Dijous 10 de març a les 18.30h a la sala Oriol Bohigas tingué lloc la conferència “Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte” a càrrec d’Abel Riu, politòleg i màster en Estudis Russos i Eurasiàtics per la Universitat d’Uppsala (UU). El seu àmbit d’especialització són els afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica, i col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació catalans.
Presenten: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història i Marta Chavarría, adjunta de la secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials.
El podeu veure a Historia Ateneu You Tube
A partir d’una introducció històrica al conflicte, abordarem la seva vessant geopolítica i de seguretat per a tot el continent europeu, i molt especialment la seva dimensió interna a Ucraïna.
Mapa: 2022 Invasió russa d’Ucraïna; Data 26 de febrer de 2022. Font: treball derivat del conflicte rus-ucraïnès (2014-present).svg de Rr016; Font dels atacs amb míssils: BNO News; Autor Viewsridge
El fracàs diplomàtic més evident que ha portat a aquesta guerra ha estat la impossibilitat d’implementar els Acords de Minsk, que responien a un tractat signat per Rússia, Alemanya, França i Ucraïna a principis de 2015 per a la resolució del conflicte al Donbass. Aquests acords representaven una base legal sobre la qual actuar, perquè estaven consensuats per totes les parts, com a solució política que preveia el reconeixement per part de Kíiv d’una autonomia política de les zones sota control dels rebels prorussos. La guerra és un fracàs per a totes les bandes, un fracàs multilateral, tot i que la responsabilitat de la guerra és únicament i exclusivament de Rússia. Però, com s’ha arribat a la situació actual?
Articles d’Abel Riu publicats a Catalonia Global Institute
L’octubre de 2021, la CIA va començar a emetre senyals d’alarma en relació amb una acumulació de tropes, armament i equipament militar rus a la zona fronterera amb Ucraïna. Una situació que recorda a la de la primavera de 2021, amb la diferència que en aquesta ocasió la dimensió de la mobilització de tropes és […]
“Una llar comuna europea des de Lisboa fins a Vladivostok”. Aquesta era la visió de l’últim secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov. Trenta anys després de la desintegració de l’URSS, aquest somni està més lluny que mai, ja que l’estat de les relacions entre la UE i Rússia ha arribat […]
Abel Riu, politòleg. El seu àmbit d’especialització són els afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica
Al llarg dels dos mandats, 2015-2017 i 2018-2020, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha organitzat o bé ha acollit 93 actes. El balanç provisional, sense haver tancat, encara, les dades de 2020, suposen una assistència de més de 6.550 persones, que representa una mitjana de 70 persones, per acte. Quant a les visualitzacions, dels 60 vídeos que es poden veure a You Tube Ateneu Barcelonès, fan un total de més de 28.000 visualitzacions, amb una mitjana de 467 visualitzacions per vídeo. Els formats dels actes han estat els següents: la conferència emmarcada en un cicle temporal o temàtic, la conferència singular, el debat, la commemoració, l’homenatge a persones o institucions i el cinefòrum.
A més, l’any 2015, un grup de socis i sòcies de l’Ateneu vàrem crear, amb una periodicitat mensual, la Tertúlia Amics de la Història, que ha dut a terme 32 tertúlies.
Així doncs, s’han dut a terme 125 activitats a l‘entorn de la Història en aquests sis anys. Naturalment, només, s’han comptabilitzat els actes promoguts directament o acollits per la Secció d’Història i les tertúlies d’Amics de la Història. De ben segur, que s’han fet altres actes vinculats amb la Història, promoguts directament per la Junta de l’Ateneu o per altres seccions, presentacions de llibres, entre altres.
Des del 2015, la majoria d’actes d’Història (69 de 93) s’han enregistrat en vídeo o àudio i es poden tornar a visionar o escoltar a l’Arxiu de la Paraula. En algun casos, hi va haver problemàtiques tècniques que no van permetre l’enregistrament, durant algunes setmanes o algun dia en particular. Tot i així el nostre balanç és molt positiu. Agraïm molt aquesta feina discreta, però, tan eficaç i imprescindible per garantir l’accés als diferents actes realitzats, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc.
Algunes i alguns ateneistes ens han demanat si es podria editar una versió en vídeo més resumida de l’acte, sense deixar de fer la versió completa. D’aquesta manera, la difusió podria ser molt més gran. Sovint costa trobar el temps per veure per You Tube una conferència que dura més d’una hora. Amb una versió més breu (15 minuts) o molt breu (2 minuts), la difusió seria molt més gran, sense perdre la possibilitat de poder veure la versió completa. Podeu veure tots els vídeos a Secció d’Història You Tube Ateneu.
Tots els actes i, també, les tertúlies pròpies i les participades (126) tenen un informació complementària, sovint amb un resum, bibliografia o altres dades de les persones conferenciants o tertulianes al Blog d’Històriahttps://historia.ateneubcn.cat/. que vàrem iniciar el 2015 i que hem anat ampliant en continguts. A més, durant l’any 2020, en haver-se hagut de reduir l’activitat presencial, per raó de l’emergència sanitària, s’han preparat 6 reculls de recursos en línia. Us convidem a visitar i a subscriure-us al Blog d’Història. Només, heu d’anotar el vostre correu electrònic.
Dades de la Secció d’Història i d’Amics de la Història 2015-2020
*Dades fins al 5-11-2020. Sd= sense dades. Pendent de la Memòria 2020 de l’AB
Un balanç qualitatiu
Quan el 2015 vàrem prendre possessió de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, Patrícia Gabancho, aleshores vicepresidenta de l’Ateneu, ens va encoratjar a realitzar una programació de les seccions, amb algunes directrius ben clares: a) innovar en els continguts i en els formats; b) captar talent jove i mantenir el talent madur; c) fer més patent la presència de la dona i de la temàtica feminista; i d) finalment programar cicles curts o mitjans, alternant-los amb les conferències singulars.
Amb aquest esperit, hem organitzat 12 cicles temporals, des de la Secció d’Història i, també, hem promogut un cicle intersectorial, que va coordinar la Comissió de Cultura de l’Ateneu, amb la participació de la majoria de les seccions de l’Ateneu: De la Revolució americana a la Revolució Francesa.
En el període 2015-2020, pel que fa als actes d’Història, s’han realitzat 46 conferències en el marc d’un cicle, mentre que s’han dut a terme 47conferències singulars. Podem dir que la meitat dels actes formen part d’un cicle, amb una programació cultural que intenta ser coherent i que voldria seguir les orientacions de l’enyorada Patrícia Gabancho, i l’altra meitat, és un calaix de sastre, on hi ha compromisos institucionals, novetats editorials, convenis amb entitats, oportunitats, bones idees i idees no reeixides, demandes de les sòcies i els socis, entre molts altres. A continuació, donem una brevíssima informació dels cicles organitzats per la Secció d’Història, al llarg dels dos mandats.
L’any 2015, s’organitzaren dos cicles: L’endemà de 1714 i el 75è aniversari de l’execució de Companys. El primer cicle, amb quatre conferències, tractava dels efectes de la derrota del 1714. Hi varen participar Josep Maria Torras (Repressió i resistència antiborbònica a Catalunya), Agustí Alcoberro (L’exili austriacista), Enric Pujol (La recuperació de la memòria de la Guerra de Successió i els orígens de la Diada nacional) i Francesc Xavier Hernàndez (Aspectes estratègics i militars poc coneguts de la Guerra de Successió). El segon cicle, amb un doble format de conferència i de lectura dramatitzada, interpretada per l’actor Jordi Boixaderas, amb dues conferències: El procés judicial sobre el Sis d’Octubre, a càrrec d’Arnau Gonzalez Vivalta i 75 è aniversari de l’afusellament del President Lluís Companys, amb Josep Maria Solé i Sabaté.
“El procés judicial sobre el Sis d’Octubre” amb Arnau Gonzàlez Vilalta i Jordi Boixaderas
Durant l’any 2017, es dugueren a terme dos cicles: el primer, Centenari 1917, amb sis conferències, feia un recorregut històric de les Revolucions russes i els viatgers catalans a la Rússia revolucionària de 1917, fins a la Barcelona cultural i obrera, passant per la crisi espanyola de 1917, l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona i el pensament i l’obra de Prat de la Riba. El segon cicle, fou una breu Història de les Religions a Catalunya:el protestantisme als Països Catalans (Josep-Lluís Carod-Rovira), l’Islam a Catalunya (Dolors Bramon), l’Església catalana (Jaume Aymar) i els jueus a Catalunya (Irene Llop).
Les persones que hi han participat i les que trobarem a faltar
Al llarg d’aquests sis anys, han participat 150 persones conferenciants i 40 convidades a la Tertúlia Amics de la Història. A totes i a tots els agraïm la seva participació i el seu interès. A títol de record i d’homenatge, anotem una referència a les persones conferenciants i convidades que ens han deixat:
Patrícia Gabancho, escriptora, activista i vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès 2014-2017
Josep Maria Benaul i Berenguer, historiador sabadellenc, professor de la Universitat de Barcelona, que va participar en el cicle sobre Grups i classes socials a Catalunya, amb la conferència que ens consta que va preparar amb molta cura, per la dificultat de trobar informació rellevant sobre el tema: Dels menestrals a la petita burgesia catalana. Una aproximació des de la manufactura.
Pep Bujosa, matemàtic i docent, que havia participat recentment a la Tertúlia Amics de la Història, crític de teatre de qui podeu llegir-ne els darrers articles al Blog Gaudir la Cultura, a l’apartat: El racó del Pep: In memoriam.
Tinc un bon record i un gran agraïment per a totes les sòcies i els socis de la Secció d’Història i, d’una manera especial, als qui han participat més activament: Maria Mestre ponent adjunta, Josep Sauret, Josep Sanmartí, Carme Llobet, Maria del Pilar Moya i Narcís Argemí. També, per a totes les persones membres de la Comissió de Cultura i a totes les persones treballadores de l’Ateneu i, d’una manera especial, al personal de la Biblioteca, d’informàtica, de difusió i a les regidores de sala. Finalment, per a tota la Junta, especialment amb les persones vocals amb qui hi he tingut més contacte, i amb el seu president, Jordi Casassas, del qual puc dir que, sempre, m’ha escoltat i que ha presentat diversos actes de la Secció d’Història i que també ha participat en la Tertúlia d’Amics de la Història. També, el meu agraïment a aquelles persones amb qui he discrepat subtilment o obertament, però que malgrat tot, m’han ajudat a continuar.
Més informació
Les persones que tingueu interès a disposar de més informació podeu consultar l’annex que s’adjunta, que conté dades amb la data de l’acte, el títol, les persones participants, l’assistència, el nombre de visualitzacions, el tipus d’acte, el tipus de suport, presentador/a, l’adreça de l’arxiu digital on consultar l’àudio, el vídeo o el Blog d’Història. Es pot cercar la informació per qualsevol d’aquestes variables. Per buscar informació en aquest annex pdf cliqueu la tecla Control + “F”, apareixerà un requadre on podreu escriure el que es busca.
En aquest annex podeu veure els actes amb més assistència i els vídeos que tenen més visualitzacions. També diferenciem els 12 cicles amb colors. Totes les tertúlies d’Amics de la Història s’han marcat amb color blau fosc.
El balanç de totes aquestes activitats l’ha de poder fer cada ateneista. Com a ponent coordinador de la Secció d’Història, aspiraria a millorar-ne el contingut, l’assistència en directe de sòcies i socis i de públic en general i, també, incrementar-ne la difusió dels vídeos. Crec que cal continuar potenciant els cicles d’Història propis de la Secció i, també, els cicles intersectorials, amb la participació d’altres seccions de l’Ateneu. També, es podrien potenciar les activitats anomenades de “Memòria Democràtica” i, almenys una vegada a l’any, seria molt interessant, en aquests moments que vivim, programar una activitat, en col·laboració amb altres entitats memorialístiques, com es va fer recentment amb l’acte: La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. D’altra banda, recomanaria contactar, novament, amb entitats acadèmiques recercadores i amb entitats i revistes de divulgació històrica. La recerca històrica ha de poder arribar a un gran públic, sense perdre el seu rigor intrínsec.
Finalment, caldria pensar en crear i desenvolupar nous formats (jornades, concursos, sortides, recorreguts, crítica de sèries sobre història, cinefòrum, debats amb joves historiadores i historiadors i periodistes, entre molts altres), per divulgar i arribar a persones joves i, en general, a un públic que, actualment, pot veure la “Història” com una cosa del passat, sense gaire atractiu, en lloc de tenir-la com a un referent per millorar la construcció del seu futur.
Barcelona, 21 de novembre de 2020
Joan Solé Camardons
Ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)
Fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història
“La Guerra dels Segadors” (Pere Cristòfol, Àngel Casals i Antoni Simon); “Viatgers catalans a la Rússia revolucionària” (Pelai Pagès); “Gent de mar: navegants i mariners a la flota catalana del vuit-cents” (Francesc Lleal); “La memòria dels herois anònims. El cas de Francesc Surroca Puig” (Ramon Balasch, Josep Cruanyes, Joan Solé)
Durant el segle XX i el que portem del XXI, la història d’Espanya i de Catalunya ha seguit un itinerari ple d’atzucacs en els quals els cops d’estat, les guerres o les transicions han modificat dràsticament l’escenari polític i social.
Des del 1898 fins al 2020 s’han succeït una sèrie de canvis de règim, pacífics o violents, que han situat la inestabilitat com a element central. L’Ateneu Barcelonès ha tractat en diverses ocasions aquests canvis en conferències, debats, presentacions de llibres i de documentals.
A continuació us presentem un segon recull amb una selecció de conferències i debats provinents de l’Arxiu de la Paraula que tracten directament o de manera més indirecta alguns dels períodes i de les dates que podem considerar crisis i canvis de règim a Catalunya i a Espanya: La Segona República i la guerra civil (1931-1939), el franquisme (1939-1975), la transició política (1977-1982) i la crisi econòmica (2007-2012) i el procés independendista (2012-2020).
Naturalment que és una selecció, no exhaustiva, del material que es pot consultar a l’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès. Cada arxiu consta del títol, autor (s), any de l’enregistrament, enllaç de l’enregistrament àudio o vídeo (You Tube) i una breu explicació del contingut. Dins de cada període se segueix l’ordre de la data de la sessió enregistrada de la més antiga a la més recent.
En aquesta mateixa línia, també us recordem que hem programat una sessió amb l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta, Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions, coautor del llibre Crisis i canvis de règim a Espanya i a Catalunya (1898-2015), editorial Base, 2015. La sessió tindrà lloc el dia 25 de juny a les 18h i es podrà seguir en directe i posteriorment en vídeo (You Tube).
Segona República i guerra civil (1931-1939)
La crisis española del siglo XX / Carlos Rama, Albert Balcells, Josep M. Bricall, Amando de Miguel, Josep Termes i José Antonio González Casanova (11/06/1976)
Àudio<http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1953> Presentació de la reedició del llibre “La crisis española del siglo XX” de Carlos Rama, d’història del pensament polític, que va estar prohibit durant el franquisme.
La internacionalización de la guerra espanyola / Roberto Mesa Garrido (1976)
Àudio<http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/373> Conferència en què l’autor, Roberto Mesa Garrido (1935-2004) un reconegut internacionalista i jurista espanyol parla de la intervenció estrangera durant la guerra civil espanyola.
La Segunda República fue así / Eduardo de Guzmán (1977)
Àudio< http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/463> Conferència en que l’autor, periodista, anarcosindicalista i escriptor espanyol, fa una introducció del contingut del seu llibre La Segunda República fue así.
Francesc Macià / Josep Tarradellas (1983)
Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/661> Homenatge en commemoració del cinquantè aniversari de la mort del President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià en el qual Josep Tarradellas explica les seves vivències i records. Intervenen també: Josep Andreu Abelló, Joan Casanelles Ibarz i Maria Macià.
L’esquerra republicana / Anna Sallés (1985)
Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/107> Es parla sobre com la dictadura va distorsionar la imatge de la República a Catalunya, així com la imatge de Francesc Macià al que es va arribar a comparar amb el messies.
Els antecedents de la Guerra Civil / Josep Termes, Borja de Riquer i Josep Maria Solé i Sabaté (1986)
Àudio < http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/35> Conferència sobre els fets anteriors a la Guerra Civil que van ocasionar l’esclat del conflicte. Es fa un repàs dels aspectes que contribuïren a aquesta situació conflictiva i que inclouen des dels aspectes religiosos fins als culturals, més enllà dels estrictament polítics. Remarca també el problema de la relació entre Catalunya i Espanya.
Cinquantenari de la Guerra Civil: presentació del curs / Josep Tarradellas i Jordi Maragall (1986)
Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1430> Acte emmarcat dins el cicle Curs del Cinquantenari de la Guerra civil en el qual el M. Hble. Sr. Josep Tarradellas fa la presentació oficial tot parlant de com va viure ell l’inici de la guerra.
Lluís Companys davant la Guerra Civil i la Revolució / Albert Balcells (1990)
Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1117> L’aixecament militar del 19 de juliol del 1936 va tirar per terra el projecte de normalitat política i convivència social que Companys venia desenvolupant i enfrontava el president de la Generalitat en el període més tràgic de la història de Catalunya.
Del 19 de juliol de 1936 als fets de maig de 1937 / Josep Maria Solé Sabaté (1996)
Àudio<http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1208> Conferència en la qual s’aprofundeix en els diferents factors militars, socials i econòmics d’aquest període tan important com va ser la Guerra Civil espanyola i en concret els Fets de maig del 1937, els enfrontaments que succeïren entre el 3 i el 7 de maig de 1937 a Barcelona entre les forces d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya, amb el suport de milicians del PSUC, de la UGT i d’Estat Català, contra milicians de la CNT i la FAI, amb el suport del POUM. Els enfrontaments van acabar amb uns cinc-cents morts i més de mil ferits. A partir d’aquell moment el govern de la República es va fer càrrec de l’ordre públic i la Generalitat va perdre les seves atribucions.
El procés judicial sobre el Sis d’Octubre / Arnau Gonzàlez Vilalta (2015)
Vídeo<https://youtu.be/vK8TvrfBb7U> Acte d’homenatge i de recerca sobre el Sis d’Octubre del 1934 que conclou amb una lectura dramatitzada de la proclama i la interlocutòria de la causa judicial al president Lluís Companys a càrrec de l’actor Jordi Boixaderas. A la xerrada es responen a les següents qüestions: Què va significar el Sis d’Octubre? Quines conseqüències va tenir? Hi ha alguna similitud amb la situació actual del país?
El procés judicial sobre el Sis d’Octubre / Arnau Gonzàlez Vilalta
Vídeo<https://youtu.be/k8QynStZxNg> La Guerra Civil Espanyola que es perllongaria entre el juliol del 1936 i la primavera del 1939 és un dels episodis del segle XX que ha merescut més atenció per part de l’opinió pública internacional. En una Espanya i una Catalunya que vivien en la marginalitat de la història europea, el conflicte civil hereu de la inestabilitat de la II República provocaria la intervenció del gruix de les principals potències del moment. Tothom mirà cap a la Península Ibèrica per a prendre-hi partit a favor d’uns o altres. La Guerra Civil semblà un banc de proves per a tots els actors implicats. Mentre Roma i Berlín intervenien bèl·licament amb una gran intensitat al costat dels generals revoltats, la Unió Soviètica ho feia de manera menys intensa al costat de la República suposadament democràtica però de facto en mans revolucionàries.
Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939) / Oriol Dueñas Iturbe (2018)
Vídeo < https://youtu.be/zSU06Ejikc8> Conferència en què s’explica com al llarg de bona part de la Guerra Civil des de la zona republicana s’impulsaren diverses actuacions amb la finalitat d’aconseguir aturar les hostilitats. Aquestes iniciatives cercaven la implicació d’un país europeu, que actués com a mediador, per portar a terme converses entre el govern legítim republicà i els revoltats que conduïssin a l’aturada de les conflagracions entre els dos exèrcits. Bona part de les relacions internacionals que establí Catalunya durant el conflicte cercaren assolir una mediació internacional per aconseguir la pau
Relacions internacionals de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939) / Oriol Dueñas
Franquisme i antifranquisme
Catalunya avui [1983]: el llegat de la història / Josep Termes (1983)
Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/144> Primera conferència del cicle “Catalunya demà” en la qual l’autor parla sobre els problemes de la història catalana i com afecten a l’actualitat. Destaca l’originalitat del fenomen català en aspectes com els conflictes socials, la industrialització, la negociació política, el procés d’urbanització, el particularisme i altres factors.
El pensament polític català sota el franquisme / Josep Maria Colomer (1985)
Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/156> Conferència sobre el panorama del catalanisme polític i el paper de l’exili a Catalunya durant el període del franquisme i la revisió ideològica soferta per segons quins personatges, per exemple Valls i Taberner, que es passa al bando espanyolista. I la ruptura produïda cap als anys cinquanta en el pensament catalanista i antifranquista per part dels intel·lectuals catalans i historiadors com en Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar.
Els mass-media i la identitat nacional / Josep Gifreu (1985)
Àudio< http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/369> Conferència organitzada per l’Ateneu Barcelonès en col·laboració amb Xarxa Cultural i emmarcada en el cicle Història del Catalanisme, on el conferenciant parla de la relació dels mitjans de comunicació de massa i el nacionalisme català. Fa també una anàlisi històrica dels mitjans de comunicació en el franquisme i postfranquisme.
Llengua i societat: reivindicació lingüística / Francesc Vallverdú (1985)
Àudio< http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/131> Conferència organitzada per l’Ateneu Barcelonès en col·laboració amb Xarxa Cultural i emmarcada en el cicle Història del Catalanisme, on el conferenciant analitza les relacions entre el catalanisme i la reivindicació lingüística. Explica els conceptes de conflicte, substitució i de normalització lingüístics.
L’oposició al franquisme / Teresa Pàmies (26/11/1992)
Els hàbits del franquisme i la seva pervivència / Víctor Alba (1992)
Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1586> Conferència de Víctor Alba que dibuixa una perspectiva històrica espanyola, en la que els seus governs mai no van coincidir amb el poder preponderant a la resta del món, i on el franquisme és el darrer exemple d’aquesta tendència, fet que implica que sigui una societat més endarrerida que els països veïns.
Cultura, franquisme i societat civil / Manuel Vázquez Moltalbán (1992)
Després del franquisme: entre el desig i la realitat / Heribert Barrera (1992)
Àudio < http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/797> Acte de cloenda del cicle Franco (1892-1992), una reflexió necessària, Franco va ser el responsable del endarreriment econòmic i de les morts de la Guerra Civil i la repressió posterior, amb l’arribada de la democràcia i de la Transició s’obrí una nova època per a Espanya i per a les llibertats dels seus ciutadans. Malgrat això, la Monarquia va venir imposada i encara pesa avui en dia.
Lo que la monarquía le debe a Franco / Manuel Rubio Cabeza (1992)
Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1587> Conferència de l’historiador Manuel Rubio Cabeza sobre la història d’Espanya, centrant-se en la relació de la Monarquia borbònica espanyola amb la Dictadura franquista de la que acabarà resultant la reinstauració de la primera.
Els moviments obrers catalans dels anys seixanta i setanta / Antonio Martín, Rafael Hinojosa, Frederic Prieto i Francisco Ruiz Acevedo (2006)
Àudio< http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/145> Acte emmarcat en el cicle Memòria Històrica, en el qual diversos conferenciants tracten sobre moviments obrers a Catalunya durant les dècades dels seixanta i setanta.
Josep Tarradellas: continuïtat i futur: 40è aniversari del retorn del president de la Generalitat a Catalunya / Carles Santacana, Montserrat Catalán i Jordi Miravet (2017)
Vídeo< https://youtu.be/xnAK6MXH5QM> El 23 d’octubre de 1977 el President de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, retornà a Catalunya després de 38 anys d’exili a França. Acte commemoratiu recordant aquesta data, on s’analitzaran des de diferents punts de vista, la figura del President Josep Tarradellas així com el moment històric, polític, social i personal que emmarcà tot aquest procés.
Josep Tarradellas: continuïtat i futur: 40è aniversari del retorn del president de la Generalitat a Catalunya / Carles Santacana, Montserrat Catalán i Jordi Miravet (2017)
La repressió silenciada del règim franquista contra el carlisme des de 1936 a 1975: presentació del llibre / Josep Miralles i Josep Maria Solé (25/09/2018)
Vídeo< https://youtu.be/FH3jhdyfs80> Presentació del llibre de Josep Miralles que porta anys investigant el tema. El llibre arriba fins al 1955, hi s’hi descriu la història de les relacions entre el carlisme i el franquisme i presenta sorpreses i recerques recents que ofereixen noves perspectives.
L’altra oposició al franquisme / Mariona Lladonosa i Carles Santacana (2019)
Vídeo< https://youtu.be/oZyqqLRcqdw> En aquesta conferència Mariona Lladonosa presenta el seu estudi “Nosaltres els catalans”. A partir de l’estudi dels imaginaris simbòlics i socials de la tradició del catalanisme catòlic del període 1954-1970 i la producció escrita dels seus intel·lectuals, ofereix una nova via d’aproximació al debat de les identitats i la nació.
L’altra oposició al franquisme / Mariona Lladonosa i Carles Santacana
La Transició (1975-1982)
L’Estatut de Catalunya i la seva transcendència en el nou horitzó polític espanyol / Marcel·lí Moreta (14/11/1978)
Àudio<http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/3> Marcel·lí Moreta explica les raons per les quals creu que el contingut de la Constitució del 1978 és satisfactori pel poble català. Destaca la millora transcendent d’aquesta norma enfront de textos anteriors, puig que marca una posició més avançada en matèria de reconeixement de la personalitat nacional d’algunes de les comunitats polítiques espanyoles, entre elles Catalunya.
Federalisme i autonomies / Jordi Solé Tura (26/04/1988)
Àudio<http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/833> S’aborden temes com la divisió sobre el règim polític i el concepte de nació i com va afectar l’herència franquista del país a l’hora de redactar la constitució espanyola
Franco y la Monarquía / Charles T. Powell (1992)
Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1588> Conferència de l’historiador britànic Charles T. Powell, sobre la relació de Franco amb Alfonso XIII, en els temps de la República i la Guerra civil així com l’ús que va fer, una vegada al poder, dels símbols monàrquics per tal de legitimar-se.
Triunfo y fracaso de Franco en la transición / Gregorio Moran(1992)
Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1580> Conferència sobre el període de la transició espanyola que va ser, segons Gregorio Morán, el fracàs definitiu de l’esquerra a Espanya i la victòria de la dreta. En aquests anys es va aconseguir transformar els quaranta anys de la dictadura en tot al contrari al que havien estat.
El moviment llibertari en la transició. Taula rodona / Antoni Castells, Luis Andrés Edo, Jesús García, Enric Marc, Joan Zambrana. (2001)
Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1582> Taula rodona centrada en debatre la història del moviment llibertari durant la transició, l’anarcosindicalisme i el sindicalisme revolucionari. L’acte va servir també per a presentar el llibre d’en Joan Zambrana: La alternativa libertaria. Catalunya (1976-1979).
Dictadura y transición. La España lampedusiana / Bernat Muniesa i Miquel Izard (2006)
Àudio< http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1584> Acte de presentació del llibre Dictadura i Transición: la España lampedusiana de Bernat Muniesa, la dictadura franquista i la monarquia parlamentària nascuda del procés conegut com la Transició, és a dir, des de 1939 fins a les albors del segle XXI.
Víctimes de la transició / Joan Salvat, Santiago Torres (27/01/2006)
Àudio<http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1583> Presentació i del documental “Víctimes de la transició“, des del 1975 fins al juny de 1977, a Espanya van morir 60 persones a causa de la violència política. Les forces d’ordre públic, van passar d’un règim dictatorial a un altre de predemocràtic. El documental recull els testimonis de persones que hi van ser víctimes de la repressió policial.
La transició vista pels franquistes: quins són els elements que configuren el relat dominant d’aquesta etapa històrica? / Marta Rovira Martínez (2015)
Àudio <http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1023> Conferència en la qual la sociòloga Marta Rovira Martínez analitza quines són les arrels de la memòria de la Transició, arran de la publicació del seu llibre “La Transició franquista” i quins són els elements que configuren el relat dominant d’aquesta etapa històrica? Sempre s’ha dit que el preu de la Transició va ser l’oblit del franquisme, però la Transició és una gran operació política de memòria, que se sosté sobre uns fonaments que necessiten una revisió crítica. Quins van ser els seus condicionants? Per què els líders polítics de la Transició han publicat tantes autobiografies i memòries personals? Quins són els elements que configuren el relat dominant de la Transició? Ara que la Transició és més criticada que mai, ens cal comprendre qui i com construí aquell relat i per què.
La crisi econòmica i el procés independentista
Reflexions sobre el moment econòmic: des de la crisi de la civilització fins a la societat post-industrial / Jorge Prat (04/06/1981)
Àudio<http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/55> Conferència en què l’autor parla, amb motiu de la seva recent publicació, sobre com l’economia ha generat una crisi de la civilització.
La cultura de la crisi / Josep Ramoneda (03/04/1984)
Àudio<http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/521> Les grans ideologies teòriques de la modernitat avui en dia són objecte d’indiferència i això es tradueix en una certa crisi col·lectiva de la consciència de la història. Tot això és conseqüència de la crisi de determinades ideologies polítiques que han perdut la força al llarg dels anys setanta, la cultura es troba en un estat de pèrdua de referència.
La crisi econòmica internacional: situació i perspectives: crisi : on és la sortida? / Joaquim Muns (2009)
Àudio<http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/265> Acte emmarcat en el cicle Observatori Ateneu on el Sr. Muns parla sobre la crisi econòmica i la seva opinió sobre la situació internacional.
Cap a una economia més ètica? / Lourdes Beneria i Antón Costas (27/11/2014)
Vídeo<https://youtu.be/GllxCGhnpUg> Els dos experts consideren que una de les xacres d’aquesta crisi és el creixement de la desigualtat, però també adverteixen que no és un fenomen nou. Costas recorda com tot va començar als anys 70 del segle XX, quan els sous van començar a baixar a tots els països. De cara al futur, un altre dels factors que poden afectar la desigualtat és la productivitat, segons Costas. “La robotització i la digitalització portaran a un augment extraordinari de la productivitat”, aleshores la clau serà “qui és l’amo dels robots?” “Perquè si aconseguim una bona distribució de propietat dels robots, podem fer que la productivitat arribi a tots. Però si els amos dels robots són els mateixos que ara, el creixement de la desigualtat serà tan gran que acabarà destruint-ho tot”.
Catalunya 2014: de la ciutat al món / Santi Vila (30/10/2014)
Vídeo< https://youtu.be/XnmJpYToaNg> Catalunya viu un moment decisiu de la seva història. Enmig d’una crisi econòmica, social i de governança, la societat catalana ha de preparar-se pel nou món. L’exercici del dret a decidir, la internacionalització de la nostra economia i la consolidació del nostre estat del benestar són els tres grans reptes que ens planteja aquest inici del segle XXI.
Desigualtats, crisi i creixement econòmic a les regions europees / Vicente Royuela (03/11/2014)
Àudio<http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/884> La crisi ha tingut, entre d’altres efectes, un augment important de les desigualtats en molts entorns. Un cert nivell de desigualtat no té perquè ser negatiu. Hem arribat però a un punt on és perjudicial per al creixement econòmic?
Espanya 2030 / César Molinas (27/02/2014)
Vídeo< https://youtu.be/bMg9M1aebfo> L’economista i matemàtic César Molinas exposar la seva anàlisi sobre els principals problemes que afecten a l’Estat espanyol. Considera que l’Estat espanyol pateix quatre grans problemes, quatre crisis, que necessiten una solució a llarg termini: crisi econòmica, crisi institucional, crisi ètica i moral i crisi territorial.
La conquesta de l’hegemonia: anàlisi descompartida d’El llarg procés / Jordi Amat (2015)
Vídeo<https://youtu.be/tEPAsygPvfY> “El llarg procés” de Jordi Amatés una rigorosa crònica d’història intel·lectual i cultural que arrenca en plena guerra civil i es clou diagnosticant els perills del usos i oblits interessats del passat que condicionen el present. De Francesc Cambó a Jordi Pujol passant per Gaziel o Josep Pla. I situant Jaume Vicens Vives com a vèrtex entre el món d’ahir i la represa pública del catalanisme en ple franquisme, l’assaig mostra com es va produir la restitució de la tradició democràtica durant la dictadura i l’activació simultània d’una derivada nacionalista que, després de tensions, polèmiques i desercions, a la llarga ha esdevingut hegemònica.
La conquesta de l’hegemonia: anàlisi descompartida d’El llarg procés
L’Ateneu Barcelonès, la societat civil i el procés català: inauguració del curs acadèmic de l’Ateneu Barcelonès 2015-2016 / Jordi Casassas (2015)
Vídeo < https://youtu.be/lC-TFx87Y9k> Jordi Casassas, president de l’Ateneu Barcelonès, parla de com en un moment de canvis transcendents per al nostre país, en el que les notícies s’acceleren i tots plegats correm el risc de pensar que ens trobem davant un final històric, és bo mirar enrere i reflexionar sobre un cas com l’Ateneu que ens recorda la solidesa de la societat catalana.
Prospectiva de futur de la crisi actual / Alfonso Bárcena, André Luiz Feitas Díaz i Lluís Soler (16/07/2016)
Vídeo< https://youtu.be/VKlFXDwWJis> Els conferenciants parlen de com més enllà de la crisi econòmica, actualment vivim crisis socials, polítiques, existencials, cosmovisionals i macrofilosòfiques. Per això el futur apareix amb una enorme incertesa i cal que ens preguntem: de quines causes i conseqüències no en som encara prou conscients? Què podem fer-hi i quines possibilitats reals tenim obertes? Cap a on ens portarà el temps de decisió que acompanya les crisis?
L’economia europea després de Grècia / Josep Borrell i Anton Costas (01/02/2016)
Vídeo< https://youtu.be/cCmW3_7jvIQ> L’Estat del benestar és la proposta d’Europa per al món. Sense aquesta proposta la democràcia hi perdria i l’Unió Europea perdria sentit. Però a l’eurozona l’austeritat s’ha mostrat incapaç de resoldre els dèficits públics i ha tingut efectes socials i polítics devastadors.
La fi del treball per a tothom / Fausto Miguélez, Esteban Martínez (10/11/2016)
Vídeo<https://youtu.be/sjYjgy_b8M0> L’imparable auge de les tecnologies i la pressió cruel del sistema estan expulsant del mercat de treball sectors de la societat que tenen molt difícil tornar a inserir-s’hi. Potser l’economia col·laborativa i les noves organitzacions del treball siguin, en part, una solució.
La crisi de les preferents / Andreu Missé, Julio Rodríguez i Antoni Serra (25/04/2017)
Vídeo<https://youtu.be/laqVNYisJi0> Les conseqüències de les anomenades ‘participacions preferents’ sobre els petits estalviadors, són un fet que posa de relleu la profunditat dels efectes de la crisi financera, econòmica i social sobre els ciutadans més vulnerables.
Novetats de la crisi bancària / Andreu Missé (28/05/2019)
Vídeo<https://youtu.be/WmZ4yjrns-4> S’exposa la crisi bancària incorporant el que ha aflorat en judicis i investigacions, i s’expliquen els efectes que ha tingut en els clients.
Hem preparat amb col·laboració amb la Biblioteca de l’Ateneu una selecció de conferències i debats provinents de l’Arxiu de la Paraula que tracten directament o de manera més indirecta alguns dels períodes i de les dates que podem considerarcrisis i canvis de règim a Catalunya i a Espanya.
En aquest primer recull, trobareu d’una manera especial: els antecedents i la crisi de 1898, la crisi de 1917, el cop d’estat i la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Naturalment que és una selecció, no exhaustiva, del material que es pot consultar a l’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès. Cada arxiu consta del títol, autor (s), any de l’enregistrament, enllaç de l’enregistrament àudio o vídeo (You Tube) i una breu explicació del contingut.
Posteriorment, prepararem una segona part amb altres conferències i debats sobre la Segona República i la guerra civil (1931-1939), el franquisme (1939-1975), la transició democràtica (1975-1982) i el procés independendista (2012-2020).
També us avancem que hem programat una sessió amb l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta, Les crisis i els canvis de règim a Catalunya i a Espanya (1898-2020). Trencaments, transicions i frustracions, coautor del llibre Crisis i canvis de règim a Espanya i a Catalunya (1898-2015), Editorial Base, 2015. La sessió tindrà lloc el dia 25 de juny a les 18h. Properament us en donarem més detalls.
La febre d’or: la novel·la i la realitat / Francesc Cabana (2014)
La “Febre d’Or” és un període de la història de Catalunya iniciada entre 1876 i 1878 en què els condicionants econòmics afavoriren la proliferació de la burgesia catalana per moviments especulatius el darrer quart del segle XIX. Aquesta fou condicionada fortament a l’arribada de la fil·loxera a França, que afavorí les exportacions de vi de Catalunya a França. La bombolla econòmica s’accelerà en 1881 i impulsà de retruc la indústria catalana, fundant-se vint bancs, però el model especulatiu entrà en crisi amb l’esclat en febrer de 1882 de la crisi econòmica, que va començar a París i va durar set anys, amb el moment més crític en 1886, quan començà a redreçar-se amb les obres de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Francesc Cabana explica aquest període i el compara i contrasta amb la novel·la de Narcís Oller.
El 1898 va ser un moment d’impàs d’una societat elitista, a una societat de masses en què es van començar a fer paleses un seguit d’ideologies com ara el republicanisme o el socialisme, i un moment de crisi global que va influir en la pèrdua de les colònies espanyoles.
Conferència sobre la posició dels catalans davant de la Guerra de Cuba. L’emancipació de Cuba, Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un dels principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com l’inici de l’enfonsament del sistema restauracionista. La derrota militar de 1898 va ser l’expressió de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a assenyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució història pròxima. Eren necessaris canvis polítics i morals. Tanmateix, malgrat l’envergadura de la crisi de 1898 i el seu significat simbòlic, les seves repercussions immediates van ser menors del que s’hauria pogut esperar.
De la Guerra del Francès a la crisi de 1898 / Jordi Casassas (05/11/2019)
El segle XIX i Catalunya. De la Guerra del Francès a la Crisi de 1898 a càrrec de Jordi Casassas, historiador i president de l’Ateneu Barcelonès. 5 de novembre de 2019. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Es tracta d’explicar de manera combinada tot allò que depenia de la subjecció (sovint violenta) de Catalunya a l’estat espanyol amb el que depèn de la seva pròpia dinàmica interna. Les repercussions són d’una gran significació i es poden comprovar en els equilibris del món rural i les seves relacions amb un país que s’urbanitzava amb rapidesa; en una dinàmica econòmica en la que cada cop sobresortia més l’activitat industrial amb els corresponents transvasaments moderns de població; en una dinàmica social, sindical i política rica i plural; o en la plural transformació de les identitats particulars en un sentiment particularista que s’acomodà als canvis generals per acabar convertint-se en una expressió política.
L’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general revolucionària de l’estiu de 1917 varen ser dues propostes/alternatives diferenciades de com calia respondre a allò que, des de la perifèria i la semiperifèria del sistema polític de la Restauració, es considerava com una situació de crisi irreversible de la monarquia alfonsina i del torn de partits dinàstics.
Assemblea de Parlamentaris fou el nom que va rebre un conjunt de diputats i senadors que s’ajuntaren en diverses ocasions en reunions a Barcelona i Madrid entre el juliol i l’octubre de 1917. El 1917 l’estat espanyol vivia tres crisis simultànies: una forta crisi econòmica provocada per l’auge de la inflació a causa de la Primera Guerra Mundial; un descontentament de l’exèrcit que exigia canvis interns i un augment salarial; i les reivindicacions polítiques relacionades amb un catalanisme creixent que reclamava autonomia, i el republicanisme que reclamava la fi de l’obsolet sistema bipartidista de torns establert amb la restauració borbònica.
La Mancomunitat i el cicle polític i social del catalanisme / Albert Balcells (2014)
La Mancomunitat va ser un organisme polític públic concebut per un grup d’intel·lectuals i professionals liberals influïts pel Noucentisme, i encapçalats per Enric Prat de la Riba. El consens al que van arribar la dreta i la esquerra catalanista del 1920, es considera l’origen del catalanisme actual, però la despesa del nou organisme va ser assumida en la major part, només per la província de Barcelona.
Panorama de la Catalunya dels anys 20-30 / Jordi Casassas (1990)
Durant els anys 20 i 30 Catalunya entra dins la contemporaneïtat, però sobretot a Barcelona, on hi havia gran part d’immigració de parla no catalana, va fer que es comencés a parlar de “masses”. La massa, dins una societat recentment urbanitzada, va fer que el catalanisme no s’entengués de la mateixa manera a tota Catalunya, creant conflictes dins la població.
Joan Peiró: Escrits 1917-1939: presentació del llibre / Josep Termes, Pere Gabriel i Josep Maria Figueres. (1974)
Presentació del llibre Joan Peiró: Escrits 1917-1939, així com la presentació del Centre d’Estudis d’Història Contemporània – Biblioteca Josep M. Figueras. Joan Peiró és un sindicalista obrerista i periodista que escriu centenars d’articles amb una destacada participació política ciutadana contra la dictadura de Primo de Rivera i en la formació de comitès revolucionaris en la Segona República. És també un gran organitzador en contacte directe amb els sindicats. Té una visió de l’anarcosindicalisme realista, no messiànica i no utopista, amb una ferma catalanitat antiburgesa.
Portada del llibre Joan Peiró: Escrits 1917-1939
L’actitud de la dreta intel·lectual catalana durant la Guerra Civil / Borja de Riquer, Albert Manent (1988)
Presenta acte Ignasi Riera. Borja de Riquer explica les diverses opcions polítiques catalanes adherides inicialment a la rebel·lió militar, especialment el cas de Francesc Cambó, la gent de la Lliga Catalana i també Eugeni d’Ors. La informació prové dels arxius franquistes. Les principals forces de catalans franquistes són la Falange que agrupa l’extrema dreta anticatalanista liderats per Mariano Calviño i Carles Trias Bertran i els carlins catalans (Jose María Cunill i Mauricio de Sivatte)
Política econòmica i territori a Catalunya: 1901-1939 / Francesc Roca (1980)
Conferència en què Francesc Roca parla sobre la política econòmica portada a terme a Catalunya des de l’inici del S. XX fins a la finalització de la guerra civil
La República catalana és el règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d’abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República espanyola.
Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l’acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i hom fixà el procés d’elaboració d’un estatut d’autonomia que havia d’ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles.
Les successives fórmules emprades per Macià foren: primer, la proclamació de “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”.
Poc després digué: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una confederació de pobles ibèrics”.
Per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. A més, Macià es veié obligat des d’un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l’audiència. Val a dir, d’altra banda, que, a part l’espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l’autoritat de Francesc Macià com a part d’una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya “dins l’Estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen”) Font: Gran Enciclopèdia Catalana.
L’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès
A continuació us proposem escoltar una selecció de tres conferències fetes a l’Ateneu Barcelonès sobre la proclamació de la República catalana que podeu trobar a l’Arxiu de la Paraula, Repositori digital amb les conferències fetes a l’Ateneu des de l’any 1973 http://arxiudigital.ateneubcn.cat/. I també un resum de la tertúlia Amics de la Història sobre Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República amb Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal.
Lliçons del 14 d’abril, Heribert Barrera, 1992
Àudio, http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/808 Dins del Cicle de la Segona República, Heribert Barrera explica algunes lliçons que extreu del 14 d’abril, de què ens pot servir l’experiència d’aquell moment històric tan important pel nostre país i des d’una perspectiva catalana? Presenta la conferència Frederic Rahola, Síndic de Greuges. Heribert Barrera fa un explicació molt detallada dels fets de la proclamació de la República i sobretot de la valoració històrica i política.
El fet de passar a l’acció d’una manera immediata amb audàcia, però també amb realisme per trobar un compromís va ser transcendental per aconseguir el règim republicà. Un error important va ser no signar solemnement el pacte verbal entre el Govern provisional català encapçalat per Macià i la comissió del Govern republicà espanyol. Biografia Heribert Barrera
Heribert Barrera, president del Parlament 1980-1987
Records personals de la proclamació de la República, Manuel Thió Rodés, 1978,
Àudio: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/480. Conferència en què l’autor explica els seus records de la proclamació de la Segona República. Una conferència molt viva plena de detalls d’un polític de la Lliga, Acció Catalana i Unió Democràtica. Manuel Thió és un dels signants del manifest fundacional d’Unió Democràtica de Catalunya publicat a “El Matí” el 7 de novembre de 1931.
Anecdotari històric sobre la proclamació de la 2a República a Barcelona, Josep Antoni Trabal i Sans, 1976,
Àudio: http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1473 Conferència en què Josep Antoni Trabal explica amb molts detalls els antecedents de la Segona República i la seva proclamació, tot viscut en primera persona. Periodista, dirigent esportiu, polític i metge amb una llarga trajectòria política des d’una posició inicial d’esquerres fins a un posicionament ideològic de dretes. Biografia de Josep Antoni Trabal. El març 1931 participà en els preparatius de la Conferència d’Esquerres Catalanes, en la que presentà una proposició sobre higiene, que fou aprovada, i en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. El mes següent, després del triomf electoral d’Esquerra a les eleccions municipals, acompanyà Lluís Companys, amb qui tindria una gran relació durant els anys següents, en la proclamació de la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona.
Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República. Tertúlia d’Amics de la Història.
Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Mèxic, 1944) és, potser, el polític català de major projecció més oblidat i desconegut. Figura pont entre Barcelona i Madrid, instigador de la fundació d’ERC i home clau de les seves tempestes internes, va ser un renovador del llenguatge polític i un creador de tendències amb el seu periòdic L’Opinió. En definitiva, fou l’home que va portar la República.
Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies. Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així:
“Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.
Alguns dels protagonistes del 14 d’abril i altres que no ho van ser
Edició a cura de Joan Solé Camardons
Protagonistes més o menys destacats
Francesc Macià i Llussà
Enginyer militar i polític. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril -certament superior a les expectatives i, en tot cas, sense ell com a cap de llista per Barcelona-, el 14 d’abril proclamà la República Catalana dins la Federació espanyola, poc després que Companys proclamés la República. Nomenat president de la República Catalana pels regidors electes de l’Ajuntament de Barcelona, formà un govern provisional (15 d’abril). Com a resultat de les negociacions amb els representants de la recent proclamada República espanyola, acceptà de convertir la República Catalana en Generalitat provisional de Catalunya (17 d’abril), presidida també per ell.
Lluís Companys i Jover
Advocat, periodista i polític. Companys convencé a la direcció del partit, Esquerra es presentà a les eleccions municipals en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, amb ell de cap de llista a Barcelona, i contra tot pronòstic, les candidatures d’Esquerra triomfaren en les principals ciutats del país. Companys tingué clar que Catalunya havia de tenir la iniciativa, i no secundar ordres provinents de Madrid. Amb aquest objectiu, a la una de la tarda es personà a l’Ajuntament de Barcelona a reclamar la vara de l’alcaldia. Tot seguit, des del balcó de l’Ajuntament proclamà la República i féu hissar la bandera tricolor que havien obtingut d’un centre republicà radical de la cantonada. Macià sorprés per l’audàcia de Companys, proclamà la República Catalana des del mateix balcó. Després, Macià, creuà la plaça de Sant Jaume, i des de la Diputació Provincial llegí el manifest, davant l’astorament de Companys. El fet de no haver-hi anat a l’hora despertà molts recels i suspicàcies. Angel Ossorio y Gallardo, advocat defensor de Companys, que repudià el gest de Macià digué: “Se pensará que Companys tenía menos devoción a Cataluña. Pero no es eso. Es que Companys era un político y Macià un coronel. A la hora de la audacia llegó tarde. A la hora de la construcción llegó pronto”.
Amadeu Aragay i Daví
Sindicalista, periodista, empresari i polític. El 14 d’abril juntament amb Lluís Companys ocuparen l’Ajuntament de Barcelona i proclamaren la República.
Jaume Aiguader i Miró
Polític, metge, escriptor, alcalde de Barcelona. L’estiu de 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià. Membre de la triomfant candidatura d’Esquerra a les eleccions municipals d’abril de 1931, participà juntament amb Macià i altres dirigents del partit en la proclamació de la República Catalana del dia 14, el mateix en què els regidors del nou Ajuntament el proclamaven alcalde de Barcelona.
Ventura Gassol i Rovira
Polític i escriptor. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, secundà Macià en la proclamació de la República Catalana, en l’efímer govern del qual ocupà la cartera de Política Interior. En el primer Govern de la Generalitat provisional, passà a ser conseller d’Instrucció, un càrrec que repetí en els successius governs (28.04.1931/19.12.1932) i que enllaçà amb el de conseller de Cultura, des de la seva creació el 1932, que al seu torn també repetí en els successius governs fins després d’iniciada la Guerra Civil, llevat del parèntesi de suspensió del Govern arran dels Fets d’Octubre de 1934 (19.12.1932/13.10.1934 i 01.03.1936/17-12-1936). Això el convertí en l’únic conseller que es mantingué al Govern de la Generalitat durant tot el període de 1931-1936, i meresqué la confiança tant de Macià com de Companys i amb la particularitat de ser el primer a Europa a ocupar un departament de govern específicament de Cultura.
Joan Casanovas i Maristany
Advocat i polític. Ben a contracor, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en els comicis del 12 d’abril de 1931. Acompanyà Macià en la proclamació de la República Catalana, i durant els tres dies de vigència fou conseller de Defensa.
Joan Lluhí i Vallescà
Advocat i polític. Es presentà com a candidat d’ERC a les eleccions municipals del 12 d’abril pel districte vuitè de Barcelona, i en resultà elegit. Diputat al Parlament de Catalunya, fou un dels principals redactors de l’Estatut de Núria, de 1932, i intervingué amb posterioritat, un cop elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona, en el llarg debat del projecte ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, que es féu a les Corts espanyoles.
Jaume Bofill i Mates
Escriptor, poeta noucentista, polític i periodista. Fou diputat a les corts espanyoles el 1931 i el 1932. Membre d’una comissió d’Acció Catalana que es posa al servei de la gent que ha proclamat la República de Catalunya. En Macià i en Bofill i Mates s’abracen, emocionats.
Manuel Carrasco i Formiguera
L’any 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià representant Acció Catalana, i l’any 1931 en proclamar-se la República és nomenat Conseller de Sanitat i Beneficència del govern de Catalunya 1931-1932 sota la presidència de Francesc Macià.
Macià Mallol i Bosch
Polític i empresari. En representació d’Acció Republicana de Catalunya el 17 d’agost de 1930 firmà el Pacte de Sant Sebastià, l’acord d’unitat d’acció dels partits republicans. Proclamada la Segona República Espanyola assumí de forma provisional el càrrec de governador civil de la província de Tarragona.
Eduardo López de Ochoa
Militar. En proclamar-se la Segona República a Barcelona, es va fer càrrec de la capitania general de Catalunya (17 d’abril de 1931), sent substituït aquest mateix any pel general Batet.
Josep Oriol Anguera de Sojo
Advocat i polític. En proclamar-se la Segona República ocupà el palau de justícia de Barcelona, i pocs dies després fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Catalunya.
Josep Maria Planes i Martí
Periodista pioner del periodisme d’investigació a Catalunya. Fou director de la històrica revista satírica El Be Negre. Article 14 d’abril. Dietari d’un ciutadà (“Mirador”, 16-4-1931)
Amadeu Hurtado i Miró
Advocat i polític. El 1931 fou conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya i va mantenir molt bones relacions tant amb Francesc Macià com amb Niceto Alcalá-Zamora, president del govern espanyol .
Els qui poc o molt s’hi van resistir
Emiliano Iglesias Ambrosio
Advocat, periodista i polític lerrouxista gallec. Quan es produí la proclamació de la Segona República a Barcelona el 14 d’abril de 1931, va intentar ocupar-hi la seu del govern civil, però hi fou desplaçat per Lluís Companys.
Severiano Martínez Anido
Militar, alcalde accidental de Barcelona. En proclamar-se la República a l’abril del 1931 s’exilià a França, va ésser expulsat de l’exèrcit sense cap dret.
Joan Maluquer i Viladot
Polític i jurista. El 1930, poc abans de la proclamació de la República, fou nomenat president de la Diputació de Barcelona, des d’on lliurà el poder a Francesc Macià quan aquest proclamà la República Catalana el 14 d’abril de 1931.
La delegació del Govern de la República espanyola que aigualí la República catalana
Lluís Nicolau i d’Olwer
Polític i escriptor. Participà en el Pacte de Sant Sebastià, s’implicà en la caiguda de la monarquia alfonsina, i el 14 d’abril de 1931, en proclamar-se la República a Espanya, Niceto Alcalá-Zamora l’incorporà al seu govern provisional com a ministre d’Economia i el 17 d’abril formà part de la delegació que es reuneix amb el president Macià per restablir la Generalitat de Catalunya, en lloc de la República Catalana dins d’una federació de pobles ibèrics proclamada per Macià.
Marcel·lí Domingo i Sanjuan
Polític, periodista, escriptor i mestre. L’agost de 1930 assistí en representació del Partido Republicano Radical Socialista (PRRS) a l’encontre entre partits polítics republicans, del qual sortí el Pacte de Sant Sebastià, i intervingué en l’assoliment d’una entesa entre els republicans catalans —per involucrar-se en el projecte hispànic de canvi de règim— i els espanyols —per acceptar l’autonomia de Catalunya com un dels primers aspectes de la futura situació política. Formà part del Comitè Revolucionari sorgit del Pacte, que treballà en els preparatius d’un pronunciament militar per a la proclamació de la República i que havia d’assumir les funcions de govern provisional. El 14 d’abril, dia de la proclamació de la República, Domingo entrava a l’Estat espanyol per Irun. Arribat a Madrid, el dia 15 va ser nomenat ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Tot seguit es traslladà a Barcelona, amb els ministres Lluís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos, per negociar amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17.
Fernando de los Ríos Urruti
Polític, dirigent i ideòleg socialista espanyol. Participa el 1930, en el Pacte de Sant Sebastià que desembocarà en la fracassada insurrecció de Jaca, cop d’estat que pretenia d’una manera violenta la proclamació de la Segona República Espanyola, la qual cosa va suposar, el seu empresonament. Alliberat el 1931, just abans de la proclamació de la Segona República Espanyola participarà en les eleccions que se celebren al juny i obtindrà novament un escó per Granada, passant a formar part, com ministre de Justícia, del govern provisional que entre el 14 d’abril i el 14 d’octubre de 1931 formarà Niceto Alcalá Zamora. Formà part de la delegació del govern provisional de la República espanyola que negocià amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17 d’abril de 1931.
Altres personatges que no hi van poder ser o que no hi van participar
Antoni Rovira i Virgili
Periodista, escriptor, historiador i polític. El canvi de règim i els inicis de la República estigueren marcats per a Rovira i Virgili per la decisió del seu partit, Acció Catalana Republicana, convençut de les pròpies possibilitats electorals, de no acceptar la proposta de coalició electoral amb Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals d’abril de 1931. La forta derrota d’ARC i el triomf d’Esquerra determinà la correlació de forces en la direcció de la nova situació política i marcà una tendència en les següents conteses electorals. A les eleccions generals espanyoles del juny següent, Rovira presentà una candidatura personal per Tarragona, en què fou derrotat per la d’Esquerra. El 1932 fou una de les personalitats que seguí l’anomenada Crida de Lleida, del president Macià, i s’incorporà a Esquerra.
Martí Barrera i Maresma
Sindicalista, polític i impressor. El 1931, incorporat a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya, refusà concórrer a les eleccions municipals i a les generals espanyoles del mateix any, però en canvi acceptà integrar-se a la candidatura per Barcelona-ciutat a les eleccions de l’any següent per formar el Parlament de Catalunya, del qual obtingué l’elecció. En el II Congrés Nacional d’Esquerra, celebrat el juny de 1933, va ser elegit secretari general del partit, càrrec que exercí fins a l’any següent.
Dilluns 13 de gener de 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Tercera sessió del cicle El segle XIX català
Imatge principal: Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. AHCB.
Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823, Jordi Roca Vernet, historiador, Ateneu Barcelonès, 13 de gener de 2020. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
El Trienni Liberal: la història de la mobilització política del liberalisme a través dels objectes.
Jordi Roca Vernet (Universitat de Barcelona)
En aquesta conferència es proposa una història del Trienni Liberal (1820-1823) a través de l’anàlisi de les imatges i dels objectes amb un significat polític, per tal de conèixer de quina forma la política arribà a la diversitat de grups socials que habitaven Barcelona. Durant aquells anys es multiplicaren les formes de politització de la ciutadania i s’empraren models forjats en la França Revolucionària que es transformaren per adequar-se a les necessitats de la societat barcelonina. Tant les elits com les classes populars perceberen els anys del Trienni Liberal com una oportunitat per assolir algunes de les seves demandes, i per aconseguir-ho s’apropiaren del discurs liberal, atorgant-li nous significats, de vegades de forma negociada amb d’altres grups i en d’altres de forma rupturista. Foren anys en els que la política va recórrer un camí desconegut obrint-se a noves experiències que impactaran en la societat i persistiran en la memòria dels seus protagonistes fins dècades després. La porositat del discurs polític i la debilitat tant del vell sistema polític com del nou va permetre que tant uns col·lectius com uns altres s’apropessin a la política per resoldre algunes qüestions o problemes derivats de la seva quotidianitat.
La Barcelona dels anys vint importà de França diverses propostes de politització dels objectes per tal d’afavorir la mobilització tant de les elits com de les classes populars. Així, s’observa una circulació de models de propaganda a través de l’objecte que impulsaran la reinterpretació dels esdeveniments. D’aquesta manera, els principals esdeveniments polítics que es desencadenaren a Barcelona foren reinterpretats a partir de l’experiència revolucionària francesa, fet que va abocar-los a una indefectible radicalització que es traslladà a la política com un conflicte entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i entre els propis revolucionaris. Per tot plegat, el procés revolucionari que es desencadenà en aquella Barcelona dels vint serà el que s’explicarà com el ressorgiment dels principis de la Revolució Francesa més que no pas com una seqüela del fenomen revolucionari. Barcelona s’inventarà com a ciutat revolucionària emmirallant-se amb París.
Jordi Roca Vernet
Professor lector Serra Hunter a la Universitat de Barcelona. Ha estat professor associat quatre universitats catalanes. Doctor, premi extraordinari i menció europea per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat investigador posdoctoral a l’Institut Camões (2009) i va obtenir dues beques posdoctorals en el marc del programa Marie Sklodowska-Curie a la University of Warwick (2011-2012) i a la Universitat Rovira i Virgili (2013-2014).
Ha publicat dues monografies que han estat premiades: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (Premi Jaume Vicens Vives, Institut d’Estudis Catalans, 2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808-1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (Premi de recerca de la Fundació Ernest Lluch, 2011). També ha publicat més d’una vintena d’articles en revistes acadèmiques especialitzades i diverses desenes de capítols de llibre en editorials catalanes, espanyoles i europees.
Imatge: “Auca sobre la Constitució 1812” realitzada per Josep Vilanova i editada per
l’impressor barceloní Ignasi Estivill, l’any 1822
Bibliografia bàsica
Ramon Arnabat, La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001.
Jordi Roca Vernet, La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Pagès, 2011.
María Cruz Romeo, Entre el orden y la revolución. La formación de la burguesía liberal en la crisis de la monarquía absoluta. (1814-1833), Alacant, Instituto de Cultura “Juan Gil-Albert”, 1993.
Pedro Rújula, Constitución o Muerte. El Trienio Liberal y los levantamientos realistas en Aragón (1820-1823), Saragossa, Cuadernos de Cultura Aragonesa, 32, 2000.
Antoni Sànchez Carcelén, La revolución liberal a Lleida (1820-1023), Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2006.
Imatge: Portada de La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors de Jordi Roca Vernet, Lleida, Pagès, 2011.
Dimarts 4 de juny de 2019 a les 19h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència “Manuel Carrasco i Formiguera un referent pels nostres dies” a càrrec de Lluís Duran i Hilari Raguer.
La sessió ha estat organitzada per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, juntament amb la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i constarà de dues parts: la primera sobre Els orígens del seu compromís, Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual, a càrrec de Lluís Duran; i una segona sobre la seva actualitat, Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera, a càrrec d’Hilari Raguer.
Presenten l’acte: Carles Armengol, president de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, i Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, a càrrec de Lluís Duran i d’Hilari Raguer; 4 de juny de 2019, Ateneu Barcelonès.
Manuel Carrasco i Formiguera
Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona 1890 – Burgos 1938) resumeix en la seva figura una Catalunya que encara ha de trobar el seu lloc. Catòlic practicant, republicà convençut i nacionalista insubornable, fou víctima de la violència de la Guerra Civil per partida doble. Capturat a bord del mercant Galdames amb el qual fugia d’una Barcelona on se’l perseguia, caigué en mans del règim de Burgos que uns quants mesos després l’afusellaria (9 d’abril de 1938), previ el judici-farsa i malgrat totes les intervencions al seu favor, fins i tot internacionals.
Carrasco i Formiguera va tenir una vida riquíssima, en què va sembrar moltes llavors que avui poden donar els seus millors fruits. Doctor en dret i en filosofia i lletres, exercí l’advocacia a Barcelona i s’especialitzà en dret mercantil. Fou professor d’aquesta matèria a l’Escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat de Catalunya. Proclamada la República Catalana el 14 d’abril de 1931, formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el primer govern de la Generalitat de Catalunya. Elegit diputat per Girona (28 de juny de 1931), a les corts constituents de la República, s’hi destacà per la seva defensa del text íntegre de l’Estatut d’Autonomia votat pel poble català. Fou dirigent d’Acció Catalana primer i d’Unió Democràtica després i col·laborador reconegut de El Matí, El Temps i altres publicacions. Tot plegat, se’n desprèn un pensament, basat en una triple fidelitat: a la República, al país i a l’Església, que cal reivindicar i difondre, ja que ens ofereix claus per al moment actual. També cal recordar el seu paper durant la guerra, quan destacà per les seves operacions de salvament de persones i béns i pels vincles que establí amb el poble i el govern d’Euskadi.
Dilluns 6 de maig de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tingué lloc la conferència Els dos exilis de la Guerra Civil, 1936 i 1939 a càrrec de Josep Lluís Martín Berbois, historiador i coeditor de l’obra A 80 anys del cop d’estat de Franco, 2018.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’AB.
La violència dels primers mesos de la Guerra Civil a Catalunya es traduí en una nombrosa xifra de víctimes i l’exili de milers de persones a diferents països europeus, en especial França i Itàlia. Un èxode, que per diferents motius, encara avui ha restat força descuidat per la historiografia catalana. Es coneix com l’exili de 1936.
Imatge: Portada de la Tribuna Illustrata, diari italià que parlava de l’arribada dels catalans a Gènova el 9 d’agost de 1936.
El progressiu avanç de les tropes franquistes obligà a milers de persones a fugir de Catalunya inicialment direcció a França. Un total d’aproximadament 470.000 individus provinents de tot l’Estat espanyol travessaren la frontera. Posteriorment, milers d’ells acabaren sent internats en camps de concentració improvisats i en condicions molt deplorables.
Els militars republicans no van poder entrar a França fins al 5 de febrer i van ser enviats als camps de concentració. AUGUSTE CHAUVIN (ARCHIVES DÉPARTEMENTALES DES PYRÉNÉES-ORIENTALES)
Tanmateix hi hagueren molts catalans que pogueren exiliar-se a França, Londres o a països de l’altra banda de l’Atlàntic com Mèxic, Xile, Argentina, Colòmbia, Veneçuela, la República Dominicana o els Estats Units. Un dels fets més tràgics d’aquest exili fou l’assassinat, per part del règim franquista, del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover el 15 d’octubre de 1940, el qual havia estat detingut inicialment a França per la Policia Militar Alemanya.
L’esclat de la Segona Guerra Mundial feu que molts republicans s’allistessin a les Companyies de Treballadors Estrangeres i posteriorment s’integressin a la resistència antinazi després de l’ocupació Alemanya. Un important nombre d’ells foren detinguts i deportats en algun camp nazi (especialment a Mauthausen). Dels 9.446 deportats que coneixem actualment, uns 3.000 eren nascuts a Catalunya i uns 1.800 no sobrevisqueren.
Dilluns 21 gener 2019 a les 17:00 – 18:30 tingué lloc la tertúlia d’Amics de la Història a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès). Debat i tertúlia amb la participació d’Enric Ucelay Da-Cal, historiador i autor de Breve historia del separatismo catalán i de David Martínez Fiol, historiador que farà la crìtica del llibre. Moderador: Joan Solé Camardons.
Portada del llibre d’Enric Ucelay Da-Cal “Breve historia del separatismo catalán”
El propòsit de “Breve historia del separatismo catalán”
Enric Ucelay-Da Cal explica els orígens del terme i concepte separatisme en el món durant els segles XVII, XVIII i XIX. Després, descriu com aquesta idea o paraula al costat de moltes altres, estretament relacionades com patriota o nacionalista es consoliden a Catalunya, totes amb un sentit concret, entre mitjans o finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX.
Quan el separatisme català apareix durant l’hivern de 1918-1919 no com una noció, idea o insult sinó com un moviment polític intencionadament innovador era una forma supranacionalista més radical i extrema que qualsevol altre enfocament catalanista, però la paradoxa és que es va mostrar com antinacionalista, si per nacionalisme català s’entenia com era habitual aleshores el missatge de la Lliga regionalista suposadament hegemònica entre 1901 i 1923.
Una vegada establert un separatisme polític català a finals de 1918 s’estengué ràpidament com un corrent polític que envolcallava un cert mitjà social a Barcelona. També s’hi estudia el desenvolupament del separatisme des de la dècada de 1920 en endavant, especialment els anys 30 amb la República i la Generalitat republicana i la Guerra Civil de 1936-39. D’una manera estranya la dictadura franquista fou una continuació dels conflictes dels anys 30, la seva mateixa existència era una prova que “la guerra encara no havia acabat”.
A partir de 1968, cinquanta anys després de la fundació del separatisme polític, sorgeix l’independentisme com a alguna cosa clarament diferent del separatisme. Així doncs, el separatisme i l’independentisme estan estretament relacionats: l’independentisme deriva del separatisme però no és la mateixa cosa.
També es repassen les principals pautes organitzatives que imperaven en aquesta mutació, una vegada que sorgeix l’independentisme el 1968, tot i que no es detalla cada lluita ideològica, cada petita escissió, cada grupuscle de la naixent esquerra independentista i del seu desenvolupament com a moviment, amb freqüència més marcat per les seves lluites internes que pels seus encerts polítics.
Finalment, respecte els últims anys de 2010 a 2018, el llibre segueix el relat del nou independentisme de masses d’allò que popularment s’ha anomenat els indepes. Aquesta abreviació una mica despectiva, per referir-se a la gent que emplena les manifestacions no és accidental. Una altra vegada ens trobem amb alguna cosa diferent dins d’un moviment en curs, viu, vinculat a un corrent polític semblant però distint. Aquí es presenta una tesi essencial: els independentistes no són la mateixa cosa que els indepes com tampoc l’esquerra independentista és la multitud de tots els indepes. A les primeres dècades del segle XX els indepes han passat de combregar amb la política catalanista convencional, sobretot en el que fou en la seva plenitud Convergència Democràtica de Catalunya i el pujolisme, per formar una quantitat ingent de contestataris què es creuen iguals entre sí però que no ho són. El llibre també acaba amb un esforç per aclarir la naturalesa i el significat dels indepes, a més a més d’intentar explicar com van sorgir aquest canvi, enfront de la supervivència de l’esquerra independentista avui més coneguda i la millor organitzada com la CUP.
L’autor recorda que pràcticament no hi ha cites, ni notes, tampoc s’indiquen les fonts. No és un manual d’estudi, ni un text acadèmic. El lector que vulgui aprofundir en el tema, així com consultar la varietat de materials entre llibres i articles en què es basa el llibre, trobarà una bibliografia final monogràfica d’on poden sorgir nocions o tesis diferents a la d’aquesta obra o contradir la interpretació aquí presentada.
(Traducció i adaptació de Joan Solé Camardons del capítol preliminar “El sentido de este libro”, Breve historia del separatismo catalán)
Francesc Macià, líder d’Estat Català exiliat a Brusel·les, 1927. Font: La Vanguardia
Enric Ucelay-Da Cal
Catedràtic emèrit d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i membre de l’IUHJVV. Actualment és coordinador del Grup de Recerca de la UPF GRENS (Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies). És llicenciat pel Bard College (Nova York, 1969) i doctor per la Columbia University (1970) i la Universitat Autònoma de Barcelona (1983). Prèviament va ser professor titular (1985-95) i catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professor visitant a la Duke University (1994), la Venice International University (2002) i l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París (2004). Entre els anys 1993 i 1998, va ser un dels codirectors de L’Avenç. Revista d’Història. La seva recerca s’ha centrat en el nacionalisme europeu, espanyol i català i en la història política, cultural i intel·lectual del segle xx. Ha estat investigador principal de quatre projectes ministerials des del 1997. Ha publicat diversos llibres i més de dos-cents articles en llengües diverses en revistes especialitzades. Entre les seves nombroses publicacions destaquen: La Catalunya populista: Imatge, cultura i política en l’etapa republicana, 1931-1939 (Barcelona: La Magrana, 1982); La paz simulada: una historia de la Guerra Fría, 1941-1991 (Madrid: Alianza, 1997; 2a. edició 2006, juntament amb Francisco Veiga i Pere Gabriel); i El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (Barcelona: Edhasa, 2003).
Dimecres 12 Desembre 2018 a les 17:00 – 19:00 a la sala Sagarra (Ateneu Barcelonès)
Balanç de les activitats de la Secció d’Història dutes a terme durant el 2018 i recollida d’idees i avançament de la programació 2019.
Reunió oberta als socis inscrits a la Secció d’Història, amb la participació de tots els membres de l’equip.
Modera la reunió: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció.
Durant l’any 2018 la Secció d’Història ha organitzat o ha acollit un total de 27 sessions: 20 conferències i debats i 7 tertúlies d’Amics de la Història.
S’han dut a terme 12 sessions en el marc dels quatre cicles següents: Història de les confessions religioses a Catalunya (2 sessions, la resta es va dur a terme els 2017); Històries de Barcelona (7 sessions); Cicle Feixisme versus Catalanisme (2 sessions) i Cicle 82 anys del cop d’estat franquista (1 sessió feta i 1 suspesa).
La resta de les 7 sessions han estat conferències o debats al voltant d’obres publicades recentment, destaquem: Víctimes secretes de Franco. El cas Cipriano Martos;Francesc Mestre i “La Veu de Tortosa” (1899-1902); commemoracions (40 anys del Congrés de Cultura Catalana); recerques en curs (El tractament de la història catalana al cinema. L’Edat Mitjana); divulgació (El problema català i / o el problema espanyol. Reflexions i interpretacions a partir de 1714. Perles negres i Perles blanques).
Quant a les tertúlies d’Amics de la Història s’han dut a terme 7 sessions, totes al volant de llibres de temàtica històrica i que hem debatut en gairebé tots els casos amb els autors. Especialment destaquem la tertúlia sobre els llibres de Josep Fontana, sobre “Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República” i també “Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970)”
També hem participat en la presentació d’un llibre (Món rural. Mots que es perden) i hem acollit les Jornades Àfrica Negra: Reinventant l’espai urbà.
Durant el 2019 hem previst organitzat un cicle sobre 1919 La Vaga de la Canadenca amb tres sessions durant els mesos de gener i febrer i un cicle intersectorial amb participació de diverses seccions de l’Ateneu Barcelonès al voltant de la Revolució americana versus la Revolució francesa (primera i segona setmana de març de 2019).
![ucelay[1]](https://historia.ateneubcn.cat/wp-content/uploads/2018/12/ucelay1.jpg)
Secció d'Història 