Dimecres dia 6 de setembre a les 18,30 h tingué lloc la reunió de tots els socis i les sòcies inscrits a la Secció d’Història de l’Ateneu. La reunió tingué lloc a la sala Pompeu Fabra amb l’assistència de 17 socis.
S’informà de les activitats dutes a terme durant el 2023, sobre alguns projectes per al nou curs que ara comença i finalment es recolliren diverses propostes dels socis assistent a la reunió (Temes de Memòria Democràtica i diversos llibres de temàtica històrica: La República inesperada i París érem nosaltres). També s’informà sobre el projecte Memorial Ateneu i el curs Aula Ateneu Història.
Diversos socis mostraren interès a participar més activament en les reunions de l’equip de treball de la Secció d’Història.
També s’informà sobre les eleccions a ponents de les Seccions de l’Ateneu Barcelonès. Narcís Argemí Terrades, ponent de la Secció d’Història (2021-2023) aprofità l’ocasió per informar que no es presentarà de nou com a ponent de la Secció Història per al període 2024-2026. Joan Solé Camardons informà que té la intenció de presentar-se com a nou ponent, mantenint l’equip de treball actual i també incorporant els nous socis que hi tinguin interès.
Sessions de la Secció d’Història: Primer semestre de 2023
Joaquim Noguero, Ernest Folch i Joan Solé Camardons. “Kennedyana a les Rambles” 3 d’abril de 2023.
Secció d’Història i Tertúlia Amics de la Història: Segon semestre de 2023 (Programació prevista)
13-set-2023. Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera. Sala Verdaguer. 18.00h. Jornada promoguda per la Fundació IRLA, amb la participació dels historiadors Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira. Presentació: Gemma Ubasart i Josep Huguet. Cloenda: Oriol Junqueras.
14-set-23. Xile. 50 anys del seu 11 de setembre. Sala Oriol Bohigas. 18:30h. Taula rodona amb Germán Berger i Alejandro Kemp.
18-set-23 Tertúlia:Una història de l’Alguer. Sala Pompeu Fabra. 17:00h. Tertulians convidats: Antonio Budruni, autor del llibre i Gustau Navarro.
18-set-23. Presentació del llibre “Vençuda però no submisa: la Catalunya del segle XVIII“. Sala Verdaguer. 19:00h. Presentació del seu autor, Joaquim Albareda, Edicions 62
2-oct-23. Tertúlia: La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. Sala Pompeu Fabra. 17:00h. Tertulià convidat: Amadeu Gallart, autor del llibre.
18-oct-23. El centenari de la dictadura de Primo de Rivera. El cop d’Estat i Puig i Cadafalch. Sala Verdaguer. 18:30h. Taula rodona amb Jordi Casassas, Teresa Abelló, Giovanni C. Cattini i Esteve Mach.
Xile. 50 anys del seu 11 de setembre
Curs Aula Ateneu: “Una història de Catalunya als ulls del món
Curs promogut per l’Ateneu Barcelonès i dirigit per Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’obra Catalunya als ulls del món, d’Enciclopèdia catalana, 2023.
Una mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història, des de les primeres cròniques àrabs sobre el territori actual de Catalunya, fins als esdeveniments polítics més recents com els fets de l’1-O.
Curs de 10 sessions, un cop a la setmana al matí d’11 i 13h. Aula Sagarra de l’Ateneu Barcelonès. La inscripció i pagament es farà presencialment a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona. No us quedeu sense plaça!
Carta portolana del cartògraf Abraham Cresques, coneguda pel nom d’Atles Català. Carta portolana nàutico-geogràfica confeccionada el 1375. Font: Biblioteca Nacional de França.
Dijous 14 de setembre de 2023 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la taula rodona: Xile. 50 anys del seu 11 de setembre, amb Alejandro Kemp ex director de la Fundación Salvador Allende i Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.
Imatge principal: Cop d’estat de l’11 de setembre de 1973. Bombardeig de la Moneda (Palau Presidencial). Autor: Biblioteca del Congreso Nacional de Chile.
Xile. 50 anys del seu 11 de setembre
El 1970 Salvador Allende Gossens va ser elegit president de la República de Xile, després que la coalició que encapçalava, l’anomenada Unidad Popular, aconseguís guanyar les eleccions. La seva presidència havia de durar fins al 1976 però, el cop d’estat de l’onze de setembre de 1973 liderat per Augusto Pinochet i recolzat per militars contraris a les polítiques socialistes, amb el suport de sectors reaccionaris de l’extrema dreta i pels Estats Units, va finalitzar aquell període democràtic d’intenses reformes socials.
La coalició Unidad Popular, integrada principalment per socialistes i comunistes amb una ideologia de centreesquerra, va donar origen a la denominada “via xilena al socialisme” els pilars de la qual serien la nacionalització de la banca, la intervenció i expropiació de grans empreses monopolístiques, i la profundització de la reforma agrària.
Des de Washington, Richard Nixon va posar en marxa un procés boicotejar el govern Allende. La CIA va organitzar i finançar els sectors més reaccionaris que mitjançant vagues i sabotatges van fer esclatar l’economia de Xile. A principis de 1972 el gremi de camioners va decidir paralitzar el país, de cinc mil kilòmetres de llargada, de nord a sud, amb ple coneixement dels efectes polítics que això tindria per al govern.
Davant d’aquell clima d’agitació provocat per la dreta radical, amb el suport exterior dels Estats Units dins el context històric de la guerra freda, es va crear un ambient de crispació favorable per a l’esclat del cop d’Estat que l’11 de setembre de 1973 va posar fi al govern popular i va desencadenar una ona de persecució, tortura i mort que va banyar de sang els carrers de Xile.
Una vegada instal·lat al poder com a president d’una junta militar, Augusto Pinochet, comandant en cap, juntament amb Gustavo Leigh, José Toribio Merino i Cesar Mendoza, va començar una etapa de duríssima repressió contra qualsevol tipus de dissidència. Els opositors, foren detinguts, empresonats, torturats i assassinats massivament. Segons dades de la Comisión Nacional de Verdad y Reconciliación (Informe Rettig) esmenta més de 2.000 morts i més de 1.000 detinguts desapareguts.
Selecció d’obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB)
AMORÓS, MARIO: Allende. La biografia, Ediciones B, 2013, 676 pp. BAB
DAVIS, NATHANIEL: Los dos últimos años de Salvador Allende, Barcelona, Plaza & Janes 1986, 415 pp. BAB.
DIVERSOS, AUTORS: Chile bajo la Junta: Economia y Sociedad en la Dictadura Militar Chilena, Ed Bilbao Zero, 1976, 471 pp. BAB
KATZ, CLAUDE: Chile bajo Pinochet, traducció de Joaquim Jordà, Ed. Anagrama, 2006, 128 pp. BAB.
KORNBLUH, PETER: Pinochet: los archivos secretos,traducció de David León Gómez, Ed Crítica 2013, 432 pp. BAB.
ROITMAN ROSENMANN, MARCOS [selecció]: Salvador Allende: Presente; pròleg de Joan E. Garcés, Madrid, Diario Público, 2010, 138 pp. BAB.
Curs Aula Ateneu: “Una història de Catalunya als ulls del món
Curs promogut per l’Ateneu Barcelonès i dirigit per Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’obra Catalunya als ulls del món, d’Enciclopèdia catalana, 2023.
Una mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història, des de les primeres cròniques àrabs sobre el territori actual de Catalunya, fins als esdeveniments polítics més recents com els fets de l’1-O.
Curs de 10 sessions, un cop a la setmana al matí d’11 i 13h. Aula Sagarra de l’Ateneu Barcelonès. La inscripció i pagament es farà presencialment a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona. No us quedeu sense plaça!
La Biblioteca de l’Ateneu ha preparat un Centre d’Informació on s’exposen els llibres amb la bibliografia bàsica del Curs Aula Ateneu.Una història de Catalunya als ulls del món.
Centre d’Informació on s’exposen els llibres amb la bibliografia bàsica del Curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món.
Vint llibres recomanats pel professorat
Nota: Les obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB) s’indiquen amb l’acrònim BAB
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (Ed.): Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022.
Contingut: Quan apareix Catalunya a l’escena mundial? Per què al segle XVI es caracteritzava els catalans com a aguerrits i després com a grans treballadors? Un aspecte que sorprèn els viatgers de l’Època moderna és el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans.
La consciència que Catalunya és una nació, es consolida a partir del XIX. Catalunya és una societat industrial i els viatgers són conscients que és una illa dins l’estat espanyol, amb tots els problemes de la industrialització. D’una banda, la prosperitat. De l’altra, la conflictivitat i la desigualtat. Friedrich Engels, per exemple, afirma que Barcelona és la ciutat amb més lluita a les barricades d’Europa. Es comença a parlar del caràcter nacional català.
Com es va seguir a l’estranger la Guerra Civil o l’1 d’octubre? Aquest obra Catalunya als ulls del món, és un estudi inèdit dirigit per Joaquim Albareda, que analitza la mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història.
Sinopsi: Obra ambiciosa i rigorosa que ofereix una síntesi a partir del ric bagatge historiogràfic de les últimes dècades. Amb tres volums: I. De la fi de l’Estat a l’arrencada industrial (1714-1814), dirigit per Joaquim Albareda; II. Naixement i configuració del catalanisme (1814-1914) dirigit per Pere Gabriel; i III. Dels assaigs d’autogovern al clam per l’autodeterminació (1914-2014), per Conxita Mir.
BALAÑÀ i ABADIA, PERE (Ed): Visió cosmopolita de Catalunya:Relats de Viatgers i Escriptors (Segles I a C.-XIX), vol. I, Barcelona: Generalitat de Catalunya. Entitat Autònoma del Diari Oficial i Publicacions, 1991.
Sinopsi: Conjunt de quaranta-un textos d’autors forans de totes les èpoques (segles I a. C. – XIX) que han deixat escrites les seves impressions sobre Catalunya i els catalans. Llibre singular que aplega textos poc o gens coneguts de caràcter geogràfic, històric, social, militar, econòmic, literari, polític, etc., els autors dels quals van des de l’historiador grec Polibi fins a l’historiador mexicà Justo Sierra.
FONTANA, JOSEP: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo Edit., 2016, BAB
Ressenya d’Albert Ventura: Fontana parteix de les beceroles, de la protonació establerta a partir del segle VIII, i de l’anàlisi de la història d’aquest bocí dels Països Catalans, el Principat, fins a l’actualitat, i ho fa mitjançant un rigor científic exemplar, però lluny de ser un volum exclusiu i cenyit a erudits i estudiosos. L’historiador i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra aposta pel rigor —com no pot ser altrament— i acara els fets amb una nombrosa i riquíssima bibliografia, la qual cosa confereix al seu estudi un valor importantíssim, perquè malgrat ser exhaustiu té per missió fer de difusor de la història catalana a qualsevol persona que, simplement, hi tingui interès. Ressenya completa a Núvol 12-12-2016, aquí
FONTANA, JOSEP: “La Época del liberalismo”, a J. Fontana i R. Villares (Eds.), Historia de España, vol. 6, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2015, BAB
Sinopsi: Aquest volum corresponent al període de 1808-1874, el segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts. Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període que, Fontana determina les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria de ciutadans sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política.
GIRAL, EUGENI: Els 525 llibres del procés. Pròleg de Joan B. Culla i Clarà, Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, març de 2019, 158 p. BAB
Sinopsi: Un recull de 525 llibres del Procés, dels quals s’ofereix la fitxa bibliogràfica, una referència de l’autor i un breu resum del contingut. Els llibres ressenyats tenen caràcter d’eines de combat i no cal estranyar-se de l’escàs contingut teòric, ja que hi ha un gran predomini de reflexions personals. Més endavant començaran a tenir sentit les memòries dels protagonistes del Procés.
GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014, BAB
Sinopsi: Si hi ha un període històric en el qual la història de Catalunya podria haver patit canvis radicals, aquest és la Guerra Civil. En un país en plena Revolució social, diversos diplomàtics europeus i americans destacats a Barcelona especularen insistentment amb la creació d’una República Catalana independent. Una possibilitat que expressarien desenes de vegades en els documents enviats a Mussolini, al govern francès, al Foreign Office o al Palácio das Necessidades de Lisboa. De fet, tant els diplomàtics com la premsa internacional es preguntaven per què no s’acomplia una possibilitat que els semblava evident. La resposta cal buscar-la en la realitat complexa d’una Catalunya en guerra dominada pels anarquistes, gairebé independent de facto, en pugna amb el govern republicà i amb uns sectors nacionalistes que no van voler o no es van atrevir a anar més enllà. Una suma sorprenent d’elements que descobrirem a partir de l’estudi de la visió dels diplomàtics i periodistes de França, Itàlia, Portugal, Bèlgica i la Creu Roja Internacional.
Sinopsi: Amb tot l’enginy i l’empenta de les seves famoses crítiques d’art, amb tota la vehemència del relat de la colonització australiana, Robert Hughes emprèn a Barcelona una apassionada i apassionant «biografia», al llarg de tota la seva història, d’una ciutat on es va atansar per primera vegada el 1966 i que el va seduir per sempre. El llibre es construeix, segons la crítica anglosaxona, com una obra mestra, «destinada a convertir-se en un clàssic», en paraules de Nicholas Shrady, recolzant-se sobretot en una anàlisi de les arts visuals –arquitectura, pintura, escultura i artesania–, però també en el paisatge, les indústries i la política, especialment dels dos darrers segles.
MARÍN, MARTÍ: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), Vic, Eumo, 2019, 376 p. BAB.
Sinopsi: Martí Marín, un dels grans experts sobre el franquisme, analitza i sistematitza amb el rigor que li és característic l’especificitat de la política franquista a Catalunya. I emmarca aquesta política entre dues dates significatives, el 1938 quan comencen les operacions militars a Lleida i el BOE publica el decret que anul·la l’Estatut d’Autonomia de 1932 i el 1977 quan les eleccions segellen la derrota de qualsevol opció continuista. El resultat és un exercici de síntesi brillant que demostra que a Catalunya l’oposició al règim va ser més forta i ben estructurada que a altres territoris de l’Estat, però també desvela la trama d’interessos que van dur a polítics i empresaris catalans a col·laborar amb la construcció del nou estat feixista.
MARTÍNEZ FIOL, DAVID, i ESCULIES, JOAN: L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel. Dept. d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, setembre 2017, 218 p. BAB
Sinopsi: L’Assemblea de Parlamentaris, la qual actuà i es donà a conèixer, fonamentalment, al llarg de la segona meitat de l’any 1917, fou un moviment i una aposta de reforma democràtica de la monarquia d’Alfons XIII i de l’Estat espanyol. Els autors d’aquest llibre, en el marc del centenari del sorgiment de l’Assemblea, n’expliquen la seva trajectòria i el context social, polític i econòmic en el qual es va desenvolupar.
MINDER, RAPHAEL: Les lluites dels catalans: cop d’ull crític d’un periodista de The New York Times. Traducció Josep Batalla, Santa Coloma de Queralt : Obrador Edèndum SL, març 2019, 354p. BAB
Sinopsi: A través de llargs viatges i de reportatges publicats a The New York Times, i com a resultat de nombroses entrevistes, fetes a tota mena de personatges, Raphael Minder presenta en aquest assaig periodístic una història cultural de Catalunya. Analitza sobretot com el catalanisme cultural s’ha anat convertint en un enraonat separatisme polític i mostra com ha esdevingut un afer de l’agenda política espanyola i internacional. Amb un estil incisivament crític, l’assaig no oculta les inevitables mancances del moviment independentista, si bé no s’està de valorar-ne l’anhel de llibertat, expressat sempre de manera pacífica -enjogassada fins i tot-, alhora que posa en relleu com la identitat catalana s’ha anat reforçant en tot i pertot arreu, des dels clubs de futbol fins al món de l’alta cuina, des dels Xiquets de Valls fins a la Patum bergadana.
MOLINERO, CARME i YSÀS, PERE: La anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977, Barcelona, Crítica, 2008, 320 p. BAB.
Sinopsi: Un llibre que ofereix una imatge interna del franquisme, que ens permet seguir l’evolució del règim, des que el 1945 es va veure obligat a reinventar-se fins al seu pretès suïcidi el 1977, situant-nos en la seva pròpia anatomia, amb documentació fins ara no utilitzada, i molt especialment de la del Consejo Nacional del Movimento, al qual la Ley Orgánica del Estado de 1966 -aprovada en un referèndum en què, segons Garicano, havien “sobrat dos milions de vots”, va convertir en una mena de “cambra alta” del sistema, on es discutien, en secret, els problemes del règim i del país. Podem així seguir els seus intents de fer front a les dificultats del present i els dubtes sobre el futur, enmig de les pugnes entre els diversos sectors i entre els personatges que els representaven, i viure pas a pas el desmantellament final del franquisme.
MOREL, SANDRINE:En el huracán catalán: una mirada privilegiada al laberinto del procés. Traducció de Lara Cortés, Barcelona, Planeta, 2018, 224 p. BAB
Sinopsi: Al llarg de la convulsa tardor política del 2017, els corresponsals a Espanya han gaudit d’una mirada privilegiada sobre els esdeveniments que es van produir abans, durant i després del referèndum català de l’1 d’octubre. En primer lloc, perquè el mateix executiu català els va donar un protagonisme important de cara a internacionalitzar el conflicte. I, en segon lloc, perquè contemplaven els fets des de la perspectiva única que dona la manca de vinculació emocional. Sandrine Morel, corresponsal de Le Monde a Espanya, explica en aquest llibre la seva versió del que ha passat amb informació de primera mà i amb un resultat sorprenent. A l’obra es reprodueixen declaracions dels protagonistes desconegudes fins aquell moment. Encara que no és aquesta una anàlisi asèptica. La visió de Morel és crítica i mordaç, i posa en evidència les estratègies de manipulació i mobilització dutes a terme per les parts, alhora que dona la seva pròpia versió dels fets sobre els veritables motius ―històrics, polítics i econòmics― que van confluir en el procés.
PÉREZ LATRE, MIQUEL: Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI, pròleg d’Eva Serra, Vic, Eumo, 2004, 320 p. BAB.
Sinopsi: El llibre proporciona una visió innovadora de la política a Catalunya al segle XVI. Exposa el desenvolupament institucional de la Diputació del General de Catalunya en el marc de la política imperial dels Àustria i posa en relleu la confrontació entre les necessitats de «la terra» i les del rei. En efecte, el desplegament polític i territorial de la Diputació -vist amb malfiança des de la monarquia, la qual havia supeditat la política i la fiscalitat a les urgències imperials- coincidia amb un procés d’expansió demogràfica i econòmica de la societat catalana que tenia com a corol·lari la participació en les institucions dels grups socials vinculats a les activitats econòmiques, que necessitaven que el sistema polític funcionés. Com afirmava la historiadora Eva Serra en el preàmbul, a la llum d’aquest estudi la Diputació del General deixa de ser un organisme només oligàrquic i anacrònic per esdevenir una institució que, d’una manera o altra, articula bona part del país: la petita noblesa no titulada o els ciutadans, els homes vinculats a negocis mercantils o a la botiga i també els menestrals.
REGLÀ, JOAN i FUSTER, JOAN: Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, Amb un estudi sobre Serrallonga a la Literatura per Joan Fuster, Barcelona, Aedos, 1961, 274 p. BAB
Sinopsi: Qui fou Joan Serrallonga? Joan Reglà ens revela en el present estudi, amb abundant documentació, qui era i què va fer el famós bandoler. Queda ben palès, l’home, el seu ambient i les seves circumstàncies històriques. En la segona part de l’estudi, Joan Fuster presenta el naixement, desplegament i evolució del mite, seguint-ne les incidències amb sensibilitat i penetració psicològica, de tal manera que ambdues parts es complementen adequadament.
RIQUER, BORJA DE (Dir): Història mundial de Catalunya. Assessors: Joaquim Albareda, Miquel Molist, Isabel Rodà, Josep M. Salrach. Barcelona, Edicions 62, novembre 2018, 992 p. BAB
Sinopsi: Un llibre d’història rigorós i alhora divulgatiu, ordenat per dates clau, en el qual un centenar d’historiadors i experts en cada època i matèria ens ofereixen un retrat de com Catalunya s’explica amb el món i, també, del que Catalunya ha aportat a Europa i al món des de la Prehistòria fins als temps contemporanis. Una història mundial de Catalunya amb una concepció global, oberta, plural i universal que, inspirada en la historiografia francesa més moderna, transcendeix els llocs de la memòria habituals. Polifònica, accessible i amb exigència crítica, aquesta Història mundial situa Catalunya dins d’un context global i universal i es qüestiona i ajuda a entendre el passat, el present i el futur del nostre país en relació amb el món.
SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, pròleg de Joan Esculies, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], 336 p. BAB.
Sinopsi: Jaume Vicens Vives va afirmar que «la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui a les pàgines d’Anton Sieberer: Katalonien gegen Kastilien». A Catalunya contra Castella, publicat a Viena el 1936 i que ara podem llegir en català, Sieberer té la virtut d’exposar allò que veu, des de fora, de forma directa i amb una mirada antropològica molt lliure de prejudicis. Interessat inicialment per la pervivència de la llengua catalana, el jove lingüista austríac va escriure aquest assaig il·luminador i de vigència persistent, que no pretén ser un llibre d’història, sinó fer l’estudi d’una mentalitat i entendre per què la peça catalana no troba el seu encaix en el projecte espanyol.
Catalunya contra Castella va tenir recorregut i influència en l’àmbit internacional i en els cercles de l’exili, especialment a partir de l’edició en castellà que, amb algunes modificacions, en va fer l’exdirigent del POUM Jordi Arquer el 1944 a Mèxic i que va publicar amb el títol España frente a Cataluña. I constitueix un aportació important, en allò que plau i en allò que incomoda, per comprendre com operen encara avui els ressorts psicològics d’una part gens menyspreable de la nostra societat. «Empeny el lector a subratllar passatges i més passatges amb la incòmoda sensació que es va escriure des dels anys trenta per al present.» Del pròleg de Joan Esculies.
VICENS VIVES, JAUME: Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans. Avantpròleg de Borja de Riquer, Barcelona (Editorial Vicens Vives), 2010, 219 p. BAB.
Ressenya de Carles Cabrera. Vicens comença per investigar els prehistòrics que colonitzaren el país per primer cop, pel que d’atàvic n’hagi pogut romandre en el present, perquè evidentment seria anacrònic referir-se a ells com a poble català, expressió que, per ell, no podem remuntar més enllà de la fita inaugural de la Marca Hispànica dins l’Imperi Carolingi. Essent Catalunya un poble passadís en què les migracions mai han cessat —devia pensar en tota l’allau castellano andalusa d’aquell moment—, hi ha un pòsit de mestissatge en el fons del català al qual també han contribuït gascons, llenguadocians i francesos, que s’hi han confós, més que no pas grecs, romans, visigots o francs que s’han limitat a “travessar” el país mentre el poble continuava fent, a part, el seu camí. Ressenya completa aquí, Diario de Mallorca, Bellver, 30-9-2010
VILLARES, RAMÓN i JAVIER MORENO LUZÓN, “Restauración y dictadura”, a Josep Fontana i Ramón Villares (Eds.), Historia de España, vol. 7, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 804 p. 2009.
Sinopsi: Dues formes polítiques molt diferents, una monarquia constitucional i una dictadura militar, defineixen el període històric que discorre entre el final del Sexenni revolucionari i l’adveniment de la Segona República espanyola. La historiografia tradicional veia la Restauració com un sistema polític estable, presidit per l’alternança pacífica al poder, i a la dictadura de Primo de Rivera la fèrria cirurgia que necessitaven els mals seculars d’Espanya. Sense deixar de reconèixer el canvi de paradigma demogràfic que es produeix durant aquesta època, la gran capacitat d’adaptació del món rural als reptes de la crisi finisecular o la represa de l’impuls industrialitzador amb l’ajut de la Primera guerra mundial, els autors d’aquest volum, Ramón Villares i Javier Moreno Luzón, no ens presenten precisament aquest període com un estany de plàcides aigües, sinó com un enorme laboratori en què es van experimentar diferents remeis per als problemes crucials de la societat espanyola sense que cap quallés. I és que ni un sistema oligàrquic de govern ni, encara menys, un pretorianisme paternalista podien ser compatibles amb l’aparició en escena de nous actors polítics que els urgien amb nous requeriments nacionals i socials.
Curs Aula Ateneu. Una història de Catalunya als ulls del món
Curs promogut per l’Ateneu Barcelonès i dirigit per Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’obra Catalunya als ulls del món, d’Enciclopèdia catalana, 2023.
Una mirada internacional sobre Catalunya al llarg de la història, des de les primeres cròniques àrabs sobre el territori actual de Catalunya, fins als esdeveniments polítics més recents com els fets de l’1-O.
Com hem estat vistos els catalans i les catalanes, al llarg del temps, i com ha variat aquesta visió, a través d’òptiques diferents, escriptors, viatgers, científics, periodistes, a partir de la recerca d’un equip de nou especialistes que ha analitzat cada període històric.
Imatge principal
Carta portolana del cartògraf Abraham Cresques, coneguda pel nom d’Atles Català. Carta portolana nàutico-geogràfica confeccionada el 1375 després de la reannexió del Regne de Mallorques a la Corona d’Aragó i que el Privilegi de Sant Feliu de Guíxols (1365) concedís als habitants de les illes el privilegi de ser considerats catalans, el dret a participar en les Corts catalanes i a tenir com a pròpies les Constitucions de Catalunya. Font: Biblioteca Nacional de França.
Durada i horari del curs
Curs de 10 sessions, un cop a la setmana al matí d’11 i 13h. Auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.
Alumnat no soci: 140 € per les 10 sessions amb un passi especial mentre duri el curs. Els alumnes disposaran d’un descompte especial per fer-se’n soci/sòcia, mentre duri el curs.
Alumnat soci de l’Ateneu: 70 € per les 10 sessions
Alumnat
L’alumnat disposarà d’un dossier amb el contingut següent: programa general del curs, una sinopsi de cada sessió amb una referència bibliogràfica bàsica. També disposarà, si és el cas, del material en format digital (Power Point) després de cada sessió.
Inscripció i pagament
La inscripció i pagament es farà presencialment a l’oficina d’atenció al soci de la planta baixa de la seu de l’Ateneu, carrer de la Canuda, 6, de Barcelona, partir del dia 10 de juliol.
Si no hi hagués un mínim nombre d’alumnes garantit, s’avisarà amb antelació de la cancel·lació del curs i es tornarien els diners.
Coordinació tècnica: Joan Solé Camardons, de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès joansolecamardons@gmail.com
Vista de Barcelona des de Montjuïc de Jan Cornelisz Vermeyen 1535. Primera visió de conjunt de Barcelona. Reproduïda en la obra editada per G. Braun i F. Hogenbert, Civitates Orbis Terrarum, en 1572. AHCB
Bibliografia general del curs
ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM (ed.): Catalunya als ulls del món, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2022
BALAÑÀ i ABADIA, PERE (ed): Visió cosmopolita de Catalunya:Relats de Viatgers i Escriptors (Segles I a C.-XIX), vol. I, Barcelona: Generalitat de Catalunya. Entitat Autònoma del Diari Oficial i Publicacions, 1991.
FONTANA, JOSEP: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Vic, Eumo Edit., 2016, BAB[1]
FONTANA, JOSEP “La Época del liberalismo”, a J. Fontana i R. Villares (Eds.), Historia de España, vol. 6, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2015, BAB
GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014, BAB
GIRAL, EUGENI: Els 525 llibres del procés ; pròleg de Joan B. Culla i Clarà, Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, març de 2019, BAB
HUGHES, ROBERT:Barcelona, BCN, Anagrama, 1992, BAB
MARÍN, MARTÍ: ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), Vic, Eumo, 2019, BAB
MARTÍNEZ FIOL, DAVID i ESCULIES, JOAN: L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel. Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, setembre 2017, BAB
MINDER, RAPHAEL: Les lluites dels catalans : cop d’ull crític d’un periodista de The New York Times. Traducció Josep Batalla, Santa Coloma de Queralt : Obrador Edèndum SL, març 2019, BAB
MOLINERO, CARME i YSÀS, PERE: La anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977, Barcelona, Crítica, 2008, BAB
MOREL, SANDRINE:En el huracán catalán: una mirada privilegiada al laberinto del procés. Traducció de Lara Cortés, Barcelona, Planeta, 2018, BAB
PÉREZ LATRE, MIQUEL: Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI, Vic, Eumo, 2004, BAB
REGLÀ, JOAN i FUSTER, JOAN: Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, Barcelona, Aedos, 1961, BAB
RIQUER, BORJA DE (dir): Història mundial de Catalunya. Assessors: Joaquim Albareda, Miquel Molist, Isabel Rodà, Josep M. Salrach. Barcelona: Edicions 62, novembre 2018, BAB
SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella. Pròleg de Joan Esculies, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], BAB
VICENS VIVES, JAUME: Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans. Avantpròleg de Borja de Riquer, Barcelona, Editorial Vicens Vives, 2010, BAB
VILLARES, RAMÓN i JAVIER MORENO LUZÓN, “Restauración y dictadura”, a Josep Fontana i Ramón Villares (Eds.), Historia de España, vol. 7, Barcelona, Crítica/Marcial Pons, 2009, BAB
[1] BAB = Obra disponible a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB)
Dijous dia 15 Juny 2023 a les 18:30h tingué lloc a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), la conferència Consolat de Mar. 750 anys d’història a càrrec de Jordi Domingo, Cònsol Major.
Presenta Josep Sanmartí de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Accés obert.
Foto principal: I·lustració de la portada de l’edició de 1914 del Llibre del Consolat de Mar, editat per Ernest Moliné i Brasés.
El Cònsol Major del Consolat de Mar, Excm. Sr. Jordi Domingo i Garcia-Milà parlà sobre el passat, present i futur del Consolat de Mar. En altres paraules, sobre tot allò que la institució ha representat, representa i pot arribar a representar tant a nivell nacional com internacional.
El Consolat de Mar té una història de 750 anys. Va ser pioner en la creació del dret marítim i és sovint és més conegut més enllà de les nostres fronteres que no entre nosaltres. Avui en dia està reconegut internacionalment, entre d’altres coses, com:
El bressol del dret marítim internacional.
L’autor del primer codi de comerç internacional (el Llibre del Consolat de Mar) vigent, arreu del món conegut, durant segles.
I el pioner dels sistemes alternatius / adequats de resolució de conflictes (ADR).
El Cònsol Major del Consolat de Mar, Excm. Sr. Jordi Domingo i Garcia-Milà
La commemoració dels 750 anys com a eina del nou posicionament del Consolat de Mar és una bona oportunitat per abordar els tres grans projectes de futur i la seva transcendència nacional i internacional que es plantegen avui en dia: el repte social, jurídic i polític de tots plegats.
El Llibre del Consolat de Mar o Llibre del Consolat del Mar, Font Wikipèdia
El Llibre del Consolat de Mar o Llibre del Consolat del Marés un compendi de lleis de dret marítim que va regir durant segles el comerç a la Mediterrània. D’origen català, va ser traduït a gran quantitat de llengües i ha servit com a base per a la legislació marítima actual.
En establir el rei Pere el Gran el primer Consolat de Mar a València, va ordenar que aquest apliqués els usos i costums marítims de Barcelona, que es deien costums de mar i que no havien estat encara codificats, encara que existia a Barcelona una altra compilació de normes marítimes denominades Ordinacions de Ribera, que eren el que avui s’anomenaria Normes de Policia del Port i aigües litorals.
El mèrit del llibre del Consolat del Mar és que és la primera obra que recopila les lleis marítimes disperses dels drets romà, grec, romà d’Orient, rodi, italià, francès i castellà, juntament amb els costums de mar tradicionals.
Fins a la redacció de l’Ordonnance de la Marine a França el 1681, el Llibre del Consolat del Marva ser un codi de dret marítim vigent en tota la Mediterrània. A Espanya va seguir en ús fins a la implantació del Código de Comercio espanyol. Abans de la seva compilació s’utilitzaven com a codi marítim les Taules Amalfitanes, que eren, com aquest, un conjunt de regles per regular el comerç marítim redactades a Amalfi i que es van veure substituïdes per aquest codi.
Imatge: Coberta de l’edició del Llibre del Consolat de Mar, editat a Ciutat de Mallorca el 1320, on s’aprecien els escuts dels territoris de la Corona d’Aragó: Catalunya, Mallorca, Aragó i Sicília. Data 1320 Foto: XpoferenS
Més informació
Article de Sílvia Marimon Molas a l’ARA , 07-01-2023 : “Quan Catalunya aplicava el seu dret arreu de la Mediterrània El Consolat de Mar celebra 750 anys d’història amb exposicions, un film i un videojoc”
Fins a l’arribada del Codi de Comerç de Napoleó el 1808, el Llibre del Consolat de Mar, que el 1272 va recopilar els usos i costums de la mar, va ser l’únic codi de comerç aplicat arreu del món. “És un llibre escrit exclusivament en català, la llengua mai va ser un obstacle, que amb el temps es va traduir a una infinitat de llengües, i es va fer servir arreu de la Mediterrània, des d’Istanbul fins a Alexandria, passant per Atenes”, detalla Jordi Domingo, advocat i cònsol major del Consolat de Mar.
Entre el 1258 i el 1282, la Corona catalanoaragonesa va crear el Consolat de Mar, que celebra, fins a finals del 2023, els seus 750 anys amb una gran exposició interactiva, simpòsiums, una pel·lícula i un videojoc. Al segle XIII, l’activitat marítima del comerç català era intensíssima. Hi havia mercaders i mariners catalans en països diversos i llunyans com el Magreb, Egipte, Palestina, l’Imperi Bizantí i els estats europeus. Malgrat que eren gent intrèpida i capaç de trobar solucions a tots els problemes, aviat van veure la necessitat de tenir suport en els conflictes que podien sorgir.
Edició de 1914 del Llibre del Consolat de Mar, editat per Ernest Moliné i Brasés.
Al segle XX era encara un referent. El Llibre del Consolat de Mar legislava sobretot sobre transport, però també sobre moltes coses més, com assegurances, els drets i els sous dels mariners, la resposta davant els atacs corsaris, què passava quan es perdia mercaderia, què s’havia de fer si les rates feien malbé aquesta mercaderia…”, detalla Domingo. “Va tenir una vida extraordinàriament longeva, va ser un gran referent i es va fer amb una gran habilitat perquè tothom s’hi sentia molt representat, es va anar desenvolupant i incorporant tot el que es feia a Alexandria, Creta, Istanbul, i això el feia molt potent”, afegeix.
Una prova de la llarga vigència del Llibre del Consolat de Mar és una conferència que va fer l’advocat alemany Leopold Perels a la Universitat de Heidelberg el 1917, on detallava com va servir de model a innumerables legisladors i es va aplicar, sense alterar-ne res, a molts tribunals fora de Catalunya al llarg de més de 600 anys.
El 1874, l’advocat britànic Travers Twiss encara argumentava la necessitat de traduir-lo a l’anglès per la seva utilitat. I el 1908 un tribunal nord-americà va desestimar una pretensió perquè no respectava els usos i costums del Llibre del Consolat de Mar.
El Llibre del Consolat de Mar té 334 capítols amb legislació tant civil com militar. “És admirable en el seu conjunt, en la riquesa dels seus detalls i en la seva tendència obstinada a una justícia equitativa”, assegurava Perels a la seva conferència. “El Consolat de Mar demostra l’habilitat diplomàtica extraordinària dels comerciants de l’època i com van establir vincles arreu de la Mediterrània”, detalla Domingo. A partir del segle XIII, es van començar a establir consolats catalans a l’estranger. El 1253 ja estava en ple funcionament el de Tunis. El 1264, Guillem de Montcada ja era cònsol a Alexandria. A Gènova hi havia també cònsols catalans des del 1280. A Pisa n’hi va haver des del 1279, i a Sicília es va crear el 1286. El Consolat va arribar a tenir 80 consolats a la Mediterrània i 120 a la resta del món. Eren zones franques on s’aplicava exclusivament el dret de la Corona d’Aragó i Catalunya i on l’activitat diplomàtica era imprescindible.
Entrevista a Jordi Domingo a càrrec d’Assumpció Maresme Matas a Vilaweb 07-08-2022, que explica els envits del Consolat de Mar: Jordi Domingo: “El Consolat de Mar no el té ningú més. Aprofitem-ho!”
Dilluns 12 de juny a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la tertúlia sobre Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia, amb Antoni Gelonch, escriptor, assagista i autor d’aquesta obra.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Amb la col·laboració de Viena Edicions.
Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).
El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al Blog Gaudirlacultura) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda l’existencialisme i la guerra freda.
La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.
Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…
En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.
Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.
Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.
Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.
Imatge: Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier.Foto per Gilberte Brassaï
Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.
Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.
La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.
La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.
A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.
A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.
Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.
Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.
El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el premi Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la deDostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.
Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…
Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.
Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.
Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.
Antoni Gelonch Viladegut (Lleida, 1956)
Va fer els estudis de Dret i de Farmàcia a la Universitat de Barcelona, i també ha seguit cursos a les universitats de Grenoble i de Harvard. Ha treballat a l’Administració pública i en empreses multinacionals. Apassionat de l’art i de la reflexió sobre el fet artístic, és director de la Col·lecció Gelonch Viladegut, especialitzada en gravats. És acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i president dels Cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marès de Barcelona.
Antoni Gelonch Viladegut
És autor de diverses obres, entre les quals destaquen: Luter; Napoleó, la Revolució i els Catalans; Mirar Rembrandt; Mirar el Renaixement i la sèrie 100 dones, 100 inspiracions creatives;100 dones catalanes, i 100 pioneres catalanes; Quan érem Lleidatans. Unes memòries no heroiques.
Dimarts 23 de maig a les 18,30h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc Les presidències de l’Ateneu de Domènech i Montaner, un diàleg entre Lluís Domènech Girbau, arquitecte i president de la Fundació Lluís Domènech i Montaner, i Mireia Freixa, catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona i vicepresidenta de la Fundació Lluís Domènech i Montaner, per debatre sobre les complexes presidències de Domènech a l’Ateneu Barcelonès.
Acte de la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès
Accés obert i retransmés en directe
Les presidències de l’Ateneu de Domènech i Montaner
Lluís Domènech i Montaner va ser soci de l’entitat des de molt jove, i aviat destacà en les activitats de la Secció de Belles Arts. El 1898 va ser elegit president per una forta majoria de vots. El seu discurs inaugural va ser El catalanisme i les condicions del poble Català i va tornar a ser reelegit com a president l’any següent, el 1899.
Després d’uns anys dedicats intensament a la política, va tornar a ocupar la presidència el 1904 i 1905. El discurs presidencial de 1905, que no fou publicat, parlà dels seus estudis sobre el romànic català. Va ser reelegir el 1911, el 1912 i el 1913. Mai ningú havia estat set vegades president de l’entitat.
Durant les presidències, la seva activitat va ser permanent amb múltiples conferències i aportacions a la dinàmica cultural i social de l’entitat, així com l’adquisició i reforma del Palau de Savassona com a seu social.
Exposició “Domènech i Montaner, catalanisme i país
Visiteu l’exposició “Domènech i Montaner, catalanisme i país”, a l’entrada de carruatges de l’Ateneu Barcelonès. Comissariada pel Centre d’Estudis Domènech i Montaner
Inauguració de l’exposició a càrrec d’Isona Passola, presidenta de l’Ateneu Barcelonès. Foto: Gemma Martí
Dimarts dia 16 de maig es va inaugurar a l’Ateneu Barcelonès l’exposició “Domènech i Montaner, catalanisme i país. La vertebració de la Catalunya moderna” a càrrec de l’historiador Carles Sàiz, comissari de la mostra i president del CEDIM. L’acte, que va obrir la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola i la vicepresidenta Lluïsa Julià, va comptar amb la presentació de Gemma Martí, comissària de l’Any Domènech i Montaner i coordinadora del CEDIM. Durant el parlament, Carles Sàiz va explicar el paper de l’Ateneu en la projecció política i del catalanisme i va dir que des del Centre d’Estudis “avui hem volgut que Domènech i Montaner retorni a l’Ateneu, una entitat que sempre el va acollir en moments de crisi i de la qual va ser president en set ocasions”.
L’exposició, produïda pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, es pot veure en el vestíbul de l’Ateneu fins a finals de juny.
El Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner és un centre de recerca, sense afany de lucre, fundat a Canet de Mar, l’abril de 2013.
L’objectiu bàsic del Centre d’Estudis és portar a terme estudis sobre Lluís Domènech i Montaner en totes les seves vessants. Per això es compta amb un equip pluridisciplinar de col·laboradors, format per historiadors, historiadors del l’art, escriptors, arquitectes i restauradors que porten a terme tot un ambiciós projecte de recerca que centra el seu camp d’investigació en:
· Arquitectura · Nacionalisme · Heràldica · Història i arqueologia · Art · Bibliofília · Llengua
Dimarts 9 de maig de 2023 a les 18:30h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya, a càrrec d’Alejandro Quiroga, historiador i politòleg (Universidad Complutense de Madrid ).
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent adjunt de la Secció d’Història.
Podeu veure el vídeo de la conferència aquí
La forja de un golpista. Miguel Primo de Rivera y Catalunya, a càrrec d’Alejandro Quiroga, Ateneu Barcelonès, 9-5-2023
Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación d’Alejandro Quiroga
Una part important dels historiadors, fins i tot contemporanis, el defineixen com un bon home, franc, obert, senzill, (campechano que diuen en castellà) impulsor d’una dictadura paternalista, bon gestor econòmic, allunyat del feixisme italià. Les investigacions més recents, entre les quals el present llibre, el descriuen d’una manera oposada: un dictador ambiciós, sense escrúpols, que va regir un règim en extrem nacionalista, repressiu de manera semblant a la resta de dictadures europees dels anys vint i trenta i proper al feixisme, del qual begué ideologia durant els anys de durada de la seva personal dictadura. Vegeu la ressenya completa aquí
La forja d’un colpista. Primo de Rivera i Catalunya
Text d’Alejandro Quiroga
No es pot entendre Miguel Primo de Rivera sense Catalunya, de la mateixa manera que és difícil comprendre la Catalunya dels anys 20 sense la figura de Primo de Rivera. La conferència té un doble objectiu. D’una banda, s’analitza la figura del general Miguel Primo de Rivera i la seva experiència política a la Barcelona dels anys anteriors al cop d’Estat del 13 de setembre del 1923. D’altra banda, examinem les polítiques de nacionalització de masses dutes a terme a Catalunya durant la dictadura primorriverista.
El març de 1922, Miguel Primo de Rivera va ser nomenat capità general de Catalunya. La Barcelona on va arribar el general de Jerez era la ciutat més moderna i més gran d’Espanya. Era, també, un autèntic polvorí social. La lluita entre sindicalistes i empresaris feia anys que provocaven centenars de vagues, locauts i enfrontaments violents amb desenes de morts. Després de la seva arribada a la ciutat comtal, Primo de Rivera va saber convertir-se en un element de referència per a les elits socioeconòmiques catalanes, alhora que guanyava suports entre molt variats grups polítics, incloent els espanyolistes de la Unión Monárquica Nacional (UMN) i importants sectors de la Lliga Regionalista. Va ser precisament en aquest marc de suport per part de l’establishment polític i social català i d’enfrontaments violents amb el sindicalisme anarquista, en què el general de Jerez va començar a pensar que podia liderar un cop d’Estat que posés fi al règim de la Restauració. El suport d’aquestes mateixes elits catalanes a la intervenció armada va suposar un element fonamental a la forja de Primo de Rivera com a general colpista.
D’esquerra a dreta els generales del Directori militar: el general Primo de Rivera, el rei Alfonso XIII, i el general José Cavalcanti de Alburquerque, a primera fila (Foto: Bundesarchiv, Bild 102-09412 / CC-BY-SA 3.0)
Una vegada al poder, Primo de Rivera va posar en marxa el major procés de nacionalització de masses de la història d’Espanya. La dictadura va desenvolupar un sistema d’adoctrinament que va promoure una identitat espanyola de tall monàrquic, catòlic i autoritari. Arreu d’Espanya, la Dictadura va utilitzar el sistema educatiu, la premsa oficial, l’Exèrcit, la Unión Patriótica (UP) i el Somatén Nacional, entre altres institucions, per promoure’n el model d’espanyolitat. En el cas de Catalunya, el procés de nacionalització va venir de la mà d’unes polítiques repressives que van portar a l’empresonament de centenars de catalanistes. Funcionaris, professors, clergues i periodistes, entre d’altres, van ser detinguts, multats i bandejats, acusats de promoure idees catalanistes. Tot i això, les polítiques repressives dels primorriveristes van acabar tenint un efecte no desitjat. Molts dels sectors socials catalans que inicialment van donar suport a la dictadura se’n van anar allunyant de mica en mica. És més, les opcions catalanistes van anar guanyant més pes social, alhora que el nacionalisme català patia un procés de republicanització com a reacció a les polítiques primorriveristes de nacionalització de masses.
Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación
Alejandro Quiroga és l’autor Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación, la primera biografia exhaustiva sobre l’home que va canviar la història d’Espanya del segle XX. Davant certes interpretacions que havien presentat Miguel Primo de Rivera com un personatge “campechano”, sense una ideologia clara i impulsor d’una dictadura paternalista molt allunyada del feixisme italià, el seu darrer llibre, Quiroga ens descriu un polític astut, ambiciós i amb pocs escrúpols, que va imposar un règim nacionalista, autoritari i profundament repressiu en línia amb les dictadures europees contemporànies.
Primo de Rivera va ser el creador del populisme de dretes a Espanya, començant per denunciar els polítics com a elits corruptes i parasitàries de la nació. Va organitzar un sistema de comunicació política basada en notícies falses i es va presentar ell mateix com el líder que duria a terme la voluntat del poble. Des de la Capitania General de Catalunya Primo de Rivera va enarborar els seus ideals militaristes, nacionalistes i autoritaris per fer un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, arran del qual suspengué la constitució espanyola de 1876.
Ara que fa cent anys del començament de la dictadura de Primo de Rivera, és un bon moment per revisar la trajectòria d’un personatge, un temps i uns esdeveniments convulsos i complexos, no només per entendre el darrer segle, sinó també per comprendre alguns factors clau de la política contemporània com el populisme i el nacionalisme
Ramón Franco, Miguel Primo de Rivera, Eduardo González Galarza y Rafael Martínez Esteve.
Alejandro Quiroga Fernández de Soto
Es Investigador Senior Beatriz Galindo, licenciado en Geografía e Historia por la Universidad Autónoma de Madrid y Doctor en Ciencias Políticas por la London School of Economics and Political Science. Ha sido profesor de Historia y Políticas en King’s College London, London School of Economics, Royal Holloway y University of Nottingham. En 2005 obtuvo la plaza de profesor titular en Newcastle University y en 2008 el puesto de Reader in Spanish History en la misma universidad. Entre 2011 y 2016 fue Investigador Ramón y Cajal en la Universidad de Alcalá.
Sus trabajos se centran en el estudio de los nacionalismos y las identidades nacionales en la España del siglo XX y XXI. Es autor de Los orígenes del Nacionalcatolicismo (Comares 2006), España reinventada. Nación e identidad desde la Transición (Península, 2007) (con Sebastian Balfour), Haciendo Españoles. La nacionalización de las masas en la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2008) y Goles y banderas. Fútbol e identidades nacionales en España (Marcial Pons 2014). También ha coordinado con Miguel Ángel del Arco Soldados de Dios y Apóstoles de la Patria. Las derechas españolas en la Europa de entreguerras (Comares 2010), con Alfonso Botti y Felicano Montero Católicos y patriotas. Iglesia y nación en la Europa de entreguerras (Sílex, 2013) y con Ferran Archilés Ondear la nación. Nacionalismo banal en España (Comares 2018).
Dilluns 8 de maig de 2023 a les 17.00h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció,amb Lluís Duran, historiador i autor de Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció, Viena Edicions.
Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història. Amb la col·laboració de Viena Edicions,
Lluís Duran i Joan Solé Camardons; Tertúlia “Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció”. Ateneu Barcelonès 8-5-2023
Manuel Carrasco i Formiguera
La biografia d’un dels polítics que ha deixat una empremta més profunda al nostre país, i que fou afusellat a mans dels franquistes durant la Guerra Civil
És una figura cabdal per entendre la història passada i present del catalanisme, i un dels polítics que ha deixat una empremta més profunda en la història del nostre país durant la primera meitat del segle XX.
Manuel Carrasco i Formiguera en una visita al País Basc, cofat amb la típica txapela. Amic personal del lendakari Aguirre i dels principals dirigents del PNV
A través del seu ideari —cristià, catalanista, antimonàrquic radical…—, i també de la seva obra de govern —tant a la Generalitat de Catalunya com a l’Ajuntament de Barcelona, però també en entitats d’àmbit més reduït—, l’historiador Lluís Duran ens descobreix la biografia i el llegat polític d’un home que va consagrar la seva vida a defensar Catalunya, la democràcia i la República, encara que això li comportés represàlies durant la dictadura de Primo de Rivera i, en plena Guerra Civil, un judici sumaríssim que el condemnà a l’afusellament per les tropes franquistes.
Seguint la seva trajectòria política —de la Joventut Nacionalista a Acció Catalana – Partit Catalanista Republicà, passant per l’impuls a Unió Democràtica de Catalunya—, ens acostem a un home que ha deixat un llegat inigualable.
Sobre l’obra de Lluís Duran: Manuel Carrasco i Formiguera: Pensament i acció
Lluís Duran, historiador i autor del llibre Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció, Viena Edicions
“No és Terminator, és Carrasco i Formiguera” Article de Francesc Canosa, diari ARA 13-11-2022: aquí
“La via de Carrasco i Formiguera” Ressenya de Pere Bosch Cuenca, diari El Punt Avui 6-12-2022: aquí
“Lluís Duran ens presenta l’assaig Manuel Carrasco i Formiguera: pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa”, Més 324 TV3, 17-01-2023, Xavier Grasset conversa amb Lluís Duran, historiador: aquí
“Lluís Duran fa parlar Carrasco i Formiguera”, Ressenya de Víctor Rodríguez a CR Catalunya Religió 2-3-2023: aquí
“Lluís Duran: “No interessar-nos per la vida de Carrasco seria matar-lo dues vegades” Entrevista a Lluís Duran a càrrec de Joan Safont Plumed a Vilaweb 19-03-2023: aquí
Selecció d’obres sobre Carrasco i Formiguera disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès
CARDONA, EDUARD; COLL I ALENTORN, MIQUEL: Homenatge a Manuel Carrasco i Formiguera, Generalitat de Catalunya, Catalans Il·lustres, 5, 1991, 114 pàg.
DURAN, LLUÍS: Manuel Carrasco i Formiguera : pensament i acció : per una Catalunya lliure i socialment justa ; pròleg de Quim Torra; Viena Edicions 2022, 927 pàg.
Manuel Carrasco i Formiguera. Diari de presó, 1923-1924, Introducció i edició a cura de JOSEP M. FIGUERES, Barcelonesa d’edicions, 1999, 234 pàg.
BENET, JOSEP: Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat; a cura de Josep Poca Gaya ; epíleg de Rosa Maria Carrasco i Azemar; Edicions 62, 2009, 197 pàg.
RAGUER I SUÑER, HILARI: Divendres de passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera, 3a edició revisada i molt ampliada, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015, 580 pàg.
Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, Sessió a l’Ateneu Barcelonès organitzada per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, juntament amb la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès: “Els orígens del seu compromís Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual”, a càrrec de LLUÍS DURAN; i “Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera” a càrrec d’HILARI RAGUER. Presenten l’acte: Carles Armengol, president de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, i Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història. Ateneu Barcelonès, 4 de juny de 1919. Blog d’Història aquí,
Sumaríssim 477, Carrasco i Formiguera, Direcció, guió i investigació, M. DOLORS GENOVÈS ; realització, LLUÍS MONTSERAT ; producció, GISELA PERRAU, Televisió de Catalunya.
Divendres dia 5 de maig de 2023 a les 18:30h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la taula rodona: El Barça sota el franquisme: la història no es pot reescriure amb la participació de Carles Santacana i Josep Maria Solé Sabaté, historiadors, Xavier Garcia Luque, periodista, i Marta Ramon Gorina, periodista, que actuà com a moderadora.
Acte coorganitzat entre la Junta directiva i la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Amb el suport de diferents grups d’opinió agrupats en Àgora Blaugrana.
Accés obert i transmissió en directe al Canal Ateneu Barcelonès
“El Barça sota el franquisme: la història no es pot reescriure” amb Carles Santacana i Josep Maria Solé Sabaté, historiadors, Xavier Garcia Luque, periodista, i Marta Ramon Gorina, periodista, que actuà com a moderadora. Ateneu Barcelonès 5-5-2023
El Barça sota el franquisme: la història no es pot reescriure
Com a conseqüència de l’enrenou que ha representat el “cas Negreira” dins el món del futbol, i en resposta a les declaracions de Joan Laporta referint-se al Reial Madrid com a equip del règim, el Reial Madrid ha publicat un vídeo (¿Cuál es el equipo del régimen?) en què afirma que el veritable club beneficiat per la dictadura de Franco no és pas el Madrid, sinó el Barça.
Aquesta distorsió de la història del club barceloní omet, entre molts altres, fets tan importants com l’afusellament del president Josep Sunyol, el canvi de nom del club, la supressió del català durant la dictadura, el nomenament de directius espanyolistes, la intervenció entre 1939 i 1946 del FC Barcelona i d’una manera especial el control absolut de l’esport per part de la Falange.
Carles Santacana i Torres, historiador, doctor en Història Contemporània i catedràtic a la Universitat de Barcelona. Autor de nombrosos estudis sobre esport i cultura: El Barça i el franquisme; Una lectura sociopolítica del FC Barcelona. Coautor de l’obra Història il·lustrada de l’esport a Catalunya (1870-1931). Un dels darrers temes de recerca és sobre l’esport com a element de modernització de la societat catalana.
Josep Maria Solé Sabaté, un dels historiadors més prestigiosos de Catalunya. Especialitzat en Història Contemporània, concretament en el període de la Guerra Civil, és catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat nombroses monografies i ha dirigit estudis sobre aquest conflicte bèl·lic. També col·labora habitualment en els mitjans de comunicació. Va ser el primer director del Museu d’Història de Catalunya i és el director científic del COMEBE (Consorci del Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre). Des del 2009 és col·laborador del programa En guàrdia a Catalunya Ràdio. Coautor de l’obra Sunyol l’altre president afusellat.
Xavier Garcia Luque, periodista i coautor d’El cas Di Stéfano i El Barça segrestat. Set anys intervingut pel franquisme (1939-1946). Entre 1988 i 2021, 32 Tours de França seguits.
Marta Ramon Gorina,periodista a RAC1, diari ARA i autora d’El llegat enverinat de Bartomeu: Com ensorrar el millor club del món.
Més informació
Carles Santacana: «Durant el franquisme, el Madrid representa Espanya i se li concedeixen facilitats» Entrevista de Joan Serra Carné a Carles Santacana a Nació 21-abril-2023 aquí
Article de Pep Martí: “De l’afusellament de Sunyol a la prohibició del català: el Barça sota la bota franquista”, a Nació18-abril-2023 aquí
Enric Calpena: «Amb el Barça s’entén la història de Catalunya» El periodista publica En guerra, on narra la vida del club durant la Guerra Civil: “El franquisme va considerar que era millor un club controlat que suprimit”. A Nació21-abril-2023 aquí
Enric Calpena periodista, historiador i professor: “Al Barça li van voler canviar el nom pel de Club de Fútbol España”. Entrevista a El Punt Diari 18-abril-2023 aquí
Article d’Adrià Fernández: “Barça y Real Madrid en el franquismo, ¿quién fue el equipo del régimen?” a Sport 18-abril-2023 aquí
Frederic Porta ens explica la història del Barça. En aquest capítol, els motius que van fer que el club blaugrana atorgués medalles a Franco: ”La relació entre la vaga de tramvies i les medalles del Barça a Franco” TV3 a la carta 09-10-2019 aquí
Xavier García Luque: “¿Tenía un trato preferente el Real Madrid en el franquismo?” Article a La Vanguardia 18-04-2023 aquí
Carles Viñas, historiador: “L’equip del règim era l’Atlético Aviación i a partir dels 50 el Madrid” La Tarda de Catalunya Ràdio. 18-04-2023. Analitzen el vídeo del Madrid amb dos historiadors: Carles Viñas, doctor en Història Contemporània, professor a la UB, membre de la Comissió de Memòria Històrica del Futbol Club Barcelona i expert en història del futbol, i Jordi Creus, editor de la revista Sàpiens i col·laborador d’El matí de Catalunya Ràdioaquí
Frederic Porta: “Sense Reial Madrid no hi ha Espanya”, entrevista a Frederic Porta, periodista especialitzat en història del futbol, sobre la polèmica pel vídeo del Madrid que vincula el Barça amb el franquisme. Vilaweb, entrevista de Blai Avià Nóvoa, 19-04-2023 aquí
Sàpiens: “Franco contra el Barça. El procés franquista per espanyolitzar el club blaugrana en 12 punts”. La Guerra Civil i la immediata postguerra es van convertir en l’etapa més fosca de la història del Futbol Club Barcelona. Al llarg de gairebé una dècada, els franquistes van executar un pla de depuració que va esborrar els elements catalanistes del club. Aquí
Sàpiens: “Quan el Barça va ser obligat a perdre contra el Madrid”. El 13 de juny de 1943, la policia va assegurar als jugadors blaugrana que no els podia garantir la seguretat si guanyaven a Chamartín. Aquí
Carles Castro: “Franco contra el Barça. Un estudio de 47 países refleja que las dictaduras favorecen a ciertos equipos y falsean las ligas de fútbol” La Vanguardia. 10-04-2016 aquí
Víctor Garrido, històriador, màster en Història Contemporània per la UAB, i doctorand de la UB dins el programa de Societat i Cultura de la UB. El tema d’aquesta tesi és el paper sociopolític del FCB entre 1970 i 1992. “Futbol Club Barcelona contra Real Madrid, el revisionisme històric i una batalla de memòria històrica”. Aquí
Víctor Garrido, “Futbol Club Barcelona vs Reial Madrid”. Aproximació històrica de la realitat del franquisme i anàlisi de la polèmica generada arran del vídeo del club blanc. Fil a Twitter amb dades i fonts, aquí
Secció d'Història 