Amb Jordi Amat, escriptor i autor de la biografia de Josep Benet.
Comptarà amb la participació de Pilar Torres, economista i ponent de la Secció d’Economia de l’Ateneu Barcelonès
Com un petit homenatge a Patrícia Gabancho la nostra estimada vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès us deixem una breu ressenya que va publicar a l’Ara 15/07/2017
Retrat de Josep Benet, un heroi amb febleses
Patrícia Gabancho
Una escena en el llibre: un petit grup de resistents catalanistes, cap als anys 60, juguen a votar qui creuen que serà president en el futur, quan es giri la truita. Tots els presents voten que ho serà Josep Benet. Ell també, ni tan sols ha cregut elegant dissimular-ho. Està convençut de ser l’home destinat a regir el destí de la nació. Jordi Amat, en aquesta portentosa biografia, en fa un dels eixos principals de la construcció de Benet com a personatge. I a través d’aquesta ambició, revestida d’ideal nacional, explica moltes coses.
Amat és un investigador minuciós i pacient, que estima la biografia com a gènere que reuneix el perfil psicològic, l’acció i l’època. Ha treballat molt la postguerra franquista i té molta traça per evidenciar jocs de poder i estratègies ocultes entre la informació que li ofereixen documents, cartes i entrevistes. És un biògraf lúcid i implacable. Amat estima el personatge de Benet, li confereix una èpica i el situa dins d’un entramat d’accions i reaccions on queda clar que hi juga l’egocentrisme però també l’ideal. El llibre té el mèrit de sistematitzar els fets -tan minsos- de la resistència catalanista, un segment de la lluita antifranquista que ha estat estudiat de forma dispersa o parcial i al qual se li ha negat tota possible mitificació (una mancança inexplicable en la construcció de l’imaginari català). Amat tracta aquest món minúscul i tanmateix valent amb respecte, i hi posa ordre.
Resistir era sobreviure
El personatge central de la narrativa és Josep Benet. Un home complex, segons com torturat psicològicament, compromès i imbuït d’una missió. El catalanisme de la primera volada només volia establir unes bases de reconstrucció nacional, convençuts que Catalunya com a entitat nacional havia perdut la guerra i patia un procés d’anorreament. Resistir era sobreviure. A partir d’un cert moment ja es tracta de redreçar la consciència històrica i cultural del país, a través d’iniciatives -conferències, editorials o estudis- de poc abast. Tot finançat per un trio successiu de mecenes: Millet, Jordi Pujol, Vilaseca. D’ells Benet vol protecció i feina, convençut que, si les coses no les fa ell personalment seguint les seves planificacions (sovint ditiràmbiques i sobretot caríssimes) s’està traint el país. Aquesta necessitat de ser el líder de la reconstrucció nacional ens dona claus per entendre la mala relació amb altres figures, inclòs Pujol. Però alhora transmet la necessitat de dedicar-hi la vida, costés el que costés.
Com a teló de fons apareix la història des de la reconstrucció primerenca fins a la política unitària -sota hegemonia del PSUC-, que marca l’última etapa del franquisme. La dissecció de la brega pel poder és interessantíssima, amb un fràgil equilibri entre Benet, Tarradellas i Pujol, i amb l’ombra creixent dels comunistes, que durant anys oposen la lluita social a la lluita nacional. Impagable el relat de la Transició, que culmina els pactes -distrets- amb les forces intel·lectuals i polítiques espanyoles. Està en disputa la direcció política del catalanisme. És, doncs, un univers conegut però ara explicitat amb claus diferents. I Benet sempre al mig, combatent defectes que només veia ell, apassionat, derrotat per les seves pròpies exigències. Poques vegades el retrat d’un personatge indispensable és tan cruel i tan respectuós: Amat salva Benet pel seu ideal i l’enfonsa a partir de les febleses.
Finalment, Benet es refugia en el PSUC, perquè no té res més, i acaba presentant una inoportuna moció de censura contra el president Pujol. I serà Pujol qui, condescendent, el rescabalarà i li donarà una cadira amb sou i relatiu poder. El llibre de Jordi Amat és un retrat del país, entre heroic i mesquí; és un retrat de la difícil supervivència; de la lluita tramposa per l’hegemonia; de la dificultat d’entendre’s amb una Espanya indiferent. I sobretot és el retrat d’una figura clau de tot plegat. Potser excessiu per al lector corrent, té el mèrit d’estar extraordinàriament informat i molt ben escrit. Per cert, no hi trobem cap dona en primera fila.
Jordi Amat (Barcelona, 1978) ha trigat uns deu anys en enllestir aquesta esperada biografia de Josep Benet. Amat ha publicat molts altres llibres sobre la nostra història recent i sobre diferents personatges, més o menys coneguts, que han tingut un pes específic rellevant en el desenvolupament cultural, social i polític del nostre país. Mentre elaborava la biografia de Benet, Amat, que és un gran treballador, ha publicat altres llibres i un munt d’articles periodístics.
No és gens estrany que el llibre hagi tingut una gestació tan llarga. Com una pàtria (Edicions 62) és i no és una biografia de Josep Benet. Benet potser sigui poc conegut avui per part de la gent més jove que no tingui unes grans inquietuds històriques o una necessitat acadèmica d’entrar a fons en la nostra llarga postguerra i en la transició i que no llegeix aquest tipus de llibres. En l’actualitat s’han publicat d’altres volums sobre fets i personatges d’aquells anys, tan propers, tan llunyans, tan diferents, molts dels quals amb una certa frivolitat documental.
La situació del nostre país ha estat anòmala, complexa. La postguerra va fer que la cultura i la cultureta fossin senyorejades pels qui s’ho podien permetre, burgesos amb mala consciència, sectors de l’església catalana, intel·lectuals amb ganes d’endegar projectes diversos i fins i tot il·luminats amb calerons. Al capdavall també la Renaixença va sorgir des de dalt. La procedència de tot un munt d’iniciatives les quals, durant un temps, van marginar els marginats i una gran part dels vençuts, va potenciar certa visió que avui sembla curta de vista sobre la relació de tot allò que era català amb el conservadorisme i la burgesia rància i benestant.
Josep Benet va ser un home amb moltes idees, complex, intel·ligent, coratjós gairebé sempre, amb un caràcter difícil i una certa megalomania o, més aviat, amb una tendència personal excessiva a creure’s cridat a menar i salvar el país. Al darrere hi ha aspectes personals que entrarien més aviat en el camp de la psicologia, l’absència del pare i la manca d’una vida familiar convencional i acollidora, una educació religiosa contundent, la manca de fills, un fet que al llibre sorgeix poc i de passada però que jo crec que també devia pesar, i força. Al costat, una dona forta, fidel i devota, amb poc paper aparent en el conjunt de la seva biografia, potser per decisió pròpia, però de la qual ens agradaria saber molt més.
Les dones, més d’una comentarista del llibre ho ha remarcat, eren unes grans absents. Però, ho eren, en realitat? O és que no s’ha pogut aprofundir, per diferents raons, en el pes de les seves aportacions pràctiques i imprescindibles? El llibre és tota una lliçó d’història contemporània, recuperem fets, personatges. El problema de Benet, com el de molts intel·lectuals carregats de bones intencions, va ser no tenir un mitjà de vida que els permetés ser més independents i més lliures de condicionants i de lligams econòmics. Abans eren els mecenatges, avui, les subvencions, els clientelismes prenen formes diverses però sembla que no ens en podem alliberar del tot. Per més generós i útil que sigui el mecenatge, qui paga, mana. La llibertat professional és, en general, un miratge.
Benet forma part d’aquest triangle de prestigi polític en els altres vèrtexs del qual trobem a Tarradellas i Pujol, persones que van tenir més poder que Benet, més espavilades i potser més tèrboles, tot s’ha de dir. Però al capdavall fa certa angúnia comprovar com Benet accepta al capdavall la feina que Pujol li procura en els seus darrers anys, voldria suposar que per respecte personal més que no pas per evitar una competència que ja feia temps que no existia. Benet manté una dignitat seriosa, però és humà i té les seves ombres i les seves febleses i en ocasions es mostra excessivament preocupat per la subsistència pràctica. Evoluciona, s’adona de la distància d’aquelles elits culturals amb el món real dels barris, de la gent treballadora. En aquest sentit és molt rellevant el que per a Benet representa el trasbals de les inundacions del 62.
Hi ha tants temes, tants fets, tantes situacions diverses i tanta documentació en aquest llibre que es fa difícil comentar-lo de forma global. És un d’aquells volums per tenir, per consultar durant anys, per contrastar amb d’altres publicacions sobre l’època, una època plena d’entrebancs i de complicacions, l’aïllament i la manca de llibertat, la clandestinitat i el pes feixuc d’una dictadura que tan sols s’acabarà amb la mort del dictador van passar factura a tothom. Benet era contrari al restabliment d’una Generalitat republicana en un context que no tenia res de republicà, el pas del temps li ha donat la raó, en part, però som on érem o potser, en certs aspectes, més endarrerits, i Tarradellas era un gat vell.
No és aquest un llibre fàcil de llegir ni que es pugui ventilar en un parell de setmanes. He llegit diferents ressenyes sobre el volum que en ocasions m’han semblat fins i tot contradictòries, en aquest tipus de llibres cadascú hi troba allò que hi vol trobar i potser no hi troba allò que pensava trobar-hi. També he llegit comentaris diversos a l’entorn d’algunes d’aquestes ressenyes, el país continua sent complex i divers. El que no es pot discutir és que la feina de documentació resulta impressionant i la figura de Benet, en el present, fins i tot amb les seves ombres personals manté en tot moment, com Amat ha remarcat en alguna entrevista, la dignitat.
No sabem com hauria pogut ser una Generalitat amb Josep Benet com a president. Les coses són com són i la resta es especulació, el mateix que pensar que Maragall hauria evolucionat des de la seva visió burgesa dels fets, del moment històric. Tot i que el llibre de Benet sobre Maragall i la Setmana Tràgica, citat sovint a la primera part de Com una pàtria és admirable i emblemàtic, la seva visió de Maragall m’ha semblat sempre magnificada a causa de la necessitat de comptar històricament amb una altra burgesia.
Crec que pagaria la pena poder afegir, en aquest tipus de llibres, destinats a un públic eclèctic, una cronologia que situés els fets en el context català, espanyol, europeu i mundial. En tot cas, és aquest un llibre imprescindible per als afeccionats a la història o per als encuriosits que vam viure aquella època des d’estaments socials molt diferents, més modestos i menys implicats en política o en cultura i que tot just fa poc temps que hem anat esbrinant què hi havia darrere de diferents publicacions, de les editorials que editaven en català, de les cançons dels Setze Jutges o de la desaparició sobtada o agònica de coses que semblaven destinades a perdurar. Entristeix comprovar quantes iniciatives no van arribar a bon port o no van tenir continuïtat, no tant a causa de la manca de coratge o de mitjans, sinó per temes com ara els personalismes, els malentesos, la mala organització o la manca d’unitat.
Com una pàtria no és una biografia a l’estil de les de Zweig, d’aquestes que aprofundeixen més aviat en el biografiat i en les quals l’autor es permet llibertats especulatives literàries. Es tot un fresc documentat sobre aquells anys que explica, en part, el nostre present. En ocasions pot semblar un llibre una mica desordenat, és fàcil perdre’s per les seves pàgines si no es tenen coneixements previs, vaja. Però quan el lector s’orienta una mica enmig de tanta informació, la lectura esdevé molt més planera i senzilla. La figura de Benet, eix central del llibre, resta, malgrat tot, boirosa, una mica distant i fins i tot freda. Potser el biografiat era així, no ho sé. Benet es un d’aquells personatges que podia haver estat i no va ser, amb aspiracions patriòtiques i valors personals no n’hi ha prou, per tal d’assolir el poder. No sempre, més aviat poques vegades, els més ben dotats assoleixen el poder, el poder del tipus que sigui.
La seva personalitat causa admiració i fins i tot desvetlla tendresa retrospectiva. Les seves defenses de presoners polítics, en ocasions molt rellevants històricament, com Rosa Santacana, la dona de Comorera, i tants altres, amb les quals es feia, segurament més savi que ric, parafrasejant Sagarra, les seves innumerables idees, la seva participació en gairebé totes les iniciatives culturals i polítiques del país, en uns anys difícils i perillosos… I la seva marginació, en diferents ocasions, de la direcció d’aquelles mateixes iniciatives que ell havia endegat produeix admiració i angúnia a la vegada. Un caràcter difícil i cantellut no ho explica tot, d’altres polítics amb més sort també han estat complexos i difícils de tractar. Com una pàtria, més enllà de la història personal, política, social i cultural de Benet hauria de generar una reflexió sobre el país, les seves limitacions i les seves relliscades.
Aquest tipus de llibres haurien de propiciar debats i xerrades, puntualitzacions i controvèrsies, al capdavall el present és també fruit d’aquell passat i no el podem defugir. Malauradament l’interès pel passat recent no sembla ser, ara per ara, una prioritat generalitzada. Un llibre tan complex, potser, com el mateix Benet, resulta avui imprescindible. El gruix i contingut dels llibres i articles de Jordi Amat em produeix una gran admiració en aquests temps en els quals crec que hi ha una tendència a criticar l’eficiència i lloar la galvana amb grapa comercial. Amat avantposa el rigor a l’amenitat i aquest llibre, com d’altres de l’autor, resulten i resultaran imprescindibles a l’hora de poder valorar com som i com érem. I com hauríem pogut ser.
Imatge: Josep Miret Musté http://deportados.es/miret_historia
Secció d'Història 