100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera. El cop i Puig i Cadafalch

10 Octubre 202318 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimecres 18 d’octubre a les 18.30 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la taula rodona: 100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera. El cop i Puig i Cadafalch, amb la participació de Jordi Casassas, Giovanni C. Cattini i Teresa Abelló, historiadors i Esteve Mach de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch.

Presenten: Oriol Calvo i Vergés, president de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch i Joan Solé Camardons de la Secció d’Història

L’acte és una iniciativa conjunta de l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch i de l’Ateneu Barcelonès.

Accés obert

Josep Puig i Cadafalch. Fotografia de Pau Audouard

100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera. El cop i Puig i Cadafalch

El 13 de setembre passat, s’acaba de complir un aniversari molt trist: els 100 anys del cop d’Estat de Primo de Rivera. Un cop, que tallà de soca-rel, el primer assaig d’autogovern de Catalunya des de 1714. Un autogovern, el de la Mancomunitat que, en termes de cost-benefici; és a dir, per la relació entre mitjans i resultats, ha estat dels més productius de la nostra història moderna. Encara avui en vivim d’aquells fonaments i d’algunes d’aquelles parets mestres.

Primo de Rivera implantà una dictadura militar que feu una repressió brutal dels drets polítics, socials i lingüístics dels catalans i, en certa manera, constituí un assaig de la posterior dictadura de Franco. Per a Puig i Cadafalch fou la causa d’un exili voluntari – encara que inevitable – i, alhora, representà un final avançat de la seva carrera política a la primera fila.

L’actuació de Puig i Cadafalch, en tant que president del govern català en el moment del cop d’estat, ha estat jutjada de forma lleugera i, sovint, pejorativa. Fet que ha tingut un pes clar en la seva valoració històrica com a personatge polític. Els professors Jordi Casassas, Giovanni C. Cattinni i Teresa Abelló, ens ajudaran a reviure i analitzar el que va passar.

Bibliografia bàsica

CASASSAS YMBERT, JORDI (Edit): La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Textos. Selección, bibliografia e introducción de Jordi Casassas,Ed.Anthropos, 1983. historia ideas y textos. 348 pàg.

QUIROGA FERNÁNDEZ DE SOTO, ALEJANDRO: Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación, Ed. Crítica, 2022, 416 pàg.

ROIG ROSICH, JOSEP M. : La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, 684 pàg.

AB ORIGINE Número 87 (setembre 2023) – Especial «Cent anys de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera» Aquí

«En l’àmbit de la cultura és on podem trobar un model i idea de nació. Que podia estar, o no, identificat amb el de la dictadura» Entrevista a Marta García Carrión
“Les causes i l’inici de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera”, Jaume Esteva, Maria Eugènia (2023)
“Els socialistes i la dictadura: una estranya relació de simbiosi”, Atienza Pérez, Carlos (2023)
“El Marroc: la pedra a la sabata de Primo de Rivera”, Pizarro Homs, Xavi (2023),
“Gènere, masculinitats i feminitats en la Dictadura de Miguel Primo de Rivera”, Rubio Lapeña, Miguel Ángel (2023)
“La repressió de l’anarcosindicalisme durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)”, Vicente Pareja, David (2023)
“Editorial: una dictadura de segona?”, Equip Editorial AB ORIGINE (2023)

Més informació

Alejandro Quiroga: “La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya” Conferència a l’Ateneu Barcelonès. Secció d’Història, 9 maig 2023. Aquí.

No es pot entendre Miguel Primo de Rivera sense Catalunya, de la mateixa manera que és difícil comprendre la Catalunya dels anys 20 sense la figura de Primo de Rivera. La conferència té un doble objectiu. D’una banda, s’analitza la figura del general Miguel Primo de Rivera i la seva experiència política a la Barcelona dels anys anteriors al cop d’Estat del 13 de setembre del 1923. D’altra banda, examinem les polítiques de nacionalització de masses dutes a terme a Catalunya durant la dictadura primorriverista.

Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira: “Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera” Fundació Irla a l’Ateneu Barcelonès, 13 setembre 2023. Aquí.

La nit del 12 al 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va declarar l’estat de guerra com a resposta a la conflictivitat social que travessava el país. Amb el plàcet del rei Alfons XIII al seu pronunciament militar, Primo de Rivera començava així un període dictatorial atípic de set anys. Quan es compleixen 100 anys de l’inici de la dictadura, la Fundació Irla promou aquesta jornada per analitzar les conseqüències d’aquesta etapa, especialment a Catalunya, i que són determinants per entendre la República i el Franquisme.

Miquel Nistal:”Primo de Rivera” Ressenya al Blog Gaudirlacultura, 25 maig 2023. Aquí

Aquest important personatge de la història espanyola del segle XX, ha estat poc estudiat ja que esdeveniments històrics posteriors a la seva vida l’han relegat a una posició secundària, no justificada historiogràficament, ja que el seu rol és molt important en el desenllaç de la Restauració i en el posterior adveniment de la llarga dictadura franquista.

Maria Coll (text) / Teresa Abelló (assessorament): “El Noi del Sucre: una víctima del pistolerisme“, Sàpiens 252, març 2023.

Salvador Seguí va ser el líder de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya durant el període més dur i conflictiu de l’organització. El seu lideratge combatiu, però també conciliador, el va convertir en un blanc de la Patronal. El 10 de març de 1923, en un moment en què empresaris i obrers es mataven pels carrers, era assassinat d’un tret al cap.

Xavier Casals: “Anatomia d’un cop d’estat”, Sàpiens 258, setembre 2023

El mes de setembre de 2023 va fer exactament cent anys que, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va protagonitzar un cop d’estat. L’article dissecciona minuciosament les arrels de l’alçament, el suport tebi –però suficient– del rei Alfons XIII i els suports antagònics que el futur dictador tenia a Catalunya, abans i després del cop.

Maria Coll (text) / Andreu Mayayo (assessorament): “La guerra del Rif, des de dins”, Sàpiens 237, desembre 2021

Milers de joves catalans van participar en la guerra del Marroc, un conflicte colonial que pretenia salvar l’honor d’una pàtria que no sentien seva. Entre ells, Josep Tarradellas, el futur president de la Generalitat de Catalunya, i Joaquim Ventalló, que seria regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Recuperem les cròniques dels veritables protagonistes d’aquella guerra, algunes de les quals inèdites.

Giovanni Cattini: L’Aixecament de Prats de Molló i l’Exèrcit Català, 4 de novembre de 1926. Dies que han fet Catalunya. Ed. Rosa dels Vents, 2021, 304 pàgines. Aquí

El 4 de novembre de 1926 la gendarmeria francesa havia avortat un projecte d’invasió del Principat des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir. Hi participaven alguns centenars d’independentistes catalans, i també un grup nodrit d’antifeixistes italians, que comptaven amb uns suports incerts a l’interior de Catalunya, entre els quals hi havia destacats militants de la CNT. Giovanni Cattini ens explica per primera vegada com va anar la persecució de la diplomàcia espanyola contra els exiliats independentistes dels anys vint.

Jordi Casassas: La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme. Premi d’assaig Carles Rahola. Pòrtic Edicions, 2017, 320 pàgines.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra. El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el refl ex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme. Sobre la Dictadura de Primo i Puig i Cadafalch: pàgines 209-210 i 245-262.

La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra

19 Setembre 202311 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 2 d’octubre 2023 a les 17h a sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra, amb Amadeu Gallart, economista, escriptor i autor del llibre La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

La Tertúlia, amb una assistència de 29 persones despertà una gran interès per part dels tertulians.

Tertúlia Amics de la Història 2-10-2023 *La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra*

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra

La figura d’Enric Canturri, alcalde de la Seu entre el 1931 i el 1933, diputat al Parlament català des del 1932, exiliat a Andorra, França i Bèlgica arran dels Fets d’octubre del 1934, retornat el febrer del 1936 amb el triomf del Front Popular i comissari de la columna Macià-Companys durant la Guerra civil, és sens dubte una de les més fascinants dels anys 30 del segle passat al Pirineu. Fascinant i també controvertit, pel paper que va tenir –o que més aviat, no va tenir– en els funestos mesos inicials de la conflagració, quan una trentena de veïns de la Seu i comarca van ser víctimes dels faistes que controlaven el Comitè de Milícies Antifeixistes.

Enric Canturri i Ramonet (La Seu d’Urgell, 8 d’abril de 1897 – Ciutat de Mèxic, 16 de desembre de 1971)

El llibre d’Amadeu Gallart arrenca amb la proclamació de la República i l’ascens de Canturri a l’alcaldia, en repassa les principals fites –assenyaladament, la instauració de l’institut a la Seu– i la participació als Fets d’octubre, i l’estretíssima relació que durant tot aquest període va mantenir amb Andorra, amb atenció destacada per a la vaga de Forces Hidroelèctriques d’Andorra (FHASA) del 1933 i per on va marxar a l’exili en dues ocasions, la primera, el 1934; la segona i definitiva el 1939: va desfilar per Montlluís, Montpeller i Casablanca, i el 1942 es va embarcar cap a Mèxic, on va morir el 1971 sense haver tornat mai a trepitjar la Seu. (Font: A. Luengo a Bon Dia AD 31/12/2019)

Barcelona, 6 de desembre de 1932. El president Francesc Macià amb els diputats d’Esquerra Republicana de la circumscripció de Lleida, durant l’obertura del Parlament de Catalunya. D’esquerra a dreta: Francesc Viadiu, Josep Magre, Enric Canturri, Pere Mias, Josep Maria Espanya, Francesc Macià, Humbert Torres, Pere Coromines, Ricard Palacín, Josep Companys i Joan Sauret. Autoria: Pau Lluís Torrents. **Font: Fundació Irla**

Amadeu Gallart

Amadeu Gallart, és economista i llicenciat en història contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a gestor administratiu i com a col·laborador del negoci familiar de vins i licors. Va ser alcalde de la Seu de 1979 al 1984. Ara dedica bona part del seu temps a llegir i a escriure sobre la nostra història pirinenca. Entre altres llibres destaquen:

Alt Urgell: una visió de conjunt: una aproximaxió a la seva història, vol. 3 (coescrit amb Sol Gasch i Duran i Mercè Grau) (2011)
Trossos de temps de la Seu de postguerra (coescrit amb Sol Gasch) (2016)
Per Déu, per la pàtria i el rei : la vida d’un carlista pirinenc (Antoni Martí, 1806-1863) (2022)

Amadeu Gallart, tertulià convidat d’Amics de la Història

Més informació

Enric Canturri i Ramonet (La Seu d’Urgell, 8 d’abril de 1897 – Ciutat de Mèxic, 16 de desembre de 1971), Polític i comerciant. Fundació IRLA, Biografia https://memoriaesquerra.cat/biografies/canturri-ramonet-enric

Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia

29 Mai 202318 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 12 de juny a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la tertúlia sobre Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia, amb Antoni Gelonch, escriptor, assagista i autor d’aquesta obra.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Amb la col·laboració de Viena Edicions.

Inscripció obligatòria: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Antoni Gelonch. Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia, Viena edicions, 2022

Ressenya de Josep Sauret al blog Gaudir la cultura

Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).

El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al Blog Gaudirlacultura) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda l’existencialisme i la guerra freda.

La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.

Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…

En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.

Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.

Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.

Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.

Imatge: Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier.Foto per Gilberte Brassaï

Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.

Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.

La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.

La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.

A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.

A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.

Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.

Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.

El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el premi Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la deDostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.

Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…

Imatge: En una foto de 1959, a l’obertura de l’adaptació teatral de Camus de Els posseïts de Dostoievski, tots dos homes porten vestits elegants. Camus, de perfil, té un aspecte més escèptic. Malraux, amb el cap inclinat de manera reflexiva. Aquesta va ser la seva darrera reunió ©LETELLIER/PARIS MATCH/SCOOP/A.HARLINGUE/ROGER-VIOLLET

Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.

Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.

Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.

Antoni Gelonch Viladegut (Lleida, 1956)

Va fer els estudis de Dret i de Farmàcia a la Universitat de Barcelona, i també ha seguit cursos a les universitats de Grenoble i de Harvard. Ha treballat a l’Administració pública i en empreses multinacionals.
Apassionat de l’art i de la reflexió sobre el fet artístic, és director de la Col·lecció Gelonch Viladegut, especialitzada en gravats. És acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i president dels Cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marès de Barcelona.

És autor de diverses obres, entre les quals destaquen: Luter; Napoleó, la Revolució i els Catalans; Mirar Rembrandt; Mirar el Renaixement i la sèrie 100 dones, 100 inspiracions creatives; 100 dones catalanes, i 100 pioneres catalanes; Quan érem Lleidatans. Unes memòries no heroiques.

Més informació

Notes de premsa

Més 3/24, Antoni Gelonch ens presenta l’assaig “Camus versus Sartre. Entre la llibertat i la justícia: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/antoni-gelonch-ens-presenta-la…

Matins de Catalunya Ràdio, Vicenç Villatoro n’ha fet una engrescadora ressenya radiofònica. La podeu trobar entre els minuts 27:24 i 28:27 d’aquest àudio: https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/el-mati-de-catalunya-radio-de-7-a-8-h-01062022/audio/1137174/

Antoni Gelonch dialoga amb Enric Calpena i Josep M. Solé Sabaté sobre “Luter i la seva influència”. En Guàrdia: Podeu escolar-ho aquí.

GORDON MILCHAM: “Camus y Sartre: historia de una amistad y el conflicto que acabó con ella” a El Nuevo cojo ilustrado. Revista de Opinión i Arte. 18 marzo 2004

Les presidències de l’Ateneu de Domènech i Montaner

17 Mai 20239 Desembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 23 de maig a les 18,30h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc Les presidències de l’Ateneu de Domènech i Montaner, un diàleg entre Lluís Domènech Girbau, arquitecte i president de la Fundació Lluís Domènech i Montaner, i Mireia Freixa, catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona i vicepresidenta de la Fundació Lluís Domènech i Montaner, per debatre sobre les complexes presidències de Domènech a l’Ateneu Barcelonès.

Acte de la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès

Accés obert i retransmés en directe

Les presidències de l’Ateneu de Domènech i Montaner

Lluís Domènech i Montaner va ser soci de l’entitat des de molt jove, i aviat destacà en les activitats de la Secció de Belles Arts. El 1898 va ser elegit president per una forta majoria de vots. El seu discurs inaugural va ser El catalanisme i les condicions del poble Català i va tornar a ser reelegit com a president l’any següent, el 1899.

Després d’uns anys dedicats intensament a la política, va tornar a ocupar la presidència el 1904 i 1905. El discurs presidencial de 1905, que no fou publicat, parlà dels seus estudis sobre el romànic català. Va ser reelegir el 1911, el 1912 i el 1913. Mai ningú havia estat set vegades president de l’entitat.

Durant les presidències, la seva activitat va ser permanent amb múltiples conferències i aportacions a la dinàmica cultural i social de l’entitat, així com l’adquisició i reforma del Palau de Savassona com a seu social.

Exposició “Domènech i Montaner, catalanisme i país

Visiteu l’exposició “Domènech i Montaner, catalanisme i país”, a l’entrada de carruatges de l’Ateneu Barcelonès. Comissariada pel Centre d’Estudis Domènech i Montaner

Inauguració de l’exposició a càrrec d’Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès. Foto: Gemma Martí

Dimarts dia 16 de maig es va inaugurar a l’Ateneu Barcelonès l’exposició “Domènech i Montaner, catalanisme i país. La vertebració de la Catalunya moderna” a càrrec de l’historiador Carles Sàiz, comissari de la mostra i president del CEDIM. L’acte, que va obrir la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola i la vicepresidenta Lluïsa Julià, va comptar amb la presentació de Gemma Martí, comissària de l’Any Domènech i Montaner i coordinadora del CEDIM. Durant el parlament, Carles Sàiz va explicar el paper de l’Ateneu en la projecció política i del catalanisme i va dir que des del Centre d’Estudis “avui hem volgut que Domènech i Montaner retorni a l’Ateneu, una entitat que sempre el va acollir en moments de crisi i de la qual va ser president en set ocasions”.

L’exposició, produïda pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, es pot veure en el vestíbul de l’Ateneu fins a finals de juny.

Més informació

Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner aquí.

El Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner és un centre de recerca, sense afany de lucre, fundat a Canet de Mar, l’abril de 2013.

L’objectiu bàsic del Centre d’Estudis és portar a terme estudis sobre Lluís Domènech i Montaner en totes les seves vessants. Per això es compta amb un equip pluridisciplinar de col·laboradors, format per historiadors, historiadors del l’art, escriptors, arquitectes i restauradors que porten a terme tot un ambiciós projecte de recerca que centra el seu camp d’investigació en:

· Arquitectura
· Nacionalisme
· Heràldica
· Història i arqueologia
· Art
· Bibliofília
· Llengua

La forja d’un colpista. Miguel Primo de Rivera i Catalunya

27 Abril 202318 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 9 de maig de 2023 a les 18:30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya, a càrrec d’Alejandro Quiroga, historiador i politòleg (Universidad Complutense de Madrid ).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.

Podeu veure el vídeo de la conferència aquí

La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya, a càrrec d’Alejandro Quiroga, Ateneu Barcelonès, 9-5-2023

*Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación* d’Alejandro Quiroga

Ressenya de Miquel Nistal: “Primo de Rivera” al Blog gaudirlacultura.com

Una part important dels historiadors, fins i tot contemporanis, el defineixen com un bon home, franc, obert, senzill, (campechano que diuen en castellà) impulsor d’una dictadura paternalista, bon gestor econòmic, allunyat del feixisme italià. Les investigacions més recents, entre les quals el present llibre, el descriuen d’una manera oposada: un dictador ambiciós, sense escrúpols, que va regir un règim en extrem nacionalista, repressiu de manera semblant a la resta de dictadures europees dels anys vint i trenta i proper al feixisme, del qual begué ideologia durant els anys de durada de la seva personal dictadura. Vegeu la ressenya completa aquí

La forja d’un colpista. Primo de Rivera i Catalunya

Text d’Alejandro Quiroga

El març de 1922, Miguel Primo de Rivera va ser nomenat capità general de Catalunya. La Barcelona on va arribar el general de Jerez era la ciutat més moderna i més gran d’Espanya. Era, també, un autèntic polvorí social. La lluita entre sindicalistes i empresaris feia anys que provocaven centenars de vagues, locauts i enfrontaments violents amb desenes de morts. Després de la seva arribada a la ciutat comtal, Primo de Rivera va saber convertir-se en un element de referència per a les elits socioeconòmiques catalanes, alhora que guanyava suports entre molt variats grups polítics, incloent els espanyolistes de la Unión Monárquica Nacional (UMN) i importants sectors de la Lliga Regionalista. Va ser precisament en aquest marc de suport per part de l’establishment polític i social català i d’enfrontaments violents amb el sindicalisme anarquista, en què el general de Jerez va començar a pensar que podia liderar un cop d’Estat que posés fi al règim de la Restauració. El suport d’aquestes mateixes elits catalanes a la intervenció armada va suposar un element fonamental a la forja de Primo de Rivera com a general colpista.

D’esquerra a dreta els generales del Directori militar: el general Primo de Rivera, el rei Alfonso XIII, i el general José Cavalcanti de Alburquerque, a primera fila (Foto: Bundesarchiv, Bild 102-09412 / CC-BY-SA 3.0)

Una vegada al poder, Primo de Rivera va posar en marxa el major procés de nacionalització de masses de la història d’Espanya. La dictadura va desenvolupar un sistema d’adoctrinament que va promoure una identitat espanyola de tall monàrquic, catòlic i autoritari. Arreu d’Espanya, la Dictadura va utilitzar el sistema educatiu, la premsa oficial, l’Exèrcit, la Unión Patriótica (UP) i el Somatén Nacional, entre altres institucions, per promoure’n el model d’espanyolitat. En el cas de Catalunya, el procés de nacionalització va venir de la mà d’unes polítiques repressives que van portar a l’empresonament de centenars de catalanistes. Funcionaris, professors, clergues i periodistes, entre d’altres, van ser detinguts, multats i bandejats, acusats de promoure idees catalanistes. Tot i això, les polítiques repressives dels primorriveristes van acabar tenint un efecte no desitjat. Molts dels sectors socials catalans que inicialment van donar suport a la dictadura se’n van anar allunyant de mica en mica. És més, les opcions catalanistes van anar guanyant més pes social, alhora que el nacionalisme català patia un procés de republicanització com a reacció a les polítiques primorriveristes de nacionalització de masses.

Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación

Alejandro Quiroga és l’autor Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación, la primera biografia exhaustiva sobre l’home que va canviar la història d’Espanya del segle XX. Davant certes interpretacions que havien presentat Miguel Primo de Rivera com un personatge “campechano”, sense una ideologia clara i impulsor d’una dictadura paternalista molt allunyada del feixisme italià, el seu darrer llibre, Quiroga ens descriu un polític astut, ambiciós i amb pocs escrúpols, que va imposar un règim nacionalista, autoritari i profundament repressiu en línia amb les dictadures europees contemporànies.

Primo de Rivera va ser el creador del populisme de dretes a Espanya, començant per denunciar els polítics com a elits corruptes i parasitàries de la nació. Va organitzar un sistema de comunicació política basada en notícies falses i es va presentar ell mateix com el líder que duria a terme la voluntat del poble. Des de la Capitania General de Catalunya Primo de Rivera va enarborar els seus ideals militaristes, nacionalistes i autoritaris per fer un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, arran del qual suspengué la constitució espanyola de 1876.

Ara que fa cent anys del començament de la dictadura de Primo de Rivera, és un bon moment per revisar la trajectòria d’un personatge, un temps i uns esdeveniments convulsos i complexos, no només per entendre el darrer segle, sinó també per comprendre alguns factors clau de la política contemporània com el populisme i el nacionalisme

Ramón Franco, Miguel Primo de Rivera, Eduardo González Galarza y Rafael Martínez Esteve.

Alejandro Quiroga Fernández de Soto

Es Investigador Senior Beatriz Galindo, licenciado en Geografía e Historia por la Universidad Autónoma de Madrid y Doctor en Ciencias Políticas por la London School of Economics and Political Science. Ha sido profesor de Historia y Políticas en King’s College London, London School of Economics, Royal Holloway y University of Nottingham. En 2005 obtuvo la plaza de profesor titular en Newcastle University y en 2008 el puesto de Reader in Spanish History en la misma universidad. Entre 2011 y 2016 fue Investigador Ramón y Cajal en la Universidad de Alcalá.

Sus trabajos se centran en el estudio de los nacionalismos y las identidades nacionales en la España del siglo XX y XXI. Es autor de Los orígenes del Nacionalcatolicismo (Comares 2006), España reinventada. Nación e identidad desde la Transición (Península, 2007) (con Sebastian Balfour), Haciendo Españoles. La nacionalización de las masas en la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2008) y Goles y banderas. Fútbol e identidades nacionales en España (Marcial Pons 2014). También ha coordinado con Miguel Ángel del Arco Soldados de Dios y Apóstoles de la Patria. Las derechas españolas en la Europa de entreguerras (Comares 2010), con Alfonso Botti y Felicano Montero Católicos y patriotas. Iglesia y nación en la Europa de entreguerras (Sílex, 2013) y con Ferran Archilés Ondear la nación. Nacionalismo banal en España (Comares 2018).

Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Tertúlia amb Lluís Duran

24 Abril 202311 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 8 de maig de 2023 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció, amb Lluís Duran, historiador i autor de Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció, Viena Edicions.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Amb la col·laboració de Viena Edicions,

Inscripció obligatòria: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Manuel Carrasco i Formiguera

La biografia d’un dels polítics que ha deixat una empremta més profunda al nostre país, i que fou afusellat a mans dels franquistes durant la Guerra Civil

És una figura cabdal per entendre la història passada i present del catalanisme, i un dels polítics que ha deixat una empremta més profunda en la història del nostre país durant la primera meitat del segle XX.

Manuel Carrasco i Formiguera en una visita al País Basc, cofat amb la típica *txapela*. Amic personal del lendakari Aguirre i dels principals dirigents del PNV

A través del seu ideari —cristià, catalanista, antimonàrquic radical…—, i també de la seva obra de govern —tant a la Generalitat de Catalunya com a l’Ajuntament de Barcelona, però també en entitats d’àmbit més reduït—, l’historiador Lluís Duran ens descobreix la biografia i el llegat polític d’un home que va consagrar la seva vida a defensar Catalunya, la democràcia i la República, encara que això li comportés represàlies durant la dictadura de Primo de Rivera i, en plena Guerra Civil, un judici sumaríssim que el condemnà a l’afusellament per les tropes franquistes.

Seguint la seva trajectòria política —de la Joventut Nacionalista a Acció Catalana – Partit Catalanista Republicà, passant per l’impuls a Unió Democràtica de Catalunya—, ens acostem a un home que ha deixat un llegat inigualable.

Sobre l’obra de Lluís Duran: Manuel Carrasco i Formiguera: Pensament i acció

Lluís Duran, historiador i autor del llibre *Manuel Carrasco i Formiguera*. *Pensament i acció*, Viena Edicions

“No és Terminator, és Carrasco i Formiguera” Article de Francesc Canosa, diari ARA 13-11-2022: aquí

“La via de Carrasco i Formiguera” Ressenya de Pere Bosch Cuenca, diari El Punt Avui 6-12-2022: aquí

“Lluís Duran ens presenta l’assaig Manuel Carrasco i Formiguera: pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa”, Més 324 TV3, 17-01-2023, Xavier Grasset conversa amb Lluís Duran, historiador: aquí

“Lluís Duran fa parlar Carrasco i Formiguera”, Ressenya de Víctor Rodríguez a CR Catalunya Religió 2-3-2023: aquí

“Lluís Duran: “No interessar-nos per la vida de Carrasco seria matar-lo dues vegades” Entrevista a Lluís Duran a càrrec de Joan Safont Plumed a Vilaweb 19-03-2023: aquí

Selecció d’obres sobre Carrasco i Formiguera disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

CARDONA, EDUARD; COLL I ALENTORN, MIQUEL: Homenatge a Manuel Carrasco i Formiguera, Generalitat de Catalunya, Catalans Il·lustres, 5, 1991, 114 pàg.

DURAN, LLUÍS: Manuel Carrasco i Formiguera : pensament i acció : per una Catalunya lliure i socialment justa ; pròleg de Quim Torra; Viena Edicions 2022, 927 pàg.

Manuel Carrasco i Formiguera. Diari de presó, 1923-1924, Introducció i edició a cura de JOSEP M. FIGUERES, Barcelonesa d’edicions, 1999, 234 pàg.

BENET, JOSEP: Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat; a cura de Josep Poca Gaya ; epíleg de Rosa Maria Carrasco i Azemar; Edicions 62, 2009, 197 pàg.

RAGUER I SUÑER, HILARI: Divendres de passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera, 3a edició revisada i molt ampliada, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015, 580 pàg.

Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, Sessió a l’Ateneu Barcelonès organitzada per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, juntament amb la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès: “Els orígens del seu compromís Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual”, a càrrec de LLUÍS DURAN; i “Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera” a càrrec d’HILARI RAGUER. Presenten l’acte: Carles Armengol, president de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, i Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Ateneu Barcelonès, 4 de juny de 1919. Blog d’Història aquí,

Sumaríssim 477, Carrasco i Formiguera, Direcció, guió i investigació, M. DOLORS GENOVÈS ; realització, LLUÍS MONTSERAT ; producció, GISELA PERRAU, Televisió de Catalunya.

Més informació

Manuel Carrasco i Formiguera, advocat i polític català: (Família i amics de Manuel Carrasco i Formiguera) https://manuelcarrascoiformiguera.cat/

Kennedyana. Una tertúlia de l’Ateneu Barcelonès a les Rambles

23 Març 202318 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 3 d’abril a les 17h tingué lloc al passeig central de les Rambles, 128 la Tertúlia Kennedyana, l’obra pòstuma de Vicenç Pagès amb Joaquim Noguero, periodista cultural i Ernest Folch editor de Kennedyana. La Dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch Editors.

La Tertúlia és fruit de la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès i Línia Cultura Rambles, en un espai acotat que disposa de cadires, micròfons i de tota la logística i seguretat adequades, en un indret històric davant mateix del Cafè Moka.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

La família Kennedy reapareix a la Rambla

Vicenç Pagès Jordà, homenatjat en una tertúlia al voltant del seu últim llibre, ‘Kennedyana’

Article de Jordi Nopca a l’ARA 3-abril-2023

A la Rambla de Barcelona s’hi barregen l’aroma sintètica i apegalosa que imita la xocolata amb els perfums afruitats que desprenen alguns passejants. La majoria són turistes, però també s’hi pot veure algun venedor d’artefactes voladors que no acaba d’entendre per què hi ha una cinquantena de cadires enmig del passeig. Aviat en traurà l’entrellat, si para una mica d’atenció: la família Kennedy està a punt de reaparèixer enmig de la ciutat un dilluns de Setmana Santa, avançant-se a l’anual resurrecció de Crist. Vegeu l’article complet aquí

Joaquim Noguero, periodista cultural; Ernest Folch, editor de *Kennedyana*; Joan Solé Camardons, d’Amics de la Història. Tertúlia a les Rambles organitzada per l’Ateneu Barcelonès i Línia Cultura Rambles 3-4-2023. Foto MSSM

Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch

Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Desembarquen als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de giragonses argumentals.

Més informació i ressenyes sobre Kennedyana aquí

**Quim Noguero: “El joc a tot o res, ‘Kennedyana’ com a regla” Núvol 10-11-2022**

[…] Kennedyana és un cop més això. Assaig, però d’un alè narratiu innegable, precís en cada paraula, clar en cada frase, oportú paràgraf per paràgraf. Un relat generacional, lligadíssim no sols a la biografia de l’autor [Vicenç Pagès] va néixer poc després de l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas), sinó a la seva obra (ja era present a “El món d’Horaci”). I, per descomptat, és també un tractat de narratologia encobert, que explica què va universalitzar el relat dels Kennedy (les correspondències mítiques, l’enllaç amb relats de totes les èpoques, des de la Grècia clàssica a Shakespeare passant pel cicle artúric), a més de totes les reflexions metadiscursives afegides, que enllacen la història amb molts relats contemporanis de la televisió, el cinema i la música. No hi ha res desaprofitable. Conté mil sorpreses, però amb tanta precisió i sobrietat i claredat que no sé com s’ho feia. Com pot dir tant de forma tan directa?

Vegeu l’article complet aquí

Jack i Jackie: atractius com una ficció. El matrimoni Kennedy, la imatge perfecta de joventut i bellesa, navegant en un veler a la costa de Massachusetts.

Vicenç Pagès Jordà

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torroella de Montgrí, 2022) és un dels escriptors fonamentals de la narrativa catalana contemporània. Va debutar amb Cercles d’infinites combinacions (1990) i l’any 1997 va veure la llum el seu primer gran èxit, la novel·la curta Carta a la Reina d’Anglaterra, i el seguirien Un tramvia anomenat text (1998), i la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003. També ha obtingut reconeixement amb els reculls de contes En companyia de l’altre i El poeta i altres contes, així com amb Els jugadors de whist, que va ser un èxit de vendes i va obtenir el premi Crexells a la millor novel·la de l’any. Kennedyana és el llibre que tanca la seva obra.

Daniel Cardona (1890-1943). La via irlandesa

25 febrer 202318 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 6 Març de 2023 a les 17:00 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història amb Fermí Rubiralta, historiador i biògraf de “Daniel Cardona i Civit”. També hi intervingué Daniel Cardona i Pera, familiar del biografiat.

Presenta Joan Solé Camardons.

Inscripció: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Fermí Rubiralta, Daniel Cardona Pera i Joan Solé Camardons

Daniel Cardona (1890-1943). La via irlandesa

Nota: Breu biografia redactada per Fermí Rubiralta

Daniel Cardona i Civit (1890-1943) pot ser considerat, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l’etapa inicial del moviment independentista català: l’etapa separatista que, des del seu origen a començament del segle XX, es perllonga fins ben entrat el període franquista.

Fou el fundador de les dues formacions històriques més destacades del primer independentisme, Estat Català (junt a Francesc Macià) i Front Nacional de Catalunya (junt a Joan Cornudella), i tirà endavant també d’altres organitzacions polítiques com Bandera Negra o Nosaltres Sols!

Cardona forní el separatisme d’una estratègia basada en el model irlandès gràcies amb la qual va superar l’estadi culturalista i va fer possible la seva transformació en un espai polític i ideològic reconeixible, tot i que reduït, a partir d’un secessionisme nítid que, en certa manera, el converteixen en el primer independentista català.

Defensor d’un nacionalisme ferm i intransigent, fou batlle de Sant Just Desvern entre 1931 i 1936. Estimat i venerat al seu poble i a tot el Baix Llobregat gràcies a una gestió eficaç, honrada i dialogant dels afers públics, esdevingué l’únic polític català que derrotà en sengles conteses electorals les dues forces més importants del catalanisme (La Lliga i ERC). Cardona s’ha convertit en un referent obligat del nacionalisme insurreccional català. Conseqüent amb la idea que aquesta era l’única via indefugible per a aconseguir «el trencament de les cadenes de la dominació espanyola», maldà tota la seva vida per utilitzar la lluita armada, no sols contra la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, sinó també contra la Restauració, la República i la Revolució.

Amb el lema “Biblioteca, propaganda i acció”, abans agitador que polític, des de la seva participació el 1912 com a col·laborador de Renaixement, el seu nom quedà lligat a capçaleres històriques del periodisme nacional com Cu-cut!, La Tralla, Nova Catalunya o El Diari de Barcelona, i el seu conegut pseudònim de Vibrant, unit a empreses periodístiques com L’Estat Català, Som!.., Nosaltres Sols! o Ferms! Màxim encarregat de l’Oficina de Redacció i Propaganda quan es formà Estat Català, arrodoní el seu paper de principal publicista del separatisme amb opuscles com el Catecisme Patriòtic o el Manual del Legionari, contribuint a popularitzar lemes com el de Per la Pàtria i la Llibertat, i publicant llibres com La Batalla (1923) o Res de nou al Pirineu (1933).

Fons Daniel Cardona i Civit de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Contingut: La documentació personal de Daniel Cardona i Civit que es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona està formada per un total de 175 documents, dels quals tots, excepte 20, són cartes. 113 d’aquests documents estan adreçats a Cardona i 41 a altres corresponsals. Aquesta documentació aporta interessants dades, principalment del període 1923-1930, del grup independentista Estat Català, de les diferencies i el trencament definitiu entre Daniel Cardona i Francesc Macià i dels grups catalans a exili. Catàleg del Fons Daniel Cardona i Civit

Fermí Rubiralta

Fermí Rubiralta i Casas (L’Hospitalet de Llobregat, 1959). Llicenciat en història contemporània per la UB (1985) i doctor en Ciència Política per la EHU-UPV), és especialista en la història de l’independentisme català.

Ha publicat diverses biografies polítiques –Joan Cornudella (2004), Daniel Cardona (2008), Miquel Badia (2011), Vicenç A. Ballester (2015), Joaquim Juanola (2019)–; treballs d’estasiologia –Orígens i desenvolupament del PSAN (1988), El Partit Nacionalista Català (2010), Estat Català sota el franquisme (2021); vàries síntesis –Una història de l’independentisme polític català (2004); Historia del independentismo político catalán (2020) o Breu història de l’independentisme als Països Catalans (2020)–, estudis comparatius – El nuevo nacionalismo radical. Los casos gallego, catalán y vasco (1997), De Mao a Castelao (1998); i d’altres com Els orígens de l’independentisme català a Cuba (2017), o el treball d’introspecció, l’Evolució independentista del catalanisme (2019).

Ha estat igualment coordinador de dues obres col·lectives, –Diccionari biogràfic d’Estat Català (2021) i Estat Català (1922-2022) (2022) –i s’ha interessat també pels orígens del socialisme basquista a Un panadero socialista en el Gobierno Vasco (2014). Ha col·laborat en diverses revistes científiques com Revue Internationale de Politique Comparée, Afers, L’Avenç, Revista de Catalunya, Uztaro, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Nazioni e Regioni, etc, i d’altres publicacions de
divulgació general.

Tertúlia Amics de la Història. Acte sobre Daniel Cardona Civit amb els tertulians convidats: Fermí Rubiralta historiador i biògraf i Daniel Cardona Pera, familiar. Coordina Joan Solé Camardons, Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, 6-3-2023

El silenci de la pianista Sara Guzmán

16 febrer 202311 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Divendres dia 24 de febrer de 2023 a les 18.30 h a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc El silenci de la pianista Sara Guzmán. Concert i conferència a càrrec de Javier Laso Rovira, pianista i professor, i F. Javier Laso Guzmán, doctor en Medicina i catedràtic jubilat.

Presenten l’acte: Jordi Mas, gestor de Música, i Josep Sauret, adjunt de la secció d’Història.

Accés obert. Acte coordinat per la secció de Música i la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

El silenci de la pianista Sara Guzmán. Concert i conferència a càrrec de Javier Laso Rovira, pianista i professor, i F. Javier Laso Guzmán, doctor en Medicina i catedràtic jubilat. Ateneu Barcelonès, 24-02-2023

La rutina d’un catedràtic emèrit de Medicina es trenca en descobrir l’existència d’una part desconeguda de la vida de la seva mare com a precoç violinista, pianista i compositora, carreres que va abandonar en casar-se. Javier Laso Rovira, net de Sara Guzmán, interpretarà obres de la seva àvia i “Variacions sobre un tema de Chopin” de Frederic Mompou.

L’acte consta de dues parts, una breu presentació del contingut del llibre amb la història familiar i un concert on el net pianista de professió toca les composicions de l’avia i ho completa amb unes peces de Mompou

Una història familiar

La mare, Sara Guzmán, amb estudis musicals comença una carrera musical que s’atura al casar-se i dedicar-se a la família. El fill, F. Javier Laso Guzmán, catedràtic de medicina emèrit, un cop jubilat descobreix la història i troba partitures que havia compost la seva mare i publica el llibre, El silencio de una artista.

La rutina d’un catedràtic emèrit de Medicina, F. Javier Laso, es trenca en descobrir l’existència d’una part desconeguda de la vida de la seva mare, Sara Guzmán, com a precoç violinista, pianista i compositora. Per revitalitzar-la, dedica tot el seu temps i totes les seves forces a revelar aquest passat, i la seva pròpia vida cobra nou sentit en la fase crítica de la jubilació en què es troba, més encara estant immers en la pandèmia que tenalla la salut.

A l’obra hi ha dues aventures paral·leles: el descobriment dels fets i la manera com els descobreix i l’interpreta l’autor. Utilitzant el mètode detectivesc que sempre ha aconsellat als seus alumnes de la facultat de Medicina per arribar al diagnòstic d’una malaltia, rastreja, interpreta i relaciona les notícies sobre Sara Guzmán que aporten els diaris de l’època (tot era als diaris), busca en arxius, fins i tot es tanca en un convent i intenta encaixar les peces d’aquest puzle per poder reconstruir una història que la seva mare va ocultar. I portat per aquests descobriments, l’autor sent també la necessitat de recordar i reinterpretar les seves pròpies vivències familiars durant els pocs anys que la va conèixer, fins que un succés en va truncar la vida i va marcar per sempre la d’ell. Una veritable catarsi.

Joan Sauret. Tasca i esperança. Biografia d’un líder republicà europeista. Tertúlia amb Àlvar Llobet

18 gener 202311 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 6 de febrer de 2023 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia Joan Sauret. Biografia d’un líder republicà europeista.

Amics de la Història

La tertúlia amb més de trenta assistents, tingué com a tertulians convidats Àlvar Llobet, historiador, periodista i autor de la biografia: Joan Sauret. Tasca i esperança; i Josep Vall, director de la Fundació Irla, entitat promotora i editora de l’obra. Al final de l’acte es lliuraren 10 exemplars als primers inscrits a la tertúlia Amics de la Història

Josep Sauret de la secció d’Història que comparteix cognom amb el biografiat, feu un breu referència a l’origen del cognom i a les diverses branques de Sauret a Catalunya. Hi assistiren també fins a 6 persones que compartien el cognom amb Joan Sauret. També hi intervingueren diversos balaguerins agraint les referències literàries i documentals a la ciutat de Balaguer a la biografia d’Alvar Llobet.

Josep Vall informà de l’origen d’aquesta biografia, tan necessària per a qui havia estat durant 20 anys el secretari general d’ERC. També informà de la tasca de la Fundació Irla especialment la recerca i edició de més de 40 biografies de republicans que poden descarregar-se gratuïtament. Vegeu les publicacions d’estudis històrics i biografies aquí

Àlvar Llobet, balaguerí, historiador i periodista explicà amb rigor i amenitat la biografia de Joan Sauret, de qui va reconèixer que no era prou recordat a la seva ciutat natal, fruit de la desmemòria interessada d’una determinada política.

Àlvar Llobet, balaguerí, historiador, periodista i autor de la biografia sobre Joan Sauret

Després s’inicià la tertúlia amb una desena d’intervencions amb tots els tertulians, amb Joan Solé Camardons de moderador.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

La tertúlia comptà amb el suport de la Fundació Irla, que lliurà alguns exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la Història.

Foto 1: Perpinyà, 27 de gener de 1946. Joan Sauret intervenint davant la militància d’Esquerra, reunida al Grand Hotel en un vi de germanor amb motiu de la visita de Carles Pi i Sunyer per a pronunciar una conferència. Entre d’altres, es poden reconèixer, Josep Sans, Francesc Falivene, Joan Prat, Martí Barrera i Andreu Claret. ANC-Col·lecció Documental sobre l’exili català al segle XX (Joan Sauret)

Joan Sauret. Tasca i esperança

Joan Sauret i Garcia (Balaguer, 1899–1985) emigra en l’adolescència a Argentina, iniciant a Buenos Aires, en paral·lel, una perenne vocació periodística a través de Ressorgiment i un sòlid compromís polític amb el catalanisme republicà.
Tornat a la seva ciutat natal, el 1925 crea Pla i Muntanya, quinzenal d’àmbit comarcal; el 1930 impulsa el Centre Català̀ Republicà; el 1931 participa en la fundació d’Esquerra Republicana; i el 1932 esdevé diputat al Parlament de Catalunya, tasca que compagina amb la de periodista a La Humanitat.

París 31 juliol de 1948. Homenatge a Joan Tauler. D’esquerra a dreta, Josep Sans, x, Joan Sauret, sra. Quintana, Josep Tarradellas, Joan Tauler, Carme Ballester, Víctor Torres, Simone Hilaire, Antoni Xirau, Josep Fontbernat, Lluís Gausachs. PAUL COLIN-MAX MICOL /AMTM

Amb la derrota de la Guerra Civil, s’exilia a França on esdevé estret col·laborador del secretari general d’ERC Josep Tarradellas, al qual succeeix al capdavant de l’organització des del 1954 i durant vint-i-dos anys, mantenint la flama del partit a través de Tribuna, alhora que impulsa l’incipient moviment federalista europeu.

París, 6 de novembre de 1950. Víctor Torres, Josep Tarradellas, Manuel Irujo i Joan Sauret. AMTM

Amb la fi del franquisme, el 1976, cedeix el lideratge d’Esquerra Republicana a Heribert Barrera, deixa escrita la peripècia de la diàspora a L’exili polític català i retorna al seu bressol a la vora del Segre, per a morir-hi en pau.

Joan Sauret: *L’Exili polític català*, Ed Proa, 1979

Àlvar Llobet

Àlvar Llobet i Sotelo (Balaguer, 1984). Llicenciat en Història de l’Art per la UB i en Periodisme per la UPF. Actualment és periodista de Nació (Digital). Ha treballat i col·laborat en diversos mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, RNE, La Manyana, Ràdio Balaguer i UA1 Ràdio. Ha publicat com a autor: El reconeixement internacional de la Intersindical (2015) i com a editor, Picar pedra. 50 reflexions republicanes sense jugades mestres (2021).