Ja podeu veure i escoltar la sessió per YouTube “El procés judicial sobre el Sis d’Octubre al President Companys” que tingué lloc el dia 6 d’octubre a les 19 h. a la sala Oriol Bohigas, amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador, i Jordi Boixaderas, actor. Amb una lectura dramatitzada de textos de la causa judicial. Presenta: Joan Solé, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Ver veure la sessió cliqueu aquí
Què fou el Sis d’Octubre ? Aquell vespre, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Mobilitzà una sèrie de forces que anaven dels separatistes de les Joventuts d’Esquerra Republicana – Estat Català als d’Unió Democràtica o Palestra i als rabassaires. Però quan arribà el moment culminant d’obrir foc contra l’exèrcit espanyol, ningú no volgué ser responsable de donar l’ordre. El govern català i els sectors separatistes s’arronsaren i fugiren per les «clavegueres». Alhora, certs sectors de l’obrerisme marxista —i alguns anarquistes— cregueren veure en aquell context conflictiu el moment per iniciar la revolució social tan anhelada. Cosa que feren a mitges i sense cohesió però que anticipà molts dels escenaris de l’estiu de 1936. Però què era allò: una revolució nacionalista o una revolta social? O només era el reflex català del conflictiu context espanyol i europeu d’entreguerres?
Sovint, la premsa i els comentaristes de les tertúlies de ràdio i televisió reiteren que el nacionalisme-independentisme català està atrapat en la dinàmica del 6 d’octubre de 1934. Que les forces polítiques i socials que el lideren actualment i les que l’encapçalin en el futur no seran mai prou decidides per actuar amb fermesa en la cerca d’un horitzó inequívocament independent per a Catalunya. Però, realment, què succeí en aquella data tan recordada? És tan transcendent que ha de perdurar i condicionar el present i el futur? És un exemple o referent ineludible? Hi ha punts de connexió entre 1934 i l’actualitat?
Font: Arnau Gonzàlez Vilalta, E. Ucelay-Da Cal i M. López Esteve: 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934, Ed. Base, Històrica Núm.119
http://www.ccma.cat/audio/embed/844638“>Entrevista amb Arnau Gonzàlez Vilalta a Catalunya Ràdio (6-10-2014)
Secció d'Història 
“Lluís Companys: setanta-cinc anys, del silenci al reconeixement”
article de Josep M. Figueres, vocal de la Junta de Govern de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i membre de la Societat Catalana de Comunicació.
El president de la Generalitat de Catalunya fou raptat, torturat, «jutjat», condemnat i afusellat, precisament per ser-ho, per representar Catalunya, al marge de les seves condicions personals, polítiques i professionals. Ha esdevingut un element de referència d’una Catalunya que vol preservar la seva identitat davant una Castella que construeix l’Estat al seu mode i semblança, sense èxit, davant una Catalunya que resisteix l’assimilació. La cara més violenta d’aquest mode és el centralisme militar encarnat en els afusellaments del 1939 i 1940. En aquest marc, primer fou la campanya de destrucció moral de Companys com el «responsable» del conflicte i la reprovació pública de la seva figura i gestió amb la censura; posteriorment, el silenci, i actualment, la polèmica sobre les seves condicions específiques, però, no ens enganyem, amb els arguments polítics conjunturals i els esdeveniments històrics que són els que són. Al darrere hi ha una situació molt concreta: no es vol la diferència i, per tant, cal usar Lluís Companys i Jover com un simple recurs.
Continua llegint a…http://www.iec.cat/activitats/butlleti/detall_opinio.asp?id_noticies=1516&numero=201
M'agradaM'agrada