Curs Aula Ateneu: Catalunya i Espanya als segles XIX i XX. Debats historiogràfics i polítics.
17 i 24 de febrer de 2026 i el 3, 17 i 24 de març de 2026, Sala Oriol Bohigas. Cada dimarts de 11-13h.
Dirigit i impartit per Borja de Riquer
Informació a historia@ateneubcn.cat
Catalunya i Espanya als segles XIX i XX. Debats historiogràfics i polítics
Aquest curs Aula Ateneu d’Història contemporània de Catalunya i d’Espanya proposa un recorregut crític pels principals debats historiogràfics i polítics que han marcat la interpretació del passat recent. Lluny d’oferir una simple narració cronològica, el curs convida a reflexionar sobre les diferents mirades amb què historiadors i actors polítics han construït la seva visió del segle XIX i XX. Cada sessió se centra en un debat clau, posant el focus tant en les aportacions acadèmiques com en les implicacions polítiques i socials d’aquestes interpretacions.
A través de cinc sessions, s’examinaran interpretacions confrontades sobre la “normalitat” del cas espanyol, els processos de nacionalització al segle XIX, el paper dels catalans en la política estatal, així com la lectura de la Segona República, la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició.
Les sessions tindran lloc els dimarts 17 i 24 de febrer, 3, 17 i 24 de març, i abordaran qüestions clau com la comparació d’Espanya amb l’Europa occidental, el sorgiment del catalanisme polític, l’actuació parlamentària catalana entre 1810 i 1931, i els grans debats que encara avui susciten el període republicà, la guerra i el postfranquisme.
El curs convida a reflexionar sobre com s’ha interpretat el passat recent i com aquestes visions continuen condicionant el debat públic actual.
Calendari del curs
Del 17 i 24 de febrer de 2026 i el 3, 17 i 24 de març de 2026, Auditori Oriol Bohigas.
Dimarts 17 de febrer. El debat sobre la “normalitat” de la història d’Espanya contemporània. Fins a quin punt és similar, o no, a la dels països d’Europa occidental?
Dimarts 24 de febrer. Discussions al voltant de la tesi sobre la “feble nacionalització” espanyola del segle XIX i el sorgiment del catalanisme polític.
Dimarts 3 de març. Els catalans dins la política espanyola contemporània (1810-1931). L’actuació dels parlamentaris, els projectes, els debats i els resultats.
Dimarts 17 de març. Polítics i historiadors davant el caràcter de la Segona República i el significat de la Guerra Civil.
Dimarts 24 de març. Els múltiples debats sobre el Franquisme i la Transició Democràtica.
Preu del curs
Alumnat no soci: 100 € per 5 sessions. Dte. especial per fer-se soci/sòcia mentre duri el curs.
Alumnat soci de l’Ateneu: 40 € per 5 sessions.
Alumnat no soci menor de 30 anys: 40 € per 5 sessions.
Alumnat soci de l’Ateneu menor de 30 anys: 20 € per 5 sessions.
No es permeten sessions soltes
Inscripció i pagament
La inscripció i el pagament es pot fer presencialment a l’oficina d’atenció al soci, a la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona.
L’alumnat disposarà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica. També disposarà, si és el cas, del material en format digital, després de cada sessió.
Direcció acadèmica, professorat i coordinació tècnica
Direcció acadèmica i impartició: Borja de Riquer i Permanyer, historiador, catedràtic d’història contemporània des del 1988 a la UAB, professor emèrit de la UAB i president de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. La seva recerca s’ha centrat en història del segle XX, en especial del catalanisme polític i del franquisme.
Coordinació tècnica: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història que actualitzarà la informació de cada sessió al Bloc d’Història i serà el contacte entre l’alumnat i els serveis de l’Ateneu Barcelonès.
Dilluns 3 de novembre 17h Sala Pompeu Fabra. Tertúlia Amics de la Història. Regionalisme i Nacionalisme (1875-1914) a Catalunya i a Espanya. El règim de 1876.
Tertulians convidats: David Martínez Fiol, professor de la UAB i Josep Pich Mitjana, catedràtic de la UPF, ambdós historiadors i autors de Regionalismos y Regeneracionismos enfrentados, Ed. PUZ, 2025.
Regionalismos y Regeneracionismos enfrentados és un llibre que planteja una nova perspectiva sobre allò que van significar el sorgiment dels particularismes, nacionalismes i tota mena de regeneracionismes en el context de la crisi de finals del segle XIX i principis del XX. Tots van sacsejar els pilars de l’imaginari centralista d’Espanya i van donar pas a diferents projectes i processos de reforma política influenciats per moviments regeneracionistes forans com, per exemple, el progressisme nord-americà. Tot i això, les rivalitats corporatives, regionals, culturals o religioses, entre altres, van dinamitar el seu potencial reformador del règim del 1876. Tot això, en un context que s’estén fins a la Primera Guerra Mundial, entesa, en paraules de Lerroux, com una «revolució».
El Règim de 1876 fa referència al sistema polític instaurat a Espanya després de la restauració borbònica amb Alfons XII. Es caracteritzava per una monarquia “constitucional”, una alternança pactada entre liberals i conservadors (el sistema de torns), i una centralització administrativa que limitava l’autonomia de les regions. Aquest règim va marcar l’inici d’una etapa de relativa estabilitat política, tot i que va mantenir profundes desigualtats socials i polítiques.
Valentí Almirall va tenir un paper fonamental en el desenvolupament del catalanisme polític dins el context espanyol de finals del segle XIX. Va destacar per la seva crítica al centralisme del règim de 1876 i per impulsar la idea d’una Espanya plural, on Catalunya pogués tenir veu pròpia i autonomia. A nivell estatal, Almirall va defensar la descentralització i va participar activament en moviments regeneracionistes, tot intentant que el catalanisme fos entès com una proposta de reforma democràtica per a tot l’Estat, i no només com una reivindicació local.
Més informació dels autors a l’Ateneu Barcelonès
Josep Pich Mitjana: “La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica“, Curs Aula Ateneu, 6a sessió: Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930), curs dirigit per Jordi Roca Vernet, Ateneu Barcelonès, 15, maig de 2024. Aquí
Josep Pich Mitjana: “Viatgers a la segona meitat del segle XIX a Catalunya. Del sorgiment del catalanisme literari a la Guerra de Cuba”, Curs Aula Ateneu, 6 sessió: Una història de Catalunya als ulls del món, curs dirigit per Joaquim Albareda. 7, novembre de 2023. Aquí
David Martínez Fiol: “Viatgers a la primera meitat del segle XIX a Catalunya. De la guerra del francès al bienni progressista: 1808-1856” Curs Aula Ateneu, 5a. sessió: Una història de Catalunya als ulls del món, curs dirigit per Joaquim Albareda. 31 d’octubre de 2023. Aquí
David Martínez Fiol: “La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana.” Segona conferència del cicle Violència política i social a Catalunya i a Espanya 1868-1923, Ateneu Barcelonès, 11 de març de 2021. Aquí
Dimarts 1 d’abril, 11-13h a l’auditori Oriol Bohigas. Introducció general: en què consisteix la contemporaneïtat. Ponent: Jordi Casassas Ymbert, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i director acadèmic del curs.
Imatge principal: Cottonopolis és un nom donat a la ciutat de Manchester, a Anglaterra. Denota una metròpoli de cotó i fàbriques de cotó, inspirada per l’estatus de Manchester com a centre internacional de les indústries de processament del cotó i tèxtil durant aquesta època. http://www.goodallartists.ca/images/manchester-from-kersal-moor-wyld-.jpg
Curs per a persones sòcies (75 €) o no socis (150 €) per a les 10 sessions de l’1 d’abril al 3 de juny cada dimarts de 11-13h. Més informació al Blog d’Història
Jordi Casassas Ymbert, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona: “En què consisteix la contemporaneïtat”. 1a. sessió del Curs “Les claus del món contemporani 1848-1945”. 1 d’abril 2025. Ateneu Barcelonès.
SESSIÓ 1: “INTRODUCCIÓ GENERAL: EN QUÈ CONSISTEIX LA CONTEMPORANEÏTAT”
Ponència de JORDI CASASSAS
Redacció d’aquests apunts: Miquel Nistal
Coordinació del curs: Joan Solé Camardons
INTRODUCCIÓ
L’objectiu clau del curs és subministrar les bases per a entendre (o aproximar-nos) al món actual. En cada període de la història de la humanitat la idea de contemporaneïtat, en el sentit de les coses coetànies, ha estat important per a la determinació de la vida col·lectiva. Hi ha un moment de la història on aquest concepte de contemporaneïtat s’acota, i això coincideix amb 1918 i el final de la Primera Guerra Mundial; és en aquest moment quan es comença a parlar de contemporaneïtat com a període històric diferenciat. La guerra va suposar un xoc enorme i inesperat per a la societat de l’època i la convulsió que va desencadenar va ser terrible. Després es dirà que la política no va saber aturar el conflicte. El referent històric del moment era la darrera guerra franco-prussiana de 1870, un conflicte breu i localitzat que donà lloc a l’inici de la transformació geopolítica a Europa. Un altre referent era la guerra civil americana (1861 – 1865) però aquest era vist com un conflicte allunyat de la realitat europea. La Gran Guerra del 14 (anomenada així en un començament), va esdevenir una guerra total, la primera al món occidental, amb un impacte brutal en la mentalitat europea i en la historiografia que es preguntava com era el món que havia portat al desastre i qui o quins van ser els responsables de tot plegat.
A partir d’aquí, i sobretot, després del convuls període de 1919 a 1945 es pensa que no es pot interpretar el món només en clau política sinó que cal incorporar els estudis econòmics i socials. L’escola francesa dels Annales d’histoire économique et sociale és un bon exemple d’aquest canvi de paradigma. Creen una revista l’any 1929 amb el mateix nom que va trencar radicalment amb la historiografia tradicional per insistir en la importància de tenir en compte tots els nivells de la societat i considerar tots els aspectes que portin a conèixer l’ésser humà en tota la seva plenitud. Va insistir, a més, en el caràcter col·lectiu de les mentalitats. Rebutjà el marxisme, i va treure importància als factors materials com a menys importants que el marc mental (Mentalités), que és considerat el nucli de les decisions.
UNA PRIMERA APROXIMACIÓ A LA CONTEMPORANEÏTAT
La qüestió més important és acordar en funció de què podem parlar d’una època contemporània, o sigui, la nostra. Tot dependrà de l’escola historiogràfica que hom consideri i de les preocupacions del moment històric des del qual es fa la perspectiva: no serà el mateix fer-ho des de l’any 1918, 1945 o 1960, per posar tres moments clau de la nostra història recent. En cada moment, els historiadors es fan preguntes diferents i van canviant els punts de vista amb el temps.
L’objecte d’estudi varia en cada moment històric i, a més, cal tenir en compte que l’escala de valors va variant amb el temps. És important aproximar-nos a la realitat sense fer massa presentisme històric, actitud que consisteix a interpretar el passat a partir de les experiències i actituds del present, cosa perillosa que porta a un revisionisme històric negatiu. Des de fa unes dècades s’ha fet una divisió entre el “món contemporani” i el “món actual”. Caldrà acotar els termes i els elements que utilitzarem per a fer les oportunes divisions i caldrà preguntar-se si aquestes es poden mantenir al llarg del temps.
Una acotació clàssica és la que s’ha utilitzat en la programació del nostre curs que es basa a considerar com a inici de la contemporaneïtat l’any 1848 amb el gran període revolucionari que s’estengué per bona part d’Europa en aquelles dates. No tothom hi està d’acord. En la historiografia del segle XIX, l’inici de la revolució francesa marcava el moment inicial amb la irrupció del món liberal que acompanya el capitalisme. Però el liberalisme és un procés llarg o molt llarg que no substitueix radicalment el món antic sinó que s’acaba plasmant finalment com una síntesi entre el nou món liberal i el vell derivat de l’Antic Règim.
El llibre d’ArnoMayer (1926 – 2023) La persistencia del Antiguo Régimen(1984) incideix en aquesta idea força agressiva, que ens diu que fins a la Gran Guerra, molts elements antics hi pervivien; així, l’exèrcit francès de 1914 tenia un cos d’oficials que era majoritàriament d’extracció aristocràtica, cosa que també passava amb el cos diplomàtic de molts països europeus.
EL MÓN CONTEMPORANI SEGONS BARRACLOUGH
Geoffrey Barraclough (1908 – 1984) va ser un historiador britànic medievalista que evolucionà cap a la història contemporània. El seu llibre Introducción a la Historia Contemporánea, va ser un llibre d’èxit acadèmic a nivell mundial. Publicat l’any 1964, les seves idees obeeixen a reflexions fetes l’any 1956; són els grans conflictes i fets al món els que guien la seva reflexió: el final de la Segona Guerra Mundial (1945), la mort de Stalin i el final de l’estalinisme (a partir de 1953), la crisi colonial del canal de Suez i l’ocupació del Sinaí per Israel (1956), la crisi d’Hongria (1956) o el Moviment dels Països no Alineats (1961). Barraclough és qui fa la primera síntesi després del desastre de 1914 – 1945 preocupat per entendre què és la contemporaneïtat i la seva periodització.
Parteix d’estudis previs com els de l’historiador suís Jacob Burckhardt (1818 – 1897) que havia estat mestre de Nietzsche i que en el seu llibre de 1860 La cultura del Renacimiento en Italia, traduït al castellà el 1999, havia escrit que la part més important del treball d’un historiador era plantejar-se bones preguntes i situava l’inici de la contemporaneïtat amb la Revolució Francesa. Barraclough situa l’inici de la contemporaneïtat el 1870 amb la Guerra francoprussiana, tot justificant-ho amb l’argument que la guerra i, sobretot, la segona revolució industrial iniciada també en aquestes dates, ho modificarà tot ja que els canvis científico – tecnològics associats provocaran un creixement demogràfic disparat i l’aparició de la societat de masses, un nou escenari internacional derivat de la guerra franco-prussiana i uns intents fracassats de regular el creixent i expansiu colonialisme europeu.
L’any 1890 hi ha un punt d’inflexió molt important quan el kàiser alemany Guillem II acomiada Bismarck, polític obsessionat amb l’estabilitat i el substitueix per polítics més d’acord amb la visió que el kàiser tenia del món: agressiva, colonialista, imperialista i aliena totalment a l’estabilitat. També despatxa l’envellit Moltke, el general artífex de les victòries militars que generarien el nou Reich alemany en les guerres a Dinamarca, Àustria, Itàlia o França. En el seu discurs de comiat, Moltke avisa que les guerres del futur seran molt diferents, que implicaran globalment la indústria i els països sencers i que comportaran l’extermini total de l’enemic i acaba: “Ai, de qui faci una guerra així”.
L’obra de Barraclough va estar molt influenciada per un llibre de John Maynard Keynes (1883 – 1945) el gran economista britànic que l’any 1919 assistí formant part de la delegació britànica a les sessions de la Conferència de París posterior a la Gran Guerra. Keynes se’n va de París perquè no li fan cas i escriu el referit llibre el mateix any, Las consecuencias económicas de la paz, amb traducció castellana l’any 1920 on explicava la seva disconformitat amb el règim abusiu d’indemnitzacions i reparacions que s’imposaven a Alemanya, que considerava una «pau cartaginesa», en un món econòmic totalment interdependent. Vaticina que si s’escanya econòmicament Alemanya, això provocarà una depressió econòmica extraordinària i que la sortida germànica serà posar-se en mans d’un dictador salvador. El balance of powers (o equilibri de poder en les relacions internacionals) a Europa era clau, segons Keynes, per a mantenir l’estabilitat i no provocar més guerres o l’empobriment de tots; la Pau de Versalles que sortí finalment ho va enfonsar tot.
Un altre autor important en els posicionaments de Barraclough és Karl Polanyi (1886 – 1964), antropòleg austrohongarès autor de La gran transformación de l’any 1944 on explica els orígens econòmics i polítics de la nostra època i on critica, tant el sistema liberal capitalista com el comunista; això ho va situar el centre de les discussions del període posterior a la Segona Guerra Mundial sobre el futur de l’organització econòmica i política.
Barraclough observa un punt d’inflexió històric al voltant de 1961: la presidència de Kennedy, la propera emergència de Bréjnev a la URSS, tot i que en aquests moments l’home fort soviètic sigui encara Khrusxov, la crisi dels míssils a Cuba, l’inici de la cursa espacial, l’inici preparatori del Concili Vaticà II, el Tractat de Roma o els primers passos cap a la revolució electrònica, marquen aquesta inflexió sobre la qual no s’atreveix a fer prediccions de futur, tot i que hi veu una frontera històrica ben definida.
EL MÓN CONTEMPORANI SEGONS HOBSBAWM
L’historiador britànic Eric Hobsbawm (1917 – 2012) fou un dels historiadors més influents de la segona meitat del segle XX. La seva perspectiva marxista materialista impregna la seva obra, tot escrivint amb una amplitud mundial ja que disposava d’un equip d’adjunts i estudiants d’alt nivell. El seu nombrós equip cercava i publicava de manera molt exhaustiva i rigorosa i ell disposava de tots aquests materials de primera que explicava en obres d’una forma molt directa i fàcil de llegir. La seva cèlebre trilogia està integrada per tres llibres clau per a entendre la seva comprensió i situació de la contemporaneïtat:
La edad de la revolución. Europa 1789 – 1848, publicat el 1962 i amb traducció castellana de 1997.
La edad del capital 1848 – 1875, publicat el 1975 i traduït al castellà l’any 1988.
La edad de los extremos: el corto siglo XX 1914 – 1991 publicat el 1991 i en versió castellana de 1998.
El tercer llibre sobre el “curt segle XX” (el concepte no és d’Hobsbawm sinó de l’historiador hongarès Ivan T. Berend), està escrit sota el profund impacte que li va causar la caiguda de l’URSS l’any 1991 i ell defineix un segle que coincidiria amb l’existència del socialisme d’estat (1914 – 1991) i que inclouria les dues guerres mundials, els feixismes d’entreguerres i la Guerra Freda. Aquests processos, de gran impacte historiogràfic, són els que, en la seva interpretació, definirien el segle XX.
L’any 2000 a The New Century fa una revisió del segle curt i del llibre anterior dels Extrems. Explica que la continuació seria l’època de la globalització extrema, d’una evolució del nacionalisme més agressiu, posant en qüestió la democràcia liberal, tot generalitzant la violència política en les relacions internacionals i expressa la seva inquietud pel sistema de relacions internacionals entre estats que fins aleshores s’havien regit pel colonialisme i el terrorisme nuclear, tot expressant la crisi dels estats – nació clàssics amb els canvis del sistema de partits, les guerres asimètriques amb massacres, genocidis i neteges ètniques que formen masses ingents de refugiats, l’augment de la xenofòbia, els extrems religiosos i culturals polítics. Aquests canvis substantius són motivats, a ulls de Hobsbawm, per la por i la rellevància màxima de l’individualisme.
Finalment en una publicació pòstuma de l’any 2013 trobem les darreres reflexions a Fractured Times: Culture and Society in the 20th Century. Hi ha una versió en castellà: Un tiempo de rupturas. Sociedad y cultura en el siglo XX. En aquest llibre analitza el seu segle curt però tirant una mica enrere en el punt de partida per examinar les condicions que van propiciar el gran creixement cultural de la Belle Époque i van albergar les llavors de la desintegració, des del capitalisme paternalista fins a la globalització i l’arribada d’una societat de consum de masses. Hi explica la fractura cultural i artística produïda en una societat desorientada que només mira endavant sense saber on anar com obrint un període de transició indeterminada. El nou segle XXI seria doncs el final del cicle de superioritat de la civilització burgesa europea. Aquest cicle s’havia iniciat a finals del segle XIX fruit de l’impacte de la revolució cientificotècnica, amb un cicle productiu depredador i un sistema polític i institucional d’unes elits que no han sabut assumir l’ascens de les masses ni el xoc entre els estats – nació i la globalització. Per tant, Hobsbawm introdueix alguns matisos als seu “segle curt” i tira una mica enrere en el temps, fins a la Belle Époque o ben bé de la dècada dels 70 del segle XIX per a argumentar els orígens del “segle curt”.
El final d’aquest segle XX curt, Hobsbawm el situa amb la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, però ell determina un punt d’inflexióanterior important amb la crisi energètica del 1973 derivada de la Guerra del Yom Kippur i els processos posteriors que d’alguna manera pengen d’aquesta crisi: l’augment incontrolat de les companyies multinacionals que escapen del control dels estats – nació, la deslocalització industrial, l’extensió del fordisme (els processos de fabricació massiva en sèrie) a Àsia, l’eixamplament de les diferències socials, la derivada crisi dels estats – nació i del sistema de partits i la crisi de l’humanisme i la modernitat.
El doctor Casassas fa un afegitó important a tot l’anterior i és que cal tenir en compte que el mateix any 1973 comença a Hèlsinki la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE) que incloïa tots els països d’Europa i Turquia (excepte Albània i Andorra) amb la URSS, els EUA i Canadà. El tancament de la conferència el dia 1 d’agost de 1975 acabava amb un text conjunt de deu punts, els més importants dels quals parlaven de l’abstenció de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força, la inviolabilitat de les fronteres, la necessitat de mantenir la integritat territorial dels estats, el respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals. Alguns d’aquests acords grinyolaven amb la realitat geopolítica del moment (la guerra invasiva del Vietnam pels EUA o el poc respecte a les llibertats polítiques al bloc comunista), cosa que indicava la voluntat d’inici del final de l’etapa de la Guerra Freda, o, si més no, intentar acabar amb la lògica d’aquest conflicte en un moment en què la Unió Soviètica ja donava mostres de fallida econòmica i institucional i els EUA carregaven amb una derrota militar al Vietnam.
ELS LÍMITS DEL MÓN CONTEMPORANI I DEL MÓN ACTUAL: NOVA REFLEXIÓ
¿Quan van prendre cos els principals elements que caracteritzarien aquest segle XX que s’ha intentat delimitar cronològicament i temàticament? Quins van ser els eixos fonamentals en vista de l’evolució de l’actual període definit com de transició que ens determina actualment? Quina consciència es va tenir, en cada un dels finals de segle —el del XIX i el del XX— de l’existència d’una sèrie de factors que diferenciaven una època de l’altra?
Abans d’entrar a parlar de la transició posterior al segle XX, creiem que la periodització del món contemporani començaria el 1848 que representa a tota Europa (amb les excepcions d’Espanya, Rússia o Gran Bretanya que en això portava una història pròpia) una onada revolucionària que donaria lloc als nacionalismes, al socialisme, la democràcia representada pels liberals demòcrates més radicals amb la participació (masculina això sí) en la vida pública i el desafiament de l’estat – nació a la pervivència dels imperis. La publicació en aquesta data del Manifest comunista de Marx i Engels, dona peu a un programa socialista nou, revolucionari i transformador radical del món. Per la seva banda els nacionalismes emergents impulsaran la fi dels imperis i es configuraran nous estats. Ara bé, les revolucions de 1848 van ser totalment derrotades en el seu moment, amb l’excepció parcial de França que incorpora alguns matisos revolucionaris. Però els que guanyen defensant l’statu quo hauran de tenir en compte les fortes pressions del “nou” que ve; per tant el futur serà la síntesi de coses velles i noves.
Cap a 1870 comencen a notar-se els canvis acumulatius que comentàvem al paràgraf anterior. A partir d’aquí es poden definir deu elements que s’inicien o en deriven de la situació social, política i econòmica del 1870:
Primer: La segona revolució industrial i la revolució cientificotècnica: molts avenços d’aquesta darrera tindran una aplicació social molt ràpida. Dos exemples: les vacunes que tindran un fort impacte en l’augment de la demografia o els ascensors que canviaran la fesomia i la distribució social dels habitatges, cas paradigmàtic de l’Eixample barceloní que veurà com els bons burgesos abandonen els principals dels blocs d’habitatges per buscar els pisos superiors més lluminosos i als quals es podia accedir còmodament amb el nou invent. Amb l’electricitat i el petroli hi haurà un nou desenvolupament de les indústries químiques i les electroquímiques.
Segon: L’explosiódemogràfica: Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica.
Tercer: La revolució urbana i la societat i cultura de masses: lligada a la revolució cientificotècnica; si abans la població europea era bàsicament rural, amb els canvis esdevingué predominantment urbana. El nombre de nuclis de població aïllats s’anà reduint cada cop més i, conseqüentment, es reduí també la incidència de l’endogàmia. La gent agrupada en nuclis immensos amb problemes comuns desenvolupen consciència de grup i ganes de participar-hi.
Quart: Explosió del nacionalisme de masses: caldrà nacionalitzar les masses i això serà una tasca de cada estat – nació. Que la gent de cada estat se senti patriota del seu estat i, arribat el moment, identifiqui com a enemics els d’un altre estat per sobre de la pertinença internacional a una classe social obrera. L’inici de la Gran Guerra serà la prova de foc que validarà tot això.
Cinquè: L’hegemoniade l’estat: sense un domini hegemònic de l’estat sobre la societat, no s’hagués pogut fer la Primera Guerra Mundial. La formació de cossos de funcionaris especialistes, ben coordinats i la seva intervenció en tot el que feia o pensava la gent.
Sisè: La consolidació als estat del primer món del liberalisme democràtic: S’estendrà el sufragi universal (masculí) per molts països abans de la Primera Guerra Mundial, cosa que anirà acompanyada d’un bon increment de la corrupció ja que les elits intentaran de totes les maneres el control sobre el cos electoral.
Setè: La irrupció de l’alternativa socialdemòcrata: en els països més desenvolupats, com Alemanya, l’obrerisme amb el sindicalisme de masses optaran per l’entrada al joc electoral en la creença que les majories propiciades per les masses de treballadors podrien permetre els canvis i la intervenció política de manera gradual. Posteriorment apareixerà la via rupturista i revolucionària, els bolxevics que originaran un canvi de soca-rel del sistema a Rússia i que intentaran mundialitzar la revolució tot estenent-la a Alemanya el 1918 – 19. Aquí s’encendran totes les alarmes de les elits. La revolució alemanya serà aixafada amb facilitat i això farà que el canvi bolxevic quedi limitat a la Rússia revolucionària.
Vuitè: Consolidació de la violència moderna: Al segle XIX, la gran violència queda lluny, en el món colonial força violent, però sense visualització directa en els societats metropolitanes. El desenvolupament dels periòdics amb tirades massives a baix cost i la fotografia mostren a Europa les grans massacres que es duen a terme en llocs allunyats. El colonialisme es ven com una forma de portar el progrés a llocs llunyans i a gent per civilitzar a base de pals. La Gran Guerra portarà la violència i les matances a gran escala, de manera massificada, quotidiana i aquesta cultura violenta s’ampliarà amb els conflictes posteriors del segle XX.
Novè: La mundialització: el procés pel qual els fenòmens polítics, econòmics, socials o culturals esdevenen d’àmbit mundial. Això representarà l’entrada en crisi i el final del concepte eurocèntric que equiparava Europa amb el món.
Desè: La crisi del món positivista: Amb la progressiva irrupció del vitalisme i el relativisme. Ara entre en joc la subjectivitat que ho qüestiona tot.
En resum, es pot dir que pels voltants de 1848, ja s’insinua l’auge de la civilització industrial amb una classe potent, la burgesia i uns transports cada cop més importants que possibilitaran els moviments de població necessaris per a la urbanització. No serà fins vint anys més tard que la combinació de tots els factors que hem vist no va produir el canvi fonamental: la modificació dels hàbits socials i de percepció de la realitat que feren imprescindible una nova organització social, política i institucional, tot disparant la velocitat en els canvis i l’agressivitat, cosa que propiciaria la cursa d’armaments.
A la vista de tot el que hem anat desenvolupant es poden fer perioditzacions del món contemporani entre 1870 i 1973 -1991. Hobsbawm parla de subperíodes del seu “segle curt” com l’època de les catàstrofes, l’edat d’or (del capitalisme) i l’època final de crisi. El doctor Casassas proposa la seva periodització:
1870 – 1913: Anys de la tensió de la modernitat.
1914 – 1945: Anys de l’horror i de la guerra dels trenta anys del segle XX (tot fent el paral·lelisme amb la Guerra dels trenta anys del segle XVII). Aquí s’inclouen les dues guerres mundials i el violent període d’entreguerres.
1945 – 1973: Anys de la Guerra Freda i de la tensió globalitzadora.
1973 – 1989: Anys en què es produeix la crisi del segle XX que acabarà amb el col·lapse dels països del socialisme real europeu i de la URSS.
1989 – ?: Anys d’una llarga transició no sabem ben bé cap a on. Ara podríem dir que avancem cap una societat post-democràtica, però potser és massa aviat per a fer una afirmació com aquesta, però el cert és que cada vegada més hi ha un nombre creixent de països on les limitacions democràtiques es van consolidant.
Bibliografia bàsica general recomanada pel professorat i disponible a la Biblioteca Ateneu Barcelonès [BAB]
CASASSAS YMBERT, Jordi (coord.): La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013, 2005 (1a edició), 695 pàg. [BAB]
CASASSAS YMBERT, Jordi: “Interpretant el segle XX. Primera aproximació” Cercles: Revista d’Història Cultural. Núm. 22, 135-159, (2019): DOI: https://doi.org/10.1344/cercles2019.22.1005
FONTANA, Josep: El siglo de la Revolución. Una història del mundo desde 1914. Barcelona, Crítica, 2017, 802 pàg. [BAB] Ressenya
GRASS, Günter: El Meu segle. Traducció de Pilar Estelrich, Ed 62, 1999, 357 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J.: Historia del siglo XX : 1914-1991; Traducció de Juan Faci, Jordi Ainaud i Carme Castells, Barcelona, ed. Crítica, 1995, 614 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del capital 1848 – 1875. Ed Labor, 1998, 358 pàg. [BAB]
HOBSBAWM, Eric. J. : La Era del Imperio 1875-1914. Ed. Crítica, 2014, 392 pàg. [BAB]
JUDT, Tony: Sobre el olvidado siglo XX. Ed. Taurus, 2008, 489 pàg. [BAB]
JUDT, Tony; SNYDER, Timothy: Pensar el segle XX. Traducció de Miquel Izquierdo i Núria Parès, La Magrana, 2012, 509 pàg. [BAB] Programa Mil·lenium, TV3, 2012
MAZOWER, M. : La Europa negra. Des de la Gran Guerra hasta la crisis del comunismo, Ed. B, 2001, 512 pàg.
MAZOWER, M.: El Imperio de Hitler: Ascenso y caída del Nuevo Orden europeo, Traducció d’Enrique Herrando, Ed. Crítica, 2008, 956 pàg. [BAB].
TODOROV, Tzvetan: Memoria del mal, tentación del bien : Indagación sobre el siglo XX, Traducció de Manuel Serrat Crespo. Ed. Península 2002, 377 pàg. [BAB]
Version 1.0.0Version 1.0.0Version 1.0.0
Jordi Casassas i Ymbert
Historiador i catedràtic emèrit de la UB. Doctorat en història contemporània el 1977 amb la tesi Jaume Bofill (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política, ocupà la càtedra de la mateixa matèria a la Universitat de Barcelona des de 1990.
Va ser codirector del Diccionari d’historiografia catalana i de la «Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català». Per la seva obra El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats va rebre el Premi Ramon Trias Fargas 2004.
També és autor, entre altres obres, de La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme (2017), La nació dels catalans: el difícil procés històric de la nacionalització de Catalunya (2014), El canvi cultural del segle xx (2014), Les identitats a la Catalunya contemporània i La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (2009), El futur del catalanisme (1997), Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920) (1989) i La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (1983). També destaquem la coordinació de La construcción del presente : El mundo desde 1848 hasta nuestros días, Barcelona, Ariel, 2013.
Com a soci de l’Ateneu Barcelonès havia estat vocal entre els anys 1987-1991; i president en dos mandats entre el 2014 i 2021. Institució sobre la qual té escrits dos llibres: Història de l’Ateneu Barcelonès. Dels orígens als nostres dies (1986) i director de l’obra Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006).
Entre les seves línies de recerca destaquen: Història política i cultural de les institucions, nacionalismes i catalanisme. El problema polític de les identitats nacionals a l’espai mediterrani contemporani.
És també director de la revista Cercles. Revista d’Història Cultural; és portaveu del Grup d’Estudis d’Història Cultural i dels Intel·lectuals (GEHCI) vinculat a la Universitat de Barcelona des de 1989. Des de 2012 és membre numerari, de l’Institut d’Estudis Catalans. I rector de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) des de 2016.
Centre d’Interès de la Biblioteca de l’Ateneu “Curs Aula Ateneu”
La Biblioteca de l’Ateneu ha preparat una bibliografia general i també de la segona meitat del segle XIX del Curs “Les claus del món contemporani 1848-1945” que podeu consultar al catàleg de l’Ateneu o veure directament a la Biblioteca aquÍ
Dimecres 26 de març 18.30h sala Verdaguer. “Trieste: Una ferida a Europa”. Conferència de Simona Škrabec, escriptora, professora i traductora. Presenta: Josep Llop, ateneista de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Triestre. Una ferida a Europa
Autora: Simona Škrabec
Vegeu la seva biografia aquí (font: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)
Simona Škrabec. [Fotografia extreta de L’Avenç, núm. 455, març de 2019]
1. Monarquia Austro-hongaresa (1719-1918)
Trieste va obtenir la condició de port franc el 1719 i va ser durant dos segles l’únic port que l’Imperi Austrohongarès tenia al Mediterrani. Aquest fet va convertir la ciutat en una cruïlla on es barrejaven interessos econòmics, polítics i culturals d’identitats diverses:
«Trieste té una gràcia/esquerpa. Si agrada/és com un minyonàs golut i aspre,/d’esguard blavís i mans balderes/per regalar una flor;/com un amor/amb gelosia.» (Saba, Umberto. Il Canzoniere 1900-1921, 1921. Traducció de Tomàs Garcés.)
«Àustria era un país ric, amb un mecanisme burocràtic pompós i minuciós que, naturalment, podia semblar ridícul i pedant, però que funcionava d’una manera perfecta gràcies a uns empleats lents, precisos, conscienciosos, incorruptibles i que tenien un respecte religiós per les lleis de l’Estat (també perquè estaven ben pagats, i no els calien propines, almoines ni extorsions per arribar a final de mes). Amb el sou de l’Estat es podia viure força bé per les exigències d’aleshores i, més que bé per les d’avui» (Bazlen, 2018, 27).
«Trieste era, alhora, una ciutat provinciana i cosmopolita, en la qual la burgesia italiana assimilava contínuament els grups ètnics i culturals més diversos: alemanys, eslovens, grecs, llevantins, jueus. Per mitjà del gresol triestí, a Itàlia hi penetrava la cultura europea més nova: Wagner, Ibsen, Joyce, Weininger, la psicoanàlisi. Ciutat sense passat, Trieste era una ciutat burgesa per excel·lència, nascuda, crescuda i existent —en el pla econòmic i espiritual— tan sols en aquesta dimensió mercantil. Privada d’una història il·lustre, Trieste tenia darrere seu una història recent mínima i res més, les ascendències ramificades dels seus ciutadans procedents de les regions més diverses, els empelts, encreuaments i trobades que constituïen un teixit latent de contradiccions, estrips ocults, perplexitats i inquietuds, reprimides sota el decòrum de la conducta burgesa i l’arquitectura neoclàssica» (Magris, L’anello di Clarisse, 1999).
«Pels volts del 1860, el gueto de Trieste floria en la seva originalitat llardosa. En igualtat de condicions que els altres ciutadans des de feia un segle, exempts d’impostos i alliberats de distincions especials humiliants, no tots els jueus nascuts o emigrats a la ciutat-port franc havien après a vèncer la desconfiança innata de barrejar la seva vida quotidiana amb la dels temuts (i per això odiats) goim» (Saba 2018, 43).
«El component més rellevant d’aquesta diversitat original de la cultura jueva triestina té a veure amb les teories psicoanalítiques, que just al principi de la postguerra van reeixir a Itàlia. El 1919, Edoardo Weiss, deixeble de Freud i també jueu, es va traslladar de Viena a Trieste, on va començar a exercir com a psicoanalista. En la comunitat jueva d’aquesta ciutat hi va trobar un terreny adobat: segons el testimoni de Giorgio Voghera, de fet, «gairebé tots els triestins que s’apassionaven per la psicoanàlisi en aquells anys eren jueus o mig jueus» (Riboli 2018, 21).
«Quan el 1382 la ciutat va passar a estar sota el domini dels Habsburg, la comunitat local eslovena va començar a compartir les mateixes condicions ètniques i administratives dels altres connacionals a l’interior de les fronteres de l’imperi austríac. Gràcies a l’expansió del port franc, segons el cens del 1910-1911, Trieste era la primera ciutat eslovena d’Àustria-Hongria, ja que amb 58.000 eslovens residents superava fins i tot Ljubljana, actual capital d’Eslovènia. Al final de la Primera Guerra Mundial, però, el pas del litoral adriàtic a Itàlia va amputar els eslovens locals de la resta del cos nacional i els va convertir en una minoria. El feixisme ja els va perseguir, i després també els va perseguir el nazisme, de manera que els eslovens de Friül-Venècia Júlia no van poder reconstruir el seu teixit vital fins a la Itàlia democràtica de la segona postguerra» (Košuta 2018, 46).
«Joyce. Aquest havia arribat a Trieste des de Dublín la tardor del 1903, acompanyat de la seva jove esposa, Nora Barnacle. Joyce també era jove, tenia vint anys i escaig, era pobre i tot just iniciava una carrera literària meravellosa. L’arribada a Trieste s’esdevingué després d’una aventura tragicòmica: Joyce i Barnacle van agafar el tren Viena-Trieste i, per error, van baixar a Ljubljana a les quatre del matí. L’endemà, quan van preguntar a un vianant on era el carrer Sant Nicolau i l’adreça de l’escola Berlitz de Trieste, es van adonar que s’havien equivocat de ciutat. Molt preocupats perquè no duien gaire diners, van estar-se tot el dia i part de la nit a l’estació de Ljubljana, esperant el tren cap a Trieste. Per acabar-ho d’adobar, Joyce va deixar la seva dona en un jardí petit al costat de l’estació i va anar a cercar l’escola Berlitz d’aquella ciutat per demanar-los un préstec. Però es va equivocar i va anar a parar a un carrer de la ciutat vella, on uns mariner anglesos discutien amb unes dames de mala nota. Va voler fer d’intèrpret i de pacificador, però les coses es van complicar: de sobre va arribar la policia, el van arrestar amb els altres i va passar tot el dia a la presó, mentre la seva pobra dona l’esperava asseguda en un banc del jardí, sense diners, i sense entendre la llengua d’aquella ciutat estrangera» (Veneziani 2018, 81).
2. Itàlia feixista (1918-1943)
Després de la incorporació del Vèneto al Regne d’Itàlia (1866) i la conquesta de Roma (1870), Trieste i l’Ístria s’havien convertit en els últims territoris que calia «recuperar» per completar la reunificació nacional italiana. Per l’irredemptisme, aquests territoris de frontera van adquirir la dimensió mítica. Més tard, es van convertir en un dels objectius irrenunciables de la ideologia feixista. El 1882, Guglielmo Oberdan va intentar atemptar contra l’emperador Francesc Josep. Va ser detingut i empresonat. El van executar a la caserna que l’exèrcit dels Habsburg tenia a la ciutat des de 1790 en una plaça cèntrica. El 1920, quan Trieste va passar a mans italianes, l’antiga caserna va ser enderrocada. Al seu lloc s’hi va edificar un mausoleu dedicat a Oberdan i un edifici destinat a recordar la participació de Trieste en la lluita per la unificació d’Itàlia, actualment el Museu del Ressorgiment.
Després de la Primera Guerra, la frontera iugoslavo-italiana establerta el 1920 amb els tractats de Rapallo, pels quals aproximadament una quarta part de l’actual territori d’Eslovènia va ser adjudicat a Itàlia. Aquest territori eslovè cedit a Itàlia era la compensació pels territoris litorals de Croàcia i les illes de Kvarner, amb forta presència de població italiana, que havien que van ser adjudicats a l’Estat dels Serbis, Croats i Eslovens (Primera Iugoslàvia 1918-1941).
El símbol de la repressió feixista dels eslovens a Trieste és l’incendi que va destruir, el 13 de juliol de 1920, un imponent edifici al centre de la ciutat. El Casal Nacional (Narodni dom) era una de moltes institucions semblants que abans de la Primera Guerra els eslovens construïen en les ciutats que consideraven claus amb clara voluntat de cohesionar el país. A l’edifici, acabat el 1904 per Max Fabiani amb una gran ambició arquitectònica, hi havia una caixa d’estalvis, cafeteria, restaurant, hotel i espais per a esdeveniments culturals.
Eslovènia com a corònim no va existir fins a mitjans del segle XIX, quan va començar el moviment polític de l’Eslovènia Unida (Zjedinjena Slovenija). La població eslovena vivia a Carniola amb el centre a Ljubljana —aquesta era l’única regió on els eslovens eren majoria— i també a Caríntia, Estíria i al litoral. En lloc d’un únic centre, el país pivotava entre Klagenfurt (Celovec), Maribor, Trieste (Trst) i Ljubljana. Les regions, però, no eren només entitats administratives, sinó que hi havia una forta consciència de pertinença a la comunitat local. En la llengua eslovena encara avui és possible distingir clarament set grans grups dialectals. Tot i que l’estàndard està consolidat com a mínim des del segle XVI, no hi ha cap voluntat ni necessitat d’esborrar les diferències dialectals que són percebudes com a riquesa i no com un entrebanc. Els lligams a nivell regional són encara molt presents, tot i que administrativament cap d’aquestes regions no s’ha reconstruït ni en la República Federal Socialista de Iugoslàvia (SFRJ, 1943-1991) ni en l’actual República d’Eslovènia.
L’OF (Front d’Alliberament) eslovè va ser fundat el 27 d’abril de 1941 —Hitler va declarar la guerra a Iugoslàvia el 6 d’abril— a la casa del polític i escriptor Josip Vidmar a Ljubljana amb la intenció d’organitzar la resistència a l’ocupació. La Itàlia feixista i l’Alemanya nazi es van repartir el territori eslovè aproximadament per la meitat —la zona litoral i la capital Ljubljana per a Itàlia, tot el nord rere el riu Sava per als alemanys— i el país havia de desaparèixer sense més, esborrat del mapa. Els grups fundacionals del OF van ser el Partit Comunista d’Eslovènia i els socialistes cristians. Entre els seus membres destaquen els escriptors Edvard Kocbek i France Bevk, d’una orientació marcadament cristiana. L’OF va adoptar una sèrie de determinacions contundents. La resistència a l’ocupació havia de ser una acció armada implacable. La finalitat última era canviar el caràcter nacional del poble eslovè i convertir la seva tradicional passivitat en un poble capaç de passar a l’acció. L’acord inicial també preveia que després de l’alliberament es respectaria escrupolosament la voluntat democràtica del poble per decidir els seus representants. Aquest punt, evidentment, no es va realitzar perquè el Partit Comunista, en el transcurs de la guerra, va anar assumint un rol cada cop més predominant fins acabar esborrant els altres integrants, els socialistes cristians.
La crisi més coneguda va ser la dimissió del poeta Edvard Kocbek en 1952. Tanmateix, l’OF va ser en els seus inicis un moviment aglutinador amb un vastíssim suport popular i el 27 d’abril és encara festa nacional a Eslovènia. A més de lluitar contra l’ocupació d’Itàlia i Alemanya, el seu objectiu més notori era promoure el dret d’autodeterminació del poble eslovè i la intenció d’aconseguir la unió territorial amb la regió litoral de Trieste i la de Caríntia, que després de la Primera Guerra van ser atribuïdes a Itàlia i Àustria, respectivament. En certa manera, l’OF va saber fer reviure la lluita per la sobirania nacional que va començar al segle XIX amb la lluita contra la Monarquia dels Habsburg. Durant mil anys Eslovènia va formar part del successius estats germano-austríacs i, per aquesta raó, el territori entre Viena i Trieste mai havia conegut cap frontera interna. L’impacte de les fronteres imposades després del 1918 va ser per això immens i l’assimilació forçosa a la que els italians van començar a sotmetre la població en la regió litoral adquirida després de 1920 va ser tant xocant com inaudita. Els eslovens van ser el primer poble a Europa que van patir els mètodes feixistes. Per això la resistència armada a l’ocupació el 1941 va ser assumida per la majoria de la població. D’altra banda, l’OF tenia el fort component ideològic de la lluita contra l’imperialisme i la convicció que així s’aconseguiria la germandat amb tots els pobles, especialment amb els de Iugoslàvia. Al final de 1941, l’OF va esdevenir l’organització que controlava l’exèrcit format pels partisans i es va declarar l’única força que lluitava contra l’ocupació. L’OF tenia cura també de tota l’organització tècnica de la resistència, no només militar, ja que va organitzar els serveis sanitaris i d’informació. És coneguda sobre tot la ràdio clandestina Radio Kričač («la ràdio que crida») que operava dins de la ciutat de Ljubljana sota setge i que mai va ser descoberta. Durant tota la guerra s’organitzaven mítings i reunions per tenir la població civil informada i connectada en tot moment. L’estructura i la influència del Front d’Alliberament eslovè no té cap paral·lel en els moviments de resistència dels altres pobles iugoslaus. Per aquesta raó, i també perquè en els seus orígens incloïa els sectors polítics no comunistes, sempre va despertar molts recels entre els líders comunistes iugoslaus, però després de la guerra, ja plenament dominat pels comunistes, es van anar dissolent i integrant en les estructures polítiques de República Socialista Federativa de la Iugoslàvia de Tito.
«Una ciutat que parla un dialecte vènet, envoltada d’un camp en què es parla una llengua eslava i prou; el segment més intel·lectual de la burgesia —que se sent aïllada del país al qual creu pertànyer per llengua i per cultura (malgrat que no saben el toscà, i que la cultura… bé, de la cultura val més no parlar-ne), i que, en ple segle XX, fa servir un fraseig retòric del segle XIX, propi del Risorgimento—, manté la torxa ben alta, creu que l’italià és l’idioma més noble i pur, que Florència és la ciutat de les flors, que a Roma munyen la lloba per alletar la raça, ofereix làmpades votives, ataca per tot arreu lleons de Sant Marc, es recargola, invoca, batega, aspira, pateix, espera, ambiciona, anhela, crema, s’immola, reivindica, desitja… Quan al Teatre Comunal hi representen Nabucco, el pensament de tots els comerciants, corredors, directors de banca i de societats d’assegurances, metges, advocats, importadors i exportadors asseguts a la platea, de professors d’escola mitjana asseguts a la galeria, d’estudiants i de costureres que es troben al galliner, s’eleva sobre unes ales daurades i l’entusiasme és tan gran que fa que el teatre s’ensorri, com es deia a Trieste» (Balzen 2018, 30).
«Així, doncs, a la ciutat, la burgesia que t’he descrit i, no gaire lluny, damunt el Carst, els pagesos eslovens, que vivien en un terreny pobre, rocós, estèril, on, tret de la zona dels avencs, havien d’esgarrapar a la pedra uns quants metres quadrats de terreny cultivable. Primitius, closos en mites superats, sense tradició cultural, dignes i amb tota la susceptibilitat d’un orgull fàcilment i justificadament ferit. Els italians se’n sentien superiors, era una certesa que es basava en una llicència escolar (maduresa), en què tenien la vida protegida a l’Assicurazioni Generalli (era un món en el qual tot s’assegurava), en les relacions comercials amb països estrangers, tot això els ho feia sentir. No sé pas quina possibilitat d’entesa hi podia haver en aquell moment a Trieste entre italians i eslaus, però sé que totes les famílies italianes que tenien criades eslovenes (i els contactes entre italians i eslovens es reduïen —més enllà del que s’esdevenia entre alguns comerciants i a les fruiteries, etc.— a una relació entre una família italiana burgesa i una criada eslovena que venia del camp) i que s’hi acostaven humanament, sense altivesa ni superioritat cultural, han estat sempre més que satisfetes d’aquestes dones: treballadores, fidels, atentes, més intel·ligents que les seves mestresses, ràpides a l’hora d’assimilar i d’aprendre… D’altra banda, però, s’ofenien amb facilitat i es tancaven en una oposició tossuda i vindicativa» (Balzen 2018, 31).
«Als deu anys la vaig veure així. Només un dia la vaig contemplar d’aquesta manera, com intuint-ne el secret. Entre les acàcies fragants passava el tramvia que va d’Opina a Trieste, de l’obelisc a la ciutat, des de dalt fins a baix de tot. Que estrany! Quin abisme separa Trieste dels seus voltants! I tanmateix: quin abisme més natural! Des de l’obelisc veus Trieste i el mar; la imatge s’alça davant els teus ulls, només una imatge, entelada pel fum de les fàbriques. Veus el mar, però no saps on s’acaba, veus barques, però no saps on van; tot és una imatge, la mires des del turó, quieta, silenciosa, entelada. Però quan arribes a Trieste per entre el torrent de cases altes: les campanades, la cridòria, la xerradissa animada des de la finestra que dona al carrer, la conversa d’una banda a l’altra quatre pisos més amunt, els venedors de diaris, els cotxes, els carruatges, les cases altes. Pels carrers s’arrossega un sol blanc i cansat. (Kosovel 2018, 48).
3. Adriatisches Küstenland: nazis a Trieste (1943-1945)
La plaça Oberdan va adquirir un significat especial en aquest breu, però difícil període. El número quatre de la plaça es va convertir durant l’ocupació nazi (1943-1945) en el quarter general de la Gestapo. L’espai subterrani resultava invisible pels del vianants als carrers. Era un dens entramat de sales i cel·les subterrànies, en què els presoners van ser interrogats i torturats. El 1944, va ser detingut Boris Pahor i hi va passar un mes sencer abans de ser deportat a Dachau, el que seria la primera parada del seu periple per diferents camps de concentració que va durar fins a l’alliberament. L’ocupació nazi del Litoral triestí és el tema central del llibre Trieste de Daša Drndić.
4. La postguerra (1945-1975)
Després de la Segona Guerra mundial, la regió va ser dividida en dues zones. Sota la denominació d’Estat lliure de Trieste, que va existir entre 1947 i 1954, una d’elles estava administrada per les forces aliades, i l’altra per Iugoslàvia. Finalment la zona nord va passar a Itàlia i la zona sud, a Iugoslàvia. Les fronteres entre els dos Estats es van acabar d’establir definitivament amb els tractats d’Osimo del 1975. La proclamació de la República d’Eslovènia en 1991 va confirmar la línia de la frontera preexistent.
La postguerra, però, va portar alhora la construcció d’una imatge idíl·lica del temps austríacs a la ciutat de Trieste. Claudio Magris insisteix assíduament, des del seu primer llibre fins a l’última intervenció en la premsa, en utilitzar el terme Mitteleuropa, escrit sense excepció en cursiva i en alemany, fonamentat el conegut llibre El mite dels Habsburgs en la literatura austríaca moderna (l’únic llibre seu important que no ha estat mai traduït al català). Cal situar aquest llibre correctament en el temps. Va ser publicat en 1963 a Itàlia i tres anys més tard a Salzburg, en traducció alemanya. Tant a Itàlia com a Àustria el llibre va ser rebut amb molt d’interès. El fet d’haver provocat tant de ressò té relació amb el temps en el qual el llibre es va fer conèixer. Al principi dels anys seixanta, quan el record dels horrors de la Segona Guerra mundial era ben viu encara, Claudio Magris escrivia sobre el passat d’una regió profundament marcada i transfigurada pels esdeveniments de les últimes dècades. Però Magris va escriure un llibre on hi faltava precisament aquest període de temps i per això, tot i haver-se proposat desemmascarar un mite, va contribuir significativament no només a crear una imatge idealitzada de la vella Àustria, sinó també a confondre el tumult de veus discordants del desaparegut imperi amb un sol discurs. És especialment a causa d’aquest llibre que el debat sobre la mítica Kakània s’ha de situar a l’Europa de la postguerra. El concepte de Centreeuropa, que coincideix amb els dominis de la corona dels Habsburgs, no és altra cosa que un record del món d’ahir. Un record que es desperta en un temps molt difícil i és, com no podria ser d’altra manera, una imatge trucada, un reflex infidel i una transformació imaginària de la realitat. Cal tenir present d’entrada que aquest concepte de Centreeuropa no és fonamenta sobre documents de caire polític, sinó que sorgeix a partir de les representacions literàries de la realitat històrica.
«Si al final de la guerra Trieste hagués tingut la mateixa sort que totes les altres ciutats italianes, segurament aquests records meus no haurien nascut. Però mentre que els darrers dies d’abril de 1945 els nostres germans d’Itàlia van poder sentir que realment s’acabava, per a ells, un període funest i se n’obria un de nou, encara que fos difícil, de renaixença, nosaltres, els triestins, vam comprovar com el nostre anhel de llibertat fou respost, primer, amb quaranta-cinc dies d’ocupació iugoslava, després amb l’angloamericana i, finalment, amb la burla del regal del Territori Lliure i la mutilació de l’Ístria. Fou en aquest període d’humiliació desesperada que, sense poder dirigir l’ànim al futur, em vaig tombar cap al passat, no com qui mira de consolar-se per mitjà d’un temps feliç, sinó com qui furga en els anys considerats perduts per veure si n’ha quedat res de positiu, per tal de tenir molt present la misèria dels esdeveniments actuals.» Trieste nei miei ricordi (Stuparich, Giani. Trieste nei miei ricordi. 1948).
La paraula Mitteleuropa no es pot traduir simplement com «Europa Central» perquè implica una noció d’unitat, de comunitat, tot i les múltiples i pronunciades diferències i conflictes. La paraula Mitteleuropa es va forjar durant l’últim segle com una designació historicopolítica — com un programa polític, de fet. Connota la trobada de la cultura alemanya amb les altres cultures de la mateixa regió, però la seva principal implicació és la hegemonia germànica, o millor dit, la germànico-hongaresa a Europa Central: List, Bruck, von Stein, i més tard Naumann i Srbik varen donar suport a aquestes tesis que van predominar, amb matisos i gradacions, des de l’època del liberalisme fins al nacionalsocialisme» (Magris, 1991, 29).
5. Autors literaris que han escrit sobre Trieste
BARTOL, Vladimir (1903, Trieste -1967, Ljubljana). Nascut el 1903 a Sveti Ivan, a prop de Trieste, que va estudiar biologia i filosofia a la universitat de Ljubljana. Va obtenir una beca i va assistir a les classes de la Sorbona a París, va treballar com a corrector de revistes literàries eslovenes a Trieste, va traduir Nietzsche, va publicar i estrenar el 1932 el drama Lopez, el 1935 el recull de narracions Al Araf i el 1938 la novel·la Alamut. La novel·la va ser traduïda el 1946 al txec, el 1954 al serbi, deu anys després de la publicació, el 1958, va sortir de l’impremta la segona edició eslovena, cosa prou insòlita en un mercat tan limitat i en un temps tan difícil. Tot i haver viscut a la capital i haver treballat a l’Acadèmia de les Arts i Ciències, la seva influència literària no es va fer notar més. Però el 1984 tot va canviar. Es va editar per tercera vegada Alamut, i els articles i les crítiques pul·lulaven. Dins d’aquest entusiasme va sorgir la idea que Bartol era l’únic escriptor eslovè que podria significar molt també en l’àmbit mundial. L’any 1988 no va portar només la quarta edició d’Alamut a Eslovènia. Aquest és també l’any de la traducció francesa a l’editorial Phébus i l’aparició d’aquest llibre en el conegut programa de Bernard Pivot a Antenne 2, Lire. Amb això, la novel·la sobre la llegenda negra del Vell de la Muntanya i els seus soldats suïcides va esdevenir un «clàssic» per demostrar el perill del fonamentalisme islàmic. En aquestes lectures, el fet d’haver estat escrita durant el feixisme a Trieste no es considera mai…
BAZLEN, Roberto (1902-1965), crític literari i assagista. Nascut a Trieste, és una de les figures intel·lectuals europees més atípiques de la seva època. En vida mai no va publicar res. Lector per vocació, Bazlen és la via d’entrada a Itàlia d’autors com Kafka, Blanchot o Gombrowicz. Va freqüentar figures com Saba i Svevo. Alguns dels seus escrits es van publicar pòstumament. En destaquen Lettere editoriali i Lettere a Montale.
KOSOVEL, Srečko (1904-1926), poeta eslovè. La seva obra es va publicar pòstumament. En vida va col·laborar amb diverses revistes i associacions culturals. És pioner de les avantguardes dins la literatura eslovena. Avui dia és considerat com un dels autors més rellevants de la literatura eslovena de tots els temps.
MAGRIS, Claudio (Trieste, 1939) és crític, assagista, novel·lista, traductor i professor de la Universitat de Torí. És columnista del diari Corriere della Sera. Germanista prestigiós, la seva obra ha contribuït a difondre la cultura centreeuropea i, més concretament, la relacionada amb Trieste. Gran part dels seus llibres han estat traduïts al català. La seva investigació, i la part més important de la seva obra assagística i narrativa, es desenvolupa fonamentalment en l’àmbit de la germanística, entesa en un sentit ampli per al qual va definir el concepte Mitteleuropa, un àmbit en el qual esdevé especialment rellevant la cruïlla que significa Trieste en la història (no només literària) europea.
PAHOR, Boris (Trieste 1913-2022), novel·lista eslovè nascut a Trieste. Va patir els atacs feixistes contra la minoria eslovena de Trieste, on no va poder tornar fins al 1938. Va lluitar contra el feixisme al costat dels partisans fins que va ser detingut i deportat a diversos camps nazis. Un cop alliberat dels camps, va patir la censura comunista perquè es va oposar al règim de Tito. És una de les figures més importants de la literatura europea actual i un advocat incansable del respecte per les minories. En català en podem llegir Necròpolis (2004) i La pira al port (2022).
PRESSBURGER, Giorgio (Budapest, 1937) va haver de marxar d’Hongria l’any 1956 a causa de la invasió soviètica i es va establir a Itàlia, amb el seu germà Nicola. És un dels dramaturgs més reconeguts del país transalpí i ha estat professor en diverses universitats. La seva obra literària és molt extensa i inclou obres de teatre, òperes, novel·les, assajos, i guions per al cinema, la televisió i la ràdio. No té cap obra traduïda al català.
SABA, Umberto (Trieste, 1883 – Gorizia, 1957), poeta i novel·lista italià. La seva obra es caracteritza per la claredat i la concreció, i els temes que hi dominen tenen a veure amb l’observació quotidiana de la seva ciutat natal, de la qual es va convertir en el cronista líric per excel·lència. Tenia una botiga d’antiguitats a Trieste, que fou un centre de reunions literàries. En català en podem llegir Ernest (1995) i Paraules i últimes coses (2003).
ŠALAMUN, Tomaž (1941-2014), poeta eslovè. La família de la seva mare pertanyia a la minoria eslovena que va ser forçada a marxar d’Itàlia durant el règim feixista i que es va establir a Iugoslàvia. Šalamun va viure uns quants anys als Estats Units. Ha estat traduït a 21 llengües. En català en podem llegir La balada de Metka Krašovec (2016).
SLATAPER, Scipio (Trieste, 1888 – Podgora, 1915), és un dels intel·lectuals més notables de la història de Trieste. Les seves arrels eren italianes i bohèmies. De Slataper se’n destaca la novel·la Il mio Carso (1912). Irredemptista, va morir en combat. Va col·laborar activament amb la revista La Voce, on justament l’any 1909 van aparèixer “Lletres triestines”, un conjunt molt polèmics per la descripció que Slataper hi feia de la situació cultural de Trieste. Fou molt amic de Giani Stuparich.
STUPARICH, Giani (Trieste, 1891-Roma, 1961), periodista i escriptor italià. Va estudiar a la Universitat de Praga i a la de Florència, on es va llicenciar en literatura italiana. Es va manifestar sempre com a contrari al feixisme, la qual cosa li va comportar molts problemes. En català en podem llegir L’illa (2010).
SVEVO, Italo (Trieste, 1861- 1928). «Italo Svevo no era el nom real d’aquest escriptor, la família del qual tampoc no era italiana sinó d’origen hongarès. Provenien d’una ciutat petita de Transilvània, una regió que avui és romanesa però que en aquell temps pertanyia a Hongria, és a dir a l’Imperi Austrohongarès. La ciutat — Copşa Mică en romanès i Kiskapus en hongarès. Italo Svevo en realitat es deia Aron Hector Schmitz i formava part d’una família de jueus centreeuropeus. Va triar aquest pseudònim per indicar la pertinença a dues cultures: la italiana i l’alemanya. De fet, Svevo —nascut a Trieste el 19 de desembre de 1861— tenia dues llengües maternes: l’alemany i el dialecte triestí (no pas l’italià). Va completar els estudis d’orientació comercial a Alemanya, en comptes de fer-ho a Trieste o a Itàlia. Així doncs, l’escriptor avui dia celebrat com l’orgull de la narrativa italiana, traduït i conegut arreu era, de fet, gairebé un immigrant.» (Pressburger, 2018, 22) És l’escriptor triestí més reconegut arreu. Va estudiar cinc anys a Alemanya i a disset anys va tornar a Trieste. Fins al 1899 va treballar a la filial de Trieste de la Unió Bancària de Viena. Les teories de Freud li van interessar molt i la seva obra n’és impregnada. En català en podem llegir La consciència de Zeno (2011), Una vida (2003), Senilitat (1987) i La veritat i altres comèdies curtes (2010).
6. Bibliografia sobre Trieste
Assaig i estudis
ARA, Angelo; MAGRIS, Claudio. Trieste. Una identidad de frontera. César Palma (trad). València: Pre-Textos, 2007.
BENESIU, Joan. Trieste. Una ciutat a plec de mapa. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2024.
Dilluns 2 de desembre 17h a la Sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia Amics de la Història: Bakunin, el primer populista a l’entorn del llibre “El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo”, Universitat de València, 337 pàg. Conversa amb Gennadi Kneper, autor del llibre i professor de la UAB i David Martínez Fiol, historiador de la UAB i coautor de “Ésto no estaba en mi libro de Historia del anarquismo”, ed, Almuzara.
Presenta: Susanna Tavera, historiadora, doctora en Hª Contemporània i professora emèrita a la UB
Bakunin parla en la Primera Internacional, retratat per Rafael Farga i Pellicer
Sobre El primer populista. Bakunin y la invención del pueblo
Aquest estimulant i provocador llibre presenta el famós llibertari Mikhaïl Bakunin sota un prisma poc habitual. Gràcies al seu enfocament innovador, que compagina la rigorosa anàlisi de les fonts històriques amb l’ampli ús de referències literàries, situa l’il·lustre rebel com un dels fundadors del populisme.
En afirmar la importància del “poble” com a actor polític sobirà, Bakunin va desafiar les elits dominants de l’Europa decimonònica i es va convertir en un dels revolucionaris més perillosos de la seva època. En un món marcat per l’opressió i la desigualtat, les idees van tenir ressò en aquells que buscaven un canvi radical. El llibre, que contextualitza el llegat de Bakunin al panorama polític del segle XIX, destaca el seu paper juntament amb altres defensors de la gent comuna com Marx, Mazzini, Proudhon i Pi i Margall. A més, demostra en quina mesura el concepte bakuninià de poble com a peça central en la construcció d’una societat lliure i equitativa va anticipar els plantejaments populistes d’èpoques posteriors, així com els debats actuals sobre el populisme i la democràcia participativa.
Amb una perspectiva crítica i equilibrada sobre el llegat de Bakunin, els lectors es convida a qüestionar les narratives simplistes i a reflexionar sobre les complexitats del populisme i la política radical, ja sigui de dreta o d’esquerra. A mesura que lidiem amb els conflictes del segle XXI, és crucial apreciar les paradoxals implicacions del missatge bakuninià d’apoderament individual i responsabilitat col·lectiva, que no deixen d’estar entre els desafiaments més importants de l’actualitat.
Gennadi Kneper
Professor d’Història Contemporània a la UAB. Llicenciat en Ciències de la Comunicació a la Ludwig-Maximilians-Univeristat de Múnic continuà els estudis a Barcelona: doctor en Història per UPF: Biografía global de un libertario cosmopolita, 2015.
Interessos en la investigació: Nacionalisme, populisme, història d’intercanvis polítics i culturals, història comparada, història global. Algunes obres recents:
“¿El nacimiento de una nación? Nacionalismo ucraniano y construcción estatal a finales del siglo XIX y principios del XX” Kneper, G., ago 2024. Ayer. 135, 3, p. 133-158 26 p.
“Ucrania tras la revolución. Nacionalismo y sovietización”, Kneper, G., 2023, En: Desperta Ferro. Contemporánea . 59, p. 56-61 6 p.
“¿Héroes o villanos? El nacionalismo radical ucraniano en la Segunda Guerra Mundial”, Kneper, G., 2022, a Segle XX. 1, 15, p. 40-58 19 p.
Esto no estaba en mi libro de historia del anarquismo
L’anarquisme va veure la llum com a ideologia a l’Europa de la segona meitat del segle XIX i els seus ideòlegs principals van ser Pierre-Joseph Proudhon i el noble rus Mikhaïl Bakunin, sent la seva definició canònica: una proposta d’organització revolucionària de la societat caracteritzada per la inexistència de qualsevol mena d’estat, govern, jerarquia i lleis escrites.
Aquest llibre ens endinsarà en personatges com Ravachol o Bonnot, representatius d’un anarquisme francès conegut com a «il·legalista», poc amant de la teoria i propens a la violència contra el «sistema». Revisarem tòpics com que, entre finals del segle XIX i les tres primeres dècades del XX, la principal implantació organitzativa de l’anarquisme va tenir lloc a l’Europa mediterrània i l’Imperi rus o les mitificades virtuts dels anarquistes espanyols i russos a les seves respectives guerres civils.
També abordarem l’experiència revolucionària durant la nostra contesa fratricida i analitzarem experiències llibertàries ignorades com la de l’Exèrcit Negre de l’anarquista ucraïnès Nestor Mackhnó durant la guerra civil russa o la de la Comuna Lliure de Shinmin a Manxúria. Inevitable és que, en aquestes pàgines, es recordi l’antianarquisme, tant el vertebrat per les autoritats governamentals i militars com l’organitzat en plataformes sindicals i partidistes amb l’objectiu de combatre la ideologia, com va passar amb els Sindicats Lliures o generals de l’exèrcit espanyol com Joaquín Milans del Bosch o Severiano Martínez Anido. “Això no era al meu llibre d’història de l’anarquisme contribueix al coneixement de l’anarquisme, una de les respostes més àmplies i contundents a la consolidació del capitalisme i la democràcia liberal dels segles XIX i XX”. Susanna Tavera, catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la UAB.
Dimecres 08 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 5a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de Miquel Nistal de la ponència de Marició Janué
Imatge principal: Imatge: “Barcelona, proclamación de la república, aspecto de la plaza de San Jaime en la mañana del 21 de febrero [1873]”. De José Luis Pellicer / Bernardo Rico – (8 de marzo de 1873). La Ilustración Española y Americana, núm. 17.
Sinopsi
El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.
La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.
El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.
Cronologia
La revolució de setembre de 1868, la Gloriosa a Barcelona.
Els voluntaris catalans a la Guerra de Cuba
La revolta federal de 1869 i la repressió posterior.
Vagues, quintes i epidèmies 1870-1872.
Primera República sense cantó a Catalunya 1873-1874
La Tercera Guerra Carlina 1872-1876
“Caricatura sobre las etapas del Sexenio Democrático, desde la revolución de 1868, pasando por el Gobierno Provisional, el reinado de Amadeo I o la Primera República hasta que en diciembre de 1874 el General Martínez Campos aparece restaurando el escudo de la monarquía histórica. Caricatura de Tomàs Padró i Pedret (1840–1877) a «La Flaca» con el encabezado de “La Madeja”, 1874. Els líders de la Revolució de Setembre de 1868. D’esquerra a dreta, Joan Prim i Prats, Juan Bautista Topete i Francisco Serrano y Domínguez. Dibuix de Tomàs Padró. La Madeja, 14 de març de 1875. Biblioteca de Catalunya
SESSIÓ 5: “BARCELONA EN REVOLUCIÓ (1868 – 1873)” Ponència de MARICIÓ JANUÉ (UPF)
INTRODUCCIÓ
La Barcelona de l’època del Sexenni era una ciutat de poc més de 200.000 habitants (Madrid en tenia prop de 300.000); la província n’eren 835.000 i l’Espanya del moment superava els setze milions. Un estudi de la població activa barcelonina, mostra una societat industrialitzada amb una majoria d’obrers i dependents (42 %), seguit dels menestrals (32 %); els homes de negocis eren el 12 % i les professions liberals un 7 %, així com els militars que amb el mateix percentatge superaven en nombre aquest darrer grup i formaven un col·lectiu prou nombrós, gairebé un per cada 50 habitants.
El context històric mostra una progressiva discrepància entre l’estructura social i econòmica espanyola i la catalana més desenvolupada i industrialitzada amb una crisi econòmica que es manifesta en la dècada dels 60 amb un punt àlgid el 1866 i una sensació de desànim entre la burgesia catalana. La crisi intensificà la conflictivitat social i la lluita de classes com recorda el governador civil de Barcelona l’any 1866 Antonio Guerola (1817 – 1901):
“Toda crisis fabril en Cataluña no sólo afecta a los inmensos capitales empleados en las fábricas y la subsistencia de millares de familias, sino que puede afectar el orden público el día que se lancen a la calle, como ya ha sucedido alguna vez, veinte o treinta mil obreros sin trabajo, pidiéndolo para comer”.
La desvinculació entre els interessos dels grups socials i els governs liberals és creixent: queixes contra els impostos molt elevats, contra els consums, les quintes, els arbitris locals que eren molt elevats ja que les administracions locals se’n feien càrrec de les infraestructures (carreteres, ferrocarrils i camins). L’àmplia presència militar i les prerrogatives del Capità General, sempre per sobre de les autoritats civils i els drets polítics restringits de manera gairebé contínua, amb unes eleccions restringides per cens i amanyades pel governador civil, amb períodes electoral molt curts.
La situació política era divergent respecte a Espanya i l’Estat no oferia resposta a una burgesia que no s’assimilava en un projecte de nació no consensuada, cosa que conduïa a un allunyament de les classes populars, dels demòcrates – republicans i del liberals – progressistes. Inclús els burgesos – conservadors estaven decebuts per la nul·la resposta dels governs de la Unión Liberal d’O’Donnell que no atenia a les esperades reformes de la indústria ni a la descentralització administrativa. En definitiva, l’any 1868 l’Estat Liberal espanyol vigent era vist com a autoritari i centralitzador, però ineficaç i no integrador i no tenia el suport, ni de liberals, ni, per descomptat, dels antiliberals.
En aquesta situació, es produirà un Pronunciament liberal el setembre de 1868 en el qual Catalunya, a diferència d’altres moments revolucionaris del segle, no serà pionera i l’entusiasme inicial de la població serà escàs. Caldrà analitzar aquest fet i les característiques de les propostes de les diferents opcions polítiques de Catalunya després de setembre. També caldrà valorar-ne les propostes d’organització alternativa de l’Estat que vindran de Catalunya i quins eren els sectors polítics que les representaven.
«La Puerta del Sol en la mañana del 29 de septiembre de 1869», en la revista El Museo Universal
LA REVOLUCIÓ “GLORIOSA” DE SETEMBRE DE 1868 A BARCELONA
El Pronunciamiento es produeix a Cadis el 18 de setembre i l’almirall Juan Bautista Topete (1821 – 1885) llegeix un manifest que acaba amb un ¡Viva España con honra! que es faria cèlebre. El dia 21 arriben als periòdics catalans les primeres notícies que no tenen cap ressò. Entre la indiferència general, el dia 23 es fa la proclama del Capità General de Catalunya, Conte de Cheste, anunciant el fracàs del pronunciament i ja el dia 29 s’escampen rumors del triomf del pronunciament a Madrid i això desencadena les mobilitzacions i la formació de Juntes pel territori. En uns primers moments, l’escepticisme és el protagonistaa Catalunya. En l’anàlisi de Josep Fontana sobre la resposta des de Catalunya, explica que els progressistes catalans que acostumaven a guanyar les eleccions fins el retraïment de 1863 es retiren del joc polític per protestar i aïllar la Corona. Els fracassos constants i les dures repressions dels anys anteriors havien provocat un distanciament respecte els progressistes espanyols i un cert allunyament de les aspiracions populars. Prim havia defraudat als progressistes catalans en l’aixecament de 1867 i així ho explicava un progressista català a Víctor Balaguer:
“Si Prim hubiese comprendido el espíritu de Cataluña entera a buen seguro que sin fuerzas para custodiarle hubiera pasado la frontera y quedaba levantado el país y las fuerzas del Ejército rendidas en cuarenta y ocho horas […] No es fácil reanimar el valor perdido pues que muchos y miles de hombres se habrán retirado por tener muchos desengaños […] si algún día tratan de algún otro plan y hantes no han procurado introducir harmas y municiones, de seguro que no harán nada y perderán y fracasarán cuantos movimientos intenten y aun con esto, tal vez sería algo dudosa la victoria”
Els demòcrates – republicans que comptaven amb el suport de les classes populars ja havien rebutjat el pacte d’Ostende de 1866 entre progressistes i demòcrates i que seria l’avantsala de la revolució de setembre i de l’enderrocament de la Monarquia d’Isabel II.
LES JUNTES REVOLUCIONÀRIES I EL GOVERN PROVISIONAL
Els primers dies d’octubre es van format per tot Catalunya les Juntes Revolucionàries provisionals. La composició queda repartida a la majoria de les Juntes de forma més o menys equitativa entre els dos projectes polítics: el monàrquic – progressista i el demòcrata – republicà. Van adoptant, de forma dispersa, disposicions entre les quals els drets individuals i polítics (masculins) i el sufragi universal (masculí). També recalquen l’antiborbonisme, l’anticlericalisme i l’anticentralisme. Podem llegir en les actes de la nova Diputació de Barcelona del dia 3 de novembre de 1868 el següent:
“Descentralizar economizando, es el encargo que a no dudar, encomienda muy particularmente a todas las corporaciones populares, la Gloriosa”.
També fan èmfasi en l’abolició de consums i quintes i, en el cas de Barcelona acabar l’enderrocament de muralles i de la Ciutadella. Hi ha algunes Juntes, com la de Reus o algunes d’Andalusia on els federals tenen molt pes i que són més radicals en els seus plantejaments.
El dia 9 d’octubre es constitueix a Madrid el Govern Provisional; es tracta d’un acte unilateral de la Junta de Madrid que serà molt mal vist des de Barcelona ja que deixava entreveure la voluntat centralitzadora que s’hi amagava. Els monàrquics-progressistes ho acceptaran, però no els republicans. La Cronica de Cataluña del dia 13 d’octubre, té la visió centralista d’aquest sector del progressisme i fa èmfasi en la bondat dels polítics de Madrid:
“La ausencia de democracia en la constitución del poder provisional no implica el menor recelo por parte de este partido hacia los hombres que después de reconquistarnos las libertades con las armas, han asumido la espinosa tarea de afianzarlas empuñando las riendas del gobierno”.
La visió dels provincialistes, l’altre sector del progressismeen el diariLa montaña catalana el dia 14 d’octubre és que hagués estat millor la consulta a les províncies, però ho accepten:
“Sin duda habríamos celebrado con mayor entusiasmo su nombramiento (no se nos tache de descontentizados) si a él hubiesen tenido participación directa o consultiva las demás provincias españolas”.
Els provincialistes són partidaris de la descentralització administrativa i així ho escriu un dels seus, en Víctor Balaguer aLa montaña catalanade 23 d’octubre que explica molt bé què és i què no és el provincialisme:
“En efecto ¿Qué es provincialismo?¿Es la idea, la tendencia a romper todo lazo con el centro oficial y a gobernarse por sí? Esto no es provincialismo: esto sería aspiración a la independencia. ¿Es, por ventura, la tendencia de las provincias a tener administración propia, a estudiar las fuentes de su historia, a cultivar su idioma propio y a desenterrar las bellas páginas de su literatura? Este es, en nuestro concepto, el provincialismo”.
El dia 8 d’octubre, El Telégrafo recull el parer totalment disconforme dels demòcrates – republicans:
“[…] aconsejando al general Serrano que haga uso de su espada para proclamar el Directorio […] nosotros tememos que el país la reprobaría […] porque sólo las Juntas del país pueden dar forma general al gobierno interino”.
Entre les tendències diverses dins d’aquest darrer sector, els federalistes són predominants a Catalunya i consideren la reorganització de l’estructura administrativa de l’Estat imprescindible per a la modernització i, en paraules de Valentí Almirall vicepresident del Club de los Federalistas (1868). per superar:
“la unidad nacional ficticia que después de enemistar a unas provincias con otras, las sujetó a todas a la tiranía y codicia de un centro envilecido”
El dia 13 d’octubre es fan les eleccions per a la Junta Definitiva, les primeres amb sufragi universal masculí; a Barcelona la participació va ser del 53% del cens. Èxit progressista (61 % a Barcelona) a les Juntes catalanes més importants (Barcelona o Tarragona). Al desembre de 1868 es fan les primeress eleccions municipals i ara són els republicans el que guanyen (54 % a Barcelona i un 44 % del monàrquics-progressistes) els principals ajuntaments catalans.
Proclamació de la República a l’Assemblea Nacional, a Madrid, l’11 de febrer de 1873. Gravat publicat a La Ilustración Española y Americana el 16 de febrer de 1873. Biblioteca de Catalunya
CATALUNYA REPUBLICANA
A partir d’aquestes eleccions, les candidatures republicanes guanyaran sempre fins les darreres eleccions del Sexenni de l’any 1873, amb una tendència creixent del vot. Cal tenir en compte que els republicans intervenien per primera vegada oficialment a la política i eren especialment forts a Barcelona i Girona. Malgrat el predomini republicà, el pes electoral dels monàrquics serà alt fins que es retiren de les eleccions a partir de l’agost de 1872. Un fet inèdit en la història política d’Espanya és el pes dels polítics catalans: dos presidents de govern catalans durant la Primera República (Figueras i Pi i Margall) i cinc ministres (tres federals empordanesos, Tutau, de finances, Nouvilas, de la Guerra, i Sunyer i Capdevila, d’Ultramar, a més del mateix Pi i Margall, de governació, i Soler i Pla, d’estat i d’ultramar). La força del republicanisme va distingir la dinàmica electoral catalana de la majoritària a Espanya i a Madrid. Així, a les eleccions a Corts Constituents de gener de 1869 els republicans tindran a Catalunya el 75.6 % dels vots, mentre que a Madrid, els monàrquics en treuran un 63 % i, pel conjunt d’Espanya un 70 %.
Primer Consell de Ministres de la República, presidit per Estanislau Figueras. La Flaca, 10 de juny de 1873. Biblioteca de Catalunya
Més enllà de les xifres hi ha un seguit de trets que caracteritzen les polítiques republicanes. Eren partidaris del sufragi universal masculí i d’un respecte estricte dels drets i llibertats dels ciutadans, defensors de la nova participació política amb la celebració de meetings i de la divulgació de les candidatures mitjançant compromís públic del candidats sobre el programa. Una major sensibilitat pels temes socials i una gran percepció del vincle existent entre els règims democràtics i l’eficàcia per resoldre els problemes de la societat. Una gran utilització dels mitjans de comunicació i propagandístics característics dels moderns partits de masses. Un major grau d’organització, a més de comitès electorals, s’estableixen comitès locals, de districte i provincials permanents elegits democràticament tot intentant controlar la militància. Una gran voluntat d’intervenció en la societat civil: celebració de conferències i activitats de discussió política i social a través dels clubs i cercles.
Per la seva banda, el que caracteritzava les forces progressistes-monàrquiques era que avalaven un règim unipartidista de totes les forces liberals, però després de l’escissió radical (mitjans 1871), es van inclinar per un sistema bipartidista amb un sufragi universal només aparent i basat en el torn entre monàrquics-sagastins i conservadors, com després ho seria el règim de la Restauració. La manca d’assentiment amb el règim democràtic era prou general tot variant en intensitat segons les faccions i a favor d’àmplies prerrogatives pel monarca, com succeiria després del 1875. Els drets i les llibertats s’havien de limitar, tot prioritzant el manteniment de l’ordre polític i social. No s’utilitzava la mobilització (en general a Espanya, inclòs Madrid), tot i que veien necessari l’ús de mitjans de propaganda com els que feien servir els republicans El rebuig al federalisme era radical i no tenien estructures organitzatives estables. Model de partit proper als partits de notables amb l’absència d’un projecte polític de significat col·lectiu.
A Barcelona més del 75% dels polítics elegits no havia exercit cap càrrec d’elecció prèviament, ni ho faria després. Dels monàrquics elegits, més de la meitat va acceptar exercir càrrecs designats per les autoritats cosa que alterava el sufragi, mentre que això no ho va fer cap republicà. Dels elegits a l’etapa 1868-1873, la majoria eren, bàsicament burgesos: el 90% a Barcelona capital, Reus o Tarragona, eren homes de negocis o professionals liberals. De tota manera, la proporció d’homes de negocis era inferior al que hi haurà a la Restauració i sempre serà més elevat entre els monàrquics. Quant a les professions liberals, la proporció serà més elevada que no en l’etapa isabelina o la posterior Restauració. Una part de la burgesia catalana adoptà el republicanisme. Les classes populars tindran una proporció d’electes més reduïda entre els republicans: menestrals, botiguers o obrers i dependents. A Barcelona, Tarragona, Girona, s’ha observat una composició més popular entre els polítics republicans.
LES CONTRADICCIONS DE LA DEMOCRATITZACIÓ
Al llarg del Sexenni a Catalunya s’evidencia per part de les autoritats, la voluntat d’utilitzar les maniobres il·legals i fraus per alterar els resultats electorals a favor seu. A les municipals de Barcelona, la divisió més polèmica va ser la que va realitzar el Capità General arran de l’aixecament federal del 1869. A les eleccions a Corts, va resultar conflictiva la demarcació adoptada el març de 1871, on les circumscripcions es van substituir de nou per districtes i seccions. Aquest sistema havia estat criticat abans de la Revolució pels progressistes per ser més donat a les coaccions i personalismes de partit i menys respectuós amb les minories. El fet que durant la República no s’abandonés, fa pensar en l’adaptació dels republicans a aquestes pràctiques polítiques. Les eleccions del Sexenni van ser molt conflictives i s’hi van exercir diverses formes de frau electoral, on van participar les autoritats governamentals, les locals i les diverses forces polítiques. S’han trobat actes d’aquest tipus a les comarques de Girona a les eleccions a Corts de març de 1870, març de 1871 i abril de 1872; a la Catalunya meridional, s’han descrit formes de frau, manipulacions de llistes i coaccions a les generals de 1871 a Valls i Tortosa; i a les d’abril de 1872 a Tarragona i a Capçanes, Falset, Valls, Montblanc, Roquetes i el Vendrell; a Barcelona, no van faltar les irregularitats en el procediment electoral.
Un dels personatges clau en l’exercici de la influència electoral governamental va ser el governador civil. Si bé les denúncies per aquests motius van ser protagonitzades per republicans fins a la República, durant aquesta van ser els mateixos integrants del partit republicà els acusats d’utilitzar mètodes fraudulents. A Barcelona ciutat, es va canviar la distribució de districtes electorals, de manera que en successives eleccions municipals, en alguns districtes arreglats, costés molt pocs electors per cada regidor; tal com Josep Maria Torres explicava a la Diputació a finals de novembre de 1871:
“si […] se observa la monstruosidad de la nueva división […] por el abuso que en ella se nota de asignar 9.000 electores a unos colegios y 2.000 a otros […], no se podrá menos de convenir que el Ayuntamiento de Barcelona ha procedido con manifiesta extralimitación en sus atribuciones con grave detrimento de los preceptos legales y de los derechos de sus administrados”.
La divisió del republicanisme català entre intransigents (pactistes) i benèvols (constitucionals) va afeblir el federalisme, tot i que les divisions reals eren menors del que el radicalisme verbal faria suposar. Els intransigents van mostrar una actitud poc adequada per reforçar les estructures organitzatives del republicanisme: si no dominaven els comitès locals, refusaven una direcció forta del partit i van donar suport a organitzacions republicanes paral·leles i clientelars, com les juntes de districte. Quan presidien el comitè (abril 1872), van acceptar l’entrada de benèvols i van combatre les juntes. A partir d’aquesta reconciliació de benèvols i intransigents aquests es van dividir, van acabar abandonant la intransigència que quedà reduïda a una minoria radicalitzada. La confusió entre l’electorat va fer disminuir fortament la participació a les eleccions dels comitès. La caiguda en la participació electoral augmentà durant el període de monarquia (16 novembre 1870 – 11 febrer 1873)d’Amadeude Savoia (1845 – 1890) fins un 33 % de descens que seria molt més gran en el període republicà amb una abstenció a les eleccions a Corts de 1873 del 72 %.
La militarització de la vida social, el recurs a la força per al control de l’ordre públic no canviaren al llarg del Sexenni i els estats d’excepció o guerra van ser constants des de l’aixecament federal d’octubre de 1869. El fet que a Barcelona els republicans aconseguissin el percentatge de vots més elevat, no va significar que ells la major part de l’etapa representessin majoritàriament els ciutadans en les institucions de poder ja que, tant a l’ajuntament de Barcelona com a la Diputació o a les Corts. L’aixecament federal significà que la majoria republicana fos substituïda per monàrquics. Les manipulacions electorals posteriors, van modificar el sentit del vot popular republicà. La Diputació fou ocupada per monàrquics, de manera gairebé constant, des de l’octubre de 1868 fins l’abril de 1872. L’ocupació de càrrecs polítics per designació de les autoritats va ser molt habitual, sempre monàrquics i per interessos econòmics o pel rebuig a ampliar la participació política. Les autoritats pretenien, evidentment, alterar la voluntat popular i evitar que els ajuntaments o les diputacions fessin de contrapoder radical a l’acció del govern de Madrid. D’aquesta manera, el desànim s’estengué entre la ciutadania que veia inútils els seus esforços de participació.
Candidatura Republicana-Federal a Barcelona, a les eleccions de l’11 de maig de 1873. Gravat publicat a La Campana de Gràcia l’11 de maig de 1873. Biblioteca de Catalunya
ELS DESACORDS INTERNS DE LA SOCIETAT CATALANA
La separació d’Església i Estat amb una visió laïcitzant de la societat, fou un punt de fricció important entre republicans i monàrquics – conservadors. El paper de la milíciapopular era un altre punt de ruptura. Els monàrquics n’eren contraris i així, el desarmament de la milícia a Tarragona per ordres del governador civil fou el desencadenant de l’aixecament federal de setembre de 1869 en el que van participar-hi 8.000 catalans, amb un ampli ressò pel territori; en aquest context va tenir lloc l’anomenat “foc de La Bisbal”, quan partides de federals empordanesos, majoritàriament menestrals, després d’haver proclamat la República Federal, es van enfrontar a les tropes del govern militar de Girona.
Enmig del període s’estava produint la denominada Guerra Llarga de Cuba (1868 – 1878) i aquí el paper abolicionista de l’esclavitud era un altre punt de no trobada, ja que pels republicans l’abolició era la condició prèvia a sufocar la rebel·lió cubana mentre que els monàrquics – conservadors eren defensors del sistema esclavista i van contribuir amb la creació de grups de pressió a l’enderrocament de la monarquia d’Amadeu I.
L’obrerisme català va iniciar el període amb la legalització de l’Associació Internacions de Treballadors -AIT– el juny de 1870, donant suport a l’opció republicana federal, però el va acabar posant en qüestió les opcions polítiques democràtic – burgeses. El règim va anar perdent el suport dels treballadors. L’AIT va ser dissolta el gener de 1874, després del cop d’estat de Pavia. La burgesia liberal s’hi oposava a tot plegat i els monàrquics recomanaven a Crónica de Cataluña, de l’u de juliol 1 de 1870:
“ejercer la mayor vigilancia a fin de que no abuse de su poder, y, sobre todo, anteponerse, en el terreno práctico, a las soluciones radicales imposibles y disolventes a que aspira la asociación”
Els republicans burgesos es van anar allunyant dels obrers i així escrivia El Telégrafo sobre la Internacional Obrera (AIT) el 13 d’abril de 1871:
“un peligro para la libertad, para el orden y para la propiedad de Europa”.
El procés revolucionari dona lloc a múltiples antagonismes amb les autoritats governamentals. Hi havia una dinàmica diferenciada entre grups polítics d’aquí i de la capital; així, mentre a Madrid el suport dels grups monàrquics a la Constitució de 1869 era important, a Catalunya els recels seran molt grans i els suports febles.
La Diputació de Barcelona s’oposarà als arbitris per a la Junta de Carreteres, mentre que a Madrid es reposarà l’arbitri eliminat per la Junta Revolucionària de Barcelona. Cosa semblant passarà amb els consums ja que es van cremar els burots on es cobraven i hi van haver actes de violència quan el febrer de 1872 es van tornar a posar els consums. Un altre punt de fricció era la descentralització, consens molt ampli en els sectors de Catalunya, fins i tot entre monàrquics conservadors. De tota manera, la demanda no implicava cap reconeixement implícit o explícit de cap realitat diferencia catalana. A Madrid la idea del federalisme era nul·la, la direcció del Partit Republicà va rebutjar la pressió dels catalans perquè fos federal es considerava una imposició catalana sobre els espanyols.
La proposta de Reforma de l’Administració, a ulls catalans, ni la modernitzava ni la descentralitzava amb la qual cosa, l’oposició des de Catalunya era total. Hi havia un consens general per a l’abolició de les quintes amb una revolta en contra a Barcelona l’abril de 1870. L’abolició i la proposta d’un exèrcit de voluntaris només van funcionar durant el bienni republicà i van fracassar. La Guerra Carlina (1872 – 1876) va suposar, a més a més, una lluita interna entre els monàrquics contrariats per la desorganització de l’exèrcit i els republicans catalans que proposaven alternatives de defensa com les milícies o l’exèrcit de voluntaris. Quant al lliurecanvisme impulsat per l’aranzel Figuerola (1869), cal esmentar l’oposició de la patronal catalana tal com deia l’empresari Juan Güelll’any 1869:
“Vuestras reformas, en sentido de favorecer el Erario y al consumidor, matarán al productor, y con él al consumidor, al comercio y al Erario; arruinarán al país en provecho de otras naciones, cuyos consejos egoístas habéis seguido”.
El proteccionisme va unir al Principat forces polítiques i grups socials de tota mena, inclús els treballadors.
LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA
La proclamació de la República reuneix el 12 de febrer de 1873 una abigarrada multitud a la plaça de Sant Jaume amb un munt de plantejaments que semblen incompatibles entre sí:
La plaça de Sant Jaume de Barcelona fou escenari de diverses mobilitzacions el mes de febrer de 1873, un cop proclamada la República el matí del dia 12. Pocs dies després, el 21 de febrer, s’hi van concentrar els republicans per proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola i reclamar la dissolució de l’exèrcit. Gravat publicat a La Ilustración Española y Americana el 8 de març de 1873. Biblioteca de Catalunya
La desconfiança en l’exèrcit és molt gran entre les noves autoritats republicanes. Es proclama l’exèrcit voluntari i es creen els Voluntaris de la República que seran fortament rebutjats pels sectors monàrquics al temps que la Diputació de Barcelona incita els soldats a abandonar l’exèrcit i acorda la seva dissolució a la província, al mateix temps que ho reorganitza amb voluntaris. El nou president Estanislau Figueras (1819 – 1882) envia un telegrama a la Diputació el 23 de febrer cridant a la calma:
“Es preciso que cese a toda costa el estado anormal de esa ciudad eminentemente republicana. Solamente con el orden puede salvarse la República. Conozco los esfuerzos que para conservar la tranquilidad ha hecho y está haciendo esa corporación por los cuales merece bien de sus representantes y de la patria entera pero urge que Barcelona recobre la calma”.
La població catalana es mostra impacient a l’espera de proclamar l’estat federal de la província i de Catalunya i també que es declari la “Convención del Estado Federal de Cataluña”. El conservador Diario de Barcelona, publica el 2 de març:
“el federalismo es la dirección que toma la corriente popular que ha de acentuarse más cada día”
S’anuncia la dissolució de les Corts i la Diputació de Barcelona rebutja les proposicions de declarar la província en estat federal; i aprova demanar les altres diputacions catalanes i balears la coordinació per a salvar la República. El president Figueras fa a les Corts un al·legat en defensa de la unitat nacional:
“Nadie, nadie ha pensado jamás en segregaciones del territorio. Todos hemos pensado siempre en defender la unidad y la integridad nacional […]”
A la Diputació de Barcelona hi ha tensions i propostes del sector intransigent sobre l’estat federal. Les tibantors, propostes i contrapropostes sobre el paper de l’exèrcit, la llicència o no dels soldats o la proclamació de la república federal, continuen; no es fa la proclamació, però:
“en el caso que mañana se exigiera por el pueblo y el ejército la proclamación de la República democrática federal en esta provincia, la Diputación provincial se declara espontáneamente disuelta y nombra dos delegados de su seno […]”
Els republicans veuen molts avantatges en la federació tal com publica La Imprentael 8 de març:
“[…] el gobierno central lo absorbe todo y domina las provincias por medio de sus delegados, que las más de las veces ignoran lo que han de administrar o dirigir; en la federación el gobierno federal se constituye por medio de las delegaciones de las provincias […], lo cual obliga a establecer entre ellas la mayor armonía; al contrario de lo que sucede en los gobierno unitarios, cuyo interés estriba las más de las veces en poner en pugna los de las provincias entre sí”.
Durant aquests mesos, a Madrid no deixen de parlar dels separatistes o independentistes de Catalunya, tot i que des de Catalunya d’això no se’n parlava ni era el seu objectiu de cap mena.
La República només compta, des d’un bon principi, amb el suport dels EUA i de la Confederació Helvètica. La resta d’estats europeus li giren l’esquena. Gravat publicat a La Flaca el 28 de març de 1873. Biblioteca de Catalunya
LA DIVISIÓ DE BENÈVOLS I INTRANSIGENTS. EL SORGIMENT DEL CENTRO DEL ESTADO CATALÁN
El Comitè barceloní del Partit Republicà Democràtic i Federal (PRDF) era dominat fins el gener de 1873 pels intransigents, no partidaris, com els benèvols, de fomentar pactes amb altres forces polítiques sinó de fer pactes amb altres regions i de la lluita al carrer i insurreccional. Sorprenentment, el comitè dominat pels intransigents, va acordar l’establiment de pactes amb radicals monàrquics i carlins i que a les eleccions d’abril de 1872, la candidatura federal fos unitària. El comitè va dimitir a l’octubre de 1872 per la deserció de molts militants i en unes noves eleccions de comitè, guanyen els benèvols. El 22 de març de 1873 es crea el Centro del Estado Catalán com una maniobra dels federalistes per construir la federació partint de la base dels municipis autònoms i els estats sobirans federats.
El 22 de març de 1873, les Corts aproven el projecte d’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico. La història venia, però, de les primeres Juntes Revolucionàries (Madrid i Barcelona) de l’octubre de 1868 que havien resolt l’emancipació dels esclaus antillans. En el marc de la Guerra Llarga a Cuba, la Diputació de Barcelona decideix enviar a Cuba diversos batallons de voluntaris l’any 1869. El 23 de juny de 1870, les Corts aproven la “Ley de Vientres Libres” presentada pel Ministre d’Ultramar Segismundo Moret i que concedeix beneficis limitats als esclaus i a la seva descendència. Durant el regnat del Savoia, apareixen a Madrid grups de pressió antiabolicionistes, el “Centro Hispano-Ultramarino”, que agrupava espanyols que havien residit a les Antilles. En el mateix sentit, es crea un “Círculo” a Barcelona. Quan el mes de desembre de 1872 el projecte d’abolició entra a les Corts, les reaccions són contraposades: la Diputació de Barcelona n’és partidària, mentre que l’ajuntament mostra reticències. Finalment, ja durant la República, s’aprova l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico amb limitacions. La premsa republicana demanava a l’abril de 1873 de continuar el projecte abolicionista a Cuba amb la condició prèvia d’acabar amb la guerra.
“Embarque voluntarios catalanes a cuba en 1869. Guerra de los Diez Años”. La Ilustración española y americana. 25/12/1869. pagina 14. Dibujo Tomás Padró, grabado, Moracho y Sadurní.
BURGESOS I PROLETARIS: CAMINS DIVERGENTS
La República porta la nova legalització de l’AIT el febrer de 1873 i això arriba acompanyat d’un seguit de reivindicacions obreres que incloïen armes per lluitar contra els carlins, autonomia municipal, reducció de la jornada laboral, augment dels salaris, la República federal i el llicenciament dels soldats en servei. Les vagues entre febrer i juny són molt abundants i això provoca un rebuig entre els republicans, com es podia llegir a La Independencia el 25 de juny de 1873:
“cuando es necesaria mayor copia de cautela, de sensatez, de prudencia, siembran por doquiera recelos injustificados, desconfianzas injustas, soliviantan los ánimos, emprenden huelgas desastrosas y se gozan en el desasosiego, en la intranquilidad, en la ruina, en el desconcierto, en la destrucción, en la guerra de clases, en el hambre del obrero y en la muerte del Trabajo”.
Un Comitè de Salvació Pública obrer pren l’ajuntament per iniciar la revolució social però fracassa. Al final del període hi ha un canvi del moviment obrer respecte el republicanisme tal com es pot llegir a l’òrgan obrer La Federación, l’1 de novembre de 1873:
“No es posible por más tiempo confiar en que se nos prepare nuestra redención por nadie, ya se llame, políticamente hablando, absolutista, progresista, moderado, unionista, demócrata o republicano más o menos radical, todos son adversarios declarados del proletariado”.
LA TERCERA GUERRA CARLINA
El pretendent al tron Carles VII va cridar a la revolta el 15 d’abril de 1872 i va ser escoltat al País Basc i a Catalunya i també es van aixecar partides a altres llocs. Un dels motius que va empènyer alguns sectors de Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta. Després d’uns mesos d’èxits militars carlins, l’arribada del govern republicà aprova una llei de 18 de març de 1873 d’organització de batallons francs de voluntaris per combatre els carlins, cosa criticada pels monàrquics per utòpica. La progressió carlina continua i això causa tensió a Barcelona; el Comitè Provincial del PRDF demana al govern armament, la substitució del capità general i permís per organitzar un sometent general dels homes entre 14 i 60 anys a les quatre províncies catalanes. L’Ajuntament de Barcelona estableix una exempció per quota, cosa que provoca rebuig per part de la població, especialment entre els obrers. L’organització de tot plegat és lenta i poc operativa. La Diputació organitza la mobilització del sometent i això provoca rebuig entre les classes conservadores. El mes de juny de 1873, els diputats catalans a les Corts publiquen un manifest dirigit a les Corts on reclamen l’aixecament d’una contribució extraordinària de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals al territori ocupat.
LES ELECCIONS A CORTS DE I LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA FEDERAL
Els monàrquics dividits entre faccions radicals i sagastins s’acaben de fraccionar a finals de l’estiu de 1872. Les primeres eleccions a Corts de l’etapa republicana es fan entre el 10 i el 13 de maig de 1873, pretenen ser constituents, mentre continua la guerra a Cuba i la tercera guerra carlina. Els carlins no s’hi van presentar i els partits de l’oposició van demanar l’abstenció (retraïment): els radicals que havien fet dos intents de cop d’estat, els sagastins i els alfonsins de Cánovas es retiren del joc polític, però el conservador Diario de Barcelona de 18 de maig és crític amb el retraïment:
“Los partidos de oposición no podían presentarse en las urnas porque […] ninguno se halla en condiciones para luchar con probabilidades de éxito siquiera parcial. Necesitaban un pretexto para renunciar honrosamente a la lucha, y el gobierno y el partido republicano se lo han dado […] no han apelado al retraimiento en virtud de un acuerdo solemne de sus respectivos correligionarios ni de una coalición de todos los agraviados, han renunciado a la lucha por necesidad, por convencimiento de su impotència”.
A Barcelona s’enfrontaran dues candidatures republicanes, la del Comitè del partit dominat pels benèvols i la Confederació de Districtes amb el suport dels intransigents. L’abstenció és altíssima, un 70 %, i guanyen els benèvols enmig d’un ambient de desencant i de protestes per frau.
Enmig d’una dura campanya radical i conservadora contra el sistema federal el mes de maig, elDiario de Barcelona de 22 de maig, explica a la seva manera els perills de la federació:
“crear en España una Irlanda evocando recuerdos históricos y avivando odios que parecían extinguidos. […]”.
Passades les eleccions la Diputació de Barcelona sol·licita a la nova Assemblea elegida el ràpid plantejament de la federació, mentre a Madrid el govern aprova un decret llei el dos de juny de regulació dels ensenyaments superiors que els concentra en gran part a Madrid; això provoca l’oposició, fins i tot dels sectors conservadors catalans i la Diputació tramet una exposició de motius al govern per a la seva derogació. La Imprentael dia 11 de juny de critica aquest decret:
“[ley contraria al federalismo y al] gran movimiento autonómico de las provincias en todos los ramos de la administración”.
I el conservador Diario de Barcelona també s’indigna el mateix dia:
“Este es el federalismo de los liberales de Madrid. ¡Farsa, farsa y siempre farsa!”.
Els primers dies de juny es viuen amb impaciència entre els sectors republicans per tal que es determinin els estats que haurien d’integrar la federació i que no hi hagin actes espontanis de proclamació. La Diputació demana al govern armes i forces disciplinades que permetin proclamar per aclamació la República Democràtica Federal: el Centro del Estado Catalán escriu un telegrama a l’assemblea constituent l’onze de juny:
“[se declara a la espera de] la inmediata demarcación de los Estados con el reconocimiento de la soberanía para formar la confederación Española”
Els intransigents abandonen les Corts el sis de juny en disconformitat amb les facultats extraordinàries que s’havia atorgat el govern, de manera que es radicalitzen els enfrontaments entre les diferents tendències republicanes. El dia 8 de juny es proclamarà la República Federal sense cap repercussió real, mentre el directori del partit republicà a Madrid nega als republicans catalans la presentació d’una candidatura conjunta de les diferents tendències i força una candidatura exclusiva de membres del Círculo Republicano.
A les eleccions municipals de mitjan juliol, a Barcelona, per primera vegada, no surt guanyadora la candidatura del Comitè (els benèvols), ni cap altra de les presentades, sinó candidats de sectors diversos; l’abstenció és elevadíssima (85,5 %), les denúncies de frau són creixents i els intransigents elegits es negaran a prendre possessió dels càrrecs.
Al·legoria a la guerra civil que es vivia a Catalunya durant la República. Dibuix de Tomàs Padró. Il·lustració publicada a La Flaca el 24 d’abril de 1873. Biblioteca de Catalunya
LA JUNTA DE SALVACIÓ I DEFENSA DE CATALUNYA
Els primers mesos de 1873, els avenços militars dels carlins són importants. La Diputació, en sessió permanent organitza el dia 12 de febrer una Comissió d’Armament i Defensa per organitzar la lluita contra els carlins, mentre a les Corts s’aboleixen les quintes el 17 de febrer i es proclama l’Exèrcit voluntari, resolució que es retirarà al cap de pocs mesos. La Diputació dissol l’exèrcit de la província i a Madrid s’intenten crear Batallons Francs de Voluntaris contra els carlins i la Diputació crea el Cos de Guies de la Diputació el 21 de març. Amb el retrocés militar es decreta el 4 de juliol el final de l’Exèrcit voluntari i es fa una mobilització dels mossos en la reserva per a lluitar contra els carlins des d’estructures d’exèrcit regular. En aquest clima, el dia 12 de juliol s’inicia el moviment cantonalista que no tindrà ressò a Catalunya i es produeix la dimissió de Pi i Margall com a segon president de la República.
El 19 de juliol s’instal·la la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya integrada per dos representants de cadascuna de les províncies, el capità general, el Governador Civil, el president de l’Audiència, l’alcalde de Barcelona i diputats a Corts catalans que demanden al govern establir contribucions de guerra i que es crei una milícia forçosa d’homes entre 20 i 35 anys. La Junta i el Governador Civil insisteixen en dies posteriors al govern que accedeixi a les seves demandes; al final arriba la resposta del govern de Madridque diu que s’han de consultar les Corts i que:
“excito en nombre del Consejo el patriotismo de todos los individuos de la Junta y de V. mismo para que comprendiendo las graves dificultades que nos rodean no quieran poner una más proclamando el cantón catalán”.
Finalment el govern autoritza el dia 25 de juliol l’establiment a Catalunya d’una contribució extraordinària de guerra i la milícia forçosa, però no atorga la gestió de la Junta sinó a les diputacions provincials, amb la qual cosa la Junta es dissol el dia 26. El dia 25, el que era president de la Diputació Ildefons Cerdà (1815 – 1876) escriu al govern en queixa per la seva inacció:
“Nos dicen que el absolutista Saballs ha ordenado el levantamiento de los somatenes carlistas de 18 a 50 años en todos los pueblos de la montaña. Al parecer empiezan a cumplirlo los pueblos de los distritos de Berga y Manresa. Y para contrarrestar todo esto una Junta que el Gobierno le regatea los medios de salvar Cataluña”.
Emilio Castelar intenta salvar una República que fa aigües. Mentrestant, una multitud d’esdeveniments representats a la il·lustració per les guerres carlines a Catalunya i Navarra i el cantonalisme a Cartagena dificulten el seu mandat. Personatges: 1. El general Juan Contreras. 2. Emilio Castelar, agafant de la mà la República per salvar-la. La Flaca, 4 d’octubre de 1873. Biblioteca de Catalunya
EL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ FEDERAL
El dia 17 de juliol es presenta a les Corts el projecte de Constitució federal que serà mal rebut a Catalunya a causa de la poca definició dels estats i les excessives atribucions reservades al govern central. Malgrat les pressions, la proclamació dels estats federals no va arribar mai. La Imprenta del 2 d’agost de 1873 explica:
“No es el interés de las provincias, no son los principios ni las causas que han dado vida a la idea federal en España; es el Centro, son los intereses de este los que en el proyecto dominan […],no creemos que nadie pueda tomar en serio la palabra federal que acompaña al proyecto de Constitución”.
El 20 de setembre se suspenen les sessions de les Corts fins al dos de gener de 1874. Es produeix una escissió dins del Centro del Estado Catalán: els intransigents més moderats abandonen advocant per la unió de tots els republicans per salvar la República i criticant l’abandó de les Corts des del juliol per part dels intransigents radicals. El govern d’Emilio Castelar (1832 – 1899) suspèn les garanties constitucionals i declara l’estat de guerra a les quatre províncies catalanes. Al desembre hi haurà un intent cantonalista fracassat a Barcelona protagonitzat per alguns intransigents i internacionalistes i quan s’havien d’iniciar els tràmits parlamentaris es produeix el cop d’estat del general Manuel Pavia (1827 -1895) el dia 3 de gener de 1874 que acabarà de facto amb l’experiència republicana democràtica, tot i que la República formalment continuaria en un format autoritari sota la direcció del general Francisco Serrano fins el nou cop d’estat de 29 de desembre de 1874 que portaria la Restauració borbònica.
El 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía donava un cop d’estat i dissolia les Corts tot just reinstaurades. Il·lustració publicada a La Madeja el 24 de gener de 1873. Biblioteca de Catalunya
CONCLUSIONS
– La progressiva pèrdua de de credibilitat del sistema polític del Sexenni en la societat catalana:
Inestabilitat dels governs, contínua convocatòria d’eleccions, poca credibilitat que els polítics elegits poguessin resoldre els problemes del país.
Repetits estats d’excepció i de guerra, suspensions de les garanties constitucionals, deslegitimació de les institucions polítiques del règim.
Suspensions d’institucions i càrrecs de govern elegits democràticament, gran part del període no governen els polítics elegits, sinó els designats per les autoritats
Perpetuació de l’ús de la força militar davant els conflictes socials i polítics i de la influència de l’ exèrcit en les institucions civils, poca representativitat d’aquestes davant els ciutadans.
La diferent dinàmica electoral general a Espanya i a Catalunya fins a la República feia poc versemblant la influència dels polítics elegits a Catalunya al govern espanyol.
Desintegració i retraïment dels partits, pràctiques caciquils i fraudulentes.
Manca de satisfacció dels objectius dels diferents sectors socials catalans i de les forces polítiques per part del governs. La majoria de les qüestions on hi havia ampli consens en la societat catalana no es va resoldre segons els desitjos d’una part prou important de ciutadans.
Perpetuació de les principals característiques de la ineficaç administració estatal: militarització de l’ordre públic i centralització amb el conseqüent augment de la conflictivitat política i social a Catalunya.
– El Sexenni i la “qüestió catalana”:
• Reforçament de la consciència sobre les singularitats de les exigències dels més moderns estructura econòmica i teixit social de Catalunya.
• Perpetuació de la visió negativa sobre l’exèrcit. No serà símbol de la defensa de la nació democràtica ni servirà de cohesionador.
• Primer debat polític obert sobre la configuració política i administrativa de Catalunya: Ningú a Catalunya va defensar mai el separatisme. L’Estat Federal era fet en base a la Federació o Confederació amb els pobles de l’estat espanyol. Les dues amenaces de proclamar l’Estat federal, des de Barcelona, eren una conseqüència de la impotència davant la ineficàcia de l’estat.
• Impuls catalanitzador que es va reflectir, tant en l’ús de la llengua oral i escrita, com en notables manifestacions de caràcter literari i cultural.
• Quan a finals de segle, a Catalunya, reapareguin les demandes de descentralització, ho farien connectades a l’esperit diferencial.
– Significat del Cop d’Estat de Pavia:
• Allunyament definitiu del poder dels grups polítics més democratitzadors de la societat catalana i espanyola que va condicionar l’evolució del sistema polític espanyol i el de les seves institucions.
• No es repetirà l’excepcional presència de catalans al cap del govern d’Espanya.
• Obstaculització de l’arrelament d’un consens social al voltant de la forma com s’havia d’estructurar Espanya com a estat.
• Dificultat de trobar instruments de mediació davant els antagonismes sorgits en la societat i l’augment de la conflictivitat.
Bibliografia bàsica
JANUÉ I MIRET, MARICIÓ: La Junta Revolucionària de Barcelona de l’any 1868. Eumo, 1992.
JANUÉ I MIRET, MARICIÓ: Els polítics en temps de revolució. La vida política a Barcelona durant el sexenni revolucionari (1868-1873). Eumo, 2002
JANUÉ, MARICIÓ; DE RIQUER, BORJA; GABRIEL, PERE; PICH, JOSEP; ISIDRE MOLAS, ISIDRE: La Diputació revolucionària 1868-1874. Diputació de Barcelona, 2003.
GONZÁLEZ SUGRANYES, MIQUEL; ROCA VERNET, JORDI (edició i estudi introductori); La República a Barcelona 1873-1874, Puente, Ginés (Presentació de documents i biografies) Ajuntament de Barcelona, 2023, 216 p.
ROCA VERNET, JORDI: “La República Federal o la darrera revolució del segle XIX”. Ateneu Barcelonès, Secció d’Història 15-02-2023, videoconferència <https://youtu.be/Z6IYp8zDVpU>
Marició Janué i Miret és professora agregada al Departament d’Humanitats de la UPF. Ha dirigit l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (2013-2016). Ha estat investigadora (curs 2016-2017) a la Humboldt Universität Berlin, Institut für Geschichtswissenchaft i al Institut für Zeitgeschichte Berlin (Beca DAAD. Programme: Research Stays for University Academics and Scientists, 2017). Amb anterioritat, ha estat investigadora: a Alemanya, Universität Bielefeld, Goethe-Universität Frankfurt a.M, Institut für Europäische Geschichte Mainz, Ibero-Amerikanisches Institut Berlin; a Itàlia, Università degli Studin di Pisa; a Catalunya, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (Reincorporació de doctors, Generalitat de Catalunya) i Departament d’Humanitats de la UPF (Programa Ramón y Cajal, Gobierno de España).
La seva recerca s’ha centrat, principalment, en tres línies:
Una primera línia a l’entorn de la història política i social de Catalunya i Espanya al segle XIX. Són fruit d’aquesta línia els seus llibres La Junta Revolucionària de Barcelona de l’any 1868(Eumo, 1992) i Polítics en temps de revolució: la vida política a Barcelona durant el Sexenni Revolucionari (1868-1873) (Eumo, 2002, Premi Ciutat de Barcelona d’Història 2002).
Una segona línia a l’entorn de la història política i social d’Alemanya als segles XIX i XX. Fruit d’aquesta línia és el seu llibre La Nova Alemanya: problemes i reptes de la unificació, 1989-2002 (Eumo, 2002).
Els seus actuals interessos de recerca se centren en les relacions hispano-alemanyes del període 1870-1959, particularment els vincles entre relacions culturals i interessos polítics.
Actualment, està treballant en dues monografies, una sobre el rol de la cultura en les relacions hispano-alemanyes en l’etapa del Nacionalsocialisme; i l’altra sobre el restabliment de la diplomàcia cultural hispano-alemanya en l’etapa de la postguerra de la Segona Guerra Mundial.
Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (Universitat de Barcelona)
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 4a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de la sessió de Miquel Nistal a partir de la ponència d’Albert Ghamine
Imatge principal: La Batalla del Pasteral. Tingué lloc a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.
Sinopsi
El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.
La divisió cronològica en etapes polítiques: Dècada moderada (1843-1854), Bienni progressista (1855-1856), Segona etapa moderada (1856-1868) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista.
És un període situat entre el Trienni esparterista (1840-1843) i la Revolució de Setembrede 1868 que correspon a la majoria d’edat d’Isabel II. És el període de conformació de l’estat liberal dins del marc de la constitució conservadora de 1845. Caracteritzat per la voluntat de control de l’ordre social i polític , molt especialment de l’ordre públic.
En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat (1843, 1854, 1856), els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins (Guerra dels Matiners o Segona guerra carlina (1846-1849) amb el pretendent Carles VI, comte de Montemolín), les vagues obreres i la conflictivitat obrera: conflicte de les selfactines (1854) i la primera vaga general (1855), el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials (Guerra d’Àfrica (1859 1860).
En aquest període conflueixen dos processos : a) El que arrenca de la mecanització del procés de producció industrial (industrialització) b) El que ho fa de la Revolució Francesa, amb la construcció de l’estat liberal, que en el nostre cas és monàrquic, centralista i uniformista. La lenta adaptació a aquesta realitat generarà fortes tensions en el si de la societat catalana.
Els cops d’estat, els estats de setge i la repressió política
La ciutat emmurallada: salut i tensió social a la capital de Catalunya. L’epidèmia de còlera (1854) i els metges higienistes: Pere Felip Monlau i Agustín Vila “Abajo las Murallas“
Himne “La Campana” La cancó de “La campana” fou molt popular entre la classe treballadora fins al punt que un governador de l’any 1842 la va prohibir expressament cantar-la. La lletra fou escrita per Abdó Terrades, republicà, i fou publicada en el diari “El Republicano”(1842). La cançó crida a agafar les armes en nom de la República i abolir els privilegis i les desigualtats. La música s’atribueix, tot i que no està demostrada la seva autoria, a Josep Anselm Clavé.
Himne de Riego. L’Himne de Riego, compost pel músic ontinyentí Josep Melcior Gomis, va ser compost en honor de Rafael del Riego, tinent coronel que es va alçar contra l’absolutisme de Ferran VII l’1 de gener de 1820 a la localitat de Las Cabezas de San Juan (Sevilla). Va ser l’himne d’Espanya en el Trienni Liberal (1820-1823), en la Primera (1873-1874) i en la Segona República Espanyola (1931-1939), en què es va usar en lloc de la Marxa Reial o Marxa de Granaderos, actual himne oficial d’Espanya.
SESSIÓ 4: “POLÍTICA I CONFLICTIVITAT A LA CATALUNYA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX (1844 – 1859)”
Ponència d’ALBERT GHANIME (UB)
Apunts de Miquel Nistal de la Secció d’Història
INTRODUCCIÓ
El que caracteritza de manera preeminent el període són els cops d’estat (1834, 1854 i 1856), els continus estats d’excepció, especialment a Catalunya i la violència estructural que esdevingué una inseguretat contínua, amb una repressióforta en mans dels Capitans Generals que actuaven com a autèntics virreis controlant una justícia expeditiva i amb execucions sumàries prou habituals.
Al llarg dels anys, el poder civil quedarà cada vegada més supeditat als militars que esdevindran els líders dels grups o partits polítics; en aquests anys, les figures polítiques més prominents són militars, els anomenats “espadones”: Espartero i Prim (progressistes), Narváez (moderat), O’Donnell (Unió Liberal) o autèntics penells de la política com Francisco Serrano, duc de la Torre.
EsparteroPrimNarváezO’OdonellFrancisco Serrano
La guerra interna del període, sovint en forma de guerrilla, és la Guerra dels Matiners (1846 – 1849), una revolta catalana contra la dictadura dels moderats de Narváez i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes ja que donaven suport al Comte de Montemolin, (Carles fill, el pretendent carlí), progressistes i republicans. La guerra externa derivà del somni colonial per a ser algú en l’àmbit internacional, un autèntic autoengany que aplegà la Monarquia i els militars i tingué lloc al Marroc (1859 – 1860); aquest malson africà s’allargaria fins ben entrat el segle XX amb derrotes doloroses com el Barranco del Lobo (1909) i Annual (1921).
La conflictivitat social donarà lloc al conflicte de les selfactines (1854) contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines (de l’anglès self acting), que eren màquines automàtiques de filar que estalviaven mà d’obra i a la primera vaga general de la història de Catalunya i d’Espanya (juliol de 1855). També es produïren episodis de violència rural i urbana en anys en què, sense guerra formal, les partides carlines sovint protagonitzaven robatoris, segrestos per cobrar rescat amb episodis de cruel violència. La violència és estructural i s’estén per tot el llarg període revolucionari que havent començat a finals del segle XVIII, s’estén per bona part del segle XIX; malgrat tot algunes veus escampaven (en aquella època i posteriorment) la falsa idea d’una visió rural idíl·lica i pairalista difosa per Jaume Balmes (1810 – 1848) quan parla de la “Cataluña de la montaña”:
“[…] lo que agrada a quien la observa es su afición al trabajo, la espiritualidad, la beneficencia, el respeto a sus habitantes, el orden, el sacrificio […]”
Joan Cortada (1805 – 1868) escriu a finals dels 50 al periòdic “El telégrafo” i aprofundeix en aquesta mirada:
“En nuestro país no hay borrachos. Si se encuentra alguno se le sigue como a un objeto raro, los muchachos le siguen, las mujeres le tienen miedo. No se disparan trabucazos en la noche ni se dan navajazos en las esquinas. El pueblo se divierte. Bromea alegre sin ofender a nadie, sin dañar a nadie. La autoridad no tiene ningún trabajo […]”
La realitat era molt més complexa del que es descriu. Si anem a consultar fonts diverses de l’època (premsa, actes diverses), el que es reflecteix és una societat violenta, amb esclavisme, que es regia per la llei del talió, amb una important confrontació entre el camp i la ciutat, amb nuclis industrials dispersos i creixents amb forta conflictivitat social. La violència és reactiva: rebuig a la realitat urbana, a la societat, entre classes. Barcelona, ciutat encotillada entre les muralles i amb una alta densitat i salubritat molt deficient, és una olla a pressió; en aquestes condicions, el valor de la vida és relatiu, amb una esperança de vida que amb prou feines arriba als trenta anys, encara inferior entre la classe treballadora, amb la mort sempre present, per epidèmies, malalties, similar al que passava a l’Antic Règim i amb una mortalitat infantil altíssima.
La violència és diversa, a més de la ideològica i de la social, també són freqüents els crims passionals o la pura violència gratuïta. Múltiples tensions originen aquesta violència: Les tensions internes deriven de les estructures antigues com el problema del repartiment de la terra o el dinamisme social amb els difícils encaixos de les estructures agràries i la industrialització en curs i el pas a societats més urbanes. La pròpia construcció de l’estat liberal és font de violència. Les tensions externes són importants, ja que Espanya no és una illa apart i venen determinades per la industrialització iniciada a la Gran Bretanya a mitjans del segle XVIII o l’impuls ideològic que se’n deriva de la Revolució Francesa.
L’ORDRE CRONOLÒGIC DEL PERÍODE
És important situar en el temps l’època estudiada. Començant per la Dècada Moderada (1843/44 – 1854), el Bienni Progressista (1854 – 1856) i acabant en l’època de 1856 – 1859 en què els Cops d’Estat converteixen l’exèrcit en el principal substrat del canvi polític i serà clau en la gènesi d’un nou partit polític, la Unió Liberal, síntesi dels moderats puritans d’O’Donnell i els progressistes; aquest nou partit tindria un paper destacat en els anys posteriors fins a la revolució de 1868.
La història reconstrueix els fets (és la principal obligació de l’historiador) i després els interpreta d’acord a les fonts de la forma més acurada possible. Cal un equilibri entre la reconstrucció dels fets, la història, i la interpretació, la descripció que queda escrita, o sigui, la historiografia; un mateix fet es pot interpretar de formes ben diferents en un moment o altre de la història. Per tal d’il·lustrar això, dos exemples: el concepte nació del segle XIX, un estat sense tenir en compte l’origen comú o no de la ciutadania, és diferent de la interpretació que d’aquest concepte es fa al segle XX. O bé el concepte dialecte que al segle XIX s’equiparava de manera directa amb qualsevol llengua no oficial i que a Catalunya porta a una disglòssia entre una llengua oficial i administrativa, el castellà, i una llengua (en aquest cas considerada un dialecte) d’ús popular general com era el català.
Al llarg de la sessió, parlarem també de Barcelona com a escenari històric observant-la en l’època des de la Literatura com a eina de guia i contrast, tot aproximant-se amb la literatura històrica, des de la Música, tot escoltant algunes cançons populars de l’època i des de la Biografiahistòrica, tot recordant i citant un seguit de personatges clau, les biografies dels quals ens ajuden a explicar l’època.
LA DÈCADA MODERADA (1844 – 1854)
Aquesta època és poc atractiva d’entrada, no té l’èpica o l’espectacularitat d’altres moments del segle XIX com la Guerra del Francès (1808 – 1814) o el Trienni Liberal (1820 – 1823) amb la lluita per la llibertat o el període 1833 – 1840 enmig d’una guerra i bullangues de protesta o com ho serà posteriorment el Sexenni Democràtic (1868 – 1874).
El període que s’estudia en aquesta sessió (1844 – 1859) és un passadís històric de transició on es posen les bases de l’Estat Liberal espanyol i, on sovint, el relat històric i la interpretació historiogràfica no coincideixen. El període 1844 – 1854 es coneix com a Dècada Moderada i és una època important en la construcció de l’estat centralista i autoritari amb una feina legislativa prou gran. El Partit Moderat, conservador, es fa amb la presidència del govern el 4 de maig de 1844 amb un debat intern sobre com reformar la Constitució de 1837. Les noves eleccions constituents, amb els progressistes a l’exili o a la presó, facilitaren que les noves Corts poguessin fer una Carta a la seva mida. La nova Constitució de 1845 deia que la sobirania era compartida entre les Corts i la Reina i el poder legislatiu era igualment compartit. El sistema era bicameral amb unes Corts censatàries i restringides a l’1 % de la població i un Senat de designació reial total. Els drets i llibertats quedaven en mans del que legislaven les Corts. La nova Llei Municipal que se’n derivà reforçà el centralisme del sistema. L’ordre públic era clau en el nou ordre polític per tal d’enfortir la Corona; pel seu control absolut i repressió, es va dissoldre la Milícia Nacional i es va crear la Guàrdia Civil (octubre de 1844).
Durant aquest temps, la feina legislativa fou important i, entre d’altres s’incloïen la Reforma de l’Administració de l’Estat, organització de l’Estat en províncies (com fins avui dia) i en municipis, fortament centralitzada. Un nou Codi Penal (1848) i projecte d’un Codi civil que no tiraria endavant. La Reforma de l’Educació amb el “PlaPidal” (posteriorment, 1857, substituït per la Llei Moyano, en vigència fins l’any 1970) que centralitzava en mans de l’Estat els estudis primaris, secundaris i universitaris amb una opció laica en principi, però que aviat deixaria de ser-ho en aprovar-se el Concordat amb la Santa Seu de 1851, fet per apaivagar els efectes de les desamortitzacions dels anys anteriors i que establia una protecció dels béns de l’Església Catòlica, se li donaven compensacions i se la mantenia econòmicament, tot afirmant el catolicisme com l’única religió de l’Estat; el govern tenia el dret a la presentació de bisbes. La Reforma Tributària de 1845, reordenava els impostos i els reagrupava, tot eliminant-ne alguns d’antics. S’establia una fiscalitat directa en funció de la renda que s’aplicà de forma poc adequada i una d’indirecta per a tothom i que ocasionà protestes populars importants.
POLÍTICA I CONFLICTIVITAT A LA CATALUNYA DE MITJAN SEGLE XIX. (1844-1859)
Per a aprofundir en aquesta temàtica, el ponent ens refereix al llibre Ghanime, A. (2019) La identitat catalana renaixent1. Del final de la guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868) i concretament al capítol VI on el ponent, autor del llibre, desenvolupa la tesi que la violència social i política com a senyal d’identitat de la Catalunya del segle XIX ha estat la guia del procés de reaccions, revolucions i setges que han contribuït a la creació de l’Estat Liberal. Per a la lluita contra els trabucaires, els irregulars o antics guerrillers de guerres anteriors, s’utilitzen les forces de l’ordre ja existents coms els Mossos d’Esquadra o les creades en el període com la Guàrdia Civil.
A Barcelona s’havia creat i finals de 1843, tot just després de la Jamància, la Guàrdia Urbana i, a finals de 1846 i dins de la Comissaria per a la Vigilància nocturna, s’encarregà a Jeroni Tarrés una patrulla que serà la primera policia política del país, encarregada de reprimir noves bullangues i als polítics opositors. En Tarrés era un delinqüent que s’envoltà de gent indesitjable per a reprimir els polítics radicals. Les accions criminals de l’anomenada Ronda d’en Tarrés, sortiren a la llum quan van assassinar Francisco de Paula Cuello, director de “El Republicano” i cap del Partit Demòcrata de Barcelona. La Ronda era un element incontrolable i va estar funcionant fins l’any 1854 quan, denunciada a les Corts i detinguts els seus components, es va dissoldre: Tarrés va acabar en un penal de Ceuta, però quan l’any 1859 va començar la guerra d’Àfrica, figurava en la llista dels militars catalans voluntaris.
Un episodi interessant durant la Guerra dels Matiners (1846 – 1849) el protagonitzà Tomàs Bertran i Soler (1791 – 1863) que durant la guerra intentà unir carlins i progressistes en un projecte comú que significava un règim d’autogovern amb una Diputació General de Catalunya que va proclamar el 24 de novembre de 1848. Intentà entrevistar-se amb el pretendent carlí, però fou detingut sense aconseguir-ho. L’any 1848, any revolucionari a gran part d’Europa, hi arriben a Barcelona els ecos del que està passant. El govern de Narváez dissoldrà violentament quatre manifestacions a Barcelona en suport a la revolució.
Itinerario descriptivo de Cataluña (1847)” de Tomàs Bertan Soler. Una visió contraposada entre la Corona d’Aragó i Castella, molt pròxima a una visió federal o confederal.
Ja s’ha explicat el sentit col·lectiu de la violència en aquella època. Les execucions públiques eren autèntics espectacles que reunien molta gent. Un cas excepcional és el del coronel Blas de Durana que boig de gelosia per un amor no correspost, apunyalà passionalment i matà la seva estimada. Detingut, empresonat i condemnat a mort amb garrot vil, intentarà fer valdre la seva condició de militar per eludir el garrot i ser afusellat, cosa que serà desestimada pel tribunal. La nit anterior a l’execució, algú li passà arsènic i se suïcidà. Al matí, el cadàver, davant d’un atapeït públic, serà passat a garrot.
“Execució” del Coronel Blas de Durana
La ciutat emmurallada creava greus problemes de salubritat i tensions socials. Les portes de les muralles s’obrien de dia i es tancaven de matinada sense mobilitat possible per a la ciutadania. Els habitatges atapeïts, els carrers estrets, les fàbriques i les casernes (Montjuïc, la Ciutadella, Fort Pius i les Drassanes) així com una guarnició militar sobredimensionada respecte a Espanya, disposada al ràpid control del territori quan fos necessari. En aquestes condicions, les epidèmies eren habituals i, molt especialment, la del còlera de 1854 que va ocasionar més 7.000 morts, el doble de la de 1834. En aquest context va ser important la tasca dels metges higienistes com Pere Felip Monlau (1808 – 1871) que avisava dels perills sanitaris de les ciutats emmurallades i que, ja el 1841 havia publicat un pamflet, amb molta ressonància social, de títol Abajo las murallas!!! que serví perquè la ciutadania comences a enderrocar-les els anys 1841 i 1843, però després dels bombardejos, el govern de Narváez obligà a la reconstrucció. Finalment l’any del colera (1854) s’endegà l’enderroc de la muralla de terra, aprofitant la caiguda del govern moderat.
Pere Felip Monlau i Roca MUSEU D’HISTÒRIA DE LA MEDICINA DE CATALUNYAPamflet de Monlau ‘Abajo las Murallas!!!’, Ajuntament BCN 1841
EL BIENNI PROGRESSISTA (1854 – 1856)
El canvi polític es va produir per la via del Pronunciamiento, seguit d’una insurrecció popular. A finals de juny de 1854 es produeix la Vicalvarada. El general O’Donnell es pronuncia i té lloc el primer enfrontament militar a Vicálvaro (Madrid), poc favorable a l’insurrecte. Els militars busquen el suport popular i el d’altres militars i així començarà la revolució de juliol de 1854 amb el suport de progressistes i demòcrates. A Barcelona hi participaran els obrers. La reina finalment cridarà el general Espartero que el 28 de juliol formarà govern juntament amb el seu antic enemic O’Donnell. S’hi introduïren canvis progressistes en la nova llei municipal i es prepararà una altra constitució, la de 1856, en sentit més democràtic, que no arribarà a ser promulgada.
Episodi de la revolució de 1854 a la Puerta del Sol 1855. Per Eugenio Lucas Velázquez. Museo de Historia de Madrid
El mes de juliol de 1855, a Barcelona i el Vallès s’inicia la primera vaga general contra el maquinisme amb el conflicte ja esmentat de les selfactines de rerefons, però el detonant va ser la política repressiva del Capità General de Catalunya Juan Zapatero. La vaga va durar nou dies i Espartero es va negar a rebre els comissionats enviats a Madrid. La conflictivitat continuà al llarg dels primers mesos de 1856 i la repressió fou molt dura i sagnant a Barcelona. Retirat el general Espartero, O’Donnell decretarà la supressió de la Milícia Nacional, reprimí la premsa, restablí la Constitució de 1845 i donà per acabat amb aquest nou cop d’estat el Bienni Progressista.
Enmig de la conflictivitat del Bienni, es produirà a Barcelona la mort de Josep Sol i Padrís (1816 – 1855) director de la fàbrica “El Vapor vell” assassinat d’un tret el juliol de 1855 en els locals de l’empresa quan debatia amb una comissió d’obrers i un escamot extern a la fàbrica; sembla ser que no hi havia relació directa entre la mort i la vaga general que estava a punt de començar.
Un altre fet tràgic en aquests anys fou la detenció i posterior execució de Josep Barceló Cassadó (1824 – 1855). Barceló era un obrer i sindicalista molt relacionat amb el conflicte de les selfactines de l’estiu de 1854: ell era líder de l’Associació de Filadors que havia aconseguit amb negociacions amb el Capità General Ramón de la Rocha, la prohibició d’aquestes màquines. Amb el nou Bienni, Barceló fou elegit capità de les Milícies i era l’obrer més influent de la ciutat. Quan arribà a la ciutat el nou Capità General Juan Zapatero, immediatament Barceló fou detingut acusat d’un crim a Olesa de Montserrat i, sense proves, fou jutjat, sentenciat a mort i agarrotat el 6 de juny de 1855 enmig d’una ciutat exaltada. Sis anys després dels fets, el president del tribunal militar que va jutjar Barceló, el coronel Magí, serà assassinat per antics membres de la Milícia Nacional que li tallaran el coll i penjaran el cap a Gràcia. Els setze responsables de la mort seran detinguts de camí a Saragossa i assassinats de manera sumària. Estem en una societat on la violència és pauta de conducta rutinària.
Un cas que en l’època va causar un gran escàndol i que arribà a dividir la societat és el de Claudi Fontanelles. Aquest era el fill menor d’un ric indià que havia fet fortuna les primeres dècades del segle i que en morir, la seva fortuna va anar a menys a mans dels dos fills grans. El fill petit Claudi havia desaparegut de forma misteriosa l’any 1845 i entre la societat barcelonina hi hagué el rumor que això havia estat un segrest per obtenir fortuna. L’any 1861 aparegué un home al port que venia d’Amèrica i que deia ser el tal Claudi; aquest, va ser empresonat acusat de suplantar la personalitat del desaparegut. Immediatament, la societat barcelonina es va dividir entre aquells que pensaven que es tractava d’un impostor que volia fer-se amb l’herència familiar i aquells que sostenien que Claudi havia estat enviat a la presó pels seus corruptes germans i un cunyat malvat que volien evitar que heretés la fortuna i el títol nobiliari del pare. El judici va ser de pa sucat amb oli i entre els possibles implicats en el hipotètic segrest hi havia la Ronda del Tarrés i els obscurs negocis del pare lligat al partit moderat. Finalment l’home morí a la presó. Si voleu més informació podeu anar a http://segledinou.cat/wp/el-cas-fontanellas-1845-1865-la-veritat-judicial-i-la-lluita-de-classes/ i de manera molt exhaustiva podreu llegir sobre aquest cas que dividí encara més una conflictiva societat. Font: EL CAS FONTANELLAS (1845-1865) LA VERITAT JUDICIAL I LA LLUITA DE CLASSES. 21/07/2016 LLUÍS MIRÓ I SOLÀ
LA SEGONA ETAPA MODERADA (1856 – 1868)
El període 1856 – 1869 es coneix com la crisi del Moderantisme. Durant aquests anys es celebraran sis eleccions molt restringides. Els anys de govern d’O’Donnell van ser d’una relativa prosperitat econòmica i predomini del nou partit, la Unión Liberal. En un moment internacional de despertar colonial, es van intentar algunes aventures externes amb intervencions militars inútils al Marroc (1859 – 1860), Mèxic (1862) i Indoxina (1858 – 1863). La guerra a Àfrica, en la que el general Prim i els Voluntaris Catalans tindran un destacat paper en un ambient a Espanya de molt fervor patriòtic i que ens han deixat batalles com Tetuan, Los Castillejos o Wad-Ras que encara retolen places o carrers a Barcelona.
El general Prim seguido de voluntarios catalanes y el batallón de Alba de Tormes, atravesando las trincheras del campamento de Tetuán en 1860.Voluntaris catalans a la Guerra d’Àfrica de 1860: Comandant Sugrañes, un voluntari i una cantinera
Cap al final d’aquest període d’intervencions militars, l’any 1863, la descomposició interna de la Unión Liberal era evident i la Corona propicià el retorn dels Moderats amb Narváez al capdavant dels vells principis moderats, centralista, inoperant, amb nul·la cohesió política entre els seus i una corrupció important que afectava la Cort, el govern i la pròpia Corona. El rebuig popular a la Monarquia es va estenent, juntament amb una situació econòmica cada vegada pitjor; tot això conduirà a la Revolució Gloriosa de setembre de 1868.
BARCELONA COM A ESCENARI HISTÒRIC
Aquesta presentació recull un conjunt de gravats, quadres i fotografies de la Barcelona de mitjan segle XIX. També hi ha un fragment del llibre “Un hivern a Mallorca” (1838) escrit per George Sand, sinònim de l’escriptora Aurore Dupin (1804 – 1876), on descriu l’estada a Barcelona en companyia de Fryderyk Chopin abans d’embarcar amb destinació a Mallorca i ens dóna la seva visió descriptiva de la ciutat de l’època enmig de la guerra civil i de la conflictivitat que s’hi vivia. Podeu trobar una seqüència curta d’això a: https://www.laramblabarcelona.com/genios/george-sand/
Completa la documentació d’aquesta presentació un breu recull d’alguns llibres sobre la Barcelona del segle XIX.
BIOGRAFIA HISTÒRICA
En aquesta breu presentació s’inclouen els retrats de molts dels protagonistes (una dona, la Reina, i molts homes, la resta) de la història explicada d’aquest dens, complex i conflictiu període de la nostra història. L’estudi biogràfic és molt important en la reconstrucció i interpretació dels fets històrics. Farem una breu enumeració dels personatges amb una descripció fugaç de cadascun, però això permetrà que els pugueu localitzar i identificar amb el retrat.
Diapositiva 1: Aquí tenim els pesos pesants de la història, els més famosos a la política espanyola: Isabel II (1830 – 1904), reina d’Espanya entre 1833 i 1868. Baldomero Espartero (1793 – 1879), militar i polític progressista. Regent. Ramón María Narváez (1799 – 1868), militar i polític moderat. Joan Prim (1814 – 1870), militar i polític progressista. Leopoldo O’Donnell (1809 – 1867), militar i polític creador de la Unión Liberal.
Diapositiva 2: En aquest cas veiem tot un seguit de prohoms del món polític, social i cultural català. Es descriuen per fileres d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Joan Mañé i Flaquer (1823 – 1901), periodista, director d’El Brusi (Diari de Barcelona). Manuel Duran i Bas (1823 – 1907), jurista i polític conservador. Fou president de l’Ateneu Barcelonès. Joan Prim i Prats. Joan Cortada i Sala (1805 – 1868), periodista, novel·lista i historiador. Abdó Terrades (1812 – 1856) polític republicà, pioner del republicanisme federal. Narcís Monturiol (1819 – 1885), enginyer, inventor i polític republicà. Joaquim Rubió i Ors (1818 – 1899) escriptor i catedràtic de la UB. Manuel Milà i Fontanals (1818 – 1884), filòleg i escriptor. Impulsor de la Renaixença. Pere Felip Monlau (1808 – 1871), metge higienista i polític. Autor de Abajo las murallas!!Pere Mata i Fontanet (1811 – 1877), metge, escriptor i polític. Joan Güell i Ferrer (1800 – 1872), economista, industrial i polític de la Unión Liberal. Joan Xifré (1777 – 1856), indià de fortuna. Construí la casa del Pla de Palau (casa i porxos d’en Xifré). Josep Anselm Clavé (1824 – 1874), poeta, músic, fundador del moviment coral i polític republicà. Víctor Balaguer (1824 – 1901), polític liberal, periodista i escriptor. Impulsor de la Renaixença. Antoni Maria Claret (1807 – 1870), religiós, confessor d’Isabel II i fundador de les ordes religioses claretianes.
Diapositiva 3: Es descriuen per fileres d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jaume Balmes (1810 -1848), filòsof, teòleg, apologista i tratadista polític. Ramon Cabrera (1806 – 1877), comandant en cap de les forces carlines al Maestrat. Ramon de Meer (1787 – 1869), militar, capità general de Catalunya el 1837 i 1843 – 45. Juan Zapatero (1810 -1881), militar, capità general de Catalunya, 1854 – 1858. Domingo Dulce (1808 – 1869), militar, capità general de Catalunya, 1854 – 55, 1858 – 62. Francisco de Paula Cuello (1824 – 1851), polític i periodista, líder del Partit Democràtic. Josep Sol i Padrís (1816 – 1855), advocat, industrial i periodista. Pascual Madoz (1806 – 1870), polític liberal, president del govern espanyol en diverses ocasions. Pròsper de Bofarull (1777 -1859), historiador i arxiver.Antoni Bofarull (1821 – 1892), historiador, poeta, escriptor, novel·lista, nebot de Pròsper de Bofarull. Laureà Figuerola (1816 – 1903), economista i polític, creador de la pesseta. Estanislau Figueras (1819 -1882), polític, primer president de la I República espanyola el 1873. Francesc Pi i Margall ( 1824 – 1901), polític, segon president de la I República espanyola el 1873. Francesc Savalls (1817 – 1885), militar carlí empordanès. Participà en les tres carlinades del segle XIX.
A la darrera diapositiva, apareix un seguit de noms implicats en actes de violència al llarg del període; en algun cas, eren els responsables de la violència o repressió, en d’altres es tracta de persones assassinades, executades, en casos de forta rellevància social. En tots els casos, el ponent aporta bibliografia (la podeu veure en la presentació llarga) que es pot consultar per ampliar aquests “successos” violents.
L’any 2023, L’escriptor Xavier Theros (1963) escriu la novel·la Tothom ha de morir, un thriller històric ambientat en la Catalunya de les carlinades. Una crítica de l’obra a La Vanguardia (02/11/2023) descriu l’ambient i la societat de l’època:
“El siglo XIX fue una época llena de violencia, guerras y revueltas, pero no hay muchos testimonios literarios”, y eso para un novelista es “como un terreno virgen para explorar”. “Era una sociedad más espontánea y salvaje, con mucho menos control social”, explica Theros, que se ha documentado mucho a través de la prensa de la época, que hablaba de los ataques de trabucaires, a menudo bandas que se aprovechaban del carlismo pero iban a la suya: “Era como el Oeste americano pero con barretina”, ilustra, y acto seguido se pone a explicar los distintos tipos de barretina que se solían llevar, pues no era la pieza homogénea que conocemos hoy”.
Ramón María del Valle Inclán (1866 – 1936) en el seu llibre El ruedo ibérico. La corte de los milagros fa una contundent descripció del regnat isabelí:
“El reinado isabelino fue un albur de espadas: Espadas de sargentos y espadas de generales. Bazas fulleras de sotas y ases”.
En un altre moment, Valle Inclán explica de manera irònica el que era el patriotisme associat a l’aventura africana:
“El general Prim caracoleaba su caballo de naipes en todos los baratillos de estampas litográficas: Teatral Santiago Matamoros, atropella infieles tremolando la jaleada enseña de los Castillejos: – ¡Soldados, viva la reina!”
El ponent cita un seguit de novel·les, des d’autors més clàssics de la primera part del segle XX fins a autors actuals que reflecteixen en els seus relats aquella realitat. També hi ha llibres a cavall entre l’assaig historiogràfic i la novel·la històrica.
MÚSICA
L’Himnede Riego és la denominació popular amb la qual es coneix l’himne que cantava la columna volant del tinent coronel Rafael del Riego després de la insurrecció d’aquest militar contra el rei Ferran VII l’1 de gener de 1820 a Las Cabezas de San Juan, amb text d’Evaristo Fernández de San Miguel i música d’autor desconegut, tot i que alguns li atribueixen l’autoria a Melcior Gomis (1791-1836).
Durant el període de la Segona República Espanyola (1931-1939), era l’himne de la República. Us passo un enllaç amb la música i la lletra: https://www.youtube.com/watch?v=fpPSugkSaWk
Bibliografiageneral
BENET, Josep i MARTÍ, Casimir, Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista 1854-1856 , 2 vols, Barcelona: Curial, 1976.
FONTANA, Josep, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic: Eumo, 2014.
GHANIME, Albert: La identitat catalana renaixent. 1. Del final de la Guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868), presentació Jaume Sobrequés i Callicó ; introducció Jordi Casassas Ymbert, Editor Centre d’Història Contemporània de Catalunya i Departament de Justícia, 2019, 289 p.
GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo, Política y violencia en la España contemporánea I. Del Dos de Mayo al Primero de Mayo (1808 1903)1903), Madrid: ed. Akal, 2020
RISQUES, Manuel: “1855. La primera vaga general obrera” a Història Mundial de Catalunya, Direcció de Borja de Riquer, 2018, pàg. 530-537.
VALLVERDÚ I MARTÍ, Robert: La guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, 496 p.
VICENS VIVES, Jaume i LLORENS, Montserrat, Industrials i polítics (segle XIX), Barcelona: Edicions Vicens-Vives, 1980 [1958].
Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)
3a. sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de Miquel Nistal a partir de la ponència de Núria Miquel Magrinyà.
Sinopsi
La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.
La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars.
Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.
El Trienni Progressista (1840-1843)
Novembre 1842: revolta i formació d’una junta radical i republicana
Desembre 1842: bombardeig de la ciutat
Juny 1843 la reacció antiesparterista la formació de les juntes i la restitució del govern
Juliol 1843 la fugida d’Espartero
Agost 1843 la dissolució de les juntes
Setembre 1843 inici de la revolta, formació de la junta revolucionària
Setembre novembre 1843 setge i bombardeig de la ciutat
Novembre capitulació de la junta
La Junta Central
Els casos precedents: 1808 1810, 1820, 1835
Progressiva radicalització del concepte
1843 : màxima expressió de la sobirania “nacional”, de la mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars > projecte alternatiu per a la nació liberal
Les juntes revolucionàries de Barcelona
Juny de 1843: independència respecte a un govern il·legítim, restitució del govern destituït per Espartero
Agost de 1843: desafiament i exigència al govern de convocar la Junta Central i desconvocar les Corts
Setembre novembre de 1843: Junta Central, llibertat, Constitució, Isabel II i independència
Ruptura jurídica amb el govern.
Programa a favor de les classes populars.
Substitució del poder civil i militar pel revolucionari
La repressió i la persecució del progressisme
1835-1843: radicalitat creixent tant de les revoltes com dels processos repressius
1835-37: execucions, depuracions, deportacions i empresonaments
1842-43: bombardeigs, estats de setge, fi de les llibertats de premsa i sindical
Barcelona: inici de la repressió un cop acabat l’aixecament, malgrat el conveni de capitulació i la retirada de les institucions revolucionàries:
Depuració de funcionaris municipals
Prohibició d’usar vestimenta militar
Desarmament de la població i dels milicians nacionals
Dissolució de la Milícia Nacional
Intervenció i posterior desaparició de “El Constitucional“
Detencions i empresonaments a finals de novembre
Nomenament del baró de Meer com a Capità general: neutralització del progressisme (primer trimestre del 1844)
SESSIÓ 3: “EL ZÈNIT DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL O LA JAMÀNCIA (SETEMBRE – NOVEMBRE 1843)” Ponència de NÚRIA MIQUEL MAGRINYÀ (UB)
Apunts de Miquel Nistal
INTRODUCCIÓ
El trienni 1840 – 1843 representa, dins de la Revolució Liberal la cloenda de la via insurreccional per a fer política. De l’any 1843 fins a 1854 els moderats al poder acabaran amb tot això mitjançant el que s’anomena Dècada Moderada. El tancament de la via insurreccional l’any 1843 es fa amb una fase de repressió política molt intensa.
De fet, durant els tres anys que van de 1840 a 1843, l’espiral violència política – repressió és un crescendo continu: un sector del liberalisme (i les classes populars) trenca amb l’Estat i, a Barcelona formen un estat paral·lel, protofederal i oposat al model unitari i centralista que s’està imposant a Madrid pels moderats i els progressistes més institucionalistes. En el model “paral·lel” de Barcelona es continua amb l’idealjuntista, és a dir, amb la constitució de juntes locals (municipals) que havien de constituir juntes regionals (provincials) i alhora una Junta Central (nacional); aquesta Junta Central dotada de total legitimitat, hauria de ser la que substituís el govern.
La insurrecció quedarà circumscrita a Barcelona durant els mesos que van de setembre a novembre de 1843. Es tracta d’un moviment interclassista, amb un suport polític important i molts militars implicats que proposarà un trencament institucional i que provocarà la intervenció repressora de l’exèrcit que assetjarà Barcelona sota la direcció del general Joan Prim (1814 – 1870) i la bombardejarà. El nivell de repressió posterior al setge serà intens. Per altra banda durant el temps de la rebel·lió, el nivell d’autonomia/sobirania que es viurà a la ciutat serà comparables al dels temps anteriors a 1714.
ELS FETS
Els anys que van de 1840 a 1843 són els de la Regència del general Baldomero Espartero. La figura emergent d’Espartero, el Duc de la Victòria, ocupa el lideratge dels liberals progressistes i mostra una incompatibilitat creixent amb la Regent Maria Cristina. Una de les darreres lleis que aprova el govern conservador és una llei d’Ajuntaments (limita el poder dels batlles i marca ingerència del poder central als ajuntaments) que provoca molt rebuig i incidents al carrer. A Barcelona, el 18 de juliol de 1840 hi ha un motí contra la Regent i contra la llei d’ajuntaments. Tot això provoca enfrontaments amb els moderats. Espartero exigeix a la Regent la dimissió del gabinet i la retirada de la llei. Als incidents de Barcelona segueix la insurrecció de la Milícia Nacional a Madrid.
Retrat del general espanyol Baldomero Espartero (1793-1879), príncep de Vergara i regent d’Espanya, per Antonio María Esquivel. Ayuntamiento de Sevilla (1841).
El setembre de 1840, es formen Juntes que obliguen Maria Cristina a exiliar-se. Espartero és elegit Regent i, amb una política autoritària ho frena tot. Els enfrontaments entre moderats i liberals progressistes (molts desencantats amb la política d’Espartero) continuen. El 10 d’octubre de 1841 sectors progressistes de Barcelona creen la Junta de Vigilància davant la revolta dels moderats liderats per O’Donnell a Pamplona. La revolta intenta enderrocar la Ciutadella. Espartero prohibeix la Junta i ordena el general Van Halen que la dissolgui.
El novembre de 1842 hi ha noves revoltes en protesta per la política lliurecanvista del govern d’Espartero i es forma una Junta radical amb fort pes de l’emergent moviment republicà que arriba a ser majoritari en la Junta. El Regent ordena el bombardeig de la ciutat des del Castell de Montjuïc i l’ocupació posterior de la ciutat per les tropes de Van Halen, malgrat el rebuig i l’agressivitat dels barcelonins. El bombardeig de 1842 fou molt intens, es van llançar 1.014 projectils, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts.
Bombardeig de Barcelona 1842. Vista de la ciutat encara emmurallada des del mar, amb la trajectòria dibuixada de les bombes caient sobre els edificis fumejants.
LA JAMÀNCIA
Les tensions amb Espartero continuen en els mesos següents i el mes de maig de 1843, es produeix el trencament definitiu entre el seu govern i els diputats liberals de Corts. Moltes ciutats es pronuncien i el moviment Juntista reprèn embranzida. El mes de juny, la reacció antiesparterista es fa transversal i agrupa des dels carlins, fins els republicans, passant per molts sectors del seu propi partit progressista disconformes amb la seva política autoritària. La demanda del moviment Juntista és la restitució del govern Joaquín María López (1798 – 1855) cessat per Espartero per motius personals.
La pressió sobre el Regent l’obligarà a dimitir i marxarà a l’exili el mes de juliol de 1843. La fugida d’Espartero, portarà la restitució de López amb l’encàrrec de pacificar el moviment Juntista. El mes d’agostde 1843, totes les juntes locals són dissoltes, però no passa el mateix en el cas de la Junta de Barcelona que reivindica la seva autonomia i el no compliment dels acords presos per la junta central en la destitució d’Espartero, fet que provoca una escalada de la tensió.
El dia 1 de setembre de 1843 es produeix la insurrecció a Barcelona, els Cossos Francs (la Milícia), controlen la ciutat i es constitueix una Junta Revolucionària que desafia obertament al govern. El lema de la revolta era: ¡Constitución de 1837, Isabel II y Junta Central!. De fet, el govern havia incomplert la Constitució en dissoldre el Senat i els barcelonins pretenien que els acords arribessin a través de la Junta Central que el govern havia dissolt o buidat de tota capacitat executiva. L’acord era impossible. La Junta acceptava la Constitució i la Monarquia, reivindicava la independència en el sentit que es constituïa en govern paral·lel fins que no es convoqués la Junta Central, peça clau de les seves reivindicacions, representava doncs una ruptura jurídica amb el govern i no acceptava ni el poder civil ni el militar que devien ser substituïts pel poder revolucionari, representat per una administració paral·lela, la Diputació en la qual s’integra gran part de l’Ajuntament de Barcelona (alguns han fugit de la ciutat) i la Junta Revolucionària. El nou poder desenvolupa un programa a favor de les classes populars; en la ciutat assetjada es controla el mercat negre, l’ordre als carrers, es dona protecció a les vídues i als orfes, s’ocupen edificis buits per la marxa de molta gent, és a dir, no hi ha caos, ja que la Junta controla o intenta controlar la nova situació.
La Junta Revolucionària aplegava sectors progressistes, republicans i populars i tingué un fort component federalista i democràtic. De l’exterior de la ciutat, aprofitant bretxes de la muralla, hi entrà un batalló de voluntaris que s’afegí a la rebel·lió. Per contra, aquest primer dia, gent disconforme amb els insurrectes, les elits, abandonen la ciutat; qui escriu les cròniques, diaris que ens han arribat i que formen la base de les fonts, ho fan des de fora la ciutat.
Les tropes de l’exèrcit assetjaren Barcelona per terra i per mar, des de Gràcia, Montjuïc, la Ciutadella, la Barceloneta i el Fort de Don Carlos i procediren a un continu i sagnat bombardeig diari durant tres mesos. A Sant Andreu de Palomar tingué lloc una batalla important i una bomba queda enclastada a una casa a la cantonada de l’actual carrer Sòcrates amb el carrer Gran, encara es pot veure avui si hi aneu de passeig. El baluard de Migdia quedarà completament destruït i els resistents l’anomenaran a partir del moment Baluard dels Màrtirs Il·lustres. La resistència durarà fins a mitjans d’octubre; en aquest moments començaran les negociacions de la capitulació, però hi haurà sectors de les Milícies que no acceptaran els termes de la rendició i al crit Revolució o mort!, s’hi oposaran. Malgrat tot, al novembre de 1843, s’acabà capitulant, tot i que els termes del “Convenio para la rendición de Barcelona” no s’acompliran, ja que contemplava que els membres de la Junta poguessin marxar lliurement amb passaports, que hi hauria clemència per a tothom i que la Milícia conservaria les armes i no es dissoldria. Durant els fets, a la ciutat hi hagué milícies de tota mena, incloent-hi populars semblants als sans-culotte de la revolució francesa, per la qual cosa en el discurs històric ha calat el sentit populatxo, per referir-se a la revolta, però no era així, ja que els burgesos també hi participaren, fins i tot en la direcció i si atenem a la iconografia dels fets que ens ha arribat, no queda clara l’autèntic sentit interclassista dels fets.
L’origen de la paraula Jamància, pronunciat Camància, Khamància o Hamància (en aquest cas aspirant l’h inicial) el trobem al caló, l’idioma dels gitanos, de “jamar” que significa menjar. Els Cossos Francs inicials, les Milícies de la Junta, estaven mal pagats i volien menjar, de fet molts s’hi apuntaven perquè dins la milícia tenien un plat a punt. El nom es va aplicar de manera global, passant la part pel tot. Com s’ha dit en el paràgraf anterior el moviment era interclassista, els “jamancios” només n’eren una part, entre els revoltats hi havia burgesos, menestrals, militars o grups professionals. Vincular el nom amb el món gitano era una manera de desqualificar el moviment, de vincular-ho amb els baixos fons, de menystenir i menysprear el moviment i intentar convertir la protesta en una revolta de subsistència, la qual cosa no és certa, ja que era d’origen liberal i progressista, això si, molt radicalitzada.
Els militars progressistes implicats d’una o altra manera en el motí, tenien una popularitat i un carisma inaudit a l’època. Alguns d’aquest famosos militars progressistes estaven en el bàndol governamental com Espartero, que no participarà en els fets ja que estava exiliat, però havia tingut molta ascendència militar i popular, en aquella època molts nens, inclús d’extracció popular es deien Baldomero com el general. El general Prim era en aquells moments governador militar de Catalunya i se li encarregà la repressió dels fets; d’ell seria, en darrera instància, la responsabilitat dels bombardejos de Barcelona. També se li atribueix la famosa frase “o faixa o caixa”, el sentit de la qual pot variar segons el context. Entre els militars que donaven suport a la revolta trobem Narcís d’Ametller (1810 – 1877) de Banyoles i Joan Martell (1808 – 1867) de Reus amics de Prim amb qui es reuniren a Sants abans del setge; Prim va intentar convèncer-los però ells aniran a Barcelona a donar suport a la Junta. Antoni Baiges (1796 – 1843), coronel de Reus va ser nomenat president de la Junta Suprema de Barcelona i morí el 4 de setembre en combat per prendre la Ciutadella. Serà considerat màrtir pels revolucionaris.
Joan MartellGeneral PrimNarcís d’Ametller
LA VIOLÈNCIA A LA JAMÀNCIA: REVOLUCIÓ I REPRESSIÓ
La revolució que endegà la Jamància era anomenada “centralista”. Aquesta paraula cal situar-la en el seu context perquè té un significat completament diferent del que li donaríem avui dia. El lema i principal objectiu polític era la constitució d’una Junta Central com a expressió de la voluntat revolucionària. El concepte centralista té aquest sentit. Això no era nou en el liberalisme progressista, ja que el Juntisme va ser l’estratègia bàsica del sectorprogressista en anys anteriors (1808-09, 1810, 1820 o 1835). Conforme van passant els anys, el concepte i el seu ús es va radicalitzant i, a més, les Juntes Centrals sovint limiten el poder de les Juntes revolucionàries locals. Així, l’any 1820, en el Trienni Liberal, la Junta de Galícia i les seves decisions són frenades per la Junta de Madrid. L’any 1835, durant els episodis de bullangues, hi haurà un intent de constituir, a partir de Juntes locals, una Junta que agrupés els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó; això també seria frenat. L’any 1843, l’estratègia centralista representa la màxima expressió de sobirania nacional quant a mobilització política i preocupació pels interessos de les classes populars, tot constituint una alternativa a la nació liberal que començava a imposar-se a Madrid, però això no tindrà seguiment fora de Barcelona. El fracàs d’aquest projecte deixarà via lliure al desenvolupament de l’Estat liberal moderat i centralitzat, i ara aquesta paraula si que té el sentit que tots coneixem avui dia.
Durant el període que va de 1835 a 1843 la radicalitat creix tant en les revoltes com en els processos repressius. Durant els anys 1835 a 1837 la repressió es caracteritza per execucions, depuracions, deportacions i empresonaments. Als anys 1842 – 1843 caldrà afegir-hi bombardeigs, estats de setge i el final de les llibertats de premsa i sindical. La persecució del progressisme radical serà molt intensa per tal d’evitar la possibilitat de contagi a altres ciutats. La repressió s’entendrà a moltes poblacions de Catalunya (un mínim de 25, sobretot al Maresme i Figueres) on es duran a terme detencions i depuracions de funcionaris a través de Comissions auxiliars creades expressament i els ajuntaments i partits judicials que col·laboraran en la cerca de sospitosos. Les víctimes seran sobretot els ajuntaments considerats problemàtics, les Milícies locals i els liberals progressistes destacats.
A Barcelona, l’inici de la repressió serà immediat, malgrat l’esmentat Conveni que no serà respectat i la retirada de les institucions revolucionàries. Les mesures repressives seran: depuració de funcionaris municipals, prohibició de vestimenta militar, desarmament de la població i dels milicians, la dissolució de la Milícia Nacional, la intervenció i desaparició del diari “El Constitucional” i el control i la detenció dels estrangers presents a la ciutat. A partir del mes de novembre les detencions i processos sumaríssims s’estendran per la ciutat i les execucions seran molt freqüents. Al tombar l’any 1844, tornarà a ser nomenat Capità General de Catalunya el Baró de Meer que continuarà amb la política repressiva d‘aniquilació del progressisme radical.
LES INTERPRETACIONS HISTORIOGRÀFIQUES
Les interpretacions sobre el que va significar la Jamància són diverses. Una interpretació antiga de Manel Risques (1980), Josep Fontana (2003) i Jordi Bou (2004) coincideixen d’alguna manera en fer alguna mena de connexió amb el que anys més tard seria la Comuna de París (1871) i expliquen que estaríem davant d’un moviment revolucionari protosocialista, una mena de precursor del que més endavant passaria a París. Fontana cita uns escrits de la Junta Revolucionària de l’agost de 1843 que van a Madrid a intentar convèncer que no s’han de dissoldre les Juntes locals o provincials i aporten un programa de màxims amb una sèrie de punts amb contingut polític i social; alguns dels punts seran aplicats posteriorment per la Junta a Barcelona. En aquest escrit es pot veure clarament l’interès progressista per les classes populars com ara preveure mesures socials pels vells, rebaixar impostos al consum o taxar les fortunes; Fontana interpreta tot això com un programa presocialista.
Jordi Roca Vernet ha revisat posteriorment (2021) els treballs i les interpretacions i es planteja la pregunta de qui participa en les revoltes i dedueix que hi havia un programa polític definit, poc clar i explícit en el cas de les bullangues de 1835 – 37, però molt clar i ben definit en el cas de les revoltes de 1842 – 43 i ben lligat, amb una participació interclassista amb el progressisme revolucionari i radical i assegura que no és en cap cas un moviment de classe ni que sigui embrionari.
La historiografia més antiga ho desqualificava tot plegat en un intent de despolitització de la Revolució Liberal i això portava a definir de manera despectiva les revoltes com bullangues o patuleies, cosa que mostrava la por dels moderats al que representava la radicalitat de les protestes i fins i tot la por al republicanisme que treia el nas en aquells moments. Els moderats eren monàrquics i la difusió dels “caos republicà”, desqualificava totalment el moviment.
Una altra qüestió és la possible relació entre el liberalisme i la identitat catalana. No hi ha cap reivindicació identitària anterior a la Renaixença. Durant la Revolució Liberal hi ha, això sí, manifestacions de sobirania / autonomia de molta rellevància, comparables al que s’havia vist en anterioritat a 1714, en el sentit que el Juntisme era fortament descentralitzador i amb tendència federalitzant.
CONCLUSIONS
La Jamància representa el tancament de la Revolució Liberal i l’inici de la Dècada Moderada que representa una aliança duradora entre els Moderats i la Monarquia.
La revolta representa una distinció del progressisme barceloní que opta per la via insurreccional i per un altre model de nació liberal. Representa el darrer intent de bastir una alternativa al model centralitzador de la nació liberal.
Durant la Jamància es produeix una aliança entre els progressistes i el món popular. S’aposta clarament per la Milícia Nacional i per la revolució. La presència del món popular és molt important amb militars, milicians, progressistes, republicans o el poble menut, el que representa una gran representació interclassista, una autèntica alternativa política al que es vol construir des de Madrid.
Bibliografia bàsica
BOU ROS, Jordi: «La Jamància: el naixement de l’última bullanga popular (juny-agost de 1843)». Barcelona quaderns d’història, 2004, 10, 171-186.
FONTANA, Josep (2003a): La fi de l’Antic Règim i la industrialització a VILAR, Pierre (dir
FUSTER I SOBREPERE, Joan (2005): Barcelona i l’Estat centralista.Indústria i política a la dècada moderada.Vic: Eumo.
GARCIA ROVIRA, Anna Maria: « Los proyectos de España en la revolución liberal. Federalistas y centralistas ante la inserción de Cataluña en España (1835 37)», Hispania , 203, vol. 59, 1999, pp. 1007 1031 .
MIQUEL MAGRINYÀ, Núria: «La Jamància (1843). L’alternativa revolucionària del progressisme barceloní», Cercles. Revista d’Història Cultural, 23, 2020, pàg. 81-117. https://raco.cat/index.php/Cercles/article/view/377730
RISQUES, Manuel: “1843. La Jamància, antecedent de la Comuna de París?”aHistòria Mundial de Catalunya. Direcció de Borja de Riquer, pàg. 522-529, Edicions 62, 2018.
ROCA VERNET, Jordi i MIQUEL MAGRINYÀ Núria: La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835. Barcelona: Rosa dels Vents, 2021
Dimecres 10 d’abril, 11-13 h. Sala Verdaguer. Sessió 2a.
Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (Universitat de Barcelona)
2a. sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”
La Patuleia, d’Antoni Ferran i Satayol, presenta unes classes populars depauperades i violentes, “la patuleia” com a protagonistes de la bullanga. [La Patuleia. Avalot de la Rambla el 5 d’agost de 1835]. Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) Fotografia de Pep Parer. Reg. MHCB817
Sinopsi
El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada per individus de les classes populars de Barcelona, sortí de la plaça de toros d’ElTorín a crits de «Mueran los frailes!», donant peu a la voràgine insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837). Una desena de revoltes què, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa (1835) i els sollevaments de Reus, Poblet i -entre altres poblacions- Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Per a comprendre-la, en aquesta sessió analitzarem la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40) en la seva dimensió política i cultural, posant especial èmfasi en l’estudi dels discursos i les eines d’aquests per a propagar-se. Tot, a través d’una pregunta, eren revolucionàries les bullangues?
Primera guerra Carlina 1833-1840 o Guerra dels Set anys
L’extensió de la secularització de la mà de les tropes cristines
Revoltes populars i anticlericals a Reus que s’estén a Poblet, Santes Creus, Escaladei
Les bullangues de 1835 a 1837.
SESSIÓ 2a: “REVOLUCIÓ O BULLANGA: VIOLÈNCIES POPULARS DURANT LA GUERRA CARLINA (1833 – 1840)”
Ponència de PEP RUEDA SABALA (UB)
Apunts de la 2a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)
INTRODUCCIÓ
El període estudiat és molt dens i complex. El que tractarem a continuació és una introducció al fenomen bullanguer i el seu vincle amb la construcció de l’Estat Liberal espanyol. Segons l’historiador Josep Fontana, les dècades de 1830 i 1840 són les més convulses de la història d’Espanya. Hi ha una falsa dicotomia entre revolució i bullanga. En el primer cas es tracta d’una transformació política, econòmica i social, amb objectius clars i que pot ser violenta o no. La bullanga és una insurrecció o una mobilització sense objectius clars ni voluntat específica i clara de canvi. Ambdós fenòmens hi coincideixen a la dècada de 1830, durant el llarg procés que coneixem com a Revolució Liberal.
Sovint s’ha parlat d’aquest procés revolucionari com una revolució burgesa, però actualment hi ha una tendència bastant generalitzada a apartar aquest concepte de “burgés” per considerar-ho propi d’un enfoc marxista de lluita de classes que a Espanya com a tal fenomen no es va produir i és més adequat parlar de Revolució Liberal, és a dir, un procés polític de construcció del nou Estat.
En aquest sentit, les bullangues serien moments violents insurreccionals dins de la Revolució Liberal en marxa. Aquest concepte de bullanga és característic de la dècada de 1830 a 1840, època de la regència de Maria Cristina, amb una cruenta guerra civil en marxa i molt propi de la ciutat de Barcelona. Els anys entre 1841 a 1843, la reina regent ha marxat a l’exili, exerceix la regència el general Espartero, no hi ha una guerra civil en marxa i el paper de l’exèrcit és molt important; en aquest marc diferent caldria estudiar la Jamància de 1843 que ocuparà la següent sessió del curs.
En el següent quadre, proporcionat en els materials del curs, es pot veure la cronologia bàsica del període 1808 – 1840
Fent un resum ràpid del contingut principal podem veure diferents períodes començant per l’ocupació francesa (1808 – 1814); el regnat de Ferran VII (1814 – 1820) en l’anomenat Sexenni Absolutista; el Trienni liberal (1820 – 1823); el període d’ocupaciófrancesa dels Cent mil fills de Sant Lluís (1823 – 1828); la Dècada Ominosa de regnat de Ferran VII (1823 – 1833); la Regència de Maria Cristina que coincidirà amb la Primera Guerra Carlina (1833 – 1840).
La Dècada Ominosa és el moment històric que situem com a precedent de les Bullangues. En aquesta època, segons la visió historiogràfica clàssica, amb una repressió intensa, s’intenta tornar enrere per a la restitució de la societat de l’Antic Règim. Les modernes tendències introdueixen matisos: en el Congrés de Verona (1822), la Santa Aliança amb demanda del rei de França Lluís XVIII organitza la campanya militar que donarà lloc a l’ocupació d’Espanya que es mantindrà cinc anys durant els quals persistirà la divisió política, social i la debilitat de l’administració i la hisenda governamental. L’objectiu final de la intervenció francesa (aquest és un matís important), seria empènyer Ferran VII a que faci concessions als revolucionaris per a tranquil·litzar-los. La visió europea del que estava passant a Espanya era que el rei imposava la tirania, la Inquisició i el clericalisme i que això no era el sobirà òptim a ulls europeus.
Els Cent Mil Fills de Sant Luis (coneguts a França com «l’expédition d’Espagne»). Episodi de la intervenció francesa a Espanya en 1823. Quadre Hippolyte Lecomte, 1928 (Palau de Versalles).
FERRAN VII I EL “PUNTO MEDIO”
El desig dels aliats europeus era que el rei canviés o modifiqués algunes coses, però en paraules del Duc d’Angulema que dirigí les tropes dels cent mil fills de Sant Lluís: “No hi ha res a fer, jo parlava d’institucions i se’m contestava [referint-se al rei] ‘escolteu els visques de la gent’”. Malgrat l’immobilisme general, algunes coses es mouen, de manera força contradictòria: per una banda no es restitueix la Inquisició i es decreta una amnistia a favor dels liberals, però per altra banda, s’anul·len tots els decrets constitucionals. Això constitueix l’anomenada política del punto medio, o sigui, donar una de blanca i una de negra. Aquesta política serà el desencadenant de la Guerra dels Malcontents (1827), un aixecament d’ultrareialistes disconformes amb una política considerada massa tèbia, especialment intens en comarques de la Catalunya central (Solsona, Manresa, Berga…). La insurrecció serà de curta durada, però evidencia que les ferides cada cop són més intenses, sobretot entre els reialistes.
Louis-Antoine d’Artois, Duc d’AgulemaFernando VII d’Espanya
Els problemes reals del rei quan es retiren les tropes franceses (1828) és fer una transició progressiva cap a un liberalisme moderat i controlat. Ferran VII anomenà president del Consell de Ministres Francisco de Cea Bermúdez (1772 – 1850) en un intent (impossible) d’acontentar liberals i reialistes; com a representant del moderantisme, Cea va preparar els primers pressupostos generals de la història d’Espanya (1828), elaborà el primer Codi de Comerç i obrí la Borsa de Madrid (1829), però al mateix temps donà suport a la iniciativa d’alguns eclesiàstics de crear les Juntes de Fe, una alternativa a la suprimida Inquisició. Les Juntes, creades l’any 1824 eren una iniciativa diocesana per controlar les consciències i evitar manifestacions antireligioses, tot sotmetent la població a un combat contra l’heterodòxia tant política com religiosa. D’aquesta pressió clerical d’intrusió, control i repressió en la vida pública, és a dir, la connexió entre el poder eclesiàstic i el poder reialista, el clericalisme, naixeria el contrari, l’anticlericalisme.
“Todos los días vemos prisiones injustas, destierros sin causa, multas exorbitantes exigidas por capricho, ó mejor diré, para saciar la codicia de los perversos; y añádase á esto los medios inicuos de que se vale ese enjambre de dependientes de la policía secreta para hacer las acusaciones, bastando una palabra inadvertida, una acción hecha sin malicia, para promover una causa á un ciudadano honrado ante un tribunal regido por la crueldad, la ambición y la venganza. Sí, ese tribunal…”
Abdó Terrades (1835) La Esplanada: Escenas trágicas de 1828
En el text anterior, el pioner del republicanisme federal Abdó Terrades (1812 – 1856) deixà palès el clima fortament repressiu de l’època; en relació al clericalisme, cal matisar que si bé la relació entre clergat i poder reial augmenta progressivament, no es pot generalitzar a tot el clergat ja que en aquells anys una gran part del clergat secular era de postures liberals.
Represión de liberales en las cercanías de la Ciudadela de Barcelona, custodiados por Mossos d’Esquadra bajo la supervisión del Conde de España, gobernador de aquella plaza tras el fin del Trienio Liberal.
El context econòmic de finals del primer terç del segle XIX a Catalunya era força inestable i convuls. Una sèrie de factors ho propiciaven: per una banda el mercat havia anat reduint de manera progressiva els monopolis de la Monarquia en el mercat colonial i havia augmentat la participació de les altres potències europees. L’impacte econòmic de les múltiples guerres amb Anglaterra (1796 – 1801 i 1805 – 1808) i amb França (1808 – 1814) era terrible. La baixada de producció agrícola amb males collites de manera recurrent (1794-95; 1797-98; 1801-02; 1804-05). La crisi mediambiental amb períodes de canvis climàtiques que originaren el fenomen de Megadrouth, una llarga i extrema sequera entre els anys 1815 i 1819. Les epidèmies també foren importants, com la febre groga (1821) o el còlera (1835) que condicionaren el futur de Barcelona.
Els primers anys de la dècada de 1830, la Monarquia borbònica es troba en un moment crític, ja que la situació econòmica és fortament inestable amb llargues dècades anteriors de precarietat i les mesures de canvi són clarament insuficients amb una política que, lentament allunya el monarca dels seus aliats ultraconservadors habituals en la recerca del moderantisme i un paper creixent i violent de la repressió. Les coses no funcionen i, tirar enrere es demostra com inviable tal com es pot veure en aquest fragment de la carta que Friedrich Gentz envia l’any 1815 a Nesselrode, ministre d’afers estrangers de Rússia:
“Quienes en 1814 creyeron que se podía restablecer el antiguo régimen puro y simple han hecho tanto daño a Francia como Robespierre y Bonaparte. La naturaleza de las cosas es más poderosa que los hombres. La revolución francesa debe completar su ciclo entero, como la de la Inglaterra en el siglo XVII. El período revolucionario ha sido igual de largo, pero mucho más terrible y mucho más radical que el de la revolución de 1635 a 1660. La restauración absoluta no se consolidará, como no lo hizo la que se intentó en Inglaterra. Un desenlace parecido al de 1688 es lo único que puede poner fin razonablemente, y por completo, a la revolución de nuestros días. El poder absoluto, una vez ha sido derribado, no volverá a levantarse nunca más”
Això es refereix a França, però és perfectament aplicable al que està passant a Espanya: no es pot tornar enrere, la inevitabilitat dels canvis s’accepta a Europa, però no a Espanya. En aquest punt en què les forces ultrareialistes s’estan agrupant i fent fortes, el ponent fa un breu parèntesi per recordar, en paraules de Louis de Bonald (1754 – 1840) que “la reacció no és el contrari de la revolució, és la revolució contrària” , és a dir, malgrat que sovint hi ha tendència a assimilar o igualar els conceptes de tradicionalista, reaccionari, contrarevolucionari i conservador, cal tenir en compte que el discurs oposat a la revolució, tot i que és reactiu, dona tot un bagatge ideològic en la cerca fonamentat en la tradició, és a dir, és contraposat al missatge liberal en el sentit, però es presenta amb un format de contemporaneïtat similar, és una proposta de futur amb capacitat d’adaptació, tal com ho entomen els pagesos seguidors del futur carlisme i, a més, utilitza mitjans innovadors per difondre el seu missatge.
EL PROBLEMA SUCCESSORI I ELS INICIS DE LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA
L’any 1830 el rei està malalt. Una vida plena d’excessos minva perillosament la seva salut. El seu pare, el rei Carles IV havia elaborat la Pragmàtica Sanció de 1789 que anul·lava la llei de Felip V de 1713 que impedia a través de la Llei Sàlica l’accés de les dones al tron. La Pragmàtica no s’havia publicat en el seu dia i el que va fer Ferran VII, va ser publicar-la en una nova Pragmàtica Sanció de 29 de març de 1830. Posteriorment, el dia 10 d’octubre de 1830 neix la nena Isabel fruit del seu nou matrimoni amb Maria Cristina de Borbó i amb la nova llei, automàticament és l’hereva de la Corona. El germà del rei, Carles Maria Isidre (1788 – 1855) no accepta la nova llei i parteix a l’exili a Portugal. Ja el mes de setembre de 1830 tenen lloc els “successos de la Granja”, un intent fallit dels partidaris de l’infant Carles d’anul·lar la Pragmàtica Sanció. El dia 29 de setembre mor el rei als 46 anys i Maria Cristina és proclamada Regent del Regne en espera de la majoria d’edat de la filla. L’1 d’octubre Carles Maria Isidre publica el “Manifiesto de Abrantes” i esclata la Primera Guerra Carlina. En el Manifest, Carles parla del dret diví de la Monarquia, fa un al·legat ultrareialista, promet regals i prebendes als seus seguidors i càstigs durs al que s’hi oposin. En un començament la proclama rep suports a la zona de Tortosa, la muntanya catalana i en zones de Castella la Vella. Al País Basc i Navarra hi ha dubtes i discussions sobre el caràcter foral o no del manifest. La Regent rep el suport dels liberals i moderats, homes d’estat, militars i en les principals ciutats.
LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833 – 1840)
La guerra es desenvoluparà entre 1833 i 1840 i a grans trets es pot dividir en tres fases:
Ofensiva carlina (1833 – 1835) fins la mort del seu líder militar Zumalacárregui.
Replegament carlí (1835 – 1837)
Esgotament carlí i retirada (1837 – 1839/1840)
La guerra serà en extrem violenta i sagnant. Entre els carlins no hi havia una estructura militar clara ni una unificació política ben definida. Hi ha constants divisions internes en el seu moviment i per la comandància. L’esgotament portarà a la signatura del Conveni de Bergara (Abrazo de Vergara) el 31 d’agost de 1839 on es concretaven els terminis i diferents aspectes de la rendició carlina entre el general isabelí/cristí Espartero i el carlí Maroto. El pretendent no acceptà els termes del Conveni i passà a l’exili i a Catalunya, a les muntanyes del Maestrat, el dirigent carlí Ramon Cabrera (1806 – 1877) continuà la guerra fins l’any següent en què derrotat també va marxar cap a l’exili.
Historiogràficament, la guerra es pot interpretar com la quarta fase d’un conflicte de llarga durada a finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX que començaria amb la Guerra de la Convenció (1793 – 1795), la Guerra del Francès (1808 – 1814) la guerra civil en època del Trienni liberal (1822 – 1823), a la qual podem afegir a Catalunya la guerra dels Malcontents (1827). El famós Jerónimo Merino (“Cura Merino”) justifica en aquest text de 1833 la nova crida a la guerra:
“Castellanos. Dos campañas gloriosas fueron la mayor garantía de que acudí siempre a la defensa de la patria cuando se vio amenazada por las intrigas y audacia de los enemigos exteriores e interiores que quisieron sumirla en la desgracia, envolviendo en ruinas los fundamentos del altar y del trono. Por tercera vez salgo al campo del honor acaudillando las leales huestes castellanas…”
El següent quadre, subministrat amb el material d’aula, esquematitza les principals característiques polítiques dels dos bàndols en conflicte:
Liberalisme moderat isabelí Tendència política empesa per les circumstàncies nacionals i internacionals del context: liberalisme de punto medio: [1834] Estatut Reial: • El sobirà retè els poders legislatiu i executiu. • Sufragi censatari de 16.000 ciutadans pudents. Militars, milicians i afrancesats aprofiten el conflicte per avançar una política liberal progressista. [1837] Constitució: • Sistema parlamentari de dues cambres. • Augment del cens al 5% de la població.
Tropes (1833): 45.000 soldats
Absolutisme carlí Tendència política hereva dels postulats tradicionalistes però ancorada en la retòrica del retorn al passat. Propostes: • Oposició radical, persecució i abolició del pensament i les reformes liberals. • Restauració de la monarquia absoluta. • Tradicionalisme catòlic i defensa dels interessos de l’Església. • Retorn a les estructures productives antigues. Recolzament d’elits d’Antic Règim, Església i camperols. Tropes (1833): 40.000 soldats
El navarrès Juan Antonio Guergué (1789 – 1939) després de la mort de Zumalacárregui el 24 de juny de 185, fa una expedició a Catalunya i allà organitza les forces carlines (19.000 soldats i un nombre indeterminat de guerrillers). La base principal són els Ports de Morella i l’Alt Maestrat. Manca d’inici una figura militar rellevant. Hi predominen capitostos sortits del clergat o del poble menut (Benet Tristany, Joan Cavalleria, Josep Pons, Josep Masgoret o el ja esmentat Ramon Cabrera. Per la part isabelina, el cap militar al Principat fou Francisco Espoz y Mina (1781 – 1836). La religió fou utilitzada, i això és recollit en múltiples gravats i dibuixos de l’època, per convèncer la gent que entrés en el conflicte pels capellans mobilitzats.
LES REVOLTES POPULARS: LA BULLANGA
El terme bullanga té moltes accepcions. La professora Anna Maria Garcia Rovira (1989) ho situa en el malestar del poble:
“…quan el govern desconeixia el seu deure i no castigava com calia els enemics de la llibertat i del bé comú, el poble havia de fer-ho pel seu compte .”
El terme sovint és despectiu, com “jolgorio”, cridòria, de forma festiva. A partir del anys 30 del segle XIX s’associa a confusió, motins, violència; de fet és un terme recurrent les mobilitzacions populars ja durant el Sexenni Absolutista. La qualificació negativa del terme intenta qualificar negativament, a partir de les bullangues barcelonines, per a restar rellevància política als successos. Cal situar sempre el concepte en l’època estudiada (1830 – 1840).
REVOLTES POPULARS A MADRID I SARAGOSSA
Cal situar-se sempre en el context d’una guerra violenta i molt sagnant. Al Madrid de 1834, arriben notícies de la guerra, no gaire bones pels liberals. El mes de juliol s’estén el rumor que l’epidèmia de còlera que assota la ciutat és deguda als frares que han enverinat les fonts. El descontentament es barreja amb la indignació popular i la multitud assalta els convents el 17 de juliol: 73 frares són assassinats i 11 queden ferits; els religiosos han perdut el prestigi anterior i una nova forma de relació entre la societat i els religiosos s’obrirà endavant.
A Saragossa passa quelcom similar. Durant els primers anys de guerra hi ha hagut intents de revolta carlins. L’arquebisbe Bernardo Francés és un conegut ultrareialista. El dia 3 d’abril de 1835 esclata un motí anticlerical dins la ciutat. La multitud al crit: ¡A Palacio, a Palacio!¡Muera el cabildo! Es dirigeix al palau arquebisbal. El prelat podrà escapar, però 11 frares són assassinats i nombrosos convents i edificis eclesiàstics són destruïts. La Milícia Urbana organitza i canalitza la protesta.
A Saragossa la protesta es dirigeix cap a un individu concret, l’arquebisbe i el clergat és el boc expiatori de la protesta. En el cas de Madrid no hi ha cap individu concret, però hi ha la relació més o menys diàfana entre la contrarevolució i el clergat regular, els frares que es situen en el costat ultrareialista: les altes jerarquies normalment escapen de la fúria popular.
REVOLTES POPULARS A CATALUNYA: DE REUS A LA RESTA DEL PRINCIPAT
El 19 de juliol de 1835, la violència esclata a Reus, sempre relacionada amb el context de la guerra civil: una partida liberal ha estat assaltada per carlins prop de Reus i els seus membres són morts pels carlins. Corre el rumor que entre els carlins hi havia eclesiàstics. Al crit de: “Morin los cap pelats!” comença la violència anticlerical, 12 franciscans i 9 carmelites són assassinats. Hi participa molta gent (homes, dones), exercint la violència contra un element / sector concret.
Les notícies de Reus s’escampen ràpidament pel territori i el 23 de juliol s’incendia el convent de Riudoms, el dia 25 la primera bullanga a Barcelona i incendi a Scala Dei, el dia 27 comunitats de frares abandona diversos convents i s’incendia el de Poblet. Aquest mateix dia hi ha una agressió física contra l’arquebisbede Tarragona. A finals de juliol es produeix l’assalt i la crema de convents de caputxins a Sabadell, Mataró, Arenys de Mar, Vilafranca del Penedès i en altres convents de Murtra, Cardó, Sant Cugat, Santes Creus i Santa Maria de Ripoll. Ja entrat el mes d’agost, es crema i es saqueja el capítol catedralici de Vila-seca. Tota aquesta violència no té res a veure amb anticatolicisme és una resposta política contra el clericalisme que no té cap relació amb la religió. El balanç de tots aquests motins és de 67 eclesiàstics morts. L’arquebisbe de Tarragona escriu una carta privada al Papa en al que titlla els assaltants de “anarquistas y asesinos”.
LES BULLANGUES DE 1835 A BARCELONA
La tarda del 25 de juliol de 1835, la gent que omplia la plaça de braus del Torín de la Barceloneta, s’avorria de valent, els toros eren dolents, no envestien gens i els ànims es van anar escalfant. De cop i volta, el públic talla l’espectacle, salta a l’arena, mata el toro, l’arrossega per la plaça i arrenca les cadires i els bancs de la grada. Hi ha quelcom de malestar, de descontentament i els toros són només l’espurna de tot plegat. Les notícies que arriben de fora i la guerra guien el públic a buscar convents; el primera que troben és el de la Mercè, però aquest està ben defensat. De camí cap a la Rambla cremen cinc convents, el de Sant Agustí, el de sant Francesc, el de la Mare de Déu de la Bonanova… La massa de gent va creixent i la força armada no ho pot frenar. No hi ha cap direcció liberal en les actuacions tot i que després l’editor liberal Manuel Rivadeneyra explicaria que els seus intents que el poble el seguís no van ser secundats per ningú, tothom anava unit i cohesionat sense fer-ne cas.
Plaça del TorinIncendi del Convent del Carme 1835
Els liberals progressistes interpreten el que estava passant:
“…Totom rodaba per los carés ab la major tranquilitat miran los grans fochs [convents] y fraras mors per los carés.” (anònim 1835)
“…solo animaba à los que se resolvieron dar este paso el completo triunfo de la libertad, y no la esperanza del pillage .” Joaquín del Castillo Mayone (1835, 173)
“… que á los gritos de libertad, el Pueblo, lejos de codiciar lo ajeno, solo quería […] dar la leccion de que Cataluña no debe ser patrimonio de tiranos…” Francesc Raüll (1835, 44)
La visió que ens transmet és bonica i unitària, molt diferent de la que expressaran a la resta de bullangues que vindran. Es tracta d’un motí impulsat per l’anticlericalisme que tindrà continuïtat política, ja que molts dels convents cremats seran després desamortitzats, un autèntic objectiu econòmic, ja que aquella ciutat necessitava espai per créixer, per a respirar, per les fàbriques que s’estaven impulsant i la presència de convents ho impedia. Convents i eclesiàstics focalitzen la violència popular, però és la seva posició clerical la que els converteix en objectius. Recordar que tota violència ve precedida per quelcom relacionat amb la Guerra Civil en curs.
Per a resumir, la interpretació actual explica que la violència anticlerical es sustenta en un cúmul d’experiències i aprenentatges del món popular respecte de l’Església i els seus representants, en el qual s’articulen motivacions polítiques però també econòmiques, socials, culturals i espirituals.
El dia 5 d’agost de 1835, tindrà lloc una nova bullanga. Aquest nou motí s’articula en part en el precedent, però té unes quantes particularitats que la diferencien:
S’assalta i es crema la Gran fàbrica tèxtil El Vapor, societat Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia(objectiuantimaquinista, lligat al moviment luddita que s’estenia per zones industrials d’altres països (objectiu antimaquinista).
La visió de les fonts i dels observadors en aquell moment és diferent de la bullanga del mes de juliol: ara se l’associa només amb violència i saqueig i ara ja no és el “poble” qui ho fa sinó alguns salvatges malvats. Cal tenir en compte que ara els objectius ja no són els de la primera bullanga i aquests no concorden amb els objectius dels liberals. En aquest motí, la burgesia liberal s’oposa a les classes populars treballadores. Alguns testimonis:
“algunos centenares de facciosos introducidos fraudulentamente recorren las calles de la ciudad incendiando, saqueando y blandiendo […] puñales.” Joaquín del Castillo Mayone (1835, 173)
“algunos malvados, como que estuviesen arrepentidos de ver al Pueblo tan cuerdo…”Francesc Raüll (1835, 53)
En aquest cas, és bàsic el factor econòmic i social, fruit d’una societat que s’està industrialitzant en unes condicions de vida precàries amb una higiene i una assistència sanitària molt deficients, enmig d’un conflicte bèl·lic que ho empitjora tot i que destrueix el teixit econòmic, els espais productius com els boscos, moltes poblacions bombardejades i saquejades com Ripoll, Gandesa o Berga i una emigració forçada del camp a les ciutats. L’increment de la pressió demogràfica a les ciutats tancarà el cercle pervers de la conflictivitat.
LES BULLANGUES DE 1836 I 1837 A BARCELONA
Una tercera bullanga es va produir el 4 de gener de 1836: les notícies dels excessos comesos pels carlins (assassinat de 33 presoners liberals a Sant Llorenç de Morunys) van conduir a la multitud a assaltar la presó de la Ciutadella i matar a entre 100 i 150 presoners carlistes. L’endemà, hi hagué una quartabullanga: alguns rebels i membres de la Milícia Nacional van proclamar des del Palau de la Llotja la Constitució de 1812, però van ser dissolts per l’exèrcit, amb el resultat de vint-i-un bullanguers deportats.
El 26 de desembre corre la notícia de l’afusellament de 33 soldats i 7 oficials liberals, en un context de derrotes isabelines: Una multitud de més de 4.000 persones es reuneixen al Pla de Palau i al crit de !Mueran los carlistas! Assalten la Ciutadella i maten 70 carlins. Com en el cas del motí de l’any anterior, l’objectiu és contra els carlins. La mesura del govern de Madrid per lluitar contra els motins a la ciutat, és nomenar de nou Ramon de Meer Capità General de Catalunya; la seva política repressiva serà un fre important a la política liberal progressista.
El 4 de maig de 1837 una multitud ocupa la Plaça de Sant Jaume protestant contra la política liberal conservadora, es pressiona a de Meer pel tal que impulsi la política progressista però la resposta serà augmentar la censura i la repressió. En aquest darrer motí l’objectiu era clarament la política liberal. Que es vol fer avançar en una línia progressista.
En moments en què afluixa la censura, el progressisme intenta socialitzar el seu discurs polític, com era el cas de El Propagador de la Libertad, una publicació política feta a Barcelona entre octubre de 1835 i mitjans de 1838:
“…existimos para que la instruccion se difunda […] á la Raza descuidada.” El Propagador de la Libertad (1836) no1.
La Milícia Nacional jugava un paper conductor de la discrepància, com es pot veure en el fragment d’un pamflet:
“Difundir y arraigar la ilustracion y la virtud en el Pueblo, hasta que sea en él un elemento vital, una precisa condición de su libertad y de su existencia politica, y que como tal se trasmita cuidadosamente de padres á hijos, desde la cuna, […] hé aqui el sublime deber de un gobierno patriota: hé aqui la grande obra.” El Guardia Nacional (1835) nº 6.
Molts espais culturals populars (auques, romanços, ventalls, teatre, etc.) van avançant amb el segle i tenen un important paper en el manteniment de la voluntat revolucionària, tot contribuint a l’intent de formació d’un estat modern, substituint les elits de la noblesa per les de la burgesia, tot instaurant una nova Constitució l’any 1837 que promovia alguns canvis com la sobirania nacional amb l’acceptació pel monarca, la religió catòlica com la religió oficial, la garantia de drets i llibertats d’impremta i de reunió, la igualtat davant la llei, la bicameralitat, amb unes corts i un senat i amb una certa ampliació del sufragi.
CONCLUSIONS
A mode de conclusions podem establir algunes diferències entre les formes que utilitzaven els revolucionaris progressistes i els revolucionaris bullanguers: mentre els primers pretenien un canvi progressiu de la base del sistema, condemnaven la violència i no acceptaven cap canvi en la propietat privada. Els segons demanaven canvis sobtats en base a la demanda popular, la violència era la base dels canvis i només respectaven la propietat privada de les classes populars.
La influència del context en uns i altres és diferents, mentre que els progressistes parteixen d’un discurs il·lustrat liberal, topen amb la repressió política, en un ambient de guerra i tot això produeix en ells un augment continu de les raons i les oportunitats per el pensament liberal. Les classes populars parteixen d’un imaginari col·lectiu innocu, amb una crisi econòmica que els afecta especialment i una dura guerra i tot plegat provoca un augment de les diferències socials i un fort rebuig popular respecte de l’entorn.
Si mirem l’evolucióen el temps, es veu que abans de 1833 el sector liberal va creant el seu discurs progressista, mentre que en les classes populars va ampliant-se el descontentament. Entre els anys 1835 i 1837, els progressistes legitimen la resposta insurreccional, tot i que no se n’apropien, mentre que pels sectors populars és totalment legítima; això motivarà que hi hagi algunes confluències d’interessos en algunes bullangues i que la conjuntura revolucionària sigui generalitzada, això si, amb interessos i finalitats molt diferents.
Bibliografia bàsica(BAB = Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès)
FONTANA, Josep. La revolució liberal a Catalunya. Vic: Eumo, 2003. (BAB)
GARCIA ROVIRA, Anna Maria. La revolució liberal a Espanya i les classes populars. Vic: Eumo, 1989. (BAB)
GARCIA ROVIRA, ANNA M: “1835. Quan cremaven convents i fàbriques” a Història Mundial de Catalunya, Direcció de Borja de Riquer, 2018, pàg. 514-521, (BAB)
GARCIA ROVIRA, ANNA M: “Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843”, Ateneu Barcelonès, S. d’Història, 12-02-2020, videoconferència <https://youtu.be/AaQ8i8M1YxU>
ROCA VERNET, JORDI i MIQUEL MAGRINYÀ, NÚRIA. La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames, Barcelona: Rosa dels Vents, 2021. (BAB)
Vegeu la ressenya de “La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames” de ROCA VERNET, JORDI i MIQUEL MAGRINYÀ, NÚRIA Barcelona: Rosa dels Vents, 2021. (BAB) a càrrec de Joan Solé Camardons al blog gaudirlacultura.com,
El llibre de Jordi Roca i Núria Miquel, consta del pròleg d’Agustí Alcoberro, una introducció, deu capítols, un epíleg i una bibliografia molt acurada per a diversos tipus de lectors. El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835”, descriu efectivament els fets ocorreguts en aquesta data a Barcelona i que forma part del títol i subtítol del llibre tal com apareix a la coberta i també a la portada. Però el contingut del llibre va molt més enllà d’aquesta data i de la descripció dels fets. Vegeu la ressenya completa aquí
Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (UB)
Actualment, realitza la tesi doctoral respecte de la conformació de l’anticlericalisme popular a la Barcelona del primer terç del segle XIX des d’una perspectiva que conjuga allò comú i allò transnacional, sota la direcció dels professors Carles Santacana Torres i Jordi Roca Vernet (Departament d’Història i Arqueologia, Universitat de Barcelona). Pertany al Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI).
En el marc del desenvolupament de la tesi ha presentat primers resultats en alguns congressos, com “Anticlericalisme i corrupció de costums a la Catalunya del Trienni Liberal (1820-1823): Realitat o mite contrarevolucionari?” al Congreso Internacional Jaque a la Libertad 1823 y el fin del Trienio organizat pel projecte “La dimensión popular de la política en Europa y América Latina” a la Universidad de Cádiz. També ha publicat l’article preliminar com a “Caricatura anticlerical a la Barcelona de les Bullangues: socialització política liberal a les albors del primer conflicte carlí (1833-1837)”, al núm. 47 de la revista Brocar i, “Les bullangues de Barcelona (1835-1837): estat de la qüestió”, al núm. 34 de la revista Índex Històric Espanyol.
Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. Sessió 1a.
Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.
Primera sessió del curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)“
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història i coordinador del Curs Aula Ateneu Història.
Apunts de la 1a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)
Alumnat: 63 persones inscrites
“Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona”, H. Lecomte. 1820. Arxiu Història Ciutat de Barcelona
Sinopsi
La sessió versà sobre la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya per tal de demostrar com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.
Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.
El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.
SESSIÓ 1: “LA GUERRA DEL FRANCÈS O L’ESCLAT DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL. 1808 – 1823”
Ponència de JORDI ROCA VERNET (UB)
Apunts de la 1a. sessió de Miquel Nistal (Secció d’Història)
INTRODUCCIÓ
El segle XIX va ser un període convuls a Catalunya, marcat per la violència; malgrat això, parlem d’un país normal en el seu context, un país en el qual avançava el procés d’industrialització i urbanització. La història es movia a batzegades fent passes endavant i endarrere, no hi havia, ni aleshores ni ara, una via de progrés dirigida. El camí de la il·lustració era dispers a casa nostra, però allunyat de les aglomeracions urbanes: n’hi havia focus esparsos pel territori, a la universitat de Cervera, l’escola de Bellpuig de les Avellanes, el Seminari Conciliar, les Juntes de Comerç o les Societats Econòmiques d’Amics del País de Tarragona o Tàrrega, poca cosa a Reus o Barcelona.
Hi ha la idea, de certa historiografia, de la modernització a través de la manufactura, però la cosa no va anar així. Hi ha també la idea estesa de la poca conflictivitat de la segona meitat del segle XVIII, però això també cal matisar-ho ja que en el període hi ha molts moments de tensió social, com ara el Motí de les Quintes (1773) o el Rebombori del Pa (1789) on la societat desenvolupa mecanismes d’una certa representativitat per abordar els conflictes, com eren les Juntes de Gremis i Col·legis que s’organitzaven en una mena de Diputació que servia per mobilitzar en record del que vàries dècades abans havia estat una realitat política eliminada per les armes i l’ocupació borbònica.
El final de segle portaran les guerres contra la França revolucionària a Catalunya (1793 – 1795) i una nova guerra contra Anglaterra que portarà a la suspensió definitiva del comerç colonial i a una important crisi econòmica (1804).
LA GUERRA DEL FRANCÈS: OCUPACIÓ I JUNTISME
En el marc de la guerra contra Anglaterra, Napoleó ordena l’ocupació militar d’Espanya (1807) camuflada en una aparent col·laboració hispano-francesa i les tropes bonapartistes arriben a Barcelona el febrer de 1808; la ciutat serà ocupada sense violència, però el conflicte esclatarà el maig d’aquell any quan el buit de poder creat per la invasió dona lloc a una revolta social que s’enfronta a les autoritats monàrquiques i les elits locals: es produiran assassinats a Manresa, Tortosa, Olot i es destruiran de forma massiva els arxius i els títols de propietat. Aquesta revolta és prèvia a la guerra pròpiament dita i passa en molts llocs de l’Estat.
L’impacte social serà molt gran i donarà lloc de manera lenta i progressiva a una revolució social i a un aixecament popular contra els ocupants; amb l’esfondrament de les estructures borbòniques i una sobirania que retorna al poble, apareixen Juntes locals pels corregiments que s’aniran organitzant per les antigues províncies i acabaran constituint una Junta Suprema Central.
El moviment “juntista” suposa una nova forma de poder constituït de baix a dalt en mans de les elits locals i que amplien molt el marc de participació. Utilitzen una nova forma de llenguatge i s’estenen arreu on l’exèrcit napoleònic no hi arribava; aquest juntisme serà la clau de volta de totes les revoltes i revolucions al llarg de bona part del segle XIX fins el Sexenni Democràtic (1868 – 1874) i és clau per explicar i entendre la història de Catalunya, d’Espanya o de les colònies americanes.
La Barcelona ocupada (1808 -1814), esdevé la segona ciutat de l’Imperi napoleònic per nombre d’habitants, una ciutat amb un bon dinamisme econòmic i industrial. L’administració francesa del mariscal Augereau (1757 – 1816) durà a terme una política catalanitzadora, tot pensant que atansant-se a la realitat del territori, seria més fàcil el control polític. Alguns hi col·laboraren, els afrancesats, com el cas de Tomàs Puig (1771 – 1835) que, de tot cor, ajudà Augereau en la seva política, partint de la base de l’extrema modernitat que representava en aquella època l’Imperi napoleònic. De tota manera, la conflictivitat històrica gairebé constant entre França i Catalunya des del segle XVI, contribuí a que pocs catalans hi col·laboressin, tot i que en el nostre país hi hagué més afrancesats que a la resta de l’Estat, a la qual cosa hi contribuí el fet d’una molt llarga ocupació.
Mariscal Augereau
LA GUERRA: ELS SETGES I LES PARTIDES
L’ocupació del territori fou complicada i costosa per a les tropes imperials. Excepte Barcelona, ocupada sense lluita, les principals ciutats patiren setges més o menys llargs i sagnants com els de Girona (1809), Lleida i Tortosa (1810) o Tarragona (1811); tot això contribuí a una idea de martiri de la població, la gestió del qual per part de l’Església possibilitarà la mobilització popular contra l’ocupant. L’exèrcit francès ocupa o destrossa molts espais conventuals (Montserrat, Poblet) en el que es pot considerar com la primera desamortització de les que vindran en el futur. La capacitat d’adaptació del clergat va ser molt gran i, a la Barcelona ocupada, contemporitzarà i viurà bé amb els francesos, tot i que el seu discurs posterior serà molt diferent de la realitat tranquil·la i col·laboradora. La guerra servirà a l’Església per a rearmar-se davant del poble després de segles de decadència continuada per a defensar un determinat model de vida i societat.
Setge de Lleida pel general Suchet el 14 de maig de 1810
En els primers moments de la guerra, els francesos intenten controlar les ciutats del país movent tropes amunt i avall que en alguns casos seran sorpreses per la reacció catalana com és el cas de la columna francesa que sortint de Barcelona el juny de 1808 en direcció Manresa i Igualada va ser derrotada en una emboscada de tropes regulars i dels sometents d’aquelles ciutats. D’aquí sortirà el mite del timbaler del Bruc que s’utilitzarà posteriorment en la construcció de l’espanyolitat i també molt després en el catalanisme. Els enfrontaments militars clàssics entre exèrcits sempre eren desfavorables a les tropes espanyoles, per la qual cosa els espanyols de les zones ocupades utilitzen com a mètode de lluita la guerra de guerrilles, com a única manera de desgastar i destorbar l’esforç de guerra del francès, en la qual grups de poca gent, coneixedors del terreny, fustiguen amb ràpids cops de mà les tropes enemigues, per dissoldre’s immediatament i desaparèixer a les muntanyes; com a conseqüència d’això, el domini francès no passarà de les ciutats, quedant el camp sota el control de les partides guerrilleres.
LES CORTS GENERALS I EXTRAORDINÀRIES DE CADIS (1810)
El buit de poder originat per l’ocupació i guerra i l’absència/fugida del Rei, portarà la necessitat d’una actualització de la Monarquia. Es convocaran Corts a Cadis, una de les poques ciutats lliures de l’ocupació francesa. Les diferents juntes provincials enviaran representants a Cadis. Tot i que les Corts no eren constituents, aprovaran una Constitució que serà un referent revolucionari a Espanya i al món durant les dècades posteriors: es traduirà i es distribuirà per molts països, com Portugal, Amèrica llatina, Rússia o la Índia britànica. Molts del diputats a Corts eren personatges de les elits culturals il·lustrades de l’Antic Règim i dels quals no era esperable una Carta tan revolucionària; en el cas català, homes com Antoni de Capmany (1742 – 1813), Jaume Creus (1760 – 1825) o Ramon Llatzer de Dou (1742 – 1832) eren gent gran, monàrquica i amb poques o nul·les ínfules liberals, però hi havia d’altres catalans, no diputats, més joves i fent tasques auxiliars que si que eren autèntics liberals i que deixaran la seva empremta en el disseny de la Carta constitucional. Entre aquests destaquem: Genís Quintana (1780 – 1828), Josep Melcior Prat (1779 – 1855), Guillem Oliver (1775 – 1839), Pròsper Bofarull (1777 – 1859) i Antoni Puigblanch (1775 – 1840); formen part de l’elit política liberal i controlaran el procés polític en el futur Trienni Liberal (1820 -1823). El que està clar és que el text que s’aprova té significats polítics diferents segons qui ho llegia.
«Apertura de las Cortes en la Isla de León», por F. Pérez, el 24 de septiembre de 1810. Museo de las Cortes de Cádiz.
La Constitució de Cadis de 1812 es pot considerar així com una polifonia interpretativa: alguns la veuen com molt revolucionària i rupturista (els més liberals), mentre que pels il·lustrats més conservadors és només una actualització de la Constitució històrica que en el sentit interpretatiu de Jovellanos era el conjunt de normes que el pas del temps havia anat incorporant. Quan la norma es comenci a aplicar, serà vista com a molt revolucionària i motivarà queixes i cartes dels conservadors que no acceptaran, per exemple, l’abolició de la Inquisició que traurà poder a l’Església.
Els enfrontaments apareixeran molt aviat, entre La Junta Superior del Principat i un militar brillant a la guerra, Luis de Lacy (1772 – 1817) que pugnarà amb la Junta (molt conservadora) per aprovar la Constitució, tot interpretant-la en funció de les lleis històriques catalanes. Els polítics de la Junta maniobraran a Cadis contra Lacy que serà destituït i traslladat com a capità general a Galícia. Durant el breu període de Lacy es creà (novembre de 1812) la Diputació de Catalunya que tindria un curt recorregut degut a la restauració del Nou Règim al retorn del rei Ferran VII.
RESTAURACIÓ DE FERRAN VII: EL REI AMB MÉS PODER DE LA HISTÒRIA
El rei torna a Espanya després de la desfeta napoleònica (març de 1814). Se li demana que juri la Constitució, però ell retarda la signatura tot viatjant per les “ciutats màrtirs” i deixant-se estimar per la gent; amb això i el suport de 69 diputats a Corts, que signen l’anomenat “Manifest dels Perses”, el rei fa un cop d’estat que restaura l’absolutisme. Entre 1814 i 1820 serà el monarca amb més poder d’Europa ja que totes les estructures de poder intermedi han desaparegut i la submissió de l’Església és total. Malgrat tot, hi haurà resistències en forma de xarxes civils i de l’exèrcit, dins del qual es jugarà a fer política en contra amb l’aparició dels Pronunciamentos que actuaran de desencadenants de les ànsies revolucionàries. El primer de tots, amb l’objectiu de restaurar la Constitució fou promogut pel general Lacy (1817). L’acció fracassa i Lacy serà detingut per l’aleshores Capità General de Catalunya Francisco Javier Castaños (1758 – 1852), l’heroi de Bailén. Processat i condemnat a mort, se l’embarcà cap a Mallorca davant la por d’una insurrecció popular. Allà serà afusellat tot convertint-se en un màrtir de la causa liberal.
Execució del general Lacy en el Castell de Bellver, el 5 de juliol de 1817.
LES REVOLUCIONS DELS ANYS 20 AL SUD D’EUROPA
A finals de gener de 1820, el general Rafael del Riego (1784–1823) fa un Pronunciamiento a Las Cabezas de San Juan, prop de Sevilla, demanant al rei acatar la Constitució de 1812. Després de tres mesos rondant per Andalusia buscant suports, el rei va perdre molts dels suports que tenia i de manera cínica acatà el text amb el seu conegut escrit: «Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional». D’aquesta manera començava el Trienni Liberal (1820–1823). Aquest moviment revolucionari s’estengué per diversos països del sud d’Europa: Portugal (1820), Piemont i Sardenya (1821), El Regne de les Dues Sicílies (1820), Grècia (1821) o fins i tot a Rússia (1825). També saltà l’oceà Atlàntic per l’Amèrica hispana, excepte el món antillà, que estava immers en aquella època en les lluites d’emancipació. S’enviaren diputats liberals per a “vendre” la Constitució amb les diverses vies que se’n podien desprendre, des de la possibilitat federalitzant (federal o confederal), a més de la independència.
Moviments revolucionaris de 1820
En el cas de Catalunya, cal tenir en compte, com a previ i per tal d’interpretar els fets, l’episodi tremendament disruptiu que va significar 1714. Hi ha moltes similituds entre la Barcelona de 1820 i el París de 1789. La nostra ciutat serà una punta de llança en el fenomen revolucionari i una bona prova és l’assalt al Palau de la Inquisició el 10 de març de 1820. El Palau estava situat on avui dia hi ha el Museu Marès i encara avui es pot veure a la façana del museu, l’antic escut del palau. La revolució que a la nostra ciutat s’inicià a la Guerra del Francès continuarà durant el Trienni Liberal on s’imposarà un llenguatge molt trencador i emmirallat amb el procés revolucionari francès: Riego, en els quadres, apareix amb postures pròpies de Napoleó o agafat a la Constitució o representat com un ciutadà a l’estil jacobí. Les tragalas i cançons patriòtiques del moment contenen un fort missatge anticlerical, dirigit sobretot contra el clergat regular. Es van portar les restes del general Lacy des de Mallorca i es va retre un homenatge en un multitudinari funeral a Santa Maria del Mar on el seu cos va ser exposat en un túmul. Els frares no accepten la presència d’un panteó laic en un lloc religiós i això significarà el trencament definitiu amb els liberals; els ulteriors canvis polítics al llarg dels segles XIX i XX, afectaren diverses vegades el lloc d’enterrament de les despulles de Lacy. Actualment està enterrat al panteó del soldat del cementiri de Sant Andreu de Palomar.
LA PREMSA, OPINIÓ PÚBLICA I SÍMBOLS: LA GUERRA DE PAPER
El 1820 es publiquen set diaris a Barcelona; es convertiran en artefactes polítics de propaganda i simbologia. La Constitució és la base de la premsa i les commemoracions. Un exemple era el “Diario Constitucional político y mercantil de Barcelona” que com a capçalera superior indicava: “Constitución o muerte”. Els diaris actuaven com autèntics Catecismes de la Constitució espanyola. Es publiquen llibrets o pamflets que actuen en aquest sentit.
La sociabilitat política obre nous espais com ara les societats patriòtiques que es reuneixen a la Rambla, on ara hi ha el Liceu i que comptava amb 500 socis i entre 1.000 i 1.200 participants. Els cafès i els quarters de milicians eren també importants; molts ciutadans estaven integrats a la Milícia Nacional, un enquadrament alhora polític i relacionat amb l’ordre públic. La integració era fàcil i hi havia uns 4.000 milicians, més de la meitat joves d’entre 18 i 34 anys. Molt ideologitzada, convertiran Barcelona en la ciutat del sud d’Europa amb més presència miliciana. Una forma habitual de fer política era a través de les societats secretes (maçons, comuners, carbonaris) que no devien ser massa secretes ja que es publicitaven a la premsa i que actuaven com embrió dels futurs partits polítics.
La conquesta de l’espai públic fou molt important durant aquest període i nombroses places eren guarnides amb plaques al·lusives. Podem trobar, de forma borrosa pel pas dels anys, un article de la Constitució a una de les portes de la Catedral de Barcelona: “El amor de la Patria es una de las principales obligaciones de todos los españoles, y asimismo el ser justos y benéficos” (art 6º, cap. II). Per molts llocs, en places o carrers principals es poden trobar plaques o gravats que feien referència al fervor revolucionari del moment. També es plantejaren projectes urbanístics com una nova plaça (allà on tenim la Plaça Reial que, amb el nom de plaça de la Constitució s’havia d’obrir a banda i banda de la Rambla.
A finals de març i principis d’abril de 1821 la premsa liberal barcelonina va reproduir les opinions més bel·ligerants contra els enemics del règim liberal en les quals s’amenaçava directament a aquests amb disparar-los. Aquella expressió pública de violència a través de la premsa era completament nova i amb la publicació a la premsa legitimaven aquelles opinions. Prova d’això va ser el que va ocórrer en els dies successius quan es va produir una Jornada Revolucionària perpetrada per líders del liberalisme exaltat (milicians, civils i militars). En aquella jornada del 3 i 4 d’abril de 1821 es va ordenar la proscripció de les principals autoritats militars i eclesiàstiques de la ciutat, traslladant-les a les illes Balears, i algunes, després de ser posades en llibertat, van decidir fugir de la ciutat. Això va representar un impuls a la violència política en diferents ciutats o pobles i s’executaren 83 eclesiàstics, en diferents llocs, considerats anticonstitucionals. Es formaren doncs, dues realitats que s’enfrontaren de manera violenta: l’Església col·laboradora amb l’absolutisme en la percepció dels liberals i en l’altra part els liberals anticlericals.
Bibliografia bàsica(BAB = disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu)
ARNABAT, RAMON: La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001. (BAB)
FRASQUET, IVANA; RÚJULA, PEDRO (ED): ElTrienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, Comares, Granada, 2020. (BAB)
MOLINER, ANTONI: Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès (1808-1814), Lleida, Pagès, 2007. (BAB)
RAMISA, MATIES: Polítics i militars a la guerra del francès (1808-1814), Lleida, Pagès, 2008.
RAMISA VERDAGUER, MATIES: “La Guerra del Francès a Catalunya. Ocupació, resistència, afrancesament”. Ateneu Barcelonès, Secció d’Història 26-11-2019, Videoconferència, <https://youtu.be/B5IRFE_t-QQ>
ROCA VERNET, JORDI: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Editorial Pagès, Fundació Noguera, 2011. (BAB)
ROCA VERNET, JORDI “Las Cortes de Cádiz: génesis del liberalismo romántico catalán”, Trienio: Ilustración y Liberalismo, núm. 61, (2013), pp. 73-124.
ROCA VERNET, JORDI: “La violencia política del liberalismo exaltado durante el Trienio Liberal. La defensa del régimen constitucional desde Barcelona”, Pasado y Memoria, núm. 22 (2021), pp. 155-186.
ROCA VERNET, JORDI: “Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823” Vídeoconferència. Ateneu Barcelonès, 13-01-2023. Blog d’Història aquí
ROCA VERNET, JORDI: “Sociedades patrióticas”, article a El Trienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, de Pedro Rújula i Ivana Frasquet (coords.) Ed. Comares, Granada, 2020. pp. 239-263 (BAB)
Secció d'Història 
