Dimarts 22 d’abril, 11-13h. La nova potència del moviment sindical i obrer

Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora a la Universitat de Barcelona

Imatge principal: Lenin fent un discurs a la fàbrica Putílov el maig de 1919. Quadre d’Isaak Brodski, Museu d’Història de Moscou. https://www.akg-images.com/archive/-2UMDHU9OF4V1.html

Sinopsi

Les transformacions socioeconòmiques i polítiques associades a la contemporaneïtat comportaren l’aparició de nous subjectes polítics i de noves formes de mobilització. L’arrencada de la industrialització a Anglaterra el segle XVIII suposà l’aparició dels obrers industrials com a col·lectiu laboral, que esdevingué cada vegada més nombrós.

Progressivament, aquest s’organitzà com a moviment sindical i obrer i irrompé amb noves formes de mobilització laboral com el ludisme, el sindicalisme o la vaga, però també d’altres de polítiques com el míting, el congrés o l’atemptat. Alhora, en funció del context polític, aquest moviment obrer es vinculà a cultures polítiques com el liberalisme, el socialisme o l’anarquisme i tingué una vocació transnacional en organitzar-se mitjançant l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L’aparició del moviment obrer contribuí, així, a modelar el món contemporani, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX i al llarg del segle XX.

SESSIÓ 4:  “LA NOVA POTÈNCIA DEL MOVIMENT SINDICAL I OBRER”. Curs “Les claus de la contemporaneïtat 1848-1945”  

Ponència de NÚRIA MIQUEL MAGRINYÀ

Redacció d’aquests apunts: Miquel Nistal

Coordinació del curs: Joan Solé Camardons

INTRODUCCIÓ

Al llarg del segle XIX, l’extensió sense precedents del procés d’industrialització a Europa dona lloc a l’aparició d’un nou subjecte i actor polític, econòmic i social que està integrat per moltíssima gent que no pot participar en la vida política (penseu que el sufragi universal masculí només començarà a generalitzar-se a partir de finals del segle XIX i que el femení només ho farà quan el segle XX ja estigui avançat). Aquest nou agent són els obrers que constitueixen l’anomenat moviment obrer que podíem definir com una forma de mobilització laboral a través dels diferents oficis i la indústria, fonamentalment en les primeres etapes, del tèxtil. Les formes de pressió seran la vaga laboral i l’internacionalisme obrer que es produirà fonamentalment mitjançant dues grans ideologies, l’anarquisme i el socialisme tot i que en una fase inicial també s’associarà al liberalisme progressista o amb el republicanisme federal. En el cas d’Alemanya també serà important el món catòlic, o cristià en general, en les primeres fases del desenvolupament del moviment obrer. Aviat sorgiran en aquest món marginat dues qüestions importants que giraven entorn a la participació (o no) en política i com havien de ser les vagues i mesures de pressió que s’organitzaven.

Al llarg de la  sessió es desenvoluparà la història del moviment obrer en alguns països de l’àmbit europeu i focalitzant especialment a Catalunya, parlant sobretot de la qüestió política i laboral i centrant-nos en les mobilitzacions. La realitat material dels treballadors quan s’inicia el procés d’industrialització és l’emergència d’un grup social que no té la titularitat dels mitjans de producció i que, en un principi, conviu amb l’antic món d’artesans dotat d’una certa especialització i, considerats per aquesta formació com una mena d’aristocràcia del moviment obrer que s’està formant i caracteritzat per unes condicions laborals no tan precàries.

A Catalunya, les primeres màquines de vapor arriben cap a l’any 1830, cosa que es generalitzarà cap a meitat de segle coincidint amb el Bienni Progressista espanyol (1854 – 1856); la mecanització aportarà més vagues i mobilitzacions violentes que portaran inclús a l’assassinat d’algun patró. Aquest estereotip de treballador industrial violent, ignorant i vaguista contrastarà amb el món dels Cors de Clavé que deixa entreveure un incipient proletariat educat, pacífic i culturalitzat a través de l’art i la música.

En el moviment obrer d’aquella època hi trobem pràctiques molt diverses que aniran canviant segons el moment històric: des de vagues, a destrucció de fàbriques, plantejaments de negociació amb els patrons, etc. La presència femenina serà important des dels primer temps de la industrialització; les dones formaven part del moviment, tot i que no dirigent en cap cas, i sempre participaven en les mobilitzacions més importants i tumultuoses com eren vagues, mítings o manifestacions. La rellevància del moviment obrer anirà variant, tot adaptant-se a les escletxes que el context de cada moment n’ofereixi.

De tots els països europeus, cadascú amb les seves particularitats i punts en comú, queda una mica al marge la Gran Bretanya que per la seva industrialització molt primerenca constitueix un cas molt diferenciat pel que fa als naixement i evolució del seu moviment obrer.

LA INDUSTRIALITZACIÓ

En el Regne Unit i, concretament a Anglaterra, la industrialització comença a la segona meitat del segle XVIII,  mentre que a la resta de països varia entre la primera o la segona meitat del segle XIX. A Catalunya es pot considerar 1830 el moment d’inici de la moderna industrialització. El maquinisme s’expandeix per Anglaterra i Gal·les a finals del segle XVIII amb l’anomenat Factory System o sistema de fàbrica mètode de producció on la mà d’obra i els equips de fabricació se centralitzen en una fàbrica, amb supervisió, divisió del treball i mecanització del procés amb formes d’energia externa diverses i on invents com la màquina de vapor augmenten la producció de manera força important. La divisió del treball fa que una minoria dels antics artesans es puguin incorporar a la nova realitat productiva, però la immensa majoria són obrers sense formació i amb moltes precarietats. Aquesta divisió transforma les relacions socials i laborals de producció, tot augmentant radicalment les distàncies entre qui té el capital i qui posa el treball productiu i desbordant la precarització obrera. Una cas que va revolucionar el món  les primeres dècades del segle XIX foren les selfactines, màquines de filar de manera automatitzada que permetien a un sol operari manejar múltiples fusos simultàniament. El rebuig obrer davant aquestes i altres màquines era enorme ja que implicava, segons ho interpretaven, la pèrdua de moltíssims llocs de treball. Introduïdes a Catalunya l’any 1844 i generalitzades de manera molt ràpida, van motivar l’anomenat conflicte de les selfactines l’any 1854.

Un problema que caldrà afrontar va ser la regulació de les relacions laborals que en el l’Antic Règim estaven fortament institucionalitzades a través dels gremis d’oficis que ho controlaven tot, des de la formació dels aprenents, els preus dels productes, qui podia tenir o no un taller o quins títols s’acreditaven en un determinat gremi. En el modern món liberal, l’Estat s’inhibeix de la regulació, tot deixant les relacions entre els patrons i els obrers i, al mateix temps, perseguint i reprimint tota forma d’associacionisme entre els obrers, necessària per a la defensa dels seus interessos. En aquestes primeres etapes de la industrialització, una de les demandes bàsiques dels obrers serà la legalització de les associacions i primers sindicats obrers. A finals del segle XIX, l’Estat veu més pràctic que els sindicats siguin els interlocutors oficials (així no hi haurà tantes vagues) i aquest serà el moment en què els sindicats es legalitzin, tot i que això variarà en el temps segons els països.

La industrialització a Catalunya gira entorn del sector cotoner que havia començat a créixer la segona meitat del segle XVIII sortint de negocis familiars. La mecanització es produirà a partir de 1830 amb l’ús de l’energia hidràulica que proporcionaven els rius Ter i Llobregat principalment o també de l’energia de “sang” de la tracció animal. L’any 1833 arribarà a Catalunya la primera màquina de vapor que utilitzava la força del vapor per a moure les grans màquines tèxtils fetes de ferro colat en comptes de fusta. Aquestes primeres grans fàbriques construïdes dins la ciutat de Barcelona contribuïen a la transformació urbanística, cosa que juntament amb el fort creixement demogràfic i la insalubritat associada portà les autoritats a prohibir les fàbriques dins la ciutat; aquestes es traslladaren a l’entorn urbà (Sant Andreu, Sant Martí o Sants) prop del port on arribava el necessari carbó, absent al nostre país, o llocs propers connectats pel naixent ferrocarril, com el Maresme. En una imatge de Barcelona a vista d’ocell des del nord de la ciutat ens podem fer una bona idea de com era la ciutat pels vols de 1850. Amb les muralles encara presents i un munt de fàbriques fora muralles en direcció Sants cap el sud i a peus de la muntanya de Montjuïc.

LES PRIMERES FORMES DE MOBILITZACIÓ LABORAL (1750 – 1820)

En el cas de la Gran Bretanya, les darreres dècades del segle XVIII coexisteixen els primitius gremis medievals amb l’associacionisme artesanal que agrupa els treballadors menys qualificats que no són acollits pels gremis i ja cap al final  de segle els gremis són progressivament eliminats. Aquestes associacions recullen molts aspectes dels gremis ja que encara reuneixen famílies, fan èmfasi en les festes gremials dels diferents oficis, amb els seus patrons religiosos com les confraries. Cap al final  de la segona dècada del segle XIX apareix a la Gran Bretanya el ludisme, un moviment l’objectiu del qual és la destrucció de les màquines que van sorgint a les fàbriques; es pot entendre com un símbol de les noves relacions de producció i de la precarització creixent entre els treballadors. És alhora una expressió de frustració i una forma de pressió sobre els patrons. Aquest moviment s’expandirà per Catalunya entre 1835 i 1840, coincidint amb l’època de les bullangues amb la crema de fàbriques com la coneguda Bonaplata-Vilaregut-Rull, el  Vapor Bonaplata que va ser incendiada en una de les bullangues de 1835. Més endavant, coincidint amb les revoltes prèvies al Bienni Progressista, tingué lloc l’anomenat conflicte de les selfactines durant el qual també es cremaren màquines d’aquesta mena en diversos llocs de Catalunya.

EL SINDICALISME

El desenvolupament del moviment obrer al segle XIX tenia com a objectiu la millora de les condicions laborals a través de la negociació col·lectiva i utilitzant les vagues com a mesures de pressió, però era necessària la legalització dels incipients sindicats; de fet aquest va ser. l’objectiu estratègic principal. Les vies o models a seguir pel moviment obrer foren diferents en cada país. Les qüestions que es plantejaven les darreres dècades del segle XIX eren al voltant de si els sindicats es mantenien com a estructures apolítiques o no, quina mena d’aliances o contactes s’havien de fer amb les diferents cultures polítiques de cada país. Un dels dilemes més estesos era si s’havia d’incidir en la negociació o l’acció s’havia d’encarar cap a la revolució i, per sobre de tot, es trobava el problema de la legalització. Estudiarem els tres models principals: el britànic, l’alemany i el francès.

A la Gran Bretanya el sindicalisme va ser molt precoç i molt poc polititzat fins a finals del segle XIX. A Alemanya la industrialització va ser més tardana i el sindicalisme va aparèixer lligat als grups polítics que hi existien, els del món catòlic, els socialistes o els liberals. A França el sindicalisme va ser de matriu anarquista i lligat a les tesis de Pierre Joseph  Proudhon (1809 – 1865). En aquells moments les preguntes en el món sindical primigeni  es plantejaven al voltant de si calia vincular-se amb  partits polítics o si calia establir aliances i sobretot si la funció sindical era per a transformar les relacions laborals o per transformar la realitat a través de les vagues revolucionàries. Un altre punt de discussió era si es feien sindicats separats d’oficis o bé es feia un sindicat únic per a tots els obrers; caldria doncs federar els diferents  sectors i agrupar-los en un únic sindicat de caire confederal (això és el  que acabarà fent la CNT a Catalunya).

A  finals del segle XVIII a la Gran Bretanya hi havia sindicats d’ofici o Trade Unions, sense solidaritat entre diferents oficis; les reivindicacions eren les pròpies de l’ofici a través d’aturades, protestes i agitacions que no estaven lligades a la política general. En aquesta primera fase (1799 – 1824) les Trade Unions estaven prohibides i coincideix amb l’aparició del ludisme entre 1814 i 1816 i la repressió des del poder. Entre 1824-1836 es produeixen intents de federació interprofessional tot creant un Sindicat interprofessional del tèxtil (Grand National Consolidation Trade Unions).

Les lleis que restringien el funcionament dels sindicats, les Combination Acts foren derogades l’any 1824 i així la repressió sobre els sindicats disminuí a partir d’aleshores, tot i que la legalització es produiria molt després. L’etapa de 1836 a 1848 són els anys del cartisme, una reacció de la classe obrera deguda als canvis socials que s’esdevenen i a les lleis promulgades pel Parlament britànic. El nom deriva de la Carta del Poble (People’s Chartier), un document de 1837 enviat al Parlament amb un seguit de demandes obreres. El moviment cartista s’alià amb les Trade Unions i sectors del liberalisme però fracassà en les seves peticions i objectius. Entre 1848 i 1868, com un reflex del poc o nul èxit de les revolucions de 1848 a Europa, el pragmatisme sindical inundà les relacions laborals amb la creació de societats de socors mutu, les cooperatives de consum i l’impuls de la negociació col·lectiva, tot demanant reconeixement per part de l’Estat i que no hi hagués ni agitació ni violència. Entre 1868 i 1876 es produiran nous intents de federació a partir del Trade Union Congress de 1868. El govern mou fitxa amb la Trade Union Act que reconeix finalment la llibertat sindical, el dret de vaga i l’actuació dels piquets. La darrera etapa de la història entre 1876 i 1900 es caracteritza per la penetració del socialisme dins el sindicat, l’emergència de nous líders i la creació del primer partit socialista britànic, la Federació Socialdemòcrata (SDF) que conduiria l’any 1900 a la fundació del Partit Laborista.

A Alemanya, la industrialització més tardana atorga un paper molt destacat als partits polítics en la configuració sindical. Un breu repàs cronològic porta a una primera etapa entre 1830 i 1848 amb el primer associacionisme artesanal i una influència molt gran de les revolucions de 1848 i la creació de la Lliga dels justos (Bund der Gerechten) l’any 1838, una organització revolucionària clandestina originada a París per emigrats alemanys que estengueren el grup per Alemanya en els anys previs a la revolució amb idees socialistes o comunistes properes a Karl Marx (1818 – 1883) que hi participava. També es crea la Fraternitat Obrera (Allgemeine Deutsche Arbeiterverbrüderung) l’any 1848 amb un ideari reformista i una aliança amb els liberals progressistes. Entre 1848 i 1900 el procés d’industrialització és molt ràpid i intens i genera una elevada precarietat obrera. En aquest context apareixen tres línies sindicals associades a cultures polítiques diferents: la liberal progressista que crea associacions obreres minoritàries, interclassistes com a alternatives al marxisme. La socialcristiana que promou millores laborals i cerca la protecció de l’Estat amb molts capellans o pastors en les mobilitzacions; hi trobem els sindicats catòlics del Rhur o la Unió General de Sindicats Cristians de 1899 una formació interclassista i interconfessional (catòlics i protestants). La més important va ser la socialista amb diverses associacions, algunes més possibilistes com l’Associació General de Treballadors Alemanys (Allgemeiner Deutscher Arbeiterverein) de 1863 o més radicals com la Federació d’Associacions Obreres d’Alemanya (Vereinstag Deutscher Arbeitervereine) i el Partit Socialdemòcrata dels treballadors que s’unificaren el 1875 constituint el Partit Socialdemòcrata alemany (Sozialdemokratische Partei Deutschlands) o SPD durant el procés d’unificació de l’estat alemany. El fort creixement del partit va ser contrarestat amb una certa repressió i amb mesures socials per part de l’Estat. El model polític del SPD serà un partit no radicalitzat sinó moderat i reformista.

A França el desenvolupament del sindicalisme també és tardà i fa èmfasi en el mutualisme obrer i en l’ús de la vaga revolucionària. Entre 1789 i 1830 hi trobem associacions artesanals, ludisme i implicació dels obrers en les revolucions liberals d’aquestes dècades  i que plantegen propostes de socialistes utòpics per  atenuar la desigualtat com el  mutualisme de Pierre – Joseph Proudhon (1809 – 1865),  els tallers  nacionals  de Louis Blanc (1811 – 1882)  o les cooperatives de Charles Fourier (1772 – 1837).

En el context de la immediata revolució 1789, la Llei Chapelier de 1791 abolia els gremis medievals i prohibia tota mena d’associació i facilitava una hipotètica llibertat individual per a exercir professions en un mercat de treball aparentment més lliure. El sindicalisme quedava així prohibit.

Una segona etapa va de 1830 a 1871; en els primers anys dels trenta es formen els primers sindicats clandestins que incideixen en el mutualisme. L’any 1864, ja en el segon Imperi de Napoleó III, la llei Ollivier aboleix la llei Le Chapelier i obrirà la porta a la legalització de l’associacionisme i dels sindicats; aquests naixeran amb molt poca vinculació amb els partits polítics influïts per l’apoliticisme anarquista de Proudhon. La constitució de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) l’any 1864 serà l’inici d’una lenta penetració del socialisme dins dels sindicats. La Comuna de París (1871) donarà lloc a una certa convergència de les diferents tendències (anarquistes, socialistes) durant el temps que duri la curta experiència revolucionària. Després del fracassat i violentament reprimit  assaig revolucionari, entre 1872 i 1895 els sindicats es reafirmen en l’apoliticisme i l’anarquisme violent lligat a l’acció directa i l’anomenada propaganda pels fets. L’any 1895 es constituirà la Confédération générale du travail (CGT) que naixerà amb la proclama de ser un sindicat únic apolític i proper a les futures tesis anarcosindicalistes, tot i que la seva orientació política anirà canviant amb els anys.

L’etapa entre 1895 i 1906 comença amb la constitució pels partits marxistes de la SFIO o Secció Francesa de la Internacional Obrera l’any 1895 promoguda per la II Internacional. CGT i SFIO donen  suport per un temps i de manera unificada a la vaga general revolucionària. L’any 1906 es publica la Carta d’Amiens, manifest del Congrés de la CGT que afirma la independència del sindicat respecte als partits (la SFIO, de fet n’era un partit) i serà un antecedent del que formarà l’anarcosindicalisme.

La història del moviment sindical a Catalunya la podem iniciar entre 1840 i 1843  amb la constitució de l’Associació de Teixidors propera als liberals progressistes. Entre 1854 i 1855 es produeixen els primers intents de federació entre diferents associacions i es formen la Unió de i la Junta Central de Directors de la Classe Obrera (1855), composta per representants de les associacions obreres catalanes que organitzaria la primera vaga general de la història a Catalunya l’any 1855. En els primers del Sexenni Democràtic (1868 – 1869) es forma la Federació de les Tres Classes de Vapor que agrupava els oficis que treballaven amb màquines mogudes per vapor. La penetració de l’anarquisme en el sindicalisme català probablement fora estimulada per la visita de l’anarquista, enviat per Mijail Bakunin (1814 – 1876),  Giuseppe Fanelli (1827 – 1877) a Barcelona, cosa que contribuí a iniciar una xarxa anarquista a la ciutat; entre 1880 i 1900, l’anarquisme es consolida i obre el camí posterior cap el sindicat únic. Paral·lelament, amb un reduït grup de tipògrafs s’havia format a Madrid (1879) el partit marxista espanyol (PSOE) que celebrarà el seu primer congrés a Barcelona on naixerà l’any 1888 el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). El model de desenvolupament històric  del sindicalisme català és un model híbrid amb força influència del sindicalisme francès.

L’INTERNACIONALISME OBRER

La direcció política del moviment obrer havia de ser internacionalista i desvinculada dels partits polítics, tal com s’anava configurant. Entre tots els models, hi predominava el francès si bé Bakunin era poc present i amb una influència de Marx cada vegada més gran conforme avançava el temps. En aquesta història trobem dues fases. En la primera (1862 – 1876), l’organisme internacionalista unitari, l’AIT o Primera Internacional es constitueix al Congrés de Londres l’any 1862 a partir de grups d’exiliats francesos, belgues i alemanys provinents de les revolucions de 1848 i de la repressió del Segon Imperi francès que es troben a Londres. Allà contacten amb tradeunionistes britànics durant l’Exposició Universal de Londres d’aquell any. Els principals arguments que afloren al congrés són: la misèria dels treballadors contrastada amb el progrés econòmic i tecnològic, la necessitat de l’emancipació obrera i la solidaritat internacional i interprofessional. L’estructura de l’associació s’haurà de fer amb un Congrés anual i un Consell General executiu entre congressos i la formació de seccions en cada país. La cosa acabarà en un sonat fracàs ja que molts països (França, Suïssa o Alemanya) no s’hi impliquen gaire i, a més, hi ha moltes lluites i divergències internes. Entre 1866 i 1869 es celebren congressos anuals on es reafirmen les idees mutualistes i cooperatives d’organització per influència del sindicalisme francès i, lentament, els marxistes es van imposant fins arribar al Congrés de Basilea (1869) en el qual Bakunin i els seguidors de Proudhon volen introduir la propietat col·lectiva de la terra i l’abolició de l’herència mentre els marxistes proposaven la formació d’una internacional de partits obrers fortament centralitzats.

El fracàs de la revolució de la Comuna de París de 1871 amb la fortíssima repressió posterior ¡ les desavinences acumulades, acabaran amb l’expulsió dels anarquistes i proudhonians en el Congrés de la Haia (1872) i el final d’aquesta Primera Internacional. A partir d’aquest moment, el marxisme agafa embranzida i l’any 1889 a París,   coincidint amb la commemoració del primer centenari de la Revolució Francesa, partits socialistes i laboristes de molts països del món acorden lluitar per l’objectiu de la jornada laboral de vuit hores, celebrar l’1 de maig com a dia internacional del treballadors i fundar la Segona Internacional; a diferència de la Primera Internacional no existia un Consell General que la dirigís sinó que els partits eren independents per a aplicar la política que decidien en els seus respectius Estats. En els orígens d’aquesta nova internacional (la II AIT), cal situar la permissivitat dels governs en els finals del segle XIX, el desenvolupament capitalista i la influència creixent del marxisme. S’estructurà en un Buró i un Secretariat, tot molt burocràtic, que preparava els congressos anuals i era fonamental el pes del principal partit de masses, el SPD alemany.

L’internacionalisme a Catalunya s’introdueix durant el Sexenni Democràtic (1868 – 1874) com una manera de superar el socialisme utòpic preexistent. En aquest sentit la visita, ja citada anteriorment de Fanelli a Barcelona i Madrid va aportar una visió anarquista de l’internacionalisme obrer, cosa que devia influir en la formació d’un primer nucli internacionalista a Barcelona. L’any  següent tindrà lloc a la ciutat comtal el I Congrés Obrer que pren una sèrie de decisions com ara l’adhesió a l’AIT, la creació de sindicats d’ofici, el foment del cooperativisme com a forma de propaganda, la federació d’aquests sindicats d’oficis i l’apoliticisme sindical, de manera similar al que passava a França, però de manera contradictòria es decideix expulsar els socialistes d’aquests nous sindicats que enviarien delegats al Congrés de Basilea de 1872. La polèmica expulsió arriba a Madrid on també es fan fora els marxistes l’any 1873. A Barcelona aquests grups afins a l’AIT són favorables a la creació de la República Federal l’any 1873, però declaraven al mateix temps no estar a favor de la revolució social.

L’ACCIÓ DIRECTA

L’anarquista rus Piotr Kropotkin  (1842 – 1921)  va escriure que «un acte pot, en pocs dies, fer més propaganda que milers de pamflets». D’aquí se’n deduiria l’anomenada propaganda pels fets. Aquest concepte fou introduït l’any 1877 tot analitzant  l’aixecament obrer de la Comuna de París i altres moviments revolucionaris com a bons exemples del que havia de ser l’acció revolucionària basada en el principi de la propaganda pel fet o acció directa. En els debats que van tenir lloc dins la Primera AIT sobre insurreccionalisme hi destacaren les aportacions de la delegació italiana amb Errico Malatesta (1853 – 1932) ferm defensor d’aquesta via; també intervingueren en els debats Kropotkin i Bakunin. Serà en el Congrés de Londres (1881) on es fixarà la propaganda pel fet com a eina que ajudaria a l’arribada de l’anarquia que era la configuració de l’anarcocomunisme.  En el debat públic a la premsa van ser importants les aportacions del francès Paul Brousse (1844 – 1912) que fou qui encunyà el terme propaganda pel fet per referir-se a la violenta acció directa i l’estatunidenc d’origen alemany Johann Most (1846 – 1906) ferm defensor dels atemptats amb explosius que rebé el sobrenom de Dynamost. En el mateix context podem situar la influència de la immigració obrera europea que participà en la revolta de Haymarket (1886) a Chicago on els obrers feien unes jornades de protestes (entre l’1 i el 4 de maig) en demanda de la jornada de vuit hores i en una manifestació un obrer llança una bomba contra la policia que intentava dissoldre la protesta. La repressió i les condemnes posteriors foren terribles.

Tot i que minoritària dins del moviment anarquista, aquesta acció violenta era força impactant i partia de la crítica a la institucionalització no desitjada de la pràctica sindical i que calien formes de lluita més subversives i violentes. Les darreres dècades del segle XIX i les primeres del segle XX es produïren per molts països europeus i americans regicidis, magnicidis o atemptats socials. Entre els nombrosos atemptats contra figures singulars (alguns reeixits i altres fracassats) cal esmentar Alfons XII, Humbert de Savoia, el kàiser Guillem I, el tsar Alexandre II, l’emperadriu Isabel d’Àustria (Sissí); a l’estat espanyol diversos presidents del Consell de ministres foren assassinats (Cánovas del Castillo, Canalejas o Dato) i alguns atemptats més o menys indiscriminats foren molt sanguinaris (la bomba del Liceu, l’atemptat del carrer Canvis Nous o el del Cafè Terminus de París).

LES INTERPRETACIONS HISTORIOGRÀFIQUES

Hi ha diverses escoles historiogràfiques per a interpretar de maners diverses el procés evolutiu del moviment obrer i les revolucions obreres. La historiografia marxista francesa [Georges Lefebvre (1874 – 1959) – Albert Soboul (1914 – 1982)], destaca la importància de la lluita de classes i les relacions socials en la Revolució Francesa. Analitzen la revolució com una revolució social, no només política o econòmica, i emfatitzen el paper de les classes populars en el procés. En aquesta interpretació és clau la lluita de classes i de les masses populars.

La historia social britànica on destaquen  Eduard Thompson (1924 – 1993) i Eric Hobsbawm (1917 – 2012) parteix del marxisme clàssic com a font d’anàlisi però incorporen elements culturals que serien claus per entendre el naixement i desenvolupament dels obrers i de les classes obreres. Afirmen que la consciència obrera és un tema derivat de l’experiència vital i que aquestes experiències acaben conformant la consciència de classe, en un conjunt en el que lliguen els aspectes culturals amb els econòmics.  

Una tercera interpretació fa aproximacions culturals i interdisciplinàries per intentar entendre i explicar el problema. En són representants l’historiador indi Dipesh Chakrabarty (1948), l’estatunidenca Joan W. Scott (1941 i el també nord-americà Frederick Cooper (1947) que fan una revisió de la historiografia marxista amb incorporacions de diverses disciplines complementàries de la història i des d’una perspectiva no europea i post-colonial.

El darrer enfocament historiogràfic és el que podríem definir relacionat amb el trans – nacionalisme i història global   relacionat amb figures com Marcel van der Linden (1952) i Sven Beckert (1965); és la innovació historiogràfica més important de les últimes dècades. Transcendint l’Estat-nació com a unitat d’anàlisi, observa el que passa entre i a través dels països i nacions: transferències, circulacions, contactes…, relacions, en definitiva, que travessen les fronteres i les unitats d’anàlisi  més habituals.

CONCLUSIONS

A mode de tancament sintètic, presentem les principals idees a mode de conclusió:

1. El moviment obrer adquireix all llarg del temps i de l’espai diferents formes d’organització i de mobilització.
2. L’evolució del moviment és compartida en els diferents països: associacions artesanes, ludisme, aparició dels sindicats, influència anarquista, aparició i influència del socialisme i internacionalisme. Tot això amb matisos, ja que de manera general, l’anarquisme va ser més important o predominant al sud d’Europa, mentre que el socialisme marxista es desenvolupà més en el centre i nord del continent.
3. Al llarg del temps s’estableixen diferents aliances amb diverses cultures polítiques.
4. La desaparició dels gremis no és motivada de manera directa pel procés d’industrialització, sinó que ho fa d’una manera lenta i gradual, procés durant el qual hi conviuen el món artesanal i el món industrial. En aquest punt és pertinent reflexionar sobre el significat  del concepte obrer que es pot veure i analitzar des de la història social, la de gènere o la global. La perspectiva d’estudi ha anat evolucionant, enriquint-se i fent-se més complexa amb el temps.

Bibliografia general bàsica [BAB]

• HOBSBAWM, Eric: Trabajadores: estudios de historia de la clase obrera, Barcelona, Crítica, 1979. Es pot descarregar a SCRIBD
• RULE, John: Clase obrera e industrialización. Historia social de la revolución industrial británica, 1750 -1850, Barcelona, Crítica, 1990, 589 pàg. [BAB].
• THOMPSON, Edward P.: La formación de la classe obrera en Inglaterra, prol. Antoni Domènech; prefaci, Eric Hobsbawm, Madrid, Capitán Swing, 2012, 925 pàg. [BAB].

Bibliografia sobre el cas català i espanyol [BAB]

• BARNOSELL, Genís: Els orígens del sindicalisme català, Vic, Eumo, 1999. 270 pàg. [BAB]
• GARCÍA BALAÑÀ, Albert: “El verdadero productor: Lenguaje y experiencia en la formación de las culturas políticas obreres”, a María Cruz Romeo i María Sierra, La España liberal: 1833-1874, Madrid, Marcial Pons i Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2014, 214, 217-252. [BAB]
• TERMES, Josep: Anarquismo y sindicalismo en España (1864-1881), Barcelona, Crítica, 2000 [1972], 670 pàg. [BAB]
• MARINELLO BONNEFOY, Juan Cristóbal: “Los atentados sociales y el surgimiento de la violencia individualizada en los conflictos laborales de Barcelona, 1902-1917”. Segle XX, Revista catalana d’història, núm. 9, pàg. 25-50,  <https://raco.cat/index.php/SegleXX/article/view/320550>

Núria Miquel Magrinyà

Historiadora, investigadora i doctora a la UB. Vegeu el perfil acadèmic i les publicacions: <https://ub.academia.edu/N%C3%BAriaMiquelMagriny%C3%A0>  

Vegeu: Núria Miquel Magrinyà: “El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843” 3a. sessió del curs Aula Ateneu “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)” 17-4-2024 aquí

Dimecres 16 d’abril 18.30h de 2025 a la sala Verdaguer: Diàleg sobre la Barcelona dels seixanta amb Andreu Claret, autor de la novel·la La casa de les tres xemeneies, ed. Columna, 2025, ambientada a principis dels anys 60.

Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Accés obert

La Casa de les Tres Xemeneies

Andreu Claret parlarà sobre la seva novel·la La Casa de les Tres Xemeneies ambientada a principis dels anys 60 sobre els canvis socials i culturals que han marcat la història recent de Catalunya.

Barcelona, 1962. El Ramon, un adolescent de divuit anys nascut a l’exili, arriba a una ciutat plena de contradiccions: fosca però alhora lluminosa, atemorida però solidària. Amb mirada de nouvingut, descobreix una nova Barcelona que s’obre camí entre les escletxes del règim sorgit de la guerra.

Des de la casa del Poble-sec on viu, davant de les xemeneies industrials que recorden una altra època, el Ramon veu sorgir els primers indicis de modernitat i comparteix les ganes de viure de joves, dones i gent del barri que no suporten més els silencis de la dictadura.

La novel·la ens transporta a la riuada del Vallès del 1962, una catàstrofe que va anorrear barris de barraques sencers i va destapar desigualtats i corrupció. Hi ha històries de lluites soterrades, però també de repressió i secrets amagats. El retorn del Ramon és també un viatge interior, un descobriment de la força de la literatura, l’amistat i l’amor, i una reconciliació amb la memòria col·lectiva.

Dimarts 15 d’abril, 11-13 h. Les Revolucions del 1848 a Europa i el 1868 espanyol

Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la UB.

Imatge principal: Alphonse de Lamartine davant de l’Ajuntament de París rebutja la bandera vermella el 25 de febrer de 1848. Autor: Henri Félix Emmanuel Philippoteaux (1815–1884)

Sinopsi

La revolució de 1848 és centre d’interès entre els historiadors/es del segle XIX. Les noves mirades han qüestionat la idea de fracàs d’aquestes revolucions i alhora han repensat l’abast d’aquestes. Són revolucions exclusivament europees? O bé es mundialitzen i arriben a d’altres continents? Quines són les seves conseqüències? Sovint s’ha afirmat que la revolució de 1848 va passar de llarg a Espanya, però realment fou així? Caldrà esperar fins a la revolució de 1868 per tenir un equivalent espanyol al 48? I si no fos així? Aquesta intervenció pretén reflexionar sobre el component rupturista de les revolucions de 1848 i sobre com es bastiren els fonaments de l’Estat Liberal.

SESSIÓ 3:  “LES REVOLUCIONS DE 1848 A EUROPA I EL 1868 ESPANYOL” 

Ponència de JORDI ROCA VERNET

Redacció d’aquests apunts: Miquel Nistal

Coordinació del curs: Joan Solé Camardons

INTRODUCCIÓ

Revolució o revolucions de 1848, Primavera dels Pobles o Any de les Revolucions són denominacions historiogràfiques de l’onada revolucionària que s’estengué per Europa en aquell any. Es va tractar d’una sèrie de revoltes i revolucions contra monarquies europees que van afectar tot el continent al llarg de més d’un any, entre 1848 a 1849. Continua sent l’onada revolucionària més estesa de la història europea fins a la data d’avui. En la historiografia clàssica, totes van acabar en fracàs i repressió i van anar seguides per una desil·lusió generalitzada entre els liberals. El cicle revolucionari espanyol de 1868 – 1874, l’anomenat Sexenni Democràtic, té unes connotacions comunes amb el previ europeu de 1848 i tots aquests punts de contacte o no, continuen vius en la discussió historiogràfica. Els primers indicis del que serà aquesta onada revolucionària, els trobem a Europa en els anys o les dècades anteriors.

LES DIFERENTS PROPOSTES HISTORIOGRÀFIQUES

Tres llibres seran bàsics per a la discussió historiogràfica que iniciarem tot seguit:

1. Jonathan Sperber (1994) The European Revolutions, 1848 – 1851
2. Christopher Clark (2023 en l’edició anglesa) Primavera revolucionaria. La lucha por un mundo nuevo, 1848 – 1849
3. Quentin Delvermaz, Emmanuel Fureux, Clément Thibaud (2023) Les mondes de 1848: Au-delà du Printemps des peuples

Els tres llibres han aparegut (o s’han reeditat) al voltant de la commemoració del 160è aniversari  del fet revolucionari i tots tres contribueixen al debat encès al voltant de les revoluciona de 1848. El llibre de C. Clark es mou al voltant d’una tesi que diu que no hi ha hagut revolucions més europees que aquestes, tot abandonant la idea de si ha hagut o no ideologia o característiques comunes a tots els fets revolucionaris. El llibre els recull tots, diferenciant la terminologia del discurs historiogràfic tradicional que parla de “primavera dels pobles” del que Clark utilitza que és el de “primavera revolucionària”. Clark defensa que hi ha un munt de fets revolucionaris (no tots nacionalistes o liberals o populars) d’àmbit europeu com en cap moment de la història. Segons la seva interpretació, la revolució no és fallida, ja que com a conseqüència se’n generen models de governabilitat per als països europeus; de fet ell parla de revolució governativa europea, ja que tots els estats tindran, després de 1848 un marc constitucional en el qual ni hi haurà democràcia, ni república ni els treballadors accediran al poder, però on tots els estats (Rússia en quedaria al marge) abandonen definitivament l’Antic Règim.

En la visió de J. Sperber, feta des de la tradició marxista, es parla de revolucions fallides, ja que s’interpreta que aquestes revolucions que anomena “burgeses”, des del seu punt de vista, no triomfen, ja que no han estat capaces d’implantar cap democràcia burgesa. En aquesta discussió, és pertinent l’opinió de l’historiador Jesús Millán en un article molt recent de la Revista de Historia Contemporanea on explica que les monarquies van assegurar (després de les revolucions) els règims constitucionals a Europa i que sense elles no s’haguessin consolidat aquests marcs constitucionals, tot i que no democràtics; aquesta aportació lliga amb les tesis de Clark. Del cicle revolucionari sortiran algunes repúbliques (Roma, Venècia, França) que seran efímeres a excepció de la Segona República Francesa que tindrà una mica més de recorregut.

Les revolucions afectaran tant les nacions com els imperis existents i establiran algunes garanties derivades de nou marc constitucional per a la població masculina (la femenina continuaria en l’ostracisme polític); asseguraran i consolidaran el règim liberal alhora que veuran la irrupció de nous grups socials com els obrers, els jueus, les dones o les minories nacionals. En aquest sentit el concepte emancipació aplicat a cadascun d’aquests grups emergents tindrà diferents significats. En les dècades dels 60 i 70 del segle XX, el paradigma historiogràfic dominant parlava de revolucions burgeses, en el sentit d’autors com Sperber, però en el segle XXI hi ha nous paradigmes interpretatius que consideren la globalització transnacional com un element bàsic en la interpretació de les revolucions de 1848 ja que permetien la interconnexió entre territoris de persones i idees; aquesta interconnexió, signe de modernitat, fa avançar el món i explicaria la presència de revolucionaris i idees arreu del continent, encara que aquestes idees no es repliquen exactament en diferents llocs, ja que els contextos són diferents i en cada cas les idees circulants s’interpretaran de manera particular.

En el llibre de Delvermaz – Fureux – Thibaud la interpretació és que les revolucions de 1848 depassen el marc europeu i s’estenen per Amèrica Llatina i Àsia, en concret per Xina i Japó. En aquests autors s’introdueix un nou significat  revolucionari que coincideix amb el final de l’esclavitud  a moltes repúbliques americanes (a finals dels 40 o 50 del segle XIX), la consolidació de molts estats liberals o el final de guerres i conflictes socials, en els casos de Mèxic i Argentina que com a conseqüència consolidaran estats – nació liberals. Cosa amb una certa semblança passa també al Japó on la Restauració Meiji (1868) origina un estat liberal. A la Xina, la Rebel·lió dels Taiping (1850 – 1864) posa en qüestió tant el propi imperi com l’imperialisme i posa en valor un marc revolucionari que permet incorporar  a la política sectors que fins aleshores quedaven exclosos. Una característica important de la tesi d’aquests autors és el policentrisme del fet revolucionari. En això tindrien molt a veure les grans migracions europees a Amèrica al llarg del segle XIX i, sobretot després de 1848; entre aquests, molts revolucionaris coneguts com l’italià Giuseppe Garibaldi (1807 – 1882) o l’hongarès Lajos Kossuth (1802 – 1894). Milers de francesos o alemanys arribaren a Amèrica (sobretot a Nord-Amèrica) després de 1848, cosa que porta a alguns historiadors a ampliar el cicle revolucionari de 1848 fins a la dècada de 1860, el que explicaria la inclusió del cas espanyol de 1868 – 74 en aquest cicle llarg. En aquest sentit s’hi incorporarien la Restauració Meiji, la Rebel·lió dels Taiping o la Guerra de Secessió Nord-americana. En el cas de la Guerra de Secessió (1861 – 1865), el paper rellevant de molts europeus incorporats a l’exèrcit de la Unió seria important amb batallons formats íntegrament per francesos, alemanys o espanyols, alguns dels quals eren exiliats del cicle revolucionari europeu; en el cas americà la resolució de la guerra civil seria, com en el cas europeu, la consolidació d’un sistema constitucional.

Per acabar, si ens fixem en els aspectes cronològics, la proposta de Clark està molt ben delimitada en el temps (1848 – 1850) així com la de Sperber (1848 – 1851), mentre que en la proposta dels autors francesos, modifiquen la cronologia per tal d’encabir els fenòmens globalitzadors extra-europeus i el procés s’allargaria de 1848 fins a 1868. En totes tres propostes, és bàsica la circulació d’idees i de persones així com el fet que la revolució no és patrimoni d’un sol estat – nació.

LA REVOLUCIÓ A EUROPA: ELEMENTS DEL CANVI REVOLUCIONARI

A la primavera de 1848 es produeixen esclats revolucionaris per una gran part de l’Europa continental; a Occident a diverses ciutats d’Itàlia com Torí, Milà, Florència, Venècia o Roma i a París, però també a l’Europa central i oriental a ciutats alemanyes com Berlín i Frankfurt o de l’Imperi Austríac com Viena, Budapest o Zagreb. Aquest context de la “primavera revolucionària” serà la primera fotografiada, tot i que les anteriors revolucions també tenien les seves representacions iconogràfiques. És interessant comparar les pintures de diferents artistes com Eugène Delacroix (1798 – 1863) que en el cèlebre La llibertat guiant el poble, de la revolució de 1830 que mostra una al·legoria de la Marianne revolucionària amb la bandera tricolor. El pintor Horace Vernet (1789 – 1863) representa la revolució de 1848 també a París en el quadre La barricada del carrer Soufflet on es mostra un element revolucionari per excel·lència, una barricada juntament amb una bandera tricolor (símbol en aquell moment de la monarquia d’Orleans) juntament amb una bandera roja; tots ells elements realistes i no pures al·legories com en la revolució anterior.

Per tota Europa, la simbologia associada a les revolucions de 1848 seran les banderes tricolor o roja (la de les masses populars obreres) i la barricada com a símbol de la transformació de la ciutat revolucionària que impedeix la circulació dels que governen.

ELS PRECEDENTS DE 1848

Una important revolta prèvia va ser la Revolta dels canuts o dels treballadors de la seda a Lió els anys 1831 i 1834. En aquest cas es tractava bàsicament d’artesans empobrits per les noves tècniques industrials (no parlem d’obrers en aquest cas); hi conviuen les dues banderes com elements simbòlics dels revoltats que criden consignes com: “Vivre en travaillant ou mourir en combattant”.

En aquestes insurreccions prèvies hi destaquen personatges com el músic hongarès Franz Liszt (1811 – 1886) o Félicité Robert de La Mennais (1782 – 1854) filòsof i teòleg catòlic amb un pensament liberal proper a les idees dels primers revolucionaris. Aquests casos mostren un cert sincretisme inicial  entre el cristianisme i el discurs revolucionari. En aquest primer imaginari s’arribaria a parlar del “Crist de les barricades”; hom pot deduir que no tots els catòlics eren contrarevolucionaris, pot ser l’alta jerarquia ho va ser des del començament, però una part del clergat es mou inicialment per a la revolució. Fins i tot als inicis de la revolució de 1848, el Papa Pius IX aposta per la revolució en el camp italià. En els inicis, el Papat juga a favor de la unitat italiana en la qual l’Església (i el Papa) tindrien un gran paper.

A Espanya, a Catalunya i a Barcelona hi ha fenòmens similars als vistos a Lió. En el cas de Barcelona, el procés d’industrialització genera a la ciutat malestar entre els jornalers de fàbrica i els artesans empobrits amb conflictes greus l’any 1842 i 1843 (en aquest darrer cas la coneguda Jamància). El pànic i la fam associades a males collites serien l’origen de revoltes importants a països com Irlanda o Polònia l’any 1847, amb un hivern especialment cru que juntament amb una forta sequera prèvia foren el brou de cultiu adequat pel conflicte social.

Les migracions del camp a les ciutats, característica bàsica del segle XIX, donaran un creixement extraordinari de la població urbana arreu del món. Això es pot veure a la ciutat de Barcelona que acollirà una forta immigració rural catalana, però també d’altres punts del territori espanyol. Aquestes ciutats esdevenen al mateix temps fàbriques de mort degut a l’amuntegament de la gent, les fàbriques, les pèssimes condicions sanitàries que generen malalties i epidèmies i la conflictivitat social. Malalties infeccioses com el còlera causen estralls a la població de Barcelona (1833 – 1835 i 1854). A París, l’epidèmia de còlera de 1849 va ser terrible. De forma continuada aquestes i altres epidèmies lligades a la insalubritat urbana s’estenien per les concentracions urbanes de manera continuada. A tot això cal unir la reducció continua del poder adquisitiu de les classes treballadores (ben descrit en l’obra de Jonathan Sperber) que feia que la tensió a les grans ciutats europees com París, Viena, Berlín o Budapest  fos enorme; aquestes i d’altres seran les protagonistes de les revolucions de 1848.

En el vessant polític, trobem la no resolta confrontació entre absolutisme i liberalisme. En el cas francès hi havia tot un conglomerat d’emergències que intentarien fer-se presents al llarg del moviment revolucionari de 1848: el republicanisme, l’activisme obrer o la participació femenina en la vida social i política. Si mirem per tota l’Europa revolucionària de 1848, malgrat l’aparent fracàs dels moviments, arreu  s’instauraran marcs constitucionals que limitaran el poder de les monarquies i acaben definitivament amb les formes feudals de propietat de la terra i dels serfs. Una conseqüència important de les revolucions serà l’embranzida que prendran els moviments d’unificació nacional a Itàlia i Alemanya, així com l’aparició de moviments nacionalistes en altres llocs com Polònia, Romania o Hongria on les elits locals que demanen espais de representativitat o de poder polític, comencen a obrir espai. Aquestes elits no demanen independència, sinó que busquen el seu espai dins de la monarquia imperial com és el cas dels nacionalistes hongaresos dins l’Imperi Austríac, de Valàquia dins l’Imperi Otomà o Polònia i Ucraïna respecte l’Imperi Rus. Quant a la qüestió social serà especialment greu en països com França, Alemanya o Itàlia on les transformacions industrials són més intenses a diferència dels països de l’Europa oriental on aquest desenvolupament era molt lent.

CIRCULACIÓ D’IDEES: PUBLICACIONS, BANQUETS, REFERENTS REVOLUCIONARIS

Tot un seguit d’idees polítiques circulen per tota Europa en els anys anteriors a 1848: la democràcia, diferents formes de liberalisme, el nacionalisme o el socialisme s’escampen arreu. Els pamflets,  els diaris i diferents publicacions passen les idees de manera transnacional. La premsa esdevé accessible i econòmica per a la gent en aquestes dates de la meitat del segle XIX. Aquí cal afegir les xarxes de revolucionaris i exiliats que els conflictes i revoltes generen per Europa. Tant Clark com Sperber expliquen la importància d’aquesta circulació d’idees i persones que afavorirà l’extensió dels conflictes i les revoltes per Europa i Amèrica Llatina. El Manifest del Partit Comunista, obra de Marx i Engels de l’any 1848 serà una de les publicacions  circulants, important però en cap cas determinant en el procés revolucionari d’aquell any, cal recordar aquí que l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional no es constituirà fins 1864, i que tot això formarà part d’una història posterior.

El banquet públic és una pràctica que a França es generalitza a partir de 1830 fins a la revolució de 1848. Aquestes trobades massives al carrer es fan perquè les manifestacions són prohibides al poble, la gent no es pot apropiar de l’espai públic i els banquets són una forma de mobilització ben estudiats a la historiografia francesa; aquí també se’n feien, tot i que és un fenomen no gaire estudiat a casa nostra. Un gravat de l’època mostra un d’aquests banquets parisencs. Aquests banquets donarien pas a les primeres concentracions pre-revolucionàries tal com es pot veure en el quadre de Henri F. Philippoteaux (1815 – 1884) Lamartine davant de l’Hôtel de Ville de París, el 25 de febrer de 1848. En el quadre, Lamartine assenyala la bandera tricolor com dient que el símbol adequat del moviment ha de ser aquesta bandera i no pas la roja; es posen, per tant, límits a la revolució. Inicialment, la revolució és un intent de democratitzar el sistema i per a fer una república que no contempla el canvi social; per això es fa èmfasi en la bandera tricolor i no en la roja que representa millor els demanats canvis socials. En aquest quadre queden palesos els dos models polítics enfrontats i, podem dir que en l’assalt a l’Hôtel de Ville hi ha les dues interpretacions.

En el moviment revolucionari hi ha diversos referents. Alguns d’aquests eren socialistes com François Vincent Raspail 1794 – 1878), Louis Auguste Blanqui (1805 – 1881) o Armand Barbès (1809 – 1870) del sector més popular que volia uns continguts vinculats al canvi social, en la dimensió més republicana i socialista. La revolta obrerista i popular fou reprimida violentament l’abril i el maig de 1848. Algunes mesures socials com els tallers nacionals de Louis Blanc (1812 – 1882) instaurats en aquella primavera amb l’objectiu de donar treball als desprotegits i aturats amb una gestió pública cooperativa de les empreses fracassà per manca total de pressupostos. A Barcelona l’any de la Jamància (1843) també s’intentaren tirar endavant empreses gestionades pels treballadors o pels seus representants sense èxit.

ELS CONATS REVOLUCIONARIS A ITÀLIA I ALEMANYA

En el cas de les ciutats italianes revoltades, la simbologia és la mateixa que la que es donava en el cas de París, la bandera tricolor que en aquest cas tenia els tres colors nacionals italians, la barricada i la lluita al carrer del qual se n’apropiarien els revolucionaris. En aquest cas, el paper de les dones va ser força rellevant. Una d’elles va ser l’escriptora  Cristina Trivulzio Belgiojoso, (1808 – 1871) que el 1848 va organitzar i comandar una tropa de soldats i va lluitar a Milà contra els austríacs per la independència d’Itàlia. La periodista estatunidenca Margaret Fuller (1810 – 1850) informà els nord-americans dels esdeveniments revolucionaris que tenien lloc a la República de Sant Marc (Venècia) i a la República Romana.

Les narracions posteriors dels esdeveniments revolucionaris exclouran aquestes i altres dones que tingueren un valor força significatiu. En el cas francès, l’escriptora Georges Sand, pseudònim d’Aurore Dupin (1804 – 1876) defensa en els seus escrits els ideals republicans i Jeanne Deroin (1805–1894) socialista i feminista capdavantera de les anomenades proletàries saintsimonianes. A Alemanya el paper de les dones revolucionàries també fou notable i es pot destacar Louise Otto-Peters (1819 – 1895) editora de la publicació revolucionària Frauenzeitung (El periòdic de les dones) (1849 – 1852)​ des d’on reivindicava la reforma educativa femenina i la millora de les condicions de les treballadores de les ciutats industrials. En les representacions en imatges del moment, les dones surten sovint en actituds bel·licoses, però els relats posteriors les exclouen. En el cas espanyol la presencia femenina serà visible en la revolta prèvia al Bienni Progressista (1854 – 1856) a Madrid; hi ha constància de la presència de dones a les barricades, visible en la publicística del moment que les fa protagonistes com a “dones virils”. Les dones que irrompien en la revolució amb les armes se’ls atribuïa una clara masculinitat cosa que crearà un cert rebuig social perquè, als seus ulls, usurpaven trets propis de la masculinitat. Les dones del 48 no tindran rellevància política posterior ja que els marcs constitucionals emergents no els reconeixien drets polítics de cap mena.

A Itàlia foren importants la proclamada  República de Sant Marc que abastava Venècia i bona part del Veneto entre agost de 1848 i febrer de 1849 i la República Romana, entre febrer i juliol de 1849, que comprenia gran part dels Estats Vaticans. Ambdós experiments foren derrotats per la intervenció de les tropes austríaques.  Tot i que els revolucionaris no consolidaren a Itàlia, si que aconseguiren expandir la necessitat d’un marc constitucional per a la unitat italiana. En un començament, com s’ha escrit més amunt, el propi Papa Pius IX es proposa com a articulador confederal d’aquest futur estat italià, com una mena d’àrbitre; sota la influència del Papa, el rei Carles Albert del Piemont i Sardenya (1798 – 1849) s’hi adherirà a la idea, però serà derrotat per les tropes austríaques en dues batalles, a Custoza (1848) i Novara (1849), tot abdicant en el seu fill Víctor Manuel II (1820 – 1878) i marxant a l’exili a Portugal on morirà poc després. Pius IX veurà de seguida que els nous vents revolucionaris podien acabar amb el seu poder temporal i girarà la seva política cap a posicions reaccionàries.

La Revolució alemanya de 1848-1849 va tenir lloc entre el març del 1848 i finals del 1849 a la Confederació Germànica, sobretot a Àustria i Prússia i a les seves zones fora de la Confederació. El seu objectiu era acabar amb el règim de la noblesa, establir-hi un Parlament, la llibertat de premsa i d’opinió. A Berlín (març de 1848) i a Viena (octubre de 1848) o en altres ciutats de la Confederació o de l’Imperi Austríac, els objectius eren similars, tot i que les motivacions eren una mica diferents ja que en algun lloc predominaven els interessos nacionalistes (a Budapest), en altres els democràtics o els liberals o, inclús els socials (a Silèsia). A l’Estat de Baden, els que tiren endavant la revolució són alemanys que havien emigrat a França atrets pel creixement industrial a París on es polititzen i republicanitzen. Tornen al seu lloc d’origen l’any 1848 i porten amb ells les idees revolucionàries de manera transnacional.  En el cas del Palatinat el moviment revolucionari va conduir a l’elecció de l’Assemblea de Frankfurt, el primer parlament unificat d’Alemanya. Aquest parlament va imposar una constitució a la Confederació Germànica el 28 de març de 1849, establint una monarquia constitucional hereditària, però el rei Frederic Guillem IV de Prússia es va negar a acceptar la corona imperial en aquelles condicions.

LES REVOLUCIONS A L’IMPERI AUSTRÍAC

Per les terres de l’Imperi Austríac s’estén la revolta amb una simbologia similar al vist més amunt; en aquest cas, les minories (alemanys, hongaresos, eslovacs o servis) reclamen participació política. A les ciutats de Budapest, Belgrad, Praga o Bratislava, la revolta tindrà un paper destacat. A Viena el 13 de març, una manifestació convertida en tumult provoca la dimissió del canceller Metternich i porta  l’emperador a prometre una constitució. L’Imperi se salva de la desintegració gràcies a la intervenció de l’exèrcit que pren la Praga  alçada el juny de 1848, i després marxa sobre Viena on esclafa als liberals a les darreries d’octubre. Finalment, amb el suport de les tropes del tsar, Àustria aconsegueix la capitulació dels hongaresos a l’agost de 1849. En els mesos de la primavera de 1848, la revolució sembla triomfant i es convoca a Praga el Congrés Paneslau, primera ocasió on líders polítics de països eslaus van formular les bases del  moviment paneslavista en el sentit d’una oposició efectiva i una unió cultural, religiosa i política contra l’imperialisme d’Àustria. Això serà aprofitat per Rússia per estendre influència i hegemonia per Europa Oriental.

Durant les Revolucions de 1848, a la ciutat de Lemberg (Lviv) es crea el Consell Suprem Ruteni, que declara que els rutenis del Regne de Galitzia i Lodomeria formen part de la gran nació ucraïnesa. El consell va adoptar la bandera groga i blava, l’actual bandera d’Ucraïna. A Suïssa s’havia format el Sonderbund, una aliança secreta de set cantons catòlics, formats l’any 1845, que es va oposar a les polítiques centralitzadores del govern federal. Aquesta aliança, el nom de la qual significa “aliança especial” en alemany, buscava protegir els drets dels cantons conservadors contra les reformes liberals i la creixent influència del govern federal. La Sonderbund es va dissoldre després de la Guerra del Sonderbund en 1847, després de la derrota dels cantons que la formaven. A Suècia també es produí una revolta que fracassà. A Polònia, esclata la revolució quan el Comitè Nacional de Polònia  a Poznan, rebutja incorporar-se a la Confederació Germànica, i això aviva les tensions entre els polonesos i la minoria alemanya. A Moldàvia i Valàquia que dins l’Imperi Otomà es regien per un Regulamentul orgànic de 1831, joves intel·lectuals s’alçaren el 1848  buscant autonomia i tindran èxit en les seves demandes.

UNA GUERRA CIVIL A BÈLGICA

Al març de 1848, els treballadors belgues residents a París van formar l’Association des démocrates belges. Això va donar origen a una nova Legió Belga. Amb el suport informal de membres del govern francès, l’objectiu d’aquesta Legió era enderrocar la monarquia i establir una república belga (els francesos comptaven en incorporar-la després a la II República francesa) Una tropa d’entre 1.100 i 1.200 homes desarmats, dividida en tres cossos, va partir de París el 25 de març amb el suport i comandament del general francès François de Négrier (1788 – 1848). S’enfrontaren amb tropes belgues a  Risquons – Tout   i foren derrotats.

En el cas alemany també es donaren enfrontaments civils; com ja hem parlat anteriorment, alemanys polititzats a París formen la Legió Democràtica i es desplacen a Baden on s’enfrontaran amb altres alemanys. En aquests moments, Europa és una zona dinàmica on els ciutadans es desplacen  per a lluitar per causes diverses (nacionals, socials, republicanes o liberals).

LA REVOLTA DE JUNY DE 1848 A PARÍS

Una nova revolta a París el mes de juny de 1848 donava fort contingut social a una insurrecció de caire obrerista i molt utòpica. És el primer cop que una revolta és fotografiada amb barricades com a màxim emblema de l’apropiació de l’espai públic per part dels revolucionaris; això és molt important i cal immortalitzar-ho amb les fotografies i la localització exacta de les barricades.

El mateix passarà a Madrid en les revoltes de 1854. Posteriorment, l’any 1869 en les revoltes federals de València, Tarragona, Barcelona o Valls tornarem a trobar mapes, fotografies i imatges que enalteixen les barricades com a objectes simbòlics dignes de memòria. El fracàs de les jornades de juny donarà pas, sense transició, a una república conservadora i autoritària. En aquest nou clima polític es farà una constitució el mes de novembre de 1848 i es celebraran eleccions el desembre en les que serà elegit president de la República per sufragi universal masculí, Lluís Napoleó Bonaparte (1808 – 1873), el nebot de Napoleó. Aquest home serà qui acabarà amb el utopia de 1848.

En l’imaginari simbòlic quedarà l’obra pictòrica de Frédéric Sorrieu (1807 – 1887); aquí es presenta un quadre  que mostra “els arbres de la llibertat” com a símbols de la nova República que es plantaran per tot el país en les principals places públiques de les ciutats. També una sèrie de quatre gravats que representen La République universelle, démocratique et sociale amb una visió utòpica del futur vist des de l’any 1848.  A Le Pacte il·lustra la dimensió nacionalista de la primavera del poble: una processó de nacions europees (en la qual es mesclen persones de tots els sexes, edats i classes socials) marxa davant un arbre de la llibertat, seguit d’una estàtua de l’al·legoria de la República. Les nacions s’identifiquen per les seves banderes (francesa, alemanya, italiana , hongaresa ) i els seus vestits tradicionals. A Le Prologue  representa el poder diví (àngels envoltant una República deïficada) que dispersa als governants maleïts i dolents. A Le Triomphe representa la República Universal com una deessa vivent, portada per una rica quadriga les regnes de la qual estan confiades a nens dels quatre continents. Le Marché representa la utopia de l’abolició de totes les barreres duaneres amb el lliure comerç de les persones i de les idees Aquesta darrera utopia és plena de contradiccions ja que el lliure comerç podia perjudicar els interessos de les classes populars.

El desembre de 1851, Lluís Napoleó donarà un cop d’estat i promourà un referèndum que impulsarà una nova constitució l’any 1852 que transformarà la II República en el Segon Imperi. Contra el cop de 1851 hi haurà intents de frenar-ho amb una insurrecció d’inspiració socialista liderada per Jean – Baptiste Baudin (1811 – 1851) el 2 de desembre de 1851 que fracassarà. Baudin serà afusellat. El cop d’estat del que es convertirà en el nou emperador Napoleó III ens dona la idea, àmpliament estesa en la historiografia,  del final de la República i del fracàs de la revolució de 1848. D’aquella època és una caricatura publicada en el periòdic Le Charivari que mostra una paròdia del quadre del pintor romàntic Paul Delaroche (1797 – 1856). El quadre de Delaroche titulat Cromwell i Carles I mostrava Cromwell contemplant el taüt que contenia el cadàver decapitat del rei. La punxent caricatura de Le Charivari mostrava Napoleó III observant en un taüt el cadàver de la II República.

EL SEXENNI DEMOCRÀTIC ESPANYOL (1868 – 1874)

El Sexenni Democràtic o Sexenni Revolucionari és el període comprès entre la Revolució “Gloriosa” de setembre de 1868, que suposà la fi del regnat d’Isabel II i la Restauració de la dinastia borbònica el gener del 1875. Aquesta etapa es pot considerar, o no (en això les interpretacions historiogràfiques difereixen), un fet anàleg a la Primavera dels Pobles. Hi ha elements que vinculen aquest període amb la primavera revolucionària de 1848; de fet, el fil narratiu és molt similar: la revolució s’origina en una revolta similar que desemboca en una constitució (monàrquica) amb un rei europeu de la dinastia Savoia, Amadeu I (1845 – 1890), després l’arribada de la República, associada al caos habitualment en aquesta interpretació historiogràfica, i un interregne autoritari dirigit pel general Francisco Serrano (1810 – 1885) que conduiria al retorn de la dinastia anterior. En el cas de la revolució de 1848 a França, el paral·lelisme és clar: comença amb un alçament popular, l’arribada dels obrers al poder, una revolució radical, la caiguda en mans d’una nova dinastia que instauraria l’Imperi. Totes dues tenen un corol·lari comú i és el fracàs aparent dels experiments revolucionaris.

La interpretació historiogràfica clàssica explica que en el cas espanyol, les burgesies traeixen les classes populars i fan fracassar l’experiment republicà (cosa similar al cas francès). Si canviem la perspectiva del fenomen de 1848 i li donem una mirada transnacional, es posa en qüestió que el 1868 espanyol formi part de la mateixa narrativa que el 1848 europeu. Els quadres que coneixem de les manifestacions revolucionàries de 1868 i 1869 a Barcelona, simplement no van succeir. Les imatges de les celebracions del triomf revolucionari de 1868 o els grans mítings i revoltes federals de 1869 no corresponen a Barcelona, sinó que es feren a París. Els mitjans que publiquen els dibuixos (Le Monde Illustré i L’Illustration) ho fan a París a partir de la informació que els hi envia des de Barcelona Tomàs Padró i Pedret (1840 – 1877) i que ells interpreten i dibuixen de la manera com ho han viscut a Paris vint anys abans, però no probablement com havia passat en la realitat a la ciutat Comtal. Aquests mitjans francesos seran els que construiran de manera quasi immediata l’imaginari simbòlic de la revolució parisenca de la Comuna de 1871.

Quan es proclama la I República espanyola el febrer de 1873, s’integren en el simbolisme republicà elements que havíem trobat en el cas francès: la bandera tricolor (franges horitzontals blava, blanca i vermella), la bandera roja i la roja i gualda que representava l’exèrcit, emmarcades per les banderes dels territoris (Catalunya, València, Aragó i Balears) que havien propiciat el pacte republicà – federal de Tortosa i que seran les que tiraran endavant l’experiment republicà fallit. Cal remarcar que la bandera tricolor no incorpora els colors (vermell, groc i morat) que seran els propis de la II República ja al segle XX. Aquesta bandera tricolor de la I República apareixerà encara en els homenatges republicans de 1879 o en la festa de la Solidaritat Catalana de 1906.

En la interpretació de Jordi Roca Vernet, no es pot parlar de 1868 com el 1848 català (o espanyol), tot i que hi hagi similituds. El període de 1868 forma part del projecte d’una nova onada revolucionària a Europa. Hi ha elements (Vegeu l’esquema cronològic inferior) que suggereixen  que en els anys previs (dècades dels 30 i 40 que aquí es defineixen com “la llarga dècada de 1830”) hi ha moviments incipients de revoltes i insurreccions, com ara les Bullangues de 1835 – 1837, 1842 i la Jamància de 1843; en el cas de la Jamància es  pot parlar d’una autèntica revolució, ja que els autors proposen un canvi de model polític real i estructurat. Un cop reprimida i eliminada la Jamància, a Espanya es consolida un marc constitucional moderat que, evidentment no representa un  triomf democràtic, sinó la por de les elits a la revolució; tots aquests moments previs que hem explicat representen el nostre 1848. No caldrà esperar a 1868 i el Sexenni que formen part d’un altre cicle revolucionari.

Bibliografia bàsica [BAB]

• CLARK, Christopher: Primavera revolucionaria. La lucha por un mundo nuevo,1848-1849, Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2024, 979 pàg. [BAB]
• HOBSBAWM, Eric: La Era de la Revolución, 1789-1848; [traducció de Felipe Ximénez de Sandoval], Editor: Barcelona, Crítica 1997, 340 pàg. [BAB]
• NASH, Mary i TAVERA, Susanna: Experiencias desiguales: conflictos sociales y respuestas colectivas : Siglo XIX Editor:Madrid Síntesis [1994], 175 pàg. [BAB]
• DELUERMOZ, Quentin; FUREIX, Emmanuel; THIBAUD, Clément (dir.): Les mondes de 1848. Au-delà du Printemps des peuples, Ceyzérieu, Champ Vallon, 2023.
• OSTERHAMMEL, Jürgen: La transformación del mundo. Una historia global del siglo XIX, Barcelona, Editorial Crítica, 2015, 1607 pàg. [BAB]
• SPERBER, Jonathan: The European Revolutions, 1848-1851, Cambridge, Cambridge University Press, 1994. (2a edició 2005)

Jordi Roca Vernet

Historiador i professor agregat de la UB. Llicenciat en Història Moderna i Contemporània (Universitat Autònoma de Barcelona). Doctor en Història (Universitat Autònoma de Barcelona). Coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual.

Línies de recerca: Història cultural i social de la política durant el segle XIX. Història del primer constitucionalisme i del parlamentarisme liberal. Història del federalisme i del republicanisme.

Vegeu el perfil acadèmic i les publicacions més rellevants <https://webgrec.ub.edu/webpages/000012/cat/jrocavernet.ub.edu.html>

ROCA VERNET, JORDI: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Editorial Pagès, Fundació Noguera, 2011. (BAB)

ROCA VERNET, JORDI “Las Cortes de Cádiz: génesis del liberalismo romántico catalán”, Trienio: Ilustración y Liberalismo, núm. 61, (2013), pp. 73-124.

ROCA VERNET, JORDI: “La violencia política del liberalismo exaltado durante el Trienio Liberal. La defensa del régimen constitucional desde Barcelona”, Pasado y Memoria, núm. 22 (2021), pp. 155-186.

ROCA VERNET, JORDI: “Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823” Vídeoconferència. Ateneu Barcelonès, 13-01-2023. Blog d’Història aquí

ROCA VERNET, JORDI: “Sociedades patrióticas”, article a El Trienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, de Pedro Rújula i Ivana Frasquet (coords.) Ed. Comares, Granada, 2020. pp. 239-263 (BAB)

ROCA VERNET, JORDI: “Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823)“. Curs Aula Ateneu Història. Vídeoconferència. Ateneu Barcelonès, 3-04-2024. Blog d’Història aquí

ROCA VERNET, JORDI: “La milicia nacional o la ciutadanía armada. El contrapoder revolucionario frente al liberalismo institucional”. Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne (54), 2020

Dimarts 8 d‘abril, 11-13h. La ciutat en la contemporaneïtat

Ponent: Paola Lo Cascio, historiadora, politòloga i professora agregada de la Universitat de Barcelona.

Imatge principal: Vista aèria de Barcelona. Destaca el punt de vista oposat al tradicional de Barcelona des de Montjuïc, i la presència del fum produït pels trens, pels vaixells a vapor, acompanyats encara dels velers, i per les nombroses xemeneies de les fàbriques ubicades a la falda de Montjuïc i al poble, encara independent, de Sants. Gravat procedent del recull “L’Espagne a vol d’oiseau”, Imp. François Delarue, París [s.a.]. A l’angle inferior dret, menció de l’edició espanyola: Barcelona: FELIX DESCOIENS. 1856.

Autor: Guesdon, Alfred (Nantes 1808 – 1876). Arquitecte, gravador i litògraf

Sinopsi

En aquesta sessió s’analitzarà, amb una perspectiva cronològica d’ampli abast el fenomen urbà en la contemporaneïtat, entenent que les ciutats han sigut a la vegada escenari però també actors determinants en els processos històrics que caracteritzen l’edat contemporània.

En aquest marc, s’analitzarà l’impacte de la revolució industrial en l’entorn urbà, el model de la ciutat post-liberal a Europa i la seva exportació al món colonial, finalitzant el recorregut cronològic amb l’anàlisi de l’impacte de les guerres mundials en la pròpia concepció de l’espai urbà. Per altra banda, l’atenció es concentrarà també en la dimensió de gènere de la ciutat contemporània, i en la construcció dels imaginaris associats al fenomen urbà contemporani.

SESSIÓ 2:  “LA CIUTAT EN LA CONTEMPORANEÏTAT” 

Ponència de PAOLA LO CASCIO

Redacció d’aquests apunts: Miquel Nistal

Coordinació del curs: Joan Solé Camardons

INTRODUCCIÓ

La Història contemporània descriu grans processos històrics que estan vinculats a esdeveniments concrets. Hi ha però, claus, o sigui, temes o aspectes transversals que al llarg del temps van passant sense que estiguin lligats a esdeveniments concrets. Una d’aquestes claus són els estats definits com a territoris amb unes característiques polítiques socials o econòmiques que entronquen en la manera clàssica de construir la història des de la historiografia. Una altra clau  d’aproximació i estudi són les ciutats que en molts aspectes escapen de les dinàmiques clàssiques de construir la història. Les ciutats constitueixen actors o ecosistemes molt importants  per entendre el món contemporani, amb unes composicions socials i demogràfiques que responen a opcions polítiques específiques i que van canviant amb el temps. 

LA CIUTAT I LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

Al llarg del segle XIX es produeix a Europa occidental un fort creixement de la població. Aquest increment demogràfic és degut a una forta disminució de la mortalitat cosa que trenca l’equilibri entre generacions habitual en l’edat moderna; aquest creixement explicat en la teoria de la transició demogràfica es produeix com a conseqüència d’una millora social i econòmica  que aporta disponibilitat de béns i serveis en els tres sectors productius amb un desenvolupament tècnic que ho possibilita. Cal tenir en compte que la distribució de la població era molt desigual en el territori. La redistribució de la gent a les ciutats amb una millora en la producció i la distribució és el que possibilita aquest augment de la població. Hi ha també una millora general en les comunicacions amb nous peatges, canals navegables, línies de ferrocarril, vaixells a vapor que acceleren encara més la velocitat dels canvis.

Aquest creixement intens trenca els equilibris preexistents i genera nous conflictes i equilibris precaris diferents als que hi havia en èpoques anteriors. Les teories liberals del moment no contemplen en absolut els impactes i danys mediambientals que el nou model ocasiona i pensen que no hi hauria d’haver cap (o mínima)  regulació externa del procés, tot creient que el mercat seria qui posaria les coses a lloc. Els grans impactes en les ciutats actuaran  de forma intensa sobre les classes populars provinents del medi rural amb una elevada marginació i uns canvis que també empitjoraran, tot i que d’una manera no tan brutal, les condicions de vida de les altres classes socials que veuran també alterat el seu ecosistema vital.

S’han fet diversos estudis comparatius  de les ratios d’urbanització entre l’any 1000 i el 1890 en el Japó, la Xina i l’Europa occidental. A la Xina, la població urbana en aquest llarg període no creix gaire; al Japó ho fa de manera moderada, mentre que a Europa occidental, el creixement és intensíssim. Si l’any 1500 només un 6,1 % de la gent europea vivia en ciutats de més de 10.000 habitants, aquest percentatge s’eleva al 12,3 % l’any 1820 i al 31 % l’any 1890. 

La proliferació de centres urbans a Europa està estretament lligat al creixement industrial. L’any 1848, moltes ciutats d’Anglaterra i Gal·les han crescut molt a la llum del desenvolupament industrial. Ja l’any 1871, aquest creixement urbà continuaria al Regne Unit i en altres zones concretes (Berlín, París, Viena) de l’Europa continental. Durant el segle XX el creixement urbà a Europa és imparable i creixen innombrables ciutats lligades als sectors secundaris o terciaris de la moderna societat industrial més o menys avançada segons els llocs i països. 

La contemporaneïtat és doncs, un procés urbà, però això genera tot un seguit de defectes insalvables en les noves ciutats industrials. Londres o Manchester són dos bons exemples d’un creixement primerenc que ja en el primer terç del segle XIX evidencia societats massificades i, en molts aspectes, deshumanitzades. Sorgiran els primers intents de fer reformes sectorials per corregir o minimitzar els greus problemes. Els primers projectes per a repensar completament la ciutat industrial, a vegades es concretaven en llocs llunyans de les ciutats existents. Calia plantejar-se de quina manera creixien les ciutats industrials, per tal de comprendre quin era el punt de partida: les ciutats industrials creixien de la transformació del que s’anomena perifèria que era el que envoltava al que antigament, en èpoques medievals o modernes, havia estat el centre de la ciutat que no estava en absolut adaptat a les necessitats d’aquestes noves ciutats industrials amb carrers estrets i poc ventilats per a una població cada cop més densa. Les perifèries anirien creixent formant diferents corones urbanes. En un començament els nouvinguts del camp ocuparien aquestes perifèries. Conforme les corones anaven creixent i el primitiu centre quedava cada cop més atapeït per l’activitat urbana i industrial, les elits abandonaven l’inhòspit centre cap a noves perifèries residencials i les noves masses d’immigrants ocupaven el buidat i poc saludable centre.

Friedrich Engels fa una descripció de la ciutat de Manchester:

“Allí las calles, incluso las mejores, son estrechas y tortuosas —Todd Street, Long Millgate, Withy Grove, y Shudehill, por ejemplo— las casas son sucias, vetustas, deterioradas, y las calles adyacentes enteramente horribles. Cuando, viniendo de la vieja iglesia, se entra en Long Millgate, vemos inmediatamente a la derecha una hilera de casas de estilo antiguo, donde ni una sola fachada ha permanecido vertical. Son los vestigios de la vieja Manchester de la época preindustrial, cuyos antiguos habitantes han emigrado con sus descendientes hacia barrios mejor construidos, abandonando las casas que hallaban demasiado inconvenientes para una raza de obreros fuertemente cruzada con sangre irlandesa. Nos hallamos aquí realmente en un barrio obrero apenas camuflado, pues ni las tiendas ni las tabernas de la calle se toman el trabajo de parecer limpias. Pero esto no es nada en comparación con las callejuelas y patios traseros, a donde se llega por pasadizos estrechos y cubiertos por los que apenas pueden cruzarse dos persones”.

Les perifèries són el producte del creixement desordenat i no regulat de les ciutats industrials. Aquí hi trobàvem de tot, des de residències de luxe de les elits a barris pobres, indústries, magatzems, etc. Un poti-poti on es van acumulant segregacions espacials: residències individuals per a les classes acomodades, blocs de residències en filera pels obrers fetes  de manera especulativa amb una molt baixa qualitat de construcció i sense cap mena de regulació. Aquestes construccions “en filera” ofeguen els espais exteriors on s’acumulen tota mena de residus i d’epidèmies.

Els blocs pels obrers es podien construir en qualsevol lloc, tal com es pot veure en un gravat de Gustavo Doré de 1871 que mostra una fila d’habitatges sota el viaducte d’un ferrocarril. L’interior dels habitatges mostra una construcció d’ínfima qualitat amb molta gent vivint en poc espai i les poques habitacions atapeïdes, com sardines en llauna.

En unes fotos fetes a Glasgow l’any 1868 es mostren dos carrers bruts i estrets entre cases obreres en filera. Els habitacles tenien poca llum i eren força insalubres amb latrines externes comunitàries ben junts els uns amb els altres per tal de guanyar espai i poder així monetaritzar al màxim el sòl sotmès a partir d’aleshores a un creixent fet especulatiu molt rendible. En aquestes condicions, les epidèmies eren terribles tal com mostra l’elevada mortalitat ocasionada l’any 1854 al Soho londinenc amb molt poques fonts públiques i poca disponibilitat d’aigua potable; un mapa del doctor John Snow mostra l’elevada concentració de morts en uns carrers com els descrits línies més amunt.

Fins ara hem parlat de la segregació horitzontal, és a dir, de la fugida cap a les perifèries de les onades d’immigració, però també es va produir una segregació vertical. Sobretot en els centres de les ciutats es construïen blocs de molts pisos, sense ascensor en aquesta època i on els pisos principals eren ocupats pels burgesos i, conforme es guanyava alçada baixava la qualitat de la construcció i eren progressivament ocupats en sentit vertical per les classes populars més subalternes.

ELS PRIMERS INTENTS DE REFORMA URBANA

Al llarg de les primeres dècades del segle XIX comença a estendre’s la necessitat de fer alguna mena de reformes en un model urbà que acumulava deficiències. Els tècnics napoleònics intenten intervenir. La idea és produir ciutats noves, de dimensió intermèdia, que poguessin integrar les funcions productives i, alhora reduir les diferències entre ciutat i camp. És una proposta que aspira a canviar l’espai-habitat i, al mateix temps, canviar les relacions socials.

El gal·lès Robert Owen (1771 – 1858) proposa al govern britànic una mena de ciutat – vil·la de 1.200 habitants. El plantejament d’Owen era desenvolupar formes d’organització de la vida humana en comú fent èmfasi en la col·lectivitat per sobre l’individualisme liberal. Preveia un immens edifici de planta quadrangular que albergaria els espais residencials i una zona interior grandíssima amb serveis comunitaris i espais verds de lleure. Les dimensions totals superarien les 8.000 hectàrees. El projecte fou rebutjat pel govern britànic i Owen anà als Estats Units on materialitzà aquesta comunitat amb el nom de New Harmony al territori d’Indiana (1825). La cosa no reeixí.

Un altre projecte fou el del francès Charles Fourier (1772 – 1837), també, com Owen, en la línia dels primers socialistes utòpics, basava la seva idea en transformar la ciutat liberal emfatitzant la col·lectivitat. Fourier pensava en la formació de petites comunitats autònomes de producció i consum. Aquestes comunitats viurien en falansteris. Cada falansteri  seria un edifici col·lectiu mixt de producció i residència conformat per tres-centes a quatre-centes famílies, unes mil vuit-centes persones, que reemplaçarien a la família com la institució bàsica de l’organització social. La segregació vertical en els falansteri seria tal que els pisos superior del bloc els ocuparien els més joves i els pisos inferiors gent progressivament més gran. Es van constituir alguns per França com el de Guisa, construït entre 1859 i 1876, però la cosa no va tirar endavant.

Per a Engels, les ciutats eren el centre dels conflictes de classe i, a més permetien l’organització de les classes socials a través dels vincles socials i de solidaritat que la convivència contribuïa a crear:

“Las grandes ciudades han transformado la enfermedad del organismo social que se manifiesta en el campo en forma crónica, en una afección aguda; así ellas han revelado claramente su verdadera naturaleza y simultáneamente el verdadero medio de curarla. Sin las grandes ciudades y su influencia favorable sobre el desarrollo de la inteligencia pública, los obreros habrían tardado mucho más en ser lo que son ahora. Además, ellas han destruido los últimos vestigios de las relaciones paternalistas entre obreros y patronos, y a ello ha contribuido la gran industria, al multiplicar el número de obreros que dependen de un solo burgués”.

A la dècada de 1840, sense cap intervenció autèntica, augmenta l’interès per conèixer l’estat dels barris de les ciutats liberals. A la Gran Bretanya un grup de funcionaris públics radicals presenten a l’opinió pública tres estudis, mentre que a França durant el període de la monarquia d’Orleans els grups d’oposició (radicals, socialistes i catòlics) també presenten diferents estudis. Tot saltarà pels aires l’any 1848 amb l’onada de revolucions urbanes per bona part d’Europa. De tot això, va sorprendre la rapidesa, ja que començaren el mes de febrer i s’escamparen molt ràpidament i el caràcter bàsicament urbà dels moviments.

LA CIUTAT POST-LIBERAL A EUROPA

Tot i que els moviments revolucionaris foren derrotats l’any 1848, els conflictes deixaren entreveure el poder de les masses populars per a crear situacions insurreccionals greus i  que l’estructura urbana de les ciutats liberals amb carrers estrets intricats ajudava el conflicte. Quedà manifesta la por de les elits pel que pogués passar en un futur a les ciutats i la necessitat de controlar i regular el creixement d’aquestes ciutats. Immediatament quedà palesa la coordinació entre els interessos rendistes lligats a l’especulació del sòl i els productius per tal d’aconseguir una parcial millora de les condicions de vida de les classes populars i, al mateix temps, un més fàcil control en cas de conflicte.

El nou model urbà que sortirà serà el que s’exportarà al món colonial en construcció i serà el punt de partida de l’administració local contemporània. Aquest model parteix d’un acord públic – privat, en el qual el sector públic s’encarrega dels serveis (l’entramat viari, les instal·lacions de llum, aigua, gas) i la resta queda pel sector privat immobiliari que monetaritza completament el desenvolupament urbà a través de les rendes i de la capacitat de pressió que els confereix tenir la propietat immobiliària; l’administració no recuperarà mai les inversions fetes en serveis per manca d’una fiscalitat adequada, cosa que originarà dèficits crònics.  Hi haurà dues maneres de construir habitatges: en el límit dels carrers, alineats uns contra els altres amb els comerços a baix i els habitatges en els pisos superiors; fora dels límits dels carrers, amb una densitat poblacional menys intensa. Sigui quina sigui la tria, la propietat pot obtenir rendes per dues vies: augmentant costos en el cas de les construccions individuals i augmentant densitat de blocs (o pisos) en el cas dels habitatges per als treballadors. La nova perifèria residencial es compacta i empeny les activitats productives a franges més llunyanes del centre, els suburbis, on es mesclen de fet, ciutat i camp. D’aquesta manera, les antigues perifèries s’integren a la ciutat i les activitats econòmiques es desplacen cap als suburbis. L’excel·lent exposició Suburbia al CCCB (2024) explicava el model de creixement urbà estatunidenc posterior a la Segona Guerra Mundial.

Aquesta primera regulació urbana millora una mica, però de manera insuficient les condicions de vida de les classes populars ja que continua l’excessiva  densitat en el centre i l’emergència residencial encara que algunes intervencions, com la construcció de parcs públics ho intenten. La nova ciutat post-liberal se sobreposa a la ciutat antiga i medieval, adaptant (quan es considera possible) els antics edificis als nous usos, però demolint els que no es poden adaptar. Es conserven alguns, de valor artístic, que passen a complir la funció de museus a l’aire lliure. Aquests edificis salvats passen a representar l’experiència excepcional de la bellesa, en un marc de paisatge urbà quotidià caracteritzat per la lletjor. Aquests edificis emblemàtics seran la base del que avui dia coneixem com a centre històric.

Una ciutat amb aquestes característiques, amb desproporció entre uns serveis públics insuficients i la possibilitat expansiva de les rendes immobiliàries, és en ella mateixa un mecanisme discriminatori, que confirma el poder de les classes dominants; l’interès de millora serà subordinat sempre a la pressió de les rendes immobiliàries i l’acord entre la burocràcia pública i la propietat immobiliària serà clau; la burgesia productiva acceptarà el model ja que garantir les rendes és afermar el control i l’hegemonia de la classe burgesa. 

Exemples diferents d’aquesta mena de transformació són el París de Haussman, durant el segon Imperi (entre 1852 i 1870) o a Viena (1857) o el model d’Eixample barceloní (1859). En el pla Haussman es partia d’un centre medieval format per carrers estrets entortolligats, mal il·luminats i molt poc salubres, que havien estat (això és una segona derivada a considerar) el patró de la resistència popular en la revolució de 1848. Haussman, eliminarà aquest centre medieval i el substituirà per carrers i avingudes àmplies i il·luminades que, en cas d’insurrecció popular, no facilitaran la lluita irregular com passarà l’any 1871 en zones no reformades encara on la revolució obrera de la Comuna era molt difícil de reprimir per un exèrcit que tenia una mobilitat impossible en aquella estructura urbana antiga.

En el cas de Viena i la Ringstrasse es tractava de tirar a terra la muralla que envoltava la ciutat i amb ella les construccions populars afegides a la muralla que eren extramurs. Iniciat en època de l’emperador Franz Josef I (1857) perseguia, com en al cas francès, afermar la grandesa de l’Imperi i obrir àmplies avingudes que facilitessin la repressió en cas de nova revolució, ja que el cas de 1848 també hi era molt present. El pla Cerdà de Barcelona (1859) era parcialment diferent, ja que no hi havia una idea de fons repressiva en la demolició de la muralla, sinó fer una ciutat més gran i més humana, però l’aplicació final del projecte va ser totalment especulativa (de seguida van desaparèixer els patis interiors de les illes de cases entre altres coses) i de control.

En el cas estatunidenc, el model europeu era difícilment imposable, ja que l’àmplia disponibilitat de superfície va fer que continués  el model horitzontal a les perifèries (cases unifamiliars tal com s’explicava en l’exposició Suburbia esmentada més amunt.

LA CIUTAT COLONIAL I LA “MODERNITZACIÓ” DEL MÓN

La cursa colonial s’intensifica a la segona meitat del segle XIX i aquest model queda consolidat amb el Congrés de Berlín l’any 1878 que reuní representants de diversos estats europeus sota la presidència de Bismarck amb el propòsit de reorganitzar la zona dels Balcans després de la derrota de l’Imperi Otomà a la Guerra russo – turca de 1877 – 78 i de la posterior Conferència de Berlin de 1885. El Congrés no arreglaria per a res la zona dels Balcans, ni les influències de les potències o els nacionalismes naixents i acabaria com un dels detonants principals de la Gran Guerra de 1914. La Conferència va ser convocada i organitzada novament per Bismarck amb la finalitat de resoldre els problemes que creava l’expansió colonial a Àfrica i resoldre la cursa per Àfrica entre les principals potències europees. De forma constant al llarg del segle XIX, s’havia anat passant d’un control més o menys intens de les rutes comercials afro-asiàtiques a un control cada cop més gran del territori amb desplaçaments de molta emigració procedents de les metròpolis, cosa que donava lloc a una intervenció a les ciutats de les colònies.

De manera genèrica, el plantejament urbà que s’acaba fent en els territoris extra-europeus és el de la ciutat post-liberal. En alguns casos això implicarà una intervenció -especialment a Àsia, sobre les ciutats preexistents, en uns altres implicarà la construcció de ciutats noves. A l’Índia, ciutats com Bombai o Madràs acabaran sent les dues grans ciutats del país, amb una segregació molt clara entre barris indígenes i barris “europeus”. El cas de Delhi és diferent: fins l’any 1858 hi continua residint l’antic Gran Moghul, posteriorment la ciutat es degrada a centre provincial tot i que en 1878 és triada com a escenari monumental per al Durbar, l’entronització com Emperadriu de la Reina Victòria. L’any 1911 s’acorda la construcció d’una nova ciutat destinada als assumptes imperials, que serà New Delhi, inaugurada el 1930.

A la Xina, el tractat de Nanking (1842) que havia acabat la primera Guerra de l’Opi, obligava les autoritats xineses a obrir ports als estrangers. En aquest context, Shanghai, que no tenia un nucli urbà definit però  que es troba estratègicament a la desembocadura del Iang-Tse, acabarà creixent com a ciutat “estrangera”, arribant a funcionar, pràcticament com una ciutat-estat. Gradualment es convertirà en la ciutat més important de la Xina.  El cas del Japó és diferent ja que en aquest cas la revolució (o restauració) Meiji de 1868 dona lloc a un patró propi de desenvolupament urbà.  Els nous governants modifiquen a fons l’estructura de Tòquio que rebrà molta emigració del camp i es transformarà en una grandíssima ciutat seguint un model de creixement radial amb els serveis d’una ciutat post-liberal. D’altres  centres en un altre temps provincials, com Osaka o Nagoya es transformaran i modernitzaran en un sentit similar i també es fundaran ciutats completament noves com és el cas de Sapporo, que seguirà l’exemple urbanístic quadriculat nord-americà.

LA CIUTAT DEL SEGLE XX

El model de ciutat post-liberal del segle XIX, va quedar obsolet amb els profunds canvis que comportà la revolució científico – tecnològica amb una generalització i massificació de la població urbana en la qual les classes populars es van organitzant paulatinament i els serveis (transports, gas, electricitat…) i l’arquitectura s’han d’anar adaptant a la nova realitat. Els estudis d’arquitectes i urbanistes es fan des de la definició clar de les funcions de les ciutats al nou segle: 

1. Habitar: considerant tant la qualitat dels nous habitatges com la dels serveix annexos.
2. Treballar: considerant de manera global els tres sectors de l’economia (agrari, industrial i terciari). Aquí entraven les propostes de la nova ciutat jardí.
3. Cultivar el cos i l’esperit: calia prioritzar els establiments culturals i els espais verds.
4. Circular: calia concebre la circulació com un conjunt ordenat que tingui en compte el transport col·lectiu, el particular i la circulació a peu.

Calia també definir els elements mínims de cadascuna de les funcions urbanes reordenades. La nova definició d’habitar no és només l’habitatge en sí (la distribució i la decoració funcional), sinó que inclou també la distribució dels serveis en relació a les zones habitades el que conformaria el barri. La nova ciutat s’havia de pensar doncs, com un conjunt on tot havia d’estar interrelacionat, però aquesta nova ciutat futura depenia molt dels conflictes i esdeveniments polítics així com de les característiques preexistents de cada entorn urbà.

Una de les propostes que es van fer a inicis de segle és el de la Ciutat Jardí, de fet un moviment nascut a finals del segle XIX de la mà de l’urbanista britànic Ebenezer Howard (1850 – 1928) que tenia com a característiques principals intentar substituir les ciutats industrials per ciutats de menor mida  amb una propietat del sòl pública o comunitària i terres agrícoles dins la ciutat amb creixement controlat i amb límits definits de població que no es podien superar. La Garden City Association creada per Howard va promoure la fundació l’any 1913 de la primera ciutat jardí a Letchworth, a 55 km al nord de Londres, en un terreny de poc més de 1860 hectàrees per a una població de 33.000 habitants. Les  ciutats jardí eren zones urbanes dissenyades per a una vida saludable i de treball; havien de tenir una grandària que fes possible una vida social plena, no havien de ser molt grans, el seu creixement havia de controlat i caldria limitar la població. Estaria envoltada per un cinturó vegetal i comunitats rurals en proporció de 3 a 1 respecte a la superfície urbanitzada. El conjunt, especialment el sòl, com ja hem dit, seria de propietat pública, o hauria de ser de propietat comunitària, amb la finalitat d’evitar l’especulació dels terrenys. S’han realitzat ciutats segons aquest esquema a Anglaterra, els EUA, Alemanya, el Brasil i també a Espanya (la Ciudad Lineal de Madrid). Cebrià de Montoliu (1873 – 1923), un funcionari de l’ajuntament de Barcelona, intentà desenvolupar un projecte de Ciutat Jardí; seguidor de les idees de Howard promogué un seguit de conferències a l’Ateneu Barcelonès els anys anteriors a la Gran Guerra sobre el tema, però no se’n sortí i abandonà el projecte  tot havent constituït una societat cívica de la Ciutat Jardí que quedà en via morta.

Les grans destrosses que va ocasionar la Segona Guerra Mundial foren una gran ocasió per a repensar les ciutats i les àrees metropolitanes integrant una planificació que va corregir, almenys en part, els defectes de la ciutat decimonònica en sentit redistributiu. En els països de l’Europa occidental, la democratització del poder local, les inversions en la reconstrucció post-bèl·lica i el desenvolupament dels serveis ajudaria en molts casos a transformar en sentit democràtic les ciutats. L’instrument que s’utilitzarà arreu serà el Pla General, concebut per a repensar les ciutats en  un sentit integral i amb òptica metropolitana, incorpora de manera generalitzada un plantejament regulador. A la Gran Bretanya, el pla Abercrombie pel Gran Londres (1944), partia de la gran destrucció urbana provocada pels bombardejos alemanys va destruir extenses zones urbanes en tot el comtat de Londres, però especialment en el nucli central. Més de 50.000 habitatges del centre de Londres van quedar completament destruïts, mentre que més de dos milions van patir algun tipus de mal per les bombes. Això va brindar al Consell del Comtat de Londres una oportunitat única per a planificar i reconstruir zones buides de la ciutat a una escala mai vista des del Gran Incendi de Londres de 1666.

LES DONES I LA CIUTAT CONTEMPORÀNIA

Els conflictes i la segregació de classe se juxtaposen amb la segregació de gènere. La vida urbana implica canvis substantius per a la vida de les dones, en àmbits que van des de la sociabilitat, als comportaments admesos o censurats, al seu paper en l’estructura productiva i reproductiva, a la imatge que es projecta d’elles o bé a la seva presència en el nou escenari urbà.

Els espais de sociabilitat femenina en les ciutats són diferents per a les classes altes o les populars: en el primera cas la grans botigues o grans magatzems com és el cas del londinenc Harrods obert l’any 1849, les Galeries Lafayette obertes a París el 1896 o el més tardà El Corte Inglés aparegut a Espanya l’any 1940. En aquests casos, el fet de comprar  i la manera de fer-ho confereix estatus. Apareixen fenòmens com la female shoper  o la cleptomania femenina, ja a finals del XIX o inicis del segle XX  com a formes de malestar social o aspiracional. Els salons de te eren espais de sociabilitat exclusivament femenins on quedava palesa la levitat femenina (només se’n consumien pastes i te, gens de carn o productes masculinitzats) on els homes no hi accedien sinó era per acompanyar de forma puntual la dona. Els homes ja tenien els seus propis espais segregats, els clubs, els cafès o els pubs.

Per a les classes populars, el carrer era la principal zona de sociabilitat com una projecció de les llars, tot reproduint pràctiques de sociabilitat pròpies de les zones rurals d’origen. El carrer  supera l’estretor de l’habitatge popular o obrer, i construeix espais de solidaritat  per a la criança i les necessitats bàsiques. El mercat és un altre espai important de sociabilitat per a les classes populars i van ser llocs on les dones van dominar numèricament com a titulars de les llicències de parades i, durant molt de temps més, la seva clientela va ser quasi exclusivament femenina. El safareig municipal, entès com a espai públic i col·lectiu de dones era un lloc on aquestes podien parlar i compartir mirant-se als ulls, lluny de les  mirades masculines. Lligats a l’arquitectura pròpia de la ciutat, hi havia altres espais típics de la sociabilitat femenina com els porxos, els balcons o les finestres, prolongacions de l’habitatge; de fet, la porta de la casa tan aviat es pot interpretar com a porta de sortida  o com a límit prohibit. Les cortines constituirien un element de moralitat. En la moral d’aquella època, les dones eren “les reines de la casa”.

Hi havia tota una sèrie de codis de comportament urbà, sobretot entre les dones burgeses: la vestimenta, el no fumar, portar sempre el cabell recollit o circular pels carrers de forma “adequada”, o sigui, una mica per darrere dels senyors. L’increment del servei domèstic com a fita laboral femenina era un cert miratge de la hipotètica conquesta de noves ocupacions femenines ja que, fins i tot a finals dels anys 30 del segle XX, el 70 % de les dones treballadores ho feien en el servei domèstic assalariat. El treball en els mercats (com a dependentes i després en molt casos com a empresàries), seria una altra de les primerenques sortides al món professional de les dones, juntament amb els treball en les noves centraletes telefòniques.

IDENTITATS I IMAGINARIS URBANS

Cal entendre els fenòmens urbans com una acumulació de bens i de pràctiques culturals molt diverses. Es poden entendre aquests fenòmens com una experiència de la complexitat de procedències, llenguatges i cultures diferents. La ciutat és un lloc que autoritza, normalitza i concentra les diferències, constituint identitats dispars i permetent experiències de “contaminació” (social, cultural, antropològica…), en una certa manera inèdites, per la velocitat dels canvis (circulació, avenços tecnològics, horitzontalitat de serveis, etc.) i per la seva concentració espacial. Els espais públics urbans són llocs on s’evidencien tres àmbits interrelacionats: La visibilitat dels conflictes i les negociacions en la trobada amb la diferència i l’alteritat. L’accessibilitat com l’obertura del públic fent-se possible a totes i tots. La col·lectivitat que conforma la reunió d’individus que estan junts assumint la superficialitat del vincle urbà. Segons Lefebvre (1967):

“l’urbà no és ni essencial , ni substancial, és més aviat una forma i un procés inestable, la de la trobada i de la reunió de tots els elements que constitueixen la vida social i cultural de la ciutat”.

De tota manera les experiències viscudes no són iguals per a tothom  ni tampoc ho són els diferents imaginaris generats:

El flâneur, habitant prototípic d’una ciutat en creixement oposat a la visió de la col·lectivitat observa la ciutat i la seva complexitat com un món en petit. Així descrivia Baudelaire (1863) la vida moderna a les ciutats:

“[…] pel perfecte flâneur, per a l’observador apassionat, és una alegria immensa establir el seu lloc en el cor de la multitud, entre el flux i reflux del moviment, enmig del fugitiu i l’infinit. Estar lluny de la llar i així i tot sentir-se a casa en qualsevol part, contemplar el món, estar en el centre del món, i no obstant això passar inadvertit —tals són els petits plaers d’aquests esperits independents, apassionats, incorruptibles, que la llengua amb prou feines arriba a definir de forma  maldestra. L’espectador és un príncep que s’alegra en el seu anonimat […] Així, l’amant de la vida universal penetra en la multitud com un immens cúmul d’energia elèctrica. O podríem veure-ho com un mirall tan gran com la pròpia multitud, un calidoscopi dotat de consciència, que en cadascun dels seus moviments reprodueix la multiplicitat de la vida, la gràcia intermitent de tots els fragments de la vida”

La visió d’una ciutat són sovint diferents imaginaris que pugnen per imposar un determinat discurs. Dos exemples per acabar aquest bloc: veiem com es reprodueix l’imaginari sobre la formació del barri de Pueblo Almada a Córdoba (Argentina, 1915):

“Coneixem bé com va néixer aquest barri, un autèntic poble petit de la nit al dia; com es va manifestar ràpidament el seu progrés material en l’edificació, en el traçat d’amplis carrers, en l’establiment de l’enllumenat públic, activament impulsat tot per un veïnat ansiós de progrés i de benestar. En un altre ordre no es va desatendre la cultura general i en aquell poble funciona una escola pública. Avui s’hi acaba de donar un pas més amb la creació d’una biblioteca popular que significa un evident progrés i que parla molt bé a favor d’aquell nucli de veïns que s’han proposat com a norma fer el bé al poble en el si del qual viuen […]”

Aquest imaginari contrasta amb la visió que transmet Pío Baroja (1905) sobre l’Ensanche Sur a Madrid:

“viuen trencats i bruts, com l’home primitiu. Sense casa fixa, s’arrepleguen als “hotels de l’hampa”, en paradors i cases de dormir. Uns altres acudeixen als refugis i asils de nit, i els que arriben tard es queden en els munts d’enderrocs caldejats per fems, en cavernes, com a veritables troglodites, o bé dins de la ciutat, en els angles de solars abandonats, en els pòrtics i en les pollegueres de les portes”.

EL DRET A LA CIUTAT

Comprendre l’urbà avui dia implica traçar una estratègia de coneixement inseparable de l’estratègia política. Henri Lefebvre (1967) convida a fer-ho sobre l’eix de la posada en pràctica d’un dret: el dret a la ciutat, a la vida urbana, condició per a una democràcia i un humanisme renovats, tot lluitant contra el model imposat. David Harvey (2008) reflexiona també sobre el mateix dret a la ciutat:

“Però també poden definir-se nous drets. Com el dret a la ciutat, que no és, com deia al començament, el simple dret a accedir al que els especuladors de la propietat i els funcionaris estatals han decidit, sinó el dret actiu a fer una ciutat diferent, a adequar-la una mica més als nostres anhels i a refer-nos també nosaltres d’acord amb una imatge diferent. La creació de nous espais urbans comuns, d’una esfera pública amb participació democràtica activa, requereix remuntar l’enorme ona de privatització que ha estat el mantra d’un neoliberalisme destructiu. Hem d’imaginar-nos una ciutat més inclusiva, encara que sempre conflictiva, basada no només en una diferent jerarquització dels drets sinó també en diferents pràctiques polítiques i econòmiques. Si el nostre món urbà ha sigut imaginat i després fet, pot ser re-imaginat i re-fet. L’inalienable dret a la ciutat és una cosa per la qual val la pena lluitar. L’aire de la ciutat ens fa lliures, solia dir-se. Doncs bé: avui l’aire està contaminat; però pot netejar-se”

L’ONU  defineix una sèrie de punts sobre com hauria de ser aquest assentament humà que diem ciutat:

1. Lliure de discriminació per motius de gènere, edat, estat de salut, ingressos, nacionalitat, origen ètnic, condició migratòria o orientació política, religiosa o sexual.

2. D’igualtat de gènere, que adopta totes les mesures necessàries per a combatre la discriminació contra les dones i les xiquetes en totes les seues formes

3. De ciutadania inclusiva en el qual tots els habitants (permanents o temporals) siguin considerats ciutadans i se’ls tracti amb igualtat.

4. Una major participació política en la definició, execució, seguiment i formulació de pressupostos de les polítiques urbanes i l’ordenació del territori amb la finalitat de reforçar la transparència, l’eficàcia i la inclusió de la diversitat dels habitants i de les seues organitzacions.

5. Compleixi les seves funcions socials, és a dir, que garanteixi l’accés equitatiu i assequible de tots a l’habitatge, els béns, els serveis i les oportunitats urbanes, en particular per a les dones, els grups marginats i les persones amb necessitats especials.

6. Amb espais i serveis públics de qualitat que millorin les interaccions socials i la participació política, promoguin les expressions socioculturals, abracin la diversitat i fomentin la cohesió social.

7. Amb economies diverses i inclusives que salvaguarda i assegura l’accés a mitjans de vida segurs i treball decent per a tots els seus residents.

8. Sostenible amb vincles urbà-rurals inclusius que beneficiï les persones empobrides, tant en zones rurals com urbanes, i asseguri la sobirania alimentària.

En la visió de Pier Vittorio Aureli (2013), el projecte de ciutat és definit:

“[…] no com una simple massa de fluxos i programes, sinó com a forma política. Els termes “política” i “forma” són assumits com el criteri fonamental que construeix l’essència de la ciutat. Si l’essència de l’acció política és l’intent de protegir una forma de coexistència entre els individus, es pot dir que la forma arquitectònica-mitjançant el disseny de patrons, l’enquadrament i la representació de l’espai de coexistència, inevitablement implica una visió política. Fins i tot si no hi ha una arquitectura política, certament hi ha una forma política de fer i llegir formes arquitectòniques. Lluny de ser només una categoria estètica, la forma física representa la comprensió política de la ciutat com un procés dialèctic constant d’inclusió i exclusió. Aquest compromís amb la responsabilitat formal i material pretén ser una desviació de la retòrica del “laissez faire” de flexibilitat, indeterminació, programació,  hibridació i immaterialitat que ha paralitzat la recent discussió sobre la ciutat”.

Bibliografia bàsica [BAB]

• BENEVOLO, Leonardo: Storia della città 4. Laterza, Bari, 1993, 330 pàg.
• BENJAMIN, Walter: El retorno del «flânuer». En: FRANZ, Hessel. Paseos por Berlín. Madrid: Editorial Tecnos, 1997, 281 pàg. [BAB]
• BERMAN, Marshall: Todo lo sólido se desvanece en el aire: la experiencia de la modernidad. Siglo XXI, 2001, 386 pàg. [BAB]
• DE SETA, Cesare. La ciudad europea del siglo XV al XX: orígenes, desarrollo y crisis de la civilización urbana en la Edad Moderna y Contemporánea. Ediciones AKAL, 2002. [BAB]
• GRAVAGNUOLO, Benedetto. Historia del urbanismo en Europa 1750-1960. Ediciones Akal, 1998. 486 pàg. [BAB]
• HARVEY, David. París, capital de la modernidad. Ediciones Akal, 2008, 458 pàg. [BAB]
• MARINAS, José Miguel. “La ciudad abierta y sus enemigos”. a La ciudad contemporánea. Biblioteca Nueva  RS, 2016. p. 15-38. [BAB]
• PERROT, Michelle: Mujeres en la ciudad, Santiago de Chile, Editorial Andrés Bello, 1997, 159 pàg. [BAB]

Paola Lo Cascio

Historiadora i professora agregada de la UB. Llicenciada en Ciències Polítiques (Universitat La Sapienza) i doctora en Història (Universitat de Barcelona).

Membre del Consell d’Estudis del Grau de Treball Social i Vicedirectora del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB.

Línies de recerca: a) Història de les institucions polítiques, regionalisme, nacionalisme i noves formes de governança; b) Cultures Polítiques, institucions, conflicte i canvi social al llarg del segle XX a Espanya.

Publicacions més rellevants:

• Lo Cascio, P. (2015). Pasado y futuro en un presente convulso. Dos revistas económicas catalanes delante de la Gran Guerra. Rubrica Contemporánea, 3, pp. 57 – 63 . ISSN: 2014-5748Guimerà, J.A.;

• Lo Cascio, P. (2015). “Políticas de comunicación y liderazgo político en democracias mediatizadas: el caso de Cataluña (1999-2003)”. Revista de Estudios Politicos (175) . https://doi.org/10.18042/cepc/rep.175.04 . ISSN: 0048-7694

• Lo Cascio, P. (2020). “Anatomía de unos gobiernos independentistas”. Historia del Presente (35) . ISSN: 1579-8135

• Lo Cascio, P. (2006). “Muerte de un editor en una torre eléctrica: notas sobre la violencia política en Italia (1969-1980)”. Historia Contemporánea (32), pp. 213 – 235 . ISSN: 1130-2402

• LO CASCIO, P. (2020). “El pujolismo entre gestión y cultura política. Unas notas interpretativas (1980-2003)”. Ayer. Revista de historia contemporánea (120), pp. 283 – 308 . ISSN: 1134-2277

• Lo Cascio, P.; Rúa, J.M. (2010). “Ideologia i poder polític al primer franquisme: y el que no quiera será arrollado” . En RAFAEL ARACIL, ANDREU MAYAYO, ANTONI SEGURA (EDS.) DIARI D’UNA POSTGUERRA : LA VANGUARDIA ESPAÑOLA (1939-1946) . (pp. 89 – 106) . Editorial Afers . ISBN: 9788493662523 .P.

• Lo Cascio (2013). La guerra civile spagnola. Una storia del Novecento. (pp. 1 – 256) . Carocci Editore . ISBN: 978-88-430-7099-2 .

• Lo Cascio, P. (2008). Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 . (pp. 1 – 394) . Editorial Afers .

• Lo Cascio, P. (2017). In or out: las políticas de internacionalización del procés catalán y la producción de discurso en torno a la independencia (2012-2016) . En Steven Forti (ed. lit.), Arnau Gonzàlez i Vilalta (ed. lit.), Enric Ucelay Da Cal (ed. lit.) El proceso separatista en Cataluña análisis de un pasado reciente (2006-2017) . Número. 131 . (pp. 150) . Editorial Comares . ISBN: 9788490455609 .

• BOX, ZIRA; LO CASCIO, PAOLA (2019). “Culturas políticas, derechas y nación española: del franquismo a Vox” . En Joaquim Rius i Sandra Obiol, eds. (2019). Sociedades en la encrucijada. Nuevas miradas desde la sociología valenciana. . Institució Alfons el Magnànim .

<https://webgrec.ub.edu/webpages/000012/cat/paolalocascio.ub.edu.html>

Tres entrevistes per fer memòria

Per a l’elaboració del documental “Fem memòria. Una transició en construcció” produït per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, es van realitzar un total d’onze entrevistes, de les quals vuit eren d’ateneistes  de diferents generacions i amb memòries diverses modulades per les seves experiències vitals i la seva situació generacional. A més, es van fer tres entrevistes més a persones de reconeguda vàlua en els seus camps professionals i que podien aportar valor acadèmic a les diferents memòries dels voluntaris entrevistats i a l’enquesta prèvia feta entre els socis de l’Ateneu i que constituïa el punt de partida del treball.

Aquestes tres entrevistes a “experts” eren àmplies, al voltant dels quaranta minuts cadascuna, i en el procés d’edició i d’elaboració del documental, només es van incloure els fragments necessaris per a donar una narració contínua i ben estructurada, però les entrevistes contenen molta més informació i, per si mateixes, tenen un valor afegit que ens ha portat a editar-les i publicar-les de manera completa.

Andreu Mayayo: “Franco va morir al llit. El franquisme va morir al carrer“

Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual a la Universitat de Barcelona, reflexiona sobre  la importància de la Caputxinada de 1966 o sobre el final de la Dictadura amb l’assassinat de l’almirall Carrero Blanco (1973) i la mort del general Franco (1975), la dificultat d’explicar actualment la Transició a les aules de secundària o sobre la importància de les Jornades de la Dona (1976). Mayayo aborda les diferències entre memòria i història i també fa una completa reflexió sobre el futur de la memòria democràtica.

Entrevista a Andreu Mayayo “Franco va morir al llit. El franquisme va morir al carrer” Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. 29 de novembre de 2024.

Arnau Gonzàlez Vilalta: “El paper del rei en el 23-F no el sabrem mai perquè la documentació és inaccessible“

Arnau González Vilalta, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona aporta les seves reflexions sobre el control social que exercia el franquisme amb la repressió, la por i el silenci. Un aspecte que desenvolupa és sobre la repressió econòmica i les confiscacions de béns i la importància que van tenir els Fets del Palau de la Música (1960) i la figura de Jordi Pujol. La manera com s’explica (o més aviat com no s’explica) la Transició a les escoles, la rellevància de les mobilitzacions populars en la Transició, especialment els anys 1976 i 1977 i el paper del català en la lluita antifranquista i de l’escoltisme amb una llarga trajectòria com a factor de catalanització. També ens parlarà sobre el rol del rei Joan Carles I el 23 F i, per acabar, situarà i relacionarà els conceptes de memòria i memòria democràtica així com el paper de món acadèmic en la construcció social del relat històric.

Eduard Márquez: “El formigueig de la gent va fer possible la Transició”

Eduard Márquez, és escriptor i autor entre moltes obres, de 1969, una novel·la situada  en el tardo franquisme que retrata un any que, per a l’autor, és una inflexió que marca l’inici de la fi del franquisme. Márquez ens parla dels motius per escriure aquest llibre dins d’un projecte literari més ampli i de les històries menudes, de la gran quantitat de memòries que ell ha recollit, del formigueig de gent que va fer possible la Transició, dels obstacles dels silencis a l’hora de reconstruir la història, de la utilitat possible del cinema com a eina per a fer arribar la història a les noves generacions, de com s’ha de recuperar i preservar la  memòria popular (les petites memòries individuals, és a dir, la memòria al detall), o de la relació que tenim amb la nostra història (la memòria a l’engròs).

L’explosió de la contemporaneïtat (1848-1945)

El curs Les claus del món contemporani. De 1848 als nostres dies, pretén analitzar la dinàmica que ha determinat el món on vivim i les expectatives que se’ns obren al davant. Es força comú el convenciment que vivim un període ple d’incerteses i sovint és amb aquests dubtes que girem el cap al passat per mirar d’entendre quines han estat les línies mestres de la nostra època. Així doncs, aquest és un dels moments en els què és especialment necessària una revisió sistemàtica i serena  del nostre passat recent.

La primera part del curs, la que ara presentem, L’explosió de la contemporaneïtat es centrarà en l’anàlisi del període que va de 1848 a 1945. Així, obrim l’arc temporal per poder analitzar el moment en el què es van concretar factors tan essencials com la democràcia la política, el socialisme i el sindicalisme, la revolució científica i tècnica, el colonialisme imperialista, la mundialització i la pèrdua de la centralitat europea, etc. Analitzem el moment del gran dinamisme de tots aquests factors per poder entendre l’abast de la seva crisi interna enmig de les grans violències de la primera meitat del segle XX. Al final del període ens quedarà obert l’interrogant de cap on podia evolucionar el món sorgit d’aquest cúmul de violències  i irracionalitats, situació que serà l’objecte de la segona part del curs dedicada a l’anàlisi del període 1945 fins els nostres dies.

Calendari

Dimarts 1 d’abril, 11-13h. Introducció general: en què consisteix la contemporaneïtat. Ponent: Jordi Casassas Ymbert, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i director acadèmic del curs.

Dimarts 8 d‘abril, 11-13h. La ciutat en la contemporaneïtat. Ponent: Paola Lo Cascio, historiadora, politòloga i professora agregada de la Universitat de Barcelona.

Dimarts 15 d’abril, 11-13 h. Les Revolucions del 1848 a Europa i el 1868 espanyol. Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la UB.

Dimarts 22 d’abril, 11-13h. La nova potència del moviment sindical i obrer. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora a la Universitat de Barcelona.

Dimarts 29 d’abril, 11-13h. L’explosió colonial i la crisi imperialista. Ponent: David Cao Costoya, historiador i professor lector a la UB.

Dimarts 6 de maig, 11-13h. L’art i la cultura: del realisme a la indeterminació. Ponent: Mireia Freixa Serra, historiadora de l’art i catedràtica emèrita de la UB.

Dimarts 13 de maig, 11-13h. La Revolució russa i les seves conseqüències inicials. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra.

Dimarts 20 de maig, 11,30-13,30h. La Gran Guerra, primera guerra total. Ponent: Alberto Pellegrini, historiador i professor associat de la Universitat de Barcelona.

Dimarts 27 de maig, 11-13h. L’entreguerres, crisi de les democràcies i els feixismes. Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la UB.

Dimarts 3 de juny, 11-13h. La Segona Guerra Mundial. La guerra que s’havia de guanyar. Ponent: Joan Villarroya Font, historiador i catedràtic emèrit de la UB.

Preu del curs

• Alumnat soci de l’Ateneu: 75 € per les 10 sessions
• Alumnat no soci: 150 € per les 10 sessions amb un passi especial mentre duri el curs. Els alumnes disposaran d’un descompte especial per fer-se’n soci/sòcia, mentre duri el curs.

Inscripció i pagament

La inscripció i el pagament es pot fer presencialment a l’oficina d’atenció al soci, a la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona, a partir del dia 17 de febrer al 28 de març de 2025.

Inscripció per Internet: Podeu accedir al formulari d’inscripció al curs https://ateneubcn.cat/form_curs_mon_contemporani/

Més informació a la pàgina web de l’Ateneu Barcelonès, al Blog de la Secció d’Història (https://historia.ateneubcn.cat/) i a historia@ateneubcn.cat

Dossier de l’alumnat

L’alumnat disposarà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica. També disposarà, si és el cas, del material en format digital (power point), després de cada sessió.

Direcció acadèmica, professorat i coordinació tècnica

La direcció acadèmica del curs és a càrrec de Jordi Casassas historiador i catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona.

L’exposició per part del professorat tindrà un caràcter didàctic per a un alumnat no especialista. Hi haurà també un espai de temps per a preguntes i intervencions de l’alumnat.

La coordinació tècnica és de Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història que actualitzarà la informació de cada sessió al Bloc d’Història  i també serà el contacte entre l’alumnat i els serveis de l’Ateneu Barcelonès.

Bibliografia bàsica disponible a la Biblioteca Ateneu Barcelonès [BAB]

• CASASSAS  YMBERT, Jordi (coord.): La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013, 2005 (1a edició), 695 pàg. [BAB]
• CASASSAS YMBERT, Jordi: “Interpretant el segle XX. Primera aproximació” Cercles: Revista d’Història Cultural. Núm. 22, 135-159,   (2019): DOI: https://doi.org/10.1344/cercles2019.22.1005
• FONTANA, Josep: El siglo de la Revolución. Una història del mundo desde 1914. Barcelona, Crítica, 2017, 802 pàg. [BAB] Ressenya
• GRASS, Günter: El Meu segle. Traducció de Pilar Estelrich, Ed 62, 1999, 357 pàg. [BAB]
• HOBSBAWM, Eric. J.: Historia del siglo XX : 1914-1991; Traducció de Juan Faci, Jordi Ainaud i Carme Castells, Barcelona, ed. Crítica, 1995, 614 pàg. [BAB]
• HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del capital 1848 – 1875. Ed Labor, 1998, 358 pàg. [BAB]
• HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del Imperio 1875-1914. Ed. Crítica, 2014, 392 pàg. [BAB]
• JUDT, Tony: Sobre el olvidado siglo XX. Ed. Taurus, 2008, 489 pàg. [BAB]
• JUDT, Tony; SNYDER, Timothy: Pensar el segle XX. Traducció de Miquel Izquierdo i Núria Parès, La Magrana, 2012, 509 pàg. [BAB] Programa Mil·lenium, TV3, 2012
• MAZOWER, M. : La Europa negra. Des de la Gran Guerra hasta la crisis del comunismo, Ed. B, 2001, 512 pàg.
• MAZOWER, M.: El Imperio de Hitler: Ascenso y caída del Nuevo Orden europeo, Traducció d’Enrique Herrando, Ed. Crítica, 2008, 956 pàg. [BAB].
• TODOROV, Tzvetan:  Memoria del mal, tentación del bien : Indagación sobre el siglo XX,  Traducció de Manuel Serrat Crespo. Ed. Península 2002, 377 pàg. [BAB]

Bibliografia per a cada sessió

Per a cada sessió el professorat ha seleccionat una bibliografia específica que es detallarà en el dossier del Curs de l’alumnat