 1974 s’estrenava al Teatre Romea l’ “Àlies Serrallonga” dels Joglars. El bandoler transformat en teatre de crítica social. Teatre valent.
En el cinema
Un personatge de la popularitat d’en Serrallonga havia de tenir necessàriament la seva pel·lícula. I n’ha tingut tres. Els carrers de la ciutat també es van convertir en un set cinematogràfic de les aventures del bandoler els anys 1910, 1948 i en el 2008.
La primera l’any 1910. El “Don Juan de Serrallonga” dirigida per Ricard Baños y Albert Marro. Dos dels pioners del nostre cinema.
El segon film va ser el “Don Juan de Serrallonga” dirigit l’any 1948 per Ricardo Gascon i interpretat pel famós actor italià Amedeo Nazzari. Una superproducció del cinema de postguerra, que es va rodar en els estudis Trilla-Pecsa Films que estaven situats en el palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc.
I el tercer film, que va suposar actualitzar la popularitat del bandoler ja entrat el segle XXI, va ser “Serrallonga, la llegenda del bandoler” produïda per TV3 l’any 2008. Un projecte personal del director Esteve Rovira.
Totes tres pel·lícules donen protagonisme a la ciutat de Barcelona. El motiu? Van utilitzar al ciutat com a set de rodatge. I curiosament, els espais triats són coincidents i enllacen les tres pel·lícules.
Un dels llocs on es va estrenar el film de 1910 va ser el Cine Estrella del barri de Gràcia. L’edifici encara existeix. Aquella va ser una de les sales de cinema més efímeres, doncs només va fer aquella sessió d’estrena.
Baños i també Marro van optar pel carrer de la Pietat, darrera l’absis de la catedral. Espai que es reconeix per una foto d’una escena on hi apareix una característica finestra. A pocs metres, al cap de quasi cent anys Esteve Rovira hi emplaçava els bandolers a cavall simulant la ciutat de Vic.
L’any 1948 Ricard Gascón va emplaçar a la plaça del Rei el patíbul on ajusticiaven el Serrallonga interpretat per Nazzari. Seixanta anys més tard Esteve Rovira esquarterava el pobre Isak Ferriz sobre la pedra de la mateixa plaça del Rei.
Tots tres directors van utilitzar els mateixos sets de rodatge al barri gòtic de Barcelona.
En pocs metres podem visitar escenaris de pel·lícula. Serrallonga és una bona excusa per buscar aquests bonics racons de la ciutat. Si fóssim Los Angeles estaríem fent pelegrinatges cinèfils gràcies al bandoler.
Tres directors de cinema (R. Baños, R. Gascón i E. Rovira) van utilitzar els mateixos sets de rodatge al barri gòtic de Barcelona en les respectives pel·lícules sobre Serrallonga
Serrallonga: història, llegenda i cultura
Com hem pogut veure el record i la petjada d’en Serrallonga a la ciutat és com la ciutat mateixa: no te l’acabes. El bandoler és un personatge de primer ordre en la història, la llegenda i la cultura del nostre país i que podem trobar ben presents a Barcelona.
Nosaltres, com Víctor Balaguer i altres entusiastes encara podem, si sabem buscar, trobar el record o l’esperit de Don Joan de Serrallonga en qualsevol racó del barri gòtic de la ciutat.
I fins i tot podem dir que Barcelona era l’únic lloc en el món on hi havia una presència física del bandoler, encara que fos de cera. (Serrallonga al Museu de Cera de Barcelona). Hi va estar fins la remodelació del museu de l’any 2020. Em vaig interessar per la figura i des del museu em van dir que la figura ja no està exposada, però que l’han reconvertit en un altre personatge que encara hi podríem trobar. Així, doncs, podem dir que en Serrallonga encara hi és, tot i que disfressat d’un altre personatge. I l’aventura podria ben ser descobrir quin. Però ja sabem que és un bandoler difícil d’atrapar.
Serrallonga al Museu de Cera de Barcelona
Observem amb mirada curiosa les coses. Recordem i reivindiquem el protagonisme del bandoler en el protagonisme de la ciutat.
Perquè aquesta és la manera la manera de valorar, gaudir i enamorar-se de personatges com en Serrallonga i de llocs com la ciutat de Barcelona.
Escriptor, dibuixant de còmics, il·lustrador, divulgador i excursionista, especialitzat en la figura del bandoler Serrallonga. Autor dels còmics: La vida i la mort del bandoler Serrallonga (1987), i la trilogia Serrallonga 1640; Serrallonga, bandera negra; i Serrallonga, els Angelets de la Terra (2009-2012). Coautor amb Ànnia Dilmé de la guia d’itineraris El Tresor d’en Serrallonga (2011).
Creador de l’exposició itinerant: “Serrallonga, tresors del bandoler” Aquí
Més informació
La Catalunya moderna (1479-1659): una anomalia política? Ponència de Xavier Torres Sans, historiador de la Universitat de Girona. Sessió 2a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 10 d’octubre les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Hi ha una explicació del bandolerisme català i la importància del bandoler Serrallonga. Resum aquí
La figura més coneguda és la de Joan Sala i Serrallonga famós bandoler del primer terç del segle XVII, convertit en heroi mític per la literatura romàntica del segle XIX. Les referències literàries del bandolerisme, des de finals del segle XVI fins al primer terç del segle XVIII amb una cita de Tirso de Molina: “Ninguna nación más conservadora de las amistades, ninguna más difícil en soldar sus quiebras: allí nació la venganza y de allí se desterró la reconciliación, iguales en esta parte nobles y plebeyos, rústicos y cortesanos”. Un llibre important que pot ajudar a entendre el bandolerisme català en aquest context és el de Joan Fuster (1963) El bandolerisme català en el barroc.
Dimarts 12 Març 2024 a les 18:30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió: La batalla de Stalingrad en la Memòria d’Europa (1945-2021) amb la participació de Xosé M. Nuñez Seixas sobre el llibre Volver a Stalingrado. El frente del Este en la memoria europea 1945-2021. Presenta la sessió: Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de la Secció d’Història.
Aquesta sessió s’enmmarca en el cicle “Europa en joc” de l’Ateneu Barcelonès. La sala Verdaguer era plena (70 persones)
Accés obert
Un debat obert sobre la memòria a Europa
L’historiador gallec Xosé Manoel Núñez Seixas, autor d’una extensa obra sobre guerra, violència i memòria del segle XX i l’historiador Óscar Costa Ruibal dialogaran àmpliament sobre el significat de la batalla de Stalingrad i el paper de la memòria a Europa. I es pregunten si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit?
La batalla de Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels combatents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per part de les comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.
Xosé M. Núñez Seixas:Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, V Premio de Ensayo Memorial Walter Benjamin, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022, 400 pàgines
Resum d’Óscar Costa Ruibal, historiador i membre de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
L’autor del llibre
Xosé Manoel Núñez Seixas és en l’actualitat catedràtic d’Història contemporània a la Universitat de Santiago de Compostela. Va exercir la docència entre el 2012 i el 2017, a la Universitat Ludwig -Maximilian de Munich i manté vincles familiars que el relacionen amb Alemanya. Es va llicenciar a la Universitat de Santiago i va doctorar-se a l’Institut Universitari Europeu de Florència, la qual cosa li facilità l’accés a arxius i universitats d’arreu del continent. S’ha especialitzat en diversos àmbits d’estudi com ara els nacionalismes i les identitats territorials a Espanya i a Europa.
Cal recordar el seu treball sobre la presència catalana a la Societat de Nacions: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936), [Afers, Catarroja Universitat de València]. Així com la seva història sobre el nacionalisme espanyol: Suspiros de España. El nacionalismo espanyol 1808-2018, [Ed. Crítica, Barcelona, 2018].
Ha orientat també la seva investigació vers l’estudi de les grans conflagracions bèl·liques del segle XX i també la seva influència en la conformació de les identitats postbèl·liques. En aquesta línia: El frente del Este : Historia y memòria de la guerra germano-soviètica (1941-1945) [Alianza editorial, Madrid, 2018], i també: Guaridas del Lobo: Memorias de la Europa Autoritaria, 1945-2020, [Barcelona Crítica, 2021]
Xosé Manoel Núñez Seixas, Parc de Treptow 2021 C. Henrike Fesefeldt
Stalingrad mite i metàfora del front de l’Est
La Batalla de Stalingrad, l’actual Volgograd, va enfrontar entre l’agost de 1942 i el febrer de 1943 els exèrcits del dos grans totalitarismes del segle XX. Més enllà de la seqüència bèl·lica de la batalla va significar un punt d’inflexió en la II Guerra Mundial, percebuda ja en el seu moment, com la primera gran desfeta d’un exèrcit alemany al front de l’Est. Per uns va contribuir a posar per primera vegada a l’horitzó la possibilitat material de la desfeta de la maquinària de guerra nazi. Pels altres va posar de manifest la realitat i els perills que s’acostaven per l’est fins aleshores un front percebut relativament llunyà.
A la ciutat del Volga, Stalin va donar l’ordre de no retirar-se. Aquesta resistència extrema suportada des de la banda oriental del riu, que va romandre a mans dels soviètics, va topar-se amb el control alemany de les dues terceres parts de la ciutat i va endegar un combat entre les ruïnes que va elevar la mortalitat pels dos bàndols. L’exèrcit soviètic, amb un alt cost en vides de combatents i civils dins de la ciutat, intentava per fora i amb èxit, rodejar els flancs de l’enemic fins a tallar les possibilitats de rebre proveïment i tenir una via d’escap, tot seguint fil per randa el pla dissenyat pel general Gueorgui Jukov, sobre el qual el dictador soviètic havia delegat la direcció militar de la batalla. Tot i que l’aviació germana no va poder fer arribar els subministraments de provisions i armament, Hitler va donar l’ordre de no rendir-se, malgrat que la fam, els ferits i l’efecte del rigorós hivern van destruir les esperances. Finalment el comandant alemany general von Paulus, ascendit a Mariscal, perquè mantingué la resistència del sisè exèrcit fins al final, es va rendir el 2 de febrer de 1943. El resultat va ser prop de dos milions de morts, un milió i mig de soviètics, entre militars i civils i prop de 600.000 soldats de la Wehrmacht (“Força de Defensa”), van comptar-se com a baixes i encara es podrien afegir els nombrosos caiguts i ferits dels exèrcits aliats de l’Alemanya nazi. Les baixes soviètiques, que algunes fons eleven a més d’un milió sense comptar les víctimes civils , van romandre sota un vel de misteri degut a la por de fer públic l’alt cost de la victòria i encara avui continuen estant en discussió.
Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-SuèciaFilm Stalingrad 2013 produït a Estats Units
Stalingrad va esdevenir un símbol per les memòries dels contendents, que el van tractar i recordar de diferent manera, tant per comunitats nacionals com dins de cada país al llarg del temps, ressituant-ne l’enfocament d’acord amb les perspectives que van adoptar les successives generacions. Aquest canvi constant de punts de vista ha continuat fins avui en dia.
Si ampliem el focus, Stalingrad va ser, com dèiem, un episodi singular per les seves dimensions i per la seva carga simbòlica dins de la guerra a l’Est, però també un símbol del conjunt del Front de l’Est. Aquest va ser per la seva importància, per les característiques del combat i pel nombre de combatents i de víctimes, un extens camp de batalla especialment decisiu i punyent dins del quadre de conjunt de la Segona Guerra Mundial.
L’anomenada OperacióBarba-roja, la invasió alemanya de Rússia va endegar una guerra molt més enllà del criteri de guerra convencional. Va desplegar una guerra de conquesta, sotmetiment i extermini de poblacions senceres. En la seva rereguarda va començar de manera massiva l’extermini de jueus i romanís, però també de comissaris polítics soviètics i presoners de l’Exèrcit Roig. Va comportar també un desplaçament de poblacions senceres, mobilitzacions de milions de combatents i la participació d’un important nombre de soldats de diferents nacions, la qual cosa va contribuir a transformar-la en una guerra d’abast europeu. En primer lloc, com es obvi, la reactivació de vells conflictes entre les nacions de l’Est, lituans, estonians, letons, ucraïnesos, romanesos, els quals van tenir una participació que va assolir diverses formes i va comportar orientacions ideològiques de sentits ben diversos. Però també hi van participar polonesos, hongaresos, belgues, holandesos, francesos, italians i espanyols. La participació de kirguís i altres poblacions de l’Extrem Orient a l’Exèrcit Roig, donà una dimensió asiàtica i si es vol un abast mundial al conflicte i més encara, si aquesta participació es pren com una conseqüència de la guerra civil a la Xina, que donaria pas a la revolució maoista quatre anys després d’acabar el conflicte a Europa.
La historiografia de les diferents nacions contendents s’ha ocupat, com no podria haver estat d’altra manera, de donar compte de la seva participació al conflicte. Tots han intentat ressaltar no sols la seva intervenció militar sinó les causes i enormes repercussions que va tenir dins dels àmbits nacionals respectius. A tots els països es van realitzar també una gran diversitat d’actes commemoratius, es van construir monuments, llocs de memòria, etc. que feien referència a la gestió de la memòria d’un període singularment sagnant i compromès.
Les diferents aproximacions però van encarar el relat des d’angles molts diferents, a vegades no sols nacionals sinó també sectorials. Els tractaments que va fer cada país no sols van insistir en aspectes contradictoris sinó que dins de cada tradició historiogràfica van produir-se una evolució que va anar modificant les versions inicialment oficials. Els intents d’explicacions de conjunt per sobre de les diverses historiografies nacionals no van reeixir perquè, com assenyala l’autor, encara es tracta de ferides que no s’han acabat de tancar i perquè les evolucions posteriors al conflicte de cadascuna de les nacions contendents han estat molt diferents. No va ser igual, per exemple la manera de recordar-ho a la República Federal d’Alemanya que a la República Democràtica Alemanya. I encara dins d’elles no es va encarar de la mateixa manera la memòria en les dècades que van seguir la guerra, que, per exemple, després de la caiguda del mur de Berlín.
L’intent d’aquest llibre és aproximar-se al tractament de les diverses memòries seleccionant cinc àmbits nacionals tot considerant el desenvolupament, les polítiques i la gestió de la memòria.
L’àmbit alemany
En primer lloc, l’àmbit de l’Alemanya occidental, on la percepció social va oscil·lar entre la culpa per l’esclat de la guerra i les seves conseqüències, i una convicció socialment estesa d’haver estat víctimes per partida doble: en primer lloc dels seus propis governants que van propiciar la invasió alemanya dels territoris de l’Est, així com també pel patiment que va provocar la invasió soviètica el 1945. Només una dada: el 9 de maig, dia de l’armistici, no va celebrar-se públicament a la República Federal d’Alemanya fins el 1970 amb un govern socialdemòcrata, mentre a la República Democràtica, es va celebrar des de pràcticament el començament com a Dia de l’Alliberament (Tag der Befreiung). Malgrat les sagnants ferides causades per la desfeta i més enllà del profund esquinçament de la societat alemanya, la desfeta va significar, segons assenyalava el president d’Alemanya (1984-1995) Richard von Wiezsäcker, al commemorar el 40 aniversari el 8 de maig de 1985, una oportunitat de reconstruir-se en democràcia per l’Alemanya.
Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin, Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts
La Gran Guerra Patriòtica
Un segon àmbit seria el de la persistència de la construcció mítica-narrativa que va ser forjada per la propaganda soviètica, la Gran Guerra Patriòtica, que va estar present a tot el bloc comunista entre el 1945-47 i el 1990. En un primer moment després de tot el que va significar la caiguda del mur, el mite va desaparèixer de l’esfera pública o va ser readaptat a les narratives nacionals d’algunes de les repúbliques exsoviètiques. Més endavant, el mite va reverdir amb el llarg període de Vladimir Putin, arribant des de l’any 2000 fins al present on els fantasmes de la II Guerra Mundial tornen a estar presents arran de la invasió d’Ucraïna.
Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou
La doble invasió nazi i comunista
En tercer lloc, hi haurien aquells àmbits que es caracteritzen per la recerca d’un equilibri o una equidistància que es concretaria en el paradigma de la doble invasió, que en els països de l’est d’Europa, fa referència primer a la invasió nazi i després a la de l’Exèrcit Roig. La qual cosa ha portat des del 1989, després d’un llarg període de narrativa antifeixista, a la reivindicació d’alguns herois nacionals que van ser en el seu moment col·laboracionistes de les tropes nazis, com per exemple els nacionalistes ucraïnesos dirigents de milícies pro feixistes i antisemites com Stepan Bandera, o a cossos auxiliars de l’exèrcit alemany com ara a les Repúbliques Bàltiques.
Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”
L’heroica Finlàndia
En un quart lloc, això que l’autor destaca com l’aparent excepcionalitat heroica de Finlàndia. La resistència d’una petita República parlamentària, enfront d’un enemic gegantí, com l’URSS que la porta a una guerra per repel·lir la invasió a la regió de Carèlia i a associar des de 1941 a 1944 a l’Alemanya nazi al considerar que la invasió nazi com una continuació de facto de la Guerra d’Hivern de 1939-41. La narrativa nacional finesa insistia en el caràcter numantí de la seva resistència que com a petita nació l’enfrontava al gegant roig, però al mateix temps la mobilització nacionalista servia per cicatritzar les ferides internes de la guerra civil entre blancs i rojos que s’havia produït el 1918.
Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia
Els països mediterranis al Front de l’Est
Un últim apartat del llibre de Núñez Seixas se centra en l’anàlisi de la participació dels països mediterranis al Front de l’Est dins del marc de l’operació Barba-roja. Els casos espanyol i italià són molt diferents quant a les característiques de la seva intervenció a Rússia sota el comandament nazi. Tant des del punt de vista quantitatiu com els esdeveniments viscuts per ambdós exèrcits a Rússia. En canvi, els relats descrivint les vivències dels combatents espanyols i italians són sovint quasi idèntics i presenten paral·lelismes temàtics, sorprenents.
Els efectius mobilitzats per la División Azul uns 48.000 van ser sensiblement menys que els 300.000 integrants del Corpo di Spedizione Italiano in Russia i la posterior Armata italiana in Russia. Els italians per la seva banda van tenir moltes més baixes que els espanyols al front rus, uns 98.000 contra uns 5.000. L’impacte dels retornats va ser també inferior en el cas dels espanyols que van retornar a una Espanya on no s’havia produït un canvi de règim polític. La qual cosa va permetre als retornats tenir certes avantatges per reintegrar-se a la vida pública sobretot per accedir a l’administració, continuar estudis o augmentar les possibilitats de promoció dins de l’exèrcit. A partir de la dècada de 1950 es van constituir a diverses províncies espanyoles “Hermandades de excombatientes de la División Azul”, tot i que en general no es va construir fins més tard monuments o es va assignar noms de carrer commemoratius, com és el cas del carrers dedicats al general Agustín Muñoz Grandes cap de les tropes espanyoles o els directament anomenats División Azul. Sí, que en canvi, es van fer plaques commemoratives als recintes militars. A Itàlia van ser també escassos els espais de memòria pública dedicats als combatents a Rússia, no així dins d’alguns cossos de l’exèrcit com ara Els Alpins.
Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)
L’autor assenyala que els recursos meta-narratius utilitzats, tant a Itàlia com a Espanya, van ser semblants i van tenir uns eixos sobre els quals van basar els seus relats van barrejar l’argument de l’externalització de la culpa amb la reivindicació del tarannà decent i generós dels combatents tant envers l’enemic com en relació amb els civils, basant-se en el transfons catòlic que diferenciava als espanyols i als italians dels combatents germànics.
Amb aquests fils narratius es van teixir els relats, els quals analitza l’historiador gallec i també l’aparició en les filmografies respectives. Encara entrat el segle XXI persisteix la convicció en amplis sectors de l’opinió públic que els espanyols i els italians havien estat bons ocupants, sobretot amb la població civil i en canvi haurien estat les víctimes per partida doble tant de l’enemic soviètic com dels seus aliats els alemanys.
Conclusió: llocs de memòria i de desmemoria.
La primera qüestió que l’autor deixa oberta és si la guerra al Front de l’Est és un lloc de memòria europeu controvertit, però d’alguna manera compartit? Ell mateix respon que tota resposta en aquest sentit no deixa de ser ambigua. Literalment un espai de record comú, però amb límits difusos i contorns divergents a cada país, època o inclús dins de cada espai nacional, als diversos entorns generacionals, lluny de l’existència d’una narrativa comuna consensuada al voltant d’uns mínims. Tampoc existeix un acord definitiu sobre el front oriental. Un espai que segons l’autor representa un contínuum com a territoris de sang, encara més, durant la Segona Guerra Mundial, per l’Holocaust i les matances de població civil, la neteja ètnica i la “brutal enginyeria social” practicada a les rereguardes.
En aquest escenari gegantí dos noms atrauen la memòria d’una manera aparentment contradictòria, però al final complementària: Auschwitz i Stalingrad. Les dues instàncies han concentrat part del relat als països que es van veure embolicats al conflicte, però tots dos funcionen encara, vuitanta després, com a referent per la reflexió històrica sobre el període i sobre la fundació de la memòria post bèl·lica de l’Europa contemporània. El fet que els principals contendents, que es van enfrontar a sang i foc fossin dos règims totalitaris extrems, va facilitar, com diu l’autor, l’externalització de responsabilitats i també l’equiparació moral entre ambdós contendents i va permetre una pretesa equidistància sobre la qual es van construir la justificació per a opcions difícils utilitzades per a recolzar nous escenaris nacionals on es reivindica per exemple la figura d’un mitificat Stephan Bandera, o dels legionaris letons i estonians, dels combatents finesos de la Carèlia oriental i fins i tot de la cultura militar d’alguns cossos d’exèrcit dels més allunyats estats mediterranis. En aquest sentit, cal destacar, com assenyala l’autor, en sintonia amb altres sociòlegs o historiadors destacats com Michel Wieviorkai Enzo Traverso, que el relat en què es fonamenten les legitimitats es desplacen progressivament del paper dels herois al de les víctimes, al punt de què el segle XX, per a molts, podria ser caracteritzat com elsegle de les víctimes. La manera de percebre’s a sí mateixos dels excombatents alemanys i centreeuropeus, els feia mirar-se com a triple víctima d’un règim com el nazisme, d’un enemic desapiadat i d’una guerralliurada en condicions d’una duresa excepcional. Com assenyala Nuñez Seixas, la gran excepció resideix en la persistència de la narrativa de la Gran Guerra Patriòtica a l’imaginari rus. Però, tot i així no ha estat una memòria exempta de conflictes, primer pel silenci al que va estar sotmesa la memòria dels soldats del front o frontóviki en benefici de Stalin i els seus generals.I després per l’ocultació dels aspectes més foscos dels actes comesos pels seus combatents a l’entrada als territoris alemanys, com les violacions massives i el pillatge.
Encara en ple segle XXI es mantenen en alguns casos els relats que es refugien en una visió del Front de l’Est com una confrontació dura però professional distant i per tant ignorant del que succeïa a les rereguardes. Núñez Seixas ens recorda que els forns dels crematoris d’Auschwitz van funcionar a tot rendiment mentre altres combatien a mort a Stalingrad.
Annex: Imatges del front de l’Est en la Memòria europea
A continuació hem seleccionat diverses imatges de monuments i fotogrames de films reproduïdes al llibre de Xosé M. Núñez Seixas, Volver a Stalingrado, El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, 2021, Galaxia Gutenberg, 2022. Les imatges s’han extret d’Internet a partir de la informació facilitada al peu de la imatge reproduïda al llibre. Per veureu les fotos de l’àlbum cliqueu l’enllaç: https://photos.app.goo.gl/cUFhGY34L6XMmpNg8
00_ Xosé M. Nuñez Seixas: Volver a Stalingrado
01_El médico de Stalingrado. Film de 1957. Narra la història d’un metge el 1943 després de la gran batalla de Stalingrad. Batallons de presoners alemanys són conduïts a camps de concentració.
02_Stalingrad. Film de 1993. Coproducció Alemanya-Suècia
03_Madonna de Stalingrad. Memorial de la Gedächniskirche, Berlín
04_Memorial Die Trauernde Cementiri de guerra soviètic Camp de concentració de Bergen-Belsen. Monument als captius soviètics
05_Memorial Tiergarten 1953 Ofrena de les autoritats de Berlin oriental
06_Mother Statue. Schönholzer Heide. Berlin. Soviet War Memorial. La Mare Pàtria ofrena als seus fills caiguts.
07_Memorial Soviètic del parc Treptow. Representa la defensa de Moscou
08_Baix Relleu del Monument a l’Exercit Roig a Stralsund
09_Stalin in “The Fall of Berlin” 1949. Fotograma del film “La caída de Berlín”. Stalin saluda a la multitud a Berlin en baixar de l’avió.
10_Mamayev Kurgan, Volgograd. Memorial del turó Mamái.
11_Estela dedicada a Ruben Ruiz Ibárruri mort a la batalla de Stalingrad com a oficial de l’Exèrcit Roig, Volgograd.
12_Soldiers, Pilots and Citizens of Leningrad Monument a Sant Petersburg
13_Fotograma del film “Masacre Ven y mira”. 1985
14_Film Stalingrad 2013 produït a Estats Units
15_Veterans de guerra davant el Monument als 28 de Panfílov
16_Cementiri memorial de guerra soviètic Miasnoi Bor, Nóvgorod
17_Memorial tank next to the breaking of the siege of Leningrad panorama outside St Petersburg.
18_Monument a Stepán Bandera a Ternópil, “heroi d’Ucraïna”
19_Estela dedicada als soldats de la Legió Estonia, Lagedi
20_Memorial “La guerra s’ha acabat” al cementiri d’Oulu, Finlàndia
21_Inaguració del carrer “División Azul” a Vitoria, 1961
22_Monumento a la División Azul, Albacete durante el franquismo (C. finals dels 60)
23_Carica eroica, Film italià que narra la historia de l’última carga de caballeria de la història pel Regiment italià Savoia, a l’agosto de 1942, a Isbucensky, Ucrania
24_Dones ucraïnianes reben els soldats italians amb creus i imatges de sants. Fotograma del film Carica eroica (1952)
25_Film “Italiani brava gente”. Narra la història d’un regiment italià durant la campanya de Rússia (1941-1943)
Dijous 29 febrer de 2024 a les 18.30h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres?
Taula rodona amb Queralt Solé, historiadora i Oriol Riart Arnalot, historiador, arxiver, fotògraf i autor d’Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil, Pagès Editors, 2023, 370 pàg.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Accés Obert.
Queralt Solé, Oriol Riart i Joan Solé Camardons. Ateneu Barcelonès 29-2-2024
Diaris personals de combatents a la guerra civil
Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil, mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la guerra civil. Oriol Riart, historiador, arxiver i fotògraf ha fet una recerca històrica a través dels diaris personals dels combatents i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que van deixar per escrit en el mateix moment dels fets.
Es tracta de relats no exposats a les possibles modificacions i readaptacions de la memòria. S’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre, que contribueix a una interpretació i aprenentatge més proper, tangible i atractiu del conflicte.
A través d’aquests textos coneixerem de primera mà qui eren aquells joves que, voluntàriament o obligats, van lluitar des de la primera línia de front. Quins eren els seus principals temors? Quins impediments havien de superar en el seu dia a dia? A qui trobaven a faltar? Una sessió a l’Ateneu Barcelonès que ens farà sentir la veu d’aquells soldats que van participar en la guerra civil de 1936-1939.
Els diaris, per als seus autors, són una eina fonamental per afrontar psicològicament la realitat de la guerra. En aquesta sessió s’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil com una font historiogràfica de primer ordre.
Una investigació realitzada a partir de 39 diaris que pretén mostrar l’experiència de guerra dels soldats a primera línia de front, a partir d’allò que ells mateixos més destaquen en les seves anotacions, realitzades dia a dia. Tot un corpus temàtic que vol explicar la quotidianitat de les trinxeres.
Imatge: “Recull de diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”, Oriol Riart i Arnalot
Divendres 16 de febrer de 2024 a les 18.30h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari, amb la participació de Gerardo Pisarello, jurista i vicesecretari de la taula del Congrés de Diputats; Anna Sallés, historiadora; Albert Portillo, historiador; i Carme Sansa, actriu que actuarà com a moderadora.
Presenten l’acte: Pelai Pagès, historiador i president de la Fundació Andreu Nin i Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Anna Sallés, Gerardo Pisarello, Carme Sansa, Albert Portillo i Pelai Pagès (dret) a la taula rodona “Joaquim Maurin (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari” a l’Ateneu Barcelonès, 16-2-2024.
La mirada ampla de Joaquim Maurín
Crònica de l’acte per Marià de Delàs
“Terra, nacionalitats, estructuració de l’Estat, alliberament de la dona, destrucció del poder de l’Església, aniquilació de les castes parasitàries, millora moral i material de la situació dels treballadors”. Aquesta enumeració de qüestions socials i polítiques podria semblar realitzada per referir-se a problemes actuals, del segle XXI, tot i que va ser escrita per Joaquim Maurín, que va ser successivament dirigent durant els anys trenta del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unificació Marxista, el POUM, i que va sintetitzar d’aquesta manera els objectius de la revolució democràtica i social que considerava necessària en aquell temps. Així ho va assenyalar l’actriu Carme Sansa per obrir i moderar una taula rodona, a l’Ateneu Barcelonès, sobre L’actualitat del llegat revolucionari de Joaquim Maurín. Un col·loqui entre coneixedors de la història i amb experiències vitals i trajectòries acadèmiques ben diferents: la historiadora Anna Sallés, el diputat al Congrés Gerardo Pisarello i el politòleg Albert Portillo. Prèviament, el president de la Fundació Andreu Nin, Pelai Pagès, va recordar l’activitat sindical de Maurín a la CNT, els seus llibres i escrits, el seu entusiasme pel que van significar els primers anys de la revolució russa, les detencions i empresonament que va patir fins l’any 1946 i el desencant que va expressar ja des de l’exili davant la deriva totalitària que va prendre el règim soviètic. La convocatòria d’aquesta trobada, el passat 16 de febrer, organitzada per la secció d’Història de l’Ateneu i per la Fundació Andreu Nin, va despertar una expectació més que notable. Més d’un centenar d’assistents van desbordar l’aforament de la sala. Anna Sallés va recordar la crítica de Maurín a la feblesa del PSOE dels anys trenta i va posar l’accent en l’oportunitat perduda l’any 1931 per dur a terme una profunda revolució democràtica. “Els problemes que Espanya tenia aparcats des del segle XIX van quedar aparcats”, va assenyalar Sallés. “Com evitar una contrarevolució quan la revolució semblava possible?”. Gerardo Pisarello va formular aquesta pregunta per recordar a continuació l’existència llavors d’un bloc ben reaccionari i centralista, integrat per rendistes de tradició secular, una Església Catòlica immobilista i una monarquia que feia de “pegament” entre el conservadorisme més recalcitrant. Albert Portillo va recordar esdeveniments clau i factors socials que Maurín tenia ben presents en les seves reflexions i escrits, com la proclamació de la Primera República, el cop d’Estat de Primo de Rivera, el carlisme o els moviments d’emancipació nacional. El debat entre els tres ponents va seguir amb visions complementàries sobre l’evolució ideològica de Maurín, marcada per lectures i esdeveniments, la influència de personatges com Joaquin Costa o Francesc Pi i Margall, a qui va admirar com a mestre i també va criticar, la seva activitat antimonàrquica, la seva insistència en fer possible l’Aliança Obrera, la radicalitat democràtica, el rebuig cap a la burocràcia. “El comunisme, per ell, era una alternativa real”, i la seva manera d’entendre el jacobinisme, no tenia res a veure amb el centralisme, sinó com “una manera de passar comptes amb l’aristocràcia”, va explicar Albert Portillo, que va coincidir amb Pisarello en destacar l’internacionalisme del dirigent poumista. Carme Sansa i no pocs assistents van propiciar amb les seves preguntes que els ponents es pronunciessin sobre la utilitat del pensament de Maurín en les circumstàncies actuals. “On és avui la classe obrera? Què està passant al camp?”, va preguntar Anna Sallés. La clau de les seves idees cal buscar-la en la unió que va defensar entre les classes treballadores urbanes i del camp. Les qüestions nacional i social havien d’anar de la mà, segons ell, va dir Pisarello. Cal recordar també el seu antimilitarisme, va assenyalar Portillo, i les manifestacions de solidaritat amb el poble rifeny. “Cal recuperar la mirada ampla de Joaquim Maurin”. Gerardo Pisarello va sintetitzar amb aquesta frase la riquesa del llegat de qui va orientar la insubordinació a l’aristocràcia i l’ordre burgés de la pagesia i el moviment obrer.
Joaquim Maurín (1896-1973). L’actualitat del seu llegat revolucionari
El dia 16 de febrer de 1936, a les eleccions que varen tenir lloc, Joaquim Maurín va aconseguir l’acta de diputat per Barcelona, representant el POUM en la candidatura del Front Popular. Amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Joaquim Maurín, que va tenir lloc el dia 5 de novembre de 1973, la Fundació Andreu Nin ha organitzat tota una sèrie d’actes commemoratius, que culminaran el proper 16 de febrer de 2024, d’aquí l’elecció d’aquesta data per a taula rodona que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès.
L’objectiu de la taula rodona no és només donar a conèixer la vida política de Joaquim Maurín, des de la seva inicial militància a les files del republicanisme fins a la seva mort a Nova York l’any 1973, passant per la seva activitat sindical a la CNT, i el paper que va tenir en el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, sinó també informar de les seves aportacions intel·lectuals i polítiques en el moment present, unes contribucions que posen de manifest l’actualitat del pensament d’un dels revolucionaris més actius i internacionals del segle XX.
Joaquim Maurin (1896-1973)
Bibliografia bàsica
JOAQUÍN MAURÍN: Los Hombres de la dictadura : Sánchez Guerra. Cambó. Iglesias-Largo Caballero. Lerroux. Melquiades Alvarez, Ed. Visiones políticas y sociales, Cénit, 1930.
JOAQUÍN MAURÍN: Hacia la segunda revolución : el fracaso de la república y la insurrección de octubre. Introducció de Andy Durgan, Ed. El Perro Malo: Fundació Andreu Nin, 2023, 305 pàg.
JOAQUÍN MAURÍN: Les forces motrius de la revolució, Pròleg d’Albert Portillo i epíleg de Jaime Pastor Verdú Ed, Tigre de Paper, 2023
ENRIQUE DEL OLMO, PELAI PAGÉS (COORD.): Joaquín Maurín, una historia del siglo XX, Fundació Andreu Nin & El Perro Malo, 2023, 175 pàgines
Dimecres 17 gener de 2024 a les 18,30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors d’El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, Ed. Pasado y Presente, 2023. Presenta: Miquel Nistal, ponent adjunt d’Història de l’Ateneu
Gonzalo Pontón, editor de “Pasado y Presente” que ha publicat el llibre de referència ha fet donació de vint llibres de temàtica històrica a la Biblioteca de l’Ateneu.
Accés Obert.
El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme amb Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors. Presenta: Miquel Nistal, ponent adjunt d’Història de l’Ateneu Barcelonès, 17-01-2024
El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme
El feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme espanyo i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes.
En aquesta sessió, el participants plantegen tres qüestions importants que obvien altres històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes.
La segona qüestió és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats.
La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la de la «Capitania cubana», que vindria a ser l’assumpció del poder civil per part de la Capitania de forma dictatorial, amb el suport de les elits locals i d’una milícia civil auxiliar.
Finalment, Casals i Ucelay-Da han volgut assenyalar també que el feixisme de «primera generació» va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà van radicar les seus dels components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la «banda negra», espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí l’expressió que dona títol a aquesta obra, el Fascio de la Rambla.
L’Esquella de la Torratxa, 27 d’agost de 1920 – Com estàs, estimada enemiga meva? – Sí, mira… anem tirant.
Ressenya del llibre a càrrec de Miquel Nistal al Blog gaudirlacultura
Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista (?) que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents […] Vegeu la ressenya completa aquí
Xavier Casals, Miquel Nistal, Enric Ucelay-Da Cal
Enric Ucelay-Da Cal
Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona i doctor per la Columbia University de Nova York. Ha dedicat prop de cinquanta anys a l’estudi dels nacionalismes. És autor de llibres com ara La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1982) o El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003), Breve historia del separatismo catalán (2018), entre altres.
Ha dirigit en col·laboració amb Manel López Esteve i Arnau Gonzàlez Vilalta,6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (2014). Una part important de la seva obra, principalment els seus gairebé tres-cents articles, és accessible en PDF a https://enricucelaydacal.weebly.com/
Enric Ucelay-Da Cal s’ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola. Ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià.
Des de fa molts anys, ha treballat amb joves investigadors i ha col·laborat amb professors com Francisco Veiga, el principal investigador espanyol sobre l’Europa de l’Est; Joan Maria Thomàs, especialista en la Falange Española; Xavier Casals, especialitzat en el neonazisme a Espanya; Ferran Gallego, historiador del nacionalisme; Florentino Rodao, el millor especialista en les relacions hispano-japoneses a les dècades de 1930 i 1940; Xosé M. Núñez Seixas, historiador especialitzat en el nacionalisme espanyol; David Martínez Fiol, que ha investigat la recepció de la Primera Guerra Mundial a Espanya; i Arnau González Vilalta, jove historiador espanyol especialitzat en diversos temes d’Història Contemporània.
(Barcelona, 1963) és doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Professionalment compagina la investigació històrica amb la politològica i la docència acadèmica amb la divulgació de la història. Actualment és professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (Universitat Ramon Llull).
La seva tesi va analitzar l’evolució del neonazisme espanyol i va ser publicada el 1995 amb el títol Neonazis a Espanya. Algunes audicions wagnerianes als skinheads (1966-1995). Va obtenir una menció especial del premi Ciutat de Barcelona d’Història (1993) i va merèixer el premi de politologia i sociologia Ferran Cuito i Canal de l’Institut d’Estudis Catalans (1994). Des d’aleshores, la majoria dels seus assajos i treballs de recerca s’han centrat en l’evolució de l’extrema dreta des de la postguerra fins al present a Europa Occidental i en les relacions entre dictadura i monarquia a l’Espanya del segle XX.
Així, després del seu estudi sobre el neonazisme, ha publicat La temptación neofeixista a Espanya (1998); El feixisme. Entre el llegat de Franco i la modernitat de Le Pen (1975-1997) (1998); Ultrapatriotes. Extrema dreta i nacionalisme de la Guerra Freda a l’era de la globalització (2003); Political survival on the extreme right (2005) -com a editor i coautor- i Ultracatalunya. L’extrema dreta a Catalunya: de l’emergència del búnquer al rebuig de les mezquites (1966-2006) (2007).
Sobre les relacions entre Dictadura i Monarquia, és autor de la primera aproximació biogràfica acadèmica al dictador Miguel Primo de Rivera, a l’obra de la col·lecció cara i creu: Xavier Casals/Ramón Tamames, Miguel Primo de Rivera (2004) i de l’àmplia visió panoràmica de les relacions de Franco amb els diversos pretendents a la Corona espanyola a Franco i els Borbons (2005).
Ha estudiat l’evolució i el canvi polític a Catalunya a L’oasi català (1975-2010): Mirall o realitat? (2010), assenyalant la irrupció de partits populistes i les seves causes, ia l’obra col·lectiva Partits i eleccions a la Catalunya del segle XXI (2012), de la qual és coeditor juntament amb el politòleg Joan Marcet. Actualment investiga tant les dinàmiques de canvi polític a Espanya i l’eclosió de tendències populistes (notablement a El poble contra el parlament. El nou populisme a Espanya, 1989-2013, 2013), com l’impacte de la violència política a la Transició, com reflecteix la seva darrera obra: La Transició espanyola. El vot ignorat de les armes (2016).
Gonzalo PontónGómez
(Barcelona, 1944) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona. Fundador de les editorials Crítica (1976) i Pasado & Presente (2011), ha publicat al llarg de més de cinquanta anys uns dos mil títols, dels quals potser mil han estat llibres d’història. D’acord amb el consell de Gaston Gallimard —un bon editor no ha de ser escriptor alhora— Pontón no ha començat la seva obra fins a la seva jubilació el 2009. La lucha por la desigualdad: Una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, que fou guardonat amb el Premio Nacional de Ensayo 2017 és, així, el primer llibre. El 2019 es nominat doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra.
L’Esquella de la Torratxa, 17 de setembre de 1920 “A qui li toca, avui? “
Secció d'Història 