Dilluns, 12 de desembre 2022 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: Tarradellas, una certa idea de Catalunya amb Joan Esculies, historiador i autor de Tarradellas, una certa idea de Catalunya.
Presenta Joan Solé Camardons d’Amics de la Història
La tertúlia comptà amb més de trenta persones. Joan Esculies destacà vuit etapes de la llarga vida de Josep Tarradellas (1899-1988). A continuació fem un resum imperfecte de la seva intervenció de més d’una hora:
a) 1899-1930. La formació d’un polític diferent. Un polític autodidacta que és formà al CADCI i que s’acaba guanyant molt bé la vida com a viatjant de comerç. Coneix a Antònia Macià i Gómez amb qui festejarà i es casarà. És un gran organitzador que ho classifica tot i a tothom en fitxes. La seva formació i visió comercial, l’aplicarà a la política: “La política és el tracte del homes”. El 1927 es casa i el 1928 neix la seva filla Montserrat Tarradellas i Macià amb síndrome de Down. Això el marcarà de per vida. La Montserrat és alhora la persona més important per a ell, i també serà el factor que el farà sortir de casa i entrà a la política d’una manera plena i intensa totes les hores del dia, intentant “fugir” de casa. Molta gent creia que Tarradellas era solter.
b) 1931-1936. La conversió de self-man en polític. Fa una progressió política meteòrica i esdevé diputat d’ERC i secretari del President Francesc Macià. Però aviat tenen una forta discrepància i amb el lluhins o grup de l’Opinió se separen d’ERC i formen el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE) coneguts com els “panarres” per les seves sigles. Els fets del 6 d’octubre de 1934, en què no hi participa activament, suposen per a Tarradellas un punt d’inflexió, d’un error que sempre té present i que cal evitar. Catalunya i el govern de Catalunya ha de tractar directament amb el Govern d’Espanya, sense intermediaris de tu a tu i no intentar mai “arrreglar” els assumptes espanyols. Tarradellas, no és un separatista, no és un federalista, no és un confederalista, no és tampoc un regionalista, ni un autonomista, és un nacionalista que cada moment històric, vol i lluita pel màxim autogovern de Catalunya. Tarradellas amb Macià aprèn aviat la importància de la imatge en política. Ell mateix acabarà sent un polític amb una bona planta, elegant i que alguns començarien a imitar amb els seus vestits de gris tarradellas.
c) 1936-1938.Polític de Guerra i de Revolució. Amb 40 anys, Tarradellas assoleix personalment i també el Govern de Catalunya, el màxim autogovern, a la pràctica, confederat amb la República espanyola. Durant la guerra reconquereix el poder arrabassat amb la retallada de l’Estatut que havien fet les Corts espanyoles. Entre altres temes, incauta el fons del banc d’Espanya i dirigeix les indústries de Guerra. Té molta més bona afinitat amb els anarquistes de la CNT que amb els comunistes del PSUC amb qui creu que estats subordinats al PCE.
d) 1939-1944. La gestió de la derrota. Tarradellas intenta reorganitzar ERC que tenia els seus quadres i militants dispersos entre Mèxic i arreu de França. Fa una munt de viatges per Europa per recomposar ERC i donar suport a tots els seus militants i quan cal i pot amb ajuda econòmica. Josep Irla esdevé, sense gaire convenciment personal, president de la Generalitat a l’exili. Per a Irla en paraules seves “El càrrec de president de la Generalitat és un fardo“. Entre 1942-44 viu a Suïssa i neix el seu fill Josep Tarradellas i Macià, és un fill no esperat, amb qui no va tenir mai una relació bona, tampoc dolenta. Finalment l’octubre de 1944 pot marxar de Suïssa i torna a París.
e) 1945-1954. Recompondre ERC i cap a la Presidència. En acabar la segona Guerra Mundial, Tarradellas reapareix i reorganitza de nou ERC i prova diferents estratègies que no acaben de funcionar (la Solidaritat Catalana, formació d’un Govern a l’exili i altres) i apareix el problema amb els bascos. La Generalitat està econòmicament ofegada. Havia hagut de tornar al govern de la República el fons que administrava, mentre que el govern basc no ho va fer. Des de 1952, és de facto el president de la Generalitat. Irla fa temps que ho vol deixar per motius de salut i de cansament.
f) 1954-1977. Consolidar la presidència (1954-1959), Lligar-se a l’interior i amb nous actors (1960-1969), Aconseguir el reconeixement i fer el camí (1970-1977) i el Retorn (1977)
Aquesta llarga etapa amb diversos subperíodes, suposen la seva elecció i consolidació com a president de la Generalitat, amb una intensíssima vida política amb dotzenes de viatges per Europa i Amèrica i milers de cartes, sempre amb l’objectiu de preservar la institució de la Generalitat, no només des del punt de vista simbòlic. sinó també real, però lligat amb l’interior. Per això no fa mai un govern de la Generalitat a l’exili com els bascos o els republicans espanyols. I manté relacions amb l’exili mexicà, i sobretot amb diferents actors catalans i espanyols (Jaume Vicens Vives, Domingo Valls Taberner, Manuel Ortínez, Duran Farell, Carles Sentís, Jordi Pujol, Josep Maria Bricall, Jaume Ros Serra, Frederic Rahola, Joan Sauret, Humbert i Víctor Torres, Heribert Barrera, Carles Martí Feced, Baltasar Porcel, Antoni Gutiérrez, Verde i Aldea, Serra i Moret, Pallach, Joan Reventós, Adolfo Suárez i un llarg etcètera)
g) 1978-1980. Un altre cop al capdavant del govern, 1978-1980
Tarradellas fa un govern d’unitat i intenta omplir de contingut la Generalitat, amb la figura de Jordi Pujol que emergeix i que clarament no es refia de Tarradellas. Alguns esdevenen tarradellistes sense que hi hagi un partit, ni ERC, tarradellista.
h) 1981-1988. Després del Govern, Tarradellas continua fent política
S’aguditzen les relacions amb Jordi Pujol i es declara contra la LOHAPA i les 17 autonomies. Els socialistes reclamen la seva figura. De fet és una veu que ningú fa callar. Fins hi tot Obiols podria semblar un candidat tarradellista.
Tarradellas, una certa idea de Catalunya
La trajectòria personal i política del president Josep Tarradellas ja té el llibre que es mereix. L’historiador Joan Esculies ha escrit una biografia exhaustiva i perspicaç, més enllà d’interessos partidistes. El treball d’Esculies permet conèixer l’evolució de Tarradellas a partir de les coincidències i discrepàncies amb figures com Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, l’abat Escarré, Josep Benet, Jordi Pujol, Adolfo Suárez o el rei Joan Carles. A la vegada, el text permet un recorregut per la història del catalanisme i la relació entre Catalunya i Espanya al llarg del segle xx.
Per primera vegada es fa evident quina era la filosofia del tarradellisme i el perquè de les seves opcions, que han generat tanta controvèrsia. Esculies aporta nova informació sobre episodis com la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, la Guerra Civil, la seva elecció com a president el 1954, els intents de venda del seu arxiu, el retorn a Catalunya, el 23-F, etc. I finalment, el lector té a les mans un manual de política i gestió governamental a partir de les idees, les reflexions i la praxi d’una de les figures polítiques més eminents i polèmiques de la història de Catalunya.
Joan Esculies
Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és escriptor i historiador. Ha publicat biografies, assaigs i articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle xx. L’any 2018 va rebre el premi Gaziel de Biografies i Memòries per Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Exerceix de professor a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i a la Universitat Oberta de Catalunya i escriu a La Vanguardia.
Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas per la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès ha preparat el Centre d’Interès sobre Josep Tarradellas.
Ja està exposat a biblioteca i confiem que serà de l’interès dels socis.
Dilluns 7 de novembre de 2022 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la sessió Ventura Gassol. Una biografia política. El tertulià convidat fou Manuel Pérez Nespereira, historiador, ateneista i autor de Ventura Gassol. Una biografia política.
Joan Manuel Tresserras, escriptor, assagista i president de la Fundació Jose Irla, editora de l’obra participà també a la tertúlia i en va fer la seva presentació.
La tertúlia compta amb el suport de la Fundació Irla, que lliurà alguns exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la Història.
Modera la tertúlia: Joan Solé Camardons
Inscripció obligatòria a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Ventura Gassol i Rovira (1893-1980)
Una biografia política
Ventura Gasol i Rovira (La Selva del Camp, 1893 – Tarragona, 1980) inicia de ben jove un sòlid compromís amb el catalanisme polític i cultural, com a propagandista i activista i com a notable poeta. Exiliat arran de la Dictadura primoriverista, s’alia a Estat Català̀, esdevé́ un dels lloctinents de Francesc Macià̀ i participa en la insurrecció́ de Prats de Molló́, acompanyant posteriorment el líder separatista en el seu periple americà̀.
Retornat a Catalunya participa en la fundació́ d’Esquerra Republicana i en l’adveniment de la República i la Generalitat de Catalunya. Com a conseller d’Instrucció́ Pública i de Cultura promou una obra de govern que continua, actualitza i amplia l’endegada per la Mancomunitat, malgrat el convuls període en la qual es desenvolupa. Empresonat amb tot el Govern arran els Fets d’Octubre de 1934, reprèn la tasca de conseller arran la victòria del Front d’Esquerres del 1936, per a tot seguit afrontar durant la Guerra Civil el salvament de vides i patrimoni abans d’haver d’exiliar-se per les amenaces dels incontrolats. Allunyat de la primera línia política, viu un segon exili a cavall de França i Suïssa fins el seu retorn a Catalunya, a la del franquisme, per a morir-hi en pau.
Barcelona, 16 d’octubre de 1936. Festival al Teatre Olympia, en honor als mariners del Zirianin, el vaixell soviètic arribats dies abans amb un carregament de queviures per la ciutat. D’esquerra a dreta: el consol Vladimir Antónov-Ovséienko, Josep Tarradellas i Ventura Gassol. Agustí Centelles /CDMH. Fundació Josep Irla
Manuel Pérez Nespereira
Doctor en Història Contemporània de Catalunya, especialista en la figura d’Enric Prat de la Riba, el primer terç del segle XX a Catalunya i el catalanisme d’aquest període.
Autor de més de mitja dotzena d’obres, entre les quals: Prat de la Riba, nacionalisme i formació d’un estat català; La secessió catalana; La Ciutadella; Jaume aiguader, la nació popular.
Ha publicat en revistes especialitzades i genèriques, i al costat de l’obra individual ha col·laborat en un bon nombre d’obres col·lectives.
Una breu selecció d’articles de revistes: La crisi de la fi de segle a l’Ateneu barcelonès; La primera crisi positivista a l’Ateneu Barcelonès (1877-1878); Precedents de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860); La recepció de la cultura i el pensament europeus a la Catalunya de la Restauració. L’Ateneu Barcelonès i la seva biblioteca com a vehicles de recepció, assumpció i difusió; L’Ateneu Barcelonès i Josep Pla. Dues actituds davant la lluita social. Més informació aquí.
Dijous 20 d’octubre a les 18.30 h a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Hilda Agostini: una mestra republicana, protestant, maçona i socialista a càrrec de Cèlia Cañellas Julià, historiadora i Rosa Toran Belver, historiadora; ambdues coautores de Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, edicions 62.
Presenta: Josep Sauret, membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Cèlia Cañellas Julià i Rosa Toran Belver, autores de la biografia de Hilda Agostini; Josep Sauret de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. 20 d’octubre de 2022. Foto JSC.
Una biografia singular
La biografia de Hilda Agostini (Tarragona 1890-Paris 1976), filla d’un pare d’origen italià, esdevé singular per la seva formació en els àmbits del protestantisme i per la trajectòria que la conduí al compromís polític i a la integració en els cercles maçònics. En aquests àmbits es forjà el seu esperit profundament republicà i laic i el seu compromís en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal.
Exercí de mestra a l’escola pública barcelonina, on acabà per dirigir l’Escola Montessori, i també a l’Escola del Treball. Amiga de Marcel·lí Domingo, milità en el Partit Republicà Radical Socialista, a Izquierda Republicana i en els anys de guerra, al PSUC, destacant per la seva labor de propaganda en mítings i en les seves col·laboracions a la premsa.
Des de l’exili al sud de França col·laborà en la tasca d’ajut als refugiats, continuada a Paris des de les oficines de la CIMADE, ONG francesa fundada al començament de la Segona Guerra Mundial per grups d’estudiants protestants francesos, en particular l’activista cristiana i membre de la Resistència francesa Madeleine Barot, per donar assistència i suport a les persones desarrelades per la guerra, en primera instància els que van ser evacuats de les províncies franceses d’Alsàcia i Lorena situades a la frontera amb Alemanya.
En resum, la biografia de Hilda Agostini és singular per la seva formació i la seva trajectòria, com a dona d’esperit profundament laic, compromesa i entestada en la lluita per deslliurar la dona de la influència eclesial i patriarcal, a més de la seva dedicació al magisteri, la integració en una lògia maçònica i el seu compromís polític.
Les autores del llibre Hilda Agostini: les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona, Cèlia Cañellas i Rosa Toran, a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Foto Natàlia Costa / ACN
Rosa Toran (1948) és doctora en Història i ha estat professora d’història en diversos instituts de batxillerat. Becada per l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Jaume Bofill, l’any 1988 obtingué la Borsa d’Estudis Agustí Duran i Sanpere dins els Premis Ciutat de Barcelona, i el 2015 fou guardonada amb el Premi Bages de Cultura d’Òmnium Cultural. Com a autora, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, ha divulgat estudis i publicacions sobre la política escolar de l’Ajuntament de Barcelona, el personal polític (1875-1931), la representació de la dona en els consistoris durant la Segona República i el paper de les dones durant la Guerra Civil a la rereguarda. Exvicepresidenta de l’Amical de Mauthausen i altres camps i responsable d’arxius i publicacions, ha comissariat exposicions i ha escrit llibres i articles sobre la deportació republicana als camps nazis.
A l’Ateneu Barcelonès va ser la tertuliana convidada d’Amics de la Història a la tertúlia: Josep Miret Musté (1907-1944). Un conseller executat pel nazisme, que podeu veure aquí
Dilluns 3 d’octubre a les 17 h tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana.
La Tertúlia tingué lloc al passeig central de les Rambles, (Les Rambles, 128 Barcelona) i comptà amb la col·laboració deLínia Cultura Rambles. L’espai acotat disposava de cadires, micròfons i de tota la logística i seguretat, en un indret històric davant mateix del Cafè Moka. Hi assistiren una trentena llarga de persones a més de tots els vianants i tafaners que escoltaren la tertúlia
Els tertulians convidats foren Isidre Surroca, coautor de Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana i Imma Cabré escriptora i autora de la novel·la històrica Els Senyors del poder.
La Tertúlia comptà també amb el suport de la Fundació Irla, editora de la biografia de Nativitat Yarza que lliurà una dotzena d’exemplars de l’obra als assistents a la tertúlia d’Amics de la història a les primeres persones inscrites a la Tertúlia.
Presentà la tertúlia: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.
Joan Solé Camardons en nom d’Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès informà sobre el 150è aniversari del naixement de Nativitat Yarza i reivindicà les Rambles com a espai cívic i de cultura de tot el veïnat, les entitats barcelonines i tota la ciutadania. La tertúlia de l’Ateneu Barcelonès s’inscriu com una activitat Àgora tertúlia del projecte Línia cultura Rambles.
Isidre Surroca, historiador i biograf de Nativitat Yarza, destacà els moments més importants de la llarga trajectòria de la primera alcadessa elegida per sufragi universal.
Imma Cabré, escriptora, explicà l’origen de la seva novel·la “Els senyors del Poder” inspirada en el personatge. També llegí un fragment del míting que suposadament Nativitat Yarza feu per a la seva elecció com a alcaldessa. I finalment recreà el dia que passejà per les Rambles en motiu de la recepció oficial que li oferí el president Companys.
Al final el públic assistent, feu diverses preguntes als dos tertulians ponents i van reivindicar el paper del personatge com a mestra, alcaldessa i miliciana per la llibertat i educació de tota la ciutadania.
Imma Cabré, Joan Solé Camardons i Isidre Surroca. Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès, 3 d’octubre de 2022, en motiu del 150 aniversari de Nativitat Yarza
Antoni Dalmau i Isidre Surroca: Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana
Nativitat Yarza. Una biografia
Nativitat Yarza i Planas (Valladolid, 1872 – Tolosa de Llenguadoc, 1960), criada a Barcelona, fou una mestra amb un marcat compromís laïcista i feminista que la portà a militar en partits polítics republicans i esdevenir la primera alcaldessa electa de la història de Catalunya, el gener de 1934 a Bellprat, per Esquerra Republicana. Amb l’esclat de la Guerra Civil s’allistà a la Columna del Barrio, vinculada a la UGT i el PSUC, i durant uns mesos esdevingué miliciana al front d’Aragó. Retornada a la rereguarda dirigí el Grup Escolar Lina Òdena de Barcelona en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada, fins que la derrota republicana la portà a l’exili. A França va mantenir el seu compromís republicà, es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista i va morir en condicions molt precàries, en el més absolut dels oblits.
Barcelona, 12 de febrer de 1934. Joan Tauler, Josep Tomàs i Piera, Nativitat Yarza, Lluís Companys i Francesc Riera a la recepció oferta pel president de la Generalitat a l’alcaldessa de Bellprat. Foto Carlos Pérez de Rozas / AFB.
Una novel·la sobre Nativitat Yarza
L’argument de la novel·la d’Imma Cabré, Els senyors del poder, alterna l’època de Nativitat Yarza i una ficció política coincidint amb unes eleccions a la presidència de la Generalitat. El punt de connexió de les dues èpoques és la Margarida i Sira, la seva néta que treballa en una empresa de publicitat que porta la campanya de Pere Pau Aligó, candidat a la presidència de la Generalitat.
Imma Cabré: Els senyors del poder
Biografia de Nativitat Yarza editada per la Fundació Irla
L’Ajuntament de Barcelona, en complicitat amb els agents culturals implantats al territori com l’Ateneu Barcelonès, promou un ambiciós projecte de dinamització cultural de la Rambla barcelonina i els seus entorns. El programa, integrat en el pla de Transformació de la Rambla traçat per l’equip KM0 i reenfocat en el context covid, porta el nom genèric d’Àgora Rambles, un paraigües que aixopluga diferents programacions culturals a la via pública amb l’objectiu de revitalitzar l’emblemàtic passeig i reconnectar-lo amb el veïnat de la ciutat.
Dilluns 13 de juny de 2022 a les 17.00 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la sessió Catalanes i catalans a Mèxic al llarg de la història. Comptarem com a tertulians convidats: Gemma Domènech, historiadora, autora i promotora de l’obra Segundo diccionario de los Catalanes de México, i Salomó Marquès historiador i coautor de la mateixa obra.
Presenta la tertúlia: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.
Inscripció a: amicsdelahistoria2015@gmail.com
Segundo Diccionario de los Catalanes de México
La Tertúlia Amics de la Història tindrà com a eix temàtic la presència dels catalans i de les catalanes a Mèxic al llarg de la història a partir de les biografies recollides al Segundo diccionario de los Catalanes de México, un recull ordenat alfabèticament amb 2.637 entrades de biografies de persones catalanes a Mèxic des del segle XVI fins als nostres dies i que van deixar una empremta a l’àmbit de les ciències, la política, les arts, l’empresa privada o l’acadèmia.
El Segundo diccionario té almenys dos antecedents successius. El primer es titula Diccionari dels catalans d’Amèrica, la presentació del qual al Col·legi de Jalisco dels seus quatre toms molt ben editats, el 1992, va donar lloc que es concertés la realització d’un Diccionario de los catalanes de México que, a banda de traduir a l’espanyol tot el que fa referència a Mèxic, ho va augmentar de manera considerable i, el 1996, en publicar-se, va merèixer el premi “Joan B. Cendrós”.
Amb els anys va augmentar molt la informació i va donar lloc a aquest segon diccionari molt més ric que l’anterior i que comprova que la presència catalana a Mèxic és més gran del que s’havia suposat.
La història compartida entre Catalunya i Mèxic, així com dels milers de catalans que han viscut o viuen en aquest país llatinoamericà, fan necessari conèixer els llaços culturals d’ambdós països, segons l’historiador José María Muriá a la ciutat de Guadalajara, capital de l’estat mexicà de Jalisco. Muriá es va referir així a una iniciativa del Col·legi de Jalisco per editar publicacions que reforcin aquest llaç. “La vocació que té el Col·legi de Jalisco per incrementar i recuperar les relacions amb Catalunya són part d’aquesta intenció”. Muriá, de pares catalans, ens recorda que hi ha una llarga història compartida entre Catalunya i Mèxic des del segle XVIII fins a l’actualitat. Per això, el diccionari és un text inacabat ja que van quedar alguns noms fora, malgrat l’esforç per incloure la major quantitat de personatges dels quals es té informació.
Aquesta segona edició del primer diccionari publicat el 1996 inclou també una llista de professors i acadèmics catalans exiliats després de la Guerra Civil, el 1939, juntament amb 10.000 persones més. Alguns d’aquests personatges destacats són Pelegrí Clavé, que va ser director de l’Acadèmia de Sant Carles de la Ciutat de Mèxic i Jaume Nunó, coautor de l’himne nacional mexicà.
L’historiador de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic Luis Muñoz Oliveira destacà que el diccionari té un impacte tant per als mexicans, que podran reconèixer la història de certs personatges, com per als catalans, que aconsegueixen identificar el camí que han recorregut els seus familiars i coneguts.
Notes biogràfiques de catalans i catalanes a Mèxic
Hem fet una brevíssima selecció de 18 dones i de 18 homes que es van haver d’exiliar a Mèxic. Molts d’ells amb una carrera política i professional de primer ordre. I en el cas de les dones, a més com diu Gemma Domènech, van patir un exili a l’ombra. La prova és que la majoria dels homes són coneguts i reconeguts per a la població, no és així per a les dones.
Margarita Abril i Gonzàlez (Argentona, 1910 – Mataró, 2003). Obrera tèxtil. Dirigent de Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC). Voluntària al front d’Aragó. Membre del Comitè Central i el Comitè Executiu del PSUC. Imatge: https://www.realitat.cat/
Maria Lluïsa Algarra i Coma (Barcelona, 1916 – Ciutat de Mèxic, 1957). Jutgessa, la primera dona jutge a l’Estat espanyol), periodista i autora de teatre. Imatge: https://www.lapajareramagazine.com/
Emma Alonso i Fernández (Barcelona, 1914 – Ciutat de Mèxic, 2000). Actriu, primera dama de teatre, actuà en obres de Josep Maria de Sagarra als teatres barcelonins. Militant d’ERC. Imatge: http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/autoridad/125573
Josep Andreu i Abelló (Montblanc, 1906 – Barcelona, 1993). Advocat i polític. President del Foment Nacionalista Republicà de Reus (1930), cofundador d’ERC (1931), diputat al Parlament (1932), President de l’Audiència de Barcelona (1936), President de l’Ateneu Barcelonès (1936 i de nou 1977-1985). Diputat a Corts constituents pel PSC (1977). President de l’Assemblea de Parlamentaris (1978). Milità a ERC i a PSC-Congrés. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/
Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 1912-2000) conegut com a Tísner. Escriptor, periodista, escenògraf, traductor, caricaturista i pintor. Imatge: https://www.enciclopedia.cat/
Dolors Bargalló i Serra (Barcelona, 1902 – Ciutat de Mèxic, 1980). Militant d’ERC, activista a favor de la participació de les dones a la política. Va presidir la Unió de Dones de Catalunya. Imatge: https://www.esquerra.cat/ca/inici
Margarita AbrilMaria Lluïsa AlgarraEmma AlonsoJosep Andreu i AbellóAvel·lí Artís i GenerDolors Bargalló i Serra
Pere Bosch i Gimpera (Barcelona 1891 – Ciutat de Mèxic, 1974). Prehistoriador i arqueòleg. Primer rector de la UAB (1933-1939). Catedràtic de la UNAM, cap de la divisió de Filosofia i Lletres de la UNESCO (1948-1952). Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/Main_Page
Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 – 1994). Escriptor, contista, periodista i dibuixant. Retornà el 1962. Imatge: https://www.enciclopedia.cat/
Assumpció Casals i Rovira (Barcelona, 1896 – 1975). Actriu i empresària teatral. Dama indiscutible de l’escena a Barcelona i Madrid abans de la Guerra. Imatge: http://www.cdmae.cat/fons-assumpcio-casals/
Joan Comorera i Soler (Cervera, 1894 – Burgos, 1958). Polític, diputat al Parlament, Conseller d’Economia i Agricultura, secretari general del PSUC (1936-1949) fins que fou expulsat. Jutjat pel franquisme el 1954, mort a la presó de Burgos. Imatge: Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/60990/1/comorera_MB.jpg
Pere Bosch i GimperaPere Calders i RossinyolMontserrat Callicó i GalletJosep Carner i Puig-OriolAssumpció Casals i RoviraJoan Comorera i Soler
Emília Guiu i Estivella (Manresa, 1920 – San Diego, California, 2004). Actriu que interpretà més de 50 pel·lícules a Mèxic. Va treballar al costat dels artistes més destacats del cinema mexicà, com Pedro Infante, amb qui va protagonitzar Angelitos Negros (1948), una de les seves millors pel·lícules. Imatge: web heraldodemexico.com.
Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Ciutat de Mèxic, 1944). Advocat, polític, conseller de la Generalitat de Catalunya i ministre del govern espanyol republicà. Membre del nucli fundacional d’ERC. Imatge: https://www.esquerra.cat/ca/inici
Jaume Miravitlles i Navarra (Figueres, 1906 – Barcelona, 1988). Enginyer, polític i escriptor. Milità a Estat Català, BOC, ERC i CDC. Comissari de Propaganda de la Generalitat. Autor prolífic d’articles i llibres. Imatge: https://memoriaesquerra.cat/biografies/miravitlles-navarra-jaume
Josep Moix i Regàs (Sabadell, 1898 – Praga, 1973). Teixidor i polític comunista, secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1949-1965), alcalde de Sabadell (1936-1938), director general de Treball i ministre de Treball al govern espanyol. Imatge: https://dbe.rah.es/biografias/25549/jose-moix-regas
Carme Cortès i LladóJoan García OliverEmília Guiu i EstivellaJoan Lluhí i VallescàJaume Miravitlles i NavarraJosep Moix i Regàs
Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 – Ciutat de Mèxic, 1961). Polític i escriptor, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Congrés dels Diputats per Acció Catalana Republicana i Ministre d’Economia del govern republicà. Imatge: https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Luis_Nicolau_d%27Olwer
Pere Pagès i Elies; conegut com a Víctor Alba. (Barcelona, 1916 – Sant Pere de Ribes, 2003). Escriptor, assagista, periodista i polític. Milità al BOC i al POUM. Imatge: https://en.wikipedia.org/wiki/File:V%C3%ADctor_Alba.jpg
Serafina Palma Delgado (Còrdova, 1907 – Ciutat de Mèxic, d.1970). Metgessa, s’afilià a la UGT, a Mèxic desenvolupà una llarga carrera acadèmica a l’Instituto Politécnico Nacional i a la Escuela Nacional de Ciencias Biológicas. Imatge: Galeria de Metges Catalans: https://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDEH
Adela Ramon i Lligé (Barcelona, 1901 – Ciutat de Mèxic, 1992). Administrativa al Museu d’Arqueologia i després, arqueòloga. Militant d’Acció Catalana Republicana. Premi “Josep Maria Batista i Roca” per la seva tasca de projecció exterior de la cultura catalana. Imatge: http://blog.mac.cat/fent-historia-del-museu-el-cas-dadela-ramon-lligue/
Llibertat Ródenas i Rodríguez (Xera, País Valencià, 1892 – Mèxic, 1970). Militant anarcosindicalista i oradora. Voluntària a la columna Durruti al front d’Aragó. Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México
Joan Sales i Vallès (Barcelona 1912-1983). Escriptor, poeta, traductor i editor. La seva obra més coneguda és la novel·la Incerta glòria. Director d’editorial Ariel i fundador del Club Editor. Imatge: https://www.escriptors.cat/autors/salesj/biografia-joan-sales
Marcel·lí Perelló i DomingoAurèlia Pijoan i QuerolAdela Ramon i LligéLlibertat Ródenas i RodríguezJoan Sales i VallèsJaume Serra i Hunter
Maria Soteras i Maurí. (Barcelona, 1905 – Ciutat de Mèxic, 1976). Advocada. Primera dona que es va llicenciar i doctorar en dret per la Universitat de Barcelona i primera dona membre del Col·legi d’Advocats d’aquesta ciutat (1927). Imatge: Arxiu Segundo diccionario de los Catalanes de México
ElionorVinyerta i Cuartero (Barcelona, 1893 – Ciutat de Mèxic, 1967). Actriu. Militant d’ERC. Activa propagandista del sufragi femení. Membre del Comitè Executiu de la Unió de Dones de Catalunya (1937-1939). Imatge: https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/02/22/elionor-vinyerta/
Joaquim Xirau i Palau (Figueres, 1895, Ciutat de Mèxic 1946). Filòsof, professor de la UNAM i autor d’una vintena de llibres de filosofia. L’Ateneu Barcelonès convocà, entre els anys 1989 i 2000, el premi d’assaig Joaquim Xirau. Imatge: https://www.catedraferratermora.cat/simposis/en/xirau/
Maria Soteras i MauríJordi Tell i NovellesMaria dels ÀngelsVayreda i TrullolElionorVinyerta i CuarteroJosep Maria Xammar i SalaJoaquim Xirau i Palau
Més informació
DOMÈNECH I CASADEVALL, Gemma. “L’exili a l’ombra”, La República. núm. 175, 25.setembre – 1.octubre de 2021, pp. 30-37.El podeu llegir aquí
Les dones han quedat sovint en el segon pla de la història, i l’exili republicà n’és un exemple, amb centenars de protagonistes femenines ara recuperades en el Segundo Diccionariode los Catalanes de México.
DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2018). “Artistas republicanas en el exilio mexicano”. Manuel Alcántara, Mercedes García Montero y Francisco Sánchez López (Coords.), Arte. Memoria del 56.º Congreso Internacional de Americanistas. Salamanca, ed. Ediciones Universidad de Salamanca, 2018. ISBN 978-84-9012-916-6, p. 309-313 / DOI: http://dx.doi.org/10.14201/0AQ0251_3 / https://edicionesusal.com/obra/978-84-9012-916-6/
DOMÈNECH CASADEVALL, Gemma (2019). “Dibujando en el Olvido. Artistas republicanas en el exilio mexicano: Carme Millà, Mercè Casals y Montserrat Callicó”, CABAÑAS BRAVO, Miguel (ed) Identidades y tránsitos artísticos en el exilio español de 1939 hacia Latinoamérica. Madrid, ed. Doce Calles. ISBN 978-84-9744-252-7 p.217-234.
DOMÈNECH, Gemma; RIBERA, Carles. “Republicanas catalanas en México: por el exilio hacia el olvido” Mujeres en el Exilio Republicano de 1939 (Homenaje a Josefina Cuesta). Madrid, Ministerio de la Presidencia, Relaciones con la Cortes y Memoria Democrática – Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2021. ISBN 978-84-7471-155-4. Pàg. 339-350
MURIÀ, José M. : Catalans a Mèxic. Cinc segles de presència irrenunciable; Pagès editors, 2008, 88 pàg. Sinopsi: Se centra en la presència catalana en aquest país, sobretot a partir de 1937, com a conseqüència de la diàspora que es produí arran de l’alçament militar feixista contra la República espanyola i la seva posterior victòria. Però també rastreja la seva presència en altres èpoques històriques, com la conquesta. I és que José M. Murià, descendent de catalans, pretén dues coses amb aquesta obra: primer, conscienciar del paper que els catalans han jugat en la formació de la nació mexicana; i segon, conscienciar Catalunya del seu passat emigrant i recordar la solidaritat de la diplomàcia mexicana en moments difícils. Com diu l’autor: “el pòsit que han deixat aquests quatre segles i mig […] podria aprofitar-se molt més pels homes i les dones que avui viuen aquí i allà, tot fomentant un especial apropament que aniria bé a tothom.”
MURIÀ, José M. : Catalans a Mèxic. Cinc segles de presència irrenunciable
FUNDACIÓ JOSEP IRLA: Esquerra a Mèxic (1941-1980), edició corregida i ampliada (electrònica): desembre 2016; Coordinació editorial Josep Vall; Coordinació de la Recerca Històrica a Mèxic, José Maria Murià. Lluny del país a causa de l’exili, tres-cents catalans i catalanes van donar vida a Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic durant quatre llargues dècades. Aquest llibre vol retre homenatge al compromís militant d’aquella generació dels conciutadans, que mentre somniaven amb la tornada a casa, recreaven a 10.000 quilòmetres de distància de la seva llar nacional, la llengua i la cultura que els identificava i els ideals que els unien. El podeu llegir aquí
MARIA COLL: “L’organització de l’exili català a Europa i Amèrica”, Sàpiens. Història dels milers d’exiliats republicans que, a partir del 1939, van anar a França, Anglaterra, Mèxic, la República Dominicana o Xile. Article de la revista Sàpiens que podeu llegir aquí
Dilluns 7 de març de 2022 a les 17:00 – 19:00 a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia “Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador i professor de la UAB.
Presenta: Joan Solé Camardons coordinador d’Amics de la Història.
Llibre de referència: Arnau Gonzàlez i Vilalta: Cataluña en la crisis europea 1931-1939. ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?, Ed Milenio, 2021, 650 p. [Disponible a la Biblioteca de l’AB].
Quin paper va jugar Catalunya durant la crisi europea dels anys trenta? Fou una època convulsa en què el relat internacional sempre va tindre present la realitat catalana. Entre fets i rumorologia, el cas és que Catalunya va estar en boca dels uns i dels altres com a possible moneda de canvi, com a singularitat territorial i com a excepció mediterrània que podia jugar a favor i a la contra dels distints interessos estatals [Entrevista de Manuel Lillo a Arnau Gonzàlez Vilalta a El Temps, 09.07.2021]
Arnau Gonzàlez Vilalta i Joan Solé Camardons, Tertúlia 7 de març de 2022
Sinopsi
Catalunya era el centre d’Espanya i Barcelona la seva “autèntica” capital? És possible interpretar i analitzar la història de l’Espanya republicana (1931-1939) sense situar el focus als vaivens polítics, socials i culturals catalans? La resposta és simple i inequívoca: no. Això és el que desprèn d’un estudi exhaustiu dels informes diplomàtics i de la premsa mundial d’aquells anys fulgurants. De la mirada estrangera sobre Espanya i de com aquesta va ser transmesa als governs i a les opinions públiques. I és que durant la convulsa dècada dels anys trenta del segle XX, mentre Europa s’embrancava en els prolegòmens de la II Guerra Mundial, alguns escenaris perifèrics van gaudir d’un protagonisme inesperat. Perquè a Catalunya hi havia dos grans focus d’inestabilitat que podien fer esclatar Espanya: el catalanisme governamental potencialment independentista i l’obrerisme anarquista. Perquè la política catalana, més enllà d’Espanya, era política europea i es va interpretar així.
El llibre d’Arnau Gonzàlez Vilalta és el resultat d’un treball de documentació minuciós en diversos arxius europeus i americans. Però també suposa una mirada fresca i suggerent al panorama historiogràfic. És molt més que una història de Catalunya en el context europeu. Catalunya o Barcelona? És una pregunta que el llibre deixa oberta. En resum, una història cultural de la política internacional, amb un toc diplomàtic i una dimensió transnacional.
(Del pròleg de Xosé Manoel Núñez Seixas)
Arnau Gonzàlez i Vilalta
Professor del Departament d´Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca PICEC. Autor d’una vintena de monografies, s’ha especialitzat en el període la II República Espanyola i la Guerra Civil en el context de l’Europa d’entreguerres, a l’estudi del nacionalisme català als segles XX-XXI, la diplomàcia i, des del 2018, a la història de la fotografia a través de l’obra d’Antoni Campañà. En aquests moments, la seva investigació se centra en l’estudi de la diplomàcia europea i llatinoamericana, així com en la mirada francesa a la Catalunya franquista. Actualment, treballa en una obra sobre el món dels anys trenta a través de la diplomàcia argentina i en diversos projectes d’història de la fotografia.
Xavier Graset conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador. Més 324, 15/10/2021
Referències sobre la temàtica de la tertúlia
Arnau Gonzàlez i Vilalta: “La por dels cònsols davant la Catalunya soviètica” a Història Mundial de Catalunya, dirigida per Borja de Riquer, 2018, Edicions 62, [746-753]
Arnau Gonzàlez i Vilalta:Cataluña bajo vigilància. El consulado italiano y el fascio de Barcelona, 1930-1943. València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 377 p. [BAB].
Arnau Gonzàlez i Vilalta: Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa, diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil, Ed. Base, 2015, 551 p. [BAB].
Arnau Gonzàlez i Vilalta: Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939) Barcelona, Memorial Democràtic, 2017, 301 p. [BAB].
Josep Puigsech Farràs: Falsa Leyenda Del Kremlin. El consulado y la URSS en la guerra civil espanyola, Ed. Biblioteca Nueva SL, 2014. 312p.
Més informació
Arnau Gonzàlez Vilalta ens presenta l’assaig “Cataluña en la crisis europea (1931-1939)”. Xavier Graset conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador. Més 324, 15/10/2021.
Manuel Lillo entrevista a Arnau Gonzàlez i Vilalta: «Als trenta hi havia la percepció que Catalunya no permetria la tranquil·litat d’Espanya» El Temps, 09.07.2021
Ressenya de Josep Sauret del llibre Cataluña en la crisis europea (1931-1939). ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea? a Blog Gaudir la Cultura, 6 febrer de 2022.
Dilluns 8 Novembre de 2021 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la tertúlia: La premsa i la Segona República, el cas del diari El Diluvio, amb Gil Toll, periodista i professor associat a la UAB i autor del llibre “El Diluvio”, la prensa y la Segunda República.
Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història
La Premsa i la Segona República, el cas del diari El Diluvio
La premsa va ser decisiva en la proclamació de la República a Espanya amb la creació d’un ambient polític de crítica a la monarquia que es va aguditzar l’any 1930. Un cop assolit el canvi de règim, els diaris van viure un gran auge de vendes per l’interès del públic en l’esdevenidor polític. Conscients del poder de l’opinió pública, els sectors dretans es van moure amb rapidesa per guanyar posicions en l’àmbit de la premsa amb operacions de compra de destacades capçaleres.
A Barcelona, el diari republicà de referència era El Diluvio, nascut el 1858 sota el nom d’El Telégrafo. Defensava el republicanisme federal, però a les seves pàgines també es donava bona acollida a les reivindicacions obreres i hi havia punts de contacte amb totes les forces progressistes de l’època i les expressions culturals d’avançada, com la maçoneria o l’esperanto.
El Diluvio va veure en Esquerra Republicana i Francesc Macià l’opció adequada per aconseguir la República Federal i transformar el país. Va ser l’únic diari que va donar suport a aquesta candidatura a les eleccions municipals de 1931.
El diari era un ferm partidari de la unitat de les candidatures republicanes a les eleccions per afrontar el sistema d’elecció majoritari. A la convocatòria d’eleccions generals de 1933, davant la divisió republicana, va proposar als electors una llista de selecció amb candidats de diferents opcions.
Quan va morir Francesc Macià, el diari va apostar per Lluís Companys com a relleu en una sèrie d’articles que van tenir ressò a la resta de la premsa de la ciutat. Companys havia estat col·laborador del diari i la seva elecció va ser rebuda amb eufòria per la Redacció.
El Diluvio, en canvi, va criticar Companys després del 6 d’octubre. El diari va ser suspès durant més d’un mes i després sotmès a censura prèvia. La relació amb Companys es va reprendre amb entrevistes a la presó de Cadis i una campanya de gran suport al Front d’Esquerres a les eleccions de febrer de 1936.
Durant la guerra el diari es va mantenir fidel a la República i va aconseguir seguir amb la mateixa direcció fins 1938, quan el govern de la República va imposar la intervenció de la UGT. La major part dels periodistes van sortir a l’exili un cop acabada la guerra, els pocs que es van quedar van ser empresonats, com ho va ser l’editor, Manuel de Lasarte, que va morir a la Model setmanes després d’ingressar.
El nostre tertulià convidat,Gil Toll
Periodista, màster en estudis Internacionals i doctor en Història. És professor associat de la UAB. Treballa als serveis informatius de TV3 en l’àmbit de la informació econòmica i és secretari de l’Associació Casa de la Premsa.
Ha publicat entre altres:
El Diluvio, la prensa y la Segunda República, Icaria editorial, Antrazyt, 2021.
Heraldo de Madrid. Tinta catalana para la II República espanyola, Editorial Renacimiento, 2013.
Dimarts 19 d’octubre de 2021 a les 18.30h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la presentació del llibreLa Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas. Norbert Bilbeny (ed), a càrrec de Paola Lo Cascio, professora d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; Joan Villaroya, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; Lourdes Lancho, periodista, i Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona.
Títol: La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas
La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas, és un recull de 70 textos fonamentals de la Segona República espanyola, de gran valor testimonial i instrumental. Testimonial perquè aporten proves sobre diferents aspectes d’una època excepcional en la història d’Espanya i Europa; i instrumental perquè reuneix un material de difícil accés i el posa a disposició de tots aquells interessats en l’estudi d’aquest període: les principals lleis, els decrets de govern més decisius i un variat conjunt de proclames, discursos i escrits, sempre en favor del règim republicà. Paraules d’afirmació i compromís que segueixen ressonant avui per la seva defensa de la democràcia legítima, en una Espanya que estava immersa en la llarga crisi de la restauració monàrquica, i en una Europa llavors marcada pels problemes econòmics i l’ascens dels sistemes dictatorials. Els documents reproduïts es completen amb una selecció de 60 documents disponibles en línia. [Extret de la contraportada del llibre, a excepció de la darrera frase]
Ressenya del llibre
L’obra té un pròleg de nou pàgines de Norbert Bilbeny, editor literari de llibre, filòsof, professor i catedràtic d’Ètica de la UB; una introducció històrica de Paola Lo Cascio professora d’Història Contemporània de la UB, politòloga i historiadora; i la recerca documental que va a càrrec de Noli Cabezas Martínez, historiadora de la UB. També hi ha una magnífica selecció d’imatges, la majoria poc conegudes, que il·lustren les portadelles de cada capítol, que ha anat a càrrec de Maria Lourdes Prades del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la UB.
Ricard Opisso. 14 d’abril 1931. Barcelona: Martí, Marí i Cia, [1931]. Font: pàgina de crèdits informada pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona
Dilluns 4 d’octubre de 2021 a les 17h a la sala Pompeu Fabra, tingué lloc la Tertúlia “Sobre la destrucció de la democràcia en la II República (1931 – 1936) i la consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982 – 2014). Una visió de Paul Preston“, amb Miquel Nistal com a tertulià convidat.
Presenta: Joan Solé Camardons, coordinador d’Amics de la Història.
És obligatòria la inscripció prèvia per correu electrònic a amicsdelahistoria2015@gmail.com
Aforament (COVID): 24 persones
Dos llibres de Paul Preston
La destrucción de la democracia en España (1978 i una posterior edició revisada i actualitzada l’any 2018) serà la base de la tertúlia, si bé, enllacem amb la part final de la seva darrera obra, Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019).
El llibre de base és la visió que aporta Preston de la història de la Segona República Espanyola, focalitzant en dos dels seus protagonistes polítics: el principal partit de l’esquerra espanyola en aquells moments, el PSOE, i el principal oponent a la dreta, la CEDA. Segons la hipòtesi de l’autor, el conflicte social lligat al problema agrari serà una de les més importants raons del fracàs de la República, tot lligat a la intransigència a la més mínima concessió social dels sectors conservadors que s’aniran agrupant en la CEDA en els primers anys del nou règim republicà i la impossibilitat del reformisme republicà, en el qual el paper del PSOE era fonamental en el primer bienni, d’articular una resposta a les demandes socials. La dreta espanyola acollirà el nou règim republicà entre l’escepticisme dels “legalistes”, agrupats entorn dels sectors catòlics i agraris que acceptaven de forma accidentalista la República i els monàrquics que consideraven ja d’inici una catàstrofe l’arribada del nou règim i contra el qual conspiraven pràcticament des del primer dia. La dreta catòlica anirà agrupant i unificant diferents sectors al llarg dels primers anys i acabarà constituint la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) sota el lideratge emergent del jove advocat salmantí José María Gil Robles.
Al llarg del llibre veurem l’evolució política de la dreta en les diferents eleccions del període republicà i com lentament la via accidentalista i els interessos reaccionaris dels grups representats confluiran en la via que acabarà en el cop d’estat de juliol de 1936.
El PSOE (Partido Socialista Obrero Español) representava en el primer terç del segle XX una part del moviment obrer espanyol, amb una distribució territorial molt heterogènia. Tenia una forta representació entre els famèlics treballadors de la terra al sud on la central socialista UGT tenia una bona implantació; també en les zones mineres asturianes i entre els treballadors siderúrgics bascs. A Catalunya el socialisme espanyol era residual. Les tensions dins del partit i el sindicat venien de lluny: ja des de la frustrada vaga revolucionària de 1917 i la reacció davant la dictadura de Primo de Rivera. Tot això havia contribuït a dividir el moviment socialista. El paper dels grans líders com Francisco Largo Caballero o Indalecio Prieto marcaran la divisió socialista que s’anirà aguditzant com a conseqüència de les coalicions amb els partits republicans en el primer bienni republicà, el problema de la reforma agrària, les tensions socials i el perill involucionista que marcarà tots els anys de la breu experiència republicana. Les divisions socialistes i les temptacions revolucionàries del sector caballerista del partit seran un factor important que contribuiran al fracàs de l’experiment democràtic en un país convuls que va iniciar el procés republicà democràtic en un moment històric molt complex i amb enemics massa poderosos.
El segon llibre, Un poble traït, presenta tota la història del segle XX espanyol, des de l’òptica, segon l’autor, de la corrupció política i del mal govern que la caracteritzen. Segons Preston, en la història moderna d’Espanya hi ha hagut sempre una desconnexió entre la realitat social i el poder polític. D’aquest llibre agafem només el darrer apartat, el que va del 1982, amb la transició democràtica teòricament completada, el flamant govern socialista, els anys de les majories de la dreta del Partit Popular i fins el moment de l’abdicació del rei Joan Carles I (2014) i la profunda crisi territorial no resolta encara. De manera cíclica tornem a assistir a una altra crisi profunda de la democràcia espanyola. Novament podem veure l’abisme entre una població desitjosa de progressar i unes elits que tracten, una vegada i una altra, de bloquejar els seus intents.
Paul Preston
Paul Preston (Liverpool, 21 de juliol de 1946) és un historiador, professor i autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d’Espanya, és doctor en Història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l’Estudi de l’Espanya Contemporània a la London School of Economics. També va ser professor d’Història a la Universitat de Reading i al Centre d’Estudis Mediterranis al Queen Mary College. Analista d’assumptes espanyols en ràdio i televisió.
Tant a Gran Bretanya com a Espanya, col·laborador de diversos periòdics i revistes, entre els seus llibres destaquen España en crisis:Evolución y decadencia del régimen franquista (1978), La destrucción de la democracia en España (1978), El triunfo de la democracia en España (1986), Franco, Caudillo de España (1994), La política de lavenganza: el fascismo y el militarismo en la España del siglo XX (1997), Las tres Españas del 36 (1998),Palomas de guerra (2001), l’edició actualitzada de La Guerra Civil Espanyola (2006), Idealistes sota les bales: històries de la guerra civil(2007),L’holocaust espanyol (2011), l’edició actualitzada de Juan Carlos rey de un pueblo (2012), Santiago Carrillo: el penediment no existeix (2013), La fi de la Guerra Civil: La República apunyalada (2014) y Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019).
Paul Preston
Més informació
Paul Preston: La destrucción de la democracia en España (2018, ed. Debate, 460 p).Ressenya de Miquel Nistal al blog Gaudir la Cultura en cinc parts
Paul Preston: Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social (2019, ed Base, 760 p),Ressenya de Miquel Nistal al Blog Gaudir la Cultura en dues parts:
Article de Vicenç Navarro : “Por qué es tan difícil recuperar la memoria histórica” Público, 10 d’agost de 2021. L’article debat algunes expressions i declaracions de Paul Preston i d’Ángel Viñas, especialment sobre la seva valoració de la transició de la dictadura a la democràcia.
Els dies 7 i 8 de juliol de 2021, tingueren lloc les Jornades 90 anys de la Segona República a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, organitzades pel Memorial Democràtic de Catalunya.
Jornades 90 anys de la Segona República organitzades pel Memorial Democràtic de Catalunya
Durant aquest any 2021 commemorem el 90è aniversari de la Segona República. Per tractar com es va desenvolupar a nivell polític, econòmic i social la Segona República, el Memorial Democràtic ha volgut organitzar unes jornades amb diversos especialistes en aquest període històric.
Aquestes jornades tenen com a objectiu tractar els principals esdeveniments que es produïren durant aquells anys, així com parlar dels avenços, les oposicions, els encerts i les mancances que es donaren a partir de l’abril de 1931.
Després de la victòria de les candidatures de signe republicà a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, dos dies després, el 14 d’abril, es va proclamar la República. El nou projecte republicà anava associat a canvis profunds en la política i la societat d’un país que, fins aquella data, havia estat marcat per l’autoritarisme, el caciquisme i la corrupció. Totes les esperances es posaren en l’inici d’una nova etapa històrica que havia de portar millores socials, la llibertat religiosa i la igualtat de gènere, així com donar respostes a les reivindicacions d’autogovern catalanes.
Lloc: Ateneu Barcelonès · Carrer Canuda, 6 08002 Barcelona · Sala Oriol Bohigas
Col·labora: Ateneu Barcelonès.
Programa 7 de juliol
9.15 – 9.30 h. Inauguració de la Jornada
POLÍTICA INSTITUCIONAL
9.30-10.00 h. “El govern de la Generalitat de Catalunya”, Enric Pujol (UAB) 10.00-10.30 h. “Els governs de la Segona República: Una democràcia truncada”, María de los Ángeles Egido León (UNED)
AVENÇOS SOCIALS I APROFUNDIMENT DEMOCRÀTIC
10.30-11.00 h. “Divorci, matrimoni civil i avortament: normativa i configuració durant la Segona República”, Maria Jesús Espuny (UAB)
11.00-11.30 h. Descans
11.30-12.00 h. “1933, l’any del canvi: El primer cop que la dona va votar”, Josep Lluís Martín i Berbois (Memorial Democràtic) 12.00-12.30 h. “L’escola republicana”, Maria Feliu Torruella (UB) i Lorena Jiménez (Historiadora i professora de Secundària) 12.30-13.00 h. “La política sanitària de la Generalitat republicana”, Carles Hervàs (Doctor en Història i Medicina)
OPOSICIONS I CONTROVERSIES DEL PROJECTE REPUBLICÀ
13.00-13.30 h. “El moviment obrer i la República: el desafiament revisionista”, Chris Ealham (Sant Louis University, Madrid) 16.00-16.30 h. “La Llei de Contractes de Conreu i els Fets d’Octubre”, Daniel Vallès (UAB) 16.30-17.00 h. “La Segona República al món d’entreguerres”, Maximiliano Fuentes (UDG) 17.00-17.30 h. “Antifexisme i frontpopulisme durant la República”, Josep Puigsech (UAB)
Programa 8 de juliol
9.00 – 9.30 h. “Ordre públic i resistències al projecte republicà”, Manel Risques (UB)
CULTURA I ESPAIS DE SOCIABILITAT REPUBLICANA 9.30-10.00 h. “Moviments socials, associacionisme i quotidianitat”, Montserrat Duch (URV) 10.00-10.30 h. “El ressorgir de la cultura catalana”, Xavier Pla (UDG) 10.30-11.00 h. “La cultura republicana comparada amb l’europea, Antoni Martí Monterde (UB)
11.00-11.30 h. Descans
LA REPUBLICA AL TERRITORI 11.30-12.00 h. “Segona República a Barcelona” Manuel Pérez Nespereira (Doctor en Història) 12.00-12.30 h. “Segona República a Girona” Joaquim Nadal (UDG – ICRPC) 12.30-13.00 h. “Segona República a Tarragona”Jordi Piqué (Historiador i arxiver) 13.00-13.30 h. “Segona República a Lleida”Jaume Barrull (UDL)
Secció d'Història 
