Dilluns 13 d’abril a les 17h, sala Pompeu Fabra. Tertúlia Amics de la Història. Comprensió de Veneçuela: una aproximació, amb Alejandro Padrón, escriptor veneçolà i autor d’Escuela para pobres, editorial Mondadori.
La tertúlia s’iniciarà amb una conversa entre Alejandro Padrón i Miquel Nistal, docent i adjunt de la Secció d’Història.
Inscripció obligatòria a historia@ateneubcn.cat
La tertúlia disposa de 35 places amb prioritat a les persones sòcies de l’Ateneu (30 places)
Una de les novel·les de l’escriptor veneçolà Alejandro Padrón, Escuela para pobres, publicat per Editorial Mondadori a Caracas l’any 2009, serà el punt de partida d’una conversa, entre l’escriptor i l’ateneista i membre de la Secció d’Història Miquel Nistal a través de la qual, l’autor ens endinsarà en la història recent de Veneçuela, el paper crucial del petroli en aquest país sud-americà que ha condicionat el seu desenvolupament al llarg de tot el segle XX i que continua sent clau en l’actualitat, així com la seva posició geoestratègica en el “pati del darrere” de la gran potència nord-americana.
Alejandro Padrón, escriptor, doctor en economia per la Universitat de la Sorbona de París, màster en administració de la indústria petroliera al Regne Unit, fou ambaixador de Veneçuela a Líbia.
Escuela para pobresés la història de Gerardo Almeida, un jove burgès hereu, i la dels seus companys de classe social i condició: Rosa Engaño, Mariíta Dispendiosa, Pedro Avaro, José Corrupto i Luis Triquiñuela els quals empesos pel clima d’exaltació de la pobresa dominant al país, “ser ric és dolent” les culpes familiars, decideixen inscriure’s en una escola per a pobres per aprendre i preparar-se per a la vida i l’experiència de la pobresa. Formats i graduats entre altres, en estudis com a Fonaments de l’odi, Meditació i evasió, Incultura induïda, Elements del furgar i Salut minimalista, es transformen en veritables pobres del sistema polític i social dominant, i es traslladen a viure a barris d’extrema marginalitat i inseguretat personal i col·lectiva, enmig d’un creixent vital. Enfrontats a la vida dura i violenta de la pobresa, Gerardo Almeida i els seus amics, es veuen obligats a sobreviure en condicions infrahumanes al mig de les històries plenes d’amor i humor, tendresa i ironia, crueltat i solidaritat, amb components tràgics i còmics, que conformen un lúcid i necessari retrat literari d’avui i d’urgència de Veneçuela. Amb aquesta admirable primera novel·la Alejandro Padrón apareix com un escriptor en plena maduresa, en possessió de nous i variats registres narratius: el realisme dur i la prosa poètica, el discurs sociològic i la crònica periodística, capaç de recrear amb la seva escriptura poderosa i eficaç els somnis i les misèries de la vida.
Dimarts 13 de gener a les 19h, sala Pompeu Fabra. Tertúlia Debat Nacional. “República o decadència”. Tertulià convidat, Joaquim Franch Sabrià, escriptor i autor de República o decadència. Un manifest vitalista. Voliana edicions, 2025
Coordinació de Debat Nacional: Carme Adzerias i Jordi Papell. Amb la col·laboració de Joan Solé Camardons de la Secció d’Història.
Inscripció obligatòria a adzeriasmanresa@gmail.com
República o Decadència. Un manifest vitalista
Aquest és un llibre que, partint d’una anàlisi descarnada i succinta del moment crític que viu Catalunya com a subjecte polític, no defuig l’atreviment d’aportar una proposta innovadora tant en termes estructurals com estratègics. El talent i l’activisme, dos dels principals eixos que configuren un esperit vitalista en la cultura política d’un país, han de permetre imaginar una sortida urgent del pendent que actualment ens porta cap a la decadència.
«En el moment que l’independentisme català impugna el nucli fonamental de la raó d’Estat espanyola, emergeix allò que en Joaquim Franch, en aquest llibre que tinc l’honor de prologar -República o decadència. Un manifest vitalista- denomina Estat-monstre. És el Leviatan de Hobbes, que Jaume Vicenç Vives va qualificar de Minotaure o que, recentment, la premsa política ha batejat com a Deep State o Estat profund. Ens referim a la cara B d’una estructura estatal que opera en múltiples dimensions, al marge dels controls institucionals, lluny del joc democràtic i amarada d’una violència soterrada, sorda, omnipresent i letal. (…) De les tres maneres d’afrontar un conflicte que l’economista Albert Hirschman ens proposa -sortida, veu i lleialtat- l’Estat espanyol només ens n’ha deixat una. Les altres dos han estat explorades durant segles amb èxit escàs. O pitjor: amb submissió, repressió i violència. Marxar és l’únic camí possible. I és en aquest punt que el manifest que ens proposa en Joaquim Franch assoleix tota la seva força narrativa, documentada, argumentada, esperançadora. No tot està perdut» Damià del Clot Trias
Joaquim Franch i Sabrià
(Girona, 1958) és llicenciat en Ciències Químiques (UAB), postgraduat en Biotecnologia Alimentària (UPC) i màster en Gestió Gerencial (EADA). També és autor del llibre Abans de fer política (2017), una reflexió de fons sobre el poder polític i la condició humana, i d’un assaig sobre la creativitat, Freedom and Other Keys to Creativity (2022).
Dilluns 12 de gener a les 17h, sala Pompeu Fabra. Tertúlia Amics de la Història. El Pistolerisme a Barcelona (1917-1923).
Tertulià convidat: David Revelles, periodista i coautor del llibre: El Pistolerisme a Barcelona (1917-1923). Laberint de sang i plom.
Presenta: Josep Sauret, historiador de la Secció d’Història
Inscripció obligatòria a historia@ateneubcn.cat
El Pistolerisme a Barcelona (1917-1923). Laberint de sang i plom
Quan a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial encara morien milers d’homes, Barcelona, èbria per una riquesa desmesurada i obscena derivada dels negocis associats al conflicte bèl·lic, es va convertir en una ciutat corcada per un terror intens i desmesurat, un escenari de mort que va arrabassar centenars de vides en una espiral de violència infinita.
Havia començat el pistolerisme (1917-1923), el regnat de les pistoles Star i Browning, d’una violència extrema, en què cada dia moria algú cosit a trets als carrers d’una Barcelona on convivien el miratge de nits eternes als cabarets i music-halls de la Rambla o del carrer del Conde del Asalto –de xampany francès, prostitució de luxe, coc aïna i foxtrot– i la pobresa extrema de la classe treballadora. El pistolerisme a Barcelona. Laberint de sang i plom (1917-1923) recupera aquella guerra soterrada que mai no es va estudiar als llibres de text.
Periodista especialitzat en divulgació històrica i periodisme de viatges, col·labora amb diaris i revistes com El País i Condé Nast Traveler. És professor associat a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i en el Màster de Periodisme de Viatges de la UAB. Creador de rutes històriques a Barcelona, entre elles, «Pistolers de Barcelona (1917-1923)», col·labora amb institucions com el Museu d’Història de Catalunya o el Reial Cercle Artístic en la divulgació del patrimoni cultural i històric de la ciutat.
Més informació sobre el pistolerisme a l’Ateneu Barcelonès
Francesc Layret en el temps del pistolerisme, 15 d’abril de 2021, Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, a càrrec de Vidal Aragonés i Chicharro, advocat, professor, polític i autor de l’obra “Francesc Layret. Vida, obra i pensament”.
L’era dels atemptats (1892-1896). Cicle “Violència política i social a Catalunya i a Espanya (1868-1923)”, 18 de febrer de 2021, Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, a càrrec de Teresa Abelló i Güell, historiadora, professora titular de la UB.
El primer feixisme espanyol i la Catalunya del pistolerisme, 17 gener de 2024, Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès) a càrrec de Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors d’El fascio de las ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, Ed. Pasado y Presente, 2023. Presenta: Miquel Nistal, ponent adjunt d’Història de l’Ateneu.
Dimarts 1 d’abril, 11-13h a l’auditori Oriol Bohigas. Introducció general: en què consisteix la contemporaneïtat. Ponent: Jordi Casassas Ymbert, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i director acadèmic del curs.
Imatge principal: Cottonopolis és un nom donat a la ciutat de Manchester, a Anglaterra. Denota una metròpoli de cotó i fàbriques de cotó, inspirada per l’estatus de Manchester com a centre internacional de les indústries de processament del cotó i tèxtil durant aquesta època. http://www.goodallartists.ca/images/manchester-from-kersal-moor-wyld-.jpg
Curs per a persones sòcies (75 €) o no socis (150 €) per a les 10 sessions de l’1 d’abril al 3 de juny cada dimarts de 11-13h. Més informació al Blog d’Història
Jordi Casassas Ymbert, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona: “En què consisteix la contemporaneïtat”. 1a. sessió del Curs “Les claus del món contemporani 1848-1945”. 1 d’abril 2025. Ateneu Barcelonès.
SESSIÓ 1: “INTRODUCCIÓ GENERAL: EN QUÈ CONSISTEIX LA CONTEMPORANEÏTAT”
Ponència de JORDI CASASSAS
Redacció d’aquests apunts: Miquel Nistal
Coordinació del curs: Joan Solé Camardons
INTRODUCCIÓ
L’objectiu clau del curs és subministrar les bases per a entendre (o aproximar-nos) al món actual. En cada període de la història de la humanitat la idea de contemporaneïtat, en el sentit de les coses coetànies, ha estat important per a la determinació de la vida col·lectiva. Hi ha un moment de la història on aquest concepte de contemporaneïtat s’acota, i això coincideix amb 1918 i el final de la Primera Guerra Mundial; és en aquest moment quan es comença a parlar de contemporaneïtat com a període històric diferenciat. La guerra va suposar un xoc enorme i inesperat per a la societat de l’època i la convulsió que va desencadenar va ser terrible. Després es dirà que la política no va saber aturar el conflicte. El referent històric del moment era la darrera guerra franco-prussiana de 1870, un conflicte breu i localitzat que donà lloc a l’inici de la transformació geopolítica a Europa. Un altre referent era la guerra civil americana (1861 – 1865) però aquest era vist com un conflicte allunyat de la realitat europea. La Gran Guerra del 14 (anomenada així en un començament), va esdevenir una guerra total, la primera al món occidental, amb un impacte brutal en la mentalitat europea i en la historiografia que es preguntava com era el món que havia portat al desastre i qui o quins van ser els responsables de tot plegat.
A partir d’aquí, i sobretot, després del convuls període de 1919 a 1945 es pensa que no es pot interpretar el món només en clau política sinó que cal incorporar els estudis econòmics i socials. L’escola francesa dels Annales d’histoire économique et sociale és un bon exemple d’aquest canvi de paradigma. Creen una revista l’any 1929 amb el mateix nom que va trencar radicalment amb la historiografia tradicional per insistir en la importància de tenir en compte tots els nivells de la societat i considerar tots els aspectes que portin a conèixer l’ésser humà en tota la seva plenitud. Va insistir, a més, en el caràcter col·lectiu de les mentalitats. Rebutjà el marxisme, i va treure importància als factors materials com a menys importants que el marc mental (Mentalités), que és considerat el nucli de les decisions.
UNA PRIMERA APROXIMACIÓ A LA CONTEMPORANEÏTAT
La qüestió més important és acordar en funció de què podem parlar d’una època contemporània, o sigui, la nostra. Tot dependrà de l’escola historiogràfica que hom consideri i de les preocupacions del moment històric des del qual es fa la perspectiva: no serà el mateix fer-ho des de l’any 1918, 1945 o 1960, per posar tres moments clau de la nostra història recent. En cada moment, els historiadors es fan preguntes diferents i van canviant els punts de vista amb el temps.
L’objecte d’estudi varia en cada moment històric i, a més, cal tenir en compte que l’escala de valors va variant amb el temps. És important aproximar-nos a la realitat sense fer massa presentisme històric, actitud que consisteix a interpretar el passat a partir de les experiències i actituds del present, cosa perillosa que porta a un revisionisme històric negatiu. Des de fa unes dècades s’ha fet una divisió entre el “món contemporani” i el “món actual”. Caldrà acotar els termes i els elements que utilitzarem per a fer les oportunes divisions i caldrà preguntar-se si aquestes es poden mantenir al llarg del temps.
Una acotació clàssica és la que s’ha utilitzat en la programació del nostre curs que es basa a considerar com a inici de la contemporaneïtat l’any 1848 amb el gran període revolucionari que s’estengué per bona part d’Europa en aquelles dates. No tothom hi està d’acord. En la historiografia del segle XIX, l’inici de la revolució francesa marcava el moment inicial amb la irrupció del món liberal que acompanya el capitalisme. Però el liberalisme és un procés llarg o molt llarg que no substitueix radicalment el món antic sinó que s’acaba plasmant finalment com una síntesi entre el nou món liberal i el vell derivat de l’Antic Règim.
El llibre d’ArnoMayer (1926 – 2023) La persistencia del Antiguo Régimen(1984) incideix en aquesta idea força agressiva, que ens diu que fins a la Gran Guerra, molts elements antics hi pervivien; així, l’exèrcit francès de 1914 tenia un cos d’oficials que era majoritàriament d’extracció aristocràtica, cosa que també passava amb el cos diplomàtic de molts països europeus.
EL MÓN CONTEMPORANI SEGONS BARRACLOUGH
Geoffrey Barraclough (1908 – 1984) va ser un historiador britànic medievalista que evolucionà cap a la història contemporània. El seu llibre Introducción a la Historia Contemporánea, va ser un llibre d’èxit acadèmic a nivell mundial. Publicat l’any 1964, les seves idees obeeixen a reflexions fetes l’any 1956; són els grans conflictes i fets al món els que guien la seva reflexió: el final de la Segona Guerra Mundial (1945), la mort de Stalin i el final de l’estalinisme (a partir de 1953), la crisi colonial del canal de Suez i l’ocupació del Sinaí per Israel (1956), la crisi d’Hongria (1956) o el Moviment dels Països no Alineats (1961). Barraclough és qui fa la primera síntesi després del desastre de 1914 – 1945 preocupat per entendre què és la contemporaneïtat i la seva periodització.
Parteix d’estudis previs com els de l’historiador suís Jacob Burckhardt (1818 – 1897) que havia estat mestre de Nietzsche i que en el seu llibre de 1860 La cultura del Renacimiento en Italia, traduït al castellà el 1999, havia escrit que la part més important del treball d’un historiador era plantejar-se bones preguntes i situava l’inici de la contemporaneïtat amb la Revolució Francesa. Barraclough situa l’inici de la contemporaneïtat el 1870 amb la Guerra francoprussiana, tot justificant-ho amb l’argument que la guerra i, sobretot, la segona revolució industrial iniciada també en aquestes dates, ho modificarà tot ja que els canvis científico – tecnològics associats provocaran un creixement demogràfic disparat i l’aparició de la societat de masses, un nou escenari internacional derivat de la guerra franco-prussiana i uns intents fracassats de regular el creixent i expansiu colonialisme europeu.
L’any 1890 hi ha un punt d’inflexió molt important quan el kàiser alemany Guillem II acomiada Bismarck, polític obsessionat amb l’estabilitat i el substitueix per polítics més d’acord amb la visió que el kàiser tenia del món: agressiva, colonialista, imperialista i aliena totalment a l’estabilitat. També despatxa l’envellit Moltke, el general artífex de les victòries militars que generarien el nou Reich alemany en les guerres a Dinamarca, Àustria, Itàlia o França. En el seu discurs de comiat, Moltke avisa que les guerres del futur seran molt diferents, que implicaran globalment la indústria i els països sencers i que comportaran l’extermini total de l’enemic i acaba: “Ai, de qui faci una guerra així”.
L’obra de Barraclough va estar molt influenciada per un llibre de John Maynard Keynes (1883 – 1945) el gran economista britànic que l’any 1919 assistí formant part de la delegació britànica a les sessions de la Conferència de París posterior a la Gran Guerra. Keynes se’n va de París perquè no li fan cas i escriu el referit llibre el mateix any, Las consecuencias económicas de la paz, amb traducció castellana l’any 1920 on explicava la seva disconformitat amb el règim abusiu d’indemnitzacions i reparacions que s’imposaven a Alemanya, que considerava una «pau cartaginesa», en un món econòmic totalment interdependent. Vaticina que si s’escanya econòmicament Alemanya, això provocarà una depressió econòmica extraordinària i que la sortida germànica serà posar-se en mans d’un dictador salvador. El balance of powers (o equilibri de poder en les relacions internacionals) a Europa era clau, segons Keynes, per a mantenir l’estabilitat i no provocar més guerres o l’empobriment de tots; la Pau de Versalles que sortí finalment ho va enfonsar tot.
Un altre autor important en els posicionaments de Barraclough és Karl Polanyi (1886 – 1964), antropòleg austrohongarès autor de La gran transformación de l’any 1944 on explica els orígens econòmics i polítics de la nostra època i on critica, tant el sistema liberal capitalista com el comunista; això ho va situar el centre de les discussions del període posterior a la Segona Guerra Mundial sobre el futur de l’organització econòmica i política.
Barraclough observa un punt d’inflexió històric al voltant de 1961: la presidència de Kennedy, la propera emergència de Bréjnev a la URSS, tot i que en aquests moments l’home fort soviètic sigui encara Khrusxov, la crisi dels míssils a Cuba, l’inici de la cursa espacial, l’inici preparatori del Concili Vaticà II, el Tractat de Roma o els primers passos cap a la revolució electrònica, marquen aquesta inflexió sobre la qual no s’atreveix a fer prediccions de futur, tot i que hi veu una frontera històrica ben definida.
EL MÓN CONTEMPORANI SEGONS HOBSBAWM
L’historiador britànic Eric Hobsbawm (1917 – 2012) fou un dels historiadors més influents de la segona meitat del segle XX. La seva perspectiva marxista materialista impregna la seva obra, tot escrivint amb una amplitud mundial ja que disposava d’un equip d’adjunts i estudiants d’alt nivell. El seu nombrós equip cercava i publicava de manera molt exhaustiva i rigorosa i ell disposava de tots aquests materials de primera que explicava en obres d’una forma molt directa i fàcil de llegir. La seva cèlebre trilogia està integrada per tres llibres clau per a entendre la seva comprensió i situació de la contemporaneïtat:
La edad de la revolución. Europa 1789 – 1848, publicat el 1962 i amb traducció castellana de 1997.
La edad del capital 1848 – 1875, publicat el 1975 i traduït al castellà l’any 1988.
La edad de los extremos: el corto siglo XX 1914 – 1991 publicat el 1991 i en versió castellana de 1998.
El tercer llibre sobre el “curt segle XX” (el concepte no és d’Hobsbawm sinó de l’historiador hongarès Ivan T. Berend), està escrit sota el profund impacte que li va causar la caiguda de l’URSS l’any 1991 i ell defineix un segle que coincidiria amb l’existència del socialisme d’estat (1914 – 1991) i que inclouria les dues guerres mundials, els feixismes d’entreguerres i la Guerra Freda. Aquests processos, de gran impacte historiogràfic, són els que, en la seva interpretació, definirien el segle XX.
L’any 2000 a The New Century fa una revisió del segle curt i del llibre anterior dels Extrems. Explica que la continuació seria l’època de la globalització extrema, d’una evolució del nacionalisme més agressiu, posant en qüestió la democràcia liberal, tot generalitzant la violència política en les relacions internacionals i expressa la seva inquietud pel sistema de relacions internacionals entre estats que fins aleshores s’havien regit pel colonialisme i el terrorisme nuclear, tot expressant la crisi dels estats – nació clàssics amb els canvis del sistema de partits, les guerres asimètriques amb massacres, genocidis i neteges ètniques que formen masses ingents de refugiats, l’augment de la xenofòbia, els extrems religiosos i culturals polítics. Aquests canvis substantius són motivats, a ulls de Hobsbawm, per la por i la rellevància màxima de l’individualisme.
Finalment en una publicació pòstuma de l’any 2013 trobem les darreres reflexions a Fractured Times: Culture and Society in the 20th Century. Hi ha una versió en castellà: Un tiempo de rupturas. Sociedad y cultura en el siglo XX. En aquest llibre analitza el seu segle curt però tirant una mica enrere en el punt de partida per examinar les condicions que van propiciar el gran creixement cultural de la Belle Époque i van albergar les llavors de la desintegració, des del capitalisme paternalista fins a la globalització i l’arribada d’una societat de consum de masses. Hi explica la fractura cultural i artística produïda en una societat desorientada que només mira endavant sense saber on anar com obrint un període de transició indeterminada. El nou segle XXI seria doncs el final del cicle de superioritat de la civilització burgesa europea. Aquest cicle s’havia iniciat a finals del segle XIX fruit de l’impacte de la revolució cientificotècnica, amb un cicle productiu depredador i un sistema polític i institucional d’unes elits que no han sabut assumir l’ascens de les masses ni el xoc entre els estats – nació i la globalització. Per tant, Hobsbawm introdueix alguns matisos als seu “segle curt” i tira una mica enrere en el temps, fins a la Belle Époque o ben bé de la dècada dels 70 del segle XIX per a argumentar els orígens del “segle curt”.
El final d’aquest segle XX curt, Hobsbawm el situa amb la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, però ell determina un punt d’inflexióanterior important amb la crisi energètica del 1973 derivada de la Guerra del Yom Kippur i els processos posteriors que d’alguna manera pengen d’aquesta crisi: l’augment incontrolat de les companyies multinacionals que escapen del control dels estats – nació, la deslocalització industrial, l’extensió del fordisme (els processos de fabricació massiva en sèrie) a Àsia, l’eixamplament de les diferències socials, la derivada crisi dels estats – nació i del sistema de partits i la crisi de l’humanisme i la modernitat.
El doctor Casassas fa un afegitó important a tot l’anterior i és que cal tenir en compte que el mateix any 1973 comença a Hèlsinki la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE) que incloïa tots els països d’Europa i Turquia (excepte Albània i Andorra) amb la URSS, els EUA i Canadà. El tancament de la conferència el dia 1 d’agost de 1975 acabava amb un text conjunt de deu punts, els més importants dels quals parlaven de l’abstenció de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força, la inviolabilitat de les fronteres, la necessitat de mantenir la integritat territorial dels estats, el respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals. Alguns d’aquests acords grinyolaven amb la realitat geopolítica del moment (la guerra invasiva del Vietnam pels EUA o el poc respecte a les llibertats polítiques al bloc comunista), cosa que indicava la voluntat d’inici del final de l’etapa de la Guerra Freda, o, si més no, intentar acabar amb la lògica d’aquest conflicte en un moment en què la Unió Soviètica ja donava mostres de fallida econòmica i institucional i els EUA carregaven amb una derrota militar al Vietnam.
ELS LÍMITS DEL MÓN CONTEMPORANI I DEL MÓN ACTUAL: NOVA REFLEXIÓ
¿Quan van prendre cos els principals elements que caracteritzarien aquest segle XX que s’ha intentat delimitar cronològicament i temàticament? Quins van ser els eixos fonamentals en vista de l’evolució de l’actual període definit com de transició que ens determina actualment? Quina consciència es va tenir, en cada un dels finals de segle —el del XIX i el del XX— de l’existència d’una sèrie de factors que diferenciaven una època de l’altra?
Abans d’entrar a parlar de la transició posterior al segle XX, creiem que la periodització del món contemporani començaria el 1848 que representa a tota Europa (amb les excepcions d’Espanya, Rússia o Gran Bretanya que en això portava una història pròpia) una onada revolucionària que donaria lloc als nacionalismes, al socialisme, la democràcia representada pels liberals demòcrates més radicals amb la participació (masculina això sí) en la vida pública i el desafiament de l’estat – nació a la pervivència dels imperis. La publicació en aquesta data del Manifest comunista de Marx i Engels, dona peu a un programa socialista nou, revolucionari i transformador radical del món. Per la seva banda els nacionalismes emergents impulsaran la fi dels imperis i es configuraran nous estats. Ara bé, les revolucions de 1848 van ser totalment derrotades en el seu moment, amb l’excepció parcial de França que incorpora alguns matisos revolucionaris. Però els que guanyen defensant l’statu quo hauran de tenir en compte les fortes pressions del “nou” que ve; per tant el futur serà la síntesi de coses velles i noves.
Cap a 1870 comencen a notar-se els canvis acumulatius que comentàvem al paràgraf anterior. A partir d’aquí es poden definir deu elements que s’inicien o en deriven de la situació social, política i econòmica del 1870:
Primer: La segona revolució industrial i la revolució cientificotècnica: molts avenços d’aquesta darrera tindran una aplicació social molt ràpida. Dos exemples: les vacunes que tindran un fort impacte en l’augment de la demografia o els ascensors que canviaran la fesomia i la distribució social dels habitatges, cas paradigmàtic de l’Eixample barceloní que veurà com els bons burgesos abandonen els principals dels blocs d’habitatges per buscar els pisos superiors més lluminosos i als quals es podia accedir còmodament amb el nou invent. Amb l’electricitat i el petroli hi haurà un nou desenvolupament de les indústries químiques i les electroquímiques.
Segon: L’explosiódemogràfica: Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica.
Tercer: La revolució urbana i la societat i cultura de masses: lligada a la revolució cientificotècnica; si abans la població europea era bàsicament rural, amb els canvis esdevingué predominantment urbana. El nombre de nuclis de població aïllats s’anà reduint cada cop més i, conseqüentment, es reduí també la incidència de l’endogàmia. La gent agrupada en nuclis immensos amb problemes comuns desenvolupen consciència de grup i ganes de participar-hi.
Quart: Explosió del nacionalisme de masses: caldrà nacionalitzar les masses i això serà una tasca de cada estat – nació. Que la gent de cada estat se senti patriota del seu estat i, arribat el moment, identifiqui com a enemics els d’un altre estat per sobre de la pertinença internacional a una classe social obrera. L’inici de la Gran Guerra serà la prova de foc que validarà tot això.
Cinquè: L’hegemoniade l’estat: sense un domini hegemònic de l’estat sobre la societat, no s’hagués pogut fer la Primera Guerra Mundial. La formació de cossos de funcionaris especialistes, ben coordinats i la seva intervenció en tot el que feia o pensava la gent.
Sisè: La consolidació als estat del primer món del liberalisme democràtic: S’estendrà el sufragi universal (masculí) per molts països abans de la Primera Guerra Mundial, cosa que anirà acompanyada d’un bon increment de la corrupció ja que les elits intentaran de totes les maneres el control sobre el cos electoral.
Setè: La irrupció de l’alternativa socialdemòcrata: en els països més desenvolupats, com Alemanya, l’obrerisme amb el sindicalisme de masses optaran per l’entrada al joc electoral en la creença que les majories propiciades per les masses de treballadors podrien permetre els canvis i la intervenció política de manera gradual. Posteriorment apareixerà la via rupturista i revolucionària, els bolxevics que originaran un canvi de soca-rel del sistema a Rússia i que intentaran mundialitzar la revolució tot estenent-la a Alemanya el 1918 – 19. Aquí s’encendran totes les alarmes de les elits. La revolució alemanya serà aixafada amb facilitat i això farà que el canvi bolxevic quedi limitat a la Rússia revolucionària.
Vuitè: Consolidació de la violència moderna: Al segle XIX, la gran violència queda lluny, en el món colonial força violent, però sense visualització directa en els societats metropolitanes. El desenvolupament dels periòdics amb tirades massives a baix cost i la fotografia mostren a Europa les grans massacres que es duen a terme en llocs allunyats. El colonialisme es ven com una forma de portar el progrés a llocs llunyans i a gent per civilitzar a base de pals. La Gran Guerra portarà la violència i les matances a gran escala, de manera massificada, quotidiana i aquesta cultura violenta s’ampliarà amb els conflictes posteriors del segle XX.
Novè: La mundialització: el procés pel qual els fenòmens polítics, econòmics, socials o culturals esdevenen d’àmbit mundial. Això representarà l’entrada en crisi i el final del concepte eurocèntric que equiparava Europa amb el món.
Desè: La crisi del món positivista: Amb la progressiva irrupció del vitalisme i el relativisme. Ara entre en joc la subjectivitat que ho qüestiona tot.
En resum, es pot dir que pels voltants de 1848, ja s’insinua l’auge de la civilització industrial amb una classe potent, la burgesia i uns transports cada cop més importants que possibilitaran els moviments de població necessaris per a la urbanització. No serà fins vint anys més tard que la combinació de tots els factors que hem vist no va produir el canvi fonamental: la modificació dels hàbits socials i de percepció de la realitat que feren imprescindible una nova organització social, política i institucional, tot disparant la velocitat en els canvis i l’agressivitat, cosa que propiciaria la cursa d’armaments.
A la vista de tot el que hem anat desenvolupant es poden fer perioditzacions del món contemporani entre 1870 i 1973 -1991. Hobsbawm parla de subperíodes del seu “segle curt” com l’època de les catàstrofes, l’edat d’or (del capitalisme) i l’època final de crisi. El doctor Casassas proposa la seva periodització:
1870 – 1913: Anys de la tensió de la modernitat.
1914 – 1945: Anys de l’horror i de la guerra dels trenta anys del segle XX (tot fent el paral·lelisme amb la Guerra dels trenta anys del segle XVII). Aquí s’inclouen les dues guerres mundials i el violent període d’entreguerres.
1945 – 1973: Anys de la Guerra Freda i de la tensió globalitzadora.
1973 – 1989: Anys en què es produeix la crisi del segle XX que acabarà amb el col·lapse dels països del socialisme real europeu i de la URSS.
1989 – ?: Anys d’una llarga transició no sabem ben bé cap a on. Ara podríem dir que avancem cap una societat post-democràtica, però potser és massa aviat per a fer una afirmació com aquesta, però el cert és que cada vegada més hi ha un nombre creixent de països on les limitacions democràtiques es van consolidant.
Bibliografia bàsica general recomanada pel professorat i disponible a la Biblioteca Ateneu Barcelonès [BAB]
CASASSAS YMBERT, Jordi (coord.): La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013, 2005 (1a edició), 695 pàg. [BAB]
CASASSAS YMBERT, Jordi: “Interpretant el segle XX. Primera aproximació” Cercles: Revista d’Història Cultural. Núm. 22, 135-159, (2019): DOI: https://doi.org/10.1344/cercles2019.22.1005
FONTANA, Josep: El siglo de la Revolución. Una història del mundo desde 1914. Barcelona, Crítica, 2017, 802 pàg. [BAB] Ressenya
GRASS, Günter: El Meu segle. Traducció de Pilar Estelrich, Ed 62, 1999, 357 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J.: Historia del siglo XX : 1914-1991; Traducció de Juan Faci, Jordi Ainaud i Carme Castells, Barcelona, ed. Crítica, 1995, 614 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del capital 1848 – 1875. Ed Labor, 1998, 358 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del Imperio 1875-1914. Ed. Crítica, 2014, 392 pàg. [BAB]
JUDT, Tony: Sobre el olvidado siglo XX. Ed. Taurus, 2008, 489 pàg. [BAB]
JUDT, Tony; SNYDER, Timothy: Pensar el segle XX. Traducció de Miquel Izquierdo i Núria Parès, La Magrana, 2012, 509 pàg. [BAB] Programa Mil·lenium, TV3, 2012
MAZOWER, M. : La Europa negra. Des de la Gran Guerra hasta la crisis del comunismo, Ed. B, 2001, 512 pàg.
MAZOWER, M.: El Imperio de Hitler: Ascenso y caída del Nuevo Orden europeo, Traducció d’Enrique Herrando, Ed. Crítica, 2008, 956 pàg. [BAB].
TODOROV, Tzvetan: Memoria del mal, tentación del bien : Indagación sobre el siglo XX, Traducció de Manuel Serrat Crespo. Ed. Península 2002, 377 pàg. [BAB]
Version 1.0.0Version 1.0.0Version 1.0.0
Jordi Casassas i Ymbert
Historiador i catedràtic emèrit de la UB. Doctorat en història contemporània el 1977 amb la tesi Jaume Bofill (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política, ocupà la càtedra de la mateixa matèria a la Universitat de Barcelona des de 1990.
Va ser codirector del Diccionari d’historiografia catalana i de la «Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català». Per la seva obra El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats va rebre el Premi Ramon Trias Fargas 2004.
També és autor, entre altres obres, de La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme (2017), La nació dels catalans: el difícil procés històric de la nacionalització de Catalunya (2014), El canvi cultural del segle xx (2014), Les identitats a la Catalunya contemporània i La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (2009), El futur del catalanisme (1997), Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920) (1989) i La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (1983). També destaquem la coordinació de La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013.
Com a soci de l’Ateneu Barcelonès havia estat vocal entre els anys 1987-1991; i president en dos mandats entre el 2014 i 2021. Institució sobre la qual té escrits dos llibres: Història de l’Ateneu Barcelonès. Dels orígens als nostres dies (1986) i director de l’obra Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006).
Entre les seves línies de recerca destaquen: Història política i cultural de les institucions, nacionalismes i catalanisme. El problema polític de les identitats nacionals a l’espai mediterrani contemporani.
És també director de la revista Cercles. Revista d’Història Cultural; és portaveu del Grup d’Estudis d’Història Cultural i dels Intel·lectuals (GEHCI) vinculat a la Universitat de Barcelona des de 1989. Des de 2012 és membre numerari, de l’Institut d’Estudis Catalans. I rector de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) des de 2016.
Centre d’Interès de la Biblioteca de l’Ateneu “Curs Aula Ateneu”
La Biblioteca de l’Ateneu ha preparat una bibliografia general i també de la segona meitat del segle XIX del Curs “Les claus del món contemporani 1848-1945” que podeu consultar al catàleg de l’Ateneu o veure directament a la Biblioteca aquÍ
Dimecres dia 5 de febrer, a les 18.30h, a l’auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès es projectà el documental “FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció”, seguit d’una taula rodona amb cinc dels onze entrevistats.
L’acte fou presidit per Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès, Xavier Menéndez, director general de Memòria Democràtica de la Generalitat i Pedro Barbado, responsable de Memòria Democràtica de la Diputació de Barcelona, que donen suport al projecte Memorial Ateneu 2024. La periodista Rita Marzoa conduí l’acte i la taula rodona.
Durant l’acte es projectà el documental FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció (30 minuts) que mostra el debat sobre la Memòria Democràtica i la Transició de vuit ateneistes, de dos historiadors i d’un escriptor.
El Memorial Ateneu 2024 és un projecte de recerca i divulgació de memòria democràtica, que recull en un documental una selecció de vuit entrevistes a persones ateneistes de tres generacions diferents, sobre la seva memòria personal i familiar de la dictadura franquista i de la transició.
Vegeu el documental “FEM MEMÒRIA. Una transició en construcció“
Procés participatiu
Abans de seleccionar els ateneistes es va obrir un procés participatiu, amb una enquesta en línia que coordinà Josep Ribó, ateneista i director de l’Institut Opinòmetre sobre “Memòria i Història sobre la dictadura franquista i la transició” adreçada a totes les persones sòcies que tingué una acollida de 328 respostes, de les quals més de 80 mostraren el seu interès per participar activament en el documental. Després d’un segon procés auto selectiu hi hagué una vintena de socis, entre els quals finalment, en foren seleccionats vuit (tres homes i cinc dones).
Les persones sòcies que han participat al documental són: de la generació més jove, Mireia Arquijo filòloga i humanitats, Jordi Vàzquez, enginyer aeroespacial i Ariadna Romans, politòloga i filòsofa; de la generació intermèdia: Jaume Fusté, educador i professor i de la generació més gran: Elisenda Guarro, filologia romànica i professora, Joan Botella, politòleg i professor de la UAB, Lluïsa Bertran, psiquiatra i Guiomar Amell, llicenciada en Belles Arts.
El documental també recull les anàlisis dels historiadors Andreu Mayayo i Arnau Gonzàlez Vilalta i de l’escriptor Eduard Màrquez, sobre alguns dels fets polítics i socials més destacats pels ateneistes i també del paper de la memòria o de les memòries de cada generació i d’una manera especial en la transició. Quin significat té avui la mort de Franco? I l’atemptat de Carrero Blanco? Com es vincula amb Puig Antich? Què van suposar les primeres Jornades de la Dona? Què significa el silenci i la por de la població?
No tenim encara, una Història de la transició i fins fa poc teníem només unes memòries (polítiques) i de polítics que passaven com a la Memòria de la Transició. Ara comencem a tenir memòries populars sobre la transició. N’hem vist un exemple en El 47. Com diu l’escriptor Eduard Màrquez, convé tenir memòries i històries a la menuda, fetes per tota la bona gent, enfront de la Memòria i Història a l’engròs que fan els historiadors. Totes dues són necessàries i poden ser complementàries però també contradictòries. Aquest documental Memorial Ateneu 2024, vol ser una contribució a aquestes memòries i històries a la menuda.
Taula rodona amb cinc dels entrevistats
Recull bibliogràfic
En l’inici del procés participatiu, la Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu prepararen una bibliografia amb dues-centes obres sobre la dictadura franquista i la transició i tres reculls bibliogràfics específics o centres d’interès amb una sinopsi o ressenya de cada obra que es poden consultar aquí:
El projecte Memorial Ateneu 2024 ha rebut l’ajut de la Diputació de Barcelona i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Lluïsa Julià, vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès i Oriol Bota gerent, han fet el seguiment institucional i gerencial de tot el projecte que ha dirigit Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història. La selecció dels entrevistats i de continguts ha anat a càrrec de l’equip de la Secció d’Història, especialment de Narcís Argemí i Miquel Nistal. Txell Esteve és la responsable principal del guió, mentre que Iaco Rocher ho és de la realització i l’edició del documental, i Pau Torrano, ajudant de realització. Tot el projecte ha comptat també amb la participació i suport dels equips tècnics i administratius de l’Ateneu Barcelonès.
Dimarts 1 d’octubre de 2024 a les 17h a la sala Petit Ateneu tindrà lloc el Seminari de lectura del llibre de Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles.
Modera el seminari: Dolors Folch historiadora i sinòloga.
Llibre de lectura: Marco Polo: La descripció del món. El llibre de les meravelles. Introducció i traducció de Manuel Forcano. Ed. Navona, 2021, 750 pàg. Hi ha altres edicions.
Quins temes de Marco Polo van ser una novetat absoluta pels seus contemporanis i per què?
A quins temes dedica sistemàticament comentaris al llarg de tot el seu llibre i per què?
Quines religions troba en el seu viatge, què n’explica i com les valora?
Com expliques que Marco Polo no mencioni de Xina: l’escriptura xinesa, la gran muralla, el te, els peus embenats de les dones, els palets per menjar.
Mapa 1
El llibre
Fill d’una família de mercaders venecians, Marco Polo va deixar Europa amb el seu pare i el seu oncle el 1271 per iniciar un viatge meravellós per la famosa ruta de la seda fins a la Xina, governada pel gran emperador mongol Kublai Khan. Després d’un periple de vint-i-quatre anys per tot el continent asiàtic, va tornar a casa i va posar per escrit les seves aventures, que reflecteixen l’exotisme fabulós d’un Orient encara desconegut i gairebé irreal.
El resultat fou el seu llibre La descripció del món, més conegut popularment com a Llibre de les meravelles, que va deixar embadalits els seus oients i lectors. Les seves descripcions van aconseguir arrelar en l’imaginari europeu amb una força que, després de set segles, ha perdurat fins als nostres dies. Aquesta és la versió integral presentada per Francesco Ardolino i traduïda al català per Manuel Forcano.
Cites pel seminari sobre MARCO POLO: La descripció del món. Llibre de les meravelles. Traducció i introduccions de Manuel Forcano
Per a cada cita hi ha el número del capítol de Marco Polo (MP) i la pàgina de la cita (p.) que fa referència a l’edició de Proa / edició Navona.
LLIBRE I. SOBRE LES MERAVELLES DE LES REGIONS ORIENTALS
MP1, p. 33/35. Senyors, emperadors i reis, ducs i marquesos, comtes, cavallers i burgesos, i tots aquells que vulgueu conèixer les diverses races dels homes i la varietat de les diferents regions del món i ser informats de llurs usatges i costums…
MP1, p. 34/36. No va prendre notes sinó de poques coses…anotà solament alguns detalls en les seves tauletes
MP16, p. 57/60. Marco va aprendre els costums i els usatges dels Tàrtars, llur llengua i lletres…quan feia poc que havia arribat a la cort del Gran Senyor ja sabia diversos idiomes i quatre escriptures, de tal manera que podia llegir i escriure molt bé en aquelles llengües
MP16, p. 58/61. Marco prengué bona nota de totes les novetats i les coses estranyes que podia aprendre i veure, a fi de saber com explicar-les desprès al Gran Khan·
MP21, p. 73/80. Aquests tàrtars no es preocupen de saber quin Déu hom adora als seus territoris. Mentre tots siguin fidels al senyor Khan, l’obeeixin, paguin el tribut fixat i es mantinguin en pau i justícia, de la vostra ànima ja podeu fer allò que més us plagui…Feu el que vulgueu amb la vostra ànima i amb Déu, ja sigueu tant jueu com pagà, sarraí o cristià”
MP22, p. 77/83. A la frontera amb Geòrgia hi ha una fontana d’on brolla a raig fet un líquid que és talment com l’oli. Brolla tant a doll que de vegades és fàcil carregar-ne cent naus al mateix temps. No es bo per menjar però serveix per fer foc…Venen de molt lluny a cercar aquest oli i a tota la comarca dels voltants no cremen res més que no sigui això
MP27, p. 91/102. Tots els sarraïns del món volen grans mals a tots els cristians del món
MP46, p. 139/154. Adoren Mahoma …però durant tot el dia no fan sinó beure un vi cuit boníssim. Són grans bevedors i s’embriaguen amb molt plaer
MP47, p. 141/157. I en una altra muntanya de la mateixa zona [Badakshan, a Afganistan] es troben les pedres amb les quals es fa l’atzur, que és el més fi i el millor d’aquest món. Les pedres de les quals es fa l’atzur formen vetes que neixen a les muntanyes. Aquestes vetes són nomenades lapislàtzuli.
MP58, p. 164/183. Tots els idòlatres del món, quan els arriba de morir els cremen els cossos… Llurs parents fan retallar imatges pintades en fulls de paper, imatges de cavalls, de camells, de moltons i d’altres animals, així com de paper que es fa servir per fer moneda. (paper moneda). També tenen cendals (sedes) de colors diversos, vestits, objectes d’argent i tota mena de coses, tot això ho llancen al foc.
MP60, p. 171/189-190. Llarga explicació de com el Gran Khan explota l’asbesto (amiant) i com es transforma en un teixit com de llana. [en aquesta muntanya hi ha una altra veta de la qual s’extreu la salamandra (amiant), que no crema quan se la llança al foc]
MP62, p. 173-174/193-194. (al Gansu), els idòlatres hi tenen nombrosos monestirs i abadies bellíssimes, amb una quantitat enorme de ídols, alguns de grans que mesuren deu passes. Uns són de fusta, d’altres de fang, o de pedra o bé de bronze, i tots són coberts d’or i meravellosament treballats. També n’hi ha de mitjans i petits . Els ídols grans estan ajaguts, amb molts altres de petits dempeus que semblen fer-los reverències amb humilitat com a deixebles. Els ídols grans són molt més venerats que els petits. Festegen llurs ídols tal com nosaltres fem amb els nostres sants i tenen quelcom semblant al calendari, ja que les festes de llurs ídols estan disposades en dies fixos. I tenen un calendari lunar igual que nosaltres tenim els mesos. Hi ha dies en què no mengen carn, com nosaltres els cristians el Divendres i Dissabte sants.
MP70, p. 193/214. Els homes rics i nobles es vesteixen de teles d’or i de teles de seda, i per sota la capa duen pells de gibelí i d’ermini, de marta i de guineu i de tota mena d’altres pells de luxe
MP75, p. 214-15/239-240. Shangdu [Xanadú], on Kubilai [Kublai Khan]ha fet construir un gran palau de marbre amb grans pintures de frescos d’animals, ocells i flors. Tot rodejat amb grans muralles, que tanquen fonts, rius d’aigua corrent i boscos, amb multitud d’animals domesticats per alimentar els falcons i els grifons que té en grans gàbies. El Gran Khan cavalca per aquest parc duent a la gropa un lleopard domesticat, i quan li plau deixa anar el lleopard perquè li encalci alguna presa i la fa donar als falcons… Al centre del parc el Gran Khan hi ha aixecat un gran palau de bambú, tot ell daurat per dins i per fora.
MP75, p. 218-220 /242-246… els astròlegs aconsegueixen que marxin els núvols, la pluja i el mal temps, i mai plogui sobre el palau de Kubilai. …els homes savis que fan això són del Tibet i de Caixmir, coneixen les arts diabòliques millor que qualsevol altre i manen sobre els dimonis fins a tal un que no crec que hi hagi al món més grans encantadors que ells. Van sempre bruts i sòrdids, duen el rostre ple de crostes, no es renten ni es pentinen i van sempre com unes guilles….Es mengen els executats…D’aquesta raça de garlaires, els bacsi, n’hi ha tants que costa de creure. Els bacsi fan volar les copes del khan d’una taula a l’altra, i ho fan davant de 10.000 persones que ho poden certificar. Fumen els ídols de bon encens perfumat d’espècies….Cada ídol és celebrat cada any en un dia fix, talment com nosaltres fem amb els sants. I nombrosos monjos són destinats al servei dels ídols, i tenen grans abadies i monestirs. Alguns d’aquests monestirs són tan grans com petites ciutats…tenen mil o dos mil monjos…festegen llurs ídols amb cants i lluminàries…Hi ha una altra classe de religiosos que s’anomenen sensin. Són homes de gran abstinència que menen una vida dura i rude. Només mengen sèmola i clofolla de blat.
Mapa 2
LLIBRE II SEGON LLIBRE SOBRE EL MATEIX TEMA
MP85, p. 254/283-284. Dadu (Cambaluc)(Beijing) Tota la ciutat està traçada a cordill. Els carrers principals són amples i rectes i van de porta de la muralla a porta. A cada illa hi ha palaus espaiosos amb jardins carrers principals per tot arreu hi ha parades i botigues de tota mena. Tots els terrenys construïts són quadrats i traçats a cordill . Tot l’interior de la ciutat està distribuïda com un tauler d’escacs. Al bell mig de la ciutat hi ha un palau enorme amb una campana que repica tres cops durant la nit, després d’aquest senyal ningú no pot caminar per la ciutat.
MP96, p. 287-288/319-321. A Cambaluc hi viu molta gent. Els dotze ravals són enormes, hi ha molta més gents als ravals que dins de la ciutat. En aquests ravals s’allotgen els mercaders que venen a fer negocis a la ciutat. Cada classe de gent té reservada un caravanserrall, com si diguéssim n´hi ha un pels llombards, un pels alemanys, un pels francesos. No es permet enterrar cap mort dins de la ciutat. Totes les dones de món, les pecadores, viuen als ravals. N’hi ha tantes que ningú no s´ho creuria, són més de vint mil, a causa del gran nombre d’estrangers i de mercaders. Elles tenen un capità general, i hi ha un cap per cada centena i per cada miler que reten comptes al general. N’hi ha tantes per que quan venen ambaixadors el capità té l’encàrrec de fornir a cadascun dels homes del seu seguici una meuca per cada nit, i una altra la següent. Ja veieu la quantitat de gent que viu a Cambaluc atès la quantitat de dones públiques que hi ha…No hi ha cap altra ciutat on arribin tants mercaders i tantes coses precioses. Cada dia entren en aquesta ciutat més de mil carretes carregades de seda, car aquí es fan molts teixits de seda i d’or.
MP97, p. 289/322-323. La Moneda del Gran Senyor es troba a Cambaluc i el Gran Khan en domina perfectament l’alquímia. Recullen l’escorça de la morera i amb ella preparen uns fulls semblants al paper cotó, tots negres. Els fa tallar de petits a grans, i el valor depèn de la mida. Tots els bitllets porten el segell del Gran Khan imprès amb cinabri. La falsificació comporta la pena capital. Distribueix els bitllets per totes les províncies per fer els pagaments i ningú gosa rebutjar-los perquè li costaria la vida.
MP99, p. 295-298/327-329. De Cambalic surten rutes cap a totes les províncies i hi ha albergs ben guarnits amb seda a les postes. Quatre-cents cavalls per posta, situades cada vint-i-cinc o trenta milles. Quan són fora les grans rutes del yam [iamb], les postes són a trenta-cinc o quaranta milles de distància… A les postes hi ha més de dos-cents mil cavalls reservats pels missatgers. I hi ha més de deu mil postes… Entre posta i posta cada tres milles hi ha un llogaret d’unes quantes cases on viuen correus al servei de missatgeria del senyor.. Duen un cinyell guarnit de campanetes per tal que se’ls senti de lluny. Els correus es relleven cada tres milles i corren tant de nit com de dia, i fan deu jornades en un dia i una nit… En cada posta hi ha un secretari que pren nota del dia i hora en què surt el correu. Ni els correus ni els que viuen a les postes no han de pagar impostos i se’ls hi proporcionen els cavalls… Cada ciutat ha de lliurar tants cavalls com necessiti la seva posta, i així al Senyor no li costen res de mantenir. Les ciutats es posen d’acord quan es troben entre postes que han de compartir. Dels quaranta cavalls de la posta, les ciutats en mantenen constantment dos-cents ja que els altres dos-cents estan de pastura. Si cal travessar un riu, les ciutats veïnes han de proveir barques, i si cal travessar un desert han de proveir queviures i escorta, i el senyor els atorga una ajuda especial.
MP103, p. 302/336 Pedres negres que s’extreuen de les muntanyes i cremen tot fent flames com si fossin llenya. Aquestes pedres mantenen el foc i produeixen millor cocció que la fusta. No fan gran flama, però després es queden al roig viu i desprenen gran calor.
MP104, p. 303/337 Quan hi ha abundància de cereal el gran Khan en fa comprar i emmagatzemar en grans naus destinades a això a cada província. Els graners del rei són sempre plens per poder proveir-ne quan hi ha necessitat en èpoques de sequera. Fa provisions públiques de tota classe de cereals: blat, ordi, mill, panís i arròs. Quan manca algun cereal el Gran Khan el posa a la venda a preus baixos per tal que tothom en pugui haver. I així el Gran Khan se les enginya per tal que ningú no passi gran fam.
MP105, p. 306-308/339-342. A la ciutat de Cambaluc hi ha uns cinc endevins i astròlegs, cristians, sarraïns, cataiencs, que tenen un astrolabi amb els signes dels planetes i els estudien tot l’any. Així poden predir si amb una lluna hi haurà terratrèmols, o tempestes, o pestes o guerres. I escriuen en uns petits fulls tot el que s’esdevindrà en cada lluna de l’any (almanacs). Es consulten per tot, per un viatge, per fer una gran obra. Els homes de Catai són de maneres i capteniment exquisits perquè tothora s’apliquen en l’estudi i els exercicis doctes. Parlen educadament, saluden amablement, es comporten a taula amb dignitat i polidesa, demostren gran respecte pel pare i la mare. El Gran Khan els ha prohibit que juguin i que apostin, pràctiques molt més esteses aquí que a cap altra banda del món.
MP116 p. 333-336/373-375. Tibet, regió tibetana del Sichuan. Zona destruïda per la guerra i despoblada. Per casar-se cap home voldria una dona verge, perquè a una noia que mai ha jagut amb cap home els homes la miren malament. Quan un viatger passa per allà, li ofereixen 20 o 30 filles per que es diverteixin amb les que vulguin, que estan molt contentes de ser escollides. En marxar els homes els hi donen un petit real, que elles podran exhibir com a prova de que ja han estat amb homes. La més feliç de totes és la que rep més presents de més estrangers. No creieu que els nostres joves de 16 a 24 anys farien bé d’anar a donar una volta per aquella contrada?
MP117, p. 337/376-377. El Tibet és una província molt gran on la gent té llengua pròpia i són idòlatres. Són lladres contumaços. Hi creixen el gingebre i la canyella. El corall hi serveix de diner. Hi a bastant camelot i altres teixits de seda i moltes espècies. Tenen els encantadors més hàbils i els millor astròlegs, i duen a terme els encantaments més estranys mitjançant un art diabòlic que no és adient explicar en aquest llibre per que la gent se’n sorprendria massa, Ells fan que esclatin tempestes i llamps i trons quan els plau.
MP118, p. 339/378-379. Gaindú (Xichang) Consideren molt bé que qualsevol que arribi folgui amb totes les dones que vulgui, i els homes se’n van de casa mentre la seva dona es revolca amb aquell pàmfil. I l’estranger penja el barret a la porta per indicar que ell està a l’interior, i el pàmfil mentre veu el barret no torna a casa per no pertorbar el gaudi. Quan l’estranger se’n va, l’amo torna i troba la família entusiasmada, i li agrada que les dones li expliquin tots els manyacs que han rebut de l’estranger. Alguns d’ells tenen la casa a les muntanyes però baixen per oferir llur dona al passant.
MP127, p. 364/406. Bengala: l’any 1290 quan jo, Marco, era a la cort del Gran Khan, ell encara no l’havia conquerida, però els seus exèrcits eren allà per conquerir-la.
MP128, p. 366/407-408. Caucigú (Tonquín). Tota la gent, homes i dones van pintats i tatuats amb agulles. Es fan dibuixos per tot el cos de lleons, de dracs…els dibuixos estan tan ben fets que no se’n van mai. El client sent un dolor enorme quan li fan. Qui més tatuatges té al cos se’l té per més noble. Però molts d’ells moren mentre els estan pintant.
MP130, p. 368/409. Toloman (Guamgxi). Quan moren fan cremar els ossos i els posen en una petita arca de fusta, els duen a les muntanyes altes, els entaforen dins grans coves i els pengen en llocs inaccessibles.
MP133, p. 375/418. Cianglú. Procés d’extracció de la sal i rendes que proporciona al Gran Khan.
MP135, p. 377-379/421-422. Les noies de la província de Catai, més que totes les altres, són pures i observen la virtut de modèstia. No ballen, ni dansen, ni fan ximpleries…. D’igual manera els nois no parlen davant dels ancians tret de quan els interroguen. Per protegir llur virginitat les noies caminen sempre tan suaument que mai no posen un peu davant de l’altre més d’un dit. Tot això ho fa la gent de Catai, car els tàrtars no es preocupen gens d’aquest tipus de convenció. La gent de Mangi observen el mateix costum que a Catai.
MP139, p. 383/427-428. Sortint d’aquesta ciutat es troba el riu Caramoran (Gran Canal), que és enorme, profund i ample. Car sapigueu que fa més d’una milla i és tan profund que tres grans naus…poden anar-hi amb llurs carregaments.
MP141, p. 392/438. Coigangiú. Sempre hi ha una quantitat enorme de naus, perquè és sobre el gran riu anomenat Caramoran. I us dic que en aquesta ciutat hi arriben una quantitat desmesurada de mercaderies a causa de la seva bona posició.
MP144, p. 394/440. Tigiú (Taizhou) Tenen força embarcacions al riu que hem esmentat. Des del mar fins aquí es produeixen quantitats ingents de sal…És aquí que es fa tota la sal i tota la província se’n abasteix. El Gran Khan en treu grans rendes i són tan magnífiques que gairebé ningú no s’ho creuria sense haver-ho vist.
MP148, p. 400-401/446-448. Singiú (Yizheng) És a les ribes del riu més gran del món, que es diu Quian (Riu Blau o Iang Tsé): en certs llocs fa deu milles d’ample, i en d’altres en fa vuit, i en un altre lloc en fa sis, i de llarg fa més de 120 jornades. En aquest riu desemboquen una infinitat d’afluents, tots navegables…I aquest riu va tan lluny i travessa tantes regions i tantes altres ciutats, que en veritat us dic que van i venen per aquest riu més naus i carregades de més coses precioses i de més gran valor, que les naus que van per tots els altres rius dels cristians i per totes llurs mars. Un dia en aquesta ciutat de Singiú vaig veure d’un sol cop més de quinze mil naus, totes navegant per aquell riu… Aquest riu travessa més de setze regions i a les seves ribes s’aixequen més de dues-centes grans ciutats… El principal producte que hom transporta per aquesta ciutat és la sal…que des d’allà es carrega en naus i es transporta per tota la regió…Les naus no tenen sinó un sol pont i només un pal amb vela, però són de gran tonatge, cas us puc ben dir que transporten entre 4.000 i 12.000 càntars (1 cantar= 45 kgs)….Cadascuna d’aquestes naus té vuit, deu o dotze cavalls que l’arrosseguen contracorrent quan van riu amunt.
MP149, p. 402/448. Caigiú. El Gran Khan ha fet obrir aquestes vies d’aigua, ha fet cavar fosses enormes, molt amples i profundes, d’un riu a l’altre i d’un llac a l’altre, i l’aigua pels canals corre tan bé que sembla un gran riu i grans naus hi naveguen. D’aquesta manera hom va directament de Mangi fins a la ciutat de Cambalic sense anar per mar, i també s’hi pot anar per terra. Car tot al llarg dels canals corre la calçada per terra, ja que la terra dragada dels canals i llançada a banda i banda és molt alta, de tal manera que hom pot caminar-hi per damunt.
MP152, p. 405/452. Sugiú (Suzhou) La ciutat és tan gran que fa aproximadament quaranta milles de perímetre. Hi ha una quantitat de gent tan gran que ningú no pot saber-ne el nombre. Hi ha sis mil ponts de pedra.
MP153-MP154p. 412-432/459-478 Quinsai (Hangzhou)
MP156, p. 438-439/490-491. Quenlinfú (Jianyang) Aquesta ciutat té tres ponts, dels millors i més bonics del món, fan una milla de llarg i nou passes d’ample. Són de pedra tota ornada de columnes de marbre. Són tan bonics i meravellosos que per bastir-ne un de sol caldria un tresor. Vuguen (Nanping) on es produeix una enorme quantitat de sucre. Tot el sucre que es consumeix a la cort del Gran Khan prové d’aquesta ciutat, i la quantitat és tan gran que costa un tresor que és difícil d’explicar.
MP158, p. 444-447/497-499. Çaiton (Quanzhou) És el port on arriben totes les naus de l’Índia, curulles de mercaderies precioses i amb pedres precioses de gran valor, així com amb perles grosses i bones. També és el port des d’on els mercaders de Mangi es fan a la mar. A aquest port arriba i se’n va una tal quantitat de mercaderies i de pedres precioses que és meravellós de veure. Des d’aquest port van per tota la província de Mangui. I us dic que per una nau carregada de pebre que va a Alexandria o a qualsevol altre lloc en direcció a les terres dels cristians, en venen més de cent a aquest port de Çaiton. És gairebé impossible de creure l’aplec immens de mercaders i de productes d’aquesta ciutat, car sapigueu que és un dels ports del món on arriben més mercaderies. En aquest port i en aquesta ciutat el Gran Khan arreplega moltes rendes, car totes les naus que venen de l’Índia donen un deu per cent. Les naus cobren pel seu lloguer un trenta per cent pels gèneres petits, i pel pebre cobren un quaranta-quatre per cent, i per la fusta d’àloe i la fusta de sàndal…un quaranta per cent. Entre tot plegat els mercaders donen la meitat de tot el que porten. Tanmateix de l’altra meitat que els resta en treuen enormes beneficis…
En una ciutat anomenada Tingiu (Longquan o Jingdezhen) es fan escudelles i plats de porcellana, grans i petits, els més bonics que hom pugui imaginar. Són molt apreciats arreu car enlloc més se’n fan, fora d’aquesta ciutat, i és d’aquí que surten i els exporten a molts indrets de tot el món…Estan fetes d’una espècie de terra que els habitants recullen en forma d’un llim…les escudelles prenen un color d’atzur, i són molt lluentes i belles fora mida….En tota la província de Mangi tenen una llengua i una mena de lletres, per bé que a cada districte es parli un dialecte diferent.
Mapa 3
LLIBRE III. EL LLIBRE DE L’ÍNDIA
MP 159, p. 454-456/507-509. Les grans naus amb que els mercaders vénen i van a l´Índia tenen un pont, i sobre aquest pont la majoria té unes bones seixanta cambres o cabines petites en cadascuna de les quals un mercader es pot instal·lar còmodament. Tenen un timó, quatre pals i quatre veles. Moltes vegades hi afegeixen dos pals més que s’aixequen o s’abaixen cada cop que volen, amb dues veles segons el temps. Algunes naus, i aquestes són les més grans, tenen a més a més, tretze compartiments ço és, divisions interiors fetes amb unes fortes planxes ben unides… Aquestes naus a vegades exigeixen tres-cents navegants, algunes dos-cents, d’altres cent-cinquanta…També poden dur més càrrega que les nostres….Són tan grans que bé poden carregar cinc mil cistells de pebre, i algunes fins a sis mil…Aquestes naus tenen barques tan grans que poden arribar a dur fins a mil cistells de pebre. Porten una tripulació de quaranta, cinquanta, algunes de seixanta, d’altres de vuitanta o fins a cent mariners. Cada nau transporta dues d’aquestes grans barques…També porten uns deu bots per ancorar.
MP160, p. 457-459/511-513. Cipangu (Japó) és una illa al Llevant que es troba en alta mar, a mil cinc-centes milles de terra. És grandíssima. La gent és blanca, bella i té bones maneres. Són idòlatres i s’autogovernen…Hi tenen or en grandíssima abundància… Són riquíssims i el senyor d’aquesta illa viu en un palau d’or. Moltes perles. Intent de Kubilai de conquerir-la… Sortiren de Çaiton i Quinsai i arribaren fins l’illa on s’apoderaren fàcilment de planes i de granges….però un vent fortíssim va fer xocar entre elles totes les naus i es van estavellar unes contra les altres.
MP162, p. 464-465/518-519. La mar on hi ha aquesta illa s’anomena la mar de Cin, que vol dir la mar enfront de Mangi. Aquesta mar de Cin és tan llarga i tan ampla que té mil quatre-centes quaranta-vuit illes, la major part de les quals són habitades…Quan les naus de Çaiton o de Quinsai hi fan cap en treuen grans beneficis i guanys.
MP164, p. 473/528. Hi ha una illa enorme que s’anomena Java. És l’illa més gran que hi ha en aquest món. Aquesta illa és d’allò més rica: tenen pebre, nou moscada, nard, galanga, cubeba, clau i totes les espècies precioses que es poden trobar al món. A aquesta illa arriba una gran quantitat de mercaders que hi fan grans beneficis…D’aquesta illa els mercaders de Çaiton i de Mangi ja n’han tret grandíssims tresors.
Dijous 26 de setembre de 2024, 18.30h a la sala Verdaguer: Serrallonga torna a Barcelona: Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutata càrrec de Ricard Dilmé Burjats, autor del llibre: Serrallonga. Biografia inèdita, Farrell editors, 2024, 153 pàg.
Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Serrallonga torna a Barcelona
Text de Ricard Dilmé
Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat
Serrallonga és un protagonista que posa protagonisme als llocs i la llegenda que el va sobreviure, a més, també es fa present en entorns físics reals. Mig país és territori Serrallonga. I Barcelona és una de les màximes exponents d’aquesta doble veritat: la ciutat és escenari protagonista de la història del bandoler i també escenari de la seva llegenda.
Us vull explicar aquest doble protagonisme de la ciutat en la història i la llegenda del bandoler. Però hi afegirem un tercer element: la cultura.
La presència física d’en Serrallonga a Barcelona: els espais històrics.
La quadrilla de la muntanya, capitanejada per en Serrallonga, s’aplegava amb al colla de la plana, capitanejada pels germans Margarit de Castellbisbal. I actuaven als camins rals de Barcelona. Per això trobem la seva presència documentada al coll de Montcada, quasi a les mateixes portes de la ciutat, quan l’agost de l’any 1625 van robar tots els traginers. Va passar-hi un carruatge amb la comtessa d’Erill, membre de les famílies nyerres del país. Van estar parlant amb ells i els van acompanyar una estona del trajecte, per impedir que fossin assaltats per bandolers.
Un segon lloc: el port de Barcelona. Allà embarcaven els bandolers condemnats a remar en les galeres reials. L’any 1631 ho feren el Fadrí de Sau i el seu germà Rafel, després de commutar la pena de mort per la de remar a galeres. També ho va fer Joan Vehils, el Bordegàs Vehils, bandoler de Terrassa que apareix en el procés sumarial d’en Serrallonga.
La ciutat també va ser el darrer espai físic que va veure Serrallonga. El bandoler fou conduït a les presons del Palau del Veguer, un edifici enderrocat en l’actual espai de la plaça de l’Àngel. Allà se li prengué declaració sota tortura i li fou llegida la sentència que es va complir el dia 8 de gener de 1634.
La comitiva sortia per la baixada de la Presó (actualment carrer de la Llibreteria) i anava pel carrer de la Bòria (l’expressió popular “passar Bòria avall” es refereix, precisament, al fet de ser condemnat), Montcada, plaça Palau, plaça Sant Jaume… i retornava al Palau del Veguer. Descrivia un ample recorregut pels carrers de la ciutat, que tenia com a objecte servir d’escarni.
Retornat dins les dependències de la presó el botxí va llevar la vida al bandoler, tallant-li el cap, que va ser exposat en una gàbia penjada en el portal de Sant Antoni. I del seu cos se’n van fer quatre quartos. Cada un d’ells es va llençar en un dels diferents abocadors que es localitzaven en les entrades de la ciutat. Tot plegat perquè la gent que accedir a la ciutat estigués advertida que aquí la Justícia no tenia manies amb els malfactors.
Serrallonga, dia 8 de gener de 1634, Barcelona. Dibuix de Ricard Dilmé, 2024
Serrallonga i l’Ateneu Barcelonès
Presons, carrers, portals …I encara hi ha un darrer lloc en la història del bandoler que és el que ens porta a l’Ateneu Barcelonès. Aquest edifici va ser adquirit l’any 1776 per Antoni Ferrer-Llupià i de Brossa, baró de Savassona. Títols nobiliaris vinculats amb en Serrallonga. Valedors i perseguidors seus en el segle XVII. No hi ha palau a Barcelona més vinculat als nyerros i a en Serrallonga.
Des de l’any 1905 l’edifici acull l’Ateneu Barcelonès. L’any 1926 el soci Aureli Capmany, eminent folklorista, va proposar a l’entitat fer una transcripció mecanografiada del procés sumarial del bandoler que es guarda al museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Aquell any Pompeu Fabra era president de l’entitat i Francesc Pujols n’era el secretari. L’any 1931 es va materialitzar aquell propòsit. Es van fer tres còpies mecanografiades i més endavant es va digitalitzar i és accessible des del servei Memòria Digital de Catalunya.
Mecanoscrit del procés sumarial que es guarda a l’arxiu de l’Ateneu Barcelonès
Aquella tasca ha suposat que des d’aquest lloc, l’Ateneu Barcelonès, irradiï tota la història d’en Serrallonga, posant a l’abast una font d’informació indispensable per a historiadors, divulgadors i curiosos. Per entrar en la història del bandoler és quasi indispensable entrar a l’Ateneu, en persona o virtualment.
Pompeu Fabra (esquerra) president de l’Ateneu Barcelonès, arxiver (centre) i Francesc Pujols (dreta), secretari de l’Ateneu Barcelonès. Dibuix de Ricard Dilmé 2024.
Mort el bandoler, entra en la llegenda i la tradició.
L’any 1634 el bandoler Serrallonga era ajusticiat a la ciutat de Barcelona. Moria l’home i naixia la llegenda. La presència llegendària del bandoler a la ciutat de Barcelona és tant o més destacada. Barcelona passa a tenir fins a cinc palaus i dos hostals on segons la llegenda hi va viure o fer estada Don Joan de Serrallonga.
La tradició situa una casa d’en Serrallonga al carrer Mirallers número 5, un carrer desaparegut amb l’obertura de la Meridiana on hi havia l’Hostal de l’Infern, una veritable cova de lladres en al que, segons la llegenda, el bandoler solia anar-hi quan venia d’incògnit a la ciutat.
Una altra creença popular és que el palau dels Torrelles que va imaginar Víctor Balaguer era un dels edificis enderrocats quan es van construir els Magatzems Jorba del Portal de l’Àngel.
Al barri d’Horta-Sant Gervasi, hi trobem la torre Figuerola. La particularitat de la masia és que el seu subsol guarda una cova mil·lenària en la que, segons la llegenda, s’hi amagava el bandoler Joan de Serrallonga quan venia als entorns de la ciutat de Barcelona.
Al barri de la Sagrera hi ha de la Torre del Fang, La tradició oral del barri ha mantingut que en aquesta masia hi havia fet estada el bandoler de les Guilleries i que hi accedia mitjançant una xarxa de passadissos amagats sota terra que passaven per sota al muralla i tenia sortida al carrer Mercaders.
La reforma de 1912 es va endur el palau d’en Joan de Serrallonga, situat al carrer Basea. Un edifici noble del qual tenim records fotogràfics i que era conegut com “la torre o palau Serrallonga”.
Un edifici noble del qual tenim records fotogràfics i que era conegut com “la torre o palau Serrallonga”
Per acabar, el lloc més emblemàtic: el castell o torre de Bellesguard. Fou residència del rei Martí I. El castell va quedar en situació d’abandonament fins que Gaudí va rebre l’encàrrec de projectar l’actual edifici modernista. El cas és que els veïns de Sant Gervasi sempre han conegut Bellesguard com “el castell d’en Serrallonga”.
Segons la tradició oral les ruïnes del castell, separat de les muralles de la ciutat comtal, eren refugi habitual del bandoler Serrallonga en les seves vingudes a Barcelona. Fins i tot es diu que una part del seu cos esquarterat van ser amagat en un forat d’una paret del pati. Gaudí va recordar aquesta llegenda amb un pany de porta que emula un fèmur.
Serrallonga al Palau Savassona, actual seu de l’Ateneu Barcelonès
I Serrallonga esdevé protagonista de la nostra cultura
En l’art i la literatura.
Enllaçant llegenda i cultura l’edifici situat entre el carrer Mercaders i la plaça de l’Oli on l’any 1976 es va inaugurar la sala d’art Don Joan de Serrallonga. Aquest edifici havia estat l’antic Hostal Girona, un hostal històric en el qual el bandoler s’hi havia allotjat en les seves estades a la ciutat segons la creença popular.
Encara no un any de la mort del bandoler, Coello, Rojas i Vélez, tres autors teatrals, escrivien “El Catalan Serrallonga y vandos de Barcelona”. Convertien el Serrallonga de Querós en un noble “hidalgo” barceloní i vinculaven definitivament la imatge d’aquest amb la ciutat.
Víctor Balaguer feia el mateix en el segle XIX i convertia el Don Joan de Serrallonga en un noble nyerro, amb casa solana a les Guilleries i palau a la ciutat de Barcelona.
Aquesta visió va conviure necessàriament amb la del bandoler popular que transmetia el celebrat Ball d’en Serrallonga. I Joan Amades va recollir el record de les colles que feien el ball d’en Serrallonga a Gràcia fins l’any 1870.
L’Ateneu Barcelonés també guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.
L’Ateneu Barcelonés guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.
Els carrers de Barcelona s’adornaven a mitjans del segle XIX d’expositors de canya i cordill on es venien romanços i auques. L’any 1898 el poeta Anicet Pagès de Puig obté un accèssit en els Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Romans de cego” dedicat a en Serrallonga.
I en el primer terç de segle XX la ciutat es va omplir de quioscos. En aquests, com cuques de llum que atreien les mirades, destacaven les portades ja acolorides dels quaderns grapats de la literatura popular.
En el teatre
L’obra teatral de Víctor Balaguer “Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerias” s’estrenava l’11 de març de 1858 amb un gran èxit de públic al Teatre Circ Barcelonès , situat darrera les Drassanes.
L’any 1903 Serrallonga va pujar a l’escenari convertit en teatre de mim per la troupe dels germans Onofri. El teatre dels Onofri, situat al Paral·lel va ser el més gran de la ciutat. Tenia un aforament de 3.000 persones. Posteriorment va esdevenir Teatre Condal.
L’any 1922 Serrallonga saltava al teatre líric gràcies a la sarsuela “Don Joan de Serrallonga”, al Teatre Tívoli. Amb música d’Enric Morera i text de Francesc Pujols. Suposava el descobriment i salt a la fama del tenor Emili Vendrell, en el paper de Fadrí de Sau.
L’any 1974 s’estrenava al Teatre Romea l’ “Àlies Serrallonga” dels Joglars. El bandoler transformat en teatre de crítica social. Teatre valent.
En el cinema
Un personatge de la popularitat d’en Serrallonga havia de tenir necessàriament la seva pel·lícula. I n’ha tingut tres. Els carrers de la ciutat també es van convertir en un set cinematogràfic de les aventures del bandoler els anys 1910, 1948 i en el 2008.
La primera l’any 1910. El “Don Juan de Serrallonga” dirigida per Ricard Baños y Albert Marro. Dos dels pioners del nostre cinema.
El segon film va ser el “Don Juan de Serrallonga” dirigit l’any 1948 per Ricardo Gascon i interpretat pel famós actor italià Amedeo Nazzari. Una superproducció del cinema de postguerra, que es va rodar en els estudis Trilla-Pecsa Films que estaven situats en el palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc.
I el tercer film, que va suposar actualitzar la popularitat del bandoler ja entrat el segle XXI, va ser “Serrallonga, la llegenda del bandoler” produïda per TV3 l’any 2008. Un projecte personal del director Esteve Rovira.
Totes tres pel·lícules donen protagonisme a la ciutat de Barcelona. El motiu? Van utilitzar al ciutat com a set de rodatge. I curiosament, els espais triats són coincidents i enllacen les tres pel·lícules.
Un dels llocs on es va estrenar el film de 1910 va ser el Cine Estrella del barri de Gràcia. L’edifici encara existeix. Aquella va ser una de les sales de cinema més efímeres, doncs només va fer aquella sessió d’estrena.
Baños i també Marro van optar pel carrer de la Pietat, darrera l’absis de la catedral. Espai que es reconeix per una foto d’una escena on hi apareix una característica finestra. A pocs metres, al cap de quasi cent anys Esteve Rovira hi emplaçava els bandolers a cavall simulant la ciutat de Vic.
L’any 1948 Ricard Gascón va emplaçar a la plaça del Rei el patíbul on ajusticiaven el Serrallonga interpretat per Nazzari. Seixanta anys més tard Esteve Rovira esquarterava el pobre Isak Ferriz sobre la pedra de la mateixa plaça del Rei.
Tots tres directors van utilitzar els mateixos sets de rodatge al barri gòtic de Barcelona.
En pocs metres podem visitar escenaris de pel·lícula. Serrallonga és una bona excusa per buscar aquests bonics racons de la ciutat. Si fóssim Los Angeles estaríem fent pelegrinatges cinèfils gràcies al bandoler.
Tres directors de cinema (R. Baños, R. Gascón i E. Rovira) van utilitzar els mateixos sets de rodatge al barri gòtic de Barcelona en les respectives pel·lícules sobre Serrallonga
Serrallonga: història, llegenda i cultura
Com hem pogut veure el record i la petjada d’en Serrallonga a la ciutat és com la ciutat mateixa: no te l’acabes. El bandoler és un personatge de primer ordre en la història, la llegenda i la cultura del nostre país i que podem trobar ben presents a Barcelona.
Nosaltres, com Víctor Balaguer i altres entusiastes encara podem, si sabem buscar, trobar el record o l’esperit de Don Joan de Serrallonga en qualsevol racó del barri gòtic de la ciutat.
I fins i tot podem dir que Barcelona era l’únic lloc en el món on hi havia una presència física del bandoler, encara que fos de cera. (Serrallonga al Museu de Cera de Barcelona). Hi va estar fins la remodelació del museu de l’any 2020. Em vaig interessar per la figura i des del museu em van dir que la figura ja no està exposada, però que l’han reconvertit en un altre personatge que encara hi podríem trobar. Així, doncs, podem dir que en Serrallonga encara hi és, tot i que disfressat d’un altre personatge. I l’aventura podria ben ser descobrir quin. Però ja sabem que és un bandoler difícil d’atrapar.
Serrallonga al Museu de Cera de Barcelona
Observem amb mirada curiosa les coses. Recordem i reivindiquem el protagonisme del bandoler en el protagonisme de la ciutat.
Perquè aquesta és la manera la manera de valorar, gaudir i enamorar-se de personatges com en Serrallonga i de llocs com la ciutat de Barcelona.
Escriptor, dibuixant de còmics, il·lustrador, divulgador i excursionista, especialitzat en la figura del bandoler Serrallonga. Autor dels còmics: La vida i la mort del bandoler Serrallonga (1987), i la trilogia Serrallonga 1640; Serrallonga, bandera negra; i Serrallonga, els Angelets de la Terra (2009-2012). Coautor amb Ànnia Dilmé de la guia d’itineraris El Tresor d’en Serrallonga (2011).
Creador de l’exposició itinerant: “Serrallonga, tresors del bandoler” Aquí
Més informació
La Catalunya moderna (1479-1659): una anomalia política? Ponència de Xavier Torres Sans, historiador de la Universitat de Girona. Sessió 2a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 10 d’octubre les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Hi ha una explicació del bandolerisme català i la importància del bandoler Serrallonga. Resum aquí
La figura més coneguda és la de Joan Sala i Serrallonga famós bandoler del primer terç del segle XVII, convertit en heroi mític per la literatura romàntica del segle XIX. Les referències literàries del bandolerisme, des de finals del segle XVI fins al primer terç del segle XVIII amb una cita de Tirso de Molina: “Ninguna nación más conservadora de las amistades, ninguna más difícil en soldar sus quiebras: allí nació la venganza y de allí se desterró la reconciliación, iguales en esta parte nobles y plebeyos, rústicos y cortesanos”. Un llibre important que pot ajudar a entendre el bandolerisme català en aquest context és el de Joan Fuster (1963) El bandolerisme català en el barroc.
Dimarts dia 16 a les 18.30h a la sala Sagarra es presenta el llibre Dibuixos amagats de Maria Àngels Viladot Presas, psicòloga social i escriptora Intervindrà Carme Arenas, filòloga, escriptora, traductora i crítica. Presenta l’acte: Jordi Castelló, director editorial Stonberg. La concertista de guitarra clàssica Claudia Salamonesco interpretarà a la guitarra trossets de cançons de l’època (anys 70 del segle XX).
Accés obert (sense inscripció)
Sinopsi
La història de Dibuixos amagats, la nova novel·la de l’escriptora Maria Àngels Viladot, es desenvolupa als anys setanta del segle XX, una època marcada per fets històrics rellevants i per la lluita a favor del canvi social i polític. Reunions clandestines, manis i enfrontaments entre els «grisos» i els estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, barri del Putxet, locals famosos d’aquells anys, com La Enagua, Zeleste, Bocaccio i Flash-Flash, són el teló de fons en el qual es va forjant la trama de la narració. La gran amistat entre dues noies, una catalana, i l’altra filla d’exiliats a Mèxic, l’assetjament que una d’elles pateix de la seva parella, les angoixes degudes a traumes viscuts que condicionen la vida, la solidaritat de grup, l’idealisme, i, sobretot, la il·lusió i la força de la joventut per superar i remuntar els contratemps i els esculls personals i socials, donen fondària a la història. Maria Àngels Viladot ens mostra actituds, emocions, sentiments, situacions, i ho fa amb un calat i una solidesa que, sens dubte, són fruit de la seva formació, amb una llarga trajectòria com a psicòleg social.
Crítica
L’escriptora Olga Xirinacs n’ha fet una crítica aquí :
“Maria Àngels Viladot ens ofereix Dibuixos amagats, un llibre de narrativa lluminosa, perspicaç, profunda, ben construïda i empàtica. Utilitzo aquest adjectiu, «empàtica», en últim lloc, però és potser el més importat, perquè en l’obra la qualitat es fa present des del principi ja aplicada a la persona, costums i situació de l’àvia Rosa. I, en el transcurs de la novel·la, aquesta expressió comunicativa fa que el sentit dels personatges diversos arribi plenament als lectors”. Vegeu la crítica completa aquí
Carles Duarte i Montserrat: “Dibuixos amagats” Diari de Girona 14 d’abril de 2024
S’ha parlat sovint de la funció guaridora que tenen les arts. I és cert que la música, la literatura o la pintura ens poden acompanyar -escoltant-la, llegint-la o contemplant-la- quan ens sentim trasbalsats o ens domina un impuls d’aturar el ritme amb què la vida s’esdevé, al nostre entorn i alhora dins nostre. Però també tenen aquesta naturalesa per a qui s’expressa a través de les notes musicals, les paraules o les formes, els colors i les textures. Les arts projecten enfora el que ens inquieta i ens commou per dintre. Uns dibuixos poden explicar com ens sentim. Això és el que succeeix a la Lupe, una de les protagonistes de Dibuixos amagats, la darrera novel·la de l’escriptora i psicòloga Maria Àngels Viladot, autora d’una obra acadèmica i de ficció molt notable. A la seva literatura hi ha un acurat treball del llenguatge i de la descripció, però possiblement on les seves obres de ficció resulten més excepcionals és en la construcció dels personatges, que hi adquireixen uns perfils d’un gruix ben poc freqüent. En aquesta ocasió la Lupe, la Carol, l’Isidre i l’Oriol hi són retratats amb precisió i densitat humana, sense caricatures ni edulcoracions. En una acció situada entre Barcelona i Mèxic, coincident amb l’atemptat que va acabar amb la vida de Luis Carrero Blanco, l’execució de Salvador Puig i Antich, la fi del franquisme, el progressisme benestant de l’anomenada gauche divine, els moviments universitaris de contestació,…, Maria Àngels Viladot ens confronta amb la fragilitat i la crueltat. Les ferides del passat s’arrosseguen latents, es disfressen per mantenir la normalitat aparent fins que, mal cicatritzades, acaben enverinant el present. En un moment històric en què una bona part de la joventut, com un ressò del Maig del 68 francès, planta cara als valors tradicionals i unes elits culturals agafen un protagonisme creixent, Maria Àngels Viladot fuig dels tòpics i penetra en les llums i les ombres d’uns personatges que participen de la tensió i l’efervescència d’aquella etapa on el franquisme trontolla i agonitza sense abandonar el seu rostre violent. L’autora, a més, ens capbussa en l’univers dels descendents de l’exili català a Mèxic, amb notòries desigualtats socials i una societat vulnerable als segrestos i assassinats amb motivacions lucratives. L’autora aconsegueix que en els fragments més dramàtics de la narració la prosa assoleixi la necessària intensitat expressiva perquè ressoni amb força en la nostra mirada, atrapats pel fil precís que hi teixeix. Lluny de la temptació de l’esquematisme simplificador, a Dibuixos amagats Viladot posa en relleu i denuncia l’ambició sense escrúpols i el masclisme opressiu que de vegades batega sota discursos i lideratges brillants: «El que ningú no sap és que utilitza tothom per a la seva pròpia i exclusiva singularitat, xapoteja en la mateixa ombra, en un buit existencial, amb l’ànima infartada. Anhela el poder per damunt del bé comú».
Dilluns, 4 de marc de 2024 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tingué lloc la Tertúlia Amics de la Història Les cares de Marianne: història i actualitat de França. Hi assistiren 31 persones.
Tertuliana convidada: Montserrat Besses, periodista i autora de: Totes les cares de França“, Ed. Pòrtic, 2023.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.
Les cares de Marianne: història i actualitat de França
La figura de Marianne simbolitza la República Francesa. Nascuda amb la Revolució, la seva imatge ens porta per les lluites, patiments i repressions que han patit i pateixen els valors republicans. No hi ha una Marianne més oficial que una altra. Versions infinites, des de monuments a caricatures, d’escultures a art urbà, fan que Marianne sigui un personatge estimat, popular i actual. Malgrat estar present a totes les institucions, el seu lligam -únic i privilegiat- continua sent, al segle XXI, amb el poble.
La Tertúlia abordà tant aspectes històrics com problemes actuals que tenen a veure amb els valors republicans, és a dir, amb Marianne.
La periodista Montserrat Besses, tertuliana convidada per Amics de la Història, amb una llarga experiència com a corresponsal de TV3 a París i una vinculació de més de quaranta anys amb França, ofereix un retrat actual i incisiu d’aquest país a través del símbol de Marianne, l’encarnació —la cara— de la República Francesa, en el seu darrer llibre Totes les cares de França, ed. Pòrtic.
Montserrat Besses amb el riu Sena darrere. Foto: Xristoph Geriment
La vitalitat dels patiments de Marianne
“D’encà de la Revolució, en què el poder del sobirà va ser substituït per la sobirania nacional, França s’ha representat a ella mateixa com una dona lluitadora, mare del francesos i símbols dels valors republicans. La seva història de dos segles, com la de França és agitada”.
La nova cara dels segells “Marianne” creats per l’artista Yseult “YZ” Digan
[Marianne] “pot mostrar-se entremaliada sota el traç d’un caricaturista, simbolitzar la mare que alleta el seu país, la combatent exaltada que guia el poble en la lluita per la llibertat…Els partidaris d’una república reivindicativa representen Marianne amb gorra frígia. Els més conservadors la representen sense la gorra, amb diadema o llorers. Hi ha moltes Mariannes amb cares d’actrius famoses, però de qui es continuen demanant més reproduccions avui dia és de la Marianne-Brigitte Bardot. A Tolosa sobreviu una Marianne negra encarregada pels francmaçons el 1848 any de l’evolució de l’Esclavitud”.
Montserrat Besses: “La vitalitat dels patiments de Marianne” El Món d’ahir. Hivern 2024, núm. 29.
Paul LECREUX alias Jacques FRANCE (1826-1894) “Marianne Maçonnique” c.1881Marianne – Brigitte Bardot d’Alain Aslan
Dilluns 5 de febrer de 2024 a les 17 h a la sala Verdaguer, tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història: Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones.
Les tertulianes convidades foren: Maria Àngels Viladot, psicòloga, escriptora i autora de Disset Esclats;Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Hi assistiren 44 persones inscrites prèviament amicsdelahistoria2015@gmail.com
Disset Esclats
Text de Maria Àngels Viladot
Em fa molt feliç que Disset esclats sigui motiu d’una tertúlia d’història. Com ja s’ha dit, es tracta d’un conjunt de relats basats en fets reals de quan les dones inspiradores eren joves; val a dir que aquests fets han passat pel sedàs de la meva imaginació.
Són píndoles de la vida quotidiana. És de consens que la Història amb majúscules no es pot entendre sense tenir en compte la vida de cada dia. És gràcies a la historiografia de la quotidianitat que sabem com vivien i pensaven les generacions anteriors a la nostra. Les formes de vida i les mentalitats evolucionen cada dia que passa i aquesta evolució està directament relacionada amb descobriments de tota mena –tecnològics, mèdics, biològics—amb corrents de pensament i filosòfics…– i hi ha períodes de la història humana on la transformació gradual és visiblement pronunciada. Per exemple, la transformació que s’esdevingué des del descobriment de l’electricitat és brutal; ho va canviar tot, va fer possible la mobilitat a grans distàncies amb els cotxes i els avions, la comunicació verbal parlada des de la llunyania amb el telèfon… Hem de tenir present que, per exemple, la majoria de les dones de Disset esclats no van fruir de la invenció de la televisió fins a l’adolescència. No pararia d’explicar situacions que ens mostren que les dones de la nostra generació partim d’un bagatge d’experiències viscudes molt i molt diferent del de les nostres filles i netes. Ens separa un abisme. I, tot i així, ens hem adaptat a la normalitat d’una manera sorprenent.
Venim del franquisme tardà, quan hi havia la Pilar Primo de Rivera, amb un ideari femení nacional-católico que feia feredat. Quan no ens podíem casar abans de complir els 21 anys d’edat sense autorització paterna. Quan ETA fa fer volar pels aires a Carrero Blanco, quan Franco va empresonar els líders de Comissions Obreres (que aleshores eren il·legals), quan Salvador Puig Antich va ser assassinat amb garrot vil (es diu aviat), quan hi va haver la «Caputxinada» i les manis al carrer estaven a l’ordre del dia. Som dones que estàvem amatents als esdeveniments del Maig del 68 a França, veiem cinema prohibit al sud de França, seguíem els passos de la primera onada de feminisme que ens arribava d’EEUU, llegíem La mística de la feminitat de la Betty Friedan, El Segon Sexe de Simone de Beauvoir, L’Amant de Lady Chatterly de D.H. Laurance o Sexus, Plexus i Nexus de Henry Miller, per posar uns poquíssims exemples. Jo diria que érem una barreja de revolucionàries, contraculturals, hippies, polítiques, feministes, unes joves conscienciades socialment… Érem enormement felices i teníem una gran, grandíssima il·lusió per viure i poder canviar les coses. El que és evident és que estem a una distància sideral d’aquells anys grisos, de l’Espanya mojigata i hipòcrita. La majoria recordareu el NO-DO obligatori en totes les sales de cinema mitjançant el qual Franco tatxonava la seva ideologia. No hi havia contrapoder, no hi havia competència.
De manera que tenim ja dues explicacions dels motius pels quals se’m va acudir la idea d’escriure aquests Disset esclats:
— d’una banda, els relats podien ser testimoni d’un temps passat que ja no existeix (la dictadura de Franco versus la democràcia actual)
— d’altra banda, el fet que les inspiradores dels relats i jo som dones grans, em permetia fer comparacions «significatives» de les formes de vida d’ahir i d’avui. L’educació, la permisivitat social, les millores quant a la igualtat de gènere, la tecnologia (Internet, Intel·ligència Artificial…) són aspectes que situen les joves d’avui a les nostres antípodes.
I per què la idea d’escriure relats inspirats per altres dones? La història ve de molt lluny. Arrenca del meu interès per la historiografia de la vida quotidiana. Sabeu que soc psicòleg social i, en psicologia social, per analitzar i entendre els comportaments grupals i col·lectius, les relacions intergrupals, és molt important situar-los en els contextos en els quals es desenvolupen. La història personal és fonamental per copsar un temps, una cultura, unes formes de vida. Anys enrere vaig escriure un llibre que palesa que el meu interès per la vida quotidiana ve de lluny. És un estudi teòric sobre l’aparició del concepte d’infantesa. Em vaig basar, fonamentalment, en les importants aportacions de l’historiador Phillipe Àries a La historia de la vida privada; aportacions que donen llum a com va anar sorgint el concepte d’infantesa i els infants deixaven de ser considerats adults en miniatura.
Fa uns anys vaig anar a un congrés de literatura autobiogràfica a la Fundació Caballero-Bornal, a Jerez de la Frontera; jo tenia uns relats autobiogràfics desats convenientment en un calaix i, en tornar a Barcelona, vaig decidir acabar-los de polir i publicar-los. No m’interessava gens la vanitat que es pot pensar d’una persona que s’escriu a sí mateixa. O que es pensa que ho fa (em refereixo a això de relatar-se a una mateixa) perquè, a més, els records llunyans es desdibuixen tot sovint; si bé tenen un pou de veritat, també hi ha molta invenció involuntària afegida. La línia entre la realitat del que recordem i el que inventem (afegim al record) és molt fina, sobretot, esclar, quan els records són llunyans. Amb aquest llibre de relats autobiogràfics m’interessava aportar anècdotes, vivències, emocions, sentiments, unes maneres de viure d’un passat que no existeix. Quan el vaig publicar, vaig pensar que, de fet, tothom té records, anècdotes, històries per contar. Que tothom pot contribuir a fer història de la vida quotidiana. Com deia l’enyorada Montserrat Roig «si hi ha un acte d’amor és la memòria», volent significar que l’escriptura que recupera la memòria és també un acte d’amor.
Va arribar la pandèmia, tots estavem sumits en un sentiment d’incertesa, d’horror, de vulnerabilitat, el confinament era espantós, volia connectar-me, comunicar-me amb l’exterior i va ser llavors quan va sorgir la idea del projecte Disset esclats. Val a dir que sense la llosa de la pandèmia igualment l’hauria ideat. La qüestió és que vaig posar-me en contacte amb les dones inspiradores d’aquests disset esclats. M’oferia a escriure un relat d’un record que em contessin: Aquest quedaria intacte en el nucli fonamental, si bé jo donaria curs a la meva imaginació. Per tant, en faria literatura (art de l’expressió verbal). La vivència que elles m’expliquessin havia de ser llunyana en el temps per, com dic, poder deixar un rastre escrit de com es vivia, de com es pensava, de com es sentia en una època passada que ja forma part de la història.
Els relats es poden agrupar en tres grans blocs: a) uns són més aviat cròniques del passat, b) altres reflecteixen experiències viscudes a l’època franquista i, c) finalment, hi ha relats de vivències molt personals relacionades amb els fills i fins i tot amb els germans.
Molta informació que podia formar part del gruix de la història de la vida quotidiana ha desaparegut. No es coneix degut als «pactes de silenci» de les famílies. Fins i tot molta informació ha deixat de passar d’una generació a l’altra a causa d’aquests pactes familiars. I, per tant, s’ha esfumat. Els motius són diversos, per vergonya o perquè els de fora de la família «no n’han de fer res», però també per oblidar la lletjor del passat, per deixar de mirar enrere i mirar només cap endavant. I també per por a represàlies. Posem un exemple de possible represàlia: després de la guerra (in)civil, els senyors de les cases burgeses no sabien si el servei que els atenia eren rojos anarquistes o de la falange i un comentari, una relliscada, un reny podia ser motiu de revenja. Com dic és només un exemple. Aquests pactes de silenci familiars i socials es troben en multiplicitat de situacions al llarg de la història de la humanitat.
Un dels relats-crònica de Disset esclats és un exemple d’allò més il·lustratiu d’aquests pactes de silenci familiars: si el silenci no s’hagués trencat hauria significat informació rellevant perduda. Abans de morir, el pare de la inspiradora li explica que havia vist com un escamot de les ordes franquistes afusellaven el seu pare (és a dir, a l’avi de la inspiradora) davant del mur del cementiri. L’horror és absolut. El relat se situa entre Barcelona i Badajoz i, com dic, és més una crònica que un relat de la cruent anomenada Matanza de Badajoz que van perpetrar els franquistes (a la II República la Reforma agrària estava en ple desenvolupament, sobretot a Extremadura, i els insurrectes van atacar brutalment Badajoz i tots els pobles de la província). Un altre relat se situa al Segrià: en els pobles d’Espanya manaven el cacics, els poders fàctics, l’alcalde, el capellà, la benemèrita, tots, esclar, devots falangistes. L’ombra de la por a les represàlies flotava en les famílies del poble, arriba un Ministre de Franco al poble i algú d’entre la multitud llença una pedra que fa diana al cap del senyor ministre, bé, no vull fer spoiler…
Un altre relat explica una anècdota divertida del mateix dia de la mort de Franco, altres conten experiències de viatges mítics a París (París, Londres, fins i tot Milà, eren ciutats meca de la nostra joventut, eren una mena de viatges iniciàtics). Un altre ens situa al Poblenou d’aquella època, ple de fàbriques i fum espès, un altre a Camprodon on queda palès l’opressió de l’Esglèsia, un dels poders més importants i rancis de l’Espanya d’aquells anys. Un altre ens parla de l’assassinat amb garrot vil de Puig Antich (com he comentat, es diu aviat). Encara un altre ens trasllada al Brasil on la inspiradora protagonitza una història d’amor i engany amb un hacker de coll blanc.
I, finalment, hi ha relats que expliquen vivències fortament emocionals relacionades amb els fills. Un dels relats té a veure amb una mare que es revel.la davant del comportament de gelosia del seu fill. Un altre ens transmet l’angoixa d’una mare que es pensa que els seus fills han estat en perill a l’alta muntanya. Hi ha un relat oníric que es basa en un accident de moto contat per la mateixa noia quan ja es morta (la germana de la inspiradora). Un altre té a veure amb una filla que neix amb la Síndrome de Down. I un altre encara amb el naixement d’un nen amb discapacitat intel·lectual. Abans a les criatures amb la síndrome de Down se’ls anomenava despectivament mongòlics i a les criatures amb deficiències cognitives se’l deia dements o imbècils: ressalto aquests reemplaçaments semàntics, aquests canvis de denominació, perquè ens denoten una evolució de la mentalitat social davant l’exclusió i el rebuig d’allò diferent. La societat ha anat canviant a poc a poc de rasant i s’ha tornat més inclusiva. Ja no és una vergonya que cal amagar sinó que ho accepta com una circumstància de la biologia i actua amb responsabilitat.
No vull allargar-me més. Ara farem un tast de cada relat. Llegirem un fragment molt curtet de cada un d’ells. En acabar, us cedirem la paraula: de ben segur teniu moltes coses a aportar i ens agradarà molt escoltar-vos i que ens pregunteu el que us vingui de gust.
Mercè Birba, Maria Àngels Viladot, i Carme Triadó, Ateneu Barcelonès 5-02-2024.
Maria Àngels Viladot
Llicenciada amb grau en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora cum laude en Psicologia social i comunicació intergrupal per la Universitat de Barcelona (UB), ha estat professora al Departament de Psicologia de la UAB i professora consultora de la Universitat Oberta de Catalunya.
Maria Àngels Viladot
Ha estat directora de l’Editorial Aresta (2006-2016) i de la col·lecció Aresta Dones/Aresta Mujeres. També va codirigir la col·lecció de llibres «Society & Communication/ Societat i Comunicació» amb el catedràtic Howard Giles (Universitat de Califòrnia de Santa Bárbara). Ha fet col·laboracions i publicacions amb Intress, una associació de servei social sense ànim de lucre que actua a nivell estatal. A l’Ateneu Barcelonès (del qual ha estat membre del Consell Social) va realitzar la conferència «Emergència climàtica: el repte més gran per al futur de la humanitat» És autora de vint llibres d’assaig i més de dos-cents-cinquanta articles acadèmics i de divulgació.
Quant a l’escriptura de ficció és autora d’Ocell de tempesta (2001), del poemari Univers paral·lel (2001), de Laberint al soterrani i altres contes (2019), de La Fúria de Fandango i altres relats (2020), de Disset esclats (2022), de Manojo de realidades (2023) i de Dibuixos amagats (2024). Per la seva obra, ha rebut diversos premis. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació (La Vanguardia, Diari Ara, Huffington Post, a Público i a La Independent (n’és membre del Consell Editorial). La podeu visitar a www.mviladot.com i escriure a: viladot51@gmail.com
Carme Triadó Tur
Mestre, pedagoga, psicòloga, Dra. Psicologia i Catedràtica de Psicologia del Desenvolupament des de 21 de setembre de 1989. Ha impartit docència en Psicologia del Llenguatge i Psicologia del Desenvolupament (des de la infància fins a la vellesa.)
Ha participat en projectes d’Innovació Docent i Millora de la Qualitat docent. Ha posat en marxa i dirigit el Màster Interuniversitari de Psicogerontologia del que formen part les Universitats de Barcelona, València, Salamanca, Santiago de Compostela. Va crear i dirigir el programa de Doctorat sobre Psicogerontologia. Ha realitzat recerca sobre adquisició del llenguatge en nens i nenes oients i sordes, i ha obtingut finançament en convocatòries competitives, publicant els resultats en revistes d’àmbit nacional i internacional. Entre els llibres publicats destaquem ”Els inicis del llenguatge” (1982). Laia. Barcelona
A partir de l’obtenció de la Càtedra de Psicologia del Desenvolupament va iniciar la recerca sobre psicologia de l’envelliment. Va crear el Grup de Recerca GIG (Grup d’investigació en Gerontologia). Ha rebut subvenció com investigadora principal per diversos projectes tant del Ministerio de Educación com del Ministerio de Trabajo y Asuntos sociales. Va redactar el projecte per la creació de la Universitat de la Experiència, a la UB, dirigida a persones grans que volen seguir aprenent.
Quan a la recerca, els temes principals d’estudi giren al voltant de la idea d’envelliment generatiu, concretat amb aspectes com el voluntariat i la participació cívica en la vellesa, el paper dels avis i àvies en la família i l’educació de les persones grans.
Mercè Birba i Fonts.
Logopeda i psicòloga, per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional, primer en l’àmbit privat i després des de La Generalitat de Catalunya, a treballar pels col·lectius més vulnerables i en risc d’exclusió. Va participar en la implementació de programes de lluita contra la pobresa al Departament de Benestar Social i Família i també va treballar en la creació del centre de documentació de serveis socials a la demarcació de Lleida, on en va ser la coordinadora fins que es va jubilar. Actualment, col·labora en diferents entitats socials. És membre de la Junta de l’Associació Antisida de Lleida i forma part del Grup Sènior del COPC Lleida.
Secció d'Història 
