Sessió 2a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 10 d’octubre les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès  

Ponència de Xavier Torres Sans, historiador de la Universitat de Girona

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Nota de lectura dels resums del Curs Una història de Catalunya als ulls del món.

Cadascun dels resums permet fer una lectura contínua i resumida de les diferents sessions que han constituït el curs. Amb aquest resum, i el recurs que els diferents professors han proporcionat (bàsicament presentacions en PowerPoint), podreu tenir una idea global dels continguts de cada sessió.

Es presenta un text en forma de narració contínua i s’incorporen els noms dels testimonis: viatgers, cronistes, periodistes, etc. que ens aporten les seves mirades, ressaltats en negreta. Així mateix s’han ressaltat en cursiva els fragments aportats pels protagonistes de la història que, en definitiva són els que ens donen la seva mirada. El text continu és un fil històric que permet, mai de forma exhaustiva, seguir amb facilitat el relat.

ACOTACIONS INICIALS SOBRE EL “MÓN” I LES FONTS

A començament del segle XVI, el món s’anava eixamplant notablement, la descoberta de les Índies Occidentals (el Nou Món), i paral·lelament al naixent imperi castellà, hi havia el portuguès, especialitzat en l’establiment de colònies al litoral africà atlàntic i índic. Una cosa que caracteritza aquest món era la manca de coneixement mutu; això condiciona els arguments que podem aportar per dir el que pensaven o no els altres sobre els catalans i, a més els testimonis no són massa de refiar.

Utilitza el llibre de John Berger (2011) Maneres de mirar d’Edicions de 1984, tot fent un paral·lelisme amb el “mirar” un quadre per tal d’entendre com ens hem d’aproximar al “món” de l’època que volem estudiar: es tracta d’un món petit, poc interconnectat, amb canvis notables al llarg del període de gairebé dos segles, les grans empreses marítimes (castellanes, portugueses) i les conquestes a l’oest, ho modifiquen tot. Per a la majoria de la gent, el món era molt petit. Hi ha una manca gairebé absoluta de coneixement entre “mons” diferents que s’ignoren totalment. La manera d’aproximar-nos a la mirada d’una realitat ha de ser semblant a l’aproximació que Berger fa per mirar un quadre. La majoria de testimonis que tenim (les fonts) són escasses i poc de fiar; la seva mirada, a més, és contaminada per les experiències  pròpies, pels seus coneixements previs i pels textos que sovint són còpies d’altres textos escrits en altres moments. La literatura de viatges d’aquest període (fins el segle XVIII) és força escolàstica més que atendre’s a descriure el que realment observen o no, el que acostumen a descriure és el que altres han escrit abans.

Un gran assagista i escriptor francès com Michel de Montaigne viatja per Itàlia, però li interessen més els cavalls i les quadres del Duc de la Toscana que Florència i els florentins. Hi ha testimonis de pocs viatgers, sobretot diplomàtics, ambaixadors o grans eclesiàstics. També trobem mercaders, però normalment fan rutes petites; els grans viatgers a l’estil de Marco Polo no són habituals. Els soldats i missioners viatgen molt sovint tot deixant-nos dietaris o memòries, una bona font de consulta.

Catalunya no disposa en aquella època de cap mapa de carreteres o camins i la majoria de viatgers seguien dues rutes en el país: una vertical de nord a sud des de Perpinyà a La Jonquera, Figueres, Girona (sovint parada i fonda), Hostalric, Sant Celoni, La Roca del Vallès i Montcada fins a Barcelona i una altra d’horitzontal d’est a oest amb inici a Barcelona, Martorell, Igualada, Cervera, Lleida i continuant cap a Saragossa i la Cort a Castella. De tota manera, més que les notes dels viatgers, la influència literària és més gran, tant en el format escrit com en la transposició al teatre,  o a la cultura popular,  important en un moment d’alfabetització mínima.

Cervantes escriu sobre Catalunya i, com a exemple, en el Quixot descriu el “Carnestoltes de Vic” on apareix Sancho Panza; en la literatura castellana del Segle d’Or apareix en moltes ocasions el “bandolerisme català”. Aquest n’és un dels diversos estereotips amb que s’aborda el tema català, juntament amb la “tendència innata a la violència” o el que es veu com a “excés de llibertat política”.

COM EREN ELS CATALANS?

Un dels fets que se n’adonen els viatgers en arribar a Barcelona a finals del segle XV, és que la ciutat ja no és el que era; la crisi medieval ha passat factura i València pren la davantera en el món mediterrani peninsular. Molts viatgers ho constaten, com l’alemany Jeroni Münzer, un metge, geògraf i diplomàtic que anava cap a Lisboa (1494) que esmenta la decadència, “una ciutat morta, sense comerç ni vaixells en construcció […] tot  i que hi ha cases de pedra, unes potents muralles i xarxa de clavegueram […]” i que situa “en la guerra civil […] i que els mercaders han anat cap a València”.

L’ambaixador florentí Francesco Guicciardini (1512) i l’ambaixador venecià Andrea Navagero (1524) incideixen també en descripcions similars i retreuen que la ciutat no tingui port.  La manufactura tèxtil de la llana, la draperia, és un referent en l’època al nostre país, sempre per sota dels “draps” de Venècia i Florència. El canonge portuguès Gaspar Barreiros, arriba a Girona l’any 1543 amb aquest comerç i observa la catedral, l’altre element comparatiu per excel·lència juntament amb la draperia que descriu com a pobra, (no era l’actual catedral barroca amb la gran escalinata); li criden l’atenció ”els draps fins com els de Perpinyà que són expedits a molts països i es venen molt bé”. Thomas Platter, estudiant de medicina d’origen suís (1599) descriu aspectes de “la vida al carrer i del carnaval de Barcelona” diu que la catedral és superba.

El context europeu del segle XVI és el del cisma protestant i de les guerres de religió amb França. L’obsessió del rei hispànic Felip II és la possible infiltració de protestants per les fronteres peninsulars. La religiositat extrema és un fet definidor de l’època i pels viatgers per Catalunya.  Montserrat és un referent ja que el santuari rep el patrocini dels Àustries (les dues branques de la família, la hispànica i l’austríaca) i és clau en la religiositat d’aquells temps. En 1567, l’emperador Maximilià II vol col·locar sota la protecció de la Mare de Déu la seva família i fa arribar dotze estatuetes de plata, una per cadascun dels seus dotze fills al monestir. Per la branca hispànica, Joan d’Àustria, vencedor de Lepant el 1571, porta unes quantes banderoles i fa donació a Montserrat de la Llàntia  del Moro, el símbol de la principal nau otomana capturada a la batalla. Felip II contribueix a pagar el retaule de l’altar major i, una cosa important, a la segona meitat del segle XVII, tant Madrid com Viena tindran esglésies dedicades a la Mare de Déu de Montserrat.

Cervantes, “El trato de Argel” (c. 1582) en parla:  “Virgen de Monserrate, [… ] enviadme rescate, sacadme de este duelo”, implora el captiu Pedro Álvarez.  Durant l’estada Munzer (1494), esmenta la muntanya que esdevé el símbol distintiu per a molts viatgers per Catalunya durant el període. La festivitat de la Mare de Déu reuneix el 8 de setembre de 1603 uns deu mil pelegrins tal com explica Mathieu Olivier, monjo francès de Montserrat: “Par tout le monde est assez cognue la Saincte Image de nostre Dame”. Diu Olivier que aquesta gentada venia de tot arreu, rics i pobres, i que van estar acollits i alimentats a la muntanya “durant tres dies amb racions d’oli, vinagre, carn i vi”. Molts eren forasters i venien d’arreu del món, pobres i rics i hi havia un gran comerç i negoci a la casa.

La imatge de Catalunya de l’època és la de terra de bandolers. Molts testimonis de viatgers, així com de virreis i prohoms en fan referència. El testimoni de Diego Duque de Estrada, soldat i viatger, c. 1613: “Llegamos a Igualada con la hostia en la boca, teniendo aviso de ‘aquí van los bandoleros’; ‘allí llegan’; ‘allá nos aguardan’[…]” o els de tres nobles virreis de Catalunya: García de Toledo, mitjan segle XVI: “Toda Cataluña está llena de bandoleros”. El marqués de Almazán, principis segle XVII: “La tierra los produce como hongos” o el Duc d’Alburquerque, 1616: “Es evangelio que no habría bandoleros si no los sustentaran caballeros”. Hi ha referències literàries del segle d’Or espanyol que fan referència als bandolers:

• Lope de Vega (1598) Antonio Roca o la muerte más venturosa
• Miguel de Cervantes (1615) El Quijote part II , parla de Perot Roca Guinarda
• Tirso de Molina (1632) El bandolero
• Antonio Coello – Francisco de Rojas – Luís Vélez de Guevara (1636) El catalán Serrallonga y bandas de Barcelona

La figura més coneguda és la de Joan Sala i Serrallonga famós bandoler  del primer terç del segle XVII, convertit en heroi mític  per la literatura romàntica del segle XIX. Les referències literàries del bandolerisme, des de finals del segle XVI fins al primer terç del segle XVIII amb una cita de Tirso de Molina: “Ninguna nación más conservadora de las amistades, ninguna más difícil en soldar sus quiebras: allí nació la venganza y de allí se desterró la reconciliación, iguales en esta parte nobles y plebeyos, rústicos y cortesanos”.  Un llibre important que pot ajudar  a entendre el bandolerisme català en aquest context és el de Joan Fuster (1963) El bandolerisme català en el barroc.

LA CATALUNYA MODERNA COM UNA ANOMALIA POLÍTICA

Al llarg del període podem veure la gestació d’una certa llegenda negra per la interpretació que fan alguns personatges que seran referents i transmissors d’una realitat complexa. Una llegenda segons la qual els catalans abusaven de la llibertat que tenien; això anirà passant d’autor en autor i es convertirà en un tot que s’atribuirà a tot el Principat. Així Lorenzo Valla (1445) fa una biografia de Ferran I Trastàmara, una obra que tindrà molta difusió; aquí es comenta una anècdota segons la qual els criats del rei, durant una estada que fa a Barcelona van a comprar peix al mercat i no volen pagar els impostos pertinents: com és possible que el rei en pagui? El rei es mostra fastiguejat pels “privilegis” dels súbdits en el regne. Es pregunta el rei: “És que voleu fer el rei tributari vostre i pagador d’impostos?” Segons el rei, els catalans tenen poca lleialtat dinàstica i ho explica en la seva Historiarum Ferdinandi: “No us en doneu vergonya que la majestat règia aparegui com a tributària i esclava del vostre magistrat, si és que se li pot donar aquest nom?[…] Si vosaltres no sou ni reis -com jo- ni superiors a un rei, no és una monstruositat i una meravella que un rei pagui impostos als seus súbdits¡”. De tota manera, els membres del Consell de Cent  expliquen que exigir que el rei pagui impostos no vol dir no ser lleial; expliquen la llegenda de Joan Fiveller, un heroi que va plantar cara al rei per exigir-li que pagués els impostos municipals. D’aquesta manera reivindicaven el poder municipal davant el monarca.

Els viatgers que van a Catalunya es queden amb el relat que hem explicat de Valla. El diplomàtic florentí Francesco  Guicciardini (1483 – 1540) torna al tema de Valla: “Els catalans, ‘tenen els seus privilegis i capítols’, al marge dels quals el rei no els pot governar; no se pas què en treu de tot això, el rei”. En un altre moment , Guicciardini estén la crítica no només als barcelonins, sinó a tota la Corona d’Aragó, als tres regnes que la integraven. I escriu: “El Regne d’Aragó [per la Corona] és poc rendible al rei ja que per uns privilegis antiquíssims no li paguen gairebé res”.  Un altre comentari del venecià Andrea Navagero (1483 – 1529) confon els privilegis dels catalans: “Els catalans tenen tants privilegis ‘que és ben poca cosa allò que el rei els pot manar’[…]  els catalans “abusaven” de la llibertat”.

El piemontès Giovanni Botero (1544 – 1617) escriu una obra molt anomenada i difosa en l’època, sobretot en els països catòlics, La raó d’estat, i un llibre complementari que es diu Relacions universals on fixa una posició antimaquiavèlica força ambigua sobre les raons d’estat i el paper del príncep. Viatja per Espanya i visita moltes ciutats de les que en parla en termes elogiosos en termes polítics, en canvi de la política de Barcelona diu que té mala fama i que els molts privilegis dels seus ciutadans són concedits per alguna forma de llibertat que ell considera negativa. El que deia Botero anava a missa per la gran fama que tenia en l’època. Ho diu així en una traducció de Botero el monjo predicador Jaume Rebullosa (1560 – 1621): “Els seus ciutadans es governen, pels molts privilegis que gaudeixen, amb una espècie de llibertat, que fa que no reconeguin el rei si no molt condicionalment, i en això són escrupolosíssims”. La llibertat entesa per Botero aquí, no és cap elogi, ans al contrari. Això només ho diu de Barcelona, d’altres ciutats fa comentaris més positius. Rebullosa en la seva traducció diu  de Saragossa que “es la ciudad más hermosa de España y sus ciudadanos un prodigio de gentileza y de caballería” . De València: “Tenía el cielo más gracioso de toda España […] sus habitantes eran delicados y regalones”. De Toledo: “Tenía mucha clerecia opulenta”, o de Sevilla que “tenía el Guadalquivir” i d’Alcalá de Henares “su universidad”. De Barcelona i de Catalunya, és terra de bandolers que abusa de la seva llibertat.

Alguns viatgers parlen sobre el tema, però parlen d’aragonesos, segurament confonent conceptes com era la Corona d’Aragó. Michele Suriano a mitjan segle XVI, escriu: “Els aragonesos volen ser lliures i governar-se a si mateixos com a república”. I  Lorenzo Priuli, c, 1575: “Els ‘aragonesos’ es governen segons unes lleis pròpies i gairebé en forma de república”. I finalment, Francesco Soranzo, principis s. XVII): “Els ‘aragonesos’ són una gent més aviat lliure que subjecta, i volen viure a ús de república”.

Els testimonis o fonts catalanes no accepten aquests retrets ni es consideren abusadors de la seva llibertat ni que siguin una terra de bandolers. Poden acceptar les coses de les catedrals o del “draps”, però, de fet, la Guerra dels Segadors (1640 -1652) comença amb una declaració de lleialtat a la Monarquia; Pau Claris i els partidaris de la revolta apuntaven contra el comte-duc d’Olivares, però salvaven la lleialtat a Felip IV amb un argument (molt vàlid en època medieval, però no tant en aquesta època de canvi on el més important és la raó d’estat. Defensar els privilegis propis era una forma de defensar el patrimoni reial, no era defensar Catalunya “contra” el rei. El monarca, en aquesta argumentació, havia de ser el principal defensor del seu poble. En època moderna o al final dels temps medievals, les diferents monarquies cada vegada toleren menys les llibertats, privilegis o representació política de les províncies que siguin diferents políticament. Això passa a França els segles  XV – XVI i és una norma general per tot Europa. Fins i tot a Itàlia, els republicans veuen malament aquestes diferències: l’autoritat ha de ser única i expeditiva; encara que s’arribi a la monarquia a través d’un pacte, un cop s’ha materialitzat, no hi ha d’haver cap impediment, via Corts o altres, per l’exercici del poder reial. Una part de la “mala imatge” catalana a l’alçada del segle XVI és el Consell de Cent que amb la mà de la representació menestral o artesanal suposaven un obstacle que el rei havia d’eliminar. Aquesta mà que en aquella època coneixien com a “poble” que té una representació política no existia en altres llocs en aquells moments i calia eliminar-la, perquè era una font d’inestabilitat política.

A mode de conclusió: La Catalunya moderna, una anomalia política!

El món, a principis de l’època moderna, s’eixamplava considerablement arran de la descoberta i la colonització subseqüent del continent americà, però, la visió que es tenia de la Catalunya moderna (1479-1659), des de fora, continuava essent el resultat d’uns pocs testimonis (italians, germànics, francesos), que no sempre coneixien prou bé el terreny que trepitjaven, i que tot sovint es repetien o es plagiaven els uns als altres en les respectives relacions de viatge. Subsidiàriament, la literatura (la castellana, en particular) va ser una altra influent font d’interpretació de la Catalunya del període. I la premsa o propaganda bèl·lica va acabar de reblar el clau.

El resultat de tot plegat va ser una imatge estereotipada, prou ambigua o contradictòria, però rarament gaire positiva, de Catalunya i els catalans. Així, alguns viatgers ponderaven la religiositat del país, amb el monestir de Montserrat en primer pla, però, els més rarament s’oblidaven de remarcar tot seguit la fatal inclinació dels catalans a la violència, en forma de bàndols i bandolerisme: una faceta, aquesta darrera, que esbombava en particular la literatura castellana del Segle d’Or. I quan el testimoni era el d’un diplomàtic o d’un tractadista polític, tal com passava tot sovint, aleshores la conclusió era unànime: la Catalunya moderna, i la seva capital, Barcelona, amb el seu “excés” de llibertats o de privilegis, constituïa una anomalia política. 

Bibliografia

• FUSTER, JOAN:  El bandolerisme català del Barroc. II. La llegenda, Barcelona, Aymà, 1963
• PÉREZ LATRE, MIQUEL: Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI, Vic, Eumo, 2004,
• REGLÀ, JOAN i FUSTER, JOAN: Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, Barcelona, Aedos, 1961,
• TORRES SANS, XAVIER: Els Bandolers: s. XVI-XVII. Vic, Eumo. 1991

Xavier Torres Sans (Universitat de Girona)

Xavier Torres Sans (Barcelona, 1955) és catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Girona i membre de l’Institut de Recerca Històrica de la mateixa universitat. Les seves principals línies d’investigació han estat el bandolerisme català del Barroc; els dietaris i els escrits d’índole memorialista; la guerra dels Segadors; i el patriotisme català en temps de la Casa d’Àustria.

Actualment estudia les imbricacions entre reforma catòlica, sociabilitat religiosa i identitat política a la Catalunya moderna, i té en preparació una monografia sobre els oratoris musicals catalans i italians sis i set-centistes. Ha col·laborat, com a autor o coordinador, en obres col·lectives com ara el Diccionari d’Història de Catalunya (Barcelona, 1992), i Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (vol. IV, Barcelona, 1997).

Entre les seves publicacions es poden destacar Els bandolers (1991); Els llibres de família de pagès, s. XVI-XVIII (2000); La guerra dels Segadors (2006); Naciones sin nacionalismo. Cataluña en la Monarquia Hispánica en los siglos XVI-XVII (2008); i l’edició del volum Providencialisme i secularització a l’Europa moderna (segles XVI-XIX). Moment maquiavel·lià o macabeu? (2018). Ha publicat diversos articles en revistes com ara Recerques, Pedralbes, Manuscrits, Historia Social, Hispania i Hispania Sacra. Té cinc trams de recerca.