Dijous 3 d’abril 18.30h. Sala Sagarra. Revolucionaris: Història, historiografia i pensament a Eric Hobsbawm. Acte conjunt de la Secció de Filosofia i la secció d’Història. Hi col·labora ed. Tigre de Paper. Hi participaran Xavier Domènech i Roc Solà, historiadors i professors a la UAB.
Presenta: Adriana Menacho Morera de la Vall de la Secció de Filosofia. Accés obert
Eric Hobsbawm és una de les principals figures intel·lectuals del segle XX i, per a molts, el pensador clau de la història d’aquest segle. Historiador d’afiliació marxista, fou professor d’història contemporània, economia i política, pensador, editor i crític musical, i de la seva extensa obra cal destacar la tetralogia formada per The Age of Revolution, The Age of Capital, The Age of Empire i The Age of Extremes.
Ara, en català, comptem amb Revolucionaris, un recull d’articles en què Hobsbawm reflexiona sobre la revolució com a fet històric i social, sobre el marxisme i l’anarquisme, sobre la història del moviment obrer i els problemes que ha d’afrontar l’historiador, així com de la complexa relació entre l’intel·lectual i la política, la teoria i la praxi. D’aquestes qüestions en parlarem amb Xavier Domènech i Roc Solà, historiadors i professors a la UAB.
Dimarts 1 d’abril, 11-13h a l’auditori Oriol Bohigas. Introducció general: en què consisteix la contemporaneïtat. Ponent: Jordi Casassas Ymbert, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i director acadèmic del curs.
Imatge principal: Cottonopolis és un nom donat a la ciutat de Manchester, a Anglaterra. Denota una metròpoli de cotó i fàbriques de cotó, inspirada per l’estatus de Manchester com a centre internacional de les indústries de processament del cotó i tèxtil durant aquesta època. http://www.goodallartists.ca/images/manchester-from-kersal-moor-wyld-.jpg
Curs per a persones sòcies (75 €) o no socis (150 €) per a les 10 sessions de l’1 d’abril al 3 de juny cada dimarts de 11-13h. Més informació al Blog d’Història
Jordi Casassas Ymbert, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona: “En què consisteix la contemporaneïtat”. 1a. sessió del Curs “Les claus del món contemporani 1848-1945”. 1 d’abril 2025. Ateneu Barcelonès.
SESSIÓ 1: “INTRODUCCIÓ GENERAL: EN QUÈ CONSISTEIX LA CONTEMPORANEÏTAT”
Ponència de JORDI CASASSAS
Redacció d’aquests apunts: Miquel Nistal
Coordinació del curs: Joan Solé Camardons
INTRODUCCIÓ
L’objectiu clau del curs és subministrar les bases per a entendre (o aproximar-nos) al món actual. En cada període de la història de la humanitat la idea de contemporaneïtat, en el sentit de les coses coetànies, ha estat important per a la determinació de la vida col·lectiva. Hi ha un moment de la història on aquest concepte de contemporaneïtat s’acota, i això coincideix amb 1918 i el final de la Primera Guerra Mundial; és en aquest moment quan es comença a parlar de contemporaneïtat com a període històric diferenciat. La guerra va suposar un xoc enorme i inesperat per a la societat de l’època i la convulsió que va desencadenar va ser terrible. Després es dirà que la política no va saber aturar el conflicte. El referent històric del moment era la darrera guerra franco-prussiana de 1870, un conflicte breu i localitzat que donà lloc a l’inici de la transformació geopolítica a Europa. Un altre referent era la guerra civil americana (1861 – 1865) però aquest era vist com un conflicte allunyat de la realitat europea. La Gran Guerra del 14 (anomenada així en un començament), va esdevenir una guerra total, la primera al món occidental, amb un impacte brutal en la mentalitat europea i en la historiografia que es preguntava com era el món que havia portat al desastre i qui o quins van ser els responsables de tot plegat.
A partir d’aquí, i sobretot, després del convuls període de 1919 a 1945 es pensa que no es pot interpretar el món només en clau política sinó que cal incorporar els estudis econòmics i socials. L’escola francesa dels Annales d’histoire économique et sociale és un bon exemple d’aquest canvi de paradigma. Creen una revista l’any 1929 amb el mateix nom que va trencar radicalment amb la historiografia tradicional per insistir en la importància de tenir en compte tots els nivells de la societat i considerar tots els aspectes que portin a conèixer l’ésser humà en tota la seva plenitud. Va insistir, a més, en el caràcter col·lectiu de les mentalitats. Rebutjà el marxisme, i va treure importància als factors materials com a menys importants que el marc mental (Mentalités), que és considerat el nucli de les decisions.
UNA PRIMERA APROXIMACIÓ A LA CONTEMPORANEÏTAT
La qüestió més important és acordar en funció de què podem parlar d’una època contemporània, o sigui, la nostra. Tot dependrà de l’escola historiogràfica que hom consideri i de les preocupacions del moment històric des del qual es fa la perspectiva: no serà el mateix fer-ho des de l’any 1918, 1945 o 1960, per posar tres moments clau de la nostra història recent. En cada moment, els historiadors es fan preguntes diferents i van canviant els punts de vista amb el temps.
L’objecte d’estudi varia en cada moment històric i, a més, cal tenir en compte que l’escala de valors va variant amb el temps. És important aproximar-nos a la realitat sense fer massa presentisme històric, actitud que consisteix a interpretar el passat a partir de les experiències i actituds del present, cosa perillosa que porta a un revisionisme històric negatiu. Des de fa unes dècades s’ha fet una divisió entre el “món contemporani” i el “món actual”. Caldrà acotar els termes i els elements que utilitzarem per a fer les oportunes divisions i caldrà preguntar-se si aquestes es poden mantenir al llarg del temps.
Una acotació clàssica és la que s’ha utilitzat en la programació del nostre curs que es basa a considerar com a inici de la contemporaneïtat l’any 1848 amb el gran període revolucionari que s’estengué per bona part d’Europa en aquelles dates. No tothom hi està d’acord. En la historiografia del segle XIX, l’inici de la revolució francesa marcava el moment inicial amb la irrupció del món liberal que acompanya el capitalisme. Però el liberalisme és un procés llarg o molt llarg que no substitueix radicalment el món antic sinó que s’acaba plasmant finalment com una síntesi entre el nou món liberal i el vell derivat de l’Antic Règim.
El llibre d’ArnoMayer (1926 – 2023) La persistencia del Antiguo Régimen(1984) incideix en aquesta idea força agressiva, que ens diu que fins a la Gran Guerra, molts elements antics hi pervivien; així, l’exèrcit francès de 1914 tenia un cos d’oficials que era majoritàriament d’extracció aristocràtica, cosa que també passava amb el cos diplomàtic de molts països europeus.
EL MÓN CONTEMPORANI SEGONS BARRACLOUGH
Geoffrey Barraclough (1908 – 1984) va ser un historiador britànic medievalista que evolucionà cap a la història contemporània. El seu llibre Introducción a la Historia Contemporánea, va ser un llibre d’èxit acadèmic a nivell mundial. Publicat l’any 1964, les seves idees obeeixen a reflexions fetes l’any 1956; són els grans conflictes i fets al món els que guien la seva reflexió: el final de la Segona Guerra Mundial (1945), la mort de Stalin i el final de l’estalinisme (a partir de 1953), la crisi colonial del canal de Suez i l’ocupació del Sinaí per Israel (1956), la crisi d’Hongria (1956) o el Moviment dels Països no Alineats (1961). Barraclough és qui fa la primera síntesi després del desastre de 1914 – 1945 preocupat per entendre què és la contemporaneïtat i la seva periodització.
Parteix d’estudis previs com els de l’historiador suís Jacob Burckhardt (1818 – 1897) que havia estat mestre de Nietzsche i que en el seu llibre de 1860 La cultura del Renacimiento en Italia, traduït al castellà el 1999, havia escrit que la part més important del treball d’un historiador era plantejar-se bones preguntes i situava l’inici de la contemporaneïtat amb la Revolució Francesa. Barraclough situa l’inici de la contemporaneïtat el 1870 amb la Guerra francoprussiana, tot justificant-ho amb l’argument que la guerra i, sobretot, la segona revolució industrial iniciada també en aquestes dates, ho modificarà tot ja que els canvis científico – tecnològics associats provocaran un creixement demogràfic disparat i l’aparició de la societat de masses, un nou escenari internacional derivat de la guerra franco-prussiana i uns intents fracassats de regular el creixent i expansiu colonialisme europeu.
L’any 1890 hi ha un punt d’inflexió molt important quan el kàiser alemany Guillem II acomiada Bismarck, polític obsessionat amb l’estabilitat i el substitueix per polítics més d’acord amb la visió que el kàiser tenia del món: agressiva, colonialista, imperialista i aliena totalment a l’estabilitat. També despatxa l’envellit Moltke, el general artífex de les victòries militars que generarien el nou Reich alemany en les guerres a Dinamarca, Àustria, Itàlia o França. En el seu discurs de comiat, Moltke avisa que les guerres del futur seran molt diferents, que implicaran globalment la indústria i els països sencers i que comportaran l’extermini total de l’enemic i acaba: “Ai, de qui faci una guerra així”.
L’obra de Barraclough va estar molt influenciada per un llibre de John Maynard Keynes (1883 – 1945) el gran economista britànic que l’any 1919 assistí formant part de la delegació britànica a les sessions de la Conferència de París posterior a la Gran Guerra. Keynes se’n va de París perquè no li fan cas i escriu el referit llibre el mateix any, Las consecuencias económicas de la paz, amb traducció castellana l’any 1920 on explicava la seva disconformitat amb el règim abusiu d’indemnitzacions i reparacions que s’imposaven a Alemanya, que considerava una «pau cartaginesa», en un món econòmic totalment interdependent. Vaticina que si s’escanya econòmicament Alemanya, això provocarà una depressió econòmica extraordinària i que la sortida germànica serà posar-se en mans d’un dictador salvador. El balance of powers (o equilibri de poder en les relacions internacionals) a Europa era clau, segons Keynes, per a mantenir l’estabilitat i no provocar més guerres o l’empobriment de tots; la Pau de Versalles que sortí finalment ho va enfonsar tot.
Un altre autor important en els posicionaments de Barraclough és Karl Polanyi (1886 – 1964), antropòleg austrohongarès autor de La gran transformación de l’any 1944 on explica els orígens econòmics i polítics de la nostra època i on critica, tant el sistema liberal capitalista com el comunista; això ho va situar el centre de les discussions del període posterior a la Segona Guerra Mundial sobre el futur de l’organització econòmica i política.
Barraclough observa un punt d’inflexió històric al voltant de 1961: la presidència de Kennedy, la propera emergència de Bréjnev a la URSS, tot i que en aquests moments l’home fort soviètic sigui encara Khrusxov, la crisi dels míssils a Cuba, l’inici de la cursa espacial, l’inici preparatori del Concili Vaticà II, el Tractat de Roma o els primers passos cap a la revolució electrònica, marquen aquesta inflexió sobre la qual no s’atreveix a fer prediccions de futur, tot i que hi veu una frontera històrica ben definida.
EL MÓN CONTEMPORANI SEGONS HOBSBAWM
L’historiador britànic Eric Hobsbawm (1917 – 2012) fou un dels historiadors més influents de la segona meitat del segle XX. La seva perspectiva marxista materialista impregna la seva obra, tot escrivint amb una amplitud mundial ja que disposava d’un equip d’adjunts i estudiants d’alt nivell. El seu nombrós equip cercava i publicava de manera molt exhaustiva i rigorosa i ell disposava de tots aquests materials de primera que explicava en obres d’una forma molt directa i fàcil de llegir. La seva cèlebre trilogia està integrada per tres llibres clau per a entendre la seva comprensió i situació de la contemporaneïtat:
La edad de la revolución. Europa 1789 – 1848, publicat el 1962 i amb traducció castellana de 1997.
La edad del capital 1848 – 1875, publicat el 1975 i traduït al castellà l’any 1988.
La edad de los extremos: el corto siglo XX 1914 – 1991 publicat el 1991 i en versió castellana de 1998.
El tercer llibre sobre el “curt segle XX” (el concepte no és d’Hobsbawm sinó de l’historiador hongarès Ivan T. Berend), està escrit sota el profund impacte que li va causar la caiguda de l’URSS l’any 1991 i ell defineix un segle que coincidiria amb l’existència del socialisme d’estat (1914 – 1991) i que inclouria les dues guerres mundials, els feixismes d’entreguerres i la Guerra Freda. Aquests processos, de gran impacte historiogràfic, són els que, en la seva interpretació, definirien el segle XX.
L’any 2000 a The New Century fa una revisió del segle curt i del llibre anterior dels Extrems. Explica que la continuació seria l’època de la globalització extrema, d’una evolució del nacionalisme més agressiu, posant en qüestió la democràcia liberal, tot generalitzant la violència política en les relacions internacionals i expressa la seva inquietud pel sistema de relacions internacionals entre estats que fins aleshores s’havien regit pel colonialisme i el terrorisme nuclear, tot expressant la crisi dels estats – nació clàssics amb els canvis del sistema de partits, les guerres asimètriques amb massacres, genocidis i neteges ètniques que formen masses ingents de refugiats, l’augment de la xenofòbia, els extrems religiosos i culturals polítics. Aquests canvis substantius són motivats, a ulls de Hobsbawm, per la por i la rellevància màxima de l’individualisme.
Finalment en una publicació pòstuma de l’any 2013 trobem les darreres reflexions a Fractured Times: Culture and Society in the 20th Century. Hi ha una versió en castellà: Un tiempo de rupturas. Sociedad y cultura en el siglo XX. En aquest llibre analitza el seu segle curt però tirant una mica enrere en el punt de partida per examinar les condicions que van propiciar el gran creixement cultural de la Belle Époque i van albergar les llavors de la desintegració, des del capitalisme paternalista fins a la globalització i l’arribada d’una societat de consum de masses. Hi explica la fractura cultural i artística produïda en una societat desorientada que només mira endavant sense saber on anar com obrint un període de transició indeterminada. El nou segle XXI seria doncs el final del cicle de superioritat de la civilització burgesa europea. Aquest cicle s’havia iniciat a finals del segle XIX fruit de l’impacte de la revolució cientificotècnica, amb un cicle productiu depredador i un sistema polític i institucional d’unes elits que no han sabut assumir l’ascens de les masses ni el xoc entre els estats – nació i la globalització. Per tant, Hobsbawm introdueix alguns matisos als seu “segle curt” i tira una mica enrere en el temps, fins a la Belle Époque o ben bé de la dècada dels 70 del segle XIX per a argumentar els orígens del “segle curt”.
El final d’aquest segle XX curt, Hobsbawm el situa amb la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, però ell determina un punt d’inflexióanterior important amb la crisi energètica del 1973 derivada de la Guerra del Yom Kippur i els processos posteriors que d’alguna manera pengen d’aquesta crisi: l’augment incontrolat de les companyies multinacionals que escapen del control dels estats – nació, la deslocalització industrial, l’extensió del fordisme (els processos de fabricació massiva en sèrie) a Àsia, l’eixamplament de les diferències socials, la derivada crisi dels estats – nació i del sistema de partits i la crisi de l’humanisme i la modernitat.
El doctor Casassas fa un afegitó important a tot l’anterior i és que cal tenir en compte que el mateix any 1973 comença a Hèlsinki la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE) que incloïa tots els països d’Europa i Turquia (excepte Albània i Andorra) amb la URSS, els EUA i Canadà. El tancament de la conferència el dia 1 d’agost de 1975 acabava amb un text conjunt de deu punts, els més importants dels quals parlaven de l’abstenció de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força, la inviolabilitat de les fronteres, la necessitat de mantenir la integritat territorial dels estats, el respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals. Alguns d’aquests acords grinyolaven amb la realitat geopolítica del moment (la guerra invasiva del Vietnam pels EUA o el poc respecte a les llibertats polítiques al bloc comunista), cosa que indicava la voluntat d’inici del final de l’etapa de la Guerra Freda, o, si més no, intentar acabar amb la lògica d’aquest conflicte en un moment en què la Unió Soviètica ja donava mostres de fallida econòmica i institucional i els EUA carregaven amb una derrota militar al Vietnam.
ELS LÍMITS DEL MÓN CONTEMPORANI I DEL MÓN ACTUAL: NOVA REFLEXIÓ
¿Quan van prendre cos els principals elements que caracteritzarien aquest segle XX que s’ha intentat delimitar cronològicament i temàticament? Quins van ser els eixos fonamentals en vista de l’evolució de l’actual període definit com de transició que ens determina actualment? Quina consciència es va tenir, en cada un dels finals de segle —el del XIX i el del XX— de l’existència d’una sèrie de factors que diferenciaven una època de l’altra?
Abans d’entrar a parlar de la transició posterior al segle XX, creiem que la periodització del món contemporani començaria el 1848 que representa a tota Europa (amb les excepcions d’Espanya, Rússia o Gran Bretanya que en això portava una història pròpia) una onada revolucionària que donaria lloc als nacionalismes, al socialisme, la democràcia representada pels liberals demòcrates més radicals amb la participació (masculina això sí) en la vida pública i el desafiament de l’estat – nació a la pervivència dels imperis. La publicació en aquesta data del Manifest comunista de Marx i Engels, dona peu a un programa socialista nou, revolucionari i transformador radical del món. Per la seva banda els nacionalismes emergents impulsaran la fi dels imperis i es configuraran nous estats. Ara bé, les revolucions de 1848 van ser totalment derrotades en el seu moment, amb l’excepció parcial de França que incorpora alguns matisos revolucionaris. Però els que guanyen defensant l’statu quo hauran de tenir en compte les fortes pressions del “nou” que ve; per tant el futur serà la síntesi de coses velles i noves.
Cap a 1870 comencen a notar-se els canvis acumulatius que comentàvem al paràgraf anterior. A partir d’aquí es poden definir deu elements que s’inicien o en deriven de la situació social, política i econòmica del 1870:
Primer: La segona revolució industrial i la revolució cientificotècnica: molts avenços d’aquesta darrera tindran una aplicació social molt ràpida. Dos exemples: les vacunes que tindran un fort impacte en l’augment de la demografia o els ascensors que canviaran la fesomia i la distribució social dels habitatges, cas paradigmàtic de l’Eixample barceloní que veurà com els bons burgesos abandonen els principals dels blocs d’habitatges per buscar els pisos superiors més lluminosos i als quals es podia accedir còmodament amb el nou invent. Amb l’electricitat i el petroli hi haurà un nou desenvolupament de les indústries químiques i les electroquímiques.
Segon: L’explosiódemogràfica: Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica.
Tercer: La revolució urbana i la societat i cultura de masses: lligada a la revolució cientificotècnica; si abans la població europea era bàsicament rural, amb els canvis esdevingué predominantment urbana. El nombre de nuclis de població aïllats s’anà reduint cada cop més i, conseqüentment, es reduí també la incidència de l’endogàmia. La gent agrupada en nuclis immensos amb problemes comuns desenvolupen consciència de grup i ganes de participar-hi.
Quart: Explosió del nacionalisme de masses: caldrà nacionalitzar les masses i això serà una tasca de cada estat – nació. Que la gent de cada estat se senti patriota del seu estat i, arribat el moment, identifiqui com a enemics els d’un altre estat per sobre de la pertinença internacional a una classe social obrera. L’inici de la Gran Guerra serà la prova de foc que validarà tot això.
Cinquè: L’hegemoniade l’estat: sense un domini hegemònic de l’estat sobre la societat, no s’hagués pogut fer la Primera Guerra Mundial. La formació de cossos de funcionaris especialistes, ben coordinats i la seva intervenció en tot el que feia o pensava la gent.
Sisè: La consolidació als estat del primer món del liberalisme democràtic: S’estendrà el sufragi universal (masculí) per molts països abans de la Primera Guerra Mundial, cosa que anirà acompanyada d’un bon increment de la corrupció ja que les elits intentaran de totes les maneres el control sobre el cos electoral.
Setè: La irrupció de l’alternativa socialdemòcrata: en els països més desenvolupats, com Alemanya, l’obrerisme amb el sindicalisme de masses optaran per l’entrada al joc electoral en la creença que les majories propiciades per les masses de treballadors podrien permetre els canvis i la intervenció política de manera gradual. Posteriorment apareixerà la via rupturista i revolucionària, els bolxevics que originaran un canvi de soca-rel del sistema a Rússia i que intentaran mundialitzar la revolució tot estenent-la a Alemanya el 1918 – 19. Aquí s’encendran totes les alarmes de les elits. La revolució alemanya serà aixafada amb facilitat i això farà que el canvi bolxevic quedi limitat a la Rússia revolucionària.
Vuitè: Consolidació de la violència moderna: Al segle XIX, la gran violència queda lluny, en el món colonial força violent, però sense visualització directa en els societats metropolitanes. El desenvolupament dels periòdics amb tirades massives a baix cost i la fotografia mostren a Europa les grans massacres que es duen a terme en llocs allunyats. El colonialisme es ven com una forma de portar el progrés a llocs llunyans i a gent per civilitzar a base de pals. La Gran Guerra portarà la violència i les matances a gran escala, de manera massificada, quotidiana i aquesta cultura violenta s’ampliarà amb els conflictes posteriors del segle XX.
Novè: La mundialització: el procés pel qual els fenòmens polítics, econòmics, socials o culturals esdevenen d’àmbit mundial. Això representarà l’entrada en crisi i el final del concepte eurocèntric que equiparava Europa amb el món.
Desè: La crisi del món positivista: Amb la progressiva irrupció del vitalisme i el relativisme. Ara entre en joc la subjectivitat que ho qüestiona tot.
En resum, es pot dir que pels voltants de 1848, ja s’insinua l’auge de la civilització industrial amb una classe potent, la burgesia i uns transports cada cop més importants que possibilitaran els moviments de població necessaris per a la urbanització. No serà fins vint anys més tard que la combinació de tots els factors que hem vist no va produir el canvi fonamental: la modificació dels hàbits socials i de percepció de la realitat que feren imprescindible una nova organització social, política i institucional, tot disparant la velocitat en els canvis i l’agressivitat, cosa que propiciaria la cursa d’armaments.
A la vista de tot el que hem anat desenvolupant es poden fer perioditzacions del món contemporani entre 1870 i 1973 -1991. Hobsbawm parla de subperíodes del seu “segle curt” com l’època de les catàstrofes, l’edat d’or (del capitalisme) i l’època final de crisi. El doctor Casassas proposa la seva periodització:
1870 – 1913: Anys de la tensió de la modernitat.
1914 – 1945: Anys de l’horror i de la guerra dels trenta anys del segle XX (tot fent el paral·lelisme amb la Guerra dels trenta anys del segle XVII). Aquí s’inclouen les dues guerres mundials i el violent període d’entreguerres.
1945 – 1973: Anys de la Guerra Freda i de la tensió globalitzadora.
1973 – 1989: Anys en què es produeix la crisi del segle XX que acabarà amb el col·lapse dels països del socialisme real europeu i de la URSS.
1989 – ?: Anys d’una llarga transició no sabem ben bé cap a on. Ara podríem dir que avancem cap una societat post-democràtica, però potser és massa aviat per a fer una afirmació com aquesta, però el cert és que cada vegada més hi ha un nombre creixent de països on les limitacions democràtiques es van consolidant.
Bibliografia bàsica general recomanada pel professorat i disponible a la Biblioteca Ateneu Barcelonès [BAB]
CASASSAS YMBERT, Jordi (coord.): La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013, 2005 (1a edició), 695 pàg. [BAB]
CASASSAS YMBERT, Jordi: “Interpretant el segle XX. Primera aproximació” Cercles: Revista d’Història Cultural. Núm. 22, 135-159, (2019): DOI: https://doi.org/10.1344/cercles2019.22.1005
FONTANA, Josep: El siglo de la Revolución. Una història del mundo desde 1914. Barcelona, Crítica, 2017, 802 pàg. [BAB] Ressenya
GRASS, Günter: El Meu segle. Traducció de Pilar Estelrich, Ed 62, 1999, 357 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J.: Historia del siglo XX : 1914-1991; Traducció de Juan Faci, Jordi Ainaud i Carme Castells, Barcelona, ed. Crítica, 1995, 614 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del capital 1848 – 1875. Ed Labor, 1998, 358 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del Imperio 1875-1914. Ed. Crítica, 2014, 392 pàg. [BAB]
JUDT, Tony: Sobre el olvidado siglo XX. Ed. Taurus, 2008, 489 pàg. [BAB]
JUDT, Tony; SNYDER, Timothy: Pensar el segle XX. Traducció de Miquel Izquierdo i Núria Parès, La Magrana, 2012, 509 pàg. [BAB] Programa Mil·lenium, TV3, 2012
MAZOWER, M. : La Europa negra. Des de la Gran Guerra hasta la crisis del comunismo, Ed. B, 2001, 512 pàg.
MAZOWER, M.: El Imperio de Hitler: Ascenso y caída del Nuevo Orden europeo, Traducció d’Enrique Herrando, Ed. Crítica, 2008, 956 pàg. [BAB].
TODOROV, Tzvetan: Memoria del mal, tentación del bien : Indagación sobre el siglo XX, Traducció de Manuel Serrat Crespo. Ed. Península 2002, 377 pàg. [BAB]
Version 1.0.0Version 1.0.0Version 1.0.0
Jordi Casassas i Ymbert
Historiador i catedràtic emèrit de la UB. Doctorat en història contemporània el 1977 amb la tesi Jaume Bofill (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política, ocupà la càtedra de la mateixa matèria a la Universitat de Barcelona des de 1990.
Va ser codirector del Diccionari d’historiografia catalana i de la «Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català». Per la seva obra El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats va rebre el Premi Ramon Trias Fargas 2004.
També és autor, entre altres obres, de La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme (2017), La nació dels catalans: el difícil procés històric de la nacionalització de Catalunya (2014), El canvi cultural del segle xx (2014), Les identitats a la Catalunya contemporània i La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (2009), El futur del catalanisme (1997), Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920) (1989) i La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (1983). També destaquem la coordinació de La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013.
Com a soci de l’Ateneu Barcelonès havia estat vocal entre els anys 1987-1991; i president en dos mandats entre el 2014 i 2021. Institució sobre la qual té escrits dos llibres: Història de l’Ateneu Barcelonès. Dels orígens als nostres dies (1986) i director de l’obra Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006).
Entre les seves línies de recerca destaquen: Història política i cultural de les institucions, nacionalismes i catalanisme. El problema polític de les identitats nacionals a l’espai mediterrani contemporani.
És també director de la revista Cercles. Revista d’Història Cultural; és portaveu del Grup d’Estudis d’Història Cultural i dels Intel·lectuals (GEHCI) vinculat a la Universitat de Barcelona des de 1989. Des de 2012 és membre numerari, de l’Institut d’Estudis Catalans. I rector de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) des de 2016.
Centre d’Interès de la Biblioteca de l’Ateneu “Curs Aula Ateneu”
La Biblioteca de l’Ateneu ha preparat una bibliografia general i també de la segona meitat del segle XIX del Curs “Les claus del món contemporani 1848-1945” que podeu consultar al catàleg de l’Ateneu o veure directament a la Biblioteca aquÍ
Per a l’elaboració del documental “Fem memòria. Una transició en construcció” produït per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, es van realitzar un total d’onze entrevistes, de les quals vuit eren d’ateneistes de diferents generacions i amb memòries diverses modulades per les seves experiències vitals i la seva situació generacional. A més, es van fer tres entrevistes més a persones de reconeguda vàlua en els seus camps professionals i que podien aportar valor acadèmic a les diferents memòries dels voluntaris entrevistats i a l’enquesta prèvia feta entre els socis de l’Ateneu i que constituïa el punt de partida del treball.
Aquestes tres entrevistes a “experts” eren àmplies, al voltant dels quaranta minuts cadascuna, i en el procés d’edició i d’elaboració del documental, només es van incloure els fragments necessaris per a donar una narració contínua i ben estructurada, però les entrevistes contenen molta més informació i, per si mateixes, tenen un valor afegit que ens ha portat a editar-les i publicar-les de manera completa.
Andreu Mayayo: “Franco va morir al llit. El franquisme va morir al carrer“
Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual a la Universitat de Barcelona, reflexiona sobre la importància de la Caputxinada de 1966 o sobre el final de la Dictadura amb l’assassinat de l’almirall Carrero Blanco (1973) i la mort del general Franco (1975), la dificultat d’explicar actualment la Transició a les aules de secundària o sobre la importància de les Jornades de la Dona (1976). Mayayo aborda les diferències entre memòria i història i també fa una completa reflexió sobre el futur de la memòria democràtica.
Entrevista a Andreu Mayayo “Franco va morir al llit. El franquisme va morir al carrer” Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. 29 de novembre de 2024.
Arnau Gonzàlez Vilalta: “El paper del rei en el 23-F no el sabrem mai perquè la documentació és inaccessible“
Arnau González Vilalta, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona aporta les seves reflexions sobre el control social que exercia el franquisme amb la repressió, la por i el silenci. Un aspecte que desenvolupa és sobre la repressió econòmica i les confiscacions de béns i la importància que van tenir els Fets del Palau de la Música (1960) i la figura de Jordi Pujol. La manera com s’explica (o més aviat com no s’explica) la Transició a les escoles, la rellevància de les mobilitzacions populars en la Transició, especialment els anys 1976 i 1977 i el paper del català en la lluita antifranquista i de l’escoltisme amb una llarga trajectòria com a factor de catalanització. També ens parlarà sobre el rol del rei Joan Carles I el 23 F i, per acabar, situarà i relacionarà els conceptes de memòria i memòria democràtica així com el paper de món acadèmic en la construcció social del relat històric.
Entrevista a Arnau Gonzàlez Vilalta: “El paper del rei en el 23-F no el sabrem mai perquè la documentació és inaccessible”. Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. 29 de novembre de 2024.
Eduard Márquez: “El formigueig de la gent va fer possible la Transició”
Eduard Márquez, és escriptor i autor entre moltes obres, de 1969, una novel·la situada en el tardo franquisme que retrata un any que, per a l’autor, és una inflexió que marca l’inici de la fi del franquisme. Márquez ens parla dels motius per escriure aquest llibre dins d’un projecte literari més ampli i de les històries menudes, de la gran quantitat de memòries que ell ha recollit, del formigueig de gent que va fer possible la Transició, dels obstacles dels silencis a l’hora de reconstruir la història, de la utilitat possible del cinema com a eina per a fer arribar la història a les noves generacions, de com s’ha de recuperar i preservar la memòria popular (les petites memòries individuals, és a dir, la memòria al detall), o de la relació que tenim amb la nostra història (la memòria a l’engròs).
Entrevista a Eduard Márquez: “El formigueig de la gent va fer possible la Transició”. Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. 29 de novembre de 2024.
Dimecres 26 de març 18.30h sala Verdaguer. “Trieste: Una ferida a Europa”. Conferència de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora. Presenta: Josep Llop, ateneista de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Triestre. Una ferida a Europa
Autora: Simona Škrabec
Vegeu la seva biografia aquí (font: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)
Simona Škrabec. [Fotografia extreta de L’Avenç, núm. 455, març de 2019]
1. Monarquia Austro-hongaresa (1719-1918)
Trieste va obtenir la condició de port franc el 1719 i va ser durant dos segles l’únic port que l’Imperi Austrohongarès tenia al Mediterrani. Aquest fet va convertir la ciutat en una cruïlla on es barrejaven interessos econòmics, polítics i culturals d’identitats diverses:
«Trieste té una gràcia/esquerpa. Si agrada/és com un minyonàs golut i aspre,/d’esguard blavís i mans balderes/per regalar una flor;/com un amor/amb gelosia.» (Saba, Umberto. Il Canzoniere 1900-1921, 1921. Traducció de Tomàs Garcés.)
«Àustria era un país ric, amb un mecanisme burocràtic pompós i minuciós que, naturalment, podia semblar ridícul i pedant, però que funcionava d’una manera perfecta gràcies a uns empleats lents, precisos, conscienciosos, incorruptibles i que tenien un respecte religiós per les lleis de l’Estat (també perquè estaven ben pagats, i no els calien propines, almoines ni extorsions per arribar a final de mes). Amb el sou de l’Estat es podia viure força bé per les exigències d’aleshores i, més que bé per les d’avui» (Bazlen, 2018, 27).
«Trieste era, alhora, una ciutat provinciana i cosmopolita, en la qual la burgesia italiana assimilava contínuament els grups ètnics i culturals més diversos: alemanys, eslovens, grecs, llevantins, jueus. Per mitjà del gresol triestí, a Itàlia hi penetrava la cultura europea més nova: Wagner, Ibsen, Joyce, Weininger, la psicoanàlisi. Ciutat sense passat, Trieste era una ciutat burgesa per excel·lència, nascuda, crescuda i existent —en el pla econòmic i espiritual— tan sols en aquesta dimensió mercantil. Privada d’una història il·lustre, Trieste tenia darrere seu una història recent mínima i res més, les ascendències ramificades dels seus ciutadans procedents de les regions més diverses, els empelts, encreuaments i trobades que constituïen un teixit latent de contradiccions, estrips ocults, perplexitats i inquietuds, reprimides sota el decòrum de la conducta burgesa i l’arquitectura neoclàssica» (Magris, L’anello di Clarisse, 1999).
«Pels volts del 1860, el gueto de Trieste floria en la seva originalitat llardosa. En igualtat de condicions que els altres ciutadans des de feia un segle, exempts d’impostos i alliberats de distincions especials humiliants, no tots els jueus nascuts o emigrats a la ciutat-port franc havien après a vèncer la desconfiança innata de barrejar la seva vida quotidiana amb la dels temuts (i per això odiats) goim» (Saba 2018, 43).
«El component més rellevant d’aquesta diversitat original de la cultura jueva triestina té a veure amb les teories psicoanalítiques, que just al principi de la postguerra van reeixir a Itàlia. El 1919, Edoardo Weiss, deixeble de Freud i també jueu, es va traslladar de Viena a Trieste, on va començar a exercir com a psicoanalista. En la comunitat jueva d’aquesta ciutat hi va trobar un terreny adobat: segons el testimoni de Giorgio Voghera, de fet, «gairebé tots els triestins que s’apassionaven per la psicoanàlisi en aquells anys eren jueus o mig jueus» (Riboli 2018, 21).
«Quan el 1382 la ciutat va passar a estar sota el domini dels Habsburg, la comunitat local eslovena va començar a compartir les mateixes condicions ètniques i administratives dels altres connacionals a l’interior de les fronteres de l’imperi austríac. Gràcies a l’expansió del port franc, segons el cens del 1910-1911, Trieste era la primera ciutat eslovena d’Àustria-Hongria, ja que amb 58.000 eslovens residents superava fins i tot Ljubljana, actual capital d’Eslovènia. Al final de la Primera Guerra Mundial, però, el pas del litoral adriàtic a Itàlia va amputar els eslovens locals de la resta del cos nacional i els va convertir en una minoria. El feixisme ja els va perseguir, i després també els va perseguir el nazisme, de manera que els eslovens de Friül-Venècia Júlia no van poder reconstruir el seu teixit vital fins a la Itàlia democràtica de la segona postguerra» (Košuta 2018, 46).
«Joyce. Aquest havia arribat a Trieste des de Dublín la tardor del 1903, acompanyat de la seva jove esposa, Nora Barnacle. Joyce també era jove, tenia vint anys i escaig, era pobre i tot just iniciava una carrera literària meravellosa. L’arribada a Trieste s’esdevingué després d’una aventura tragicòmica: Joyce i Barnacle van agafar el tren Viena-Trieste i, per error, van baixar a Ljubljana a les quatre del matí. L’endemà, quan van preguntar a un vianant on era el carrer Sant Nicolau i l’adreça de l’escola Berlitz de Trieste, es van adonar que s’havien equivocat de ciutat. Molt preocupats perquè no duien gaire diners, van estar-se tot el dia i part de la nit a l’estació de Ljubljana, esperant el tren cap a Trieste. Per acabar-ho d’adobar, Joyce va deixar la seva dona en un jardí petit al costat de l’estació i va anar a cercar l’escola Berlitz d’aquella ciutat per demanar-los un préstec. Però es va equivocar i va anar a parar a un carrer de la ciutat vella, on uns mariner anglesos discutien amb unes dames de mala nota. Va voler fer d’intèrpret i de pacificador, però les coses es van complicar: de sobre va arribar la policia, el van arrestar amb els altres i va passar tot el dia a la presó, mentre la seva pobra dona l’esperava asseguda en un banc del jardí, sense diners, i sense entendre la llengua d’aquella ciutat estrangera» (Veneziani 2018, 81).
2. Itàlia feixista (1918-1943)
Després de la incorporació del Vèneto al Regne d’Itàlia (1866) i la conquesta de Roma (1870), Trieste i l’Ístria s’havien convertit en els últims territoris que calia «recuperar» per completar la reunificació nacional italiana. Per l’irredemptisme, aquests territoris de frontera van adquirir la dimensió mítica. Més tard, es van convertir en un dels objectius irrenunciables de la ideologia feixista. El 1882, Guglielmo Oberdan va intentar atemptar contra l’emperador Francesc Josep. Va ser detingut i empresonat. El van executar a la caserna que l’exèrcit dels Habsburg tenia a la ciutat des de 1790 en una plaça cèntrica. El 1920, quan Trieste va passar a mans italianes, l’antiga caserna va ser enderrocada. Al seu lloc s’hi va edificar un mausoleu dedicat a Oberdan i un edifici destinat a recordar la participació de Trieste en la lluita per la unificació d’Itàlia, actualment el Museu del Ressorgiment.
Després de la Primera Guerra, la frontera iugoslavo-italiana establerta el 1920 amb els tractats de Rapallo, pels quals aproximadament una quarta part de l’actual territori d’Eslovènia va ser adjudicat a Itàlia. Aquest territori eslovè cedit a Itàlia era la compensació pels territoris litorals de Croàcia i les illes de Kvarner, amb forta presència de població italiana, que havien que van ser adjudicats a l’Estat dels Serbis, Croats i Eslovens (Primera Iugoslàvia 1918-1941).
El símbol de la repressió feixista dels eslovens a Trieste és l’incendi que va destruir, el 13 de juliol de 1920, un imponent edifici al centre de la ciutat. El Casal Nacional (Narodni dom) era una de moltes institucions semblants que abans de la Primera Guerra els eslovens construïen en les ciutats que consideraven claus amb clara voluntat de cohesionar el país. A l’edifici, acabat el 1904 per Max Fabiani amb una gran ambició arquitectònica, hi havia una caixa d’estalvis, cafeteria, restaurant, hotel i espais per a esdeveniments culturals.
Eslovènia com a corònim no va existir fins a mitjans del segle XIX, quan va començar el moviment polític de l’Eslovènia Unida (Zjedinjena Slovenija). La població eslovena vivia a Carniola amb el centre a Ljubljana —aquesta era l’única regió on els eslovens eren majoria— i també a Caríntia, Estíria i al litoral. En lloc d’un únic centre, el país pivotava entre Klagenfurt (Celovec), Maribor, Trieste (Trst) i Ljubljana. Les regions, però, no eren només entitats administratives, sinó que hi havia una forta consciència de pertinença a la comunitat local. En la llengua eslovena encara avui és possible distingir clarament set grans grups dialectals. Tot i que l’estàndard està consolidat com a mínim des del segle XVI, no hi ha cap voluntat ni necessitat d’esborrar les diferències dialectals que són percebudes com a riquesa i no com un entrebanc. Els lligams a nivell regional són encara molt presents, tot i que administrativament cap d’aquestes regions no s’ha reconstruït ni en la República Federal Socialista de Iugoslàvia (SFRJ, 1943-1991) ni en l’actual República d’Eslovènia.
L’OF (Front d’Alliberament) eslovè va ser fundat el 27 d’abril de 1941 —Hitler va declarar la guerra a Iugoslàvia el 6 d’abril— a la casa del polític i escriptor Josip Vidmar a Ljubljana amb la intenció d’organitzar la resistència a l’ocupació. La Itàlia feixista i l’Alemanya nazi es van repartir el territori eslovè aproximadament per la meitat —la zona litoral i la capital Ljubljana per a Itàlia, tot el nord rere el riu Sava per als alemanys— i el país havia de desaparèixer sense més, esborrat del mapa. Els grups fundacionals del OF van ser el Partit Comunista d’Eslovènia i els socialistes cristians. Entre els seus membres destaquen els escriptors Edvard Kocbek i France Bevk, d’una orientació marcadament cristiana. L’OF va adoptar una sèrie de determinacions contundents. La resistència a l’ocupació havia de ser una acció armada implacable. La finalitat última era canviar el caràcter nacional del poble eslovè i convertir la seva tradicional passivitat en un poble capaç de passar a l’acció. L’acord inicial també preveia que després de l’alliberament es respectaria escrupolosament la voluntat democràtica del poble per decidir els seus representants. Aquest punt, evidentment, no es va realitzar perquè el Partit Comunista, en el transcurs de la guerra, va anar assumint un rol cada cop més predominant fins acabar esborrant els altres integrants, els socialistes cristians.
La crisi més coneguda va ser la dimissió del poeta Edvard Kocbek en 1952. Tanmateix, l’OF va ser en els seus inicis un moviment aglutinador amb un vastíssim suport popular i el 27 d’abril és encara festa nacional a Eslovènia. A més de lluitar contra l’ocupació d’Itàlia i Alemanya, el seu objectiu més notori era promoure el dret d’autodeterminació del poble eslovè i la intenció d’aconseguir la unió territorial amb la regió litoral de Trieste i la de Caríntia, que després de la Primera Guerra van ser atribuïdes a Itàlia i Àustria, respectivament. En certa manera, l’OF va saber fer reviure la lluita per la sobirania nacional que va començar al segle XIX amb la lluita contra la Monarquia dels Habsburg. Durant mil anys Eslovènia va formar part del successius estats germano-austríacs i, per aquesta raó, el territori entre Viena i Trieste mai havia conegut cap frontera interna. L’impacte de les fronteres imposades després del 1918 va ser per això immens i l’assimilació forçosa a la que els italians van començar a sotmetre la població en la regió litoral adquirida després de 1920 va ser tant xocant com inaudita. Els eslovens van ser el primer poble a Europa que van patir els mètodes feixistes. Per això la resistència armada a l’ocupació el 1941 va ser assumida per la majoria de la població. D’altra banda, l’OF tenia el fort component ideològic de la lluita contra l’imperialisme i la convicció que així s’aconseguiria la germandat amb tots els pobles, especialment amb els de Iugoslàvia. Al final de 1941, l’OF va esdevenir l’organització que controlava l’exèrcit format pels partisans i es va declarar l’única força que lluitava contra l’ocupació. L’OF tenia cura també de tota l’organització tècnica de la resistència, no només militar, ja que va organitzar els serveis sanitaris i d’informació. És coneguda sobre tot la ràdio clandestina Radio Kričač («la ràdio que crida») que operava dins de la ciutat de Ljubljana sota setge i que mai va ser descoberta. Durant tota la guerra s’organitzaven mítings i reunions per tenir la població civil informada i connectada en tot moment. L’estructura i la influència del Front d’Alliberament eslovè no té cap paral·lel en els moviments de resistència dels altres pobles iugoslaus. Per aquesta raó, i també perquè en els seus orígens incloïa els sectors polítics no comunistes, sempre va despertar molts recels entre els líders comunistes iugoslaus, però després de la guerra, ja plenament dominat pels comunistes, es van anar dissolent i integrant en les estructures polítiques de República Socialista Federativa de la Iugoslàvia de Tito.
«Una ciutat que parla un dialecte vènet, envoltada d’un camp en què es parla una llengua eslava i prou; el segment més intel·lectual de la burgesia —que se sent aïllada del país al qual creu pertànyer per llengua i per cultura (malgrat que no saben el toscà, i que la cultura… bé, de la cultura val més no parlar-ne), i que, en ple segle XX, fa servir un fraseig retòric del segle XIX, propi del Risorgimento—, manté la torxa ben alta, creu que l’italià és l’idioma més noble i pur, que Florència és la ciutat de les flors, que a Roma munyen la lloba per alletar la raça, ofereix làmpades votives, ataca per tot arreu lleons de Sant Marc, es recargola, invoca, batega, aspira, pateix, espera, ambiciona, anhela, crema, s’immola, reivindica, desitja… Quan al Teatre Comunal hi representen Nabucco, el pensament de tots els comerciants, corredors, directors de banca i de societats d’assegurances, metges, advocats, importadors i exportadors asseguts a la platea, de professors d’escola mitjana asseguts a la galeria, d’estudiants i de costureres que es troben al galliner, s’eleva sobre unes ales daurades i l’entusiasme és tan gran que fa que el teatre s’ensorri, com es deia a Trieste» (Balzen 2018, 30).
«Així, doncs, a la ciutat, la burgesia que t’he descrit i, no gaire lluny, damunt el Carst, els pagesos eslovens, que vivien en un terreny pobre, rocós, estèril, on, tret de la zona dels avencs, havien d’esgarrapar a la pedra uns quants metres quadrats de terreny cultivable. Primitius, closos en mites superats, sense tradició cultural, dignes i amb tota la susceptibilitat d’un orgull fàcilment i justificadament ferit. Els italians se’n sentien superiors, era una certesa que es basava en una llicència escolar (maduresa), en què tenien la vida protegida a l’Assicurazioni Generalli (era un món en el qual tot s’assegurava), en les relacions comercials amb països estrangers, tot això els ho feia sentir. No sé pas quina possibilitat d’entesa hi podia haver en aquell moment a Trieste entre italians i eslaus, però sé que totes les famílies italianes que tenien criades eslovenes (i els contactes entre italians i eslovens es reduïen —més enllà del que s’esdevenia entre alguns comerciants i a les fruiteries, etc.— a una relació entre una família italiana burgesa i una criada eslovena que venia del camp) i que s’hi acostaven humanament, sense altivesa ni superioritat cultural, han estat sempre més que satisfetes d’aquestes dones: treballadores, fidels, atentes, més intel·ligents que les seves mestresses, ràpides a l’hora d’assimilar i d’aprendre… D’altra banda, però, s’ofenien amb facilitat i es tancaven en una oposició tossuda i vindicativa» (Balzen 2018, 31).
«Als deu anys la vaig veure així. Només un dia la vaig contemplar d’aquesta manera, com intuint-ne el secret. Entre les acàcies fragants passava el tramvia que va d’Opina a Trieste, de l’obelisc a la ciutat, des de dalt fins a baix de tot. Que estrany! Quin abisme separa Trieste dels seus voltants! I tanmateix: quin abisme més natural! Des de l’obelisc veus Trieste i el mar; la imatge s’alça davant els teus ulls, només una imatge, entelada pel fum de les fàbriques. Veus el mar, però no saps on s’acaba, veus barques, però no saps on van; tot és una imatge, la mires des del turó, quieta, silenciosa, entelada. Però quan arribes a Trieste per entre el torrent de cases altes: les campanades, la cridòria, la xerradissa animada des de la finestra que dona al carrer, la conversa d’una banda a l’altra quatre pisos més amunt, els venedors de diaris, els cotxes, els carruatges, les cases altes. Pels carrers s’arrossega un sol blanc i cansat. (Kosovel 2018, 48).
3. Adriatisches Küstenland: nazis a Trieste (1943-1945)
La plaça Oberdan va adquirir un significat especial en aquest breu, però difícil període. El número quatre de la plaça es va convertir durant l’ocupació nazi (1943-1945) en el quarter general de la Gestapo. L’espai subterrani resultava invisible pels del vianants als carrers. Era un dens entramat de sales i cel·les subterrànies, en què els presoners van ser interrogats i torturats. El 1944, va ser detingut Boris Pahor i hi va passar un mes sencer abans de ser deportat a Dachau, el que seria la primera parada del seu periple per diferents camps de concentració que va durar fins a l’alliberament. L’ocupació nazi del Litoral triestí és el tema central del llibre Trieste de Daša Drndić.
4. La postguerra (1945-1975)
Després de la Segona Guerra mundial, la regió va ser dividida en dues zones. Sota la denominació d’Estat lliure de Trieste, que va existir entre 1947 i 1954, una d’elles estava administrada per les forces aliades, i l’altra per Iugoslàvia. Finalment la zona nord va passar a Itàlia i la zona sud, a Iugoslàvia. Les fronteres entre els dos Estats es van acabar d’establir definitivament amb els tractats d’Osimo del 1975. La proclamació de la República d’Eslovènia en 1991 va confirmar la línia de la frontera preexistent.
La postguerra, però, va portar alhora la construcció d’una imatge idíl·lica del temps austríacs a la ciutat de Trieste. Claudio Magris insisteix assíduament, des del seu primer llibre fins a l’última intervenció en la premsa, en utilitzar el terme Mitteleuropa, escrit sense excepció en cursiva i en alemany, fonamentat el conegut llibre El mite dels Habsburgs en la literatura austríaca moderna (l’únic llibre seu important que no ha estat mai traduït al català). Cal situar aquest llibre correctament en el temps. Va ser publicat en 1963 a Itàlia i tres anys més tard a Salzburg, en traducció alemanya. Tant a Itàlia com a Àustria el llibre va ser rebut amb molt d’interès. El fet d’haver provocat tant de ressò té relació amb el temps en el qual el llibre es va fer conèixer. Al principi dels anys seixanta, quan el record dels horrors de la Segona Guerra mundial era ben viu encara, Claudio Magris escrivia sobre el passat d’una regió profundament marcada i transfigurada pels esdeveniments de les últimes dècades. Però Magris va escriure un llibre on hi faltava precisament aquest període de temps i per això, tot i haver-se proposat desemmascarar un mite, va contribuir significativament no només a crear una imatge idealitzada de la vella Àustria, sinó també a confondre el tumult de veus discordants del desaparegut imperi amb un sol discurs. És especialment a causa d’aquest llibre que el debat sobre la mítica Kakània s’ha de situar a l’Europa de la postguerra. El concepte de Centreeuropa, que coincideix amb els dominis de la corona dels Habsburgs, no és altra cosa que un record del món d’ahir. Un record que es desperta en un temps molt difícil i és, com no podria ser d’altra manera, una imatge trucada, un reflex infidel i una transformació imaginària de la realitat. Cal tenir present d’entrada que aquest concepte de Centreeuropa no és fonamenta sobre documents de caire polític, sinó que sorgeix a partir de les representacions literàries de la realitat històrica.
«Si al final de la guerra Trieste hagués tingut la mateixa sort que totes les altres ciutats italianes, segurament aquests records meus no haurien nascut. Però mentre que els darrers dies d’abril de 1945 els nostres germans d’Itàlia van poder sentir que realment s’acabava, per a ells, un període funest i se n’obria un de nou, encara que fos difícil, de renaixença, nosaltres, els triestins, vam comprovar com el nostre anhel de llibertat fou respost, primer, amb quaranta-cinc dies d’ocupació iugoslava, després amb l’angloamericana i, finalment, amb la burla del regal del Territori Lliure i la mutilació de l’Ístria. Fou en aquest període d’humiliació desesperada que, sense poder dirigir l’ànim al futur, em vaig tombar cap al passat, no com qui mira de consolar-se per mitjà d’un temps feliç, sinó com qui furga en els anys considerats perduts per veure si n’ha quedat res de positiu, per tal de tenir molt present la misèria dels esdeveniments actuals.» Trieste nei miei ricordi (Stuparich, Giani. Trieste nei miei ricordi. 1948).
La paraula Mitteleuropa no es pot traduir simplement com «Europa Central» perquè implica una noció d’unitat, de comunitat, tot i les múltiples i pronunciades diferències i conflictes. La paraula Mitteleuropa es va forjar durant l’últim segle com una designació historicopolítica — com un programa polític, de fet. Connota la trobada de la cultura alemanya amb les altres cultures de la mateixa regió, però la seva principal implicació és la hegemonia germànica, o millor dit, la germànico-hongaresa a Europa Central: List, Bruck, von Stein, i més tard Naumann i Srbik varen donar suport a aquestes tesis que van predominar, amb matisos i gradacions, des de l’època del liberalisme fins al nacionalsocialisme» (Magris, 1991, 29).
5. Autors literaris que han escrit sobre Trieste
BARTOL, Vladimir (1903, Trieste -1967, Ljubljana). Nascut el 1903 a Sveti Ivan, a prop de Trieste, que va estudiar biologia i filosofia a la universitat de Ljubljana. Va obtenir una beca i va assistir a les classes de la Sorbona a París, va treballar com a corrector de revistes literàries eslovenes a Trieste, va traduir Nietzsche, va publicar i estrenar el 1932 el drama Lopez, el 1935 el recull de narracions Al Araf i el 1938 la novel·la Alamut. La novel·la va ser traduïda el 1946 al txec, el 1954 al serbi, deu anys després de la publicació, el 1958, va sortir de l’impremta la segona edició eslovena, cosa prou insòlita en un mercat tan limitat i en un temps tan difícil. Tot i haver viscut a la capital i haver treballat a l’Acadèmia de les Arts i Ciències, la seva influència literària no es va fer notar més. Però el 1984 tot va canviar. Es va editar per tercera vegada Alamut, i els articles i les crítiques pul·lulaven. Dins d’aquest entusiasme va sorgir la idea que Bartol era l’únic escriptor eslovè que podria significar molt també en l’àmbit mundial. L’any 1988 no va portar només la quarta edició d’Alamut a Eslovènia. Aquest és també l’any de la traducció francesa a l’editorial Phébus i l’aparició d’aquest llibre en el conegut programa de Bernard Pivot a Antenne 2, Lire. Amb això, la novel·la sobre la llegenda negra del Vell de la Muntanya i els seus soldats suïcides va esdevenir un «clàssic» per demostrar el perill del fonamentalisme islàmic. En aquestes lectures, el fet d’haver estat escrita durant el feixisme a Trieste no es considera mai…
BAZLEN, Roberto (1902-1965), crític literari i assagista. Nascut a Trieste, és una de les figures intel·lectuals europees més atípiques de la seva època. En vida mai no va publicar res. Lector per vocació, Bazlen és la via d’entrada a Itàlia d’autors com Kafka, Blanchot o Gombrowicz. Va freqüentar figures com Saba i Svevo. Alguns dels seus escrits es van publicar pòstumament. En destaquen Lettere editoriali i Lettere a Montale.
KOSOVEL, Srečko (1904-1926), poeta eslovè. La seva obra es va publicar pòstumament. En vida va col·laborar amb diverses revistes i associacions culturals. És pioner de les avantguardes dins la literatura eslovena. Avui dia és considerat com un dels autors més rellevants de la literatura eslovena de tots els temps.
MAGRIS, Claudio (Trieste, 1939) és crític, assagista, novel·lista, traductor i professor de la Universitat de Torí. És columnista del diari Corriere della Sera. Germanista prestigiós, la seva obra ha contribuït a difondre la cultura centreeuropea i, més concretament, la relacionada amb Trieste. Gran part dels seus llibres han estat traduïts al català. La seva investigació, i la part més important de la seva obra assagística i narrativa, es desenvolupa fonamentalment en l’àmbit de la germanística, entesa en un sentit ampli per al qual va definir el concepte Mitteleuropa, un àmbit en el qual esdevé especialment rellevant la cruïlla que significa Trieste en la història (no només literària) europea.
PAHOR, Boris (Trieste 1913-2022), novel·lista eslovè nascut a Trieste. Va patir els atacs feixistes contra la minoria eslovena de Trieste, on no va poder tornar fins al 1938. Va lluitar contra el feixisme al costat dels partisans fins que va ser detingut i deportat a diversos camps nazis. Un cop alliberat dels camps, va patir la censura comunista perquè es va oposar al règim de Tito. És una de les figures més importants de la literatura europea actual i un advocat incansable del respecte per les minories. En català en podem llegir Necròpolis (2004) i La pira al port (2022).
PRESSBURGER, Giorgio (Budapest, 1937) va haver de marxar d’Hongria l’any 1956 a causa de la invasió soviètica i es va establir a Itàlia, amb el seu germà Nicola. És un dels dramaturgs més reconeguts del país transalpí i ha estat professor en diverses universitats. La seva obra literària és molt extensa i inclou obres de teatre, òperes, novel·les, assajos, i guions per al cinema, la televisió i la ràdio. No té cap obra traduïda al català.
SABA, Umberto (Trieste, 1883 – Gorizia, 1957), poeta i novel·lista italià. La seva obra es caracteritza per la claredat i la concreció, i els temes que hi dominen tenen a veure amb l’observació quotidiana de la seva ciutat natal, de la qual es va convertir en el cronista líric per excel·lència. Tenia una botiga d’antiguitats a Trieste, que fou un centre de reunions literàries. En català en podem llegir Ernest (1995) i Paraules i últimes coses (2003).
ŠALAMUN, Tomaž (1941-2014), poeta eslovè. La família de la seva mare pertanyia a la minoria eslovena que va ser forçada a marxar d’Itàlia durant el règim feixista i que es va establir a Iugoslàvia. Šalamun va viure uns quants anys als Estats Units. Ha estat traduït a 21 llengües. En català en podem llegir La balada de Metka Krašovec (2016).
SLATAPER, Scipio (Trieste, 1888 – Podgora, 1915), és un dels intel·lectuals més notables de la història de Trieste. Les seves arrels eren italianes i bohèmies. De Slataper se’n destaca la novel·la Il mio Carso (1912). Irredemptista, va morir en combat. Va col·laborar activament amb la revista La Voce, on justament l’any 1909 van aparèixer “Lletres triestines”, un conjunt molt polèmics per la descripció que Slataper hi feia de la situació cultural de Trieste. Fou molt amic de Giani Stuparich.
STUPARICH, Giani (Trieste, 1891-Roma, 1961), periodista i escriptor italià. Va estudiar a la Universitat de Praga i a la de Florència, on es va llicenciar en literatura italiana. Es va manifestar sempre com a contrari al feixisme, la qual cosa li va comportar molts problemes. En català en podem llegir L’illa (2010).
SVEVO, Italo (Trieste, 1861- 1928). «Italo Svevo no era el nom real d’aquest escriptor, la família del qual tampoc no era italiana sinó d’origen hongarès. Provenien d’una ciutat petita de Transilvània, una regió que avui és romanesa però que en aquell temps pertanyia a Hongria, és a dir a l’Imperi Austrohongarès. La ciutat — Copşa Mică en romanès i Kiskapus en hongarès. Italo Svevo en realitat es deia Aron Hector Schmitz i formava part d’una família de jueus centreeuropeus. Va triar aquest pseudònim per indicar la pertinença a dues cultures: la italiana i l’alemanya. De fet, Svevo —nascut a Trieste el 19 de desembre de 1861— tenia dues llengües maternes: l’alemany i el dialecte triestí (no pas l’italià). Va completar els estudis d’orientació comercial a Alemanya, en comptes de fer-ho a Trieste o a Itàlia. Així doncs, l’escriptor avui dia celebrat com l’orgull de la narrativa italiana, traduït i conegut arreu era, de fet, gairebé un immigrant.» (Pressburger, 2018, 22) És l’escriptor triestí més reconegut arreu. Va estudiar cinc anys a Alemanya i a disset anys va tornar a Trieste. Fins al 1899 va treballar a la filial de Trieste de la Unió Bancària de Viena. Les teories de Freud li van interessar molt i la seva obra n’és impregnada. En català en podem llegir La consciència de Zeno (2011), Una vida (2003), Senilitat (1987) i La veritat i altres comèdies curtes (2010).
6. Bibliografia sobre Trieste
Assaig i estudis
ARA, Angelo; MAGRIS, Claudio. Trieste. Una identidad de frontera. César Palma (trad). València: Pre-Textos, 2007.
BENESIU, Joan. Trieste. Una ciutat a plec de mapa. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2024.
El curs Les claus del món contemporani. De 1848 als nostres dies, pretén analitzar la dinàmica que ha determinat el món on vivim i les expectatives que se’ns obren al davant. Es força comú el convenciment que vivim un període ple d’incerteses i sovint és amb aquests dubtes que girem el cap al passat per mirar d’entendre quines han estat les línies mestres de la nostra època. Així doncs, aquest és un dels moments en els què és especialment necessària una revisió sistemàtica i serena del nostre passat recent.
La primera part del curs, la que ara presentem, L’explosió de la contemporaneïtat es centrarà en l’anàlisi del període que va de 1848 a 1945. Així, obrim l’arc temporal per poder analitzar el moment en el què es van concretar factors tan essencials com la democràcia la política, el socialisme i el sindicalisme, la revolució científica i tècnica, el colonialisme imperialista, la mundialització i la pèrdua de la centralitat europea, etc. Analitzem el moment del gran dinamisme de tots aquests factors per poder entendre l’abast de la seva crisi interna enmig de les grans violències de la primera meitat del segle XX. Al final del període ens quedarà obert l’interrogant de cap on podia evolucionar el món sorgit d’aquest cúmul de violències i irracionalitats, situació que serà l’objecte de la segona part del curs dedicada a l’anàlisi del període 1945 fins els nostres dies.
Imatge principal: Atles Joe; o, les Temibles Responsabilitats d’un Autoproclamat Gestor de l’Univers: L’editor del diari Joseph Pulitzer / F. Opper. — Font . https://www.loc.gov/resource/ppmsca.28980/
Dimarts 8 d‘abril, 11-13h. La ciutat en la contemporaneïtat. Ponent: Paola Lo Cascio, historiadora, politòloga i professora agregada de la Universitat de Barcelona.
Dimarts 20 de maig, 11,30-13,30h. La Gran Guerra, primera guerra total. Ponent: Alberto Pellegrini, historiador i professor associat de la Universitat de Barcelona.
Alumnat soci de l’Ateneu: 75 € per les 10 sessions
Alumnat no soci: 150 € per les 10 sessions amb un passi especial mentre duri el curs. Els alumnes disposaran d’un descompte especial per fer-se’n soci/sòcia, mentre duri el curs.
Inscripció i pagament
La inscripció i el pagament es pot fer presencialment a l’oficina d’atenció al soci, a la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona, a partir del dia 17 de febrer al 28 de març de 2025.
L’alumnat disposarà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica. També disposarà, si és el cas, del material en format digital (power point), després de cada sessió.
Direcció acadèmica, professorat i coordinació tècnica
La direcció acadèmica del curs és a càrrec de Jordi Casassas historiador i catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona.
L’exposició per part del professorat tindrà un caràcter didàctic per a un alumnat no especialista. Hi haurà també un espai de temps per a preguntes i intervencions de l’alumnat.
La coordinació tècnica és de Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història que actualitzarà la informació de cada sessió al Bloc d’Història i també serà el contacte entre l’alumnat i els serveis de l’Ateneu Barcelonès.
Bibliografia bàsica disponible a la Biblioteca Ateneu Barcelonès [BAB]
CASASSAS YMBERT, Jordi (coord.): La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013, 2005 (1a edició), 695 pàg. [BAB]
CASASSAS YMBERT, Jordi: “Interpretant el segle XX. Primera aproximació” Cercles: Revista d’Història Cultural. Núm. 22, 135-159, (2019): DOI: https://doi.org/10.1344/cercles2019.22.1005
FONTANA, Josep: El siglo de la Revolución. Una història del mundo desde 1914. Barcelona, Crítica, 2017, 802 pàg. [BAB] Ressenya
GRASS, Günter: El Meu segle. Traducció de Pilar Estelrich, Ed 62, 1999, 357 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J.: Historia del siglo XX : 1914-1991; Traducció de Juan Faci, Jordi Ainaud i Carme Castells, Barcelona, ed. Crítica, 1995, 614 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del capital 1848 – 1875. Ed Labor, 1998, 358 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del Imperio 1875-1914. Ed. Crítica, 2014, 392 pàg. [BAB]
JUDT, Tony: Sobre el olvidado siglo XX. Ed. Taurus, 2008, 489 pàg. [BAB]
JUDT, Tony; SNYDER, Timothy: Pensar el segle XX. Traducció de Miquel Izquierdo i Núria Parès, La Magrana, 2012, 509 pàg. [BAB] Programa Mil·lenium, TV3, 2012
MAZOWER, M. : La Europa negra. Des de la Gran Guerra hasta la crisis del comunismo, Ed. B, 2001, 512 pàg.
MAZOWER, M.: El Imperio de Hitler: Ascenso y caída del Nuevo Orden europeo, Traducció d’Enrique Herrando, Ed. Crítica, 2008, 956 pàg. [BAB].
TODOROV, Tzvetan: Memoria del mal, tentación del bien : Indagación sobre el siglo XX, Traducció de Manuel Serrat Crespo. Ed. Península 2002, 377 pàg. [BAB]
Version 1.0.0Version 1.0.0Version 1.0.0
Bibliografia per a cada sessió
Per a cada sessió el professorat ha seleccionat una bibliografia específica que es detallarà en el dossier del Curs de l’alumnat
Dimarts 1 d’abril a les 17h, sala Montserrat Roig: Seminari de Lectura Històrica: David Ringrose: El poder europeo en el mundo, 1450-1750, Ed. Pasado & Presente, 2019, 360 pàg.
Coordina el seminari Dolors Folch, sinòloga i historiadora de la Secció d’Història
Quina va ser la importància real de la presència europea a Àsia entre 1450 i 1750
La qüestió de la plata: D’on procedia? Perquè es va generalitzar la plata per pagar productes orientals, i quines conseqüències va tenir això sobre el comerç europeu a Àsia
El paper de les diàspores en el comerç dels segles xv-xvii
Quines diferències hi ha entre la implantació colonial de castellans, portuguesos, anglesos i holandesos
Altres temes
Més informació
A El poder europeo en el mundo, 1450-1750 David Ringrose planteja una tesi nova i no exempta de polèmica sobre el relat de l’expansió europea que s’inicia amb la colonització d’Àfrica i Amèrica. Fugint de les històries deutores dels nacionalismes dels segles XIX i XX, Ringrose posa en relleu que l’expansió no va ser tant una campanya de colonització militar i religiosa exitosa, una demostració de poder, com un procés d’establiment d’un nou sistema mundial de comerç, en què els europeus no eren precisament la força major.
Modera: Josep Sauret, historiador i ateneista de la secció d’Història.
L’escàndol de Nicea
L’escriptor Lluís Busquets i Grabulosa en el llibre L’escàndol de Nicea, narra el Concili on, l’any 325, es va proclamar que Jesús és fill de Déu consubstancial al Pare i on es va instaurar el Credo avui vigent que es resa en les misses.
El 2025 es compleixen doncs, 1.700 anys del Concili de Nicea (en l’actual Iznik, a Turquia), convocat per l’emperador Constantí, on es va aprovar proclamar a Jesús fill de Déu, de la mateixa i idèntica substància que el Pare, però Lluís Busquets sosté que va ser una assemblea “més imperial que eclesial”, fins al punt que Constantí va amenaçar amb l’exili als bisbes que no signessin les actes.
Icona representant el Primer Concili de Nicea, Wikipedia
La trama
Una feina d’assessorament a Carolina, periodista d’investigació interessada pels detalls del Concili de Nicea, que l’any 325 declarà que Jesús el Natzaré era consubstancial amb Déu ara fa justament 1700 anys-, treu el narrador de la depressió que pateix després d’un accident de cotxe. El sinistre recent, del qual se sent responsable, ha causat la mort de la muller i filleta i l’ha dut a la pèrdua d’una fe adulta i conreada.
Des de cures intensives, on li han salvat la vida, no s’havia pogut assabentar de la campanya endegada per un capellà amic, mossèn Bernardí, a fi de fer pressió de cara a la segona fase del Sínode de la Sinodalitat que se celebrà a Roma la tardor del 2024, la Plataforma Pels Ministeris a les Dones (PPMD), amb la petició indefugible del conferiment dels ordes majors a les dones. Quan el narrador va a la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona per a unes consultes, troba el mossèn rodejat de gent que li fa costat, plantat allí al davant dotze hores al dia. Vulgues no vulgues, el fa entrar a l’organigrama del Secretariat que promou la campanya, la qual s’estén exitosament com una taca d’oli no sols a Catalunya sinó a tota la pell de brau i a l’estranger.
La novel·la abraça i trena, doncs, quatre filons: en primer lloc, el del Concili de Nicea, enfront del qual, a mesura que l’investiga, li va quedant palès que va ser una assemblea escandalosa, maneflejada per l’emperador Constantí; segonament, el de la progressiva relació amb la periodista, la qual evoluciona des de la desconfiança inicial a una sincera admiració mútua fins a ratllar la frontera d’una eventual i sobtada intimitat; en tercer lloc, el d’un agnosticisme sobrevingut per l’accident en la seva fe madura i crítica, del qual mai no s’acaba d’amarar; finalment, el de la campanya de la PPMD, que, per diverses circumstàncies, aconsegueix un gran suport popular i internacional, cosa que el portarà a prendre posicions davant del cardenal de Barcelona, fins aconseguir que l’exigència de la campanya arribi fins al papa Francesc
Lluís Busquets iGrabulosa
L’escriptor, periodista, filòleg i professor Lluís Busquets i Grabulosa (Olot, 1947) ha publicat llibres en diversos gèneres literaris; sobretot, de ficció i assaig, especialment religiós, alguns d’ells en català i en castellà, com Última notícia de Jesús el Natzarè (2006) i ‘La historia oculta: María, madre de Jesús, y María Magdalena’ (2009). També ha publicat Els Evangelis secrets de Maria i de la Magdalena (2009), traduïda també al castellà, i Carta al Papa (2010). De la seva faceta de periodista destaquen les seves entrevistes a literats catalans (recollides als volums Plomes catalanes contemporànies i Plomes catalanes d’avui). Amb Lluís M. Xirinachs va escriure Plantem-nos! Temes vius i pendents per al tombant de mil·lenni (2000).
Clàudia Pujol i Devesa
Llicenciada en Periodisme per la UAB i màster en Relacions Internacionals pel CIDOB. Des del 2011 dirigeix la revista de divulgació històrica Sàpiens i és membre del Consell Rector d’Abacus. És coautora de diversos llibres d’història, com La guerra de Cuba (2000) i Dissidents (2007), i autora de llibres de temàtica negra, com Diari d’un forense (2007) i En l’escena del crim (2010). En els últims anys, ha col·laborat amb nombrosos mitjans de comunicació (Descobrir, Ara, La República, La Xarxa…), ha estat comissària de l’exposició El món del 1714, al MUHBA, i membre de la Junta Nacional d’Òmnium Cultural (2015-2022).
Més informació
En la narració, un sacerdot llança una campanya perquè les dones puguin rebre els ordes majors i pressionar d’aquesta manera al Sínode de 2024, demanant a l’Església que les dones puguin arribar al diaconat i al sacerdoci, i la campanya s’estén amb l’objectiu que el suport popular arribi al papa Francesc.
L’autor considera que, al marge de la trama paral·lela contemporània, és una novel·la de tesi: la de l'”escàndol” de la ingerència política de l’emperador romà Constantí I el Gran en els assumptes de l’Església, com raona el protagonista.
L’altra referència actual la viu el mateix narrador: a més d’implicar-se en aquesta campanya, és qui assessorarà una periodista sobre el fons històric del Concili de Nicea, mentre travessa una depressió pel sentiment de culpa després de la mort de la seva dona i la seva filla, experiència que també li porta d’una fe madura a l’agnosticisme.
“A Nicea, ‘el dolent’ és Ari, considerat heretge segons ens ho pinten des del punt de vista dels guanyadors, encara que Busquets el retrata d’una altra manera”. Busquets concreta que, durant el primer postconcili, per exemple, trenta anys després, a l’Església cristiana els arrians eren majoritaris en relació amb els nicens (que aviat es van autoproclamar catòlics). “En el 360, 35 anys després del concili, hi havia més arrians que partidaris de l’Església que havia guanyat en el Concili”, destaca.
Dimecres 26 de febrer de 2025 a les 18.30h a l’auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: El canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM, l’enfonsament del cuirassat Roma i la retenció de 1.200 italians a Menorca (1943-1945) amb la participació d’Alberto Pellegrini, historiador i professor de la UB i Luís Alejandre, general i president de la Fundació Hospital de l’Illa del Rei.
La sessió abordà el fet històric al voltant del llibre de Giuliano Marenco: “Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943”. Fundació Hospital de l’Illa del Rei, 2024.
Presenta: Josep Sauret, historiador de la Secció d’Història.
Accés obert
Giuliano Marenco: “Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943”. Fundació Hospital de la Isla del Rey, 2024.
El canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM, l’enfonsament del cuirassat Roma
La sessió abordarà, d’una banda, el context històric del final de la II Guerra Mundial, amb el canvi de bàndol d’Itàlia durant la II GM i els dos governs, l’armistici i les conseqüències per l’exèrcit italià.
I de l’altra banda, l’enfonsament del Roma cuirassat insígnia italià, la recollida dels supervivents per part de cincs vaixells, l’anada i l’estada a Maó durant més d’un any i la recuperació de la memòria històrica de l’Illa del Rei.
Exposició sobre l’enfonsament del Roma. Fundació de l’Hospital de l’Illa del Rei
La sessió, al voltant del llibre de Giuliano Marenco: Buques de guerra italianos retenidos en las Baleares tras el 8 de septiembre de 1943, ed. Fundació Hospital Isla del Rey, és una història pràcticament desconeguda, de les naus encarregades de recuperar els nàufrags del cuirassat italià Roma, enfonsat pels alemanys el 9 de setembre de 1943. Un cop recuperats els nàufrags, amb les naus, carregades de morts i ferits, ara ja perdut el contacte amb el gruix de l’esquadra, es van refugiar a les Balears, on en contra de la seva voluntat van ser retingudes per les autoritats espanyoles.
L’internament de les cinc naus amb més de mil dos-cents homes va durar setze mesos a través de tensions amb el govern espanyol, dissensions polítiques internes entre monàrquics i feixistes, dificultats alimentàries i disciplinàries. L’impuls del comandant de l’esquadrilla, el capità de navili Giuseppe Marini, va ser constant amb vista a l’alliberament de l’internament i el retorn a Itàlia. Finalment, sobretot gràcies als esforços de l’ambaixador nord-americà a Madrid, un arbitratge a distància va posar fi a l’internament el 15 de gener del 1945.
Reproducció de la bomba torpede que va esfondrar el Roma. Fundació de l’Hospital de l’Illa del Rei
A més de reconstruir la partida de la flota des de La Spezia i l’atac alemany que va provocar l’enfonsament de la nau almirall Roma, també es tractarà sobre:
a) Els episodis desenvolupats a les Balears que concernien directament la vida dels mariners.
b) Les vicissituds diplomàtiques relatives a la destinació de les naus que es desenvolupaven principalment a Madrid.
Les fonts principals són els documents dels arxius de l’Ufficio Storico della Marina (en primer lloc, l’informe de permanència del comandant Marini) i dels ministeris d’Exteriors de Roma i de Madrid. També s’han utilitzat les memòries dels ambaixadors nord-americà i britànic acreditats davant de Franco.
Participants
Alberto Pellegrini (Vicenza, Itàlia, 1975), doctor en Història per la Universitat de Barcelona, és professor d’Història Contemporània de la mateixa universitat, i investigador del Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Especialista en història político-militar del segle XX, entre les seves publicacions recordem La prensa española y las derrotas militares italianas de 1940-41 i Centenary of the Russian Revolution (1917-2017).
Luis Alejandre Sintes (Maó, 4 de juny de 1941) és un militar menorquí, general de l’exèrcit espanyol. En 1976 es va graduar a l’Escola d’Estat Major. En 1980 fou ascendit a comandant i de 1984 a 1986 fou professor a l’Escola d’Estat Major. Entre altres funcions militars, va intervenir en missions de pau amb l’ONU (ONUCA i ONUSAL) a Nicaragua, El Salvador i Guatemala, i va fer de mitjancer entre el govern de Colòmbia i la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (Colòmbia). El 1998 ascendí a general de Divisió i el 2000 fou nomenat general cap de la Regió Militar Pirenaica. En el 2003 fou nomenat Cap d’Estat Major de l’Exèrcit de Terra. Actualment és el president de la Fundació Hospital Illa de Rei (Menorca).
Dimecres dia 5 de febrer, a les 18.30h, a l’auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès es projectà el documental “FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció”, seguit d’una taula rodona amb cinc dels onze entrevistats.
L’acte fou presidit per Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès, Xavier Menéndez, director general de Memòria Democràtica de la Generalitat i Pedro Barbado, responsable de Memòria Democràtica de la Diputació de Barcelona, que donen suport al projecte Memorial Ateneu 2024. La periodista Rita Marzoa conduí l’acte i la taula rodona.
Durant l’acte es projectà el documental FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció (30 minuts) que mostra el debat sobre la Memòria Democràtica i la Transició de vuit ateneistes, de dos historiadors i d’un escriptor.
El Memorial Ateneu 2024 és un projecte de recerca i divulgació de memòria democràtica, que recull en un documental una selecció de vuit entrevistes a persones ateneistes de tres generacions diferents, sobre la seva memòria personal i familiar de la dictadura franquista i de la transició.
Vegeu el documental “FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció“
Procés participatiu
Abans de seleccionar els ateneistes es va obrir un procés participatiu, amb una enquesta en línia que coordinà Josep Ribó, ateneista i director de l’Institut Opinòmetre sobre “Memòria i Història sobre la dictadura franquista i la transició” adreçada a totes les persones sòcies que tingué una acollida de 328 respostes, de les quals més de 80 mostraren el seu interès per participar activament en el documental. Després d’un segon procés auto selectiu hi hagué una vintena de socis, entre els quals finalment, en foren seleccionats vuit (tres homes i cinc dones).
Les persones sòcies que han participat al documental són: de la generació més jove, Mireia Arquijo filòloga i humanitats, Jordi Vàzquez, enginyer aeroespacial i Ariadna Romans, politòloga i filòsofa; de la generació intermèdia: Jaume Fusté, educador i professor i de la generació més gran: Elisenda Guarro, filologia romànica i professora, Joan Botella, politòleg i professor de la UAB, Lluïsa Bertran, psiquiatra i Guiomar Amell, llicenciada en Belles Arts.
El documental també recull les anàlisis dels historiadors Andreu Mayayo i Arnau Gonzàlez Vilalta i de l’escriptor Eduard Màrquez, sobre alguns dels fets polítics i socials més destacats pels ateneistes i també del paper de la memòria o de les memòries de cada generació i d’una manera especial en la transició. Quin significat té avui la mort de Franco? I l’atemptat de Carrero Blanco? Com es vincula amb Puig Antich? Què van suposar les primeres Jornades de la Dona? Què significa el silenci i la por de la població?
No tenim encara, una Història de la transició i fins fa poc teníem només unes memòries (polítiques) i de polítics que passaven com a la Memòria de la Transició. Ara comencem a tenir memòries populars sobre la transició. N’hem vist un exemple en El 47. Com diu l’escriptor Eduard Màrquez, convé tenir memòries i històries a la menuda, fetes per tota la bona gent, enfront de la Memòria i Història a l’engròs que fan els historiadors. Totes dues són necessàries i poden ser complementàries però també contradictòries. Aquest documental Memorial Ateneu 2024, vol ser una contribució a aquestes memòries i històries a la menuda.
Taula rodona amb cinc dels entrevistats
Recull bibliogràfic
En l’inici del procés participatiu, la Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu prepararen una bibliografia amb dues-centes obres sobre la dictadura franquista i la transició i tres reculls bibliogràfics específics o centres d’interès amb una sinopsi o ressenya de cada obra que es poden consultar aquí:
El projecte Memorial Ateneu 2024 ha rebut l’ajut de la Diputació de Barcelona i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Lluïsa Julià, vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès i Oriol Bota gerent, han fet el seguiment institucional i gerencial de tot el projecte que ha dirigit Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història. La selecció dels entrevistats i de continguts ha anat a càrrec de l’equip de la Secció d’Història, especialment de Narcís Argemí i Miquel Nistal. Txell Esteve és la responsable principal del guió, mentre que Iaco Rocher ho és de la realització i l’edició del documental, i Pau Torrano, ajudant de realització. Tot el projecte ha comptat també amb la participació i suport dels equips tècnics i administratius de l’Ateneu Barcelonès.
Dilluns 3 febrer de 2025, 17h Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès. Tertúlia d’Amics de la Història: Reconstruir un país com a condemna. Els destacaments penals a Catalunya durant la postguerra. El cas de la carretera de Pont d’Espia a Coll de Jou. A càrrec de Nil Boix Besora, arqueòleg i historiador i d’Oriol Dueñas, historiador i autor d’Els esclaus de Franco.
Presenta: Josep Sauret, historiador i membre de la Secció d’Història
Moderador: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història
Els batallons de treballadors foren unitats de treballs forçats que es crearen durant la Guerra Civil, a partir d’integrar presoners de guerra de l’exèrcit republicà, amb l’objectiu de realitzar diferents feines i sobretot represaliar l’enemic. El seu bon funcionament provocà que les autoritats franquistes, un cop finalitzà la guerra, els mantingués operatius amb la finalitat de seguir castigant als vençuts de la guerra i que aquests mateixos s’encarreguessin de reconstruir el país.
Per a Oriol Dueñas Iturbe, historiador i autor de “Els esclaus de Franco”, les autoritats franquistes van deixar molt clar des d’un primer moment quins havien de ser els principals objectius que havien de tenir els batallons de treballadors. Aquests objectius, que van ser exposats en un reglament per al règim interior d’aquelles unitats, aprovat pel mateix general Franco el 23 de desembre del 1938, van quedar definits de la següent manera: “Els batallons de treballadors tindran com a objectius principals: la compensació de la càrrega originada per la sustentació dels presoners, la de contribuir a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes i la d’aconseguir la correcció del presoner.”
Les principals feines que van realitzar tots aquells batallons de treballadors van ser de reconstrucció de ponts i de la xarxa ferroviària, així com la fortificació de la frontera pirinenca. A part d’aquestes destinacions n’hi va haver d’altres de més específiques, com ara les feines de càrrega i descàrrega, la recuperació de materials de guerra, la d’enterrament de soldats morts en combat, la participació en la reconstrucció de diferents poblacions que havien quedat malmeses i els treballs d’obertura del túnel de Vielha.
Els treballs forçats durant el franquisme a través del cas de la carretera L-401
La carretera L-401, que uneix les comarques del Solsonès i l’Alt Urgell passant per Odèn, és avui una infraestructura essencial per a la mobilitat de la zona. Tanmateix, el seu traçat de 40,9 quilòmetres executat entre 1942 i 1956 amaga una història vinculada a la postguerra franquista i als treballs forçats que es van implementar arreu d’Espanya durant els primers anys de la dictadura. Aquesta carretera és un exemple d’un extens entramat d’infraestructures com carreteres, ponts, ferrocarrils o pantans que, van ser construïdes per presoners republicans per reparar els estralls materials de la Guerra Civil. Aquest patrimoni, fruit d’una política de reconstrucció marcada per la repressió, continua formant part del nostre dia a dia com a infraestructures que utilitzem habitualment.
El disseny de la carretera L-401 va ser concebut durant la Segona Guerra Mundial per reforçar la defensa militar del Pirineu, motivat per la por de les autoritats franquistes a una possible invasió estrangera. Els primers vuit quilòmetres d’aquesta carretera, des del pont d’Espia fins a Perles, van ser construïts per una colònia penitenciària que, l’estiu de 1943, va arribar a allotjar uns 500 presoners. Aquests treballadors forçats, condemnats per les seves responsabilitats polítiques durant la 2a República, participaven en un programa de redempció de penes que commutava anys de condemna per dies de treball, però els exposava a un aïllament físic total i a unes condicions de treball molt dures.
Aquesta carretera està sent objecte d’estudi d’una projecte interdisciplinari que pretén recuperar i difondre la memòria històrica vinculada a la seva construcció i a les persones que hi van treballar. Promogut pel Consell Comarcal del Solsonès, el Centre d’Estudis Lacetans i altres entitats com l’EUROM, el projecte combina fonts orals, documentals i intervencions arqueològiques per aprofundir en el coneixement d’aquest episodi de la història recent. Tanmateix, aquest projecte no només busca aprofundir en la història local del Solsonès, sinó també integrar-la dins un relat més ampli de memòria històrica, posant de manifest com el franquisme va utilitzar la repressió per sostenir el seu sistema, i donar a conèixer el llegat material que perviu, connectant-lo amb altres projectes similars desenvolupats arreu d’Espanya. L’exemple de la carretera L-401 es presenta, doncs, com un punt de partida per introduir la geografia de destacaments i colònies penals franquistes establerts a Catalunya com a espais de repressió i treballs forçats.
Treballadors forçats al Pont d’Espia, 1943
Nil Boix i Besora
Solsoní nascut a Barcelona (1997). Arqueòleg i historiador. Estudiant predoctoral en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, amb beca FPU, especialitzat en conflictivitat social i diplomàcia al segle XIX. És investigador principal del projecte “Carreteres de memòria”, que estudia la construcció de la carretera L-401 amb mà d’obra forçada durant el franquisme.
Solsona acullí les I Jornades sobre Treballs Forçats. Consell Comarcal del SolsonèsExcavació d’un dels barracons, 2024
Oriol Dueñas Iturbe
Professor lector del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Ha desenvolupat diversos projectes en el marc del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual. És autor de diverses investigacions i publicacions sobre la violència durant la guerra i posterior dictadura franquista, així com treballs sobre les destruccions i la posterior reconstrucció d’infraestructures durant la Guerra Civil Espanyola. Doctor en Història Contemporània (UB), tècnic de gestió de l’àrea de continguts del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Tesi doctoral: “La gran destrucció. Els danys de la guerra i la reconstrucció de Catalunya desprès de la Guerra Civil (1937-1957”), 2013.
Especialista en la Guerra Civil, l’exili i la repressió franquista, és autor de diversos llibres i articles, entre els que destaquen: La violència dels uns i dels altres. La repressió durant la guerra i la postguerra a Olesa de Montserrat 1936-1945 (2007); Els esclaus de Franco (2008), conjuntament amb Queralt Solé, El jutge dels cementiris clandestins.Josep Maria Bertran de Quintana (1884-1960) (2012); La gran destrucció. Els danys de la Guerra Civil a Catalunya 1936-1957. (2016); La Ocupació de Catalunya, (2022
Secció d'Història 
