Catalunya

La burgesia empresarial catalana (1814-1923, aprox.)

/ historiaab / Deixa un comentari

Dilluns dia 6 de juny  2016 a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la sessió “La burgesia empresarial catalana (1814-1923 aproximadament)” a càrrec d’Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània,  professora titular al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Va realitzar la tesi sobre L’èlit barcelonina a mitjan segle XIX, 1977.

L’objectiu d’aquesta conferencia és mostrar, d’una banda, la considerable heterogeneïtat interna de la classe hegemònica catalana, els membres de la qual tenien diferent origen social i geogràfic i van emprendre activitats econòmiques diverses, i d’una altra, com aquesta heterogeneïtat queda esmorteïda perquè tots ells compartien un mateix sistema de valors i tenien una forma de vida comuna.

Es tracta de definir els trets més característics de la gran i mitja-alta burgesia catalana, la que va gaudir de més bona situació econòmica i major poder polític, els membres de la qual no es van mantenir inalterables en la llista dels que tenien aquesta avantatjosa posició al llarg d’aquests més de cent anys.

Fallides, èxits econòmics i trasllats de residència expliquen una mobilitat prou notable en aquesta nòmina, una característica important a tenir en compte. Un dels factors més decisius d’aquesta mobilitat geogràfica i d’ascens social és deu a la relació que bastants d’aquests homes i dones van tenir amb les colònies americanes, en especial Cuba. Totes les poblacions mercantils i manufactureres tenien la seva pròpia burgesia però la més poderosa era segurament la que vivia a Barcelona, que tanmateix en molts casos havia nascut en una d’aquestes altres poblacions catalanes: els Safont, de Vic; Josep Xifré, de Mataró; els Batlló, d’Olot…

Burgesia_Joaquim_Espadaler

Imatge: Joaquín Espalter: “La familia de Jorge Flaquer”. 1840-45. Museo del Romanticismo

Explicarem trajectòries familiars i negocis individuals. Ens aturarem a analitzar el paper de les dones. Ens referirem a l’associacionisme cultural i d’esbarjo i a la constitució de les patronals, entitats que reforçaven la identitat de classe d’aquest col·lectiu. Considerarem fins quin punt la burgesia empresarial es va relacionar amb la vella noblesa senyorial. Aquests i altres temes ens ajudaran a definir el caràcter d’aquesta classe social.

Informació facilitada per Àngels Solà 

Vegeu l’article: “La societat barcelonina en una època de canvis” d’Àngels Solà i Parera

 

 

Moments clau en la història de Catalunya. Episodis decisius o oportunitats perdudes?

/ historiaab / Deixa un comentari

Dijous dia 21 abril  de 2016 a les 19:00 – 20:30 tingué lloc a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) el debat Moments clau en la història de Catalunya. Episodis decisius o oportunitats perdudes? a càrrec d’Agustí Alcoberro, historiador i de Patrícia Gabancho, escriptora. Dues visions complementàries de dos autors que han publicat dues obres recents: “100 episodis clau de la història de Catalunya ” i “La mateixa pedra. Per què els moments brillants dels catalans acaben en no res”

Modera el debat Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu.

Entre els moments o episodis decisius Alcoberro destacaria: Pere el Gran, la (no) Decadència, la Guerra de Successió i l’exili austriacista, 1931-1939, el franquisme i la memòria històrica. Mentre que Gabancho triaria, entre altres, els fets al voltant de l’any 900, la Il·lustració o la Transició dels anys 70 que va viure en primera persona.

Al llarg de debat, es plantegen diverses preguntes, com ara:

  1. Per què Catalunya és l’única nació d’Europa que havent iniciat una renaixença cultural al segle XIX avui encara no és independent? I què us fa creure (si és així) que ara pot ser diferent?
  2. Quins trets caracteritzen o singularitzen la història de Catalunya? Hi ha alguns trets que defineixen el tarannà dels catalans ?
  3. Té sentit, parlar sobre la utilitat (o no) de la història ? Es a dir, la història serveix per entendre el present, per construir el futur?

Agustí Alcoberro és doctor en Història i professor de la Universitat de Barcelona. Ha estat director del Museu d’Història de Catalunya entre els anys 2008 i 2014. S’ha especialitzat en la recerca sobre la Catalunya moderna, i en especial sobre la Guerra de Successió, la postguerra i l’exili. Ha col·laborat i ha dirigit un gran nombre de projectes sobre Història de Catalunya en els àmbits de l’edició, l’ensenyament, la divulgació, la museografia i la televisió. També ha publicat novel·les. El podeu seguir a www.agustialcoberro.cat

Des de la prehistòria fins al segle XXI, Alcoberro repassa els moments clau per entendre d’on venim i qui som els catalans. Com seria Catalunya sense la romanització? Com seria Catalunya si Borrell II no hagués trencat el vassallatge amb els reis francs? Quantes vegades hem sentit a parlar de la Guerra dels Segadors i potser realment no en sabem gaire cosa? Per què la Catalunya contemporània va emprendre els rumbs de la industrialització, la utopia i la lluita per l’autogovern? Alcoberro ha seleccionat 100 moments sense els quals el nostre país seria diferent.

100episodisclau.small

Per què els moments brillants dels catalans acaben en no res? No hi ha dubte que Catalunya té, al llarg de la història, moments que, tot i ser brillants, no acaben bé o acaben en no res. Què és el que falla? Patrícia Gabancho fa un recorregut per diversos episodis històrics -poc coneguts i sorprenents- per descobrir-hi unes claus que es repeteixen, prenent en consideració quatre factors: talent, projecte, lideratge i unitat.

LaMateixaPedra

El talent genera una energia positiva que cal traduir en un projecte col·lectiu i, per tant, en unitat d’acció. Tanmateix, no sempre s’hi arriba. Gabancho proposa una reflexió sobre els ritmes profunds de la història, que pot ser útil a l’hora d’enfrontar els reptes d’avui. Des de la Catalunya de l’any 1000 fins a la declaració de sobirania del Parlament, passant per l’ebullició del 1906, una anotació en el dietari de Joan Maragall, les conspiracions al voltant del compromís de Casp, la Barcelona tolerant de Jaume I, els convulsos anys setanta o la recuperació il·lustrada del segle XVIII viscuda a través de la ciència. Què els va faltar, a aquests moments esplèndids, per fer el ple? Som capaços, avui, de trencar el malefici?

Informació facilitada per Agustí Alcoberro i Patrícia Gabancho.

Les obediències maçòniques a Catalunya. La Gran Lògia de Catalunya

/ historiaab / 1 comentari

Dilluns dia 4 abril  de 2016 a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la tertúlia Les obediències maçòniques a Catalunya. La Gran Lògia de Catalunya a càrrec de Quim Vendrell i els Amics de la Història.

Sembla que era José Saramago qui afirmava que les persones, les societats, creem tòpics i vivim en ells i d’ells, malgrat que de vegades ens ofeguen. La Maçoneria no s’ha escapat dels tòpics en el passat, i també en el present. Per sort, a partir dels anys 70 sorgí un historiador, paradoxalment de l’orde dels jesuïtes, ressituà la història de la maçoneria a partir de l’objectivitat històrica, que no és altra cosa que el procés d’investigar els fets desconeguts a través de l’evidència que proporciona la documentació existent.

Continua llegint →

Una visió cartogràfica de la Història de Catalunya. El mapa una eina per llegir la història

/ historiaab / Deixa un comentari

Dimarts dia 15 de març  de 2016 a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tingué lloc la sessió “Una visió cartogràfica de la Història de Catalunya. El mapa una eina per llegir la història” a càrrec de Víctor Hurtado, economista i cartògraf. Presenta l’acte Joan Solé, ponent de la secció d’història de l’Ateneu.

El mapa és una eina fonamental per conèixer l’entorn i evidentment una de les modalitats més antigues de comunicació. El mapa històric pretén representar d’una manera clara i precisa els esdeveniments històrics d’un territori determinat, ja sigui per explicar-los, per comprovar-los o simplement per contribuir a la construcció del discurs històric.

Tributari de la cartografia de caràcter purament geogràfic, el mapa històric utilitza els mateixos elements constitutius com són la tipografia, la base geogràfica, l’escala, els signes, els colors, etc., tot seguint una sèrie de convenis més o menys establerts. El  cartògraf esdevé historiador i ha de compaginar les vicissituds de la història amb els condicionants que imposa la geografia.

Centrant-nos en la història de Catalunya, el mapa esdevé especial per la mateixa singularitat de la nostra història. Així, per exemple, si en època romana les terres catalanes formen una part de la Tarraconense, hem de tallar el mapa seguint les fronteres actuals del Principat? Si un mapa de la conquesta de València per Jaume I és un mapa històric de Catalunya, hauria de ser-ho també un mapa de les Germanies valencianes? Que fem amb el Rosselló en els mapes posteriors al tractat dels Pirineus? Podem fer un mapa del Decret de Nova Planta o de les Bases de Manresa?

Aquests i molts altres temes formen aquesta disciplina i el seu interès per comprendre ì divulgar la història del nostre país.

Víctor Hurtado (Mèxic, 1948), economista, doctor en història i un dels cartògrafs més prestigiosos del país, és l’autor de l’Atles manual d’història de Catalunya, el primer dels tres volums amb què resseguirà, amb un total d’un miler de mapes, la història del país des dels temps antics fins al moment actual. Aquest és el primer volum que enceta la trilogia, que cartografia la història de Catalunya des del paleolític fins al segle XIII. Es tracta, com la qualifiquen el mateix Hurtado i Rafael Català, editor de Rafael Dalmau, d’una obra ambiciosa, com tenen la resta de grans cultures europees, que pretén cobrir el coneixement de la història a través d’una eina tan atractiva com els mapes, i en un format senzill i pràctic. Aquesta última característica ha estat especialment valorada a l’hora de fer el plantejament editorial de l’obra. “Hem volgut fer un llibre que estigui fàcilment a l’abast dels lectors i que, a diferència dels grans volums, sigui consultable en un moment”, afirmen Hurtado i Català. Això explica el format reduït de l’obra.

Informació facilitada per Víctor Hurtado, economista i cartògraf autor de: Atles manual d’història de Catalunya, Editorial Rafael Dalmau

Catalunya i Portugal en perspectiva històrica, perifèries peninsulars

/ historiaab / Deixa un comentari

La secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès  va organitzar la  sessió sobre “Catalunya i Portugal en perspectiva històrica, perifèries peninsulars” dimarts dia 1 de desembre  de 2015 a les 7 del vespre a la sala Jacint Verdaguer.

Intervenen: Flocel Sabaté de la Universitat de Lleida i Luis Adao da Fonseca de la Universitat  de Porto.

Presenta: Carles Santacana, historiador i vocal de l’Ateneu Barcelonès.

Podeu veure el vídeo aquí:

La sessió tractarà sobre l’Espanya que mai va ser, la península Ibèrica des de les seves perifèries, a partir del llibre “Catalonia and Portugal. The Iberian Peninsula from the periphery”. Aquest llibre és el fruit d’un projecte internacional finançat per la Fundació Europea de la Ciència que tenia per objecte l’estudi de les diferents identitats europees.

Diferents estudiosos catalans i portuguesos analitzaren els elements diferencials i específics de la perifèria de la Península Ibèrica des de l’Edat mitjana fins al segle XIX.

Amb una mirada interdisciplinar, historiadors de la literatura, de la llengua, de les cultures polítiques  i historiogràfiques reflexionen sobre el passat peninsular tractant temes heterogenis com: l’estudi de la península des de la perifèria; la conquista musulmana del nord est peninsular, els orígens de la història catalana i les seves fonts documentals; el naixement  del català escrit i els seus primers textos; el naixement de Portugal i la seva percepció des d’Espanya des de l’edat medieval a la moderna; l’arquitectura i la identitat; la noció de justícia en la Corona d’Aragó; discursos identitaris a Catalunya i Portugal, entre d’altres.

La cronologia arriba fins al final del Segle XIX -començament del Segle XX amb intervencions que reflexionen sobre el passat medieval en la cultura política catalana del Vuit-cents així com el pes de la història en la representació de la nació portuguesa en el mateix període o el pes de l’iberisme en la cultura política del catalanisme.

Aquest volum miscel·lani permet reflexionar sobre la complexa formació d’una identitat que han sobreviscut fins al nostre present.

Font:  Sabaté, Flocel / da Fonseca, Luis Adão (eds.): Catalonia and Portugal. The Iberian peninsula fromt the periphery

Podeu consultar les dades bàsiques aquí: 

“La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” . Tertúlia d’Amics de la Història

/ historiaab / 2 comentaris

Dilluns dia 16 de novembre a les 5 de la tarda a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès organitza una tertúlia sobre el darrer llibre de Josep Fontana. “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”.

Els primers lectors i tertulians del llibre en aquesta ocasió seran els historiadors Jordi Casassas, Carles Santacana i Maria Mestre. Tot seguit s’iniciarà la tertúlia oberta a tots els tertulians (socis o no de l’Ateneu) que s’hagin inscrit prèviament. Moderaran la sessió Carme Llobet i Joan Solé.

Per inscriure’s cal adreçar un missatge a historiaateneu@gmail.com o bé Administració de l’Ateneu

Si encara no heu llegit el llibre, ara teniu una bona excusa. Aquest llibre extraordinari només el podia haver escrit un historiador excepcional com Josep Fontana.

“La primera motivació que m’ha dut a escriure aquest llibre ha estat la de cercar explicacions al fet que els catalans siguem avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món.La identitat, és per a mi, una realitat que neix d’una llarga existència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang, i és per això que em sembla que és la història qui pot explicar-la millor”

“He tractat d’escriure un llibre senzill i entenedor, deixant de banda tota erudició que no fos estrictament necessària. No he posat gaires notes a peu de pàgina; però qui consulti les referències que figuren al final del volum, veurà que he procurat documentar-me, usant llibres, articles i documents, amb una especial atenció a la recerca més recent” (Josep Fontana)

Podeu llegir un fragment reproduit per la revista Núvol recollit del capítol 11. Transició i recuperació de l’autonomia, dins l’apartat “Un autogovern limitat”

La història desconeguda dels jueus catalans

/ historiaab / 1 comentari

El dia 26 de gener de 2015 tingué lloc la conferència “La història desconeguda dels jueus catalans” a càrrec de Manuel Forcano

Presenta. Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història

Què en sabem dels jueus catalans? Quan arriben i s’estableixen a Catalunya? Com vivien? Qui i per què els perseguien? Com sobrevivien als atacs? Com s’organitzaven? Quines figures els lideraven? Quina és la seva herència? I quines són les principals figures judeocatalanes venerades encara avui arreu del món jueu?

Un conjunt d’interrogants que han mogut a més de 300 persones a assistir a la conferència del doctor en Filologia Semítica, Manuel Forcano.

Els inicis

Segons Manuel Forcano, els jueus fa dos mil anys que són a Catalunya. Des de les expulsions dels jueus a Roma, a partir del segle I dC, les emigracions de jueus d’Itàlia es dirigeixen a les costes d’Hispània. I és aquí on funden les primeres comunitats. “Catalunya té mil anys i un jueu ja hi era”.

Sefarad 

És el nom que els jueus donaven a al-Andalus. La península Ibèrica sota els musulmans. Catalunya no era Sefarad a l’edat mitjana, perquè Catalunya queia a la banda cristiana. Els sefardites de l’edat mitjana només eren els jueus dels territoris musulmans. Només és a partir del segle XV, després de l’expulsió de 1492, que Sefarad ja s’aplica a tota la península. I avui ‘Sefarad’ vol dir Espanya. És la manera com es diu en hebreu.

Jueus i musulmans

Els jueus que van viure en zona musulmana van viure millor que no els qui van viure en zona cristiana. Les grans expulsions i les grans matadisses van ser sota domini cristià. A la Catalunya nova encara és en mans dels musulmans, i la vella, dels cristians. I els jueus de la zona cristiana, del comtat de Barcelona, tenen molta relació amb els jueus de l’altra banda. Eren dels pocs que travessaven la frontera sense problemes. Comerciaven, feien d’intermediari per intercanvi d’esclaus i presoners, etc. 

Jaume I, l’amic dels jueus

És un rei ambivalent. Els jueus li convenien perquè li aporten molts ingressos. En té cura i els protegeix. Però al mateix temps és un monarca cristià, collat per l’església i les actes dels concilis. Ha de fer el doble paper, i fa tant com pot. Per exemple: totes les prescripcions que es dictaven contra els jueus, l’afectaven directament, perquè els jueus eren, a diferència dels cristians, aportadors d’impostos a la corona que no passaven pel fisc, ni el delme de l’església. Si els jueus no poden cobrar més que el 20% del rèdit, per exemple, això afecta directament la corona. A Jaume I aquests edictes no li anaven bé. Al costat d’això és el rei que dicta que un cristià que es passa al judaisme ha de morir cremat viu. Jaume I era l’amic dels jueus per protegir-los tal com són. Però no per incentivar que els cristians deixessin la seva religió, perquè tot cristià convers al judaisme deixava de pagar el delme a l’Església. L’Església posava el crit al cel, no perquè perdia un fidel, sinó perquè perdia un contribuent.

Els jueus i els diners

Des de 1179 l’Església prohibeix la usura entre cristians. El judaisme també prohibeix la usura entre jueus. Però no entre jueu i cristià. Per això els cristians poderosos anaven anar a buscar jueus quan volien diners. Eren els únics que els podien fer préstec amb usura. I no únicament. Si un cristià volia fer préstec amb usura a un altre cristià, feia servir el jueu de pont. Vull dir que els jueus no solament prestaven els propis diners. Prestaven els diners de cristians. La idea del jueu usurer també s’explica per aquest context.

L’expulsió de 1492

El 1492 s’ha de desmitificar a Catalunya. No va ser tan greu ni sonat perquè ja no quedaven tants jueus. Havien marxat el 1391! I els que quedaven, tampoc se’n van acabar d’anar del tot, el 1492. Molt poquets, van marxar. La majoria es va convertir. El gran trauma, la gran punyalada, és el 1391. Els avalots. Molts van morir, molts altres es van haver de convertir després dels atacs i saqueigs. És l’any negre de debò. Va passar a tota la península Ibèrica. Els avalots van començar a l’actual Andalusia, es va anar espargint i va acabar entrant a la Corona d’Aragó. A València, per exemple, va ser terrible. Va arribar-hi perquè a València hi havia molts soldats castellans. La contaminació d’allò que passava a Castella va entrar per València. L’any 1391 és l’any que desapareixen els tres grans calls de la Corona: València, Barcelona i Palma. Queda la de Saragossa, que com que hi havia la Cort Reial no s’hi van atrevir.

Catalunya 2015

Avui els jueus catalans es divideixen en tres grans comunitats. L’ortodoxa, que tenen la sinagoga al carrer de l’Avenir, inaugurada als anys cinquanta. Aquesta comunitat és la primera que va tenir uns estatuts a Espanya, després de l’expulsió de 1492. Els de 1918 a Barcelona. Després tenim la reformista, que creuen que la primera és massa tradicional. No tenen seu pròpia, i lloguen llocs esporàdicament. I finalment el grup ultraortodox, els de negre, que tenen la llibreria al carrer de Sant Honorat, al Call de Barcelona, on es troben i parlen. Diuen que en total són entre 5.000 i 10.000. No ho sé. Del cert no se sap. Sí que darrerament s’han instal·lat més jueus, perquè Barcelona ha acollit molts jueus argentins. Jueus que havien anat a Israel a viure, no s’hi han trobat bé, no s’hi han adaptat, i en lloc de tornar a l’Argentina s’han quedat a mig camí. I d’aquests, molts es tornen religiosos.

Jueus catalans destacats

Menàhem ben Saruq
L’home que va escriure el primer diccionari hebreu-hebreu. Poca broma. Menàhem ben Saruq era un jueu de Tortosa que va establir les arrels verbals de la llengua hebrea i avui dia, al segle XXI, els verbs s’estudien a partir d’aquest sistema trobat per aquell tortosí al segle X. Onze segles després, tot estudiant de filologia, jo mateix, aprèn els verbs a partir d’aquest sistema.

Ramban (Bonastruc sa Porta)
El nom més important. El gran home del judaisme català: teòleg, cabalista, metge, savi. D’aquests homes multidisciplinaris, n’hem dit homes del Renaixement. Doncs a l’edat mitjana els jueus ja eren homes del Renaixement. Caps molt grans. Ramban va ser coetani de Jaume I, que el va protegir fins que va poder. Vell, però, va acabar expulsat i va anar a morir a Terra Santa i va escriure les seves darreres cartes des de Jerusalem, abans de morir, en català. Per al seu fill, que sí que es va quedar a Girona. Li diu que s’enyora molt de la ciutat. És molt emotiu. Ramban és molt important per al judaisme en si, sobretot gràcies a una obra magna, ‘El Comentari a la Torà’. És un comentari del Pentateuc, els primers cinc llibres de la Bíblia, la Torà dels jueus, que ell comenta paraula per paraula. Arriba a descriure psicològicament els personatges. Mai fins ell no s’havia fet. Encara avui Ramban s’estudia a totes les acadèmies rabíniques del món. Tots els jueus religiosos saben qui és perquè és un teòleg que va crear escola.

Azriel de Girona
Azriel de Girona és un dels cabalistes més important de l’escola de Girona i fa grans propostes per explicar la càbala de manera entenedora. Oxímoron, perquè la càbala és críptica per definició. Però ell fa l’intent pedagògic i és el primer que millora les explicacions fetes a Narbona, que és on neix la càbala.