Dimecres 29 de maig, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas

Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular de la Universitat de Barcelona.

Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”.
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons

Apunts de Miquel Nistal de la Secció d’Història de la ponència de Teresa Abelló

Sinopsi

A finals de març de 1919, Barcelona va quedar paralitzada per la vaga dels treballador de l’empresa Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, la principal proveïdora d’electricitat a la ciutat i bona part de de les poblacions veïnes. Si van dilucidar moltes coses: condicions laborals, el paper dels sindicats recent reestructurats com agents socials, etc. A la fi, el conflicte va afectar milers de treballadors i va ser la mobilització obrera més important de les que s’havien produït fins aquell moment a l’estat espanyol.

Al llarg de la sessió parlarem de: a) de l’enfortiment de l’obrerisme i l’aire revolucionari que es respirava aquells anys; afavorits per factors de naturalesa tant externa (la revolució russa i l’onada d’agitació que commogué Europa després de la primera Guerra Mundial) com interna (crisi de l’Estat monàrquic constitucional definitivament oberta el 1917); b) la dinàmica de la vaga; i c) els resultats contraposats, que van culminar amb la consecució jornada de vuit hores i l’enfrontament social.

• La Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1923)
• La Lliga Regionalista promou l’Assemblea de Parlamentaris
• 1919 La vaga de la Canadenca acaba en una vaga general de Catalunya
• El pistolerisme als carrers de Barcelona: la mort de Salvador Seguí

SESSIÓ 8:  “LA VAGA DE LA CANADENCA. FEBRER-MARÇ 1919” Ponència de TERESA ABELLÓ (UB)

INTRODUCCIÓ

Aquesta vaga sobrepassa de manera àmplia totes les mobilitzacions produïdes fins aleshores. Per entendre-la correctament, cal valorar vàries coses, entre elles les circumstàncies que porten al conflicte, els elements que la caracteritzen i tot el que afecta als esdeveniments posteriors a la vaga. Els fets estan molt documentats i l’Arxiu Nacional de Catalunya recull un molt important fons fotogràfic dels dies que durà la vaga. Podeu veure les fotografies més importants de l’arxiu Brangulí clicant https://treball.gencat.cat/ca/canadenca/ci/galeria-fotografica/.

Coneguda popularment com “La Canadiense” en aquella època, tot i que posteriorment i ara se’n parla de La Canadenca, l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA,  era  una empresa filial de la Barcelona Traction, Light and Power. El holding havia construït, de fet estava en el procés de construcció, grans centrals hidroelèctriques als Pirineus de la demarcació de Lleida on va fer-se amb les concessions d’aigües de la Noguera Pallaresa, des de la Pobla de Segur a Camarasa: centrals de Sossís, Talarn, Reculada, Terradets i Camarasa. També va aconseguir la concessió del Salt de Serós. L’empresa s’havia constituït a Toronto (d’aquí el popular nom de Canadenca) amb capital canadenc i britànic el novembre de 1911, promoguda per l’enginyer Frederick Pearson (1861 – 1915) i el mateix any es va registrar a Espanya; Riegos y Fuerzas del Ebrotindria la missió de construir les centrals elèctriques i explotar-les comercialment per tal de donar electricitat a l’àrea de Barcelona i, sobretot, a les indústries.

EL CONTEXT INTERNACIONAL

L’Europa de després de la Gran Guerra viu en un ambient rupturista i revolucionari. Els grans imperis derrotats han desaparegut: l’Imperi Alemany, el II Reich, ha viscut un procés extraordinàriament complex en el qual el Kàiser ha marxat a l’exili i una coalició de partits de centre-esquerra amb els socialdemòcrates del SPD al capdavant, han hagut de gestionar l’armistici i una revolució popular, iniciada al mateix mes de novembre de 1918 amb semblances amb el que un any abans s’havia produït a Rússia. Els líders del SPD en el govern, amb el suport dels Freikorps, tropes regulars d’ideologia ultradretana, ofegaran en sang la insurrecció popular i assassinaran  dos antics dirigents (Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg)  que ja l’any 1914 havien trencat amb el partit socialdemòcrata (SPD) en negar-se en el Reichstag a donar suport als crèdits de guerra; aquests dirigents, empresonats durant la guerra, fundaran en sortir de presó al novembre de 1918, el Partit Comunista Alemany (KPD) i farien un intent insurreccional dins el procés revolucionari el mes de gener de 1919 ofegat en sang pels Freikorps sota la direcció socialdemòcrata. El final de la guerra significa la desmembració de l’Imperi Austrohongarès i l’aparició de nous estats independents provinents de l’antiga monarquia dual: una nova i disminuïda República d’Àustria, Txecoslovàquia, Romania, Iugoslàvia i una Hongria molt inestable i reduïda territorialment que en pocs mesos passarà d’una proclamada República Popular de signe nacionalista a una República Socialista Soviètica a l’estil rus, sota la direcció de Bela Kun (1886 -1938) i que tindria poc recorregut. L’Imperi Otomà, l’antic “malalt d’Europa” es troba, el novembre de 1918 en la descomposició final i desmembrat per la derrota, conservant només Anatòlia, sotmesa a una guerra civil entre restes otomanes que lluiten contra els nacionalistes turcs de Mustafà Kemal 1881 – 1938), tropes aliades anglofranceses que donen suport als fidels al Soldà i grecs que envaeixen la península d’Anatòlia el maig de 1919 amb el vistiplau franco-britànic. Tot plegat un desastre. Aquesta guerra polièdrica continuarà fins l’any 1922.

Entre els països que integraven la primitiva Entente l’any 1914 – 15, la situació tampoc és bona. França, potència guanyadora, és la que més destrosses materials i territorials ha experimentat. El Regne Unit viu també el seu propi procés de desmembració amb el sagnant conflicte irlandès,  les immenses pèrdues econòmiques que la guerra n’ha causat i un Imperi que està fent el cant del cigne. Rússia, des de l’abdicació tsarista de febrer de 1917 i l’establiment d’un breu i inestable règim parlamentari, experimentarà un segon procés revolucionari protagonitzat pels bolxevics que amb el seu cop d’estat triomfant d’octubre de 1917 inauguren un novíssim moment històric, malgrat els problemes que es plantegen en el moment: acabar la guerra contra els alemanys primer, fer front a les ingerències bèl·liques dels antics aliats occidentals i la terrible guerra civil que es desencadena ja a finals de 1917.

Per acabar, Itàlia que s’havia incorporat amb uns mesos de retard a l’Entente i que tenia unes grans esperances de treure rèdits neocolonials si guanyava la guerra, ha hagut de pagar un preu formidable per una victòria final envoltada d’una terrible derrota militar a Caporetto (octubre-novembre de 1917) que mostra les grans deficiències militars italianes i  que només l’assistència dels aliats franco-britànics aconseguir evitar la derrota total italiana. Al final Itàlia estarà entre els vencedors, però li vetaran l‘accés a les grans il·lusions expansionistes per l’Adriàtic i la inestabilitat social interna serà immensa a les acaballes de 1918 i els primers mesos de 1919. Durant el bienni 1919 – 20 (el Biennio Rosso), la conflictivitat social serà intensa amb ocupació de fàbriques i terres per una revolta popular massiva de signe socialista i anarquista.

El context que s’ha explicat als paràgrafs anteriors arribava a casa nostra, a Barcelona o a l’Estat i això era motiu de pànics diversos. Entre la classe empresarial o els dirigents polítics, inclosa la pròpia monarquia, que veien perfectament exportable la gran inestabilitat que hi havia arreu i entre les classes obreres la possibilitat d’uns canvis revolucionaris que s’intuïen com a possibles i propers. La revolució havia triomfat en un país com Rússia on, segons els teòrics del marxisme, no es preveia que es produís aquest èxit, ja que no era un país industrialitzat amb un proletariat potent, sinó un país agrari i endarrerit amb estructures socials gairebé feudals, però el que estava clar és que els bolxevics eren un grup de gent molt preparat i amb una organització potent ja des dels anys 60 del segle XIX. Per tant en els àmbits  marxistes europeus de l’època, el que s‘està vivint a Rússia és adrenalina pura.

ELS ELEMENTS INTERNS

La guerra europea és molt important per a Espanya que és un país militarment neutral. Espanya es declara neutral l’any 1914 ja que no està dins de cap de les aliances o blocs que s’enfronten. Això que es va vendre com un punt positiu  és, en realitat, una debilitat ja que des de les crisis marroquines o des de la guerra de Cuba, Espanya va passar a ser una potència de segona o tercera classe sense preparació militar per afrontar una guerra com la que es desenvolupava a Europa. Aquesta neutralitat “forçada” no va eliminar les conseqüències que la guerra va plantejar per l’Estat o per Barcelona, la nostra ciutat. El paper d’Espanya davant el conflicte serà de proveïdor de tota mena de productes necessaris per a tots els bel·ligerants: de blat i productes agrícoles, de ferro, d’acer, de conserves d’aliments, de productes tèxtils, etc. Espanya és molt a prop dels fronts occidentals i és un país barat pels països en guerra. Les conseqüències immediates seran que els empresaris hauran de fer fortes inversions per adaptar la producció a les noves necessitats, però guanyaran ingents quantitats de diners. Hi haurà molta demanda de treball, molta immigració interior cap els llocs de producció, molta feina i l’atur existent s’acabarà, però el preu dels productes de consum pujarà de manera desfermada, molt més que els salaris dels treballadors, la inflació s’ho menjarà tot i la conflictivitat social augmentarà per tot l’Estat conforme avanci la guerra. Així si entre 1913 i 1917 s’havien fet 200 vagues, l’any 1918 se’n faran 400 i l’any 1919 seran 900 conflictes amb uns preus desaforats i amb perill per a la pròpia subsistència física dels obrers i les seves famílies. Els intents del govern  per controlar els preus (del blat, del carbó,…) no funcionen.

Les vagues contra la carestia de la vida comencen a finals de 1916 i durant 1917 augmenten en duresa. Les dues centrals sindicals, UGT i CNT fan esforços per a posar-se d’acord en les convocatòries unitàries. En aquest sentit, els dirigents prioritzen l’activitat sindical; en el cas de la UGT, el principal dirigent és Francisco Largo Caballero (1869 – 1946) que pel damunt de tot, és un sindicalista i el valor del seu sindicat està per sobre del partit. El patró de conducta de la CNT és similar, tot i que no tan estricte com el de la UGT. La unitat d’acció espantarà molt els empresaris i condicionarà la seva resposta davant dels conflictes que en alguns casos serà propensa al diàleg i en molts més augmentarà la intransigència.

L’any 1917, en plena guerra europea, a Espanya tenim una triple crisi que afecta tot el sistema polític. D’una banda, una crisi militar que implica un important desafiament militar al poder civil; dins les casernes es creen unes corporatives Juntes de Defensa (molt actives a Barcelona) amb les quals els oficials de graduació intermèdia defensaven els seus interessos amb una clara voluntat d’intervenir, com de fet venien fent d’anys enrere, en la vida política (cas del ¡Cu-cut!, Llei de Jurisdiccions, etc.) L’exèrcit sobredimensionat d’oficials pressionava per tal de millorar les seves condicions. El govern de Manuel García Prieto (1859 – 1938) intentà, sense èxit, de controlar-les o reprimir-les; el propi president es va veure obligat a dimitir el mes de juny. El seu successor Eduardo Dato (1856 – 1921) acabarà cedint a les pressions alliberant els oficials arrestats i legalitzant les Juntes.

La segona crisi, la política, la començà la Lliga Regionalista, en concret el seu líder a Madrid Francesc Cambó (1876 – 1947) que en vista de la crisi política creada per les Juntes de Defensa, exigí al govern la convocatòria de Corts cosa que Dato no acceptà. En vista de la nul·la resposta, una gran part dels diputats de les províncies catalanes (48, excepte els dels partits dinàstics), es reuniren en l’anomenada Assemblea de Parlamentaris a Barcelona a principis de juliol de 1917. L’assemblea exigí la convocatòria d’eleccions a Corts Constituents per tal d’organitzar territorialment l’Estat de manera descentralitzada amb autonomia per a les regions. El moviment parlamentari intentà connectar amb els oficials de les Juntes, conjunció pràcticament impossible de la que no sortí res. La resposta de Dato va ser repressiva: declarar sediciosa l’assemblea i ocupar militarment  Barcelona. Cambó donà un pas endavant ampliant l’assemblea a parlamentaris republicans (Lerroux), el reformista Melquíades Álvarez (1863 – 1936) o l’únic parlamentari socialista, Pablo Iglesias (1850 – 1925), fins un total de 58. Cambó buscava la complicitat de Maura que no es va produir i el 19 de juliol l’assemblea va ser dissolta per la policia.

La tercera crisi, la social,  es desenvolupà en el context que s’ha descrit de gran inflació i malestar obrer que apropà els dos sindicats amb un objectiu pretesament revolucionari, una vaga general que donaria lloc a la formació d’un govern revolucionari sota la presidència del moderat Melquíades Álvarez, tot molt ambigu i amb una llarguíssima planificació que començà el mes de març per concloure l’agost, el que propicià les maniobres repressives de la policia. Tot i així es materialitzà la vaga que s’inicià entre el 13 i el 15 d’agost amb èxit  en les zones industrials de Biscaia i Barcelona i en altres llocs d’Espanya com les zones mineres d’Astúries, Lleó, Jaen i Rio Tinto o en molts centres urbans. De tota manera, en moltes ciutats petites i en les zones rurals no va tenir cap efecte i no es va aconseguir paralitzar el país. Arribats a aquest punt calia veure el paper del rebotat exèrcit i de les Juntes que no dubtaren a posar-se a reprimir violentament el moviment obrer; el cap de les Juntes, coronel Benito Márquez (1858 – 1927), fou destacat en la repressió obrera a Sabadell. La Lliga va entrar en pànic per la revolta obrera, va deixar de banda les seves assemblees i va donar suport a la repressió i a un govern de concentració organitzat pel rei i presidit per García Prieto amb Cambó dins del Consell de ministres.

LA CNT I EL CONGRÉS DE SANTS

El Congrés de Sants celebrat entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918 és considerat com una refundació de la CNT, un sindicat que ni sempre va ser una força única ni hegemònica amb molts i grans daltabaixos en la seva història. Les conclusions del congrés seran clau per entendre el desenvolupament  posterior de la vaga de la Canadenca. La CNT s’havia fundat a Barcelona l’any 1910 entorn a la Solidaritat Obrera. Fou il·legalitzada aviat, tot i que les associacions obreres que la formaren, continuaren existint. Novament legalitzada l’any 1914, acollí aleshores una nova generació de joves dirigents sense cap paper anterior ni en els conflictes finiseculars ni en la fundació de 1910 que eren dinàmics i amb ganes de renovar les estructures des d’un ideari anarquista allunyat de l’ortodòxia doctrinal i amb voluntat d’ampliar el  sindicat, tot acollint el màxim d’associacions obreres des d’una perspectiva anarcosindicalista però adoptant el pragmatisme per sobre del discurs teòric i, sense abandonar la finalitat revolucionària, se centrava en el tractament  del complicat dia a dia dels obrers. Tres persones dirigents destacaven en aquest procés de refundació: Ángel Pestaña (1886 -1937), Simó Piera (1892 – 1979) i Salvador Seguí (1887 – 1923). Es reorganitzarà el periòdic Solidaridad Obrera, molt decaigut, sota la direcció de Pestaña que va clarificar la línia editorial amb una direcció col·legiada i amb un augment espectacular de la tirada.

El Congrés de Sants, i això és fonamental per entendre la vaga de la Canadenca, suprimeix l’antiga organització de federacions d’ofici i la substitueix per una nova basada en els Sindicats Únics d’Indústria; això formarà un  nou sindicat que agruparà tots els treballadors en un mateix ram. No s’eliminaran les associacions d’oficis, però en una empresa amb molts oficis, tots els treballadors s’afiliaran al sindicat majoritari de l’empresa. Per exemple, a la Canadenca hi havia molts oficis de rams diferents, però el ram més important i unificador a l’empresa era l’aigua, per tant  tots s’afiliaven al Sindicat Únic de l’Aigua, Gas i Electricitat.

El Congrés s’inaugurà a l’Ateneu Racionalista al carrer Vallespir a Sants i es va cloure als locals del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) a la part baixa de la Rambla de Barcelona. Es va acordar enviar  delegats proselitistes per tal de difondre el missatge anarcosindicalista per Catalunya i Espanya  i aquests van ser un factor important  en la captació de militància. També es va establir un sistema de finançament per aguantar les vagues (caixa de resistència) en forma de quotes obligatòries als obrers sindicats.

LA VAGA: ELS INICIS DEL CONFLICTE

Per trobar els orígens del que seria la vaga de la Canadenca cal anar als salts d’aigua del Pallars on l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro construeix centrals hidroelèctriques (Seròs, Camarasa, Sant Antoni) en obres d’elevada intensitat buidant literalment muntanyes a pic i pala, formant llacs artificials i construint preses. Les condicions de treball de la massa obrera són duríssimes i la vida i el dia a dia són molt dolentes. Hi ha moltes protestes obreres a la zona que tenen poca transcendència i no arriben a Barcelona. A Camarasa, el mes d’octubre  de 1918 l’empresa acomiada alguns treballadors; alguns cenetistes han arribat a la zona, seguint les instruccions del congrés de Sants, per incorporar treballadors als sindicat. Des del primer moment la central anarcosindicalista fa seu el conflicte que arribarà a Barcelona, concretament el dia 5 de febrer de 1919, quan el personal de paqueteria de l’empresa es posa en vaga per la readmissió dels companys de Camarasa. L’empresa reacciona acomiadant 140 treballadors d’aquesta secció i substituint-los per personal d’altres seccions. La majoria de treballadors de l’empresa es solidaritza en contra dels acomiadaments i el dia 8 de febrer, la vaga és gairebé total en tota l’empresa ja que en aquests moments el conflicte era de tota l’empresa, no de la sessió de paqueteria.

La premsa de Barcelona no fa cap esment del conflicte. El dia 21 el Sindicat Únic declara la vaga al sector i a la resta d’empreses del grup, ja que la Canadenca controlava  a més la Catalana de Gas, el ferrocarril de Sarrià i la Societat General d’Aigües. Es desconnecta l’electricitat i la ciutat queda a les fosques. Josep Pla en el  Quadern gris (pàgina 442) fa una excel·lent descripció de la ciutat  fosca:

“Aquesta nit Barcelona està imponent. Tot a les fosques. La cosa és tan insòlita que és literalment indescriptible. El que fa més impressió és el silenci, el silenci densíssim. No se sent ni l’udol llunyà dels vaixells que salpen ni les locomotores llunyanes. Res, és com una llosa de plom, pesadíssima”.

La foscor nocturna provoca la reacció de la premsa que es pregunta si ha arribat la Revolució o si Barcelona és Sant Petersburg en un ambient de por crispada. L’ajuntament també reacciona i ordena a la policia de patrullar la ciutat a les fosques amb torxes i ordena també als cafès que posin espelmes.

L’EXTENSIÓ DE LA VAGA. ACORDS I INCOMPLIMENTS

El cap de govern, comte de Romanones (1863 – 1950) fa una trucada a l’ambaixador britànic per saber la posició del capital britànic rere el hòlding empresarial. Romanones, un cop segur de la aquiescència dels capitalistes que controlen l’empresa, procedeix, en nom de l’Estat, a la incautació de l’empresa i a la militarització dels serveis, mentre la situació dia a dia, entre el 21 de febrer i el 20 de març es va complicant. La demanda del sindicat és clara: readmissió dels acomiadats, augments de sous, retirar els esquirols i que no hi hagi represàlies. El fundador de l’empresa, Frederick Pearson, havia mort el maig de 1915 en l’enfonsament del Lusitania, torpedinat per submarins alemanys. El nou gerent, Fraser Lawton, té una postura intransigent i es nega totalment a negociar amb els obrers mentre hi hagi la CNT. Lawton, amb anterioritat ha estat gerent d’una empresa similar a Mèxic on, en el marc de la revolució mexicana, li havien incautat l’empresa, cosa que ajuda a explicar el seu rol dur.

L’Estat  i la resistència dels treballadors a ser mobilitzats i incorporats als seus llocs de treball com a militars forçats motiva nombroses detencions: unes 3.000 persones són empresonades a Montjuïc. L’Estat utilitza mariners del vaixell de l’Armada Alfonso XII ancorat al port de Barcelona per treballar a la central del Poble Sec i altres militars als salts d’aigua del Pirineu. L’intransigent Capità General de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch i Carrió (1854 – 1936), partidari des del primer minut de la mà dura i la no negociació, desplega tropes i artilleria en massa per la ciutat, sense que s’hagi produït cap desordre o acte de violència als carrers. Els militars s’encarreguen també de conduir el ferrocarril de Sarrià i els tramvies.

La solidaritat envers els obrers represaliats augmenta i d’altres sindicats i rams s’afegeixen a la vaga i el Sindicat Únic d’Arts Gràfiques imposa la censura roja que fa que els treballadors de les rotatives de premsa no incloguin cap notícia contrària a la vaga o als treballadors. Les autoritats (alcalde, governador civil i capità general)  han de recórrer als Bans escrits a mà.  Malgrat tot, la distribució d’aliments o carbó falla  i els afectats faran llargues cues, això si, ordenades, per tenir accés als subministraments bàsics, tal com mostren les fotografies d’aquells dies de finals de febrer i març.

Finalment, el dia 19 de març, el govern força un acord. En els dies previs Romanones ha destituït el governador civil Carlos González Rohtwoss (1865 – ?)  totalment situat en la línia dura de Milans del Bosch i posa en el seu lloc l’antic enginyer de l’empresa Carles Montañés /1877 – 1974)  favorable a la negociació amb el sindicat. La intervenció de Romanones obliga les parts a negociar la proposta de laude o sentència arbitral a través del nou govern civil que és favorable als obrers; el laude inclou cobrar el mes de feina perdut i l’alliberament  dels obrers empresonats a Montjuïc. Lawton rebrà amb disgust l’acord però l’ha d’acceptar d’entrada. La CNT ha de ratificar l’acord en assemblea i es fa un primer intent en un teatre de Gràcia, però el local és petit per la massa de gent que espera al carrer. El mateix dia 19 de març es fa una assemblea multitudinària a la plaça de toros de Las Arenas amb la plaça a rebentar de gent (entre 20.000 i 30.000 persones) i la policia rodejant la plaça. L’assemblea és complicada ja que a la CNT no hi ha posicions unànimes i l’acte, presidit per Simó Piera és molt mogut amb crits i contínues interrupcions als sindicalistes que hi intervenien. El discurs històric de Salvador Seguí, secretari de la regional catalana de la CNT, aconsegueix convèncer la gent de tornar a la feina. Seguí era a la presó durant la vaga i el govern interlocutava amb ell enviant negociadors a Montjuïc. El discurs es pot resumir en dues frases dirigides als treballadors:

“Voleu la revolució? Aneu a Montjuïc a alliberar els presos. Sí? [no hi ha cap resposta]. No ho voleu, doncs anem a treballar amb l’acord signat”.   

Seguí donava un termini de 72 hores per a l’alliberament dels presos. L’acord de salaris es farà efectiu, les readmissions també, però  l’alliberament dels detinguts serà amb comptagotes, ja que Milans no ho accepta (Lawton tampoc) i un sector de la patronal barcelonina, en contra de Romanones, forma un lobby  de pressió en contra que anirà creixent amb el temps i que, d’alguna manera prefigurarà el futur cop d’estat de setembre de 1923.

LA NOVA VAGA GENERAL I EL LOCAUT PATRONAL. CONSEQÜÈNCIES

la CNT deixa passar més de 72 hores i el dia 24 de març, és clar  que no tots els detinguts seran alliberats, ja que en quedaven una trentena. Aquest dia comença una nova vaga general que té al davant el sector dur dels empresaris, la nova Federació Patronal i el Capità General, amb la línia de confrontació total com a insígnia. Es tornarà a desplegar l’exèrcit pel carrer amb l’estat de guerra novament declarat. Les tropes seran abundants en els barris obrers de Sants, Sant Antoni, Poble Sec i el districte cinquè. La Federació Patronal ressuscita el Sometent, uns 8.000 homes armats que col·laboren amb l’exèrcit per rebentar la vaga i reprimir el moviment obrer. El Capità General autoritza la gent del Sometent a fer ús de la “misma energía que utiliza el Ejército” La gent tindrà més por del Sometent que dels militars, degut al grau de violència gratuïta. Es van detenir novament dirigents i activistes, uns 200, es confiscaren les caixes de resistència i el dia tres d’abril foren detinguts Ángel Pestaña i Joan Torrents, vicepresident del CADCI.

El mateix dia, Romanones que continuava a la seva, publica un decret que estableix les vuit hores de jornada laboral (48 hores / setmana). Romanones, profundament aliadòfil durant la guerra, sap que el setembre d’aquell any hi haurà un Congrés Internacional de Treballadors a Berna i ell vol presentar-hi el seu flamant decret laboral.

En un ambient terrible i amb l’esgotament gradual del seguiment de la vaga general, el conflicte entra en una nova fase. La gerència de l’empresa envia un memoràndum molt dur  al govern on li mostra el seu desacord a qualsevol forma d’avinença i amb la política que està duent a terme el govern. Per Milans, Romanones és un tou i ell no afluixa, ja que mantindrà l’estat de guerra a la ciutat. Quan a finals d’estiu Milans aixequi l’estat de guerra, aquest acte provocarà l’alarma de la patronal ja que inferia que la nova laxitud permetria la reorganització del moviment obrer i, a més, havia entrat en vigor el decret de les vuit hores que era considerat com una “dictadura de llei” per a la patronal. Aquesta i altres mesures del govern d’un caire una mica social, motivaren que la patronal organitzés un Congrés per establir línies de força comunes davant la política laboral del govern. El Congrés es reuní al Palau de la Música del 20 al 26 d’octubre i aplegà 4.000 patrons de tot l’Estat. La idea clau era acabar amb la CNT i l’eina que sortirà de la reunió és el locaut. En una de les frases del Congrés deia el secretari d’organització:

 “[…] Implantado en toda España [el  locaut] equivale a una revolución […] si precisa, se acordará para toda España”

L’1 de desembre de 1919, la Federació Patronal, aprofitant una vaga en el sector de la construcció, decreta el locaut que s’havia d’aplicar a totes les ciutats industrials de Catalunya i que va afectar uns 200.000 obrers. Tal com pretenia la patronal es va produir una crisi de govern i les condicions que imposaven els  patrons per acabar amb el locaut eren duríssimes, tot negant qualsevol representativitat a la CNT i obligant als obrers a signar un a un el contracte que presentava la Federació Patronal a cada localitat. El locaut va durar gairebé tres mesos.

Dins la CNT, la confrontació interna augmenta entre els partidaris de la lluita sindical pragmàtica, com Seguí o Pestaña i els que reivindiquen vies d’acció directa més contundents amb la qual cosa aniran guanyant terreny aquest darrers. La radicalitat intransigent, i la submissió, que van marcar el tancament de la vaga de la Canadenca, van donar pas a un dels períodes més funestos de les lluites socials a Barcelona, els anomenats anys del pistolerisme. Des de la Federació Patronal s’impulsarà la creació dels Sindicats Lliures, sorgits de grups carlins de Barcelona i finançats per aquella patronal, amb els quals els empresaris entren en confrontació directa amb la CNT amb la política de les pistoles. S’intervindrà en els nomenaments polítics del govern, provocant la destitució del dialogant  governador civil Carles Montañés entre d’altres i, com ja hem vist, potenciant els tancaments patronals o locauts per ofegar la resistència obrera. Des de l’ala més radical de l’anarquisme hi haurà activistes disposats a l’atemptat i el mateix passarà des dels Sindicats Lliures.

Aquesta etapa protagonitzada per les pistoles (les Star i les Browning, famoses en l’època) s’estengué per Barcelona fins l’any 1923 i ocasionarà centenars de víctimes i, apart dels dos actors ja citats, comptarà amb el funest protagonisme de la Capitania General i del Govern Civil que en diferents moments organitzaran una potent guerra bruta contra el sindicalisme de la CNT. Noms com el propi Milans del Bosch, Severiano Martínez Anido (1862 – 1938), Manuel Brabo Portillo (1876 – 1919), Miguel Arlegui (1858 – 1924) i altres, esdevindran actors principals de la violència desfermada amb la famosa llei de fugues pel mig. La violència dels dos costats  no serà simètrica. Mentre els anarquistes eliminaven empresaris, esquirols, policies (com el mateix Brabo Portillo) o polítics (com el president del govern Eduardo Dato), els Lliures, amb la col·laboració de la Capitania i el Govern Civil intentaven de manera general l’eliminació de tot el moviment anarcosindicalista i, sobretot, els activistes sindicals més dialogants com el mateix Seguí o advocats propers als treballadors com Francesc Layret (1880 – 1920) en una clara voluntat d’impedir qualsevol solució relacionada amb el diàleg.

Quant a la implantació de la jornada de vuit hores, la mesura es va rebre molt malament entre els empresaris i es va aplicar en algunes grans empreses. Molts obrers ho veien també malament, perquè això representava perdre les hores extra i els ingressos complementaris que representaven. Els discursos de Cambó de l’època contra la jornada de vuit hores, eren terrorífics.  La conflictivitat social associada a la CNT serà un dels motius adduïts pel cop de 13 de setembre de 1923 que es gestarà a la Capitania de Catalunya, en aquells moment en mans del general Miguel Primo de Rivera (1870 – 1930).

Bibliografia bàsica

• ABELLÓ, TERESA: La vaga de la Canadenca. 21 de febrer de 1919, Rosa del Vents Penguin Radom House, Barcelona, 2023.

• AISA, FERRAN: La vaga de la Canadenca i la conquesta de les vuit hores, Ajuntament de Barcelona-Edicions de 1984, Barcelona, 2019.
• COLL, MARIA i ABELLÓ. TERESA (assessorament): “El Noi del Sucre. Una víctima del Pistolerisme”, Sàpiens núm. 252, març 2023, pp. 32-45,
• TERMES, JOSEP: Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), L’Avenç, Barcelona, 2011.

Teresa Abelló

És doctora en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i professora titular de la UB. Desde l’any 2019 és membre numerària de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Coordinadora del Màster en Història Contemporània i Món Actual (Universitat de Barcelona)
Tesi doctoral: Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914), 1984
Línies de recerca: Moviments socials: moviment obrer, anarquisme, CNT, catalanisme i moviments populars, partits obreristes.
Darrer tema de recerca: Avantguardes i obrerisme, anys vint del segle XX. CNT durant el franquisme.