Autor: historiaab

Josep Tarradellas: continuïtat i futur. Commemoració del 40è. aniversari del seu retorn a Catalunya

/ historiaab / 1 comentari

El 23 d’octubre de 1977 el President de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, retornà a Catalunya després de 38 anys d’exili a França.

Divendres, dia 21 d’abril de 2017 –a les 19h-, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i l’Associació Cultural Vibrant organitzaren l’acte: Josep Tarradellas: continuïtat i futur. Commemoració del 40è. aniversari del seu retorn a Catalunya recordant aquesta data, on s’analitzaren des de diferents punts de vista, la figura del President Josep Tarradellas així com el moment històric, polític, social i personal que emmarcà tot aquest procés.

Les ponències d’aquest acte anaren a càrrec de Montserrat Catalán, secretària personal de Josep Tarradellas, exdirectora de l’Arxiu Tarradellas i actualment comissària dels actes de commemoració dels 40 anys de retorn del President Tarradellas; Jordi Miravet, president de l’Associació del Memorial 1714 i col·laborador de l’Associació Vibrant; i Carles Santacana, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i vocal de la Junta directiva de l’Ateneu Barcelonès. Presentarà l’acte Maria Mestre,  historiadora i adjunta a la ponència de la Secció d’Història de l’Ateneu.

Josep Tarradellas i Joan (Cervelló 19/01/1899 – Barcelona 10/06/1988), havia iniciat la seva singladura dins del món de la política, durant els primers anys de la II República, de la mà de Francesc Macià. Durant la Guerra Civil va ocupar els càrrecs de Conseller de Finances i de Conseller Primer de la Generalitat, i president de la Comissió d’Indústries de Guerra fins a la seva expropiació el 1938.

tarradellas_Companys.jpg

Ja en ple exili, durant les eleccions de les vacants al Parlament i a la Presidència a la Generalitat de Catalunya, en les que varen votar 27 dels 60 diputats que formaven aleshores la cambra catalana, va sortir escollit President de la Generalitat per 24 vots. La seva proclamació com a President es portaria a terme en l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, el 7 d’agost de 1954 i, posteriorment fixaria la seva residència i el domicili institucional al Clos de Mosny –Sant Martin-le Beau (França).

tarradellas_oficial

© Arxiu Tarradellas

Durant aquesta etapa d’exili, la Generalitat de Catalunya publicà tres números del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC): el primer, de juny de 1956, en què el President Tarradellas signava un decret pel qual s’anunciava que la presidència de la Generalitat podia  nomenar delegacions generals i especials a Catalunya, a l’exili i “als territoris on l’emigració catalana ho justifiqui”. I els altres dos, de maig i d’agost de 1977, per una banda, prepararien el camí cap al restabliment de l’autogovern i el retorn del President de la Generalitat i , per l’altra, es farien públics els acords establerts entre Adolfo Suárez –President del Govern d’Espanya- i Josep Tarradellas – President de la Generalitat de Catalunya-.

Després de derogar-se la llei de 1938 – per la qual el règim franquista, violant el marc legal vigent en aquells moments, i sota la força de les armes, havia “eliminat” les institucions catalanes- se signà el Reial Decret Llei de 29 de setembre de 1977 que restablia “provisionalment” la Generalitat de Catalunya.

Celebrades les primeres eleccions al Parlament de Catalunya d’ençà de 1932, deixà la presidència de la Generalitat el mes d’abril de 1980, passant el relleu a Jordi Pujol i Soley.

Bibliografia bàsica:

Tarradellas, Josep: Carta en defensa pròpia: Contra Sauret, Xirau, Guinart i Dardalló, Pagès Editors, 2012.

Govern de la Generalitat /Josep Tarradellas: Crónica de la Guerra Civil a Catalunya (Volum 1),  Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, primera part, Introducció de Jordi Casassas, Edicions Dau

Govern de la Generalitat /Josep Tarradellas: Crónica de la Guerra Civil a Catalunya Volum 2. Textos del Govern de la Generalitat: Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, segona part; Textos de Josep Tarrradellas: La crisi d’abril del 1937. L’aportació de Catalunya a la República. Diari dels darrers dies: del 4 al 27 de gener del 1939, Edicions Dau.

Esculies, Joan:  Josep Tarradellas. Dels orígens a la República (1899-1936). Edicions Dau.

Martín Ramos, Josep Luís: Josep Tarradellas. Guerra Civil, Edicions Dau.

Santacana, Carles: Josep Tarradelllas. L’Exili 1 (1939-1954), Edicions Dau.

Santacana, Carles: Josep Tarradellas. L’Exili 2 (1954-1977),  Edicions Dau.

Pujol, Enric: Josep Tarradellas. El retorn del president (1977), Edicions Dau.

Pàgines web:

“Homo Deus. Una breu història del demà”. Debat i tertúlia.

/ historiaab / 2 comentaris

Dilluns dia 10 d’abril  de 2017 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la tertúlia sobre “Homo Deus. Una breu història del demà” organitzada per Amics de la Història.

La sessió sobre el darrer llibre de Yuval Noah Harari, autor de Sàpiens. Una breu història de la humanitat, comptarà amb les intervencions inicials d’Ignasi Aragay, director adjunt de l’Ara, Ferran Cortès i Maite Majó lectors i ateneistes. Modera la sessió Joan Solé Camardons.

A continuació podeu llegir l’article ressenya d’Ignasi Aragay “El futur o el final de la humanitat?” publicat al diari ARA.

Després de fer una sintètica i apassionant història de la humanitat amb el bestseller erudit Sàpiens, Yuval Noah Harari hi torna amb Homo Deus (Edicions 62, traducció d’Esther Roig), un assaig igualment suggerent, intel·ligentíssim, però contra el que pugui semblar, més literari que científic. Harari és, sens dubte, allò que en diríem un savi: algú que no només està dotat d’una gran erudició que en el seu cas és alhora humanística i científica, sinó que la sap posar al servei d’un pensament, d’una visió del món, de l’ésser humà i de la vida a la Terra. I com tot pensador ambiciós, pretén superar els paradigmes ideològics que l’han precedit i crear un nou relat.

A Homo Deus, Harari defensa que estem a l’etapa final de l’humanisme que va encetar el Renaixement, i que la conseqüència lògica d’haver posat l’home al centre de tot és que aquest ja pot aspirar a esdevenir un déu a la manera de l’antiga Grècia, és a dir, un superhome. L’espècie humana per fi està realment en disposició de vèncer la fam i la guerra, de trobar la felicitat i de superar la mort. Deunidó.

Dit així, sembla una broma, oi? Doncs no ho és: els avenços en enginyeria genètica, nanotecnologia i interfícies cervell-ordinador ens porten cap a aquest nou món de perfecció infinita, individual i col·lectiva. Només que aquesta victòria total pot comportar la mateixa desaparició de l’ésser humà tal com l’hem conegut. Per què? Doncs perquè la intel·ligència artificial (IA) està superant la humana. “Els algoritmes seran tan bons prenent decisions en comptes de nosaltres que seria una bogeria no seguir el seu consell”, de manera que l’individu no serà esclafat pel Gran Germà, sinó que “es desintegrarà des de dins”.

En termes ideològics, la conseqüència d’aquest procés és que de les religions humanistes dels segles XIX i XX (liberalisme, socialisme) estem passant aquest segle XXI a les religions tecnològiques (tecnohumanisme -éssers humans amb superpoders- i dadisme -religió de les dades-). I potser no ens adonem que, en aquest trànsit, la intel·ligència s’està escindint de la consciència. Adéu al lliure albir. ¿Serem uns humans tan millorats, tan monitoritzats, que haurem perdut la capacitat de decidir, de somniar i d’imaginar? “Durant milions d’anys hem estat ximpanzés millorats. En el futur, potser serem formigues massa grosses”.

Al principi he afirmat que la tesi de Harari és més literària que científica. Diria que s’ha deixat portar per la seva immensa capacitat de crear un relat, i per la voluntat de fer-lo atractiu, dramàtic. ¿I quin millor dramatisme, parlant del futur de la humanitat, que fer desaparèixer l’home? El seu llibre, més que una predicció, és un efectista toc d’alerta que acaba amb tres preguntes inquietants: 1. Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades? 2. Què té més valor: la intel·ligència o la consciència? 3. Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres?

Harari ens torna a il·lustrar i a sorprendre. Esperem que els seus auguris quedin en ficció i que ressenyes com aquesta les pugui seguir escrivint un humà com ara IA (Ignasi Aragay) i no un nou ésser IA (intel·ligència artificial)

Article d’Ignasi Aragay: http://llegim.ara.cat/futur-final-humanitat_0_1664833568.html

homo-deus

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes

/ historiaab / 3 comentaris

Dimecres 5 d’abril de 2017 a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la tercera sessió del cicle “Centenari 1917” Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes, a càrrec de David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès.

Presenta l’acte, Josep Sauret de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

L’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general revolucionària de l’estiu del 1917 varen ser dues propostes o alternatives diferenciades de com calia respondre a allò que, des de la perifèria i la semiperifèria del sistema polític de la Restauració, es considerava com una situació de crisi irreversible de la Monarquia alfonsina i del torn de partits dinàstics.

Vaga general Espanya 1917

Mentre que pels promotors de l’Assemblea de Parlamentaris, fonamentalment la Lliga Regionalista, allò que calia fer era endegar un procés constituent que conduís a una reforma constitucional de la monarquia; pels promotors de la vaga general, socialistes, republicans i, a la seva manera, els llibertaris, l’objectiu final era la proclamació d’una hipotètica segona República.

Entre aquestes dues propostes, el catalanisme d’esquerres i el nacionalisme radical català varen intentar jugar totes dues cartes, entenent que ambdós moviments podien suposar una finestra d’oportunitats per a les classes mitjanes catalanes amb l’objectiu d’assolir un règim d’autonomia política i financera, ja fos en el marc d’una Monarquia o bé, preferentment, d’una República.

Vaga general obrera 1917

Tanmateix, tant l’Assemblea de Parlamentaris com la convocatòria d’una vaga general revolucionària no van sorgir del no res. Una i altra s’inspiraren en moviments polítics i socials que, al llarg de la preguerra mundial i de la Gran Guerra, havien tingut lloc arreu del món: Rússia (1905 i 1917), el sud de França (1907), Imperi Otomà (1908-1909), Grècia (1909 i 1917), Portugal (1910), Mèxic (1910-1914), la Xina (1911), Irlanda (1916) o Suècia (1917) sense oblidar, per suposat, l’experiència pròpia a Espanya de la revolució de juliol de 1909 o Setmana Tràgica.

1917 5 -anguiano, saborit, besteiro y largo caballero

Imatge: Els membres socialistes del Comitè de vaga (Daniel Anguiano, Francisco Largo Caballero, Julián Besteiro i Andrés Saborit) a la presó.

Tot aquest cúmul d’experiències polítiques presentaren una tendència a la republicanització del món. Una aspiració a la republicanització que es va fer molt més intensa durant els anys de la Primera Guerra Mundial, a l’entendre molts dels seus agents polítics que aquesta guerra havia de ser aquella revolució mundial i democràtica (alternativa a la dels revolucionaris obreristes internacionalistes) que havia de comportar la fi definitiva de l’anomenat Antic Règim, i, per tant, del vell ideal monàrquic per un de nou definit com a republicà.

En qualsevol cas, 1917 no va ser  ni el principi ni el final de tot aquest procés reformador o revolucionari a Espanya. Com l’actual procés sobiranista, les forces polítiques reformadores i revolucionàries allargaren el seu pols al sistema de la Restauració fins el final de la Gran Guerra i l’empenta de la campanya per l’estatut d’autonomia de Catalunya (1918-1919). En aquest context, l’impacte a nivell internacional de les independències de Txèquia o de la nova Iugoslàvia feren via entre els reformistes i separatistes catalanistes.

Informació facilitada per David Martínez Fiol

Bibliografia bàsica:

José Antonio LACOMBA, La crisis española de 1917, Madrid, Ciencia Nueva, 1970.

David MARTÍNEZ FIOL i Joan ESCULIES, 1917. El verano en que España pudo cambiar, Barcelona, Editorial base, en premsa.

Carlos FORCADELL, Parlamentarismo y bolchevización. El movimiento obrero español 1914-1918, Barcelona, Crítica, 1978.

Orlando FIGES, La revolución rusa 1891-1924. La tragèdia de un pueblo, Barcelona, Edhasa, 2010.

Arno J. MAYER, La persistència del Antiguo Régimen, Madrid, Alianza Editorial, 1994.

“Vae Victus” Tertúlia sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 13 març  de 2017 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la tertúlia Vae Victus, sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. Moderà la tertúlia Carme Llobet, d’Amics de la Història.

Josep Sanmartí i Joan Solé Camardons feren els primers comentaris com a lectors i obriren la tertúlia i el debat amb tots els ateneistes participants.

Vae Victus, és una deformació de la locució llatina “Vae victis” que significa ‘Ai! els vençuts’, la novel·la narra les aventures de Marti Zuviría després de la desfeta de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i està dividida en quatre parts que explica a la seva criada Waltraud quan té pels volts de 100 anys i es troba a l’exili.

El llibre comença el 12 de setembre de 1714, l’endemà de la caiguda de Barcelona i poc abans que Zuviría fugi a l’Amèrica del Nord, on ajudarà els indis yamasee en la guerra contra els colons anglesos. Després de l’aventura americana tornarà a Catalunya, però també anirà a Londres, Alemanya i fins i tot Nova Zelanda. Hi retrobarem personatges històrics que ja vam conèixer a Victus, com l’ambigu duc de Berwick, el seu acèrrim enemic Verboom o l’admirat general Villarroel, alhora que en descobrirem de nous, com el famós guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló –àlies Carrasclet– o l’explorador anglès James Cook.

Sánchez Piñol confirma amb Vae Victus el seu pols narratiu, un equilibri entre la base històrica ,la imaginació més desbordant i un sentit de l’humor de prosa moderna i popular.

Vae Victus

Americanus
Zuviría, fugint de Barcelona, després de la derrota de la ciutat a la Guerra de Successió Espanyola, és enganyat pel capità del vaixell “Palmarin” que el porta a la colònia americana de Carolina del Sud, concretament a l’enclavament de Port Royal. Allà serà segrestat per un grup d’indis yamasee i acabarà enamorant-se de la Mausi, una princesa índia, i convertint-se en la mà dreta de Caesar, un cabdill indi que encapçalarà la revolta d’una aliança indígena contra els colons de Carolina del Sud. En la guerra que succeeix la revolta indígena, Zuviría fa servir els seus coneixements militars adquirits a Barcelona per dirigir l’exèrcit yamasee en la guerra que es dóna entre Port Royal i Charles Town. Les aventures d’en Martí Zuviría a Amèrica el lligaran a la Mausi, en Caesar i un jovenet anomenat “Avi”, al qual adoptarà com a fill. En aquesta part de la novel·la, es descriuen de forma vívida les relacions socials que s’estableixen entre els colons i els nadius americans, mostrant-nos la crueltat de l’esclavisme i l’explotació.

Yamasee

Hispaniensis
Zuviría torna d’Amèrica i arriba a Bordeus, on serà capturat i tancat en una cel·la durant dos anys. Després d’aquest captiveri, serà alliberat pel James Fitz-James Stuart, que el convencerà per tornar a Catalunya i participar en la contesa que va enfrontar França i Espanya en la Guerra de la Quàdruple Aliança, aquesta vegada al costat del famós guerriller català Pere Joan Barceló i Anguera, conegut com a Carrasclet. Zuviria participarà en la campanya que va portar l’exèrcit format per guerrillers catalans a ocupar Navarra, mentre Carrasclet ocupava la ciutat de Reus, i que acabarà amb un tractat de pau que desfarà els últims contingents de combatents catalans que lluitaven per reinstaurar les Constitucions i Llibertats. Al final del capítol, en Marti Zuviria ens narra com va assassinar el duc de Berwick vint anys després, quan aquest assetjava la ciutat alemanya de Philippsburg.

Magna Parens
Zuviría torna a Barcelona per enfrontar-se al seu etern enemic Joris Prosper Van Verboom Aquest personatge, conegut com el carnisser d’Anvers, s’havia convertit en un dels simbols de la desfeta de Barcelona el 1714 i de la repressio posterior contra la poblacio catalana. Zuviría aprofita els coneixements que havia adquirit amb els indis americans i aconsegueix enverinar-lo, gràcies a l’ajuda d’El Nen, un jove que porteriorment descobrirà que era l’Anfan.

Australis
Amb 70 anys, Zuviría acaba relacionant-se amb una llotja masònica a la ciutat de Londres gràcies al seu rang d’enginyer militar. El cap d’aquest grup, Joseph Banks, l’anima a participar en una expedició a bord del vaixell Endeavour del capità James Cook que acabarà amb el descobriment de Nova Zelanda i amb el posterior abandonament d’en Marti Zuviría i el seu company Llompart a l’illa dels indis maoris.

Podeu llegir la crítica de Josep Vicenç i Eres a la revista NÚVOL

Informació adaptada de Viquipèdia “Vae Victus”

Viatgers catalans a la Rússia revolucionària

/ historiaab / 3 comentaris

Dilluns dia 6 de març de 2017  a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la segona sessió del cicle “Centenari 1917” Viatgers catalans a la Rússia revolucionària, a càrrec de Pelai Pagès i Blanch, historiador i professor titular de la Universitat de Barcelona. Conferència a proposta de la Comissió del centenari de la Revolució Russa.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

El triomf de la revolució bolxevic de 1917 a Rússia va despertar nombroses expectatives entre la classe obrera europea, i Catalunya no en fou una excepció. La possibilitat de què la revolució s’estengués per Europa va possibilitar una onada d’entusiasme, que en els seus inicis va afectar fins i tot a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el sindicat majoritari dels treballadors de Catalunya. Això explica que fos des de la CNT –que de manera provisional es va adherir a la Internacional Comunista creada des de Moscou- d’on sorgiren els primers viatgers catalans cap a Rússia.
El primer de tots fou Àngel Pestaña, que hi anà com a membre d’una delegació que havia de portar l’adhesió de la CNT al II Congrés de la Internacional, que s’havia de celebrar l’estiu de 1920. Pestaña participà certament al Congrés, es va entrevistar amb els dirigents més importants de la revolució però de seguida va discrepar amb les directrius que anava prenent el procés revolucionari i fou conscient de la distància que separava la CNT de l’ideari dels bolxevics. Ho va posar en evidència en els informes negatius que va presentar el novembre de 1921 i el març de 1922.

pestana_informe

Paral·lelament, però, el juliol de 1921, s’havia de celebrar el Congrés constituent de la Internacional Sindical Roja i la CNT hi va enviar una delegació, formada, entre altres, per Joaquim Maurin i Andreu Nin. Nin s’hi va quedar. Havia estat detingut a Alemanya, de tornada, acusat de l’assassinat d’Eduardo Dato i quan va ésser excarcerat, el gener de 1922, retornà a Moscou, on evolucionà cap el comunisme i esdevingué Secretari General adjunt de la Internacional Sindical Roja. S’hi quedà fins a finals de l’any 1930.

nin-despatx-ic-a-moscou-arreglada-copia

Andreu Nin en el seu desptax de secretari general de la
Internacional Sindical Roja a Moscou

Justament, Andreu Nin havia de fer d’amfitrió dels catalans que viatjaren a Rússia l’any 1925. El juliol foren dos escriptors emblemàtics, com Eugeni Xammar i Josep Pla a qui Andreu Nin va acollir.

Des de finals d’octubre fins a finals de novembre del mateix any fou a Francesc Macià, el futur president de la Generalitat, que viatjà a Moscou amb l’objectiu d’obtenir ajut per portar a terme el pla d’invasió de Catalunya que estava preparant des de l’exili. Nin també l’acollí i en fou el seu intèrpret.

macia-moscou-094

Francesc Macià, a les muralles del Kremlin, a Moscou l’any 1925

Informació facilitada per Pelai Pagès, doctor en història (1975) i professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona. Professor titular d’Universitat des de 1983 i acreditat a càtedra des del 13 de gener de 2011.

Bibliografia bàsica:

Tertúlia sobre la novel·la de Lluís Llach “Les dones de la Principal”

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 13 de febrer de 2017 a les 5 de la tarda a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la tertúlia sobre la novel.la de Lluís Llach “Les dones de la Principal”, moderada per Carme Llobet i Josep Sanmartí i organitzada per Amics de la Història.

lesdonesdelaprincipal

Sinopsi:

Maria Roderich (la Vella), Maria Magí (la Senyora) i Maria Costa són les tres dones que, al llarg de quasi un segle, han regentat la Principal, el casal més assenyalat del poblet de Pous, al cor de la comarca vinatera de l’Abadia. Elles tres, àvia, mare i filla, han fet prosperar les vinyes, després del desastre de la fil·loxera, a través d’un seguit de transformacions que consoliden el negoci del vi.

Però en la història de la Principal hi ha un punt fosc: l’assassinat d’un home que n’havia estat el capatàs, el 18 de juliol del 1936. Passada la guerra, un inspector de policia decidit a resoldre el cas emprèn una investigació que el portarà a descobrir els secrets de la família i una xarxa feta amb els nusos del temperament, la passió i el poder. L’Úrsula, la vella majordoma de la casa, i en Llorenç, el jove capatàs, seran molt més que simples testimonis d’aquell fet; amb ells es lliguen el passat i el futur de la història narrada en aquesta novel·la lluminosa i trepidant.

Font: Grup 62; Tràiler del llibre. Podeu llegir els primers capítols aquí

Ressenya de Marta Gil a nosaltresllegim.cat

Les revolucions russes de 1917

/ historiaab / 3 comentaris

Dilluns dia 6 de febrer de 2017 a les 19 h a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la primera sessió del cicle “Centenari 1917”: Les revolucions russes de 1917 a càrrec de José Manuel Rúa, historiador i professor de la Universitat de Barcelona.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La revolució russa de 1917, o millor dit, les revolucions russes de 1917 formen part dels grans esdeveniments que han donat forma al denominat “curt segle XX”, un segle delimitat per la I Guerra Mundial i la desaparició de la Unió Soviètica: extrems directament relacionats amb els canvis polítics, socials i econòmics que es van produir a Rússia ara fa cent anys.

1917_soldiers_demonstration-february_1917

Imatge: Soldiers demonstration. February 1917

La transformació d’un imperi monàrquic, de caràcter absolutista, predominantment agrari i amb fortes reminiscències feudals, en una superpotència econòmica i militar amb règim de partit únic en unes poques dècades és un dels processos històrics més espectaculars de la història universal. Un procés on l’any 1917 és una data clau per entendre no només la pròpia evolució històrica de Rússia, l’entitat política més gran del planeta, sinó una data fonamental per entendre els conflictes internacionals, les reformes i les revolucions que van marcar el segle passat.

1917_kustodiev_the_bolshevik

Imatge: Boris Kustodiev (1878-1927). The Bolshevik

En parlar de les revolucions de 1917, en plural, volem posar de manifest la interconnexió de dos processos de canvi, estretament lligats, però amb característiques i conseqüències diferenciades, com són, d’acord amb el calendari julià encara vigent a la Rússia tsarista, la revolució de febrer  (esdevinguda al març segons el calendari gregorià) i la revolució d’octubre (esdevinguda al novembre segons el nostre calendari). Dues revolucions, resultat en bona mesura d’un conflicte bèl·lic com era la I Guerra Mundial, que també donarien lloc a un nou conflicte bèl·lic com seria la Guerra Civil Russa.

1917_lenin-trotsky_1920-05-20_sverdlov_square_original

Foto: Lenin-Trotsky 1920-05-20 Sverdlov Square (original)

Les revolucions de 1917 a nivell polític van liquidar el tsarisme i van donar pas a una profunda transformació econòmica del país. Els canvis polítics, que inicialment van incloure la celebració d’eleccions constituents al novembre de 1917, acabarien per configurar un sistema de dictadura del proletariat profundament allunyat de la teoria marxista i on el partit únic i l’estat es confonien. Per la seva banda, en l’àmbit econòmic,  una transformació que inicialment volia donar prioritat al seu caràcter socialista, amb el repartiment de la terra entre els camperols i el control obrer a les empreses, va acabar prioritzant la seva vessant industrialista amb l’estatalització forçosa de l’economia i un objectiu a assolir a qualsevol preu: el creixement econòmic associat a la industrialització.

Bibliografia bàsica:

  • CARR, Edward Hallet. La Revolución Rusa : de Lenin a Stalin, 1917-1929. Madrid: Alianza Editorial, 2002.
  • FIGES, Orlando. La Revolución rusa 1891-1924: la tragedia de un pueblo. Barcelona: Edhasa, 2000.
  • LENIN, V.I. El Estado y la revolución. Barcelona: Planeta-Agostini, 1986.
  • REED, John. Diez días que estremecieron al mundo. Barcelona: Orbis, cop. 1985.
  • SEBAG MONTEFIORE, Simon. La Corte del zar rojo. Barcelona: Crítica, cop. 2004.
  • SEBAG MONTEFIORE, Simon. Llamadme Stalin: la historia secreta de un revolucionario. Barcelona: Crítica, DL 2007.
  • SERVICE, Robert. Historia de Rusia en el siglo XX. Barcelona: Crítica, cop. 2000.

Informació facilitada per José Manuel Rúa del Centre d’Estudis Històrics Internacionals – Universitat de Barcelona (CEHI-UB)

La Barcelona deportada.  70 anys de l’alliberament dels camps nazis

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 31 gener de 2017 a les 19:00 – 20:30 a  la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la projecció del documental “La Barcelona deportada”, comentat per Juan Manuel Calvo, historiador i membre de l’Amical de Mauthausen.

Presenta l’acte Josep Sauret, ateneista de la Secció d’Història.

Podeu escoltar l’enregistrament de la sessió a l’Arxiu de la Paraula    <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1425 >

El documental La Barcelona deportada explica les trajectòries particulars d’una dotzena de deportats barcelonins. Ens serveix per explicar el drama col·lectiu del miler llarg de barcelonins que varen patir la deportació i, també, la dels més de 9.000 republicans espanyols deportats durant la Segona Guerra Mundial‎.

El 10 de desembre de 2015 es va presentar al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) la vídeo instal·lació “La Barcelona deportada” amb motiu de la commemoració del 70 aniversari de l’alliberament dels camps nazis. Un treball que va ser produït pel Museu en col·laboració amb l’Amical de Mauthausen.

Montserrat Roig, al seu llibre “Els deportats catalans als camps nazis” (1978), donava a conèixer que Barcelona era la ciutat de l’estat que havia aportat el major nombre de víctimes, amb un llistat que superava les 600 persones.  Els nous treballs efectuats des de l’Amical de Mauthausen quasi dupliquen aquesta xifra, a l’afegir els barcelonins que havien arribat procedents d’altres indrets  de l’estat durant els anys anteriors a la Guerra Civil i que, com a conseqüència de la derrota republicana van compartir el mateix camí de l’exili i deportació.  Molts d’ells van perdre la vida als camps nazis entre 1940 i 1945. Alguns dels barcelonins supervivents van tornar i van tenir un paper important en l’organització, a Barcelona, de la resistència antifranquista.

barcelona_catalans-camps-nazis

Barcelona tingué en les primeres dècades del segle XX un caràcter fortament receptor de gent arribada des d’indrets de tot Espanya –als quals se’ls ha d’atorgar la categoria de barcelonins- per raons familiars, laborals o de trajectòria sindical i política. La Barcelona dels anys trenta, una ciutat dinàmica i compromesa políticament, va rebre també durant els anys de la guerra civil nombrosos refugiats, ferits de guerra i membres de l’exercit republicà. El final de la guerra va suposar per a molts d’ells l’exili a França i, des d’allà, 1.180 van ser deportats als camps nazis.

Donar a conèixer els deportats barcelonins als camps nazis és un fet significatiu i singular en la historia de la deportació republicana, alhora que reforça el caràcter de ciutat d’acollida de Barcelona. Hores d’ara, la xifra de deportats nascuts o amb relació directa amb la ciutat de Barcelona assoleix una xifra notablement superior als 730 que consten en els registres oficials. Tampoc es pot menystenir el fet que alguns supervivents dels camps nazis que decidiren retornar a Espanya s’instal·laren a la ciutat, per raons vinculades a la possibilitat de romandre en l’anonimat o per raons polítiques, com la implicació en la lluita antifranquista.

barceloni_deportat

Continua llegint →

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 21 de novembre de 2016 a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals” a càrrec de Susanna Tavera, historiadora. Aquesta sessió és la sisena i última del Cicle “Grups i classes socials a Catalunya“.

Presenta acte Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.   

És difícil datar amb precisió el camí de les reivindicacions feministes a Catalunya. No ho és, en canvi, establir que en el pas del segle XIX al XX i fins els anomenats “anys 30” els impulsos modernitzadors de la societat catalana varen comptar amb el protagonisme de nombroses dones de diferents classes socials i també de perfils intel·lectuals i polítics molt diversos.

Destaca en primer lloc, Teresa Claramunt (1862-1931), una sabadellenca, obrera tèxtil i sindicalista molt propera a nuclis d’afinitat anarquista catalana, tan destacats com el de Teresa Mañé, molt coneguda pel pseudònim de Soledad Gustavo, i també Joan Montseny,  conegut com a Federico Urales, de nou un pseudònim.

Claramunt.png

En segon lloc sobresurt, Francesca Bonnemaison, l’escriptora i activista feminista barcelonina, que destacà enmig de les tasques de renovació en els mitjans educatius femenins, amb la creació de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona que tanta repercussió va tenir dintre i fora del catalanisme d’aquells anys i també en etapes posteriors.

francescabonnemaison

Cal no oblidar, en tercer lloc, el paper de Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943), l’escriptora, periodista i musicòloga, creadora de Feminal, el Suplement Femení de la Il·lustració Catalana i  autora de nombrosos contes, novel·les, que va ser premiada als Jocs Florals del 1912 i destacà amb uns assajos sobre la cultura de les dones que reproduïren conferències prèviament impartides els anys 1910 i 1916 a l’Ateneu Barcelonès.

carme-karr

Són tres dones, entre moltes altres veus, plurals, decidides i reivindicatives que exemplifiquen el llarg camí del feminisme català vers l’emancipació de les dones.

Vegeu el Diccionari biogràfic de dones (DBD)  amb un total de 654 biografies de dones, que en la seva pàgina inicial diu: “La contribució de les dones a l’esdevenir de la història dels territoris de parla catalana ha estat una constant des de l’antiguitat fins a l’actualitat. La seua participació en l’avenç de la societat catalana ha tingut, en alguns casos, un cert relleu públic. En la seua major part, però, bé siga per l’àmbit de la seua dedicació, bé perquè la seua tasca no ha rebut el reconeixement merescut, han passat desapercebudes. La manca d’estudis i de projecció pública sobre les aportacions de les dones en les diverses esferes de la societat catalana pot conduir a l’oblit d’unes persones que, reconegudes o no, han tingut i tenen un pes substancial en el desenvolupament de nostra societat.”

Informació facilitada per Susanna Tavera, doctora en Història Contemporània, catedràtica i professora titular en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Línies de recerca: Història de les Dones i Història dels Moviments Socials.

Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 14 de novembre de 2016 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna, a càrrec d’Assumpta Montellà, historiadora i escriptora.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Entre 1939 i 1944, la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la Maternitat d’Elna (Roselló).

Elisabeth Eidenbenz, que treballava com a voluntària de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra, impulsà la creació de la Maternitat d’Elna quan l’èxode republicà desbordà les previsions del Govern francès. Aquest havia autoritzat el pas per la frontera francesa de prop de 400.000 refugiats, els quals foren majoritàriament confinats als camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià del Rosselló i el Barcarès. La Maternitat tramitava amb les autoritats franceses els permisos perquè les gestants internades fossin ateses al seu edifici durant els infantaments i el postpart.

elisabeth-60

Elisabeth Eidenbenz 1975 (Blog d’Assumpta Montellà) 

En un primer moment, la Maternitat tingué la seu a Brullà, però l’edifici molt aviat esdevingué clarament insuficient. Després de demanar finançament a Suïssa, Eidenbenz aconseguí la cessió d’un palau abandonat de tres plantes, construït el 1900, conegut popularment amb el nom d’El Castell d’en Bardou, que féu restaurar i habilitar com a centre sanitari. Amb una capacitat d’una cinquantena de llits, entrà en funcionament al desembre del 1939 i hi nasqueren uns quatre-cents infants fills de refugiades, els quals, altrament, haurien tingut unes probablitats de supervivència molt migrades. Posteriorment, en esclatar la Segona Guerra Mundial, la Maternitat acollí també dones jueves gestants, i, en total, el nombre de naixements ascendí  gairebé a uns 600.

edifici-de-la-maternitat-delna

Edifici de la Maternitat d’Elna (Arxiu Elizabeth Eidenbenz)

El material, els medicaments i els aliments provenien sobretot de la Creu Roja Internacional. La Gestapo arrestà Eidenbenz i el Govern nazi féu tancar la Maternitat l’abril del 1944.

Després de la guerra, l’edifici tornà a restar abandonat fins als anys noranta del segle XX, que fou adquirit per un particular, el qual, l’any 2001, junt amb algunes de les persones nascudes a la Maternitat, localitzà Eidenbenz, a qui els anys següents hom féu objecte de diversos homenatges. L’any 2005 l’Ajuntament d’Elna adquirí l’edifici de la Maternitat amb l’objectiu de preservar-ne la memòria com a exemple d’iniciativa humanitària.

La Maternitat d’Elna ha estat objecte de diverses investigacions i recreacions: cal esmentar els estudis històrics d’Assumpta Montellà, La maternitat d’Elna. Bressols dels exiliats (2006) i de Tristany Castanier i Palau, Femmes en exil, meres des camps (2008), i la novel·la d’Helena Legrais, Les enfants d’Elisabeth (2007).

Vegeu l’article d’Assumpta Montellà “La maternitat d’Elna: la nostra llista de Schindler” a la revista Sàpiens

Informació extreta de “Maternitat d’Elna” (enciclopèdia.cat), Sàpiens i Assumpta Montellà.

elisabet-eidenbenz

Vegeu el llibre La Maternitat d’Elna, bressol dels exiliats d’Assumpta Montellà