Guerra civil

La nació rere el mapa. La descoberta de Catalunya en començar el segle XX

/ historiaab / Deixa un comentari

LA NACIÓ RERE EL MAPA. LA DESCOBERTA DE CATALUNYA EN COMENÇAR EL SEGLE XX (1900-1939)

Sessió 8a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dijous  23 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès     

Ponència de Joan Esculies, historiador i professor de  Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Execució de Ferrer Guàrdia. La Domenica del Corriere Font: Col·lecció Daniel Venteo

LA MIRADA EXTERIOR

Cal plantejar-se, per començar, un parell de preguntes: El món ens mira? Europa (almenys) ens mira? La resposta no és senzilla, ja que les percepcions són personals i diverses, tenim percepcions, intuïcions però certeses. poques. Només en el lapse de temps de la Guerra Civil hi ha un gruix notable de literatura, sobretot anglosaxona, feta pels periodistes britànics i nord-americans vinguts a Espanya per a cobrir el conflicte o per simple desig d’aventura. Observant globalment el període,  a les universitats, la recerca feta és poc sistemàtica. S’han fet alguns estudis biogràfics però són poc clars i definits. No hi ha línies de treball definides. Hi ha alguns historiadors estrangers que cal consultar; les fonts més riques són les que venen de la literatura, dels viatges o de les memòries.

Una font important és la diplomàcia. Diversos autors catalans aporten molt bona recerca en aquest camp, com ara Arnau Gonzàlez Vilalta sobre informes dels consolats a Barcelona els anys 30, cosa que dona informació rellevants sobre coms ens veien. Josep Puigsech ha treballat els informes i documents del consolat britànic la dècada  dels 10; així mateix, David Martínez Fiol i Jordi Pons Pujol fan una feina similar amb els arxius diplomàtics francesos de la mateixa dècada i el propi Martínez Fiol ha estudiat els arxius francesos durant la Gran Guerra. Malgrat aquests treballs, la visió  actual és encara fragmentària i, a més, cal afegir un altre problema, que és el lingüístic: d’entrada, el que coneixem és allò traduït. Hi ha molts materials anglesos, alemanys o russos a l’espera de consulta (i traducció).

GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.

Quant a la documentació diplomàtica, cal a dir que hi ha fonts inaccessibles i que, com a dificultat  afegida, el seu creixement és exponencial amb el temps.  En el període estudiat es produeix l’edat d’or de la premsa escrita, una altra font d’informació; aquí també la quantitat ingent representa una dificultat. Moltes vegades el que es troba en els arxius és simplement la capçalera digitalitzada del diari i poc més. El resultat final de la recerca que es fa depèn del que l’autor tria (o no tria) i de les dificultats metodològiques. Tot plegat condiciona la mirada i, per tant, condiciona també el resultat del present treball. 

Una pregunta interessant és. Quan ens miren? I la resposta és clara, quan Catalunya (i el catalanisme) és un perill per a l’estabilitat d’Europa. O bé quan hi ha vagues, insurreccions o aldarulls diversos. Una altra qüestió: I el que veuen, de què depèn? Fonamentalment de prejudicis, que en té tothom i són condicionats pels propis valors, per la personalitat, etc, de l’orientació política de l’observador, del rigor en la descripció . La mirada dependrà del punt de la realitat catalana que vulgui enfocar  l’observador i que sovint porta més aviat a desenfocar vista la complexitat, ja que la complexitat social i política és enorme: es pot posar el focus en el nacionalisme català regionalisme vs catalanisme amb una bona  gama de colors que són una dificultat afegida per qui vol mirar. Una altra cara del prisma és l’obrerisme o l’actitud davant la monarquia o la república, o l’espanyolisme que aquí esdevé radical, integrista i reaccionari, o l’anarquisme vs anarcosindicalisme, molt fort a Barcelona a partir de 1910.

En la mirada externa, els catalans serien treballadors, comerciants, també avars, amb tendència a l’autoelogi  i a creure’s superiors a la resta de pobles de l’estat. Gent obsesionada en la comparació amb Madrid i per significar-se diferents a la resta d’Espanya. Molts autors s’entretenen en les diferències nord – sud peninsulars  o de la rivalitat  Catalunya – Castella.

POLÍTICA I ECONOMIA: UN POSSIBLE ESQUEMA GENERAL

En l’inici del segle XX, amb la pèrdua de Cuba (1898), la diplomàcia francesa observa el naixement del catalanisme  polític, comparant-ho amb el que havia passat al Piemont i pensant que es tractava d’una resposta regeneracionista.  La premsa francesa recull els aldarulls del 24 de juliol de 1899 al teatre Tívoli quan una part de l’auditori va xiular la Marxa Reial i amb crits sobre la independència  i  la Catalunya republicana i cantant la Marsellesa. Le Journal des Débats interpreta (malament): “Catalunya veu en França la realitat dels seus somnis de progrés”. L’ambaixada francesa constata  “el feble perill separatista”. Al país passen coses que abans no passaven. Le Figaro veu (i interpreta a la seva manera) “en França el model a seguir per Catalunya”. El Consolat francès a Barcelona  diu que “el programa catalanista és massa radical, però el regionalisme moderat serà el model”. Les Bases de Manresa (1892) representen un nou marc catalanista, juntament amb la teorització de Valentí Almirall  i la formació de la Lliga Regionalista (1901). La diplomàcia francesa recull també els fets del Cu-Cut! (1905) i el posterior naixement de Solidaritat Catalana, una plataforma unitària presidida per Enric Prat de la Riba que demana la retirada de la Llei de Jurisdiccions i encara el 1907 recull l’ambient de violència a les Rambles: “…Barcelona esta aterrida i la gent comença a evitar passejar per les Rambles”. 

Aldarulls a Barcelona, 26 de maig de 1901 (“En Espagne, emeutes à Barcelone”. Le Petit Journal) Font: Col·lecció Daniel Venteo

El cònsol britànic l’any 1908 es mostra “més preocupat pels anarcosindicalistes que pels catalanistes”  i explica la industrialització del país a diferència de l’agrària Espanya.  Durant la Setmana Tràgica (1909), el diari socialista francès L’Humanité, publica una sèrie d’articles de Jean Jaurés signats per tres del protagonistes de la revolta i també The New York Times recull abastament  els fets i el posterior judici i execució de Ferrer i Guàrdia. El londinenc The Times escriu: “…el govern […] anul·la el dret d’oposició assimilant-lo a una agitació criminal”.

Durant els anys de la Gran Guerra, la propaganda pròpia afecta la mirada externa. L’arribada de la Mancomunitat (1914), dona estabilitat i això és poc interessant per a la premsa i la diplomàcia estrangera. Espanya és neutral, gairebé per obligació, en no tenir un exèrcit mínimament eficaç i la propaganda dels contendents ho impregna tot. La revista de la Union des Nationalités que donava veu als moviments nacionalistes de les nacions sense estat, publica un butlletí a Lausana on presenta una Catalunya favorable als aliats, per tal que aquests donin suport a la seva demanda d’autonomia a Espanya i diu que a l’any 1916 “és rar trobar un nacionalista català que es negui a manifestar les seves simpaties obertament per França”. Aquesta generalització és errònia, ja què, per exemple,  Prat de la Riba és germanòfil. Espanya és presentada (erròniament) com a germanòfila. A més “el fet que el general Joseph Joffre sigui català i que hi hagi milers de catalans combatent amb els francesos ha contribuït a la postura francòfila dels catalans”. Durant el conflicte els alemanys o els francobritànics finançaran premsa, a Madrid i a Barcelona per tal d’influir en l’opinió pública. A les portes de l’armistici, l’ambaixada francesa fa un informe titulat “Mouvement catalan et M. Cambó” i explica que: “… les aspiracions regionals més divergents prenen gran desenvolupament i cal esperar aquí una expansió considerable del moviment català…”. En acabar la guerra el novembre de 1918 el corresponsal a Espanya de Le jour escriu novament sobre la francofília  que ”[…] a Catalunya[…] el corrent d’opinió és molt favorable a França i als aliats…”. Arribats aquí, el catalanisme volia un estatut d’autonomia que superés la Mancomunitat i el cònsol francès veu una postura intransigent en la banda negociadora catalana amb Madrid i diu que Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat “estaria disposat a la força per conquerir llur independència”. El febrer de 1919 quan les negociacions de l’Estatut fracassen, l’agregat militar francès a l’ambaixada culpa “l’actitud intransigent de la banda catalana”. El mes de març en una carta de resposta a un diputat francès, l’ambaixador  fa una comparació del fet català amb  les situacions d’Irlanda o Armènia i no hi troba possible comparació, diu que “la Lliga Catalana [Regionalista] s’ha vist obligada a remuntar-se fins a Felip V per poder parlar del martiri de Catalunya” i acabava dient que a Catalunya “hi ha més benestar[…] més llibertat que a la resta d’Espanya”.  El consol britànic Charles S. Smith valora primer com “un problema d’ordre públic” i després com una “forma dels líders sindicals de mostrar la seva força” la vaga de la Canadenca.

De l’etapa de la Dictadura de Primo de Rivera, hi ha poca informació, poc treball historiogràfic. Un any abans de l’inici (1922), apareix Acció Catalana i pel cònsol francès Charles Filippi, s’inspirava en Francesc Macià  que aspirava a “seguir l’exemple d’Irlanda”, tot i que la cosa no era pas així. Explicava que totes les forces catalanistes estaven d’acord en fomentar l’ús del català i assolir una autonomia, però ”divergien en la tàctica[…] d’aquí les escissions de la Lliga”. De tot el període 1923 – 1930, l’episodi de més ressonància fora de Catalunya va ser l’intent de Francesc Macià d’envair el Principat amb un contingent d’homes el novembre de 1926. El fracàs a Prats de Molló i la detenció de Macià i els seus homes es recull abastament a la premsa francesa. Le Petit Parisien escriu el 3 de novembre: “[…] un coronel espanyol, ànima del complot, antic diputat a Corts” i continua el dia 5 dient que el grup era format per: “intel·lectuals, membres d’una classe social ben elevada que actuaven més per ideals que per raons materials”. La reacció de la premsa feixista italiana com Il Popolo d’Italia se centrava a la participació en el complot de Riccioti Garibaldi, el paper real del qual va ser molt tèrbol.

Imatge: “Le colonel Francesco Macià est arreté comme chef du mouvement révolutionnaire catalan”, 5 de Novembre de 1926. Le Journal. Font: Bibliotèque Nationale de France

Els anys 30, l’arribada de la República apuja l’interès extern i la Guerra Civil, marca el zenit de la informació: la preocupació externa fonamental és, què està passant. L’any 1931, el periodista ucraïnès Ylia Ehrenburg  expressa en un llibre “España república de trabajadores” una visió molt crua: “els patriotes catalans juren que estan disposats a morir per la pàtria, però el que en realitat fan és guanyar diners negociant amb Madrid. Abans negociaven amb Primo de Rivera, ara negocien amb la República”. Afegia “el burgès català procura entendre’s amb tots, però no aconsegueix portar a raons als obrers. Vol que treballin molt i cobrin poc”. I acaba: “està bé, us donarem l’autonomia. Traurem de Catalunya els nostres soldats i la Guàrdia Civil i us deixarem cara a cara amb els vostres obrers”. Un episodi que va rebre molta atenció van ser els fets de 1934 quan el president Companys proclama l’Estat Català dins la República Federal i ofereix Barcelona com a capital; Companys no declara cap independència però l’escriptor francès Joseph Kessel de pas per Barcelona aquells dies ho interpreta a la seva manera: “però els rebels aleshores [es refereix a la Generalitat de Companys] no tenien res contra la República. El que volien era la independència de Catalunya…”.

A l’inici de l’estiu de 1936, comença la Guerra Civil. Des del diari  italià La Stampa el dia 20 de juliol s’explica el que passa a Barcelona: “Les forces militars al carrer lluiten contra la guàrdia civil i les forces d’assalt que repelen els rebels militars”. El portuguès Diario de Noticias el 29 de de juliol escriu: “[…] a tot Catalunya regna un sistema bolxevic” i que ”[…] el govern català s’escaparà completament de les mans de Companys”. El periodista i diplomàtic polonès Ksawery Pruszinsky es preguntava a l’estiu de 1936 si la qüestió catalana estava resolta i deia que no existia perquè “a la nova classe obrera li resulta aliena”. Ja a la tardor del 36 el cònsol francès Jacques Pingaud expressava que “el president Companys, malgrat l’hostilitat de la CNT i la FAI, ha pogut  fer celebrar ahir l’aniversari del 6 d’octubre”.

Portada de la revista anticomunista L’Espoir Français del 3 de març de 1939, en què una representació simbòlica d’Espanya franquista aniquila el boltxevisme. Font: Col·lecció Daniel Venteo

Un dels visitants il·lustres de la guerra va ser George Orwell que va publicar l’any 1938 “Homenatge a Catalunya”. En un moment de confusió total, ell entenia el que podia l’any 1937: “Els anarquistes exercien encara, virtualment, el control de Catalunya, i la revolució es trobava en plena marxa. Pels que havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener, era evident que el  període revolucionari s’estava acabant, però per qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera”. La conclusió d’Orwell era que “estava en un Estat de treballadors on la burgesia en pes havia fugit…”. Ernest Hemingway, corresponsal  durant la Guerra  Civil va explicar els moments previs a la batalla de l’Ebre, en el viatge d’anada al front,  tot fent una descripció del paisatge amb caire literari: “Anàvem per la recta carretera prop de Reus i el xofer va avisar: L’aviació! L’aviació! […] el carrer principal de Reus era obstruït per les runes dels edificis enderrocats[…]”. I continuava: “Tortosa   sotmesa a constants bombardejos aeris […]”, fa una descripció molt viscuda de la cruesa del bombardeig. La diplomàcia francesa explica el 4 de juny de 1938 que “la regressió del catalanisme motivada d’una banda per la presència del govern central  i, de l’altra, per la forta presència d’elements no catalans, indigna l’opinió catalana des de fa uns dies”. També l’ambaixada belga el 19 de juliol de 1938 explicava que  “des de fa diversos mesos, la tendència del govern de la República ha estat la de reduir competències de la Generalitat i de legislar per decret les matèries que estima de la seva jurisdicció. Això ha comportat conflictes entre les dues administracions”.

LA MIRADA AL RERE-PAÍS

Cal deixar clar que això s’interpreta com un apèndix de Barcelona. El que realment interessa i es “mira”, és Barcelona. Hi ha pocs viatgers que en aquest període del segle XX s’hi “fixin”. El poeta Rowland Thirlmere (John Walker) visita Espanya i entre març i abril de 1902 passa per Catalunya i descriu prou bé alguns dels seus paisatges, sobretot en terres gironines. En el trajecte en carrilet des de Sant Feliu de Pallerols, Bescanó li sembla “el primer lloc bonic[…]” i descriu els turons “coberts d’alzines, roures, sempre verds, brucs blancs i arbres amb flor de neu”. Li criden l’atenció  “els caps escarlata [les barretines] dels pagesos[…]”. Per aquest autor, Catalunya és en tot moment una regió d’Espanya. L’escriptor anglès Royall Tyler, visita Catalunya l’any 1907 en companyia de Miquel Utrillo i va conèixer bona part del territori. De Tarragona diu que “si bé Barcelona és la capital comercial, Tarragona podria ser la primacia  eclesiàstica dels espanyols”. Descriu aquesta capital com “una catedral envoltada per uns quants carrers amb cases construïdes amb pedres que en altres temps foren edificacions romanes”. Després se’n va cap a Lleida i diu que en el camí de Tarragona a Lleida hi ha dos delicats convents cistercencs (Santes Creus i Poblet) i un convent de monges (Vallbona) que diu que ni són romànics ni són gòtics.

L’any 1917, l’escriptor José Martínez Ruiz, Azorín,  publica un relat sobre Catalunya, tot partint d’una evocació infantil de Montserrat: “[…] Cataluña es [para nosotros] la alta y silenciosa montaña, la montaña que desde la Ciudad, se divisa a lo lejos […] todo es en ella esquividad, silencio y paz”. Una qualitat que ell no veu “en las otras montañas españolas”. L’escriptor txec Karel Capek, l’any 1929 visita Catalunya i s’interessa per Montserrat: “Com més t’hi acostes, més et meravelles i acabes murmurant ‘és increïble’[…] El monestir, la catedral, les cotxeres per a centenars de cotxes i autobusos i l’hostal d’aquesta ermita monumental i concorreguda. Al monestir hi ha una biblioteca que no es pot trobar en cap altre convent”. L’any 1933, l’escriptor peruà Federico Mould Távara, va passar per Girona i diu que “la llaman aquí la ‘Toledo catalana’ […] Toledo es polvorienta y gris, mientras que Gerona es apacible, sonriente, provinciana y vive metida en su pequeño río que se contempla en todos los rincones y a través de todas las ventanas […] la originalidad de Gerona son sus calles y sus casas que dan directamente al río, nacen del agua, como los canales de Venecia”.

En definitiva i en resum, el que crida l’atenció del nostre rere-país són els camps, l’agricultura, el patrimoni, els boscos atractius… i, sobretot, Montserrat. Tot plegat amb una mirada que ja és turística.

LA MIRADA A BARCELONA

Gairebé tots els estrangers en ruta per Catalunya fan estada a Barcelona com a centre principal d’interès. Hi ha una abundant descripció de la ciutat que depèn  de la mentalitat i interès de qui la visita. El poeta Maximilian Alexàndrovitx Voloshin viatja a Barcelona l’any 1901: “És una ciutat brillant amb una variada i extravagant arquitectura de carrers estrets… Barcelona és plena d’una gemmació que es belluga dia i nit sota els plàtans espessos de les Rambles riu a les cafeteries il·luminades amb llum elèctrica i calla a les barriades obreres”. Miguel de Unamuno, hi fa una estada de tres setmanes l’any 1906: “[…] era una hermosa ciudad, a lo menos por fuera, en su atavío y ornato de ropaje. Un Ensanche espléndido con anchas calles y avenidas con fachadas magníficas, algunas de un lujo deslumbrador […] junto a extravagàncies de piedra. La fachada lo domina y así todo es allí fachadoso”. 

L’escriptor rus A.A. Seletrénnikov va passar per Barcelona i Montserrat el 1911; publica un llibre del viatge per Espanya i Portugal i diu que: “Barcelona és una de les ciutats més belles d’Europa, tot i que no té tendència de créixer cap al mar” i explica que els barcelonins “si sou amables us paguen amb reciprocitat” i afegeix que “a part del teatre d’òpera on hi fan espectacles a la temporada d’hivern, a Barcelona hi ha altres teatres operístics i dramàtics en els quals es fan representacions en la llengua local i el públic hi va amb molt de gust”.

El metge i escriptor sionista Max Nordau vers 1919 diu que “a Espanya es considera Barcelona com una ciutat del tot   [… ] I no obstant això, que intens es presenta aquí el color local espanyol i quant dista la fesomia  de Barcelona de qualsevol ciutat marítima francesa”.  Després de diverses visites, l’escriptor francès Francis Carco torna a Barcelona el 1929 amb motiu de l’Exposició Universal i publicà una mena de llibre de viatges de les seves rutes per Espanya. Hi explica la part fosca de la ciutat: “A Barcelona […] m’havia apartat de les Rambles i gairebé sense adonar-me’n havia arribat al centre d’un barri miserable quan aquestes jovenetes em van abordar”. Continua: “un cinema popular anunciava Don Quijote i criatures lamentables […] es mantenien embrutides a les voreres. Llums blancs aquí i allà […]  façanes rònegues, balcons tristos destacant lletres grans amb aquests noms: Clínica, Policlínica, Vies urinàries”. La seva visita i descripció del Barri Xino és entre sorpresa i descarnada. 

Karel Capek  ve a Barcelona l’any 1929  i té  una visió diferent: “Una ciutat  rica i en part nova que es vanta una mica dels seus diners, la seva indústria, les seves avingudes, grans magatzems i cases”. Explica el contrast entre Ciutat Vella i el gran Eixample  i explica que es pot anar a  “les Rambles per comprar flors, mirar les noies o fer la revolució”. El port li recorda Marsella: “brut i sorollós, envoltat per una filera de bars, antres de ball i teatres petits”. Diu que en  “els barris obrers es veuen punys tancats dins les butxaques i les mirades fanàtiques i provocadores […]”. L’escriptor francès Jean Genet visita la ciutat l’any 1932: “[…] el barri Xino era llavors una mena de cau habitat menys per espanyols que per estrangers, que eren tots un brètols pollosos […] darrere el Paral·lel hi havia un solar on els bergants jugaven a cartes […] cap d’ells va semblar que s’adonés que jo estimava els homes, fins que en aquest punt la població del barri Xino és formada per marietes  [mariconas]”.

Podem veure, doncs, que la mirada depèn de quin barri es visita i que hi ha una bona coincidència en comparar  les parts baixes de Barcelona amb Marsella. En definitiva és una ciutat de grans contrastos, interns i externs.

CARÀCTER DELS CATALANS I DE LA SOCIETAT

Rubén Darío visita Barcelona en canviar el segle com a corresponsal de La Nación de Buenos Aires, escriu que “fora de l’energia de l’ànima catalana, fora d’aqueix tradicional orgull dur d’aqueix país de conquistadors i menestrals […] que aquesta terra de treballadors, d’honradesa artesana i vanitat heroica, estigui sempre dempeus…” i diu que “per la Rambla va aquest mateix obrer […] i el seu pas implica el més estupend dels orgulls: el d’un democràcia portada fins a l’oblit de tota superioritat, de manera que hom diria que tots aquests homes de la fàbrica tenen una corona de comte al cervell”. 

I l’any 1906, Unamuno deia dels catalans que “trabajan mucho, es verdad, pero vocean  más que trabajan” i afegia que “la especial megalomanía col·lectiva o social de que está enferma Barcelona les lleva a un delirio de persecuciones colectivo y social”. Aleksei Antònovitx Werner, periodista i corresponsal del diari “Russkoe Slovo” en 1909 en la seva visita comenta que “Catalunya proveeix tota Espanya […] Dels dos milions i mig de població catalana, mig milió són obrers, la situació dels quals és millor que als departaments veïns de França. El català i l’habitant de l’altiplà central es diferencien molt. Costa creure que tots pertanyen a un mateix poble. El català és més semblant a l’habitant del nord d’Europa, al flamenc i a l’anglès, té equilibri de caràcter i força de voluntat i treballa metòdicament”. El periodista rus Aleksandr Arkàdovitx Dikgof visita l’any 1911 un centre catalanista: “Aquest cercle que visitem fou fundat amb l’objectiu de fer propaganda de la idea de l’autonomia i el federalisme en àmplies masses de gent. Parlen només en català […] avui ballaran unes velles danses conservades durant segles pel poble”. Més endavant diu que “la industrial, comercial i rica Catalunya mira amb desconfiança l’orgullosa i pobra Castella”. Diu que els catalanistes li expliquen que  “Catalunya i Espanya són dues coses diferents…” i que “Europa acaba a la frontera amb l’Aragó”.

J.B. Trend en la seva obra “A Picture of modern Spain” del 1921, parla de la “tenacitat del caràcter català” i diu que “l’individualisme, la vivesa, l’aptitud comercial, el seu èxit com a mariners [els catalans], són en certa manera els grecs del Mediterrani occidental”. John Langdon-Davies,  escriu l’any 1929 sobre el caràcter català i reflexiona sobre la importància de la sardana i deia que la ballada era “quelcom com immaterial”. Repetia la frase que havia sentit a Morera que “la sardana és Catalunya” i deia que els separatistes veien en el cercle de ball “com un halo  sobre el seu cap i que el seu orgull  i patriotisme es concentra en les tradicions i costums”.

Per l’austríac Anton Sieberer autor del llibre de 1936 Catalunya contra Espanya, deia que “molts catalanistes han anat massa lluny en la magnificació d’un passat gloriós. No obstant això és comprensible que el catalanisme considerés un dels seus deures essencials contraposar els seus propis valors històrics a la història castellana i la seva imatge resplendent de magnificència i glòria […] és natural que les commemoracions actuals dels passat tinguin més el caràcter de manifestacions catalanistes recents que no pas de costums arrelades des del passat”. Sieberer estava segur que “si en algun moment el separatisme  aixequés el seu cap ominós com a objectiu immediat podeu estar segurs que la predisposició a la separació voluntària per part del castellanes seria  substituïda de forma més severa per l’actitud oposada, és a dir, no hi haurà separació de cap de les maneres, abans es dessagnarà mitja nació en una guerra civil”.

SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.

Fent un ràpid resum de les mirades sobre com som els catalans per qui ens observa en aquella època, podem dir que seríem un poble treballador, comerciant, una mica avar, amb tendència a l’autoelogi i a creure’s superior a la resta de l’Estat i amb obsessió per comparar-se contínuament amb Madrid i a cercar diferències amb la resta de l’Estat.

Catalunya és quelcom diferent a la resta de l’Estat, però no sap exactament què. Hi ha alguna diferència volguda per la gent d’aquí, però no sap explicar-ho amb claredat.

Bibliografia

GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.

MARTÍNEZ FIOL, DAVID, i ESCULIES, JOAN: L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, setembre 2017.

SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.

Més informació

“Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30“, amb la participació de Joan Esculies i Josep Sanmartí, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 21-01-2021. Aquí

“Tarradellas, una certa idea de Catalunya”. Tertúlia amb Joan Esculies, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 12-12-2022. Aquí

“Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera”, Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira, Fundació Irla, Ateneu Barcelonès, 13-09-2023, Aquí

“La forja d’un colpista. Miguel Primo de Rivera i Catalunya“, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 09-05-2023, Aquí

“Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” Tertúlia amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 07-03-2022. Aquí

“El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició“. Cicle Catalanisme versus feixisme (2), a càrrec Enric Ucelay-Da Cal, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès. 15-10-2018, Aquí

“Ha existit un feixisme catalanista? Cicle “Catalanisme versus feixisme“, Cicle Catalanisme versus feixisme (1), a càrrec d’Arnau González Vilalta, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 02-10-2018. Aquí

Joan Esculies

Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) https://www.joanesculies.com/

Doctor en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra (2012). Tesi: Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la Guerra Civil

Postgrau en Direcció Estratègica de la Comunicació per ESADE Business School, Barcelona (2008)

Master of Sciences in Nationalism and Ethnic Conflict pel Birkbeck College de la University of London (2007).

Llicenciat en Periodisme per la Universitat Internacional de Catalunya (2001). Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona (1998).

Professor a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (Des de 2020)

Professor associat del Màster d’Humanitats i Tutor del Grau d’Història, Geografia i d’Història de l’Art de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) (Des de 2015), Lecturer on Humanities at the European Business School (Barcelona) (2019)

.- Premi d’assaig Carles Rahola per ‘Josep Fornas, el solucionador‘ 2022

.- Premi Néstor Luján de periodisme gastronòmic 2022

.- Beca d’estudi president Tarradellas 2020 pel projecte ‘Artemi Aiguader, posar ordre a la rereguarda‘

.- XVIIè Premi Gaziel de Biografies i Memòries per ‘Ernest Lluch. Vida d’un intel·lectual agitador‘, 2018

.- Beca d’estudi president Irla 2016 pel projecte ‘Josep Fontbernat, conseller de Tarradellas‘

.- Beca Jordi Pujol 2014 pel projecte ‘Pujol i Tarradellas: Dos gegants en Transició‘

.- Premi Jacint Carrió de Memòria Històrica 2009

.- Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2005

.- Premi Ciutat d’Elx de narrativa 2002

Principals interessos:

Història d’Espanya/Catalunya · Lideratge & Política · Història europea transnacional/comparada dels nacionalismes europeus s. XIX i XX · Paradiplomàcia dels moviments nacionalistes · Nacionalisme radical català · Nacionalisme Irlandès.

Tertúlia: Voluntaris per la revolució. La milícia internacional del POUM en la guerra civil

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 6 novembre 2023 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Voluntaris per la revolució. La milícia internacional del POUM en la guerra civil espanyola.

Tertulià convidat: Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”.

Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història. Modera la sessió: Joan Solé Camardons ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Resum de la sessió: Miquel Nistal. Hi han participat 32 persones.

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Resum de la Tertúlia Amics de la Història del 6 de novembre de 2023: “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil española” a càrrec Andy Durgan

Resum de la sessió (a càrrec de Miquel Nistal)

La presència de voluntaris a les Brigades Internacionals (BB.II) al llarg de la guerra va ascendir a unes 35.000 persones d’uns seixanta països diferents.  Abordem un grup d’uns 500 voluntaris  internacionals que no s’integraren en las BB.II, sinó que ho feren en les milícies del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Durgan és autor de diversos llibres sobre la temàtica de la guerra civil espanyola i, així mateix, va ser l’assessor històric del conegut cineasta Ken Loach en la pel·lícula Land and Freedom (Terra i llibertat) de 1995, inspirada en la coneguda novel·la de George Orwell  Homage to Catalonia  (Homenatge a Catalunya) publicada l’any 1938. La pel·lícula narra la història d’un obrer comunista britànic que decideix enrolar-se en les files del POUM durant la guerra.  El treball de Durgan a la pel·lícula va marcar l’inici de la llarga  recerca que portà al llibre que presentem. Abans d’entrar en la descripció del llibre, Durgan fa un petit comentari sobre el llibre d’Orwell citat en el paràgraf anterior, obra molt coneguda i que d’alguna manera narra la seva experiència personal i la seva transformació política durant la guerra, però no és un referent per explicar la guerra civil o el que va representar el POUM en el conflicte.

El llibre s’estructura en diferents parts on es fa un relat, bàsicament cronològic, començant pels antecedents que permeten contextualitzar la història, el pas pels fronts de guerra, la repressió (juny de 1937), la postguerra i la Segona Guerra Mundial. Al llarg del relat es van succeint les entrades en escena dels diferents protagonistes, els voluntaris.

Molts d’aquests voluntaris, en especial els de nacionalitat italiana o alemanya, eren refugiats a Espanya abans de l’inici de la guerra. El dia 19 de juliol de 1936 la guarnició militar de Barcelona, sortí al carrer i s’inicià el sollevament. En la resposta popular al carrer hi participaren alguns dels refugiats que després s’integraran a les milícies. El POUM participà en la lluita i en la posterior ocupació de molts edificis del centre de la ciutat, entre d’altres el Palau de la Virreina o  l’hotel Falcón a la part baixa de la Rambla que després seria usat per l’allotjament de milicians poumistes i en l’actualitat és la seu de la Biblioteca Andreu Nin. El dia 19 de juliol, l’hotel Falcón fou ocupat  per un grup d’antifeixistes italians que detingueren compatriotes seus feixistes que hi havia a l’interior.

Dels 500 voluntaris milicians, l’autor n’ha identificat 370 de 28 països diferents, tot i que quantitativament hi predominen els alemanys, seguits dels francesos, italians i belgues. En el col·lectiu trobem obrers joves, amb poc passat polític i també hi ha “veterans”, o sigui, activistes de més edat, per sobre dels 25 anys, amb una història més rica: alguns havien participat en la Gran Guerra o en la Revolució Alemanya de 1918 – 19, o en l’experiència del Biennio Rosso d’Itàlia els anys 1919 – 20.  La composició ideològica d’aquest grup era diversa;  hi havia, però, molts dissidents del comunisme estalinista, també n’hi havia de trotskistes, però eren una minoria ja que el POUM, tal com recorda en Durgan, no era un partit trotskista. N’hi havia molts que eren socialistes marxistes revolucionaris que eren una corrent dins del partit. N’hi havia un grup no gens menyspreable de militars (al voltant del 10 %) que havien participat en la Gran Guerra. La immensa majoria dels voluntaris acabaren en el front d’Osca integrats en:

  1. La Colonne Internationale: Aquesta columna on s’integraren uns 200 milicians voluntaris era formada sobretot per francesos i italians, i aquí, el paper dels trotskistes era rellevant.
  2. El Batalló “Xoc”: Aquí s’integrava la resta de voluntaris, juntament amb seccions espanyoles. En aquest cas predominaven els alemanys. Hi havia també britànics, francesos i italians en altres seccions. Aquest batalló va ser de formació més tardana i s’hi incorporà al front el novembre de 1936.

Les columnes del POUM participaren en el setge d’Osca, entre octubre de 1936 i març de 1938. Concretament, el sector assignat era la part oriental de la ciutat. Aquest front no va ser tan passiu com ha descrit Orwell en el seu llibre ja que hi van haver xocs armats importants en diferents moments. El setembre de 1936 els principals xocs eren per la carretera de Barbastro. El març de 1937 es lluitava pel petit turó del manicomi, prop de la ciutat que fou assaltat, ocupat i desocupat diverses vegades. L’única ofensiva seriosa per part republicà es produí el juny de 1937 amb l’arribada de reforços provinents de Madrid. L’atac no va tenir èxit, tot i que grups del POUM arribaren a ocupar posicions molt properes al centre de la ciutat. La manca d’armes de qualitat adequades per l’acció ofensiva i la bona defensa feta pels facciosos no permeteren l’èxit.  Les trinxeres d’ambdós bàndols eren, properes i en alguns punts del front gairebé estaven a tocar, gairebé separades per 50 metres.

En Durgan caracteritza tres exemples de milicians internacionals d’aquests voluntaris, tot i que el llibre en recull, com ja s’ha esmentat, 370:

Hans Reiter

Hans Reiter era un oficial alemany professional de família antinazi, però no de classe obrera. El seu pare va ser assassinat pels nazis. Abans de la guerra, l’any 1935, s’instal·la a Sabadell i en iniciar-se la guerra va al front amb el PSUC, si bé passarà aviat al POUM comandant el Batalló “Xoc” de la Divisió Lenin del POUM. Posteriorment, en organitzar-se l’Exèrcit Popular,  formaria part de l’Estat Major de la 97a Brigada Mixta; seria ferit  tres cops en combat.  Després de la desfeta, passaria a França i amb la derrota francesa a Algèria, on seria internat en un camp de concentració. Alliberat després de la derrota alemanya al Nord d’Àfrica, passaria amb altres republicans a integrar-se a la Divisió Leclerc com a sergent que formaria part amb les tropes aliades de la invasió de França l’any 1944. Integrat a la novena companyia, “la 9”, formada per soldats republicans, comandava un vehicle semi-eruga en l’alliberament de Paris l’agost de 1944. Hans era conegut com “Juanito de la 9”. Els fets posteriors a la Segona Guerra Mundial de la vida de Reiter també són consignats en el llibre en la mesura que són coneguts.

Mika Etchebéhère

Mika Etchebéhère, “La Capitana” (1902 – 1992), va ser l’única dona oficial al comandament d’un grup de combat a la Guerra Civil. Tot i que el govern republicà retirà les dones de les posicions de combat el setembre de 1936, ella continuà com a miliciana internacional del POUM al front de Madrid i participà en enfrontaments a Sigüenza on el grup que comandava va ser encerclat, però aconseguí escapar. Coneguda com “la Capitana”  ostentava aquest càrrec fins al final de la guerra i formava part, en constituir-se l’exèrcit popular de la República, de l’Estat Major de la 35a Brigada Mixta, comandada per Cipriano Mera. Publicà l’any 1976 les seves memòries: Mi guerra en España, on explica la dificultat del seu paper en un món totalment masculinitzat, tot essent  responsable d’un grup de 120 milicians.

Margerete Zimbal

Margerete Zimbal, (1916 – 1936) nascuda a Alemanya en una família nazi, abandona el país amb l’arribada de Hitler al poder amb setze anys en companyia del fotògraf Walter Reuter (més endavant seria el responsable de l‘agència periodística Reuter).  S’instal·la a Sitges on es guanya la vida tocant música folklòrica al carrer amb la seva parella Erwin Bresler. Es va afiliar juntament amb la seva parella i dos joves alemanys més (Gerald Henshke i Else Homberger) a la Joventut Comunista Ibèrica, organització juvenil impulsada pel POUM. En començar el conflicte s’allista a la Columna Internacional del partit. Serà una de les poques combatents en la guerra. Amb dinou anys formarà part de l’expedició republicana desplaçada a Mallorca per intentar, sense èxit recuperar l’illa, a l’estiu del 36. Allà morirà el seu company  en acció militar. Ella retornarà a la Península i  anirà cap a Osca on morirà en combat durant l’ofensiva d’octubre de 1936, el dia 20. El seu enterrament va constituir un gran esdeveniment amb totes les forces republicanes presents. Era considerada el prototip de dona revolucionària.

La repressió contra el POUM

L’autor dedica un a estona a parlar sobre la repressió contra el POUM com a conseqüència dels fets de maig de 1937. El juny d’aquest any es produí la detenció de centenars de militants del partits i l’assassinat d’Andreu Nin. La lluita entre l’anarcosindicalisme i l’estat republicà  era anterior a la guerra, però ja durant el conflicte bèl·lic la inflexió comunista i el antitrotskisme estalinista, posaren el POUM en l’objectiu dels agents soviètics. Com és sabut, el maig de 1937 es produí un xoc armat entre la CNT – FAI – POUM per una banda contra les forces governamentals de la Generalitat (ERC – PSUC). En el context posterior a la derrota després dels “Fets”, els voluntaris internacionals estaven amb problemes. Molts dels milicians que tenien nacionalitat d’algun país democràtic, tornarien al seu país d’origen; els altres s’integrarien en les Brigades Internacionals. Una cinquantena seran detinguts en les operacions repressives i conduïts a les Txeques on serien acusats de ser agents feixistes. Alguns milicians alemanys van ser acusats de ser agents de la GESTAPO (Hans Reiter en va un d’aquests). Finalment, cap d’ells va ser condemnat de manera definitiva. En aquest sentit l’àmplia campanya internacional en solidaritat amb el POUM i la inexistència total de proves va contribuir al final de la repressió. Com a conseqüència de tot plegat, alguns serien posats en llibertat, altres expulsats del país i una minoria serà assassinada extrajudicialment.  

Els voluntaris durant la Segona Guerra Mundial

Què passa amb els voluntaris durant la Segona Guerra Mundial? Molts d’ells s’integraren als moviments de Resistència, sobretot a França, Bèlgica o Iugoslàvia. Altres ho feren en exèrcits aliats, com hem vist en el cas de Reiter. Una destinació pitjor per molts d’ells, fou el camp de concentració de Gurs, a la regió d’Aquitània i responsabilitat del govern francès de Vichy; coincidiren presoners comunistes, del POUM i anarquistes tot i que la relació dels comunistes amb els poumistes i anarquistes era nul·la. Uns quants voluntaris italians foren expulsats de França i acabaren a la presó italiana de Ventolene. Finalment d’altres que eren jueus acabaren al camp de concentració de Mauthausen i molts hi moririen.

John Cornford

Finalment en Durgan fa una cita literària d’un dels voluntaris, el poeta  i comunista britànic John Cornford (1915 – 1936) que formaria part de la columna internacional del POUM en el front d’Osca durant el mes d’agost. Retornat a Anglaterra, Cornford tornà a Espanya el desembre de 1936 incorporant-se en aquesta ocasió a la XIV Brigada Internacional desplegada a Andalusia. Morí en combat el 28 de desembre de 1936. Durant el temps d’estada a Espanya, Cornford escriví  diverses poemes i escrits. Durgan n’esmenta especialment un d’ells:

“Luna llena a Tierz*: Abans de l’assalt a Osca”:  És una composició, senzilla i plena de tendresa on mostra els sentiments d’un jove amant que afronta la seva presència a la guerra tot enfrontant primer la seva pròpia por personal. Intueix Cornford l’aguaita de la mort en les proximitats d’Osca, encara que no ocorrerà en aquest front el tràgic desenllaç.

*Tierz és un poble prop d’Osca.

Més informació

Voluntarios internacionales del POUM por la revolución octubre 3, 2022 Charlie Nurse. Aquí

Voluntarios internacionales del POUM por la revolución

Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española

La participació de milers de voluntaris internacionals al costat de la República durant la Guerra Civil és coneguda com un dels exemples més èpics de l’internacionalisme a la història del moviment obrer. Molt menys coneguda, amb la notable excepció de George Orwell, és la presència d’uns cinc-cents combatents estrangers a les files del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

El llibre d’Andy Durgan, Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española, ed. Laertes, 2022, situa aquesta experiència en el context de la política militar del POUM; les característiques i situació de les forces militars sota el control del partit; la realitat de la seva presència al front d’Aragó; i el paper de les milicianes.

La recerca és producte d’un estudi exhaustiu de les fonts disponibles, el llibre examina els antecedents socials i polítics d’aquests voluntaris i voluntàries, en molts casos, refugiats antifeixistes; la seva participació a les milícies del POUM; com serien víctimes de les calúmnies i de la repressió desfermada contra el partit a la zona republicana; el seu pas pels camps de concentració i la resistència antinazi durant la Segona Guerra Mundial; i el seu destí als anys de la postguerra.

Andy Durgan, també ofereix una refutació detallada de l’acusació, predominant durant la Guerra civil, i que ha ressorgit recentment en alguns textos històrics, que, d’alguna manera, el POUM i els seus simpatitzants estrangers van col·laborar amb l’enemic.

Andy Durgan

Doctor en història per la Universitat de Londres. Ha publicat treballs en diversos idiomes sobre aspectes de la història del moviment obrer català i espanyol, a més de la guerra civil espanyola i els seus orígens. Ha publicat diversos estudis sobre el comunisme no estalinista a Espanya durant la Segona República i la guerra civil. És autor de les obras: El Bloque Obrero y Campesino (1930-1936) (Laertes, 1996), sobre el BOC; The Spanish Civil War (Palgrave Macmillan, 2007). También s’ha ocupat de la selección i introducción de la obra ¿Socialismo o fascismo? Joaquín Maurín y la revolución española 1934-1936, una recopilació de textos de Joaquín Maurín. El 2016, Laertes publicà Comunismo, revolución y movimiento obrero en Cataluña 1920-1936. Los orígenes del POUM, una actualització i ampliació de la seva obra sobre el BOC de 1996.​ El 2022, Laertes publicà la seva darrera obra Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil Española.

La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 2 d’octubre 2023 a les 17h a sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra, amb Amadeu Gallart, economista, escriptor i autor del llibre La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

La Tertúlia, amb una assistència de 29 persones despertà una gran interès per part dels tertulians.

Tertúlia Amics de la Història 2-10-2023 La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com 

Amadeu Gallart: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), edicions Salòria.

La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra

La figura d’Enric Canturri, alcalde de la Seu entre el 1931 i el 1933, diputat al Parlament català des del 1932, exiliat a Andorra, França i Bèlgica arran dels Fets d’octubre del 1934, retornat el febrer del 1936 amb el triomf del Front Popular i comissari de la columna Macià-Companys durant la Guerra civil, és sens dubte una de les més fascinants dels anys 30 del segle passat al Pirineu. Fascinant i també controvertit, pel paper que va tenir –o que més aviat, no va tenir– en els funestos mesos inicials de la conflagració, quan una trentena de veïns de la Seu i comarca van ser víctimes dels faistes que controlaven el Comitè de Milícies Antifeixistes.

Enric Canturri i Ramonet (La Seu d’Urgell, 8 d’abril de 1897 – Ciutat de Mèxic, 16 de desembre de 1971)

El llibre d’Amadeu Gallart arrenca amb la proclamació de la República i l’ascens de Canturri a l’alcaldia, en repassa les principals fites –assenyaladament, la instauració de l’institut a la Seu– i la participació als Fets d’octubre, i l’estretíssima relació que durant tot aquest període va mantenir amb Andorra, amb atenció destacada per a la vaga de Forces Hidroelèctriques d’Andorra (FHASA) del 1933 i per on va marxar a l’exili en dues ocasions, la primera, el 1934; la segona i definitiva el 1939: va desfilar per Montlluís, Montpeller i Casablanca, i el 1942 es va embarcar cap a Mèxic, on va morir el 1971 sense haver tornat mai a trepitjar la Seu. (Font: A. Luengo a Bon Dia AD 31/12/2019)

Barcelona, 6 de desembre de 1932. El president Francesc Macià amb els diputats d’Esquerra Republicana de la circumscripció de Lleida, durant l’obertura del Parlament de Catalunya. D’esquerra a dreta: Francesc Viadiu, Josep Magre, Enric Canturri, Pere Mias, Josep Maria Espanya, Francesc Macià, Humbert Torres, Pere Coromines, Ricard Palacín, Josep Companys i Joan Sauret. Autoria: Pau Lluís Torrents. Font: Fundació Irla

Amadeu Gallart

Amadeu Gallart, és economista i llicenciat en història contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a gestor administratiu i com a col·laborador del negoci familiar de vins i licors. Va ser alcalde de la Seu de 1979 al 1984. Ara dedica bona part del seu temps a llegir i a escriure sobre la nostra història pirinenca. Entre altres llibres destaquen:

  • Alt Urgell: una visió de conjunt: una aproximaxió a la seva història, vol. 3 (coescrit amb Sol Gasch i Duran i Mercè Grau) (2011)
  • Trossos de temps de la Seu de postguerra (coescrit amb Sol Gasch) (2016)
  • Per Déu, per la pàtria i el rei : la vida d’un carlista pirinenc (Antoni Martí, 1806-1863) (2022)
Amadeu Gallart, tertulià convidat d’Amics de la Història

Més informació

Enric Canturri i Ramonet (La Seu d’Urgell, 8 d’abril de 1897 – Ciutat de Mèxic, 16 de desembre de 1971), Polític i comerciant. Fundació IRLA, Biografia  https://memoriaesquerra.cat/biografies/canturri-ramonet-enric

Daniel Cardona (1890-1943). La via irlandesa

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 6 Març de 2023 a les 17:00 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història amb Fermí Rubiralta, historiador i biògraf de “Daniel Cardona i Civit”. També hi intervingué Daniel Cardona i Pera, familiar del biografiat.

Presenta Joan Solé Camardons.

Inscripció: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Fermí Rubiralta, Daniel Cardona Pera i Joan Solé Camardons

Daniel Cardona (1890-1943). La via irlandesa

Nota: Breu biografia redactada per Fermí Rubiralta

Daniel Cardona i Civit (1890-1943) pot ser considerat, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l’etapa inicial del moviment independentista català: l’etapa separatista que, des del seu origen a començament del segle XX, es perllonga fins ben entrat el període franquista.

Fou el fundador de les dues formacions històriques més destacades del primer independentisme, Estat Català (junt a Francesc Macià) i Front Nacional de Catalunya (junt a Joan Cornudella), i tirà endavant també d’altres organitzacions polítiques com Bandera Negra o Nosaltres Sols!

Cardona forní el separatisme d’una estratègia basada en el model irlandès gràcies amb la qual va superar l’estadi culturalista i va fer possible la seva transformació en un espai polític i ideològic reconeixible, tot i que reduït, a partir d’un secessionisme nítid que, en certa manera, el converteixen en el primer independentista català.

Defensor d’un nacionalisme ferm i intransigent, fou batlle de Sant Just Desvern entre 1931 i 1936. Estimat i venerat al seu poble i a tot el Baix Llobregat gràcies a una gestió eficaç, honrada i dialogant dels afers públics, esdevingué l’únic polític català que derrotà en sengles conteses electorals les dues forces més importants del catalanisme (La Lliga i ERC). Cardona s’ha convertit en un referent obligat del nacionalisme insurreccional català. Conseqüent amb la idea que aquesta era l’única via indefugible per a aconseguir «el trencament de les cadenes de la dominació espanyola», maldà tota la seva vida per utilitzar la lluita armada, no sols contra la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, sinó també contra la Restauració, la República i la Revolució.

Amb el lema “Biblioteca, propaganda i acció”, abans agitador que polític, des de la seva participació el 1912 com a col·laborador de Renaixement, el seu nom quedà lligat a capçaleres històriques del periodisme nacional com Cu-cut!, La Tralla, Nova Catalunya o El Diari de Barcelona, i el seu conegut pseudònim de Vibrant, unit a empreses periodístiques com L’Estat Català, Som!.., Nosaltres Sols! o Ferms! Màxim encarregat de l’Oficina de Redacció i Propaganda quan es formà Estat Català, arrodoní el seu paper de principal publicista del separatisme amb opuscles com el Catecisme Patriòtic o el Manual del Legionari, contribuint a popularitzar lemes com el de Per la Pàtria i la Llibertat, i publicant llibres com La Batalla (1923) o Res de nou al Pirineu (1933).

Fons Daniel Cardona i Civit de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Contingut: La documentació personal de Daniel Cardona i Civit que es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona està formada per un total de 175 documents, dels quals tots, excepte 20, són cartes. 113 d’aquests documents estan adreçats a Cardona i 41 a altres corresponsals. Aquesta documentació aporta interessants dades, principalment del període 1923-1930, del grup independentista Estat Català, de les diferencies i el trencament definitiu entre Daniel Cardona i Francesc Macià i dels grups catalans a exili. Catàleg del Fons Daniel Cardona i Civit 

Fermí Rubiralta

Fermí Rubiralta i Casas (L’Hospitalet de Llobregat, 1959). Llicenciat en història contemporània per la UB (1985) i doctor en Ciència Política per la EHU-UPV), és especialista en la història de l’independentisme català.

Ha publicat  diverses biografies polítiques –Joan Cornudella (2004), Daniel Cardona (2008), Miquel Badia (2011), Vicenç A. Ballester (2015), Joaquim Juanola (2019)–; treballs d’estasiologia –Orígens i desenvolupament del PSAN (1988), El Partit Nacionalista Català (2010), Estat Català sota el franquisme (2021); vàries síntesis –Una història de l’independentisme polític català (2004); Historia del independentismo político catalán (2020) o Breu història de l’independentisme als Països Catalans (2020)–, estudis comparatius – El nuevo nacionalismo radical. Los casos gallego, catalán y vasco (1997), De Mao a Castelao (1998); i d’altres com Els orígens de l’independentisme català a Cuba (2017), o el treball d’introspecció, l’Evolució independentista del catalanisme (2019).

Ha estat igualment coordinador de dues obres col·lectives, –Diccionari biogràfic d’Estat Català (2021) i Estat Català (1922-2022) (2022) –i s’ha interessat també pels orígens del socialisme basquista a Un panadero socialista en el Gobierno Vasco (2014). Ha col·laborat en diverses revistes científiques com Revue Internationale de Politique Comparée, Afers, L’Avenç, Revista de Catalunya, Uztaro, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Nazioni e Regioni, etc, i d’altres publicacions de
divulgació general.

Tertúlia Amics de la Història. Acte sobre Daniel Cardona Civit amb els tertulians convidats: Fermí Rubiralta historiador i biògraf i Daniel Cardona Pera, familiar. Coordina Joan Solé Camardons, Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, 6-3-2023

Tarradellas, una certa idea de Catalunya. Tertúlia amb Joan Esculies

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns, 12 de desembre 2022 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: Tarradellas, una certa idea de Catalunya amb Joan Esculies, historiador i autor de Tarradellas, una certa idea de Catalunya.

Presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

Inscripció obligatòria: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Tertúlia d’Amics de la Història

La tertúlia comptà amb més de trenta persones. Joan Esculies destacà vuit etapes de la llarga vida de Josep Tarradellas (1899-1988). A continuació fem un resum imperfecte de la seva intervenció de més d’una hora:

a) 1899-1930. La formació d’un polític diferent. Un polític autodidacta que és formà al CADCI i que s’acaba guanyant molt bé la vida com a viatjant de comerç. Coneix a Antònia Macià i Gómez amb qui festejarà i es casarà. És un gran organitzador que ho classifica tot i a tothom en fitxes. La seva formació i visió comercial, l’aplicarà a la política: “La política és el tracte del homes”. El 1927 es casa i el 1928 neix la seva filla Montserrat Tarradellas i Macià amb síndrome de Down. Això el marcarà de per vida. La Montserrat és alhora la persona més important per a ell, i també serà el factor que el farà sortir de casa i entrà a la política d’una manera plena i intensa totes les hores del dia, intentant “fugir” de casa. Molta gent creia que Tarradellas era solter.

b) 1931-1936. La conversió de self-man en polític. Fa una progressió política meteòrica i esdevé diputat d’ERC i secretari del President Francesc Macià. Però aviat tenen una forta discrepància i amb el lluhins o grup de l’Opinió se separen d’ERC i formen el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE) coneguts com els “panarres” per les seves sigles. Els fets del 6 d’octubre de 1934, en què no hi participa activament, suposen per a Tarradellas un punt d’inflexió, d’un error que sempre té present i que cal evitar. Catalunya i el govern de Catalunya ha de tractar directament amb el Govern d’Espanya, sense intermediaris de tu a tu i no intentar mai “arrreglar” els assumptes espanyols. Tarradellas, no és un separatista, no és un federalista, no és un confederalista, no és tampoc un regionalista, ni un autonomista, és un nacionalista que cada moment històric, vol i lluita pel màxim autogovern de Catalunya. Tarradellas amb Macià aprèn aviat la importància de la imatge en política. Ell mateix acabarà sent un polític amb una bona planta, elegant i que alguns començarien a imitar amb els seus vestits de gris tarradellas.

c) 1936-1938. Polític de Guerra i de Revolució. Amb 40 anys, Tarradellas assoleix personalment i també el Govern de Catalunya, el màxim autogovern, a la pràctica, confederat amb la República espanyola. Durant la guerra reconquereix el poder arrabassat amb la retallada de l’Estatut que havien fet les Corts espanyoles. Entre altres temes, incauta el fons del banc d’Espanya i dirigeix les indústries de Guerra. Té molta més bona afinitat amb els anarquistes de la CNT que amb els comunistes del PSUC amb qui creu que estats subordinats al PCE.

d) 1939-1944. La gestió de la derrota. Tarradellas intenta reorganitzar ERC que tenia els seus quadres i militants dispersos entre Mèxic i arreu de França. Fa una munt de viatges per Europa per recomposar ERC i donar suport a tots els seus militants i quan cal i pot amb ajuda econòmica. Josep Irla esdevé, sense gaire convenciment personal, president de la Generalitat a l’exili. Per a Irla en paraules seves “El càrrec de president de la Generalitat és un fardo“. Entre 1942-44 viu a Suïssa i neix el seu fill Josep Tarradellas i Macià, és un fill no esperat, amb qui no va tenir mai una relació bona, tampoc dolenta. Finalment l’octubre de 1944 pot marxar de Suïssa i torna a París.

e) 1945-1954. Recompondre ERC i cap a la Presidència. En acabar la segona Guerra Mundial, Tarradellas reapareix i reorganitza de nou ERC i prova diferents estratègies que no acaben de funcionar (la Solidaritat Catalana, formació d’un Govern a l’exili i altres) i apareix el problema amb els bascos. La Generalitat està econòmicament ofegada. Havia hagut de tornar al govern de la República el fons que administrava, mentre que el govern basc no ho va fer. Des de 1952, és de facto el president de la Generalitat. Irla fa temps que ho vol deixar per motius de salut i de cansament.

f) 1954-1977. Consolidar la presidència (1954-1959), Lligar-se a l’interior i amb nous actors (1960-1969), Aconseguir el reconeixement i fer el camí (1970-1977) i el Retorn (1977)

Aquesta llarga etapa amb diversos subperíodes, suposen la seva elecció i consolidació com a president de la Generalitat, amb una intensíssima vida política amb dotzenes de viatges per Europa i Amèrica i milers de cartes, sempre amb l’objectiu de preservar la institució de la Generalitat, no només des del punt de vista simbòlic. sinó també real, però lligat amb l’interior. Per això no fa mai un govern de la Generalitat a l’exili com els bascos o els republicans espanyols. I manté relacions amb l’exili mexicà, i sobretot amb diferents actors catalans i espanyols (Jaume Vicens Vives, Domingo Valls Taberner, Manuel Ortínez, Duran Farell, Carles Sentís, Jordi Pujol, Josep Maria Bricall, Jaume Ros Serra, Frederic Rahola, Joan Sauret, Humbert i Víctor Torres, Heribert Barrera, Carles Martí Feced, Baltasar Porcel, Antoni Gutiérrez, Verde i Aldea, Serra i Moret, Pallach, Joan Reventós, Adolfo Suárez i un llarg etcètera)

g) 1978-1980. Un altre cop al capdavant del govern, 1978-1980

Tarradellas fa un govern d’unitat i intenta omplir de contingut la Generalitat, amb la figura de Jordi Pujol que emergeix i que clarament no es refia de Tarradellas. Alguns esdevenen tarradellistes sense que hi hagi un partit, ni ERC, tarradellista.

h) 1981-1988. Després del Govern, Tarradellas continua fent política

S’aguditzen les relacions amb Jordi Pujol i es declara contra la LOHAPA i les 17 autonomies. Els socialistes reclamen la seva figura. De fet és una veu que ningú fa callar. Fins hi tot Obiols podria semblar un candidat tarradellista.

Tarradellas, una certa idea de Catalunya

La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx.

Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.

Joan Esculies

Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és escriptor i historiador. Ha publicat biografies, assaigs i articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle xx. L’any 2018 va rebre el premi Gaziel de Biografies i Memòries per Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Exerceix de professor a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i a la Universitat Oberta de Catalunya i escriu a La Vanguardia.

Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas per la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat el Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas.

Ja està exposat a biblioteca i confiem que serà de l’interès dels socis.

Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa i miliciana. Tertúlia d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès a les Rambles

/ historiaab / Deixa un comentari

Una Tertúlia de l’Ateneu Barcelonès a les Rambles

Dilluns 3 d’octubre a les 17 h tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana.

La Tertúlia tingué lloc al passeig central de les Rambles, (Les Rambles, 128 Barcelona) i comptà amb la col·laboració de Línia Cultura Rambles. L’espai acotat disposava de cadires, micròfons i de tota la logística i seguretat, en un indret històric davant mateix del Cafè Moka. Hi assistiren una trentena llarga de persones a més de tots els vianants i tafaners que escoltaren la tertúlia

Els tertulians convidats foren Isidre Surroca, coautor de Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana i Imma Cabré escriptora i autora de la novel·la històrica Els Senyors del poder.

La Tertúlia comptà també amb el suport de la Fundació Irla, editora de la biografia de Nativitat Yarza que lliurà una dotzena d’exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la història a les primeres persones inscrites a la Tertúlia.

Presentà la tertúlia: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.

Inscripció obligatòria a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Crònica de la Tertúlia

Joan Solé Camardons en nom d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès informà sobre el 150è aniversari del naixement de Nativitat Yarza i reivindicà les Rambles com a espai cívic i de cultura de tot el veïnat, les entitats barcelonines i tota la ciutadania. La tertúlia de l’Ateneu Barcelonès s’inscriu com una activitat Àgora tertúlia del projecte Línia cultura Rambles.

Isidre Surroca, historiador i biograf de Nativitat Yarza, destacà els moments més importants de la llarga trajectòria de la primera alcadessa elegida per sufragi universal.

Imma Cabré, escriptora, explicà l’origen de la seva novel·la “Els senyors del Poder” inspirada en el personatge. També llegí un fragment del míting que suposadament Nativitat Yarza feu per a la seva elecció com a alcaldessa. I finalment recreà el dia que passejà per les Rambles en motiu de la recepció oficial que li oferí el president Companys.

Al final el públic assistent, feu diverses preguntes als dos tertulians ponents i van reivindicar el paper del personatge com a mestra, alcaldessa i miliciana per la llibertat i educació de tota la ciutadania.

Imma Cabré, Joan Solé Camardons i Isidre Surroca. Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès, 3 d’octubre de 2022, en motiu del 150 aniversari de Nativitat Yarza
Antoni Dalmau i Isidre Surroca: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana

Nativitat Yarza. Una biografia

Nativitat Yarza i Planas (Valladolid, 1872 – Tolosa de Llenguadoc, 1960), criada a Barcelona, fou una mestra amb un marcat compromís laïcista i feminista que la portà a militar en partits polítics republicans i esdevenir la primera alcaldessa electa de la història de Catalunya, el gener de 1934 a Bellprat, per Esquerra Republicana. Amb l’esclat de la Guerra Civil s’allistà a la Columna del Barrio, vinculada a la UGT i el PSUC, i durant uns mesos esdevingué miliciana al front d’Aragó. Retornada a la rereguarda dirigí el Grup Escolar Lina Òdena de Barcelona en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada, fins que la derrota republicana la portà a l’exili. A França va mantenir el seu compromís republicà, es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista i va morir en condicions molt precàries, en el més absolut dels oblits.

Barcelona, 12 de febrer de 1934. Joan Tauler, Josep Tomàs i Piera, Nativitat Yarza, Lluís Companys i Francesc Riera a la recepció oferta pel president de la Generalitat a l’alcaldessa de Bellprat. Foto Carlos Pérez de Rozas / AFB.

Una novel·la sobre Nativitat Yarza

L’argument de la novel·la d’Imma Cabré, Els senyors del poder, alterna l’època de Nativitat Yarza i una ficció política coincidint amb unes eleccions a la presidència de la Generalitat. El punt de connexió de les dues èpoques és la Margarida i Sira, la seva néta que treballa en una empresa de publicitat que porta la campanya de Pere Pau Aligó, candidat a la presidència de la Generalitat.

Imma Cabré: Els senyors del poder

Biografia de Nativitat Yarza editada per la Fundació Irla

Podeu descarregar-vos el pdf aquí

Àgora Cultura Rambles

L’Ajuntament de Barcelona, en complicitat amb els agents culturals implantats al territori com l’Ateneu Barcelonès, promou un ambiciós projecte de dinamització cultural de la Rambla barcelonina i els seus entorns. El programa, integrat en el pla de Transformació de la Rambla traçat per l’equip KM0 i reenfocat en el context covid, porta el nom genèric d’Àgora Rambles, un paraigües que aixopluga diferents programacions culturals a la via pública amb l’objectiu de revitalitzar l’emblemàtic passeig i reconnectar-lo amb el veïnat de la ciutat.

Tertúlia: Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 7 de març de 2022 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia “Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador i  professor de la UAB.

Presenta: Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història.

Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Llibre de referència: Arnau Gonzàlez i Vilalta: Cataluña en la crisis europea 1931-1939. ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?, Ed Milenio, 2021, 650 p. [Disponible a la Biblioteca de l’AB].

Quin paper va jugar Catalunya durant la crisi europea dels anys trenta? Fou una època convulsa en què el relat internacional sempre va tindre present la realitat catalana. Entre fets i rumorologia, el cas és que Catalunya va estar en boca dels uns i dels altres com a possible moneda de canvi, com a singularitat territorial i com a excepció mediterrània que podia jugar a favor i a la contra dels distints interessos estatals [Entrevista de Manuel Lillo a Arnau Gonzàlez Vilalta a El Temps, 09.07.2021]

Arnau Gonzàlez Vilalta i Joan Solé Camardons, Tertúlia 7 de març de 2022

Sinopsi

Catalunya era el centre d’Espanya i Barcelona la seva “autèntica” capital? És possible interpretar i analitzar la història de l’Espanya republicana (1931-1939) sense situar el focus als vaivens polítics, socials i culturals catalans? La resposta és simple i inequívoca: no. Això és el que desprèn d’un estudi exhaustiu dels informes diplomàtics i de la premsa mundial d’aquells anys fulgurants. De la mirada estrangera sobre Espanya i de com aquesta va ser transmesa als governs i a les opinions públiques. I és que durant la convulsa dècada dels anys trenta del segle XX, mentre Europa s’embrancava en els prolegòmens de la II Guerra Mundial, alguns escenaris perifèrics van gaudir d’un protagonisme inesperat. Perquè a Catalunya hi havia dos grans focus d’inestabilitat que podien fer esclatar Espanya: el catalanisme governamental potencialment independentista i l’obrerisme anarquista. Perquè la política catalana, més enllà d’Espanya, era política europea i es va interpretar així.

El llibre d’Arnau Gonzàlez Vilalta és el resultat d’un treball de documentació minuciós en diversos arxius europeus i americans. Però també suposa una mirada fresca i suggerent al panorama historiogràfic. És molt més que una història de Catalunya en el context europeu. Catalunya o Barcelona? És una pregunta que el llibre deixa oberta. En resum, una història cultural de la política internacional, amb un toc diplomàtic i una dimensió transnacional.

(Del pròleg de Xosé Manoel Núñez Seixas)

Arnau Gonzàlez i Vilalta

Professor del Departament d´Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca PICEC. Autor d’una vintena de monografies, s’ha especialitzat en el període la II República Espanyola i la Guerra Civil en el context de l’Europa d’entreguerres, a l’estudi del nacionalisme català als segles XX-XXI, la diplomàcia i, des del 2018, a la història de la fotografia a través de l’obra d’Antoni Campañà. En aquests moments, la seva investigació se centra en l’estudi de la diplomàcia europea i llatinoamericana, així com en la mirada francesa a la Catalunya franquista. Actualment, treballa en una obra sobre el món dels anys trenta a través de la diplomàcia argentina i en diversos projectes d’història de la fotografia.

Xavier Graset conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador. Més 324, 15/10/2021

Referències sobre la temàtica de la tertúlia

Arnau Gonzàlez i Vilalta: “La por dels cònsols davant la Catalunya soviètica” a Història Mundial de Catalunya, dirigida per Borja de Riquer, 2018, Edicions 62, [746-753]

Arnau Gonzàlez i Vilalta: Cataluña bajo vigilància. El consulado italiano y el fascio de Barcelona, 1930-1943. València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 377 p. [BAB].

Arnau Gonzàlez i Vilalta: Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa, diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil, Ed. Base, 2015, 551 p. [BAB].

Arnau Gonzàlez i Vilalta: Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939) Barcelona, Memorial Democràtic, 2017, 301 p. [BAB].

Josep Puigsech Farràs: Falsa Leyenda Del Kremlin. El consulado y la URSS en la guerra civil espanyola, Ed. ‎Biblioteca Nueva SL, 2014. 312p.

Més informació

Arnau Gonzàlez Vilalta ens presenta l’assaig “Cataluña en la crisis europea (1931-1939)”. Xavier Graset conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador. Més 324, 15/10/2021.

Manuel Lillo entrevista a Arnau Gonzàlez i Vilalta: «Als trenta hi havia la percepció que Catalunya no permetria la tranquil·litat d’Espanya» El Temps, 09.07.2021

Ressenya de Josep Sauret del llibre Cataluña en la crisis europea (1931-1939). ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea? a Blog Gaudir la Cultura, 6 febrer de 2022.

Art en retirada. Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra

/ historiaab / Deixa un comentari

Dijous dia 3 de febrer de 2022 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència Art en retirada. Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra a càrrec de Gemma Domènech, investigadora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) i professora al departament d’història i història de l’art de la Universitat de Girona i de Joaquim Nadal, catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat de Girona i director de l’ICRPC.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Aquest acte se suma al Dia Nacional de l’Exili i la Deportació, que tindrà lloc el 5 de febrer com un homenatge institucional a les persones exiliades i deportades que van creuar la frontera amb França l’any 1939. També compta amb el suport del Museu Memorial de l’Exili (MUME).

Podeu veure la sessió aquí

Fons Subias IEC Ajuntament de Girona CRDI

Una epopeia sobre la salvaguarda de les grans col·leccions d’art català durant la Guerra

El febrer de 1939, en els dies finals de la Guerra Civil, les peces més emblemàtiques de l’art català són a Agullana i Darnius. En els masos Perxés i Descals el govern català hi ha estat traslladant en els darrers mesos dipòsits artístics d’arreu del país amenaçats per l’avenç de la Guerra. Una epopeia que avui podem conèixer millor gràcies a la recent recuperació dels testimonis memorials de dos dels seus protagonistes, Joan Subias Galter (Figueres, 1897-Barcelona, 1984), cap de la Secció de Museus de la Generalitat i Alexandre Blasi Boher (Alentorn, Artesa de Segre, 1910- Barcelona, 1989), carrabiner responsable de l’evacuació dels dipòsits.

Joan Subias Galter, durant la Guerra Civil, primer a Girona i després d’una curta estada a Barcelona, des del Mas Can Descals de Darnius i com a delegat del cap de la Secció de Museus del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya, va ser responsable de la salvaguarda de les grans col·leccions d’art del patrimoni català. Va formar part de la Comissió de Patrimoni Artístic i Arqueològic, creada el 22 de juliol de 1936 per iniciativa dels comitès antifeixistes, i va intervenir directament en la protecció de diversos monuments de la demarcació de Girona recollint objectes de gran valor artístic que eren concentrats a la Catedral de Girona i al Palau Episcopal.

Alexandre Blasi Boher (Alentorn, Artesa de Segre, 1910 – Barcelona, 1989), va ser tinent de carrabiners destinat a la Vajol i encarregat del darrer desallotjament del patrimoni artístic de la Mina Canta (la Vajol), Mas Perxés (Agullana) i Can Descals (Darnius) entre l’1 i el 9 de febrer del 1939. El mateix dia que les tropes franquistes arribaven a la frontera francesa al Pertús, Blasi va marxar a l’exili pel coll de Lli i les Illes. Va residir a França fins que el 1942 va retornar a Barcelona. A través dels seus dietaris i documents epistolars, conservats per la seva família i custodiats avui al Museu Memorial de l’Exili (MUME), es pot reconstruir la seva experiència de l’exili a França i detalls importants de l’evacuació del patrimoni artístic de la Catalunya republicana.

Obres de referència

BLASI BOHER, Alexandre (2021) Les Agendes del tinent Blasi (1939-1942) Domènech i Casadevall, G, Nadal i Farreras, J; Serrano Jiménez, M (Ed). Edició de textos: Miquel Serrano Jiménez. Transcripció de textos: Alexandre Blasi Damer, Miquel Serrano Jiménez. Barcelona, Generalitat de Catalunya, Memorial Democràtic de Catalunya. Col·lecció Memòries, 6. ISBN: 978-84-18601-57-6.

NADAL FARRERAS, Joaquim; DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2019). “Febrer de 1939. Art en retirada”, L’Avenç, 453, gener 2019, 28-35.

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2017). “La destrucció i el salvament del patrimoni”. DUEÑAS ITURBE, Oriol; MARTÍN BERBOIS, Josep Lluís (eds). La Guerra Civil al territori. Lleida, Tarragona i Girona. Col·lecció “Referents”,9. Barcelona. Memorial Democràtic de Catalunya – Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, pp. 529-544.

DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2017). “La protecció del patrimoni de l’Església de Girona a través de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic (1936-1938)”. VELASCO, Alberto; SUREDA, Marc (ed.) La salvaguarda del patrimoni religiós català durant la Guerra Civil Espanyola. Girona, Museu d’Art, 2017 ISBN: 978-84-393-9543-0 pp. 82-96

NADAL FARRERAS, Joaquim; (2016) Joan Subias Galter (1897-1984). Dues vides i una guerra. Col·lecció: Publicacions de la Presidència. Sèrie major, 4. Editorial: IEC Ed. Institut d’Estudis Catalans. ISBN: 978-84-9965-335-8

NADAL FARRERAS, Joaquim. (2016) Joan Subias Galter. Col·lecció Girona fotògrafs. Fotografia: fons Subias IEC, introducció: Ed. Ajuntament de Girona-AMR. ISBN : 978-84-8496-223-6

NADAL i FARRERAS, Joaquim – DOMÈNECH i CASADEVALL, Gemma (2015). Patrimoni i guerra. Girona 1936-1940. Girona, Ajuntament de Girona, 2015. ISBN 978-84-8496-205-2

Tertúlia sobre la destrucció de la democràcia en la II República (1931 – 1936) i la consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982 – 2014). Una visió de Paul Preston

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 4 d’octubre de 2021 a les 17h a la sala Pompeu Fabra, tingué lloc la Tertúlia “Sobre la destrucció de la democràcia en la II República (1931 – 1936) i la consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982 – 2014). Una visió de Paul Preston“, amb Miquel Nistal com a tertulià convidat.

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

Miquel Nistal, ateneista i docent és l’autor de dues llargues ressenyes sobre dos dels llibres de Paul Preston que es debatran a la tertúlia: La destrucción de la democracia en España (1 de 5) i Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social (1 de 2)

És obligatòria la inscripció prèvia per correu electrònic a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Aforament (COVID): 24 persones

 

Dos llibres de Paul Preston

La destrucción de la democracia en España (1978 i una posterior edició revisada i actualitzada l’any 2018) serà la base de la tertúlia, si bé, enllacem amb la part final de la seva darrera obra, Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019).

El llibre de base és la visió que aporta Preston de la història de la Segona República Espanyola, focalitzant en dos dels seus protagonistes polítics: el principal partit de l’esquerra espanyola en aquells moments, el PSOE, i el principal oponent a la dreta, la CEDA. Segons la hipòtesi de l’autor, el conflicte social lligat al problema agrari serà una de les més importants raons del fracàs de la República, tot lligat a la intransigència a la més mínima concessió social dels sectors conservadors que s’aniran agrupant en la CEDA en els primers anys del nou règim republicà i la impossibilitat del reformisme republicà, en el qual el paper del PSOE era fonamental en el primer bienni, d’articular una resposta a les demandes socials. La dreta espanyola  acollirà el nou règim republicà entre l’escepticisme dels “legalistes”, agrupats entorn dels sectors catòlics i agraris que acceptaven de forma accidentalista la República i els monàrquics que consideraven ja d’inici una catàstrofe l’arribada del nou règim i contra el qual conspiraven pràcticament des del primer dia. La dreta catòlica anirà agrupant i unificant diferents  sectors al llarg dels primers anys i acabarà constituint la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) sota el  lideratge emergent del jove advocat salmantí José María Gil Robles.

Al llarg del llibre veurem l’evolució política de la dreta en les diferents eleccions del període republicà i com lentament la via accidentalista i els interessos reaccionaris dels grups representats confluiran en la via que acabarà en el cop d’estat de juliol de 1936.

El PSOE (Partido Socialista Obrero Español) representava en el primer terç del segle XX una part del moviment obrer espanyol, amb una distribució territorial molt heterogènia. Tenia una forta representació entre els famèlics treballadors de la terra al sud on la central socialista UGT tenia una bona implantació; també en les zones mineres asturianes i entre els treballadors siderúrgics bascs. A Catalunya el socialisme espanyol era residual. Les tensions dins del partit i el sindicat venien de lluny: ja des de la frustrada vaga revolucionària de 1917 i la reacció davant la dictadura de Primo de Rivera. Tot això havia contribuït a dividir el moviment socialista. El paper dels grans líders com Francisco Largo Caballero o Indalecio Prieto marcaran la divisió socialista que s’anirà aguditzant com a conseqüència de les coalicions amb els partits republicans en el primer bienni republicà, el problema de la reforma agrària, les tensions socials i el perill involucionista que marcarà tots els anys de la breu experiència republicana. Les divisions socialistes i les temptacions revolucionàries del sector caballerista del partit seran un factor important que contribuiran al fracàs de l’experiment democràtic en un país convuls que va iniciar el  procés republicà democràtic en un moment històric molt complex i amb enemics massa poderosos.

El segon llibre, Un poble traït, presenta tota la història del segle XX espanyol, des de l’òptica, segon l’autor, de la corrupció política i del mal govern que la caracteritzen. Segons Preston, en la història moderna d’Espanya hi ha hagut sempre una desconnexió entre la realitat social i el poder polític. D’aquest llibre agafem només el darrer apartat, el que va del 1982, amb la transició democràtica teòricament completada, el flamant govern socialista, els anys de les majories de la dreta del Partit Popular i fins el moment de l’abdicació del rei Joan Carles I (2014) i la profunda crisi territorial no resolta encara. De manera cíclica tornem a assistir a una altra crisi profunda de la democràcia espanyola. Novament podem veure l’abisme entre una població desitjosa de progressar i unes elits que tracten, una vegada i una altra, de bloquejar els seus intents.

Paul Preston

Paul Preston (Liverpool, 21 de juliol de 1946) és un historiador, professor i autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d’Espanya, és doctor en Història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l’Estudi de l’Espanya Contemporània a la London School of Economics. També va ser professor d’Història a la Universitat de Reading   i al Centre d’Estudis Mediterranis al Queen Mary College. Analista d’assumptes espanyols en ràdio i televisió.

Tant a Gran Bretanya com a Espanya, col·laborador de diversos periòdics i revistes, entre els seus llibres destaquen España en crisis: Evolución y decadencia del régimen franquista (1978), La destrucción de la democracia en España (1978), El triunfo de la democracia en España (1986), Franco, Caudillo de España (1994), La política de la  venganza: el fascismo y el militarismo en la España del siglo XX (1997),  Las tres Españas del 36 (1998), Palomas de guerra (2001), l’edició actualitzada de La Guerra Civil Espanyola (2006), Idealistes sota les bales: històries de la guerra civil (2007), L’holocaust espanyol (2011), l’edició actualitzada de Juan Carlos rey de un pueblo (2012), Santiago Carrillo: el penediment no existeix (2013), La fi de la Guerra Civil: La República apunyalada (2014) y Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019).

Paul Preston

Més informació

Paul Preston: La destrucción de la democracia en España (2018, ed. Debate, 460 p). Ressenya de Miquel Nistal al blog Gaudir la Cultura en cinc parts  

·       “Dreta i esquerra en una República neixent”

·       “Reacció contra la reforma i conflicte social”

·       “Reacció negra, resposta insurreccional i represàlia autèntica”

·       “La CEDA i el somiat Nou Estat. El Front Popular tensa l’esquerra”

·       “La mort del legalisme, la conspiració i la guerra civil”

Paul Preston: Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019, ed Base, 760 p),Ressenya de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura en dues parts:

·       Un poble traït (1)

·       Un poble traït (i 2)

Breu selecció de llibres de Paul Preston disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès per als socis de l’Ateneu:

Dos articles de Vicenç Navarro

Article de Vicenç Navarro: “La Guerra Civil no fue una guerra fratricida entre dos bandos igualmente deshumanizados y violentos“ Público, 2 setembre de 2021. L’article debat els arguments de l’historiador Julián Casanova en “Los diez tweets para explicar la Guerra Civil española” d’àmplia difusió.

Article de Vicenç Navarro : “Por qué es tan difícil recuperar la memoria histórica” Público, 10 d’agost de 2021. L’article debat algunes expressions i declaracions de Paul Preston i d’Ángel Viñas, especialment sobre la seva valoració de la transició de la dictadura a la democràcia.

Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts

/ historiaab / 1 comentari

Dilluns 28 de setembre 2020 a les 18:30 – 20:00 a sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts, a càrrec Ana Fernández Álvarez, doctora en història de l’art i de Joan Solé Camardons, historiador i ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020).

Es presentà la base de dades La guerra civil espanyola i la postguerra al cinema que conté actualment 467 títols que inclouen films, documentals i sèries sobre aquesta temàtica.

Es pot consultar una versió simplificada a la llista IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/ amb 383 títols.

Espoir, Sierra de Teruel (1940), direcció André Malraux, Boris Peskine

Siendo innegable la gran influencia que el cinematógrafo tiene en la difusión del pensamiento y en la educación de las masas, es indispensable que el Estado vigile en todos los órdenes en que haya algún riesgo de que pueda apartarse de su misión…
Ordre ministerial de 2 de novembre de 1938.
Ramón Serrano Suñer

Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts

Dins l’àmbit literari trobem a l’entorn de mil sis-centes obres relacionades amb el tema de la Guerra Civil espanyola i, com afirmava l’historiador i periodista francès Jean Lacouture: “La Guerra Civil espanyola fou, sens dubte, la guerra dels escriptors. No existeix un conflicte que hagi interessat tant als escriptores i intel·lectuals de tot el món com aquella comtessa, ni tan sols la II Guerra Mundial despertà tanta fascinació”.

Es tracta d’un cas similar al cinematogràfic, ja que, a l’hora d’escollir un període històric on ubicar les trames fílmiques d’època, és, sens cap dubte, la temàtica sobre la Guerra Civil espanyola una de les més emprades dins la cinematografia hispana, fent-ho, a més, a través d’una gran diversitat de gèneres: bèl·lic, drama, comèdia, documental, thriller, etc, però també a través de nombroses i variades trames argumentals: acció bèl·lica, vida quotidiana durant la guerra, repressió franquista, maquis, exili, la dona i la guerra, etc., destacant, però i curiosament, la quasi total absència de temàtiques com la concentracionària, en relació als camps de concentració o de treball franquistes, o la dedicada a la repressió per gènere.

Los caminos de la memoria (2009), direcció José Luis Peñafuerte

També, però, és de destacar que l’especificitat del fet català, en la cinematografia hispana durant aquesta guerra no ha donat tampoc una filmografia qualitativament significativa, tot i algunes excepcions, tan sols podem trobar certes al·lusions anecdòtiques i normalment referides a tòpics en algun que altre film. Per a la cinematografica en català destaca entre altres Pa negre.

Pa negre (2010), Direcció Agustí Villaronga.

Hi ha una frase a l’obra teatral de Fernando Fernan Gòmez, Las bicicletas son para el verano, que diu: “No ha llegado la Paz, ha llegado la Victoria”, afirmació que resulta molt il·lustrativa, no solament per explicitar l’autenticitat d’una realitat social i històrica encara vigent, sinó que també ens dóna el veritable sentit que sobre aquesta guerra caïnita ens ha ofert i encara ofereix quasi tot el nostre imaginari cinematogràfic: un cinema de guanyadors i vençuts. Un símptoma i una prova més que el conflicte encara no està superat ni políticament, ni socioemotivament, perdurant així l’antitètic de les dues espanyes.

Las bicicletas son para el verano (1983), direcció de Jaime Chávarri

El més interessant, però, és analitzar aquestes produccions de manera contextualitzada i veure com el to i els tractaments fílmics anaven variant segons la conjuntura política del moment, des de 1939, amb l’inici de la denominada autarquia plena, fins la fi de la dictadura, passant pel dessarrollisme i pel tardofranquisme, sense oblidar, però, les importants i significatives conseqüències provocades per les primeres converses cinematogràfiques de Salamanca el 1955.

Franco ese hombre (1964), direcció de José Luis Sáenz de Heredia

Resulta interessantíssim també veure la incidència que van tenir en aquest cinema la desaparició de la censura o el Pacte de la Moncloa el 1977; saber quin efecte causà en aquesta cinematografia l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1982, quan molts dels ideals dels vells republicans saltaren pels aires; esbrinar el per què a partir de 1996 aquesta temàtica tornà a irrompre de manera significativa a les pantalles cinematogràfiques, en paral·lel a la intensificació d’estudis historiogràfics sobre aquest període; o entendre de quina manera el despertar i interès per la Memòria Històrica a partir de 2002, que culmina mitjançant la Llei del 2007, va mediatitzar el tractament d’aquesta classe de films.

Mambrú se fue a la guerra (1986), Fernando Fernán-Gómez

En general, aquest és un cinema que descriu una apassionant trajectòria fílmica que, salvant molt poques excepcions, va des de l’exalçament doctrinal sense matisos, passant per la creació d’un fals imaginari de reconciliació nacional, fins a un intent d’equidistància ideològica, la major part de les vegades absolutament fallida, tal i com ho demostren algunes de les realitzacions més recents.

Pero que todos sepan que no he muerto (2017), dirigit per Andrea Weiss.

La càrrega política, sovint maniquea, ha estat, doncs, molt present en la filmografia dedicada a aquesta matèria, plantejant reiteradament un subjectivisme apologètic i messiànic molt emfatitzat i on la temptació presentista apareix freqüentment actuant com a catarsi col·lectiva, ja que, en la major part dels casos, cineastes i guionistes han preferit enquadrar la mirada dels objectius en els seus propis espills ideològics i no pas fixar-la davant la finestra del temps històric, malgrat que aquesta presenti quelcom de boirassa.

Poden consultar la llista de les obres registrades a IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/