Dimarts 21 de maig, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas. Sessió 7a.

Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la Universitat de Barcelona

Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”.
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons

Apunts de Miquel Nistal de la ponència de Giovanni C. Cattini.

Sinopsi

Un dels fets més emblemàtics de la història contemporània de Catalunya és l’intent de revolta armada que protagonitzà Francesc Macià en la tardor de 1926. El seu objectiu era alliberar Catalunya per tal de proclamar la independència i, de pas, afavorir la caiguda també de la dictadura de Primo de Rivera. La seva detenció a Prats de Molló per la Gendarmerie francesa, amb uns 120 militants independentistes, desencadenà una campanya internacional de gran ressò.

Aquesta  projecció mundial de la causa catalana beneficià el lideratge de Macià i del seu projecte polític tant en l’oposició catalanista a la dictadura com a la més àmplia de l’antiprimoriverisme espanyol.

En la sessió també hi haurà espai per la descripció dels esdeveniments en el seu context internacional així com per la reflexió sobre l’estat de la qüestió bibliogràfica i interpretativa d’aquells esdeveniments.

• Els fonaments ideològics i socials de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera
• El nacionalisme radical català i els fets de Prats de Molló (1926)
• El debat internacional i el naixement del mite de Macià
• La historiografia davant als Fets de Prats de Molló

SESSIÓ 7:  “ELS FETS DE PRATS DE MOLLÓ (1926)” Ponència de GIOVANNI CATTINI (UB)

INTRODUCCIÓ

El dia 26 de novembre de 1926 estava prevista la invasió a territori català des de Prats de Molló al Vallespir. Eren poc més d’un centenar d’independentistes catalans i antifeixistes italians que alçaven les armes contra la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (1870 – 1930) i per la proclamació d’una República Catalana; la pretensió era que la insurrecció causaria la solidaritat i seguiment dels pobles que anessin ocupant. Qui ho dirigia tot, era un home de seixanta-set anys, Francesc Macià i Llussà (1859 -1933) que de ser un militar de carrera, on havia arribat a assolir el grau de tinent coronel, havia arribat a liderar l’independentisme (el separatisme en deien aleshores) a Catalunya. El pas que Macià fa en aquests moments és decisiu en la seva vida política. La planificació del projecte va ser llarga en el temps i preveia passar el coll d’Ares fins a Molló i després confluir amb les tropes cap a Olot, tot comptant, apart dels seus homes, amb suport a l’interior (militants de la CNT) i un finançament exterior de la URSS que no es va arribar a concretar. Tot es va avortar abans de començar. El pla s’explicaria posteriorment de manera diversa i en funció de qui ho explicava: el catalanisme conservador proper a la Lliga ho desqualificarà com una improvisació, amb sorna, mentre que en realitat fou un moment clau per a l’independentisme associat a Estat Català i per la Dictadura va ser un motiu de molta preocupació i això va quedar palès en el desplegament policial, la densa trama d’espionatge (a França i Espanya) que desencadenarà el seu control i les preocupacions diplomàtiques que acompanyen tot el procés.

Dos excel·lents  llibres del ponent  serveixen com a complement ideal de la sessió de treball:

Cattini, G. (2009) El gran complot, on s’explica a través d’un exhaustiu treball en arxius catalans i italians la densa trama d’espies, col·laboracions, delacions que acompanyaren els fets.

Cattini, G. (2023) L’aixecament de Prats de Molló, de la col·lecció “Dies que ha fet Catalunya”, dirigida per Agustí Alcoberro, reconstrueix i interpreta de forma exhaustiva els fets que motivaren i desencadenaren aquest fet insurreccional així com les conseqüències de tot plegat.

EL CONTEXT INTERNACIONAL I LA SITUACIÓ A CATALUNYA

El marc internacional a Europa és el Tractat de Versalles (juny 1919) pel qual Alemanya perd  extensions de territori i tot l’imperi colonial i altres zones són ocupades temporalment i / o desmilitaritzades. L’Imperi Austrohongarès desapareix, queden dues repúbliques reduïdes (Àustria i Hongria  amb moltes minories repartides per altres països) i apareixen unes quantes repúbliques fruit de la desmembració de l’Imperi: Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia o una Romania engrandida: nous països amb un complicat panorama ètnic. L’extinta Monarquia dual havia despertat somnis, anteriors a la guerra, en alguns sectors del Catalanisme que veien la possibilitat de plasmar una cosa semblant a l’Espanya que va veient, en avançar el segle XX, que el projecte regeneracionista no qualla. El somni seria amb una doble Corona, una de les quals seria una Catalunya autònoma.  La insurrecció irlandesa de la Pasqua de 1916 deixa ben a les clares d’altres sectors catalanistes el poc fonament de la monarquia dual i que la reforma pacífica de la relació amb Espanya no era possible. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra que en un nombre que encara avui dia admet discussions, havien participat en el front occidental al costat de les tropes franceses amb la intenció implícita que la seva intervenció afavoriria les possibilitats sobre el reconeixement nacional per part dels aliats. Això no havia funcionat, la diplomàcia espanyola, amb l’aquiescència francesa s’havia mogut de manera intensa durant el conflicte i en els mesos posteriors, de manera que s’anul·lés qualsevol al·lusió al voluntariat català, substituït sempre per “voluntarios españoles” i que no hi hagués cap reconeixement posterior de mèrits de guerra pels voluntaris catalans.

La revolució bolxevic havia impactat intensament en la societat catalana, fent èmfasi en el valor de la violència i la lluita armada insurreccional per aconseguir rèdits polítics i també sorgí de la guerra la idea, que s’estendria majoritàriament al llarg dels anys 20 i 30, que els règims liberals eren caducs i que la seva forma de fer política pertanyia al passat i que calia superar-la. Si l’11 de novembre de 1918 significà el final de les hostilitats als fronts  occidentals, això no passarà als orientals, on la violència i les insurreccions revolucionàries continuaran sent la forma ordinària de fer política durant uns quants anys: la guerra civil russa, les guerres als països bàltics, Finlàndia, Polònia o Hongria són alguns dels casos. En la banda occidental, la conquesta del poder pels feixistes italians també es basarà en l’ús sistemàtic de la violència contra els adversaris polítics, això sí, amb la complicitat dels grans terratinents, industrials i del propi rei Víctor Manuel III.

Tot plegat, els anys 20 representen per a bona part d’Europa un laboratori polític sobre l’ús de la violència insurreccional en política i, de tot això, hi ha molts observadors catalans que no perden detall per tal d’aplicar-ho al cas català.  Ja des de 1916 la conflictivitat social a Catalunya era creixent. El Congrés de Sants de la CNT de juny – juliol de 1918 i la posterior vaga de la Canadenca (febrer – març de 1919) havien portat la tensió social a màxims i la resposta de la radicalitzada patronal  (veure la sessió 8 del Curs) va ser el locaut i la creació dels Sindicats Lliures, grups de pistolers de  xoc que s’enfrontaran de manera mortal  contra la CNT en la fosca etapa del pistolerisme barceloní. Dels centenars de víctimes d’aquesta etapa (1917 – 1023) destaquen dos activistes amb un pes polític important, l’anarcosindicalista Salvador Seguí i el republicà catalanista Francesc Layret que representaven la via de diàleg pragmàtic davant la violència social creixent.

Entre 1919 i 1923  Francesc Macià revoluciona el món del Catalanisme radical creant l’any 1919 la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), el primer partit nítidament independentista i de tendència socialdemòcrata que defensava l’autodeterminació de Catalunya. A la FDN s’hi agrupava gent  provinent de la Unió Catalanista i tenia com a referent els famosos 14 punts de Wilson i els primers mesos de 1919 es manifestaren per la Rambla, tot reivindicant l’estatut d’autonomia, que en aquella època s’estava plantejant a les Corts, acabant a bastonades amb la policia i els espanyolistes de la Liga Patriótica Española. La vaga de la Canadenca i la repressió associada, acabaran amb tot això i es prohibiran els grups “separatistes” i es tancaran durant una bona temporada grups com el CADCI. L’any 1922, Macià juntament amb membres de la FDN i altres, creen Estat Català (EC) el juliol de 1922 amb un gir clar cap a l’estratègia insurreccional; en el congrés fundacional, Macià afirma:

“No hi ha res a negociar amb Espanya”

De fet, Macià havia presentat el mes de juny anterior una proposta a la Conferència Nacional Catalana apostant per la via insurreccional i havia estat derrotada de manera clamorosa, el que explica de manera lateral la formació d’EC. Un motiu per a justificar l’estratègia d’EC era, com s’ha afirmat més amunt, la insurrecció irlandesa de la Pasqua de 1916 i l’emmirallament d’EC en el Sinn Fein, tot i que l’any 1922 la situació a Irlanda era d’una guerra civil entre faccions del nacionalisme i la complexitat de la situació era extrema.

El 10 de setembre de 1923, en els locals reoberts del CADCI es signa el primer pacte GALEUSCA per representants de partits nacionalistes catalans (Estat Català i l’Acció Catalana d’Antoni Rovira i Virgili), gallecs (Irmandades da Fala i Irmandade Nazionalista Galega) i bascos (el Partit Nacionalista Basc d’Eli Gallastegi, partidari de la lluita armada i la Comunion Nacionalista Vasca), on es reclamarà la plena sobirania de cada nacionalitat i es prepararà un Consell comú per unificar les forces de cara a l’objectiu comú i per donar suport  als rebels del Rif en la seva lluita contra l’ocupació espanyola. La manifestació de l’endemà, la diada de l’11 de setembre, fou violentament reprimida per la Guàrdia Civil amb molts ferits. El missatge que el governador civil envia al ministeri de la governació  és eloqüent:

“[se trata de] enemigos interiores que no quieren ser españoles”.

FONAMENTS IDEOLÒGICS I SOCIALS DE LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

El dia 13 de setembre de 1923, el Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, fa un pronunciament des de Barcelona. El motiu aparent del cop d’Estat és la lluita contra el desordre social que representa la CNT, però prepara una forta repressió contra qualsevol oposició al seu naixent règim que serà una dictadura militar, autoritària i espanyolista. Primo s’entossudeix, amb una tendència que s’anirà incrementant amb els anys, a donar solucions autoritàries als problemes socials i polítics que emanen de la postguerra europea. El règim més proper en el temps és el feixisme italià que s’ha instal·lat en el poder després de la marxa sobre Roma (27 – 29 d’octubre de 1922) i que ha comptat amb el vistiplau del rei italià. De tota manera, les diferències entre el règim feixista i la Dictadura primorriverista són tan grans com insalvables, ja que el feixisme compta amb un partit molt desenvolupat amb de 300.000 militants distribuïts en esquadres, la majoria antics soldats que venen embrutits de la violència de la Gran Guerra i que des de les seves formacions paramilitars, la utilitzen de forma sistemàtica contra els seus adversaris polítics. La història recent d’Itàlia a la guerra, a la qual el país accedí tardanament el maig de 1915 després de múltiples vacil·lacions, furor nacionalista i una molt baixa preparació bèl·lica, té un punt culminant a la batalla de Caporetto (octubre – novembre de 1917) en la que el desastre militar, davant les recent incorporades tropes alemanyes que reforçaven els austrohongaresos, va ser total. Només la intervenció de reforços francobritànics va poder revertir la situació crítica dels italians ja que les tropes de l’Aliança eren a tocar de Venècia. A partir d’aquest moment, malgrat la victòria final al novembre de 1918, entre bona part de l’opinió pública i sectors ultranacionalistes s’estendrà la idea d’uns enemics interiors que van possibilitar el desastre i l’anomenada “victòria mutilada”, entre els quals els socialistes que no donaven suport a la guerra i l’Església, de sempre contrària a la guerra.

Primo construirà un règim amb un partit organitzat des de dalt, a diferència del feixisme i amb una punta de llança repressora que serà el propi exèrcit. Crearà, en els mesos següents al cop, un partit, la Unión Patriótica, però mai es podrà equiparar al moviment popular des de baix que va representar el feixisme. De tota manera, el mirall feixista de Primo serà important i, en el primer viatge a l’estranger a Itàlia el novembre de 1923, acompanyant al rei Alfons XIII, el comentari del monarca al rei italià referint-se a Primo és eloqüent:

“[Primo de Rivera] es mi Mussolini”

El règim militar de Primo vol actuar com a redemptor de la corrupció política i això ho relaciona amb el poc o nul crèdit dels partits polítics i de les eleccions, vol acabar amb el caciquisme i d’això fa bandera des del primer moment i vol acabar amb la guerra del Marroc de la qual ha defensat públicament  posicions abandonistes, és a dir, era partidari que Espanya deixés el territori. La conflictivitat social violenta a Catalunya serà un altre motiu del cop, així com el Catalanisme en ascens que ell equipara amb el separatisme. Malgrat tot, els catalanistes de la Lliga es deixen enganyar i donen  crèdit  a la Dictadura en els primers dies o setmanes. Un dels eixos de la Dictadura serà  el decret sobre el separatisme (de 18 de setembre, només cinc dies després del Pronunciament)  que donarà lloc a una política de forta repressió contra la llengua i la cultura catalanes amb 146 entitats de tota mena clausurades de manera immediata. El president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch (1867 – 1956) esperarà de forma ingènua les primeres setmanes que Primo instaurés o negociés un projecte territorial autònom i quan es convenç de la inutilitat de tot plegat, dimitirà tot sent substituït en el càrrec pel monàrquic espanyolista Alfons Sala (1863 – 1945) que descatalanitzarà de forma ràpida la institució, tot intentant mantenir una mica  l’estructura administrativa, però finalment la Mancomunitat fou suprimida el 15 de març de 1925. Primo acabarà amb tot els signes visibles de catalanitat, incloent-hi la toponímia, prohibint formalment l’ús de la llengua a l’ensenyament, en la vida oficial i, fins i tot, estenent la prohibició a l’ús litúrgic del català a les esglésies.

AIXECAMENTS. ATEMPTATS. LA SANJUANADA

Un dels enemics a batre són els anarquistes que faran un aixecament a Bera de Bidasoa a Biscaia contra la Dictadura l’any 1924; fan una preparació en la que la informació que reben és falsa i estan totalment infiltrats per la policia, per la qual cosa, l’intent no passarà d’aquí; l’acció havia d’estar coordinada amb una vaga revolucionària a Barcelona i un assalt a les Drassanes per apropiar-se d’armes. La cosa acabà amb diversos morts entre la Guàrdia Civil i els anarquistes, molts detinguts i tres condemnes a mort posteriors.

També es produí el juny de 1925 un intent d’atemptat amb bomba contra el rei en viatge a Catalunya. Sectors d’Estat Català prepararen una bomba que havia de fer explosió quan el tren del rei passés pel tunel del Garraf; el pla fou descobert per una delació i això fou aprofitat pel govern per augmentar la repressió contra el catalanisme.

A l’interior de l’Exèrcit hi havia molts sectors descontents amb la política de Primo, als qual s’hi uneixen grups republicans i liberals. L’exèrcit estava dividit entre “junteros” enquadrats a les Juntes de Defensa, defensors dels ascensos per mèrits de guerra i abandonistes pel que fa a la seva postura sobre la guerra d’Àfrica i per altra banda els africanistes que feien carreres meteòriques amb el conflicte africà i que, evidentment, eren a favor de mantenir l’estatus colonial. El canvi de posició de Primo en el tema africà que passà a defensar la continuïtat del conflicte, fou la clau de volta de l’intent de cop d’estat en què estaven implicats sectors propers a les Juntes i amb sectors liberals implicats, amb Melquiades Alvarez com a autor del manifest; fou avortat abans de la nit de Sant Joan de 1926 en que estava planificada la seva execució; és per això que ha passat a la història com la Sanjuanada.

EL NACIONALISME RADICAL CATALÀ I ELS FETS DE PRATS DE MOLLÓ

La repressió contra  la cultura catalana fou intensíssima amb un tancament inicial  de 27 capçaleres de tota mena, fins i tot revistes infantils en català, però la resistència cultural s’aprofità de les escletxes legals i es creaven noves editorials (Barcino, Catalonia, Proa) i nous diaris (El Matí, La Nau). De fet, la Dictadura és només un parèntesi en la modernització que reprendrà a la Segona República.

Macià, exiliat a París, estableix contactes amb Eli Gallastegi. A París crea una oficina d’Estat Català que també contacta amb el nacionalisme basc mitjançant Francisco de Gaztañaga. La pretensió de Macià és crear un exèrcit de voluntaris catalans de 5.000 homes per entrar a Catalunya, acabar amb la Dictadura i proclamar la República Catalana, tot comptant amb una cadena d’adhesions populars. Macià intentarà una triple aliança: la primera amb sectors d’Acció Catalana que veien Macià com un radical com Lluís Nicolau d’Olwer (1888 – 1961), sense èxit o la Lliga Regionalista on Cambó no prendrà partit tot i que després ho criticarà tot. La segona amb els republicans catalans i els seus aliats espanyols; mantingué contactes amb Marcel·lí Domingo (1884 – 1939) que no ho veié clar i es desvinculà de Macià. La tercera possible aliança eren els anarquistes de la CNT que, malgrat l’oposició d’un sector del sindicat, s’hi avingueren a negociar i a col·laborar a través de Joan García Oliver (1902 – 1980) de la Federació Regional Catalana.

A la Catalunya Nord l’any 1924, l’allau de catalans arribats per a treballar en un país en construcció després de la guerra, és considerable. Entre aquests grups de catalans les feines de proselitisme nacionalista són molt notables. Els Jocs Florals de 1924, prohibits per la Dictadura es fan a Tolosa de Llenguadoc; un paper rellevant el va desenvolupar el músic i militant d’EC Josep Fontbernat (1896 – 1977) que crea diverses corals a Perpinyà, Tolosa i París amb 300 cantaires, seixanta dels quals eren catalans i que feien una intensa feina de propaganda política. Fontbernat era molt seguit per les autoritats franceses i espanyoles. El cònsol espanyol alertà la policia francesa de la propaganda “separatista” de  Fontbernat i de la coral Severac que hi dirigia i que cantà Els Segadors a l’Aplec Occitània el mes de juny de 1924. És fàcil deduir la por que les autoritats tenien d’un militar professional  com Macià pels múltiples avisos trobats a les autoritats franceses de les “activitats perilloses” que feia.

Un altre projecte que desenvolupà Macià a la part final de 1924 fou treballar l’avantprojecte del basc Telesforo Uribe, col·laborador de Gallastegi, de crear una Lliga de Nacions Oprimides. Macià li donà forma a la idea d’Uribe i proposà crear una mena d’estructura formada per nacionalitats sense estat oprimides de tot el món. Macià feu un esborrany amb els pilars bàsics d’aquesta Lliga i intentà la convocatòria d’un Comitè i una Assemblea internacional que integrés gent de Catalunya, Euskadi, Galícia, Irlanda, el Rif, Egipte o la Índia, entre d’altres. Macià mantindrà contactes estables amb irlandesos del sector d’Eamon de Valera (1882 – 1975).

Ja al gener de 1925, Macià proposà la creació d’un Pacte de Lliure Aliança de talant insurreccionalista. De fet, és l’esbós del que s’ha parlat algun paràgraf més amunt i que representa un acord amb la CNT d’Espanya i Regional de Catalunya, amb bascos i catalanistes d’Amèrica per lluitar contra el règim dictatorial i afavorir llibertat nacionals de Catalunya i Euskadi amb el compromís de lluitar també per la millora de les condicions de vida dels obrers. Es planteja la incorporació d’un representat de Galícia. No passarà de ser un document d’intencions. Totes les maniobres de Macià són criticades per un sector d’EC encapçalat, entre d’altres per Daniel Cardona (1890 – 1943); aquest sector, Bandera Negra, serà el que promourà l’atemptat contra el rei explicat més amunt. Macià, en assabentar-se, el condemnà, ja que ell buscava una guerra d’alliberament i no atemptats personals.

Macià necessita diners per finançar-se i obtenir armes al mercat negre. Impulsarà l’anomenat Emprèstit Pau Claris (abril de 1925), una emissió de bons per sufragar les despeses, dissenyat per Miquel Soldevila i repartit entre catalans emigrats a Amèrica i simpatitzants d’EC a Catalunya; l’èxit de la campanya fou molt modesta. També viatjarà a la URSS per intentar trobar diners de la Komintern, però el viatge no fou reeixit.

La situació política i militar al Rif fa un tomb l’any 1925 amb l’acord franco-espanyol i que significarà la derrota definitiva dels rebels rifenys, aparta la hipotètica república del Rif dels plans de Macià. Tot plegat Macià aconsegueix reunir un grup de 150  voluntaris catalans i un de més  reduït d’antifeixistes italians. La previsió d’actuar l’11 de setembre de 1926 d’ha d’ajornar i a finals d’octubre ja han arribat les armes, però la  policia francesa s’avança i, el 4 de novembre de 1926 es produeixen els anomenats fets de Prats de Molló, és a dir, la detenció de Francesc Macià i de 120  independentistes per la Gendarmerie. Entre els detinguts hi ha alguns antifeixistes italians i està implicat Ricciotti Garibaldi, nét del famós revolucionari i patriota italià Giuseppe Garibaldi.

EL DEBAT INTERNACIONAL. NAIXEMENT DEL MITE DE MACIÀ

Les detencions causen un escàndol diplomàtic important entre França i el règim feixista, mentre que l’opinió pública francesa es decanta a favor de Macià i els voluntaris. Ricciotti Garibaldi és un agent que treballa a sou de la policia italiana i que formalment actua a la banda francesa de la frontera italiana per  entrar a Itàlia i enderrocar Mussolini (de fet ell és detingut a Niça, a molta distància de Prats de Molló), però en realitat el que fa és enviar desgraciats contra Mussolini que seran detinguts. Ricciotti rebia diners del règim per tal de desacreditar el moviment antifeixista. A l’alçada de 1926 hi havia un milió d’italians a França i tots aquests moviments eren d’utilitat a Mussolini per fer de menys els antifeixistes, tatxant-los de simples criminals i pressionava França per tal que controlés i expulsés definitivament aquella gent molesta pels feixistes.

Sigui com sigui, Macià va tenir problemes logístics i financers per reunir un grup nombrós i fiable de soldats. Els Voluntaris Catalans eren entre 100 i 150 homes, gairebé en la seva totalitat sense coneixements previs en l’ús d’armes, molts eren desertors de l’exèrcit espanyol, molts eren molt joves com el cas de Jaume Miravitlles (1906 – 1988) o Ventura Gassol (1893 – 1980). Macià s’obrí, doncs, a la col·laboració d’un grup d’italians capitanejats per Arturo Rizzoli; sembla que Rizzoli era en nòmina del ministeri d’afers exteriors italià l’any 1927; tant Rizzoli com altres italians del grup tenien un historial dubtós que es pot qualificar de poc fiable perls interessos de Macià. La premsa feixista aprofita per atacar França a través del que el diari de Mussolini Il Popolo d’Italia titula:

“Les gestes dels exiliats a França:  La vasta trama espanyola destinada a la separació de Catalunya”

Relacionen els exiliats italians amb l’organització del complot per a la separació de Catalunya. Segons el diari feixista, els separatistes catalans ajudats per “renegats” italians “sorprengueren” amb una acció que fou avortada. Es va utilitzar el fet com una manera de desacreditar França. Però el complot no era pas sorpresiu ja que Mussolini n’estava al corrent i hi ha evidències que Primo de Rivera també n’estava, ja que el mateix Mussolini havia enviat un representant per informar-lo del complot en marxa. Així mateix, l’ambaixador espanyol a París José Quiñones de León (1871 – 1957) rebia informants francesos i les autoritats li avisaven de la concentració de voluntaris a les fronteres, informació que puntualment arribava al dictador espanyol; de l’estudi dels arxius diplomàtics se’n desprèn la gran preocupació a l’ambaixada pels moviments de Macià i el terror que inspiraven a la dictadura primorriverista. Les detencions començaren els tres primers dies de novembre, 120 voluntaris catalans i una vintena d’antifeixistes italians caigueren en mans de la policia francesa. Macià fou detingut el 4 de novembre. La guerra diplomàtica posterior a les detencions entre França i Itàlia, tal com ja s’ha dit, serà molt gran i tots dos països intentaran desacreditar-se mútuament.

Els joves detinguts van ser expulsats, gairebé tots, a Bèlgica o Luxemburg. Macià i una quinzena dels seus homes més propers, els que França considerava més prominents, van ser jutjats a París durant tres dies de gener de 1927. Estat Català va aprofitar el judici com a altaveu per donar a conèixer els seus objectius i  plantejaments. Macià, amb la seva edat i el seu posat de cavaller al cap d’una missió romàntica, va generar una notable simpatia. La premsa mundial se’n feu ressò i bona part de la intel·lectualitat francesa signà un manifest pro-Macià que esdevinguè el gran líder de la resistència antifeixista a nivell mundial. Ricciotti Garibaldi, amb gran escàndol internacional, és presentat durant el judici com un traïdor. Estat Català va entrar a partir  d’aleshores en una fase nova, a l’interior l’organització es va enfonsar i a l’exili, els separatistes estaven cada cop més dividits. A Perpinyà s’estomacaven els seguidors de Macià i els de Bandera Negra de Daniel Cardona el qual queda força desacreditat ja que ell no hi va participar en el projecte d’insurrecció i, en els anys posteriors estarà sempre a la contra de la política de Macià.

Macià fou desterrat a Belgicà i després va viure uns mesos a Brussel·les, buscant-hi una feina per sobreviure, ja que bona part dels rèdits de les terres de la finca de Vallmanya, herència de la seva esposa Eugènia Lamarca (1866 – 1937) s’havien consumit en les despeses de la rebel·lió. A les acaballes de 1927, Macià i Ventura Gassol, van emprendre un viatge al continent americà, tal com havia fet el dirigent irlandès Eamon de Valera, per recaptar diners. En el cas de Macià, els fons recaptats foren modestos, ja que les comunitats catalanes no tenien preferència en finançar un projecte de Catalunya independent; l’any 1928 constituï a La Havana la República Catalana a l’exili. El setembre de 1930, amb la Dictablanda de Dámaso Berenguer (1873 – 1953), Macià tornà a Catalunya però fou expulsat de nou, fins el febrer de 1931 que va poder retornar definitivament.

CONCLUSIONS

La complexitat del complot: hi ha una gran barreja  d’adversaris, alguns de dretes, com és el cas de Cambó i la Lliga Regionalista que parlaven despectivament de “quixotada”, de un sense sentit, d’una manca de credibilitat. També a l’esquerra, dins del nacionalisme més radical, Cardona farà una crítica demolidora amb una contradicció de base i és que ell i el seu sector no hi eren; segons Cardona, ells havien salvat l’esperit dels patriotes catalans i d’en Macià no en volien saber res.

La figura de Macià té moltes visions: pels seus partidaris es tracta d’un heroi insubornable i transversal. Per a la historiografia de la Guerra Freda, molt trufada de plantejaments marxistes o marxista-leninistes, Macià era quelcom incomprensible amb el seu prisma d’anàlisi. Per tant, la seva figura i la seva obra es tractava d’un fet grotesc? O va ser un aixecament revolucionari?

Un altre camp d’estudi sobre el que hi ha diverses hipòtesis és l’origen de les possibles delacions que es produiren. La primera hipòtesi es va produir ja durant el judici entre els dies 20 i 22 de gener de 1927, l’equip d’advocats dels catalans, liderat per Henry Torres, es va esforçar a assenyalar Ricciotti Garibaldi com el traidor. Segons aquesta versió, aquest era un agent col·laborador de la policia feixista italiana. Estant al corrent de l’organització de l’operació, com estava després de la seva reunió amb Macià encara que no havia participat de manera directa, Garibaldi hauria traslladat la informació al comissari Francesco La Polla, qui al seu torn l’hauria passat al Ministeri italià, d’allí al Govern de Primo de Rivera i de Madrid la informació hauria fluït a París. Després de tres dies de judici, el Tribunal va concloure que la delació de Garibaldi no es podia provar, encara que, a causa dels interessos diplomàtics francesos, això no li va evitar convertir-se en el boc expiatori del fracàs militar.

Una segona hipòtesi de la delació obrí la possibilitat que un o diversos italians els qui a la tardor de 1926 hagueren informat de la trama a les autoritats franceses; italians que s’haurien enrolat en les files catalanes amb credencials esquerranoses antifeixistes, però que, en realitat, treballaven com agents dobles feixistes. Hom ha assenyalat Arturo Rizzoli, Tommaso Beltrani, Francesco Ripamonti, Silvio Ghini, o Angelo Savorelli. La historiografia ha estudiat aquesta via sense arribar a cap conclusió clara.

Una tercera hipòtesi planteja que fos l’ambaixada espanyola a París, amb José Quiñones de León al capdavant, qui hauria informat de l’organització de la insurrecció al Govern francès. Estaria en disposició de fer-ho, ja que s’ocupava de controlar als exiliats espanyols en sòl gal i, sobretot, de pressionar la República veïna perquè els impedís qualsevol actuació política contra el Govern de Primo. Això era factible per la xarxa d’informadors amb què comptava l’ambaixada i la constant comunicació a Madrid sobre els moviments dels catalans.

A mitjan de març de 1931, Macià participà a la Conferència d’Esquerres Catalanes en la fundació d’un nou partit, l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El partit – moviment Estat Català havia desaparegut; Macià va continuar amb la idea de formar un partit de masses, cosa que va aconseguir però ara en l’eix del centre – esquerra del tauler. Les vies  republicana i autonòmica va obrir nous camins i noves esperances. La desaparició de l’EC autèntic va permetre l’aflorament d’altres forces separatistes als anys 30 com Estat Català – Partit Proletari o les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana – Estat Català), però això ja no forma part d’aquest relat.

Bibliografia bàsica

• CATTINI, GIOVANNI C. : El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana – Ara Llibres. 2009.

• CATTINI, GIOVANNI C. : L’aixecament de Prats de Molló. L’exèrcit català de Macià. 4 novembre de 1926, Rosa dels Vents – Mondadori Random House 2021.

• ESCULIES, JOAN: «Els qui van parlar. La delació separatista del complot de Prats de Molló» a ­ Rubrica Contemporanea, vol. XII, n. 25, 2023, pp. 187-207.
• PUIG GORDI, LLUÍS (Ed): Els fets de Prats de Molló. I Jornades d’Història i Debat Nacional, Catarroja, Afers, 2023.
• UCELAY DA CAL, ENRIC; NÚÑEZ SEIXAS, XOSÉ M. i  GONZÀLEZ I VILALTA, ARNAU: Patrias diversas, ¿misma lucha?, Barcelona, Bellaterra Edicions 2020.