LA NACIÓ RERE EL MAPA. LA DESCOBERTA DE CATALUNYA EN COMENÇAR EL SEGLE XX (1900-1939)
Sessió 8a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dijous 23 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès
Ponència de Joan Esculies, historiador i professor de Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.
Imatge principal: Execució de Ferrer Guàrdia. La Domenica del Corriere Font: Col·lecció Daniel Venteo
LA MIRADA EXTERIOR
Cal plantejar-se, per començar, un parell de preguntes: El món ens mira? Europa (almenys) ens mira? La resposta no és senzilla, ja que les percepcions són personals i diverses, tenim percepcions, intuïcions però certeses. poques. Només en el lapse de temps de la Guerra Civil hi ha un gruix notable de literatura, sobretot anglosaxona, feta pels periodistes britànics i nord-americans vinguts a Espanya per a cobrir el conflicte o per simple desig d’aventura. Observant globalment el període, a les universitats, la recerca feta és poc sistemàtica. S’han fet alguns estudis biogràfics però són poc clars i definits. No hi ha línies de treball definides. Hi ha alguns historiadors estrangers que cal consultar; les fonts més riques són les que venen de la literatura, dels viatges o de les memòries.
Una font important és la diplomàcia. Diversos autors catalans aporten molt bona recerca en aquest camp, com ara Arnau Gonzàlez Vilalta sobre informes dels consolats a Barcelona els anys 30, cosa que dona informació rellevants sobre coms ens veien. Josep Puigsech ha treballat els informes i documents del consolat britànic la dècada dels 10; així mateix, David Martínez Fiol i Jordi Pons Pujol fan una feina similar amb els arxius diplomàtics francesos de la mateixa dècada i el propi Martínez Fiol ha estudiat els arxius francesos durant la Gran Guerra. Malgrat aquests treballs, la visió actual és encara fragmentària i, a més, cal afegir un altre problema, que és el lingüístic: d’entrada, el que coneixem és allò traduït. Hi ha molts materials anglesos, alemanys o russos a l’espera de consulta (i traducció).
Quant a la documentació diplomàtica, cal a dir que hi ha fonts inaccessibles i que, com a dificultat afegida, el seu creixement és exponencial amb el temps. En el període estudiat es produeix l’edat d’or de la premsa escrita, una altra font d’informació; aquí també la quantitat ingent representa una dificultat. Moltes vegades el que es troba en els arxius és simplement la capçalera digitalitzada del diari i poc més. El resultat final de la recerca que es fa depèn del que l’autor tria (o no tria) i de les dificultats metodològiques. Tot plegat condiciona la mirada i, per tant, condiciona també el resultat del present treball.
Una pregunta interessant és. Quan ens miren? I la resposta és clara, quan Catalunya (i el catalanisme) és un perill per a l’estabilitat d’Europa. O bé quan hi ha vagues, insurreccions o aldarulls diversos. Una altra qüestió: I el que veuen, de què depèn? Fonamentalment de prejudicis, que en té tothom i són condicionats pels propis valors, per la personalitat, etc, de l’orientació política de l’observador, del rigor en la descripció . La mirada dependrà del punt de la realitat catalana que vulgui enfocar l’observador i que sovint porta més aviat a desenfocar vista la complexitat, ja que la complexitat social i política és enorme: es pot posar el focus en el nacionalisme català regionalisme vs catalanisme amb una bona gama de colors que són una dificultat afegida per qui vol mirar. Una altra cara del prisma és l’obrerisme o l’actitud davant la monarquia o la república, o l’espanyolisme que aquí esdevé radical, integrista i reaccionari, o l’anarquisme vs anarcosindicalisme, molt fort a Barcelona a partir de 1910.
En la mirada externa, els catalans serien treballadors, comerciants, també avars, amb tendència a l’autoelogi i a creure’s superiors a la resta de pobles de l’estat. Gent obsesionada en la comparació amb Madrid i per significar-se diferents a la resta d’Espanya. Molts autors s’entretenen en les diferències nord – sud peninsulars o de la rivalitat Catalunya – Castella.
POLÍTICA I ECONOMIA: UN POSSIBLE ESQUEMA GENERAL
En l’inici del segle XX, amb la pèrdua de Cuba (1898), la diplomàcia francesa observa el naixement del catalanisme polític, comparant-ho amb el que havia passat al Piemont i pensant que es tractava d’una resposta regeneracionista. La premsa francesa recull els aldarulls del 24 de juliol de 1899 al teatre Tívoli quan una part de l’auditori va xiular la Marxa Reial i amb crits sobre la independència i la Catalunya republicana i cantant la Marsellesa. Le Journal des Débats interpreta (malament): “Catalunya veu en França la realitat dels seus somnis de progrés”. L’ambaixada francesa constata “el feble perill separatista”. Al país passen coses que abans no passaven. Le Figaro veu (i interpreta a la seva manera) “en França el model a seguir per Catalunya”. El Consolat francès a Barcelona diu que “el programa catalanista és massa radical, però el regionalisme moderat serà el model”. Les Bases de Manresa (1892) representen un nou marc catalanista, juntament amb la teorització de Valentí Almirall i la formació de la Lliga Regionalista (1901). La diplomàcia francesa recull també els fets del Cu-Cut! (1905) i el posterior naixement de Solidaritat Catalana, una plataforma unitària presidida per Enric Prat de la Riba que demana la retirada de la Llei de Jurisdiccions i encara el 1907 recull l’ambient de violència a les Rambles: “…Barcelona esta aterrida i la gent comença a evitar passejar per les Rambles”.
El cònsol britànic l’any 1908 es mostra “més preocupat pels anarcosindicalistes que pels catalanistes” i explica la industrialització del país a diferència de l’agrària Espanya. Durant la Setmana Tràgica (1909), el diari socialista francès L’Humanité, publica una sèrie d’articles de Jean Jaurés signats per tres del protagonistes de la revolta i també The New York Times recull abastament els fets i el posterior judici i execució de Ferrer i Guàrdia. El londinenc The Times escriu: “…el govern […] anul·la el dret d’oposició assimilant-lo a una agitació criminal”.
Durant els anys de la Gran Guerra, la propaganda pròpia afecta la mirada externa. L’arribada de la Mancomunitat (1914), dona estabilitat i això és poc interessant per a la premsa i la diplomàcia estrangera. Espanya és neutral, gairebé per obligació, en no tenir un exèrcit mínimament eficaç i la propaganda dels contendents ho impregna tot. La revista de la Union des Nationalités que donava veu als moviments nacionalistes de les nacions sense estat, publica un butlletí a Lausana on presenta una Catalunya favorable als aliats, per tal que aquests donin suport a la seva demanda d’autonomia a Espanya i diu que a l’any 1916 “és rar trobar un nacionalista català que es negui a manifestar les seves simpaties obertament per França”. Aquesta generalització és errònia, ja què, per exemple, Prat de la Riba és germanòfil. Espanya és presentada (erròniament) com a germanòfila. A més “el fet que el general Joseph Joffre sigui català i que hi hagi milers de catalans combatent amb els francesos ha contribuït a la postura francòfila dels catalans”. Durant el conflicte els alemanys o els francobritànics finançaran premsa, a Madrid i a Barcelona per tal d’influir en l’opinió pública. A les portes de l’armistici, l’ambaixada francesa fa un informe titulat “Mouvement catalan et M. Cambó” i explica que: “… les aspiracions regionals més divergents prenen gran desenvolupament i cal esperar aquí una expansió considerable del moviment català…”. En acabar la guerra el novembre de 1918 el corresponsal a Espanya de Le jour escriu novament sobre la francofília que ”[…] a Catalunya[…] el corrent d’opinió és molt favorable a França i als aliats…”. Arribats aquí, el catalanisme volia un estatut d’autonomia que superés la Mancomunitat i el cònsol francès veu una postura intransigent en la banda negociadora catalana amb Madrid i diu que Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat “estaria disposat a la força per conquerir llur independència”. El febrer de 1919 quan les negociacions de l’Estatut fracassen, l’agregat militar francès a l’ambaixada culpa “l’actitud intransigent de la banda catalana”. El mes de març en una carta de resposta a un diputat francès, l’ambaixador fa una comparació del fet català amb les situacions d’Irlanda o Armènia i no hi troba possible comparació, diu que “la Lliga Catalana [Regionalista] s’ha vist obligada a remuntar-se fins a Felip V per poder parlar del martiri de Catalunya” i acabava dient que a Catalunya “hi ha més benestar[…] més llibertat que a la resta d’Espanya”. El consol britànic Charles S. Smith valora primer com “un problema d’ordre públic” i després com una “forma dels líders sindicals de mostrar la seva força” la vaga de la Canadenca.
De l’etapa de la Dictadura de Primo de Rivera, hi ha poca informació, poc treball historiogràfic. Un any abans de l’inici (1922), apareix Acció Catalana i pel cònsol francès Charles Filippi, s’inspirava en Francesc Macià que aspirava a “seguir l’exemple d’Irlanda”, tot i que la cosa no era pas així. Explicava que totes les forces catalanistes estaven d’acord en fomentar l’ús del català i assolir una autonomia, però ”divergien en la tàctica[…] d’aquí les escissions de la Lliga”. De tot el període 1923 – 1930, l’episodi de més ressonància fora de Catalunya va ser l’intent de Francesc Macià d’envair el Principat amb un contingent d’homes el novembre de 1926. El fracàs a Prats de Molló i la detenció de Macià i els seus homes es recull abastament a la premsa francesa. Le Petit Parisien escriu el 3 de novembre: “[…] un coronel espanyol, ànima del complot, antic diputat a Corts” i continua el dia 5 dient que el grup era format per: “intel·lectuals, membres d’una classe social ben elevada que actuaven més per ideals que per raons materials”. La reacció de la premsa feixista italiana com Il Popolo d’Italia se centrava a la participació en el complot de Riccioti Garibaldi, el paper real del qual va ser molt tèrbol.
Els anys 30, l’arribada de la República apuja l’interès extern i la Guerra Civil, marca el zenit de la informació: la preocupació externa fonamental és, què està passant. L’any 1931, el periodista ucraïnès Ylia Ehrenburg expressa en un llibre “España república de trabajadores” una visió molt crua: “els patriotes catalans juren que estan disposats a morir per la pàtria, però el que en realitat fan és guanyar diners negociant amb Madrid. Abans negociaven amb Primo de Rivera, ara negocien amb la República”. Afegia “el burgès català procura entendre’s amb tots, però no aconsegueix portar a raons als obrers. Vol que treballin molt i cobrin poc”. I acaba: “està bé, us donarem l’autonomia. Traurem de Catalunya els nostres soldats i la Guàrdia Civil i us deixarem cara a cara amb els vostres obrers”. Un episodi que va rebre molta atenció van ser els fets de 1934 quan el president Companys proclama l’Estat Català dins la República Federal i ofereix Barcelona com a capital; Companys no declara cap independència però l’escriptor francès Joseph Kessel de pas per Barcelona aquells dies ho interpreta a la seva manera: “però els rebels aleshores [es refereix a la Generalitat de Companys] no tenien res contra la República. El que volien era la independència de Catalunya…”.
A l’inici de l’estiu de 1936, comença la Guerra Civil. Des del diari italià La Stampa el dia 20 de juliol s’explica el que passa a Barcelona: “Les forces militars al carrer lluiten contra la guàrdia civil i les forces d’assalt que repelen els rebels militars”. El portuguès Diario de Noticias el 29 de de juliol escriu: “[…] a tot Catalunya regna un sistema bolxevic” i que ”[…] el govern català s’escaparà completament de les mans de Companys”. El periodista i diplomàtic polonès Ksawery Pruszinsky es preguntava a l’estiu de 1936 si la qüestió catalana estava resolta i deia que no existia perquè “a la nova classe obrera li resulta aliena”. Ja a la tardor del 36 el cònsol francès Jacques Pingaud expressava que “el president Companys, malgrat l’hostilitat de la CNT i la FAI, ha pogut fer celebrar ahir l’aniversari del 6 d’octubre”.
Un dels visitants il·lustres de la guerra va ser George Orwell que va publicar l’any 1938 “Homenatge a Catalunya”. En un moment de confusió total, ell entenia el que podia l’any 1937: “Els anarquistes exercien encara, virtualment, el control de Catalunya, i la revolució es trobava en plena marxa. Pels que havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener, era evident que el període revolucionari s’estava acabant, però per qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera”. La conclusió d’Orwell era que “estava en un Estat de treballadors on la burgesia en pes havia fugit…”. Ernest Hemingway, corresponsal durant la Guerra Civil va explicar els moments previs a la batalla de l’Ebre, en el viatge d’anada al front, tot fent una descripció del paisatge amb caire literari: “Anàvem per la recta carretera prop de Reus i el xofer va avisar: L’aviació! L’aviació! […] el carrer principal de Reus era obstruït per les runes dels edificis enderrocats[…]”. I continuava: “Tortosa sotmesa a constants bombardejos aeris […]”, fa una descripció molt viscuda de la cruesa del bombardeig. La diplomàcia francesa explica el 4 de juny de 1938 que “la regressió del catalanisme motivada d’una banda per la presència del govern central i, de l’altra, per la forta presència d’elements no catalans, indigna l’opinió catalana des de fa uns dies”. També l’ambaixada belga el 19 de juliol de 1938 explicava que “des de fa diversos mesos, la tendència del govern de la República ha estat la de reduir competències de la Generalitat i de legislar per decret les matèries que estima de la seva jurisdicció. Això ha comportat conflictes entre les dues administracions”.
LA MIRADA AL RERE-PAÍS
Cal deixar clar que això s’interpreta com un apèndix de Barcelona. El que realment interessa i es “mira”, és Barcelona. Hi ha pocs viatgers que en aquest període del segle XX s’hi “fixin”. El poeta Rowland Thirlmere (John Walker) visita Espanya i entre març i abril de 1902 passa per Catalunya i descriu prou bé alguns dels seus paisatges, sobretot en terres gironines. En el trajecte en carrilet des de Sant Feliu de Pallerols, Bescanó li sembla “el primer lloc bonic[…]” i descriu els turons “coberts d’alzines, roures, sempre verds, brucs blancs i arbres amb flor de neu”. Li criden l’atenció “els caps escarlata [les barretines] dels pagesos[…]”. Per aquest autor, Catalunya és en tot moment una regió d’Espanya. L’escriptor anglès Royall Tyler, visita Catalunya l’any 1907 en companyia de Miquel Utrillo i va conèixer bona part del territori. De Tarragona diu que “si bé Barcelona és la capital comercial, Tarragona podria ser la primacia eclesiàstica dels espanyols”. Descriu aquesta capital com “una catedral envoltada per uns quants carrers amb cases construïdes amb pedres que en altres temps foren edificacions romanes”. Després se’n va cap a Lleida i diu que en el camí de Tarragona a Lleida hi ha dos delicats convents cistercencs (Santes Creus i Poblet) i un convent de monges (Vallbona) que diu que ni són romànics ni són gòtics.
L’any 1917, l’escriptor José Martínez Ruiz, Azorín, publica un relat sobre Catalunya, tot partint d’una evocació infantil de Montserrat: “[…] Cataluña es [para nosotros] la alta y silenciosa montaña, la montaña que desde la Ciudad, se divisa a lo lejos […] todo es en ella esquividad, silencio y paz”. Una qualitat que ell no veu “en las otras montañas españolas”. L’escriptor txec Karel Capek, l’any 1929 visita Catalunya i s’interessa per Montserrat: “Com més t’hi acostes, més et meravelles i acabes murmurant ‘és increïble’[…] El monestir, la catedral, les cotxeres per a centenars de cotxes i autobusos i l’hostal d’aquesta ermita monumental i concorreguda. Al monestir hi ha una biblioteca que no es pot trobar en cap altre convent”. L’any 1933, l’escriptor peruà Federico Mould Távara, va passar per Girona i diu que “la llaman aquí la ‘Toledo catalana’ […] Toledo es polvorienta y gris, mientras que Gerona es apacible, sonriente, provinciana y vive metida en su pequeño río que se contempla en todos los rincones y a través de todas las ventanas […] la originalidad de Gerona son sus calles y sus casas que dan directamente al río, nacen del agua, como los canales de Venecia”.
En definitiva i en resum, el que crida l’atenció del nostre rere-país són els camps, l’agricultura, el patrimoni, els boscos atractius… i, sobretot, Montserrat. Tot plegat amb una mirada que ja és turística.
LA MIRADA A BARCELONA
Gairebé tots els estrangers en ruta per Catalunya fan estada a Barcelona com a centre principal d’interès. Hi ha una abundant descripció de la ciutat que depèn de la mentalitat i interès de qui la visita. El poeta Maximilian Alexàndrovitx Voloshin viatja a Barcelona l’any 1901: “És una ciutat brillant amb una variada i extravagant arquitectura de carrers estrets… Barcelona és plena d’una gemmació que es belluga dia i nit sota els plàtans espessos de les Rambles riu a les cafeteries il·luminades amb llum elèctrica i calla a les barriades obreres”. Miguel de Unamuno, hi fa una estada de tres setmanes l’any 1906: “[…] era una hermosa ciudad, a lo menos por fuera, en su atavío y ornato de ropaje. Un Ensanche espléndido con anchas calles y avenidas con fachadas magníficas, algunas de un lujo deslumbrador […] junto a extravagàncies de piedra. La fachada lo domina y así todo es allí fachadoso”.
L’escriptor rus A.A. Seletrénnikov va passar per Barcelona i Montserrat el 1911; publica un llibre del viatge per Espanya i Portugal i diu que: “Barcelona és una de les ciutats més belles d’Europa, tot i que no té tendència de créixer cap al mar” i explica que els barcelonins “si sou amables us paguen amb reciprocitat” i afegeix que “a part del teatre d’òpera on hi fan espectacles a la temporada d’hivern, a Barcelona hi ha altres teatres operístics i dramàtics en els quals es fan representacions en la llengua local i el públic hi va amb molt de gust”.
El metge i escriptor sionista Max Nordau vers 1919 diu que “a Espanya es considera Barcelona com una ciutat del tot [… ] I no obstant això, que intens es presenta aquí el color local espanyol i quant dista la fesomia de Barcelona de qualsevol ciutat marítima francesa”. Després de diverses visites, l’escriptor francès Francis Carco torna a Barcelona el 1929 amb motiu de l’Exposició Universal i publicà una mena de llibre de viatges de les seves rutes per Espanya. Hi explica la part fosca de la ciutat: “A Barcelona […] m’havia apartat de les Rambles i gairebé sense adonar-me’n havia arribat al centre d’un barri miserable quan aquestes jovenetes em van abordar”. Continua: “un cinema popular anunciava Don Quijote i criatures lamentables […] es mantenien embrutides a les voreres. Llums blancs aquí i allà […] façanes rònegues, balcons tristos destacant lletres grans amb aquests noms: Clínica, Policlínica, Vies urinàries”. La seva visita i descripció del Barri Xino és entre sorpresa i descarnada.
Karel Capek ve a Barcelona l’any 1929 i té una visió diferent: “Una ciutat rica i en part nova que es vanta una mica dels seus diners, la seva indústria, les seves avingudes, grans magatzems i cases”. Explica el contrast entre Ciutat Vella i el gran Eixample i explica que es pot anar a “les Rambles per comprar flors, mirar les noies o fer la revolució”. El port li recorda Marsella: “brut i sorollós, envoltat per una filera de bars, antres de ball i teatres petits”. Diu que en “els barris obrers es veuen punys tancats dins les butxaques i les mirades fanàtiques i provocadores […]”. L’escriptor francès Jean Genet visita la ciutat l’any 1932: “[…] el barri Xino era llavors una mena de cau habitat menys per espanyols que per estrangers, que eren tots un brètols pollosos […] darrere el Paral·lel hi havia un solar on els bergants jugaven a cartes […] cap d’ells va semblar que s’adonés que jo estimava els homes, fins que en aquest punt la població del barri Xino és formada per marietes [mariconas]”.
Podem veure, doncs, que la mirada depèn de quin barri es visita i que hi ha una bona coincidència en comparar les parts baixes de Barcelona amb Marsella. En definitiva és una ciutat de grans contrastos, interns i externs.
CARÀCTER DELS CATALANS I DE LA SOCIETAT
Rubén Darío visita Barcelona en canviar el segle com a corresponsal de La Nación de Buenos Aires, escriu que “fora de l’energia de l’ànima catalana, fora d’aqueix tradicional orgull dur d’aqueix país de conquistadors i menestrals […] que aquesta terra de treballadors, d’honradesa artesana i vanitat heroica, estigui sempre dempeus…” i diu que “per la Rambla va aquest mateix obrer […] i el seu pas implica el més estupend dels orgulls: el d’un democràcia portada fins a l’oblit de tota superioritat, de manera que hom diria que tots aquests homes de la fàbrica tenen una corona de comte al cervell”.
I l’any 1906, Unamuno deia dels catalans que “trabajan mucho, es verdad, pero vocean más que trabajan” i afegia que “la especial megalomanía col·lectiva o social de que está enferma Barcelona les lleva a un delirio de persecuciones colectivo y social”. Aleksei Antònovitx Werner, periodista i corresponsal del diari “Russkoe Slovo” en 1909 en la seva visita comenta que “Catalunya proveeix tota Espanya […] Dels dos milions i mig de població catalana, mig milió són obrers, la situació dels quals és millor que als departaments veïns de França. El català i l’habitant de l’altiplà central es diferencien molt. Costa creure que tots pertanyen a un mateix poble. El català és més semblant a l’habitant del nord d’Europa, al flamenc i a l’anglès, té equilibri de caràcter i força de voluntat i treballa metòdicament”. El periodista rus Aleksandr Arkàdovitx Dikgof visita l’any 1911 un centre catalanista: “Aquest cercle que visitem fou fundat amb l’objectiu de fer propaganda de la idea de l’autonomia i el federalisme en àmplies masses de gent. Parlen només en català […] avui ballaran unes velles danses conservades durant segles pel poble”. Més endavant diu que “la industrial, comercial i rica Catalunya mira amb desconfiança l’orgullosa i pobra Castella”. Diu que els catalanistes li expliquen que “Catalunya i Espanya són dues coses diferents…” i que “Europa acaba a la frontera amb l’Aragó”.
J.B. Trend en la seva obra “A Picture of modern Spain” del 1921, parla de la “tenacitat del caràcter català” i diu que “l’individualisme, la vivesa, l’aptitud comercial, el seu èxit com a mariners [els catalans], són en certa manera els grecs del Mediterrani occidental”. John Langdon-Davies, escriu l’any 1929 sobre el caràcter català i reflexiona sobre la importància de la sardana i deia que la ballada era “quelcom com immaterial”. Repetia la frase que havia sentit a Morera que “la sardana és Catalunya” i deia que els separatistes veien en el cercle de ball “com un halo sobre el seu cap i que el seu orgull i patriotisme es concentra en les tradicions i costums”.
Per l’austríac Anton Sieberer autor del llibre de 1936 Catalunya contra Espanya, deia que “molts catalanistes han anat massa lluny en la magnificació d’un passat gloriós. No obstant això és comprensible que el catalanisme considerés un dels seus deures essencials contraposar els seus propis valors històrics a la història castellana i la seva imatge resplendent de magnificència i glòria […] és natural que les commemoracions actuals dels passat tinguin més el caràcter de manifestacions catalanistes recents que no pas de costums arrelades des del passat”. Sieberer estava segur que “si en algun moment el separatisme aixequés el seu cap ominós com a objectiu immediat podeu estar segurs que la predisposició a la separació voluntària per part del castellanes seria substituïda de forma més severa per l’actitud oposada, és a dir, no hi haurà separació de cap de les maneres, abans es dessagnarà mitja nació en una guerra civil”.
Fent un ràpid resum de les mirades sobre com som els catalans per qui ens observa en aquella època, podem dir que seríem un poble treballador, comerciant, una mica avar, amb tendència a l’autoelogi i a creure’s superior a la resta de l’Estat i amb obsessió per comparar-se contínuament amb Madrid i a cercar diferències amb la resta de l’Estat.
Catalunya és quelcom diferent a la resta de l’Estat, però no sap exactament què. Hi ha alguna diferència volguda per la gent d’aquí, però no sap explicar-ho amb claredat.
Bibliografia
GONZÀLEZ VILALTA ARNAU: Amb Ulls Estrangers: Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa durant la Guerra Civil, Barcelona, Edicions Base, 2014.
MARTÍNEZ FIOL, DAVID, i ESCULIES, JOAN: L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, setembre 2017.
SIEBERER, ANTON: Catalunya contra Castella, BCN, Pòrtic, 2020 [1936], Introducció de Joan Esculies.
Més informació
“Catalunya contra Castella? Una visió estrangera dels anys 30“, amb la participació de Joan Esculies i Josep Sanmartí, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 21-01-2021. Aquí
“Tarradellas, una certa idea de Catalunya”. Tertúlia amb Joan Esculies, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 12-12-2022. Aquí
“Jornada sobre els 100 anys de la dictadura de Primo de Rivera”, Joan Esculies, Soledat Bengoechea, Pau Vinyes i Manuel Pérez Nespereira, Fundació Irla, Ateneu Barcelonès, 13-09-2023, Aquí
“La forja d’un colpista. Miguel Primo de Rivera i Catalunya“, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 09-05-2023, Aquí
“Com veia el món Catalunya als anys trenta (1931-1939)?” Tertúlia amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, Amics de la Història, Ateneu Barcelonès, 07-03-2022. Aquí
“El feixisme espanyol davant del catalanisme. Entre fascinació i oposició“. Cicle Catalanisme versus feixisme (2), a càrrec Enric Ucelay-Da Cal, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès. 15-10-2018, Aquí
“Ha existit un feixisme catalanista? Cicle “Catalanisme versus feixisme“, Cicle Catalanisme versus feixisme (1), a càrrec d’Arnau González Vilalta, Secció d’Història, Ateneu Barcelonès, 02-10-2018. Aquí
Joan Esculies
Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) https://www.joanesculies.com/
Doctor en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra (2012). Tesi: Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la Guerra Civil
Postgrau en Direcció Estratègica de la Comunicació per ESADE Business School, Barcelona (2008)
Master of Sciences in Nationalism and Ethnic Conflict pel Birkbeck College de la University of London (2007).
Llicenciat en Periodisme per la Universitat Internacional de Catalunya (2001). Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona (1998).
Professor a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (Des de 2020)
Professor associat del Màster d’Humanitats i Tutor del Grau d’Història, Geografia i d’Història de l’Art de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) (Des de 2015), Lecturer on Humanities at the European Business School (Barcelona) (2019)
.- Premi d’assaig Carles Rahola per ‘Josep Fornas, el solucionador‘ 2022
.- Premi Néstor Luján de periodisme gastronòmic 2022
.- Beca d’estudi president Tarradellas 2020 pel projecte ‘Artemi Aiguader, posar ordre a la rereguarda‘
.- XVIIè Premi Gaziel de Biografies i Memòries per ‘Ernest Lluch. Vida d’un intel·lectual agitador‘, 2018
.- Beca d’estudi president Irla 2016 pel projecte ‘Josep Fontbernat, conseller de Tarradellas‘
.- Beca Jordi Pujol 2014 pel projecte ‘Pujol i Tarradellas: Dos gegants en Transició‘
.- Premi Jacint Carrió de Memòria Històrica 2009
.- Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2005
.- Premi Ciutat d’Elx de narrativa 2002
Principals interessos:
Història d’Espanya/Catalunya · Lideratge & Política · Història europea transnacional/comparada dels nacionalismes europeus s. XIX i XX · Paradiplomàcia dels moviments nacionalistes · Nacionalisme radical català · Nacionalisme Irlandès.
Secció d'Història 