Presenta l’acte: Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.
Josep-Lluís Carod-Rovira, és director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra i de la revista divÈrsia. En els darrers anys s’ha especialitzat en la recerca sobre la història de la segona confessió religiosa en importància del país, el protestantisme, tema sobre el qual ha pronunciat nombroses conferències, ha dirigit seminaris i ha publicat el capítol corresponent en l’obra col·lectiva “Les religions a Catalunya”, a més de diversos treballs sobre el metodisme a Mallorca, els inicis del protestantisme a Eivissa, Vicent Mateu i el protestantisme valencià i la repressió franquista contra el protestantisme. Ha publicat el llibre Història del protestantisme als Països Catalans , Ed. Tres i Quatre, València, 2016.
La Reforma als Països Catalans
“L’aportació més important a la cultura catalana feta pels protestants és la primera traducció al català de Lo Nou Testament, duta a terme per Josep Melcior Prat”
Article publicat a “El Món” el 28/01/2017 per Josep-Lluís Carod-Rovira
Els 500 anys de l’inici de la Reforma protestant es commemoren, enguany, arreu del món, amb tota mena d’iniciatives, congressos, jornades especialitzades i exposicions, molt particularment a Alemanya. La Reforma arriba aviat als Països Catalans. Només dos anys després que Luter pengés les seves tesis a Wittenberg, els seus escrits ja circulen entre els revoltats amb les Germanies, bàsicament artesanat urbà, gremis tèxtils i pagesia, sectors socials molt sensibles a la Reforma a Flandes, França i Itàlia, mentre que el bisbe de Tortosa, Adrià d’Utrecht, redacta a finals del mateix 1519 el pròleg de condemna de les tesis luteranes feta per la universitat de Lovaina, on havia ensenyat teologia, obra que apareixerà el febrer de l’any següent. Aquest bisbe holandès, inquisidor general de la Corona d’Aragó i també de Castella, promulga un decret que obliga a lliurar els llibres luterans a la Inquisició i en prohibeix la lectura, la possessió i la venda, el 7 d’abril de 1521 i, aquell setembre, a València, ja hi confisquen llibres prohibits del monjo alemany, el mateix any que el mallorquí Jaume d’Olesa tramet al papa Lleó X Contra erroresMartini Lutheri, obra en llatí, malauradament perduda, la primera contrària al pensament luterà escrita al sud dels Pirineus i que el papat considerava que era el millor que s’havia escrit sobre el tema. El 4 de desembre de 1523, el Tribunal de la Inquisició de Mallorca condemna a mort i crema viu el pintor Gondisalvi, resident a Palma, per “heretge luterà negatiu”, tan sols cinc mesos després que els monjos agustins Henri Voes i Jean van Eschen, considerats els primers màrtirs del protestantisme, primeres víctimes de la Inquisició per aquest motiu, fossin també cremats vius a la Gran Plaça de Brussel·les. A Barcelona, el primer gran acte de fe té lloc el 1539, a partir del qual occitans i francesos sospitosos de ser protestants, sovintejaran com ningú els tribunals inquisitorials i el 1542 es té constància de la presència d’obres luteranes, en determinats cercles de la capital catalana. Però els primers nuclis d’influència protestant, més pròpiament dignes d’aquest nom, es troben al País Valencià, cap als anys cinquantes, a l’entorn del noble Gaspar de Centelles, el qual es reuneix per a parlar de qüestions religioses amb un petit grup, del qual forma part Jeroni Conques, Pere Lluís Berga, Miquel Centelles, Miquel Pérez i Segimon Arquer. Hi ha un altre focus d’influència luterana a la cartoixa de Porta Coeli, amb diversos monjos encapçalats pels prior Miquel Vera i Joan Bellot, així com, finalment, el grup de Morella, amb Miquel Ença i Gaspar Querol.
Les idees de Luter penetraran al país a través de la frontera, tant terrestre (Aran, Andorra i Catalunya Nord) com marítima, pels ports de mar de l’extens litoral (mariners que introduïen literatura protestant d’amagat en vaixells procedents de països de la Reforma), els intercanvis comercials (marxants procedents de països protestants, impressors, operaris i tècnics de la indústria), la immigració (sobretot la procedent del nord de les Corberes), les estades a l’estranger per estudis o feina (alguns s’hi hauran d’exiliar), els llibres (hi haurà un veritable xarxa clandestina de venda de llibres protestants) i el bandolerisme d’origen occità. Del segle XVI al XIX, l’exili serà l’únic refugi per a viure la nova fe amb normalitat, com és el cas de Pere Lluís Berga, Joan Nicolau Sacharles o Vicent Soler. I, sobretot, de Pere Galès, professor de la universitat de Ginebra, figura màxima del protestantisme català, mort a les presons de la Inquisició. A Catalunya Nord, el catolicisme s’hi viurà com a expressió de catalanitat i no serà fins al 1895 que s’hi fundarà l’església protestant de Cotlliure, primera comunitat integrada per autòctons, bàsicament pescadors. Menorca, sota domini britànic el segle XVIII, serà una excepció de civilitat, amb culte catòlic, anglicà, metodista, ortodox grec i jueu, i una veritable florida cultural en català. El 1733, Lluís de las Torres, sacerdot valencià convertit a l’anglicanisme, tradueix els evangelis al català.
Si la Reforma no arrelà als Països Catalans va ser més per motius culturals i polítics que no pas pròpiament religiosos. La Inquisició perseguí fins a la mort tota dissidència de fe, d’acord amb una monarquia que conqueria Amèrica per a l’església de Roma, els representants de la qual no duien aquí un model de vida tan degradat com en altres indrets. El clima mediterrani afavoria una religiositat d’exhibició pública (processons, romeries, rosaris de l’aurora, etc.), als antípodes de l’austeritat d’un protestantisme que rebutjava el culte als sants i mare de Déu als quals van lligades les festes majors i, fins i tot, tants noms de pobles i ciutats. Era, doncs, un canvi massa brusc per a ser admès amb naturalitat. A més, els grans textos dels reformadors europeus no han arribat a la nostra llengua fins a la dècada dels 90 del segle passat, alimentant així la idea que el protestantisme era una religió estrangera per als estrangers i no per a la població autòctona.
Amb el segle XIX arriba la represa protestant en terres catalanes, excepte a Eivissa, on el cristianisme de la Reforma no arrelarà fins al 1977 i a Formentera, ja al segle XXI. El 1804 es funda la British and Foreing Bible Society per a la difusió de la Bíblia arreu del món, de la qual seran activíssims propagandistes, aquí, J.N.Graydon, J.Thompson i W.Greene. Els primers missioners baptistes seran suecs (E.Lund, O.Duren, K.A.Haglund, J.E.Uhr), britànics els metodistes (W.T.Brown, F.Smith) i de les assemblees de germans (G.Lawrence) i suïsos els presbiterians (A.Empaytaz). El primer convertit català és F. de P.Ruet que abraça el protestantisme el 1852 a Torí. Exiliat forçós a Gibraltar, serà missioner a Algèria entre la colònia catalanoparlant, amb el català com a llengua de culte. A.Vallespinosa traurà a Barcelona, el 1869, El Eco Protestante, primera publicació d’aquesta confessió de les prop de 130 aparegudes fins avui. J.B.Cabrera, anglicà, serà el primer bisbe protestant autòcton, però el mèrit d’haver fundat la primera església protestant i obert el primer temple, a nivell nacional i a tot l’estat, el té el menorquí F.Tudurí de la Torre que, el 8 de novembre de 1868, instal·la una capella al carrer de Gràcia, 73, a Maó. A partir d’aquell moment, les diferents denominacions protestants van estenent-se arreu, sovint amb la complicitat de republicans, maçons i sectors liberals i progressistes. El 1863, l’enginyer anglès J.F.Latrobe ja tenia una capella anglicana privada, a casa seva, a sa Pobla (Mallorca). El 1869 obren centre de culte les assemblees de germans, a Barcelona, i els metodistes as Castell (Menorca), els presbiterians el 1870 a Barcelona i els baptistes, un any després, a Alacant. El 1880 són les congregacions de Monistrol de Montserrat i Sant Vicenç de Castellet les que s’adhereixen a l’església reformada episcopal o anglicana.
Caldrà esperar el parèntesi republicà perquè una setantena llarga d’esglésies protestants s’estenguin pel territori nacional i una trentena d’escoles es facin presents amb normalitat, de Llançà a Santa Pola. L’escola Model d’Alacant excel·lirà en qualitat i prestigi i, a Barcelona, l’Hospital Evangèlic serà l’únic existent al sud dels Pirineus, avui encara. Però el desenllaç de la guerra, amb dos protestants afusellats a Mallorca, temples i escoles tancats, pastors exiliats i culte clandestí, faran que el protestantisme torni a les catacumbes, tot esperant el final de la dictadura i la legalització de la llibertat de cultes. Dones com Feliciana Armengol, Antònia Zapater, Isabel Adams, Elvira Peradejordi o Noemí Celma, mereixen figurar al costat d’altres noms destacats del protestantisme autòcton com Bartomeu Alou, Pere Bonet, Ambròs Celma, Àngel Cortès, Antoni Estruch, Josep Grau, J.M.Martínez, Vicent Mateu, Joaquim Pastor, Joan Vallès, Samuel Vila o la nissaga menorquina de pastors de cognom Capó.
L’aportació més important a la cultura catalana feta pels protestants és la primera traducció al català de Lo Nou Testament, duta a terme per Josep Melcior Prat, apareguda a Londres el 1832, un any abans de l’inici formal de la Renaixença amb Aribau, de la qual van sortir-ne tres edicions més, novament a Londres, Barcelona i Madrid, fins a un total de deu mil exemplars, xifra important en una societat illetrada i no avesada a llegir en la seva llengua. Un altre fet destacat és el naixement de la revista Presència Evangèlica. Àngel Cortès en fou el motor inicial i primer director, funció que el 1975 assumirà Benjamí Planes fins a l’actualitat. Tots dos, amb Josep Grau, en són els fundadors. El primer número va aparèixer el 20 d’abril de 1968, amb un tiratge no superior als 800 exemplars. La significació històrica de la iniciativa és extraordinària, atès que es tracta de la primera publicació protestant íntegrament en català, la continuïtat de la qual arriba fins avui.
Juntament amb el protestantisme històric, trobem els adventistes del setè dia, les esglésies pentecostals o carismàtiques, les més còmodes amb l’autodenominació d’evangèliques i les que més creixen aquí i a tot Amèrica. Si bé la majoria de les denominacions protestants històriques s’anomenen també evangèliques, alguns sectors s’estimen més d’anomenar-se protestants, per a diferenciar-se de les darreres manifestacions religioses, entre les quals destaquen l’Església de Filadèlfia, integrada per població gitana, i altres esglésies ètniques integrades per coreans, xinesos, equatorians, nigerians, etc. Les diferents denominacions del protestantisme disposen d’un miler de centres de culte als Països Catalans, amb prop de 400 mil creients.
Josep-Lluís Carord-Rovira
Més informació: Justificació (de la Història del protestantisme als Països Catalans).
Secció d'Història 