La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria.

30 Setembre 202019 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous dia 22 d’octubre de 2020 a les 18.30 h a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc l’acte La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria.

L’acte comptà amb la participació de Gemma Domènech, directora general de Memòria Democràtica; Josep Cruanyes, jurista de la Comissió de la Dignitat i d’Agustí Alcoberro, historiador i testimoni.

Presentà l’acte: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Aquest acte cultural s’ha fet sense públic, només ha comptat amb la presència de representants d’entitats memorialístiques i de testimonis; i s’ha emès en directe des del web de l’Ateneu Barcelonès.

L’acte tenia un doble caràcter: reivindicar la memòria democràtica pel que fa a les diverses etapes de l’edifici de la Comissaria de Via Laietana i d’una manera especial l’etapa franquista com a espai de tortura de milers de persones, i també pretén argumentar i informar sobre l’oportunitat per esdevenir un centre memorial i documental de la repressió franquista a Catalunya.

Entitats memorialístiques i altres testimonis

Les persones i representants d’entitats memorialistes que han manifestat la seva adhesió a l’acte com a testimonis són:

Carles Vallejo (Associació d’Ex-presos Polítics del Franquisme)
Carme Travesset (Testimoni personal, ex-presa)
Angelina Puig (Ateneu Memòria Popular)
Rosa Sans (Fundació Cipriano García de CCOO)
Pilar Rebaque Mas, Comissió de la Dignitat
Carles Castellanos, Elisenda Romeu i Carles Rosa (sectorial de represaliats de l’ANC totes elles ex-preses.
Ricard Gené i Xesca Casals Oliver (Fundació Catalunya)

Les persones i les entitats memorialístiques interessades han pogut donar el seu testimoni amb una breu intervenció. A continuació reproduïm la intervenció de les entitats que ens han fet arribar el text llegit.

Associació Memòria Popular

Text llegit per Angelina Puig i Valls presidenta de l’Ateneu Memòria Popular (AMP)

Barcelona 22 d’octubre 2020
En primer lloc, moltes gràcies per haver-nos convidat a un acte tan
interessant, sobre un tema que ens interpel·la particularment. La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria.
Nosaltres, l’Ateneu Memòria Popular som una entitat barcelonina punt de reunió i plataforma d’acció de prop de mig centenar d’entitats memorials, des de les més antigues, com l’Amical de Mauthausen i altres camps, l’Associació d’Expresos Polítics, la Fundació Cipriano García fins de més noves com el grup de joves advocats Iridia.
Volem que l’AMP sigui us espai de debat, de pensament i de creació perquè sabem que si no s’aprofundeix en la democràcia, si aquesta no guanya en qualitat, es debilita, es redueix, passa a estar amenaçada. Amenaces que busquen una democràcia sense llibertats, una democràcia baixa en drets, una democràcia buidada dels seus valors essencials. En tenim una mostra, amb la moció de censura, d’avui i ahir, d’un partit integracionista, contra el govern central a qui acusa d’il·legítim i ser un front popular socialcomunista en aliança amb independentistes i terroristes.
Unes màfies. Això han dit. Per a nosaltres la memòria serveix no solament per a la reconstrucció dels esdeveniments del passat, sinó per plantejar una mirada als problemes actuals i a partir d’ells proposar una genealogia històrica, per tal de conèixer la construcció col·lectiva de la ciutat democràtica en els temps contemporanis.
Tot adoptant la idea d’Henri Lefebvre sobre el dret a la ciutat com
a espai social hem confegit l’eix conductor del nostre programa
d’activitats: Laietanes. Memòries en la ciutat: la construcció de la raó democràtica. És el títol del projecte endegat el 2019 i que seguirà fins el 2021. Es centrat en l’arteria urbana de la Via Laietana que, amb els seus singulars i significatius edificis i espais, pot ser contemplada com a metàfora de la conquesta de la ciutat democràtica a partir del conflicte, les lluites laborals, veïnals, feministes i el manteniment de les impunitats.
Un dels eixos més significatius del nostre programa és el de combatre les impunitats de la violència franquista. Vam començar amb un conjunt d’activitats l’any passat:
• Acte reivindicatiu a l’espai públic en demanda de la recuperació de la Prefectura de Policia de Via Laietana com a lloc de memòria. I defensar públicament l’obertura i accés lliure als expedients i arxius del franquisme
• Jornada Tortures impunes: passat i present dels drets humans. Que vam celebrar en el Born.
Aquest any i el vinent donem continuïtat aquest eix de treball amb la preparació i presentació d’una querella per les tortures conduïdes de forma sistemàtica durant el franquisme com a delicte de lesa humanitat.
És una breu relació de la nostra activitat, si volen més informació sobre nosaltres o participar de les nostres activitats poden visitar la nostra pàgina web i/o associar-se a l’AMP perquè, no ho he dit a l’inici, a part de les entitats memorials, també en formen part persones a títol individual, com jo mateixa.
Moltes gràcies.
Angelina Puig i Valls, Presidenta de AMP

Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya

Text llegit per Rosa Sans Amenós, directora de la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya

Via Laietana: D’espai de tortura a espai de memòria
Fa deu anys que ens va deixar Angel Rozas, treballador de la construcció i sindicalista, fundador de les CCOO. Per la seva lluita contra la dictadura i en la defensa de la llibertat i els drets dels treballadors, fou víctima de les tortures a les comissaries franquistes, per les quals va passar en 16 ocasions en el interval de temps que va de 1958 fins 1969, i com tan d’altres, per la Via Laietana.
Ja en democràcia va ser l’impulsor de la creació de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya, ara fa 30 anys, per contribuir a recuperar la nostra història i preservar la memòria del moviment obrer.
Conèixer el passat, tant la seva vessant més fosca, la repressió política, com la més humana, l’esperit de resistència a favor de les llibertats democràtiques, és una de les millors eines de que disposem per prevenir la tornada a actituds totalitàries.
Per això, després de quatre dècades de dictadura i quatre més de democràcia, no hi ha cap raó, a banda de la manca de voluntat política, per no obrir el fons de la ‘Jefatura’ a la ciutadania i permetre l’accés a la documentació, en definitiva tenir una política arxivística en defensa dels drets humans.
El problema de l’accés als arxius és avui un obstacle al dret a la veritat. Els documents que testimonien la violació dels drets humans han d’estar disponibles també per exercir el dret a la justícia i a la reparació.
L’immoble de Via Laietana 43 de la ciutat de Barcelona és un espai amb un valor històric i memorialístic indiscutible. La posada en valor de la ‘Jefatura’ de Via Laietana és una oportunitat per documentar i per explicar dins un espai històric la repressió franquista i la persecució de l’antifranquisme a Catalunya.
Aquest edifici té una rellevància com a patrimoni immaterial pels episodis i vivències que van tenir lloc a les seves dependències, persones represaliades durant la llarga dictadura i que van lluitar per les llibertats com l’Ángel Rozas.

Des de la Fundació Cipriano García hem estat reivindicant durant molts anys que la ‘Jefatura’ de Via Laietana sigui un espai de memòria. No defallirem.

Rosa Sans Amenós
Directora de la Fundació Cipriano García –CCOO de Catalunya

“Via Laietana”. Text llegit per Carme Travesset, represaliada i torturada en aquesta comissaria.

Fa dècades, amb el franquisme, una prèvia a la presó era “La Via Laietana”, on la policia interrogava perquè volia saber, necessitava confessions. Calia conservar la dictadura a qualsevol preu i desarticular les organitzacions que lluitaven per la democràcia. A la Jefatura Superior, els detinguts patien els interrogatoris, l’angoixa, la por, els maltractaments, el dolor i, de vegades, la tortura i la mort…

Els germans Creix, Antonio González Pacheco (Billy el niño) i tants altres, tot de noms i malsons que apel·len necessàriament la memòria. Cada un ens recorda una història que també és la nostra.

A la Via Laietana, encara ara ressonen de tant en tant les paraules del general Mola: “Hay que sembrar el terror… hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros”.

S’empresona o es vol empresonar per fer por. Es multa per debilitar, per afeblir. S’amenaça per espantar. S’empresona per un xiulet groc, per un watsapp, per una piulada, per un tall de carretera, per una fotografia…

S’empresona per permetre debats al Parlament, per exercir la sobirania natural dels pobles, per proclamar i exercitar el dret a decidir, per no acovardir-se davant la repressió, per venjança, per despit i per humiliar, per actes administratius, per no apartar-se de la política quan ells voldrien, per una desobediència, per una resistència, per un encadenament…

Per atemorir i que la gent es quedi a casa, per aplicar el programa electoral ofert als electors, perquè comptaven que l’adversari s’estavellaria a les urnes però resulta que guanya les eleccions.

S’empresona per no haver reprimit prou, per no haver aplicat la màxima violència com volia la metròpoli.

En definitiva, s’empresona els que no es pleguen a la voluntat del poder constituït, s’intenta violentar llurs principis i valors perquè s’avinguin a abjurar de llurs conviccions. Volen que representin el paper i el símbol de la rendició.

L’any 1975 parlàvem de presos polítics i amnistia. Ara i avui, quaranta-cinc anys després, tornem a parlar de presos polítics i amnistia.

El 1977 es va proclamar una Amnistia. Molt oportuna ja que alhora que s’alliberaren molts dels presos polítics d’esquerra, també es va exonerar de TOTA responsabilitat TOT l’aparell de la dictadura: policia, polítics, militars, jutges, funcionaris… tots els crims, les execucions i les tortures, la presó i els escàndols… són esborrats d’un cop de ploma. No es van tocar les estructures de la dictadura. Ens van vendre la moneda falsa d’una transició exemplar, però en realitat vam sofrir milers d’actes de repressió i ens van encolomar una “Constitución” tutelada per l’exèrcit que va guanyar la guerra i un funcionariat franquista per gestionar l’aparell de l’estat.

Esperem que algun dia, quan tinguem una democràcia real, s’obrin els arxius –militars, secrets, policials…– i es pugui fer justícia i, com a mínim, reparació a la dignitat i memòria de tantes víctimes de la repressió.

En temps de consciències líquides i fins i tot gasoses cal honestedat i referents sòlids.

Hem d’edificar-los amb transparència democràtica, amb la defensa dels drets civils, coherència en l’acció política i el coneixement necessari per tal d’orientar-nos i saber d’on venim, qui som i on anem.

I finalment, hem d’exigir que aquest edifici de la Via Laietana, la “Jefatura Superior de Policia”, es converteixi en un monument inapel·lable de memòria, en testimoni d’uns fets que no podem oblidar i esdevingui una brúixola que ens alerti d’allò que mai més ha de tornar a passar.

La Comissaria de Via Laietana: d’espai de tortura a espai de memòria

El 1928 Teresa Vidal Cuadras va comprar l’edifici del número 43 de la Via Laietana i el va convertir en una construcció de cinc plantes amb baixos i soterrani. El 1929 el va vendre al Ministeri de Governació perquè hi instal·lés la Prefectura Superior de Policia, que aleshores va assumir el comissari Tenorio.

Amb l’arribada de la Segona República l’edifici es va transformar en la Comissaria d’Ordre Públic. El 1936 se’n va fer càrrec Frederic Escofet, que va dirigir la neutralització a Catalunya del cop d’estat del 19 de juliol des d’aquest edifici.

Als anys 50 van assumir la direcció de la prefectura els germans Antonio Juan i Vicente Juan Creix. Van ser els que van torturar Manuel Vázquez Montalbán, el poeta Joan Oliver o els militants del PSUC Joan Comorera i Gregorio López Raimundo. També van patir les seves tortures activistes de tot signe de la lluita antifranquista, com Josep Maria Benet i Jornet, Oriol Bohigas, Maria del Mar Bonet, Josep-Lluís Carod-Rovira, Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra, Jordi Pujol o Carles Santos, Ramon i Agustí Alcoberro, Carles Vallejo, Carme Travesset i un llarg etcètera. Els germans Creix també van planificar la repressió dels fets del Palau o la Caputxinada. A la Caputxinada van detenir el catedràtic de la universitat Jordi Rubió i Balaguer, que havia nascut a l’edifici de la via Laietana i hi va tornar amb les manilles posades.

El 6 de juliol de 2005, davant mateix de la prefectura, un grup format per Jordi Carbonell, com a testimoni dels torturats; Pep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, i el diputat Joan Tardà i Antoni Batista, van fer una roda de premsa demanant la museïtzació de l’espai. Anys més tard, l’estiu de 2017, es va aprovar una proposta no de llei al Congrés dels Diputats per a la seva museïtzació.

El Govern Rajoy va ignorar la resolució, però les entitats memorialístiques han seguit treballant perquè els fets comesos a Via Laietana no s’oblidin i la proposta de museïtzació tiri endavant.

Entre les entitats i institucions que hi donen suport hi ha l’Associació d’Expresos Polítics del Franquisme, Òmnium Cultural, la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya, la Fundació Josep Irla, l’Ateneu Memòria Popular, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat a través del Memorial Democràtic.

Fins a 50 entitats han signat un manifest perquè la comissaria de Via Laietana de Barcelona es converteixi finalment en un centre d’interpretació de la tortura i en un espai de memòria històrica i democràtica.

Amical de les Brigades internacionals de Catalunya, Amical de Mathausen i altres camps, Amical Ravensbruck, ANC, Associació Ateos y Republicanos, Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme (ACEPF), Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, Associació d’escriptors en llengua catalana (AELC), Associació de Juristes Drets, Associació Memòria de Mallorca (Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca), Associació Memorial Democràtic del Berguedà, Associació per a la Preservació i Difusió de la Memòria Històrica – Triangle Blau, Associació per la Memòria Històrica de Manresa, Associació per la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC), Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de l’Exili Republicà (ARMHER), Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, Atenes Associació de Juristes pels Drets Civils, Ateneu Barcelonès, Ateneu Memòria Popular, Banc d’ADN dels desapareguts/ BarnaSants, Brasileiras contra o fascismo, Ca la dona, Casal Lambda, Col.lectiu Maspons i Anglasell, Col·lectiu Praga, Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat, Comissió de Defensa del Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia – ICAB, Comissió Dignitat, Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), Federació Catalana d’Automobilisme, Fundació Catalunya-Fons per la Defensa dels Drets dels Catalans, Fundació Cipriano Garcia – CCOO, Fundació Congrés Cultura Catalana, Fundació Irla, Fundació Museu Històrico social de Maquinista Terrestre i Marítima i MACOSA, Fundació Randa – Xirinachs, Fundació Salvador Seguí, Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels drets humans, ICEC (International Commission of European Citizens), ICIP, Iridia, Joves Esquerra Verda, Justícia i Pau, La Voz Ahogada – Projecte escènic, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, Memorial Democràtic, Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, PEN Català, Revista Sàpiens, Rosa Sensat, Sindicat: Intersindical, SOS Racisme Catalunya, Súmate, Unió de Pagesos, USTEC, Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, Xarxa de comunitats de memòria i Xarxa Feminista.

La revista Sàpiens. núm. 213, desembre 2019. Dedica dos articles a la temàtica i en destaca la portada “Via Laietana. La casa dels horrors”:

Maria Jansana: “D’espai de tortura a espai de memòria” (pàg. 10-14)
Antoni Batista: “Tortures a Via Laietana: els testimonis de Jordi Pujol i Pep Martínez (pàg. 36-45). 1. El reportatge: Els interiors foscos de la tortura; 2. Jordi Pujol: “Que t’enviessin a la presó era el millor que et podia passar”; 3. Pep Martínez: “No acabes de saber mai per què resisteixes”

Més informació a:

La Vanguardia 20/11/2019 Manifiesto para convertir la Jefatura de Via Laietana en un espacio de memoria

La Vanguardia 26/10/2019 Placa y tabú, per Jordi Amat

Òmnium Cultural 20/10/2019 “Reclamem a Sánchez accions efectives per convertir la comissaria de Via Laietana en un espai de memòria”

La Vanguardia 01/06/2017 El Congreso aprueba convertir la comisaría de Via Laietana en un museo de memoria histórica

El País 30/05/2017 ERC vol convertir la comissaria de Via Laietana en un memorial de la repressió franquista

Notícies 324 TV3 01/06/2017 S’ha aprovat al Congrés dels Diputats una proposició d’ERC per convertir aquest edifici de Barcelona en un museu de la repressió franquista

Via Laietana d’espai de tortura a espai de memòria. Ateneu Barcelonès, 22 d’octubre de 2020. Barcelona.

Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts

2 Setembre 202015 Novembre 2023 / historiaab / 1 comentari

Dilluns 28 de setembre 2020 a les 18:30 – 20:00 a sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts, a càrrec Ana Fernández Álvarez, doctora en història de l’art i de Joan Solé Camardons, historiador i ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020).

Es presentà la base de dades La guerra civil espanyola i la postguerra al cinema que conté actualment 467 títols que inclouen films, documentals i sèries sobre aquesta temàtica.

Es pot consultar una versió simplificada a la llista IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/ amb 383 títols.

Espoir, Sierra de Teruel (1940), direcció André Malraux, Boris Peskine

Siendo innegable la gran influencia que el cinematógrafo tiene en la difusión del pensamiento y en la educación de las masas, es indispensable que el Estado vigile en todos los órdenes en que haya algún riesgo de que pueda apartarse de su misión…
Ordre ministerial de 2 de novembre de 1938.
Ramón Serrano Suñer

Guerra Civil espanyola, un cinema de guanyadors i de vençuts

Dins l’àmbit literari trobem a l’entorn de mil sis-centes obres relacionades amb el tema de la Guerra Civil espanyola i, com afirmava l’historiador i periodista francès Jean Lacouture: “La Guerra Civil espanyola fou, sens dubte, la guerra dels escriptors. No existeix un conflicte que hagi interessat tant als escriptores i intel·lectuals de tot el món com aquella comtessa, ni tan sols la II Guerra Mundial despertà tanta fascinació”.

Es tracta d’un cas similar al cinematogràfic, ja que, a l’hora d’escollir un període històric on ubicar les trames fílmiques d’època, és, sens cap dubte, la temàtica sobre la Guerra Civil espanyola una de les més emprades dins la cinematografia hispana, fent-ho, a més, a través d’una gran diversitat de gèneres: bèl·lic, drama, comèdia, documental, thriller, etc, però també a través de nombroses i variades trames argumentals: acció bèl·lica, vida quotidiana durant la guerra, repressió franquista, maquis, exili, la dona i la guerra, etc., destacant, però i curiosament, la quasi total absència de temàtiques com la concentracionària, en relació als camps de concentració o de treball franquistes, o la dedicada a la repressió per gènere.

Los caminos de la memoria (2009), direcció José Luis Peñafuerte

També, però, és de destacar que l’especificitat del fet català, en la cinematografia hispana durant aquesta guerra no ha donat tampoc una filmografia qualitativament significativa, tot i algunes excepcions, tan sols podem trobar certes al·lusions anecdòtiques i normalment referides a tòpics en algun que altre film. Per a la cinematografica en català destaca entre altres Pa negre.

Pa negre (2010), Direcció Agustí Villaronga.

Hi ha una frase a l’obra teatral de Fernando Fernan Gòmez, Las bicicletas son para el verano, que diu: “No ha llegado la Paz, ha llegado la Victoria”, afirmació que resulta molt il·lustrativa, no solament per explicitar l’autenticitat d’una realitat social i històrica encara vigent, sinó que també ens dóna el veritable sentit que sobre aquesta guerra caïnita ens ha ofert i encara ofereix quasi tot el nostre imaginari cinematogràfic: un cinema de guanyadors i vençuts. Un símptoma i una prova més que el conflicte encara no està superat ni políticament, ni socioemotivament, perdurant així l’antitètic de les dues espanyes.

Las bicicletas son para el verano (1983), direcció de Jaime Chávarri

El més interessant, però, és analitzar aquestes produccions de manera contextualitzada i veure com el to i els tractaments fílmics anaven variant segons la conjuntura política del moment, des de 1939, amb l’inici de la denominada autarquia plena, fins la fi de la dictadura, passant pel dessarrollisme i pel tardofranquisme, sense oblidar, però, les importants i significatives conseqüències provocades per les primeres converses cinematogràfiques de Salamanca el 1955.

Franco ese hombre (1964), direcció de José Luis Sáenz de Heredia

Resulta interessantíssim també veure la incidència que van tenir en aquest cinema la desaparició de la censura o el Pacte de la Moncloa el 1977; saber quin efecte causà en aquesta cinematografia l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1982, quan molts dels ideals dels vells republicans saltaren pels aires; esbrinar el per què a partir de 1996 aquesta temàtica tornà a irrompre de manera significativa a les pantalles cinematogràfiques, en paral·lel a la intensificació d’estudis historiogràfics sobre aquest període; o entendre de quina manera el despertar i interès per la Memòria Històrica a partir de 2002, que culmina mitjançant la Llei del 2007, va mediatitzar el tractament d’aquesta classe de films.

Mambrú se fue a la guerra (1986), Fernando Fernán-Gómez

En general, aquest és un cinema que descriu una apassionant trajectòria fílmica que, salvant molt poques excepcions, va des de l’exalçament doctrinal sense matisos, passant per la creació d’un fals imaginari de reconciliació nacional, fins a un intent d’equidistància ideològica, la major part de les vegades absolutament fallida, tal i com ho demostren algunes de les realitzacions més recents.

Pero que todos sepan que no he muerto (2017), dirigit per Andrea Weiss.

La càrrega política, sovint maniquea, ha estat, doncs, molt present en la filmografia dedicada a aquesta matèria, plantejant reiteradament un subjectivisme apologètic i messiànic molt emfatitzat i on la temptació presentista apareix freqüentment actuant com a catarsi col·lectiva, ja que, en la major part dels casos, cineastes i guionistes han preferit enquadrar la mirada dels objectius en els seus propis espills ideològics i no pas fixar-la davant la finestra del temps històric, malgrat que aquesta presenti quelcom de boirassa.

Poden consultar la llista de les obres registrades a IMDb The Spanish Civil War and the post-war period http://www.imdb.com/list/ls049060090/

Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions

1 Juny 202018 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous 25 de juny 2020 a les 18:00 – 19:00 tingué lloc la primera videoconferència en directe de la secció d’Història “Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions” a càrrec d’Arnau Gonzàlez Vilalta, historiador i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB.

Presenta la sessió Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Podreu fer preguntes a través de Twitter amb el hasthag #Ateneuacasa
Per completar aquesta sessió podeu consultar dos reculls amb una selecció de conferències i debats provinents de l’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès que tracten directament o de manera més indirecta alguns dels períodes i de les dates que podem considerar crisis i canvis de règim a Catalunya i a Espanya. Per accedir-hi cliqueu:
• Crisis i canvis de règim a Catalunya a Espanya (1898-1930)

• De la Segona República al Procés independentista

Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions” amb Arnau Gonzàlez Vilalta,

Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions

Per Arnau Gonzàlez Vilalta

La irrupció del Coronavirus o Covid-19 en la vida pública mundial amenaça d’alterar, com mai des de la II Guerra Mundial -hom diria que fins i tot encara més globalment-, els models econòmics, polítics i culturals desenvolupats durant la postGuerra Freda nascuda el 1989-1991. Després d’unes dècades on s’albirava un progressiu canvi de paradigma en les relacions entre l’Estat, l’economia capitalista i les relacions de poder envers la ciutadania en els països occidentals, la pandèmia sembla presentar-se com a factor accelerador de tendències propicies a provocar crisis i canvis de règim.

A Catalunya i Espanya, com arreu, aquest no és ni serà el primer escenari que al llarg del darrer segle hagin provocat inestabilitat i canvis de model més o menys convulsos. Inserida en major o menor mesura en els grans moments de transformació de les estructures de poder, dels models culturals i d’uns paradigmes econòmics diversos, la realitat catalano-espanyola s’ha vist sacsejada en múltiples ocasions a cavall de factors endògens i exògens. Des de la I Guerra Mundial i la frustrada modernització d’Espanya del 1917 a la onada de canvis de règim a l’Europa dels anys vint i trenta fins a la Guerra Civil del 1936-1939, venint de la Setmana Tràgica del 1909. D’aquí, fins a les crisis del petroli del 1973 i 1978 i el final del Franquisme, el Cop d’Estat del 1981 o el Procés Independentista (2012-2019), les estructures profundes de l’Estat Espanyol han vist com les sotragades de la vida catalana -tant nacional-identitària com obrera-, esdevenien un element generador d’inestabilitats, potencials crisis i canvis de règim a nivell general espanyol.

A quasi un segle exacte de la mal anomenada Grip Espanyola del 1918-1919, com si d’un macabre aniversari es tractés, la pandèmia sorgida a la Xina capitalista-comunista, al país paradigma de la negació del canvi de règim quan tot canvia, resulta absolutament pertinent preguntar-se cap a on evolucionarà la humanitat i el nostre context més immediat. Amb una Unió Europea en descomposició crònica i amb un eix euroatlàntic absolutament debilitat que ens margina del centre de decisions per primer cop des de fa cinc segles, la capacitat de les societats europees, i dins d’elles, de la catalana, per a construir dinàmiques pròpies, resulta d’allò més incert.

En una Espanya amb unes estructures de poder d’una extraordinària capacitat d’adaptació i supervivència com es demostrà en la crisi multiorgànica del 2009-2017, cal fer una mirada retrospectiva per a reflexionar sobre el rol a ocupar per la ciutadania en un present que s’albira ple de suspensions de drets -en pro del bé comú?- i de tensions generals per a establir uns models de vida pública encara per definir.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980)

Doctor en Història i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha centrat les seves principals investigacions en diferents aspectes del nacionalisme català del període 1931-1945. Així, al marge d’articles i participacions en congressos, ha publicat, entre d’altres, els llibres següents: La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), Els diputats de Catalunya a les Corts Constituents (1931-1933) i La irrupció de la dona en el catalanisme (1931-1936), tots tres el 2006; La creació del mite Companys. El 6 d’octubre i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo (Editorial Base, 2007); Un catalanófilo de Madrid. Epistolario catalán de Ángel Ossorio y Gallardo el 2008 i, en darrer lloc, el 2009, Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939) i Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943). La capsa vermella (Comanegra, 2019), en col·laboració amb Plàcid Garcia-Planas i David Ramos, on es publiquen un recull de les 1.000 millors imatges del recentment descobert arxiu fotogràfic de la Guerra Civil del fotògraf Antoni Campañà. Coautor del llibre Crisis i canvis de règim a Espanya i a Catalunya (1898-2015), editorial Base, 2015.

Conferències d’Arnau Gonzàlez Vilalta a l’Ateneu Barcelonès.

El procés judicial sobre el Sis d’Octubre / Arnau Gonzàlez Vilalta (2015)

Acte d’homenatge i de recerca sobre el Sis d’Octubre del 1934 que conclou amb una lectura dramatitzada de la proclama i la interlocutòria de la causa judicial al president Lluís Companys a càrrec de l’actor Jordi Boixaderas. A la xerrada es responen a les següents qüestions: Què va significar el Sis d’Octubre? Quines conseqüències va tenir? Hi ha alguna similitud amb la situació actual del país?

La mirada polièdrica estrangera a la Catalunya i Espanya en guerra 1936-1939 / Arnau Gonzàlez Vilalta (2016)

La Guerra Civil Espanyola que es perllongaria entre el juliol del 1936 i la primavera del 1939 és un dels episodis del segle XX que ha merescut més atenció per part de l’opinió pública internacional. En una Espanya i una Catalunya que vivien en la marginalitat de la història europea, el conflicte civil hereu de la inestabilitat de la II República provocaria la intervenció del gruix de les principals potències del moment. Tothom mirà cap a la Península Ibèrica per a prendre-hi partit a favor d’uns o altres. La Guerra Civil semblà un banc de proves per a tots els actors implicats. Mentre Roma i Berlín intervenien bèl·licament amb una gran intensitat al costat dels generals revoltats, la Unió Soviètica ho feia de manera menys intensa al costat de la República suposadament democràtica però de facto en mans revolucionàries.

Per què no ha existit un moviment feixista català ? / Arnau Gonzàlez Vilalta (2018)

Hi ha interrogants incòmodes a la història catalana del segle XX. Com ara: ha existit un feixisme catalanista? Durant dècades ha semblat que plantejar aquesta pregunta era voler tacar la trajectòria d’un moviment aparentment «immunitzat» davant la temptació feixista.

Es tractaria de desxifrar si el catalanisme del segle XX i principis del XXI tingué i té avui en dia una branca feixista com tants d’altres moviments nacionalistes –amb o sense Estat– van tenir. Cal interpretar com l’ascens al poder de Mussolini i Hitler i la seva herència van afectar la política catalana. Ningú no dubta que ha existit el feixisme espanyol. Però… I el feixisme catalanista? Aquesta ha estat la qüestió que han analitzat des de diferents angles una vintena d’historiadors en una obra col·lectiva en català titulada El catalanisme davant del feixisme (1919-2018), editorial Gregal, amb diferents anàlisis que abasten un segle d’història.

Alguns dels protagonistes del 14 d’abril i altres que no ho van ser.

14 Abril 202018 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Marc històric

La República catalana és el règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d’abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República espanyola.

Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l’acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i hom fixà el procés d’elaboració d’un estatut d’autonomia que havia d’ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles.

Les successives fórmules emprades per Macià foren: primer, la proclamació de “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”.

Poc després digué: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una confederació de pobles ibèrics”.

Per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. A més, Macià es veié obligat des d’un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l’audiència. Val a dir, d’altra banda, que, a part l’espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l’autoritat de Francesc Macià com a part d’una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya “dins l’Estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen”) Font: Gran Enciclopèdia Catalana.

L’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès

A continuació us proposem escoltar una selecció de tres conferències fetes a l’Ateneu Barcelonès sobre la proclamació de la República catalana que podeu trobar a l’Arxiu de la Paraula, Repositori digital amb les conferències fetes a l’Ateneu des de l’any 1973 http://arxiudigital.ateneubcn.cat/. I també un resum de la tertúlia Amics de la Història sobre Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República amb Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal.

Lliçons del 14 d’abril, Heribert Barrera, 1992

Àudio, http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/808 Dins del Cicle de la Segona República, Heribert Barrera explica algunes lliçons que extreu del 14 d’abril, de què ens pot servir l’experiència d’aquell moment històric tan important pel nostre país i des d’una perspectiva catalana? Presenta la conferència Frederic Rahola, Síndic de Greuges. Heribert Barrera fa un explicació molt detallada dels fets de la proclamació de la República i sobretot de la valoració històrica i política.

El fet de passar a l’acció d’una manera immediata amb audàcia, però també amb realisme per trobar un compromís va ser transcendental per aconseguir el règim republicà. Un error important va ser no signar solemnement el pacte verbal entre el Govern provisional català encapçalat per Macià i la comissió del Govern republicà espanyol. Biografia Heribert Barrera

Heribert Barrera, president del Parlament 1980-1987

Records personals de la proclamació de la República, Manuel Thió Rodés, 1978,

Àudio: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/480. Conferència en què l’autor explica els seus records de la proclamació de la Segona República. Una conferència molt viva plena de detalls d’un polític de la Lliga, Acció Catalana i Unió Democràtica. Manuel Thió és un dels signants del manifest fundacional d’Unió Democràtica de Catalunya publicat a “El Matí” el 7 de novembre de 1931.

Anecdotari històric sobre la proclamació de la 2a República a Barcelona, Josep Antoni Trabal i Sans, 1976,

Àudio: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1473 Conferència en què Josep Antoni Trabal explica amb molts detalls els antecedents de la Segona República i la seva proclamació, tot viscut en primera persona. Periodista, dirigent esportiu, polític i metge amb una llarga trajectòria política des d’una posició inicial d’esquerres fins a un posicionament ideològic de dretes. Biografia de Josep Antoni Trabal. El març 1931 participà en els preparatius de la Conferència d’Esquerres Catalanes, en la que presentà una proposició sobre higiene, que fou aprovada, i en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. El mes següent, després del triomf electoral d’Esquerra a les eleccions municipals, acompanyà Lluís Companys, amb qui tindria una gran relació durant els anys següents, en la proclamació de la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona.

Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República. Tertúlia d’Amics de la Història.

Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. També hi participa Joan Alcaraz, periodista. Apunts: https://historia.ateneubcn.cat/2018/01/30/joan-lluhi-i-vallesca-lhome-que-va-portar-la-republica-tertulia-damics-de-la-historia/

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Mèxic, 1944) és, potser, el polític català de major projecció més oblidat i desconegut. Figura pont entre Barcelona i Madrid, instigador de la fundació d’ERC i home clau de les seves tempestes internes, va ser un renovador del llenguatge polític i un creador de tendències amb el seu periòdic L’Opinió. En definitiva, fou l’home que va portar la República.

Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies. Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així:

“Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.

Alguns dels protagonistes del 14 d’abril i altres que no ho van ser

Edició a cura de Joan Solé Camardons

Protagonistes més o menys destacats

Francesc Macià i Llussà

Enginyer militar i polític. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril -certament superior a les expectatives i, en tot cas, sense ell com a cap de llista per Barcelona-, el 14 d’abril proclamà la República Catalana dins la Federació espanyola, poc després que Companys proclamés la República. Nomenat president de la República Catalana pels regidors electes de l’Ajuntament de Barcelona, formà un govern provisional (15 d’abril). Com a resultat de les negociacions amb els representants de la recent proclamada República espanyola, acceptà de convertir la República Catalana en Generalitat provisional de Catalunya (17 d’abril), presidida també per ell.

Lluís Companys i Jover

Advocat, periodista i polític. Companys convencé a la direcció del partit, Esquerra es presentà a les eleccions municipals en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, amb ell de cap de llista a Barcelona, i contra tot pronòstic, les candidatures d’Esquerra triomfaren en les principals ciutats del país. Companys tingué clar que Catalunya havia de tenir la iniciativa, i no secundar ordres provinents de Madrid. Amb aquest objectiu, a la una de la tarda es personà a l’Ajuntament de Barcelona a reclamar la vara de l’alcaldia. Tot seguit, des del balcó de l’Ajuntament proclamà la República i féu hissar la bandera tricolor que havien obtingut d’un centre republicà radical de la cantonada. Macià sorprés per l’audàcia de Companys, proclamà la República Catalana des del mateix balcó. Després, Macià, creuà la plaça de Sant Jaume, i des de la Diputació Provincial llegí el manifest, davant l’astorament de Companys. El fet de no haver-hi anat a l’hora despertà molts recels i suspicàcies. Angel Ossorio y Gallardo, advocat defensor de Companys, que repudià el gest de Macià digué: “Se pensará que Companys tenía menos devoción a Cataluña. Pero no es eso. Es que Companys era un político y Macià un coronel. A la hora de la audacia llegó tarde. A la hora de la construcción llegó pronto”.

Amadeu Aragay i Daví

Sindicalista, periodista, empresari i polític. El 14 d’abril juntament amb Lluís Companys ocuparen l’Ajuntament de Barcelona i proclamaren la República.

Jaume Aiguader i Miró

Polític, metge, escriptor, alcalde de Barcelona. L’estiu de 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià. Membre de la triomfant candidatura d’Esquerra a les eleccions municipals d’abril de 1931, participà juntament amb Macià i altres dirigents del partit en la proclamació de la República Catalana del dia 14, el mateix en què els regidors del nou Ajuntament el proclamaven alcalde de Barcelona.

Ventura Gassol i Rovira

Polític i escriptor. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, secundà Macià en la proclamació de la República Catalana, en l’efímer govern del qual ocupà la cartera de Política Interior. En el primer Govern de la Generalitat provisional, passà a ser conseller d’Instrucció, un càrrec que repetí en els successius governs (28.04.1931/19.12.1932) i que enllaçà amb el de conseller de Cultura, des de la seva creació el 1932, que al seu torn també repetí en els successius governs fins després d’iniciada la Guerra Civil, llevat del parèntesi de suspensió del Govern arran dels Fets d’Octubre de 1934 (19.12.1932/13.10.1934 i 01.03.1936/17-12-1936). Això el convertí en l’únic conseller que es mantingué al Govern de la Generalitat durant tot el període de 1931-1936, i meresqué la confiança tant de Macià com de Companys i amb la particularitat de ser el primer a Europa a ocupar un departament de govern específicament de Cultura.

Joan Casanovas i Maristany

Advocat i polític. Ben a contracor, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en els comicis del 12 d’abril de 1931. Acompanyà Macià en la proclamació de la República Catalana, i durant els tres dies de vigència fou conseller de Defensa.

Joan Lluhí i Vallescà

Advocat i polític. Es presentà com a candidat d’ERC a les eleccions municipals del 12 d’abril pel districte vuitè de Barcelona, i en resultà elegit. Diputat al Parlament de Catalunya, fou un dels principals redactors de l’Estatut de Núria, de 1932, i intervingué amb posterioritat, un cop elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona, en el llarg debat del projecte ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, que es féu a les Corts espanyoles.

Jaume Bofill i Mates

Escriptor, poeta noucentista, polític i periodista. Fou diputat a les corts espanyoles el 1931 i el 1932. Membre d’una comissió d’Acció Catalana que es posa al servei de la gent que ha proclamat la República de Catalunya. En Macià i en Bofill i Mates s’abracen, emocionats.

Manuel Carrasco i Formiguera

L’any 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià representant Acció Catalana, i l’any 1931 en proclamar-se la República és nomenat Conseller de Sanitat i Beneficència del govern de Catalunya 1931-1932 sota la presidència de Francesc Macià.

Macià Mallol i Bosch

Polític i empresari. En representació d’Acció Republicana de Catalunya el 17 d’agost de 1930 firmà el Pacte de Sant Sebastià, l’acord d’unitat d’acció dels partits republicans. Proclamada la Segona República Espanyola assumí de forma provisional el càrrec de governador civil de la província de Tarragona.

Eduardo López de Ochoa

Militar. En proclamar-se la Segona República a Barcelona, es va fer càrrec de la capitania general de Catalunya (17 d’abril de 1931), sent substituït aquest mateix any pel general Batet.

Josep Oriol Anguera de Sojo

Advocat i polític. En proclamar-se la Segona República ocupà el palau de justícia de Barcelona, i pocs dies després fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Catalunya.

Josep Maria Planes i Martí

Periodista pioner del periodisme d’investigació a Catalunya. Fou director de la històrica revista satírica El Be Negre. Article 14 d’abril. Dietari d’un ciutadà (“Mirador”, 16-4-1931)

Amadeu Hurtado i Miró

Advocat i polític. El 1931 fou conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya i va mantenir molt bones relacions tant amb Francesc Macià com amb Niceto Alcalá-Zamora, president del govern espanyol .

Els qui poc o molt s’hi van resistir

Emiliano Iglesias Ambrosio

Advocat, periodista i polític lerrouxista gallec. Quan es produí la proclamació de la Segona República a Barcelona el 14 d’abril de 1931, va intentar ocupar-hi la seu del govern civil, però hi fou desplaçat per Lluís Companys.

Severiano Martínez Anido

Militar, alcalde accidental de Barcelona. En proclamar-se la República a l’abril del 1931 s’exilià a França, va ésser expulsat de l’exèrcit sense cap dret.

Joan Maluquer i Viladot

Polític i jurista. El 1930, poc abans de la proclamació de la República, fou nomenat president de la Diputació de Barcelona, des d’on lliurà el poder a Francesc Macià quan aquest proclamà la República Catalana el 14 d’abril de 1931.

La delegació del Govern de la República espanyola que aigualí la República catalana

Lluís Nicolau i d’Olwer

Polític i escriptor. Participà en el Pacte de Sant Sebastià, s’implicà en la caiguda de la monarquia alfonsina, i el 14 d’abril de 1931, en proclamar-se la República a Espanya, Niceto Alcalá-Zamora l’incorporà al seu govern provisional com a ministre d’Economia i el 17 d’abril formà part de la delegació que es reuneix amb el president Macià per restablir la Generalitat de Catalunya, en lloc de la República Catalana dins d’una federació de pobles ibèrics proclamada per Macià.

Marcel·lí Domingo i Sanjuan

Polític, periodista, escriptor i mestre. L’agost de 1930 assistí en representació del Partido Republicano Radical Socialista (PRRS) a l’encontre entre partits polítics republicans, del qual sortí el Pacte de Sant Sebastià, i intervingué en l’assoliment d’una entesa entre els republicans catalans —per involucrar-se en el projecte hispànic de canvi de règim— i els espanyols —per acceptar l’autonomia de Catalunya com un dels primers aspectes de la futura situació política. Formà part del Comitè Revolucionari sorgit del Pacte, que treballà en els preparatius d’un pronunciament militar per a la proclamació de la República i que havia d’assumir les funcions de govern provisional. El 14 d’abril, dia de la proclamació de la República, Domingo entrava a l’Estat espanyol per Irun. Arribat a Madrid, el dia 15 va ser nomenat ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Tot seguit es traslladà a Barcelona, amb els ministres Lluís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos, per negociar amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17.

Fernando de los Ríos Urruti

Polític, dirigent i ideòleg socialista espanyol. Participa el 1930, en el Pacte de Sant Sebastià que desembocarà en la fracassada insurrecció de Jaca, cop d’estat que pretenia d’una manera violenta la proclamació de la Segona República Espanyola, la qual cosa va suposar, el seu empresonament. Alliberat el 1931, just abans de la proclamació de la Segona República Espanyola participarà en les eleccions que se celebren al juny i obtindrà novament un escó per Granada, passant a formar part, com ministre de Justícia, del govern provisional que entre el 14 d’abril i el 14 d’octubre de 1931 formarà Niceto Alcalá Zamora. Formà part de la delegació del govern provisional de la República espanyola que negocià amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17 d’abril de 1931.

Altres personatges que no hi van poder ser o que no hi van participar

Antoni Rovira i Virgili

Periodista, escriptor, historiador i polític. El canvi de règim i els inicis de la República estigueren marcats per a Rovira i Virgili per la decisió del seu partit, Acció Catalana Republicana, convençut de les pròpies possibilitats electorals, de no acceptar la proposta de coalició electoral amb Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals d’abril de 1931. La forta derrota d’ARC i el triomf d’Esquerra determinà la correlació de forces en la direcció de la nova situació política i marcà una tendència en les següents conteses electorals. A les eleccions generals espanyoles del juny següent, Rovira presentà una candidatura personal per Tarragona, en què fou derrotat per la d’Esquerra. El 1932 fou una de les personalitats que seguí l’anomenada Crida de Lleida, del president Macià, i s’incorporà a Esquerra.

Martí Barrera i Maresma

Sindicalista, polític i impressor. El 1931, incorporat a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya, refusà concórrer a les eleccions municipals i a les generals espanyoles del mateix any, però en canvi acceptà integrar-se a la candidatura per Barcelona-ciutat a les eleccions de l’any següent per formar el Parlament de Catalunya, del qual obtingué l’elecció. En el II Congrés Nacional d’Esquerra, celebrat el juny de 1933, va ser elegit secretari general del partit, càrrec que exercí fins a l’any següent.

Les vinyetes filatèliques i la seva circulació. Una aportació al seu coneixement.

15 gener 202018 Novembre 2023 / historiaab / 1 comentari

Dilluns 24 de febrer de 2020 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Les vinyetes filatèliques i la seva circulació. Una aportació al seu coneixement a càrrec de Josep Sauret Pont, economista i historiador. També intervindran, Antonio Aguilar Pérez, responsable de comunicació de Correus a Catalunya i Antonio Salcedo Miliani, historiador, crític d’art i professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Podeu veure la conferència

Vinyeta d’una campanya de “Maura Sí” per unes eleccions, que capgira el lema “Maura No” que es va popularitzar després de la Setmana Tràgica, 1914. Col·lecció Josep Sauret

Vinyeta Voluntaris catalans a la primera guerra mundial, es veuen representades les banderes dels aliats que haurien d’ajudar a ser independents un cop acabada la Guerra gran, 1916. Col·lecció Josep Sauret.

Vinyeta commemorativa modernista sobre les noces d’argent de l’Orfeó Català 1917. Reprodueix l’escultura de la façana principal del Palau obra de Miquel Blay i pagada pel marqués de Castellbell, 1917. Col·lecció Josep Sauret

Les vinyetes filatèliques i la seva circulació

Josep Sauret i Pont

Es tracta d’explicar que són les vinyetes filatèliques, els diferents noms que han tingut, el seu origen i la seva utilitat. També com han circulat d’acord amb la legislació vigent i en la realitat.

Les vinyetes són un producte ephemera, efímer, és a dir, materials escrits i impresos de curta durada que no són produïts perquè es mantinguin o es conservin, i que en aquest cas, han estat poc estudiats. Sovint es confonen amb altres conceptes com les vinyetes dels còmics o els segells de correus. Les vinyetes, al contrari dels segells de correus, amb qui es comparen sovint, van començar a imprimir-se i a usar-se sense reglamentació. Aclarirem aquests malentesos. Aviat, però els governs estatals, a través dels òrgans monopolístics que havien creat per ordenar la circulació de la correspondència i també per emetre segells oficials, van veure la necessitat de reglamentar la circulació de les vinyetes. Dedicarem part de la conferència a explicar la legislació, però també la situació real.

També veurem amb exemples com el poder governamental ha intervingut en la seva circulació, segons li convenia, en diferents moments històrics i amb independència de si era una monarquia o una república la forma del poder en aquell moment.

És interessant també la circulació de les vinyetes durant la Guerra civil (1936-1939). Finalment explicarem l’estat de la qüestió en l’actualitat.

Vinyeta per recaptar diners pels soldats de la guerra de Marroc. Són il·lustratius l’uniforme, la bandera espanyola i els llaurers, 1920. Col·lecció Josep Sauret

Part d’un frontal de carta amb una vinyeta amb el lema: “Españoles! No compréis a los catalanes por haver demostrado su antiespañolismo”, 1931. Col·lecció Josep Sauret

Vinyeta publicitària d’uns neumàtics Firestone i d’una fira comarcal a Tàrrega, 1954. Col·lecció Josep Sauret

Vinyeta de la Creu Roja, patrocinada per la Generalitat de Catalunya que va servir com a segell, 1984. Col·lecció Josep Sauret

Josep Sauret Pont

Economista, màster en gestió empresarial (ESADE) i doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili amb la tesi “Les vinyetes filatèliques com a font historiogràfica i artística”.

Guanyador de El segundo trabajo de investigación publicado por la Convocatoria de Ayudas a la Investigación, que realiza la Biblioteca de Correos y la Unidad de Documentación y Archivo Histórico, va ser presentat el 7 de novembre, a la Biblioteca Central de Cantabria, dins de les jornades de conferències de la 57 edició de l’Exposició Filatèlica Nacional.

El treball de recerca guanyador és “Circulación de las viñetas en la correspondencia española. Situaciones teóricas según la legislación y reales”. L’originalitat de l’obra presentada, rau en el punt de vista utilitzat per l’autor, que aborda la investigació des de l’òptica legislativa i normativa, aportant abundant informació sobre lleis i normes postals que l’Estat va emetre per normalitzar l’ús i circulació de les vinyetes .

Durant la conferència es lliurarà un exemplar del llibre a tots els assistents.

La memòria dels herois anònims. El cas de Francesc Surroca Puig (1903-1951), combatent per la República

29 Octubre 201918 Novembre 2023 / historiaab / 1 comentari

«La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom.»

Walter Benjamin (Berlín 1892-Portbou 1940)

Dimarts 3 de desembre de 2019 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc, la taula rodona La memòria dels herois anònims, a càrrec de Josep Cruanyes Tor, historiador i vicepresident de l’ANC, Ramon Balasch, escriptor, i Àngel Surroca Surroca, autor i fill del protagonista de l’obra, cervell i catalitzador de Derivados Forestales, S. A. (1954-2006).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La memòria dels herois anònims. El cas de Francesc Surroca Puig (1903-1951), combatent per la República, a càrrec de Josep Cruanyes Tor i Ramon Balasch, Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La memòria dels herois anònims

«La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom», deia Walter Benjamin. I afegia que «és una tasca més difícil honorar la memòria dels herois anònims que no la de les persones cèlebres».

Es pot seguir el fil dels pensaments d’un combatent per la República com va ser Francesc Surroca Puig, a partir del terrible Expedient Penal 51104, l’única edició facsímil íntegra existent fora de la del president Lluís Companys, a partir dels testimonis que l’acusen i les falses proves aportades, a partir dels seus textos escrits a la Presó de Girona, la correspondència amb la seva dona Carmina i els seus amics, i la seva obra de teatre La felicitat entre reixes, altament biogràfica, escrita al corredor de la mort el maig de 1940.

La recuperació del testimoni dels herois invisibles, de la nostra memòria col·lectiva, només es pot fer a partir de casos concrets. A cada família hi ha l’exemple de l’heroi anònim, a cada organització hi ha l’anella invisible d’aquells que van donar la vida per la llibertat, quan van ser atacats per la bota militar feixista i la repressió a l’estil nazi del franquisme, tal com puntualitza un dels màxims historiadors de la repressió Josep Clara Resplandis, en el seu pròleg.

La constatació de Francesc Surroca Puig, fruit de les seves vicissituds tan extremes, després d’anys de desesperació, és molt dura: «Vaig renovar la lluita en la que una vegada més m’han vençut. Fa onze anys mes per mes que em trobava en les mateixes condicions.»

Davant d’aquesta constatació cal renovar la lluita, tal com diu Francesc Surroca a la carta al seu fill Àngel l’1 de juny de 1951 hores abans de dir-nos adeu: «Us desitjo molta sort i encara que el present el pugueu veure negre, crec que ho podreu superar tot, perquè teniu condicions per sortir-vos-en. Tindreu que treballar més i sento en l’ànima no haver pogut ajudar-vos més.»

En memòria del meu pare, Francesc Surroca Puig

Per a mi, i per a ells, i per a tothom, per a tots els ciutadans del món, per als joves i les generacions que han de venir, voldria que la figura del meu pare fos l’exemple del ciutadà que representa el bo i millor de Catalunya, tal com ell ho afirmava: «Nosaltres, components del veritable poble català, l’únicament honrat i treballador».

Malauradament, més de vuitanta anys després, Catalunya es troba encara davant els mateixos reptes i davant les mateixes forces hostils. Les semblances i les coincidències dels fets que aquí es narren tenen una actualitat tan corprenedora, que sembla com si la història hagués passat en va.

La constatació d’ell, fruit de les seves vicissituds tan extremes, és molt dura:

«Vaig renovar la lluita en la que una vegada més m’han vençut. Fa onze anys mes per mes que em trobava en les mateixes condicions.»

Davant d’aquesta constatació cal renovar la lluita, tal com ell m’escrivia hores abans de dir-nos adeu:

«Us desitjo molta sort i encara que el present el pugueu veure negre, crec que ho podreu superar tot, perquè teniu condicions per sortir-vos-en. Tindreu que treballar més i sento en l’ànima no haver pogut ajudar-vos més.»

I a fe que hi hem deixat la pell treballant! I tant que haurem de treballar més! I és a aquesta voluntat de treball indefallent, de resistència i de persistència que apel·lo amb totes les meves forces. És amb aquesta voluntat de ser que parlo en memòria del meu pare i de tots els que com ell van donar la seva vida.

PER LA LLIBERTAT!

Àngel Surroca Surroca

Fragments del text liminar

Breu perfil de Francesc Surroca Puig

De Francesc Surroca i Puig, nascut el 1903 al carrer de les Ballesteries, en el cor de la Girona vella i monumental, se’ns explica la dimensió humana, professional i política. Un home que es formà com a comptable, treballà en institucions bancàries i a la Central Lletera, i que també participà en activitats agrícoles, que fou amic dels dirigents republicans Pere Cerezo i Miquel Santaló, i que participà en la llista d’Esquerra Republicana en les eleccions municipals de 1934. […]

[Durant la Guerra] Francesc Surroca fou membre de la Comissió de Banca i Borsa, del Comitè de Finances, de la Subdelegació d’Economia, d’organismes [com la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya], en els quals posà a prova la seva formació en matèria comptable i la capacitat de generar recursos per a la causa legal. Però, patriota abans que aprofitat, participà també en la lluita al front del Segre i fou capturat abans de finir el conflicte i internat en un dels molts camps de concentració dels vencedors. […]

A la Presó de Girona, el gener de 1940, hi havia més de 2.800 reclusos, entre penats, processats i detinguts, la majoria homes. […]

Però el Consell de Guerra no va fer cas ni del defensor ni del fiscal, i decidí de canviar la qualificació –delicte de rebel·lió– i condemnar Surroca amb el rigor màxim. Entre la reclusió perpètua i la pena de mort s’inclinà per la segona. […]

Francesc Surroca, des que fou sentenciat fins que arribà l’indult, va viure especialment aquesta derrota eterna durant els onze mesos que va estar pendent de la decisió superior. […]

En tot cas, l’indult aconseguit per Francesc Surroca va treure’l de la nevera i ell no va ser una unitat més per afegir a la relació dels passats per les armes de la presó gironina: tres-cents seixanta-nou el 1939, noranta-nou el 1940, deu el 1941, vint el 1942, dotze el 1943, tres el 1944 i una el 1945.

Surroca restà a la presó de Salt, on va saber fer bones amistats, fins al 1943. Refer la vida, tot seguit, i en la llibertat condicional, a Cervià de Ter i a Barcelona, no li va ser gens fàcil. […]

Tot això és reflectit en aquest llibre i molt més, perquè la lletra i les imatges es complementen perfectament i no ens deixen indiferents. La reproducció facsimilar del procediment judicial és pràcticament única i esdevé un testimoniatge impagable per conèixer, pas a pas, els mecanismes repressius que conduïren tants ciutadans d’aquest país a situacions límit. A part de centrar la figura política, el comportament polític i les activitats professionals de Francesc Surroca, aquesta obra concebuda, planificada i elaborada conjuntament per Àngel Surroca Surroca i Ramon Balasch, documenta molt precisament, de manera propera i rigorosa, com a través d’una burocràcia armada i formal el règim franquista s’imposà a casa nostra per mitjà de la violència organitzada des de dalt i amb la participació dels de baix, «sense odi ni rancúnia», com deien ells.

JOSEP CLARA RESPLANDIS
Fragments del pròleg

Perfil biogràfic de Francesc Surroca Puig

Neix a Girona el 23 d’abril de 1903, al carrer de les Ballesteries, 26, al si d’una família gironina de tota la vida. El pare regentava una armeria molt activa. El 1908, va quedar orfe de pare a cinc anys. Va estudiar als maristes les primeres lletres i el batxillerat de Comerç. A quinze anys, queda orfe de mare i viu amb la seva tia Concepció Surroca, venedora de fruita.

Treballa de meritori al sector bancari dels anys vint a Girona, on va pujant fins arribar a ser apoderat primer i sotsdirector del Banc de Catalunya (1929-1931). Es casa a Barcelona el 1929 amb Carme Surroca Casas i tenen tres fills (Jordi, 1930, Àngel, 1935, i Carles, 1948) i fixen la residència al carrer de La Força 6, de Girona.

Arran de la fallida del Banc de Catalunya (1931), compatibilitza el seu ofici d’expert administrador per a diverses empreses amb el de secretari d’ERC a les comarques gironines (1933-1938).

Urbanita del centre de Girona passa a viure a Cervià de Ter: des d’allà compatibilitza el càrrec de secretari de la cooperativa Central Lletera Municipal de Girona (1935) i posada en marxa d’una granja avícola a Cervià i membre del Sindicat Agrícola (1935).

El 20 de juliol de 1936 uns energúmens destrossen a cops de mall la Central Lletera. Durant la guerra ocupa diversos càrrecs dins la Comissió de Banca i Borsa, el Comitè de Finances, la Subdelegació d’Economia, i finalment dins la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya a Girona. El setembre de 1938 s’enrola a l’exèrcit republicà i va al front del Segre, on cau presoner.

D’allà el traslladen al Camp de Concentració de La Magdalena (1938) i un any després a la Presó de Girona. Això serà el principi d’una vida molt dura e injusta d’un combatent per la República.

Més informació a Francesc Surroca Puig (1903-1951), combatent per la República

Inici

La línia del Cinca. La xarxa de fortificacions de la Generalitat a la rereguarda del front d’Aragó (1936-1938)

21 Octubre 201918 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 11 de novembre de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència La Línia del Cinca. La xarxa de fortificacions de la Generalitat a la rereguarda del front d’Aragó (1936-1938) a càrrec de David Tormo, historiador i coordinador del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, Josep Maria Pérez Suñé arqueòleg i de Josep Maria Solé Sabaté, historiador.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Imatge principal del blog: Posició Lomas de Castejón. Castejón del Puente és un municipi de la comarca de Somontano de Barbastro (Osca), entre Barbastre i Montsó. Foto:©Arxius dels autors de La Línia del Cinca a la guerra civil, Onada ed. 2018

Imatge: Portada de La línia del Cinca a la guerra civil. Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938), Onada edicions, 2018

La línia del Cinca. La xarxa de fortificacions de la Generalitat a la rereguarda del front d’Aragó (1936-1938)

El 25 d’agost de 1936, un mes després de l’inici de la Guerra Civil, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya endegava un ambiciós pla de fortificacions defensives a la rereguarda del front d’Aragó. El projecte va ser continuat pel Consell de la Generalitat, un cop dissolt el Comitè, i en poc més d’una any va ser capaç de bastir una xarxa de punts fortificats que abastaven quatre sectors des de Broto, al Pirineu d’Osca, fins a Horta de Sant Joan, al Port.

Sota la denominació de Línia del Cinca, per seguir l’eix d’aquest riu en bona part del seu traçat, es van bastir trenta-vuit posicions, cadascuna de les quals comptava amb diversos nuclis de resistència adaptats a l’orografia del terreny i a les necessitats tàctiques per la defensa de la posició. Aquest nuclis incloïen diversos tipus d’elements fortificats, com nius de metralladora, posicions per l’artilleria, galeries per al refugi de la tropa, trinxeres cobertes i altres serveis com aljubs per l’aigua o dipòsits de munició, repartits al llarg d’un front de prop de quatre-cents quilòmetres.

La Línia del Cinca no responia a una fortificació continua. A cada sector les diferents posicions cobrien indrets estratègics, ja fossin carreteres o valls i barranc, que podien facilitar l’avanç de l’enemic en cas de ruptura del front aragonès. El seu objectiu era impedir l’avenç, endarrerir-lo per facilitar la reorganització de les tropes en retirada i el tancament de l’escletxa oberta per l’enemic a la línia del front.

La magnitud d’aquella empresa, que va implicar a desenes d’enginyers militars i civils i milers de treballadors de la construcció, no va passar desapercebuda per l’enemic. Aviat, el Quarter General de l’exèrcit rebel va rebre informes dels seus agents sobre l’evolució de les obres, l’emplaçament de les posicions i les seves característiques tècniques. Aquesta informació, sumada a l’esfondrament de les línies republicanes del front aragonès el març 1938, que esdevingué una veritable desbandada, feu que la major part de la línia defensiva del Cinca no complís amb la funció per a la qual s’havia construït.

Vuit dècades després es conserven bona part del conjunt d’aquells fortificacions, agrupades per posicions i distribuïdes sobre quatre sectors: Boltaña, Montsó, Fraga i Gandesa. L’estudi d’aquests vestigis i el de la documentació que es conserva als arxiu militars han permès ressenyar els orígens i motivacions del projecte, les vicissituds de la seva construcció, les estratègies d’espionatge dels agents franquistes i el valor estratègic de cada posició.

David Tormo Benavent

Imatge: Posició Caseres Fort Milet. Un observatori d’artilleria (Estaquets). Caseres és un municipi situat a la riba del riu Algars, límit entre les províncies de Tarragona i Terol. Foto: ©Arxius dels autors de La Línia del Cinca a la guerra civil, Onada edicions, 2018

David Tormo Benavent

Doctor en història contemporània, és coordinador tècnic del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE). S’ha especialitzat en la guerra civil i en història local. És autor d’obres col·lectives i diverses monografies dedicades a la temàtica de la Guerra Civil. Coautor de La línia del Cinca a la guerra civil. Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938), Onada ed, 2018; Els capítols sobre “Els fets de Vilalba dels Arcs o l’exemple d’una guerra fratricida” i “Els fets de Solivella” a Breu Història de la Guerra Civil a Catalunya (Edicions 62, 2005), dirigit per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villaroya.

Josep Maria Pérez Suñé

Llicenciat en Geografia i Història (especialitat de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia) i s’ha format com a investigador en el Centre per a l’Estudi de la Interdependència Provincial a l’Antiguitat Clàssica (CEIPAC-Universitat de Barcelona). Desenvolupa la seva activitat professional com a arqueòleg, col·labora en publicacions especialitzades i de divulgació, i és coautor de diverses monografies.

Imatge: Posició Maella Fort Cec. Situat en una turó que domina una gran extensió de terreny. Foto: © Arxius dels autors de La Línia del Cinca a la guerra civil, Onada edicions, 2018

Josep Maria Solé Sabaté

Catedràtic en història contemporània per la Universitat de Barcelona i llicenciat en filosofia. Professor d’Història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor de més de 15 llibres sobre la Guerra Civil i la postguerra. Premi de Recerca del Congrés de Cultura Catalana. Va ser delegat del Centre d’Història Contemporània de Catalunya en la recuperació de la documentació catalana a l’exili (1985-1991). Va ser el primer director del Museu d’Història de Catalunya, entre el 1996 i el 2000. L’any 2006 la Generalitat el va nomenar coordinador general del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre. També ha estat director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Algunes de les seves publicacions són: Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975), junt amb Joan Villarroya i Font, (1993); Història de la Generalitat de Catalunya i els seus presidents; El franquisme a Catalunya:1939-1977 (2000) com a director.; «Sine ira et studio (Tàcit, “sense ira ni parcialitat”)» (2008).

Imatge: Posició Selgua. Selgua és un municipi de la comarca del Cinca Mitjà (Osca) a l’oest del Cinca i a prop del riu Clamor a 9 quilòmetres de Montsó. Foto: © Arxius dels autors de La Línia del Cinca a la guerra civil, Onada edicions, 2018

Els orígens del neoliberalisme als Estats Units: un debat econòmic sobre la democràcia

27 Mai 201917 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous 13 Juny 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Els orígens del neoliberalisme als Estats Units: un debat econòmic sobre la democràcia, a càrrec d’Andreu Espasa de la Fuente, professor de la Universidad Nacional Autónoma de Mexico (UNAM).

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Walter Lippmann (Nova York, 23 de setembre de 1889 – Nova York, 14 de desembre de 1974) va ser un escriptor nord-americà, periodista, comentarista polític i una figura clau en l’organització i l’estudi de l’opinió pública del segle XX. També, va ser l’artífex del terme estereotip, molt recurrent en la psicologia moderna.

Orígens dels neoliberalisme

Text d’Andreu Espasa de la Fuente

Tot i que els inicis del triomf del neoliberalisme estan associats amb les conseqüències de la crisi del petroli de 1973, el cert és que els orígens d’aquest influent moviment es poden traçar fins als anys de la Gran Depressió. Als Estats Units, la publicació del llibre del periodista Walter Lippman The Good Society, al 1937, popularitzà entre el gran públic algunes de les idees dels economistes més importants de l’Escola Austríaca, Friedrich Hayek i Ludwig Von Mises, i de la primera Escola de Chicago, entre els quals destacava Frank Knight.

Friedrich Hayek

En el context nord-americà, les idees neoliberals es van interpretar com una crítica a les tendències més socialitzants del New Deal, el programa de reformes econòmiques que estava duent a terme l’Administració Roosevelt. Al mateix temps, però, el neoliberalisme també es presentava com una impugnació del vell liberalisme decimonònic del laissez-faire. En contra de la idea del caràcter natural dels mercats, els nous ideòlegs plantejaven que, per garantir el seu correcte funcionament, l’Estat havia de regular fortament el mercat. Més enllà de les discussions econòmiques, molt sovint les propostes dels primers neoliberals se centraven en arguments polítics i s’entrelligaven, de fet, amb el gran debat dels anys trenta sobre la crisi del sistema democràtic, en un moment en què l’ascens del feixisme i la popularitat del comunisme feien témer pel futur de la democràcia liberal. Des d’aleshores, i malgrat l’evolució del moviment i de les seves idees, la relació entre neoliberalisme i democràcia ha estat permanentment marcada per una tensió de difícil solució.

Franklin Delano Roosevelt

Bibliografia bàsica (Facilitada per Andreu Espasa)

Alan Brinkley, The end of reform: New Deal liberalism in recession and war, New York: Random House, 1996.
Angus Burgin, Great persuasion: reinventing free markets since the depression, Cambridge: Harvard University Press, 2015.
Fernando Escalante, Historia mínima del neoliberalismo, Madrid: Turner, 2016.
David Harvey, Breve historia del neoliberalismo, Madrid: Ediciones Akal, 2007.
Ben Jackson, “At the Origins of Neo-Liberalism: The Free Economy and the Strong State, 1930–1947”, The Historical Journal, Volume 53, Issue 1, March 2010, pp. 129-151.
Philip Mirowski i Dieter Plehwe (editors), The Road from Mont Pèlerin: The Making of the Neoliberal Thought Collective, With a New Preface, Cambridge: Harvard University Press, 2016.
Jurgen Reinhoudt, The Walter Lippmann Colloquium: the birth of neo-liberalism, Cham, Switzerland: Palgrave Macmillan, 2018.
María Eugenia Romero Sotelo, Los orígenes del neoliberalismo en México: la escuela austriaca, Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica, 2016.
Quinn Slobodian, Globalists: the end of empire and the birth of neoliberalism, Cambridge: Harvard University Press, 2018.
Ronald Steel, Walter Lippmann and the American century, London: Bodley Head, 1981.

Diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939). Una nova mirada al conflicte

12 Mai 201918 Novembre 2023 / historiaab / 1 comentari

Dilluns 27 de maig 2019 a les 19 h a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Diaris personals durant la Guerra a Catalunya (1936-1939). Una nova mirada al conflicte a càrrec d’Oriol Riart i Arnalot, historiador, arxiver i autor del llibre Itinerari d’una memòria enfrontada.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

“Diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”, Oriol Riart i Arnalot

Aquesta comunicació té com a objectiu presentar, analitzar i posar en discussió els diaris personals escrits per combatents en la Guerra Civil Espanyola com a font historiogràfica i eina didàctica que contribueix a una interpretació i aprenentatge més proper, tangible i atractiu del conflicte. A més, es pretén establir aquesta font com a complement i / o alternativa a les fonts més tradicionals en l’àmbit de la investigació històrica.

El diari personal és un tipus de document on l’autor escriu de primera mà i en primera persona, els fets que considera destacables en què participa o observa, alhora que en dóna la seva opinió. Tot i que l’autor intenta plasmar en el diari allò que més li crida l’atenció, el seu contingut no deixa de ser la més humil i inessencial quotidianitat que, amb el pas del temps, adquireix més rellevància, ja que pot apreciar-se el modus vivendi de determinats sectors socials, en aquest cas dels combatents al front català.

D’aquesta manera, els diaris personals dels combatents són una font historiogràfica que permet una mirada més propera i personal als fets històrics. Es tracta d’una documentació complementària i alternativa a les limitacions de l’oralitat, a la documentació militar i al relat històric oficial. Les fonts autobiogràfiques, degudament sotmeses a contrast com qualsevol altra, són les òptimes per a aquest enfocament historicista que va de baix a dalt, construint un relat més pròxim, atractiu i didàctic de la història.

Imatge d’alguns dels diaris utilitzats en l’estudi d’Oriol Riart i Arnalot “Diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”

El corpus documental per a la comunicació és l’estudi de 30 diaris personals de combatents d’ambdós bàndols escrits al front català. Aquest volum permet conèixer l’interès i les influències literàries que van portar els joves a escriure un diari personal, també els objectius i motivacions que hi ha darrera d’aquest hàbit, i sobretot conèixer com vivien aquests homes els fets col·lectius o històrics dels què n’eren els protagonistes però que en canvi el relat històric oficial poques vegades els té en compte.

Imatge d’un dels diaris utilitzats en l’estudi d’Oriol Riart i Arnalot “Diaris personals de la Guerra civil a Catalunya (1936-1939)”

Catalunya i la plurinacionalitat, vista des de fora d’Espanya

24 Abril 201918 Novembre 2023 / historiaab / Deixa un comentari

Dijous 9 de maig de 2019, a les 19h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la sessió “Catalunya i la plurinacionalitat, vista des de fora d’Espanya” amb la participació de Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours; Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols; i de Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia.

Presentaren l’acte el president de l’Ateneu Barcelonès Jordi Casassas Ymbert i el professor Giovanni Cattini

Els tres ponents, que recentment han editat el llibre La Nazione catalana. Storia, lingua, politica costituzionale nella prospettiva plurinazionale, plantejaran temes per comprendre la complexitat des d’una mirada estrangera sobre el procés independentista català.

El professor Cagiao analitzarà la crisi del sistema polític espanyol com a conseqüència d’un problema o falta de reconeixement nacional. El nacionalisme espanyol s’ha negat a debatre durant llargs anys el seu propi model d’Estat, rebutjant un darrere l’altre qualsevol intent d’encaix del pluralisme nacional existent en el seu si fora del marc autonòmic en vigor. Com se sap, aquesta dinàmica oposada al reconeixement nacional ha acabat generant un important suport social a la solució referendària i a la independència. El professor Cagiao reflexionarà sobre aquest tema des d’una perspectiva més controvertida (i potser paradoxal), posant el focus en el problema de reconeixement nacional de Catalunya: si el procés hagués dividit el Principat en dos grans blocs (independentistes i unionistes) amb un pes similar, seria d’interès analitzar aquesta divisió i sobretot les actituds observades, principalment en el catalanisme unionista, sobre el reconeixement nacional de Catalunya per part dels catalans contraris a la independència.

Jorge Cagiao y Conde, professor titular de “Civilització espanyola contemporània”, Universitat de Tours

Per part del professor Ferraiuolo intervindrà explicant com la lectura italiana d’esdeveniments catalans sovint es deforma pel fenomen cultural i polític de la Lliga Nord. De fet, hi ha diversos indicadors que ens permeten mostrar l’enganyós que és aquest paral·lelisme. La seva intervenció se centrarà en aquests elements, que es poden trobar en els estudis i dades sociològiques i polítiques, així com també en l’evolució del model regional italià. A partir de l’anàlisi de la trajectòria política de la Lliga Nord, també serà possible avaluar la forma en què l’Estat italià s’enfronta al conflicte territorial: les respostes de les institucions centrals que des d’un punt de vista legal i formal poden semblar idèntiques a les espanyoles, adquireixen però, un significat diferent si s’emmarquen en la dimensió dels processos polítics i institucionals de cada país.

Gennaro Ferraiuolo, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Federico II de Nàpols

Finalment, el professor Rigobon oferirà una reflexió sobre com ha reaccionat la premsa diària italiana als fets catalans de setembre i octubre 2017, plantejant-se els següents interrogants: Quina cobertura han donat als esdeveniments? Quin grau de coneixement de la realitat catalana tenien els periodistes involucrats? Quines pautes resseguien els editorials? A partir d’un repàs general dels diaris italians més importants i dels seus articles sobre Catalunya es veurà com els plantejaments sobre el tema han estat molt diferents i s’han vist actituds oposades dins els mateixos sectors ideològics. No hi ha hagut, segons el professor Rigobon, una resposta “de dretes” o “d’esquerres”: hi ha hagut diferents respostes (i sovint molt diferents entre elles) dins dels mateixos blocs, la qual cosa demostra que el cas català representa un desafiament a qualsevol categorització i simplificació.

Patrizio Rigobon, professor agregat de Literatura Catalana a la Universitat Cà Foscari de Venècia

Autor del text: Giovanni Cattini

Per saber-ne més:

http://www.editorialescientifica.com/materia/diritto/diritto-costituzionale/la-nazione-catalana-detail.html