La tertúlia d’Amics de la Història : L’Alguer. L’encant de la història amb Antonio Budruni, autor de l’obra del mateix títol en què també hi participava Gustau Navarro, responsable de l’Ofici de l’Alguer de la Generalitat de Catalunya, prevista dilluns 18 de setembre a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) s’ha hagut d’anul·lar.
Ressenya “L’Alguer, l’encant de la història” d’Antonio Budruni (2022)
Autor de la ressenya: Adrià Mainar Scanu, historiador i guia cultural (@EsguardHistòric @MainarScanu, Blog Esguard Històric )
Imatges: Antonio Budruni, autor de Breu història de l’Alguer i L’Alguer. L’encant de la història
Ressenya
L’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, com se sol anomenar, és un mirall de la nostra Història. És el testimoni d’un passat gairebé oblidat, amb llums i ombres, que avui ens pot sorprendre però que convé conèixer. Llegint sobre l’Alguer aprenem sobre l’expansió mediterrània de l’antiga corona d’Aragó i l’herència cultural que els catalans deixàrem, amb grans dolors, a Sardenya.
L’any 1353, en temps de la conquesta catalano-aragonesa de l’illa, que s’havia complicat més del que hom preveia, un estol dirigit per Bernat II de Cabrera ocupà l’Alguer. Mesos més tard, la població s’aixecà en armes i foragità els soldats de la guarnició. Arran d’això, l’estiu de 1354 el rei Pere el Cerimoniós s’hi dirigí, hi posà setge personalment i la feu capitular; llavors, per castigar la “rebel·lia” dels sards i genovesos que hi habitaven, els expulsà i ordenà que la ciutat fos repoblada amb catalans. Des d’aquell moment, l’Alguer, oberta al mar i emmurallada, funcionà com a “cap de pont” per sotmetre Sardenya en una guerra que encara s’allargaria més de 60 anys. Per la seva condició estratègica, la “fidelíssima” fortalesa de l’Alguer, ara habitada per catalans, fou mimada amb nombrosos privilegis i tancada als sards amb pany i forrellat.
Malgrat les vicissituds històriques, com el sonat assalt nocturn que patí l’any 1412, la terrible pesta de 1582 o el desenllaç de la Guerra de Successió, pel qual Sardenya passà als Savoia (1720) i l’Alguer quedà separada de la resta de territoris de parla catalana, els algueresos mantingueren al llarg dels segles el català, que a la Sardenya moderna tenia consideració de llengua de prestigi, i a finals del s. XIX redescobriren un sentiment de “catalanitat” que tot i les convulsions del s. XX, i gràcies a iniciatives com el “Viatge del Retrobament” (1960), perviu fins avui.
Imatge: L’arribada de l’expedició catalana a l’Alguer, 1960/ A. F. Scanu. Font: Esguard Històric
Antonio Budruni, després de la seva Breu història de l’Alguer (2010), un llibre de referència per conèixer l’Alguer medieval i moderna, el procés de repoblament i pervivència dels pobladors catalans així com el funcionament institucional de la ciutat, a semblança del Principat, presenta ara L’Alguer, l’encant de la història (2022). En aquest nou llibre, on recupera i amplia alguns punts de l’anterior, que acabava al s. XVIII, Budruni aborda també l’època savoiana (1720-1946).
En rebre el Regne de Sardenya (1720) els Savoia pogueren coronar-se reis, si bé inicialment regiren l’illa com a un mer apèndix de llurs dominis al Piemont. L’Alguer i Sardenya, fins llavors acomodades a l’ordenament hispànic, toparen amb les noves institucions piemonteses, que en llur exercici sovint entraren en conflicte amb el funcionament del municipi de l’Alguer.
A mitjans del s. XVIII els Savoia emprengueren un seguit de mesures que afectaren a Sardenya i l’Alguer entre les quals destaquen la introducció de l’italià a l’illa, la reforma dels consells cívics o un intent de “nacionalització” de la pesca del corall, activitat que duien a terme principalment corallers napolitans. L’any 1861 els Savoia proclamaren la unificació d’Itàlia, de manera que l’illa de Sardenya quedà incorporada al naixent estat italià. Arran d’això, la vida dels sards i dels algueresos restà lligada al govern de Roma i es veieren directament involucrats en els episodis més importants de la història contemporània italiana, com fou la 1a Guerra Mundial (1915-1918), l’adveniment del feixisme de Mussolini (1922) i la 2a Guerra Mundial (1939-1945), després de la qual s’instituí la República italiana i els Savoia foren desterrats.
De tot plegat Budruni ens en parla L’Alguer, l’encant de la Història (2022). I ho fa en el català de l’Alguer, cosa que singularitza el llibre. Tot i que això pot desconcertar inicialment a qui no conegui la variant algueresa, la lectura és prou amena i es fa entenedora, oferint una aproximació panoràmica a la història, la societat i la cultura de la ciutat.
L’autor
Antonio Budruni, catedràtic de disciplines jurídiques i econòmiques, va néixer al centre històric de l’Alguer, a la Muralla. Ha publicat diversos llibres que estudien la història de l’Alguer i Sardenya. Ha publicat la novel·la “Los minyons de la Muralla” (2009), premi Osilo (2011) i “Los adolescents de la Muralla” (edicions Abbà, 2021), “L’Alguer, l’encant de la història” (edicions, Abbà 2022).
Selecció d’obres sobre l’Alguer disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
ARMANGUÉ I HERRERO, JOAN. Llengua i cultura a l’Alguer durant el segle XVIII. Barcelona : Curial Abadia de Montserrat, 1996. 274 pàgines.
CATALÀ I ROCA, PERE. L’aventura catalanista de “La Palmavera” : L’Alguer, 1906. [Alguer] : Edicions Municipi de l’Alguer, 1998. 365 pàgines.
FARINELLI, MARCEL A. El feixisme a l’Alguer. Barcelona: Centre d’Estudis de Temes Contemporanis : Angle, 2010. 149 pàgines.
TODA, EDUARD. L’Alguer: un poble català d’Itàlia. Barcelona : La Renaixensa, 1888. 200 pàgines. (consulta a sala)
Mans manetes : l’Alguer : paraules, cançons i veus de minyons. [Barcelona] : Plataforma per la Llengua, [2018]. 100 pàgines.
Retrobament de l’Alguer. [Lloc de publicació no identificat] : Tramontane, 1961. 168 pàgines.
Rondalles alguereses. Barcelona : Rafael Dalmau, [1985]. 141 pàgines.
Més informació
GUIDO SARI: “Commemoració del cinquantè aniversari del Retrobament [de l’Alguer]”, Llengua Nacional – núm. 73 – IV trimestre del 2010, aquí
MAINAR SCANU, ADRIÀ: “Lo Retrobament”, el viatge que restablí els lligams amb l’Alguer (1960)”, Esguard Històric. Blog d’història, artesanal, propera i autocentrada, agost, 2016, aquí
MAINAR SCANU, ADRIÀ: “4 llibres per conèixer l’Alguer”, Esguard Històric. Blog d’història, artesanal, propera i autocentrada , abril, 2019, aquí
Imatge: El Virginia de Churruca, al fons, fou el creuer que portà els catalans a l’Alguer / A. F. Scanu. Font: Esguard Històric
Curs Aula Ateneu: “Una història de Catalunya als ulls del món
Curs promogut per l’Ateneu Barcelonès i dirigit per Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’obra Catalunya als ulls del món, d’Enciclopèdia catalana, 2023.
Una mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història, des de les primeres cròniques àrabs sobre el territori actual de Catalunya, fins als esdeveniments polítics més recents com els fets de l’1-O.
Curs de 10 sessions, un cop a la setmana al matí d’11 i 13h. Aula Sagarra de l’Ateneu Barcelonès. La inscripció i pagament es farà presencialment a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona. No us quedeu sense plaça!
La Biblioteca de l’Ateneu ha preparat un Centre d’Informació on s’exposen els llibres amb la bibliografia bàsica del Curs Aula Ateneu.Una història de Catalunya als ulls del món.
Centre d’Informació on s’exposen els llibres amb la bibliografia bàsica del Curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món.
Vint llibres recomanats pel professorat
Nota: Les obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) s’indiquen amb l’acrònim BAB
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Ed.): Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.
Contingut: Quan apareix Catalunya a l’escena mundial? Per què al segle XVI es caracteritzava els catalans com a aguerrits i després com a grans treballadors? Un aspecte que sorprèn els viatgers de l’Època moderna és el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans.
La consciència que Catalunya és una nació, es consolida a partir del XIX. Catalunya és una societat industrial i els viatgers són conscients que és una illa dins l’estat espanyol, amb tots els problemes de la industrialització. D’una banda, la prosperitat. De l’altra, la conflictivitat i la desigualtat. Friedrich Engels, per exemple, afirma que Barcelona és la ciutat amb més lluita a les barricades d’Europa. Es comença a parlar del caràcter nacional català.
Com es va seguir a l’estranger la Guerra Civil o l’1 d’octubre? Aquest obra Catalunya als ulls del món, és un estudi inèdit dirigit per Joaquim Albareda, que analitza la mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història.
Sinopsi: Obra ambiciosa i rigorosa que ofereix una síntesi a partir del ric bagatge historiogràfic de les últimes dècades. Amb tres volums: I. De la fi de l’Estat a l’arrencada industrial (1714-1814), dirigit per Joaquim Albareda; II. Naixement i configuració del catalanisme (1814-1914) dirigit per Pere Gabriel; i III. Dels assaigs d’autogovern al clam per l’autodeterminació (1914-2014), per Conxita Mir.
BALAÑÀ i ABADIA, PERE (Ed): Visió cosmopolita de Catalunya:Relats de Viatgers i Escriptors (Segles I a C.-XIX), vol. I, Barcelona: Generalitat de Catalunya. Entitat Autònoma del Diari Oficial i Publicacions, 1991.
Sinopsi: Conjunt de quaranta-un textos d’autors forans de totes les èpoques (segles I a. C. – XIX) que han deixat escrites les seves impressions sobre Catalunya i els catalans. Llibre singular que aplega textos poc o gens coneguts de caràcter geogràfic, històric, social, militar, econòmic, literari, polític, etc., els autors dels quals van des de l’historiador grec Polibi fins a l’historiador mexicà Justo Sierra.
FONTANA, JOSEP: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo Edit., 2016, BAB
Ressenya d’Albert Ventura: Fontana parteix de les beceroles, de la protonació establerta a partir del segle VIII, i de l’anàlisi de la història d’aquest bocí dels Països Catalans, el Principat, fins a l’actualitat, i ho fa mitjançant un rigor científic exemplar, però lluny de ser un volum exclusiu i cenyit a erudits i estudiosos. L’historiador i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra aposta pel rigor —com no pot ser altrament— i acara els fets amb una nombrosa i riquíssima bibliografia, la qual cosa confereix al seu estudi un valor importantíssim, perquè malgrat ser exhaustiu té per missió fer de difusor de la història catalana a qualsevol persona que, simplement, hi tingui interès. Ressenya completa a Núvol 12-12-2016, aquí
FONTANA, JOSEP: “La Época del liberalismo”, a J. Fontana i R. Villares (Eds.), Historia de España, vol. 6, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2015, BAB
Sinopsi: Aquest volum corresponent al període de 1808-1874, el segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts. Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període que, Fontana determina les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria de ciutadans sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política.
GIRAL, EUGENI: Els 525 llibres del procés. Pròleg de Joan B. Culla i Clarà, Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, març de 2019, 158 p. BAB
Sinopsi: Un recull de 525 llibres del Procés, dels quals s’ofereix la fitxa bibliogràfica, una referència de l’autor i un breu resum del contingut. Els llibres ressenyats tenen caràcter d’eines de combat i no cal estranyar-se de l’escàs contingut teòric, ja que hi ha un gran predomini de reflexions personals. Més endavant començaran a tenir sentit les memòries dels protagonistes del Procés.
GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014, BAB
Sinopsi: Si hi ha un període històric en el qual la història de Catalunya podria haver patit canvis radicals, aquest és la Guerra Civil. En un país en plena Revolució social, diversos diplomàtics europeus i americans destacats a Barcelona especularen insistentment amb la creació d’una República Catalana independent. Una possibilitat que expressarien desenes de vegades en els documents enviats a Mussolini, al govern francès, al Foreign Office o al Palácio das Necessidades de Lisboa. De fet, tant els diplomàtics com la premsa internacional es preguntaven per què no s’acomplia una possibilitat que els semblava evident. La resposta cal buscar-la en la realitat complexa d’una Catalunya en guerra dominada pels anarquistes, gairebé independent de facto, en pugna amb el govern republicà i amb uns sectors nacionalistes que no van voler o no es van atrevir a anar més enllà. Una suma sorprenent d’elements que descobrirem a partir de l’estudi de la visió dels diplomàtics i periodistes de França, Itàlia, Portugal, Bèlgica i la Creu Roja Internacional.
Sinopsi: Amb tot l’enginy i l’empenta de les seves famoses crítiques d’art, amb tota la vehemència del relat de la colonització australiana, Robert Hughes emprèn a Barcelona una apassionada i apassionant «biografia», al llarg de tota la seva història, d’una ciutat on es va atansar per primera vegada el 1966 i que el va seduir per sempre. El llibre es construeix, segons la crítica anglosaxona, com una obra mestra, «destinada a convertir-se en un clàssic», en paraules de Nicholas Shrady, recolzant-se sobretot en una anàlisi de les arts visuals –arquitectura, pintura, escultura i artesania–, però també en el paisatge, les indústries i la política, especialment dels dos darrers segles.
MARÍN, MARTÍ: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), Vic, Eumo, 2019, 376 p. BAB.
Sinopsi: Martí Marín, un dels grans experts sobre el franquisme, analitza i sistematitza amb el rigor que li és característic l’especificitat de la política franquista a Catalunya. I emmarca aquesta política entre dues dates significatives, el 1938 quan comencen les operacions militars a Lleida i el BOE publica el decret que anul·la l’Estatut d’Autonomia de 1932 i el 1977 quan les eleccions segellen la derrota de qualsevol opció continuista. El resultat és un exercici de síntesi brillant que demostra que a Catalunya l’oposició al règim va ser més forta i ben estructurada que a altres territoris de l’Estat, però també desvela la trama d’interessos que van dur a polítics i empresaris catalans a col·laborar amb la construcció del nou estat feixista.
MARTÍNEZ FIOL, DAVID, i ESCULIES, JOAN: L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel. Dept. d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, setembre 2017, 218 p. BAB
Sinopsi: L’Assemblea de Parlamentaris, la qual actuà i es donà a conèixer, fonamentalment, al llarg de la segona meitat de l’any 1917, fou un moviment i una aposta de reforma democràtica de la monarquia d’Alfons XIII i de l’Estat espanyol. Els autors d’aquest llibre, en el marc del centenari del sorgiment de l’Assemblea, n’expliquen la seva trajectòria i el context social, polític i econòmic en el qual es va desenvolupar.
MINDER, RAPHAEL: Les lluites dels catalans: cop d’ull crític d’un periodista de The New York Times. Traducció Josep Batalla, Santa Coloma de Queralt : Obrador Edèndum SL, març 2019, 354p. BAB
Sinopsi: A través de llargs viatges i de reportatges publicats a The New York Times, i com a resultat de nombroses entrevistes, fetes a tota mena de personatges, Raphael Minder presenta en aquest assaig periodístic una història cultural de Catalunya. Analitza sobretot com el catalanisme cultural s’ha anat convertint en un enraonat separatisme polític i mostra com ha esdevingut un afer de l’agenda política espanyola i internacional. Amb un estil incisivament crític, l’assaig no oculta les inevitables mancances del moviment independentista, si bé no s’està de valorar-ne l’anhel de llibertat, expressat sempre de manera pacífica -enjogassada fins i tot-, alhora que posa en relleu com la identitat catalana s’ha anat reforçant en tot i pertot arreu, des dels clubs de futbol fins al món de l’alta cuina, des dels Xiquets de Valls fins a la Patum bergadana.
MOLINERO, CARME i YSÀS, PERE: La anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977, Barcelona, Crítica, 2008, 320 p. BAB.
Sinopsi: Un llibre que ofereix una imatge interna del franquisme, que ens permet seguir l’evolució del règim, des que el 1945 es va veure obligat a reinventar-se fins al seu pretès suïcidi el 1977, situant-nos en la seva pròpia anatomia, amb documentació fins ara no utilitzada, i molt especialment de la del Consejo Nacional del Movimento, al qual la Ley Orgánica del Estado de 1966 -aprovada en un referèndum en què, segons Garicano, havien “sobrat dos milions de vots”, va convertir en una mena de “cambra alta” del sistema, on es discutien, en secret, els problemes del règim i del país. Podem així seguir els seus intents de fer front a les dificultats del present i els dubtes sobre el futur, enmig de les pugnes entre els diversos sectors i entre els personatges que els representaven, i viure pas a pas el desmantellament final del franquisme.
MOREL, SANDRINE:En el huracán catalán: una mirada privilegiada al laberinto del procés. Traducció de Lara Cortés, Barcelona, Planeta, 2018, 224 p. BAB
Sinopsi: Al llarg de la convulsa tardor política del 2017, els corresponsals a Espanya han gaudit d’una mirada privilegiada sobre els esdeveniments que es van produir abans, durant i després del referèndum català de l’1 d’octubre. En primer lloc, perquè el mateix executiu català els va donar un protagonisme important de cara a internacionalitzar el conflicte. I, en segon lloc, perquè contemplaven els fets des de la perspectiva única que dona la manca de vinculació emocional. Sandrine Morel, corresponsal de Le Monde a Espanya, explica en aquest llibre la seva versió del que ha passat amb informació de primera mà i amb un resultat sorprenent. A l’obra es reprodueixen declaracions dels protagonistes desconegudes fins aquell moment. Encara que no és aquesta una anàlisi asèptica. La visió de Morel és crítica i mordaç, i posa en evidència les estratègies de manipulació i mobilització dutes a terme per les parts, alhora que dona la seva pròpia versió dels fets sobre els veritables motius ―històrics, polítics i econòmics― que van confluir en el procés.
PÉREZ LATRE, MIQUEL: Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI, pròleg d’Eva Serra, Vic, Eumo, 2004, 320 p. BAB.
Sinopsi: El llibre proporciona una visió innovadora de la política a Catalunya al segle XVI. Exposa el desenvolupament institucional de la Diputació del General de Catalunya en el marc de la política imperial dels Àustria i posa en relleu la confrontació entre les necessitats de «la terra» i les del rei. En efecte, el desplegament polític i territorial de la Diputació -vist amb malfiança des de la monarquia, la qual havia supeditat la política i la fiscalitat a les urgències imperials- coincidia amb un procés d’expansió demogràfica i econòmica de la societat catalana que tenia com a corol·lari la participació en les institucions dels grups socials vinculats a les activitats econòmiques, que necessitaven que el sistema polític funcionés. Com afirmava la historiadora Eva Serra en el preàmbul, a la llum d’aquest estudi la Diputació del General deixa de ser un organisme només oligàrquic i anacrònic per esdevenir una institució que, d’una manera o altra, articula bona part del país: la petita noblesa no titulada o els ciutadans, els homes vinculats a negocis mercantils o a la botiga i també els menestrals.
REGLÀ, JOAN i FUSTER, JOAN: Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, Amb un estudi sobre Serrallonga a la Literatura per Joan Fuster, Barcelona, Aedos, 1961, 274 p. BAB
Sinopsi: Qui fou Joan Serrallonga? Joan Reglà ens revela en el present estudi, amb abundant documentació, qui era i què va fer el famós bandoler. Queda ben palès, l’home, el seu ambient i les seves circumstàncies històriques. En la segona part de l’estudi, Joan Fuster presenta el naixement, desplegament i evolució del mite, seguint-ne les incidències amb sensibilitat i penetració psicològica, de tal manera que ambdues parts es complementen adequadament.
RIQUER, BORJA DE (Dir): Història mundial de Catalunya. Assessors: Joaquim Albareda, Miquel Molist, Isabel Rodà, Josep M. Salrach. Barcelona, Edicions 62, novembre 2018, 992 p. BAB
Sinopsi: Un llibre d’història rigorós i alhora divulgatiu, ordenat per dates clau, en el qual un centenar d’historiadors i experts en cada època i matèria ens ofereixen un retrat de com Catalunya s’explica amb el món i, també, del que Catalunya ha aportat a Europa i al món des de la Prehistòria fins als temps contemporanis. Una història mundial de Catalunya amb una concepció global, oberta, plural i universal que, inspirada en la historiografia francesa més moderna, transcendeix els llocs de la memòria habituals. Polifònica, accessible i amb exigència crítica, aquesta Història mundial situa Catalunya dins d’un context global i universal i es qüestiona i ajuda a entendre el passat, el present i el futur del nostre país en relació amb el món.
SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, pròleg de Joan Esculies, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], 336 p. BAB.
Sinopsi: Jaume Vicens Vives va afirmar que «la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui a les pàgines d’Anton Sieberer: Katalonien gegen Kastilien». A Catalunya contra Castella, publicat a Viena el 1936 i que ara podem llegir en català, Sieberer té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, de forma directa i amb una mirada antropològica molt lliure de prejudicis. Interessat inicialment per la pervivència de la llengua catalana, el jove lingüista austríac va escriure aquest assaig il·luminador i de vigència persistent, que no pretén ser un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat i entendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol.
Catalunya contra Castella va tenir recorregut i influència en l’àmbit internacional i en els cercles de l’exili, especialment a partir de l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer l’exdirigent del POUM Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña. I constitueix un aportació important, en allò que plau i en allò que incomoda, per comprendre com operen encara avui els ressorts psicològics d’una part gens menyspreable de la nostra societat. «Empeny el lector a subratllar passatges i més passatges amb la incòmoda sensació que es va escriure des dels anys trenta per al present.» Del pròleg de Joan Esculies.
VICENS VIVES, JAUME: Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans. Avantpròleg de Borja de Riquer, Barcelona (Editorial Vicens Vives), 2010, 219 p. BAB.
Ressenya de Carles Cabrera. Vicens comença per investigar els prehistòrics que colonitzaren el país per primer cop, pel que d’atàvic n’hagi pogut romandre en el present, perquè evidentment seria anacrònic referir-se a ells com a poble català, expressió que, per ell, no podem remuntar més enllà de la fita inaugural de la Marca Hispànica dins l’Imperi Carolingi. Essent Catalunya un poble passadís en què les migracions mai han cessat —devia pensar en tota l’allau castellano andalusa d’aquell moment—, hi ha un pòsit de mestissatge en el fons del català al qual també han contribuït gascons, llenguadocians i francesos, que s’hi han confós, més que no pas grecs, romans, visigots o francs que s’han limitat a “travessar” el país mentre el poble continuava fent, a part, el seu camí. Ressenya completa aquí, Diario de Mallorca, Bellver, 30-9-2010
VILLARES, RAMÓN i JAVIER MORENO LUZÓN, “Restauración y dictadura”, a Josep Fontana i Ramón Villares (Eds.), Historia de España, vol. 7, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 804 p. 2009.
Sinopsi: Dues formes polítiques molt diferents, una monarquia constitucional i una dictadura militar, defineixen el període històric que discorre entre el final del Sexenni revolucionari i l’adveniment de la Segona República espanyola. La historiografia tradicional veia la Restauració com un sistema polític estable, presidit per l’alternança pacífica al poder, i a la dictadura de Primo de Rivera la fèrria cirurgia que necessitaven els mals seculars d’Espanya. Sense deixar de reconèixer el canvi de paradigma demogràfic que es produeix durant aquesta època, la gran capacitat d’adaptació del món rural als reptes de la crisi finisecular o la represa de l’impuls industrialitzador amb l’ajut de la Primera guerra mundial, els autors d’aquest volum, Ramón Villares i Javier Moreno Luzón, no ens presenten precisament aquest període com un estany de plàcides aigües, sinó com un enorme laboratori en què es van experimentar diferents remeis per als problemes crucials de la societat espanyola sense que cap quallés. I és que ni un sistema oligàrquic de govern ni, encara menys, un pretorianisme paternalista podien ser compatibles amb l’aparició en escena de nous actors polítics que els urgien amb nous requeriments nacionals i socials.
Imatge principal: Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. Aquarel·la d’Antoni Morell i Mestre, 16-02-2023.
Amb aquesta obra, ja són 47 les biblioteques que ha reproduït aquest arquitecte i dibuixant. El seu propòsit és pintar aquarel·les d’espais que no són a la vista, que cal entrar-hi per veure’n el contingut. Per dur-ho a terme aplica una tècnica pròpia de fer vistes de 360º en les que es mostren en relleu tots els serveis i detalls que s’ofereixen als visitants.
Una Catalunya esclavista i una Espanya negrera
La història de l’esclavitud és la història de tota la humanitat i per tant, també la nostra història, sovint desconeguda o directament amagada. En els darrers anys, però, s’han publicat diverses obres i també s’han organitzat una Jornada a Barcelona sobre esclavisme o conferències com les tres que ha promogut l’Ateneu Barcelonès: al voltant del tràfic d’esclaus i Barcelona; el Marqués de Comillas o La Guinea equatorial espanyola. Algunes d’aquestes obres duen el nom de Martín Rodrigo y Alharilla com a autor o com a editor o director.
Recentment, també, TV3 va emetre el documental Sense ficció: La Catalunya esclavista. El gran negoci dels negrers catalans. Una producció de Televisió de Catalunya produïda per Abacus. Direcció i guió: Jordi Portals, 12-02-2023, on deia literalment: “Sobta saber que, on avui hi ha l’Ateneu Barcelonès, abans hi vivia el negrer, Jaume Torrents Serramalera, des d’aquí governava la seva flota de velers” Sobre titulat de TV3: Palau Savassona. Propietat del negrer Jaume Torrents Serramalera.
Hem cercat informació sobre el personatge i hi trobareu la seva biografia i les activitats que dugué a terme descrites per Martín Rodrigo Alharilla a Indians a Catalunya: capitals cubans en l’economia catalana (pàg. 77-84). També Arturo Masriera a Oliendo a brea:hombres, naves, hechos y cosas de mar de la Cataluña ochocentista..., 1926 diu: “Para dar mayores vuelos a su casa armadora trasladóse de la Habana a Barcelona, instalando su despacho en el piso principal del gran edificio que en la calle Canuda, esquina a la rambla de Estudios, ocupa hoy el Ateneo Barcelonés”.
Segons la recerca feta a l’Arxiu Històric de l’Ateneu Barcelonès, no apareix cap membre de nom Jaume Torrents Serramalera (Moià, 1796 – Barcelona, 1854). Aquest ciutadà, tampoc, no va poder formar part de les següents entitats que van ser antecessores a la fundació de l’Ateneu Barcelonès (1872–actualitat): Círculo Mercantil (1864-1869), Centro Mercantil Barcelonés (1869-1872). En conclusió, si bé la casa on va viure Torrents Serramalera és, actualment, i des de 1906, la seu de l’Ateneu Barcelonès, ell no ha estat membre de l’Ateneu, ni de les entitats antecessores, perquè va morir el 1854 i les entitats són totes posteriors.
Imatge: Els esclaus a bord d’un vaixell d’esclaus són encadenats abans de ser posats a la bodega. Un gravat en fusta de Joseph Swain, cap a 1835 (Foto de Rischgitz/Getty Images)
No hi ha dubte que la societat catalana ha tingut negrers i que molts d’ells han tingut un paper econòmic i social important. La revista Sàpiens núm. 248 n’assenyala els 50 més notoris, tot diferenciant tres categories: a) capitans de vaixells negrers, b) propietaris de factories a Àfrica -uns centres esclavistes dirigits per europeus que servien per proveir de captius amb més facilitat i rapidesa els vaixells d’esclaus- i c) propietaris d’ingenis, finques colonials iberoamericanes amb instal·lacions per processar canya de sucre amb l’objectiu d’obtenir sucre, rom, alcohol i altres productes. Es poden consultar aquí. No hem trobat cap d’ells relacionat amb l’Ateneu Barcelonès.
La llista de negrers espanyols de totes les regions és llarguíssima. Podeu consultar algunes dotzenes al llibre de José Antonio Piqueras, Negreros. Españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas. També, la breu descripció de cada negrer: La saga O’Farril o l’ambició sense límits, Sebastián de Lasa e Irala, Gabriel de Azcárate Lascurain; el valencià Pedro Guarch Miralles (1773-1838) i els catalans Isidro Inglada, Francisco Güell, José Mestre y Ferrer, Pablo Samá, Pablo Güell, José Xifré Casas; els gallegs associats com Juan Ramon Méndez Fuertes, Valentín Goicuria i Ramon Pla i Monge; una pròspera família d’indians, els Goytisolo; Juan Manuel de Manzanedo, nascut a Santoña, el més ric entre els més rics; Antonio López y López, marquès de Comillas;
El “càrtel” Gómez-Zulueta-Borbón, amb Joaquín Gómez Hano de la Vegael gran traficant, associat a Jaime Tintó Miralles i la casa Marques Ferrer y Cía. Claudio Martínez de Pinillos y Ceballos i Manuel Pastor y Fuentes, comte de Bagaes, coronel gadità o el desenvolupament científic al servei de sa MajestatAgustín Fernando Muñoz, duc de Riánsares i espòs de María Cristina de Borbón, la mare d’Isabel II i reina governant entre 1830 a 1840, que constitueix a París la Societat Agustín Muñoz y Cía, el negoci principal, no declarat, és el comerç d’esclaus entre África i Cuba. Juan Parejo Cañero (natural de Puente Genil) company d’armes i amic de Muñoz; Julian Zulueta y Amondo, el príncep dels esclavistes i la saga Zulueta, Eugenio Viñes y Castellets, el capità negrer valencià més gran i sense ànima; Pedro Martínez Pérez de Terán, Pablo de Eplaza, José Antonio de Ybarra. Alguns d’ells eren partidaris del partido negrero, un veritable lobby polític a Madrid que bloquejava els projectes del Govern i repartia diners entre les redaccions dels diaris per crear opinió (Font de tot el paràgraf: José Antonio Piqueras: Negreros. Españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas).
Imatge: Corte de caña (Cutting sugar cane), Victor Patricio de Landaluze (Bilbao, 1830 – La Habana, 1889), pintura 1874
L’ONU i la Unesco han condemnat explícitament l’esclavitud, en diferents ciutats portuàries d’Europa s’han fet museus sobre l’esclavisme i França celebra el 10 de maig el Dia Commemoratiu de l’Esclavitud i la seva Abolició. A Espanya el Congrés ha aprovat, fa uns mesos, una proposició no de llei que insta el govern espanyol a commemorar cada 23 d’agost el Dia Internacional de l’Abolició de l’Esclavitud. El Parlament de Catalunya no ha legislat sobre aquesta qüestió. El tràfic d’esclaus continua enterrat en la desmemòria.
La darrera setmana d’abril, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha programat una conferència debat “Esclavistes i negrers. Una història global amagada” amb la participació de Martín Rodrigo y Alharilla i Gustau Nerín.
Ara ens preguntem també, quin fou el paper de la monarquia i dels governs espanyols amb les seves colònies en aquesta història? Què van fer altres països abolicionistes o esclavistes i que han fet després? Quin fou el paper de l’esclavitud en el desenvolupament socioeconòmic de les societats occidentals? Quin paper van tenir altres ciutats i regions espanyoles en la història de l’esclavitud? Quines bones pràctiques de memòria democràtica s’han desenvolupat en aquesta temàtica? Hi ha alguna iniciativa institucional o historiogràfica?
Una bibliografia bàsica sobre indians, esclavistes i negrers
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) han preparat aquest recull bibliogràfic que inclou totes les obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
ALVÁREZ-CHILLIDA, GONZALO i NERÍN, GUSTAU (eds): La colonización española en el golfo de Guinea: una perspectiva socialRevista AYER, 109, Editor: Madrid : Asociación de Historia Contemporánea : Marcial Pons, 2018, 384 pag. Dossier:
Introducción. “Guinea Ecuatorial: el legado de la colonización espanyola”, Gonzalo Álvarez-Chillida i Gustau Nerín.
“La formación de elites guineo-ecuatorianas durante el régimen colonial”, Gonzalo Álvarez-Chillida i Gustau Nerín.
“Leyendas e historias sobre el reino de Riabba (algunos indicios para una sospecha)”, Juan Aranzadi.
“Historias claretianas sobre el rey Moka”, Juan Aranzadi.
“Colonización, resistencia y transformación de la memoria histórica fang en Guinea Ecuatorial (1900-1948)”, Enrique N. Okenve.
“El negocio del cacao: origen y evolución de la elite económica colonial en Fernando Poo (1880-1936)”, Jordi Sant Gisbert.
“Corrupción y contrabando: funcionarios españoles y traficantes nigerianos en la economía de Fernando Poo (1936-1968)”, Enrique Martino Martín.
Sinopsi: En els darrers lustres la investigació acadèmica intenta superar l’enfocament colonialista que va fer llast el coneixement sobre la colònia espanyola del golf de Guinea. Amb un enfocament multidisciplinari, aquests estudis s’endinsen en diferents i aspectes rellevants de l’impacte del domini espanyol a les societats colonitzades.
CABRÉ, TATE i OLIVÉ, MIREIA: Guia de rutes indianes de Catalunya, Editor: Valls : Cossetània, 2011, 156 pàg.
Sinopsi: Més de vint itineraris desconeguts i sorprenents, rurals i urbans, per fer a peu, amb cotxe, amb bici o amb trenet!, per la Catalunya dels indians, dels palaus, les palmeres i les porxades colonials. Per a qualsevol dia de l’any o a l’estiu.
“Esclavitud: una historia de la humanidad”. Michael Zeuske
“L’esclavitud a la Barcelona medieval i moderna”. Roser Salicrú, Iván Armenteros i Eloy Martín Corrales. Modera Martín Rodrigo.
“Barcelona i l’esclavitud al món atlàntic”. Ponents: José Antonio Piqueras, Gustau Nerín i Martín Rodrigo. Modera Josep Maria Fradera.
“Memòria i polítiques de memòria al món, una mirada comparativa”. Ponents: Ana Lucía Araujo, Myriam Cottias i Ulrike Schmieder. Modera Lizbeth J. Chaviano.
“Itinerari: Les petjades de l’esclavitud i el comerç d’esclaus a la Barcelona actual”. Acompanyats per Martín Rodrigo Alharilla.
Sinopsi: Jornades d’anàlisi general de l’esclavitud en la història global i aprofundiments en el cas de Barcelona i reflexió sobre les formes de l’esclavisme en l’actualitat. La història de l’esclavitud és una història de la humanitat. Hi va haver homes i dones, nenes i nens esclavitzats en moltes societats disseminades arreu del món. També a Barcelona hi va haver esclaus, i mercats d’esclaus, des de l’Edat Mitjana i fins ben entrat el segle XIX. I tot i que l’esclavitud està oficialment prohibida a tot el món, no hi ha dubte que continua existint. En l’actualitat es continua utilitzant l’apropiació i el reclutament de mà d’obra a partir de la violència i la coerció directa. Què en sabem, d’aquesta part de la nostra història? Si ens l’amaguem perquè és incòmoda, la silenciem. Però forma part del nostre present i de la nostra memòria. Reflexionar-hi col·lectivament és el primer pas per obtenir les claus per abordar-la.
Sinopsi: El llibre de J. M. Fradera consta de cinc assajos amb un comú denominador: l’interès per les polítiques relacionades amb la formació dels espais colonials dominats pels països europeus al món modern. Són aquests: “La experiència colonial europea del S.XIX (una aproximación al debate sobre los costes y beneficios del colonialismo europeo); Raza y ciudadanía. El factor racial en la delimitación de los derechos de los americanos. ¿Porqué no se promulgaron las «leyes especiales» de ultramar?; Quiebra imperial y reorganización del poder colonial en las Antillas españolas y Filipinas” ; i per últim, “Opio y negocio, o las desventures de un espanyol en China.“
GARGALLO, EDUARD i SANT, JORDI: El petit imperi : catalans en la colonització de la Guinea Espanyola, Barcelona : Angle Editorial, 2021, 318 pag.
Sinopsi: La influència catalana, els negocis i la vida quotidiana a la colònia de guinea equatorial. El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós. D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català. Mes enllà d’aquestes dues esferes, els autors, experts en historia de l’Àfrica, han volgut proporcionar una visió mes completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.
GARGALLO, EDUARD i SANT, JORDI (oradors): Catalans en la colonització de la Guinea espanyola, presenta: Narcís Argemí, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història [organitzador], Material visual; disponible en línia remot; 14 de novembre de 2022. Vídeo https://youtu.be/00E7JmOUn0U
GRANDAS, M. CARMEN: Presencia de los indianos en Barcelona, Barcelona: Àmbit, 2012, 199 pag.
Sinopsi: Els indians van influir decisivament en la creació de la nova imatge de Barcelona. A través de les seves biografies i les seves realitzacions es dona a conèixer els qui van ser els indians, la manera com van actuar com a agents de transformació i de modernització de Barcelona, deixant-nos un llegat urbà que en la seva renovació i en el seu desenvolupament, va passar a ser una ciutat que recuperava la capitalitat i la identitat.
NERÍN, GUSTAU: Traficants d’ànimes els negrers espanyols a l’Àfrica, Editor: Barcelona Pòrtic 2015, 383 pag.
Sinopsi: L’antropòleg Gustau Nerín ha aconseguit posar al descobert l’activitat dels negrers espanyols a la costa africana durant el segle XIX. Entre els negrers, hi havia homes de Cadis, de Màlaga i de Santander, però també de l’Escala, de Sant Feliu de Guíxols, de Vilanova i, sobretot, de Maó.
La majoria procedien de riques famílies de mercaders o de capitans de vaixell, però també n’hi havia que eren mariners abandonats pels seus patrons a la costa africana, o fins i tot algun que compaginava el tràfic d’esclaus amb la pirateria. Aquests factors negrers compraven els esclaus a baix preu a la costa africana i els guardaven empresonats en barracots abans d’embarcar-los cap a les plantacions de Cuba, Puerto Rico, Brasil, l’illa de la Reunió, etcètera. Molts esclavistes van morir a la costa africana: de malària, de disenteria, en enfrontaments armats o, fins i tot, enverinats; uns pocs van quedar-se a l’Àfrica, i d’altres van retornar. Nerín deixa constància d’alguns negrers que van gaudir d’un gran reconeixement social al nostre país. Traficants d’ànimes documenta una realitat incòmoda i punyent sense la qual no s’entén ni la història d’Àfrica ni la nostra.
NERÍN, GUSTAU: Guinea Equatorial, història en blanc i negre : dones negres i homes blancs a la Guinea Equatorial, 1843-1968, Editor: Barcelona Empúries 1998, 267 pag.
Sinopsi: La literatura colonial ofereix una visió ambigua dels colons espanyols a la Guinea Equatorial. Aquesta obra se submergeix, amb una ironia despietada, en els textos del període colonial, rescatant de l’oblit algunes joies del pensament africanista espanyol. Comparant els testimonis de missioners, colons, administradors, prostitutes, viatgers, cabdills, catequistes, escriptors, historiadors, antropòlegs i fins i tot ministres, l’autor analitza el conflicte colonial en aquest petit territori africà. Gustau Nerín (Barcelona, 1968) és antropòleg, s’ha especialitzat en història de la Guinea Equatorial i ha viatjat amb freqüència per l’Àfrica central per realitzar els seus estudis.
PIQUERAS, JOSÉ ANTONIO: Negreros : españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas, Editor: Madrid : Los Libros de la Catarata , 2021, 347 pag.
Sinopsi: La història de l’esclavatge és una història de violència i beneficis, de supervivència i desigualtat; és també la història de la formació del capitalisme i de les seves elits econòmiques, polítiques i aristocràtiques. Contra el tòpic molt estès que atenua la participació d’espanyols en el tràfic negre, la seva intervenció decisiva es pot constatar en gairebé totes les èpoques dels seus quatre segles d’existència, amb la connivència de reis i Estats, i amb la sanció de la llei. Qui van ser els seus artífexs, responsables de la deportació de més de dos milions d’africans, dels patiments ocasionats a ells i els seus descendents? Ocults sota veus menys infames que la de negrer, com la de comerciant, traficant, hisendat, etc., molts d’aquests “prohoms” han escapat a l’assenyalament, com els financers del negoci, claus en el trànsit i sosteniment de l’esclavatge entre la península i les colònies. El seu llegat i influència és recognoscible en la posició i la fortuna transmesa durant generacions. Aquest llibre enllaça aquest passat amagat amb noms actuals de l’alta societat, les finances, la política i la vida pública. Una història, que només havia estat parcialment explicada, amb la finalitat de donar visibilitat a un passat espanyol negat o minimitzat, així com oferir respostes i pensar preguntes sobre l’origen de la societat present.
RIAÑO, PEIO H: Decapitados: una historia contra los monumentos a racistas, esclavistas e invasores, Editor: Barcelona : Ediciones B, 2021, 319 pag.
Sinopsi: És lícit acabar amb la propaganda de genocides, dictadors, esclavistes, invasors i altres personatges tan menyspreable a l’espai públic? Aquest assaig provocador i fascinant demostra per què és hora de retirar els homenatges que ofenen la ciutat progressista. Ja a la Roma clàssica la destrucció de monuments i símbols era una manera d’esborrar de la història els enemics que havien estat derrotats. En èpoques més recents, aquesta pràctica ha adquirit un altre significat les estàtues de Colom, Lenin o Saddam Hussein han estat expulsades dels llocs on una vegada es van alçar, convertint-se en una reivindicació pel respecte a la nova ciutadania que no vol aquesta càrrega. L’historiador de l’art i periodista Peio H. Riaño aborda un debat en auge que es pregunta com volem que sigui la ciutat del segle XXI, mentre que el moviment Black Lives Matter protesta contra els símbols racistes i a Llatinoamèrica milers de persones es manifesten demanant la desaparició dels conqueridors de bronze i pedra que encara adornen els seus carrers. A través d’un recorregut per una sèrie de representacions «artístiques», des de Mao fins a Franco, aquesta investigació cultural qüestiona que s’hagin de conservar els monuments que representen valors insuportables com el racisme, el masclisme i l’exclusió. El resultat és un text polèmic i erudit, que ens demostra perquè la decapitació d’aquests monuments no pretén depurar la història, com alguns sostenen, sinó netejar el present amb la veritat històrica i extirpar els elements que tergiversen la lectura del passat.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: Cases d’indians, fotografies de Pere Pascual i Rosina Ramírez, Editor: Manresa Caixa Manresa Angle 2004, 249 pag.
Sinopsi: Es coneix com a indians, o com a «americanos», aquells catalans que, al llarg de tot el segle XIX moguts per l’afany de fer fortuna a les Amèriques, es van embarcar en un llarg viatge i van emprendre negocis a terres d’ultramar: conreu de tabac i de sucre, comerç de licors, espècies i altres productes agrícoles, finances, transport i tràfic de persones i de mercaderies, etc. Aquests personatges, sovint havent guanyat una riquesa fabulosa per a l’època, decideixen retornar a Catalunya i construeixen cases i palaus que mostren el seu nou estatus econòmic. Molts d’ells formen part de la generació que, amb els diners guanyats a Amèrica, van impulsar la industrialització de Catalunya, sigui amb empreses de transports (ferrocarril, vaixells), sigui amb indústries tèxtils, sigui amb la creació de negocis bancaris. Els indians van establir-se majoritàriament a Barcelona i a poblacions de la costa catalana, tot i que alguns ho van fer a l’interior (al Bages, la Garrotxa, etc.). Les cases, palaus i cases d’estiueig edificades pels indians no s’inscriuen en un únic corrent artístic, sinó que recullen els diferents moviments artístics de l’època: des del neoclassicisme o l’eclecticisme fins a l’expressió màxima del modernisme que constitueix el Palau Güell d’Antoni Gaudí, casa de l’indià Joan Güell. En moltes de les cases s’aprecia una voluntat de recordar la vida viscuda a ultramar, amb grans jardins de vegetació tropical, motius artístics d’inspiració caribenya, la proximitat del mar, etc. Els indians mantenien viu, així, el record dels anys passats a Amèrica.
Sinopsi: Estudi sobre la presència econòmica catalana al llarg del segle XIX a les Antilles, especialment a la illa de Cuba, tant a l’Havana com a altres ciutats, com ara Santiago, Matanzas, Càrdenas o Manzanillo, per part de comerciants catalans. A Puerto Rico, per exemple, el 80% dels comerciants eren catalans. S’analitzen les principals famílies catalanes afincades a la zona, les seves activitats econòmiques i polítiques, com ara els Samà, de Vilanova i la Geltrú, o els Biada, de Mataró. Així mateix, s’analitzen els catalans que havent fet negocis i havent-se enriquit a les Antilles, es traslladaren novament a Catalunya amb part dels seus patrimonis, creant també empreses aquí, explicant els casos dels Goytisolo, els Ribalta, els Taltaurell, els Vidal Quadras, etc, alguns dels quals foren importants promotors de la indústria catalana del final del segle XIX. L’estudi inclou els casos de Jaume Torrens i Serramalera, de Josep Munné i Nogareda, de Tomás Ribalta, de la família Biada, de la família Samà, els Baradat, els Vidal Quadras, els Goytisolo, dels germans Solé i Casañes, dels germans Carbó i Martinell, de Joaquim Fábregas i d’altres indians.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: La Casa Ramos, 1845-1960: más de un siglo de historia marítima, Editor: Barcelona Museu Marítim de Barcelona 2005, 189 pag.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: La Familia Gil: empresarios catalanes en la Europa del siglo XIX, Editor: Barcelona Gas Natural Fundación 2010, 231 pag.
Sinopsi: El llibre recorre l’activitat emprenedora de la família Gil, no només pel que fa al gas, sinó també en la construcció de vaixells i en el comerç marítim amb ultramar, així com a l’empresa de la sal del Principat de Catalunya, la Companyia General de Mines de Catalunya i Aragó, i la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre, contemplant la seva actuació en la compra de finques a la desamortització, o en la creació d’una casa de banca a París.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN: Un hombre, mil negocios : la controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas, Editor: Barcelona : Ariel, 2021, 409 pag.
Sinopsi: El 4 de març del 2018 l’Ajuntament de Barcelona va retirar del seu pedestal la rèplica d’una estàtua que s’havia aixecat originalment el 1884 per honrar la figura d’Antonio López i López. Aquesta decisió va estar marcada per la polèmica. Pels que van aplaudir la iniciativa municipal, López era un negrer i la ciutat no havia d’honrar la seva memòria en un espai públic. Els que es van oposar a la resolució consideraven que no només no estava clar que López s’hagués dedicat al comerç d’esclaus, sinó que es tractava, sobretot, d’un empresari excepcional i un mecenes destacat, la figura del qual mereixia ser recordada. Qui va ser Antonio López? Per què, més d’un segle després de la mort, aquest personatge genera tanta controvèrsia? Va estar realment implicat en el trànsit d’esclaus durant els anys d’estada a Cuba? Quins negocis van ser decisius perquè reunís una enorme fortuna i com va articular el holding empresarial més gran de l’economia espanyola a finals del segle XIX? Aquesta extraordinària biografia dona resposta a preguntes com aquestes a través del relat més complet al voltant de la vida del primer marquès de Comillas. Un llibre que revela de manera progressiva passatges decisius de la trajectòria vital de López i ens ofereix alhora una aproximació sense comparació a un període clau en la història colonial d’Espanya.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (presentació): El tráfico atlántico de esclavos en el siglo XIX Editor: Revista AYER 128, Madrid: Asociación de Historia Contemporánea : Marcial Pons, 2022, 336 pag.
Dossier:
“Presentación”: Martín Rodrigo y Alharilla.
“El tráfico estadounidense de esclavos al Río de la Plata y los circuitos de la plata más allá del Atlántico, 17981809”, Alex Borucki.
“El cuerpo del delito. Esclavización, cicatrices y escarificaciones en la trata esclavista a Puerto Rico, 18001820”, José Luis Belmonte Postigo.
“Caracterizando la trata ilegal en Cuba: espacios, redes y actores”, María del Carmen Barcia Zequeira.-
“Beneficios y beneficiarios del comercio de esclavos en Cuba (18151867)”, Martín Rodrigo y Alharilla.
Sinopsi: Espanya va ser un dels principals actors al comerç transatlàntic d’africans esclavitzats. Als seus dominis colonials a Amèrica van arribar més de dos milions de captius, molts dels quals es van emportar en vaixells de pavelló espanyol. Aquest dossier analitza algunes de les dimensions d’aquest fenomen i ho fa en tres espais geogràfics diferents (Riu de la Plata, Puerto Rico i Cuba).
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (ed.): Les Bases colonials de Barcelona, 1765-1968 Editor: Barcelona Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, MUHBA Documents, 5, 2012, 117 pag.
Sinopsi: La Barcelona actual és també el resultat de la interacció dels assentaments passats i dels seus habitants amb altres societats i altres territoris, tant els més propers com els més llunyans. De fet, no es pot copsar la complexitat de la configuració contemporània de Barcelona sense entendre, per exemple, els vincles de la ciutat amb el món colonial espanyol. Els vuit autors que han col·laborat en aquest volum han volgut reflexionar justament sobre diferents aspectes d’aquests vincles i relacions.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (orador): Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus; presenten: Josep Lluís Belmonte i Joan Solé Camardons, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història [organitzador] Cicle Històries de Barcelona 2018 Barcelona: Material visual; disponible en línia remot; 2018. Vídeo https://youtu.be/TCa0jVKvnJs
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (orador): Els grans negocis del marquès de Comillas; presenta: Narcís Argemí, Ateneu Barcelonès. Secció d’Història [organitzador], Material visual; disponible en línia remot; 2021. Vídeo https://youtu.be/3WbkMi1khk8
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN, i CHAVIANO PÉREZ, LIZBET J. (eds): Negreros y esclavos : Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX), Editor: Barcelona : Icaria, 2017, 246 pag.
Sinopsi: La figura del ric i pròsper indià forma part de l’imaginari col·lectiu de moltes poblacions de la costa catalana. Eren emprenedors transatlàntics amb fortunes basades en bona mesura en el trànsit o l’explotació d’esclaus a Cuba i Puerto Rico. A partir de l’aportació de diferents especialistes a la història de l’esclavitud i del trànsit negrer, aquest llibre aborda la presència d’esclaus negres a Barcelona fins ben entrat el segle XIX i els primers esforços per participar en el negoci del tràfic (d’Àfrica a Amèrica) organitzats des de Catalunya. També estudia la important presència de comerciants negrers catalans a la Cuba de mitjans del segle XIX i les trajectòries de diferents capitans negrers nascuts a Catalunya. Analitza les fórmules utilitzades pels capitans negrers per burlar la persecució anglesa en temps del tràfic il·legal i ofereix també una detallada descripció de com operaven aquests mateixos marins per desembarcar les seves càrregues en llocs amagats de l’illa de Cuba. Al llarg d’aquests estudis històrics rigorosos apareixen individus destacats de la societat catalana establint, així, la relació entre el tràfic i l’explotació de mà d’obra esclava i la prosperitat futura de la burgesia catalana del s. XIX.
RODRIGO ALHARILLA, MARTÍN (ed): Del olvido a la memoria : la esclavitud en la España contemporània, Editor: Vilassar de Dalt, Barcelona : Icaria, septiembre de 2022, 344 pag.
Sinopsi: El trànsit transatlàntic dels africans esclavitzats és un dels grans temes de la història global. Ho és per diferents raons: Perquè implica tres continents diferents (Àfrica, Amèrica i Europa); per la seva llarga durada (van ser 350 anys ininterromputs de viatges directes entre Àfrica i Amèrica); i, sobretot, pel seu notable impacte demogràfic. Almenys 12,5 milions de captius africans van ser embarcats contra la seva voluntat en algun punt del continent africà per ser venuts com a esclaus al Nou Món. Espanya va ser un actor històric rellevant en aquesta història. Ho va ser tant pel que fa al tràfic de persones esclavitzades com pel que fa a l’esclavitud colonial, als seus dominis americans. Ara bé, si alguna cosa singularitza Espanya (en comparació amb altres països europeus com la Gran Bretanya, França o els Països Baixos) és l’absència d’una memòria pública i col·lectiva sobre aquesta participació espanyola destacada en el comerç d’esclaus i en l’esclavitud colonial.
SÀPIENS, 248: Quan érem negrers. Sàpiens Tot és història, núm. 248, novembre 2022, pag 32-95: amb l’assessorament de Martín Rodrigo Alharilla.
Dossier:
Martín Rodrigo Alharilla: “Esclavitud: una història global inacabada”
Sàpiens: “Espais de memòria de l’esclavisme”
Arnau Cònsul (text) / Roser Salicrú (assessorament): “Barcelona, port d’esclaus. La esclavitud a la ciutat medieval”
Alfred Bosch: “Capitans negrers. Com s’organitzava una expedició negrera?”
Gustau Nerín: “Dins una factoria africana. Els esclavistes catalans a Àfrica”
Agnès Rotger: “Malson a la plantació. Ser esclau a Cuba. Propietaris catalans de plantacions amb esclaus ”
Maria Coll: “Retorn a la Metròpolis. Les inversions del capital negrer”
Sinopsi: Un dossier a l’esclavitud i descobrim l’origen d’algunes de les grans fortunes catalanes del segle XIX. Més de 12 milions de persones van ser embarcades contra la seva voluntat en algun punt de les costes africanes per ser venudes com a esclaves a Amèrica. Ni Catalunya ni la resta de l’Estat espanyol no van ser actors històrics menors en aquest comerç aberrant, però, a diferència d’altres indrets, no hi ha una memòria pública i col·lectiva del nostre passat esclavista.
SUST FATJÓ, XAVIER: Deu històries negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al segle XIX, Icària editorial, 2022, 236 pag.
Sinopsi: L’infame transport a Amèrica d’africans per ser esclavitzats, durant els dos primers terços del segle xix, va ser una pràctica molt estesa entre els marins catalans. Per exercir-la calia escapolir-se de la persecució dels vaixells britànics, exposar-se a greus malalties tropicals, corrompre les autoritats espanyoles i negociar amb despòtics caps locals africans que havien de proporcionar els esclaus. A vegades, fins i tot, davant la dificultat d’obtenir-los, practicar la pirateria. El llibre relata algunes d’aquestes expedicions negreres. Per als marins, algunes reeixides, altres fracassades. El primer relat es refereix a la realitzada l’any 1812, quan encara no s’havia prohibit el tràfic d’esclaus, per dues goletes comandades per pilots formats a l’escola d’Arenys de Mar. L’últim, a la realitzada l’any 1864, un any abans de la prohibició total de l’esclavitud als Estats Units, per Pere Mas “el Pigat”, conegut popularment com l’últim capità negrer de la costa catalana. El vaixell que capitanejava ja no era un veler. Era un vapor.
Sinopsi: Al segle XIX, desenes de milers d’esclaus africans van ser venuts a Cuba per negrers catalans. “Negrers. La Catalunya esclavista” recupera la memòria d’aquest gran negoci il·legal, vergonyós i encara ocult.
[“Sobta saber que, on avui hi ha l’Ateneu Barcelonès, abans hi vivia el negrer, Jaume Torrents Serramalera, des d’aquí governava la seva flota de velers” Sobre titulat: Palau Savassona. Propietat del negrer Jaume Torrents Serramalera. m. 43.02-43.16]
ZEUSKE, MICHAEL: Esclavitud: Una historia de la humanidad, Gema Facal Lozano (traductor), editorial Katakrak, 2018, 332 pag.
Sinopsi: L’esclavitud està oficialment prohibida a tot el món, i no obstant segueix existint. El que passa, simplement, és que no se’n parla gaire. Aquest assaig precís ens explica de quina manera les persones, tant a Europa com a Àsia, han estat convertides en mercaderia des de l’Antiguitat fins als nostres dies, quant han costat els seus cossos i com és possible que, després de l’abolició de l’esclavatge en el segle XIX, res no hagi canviat. Zeuske ens proposa una definició de l’esclavatge («la disponibilitat sobre cossos humans basada en una violència real exercida sobre aquests mateixos cossos i la degradació de l’estatus»), que va molt més enllà de les dimensions jurídiques, vinculades al dret romà. Si bé és una proposta que, com ell mateix afirma al llarg del llibre, no està exempta de polèmica, té la virtut d’englobar les diferents modalitats en què l’apropiació i el reclutament de la mà d’obra s’han fet utilitzant la violència o la coerció directa. La història de l’esclavatge és una història de la humanitat. I viceversa. Ja no té sentit, especialment després del corrent d’estudis crítics en què s’insereix aquest text, parlar de l’esclavatge com d’un període històric previ al capitalisme, conclòs feliçment després de l’abolició. Com diu un dels seus capítols, no hi ha final al final, i l’esclavatge roman, vestit amb nous vestits, mudat en una pell nova.
Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic
Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.
Premsa
MONTANYÀ, XAVIER: “Negrers catalans: com feien el tràfic il·legal d’éssers humans”VilaWeb, 20-2-2023. Consulta aquí
PLAYÀ MASET, JOSEP: “El passat esclavista de Catalunya”, La Vanguardia 22/06/2020. Consulta:
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB), amb la col·laboració de Jordi Roca Vernet (UB), han preparat aquest recull bibliogràfic, en ocasió del 150è aniversari de la Primera República a Espanya.
També s’ha dut a terme la sessió La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, el dia 15 febrer de 2023, a les 18:30h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador i professor de la Universitat de Barcelona.
La història de la Primera República és relativament poc coneguda per la població general, sobretot si la comparem amb la de la Segona República, però també, amb altres períodes històrics (Guerra de Successió, Guerra dels Segadors, etc.). També, és cert que la producció historiogràfica és molt menor. A continuació enunciem algunes de les obres i temàtiques tractades en aquesta bibliografia agrupades per gènere historiogràfic i per la temàtica ad hoc que hem analitzat.
Obres amb poca o nul·la vigència: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, de Josep Fontana, 2007; Realidad y mito de la Primera República, de José Maria Jover, 1991; Pi y Margall y el movimiento republicano federal: 1868-1874 de C.A.M. Hennessy, 1966; La Primera República Española: 1873-1874, de Francisco Martí Gilabert, 2007.
Obres més actuals que intenten explicar o corregir mancances historiogràfiques amb nous punts de vista: ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal, d’Eloy Arias (coor), 2017; La Primera República (1873) Auge y destrucción de una experiencia democràtica. Ed. Akal, 2023 i “El primer republicanismo español” Historia y Política, número 25, 2011, ambdues obres de Florencia Peyrou; Las dos repúblicas en España, d’Ana Martínez i Raquel Sánchez (eds), 2018; La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873, d’Alejandro Nieto, 2021; Experiencias republicanas en la historia de España, de Juan Sisinio Pérez Garzón, 2015; El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936,de Manuel Suárez Cortina, 2022.
Antologia de textos: La Primera República: Reformismo y revolución social, de Javier Echenagusia, 2012; Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, de Pi i Margall, 2009; Federalismo y República, de Pi i Margall, 2006.
Biografies catalanes: Joan Tutau i Vergés, ministre d’Hisenda de la Primera República; Josep Anselm Clavé, una vida al servei de la cultura i la llibertat; Francesc Pi i Margall, 1824-1901, intel·lectual i polític federal; Ildefons Cerdà, la política pràctica a la Diputació de Barcelona; Fernando Garrido Tortosa, la pulsió cooperativista; Josep Roca i Galès, economista i cooperativista; Narcís Monturiol, polític i inventor que volia salvar el món. Altres biografiats: Antonio López y López; Manuel Girona; Joaquim Rubió i Ors; Víctor Balaguer; Frederic Soler; Els Vayreda; Jacint Verdaguer.
Biografies espanyoles: Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978), d’Eduardo Higueras Castañeda (coord), 2018; Con los Borbones, jamás. Biografía de Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895), d’Eduardo Higueras Castañeda, 2016; Nicolás Salmerón y el republicanismo parlamentario, a cura de Fernando Martínez López, 2007; Figuras de La Gloriosa: Aproximación biográfica al sexenio democrático, de Rafael Serrano García, 2006; Emilio Castelar. La patria y la república, de Jorge Vilches Garcia, 2001.
Memòries de personatges públics o anònims: Memòries d’Antoni Feliu i Codina, un veterà de la República; Miguel Morayta, “las Constituyentes de la República española”; la novel·la de Benito Pérez Galdós, La Primera República; Memòries de Conrad Roure sobre la crisi de la República.
Catalunya, el catalanisme i la República Federal: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873”, de Joan Esculies, 2023; El catalanisme i la cultura federal: Història i política del republicanisme popular a Catalunya el segle XIX, de Pere Gabriel, 2007; La República a Barcelona 1873-1874, 2023, llibre original de Miquel González Sugranyes escrit el 1896 i ara reeditat amb un extens i documentat estudi introductori de Jordi Roca Vernet; La I República española en Barcelona, de Mercedes Nieto, 1974; Valentí Almirall i el federalisme intransigent, de Josep Pich Mitjana, 2006; La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), de Lluís Ferran Toledano, 2022.
Mitologia i República: The myths of the Republic: Literature and Identity, a cura d’Emili Samper, 2016; Els mites de la República: Arguments per al futur, de Magí Sunyer, 2022.
Enregistraments sonors: “Commemoració dels 125 anys de la proclamació de la Primera República”, AB, 1998; “Per la República: la República de l’11 de febrer de 1873”, AB.
La selecció i edició del recull ha anat a càrrec de Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història.
La llista no pretén ser exhaustiva sinó indicativa i conté una selecció de les obres més rellevants i també algunes de les editades recentment i adquirides per la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès: 38 llibres, 3 revistes i 2 enregistraments sonors, en total, 43 obres disponibles. La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat un Centre d’Interès amb una selecció d’aquestes obres.
Centre d’Interès de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès amb obres sobre la Primera República (1873-1874)
Obres seleccionades
ALBA, VÍCTOR; PONS PRADES, EDUARDO; FIGUERES, JOSEP MARIA: Commemoració dels 125 anys de la proclamació de la Primera República [Enregistrament sonor]. Ateneu Barcelonès, 1998. 1 fitxer d’àudio ; 86 minuts.
ARIAS CASTAÑÓN, ELOY (COORD): ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal. Sevilla: Fundació Pública Andaluza Centro de Estudios Andaluces, 2017, 283 pàgines.
Sinopsi: L’estudi del republicanisme vuitcentista i del federalisme, tant a Espanya com a Andalusia, mantenia la interpretació que les experiències federals haurien produït un caos que hauria deixat immunitzada la política espanyola per a qualsevol nou projecte d’aquest tipus. No obstant això, la investigació recent d’aquests temes aborda des d’altres perspectives i amb criteris renovats l’anàlisi de les causes del seu escàs atractiu, o en suma del seu fracàs, sobretot si tenim present que podria haver estat la fórmula (almenys en teoria) que permetés conjugar en aquells moments la unitat amb la diversitat a Espanya i a Andalusia.
Els interrogants són múltiples: el seu fracàs va ser degut a la inadequació de les idees i els projectes que es proposaven? O ho va ser per les circumstàncies socials i econòmiques, les tradicions i herències, i els tòpics, els mites i les pors existents en els discursos i en les pràctiques polítiques establertes? En aquesta obra es pretén reflexionar sobre aquests interrogants, plantejant una aproximació al republicanisme, el federalisme i l’andalusisme, amb les diferents orientacions municipalistes i regionalistes a l’Andalusia del segle XIX, presents en alguns projectes com La Unión Andaluza, els Pactes federals del Sexenni Democràtic i el Projecte de Constitució Federal d’Antequera el 1883.
BERNILS, JOSEP MARIA: “El figuerenc Joan Tutau, ministre d’Hisenda de la Primera República”, Revista de Girona, núm. 179, desembre 1996
Contingut: Joan Totau i Vergés ha estat el primer figuerenc que ha ocupat càrrec de ministre. Fou en el segon govern de la Primera República.
CANADELL RUSIÑOL, ROGER: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat Editorial Comanegra 2016, 201 pàgines
Sinopsi: La vida i l’obra de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ha estat objecte de llibres, articles, exposicions, treballs i recerques, amb enfocaments ben diversos al llarg del temps. El mateix Clavé va deixar escrites i publicades algunes pàgines en les quals explicava la història de les societats corals que va fundar, les seves idees i alguns passatges de la pròpia vida, però la gran popularitat de què va gaudir va comportar de seguida que la frontera entre la realitat i el mite s’anés esvaint de mica en mica. Un nou llibre sobre la vida de Josep Anselm Clavé té una justificació clara si es té en compte que la darrera biografia pròpiament dita va ser l’escrita l’any 1973. Durant els darrers anys ha aflorat molta informació fins ara inèdita que projecta una nova llum sobre l’autor de L’aplec del Remei. «Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços.» Josep Anselm Clavé.
CASASSAS YMBERT, JORDI i GHANIME RODRÍGUEZ, ALBERT Homenatge a Francesc Pi i Margall, 1824-1901. Intel·lectual i polític federal, Editor, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Catalans il·lustres 14 2001, 259 pàgines.
Contingut: Recorregut per la trajectòria intel·lectual i política de Francesc Pi i Margall, acompanyada per una àmplia antologia de la seva producció, que permeten una aproximació curosa a la seva figura. L’obra inclou bibliografia general per a aquells lectors que vulguin aprofundir aquesta figura històrica i la seva època.
DIPUTACIÓ DE BARCELONA: La Política pràctica : Cerdà i la Diputació de Barcelona Editor, Diputació de Barcelona 2009, 131 pàgines.
Contingut i nota biogràfica: Coneixem Cerdà perquè és l’autor del Pla d’Eixample de Barcelona. Els seus estudis teòrics sobre la ciutat contemporània li han valgut el títol de pioner de l’urbanisme modern. Aquest llibre, però, reivindica la seva trajectòria com a polític i la seva aportació original en el camp de l’ordenació del territori.
Fou president de la Diputació de Barcelona (1873-1874): Persona de gran prestigi, pertanyent al sector moderat del federalisme, fou elegit diputat per sufragi popular a les eleccions de 1871 pel districte electoral de Centelles, del partit Judicial de Vic, i a la sessió de constitució de la corporació en fou nomenat vicepresident. En dimitir el president Arabio Torre, ocupà la presidència des del mes de maig de 1873 fins al gener de 1874, moment en què el capità general de Catalunya va dissoldre la corporació com a conseqüència del cop d’estat del general Pavía. El seu pas per la Diputació va coincidir amb un rebrot de la guerra carlina, per aquest motiu la Junta de Salvació i defensa de Catalunya organitzà una milícia ciutadana d’homes d’entre 20 i 40 anys per fer front a la guerra, que passava per uns moments molt greus a Catalunya, milícia que no va aprovar el govern de Madrid. Així i tot es varen organitzar quatre batallons de Guies de la Diputació amb el mateix propòsit. Formà part de la Junta d’Obres del Port de Barcelona i intervingué en les discussions per la proclamació de la República i en les de proclamació d’Estat Català. Es va caracteritzar pel seu independentisme.
ECHENAGUSIA, JAVIER: La Primera República: Reformismo y revolución social. Barcelona : RBA, cop. 2012. 619 pàgines.
Sinopsi: El llibre és una antologia de textos de l’època. És una reedició amb una revisió bibliogràfica i un nou pròleg de l’autor.
L’11 de febrer de 1873, després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, Congrés i Senat es constitueixen en Assemblea Nacional i proclamen la República. Decisió que adoptava una assemblea aclaparadorament monàrquica, en una situació de buit de poder, sotmesa a escrutini per part de les cancelleries europees, en el marc anunciat d’una profunda crisi econòmica i amb un país en fallida fent front a dues guerres simultànies, civil una, colonial l’altra. En el nou marc polític inaugurat per la revolució setembrina del 1868 monàrquics, conservadors, liberals, republicans, federals o no, competien en la tasca per aconseguir un lloc de privilegi en la nova situació. O de trastocar-la per poder tornar al passat. L’aparició de l’Associació Internacional de Treballadors introdueix al tauler un element clarament diferenciat que, de manera rellevant, contribuirà a marcar el signe dels esdeveniments posteriors. A la pugna, juntament amb la debilitat de la burgesia realment existent residirà la clau del fracàs del projecte republicà que amb prou feines gaudirà d’uns mesos plens de vida, els que hi ha entre la seva proclamació i l’aixecament cantonal per caure després en un accelerat procés de descomposició. Però tot i així, breu i convulsa, la història de la Primera República, segle i mig després, ofereix un grapat d’elements de gran interès. Entre ells, l’intent de desenvolupar un programa de reformes socials per part dels republicans federals i els primers passos ferms del “proletariat organitzat”: aquelles organitzacions que buscaven convertir-se en veu i instrument d’acció.
ESCULIES, JOAN: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873” a Sàpiens núm. 250, gener 2023. Pàg. 44-51.
Contingut: Ara fa cent cinquanta anys, la Diputació de Barcelona va intentar aprovar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, proclamada un mes abans a Madrid. A causa de la confusió respecte al tipus de república, la proposta no va triomfar, però Madrid es va veure obligat a actuar.
FELIU I CODINA, ANTONI: Memòries d’un veterà de la República. Barcelona: Tigre de paper, 2022. 704 pàgines
Sinopsi: Les ‘Memòries d’un veterà de la República‘, dictades des del llit de mort pel republicà federal Antoni Feliu i Codina, van ser publicades a principis de segle pel diari republicà barceloní El Diluvio. L’editorial Fil Roig ha compilat i traduït al català aquestes memòries, que són un retrat de la Barcelona republicana, revolucionària i popular de mitjans del segle XIX. A través d’anècdotes i vivències, però sense abandonar el rigor històric, aquestes Memòries ens submergeixen en una etapa fonamental per entendre l’aparició del catalanisme i l’articulació de l’esquerra republicana i obrera. Des de l’assassinat d’un empresari per part d’un grup d’obrers fins a l’adveniment del Sexenni Revolucionari i la divisió dels republicans federalistes entre «intransigents» i «benèvols». Escenes tan sonades com la baralla a cops de puny entre Anselm Clavé i el capità general de Catalunya, l’escridassada a Joan Prim a Barcelona, o com un grup liderat per Valentí Almirall va ocupar l’Ajuntament de Barcelona i va llançar el retrat de la reina pel balcó, troben el seu context en aquest volum imprescindible. Sabies que l’alcalde de Figueres Abdó Terrades va ser destituït i deportat a Andalusia per negar-se a jurar fidelitat a la monarquia? O que l’inventor del submarí era Narcís Monturiol, un dels primers comunistes catalans?
FERRER I GIRONÈS, FRANCESC: Joan Tutau i Vergès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 5, Barcelona: Edicions Cossetània, 2006, 102 pàgines.
Sinopsi: Joan Tutau i Vergés (Figueres, Alt Empordà, 21 d’octubre de 1829 – 13 de juliol de 1893) dirigent republicà i escriptor català. Formà part del grup d’Abdó Terradas i el 1854 fou elegit segon alcalde de Figueres, càrrec que hagué de deixar el juliol de 1855, destituït pel govern. S’exilià a França entre 1855-1858 i, en ésser amnistiat, passà a residir a Barcelona. Llavors es convertí en un dels principals dirigents, especialista en qüestions econòmiques, del grup democràtic i republicà (amb Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila, etc.). Francesc Ferrer atribueix a Joan Tutau el primer article de tota la península Ibèrica sobre cooperativisme. Fou publicat al diari bisetmanal El Ampurdanés el 24 de desembre de 1863. En aquest article Totau alabava els beneficis de la cooperació i es lamentava que a España no existissin associacions obreres cooperatives, ja que si es repliquessin les experiències angleses en territori espanyol significaria una millora en la qualitat de vida i en l’economia de les classes obreres.
També hi ha referències a conferències on Totau parla sobre el cooperativisme. Una d’elles és la conferència impartida a l’Ateneu Barcelonès (1886), on defensa la força del cooperativisme per resoldre les problemàtiques socials. Presidí també l’Ateneu Barcelonès (i com a tal hi dugué com a conferenciants Anselmo Lorenzo, i Josep Llunas l’abril de 1887) i feu un interessant esforç teòric: l’any 1886 publicà Las crisis (monetarias, bursátiles, mercantiles e industriales), primera anàlisi global de les crisis del capitalisme feta al país i que considerava producte de la superproducció i de la lluita entre el capital i el treball.
FONTANA, JOSEP: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, Josep Fontana i Ramon Villares (directors), Barcelona, Crítica/Marcial Pons 2007, 12 Vol. 612 pàgines.
Sinopsi: Aquest volum de la Historia de España dirigida per Fontana i Villares corresponent al període de 1808-1874, és autor Josep Fontana, màxim especialista del segle XIX espanyol. Aquest segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió completament renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts.
Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període -que, tot i això, a Fontana li interessa determinar les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria d’espanyols sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política, aquells que Antonio Machado va definir com “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.
FONTANA, JOSEP; CAMINAL I BADIA, MIQUEL; CANDEL, MIGUEL: Per la República: la República de l’11 de febrer de 1873 [Enregistrament sonor]. Ateneu Barcelonès, 2005. 1 fitxer d’àudio ; 90 minuts.
GABRIEL, PERE:El catalanisme i la cultura federal. Història i política del republicanisme popular a Catalunya el segle XIX. Reus: Fundació Requesens, 2007. 283 pàgines.[Sense imatge]
Ressenya de Teresa Abelló: Aquest llibre es una recopilació de treballs sobre el republicanisme federal catalanista, publicats per Pere Gabriel durant la darrera dècada. P. Gabriel, prou conegut per tots pels seus treballs sobre l’obrerisme i l’anarquisme, analitza aquí diversos aspectes del republicanisme federal del segle XIX, esquerrà per definició i intencionadament catalanista. Amb rigor i extrema minuciositat, al llarg del llibre s’analitza el paper que van exercir els diferents grups republicans en la construcció de l’Estat liberal espanyol del vuit-cents, i es valora el component catalanista del federalisme a Catalunya i el caràcter excloent o la compatibilitat amb d’altres federalismes peninsulars. Es descriu el fracàs de la política federal en aquells anys i la participació dels republicans federals de les diferents escoles en les grans campanyes catalanistes, i s’analitza la construcció d’una cultura republicana, eminentment popular, sota el règim de la Restauració.
GABRIEL, PERE: Fernando Garrido Tortosa. Agitació i escriptura política. La pulsió cooperativista. Col·lecció Cooperativistes Catalans 32, Barcelona: Edicions Cossetània, 2019, 93 pàgines.
Sinopsi: Fernando Garrido Tortosa (Cartagena, 1821 ? Còrdova, 1883) fou un polític demòcrata i republicà federal espanyol que es proclamà socialista. Escriptor d’una extensa obra progressista, anticlerical i lliurepensadora, fou, també, un dels principals i més influents propagandistes del cooperativisme a Espanya i molt especialment a Catalunya al segle XIX, arran de la visita que feu a Manchester i en què conegué l’obra dels Pioneers of Rochdale. La seva reiterada implicació en les principals conspiracions revolucionàries antimonàrquiques el dugué a romandre sovint a la presó i a l’exili i, de retruc, a conèixer i formar part de les principals avantguardes demòcrates i revolucionàries europees del moment, al costat de personatges com els italians Mazzini i Garibaldi, l’hongarès Kossuth, els francesos Ledru-Rollin i els germans Reclus, o el rus Bakunin.
La importància de les relacions de Garrido amb el republicanisme i el cooperativisme catalans ha estat sovint recordada, però no ha comptat amb cap estudi específic. Al costat de la valoració de Fernando Garrido en tant que historiador, publicista i polític republicà federal, sens dubte un dels principals personatges del vuit-cents, aquest llibre pretén posar de manifest la seva contribució fonamental al cooperativisme i també a la cultura republicana i obrerista catalanes.
GONZÁLEZ SUGRANYES, MIQUEL; ROCA VERNET, JORDI (edició i estudi introductori); PUENTE, GINÉS (Presentació de documents i biografies): La República a Barcelona1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023, 216 pàgines http://hdl.handle.net/11703/128867
Sinopsi: La història de la Primera República és un país desconegut per a la majoria. És una història fascinant per sí mateixa, sense ser el precedent de res, i ens mostra la imprevisibilitat dels moments d’acceleració del temps històric. Per acostar-nos-hi i descobrir el que va significar, en aquest volum reprodueix el llibre original de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona. Apuntes para una crónica (Impr. de Henrich, 1896, 523 pàgines). Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i historiador analista alhora. El llibre té un extens i documentat estudi introductori de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. A més, el llibre ofereix la possibilitat de consultar els annexos de l’obra de González Sugranyes amb més d’un centenar de documents, cadascun precedit per una petita descripció a càrrec de Ginés Puente que s’ha incorporat en aquesta edició per a la lectura; i que també ha preparat les biografies de les autoritats polítiques i militars protagonistes de la Primera República a Barcelona.
HENNESSY, C. A. M.: Pi y Margall y el movimiento republicano federal, 1868-1874, Madrid Aguilar, 1966, 304 pàgines.
Sinopsi: Un llibre reeditat el 2010, pioner el 1966 i que ha esdevingut un clàssic de la historiografia. Va ser el primer que va rescatar de l’oblit la tradició republicana i federal. C.A.M. Hennessy va fer la seva investigació el 1962 a Oxford, i el 1966, en traduir-se al castellà, va llançar a la palestra pública ni més ni menys que dos temes tabús i oficialment proscrits: el republicanisme i el federalisme. Era el primer llibre que es publicava sobre el primer intent d’organització democràtica, el sexenni comprès entre la Revolució Gloriosa del 1868 i la Primera República del 1873. A més, el Partit Republicà Federal, liderat per Pi i Margall, havia estat protagonista indubtable d’aquest sexenni. El seu programa polític pretenia situar Espanya a la primera línia de la modernitat política, social i cultural. La lectura suscita debats per al present i ens concerneix en les seves anàlisis. És un clàssic per conèixer aquells anys tan intensos del nostre passat.
HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO; PÉREZ TRUJILLANO, RUBÉN; i VADILLO MUÑOZ, JULIÁN (coords): Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978). Athenaica Ediciones Universitarias. 2018, 438 pàgines.
Sinopsi: En aquesta col·lecció d’aproximacions biogràfiques s’exploren els marges de la cultura republicana i el moviment obrer, allunyant-nos del discurs i l’experiència dels primers dirigents de les agrupacions democràtiques i les organitzacions obreres, per destacar la dels seus quadres intermedis i inferiors. Si des de mitjans del segle XIX la democràcia va articular un moviment de masses, no va ser només per la brillantor dels líders que sovint van donar nom als partits republicans. També es pot afirmar respecte a les organitzacions obreres. Per contra, l’aportació dels activistes, els militants i propagandistes que impulsaven comitès, difonien les doctrines en fullets i diaris locals, aixecaven partides armades o agitaven les masses a les reunions polítiques, va ser crucial. Per fer-ho, s’ha seleccionat un conjunt de figures representatives.
El propòsit no és tant rescatar-les de l’oblit, sinó projectar-hi un marc d’aquest espai on es vertebrava l’arquitectura de la mobilització obrerista i republicana en tota la seva heterogeneïtat. Perquè, precisament, la parcel·lació interna de les cultures polítiques ha estat un dels problemes que més han ocupat els historiadors en els darrers anys. Més enllà de la taxonomia que diferencia cultures o subcultures polítiques com a espais homogenis, com a imaginaris ben definits i amb fronteres nítides, la perspectiva biogràfica permet observar com els marges entre tradicions polítiques van ser, sovint, inexistents. La fluïdesa entre diferents imaginaris, les zones de contacte, les vies per travessar aquests límits o fins i tot la possibilitat del transfuguisme mostren una imatge menys rígida o immòbil d’aquesta cartografia política.
Explorar les zones de contacte és el segon dels objectius del llibre. Per acabar, s’ha prioritzat dins de la selecció una presència important de personatges que van traduir el seu imaginari polític en propostes jurídiques concretes. Projectaven i reproduïen, així, una cultura política; una visió constitucional, en termes jurídics. L’objectiu, en aquest cas, és subratllar el pes de la cultura constitucional dins del magma radical en què es desenvolupava el moviment republicà i les organitzacions obreristes.
HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO: Con los Borbones, jamás. Biografía de Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895). Madrid: Marcial Pons, 2016, 450 pàgines.
Ressenya de Rafael Serrano García: Una biografia sobre Manuel Ruiz Zorrilla necessària per entendre millor la vida política espanyola de la segona meitat del segle XIX, ja que, ja sigui ocupant un primer pla de l’escena pública o a distància, aquest líder progressista i després republicà va resultar determinant en molts dels processos que es van dur a terme o es van intentar, per encaminar Espanya per una senda diferent de l’encarnada en l’exitós model moderat-canovista en què el joc dels partits i, més encara, dels grans corrents de l’opinió pública quedava fortament condicionat –o, millor, subordinat– per les decisions del monarca i del seu entorn cortesà. En aquest sentit, la perseverança de Ruiz Zorrilla primerament per consolidar a Espanya una monarquia democràtica que fos el revers de l’encarnada per Isabel II i, més tard, quan es va convèncer que aquest projecte polític no era viable, a fer fracassar el règim de la Restauració posant al seu lloc una República, i torna a reconstruir d’una manera rigorosa i sense prejudicis la seva biografia, un afany més que necessari perquè Ruiz Zorrilla no ha estat precisament ben tractat per la historiografia, més aviat al contrari.
Vegeu la ressenya completa de Rafael Serrano Garcíaaquí
HISTORIA Y POLÍTICA: “El primer republicanismo español”Historia y Política número 25, enero/junio 2011, Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. 388 pàgines ; 22 cm. S. 305 arm. 01-II [Monogràfic de revista, no prestable].
Presentació: El Primer republicanismo español (Florencia Peyrou)Vegeu el pdf
JOVER ZAMORA, JOSÉ MARÍA: Realidad y mito de la Primera República : del “Gran Miedo” meridional a la utopía de Galdós. Pròleg José Antonio Maravall, Madrid: Espasa-Calpe 1991. 215 pàgines
Sinopsi: José María Jover Zamora va ser un dels renovadors de la historiografia de l’Espanya contemporània. La seva tesi, llegida el curs 1946-1947 Realidad y mito de la Primera República, va tenir una edició renovada i ampliada del seu discurs d’ingrés a la Real Academia Española, i encara avui aporta algunes claus necessàries per a la comprensió d’una època de la història d’Espanya convulsa i apassionant.
MARTÍ GILABERT, FRANCISCO: La Primera República Española : 1873-1874. Madrid : Rialp, 2007, 162 pàgines
Sinopsi: En aquest llibre l’autor aborda els principals episodis la ràpida trajectòria de la Primera República Espanyola. Aquest període de la Història d’Espanya va durar menys de dos anys, va tenir quatre presidents i una vida tan breu com intensa, plena d’incidents, disturbis i inestabilitat. L’autor, membre l’Opus Dei té una visió personalista i partidista que explica sui géneris que va impedir que quallés un règim que la Revolució de 1868 havia presentat com a possible. És per tant, una visió força esbiaixada de l’època. Francisco Martí Gilabert era Doctor en Ciències Històriques, i havia dirigit la seva investigació cap al món contemporani; també havia estudiat les relacions entre l’Església i l’Estat, en què era un especialista.
MARTÍNEZ RUS, ANA; SÁNCHEZ GARCÍA, RAQUEL (EDS.): Las dos repúblicas en España. Madrid : Editorial Pablo Iglesias, 2018. 327 pàgines : taules gràfiques
Introducció d’Ana Martínez Rus i Raquel Sánchez García: El llibre és producte d’un cicle de conferències celebrat entre el 26 d’octubre i el 28 de novembre de 2016 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Complutense de Madrid, organitzat per la Fundació Pablo Iglesias, sota el títol de Las dos repúblicas en España. Hi van participar professors de diverses universitats espanyoles i estrangeres debatent al voltant de sis eixos que van articular la reflexió sobre les dues experiències republicanes a Espanya: el tractament dels drets i llibertats en el constitucionalisme republicà; la violència i el conflicte social; l’educació i la cultura com a bases del desenvolupament humà; la cultura política republicana i l’Església; els partits i dirigents polítics de totes dues repúbliques; i la qüestió territorial.
Vegeu l’article complet “Las dos experiencias republicanas en la historia de España: El largo camino hacia la democracia”aquí:
MORAYTA, MIGUEL: Las Constituyentes de la República española. Pamplona: Urgoiti Editores, 2012. 229 pàgines.
Sinopsi: Quaranta anys després dels fets, Miguel Morayta y Sagrario, el vell professor, el republicà històric bregat en mil batalles, va publicar el 1907 el relat d’uns fets, dels quals va ser protagonista, perquè la seva memòria romangués a l’imaginari del republicanisme espanyol. El llibre és una reivindicació del paper dels republicans en la història de la llibertat a Espanya, un protagonisme que l’autor entronca amb el de les principals fites de l’Espanya que sorgeix a partir del 1808, i que viurà el seu zenit a l’històric any de 1873, quan la I República va culminar primer, i va arronsar després, un somni llargament esperat.
NIETO, ALEJANDRO: La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873. Albolote, Granada: Editorial Comares, 2021. XIV, 330 pàgines.
Sinopsi: La Primera República (1873-1874) espanyola ha cridat relativament poc l’atenció dels historiadors actuals. Per què es passa avui gairebé de puntetes sobre el que va passar el 1873? Període del qual només ha quedat a l’imaginari popular (i fins i tot al culte) el record de tres dades qualificades severament de negatives: la presència de quatre presidents i gairebé una dotzena de governs en dotze mesos, la rebel·lió cantonal de Cartagena entesa com una anècdota pintoresca, i l’entrada del «cavall del general Pavia» al Congrés, metàfora de tots els cops d’Estat que hi ha hagut i per haver-hi. Sembla que la Primera República va ser un breu parèntesi dins l’altre parèntesi, tampoc llarg, que va representar el sexenni revolucionari (1868-1874).
Ressenya de Francisco Sosa Wagner (Universidad de León): L’obra d’Alejandro Nieto dona solidesa al coneixement integral de la I República espanyola perquè la seva «història política ha quedat una mica arraconada a les biblioteques i sobretot a les prestatgeries de les hemeroteques, en contrast amb l’enorme atractiu que des de la Transició han despertat la ideologia republicana i la federal».
Vegeu la ressenya completa de Francisco Sosa Wagneraquí
NIETO DE SANGENÍS, MERCEDES: La I República española en Barcelona. Pròleg de Carlos Seco Serrano, Barcelona: Editor: Barcelona Publicaciones de la Cátedra de Historia General de España Universitat de Barcelona, 1974. 242 pàgines.
PÉREZ GALDÓS, BENITO: La Primera República. Madrid, Eneida, 2014. 292 pàgines.
Contingut: La Primera República és el títol de la quarta novel·la de la sèrie final dels Episodios Nacionales, escrita a Madrid, entre febrer i abril del 1911. Dedicada al període executiu de la Primera República Espanyola, l’acció històrica transcorre l’any 1873. Galdós, relata la sortida d’Amadeu a Lisboa, després de la seva abdicació, i la proclamació de la República, les seves crisis ministerials, i les successives gestions presidencials d’Estanislao Figueras, Francisco Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar. També s’hi apunten passatges de les insurreccions armades de carlins i cantonalistes. Per a l’entramat fantàstic, l’escriptor recorre de nou als personatges creats a l’anterior episodi, el periodista i faldiller Tito Liviano –un àlter ego parcial de Galdós– com a narrador i Mariclío (personificació de Clío, la musa de la Història). Juga amb ells a posar en dansa el concepte unamunià d’«intrahistòria» (que Galdós nomena com a «història interna»).
PÉREZ GARZÓN, JUAN SISINIO (Ed.): Experiencias republicanas en la historia de España. Madrid, Los Libros de la Catarata, 2015. 349 pàgines
Sinopsi: Què en sabem del republicanisme en la història d’Espanya? Per què la idea de federalisme ha esdevingut sinònim de separació i caos nacional? Els monàrquics que el 1874 van donar un cop militar contra la Primera República van ser els propagadors inicials d’aquesta imatge de caos que després van cultivar, al llarg de quaranta anys de martelleig constant, els que van intentar justificar la seva insurrecció violenta contra la legalitat de la segona República. Tot i això, un important grup d’historiadors, aliens a qualsevol mitificació, ha replantejat la complexitat i el significat de les trajectòries i aportacions del republicanisme espanyol als segles XIX i XX. Els autors del llibre documenten i expliquen les teories i pràctiques, no sempre unànimes, d’un republicanisme que va anar molt més enllà del canvi a la prefectura de l’Estat, alhora que subratllen, sense arguments partidistes, la riquesa de la cultura republicana, que converteix la garantia col·lectiva dels drets individuals en el primer assumpte públic.
FLORENCIA PEYROU: La Primera República (1873) Auge y destrucción de una experiencia democràtica. Ed. Akal, 2023, 384 pag.
Sinopsi: La Primera República va ser un moment d’obertura que va permetre l’eclosió de debats i projectes, la pràctica efectiva de llibertats i de drets llargament exigits, l’experiència al poder –així com a l’espai públic– de sectors prèviament exclosos, la realització (o programació ) de tota una sèrie de reformes polítiques i socioeconòmiques de calat, i una molt intensa mobilització i politització popular, tant en àmbit urbà com rural. Tot això en el marc duna situació conflictiva plena de fronts de lluita. En un moment en què els partits polítics no gaudien d’estructures desenvolupades d’organització estratègica i doctrinal, i el règim representatiu i parlamentari no estava totalment consolidat.
Va ser una experiència democratitzadora que mostra una notable implantació del republicanisme a Espanya, i el final del qual no va derivar de la incapacitat dels líders republicans i de la vaguetat dels seus programes i discursos, sinó de l’antipluralisme que dominava les cultures polítiques de l’època i, sobretot, de l’organització d’una trama conspirativa capaç de mobilitzar amplis recursos per tal d’acabar-hi.
PI Y MARGALL, FRANCISCO; MÁIZ, RAMÓN [editor i estudi introductori.] Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, Editor Tres Cantos Akal 2009, 720 pàgines.
Contingut: Francesc Pi i Margall (1824-1901) és el pensador polític espanyol més important del segle XIX. Fundador i líder del Partit Federal, i president del Govern de la Primera República, fou un escriptor prolífic i un propagador incansable de la causa federal republicana. La força de les idees i la personalitat acusada el van convertir en un dels mites de referència de l’esquerra espanyola. A la seva trajectòria política i intel·lectual tracta temes tan decisius com la qüestió obrera i el socialisme, el problema religiós i la laïcitat de l’Estat, la crítica de la monarquia, la qüestió territorial i la federació de les «antigues províncies abans van ser nacions», i l’antimilitarisme com a fonament de la idea d’una Europa federal. Aquest llibre reuneix, per primer cop, els seus escrits i discursos més importants sobre el problema del federalisme. A l’edició íntegra de Las nacionalidades (1877) s’acompanyen els capítols dedicats a la federació dels llibres La Reacción y la Revolución (1854) i Las luchas de nuestros dias (1890). A més, en el volum s’ofereixen al lector pròlegs, discursos a les Corts, diversos articles publicats al diari El Nuevo Régimen (1891-1901), el programa del Partit Federal, així com els projectes constitucionals de 1883 i altres textos de interès.
PI Y MARGALL, FRANCISCO; SANTAMARÍA, ANTONIO [editor literari]: Federalismo y República, Barcelona, Ed. El Viejo topo, 2006, 249 pàgines.
Contingut: Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824-Madrid, 1901), teòric de la revolució democràtica i del federalisme, president del Govern de la I República, fundador i dirigent del Partit Federal, va ser fins al franquisme un dels mites més potents de l’esquerra espanyola. El seu llegat teòric el disputen anarquistes, catalanistes i republicanosocialistes. Potser és l’única figura la talla intel·lectual i política de la qual pugui comparar-se amb altres grans teòrics socials europeus del segle XIX.
PICH I MITJANA, JOSEP: Valentí Almirall i el federalisme intransigent, Barcelona Afers 2006. 307 pàgines; 21 cm
Sinopsi: Durant el Sexenni Revolucionari, a la ciutat de Barcelona, els federals intransigents dirigiren el comitè local del Partit Republicà Democràtic Federal durant una gran part del període i tingueren un notable protagonisme en alguns dels esdeveniments més destacats de l’etapa, tot i que fins avui dia no disposàvem de cap publicació que estudiés de manera aprofundida el seu ideari i actuació. Per la seva tasca investigadora centrada en el pensament i l’activitat política de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), figura capdavantera del federalisme intransigent barceloní durant el Sexenni i, alhora, personatge clau de la politització del catalanisme a partir del darrer quart del segle XIX, Josep Pich és l’historiador que millor podia omplir aquesta llacuna de la historiografia sobre el republicanisme federal català. Més enllà de l’idealisme, dogmatisme i maximalisme que caracteritzaren la formació, cosa que dificultà la concreció pràctica dels seus objectius polítics, destaca el fet que el federalisme intransigent va constituir i impulsar un projecte polític i doctrinal que per primera vegada vinculava federalisme i catalanisme.
PLANA I GABERNET, GABRIEL: Josep Roca i Galès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 8, Barcelona: Edicions Cossetània, 2007. 79 pàgines.
Sinopsi: Josep Roca i Galès (Barcelona, 1828-Gràcia, 1891) introduí i divulgà les idees cooperativistes en el periòdic La Asociación (1866). L’associació que representava, La Propagadora del Trabajo, fou la primera cooperativa catalana. Va pertànyer al Partit Democràtic i després al Partit Republicà Federal. Va ser escollit diputat provincial per Barcelona l’any 1872. Des de la Diputació de Barcelona va destacar en la defensa dels interessos obrers. Teixidor d’ofici, tingué una sòlida formació tècnica i econòmica. És autor del llibre Un obrero en Fairmount Park, en què descriu l’Exposició Internacional de Filadèlfia. Va ser un defensor del proteccionisme català, fet que li permeté exercir un paper de pont entre els sectors obrers i burgesos, mitjançant l’entitat Centre Industrial de Catalunya. Fou definit com un obrer honrat, un economista pràctic i una autoritat moral dins del moviment obrer català.
POBLET, JOSEP MARIA: Josep Anselm Clavé i la seva època : 1824-1874 Editor: Barcelona DOPESA 1973. 317 pàgines
Biografia de Josep Anselm Clavé: Milità al partit republicà d’Abdó Terrades i col·laborà amb seu amic Narcís Monturiol. Projectà de sostreure els obrers de l’ambient miserable de les tavernes i d’unir-los en societats corals. Compongué melodies, que eren cantades als cafès. L’èxit l’encoratjà a organitzar, el 1845, una agrupació coral, L’Aurora, que obtingué un èxit popular en el Carnestoltes barceloní del 1846 i que transformà en La Fraternitat, societat d’auxilis mutus i primera coral peninsular (1850). El 1857, li canvià el nom pel menys compromès d’Euterpe, i aviat s’estengueren pel Principat i pel País Valencià nombroses “societats euterpenses”, origen dels Cors de Clavé. Durant el Bienni Progressista (1854-56) intervingué en política, però la repressió del 1856, li costà el confinament a les Balears. El 1867 fou empresonat a Madrid, i, en triomfar la Revolució de Setembre (1868), la política absorbí gairebé totes les seves activitats: militant del partit federal i membre de la Junta Revolucionària, formà part de la redacció de La Vanguardia i d’El Estado Catalán, que dirigia el seu amic Valentí Almirall. Fou elegit president de la diputació provincial de Barcelona durant el regnat d’Amadeu I (1873) i, el mateix any, diputat a les Corts Constituents i governador civil de Castelló de la Plana i de Tarragona (1873-74). Es retirà de la vida pública després del cop d’estat del general Pavía.
RIQUER, BORJA DE (direcció): Vides catalanes que han fet història. Assessors: Joaquim Albareda, Mita Casacuberta, Isabel Rodà, Josep M. Salrach; Barcelona : Edicions 62, novembre del 2020, 996 pàgines.
Selecció de personatges biografiats a Vides catalanes que han fet història que van viure en la seva maduresa durant la Primera República (1873-1874):
“Antonio López y López [1817-1883]. L’empresari més ric i més controvertit del seu temps”, per Martín Rodrigo y Alharilla, p. 430-437.
“Manuel Girona i Agrafel [1817-1905]. Un burgès laboriós i perseverant”, per Yolanda Blasco-Martel i Carles Sudrià i Triay, p. 438-444.
“Joaquim Rubió i Ors [1818-1899]. Els Rubió. Catalunya com a nació literària”, per Josep M. Domingo, p. 445-453.
“Víctor Balaguer [1824-1901]. La construcció de la catalanitat”, per Montserrat Comas, p. 454-461.
“Francesc Pi i Margall [1824-1901]. L’apòstol del federalisme republicà que sembrà en terra estèril”, per Pere Gabriel, p. 470-478.
“Frederic Soler [1839-1895]. La figura oblidada?”, per Ramon Bacardit, p. 479-485.
“Valentí Almirall [1841-1904]. El primer líder del catalanisme polític”, per Josep Pich Mitjana, p. 486-493.
“Els Vayreda. Tres enfants du siècle entre l’enyor del passat i la incertesa del futur”, [Joaquim (1843-1894), Estanislau (1848-1901) i Marian (1853-1903)], per Margarida Casacuberta, p. 494-504.
“Jacint Verdaguer [1845-1902]. Geni de la terra, remuntador de la poesia catalana als cels europeus”, per Pep Paré, p. 512-521.
ROURE, CONRAD; PICH I MITJANA, JOSEP (Ed. literari): Memòries de Conrad Roure: Recuerdos de mi larga vida, Barcelona] [Vic] Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives Eumo, 1993. 6 volums.
Continguts: vol. 7. La República en España (II). La crisis de la primera República
SALMERÓN, NICOLÁS; MARTÍNEZ LÓPEZ, FERNANDO (ed. literari): Nicolás Salmerón y el republicanismo parlamentario, Editorial Biblioteca Nueva, Madrid, 2007, 297 pàgines.
Sinopsi: La personalitat i els comportaments polítics de Nicolás Salmerón y Alonso (Alhama la Seca, 1837-Pau, 1908), filòsof, catedràtic de la Universitat Central i tercer president del Govern de la Primera República, no van deixar ningú indiferent. La seva dimissió de la presidència de la República, per no signar sentències de mort, va assentar la imatge de polític idealista que no va sacrificar els seus principis per mantenir-se en el poder. Institucionista, demoliberal, patriota, gradualista, defensor d’una República parlamentària, aliena als plantejaments del federalisme pactista i distant de les concepcions revolucionàries. Partidari de la via legal d’accés al poder, va creure en el paper redemptor del sufragi i va posar tot el seu esforç per canalitzar el republicanisme per la via parlamentària a l’Espanya d’entre segles. Els articles d’aquest llibre són fruit de les reflexions d’una trobada, celebrada a Almeria amb motiu del centenari de la Unió Republicana del 1903, que han estat actualitzats pels seus autors. Els historiadors, filòsofs i sociòlegs que van participar en aquella trobada van tractar sobre la talla intel·lectual i política de Salmerón, l’època que li va tocar viure, les cultures polítiques republicanes, la maçoneria i el republicanisme andalús, el món de la Institución Llibre de Enseñanza i, alhora, van analitzar els valors i la pervivència del llegat republicà a la llum de la nova filosofia política i de la sociologia.
SAMPER, EMILI (Ed.): The myths of the Republic: Literature and Identity. Kassel: Editions Reichenberger. 2016. 240 pàgines.
Ressenya de Laura Hugas Orpina i Enric Cassany (UAB): The Myths of the Republic. Literature and Identity recull un conjunt d’estudis sobre la contribució de la literatura a la mitologia republicana, inscrits en les tasques del Grup de Recerca d’Identitats en la Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Editats per Emili Samper, apareixen a la col·lecció «Estudis Catalans» d’Edition Reichenberger (Kassel) convenientment traduïts a l’anglès.
SERRANO GARCÍA, RAFAEL: Figuras de La Gloriosa: Aproximación biográfica al sexenio democrático. Valladolid: Universidad de Valladolid, Secretariado de Publicaciones e Intercambio Editorial, 2006. 235 pàgines
Sinopsi: Aquest llibre aborda el moment del Sexenni Democràtic (1868-1874), per mitjà d’onze estudis dedicats a sengles personatges -Prim, Victor Balaguer, Manuel Ruiz Zorrilla, Francisco Pi i Margal, Gaspar Núñez d’Arce, etc.- que, si ben identificats amb la revolució Gloriosa del 1868 i amb els seus propòsits regeneradors, van encapçalar projectes polítics molt diferenciats que els van portar a enfrontar-se durament entre si. El llibre va precedit d’una introducció del coordinador al voltant de l’actualitat i els problemes del gènere biogràfic i d’una extensa bibliografia conjunta, al final.
STEWART, MATTHEW: El somni de Monturiol: l’extraordinària història de l’inventor del submarí que volia salvar el món, Barcelona, Ed. Graó, 2009, 310 pàgines.
Notes biogràfiques de Narcís Monturiol: La recerca incansable per trobar respostes a un seguit d’interrogants al voltant de la navegació submarina: els animals i les plantes del fons marí; l’oxigen i la llum; el llit de l’oceà, les corrents marines. L’Ictineu I, el primer veritable submarí del món.
A partir de 1868 va retornar a l’activitat política. Com a membre del Partido Federal, fou diputat per Manresa a les Corts Constituents de la Primera República Espanyola (1873) i, poc després, nomenat director de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, amb seu a Madrid, càrrec que exercí durant els mesos que perdurà el règim republicà i on posà en pràctica un procés de la seva invenció per incrementar la velocitat de producció de paper adhesiu.
SUÁREZ CORTINA; MANUEL: El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936, Editorial Universidad de CantabriaSantander, 2022; 401 pàgines.
Sinopsi:El León durmiente és una aproximació als registres bàsics amb què el republicanisme, la democràcia i el federalisme van concebre Espanya, com a Estat i com a nació, en el període que va des de les Corts de Cadis fins a la Guerra Civil el 1936. Des de la història cultural de la política, i d’una manera sintètica, el lector es trobarà amb una delimitació creixent dels camps liberal, democràtic i republicà, on s’observa una pluralitat de maneres de ser en cadascun d’ells. Es podria dir que el centre de l’exposició resideix en la idea que són els plurals els que delimiten i decanten les relacions entre el liberalisme, el republicanisme, la democràcia i el federalisme, ja que s’exposen la varietat d’imaginaris, fonaments doctrinals i pràctiques polítiques que uns i altres van desenvolupar en la seva competència per inclinar a favor de la seva causa la conformació de les institucions polítiques. En definitiva, es tracta d’observar la història contemporània d’Espanya a partir dels projectes i de les aspiracions dels defensors de la democràcia.
SUNYER, MAGÍ: Els mites de la República. Arguments per al futur. Barcelona: Eumo Editorial, 2022. 230 pàgines.
Ressenya de Jordina Gort Oliver (URV). El llibre de Magí Sunyer reflexiona sobre el desgast de les idees i dels mites del republicanisme i el perquè d’aquesta pèrdua i desorientació respecte els fonaments que les van originar. El llibre vol respondre a aquesta qüestió amb la recerca i recuperació del punt de partida de les idees que van crear uns símbols de lluita, que amb el temps sembla que s’han desdibuixat precisament per l’oblit i el descuit d’aquesta primera base inicial[…] Sunyer vol abastar aquells mites que no havia pogut encabir en estudis anteriors perquè van més enllà de la mitologia únicament catalana.
En aquest repertori republicà s’hi descriuen uns ideals que els catalans compartien amb la resta de republicans del món. Mostra una ideologia que és clarament de caràcter universal i recull una sèries de qualitats que va exposant al llarg d’aquest volum: ”La hipòtesi que defenso és que el republicanisme català contemporani està compost pels valors que examino: llibertat, igualtat, fraternitat, progrés, virtut, feminisme, justícia, instrucció, poble, ciutadania, pacifisme, laïcisme, revolució, república, universalisme i catalanisme”.
Vegeu la ressenya completa Anuari Verdaguer 30 – 2022, p. 553-562 aquí
TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels vents, setembre 2022, 363 pàgines.
Del pròleg d’Agustí Alcoberro i sinopsi: Probablement, pocs lectors haurien considerat d’antuvi la data de l’1 de novembre de 1874 com una diada històrica, com un «dia que ha fet Catalunya». La instauració d’una Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en el marc de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), no ha estat prou valorada fins ara, entre altres motius per la derrota militar del bàndol que liderava, però també per una certa tendència a minimitzar, entre tòpics gruixuts o divertits, allò que va ser el carlisme català. Tanmateix, l’estudi rigorós i sistemàtic de Lluís Ferran Toledano obliga a valorar de nou aquell corrent polític a Catalunya, i també les seves concrecions en l’àmbit militar, administratiu i fiscal i, posats a dir, el seu projecte de catalanisme tradicionalista o foral, que durant un temps va competir amb el federalisme universalista republicà, i que va ser finalment arraconat, a l’inici de la vintena centúria, per la via de l’autonomisme de nou encuny.
El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes més llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.
El llibre de Lluís Ferran Toledano descriu el procés i els fonaments teòrics sobre els quals el nou carlisme va assumir el fet nacional català, des d’un principi de continuïtat (i de legitimitat) històrica. Però també descriu amb precisió l’esforç per establir un govern eficaç i just en les àrees controlades pel moviment. Aquest objectiu només ha estat possible des d’un coneixement sistemàtic d’un gran nombre de fonts, sovint disperses, i que en cap cas són habituals en els grans arxius nacionals. Parlem de dietaris i cròniques personals, de documentació oficial del moviment i del seu govern amagada durant generacions en arxius familiars, o dels exemplars escassos de la seva premsa que han arribat fins als nostres dies.
VILCHES GARCIA, JORGE: Emilio Castelar. La patria y la república
Contingut: Biografia d’un dels republicans espanyols més important del segle XIX. L’autor reconstrueix el seu ideari i analitza la seva intervenció en la vida política, ambdós aspectes importants en l’origen i el desenvolupament del republicanisme conservador a Espanya.
Obres no disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
Constitución republicana de 1873 : autògrafa de D. Emilio Castelar : el orador y su tiempo. Madrid : Servicio de Publicaciones de la Universidad Autónoma de Madrid, cop. 2014. 349 pàgines + 1 disc òptic CD-ROM ; 24 cm.
ESTÉVANEZ, NICOLÁS. Mis memorias. Madrid: Tebas, 1975. 328 pàgines
GARCÍA LADEVESE, ERNESTO. Memorias de un conspirador republicano. Santander : PUbliCan, Ediciones de la Universidad de Cantabria, 2008. 267 pàgines ; 19 cm.
JUAN BOLUFER, AMPARO DE. Valle-Inclán, candidato republicano. Santiago de Compostela : Universidad de Santiago de Compostela, 2007. 179 pàgines : il. ; 21 cm.
MAZARIEGOS, JOSÉ LUIS. El Mundo tricolor: apuntes sobre la I República. Barcelona : Debarris, DL 2002. 96 pàgines : il. ; 21 cm.
PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.; MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa, CCol·lecció Mar de Fons, 2023, 137 pàgines.
REIRIZ REY, JESÚS MARIA. Tiempos republicanos. A Coruña : Ateneo Republicano de Galicia, 2004. 239 pàgines: il. ; 24 cm.
RISQUES, MANEL. Clavé, demòcrata i federalista : la Primera república. Barcelona : Graó, 1987. 63 pàgines : il. ; 21 cm.
VILCHES, JORGE: La Primera República Española (1873-1874), Espasa libros, Madrid, 2023, 512 pàgines
Nota: Durant els propers mesos del 2023 hi ha altres novetats dedicades a la Primera República, com ara: Florencia Peyrou: La Primera República (1873) Auge y destrucción de una experiencia democràtica. Ed. Akal, 2023, 384 pàg. o el de Jeanne Moisand (Comunards i cantonalisme), o la reedició del llibre de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona : apuntes para una crónica.
Amics de la Història us presenta un total de 19 obres de temàtica històrica en un sentit ampli, editades el 2022. Algunes d’elles preveiem que es puguin programar i debatre a la Tertúlia Amics de la Història o a la Secció d’Història durant el 2023.
Us animen a què ens digueu quines obres us agradaria tractar enviant-nos un correu a amicsdelahistoria2015@gmail.com amb una llista d’un màxim de 10 d’aquestes obres. Les disponibles actualment o properament a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, s’han indicat amb l’acrònim [BAB].
No s’han inclòs els llibres de temàtica històrica que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès o un altre recull d’Amics de la Història com el quart recull (2021-2022),el tercer recull (2021), el segon recull (2017-2021) o primer recull (2021) o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.
Centre d’Interès amb els Llibres collita de 2022 recomanats per Amics de la Història
CARBONELL, EUDALD: El futur de la humanitat. Decàleg per a la supervivència de la nostra espècie, Ara llibres, 212 p. 2022. [BAB].
Ressenya deMiquel Nistal, Blog Gaudir la Cultura: En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie.
L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment crític de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implícit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra.
Podeu llegir la ressenya completa al blog Gaudir la Culturaaquí
DE RIQUER, BORJA: Francesc Cambó. L’últim retrat, Edicions 62, 960 p. 2022. [BAB].
Sinopsi: Francesc Cambó (1876-1947) va ser un polític destacat, un home de negocis d’èxit, un mecenes prominent i, a més, va tenir una vida sentimental força agitada.
Un polític amb una carrera fulgurant que representa millor que ningú el catalanisme que vol reformar Espanya per aconseguir l’autonomia. La seva involució conservadora coincideix amb quan es fa ric, multimilionari, i es converteix en el més destacat mecenes de la cultura catalana del segle XX. Fou el primer polític que contractà intel·lectuals —Pla, Soldevila, Bosch Gimpera, Gaziel, Riba, Fabra, Sagarra, etc.— per les seves empreses culturals. Es passava les nits llegint Plutarc o Titus Livi, que havia fet traduir al català, i contemplant els Botticelli que havia comprat. És un exemple clar de les complexes vinculacions entre els interessos econòmics i la política (advocat, assessor de bancs, president de la Compañía Hispano Americana de Electricidad fins a la seva mort, la més important companyia elèctrica de Llatinoamèrica, que el va fer immensament ric).
Borja de Riquer ha reconstruït amb nova documentació la vida complexa, contradictòria i insòlita de Francesc Cambó i ens la presenta com una lectura apassionant.
ESCULIES SERRAT, JOAN:Josep Fornas, el solucionador. L’home de Tarradellas a Catalunya, Pòrtic Edicions, 440 p. 2022. Premi Carles Rahola 2022, [BAB].
Sinopsi: El polític i editor Josep Fornas (1924-2021) va ser una peça clau de l’antifranquisme i un gran conspirador. Va viatjar al Marroc a la recerca de diners per iniciar una insurrecció i derrocar Franco. Va col·laborar amb Estat Català i el Partit Comunista, va militar a Unió Democràtica i va ser diputat per Esquerra Republicana. Va ser amic de Montserrat i de l’abat Escarré i també adversari. Durant quinze anys va ser l’home de confiança de Josep Tarradellas a l’interior. Li va aconseguir diners i crèdits. L’informava al detall. El va relacionar amb empresaris com Valls i Taberner o Duran Farell i amb la nova generació de polítics, com Jordi Pujol. Va ser, en definitiva, l’antena a Catalunya del president a l’exili, perquè res no li passés per alt. Sense aquesta tasca a l’ombra, el posterior retorn de Tarradellas no es podria comprendre. Així mateix, al llarg de la seva vida, com una faceta més del seu compromís polític i cultural, Fornas va reunir una biblioteca ingent sobre la història de Catalunya i va fundar l’editorial Pòrtic perquè la memòria d’aquest país no es perdés.
DURAN SOLÀ, LLUÍS: Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa, Viena edicions, 928 p. 2022. [BAB].
Ressenya de Pere Bosch (El Punt Avui, 6-12-2022): El 30 de setembre del 1930 representants dels principals partits republicans espanyols es van reunir a Sant Sebastià amb l’objectiu de traçar un full de ruta per enderrocar la monarquia. En la trobada es va pactar el govern provisional i les primeres mesures del nou règim republicà; però bona part del debat es va centrar en “el problema referent a Catalunya, el que més dificultats podia oferir per arribar a un acord unànime”, tal com es llegia a la nota de premsa que es va difondre l’endemà.
La reunió va tenir un protagonista destacat, el català Manuel Carrasco i Formiguera. El polític, que hi anava en representació d’Acció Catalana, va voler “fixar la doctrina de l’autodeterminació”; la qual cosa va provocar la incomoditat dels delegats espanyols, poc avesats a un interlocutor que els parlava de tu a tu, amb un rigor jurídic notable i gran claredat.
La vida i la tràgica mort de Carrasco i Formiguera, afusellat pels feixistes el 9 d’abril del 1938, han estat objecte d’alguns llibres de Josep Benet i Hilari Raguer; però mancava un assaig que analitzés a fons el seu pensament i la seva acció, tan singulars com incompresos a la seva època. L’historiador Lluís Duran (Barcelona, 1960), doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en la història del catalanisme, va assumir el repte i ha dedicat 10 anys de recerca a reconstruir la petja del polític demòcrata cristià. El resultat és un llibre monumental publicat per Viena Edicions.
Carrasco i Formiguera no només va ser el principal protagonista del Pacte de Sant Sebastià, sinó també el plenipotenciari designat per Macià, com a president de la República Catalana, per negociar amb el govern provisional de la República Espanyola; i, molt probablement, la persona que va fixar les bases de l’acord que se segellaria dos dies després al Palau de la Generalitat. Un paper ben sorprenent si tenim en compte que el seu partit, Acció Catalana, s’havia estavellat en les eleccions del 12 d’abril. En realitat, es tractava d’una prova evident que el prestigi de Carrasco anava molt més enllà d’unes sigles, fossin les d’Acció Catalana o, a partir del 1932, les d’Unió Democràtica de Catalunya. De fet, un dels trets que van caracteritzar-lo és la capacitat per traçar la seva pròpia via; una via en què era possible ser catòlic i republicà alhora, defensar la llei de congregacions religioses i la integritat de l’Estatut de Núria, tot i que acabés aïllat per la resta de republicans catalans.
En el llibre també es dedica una atenció especial a les relacions que va establir amb Euskadi i amb el Partit Nacionalista Basc. No es tractava, tal com afirma Duran, d’una “basquitis avant-la-lettre”, habitual en l’independentisme de finals del segle passat; sinó d’una “inspiració en diferents plans, com a referent per aplicar idees polítiques a Catalunya, per referendar intuïcions i per establir ponts”. Carrasco serà una persona admirada a Euskadi, fins al punt que serà allà on rebrà l’homenatge més multitudinari.
TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels Vents, 368 p. [Sol·licitat a la BAB].
Sinopsi: La relectura del carlisme no es del tot nova, però la recerca de gran abast realitzada per Lluís Ferran Toledano Gonzàlez durant dècades construeix un relat sòlid i documentat d’aquest corrent, que contribuí sens dubte a forjar la nostra realitat nacional.
Historiar la Catalunya carlina es una bona ocasió per desfer mites i estereotips sobre la Catalunya interior, l’anomenada un xic despectivament “Catalunya del tractor”. El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes mes llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, com hem dit, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.
GELONCH, ANTONI: Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia, Viena edicions, col·lecció Assaig, 264 p. 2022. [BAB]
Sinopsi: Entre el final de la Segona Guerra Mundial i la dècada del 1960, Europa va viure una intensa polèmica entre dos fars de la intel·lectualitat parisenca, Albert Camus i Jean-Paul Sartre, ambdós guardonats amb el Premi Nobel de Literatura. Tot i que al començament eren bons amics (encara que partien de vivències d’infància i joventut distintes), a poc a poc es van anar distanciant i les seves diferències van fer que la relació travessés unes turbulències que els van marcar profundament. La mort prematura de Camus va fer que la reconciliació no es pogués començar ni a albirar. Els seus posicionaments respecte dels totalitarismes (el comunista, en especial), la Resistència, la guerra d’Algèria o l’ús de l’arma nuclear els van separar cada vegada més. Però la qüestió de fons sempre va ser si cal donar prioritat a la justícia o a la llibertat, i si la fi justifica sempre els mitjans.
El debat va recórrer l’Europa de la seva època i encara avui intentem donar-hi resposta. Tanmateix, al nostre país, hem preferit no plantejar-nos el dilema i hem fet com si no existís. Però ignorar-lo no vol dir que no hi sigui, de manera que, en tot allò que fem, en el fons, hi ha una tria, de manera conscient o inconscient, que dona la raó a Camus o a Sartre.
PAGÈS JORDÀ, VICENÇ: Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, Ed. Folch & Folch, 232 p. 2022 [BAB].
Sinopsi: Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Arriben als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Se succeeixen els magnicidis i els accidents d’avió, els adulteris i les amenaces de guerra, les conspiracions i les fatalitats. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de tombarelles argumentals.
Vicenç Pagès Jordà ens guia en unes vides que superen qualsevol ficció, i que instauren nous paradigmes en novel·les, sèries i pel·lícules.
AGUILERA POVEDANO, MANUEL: El oro de Mussolini. Como la República planeó vender parte de España al fascismo, Arzalia Ediciones, 224 p. 2022. [BAB]
Sinopsi: El 1937, després d’un any de guerra civil, el Govern de la República va activar l’Operació Schulmeister amb l’objectiu d’aconseguir la retirada de l’ajuda de Hitler i Mussolini al bàndol nacional, per a això es va plantejar la cessió de territoris com les Illes Balears, Canàries i el Marroc espanyol. Donada la importància del botí en joc, les grans potències van desplegar un joc diplomàtic amb espies, empreses pantalla i testaferros per controlar la Mediterrània occidental.
Tot i la posterior oposició de Franco a l’alienació de Mallorca, Mussolini va comprar la tercera finca en extensió de l’illa per tal de colonitzar-la i establir un cap de pont per al futur. Sobre això, el 1950 l’exministra republicana Federica Montseny va assenyalar: «Encara és massa aviat per escriure tota la història». El 2022, després de quinze anys d’investigacions a set ciutats de quatre països diferents, Manuel Aguilera ens revela el secret més ben guardat de la Segona República. Ho fa amb un pols narratiu propi de la novel·la, però amb un suport documental ferri. Estem davant de l’explosiu descobriment d’un episodi desconegut de la guerra civil.
ASENSIO, JOSEP El fantasma de Lerroux , Edicions 1984, 160 p. 2022 [BAB]
Sinopsi: Alejandro Lerroux fou un publicista i polític republicà que impulsà la seva carrera confrontant-se a un catalanisme en ascens. Revifant un ambient envellit com era el republicanisme barceloní de principis de segle i cultivant les seves relacions amb la classe treballadora, Lerroux va imposar-se com un nucli de poder. El seu llegat, conegut amb el nom de lerrouxisme, s’empra des de llavors com a sinònim de divisionisme, d’atiar el ressentiment de les capes més baixes i de la immigració en contra del nacionalisme català. Tanmateix, la història d’un malvat foraster pagat per Madrid que ve a Catalunya per incendiar esglésies i destruir l’harmonia social ha distorsionat la seva herència.
En la lluita històrica entre les forces que volen alliberar el potencial humà i les que el volen mantenir subjecte als interessos d’un grup reduït de persones, l’estratègia lerrouxista consisteix a liquidar les ànsies de llibertat dels catalans usurpant l’agència dels més febles, siguin aquests els obrers, els pobres, els immigrants o, ara mateix, els independentistes. Una política feta des de dins i des de fora, que no es pot associar a cap partit ni a cap facció concrets i que ha anat passant el relleu de generació en generació. El fantasma de Lerroux exposa algunes idees, pràctiques i lliçons que es poden extreure del llegat lerrouxista en la política catalana actual, lliçons que es poden absorbir com a antídot i també com a recordatori que els fantasmes solen poblar la imaginació d’aquells que estan més predisposats a veure’ls. En resum, no estem davant d’un llibre d’història, sinó davant d’un assaig amb voluntat ideològica. Així, El fantasma de Lerroux és una impugnació de la política i els polítics catalans dels darrers 150 anys.
RODRIGO Y ALHARILLA, MARTÍN (ed): Del olvido a la memoria. La esclavitud en la España contemporània, Icaria editorial, Col. Esclavitudes 1, 334 p. 2022. [BAB]
Sinopsi: El trànsit transatlàntic dels africans esclavitzats és un dels grans temes de la història global. Ho és per diferents raons: Perquè implica tres continents diferents (Àfrica, Amèrica i Europa); per la seva llarga durada (van ser 350 anys ininterromputs de viatges directes entre Àfrica i Amèrica); i, sobretot, pel seu notable impacte demogràfic. Almenys 12,5 milions de captius africans van ser embarcats contra la seva voluntat en algun punt del continent africà per ser venuts com a esclaus al Nou món. Espanya va ser un actor històric rellevant en aquesta història. Ho va ser tant pel que fa al tràfic de persones esclavitzades com pel que fa a l’esclavitud colonial, als seus dominis americans. Ara bé, si alguna cosa singularitza Espanya (en comparació amb altres països europeus com la Gran Bretanya, França o els Països Baixos) és l’absència d’una memòria pública i col·lectiva sobre aquesta participació espanyola destacada en el comerç d’esclaus i en l’esclavitud colonial. Del olvido a la memòria, inclou 13 capítols de 14 autors diferents amb anàlisis al voltant dels llegats materials que sobreviuen, avui dia. Uns vestigis materials que ens permeten conèixer i recordar el nostre passat esclavista.
SÀPIENS. Tot és Història Núm. 248, Especial 20è aniversari: Quan érem negrers: Descobrim l’origen d’algunes de les grans fortunes catalanes del segle XIX. Martín Rodrigo Alharilla (Assessor), 63 p. novembre, 2022, [BAB].
Articles (sinopsi):
Esclavitud: una història global inacabada (Martín Rodrigo Alharilla). Més de 12 milions de persones van ser embarcades contra la seva voluntat en algun punt de les costes africanes per ser venudes com a esclaves a Amèrica. Ni Catalunya ni la resta de l’Estat espanyol no van ser actors històrics menors en aquest comerç aberrant, però, a diferència d’altres indrets, no hi ha una memòria pública i col·lectiva del nostre passat esclavista.
Espais de memòria de l’esclavisme.
Barcelona, port d’esclaus (Arnau Cònsul). A mitjan segle XV, la capital catalana va viure un autèntic segle d’or de l’esclavitud. Aquell costum venia d’antic, però es va disparar d’ençà de l’epidèmia de pesta negra, el 1348, quan la possessió de mà d’obra esclava va deixar de ser exclusiva dels estaments privilegiats i quan els propietaris d’esclaus es van adonar que tenir un captiu podia ser un negoci molt beneficiós.
Capitans negrers (Alfred Bosch). A partir del 1821, el comerç d’esclaus es va convertir en una pràctica il·legal. Malgrat aquest entrebanc, el negoci no va decaure; de fet, es va triplicar. La història del bergantí Tellus i la del seu capità, Joan Font Fors, són un exemple extraordinari del paper significatiu que van tenir els catalans en aquest sector.
Dins una factoria africana (Gustau Nerin). Al segle XIX es van enviar europeus a Àfrica amb la missió de comprar esclaus i facilitar-ne l’embarcament als vaixells. Eren els anomenats ‘factors’, entre els quals hi havia catalans. Per exemple, els germans Rovirosa, que van instal·lar una factoria negrera a Cap López, a l’actual Gabon, des d’on compraven persones que enviaven per mar al Brasil i a Cuba.
Malson a la plantació (Agnès Rotger). Dotze milions i mig de persones van ser obligades a viatjar d’Àfrica a Amèrica amb una única finalitat: ser venudes com a esclaves. A aquells que tenien la sort d’arribar vius a Cuba, encara els esperava un altre infern: la vida als ingenis, les finques on es produïa el sucre. Desenes de catalans, propietaris d’aquells negocis, van generar grans fortunes gràcies a l’explotació d’aquesta mà d’obra.
El retorn a la metròpolis (Maria Coll). L’esclavisme explica l’origen d’algunes de les grans fortunes que al segle XIX estaven en mans de catalans. Prohoms que tornaven a Barcelona des de les Antilles enriquits de manera ràpida i amb un objectiu: reinvertir el capital que havien guanyat a Cuba i a Puerto Rico en els nous sectors econòmics. Hauria estat possible el creixement de Barcelona i de Catalunya sense aquest capital obtingut del comerç d’humans?
Ruta per la Barcelona esclavista. Barcelona no pot negar la seva relació amb l’esclavitud. Cent vuitanta-cinc anys després de l’abolició d’aquest sistema a Espanya (1837), que no vol dir la seva eliminació, encara se’n poden veure traces i vestigis materials als carrers.
L’esclavitud avui (Caterina Úbeda). Gairebé cinquanta milions de persones viuen en situació d’esclavitud avui dia. Una xacra que afecta tots els països del món, incloent-hi les anomenades economies desenvolupades, que importen productes que s’han obtingut en condicions inhumanes.
MÁRQUEZ, EDUARD: 1969, L’Altra Editorial, 536 p. 2022; en castellà Navona editorial [BAB].
Ressenya d’Anna Carreras a Núvol 02-11-2022: L’escriptor Eduard Márquez (Barcelona, 1960) publica 1969 a L’Altra Editorial —en castellà a Navona—, un gran relat sobre la Barcelona de finals dels anys seixanta, una època de somnis col·lectius, lluites polítiques i obreres, experimentació artística, reivindicacions feministes i moviments socials LGBT, ecologia, espiritualitat i la creença que un altre món pot ser possible: «En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria de gent tenia que dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, tenies que sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta. Per trencar-la. Volies vida. Només volies vida».
1969 és la culminació de vuit anys de recerca […]. El 1969 és l’any que l’home arriba a la Lluna, es funda el grup La Trinca, té lloc el segon Festival de l’illa de Wight (amb Bob Dylan i Joe Cocker, entre d’altres) i el primer Festival de Woodstock (amb Jimi Hendrix, Ravi Shankar o Carlos Santana).
1969 s’erigeix com l’obra monumental d’Eduard Márquez, la que marcarà un punt d’inflexió en la seva trajectòria literària i la que, sens dubte, constitueix el seu projecte més ambiciós.
Som davant d’un mosaic construït a base de material històric, veus, documents legals, narracions orals, registres, sentències, informes policials i testimonis en primera persona i molt d’ofici. Podríem parlar de joc amb les fronteres dels gèneres literaris, fins i tot amb la idea de palimpsest postmodern, però no ho farem, perquè el mateix autor concep 1969 com una novel·la de ficció i això s’ha de respectar. La gran novel·la de la Barcelona tardofranquista d’Eduard Márquez narra el principi del final de la dictadura a través de les veus i les atmosferes. L’autor s’ha proposat de copsar «la vida en tota la seva varietat d’aspiracions, de fracassos, de renúncies, de compromisos, de pors, de mentides, de sacrificis, de coratges, d’hipocresies, d’abusos, d’indignitats, de traïcions, de victòries…».
Més informació a La premsa ha dit (1969, d’Eduard Márquez, L’Altra Editorial)
SIMON TARRÉS, ANTONI: La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual, Editorial Afers, 456 p. 2022.
Sinopsi: El concepte «unitat d’Espanya» és central i gairebé omnipresent en el llenguatge de la política espanyola actual. Sovint no tan sols se li atorga una dimensió estrictament política sinó també una de transcendent; una dimensió metapolítica que no deixa de ser un constructe cultural fruit d’una manera d’elaborar i intentar enlairar determinats valors dels discursos ideològics.
En aquest llibre, l’autor parteix de la premissa de la historicitat dels conceptes, els quals, en la mesura que cerquen definicions, són una mena de contenidors que inclouen «històries» intel·lectuals realitzades en diferents moments temporals. Unes «històries» que, pel que fa al concepte «unitat d’Espanya», la recerca d’aquest estudi vol exposar d’una manera sistemàtica. Al capdavall, es tracta d’oferir eines de coneixement per distingir de quins valors, fonamentacions i transmissions culturals es nodreixen les construccions polítiques del concepte «unitat d’Espanya» en el nostre present.
RODRIGO, JAVIER: Generalísimo: las vidas de Francisco Franco, 1892-2020, Ed. Galaxia Gutenberg, 496 p. 2022.
Sinopsi: “Paquito, Comandantín, Caudillo, Generalíssimo, Su Excelencia el Jefe del Estado…“Aquestes i altres denominacions van acompanyar al llarg de tota la seva vida Francisco Franco Bahamonde. Segons els seus biògrafs i propagandistes, l’immortal, heroic i providencial home enviat per Déu per salvar Espanya, el defensor de la pàtria, santificat fins al punt que, a la seva mort, la gent li deixaria peticions manuscrites de miracles al taüt. O, en el revers tenebrós representat des de l’antifranquisme, l’ésser tímid, reprimit i astut, el cruel traïdor, dèspota i despietat criminalíssim.
Amb aquest llibre, Javier Rodrigo no pretén tornar a reconstruir el periple vital de Franco, sinó recórrer la seva vida a partir de les seves denominacions: de com el van anomenar i de com es va autodenominar. El resultat és una reconstrucció de vegades torbadora i sempre fascinant dels mites adherits a la seva biografia. Un recorregut des del mite del guerrer tocat per Déu, immortal i invencible, fins a la caricatura present, convertit en carn de mem, passant per la seva projecció narrativa com a salvador de la pàtria, pacificador nacional, bon dictador, avi feliç, protodemòcrata, home excepcional i irrepetible. Generalísimo parla de les vides, reals o inventades, del dictador. Però sobretot parla de la nostra història i el nostre present.
DOMÈNECH SAMPERE, XAVIER: Lucha de clases, franquismo y democràcia. Obreros y empresarios (1939-1979), Ed. Akal, 416 p. 2022.
Sinopsi: La trama de fons d’aquest llibre són les experiències dels treballadors i treballadores que van patir una de les dictadures més dures i longeves del segle XX europeu. Homes i dones que van preservar i van construir un món de valors propis i van desplegar formes de lluita que van transformar la vida de la gent. En definitiva, una experiència de resistència i conflictivitat que va suposar el desafiament principal al franquisme.
El franquisme va néixer per acabar amb la lluita de classes, però aquesta va impregnar tot el seu desenvolupament i hi troba la clau de la fi de la dictadura i les característiques que va prendre la democràcia. Per això, aquest llibre es mou en la tensió entre treballadors i empresaris, avançant cap a una nova comprensió del canvi polític en termes de lluita posicions i moviments, de crisi i rearticulació d’hegemonia. Una obra que aporta noves claus per entendre tant el funcionament de la dictadura com els fonaments de la democràcia.
NIUBÓ, EDUARD: Geografia de l’oblit. Exploradors i aventurers silenciats per la història, Pròleg: Albert Bosch; Il·lustracions: David Granato, Edicions Sidillà, 386 p. 2022.
Sinopsi: La història dels descobriments geogràfics és plena d’exploradors que amb prou feines coneixem, però que ens han canviat la imatge del món. Molts d’aquests exploradors, tot i les aventures sorprenents que van viure, sovint queden oblidats sota el relat dels conqueridors que els han seguit, o a l’ombra dels seus líders. Però des dels mapes més antics de la prehistòria fins a les últimes troballes d’expedicions perdudes, la descoberta del món és plena de nàufrags, mariners, fugitius… tot de gent modesta que calia rescatar abans no acabin ofegats sota la marea de la història oficial. Fugint dels tòpics establerts, Geografia de l’oblit ens endinsa en el camí dels pioners que han obert la porta al coneixement del món.
Un llibre apassionant sobre les limitacions de la capacitat humana, la curiositat, els reptes, l’ànsia de descoberta, el desig que mou les persones a anar més enllà. Els protagonistes de Geografia de l’oblit travessen sovint la línia vermella que separa la vida de la mort. Als límits del món, hi ha gent que se la juga a tot o res. Una història que algú havia d’escriure i que no podran deixar de llegir.
Sinopsi: Aquest llibre narra la més espectacular de totes les epopeies marítimes, la celebèrrima primera circumnavegació del globus terrestre liderada per Fernando de Magallanes, l’armada del qual va salpar de Sanlúcar de Barrameda el setembre de 1519 i va tornar a la península, reeixida però tràgicament minvada, tres anys després.
La seva històrica gesta va canviar per sempre la imago mundi que havia governat el pensament occidental durant segles, però també va estar plena de clarobscurs sovint ignorats en el relat oficial. A Magallanes & Co., Isabel Soler parteix dels testimonis de navegants, aventurers i mercaders, a més d’altres nombroses fonts sobre l’empresa de les Moluques, per donar forma a un relat exhaustiu i viu de la seva travessia, inclosos els vuit anys, fonamentals per a la seva posterior empresa, que Magallanes va passar al servei de l’armada de l’Índia a terres orientals. Un relat vibrant que traslladarà el lector a l’època dels grans viatges i descobriments de la mà d’una de les principals especialistes.
ALCOBERRO, AGUSTÍ: Judici a una bruixa catalana. La història de l’Anna Boixadors i la persecució de les dones al segle XVII, Ed. La Campana, 128 p, 2022 [Donació BAB].
Sinopsi: Un llibre que dona resposta a la veritat sobre el mite de les bruixes. Un format híbrid en que ficció i no ficció se sumen per il·lustrar un episodi singular de la història: la cacera de les bruixes.
La frontera entre realitat i mite es desdibuixa; tanmateix, les raons històriques i objectives del postfaci d’Agustí Alcoberro, expert en el tema, ens acosta als motius pels quals les bruixes van aparèixer en l’imaginari col·lectiu. Una història sobre les pors, els prejudicis i la intolerància de les persones davant d’un hipotètic delicte: la diferència.
NÚÑEZ SEIXAS, XOSÉ MANOEL: Volver a Stalingrado. El frente del este en la memoria europea, 1945-2021, Ed. Galaxia Gutenberg, 400 p. 2022.
Sinopsi: El conflicte germano-soviètic (1941-1945) va ser l’escenari més sagnant de la Segona Guerra Mundial. Al front de l’est es va decidir la sort de la contesa a Europa i Àsia, es van enfrontar dos projectes totalitaris i es van mobilitzar milions de combatents en el conflicte terrestre més gran de la història. Va ser el marc d’una despietada guerra d’extermini d’acord amb un pla de reordenació racial i imperial, i d’una guerra total que va afectar el front i la rereguarda. A més d’Alemanya i la Unió Soviètica, milions de soldats europeus, des d’Espanya fins a Finlàndia, Hongria, Itàlia o Eslovàquia, van participar a la guerra i van patir les seves seqüeles duradores.
Aquest llibre reconstrueix les diverses modalitats del record públic i privat del front de l’est a l’Europa de postguerra, durant la Guerra Freda, després de la caiguda del bloc soviètic i fins ara. Comprèn amb una mirada comparativa l’evolució de les polítiques públiques de la memòria als antics països contendents, el culte als caiguts, els herois i les víctimes, així com les formes de remembrança social, les recreacions literàries, visuals, artístiques i fílmiques de la contesa a Alemanya, l’URSS i Rússia, l’espai postsoviètic, Finlàndia, Itàlia i Espanya, detectant paral·lelismes i diferències entre les diverses cultures de la memòria. Vuitanta anys després, l’ombra de la guerra germano-soviètica segueix molt present a la memòria i a la política europees, com mostra el conflicte entre Ucraïna i Rússia desencadenat el 2022.
Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic
Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història (amicsdelahistoria2015@gmail.com).
La Tertúlia Amics de la Història us presenta un total de 15 obres editades la majoria durant el període 2021-2022. Hem seleccionat en primer lloc les 8 obres que hem programat a la Tertúlia Amics de la Història o a la Secció d’Història durant aquest segon semestre de 2022. Els llibres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, s’han indicat amb l’acrònim [BAB].
No s’han inclòs els llibres de temàtica històrica que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès o un altre recull d’Amics de la Història com el tercer recull de 2021, el segon recull de 2021 o aquest primer de 2021 o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.
Llibres programats per la Tertúlia Amics de la Història i la Secció d’Història durant el segon semestre de 2022
MARTí, PEP i MACIÀ, MIQUEL: Els que manen:Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya, editorialSaldonar, 648 pp, 2022. [Disponible a la Biblioteca Ateneu Barcelonès, BAB]. Tertúlia programada per Amics de la Història el dia 19 de setembre a les 17 h.
Sinopsi: No tots els poders s’elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d’ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia. Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí. El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis ―amb episodis exemplars i d’altres de vergonyants―, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l’autonomia política, ens permet descobrir, des d’un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.
MARTí, PEP i MACIÀ, MIQUEL: Els que manen:Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya,
DALMAU, ANTONI i SURROCA, ISIDRE: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana, Editor Josep Vall, Fundació Irla, març 2022, 107 pp. Tertúlia d’Amics de la Història prevista el dia 3 d’octubre a les 17h.
Sinopsi: Nativitat Yarza i Planas (Valladolid, 1872 – Tolosa de Llenguadoc, 1960), criada a Barcelona, fou una mestra amb un marcat compromís laïcista i feminista que la portà a militar en partits polítics republicans i esdevenir la primera alcaldessa electa de la història de Catalunya, el gener de 1934 a Bellprat, per Esquerra Republicana. Amb l’esclat de la Guerra Civil s’allistà a la Columna del Barrio, vinculada a la UGT i el PSUC, i durant uns mesos esdevingué miliciana al front d’Aragó. Retornada a la rereguarda dirigí el Grup Escolar Lina Òdena de Barcelona en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada, fins que la derrota republicana la portà a l’exili. A França va mantenir el seu compromís republicà, es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista i va morir en condicions molt precàries, en el més absolut dels oblits.
DALMAU, ANTONI i SURROCA, ISIDRE: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana
CABRÉ, IMMA: Els Senyors del poder, Ed. Gregal, 236 pp. 2013. Premi Gregal de novel·la històrica 2013. Tertúlia d’Amics de la Història prevista el dia 3 d’octubre a les 17h.
Ressenya deJosep Terradas: la novel·la històrica d’Imma Cabré reivindica l’extraordinària labor educativa de les mestres durant la República a través de la figura de Natividad Yarza, injustament oblidada. Nascuda a Valladolid l’any 1872, arriba com a mestra a Catalunya l’any 1906, participa en l’Asociación Femenina Republicana i l’any 1934 guanya les eleccions municipals de Bellprat per ERC; serà la primera dona a Catalunya i a Espanya que ho aconsegueix. Durant la Guerra Civil s’allista a la columna del Barrio i marxa al front; l’any 1941 es donada de baixa com a mestre per la Comisión Depuradora del Magisterio; morí exiliada a França l’any 1960.
L’argument de la novel·la alterna l’època de la Natividad Yarza i una ficció política coincidint amb unes eleccions a la presidència de la Generalitat. El punt de connexió de les dues èpoques és la Margarida Sira, la seva néta treballa en una empresa de publicitat que porta la campanya de Pere Pau Aligó, candidat a la presidència de la Generalitat. En una de les trobades entre la néta i l’àvia, aquesta li explica que de petita va tenir com a mestra a donya Natividad i li conta com aquesta mestra lluitava per millorar l’educació del menuts i la situació de les dones. Malauradament, es va trobar amb l’enfrontament del terratinent del poble i del poder eclesiàstic: els senyors del poder. Era inversemblant veure una dona parlant de llibertat i igualtat entre homes i dones, dones que treballaven tan durament com els homes i, a més, havien de tenir cura de la casa i dels petits.
L’autora, amb la trama que es desenvolupa a l’actualitat, vol evidenciar que aquesta desigualtat i domini masclista del passat encara es manifesta en els nostres dies, on també apareixen els senyors del poder amb un altre imatge, però amb el mateix pensament; o sigui, que no volen desprendre’s dels seus privilegis i volen continuar imposant les seves decisions. Un estil narratiu àgil i directe. Les descripcions precises i els diàlegs molts col·loquials fan la lectura molt propera i entretinguda, amb una trama que no decau en cap moment. Novel·la molt recomanable que ens apropa a uns fets històrics que els senyors del poder han volgut esborrar i, sobretot, al lloc de la dona en la societat, un lloc que s’ha menystingut.
CABRÉ, IMMA: Els Senyors del poder
PÉREZ NESPEREIRA, MANUEL: Ventura Gassol. Una biografia política, Ed. Fundació Irla, col·lecció d’Estudis Històrics i Biogràfics, 272 ppp, 2022. [Descarregar aquí]. Tertúlia d’Amics de la Història prevista el 7 de novembre a les 17h.
Sinopsi: Ventura Gassol i Rovira (La Selva del Camp, 1893 – Tarragona, 1980) inicia de ben jove un sòlid compromís amb el catalanisme polític i cultural, com a propagandista i activista i com a notable poeta. Exiliat arran de la Dictadura primoriverista, s’alia a Estat Català̀, esdevé un dels lloctinents de Francesc Macià i participa en la insurrecció́ de Prats de Molló, acompanyant posteriorment el líder separatista en el seu periple americà̀. Retornat a Catalunya participa en la fundació́ d’Esquerra Republicana i en l’adveniment de la República i la Generalitat de Catalunya. Com a conseller d’Instrucció́ Pública i de Cultura promou una obra de govern que continua, actualitza i amplia l’endegada per la Mancomunitat, malgrat el convuls període en la qual es desenvolupa. Empresonat amb tot el Govern arran els Fets d’Octubre de 1934, reprèn la tasca de conseller arran la victòria del Front d’Esquerres del 1936, per a tot seguit afrontar durant la Guerra Civil el salvament de vides i patrimoni abans d’haver d’exiliar-se per les amenaces dels incontrolats. Allunyat de la primera línia política, viu un segon exili a cavall de França i Suïssa fins el seu retorn a Catalunya, a la del franquisme, per a morir-hi en pau.
PÉREZ NESPEREIRA, MANUEL: Ventura Gassol. Una biografia política
CAÑELLAS, CÈLIA i TORÁN, ROSA : Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Barcelona, Edicions 62, octubre del 2021, 195 p. Conferència prevista al mes d’octubre de 2022 per la Secció d’Història.
Sinopsi: Filla d’un empresari americà, protestant i maçó, i d’una jove de Reus, Hilda Agostini Banús (Tarragona, 1890 – París, 1976), amb un perfil ben particular —protestant i maçona—, la seva trajectòria —mestra i política— revela una dona activa i compromesa que participà amb empenta en els projectes renovadors i de progrés de la societat catalana els anys vint i trenta del segle XX. Va participar en el moviment de les escoles renovadores i en l’associacionisme (membre del Lyceum Club) que va comportar la sociabilitat i la mobilització del moviment femení, fins al punt que es va comprometre políticament amb el catalanisme republicà, participant activament en la tasca propagandística durant la República i la Guerra Civil. Exiliada a França, va continuar les relacions amb la maçoneria francesa, el republicanisme d’esquerres i els cercles protestants.
CAÑELLAS, CÈLIA i TORÁN, ROSA : Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona
GARGALLO SARIOL, EDUARD i SANT GISBERT, JORDI : El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola, Ed. Angle, 2021, 320 p. [BAB], Conferència prevista al mes de novembre de 2022 per la Secció d’Història.
Sinopsi: El 1968 Guinea Equatorial va aconseguir independitzar-se de l’Estat espanyol. Deixava enrere gairebé dos segles de domini colonial espanyol. Per entendre la història dels territoris guineans cal tenir en compte el paper cabdal dels catalans, sobretot en els àmbits econòmic i religiós. D’una banda, els empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau i cafè, d’explotacions forestals i de factories comercials; de l’altra, la presencia missionera de l’orde claretià va tenir un fort accent català. Mes enllà d’aquestes dues esferes, els autors, experts en historia de l’Àfrica, han volgut proporcionar una visió mes completa de l’experiència colonial catalana, aprofundint en les formes de vida, les idees o les relacions que els catalans residents a Guinea van desenvolupar amb els africans, i també com Guinea va acabar influint sobre Catalunya.
GARGALLO SARIOL, EDUARD i SANT GISBERT, JORDI : El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola
DURAN-PICH, ALFONS: El capitalisme i el seu setè de cavalleria: D’Adam Smith a l’economia de casino, editorial Parcir, 283 pp, 2022. [BAB]. Conferència prevista al mes de desembre de 2022 per la Secció d’Història.
Ressenya de Narcís Argemí a Gaudir la Cultura: El llibre és una història del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral·lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de Nord-Amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.
Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies. Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret Natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.
El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV. Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes. Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica. Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència.
Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví. Durant la Il·lustració la teoria econòmica dominant, el mercantilisme, consistia en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or.
Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria. El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme.
El llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor. Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat. Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.
Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en què “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis. Segons J. S. Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres.
DURAN-PICH, ALFONS: El capitalisme i el seu setè de cavalleria: D’Adam Smith a l’economia de casino
HURTADO, VÍCTOR (dir): Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània. Segles XII-XVI, pròleg de Jaume Sobrequés. Ed. Base, 318 pp. 2021. Tertúlia prevista al darrer trimestre de 2022.
Descripció de l’obra: Amb detallats textos i més de 180 mapes, el lector viatjarà amb les diferents expedicions catalanes que van travessar la Mediterrània cap a Mallorca, València, Sicília, Sardenya, Nàpols, Atenes, Alexandria, el nord d’Àfrica i altres indrets. L’acurada cronologia, els diversos índexs (onomàstic, toponímic i cartogràfics), juntament amb les espectaculars imatges i els mapes, fets expressament per a aquesta obra, proporcionen una barreja de coneixement i gaudi visual veritablement impressionant. Segons l’autor: «Un cartògraf professional ha de tenir tres premisses clares: el mapa ha de ser veraç, ha de ser entenedor i ha de ser bonic». Se n’han imprès en edició única 890 exemplars numerats de l’1 al 890 i 6 proves d’autor (PA) numerades en xifres romanes de l’I al VI. El llibre va acompanyat d’una obra pictòrica en forma de tríptic, de l’artista Narcís Comadira. Vegeu el sumari aquí.
HURTADO, VÍCTOR (dir): Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània. Segles XII-XVI
Història de Catalunya
DUEÑAS, ORIOL: L’ocupació de Catalunya. 26 de gener de 1939, Ed. Plaza & Janés, 334 pp, 2021. [BAB]
Ressenya de Miquel Nistal al blog Gaudir la cultura: Aquest llibre narra una de les pàgines més tristes de la història de Catalunya. El sots títol que podeu veure en color vermell en la caràtula del llibre, fa referència a la data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, el dijous 26 de gener de 1939. Oriol Dueñas realitza un intens i rigorós viatge pels esdeveniments que van precedir la fatídica data i a les conseqüències immediates de la caiguda i ocupació total de Catalunya que es completa entre el 12 i el 13 de febrer. El relat s’articula en tres parts; la primera (La desfeta) s’inicia el 27 de març de 1938 amb l’ofensiva de Llevant que propicià que el front de guerra entrés per primera vegada en terres catalanes, concretament a Massalcoreig, poble del Segrià prop de Lleida on les tropes del Cos de l’Exèrcit Marroquí comandades pel general Yagüe irromprien el dia 3 d’abril després que els dies anteriors la ciutat patís intensos i sagnants bombardejos aeris. Dos dies després, el 5 d’abril, els rebels derogaren l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’ofensiva continuà cap al nord seguint les ribes del Segre i la Noguera Pallaresa fins la Vall d’Aran; l’ocupació de les centrals hidroelèctriques pirinenques privà d’energia elèctrica tota la Catalunya republicana. Al sud, l’ocupació s’estengué al llarg de la riba dreta de l’Ebre que no aconseguiren travessar en cap punt. La repressió s’inicia en les zones ocupades de manera immediata, tot sent el Pallars la zona on l’acarnissament va ser més gran. Després de l’interval que suposà la fracassada contraofensiva republicana de l’Ebre (25 de juliol fins el 16 de novembre de 1938), el col·lapse de l’exèrcit republicà ja no admetia interpretacions i l’ofensiva final feixista s’inicià el 23 de desembre amb el front completament trencat. En aquesta part del llibre es narren de manera detallada i dia a dia, els esdeveniments previs a la caiguda de Barcelona (des del dia 21 de gener fins el dia 25), tot utilitzant dades historiogràfiques i testimonis escrits de persones que visqueren aquells dies terribles. Es descriu la sortida del Parlament de Catalunya, l’evacuació d’infants i el paper de l’Ajuda Suïssa en aquesta evacuació.
El dia 23 de gener es declara oficialment l’estat de guerra pel govern republicà que fins aleshores i formalment, estava en estat d’alarma. En aquests dies previs té lloc la sortida cap a l’exili de la majoria dels intel·lectuals catalans i del govern de la Generalitat; en concret Lluís Companys, acompanyat del president del Tribunal de Cassació Josep Andreu i Abelló, sortí el dia 24. Els dies previs, els bombardejos aeris franquistes van ser intensos i van contribuir a una sortida caòtica de centenars de milers de persones que abandonaren penosament la ciutat camí de l’exili. Un aspecte interessant d’aquests dies previs a la caiguda, són els plans de destrucció de la ciutat, tot practicant una tàctica de terra cremada que no es van arribar a concretar. El darrer numero del DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya) publicat el 25 de gener, ofereix informació curiosa i sorprenent en el dia previ a la desfeta. Per acabar aquesta part, esmentar l’assalt que part de la població feu la nit del 25 al 26 de gener als magatzems de queviures davant les penúries i la fam de dos anys i mig de guerra. Vegeu la ressenya completa aquí sobre la segona i la tercera part de l’obra.
DUEÑAS, ORIOL: L’ocupació de Catalunya. 26 de gener de 1939
CASAL, ÀNGEL (dir): Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya, Ed. Afers, 276 pp, 2022.
Sinopsi: Catalunya ha estat al llarg del temps una societat políticament i socialment conflictiva que ha esclatat en periòdics episodis revolucionaris i de violència social. Aquest llibre presenta una panoràmica dels mecanismes de control i repressió social des de la formació del país a l’Edat Mitjana fins a la consolidació del model policial creat per la Generalitat des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1979 i fins al 2019. Es pot seguir a través seu el complex procés que comença per l’autoorganització de la comunitat per a la seva defensa amb el sometent medieval i les dificultats de la monarquia moderna per introduir el seu poder entre la pluralitat jurisdiccional del món feudal que es va imposar amb el sistema borbònic després de la Guerra de Successió, que va anul·lar les formes tradicionals de defensa i va crear un dels primers cossos policials europeus, els mossos d’esquadra el 1719. El desplegament de l’ordre liberal del segle XIX va crear noves formes policials d’àmbit estatal vinculades a la defensa dels interessos dels grups privilegiats i només durant la Segona República es va fer un esforç per replantejar el model policial del país, una oportunitat estroncada. El franquisme, per contra, es va basar en uns cossos policials d’àmbit estatal especialitzats en la repressió de la població, amb l’ús de la violència discriminada tant en les manifestacions al carrer com en el control dels membres de la resistència antifranquista. Aquesta trajectòria històrica de cossos policials aliens més preocupada per defensar el poder de l’estat i de les classes dirigents que els drets dels ciutadans va estar ben present en la construcció d’un model policial propi, el dels actuals mossos d’esquadra, que es va construir en un procés llarg d’estira-i-arronsa amb l’Estat central fins al 2019.
CASAL, ÀNGEL (dir): Del sometent als mossos d’esquadra. Història de l’ordre públic a Catalunya
ESCULIES, JOAN: Tarradellas, una certa idea de Catalunya, Pòrtic edicions, 1192 pp, 2022, [BAB]
Sinopsi: La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx. Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.
ESCULIES, JOAN: Tarradellas, una certa idea de Catalunya
La Mediterrània
RUIZ-DOMENEC, JOSE ENRIQUE: El somni d’Ulisses. La Mediterrània. De la Guerra de Troia a les pateres, Editorial Rosa dels Vents, 481 pp. 2022.
Sinopsi: La Mediterrània és un mar aparentment plàcid sobre el qual s’alcen sovint núvols negres, un lloc de trobada i alhora de conflictes, bressol dels mites clàssics i de les grans religions monoteistes, escenari de l’eclosió d’algunes de les creacions de la humanitat més enlluernadores i camp de batalla de guerres terribles.
Amb una amenitat extraordinària, José Enrique Ruiz-Domènec construeix un retrat elegant d’aquest món mediterrani, des de l’Antiguitat clàssica fins als nostres dies, que integra idees i esdeveniments, figures històriques i literàries, intrigues polítiques i passions humanes, obres d’art i llibres d’una biblioteca universal del coneixement humà. De la mort de Sòcrates a Carlemany, de Marco Polo a Napoleó i als savis d’Egipte, de Trieste a Israel, de la Barcelona olímpica a la guerra dels Balcans, El somni d’Ulisses és la gran obra d’un mestre de la historiografia que, després de quaranta anys d’estudi sobre la Mediterrània i de diversos libres d’èxit, presenta la síntesi definitiva sobre una civilització que ha marcat de forma indeleble el curs de la historia al llarg de tres mil anys.
Amb una narració fascinant, un veritable regal per als sentits, l’autor ofereix una reflexió il·luminadora sobre la importància del llegat mediterrani en la cultura mundial, des de la guerra de Troia, que inspirà la poesia èpica d’Homer, fins a les pasteres que avui arriben a la costa i que són la imatge de les nostres pitjors decisions sobre el futur. Un llibre d’història per entendre el present i pensar el futur.
RUIZ-DOMENEC, JOSE ENRIQUE: El somni d’Ulisses. La Mediterrània. De la Guerra de Troia a les pateres
GARCIA ESPUCHE, ALBERT: El viatger, Ed. Símbol, 376 pp, 2022.
Resum: El 26 de juliol de 1708, Giovanni Gemelli un viatger italià conegut arreu per haver fet la volta al món arriba a Barcelona amb voluntat d’obtenir un càrrec per part de l’arxiduc Carles III, que té la cort a la capital catalana. Durant la seva estada a la ciutat, que es perllongarà fins a finals de 1709, entrarà en contacte amb els nobles de la cort i amb el poble de Barcelona, i es veurà immers en una trama de conspiracions i atemptats que perseguiran, sobretot, la mort del rei. El viatger té tots els ingredients que conformen una gran novel·la històrica: una intriga apassionant, l’atmosfera de l’època excel·lentment documentada i uns personatges que atrapen el lector des de la primera pàgina.
GARCIA ESPUCHE, ALBERT: El viatger
GONZÀLEZ VILALTA, ARNAU (ed): El Mediterrani català (1931-1939). Un inèdit contemporani. Enric Ucelay-Da Cal, Susanna Tavera, Àngel Duarte i David Martínez Fiol, ed. Aledis, 744 pp. 2022.
Sinopsi: A vegades s’obre un calaix i apareix un manuscrit oblidat. Aquest és el cas d´El Mediterrani català (1931-1939). Acabat d´escriure el 1995 com a mirada plural dels territoris de parla catalana o Països Catalans durant el període republicà, vicissituds diverses el deixaren inèdit. Llegida avui, aquesta obra esdevé tant una nova i encara suggerent interpretació com un testimoni del moment polític i historiogràfic dels anys 1980-1990. Per a explicar-ho breument: Vist des de fora, els anys trenta foren a la Mediterrània catalana una romàntica combinació d´assolellats paisatges i violent colorisme polític. Tot i que tal record romàntic ha sobreviscut, per la gent que la visqué, la dècada passà ràpidament com un aiguat, deixant rere seua confusió i fang. El crescendo dels anys republicans, culminat per la Guerra Civil, fou l´experiència definitiva per als qui no van viure, fent que els lustres posteriors estiguessin carregats de grisor. Com descodificar una etapa emblemàtica, els eslògans i els missatges de la qual han estat vius durant gairebé mig segle, tant en els sentiments de la gent del país com en les imatges que han donat la volta al món?
GONZÀLEZ VILALTA, ARNAU (ed): El Mediterrani català (1931-1939). Un inèdit contemporani. Enric Ucelay-Da Cal, Susanna Tavera, Àngel Duarte i David Martínez Fiol,
La Transició a Espanya
BALLESTER, DAVID: Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982), Prensas de la Universidad de Zaragoza, 316 pp, 2022. Més info aquí
Ressenyade Sílvia Marimón Molas diari ARA, 17 maig de 2022: “Cap jutge reconeixerà que la policia és terrorista. 134 persones van morir víctimes de la violència policial durant la Transició, entre 1975 i 1982”. L’historiador David Ballester ha posat nom i cognom a les víctimes de la violència policial que hi va haver durant la Transició espanyola. Segons Ballester, del 20 de novembre del 1975 al 2 de desembre del 1982, 134 persones van morir per culpa d’una mala actuació policial. Eren homes i dones innocents i les seves morts, precisa l’historiador, són responsabilitat de l’Estat: “Aquests agents formaven part de l’aparell de l’Estat i actuaven sota les ordes de comandaments policials i responsables polítics. No és que l’Estat perseguís aquestes víctimes ni que ordenés matar-les, però és responsable dels errors i crims comesos pels seus funcionaris”. Ballester, doctor en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, documenta i contextualitza totes aquestes morts a Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982) (Prensas de la Universidad Zaragoza). Fa temps que se sap que la Transició no va ser un conte de fades. Hi va haver violència. Molta. Tanmateix, és un capítol ple de clarobscurs perquè costa molt tenir xifres i dades sobre les morts i sobre quines van ser les conseqüències per als perpetradors, perquè és gairebé impossible accedir als arxius policials i penitenciaris. “Consultar aquests arxius és una batalla que ja he donat per perduda”, diu l’historiador. En aquest sentit, Ballester ha fet una tasca ingent per documentar totes aquestes morts i al final del llibre adjunta un annex amb fitxes individualitzades dels que van tenir la mala sort de creuar-se amb la policia. “Són ciutadans que van perdre la vida de manera absurda, en un control, en una discussió, en una persecució…”, afirma Ballester. Aquells anys anar a una manifestació era arriscar-se a morir, a perdre un ull o a ser apallissat. Hi va haver morts als carrers però també en controls policials, víctimes de l’anomenat gallet fàcil: primer dispara i després pregunta, i també persones que no van sobreviure a les tortures. Tantes morts, segons l’historiador, s’expliquen perquè, mort el dictador, hi va haver continuïtat en l’estructura, la composició i el funcionament de la policia. “Hi havia hàbits enquistats i això es va traduir en una alta xifra de víctimes. El 80% de les víctimes mortals per tortura es van produir el 1981, és a dir, durant el tram final de la Transició”, assegura Ballester. Durant la dictadura, l’objectiu de la policia era molt clar: Liquidar qualsevol oposició, i els mitjans per aconseguir-ho no eren importants. La policia estava per sobre de la llei i aquesta situació de privilegi es va perpetuar durant la Transició”, afirma. La majoria de les víctimes eren homes, 123 –per 11 dones– i molt joves: un 68% dels morts tenien menys de 30 anys. Hi ha també diferències territorials: el País Basc lidera les xifres de morts, 40, és a dir, un 30%. Després ve Madrid, amb 22 casos; Andalusia, amb 19, i Catalunya, amb 18. Vegeu la ressenya completa aquí.
Sàpiens publica: Microsite‘Les víctimes oblidades de la Transició’: Mapa interactiu i les fitxes de les 134 persones que van morir a mans dels cossos policials entre el 1975 i el 1982. Hi trobareu tots els detalls i el context de la mort de les 134 víctimes oblidades de la Transició. Consulteu-lo aquí.
BALLESTER, DAVID: Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982)
Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic
Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història (amicsdelahistoria2015@gmail.com).
Aquest tercer recull de llibres recomanats per la Tertúlia Amics de la Història, inclou 26 llibres de temàtica històrica en sentit ampli, editats el 2021 i disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
No s’han inclòs els llibres de temàtica històrica que ja s’han presentat anteriorment en alguna activitat de l’Ateneu Barcelonès o un altre recull d’Amics de la Història com el segon recull de 2021 o aquest primer de 2021 o aquest altre de 2020. No és, ni pretén ser, un llistat exhaustiu, sinó només indicatiu.
Obres sobre història de Catalunya o de temàtica hispànica
BATISTA, ANTONI: Memòria de la resistència antifranquista, Lleida: Pagès Editores, 2021, 197 p.
Sinopsi: Una sèrie d’episodis de la lluita contra la dictadura, una visió en profunditat del combat democràtic a favor de les llibertats polítiques i nacionals. Un seguit d’històries amb contingut humà, recreades literàriament, a vegades com a seqüència cinematogràfica. Tots els capítols són temes que l’autor ha investigat amb la seva aportació creativa personal, i a vegades una implicació que els fa sempre vius i àgils, de crònica periodística o relat de no-ficció. Un llibre per a qui vol recordar i per a qui vulgui descobrir i conèixer. Hi surten les lluites de tot l’espectre polític i des de la força del que el va unir: la bondat personal, la militància clandestina i la generositat del compromís ètic fins a les últimes conseqüències de detencions, tortura, presó i execucions.
BERGER, GONZALO i BALLÓ, TÀNIA: Les Combatents: la història oblidada de les milicianes antifeixistes, Barcelona, Rosa dels Vents, gener del 2021, 250 p.
Ressenya de J.L. Martín Berbois: La publicació d’aquest llibre és una bona notícia per la recuperació dels noms de les 1.195 milicianes que van participar en la Guerra Civil, ja que moltes d’elles havien quedat ignorades. Els autors ens apropen a la vida d’una vintena de dones conegudes i desconegudes que van patir les conseqüències de la seva ideologia política i de la seva condició de dona. En totes les biografies podem veure una clara implicació de les protagonistes, que van lluitar per les seves creences polítiques, les quals van portar-les fins a la mort, l’exili i l’eliminació de la seva existència. Balló i Berger han dut a terme una minuciosa recerca, que prossegueix amb el Museu Virtual de la Dona Combatent de la Universitat Pompeu Fabra, que ens ha proporcionat una valuosa informació per a futures recerques. Tanmateix, es troba a faltar en la bibliografia alguns treballs dels historiadors Mary Nash, Joan Villarroya o Susanna Tavera, i més context històric de la Segona República. Tot i aquests aspectes puntuals, aquest és un llibre rellevant per donar a conèixer totes aquestes dones que la història havia relegat a l’oblit. [Josep Lluís Martín i Berbois, «Les Combatents. La història Oblidada De Les Milicianes Antifeixistes». Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic, (en línia), 2021, Núm. 06, p. 113, https://raco.cat/index.php/TEM/article/view/394147; Consulta: 19-03-2022 ].
BOSCH, QUIM : Una asimetria cartografiada: els Països Catalans i Espanya en 27 mapes; Barcelona, Angle Editorial, 2021, 191 p.
Conclusions més destacades: El llibre consta de 13 capítols on s’hi analitzen indicadors polítics, demogràfics, socials, i econòmics, de les 2 ciutats i 17 comunitats autònomes d’Espanya. L’anàlisi inclou el creuament de diferents dades (com ara el PIB per càpita i l’abandonament prematur dels estudis) per buscar-hi possibles correlacions. Tot plegat dona lloc a 20 taules, 27 mapes, i 52 gràfics que ofereixen un retrat polièdric d’Espanya on hi apreciem diferències territorials prou notables, algunes d’elles amb patrons recurrents. És el cas dels Països Catalans, però també n’hi ha d’altres. Es constata una correlació positiva del PIB per càpita d’un territori amb el grau d’internacionalització del seu sistema universitari, amb la formació acadèmica de la seva població, amb la inversió en recerca i desenvolupament (R+D), i amb l’ocupació en activitats de ciència i tecnologia. Des del punt de vista qualitatiu, als territoris amb un PIB per càpita superior a la mitjana estatal tendeixen a tenir dèficit fiscal i a tenir superàvit els que el tenen per sota de la mitjana. Però hi ha algunes excepcions, com és el cas del País Valencià, que amb un PIB per càpita inferior a la mitjana espanyola té un important dèficit fiscal. Des del punt de vista quantitatiu, les balances fiscals entre comunitats autònomes espanyoles són un ordre de magnitud superior a les de la Unió Europea amb els seus estats membres: mentre a la UE el dèficit fiscal a cap país arriba al 200 € per càpita, el dèficit fiscal de Catalunya supera els 2.000 € per càpita i el de les Illes Balears els 3.000 €. Quan es creuen les dades de les balances fiscals amb les d’altres indicadors no apreciem correlació amb cap dels indicadors capaços de produir canvis estructurals en el model econòmic: ni amb els indicadors acadèmics, ni amb els de ciència i recerca. Les úniques correlacions que apareixen són en relació als quilòmetres d’autovies i autopistes i, molt especialment, en el percentatge de població ocupada al sector públic; de manera que els fluxos monetaris de les balances fiscals semblen tenir únicament un efecte de subvenció cap les regions amb menor PIB per càpita, sense cap capacitat per provocar-hi canvis estructurals vers una economia més productiva.
Els Països Catalans segueixen un mateix patró en indicadors d’àmbit molt diferents. En demografia, tant Catalunya com les Illes Balears i el País Valencià tenen una densitat de població molt superior (més del doble) a la mitjana estatal i, si exceptuem Melilla, són els tres territoris de l’Estat amb major percentatge de població estrangera. Com a conseqüència de la seva demografia i del sistema d’assignació d’escons els tres territoris també són, conjuntament amb Madrid, els que tenen un menor índex de representació al Congrés dels Diputats. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears també són els tres territoris de l’Estat amb menor percentatge de població ocupada al sector públic. I també són els tres territoris amb major dèficit fiscal en relació al seu PIB tot i que, com hem comentat anteriorment, el PIB per càpita del País Valencià sigui inferior a la mitjana espanyola. Més informacióaquí.
CALLAU, TOMÀS i RUBIRALTA, FERMÍ ( COORD): Diccionari biogràfic d’Estat Català, Exaequo Ed., 2021, 176 p.
Sinopsi: Aquest Diccionari biogràfic recull amb voluntat didàctica 100 biografies que il·lustren el recorregut de 100 anys decisius de la història del nostre país. Plena d’esculls personals i col lectius, d’encerts i errors, aquest llibre dona testimoni, gràcies a la col·laboració imprescindible de quinze especialistes en el tema, de la singladura de cent personatges, triats entre molts més, que han contribuït a fer possible que, avui en dia, una part prou important de la societat catalana hagi fet seu l’anhel de sobirania nacional i justícia social que empenyé la seva trajectòria vital i política.
CAROD-ROVIRA, JOSEP-LLUÍS i CASASSAS YMBERT, JORDI: Josep Termes i el catalanisme popular. Càtedra Josep Termes UB, Ed. Afers,La Rosa del Foc, 2022, 63 p.
Sinopsi: El professor Josep Termes va morir el 9 de setembre de 2011. El 2021 se’n va complir el desè aniversari i per això la Càtedra de la Universitat de Barcelona que porta el seu nom va organitzar, conjuntament amb l’Ajuntament de la Fatarella, una jornada commemorativa. L’acte continuava la tradició, iniciada el 2012, de celebrar les Jornades Josep Termes al poble d’on era originària la seva família materna i on ell hi tenia casa i hi passava els estius. El present llibret, que és el primer de la nova col·lecció «La rosa de foc», coeditada per la Càtedra i l’Editorial Afers, aplega els textos de les conferències pronunciades per Josep-Lluís Carod-Rovira i Jordi Casassas Ymbert. L’antic dirigent d’ERC i assagista se centra a explicar l’impacte del catalanisme popular en la teoria política de l’independentisme, mentre que el catedràtic emèrit i president de la Universitat Catalana d’Estiu aporta la visió historiogràfica sobre el significat de la formulació que Termes va fer dels orígens populars del catalanisme, a partir de l’anàlisi històrica, per replicar a qui, des de la politicologia, reproduïen els vells esquemes interpretatius de l’estalinisme sobre els orígens burgesos de tots els nacionalismes.
PONTÓN, GONZALO: España: historia de todos nosotros desde el neolítico hasta el coronavirus, Barcelona : Ed. Pasado & Presente, 2021, 907 p.
Sinopsi: Per primera vegada, una història d’Espanya escrita des dels interessos i les percepcions de les classes populars, és a dir, de la immensa majoria de la població d’Espanya. D’aquells homes i dones que han viscut, treballat i patit a casa nostra des de la revolució neolítica fins al coronavirus. Aquest llibre és potser l’únic que cobreix en un sol volum tota la història d’Espanya fins als temps de la covid-19. Des de l’anàlisi i crítica dels textos fonamentals de cada període històric, aquest llibre posa al descobert les mentides i els mites que durant tants anys han contaminat el nostre coneixement de la història d’Espanya. Una narrativa pensada per a qualsevol lector sense estereotips amb sentit de l’humor. Amb més de cent textos d’època que ens ajuden a comprendre com van viure els esdeveniments els seus contemporanis.
PRESTON, PAUL: Arquitectes del terror. Franco i els artífexs de l’odi, traducció de Jordi Ainaud i Escudero, Ed. Base, 2021, 521 p.
Ressenya de Miquel Nistal: L’últim llibre de Paul Preston torna a incidir a la Guerra Civil Espanyola. La seva obra de referència sobre la repressió i el terror a Espanya, El holocausto español veu en aquest nou llibre un procés d’immersió o, millor dit, de focalització en uns quants personatges que des de situacions diferents van jugar un paper destacat en el règim de terror que va significar el franquisme. En el primer capítol Preston parteix d’una premissa inicial, i és que algunes mentides fomentades i repetides durant els anys anteriors a la rebel·lió militar del 1936 (el que es podria dir les fake news d’aleshores) van jugar un important paper en la mobilització i seguiment dels rebels. En aquest sentit, un mantra que acompanyarà el franquisme fins pràcticament la mort del dictador, el famós “contuberni judeo-maçònic i bolxevic”, serà al mateix temps causa, motiu, justificant, desencadenant de tot el moviment reaccionari per a salvar la pàtria en perill d’aquesta suposada serp maligna. El sentiment anticomunista es va estendre per cercles reaccionaris espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera de mans d’una revista, el Bulletin de l’Entente Internationale contre la Troisième Internationale estesa entre molts ambients quarteraris: Franco i Mola, entre d’altres n’eren subscriptors. També a partir de 1932 es publiquen diverses edicions del libel Los protocolos de los sabios de Sión que encén i estén l’antisemitisme en els ambients més reaccionaris i extremistes de la societat civil i militar espanyola. Vegeu la ressenya completaGaudir la Cultura
RICO GARCIA, ANTONI: Joan Fuster i el pensament nacional: entre el problema i el programa, Catarroja ; Barcelona, Editorial Afers, juliol 2021, 362 p.
Sinopsi: Joan Fuster i Ortells ha estat un dels intel·lectuals valencians més importants de la història. Fuster no ens va dir «què pensar» sinó «en què pensar». En què havien de pensar els valencians? En la llengua, el país, els països, la modernització d’una societat endarrerida i la construcció d’un subjecte nacional propi. Aquest corpus teòric és el que anomenem «fusterianisme». Com tot pensament intel·lectual, ací el context històric és fonamental. Tota influència i recepció no és un element estanc sinó dinàmic. L’impacte de qualsevol intel·lectual se circumscriu a un moment històric. Aquest llibre analitza la influència del pensament nacional de Joan Fuster en les diferents cultures polítiques dels Països Catalans entre 1962 i 1992. Ho fa a partir d’un concepte molt concret: «cultura política». Superant els marges en què la ciència política situa el terme, la concepció històrica d’aquest serveix a l’autor per a resseguir cronològicament l’impacte de conceptes com «Països Catalans», «catalanitat», «valencianitat» o «regionalisme», entre d’altres. La influència fusteriana va ser molt més transversal del que de vegades es pensa. Davant concepcions com «la història de les idees», Antoni Rico planteja l’anàlisi de «les idees en la història» partint de la premissa que recepció no vol dir assumpció. Fuster impactà en tothom, en una societat que necessitava noves idees, nous plantejaments. L’antifranquisme el sacralitzà i el règim el criminalitzà. La Transició i l’autonomia van fer la resta.
RYDER, ALAN: El naufragi de Catalunya: la guerra civil catalana del segle XV, pròleg: Flocel Sabaté; trad. d’Eva Garcia Pinós; La Bisbal d’Empordà: Ed, Sidillà, 2021, 431 p.
Sinopsi: La guerra civil catalana del segle XV (1462-1472) va trasbalsar la història de Catalunya, escriu Flocel Sabaté al pròleg d’aquest llibre. El model polític va atiar el conflicte: Qui representa la sobirania? El rei per la gràcia divina, o els estaments, com a representants de la terra? Als conflictes d’interessos entre la monarquia, la ciutat de Barcelona i les institucions s’hi van afegir la crisi agrària, els cicles de pestes i els enfrontaments entre la Busca i la Biga i entre els pagesos de remença i els senyors feudals.
Deu anys de guerra van deixar Catalunya arruïnada i exhausta, el comerç perdut, la població minvada i van comportar la pèrdua de pes del Principat dins de la Corona d’Aragó. Les conseqüències d’aquell conflicte llunyà van marcar el rumb de Catalunya. «Jugàrem poc net amb el Minotaure -escrivia Vicens Vives—. I d’ací prové, segons em sembla, una decepció històrica sensacional: la d’un poble que es troba sense voluntat de poder, sense ganes d’ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques». «Durant segles, els catalans s’han esforçat per revertir aquest resultat», escrivia Alan Ryder. Tanmateix, sobre aquest conflicte cabdal hi havia poca historiografia. L’historiador Alan Ryder hi va començar a posar remei amb El naufragi de Catalunya.
Presentació de l’assaig: “El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV”, d’Alan Ryder.
SOLÉ SABATÉ, JOSEP MARIA i VILLARROYA FONT, JOAN : L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya: actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra Civil i el franquisme; presenta Jaume Sobrequés i Calicó, Centre d’Història Contemporània de Catalunya [entitat editora], 2021, 465 p.
Sinopsi: Els reconeguts historiadors Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya segueixen la seva consolidada trajectòria d’especialistes en la Guerra civil espanyola amb un nou títol L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya (actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra Civil i el franquisme). Amb l’esclat de la Guerra Civil, la munió de milícies sindicals i polítiques no gaudien d’uns quadres que els adrecessin al combat. Amb una estructura provinent de l’oficialitat de l’exèrcit republicà acabat de dissoldre, la Generalitat i quadres llibertaris van dreçar aquesta institució que tenia per objectiu donar qualificació tècnica als “oficials” del que seria el nou exèrcit republicà. L’obra ressegueix les trajectòries dels 1800 graduats durant la contesa, detallant totes les diverses trajectòries en circumstàncies, temences i interessos, tant en la vida civil i en al trajectòria durant la llarga dictadura franquista. S’adjunten les referències de tots els graduats en les seves 6 promocions, la qual cosa fa del llibre, també, motiu d’interès per moltes famílies que poden, així, entendre la trajectòria dels seus avantpassats.
Altres llibres de temàtica històrica mundial
BLOM, PHILIPP : Lo que está en juego; traducció de Daniel Najmías; Barcelona : Anagrama, 2021, 225 p.
FERRI,LLIBERT: Putin trenta anys després del final de l’URSS, Barcelona: Edicions de 1984, octubre de 2021, 312 p.
GELONCH, ANTONI: Mirar el Renaixement. Temps de canvis, noves esperances, Viena Edicions, Col·lecció: Assaig, octubre del 2021, 224 p.
HARARI, YUVAL NOAH. Sàpiens. Els Pilars de la civilització [Una història gràfica 2], Adaptació de David Vandermeulen; I·lustració de Daniel Casavate; Color de Claire Champion, Traducció d’Imma Estany, Edicions 62, 2021. 254 p.
HOOCK, HOLGER: Las cicatrices de la independencia: el violento nacimiento de Estados Unidostraducció de Joaquín Mejía Alberdi, Madrid: Desperta Ferro Ediciones, abril de 2021, 531 p.
OKRENT, DANIEL:El último trago: la verdadera historia de la Ley Seca, traducció de Joan Eloi Roca, Barcelona: Ático de los Libros, setembre de 2021, 663 p.
PIKETTY, THOMAS: Una breu història de la igualtat, traducció d’Imma Estany, Ed. 62. Llibres a l’abast, 2021, 266 p.
PUIG, MIQUEL: Els salaris de la ira. L’empobriment de molts amenaça la democràcia de tots, Ed. Penguin Random House, La Campana, 2021. 286 p.
RIAÑO, PEIO H. :Decapitados: una historia contra los monumentos a racistas, esclavistas e invasores, Barcelona: Ediciones B, setembre de 2021 Edició, 319 p.
VUILLARD, ÉRIC:Tristesa de la terra: una història d’en Buffalo Bill Cody, traducció de Jordi Martín Lloret, Barcelona: Edicions 62, juny del 2021, 143 p.
WRAGG SYKES, REBECCA: Neandertales : la vida, el amor, la muerte y el arte de nuestros primos lejanos; Traducció: Alberto Delgado, Editor: Barcelona : GeoPlaneta, 2021, 480 p.
Altres llibres programats a la tertúlia Amics de la Història o a la Secció d’Història durant el 2022
CAÑELLAS, CÈLIA i TORÁN, ROSA: Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Barcelona, Edicions 62, octubre del 2021, 195 p. Conferència prevista per al segon semestre a la Secció d’Història.
DOMENECH i CASADEVALL, GEMMA; MARQUÈS, SALOMÓ; MURIÀ, JOSÉ; i PEREGRINA, ANGÉLICA: Segundo diccionario de los catalanes de México. México: Ed. El Colegio de Jalisco, Institut d’Estudis Catalans, Miguel Ángel Porrúa, abril de 2021, 473 p. Tertúlia programada per Amics de la Història (13-6-2022).
GARGALLO SARIOL, EDUARD i SANT GISBERT, JORDI: El petit imperi. Catalans en la colonització de la Guinea Espanyola, Ed. Angle, 2021, 320 p. Conferència prevista al segon semestre de 2022 per la Secció d’Història.
LLAUDÓ AVILA, EDUARD:Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània, Manresa Parcir Edicions Selectes, octubre de 2021, 336 p. Tertúlia programada per Amics de la Història (2-5-2022).
RIUS SANT, XAVIER: Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox, Pòrtic edicions, 2022, 296 p. Tertúlia programada per Amics de la Història (2-5-2022)
La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès amb el suport del grup de recerca “Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània (PICEC)” del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, organitzen el cicle Corrupció Política a l’Espanya Contemporània (ss. XIX i XX) que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès i que constarà de dues sessions:
21 d’abril de 2022. El Sagrat en política: Els fons reservats a l’Espanya contemporània (ss. XIX i XX) a càrrec de Lluís Ferran Toledano, historiador i professor de la UAB. Presenta: Maria Mestre, historiadora i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Horari: 18,30 -20.00 h. Accés obert.
En aquesta conferència tindrem ocasió de conèixer els discursos i les pràctiques utilitzades amb els fons reservats, amb fins espuris, per les diverses cultures polítiques al llarg de més d’un segle i mig. Tindrem l’ocasió de conèixer la quantitat de diners emprats, els escàndols dels fons de rèptils, i les mesures arbitrades per a controlar-los.
18 de maig de 2022. Corrupció, violència i tutela política electoral a càrrec de Maria Gemma Rubí, historiadora i professora de la UAB. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Horari: 18,30 -20.00 h. Accés obert.
L’objectiu de la conferència és el d’esbrinar les raons d’aquesta aparent paradoxa: frau electoral i denúncia moral anaren agafades de la mà amb completa normalitat, enmig d’una cínica impunitat, sempre i quan les irregularitats comeses no esdevinguessin escandaloses.
Recull bibliogràfic
Aquest recull sobre Història de la Corrupció Política és una selecció bàsica de la bibliografia de l’article “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània” i del conjunt del llibre La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar que és el primer i el més exhaustiu dels llibres recents que tracten aquesta qüestió.
En total hi ha 11 llibres, 4 articles del llibre citat i 5 articles de revistes especialitzades. En tots els casos hi ha una sinopsi de l’obra o una ressenya. S’indiquen amb l’acrònim BAB els llibres disponibles actualment a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB).
Riquer i Permanyer, Borja de; Pérez Francesch, Joan Lluís; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran; i Luján, Oriol (dirs.): La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018, 695 p. (BAB)
Sinopsi i presentació: La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de la història espanyola, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.
El llibre recull totes les temàtiques tractades durant els dies 14 i 15 de desembre de 2017, en el marc de Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, i amb el patrocini de l’Ajuntament d’aquesta ciutat i de la Diputació de Barcelona, on va tenir lloc el Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI. Els organitzadors de l’esdeveniment, el Grup d’Història de Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), van aconseguir reunir més de mig centenar d’especialistes de tota Espanya i d’Europa que participaren de manera activa en aquesta trobada interdisciplinari posant en comú els seus coneixements, les seves visions i les seves tesis sobre l’evolució històrica de les pràctiques corruptes. L’obra s’estructura en tres grans blocs: les ponències, els textos dels integrants de les taules rodones i les comunicacions seleccionades.
El primer bloc conté dues aportacions que constitueixen un estat de la qüestió historiogràfic, el primer en l’àmbit europeu i occidental, realitzat per Jens Ivo Engels (Technische Universität Darmstadt), i el segon, la proposta interpretativa se centra en el cas espanyol, a càrrec de Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona). A continuació, Francisco Comín analitza, des d’una perspectiva de llarg abast, els llaços entre pressupostos públics i legislació econòmica i corrupció. Per la seva banda, Fernando Jiménez Sánchez aporta la visió de com la ciència política s’ha atansat al fenomen de la corrupció en el cas espanyol. Per acabar aquest primer bloc, Ángel Viñas analitza el règim franquista com una situació de corrupció sistèmica i explica com el mateix dictador va arribar a acumular una gran fortuna gràcies a ella.
El bloc central del llibre es compon de cinc petits àmbits temàtics. En el primer d’ells, amb textos de Carles Sudrià, Mercedes Cabrera, Miguel Ángel López-Morell i Pablo Díaz Morlán, s’examinen els vincles existents entre els interessos dels grans grups econòmics i la corrupció. Segueix a continuació un apartat dedicat a la monarquia espanyola i als escàndols en els quals aquesta es va veure involucrada, amb aportacions d’Emilio La Parra, Maria Angeles Casado, Isabel Burdiel i Javier Moreno Luzón.
El tercer d’aquests àmbits aborda la qüestió de la corrupció existent en els governs i en les administracions locals. S’hi analitzen els mètodes utilitzats pels vells i els nous cacics per fer de l’administració municipal un territori propici als seus interessos particulars i com aconseguien esquivar els escassos sistemes de control de la seva gestió. Els textos són a càrrec de Jean-Philippe Lluís, Xavier Huetz de Lemps i Xavier Forcadell.
En el següent apartat es debat sobre la història de la persecució penal de la corrupció i sobre les notables dificultats que han existit sempre per convertir en delictes els abusos realitzats per polítics i funcionaris. S’analitzen les traves doncs de tot tipus de règims polítics, a la persecució i condemna dels corruptors i dels corromputs, a causa de l’escàs interès dels governants per establir una justícia ràpida i eficaç que sancionés de forma exemplar. En aquest terreny, els textos de Mercedes García Arán, Miguel Pino, Emilia Iñesta Pastor i Juan Carlos Ferré Olivé assenyalen la significativa tendència de molts polítics, tant del segle XIX com també de l’actualitat, de parlar molt més de l’administració de justícia que del poder judicial, la qual cosa revela les seves pretensions d’influir en el seu funcionament i soscavar la seva possible independència.
Resum: Planteja quatre àmbits d’estudi: 1. Construcció cultural després del desastre de 1898 (caciquisme durant la Restauració, frau electoral, clientelisme polític durant els regnat isabelí. 2. Recerques que relacionen política i el món dels negocis (especialment els polítics liberals, La Restauració i la dictadura franquista. 3. Hª del Dret i del pensament polític sobre la responsabilitat ministerial i els empleats públics i també l’evolució del dret penal. 4. Historiografia sobre els escàndols (Exèrcit del Rif, corrupció vinculada a la dictadura franquista).
Casos i mesures: Cas Hospital Militar de San Carlos (1812). Casos Gobiernos de Fernando VII. Cas Pedro Macanaz compra venda d’empleos públics (1814). José A. Piqueras analitza les pràctiques corruptes. Destitució del secretari d’Estat Pedro Gómez Labrador (1813). Judici al ministre de Fomento Agustín Esteban Collantes (1859). Ley de Incompatibilidades (1933). Fins 1918 amb el Estatuto Maura no s’elimina la cesantía política i el famós comedero nacional. Claudio Moyano, ministre de Fomento és la primera dimissió voluntària d’un ministre (1853).
Fins a 1923 hi ha una persistent i descarada corrupció electoral. El 1913 un terç de les terres de Jerez no pagaven cap tipus de tribut. Reforma i reconstrucció de la Via Laietana concedida al Banco Hispano Colonial, presidit pel segon marquès de Comillas. El cas de La Papelera. Las Minas del Rif. Contrabando a gran escala de Juan March. El rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera adula i fa favors a Juan March. El cas El Estraperlo. L’escàndol Nombela. Enfonsament del Partido Republicano Radical de 102 diputats a 4 entre 1933 i 1936. La Dictadura franquista és un règim de corrupció política institucionalitzada. Franco mateix ha estat un polític corrupte (Ángel Viñas). Ministres de Franco: Demetrio Carceller, Manuel Arburúa. Els germans Muñoz Ramonet. Assumpte MATESA (1968). La llei d’Amnistia de 1978 descarta l’exigència de responsabilitats polítiques sobre la corrupció.
Rubí, Gemma; Ferran Toledano, Lluís; Riquer i Permanyer, Borja de. (2020). “Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània”. Revista Catalana de Dret Públic, 60, 1-19.
Sinopsi: L’article planteja, a partir de recerques originals, algunes claus per interpretar el paper jugat per la corrupció política a la Catalunya contemporània. En primer lloc, analitza la participació dels homes de negocis catalans en la construcció de l’estat liberal espanyol. Seguidament, s’endinsa a explicar com va funcionar el caciquisme durant la Restauració borbònica, i com aquest fou denunciat principalment pel catalanisme polític. Finalment, l’accent es focalitza en les pràctiques corruptes dels franquistes catalans i en els vincles que desenvolupà Francesc Cambó amb la corrupció sistèmica a l’Argentina mitjançant l’empresa CHADE. Unes breus reflexions sobre la corrupció política espanyola actual precedeixen unes conclusions que intenten establir una hipòtesi interpretativa en molts sentits vàlida per comprendre tant la corrupció política espanyola com la catalana.
Rubí, Gemma y Toledano, Ferran “La corrupción general del siglo. Palabras y discursos sobre la corrupción política en la España del siglo XIX” , AYER Revista de Historia Contemporánea, 115 /2019: 131-157. (BAB)
Sinopsi: L’objecte d’aquest article és posar en ordre els significats que va anar adoptant la família semàntica de la corrupció política al segle XIX espanyol. Analitzem els sentits que va tenir tant en el camp jurídic i filosòfic com en l’estrictament polític, tenint en compte la seva acomodació segons el context històric, institucional i de cadascuna de les cultures polítiques. Es revisen els discursos parlamentaris, la premsa i els tractats polítics, posant de relleu els arguments utilitzats per legitimar el bon govern i el seu revers.
AYER Revista de Historia Contemporánea, 115
Riquer i Permanyer, Borja de: “Francesc Cambó y la CHADE. ¿Qué hace un político «nuevo» presidiendo una multinacional corruptora?”,AYER Revista de Historia Contemporánea, 115 /2019: 105-130. (BAB)
Sinopsi: El polític catalanista Francesc Cambó va ser el president de la “Compañía Hispano Americana de Electricidad” (CHADE), la més important inversió espanyola a l’estranger i la principal empresa elèctrica d’Amèrica Llatina. L’èxit econòmic d’aquesta empresa, que va permetre a Cambó enriquir-se de manera notable, va ser degut en gran mesura a la influència aconseguida a Argentina gràcies a la corrupció política.
Cambó, que coneixia els procediments utilitzats per la seva companyia -despeses confidencials a periodistes i funcionaris, suborns a polítics, avantatges fiscals, etc.-, mai va condemnar aquestes pràctiques, encara que li desagradaven. Considerava que la corrupció era una malaltia molt difícil de curar i que davant d’ella s’havia d’actuar amb discreció i prudència, evitant sempre l’escàndol públic. Ell mateix i els seus biògrafs han ocultat que el 1945 va ser acusat de cooperació amb el suborn i frau a l’Administració Pública i que va aconseguir evitar ser processat gràcies a la intervenció de Juan Domingo Perón. Les seves responsabilitats en la gestió corruptora de la CHADE sens dubte van contribuir a què l’ambiciós «polític nou» de principis de segle XX acabés convertit en un acabalat conservador, incapaç d’assumir cap risc polític.
Rubí i Casals, Maria Gemma: Els catalans i la política en temps del caciquisme. Manresa 1875-1923, Eumo editorial, 2006, 280 p. (BAB)
Sinopsi: L’obra ens proporciona una suggestiva anàlisi de com es va produir la lenta transició del liberalisme a la democràcia a la ciutat de Manresa, prototipus de ciutat mitjana dins el teixit urbà de Catalunya, en el període de la Restauració (1875-1923). El llibre proposa un model per explicar la transició de la política protagonitzada per notables a la política de masses que és extrapolable a d’altres ciutats. El model conjuga diversos elements com són el progrés del vot representatiu, el desenvolupament d’una política competitiva i d’un cert pluralisme polític, la capacitat mobilitzadora del catolicisme polític i del republicanisme, la importància de les relacions clientelars i el sorgiment d’un nou clientelisme associat als partits polítics. Ens explica, en resum, com en aquell període vam canviar la societat, les formes d’exercici del poder i els estils de fer política en una direcció mes plural, malgrat que els canals de representació no eren els adequats.
Rubí i Casals, Maria Gemma: “Els catalans i la política en temps del caciquisme. Manresa 1875-1923”
Muñoz Jofre, Jaume: La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016),Pròleg de Paul Preston, 2016, Editorial Comares, 144 p. (BAB).
Ressenya: “La història de la corrupció com a subjecte” de Lluís Ferran Toledano González (UAB)
A Espanya, la història de la corrupció política com a subjecte historiogràfic no ha estat reconeguda fins a dates molt recents, al marge de les anàlisis de l’evolució del frau fiscal i, de manera singular, del frau electoral i de les seqüeles de la literatura regeneracionista. Qualsevol historiador, si repassa la seva pròpia investigació, comprovarà que alguna vegada ha estudiat fets corruptes, però el que és rellevant és que no ho feia dins d’un camp d’estudi específic, com sí que ha passat els darrers anys sota l’òptica de la ciència política i del dret. El canvi s’ha produït gràcies a la combinació de l’esclat de la corrupció a la vida política espanyola amb la recepció dels més renovadors corrents internacionals, com el representat pel professor de la Universitat d’Avignon i membre del Centre Norbert Elias , Frédéric Monier, i pel professor de la Universitat Tècnica de Darmstadt, Jens Ivo Engels. La primera temptativa de proporcionar un model interpretatiu la devem a Francisco Comín, que el 1994 va publicar una sèrie de treballs sobre la història del frau fiscal a l’Espanya contemporània. El van seguir altres de Juan Pro i José Antonio Piqueras tractant de la vinculació entre poder polític i econòmic a l’Espanya isabelina, al costat dels nombrosos i coneguts textos circumscrits a la Restauració de José Varela, Carlos Dardé i Javier Moreno, o la corrupció franquista estudiada per Carlos Barciela i Àngel Viñas. Tampoc no podem oblidar els de Juan Manuel Olarieta i Alejandro Nieto, des de la perspectiva de la història del dret. Però tan sols una decidida aposta perla seva investigació la devem als equips liderats per la professora Gemma Rubí, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i María Antonia Peña, de la Universitat de Huelva. Al seu costat, cal esmentar els congressos organitzats per Francisco Andújar i Pilar Ponce, de la Universitat d’Almeria i de la Complutense de Madrid, respectivament, autor a la corrupció política a la Monarquia Hispànica durant l’Antic Règim.
Amb aquests antecedents el llibre de Jaume Muñoz constitueix el primer intent seriós i de conjunt de facilitar un recorregut de l’evolució de les males pràctiques de govern a Espanya des del 1875 fins als nostres dies. Com ha assenyalat al seu pròleg el prestigiós hispanista Paul Preston, s’ha de saludar l’aparició d’aquest llibre per constituir un exercici de síntesi notable i amena. També, si hi cap, per tractar-se de la seva òpera prima camí de la tesi doctoral i per insistir a les seves pàgines sobre el paper de Franco en la institucionalització del pillatge. En certa manera, podríem enllaçar simbòlicament la imatge donada per Preston de les caceres de Franco com a centres de comercialització de favors, amb l’oli pintat per Manuel Alcázar que representa una cacera celebrada el 1881 a la finca de Josep de Salamanca a Los Llanos (Albacete) al costat del més granat de la reialesa.
El llibre de Jaume Muñoz segueix un estricte ordre cronològic en la valoració de coneguts casos i pràctiques de corrupció, amb un maneig correcte de la bibliografia i obert a les aportacions procedents de les ciències socials. Amb això, una més que correcta ambició analítica li permet preguntar-se per la continuïtat i discontinuïtat dels mecanismes de la corrupció governamental, identificant en cada període les àrees de risc i les modalitats dels grups d’interès empresarial.
Un esforç encomiable que el porta a destacar, per exemple, el contrast entre la retòrica purificadora i la pràctica regeneracionista en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, l’abast dels canvis en les conductes corruptes durant la Segona República o incloure en aquest repte de llarga durada la presència de “nous actors” com han estat els partits polítics en els entramats de corrupció a partir de 1978. Un context, aquest darrer, que compta amb reconeguts especialistes com Manuel Villoria o Fernando Jiménez. L’autor concep la corrupció com un fenomen propi dels Estats febles amb burocràcies ineficients, en una societat basada en la solidaritat familiar que cultiva el clientelisme i l’amiguisme i que manifesta una escassa presència de virtuts cíviques a la seva cultura política. Així les coses, la història de la corrupció seria coetània del sistema polític inaugurat per Cánovas, perquè llavors i no abans assistiríem als inicis de l’opinió pública, coincidents amb un alt grau de desmobilització política, escàs nivell d’alfabetització i predomini del rural sobre allò urbà. És en aquest marc interpretatiu on tant el llibre com posteriors investigacions haurien de revisar els seus plantejaments, atenent justament les aportacions de la historiografia espanyola, pel que fa a la diversitat territorial dels seus ritmes que ja de per sí mateix estableix un excel·lent marc comparatiu, així com per allò aportat per la historiografia internacional.
Perquè la corrupció política es convertís en un problema de primer ordre no hauríem d’esperar l’Espanya de la Restauració ni tampoc pensar que les queixes van ser privatives només dels àmbits intel·lectuals finiseculars. Una anàlisi rigorosa requeriria esbossar primer la semàntica de la corrupció en el trànsit al règim liberal i la importància que va tenir per als primers liberals l’amenaça i rebuig del despotisme ministerial. També hauria d’analitzar el lloc que van ocupar la virtut i l’honor precisament en el procés de naixement d’una nova opinió pública. Aquest enfocament haurà de tenir en compte els rics i prolixos debats en seu parlamentària sobre contractes i subvencions governamentals i sobre el comportament honest dels empleats públics a les dècades centrals del segle. Es pot dir sense por sens dubte que la revolució de 1854 va ser entre altres coses una “revolució moral”, amb una clara implicació popular expressada en els saquejos als palaus de personalitats de dubtosa honradesa pública a Madrid. I què dir de la impressionant manifestació que va tenir lloc també a la capital el 9 de desembre de 1895, arran de les denúncies de les corrupteles municipals fetes pel marquès de Cabriñana, i de l’escàndol per l’atemptat que va patir. Sens dubte, el ressò dels escàndols a la premsa europea va amplificar les seves repercussions polítiques i financeres, però és igualment cert que les coercitives lleis d’impremta de mitjans de segle a Espanya van tenir per missió, entre altres, tenallar la crítica als negocis foscos de les camarilles cortesanes i reduir el perill potencial que suposava en la formació d’una opinió pública políticament hostil. Una major alfabetització sens dubte va transformar les condicions de fer política, però, com indiquen valuosos estudis, la intensitat de la mobilització camperola andalusa no va ser gens aliena als esdeveniments més generals. Tampoc la corrupció electoral durant el règim isabelí ni la supeditació dels tribunals a l’administració van ser elements secundaris sinó que van alertar sobre la crisi de la naturalesa del sistema representatiu. Ni més ni menys.
Aquestes apreciacions, que proposen un enfocament molt més ampli i complex de la història de la corrupció, no entelen el valor de l’aportació del llibre d’aquest jove historiador. Sempre es pot trobar una o una altra mancança, o en quin nou àmbit aprofundir, com per exemple, la renúncia conscient a estudiar aquest fenomen durant la guerra civil, o l’escassa atenció donada a la corrupció a Cuba i Filipines, estudiades al seu dia per Alfonso W. Quiroz i Xavier Huetz de Lemps. En qualsevol cas, el llibre és un text de referència tant per a historiadors com per a científics socials que vulguin enriquir els seus models amb l’ensenyament del passat.
Muñoz Jofre, Jaume: “La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016)”
Mayayo, Andreu; Lo Cascio, Paola; Rúa, José Manuel: Economia franquista y corrupción: para no economistas y no franquistas, Flor del Viento Ediciones S.A., 2010. (BAB)
Sinopsi: El franquisme va retardar dècades el creixement econòmic del país i, tot i el desenvolupisme, el va allunyar dels nivells de benestar aconseguit pels països del nostre entorn. Mentre la democràcia es fonamenta en un projecte de benestar col·lectiu, la dictadura s’exercita en benefici d’una classe.
Encara que no sigui una obra exhaustiva, informa breument sobre diversos estudis amb una bibliografia suficient. Basada sobretot en fonts secundàries i obres d’autors destacats en la matèria com Erick Hobsbawn, Preston o Josep Fontana. Entre aquestes es destaquen documents oficials de discursos, memoràndums i altres documents d’organismes com el FMI. Destaquen també, els informes de Jaume Miravitlles sobre l’economia franquista de postguerra escrita per al Departament d’Estat nord-americà, amb l’objectiu de deixar Espanya fora de l’ajuda del Pla Marshall. Es defensa la hipòtesi que, en contra d’aquells que defensen que “el franquisme era dolent però va portar coses bones”, el franquisme va significar un clar retrocés en la modernització tan econòmica, com política i social d’Espanya. La modernització i industrialització tenen la seva arrencada en època republicana. Període, el republicà, entelat per la “Guerra Civil i el desenvolupisme dels anys seixanta des del pou miserable i insalubre dels anys quaranta”.
Mayayo, Andreu; Lo Cascio, Paola; Rúa, José Manuel: Economia franquista y corrupción: para no economistas y no franquistas
Garcia Monerris, Encarna; Garcia Monerris, Carmen: Las cosas del rey: historia política de una desavenencia (1808 – 1874), Akal Universitaria, 2015, 304 p. (BAB)
Sinopsi: Aquest llibre reconstrueix, des d’una òptica política, la trajectòria i les vicissituds del Patrimoni Reial de la monarquia espanyola entre 1808 i 1876. Es tracta de l’estudi d’una institució escassament investigada i que, no obstant això, va tenir una importància transcendental en la configuració de la nova monarquia i del nou estat-nació al llarg de segle XIX.
Garcia Monerris, Encarna; Garcia Monerris, Carmen: “Las cosas del rey: historia política de una desavenencia (1808 – 1874)”
Cabrera, Mercedes; del Rey, Fernando: El poder de los empresarios: Política y economía en la España contemporánea (1875-2010) Ed Taurus, 2002, 544 p. (BAB)
Sinopsi: La relació entre economia i política ha despertat l’interès no només dels historiadors i científics socials, sinó de l’opinió pública en general i de comentaristes de tota mena, i en moltes ocasions s’ha prestat a interpretacions extremes i simplistes. El poder dels empresaris, una nova edició revisada i posada al dia, recorre les relacions entre els interessos econòmics i la política a Espanya al llarg de més d’un segle, des dels temps de la Monarquia constitucional a la democràcia actual, passant per les dues dictadures -la més breu de Primo de Rivera i la perllongada del general Franco-, la Segona República i la guerra civil; des dels temps en què Espanya era encara un país essencialment agrari, escassament industrialitzat i molt tancat a l’exterior, fins a l’actual economia desenvolupada, incorporada a Europa i oberta a l’ordre econòmic internacional.
En aquestes diferents etapes de la història, fins a la més recent actualitat, sota diversos règims polítics i en situacions econòmiques diferents, s’analitza la lògica en l’actuació d’uns i d’altres, la seva instrumentació recíproca, els moments en què la política va semblar prevaler sobre els interessos econòmics i aquells en què l’economia va semblar imposar les seves regles als qui van adoptar les decisions polítiques.
Cabrera, Mercedes; del Rey, Fernando: El poder de los empresarios: Política y economía en la España contemporánea (1875-2010)
Cabrera, Mercedes: Juan March (1880-1962), 2011, ed. Marcial Pons, Ediciones de Historia, 448 p.
Resum: Juan March va néixer el 1880 en una família de comerciants d’un poble de Mallorca. Quan va morir el 1962 era un dels homes més rics del món. El seu vertiginós enriquiment li va fer estar des de molt aviat en boca de jutges, polítics i periodistes. El seu posterior salt a la política el va sotmetre a l’escrutini públic de manera ja irremeiable. Es va presentar com un fill del poble, fet a sí mateix, exemple d’un capitalisme modern enfront de les classes tradicionals.
Va trencar motlles, va ser acusat de contraban davant dels tribunals i de delictes de sang entre els seus conveïns. Va ser perseguit per la Dictadura de Primo de Rivera i també per la República, que el va empresonar. Va finançar als militars revoltats el juliol de 1936, va conspirar després des de Lisboa amb els monàrquics i va defensar l’aproximació a Gran Bretanya. El seu últim gran negoci, la fallida i adquisició de la Barcelona Traction, va rebre la protecció del Tresor britànic i el suport de el ministre Juan Antonio Suanzes.
Cabrera, Mercedes: Juan March (1880-1962)
Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política”, dins La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar pp 181-195. Ed. Marcial Pons, Ed. de Historia, 2018. (BAB)
Sinopsi: Les biografies de Nicolàs Maria de Urgoiti (1869-1951), de Juan March Ordinas (1880-1962) i la de Jesús de Polanco (1929-2007), són la base per a l’anàlisi de la cultura política i les polítiques anticorrupció en tres moments i contextos històric diferents que encaixarien amb la segona onada (1880) i la tercera onada a partir de 1990 de “debats calents” segons Jeans Evo Engels.
Jiménez, Fernando: “El caso MATESA: un escándalo político en un régimen autoritario”a Historia y política: Ideas, procesos y movimientos sociales, Nº 4, 2000.
Sinopsi: L’escàndol MATESA sorgeix el 1969 en conèixer que un conegut empresari havia estat empresonat i que la seva empresa mantenia un deute de 10.000 milions de pessetes amb un banc públic. Pel que constitueix un cas excepcional en la història del franquisme, la premsa va tractar l’assumpte amb tota llibertat durant un parell de mesos i es va crear una comissió d’investigació en les Corts que va elaborar un informe amb conclusions molt dures per a tres exministres (i per a un quart encara en actiu), que posteriorment serien encausats per negligència pel Tribunal Suprem (no així el ministre en actiu). L’article analitza com va ser possible el tractament públic d’aquests fets (per un període de temps determinat) en el marc de la Dictadura i reflexiona sobre les similituds i les diferències en aquest cas amb els escàndols que tenen lloc en règims democràtics.
Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Ed. Marcial Pons, Ed. de Historia, 2018. 629-643 p. (BAB).
Sinopsi: Parteix d’un breu estat de la qüestió sobre la corrupció durant el franquisme. L’anàlisi del perfil empresarial de Julio Muñoz Ramonet, l’articulació i la creació d’UNITESA (Unión de Industrias Textiles SA) permetran aprofundir en l’estudi de cas i fonamentar els principals resultats. El cas UNITESA evidencia la discontinuïtat de l’empresariat català amb la irrupció del franquisme, que dona peu a una nova classe empresarial, que no es caracteritzava per ser emprenedora i competitiva sinó que estava conformada pels més propers al poder i els que tenien menys escrúpols per aconseguir avantatges en l’aplicació de les regulacions i informació privilegiada.
Sinopsi: Els germans Julio i Álvaro Muñoz-Ramonet sobresurten sobre el fons obscur i pla de la Barcelona derrotada per la guerra civil. La major part dels ciutadans, maltractats pels vencedors, formen un gran contrast amb l’opulència i la prodigalitat dels germans Muñoz. La seva fortuna i les seves influències van donar peu a la dita: Después de Dios, los Muñoz. A mesura, però, que la narració avança, el fons es va destacant i pren relleu, a la vegada que les figures dels germans esllangueixen. Avui, encara, la fortuna que van deixar té un pes considerable, i en determinats aspectes discutible, com en el cas del palau del Marquès d’Alella del carrer de Muntaner.
Personatges sorprenents com doña Florinda, la mare, Carmen Broto, l’amant assassinada, don Ignacio Villalonga, banquer i pròcer indiscutible, president del Banc Central, no es poden separar fàcilment del joc que Julio Muñoz planteja. Els seus negocis, transatlàntics en un temps de fronteres tancades per a la majoria de ciutadans, i el fet de convertir-se en un moment determinant en el quart banquer suís, són testimoni dels jocs malabars que van il·lustrar unes vides poc exemplars.
Arco Blanco, Miguel Ángel de: “El estraperlo: pieza clave en la estabilización del régimen franquista” a Historia del Presente, Nº 15, 2010 (Ejemplar dedicado a: El primer franquismo. Nuevas visiones), pp. 65-78.
Sinopsi: L’estraperlo simbolitza perfectament el món dicotòmic de la postguerra espanyola. La societat trencada. El criteri polític com a premissa bàsica en la gestió de l’economia i dels destins humans. Encaixa a més amb aquesta filosofia d’aïllament, sacrifici i purificació que, des de les altes instàncies del règim, volia significar l’autarquia. La societat espanyola, després dels seus pecats liberals manifestats en la II República i la redemptora Cruzada, havia de tancar-se sobre si mateixa, deixar de mirar a l’exterior i purgar les seves culpes. I tot, en un règim que no oblidaria la Guerra Civil, que adoptaria unes polítiques de la memòria en les que, sistemàticament, l’Espanya dels vencedors seria exalçada i la dels vençuts deformada i oblidada. La Guerra Civil suposaria un trencament vital a les identitats i percepcions dels espanyols: i la gestió bipolar que el franquisme va fer de l’estraperlo encaixa a la perfecció en aquesta tendència.
L’estraperlo es convertiria en una arma de repressió i consens: una forma de castigar als vençuts, les classes més desfavorides i, alhora, un instrument vital per a que les bases socials del Règim seguissin apostant per la seva continuïtat. Al cap i a la fi, per a alguna cosa uns havien lluitat per acabar amb la II República durant la Guerra Civil i el franquisme, fill d’aquesta contesa, mai podria oblidar-ho.
Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Ed. Marcial Pons, Ed. de Historia, 2018. 143-170 p. (BAB)
Conclusions: La corrupció va arribar durant el Franquisme, i especialment durant la seva primera meitat, a quotes inèdites i escandaloses. Es podria afirmar que des del primer moment va estar inserida en l’ADN de la dictadura, recoberta, això sí, per solemnes proclamacions de “Por Dios y por España”. No es va produir de manera espontània. Va ser el resultat d’actuacions concretes. De vegades basades en entelèquies feixistes. En altres casos amb ple desconeixement dels mecanismes de funcionament de l’economia. Va exercir un paper absolutament clau per fer arribar els fruits de la victòria a les oligarquies tradicionals i a una nova classe lligada de forma consubstancial als sectors militars, polítics i ideològics que havien sostingut el que feien passar per “Cruzada”. La corrupció va esquitxar des de l’alta prefectura de l’Estat fins als més humils empresaris i funcionaris. Va complir tres funcions específiques: va permetre un enriquiment inusitat dels vencedors i, en molta menor però no menyspreable mesura, de les classes subalternes o de servei que s’hi havien adherit; va afavorir un transvasament de rendes des dels vençuts als nous amos de la situació, i va comportar que els enemics tot just poguessin subsistir amb prou feines.
La corrupció va ser encoratjada de manera conscient per les autoritats polítiques, ancorades en el manteniment per superar de manera significativa els postulats ideològics de l’autarquia nazi-feixista o els supòsits encants de la industrialització a través de la substitució d’importacions. La noció econòmica elemental del cost d’oportunitat mai va entrar en els seus càlculs. Va ser també un subproducte inevitable d’una economia subdesenvolupada en què el dirigisme estatal i paraestatal va suprimir qualsevol vel·leïtat que pogués semblar-se a una economia de mercat. Es va desenvolupar en un bassal d’incompetència en la qual la voluntat de Franco va ser sempre llei. La corrupció no va acabar el 1959 amb l’única gran operació políticoestratègica del Franquisme: l’adopció del pla d’estabilització i liberalització. Va ser, però aquest pla, el que, amb Franco remugant, va permetre a l’economia i a la societat espanyoles no perdre la cursa per enganxar-se d’alguna manera a l’expansió, ja en marxa, de les economies europees de lliure mercat i la nord-americana.
En un període en què molts procuren oblidar la repressió multimodal, les escassetats i els patiments dels anys quaranta o els també foscos anys cinquanta convé mirar enrere per negar amb tota energia que, amb Franco, almenys la situació econòmica va ser millor que en els actuals anys de depressió. Franco mai va ser el “últim regeneracionista”. A canvi, com ha dit Manuel Sanchis i Marco, Franco i la seva dictadura van ser la gran rèmora per al progrés econòmic i moral d’Espanya.
Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)”
Viñas, Ángel: Sobornos: de como Churchill y March compraron a los generales de Franco, 2016, Ed. Crítica. 590 p. (BAB)
Sinopsi: La història d’uns anys crucials, els que van de 1939 a 1943, en què Franco va poder haver embarcat a Espanya en la Segona Guerra Mundial -de fet, com ens mostra Viñas, va voler fer-ho- gràcies a l’aportació de nova documentació recentment desclassificada, tot seguint la complexa activitat política dissenyada per Gran Bretanya per evitar l’entrada d’Espanya a la guerra, incloent la “compra de voluntats” militars per unes sumes considerables, efectuada amb la col·laboració del banquer Juan March. En el llibre, però, hi ha molt més que això: hi ha una magistral descripció del món dels conspiradors i espies que envoltava el govern, i hi ha, sobretot, un esforç per explicar que hi ha darrere dels fets, desmitificant tòpics com els de l’entrevista entre Franco i Hitler a Hendaya, per oferir-nos una nova i més satisfactòria interpretació de la política espanyola en aquests anys.
Viñas, Ángel: Sobornos: de como Churchill y March compraron a los generales de Franco
Casals, Xavier: Franco y los borbones. Historia no oficial de la Corona Española. Ed. Ariel, (Nueva edición actualitzada, 2005 i 2019), 688 p. (BAB)
Sinopsi: Aquest assaig reconstrueix les relacions de Franco amb membres de tres generacions diferents de la família reial i revela les seves implicacions institucionals. Els vincles del dictador amb Alfons XIII, Juan de Borbón i el rei Juan Carlos marcaran l’evolució institucional de la monarquia, la instauració es realitzarà en funció dels designis del dictador. Això donarà peu a un complex marc d’intrigues i ambicions en múltiples direccions (polítiques, institucionals i familiars), i mostrarà els canvis en les actituds i els posicionaments de determinades personalitats en funció de les canviants conjuntures polítiques de la lluita pel poder.
Casals, Xavier: Franco y los borbones. Historia no oficial de la Corona Españ
Preston, Paul: Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social (A People Betrayed: Corruption, Political Incompetence and Social Division. Spain 1874–2014), Ed, Base, 2019, 768 p. (BAB)
El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració. Paul Preston, autor de moltes obres sobre la història contemporània d’Espanya, aborda en aquest llibre la rica i tràgica història des de la perspectiva de les deficiències de la classe política espanyola. Comença amb la Restauració d’Alfons XII el 1874 i acaba amb l’inici del regnat del seu rebesnét Felip VI. L’eix del llibre fa èmfasi en com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència de la classe política i com això ha provocat un trencament de la cohesió social que sovint ha rebut una resposta violenta i repressiva. Aquests tres eixos són ben palesos en les tensions que marquen les relacions entre l’Estat i Catalunya. Cadascun dels nou capítols del llibre, indicats a l’inici dels paràgrafs en negreta, són ressenyats de manera molt telegràfica.
Preston, Paul: Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social
Selecció i edició d’aquest recull bibliogràfic
Joan Solé Camardons, Llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història (amicsdelahistoria2015@gmail.com).
La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès en col·laboració amb la Secció d’Història han preparat una llista bibliogràfica “Josep Fontana” en el marc de la conferència homenatge del dia 18 de novembre de 2021 “La Història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica. Un homenatge a Josep Fontana”, amb la participació de Gonzalo Pontón, Anna Sallés i Borja de Riquer.
La llista conté les obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès:
Autor principal: Llibres; Diaris i revistes (25 + 1 = 26 obres)
Inclou les obres on Josep Fontana ha participat en la redacció d’un pròleg, introducció o presentació, així com estudis preliminars del tema a desenvolupar per l’autor del llibre. Ordenades per ordre alfabètic d’autor
Josep Fontana ha participat com a compilador dins d’un recull de temes amb altres autors, com a editor literari o com a traductor. Ordenades per ordre alfabètic d’autor
Gabriel, Pere ; Lluch, Ernest ; Molas, Joaquim ; Fontana, Josep ; Molas, Isidre ; Batllori, Miquel ; Giralt i Raventós, Emili ; Marfany, Joan Lluís ; Bohigas, Oriol ; Castellet, J. M. ; López Piñero, José María. Història de la cultura catalana. Barcelona: Edicions 62, 1994. 9 volums.
Garrabou, Ramon ; García Sanz, Ángel ; Barciela López, Carlos Fernando ; Jiménez Blanco, José Ignacio ; Sanz Fernández, Jesús ; Fontana, Josep. Historia agraria de la España contemporánea. Barcelona: Crítica, 1985.
Vilar, Pierre ; Rauret, Anna M. ; Maluquer de Motes, Joan ; Termes, Josep; Salrach, Josep M. ; Batlle, Carme ; Sales, Núria ; Fontana, Josep ; Culla, Joan B.; Riquer i Permanyer, Borja de. Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1987. 10 volums.
Arxius de veu o videoconferències en les quals Josep Fontana ha participat com a ponent o com a comentarista. Els arxius de so es poden trobar digitalitzats, o bé, es poden consultar els materials auditius a la biblioteca. Tots els arxius sonors o visuals es troben a la secció “Arxiu de la Paraula” de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
Arxius sonors disponibles per a escoltar-se en línia a l’Arxiu de la Paraula
Fontana, Josep ; Jorba, Manuel ; Molas, Joaquim ; Ateneu Barcelonès ; Institució de les Lletres Catalanes . Bonaventura-Carles Aribau, 200 anys. Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1998.
Arxius sonors disponibles en format casset o CD i, per tant, s’han de consultar a sala
Bassat, Luis ; Carreras i Puigdengolas, Josep M. ; Estapé, Fabià ; Foix, Lluís ; Fontana, Josep ; Ateneu Barcelonès. En memòria d’Ernest Lluch. Barcelona: Ateneu Barcelonès, 2001.
Dijous 18 de novembre a les 18.30 h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència: La Història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica. Un homenatge a Josep Fontana, amb la participació de Gonzalo Pontón, Anna Sallés i Borja de Riquer. Presenta: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història
Dimarts 19 d’octubre de 2021 a les 18.30h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la presentació del llibreLa Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas. Norbert Bilbeny (ed), a càrrec de Paola Lo Cascio, professora d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; Joan Villaroya, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; Lourdes Lancho, periodista, i Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona.
Títol: La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas
La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas, és un recull de 70 textos fonamentals de la Segona República espanyola, de gran valor testimonial i instrumental. Testimonial perquè aporten proves sobre diferents aspectes d’una època excepcional en la història d’Espanya i Europa; i instrumental perquè reuneix un material de difícil accés i el posa a disposició de tots aquells interessats en l’estudi d’aquest període: les principals lleis, els decrets de govern més decisius i un variat conjunt de proclames, discursos i escrits, sempre en favor del règim republicà. Paraules d’afirmació i compromís que segueixen ressonant avui per la seva defensa de la democràcia legítima, en una Espanya que estava immersa en la llarga crisi de la restauració monàrquica, i en una Europa llavors marcada pels problemes econòmics i l’ascens dels sistemes dictatorials. Els documents reproduïts es completen amb una selecció de 60 documents disponibles en línia. [Extret de la contraportada del llibre, a excepció de la darrera frase]
Ressenya del llibre
L’obra té un pròleg de nou pàgines de Norbert Bilbeny, editor literari de llibre, filòsof, professor i catedràtic d’Ètica de la UB; una introducció històrica de Paola Lo Cascio professora d’Història Contemporània de la UB, politòloga i historiadora; i la recerca documental que va a càrrec de Noli Cabezas Martínez, historiadora de la UB. També hi ha una magnífica selecció d’imatges, la majoria poc conegudes, que il·lustren les portadelles de cada capítol, que ha anat a càrrec de Maria Lourdes Prades del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la UB.
Ricard Opisso. 14 d’abril 1931. Barcelona: Martí, Marí i Cia, [1931]. Font: pàgina de crèdits informada pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona
Secció d'Història 