En què consisteix la contemporaneïtat. 1a. sessió del Curs “Les claus del món contemporani 1848-1945”

21 Març 202516 Mai 2025 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 1 d’abril, 11-13h a l’auditori Oriol Bohigas. Introducció general: en què consisteix la contemporaneïtat. Ponent: Jordi Casassas Ymbert, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i director acadèmic del curs.

Imatge principal: Cottonopolis és un nom donat a la ciutat de Manchester, a Anglaterra. Denota una metròpoli de cotó i fàbriques de cotó, inspirada per l’estatus de Manchester com a centre internacional de les indústries de processament del cotó i tèxtil durant aquesta època. http://www.goodallartists.ca/images/manchester-from-kersal-moor-wyld-.jpg

Curs per a persones sòcies (75 €) o no socis (150 €) per a les 10 sessions de l’1 d’abril al 3 de juny cada dimarts de 11-13h. Més informació al Blog d’Història

Jordi Casassas Ymbert, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona: “En què consisteix la contemporaneïtat”. 1a. sessió del Curs “Les claus del món contemporani 1848-1945”. 1 d’abril 2025. Ateneu Barcelonès.

SESSIÓ 1: “INTRODUCCIÓ GENERAL: EN QUÈ CONSISTEIX LA CONTEMPORANEÏTAT”

Ponència de JORDI CASASSAS

Redacció d’aquests apunts: Miquel Nistal

Coordinació del curs: Joan Solé Camardons

INTRODUCCIÓ

L’objectiu clau del curs és subministrar les bases per a entendre (o aproximar-nos) al món actual. En cada període de la història de la humanitat la idea de contemporaneïtat, en el sentit de les coses coetànies, ha estat important per a la determinació de la vida col·lectiva. Hi ha un moment de la història on aquest concepte de contemporaneïtat s’acota, i això coincideix amb 1918 i el final de la Primera Guerra Mundial; és en aquest moment quan es comença a parlar de contemporaneïtat com a període històric diferenciat. La guerra va suposar un xoc enorme i inesperat per a la societat de l’època i la convulsió que va desencadenar va ser terrible. Després es dirà que la política no va saber aturar el conflicte. El referent històric del moment era la darrera guerra franco-prussiana de 1870, un conflicte breu i localitzat que donà lloc a l’inici de la transformació geopolítica a Europa. Un altre referent era la guerra civil americana (1861 – 1865) però aquest era vist com un conflicte allunyat de la realitat europea. La Gran Guerra del 14 (anomenada així en un començament), va esdevenir una guerra total, la primera al món occidental, amb un impacte brutal en la mentalitat europea i en la historiografia que es preguntava com era el món que havia portat al desastre i qui o quins van ser els responsables de tot plegat.

A partir d’aquí, i sobretot, després del convuls període de 1919 a 1945 es pensa que no es pot interpretar el món només en clau política sinó que cal incorporar els estudis econòmics i socials. L’escola francesa dels Annales d’histoire économique et sociale és un bon exemple d’aquest canvi de paradigma. Creen una revista l’any 1929 amb el mateix nom que va trencar radicalment amb la historiografia tradicional per insistir en la importància de tenir en compte tots els nivells de la societat i considerar tots els aspectes que portin a conèixer l’ésser humà en tota la seva plenitud. Va insistir, a més, en el caràcter col·lectiu de les mentalitats. Rebutjà el marxisme, i va treure importància als factors materials com a menys importants que el marc mental (Mentalités), que és considerat el nucli de les decisions.

UNA PRIMERA APROXIMACIÓ A LA CONTEMPORANEÏTAT

La qüestió més important és acordar en funció de què podem parlar d’una època contemporània, o sigui, la nostra. Tot dependrà de l’escola historiogràfica que hom consideri i de les preocupacions del moment històric des del qual es fa la perspectiva: no serà el mateix fer-ho des de l’any 1918, 1945 o 1960, per posar tres moments clau de la nostra història recent. En cada moment, els historiadors es fan preguntes diferents i van canviant els punts de vista amb el temps.

L’objecte d’estudi varia en cada moment històric i, a més, cal tenir en compte que l’escala de valors va variant amb el temps. És important aproximar-nos a la realitat sense fer massa presentisme històric, actitud que consisteix a interpretar el passat a partir de les experiències i actituds del present, cosa perillosa que porta a un revisionisme històric negatiu. Des de fa unes dècades s’ha fet una divisió entre el “món contemporani” i el “món actual”. Caldrà acotar els termes i els elements que utilitzarem per a fer les oportunes divisions i caldrà preguntar-se si aquestes es poden mantenir al llarg del temps.

Una acotació clàssica és la que s’ha utilitzat en la programació del nostre curs que es basa a considerar com a inici de la contemporaneïtat l’any 1848 amb el gran període revolucionari que s’estengué per bona part d’Europa en aquelles dates. No tothom hi està d’acord. En la historiografia del segle XIX, l’inici de la revolució francesa marcava el moment inicial amb la irrupció del món liberal que acompanya el capitalisme. Però el liberalisme és un procés llarg o molt llarg que no substitueix radicalment el món antic sinó que s’acaba plasmant finalment com una síntesi entre el nou món liberal i el vell derivat de l’Antic Règim.

El llibre d’Arno Mayer (1926 – 2023) La persistencia del Antiguo Régimen (1984) incideix en aquesta idea força agressiva, que ens diu que fins a la Gran Guerra, molts elements antics hi pervivien; així, l’exèrcit francès de 1914 tenia un cos d’oficials que era majoritàriament d’extracció aristocràtica, cosa que també passava amb el cos diplomàtic de molts països europeus.

EL MÓN CONTEMPORANI SEGONS BARRACLOUGH

Geoffrey Barraclough (1908 – 1984) va ser un historiador britànic medievalista que evolucionà cap a la història contemporània. El seu llibre Introducción a la Historia Contemporánea, va ser un llibre d’èxit acadèmic a nivell mundial. Publicat l’any 1964, les seves idees obeeixen a reflexions fetes l’any 1956; són els grans conflictes i fets al món els que guien la seva reflexió: el final de la Segona Guerra Mundial (1945), la mort de Stalin i el final de l’estalinisme (a partir de 1953), la crisi colonial del canal de Suez i l’ocupació del Sinaí per Israel (1956), la crisi d’Hongria (1956) o el Moviment dels Països no Alineats (1961). Barraclough és qui fa la primera síntesi després del desastre de 1914 – 1945 preocupat per entendre què és la contemporaneïtat i la seva periodització.

Parteix d’estudis previs com els de l’historiador suís Jacob Burckhardt (1818 – 1897) que havia estat mestre de Nietzsche i que en el seu llibre de 1860 La cultura del Renacimiento en Italia, traduït al castellà el 1999, havia escrit que la part més important del treball d’un historiador era plantejar-se bones preguntes i situava l’inici de la contemporaneïtat amb la Revolució Francesa. Barraclough situa l’inici de la contemporaneïtat el 1870 amb la Guerra francoprussiana, tot justificant-ho amb l’argument que la guerra i, sobretot, la segona revolució industrial iniciada també en aquestes dates, ho modificarà tot ja que els canvis científico – tecnològics associats provocaran un creixement demogràfic disparat i l’aparició de la societat de masses, un nou escenari internacional derivat de la guerra franco-prussiana i uns intents fracassats de regular el creixent i expansiu colonialisme europeu.

L’any 1890 hi ha un punt d’inflexió molt important quan el kàiser alemany Guillem II acomiada Bismarck, polític obsessionat amb l’estabilitat i el substitueix per polítics més d’acord amb la visió que el kàiser tenia del món: agressiva, colonialista, imperialista i aliena totalment a l’estabilitat. També despatxa l’envellit Moltke, el general artífex de les victòries militars que generarien el nou Reich alemany en les guerres a Dinamarca, Àustria, Itàlia o França. En el seu discurs de comiat, Moltke avisa que les guerres del futur seran molt diferents, que implicaran globalment la indústria i els països sencers i que comportaran l’extermini total de l’enemic i acaba: “Ai, de qui faci una guerra així”.

L’obra de Barraclough va estar molt influenciada per un llibre de John Maynard Keynes (1883 – 1945) el gran economista britànic que l’any 1919 assistí formant part de la delegació britànica a les sessions de la Conferència de París posterior a la Gran Guerra. Keynes se’n va de París perquè no li fan cas i escriu el referit llibre el mateix any, Las consecuencias económicas de la paz, amb traducció castellana l’any 1920 on explicava la seva disconformitat amb el règim abusiu d’indemnitzacions i reparacions que s’imposaven a Alemanya, que considerava una «pau cartaginesa», en un món econòmic totalment interdependent. Vaticina que si s’escanya econòmicament Alemanya, això provocarà una depressió econòmica extraordinària i que la sortida germànica serà posar-se en mans d’un dictador salvador. El balance of powers (o equilibri de poder en les relacions internacionals) a Europa era clau, segons Keynes, per a mantenir l’estabilitat i no provocar més guerres o l’empobriment de tots; la Pau de Versalles que sortí finalment ho va enfonsar tot.

Un altre autor important en els posicionaments de Barraclough és Karl Polanyi (1886 – 1964), antropòleg austrohongarès autor de La gran transformación de l’any 1944 on explica els orígens econòmics i polítics de la nostra època i on critica, tant el sistema liberal capitalista com el comunista; això ho va situar el centre de les discussions del període posterior a la Segona Guerra Mundial sobre el futur de l’organització econòmica i política.

Barraclough observa un punt d’inflexió històric al voltant de 1961: la presidència de Kennedy, la propera emergència de Bréjnev a la URSS, tot i que en aquests moments l’home fort soviètic sigui encara Khrusxov, la crisi dels míssils a Cuba, l’inici de la cursa espacial, l’inici preparatori del Concili Vaticà II, el Tractat de Roma o els primers passos cap a la revolució electrònica, marquen aquesta inflexió sobre la qual no s’atreveix a fer prediccions de futur, tot i que hi veu una frontera històrica ben definida.

EL MÓN CONTEMPORANI SEGONS HOBSBAWM

L’historiador britànic Eric Hobsbawm (1917 – 2012) fou un dels historiadors més influents de la segona meitat del segle XX. La seva perspectiva marxista materialista impregna la seva obra, tot escrivint amb una amplitud mundial ja que disposava d’un equip d’adjunts i estudiants d’alt nivell. El seu nombrós equip cercava i publicava de manera molt exhaustiva i rigorosa i ell disposava de tots aquests materials de primera que explicava en obres d’una forma molt directa i fàcil de llegir. La seva cèlebre trilogia està integrada per tres llibres clau per a entendre la seva comprensió i situació de la contemporaneïtat:

La edad de la revolución. Europa 1789 – 1848, publicat el 1962 i amb traducció castellana de 1997.
La edad del capital 1848 – 1875, publicat el 1975 i traduït al castellà l’any 1988.
La edad de los extremos: el corto siglo XX 1914 – 1991 publicat el 1991 i en versió castellana de 1998.

El tercer llibre sobre el “curt segle XX” (el concepte no és d’Hobsbawm sinó de l’historiador hongarès Ivan T. Berend), està escrit sota el profund impacte que li va causar la caiguda de l’URSS l’any 1991 i ell defineix un segle que coincidiria amb l’existència del socialisme d’estat (1914 – 1991) i que inclouria les dues guerres mundials, els feixismes d’entreguerres i la Guerra Freda. Aquests processos, de gran impacte historiogràfic, són els que, en la seva interpretació, definirien el segle XX.

L’any 2000 a The New Century fa una revisió del segle curt i del llibre anterior dels Extrems. Explica que la continuació seria l’època de la globalització extrema, d’una evolució del nacionalisme més agressiu, posant en qüestió la democràcia liberal, tot generalitzant la violència política en les relacions internacionals i expressa la seva inquietud pel sistema de relacions internacionals entre estats que fins aleshores s’havien regit pel colonialisme i el terrorisme nuclear, tot expressant la crisi dels estats – nació clàssics amb els canvis del sistema de partits, les guerres asimètriques amb massacres, genocidis i neteges ètniques que formen masses ingents de refugiats, l’augment de la xenofòbia, els extrems religiosos i culturals polítics. Aquests canvis substantius són motivats, a ulls de Hobsbawm, per la por i la rellevància màxima de l’individualisme.

Finalment en una publicació pòstuma de l’any 2013 trobem les darreres reflexions a Fractured Times: Culture and Society in the 20th Century. Hi ha una versió en castellà: Un tiempo de rupturas. Sociedad y cultura en el siglo XX. En aquest llibre analitza el seu segle curt però tirant una mica enrere en el punt de partida per examinar les condicions que van propiciar el gran creixement cultural de la Belle Époque i van albergar les llavors de la desintegració, des del capitalisme paternalista fins a la globalització i l’arribada d’una societat de consum de masses. Hi explica la fractura cultural i artística produïda en una societat desorientada que només mira endavant sense saber on anar com obrint un període de transició indeterminada. El nou segle XXI seria doncs el final del cicle de superioritat de la civilització burgesa europea. Aquest cicle s’havia iniciat a finals del segle XIX fruit de l’impacte de la revolució cientificotècnica, amb un cicle productiu depredador i un sistema polític i institucional d’unes elits que no han sabut assumir l’ascens de les masses ni el xoc entre els estats – nació i la globalització. Per tant, Hobsbawm introdueix alguns matisos als seu “segle curt” i tira una mica enrere en el temps, fins a la Belle Époque o ben bé de la dècada dels 70 del segle XIX per a argumentar els orígens del “segle curt”.

El final d’aquest segle XX curt, Hobsbawm el situa amb la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, però ell determina un punt d’inflexió anterior important amb la crisi energètica del 1973 derivada de la Guerra del Yom Kippur i els processos posteriors que d’alguna manera pengen d’aquesta crisi: l’augment incontrolat de les companyies multinacionals que escapen del control dels estats – nació, la deslocalització industrial, l’extensió del fordisme (els processos de fabricació massiva en sèrie) a Àsia, l’eixamplament de les diferències socials, la derivada crisi dels estats – nació i del sistema de partits i la crisi de l’humanisme i la modernitat.

El doctor Casassas fa un afegitó important a tot l’anterior i és que cal tenir en compte que el mateix any 1973 comença a Hèlsinki la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE) que incloïa tots els països d’Europa i Turquia (excepte Albània i Andorra) amb la URSS, els EUA i Canadà. El tancament de la conferència el dia 1 d’agost de 1975 acabava amb un text conjunt de deu punts, els més importants dels quals parlaven de l’abstenció de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força, la inviolabilitat de les fronteres, la necessitat de mantenir la integritat territorial dels estats, el respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals. Alguns d’aquests acords grinyolaven amb la realitat geopolítica del moment (la guerra invasiva del Vietnam pels EUA o el poc respecte a les llibertats polítiques al bloc comunista), cosa que indicava la voluntat d’inici del final de l’etapa de la Guerra Freda, o, si més no, intentar acabar amb la lògica d’aquest conflicte en un moment en què la Unió Soviètica ja donava mostres de fallida econòmica i institucional i els EUA carregaven amb una derrota militar al Vietnam.

ELS LÍMITS DEL MÓN CONTEMPORANI I DEL MÓN ACTUAL: NOVA REFLEXIÓ

¿Quan van prendre cos els principals elements que caracteritzarien aquest segle XX que s’ha intentat delimitar cronològicament i temàticament? Quins van ser els eixos fonamentals en vista de l’evolució de l’actual període definit com de transició que ens determina actualment? Quina consciència es va tenir, en cada un dels finals de segle —el del XIX i el del XX— de l’existència d’una sèrie de factors que diferenciaven una època de l’altra?

Abans d’entrar a parlar de la transició posterior al segle XX, creiem que la periodització del món contemporani començaria el 1848 que representa a tota Europa (amb les excepcions d’Espanya, Rússia o Gran Bretanya que en això portava una història pròpia) una onada revolucionària que donaria lloc als nacionalismes, al socialisme, la democràcia representada pels liberals demòcrates més radicals amb la participació (masculina això sí) en la vida pública i el desafiament de l’estat – nació a la pervivència dels imperis. La publicació en aquesta data del Manifest comunista de Marx i Engels, dona peu a un programa socialista nou, revolucionari i transformador radical del món. Per la seva banda els nacionalismes emergents impulsaran la fi dels imperis i es configuraran nous estats. Ara bé, les revolucions de 1848 van ser totalment derrotades en el seu moment, amb l’excepció parcial de França que incorpora alguns matisos revolucionaris. Però els que guanyen defensant l’statu quo hauran de tenir en compte les fortes pressions del “nou” que ve; per tant el futur serà la síntesi de coses velles i noves.

Cap a 1870 comencen a notar-se els canvis acumulatius que comentàvem al paràgraf anterior. A partir d’aquí es poden definir deu elements que s’inicien o en deriven de la situació social, política i econòmica del 1870:

Primer: La segona revolució industrial i la revolució cientificotècnica: molts avenços d’aquesta darrera tindran una aplicació social molt ràpida. Dos exemples: les vacunes que tindran un fort impacte en l’augment de la demografia o els ascensors que canviaran la fesomia i la distribució social dels habitatges, cas paradigmàtic de l’Eixample barceloní que veurà com els bons burgesos abandonen els principals dels blocs d’habitatges per buscar els pisos superiors més lluminosos i als quals es podia accedir còmodament amb el nou invent. Amb l’electricitat i el petroli hi haurà un nou desenvolupament de les indústries químiques i les electroquímiques.

Segon: L’explosió demogràfica: Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica.

Tercer: La revolució urbana i la societat i cultura de masses: lligada a la revolució cientificotècnica; si abans la població europea era bàsicament rural, amb els canvis esdevingué predominantment urbana. El nombre de nuclis de població aïllats s’anà reduint cada cop més i, conseqüentment, es reduí també la incidència de l’endogàmia. La gent agrupada en nuclis immensos amb problemes comuns desenvolupen consciència de grup i ganes de participar-hi.

Quart: Explosió del nacionalisme de masses: caldrà nacionalitzar les masses i això serà una tasca de cada estat – nació. Que la gent de cada estat se senti patriota del seu estat i, arribat el moment, identifiqui com a enemics els d’un altre estat per sobre de la pertinença internacional a una classe social obrera. L’inici de la Gran Guerra serà la prova de foc que validarà tot això.

Cinquè: L’hegemonia de l’estat: sense un domini hegemònic de l’estat sobre la societat, no s’hagués pogut fer la Primera Guerra Mundial. La formació de cossos de funcionaris especialistes, ben coordinats i la seva intervenció en tot el que feia o pensava la gent.

Sisè: La consolidació als estat del primer món del liberalisme democràtic: S’estendrà el sufragi universal (masculí) per molts països abans de la Primera Guerra Mundial, cosa que anirà acompanyada d’un bon increment de la corrupció ja que les elits intentaran de totes les maneres el control sobre el cos electoral.

Setè: La irrupció de l’alternativa socialdemòcrata: en els països més desenvolupats, com Alemanya, l’obrerisme amb el sindicalisme de masses optaran per l’entrada al joc electoral en la creença que les majories propiciades per les masses de treballadors podrien permetre els canvis i la intervenció política de manera gradual. Posteriorment apareixerà la via rupturista i revolucionària, els bolxevics que originaran un canvi de soca-rel del sistema a Rússia i que intentaran mundialitzar la revolució tot estenent-la a Alemanya el 1918 – 19. Aquí s’encendran totes les alarmes de les elits. La revolució alemanya serà aixafada amb facilitat i això farà que el canvi bolxevic quedi limitat a la Rússia revolucionària.

Vuitè: Consolidació de la violència moderna: Al segle XIX, la gran violència queda lluny, en el món colonial força violent, però sense visualització directa en els societats metropolitanes. El desenvolupament dels periòdics amb tirades massives a baix cost i la fotografia mostren a Europa les grans massacres que es duen a terme en llocs allunyats. El colonialisme es ven com una forma de portar el progrés a llocs llunyans i a gent per civilitzar a base de pals. La Gran Guerra portarà la violència i les matances a gran escala, de manera massificada, quotidiana i aquesta cultura violenta s’ampliarà amb els conflictes posteriors del segle XX.

Novè: La mundialització: el procés pel qual els fenòmens polítics, econòmics, socials o culturals esdevenen d’àmbit mundial. Això representarà l’entrada en crisi i el final del concepte eurocèntric que equiparava Europa amb el món.

Desè: La crisi del món positivista: Amb la progressiva irrupció del vitalisme i el relativisme. Ara entre en joc la subjectivitat que ho qüestiona tot.

En resum, es pot dir que pels voltants de 1848, ja s’insinua l’auge de la civilització industrial amb una classe potent, la burgesia i uns transports cada cop més importants que possibilitaran els moviments de població necessaris per a la urbanització. No serà fins vint anys més tard que la combinació de tots els factors que hem vist no va produir el canvi fonamental: la modificació dels hàbits socials i de percepció de la realitat que feren imprescindible una nova organització social, política i institucional, tot disparant la velocitat en els canvis i l’agressivitat, cosa que propiciaria la cursa d’armaments.

A la vista de tot el que hem anat desenvolupant es poden fer perioditzacions del món contemporani entre 1870 i 1973 -1991. Hobsbawm parla de subperíodes del seu “segle curt” com l’època de les catàstrofes, l’edat d’or (del capitalisme) i l’època final de crisi. El doctor Casassas proposa la seva periodització:

1870 – 1913: Anys de la tensió de la modernitat.

1914 – 1945: Anys de l’horror i de la guerra dels trenta anys del segle XX (tot fent el paral·lelisme amb la Guerra dels trenta anys del segle XVII). Aquí s’inclouen les dues guerres mundials i el violent període d’entreguerres.

1945 – 1973: Anys de la Guerra Freda i de la tensió globalitzadora.

1973 – 1989: Anys en què es produeix la crisi del segle XX que acabarà amb el col·lapse dels països del socialisme real europeu i de la URSS.

1989 – ?: Anys d’una llarga transició no sabem ben bé cap a on. Ara podríem dir que avancem cap una societat post-democràtica, però potser és massa aviat per a fer una afirmació com aquesta, però el cert és que cada vegada més hi ha un nombre creixent de països on les limitacions democràtiques es van consolidant.

Bibliografia bàsica general recomanada pel professorat i disponible a la Biblioteca Ateneu Barcelonès [BAB]

CASASSAS YMBERT, Jordi (coord.): La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013, 2005 (1a edició), 695 pàg. [BAB]
CASASSAS YMBERT, Jordi: “Interpretant el segle XX. Primera aproximació” Cercles: Revista d’Història Cultural. Núm. 22, 135-159, (2019): DOI: https://doi.org/10.1344/cercles2019.22.1005
FONTANA, Josep: El siglo de la Revolución. Una història del mundo desde 1914. Barcelona, Crítica, 2017, 802 pàg. [BAB] Ressenya
GRASS, Günter: El Meu segle. Traducció de Pilar Estelrich, Ed 62, 1999, 357 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J.: Historia del siglo XX : 1914-1991; Traducció de Juan Faci, Jordi Ainaud i Carme Castells, Barcelona, ed. Crítica, 1995, 614 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del capital 1848 – 1875. Ed Labor, 1998, 358 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del Imperio 1875-1914. Ed. Crítica, 2014, 392 pàg. [BAB]
JUDT, Tony: Sobre el olvidado siglo XX. Ed. Taurus, 2008, 489 pàg. [BAB]
JUDT, Tony; SNYDER, Timothy: Pensar el segle XX. Traducció de Miquel Izquierdo i Núria Parès, La Magrana, 2012, 509 pàg. [BAB] Programa Mil·lenium, TV3, 2012
MAZOWER, M. : La Europa negra. Des de la Gran Guerra hasta la crisis del comunismo, Ed. B, 2001, 512 pàg.
MAZOWER, M.: El Imperio de Hitler: Ascenso y caída del Nuevo Orden europeo, Traducció d’Enrique Herrando, Ed. Crítica, 2008, 956 pàg. [BAB].
TODOROV, Tzvetan: Memoria del mal, tentación del bien : Indagación sobre el siglo XX, Traducció de Manuel Serrat Crespo. Ed. Península 2002, 377 pàg. [BAB]

Jordi Casassas i Ymbert

Historiador i catedràtic emèrit de la UB. Doctorat en història contemporània el 1977 amb la tesi Jaume Bofill (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política, ocupà la càtedra de la mateixa matèria a la Universitat de Barcelona des de 1990.

Va ser codirector del Diccionari d’historiografia catalana i de la «Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català». Per la seva obra El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats va rebre el Premi Ramon Trias Fargas 2004.

També és autor, entre altres obres, de La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme (2017), La nació dels catalans: el difícil procés històric de la nacionalització de Catalunya (2014), El canvi cultural del segle xx (2014), Les identitats a la Catalunya contemporània i La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (2009), El futur del catalanisme (1997), Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920) (1989) i La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (1983). També destaquem la coordinació de La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013.

Com a soci de l’Ateneu Barcelonès havia estat vocal entre els anys 1987-1991; i president en dos mandats entre el 2014 i 2021. Institució sobre la qual té escrits dos llibres: Història de l’Ateneu Barcelonès. Dels orígens als nostres dies (1986) i director de l’obra Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006).

Entre les seves línies de recerca destaquen: Història política i cultural de les institucions, nacionalismes i catalanisme. El problema polític de les identitats nacionals a l’espai mediterrani contemporani.

És també director de la revista Cercles. Revista d’Història Cultural; és portaveu del Grup d’Estudis d’Història Cultural i dels Intel·lectuals (GEHCI) vinculat a la Universitat de Barcelona des de 1989. Des de 2012 és membre numerari, de l’Institut d’Estudis Catalans. I rector de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) des de 2016.

Centre d’Interès de la Biblioteca de l’Ateneu “Curs Aula Ateneu”

La Biblioteca de l’Ateneu ha preparat una bibliografia general i també de la segona meitat del segle XIX del Curs “Les claus del món contemporani 1848-1945” que podeu consultar al catàleg de l’Ateneu o veure directament a la Biblioteca aquÍ

http://cataleg.ateneubcn.org/cgi-bin/koha/opac-shelves.pl?op=view&shelfnumber=976&sortfield=title

FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció

16 gener 202514 febrer 2025 / historiaab / 1 comentari

Dimecres dia 5 de febrer, a les 18.30h, a l’auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès es projectà el documental “FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció”, seguit d’una taula rodona amb cinc dels onze entrevistats.

L’acte fou presidit per Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès, Xavier Menéndez, director general de Memòria Democràtica de la Generalitat i Pedro Barbado, responsable de Memòria Democràtica de la Diputació de Barcelona, que donen suport al projecte Memorial Ateneu 2024. La periodista Rita Marzoa conduí l’acte i la taula rodona.

Durant l’acte es projectà el documental FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció (30 minuts) que mostra el debat sobre la Memòria Democràtica i la Transició de vuit ateneistes, de dos historiadors i d’un escriptor.

El Memorial Ateneu 2024 és un projecte de recerca i divulgació de memòria democràtica, que recull en un documental una selecció de vuit entrevistes a persones ateneistes de tres generacions diferents, sobre la seva memòria personal i familiar de la dictadura franquista i de la transició.

Vegeu el documental “FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció“

Procés participatiu

Abans de seleccionar els ateneistes es va obrir un procés participatiu, amb una enquesta en línia que coordinà Josep Ribó, ateneista i director de l’Institut Opinòmetre sobre “Memòria i Història sobre la dictadura franquista i la transició” adreçada a totes les persones sòcies que tingué una acollida de 328 respostes, de les quals més de 80 mostraren el seu interès per participar activament en el documental. Després d’un segon procés auto selectiu hi hagué una vintena de socis, entre els quals finalment, en foren seleccionats vuit (tres homes i cinc dones).

Les persones sòcies que han participat al documental són: de la generació més jove, Mireia Arquijo filòloga i humanitats, Jordi Vàzquez, enginyer aeroespacial i Ariadna Romans, politòloga i filòsofa; de la generació intermèdia: Jaume Fusté, educador i professor i de la generació més gran: Elisenda Guarro, filologia romànica i professora, Joan Botella, politòleg i professor de la UAB, Lluïsa Bertran, psiquiatra i Guiomar Amell, llicenciada en Belles Arts.

El documental també recull les anàlisis dels historiadors Andreu Mayayo i Arnau Gonzàlez Vilalta i de l’escriptor Eduard Màrquez, sobre alguns dels fets polítics i socials més destacats pels ateneistes i també del paper de la memòria o de les memòries de cada generació i d’una manera especial en la transició. Quin significat té avui la mort de Franco? I l’atemptat de Carrero Blanco? Com es vincula amb Puig Antich? Què van suposar les primeres Jornades de la Dona? Què significa el silenci i la por de la població?

No tenim encara, una Història de la transició i fins fa poc teníem només unes memòries (polítiques) i de polítics que passaven com a la Memòria de la Transició. Ara comencem a tenir memòries populars sobre la transició. N’hem vist un exemple en El 47. Com diu l’escriptor Eduard Màrquez, convé tenir memòries i històries a la menuda, fetes per tota la bona gent, enfront de la Memòria i Història a l’engròs que fan els historiadors. Totes dues són necessàries i poden ser complementàries però també contradictòries. Aquest documental Memorial Ateneu 2024, vol ser una contribució a aquestes memòries i històries a la menuda.

Taula rodona amb cinc dels entrevistats

Recull bibliogràfic

En l’inici del procés participatiu, la Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu prepararen una bibliografia amb dues-centes obres sobre la dictadura franquista i la transició i tres reculls bibliogràfics específics o centres d’interès amb una sinopsi o ressenya de cada obra que es poden consultar aquí:

Selecció de 19 obres sobre “La Dictadura franquista: Repressió i resistència” < https://historia.ateneubcn.cat/2024/06/29/seleccio-dobres-sobre-la-dictadura-franquista/ >
Selecció de 23 obres sobre “La Transició: mite i realitat” <https://historia.ateneubcn.cat/2024/07/08/seleccio-dobres-sobre-la-transicio-mite-i-realitat/>
Selecció de 29 obres sobre “La Dictadura franquista i la Transició a Catalunya” <https://historia.ateneubcn.cat/2024/07/15/seleccio-dobres-sobre-la-dictadura-franquista-i-la-transicio-a-catalunya/>

El projecte Memorial Ateneu 2024 ha rebut l’ajut de la Diputació de Barcelona i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Lluïsa Julià, vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès i Oriol Bota gerent, han fet el seguiment institucional i gerencial de tot el projecte que ha dirigit Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història. La selecció dels entrevistats i de continguts ha anat a càrrec de l’equip de la Secció d’Història, especialment de Narcís Argemí i Miquel Nistal. Txell Esteve és la responsable principal del guió, mentre que Iaco Rocher ho és de la realització i l’edició del documental, i Pau Torrano, ajudant de realització. Tot el projecte ha comptat també amb la participació i suport dels equips tècnics i administratius de l’Ateneu Barcelonès.

Seminari de lectura del llibre de Marco Polo: “La descripció del món. El llibre de les meravelles”

14 Setembre 202430 Desembre 2024 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts 1 d’octubre de 2024 a les 17h a la sala Petit Ateneu tindrà lloc el Seminari de lectura del llibre de Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles.

Modera el seminari: Dolors Folch historiadora i sinòloga.

Llibre de lectura: Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles. Introducció i traducció de Manuel Forcano. Ed. Navona, 2021, 750 pàg. Hi ha altres edicions.

És requisit haver llegit el llibre i inscriure’s a amicsdelahistoria2015@gmail.com

Temes de debat del seminari sobre Marco Polo

Quins temes de Marco Polo van ser una novetat absoluta pels seus contemporanis i per què?
A quins temes dedica sistemàticament comentaris al llarg de tot el seu llibre i per què?
Quines religions troba en el seu viatge, què n’explica i com les valora?
Com expliques que Marco Polo no mencioni de Xina: l’escriptura xinesa, la gran muralla, el te, els peus embenats de les dones, els palets per menjar.

El llibre

Fill d’una família de mercaders venecians, Marco Polo va deixar Europa amb el seu pare i el seu oncle el 1271 per iniciar un viatge meravellós per la famosa ruta de la seda fins a la Xina, governada pel gran emperador mongol Kublai Khan. Després d’un periple de vint-i-quatre anys per tot el continent asiàtic, va tornar a casa i va posar per escrit les seves aventures, que reflecteixen l’exotisme fabulós d’un Orient encara desconegut i gairebé irreal.

El resultat fou el seu llibre La descripció del món, més conegut popularment com a Llibre de les meravelles, que va deixar embadalits els seus oients i lectors. Les seves descripcions van aconseguir arrelar en l’imaginari europeu amb una força que, després de set segles, ha perdurat fins als nostres dies. Aquesta és la versió integral presentada per Francesco Ardolino i traduïda al català per Manuel Forcano.

**Cites pel seminari sobre MARCO POLO: La descripció del món. Llibre de les meravelles. Traducció i introduccions de Manuel Forcano**

Per a cada cita hi ha el número del capítol de Marco Polo (MP) i la pàgina de la cita (p.) que fa referència a l’edició de Proa / edició Navona.

LLIBRE I. SOBRE LES MERAVELLES DE LES REGIONS ORIENTALS

MP1, p. 33/35. Senyors, emperadors i reis, ducs i marquesos, comtes, cavallers i burgesos, i tots aquells que vulgueu conèixer les diverses races dels homes i la varietat de les diferents regions del món i ser informats de llurs usatges i costums…

MP1, p. 34/36. No va prendre notes sinó de poques coses…anotà solament alguns detalls en les seves tauletes

MP16, p. 57/60. Marco va aprendre els costums i els usatges dels Tàrtars, llur llengua i lletres…quan feia poc que havia arribat a la cort del Gran Senyor ja sabia diversos idiomes i quatre escriptures, de tal manera que podia llegir i escriure molt bé en aquelles llengües

MP16, p. 58/61. Marco prengué bona nota de totes les novetats i les coses estranyes que podia aprendre i veure, a fi de saber com explicar-les desprès al Gran Khan·

MP21, p. 73/80. Aquests tàrtars no es preocupen de saber quin Déu hom adora als seus territoris. Mentre tots siguin fidels al senyor Khan, l’obeeixin, paguin el tribut fixat i es mantinguin en pau i justícia, de la vostra ànima ja podeu fer allò que més us plagui…Feu el que vulgueu amb la vostra ànima i amb Déu, ja sigueu tant jueu com pagà, sarraí o cristià”

MP22, p. 77/83. A la frontera amb Geòrgia hi ha una fontana d’on brolla a raig fet un líquid que és talment com l’oli. Brolla tant a doll que de vegades és fàcil carregar-ne cent naus al mateix temps. No es bo per menjar però serveix per fer foc…Venen de molt lluny a cercar aquest oli i a tota la comarca dels voltants no cremen res més que no sigui això

MP27, p. 91/102. Tots els sarraïns del món volen grans mals a tots els cristians del món

MP46, p. 139/154. Adoren Mahoma …però durant tot el dia no fan sinó beure un vi cuit boníssim. Són grans bevedors i s’embriaguen amb molt plaer

MP47, p. 141/157. I en una altra muntanya de la mateixa zona [Badakshan, a Afganistan] es troben les pedres amb les quals es fa l’atzur, que és el més fi i el millor d’aquest món. Les pedres de les quals es fa l’atzur formen vetes que neixen a les muntanyes. Aquestes vetes són nomenades lapislàtzuli.

MP58, p. 164/183. Tots els idòlatres del món, quan els arriba de morir els cremen els cossos… Llurs parents fan retallar imatges pintades en fulls de paper, imatges de cavalls, de camells, de moltons i d’altres animals, així com de paper que es fa servir per fer moneda. (paper moneda). També tenen cendals (sedes) de colors diversos, vestits, objectes d’argent i tota mena de coses, tot això ho llancen al foc.

MP60, p. 171/189-190. Llarga explicació de com el Gran Khan explota l’asbesto (amiant) i com es transforma en un teixit com de llana. [en aquesta muntanya hi ha una altra veta de la qual s’extreu la salamandra (amiant), que no crema quan se la llança al foc]

MP62, p. 173-174/193-194. (al Gansu), els idòlatres hi tenen nombrosos monestirs i abadies bellíssimes, amb una quantitat enorme de ídols, alguns de grans que mesuren deu passes. Uns són de fusta, d’altres de fang, o de pedra o bé de bronze, i tots són coberts d’or i meravellosament treballats. També n’hi ha de mitjans i petits . Els ídols grans estan ajaguts, amb molts altres de petits dempeus que semblen fer-los reverències amb humilitat com a deixebles. Els ídols grans són molt més venerats que els petits. Festegen llurs ídols tal com nosaltres fem amb els nostres sants i tenen quelcom semblant al calendari, ja que les festes de llurs ídols estan disposades en dies fixos. I tenen un calendari lunar igual que nosaltres tenim els mesos. Hi ha dies en què no mengen carn, com nosaltres els cristians el Divendres i Dissabte sants.

MP70, p. 193/214. Els homes rics i nobles es vesteixen de teles d’or i de teles de seda, i per sota la capa duen pells de gibelí i d’ermini, de marta i de guineu i de tota mena d’altres pells de luxe

MP75, p. 214-15/239-240. Shangdu [Xanadú], on Kubilai [Kublai Khan]ha fet construir un gran palau de marbre amb grans pintures de frescos d’animals, ocells i flors. Tot rodejat amb grans muralles, que tanquen fonts, rius d’aigua corrent i boscos, amb multitud d’animals domesticats per alimentar els falcons i els grifons que té en grans gàbies. El Gran Khan cavalca per aquest parc duent a la gropa un lleopard domesticat, i quan li plau deixa anar el lleopard perquè li encalci alguna presa i la fa donar als falcons… Al centre del parc el Gran Khan hi ha aixecat un gran palau de bambú, tot ell daurat per dins i per fora.

MP75, p. 218-220 /242-246… els astròlegs aconsegueixen que marxin els núvols, la pluja i el mal temps, i mai plogui sobre el palau de Kubilai. …els homes savis que fan això són del Tibet i de Caixmir, coneixen les arts diabòliques millor que qualsevol altre i manen sobre els dimonis fins a tal un que no crec que hi hagi al món més grans encantadors que ells. Van sempre bruts i sòrdids, duen el rostre ple de crostes, no es renten ni es pentinen i van sempre com unes guilles….Es mengen els executats…D’aquesta raça de garlaires, els bacsi, n’hi ha tants que costa de creure. Els bacsi fan volar les copes del khan d’una taula a l’altra, i ho fan davant de 10.000 persones que ho poden certificar. Fumen els ídols de bon encens perfumat d’espècies….Cada ídol és celebrat cada any en un dia fix, talment com nosaltres fem amb els sants. I nombrosos monjos són destinats al servei dels ídols, i tenen grans abadies i monestirs. Alguns d’aquests monestirs són tan grans com petites ciutats…tenen mil o dos mil monjos…festegen llurs ídols amb cants i lluminàries…Hi ha una altra classe de religiosos que s’anomenen sensin. Són homes de gran abstinència que menen una vida dura i rude. Només mengen sèmola i clofolla de blat.

LLIBRE II SEGON LLIBRE SOBRE EL MATEIX TEMA

MP85, p. 254/283-284. Dadu (Cambaluc)(Beijing) Tota la ciutat està traçada a cordill. Els carrers principals són amples i rectes i van de porta de la muralla a porta. A cada illa hi ha palaus espaiosos amb jardins carrers principals per tot arreu hi ha parades i botigues de tota mena. Tots els terrenys construïts són quadrats i traçats a cordill . Tot l’interior de la ciutat està distribuïda com un tauler d’escacs. Al bell mig de la ciutat hi ha un palau enorme amb una campana que repica tres cops durant la nit, després d’aquest senyal ningú no pot caminar per la ciutat.

MP96, p. 287-288/319-321. A Cambaluc hi viu molta gent. Els dotze ravals són enormes, hi ha molta més gents als ravals que dins de la ciutat. En aquests ravals s’allotgen els mercaders que venen a fer negocis a la ciutat. Cada classe de gent té reservada un caravanserrall, com si diguéssim n´hi ha un pels llombards, un pels alemanys, un pels francesos. No es permet enterrar cap mort dins de la ciutat. Totes les dones de món, les pecadores, viuen als ravals. N’hi ha tantes que ningú no s´ho creuria, són més de vint mil, a causa del gran nombre d’estrangers i de mercaders. Elles tenen un capità general, i hi ha un cap per cada centena i per cada miler que reten comptes al general. N’hi ha tantes per que quan venen ambaixadors el capità té l’encàrrec de fornir a cadascun dels homes del seu seguici una meuca per cada nit, i una altra la següent. Ja veieu la quantitat de gent que viu a Cambaluc atès la quantitat de dones públiques que hi ha…No hi ha cap altra ciutat on arribin tants mercaders i tantes coses precioses. Cada dia entren en aquesta ciutat més de mil carretes carregades de seda, car aquí es fan molts teixits de seda i d’or.

MP97, p. 289/322-323. La Moneda del Gran Senyor es troba a Cambaluc i el Gran Khan en domina perfectament l’alquímia. Recullen l’escorça de la morera i amb ella preparen uns fulls semblants al paper cotó, tots negres. Els fa tallar de petits a grans, i el valor depèn de la mida. Tots els bitllets porten el segell del Gran Khan imprès amb cinabri. La falsificació comporta la pena capital. Distribueix els bitllets per totes les províncies per fer els pagaments i ningú gosa rebutjar-los perquè li costaria la vida.

MP99, p. 295-298/327-329. De Cambalic surten rutes cap a totes les províncies i hi ha albergs ben guarnits amb seda a les postes. Quatre-cents cavalls per posta, situades cada vint-i-cinc o trenta milles. Quan són fora les grans rutes del yam [iamb], les postes són a trenta-cinc o quaranta milles de distància… A les postes hi ha més de dos-cents mil cavalls reservats pels missatgers. I hi ha més de deu mil postes… Entre posta i posta cada tres milles hi ha un llogaret d’unes quantes cases on viuen correus al servei de missatgeria del senyor.. Duen un cinyell guarnit de campanetes per tal que se’ls senti de lluny. Els correus es relleven cada tres milles i corren tant de nit com de dia, i fan deu jornades en un dia i una nit… En cada posta hi ha un secretari que pren nota del dia i hora en què surt el correu. Ni els correus ni els que viuen a les postes no han de pagar impostos i se’ls hi proporcionen els cavalls… Cada ciutat ha de lliurar tants cavalls com necessiti la seva posta, i així al Senyor no li costen res de mantenir. Les ciutats es posen d’acord quan es troben entre postes que han de compartir. Dels quaranta cavalls de la posta, les ciutats en mantenen constantment dos-cents ja que els altres dos-cents estan de pastura. Si cal travessar un riu, les ciutats veïnes han de proveir barques, i si cal travessar un desert han de proveir queviures i escorta, i el senyor els atorga una ajuda especial.

MP103, p. 302/336 Pedres negres que s’extreuen de les muntanyes i cremen tot fent flames com si fossin llenya. Aquestes pedres mantenen el foc i produeixen millor cocció que la fusta. No fan gran flama, però després es queden al roig viu i desprenen gran calor.

MP104, p. 303/337 Quan hi ha abundància de cereal el gran Khan en fa comprar i emmagatzemar en grans naus destinades a això a cada província. Els graners del rei són sempre plens per poder proveir-ne quan hi ha necessitat en èpoques de sequera. Fa provisions públiques de tota classe de cereals: blat, ordi, mill, panís i arròs. Quan manca algun cereal el Gran Khan el posa a la venda a preus baixos per tal que tothom en pugui haver. I així el Gran Khan se les enginya per tal que ningú no passi gran fam.

MP105, p. 306-308/339-342. A la ciutat de Cambaluc hi ha uns cinc endevins i astròlegs, cristians, sarraïns, cataiencs, que tenen un astrolabi amb els signes dels planetes i els estudien tot l’any. Així poden predir si amb una lluna hi haurà terratrèmols, o tempestes, o pestes o guerres. I escriuen en uns petits fulls tot el que s’esdevindrà en cada lluna de l’any (almanacs). Es consulten per tot, per un viatge, per fer una gran obra. Els homes de Catai són de maneres i capteniment exquisits perquè tothora s’apliquen en l’estudi i els exercicis doctes. Parlen educadament, saluden amablement, es comporten a taula amb dignitat i polidesa, demostren gran respecte pel pare i la mare. El Gran Khan els ha prohibit que juguin i que apostin, pràctiques molt més esteses aquí que a cap altra banda del món.

MP116 p. 333-336/373-375. Tibet, regió tibetana del Sichuan. Zona destruïda per la guerra i despoblada. Per casar-se cap home voldria una dona verge, perquè a una noia que mai ha jagut amb cap home els homes la miren malament. Quan un viatger passa per allà, li ofereixen 20 o 30 filles per que es diverteixin amb les que vulguin, que estan molt contentes de ser escollides. En marxar els homes els hi donen un petit real, que elles podran exhibir com a prova de que ja han estat amb homes. La més feliç de totes és la que rep més presents de més estrangers. No creieu que els nostres joves de 16 a 24 anys farien bé d’anar a donar una volta per aquella contrada?

MP117, p. 337/376-377. El Tibet és una província molt gran on la gent té llengua pròpia i són idòlatres. Són lladres contumaços. Hi creixen el gingebre i la canyella. El corall hi serveix de diner. Hi a bastant camelot i altres teixits de seda i moltes espècies. Tenen els encantadors més hàbils i els millor astròlegs, i duen a terme els encantaments més estranys mitjançant un art diabòlic que no és adient explicar en aquest llibre per que la gent se’n sorprendria massa, Ells fan que esclatin tempestes i llamps i trons quan els plau.

MP118, p. 339/378-379. Gaindú (Xichang) Consideren molt bé que qualsevol que arribi folgui amb totes les dones que vulgui, i els homes se’n van de casa mentre la seva dona es revolca amb aquell pàmfil. I l’estranger penja el barret a la porta per indicar que ell està a l’interior, i el pàmfil mentre veu el barret no torna a casa per no pertorbar el gaudi. Quan l’estranger se’n va, l’amo torna i troba la família entusiasmada, i li agrada que les dones li expliquin tots els manyacs que han rebut de l’estranger. Alguns d’ells tenen la casa a les muntanyes però baixen per oferir llur dona al passant.

MP127, p. 364/406. Bengala: l’any 1290 quan jo, Marco, era a la cort del Gran Khan, ell encara no l’havia conquerida, però els seus exèrcits eren allà per conquerir-la.

MP128, p. 366/407-408. Caucigú (Tonquín). Tota la gent, homes i dones van pintats i tatuats amb agulles. Es fan dibuixos per tot el cos de lleons, de dracs…els dibuixos estan tan ben fets que no se’n van mai. El client sent un dolor enorme quan li fan. Qui més tatuatges té al cos se’l té per més noble. Però molts d’ells moren mentre els estan pintant.

MP130, p. 368/409. Toloman (Guamgxi). Quan moren fan cremar els ossos i els posen en una petita arca de fusta, els duen a les muntanyes altes, els entaforen dins grans coves i els pengen en llocs inaccessibles.

MP133, p. 375/418. Cianglú. Procés d’extracció de la sal i rendes que proporciona al Gran Khan.

MP135, p. 377-379/421-422. Les noies de la província de Catai, més que totes les altres, són pures i observen la virtut de modèstia. No ballen, ni dansen, ni fan ximpleries…. D’igual manera els nois no parlen davant dels ancians tret de quan els interroguen. Per protegir llur virginitat les noies caminen sempre tan suaument que mai no posen un peu davant de l’altre més d’un dit. Tot això ho fa la gent de Catai, car els tàrtars no es preocupen gens d’aquest tipus de convenció. La gent de Mangi observen el mateix costum que a Catai.

MP139, p. 383/427-428. Sortint d’aquesta ciutat es troba el riu Caramoran (Gran Canal), que és enorme, profund i ample. Car sapigueu que fa més d’una milla i és tan profund que tres grans naus…poden anar-hi amb llurs carregaments.

MP141, p. 392/438. Coigangiú. Sempre hi ha una quantitat enorme de naus, perquè és sobre el gran riu anomenat Caramoran. I us dic que en aquesta ciutat hi arriben una quantitat desmesurada de mercaderies a causa de la seva bona posició.

MP144, p. 394/440. Tigiú (Taizhou) Tenen força embarcacions al riu que hem esmentat. Des del mar fins aquí es produeixen quantitats ingents de sal…És aquí que es fa tota la sal i tota la província se’n abasteix. El Gran Khan en treu grans rendes i són tan magnífiques que gairebé ningú no s’ho creuria sense haver-ho vist.

MP148, p. 400-401/446-448. Singiú (Yizheng) És a les ribes del riu més gran del món, que es diu Quian (Riu Blau o Iang Tsé): en certs llocs fa deu milles d’ample, i en d’altres en fa vuit, i en un altre lloc en fa sis, i de llarg fa més de 120 jornades. En aquest riu desemboquen una infinitat d’afluents, tots navegables…I aquest riu va tan lluny i travessa tantes regions i tantes altres ciutats, que en veritat us dic que van i venen per aquest riu més naus i carregades de més coses precioses i de més gran valor, que les naus que van per tots els altres rius dels cristians i per totes llurs mars. Un dia en aquesta ciutat de Singiú vaig veure d’un sol cop més de quinze mil naus, totes navegant per aquell riu… Aquest riu travessa més de setze regions i a les seves ribes s’aixequen més de dues-centes grans ciutats… El principal producte que hom transporta per aquesta ciutat és la sal…que des d’allà es carrega en naus i es transporta per tota la regió…Les naus no tenen sinó un sol pont i només un pal amb vela, però són de gran tonatge, cas us puc ben dir que transporten entre 4.000 i 12.000 càntars (1 cantar= 45 kgs)….Cadascuna d’aquestes naus té vuit, deu o dotze cavalls que l’arrosseguen contracorrent quan van riu amunt.

MP149, p. 402/448. Caigiú. El Gran Khan ha fet obrir aquestes vies d’aigua, ha fet cavar fosses enormes, molt amples i profundes, d’un riu a l’altre i d’un llac a l’altre, i l’aigua pels canals corre tan bé que sembla un gran riu i grans naus hi naveguen. D’aquesta manera hom va directament de Mangi fins a la ciutat de Cambalic sense anar per mar, i també s’hi pot anar per terra. Car tot al llarg dels canals corre la calçada per terra, ja que la terra dragada dels canals i llançada a banda i banda és molt alta, de tal manera que hom pot caminar-hi per damunt.

MP152, p. 405/452. Sugiú (Suzhou) La ciutat és tan gran que fa aproximadament quaranta milles de perímetre. Hi ha una quantitat de gent tan gran que ningú no pot saber-ne el nombre. Hi ha sis mil ponts de pedra.

MP153-MP154 p. 412-432/459-478 Quinsai (Hangzhou)

MP156, p. 438-439/490-491. Quenlinfú (Jianyang) Aquesta ciutat té tres ponts, dels millors i més bonics del món, fan una milla de llarg i nou passes d’ample. Són de pedra tota ornada de columnes de marbre. Són tan bonics i meravellosos que per bastir-ne un de sol caldria un tresor. Vuguen (Nanping) on es produeix una enorme quantitat de sucre. Tot el sucre que es consumeix a la cort del Gran Khan prové d’aquesta ciutat, i la quantitat és tan gran que costa un tresor que és difícil d’explicar.

MP158, p. 444-447/497-499. Çaiton (Quanzhou) És el port on arriben totes les naus de l’Índia, curulles de mercaderies precioses i amb pedres precioses de gran valor, així com amb perles grosses i bones. També és el port des d’on els mercaders de Mangi es fan a la mar. A aquest port arriba i se’n va una tal quantitat de mercaderies i de pedres precioses que és meravellós de veure. Des d’aquest port van per tota la província de Mangui. I us dic que per una nau carregada de pebre que va a Alexandria o a qualsevol altre lloc en direcció a les terres dels cristians, en venen més de cent a aquest port de Çaiton. És gairebé impossible de creure l’aplec immens de mercaders i de productes d’aquesta ciutat, car sapigueu que és un dels ports del món on arriben més mercaderies. En aquest port i en aquesta ciutat el Gran Khan arreplega moltes rendes, car totes les naus que venen de l’Índia donen un deu per cent. Les naus cobren pel seu lloguer un trenta per cent pels gèneres petits, i pel pebre cobren un quaranta-quatre per cent, i per la fusta d’àloe i la fusta de sàndal…un quaranta per cent. Entre tot plegat els mercaders donen la meitat de tot el que porten. Tanmateix de l’altra meitat que els resta en treuen enormes beneficis…

En una ciutat anomenada Tingiu (Longquan o Jingdezhen) es fan escudelles i plats de porcellana, grans i petits, els més bonics que hom pugui imaginar. Són molt apreciats arreu car enlloc més se’n fan, fora d’aquesta ciutat, i és d’aquí que surten i els exporten a molts indrets de tot el món…Estan fetes d’una espècie de terra que els habitants recullen en forma d’un llim…les escudelles prenen un color d’atzur, i són molt lluentes i belles fora mida….En tota la província de Mangi tenen una llengua i una mena de lletres, per bé que a cada districte es parli un dialecte diferent.

LLIBRE III. EL LLIBRE DE L’ÍNDIA

MP 159, p. 454-456/507-509. Les grans naus amb que els mercaders vénen i van a l´Índia tenen un pont, i sobre aquest pont la majoria té unes bones seixanta cambres o cabines petites en cadascuna de les quals un mercader es pot instal·lar còmodament. Tenen un timó, quatre pals i quatre veles. Moltes vegades hi afegeixen dos pals més que s’aixequen o s’abaixen cada cop que volen, amb dues veles segons el temps. Algunes naus, i aquestes són les més grans, tenen a més a més, tretze compartiments ço és, divisions interiors fetes amb unes fortes planxes ben unides… Aquestes naus a vegades exigeixen tres-cents navegants, algunes dos-cents, d’altres cent-cinquanta…També poden dur més càrrega que les nostres….Són tan grans que bé poden carregar cinc mil cistells de pebre, i algunes fins a sis mil…Aquestes naus tenen barques tan grans que poden arribar a dur fins a mil cistells de pebre. Porten una tripulació de quaranta, cinquanta, algunes de seixanta, d’altres de vuitanta o fins a cent mariners. Cada nau transporta dues d’aquestes grans barques…També porten uns deu bots per ancorar.

MP160, p. 457-459/511-513. Cipangu (Japó) és una illa al Llevant que es troba en alta mar, a mil cinc-centes milles de terra. És grandíssima. La gent és blanca, bella i té bones maneres. Són idòlatres i s’autogovernen…Hi tenen or en grandíssima abundància… Són riquíssims i el senyor d’aquesta illa viu en un palau d’or. Moltes perles. Intent de Kubilai de conquerir-la… Sortiren de Çaiton i Quinsai i arribaren fins l’illa on s’apoderaren fàcilment de planes i de granges….però un vent fortíssim va fer xocar entre elles totes les naus i es van estavellar unes contra les altres.

MP162, p. 464-465/518-519. La mar on hi ha aquesta illa s’anomena la mar de Cin, que vol dir la mar enfront de Mangi. Aquesta mar de Cin és tan llarga i tan ampla que té mil quatre-centes quaranta-vuit illes, la major part de les quals són habitades…Quan les naus de Çaiton o de Quinsai hi fan cap en treuen grans beneficis i guanys.

MP164, p. 473/528. Hi ha una illa enorme que s’anomena Java. És l’illa més gran que hi ha en aquest món. Aquesta illa és d’allò més rica: tenen pebre, nou moscada, nard, galanga, cubeba, clau i totes les espècies precioses que es poden trobar al món. A aquesta illa arriba una gran quantitat de mercaders que hi fan grans beneficis…D’aquesta illa els mercaders de Çaiton i de Mangi ja n’han tret grandíssims tresors.

Més informació

Dolors Folch: “Marco Polo”, National Geographic, 2008, Cliqueu DF Marco Polo_Dolors Folch.docx

Dolors Folch: “El tejido de los dioses”, National Geographic, Historia, 2005, Cliqueu DF Seda_Dolors Folch.docx

Serrallonga torna a Barcelona: Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat

9 Setembre 202430 Desembre 2024 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous 26 de setembre de 2024, 18.30h a la sala Verdaguer: Serrallonga torna a Barcelona: Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat a càrrec de Ricard Dilmé Burjats, autor del llibre: Serrallonga. Biografia inèdita, Farrell editors, 2024, 153 pàg.

Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Serrallonga torna a Barcelona

Text de Ricard Dilmé

Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat

Serrallonga és un protagonista que posa protagonisme als llocs i la llegenda que el va sobreviure, a més, també es fa present en entorns físics reals. Mig país és territori Serrallonga. I Barcelona és una de les màximes exponents d’aquesta doble veritat: la ciutat és escenari protagonista de la història del bandoler i també escenari de la seva llegenda.

Us vull explicar aquest doble protagonisme de la ciutat en la història i la llegenda del bandoler. Però hi afegirem un tercer element: la cultura.

La presència física d’en Serrallonga a Barcelona: els espais històrics.

La quadrilla de la muntanya, capitanejada per en Serrallonga, s’aplegava amb al colla de la plana, capitanejada pels germans Margarit de Castellbisbal. I actuaven als camins rals de Barcelona. Per això trobem la seva presència documentada al coll de Montcada, quasi a les mateixes portes de la ciutat, quan l’agost de l’any 1625 van robar tots els traginers. Va passar-hi un carruatge amb la comtessa d’Erill, membre de les famílies nyerres del país. Van estar parlant amb ells i els van acompanyar una estona del trajecte, per impedir que fossin assaltats per bandolers.

Un segon lloc: el port de Barcelona. Allà embarcaven els bandolers condemnats a remar en les galeres reials. L’any 1631 ho feren el Fadrí de Sau i el seu germà Rafel, després de commutar la pena de mort per la de remar a galeres. També ho va fer Joan Vehils, el Bordegàs Vehils, bandoler de Terrassa que apareix en el procés sumarial d’en Serrallonga.

La ciutat també va ser el darrer espai físic que va veure Serrallonga. El bandoler fou conduït a les presons del Palau del Veguer, un edifici enderrocat en l’actual espai de la plaça de l’Àngel. Allà se li prengué declaració sota tortura i li fou llegida la sentència que es va complir el dia 8 de gener de 1634.

La comitiva sortia per la baixada de la Presó (actualment carrer de la Llibreteria) i anava pel carrer de la Bòria (l’expressió popular “passar Bòria avall” es refereix, precisament, al fet de ser condemnat), Montcada, plaça Palau, plaça Sant Jaume… i retornava al Palau del Veguer. Descrivia un ample recorregut pels carrers de la ciutat, que tenia com a objecte servir d’escarni.

Retornat dins les dependències de la presó el botxí va llevar la vida al bandoler, tallant-li el cap, que va ser exposat en una gàbia penjada en el portal de Sant Antoni. I del seu cos se’n van fer quatre quartos. Cada un d’ells es va llençar en un dels diferents abocadors que es localitzaven en les entrades de la ciutat. Tot plegat perquè la gent que accedir a la ciutat estigués advertida que aquí la Justícia no tenia manies amb els malfactors.

Serrallonga, dia 8 de gener de 1634, Barcelona. Dibuix de Ricard Dilmé, 2024

Serrallonga i l’Ateneu Barcelonès

Presons, carrers, portals …I encara hi ha un darrer lloc en la història del bandoler que és el que ens porta a l’Ateneu Barcelonès. Aquest edifici va ser adquirit l’any 1776 per Antoni Ferrer-Llupià i de Brossa, baró de Savassona. Títols nobiliaris vinculats amb en Serrallonga. Valedors i perseguidors seus en el segle XVII. No hi ha palau a Barcelona més vinculat als nyerros i a en Serrallonga.

Des de l’any 1905 l’edifici acull l’Ateneu Barcelonès. L’any 1926 el soci Aureli Capmany, eminent folklorista, va proposar a l’entitat fer una transcripció mecanografiada del procés sumarial del bandoler que es guarda al museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Aquell any Pompeu Fabra era president de l’entitat i Francesc Pujols n’era el secretari. L’any 1931 es va materialitzar aquell propòsit. Es van fer tres còpies mecanografiades i més endavant es va digitalitzar i és accessible des del servei Memòria Digital de Catalunya.

Mecanoscrit del procés sumarial que es guarda a l’arxiu de l’Ateneu Barcelonès

Aquella tasca ha suposat que des d’aquest lloc, l’Ateneu Barcelonès, irradiï tota la història d’en Serrallonga, posant a l’abast una font d’informació indispensable per a historiadors, divulgadors i curiosos. Per entrar en la història del bandoler és quasi indispensable entrar a l’Ateneu, en persona o virtualment.

Pompeu Fabra (esquerra) president de l’Ateneu Barcelonès, arxiver (centre) i Francesc Pujols (dreta), secretari de l’Ateneu Barcelonès. Dibuix de Ricard Dilmé 2024.

Mort el bandoler, entra en la llegenda i la tradició.

L’any 1634 el bandoler Serrallonga era ajusticiat a la ciutat de Barcelona. Moria l’home i naixia la llegenda. La presència llegendària del bandoler a la ciutat de Barcelona és tant o més destacada. Barcelona passa a tenir fins a cinc palaus i dos hostals on segons la llegenda hi va viure o fer estada Don Joan de Serrallonga.

La tradició situa una casa d’en Serrallonga al carrer Mirallers número 5, un carrer desaparegut amb l’obertura de la Meridiana on hi havia l’Hostal de l’Infern, una veritable cova de lladres en al que, segons la llegenda, el bandoler solia anar-hi quan venia d’incògnit a la ciutat.

Una altra creença popular és que el palau dels Torrelles que va imaginar Víctor Balaguer era un dels edificis enderrocats quan es van construir els Magatzems Jorba del Portal de l’Àngel.

Al barri d’Horta-Sant Gervasi, hi trobem la torre Figuerola. La particularitat de la masia és que el seu subsol guarda una cova mil·lenària en la que, segons la llegenda, s’hi amagava el bandoler Joan de Serrallonga quan venia als entorns de la ciutat de Barcelona.

Al barri de la Sagrera hi ha de la Torre del Fang, La tradició oral del barri ha mantingut que en aquesta masia hi havia fet estada el bandoler de les Guilleries i que hi accedia mitjançant una xarxa de passadissos amagats sota terra que passaven per sota al muralla i tenia sortida al carrer Mercaders.

La reforma de 1912 es va endur el palau d’en Joan de Serrallonga, situat al carrer Basea. Un edifici noble del qual tenim records fotogràfics i que era conegut com “la torre o palau Serrallonga”.

Un edifici noble del qual tenim records fotogràfics i que era conegut com “la torre o palau Serrallonga”

Per acabar, el lloc més emblemàtic: el castell o torre de Bellesguard. Fou residència del rei Martí I. El castell va quedar en situació d’abandonament fins que Gaudí va rebre l’encàrrec de projectar l’actual edifici modernista. El cas és que els veïns de Sant Gervasi sempre han conegut Bellesguard com “el castell d’en Serrallonga”.

Segons la tradició oral les ruïnes del castell, separat de les muralles de la ciutat comtal, eren refugi habitual del bandoler Serrallonga en les seves vingudes a Barcelona. Fins i tot es diu que una part del seu cos esquarterat van ser amagat en un forat d’una paret del pati. Gaudí va recordar aquesta llegenda amb un pany de porta que emula un fèmur.

Serrallonga al Palau Savassona, actual seu de l’Ateneu Barcelonès

I Serrallonga esdevé protagonista de la nostra cultura

En l’art i la literatura.

Enllaçant llegenda i cultura l’edifici situat entre el carrer Mercaders i la plaça de l’Oli on l’any 1976 es va inaugurar la sala d’art Don Joan de Serrallonga. Aquest edifici havia estat l’antic Hostal Girona, un hostal històric en el qual el bandoler s’hi havia allotjat en les seves estades a la ciutat segons la creença popular.

Encara no un any de la mort del bandoler, Coello, Rojas i Vélez, tres autors teatrals, escrivien “El Catalan Serrallonga y vandos de Barcelona”. Convertien el Serrallonga de Querós en un noble “hidalgo” barceloní i vinculaven definitivament la imatge d’aquest amb la ciutat.

Víctor Balaguer feia el mateix en el segle XIX i convertia el Don Joan de Serrallonga en un noble nyerro, amb casa solana a les Guilleries i palau a la ciutat de Barcelona.

Aquesta visió va conviure necessàriament amb la del bandoler popular que transmetia el celebrat Ball d’en Serrallonga. I Joan Amades va recollir el record de les colles que feien el ball d’en Serrallonga a Gràcia fins l’any 1870.

L’Ateneu Barcelonés també guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.

L’Ateneu Barcelonés guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.

Els carrers de Barcelona s’adornaven a mitjans del segle XIX d’expositors de canya i cordill on es venien romanços i auques. L’any 1898 el poeta Anicet Pagès de Puig obté un accèssit en els Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Romans de cego” dedicat a en Serrallonga.

I en el primer terç de segle XX la ciutat es va omplir de quioscos. En aquests, com cuques de llum que atreien les mirades, destacaven les portades ja acolorides dels quaderns grapats de la literatura popular.

En el teatre

L’obra teatral de Víctor Balaguer “Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerias” s’estrenava l’11 de març de 1858 amb un gran èxit de públic al Teatre Circ Barcelonès , situat darrera les Drassanes.

L’any 1903 Serrallonga va pujar a l’escenari convertit en teatre de mim per la troupe dels germans Onofri. El teatre dels Onofri, situat al Paral·lel va ser el més gran de la ciutat. Tenia un aforament de 3.000 persones. Posteriorment va esdevenir Teatre Condal.

L’any 1922 Serrallonga saltava al teatre líric gràcies a la sarsuela “Don Joan de Serrallonga”, al Teatre Tívoli. Amb música d’Enric Morera i text de Francesc Pujols. Suposava el descobriment i salt a la fama del tenor Emili Vendrell, en el paper de Fadrí de Sau.

L’any 1974 s’estrenava al Teatre Romea l’ “Àlies Serrallonga” dels Joglars. El bandoler transformat en teatre de crítica social. Teatre valent.

En el cinema

Un personatge de la popularitat d’en Serrallonga havia de tenir necessàriament la seva pel·lícula. I n’ha tingut tres. Els carrers de la ciutat també es van convertir en un set cinematogràfic de les aventures del bandoler els anys 1910, 1948 i en el 2008.

La primera l’any 1910. El “Don Juan de Serrallonga” dirigida per Ricard Baños y Albert Marro. Dos dels pioners del nostre cinema.

El segon film va ser el “Don Juan de Serrallonga” dirigit l’any 1948 per Ricardo Gascon i interpretat pel famós actor italià Amedeo Nazzari. Una superproducció del cinema de postguerra, que es va rodar en els estudis Trilla-Pecsa Films que estaven situats en el palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc.

I el tercer film, que va suposar actualitzar la popularitat del bandoler ja entrat el segle XXI, va ser “Serrallonga, la llegenda del bandoler” produïda per TV3 l’any 2008. Un projecte personal del director Esteve Rovira.

Totes tres pel·lícules donen protagonisme a la ciutat de Barcelona. El motiu? Van utilitzar al ciutat com a set de rodatge. I curiosament, els espais triats són coincidents i enllacen les tres pel·lícules.

Un dels llocs on es va estrenar el film de 1910 va ser el Cine Estrella del barri de Gràcia. L’edifici encara existeix. Aquella va ser una de les sales de cinema més efímeres, doncs només va fer aquella sessió d’estrena.

Baños i també Marro van optar pel carrer de la Pietat, darrera l’absis de la catedral. Espai que es reconeix per una foto d’una escena on hi apareix una característica finestra. A pocs metres, al cap de quasi cent anys Esteve Rovira hi emplaçava els bandolers a cavall simulant la ciutat de Vic.

L’any 1948 Ricard Gascón va emplaçar a la plaça del Rei el patíbul on ajusticiaven el Serrallonga interpretat per Nazzari. Seixanta anys més tard Esteve Rovira esquarterava el pobre Isak Ferriz sobre la pedra de la mateixa plaça del Rei.

Tots tres directors van utilitzar els mateixos sets de rodatge al barri gòtic de Barcelona.

En pocs metres podem visitar escenaris de pel·lícula. Serrallonga és una bona excusa per buscar aquests bonics racons de la ciutat. Si fóssim Los Angeles estaríem fent pelegrinatges cinèfils gràcies al bandoler.

Tres directors de cinema (R. Baños, R. Gascón i E. Rovira) van utilitzar els mateixos sets de rodatge al barri gòtic de Barcelona en les respectives pel·lícules sobre Serrallonga

Serrallonga: història, llegenda i cultura

Com hem pogut veure el record i la petjada d’en Serrallonga a la ciutat és com la ciutat mateixa: no te l’acabes. El bandoler és un personatge de primer ordre en la història, la llegenda i la cultura del nostre país i que podem trobar ben presents a Barcelona.

Nosaltres, com Víctor Balaguer i altres entusiastes encara podem, si sabem buscar, trobar el record o l’esperit de Don Joan de Serrallonga en qualsevol racó del barri gòtic de la ciutat.

I fins i tot podem dir que Barcelona era l’únic lloc en el món on hi havia una presència física del bandoler, encara que fos de cera. (Serrallonga al Museu de Cera de Barcelona). Hi va estar fins la remodelació del museu de l’any 2020. Em vaig interessar per la figura i des del museu em van dir que la figura ja no està exposada, però que l’han reconvertit en un altre personatge que encara hi podríem trobar. Així, doncs, podem dir que en Serrallonga encara hi és, tot i que disfressat d’un altre personatge. I l’aventura podria ben ser descobrir quin. Però ja sabem que és un bandoler difícil d’atrapar.

Serrallonga al Museu de Cera de Barcelona

Observem amb mirada curiosa les coses. Recordem i reivindiquem el protagonisme del bandoler en el protagonisme de la ciutat.

Perquè aquesta és la manera la manera de valorar, gaudir i enamorar-se de personatges com en Serrallonga i de llocs com la ciutat de Barcelona.

Ricard Dilmé i Burjats

Ricard Dilmé

Escriptor, dibuixant de còmics, il·lustrador, divulgador i excursionista, especialitzat en la figura del bandoler Serrallonga. Autor dels còmics: La vida i la mort del bandoler Serrallonga (1987), i la trilogia Serrallonga 1640; Serrallonga, bandera negra; i Serrallonga, els Angelets de la Terra (2009-2012). Coautor amb Ànnia Dilmé de la guia d’itineraris El Tresor d’en Serrallonga (2011).

Divulgador de la història i la bibliografia de Serrallonga al blog: Serrallonga1640.blogspot.com.

Creador de l’exposició itinerant: “Serrallonga, tresors del bandoler” Aquí

Més informació

La Catalunya moderna (1479-1659): una anomalia política? Ponència de Xavier Torres Sans, historiador de la Universitat de Girona. Sessió 2a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 10 d’octubre les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Hi ha una explicació del bandolerisme català i la importància del bandoler Serrallonga. Resum aquí

La figura més coneguda és la de Joan Sala i Serrallonga famós bandoler del primer terç del segle XVII, convertit en heroi mític per la literatura romàntica del segle XIX. Les referències literàries del bandolerisme, des de finals del segle XVI fins al primer terç del segle XVIII amb una cita de Tirso de Molina: “Ninguna nación más conservadora de las amistades, ninguna más difícil en soldar sus quiebras: allí nació la venganza y de allí se desterró la reconciliación, iguales en esta parte nobles y plebeyos, rústicos y cortesanos”. Un llibre important que pot ajudar a entendre el bandolerisme català en aquest context és el de Joan Fuster (1963) El bandolerisme català en el barroc.

Presentació del llibre “Dibuixos amagats”, de Maria Àngels Viladot

9 Abril 202415 Abril 2024 / historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 16 a les 18.30h a la sala Sagarra es presenta el llibre Dibuixos amagats de Maria Àngels Viladot Presas, psicòloga social i escriptora
Intervindrà Carme Arenas, filòloga, escriptora, traductora i crítica.
Presenta l’acte: Jordi Castelló, director editorial Stonberg.
La concertista de guitarra clàssica Claudia Salamonesco interpretarà a la guitarra trossets de cançons de l’època (anys 70 del segle XX).

Accés obert (sense inscripció)

Sinopsi

La història de Dibuixos amagats, la nova novel·la de l’escriptora Maria Àngels Viladot, es desenvolupa als anys setanta del segle XX, una època marcada per fets històrics rellevants i per la lluita a favor del canvi social i polític.
Reunions clandestines, manis i enfrontaments entre els «grisos» i els estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, barri del Putxet, locals famosos d’aquells anys, com La Enagua, Zeleste, Bocaccio i Flash-Flash, són el teló de fons en el qual es va forjant la trama de la narració. La gran amistat entre dues noies, una catalana, i l’altra filla d’exiliats a Mèxic, l’assetjament que una d’elles pateix de la seva parella, les angoixes degudes a traumes viscuts que condicionen la vida, la solidaritat de grup, l’idealisme, i, sobretot, la il·lusió i la força de la joventut per superar i remuntar els contratemps i els esculls personals i socials, donen fondària a la història. Maria Àngels Viladot ens mostra actituds, emocions, sentiments, situacions, i ho fa amb un calat i una solidesa que, sens dubte, són fruit de la seva formació, amb una llarga trajectòria com a psicòleg social.

Crítica

L’escriptora Olga Xirinacs n’ha fet una crítica aquí :

“Maria Àngels Viladot ens ofereix Dibuixos amagats, un llibre de narrativa lluminosa, perspicaç, profunda, ben construïda i empàtica. Utilitzo aquest adjectiu, «empàtica», en últim lloc, però és potser el més importat, perquè en l’obra la qualitat es fa present des del principi ja aplicada a la persona, costums i situació de l’àvia Rosa. I, en el transcurs de la novel·la, aquesta expressió comunicativa fa que el sentit dels personatges diversos arribi plenament als lectors”. Vegeu la crítica completa aquí

Carles Duarte i Montserrat: “Dibuixos amagats” Diari de Girona 14 d’abril de 2024

S’ha parlat sovint de la funció guaridora que tenen les arts. I és cert que la música, la literatura o la pintura ens poden acompanyar -escoltant-la, llegint-la o contemplant-la- quan ens sentim trasbalsats o ens domina un impuls d’aturar el ritme amb què la vida s’esdevé, al nostre entorn i alhora dins nostre. Però també tenen aquesta naturalesa per a qui s’expressa a través de les notes musicals, les paraules o les formes, els colors i les textures. Les arts projecten enfora el que ens inquieta i ens commou per dintre. Uns dibuixos poden explicar com ens sentim. Això és el que succeeix a la Lupe, una de les protagonistes de Dibuixos amagats, la darrera novel·la de l’escriptora i psicòloga Maria Àngels Viladot, autora d’una obra acadèmica i de ficció molt notable. A la seva literatura hi ha un acurat treball del llenguatge i de la descripció, però possiblement on les seves obres de ficció resulten més excepcionals és en la construcció dels personatges, que hi adquireixen uns perfils d’un gruix ben poc freqüent. En aquesta ocasió la Lupe, la Carol, l’Isidre i l’Oriol hi són retratats amb precisió i densitat humana, sense caricatures ni edulcoracions. En una acció situada entre Barcelona i Mèxic, coincident amb l’atemptat que va acabar amb la vida de Luis Carrero Blanco, l’execució de Salvador Puig i Antich, la fi del franquisme, el progressisme benestant de l’anomenada gauche divine, els moviments universitaris de contestació,…, Maria Àngels Viladot ens confronta amb la fragilitat i la crueltat. Les ferides del passat s’arrosseguen latents, es disfressen per mantenir la normalitat aparent fins que, mal cicatritzades, acaben enverinant el present. En un moment històric en què una bona part de la joventut, com un ressò del Maig del 68 francès, planta cara als valors tradicionals i unes elits culturals agafen un protagonisme creixent, Maria Àngels Viladot fuig dels tòpics i penetra en les llums i les ombres d’uns personatges que participen de la tensió i l’efervescència d’aquella etapa on el franquisme trontolla i agonitza sense abandonar el seu rostre violent. L’autora, a més, ens capbussa en l’univers dels descendents de l’exili català a Mèxic, amb notòries desigualtats socials i una societat vulnerable als segrestos i assassinats amb motivacions lucratives. L’autora aconsegueix que en els fragments més dramàtics de la narració la prosa assoleixi la necessària intensitat expressiva perquè ressoni amb força en la nostra mirada, atrapats pel fil precís que hi teixeix. Lluny de la temptació de l’esquematisme simplificador, a Dibuixos amagats Viladot posa en relleu i denuncia l’ambició sense escrúpols i el masclisme opressiu que de vegades batega sota discursos i lideratges brillants: «El que ningú no sap és que utilitza tothom per a la seva pròpia i exclusiva singularitat, xapoteja en la mateixa ombra, en un buit existencial, amb l’ànima infartada. Anhela el poder per damunt del bé comú».

Les cares de Marianne: història i actualitat de França

26 febrer 202431 Desembre 2024 / historiaab / 3 comentaris

Dilluns, 4 de marc de 2024 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia Amics de la Història Les cares de Marianne: història i actualitat de França. Hi assistiren 31 persones.

Tertuliana convidada: Montserrat Besses, periodista i autora de: Totes les cares de França“, Ed. Pòrtic, 2023.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.

Inscripció prèvia: amicsdelahistoria2015@gmail.com

Les cares de Marianne: història i actualitat de França

La figura de Marianne simbolitza la República Francesa. Nascuda amb la Revolució, la seva imatge ens porta per les lluites, patiments i repressions que han patit i pateixen els valors republicans. No hi ha una Marianne més oficial que una altra. Versions infinites, des de monuments a caricatures, d’escultures a art urbà, fan que Marianne sigui un personatge estimat, popular i actual. Malgrat estar present a totes les institucions, el seu lligam -únic i privilegiat- continua sent, al segle XXI, amb el poble.

La Tertúlia abordà tant aspectes històrics com problemes actuals que tenen a veure amb els valors republicans, és a dir, amb Marianne.

La periodista Montserrat Besses, tertuliana convidada per Amics de la Història, amb una llarga experiència com a corresponsal de TV3 a París i una vinculació de més de quaranta anys amb França, ofereix un retrat actual i incisiu d’aquest país a través del símbol de Marianne, l’encarnació —la cara— de la República Francesa, en el seu darrer llibre Totes les cares de França, ed. Pòrtic.

Montserrat Besses amb el riu Sena darrere. Foto: Xristoph Geriment

La vitalitat dels patiments de Marianne

“D’encà de la Revolució, en què el poder del sobirà va ser substituït per la sobirania nacional, França s’ha representat a ella mateixa com una dona lluitadora, mare del francesos i símbols dels valors republicans. La seva història de dos segles, com la de França és agitada”.

La nova cara dels segells “Marianne” creats per l’artista Yseult “YZ” Digan

[Marianne] “pot mostrar-se entremaliada sota el traç d’un caricaturista, simbolitzar la mare que alleta el seu país, la combatent exaltada que guia el poble en la lluita per la llibertat…Els partidaris d’una república reivindicativa representen Marianne amb gorra frígia. Els més conservadors la representen sense la gorra, amb diadema o llorers. Hi ha moltes Mariannes amb cares d’actrius famoses, però de qui es continuen demanant més reproduccions avui dia és de la Marianne-Brigitte Bardot. A Tolosa sobreviu una Marianne negra encarregada pels francmaçons el 1848 any de l’evolució de l’Esclavitud”.

Montserrat Besses: “La vitalitat dels patiments de Marianne” El Món d’ahir. Hivern 2024, núm. 29.

Paul LECREUX alias Jacques FRANCE (1826-1894) “Marianne Maçonnique” c.1881

Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones

27 gener 202411 febrer 2024 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 5 de febrer de 2024 a les 17 h a la sala Verdaguer, tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història: Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones.

Les tertulianes convidades foren: Maria Àngels Viladot, psicòloga, escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Hi assistiren 44 persones inscrites prèviament amicsdelahistoria2015@gmail.com

Disset Esclats

Text de Maria Àngels Viladot

Em fa molt feliç que Disset esclats sigui motiu d’una tertúlia d’història. Com ja s’ha dit, es tracta d’un conjunt de relats basats en fets reals de quan les dones inspiradores eren joves; val a dir que aquests fets han passat pel sedàs de la meva imaginació.

Són píndoles de la vida quotidiana. És de consens que la Història amb majúscules no es pot entendre sense tenir en compte la vida de cada dia. És gràcies a la historiografia de la quotidianitat que sabem com vivien i pensaven les generacions anteriors a la nostra. Les formes de vida i les mentalitats evolucionen cada dia que passa i aquesta evolució està directament relacionada amb descobriments de tota mena –tecnològics, mèdics, biològics—amb corrents de pensament i filosòfics…– i hi ha períodes de la història humana on la transformació gradual és visiblement pronunciada. Per exemple, la transformació que s’esdevingué des del descobriment de l’electricitat és brutal; ho va canviar tot, va fer possible la mobilitat a grans distàncies amb els cotxes i els avions, la comunicació verbal parlada des de la llunyania amb el telèfon… Hem de tenir present que, per exemple, la majoria de les dones de Disset esclats no van fruir de la invenció de la televisió fins a l’adolescència. No pararia d’explicar situacions que ens mostren que les dones de la nostra generació partim d’un bagatge d’experiències viscudes molt i molt diferent del de les nostres filles i netes. Ens separa un abisme. I, tot i així, ens hem adaptat a la normalitat d’una manera sorprenent.

Venim del franquisme tardà, quan hi havia la Pilar Primo de Rivera, amb un ideari femení nacional-católico que feia feredat. Quan no ens podíem casar abans de complir els 21 anys d’edat sense autorització paterna. Quan ETA fa fer volar pels aires a Carrero Blanco, quan Franco va empresonar els líders de Comissions Obreres (que aleshores eren il·legals), quan Salvador Puig Antich va ser assassinat amb garrot vil (es diu aviat), quan hi va haver la «Caputxinada» i les manis al carrer estaven a l’ordre del dia. Som dones que estàvem amatents als esdeveniments del Maig del 68 a França, veiem cinema prohibit al sud de França, seguíem els passos de la primera onada de feminisme que ens arribava d’EEUU, llegíem La mística de la feminitat de la Betty Friedan, El Segon Sexe de Simone de Beauvoir, L’Amant de Lady Chatterly de D.H. Laurance o Sexus, Plexus i Nexus de Henry Miller, per posar uns poquíssims exemples. Jo diria que érem una barreja de revolucionàries, contraculturals, hippies, polítiques, feministes, unes joves conscienciades socialment… Érem enormement felices i teníem una gran, grandíssima il·lusió per viure i poder canviar les coses. El que és evident és que estem a una distància sideral d’aquells anys grisos, de l’Espanya mojigata i hipòcrita. La majoria recordareu el NO-DO obligatori en totes les sales de cinema mitjançant el qual Franco tatxonava la seva ideologia. No hi havia contrapoder, no hi havia competència.

De manera que tenim ja dues explicacions dels motius pels quals se’m va acudir la idea d’escriure aquests Disset esclats:

— d’una banda, els relats podien ser testimoni d’un temps passat que ja no existeix (la dictadura de Franco versus la democràcia actual)

— d’altra banda, el fet que les inspiradores dels relats i jo som dones grans, em permetia fer comparacions «significatives» de les formes de vida d’ahir i d’avui. L’educació, la permisivitat social, les millores quant a la igualtat de gènere, la tecnologia (Internet, Intel·ligència Artificial…) són aspectes que situen les joves d’avui a les nostres antípodes.

I per què la idea d’escriure relats inspirats per altres dones? La història ve de molt lluny. Arrenca del meu interès per la historiografia de la vida quotidiana. Sabeu que soc psicòleg social i, en psicologia social, per analitzar i entendre els comportaments grupals i col·lectius, les relacions intergrupals, és molt important situar-los en els contextos en els quals es desenvolupen. La història personal és fonamental per copsar un temps, una cultura, unes formes de vida. Anys enrere vaig escriure un llibre que palesa que el meu interès per la vida quotidiana ve de lluny. És un estudi teòric sobre l’aparició del concepte d’infantesa. Em vaig basar, fonamentalment, en les importants aportacions de l’historiador Phillipe Àries a La historia de la vida privada; aportacions que donen llum a com va anar sorgint el concepte d’infantesa i els infants deixaven de ser considerats adults en miniatura.

Fa uns anys vaig anar a un congrés de literatura autobiogràfica a la Fundació Caballero-Bornal, a Jerez de la Frontera; jo tenia uns relats autobiogràfics desats convenientment en un calaix i, en tornar a Barcelona, vaig decidir acabar-los de polir i publicar-los. No m’interessava gens la vanitat que es pot pensar d’una persona que s’escriu a sí mateixa. O que es pensa que ho fa (em refereixo a això de relatar-se a una mateixa) perquè, a més, els records llunyans es desdibuixen tot sovint; si bé tenen un pou de veritat, també hi ha molta invenció involuntària afegida. La línia entre la realitat del que recordem i el que inventem (afegim al record) és molt fina, sobretot, esclar, quan els records són llunyans. Amb aquest llibre de relats autobiogràfics m’interessava aportar anècdotes, vivències, emocions, sentiments, unes maneres de viure d’un passat que no existeix. Quan el vaig publicar, vaig pensar que, de fet, tothom té records, anècdotes, històries per contar. Que tothom pot contribuir a fer història de la vida quotidiana. Com deia l’enyorada Montserrat Roig «si hi ha un acte d’amor és la memòria», volent significar que l’escriptura que recupera la memòria és també un acte d’amor.

Va arribar la pandèmia, tots estavem sumits en un sentiment d’incertesa, d’horror, de vulnerabilitat, el confinament era espantós, volia connectar-me, comunicar-me amb l’exterior i va ser llavors quan va sorgir la idea del projecte Disset esclats. Val a dir que sense la llosa de la pandèmia igualment l’hauria ideat. La qüestió és que vaig posar-me en contacte amb les dones inspiradores d’aquests disset esclats. M’oferia a escriure un relat d’un record que em contessin: Aquest quedaria intacte en el nucli fonamental, si bé jo donaria curs a la meva imaginació. Per tant, en faria literatura (art de l’expressió verbal). La vivència que elles m’expliquessin havia de ser llunyana en el temps per, com dic, poder deixar un rastre escrit de com es vivia, de com es pensava, de com es sentia en una època passada que ja forma part de la història.

Els relats es poden agrupar en tres grans blocs: a) uns són més aviat cròniques del passat, b) altres reflecteixen experiències viscudes a l’època franquista i, c) finalment, hi ha relats de vivències molt personals relacionades amb els fills i fins i tot amb els germans.

Molta informació que podia formar part del gruix de la història de la vida quotidiana ha desaparegut. No es coneix degut als «pactes de silenci» de les famílies. Fins i tot molta informació ha deixat de passar d’una generació a l’altra a causa d’aquests pactes familiars. I, per tant, s’ha esfumat. Els motius són diversos, per vergonya o perquè els de fora de la família «no n’han de fer res», però també per oblidar la lletjor del passat, per deixar de mirar enrere i mirar només cap endavant. I també per por a represàlies. Posem un exemple de possible represàlia: després de la guerra (in)civil, els senyors de les cases burgeses no sabien si el servei que els atenia eren rojos anarquistes o de la falange i un comentari, una relliscada, un reny podia ser motiu de revenja. Com dic és només un exemple. Aquests pactes de silenci familiars i socials es troben en multiplicitat de situacions al llarg de la història de la humanitat.

Un dels relats-crònica de Disset esclats és un exemple d’allò més il·lustratiu d’aquests pactes de silenci familiars: si el silenci no s’hagués trencat hauria significat informació rellevant perduda. Abans de morir, el pare de la inspiradora li explica que havia vist com un escamot de les ordes franquistes afusellaven el seu pare (és a dir, a l’avi de la inspiradora) davant del mur del cementiri. L’horror és absolut. El relat se situa entre Barcelona i Badajoz i, com dic, és més una crònica que un relat de la cruent anomenada Matanza de Badajoz que van perpetrar els franquistes (a la II República la Reforma agrària estava en ple desenvolupament, sobretot a Extremadura, i els insurrectes van atacar brutalment Badajoz i tots els pobles de la província). Un altre relat se situa al Segrià: en els pobles d’Espanya manaven el cacics, els poders fàctics, l’alcalde, el capellà, la benemèrita, tots, esclar, devots falangistes. L’ombra de la por a les represàlies flotava en les famílies del poble, arriba un Ministre de Franco al poble i algú d’entre la multitud llença una pedra que fa diana al cap del senyor ministre, bé, no vull fer spoiler…

Un altre relat explica una anècdota divertida del mateix dia de la mort de Franco, altres conten experiències de viatges mítics a París (París, Londres, fins i tot Milà, eren ciutats meca de la nostra joventut, eren una mena de viatges iniciàtics). Un altre ens situa al Poblenou d’aquella època, ple de fàbriques i fum espès, un altre a Camprodon on queda palès l’opressió de l’Esglèsia, un dels poders més importants i rancis de l’Espanya d’aquells anys. Un altre ens parla de l’assassinat amb garrot vil de Puig Antich (com he comentat, es diu aviat). Encara un altre ens trasllada al Brasil on la inspiradora protagonitza una història d’amor i engany amb un hacker de coll blanc.

I, finalment, hi ha relats que expliquen vivències fortament emocionals relacionades amb els fills. Un dels relats té a veure amb una mare que es revel.la davant del comportament de gelosia del seu fill. Un altre ens transmet l’angoixa d’una mare que es pensa que els seus fills han estat en perill a l’alta muntanya. Hi ha un relat oníric que es basa en un accident de moto contat per la mateixa noia quan ja es morta (la germana de la inspiradora). Un altre té a veure amb una filla que neix amb la Síndrome de Down. I un altre encara amb el naixement d’un nen amb discapacitat intel·lectual. Abans a les criatures amb la síndrome de Down se’ls anomenava despectivament mongòlics i a les criatures amb deficiències cognitives se’l deia dements o imbècils: ressalto aquests reemplaçaments semàntics, aquests canvis de denominació, perquè ens denoten una evolució de la mentalitat social davant l’exclusió i el rebuig d’allò diferent. La societat ha anat canviant a poc a poc de rasant i s’ha tornat més inclusiva. Ja no és una vergonya que cal amagar sinó que ho accepta com una circumstància de la biologia i actua amb responsabilitat.

No vull allargar-me més. Ara farem un tast de cada relat. Llegirem un fragment molt curtet de cada un d’ells. En acabar, us cedirem la paraula: de ben segur teniu moltes coses a aportar i ens agradarà molt escoltar-vos i que ens pregunteu el que us vingui de gust.

Maria Àngels Viladot

Llicenciada amb grau en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora cum laude en Psicologia social i comunicació intergrupal per la Universitat de Barcelona (UB), ha estat professora al Departament de Psicologia de la UAB i professora consultora de la Universitat Oberta de Catalunya.

Ha estat directora de l’Editorial Aresta (2006-2016) i de la col·lecció Aresta Dones/Aresta Mujeres. També va codirigir la col·lecció de llibres «Society & Communication/ Societat i Comunicació» amb el catedràtic Howard Giles (Universitat de Califòrnia de Santa Bárbara). Ha fet col·laboracions i publicacions amb Intress, una associació de servei social sense ànim de lucre que actua a nivell estatal. A l’Ateneu Barcelonès (del qual ha estat membre del Consell Social) va realitzar la conferència «Emergència climàtica: el repte més gran per al futur de la humanitat» És autora de vint llibres d’assaig i més de dos-cents-cinquanta articles acadèmics i de divulgació.

Quant a l’escriptura de ficció és autora d’Ocell de tempesta (2001), del poemari Univers paral·lel (2001), de Laberint al soterrani i altres contes (2019), de La Fúria de Fandango i altres relats (2020), de Disset esclats (2022), de Manojo de realidades (2023) i de Dibuixos amagats (2024). Per la seva obra, ha rebut diversos premis. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació (La Vanguardia, Diari Ara, Huffington Post, a Público i a La Independent (n’és membre del Consell Editorial). La podeu visitar a www.mviladot.com i escriure a: viladot51@gmail.com

Carme Triadó Tur

Mestre, pedagoga, psicòloga, Dra. Psicologia i Catedràtica de Psicologia del Desenvolupament des de 21 de setembre de 1989. Ha impartit docència en Psicologia del Llenguatge i Psicologia del Desenvolupament (des de la infància fins a la vellesa.)

Ha participat en projectes d’Innovació Docent i Millora de la Qualitat docent. Ha posat en marxa i dirigit el Màster Interuniversitari de Psicogerontologia del que formen part les Universitats de Barcelona, València, Salamanca, Santiago de Compostela. Va crear i dirigir el programa de Doctorat sobre Psicogerontologia. Ha realitzat recerca sobre adquisició del llenguatge en nens i nenes oients i sordes, i ha obtingut finançament en convocatòries competitives, publicant els resultats en revistes d’àmbit nacional i internacional. Entre els llibres publicats destaquem ”Els inicis del llenguatge” (1982). Laia. Barcelona

A partir de l’obtenció de la Càtedra de Psicologia del Desenvolupament va iniciar la recerca sobre psicologia de l’envelliment. Va crear el Grup de Recerca GIG (Grup d’investigació en Gerontologia). Ha rebut subvenció com investigadora principal per diversos projectes tant del Ministerio de Educación com del Ministerio de Trabajo y Asuntos sociales. Va redactar el projecte per la creació de la Universitat de la Experiència, a la UB, dirigida a persones grans que volen seguir aprenent.

Quan a la recerca, els temes principals d’estudi giren al voltant de la idea d’envelliment generatiu, concretat amb aspectes com el voluntariat i la participació cívica en la vellesa, el paper dels avis i àvies en la família i l’educació de les persones grans.

Mercè Birba i Fonts.

Logopeda i psicòloga, per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional, primer en l’àmbit privat i després des de La Generalitat de Catalunya, a treballar pels col·lectius més vulnerables i en risc d’exclusió. Va participar en la implementació de programes de lluita contra la pobresa al Departament de Benestar Social i Família i també va treballar en la creació del centre de documentació de serveis socials a la demarcació de Lleida, on en va ser la coordinadora fins que es va jubilar. Actualment, col·labora en diferents entitats socials. És membre de la Junta de l’Associació Antisida de Lleida i forma part del Grup Sènior del COPC Lleida.

Recull de llibres de temàtica històrica editats el 2023

7 Desembre 202311 Desembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

L’any 2023 ha estat un any amb una extensa edició d’obres de temàtica històrica. La Secció d’Història ha seleccionat un total de 26 obres (25 editades el 2023 i una el 2022), disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu. S’ha fet una selecció de llibres inèdits editats aquest mateix any, de temàtica històrica, i també alguns que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès. No s’han inclòs els referenciats en un altre recull de llibres d’Amics de la Història com el cinquè recull (2022 2n semestre), el quart recull (2021-2022), el tercer recull (2021), el segon recull (2017-2021) o primer recull (2021) o aquest inicial de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.

Les temàtiques tractades són: Edat Moderna (2), Història contemporània de Catalunya i d’Espanya (8), Biografies republicanes i altres testimonis (8), Història i geografia de Barcelona (4) i Història del món (4).

Per al 2024 hem previst tractar algunes d’aquestes obres a la secció d’Història i també a la tertúlia d’Amics de la Història:

15 gener 2024 a les 17 h. Tertúlia: Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista veu femenina i catalana de “La Pirenaica”, sala Pompeu Fabra. Tertuliana convidada: Elvira Altès, autora de “Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat“. Presenta: Susanna Tavera.
17 gener 2024 a les 18:30 h. Taula rodona: El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme, Intervindran: Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors de “El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español”; i Gonzalo Pontón, editor de “Pasado y Presente”
29 febrer 2024 a les 18:30 h. Conferència: Diaris personals de combatents a la guerra civil. Eren feres? Amb Oriol Riart, historiador i autor de: “Érem feres. Diaris personals de combatents a la guerra civil espanyola“

Edat Moderna

AGUSTÍ ALCOBERRO: Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682-Viena, 1757) : la memòria de la Guerra de Successió, Rafael Dalmau editor, març 2023, 278 pàg.

Sinopsi: Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682 ? Viena, 1757) va escriure, al llarg de la seva vida, la millor crònica de la Guerra de Successió. Les Narraciones históricas, però, han restat inèdites durant més de dos segles als arxius d’estat de Viena. La seva publicació recent ha contribuït a millorar el nostre coneixement sobre aquella contesa bèl·lica.

Però qui era Francesc de Castellví? Fill d’una família de la petita noblesa de Montblanc, vinculada a les institucions de govern local i al monestir de Santa Maria Vallbona, Castellví no va poder completar els estudis de Dret a Lleida a causa del tancament de la Universitat per l’ocupació borbònica. A partir de 1707 va comandar cossos de fusellers destinats a la defensa de fronteres. Va tenir un paper actiu en la Junta General de Braços de 1713, on va advocar per la defensa a ultrança de Catalunya i va ser capità de la Coronela, la milícia urbana de Barcelona, durant el setge. Retornat a la Conca de Barberà després de l’11 de setembre, va patir la repressió borbònica. El 1726 es va exiliar a Viena, amb l’objectiu de redactar la seva crònica. Allí va poder entrevistar-se o establir correspondència amb molts dels protagonistes de la contesa i va accedir a un gran nombre d’arxius que també havien estat estranyats. Francesc de Castellví va morir a Viena sense haver pogut publicar la seva voluminosa obra.

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM: Vençuda però no submisa : la Catalunya del segle XVIII, Edicions 62, setembre de 2023, 455 pàg.

Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats. L’historiador Joaquim Albareda ofereix, doncs, una nova visió de conjunt del segle que desmunta molts tòpics.

Història contemporània de Catalunya i del País Valencià

CASALS MESEGUER, XAVIER i UCELAY-DA CAL, ENRIC: El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo espanyol, Ed. Pasado y Presente, 2023, 568 pàg.

Sinopsi: Aquest llibre vol plantejar tres qüestions importants que obvien les històries del segle xx d’Espanya i Catalunya. La primera és l’error d’al·ludir a l’existència de dues dictadures militars quan el país n’ha conegut quatre vinculades entre sí, una realitat que va reflectir la figura del general Martínez Anido, present a totes. La segona és que la trajectòria del feixisme espanyol abans de la Guerra Civil ha tingut dues etapes diferenciades, una als anys vint i una altra als anys trenta republicans, i la seva gènesi i propostes són indissociables de nodes urbans i rivalitats entre ciutats. La tercera és que a la Catalunya de les dues primeres dècades del segle xx es van conformar dues autoritats, ja que, juntament amb la Mancomunitat, va emergir la “Capitania cubana” […] Finalment, els autors han volgut assenyalar també que el feixisme de “primera generació” va tenir un component local a Barcelona radicat a la Rambla, ja que aquest bulevard va adquirir un inesperat rol simultani d’aparador del procés que va donar lloc al feixisme barceloní i, alhora, de potent espai simbòlic, perquè allà es van establir les seus dels grups i components que van intervenir en el seu desenvolupament (patrons, sindicalistes, ultracatalanistes, militars, la “banda negra”, espanyolistes) i va ser el teatre de les seves pugnes. D’aquí ve l’expressió que dona títol a aquesta obra: El Fascio de la Rambla.

PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.; MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa; Col·lecció: Mar de Fons; 2023, 137 pàg.

Sinopsi(del pròleg de Xavier Domènech Sampere): A L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans quatre joves autors i investigadors ordeixen de nou els fils, massa voltes escapçats, que uneixen de forma indestriable la història del republicanisme, els moviments nacionals i les esquerres de les diverses configuracions històriques dels Països Catalans. En el viatge que ens proposen ens aboquen així a les matrius originàries d’un riu de foc comú sense el qual la història d’aquests països és incomprensible, com tampoc ho és cada un d’aquests moviments polítics i socials.

Aquest llibre és un viatge. Un viatge que ens porta, dansant per la línia temporal, des de les Germanies fins a aquest nou segle xxi. Això té lloc en un enclavament territorial concret, que no és altre que el de les terres germanes de parla catalana. Es fa amb una finesa que ens parla tant de les convergències com de les particularitats de cada una d’aquestes configuracions històriques —el republicanisme, la reivindicació nacional i les esquerres— per separat.

El fil republicà del qual es parteix en aquest treball és alhora un fil roig. Republicanisme, democràcia, sindicalisme i socialisme formaven un mateix espai del qual emergiren els primers intents contemporanis d’articulació sobirana i federalista o confederal, tant de Catalunya com del País Valencià i de Mallorca.

RIBERA, BORJA: Una historia de violencia. La transición valenciana (1975-1982), Ed. Tirant lo Blanch, 2023, 580 pàg.

Sinopsi: Al llarg de la transició, hi va haver al País Valencià centenars d’episodis violents políticament motivats, molts d’extraordinària gravetat. Hi va haver almenys 68 atemptats amb bomba. Figures polítiques i intel·lectuals van ser objecte de repetides agressions i atemptats. La majoria d’aquelles accions van anar a càrrec de grups d’extrema dreta i anticatalanistes, els quals sovint es mimetitzaven, i romanen impunes fins avui. La campanya terrorista i de desestabilització empresa per aquests grups va tenir un fort impacte polític, jugant un paper clau a la sortida del PSPV-PSOE del Consell preautonòmic a finals de 1979. També el contingut final de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià de 1982, molt alineat amb les demandes de la dreta, s’explica en part per aquella campanya.

Fruit de més de cinc anys de recerca, aquest llibre analitza el que va passar aquells anys prenent la violència política com a fil conductor, però sense perdre de vista la mobilització popular, ni, per descomptat, l’evolució política dels esdeveniments. També demostra que almenys una part d’aquella violència es va dur a terme amb el consentiment de les autoritats.

RIDAO, JOAN: Una història del català a l’escola : del Decret de Nova Planta al 25 % de castellà, Ed. Pòrtic, febrer de 2023, 234 pàg.

Sinopsi: El treball de Joan Ridao se centra en l’àmbit de l’ensenyament ―vist com un camp estratègic pel supremacisme castellà―, en què s’han manifestat amb més virulència els atacs contra la llengua catalana, des de la Nova Planta borbònica a principis del segle XVIII fins a la recent imposició del 25% de castellà, passant pels períodes liberals i absolutistes del XIX, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República o el franquisme. El repàs exhaustiu de les decisions polítiques i les lleis dels darrers tres segles a Espanya posen en relleu allò que el ministre Wert, com abans Primo de Rivera, havien dit: “Hay que españolizar a los niños catalanes”.

VALLVERDÚ, MARTA: Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60, Ed. L’Avenç, gener, 2023, 403 pàg.

Ressenya de Joan Solé Camardons: El llibre de Marta Vallverdú és un assaig mirall de la cultura catalana dels anys 60. Conté en 15 capítols uns retrats polimòrfics i algunes de les històries i dels personatges més rellevants dels joves universitaris, la literatura, l’art visual, el disseny i l’arquitectura, Òmnium, les revistes, les editorials, la Gran Enciclopèdia Catalana, els Països Catalans, la Nova Cançó, el Grup de Folk, la Gauche Divine, Rosa Sensat, l’escoltisme, i la immigració hispànica. No és qualsevol cosa!

L’autora ens informa que aquest assaig prové d’un conjunt de 18 articles publicats per ella mateixa a L’Avenç entre juliol de 2011 i març de 2022. El llibre inclou una bibliografia precisa i documentada molt útil, una extensa trama cronològica comentada (1956-1974) i un índex de noms de més de 1.000 persones i personatges. Feu la prova dels vostres coneguts! També conté una llista de les fonts consultades (hemeroteca, arxius, filmografia i webgrafia) i la llista de més de 70 persones protagonistes de l’època entrevistades o consultades.

El pròleg de Julià Guillamon conclou que: “Per a molts serà un descobriment que taparà amb una mà de pintura realista els anys seixanta idealitzats i poca-soltes que s’han imposat per tot arreu, per culpa del costumisme de la moda. Per a d’altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.” Vegeu la ressenya completa al Bloc Gaudir la cultura aquí

PISARELLO, GERARDO: La República inesperada: de la Gloriosa a la utopía democrática de 1873; [pròleg Ada Colau], Ed. Escritos Contextatarios, 2023, 186 pàg.

Extracte de l’autor: El repàs de les gestes del 1873 i dels seus antecedents demostra que la republicana és una cultura secular. Que no s’esgota en uns quants episodis aïllats, sinó que ha romàs en el temps, transformant-se, però amb una notable penetració espaial. Històricament, és possible registrar una geografia de republicanes i republicans, fins i tot en moments en què no hi ha República, que no es limita ni a Madrid ni a Barcelona. I que resulta clau, encara avui, per explicar la política popular a La Corunya o Cadis, a Màlaga o València, a Gijón o a Terol.

Des d’aquesta perspectiva, el republicanisme apareix com un fenomen amb projecció peninsular, que des dels seus inicis busca articular-se a través de fórmules federals i confederals, amb programes d’elevació de les classes populars i mesocràtiques, crítiques amb el centralisme oligàrquic i que la monarquia va servir d’adhesiu. Aquest republicanisme social, (con)federal, de lliure adhesió, continua sent una font viva de regeneració política, econòmica, territorial. De fet, si l’amnèsia democràtica no hagués calat tant, l’11 de febrer hauria de ser, a més a més d’una efemèride digna de celebració popular, un moment clau de reflexió sobre el nostre futur polític i social. Apel·lar a aquesta recuperació no pot ser un gest inert de nostàlgia.

XAVIER CARMANIU MAINADÉ Si el timbaler del Bruc : històries alternatives de Catalunya, [Dibuixos de CARLOS CUBEIRO], Pòrtic, 2023 229 pàg. i il·lustracions

Descripció de l’editorial: Què hauria passat si el timbaler del Bruc en comptes d’un timbal s’hagués tocat una altra cosa? I si Pere el Catòlic no s’hagués fet el valent a la batalla de Muret? Us imagineu què hauria passat si els carlins derroten els liberals, si Joan Prim hagués sobreviscut a l’atemptat del carrer del Turco … L’historiador i periodista Xavier Carmaniu s’enfronta als grans episodis de la història de Catalunya i es pregunta què hauria passat si… Des de Guifré el Pelós fins a l’octubre del 2017, són molts els episodis que conviden a preguntar-se si el nostre present seria diferent en el cas que una decisió, una batalla, un casament, un acord, una revolta o unes eleccions haguessin tingut un altre resultat. Com la pilota que balla sobre la xarxa a la pel·lícula Match Point.

Biografies republicanes i altres testimonis

ALTÉS, ELVIRA: Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, Generalitat de Catalunya, 2022, 284 pàg.

Sinopsi: Biografia de Victòria Pujolar Amat, lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística. I, mentre vivia a Bucarest, encara va trobar el temps per estudiar la carrera de Belles Arts, aconseguint finalment el seu somni, poder pintar tot allò que vivia.

RIART ARNALOT, ORIOL: Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil. Pagès editors, 2023, 396 pàg.

Sinopsi: Érem feres mostra de ben a prop l’experiència directa dels soldats que van viure la Guerra civil. L’autor ho fa a través dels seus diaris personals i d’una lectura acurada de les impressions, les pors, les necessitats i les emocions que els combatents van deixar per escrit en el mateix moment dels fets. A través d’aquests textos coneixerem de primera mà qui eren aquells joves que, voluntàriament o obligats, van lluitar des de la primera línia de front. Quins eren els seus principals temors? Quins impediments havien de superar en el seu dia a dia? A qui trobaven a faltar? En definitiva, un testimoni imprescindible per sentir la veu d’aquells soldats que van participar en la Guerra Civil de 1936-1939.

Una investigació realitzada a partir de 39 diaris que pretén mostrar l’experiència de guerra dels soldats a primera línia de front, a partir d’allò que ells mateixos destaquen més en les seves anotacions, realitzades dia a dia. Tot un corpus temàtic que vol explicar la quotidianitat de les trinxeres. Els diaris, per als seus autors, són una eina fonamental per afrontar psicològicament la realitat de la guerra. En aquest llibre s’analitzen i es posen en discussió els diaris personals escrits per combatents de la Guerra Civil espanyola com una font historiogràfica de primer ordre.

ESCULIES, JOAN: Joan Selves, de l’alcaldia republicana de Manresa a governar l’ordre públic de Catalunya, Ed. Fundació Irla, març de 2023, 216 pàg.

Sinopsi: Joan Selves i Carner (Castelltallat, 1898 – Barcelona, 1934) inicia de ben jove, el 1921, la seva trajectòria pública com a periodista vocacional a El Pla de Bages. Ja advocat, impulsa amb la nova generació de catalanistes republicans de Manresa la creació, el 1929, del diari El Dia des del qual articulen la candidatura guanyadora de les eleccions municipals d’abril del 1931 que porten l’adveniment de la República.

Esdevé el primer alcalde republicà de la ciutat i posteriorment, en una carrera política meteòrica a les files d’Esquerra Republicana de Catalunya: diputat a les Corts Constituents, diputat al Parlament de Catalunya, conseller d’Agricultura i Economia, conseller de Governació, comissari general d’Ordre Públic, governador general de Catalunya i de nou conseller de Governació. Home de la màxima confiança del president Lluís Companys i figura preeminent d’ERC, pilota el traspàs de l’ordre públic de la Catalunya autònoma fins que mor sobtadament en plena joventut a les portes dels Fets d’Octubre de 1934.

FERRER GONZÁLEZ, CRISTIAN i PUIG VALLVERDÚ, GUILLEM: Joaquim Fort : alcalde republicà de Tarragona, Ed. Fundació Irla, abril de 2023, 167 pàg.

Sinopsi: Joaquim Fort i Gibert (Tarragona, 1906 – Santiago de Xile, 1987) destaca en la seva joventut com a esportista d’elit, esdevenint en diverses ocasions —amb el Club Nàutic de Tarragona— campió de Catalunya i d’Espanya de rem. Periodista vocacional, treballa en la premsa tarragonina i com a corresponsal de El Diluvio de Barcelona. Des del 1932 milita a Esquerra Republicana i el 1934 és elegit primer tinent d’alcalde de la ciutat de Tarragona.

Els Fets d’Octubre d’aquell any el porten a patir un breu captiveri al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port. El febrer de 1936, la victòria del Front d’Esquerres el retorna a l’Ajuntament, i quatre mesos després és elegit nou alcalde de la ciutat. Amb l’esclat de la Guerra Civil lidera la resposta política al cop d’estat a la ciutat de Tarragona i, a partir del gener de 1937, com a comissari delegat de la Generalitat a Tarragona, fa front a les dificultats materials de la rereguarda, abans d’incorporar-se a l’Exèrcit Popular de la República i ser ferit en combat.

La derrota el porta a l’exili, primer a França i posteriorment a Panamà, Argentina, Perú i Xile, on finalment s’estableix, formant una família i sense oblidar mai el compromís amb el catalanisme republicà̀.

VINYES I ROIG, PAU: Celestí Boada, alcalde republicà de Gramenet de Besòs afusellat pel franquisme, Fundació Irla, 2023, 192 pàg.

Sinopsi: Celestí Boada i Salvador (Barcelona, 1902-1939), gramenetenc des de la joventut, treballa de jornaler alhora que esdevé líder rabassaire local. El compromís sindical camperol l’amplia també́ al camp polític quan, amb l’adveniment de la República, comença a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Esdevé́ president del Centre Republicà̀ Català̀ «Les Carolines» i, a partir de 1934, regidor a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, i pateix, com milers de catalanistes republicans, presó́ pels Fets d’Octubre de 1934. Arran de l’esclat de la Guerra Civil és elegit alcalde de Gramenet de Besòs, maldant per evitar les morts a la rereguarda i per governar en temps de conflicte armat. Esdevingut un dels líders de la Unió́ de Rabassaires abandona l’alcaldia en incorporar-se la seva lleva a l’Exèrcit Popular de la República.

Amb la derrota republicana, no marxa a l’exili, amb la consciència tranquil·la de qui no ha fet cap malvestat. Però la lògica dels colpistes franquistes acusa de «rebel·lió́ militar» als qui s’han mantingut lleials a la democràcia republicana i, jutjat en un irrisori Consell de guerra sumaríssim, és condemnat a mort i executat.

ROCA RICART, RAFAEL (ed.): Ser invisible : testimonis literaris i documentals femenins, Editorial Afers, febrer 2023, 340 pàg.

Sinopsi: En molt poc de temps, s’ha manifestat com a ben fecunda una línia d’investigació que té com a finalitat exhumar i estudiar informació textual referent a testimonis vitals de persones que, pels més diversos motius —de gènere, religió, ètnia, identitat, orientació sexual…—, en el passat varen ser marginades i/o invisibilitzades pels àmbits de poder. Ha sigut així com, en els darrers anys, diversos estudiosos valencians han buscat i analitzat obres literàries, historiogràfiques i documents que permeteren reconstruir fragments biogràfics de nombroses dones, hòmens i xiquets que els relats oficials relegaren a una posició social subalterna. I, en aquest procés de recuperació, han considerat que calia dedicar un llibre en exclusiva a un dels grups socials que, malgrat ser tan copiós —o precisament per això—, més discriminat s’ha vist al llarg de la història: el de les dones. Aquest és, doncs, l’estímul que ha guiat el volum Ser invisible. Testimonis literaris i documentals femenins, integrat per catorze estudis que conviden a fer un recorregut de huit segles —des del XIV fins al XXI— per tal d’examinar de quina manera dones i xiquets han patit i continuen patint el silenci i la marginació que imposen els grups de poder, sempre integrats per hòmens d’edat adulta.

FUENTES RUIZ, ANTONIO : La Huella borrada, Plaza Janés, març de 2023, 395 pàg.

Ressenya de Miquel Nistal: L’apassionant vida novel·lada de l’últim alcalde republicà de Sevilla. Una ficció basada en fets reals, rescatada de l’oblit a partir dels records d’un dels supervivents de la història. “Vaig descobrir aquest llibre per casualitat un dia llegint premsa digital, ara fa uns quants mesos: La vida novel·lada del darrer alcalde republicà de Sevilla. La crònica del diari es feia a través d’una entrevista amb l’autor, Antonio Fuentes, un periodista andalús que va començar a investigar la vida de l’alcalde Horacio Hermoso Araujo (1900 – 1936) després de descobrir per atzar un vídeo de Youtube on sortia el fill d’aquest personatge, Horacio Hermoso Serra fent una xerrada sobre la Guerra Civil i la vida del seu pare a un grup d’alumnes de quart d’ESO de l’Institut de Gelves, una població sevillana de la comarca de l’Aljarafe a tocar del riu Guadalquivir i prop de Sevilla. La professora d’Història havia portat l’Horacio a l’institut (això va ser el curs 2016 – 2017). La visió del vídeo va ser l’inici de la recerca, del coneixement i amistat entre l’autor i l’Horacio i de la decisió de novel·lar la vida del darrer alcalde republicà de Sevilla. Vaig acabar de llegir la crònica del diari digital i per curiositat vaig fer una cerca al Youtube; de seguida vaig trobar el vídeo de la xerrada a l’IES de Gelves…” Vegeu la ressenya completa aquí

PASQUAL I ESCRIVÀ, GEMMA: Torturades: Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019), Pròleg Carla Vidal, Ed. Comanegra, 2023, 318 pàg.

Sinopsi: La història de la comissaria de Via Laietana es fosca i opaca. Una història marcada per la por, el silenci i la impunitat. Però avui la por queda enrere, el silenci comença a trencar-se i la impunitat es combat. Perquè es ara o mai: ni por, ni silenci ni impunitat. Al llarg dels anys i fins a dia d’avui, una gran quantitat d’acusacions de tortura i violència policial planen sobre l’edifici deixant-hi una ombra espessa, i aquest llibre mira d’aclarir-la gràcies a la veu de les dones. Elles ens expliquen el que hi van viure; les seqüeles físiques i emocionals d’aquell tràngol i quina relació tenen amb el record. Són relats de dignitat i justícia. Testimonis contra l’oblit que trenen una crònica corprenedora del que no hauria d’haver passat mai. Del pròleg de Carla Vall i Duran: «Quan el poder se situa més enllà dels marges de la llei, els cossos de les dones es converteixen en la diana perfecta per a la demostració de la força, la violència i la crueltat de l’estat».

Història i geografia de Barcelona

FARRÀS, ANDREU: Roses de Foc de Barcelona. Les grans explosions d’ira social a la capital catalana durant més de cent anys, Edicions 62, 2023, 272 pàg.

Sinopsi: Aquest llibre posa el focus en una qüestió tant popular com mancada d’un volum divulgatiu: les grans explosions d’ira social a la capital catalana durant més de cent anys.

Una història d’acció i reacció, de revolta i repressió, d’exilis i de presó que recull uns episodis fonamentals del nostre passat recent plens de violència política i que mostren una desgraciada constant històrica: des de les primeres bullangues del 1835, als bombardejos del general Espartero, la Setmana Tràgica o la Vaga de la Canadenca fins a les manifestacions contra la sentència de l’1 d’Octubre. Una crònica de la violència sociopolítica al nostre país que permet seguir les petges de les tragèdies personals que van originar les grans revoltes contemporànies.

GRAU I FERNÁNDEZ, RAMON: Les opcions de Barcelona. Vol. 1 Els historiadors i els mites de la ciutat i Vol. 2 El segle de Capmany Ed. Ajuntament de Barcelona, MUHBA juny 2023, V1 (296 p.) V2 (366 p.)

Sinopsi: La recopilació d’escrits de Ramon Grau i Fernández s’inspira explícitament en la tradició historiogràfica de Barcelona. S’hi remarca la successió d’oportunitats percebudes per la societat urbana al llarg del temps, centra l’atenció en els efectes de les opcions preses sobre la trajectòria de la ciutat i aporta perspectiva històrica a les reflexions que exigeixen els reptes del temps present.

Extret de la ressenya de Josep M. Fradera: L’atenció de Ramon Grau als qui van contribuir a la història de la ciutat no ens ha sorprès. Ell ha estat sempre interessat tant en els relats sobre Barcelona com en la història de la ciutat en sí mateixa, fins al punt que molts dels estudis d’historiografia sobre la ciutat —matèria negligida per tants historiadors— n’és l’objecte principal.

En la seva obra Barcelona esdevé un gran laboratori historiogràfic en què s’analitzen les narratives il·lustrades, positivistes i modernes en relació amb els moviments intel·lectuals europeus. És significatiu que, entre les moltes imatges que contenen els dos primers volums, hi trobem fotografies d’Henri Berr, Lucien Febvre i Fernand Braudel. La ciutat i la seva història es converteixen en un cas pràctic des d’on Grau imparteix lliçons amb una perspectiva extraordinàriament original. El seu enfocament es podria qualificar de calidoscòpic: des de múltiples perspectives però a partir d’uns elements nuclears clarament establerts —com ara la noció de positivisme o la idea de progrés—, ens ofereix interpretacions dels discursos historiogràfics complexes, plurals i fluides, molt ben estructurades.

Cap dels treballs aplegats en aquests primers dos volums, com tampoc les introduccions que els precedeixen, són d’erudició. Són erudits, sí, però no escauria definir-los com a treballs de la mena d’erudició que el marc local de vegades imposa. Ben al contrari, apunten vers una visió de la transformació de la ciutat en els contextos més amplis on aquesta es va produir, des del món medieval i la suposada decadència posterior en les crisis medievals tardanes, fins al desplaçament de la iniciativa comtal vers els horitzons hispànics (mediterranis i atlàntics) fruit dels canvis de l’època moderna. La tradició artesana i industrial urbana hi és discutida a fons; com ho és Antoni de Capmany meditant sobre el “comercio y las artes de Barcelona” i participant decisivament en les Corts de Cadis, aplanant el camí de la transformació de la ciutat en la capital marítima i industrial de Catalunya; l’urbs que Cerdà haurà d’ordenar. Aquesta és la clau: interrogar els testimonis rellevants del passat per refer el fil de la transformació de la ciutat, els èxits i les insuficiències de “les opcions de Barcelona”.

ROCA ALBERT, JOAN (dir): Atles MUHBA d’història de Barcelona, Editor: Ajuntament de Barcelona, 2023, 503 pàg. Conté il·lustracions i fotografies

Sinopsi: L’Atles MUHBA d’història de Barcelona, coordinat pel Museu d’Història de Barcelona és una obra original, innovadora i de referència per a especialistes i també per a la ciutadania. Una publicació amena pel contingut visual, amb cartografies, mapes i fotografies de gran qualitat, i rigorosa pels continguts textuals, fets per especialistes de la història de Barcelona.

L’Atles MUHBA d’Història de Barcelona posa la ciutat davant del mirall per interrogar-ne els temps i els espais. La primera part ressegueix la trajectòria històrica de Barcelona, abordant les opcions —i les contradiccions— de les seves elits i majories. Cada capítol té un text general que permet interrogar les peces de les col·leccions del museu, traçar una aproximació cartogràfica a l’estructura urbana, descriure la visió geopolítica del moment i oferir una mirada sobre el paisatges contemporanis.

La segona part aborda temes estratègics de la Barcelona del segle xx, i la tercera mostra la nova organització en xarxa del MUHBA, nou museu de la ciutadania, amb 55 sales ubicades en espais patrimonials per tota la ciutat. Els textos són d’especialistes en la història de la ciutat com Borja de Riquer, Oriol Nel·lo, Francesc Vilanova o Mercè Tatjer, entre d’altres.

VILANOVA VILA-ABADAL, FRANCESC: Barcelona, gener de 1939. La caiguda, Ajuntament de Barcelona, Col·lecció Barcelona, Ciutat i Barris, 2023, 250 pàg.

Sinopsi: Després de Viena (març del 1938) i abans de Praga (març del 1939), Barcelona va ser la segona gran ciutat europea que va caure —va ser liberada, en el llenguatge del feixisme espanyol— en mans d’un règim feixista, com era el dels revoltats contra la Segona República Espanyola, encapçalats pel general Francisco Franco, en el marc de l’anomenada «guerra civil europea» del segle XX (1914-1945).

Aquesta és la crònica de la caiguda i l’ocupació de Barcelona, a partir de testimonis escrits, documentals i gràfics, i de com, una vegada sotmesa, es va convertir en l’escenari de la celebració d’altres victòries franquistes: la caiguda de Girona, la de Madrid, la fi de la guerra. Però és, en molt bona part, la crònica documental i gràfica dels vencedors i dels ciutadans que van sortir a rebre’ls als carrers i les places principals de la ciutat. La ciutat vençuda —la de les tropes republicanes i civils en retirada, la dels ciutadans que es van tancar a casa i no van baixar als carrers o sortir als balcons— va desaparèixer de l’escenari.

El silenci es va estendre sobre els barris, els carrers i homes, dones i infants que en van sortir derrotats. A la fi, aquell hivern del 1939, només els vencedors civils i militars van deixar testimoni gràfic del seu triomf, del seu retorn al poder municipal i de l’aclaparadora venjança que van desplegar.

GONZÁLEZ I SUGRANYES, MIQUEL: La República a Barcelona : 1873-1874, [Edició i estudi introductori de JORDI ROCA VERNET; presentació dels documents i biografies de GINÉS PUENTE], Editor : Ajuntament de Barcelona, 2023, 429 pàg.

Ressenya de Joan Solé Camardons: El llibre consta de tres parts: un llarg estudi introductori de Jordi Roca Vernet, el llibre original editat el 1896 de Miquel González Sugranyes, i les biografies de les autoritats durant la Primera República a càrrec de Genís Puente. La primera part, “Del republicanisme a la Primera República: milícies, obrers i federals” és un estudi introductori molt complet de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. Aquesta part inclou també una selecció bibliogràfica actualitzada sobre la temàtica.

La part central de l’obra és el llibre original de Miquel González Sugranyes, historiador i alcalde de Barcelona el 1873 La República en Barcelona. Apuntes para una crònica, editat el 1896. Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i analista alhora. Aquesta part central també inclou els apèndixs i documents de l’època amb una breu contextualització històrica a càrrec de Genís Puente… Vegeu la ressenya completa aquí (Blog Gaudir la Cultura)

Història del món

BLOM, PHILIPP: El gran teatro del mundo, traducció de Daniel Najmías, Ed. Anagrama, 2023, 144 pàg.

Sinopsi: Un perspicaç assaig sobre la crisi del present i la necessitat de buscar nous paradigmes com a societat. Cap on es dirigeix el gran teatre del món? Podem tenir la sensació que molts avenços de la humanitat –tecnològics, polítics, socials, sanitaris…– ens han conduït a una època en què les condicions de vida són millors que en qualsevol període històric anterior. Però és realment així? O el transatlàntic del món porta rumb fix cap al col·lapse? S’han esgotat els ideals de la Il·lustració? El creixement sostingut ens ha portat a un punt de no tornada? Fosques nuvolades ens llancen senyals d’alerta que no anem per bon camí: crisi climàtica, crisi econòmica, auge dels populismes, pandèmies, guerres…

A principis del tercer mil·lenni, potser ens ho hem de replantejar tot. És el que fa Philipp Blom en aquest àgil, erudit i sagaç recorregut pel passat i el present d’Europa per intentar entendre com hem arribat a la situació actual i què hem de fer per corregir un sistema de valors que ens acabarà portant al desastre si no actuem ja. L’autor recorre a Calderón i a Astèrix, evoca la Petita Edat de Gel i les seves conseqüències, la persecució de les bruixes, l’emergència de la Il·lustració… Ressons del passat per entendre el present. Perquè ha arribat el moment de cercar nous paradigmes, nous relats, nous mites, noves estructures mentals, noves identitats culturals. Ha arribat el moment de reinventar-nos com a éssers humans i com a societat.

VUILLLARD, ÉRIC: Una Sortida honorable, traducció de Jordi Martín Lloret, Edicions 62, 2023, 173 pàg.

Sinopsi: Si la literatura té una vocació universal, calia explicar com, en un tomb prodigiós de la història, un país tan petit com el Vietnam va poder vèncer dues de les primeres potències mundials. La guerra d’Indoxina (1946-1954) és una de les guerres modernes més llargues i terribles, amb tres milions de morts. I gairebé no se’n parla. Una sortida honorable ens submergeix de ple en l’envitricoll d’interessos que va conduir a la desfeta i ens descriu una inquietant comèdia humana. De què discutien els polítics durant la guerra? Voleu saber com un secretari d’Estat nord-americà va proposar seriosament al ministre d’afers estrangers francès donar-li dues bombes atòmiques per resoldre el conflicte, o com el Banc d’Indoxina va determinar en secret el curs de la guerra? Vegeu la ressenya de Josep Sauret al blog Gaudir la Cultura aquí:

LOZANO, VICENÇ: Vaticangate: el complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave, Raval Edicions SLU, Pòrtic, març del 2023, 364 pàg.

Ressenya de Joan Alcaraz: Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà-vegeu la ressenya Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu , – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.

Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria… Vegeu la ressenya completa aquí (Blog Gaudir la cultura)

Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic

Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020 i 2024), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.

Catalunya des de la transició: Una mirada externa. Curs Aula Ateneu Història

4 Desembre 202310 gener 2024 / historiaab / Deixa un comentari

Desena sessió del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món” dirigit per Joaquim Albareda (UPF). Dimecres 13 desembre 2023 sala Oriol Bohigas

Ponència de Joaquim Nadal (Universitat de Girona).

Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Coordinació del Curs: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

LES FONTS I LA DIFICULTAT METODOLÒGICA

Per començar cal dir que no és fàcil atansar-se als temps actuals per tal de fer una revisió de la mirada externa. El període que tractem avui, va des del 1975, amb la mort del Dictador, fins el 2020, any marcat per l’inici de la pandèmia de la COVID-19. Segons com es miri és més difícil la mirada dels temps actuals ja que tot està o molt esbiaixat o molt condicionat pel desenvolupament de les noves tecnologies. En aquest sentit, el canvi experimentat en els darrers cinquanta anys ens han portat a un món molt diferent, en el qual la globalització per nosaltres ara mateix forma part de la quotidianitat: els desplaçaments es fan en una fracció de temps molt petita comparat amb cinquanta anys enrere. En el cas de la comunicació humana, el procés és similar o més intens si cap. A dia d’avui, les noves tecnologies de la informació, han abolit la correspondència que era una font escrita bàsica fa vint anys. Ara la gent ja no escriu cartes de cap mena; això és un fet transcendent. La comunicació telefònica entre ciutats fa cinquanta anys era un procés lent i ple de demores i dificultats

Quan el ponent inicia el treball encarregat fa uns anys d’escriure aquesta part corresponent del llibre “Una història de Catalunya als ulls del món”, pensa, tenint en compte la modernitat en què ens vivim que serà fàcil trobar en algun lloc alguna base de dades que reculli el què s’ha dit a la premsa internacional sobre Catalunya els últims cinquanta o cent anys: ni a la Conselleria d’Acció exterior, ni a l’IBEI (Institut Barcelona d’Estudis Internacionals), ni al CIDOB Centre d’Informació i Documentació Internacionals de Barcelona) tenen res que pugui pensar en quelcom sistematitzat. Per abordar la tasca hi havia moltes mancances.

Un fet lligat a tot això, és que sovint quan es parla de Catalunya fora d’aquí, el missatge que s’emet del que nosaltres emetem cap allà o del que la gent ha volgut enviar de fora estant cap a Catalunya. Un exemple d’això serien molts viatges internacionals del president Jordi Pujol que eren clarament de consum intern; el doctor Nadal explica el cas (ell hi era en el viatge) de les commemoracions del mil·lenni carolingi a Europa. El president Pujol construïa l’opinió externa buscant el que es deia allà (llegia habitualment diaris de la premsa europea) i s’acompanyava de periodistes i corresponsals catalans. El missatge que tornava cap a Catalunya era bàsicament per consum intern, però el president li donava el valor afegit que tot allò venia de fora.

Molt sovint, el tractament de la realitat catalana que es fa a la premsa internacional és subsidiari i lligat a la realitat espanyola, encara que això no ens pugui agradar. Això fa que la premsa internacional parli del conflicte català des de 2010 sempre des del prisma final del què passa amb la relació amb Espanya. Per tant, de cara al món, el plet català serà vist en funció de la forma que vagi prenent quan a la relació amb Espanya. En cada moment de la història dels darrers cinquanta anys, quan hi ha hagut un fet de certa transcendència, la visió dels corresponsals, sempre és sobre què passa amb Espanya, sigui el 1975 amb la mort de Franco o el 1977, amb les eleccions generals o demandes d’autonomia, o el 1982, o 1986 amb l’entrada d’Espanya a la CEE, o amb els fenòmens de terrorisme i corrupció al llarg dels anys o amb l’evolució política i l’alternança dels partits al poder. Per tant, a l’estranger, de Catalunya se’n parla, però menys del que ens pensem.

PERQUÈ SOM RELLEVANTS? PERQUÈ SE’N PARLA, O SE N’HAURIA DE PARLAR?

Sovint Catalunya apareix a la premsa internacional en funció dels seus atractius turístics (territorials o paisatgístics) que estan associats a tot el litoral espanyol. En aquest sentit, els principals ambaixadors nostres, seran els milions de turistes que hi venen cada any; aquests són els que projecten internacionalment el nostre país. Però ara, ja situats en el primer terç del segle XXI ens hem de preguntar, apart d’això, com volem que la gent ens miri? Aquesta mirada cal que sigui diferent a la que focalitza el turisme de sol i platja.

El president Pere Aragonès li planteja al conseller Nadal, amb motiu del seu darrer viatge a Corea que ell vol viatjar pel món fent de referent de Catalunya i que ha d’explicar que Catalunya ha tingut una industrialització molt potent, però que en aquests moments, aquestes imatges, la del turisme i la industrialització ni són suficients ni tenen prou força de futur. Calen deu projectes dominants i emblemàtics en el camp de la recerca (biomèdica, física, química, quàntica, humanística,…) per explicar al món i “desplegar la maleta” quan viatgi pel món com ara el sincrotró, l’anella hospitalària de Barcelona i els centre de recerca associats directa o indirectament i alguns projectes en construcció ara mateix com el pol del Coneixement de la Ciutadella amb quantitat de figures humanes que excel·leixin en la recerca científica. Caldria doncs un mapa interactiu amb aquestes i altres i altres línies de recerca internacional com el centre de recerca forestal de Solsona o el centre de recerca en el camp de l’hidrogen de Tarragona o Girona amb el centre de l’aigua, imprescindible en la situació de sequera actual, etc. Tenim a Catalunya, gràcies a la iniciativa d’Andreu Mas Colell el sistema CERCA, un model que facilita l’assoliment de fites científiques i tecnològiques amb aplicació de polítiques i estratègies conjuntes tot dissenyant i posant en contacte el sector públic i el privat i instal·lat internacionalment des de Catalunya.

Apart dels elements científico-tecnològics hi ha altres elements diferencials de nivell mundial com ara l’arquitectura i l’urbanisme i la gastronomia. En el primer cas cal esmentar urbanistes de la talla de Josep Lluís Sert o Oriol Bohigas i també arquitectes que a hores d’ara tenen ressò mundial com ara el taller RCR d’Olot i molts altres. En el camp de la gastronomia, cal dir que Catalunya té els millors restaurants del món i que l’univers de les estrelles Michelin és espectacular en relació al que havia estat un referent internacional com França. En el camp de la música antiga, un músic com Jordi Savall és referent mundial. El patrimoni de la humanitat de l’UNESCO és espectacular quant a monuments reconeguts (l’obra de Gaudí o de Domènech i Montaner, l’art romànic del Pirineu, el conjunt de Tàrraco, etc.) o en el camp de la riquesa immaterial com les falles del Pirineu, la Patum, els castells, etc. Hi ha, doncs, tot un conjunt de valors sòlids i estables que ens situen de manera brillant en el món. També hi ha aspectes que ens porten inestabilitat, de tot això també en parlarem.

LA INESTABILITAT: COMENCEM PEL FINAL?

Ahir dotze de desembre de 2023, el president Pere Aragonès publicà una columna al New York Times, no pas central, però es publica aquest dia, perquè al mateix temps, al Congrés dels Diputats, l’Espanya en guerra es mirava el projecte d’amnistia com si fos un atemptat de primera categoria a la “sacrosanta unidad de España”. En l’article, el president Aragonès escriu: “Amnistia i autodeterminació, alguna mena de consulta que acordada, signifiqui la possibilitat de prendre el pols a la societat catalana i que el poble determini lliurement el seu futur” i segueix: “Volem la consulta i sabem que la podem perdre, tot i que la volem guanyar i cita l’exemple del Quebec i d’Escòcia.

El dia 11 de desembre de 2023, Andrew Dowling, professor de la Universitat de Cardiff, publica un article al Quadern de diumenge d’El País: “El començament del final o el final del començament?” on diu: “Ja hem estat aquí abans i probablement hi tornarem a ser de nou. La retòrica política centrada en una amenaça a la unitat d’Espanya pels polítics conservadors, considera que el govern espanyol ha establert uns acords amb els enemics d’Espanya per a desfer un país que, suposadament ha estat unit dos mil anys. La fal·làcia és considerar una unitat indivisible i longeva per mil·lennis. Si la unitat s’entén com un procés evolutiu incomplet i variable en el temps, aleshores les coses són diferents” i segueix: “aquesta visió catastrofista es pot trobar en èpoques anteriors (1898, 1907, la Mancomunitat, la Generalitat republicana o fins i tot a l’Estatut de 2006 – 2009)”. La mirada acadèmica de Dowling ens entén. A la dreta espanyola, el seu discurs, de vegades, li ha sortit molt bé: l’aixafament brutal de la Generalitat republicana, va deixar en orris qualsevol via de construcció del país. Tornant enrere i enllaçant la darrera frase, Josep Lluís Sert és reconegut internacionalment a conseqüència de l’exili, tot i que el seu tiet Josep Maria Sert proper al franquisme i que reeixí com ell internacionalment també. L’exili fou el mitjà on s’expressaven molts il·lustres intel·lectuals que van haver de sortir el gener de 1939 i que obtingueren gran reconeixement internacional com Bosch i Gimpera a Mèxic o els Pi i Sunyer a Veneçuela i Mèxic o Aiguader a Xile, per citar alguns exemples: els intel·lectuals catalans a l’exili, se’n surten i se’ls rifen.

Dowling continua el seu article dient: “Qualsevol observador raonable de Catalunya podria afirmar que la independència catalana és menys probable ara que en qualsevol moment dels darrers deu anys” i analitza l’actual pacte PSOE – Junts com un “pacte de reconciliació i de passar pàgina”. No n’esmenta el pacte PSOE – ERC. Diu que “el pacte amb Junts és un moment crucial”. Acaba l’article dient que “[…] l’acord és internament important perquè permet assolir un desig de bona part de la societat catalana i, tant en sentit simbòlic com real, la veu política de Catalunya serà important per la vida política espanyola en els propers anys” i acaba “[segons el que passi a Madrid] el nombre de descontents a Catalunya pot créixer novament o continuar pel camí d’una estabilitat cooperativa […]. La voluntat del poble encara s’ha de determinar”. Tot parlant del Procés diu que ja se n’han escrit 500 llibres dels quals poquíssims des de la perspectiva de Madrid, tot i que l’economista Eugeni Giralt ja n’ha compilat més de 960 en un sentit ampli des de l’inici del segle XX fins gairebé l’actualitat. .

El doctor Nadal publicà el 2018 el llibre “Catalunya, mirall trencat” on feia algunes propostes per a sortir de l’atzucac en què ens trobem amb dotze punts de propostes, algunes de les quals són: que l’Estat ha de reconèixer que s’ha equivocat, que la repressió estatal és intolerable i això ho ha de reconèixer també, que el sobiranisme ha de reconèixer que la via unilateral no té sentit i que cal avançar cap a una consulta en termes diferents de la de 2017. Hi ha una frase provocadora en aquest llibre: “Quelcom més impossible que la independència de Catalunya és una Espanya federal”. En el camp dels supòsits una possible pregunta és: perquè som on som i tenim els problemes que tenim? La resposta és que la part espanyola no ha cedit en res; en el PSOE, per posar un partit, no hi ha res de federal, tot i el nom del seu comitè, és un partit molt jacobí com ho demostra el seu paper, juntament amb el PP quan la discussió de l’Estatut del 2006: un cop ben tibada la corda i passat el ribot on volien, no s’aporta cap solució al problema.

LA MIRADA EXTERNA DEL POSTFRANQUISME I LA TRANSICIÓ

Situem l’inici del relat pocs anys abans de la mort de Franco, concretament el 24 d’octubre de 1971, quan el ponent treballava a la Universitat de Liverpool i era davant un televisor en el moment que Pau Casals parlava a l’Assemblea General de l’ONU: “Aquest és l’honor més gran que he rebut en la meva vida. La pau […] la meva gran preocupació […] Jo mateix vaig néixer enmig d’una guerra […]. Tot el que fa l’ONU ho he seguit amb interès […]. Sóc català, avui una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món; us diré perquè: Catalunya va tenir el primer parlament abans que Anglaterra i fou el primer país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps, el segle XI, van reunir-se en una ciutat de França, en aquells temps Catalunya per parlar de la pau al món, contra les guerres les guerres i la manca d’humanitat de les guerres. És per això que estic tan feliç i tan emocionat de ser avui aquí […] crec que he de fer-ho en aquesta ocasió [tocar el violoncel] tocaré el ‘Cant dels ocells’ una melodia popular del meu país […] Pau és el que diuen els ocells quan volen”. A Catalunya el discurs passa totalment opac als mitjans oficials; en aquells moment les relacions humanes eren per carta i hi havia censura. Ara no fa gaire s’ha celebrat el cinquantenari del discurs.

L’inici de la nova etapa amb l’acabament formal del Franquisme, significà l’eclosió de les llibertats, el restabliment de la Generalitat; tot semblava que era una expansió lliure en aquells moments primerencs que venien d’una lluita en la clandestinitat de partits polítics, moviment obrer i ciutadà i sectors del Catalanisme polític al voltant de símbols com l’Assemblea de Catalunya, encara present els anys 1975 i 1976 i les famoses manifestacions unitàries d’aquells anys. Posteriorment s’ha tractat de minimitzar el que s’ha denominat “Règim del 78”, però allò no es pot jutjar amb els ulls d’ara. Si s’analitzen els fets de llavors amb els ulls d’avui, la realitat del moment era Dolores Ibárruri asseguda al Congrés dels Diputats o Santiago Carrillo empassant-se gripaus (la bandera o la Monarquia) per acceptar la legalització del PCE, tot a canvi d’un règim constitucional amb unes llibertats polítiques i col·lectives.

Pau Casals citava les Assemblees de Pau i Treva i el ponent fa un curt repàs al que la historiografia internacional explica sobre això: Thomas Bisson, historiador medievalista a Harvard escriu sobre aquestes assemblees i sobre aquest primer “parlamentarisme” un llibre l’any 1984, “Comptes fiscals de Catalunya sota els primers comtes-reis, 1151 – 1213”, en un moment en què a Espanya i a Catalunya sortíem del bloqueig historiogràfic i eren autors estrangers com Bisson, amb consulta d’arxius procedents de les catedrals de Girona i Barcelona, que tractaven amb rigor el que Casals una dècada abans descrivia de manera romàntica a l’ONU. Bisson constatava el pacte medieval entre la monarquia i els estaments socials (clergat, bisbes, nobles) per combatre la guerra i afirmar els principis de la pau. Autors com Marie-Claire i Michel Zimmermann fan un llibre divulgatiu de la col·lecció “Que sais-je?” “Histoire de la Catalogne”, així com Pierre Vilar, que en la mateixa col·lecció publica l’any 1965 publica “Histoire de l’Espagne”. Seran referents primerencs per al gran públic i traduïts al català també ho seran aquí.

Hi ha, doncs, un punt de partida: A) L’interès acadèmic cap a Catalunya en el món, sobretot en les ciències socials. B) El món ens mira amb persistència per a conèixer els fets i les causes de la nostra realitat social, política i econòmica tan conflictiva. C) Per a tots els historiadors que han treballat el tema, no hi ha cap dubte que Catalunya és una nació. Només no ho és pels espanyols. Els que ens miren de lluny ja saben que les nacions no són creacions divines sinó que les fan i les desfan els homes i les dones. De tota manera, per acabar això, cal tenir present que la mirada més conjuntural i no tan científica de la premsa internacional dels darrers cinquanta anys, projecta una mirada més esbiaixada, no tan aprofundida com l’acadèmica.

UN COP D’ULL HISTÒRIC ALS ANYS DE LA TRANSICIÓ

Cal fer un cop d’ull, en forma de pinzellades, a l’evolució política espanyola d’aquests anys, o sigui, l’alternança PSOE – PP en les presidències de Felipe González, José Maria Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez i també les alternances en la política catalana a la restablerta Generalitat amb una hegemonia sobtada de CiU i com es produeix la construcció del nacionalisme català entorn de la figura de Jordi Pujol. Dowling diu que “Junts tracta de repetir, però no se’n surt un Jordi Pujol 2.0”. En la peripècia política d’Espanya (i de Catalunya dintre) durant aquests anys hi ha moments rellevants: el cop d’estat del 23 F (1981), l’entrada a l’OTAN (1982) i tot el que s’escaigué posteriorment fins el referèndum (1986), l’adhesió a la CEE (1985). En clau catalana, el restabliment de la Generalitat (1977), en nou Estatut de Sau (1979) que no es va poder desplegar totalment i que desembocà en el Pacte del Tinell (2003) i la voluntat de reforma i ampliació de l’estatut en la idea que el bloqueig estatal a les ampliacions competencials es podria esmenar amb l’ampli consens d’un nou estatut per a refer el Pacte Constitucional entre Catalunya i Espanya, amb un nou marc de sobirania. Això ja sabem com va acabar, en un “desencuentro profundo”.

En el context de la Transició espanyola, les coses van anar així: mor Franco (20 de novembre de 1975), hi ha unes primeres eleccions generals legislatives (15 juny de 1977), un referèndum constitucional (6 d’octubre de 1978), unes noves eleccions legislatives a Corts (1 de març de 1979) i el 3 d’abril de 1979 hi ha unes eleccions municipals. El ponent sosté que el que ell anomena “revolució municipal” i que ell ha viscut de prop, i en primera persona, és la revolució més sòlida produïda a Catalunya en els darrers cent anys i que implica la transformació de pobles i ciutats com a conseqüència que el poder municipal passi a mans de forces democràtiques; això fou un revulsiu contra l’estancament i que originà una fase de creixement, sobretot en polítiques de benestar de tota mena (arxius, biblioteques, centres cívics, atenció a les persones, etc.). Perquè les eleccions municipals són tan tardanes? Es feien coexistir unes Corts (Congrés i Senat) democràtiques amb ajuntaments franquistes. La raó senzilla es troba amb una entrevista de Joan Carles I amb el Secretari d’Estat dels EUA Henry Kissinger on el rei declarava: “No m’enganxaran com al meu avi [es refereix a Alfons XIII], primer consolidar les institucions. No vull un plebiscit com l’any 1931”. Això s’ha trobat en documents del Departament d’Estat recentment desclassificats. El problema és que durant aquests anys (del 76 al 79), els municipis continuaren prostrats amb pressupostos irrisoris i sense fer política municipal.

En la relació sovint complicada entre el món municipal català (PSC fonamentalment) i el de la Generalitat (CiU) d’aquells anys, irromp amb força i de manera molt mediàtica un fet que possibilitarà una confluència momentània al voltant del projecte per als Jocs Olímpics de 1992, concedit pel COI l’any 1986 i que, en principi era totalment municipalista; això va representar de fet, un projecte transversal compartit malgrat la campanya “Freedom for Catalonia” o els atemptats d’ETA (Hipercor, Vic o posteriorment la mort d’Ernest Lluch). En aquells anys, la relació Catalunya – Espanya eren complexes i convulses, al voltant del terrorisme i, cada cop més, de la corrupció. L’enfrontament polític dins del país entre el PSC i CiU girava al voltant de la idea de Pujol: ”El que vosaltres [els socialistes] defenseu és un projecte hanseàtic [de ciutats] i jo vull construir una nació” i el que defensava Pasqual Maragall: “O fem construcció nacional des de Barcelona, tot condicionant la política espanyola o no ens en sortirem”. A nivell internacional hi ha força unanimitat sobre el tema olímpic, The New York Times titula “And the gold medal go to… Barcelona”. És la ciutat qui s’emporta el reconeixement internacional.

LA MIRADA EXTERNA DE L’ACTUALITAT

Es fa una anàlisi de la realitat catalana a partir de tres llibres molt singulars, tot fent una mirada molt de passada. Els tres autors triats són Andrew Dowling, John H. Elliot i Paul Preston que traslladen la visió acadèmica dels vuitanta del segle XX a la Catalunya actual. Dowling, ha publicat l’any 2022 “Catalonia, a New History”, on l’autor revisa moltes concepcions tradicionals i romàntiques en la historiografia catalana i relaciona amb erudició l’última dècada tot separant la història dels mites nacionalistes dels processos històrics reals. Elliot publicà l’any 2018 “Escoceses y catalanes. Unión y discordia” on explora les similituds i els contrastos entre les experiències històriques d’Escòcia i Catalunya els darrers cinc-cents anys. Preston fa un judici sumaríssim a la democràcia espanyola entorn de la corrupció al seu llibre de 2019 “Un poble traït. Incompetència política, corrupció i divisió social. Espanya del 1876 als nostres dies”. En la visió d’aquest darrer llibre, el poble espanyol ha patit una corrupció i incompetència generalitzada al llarg del darrer segle i mig que cal revisar i corregir.

Les referències internacionals sobre el Procés entre 2017 i 2020 posen l’accent en les aportacions i els riscos. El 30 de setembre de 2017, un dia abans del referèndum, Le Monde deia: “A Catalunya, un referèndum no porta enlloc”, tot i l’explosió participativa i la creença d’alguna part de la societat que les potències del món reconeixerien la Catalunya independent, la visió de la premsa era més que escèptica al respecte. Ningú va alçar la veu reconeixent res. L’endemà de la consulta, Le Monde editorialitzava: “Catalogne place à la démocratie” on es parlava de la nova república com una ficció i es descrivia l’actuació de l’independentisme com “una immaduresa política absoluta”. Premsa més de dretes com Le Figaro titulava: “Voyage vers l’absurde”. En diferents moments i més tard The Washington Post, The Financial Times i d’altres van ajudar a millorar la imatge de l’entorn polític de Catalunya i aquí es pot deduir que la forma com ens miren, no és la manera com nosaltres pensem que ens veuen i ens caldrà, com a col·lectiu modificar o rectificar actituds i praxis per arribar a resultats plausibles.

Hi ha qui creu que l’exili actual ens fa més visibles i altres que l’exili i la presó han fet més present el conflicte amb Espanya però d’això no se n’ha desprès a nivell internacional cap pas significatiu en el camí de la resolució del conflicte. No tanquem, doncs, cap qüestió sinó que es deixen oberts molts interrogants des de la pròpia insatisfacció del ponent.

A mode coda final

Sovint la visió de Catalunya des de l’estranger ha projectat la visió que es volia donar des de Catalunya mateix. Els viatges internacionals tenien una lectura en clau interna. El focus de l’actualitat internacional ha evolucionat des de la superació de la clandestinitat estricta a l’emergència internacional del pes del catalanisme polític en l’escena internacional. Les puntes de l’atenció concorden amb els esdeveniments més potents de reivindicació i mobilització popular ja sigui en les successives manifestacions dels 11 de setembre o en els fets de 2017.

Hem assistit també a un procés d’afebliment de la presència internacional fruit de circumstàncies molt complexes. Des del pes de l’economia d’una banda fins la fragmentació dels espais polítics a Catalunya.

Bibliografia bàsica

GIRAL, EUGENI: Els 525 llibres del procés ; pròleg de Joan B. Culla i Clarà, Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, març de 2019

Sinopsi: Un recull de 525 llibres del Procés, dels quals s’ofereix la fitxa bibliogràfica, una referència de l’autor i un breu resum del contingut. Els llibres ressenyats tenen caràcter d’eines de combat i no cal estranyar-se de l’escàs contingut teòric, ja que hi ha un gran predomini de reflexions personals. Més endavant començaran a tenir sentit les memòries dels protagonistes del Procés.

MINDER, RAPHAEL: Les lluites dels catalans : cop d’ull crític d’un periodista de The New York Times. Traducció Josep Batalla, Santa Coloma de Queralt : Obrador Edèndum SL, març 2019

Sinopsi: A través de llargs viatges i de reportatges publicats a The New York Times, i com a resultat de nombroses entrevistes, fetes a tota mena de personatges, Raphael Minder presenta en aquest assaig periodístic una història cultural de Catalunya. Analitza sobretot com el catalanisme cultural s’ha anat convertint en un enraonat separatisme polític i mostra com ha esdevingut un afer de l’agenda política espanyola i internacional. Amb un estil incisivament crític, l’assaig no oculta les inevitables mancances del moviment independentista, si bé no s’està de valorar-ne l’anhel de llibertat, expressat sempre de manera pacífica -enjogassada fins i tot-, alhora que posa en relleu com la identitat catalana s’ha anat reforçant en tot i pertot arreu, des dels clubs de futbol fins al món de l’alta cuina, des dels Xiquets de Valls fins a la Patum bergadana.

NADAL i FARRERAS, JOAQUIM: “La ruptura municipal de 1979”, L’Avenç: Revista d’història i cultura, Núm. 465, p. 42-51, 2020: Cloenda del XVI Congrés d’Història de Barcelona

NADAL i FARRERAS, JOAQUIM: Catalunya, mirall trencat, Pòrtic Edicions, 2018, 112 pàg.

SANDRINE, MOREL: En el huracán catalán: una mirada privilegiada al laberinto del procés, Traducció de Lara Cortés, Barcelona, Planeta, 2018.

Sinopsi: Al llarg de la convulsa tardor política del 2017, els corresponsals a Espanya van gaudir d’una mirada privilegiada sobre els esdeveniments que es van produir abans, durant i després del referèndum català de l’1 d’octubre. En primer lloc, perquè el mateix executiu català els va donar un protagonisme important de cara a internacionalitzar el conflicte. I, en segon lloc, perquè contemplaven els fets des de la perspectiva única que dona la manca de vinculació emocional. Sandrine Morel, corresponsal de Le Monde a Espanya, explica en aquest llibre la seva versió del que ha passat amb informació de primera mà i amb un resultat sorprenent. A l’obra es reprodueixen declaracions dels protagonistes desconegudes fins aquell moment. Encara que no és aquesta una anàlisi asèptica. La visió de Morel és crítica i mordaç, i posa en evidència les estratègies de manipulació i mobilització dutes a terme per les parts, alhora que dona la seva pròpia versió dels fets sobre els veritables motius ―històrics, polítics i econòmics― que van confluir en el procés.

Presentació del llibre “Vençuda però no submisa: la Catalunya del segle XVIII”

16 Setembre 202315 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 18 Setembre 2023 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la presentació del llibre de Joaquim Albareda Vençuda però no submisa: la Catalunya del segle XVIII , edicions 62, 2023.

Presentació a càrrec de Joaquim Nadal, historiador i conseller de Recerca i Universitats.

Acte en col·laboració amb Edicions 62

Una nova mirada al segle XVIII català

Un llibre d’història sobre el segle XVIII català per un dels grans historiadors actuals. Una nova visió de conjunt del segle.

Sinopsi: La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats. L’historiador Joaquim Albareda ofereix, doncs, una nova visió de conjunt del segle que desmunta molts tòpics.

Joaquim Albareda

És catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de La guerra de Sucesión de España (2010). Ha sigut director de les obres col·lectives Catalunya, nació d’Europa, 1714-2014 (2013), i Catalunya als ulls del món (2022). Ha coordinat els llibres Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX) (2001), El declive de la monarquía y del imperio español. Los tratados de Utrecht (2015). Amb Manuel Herrero (eds.), Political Representation in the Ancien Regime (2019). I amb Núria Sallés: La reconstrucción de la política internacional española. El reinado de Felipe V (2021).

Director del Curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món que tindrà lloc durant el darrer trimestre de 2023, del 3 d’octubre al 13 de desembre. Vegeu informació aquí

Més informació

JOAQUIM ALBAREDA SALVADÓ. Historiador i autor de Vençuda però no insubmisa “El règim sempre va desconfiar dels catalans”. LA REPÚBLICA. El PUNT AVUI 8 de setembre de 2023 aquí

Joaquim Albareda ens presenta l’assaig històric Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII. 12/09/2023 Xavier Graset conversa amb Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna. Més 324 Aquí