Tertúlies

Causes de la catalanofòbia arreu d’Espanya

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 22 de setembre 17h. Sala Sagarra (4a planta). Causes de la catalanofòbia arreu d’Espanya. Tertúlia d’Amics de la Història amb Josep Pich Mitjana, historiador, catedràtic d’Història Contemporània de la UPF i autor de l’assaig Catalanofòbia. Una immersió ràpida.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Inscripció obligatòria a historia@ateneubcn.cat

Crònica de la Tertúlia

La tertúlia amb Josep Pich i Mitjana tingué una assistència de 65 persones amb una exposició de l’autor de Catalanofòbia. Una immersió ràpida. La tesi principal de l’assaig és:

“…Que les arrels de la catalanofòbia es troben en el xoc entre dos models de construcció d’Estat-nació: el dels centralistes i el dels defensors de l’autogovern català. Aquests dos projectes d’Estat-nació s’enfronten des de l’Antic Règim, molt abans que sorgís el nacionalisme contemporani. Per tant, el conflicte que perdura fins als nostres dies té arrels centenàries, que no han estat inventades, ni imaginades, ni creades per ningú, sinó que han evolucionat al llarg del temps, ja que les institucions d’autogovern de l’Antic Règim responen a una societat estamental molt diferent de l’actual”.

A llarg de l’exposició Josep Pich presentà una llarga cronologia de fets i d’arguments tots encapçalats per frases i cites textuals que mostren i demostren la catalanofòbia de monarques, dirigents, escriptors, polítics, intelel·lectuals i militars espanyols des de la Guerra del Segadors a l’actualitat.

Argumentació principal de Josep Pich i Mitjana:

L'esdeveniment se centra en una tertúlia amb Josep Pich Mitjana sobre les causes de la catalanofòbia a Espanya, amb tendència a oferir una visió històrica sobre el conflicte entre el centralisme espanyol i l'autogovern català.

Conclusions. Quan va despertar, el dinosaure encara hi era

Ressenya de Miquel Nistal: “El rebuig als catalans”, Blog Gaudir la Cultura, 13 de setembre 2025

No es tracta d’un llibre d’història de primer ordre, ja que el subtítol ens indica que l’autor fa una immersió ràpida en el problema, però el rigor, l’abundància de fonts i de cites al llarg de l’exposició, fan d’aquesta obra un element imprescindible a l’hora d’abordar i entendre el tema. La primera cosa que fa l’autor és definir de manera clara el concepte i, d’aquesta manera, la catalanofòbia és l’aversió a tot allò que defineix la identitat catalana.

Aquesta actitud està vinculada al nacionalisme espanyol o a les seves figures anteriors precedents de l’Edat Moderna i que es caracteritza per ser un projecte políticament centralista i culturalment uniformitzador. La clau bàsica de l’argumentació del doctor Pich és que la catalanofòbia té els seus orígens en la confrontació entre dos models de construcció de l’estat – nació, el centralista d’arrel castellana i el que defensa l’autogovern català. Aquest xoc té les seves arrels en època moderna, concretament en les polítiques de Felip IV i del seu ministre el conte-duc d’Olivares que conduïren a la Guerra dels Segadors, continua en la guerra de Successió, la derrota catalana de 1714 i el decret de Nova Planta que eliminaria les constitucions i llibertats catalanes.

Una part central del llibre és el segle XIX que serà el període històric de construcció de l’estat liberal espanyol quan s’afermarà el caràcter centralista i uniformitzador del model a partir de la Constitució de 1837. El segle XX compta amb molts capítols, ja que és el segle dels dos moments de consolidació del catalanisme polític amb alguns avenços cap a l’autogovern durant la Segona República i en la Transició posterior a la Dictadura franquista; aquests moments amb l’autonomia i l’autogovern suposen dos punts màxims de catalanofòbia que, en definitiva, és un fet estructural i persistent que respon a l’existència d’una identitat catalana i que ha configurat els catalans com l’enemic interior i que és l’única expressió de masses unificadora del nacionalisme espanyol. Els darrers capítols del llibre recorren els fets recents del segle XXI que hem viscut de manera intensa i que han portat a un punt culminant de rebuig a la nostra identitat. En tot el període, els partidaris del centralisme uniformitzador, responen amb catalanofòbia als defensors de la descentralització i la diversitat cultural. Vegeu la ressenya completa aquí

Josep Pich i Mitjana

Historiador i catedràdic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Història Contemporània per la UB (1991) i doctor per la Universitat Pompeu Fabra (1999)

Línies d’investigació: Història política espanyola de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX (del Sexenni democràtic a la Restauració), la història política i cultural catalana de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del segle XX, el federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol a Marroc.

Ha guanyat ex aequo el Premi Joan Givanel i Mas de Ciències de la Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans del 2001 i el XXI Premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana de 2004 amb dues obres sobre Valentí Almirall. Altres conferències, premis, articles, llibres, altres publicacions i altres activitats aquí:

Josep Pich Mitjana: La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica. Sessió 6a. del Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. 15 de maig 2024, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història. Blog d’Història aquí

Josep Pich Mitjana: La Revolució russa i les seves conseqüències inicials. 7a sessió del Curs “Les claus del món contemporani (1848-1945). 13 de maig 2025, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història. Blog d’Història aquí

Josep Pich Mitjana i Juan Pastrana Piñeiro: La segunda Guerra Mundial. Sistemas políticos en colisión. Publicació independent, 2021.

Josep Pich Mitjana, David Martínez Fiol, Andreu Navarra Ordoño i Josep Puigsech Farràs: Viajeros en el país de los soviets, edicions Bellaterra, 2019.

Josep Pich Mitjana: Les dues guerres mundials i el període d’entreguerres 1914-1945. Ed UPF , 2008

Lectures recomanades

Albareda, Joaquim (dir.) (2022). Catalunya als ulls del món. Enciclopèdia catalana, Barcelona. 414 pàg.

Sinopsi: Aquest obra Catalunya als ulls del món, és un estudi inèdit dirigit per Joaquim Albareda, que analitza la mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història. Quan apareix Catalunya a l’escena mundial? Per què al segle XVI es caracteritzava els catalans com a aguerrits i després com a grans treballadors? Un aspecte que sorprèn els viatgers de l’Època moderna és el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans. La consciència que Catalunya és una nació, es consolida a partir del XIX. Catalunya és una societat industrial i els viatgers són conscients que és una illa dins l’estat espanyol, amb tots els problemes de la industrialització. D’una banda, la prosperitat. De l’altra, la conflictivitat i la desigualtat.

Albareda, Joaquim (dir.) (202e) Curs Aula Ateneu: Una història de Catalunya als ulls del món, Ateneu Barcelonès. Curs de 10 sessions del 3 d’octubre al 13 de desembre de 2023.

Sinopsi: Una mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història, des de les primeres cròniques àrabs sobre el territori actual de Catalunya, fins als esdeveniments polítics més recents com els fets de l’1-O. Com hem estat vistos els catalans i les catalanes, al llarg del temps, i com ha variat aquesta visió, a través d’òptiques diferents, escriptors, viatgers, científics, periodistes, a partir de la recerca d’un equip de nou especialistes que ha analitzat cada període històric. Vegeu un resum de cada sessió al Blog d’Història aquí.

Albareda, Joaquim (2023). Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII. Edicions 62, Barcelona. 455 pàg.

Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats.

Casals, Xavier i Ucelay-Da Cal, Enric (2023). El Fascio de las Ramblas. Los origenes catalanes del fascismo español. Pasado & Presente, Barcelona. 567 pàg.

Ressenya de Miquel Nistal: Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents […] Vegeu la ressenya completa aquí

Benet, Josep (1995). L’Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. 534 pàg.

Sinopsi: Aquesta obra impressionant (basada en una documentació exhaustiva i irrefutable es proposa de ressenyar amb objectivitat l’intenta de genocidi cultural que s’inicià amb la guerra civil, provocada pel pronunciament militar del juliol de 1936, i que acaba en els primers anys quaranta, és a dir, quan la persecució franquista contra la llengua catalana havia aconseguit que aquesta hagués desaparegut totalment de la vida pública de Catalunya, tant civil com religiosa. El seu abast, però, és molt més ampli i acaba dolent-se que la normalització lingüística del català sigui combatuda per organitzacions, periòdics i personalitats centralistes, des dels poders de l’Estat espanyol, on es recomanava que s’ataqués l’ús públic i àdhuc l’existència de la llengua catalana a tots els territoris on era parlada, ja des del Decret de Nova Planta, de 1716, i que algunes vegades ho facin, fins i tot, amb el mateix esperit i llenguatge amb què ho feia el franquisme durant la guerra.

Ferrer i Gironès, Francesc (1985). La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui. Edicions 62, Barcelona. 316 pàg.

Recensió: Duarte i Montserrat, Carles: (2003). Francesc Ferrer i Gironès, «La persecució política de la llengua catalana». Revista De Llengua i Dret, (7). https://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/1488

Ferrer i Gironès, Francesc: (2000). Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la Història. Edicions 62, Barcelona. 397 pàg.

Sinopsi: “Les campanyes anticatalanes són l’expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat de seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s’imaginen l’assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de violència”. Francesc Ferrer i Gironès demostra en aquest llibre que les campanyes anticatalanes no les ha inventat l’ABC o la COPE, perquè fa quatre-cents anys que duren. L’autor ha fet una tasca ingent d’investigació que arrenca en el segle XVII i acaba en els nostres dies, i defensa una tesi que resultarà polèmica: la catalanofòbia és l’origen i la causa del catalanisme polític.

Fontana, Josep (2014). La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Eumo Editorial, Vic. 485 pàg.

Paraules de Josep Fontana: “La primera motivació que m’ha dut a escriure aquest llibre ha estat la de cercar explicacions al fet que els catalans siguem avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món. La identitat, és per a mi, una realitat que neix d’una llarga existència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang, i és per això que em sembla que és la història qui pot explicar-la millor”

“He tractat d’escriure un llibre senzill i entenedor, deixant de banda tota erudició que no fos estrictament necessària. No he posat gaires notes a peu de pàgina; però qui consulti les referències que figuren al final del volum, veurà que he procurat documentar-me, usant llibres, articles i documents, amb una especial atenció a la recerca més recent” (Josep Fontana)

Puigpelat, Francesc (2016). Breu història del nacionalisme espanyol: de la Constitució del 1812 a la prohibició del 9-N. Ed. Angle, Barcelona, 239 pàg.

Sinopsi: Quan es parla de nacionalisme, els focus mediàtics es dirigeixen només cap al País Basc o Catalunya. Però, què hi ha del nacionalisme espanyol? Arreu de l’Estat no costa gaire trobar qui defensa que ni existeix, ni ha existit. I és que l’espanyol és un nacionalisme sense mirall, que no és capaç de mirar-se a la cara i de reconèixer- se com a tal. De manera que, per a bona part dels espanyols, els nacionalistes sempre són «els altres». Per desmuntar aquestes construccions ideològiques, Francesc Puigpelat desplega un relat assagístic sobre com s’ha creat i desenvolupat el nacionalisme espanyol. N’estableix els primers antecedents en el mític Don Pelayo i repassa exhaustivament les manifestacions nacionalistes espanyoles dels dos darrers segles, que arrenquen en la Constitució de 1812, passen pel desastre del 98, la República i el franquisme, i arriben a l’actualitat.

Simon Tarrés, Antoni (2024). La construcció de l’enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol. Ed. Afers, Catarroja, 245 pàg.

Sinopsi: Avui dia sembla ben assentat que els catalans són l’enemic interior d’Espanya o, més precisament, del nacionalisme espanyol. Així és entès tant pels actors polítics actuals (siguin nacionalistes espanyols o catalans), pels politòlegs i juristes que han analitzat l’emergència dels partits de la dreta radical espanyola, com també per l’opinió pública internacional. La definició dels catalans com l’enemic intern de la nació espanyola té un correlat en les manifestacions d’anticatalanisme o catalanofòbia les quals, tot i que no són noves, han crescut els últims anys. El propòsit d’aquest llibre és analitzar el pinyol ideològic de la conformació de Catalunya i els catalans com a enemic interior i no tant les manifestacions de l’anticatalanisme. L’autor vol explorar el procés del perquè i com de la creació intel·lectual de l’enemic interior en una història relacional grupal (d’espanyols i catalans), així com també aproximar-se a la lògica ideològica del moment actual marcat per una fase d’alta confrontació.

Seminari de Lectura Històrica. Albert Hourani: “La historia de los árabes”

/ historiaab / Deixa un comentari


Dimarts 10 de juny 16.30h h. Sala Montserrat Roig. Seminari de Lectura Històrica Albert Hourani (1915-1993): La historia de los árabes, Ed. B de Bolsillo, 2023 [2010], 672 pàg.

Coordina el seminari Dolors Folch

És requisit haver llegit el llibre. Inscripció a historia@ateneubcn.cat

Vegeu sinopsi + Primeres pàgines.

Proposta de temes a discutir en el seminari

  1. La religió i la llei islàmica: quina és la importància de l’Alcorà, els hadith i la sharia i com i quan es van originar.
  2. La societat musulmana: la importància relativa de cadascun dels cinc pilars de l’Islam.
  3. La cultura dels àrabs fins al final del califat abbassí: d’on els hi venen els coneixements, com els difonen i en quins camps destaquen en el seu temps.
  4. Què és el sufisme, com sorgeix i quina importància té la seva aparició.

Donada la gran llargada d’aquest llibre, ens centrarem en les dues primeres parts (pàg. 1-259), que són les que cobreixen la etapa formativa de l’Islam, i que proporcionen àmpliament matèria de discussió.

Revolució i contrarevolució a la Barcelona dels anys 30. Tertúlia amb Manu Valentín

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 7 d’abril a les 17h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la Tertúlia: Revolució i Contrarevolució a la Barcelona dels anys 30. La sessió, abordarà la trilogia de l’historiador Manu Valentín amb un diàleg amb Fernando Casal.

Presenta:  Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Inscripció prèvia historia@ateneubcn.cat o amicsdelahistoria2015@gmail.com

La trilogia de Manu Valentín

La Tertúlia Amics de la Història us convida a explorar un dels períodes més intensos i transformadors de la història de Barcelona: els anys trenta, quan la ciutat es va convertir en l’epicentre de la lluita de classes. A través d’una anàlisi detallada i amb testimonis d’època, descobrirem com aquests esdeveniments van marcar el destí de la ciutat i van deixar un llegat que encara avui ressona.

La sessió abordarà les tres obres que conformen la trilogia de Manu Valentín, fruit d’una investigació de més de quinze anys que integra documentació procedent d’arxius públics i privats d’arreu del món:

 1) Los cimientos: La Contra[R]evolución Española (1931-1936)

2) El golpe: El derecho a la sonrisa (1931-1936)

3) La huida: La Barcelona de Orwell (1936-1937)

1. Els fonaments de la Revolució (1931-1936)

Barcelona, com a capital del moviment obrer i anarquista, va viure una explosió de lluites socials i polítiques durant els primers anys de la Segona República. Analitzarem el paper de l’esport obrer com a eina de cohesió i propaganda, i com la Komintern va influir en la seva expansió a través de xarxes d’espionatge soviètic. Destaquem la figura de Ramón Mercader, un jove militant comunista que més tard es faria tristament famós com l’assassí de Trotski, i el rol clau d’un grup d’immigrants hongaresos que van actuar com a agents encoberts per a la causa comunista.

També parlarem de les tensions internes del moviment comunista, dividit entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i dels preparatius de l’Olimpíada Popular, un esdeveniment que va reflectir el procés de bolxevització de les entitats culturals-esportives locals. Conclourem aquest bloc amb una mirada a Josep Antoni Trabal, diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), una figura clau en la difusió de l’Olimpíada Popular.

2. El cop d’estat i la resistència popular (1936)

El 19 de juliol de 1936, Barcelona va viure un dels moments més decisius de la seva història. El cop d’estat militar va trobar una resistència feroç per part dels obrers i militants anarquistes, que van sortir al carrer per defensar la República i el seu somni d’un món sense classes. Entre ells, destaca la figura de Concha Pérez Collado, una jove militant de la FAI que, després de superar presó i humiliacions, es va llançar amb coratge a lluitar contra la sublevació.

Aquest bloc se centrarà en com aquest moment va marcar l’inici d’un procés revolucionari sense precedents, ple d’esperances però també de contradiccions, i com Barcelona es va convertir en un símbol de resistència antifranquista.

3. La Barcelona postrevolucionària i l’experiència d’Orwell (1936-1937)

Explorarem la Barcelona postrevolucionària a través dels ulls de George Orwell, qui va arribar a la ciutat el 26 de desembre de 1936 i la va descriure amb fervorós entusiasme a Homenatge a Catalunya. Orwell va trobar una ciutat plena de contradiccions, on la mentida, la conspiració, la tortura i el rentat de cervell ja presagiaven els elements que marcarien la seva producció literària posterior.

Aquesta experiència va consolidar la transformació d’Orwell, que va passar de ser un liberal escèptic a un socialista heterodox, compromès amb la lluita contra les injustícies. La seva visió de Barcelona com a símbol de la resistència antifranquista i les seves reflexions sobre la manipulació i la traïció seran el fil conductor d’aquest bloc.

Fonts històriques i documentals

Aquesta investigació es distingeix per l’ús de fonts inèdites i una rigorosa prospecció en arxius com l’Arxiu Estatal Rus d’Història Polític-Social (RGASPI), els National Archives (TNA), el Bundesarchiv (BARCH), l’International Institute of Social History (IISH), l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), l’Arxiu del Tribunal Militar de la Regió Tercera (ATM3), l’Arxiu General de l’Administració (AGA), l’Arxiu de la Delegació del Govern a Catalunya, l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, entre molts altres. També s’ha fet ús d’una extensa recerca en hemeroteques nacionals i internacionals (Alemanya, França, Itàlia, Mèxic, Bèlgica, Regne Unit, Estats Units, Israel, Rússia o Argentina), combinant recursos historiogràfics i documentals de gran valor.

Una de les fonts que aporta novetat a aquest recerca són les memòries inèdites de Francis Ferry Lindner, que van arribar a mans de Manu Valentín per pura casualitat. Aquestes memòries, combinades amb informes dels serveis secrets soviètics, britànics i mexicans, així com amb ego-documents d’altres protagonistes, ofereixen detalls inèdits sobre com, quan i per què es van establir els agents soviètics a la Barcelona de la primera meitat dels anys trenta, un aspecte poc explorat fins ara en la historiografia actual.

Participants

Aquesta xerrada comptarà amb la participació de dos destacats historiadors:

Manu Valentín, autor de la trilogia sobre la Revolució i la Contrarevolució espanyola, que ens aprofundirà en les arrels d’aquests esdeveniments i el seu impacte a Barcelona. Historiador, escriptor, investigador, cofundador d’Historia familiar.

Fernando Casal, professor d’història, ja jubilat, membre del Grup Dia Orwell i coautor del llibre Homenaje a Cataluña i Aragon de George Orwell (Sariñena ed., 2025).

Ressenyes de tres llibres sobre “Trieste. Una ferida a Europa”

/ historiaab / Deixa un comentari

En el context d’una propera conferència dimecres 26 de març de 2025 a les 18.30h a la sala Verdaguer sobre “Trieste. Una ferida a Europa” a càrrec de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora i que presentarà Josep Llop ateneista de la secció d’Història, la Biblioteca de l’Ateneu ha adquirit tres nous llibres per a complementar la bibliografia al voltant de Trieste.

Autor de les tres ressenyes: Josep Llop, ateneista de la Secció d’Història

Trieste o el sentido de ninguna parte

JAN MORRIS: Trieste o el sentido de ninguna parte, Traducció de Lucía Barahona, 2017 Editorial Gallo Nero, 220 pàg. 

El llibre de Jan Morris (1926-2020) és una breu però interesant aproximació a la història i cultura triestina. Es tracta d’un relat càlid, un viatge en el temps què ens parla dels llocs més emblemàtics de Trieste i dels  grans personatges que hi van viure, tant els nadius com els “exiliats”. Lluny d’estereotips no defuig els elements conflictius que han marcat la seva realitat fent un recorregut crític per la seva turbulenta història, des del període d’esplendor comercial amb l’imperi austro-hongarès i la seva decadència posterior amb l’ascens de l’irredemptisme, la implantació del feixisme, el control nazi de Trieste amb la república de Saló i del període de  postguerra del qual fou partícip.

En les etapes finals de la Segona Guerra Mundial  durant l’ocupació  de Trieste conjunta britànic-estatunidenca, Jan llavors James Morris, va formar part del regiment novè anglès de la Queen’s Royal Lancers. Aquest fet  i les  visites continuades a la ciutat, la seva feina com a corresponsal de premsa,  la seva vasta cultura i el fet que va  ser una de les primeres dones trans, han contribuït a forjar una mentalitat oberta i sense prejudicis que té el seu reflex en el llibre.

En la part final del llibre, la visió que ens dona de Trieste és la del  no-lloc (Trieste And The Meaning Of Nowhere) que Morris sent com a encarnació d’una utopia, aliena al concepte de nació o nacionalisme, un híbrid de races, llengües i cultures, una ciutat contradictòria amb els relats establerts.  El sentiment predominant del llibre és l’anhel que porta a no acontentar-nos amb allò que s’ha descrit,  sinó que el mou cap a nous reptes o objectius (sehnsucht).

S’ha dit i reiterat que Trieste passeja per la seva història com una gran dama que viu en el record de l’antiga esplendor, incapaç d’adaptar-se a la modernitat i a la seva pròpia nacionalitat. Malgrat aquesta constatació el que trobo més interesant del seu llibre, ple de lirisme, és la reflexió sobre la idea d’identitat i sobre la influència de la Història en el destí de les ciutats. En aquest sentit l’autora basteix un espai a partir d’elements no canònics, des de la perspectiva historiogràfica, integrant elements existents allunyats del concepte nacional, basats en la convivència i tolerància. Així Jan Morris ens diu  “ A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l’humor i la compassió.  Quan ets amb ells saps que mai et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual  quina sigui la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen d’intimidar per la moda, l’opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exiliats en les seves comunitats perquè sempre són minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen una nació poderosa. És la nació del no-lloc, hi he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste.”.

Necròpolis

BORIS PAHOR: Necròpolis, Traducció de Simona Škrabec, Editorial Pagès, 2004, 256 pàg.

Al parlar de Trieste generalment es pren com referència de context l’àmbit cultural italià i sovint s’oblida l’aportació de la comunitat eslovena, el seu patiment i la seva persecució. Cal tenir present que Trieste abans de la primera guerra mundial era la ciutat del món amb més ciutadans eslovens. Boris Pahor ha posat  veu a aquest oblit.

Boris Pahor (1903-2022) , nascut a Trieste és el més famós escriptor triestí de llengua eslovena,  proposat per al premi Nobel en diverses ocasions i distingit amb nombrosos premis internacionals,  narra a Necròpolis la seva deportació  als camps de concentració nazis de la Risera de San Sabba, Natzweiler-Struthof, Dachau , Harzungen, Bergen Belsen i Mittelbau-Dora entre 1943 i 1945  per col·laborar amb la resistència antifeixista.

Pahor pertanyé a una minoria ètnica perseguida pel feixisme italià entre 1925 i 1943. No era jueu, sinó eslovè  però la identificació de l’escriptor amb les víctimes de l’extermini jueu és total. Com ells, els eslovens i altres pobles van ser víctimes sacrificials del deliri nacionalista germànic, que Pahor considera la major aberració de la història moderna.

El llibre no sols ens descriu la persecució d’aquestes nacionalitats i ètnies sinó que va més enllà i ens interpel·la sobre el fet que en l’Europa moderna hagi succeït  aquesta catàstrofe al temps que vol ser una eina per a  transformar l’inexplicable món interior dels sobrevivents en un lloc de memòria col·lectiva.  Conté  conceptes i idees, fins i tot, que recorden els inoblidables textos de l’italià Primo Levi, l’autor de “Si això és un home” . Les novel·les de Primo i Boris tenen en comú el temps que van trigar a ser reconegudes, 1963 i 1967 respectivament,  i és què  ambdós són llibre incòmodes no sols per la denúncia de la barbàrie nazi sinó per l’acceptació de culpa que va més enllà dels botxins dels Lagers.

El llibre ja de bon inici ens planteja la impossibilitat de tota narració. Comença amb  una visita  al camp de Natzweiler a l’acabar la guerra. El narrador (Pahor) se’ns apareix visiblement torbat davant la presència d’altres visitants (turistes) i els defuig, com qui escapa de l’enemic. En realitat, els mateixos lectors són per a ell com aquests intrusos distrets i insolents, que pretenen conèixer el mal per netejar les seves consciències. El llibre llavors ens planteja un repte d’entrada. Els lectors quedaran exclosos d’aquest engany, només si realitzen un veritable esforç de compenetració compassiva, que els permeti tocar el fons de la tragèdia.

No és una obra amable ni tampoc sempre de fàcil lectura, especialment en la seva part central (no té capítols), en la qual Pahor sembla abstret i transmet sensacions més que idees, que salvant distàncies ens recorda a les descrites per Joseph Conrad en El Cor de les Tenebres.  La  part final, més reflexiva, acaba plantejant de manera brillant la qüestió de la responsabilitat i el sentit de culpabilitat  que “persegueix” a  la condició humana i que queda palesa en les situacions límits.  Ens ve a dir que el veritable terror no és el de l’assassinat sinó el de la mort en vida i d’aniquilació moral  a la qual es pot portar a un ésser humà.

Trieste

DAŠA DRNDIĆ: Trieste. Traducció del croata i pròleg de Simona Škrabec, Editorial Automàtica, 2015, 531 pàg.

Daša Drndić (Zagreb, 1946 – Rijeka, 2018) va ser una reconeguda escriptora i crítica literària croata, i la seva obra ha estat traduïda a més de 15 idiomes.  Malgrat no estar considerada, de manera incomprensible,  com pertanyent al cànon triestí,  ha estat una gran coneixedora de la ciutat i del seu entorn Balcànic,  Friulà i Istrià. No és casual el fet d’haver viscut a Rijejka, el Fiume que d’Annuzzió va voler integrar a Itàlia i que va ser l’avantsala del feixisme que posteriorment va devastar moralment a Trieste.

Drndić, ens interpel·la del que serà el seu tema fonamental, la memòria esborrada del feixisme a Europa.  L’autora ens diu que la immundícia d’aquell temps es va escombrar sota la catifa i per a exemplificar-ho ens colpeix amb  l’Holocaust centrat a  Trieste i construeix un relat  inspirat en el segrest de nens jueus pels nazis per després criar-los com a aris

Es tracta d’una novel.la que barreja de manera magistral ficció i història. A partir de la família Tadeschi (italiana-jueva) i Baar ( Gorizza – Eslovènia) on s’insereixen diferents ètnies i cultures que conformen la població del Friuli- Trieste.  Com fa Sebald incorpora també documents fotogràfics que ajuden a  un millor context sensorial.  La narració generacional d’aquestes famílies és un mosaic històric on sovint els silencis i la banalització predominen sobre l’èpica.

La part central inclou de manera colpidora els noms dels 9000 jueus que van ser deportats d’Itàlia als Lager nazis  o assassinats a  Itàlia entre 1943-1945, després de la implantació de la república de Saló l’any 1943.  Llavors Trieste i el seu hinterland va ser incorporat al tercer Reich, la Zona d’Operacions del Litoral Adriàtic del III Reich. En aquest context i pel que fa a la barbàrie nazi-feixista es destacable el repàs històric inserit a la novel·la dels responsables nazis del camp de San Sabba, que va esdevenir l’únic camp d’extermini, amb forn crematori inclòs, de tot Itàlia i que va funcionar també com pas de trànsit a altres Lagers. 

Descriu el silenci còmplice d’una part significativa de la població i també qüestiona l’oficialitat de la història, com la proclamada neutralitat de Suïssa,  país que  va pactar amb els nazis el pas dels trens amb deportats jueus pel túnel alpí de Sant Gotardo, de nit i amb la hipòcrita connivència de la Creu Roja suïssa, que tancava els ulls i donava mantes i sopa els qui anaven a morir a Treblinka i Auschwitz.

El llibre conté un pròleg de la seva traductora Simona Škrabec, una interesant aportació on denuncia l’imperi de l’oblit, perquè “ningú vol heretar el dolor ni les mans tacades de sang”,   i posa en evidència aquesta “majoria silenciosa” que va ser tan culpable com Hitler i els seus acòlits, perquè molts van veure el que ocorria però van mirar cap a una altra banda.

Sant Antoni, desaparegut. Un barri encaixat entre el Raval i el Poble-sec

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 13 de gener de 2025 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Sant Antoni, desaparegut. Un barri encaixat entre el Raval i el Poble-sec, amb Josep Fabra Llahí, mestre, filòleg i autor de Sant Antoni: Desaparegut. Ed. Efadós

Presenta: Miquel Nistal, de la Secció d’Història

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Sant Antoni, desaparegut

A partir del 1860, i com a efecte de l’aprovació del Pla Cerdà, el territori situat més enllà del portal medieval de Sant Antoni es va configurar com un nou barri barceloní. El mercat es va inaugurar el 1882 i es va convertir en un veritable pal de paller. A redós seu es va desenvolupar una gran activitat comercial que històricament s’ha mantingut. D’altra banda, la seva ubicació, una mena de falca entre el Raval i el Poble-sec,  ha estat un altre senyal d’identitat. Això explica el seu caràcter menys burgès respecte de la resta de  l’Eixample.

Però Sant Antoni és molt més que aquestes senyals d’identitat esmentades. El segle XX va ser testimoni i, sovint, protagonista de fets històrics. Per exemple, la Setmana Tràgica de 1909. I, posteriorment, alguns edificis com el Teatre Circ Olympia o el Gran Price van deixar petjada a la història de la ciutat. La llista podria ser més extensa.

Teatre Circ Olympia

Molt més recentment, Sant Antoni, no solament no ha estat aliè a nous debats ciutadans, sinó que ha adquirit un gran protagonisme i ha estat objecte de la controvèrsia ciutadana. En són una mostra les superilles promogudes per l’ajuntament d’Ada Colau o l’obertura del centre LGTBI al carrer Comte de Borrell.

Josep Fabra Llahí

Va néixer l’any 1951 al barri barceloní de Sant Antoni. Mestre i llicenciat en Filologia Romànica. Membre fundador del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC). Ha publicat diverses ressenyes històriques i és coautor del llibre. L’Abans: Recull gràfic de Barcelona-Sant Antoni (1870-1990), del 2018.

Gran Price

Tertúlia sobre Bakunin, el primer populista, amb Gennadi Kneper i David Martínez Fiol

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 2 de desembre 17h a la Sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia Amics de la Història: Bakunin, el primer populista a l’entorn del llibre “El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo”, Universitat de València, 337 pàg.  Conversa amb Gennadi Kneper, autor del llibre i professor de la UAB i David Martínez Fiol, historiador de la UAB i coautor de “Ésto no estaba en mi libro de Historia del anarquismo”, ed, Almuzara.

Presenta: Susanna Tavera, historiadora, doctora en Hª Contemporània i professora emèrita a la UB

Coordina: Joan Solé Camardons

Inscripció obligatòria: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Bakunin parla en la Primera Internacional, retratat per Rafael Farga i Pellicer

Sobre El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo

Aquest estimulant i provocador llibre presenta el famós llibertari Mikhaïl Bakunin sota un prisma poc habitual. Gràcies al seu enfocament innovador, que compagina la rigorosa anàlisi de les fonts històriques amb l’ampli ús de referències literàries, situa l’il·lustre rebel com un dels fundadors del populisme.

En afirmar la importància del “poble” com a actor polític sobirà, Bakunin va desafiar les elits dominants de l’Europa decimonònica i es va convertir en un dels revolucionaris més perillosos de la seva època. En un món marcat per l’opressió i la desigualtat, les idees van tenir ressò en aquells que buscaven un canvi radical. El llibre, que contextualitza el llegat de Bakunin al panorama polític del segle XIX, destaca el seu paper juntament amb altres defensors de la gent comuna com Marx, Mazzini, Proudhon i Pi i Margall. A més, demostra en quina mesura el concepte bakuninià de poble com a peça central en la construcció d’una societat lliure i equitativa va anticipar els plantejaments populistes d’èpoques posteriors, així com els debats actuals sobre el populisme i la democràcia participativa.

Amb una perspectiva crítica i equilibrada sobre el llegat de Bakunin, els lectors es convida a qüestionar les narratives simplistes i a reflexionar sobre les complexitats del populisme i la política radical, ja sigui de dreta o d’esquerra. A mesura que lidiem amb els conflictes del segle XXI, és crucial apreciar les paradoxals implicacions del missatge bakuninià d’apoderament individual i responsabilitat col·lectiva, que no deixen d’estar entre els desafiaments més importants de l’actualitat.

Gennadi Kneper

Professor d’Història Contemporània a la UAB. Llicenciat en Ciències de la Comunicació a la Ludwig-Maximilians-Univeristat de Múnic continuà els estudis a Barcelona: doctor en Història per UPF:  Biografía global de un libertario cosmopolita, 2015.

Interessos en la investigació: Nacionalisme, populisme, història d’intercanvis polítics i culturals, història comparada, història global. Algunes obres recents:

“¿El nacimiento de una nación? Nacionalismo ucraniano y construcción estatal a finales del siglo XIX y principios del XX” Kneper, G., ago 2024. Ayer. 135, 3, p. 133-158 26 p.

“Ucrania tras la revolución. Nacionalismo y sovietización”, Kneper, G., 2023, En: Desperta Ferro. Contemporánea . 59, p. 56-61 6 p.

“¿Héroes o villanos? El nacionalismo radical ucraniano en la Segunda Guerra Mundial”, Kneper, G., 2022, a Segle XX. 1, 15, p. 40-58 19 p.

Esto no estaba en mi libro de historia del anarquismo

L’anarquisme va veure la llum com a ideologia a l’Europa de la segona meitat del segle XIX i els seus ideòlegs principals van ser Pierre-Joseph Proudhon i el noble rus Mikhaïl Bakunin, sent la seva definició canònica: una proposta d’organització revolucionària de la societat caracteritzada per la inexistència de qualsevol mena d’estat, govern, jerarquia i lleis escrites.

Aquest llibre ens endinsarà en personatges com Ravachol o Bonnot, representatius d’un anarquisme francès conegut com a «il·legalista», poc amant de la teoria i propens a la violència contra el «sistema». Revisarem tòpics com que, entre finals del segle XIX i les tres primeres dècades del XX, la principal implantació organitzativa de l’anarquisme va tenir lloc a l’Europa mediterrània i l’Imperi rus o les mitificades virtuts dels anarquistes espanyols i russos a les seves respectives guerres civils.

També abordarem l’experiència revolucionària durant la nostra contesa fratricida i analitzarem experiències llibertàries ignorades com la de l’Exèrcit Negre de l’anarquista ucraïnès Nestor Mackhnó durant la guerra civil russa o la de la Comuna Lliure de Shinmin a Manxúria. Inevitable és que, en aquestes pàgines, es recordi l’antianarquisme, tant el vertebrat per les autoritats governamentals i militars com l’organitzat en plataformes sindicals i partidistes amb l’objectiu de combatre la ideologia, com va passar amb els Sindicats Lliures o generals de l’exèrcit espanyol com Joaquín Milans del Bosch o Severiano Martínez Anido. “Això no era al meu llibre d’història de l’anarquisme contribueix al coneixement de l’anarquisme, una de les respostes més àmplies i contundents a la consolidació del capitalisme i la democràcia liberal dels segles XIX i XX”. Susanna Tavera, catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la UAB.

Seminari de lectura del llibre  de Marco Polo: “La descripció del món. El llibre de les meravelles”

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 1 d’octubre de 2024 a les 17h a la sala Petit Ateneu tindrà lloc el Seminari de lectura del llibre  de Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles.

Modera el seminari: Dolors Folch historiadora i sinòloga.

Llibre de lectura: Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles. Introducció i traducció de Manuel Forcano. Ed. Navona, 2021, 750 pàg. Hi ha altres edicions.

És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Temes de debat del seminari sobre Marco Polo

  1. Quins temes de Marco Polo van ser una novetat absoluta pels seus contemporanis i per què?
  2. A quins temes dedica sistemàticament comentaris al llarg de tot el seu llibre i per què?
  3. Quines religions troba en el seu viatge, què n’explica i com les valora?
  4. Com expliques que Marco Polo no mencioni de Xina: l’escriptura xinesa, la gran muralla, el te, els peus embenats de les dones, els palets per menjar.
Mapa 1

El llibre

Fill d’una família de mercaders venecians, Marco Polo va deixar Europa amb el seu pare i el seu oncle el 1271 per iniciar un viatge meravellós per la famosa ruta de la seda fins a la Xina, governada pel gran emperador mongol Kublai Khan. Després d’un periple de vint-i-quatre anys per tot el continent asiàtic, va tornar a casa i va posar per escrit les seves aventures, que reflecteixen l’exotisme fabulós d’un Orient encara desconegut i gairebé irreal.

El resultat fou el seu llibre La descripció del món, més conegut popularment com a Llibre de les meravelles, que va deixar embadalits els seus oients i lectors. Les seves descripcions van aconseguir arrelar en l’imaginari europeu amb una força que, després de set segles, ha perdurat fins als nostres dies. Aquesta és la versió integral presentada per Francesco Ardolino i traduïda al català per Manuel Forcano.

Cites pel seminari sobre MARCO POLO: La descripció del món. Llibre de les meravelles. Traducció i introduccions de Manuel Forcano

Per a cada cita hi ha el número del capítol de Marco Polo (MP) i la pàgina de la cita (p.) que fa referència a l’edició de Proa / edició Navona.

LLIBRE I. SOBRE LES MERAVELLES DE LES REGIONS ORIENTALS

MP1, p. 33/35. Senyors, emperadors i reis, ducs i marquesos, comtes, cavallers i burgesos, i tots aquells que vulgueu conèixer les diverses races dels homes i la varietat de les diferents regions del món i ser informats de llurs usatges i costums…

MP1,  p. 34/36. No va prendre notes sinó de poques coses…anotà solament alguns detalls en les seves tauletes

MP16, p. 57/60. Marco va aprendre els costums i els usatges dels Tàrtars, llur llengua i lletres…quan feia poc que havia arribat a la cort del Gran Senyor ja sabia diversos idiomes i quatre escriptures, de tal manera que podia llegir i escriure molt bé en aquelles llengües

MP16, p. 58/61. Marco prengué bona nota de totes les novetats i les coses estranyes que podia aprendre i veure, a fi de saber com explicar-les desprès al Gran Khan·

MP21, p. 73/80. Aquests tàrtars no es preocupen de saber quin Déu hom adora als seus territoris. Mentre tots siguin fidels al senyor Khan, l’obeeixin, paguin el tribut fixat i es mantinguin en pau i justícia, de la vostra ànima ja podeu fer allò que més us plagui…Feu el que vulgueu amb la vostra ànima i amb Déu, ja sigueu tant jueu com pagà, sarraí o cristià”

MP22, p. 77/83. A la frontera amb Geòrgia hi ha una fontana d’on brolla a raig fet un líquid que és talment com l’oli. Brolla tant a doll que de vegades és fàcil carregar-ne cent naus al mateix temps. No es bo per menjar però serveix per fer foc…Venen de molt lluny a cercar aquest oli i a tota la comarca dels voltants no cremen res més que no sigui això

MP27, p. 91/102. Tots els sarraïns del món volen grans mals a tots els cristians del món

MP46, p. 139/154. Adoren Mahoma …però durant tot el dia no fan sinó beure un vi cuit boníssim. Són grans bevedors i s’embriaguen amb molt plaer

MP47, p. 141/157. I en una altra muntanya de la mateixa zona [Badakshan, a Afganistan] es troben les pedres amb les quals es fa l’atzur, que és el més fi i el millor d’aquest món. Les pedres de les quals es fa l’atzur formen vetes que neixen a les muntanyes. Aquestes vetes són nomenades lapislàtzuli.

MP58, p. 164/183. Tots els idòlatres del món, quan els arriba de morir els cremen els cossos… Llurs parents fan retallar imatges pintades en fulls de paper, imatges de cavalls, de camells, de moltons i d’altres animals, així com de paper que es fa servir per fer moneda. (paper moneda). També tenen cendals (sedes) de colors diversos, vestits, objectes d’argent i tota mena de coses, tot això ho llancen al foc.

MP60, p. 171/189-190. Llarga explicació de com el Gran Khan explota l’asbesto (amiant) i com es transforma en un teixit com de llana. [en aquesta muntanya hi ha una altra veta de la qual s’extreu la salamandra (amiant), que no crema quan se la llança al foc]

MP62, p. 173-174/193-194. (al Gansu), els idòlatres hi tenen nombrosos monestirs i abadies bellíssimes, amb una quantitat enorme de ídols, alguns de grans que mesuren deu passes. Uns són de fusta, d’altres de fang, o de pedra o bé de bronze, i tots són coberts d’or i meravellosament treballats. També n’hi ha de mitjans i petits . Els ídols grans estan ajaguts, amb molts altres de petits dempeus que semblen fer-los reverències amb humilitat com a deixebles. Els ídols grans són molt més venerats que els petits. Festegen llurs ídols tal com nosaltres fem amb els nostres sants i tenen quelcom semblant al calendari, ja que les festes de llurs ídols estan disposades en dies fixos. I tenen un calendari lunar igual que nosaltres tenim els mesos.  Hi ha dies en què no mengen carn, com nosaltres els cristians el Divendres i Dissabte sants.

MP70, p. 193/214. Els homes rics i nobles es vesteixen de teles d’or i de teles de seda, i per sota la capa duen pells de gibelí i d’ermini, de marta i de guineu i de tota mena d’altres pells de luxe

MP75, p. 214-15/239-240. Shangdu [Xanadú], on Kubilai [Kublai Khan]ha fet construir un gran palau de marbre amb grans pintures de frescos d’animals, ocells i flors. Tot rodejat amb grans muralles, que tanquen fonts, rius d’aigua corrent i boscos, amb multitud d’animals domesticats per alimentar els falcons i els grifons que té en grans gàbies. El Gran Khan cavalca per aquest parc duent a la gropa un lleopard domesticat, i quan li plau deixa anar el lleopard perquè li encalci alguna presa i la fa donar als falcons… Al centre del parc el Gran Khan hi ha aixecat un gran palau de bambú, tot ell daurat per dins i per fora.

MP75, p. 218-220 /242-246… els astròlegs  aconsegueixen que marxin els núvols, la pluja i el mal temps, i mai plogui sobre el palau de Kubilai. …els homes savis que fan això són del Tibet i de Caixmir, coneixen les arts diabòliques millor que qualsevol altre i manen sobre els dimonis fins a tal un que no crec que hi hagi al món més grans encantadors que ells. Van sempre bruts i sòrdids, duen el rostre ple de crostes, no es renten ni es pentinen i van sempre com unes guilles….Es mengen els executats…D’aquesta raça de garlaires, els bacsi,  n’hi ha tants que costa de creure. Els bacsi fan volar les copes del khan d’una taula a l’altra, i ho fan davant de 10.000 persones que ho poden certificar. Fumen els ídols de bon encens perfumat d’espècies….Cada ídol és celebrat cada any en un dia fix, talment com nosaltres fem amb els sants. I nombrosos monjos són destinats al servei dels ídols, i tenen grans abadies i monestirs. Alguns d’aquests monestirs són tan grans com petites ciutats…tenen mil o dos mil monjos…festegen llurs ídols amb cants i lluminàries…Hi ha una altra classe de religiosos que s’anomenen sensin. Són homes de gran abstinència que menen una vida dura i rude. Només mengen sèmola i clofolla de blat.

Mapa 2

LLIBRE II SEGON LLIBRE SOBRE EL MATEIX TEMA

MP85, p. 254/283-284.  Dadu (Cambaluc)(Beijing) Tota la ciutat està traçada a cordill. Els carrers principals són amples i rectes i van de porta de la muralla a porta. A cada illa hi ha palaus espaiosos amb jardins carrers principals per tot arreu hi ha parades i botigues de tota mena. Tots els terrenys construïts són quadrats i traçats a cordill . Tot l’interior de la ciutat està distribuïda com un tauler d’escacs. Al bell mig de la ciutat hi ha un palau enorme amb una campana que repica tres cops durant la nit, després d’aquest senyal ningú no pot caminar per la ciutat.

MP96, p. 287-288/319-321. A Cambaluc hi viu molta gent. Els dotze ravals són enormes,  hi ha molta més gents als ravals que dins de la ciutat. En aquests ravals s’allotgen els mercaders que venen a fer negocis a la ciutat. Cada classe de gent té reservada un caravanserrall, com si diguéssim n´hi ha un pels llombards, un pels alemanys, un pels francesos. No es permet enterrar cap mort dins de la ciutat. Totes les dones de món, les pecadores, viuen als ravals. N’hi ha tantes que ningú no s´ho creuria, són més de vint mil, a causa del gran nombre d’estrangers i de mercaders. Elles tenen un capità general, i hi ha un cap per cada centena i per cada miler que reten comptes al general. N’hi ha tantes per que quan venen ambaixadors el capità té l’encàrrec de fornir a cadascun dels homes del seu seguici una meuca per cada nit, i una altra la següent. Ja veieu la quantitat de gent que viu a Cambaluc atès la quantitat de dones públiques que hi ha…No hi ha cap altra ciutat on arribin tants mercaders i tantes coses precioses. Cada dia entren en aquesta ciutat més de mil carretes carregades de seda, car aquí es fan molts teixits de seda i d’or.

MP97, p. 289/322-323. La Moneda del Gran Senyor es troba a Cambaluc i el Gran Khan en domina perfectament l’alquímia. Recullen l’escorça de la morera i amb ella preparen uns fulls semblants al paper cotó, tots negres. Els fa tallar de petits a grans, i el valor depèn de la mida. Tots els bitllets porten el segell del Gran Khan imprès amb cinabri. La falsificació comporta la pena capital. Distribueix els bitllets per totes les províncies per fer els pagaments i ningú gosa rebutjar-los perquè li costaria la vida.

MP99, p. 295-298/327-329. De Cambalic surten rutes cap a totes les províncies i hi ha albergs ben guarnits amb seda a les postes. Quatre-cents cavalls per posta, situades cada vint-i-cinc o trenta milles. Quan són fora les grans rutes del yam [iamb], les postes són a trenta-cinc o quaranta milles de distància… A les postes hi ha més de dos-cents mil cavalls reservats pels missatgers. I hi ha més de deu mil postes… Entre posta i posta cada tres milles hi ha un llogaret d’unes quantes cases on viuen correus al servei de missatgeria del senyor.. Duen un cinyell guarnit de campanetes per tal que se’ls senti de lluny. Els correus es relleven cada tres milles i corren tant de nit com de dia, i fan deu jornades en un dia i una nit… En cada posta hi ha un secretari que pren nota del dia i hora en què surt el correu. Ni els correus ni els que viuen a les postes no han de pagar impostos i se’ls hi proporcionen els cavalls… Cada ciutat ha de lliurar tants cavalls com necessiti la seva posta, i així al Senyor no li costen res de mantenir. Les ciutats es posen d’acord quan es troben entre postes que han de compartir. Dels quaranta cavalls de la posta, les ciutats en mantenen constantment dos-cents ja que els altres dos-cents estan de pastura. Si cal travessar un riu, les ciutats veïnes han de proveir barques, i si cal travessar un desert han de proveir queviures i escorta, i el senyor els atorga una ajuda especial.

MP103, p. 302/336 Pedres negres que s’extreuen de les muntanyes i cremen tot fent flames com si fossin llenya. Aquestes pedres mantenen el foc i produeixen millor cocció que la fusta. No fan gran flama, però després es queden al roig viu i desprenen gran calor.

MP104, p. 303/337 Quan hi ha abundància de cereal el gran Khan en fa comprar i emmagatzemar en grans naus destinades a això a cada província. Els graners del rei són sempre plens per poder proveir-ne quan hi ha necessitat en èpoques de sequera. Fa provisions públiques de tota classe de cereals: blat, ordi, mill, panís i arròs. Quan manca algun cereal el Gran Khan el posa a la venda a preus baixos per tal que tothom en pugui haver. I així el Gran Khan se les enginya per tal que ningú no passi gran fam.

MP105, p. 306-308/339-342. A la ciutat de Cambaluc hi ha uns cinc endevins i astròlegs, cristians, sarraïns, cataiencs, que tenen un astrolabi amb els signes dels planetes i els estudien tot l’any. Així poden predir si amb una lluna hi haurà terratrèmols, o tempestes, o pestes o guerres. I escriuen en uns petits fulls tot el que s’esdevindrà en cada lluna de l’any (almanacs). Es consulten per tot, per un viatge, per fer una gran obra. Els homes de Catai són de maneres i capteniment exquisits perquè tothora s’apliquen en l’estudi i els exercicis doctes. Parlen educadament, saluden amablement, es comporten a taula amb dignitat i polidesa, demostren gran respecte pel pare i la mare. El Gran Khan els ha prohibit  que juguin i que apostin, pràctiques molt més esteses aquí que a cap altra banda del món.

MP116 p. 333-336/373-375. Tibet, regió tibetana del Sichuan. Zona destruïda per la guerra i despoblada. Per casar-se cap home voldria una dona verge, perquè a una noia que mai ha jagut amb cap home els homes la miren malament. Quan un viatger passa per allà, li ofereixen 20 o 30 filles per que es diverteixin amb les que vulguin, que estan molt contentes de ser escollides. En marxar els homes els hi donen un petit real, que elles podran exhibir com a prova de que ja han estat amb homes. La més feliç de totes és la que rep més presents de més estrangers. No creieu que els nostres joves de 16 a 24 anys farien bé d’anar a donar una volta per aquella contrada?

MP117, p. 337/376-377. El Tibet és una província molt gran on la gent té llengua pròpia  i són idòlatres. Són lladres contumaços. Hi creixen el gingebre i la canyella. El corall hi serveix de diner. Hi a bastant camelot i altres teixits de seda i moltes espècies. Tenen els encantadors més hàbils i els millor astròlegs, i duen a terme els encantaments més estranys mitjançant un art diabòlic que no és adient explicar en aquest llibre per que la gent se’n sorprendria massa, Ells fan que esclatin tempestes i llamps i trons quan els plau. 

MP118, p. 339/378-379. Gaindú (Xichang)  Consideren molt bé que qualsevol que arribi folgui amb totes les dones que vulgui, i els homes se’n van de casa mentre la seva dona es revolca amb aquell pàmfil. I l’estranger penja el barret a la porta per indicar que ell està a l’interior, i el pàmfil mentre veu el barret no torna a casa per no pertorbar el gaudi. Quan l’estranger se’n va, l’amo torna i troba la família entusiasmada, i li agrada que les dones li expliquin tots els manyacs que han rebut de l’estranger.  Alguns d’ells tenen la casa a les muntanyes però baixen per oferir llur dona al passant.

MP127, p. 364/406.  Bengala: l’any 1290 quan jo, Marco, era a la cort del Gran Khan, ell encara no l’havia conquerida, però els seus exèrcits eren allà per conquerir-la.

MP128, p. 366/407-408. Caucigú (Tonquín). Tota la gent, homes i dones van pintats i tatuats amb agulles. Es fan dibuixos per tot el cos de lleons, de dracs…els dibuixos estan tan ben fets que no se’n van mai. El client sent un dolor enorme quan li fan. Qui més tatuatges té al cos se’l té per més noble. Però molts d’ells moren mentre els estan pintant.

MP130, p. 368/409. Toloman (Guamgxi). Quan moren fan cremar els ossos i els posen en una petita arca de fusta, els duen a les muntanyes altes, els entaforen dins grans coves i els pengen en llocs inaccessibles.

MP133, p. 375/418. Cianglú. Procés d’extracció de la sal i rendes que proporciona al Gran Khan.

MP135, p. 377-379/421-422. Les noies de la província de Catai, més que totes les altres, són pures i observen la virtut de modèstia. No ballen, ni dansen, ni fan ximpleries…. D’igual manera els nois no parlen davant dels ancians tret de quan els interroguen. Per protegir llur virginitat les noies caminen sempre tan suaument que mai no posen un peu davant de l’altre més d’un dit. Tot això ho fa la gent de Catai, car els tàrtars no es preocupen gens d’aquest tipus de convenció. La gent de Mangi observen el mateix costum que a Catai.

MP139, p. 383/427-428.  Sortint d’aquesta ciutat es troba el riu Caramoran (Gran Canal), que és enorme, profund i ample. Car sapigueu que fa més d’una milla i és tan profund que tres grans naus…poden anar-hi amb llurs carregaments.

MP141, p. 392/438. Coigangiú. Sempre hi ha una quantitat enorme de naus, perquè és sobre el gran riu anomenat Caramoran. I us dic que en aquesta ciutat hi arriben una quantitat desmesurada de mercaderies a causa de la seva bona posició.

MP144, p. 394/440. Tigiú (Taizhou) Tenen força embarcacions al riu que hem esmentat. Des del mar fins aquí es produeixen quantitats ingents de sal…És aquí que es fa tota la sal i tota la província se’n abasteix. El Gran Khan en treu grans rendes i són tan magnífiques que gairebé ningú no s’ho creuria sense haver-ho vist.

MP148, p. 400-401/446-448. Singiú  (Yizheng) És a les ribes del riu més gran del món, que es diu Quian (Riu Blau o Iang Tsé): en certs llocs fa deu milles d’ample, i en d’altres en fa vuit, i en un altre lloc en fa sis, i de llarg fa  més de 120 jornades. En aquest riu desemboquen una infinitat d’afluents, tots navegables…I aquest riu va tan lluny i travessa tantes regions i tantes altres ciutats, que en veritat us dic que van i venen per aquest riu més naus i carregades de més coses precioses  i de més gran valor, que les naus que van per tots els altres rius dels cristians i per totes llurs mars. Un dia en aquesta ciutat de Singiú vaig veure d’un sol cop més de quinze mil naus, totes navegant per aquell riu… Aquest riu travessa més de setze regions i a les seves ribes s’aixequen més de dues-centes grans ciutats… El principal producte que hom transporta per aquesta ciutat és la sal…que des d’allà es carrega en naus i es transporta per tota la regió…Les naus no tenen sinó un sol pont i només un pal amb vela, però són de gran tonatge, cas us puc ben dir que transporten entre 4.000 i 12.000 càntars (1 cantar= 45 kgs)….Cadascuna d’aquestes naus té vuit, deu o dotze cavalls que l’arrosseguen contracorrent quan van riu amunt.

MP149, p. 402/448. Caigiú. El Gran Khan ha fet obrir aquestes vies d’aigua, ha fet cavar fosses enormes, molt amples i profundes, d’un riu a l’altre i d’un llac a l’altre, i l’aigua pels canals corre tan bé que sembla un gran riu i grans naus hi naveguen. D’aquesta manera hom va directament de Mangi fins a la ciutat de Cambalic sense anar per mar, i també s’hi pot anar per terra. Car tot al llarg dels canals corre la calçada per terra, ja que la terra dragada dels canals i llançada a banda i banda és molt alta, de tal manera que hom pot caminar-hi per damunt.

MP152, p. 405/452. Sugiú (Suzhou) La ciutat és tan gran que fa aproximadament quaranta milles de perímetre. Hi ha una quantitat de gent tan gran que ningú no pot saber-ne el nombre. Hi ha sis mil ponts de pedra.

MP153-MP154  p. 412-432/459-478 Quinsai (Hangzhou)

MP156, p. 438-439/490-491. Quenlinfú (Jianyang) Aquesta ciutat té tres ponts, dels millors i més bonics del món, fan una milla de llarg i nou passes d’ample. Són de pedra tota ornada de columnes de marbre. Són tan bonics i meravellosos que per bastir-ne un de sol caldria un tresor. Vuguen (Nanping) on es produeix una enorme quantitat de sucre. Tot el sucre que es consumeix a la cort del Gran Khan prové d’aquesta ciutat, i la quantitat és tan gran que costa un tresor que és difícil d’explicar.

MP158, p. 444-447/497-499. Çaiton (Quanzhou) És el port on arriben totes les naus de l’Índia, curulles de mercaderies precioses i amb pedres precioses de gran valor, així com amb perles grosses i bones. També és el port des d’on els mercaders de Mangi es fan a la mar. A aquest port arriba i se’n va una tal quantitat de mercaderies i de pedres precioses que és meravellós de veure. Des d’aquest port van per tota la província de Mangui. I us dic que per una nau carregada de pebre que va a Alexandria o a qualsevol altre lloc en direcció a les terres dels cristians, en venen més de cent a aquest port de Çaiton. És gairebé impossible de creure l’aplec immens de mercaders i de productes d’aquesta ciutat, car sapigueu que és un dels ports del món on arriben més mercaderies. En aquest port i en aquesta ciutat el Gran Khan arreplega moltes rendes,  car totes les naus que venen de l’Índia donen un deu per cent. Les naus cobren pel seu lloguer un trenta per cent pels gèneres petits, i pel pebre cobren un quaranta-quatre per cent, i per la fusta d’àloe i la fusta de sàndal…un quaranta per cent. Entre tot plegat els mercaders donen la meitat de tot el que porten. Tanmateix de l’altra meitat que els resta en treuen enormes beneficis…

En una ciutat anomenada Tingiu (Longquan o Jingdezhen) es fan escudelles i plats de porcellana, grans i petits, els més bonics que hom pugui imaginar. Són molt apreciats arreu car enlloc més se’n fan, fora d’aquesta ciutat, i és d’aquí que surten i els exporten a molts indrets de tot el món…Estan fetes d’una espècie de terra que els habitants recullen en forma d’un llim…les escudelles prenen un color d’atzur, i són molt lluentes i belles fora mida….En tota la província de Mangi tenen una llengua i una mena de lletres, per bé que a cada districte es parli un dialecte diferent.

Mapa 3

LLIBRE III. EL LLIBRE DE L’ÍNDIA

MP 159, p. 454-456/507-509. Les grans naus amb que els mercaders vénen i van a l´Índia tenen un pont, i sobre aquest pont la majoria té unes bones seixanta cambres o cabines petites en cadascuna de les quals un mercader es pot instal·lar còmodament. Tenen un timó, quatre pals i quatre veles. Moltes vegades hi afegeixen dos pals més que s’aixequen o s’abaixen cada cop que volen, amb dues veles segons el temps. Algunes naus, i aquestes són les més grans,  tenen a més a més, tretze compartiments ço és, divisions interiors fetes amb unes fortes planxes ben unides… Aquestes naus a vegades exigeixen tres-cents navegants, algunes dos-cents, d’altres cent-cinquanta…També poden dur més càrrega que les nostres….Són tan grans que bé poden carregar cinc mil cistells de pebre, i algunes fins a sis mil…Aquestes naus tenen barques tan grans que poden arribar a dur fins a mil cistells de pebre. Porten una tripulació de quaranta, cinquanta, algunes de seixanta, d’altres de vuitanta o fins a cent mariners. Cada nau transporta dues d’aquestes grans barques…També porten uns deu bots per ancorar.

MP160, p. 457-459/511-513. Cipangu (Japó) és una illa al Llevant que es troba en alta mar, a mil cinc-centes milles de terra. És grandíssima. La gent és blanca, bella i té bones maneres. Són idòlatres i s’autogovernen…Hi tenen or en grandíssima abundància… Són riquíssims i el senyor d’aquesta illa viu en un palau d’or. Moltes perles. Intent de Kubilai de conquerir-la… Sortiren de Çaiton i Quinsai i arribaren fins l’illa on s’apoderaren fàcilment de planes i de granges….però un vent fortíssim va fer xocar entre elles totes les naus i es van estavellar unes contra les altres.

MP162, p. 464-465/518-519. La mar on hi ha aquesta illa s’anomena la mar de Cin, que vol dir la mar enfront de Mangi. Aquesta mar de Cin és tan llarga i tan ampla que té mil quatre-centes quaranta-vuit illes, la major part de les quals són habitades…Quan les naus de Çaiton o de Quinsai hi fan cap en treuen grans beneficis i guanys.

MP164, p. 473/528. Hi ha una illa enorme que s’anomena Java. És l’illa més gran que hi ha en aquest món. Aquesta illa és d’allò més rica: tenen pebre, nou moscada, nard, galanga, cubeba, clau i totes les espècies precioses que es poden trobar al món. A aquesta illa arriba una gran quantitat de mercaders que hi fan grans beneficis…D’aquesta illa els mercaders de Çaiton i de Mangi ja n’han tret grandíssims tresors.

Mapa 4

Més informació

Dolors Folch: “Marco Polo”, National Geographic, 2008, Cliqueu DF Marco Polo_Dolors Folch.docx

Dolors Folch: “El tejido de los dioses”, National Geographic, Historia, 2005, Cliqueu DF Seda_Dolors Folch.docx

Tertúlia amb Agustí Pons: Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 16 Setembre 17h de 2024, Sala Verdaguer. Tertúlia amb Agustí Pons sobre el llibre: Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda, Edicions de 1984, (2024)

Presenta i modera Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història

És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Intel·lectuals catalans i Guerra Freda

Diem Guerra Freda al període que va entre el 1947, dos anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica. Excepte pel que fa a un enfrontament bèl·lic directe, les relacions entre la Unió Soviètica i els Estats Units van ser de confrontació total en el camp ideològic, econòmic i cultural. Espanya no va quedar al marge d’aquest conflicte. Només cal recordar que la prolongació de la dictadura franquista té molt a veure amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats.

En el camp cultural, les dues potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van fer sentir la seva influència a través, sobretot, de dues organitzacions internacionals d’escriptors: el Consell Mundial de la Pau pel que fa a la Unió Soviètica i el Congrés per a la Llibertat de la Cultura pel que fa als Estats Units.

Agustí Pons parlarà del paper que, en aquesta confrontació, hi van tenir alguns dels intel·lectuals catalans més destacats d’aquest període, entre d’altres: Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alfonso Comín, Xavier Folch, Joaquim Molas, Manuel Sacristán, Ricard Salvat, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies, Joan Triadú i Manuel Vázquez Montalbán.

Alfonso Carlos Comín
Josep Benet
Josep M. Castellet

Agustí Pons

Agustí Pons (Barcelona, 1947) és periodista i escriptor. Ha treballat als diaris El Noticiero Universal (1964-1976) i Avui (1976-1996), i a l’emissora Catalunya Cultura (1999-2006). Ha publicat una trentena de llibres entre els quals les biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera i Salvador Espriu; també Deu daus (Premi Joan Fuster i Premi Nacional d’Assaig), així com Per entendre l’Europa del segle xx i Zuric, 1917: Lenin, Joyce, Tzara; la novel·la autobiogràfica Bàrbara, i el llibre memorialista Crònica al marge. El 2015 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi «per la seva significativa presència en el panorama periodístic del darrer mig segle a Catalunya».

“El món escalfat de la Guerra Freda”

Ressenya de Joan Alcaraz del llibre d’Agustí Pons: “Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda” al Blog Gaudirlacultura.com

“D’antuvi, haig de dir que, obsessionat com sóc perquè els títols d’una obra siguin bons i, sobretot, penetrants, crec que el d’aquest llibre no ho és prou, tot i que potser la combinació de títol i subtítol resulta suficientment informativa del que anem a llegir. Feta aquesta precisió, també penso que l’obra és excel·lent i molt adequada, en els seus continguts, al llarg període que abasta del segle XX: el 1947, dos anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica.

Una època anomenada freda perquè, per fortuna, entre les dues potències dominants, els Estats Units i l’URSS, s’aconseguí evitar uns mals que haguessin estat terrorífics per als humans. Tot i així, l’ambient era prou escalfat: la revolta d’Hongria (1956), la Primavera de Praga (1968), la crisi dels míssils a Cuba (1962), la guerra del Vietnam (1955-1975)… I, enmig de tot això, el paper de les tendències sobretot progressistes a l’interior de cada país. Concretat a Catalunya, singularment, en l’evolució del sector més innovador del catolicisme -a l’empara del Concili Vaticà II- i la lluita del comunisme que acabaria esdevenint, en bona part, eurocomunisme, amb l’aportació singular del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)…”

Vegeu la ressenya completa aquí

Dietari Obert. El Blog d’Agustí Pons

L’endemà de la presentació. 9 de febrer de 2024  <http://www.dietariobert.cat/lendema-de-la-presentacio/> Per Agustí Pons

“…El meu llibre tracta de  la relació entre els intel·lectuals catalans i la Guerra Freda, i aquest era el títol primigeni. Després, amb l’editor vam convenir que, si realment volíem vendre, –i jo vull vendre perquè sense lectors el periodisme no té cap sentit– havíem d’empescar-nos algun títol més cridaner. Finalment, va sortir  Catòlics, comunistes i cia. Això de “cia.” ho hem deixat així, amb minúscula però amb un punt per ressaltar l’ambigüitat de l’expressió: ens referim a les companyies, en general,  de catòlics i comunistes, però també a la CIA nord-americana. Jo em sento capacitat  per parlar del tema. Durant molts anys, especialment des de la redacció de l’Avui, però ja abans també des d’El Noticiero Universal, m’he dedicat, sobretot, al periodisme cultural i d’opinió.  I en un període molt concret: del 1964 fins ara mateix i que, per tant, abasta un llarg període la Guerra Freda.

És un llibre que relata l’itinerari dels intel·lectuals catalans –d’alguns dels més destacats intel·lectuals catalans– d’una manera diferent a com fins ara s’ha fet, o, més ben dit, no s’ha fet. I que segueix el plantejament de Michel Winock en el seu llibre El siglo de los intelectuales, un text de 864 pàgines.  Winock es pregunta perquè la majoria d’intel·lectuals francesos no es van declarar anticomunistes. ¿És que no veien en què s’havia convertit Rússia i en què s’havien convertit els països que Rússia havia ocupat arran de la seva victòria a la Segona Guerra Mundial? Estem parlat d’un sistema polític que segons fonts solvents –i que jo cito en el meu llibre– ha deixat pel camí prop de cent milions de morts.

Els nostres comunistes –els catalans i els espanyols– durant el franquisme van lluitar a favor de la democràcia, especialment a partir del document Por la reconciliación nacional que el PCE va publicar el 1956 pocs  mesos després de la celebració del XXè Congrés del Partit Comunista Soviètic on van ser denunciats els crims de Stalin. Però, a la vegada, el PC espanyol, i els seus intel·lectuals, van seguir les directrius dels dirigents soviètics en episodis com la Caputxinada, el referèndum sobre la permanència a l’OTAN o el viatge a Espanya de Soljenitsin. Tot això és el que s’explica amb noms i cognoms amb un sol objectiu: fer adonar al lector que Catalunya no va constituir cap excepció i que, per tant, la Guerra Freda va tenir una importància decisiva tant en l’àmbit estrictament polític –constitueix ni més ni menys que la justificació de Franco per mantenir-se al poder– com també en el cultural, que és el que jo he estudiat…”

Dietari complet: <http://www.dietariobert.cat/lendema-de-la-presentacio/>

Un llibre de llibres

El llibre d’Agustí Pons: Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda hi trobareu moltes referències a d’altres llibres, alguns del mateix autor, d’altres d’autors molts coneguts i alguns pocs citats o directament oblidats. A continuació hem fet una selecció no exhaustiva d’aquests llibres. Podeu veure les cobertes d’alguns d’aquests llibres a l’album que hem preparat aquí https://photos.app.goo.gl/Md3pRcbiqEi6vMnL7

Seminari de Lectura (Viatges a Mongòlia al segle XIII)

/ historiaab / Deixa un comentari

Seminari de lectura d’Amics de la Història

Dimarts 11 de juny, 17 h de 2024, sala Petit Ateneu.
Seminari de lectura històrica. Juan Gil: En demanda del Gran Kan. Viajes a Mongolia en el siglo XIII, Alianza editorial, 1993.
Modera Dolors Folch, historiadora, sinòloga i ateneista de la Secció d’Història
És requisit haver llegit dos capítols del llibre: “La historia de los mongalos, de Fray Juan de Pian del Cárpine” i “El Viaje de Fray Guillermo de Rubruc”
Es requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Si no localitzeu el llibre, podeu sol·licitar aquests dos capítols a la mateixa adreça.

Temes a debatre

Proposta de temes per discutir en el seminari sobre els viatges de Carpini i Rubruck

  1. Quins coneixements geogràfics tenien inicialment aquests viatgers i què aporten ells de nou en aquest camp?
  2. Quina és la importància del tèxtil entre els mongols?
  3. Quants estrangers hi ha en el món mongol i quin paper hi tenen?
  4. Quines religions hi ha en l’Imperi mongol i quin paper hi tenen?
Itinerari de Giovanni di Piano Carpini (1245-47)

Itinerari de Guillaume de Rubrouck també anomenat Rubruquis (Rubrouck, 1215-1295)

Torturades: tortura amb biaix de gènere. Una tertúlia amb Gemma Pasqual

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 3 de juny, 17 h de 2024, sala Pompeu Fabra. Tertúlia d’Amics de la Història amb Gemma Pasqual, periodista, escriptora i autora de: Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019), Editorial Comanegra, 2023, 360 p.
Presenta Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història

És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

La història de la comissaria de Via Laietana es fosca i opaca. Una història marcada per la por, el silenci i la impunitat. Però avui la por queda enrere, el silenci comença a trencar-se i la impunitat es combat. Perquè es ara o mai: ni por, ni silenci ni impunitat. A Torturades, Gemma Pasqual, recull els testimonis de 22 dones víctimes de violència policial a Via Laietana.
Al llarg dels anys i fins a dia d’avui, una gran quantitat d’acusacions de tortura i violència policial planen sobre l’edifici deixant-hi una ombra espessa, i aquest llibre mira d’aclarir-la gràcies a la veu de les dones.
Elles ens expliquen el que hi van viure; les seqüeles físiques i emocionals d’aquell tràngol i quina relació tenen amb el record. Són relats de dignitat i justícia. Testimonis contra l’oblit que trenen una crònica corprenedora del que no hauria d’haver passat mai.

Gemma Pasqual i Escrivà

És escriptora i periodista. Ha escrit una gran quantitat d’obres adreçades a infants amb èxits rotunds. A l’editorial Comanegra va publicar la seva primera obra per a adults, Viure perillosament, que va quedar finalista del Premi Llibreter 2020.

Notícies i ressenyes de Torturades

Trobareu un centenar llarg de notícies i ressenyes al voltant de Torturades aquí