Dilluns 5 de febrer de 2024 a les 17 h a la sala Verdaguer, tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història: Disset esclats. Històries de la vida quotidiana protagonitzades per dones.

Les tertulianes convidades foren: Maria Àngels Viladot, psicòloga, escriptora i autora de Disset Esclats; Carme Triadó, mestra, pedagoga i psicòloga; i Mercè Birba, logopeda i psicòloga.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Hi assistiren 44 persones inscrites prèviament amicsdelahistoria2015@gmail.com

Disset Esclats

Text de Maria Àngels Viladot

Em fa molt feliç que Disset esclats sigui motiu d’una tertúlia d’història.  Com ja s’ha dit,  es tracta d’un conjunt de relats basats en fets reals de quan les dones inspiradores eren joves; val a dir que aquests fets han passat pel sedàs de la meva imaginació.

Són píndoles de la vida quotidiana. És de consens que la Història amb majúscules no es pot entendre sense tenir en compte la vida de cada dia. És gràcies a la historiografia de la quotidianitat que sabem com vivien i pensaven les generacions anteriors a la nostra. Les formes de vida i les mentalitats evolucionen cada dia que passa  i aquesta evolució està directament relacionada amb descobriments de tota mena –tecnològics, mèdics, biològics—amb corrents de pensament i filosòfics…– i   hi ha períodes de la història humana on la transformació gradual és visiblement pronunciada. Per exemple, la transformació que s’esdevingué des del descobriment de l’electricitat és brutal; ho va canviar tot, va fer possible la mobilitat a grans distàncies amb els cotxes i els avions, la comunicació verbal parlada des de la llunyania amb el telèfon…  Hem de tenir present que, per exemple, la majoria de les dones de Disset esclats no van fruir de la invenció de la televisió fins a l’adolescència. No pararia d’explicar situacions que ens mostren que les dones de la nostra generació partim d’un bagatge d’experiències viscudes molt i molt diferent del de les nostres filles i netes. Ens separa un abisme. I, tot i així, ens hem adaptat a la normalitat d’una manera sorprenent.

Venim del franquisme tardà, quan hi havia la Pilar Primo de Rivera, amb un ideari femení nacional-católico que feia feredat. Quan no ens podíem casar abans de complir els 21 anys d’edat sense autorització paterna. Quan ETA fa fer volar pels aires a Carrero Blanco, quan Franco va empresonar els líders de Comissions Obreres (que aleshores eren il·legals), quan Salvador Puig Antich  va ser assassinat amb garrot vil (es diu aviat), quan hi va haver la «Caputxinada» i les manis al carrer estaven a l’ordre del dia. Som dones que estàvem  amatents als esdeveniments del Maig del 68 a França, veiem cinema prohibit al sud de França, seguíem els passos de la primera onada de feminisme que ens arribava d’EEUU, llegíem La mística de la feminitat de la Betty Friedan, El Segon Sexe de Simone de Beauvoir,  L’Amant de Lady Chatterly de D.H. Laurance o Sexus, Plexus i Nexus de Henry Miller, per posar uns poquíssims exemples. Jo diria que érem una barreja de revolucionàries, contraculturals, hippies, polítiques, feministes, unes joves conscienciades socialment… Érem enormement felices i teníem una gran, grandíssima il·lusió per viure i poder canviar les coses. El que és evident és que estem a una distància sideral d’aquells anys grisos, de l’Espanya mojigata i hipòcrita.  La majoria recordareu el NO-DO obligatori en totes les sales de cinema mitjançant el qual Franco tatxonava la seva ideologia. No hi havia contrapoder, no hi havia competència.

De manera que tenim ja dues explicacions dels motius pels quals se’m va acudir la idea d’escriure aquests Disset esclats:

       — d’una banda, els relats podien ser testimoni d’un temps passat que ja no existeix (la dictadura de Franco versus la democràcia actual)

    — d’altra banda, el fet que les inspiradores dels relats i jo som dones grans, em permetia fer comparacions «significatives» de les formes de vida  d’ahir i d’avui. L’educació, la permisivitat social, les millores quant a la igualtat de gènere,  la tecnologia (Internet, Intel·ligència Artificial…) són aspectes que situen les joves d’avui a les nostres antípodes.

I per què la idea d’escriure relats inspirats per altres dones? La història ve de molt lluny. Arrenca del meu interès per la historiografia de la vida quotidiana. Sabeu que soc psicòleg social i, en psicologia social, per analitzar i entendre els comportaments grupals i col·lectius, les relacions intergrupals, és molt important situar-los en els contextos en els quals es desenvolupen. La història personal és fonamental per copsar un temps, una cultura, unes formes de vida. Anys enrere vaig escriure un llibre que palesa que el meu interès per la vida quotidiana ve de lluny. És un estudi teòric sobre l’aparició del concepte  d’infantesa. Em vaig basar, fonamentalment, en les importants aportacions de l’historiador Phillipe Àries a La historia de la vida privada; aportacions que donen llum a com va anar sorgint el concepte d’infantesa i els infants deixaven de ser considerats adults en miniatura.

Fa uns anys vaig anar a un congrés de literatura autobiogràfica  a la Fundació Caballero-Bornal, a Jerez de la Frontera; jo tenia uns relats autobiogràfics desats convenientment en un calaix i, en tornar a Barcelona, vaig decidir acabar-los de polir i publicar-los. No m’interessava gens la vanitat que es pot pensar d’una persona que s’escriu a sí mateixa. O que es pensa que ho fa (em refereixo a això de relatar-se a una mateixa) perquè, a més,  els records llunyans es desdibuixen tot sovint; si bé tenen un pou de veritat, també hi ha molta invenció involuntària afegida. La línia entre la realitat del que recordem i el que inventem (afegim al record) és molt fina, sobretot, esclar, quan els records són llunyans.  Amb aquest llibre de relats autobiogràfics m’interessava aportar anècdotes, vivències, emocions, sentiments,  unes maneres de viure d’un passat que no existeix. Quan el vaig publicar, vaig pensar que, de fet, tothom té records, anècdotes, històries per contar. Que tothom pot contribuir a fer història de la vida quotidiana.  Com deia l’enyorada Montserrat Roig «si hi ha un acte d’amor és la memòria», volent significar que l’escriptura que recupera la memòria és també un acte d’amor.

Va arribar la pandèmia, tots estavem sumits en un sentiment d’incertesa, d’horror, de vulnerabilitat,  el confinament era espantós, volia connectar-me, comunicar-me amb l’exterior i va ser llavors quan va sorgir la idea del projecte Disset esclats. Val a dir que sense la llosa de la pandèmia igualment l’hauria ideat. La qüestió és que vaig posar-me en contacte amb les dones inspiradores d’aquests disset esclats. M’oferia a escriure un relat d’un record que em contessin: Aquest quedaria intacte en el nucli fonamental, si bé jo donaria curs a la meva imaginació. Per tant, en faria literatura (art de l’expressió verbal).  La vivència que elles m’expliquessin havia de ser llunyana en el temps  per, com dic, poder deixar un rastre escrit de com es vivia, de com es pensava, de com es sentia en una època passada que ja forma part de la història.

Els relats es poden agrupar en tres grans blocs: a) uns són més aviat cròniques del passat, b) altres reflecteixen experiències viscudes a l’època franquista  i, c) finalment, hi ha relats  de vivències molt personals relacionades amb els fills i fins i tot amb els germans.

Molta informació que podia formar part del gruix de la història de la vida quotidiana  ha desaparegut. No es coneix degut als «pactes de silenci» de les famílies. Fins i tot molta informació ha deixat de passar d’una generació a l’altra a causa d’aquests pactes familiars. I, per tant, s’ha esfumat.  Els motius són diversos, per vergonya o perquè els de fora de la família «no n’han de fer res», però també per oblidar la lletjor del passat, per deixar de mirar enrere i mirar només cap endavant. I també per por a represàlies.  Posem un exemple de possible represàlia: després de la guerra (in)civil, els senyors de les cases burgeses no sabien si el servei que els atenia eren rojos anarquistes o de la falange i un comentari, una relliscada, un reny podia ser motiu de revenja. Com dic és només un exemple. Aquests pactes de silenci familiars i socials es troben en multiplicitat de situacions al llarg de la història de la humanitat.  

Un dels relats-crònica de Disset esclats és un exemple d’allò més il·lustratiu d’aquests  pactes de silenci familiars: si el silenci no s’hagués trencat hauria significat informació rellevant perduda.  Abans de morir, el pare de la inspiradora li explica que havia vist com un escamot de les ordes franquistes afusellaven el seu pare (és a dir, a l’avi de la inspiradora) davant del mur del cementiri. L’horror és absolut.  El relat se situa entre Barcelona i Badajoz i, com dic, és més una crònica que un relat de la cruent anomenada Matanza de Badajoz que van perpetrar els franquistes (a la II República la Reforma agrària estava en ple desenvolupament, sobretot a Extremadura, i els insurrectes van atacar brutalment Badajoz i tots els pobles de la província). Un altre relat se situa al Segrià:  en els pobles d’Espanya manaven el cacics, els poders fàctics, l’alcalde, el capellà, la benemèrita, tots, esclar, devots falangistes. L’ombra de la por a les represàlies flotava en les famílies del poble, arriba un Ministre de Franco al poble i algú d’entre la multitud llença una pedra que  fa diana al cap del senyor ministre, bé, no vull fer spoiler…

Un altre relat explica una anècdota divertida del mateix dia de la mort de Franco, altres conten experiències de viatges mítics a París (París, Londres, fins i tot Milà, eren  ciutats meca de la nostra joventut, eren una mena de viatges iniciàtics). Un altre ens situa al Poblenou d’aquella època, ple de fàbriques i fum espès, un altre a Camprodon on queda palès l’opressió de l’Esglèsia, un dels poders més importants i rancis de l’Espanya d’aquells anys. Un altre ens parla de l’assassinat amb garrot vil de Puig Antich (com he comentat, es diu aviat). Encara un altre ens trasllada al Brasil on la inspiradora protagonitza una història d’amor i engany amb un hacker de coll blanc.

I, finalment, hi ha relats que expliquen vivències fortament emocionals relacionades amb els fills. Un dels relats  té a veure amb una mare que es revel.la davant del comportament de gelosia del seu fill. Un altre ens transmet l’angoixa d’una mare que es pensa que els seus fills han estat en perill a l’alta muntanya. Hi ha un relat oníric que es basa en un accident de moto contat per la mateixa noia quan ja es morta (la germana de la inspiradora). Un altre té a veure amb una filla que neix amb la Síndrome de Down. I un altre encara amb el naixement d’un nen amb discapacitat intel·lectual. Abans a les criatures amb la síndrome de Down  se’ls anomenava despectivament mongòlics i a les criatures amb deficiències cognitives se’l deia dements o imbècils:  ressalto aquests  reemplaçaments semàntics,  aquests canvis de denominació,  perquè ens denoten  una evolució  de la mentalitat social davant l’exclusió i el rebuig d’allò diferent. La societat ha anat canviant a poc a poc de rasant i s’ha tornat més inclusiva.  Ja no és una vergonya que cal amagar sinó que ho accepta com una circumstància de la biologia i actua amb responsabilitat.

No vull allargar-me més. Ara farem un tast de cada relat. Llegirem un fragment molt curtet de cada un d’ells. En acabar, us cedirem la paraula: de ben segur teniu moltes coses a aportar i ens agradarà molt escoltar-vos i que ens pregunteu  el que us vingui de gust.

Maria Àngels Viladot

Llicenciada amb grau en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora cum laude en Psicologia social i comunicació intergrupal per la Universitat de Barcelona (UB), ha estat professora al Departament de Psicologia de la UAB i professora consultora de la Universitat Oberta de Catalunya.

Ha estat directora de l’Editorial Aresta (2006-2016) i de la col·lecció Aresta Dones/Aresta Mujeres.  També va codirigir la col·lecció de llibres «Society & Communication/ Societat i Comunicació»  amb el catedràtic Howard Giles (Universitat de  Califòrnia de Santa Bárbara). Ha fet col·laboracions i publicacions amb Intress, una associació de servei social sense ànim de lucre que actua a nivell estatal. A l’Ateneu Barcelonès (del qual ha estat membre del Consell Social) va realitzar la conferència «Emergència climàtica: el repte més gran per al futur de la humanitat» És autora de vint llibres d’assaig i més de dos-cents-cinquanta articles acadèmics i de divulgació.

Quant a l’escriptura de ficció és autora d’Ocell de tempesta (2001), del poemari Univers paral·lel (2001), de Laberint al soterrani i altres contes (2019), de La Fúria de Fandango i altres relats (2020), de Disset esclats (2022), de Manojo de realidades (2023) i de Dibuixos amagats (2024). Per la seva obra, ha rebut diversos premis. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació (La Vanguardia, Diari Ara, Huffington Post, a Público i a La Independent (n’és membre del Consell Editorial). La podeu visitar a www.mviladot.com i escriure a: viladot51@gmail.com

Carme Triadó Tur

Mestre, pedagoga, psicòloga, Dra. Psicologia i Catedràtica de Psicologia del Desenvolupament des de 21 de setembre de 1989. Ha impartit docència en Psicologia del Llenguatge i Psicologia del Desenvolupament (des de la infància fins a la vellesa.)

Ha participat en projectes d’Innovació Docent i Millora de la Qualitat docent. Ha posat en marxa i dirigit el Màster Interuniversitari de Psicogerontologia del que formen part les Universitats de Barcelona, València, Salamanca, Santiago de Compostela. Va crear i dirigir el programa de Doctorat sobre Psicogerontologia. Ha realitzat recerca sobre adquisició del llenguatge en nens i nenes oients i sordes, i ha obtingut finançament en convocatòries competitives, publicant els resultats en revistes d’àmbit nacional i internacional. Entre els llibres publicats destaquem ”Els inicis del llenguatge” (1982). Laia. Barcelona

A partir de l’obtenció de la Càtedra de Psicologia del Desenvolupament va iniciar la recerca sobre psicologia de l’envelliment. Va crear el Grup de Recerca GIG (Grup d’investigació en Gerontologia). Ha rebut subvenció com investigadora principal per diversos projectes tant del Ministerio de Educación com del Ministerio de Trabajo y Asuntos sociales. Va redactar el projecte per la creació de la Universitat de la Experiència, a la UB, dirigida a persones grans que volen seguir aprenent.

Quan a la recerca, els temes principals d’estudi giren al voltant de la idea d’envelliment generatiu, concretat amb aspectes com el voluntariat i la participació cívica en la vellesa, el paper dels avis i àvies en la família i l’educació de les persones grans.

Mercè Birba i Fonts. 

Logopeda i psicòloga, per la Universitat de Barcelona. Ha dedicat la seva vida professional, primer en l’àmbit privat i després des de La Generalitat de Catalunya, a treballar pels col·lectius més vulnerables i en risc d’exclusió. Va participar en la implementació de programes de lluita contra la pobresa al Departament de Benestar Social i Família i també va treballar en la creació del centre de documentació de serveis socials a la demarcació de Lleida, on en va ser la coordinadora fins que es va jubilar. Actualment, col·labora en diferents entitats socials. És membre de la Junta de l’Associació Antisida de Lleida i forma part del Grup Sènior del COPC Lleida.