Dijous 23 d’octubre a les 18.30 a l’entrada de l’Ateneu Barcelonès. Ruta guiada per Laia Segura Maldonado, historiadora especialitzada en el període contemporani.
Una ruta guiada per explorar el fenomen de l’exili sexual de persones LGBTIQ+ viscut a la Barcelona de les dècades 50, 60 i 70 del segle XX.
Organitza: Secció de Feminismes, Secció d’Història i Cafè Continental en el marc del Memorial Ateneu 2025 Cicle de Migracions 1950-1970.
Migració i escena queer a la Barcelona franquista
Als anys 50 i 60 la persecució de les persones homosexuals i trans va ser especialment dura. La Llei de Vagos y Maleantes (modificada el 1954 per incloure l’homosexualitat) i més endavant la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social (1970) criminalitzaven les identitats i expressions dissidents. Moltes persones LGTBI van patir presó, internament en centres psiquiàtrics o camps de treball.
En aquest marc que reduïa i privava de llibertats, Barcelona va ser un dels punts peninsulars de major migració de persones homosexuals, trans i moralment dissidents. Aquells qui tenien unes formes de viure que sortien dels ideals imposats pel règim franquista fos a nivell cultural, moral o social, van veure Barcelona com un espai de possibilitats i llibertats.
Ruta desviada. Sortida Ateneu Barcelonès
A escala espanyola, molts dels nouvinguts a la capital varen ser principalment gent que deixava els pobles i els àmbits més rurals en cerca de noves feines, però també d’una major llibertat, la qual oferia l’anonimat de la ciutat a diferència dels pobles o d’altres ciutats espanyoles.
Barcelona acabaria essent la ciutat gai, no pas perquè en aquesta no hi hagués mètodes repressius, sinó pel gran moviment queer que es va crear, el qual gràcies a la seva extensa ocupació d’espais i la creació d’una àmplia xarxa de solidaritat i sociabilitat van poder fer front a les dures mesures imposades pel règim franquista. La capital catalana no només va acabar representat una icona i referent a nivell espanyol, sinó també a nivell europeu, acollint a grans figures que varen tenir un fort impacte en la reivindicació queer a escala mundial.
Bibliografia
Arnalte, Arturo. Redada de violetas. La represión de los homosexuales durante el franquismo. Ed. Egales.
Berzosa, Alberto, et al., eds. Reimaginar la disidencia sexual en la España de los 70: redes, vidas, archivos. Edicions Bellaterra, 2019.
Huard, Geoffroy. La huida a la capital. La emigración homosexual durante la dictadura franquista. Cruising Torremolinos. Cuerpos, territorio y memoria (2022): 49-69.
Huard, Geoffroy. Los «invertidos» en Barcelona durante el franquismo y la construcción de La memoria gay. Un caso de cambio de sexo reconocido legalmente en 1977”. Université du Havre, 2018.
Huard, Geoffroy. Los antisociales. Historia de la homosexualidad en Barcelona y París, 1945-1975. Ed. Marcial Pons Historia.
Huard, Geoffroy. Los gais durante el franquismo. Ed. Egales.
Huard, Geoffroy. Els homosexuals a Barcelona sota el franquisme. Prostitució, classe social i visibilitat entre 1956 i 1980. Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura, 2016, núm. 4, p. 127-51
Johnson, L., Julià Capdevila, L., Martí Olivella, J., Mérida Jiménez, R., Nash Baldwin, M., Segarra, M. Gènere i sexualitat en la cultura catalana, febrer 2013. Universitat Oberta de Catalunya. https://hdl.handle.net/10609/69145
Rafael M. Mérida Jiménez: Homosexualitat i cultura a Catalunya: vides trans a Barcelona 1914-1978, UOC Consulta aquí
Nofre i Mateo, Jordi. L’agenda cultural oculta. Una destrucció de l’oci nocturn de Barcelona i els seus suburbis. Generalitat de Catalunya. Premi Joventut 2009, col.lecció estudis, n.32 (2014): 75-97.
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Homosexuales en la España de Franco, Editorial Dos Bigotes.
Salinas Soto, Andrea. Transexualidad y clandestinidad en el Franquismo. Universidad de Murcia, 2023.
Usó, Juan Carlos. Orgullo travestido. Ed. El Desvelo.
Blogs i articles digitals
El Born Centre de Cultura i Memòria – Memòria democràtica. El Patronato de Protección de la Mujer: Històries en primera persona:
Dilluns 13 de gener de 2025 a les 17h a la sala Pompeu Fabra tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història: Sant Antoni, desaparegut. Un barri encaixat entre el Raval i el Poble-sec, amb Josep Fabra Llahí, mestre, filòleg i autor de Sant Antoni: Desaparegut. Ed. Efadós
A partir del 1860, i com a efecte de l’aprovació del Pla Cerdà, el territori situat més enllà del portal medieval de Sant Antoni es va configurar com un nou barri barceloní. El mercat es va inaugurar el 1882 i es va convertir en un veritable pal de paller. A redós seu es va desenvolupar una gran activitat comercial que històricament s’ha mantingut. D’altra banda, la seva ubicació, una mena de falca entre el Raval i el Poble-sec, ha estat un altre senyal d’identitat. Això explica el seu caràcter menys burgès respecte de la resta de l’Eixample.
Però Sant Antoni és molt més que aquestes senyals d’identitat esmentades. El segle XX va ser testimoni i, sovint, protagonista de fets històrics. Per exemple, la Setmana Tràgica de 1909. I, posteriorment, alguns edificis com el Teatre Circ Olympia o el Gran Price van deixar petjada a la història de la ciutat. La llista podria ser més extensa.
Teatre Circ Olympia
Molt més recentment, Sant Antoni, no solament no ha estat aliè a nous debats ciutadans, sinó que ha adquirit un gran protagonisme i ha estat objecte de la controvèrsia ciutadana. En són una mostra les superilles promogudes per l’ajuntament d’Ada Colau o l’obertura del centre LGTBI al carrer Comte de Borrell.
Josep Fabra Llahí
Va néixer l’any 1951 al barri barceloní de Sant Antoni. Mestre i llicenciat en Filologia Romànica. Membre fundador del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC). Ha publicat diverses ressenyes històriques i és coautor del llibre. L’Abans: Recull gràfic de Barcelona-Sant Antoni (1870-1990), del 2018.
Dijous 26 de setembre de 2024, 18.30h a la sala Verdaguer: Serrallonga torna a Barcelona: Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutata càrrec de Ricard Dilmé Burjats, autor del llibre: Serrallonga. Biografia inèdita, Farrell editors, 2024, 153 pàg.
Presenta Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història
Serrallonga torna a Barcelona
Text de Ricard Dilmé
Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat
Serrallonga és un protagonista que posa protagonisme als llocs i la llegenda que el va sobreviure, a més, també es fa present en entorns físics reals. Mig país és territori Serrallonga. I Barcelona és una de les màximes exponents d’aquesta doble veritat: la ciutat és escenari protagonista de la història del bandoler i també escenari de la seva llegenda.
Us vull explicar aquest doble protagonisme de la ciutat en la història i la llegenda del bandoler. Però hi afegirem un tercer element: la cultura.
La presència física d’en Serrallonga a Barcelona: els espais històrics.
La quadrilla de la muntanya, capitanejada per en Serrallonga, s’aplegava amb al colla de la plana, capitanejada pels germans Margarit de Castellbisbal. I actuaven als camins rals de Barcelona. Per això trobem la seva presència documentada al coll de Montcada, quasi a les mateixes portes de la ciutat, quan l’agost de l’any 1625 van robar tots els traginers. Va passar-hi un carruatge amb la comtessa d’Erill, membre de les famílies nyerres del país. Van estar parlant amb ells i els van acompanyar una estona del trajecte, per impedir que fossin assaltats per bandolers.
Un segon lloc: el port de Barcelona. Allà embarcaven els bandolers condemnats a remar en les galeres reials. L’any 1631 ho feren el Fadrí de Sau i el seu germà Rafel, després de commutar la pena de mort per la de remar a galeres. També ho va fer Joan Vehils, el Bordegàs Vehils, bandoler de Terrassa que apareix en el procés sumarial d’en Serrallonga.
La ciutat també va ser el darrer espai físic que va veure Serrallonga. El bandoler fou conduït a les presons del Palau del Veguer, un edifici enderrocat en l’actual espai de la plaça de l’Àngel. Allà se li prengué declaració sota tortura i li fou llegida la sentència que es va complir el dia 8 de gener de 1634.
La comitiva sortia per la baixada de la Presó (actualment carrer de la Llibreteria) i anava pel carrer de la Bòria (l’expressió popular “passar Bòria avall” es refereix, precisament, al fet de ser condemnat), Montcada, plaça Palau, plaça Sant Jaume… i retornava al Palau del Veguer. Descrivia un ample recorregut pels carrers de la ciutat, que tenia com a objecte servir d’escarni.
Retornat dins les dependències de la presó el botxí va llevar la vida al bandoler, tallant-li el cap, que va ser exposat en una gàbia penjada en el portal de Sant Antoni. I del seu cos se’n van fer quatre quartos. Cada un d’ells es va llençar en un dels diferents abocadors que es localitzaven en les entrades de la ciutat. Tot plegat perquè la gent que accedir a la ciutat estigués advertida que aquí la Justícia no tenia manies amb els malfactors.
Serrallonga, dia 8 de gener de 1634, Barcelona. Dibuix de Ricard Dilmé, 2024
Serrallonga i l’Ateneu Barcelonès
Presons, carrers, portals …I encara hi ha un darrer lloc en la història del bandoler que és el que ens porta a l’Ateneu Barcelonès. Aquest edifici va ser adquirit l’any 1776 per Antoni Ferrer-Llupià i de Brossa, baró de Savassona. Títols nobiliaris vinculats amb en Serrallonga. Valedors i perseguidors seus en el segle XVII. No hi ha palau a Barcelona més vinculat als nyerros i a en Serrallonga.
Des de l’any 1905 l’edifici acull l’Ateneu Barcelonès. L’any 1926 el soci Aureli Capmany, eminent folklorista, va proposar a l’entitat fer una transcripció mecanografiada del procés sumarial del bandoler que es guarda al museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Aquell any Pompeu Fabra era president de l’entitat i Francesc Pujols n’era el secretari. L’any 1931 es va materialitzar aquell propòsit. Es van fer tres còpies mecanografiades i més endavant es va digitalitzar i és accessible des del servei Memòria Digital de Catalunya.
Mecanoscrit del procés sumarial que es guarda a l’arxiu de l’Ateneu Barcelonès
Aquella tasca ha suposat que des d’aquest lloc, l’Ateneu Barcelonès, irradiï tota la història d’en Serrallonga, posant a l’abast una font d’informació indispensable per a historiadors, divulgadors i curiosos. Per entrar en la història del bandoler és quasi indispensable entrar a l’Ateneu, en persona o virtualment.
Pompeu Fabra (esquerra) president de l’Ateneu Barcelonès, arxiver (centre) i Francesc Pujols (dreta), secretari de l’Ateneu Barcelonès. Dibuix de Ricard Dilmé 2024.
Mort el bandoler, entra en la llegenda i la tradició.
L’any 1634 el bandoler Serrallonga era ajusticiat a la ciutat de Barcelona. Moria l’home i naixia la llegenda. La presència llegendària del bandoler a la ciutat de Barcelona és tant o més destacada. Barcelona passa a tenir fins a cinc palaus i dos hostals on segons la llegenda hi va viure o fer estada Don Joan de Serrallonga.
La tradició situa una casa d’en Serrallonga al carrer Mirallers número 5, un carrer desaparegut amb l’obertura de la Meridiana on hi havia l’Hostal de l’Infern, una veritable cova de lladres en al que, segons la llegenda, el bandoler solia anar-hi quan venia d’incògnit a la ciutat.
Una altra creença popular és que el palau dels Torrelles que va imaginar Víctor Balaguer era un dels edificis enderrocats quan es van construir els Magatzems Jorba del Portal de l’Àngel.
Al barri d’Horta-Sant Gervasi, hi trobem la torre Figuerola. La particularitat de la masia és que el seu subsol guarda una cova mil·lenària en la que, segons la llegenda, s’hi amagava el bandoler Joan de Serrallonga quan venia als entorns de la ciutat de Barcelona.
Al barri de la Sagrera hi ha de la Torre del Fang, La tradició oral del barri ha mantingut que en aquesta masia hi havia fet estada el bandoler de les Guilleries i que hi accedia mitjançant una xarxa de passadissos amagats sota terra que passaven per sota al muralla i tenia sortida al carrer Mercaders.
La reforma de 1912 es va endur el palau d’en Joan de Serrallonga, situat al carrer Basea. Un edifici noble del qual tenim records fotogràfics i que era conegut com “la torre o palau Serrallonga”.
Un edifici noble del qual tenim records fotogràfics i que era conegut com “la torre o palau Serrallonga”
Per acabar, el lloc més emblemàtic: el castell o torre de Bellesguard. Fou residència del rei Martí I. El castell va quedar en situació d’abandonament fins que Gaudí va rebre l’encàrrec de projectar l’actual edifici modernista. El cas és que els veïns de Sant Gervasi sempre han conegut Bellesguard com “el castell d’en Serrallonga”.
Segons la tradició oral les ruïnes del castell, separat de les muralles de la ciutat comtal, eren refugi habitual del bandoler Serrallonga en les seves vingudes a Barcelona. Fins i tot es diu que una part del seu cos esquarterat van ser amagat en un forat d’una paret del pati. Gaudí va recordar aquesta llegenda amb un pany de porta que emula un fèmur.
Serrallonga al Palau Savassona, actual seu de l’Ateneu Barcelonès
I Serrallonga esdevé protagonista de la nostra cultura
En l’art i la literatura.
Enllaçant llegenda i cultura l’edifici situat entre el carrer Mercaders i la plaça de l’Oli on l’any 1976 es va inaugurar la sala d’art Don Joan de Serrallonga. Aquest edifici havia estat l’antic Hostal Girona, un hostal històric en el qual el bandoler s’hi havia allotjat en les seves estades a la ciutat segons la creença popular.
Encara no un any de la mort del bandoler, Coello, Rojas i Vélez, tres autors teatrals, escrivien “El Catalan Serrallonga y vandos de Barcelona”. Convertien el Serrallonga de Querós en un noble “hidalgo” barceloní i vinculaven definitivament la imatge d’aquest amb la ciutat.
Víctor Balaguer feia el mateix en el segle XIX i convertia el Don Joan de Serrallonga en un noble nyerro, amb casa solana a les Guilleries i palau a la ciutat de Barcelona.
Aquesta visió va conviure necessàriament amb la del bandoler popular que transmetia el celebrat Ball d’en Serrallonga. I Joan Amades va recollir el record de les colles que feien el ball d’en Serrallonga a Gràcia fins l’any 1870.
L’Ateneu Barcelonés també guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.
L’Ateneu Barcelonés guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.
Els carrers de Barcelona s’adornaven a mitjans del segle XIX d’expositors de canya i cordill on es venien romanços i auques. L’any 1898 el poeta Anicet Pagès de Puig obté un accèssit en els Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Romans de cego” dedicat a en Serrallonga.
I en el primer terç de segle XX la ciutat es va omplir de quioscos. En aquests, com cuques de llum que atreien les mirades, destacaven les portades ja acolorides dels quaderns grapats de la literatura popular.
En el teatre
L’obra teatral de Víctor Balaguer “Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerias” s’estrenava l’11 de març de 1858 amb un gran èxit de públic al Teatre Circ Barcelonès , situat darrera les Drassanes.
L’any 1903 Serrallonga va pujar a l’escenari convertit en teatre de mim per la troupe dels germans Onofri. El teatre dels Onofri, situat al Paral·lel va ser el més gran de la ciutat. Tenia un aforament de 3.000 persones. Posteriorment va esdevenir Teatre Condal.
L’any 1922 Serrallonga saltava al teatre líric gràcies a la sarsuela “Don Joan de Serrallonga”, al Teatre Tívoli. Amb música d’Enric Morera i text de Francesc Pujols. Suposava el descobriment i salt a la fama del tenor Emili Vendrell, en el paper de Fadrí de Sau.
L’any 1974 s’estrenava al Teatre Romea l’ “Àlies Serrallonga” dels Joglars. El bandoler transformat en teatre de crítica social. Teatre valent.
En el cinema
Un personatge de la popularitat d’en Serrallonga havia de tenir necessàriament la seva pel·lícula. I n’ha tingut tres. Els carrers de la ciutat també es van convertir en un set cinematogràfic de les aventures del bandoler els anys 1910, 1948 i en el 2008.
La primera l’any 1910. El “Don Juan de Serrallonga” dirigida per Ricard Baños y Albert Marro. Dos dels pioners del nostre cinema.
El segon film va ser el “Don Juan de Serrallonga” dirigit l’any 1948 per Ricardo Gascon i interpretat pel famós actor italià Amedeo Nazzari. Una superproducció del cinema de postguerra, que es va rodar en els estudis Trilla-Pecsa Films que estaven situats en el palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc.
I el tercer film, que va suposar actualitzar la popularitat del bandoler ja entrat el segle XXI, va ser “Serrallonga, la llegenda del bandoler” produïda per TV3 l’any 2008. Un projecte personal del director Esteve Rovira.
Totes tres pel·lícules donen protagonisme a la ciutat de Barcelona. El motiu? Van utilitzar al ciutat com a set de rodatge. I curiosament, els espais triats són coincidents i enllacen les tres pel·lícules.
Un dels llocs on es va estrenar el film de 1910 va ser el Cine Estrella del barri de Gràcia. L’edifici encara existeix. Aquella va ser una de les sales de cinema més efímeres, doncs només va fer aquella sessió d’estrena.
Baños i també Marro van optar pel carrer de la Pietat, darrera l’absis de la catedral. Espai que es reconeix per una foto d’una escena on hi apareix una característica finestra. A pocs metres, al cap de quasi cent anys Esteve Rovira hi emplaçava els bandolers a cavall simulant la ciutat de Vic.
L’any 1948 Ricard Gascón va emplaçar a la plaça del Rei el patíbul on ajusticiaven el Serrallonga interpretat per Nazzari. Seixanta anys més tard Esteve Rovira esquarterava el pobre Isak Ferriz sobre la pedra de la mateixa plaça del Rei.
Tots tres directors van utilitzar els mateixos sets de rodatge al barri gòtic de Barcelona.
En pocs metres podem visitar escenaris de pel·lícula. Serrallonga és una bona excusa per buscar aquests bonics racons de la ciutat. Si fóssim Los Angeles estaríem fent pelegrinatges cinèfils gràcies al bandoler.
Tres directors de cinema (R. Baños, R. Gascón i E. Rovira) van utilitzar els mateixos sets de rodatge al barri gòtic de Barcelona en les respectives pel·lícules sobre Serrallonga
Serrallonga: història, llegenda i cultura
Com hem pogut veure el record i la petjada d’en Serrallonga a la ciutat és com la ciutat mateixa: no te l’acabes. El bandoler és un personatge de primer ordre en la història, la llegenda i la cultura del nostre país i que podem trobar ben presents a Barcelona.
Nosaltres, com Víctor Balaguer i altres entusiastes encara podem, si sabem buscar, trobar el record o l’esperit de Don Joan de Serrallonga en qualsevol racó del barri gòtic de la ciutat.
I fins i tot podem dir que Barcelona era l’únic lloc en el món on hi havia una presència física del bandoler, encara que fos de cera. (Serrallonga al Museu de Cera de Barcelona). Hi va estar fins la remodelació del museu de l’any 2020. Em vaig interessar per la figura i des del museu em van dir que la figura ja no està exposada, però que l’han reconvertit en un altre personatge que encara hi podríem trobar. Així, doncs, podem dir que en Serrallonga encara hi és, tot i que disfressat d’un altre personatge. I l’aventura podria ben ser descobrir quin. Però ja sabem que és un bandoler difícil d’atrapar.
Serrallonga al Museu de Cera de Barcelona
Observem amb mirada curiosa les coses. Recordem i reivindiquem el protagonisme del bandoler en el protagonisme de la ciutat.
Perquè aquesta és la manera la manera de valorar, gaudir i enamorar-se de personatges com en Serrallonga i de llocs com la ciutat de Barcelona.
Escriptor, dibuixant de còmics, il·lustrador, divulgador i excursionista, especialitzat en la figura del bandoler Serrallonga. Autor dels còmics: La vida i la mort del bandoler Serrallonga (1987), i la trilogia Serrallonga 1640; Serrallonga, bandera negra; i Serrallonga, els Angelets de la Terra (2009-2012). Coautor amb Ànnia Dilmé de la guia d’itineraris El Tresor d’en Serrallonga (2011).
Creador de l’exposició itinerant: “Serrallonga, tresors del bandoler” Aquí
Més informació
La Catalunya moderna (1479-1659): una anomalia política? Ponència de Xavier Torres Sans, historiador de la Universitat de Girona. Sessió 2a. del Curs Aula Ateneu “Una Història de Catalunya als ulls del Món”. Dimarts 10 d’octubre les 11h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Hi ha una explicació del bandolerisme català i la importància del bandoler Serrallonga. Resum aquí
La figura més coneguda és la de Joan Sala i Serrallonga famós bandoler del primer terç del segle XVII, convertit en heroi mític per la literatura romàntica del segle XIX. Les referències literàries del bandolerisme, des de finals del segle XVI fins al primer terç del segle XVIII amb una cita de Tirso de Molina: “Ninguna nación más conservadora de las amistades, ninguna más difícil en soldar sus quiebras: allí nació la venganza y de allí se desterró la reconciliación, iguales en esta parte nobles y plebeyos, rústicos y cortesanos”. Un llibre important que pot ajudar a entendre el bandolerisme català en aquest context és el de Joan Fuster (1963) El bandolerisme català en el barroc.
Dimecres 08 de maig, 11-13h. Sala Oriol Bohigas Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)
Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 5a. Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons
Apunts de Miquel Nistal de la ponència de Marició Janué
Imatge principal: Imatge: “Barcelona, proclamación de la república, aspecto de la plaza de San Jaime en la mañana del 21 de febrero [1873]”. De José Luis Pellicer / Bernardo Rico – (8 de marzo de 1873). La Ilustración Española y Americana, núm. 17.
Sinopsi
El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.
La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.
El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.
Cronologia
La revolució de setembre de 1868, la Gloriosa a Barcelona.
Els voluntaris catalans a la Guerra de Cuba
La revolta federal de 1869 i la repressió posterior.
Vagues, quintes i epidèmies 1870-1872.
Primera República sense cantó a Catalunya 1873-1874
La Tercera Guerra Carlina 1872-1876
“Caricatura sobre las etapas del Sexenio Democrático, desde la revolución de 1868, pasando por el Gobierno Provisional, el reinado de Amadeo I o la Primera República hasta que en diciembre de 1874 el General Martínez Campos aparece restaurando el escudo de la monarquía histórica. Caricatura de Tomàs Padró i Pedret (1840–1877) a «La Flaca» con el encabezado de “La Madeja”, 1874. Els líders de la Revolució de Setembre de 1868. D’esquerra a dreta, Joan Prim i Prats, Juan Bautista Topete i Francisco Serrano y Domínguez. Dibuix de Tomàs Padró. La Madeja, 14 de març de 1875. Biblioteca de Catalunya
SESSIÓ 5: “BARCELONA EN REVOLUCIÓ (1868 – 1873)” Ponència de MARICIÓ JANUÉ (UPF)
INTRODUCCIÓ
La Barcelona de l’època del Sexenni era una ciutat de poc més de 200.000 habitants (Madrid en tenia prop de 300.000); la província n’eren 835.000 i l’Espanya del moment superava els setze milions. Un estudi de la població activa barcelonina, mostra una societat industrialitzada amb una majoria d’obrers i dependents (42 %), seguit dels menestrals (32 %); els homes de negocis eren el 12 % i les professions liberals un 7 %, així com els militars que amb el mateix percentatge superaven en nombre aquest darrer grup i formaven un col·lectiu prou nombrós, gairebé un per cada 50 habitants.
El context històric mostra una progressiva discrepància entre l’estructura social i econòmica espanyola i la catalana més desenvolupada i industrialitzada amb una crisi econòmica que es manifesta en la dècada dels 60 amb un punt àlgid el 1866 i una sensació de desànim entre la burgesia catalana. La crisi intensificà la conflictivitat social i la lluita de classes com recorda el governador civil de Barcelona l’any 1866 Antonio Guerola (1817 – 1901):
“Toda crisis fabril en Cataluña no sólo afecta a los inmensos capitales empleados en las fábricas y la subsistencia de millares de familias, sino que puede afectar el orden público el día que se lancen a la calle, como ya ha sucedido alguna vez, veinte o treinta mil obreros sin trabajo, pidiéndolo para comer”.
La desvinculació entre els interessos dels grups socials i els governs liberals és creixent: queixes contra els impostos molt elevats, contra els consums, les quintes, els arbitris locals que eren molt elevats ja que les administracions locals se’n feien càrrec de les infraestructures (carreteres, ferrocarrils i camins). L’àmplia presència militar i les prerrogatives del Capità General, sempre per sobre de les autoritats civils i els drets polítics restringits de manera gairebé contínua, amb unes eleccions restringides per cens i amanyades pel governador civil, amb períodes electoral molt curts.
La situació política era divergent respecte a Espanya i l’Estat no oferia resposta a una burgesia que no s’assimilava en un projecte de nació no consensuada, cosa que conduïa a un allunyament de les classes populars, dels demòcrates – republicans i del liberals – progressistes. Inclús els burgesos – conservadors estaven decebuts per la nul·la resposta dels governs de la Unión Liberal d’O’Donnell que no atenia a les esperades reformes de la indústria ni a la descentralització administrativa. En definitiva, l’any 1868 l’Estat Liberal espanyol vigent era vist com a autoritari i centralitzador, però ineficaç i no integrador i no tenia el suport, ni de liberals, ni, per descomptat, dels antiliberals.
En aquesta situació, es produirà un Pronunciament liberal el setembre de 1868 en el qual Catalunya, a diferència d’altres moments revolucionaris del segle, no serà pionera i l’entusiasme inicial de la població serà escàs. Caldrà analitzar aquest fet i les característiques de les propostes de les diferents opcions polítiques de Catalunya després de setembre. També caldrà valorar-ne les propostes d’organització alternativa de l’Estat que vindran de Catalunya i quins eren els sectors polítics que les representaven.
«La Puerta del Sol en la mañana del 29 de septiembre de 1869», en la revista El Museo Universal
LA REVOLUCIÓ “GLORIOSA” DE SETEMBRE DE 1868 A BARCELONA
El Pronunciamiento es produeix a Cadis el 18 de setembre i l’almirall Juan Bautista Topete (1821 – 1885) llegeix un manifest que acaba amb un ¡Viva España con honra! que es faria cèlebre. El dia 21 arriben als periòdics catalans les primeres notícies que no tenen cap ressò. Entre la indiferència general, el dia 23 es fa la proclama del Capità General de Catalunya, Conte de Cheste, anunciant el fracàs del pronunciament i ja el dia 29 s’escampen rumors del triomf del pronunciament a Madrid i això desencadena les mobilitzacions i la formació de Juntes pel territori. En uns primers moments, l’escepticisme és el protagonistaa Catalunya. En l’anàlisi de Josep Fontana sobre la resposta des de Catalunya, explica que els progressistes catalans que acostumaven a guanyar les eleccions fins el retraïment de 1863 es retiren del joc polític per protestar i aïllar la Corona. Els fracassos constants i les dures repressions dels anys anteriors havien provocat un distanciament respecte els progressistes espanyols i un cert allunyament de les aspiracions populars. Prim havia defraudat als progressistes catalans en l’aixecament de 1867 i així ho explicava un progressista català a Víctor Balaguer:
“Si Prim hubiese comprendido el espíritu de Cataluña entera a buen seguro que sin fuerzas para custodiarle hubiera pasado la frontera y quedaba levantado el país y las fuerzas del Ejército rendidas en cuarenta y ocho horas […] No es fácil reanimar el valor perdido pues que muchos y miles de hombres se habrán retirado por tener muchos desengaños […] si algún día tratan de algún otro plan y hantes no han procurado introducir harmas y municiones, de seguro que no harán nada y perderán y fracasarán cuantos movimientos intenten y aun con esto, tal vez sería algo dudosa la victoria”
Els demòcrates – republicans que comptaven amb el suport de les classes populars ja havien rebutjat el pacte d’Ostende de 1866 entre progressistes i demòcrates i que seria l’avantsala de la revolució de setembre i de l’enderrocament de la Monarquia d’Isabel II.
LES JUNTES REVOLUCIONÀRIES I EL GOVERN PROVISIONAL
Els primers dies d’octubre es van format per tot Catalunya les Juntes Revolucionàries provisionals. La composició queda repartida a la majoria de les Juntes de forma més o menys equitativa entre els dos projectes polítics: el monàrquic – progressista i el demòcrata – republicà. Van adoptant, de forma dispersa, disposicions entre les quals els drets individuals i polítics (masculins) i el sufragi universal (masculí). També recalquen l’antiborbonisme, l’anticlericalisme i l’anticentralisme. Podem llegir en les actes de la nova Diputació de Barcelona del dia 3 de novembre de 1868 el següent:
“Descentralizar economizando, es el encargo que a no dudar, encomienda muy particularmente a todas las corporaciones populares, la Gloriosa”.
També fan èmfasi en l’abolició de consums i quintes i, en el cas de Barcelona acabar l’enderrocament de muralles i de la Ciutadella. Hi ha algunes Juntes, com la de Reus o algunes d’Andalusia on els federals tenen molt pes i que són més radicals en els seus plantejaments.
El dia 9 d’octubre es constitueix a Madrid el Govern Provisional; es tracta d’un acte unilateral de la Junta de Madrid que serà molt mal vist des de Barcelona ja que deixava entreveure la voluntat centralitzadora que s’hi amagava. Els monàrquics-progressistes ho acceptaran, però no els republicans. La Cronica de Cataluña del dia 13 d’octubre, té la visió centralista d’aquest sector del progressisme i fa èmfasi en la bondat dels polítics de Madrid:
“La ausencia de democracia en la constitución del poder provisional no implica el menor recelo por parte de este partido hacia los hombres que después de reconquistarnos las libertades con las armas, han asumido la espinosa tarea de afianzarlas empuñando las riendas del gobierno”.
La visió dels provincialistes, l’altre sector del progressismeen el diariLa montaña catalana el dia 14 d’octubre és que hagués estat millor la consulta a les províncies, però ho accepten:
“Sin duda habríamos celebrado con mayor entusiasmo su nombramiento (no se nos tache de descontentizados) si a él hubiesen tenido participación directa o consultiva las demás provincias españolas”.
Els provincialistes són partidaris de la descentralització administrativa i així ho escriu un dels seus, en Víctor Balaguer aLa montaña catalanade 23 d’octubre que explica molt bé què és i què no és el provincialisme:
“En efecto ¿Qué es provincialismo?¿Es la idea, la tendencia a romper todo lazo con el centro oficial y a gobernarse por sí? Esto no es provincialismo: esto sería aspiración a la independencia. ¿Es, por ventura, la tendencia de las provincias a tener administración propia, a estudiar las fuentes de su historia, a cultivar su idioma propio y a desenterrar las bellas páginas de su literatura? Este es, en nuestro concepto, el provincialismo”.
El dia 8 d’octubre, El Telégrafo recull el parer totalment disconforme dels demòcrates – republicans:
“[…] aconsejando al general Serrano que haga uso de su espada para proclamar el Directorio […] nosotros tememos que el país la reprobaría […] porque sólo las Juntas del país pueden dar forma general al gobierno interino”.
Entre les tendències diverses dins d’aquest darrer sector, els federalistes són predominants a Catalunya i consideren la reorganització de l’estructura administrativa de l’Estat imprescindible per a la modernització i, en paraules de Valentí Almirall vicepresident del Club de los Federalistas (1868). per superar:
“la unidad nacional ficticia que después de enemistar a unas provincias con otras, las sujetó a todas a la tiranía y codicia de un centro envilecido”
El dia 13 d’octubre es fan les eleccions per a la Junta Definitiva, les primeres amb sufragi universal masculí; a Barcelona la participació va ser del 53% del cens. Èxit progressista (61 % a Barcelona) a les Juntes catalanes més importants (Barcelona o Tarragona). Al desembre de 1868 es fan les primeress eleccions municipals i ara són els republicans el que guanyen (54 % a Barcelona i un 44 % del monàrquics-progressistes) els principals ajuntaments catalans.
Proclamació de la República a l’Assemblea Nacional, a Madrid, l’11 de febrer de 1873. Gravat publicat a La Ilustración Española y Americana el 16 de febrer de 1873. Biblioteca de Catalunya
CATALUNYA REPUBLICANA
A partir d’aquestes eleccions, les candidatures republicanes guanyaran sempre fins les darreres eleccions del Sexenni de l’any 1873, amb una tendència creixent del vot. Cal tenir en compte que els republicans intervenien per primera vegada oficialment a la política i eren especialment forts a Barcelona i Girona. Malgrat el predomini republicà, el pes electoral dels monàrquics serà alt fins que es retiren de les eleccions a partir de l’agost de 1872. Un fet inèdit en la història política d’Espanya és el pes dels polítics catalans: dos presidents de govern catalans durant la Primera República (Figueras i Pi i Margall) i cinc ministres (tres federals empordanesos, Tutau, de finances, Nouvilas, de la Guerra, i Sunyer i Capdevila, d’Ultramar, a més del mateix Pi i Margall, de governació, i Soler i Pla, d’estat i d’ultramar). La força del republicanisme va distingir la dinàmica electoral catalana de la majoritària a Espanya i a Madrid. Així, a les eleccions a Corts Constituents de gener de 1869 els republicans tindran a Catalunya el 75.6 % dels vots, mentre que a Madrid, els monàrquics en treuran un 63 % i, pel conjunt d’Espanya un 70 %.
Primer Consell de Ministres de la República, presidit per Estanislau Figueras. La Flaca, 10 de juny de 1873. Biblioteca de Catalunya
Més enllà de les xifres hi ha un seguit de trets que caracteritzen les polítiques republicanes. Eren partidaris del sufragi universal masculí i d’un respecte estricte dels drets i llibertats dels ciutadans, defensors de la nova participació política amb la celebració de meetings i de la divulgació de les candidatures mitjançant compromís públic del candidats sobre el programa. Una major sensibilitat pels temes socials i una gran percepció del vincle existent entre els règims democràtics i l’eficàcia per resoldre els problemes de la societat. Una gran utilització dels mitjans de comunicació i propagandístics característics dels moderns partits de masses. Un major grau d’organització, a més de comitès electorals, s’estableixen comitès locals, de districte i provincials permanents elegits democràticament tot intentant controlar la militància. Una gran voluntat d’intervenció en la societat civil: celebració de conferències i activitats de discussió política i social a través dels clubs i cercles.
Per la seva banda, el que caracteritzava les forces progressistes-monàrquiques era que avalaven un règim unipartidista de totes les forces liberals, però després de l’escissió radical (mitjans 1871), es van inclinar per un sistema bipartidista amb un sufragi universal només aparent i basat en el torn entre monàrquics-sagastins i conservadors, com després ho seria el règim de la Restauració. La manca d’assentiment amb el règim democràtic era prou general tot variant en intensitat segons les faccions i a favor d’àmplies prerrogatives pel monarca, com succeiria després del 1875. Els drets i les llibertats s’havien de limitar, tot prioritzant el manteniment de l’ordre polític i social. No s’utilitzava la mobilització (en general a Espanya, inclòs Madrid), tot i que veien necessari l’ús de mitjans de propaganda com els que feien servir els republicans El rebuig al federalisme era radical i no tenien estructures organitzatives estables. Model de partit proper als partits de notables amb l’absència d’un projecte polític de significat col·lectiu.
A Barcelona més del 75% dels polítics elegits no havia exercit cap càrrec d’elecció prèviament, ni ho faria després. Dels monàrquics elegits, més de la meitat va acceptar exercir càrrecs designats per les autoritats cosa que alterava el sufragi, mentre que això no ho va fer cap republicà. Dels elegits a l’etapa 1868-1873, la majoria eren, bàsicament burgesos: el 90% a Barcelona capital, Reus o Tarragona, eren homes de negocis o professionals liberals. De tota manera, la proporció d’homes de negocis era inferior al que hi haurà a la Restauració i sempre serà més elevat entre els monàrquics. Quant a les professions liberals, la proporció serà més elevada que no en l’etapa isabelina o la posterior Restauració. Una part de la burgesia catalana adoptà el republicanisme. Les classes populars tindran una proporció d’electes més reduïda entre els republicans: menestrals, botiguers o obrers i dependents. A Barcelona, Tarragona, Girona, s’ha observat una composició més popular entre els polítics republicans.
LES CONTRADICCIONS DE LA DEMOCRATITZACIÓ
Al llarg del Sexenni a Catalunya s’evidencia per part de les autoritats, la voluntat d’utilitzar les maniobres il·legals i fraus per alterar els resultats electorals a favor seu. A les municipals de Barcelona, la divisió més polèmica va ser la que va realitzar el Capità General arran de l’aixecament federal del 1869. A les eleccions a Corts, va resultar conflictiva la demarcació adoptada el març de 1871, on les circumscripcions es van substituir de nou per districtes i seccions. Aquest sistema havia estat criticat abans de la Revolució pels progressistes per ser més donat a les coaccions i personalismes de partit i menys respectuós amb les minories. El fet que durant la República no s’abandonés, fa pensar en l’adaptació dels republicans a aquestes pràctiques polítiques. Les eleccions del Sexenni van ser molt conflictives i s’hi van exercir diverses formes de frau electoral, on van participar les autoritats governamentals, les locals i les diverses forces polítiques. S’han trobat actes d’aquest tipus a les comarques de Girona a les eleccions a Corts de març de 1870, març de 1871 i abril de 1872; a la Catalunya meridional, s’han descrit formes de frau, manipulacions de llistes i coaccions a les generals de 1871 a Valls i Tortosa; i a les d’abril de 1872 a Tarragona i a Capçanes, Falset, Valls, Montblanc, Roquetes i el Vendrell; a Barcelona, no van faltar les irregularitats en el procediment electoral.
Un dels personatges clau en l’exercici de la influència electoral governamental va ser el governador civil. Si bé les denúncies per aquests motius van ser protagonitzades per republicans fins a la República, durant aquesta van ser els mateixos integrants del partit republicà els acusats d’utilitzar mètodes fraudulents. A Barcelona ciutat, es va canviar la distribució de districtes electorals, de manera que en successives eleccions municipals, en alguns districtes arreglats, costés molt pocs electors per cada regidor; tal com Josep Maria Torres explicava a la Diputació a finals de novembre de 1871:
“si […] se observa la monstruosidad de la nueva división […] por el abuso que en ella se nota de asignar 9.000 electores a unos colegios y 2.000 a otros […], no se podrá menos de convenir que el Ayuntamiento de Barcelona ha procedido con manifiesta extralimitación en sus atribuciones con grave detrimento de los preceptos legales y de los derechos de sus administrados”.
La divisió del republicanisme català entre intransigents (pactistes) i benèvols (constitucionals) va afeblir el federalisme, tot i que les divisions reals eren menors del que el radicalisme verbal faria suposar. Els intransigents van mostrar una actitud poc adequada per reforçar les estructures organitzatives del republicanisme: si no dominaven els comitès locals, refusaven una direcció forta del partit i van donar suport a organitzacions republicanes paral·leles i clientelars, com les juntes de districte. Quan presidien el comitè (abril 1872), van acceptar l’entrada de benèvols i van combatre les juntes. A partir d’aquesta reconciliació de benèvols i intransigents aquests es van dividir, van acabar abandonant la intransigència que quedà reduïda a una minoria radicalitzada. La confusió entre l’electorat va fer disminuir fortament la participació a les eleccions dels comitès. La caiguda en la participació electoral augmentà durant el període de monarquia (16 novembre 1870 – 11 febrer 1873)d’Amadeude Savoia (1845 – 1890) fins un 33 % de descens que seria molt més gran en el període republicà amb una abstenció a les eleccions a Corts de 1873 del 72 %.
La militarització de la vida social, el recurs a la força per al control de l’ordre públic no canviaren al llarg del Sexenni i els estats d’excepció o guerra van ser constants des de l’aixecament federal d’octubre de 1869. El fet que a Barcelona els republicans aconseguissin el percentatge de vots més elevat, no va significar que ells la major part de l’etapa representessin majoritàriament els ciutadans en les institucions de poder ja que, tant a l’ajuntament de Barcelona com a la Diputació o a les Corts. L’aixecament federal significà que la majoria republicana fos substituïda per monàrquics. Les manipulacions electorals posteriors, van modificar el sentit del vot popular republicà. La Diputació fou ocupada per monàrquics, de manera gairebé constant, des de l’octubre de 1868 fins l’abril de 1872. L’ocupació de càrrecs polítics per designació de les autoritats va ser molt habitual, sempre monàrquics i per interessos econòmics o pel rebuig a ampliar la participació política. Les autoritats pretenien, evidentment, alterar la voluntat popular i evitar que els ajuntaments o les diputacions fessin de contrapoder radical a l’acció del govern de Madrid. D’aquesta manera, el desànim s’estengué entre la ciutadania que veia inútils els seus esforços de participació.
Candidatura Republicana-Federal a Barcelona, a les eleccions de l’11 de maig de 1873. Gravat publicat a La Campana de Gràcia l’11 de maig de 1873. Biblioteca de Catalunya
ELS DESACORDS INTERNS DE LA SOCIETAT CATALANA
La separació d’Església i Estat amb una visió laïcitzant de la societat, fou un punt de fricció important entre republicans i monàrquics – conservadors. El paper de la milíciapopular era un altre punt de ruptura. Els monàrquics n’eren contraris i així, el desarmament de la milícia a Tarragona per ordres del governador civil fou el desencadenant de l’aixecament federal de setembre de 1869 en el que van participar-hi 8.000 catalans, amb un ampli ressò pel territori; en aquest context va tenir lloc l’anomenat “foc de La Bisbal”, quan partides de federals empordanesos, majoritàriament menestrals, després d’haver proclamat la República Federal, es van enfrontar a les tropes del govern militar de Girona.
Enmig del període s’estava produint la denominada Guerra Llarga de Cuba (1868 – 1878) i aquí el paper abolicionista de l’esclavitud era un altre punt de no trobada, ja que pels republicans l’abolició era la condició prèvia a sufocar la rebel·lió cubana mentre que els monàrquics – conservadors eren defensors del sistema esclavista i van contribuir amb la creació de grups de pressió a l’enderrocament de la monarquia d’Amadeu I.
L’obrerisme català va iniciar el període amb la legalització de l’Associació Internacions de Treballadors -AIT– el juny de 1870, donant suport a l’opció republicana federal, però el va acabar posant en qüestió les opcions polítiques democràtic – burgeses. El règim va anar perdent el suport dels treballadors. L’AIT va ser dissolta el gener de 1874, després del cop d’estat de Pavia. La burgesia liberal s’hi oposava a tot plegat i els monàrquics recomanaven a Crónica de Cataluña, de l’u de juliol 1 de 1870:
“ejercer la mayor vigilancia a fin de que no abuse de su poder, y, sobre todo, anteponerse, en el terreno práctico, a las soluciones radicales imposibles y disolventes a que aspira la asociación”
Els republicans burgesos es van anar allunyant dels obrers i així escrivia El Telégrafo sobre la Internacional Obrera (AIT) el 13 d’abril de 1871:
“un peligro para la libertad, para el orden y para la propiedad de Europa”.
El procés revolucionari dona lloc a múltiples antagonismes amb les autoritats governamentals. Hi havia una dinàmica diferenciada entre grups polítics d’aquí i de la capital; així, mentre a Madrid el suport dels grups monàrquics a la Constitució de 1869 era important, a Catalunya els recels seran molt grans i els suports febles.
La Diputació de Barcelona s’oposarà als arbitris per a la Junta de Carreteres, mentre que a Madrid es reposarà l’arbitri eliminat per la Junta Revolucionària de Barcelona. Cosa semblant passarà amb els consums ja que es van cremar els burots on es cobraven i hi van haver actes de violència quan el febrer de 1872 es van tornar a posar els consums. Un altre punt de fricció era la descentralització, consens molt ampli en els sectors de Catalunya, fins i tot entre monàrquics conservadors. De tota manera, la demanda no implicava cap reconeixement implícit o explícit de cap realitat diferencia catalana. A Madrid la idea del federalisme era nul·la, la direcció del Partit Republicà va rebutjar la pressió dels catalans perquè fos federal es considerava una imposició catalana sobre els espanyols.
La proposta de Reforma de l’Administració, a ulls catalans, ni la modernitzava ni la descentralitzava amb la qual cosa, l’oposició des de Catalunya era total. Hi havia un consens general per a l’abolició de les quintes amb una revolta en contra a Barcelona l’abril de 1870. L’abolició i la proposta d’un exèrcit de voluntaris només van funcionar durant el bienni republicà i van fracassar. La Guerra Carlina (1872 – 1876) va suposar, a més a més, una lluita interna entre els monàrquics contrariats per la desorganització de l’exèrcit i els republicans catalans que proposaven alternatives de defensa com les milícies o l’exèrcit de voluntaris. Quant al lliurecanvisme impulsat per l’aranzel Figuerola (1869), cal esmentar l’oposició de la patronal catalana tal com deia l’empresari Juan Güelll’any 1869:
“Vuestras reformas, en sentido de favorecer el Erario y al consumidor, matarán al productor, y con él al consumidor, al comercio y al Erario; arruinarán al país en provecho de otras naciones, cuyos consejos egoístas habéis seguido”.
El proteccionisme va unir al Principat forces polítiques i grups socials de tota mena, inclús els treballadors.
LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA
La proclamació de la República reuneix el 12 de febrer de 1873 una abigarrada multitud a la plaça de Sant Jaume amb un munt de plantejaments que semblen incompatibles entre sí:
La plaça de Sant Jaume de Barcelona fou escenari de diverses mobilitzacions el mes de febrer de 1873, un cop proclamada la República el matí del dia 12. Pocs dies després, el 21 de febrer, s’hi van concentrar els republicans per proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola i reclamar la dissolució de l’exèrcit. Gravat publicat a La Ilustración Española y Americana el 8 de març de 1873. Biblioteca de Catalunya
La desconfiança en l’exèrcit és molt gran entre les noves autoritats republicanes. Es proclama l’exèrcit voluntari i es creen els Voluntaris de la República que seran fortament rebutjats pels sectors monàrquics al temps que la Diputació de Barcelona incita els soldats a abandonar l’exèrcit i acorda la seva dissolució a la província, al mateix temps que ho reorganitza amb voluntaris. El nou president Estanislau Figueras (1819 – 1882) envia un telegrama a la Diputació el 23 de febrer cridant a la calma:
“Es preciso que cese a toda costa el estado anormal de esa ciudad eminentemente republicana. Solamente con el orden puede salvarse la República. Conozco los esfuerzos que para conservar la tranquilidad ha hecho y está haciendo esa corporación por los cuales merece bien de sus representantes y de la patria entera pero urge que Barcelona recobre la calma”.
La població catalana es mostra impacient a l’espera de proclamar l’estat federal de la província i de Catalunya i també que es declari la “Convención del Estado Federal de Cataluña”. El conservador Diario de Barcelona, publica el 2 de març:
“el federalismo es la dirección que toma la corriente popular que ha de acentuarse más cada día”
S’anuncia la dissolució de les Corts i la Diputació de Barcelona rebutja les proposicions de declarar la província en estat federal; i aprova demanar les altres diputacions catalanes i balears la coordinació per a salvar la República. El president Figueras fa a les Corts un al·legat en defensa de la unitat nacional:
“Nadie, nadie ha pensado jamás en segregaciones del territorio. Todos hemos pensado siempre en defender la unidad y la integridad nacional […]”
A la Diputació de Barcelona hi ha tensions i propostes del sector intransigent sobre l’estat federal. Les tibantors, propostes i contrapropostes sobre el paper de l’exèrcit, la llicència o no dels soldats o la proclamació de la república federal, continuen; no es fa la proclamació, però:
“en el caso que mañana se exigiera por el pueblo y el ejército la proclamación de la República democrática federal en esta provincia, la Diputación provincial se declara espontáneamente disuelta y nombra dos delegados de su seno […]”
Els republicans veuen molts avantatges en la federació tal com publica La Imprentael 8 de març:
“[…] el gobierno central lo absorbe todo y domina las provincias por medio de sus delegados, que las más de las veces ignoran lo que han de administrar o dirigir; en la federación el gobierno federal se constituye por medio de las delegaciones de las provincias […], lo cual obliga a establecer entre ellas la mayor armonía; al contrario de lo que sucede en los gobierno unitarios, cuyo interés estriba las más de las veces en poner en pugna los de las provincias entre sí”.
Durant aquests mesos, a Madrid no deixen de parlar dels separatistes o independentistes de Catalunya, tot i que des de Catalunya d’això no se’n parlava ni era el seu objectiu de cap mena.
La República només compta, des d’un bon principi, amb el suport dels EUA i de la Confederació Helvètica. La resta d’estats europeus li giren l’esquena. Gravat publicat a La Flaca el 28 de març de 1873. Biblioteca de Catalunya
LA DIVISIÓ DE BENÈVOLS I INTRANSIGENTS. EL SORGIMENT DEL CENTRO DEL ESTADO CATALÁN
El Comitè barceloní del Partit Republicà Democràtic i Federal (PRDF) era dominat fins el gener de 1873 pels intransigents, no partidaris, com els benèvols, de fomentar pactes amb altres forces polítiques sinó de fer pactes amb altres regions i de la lluita al carrer i insurreccional. Sorprenentment, el comitè dominat pels intransigents, va acordar l’establiment de pactes amb radicals monàrquics i carlins i que a les eleccions d’abril de 1872, la candidatura federal fos unitària. El comitè va dimitir a l’octubre de 1872 per la deserció de molts militants i en unes noves eleccions de comitè, guanyen els benèvols. El 22 de març de 1873 es crea el Centro del Estado Catalán com una maniobra dels federalistes per construir la federació partint de la base dels municipis autònoms i els estats sobirans federats.
El 22 de març de 1873, les Corts aproven el projecte d’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico. La història venia, però, de les primeres Juntes Revolucionàries (Madrid i Barcelona) de l’octubre de 1868 que havien resolt l’emancipació dels esclaus antillans. En el marc de la Guerra Llarga a Cuba, la Diputació de Barcelona decideix enviar a Cuba diversos batallons de voluntaris l’any 1869. El 23 de juny de 1870, les Corts aproven la “Ley de Vientres Libres” presentada pel Ministre d’Ultramar Segismundo Moret i que concedeix beneficis limitats als esclaus i a la seva descendència. Durant el regnat del Savoia, apareixen a Madrid grups de pressió antiabolicionistes, el “Centro Hispano-Ultramarino”, que agrupava espanyols que havien residit a les Antilles. En el mateix sentit, es crea un “Círculo” a Barcelona. Quan el mes de desembre de 1872 el projecte d’abolició entra a les Corts, les reaccions són contraposades: la Diputació de Barcelona n’és partidària, mentre que l’ajuntament mostra reticències. Finalment, ja durant la República, s’aprova l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico amb limitacions. La premsa republicana demanava a l’abril de 1873 de continuar el projecte abolicionista a Cuba amb la condició prèvia d’acabar amb la guerra.
“Embarque voluntarios catalanes a cuba en 1869. Guerra de los Diez Años”. La Ilustración española y americana. 25/12/1869. pagina 14. Dibujo Tomás Padró, grabado, Moracho y Sadurní.
BURGESOS I PROLETARIS: CAMINS DIVERGENTS
La República porta la nova legalització de l’AIT el febrer de 1873 i això arriba acompanyat d’un seguit de reivindicacions obreres que incloïen armes per lluitar contra els carlins, autonomia municipal, reducció de la jornada laboral, augment dels salaris, la República federal i el llicenciament dels soldats en servei. Les vagues entre febrer i juny són molt abundants i això provoca un rebuig entre els republicans, com es podia llegir a La Independencia el 25 de juny de 1873:
“cuando es necesaria mayor copia de cautela, de sensatez, de prudencia, siembran por doquiera recelos injustificados, desconfianzas injustas, soliviantan los ánimos, emprenden huelgas desastrosas y se gozan en el desasosiego, en la intranquilidad, en la ruina, en el desconcierto, en la destrucción, en la guerra de clases, en el hambre del obrero y en la muerte del Trabajo”.
Un Comitè de Salvació Pública obrer pren l’ajuntament per iniciar la revolució social però fracassa. Al final del període hi ha un canvi del moviment obrer respecte el republicanisme tal com es pot llegir a l’òrgan obrer La Federación, l’1 de novembre de 1873:
“No es posible por más tiempo confiar en que se nos prepare nuestra redención por nadie, ya se llame, políticamente hablando, absolutista, progresista, moderado, unionista, demócrata o republicano más o menos radical, todos son adversarios declarados del proletariado”.
LA TERCERA GUERRA CARLINA
El pretendent al tron Carles VII va cridar a la revolta el 15 d’abril de 1872 i va ser escoltat al País Basc i a Catalunya i també es van aixecar partides a altres llocs. Un dels motius que va empènyer alguns sectors de Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta. Després d’uns mesos d’èxits militars carlins, l’arribada del govern republicà aprova una llei de 18 de març de 1873 d’organització de batallons francs de voluntaris per combatre els carlins, cosa criticada pels monàrquics per utòpica. La progressió carlina continua i això causa tensió a Barcelona; el Comitè Provincial del PRDF demana al govern armament, la substitució del capità general i permís per organitzar un sometent general dels homes entre 14 i 60 anys a les quatre províncies catalanes. L’Ajuntament de Barcelona estableix una exempció per quota, cosa que provoca rebuig per part de la població, especialment entre els obrers. L’organització de tot plegat és lenta i poc operativa. La Diputació organitza la mobilització del sometent i això provoca rebuig entre les classes conservadores. El mes de juny de 1873, els diputats catalans a les Corts publiquen un manifest dirigit a les Corts on reclamen l’aixecament d’una contribució extraordinària de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals al territori ocupat.
LES ELECCIONS A CORTS DE I LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA FEDERAL
Els monàrquics dividits entre faccions radicals i sagastins s’acaben de fraccionar a finals de l’estiu de 1872. Les primeres eleccions a Corts de l’etapa republicana es fan entre el 10 i el 13 de maig de 1873, pretenen ser constituents, mentre continua la guerra a Cuba i la tercera guerra carlina. Els carlins no s’hi van presentar i els partits de l’oposició van demanar l’abstenció (retraïment): els radicals que havien fet dos intents de cop d’estat, els sagastins i els alfonsins de Cánovas es retiren del joc polític, però el conservador Diario de Barcelona de 18 de maig és crític amb el retraïment:
“Los partidos de oposición no podían presentarse en las urnas porque […] ninguno se halla en condiciones para luchar con probabilidades de éxito siquiera parcial. Necesitaban un pretexto para renunciar honrosamente a la lucha, y el gobierno y el partido republicano se lo han dado […] no han apelado al retraimiento en virtud de un acuerdo solemne de sus respectivos correligionarios ni de una coalición de todos los agraviados, han renunciado a la lucha por necesidad, por convencimiento de su impotència”.
A Barcelona s’enfrontaran dues candidatures republicanes, la del Comitè del partit dominat pels benèvols i la Confederació de Districtes amb el suport dels intransigents. L’abstenció és altíssima, un 70 %, i guanyen els benèvols enmig d’un ambient de desencant i de protestes per frau.
Enmig d’una dura campanya radical i conservadora contra el sistema federal el mes de maig, elDiario de Barcelona de 22 de maig, explica a la seva manera els perills de la federació:
“crear en España una Irlanda evocando recuerdos históricos y avivando odios que parecían extinguidos. […]”.
Passades les eleccions la Diputació de Barcelona sol·licita a la nova Assemblea elegida el ràpid plantejament de la federació, mentre a Madrid el govern aprova un decret llei el dos de juny de regulació dels ensenyaments superiors que els concentra en gran part a Madrid; això provoca l’oposició, fins i tot dels sectors conservadors catalans i la Diputació tramet una exposició de motius al govern per a la seva derogació. La Imprentael dia 11 de juny de critica aquest decret:
“[ley contraria al federalismo y al] gran movimiento autonómico de las provincias en todos los ramos de la administración”.
I el conservador Diario de Barcelona també s’indigna el mateix dia:
“Este es el federalismo de los liberales de Madrid. ¡Farsa, farsa y siempre farsa!”.
Els primers dies de juny es viuen amb impaciència entre els sectors republicans per tal que es determinin els estats que haurien d’integrar la federació i que no hi hagin actes espontanis de proclamació. La Diputació demana al govern armes i forces disciplinades que permetin proclamar per aclamació la República Democràtica Federal: el Centro del Estado Catalán escriu un telegrama a l’assemblea constituent l’onze de juny:
“[se declara a la espera de] la inmediata demarcación de los Estados con el reconocimiento de la soberanía para formar la confederación Española”
Els intransigents abandonen les Corts el sis de juny en disconformitat amb les facultats extraordinàries que s’havia atorgat el govern, de manera que es radicalitzen els enfrontaments entre les diferents tendències republicanes. El dia 8 de juny es proclamarà la República Federal sense cap repercussió real, mentre el directori del partit republicà a Madrid nega als republicans catalans la presentació d’una candidatura conjunta de les diferents tendències i força una candidatura exclusiva de membres del Círculo Republicano.
A les eleccions municipals de mitjan juliol, a Barcelona, per primera vegada, no surt guanyadora la candidatura del Comitè (els benèvols), ni cap altra de les presentades, sinó candidats de sectors diversos; l’abstenció és elevadíssima (85,5 %), les denúncies de frau són creixents i els intransigents elegits es negaran a prendre possessió dels càrrecs.
Al·legoria a la guerra civil que es vivia a Catalunya durant la República. Dibuix de Tomàs Padró. Il·lustració publicada a La Flaca el 24 d’abril de 1873. Biblioteca de Catalunya
LA JUNTA DE SALVACIÓ I DEFENSA DE CATALUNYA
Els primers mesos de 1873, els avenços militars dels carlins són importants. La Diputació, en sessió permanent organitza el dia 12 de febrer una Comissió d’Armament i Defensa per organitzar la lluita contra els carlins, mentre a les Corts s’aboleixen les quintes el 17 de febrer i es proclama l’Exèrcit voluntari, resolució que es retirarà al cap de pocs mesos. La Diputació dissol l’exèrcit de la província i a Madrid s’intenten crear Batallons Francs de Voluntaris contra els carlins i la Diputació crea el Cos de Guies de la Diputació el 21 de març. Amb el retrocés militar es decreta el 4 de juliol el final de l’Exèrcit voluntari i es fa una mobilització dels mossos en la reserva per a lluitar contra els carlins des d’estructures d’exèrcit regular. En aquest clima, el dia 12 de juliol s’inicia el moviment cantonalista que no tindrà ressò a Catalunya i es produeix la dimissió de Pi i Margall com a segon president de la República.
El 19 de juliol s’instal·la la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya integrada per dos representants de cadascuna de les províncies, el capità general, el Governador Civil, el president de l’Audiència, l’alcalde de Barcelona i diputats a Corts catalans que demanden al govern establir contribucions de guerra i que es crei una milícia forçosa d’homes entre 20 i 35 anys. La Junta i el Governador Civil insisteixen en dies posteriors al govern que accedeixi a les seves demandes; al final arriba la resposta del govern de Madridque diu que s’han de consultar les Corts i que:
“excito en nombre del Consejo el patriotismo de todos los individuos de la Junta y de V. mismo para que comprendiendo las graves dificultades que nos rodean no quieran poner una más proclamando el cantón catalán”.
Finalment el govern autoritza el dia 25 de juliol l’establiment a Catalunya d’una contribució extraordinària de guerra i la milícia forçosa, però no atorga la gestió de la Junta sinó a les diputacions provincials, amb la qual cosa la Junta es dissol el dia 26. El dia 25, el que era president de la Diputació Ildefons Cerdà (1815 – 1876) escriu al govern en queixa per la seva inacció:
“Nos dicen que el absolutista Saballs ha ordenado el levantamiento de los somatenes carlistas de 18 a 50 años en todos los pueblos de la montaña. Al parecer empiezan a cumplirlo los pueblos de los distritos de Berga y Manresa. Y para contrarrestar todo esto una Junta que el Gobierno le regatea los medios de salvar Cataluña”.
Emilio Castelar intenta salvar una República que fa aigües. Mentrestant, una multitud d’esdeveniments representats a la il·lustració per les guerres carlines a Catalunya i Navarra i el cantonalisme a Cartagena dificulten el seu mandat. Personatges: 1. El general Juan Contreras. 2. Emilio Castelar, agafant de la mà la República per salvar-la. La Flaca, 4 d’octubre de 1873. Biblioteca de Catalunya
EL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ FEDERAL
El dia 17 de juliol es presenta a les Corts el projecte de Constitució federal que serà mal rebut a Catalunya a causa de la poca definició dels estats i les excessives atribucions reservades al govern central. Malgrat les pressions, la proclamació dels estats federals no va arribar mai. La Imprenta del 2 d’agost de 1873 explica:
“No es el interés de las provincias, no son los principios ni las causas que han dado vida a la idea federal en España; es el Centro, son los intereses de este los que en el proyecto dominan […],no creemos que nadie pueda tomar en serio la palabra federal que acompaña al proyecto de Constitución”.
El 20 de setembre se suspenen les sessions de les Corts fins al dos de gener de 1874. Es produeix una escissió dins del Centro del Estado Catalán: els intransigents més moderats abandonen advocant per la unió de tots els republicans per salvar la República i criticant l’abandó de les Corts des del juliol per part dels intransigents radicals. El govern d’Emilio Castelar (1832 – 1899) suspèn les garanties constitucionals i declara l’estat de guerra a les quatre províncies catalanes. Al desembre hi haurà un intent cantonalista fracassat a Barcelona protagonitzat per alguns intransigents i internacionalistes i quan s’havien d’iniciar els tràmits parlamentaris es produeix el cop d’estat del general Manuel Pavia (1827 -1895) el dia 3 de gener de 1874 que acabarà de facto amb l’experiència republicana democràtica, tot i que la República formalment continuaria en un format autoritari sota la direcció del general Francisco Serrano fins el nou cop d’estat de 29 de desembre de 1874 que portaria la Restauració borbònica.
El 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía donava un cop d’estat i dissolia les Corts tot just reinstaurades. Il·lustració publicada a La Madeja el 24 de gener de 1873. Biblioteca de Catalunya
CONCLUSIONS
– La progressiva pèrdua de de credibilitat del sistema polític del Sexenni en la societat catalana:
Inestabilitat dels governs, contínua convocatòria d’eleccions, poca credibilitat que els polítics elegits poguessin resoldre els problemes del país.
Repetits estats d’excepció i de guerra, suspensions de les garanties constitucionals, deslegitimació de les institucions polítiques del règim.
Suspensions d’institucions i càrrecs de govern elegits democràticament, gran part del període no governen els polítics elegits, sinó els designats per les autoritats
Perpetuació de l’ús de la força militar davant els conflictes socials i polítics i de la influència de l’ exèrcit en les institucions civils, poca representativitat d’aquestes davant els ciutadans.
La diferent dinàmica electoral general a Espanya i a Catalunya fins a la República feia poc versemblant la influència dels polítics elegits a Catalunya al govern espanyol.
Desintegració i retraïment dels partits, pràctiques caciquils i fraudulentes.
Manca de satisfacció dels objectius dels diferents sectors socials catalans i de les forces polítiques per part del governs. La majoria de les qüestions on hi havia ampli consens en la societat catalana no es va resoldre segons els desitjos d’una part prou important de ciutadans.
Perpetuació de les principals característiques de la ineficaç administració estatal: militarització de l’ordre públic i centralització amb el conseqüent augment de la conflictivitat política i social a Catalunya.
– El Sexenni i la “qüestió catalana”:
• Reforçament de la consciència sobre les singularitats de les exigències dels més moderns estructura econòmica i teixit social de Catalunya.
• Perpetuació de la visió negativa sobre l’exèrcit. No serà símbol de la defensa de la nació democràtica ni servirà de cohesionador.
• Primer debat polític obert sobre la configuració política i administrativa de Catalunya: Ningú a Catalunya va defensar mai el separatisme. L’Estat Federal era fet en base a la Federació o Confederació amb els pobles de l’estat espanyol. Les dues amenaces de proclamar l’Estat federal, des de Barcelona, eren una conseqüència de la impotència davant la ineficàcia de l’estat.
• Impuls catalanitzador que es va reflectir, tant en l’ús de la llengua oral i escrita, com en notables manifestacions de caràcter literari i cultural.
• Quan a finals de segle, a Catalunya, reapareguin les demandes de descentralització, ho farien connectades a l’esperit diferencial.
– Significat del Cop d’Estat de Pavia:
• Allunyament definitiu del poder dels grups polítics més democratitzadors de la societat catalana i espanyola que va condicionar l’evolució del sistema polític espanyol i el de les seves institucions.
• No es repetirà l’excepcional presència de catalans al cap del govern d’Espanya.
• Obstaculització de l’arrelament d’un consens social al voltant de la forma com s’havia d’estructurar Espanya com a estat.
• Dificultat de trobar instruments de mediació davant els antagonismes sorgits en la societat i l’augment de la conflictivitat.
Bibliografia bàsica
JANUÉ I MIRET, MARICIÓ: La Junta Revolucionària de Barcelona de l’any 1868. Eumo, 1992.
JANUÉ I MIRET, MARICIÓ: Els polítics en temps de revolució. La vida política a Barcelona durant el sexenni revolucionari (1868-1873). Eumo, 2002
JANUÉ, MARICIÓ; DE RIQUER, BORJA; GABRIEL, PERE; PICH, JOSEP; ISIDRE MOLAS, ISIDRE: La Diputació revolucionària 1868-1874. Diputació de Barcelona, 2003.
GONZÁLEZ SUGRANYES, MIQUEL; ROCA VERNET, JORDI (edició i estudi introductori); La República a Barcelona 1873-1874, Puente, Ginés (Presentació de documents i biografies) Ajuntament de Barcelona, 2023, 216 p.
ROCA VERNET, JORDI: “La República Federal o la darrera revolució del segle XIX”. Ateneu Barcelonès, Secció d’Història 15-02-2023, videoconferència <https://youtu.be/Z6IYp8zDVpU>
Marició Janué i Miret és professora agregada al Departament d’Humanitats de la UPF. Ha dirigit l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (2013-2016). Ha estat investigadora (curs 2016-2017) a la Humboldt Universität Berlin, Institut für Geschichtswissenchaft i al Institut für Zeitgeschichte Berlin (Beca DAAD. Programme: Research Stays for University Academics and Scientists, 2017). Amb anterioritat, ha estat investigadora: a Alemanya, Universität Bielefeld, Goethe-Universität Frankfurt a.M, Institut für Europäische Geschichte Mainz, Ibero-Amerikanisches Institut Berlin; a Itàlia, Università degli Studin di Pisa; a Catalunya, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (Reincorporació de doctors, Generalitat de Catalunya) i Departament d’Humanitats de la UPF (Programa Ramón y Cajal, Gobierno de España).
La seva recerca s’ha centrat, principalment, en tres línies:
Una primera línia a l’entorn de la història política i social de Catalunya i Espanya al segle XIX. Són fruit d’aquesta línia els seus llibres La Junta Revolucionària de Barcelona de l’any 1868(Eumo, 1992) i Polítics en temps de revolució: la vida política a Barcelona durant el Sexenni Revolucionari (1868-1873) (Eumo, 2002, Premi Ciutat de Barcelona d’Història 2002).
Una segona línia a l’entorn de la història política i social d’Alemanya als segles XIX i XX. Fruit d’aquesta línia és el seu llibre La Nova Alemanya: problemes i reptes de la unificació, 1989-2002 (Eumo, 2002).
Els seus actuals interessos de recerca se centren en les relacions hispano-alemanyes del període 1870-1959, particularment els vincles entre relacions culturals i interessos polítics.
Actualment, està treballant en dues monografies, una sobre el rol de la cultura en les relacions hispano-alemanyes en l’etapa del Nacionalsocialisme; i l’altra sobre el restabliment de la diplomàcia cultural hispano-alemanya en l’etapa de la postguerra de la Segona Guerra Mundial.
Sessió 7a. del Curs “Una Història de Catalunya als ulls del món”. Dimarts 14 de novembre de 2023 a les 11h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.
Ponència de Margarida Casacuberta (Universitat de Girona)
Resum de Miquel Nistal de la Secció d’Història. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent d’Història de l’Ateneu Barcelonès
Imatge principal: Dibuix de Maurice Sand. Casa de Son Vent a Establiments, on van allotjar-se George Sand amb Chopin. Font: Maurice Sand cap a 1842
LA CIUTAT I EL CONTEXT HISTÒRIC
Aquesta sessió fa una revisió, especialment literària, de viatgers estrangers per Barcelona, des dels moment de la primera Guerra Carlina i les bullangues a la ciutat fins a la mort de Franco i els primers anys de la Transició. És una visió de la ciutat des d’una zona que sovint els viatgers han mitificat i que està lligada als anomenats “baixos fons”: el Districte Cinquè, més conegut pel nom que li donaren a partir dels anys vint del segle XX, el “Barri Xino”. Es tracta de la zona compresa entre la Rambla i el carrer Pelai i entre el Port, el Paral·lel i les Rondes de Sant Pau i de Sant Antoni. La història del barri comença amb les reordenacions urbanístiques del segle XVIII i, sobretot, el XIX quan la zona coneguda com Raval, canvia els cultius i molts dels monestirs i convents per les noves fàbriques industrials de vapor. Començà a atraure treballadors de dins i fora de la ciutat que s’instal·laven prop d’on treballaven. Amb el temps i encara amb les muralles, la densitat del nucli històric va fer-se insuportable, essent la ciutat més densament poblada d’Europa. A finals del segle XIX, amb l’Eixample en construcció, l’annexió dels pobles del pla i una ràpida expansió demogràfica, la Ciutat Comtal començava a treure el cap com a gran ciutat mediterrània. El Catalanisme emergent no la volia com una gran capital de província, sinó com a cap i casal de la nació catalana. També es consolidava una dinàmica bicèfala amb dues ciutats que vivien una a l’esquema de l’altra: la burgesa i la proletària (o tres si en comptem la marginal). Els sectors benestants es traslladaven a l’Eixample en construcció i els més adinerats a barris més allunyats com Sant Gervasi, Tres Torres, Sarrià o Pedralbes.
DE LA GUERRA CARLINA A LA REVOLUCIÓ DE 1868
Prosper Merimée visita la ciutat el 1835 i escriu una carta a Stendhal. Ell sempre veu una contraposició amb Madrid: “València és […] després de Madrid i Cadis, la ciutat que jo triaria per viure-hi. […] No cal buscar-hi savis ni artistes, a València. […] A Barcelona hi ha una òpera italiana, i a València amb prou feines un teatre. Cap biblioteca ni cap museu. .[…] A València no s’hi parla gaire espanyol, però tothom l’entén, mentre que a Barcelona quasi tothom parla català i poca gent entén l’espanyol. Això va fer que agafés mania a la ciutat […]Si tens molt interès a parlar amb gent intel·ligent, demana Barcelona”. Hi ha una certa idealització de Barcelona, però la llengua el frena.
El 30 de setembre de 1837, Stendhal fa un viatge de Perpinyà a Mataró i passa unes hores a Barcelona i escriu en el seu llibre “Memoires d’un touriste”: “[…] vam veure la ciutadella de Montjuïc, que domina Barcelona. […] vam llogar un cotxet […] amb aquesta tripulació que vam aparèixer a La Rambla, un bonic bulevard situat al bell mig de Barcelona. Hi ha la fonda Cuatro Naciones [de les Quatre Nacions], on finalment vam aconseguir sopar: ha estat un gran plaer. […] vaig passejar per la ciutat, gaudint del deliciós plaer de veure allò que mai no havia vist”. En el seu escrit queda implícita la sensació de conflicte que veia a la ciutat: “Barcelona […] està adossada a Montjuïc.[…] aquest mar queda amagat per les fortificacions que hi ha al final de la Rambla. No m’atreveixo a dir les reflexions polítiques que vaig fer durant una estada de vint hores […] La Rambla m’ha encantat […]”.
George Sand escriu “Un hivern a Mallorca” l’any 1842; passa per Barcelona amb Chopin de camí a Mallorca el novembre de 1838, amb sensació de fred després d’un viatge per mar des de Port Vendres: “[…]. Vam fer una excursió al camp [fora de muralles], no sense els bons cavallets andalusos per poder, en cas d’un mal encontre, resguardar-nos ràpidament sota els murs de la ciutadella”, manifesta la por de les partides que rondaven la ciutat: “[…] en aquella època [1838] els rebels recorrien el país en bandes errants […]. Tanmateix, vam aventurar-nos diverses llegües fins a la vora del mar, i només ens vam trobar amb destacaments de Cristins que baixaven a Barcelona”. Parla del masos fortificats al voltant de la ciutat: “[…] les fortificacions aixecades al voltant dels caserius més petits i pobres […] en molts indrets, aquestes petites fortificacions en ruïnes presentaven traces recents d’atac i defensa». En tornar a Barcelona: “res no feia pensar que ens trobàvem en una ciutat en guerra”. Explica l’ambient distès i animat d’homes i dones passejant per la Rambla de la ciutat aïllada del bandolerisme i la guerra externa: “[…] els homes ocupats amb els seus cigars, rient, xerrant, mirant les dames, parlant de l’òpera italiana […]”; es refereix a l’òpera italiana en el Teatre de la Santa Creu que després seria el Teatre Principal. Però, en fer-se de nit:”[…] només se sentia, enmig del monòton cruixir del mar, els sinistres crits dels sentinelles i els trets, encara més sinistres […]”.
Washington Irving visita la ciutat l’any 1844que troba bonica i a cavall entre una ciutat espanyola, italiana i francesa: “[…] El seu clima és suau i voluptuós, la calor és moderada per les brises marines. […] una plana fèrtil plena de masies mig amagades entre horts i jardins […[ […] òpera italiana excel·lent que per a mi és un gran esbarjo. És el principal indret de reunió nocturna i hi ha uns passejos molt animats d’una llotja a l’altra […] més plaer que les passejades al capvespre, amb alguns dels meus col·legues, en aquestes cases de camp o “torres”, com les anomenen aquí, […] envoltades d’horts de tarongers, llimoners, figueres i magraners; totes disposen d’uns jardins en terrassa plens de fonts i de flors. ¡Com vaig gaudir assegut per contemplar des d’elles la plana rica i variada!. Fa una descripció molt poètica i idealitzada del gaudir dels passejos i els capvespres en aquestes “torres” a la plana lluny de la ciutat.
L’any 1852 el metge francès Émile Begin escriu “Voyage pittoresque en Espagne et en Portugal” el mateix any que fa el viatge. En el capítol “Catalogne” parla de Barcelona com una ciutat més comercial, més animada i més rica d’Espanya: “[…] La Rembla (sic), un passeig amb quatre fileres d’arbres, molt semblant als bulevards parisencs, separa el nucli antic de la ciutat nova i comunica amb un altre passeig, anomenat Muralla, té un port molt gran […] Un recinte emmurallat, vorejat per profundes sèquies […]; una ciutadella, situada a l’extrem nord-est de la ciutat; un fort, Fort Montjuïc, construït al cim d’una muntanya vorejant el mar “Montjuic”, diu que a Montjuïc hi ha entre 9.000 i 10.000 soldats i “hi és, amenaçant […] Aquest gran fantasma […] ben disposat a enviar-li un ruixat de bales de canó, sense avisar-la. “Oh! que boniques que són les ciutadelles; quina cosa més bonica és una guerra civil i un Regent [es refereix a Espartero] senyalitzant amb la llum de les flames la sagnant autoritat del sabre!…”.
Hans Christian Andersen viatja a espanya i escriu “I Spanien”, el mateix any. Fa alguna pinzellada sobre Barcelona comparant-la amb París i parla de la catedral sense cap grandesa [era la catedral prèvia a la reforma neogòtica de finals del segle XIX], envoltada de cases altes que no criden l’atenció “hom hi podia passar per davant [de la catedral] i no veure-la; abans li haurien de donar un cop de colze, com passa amb algunes celebritats, perquè se n’adonés”.
EL SEXENNI DEMOCRÀTIC I ELS PRIMERS REVOLUCIONARIS
Entre 1865 i 1868, visiten Barcelona Élie Reclus i Elisée Reclus, dos membres de la “Fraternitat Internacional Revolucionària”, grup liderat per Mijaíl Bakunin, per contactar amb les societats obreres catalanes. Coincidint amb els moments de la Revolució Gloriosa (setembre de 1868) i la marxa del país de la Reina Isabel II, Élie Reclus torna al país, tot i que li diran que no hi vagi, que tot està molt malament. Arriba a Barcelona amb l’ànim inquiet. La seva experiència la descriurà a “Incidents in the Spanish Strugle by a French Republican” publicat l’any 1869: “[…] La transició va ser sobtada: de les tempestes del Nord, dels seus vents i pluges freds, els seus cels grisos i malenconiosos pressentiments […] [diu que ha trobat un poble] embriagat d’alegria”.
Descriu una societat molt confiada, amb perills que no acaba de veure: “La Rambla, el gran passeig que divideix la ciutat en dos, ple de gent passejant sota els verds plàtans; […] tothom anava i venia tan alegrement com si no haguessin tastat la metralla fa tres setmanes, com si no estiguessin en perill de ser abatuts al carrer. A la nit, l’animació es va redoblar. […] i la gent omplia els carrers, omplia els onze teatres, els salons de ball i, sobretot, els bulevards interiors. Les barcelonines anaven i tornaven coquetejant amb les seves formes i mantellines negres […]. Aquesta alegria en si mateixa era inquietant, perquè semblava implicar una fatal manca de previsió. […] Aquests esplèndids cafès, més magnífics que els de París […] I a la Rambla, entre les noies boniques amb mantellines, circulaven lletjos sacerdots panxuts, coberts amb els seus enormes barrets d’alfàbrega […]. Mentrestant, mentre la gent s’aplegava aquí i allà […], la contrarevolució tramava les seves maquinacions a l’ombra, perquè un bon matí el món es despertés i es trobés carregat amb un rei, tal com feia uns dies s’havia despertat alliberat d’una reina […] Vaig obrir el cor als meus amics de Barcelona, confiant-los les meves pors i els meus records tristos de 1848, quan la confiança universal va anar seguida de tan amargs desencants”.
Fa una bona descripció de l’anticlericalisme que comença a emergir: “El municipi revolucionari ha enderrocat tres esglésies […]. Entre d’altres, la gran església dels Jesuïtes està en ruïnes. A Barcelona, ningú no s’atreveix a dir res contra la santa religió catòlica, però, tothom s’enfada amb els jesuïtes, com a font original de tots els problemes […]. També explica que alguns es dediquen a enderrocar la Ciutadella i les parts avançades de Montjuïc, però amb poques ganes: “per un [jornaler] que fa servir la picota, n’hi ha tres que descansen ociosament, i trenta burgesos que s’ho miren” I acaba amb això: “Al jardí públic, al costat de l’aviari, una xiqueta taral·lejava una melodia: La, la, tra, la, la! El seu germà, un nen de sis anys, la va renyar per la seva frivolitat. ”Més val que cantis l’himne de Garibaldi”, li va dir”.
Piotr A. Kropotkin, feu diverses visites a Barcelona que quedaren reflectides en el seu llibre “Memorias de un revolucionario” de 1899; la primera fou entre 1871 – 72 i parla de l’estructura organitzativa del proletariat que s’estenia per Catalunya, València i Andalusia amb 80.000 afiliats a la Internacional i diu: “Los trabajos de sus congresos comarcales y nacionales, y los manifiestos que publicaron eran modelos de lógica y severa crítica de lo existente, así como una exposición admirablemente luminosa de los ideales del proletariado”. L’any 1898, reflexiona sobre els fets que conduïren i acabaren amb la primera República: “[…]sé que estaban dispuestos a proclamar la República federal en España, dar independencia a las colonias y en algunas de las regiones más avanzadas intentar algo serio en sentido colectivista. Esta amenaza permanente fue la que impidió que la monarquía española suprimiera todas las organizaciones de agricultores y obreros, e inaugurase una franca reacción clerical”.
EL SEGLE XX FINS A LA GUERRA CIVIL
La “subclasse” social que habitava en llocs degradats i bruts, no era exclusiva de Barcelona, sinó un fet comú a Europa i als Estats Units. Els “baixos fons” de Barcelona ja eren ben delimitats abans de la Primera Guerra Mundial. La misèria material marcava la vida dels seus habitants i els obligava a cometre actes reprovables. El destí arrossegava en un espiral descendent i continu tot un conjunt de trinxeraires, lladres, borratxos i contrabandistes amb batudes de la policia que eren poc efectives. En el límit occidental del Barri, el Paral·lel ja era a finals del segle XIX el centre de l’oci nocturn. Amb la Gran Guerra, Barcelona esdevingué uns dels ports neutrals més importants de la Mediterrània occidental i acollí una important entrada de públic internacional i un flux de capital portà una gran onada immigratòria de treballadors provinents de l’Aragó, País Valencià, Múrcia i Almeria que es concentraren en les segones perifèries urbanes com Can Dragó, Camp de l’Arpa, Guinardó, Sants, etc. El Barri Xino encara es densifica i proletaritza com no ho havia estat mai. La conflictivitat social s’anirà incrementant progressivament.
Ja a l’any 1909, en un Discurs pronunciat al Memorial Hall de Londres, Kropotkin parla de la Setmana Tràgica, del Procés de Montjuïc i de les infàmies del govern espanyol dels darrers anys i que “és una llàstima que la sublevació de Barcelona encara no hagi derrocat aquest govern pocavergonya”.
Marie Marguerite de Laborde, més coneguda pel seu pseudònim literari Andrée Bearn viatja per Espanya l’any 1909. S’havia casat amb el pintor català Alexandre de Riquer i per això feu estades llargues a Barcelona els anys 1910 i 1911 /finalment la parella es va separar). Escrivia articles que es publicaven a França i a Catalunya en el diari “La Publicidad”; en els seus escrits comparava Barcelona i Madrid: “Si hagués marxat de Barcelona al cap d’una setmana m’hagués endut una impressió detestable de la seva gent. Em va sorprendre tot: el seu aspecte, el seu llenguatge, les seves maneres, la seva mirada massa concentrada, els seus madrigals massa despullats, la manca de cortesia dels seus comerciants i dels seus empleats… Venint de Madrid, la diferència és radical, les relacions allà són tan vellutades! Els castellans […] són tots, per gràcia natural, «homes de món», amb poca educació, però d’una cortesia exquisida: els mateixos captaires són una companyia excel·lent! Caballeros, en definitiva” “[…]Barcelona, és veure en una terra tan revolucionària i socialista, la diferència de castes i condicions tan clarament i cruelment marcada, el menyspreu de les classes dominants cap al poble. A Castella, la fraternitat és més que un nom. L’industrial parlarà afectuosament amb els seus empleats, la comtessa abraçarà efusivament els fills del seu porter […]. Crist va dir que tots els homes som germans, i ho repeteix el jesuïta, l’omnipotent jesuïta de Castella, aleshores el castellà neix hidalgo (fill d’algú) o s’ho creu, i actua en conseqüència. Un gran senyor no pot ajupir-se ni caure. El català, en canvi, no ha estat mai prou ric per decidir si és un gran senyor. En relacionar-se amb la plebs, tem que li falti l’elegància i que el prenguin pel seu lacai”.
Jorge Luis Borges passa l’any 1921 per la Barcelona del Barri Xino, on la pobresa aflora. Ell ho mitifica com a lloc del vici i escriu una carta a un amic on ho descriu amb cruesa: “[…]desde la ciudad rectangular e inmunda, lanzo hacia ti mi corazón como una red […] en la ruleta tuve una suerte inaudita para mí […] me permitió triunfar tres noches seguidas en el burdel. Una rubia suntuosamente chanca y una morena que llamábamos La Princesa […] (¡una catalana, perdóname!)”.
L’escriptor francès Paul Morand a la seva novel·la de 1922 “Ouvert la nuit” parla de “nit catalana” tot referint-se a la dura repressió de la Setmana Tràgica de 1909 com li explica la Remedios, viuda d’un obrer heroic afusellat: “—Això és Barcelona en el seu despertar, deia Remedios, cases luxoses, tramvies dòcils, adornaments municipals, tota l’eloqüència industrial; però no saps com són les hores sagnants: persianes trencades, canonades trencades, i sota les meves finestres, abraçada pel sol, una sola taca: el cos d’una nena assassinada en sortir de l’escola, estirada a terra, amb el cap menjat per les mosques”. La Remedios explica com va anar la revolució: “[…] una reunió de protesta contra l’enviament de reservistes al Marroc. […] vigilava la Capitania General, davant d’aquesta estació que fumeja [es refereix a l’estació de França] de la qual s’havien arrencat les vies per evitar l’arribada de reforços de València i Madrid. Era un dimecres. Vam aixecar llambordes, vam tallar arbres. Al migdia va començar el saqueig dels convents… A mitjanit, em vaig aventurar a sortir […] Maristes, Sant Antoni, Sant Pau, […] se’n van cremar quaranta-nou. Des de dalt de l’estàtua de Colom, les metralladores disparaven. La infanteria es va negar a disparar. Els Jesuïtes de Sarrià, aquella caserna, prop del gasòmetre, es defensaven amb trets de fusell.[…] Després van arribar els reforços. El general Santiago va publicar proclames aterridores. Hi va haver una estampida […]. Finalment, les detonacions es van anar més espaiant, es van aturar… Barcelona havia tornat a ser el que es veu: la ciutat dels diners i del vici, la ciutat de les llars de menors, de les fotografies obscenes, dels instruments ortopèdics del plaer, amagant la seva vella ànima inquisitorial rere la lluminosa publicitat, amb els seus convents i bancs fortificats, les cases amb portes segures, els cellers blindats i els confessionaris defensats dels pobres per les mateixes reixes daurades. Mentrestant, Puig [es refereix al seu home] havia estat detingut i tancat allà. Finalment havien posat les mans sobre aquest anarquista perillós”.Cap advocat civil no podia entrar a la seva cel·la”. Probablement l’anarquista detingut sigui una al·legoria de Ferrer i Guàrdia.
L’any 1924 Thomas Mann publicà “La muntanya màgica”. En aquesta gran obra es fan al·lusions a la Barcelona de l’època. Hom parla de la Lliga per a l’organització del Progrés que, partint del darwinisme social, molt en aquells anys, pretenia que “la vocació més natural de la humanitat és perfeccionar-se a si mateixa” i seguint això ”[…]S’estudia el problema de la salut de la nostra raça, es comproven tots els mètodes per combatre la degeneració, que sens dubte és una conseqüència deplorable de la industrialització creixent […] al capdavall, de suprimir les lluites entre els pobles, de suprimir les guerres” I continua “una junta general de la Lliga va ser convocada a Barcelona. Ja sap que aquesta ciutat pot fer gala de les seves importants relacions amb la idea del progrés polític. El congrés va tenir-hi lloc al llarg d’una setmana entre banquets i festes” i acaba redundant en les idees del darwinisme social “la Lliga, doncs, ha decidit a Barcelona publicar una obra de molts toms que durà el títol Patologia sociològica”
El francès Henry de Montherlant publica l’any 1929 el relat “La Petite infante de Castille” on mitifica el districte V i el vici. Això serà comú entre els noucentistes que idealitzen la realitat de Barcelona que topa amb una realitat crua i negativa.
En el “Diari del lladre”, publicat l’any 1949, Jean Genet descriu l’ambient dels baixos fons de l’any 1932: “[…] A Barcelona freqüentàvem principalment el carrer del Migdia i el carrer del Carme. De vegades dormim sis persones en un llit sense llençols i de matinada anàvem als mercats a mendicar. Sortíem del Barri Xino en grup i marxàvem pel Paral·lel, una bossa de la compra al braç, perquè les mestresses de casa preferien donar-nos un porc o un nap que no pas un cèntim. Al migdia tornàvem i amb la collita ens fèiem la sopa […]”
El francès Pierre Mac Orlan en el seu “Rues Secrètes” fa una ruta per moltes ciutats i a la Barcelona de 1934 fa una mena de guia alternativa pel baixos fons amb personatges d’aquell lumpen com prostitutes, furtius, matons en recerca de plaer, delators, policies, etc.: “La nuit de Barcelone au printemps est parfumée comme une chanson d’amour. Le caractère espagnol et maure n’intervient pas. C’est une grande ville moderne, dont les traditions ne sont pas très apparentes. […] C’est sur les Ramblas que l’on peut se rendre compte de l’urbanité courtoise de cette charmante ville catalane dont on garde un souvenir amoureux […] on peut croire que Barcelone est une ville tout entière englobée dans son fameux Barrio Chino. C’est très loin d’être exact […] J’avais lu des descriptions parfaitement évocatrices de ce quartier célèbre et je m’étais imaginé une gigantesque ville du plaisir, tantôt mal éclairée, tantôt lumineuse à l’excès. Je savais, en entrant dans ces rues, que je trouverais tel établissement à droite, telle maison close à gauche […] au Barrio Chino il semble bien que la faim, au milieu de tous ces haillons de couleur et de ce luxe indigent, règne en maîtresse ».
La fotògrafa Margaret Michaelis descriu amb la seva càmera l’any 1934 la gran misèria i pobresa del districte cinquè: paisatges humans i urbans dels carrers més emblemàtics com el carrer de les Tàpies o el de l’Om. Robador, Sant Oleguer o l’Arc del Teatre. La mateixa fotògrafa, cobrirà l’any 1936 el multitudinari enterrament del dirigent de la FAI Buenaventura Durruti.
DE LA GUERRA CIVIL ALS INICIS DE LA TRANSICIÓ
El cop d’estat de 1936 fracassat en el nostre país portà l’escenari de la revolució social i la violència repressora contra els enemics (explícits o implícits) de la revolució. El llarg conflicte bèl·lic i la derrota final implicaren la pèrdua de les institucions d’autogovern i l’exili per una bona part de la intel·lectualitat catalana. En els anys de la postguerra immediata, Barcelona va esdevenir l’escenari dels efectes que la guerra havia tingut al país. En el cas del Barri xinès els efectes sobre la marginalitat s’accentuaren. L’escriptor i anarquista alemany Carl Einstein, amb cinquanta anys d’edat, es va allistar al Grup Internacional de la Columna Durruti, de la qual n’era portaveu, fou ferit en combat i organitzà l’homenatge pòstum a Durruti el novembre de 1936. El sis de gener del 1939, amb la derrota a sobre, escriu una carta a Kahnweiler, el marxant de Picasso: “[…]l’esforç que han realitzat és insuperable; quin poble tan magnífic, com estimo aquesta gent […] hem passat junts moments tensos, decisius, difícils, cosa que et lliga molt estretament amb els companys. […] Els treballadors ara ja ho saben, saben que ells caminen fermament amb el seu país i, essent així, és necessari que nosaltres defensem aquesta gent amb tots els mitjans. Si en un futur podrà escriure’s i pintar lliurement, això només serà possible —diguem-ho clarament— gràcies a la resistència espanyola”.
El periodista i escriptor britànic George Orwell s’allistà a les columnes del POUM i participà a la guerra en el front d’Aragó. En la seva novel·la “Homenatge a Catalunya”, escrivia l’any 1938: “[…]era evident que el període revolucionari s’estava acabant [parlava del gener de 1937]; però, per a qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en coptes de “Bon dia”. Les propines havien estat prohibides per la llei i des del temps de Primo de Rivera; gairebé la meva primera experiència fou de rebre tota una conferència de llavis del gerent d’un hotel perquè havia intentat donar propina a l’ascensorista […] Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia”.
André Corthis, pseudònim de l’escriptora francesa Andrée Madeleine Husson escriu el llibre “L’Espagne de la victoire” i dedica un capítol a la Barcelona de les txeques on fa una crítica total al règim i dirigents republicans: “Oui, Barcelone a souffert, autant et plus que nulle autre, malgré le sourire de son accueil, les fleurs de ses Ramblas, l’animation élégante ou populeuses de ses grandes avenues claires et de ses noires petites rues. Ne fut-elle pas à mesure que grandissaient parmi les maîtres de la malheureuse Espagne, l’abjection et la folie, le refuge, le repaire des plus abjecte et des plus fous ? Quand le gouvernement fit appel aux Russes pour l’aider contre les anarchistes devenus trop exigeants, n’est-ce pas ici que la S. I. M. fit régner sa terreur ? Ici que Negrín, le pharmacien hystérique et voleur, autorisa la construction des Tchekas ? […] De ceci, j’aurais préféré ne pas parler. Mais serait-il possible sur un tel silence d’achever ce tour d’Espagne ?”.
L’escriptora britànica Rose Macaulay en el seu llibre de viatge “Fabled Shore” de 1949 té una altra visió de la Barcelona de postguerra: “Les famoses Rambles són encantadores; dividides per una ombrosa avinguda de plàtans, dos carrers estrets, d’una sola direcció, pugen a la muntanya i baixen al mar, al llarg de la Ciutat Vella, atapeïda de cafès, botigues, quioscos, gent, tramvies, cotxes, enllustradors i venedors de bitllets de loteria. A l’avinguda central, la gent passeja entremig de parades de flors, quioscos de diaris i parades plenes a vessar d’ocells […] Uns joves se’ns acosten […]persuadir-nos perquè els comprem un rellotge, un bolígraf o un anell […] al final sembla que et supliquin que t’ho quedis com un regal, com si la policia (cosa força probable) els seguís la pista. […] ¡La visió d’aquesta multitud embruixada en una perpètua animació nocturna era preciosa, fantàstica!”.
L’autor estatunidenc Henry Miller en el seu llibre “Reunion in Barcelona” de 1954, també parla de les Rambles, de les copes als cafès, dels enllustradors de sabates i diu que: “Les coses se succeïen com en un somni, un d’aquests somnis deliciosos que es connecten i es desconnecten a voluntat” i també que: “[…] el que ens va tornar brutalment a la realitat va ser el soroll de les martellades contra les nostres soles i els nostres talons. Eren allí, tots dos —bandits increïbles— picant com dos ferrers [en realitat els arreglaven les soles]” I acaba: “Va arribar el súmmum quan vas convidar aquells bandits”.
El poeta i novel·lista francès André Pieyre de Mandiargues va obtenir l’any 1967 el Premi Goncourt amb la seva novel·la “La marge”, l’acció de la qual passa a una Barcelona del “Xino”: “En una plaça a la cantonada, entre un cinema i un cafè, llegeix el nom del carrer: Marquès del Duero [actual avinguda del Paral·lel]; quan reconeix al plànol de la ciutat la llarga artèria en diagonal es recorda que es troba al Paral·lel, aquella avinguda de la qual li havia parlat el seu cosí, tot assegurant-li que, trenta anys abans, en aquell vast indret tots els plaers eren oferts als visitants […] Tot el que aquells establiments, reforçats per llums parpellejants i estridents sorolls musicals, ofereixen al públic a canvi d’uns quants bitllets de banc o monedes on figura l’efígie del führóncol [Franco] entra, sens dubte, a la categoria d’allò que molta gent considera com a diversions o plaers.[…] La vigilància de la policia fürhoncolesca, present allí i fora d’allí, no pot evitar que exhibeixin llur caràcter”.
El novel·lista irlandès Colm Toibín en graduar-se a la universitats es va traslladar a Barcelona on viuria fins el 1978. Faltaven dos mesos per la mort de Franco quan arribà a la ciutat: “Recordo l’estranya humitat d’aquell primer setembre a la ciutat. Recordo les olors ranci i el soroll constant quan s’aixecaven i baixaven les persianes d’acer. Recordo el so dels cotxes i les motos ressonant contra els antics edificis de pedra, els passos i les veus que ressonaven als carrers estrets. Jo era l’any 1975, dos mesos abans de la mort del general Franco. Jo tenia vint anys i acabava d’arribar a Barcelona. […] La Rambla, ocupada tota l’estona, era tot un altre món per passejar i descobrir. Els quioscs de venda de diaris i llibres estaven oberts dia i nit. Durant el dia en tram hi havia quioscs de venda de flors, un altre tenia quioscs amb animals a la venda. La gent es va asseure a les taules de fora durant hores i hores mirant els transeünts […] la Rambla tenia els seus propis costums, les seves pròpies normes. Les prostitutes, per exemple, no semblaven pujar del port més enllà d’un punt determinat […] semblava que ningú anava a cap lloc en particular […] Una nit, mentre estava a prop de la catedral, em vaig desviar a una petita plaça per un carreró estret. Estava tranquil, fosc i amagat. Una de les parets havia estat molt malmesa per metralla o bales [segurament parla de Sant Felip Neri]. Ningú va passar pel carreró mentre jo era allà i no es va fer cap so, excepte un raig d’aigua d’una font petita al mig de la plaça […] Aquest era el món baix medieval [parla de Ciutat Vella] dels mestres artesans, picapedrers, paletes, escultors i arquitectes que sobreviuen intactes enmig d’una ciutat”.
Per acabar, l’escriptor anglès Anthony Burgess en el seu llibre de 1978 “Homage to Barcelona” fa una imatge d’aquella ciutat que sortia de la dictadura i entrava en un nou camí: “Agafem un taxi per arribar-nos a un indret que ens semblava que era fora de la ciutat, però quinze quilòmetres més amunt, pels turons, encara som dins els límits de la ciutat. El conductor del taxi és andalús […] i va venir a Catalunya perquè és on sempre van els espanyols que volen treballar: la resta d’Espanya, ens diu, és d’una mandra impenitent. Ens porta al Tibidabo, dalt de tot de la serra de Collserola, des d’on es copsa una vista de tota la ciutat i del mar al seu darrere […] Ara començo a entendre la natura de l’orgull català. L’energia creadora que ha estat capaç de produir un Tibidabo no és precisament el que la gent ignorant anomenaria una qualitat típicament espanyola, i els catalans, amb raó o sense, la consideren una fruita molt rara a la terra ibèrica. No volen que les seves realitzacions pròpies siguin integrades a la glòria espanyola general i veure com Madrid ensenya Catalunya tot dient: “Veieu el que els espanyols són capaços de fer?”. Els espanyols no poden fer-ho, diuen els catalans, però els catalans sí. El xofer andalús del nostre taxi hi està d’acord. […] Barcelona ofereix la mena de vida diürna i nocturna que abans s’associava a París. Anomeneu-la el París de la Mediterrània i no us equivocareu gaire. No és presonera d’Espanya, sinó lliure per regnar sobre la cultura múltiple d’aquest mar del mig del qual, al cap i a la fi, hem sortit tots”.
Les opinions, els punts de vista, les valoracions són tan variables, polièdriques i diferents entre les persones, en funció del temps i de la perspectiva de cadascú que ens apropen a la visió caòtica i cosmopolita d’una casa de bojos, l’auberge spagnole.
La mirada estrangera sobre Barcelona: Personatges
Selecció de Joan Solé Camardons
Què tenen en comú George Sand, André Corthis, Pierre Mac Orlan, Jean Genet, Thomas Mann, Gisèle Freund, George Orwell, André Pieyre de Mandiargues, Colm Toíbín, Mary Ann Newman, Cédric Klapisch, Woody Allen o J. M. Coetzee?
Entre la primera meitat del segle XIX i els primers anys del segle XXI, la seva mirada i la seva veu han intentat captar i reproduir el pols de Barcelona. Resseguir-ne les obres resultants (novel·la, assaig, cinema, fotografia) ens ha de permetre veure, a través de l’òptica dels altres, la complexitat i les contradiccions, les llums i les ombres, de la societat catalana contemporània.
George Sand
Amandine Aurore Lucile Dupin, més tard baronessa Dudevant i més coneguda pel seu pseudònim masculí George Sand (París, 1 de juliol del 1804 – 8 de juny del 1876), va ser una escriptora francesa. Precursora del feminisme, va escriure novel·les, contes, peces teatrals, una autobiografia, crítica literària, textos polítics, etc. No sols es va dedicar a la literatura, sinó també a la pintura. També va ser una dona compromesa amb la política, i va participar, en l’ombra, en el govern provisional del 1848. Va conèixer Franz Liszt, i sobretot Frédéric Chopin, amb qui va viure gairebé deu anys (del 1838 al 1847). A Mallorca, s’hi pot visitar actualment la cartoixa de Valldemossa, on van passar plegats l’hivern del 1838-39, amb els fills d’ella.
Va escriure, entre molts altres, Un hivern a Mallorca (en l’original en francès Un hiver à Majorque) és un quadern de viatge autobiogràfic escrit per George Sand, amant llavors de Frédéric Chopin, editat el 1842, encara que va aparèixer per primera vegada el 1841 en la Revue des deux mondes. En aquesta obra, Sand relata les vivències del seu viatge i de la seva estada amb Chopin a l’illa de Mallorca a causa de la malaltia del pianista. Sand i Chopin i els dos nens de Sand van romandre a la Cartoixa de Valldemossa uns mesos, des de finals de 1838 fins a febrer de 1839, temps en què pretenien que la salut de Chopin millorés, encara que a les Balears van confirmar que havia contret tuberculosi. Aquell any, però, l’hivern va ser dur i la seva situació no va millorar, així que no van tardar a tornar a Barcelona, després a Marsella i per últim a París.
André Corthis
De soltera Andrée Magdeleine Husson (15 d’abril de 1882 – 8 d’agost de 1952) va ser una escriptora francesa del segle XX. Va rebre el premi Femina l’any 1906. Va passar part de la seva joventut a Espanya, un país que sovint evocava. La seva obraL’Espagne de la victoire va ser una oda a l’Espanya franquista.
Pierre Mac Orlan
Nom amb què és conegut Pierre Dumarchais, poeta i novel·lista francès (Péronne, Picardia, 1882 — Cyr-sur-Morin, Illa de França, 1970). De primer es dedicà a la pintura i a les narracions humorístiques. Fou un dels residents del Bateau-Lavoir immoble al barri de Montmartre, conegut per haver estat, a principis del segle xx, lloc de residència i de reunió de nombrosos pintors i escriptors. En acabar la Primera Guerra Mundial s’especialitzà en la novel·la d’aventures: Le chant de l’équipage (1918), Le quai des brumes(1927). Algunes de les seves obres han esdevingut temes de films, com La Bandera (1931), que situa al Barri Xinès de Barcelona, popularitzat per l’autor en altres llibres. També és autor de moltes poesies.
Jean Genet
Escriptor francès. (París, 19 de desembre de 1910 — París, 15 d’abril de 1986). Passà una part de la seva joventut en un reformatori —experiència reflectida en la novel·la Miracle de la rose(1945-46)— i practicà la prostitució homosexual i el lladronici a Barcelona i en altres ciutats europees; el Journal du voleur (1949) el revelà com un esteta i un capdavanter de l’absurd. Empresonat (1942), escriví una sèrie de poemes, on manifestà la seva obsessió per la mort i el sexe masculí, la novel·la Notre-Dame des Fleurs (1944), sobre els marginats socials i Querelle de Brest (1944), portada al cinema per R.W.Fassbinder. Condemnat a reclusió perpètua (1947), li fou commutada la pena. Amb Les bonnes (1946) esdevingué un dels dramaturgs més importants del teatre d’avantguarda; a Le balcon (1956), Les nègres (1958) i Les paravents (1961) ataca els prejudicis polítics, socials i religiosos. Ha escrit també alguns guions cinematogràfics: Mademoiselle (1966), La nuit venue (1977), etc. El 1983 fou guardonat amb el Grand Prix des Lettres Françaises.
Diario del ladrón de Jean Genet
Thomas Mann
Escriptor alemany (Lübeck, 6 de juny de 1875 — Zuric, 12 d’agost de 1955). Fill d’una antiga i rica família de comerciants de Lübeck, estudià a Munic. Juntament amb el seu germà Heinrich viatjà a Itàlia, on inicià la seva primera obra important, Die Buddenbrooks(1901), on descriu la decadència d’una família burgesa de Lübeck. La seva atenció, però, se centra més en els éssers humans i en llurs caràcters que en llur situació política i social. També el preocupa el conflicte que pot sorgir entre la intel·ligència (l’art) i la vida, tal com ho planteja en Tonio Kröger (1903) i en Der Tod in Venedig (‘La mort a Venècia’, 1912). Durant la Primera Guerra Mundial desaprovà els atacs del seu germà Heinrich contra el nacionalisme alemany, i així ho plantejà a Betrachtungen eines Unpolitischen (‘Consideracions d’un apolític’, 1918). Però més tard s’hi reconcilià i es convertí en un fervent defensor de les llibertats democràtiques. En aquest període escriví la seva obra mestra, Der Zauberberg(‘La muntanya màgica’ 1924), on fa una profunda anàlisi de la seva època, a través dels diversos personatges que coincideixen en un sanatori de tuberculosos. Correspon també a aquesta etapa la narració Mario und der Zauberer (‘Mario i el mag’, 1930), dura sàtira del feixisme. El 1933, amb motiu de l’arribada de Hitler al poder, hagué d’exiliar-se. Davant el perill d’una nova barbàrie, destacà el valor de les forces espirituals i intel·lectuals i feu una advertència a les potències democràtiques occidentals, que havien permès el desenvolupament del feixisme, en una sèrie d’articles titulats Achtung, Europa! (1938), entre els quals és inclòs un escrit sobre la Guerra Civil Espanyola de 1936-39. Tot inspirant-se en el tema bíblic escriví la tetralogia Joseph und seine Brüder (‘Josep i els seus germans’, 1933-43), d’una gran matisació psicològica. En la biografia novel·lada de Goethe Lotte in Weimar (1939) féu un homenatge a l’humanisme europeu. El 1947 acabà la seva darrera gran novel·la, Doktor Faustus. De les seves obres posteriors cal citar Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull (‘Confessions de l’aventurer Felix Krull’, 1954). El 1929 obtingué el premi Nobel de literatura.
Gisèle Freund
Nascuda Gisela Freund (Schöneberg, 19 de desembre de 1908 – París, 31 de març de 2000). Va ser una fotògrafa francesa nascuda a Alemanya, especialment coneguda per la seva labor en fotografia documental i pels seus retrats d’escriptors i artistes. La seva obra d’assaig fotogràfic més famosa és Photographie et société de 1974, sobre els usos i abusos d’aquest medi artístic. Més info aquí CCCB “Gisèle Freund. El món i la meva càmera” 24 juliol — 3 novembre 2002.
George Orwell
De nom Eric Arthur Blair, conegut pel pseudònim literari George Orwell (Motihari, Raj Britànic, 25 de juny de 1903 – Londres, 21 de gener de 1950). Fou un escriptor i periodista anglès. El seu corpus literari es caracteritza per la claredat, la intel·ligència i l’enginy, i pel coneixement de la injustícia social, l’oposició al totalitarisme i el compromís amb el socialisme democràtic. Entre la resta del seu corpus creatiu, també destaca el seu llibre, àmpliament aclamat, Homenatge a Catalunya (1938), en què relata la seva experiència en la Guerra Civil espanyola. Com a membre del Partit Laborista Independent, es va unir a milers d’estrangers per lluitar per la defensa de la Segona República durant la Guerra Civil espanyola. Va arribar a Barcelona el desembre del 1936, i el mateix dia s’allistà i fou assignat com a milicià al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), formació comunista antiestalinista.
Homenaje a Cataluña, ed Ariel 1970
André Pieyre de Mandiargues
Fou un escriptor surrealista francès (París, 1909 – 1991). Obtingué el Premi Goncourt per la seva novel·la La Marge el 1967; novel·la que fou portada al cinema el 1976.
Colm Tóibín
Escriptor i crític irlandès (30 de maig de 1955) que ha guanyat nombrosos guardons per la seva obra literària. També és professor de Literatura comparada a la Universitat de Colúmbia. Va viure a Barcelona entre els anys 1975 i 1978, experiència de la qual van sorgir Homenatge a Barcelona (Columna, 2003) i The South (1990). El seu retorn a Irlanda, l’any 1978, marca l’inici de la seva carrera periodística, que compaginà amb l’escriptura de viatges. Actualment escriu per a The New York Review of Books i la London Review of Books, entre altres publicacions. L’obra de Tóibín, considerat una de les figures literàries actuals més importants d’Irlanda, comprèn tant novel·la com assaig i teatre, i ha estat traduïda a trenta idiomes. Entre els seus títols principals destaquen Brooklyn (Ara Llibres, 2010), The Blackwater Lightship (1999), New Ways to Kill Your Mother: Writers and Their Families (Penguin, 2012) i El testament de Maria (Ara Llibres, 2014).
Mary Ann Newman
Lingüista estatunidenca (Nova York, 1951) amb una intensa relació amb Catalunya i la cultura catalana. Es llicencià en literatura espanyola i literatura catalana a la Universitat de Nova York, on és professora. Va aprendre català gràcies a Alan Yates i aconseguí una beca Fulbright per fer una tesi doctoral sobre Eugeni d’Ors. El 1972 va visitar Barcelona per primer cop. Ho va tornar a fer el 1976 i entre 1980 i 1981 hi va viure; establí contacte amb Xavier Rubert de Ventós, Jaume Vallcorba i Quim Monzó. Impulsà la primera càtedra Barcelona – Nova York (1983-1986), amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.
Ha ensenyat llengua i literatura espanyola i catalana en diverses universitats estatunidenques, ha escrit articles sobre literatura i traducció i ha publicat traduccions del castellà i el català a l’anglès d’autors com Quim Monzó, Joan Maragall, Narcís Comadira o Josep M. de Sagarra. Ha treballat com a coordinadora institucional de l’Institut Ramon Llull i és membre de la North American Catalan Society. Va fer de voluntària per a la candidatura de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat de Catalunya en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 i 2003. De 2006 a 2011 va dirigir el Catalan Center de Nova York-Institut Ramon Llull, adscrit a la Universitat de Nova York, i actualment és investigadora visitant del Center for European and Mediterranean Studies. Impulsa el Farragut Fund for Catalan Culture in the US, que pretén documentar el llegat català als EUA i facilitar l’intercanvi cultural.
L’any 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2016 se li concedí el Premi Internacional Joan Baptista Cendrós d’Òmnium Cultural. És membre del jurat del Premi Internacional Catalunya, que presideix des de 2019. El 2022 va rebre el Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística i a la Diversitat Cultural. És neboda del dramaturg Arthur Miller.
Mary Ann Newman a la presentació de “Private Life” a l’Institut Ramon Llull (2014)
Cédric Klapisch
Klapisch (Neuilly-sur-Seine, 4 de setembre de 1961) és un guionista, actor, productor i director de cinema francès. Fill d’una família jueva atea del barri parisenc del Marais. Va estudiar a l’Institut Rodin de París. Quan va acabar el batxillerat, va fer dos anys de preparació literària, opció filosofia. Va provar d’entrar a l’IDHEC (Institut d’Alts Estudis Cinematogràfics) de França, però no ho va aconseguir. Va estudiar llavors a la Universitat París III i, després, a la París VIII a Saint-Denis (Sena Saint-Denis) on es llicencià en cinema. La seva tesi sobre Tex Avery, Woody Allen i els Germans Marx es titula: «le non-sens au cinéma, 6 ème sens du 7 ème art» (el sense sentit al cinema, el 6è sentit del 7è art). Amb 23 anys, se n’anà finalment a la Universitat de Nova York durant dos anys.
Quan acabà els estudis, va treballar en diferents rodatges abans d’atrevir-se com a director dels seus propis curtmetratges. Malgrat tenir una forta cobertura mediàtica, no aconseguí l’èxit esperat. Serà gràcies a Un air de famille (1996) que, finalment, sortirà de l’ombra per integrar-se al paisatge audiovisual francès. El seu talent es va confirmar amb Una casa de bojos i Ni pour ni contre (bien au contraire). L’obra Una casa de bojos tracta sobre un professor de francès perdut en el moment de donar la seva classe a la Universitat de Barcelona.
Woody Allen
Allan Stewart Konigsberg, més conegut pel nom artístic de Woody Allen, (Bronx, Nova York, 1 de desembre de 1935) és un director, guionista, escriptor i actor de cinema estatunidenc. Ha filmat la major part de les seves pel·lícules a Nova York, la seva ciutat natal. És també clarinetista a una banda de jazz, amb la qual toca sovint al Cafè Carlyle de Nova York.
El 2007 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, per la seva contribució a les arts i la cultura popular. L’any 2008 va fer una pel·lícula a Barcelona amb Scarlett Johansson, Penélope Cruz i Javier Bardem: Vicky Cristina Barcelona.
John Maxwell Coetzee
Escriptor australià (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940) d’origen sud-africà, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2003. És un dels escriptors en llengua anglesa més ben valorats per la crítica. Ha guanyat per partida doble el premi Booker, per triplicat el CNA Prize, el premi Jerusalem, el Prix Femina étranger, i el premi internacional de ficció del The Irish Times, així com altres guardons i doctorats honoris causa. Més informació aquí CCCB Debat, 30 setembre de 2023. J. M. Coetzee. Professor de literatura, lingüista i escriptor, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2003
Margarida Casacuberta
Professora i investigadora en Literatura contemporània a la Universitat de Girona. Doctorada en Filologia, és especialista en narrativa catalana del segle XX i en la figura i l’obra de Santiago Rusiñol. Ha traduït al català obres d’Émile Zola i Georges Pérec o Irène Némirovsky. Col·labora a la Revista de Girona, és membre del Consell de Redacció de la revista L’Avenç i del Consell d’Administració del Teatre Nacional de Catalunya.
D’entre els seus llibres publicats, destaquen Víctor Català, l’escriptora emmascarada (2019, L’Avenç) Els Jocs Florals de Girona, 1902-1935 (CCG, 2010), Marian Vayreda i Vila, 1853-1903: la recerca d’una veu pròpia (Llibres de Batet, 2002) o Els noms de Rusiñol (Quaderns Crema, 1999).
Actualment, dirigeix la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània de Santa Coloma de Farners i la Càtedra Víctor Català d’Estudis sobre el Modernisme. Entre 2019 i 2020 va dirigir la Càtedra M. Àngels Anglada-Carles Fages de Climent de Patrimoni Literari.
Dijous 11 de març de 2021 a les 18.30 a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la sessió “La revolució de juliol de 1909. Violència colonial i violència urbana.” a càrrec de David Martínez Fiol, historiador, professor associat UAB i coautor de l’obra La Revolución de julio de 1909.
Segona conferència del cicle Violència política i social a Catalunya i a Espanya 1868-1923
Presenta: Narcís Argemí, ponent de la Secció d’Història.
La violència política i social de l’estiu del 1909, coneguda tradicionalment com “La Setmana Tràgica”, fou, en aparença, la resposta anticlerical, antiburgesa i antimilitarista dels sectors populars de Barcelona contra el reclutament de reservistes per anar a lluitar a la Guerra, no declarada formalment com a tal, del Marroc. Contra aquest reclutament, el món sindical d’esquerres i els republicans organitzaren una vaga general revolucionària que, no només pretenia aturar l’embarcament de reservistes al Rif, sinó també posar en marxa una revolució republicana que forcés la reforma de l’estat o la caiguda de la Monarquia del jove Alfonso XIII.
Sens dubte, la violència del juliol del 1909 no s’explica sense la tradició de violència terrorista que, des de la darrera dècada del segle XIX, havia permès que Barcelona fos batejada com la “Rosa de Foc”. Però no es pot oblidar que el Marroc, fou durant el primer terç del segle XX, un altre focus de violència encara més notori que el de la mateixa Ciutat Comtal i que posà en perill sistemàticament la pervivència de la Corona.
David Martínez Fiol
Barcelona, 1962 és professor associat d’Història Moderna i Contemporània a la UAB, professor col·laborador de la UOC i catedràtic de Geografia i Història a l’Institut de Mollet del Vallès. La seva obra historiogràfica es centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, el nacionalisme revolucionari català i el sindicalisme dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya en el temps de la Segona República i la Guerra Civil.
Selecció de llibres de David Martínez Fiol
La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España (coautor Josep Pich Mitjana) Editorial Comares, 2019, 360 p.
Viajeros en el País de los Soviets (coeditor junto a Josep Pich Mitjana, Andreu Navarra y Josep Puigsech), Barcelona, Ediciones Bellaterra, 2019.
1917. El año en que España pudo cambiar (coautor Joan Esculies) Sevilla, Editorial Renacimiento, 2018.
L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya-Generalitat de Catalunya, 2017 (co-autor amb Joan Esculies).
12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Barcelona, Ara libres, 2014. (co-autor amb Joan Esculies).
Els sindicats de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
La Setmana Tràgica, Barcelona, Pòrtic, 2009.
Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
La sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), Tesi de doctorat, UAB (publicació digital amb ISBN).
Daniel Domingo Montserrat (1900-1968): entre el marxisme i el nacionalisme radical, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
Llibertat, amnistia i estatuts d’autonomia. La transició democràtica a Espanya (1975-1982), Barcelona, Graó, 1998.
De colònia a imperi. Els Estats Units d’Amèrica (1607-1918), Barcelona, Graó, 1996. (Co-autor amb Josep M. Casals i Messeguer).
Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
El catalanisme i la Gran Guerra (1914-1918) Antologia, Barcelona, Edicions la Magrana-Diputació de Barcelona, 1988.
La Setmana Tràgica, explicada per David Martínez Fiol.
Més informació
Vegeu la ressenya de Víctor López Mirabet sobre La Revolución de julio de 1909. Un intento fallido de regenerar España, David Martínez Fiol & Josep Pich Mitjana, editorial Comares, 2019; a ENTREMONS. UPF JOURNAL OF WORLD HISTORY, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, Número 11 (octubre 2020), www.entremons.org
Imatge principal. “Portrait du vieux Cerdà (Ildefons Cerdà), auteur de l’Eixample” Artista: Ramón Martí Alsina (1826–1894); Col·lecció Ateneu Barcelonès, 1878, Tècnica: oli sobre tela; dimensions 142 × 114 cm. Exposat a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
Barcelona i les seves històries
No hi ha cap dubte que la ciutat de Barcelona és un punt de referència nacional, hispànic i europeu en molts àmbits històrics, culturals, literaris o artístics. Podem dir que Barcelona “està de moda” i d’alguna manera “marca la moda”.
Barcelona ha estat i és escenari i marc d’innombrables fets històrics transcendents i de fets quotidians; ciutat de personatges cèlebres i de persones anònimes; d’un ric patrimoni urbanístic i artístic; de burgesos i de menestrals; d’industrials i d’obrers; i de burgeses i de treballadores. Tots i cadascun d’aquests àmbits tenen les seves històries de Barcelona, són la història a Barcelona.
L’Ateneu Barcelonès al bell mig de la ciutat, ha estat en alguns casos testimoni i observador d’algunes d’aquestes històries.
La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va programar i dur a terme el primer semestre de 2018 el Cicle Històries de Barcelona, amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsen amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona.
El temes tractats són ben diversos: Barcelona i el tràfic d’esclaus; Cerdà i l’Eixample; el doctor Robert i el Tancament de caixes; el Barri gòtic; dones barcelonines; els nazis a Barcelona. Ara poden tornar a veure per You Tube, cinc d’aquestes sis conferències. Malauradament la darrera no es va poder enregistrar per raons tècniques. També podeu accedir a un text resum de la conferència al Blog de la secció d’Història. Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història (2015-2020).
Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus
Martín Rodrigo y Alharilla, historiador i professor titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i coordinador editor de Les bases colonials de Barcelona 1765-1968. 28 de maig 2018. Més informació aquí
Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona
Lluís Permanyer, periodista, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història. 14 de maig 2018. Més informació aquí
El doctor Robert i el Tancament de Caixes
Enric Calpena, periodista, historiador, dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio i autor de Barcelona, una biografia,16 d’abril 2018 Més informació aquí
El Barri Gòtic de Barcelona invent o reconstrucció?
Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona, autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona i creador del blog Altres Barcelones ,19 de març 2018. Més informació aquí
Dones de Barcelona. Històries barcelonines
Elisenda Albertí, escriptora, editora i autora de Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al segle XIX; Decidides, 7 dones contracorrent; i Compromeses, 8 dones excepcionals. 26 de febrer 2018. Més informació aquí
Franquisme i amistats nazis (1939-1945)
5 de març, 19h “Nazis a Barcelona. La 2ª guerra mundial i la ciutat”. Francesc Vilanova, historiador, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor de Nazis a Barcelona. Més informació aquí. No es disposa del vídeo perquè no es va poder enregistra per raons tècniques.
Text de Francesc Vilanova
Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.
Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.
Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC
Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.
Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.
Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC
Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC
Dilluns 3 febrer 2020 a les 17h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història sobre La Fada negra novel·la de Xavier Theros,
Amb la participació de Josep Sanmartí com a primer lector, seguit dels ateneistes de la tertúlia
Presenta, Joan Solé Camardons, coordinador de la Tertúlia
Una lectura de La Fada Negra.
Josep Sanmartí
Xavier Theros, el seu autor, és un reconegut coneixedor i trepitjador del patrimoni històric de la ciutat de Barcelona sobretot pel que fa a les vivències de molts dels seus variats racons i transformacions de tota mena.
El 2013 ja va publicar un llibre amb un títol ben significatiu de les seves pretensions, parlar d’una Barcelona que moltes vegades és desconeguda ja que ha “amagat” la seva intrahistòria. Segurament per això aquell llibre portava el nom de Barcelona a cau d’orella. Podia parlar de les bombes Orsini, de cases de barrets, el crim dels existencialistes o de l’esclavisme i dels aficionats al doble pito a la ciutat….
A “La Fada Negra” deixa de ser, en part, un cronista i elabora una novel·la situada en una d’aquelles revoltes populars barcelonines, conegudes com a “bullangues”. En concret la de 1843, quan la ciutat va ser de nou bombardejada com a conseqüència de les tensions socials, urbanes o polítiques derivades de la industrialització, de la insalubritat i els límits d’una ciutat emmurallada, originada per determinar qui podia participar o no en les activitats cíviques i polítiques… Era una etapa marcada per la inestabilitat i les topades entre progressistes, conservadors, moderats, carlins, republicans i, a més, amb el protagonisme emergent de la que seria la primera “Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera“. En Xavier Theros va obtenir amb aquesta novel·la el Premi Josep Pla 2017 .
El protagonista és el capità Llampades (un llunàtic) que ha de descobrir un seguit d’assassinats, utilitzant uns mètodes prou singulars i expeditius en aquella Barcelona revoltada i assetjada durant la revolta de la Jamància (1843).
A partir d’aquest personatge el lector s’endinsa en una Barcelona ben diferent de la d’ara. Al llarg de la lectura “trepitgem” una Barcelona empobrida, bruta, densa, escassa d’aliments i armament, amb tuguris, prostíbuls, titellaires, fumadors d’opi, escorxadors, sodomites, calabossos, Institut Anatòmic de Cirurgia, societats secretes … i assassinats, en una ciutat aquells dies assetjada i bombardejada. La novel·la a banda de prefaci i epíleg, consta de vuit capítols, les denominacions dels quals, ja adverteixen per on es mouen els interessos de l’autor. Els inicia amb El mal costum de morir-se , i després en trobem d’altres com Tururut dotze hores, L’any de la picor, Per fi la revolució!…
És una novel·la amb trama policíaca que permet entreveure com era aquella Barcelona de principis dels 40 del segle XIX. Situa determinats fets i personatges històrics del moment, així com les idees o els costums d’aquella època, on s’hi veuen reflectits fets i situacions que a vegades poden sorprendre. Resulta apropiat que Albert Sánchez Piñol considerés que La Fada Negra era una novel·la en la que “entre els horrors d’una època ferotge (és) la història d’uns crims amb música d’artilleria”.
Intentarem copsar i compartir entre els lectors ateneistes aspectes com els mencionats a més d’endinsar-nos en el si de La Fada Negra per analitzar aquella revolta popular, la de la Jamància, a la que Josep Fontana considerava que “volgué ser l’inici d’una gran transformació política…” Vegeu també La Perla 40 “La Jamància”
Imatge. Vista de la Ciutadella atacada per la Jamància. Font: “Proezas y hazañas de la Jamancia en 1843 Barcelona: Librería de José TORNER, bajada del Regomí. http://www.atlesdebarcelona.cat/gravats/703/
Més Informació
“Revolució en temps de guerra. Catalunya 1835-1843″ 12 febrer 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) conferència del cicle “El segle XIX català” a càrrec d’Anna Maria Garcia Rovira, historiadora de la Universitat de Girona.
Marta Planes: “Una Barcelona bruta, empobrida i claustrofòbica” Publicat per Llegir en cas d’incendi 24/03/2018
Dilluns 13 de gener de 2020 a les 19 h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Barcelona. Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
Tercera sessió del cicle El segle XIX català
Imatge principal: Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. AHCB.
Enginy de la Revolució Liberal. Exaltats, milicians i conspiradors 1820-1823, Jordi Roca Vernet, historiador, Ateneu Barcelonès, 13 de gener de 2020. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.
El Trienni Liberal: la història de la mobilització política del liberalisme a través dels objectes.
Jordi Roca Vernet (Universitat de Barcelona)
En aquesta conferència es proposa una història del Trienni Liberal (1820-1823) a través de l’anàlisi de les imatges i dels objectes amb un significat polític, per tal de conèixer de quina forma la política arribà a la diversitat de grups socials que habitaven Barcelona. Durant aquells anys es multiplicaren les formes de politització de la ciutadania i s’empraren models forjats en la França Revolucionària que es transformaren per adequar-se a les necessitats de la societat barcelonina. Tant les elits com les classes populars perceberen els anys del Trienni Liberal com una oportunitat per assolir algunes de les seves demandes, i per aconseguir-ho s’apropiaren del discurs liberal, atorgant-li nous significats, de vegades de forma negociada amb d’altres grups i en d’altres de forma rupturista. Foren anys en els que la política va recórrer un camí desconegut obrint-se a noves experiències que impactaran en la societat i persistiran en la memòria dels seus protagonistes fins dècades després. La porositat del discurs polític i la debilitat tant del vell sistema polític com del nou va permetre que tant uns col·lectius com uns altres s’apropessin a la política per resoldre algunes qüestions o problemes derivats de la seva quotidianitat.
La Barcelona dels anys vint importà de França diverses propostes de politització dels objectes per tal d’afavorir la mobilització tant de les elits com de les classes populars. Així, s’observa una circulació de models de propaganda a través de l’objecte que impulsaran la reinterpretació dels esdeveniments. D’aquesta manera, els principals esdeveniments polítics que es desencadenaren a Barcelona foren reinterpretats a partir de l’experiència revolucionària francesa, fet que va abocar-los a una indefectible radicalització que es traslladà a la política com un conflicte entre revolucionaris i contrarevolucionaris, i entre els propis revolucionaris. Per tot plegat, el procés revolucionari que es desencadenà en aquella Barcelona dels vint serà el que s’explicarà com el ressorgiment dels principis de la Revolució Francesa més que no pas com una seqüela del fenomen revolucionari. Barcelona s’inventarà com a ciutat revolucionària emmirallant-se amb París.
Jordi Roca Vernet
Professor lector Serra Hunter a la Universitat de Barcelona. Ha estat professor associat quatre universitats catalanes. Doctor, premi extraordinari i menció europea per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat investigador posdoctoral a l’Institut Camões (2009) i va obtenir dues beques posdoctorals en el marc del programa Marie Sklodowska-Curie a la University of Warwick (2011-2012) i a la Universitat Rovira i Virgili (2013-2014).
Ha publicat dues monografies que han estat premiades: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (Premi Jaume Vicens Vives, Institut d’Estudis Catalans, 2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808-1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (Premi de recerca de la Fundació Ernest Lluch, 2011). També ha publicat més d’una vintena d’articles en revistes acadèmiques especialitzades i diverses desenes de capítols de llibre en editorials catalanes, espanyoles i europees.
Imatge: “Auca sobre la Constitució 1812” realitzada per Josep Vilanova i editada per
l’impressor barceloní Ignasi Estivill, l’any 1822
Bibliografia bàsica
Ramon Arnabat, La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001.
Jordi Roca Vernet, La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors, Lleida, Pagès, 2011.
María Cruz Romeo, Entre el orden y la revolución. La formación de la burguesía liberal en la crisis de la monarquía absoluta. (1814-1833), Alacant, Instituto de Cultura “Juan Gil-Albert”, 1993.
Pedro Rújula, Constitución o Muerte. El Trienio Liberal y los levantamientos realistas en Aragón (1820-1823), Saragossa, Cuadernos de Cultura Aragonesa, 32, 2000.
Antoni Sànchez Carcelén, La revolución liberal a Lleida (1820-1023), Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2006.
Imatge: Portada de La Barcelona revolucionària i Liberal: exaltats, milicians i conspiradors de Jordi Roca Vernet, Lleida, Pagès, 2011.
Dilluns dia 28 d’octubre de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. La transformació de Montjuïc, a càrrec d’Elena de Ortueta Hilberath, professora de la Universidad d’Extremadura.
Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès
La Exposición Internacional de Barcelona de 1929. La transformación de Montjuïc
Elena de Ortueta Hilberath
La celebración de la Exposición Internacional de Barcelona en 1929 significó la recuperación de la montaña de Montjuïc para el uso de la ciudadanía. El proyecto se gestó al poco tiempo de clausurarse la Exposición Universal de Barcelona de 1888. Josep Puig i Cadafalch presentó una primera propuesta de Exposición de Industrias Eléctricas. Los industriales representados por Fomento de Trabajo Nacional respaldaron la idea. Francesc Cambó, comisario de la misma, promocionó la puesta en marcha del proyecto. La I Guerra Mundial truncó la iniciativa. Mariano Rubió i Bellver inició las labores de urbanización de la montaña. El paisajista Jean-Claude Nicolas Forestier se encargó del proyecto de ajardinamiento. Transformó los antiguos jardines del Laribal en un parque inspirado en la vegetación propia del Mediterráneo. En el campo de la restauración no fue conservacionista. Eliminó en gran medida tanto la vegetación como la arquitectura existente. Esto le permitió llevar a cabo un proyecto conjunto sin condicionantes previos. El ingeniero francés incorporó en su diseño elementos arquitectónicos como pérgolas, muros de contención, escaleras o fuentes. Algunas de las mismas de carácter ecléctico o neoárabes. El uso de la piedra del Montjuïc le permitió integrar las arquitecturas en el paisaje. Forestier concibió el jardín como una experiencia sensorial. La dictadura de Primo de Rivera significó un cambio de orientación de la muestra. El diseño de Puig y Cadafalch inspirado en las señas de identidad catalanas no resultaba idóneo. La dirección de obras pasó a manos de Pere Domènech i Roura. La nueva exposición se programó en tres secciones: la industria, el deporte y el arte.
Imatge: Grandas, M. Carmen (1988). L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Ed. Els llibres de la frontera, Sant Cugat del Vallès.
Elena de Ortueta Hilberath
Professora Titular a la Universidad de Extremadura (2010). Membre de l’equip Arte, urbanismo y patrimonio cultural moderno y contemporáneo dirigit per la professora María del Mar Lozano Bartolozzi. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona y doctora en Història per la Universitat Rovira i Virgili. Es va especialitzar en la conservació monumental a la Universitat Politècnica de Catalunya (1993) i a la Universidad Politécnica de Madrid (1998). Va complementar el seus estudis en arxivística i gestió documental. En l’àmbit de la transferencia de resultats ha participat en el Projecte de revisió del catàleg de patrimoni Artístic i Cultural de Tarragona (2004-2008) i en la catalogació documental de l’arxiu dels militars (2003). Ambdós finançats per l’ajuntament de Tarragona.
Entre les seves línies d’investigació sobresurten els estudis de la ciutat i la seva relació amb el patrimoni construït i la seva conservació. Entre les publicacions més recents podem esmentar “El Museo de la Necrópolis de Tarragona: rehabilitación y soluciones constructivas en la posguerra” o “La musealización del sitio: Tarragona”, ambdues del 2019 i també “La Exposición Internacional de Barcelona y su impacto en Tarragona” (2011); “Tarragona: expansión, reforma y construcción” (2008); Tarragona el camino a la modernidad: urbanismo y arquitectura (2006). Una altra línia d’investigació es el turisme i el patrimoni, sobresurt l’obra “De l’erudit al turista, la visió del patrimoni cultural a Tarragona” (2004). Altres línies de recerca son tipologies arquitectòniques, història de la construcció i literatura de viatges. Ha gaudit de diverses estades a l’estranger Ruhr Universität Bochum 2011/12 o bé la beca del Ministerio de Asuntos Exteriores en la Academia de Roma 2007/08.
Imatge: Exposició Internacional de 1929, a Barcelona, Catalunya. Al fons, la muntanya de Montjuïc. Font: Registres de l’Oficina de Comerç Exterior i Interior (151-FC-106-67) Administració d’Arxius i Registres Nacionals
Segona exposició de mercaderies, efectuada a Barcelona el 1929 i per a la qual fou urbanitzada la muntanya de Montjuïc. En són precedents els projectes de Puig i Cadafalch (1905), per a fer-la a la plaça de les Glòries Catalanes, i la fallida Exposició d’Indústries Elèctriques (1916), ideada per Francesc Cambó. Puig féu un projecte per a urbanitzar aquella muntanya, i d’aquest i d’un altre de Domènech i Montaner (1919) en fou feta una síntesi. Organitzada per l’ajuntament de la Dictadura amb l’ajuda de l’estat, l’alcalde baró de Viver en presidí la junta directiva (el marquès de Foronda en fou el director efectiu).
Representà un endeutament greu per a la ciutat, fins al punt que la Comissió de Responsabilitats de l’ajuntament republicà estudià, entre altres afers, la gestió financera de l’Exposició. Ha estat interpretada com un intent de sortir de l’estancament econòmic que seguí l’expansió durant la Primera Guerra Mundial (el 1924 foren iniciades les obres preparatòries d’urbanització de la ciutat: Gran Metropolità, part de la Diagonal, plaça de Catalunya, etc.), com una actuació de la Dictadura per a resoldre alhora el greu problema de la desocupació i el del catalanisme com a força política (Barcelona acollí en 1924-30 uns 200.000 immigrants), i com un assaig de definició de ciutat capitalista, amb les dominants d’oci i circulació.
Artísticament, l’Exposició significà, d’una banda, l’apoteosi del monumentalisme, començant per l’edifici que presidí el conjunt, el vast Palau Nacional, de pedra artificial, amb cúpula miquelangelesca i torres compostel·lanes, obra de Pedro Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roure; els palaus d’Alfons XIII i de Victòria Eugènia, de Puig i Cadafalch, i les fonts monumentals de Carles Buïgas participen també d’aquesta estètica. Significà també una absorció oficial del Noucentisme: torres d’ingrés i Teatre Grec, de Ramon Reventós, palaus de les Arts Gràfiques, de Pelagi Martínez i Raimon Duran i Reynals, i de l’Agricultura, de Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas, pavelló de la Ciutat, de Josep Goday, traçat dels jardins, de Jean C. Forestier i Nicolau M. Rubió. També palesa l’esperit noucentista la idea i l’acurada realització del el Poble Espanyol. Els millors pintors i escultors noucentistes hi col·laboraren en la decoració de jardins i interiors: sobresurten els murals de Francesc d’A. Galí a la cúpula del Palau Nacional. També fou molt important l’Exposició com a introductora de la nova arquitectura a Catalunya: pavellons de Suècia, de Iugoslàvia —de Dragisa Brasovan—, i sobretot el d’Alemanya, obra bàsica de Mies van der Rohe.
Més informació sobre l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Grandas, M. Carmen (1988). L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Els llibres de la frontera. Col·lecció Coneguem Catalunya.
A man in historical Spanish dress. International Exhibition, Barcelona, 1929: a man wearing 16th century (?) costume; coats of arms of Spanish kingdoms. Colour lithograph by Rojas, 1929. https://wellcomeimages.org/indexplus/image/V0050574.html