Estats Units i la Guerra Civil espanyola

5 Desembre 201717 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous 14 de desembre de 2017 a les 19 h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència Estats Units i la guerra civil espanyola a càrrec d’Andreu Espasa, historiador, professor d’Història Contemporània a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) i doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Presenta: Francisco Morente, professor d’Història Contemporània a la UAB

Moderador: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Foto: Portada del llibre d’Andreu Espasa “Estados Unidos en la Guerra Civil española”. La foto de fons reprodueix una manifestació de dones d’origen espanyol manifestant-se a Washington el 4 d’abril de 1938 en contra de l’embargament d’armes

La dimensió internacional de la Guerra Civil Espanyola representa un factor tan important que fins i tot invita a repensar la denominació del conflicte i a recuperar el vell sintagma de “Guerra d’Espanya”. Tots els grans actors de l’època hi van tenir un paper clau. Sense el suport de Hitler i Mussolini als militars insurrectes, la República hauria pogut guanyar la guerra. De la mateixa manera, sense l’ajuda soviètica i de la Internacional Comunista, els republicans haurien perdut Madrid a la tardor de 1936 i, probablement, la guerra hauria acabat abans. Menys visible però igualment decisiu fou el paper dels grans imperis democràtics europeus del moment. En una clara violació del dret internacional, els governs de França i el Regne Unit decidiren prohibir la venda d’armes a Espanya i impulsaren la creació del Comitè de No Intervenció –també conegut com a Comitè de Londres–, que arribà a comptar amb la participació de 27 països europeus.

Per raons prou comprensibles, l’estudi de la dimensió internacional del conflicte s’ha centrat, principalment, en l’àmbit europeu. Amb tot, aquesta tendència ha tingut la lamentable conseqüència de no prestar prou atenció als Estats Units, tot i que en aquell moment ja era la primera potència econòmica i un dels principals productors d’armament, especialment en el decisiu camp de l’aviació. Els aspectes més coneguts de la implicació dels Estats Units en la Guerra Civil Espanyola tenen a veure amb la reacció de la societat nord-americana: els llegendaris brigadistes de la Lincoln, el suport profranquista de la companyia petroliera Texaco i la solidaritat antifeixista de Hollywood. Per la seva banda, l’Administració Roosevelt es va sumar de manera informal a la iniciativa de París i Londres i va decretar un embargament unilateral d’armes contra Espanya que va durar fins que Washington va establir relacions diplomàtiques amb les autoritats franquistes l’1 d’abril de 1939.

Malgrat l’aparent caràcter subaltern de la diplomàcia nord-americana respecte al Foreign Office britànic, el cert és que l’Administració Roosevelt va tenir forts debats interns sobre la conveniència de mantenir o cancel·lar l’embargament d’armes. Els dubtes van aparèixer des de la tardor de 1937 i van coincidir amb les preocupacions del Departament d’Estat pels indicis de penetració feixista al continent americà. Durant 1938, les veus favorables a restablir el comerç d’armes amb l’Espanya republicana van créixer en nombre i en influència. Fins i tot el gener de 1939, quan l’ofensiva contra Catalunya semblava certificar la inevitabilitat de la victòria militar franquista, els Estats Units estaven immersos en una forta polèmica nacional entre partidaris i contraris a l’embargament.

Finalment, els amics nord-americans de la causa republicana no van ser capaços de forçar un canvi d’actitud en el govern. Tot i així, les conseqüències de les lliçons apreses en l’observació del conflicte espanyol influirien decisivament en l’actitud de Washington davant la nacionalització del petroli mexicà de març de 1938 i –més important encara– en els debats de política exterior previs a la transformació dels Estats Units en la nova potència hegemònica mundial.

Text d’Andreu Espasa

Cinefòrum i projecció del film “Espoir. Sierra de Teruel”

11 Octubre 201717 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 24 d’octubre de 2017 a les 18.30 h tingué lloc el cinefòrum i projecció del film “Espoir. Sierra de Teruel” a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. L’acte ha estat organitzat conjuntament per la Secció de Cinema i la Secció d’Història.

Presenta: Carles Cortés, ponent de la Secció de Cinema.
Cometari i anàlisi: Antoni Cisteró, escriptor i autor de la novel·la Campo de Esperanza que va rebre el premi a la millor investigació 2008 per l’acurada recerca històrica i interpretació novel·lada del rodatge “Espoir. Sierra de Teruel”. Hi participa Jaume Comas, ponent de la Secció de Teatre que llegeix el text d’Antoni Cisteró i que analitza també el film.
Coordina i edita: Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història.

Espoir. Sierra de Teruel, és una pel·lícula dirigida per l’escriptor francès André Malraux entre els anys 1938 i 1939. El guió està basat en la novel·la del mateix Malraux L’Espoir (L’esperança). Recrea un episodi de la Guerra Civil espanyola, en la qual l’escriptor va participar com a aviador al servei de l’Exèrcit republicà.

A continuació podeu llegir el text que ha preparat pel cinefòrum Antoni Cisteró sobre aquest mític film:

A la primavera de 1938, l’escriptor André Malraux es va presentar a les oficines del Consell Nacional del Teatre, on Max Aub era secretari, a proposar-li la filmació d’una pel·lícula. Aquest li diu: “però si no entenc de cinema! De teatre i encara”, i el francès respon: “Jo tampoc, però l’hem de fer”. Obligació moral de tirar endavant un projecte utòpic, en plena guerra, per donar suport a una República assetjada per la No-Intervenció.

L’empresa era titànica, però hi ha més: Entre els bombardejos, el bloqueig de la frontera, i dificultats de tota mena, no aconsegueixen acabar-la a temps, i els primers dies de febrer passen la frontera per Bourg-Madame, amb gran part de l’attrezzo, instal·lant-se als estudis Pathé de Joinville, prop de París. Segueixen rodant alguns exteriors, principalment a Villefranche de Rouergue, tot i que la guerra s’ha acabat. Quin sentit tenia continuar amb una promoció de les idees republicanes: solidaritat amb el poble, heroisme, paper de les brigades internacionals, quan Franco ja havia proclamat el final de la Guerra civil? Potser ho trobarem en una anècdota que crec important: Cap el final de la pel·lícula, quan l’avió ja s’ha estavellat i algunes persones del poble es plantegen anar a assistir els ferits, uns ancians reunits a la centraleta de telèfons volen també anar-hi. Aleshores, un jove els diu que perquè, que cal fer coses útils, que “què es pot fer per un mort?”. I la resposta és lapidària: “Donar-li les gràcies”. Jo ho considero una mena de signatura, de testament. Aquesta escena no estava inclosa en el guió original, compost de 39 parts, i se li donà el nom d’Escena 39 bis. Un afegit. Sí, calia donar les gràcies a tots els que es varen esforçar, heroicament, per mantenir la República i les seves idees.

Voldria reflexionar una mica més sobre el paper d’André Malraux durant la guerra d’Espanya. Ell creia que el paper de l’intel·lectual passa per diverses fases. En la primera, és imprescindible una presa de consciència a partir de l’experiència en directe, fer-se càrrec del problema, i processar els diversos inputs amb les eines del seu bagatge intel·lectual. Una cita de l’Espoir ens ho diu clarament:

“Dites donc, commandant, qu’est-ce qu’un homme peut faire de mieux de sa vie, selon vous:-Transformer en conscience une expérience aussi large que possible, mon bon ami”. (“Per tant, comandant, què pot fer un home millor en la seva vida, segons vostè? -Transformar en consciència una experiència tan àmplia com sigui possible, amic meu”).

Aquí el paper de l’intel·lectual és clau, perquè s’adona més clarament del problema, als Noyers d’Altenburg, ens diu:

« Il faut tenter de donner conscience aux hommes de la grandeur qu’ils ignorent en eu »

És així que va a Espanya setmanes abans del cop d’estat, i després hi torna el 20 de juliol, s’adona de la situació i fa d’intermediari entre els governs espanyol i francès per a la compra d’avions. N’aconsegueix una trentena, i els passa just abans de la signatura de la No-Intervenció, o sigui que ho fa en menys de tres setmanes. Perquè això és clar: l’experiència, la consciència, serveixen de ben poc si no es passa a l’acció. Diu també a l’Espoir:

Penser à ce qui devrait être au lieu de penser à ce qu’on peut faire est moche. C’est un poison. Sans remède ».(“Pensar què hauria de ser, enlloc de pensar què es pot fer, és lleig. És un verí. Sense remei”)

Però no acaba aquí el plantejament de la trajectòria intel·lectual per a l’autor francès. Cal anar més enllà. Segons ell, les persones estan condicionades per un destí imposat, i ens cal lluitar contra ell. I això es fa amb transcendència que aporta l’obra d’art. Un testimoni de la consciència i l’acció que va més enllà d’un fet concret i s’ofereix a les generacions futures. I ell ho fa amb dues obres: la novel·la L’Espoir, i la pel·lícula Espoir – Sierra de Teruel (que agafa com argument un petit fragment de la primera).

Malraux havia organitzat una esquadreta d’avions, després havia participat en l’organització i direcció del II Congrés d’Escriptors en Defensa de la Cultura de València, Madrid i Barcelona de l’any 1937, escrivint posteriorment L’Espoir que es va publicar el novembre d’aquell any. Posteriorment es desplaçà als Estats Units, sempre en suport de la República espanyola, i quedà impressionat per la força divulgativa del cinema. L’any següent, la República retrocedia, després d’algunes victòries esporàdiques, i necessitava més que mai el suport internacional. A Estats Units, a finals del 38 s’havia de votar l’esmena Nye, que hagués obert les portes a adquisicions en aquell país. Amb tot això, Malraux anà a veure Juan Negrín, que li atorgà diners i materials. També comptà amb el suport de la Generalitat de Catalunya, mitjançant Laya Films del Comissariat de Propaganda dirigit per Jaume Miravitlles. I començaren a rodar el juliol d’aquell 1938.

Hi ha encara alguns elements més, per copsar millor aquest film. Primer de tot l’argument: En un plantejament no freqüent aleshores, ens planteja tres àmbits diferents: Un poble assetjat (Linàs); una ciutat (Terol?) on uns republicans volen anar a ajudar aquells, i finalment, una esquadreta d’aviació internacional (amb els records que el mateix Malraux tenia de la que va organitzar durant els primers mesos de guerra). En totes les escenes, es fan paleses dues coses bàsiques en el missatge de la pel·lícula: la solidaritat del poble amb els combatents republicans (l’escena final, amb el poble marcant una zeta quan baixa de recuperar els ferits i els morts de l’avió), i la manca esfereïdora de material (en especial l’escena dels republicans que volen portar armes, i la de l’aeroport).

Però potser el més rellevant d’Espoir-Sierra de Teruel sigui la seva pròpia història. El rodatge es féu en condicions molt precàries. No pogueren filmar a Terol, ja en possessió dels sollevats, no podien revelar el negatiu a Barcelona a causa dels talls d’electricitat que provocaven els bombardejos, no tenien focus, ni tan sols maquillatge…Durant la tardor de 1938 es pogueren rodar tres grups d’escenes bastant sencers: El dels republicans que surten de la ciutat per ajudar Linàs (rodat a Barcelona –carrer Santa Anna- i Tarragona, excepte on troben un cotxe per estavellar-lo contra un canó feixista, que està al que avui és l’entrada del museu Picasso del carrer Montcada). També és força completa l’escena final, rodada a Collbató (l’efecte de l’avió que s’estavella està filmant posant la càmera a l’aeri de Montserrat), i per la que el Govern de la República va deixar dos mil soldats per fer d’extres. Podem considerar bastant acabades també les escenes de l’esquadreta internacional, rodades al Prat i a Sabadell. Una curiositat és que el moment en què els dos pagesos que volen passar les línies per avisar els aviadors s’aturen en un bar, on troben un traïdor, va ser filmat al Poble Espanyol de Montjuïc.

Però tot això, no fou suficient. A l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona han de fugir i seguir rodant a França. Però allí hi ha vents de guerra, i apressats per l’imminent esclat d’aquesta, munten 28 de les 39 escenes previstes i la projecten a les autoritats republicanes i alguns amics a París. Pocs dies abans de la seva presentació pública, el govern francès la prohibeix, i mesos després, en entrar els nazis, s’ordena la destrucció de tot el material propagandístic republicà i amb ell, la pel·lícula de Malraux.

Miraculosament, algú va tenir la pensada de canviar les bobines del film i posar-les en les caixes d’un altre: Drôle de drame de Marcel Carné, pertanyent al mateix productor. Fou així com se salvà una còpia. Recuperada al final de la guerra, el mateix 1945 guanyà el Prix Louis Delluc.

Tot plegat, una epopeia que espero que no sols us agradi, sinó que us commogui. I és per això que he guardat pel final una cita de qui va ser la mà dreta de Malraux durant la filmació: Max Aub:

“Tal vez se halle en estas viejas y humildes imágenes el recuerdo de la figura que mi generación buscó desesperadamente; el puerto de la libertad por el camino siempre áspero de la justicia. Nos quedamos en el camino, pero éste es el camino.”

Us haig de confessar que a mi em va emocionar. I vaig decidir reflectir-ho en una novel·la, “Campo de esperanza”, que aviat veurà també la seva publicació en francès. En ella Malraux, Aub, i els personatges de les seves novel·les, així com altres personatges, com Jaume Miravitlles, Juan Negrín o José Félix de Lequerica, intervenen en el relat de les vicissituds d’aquesta pel·lícula mítica. I ho vaig fer contradint Max Aub, que va dir al seu llibre Hablo como hombre:

”La historia de la filmación de Sierra de Teruel fue una sucesión de hechos tragicómicos que ya nadie contará.”

Em permeto dir-li, amb tot el respecte i admiració: Lo siento Max, pero sí lo he contado.

Antoni Cisteró, autor de Campo de Esperanza editorial Mediterrània, Barcelona, 2008.

Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Incerta glòria”

3 Mai 201717 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 8 de maig de 2017 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història sobre “Incerta Glòria” la gran novel·la de Joan Sales.

Dolors Ayats i Ferran Cortès foren els ateneistes i primers lectors que comentaren aquesta obra. Després s’obrí el debat a tots els participants. Moderaren la tertúlia Carme Llobet i Joan Solé Camardons de la secció d’Història.

Els personatges

“Els personatges d’Incerta glòria són els elements principals de la novel·la i els que, de fet, la conformen: es tracta d’unes figures inicialment joves, però que, en abraçar la novel·la uns vint anys de llur vida –els vint anys que comportà la redacció de l’obra–, voregen la vellesa a la part final. Tanmateix, el moment més esplendorós de llurs vides és la joventut, una joventut de la qual semblen no poder-se desfer ja mai més, i que topà amb la guerra; es tracta d’una guerra que, juntament amb l’amor (“l’amor i el macabre” de què tant es parla a l’obra), representà l’únic moment de glòria de llur vida, una glòria, però, incerta. (Carme Arnau. Pròleg a Incerta Glòria. Barcelona: Edicions 62, 1982)

Comentaris sobre l’obra (Maria Bohigas)

La concepció d’Incerta glòria és ben probable que comencés quan Joan Sales tot just tornava de l’exili mexicà: a Barcelona l’esperava el plec de cartes que ell havia anat escrivint des del front a Màrius Torres, i que aquest li havia llegat en morir. El retrobament amb les cartes i amb el soldat de poc més de vint anys que s’hi expressa –amb aquest jove que Sales ja havia deixat de ser– constitueix un fet capital si busquem l’origen d’una novel·la que té per protagonista l’Instant fugaç. En tot cas, Joan Sales presentà la primera versió d’Incerta glòria al Joanot Martorell del 1955 i en publicà la darrera el 1971. Un quart de segle entre aquests dos moments… i quatre variants diferents, des del volum primigeni de 335 pàgines fins al volum final de 910.

Que els lectors el veiessin com l’autor d’una sola novel·la el posava de mal humor, i no s’estava de reivindicar que cada part d’Incerta glòria venia a ser “com una novel·la”; però mai no va ser conseqüent amb aquest argument. Pitjor: va condemnar la seva obra poètica, Viatge d’un moribund, a ser un apèndix de l’epistolari amb Mercè Figueres i Màrius Torres, publicat el 1976. Per això es tendeix a pensar fins avui que Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres són les dues cares d’una sola moneda, ficció d’una banda i testimoniatge de l’altra; el metall: la guerra.

Tanmateix, un lector privilegiat va instar Joan Sales a revisar la concepció que es feia de la seva obra. Carles Pujol, escriptor, poeta i crític, traductor d’Incerta glòria al castellà, va ser potser l’únic que actuà amb Joan Sales com un editor. D’ell va venir la recomanació de considerar les “Últimes notícies”, la part final d’Incerta glòria, com una altra novel·la; no pas només perquè la vintena de pàgines de la primera edició s’hagués transformat en 260 a la darrera, sinó perquè el tema principal, la intenció, el llenguatge, la representació de les coses, hi prenen tot un altre camí. “Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau…”, diu el protagonista d’El vent de la nit, el mateix Cruells d’Incerta glòria, trenta anys més tard: “això fa –parlo, ai de mi, per experiència– que un mateix home sigui dos personatges ben distints”, n’escrivia Joan Sales. I és que el Sales que havia escrit Incerta glòria amb la pròpia vivència de la guerra ha donat pas al Sales intèrpret d’una altra veu solitària, la d’un home que emmalalteix en la pau de l’Estat totalitari. El primer Sales parlava, el segon escolta: la confrontació amb la immediata postguerra, que no ha viscut perquè era a l’exili, la sistematitza l’any 1966 quan va tot sovint a l’hemeroteca de Barcelona a treballar “ara seguit i de debò” en la versió definitiva de la seva obra.

Aquesta versió, no va poder publicar-la fins l’any 1971, i encara hi introduí un darrer canvi en forma de portadeta el 1981, dos anys abans de morir: «’El vent de la nit’, novel·la», avisava abans d’entrar en el que ell mateix descrivia com «la història d’una ment malalta a causa de l’immens escàndol del ‘nacional-catolicisme’». La celebració del centenari ens permet a nosaltres fer el pas que Joan Sales no s’havia atrevit a fer, en una època en què política i història sembla que anaven renyides i en què fer memòria no estava precisament en voga: avui publiquem en volums separats aquestes dues novel·les que tenen entre elles un vincle quasi bé d’oposició. Marcar una interrupció, crear un altre espai físic en forma de volum és necessari perquè s’il·luminin mútuament. Perquè aquella obra arraulida al final d’Incerta glòria, aquella altra novel·la bessona que és El vent de la nit, concentra tot el que els hereus ‘malgré nous’ del franquisme no volem acabar de mirar: rere la ‘incerta glòria d’un dia d’abril’, la corrupció de l’ideal.

(Maria Bohigas. “Edició del centenari de Joan Sales”, Vilaweb, 1 de juny de 2012)

Biografia de Joan Sales

Joan Sales i Vallès neix el 19 de novembre de 1912, al barri de l’Eixample de Barcelona. El seu pare procedia de Vallclara, un poblet al peu de les muntanyes de Prades, i la mare d’una família d’hisendats i advocats de Terrassa. Passa la infància entre Barcelona i Vallclara, i acaba el batxillerat a Lleida. Als quinze anys retorna a Barcelona i inicia els estudis de dret a la universitat, que arrossega fins el 1937. Compagina els estudis amb la feina de corrector de proves a La Nau, l’òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya, fundat per Antoni Rovira i Virgili.

Crescut en un entorn catòlic, durant l’adolescència i primera joventut Joan Sales evoluciona cap al comunisme. El 1928 participa en la fundació del Partit Comunista Català, el qual uns anys més tard, amb la reorganització del moviment obrer, integra el Bloc Obrer i Camperol, oficialitzat a l’inici de 1931. Però Joan Sales hi milita poc temps, molest per l’ortodòxia de la disciplina del partit.

Treballa a l’Extensió d’Ensenyaments Tècnics de la Generalitat de Catalunya, en haver-hi guanyat una plaça de professor de llengua, on coincideix i fa amistat amb Jaume Aymà i Bartomeu Bardagí, entre d’altres. Es casa l’any 1933 amb Maria [Nuri] Folch. Tres anys després coneix Màrius Torres, ja malalt de tuberculosi, amb qui l’uneix una profunda amistat i es carteja fins a la mort del poeta, l’any 1942.

Després de passar per l’Escola de Guerra de la Generalitat, durant la guerra civil Joan Sales és destinat als fronts de Madrid, Aragó i Catalunya, i acaba la guerra com a comandant d’infanteria de l’exèrcit republicà. Durant la guerra és processat pel Servei d’Informació Militar (SIM), sota l’acusació de no haver denunciat dos dels seus germans, per no haver-se incorporat al front. Els empresonen a tots, i els germans moren en un camp de concentració.

El desembre de 1939, després de sobreviure en diversos camps de concentració francesos i també a París, fent de professor, s’exilia a Haití amb la dona i la filla [Núria], fins que s’estableix a Mèxic. Aprèn l’ofici de linotipista i fa de corrector. Es relaciona amb el grup de catalans exiliats, coincidint amb Josep M. Miquel i Vergés, Lluís Ferran de Pol, Pere Calders, Vicenç Riera Llorca i Josep Carner, entre d’altres, i és redactor a la revista Full Català, precedent de Quaderns de l’Exili (1943-47), de la qual és fundador i codirector juntament amb Lluís Ferran de Pol. Hi edita, amb estudis i anotacions, L’Atlàntida, Canigó, La nacionalitat catalana i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres (1947).

L’any 1948 retorna a Catalunya amb l’objectiu “d’editar en català tant com es pogués”. S’estableix a Barcelona on treballa a l’editorial Ariel, com a conseller literari. L’any següent fa possible una col·lecció de Rondalles Clàssiques; com a editor segueix tenint cura de les successives edicions de les Poesies de Màrius Torres; com a autor el 1952 reuneix els poemes que havia escrit durant la guerra i l’exili en el volum Viatge d’un moribund; com a tècnic i assessor intervé en l’edició d’obres històriques, com la Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila. El 1955 funda amb Xavier Benguerel i la col·laboració de l’editorial Aymà la col·lecció «El Club dels Novel·listes», dirigida per Joan Oliver, que inauguren amb la publicació de la novel·la El testament, del mateix Benguerel. Joan Sales també forma part de la nòmina d’autors de la col·lecció amb la seva obra més ambiciosa, la novel·la Incerta glòria, publicada el 1956 en una primera versió de 335 pàgines.

Després que Joan Oliver abandonés la direcció de la col·lecció, el 1959 és transformada en l’editorial Club Editor, dirigida pel mateix Joan Sales. Des d’aquesta nova editorial posa en pràctica les seves posicions estètiques i estilístiques, i publica algunes de les novel·les que marquen fites en la narrativa catalana de postguerra, com ara La plaça del Diamant, Mirall Trencat, Quanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda; Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga; a més d’algunes traduccions de novel·la i la sèrie «El Pi de les Tres Branques», amb llibres d’història i de filologia. Durant la seva gestió sorgeix també la preocupació per buscar noves maneres per difondre les obres editades, i aplica mesures innovadores com ara la xarxa de lectors subscriptors.

D’entre tots els èxits literaris i editorials del Club Editor hi ha La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, novel·la que passa desapercebuda per un jurat i Joan Sales, després de llegir-ne el manuscrit inèdit, escriu a l’autora, que aleshores no coneixia personalment: «Té de la primera ratlla a la darrera aquell alè inimitable de “cosa inspirada”. No trobo altra manera d’expressar allò que enclou de misteriós una autèntica creació com és la figura de la Colometa». I acabava la carta dient que La plaça del Diamant era: «aquesta cosa tan simple i tan rara: una obra mestra».

Joan Sales desitja per al Club Editor “novel·les llegívoles i escrites en un català viable, escrit amb sentit comú”, segurament a la recerca del gran públic que li costa tant de trobar i empès pel desig d’estendre l’ús de la llengua. La tipologia de novel·la que desitja publicar és, doncs, una novel·la més pròpia del segle XIX, una novel·la de masses, que no pas l’antinovel·la o el desafiament a l’intel·lecte que proposa bona part de la narrativa de l’època. En aquesta línia, Sales tradueix i publica autors com Dostoievski, Kazantzakis, Mauriac, Delluc, tots pròxims a l’anomenada novel·la catòlica, com a superació del positivisme que col·labora al bandejament dels valors cristians en la societat occidental, a la vegada que a nivell personal convergeix cap al nacionalisme conservador, i milita a les files d’Unió Democràtica de Catalunya.

El 1954 escriu una versió en prosa moderna del Tirant lo Blanc, que es converteix el 1958 en una òpera bufa, musicada per Joan Altisent, estrenada amb èxit al Teatre Romea.

La primera versió d’Incerta glòria té un acolliment fred a Catalunya, però la traducció que publica en francès (Gallimard, 1962) rep comentaris elogiosos per part de la crítica francesa. En els següents vint-i-cinc anys Joan Sales publica quatre versions d’Incerta glòria. Després de la primera versió de 1954, amb nombroses mutilacions a causa de la censura, el 1969 en publica una de completa. Dos anys després publica la versió definitiva, de 910 pàgines, i encara, el 1981 hi fa uns lleus retocs i converteix l’últim capítol, “Últimes notícies”, en una novel·la separada, El vent de la nit.

De fet, Incerta glòria es pot considerar un conjunt de novel·les diferents unides per un mateix fil, la guerra, que hi és present com a situació límit que serveix per deixar al descobert nombrosos aspectes decisius de la condició humana.

Incerta glòria rep el Premi Joanot Martorell (1955) i, posteriorment, és distingida amb els premis Ramon Llull (1968), i el Ciutat de Barcelona (1970). Posteriorment, la mort de l’autor va deixar sense culminar el seu desig de convertir la quarta part de la novel·la, “Últimes notícies”, en una novel·la independent, que el mateix autor ja s’havia encarregat de titular El vent de la nit. No és fins el 2012, coincidint amb el centenari del seu naixement, que apareix l’edició definitiva d’una obra –dues novel·les– fonamental dins la història de la literatura catalana, publicada precisament sota el segell editorial que ell va fundar, Club Editor, dirigit per la seva néta Maria Bohigas.

El 1976 Joan Sales publica les Cartes a Màrius Torres, escrites entre 1936 i 1941. Aquesta recopilació epistolar de set-centes pàgines és de gran interès per aprofundir en la personalitat dels dos autors, i encara més en l’atmosfera enrarida de la Catalunya de l’època.

L’any 1977 pot reintegrar-se a l’administració pública, i dirigeix l’Oficina de Català de la Diputació de Barcelona, fins que jubila el 1982.

Joan Sales mor a Barcelona l’any 1983. Pòstumament, es publiquen, entre d’altres, Cartes de la guerra (1986), la versió de comèdia de Tirant lo Blanc o Qui mana a can Ribot (1990) i els seus epistolaris amb Joan Coromines i Mercè Rodoreda.

Informació extreta de: Joan Sales http://www.escriptors.cat/autors/salesj/

Primera conferència pertanyent al cicle “L’autor i la seva obra” en la que Joan Sales contesta les preguntes dels oients. Ateneu Barcelonès, 1978.

http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/467

Enregistrament sonor d’una breu conferència de Joan Sales seguida d’un col·loqui amb els participants del cicle “L’autor i la seva obra” que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès. Recomanem que l’escolteu per conèixer la vitalitat de Joan Sales i la seva claredat de pensament.

Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna

7 Novembre 201618 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 14 de novembre de 2016 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna, a càrrec d’Assumpta Montellà, historiadora i escriptora.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Entre 1939 i 1944, la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la Maternitat d’Elna (Roselló).

Elisabeth Eidenbenz, que treballava com a voluntària de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra, impulsà la creació de la Maternitat d’Elna quan l’èxode republicà desbordà les previsions del Govern francès. Aquest havia autoritzat el pas per la frontera francesa de prop de 400.000 refugiats, els quals foren majoritàriament confinats als camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià del Rosselló i el Barcarès. La Maternitat tramitava amb les autoritats franceses els permisos perquè les gestants internades fossin ateses al seu edifici durant els infantaments i el postpart.

Elisabeth Eidenbenz 1975 (Blog d’Assumpta Montellà)

En un primer moment, la Maternitat tingué la seu a Brullà, però l’edifici molt aviat esdevingué clarament insuficient. Després de demanar finançament a Suïssa, Eidenbenz aconseguí la cessió d’un palau abandonat de tres plantes, construït el 1900, conegut popularment amb el nom d’El Castell d’en Bardou, que féu restaurar i habilitar com a centre sanitari. Amb una capacitat d’una cinquantena de llits, entrà en funcionament al desembre del 1939 i hi nasqueren uns quatre-cents infants fills de refugiades, els quals, altrament, haurien tingut unes probablitats de supervivència molt migrades. Posteriorment, en esclatar la Segona Guerra Mundial, la Maternitat acollí també dones jueves gestants, i, en total, el nombre de naixements ascendí gairebé a uns 600.

Edifici de la Maternitat d’Elna (Arxiu Elizabeth Eidenbenz)

El material, els medicaments i els aliments provenien sobretot de la Creu Roja Internacional. La Gestapo arrestà Eidenbenz i el Govern nazi féu tancar la Maternitat l’abril del 1944.

Després de la guerra, l’edifici tornà a restar abandonat fins als anys noranta del segle XX, que fou adquirit per un particular, el qual, l’any 2001, junt amb algunes de les persones nascudes a la Maternitat, localitzà Eidenbenz, a qui els anys següents hom féu objecte de diversos homenatges. L’any 2005 l’Ajuntament d’Elna adquirí l’edifici de la Maternitat amb l’objectiu de preservar-ne la memòria com a exemple d’iniciativa humanitària.

La Maternitat d’Elna ha estat objecte de diverses investigacions i recreacions: cal esmentar els estudis històrics d’Assumpta Montellà, La maternitat d’Elna. Bressols dels exiliats (2006) i de Tristany Castanier i Palau, Femmes en exil, meres des camps (2008), i la novel·la d’Helena Legrais, Les enfants d’Elisabeth (2007).

Vegeu l’article d’Assumpta Montellà “La maternitat d’Elna: la nostra llista de Schindler” a la revista Sàpiens

Informació extreta de “Maternitat d’Elna” (enciclopèdia.cat), Sàpiens i Assumpta Montellà.

Vegeu el llibre La Maternitat d’Elna, bressol dels exiliats d’Assumpta Montellà

La mirada polièdrica estrangera davant la Catalunya i Espanya en guerra (1936-1939)

29 gener 201618 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

La Secció d’Història de l’Ateneu organitzà l’acte La mirada polièdrica estrangera davant la Catalunya i Espanya en guerra (1936-1939) dimarts 16 febrer de 2016 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès a càrrec d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador i escriptor del llibre Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil, que explica per què no es va arribar a assolir la República Catalana durant la Guerra Civil.

Si hi ha un període històric en el qual la història de Catalunya podria haver patit canvis radicals, aquest és la Guerra Civil. En un país en plena Revolució social, diversos diplomàtics europeus i americans destacats a Barcelona especularen insistentment amb la creació d’una República Catalana independent. Una possibilitat que expressarien desenes de vegades en els documents enviats a Mussolini, al govern francès, al Foreign Office o al Palácio das Necessidades de Lisboa. De fet, tant els diplomàtics com la premsa internacional es preguntaven per què no s’acomplia una possibilitat que els semblava evident.

La Guerra Civil Espanyola que es perllongaria entre el juliol del 1936 i la primavera del 1939 és un dels episodis del segle XX que ha merescut més atenció per part de l’opinió pública internacional. En una Espanya i Catalunya que vivien en la marginalitat de la història europea, el conflicte civil hereu de la inestabilitat de la II República provocaria la intervenció del gruix de les principals potències del moment. Tothom mirà cap a la Península Ibèrica per a prendre-hi partit a favor d’uns o altres.

En un vell món i un planeta en conjunt que viurien l’etapa posterior a la I Guerra Mundial entre el comunisme de la naixent URSS i les noves tendències revolucionàries d’extrema dreta –Feixisme i Nazisme-, la Guerra Civil semblà un banc de proves per a tots els actors implicats. Mentre Roma i Berlín intervenien bèl·licament amb una gran intensitat al costat dels generals revoltats, la Unió Soviètica ho feia de manera menys intensa al costat de la República suposadament democràtica però de facto en mans revolucionàries.

Escut d’armes del Consolat soviètic a Barcelona.

Mentre Hitler preparava l’envit de la conquesta d’Europa i Mussolini aspirava a dominar el Mediterrani, les potències democràtiques –França i Gran Bretanya- es mostraven dèbils al costat d’una URSS defensiva. En aquest context dels anys trenta, la guerra espanyola que esclatà per una sèrie de problemàtiques locals amb tints internacionals, acabaria entrant de ple en la guerra civil europea desencadenada el setembre del 1939.

Amb aquest quadre general, totes les potències implicades presentarien interessos a defensar o objectius a conquerir a Espanya, però també a Catalunya. I és que en el context de la guerra, Catalunya jugaria un rol que no li corresponia però que l’acabaria situant al centre de les preocupacions de la diplomàcia mundial i dels Estats Majors dels exèrcits europeus.

La premsa internacional no deixaria de prestar atenció al que passava a Catalunya. La possibilitat, manifestada insistentment per diplomàtics, corresponsals i almiralls de la Marina militar francesa o italiana d’una més que factible independència catalana, provocaria no pocs ensurts a Berlín o Roma –alhora que a Madrid, València i Burgos-. Situada geoestratègicament parlant en un espai privilegiat, Catalunya estaria al caire de la secessió alhora que esdevenia nucli de preocupació també per la potència revolucionària del seu anarquisme i comunisme. Si França pretenia evitar el cercle d’estats totalitaris que pretenien Itàlia i Alemanya la possible segregació catalana de la República Espanyola podria ser una opció més que ben vista a París. No obstant, ni la Unió Soviètica ni França acabarien donant resposta als constants rumors sobre la creació d’una República Catalana d’incert futur. De la mateixa manera que ni Companys ni el gruix d’ERC, debilitats per la força de la CNT primer i del PSUC després, no s’atreviren a llançar-se a una opció molt arriscada.

Finalment, la Guerra Civil, amb els seus múltiples conflictes interns al sector republicà, acabaria decantant-se del bàndol comandat pel General Franco gràcies, en part, a l’ajuda i intervenció de l’Eix Roma-Berlín. Al costat d’aquesta aparició exterior, les Brigades Internacionals, la Creu Roja Internacional, la cobertura periodística… en definitiva, un guerra civil que es veuria sobreposada per diferents conflictes externs en curs.

Per a la temàtica de la conferència és de gran interès, entre d’altres, l’obra del conferenciant Arnau González Vilalta: Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil, Barcelona, Ed. Base, 2014.

75 aniversari de l’afusellament del President Lluís Companys

7 Octubre 201518 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

La secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès rememora la sessió sobre el “75 aniversari de l’afusellament del President Lluís Companys”

La sessió va tenir lloc dijous dia 15 d’octubre de 2015 a la sala Oriol Bohigas a càrrec de Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i de Jordi Boixaderas, actor que va fer una lectura dramatitzada de textos del consell de guerra. Presideix l’acte Jordi Casassas, president de l’Ateneu Barcelonès. Presenta, Joan Solé Camardons, ponent d’Història

Podeu veure el vídeo de la sessió

Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, Jordi Boixaderas, actor que va fer una lectura dramatitzada de textos del consell de guerra.

Una breu història

El 13 d’agost de 1940 va ser detingut –juntament amb el seu nebot Francesc Ballester– a La Baule-les-Pins per la Gestapo, per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l’ambaixada espanyola a França. Segons l’historiador Josep Benet, Companys no va ser detingut per la Gestapo sinó per la policia militar alemanya, és a dir, la Wehrmacht. Pedro Urraca Rendueles va ser present a l’operació de detenció del president Lluís Companys a Ar Baol-Skoubleg, a la Bretanya, li féu el primer interrogatori a la presó de la Santé de Paris i el custodià fins a Madrid.

Sigui com sigui, Companys fou portat primer a Madrid, on se li van obrir diligències per “ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya”. Després de diversos interrogatoris, el 3 d’octubre va ser traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s’ha demostrat de forma il·legal.

El dictamen de Marc Aureli Vila referent a la sentència de mort del President de la Generalitat Lluís Companys i Jover diu textualment en les seves conclusions:

“La sentència que condemnà a mort al President Companys fou una farsa tràgica i monstruosa en la qual no es respectà la llei escrita ni els Principis Generals del Dret ni el Dret de la Gent. La sentència s’ha de qualificar d’assassinat jurídic. D’aquest delicte en són responsables tots els que intervingueren en el Consell de Guerra i aquells que segrestraren el President a França i aquells que aprovaren tot els que es féu. No es tracta d’un error judicial; es tracta d’un crim dut a terme amb plena premeditació (Apartat 4rt. de l’article 412 del Codi Penal) i en menyspreu d’un home i del poble del qual, En Lluís Companys i Jover n’era el President”.

Font: Josep Maria Figueres: El Consell de Guerra a Lluís Companys. President de la Generalitat de Catalunya, Ed Proa, 1997.