Barcelona

L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. La transformació de Montjuïc

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 28 d’octubre  de 2019 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. La transformació de Montjuïc, a càrrec d’Elena de Ortueta Hilberath, professora de la Universidad d’Extremadura.

Presenta: Josep Sauret de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

La Exposición Internacional de Barcelona de 1929. La transformación de Montjuïc
Elena de Ortueta Hilberath

La celebración de la Exposición Internacional de Barcelona en 1929 significó la recuperación de la montaña de Montjuïc para el uso de la ciudadanía. El proyecto se gestó al poco tiempo de clausurarse la Exposición Universal de Barcelona de 1888. Josep Puig i Cadafalch presentó una primera propuesta de Exposición de Industrias Eléctricas. Los industriales representados por Fomento de Trabajo Nacional respaldaron la idea. Francesc Cambó, comisario de la misma, promocionó la puesta en marcha del proyecto. La I Guerra Mundial truncó la iniciativa. Mariano Rubió i Bellver inició las labores de urbanización de la montaña. El paisajista Jean-Claude Nicolas Forestier se encargó del proyecto de ajardinamiento. Transformó los antiguos jardines del Laribal en un parque inspirado en la vegetación propia del Mediterráneo. En el campo de la restauración no fue conservacionista. Eliminó en gran medida tanto la vegetación como la arquitectura existente. Esto le permitió llevar a cabo un proyecto conjunto sin condicionantes previos. El ingeniero francés incorporó en su diseño elementos arquitectónicos como pérgolas, muros de contención, escaleras o fuentes. Algunas de las mismas de carácter ecléctico o neoárabes. El uso de la piedra del Montjuïc le permitió integrar las arquitecturas en el paisaje. Forestier concibió el jardín como una experiencia sensorial. La dictadura de Primo de Rivera significó un cambio de orientación de la muestra. El diseño de Puig y Cadafalch inspirado en las señas de identidad catalanas no resultaba idóneo. La dirección de obras pasó a manos de Pere Domènech i Roura. La nueva exposición se programó en tres secciones: la industria, el deporte y el arte.

Expo Barcelona29-Palau

Imatge: Grandas, M. Carmen (1988). L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 . Ed. Els llibres de la frontera, Sant Cugat del Vallès.

Elena de Ortueta Hilberath

Professora Titular a la Universidad de Extremadura (2010). Membre de l’equip Arte, urbanismo y patrimonio cultural moderno y contemporáneo dirigit per la professora María del Mar Lozano Bartolozzi. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona y doctora en Història per la Universitat Rovira i Virgili. Es va especialitzar en la conservació monumental a la Universitat Politècnica de Catalunya (1993) i a la Universidad Politécnica de Madrid (1998). Va complementar el seus estudis en arxivística i gestió documental. En l’àmbit de la transferencia de resultats ha participat en el Projecte de revisió del catàleg de patrimoni Artístic i Cultural de Tarragona (2004-2008) i en la catalogació documental de l’arxiu dels militars (2003). Ambdós finançats per l’ajuntament de Tarragona.
Entre les seves línies d’investigació sobresurten els estudis de la ciutat i la seva relació amb el patrimoni construït i la seva conservació. Entre les publicacions més recents podem esmentar “El Museo de la Necrópolis de Tarragona: rehabilitación y soluciones constructivas en la posguerra” o “La musealización del sitio: Tarragona”, ambdues del 2019 i també “La Exposición Internacional de Barcelona y su impacto en Tarragona” (2011); “Tarragona: expansión, reforma y construcción” (2008); Tarragona el camino a la modernidad: urbanismo y arquitectura (2006). Una altra línia d’investigació es el turisme i el patrimoni, sobresurt l’obra “De l’erudit al turista, la visió del patrimoni cultural a Tarragona” (2004). Altres línies de recerca son tipologies arquitectòniques, història de la construcció i literatura de viatges. Ha gaudit de diverses estades a l’estranger Ruhr Universität Bochum 2011/12 o bé la beca del Ministerio de Asuntos Exteriores en la Academia de Roma 2007/08.

Expo Barcelona Panorama.1929.ws
Imatge: Exposició Internacional de 1929, a Barcelona, Catalunya. Al fons, la muntanya de Montjuïc. Font: Registres de l’Oficina de Comerç Exterior i Interior (151-FC-106-67) Administració d’Arxius i Registres Nacionals

Exposició Internacional de Barcelona (Gran enciclopèdia catalana)

Segona exposició de mercaderies, efectuada a Barcelona el 1929 i per a la qual fou urbanitzada la muntanya de Montjuïc. En són precedents els projectes de Puig i Cadafalch (1905), per a fer-la a la plaça de les Glòries Catalanes, i la fallida Exposició d’Indústries Elèctriques (1916), ideada per Francesc Cambó. Puig féu un projecte per a urbanitzar aquella muntanya, i d’aquest i d’un altre de Domènech i Montaner (1919) en fou feta una síntesi. Organitzada per l’ajuntament de la Dictadura amb l’ajuda de l’estat, l’alcalde baró de Viver en presidí la junta directiva (el marquès de Foronda en fou el director efectiu).

Representà un endeutament greu per a la ciutat, fins al punt que la Comissió de Responsabilitats de l’ajuntament republicà estudià, entre altres afers, la gestió financera de l’Exposició. Ha estat interpretada com un intent de sortir de l’estancament econòmic que seguí l’expansió durant la Primera Guerra Mundial (el 1924 foren iniciades les obres preparatòries d’urbanització de la ciutat: Gran Metropolità, part de la Diagonal, plaça de Catalunya, etc.), com una actuació de la Dictadura per a resoldre alhora el greu problema de la desocupació i el del catalanisme com a força política (Barcelona acollí en 1924-30 uns 200.000 immigrants), i com un assaig de definició de ciutat capitalista, amb les dominants d’oci i circulació.

Artísticament, l’Exposició significà, d’una banda, l’apoteosi del monumentalisme, començant per l’edifici que presidí el conjunt, el vast Palau Nacional, de pedra artificial, amb cúpula miquelangelesca i torres compostel·lanes, obra de Pedro Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roure; els palaus d’Alfons XIII i de Victòria Eugènia, de Puig i Cadafalch, i les fonts monumentals de Carles Buïgas participen també d’aquesta estètica. Significà també una absorció oficial del Noucentisme: torres d’ingrés i Teatre Grec, de Ramon Reventós, palaus de les Arts Gràfiques, de Pelagi Martínez i Raimon Duran i Reynals, i de l’Agricultura, de Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas, pavelló de la Ciutat, de Josep Goday, traçat dels jardins, de Jean C. Forestier i Nicolau M. Rubió. També palesa l’esperit noucentista la idea i l’acurada realització del el Poble Espanyol. Els millors pintors i escultors noucentistes hi col·laboraren en la decoració de jardins i interiors: sobresurten els murals de Francesc d’A. Galí a la cúpula del Palau Nacional. També fou molt important l’Exposició com a introductora de la nova arquitectura a Catalunya: pavellons de Suècia, de Iugoslàvia —de Dragisa Brasovan—, i sobretot el d’Alemanya, obra bàsica de Mies van der Rohe.

Més informació sobre l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929

Dues exposicions que van canviar a Barcelona (1888 i 1929) Soledad Bengoecha i Ricard Desola a Catxipanda, (2). Revista on line de Tot Història Associació Cultural

1929: la Exposición que internacionalizó Barcelona  Teresa Amiguet La Vanguardia 15-01-2015

Col·lecció Filatèlica Ramon Marull: L’Exposició Internacional Barcelona Ajuntament Barcelona http://ajuntament.barcelona.cat/gabinetpostal/titol/

La Exposición Internacional de Barcelona en 1929 y su utilización propagandística
Juan Antonio Simón Diacronie. Studi di Storia Contemporanea . Núm 18, 2, 2014

Grandas, M. Carmen (1988). L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Els llibres de la frontera. Col·lecció Coneguem Catalunya.

V0050574 A man in historical Spanish dress

A man in historical Spanish dress. International Exhibition, Barcelona, 1929: a man wearing 16th century (?) costume; coats of arms of Spanish kingdoms. Colour lithograph by Rojas, 1929. https://wellcomeimages.org/indexplus/image/V0050574.html

Biografia d’Hilari Salvador (1899-1966). El darrer alcalde republicà de Barcelona (1937-1939)

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns 15 d’abril 2019 a les 17 h a la Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la Tertúlia d’Amics de la Història “Biografia d’Hilari Salvador (1899-1966). El darrer alcalde republicà de Barcelona (1937-1939), a càrrec de Pau Vinyes i Roig, historiador i autor de la biografia “Hilari Salvadó. Alcalde de Barcelona quan plovien bombes”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història.

Imatge principal: Commemoració 11 de Setembre de 1937. Lluís Companys a la dreta d’Hilari Salvadó. Carlos Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Hilari Salvadó i Castell 

Hilari Salvadó i Castell (Barcelona, 1899-1966), fill d’una humil família de pescadors de la Barceloneta i comptable de professió, inicià la seva militància en un catalanisme cívic i cultural, que el va dur al compromís polític, primer en entitats d’àmbit local i finalment a Esquerra Republicana de Catalunya.

Regidor de l’Ajuntament de Barcelona des del 1934 i empresonat pels Fets d’Octubre, amb l’esclat de la Guerra Civil esdevindria l’alcalde d’una ciutat assetjada per l’aviació feixista, que alhora acollia milers de refugiats.

Durant el seu mandat hagué de fer mans i mànigues per tal de fer front al conflicte bèl·lic. Treballa per aconseguir que els subministraments arribin a la població malgrat la conflictivitat de la guerra. També farà tots els possibles per tal que els danys dels bombardeigs per part de l’aviació feixista italiana siguin els menys violents possibles. La seva mentalitat de servei al poble el feia anar als indrets bombardejats amb la voluntat de solidaritzar-se amb els afectats i les víctimes. Convertit en un expert de la defensa passiva, durant el seu mandat es construïren nombrosos refugis antiaeris públics i aconsellà als veïns que havien de construir amagatalls pel seu compte, ja que l’administració no hi podia arribar per manca d’efectius i de subministrament. Ho feu editant un fulletó que duia el significatiu títol ‘Defensa passiva antiaèria, refugis: instruccions elementals per a la protecció contra els atacs aeris amb bombes explosives o incendiàries’.

En els darrers mesos de la guerra s’involucrà en l’acolliment dels refugiats arribats de diversos indrets de l’Estat espanyol, tot iniciant valentes decisions en els àmbits de la sanitat i l’educació. Es calcula, segons l’historiador de la UAB Joan Serrallonga, que Barcelona va acollir 318.000 refugiats i desplaçats arran de la contesa guerra-civilista. La no-intervenció de les democràcies occidents en el conflicte bèl·lic espanyol el fa viatjar a Londres, Brussel·les i París, entrevistant-se amb diverses personalitats polítiques i sindicals en recerca d’ajut humanitari i de suport a la causa republicana. També recolza accions de subscripció popular de queviures amb destinació a Madrid i el seu front, i en alguns casos el lliurament el feia ell personalment.
Romangué a Barcelona fins a finals de gener de 1939. Un cop les tropes franquistes hagueren creuat el riu Llobregat s’enfila cap a l’exili francès. S’instal·la primer a Carcassona i Montpeller i després a Besiers. Durant l’ocupació nazi de França serà acollit per una família de descendència catalana i viurà amagat per tal d’evitar que sigui detingut per la policia secreta de Petáin i lliurat a les autoritats franquistes, fet que hagués comportat una mort segura.

Text: Pau Vinyes

Després de vint anys a l’exili francès, on continuà sent un dels principals dirigents d’ERC, va poder tornar a la seva estimada ciutat, abans de morir arran d’un accident de trànsit.

Hilari Salvador Portada Llibre

Portada Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes

Podeu descarregar el llibre Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes editat per la fundació Josep Irla i l’Ajuntament de Barcelona. Descarregar PDF

Pau Vinyes i Roig (Barcelona, 1964)

Llicenciat en Història i Màster en Estudis Històrics per la UB. Membre fundador de Centre d’Estudis Ignasi Iglésias i de Tot Història Associació Cultural. Forma part del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals, vinculat a la UB.

Col·labora en diverses revistes i mitjans electrònics locals i ha escrit com a autor i coautor diversos llibres entre els quals destaquen Visca la República! Joaquim Ventalló, periodista, polític i traductor; La ciutat republicana s’enlaira. L’Avantprojecte de l’Aeroport de Barcelona (1931-1934); La Segona República al Prat de Llobregat. Política i Societat (1931-1939) —Premi de Recerca Jaume Codina 2011 de l’Ajuntament del Prat de Llobregat— i L’Abans de Sant Andreu de Palomar. Recull gràfic (1880-1976).

“Espai públic i transformació urbana de Barcelona. De finals s. XIX a inicis s. XXI”.

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns, 17 setembre 2018 a les 19h a sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la conferència:  “Espai públic i transformació urbana de Barcelona. De finals s. XIX a inicis s. XXI.

Conferenciants: Danae Esparza, doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana (UB) i Emili Farré-Escofet, llicenciat en grau en Ciències Econòmiques (UB), ambdós són coautors amb Teresa Navas del llibre “Escofet símbol industrial de Barcelona. Arts, Disseny, Arquitectura en la Creació de valor”.

Presenta: Josep Sauret, economista i membre de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès

Continguts:  Espai públic urbà. Construcció de l’Eixample. El panot de les voreres. Territori cívic i de pertinença. Adolf Florensa: de la Plaça Sant Jaume a la Rambla. La transformació urbana vinculades als grans esdeveniments: Exposicions universals, Jocs Olímpics, Vila Olímpica, Fòrum 2004. Ciutat normal i ciutat singular. Col·laboració entre la normativa urbanística i la indústria. Els components del projecte d’espai públic: paviments i elements urbans. Barcelona: racional i creativa. Espai Públic: imaginari del ciutadà.

Escofet_1906

Imatge: “Els mosaics hidràulics del Modernisme que Escofet realitza conjuntament amb arquitectes como Lluís Domènech i Montaner o Alexandre de Riquer, tenen el seu millor  exemple en el Mosaic Hexagonal que fa Antoni Gaudí per a l’interior de la Pedrera. Una adaptació del mateix model pavimentarà 90 anys més tard el Passeig de Gràcia de Barcelona. Font: www.escofet.com

Escofet, símbol industrial de Barcelona no és un sol llibre, sinó diversos llibres alhora. D’una banda, és la història de la indústria Escofet, creada el 1886, que és avui la principal a Catalunya en producció de paviments i elements urbans, tal com ho va ser als seus inicis en el disseny i la producció de mosaic hidràulic. A més, narra les vicissituds de la família Escofet, que s’hi ha mantingut al capdavant, amb la creació de valor com a divisa. També mostra la simbiosi d’una indústria creativa amb les arts, el disseny i l’arquitectura, i finalment posa de manifest l’estreta relació d’Escofet amb la transformació urbana moderna de Barcelona, des dels panots característics de la ciutat fins a la participació en grans projectes urbanístics i en edificis emblemàtics.

Les empreses de base familiar sovint acumulen història i solera, però el que caracteritza a Escofet és que, dirigida per persones amb visió i esperit avançat, ha estat capaç de projectar una ànima singular, un perfum de modernitat i rigor que ha acompanyat a la ciutat de Barcelona en la creació del seu imaginari col·lectiu.

Escofet _Joan_Miro

El Mosaic del Pla de l’Os també conegut com a Paviment Miró és una obra de 1976 feta per Joan Miró que es troba al Pla de la Boqueria, a la Rambla de Barcelona, camí natural de qui va o ve del mar a la ciutat. L’obra fou inaugurada el 30 de desembre del 1976, i està inclosa en el catàleg Art Públic de Barcelona. El mosaic va ser executat per Joan Gardy-Artigas, amb la col·laboració dels tallers Escofet, especialitzats en peces de terratzo.

Emilio Farré-Escofet
Nascut a Barcelona el 1941, és graduat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. En els darrers anys ha fet quatre cursos d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. Durant alguns anys va simultaniejar la seva dedicació professional a Escofet amb la feina d’economista a la Fundació Centre d’Estudis de Planificació (1968‑1978), per a la qual va publicar els llibres La inflación en la etapa actual del capitalismo (Ariel), La via menorquina del creixement, amb Ramon Marimon i J. M. Surís (B. Catalana) i La industria en la economía de Galicia, amb Joan M. Capmany i Núria Ivern (BIC). Va publicar, entre altres, l’article «Inflación y bloqueo de la inversión (1940‑1949)» (Revista de B. Catalana). Va ser director general d’Escofet 1886, SA entre 1978 i 2006, i també president entre 1994 i 2011.

Danae Esparza (Barcelona, 1982), doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana per la Universitat de Barcelona, és investigadora del Centro de Investigación POLIS de la UB i del Grup d’Investigació Elisava. Ha publicat diversos articles sobre l’impacte de la pavimentació urbana en la imatge de les ciutats, especialment de Barcelona i Lisboa. És professora de l’Escola Elisava i autora de Barcelona a ras de suelo

Escofet_Danae Esparza- Barcelona a ras de suelo

Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus

/ historiaab / 3 comentaris

Dilluns, 28 de Maig de 2018 a les 19:00 – 20:30 tingué lloc a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) la conferència Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus a càrrec de Martín Rodrigo Alharilla, historiador i coeditor de Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX) 

Presenta: Josep Lluís Belmonte, antropòleg

Coordina el cicle “Històries de Barcelona“: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus

El tràfic atlàntic d’esclaus va ser un dels principals fenòmens de la història del món durant gairebé quatre segles. Parlem d’una activitat que va implicar tres continents (Àfrica, Amèrica i Europa) i d’un fenomen que va implicar que un mínim de dotze milions i mig d’homes, dones i nens africans fossin carregats en vaixells, entre 1501 i 1866, amb destí a Amèrica (un milió i mig dels quals van morir, per cert, durant la travessa). Una part important d’aquests africans esclavitzats van arribar als principals ports de les possessions colonials espanyoles al Nou Món (Cartagena de Indias, Veracruz, La Habana, Buenos Aires, …).

Durant els segles XVI, XVII i bona part del segle XVIII, el subministrament d’esclaus als dominis espanyols a Amèrica es va desenvolupar sota el règim de licencias i asientos, un sistema que va afavorir, en successives etapes, homes de negoci estrangers (portuguesos, holandesos, francesos, britànics, …). Serà només a partir de 1789, és a dir, quan s’acordi la liberalització total en la importació d’esclaus per les possessions americanes de la Corona espanyola, que qualsevol súbdit de la monarquia hispànica (entre ells, qualsevol català) podrà dedicar-se lliurement a aquesta activitat. I, efectivament, serà a partir d’aleshores quan començarem a trobar (i cada cop més) comerciants catalans dedicats al tràfic atlàntic d’esclaus.

1830_velopassahera_ouidah_royalnavymuseum_ss

Fragata Veloz Pasajera, que era d’un comerciant barceloní (i va protagonitzar una història molt singular, l’any 1832).

Quan Ferran VII accedeixi a les pressions britàniques i il·legalitzi el tràfic d’esclaus (a partir de 1820), la participació catalana en la susdita activitat ja era un fet remarcable. Val a dir que amb la seva il·legalització, el tràfic d’esclaus no va desaparèixer sinó que es va mantenir durant quaranta sis anys més, fins l’any 1866. A més, la desaparició dels comerciants britànics i nord-americans d’aquesta activitat permetria la resta d’agents implicats poder omplir els forats que van deixar. Parlem d’un moment que els dos grans mercats d’esclaus eren Brasil i Cuba.

A l’illa de Cuba hi havia aleshores una important presència de comerciants i hisendats catalans. A més, la portuària ciutat de Barcelona mantenia també una notable relació comercial amb l’Havana i amb els principals ports de l’Illa. Per tot plegat, la Barcelona del segle XIX fou una ciutat estretament vinculada amb el tràfic atlàntic d’esclaus, especialment a partir de la seva il·legalització (en 1820) i amb destí a l’Illa de Cuba. Uns vincles que es van produir de diferents maneres i que han deixat diferents petjades i llegats a la capital catalana. Sense anar més lluny, la mateixa seu de l’Ateneu Barcelonès era el lloc de residencia i des d’on manegava els seus negocis, un comerciant barceloní vinculat al tràfic d’esclaus anomenat Jaume Torrents Serramalera. El que s’intentarà, a la conferencia, és precisament repassar quina va ser la dimensió d’aquesta relació entre Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus i descriure alguns dels seus llegats.

Martín Rodrigo y Alharilla

Professor Titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats, membre de l’IUHJVV i anterior coordinador de l’MHM. És llicenciat en Filosofia i Lletres (1992) i Doctor en Economia (2000) per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Les seves investigacions han estat becades i finançades per diferents institucions i fundacions (Banc d’Espanya, Museu Marítim de Barcelona, ​​Fundació Caja Madrid, Fundació Noguera i Fundació Gas Natural) i forma part, a més, de la Unitat Associada del CSIC del Grup d’Estudis de Àsia i el Pacífic. Integra el consell de redacció de la revista d’història TST, Transports, Serveis i Telecomunicacions i és Secretari de la revista Illes i Imperis, Illes i Imperis.

Les seves línies de treball s’han centrat en la història de l’empresa contemporània a Espanya, en l’estudi de l’activitat naviliera catalana i sobretot en l’anàlisi del sistema imperial espanyol durant el segle XIX, tant en l’espai antillà (Cuba i Puerto Rico ) com en el filipí.

Entre els seus llibres destaquen: Los marqueses de Comillas, 1817-1925. Antonio y Claudio López (Madrid; LID Editorial Empresarial, 2000, Finalista del III Premio LID de Biografía Empresarial); La Casa Ramos, 1845-1960. Más de un siglo de historia marítima (Barcelona, MuseuMarítim de Barcelona, 2005, Finalista del IV Premi d’investigació Josep Ricart i Giralt), i Indians a Catalunya. Capitals cubans en l’economia catalana, Barcelona, Fundació Noguera, 2007.

negreros_y_esclavos

Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona.

/ historiaab / 2 comentaris

Cinquena sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Dilluns 14 de Maig de 2018 a les 19 h a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona a càrrec de Lluís Permanyer, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història.
Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història

Imatge principal: Ildefons Cerdà retratat per Ramon Martí i Alsina (1878). Ateneu Barcelonès

L’Eixample de Barcelona i Ildelfons Cerdà

La gran aventura de la construcció de l’Eixample és un dels tres moments més brillants de la història de l’urbanisme de Barcelona. Contrasta que el desenvolupament constructiu fos ràpid i imparable, mentre que l’actitud exhibida per l’Ajuntament i altres poders fàctics, com els propietaris, fos la de posar pals a les rodes.

El desenllaç fou la mutilació del Pla de l’Eixample i el descrèdit que va caure sobre Ildefons Cerdà. Llegendes malèvoles van enterbolir la imatge de la obra i també la del seu creador. La recuperació es va fer esperar: fins l’etapa de l’alcalde Porcioles, per iniciativa del catedràtic Fabià Estapé.

Un dels motius afegits al descrèdit del Pla i de Cerdà van sorgir a causa d’un avantguardisme que llavors ningú no va entendre, les bondats del qual ara són descobertes. Cal destacar que és l’únic planejament d’estil ortogonal que té xamfrans, introduïts per afavorir la bona circulació de vehicles.

Els qui visiten Barcelona acostumen a preguntar quin rei o quin govern va construir aquella espectacular operació urbanística (deu vegades més gran que la superfície de la ciutat emmurallada), la més extensa duta a terme a una gran ciutat europea de l’època. Doncs la resposta és: l’empenta de la societat civil i concretament de la burgesia.

Text de Lluís Permanyer

Eixample-PlaCerda1859b

Imatge: Eixample de Barcelona. Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i del projecte per a la seva millora i ampliació, 1859.

Illa versus mansana. Etimologia

L’ús de la paraula illa prové del concepte de grup de cases «aïllades» que aplicaven els romans quan les anomenaven domuum insula. En francès (îlot urbain), italià (isolato) i en català es fa servir aquest origen. Altres idiomes (anglès, holandès, polonès, portuguès,…) fan servir el concepte «bloc» o «bloc urbà».

Mansana, en canvi, és una denominació catalana derivada de «manso» que al seu torn prové del llatí mansio, mansionis (habitació, casa). A l’edat mitjana, s’anomenava manso a les cases de camp que en època romana se’n denominaven «vil·la». L’agrupació de diverses cases al voltant dels manso van anomenar-se mansana.

Així, doncs, l’accepció castellana manzana és una castellanització del mansana català que es va popularitzar a Catalunya a partir del segle XVIII fins a arribar a desplaçar l’expressió original. Al seu Tratado General de la Urbanización de 1867, Ildefons Cerdà va dedicar dues pàgines a la justificació etimològica del terme raonant la nul·la relació de la paraula manzana ni amb el fruit ni amb res que ho relacioni amb la seva forma, demostrant que es tracta d’una pura derivació de la forma escrita. Cerdà va intentar introduir un neologisme per a evitar aquesta discussió, anomenant-les «intervies», sense massa èxit en la seva implantació. Finalment, «mansana» no és una paraula normativa malgrat els intents d’arquitectes, d’alguns llibres d’estil de mitjans escrits o autors com Lluís Permanyer.

Eixample_Cerda-avantprojecteEixample-1955

Foto: Secció de carrer de l’Eixample tal com hi figurava al projecte

Lluís Permanyer i Lladós

Periodista i assagista català. Es va llicenciar en Dret, però s’ha dedicat des de molt jove al periodisme: va col·laborar a la revista Destino, on va donar a conèixer el Qüestionari Proust i, des de 1966, escriu habitualment La Vanguardia. Home reconegut per la professió, ha guanyat els premis Luca de Tena (1969) i Ciutat de Barcelona de periodisme (1987).

Atret per la seva ciutat natal i bon coneixedor de la seva història, n’ha esdevingut cronista oficial i ha escrit diversos llibres sobre aquest tema. És patró de la Fundació Joan Brossa per expressa designació del poeta. Ha publicat diversos llibres sobre poetes (Sagarra, Brossa), artistes (Miró, Tàpies, Dalí, Clavé) i sobretot sobre Barcelona: L’Eixample. 150 anys d’història. Barcelona 1900; Postals de Hauser y Menet 1894-1905; El Molino, un segle d’història, entre molts d’altres.

LluisPermanyer

El doctor Robert i el Tancament de Caixes

/ historiaab / 2 comentaris

Dilluns 16 Abril 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència “El doctor Robert i el Tancament de Caixes” dins del cicle “Històries de Barcelona” a càrrec d’Enric Calpena, periodista, historiador i autor de “Barcelona: Una biografia”.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

El Tancament de Caixes

“A principis de setembre de 1899, molts empresaris i comerciants catalans es van negar a pagar les contribucions a l’Estat, farts que tota la pressió fiscal de l’Administració, ansiosa d’obtenir diners per pagar el desastre i el forat que havia deixat la pèrdua de les colònies, caigués sobre ells. Catalunya en aquell moment, i no era pas una situació nova, era la regió de l’Estat que més contribuïa, tant directament com proporcionalment, a sostenir les despeses públiques. Com que els impostos bàsicament gravaven la indústria i el comerç i, en canvi, eren molt baixos o inexistents respecte a la propietat de la terra o les propietats immobiliàries, els comerços catalans eren els més perjudicats.

http://www.elpunt.cat

Imatge: La Campana de Gracia. 16 de setembre de 1899. “- ¿Que no pujéu à pagar la contribució?  – !Si no baixas tú a cobrarla!…

A més, les reivindicacions econòmiques s’afegien a les demandes polítiques: a finals de juliol havia visitat Barcelona una flota militar francesa. El mariners van desfilar per la Rambla i després van oferir un concert a la ciutat al Palau de les Belles Arts, que era a la Ciutadella i que seria enderrocat després de la Guerra Civil, molt danyat pels bombardejos. El francesos van convidar l’Orfeó Català i els Cors de Clavé al concert. L’alcalde de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert, quan va veure quins temes pensaven interpretar va voler avançar-se als problemes i va demanar a l’Orfeó que renunciés a cantar Els Segadors i al cors de Clavé que no cantessin Gloria a España, una cantata que havia escrit el 1864 el fundador dels cors. Tots en principi, van acceptar.

Quan va començar el concert, el vespre del 21 de juliol, tot semblava que aniria com la seda. Quan la banda militar francesa va interpretar La marsellesa, la gent va aclamar-la dempeus, però van xiular quan es va interpretar la Marxa Reial, l’himne espanyol. Veien l’ambient que hi havia, l’Orfeó Català, dirigit per Lluís Millet, va decidir saltar-se l’acord i va interpretar, fora de programa, Els Segadors. El públic es va entusiasmar, en una actitud que contrastava moltíssim amb la que havia tingut respecte a l’himne espanyol. Les autoritat presents es van indignar i el governador civil va ordenar que a la sortida fes acte de presència la policia, que naturalment, va carregar contra els assistents. La premsa madrilenya es va indignar, tal com explicava Blanco y Negro, el setmanari vinculat al diari ABC:

“Algunos elementos perturbadores, desprovistos de sentido, ingratos con la patria, han dado la nota de mal gusto silbando nuestro himno nacional y dando vivas a Cataluña independiente y a Cataluña francesa. Los que tal piensan en momentos tan angustiosos y tan críticos para el país, discurriendo anexiones o independencias, son merecedores del más fuerte y enérgico correctivo, para evitar en lo sucesivo la reproducción de actos de esta naturaleza…”

No  és estrany, doncs, que l’ambient fos propici perquè quan els pressupostos de l’Estat van augmentar els impostos al comerç i a la indústria, esclatés la indignació. Es va acordar que es faria una vaga de botiguers i sis mil establiments de Barcelona van tancar les portes. La gent es va negar a pagar els impostos, en el que es va conèixer com el Tancament de Caixes.

El 24 d’octubre el govern va decretar la suspensió de les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona i un mes després va declarar l’estat de guerra a la ciutat de Barcelona. I tot per una protesta dels comerciants i industrials que no volien pagar impostos abusius! Hi va haver detencions i multes a dojo i finalment els vaguistes van desistir a mitjan novembre. El Tancament de Caixes havia fracassat, però l’opinió pública va tenir la sensació de victòria perquè s’havia plantat cara al govern i, a més, s’havia fet una protesta transversal que va arribar a totes les classes socials…”

Text d’Enric Calpena: Barcelona. Una biografia  Edicions 62, 2015 (pàg. 739-741)

Enric Calpena portada_barcelona

El doctor Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona

“El doctor Robert, amb només 7 mesos com a alcalde, va aconseguir eradicar el fenomen del caciquisme. Però el cavall de batalla del seu mandat seria el Tancament de Caixes. No tan sols es va negar a col·laborar en la maniobra del Govern espanyol -que havia aplicat un càlcul tributari 5 vegades superior al de Madrid-, sinó que va estimular la vaga fiscal i va liderar el moviment de protesta. El Tancament de Caixes seria la primera revolta fiscal catalana i una demostració de força social que marcaria l’inici del moviment polític catalanista.”

Vegeu l’article complet de Marc Pons a El Nacional  10-4-2017  “10 d’abril de 1902. Mor el doctor Robert, l’alcalde del Tancament de Caixes”

Doctor RObert_Ramon_Casas_MNAC

Doctor Bartomeu Robert. Retrat fet per Ramon Casas i conservat al MNAC a Barcelona

El Barri Gòtic de Barcelona: invent o reconstrucció?

/ historiaab / 3 comentaris

Dilluns 19 de març de 2018 a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tingué lloc la conferència “El Barri Gòtic de Barcelona: invent o reconstrucció?” a càrrec de Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona i autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona.

Tercera sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Imatge principal: Façana de la Catedral al s.XIX abans de la reforma neogòtica

La  construcció del Barri Gòtic

Cada dia centenars de turistes vénen a visitar el Barri Gòtic de Barcelona. És, sens dubte, un dels llocs més bonics i suggerents de la nostra ciutat. Dins aquesta àrea hi ha racons que són especialment fotografiats per turistes que busquen la veritable essència gòtica de la capital catalana. Després de fer la foto de rigor a la impressionant façana gòtica de la Catedral, s’enfilen pel carrer del Bisbe, aturant-se abans, és clar, a fotografiar-se davant el magnífic tram conservat de l’aqüeducte romà. Alguns es desvien per veure Sant Felip Neri, una plaça immune al pas del temps però els qui segueixen carrer amunt, de sobte, es troben de cara amb un autèntic pont medieval que connecta la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat. Segons els han dit, aquest pont no només té valor històric per ser representatiu del gòtic més autèntic, sinó que també està envoltat de llegendes gestades pels barcelonins dels temps del rei Jaume I.

Situant-se sota el pont, poden veure un sorprenent relleu d’una calavera amb un punyal clavat. Hi ha diferents llegendes sobre la calavera. Es diu que si treus el punyal de la calavera, s’enfonsa Ciutat Vella, o que si la mires i després no toques la figura en forma de tortuga de la bústia de la Casa de l’Ardiaca et mors, i fins i tot que si hi passes per sota caminant del revés et concedeix un desig.

Però el que és més greu, és que tothom qui hagi fet aquesta ruta sota aquestes premisses, anirà ben errat. Ja no és només que les llegendes siguin falses, sinó que el pont del carrer del Bisbe no és medieval, la bústia de Ca l’Ardiaca és del 1902, La Plaça Sant Felip Neri no tenia aquells edificis durant la guerra del 36-39, L’aqüeducte és una reconstrucció del franquisme, la façana de la catedral és del segle XIX i el que és més greu, el Barri Gòtic és una ficció històrica.

Joan Ganau Casas és un dels estudiosos que ens aporta dades curioses sobre aquest procés de transformació arquitectònica. Tot va començar a finals del segle XIX. Encara que sembli increïble, en aquells temps la Catedral encara tenia una façana totalment plana, originària del segle XV,  i la ciutat es trobava en un procés de reforma interior amb el qual es volia fer una ciutat més monumental i espaiosa.

Emmarcats en un procés de remodelació de les ciutats i de tematització d’espais històrics arreu d’Europa, es va decidir construir-li, a la catedral, una façana monumental. Aquest projecte no era pas una idea rocambolesca ni aïllada, ja que amb anterioritat s’havien remodelat edificis com ara la Llotja i l’Ajuntament, edificis antics als quals s’havia afegit noves façanes neoclàssiques. Per realitzar la façana neoclàssica de l’Ajuntament es va haver d’escapçar una part de la façana lateral gòtica de finals del segle XIV. Tot i això, encara s’hi conserva una espècie de banc que en realitat era un pòdium perquè els consellers poguessin muntar els cavalls. Si ens hi fixem, el suposat banc té a ambdós laterals uns graons per pujar i baixar del podi.

La necessitat d’una nova façana per al principal edifici religiós de Barcelona era una idea compartida per molts. Tot i que el 1821 J. Estivill va defensar un projecte de façana neoclàssica, el descobriment en uns arxius d’un suposat projecte medieval de façana atribuït a un tal Mestre Carlí va acabar de generar un consens entorn a la conveniència d’un projecte gòtic.

El principal artífex de la nova façana fou Josep Oriol Mestres, que va aconseguir tenir la part frontal enllestida. L’obra es va poder realitzar gràcies a la important aportació econòmica personal de l’adinerat Manuel Girona, un dels membres més destacats de la burgesia financera barcelonina.

Catedral BCN-1900

Imatge: La façana de la catedral de Barcelona, amb els campanars laterals, cap al 1900.

El procés constructiu quedà aturat durant uns anys a causa de les turbulències polítiques, però es  tornà a iniciar als anys 80 del segle XIX. Durant aquest període van sorgir algunes discrepàncies a l’hora de decidir quin estil havia de tenir la portalada, entre els qui pensaven que s’havia d’aplicar per la continuïtat amb l’estil de les anteriors obres i els qui, com Joan Martorell, defensaven que s’havia d’aplicar un neogòtic modèlic inspirat en el nord d’Europa. Però l’oferiment de Manuel Girona per pagar tota l’obra acabà d’aclarir els dubtes per decantar tothom cap a l’opció continuista que ell defensava.

La catedral fou ja des del principi l’eix central sobre el qual s’englobaven totes les discussions a l’entorn de com edificar el que s’anomenava precisament “barri de la catedral”. Els primers projectes de reforma van aparèixer l’any 1859, amb els projectes d’Eixample de Cerdà i Rovira i Tries, ambdós volien construir grans avingudes que tinguessin la catedral com a element principal.

A finals del segle XIX, en un context urbanístic europeu en el qual es defensaven els enderrocs dels edificis menys importants per tal de fer ocupar espais destacats als més monumentals, van començar a sortir veus, entre elles la del poeta Jacint Verdaguer, que optaven per l’enderroc de les cases que ocupaven l’espai entre la Plaça Sant Jaume i l’absis de la catedral. Així es donava cabuda a una gran plaça monumental que unís, com en època clàssica, els centres de poder polític i religiós. La gran plaça deixaria també enmig les columnes del Temple d’August, ocultes des d’època romana dins una finca del carrer Paradís.

El primer cop que va aparèixer el concepte “Barri Gòtic”, però, fou l’any 1911 en un article central de Ramon Rucabado, que n’exposava les línies principals.

“¿Por qué no podría adoptarse la unificación de estilo en este recinto, formado entre las construcciones venerables, gloriosa herencia y legítimo orgullo de la ciudad de Barcelona y las construcciones modernas rigurosamente sometidas al estilo y carácter de aquéllas, un verdadero ‘barrio gótico’?”

Dani Cortijo_Mapa Rucabado edificis a tunnejar

Imatge: Mapa de Ramon Rucabado amb edificis històrics marcats. Font: http://www.altresbarcelones.com

Rucabado testimoniava alguns edificis gòtics, tot i que no tots pertanyien a aquest estil, i defensava que els edificis que es trobessin als seus voltants haurien de ser remodelats per tal d’adaptar-los al model gòtic català i crear un conjunt harmònic. Aquest “Barri Gòtic”, des dels seus inicis doncs, no pretenia ser res més que un escenari de recreació històrica falsejat que finalitzaria amb el contrast entre la nova façana de la catedral. Engrescats per aquesta mateixa línia, Antoni Puig i Lluís Bonet, van arribar a proposar que ja posats a fer, durant el procés d’urbanització del Raval, hi podrien fer un “Barri Barroc” que entrés en consonància amb els edificis antics d’aquesta àrea de la ciutat.

Si bé el catalanisme havia defensat l’art romànic com el propi dels catalans perquè, segons deia, aquest responia al tarannà pràctic, reflexiu i moderat de la Nació, es creia que el model Barroc exaltava les virtuts de la Catalunya urbana,  capaç de florir amb l’ànim emprenedor i projectar-se comercialment arreu del Mediterrani.

Com ja hem vist, durant l’obertura de la Via Laietana, malgrat els enderrocs, va existir una certa mentalitat conservacionista. Els edificis considerats valuosos eren traslladats pedra per pedra i en cas de no tenir un emplaçament concret, eren desmuntats i emmagatzemats. Amb el pas del temps es va arribar a la conclusió que el nombre de peces arqueològiques superava en escreix totes les previsions, i sorgiren propostes de convertit el Gòtic en un dipòsit d’aquests monuments a mode de museu urbà.

Fou però en els anys anteriors a la II Exposició de Barcelona, quan el procés de monumentalització del “Barri Gòtic” va agafar més embranzida.

L’any 1927 s’encarregà a Joan Rubió un nou projecte de reforma del barri de la catedral. Va optar per eliminar elements arquitectònics discordants i afegir-hi elements gòtics italianitzants. Ell mateix havia arribat a afirmar:

“El ‘Barri gòtic’ no existeix! El ‘Barri gòtic’ no és més que un noble desig que hi sigui però no hi és! […] El ‘Barri gòtic’ no s’ha de respectar ni poc ni molt, perquè no existeix”

Durant aquells anys es restauraren les Cases dels Canonges, s’urbanitzà la plaça de Ramon Berenguer i Garriga i Bachs, i es construí el famós pont del carrer del Bisbe, obra de Joan Rubió i Bellver, deixeble i ajudant de Gaudí.

Dani Cortijo casa canonges abans reforma

Imatge: Façana posterior de la Casa dels Canonges abans d’afegit-li tocs neogòtics

Aquesta àrea de la ciutat va patir greus bombardejos i posteriorment, en temps del franquisme, es tornà a monumentalitzar el barri traslladant-hi edificis antics i fent reconstruccions com la de l’aqüeducte romà. En aquest procés hi tingué especial implicació l’arquitecte Adolf Florensa. Durant aquest període es potencià més el barri gòtic com a centre d’atracció turística a través de la Sociedad de Atracción de Forasteros, concepte que ha perdurat fins als nostres dies.

Amb totes aquestes intervencions, els detalls autènticament medievals del barri passen sovint desapercebuts. És el cas de les inscripcions de la Catedral, de les que ja hem parlat, i fins i tot trobem obres contemporànies que han restat protagonisme a les obres originals, com el pont del carrer del Bisbe, que ha eclipsat les restes d’un pont veritablement medieval que connectava el Palau Reial Major amb la Catedral, el naixement del qual encara es pot contemplar des de la Plaça Sant Iu, mirant al temple.

Text de Dani Cortijo: La invenció del Barri Gòtic, una recreació contemporània amb objectius turístics. Altres barcelones

Dani Cortijo Plaça del rei 1935

Imatge: Antigament hi havia cases sobre el Saló del Tinell!

Si us interessa el tema i voleu anar més a fons, us recomano la tesi doctoral de l’historiador Agustín Cócola sobre el tema. “El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca”

Dani Cortijo

Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona amb Certificat d’Aptitud Pedagògica, especialitzat en Història Contemporània i guia oficial de Turisme de la Generalitat de Catalunya. Ha organitzat centenars d’itineraris guiats per Barcelona per a escoles i instituts, i també centra la seva activitat laboral en la investigació i la difusió de la història de la capital catalana i en la docència de les Ciències Socials. Professor de Ciències Socials a l’escola Joan Pelegrí d’Hostafrancs.

El 2009 va guanyar el Premi Blocs Catalunya de Cultura per la seva bitàcola Altres Barcelones. Poc després va publicar el llibre Històries de la Història de Barcelona. (Robin Book, 2010), que recull les millors històries publicades al seu blog.

També és el fundador de Barcelonasfera.cat, un directori de blogs especialitzats en la ciutat de Barcelona. És autor de diversos articles publicats al llibre 1001 días que cambiaron el mundo, de l’editorial Grijalbo, ha treballat en diversos mitjans de comunicació, com Catalunya Ràdio i TV3 i participa activament en diferents projectes de xarxa com ara Histotube.cat, el primer portal de vídeos d’història i patrimoni en llengua catalana. També va elaborar el guió del projecte “Viu l’11 de setembre de 1714 a Twitter” És defensor de la llengua auxiliar internacional esperanto.

Fruit de la seva recerca, el novembre de 2016 va inaugurar una exposició sobre el militant antifeixista Miquel Pedrola, natural de la Barceloneta i mort els primers dies de la guerra civil al Front d’Aragó.

Dani_Cortijo

Foto: Dani Cortijo, historiador i guia oficial de la ciutat de Barcelona

La segona guerra mundial a Barcelona: franquisme i amistats nazis (1939-1945),

/ historiaab / 2 comentaris

Dilluns dia 5 de març de 2018 a les 19h, a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència “La segona guerra mundial a Barcelona: franquisme i amistats nazis (1939-1945)”, a càrrec de Francesc Vilanova, historiador i coautor del llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945)

Presenta: Maria Mestre, ponent adjunta de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La conferència és la segona del Cicle “Històries de Barcelona”que tindrà lloc al llarg del primer semestre de 2018. Coordina el cicle, Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) de Francesc Vilanova Vila-Abadal i Mireia Capdevila Candell, coedició de L’Avenç i l’Ajuntament de Barcelona, és un crònica gràfica de la presència del feixisme a Barcelona durant els anys de postguerra. Més de 400 fotos i textos que segueixen les petjades de la iconografia nazi en espais públics, en l’activitat social, política i cultural, i en els mitjans de comunicació i publicacions.

Franquisme i amistats nazis (1939-1945)

Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.

Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.

Nazis_Barna_Visita-comte-Ciano-Barcelona-Rambla_1799830194_40990583_900x596

Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC

Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.

Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.

Nazis a Barna_Paranimf-Universitat-Barcelona-Llibre-Alemany

Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC

Text de Francesc Vilanova

Vegeu també l’article de Sílvia Marimon al diari ARA 21/05/2017 “Una investigació destapa la Barcelona que va estimar els nazis”

Nazis_Barna_Al-Teatre-Tivoli-Barcelona_

Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC

Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer), i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis de les Dictadures i Democràcies, UAB-CEDID). És membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili (MUME La Jonquera).

Ha publicat els llibres Raimon d’Abadal i Calderó (Barcelona, Ed. Gent Nostra, 1992), Ramon d’Abadal. Entre la història i la política (Lleida, Pagès editors, 1996), Repressió política i coacció econòmica. Les responsabilitats polítiques de republicans i conservadors catalans a la postguerra (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999; Premi de la Crítica Serra d’Or, 2000), Als dos costats de la frontera. Relacions polítiques entre exili i interior a la postguerra, 1939-1948 (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), La guerra particular de Gaziel i el comte de Godó (1940-1945) (Barcelona, Ploion, 2004), Nurembergs. Lectures polítiques dels processos contra criminals de guerra a la Barcelona franquista (Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2004), La Barcelona franquista i l’Europa totalitària (1939-1946) (Barcelona, Ed. Empúries, 2005), El franquismo en guerra. De la destrucción de Checoslovaquia a la batalla de Stalingrado (Barcelona, Península, 2005), Exiliats, proscrits, deportats (Barcelona, Ed. Empúries, 2006); 1939 (Barcelona, Península, 2007); Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana (Barcelona, Empúries, 2010); L’any que va caure París. Aliadòfils i franquistes catalans l’estiu de 1940 (Barcelona, La Magrana, 2010); Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014); Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2015); Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La batalla per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949), Palma, Lleonard Muntaner, 2018.

Ha editat el Dietari de guerra, exili i retorn (1936-1940); de Raimon d’Abadal i Calderó (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), l’epistolari britànic de Pere Bosch Gimpera amb Carles Pi i Sunyer (Viure el primer exili: cartes britàniques de Pere Bosch Gimpera i Carles Pi i Sunyer, 1939-1940, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, segona edició revisada: 2004) i, en col·laboració amb la professora Maria Campillo, el volum La cultura catalana en el primer exili, 1939-1940. Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics (Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2000); i els textos inèdits de Ramon d’Abadal i de Vinyals, Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya (2010).

Amb els professors Carme Molinero i Manel Risques, ha coordinat l’edició del llibre d’homenatge a Borja de Riquer, Sobre el franquisme i Catalunya (Barcelona, Efadós, 2015). Ha col·laborat en diverses obres col·lectives i ha publicat nombrosos articles sobre l’exili català de 1939, historiografia catalana contemporània i el primer franquisme a Catalunya en les revistes especialitzades més importants (L’Avenç, Ayer, Recerques, Els Marges, Spagna Contemporanea, etc.).

Francesc Vilanova

Imatge; Francesc Vilanova i Vila-Abadal

Dones de Barcelona. Històries barcelonines

/ historiaab / 3 comentaris

Dilluns 26 de febrer  de 2018 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència “Dones de Barcelona. Històries barcelonines“, a càrrec d’Elisenda Albertí, escriptora i editora.

La conferència és la primera del Cicle “Històries de Barcelona” que tindrà lloc al llarg del primer semestre de 2018. Aquest cicle comptarà amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsaran amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona. El temes tractats seran: dones barcelonines; els nazis a Barcelona; el Barri gòtic; el doctor Robert i el Tancament de caixes; Cerdà i l’Eixample; i Barcelona i el tràfic d’esclaus.

Presenta la conferència Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Fragment del plafó de rajoles que decora la històrica font del carrer de la Portaferrissa (tocant la Rambla) obra de Joan Baptista Guivernau afegida el 1959 

Elisenda Albertí (Barcelona 1960), editora i escriptora. És coautora de “Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes” i autora de “Dames, reines, abadesses. 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval”; “Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al XIX”, “Catalanes medievals, 24 històries femenines de l’Edat Mitjana”, “Un passeig per la moda de Barcelona”; “300 anys de lluita 1714-2014.”; “Compromeses. Vuit dones catalanes excepcionals” i “Decidides. Set dones contra corrent”.

Dones_de_Barcelona2

Petita capelleta de Santa Eulàlia, amb la imatge de la santa i una bóta al peus. Foto Elisenda Albertí 

En passejar pels carrers i les places de la ciutat de Barcelona veiem monuments, relleus, imatges i elements diversos que ens recorden personatges del passat. Així, ens ensopeguem amb noms d’antics propietaris, gent prominent o col·lectius professionals que poblen el nomenclàtor dels carrers de la ciutat vella. Gairebé sempre, però, es refereixen a homes, mentre les dones, actives i essencials en tota època, resten ocultes rere el teló de l’oblit. És el preu que cal pagar per una concepció injusta de la societat, perpetuada al llarg dels segles, segons la qual homes i dones representaven papers completament contraposats.

Convé recordar que, tot i que la memòria les hagi esborrat, les dones omplien els mercats, les botigues, els tallers, els carrers, les cases i ocupaven llocs clau en l’economia d’aquesta ciutat. Feien sentir la seva veu i la seva presència. No eren tan invisibles ni silencioses com ara ens pugui semblar i per això les reivindico, amb tota la seva diversitat.

També eren elles les encarregades de l’educació dels fills, encara que, llevat de casos excepcionals, elles mateixes se’n veien excloses. Les nenes rebien la formació justa i imprescindible per fer les feines que s’esperava d’elles. Les mares i les àvies s’ocupaven de transmetre els seus coneixements pràctics a les següents generacions i, d’aquesta manera, es perpetuava el seu paper social.

Elisenda_Albertí_3

Isabel de Requesens, virreina napolitana. Còpia encarregada a Antonio Barón, de l’original del pintor renaixentista Rafael

Tot i així, algunes dones aconseguiren sobresortir d’entre la massa anònima. Artesanes, propietàries de fàbriques, botigueres i comerciants que prenien protagonisme en morir el marit, però també estudioses, humanistes i emprenedores que, malgrat totes les dificultats imposades a la seva condició femenina, assoliren una vida i una identitat pròpies.

A Dones de Barcelona trobareu un recull d’algunes d’aquestes barcelonines de segles passats. N’hi ha de reals i d’imaginàries, amb històries particulars o col·lectives, totes elles lligades a la tradició. Un recull on trobareu dones divertides, amoroses, cruels, apassionades, intel·ligents, cultes, disbauxades, justes, innocents, traïdores, intolerants, humils, capricioses, emprenedores, presumides, reivindicatives, esbojarrades, casades, solteres, vídues, monges, donzelles, comtesses, santes, venedores de mercat, amants, dides, llevadores, serventes, operàries de taller, obreres de fàbrica, bugaderes, comerciantes, impressores, escriptores o artesanes…Cadascuna d’elles és la protagonistes d’una història i, totes juntes, dibuixen una imatge inèdita de la ciutat amb les dones en primer pla.

Rescatem del silenci les seves històries i les seves veus!

Text d’Elisenda Albertí

Elisenda_Albertí_4

 Dones treballant en una fàbrica tèxtil

L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918

/ historiaab / 2 comentaris

Dilluns dia 12 de juny de 2017  a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tingué lloc la conferència “L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918” del Cicle “Centenari 1917” a càrrec de Jaume Comas, historiador, actor i gestor de la secció de Teatre de l’Ateneu. Presenta l’acte Joan Solé Camardons ponent de la secció d’Història.

L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918. Batalles d’idees, disputes estètiques i creativitat artística en zona neutral: tradició, modernitat i avantguardes.

L’esclat de la Gran Guerra fa de Barcelona una ciutat neutral allunyada de les trinxeres però sensible al conflicte de les potències europees. Proliferen posicionaments diversos fins i tot entre seguidors d’ideologies veïnes o semblants. La recepció d’idees noves, van de bracet d’aventures creatives i corrents estètics, d’avenços tècnics. La indústria puixant imposa transformacions de tota mena. Els voluntaris catalans simbolitzen la solidaritat amb al aliats i l’esperança inicial que la solució militar potser sigui capaç d’aportar una renovació política de modernització que la monarquia borbònica és incapaç d’endegar. Però Barcelona també es fa ressò del pacifisme i alhora és l’espai on s’expressen els efectes col·laterals —de signe divers— de l’enfrontament militar internacional: espies, arribistes, personatges de tota mena, enriquiment fàcil, etc. Tot plegat enmig d’un projecte d’ordenació cultural —noucentisme— i política —catalanisme— que la Mancomunitat sintetitza clarament.

La ciutat accelera la seva metamorfosi iniciada en el tombant de segle i la mirada enfora ara es replega. Estridència nocturna, diner fàcil, benefici sobtat i poca capitalització coincideixen amb immigració creixent i proletarització. La febre del diner durarà poc i els problemes de fons s’accentuaran en avançar el conflicte bèl·lic. La revolució bolxevic s’abat en l’horitzó polític com la gran amenaça i la gran solució, segons el punt de vista.

Tres imatges: el monument Als Voluntaris catalans, al Parc de la Ciutadella de Barcelona, sintetitza el relat de la solidaritat, l’aportació heroica, patriòtica, popular, —evidentment sublimada—. Un home nu i mirant al cel, com si entregués l’ànima, avança aixecant els braços amb una baioneta i un ram d’olivera. A diferència del que s’estilava en l’època, el pedestal és mínim, al mig d’un parterre.

Monument als Voluntaris Catalans

Imatge: Escultura de Josep Clarà. Monument “Als Voluntaris catalans morts a França i arreu del món en defensa de la llibertat  1914-1918…”

El segon monument El cavaller de bronze, que contrasta amb l’anterior, és un emblema de l’imperi rus, i reconvertit més tard, en símbol legitimador del nou estat soviètic, arrelat en un passat que justificarà la russificació estalinista de les nacionalitats. Són dos monuments de gestualitat excessiva com si maldessin per transcendir llur condició apol·línia. 

The_Bronze_Horseman_(St._Petersburg,_Russia)

Imatge: El cavaller de bronze.  Estàtua eqüestre de Pere el Gran, Sant Petersburg , Rússia Encarregada per Caterina la Gran i creada per l’escultor francès Étienne Maurice Falconet, 1768.

Àurea de Sarrà, la nostra Isadora Duncan, entremig de les dues escultures se’ns mostra com la nova alenada dionisíaca de llibertat. La dansa s’allibera de la tradició formal i cerca les arrels en la puresa clàssica. Les arts, de fet, fa més d’una dècada han fet la seva revolució contemporània. La guerra i la postguera precipitaran el procés de canvi. Anys de tensió, de capgirament, tot a punt per fer un salt endavant, però la història no és un relat lineal.

Aurea de Sarrà 2

Imatge: Àurea de Sarrà (1894-1975) al teatre de Dionís d’Atenes

Fitxa biogràfica d’Àurea de Sarrà

Font: informació facilitada per Jaume Comas