Dilluns 7 d’abril a les 17h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la Tertúlia: Revolució i Contrarevolució a la Barcelona dels anys 30. La sessió, abordarà la trilogia de l’historiador Manu Valentín amb un diàleg amb Fernando Casal.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Inscripció prèvia historia@ateneubcn.cat o amicsdelahistoria2015@gmail.com
La trilogia de Manu Valentín
La Tertúlia Amics de la Història us convida a explorar un dels períodes més intensos i transformadors de la història de Barcelona: els anys trenta, quan la ciutat es va convertir en l’epicentre de la lluita de classes. A través d’una anàlisi detallada i amb testimonis d’època, descobrirem com aquests esdeveniments van marcar el destí de la ciutat i van deixar un llegat que encara avui ressona.
La sessió abordarà les tres obres que conformen la trilogia de Manu Valentín, fruit d’una investigació de més de quinze anys que integra documentació procedent d’arxius públics i privats d’arreu del món:
Barcelona, com a capital del moviment obrer i anarquista, va viure una explosió de lluites socials i polítiques durant els primers anys de la Segona República. Analitzarem el paper de l’esport obrer com a eina de cohesió i propaganda, i com la Komintern va influir en la seva expansió a través de xarxes d’espionatge soviètic. Destaquem la figura de Ramón Mercader, un jove militant comunista que més tard es faria tristament famós com l’assassí de Trotski, i el rol clau d’un grup d’immigrants hongaresos que van actuar com a agents encoberts per a la causa comunista.
També parlarem de les tensions internes del moviment comunista, dividit entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i dels preparatius de l’Olimpíada Popular, un esdeveniment que va reflectir el procés de bolxevització de les entitats culturals-esportives locals. Conclourem aquest bloc amb una mirada a Josep Antoni Trabal, diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), una figura clau en la difusió de l’Olimpíada Popular.
2. El cop d’estat i la resistència popular (1936)
El 19 de juliol de 1936, Barcelona va viure un dels moments més decisius de la seva història. El cop d’estat militar va trobar una resistència feroç per part dels obrers i militants anarquistes, que van sortir al carrer per defensar la República i el seu somni d’un món sense classes. Entre ells, destaca la figura de Concha Pérez Collado, una jove militant de la FAI que, després de superar presó i humiliacions, es va llançar amb coratge a lluitar contra la sublevació.
Aquest bloc se centrarà en com aquest moment va marcar l’inici d’un procés revolucionari sense precedents, ple d’esperances però també de contradiccions, i com Barcelona es va convertir en un símbol de resistència antifranquista.
3. La Barcelona postrevolucionària i l’experiència d’Orwell (1936-1937)
Explorarem la Barcelona postrevolucionària a través dels ulls de George Orwell, qui va arribar a la ciutat el 26 de desembre de 1936 i la va descriure amb fervorós entusiasme a Homenatge a Catalunya. Orwell va trobar una ciutat plena de contradiccions, on la mentida, la conspiració, la tortura i el rentat de cervell ja presagiaven els elements que marcarien la seva producció literària posterior.
Aquesta experiència va consolidar la transformació d’Orwell, que va passar de ser un liberal escèptic a un socialista heterodox, compromès amb la lluita contra les injustícies. La seva visió de Barcelona com a símbol de la resistència antifranquista i les seves reflexions sobre la manipulació i la traïció seran el fil conductor d’aquest bloc.
Fonts històriques i documentals
Aquesta investigació es distingeix per l’ús de fonts inèdites i una rigorosa prospecció en arxius com l’Arxiu Estatal Rus d’Història Polític-Social (RGASPI), els National Archives (TNA), el Bundesarchiv (BARCH), l’International Institute of Social History (IISH), l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), l’Arxiu del Tribunal Militar de la Regió Tercera (ATM3), l’Arxiu General de l’Administració (AGA), l’Arxiu de la Delegació del Govern a Catalunya, l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, entre molts altres. També s’ha fet ús d’una extensa recerca en hemeroteques nacionals i internacionals (Alemanya, França, Itàlia, Mèxic, Bèlgica, Regne Unit, Estats Units, Israel, Rússia o Argentina), combinant recursos historiogràfics i documentals de gran valor.
Una de les fonts que aporta novetat a aquest recerca són les memòries inèdites de Francis Ferry Lindner, que van arribar a mans de Manu Valentín per pura casualitat. Aquestes memòries, combinades amb informes dels serveis secrets soviètics, britànics i mexicans, així com amb ego-documents d’altres protagonistes, ofereixen detalls inèdits sobre com, quan i per què es van establir els agents soviètics a la Barcelona de la primera meitat dels anys trenta, un aspecte poc explorat fins ara en la historiografia actual.
Participants
Aquesta xerrada comptarà amb la participació de dos destacats historiadors:
Manu Valentín, autor de la trilogia sobre la Revolució i la Contrarevolució espanyola, que ens aprofundirà en les arrels d’aquests esdeveniments i el seu impacte a Barcelona. Historiador, escriptor, investigador, cofundador d’Historia familiar.
Fernando Casal, professor d’història, ja jubilat, membre del Grup Dia Orwell i coautor del llibre Homenaje a Cataluña i Aragon de George Orwell (Sariñena ed., 2025).
En el context d’una propera conferència dimecres 26 de març de 2025 a les 18.30h a la sala Verdaguer sobre “Trieste. Una ferida a Europa” a càrrec de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora ique presentarà Josep Llop ateneista de la secció d’Història, la Biblioteca de l’Ateneu ha adquirit tres nous llibres per a complementar la bibliografia al voltant de Trieste.
Autor de les tres ressenyes: Josep Llop, ateneista de la Secció d’Història
Trieste o el sentido de ninguna parte
JAN MORRIS: Trieste o el sentido de ninguna parte, Traducció de Lucía Barahona, 2017 Editorial Gallo Nero, 220 pàg.
El llibre de Jan Morris (1926-2020) és una breu però interesant aproximació a la història i cultura triestina. Es tracta d’un relat càlid, un viatge en el temps què ens parla dels llocs més emblemàtics de Trieste i dels grans personatges que hi van viure, tant els nadius com els “exiliats”. Lluny d’estereotips no defuig els elements conflictius que han marcat la seva realitat fent un recorregut crític per la seva turbulenta història, des del període d’esplendor comercial amb l’imperi austro-hongarès i la seva decadència posterior amb l’ascens de l’irredemptisme, la implantació del feixisme, el control nazi de Trieste amb la república de Saló i del període de postguerra del qual fou partícip.
En les etapes finals de la Segona Guerra Mundial durant l’ocupació de Trieste conjunta britànic-estatunidenca, Jan llavors James Morris, va formar part del regiment novè anglès de la Queen’s Royal Lancers. Aquest fet i les visites continuades a la ciutat, la seva feina com a corresponsal de premsa, la seva vasta cultura i el fet que va ser una de les primeres dones trans, han contribuït a forjar una mentalitat oberta i sense prejudicis que té el seu reflex en el llibre.
En la part final del llibre, la visió que ens dona de Trieste és la del no-lloc (Trieste And The Meaning Of Nowhere) que Morris sent com a encarnació d’una utopia, aliena al concepte de nació o nacionalisme, un híbrid de races, llengües i cultures, una ciutat contradictòria amb els relats establerts. El sentiment predominant del llibre és l’anhel que porta a no acontentar-nos amb allò que s’ha descrit, sinó que el mou cap a nous reptes o objectius (sehnsucht).
S’ha dit i reiterat que Trieste passeja per la seva història com una gran dama que viu en el record de l’antiga esplendor, incapaç d’adaptar-se a la modernitat i a la seva pròpia nacionalitat. Malgrat aquesta constatació el que trobo més interesant del seu llibre, ple de lirisme, és la reflexió sobre la idea d’identitat i sobre la influència de la Història en el destí de les ciutats. En aquest sentit l’autora basteix un espai a partir d’elements no canònics, des de la perspectiva historiogràfica, integrant elements existents allunyats del concepte nacional, basats en la convivència i tolerància. Així Jan Morris ens diu “ A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l’humor i la compassió. Quan ets amb ells saps que mai et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual quina sigui la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen d’intimidar per la moda, l’opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exiliats en les seves comunitats perquè sempre són minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen una nació poderosa. És la nació del no-lloc, hi he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste.”.
Necròpolis
BORIS PAHOR: Necròpolis, Traducció de SimonaŠkrabec, Editorial Pagès, 2004, 256 pàg.
Al parlar de Trieste generalment es pren com referència de context l’àmbit cultural italià i sovint s’oblida l’aportació de la comunitat eslovena, el seu patiment i la seva persecució. Cal tenir present que Trieste abans de la primera guerra mundial era la ciutat del món amb més ciutadans eslovens. Boris Pahor ha posat veu a aquest oblit.
Boris Pahor (1903-2022) , nascut a Trieste és el més famós escriptor triestí de llengua eslovena, proposat per al premi Nobel en diverses ocasions i distingit amb nombrosos premis internacionals, narra a Necròpolis la seva deportació als camps de concentració nazis de la Risera de San Sabba, Natzweiler-Struthof, Dachau , Harzungen, Bergen Belsen i Mittelbau-Dora entre 1943 i 1945 per col·laborar amb la resistència antifeixista.
Pahor pertanyé a una minoria ètnica perseguida pel feixisme italià entre 1925 i 1943. No era jueu, sinó eslovè però la identificació de l’escriptor amb les víctimes de l’extermini jueu és total. Com ells, els eslovens i altres pobles van ser víctimes sacrificials del deliri nacionalista germànic, que Pahor considera la major aberració de la història moderna.
El llibre no sols ens descriu la persecució d’aquestes nacionalitats i ètnies sinó que va més enllà i ens interpel·la sobre el fet que en l’Europa moderna hagi succeït aquesta catàstrofe al temps que vol ser una eina per a transformar l’inexplicable món interior dels sobrevivents en un lloc de memòria col·lectiva. Conté conceptes i idees, fins i tot, que recorden els inoblidables textos de l’italià Primo Levi, l’autor de “Si això és un home” . Les novel·les de Primo i Boris tenen en comú el temps que van trigar a ser reconegudes, 1963 i 1967 respectivament, i és què ambdós són llibre incòmodes no sols per la denúncia de la barbàrie nazi sinó per l’acceptació de culpa que va més enllà dels botxins dels Lagers.
El llibre ja de bon inici ens planteja la impossibilitat de tota narració. Comença amb una visita al camp de Natzweiler a l’acabar la guerra. El narrador (Pahor) se’ns apareix visiblement torbat davant la presència d’altres visitants (turistes) i els defuig, com qui escapa de l’enemic. En realitat, els mateixos lectors són per a ell com aquests intrusos distrets i insolents, que pretenen conèixer el mal per netejar les seves consciències. El llibre llavors ens planteja un repte d’entrada. Els lectors quedaran exclosos d’aquest engany, només si realitzen un veritable esforç de compenetració compassiva, que els permeti tocar el fons de la tragèdia.
No és una obra amable ni tampoc sempre de fàcil lectura, especialment en la seva part central (no té capítols), en la qual Pahor sembla abstret i transmet sensacions més que idees, que salvant distàncies ens recorda a les descrites per Joseph Conrad en El Cor de les Tenebres. La part final, més reflexiva, acaba plantejant de manera brillant la qüestió de la responsabilitat i el sentit de culpabilitat que “persegueix” a la condició humana i que queda palesa en les situacions límits. Ens ve a dir que el veritable terror no és el de l’assassinat sinó el de la mort en vida i d’aniquilació moral a la qual es pot portar a un ésser humà.
Trieste
DAŠA DRNDIĆ: Trieste. Traducció del croata i pròleg de Simona Škrabec, Editorial Automàtica, 2015, 531 pàg.
Daša Drndić (Zagreb, 1946 – Rijeka, 2018) va ser una reconeguda escriptora i crítica literària croata, i la seva obra ha estat traduïda a més de 15 idiomes. Malgrat no estar considerada, de manera incomprensible, com pertanyent al cànon triestí, ha estat una gran coneixedora de la ciutat i del seu entorn Balcànic, Friulà i Istrià. No és casual el fet d’haver viscut a Rijejka, el Fiume que d’Annuzzió va voler integrar a Itàlia i que va ser l’avantsala del feixisme que posteriorment va devastar moralment a Trieste.
Drndić, ens interpel·la del que serà el seu tema fonamental, la memòria esborrada del feixisme a Europa. L’autora ens diu que la immundícia d’aquell temps es va escombrar sota la catifa i per a exemplificar-ho ens colpeix amb l’Holocaust centrat a Trieste i construeix un relat inspirat en el segrest de nens jueus pels nazis per després criar-los com a aris
Es tracta d’una novel.la que barreja de manera magistral ficció i història. A partir de la família Tadeschi (italiana-jueva) i Baar ( Gorizza – Eslovènia) on s’insereixen diferents ètnies i cultures que conformen la població del Friuli- Trieste. Com fa Sebald incorpora també documents fotogràfics que ajuden a un millor context sensorial. La narració generacional d’aquestes famílies és un mosaic històric on sovint els silencis i la banalització predominen sobre l’èpica.
La part central inclou de manera colpidora els noms dels 9000 jueus que van ser deportats d’Itàlia als Lager nazis o assassinats a Itàlia entre 1943-1945, després de la implantació de la república de Saló l’any 1943. Llavors Trieste i el seu hinterland va ser incorporat al tercer Reich, la Zona d’Operacions del Litoral Adriàtic del III Reich. En aquest context i pel que fa a la barbàrie nazi-feixista es destacable el repàs històric inserit a la novel·la dels responsables nazis del camp de San Sabba, que va esdevenir l’únic camp d’extermini, amb forn crematori inclòs, de tot Itàlia i que va funcionar també com pas de trànsit a altres Lagers.
Descriu el silenci còmplice d’una part significativa de la població i també qüestiona l’oficialitat de la història, com la proclamada neutralitat de Suïssa, país que va pactar amb els nazis el pas dels trens amb deportats jueus pel túnel alpí de Sant Gotardo, de nit i amb la hipòcrita connivència de la Creu Roja suïssa, que tancava els ulls i donava mantes i sopa els qui anaven a morir a Treblinka i Auschwitz.
El llibre conté un pròleg de la seva traductora Simona Škrabec, una interesant aportació on denuncia l’imperi de l’oblit, perquè “ningú vol heretar el dolor ni les mans tacades de sang”, i posa en evidència aquesta “majoria silenciosa” que va ser tan culpable com Hitler i els seus acòlits, perquè molts van veure el que ocorria però van mirar cap a una altra banda.
Dilluns 13 de gener de 2025 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Sant Antoni, desaparegut. Un barri encaixat entre el Raval i el Poble-sec, amb Josep Fabra Llahí, mestre, filòleg i autor de Sant Antoni: Desaparegut. Ed. Efadós
A partir del 1860, i com a efecte de l’aprovació del Pla Cerdà, el territori situat més enllà del portal medieval de Sant Antoni es va configurar com un nou barri barceloní. El mercat es va inaugurar el 1882 i es va convertir en un veritable pal de paller. A redós seu es va desenvolupar una gran activitat comercial que històricament s’ha mantingut. D’altra banda, la seva ubicació, una mena de falca entre el Raval i el Poble-sec, ha estat un altre senyal d’identitat. Això explica el seu caràcter menys burgès respecte de la resta de l’Eixample.
Però Sant Antoni és molt més que aquestes senyals d’identitat esmentades. El segle XX va ser testimoni i, sovint, protagonista de fets històrics. Per exemple, la Setmana Tràgica de 1909. I, posteriorment, alguns edificis com el Teatre Circ Olympia o el Gran Price van deixar petjada a la història de la ciutat. La llista podria ser més extensa.
Teatre Circ Olympia
Molt més recentment, Sant Antoni, no solament no ha estat aliè a nous debats ciutadans, sinó que ha adquirit un gran protagonisme i ha estat objecte de la controvèrsia ciutadana. En són una mostra les superilles promogudes per l’ajuntament d’Ada Colau o l’obertura del centre LGTBI al carrer Comte de Borrell.
Josep Fabra Llahí
Va néixer l’any 1951 al barri barceloní de Sant Antoni. Mestre i llicenciat en Filologia Romànica. Membre fundador del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC). Ha publicat diverses ressenyes històriques i és coautor del llibre. L’Abans: Recull gràfic de Barcelona-Sant Antoni (1870-1990), del 2018.
Dilluns 2 de desembre 17h a la Sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia Amics de la Història: Bakunin, el primer populista a l’entorn del llibre “El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo”, Universitat de València, 337 pàg. Conversa amb Gennadi Kneper, autor del llibre i professor de la UAB i David Martínez Fiol, historiador de la UAB i coautor de “Ésto no estaba en mi libro de Historia del anarquismo”, ed, Almuzara.
Presenta: Susanna Tavera, historiadora, doctora en Hª Contemporània i professora emèrita a la UB
Bakunin parla en la Primera Internacional, retratat per Rafael Farga i Pellicer
Sobre El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo
Aquest estimulant i provocador llibre presenta el famós llibertari Mikhaïl Bakunin sota un prisma poc habitual. Gràcies al seu enfocament innovador, que compagina la rigorosa anàlisi de les fonts històriques amb l’ampli ús de referències literàries, situa l’il·lustre rebel com un dels fundadors del populisme.
En afirmar la importància del “poble” com a actor polític sobirà, Bakunin va desafiar les elits dominants de l’Europa decimonònica i es va convertir en un dels revolucionaris més perillosos de la seva època. En un món marcat per l’opressió i la desigualtat, les idees van tenir ressò en aquells que buscaven un canvi radical. El llibre, que contextualitza el llegat de Bakunin al panorama polític del segle XIX, destaca el seu paper juntament amb altres defensors de la gent comuna com Marx, Mazzini, Proudhon i Pi i Margall. A més, demostra en quina mesura el concepte bakuninià de poble com a peça central en la construcció d’una societat lliure i equitativa va anticipar els plantejaments populistes d’èpoques posteriors, així com els debats actuals sobre el populisme i la democràcia participativa.
Amb una perspectiva crítica i equilibrada sobre el llegat de Bakunin, els lectors es convida a qüestionar les narratives simplistes i a reflexionar sobre les complexitats del populisme i la política radical, ja sigui de dreta o d’esquerra. A mesura que lidiem amb els conflictes del segle XXI, és crucial apreciar les paradoxals implicacions del missatge bakuninià d’apoderament individual i responsabilitat col·lectiva, que no deixen d’estar entre els desafiaments més importants de l’actualitat.
Gennadi Kneper
Professor d’Història Contemporània a la UAB. Llicenciat en Ciències de la Comunicació a la Ludwig-Maximilians-Univeristat de Múnic continuà els estudis a Barcelona: doctor en Història per UPF: Biografía global de un libertario cosmopolita, 2015.
Interessos en la investigació: Nacionalisme, populisme, història d’intercanvis polítics i culturals, història comparada, història global. Algunes obres recents:
“¿El nacimiento de una nación? Nacionalismo ucraniano y construcción estatal a finales del siglo XIX y principios del XX” Kneper, G., ago 2024. Ayer. 135, 3, p. 133-158 26 p.
“Ucrania tras la revolución. Nacionalismo y sovietización”, Kneper, G., 2023, En: Desperta Ferro. Contemporánea . 59, p. 56-61 6 p.
“¿Héroes o villanos? El nacionalismo radical ucraniano en la Segunda Guerra Mundial”, Kneper, G., 2022, a Segle XX. 1, 15, p. 40-58 19 p.
Esto no estaba en mi libro de historia del anarquismo
L’anarquisme va veure la llum com a ideologia a l’Europa de la segona meitat del segle XIX i els seus ideòlegs principals van ser Pierre-Joseph Proudhon i el noble rus Mikhaïl Bakunin, sent la seva definició canònica: una proposta d’organització revolucionària de la societat caracteritzada per la inexistència de qualsevol mena d’estat, govern, jerarquia i lleis escrites.
Aquest llibre ens endinsarà en personatges com Ravachol o Bonnot, representatius d’un anarquisme francès conegut com a «il·legalista», poc amant de la teoria i propens a la violència contra el «sistema». Revisarem tòpics com que, entre finals del segle XIX i les tres primeres dècades del XX, la principal implantació organitzativa de l’anarquisme va tenir lloc a l’Europa mediterrània i l’Imperi rus o les mitificades virtuts dels anarquistes espanyols i russos a les seves respectives guerres civils.
També abordarem l’experiència revolucionària durant la nostra contesa fratricida i analitzarem experiències llibertàries ignorades com la de l’Exèrcit Negre de l’anarquista ucraïnès Nestor Mackhnó durant la guerra civil russa o la de la Comuna Lliure de Shinmin a Manxúria. Inevitable és que, en aquestes pàgines, es recordi l’antianarquisme, tant el vertebrat per les autoritats governamentals i militars com l’organitzat en plataformes sindicals i partidistes amb l’objectiu de combatre la ideologia, com va passar amb els Sindicats Lliures o generals de l’exèrcit espanyol com Joaquín Milans del Bosch o Severiano Martínez Anido. “Això no era al meu llibre d’història de l’anarquisme contribueix al coneixement de l’anarquisme, una de les respostes més àmplies i contundents a la consolidació del capitalisme i la democràcia liberal dels segles XIX i XX”. Susanna Tavera, catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la UAB.
Dimarts 1 d’octubre de 2024 a les 17h a la sala Petit Ateneu tindrà lloc el Seminari de lectura del llibre de Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles.
Modera el seminari: Dolors Folch historiadora i sinòloga.
Llibre de lectura: Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles. Introducció i traducció de Manuel Forcano. Ed. Navona, 2021, 750 pàg. Hi ha altres edicions.
Quins temes de Marco Polo van ser una novetat absoluta pels seus contemporanis i per què?
A quins temes dedica sistemàticament comentaris al llarg de tot el seu llibre i per què?
Quines religions troba en el seu viatge, què n’explica i com les valora?
Com expliques que Marco Polo no mencioni de Xina: l’escriptura xinesa, la gran muralla, el te, els peus embenats de les dones, els palets per menjar.
Mapa 1
El llibre
Fill d’una família de mercaders venecians, Marco Polo va deixar Europa amb el seu pare i el seu oncle el 1271 per iniciar un viatge meravellós per la famosa ruta de la seda fins a la Xina, governada pel gran emperador mongol Kublai Khan. Després d’un periple de vint-i-quatre anys per tot el continent asiàtic, va tornar a casa i va posar per escrit les seves aventures, que reflecteixen l’exotisme fabulós d’un Orient encara desconegut i gairebé irreal.
El resultat fou el seu llibre La descripció del món, més conegut popularment com a Llibre de les meravelles, que va deixar embadalits els seus oients i lectors. Les seves descripcions van aconseguir arrelar en l’imaginari europeu amb una força que, després de set segles, ha perdurat fins als nostres dies. Aquesta és la versió integral presentada per Francesco Ardolino i traduïda al català per Manuel Forcano.
Cites pel seminari sobre MARCO POLO: La descripció del món. Llibre de les meravelles. Traducció i introduccions de Manuel Forcano
Per a cada cita hi ha el número del capítol de Marco Polo (MP) i la pàgina de la cita (p.) que fa referència a l’edició de Proa / edició Navona.
LLIBRE I. SOBRE LES MERAVELLES DE LES REGIONS ORIENTALS
MP1, p. 33/35. Senyors, emperadors i reis, ducs i marquesos, comtes, cavallers i burgesos, i tots aquells que vulgueu conèixer les diverses races dels homes i la varietat de les diferents regions del món i ser informats de llurs usatges i costums…
MP1, p. 34/36. No va prendre notes sinó de poques coses…anotà solament alguns detalls en les seves tauletes
MP16, p. 57/60. Marco va aprendre els costums i els usatges dels Tàrtars, llur llengua i lletres…quan feia poc que havia arribat a la cort del Gran Senyor ja sabia diversos idiomes i quatre escriptures, de tal manera que podia llegir i escriure molt bé en aquelles llengües
MP16, p. 58/61. Marco prengué bona nota de totes les novetats i les coses estranyes que podia aprendre i veure, a fi de saber com explicar-les desprès al Gran Khan·
MP21, p. 73/80. Aquests tàrtars no es preocupen de saber quin Déu hom adora als seus territoris. Mentre tots siguin fidels al senyor Khan, l’obeeixin, paguin el tribut fixat i es mantinguin en pau i justícia, de la vostra ànima ja podeu fer allò que més us plagui…Feu el que vulgueu amb la vostra ànima i amb Déu, ja sigueu tant jueu com pagà, sarraí o cristià”
MP22, p. 77/83. A la frontera amb Geòrgia hi ha una fontana d’on brolla a raig fet un líquid que és talment com l’oli. Brolla tant a doll que de vegades és fàcil carregar-ne cent naus al mateix temps. No es bo per menjar però serveix per fer foc…Venen de molt lluny a cercar aquest oli i a tota la comarca dels voltants no cremen res més que no sigui això
MP27, p. 91/102. Tots els sarraïns del món volen grans mals a tots els cristians del món
MP46, p. 139/154. Adoren Mahoma …però durant tot el dia no fan sinó beure un vi cuit boníssim. Són grans bevedors i s’embriaguen amb molt plaer
MP47, p. 141/157. I en una altra muntanya de la mateixa zona [Badakshan, a Afganistan] es troben les pedres amb les quals es fa l’atzur, que és el més fi i el millor d’aquest món. Les pedres de les quals es fa l’atzur formen vetes que neixen a les muntanyes. Aquestes vetes són nomenades lapislàtzuli.
MP58, p. 164/183. Tots els idòlatres del món, quan els arriba de morir els cremen els cossos… Llurs parents fan retallar imatges pintades en fulls de paper, imatges de cavalls, de camells, de moltons i d’altres animals, així com de paper que es fa servir per fer moneda. (paper moneda). També tenen cendals (sedes) de colors diversos, vestits, objectes d’argent i tota mena de coses, tot això ho llancen al foc.
MP60, p. 171/189-190. Llarga explicació de com el Gran Khan explota l’asbesto (amiant) i com es transforma en un teixit com de llana. [en aquesta muntanya hi ha una altra veta de la qual s’extreu la salamandra (amiant), que no crema quan se la llança al foc]
MP62, p. 173-174/193-194. (al Gansu), els idòlatres hi tenen nombrosos monestirs i abadies bellíssimes, amb una quantitat enorme de ídols, alguns de grans que mesuren deu passes. Uns són de fusta, d’altres de fang, o de pedra o bé de bronze, i tots són coberts d’or i meravellosament treballats. També n’hi ha de mitjans i petits . Els ídols grans estan ajaguts, amb molts altres de petits dempeus que semblen fer-los reverències amb humilitat com a deixebles. Els ídols grans són molt més venerats que els petits. Festegen llurs ídols tal com nosaltres fem amb els nostres sants i tenen quelcom semblant al calendari, ja que les festes de llurs ídols estan disposades en dies fixos. I tenen un calendari lunar igual que nosaltres tenim els mesos. Hi ha dies en què no mengen carn, com nosaltres els cristians el Divendres i Dissabte sants.
MP70, p. 193/214. Els homes rics i nobles es vesteixen de teles d’or i de teles de seda, i per sota la capa duen pells de gibelí i d’ermini, de marta i de guineu i de tota mena d’altres pells de luxe
MP75, p. 214-15/239-240. Shangdu [Xanadú], on Kubilai [Kublai Khan]ha fet construir un gran palau de marbre amb grans pintures de frescos d’animals, ocells i flors. Tot rodejat amb grans muralles, que tanquen fonts, rius d’aigua corrent i boscos, amb multitud d’animals domesticats per alimentar els falcons i els grifons que té en grans gàbies. El Gran Khan cavalca per aquest parc duent a la gropa un lleopard domesticat, i quan li plau deixa anar el lleopard perquè li encalci alguna presa i la fa donar als falcons… Al centre del parc el Gran Khan hi ha aixecat un gran palau de bambú, tot ell daurat per dins i per fora.
MP75, p. 218-220 /242-246… els astròlegs aconsegueixen que marxin els núvols, la pluja i el mal temps, i mai plogui sobre el palau de Kubilai. …els homes savis que fan això són del Tibet i de Caixmir, coneixen les arts diabòliques millor que qualsevol altre i manen sobre els dimonis fins a tal un que no crec que hi hagi al món més grans encantadors que ells. Van sempre bruts i sòrdids, duen el rostre ple de crostes, no es renten ni es pentinen i van sempre com unes guilles….Es mengen els executats…D’aquesta raça de garlaires, els bacsi, n’hi ha tants que costa de creure. Els bacsi fan volar les copes del khan d’una taula a l’altra, i ho fan davant de 10.000 persones que ho poden certificar. Fumen els ídols de bon encens perfumat d’espècies….Cada ídol és celebrat cada any en un dia fix, talment com nosaltres fem amb els sants. I nombrosos monjos són destinats al servei dels ídols, i tenen grans abadies i monestirs. Alguns d’aquests monestirs són tan grans com petites ciutats…tenen mil o dos mil monjos…festegen llurs ídols amb cants i lluminàries…Hi ha una altra classe de religiosos que s’anomenen sensin. Són homes de gran abstinència que menen una vida dura i rude. Només mengen sèmola i clofolla de blat.
Mapa 2
LLIBRE II SEGON LLIBRE SOBRE EL MATEIX TEMA
MP85, p. 254/283-284. Dadu (Cambaluc)(Beijing) Tota la ciutat està traçada a cordill. Els carrers principals són amples i rectes i van de porta de la muralla a porta. A cada illa hi ha palaus espaiosos amb jardins carrers principals per tot arreu hi ha parades i botigues de tota mena. Tots els terrenys construïts són quadrats i traçats a cordill . Tot l’interior de la ciutat està distribuïda com un tauler d’escacs. Al bell mig de la ciutat hi ha un palau enorme amb una campana que repica tres cops durant la nit, després d’aquest senyal ningú no pot caminar per la ciutat.
MP96, p. 287-288/319-321. A Cambaluc hi viu molta gent. Els dotze ravals són enormes, hi ha molta més gents als ravals que dins de la ciutat. En aquests ravals s’allotgen els mercaders que venen a fer negocis a la ciutat. Cada classe de gent té reservada un caravanserrall, com si diguéssim n´hi ha un pels llombards, un pels alemanys, un pels francesos. No es permet enterrar cap mort dins de la ciutat. Totes les dones de món, les pecadores, viuen als ravals. N’hi ha tantes que ningú no s´ho creuria, són més de vint mil, a causa del gran nombre d’estrangers i de mercaders. Elles tenen un capità general, i hi ha un cap per cada centena i per cada miler que reten comptes al general. N’hi ha tantes per que quan venen ambaixadors el capità té l’encàrrec de fornir a cadascun dels homes del seu seguici una meuca per cada nit, i una altra la següent. Ja veieu la quantitat de gent que viu a Cambaluc atès la quantitat de dones públiques que hi ha…No hi ha cap altra ciutat on arribin tants mercaders i tantes coses precioses. Cada dia entren en aquesta ciutat més de mil carretes carregades de seda, car aquí es fan molts teixits de seda i d’or.
MP97, p. 289/322-323. La Moneda del Gran Senyor es troba a Cambaluc i el Gran Khan en domina perfectament l’alquímia. Recullen l’escorça de la morera i amb ella preparen uns fulls semblants al paper cotó, tots negres. Els fa tallar de petits a grans, i el valor depèn de la mida. Tots els bitllets porten el segell del Gran Khan imprès amb cinabri. La falsificació comporta la pena capital. Distribueix els bitllets per totes les províncies per fer els pagaments i ningú gosa rebutjar-los perquè li costaria la vida.
MP99, p. 295-298/327-329. De Cambalic surten rutes cap a totes les províncies i hi ha albergs ben guarnits amb seda a les postes. Quatre-cents cavalls per posta, situades cada vint-i-cinc o trenta milles. Quan són fora les grans rutes del yam [iamb], les postes són a trenta-cinc o quaranta milles de distància… A les postes hi ha més de dos-cents mil cavalls reservats pels missatgers. I hi ha més de deu mil postes… Entre posta i posta cada tres milles hi ha un llogaret d’unes quantes cases on viuen correus al servei de missatgeria del senyor.. Duen un cinyell guarnit de campanetes per tal que se’ls senti de lluny. Els correus es relleven cada tres milles i corren tant de nit com de dia, i fan deu jornades en un dia i una nit… En cada posta hi ha un secretari que pren nota del dia i hora en què surt el correu. Ni els correus ni els que viuen a les postes no han de pagar impostos i se’ls hi proporcionen els cavalls… Cada ciutat ha de lliurar tants cavalls com necessiti la seva posta, i així al Senyor no li costen res de mantenir. Les ciutats es posen d’acord quan es troben entre postes que han de compartir. Dels quaranta cavalls de la posta, les ciutats en mantenen constantment dos-cents ja que els altres dos-cents estan de pastura. Si cal travessar un riu, les ciutats veïnes han de proveir barques, i si cal travessar un desert han de proveir queviures i escorta, i el senyor els atorga una ajuda especial.
MP103, p. 302/336 Pedres negres que s’extreuen de les muntanyes i cremen tot fent flames com si fossin llenya. Aquestes pedres mantenen el foc i produeixen millor cocció que la fusta. No fan gran flama, però després es queden al roig viu i desprenen gran calor.
MP104, p. 303/337 Quan hi ha abundància de cereal el gran Khan en fa comprar i emmagatzemar en grans naus destinades a això a cada província. Els graners del rei són sempre plens per poder proveir-ne quan hi ha necessitat en èpoques de sequera. Fa provisions públiques de tota classe de cereals: blat, ordi, mill, panís i arròs. Quan manca algun cereal el Gran Khan el posa a la venda a preus baixos per tal que tothom en pugui haver. I així el Gran Khan se les enginya per tal que ningú no passi gran fam.
MP105, p. 306-308/339-342. A la ciutat de Cambaluc hi ha uns cinc endevins i astròlegs, cristians, sarraïns, cataiencs, que tenen un astrolabi amb els signes dels planetes i els estudien tot l’any. Així poden predir si amb una lluna hi haurà terratrèmols, o tempestes, o pestes o guerres. I escriuen en uns petits fulls tot el que s’esdevindrà en cada lluna de l’any (almanacs). Es consulten per tot, per un viatge, per fer una gran obra. Els homes de Catai són de maneres i capteniment exquisits perquè tothora s’apliquen en l’estudi i els exercicis doctes. Parlen educadament, saluden amablement, es comporten a taula amb dignitat i polidesa, demostren gran respecte pel pare i la mare. El Gran Khan els ha prohibit que juguin i que apostin, pràctiques molt més esteses aquí que a cap altra banda del món.
MP116 p. 333-336/373-375. Tibet, regió tibetana del Sichuan. Zona destruïda per la guerra i despoblada. Per casar-se cap home voldria una dona verge, perquè a una noia que mai ha jagut amb cap home els homes la miren malament. Quan un viatger passa per allà, li ofereixen 20 o 30 filles per que es diverteixin amb les que vulguin, que estan molt contentes de ser escollides. En marxar els homes els hi donen un petit real, que elles podran exhibir com a prova de que ja han estat amb homes. La més feliç de totes és la que rep més presents de més estrangers. No creieu que els nostres joves de 16 a 24 anys farien bé d’anar a donar una volta per aquella contrada?
MP117, p. 337/376-377. El Tibet és una província molt gran on la gent té llengua pròpia i són idòlatres. Són lladres contumaços. Hi creixen el gingebre i la canyella. El corall hi serveix de diner. Hi a bastant camelot i altres teixits de seda i moltes espècies. Tenen els encantadors més hàbils i els millor astròlegs, i duen a terme els encantaments més estranys mitjançant un art diabòlic que no és adient explicar en aquest llibre per que la gent se’n sorprendria massa, Ells fan que esclatin tempestes i llamps i trons quan els plau.
MP118, p. 339/378-379. Gaindú (Xichang) Consideren molt bé que qualsevol que arribi folgui amb totes les dones que vulgui, i els homes se’n van de casa mentre la seva dona es revolca amb aquell pàmfil. I l’estranger penja el barret a la porta per indicar que ell està a l’interior, i el pàmfil mentre veu el barret no torna a casa per no pertorbar el gaudi. Quan l’estranger se’n va, l’amo torna i troba la família entusiasmada, i li agrada que les dones li expliquin tots els manyacs que han rebut de l’estranger. Alguns d’ells tenen la casa a les muntanyes però baixen per oferir llur dona al passant.
MP127, p. 364/406. Bengala: l’any 1290 quan jo, Marco, era a la cort del Gran Khan, ell encara no l’havia conquerida, però els seus exèrcits eren allà per conquerir-la.
MP128, p. 366/407-408. Caucigú (Tonquín). Tota la gent, homes i dones van pintats i tatuats amb agulles. Es fan dibuixos per tot el cos de lleons, de dracs…els dibuixos estan tan ben fets que no se’n van mai. El client sent un dolor enorme quan li fan. Qui més tatuatges té al cos se’l té per més noble. Però molts d’ells moren mentre els estan pintant.
MP130, p. 368/409. Toloman (Guamgxi). Quan moren fan cremar els ossos i els posen en una petita arca de fusta, els duen a les muntanyes altes, els entaforen dins grans coves i els pengen en llocs inaccessibles.
MP133, p. 375/418. Cianglú. Procés d’extracció de la sal i rendes que proporciona al Gran Khan.
MP135, p. 377-379/421-422. Les noies de la província de Catai, més que totes les altres, són pures i observen la virtut de modèstia. No ballen, ni dansen, ni fan ximpleries…. D’igual manera els nois no parlen davant dels ancians tret de quan els interroguen. Per protegir llur virginitat les noies caminen sempre tan suaument que mai no posen un peu davant de l’altre més d’un dit. Tot això ho fa la gent de Catai, car els tàrtars no es preocupen gens d’aquest tipus de convenció. La gent de Mangi observen el mateix costum que a Catai.
MP139, p. 383/427-428. Sortint d’aquesta ciutat es troba el riu Caramoran (Gran Canal), que és enorme, profund i ample. Car sapigueu que fa més d’una milla i és tan profund que tres grans naus…poden anar-hi amb llurs carregaments.
MP141, p. 392/438. Coigangiú. Sempre hi ha una quantitat enorme de naus, perquè és sobre el gran riu anomenat Caramoran. I us dic que en aquesta ciutat hi arriben una quantitat desmesurada de mercaderies a causa de la seva bona posició.
MP144, p. 394/440. Tigiú (Taizhou) Tenen força embarcacions al riu que hem esmentat. Des del mar fins aquí es produeixen quantitats ingents de sal…És aquí que es fa tota la sal i tota la província se’n abasteix. El Gran Khan en treu grans rendes i són tan magnífiques que gairebé ningú no s’ho creuria sense haver-ho vist.
MP148, p. 400-401/446-448. Singiú (Yizheng) És a les ribes del riu més gran del món, que es diu Quian (Riu Blau o Iang Tsé): en certs llocs fa deu milles d’ample, i en d’altres en fa vuit, i en un altre lloc en fa sis, i de llarg fa més de 120 jornades. En aquest riu desemboquen una infinitat d’afluents, tots navegables…I aquest riu va tan lluny i travessa tantes regions i tantes altres ciutats, que en veritat us dic que van i venen per aquest riu més naus i carregades de més coses precioses i de més gran valor, que les naus que van per tots els altres rius dels cristians i per totes llurs mars. Un dia en aquesta ciutat de Singiú vaig veure d’un sol cop més de quinze mil naus, totes navegant per aquell riu… Aquest riu travessa més de setze regions i a les seves ribes s’aixequen més de dues-centes grans ciutats… El principal producte que hom transporta per aquesta ciutat és la sal…que des d’allà es carrega en naus i es transporta per tota la regió…Les naus no tenen sinó un sol pont i només un pal amb vela, però són de gran tonatge, cas us puc ben dir que transporten entre 4.000 i 12.000 càntars (1 cantar= 45 kgs)….Cadascuna d’aquestes naus té vuit, deu o dotze cavalls que l’arrosseguen contracorrent quan van riu amunt.
MP149, p. 402/448. Caigiú. El Gran Khan ha fet obrir aquestes vies d’aigua, ha fet cavar fosses enormes, molt amples i profundes, d’un riu a l’altre i d’un llac a l’altre, i l’aigua pels canals corre tan bé que sembla un gran riu i grans naus hi naveguen. D’aquesta manera hom va directament de Mangi fins a la ciutat de Cambalic sense anar per mar, i també s’hi pot anar per terra. Car tot al llarg dels canals corre la calçada per terra, ja que la terra dragada dels canals i llançada a banda i banda és molt alta, de tal manera que hom pot caminar-hi per damunt.
MP152, p. 405/452. Sugiú (Suzhou) La ciutat és tan gran que fa aproximadament quaranta milles de perímetre. Hi ha una quantitat de gent tan gran que ningú no pot saber-ne el nombre. Hi ha sis mil ponts de pedra.
MP153-MP154p. 412-432/459-478 Quinsai (Hangzhou)
MP156, p. 438-439/490-491. Quenlinfú (Jianyang) Aquesta ciutat té tres ponts, dels millors i més bonics del món, fan una milla de llarg i nou passes d’ample. Són de pedra tota ornada de columnes de marbre. Són tan bonics i meravellosos que per bastir-ne un de sol caldria un tresor. Vuguen (Nanping) on es produeix una enorme quantitat de sucre. Tot el sucre que es consumeix a la cort del Gran Khan prové d’aquesta ciutat, i la quantitat és tan gran que costa un tresor que és difícil d’explicar.
MP158, p. 444-447/497-499. Çaiton (Quanzhou) És el port on arriben totes les naus de l’Índia, curulles de mercaderies precioses i amb pedres precioses de gran valor, així com amb perles grosses i bones. També és el port des d’on els mercaders de Mangi es fan a la mar. A aquest port arriba i se’n va una tal quantitat de mercaderies i de pedres precioses que és meravellós de veure. Des d’aquest port van per tota la província de Mangui. I us dic que per una nau carregada de pebre que va a Alexandria o a qualsevol altre lloc en direcció a les terres dels cristians, en venen més de cent a aquest port de Çaiton. És gairebé impossible de creure l’aplec immens de mercaders i de productes d’aquesta ciutat, car sapigueu que és un dels ports del món on arriben més mercaderies. En aquest port i en aquesta ciutat el Gran Khan arreplega moltes rendes, car totes les naus que venen de l’Índia donen un deu per cent. Les naus cobren pel seu lloguer un trenta per cent pels gèneres petits, i pel pebre cobren un quaranta-quatre per cent, i per la fusta d’àloe i la fusta de sàndal…un quaranta per cent. Entre tot plegat els mercaders donen la meitat de tot el que porten. Tanmateix de l’altra meitat que els resta en treuen enormes beneficis…
En una ciutat anomenada Tingiu (Longquan o Jingdezhen) es fan escudelles i plats de porcellana, grans i petits, els més bonics que hom pugui imaginar. Són molt apreciats arreu car enlloc més se’n fan, fora d’aquesta ciutat, i és d’aquí que surten i els exporten a molts indrets de tot el món…Estan fetes d’una espècie de terra que els habitants recullen en forma d’un llim…les escudelles prenen un color d’atzur, i són molt lluentes i belles fora mida….En tota la província de Mangi tenen una llengua i una mena de lletres, per bé que a cada districte es parli un dialecte diferent.
Mapa 3
LLIBRE III. EL LLIBRE DE L’ÍNDIA
MP 159, p. 454-456/507-509. Les grans naus amb que els mercaders vénen i van a l´Índia tenen un pont, i sobre aquest pont la majoria té unes bones seixanta cambres o cabines petites en cadascuna de les quals un mercader es pot instal·lar còmodament. Tenen un timó, quatre pals i quatre veles. Moltes vegades hi afegeixen dos pals més que s’aixequen o s’abaixen cada cop que volen, amb dues veles segons el temps. Algunes naus, i aquestes són les més grans, tenen a més a més, tretze compartiments ço és, divisions interiors fetes amb unes fortes planxes ben unides… Aquestes naus a vegades exigeixen tres-cents navegants, algunes dos-cents, d’altres cent-cinquanta…També poden dur més càrrega que les nostres….Són tan grans que bé poden carregar cinc mil cistells de pebre, i algunes fins a sis mil…Aquestes naus tenen barques tan grans que poden arribar a dur fins a mil cistells de pebre. Porten una tripulació de quaranta, cinquanta, algunes de seixanta, d’altres de vuitanta o fins a cent mariners. Cada nau transporta dues d’aquestes grans barques…També porten uns deu bots per ancorar.
MP160, p. 457-459/511-513. Cipangu (Japó) és una illa al Llevant que es troba en alta mar, a mil cinc-centes milles de terra. És grandíssima. La gent és blanca, bella i té bones maneres. Són idòlatres i s’autogovernen…Hi tenen or en grandíssima abundància… Són riquíssims i el senyor d’aquesta illa viu en un palau d’or. Moltes perles. Intent de Kubilai de conquerir-la… Sortiren de Çaiton i Quinsai i arribaren fins l’illa on s’apoderaren fàcilment de planes i de granges….però un vent fortíssim va fer xocar entre elles totes les naus i es van estavellar unes contra les altres.
MP162, p. 464-465/518-519. La mar on hi ha aquesta illa s’anomena la mar de Cin, que vol dir la mar enfront de Mangi. Aquesta mar de Cin és tan llarga i tan ampla que té mil quatre-centes quaranta-vuit illes, la major part de les quals són habitades…Quan les naus de Çaiton o de Quinsai hi fan cap en treuen grans beneficis i guanys.
MP164, p. 473/528. Hi ha una illa enorme que s’anomena Java. És l’illa més gran que hi ha en aquest món. Aquesta illa és d’allò més rica: tenen pebre, nou moscada, nard, galanga, cubeba, clau i totes les espècies precioses que es poden trobar al món. A aquesta illa arriba una gran quantitat de mercaders que hi fan grans beneficis…D’aquesta illa els mercaders de Çaiton i de Mangi ja n’han tret grandíssims tresors.
Dilluns 16 Setembre 17h de 2024,Sala Verdaguer. Tertúlia amb Agustí Pons sobre el llibre: Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda, Edicions de 1984, (2024)
Presenta i modera Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història
Diem Guerra Freda al període que va entre el 1947, dos anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica. Excepte pel que fa a un enfrontament bèl·lic directe, les relacions entre la Unió Soviètica i els Estats Units van ser de confrontació total en el camp ideològic, econòmic i cultural. Espanya no va quedar al marge d’aquest conflicte. Només cal recordar que la prolongació de la dictadura franquista té molt a veure amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats.
En el camp cultural, les dues potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van fer sentir la seva influència a través, sobretot, de dues organitzacions internacionals d’escriptors: el Consell Mundial de la Pau pel que fa a la Unió Soviètica i el Congrés per a la Llibertat de la Cultura pel que fa als Estats Units.
Agustí Pons parlarà del paper que, en aquesta confrontació, hi van tenir alguns dels intel·lectuals catalans més destacats d’aquest període, entre d’altres: Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alfonso Comín, Xavier Folch, Joaquim Molas, Manuel Sacristán, Ricard Salvat, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies, Joan Triadú i Manuel Vázquez Montalbán.
Alfonso Carlos ComínJosep BenetJosep M. Castellet
Agustí Pons
Agustí Pons (Barcelona, 1947) és periodista i escriptor. Ha treballat als diaris El Noticiero Universal (1964-1976) i Avui (1976-1996), i a l’emissora Catalunya Cultura (1999-2006). Ha publicat una trentena de llibres entre els quals les biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera i Salvador Espriu; també Deu daus (Premi Joan Fuster i Premi Nacional d’Assaig), així com Per entendre l’Europa del segle xx i Zuric, 1917: Lenin, Joyce, Tzara; la novel·la autobiogràfica Bàrbara, i el llibre memorialista Crònica al marge. El 2015 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi «per la seva significativa presència en el panorama periodístic del darrer mig segle a Catalunya».
“El món escalfat de la Guerra Freda”
Ressenya de Joan Alcaraz del llibre d’Agustí Pons: “Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda” al Blog Gaudirlacultura.com
“D’antuvi, haig de dir que, obsessionat com sóc perquè els títols d’una obra siguin bons i, sobretot, penetrants, crec que el d’aquest llibre no ho és prou, tot i que potser la combinació de títol i subtítol resulta suficientment informativa del que anem a llegir. Feta aquesta precisió, també penso que l’obra és excel·lent i molt adequada, en els seus continguts, al llarg període que abasta del segle XX: el 1947, dos anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica.
Una època anomenada freda perquè, per fortuna, entre les dues potències dominants, els Estats Units i l’URSS, s’aconseguí evitar uns mals que haguessin estat terrorífics per als humans. Tot i així, l’ambient era prou escalfat: la revolta d’Hongria (1956), la Primavera de Praga (1968), la crisi dels míssils a Cuba (1962), la guerra del Vietnam (1955-1975)… I, enmig de tot això, el paper de les tendències sobretot progressistes a l’interior de cada país. Concretat a Catalunya, singularment, en l’evolució del sector més innovador del catolicisme -a l’empara del Concili Vaticà II- i la lluita del comunisme que acabaria esdevenint, en bona part, eurocomunisme, amb l’aportació singular del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)…”
“…El meu llibre tracta de la relació entre els intel·lectuals catalans i la Guerra Freda, i aquest era el títol primigeni. Després, amb l’editor vam convenir que, si realment volíem vendre, –i jo vull vendre perquè sense lectors el periodisme no té cap sentit– havíem d’empescar-nos algun títol més cridaner. Finalment, va sortir Catòlics, comunistes i cia. Això de “cia.” ho hem deixat així, amb minúscula però amb un punt per ressaltar l’ambigüitat de l’expressió: ens referim a les companyies, en general, de catòlics i comunistes, però també a la CIA nord-americana. Jo em sento capacitat per parlar del tema. Durant molts anys, especialment des de la redacció de l’Avui, però ja abans també des d’El Noticiero Universal, m’he dedicat, sobretot, al periodisme cultural i d’opinió. I en un període molt concret: del 1964 fins ara mateix i que, per tant, abasta un llarg període la Guerra Freda.
És un llibre que relata l’itinerari dels intel·lectuals catalans –d’alguns dels més destacats intel·lectuals catalans– d’una manera diferent a com fins ara s’ha fet, o, més ben dit, no s’ha fet. I que segueix el plantejament de Michel Winock en el seu llibre El siglo de los intelectuales, un text de 864 pàgines. Winock es pregunta perquè la majoria d’intel·lectuals francesos no es van declarar anticomunistes. ¿És que no veien en què s’havia convertit Rússia i en què s’havien convertit els països que Rússia havia ocupat arran de la seva victòria a la Segona Guerra Mundial? Estem parlat d’un sistema polític que segons fonts solvents –i que jo cito en el meu llibre– ha deixat pel camí prop de cent milions de morts.
Els nostres comunistes –els catalans i els espanyols– durant el franquisme van lluitar a favor de la democràcia, especialment a partir del document Por la reconciliación nacional que el PCE va publicar el 1956 pocs mesos després de la celebració del XXè Congrés del Partit Comunista Soviètic on van ser denunciats els crims de Stalin. Però, a la vegada, el PC espanyol, i els seus intel·lectuals, van seguir les directrius dels dirigents soviètics en episodis com la Caputxinada, el referèndum sobre la permanència a l’OTAN o el viatge a Espanya de Soljenitsin. Tot això és el que s’explica amb noms i cognoms amb un sol objectiu: fer adonar al lector que Catalunya no va constituir cap excepció i que, per tant, la Guerra Freda va tenir una importància decisiva tant en l’àmbit estrictament polític –constitueix ni més ni menys que la justificació de Franco per mantenir-se al poder– com també en el cultural, que és el que jo he estudiat…”
El llibre d’Agustí Pons: Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda hi trobareu moltes referències a d’altres llibres, alguns del mateix autor, d’altres d’autors molts coneguts i alguns pocs citats o directament oblidats. A continuació hem fet una selecció no exhaustiva d’aquests llibres. Podeu veure les cobertes d’alguns d’aquests llibres a l’album que hem preparat aquí https://photos.app.goo.gl/Md3pRcbiqEi6vMnL7
Dimarts 11 de juny, 17 h de 2024, sala Petit Ateneu. Seminari de lectura històrica. Juan Gil: En demanda del Gran Kan. Viajes a Mongolia en el siglo XIII, Alianza editorial, 1993. Modera Dolors Folch, historiadora, sinòloga i ateneista de la Secció d’Història És requisit haver llegit dos capítols del llibre: “La historia de los mongalos, de Fray Juan de Pian del Cárpine” i “El Viaje de Fray Guillermo de Rubruc” Es requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com Si no localitzeu el llibre, podeu sol·licitar aquests dos capítols a la mateixa adreça.
Temes a debatre
Proposta de temes per discutir en el seminari sobre els viatges de Carpini i Rubruck
Quins coneixements geogràfics tenien inicialment aquests viatgers i què aporten ells de nou en aquest camp?
Quina és la importància del tèxtil entre els mongols?
Quants estrangers hi ha en el món mongol i quin paper hi tenen?
Quines religions hi ha en l’Imperi mongol i quin paper hi tenen?
Itinerari de Giovanni di Piano Carpini (1245-47)
Itinerari de Guillaume de Rubrouck també anomenat Rubruquis (Rubrouck, 1215-1295)
Dilluns 3 de juny, 17 h de 2024, sala Pompeu Fabra. Tertúlia d’Amics de la Història amb Gemma Pasqual, periodista, escriptora i autora de: Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019), Editorial Comanegra, 2023, 360 p. Presenta Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història
És requisit inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
La història de la comissaria de Via Laietana es fosca i opaca. Una història marcada per la por, el silenci i la impunitat. Però avui la por queda enrere, el silenci comença a trencar-se i la impunitat es combat. Perquè es ara o mai: ni por, ni silenci ni impunitat. A Torturades, Gemma Pasqual, recull els testimonis de 22 dones víctimes de violència policial a Via Laietana. Al llarg dels anys i fins a dia d’avui, una gran quantitat d’acusacions de tortura i violència policial planen sobre l’edifici deixant-hi una ombra espessa, i aquest llibre mira d’aclarir-la gràcies a la veu de les dones. Elles ens expliquen el que hi van viure; les seqüeles físiques i emocionals d’aquell tràngol i quina relació tenen amb el record. Són relats de dignitat i justícia. Testimonis contra l’oblit que trenen una crònica corprenedora del que no hauria d’haver passat mai.
Gemma Pasqual i Escrivà
És escriptora i periodista. Ha escrit una gran quantitat d’obres adreçades a infants amb èxits rotunds. A l’editorial Comanegra va publicar la seva primera obra per a adults, Viure perillosament, que va quedar finalista del Premi Llibreter 2020.
Notícies i ressenyes de Torturades
Trobareu un centenar llarg de notícies i ressenyes al voltant de Torturadesaquí
Dimarts 21 maig 2024 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) vam presentar i jugar amb 3 jocs de Simulació Històrica (Victus, Barcelona La Rosa de Foc i Weimar).
Presenten i dinamitzen el taller Jordi Carrasco i Jordi Roca amb el suport d’Amics de la Història
Coordina: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història
Des de la intricada dansa de poder del Chaturanga, antecessor indi dels escacs, o la profunditat filosòfica del Go, alKriegspiel creat per al Duc de Brunswick (1780), totes les cultures han tractat de reproduir, de manera més o menys simbòlica, la subtilesa i la complexitat pròpies de les grans decisions estratègiques.
Actualment disposem d’una gran quantitat de jocs de simulació històrica, amb nivells de detall i realisme molt diversos, que recreen episodis concrets o èpoques senceres incorporant dinàmiques polítiques, econòmiques, militars i socials que ens ofereixen una visió més dinàmica i immersiva del passat.
En aquest taller us convidem a comandar la Coronela durant el setge de Barcelona al 1714, a viure la Barcelona de Rosa del Foc i del modernisme i de les bombes, o a frenar l’ascens del nazisme en els anys més convulsos de la República de Weimar.
La decisió és ara a les vostres mans.
Els tres jocs que vam presentar són:
Victus (Devir)– Autor: Toni Serradesanferm
Barcelona, La Rosa de Foc (Devir Iberia)- Marco Maggi i Francesco Nepitello
Weimar: The Fight for Democracy (Spielworxx) – Autor: Matthias Cramer
Victus
El joc basat en Victusla cèlebre novel·la d’Albert Sánchez Piñol on resistir és vèncer. Per què defensar Barcelona del setge borbònic? Però si per cada barceloní hi ha set borbònics, més armats i més ben entrenats! Si per cada barceloní cau mitja bomba a la ciutat! Si la trinxera avança inexorablement i ens apropa l’assalt final de les tropes borbòniques! Si la mina, curulla d’explosius, colgarà Barcelona de runa i destrossarà la infanteria i la Coronela als baluards! Per què resistir, si la derrota és inevitable? Perquè resistir és vèncer!
En aquest joc d’estratègia i guerra, tot el que necessites és un governant: resistir és guanyar. Els jugadors recreen el setge de Barcelona l’any 1714 pels Borbons. Recomanat per a jugadors experimentats. Per a 1 a 4 jugadors.
Barcelona, La Rosa de Foc
La Barcelona del modernisme i les bombes reneix en forma de joc de taula.
La voluntat d’aquest joc és plantejar les claus històriques del creixement de la ciutat, després que enderroqués les muralles i anés incorporant els municipis del voltant. “Vam intentar fer un joc que reflectís, d’una banda la potència de Barcelona construint-se, després que caiguessin les muralles, i el tema de la revolució”, explica Joaquim Dorca, director de Devir Iberia. El tauler de Barcelona, la Rosa de Foc té, òbviament, la forma de la capital catalana. I els fonaments d’aquest joc s’inspiren en les bases de l’explosiva història de la ciutat de Barcelona: un Raval revolucionari, un Eixample burgès, un Montjuïc ple de militars encarregats de controlar la ciutat, una zona de barricades… La clau d’aquest joc és aconseguir fortuna i prestigi, però sense incrementar la conflictivitat social, que podria dur a una revolució.
El propòsit dels jugadors és, òbviament, guanyar, però els creadors pretenen que en cada decisió s’enfrontin a dilemes morals. També volen que comprenguin l’impacte en la ciutat dels esdeveniments que van tenir lloc aquells anys, com ara l’esclat de la tercera guerra carlista, la pèrdua de les colònies o la Setmana Tràgica, tot obstacles per a la consecució de la victòria, per descomptat.
Weimar: La lluita per la Democràcia
El 9 de novembre de 1918, l’aire fred de tardor a Berlín està ple de tensió. Els treballadors tenen previst fer vaga i com que la ciutat està plena de tropes, no saben si sobreviuran aquell dia. Tres hores després, la monarquia alemanya ja no existeix, i neix la primera democràcia alemanya.
Weimar: La lluita per la Democràcia és un joc historicopolític sobre els turbulents anys de la Primera República Alemanya.
Socialdemòcrates i conservadors intenten defensar la jove democràcia, mentre els comunistes i nacionalistes pretenen enderrocar-la. Com a líders dels 4 partits més influents de l’època (SPD, Zentrum, KPD i DNVP), els jugadors intenten influir a la història a la seva manera. La lluita fa estralls als carrers de la república i també al parlament. Les més de 170 cartes reflecteixen esdeveniments, polítics i esdeveniments importants. Experimenta una part de la història d’Alemanya en aquest immersiu joc… i reescriu-la!
Weimar: La lluita per la Democràcia
Descripció del joc Weimar
Weimar inclou dos grans “camps de batalla”: a l’opinió pública, els partits lluiten per influir en temes polítics importants com l’economia, els mitjans de comunicació o els afers exteriors. Guanyar aquests temes puntua punts i els permet prendre decisions importants. Al mateix temps, els partits intenten controlar els carrers i posicionar els seus seguidors a les principals ciutats d’Alemanya per a manifestacions, baralles de carrer i accions de les organitzacions paramilitars.
Weimar és un joc de cartes (CDG) tens i emocionant sobre un tema molt interessant. Es poden jugar cartes per a l’esdeveniment, per a l’opinió pública o per a accions al carrer.
En cadascun dels sis torns de joc, les parts juguen una agenda que defineix la seva estratègia per al torn (per exemple, modificar la seva baralla de dotze cartes, definir problemes, obtenir avantatges als carrers). Els objectius dels partits són asimètrics i contradictoris. Mentre que els partits democràtics puntuen per estabilitzar l’estat i eliminar la pobresa, els partits no democràtics puntuen per cops d’estat i disturbis.
Dimarts 16 d’abril a les 17 h a la sala Petit Ateneu tindrà lloc el Seminari de lectura del llibre Gengis Kan y la creación del mundo moderno”, de Jack Weatherford.
Modera Dolors Folch. És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Llibre de lectura. Jack Weatherford: Gengis Kan y la creación del mundo moderno, traducció de Juan Rabasseda-Gascón, Ed. Ático de los libros, 2022, [2004], 429 pàgines.
Temes de debat del seminari
Els quatre grans temes de debat del seminari proposats són, entre altres:
Com estava organitzat l’exèrcit mongol i com s’explica que fos tan invencible?
Quina era la política religiosa dels mongols?
Quin impacte va tenir la expansió mongol en la demografia d’Euràsia?
Quina herència cultural, política, administrativa i econòmica van deixar els mongols a Euràsia?
Altres temes …
Genghis Khan (1162[?] – 1227), fundador del gran Imperi mongol, Museu Nacional del Palau, Taipei
The Campaigns & Empire of Genghis Khan by Simeon Netchev published on 27 August 2021
Un mapa que il·lustra les campanyes militars i l’expansió del territori mongol sota el lideratge de Gengis Khan després de la fundació de l’Imperi mongol el 1206 fins a la seva mort el 1227. Genghis Khan (1162-1227) va sorgir de la relativa foscor a l’altiplà mongol per establir-se. l’imperi terrestre més gran que ha existit mai, abastant tot el continent asiàtic des de la costa del Pacífic fins a Hongria al cor d’Europa. En el seu punt àlgid, l’imperi mongol cobria més prop de 30 milions de quilòmetres quadrats, una àrea tan gran com Àfrica. No obstant això, en aquesta Pax Mongolica, una carta de Tabriz es podria lliurar amb seguretat a Pequín (a una distància de 8.000 km) en aproximadament un mes. Aquest imperi enorme es va forjar a través de la visió, una administració capaç, múltiples estats asiàtics debilitats i, a l’esquena dels “cavallers del diable”, la cavalleria més gran, més ràpida i més versàtil que s’ha produït mai. Els descendents de Genghis van expandir el regne fins a Corea, Síria, Vietnam i Polònia, perdurant a través de la dinastia Yuan a la Xina, el khanat Chagatai a Àsia Central, l’Horda d’Or al sud de Rússia i la dinastia Ilkhanid al Gran Iran.
Història secreta dels mongols (mn) Монголын нууц товчоо
La Història secreta dels mongols és la primera obra literària escrita en llengua mongola. És una obra poètica de caràcter èpic que relata la pujada al poder del famós dirigent mongolGenguis Khan.
Article de Jorge Álvarez “Historia Secreta de los Mongoles, la única obra sobre el surgimiento de su imperio que procede de los propios mongoles” La Brújula Verde (LBV) Historia Libros, 8 Ene, 2018. Llegiu l’article aquí
Maquetació d’una reedició xinesa de 1908 de la Història secreta dels mongols. Transcripció xinesa del text mongol. A la dreta, amb caràcters més petits, el glossari en llengua xinesa. 1240 (versió mongol)/probablement segles XIV-XV (versió xinesa). Font Erich Haenisch (trad.), Die Geheime Geschichte der Mongolen, Leipzig 1948
Mongols in World History – Asia for Educators (Web sobre Els mongols en la història del món)
Quan obriu la pàgina web veureu que podeu clicar en múltiples opcions i que tot està molt ben interconnectat. Resumeix de forma excel·lent tots els temes que haureu anat trobant en la lectura del llibre. També hi ha una galeria d’imatges que inclou entre altres: les figures clau, mapes i les conquestes mongols.
Detall de la il·lustració de History of the Moghuls, un text indi del segle XVII , Biblioteca del Palau de Gulestan, Teheran
Elements mongols en l’art medieval occidental
Els elements mongols es poden veure a les obres d’art europees que van des del segle XIII fins al XV. Engloben àrees artístiques com la pintura i la fabricació tèxtil, i consisteixen principalment en l’ús europeu de l’escriptura mongol ‘Phags-pa en l’art europeu medieval, així com en la representació de draps “tàrtars” i soldats mongols en una sèrie de pintura europea contemporània.
Sant Jeroni llegint una escriptura pseudo-mongol, que consisteix en una imitació de blocs de lletres ‘Phags-pa’ , escrites horitzontalment més que verticalment. 1296–1300, Església de Sant Francesc d’Assís.
Art sota els mongols
DR. CORTNEY E. CHAFFIN: “Art under the Mongols” Smarthistory
“En les arts, la dinastia Yuan és un període de la història xinesa marcat per l’autoreflexió i l’exploració en una època de trastorn social sota el nou règim mongol” . Vegeu web aquí
Plat amb disseny de peix mandarí, dinastia Yuan, mitjans del segle XIV, ceràmica Jingdezhen, porcellana amb pigment de cobalt sota esmalt incolor, Xina, província de Jiangxi, Jingdezhen, 8 × 45,5 cm (Freer Gallery of Art, Smithsonian Institution, Washington, DC: Compra — Charles Lang Freer Endowment, F1971.3)
