Memòria Democràtica

“Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme”. Tertúlia d’Amics de la Història.

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 4 de Juny 2018 a les 17:00 – 19:00  a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme” amb la participació de Rosa Toran, autora del llibre “Josep Miret Musté (1907-1944). Conseller de la Generalitat, deportat i mort a Mauthausen. Militància política, acció institucional i lluita antifeixista”, amb pròleg de Josep Fontana. 

Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.

josep-miret-muste-1907-1944-rosa-toran-edicions-62

Josep Miret Musté fou un home de compromís polític durant els anys de la segona República i la guerra civil, primer des de les joventuts de la Unió Socialista de Catalunya i, després, al PSUC. Tingué un paper actiu, amb responsabilitats polítiques i militars, dins de les institucions de la Generalitat, l’Exèrcit Popular de la República —en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, en la presidència del Consell de Transports, en la Conselleria de Proveïments i, per últim, com a comissari polític als fronts.

Un cop abandonà Catalunya, mantingué el seu compromís polític jugant un paper singular en els moviments de resistència antinazi al nord de França, fins a jugar-se la pròpia vida i que el portà a afegir-se als milers de republicans que romanien des de 1940 al camp de Mauthausen, on fou assassinat l’any 1944.

Imatge: Josep Miret Musté  http://deportados.es/miret_historia

Del pròleg de Josep Fontana 

Rosa Toran ha triat en aquesta ocasió el camí d’evocar la vida d’un dels interns catalans que va ser assassinat a Floridsdorf el 17 de novembre de 1944, Josep Miret Musté, natural de Barcelona, serraler d’ofici, jugador de rugbi i sobretot, militant socialista primer, i comunista després, a partir de la fundació del PSUC.

Això és justament el que dona un interès especial a aquest llibre que, amb el seguiment de la trajectòria de Miret, ens permet una valuosa aproximació a l’evolució del socialisme a Catalunya durant els anys de la Segona República, una etapa no prou coneguda de l’evolució política de les esquerres a Catalunya”

Rosa Toran

Rosa Toran (Manresa, 1947) és doctora en Història i professora d’aquesta matèria a l’IES Vilassar de Mar (Barcelona). Ha escrit diversos llibres, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, sobre la política municipal durant la Restauració de la Segona República i sobre l’acció política de les dones. En els darrers anys ha investigat la deportació i la vida als camps nazis, singularment la dels republicans espanyols. Col·labora amb regularitat en premsa i revistes especialitzades sobre aquests temes. Com a membre de l’associació Amical de Mauthausen, ha portat a terme diverses tasques i ha estat comissària d’exposicions com Mauthausen, l’univers de l’horror i Resistents i deportades. Edicions 62 li ha publicat Els camps de concentració Nazis i la biografia de Joan de Diego. Tercer secretari a Mauthausen.

Vegeu també l’article d’Ignasi Aragay Del rugbi a Mauthausen, la vida d’un heroi a l’ARA 04/11/2017

La Barcelona deportada.  70 anys de l’alliberament dels camps nazis

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 31 gener de 2017 a les 19:00 – 20:30 a  la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la projecció del documental “La Barcelona deportada”, comentat per Juan Manuel Calvo, historiador i membre de l’Amical de Mauthausen.

Presenta l’acte Josep Sauret, ateneista de la Secció d’Història.

Podeu escoltar l’enregistrament de la sessió a l’Arxiu de la Paraula    <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1425 >

El documental La Barcelona deportada explica les trajectòries particulars d’una dotzena de deportats barcelonins. Ens serveix per explicar el drama col·lectiu del miler llarg de barcelonins que varen patir la deportació i, també, la dels més de 9.000 republicans espanyols deportats durant la Segona Guerra Mundial‎.

El 10 de desembre de 2015 es va presentar al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) la vídeo instal·lació “La Barcelona deportada” amb motiu de la commemoració del 70 aniversari de l’alliberament dels camps nazis. Un treball que va ser produït pel Museu en col·laboració amb l’Amical de Mauthausen.

Montserrat Roig, al seu llibre “Els deportats catalans als camps nazis” (1978), donava a conèixer que Barcelona era la ciutat de l’estat que havia aportat el major nombre de víctimes, amb un llistat que superava les 600 persones.  Els nous treballs efectuats des de l’Amical de Mauthausen quasi dupliquen aquesta xifra, a l’afegir els barcelonins que havien arribat procedents d’altres indrets  de l’estat durant els anys anteriors a la Guerra Civil i que, com a conseqüència de la derrota republicana van compartir el mateix camí de l’exili i deportació.  Molts d’ells van perdre la vida als camps nazis entre 1940 i 1945. Alguns dels barcelonins supervivents van tornar i van tenir un paper important en l’organització, a Barcelona, de la resistència antifranquista.

barcelona_catalans-camps-nazis

Barcelona tingué en les primeres dècades del segle XX un caràcter fortament receptor de gent arribada des d’indrets de tot Espanya –als quals se’ls ha d’atorgar la categoria de barcelonins- per raons familiars, laborals o de trajectòria sindical i política. La Barcelona dels anys trenta, una ciutat dinàmica i compromesa políticament, va rebre també durant els anys de la guerra civil nombrosos refugiats, ferits de guerra i membres de l’exercit republicà. El final de la guerra va suposar per a molts d’ells l’exili a França i, des d’allà, 1.180 van ser deportats als camps nazis.

Donar a conèixer els deportats barcelonins als camps nazis és un fet significatiu i singular en la historia de la deportació republicana, alhora que reforça el caràcter de ciutat d’acollida de Barcelona. Hores d’ara, la xifra de deportats nascuts o amb relació directa amb la ciutat de Barcelona assoleix una xifra notablement superior als 730 que consten en els registres oficials. Tampoc es pot menystenir el fet que alguns supervivents dels camps nazis que decidiren retornar a Espanya s’instal·laren a la ciutat, per raons vinculades a la possibilitat de romandre en l’anonimat o per raons polítiques, com la implicació en la lluita antifranquista.

barceloni_deportat

Continua llegint →

Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 14 de novembre de 2016 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna, a càrrec d’Assumpta Montellà, historiadora i escriptora.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Entre 1939 i 1944, la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la Maternitat d’Elna (Roselló).

Elisabeth Eidenbenz, que treballava com a voluntària de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra, impulsà la creació de la Maternitat d’Elna quan l’èxode republicà desbordà les previsions del Govern francès. Aquest havia autoritzat el pas per la frontera francesa de prop de 400.000 refugiats, els quals foren majoritàriament confinats als camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià del Rosselló i el Barcarès. La Maternitat tramitava amb les autoritats franceses els permisos perquè les gestants internades fossin ateses al seu edifici durant els infantaments i el postpart.

elisabeth-60

Elisabeth Eidenbenz 1975 (Blog d’Assumpta Montellà) 

En un primer moment, la Maternitat tingué la seu a Brullà, però l’edifici molt aviat esdevingué clarament insuficient. Després de demanar finançament a Suïssa, Eidenbenz aconseguí la cessió d’un palau abandonat de tres plantes, construït el 1900, conegut popularment amb el nom d’El Castell d’en Bardou, que féu restaurar i habilitar com a centre sanitari. Amb una capacitat d’una cinquantena de llits, entrà en funcionament al desembre del 1939 i hi nasqueren uns quatre-cents infants fills de refugiades, els quals, altrament, haurien tingut unes probablitats de supervivència molt migrades. Posteriorment, en esclatar la Segona Guerra Mundial, la Maternitat acollí també dones jueves gestants, i, en total, el nombre de naixements ascendí  gairebé a uns 600.

edifici-de-la-maternitat-delna

Edifici de la Maternitat d’Elna (Arxiu Elizabeth Eidenbenz)

El material, els medicaments i els aliments provenien sobretot de la Creu Roja Internacional. La Gestapo arrestà Eidenbenz i el Govern nazi féu tancar la Maternitat l’abril del 1944.

Després de la guerra, l’edifici tornà a restar abandonat fins als anys noranta del segle XX, que fou adquirit per un particular, el qual, l’any 2001, junt amb algunes de les persones nascudes a la Maternitat, localitzà Eidenbenz, a qui els anys següents hom féu objecte de diversos homenatges. L’any 2005 l’Ajuntament d’Elna adquirí l’edifici de la Maternitat amb l’objectiu de preservar-ne la memòria com a exemple d’iniciativa humanitària.

La Maternitat d’Elna ha estat objecte de diverses investigacions i recreacions: cal esmentar els estudis històrics d’Assumpta Montellà, La maternitat d’Elna. Bressols dels exiliats (2006) i de Tristany Castanier i Palau, Femmes en exil, meres des camps (2008), i la novel·la d’Helena Legrais, Les enfants d’Elisabeth (2007).

Vegeu l’article d’Assumpta Montellà “La maternitat d’Elna: la nostra llista de Schindler” a la revista Sàpiens

Informació extreta de “Maternitat d’Elna” (enciclopèdia.cat), Sàpiens i Assumpta Montellà.

elisabet-eidenbenz

Vegeu el llibre La Maternitat d’Elna, bressol dels exiliats d’Assumpta Montellà

La Caputxinada, 50 anys de la seva celebració

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 7 de març a les 19 h  de 2016 a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la sessió de debat sobre “La Caputxinada, 50 anys de la seva celebració” amb la participació de Joan Botam, pare provincial dels caputxins de Catalunya; Pau Verrié, enginyer; Carme Trilla, economista; Jordi Casassas, president de l’Ateneu i historiador; Carles Santacana, historiador i vocal de l’Ateneu; i Joan Solé ponent de la secció d’Història de l’Ateneu.

La Caputxinada és el nom amb que fou conegut popularment el setge al qual foren sotmesos els representants de totes les facultats i escoles universitàries de Barcelona, així com els convidats intel·lectuals, durant l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, els dies 9, 10 i 11 de març de 1966.

Un element fonamental de contestació al règim franquista es troba en el moviment estudiantil, que des dels anys seixanta va manifestar clarament el seu contingut democràtic. En aquest sentit, la Caputxinada, constituí la culminació de tot un procés que arrenca el 1957 i que anava dirigit a aconseguir la creació d’un sindicat democràtic i funcional dels universitaris, el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), que va acabar amb l’hegemonia del sindicat franquista (SEU) i va esdevenir el dinamitzador de la protesta estudiantil.

El setge i posterior assalt policial al convent dels Caputxins de Sarrià (11 de març de 1966) suscità un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana que fou el germen de la Taula Rodona Democràtica, i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista d’importants sectors eclesiàstics i professionals.

Font: Joan Crexell, La Caputxinada, edicions 62, Barcelona, 1987

La Caputxinada, 50 anys de la seva celebració” amb la participació de Joan Botam, pare provincial dels caputxins de Catalunya; Pau Verrié, enginyer; Carme Trilla, economista; Jordi Casassas, president de l’Ateneu i historiador; Carles Santacana, historiador i vocal de l’Ateneu; i Joan Solé ponent de la secció d’Història de l’Ateneu. 7 de març de 2016.

Les Brigades Internacionals vuitanta anys després. Dels mites a les persones

/ historiaab / 1 comentari

La Secció d’Història de l’Ateneu organitza una sessió sobre “Les Brigades Internacionals vuitanta anys després. Dels mites a les persones” dimecres 20 de gener a les 7 del vespre a la sala Verdaguer

Intervendran: Jordi Martí-Rueda, escriptor i historiador i  Lourdes Prades documentalista i historiadora, directora de la Biblioteca del Pavelló de la República (UB)

Presenta: Joan Solé, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu

La història té l’estranya qualitat de reservar alguns capítols en què les raons i les passions conflueixen en un moment efímer i en un minúscul tros de terra. I poques vegades les passions humanes han estat tan intenses com al 1936. La creació de les Brigades Internacionals i l’arribada de 40.000 persones de més de 50 països per lluitar contra el feixisme a la Guerra Civil espanyola n’és l’exemple més rotund.

Des d’aleshores s’ha escrit molt, sobre aquell grup d’homes i dones. Sovint, des de l’oposició més furibunda o des de l’enaltiment. Altres vegades, des de l’academicisme i la voluntat d’explicar. Però s’ha parlat poc de les persones de carn i ossos que van protagonitzar aquest episodi històric.

Sota el títol de “Les Brigades Internacionals vuitanta anys després. Dels mites a les persones”, l’historiador i escriptor Jordi Martí-Rueda respondrà als perquès que sempre han acompanyat el nom de les Brigades Internacionals i enfocarà el zoom en alguns dels seus protagonistes. Com Oliver Law, que va dirigir el batalló Lincoln i es va convertir en el primer negre de la història dels Estats Units que comandava soldats blancs. I Penny Phelps, una infermera anglesa refinada que a la península Ibèrica hi va trobar el fang i l’amor. I l’alemany Ernst Busch, que va animar la vida cultural del front organitzant un cor de cent veus. I Salaria Kea, l’única dona negra de la Guerra Civil. I George Nathan, un misteriós oficial britànic que es va trobar dirigint una companyia de rebels irlandesos. O Henri Rol-Tanguy, el cap de la resistència francesa, que cinc anys després de la Guerra Civil va dirigir l’alliberament de París vestit amb el seu antic uniforme de brigadista, perquè els parisencs sabessin on havia començat de veritat la Segona Guerra Mundial.

A continuació, la documentalista i historiadora Lourdes Prades, directora de la Biblioteca del Pavelló de la República (UB), presentarà SIDBRINT.

SIDBRINT és un lloc web sobre les Brigades Internacionals. Es tracta d’un portal de la Universitat de Barcelona en el qual hi participen investigadors de diverses universitats i centres de recerca i hi col·laboren més de 50 especialistes.

Actualment, la documentació existent sobre les  Brigades Internacionals està dispersa en nombrosos arxius, biblioteques i fons particulars d’arreu del món. SIDBRINT es proposa recollir en un únic espai tota la informació disponible i documentar la història personal de cada un dels brigadistes que van venir a lluitar al costat de la República a partir de l’any 1936.

Font: Jordi Martí Rueda : Tocats pel vent. Pagès Editor

SIDBRINT Memòria Històrica Brigades Internacionals

SIDBRINT

75 aniversari de l’afusellament del President Lluís Companys

/ historiaab / Deixa un comentari

La secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès rememora la sessió sobre el “75 aniversari de l’afusellament del President Lluís Companys”

La sessió va tenir  lloc dijous dia 15 d’octubre de 2015  a la sala Oriol Bohigas a càrrec de Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i de Jordi Boixaderas, actor que va fer una lectura dramatitzada de textos del consell de guerra. Presideix l’acte Jordi Casassas, president de l’Ateneu Barcelonès.  Presenta, Joan Solé Camardons, ponent d’Història

Podeu veure el vídeo de la sessió

Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, Jordi Boixaderas, actor que va fer una lectura dramatitzada de textos del consell de guerra.

Una breu història

El 13 d’agost de 1940 va ser detingut –juntament amb el seu nebot Francesc Ballester– a La Baule-les-Pins per la Gestapo, per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l’ambaixada espanyola a França. Segons l’historiador Josep Benet, Companys no va ser detingut per la Gestapo sinó per la policia militar alemanya, és a dir, la Wehrmacht. Pedro Urraca Rendueles va ser present a l’operació de detenció del president Lluís Companys a Ar Baol-Skoubleg, a la Bretanya, li féu el primer interrogatori a la presó de la Santé de Paris i el custodià fins a Madrid.

Sigui com sigui, Companys fou portat primer a Madrid, on se li van obrir diligències per “ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya”. Després de diversos interrogatoris, el 3 d’octubre va ser traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s’ha demostrat de forma il·legal.

El dictamen de Marc Aureli Vila referent a la sentència de mort del President de la Generalitat Lluís Companys i Jover diu textualment en les seves conclusions:

“La sentència que condemnà a mort al President Companys fou una farsa tràgica i monstruosa en la qual no es respectà la llei escrita ni els Principis Generals del Dret ni el Dret de la Gent. La sentència s’ha de qualificar d’assassinat jurídic. D’aquest delicte en són responsables tots els que intervingueren en el Consell de Guerra i aquells que segrestraren el President a França i aquells que aprovaren tot els que es féu. No es tracta d’un error judicial; es tracta d’un crim dut a terme amb plena premeditació (Apartat 4rt. de l’article 412 del Codi Penal) i en menyspreu d’un home i del poble del qual, En Lluís Companys i Jover n’era el President”.

Font: Josep Maria Figueres: El Consell de Guerra a Lluís Companys. President de la Generalitat de Catalunya, Ed Proa, 1997.

El procés judicial sobre el Sis d’Octubre al President Companys

/ historiaab / 1 comentari

Ja podeu veure i escoltar la sessió per YouTube “El procés judicial sobre el Sis d’Octubre al President Companys” que tingué lloc el dia 6 d’octubre a les 19 h. a la sala Oriol Bohigas, amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador, i Jordi Boixaderas, actor. Amb una lectura dramatitzada de textos de la causa judicial. Presenta: Joan Solé, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Ver veure la sessió cliqueu aquí

Què  fou el Sis d’Octubre ? Aquell vespre, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Mobilitzà una sèrie de forces que anaven dels separatistes de les Joventuts d’Esquerra Republicana – Estat Català als d’Unió Democràtica o Palestra i als rabassaires. Però quan arribà el moment culminant d’obrir foc contra l’exèrcit espanyol, ningú no volgué ser responsable de donar l’ordre. El govern català i els sectors separatistes s’arronsaren i fugiren per les «clavegueres». Alhora, certs sectors de l’obrerisme marxista —i alguns anarquistes— cregueren veure en aquell context conflictiu el moment per iniciar la revolució social tan anhelada. Cosa que feren a mitges i sense cohesió però que anticipà molts dels escenaris de l’estiu de 1936. Però què era allò: una revolució nacionalista o una revolta social? O només era el reflex català del conflictiu context espanyol i europeu d’entreguerres?

Sovint, la premsa i els comentaristes de les tertúlies de ràdio i televisió reiteren que el nacionalisme-independentisme català està atrapat en la dinàmica del 6 d’octubre de 1934. Que les forces polítiques i socials que el lideren actualment i les que l’encapçalin en el futur no seran mai prou decidides per actuar amb fermesa en la cerca d’un horitzó inequívocament independent per a Catalunya. Però, realment, què succeí en aquella data tan recordada? És tan transcendent que ha de perdurar i condicionar el present i el futur? És un exemple o referent ineludible? Hi ha punts de connexió entre 1934 i  l’actualitat?

Font: Arnau Gonzàlez Vilalta, E. Ucelay-Da Cal i M. López Esteve: 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934, Ed. Base, Històrica Núm.119

http://www.ccma.cat/audio/embed/844638“>Entrevista amb Arnau Gonzàlez Vilalta a Catalunya Ràdio (6-10-2014)